Per amor a l'art. Jaume Vidal Arasa by Pdfviews

! ! ! ! ! PER AMOR A L’ART! ! ! ! ! ! ! ! !! !! ! ! Jaume Vidal Arasa!

! !

I thought I found a way to enter! It’s just a Reflektor! It’s just a Reflektor! I thought I found the connector! It’s just a Reflektor! It’s just a Reflektor!

-Arcade Fire-

! ! !

Els jardins de l’Hospital!

El timbre de l’escola feia temps que no sonava. Ja no anunciava l’hora de l’esbarjo ni ordenava abandonar el pati per a assistir a les aules. S’havia quedat en una paret a una altura inaccessible que algun dia li facilitava tenir oients pendents del seu estrall però que en l’actualitat l’havia conduït a un abandó que li regalava una pàtina de rovell cada any més encantadora. Aquest semblava el motiu pel qual s’havia quedat embadalit mirant-lo, però la veritat és que tenia la mirada perduda. Més enllà del no res que hi havia entre el timbre i la paret. En un desenfocament visual que li permetia concentrar-se paradoxalment amb el trencaclosques de pensaments que poc a poc anava encaixant. ! Per un moment se li va eriçar la pell en produir-se-li de manera paranoica una sinestèsia a camí entre la realitat i el seu imaginari. Li va parèixer sentir el timbre a la vegada que li va venir un braf de rovell al mateix instant que una gran quantitat d’alumnes entraven a l’escola deixant els seus jocs malabars i les burilles dels “petardos” als jardins de l’Antic Hospital.   Potser va ser la cara de sorpresa davant aquest fet tant quotidià però alguna cosa va fer que Valentina afluixés el seu pas i li donés un cop al muscle.! -Àlex!, estàs empanat. Que no vens a classe?! -Eh? Aps! si, si. Nem.  Feia dos mesos que havien començat les classes del curs i ja havia coincidit amb Valentina a diverses assignatures però mai s’havien dignat a creuar-se dues paraules.  4

Àlex no hi tenia cap interès amb Valentina (de fet, ni el tenia ni lo contrari) i aquesta hauria pogut ser la causa de la seva nul·la comunicació. Però el cert és que ara per primer cop en tot el grau, anaven cap a l’aula. I havia passat per una casualitat. Potser per que Valentina era una extrovertida, desperta i amb espenta, que no li suposa cap gran esforç donar-li un cop d’atenció a l’introvertit de l’Àlex.

En sortir de classe, Àlex encara estava preocupat ja no pel seu trencaclosques intern sinó pel fet de que Valentina li hagués fet un cas al qual no estava acostumat. ! Pensava que, de ben segur, si li demanés a Valentina d’aanar junts a l’exposició que els havien recomanat a l’assignatura d’Història de l’Art i el Disseny Contemporani, ella li hagués dit que no. Però es consolava amb el fet de no caure amb el ridícul de rebre tal bufetada al bell mig de l’amor propi. Al cap i a la fi, ja havia decidit anar-hi el dissabte pel matí i convèncer algun dels seus companys de residència que, tot i cursar estudis d’Enginyeria no dubtaven en acompanyar-lo a aquests llocs freqüentats per noies fora dels cànons que es trobaven pels passadissos de la UPC.

Els seus companys de residència anaven a classes en el que la pràctica totalitat dels alumnes eren mascles i segons ells deien:! - Fa massa olor de polla aquella Uni.   Ell no s’havia adonat mai de la composició de gènere del seu entorn perrquè sempre havia viscut en aquell context. Des de que va compaginar els estudis amb les classes al conservatori per imposició dels seus pares, va adaptar-se a compartir classe amb alts percentatges de 5

noies.   En Joan, qui compartia cuina i rebost amb ell a la residència havia configurat un extensiu estudi sociològic que indicava amb precisió quines carreres universitàries tenien més elevats índexs de folleteo, tal i com ho anomenava ell. I els estudis artístics gosaven acaparar les primeres posicions de tant poc rigorosa estadística. ! Joan sempre l’acompanyava a totes les festes que organitzava la Massana. Les oficials i les no oficials. Les organitzades per l’escola i les que es muntaven els alumnes en convocatòries espontànies. De vegades era una canya a l’absenta, moltes era una odissea de bars fins acabar amb la mateixa roba amb que t’havies llevat el dia anterior a un pis d’uns desconeguts després d’haver-los parlat unes hores abans a l’Apolo.   Tot i que Joan s’apuntava a un bombardeig, Àlex solia abandonar la odissea a la primera illa que trobava amb l’excusa de treballar per a l’obra.   Però quina obra?- li deia Joan- Vinga va, anem a l’Apolo!! Àlex aprofitava el bar més prop de la residència per fer cap a la seva bombolla personal en que s’havia convertit el seu estudi de la residència.     El seu petit estudi no era més que un armari, un llit i un escriptori on s’amuntegaven llibres i desenes de tríptics de tots els museus i centres artístics del Raval. Li feia una mica de mandra abandonar el Raval si aquest ja cobria totes les seves necessitats. Recollia tríptics a La Capella, al MACBA, al CCCB, però també li agradava passar pel Liceu tot i que només hi va assistir un cop quants els seus pares van baixar de Bellaterra a donar el vist i plau a la seva residència d’estudiants de la Politècnica. També es perdia a voltes pel Centre d’Arts Santa Mònica però la seva programació encara no li 6

quedava clara quina direcció seguia i això encara li provocava més mandra.   Tots aquest pamflets es sumaven als de les galeries, centres cívics i altres centres expositius que li quedaven a menys d’un kilòmetre a la rodona.   Havia de coincidir un cap de setmana d’aquells en què els seus pares anaven convidats a l’apartament d’uns amics a la Vall de Boí per a que ell es quedés a Barcelona i pogués acostar-se a la Fundació Miró, al MNAC o al Caixa Fòrum. ! Centres com la Fundació Tàpies, el museu Picasso o l’Espai Tecla Sala també eren visitats però feia uns anys que havien abandonat l’edició de paperassa i ara tots els centres d’art i galeries rarament feien arribar via correu postal invitacions i tríptics. Editaven petits opuscles que s’esgotaven el dia de la inauguració de la mostra i tot lo demés ho enviaven a les llistes de correu.   No acumulava els materials gràfics per fetixisme ni per un afany decadent de col·leccionista entès en la matèria si no que eren les lectures que ell feia en els moments quotidians, ja sigui mentre menjava sol a la tauleta de la cuina o mentre feia feines més escatològiques. Lectures ràpides que li donaven una visió ràpida del panorama expositiu de la ciutat en minuts no productius. !   La resta de temps l’ocupava en llegir i escriure. ! No era ni es considerava escriptor. Només apuntava a manera d’ítems, coses de les que volia parlar, expressarse o de les que s’havia adonat. ! Després, com aquella tarda, es quedaria embobat mirant un punt fixe i faria les connexions necessàries per a configurar l’obra que provoques aquesta mateixa reflexió en l’espectador. Això és el que li ocupava el temps. I a 7

tothom li sembla una tasca banal, però realment el seu cap no parava de treure fum. ! Al costat dels opuscles, s’amuntegaven tres llibretes d’anelles que deurien incloure un jeroglífic de conceptes que només ell podia interpretar i descodificar.   Els seus companys d’escola deixant-se anar per l’horror vacui emplenaven uns blocs de dibuix A3 que adquirien a Casa Piera i que amunt i avall de les escales de l’escola; però ell es limitava apuntar i apuntar, a crear diagrames i relacionar conceptes. ! Evidentment, no s’adonava de que aquestes actituds no l’inclourien en l’estatus de l’artista model. Si volia ser artista, no era suficient amb cursar estudis artístics. Havia d’escriure en una Moleskine , model per a l’ocasió. S’hauria de vestir del negre neutral que regnava entre l’élit, ho podia complementar amb algun barret francès, algunes ulleres de pasta o, si més no, deixar-se una barba digna de qualsevol hipster. Només així seria inclòs a la manada. Només així seria visible ja que , paradoxalment, en aquests casos, no et dóna notorietat, sinó que et fa invisible.    Àlex, acceptem-ho era el rar de la classe. La part bona de tot això és que ningú se n’adonava, ni tan sols ell. Arribava a classe i pretenia els mateixos objectius que tots, compartia els seus treballs a les classes sortint a exposar-los i debatent-los sense posicionar-se gaire. Les seves respostes no serien recordades i el seu pas per l’escola no deixaria cap indici de genialitat. Tan sols estava acumulant coneixements, estudiant amb rigor tots i cadascun dels racons que movia el camp de l’art. Sense crear una coherència en la seva obra, sense escollir un camí per a assolir uns objectius plàstics. 8

Només tenia el desig d’envoltar-se de tota aquella teranyina que conformava la cultura de les arts visuals. !

Així se sentia a gust. Entre bambolines, sense sortir a l’escenari. Fixant-se en tots i cadascun dels agents que treballaven en l’entorn de l’art. Persones que es repetien en els debats als centres d’art i indumentàries que es repetien en vernissatges. Cada vegada li semblava que se li tancava més el cercle. Professors de l’escola que divisava als esdeveniments del FAD, crítics que coincidien a les galeries, artistes que assistien a conferencies, unes vegades com a oients, altres com a ponents. Poc a poc anava jugant a un Memorygame on les cartes s’anaven repetint en diferents escenaris. !   En alguns moments d’aquests esdeveniments socials sortia a fora a respirar, a conviure amb els que fumaven. I li oferien tabac, i el refusava per que no fuma. I es sentia com aquella princesa que surt al balcó del ball del palau com si estigues esperant al seu príncep. Però acabava pensant que tots aquells que estaven dintre ballant-se el ball els uns als altres formaven part d’un olimp que als seus ulls era inaccessible. !

Somiava per les nits que algun dia pogués relacionar-se amb tots aquells, i ser una carta més. Amagada però visible. Esperant que algú la recordés en dos localitzacions diferents.   Però no passava mai. A qui sí que li passava era al seu company Joan quant l’acompanyava a la caça d’alguna noia senzilla oculta darrera unes ulleres de pasta que pogués caure encisada per la seva extravertida conducta. !

Joan acostumava a deixar-se veure en arribar als llocs saludant a tot quisqui els conegui o no. Ell no havia parat a adonar-se que les cartes es repetien en la majoria dels esdeveniments. Era ell qui era reconegut, sovint per pesat i l’acabaven defugint per segona vegada. Ell ho tornaria a intentar un altre dia amb algun tema que li hauria explicat Àlex d’anada a la inauguració d’aquella exposició. Aquesta actitud, lluny de disgustar l’Àlex, era molt apreciada ja que li permetia romandtr en un segon pla i així el seu amic li feia de peó d’escacs. ! L’enviava a ell per descobrir atacar i desprès rebre informes per a incorporar-los a les seves fitxes mentals.

! ! ! !

Art. Dos Punts!

Arribava sempre just a classe, a temps per no haver hagut de parlar amb ningú sobre què havia fet o deixat de fer el cap de setmana o la nit anterior. Tampoc per que no desitjès parlar amb ningú sinó per que li agradava parar-se al forn a ordenar-se les idees amb l’ajuda del cafè tallat i d’un brioix. ! Per fer veure que Àlex no era tant introvertit com es dibuixa direm en la seva defensa que tenia una relació cordial amb la dependenta de la fleca amb qui compartia inquietuds tant profundes com el fred que feia pel matí i lo bé que senta un tallat ben calent. La variació era suaument oscil·lant. Els dilluns s’acompanyava de tòpics d’inici de setmana i el pes dels peus en dilluns i s’anaven convertint a mesura que s’anava apropant el cap de setmana en: -Què tens previst fer aquest cap de setmana?. ! Àlex s’hi sentia còmode explicant-li a la dependenta molt breument que marxaria a casa els pares a Bellaterra o que es quedaria a Barcelona per fer feina. Però dilluns ja no li demanaria informes de com li havia anat, si no que tornaven al cicle etern del: -Ja tornem a ser dilluns i ens queda tota la setmana per davant. !

A l’hora de l’esbarjo, Àlex baixava mesclat amb el grup de classe i compartien conversa, ell sense prendre molt posicionament ni tenir afany de destacar. Però Valentina no acostumava a participar en aquests grups. Ella anava a una granja del carrer Doctor Dou i a voltes s’escapava 11

a La Central on es trobava amb un company d’anys passats amb qui havia mantingut una relació sentimental que havia anat apagant-se.    Valentina havia vingut de Madrid per cursar el grau i aquest noi li havia de fet de cicerone per la ciutat el primer any. El segon li va fer de Rocco Sifreddi.   A Valentina l’havia animat la seva mare a fer el grau a l’Escola Massana. La mare de Valentina, regentava una galeria d’art contemporani que havia agafat molt de nom durant l’esclat del mercat de l’art modern cap allà als 80 amb l’aparició de forts col·leccionistes a la capital d’Espanya. Ella li deia que a la Massana obtindria el prestigi que necessitava per triomfar com a dissenyadora gràfica i que podria convertir la seva obra de gràfica en quelcom proper al món de l’art. ! Ella havia vist com el món de l’art s’havia acabat nodrint de gent del graffiti, de dissenyadors, de sociòlegs, d’antropòlegs i que al cap i a la fi tot podia ser revaloritzat com a obra artística si tenies les premisses bàsiques. Si la filla obtenia els estudis de grau a l’Escola Massana, això li permetria entrar en el llindar del disseny artístic que amb tanta força entrava a Madrid. !

L’avi de Valentina havia estat un pintor de tall realista, hereu del gust que va regnar a la capital fins ben entrat el segle XX. La seva filla, la mare de Valentina, el catalogava com a “pintor de passeig”. Ella era molt crítica amb el seu pare qui li havia posat tots els contactes a l’abast per aprendre l’ofici de marxant primer i per obrir la galeria més tard. Segons ella assegurava, la seva generació havia dignificat les vanguardes del segle XX a Madrid i que si no fos per ells, Madrid encara estaria sumergit en un gust enquistat en la referència a lo real. 12

Els pintors de passeig s’haurien multiplicat en els tallers, haurien envaït el carrer, les galeries, les cases i l’art modern no hauria triomfat mai entre una classe benestant al·liena als nous temps. Era una afirmació molt pretenciosa ja que tot i que Barcelona havia estat molt més propera al gust d’Europa, Madrid ja comptava durant la dictadura d’alguns coleccionistes que estimaven els corrents pictòrics de primera meitat del segle XX. I alguns pocs que veien en l’abstracció un valor en alça.!

Valentina era amant del disseny i de totes les activitats i sugerencies que li arribaven del FAD. Acostumava a assistir a totes les que eren obertes a no socis i es colava a moltes de les que eren només per a socis. Excepte les assemblees generals i algunes activitats d’empreses privades, solia visitar tots els còctels que patrocinava Moritz. Tenia una lleugera enveja dels socis quant anualment repartien l’obra gràfica d’un artista reconegut a tots els numeraris. Però un poc més d’enveja li feia no aparèixer a l’anuari que pretenia treballar el corporativisme i que era el lluïment de l’estudi de torn. Potser algun dia arribaria a dissenyar quelcom de tal repercussió però ella de tot allò en volia treure unes quantes Moritz a cost zero.!

Valentina havia crescut envoltada dels referents de l’art modern. Obres de Millares, Saura, Tàpies, Chillida, Pablo Palazuelo, Equipo Crònica i algun Barceló que altre havien passat per les parets de l’àtic dels seus pares a Madrid. El gust li havia regalat la seva mare que va començar a treballar de guia al Prado fa molts anys i havia avorrit l’art clàssic en favor de l’art modern. Primer havia aconseguit fer de mediadora entre algun 13

comprador i venedors que van desfer-se d’algunes obres obtingudes dubtosament durant el franquisme; després havia obert un espai expositiu on exposava l’obra gràfica a manera de galeria i més entrats els 90 havia donat el salt, amb l’ajuda del capital del seu home i el consentiment del seu pare a una formosa galeria que havia obtingut un bon prestigi i presència sobretot a les participacions encertades a ARCO. !

Valentina ja tenia apresa la lliçó d’història de l’art molt abans d’entrar a classe i sovint faltava a classe i anava a la biblioteca de la Massana a delectar-se amb el llibres de l’editorial Gustavo Gili dedicats al disseny de l’escola suïssa. Aquell minimalisme contrastava amb les pinzellades expressionistes i/o abstractes que penjaven de les parets de la galeria de sa mare. S’havia enamorat del Less is more i hi veia en el corrent del racionalisme un potencial molt gran per a aplicar al disseny gràfic.     Això la portava a visitar unes vegades l’any el pavelló alemany de Mies Van der Rohe a la falda de Montjuïc, seure a l’exterior i fullejar una novel·la de les que li feia arribar el seu amic de La Central del Raval. Després agafava el bus i tornava a un lloc indeterminat del barri de Les Corts on els seus pares hi tenien una segona (o tercera o quarta) residència que li havien acomodat per lliurar-la de distraccions durant el grau.     Aquell dissabte, Valentina es va trobar a Àlex a la parada de l’autobús. I li va tornar a colpejar el muscle.! -Ei Àlex que fas per aquí?. ! -Ui! Osti! perdó Valentina no sé.! -Jaja! Com que no saps? ! 14

-Mira estava llegint aquest cartell d’aquest mupi. Va amagar tímidament. ! -Que fort! esperes l’autobus? Jo també. On vas? -li va espetar.! -No no solament estava mirant aquest cartell. Jo visc a prop, no agafo el bus. Vinc de Caixa Fòrum i m’he parat a veure aquest cartell sobre l’Exposició Art, dos Punts. Es realitza simultàniament al CaixaForum i al MACBA. Es veu que ara han unit les col·leccions i... bé deixa-ho . Només estava mirant el cartell. ! -No et tallis no! Explica! m’interessa molt el que em dius. Deixa que ens asseguem aquí un moment. O si et ve de gust podríem anar al CaixaForum.! -No, deixa-ho -va interrompre Àlex- acabo d’estar allí t’he dit. Però ara mirava que hi ha activitats complementàries per donar-li millor estudi al text discursiu de l’exposició. Sovint ho fan per que tots els agents de l’art contemporani tinguin la seva part de feina i aportació. Però hauré de mirar la web per veure’n tots els detalls. Potser que alguna m’interessi.   -Passam’ho al meu correu quant ho trobis. Si n’hi ha alguna d’interessant podríem anar-hi.!

En aquell moment a Àlex se li va fer d’allò més normal respondre que es clar que li faria arribar i que seria un plaer anar acompanyat però no hi va reflexionar massa sobre el sentit doble que li oferia aquesta invitació. Fou dues hores després quant buscava per Internet es activitats complementàries de la exposició quant va descobrir que a part de totes les activitats de guiatge, de visites comentades i de les activitats per a nens només hi constava una taula rodona: Col·leccionar, compartir, exposar.    15

Ell va pensar en no enviar-li per que pressuposava que no li interessaria el tema ja que segons els seus treballs de classe sabia que Valentina tenia fortes inclinacions pel disseny gràfic. Però ell havia de complir amb la paraula i enviar-li les activitats.     “Bona tarda Valentina. Tal i com m’has demanat t’envio l’activitat que he trobat per a complementar l’exposició Art. Dos punts de la qual hem parlat breument avui.

TAULA RODONA: COL·LECCIONAR, COMPARTIR, EXPOSAR — CAIXAFORUM! Xerrada amb els membres del comitè d’adquisicions de les dues col•leccions: Chris Dercon, director de la Tate Modern (Londres, Regne Unit); Suzanne Ghez, directora de la Renaissance Society (Universitat de Chicago, Estats Units); Ivo Mesquita, conservador en cap de la Pinacoteca de l’Estat de São Paulo (Brasil); Joanna Mytkowska, directora del Warsaw Museum of Modern Art (Varsòvia, Polònia); i Vicente Todolí, director artístic d’Hangar Bicocca (Milà, Itàlia). Dilluns 16 de setembre, a les 19 h. Entrada: 4€#

! Si t’interessa anar-hi, ja m’ho diràs.”! ! !

Àlex va veure complit el seu deure i va oblidar la qüestió sabent que no li interessaria el tema a Valentina. Però va descobrir un calfred de triomf en adonar-se que no li havia suposat cap daltabaix tenir aquest tracte inusual amb Valentina per segona vegada. De fet tan sols li va passar unes mil·lèssimes de segon aquesta reflexió i de seguida va continuar el que tenia previst per a aquella tarda. !

! !

Sol Lewitt!

La dependenta del forn es va estranyar que li sobrava un brioix a les 8.30h i es que, descomptant els que s’enduia una cafeteria de la Boqueria, la safata en comptava un de més que usualment. De seguida li va venir al cap que avui dilluns, Àlex no havia vingut i de seguida ho va oblidar per continuar la seva tasca pendent. ! Àlex s’havia llevat més d’hora aquell dia i s’havia sobtat que el forn estigués tancat encara. I en aparèixer al carrer Hospital no va adonar-se que la densitat de transeünts era molt menor que d’altres vegades. El que si es va adonar és que les portes del pati de l’Hospital eren tancades. No entenia res i res se li feia entenedor. Així que va donar unes passes enrere per situar-se quant va sentir la seva veu:   -Àlex!. Tu també?  -Eh? Com dius? Ah Hola Valentina!  -Jo també m’he oblidat d’endarrerir una hora el rellotge.   -Com? osti si! El dissabte endarrerien el rellotge. De fet oh! El mòbil no m’ho ha canviat automàticament. Doncs he anat tot el diumenge així. jaja. I tu?  -Bé, jo sóc un cas. El cap de setmana ha estat un petit descontrol i he passat de tot. Fem un cafè?  -Si. Per que he passat davant el forn que esmorzo i m’he estranyat al veure’l tancat. Vaja empanada. -I agafant direcció cap al cafè varen quedar en entrar al forn de la cantonada.  -Tú sempre estàs empanat?  -Com? per que ho dius? No. No és així.   -Si home, ja saps. Vas a la teva bola. !

Aquelles paraules el van fer sortir d’ell mateix i el van fer veure’s d’un perspectiva com a un metre i mig de distancia. De manera que es veia ell mateix i el seu comportament a classe. I es va posar vermell com una tomata.     -Ara que ho dius. Si que ho deu semblar, no? Sempre estic amb les meves coses.   -No et preocupis, jo també estic amb les meves coses però ja saps. És bo relacionar-se. Conta. Tens amics? ! -Si bueno, a classe ja saps tinc el grupet i m’accepten, sembla. ! -Ja, però fora d’aquest àmbit, no sé. Colla, amistats.. núvia.. jeje . Perdó deixa-ho..! -No. Bueno. Els amics del barri, els de sempre. Aquí a Massana doncs també alguns que fem algunes canyes, a la residència alguns companys, però...! -Però?! -Doncs que és difícil trobar amb qui compartir aficions i la veritat és que passo molt de temes que no em van. No m’agrada ser fals.   -No home, això no és ser fals. A la meitat del món no li interessa els temes de l’altra meitat, però s’escolten per a compartir coses. No pots trobar mai de la vida uns amics amb qui compartir les aficions. Ja no serien amics.  -Potser tens raó.  -I conta, quines són aquestes aficions?  -Ja saps. Visitar exposicions, alguna conferència, remenar alguna biblioteca i perdrem algun dia pels encants vells. Tot això no cal que ho sofreixi acompanyat. Ja m’ho puc fer sol. jeje!

En aquest moment, Valentina obria el somriure i li tornava a agafar un braç. ! 18

-Molt bé. Genial! A mi també em va tot això de la culturilla però saps que passa? que de l’art n’estic una mica fins al monyo i m’interesso més per activitats del disseny. Tot i que segueixo prou d’aprop el panorama artístic.   -Com això?. Et veia més de gràfic.  -Si de fet és la meva passió. Però la meva mare diu que és un rebuig a la generació precedent. Que és una sentiment de contradicció amb la voluntat materna. Ella és galerista saps?. Fa temps que regenta una galeria i li hagués agradat que fos artista.   De fet, ella em va empènyer a fer gràfic aquí. Pensava que li sortiria un Sol Lewitt...! -Ah així doncs la decisió de venir a la Massana no és teva?! -Bueno, jo estic enamorada de Barcelona. Ja saps, Madrid no és que no tingui platja. li manca molta cosa que Barcelona no té. ! -Al igual que a Barcelona, que li falta molt que sí que té Madrid.   -Veus? És típic que un de Barcelona i una de Madrid acabin discutint sobre les ciutats.! -No no. et dic que jo estic enamorada de Barcelona. ! -Bé així doncs, que volies estudiar?.! -Disseny gràfic. Potser Elisava m’hagués omplert més però la Massana m’acosta més a la realitat. Per cert. Em vas enviar allò veritat? Ho vaig llegir. Però es que de col·leccionisme n’estic un poc saturada.   -Ja, vaig suposar que no t’interessaria però havia de ferte el complit.   -Ooh que majo!. Gràcies. Ep escolta. I no voldries visitar una expo que fan a Santa Mònica. No sé si has sentit tot l’enrenou que hi ha sobre la exposició Un dilema.   -Ah si. Ho hem donat un poc a classe.No? Però la meva visió és que s’està enfocant al lloc equivocat. Li ha 19

recaigut tot el pes a Jeffrey quant la barricada s’ha fet enfront de la Conselleria de Cultura. Si volen criticar a algú, per que no ho fan amb el conseller?! -Això són coses que ni tu ni jo entendrem. Al menys durant aquest propers anys. No saps el pollo que hi ha muntat a les esferes culturals de dalt de tot. Fixa’t que tots acaben essent els mateixos a tots els llocs.     Aquesta afirmació va fer que Àlex es poses a riure però acte seguit va veure el rellotge de l’establiment i li va dir.   -Valentina, és l’hora.   De camí a l’aula li va dir que si havia esclatat a riure era per que feia molt de temps que rumiava aquesta teoria personal que no li havia contat a ningú i és que veia que es deixava una vacant per col·locar-ne un carta de la mateixa baralla. ! -Si és així mateix. Àlex.

! !

Un dilema!

! !

Accedir a Bellaterra no és que sigui complicat si no que hi ha barris on s’ha d’accedir amb tarja de resident. Una mena de pilons instal·lats a l’asfalt pugen i baixen com un equalitzador que valora el teu grau de delinqüència. Així és com es sentia Àlex quant algú el portava amb cotxe i els seus pares havien de sortir a obrir-li el pas.   La majoria de vegades accedia a peu, arribat dels ferrocarrils i menys vegades amb els seus pares a dintre de la gran berlina de casa.   El Mercedes C 350 BE tenia 306CV per tenir-los. Era una característica que rarament li feia servei al seu pare però ell es sentia orgullós d’aquella adquisició. Sabia que l’ajudava a ser respectat entre els companys de la EMD Bellaterra, com també sabia que això era una banalitat com una catedral. Ells jugaven amb aquestes regles i ell posseïa l’estatus. Tant se li hagués fotut si el seu pare conduís un WV Golf 1.6 FSI com la seva mare. Ell no tenia pretensions estranyes, però sabia que els seus amics així ho valoraven. Com també valoraven la casa en què vivien, que juntament amb el centre cívic gosaven de fama arquitectònica i havien compartit article en una revista de disseny interior i decoració.! Una casa de tres plantes de disseny, amb tot un seguit d’elements de disseny, i amb parets folrades de paper pintat de disseny i amb una cuina de disseny. A Àlex li fastiguejava molt el mal gust amb que estava tot triat. 21

Elements triats individualment, sovint en la mateixa revista que havia publicat l’article, que no hi pegaven amb l’estil arquitectònic i no creaven cap diàleg entre ells. Però tant el cercle social dels pares com el del seus amics admiraven cada una de les peces que conformava aquella torre de babel del disseny. De les parets penjaven un seguit d’obres gràfiques i pintures triades amb el mateix criteri. Algun Ràfols Casamada es salvava del sedàs per la seva plasticitat, però la majoria eren d’un estil naïf quant no es tractava de bodegons dignes de la última planta del Corte Inglés.   Només a l’estudi del seu pare Àlex valorava desenes de dibuixos i fotografies que no mereixien llocs com el vestíbul o el menjador. Entre aquests dibuixos, hi era un llapis sobre paper de Silvia Prada que els hi havia estat regalat en un sopar d’amic invisible de la feina. Aquell era el seu preferit. I per sobre d’ell s’amuntegaven des d’una litografia de Matisse de dubtosa autenticitat, un petit gravat de Tàpies, una fotografia de Toby Keller, algunes fotos d’editorial de Dídac Alcoba i una peça de llarga tirada de Christo i Jean-Claude. Tota la resta eren petites fustes entelades pintades a l’oli que encaramades fastuosament no passaven dels dos pams i algunes marines amb aquarel·la amb el seu pas-par-tut.!

A Àlex li hagués agradat guiar al seu pare en alguna de les seves compres o al menys en jerarquitzar la importància de la seva col·lecció oferint-los espais més dignes de la casa a les obres amb més categoria. Però assumia que l’art era valorat en última instància pel seu propietari qui li donava o no el valor final. No hagués pogut mai educar els seus pares amb el gust però ells si que li van posar un context adequat per que li vingui la vena artística al seu fill. Sense fer res intencionat, 22

solament comprant, regalant, rebent presents, i penjant obres d’art per casa. Solament tenint la llibertat de tenir primeres firmes a una col·lecció un pèl estocàstica. També havia ajudat molt que la seva mare li havia professat ensenyaments musicals al conservatori El Musical on ella era mestra de solfeig.   Allí va ser on Àlex va començar a relacionar-se amb la música, amb les noies i amb l’art en general. !

Del conservatori, a ell el que més li agradava de petit era el gran nombre de referències de contes que tenien en una biblioteca vestíbul que feia a la vegada de petita sala d’espera. Allí esperava als seus pares que vinguessin a buscar-lo i desitjava que no vinguessin fins que hagués acabat el conte del dia. Cada dia agafava un conte i la temàtica li era igual. Amb el que es fixava ben bé era amb les il·lustracions, amb els dibuixos i amb les tècniques amb que estaven pintats. Retoladors, acuarel·les i els de més qualitat amb tempera o construïts amb retalls de cartró i roba formant un collage d’animals personificats. !

En baixar del cotxe els va dir als seus pares que diumenge tornaria pel matí a Barcelona i no podria assistir a una reunió social que havia organitzat el seu pare amb els veïns de la urbanització.     -Però, com això fill?- Li va llençar la seva mare.  -Voldria anar a una exposició el diumenge al matí! -Hi podries anar el dilluns, així pots estar amb la família Gràcia i els seus fills que us porteu molt bé. I per la tarda podries ajudar-nos a escollir el nou menjador.  -Mare, sembla que he quedat. ! 23

Se li van descentrar les celles al seu pare en sentir això. -Com que sembla?! -A veure explica, tranquil.. va intervenir sa mare. -Que té d’especial aquesta exposició?! -Pares la veritat és que he quedat amb Valentina, una companya de classe. Hem quedat per veure una exposició a les onze a Santa Mònica però no sé si podré arribar per a dinar a les dues de la tarda.! -No et preocupis, arribaran tard tots i acabarem dinant a les quatre de la tarda. Jo els puc entretenir amb un aperitiu fins que arribis.! -Mare, no voldria anar amb presses. Els pares es van mirar l’un a l’altre i el pare li va dir:  -No en parléssim més jo mateix et portaré a Sant Mònica, vull que actuïs amb llibertat, podria ser una data important per a tu, Àlex. No voldria llençar a perdre cap ocasió.

! !

***!

Valentina estava esperant just a la sortida de Santa Madrona de Drassanes quant va sentir a Àlex que per la finestra de la berlina li enviava un tímid xiulet. -Ja estic aquí - Valentina va posar atenció i el va reconèixer de seguida i va esperar a que baixes del cotxe. Finalment es va ajupir lleugerament per dedicar un somriure i una salutació al seu pare que romania dintre del cotxe en marxa i també li va tornar el gest.!

Mai de la vida s’havien besat com a salutació a la galta a classe. No era costum entre els alumnes però quedar en diumenge matí es considerava un fet especial i els dos petons no van ser més que xocar els pòmuls entre ells.   -Quina maleta més gran que portes- li va dir ella. -Bé ja 24

saps, les mares omplin la maleta per a la setmana. És per a la residència que està just aquí darrera.  -Quina sort tenir-la a prop. Jo hi vaig molt poc a Madrid i la meva sempre està enfeinada. Entrem?! - Si es clar. Enfeinada? Ah si, era galerista, no? La meva treballava al conservatori prop de casa, es mestra de solfeig.! - Si, la meva viu per a la galeria i sempre esta visitant estudis, fires i rebent clients. ! - Ala! Que guai! Quina sort!! - Bé quant vulguis ens les canviem. Que la teva em faci la maleta a mi i la meva que et passegi per tota aquella passarel·la d’artistes, crítics, galeristes i demès que sol tractar. A vosaltres els artistes us meravella tot això. Però jo ja he viscut amb tot això. Així que m’he decantat pel disseny gràfic. Ella refusava la pressió del camp de l’art.-M’agradaria tenir un petit estudi amb bons clients i gaudir de més tranquil·litat.!

! !

No havien reflexionat molt sobre l’exposició que anaven a veure. De fet, era l’excusa per quedar i trobaven que era a mig camí entre els gustos dels dos. Però van acabar els dos igual de sorpresos amb l’exposició. Havien sentit tot l’enrenou que s’havia format al voltant de la decisió del conseller de fer ostentació de l’hegemonia dels centres d’art a Catalunya i de la resposta de l’Associació de Crítics sobre la figura del comissari, però van decidir no tenir-ho en compte i fer tabula rasa per fer una visita desintoxicada de l’exposició. En les ressenyes que havien sortit en els mitjans no es parlava de les obres de l’exposició sinó que es debatia sobre agents externs relacionats amb 25

Santa Mònica, Can Xalant, la Conselleria de Cultura, l’Associació de Crítics..!

Lo primer que es van trobar a l’exposició fou una sala dedicada a Joan Fontcuberta que potser en un intent de separar-la de tota la resta, van situar a part. Això, segons van comentar, també era un fet polític i col·lateral que enaltia aquest artista tant institucionalitzat que perdia força cada vegada més en les seves obres tot i que guanyava en profunditat. Semblava com una exposició a part de la comissariada per Jeffrey Swartz. Per això varen creuar-la per a veure la rambla des de la balconada on hi era la rulot de Can Xalant. A Valentina li va agradar moltíssim la obra Camping, Caravaning, Arquitecturing de Miquel Ollé i Sofia Mataix. La combinació d’imatges, text, plànols i l’enquadernació del volum la van fer quedar un moment més del compte a la rulot. Àlex es sentia còmode amb ella, sols a la rulot i mirava per la finestra els turistes de la rambla i pensava els collons que havia tingut Jeffrey per posar-li davant els nassos la rulot enfront del despatx del conseller.  Quant es va girar, va notar que Valentina li havia agafat la mà i la tenia a un pam de la cara. De sobte li va pujar la temperatura un colló i va sentir un suor fred que li va marxar de seguida quant Valentina no va dubtar a besarli els llavis. Ell no es va atrevir a fotre-li mà mentre durava la morrejada però va sentir com ella se li aferrava fort com si no hi hagués demà. Unes veus que s’acostaven per la terrassa els van fer separar i provocar que Valentina li poses un dit als llavis i li soltés: -Què majo..!!

Àlex havia anat agafant totes les fulles de sala amb dos objectius: El primer seria dissimular i fer temps en els 26

moments que no sàpiga que dir durant la visita. El segon consistia en documentar-se per tenir una conversa al nivell si havien de parlar.   Però els seus plans s’havien esvaït des de la rulot, nomes havia llegit la cartel·la de la introducció i semblava que tenien pressa per algo quant de veritat ell no hagués volgut marxar mai d’allí o d’aquell moment. ! Els va agradar a tots dos les experiències pedagògiques, especialment la coordinada per Alfred Porres i van tenir un petit debat sobre si incloure-les com a peces d’art o com a satèl·lits que es donen a conseqüència del fet creatiu. Van tornar a reprendre aquest tema que ja havien tractat en veure l’experiència de Curro Claret i va arribar a un punt de aparent desacord. La excel·lent gestió d’aquesta discussió, en que no hi va haver crits, es van respectar els torns de paraula i cap dels dos va xafar el discurs de l’altre; van fer que ella fes broma amb els braços creuats i xiuxiuegés un: -Au pos! ja m’he enfadat. Quant ja s’havia resolt el tema i s’assegues a una mena de gronxador fet amb un pneumàtic.   Ell de seguida la va agafar del braç sense controlar la força i li va dir amb un somriure:-Ei aixecat d’aquí que això és una obra! jaja. I en fer-la aixecar li va tornar a quedar a un pam de la boca i amb el braç subjectat la va llençar cap a ell per a besar-la ara si per iniciativa d’ell. En acabar, ella va ser conscient que barallar-se amb ell seria una bona experiència sempre que ho poguessin fer dintre d’aquesta formalitat. Cosa que li va permetre que se li escapés un: - Crec que tu i jo ens entendrem molt be!!

A partir d’aquell moment havien situat la seva relació a la mateixa altura. Tot i que ella havia pres la iniciativa, ell havia deixat el seu rol d’introvertit. Sembla que quant et 27

posen la llengua a la boca es pressuposa un poc de confiança. Ell ho havia entès així, però tampoc es volia fer cap il·lusió amb allò de “Crec que tu i jo ens entendrem molt bé”. Entenia que no era cap garantia de futur i esperava a qualsevol moment la patada al cul.   Li quedava el dubte de si seria demà, la setmana que ve o d’aquí dos mesos i no volia desaprofitar al menys el dia d’avui.     Seguint per l’exposició Un Dilema, per la qual es movien com un pinball, d’una obra a l’altra sense seguir cap recorregut, anaven descobrint els treballs dels Centres d’Art a Catalunya. !

Un Dilema pretenia ser la exposició que volia mostrar a la capital el treball que es realitzava en els espais de la Xarxa Nacional de Centre d’Art de Catalunya. Aquest és l’encàrrec que havia rebut el comissari, però ell havia volgut generar un discurs propi amb tot aquell material que li proporcionaven els directors d’aquests centres. Treballaria amb més llibertat escollint el seu propi discurs que fent cas als de dalt però tot i així era l’epicentre del terratrèmol que sacsejava tot el camp de l’art català.  Un gran descontent planejava de fa temps entre els professionals de l’art, qui havien sofert en les seves carns les polítiques austeres que havia encarregat el conseller.! Retallades per dalt i per baix, per l’esquerra i per la dreta. Tancaments més polítics que econòmics d’espais culturals amb el cap visible de Can Xalant com a espai de projecció internacional que ara no interessava al govern. De què li servia a un espai tenir workshops amb Rirkrit Tiravanija o residències d’Akiko Kumazava, José Miguel Díaz,Rathin Kanji o Dominique Hurtz?. Per què 28

els podia servir tot l’entramat de convenis, intercanvis que s’havien generat? Els de dalt pensaven que tot això no hi tenia interès i que desprès de carregar-se per decret la meitat de la producció artística vehiculada a través de Centres d’Art, beques, residències, pressupostos i altres subvencions artístiques; el que els donaria molta força seria sortir al pas amb l’encàrrec d’una exposició lloant tot el treball que es fa des de la xarxa. !

A simple vista, no es veia res d’això. Jeffrey havia estat llest amagant tot aquest entredit per aprofitar lo millor de les experiències de l’art contemporani a Catalunya. Àlex no volia treure el tema per que pensava que Valentina, potser per les inclinacions més gràfiques estaria més interessada en coses més formalistes.   Així que van passar-se la meitat del temps de la visita a Santa Monica llegint les cartes dels presos que Núria Güell havia recopilat enfront d’un mural executat per un pres amb permisos condicionals. Infinitat de cartes rebudes en resposta a sol·licituds de comunicació amb els presos polítics d’arreu de l’estat.   Moltes d’elles encobrien amb serenitat l’acceptació de la seva privacitat de llibertat, altres dibuixaven un imaginari tòpic d’erudits i il·lustrats reclosos arreu de les presons de l’estat. Valentina no es va fixar tant amb la formalització, les cartes, la lletra, les tipografies retolades, els dibuixos que acompanyaven les missives i es va endinsar en els textos que eren el què de veritat li feria el cor a cada signatura. Per un moment, Valentina va sentir-se afligida i Àlex li va agafar la mà. Sembla que Valentina havia viscut una vida prou acomodada i aquests fragments de realitat li havien fet tocar de peus a terra. ! 29

Després de la peça de Núria, van voltar en buscar d’algo més plàstic però no menys interessant com l’escultura d’Antoni Marquès. Arribats enfront les nòmines de Francesc Abad s’aturaren. Valentina es va posar molt divertida amb aquesta peça: ! -Ei Àlex que en penses d’aquesta? Em sembla molt fort que un artista que exposi a Santa Mònica hagi de guanyar-se la vida fent de profe a una escola. Això el que tú desitges?! -Home, Antonio Ortega també es profe de La Massana i exposa aquí. Mira això d’aquí és seu- Donant-se la volta per mostra-li una altra obra: “Dibujos para un despacho de abogados laboralistas”.! -No sabia res d’això. Pensava que ja tenien prou per viure. Si aquestos que estan aquí necessiten donar classes, com deuen viure el demès? Tu també seràs així jaja.! No li va fer tanta gràcia a Àlex però va saber respondre de seguida: - Espero que els estudis i posteriorment algunes beques o residències artístiques em faciliten arribar a un treball fix com els d’ells per poder continuar la meva obra paral·lelament. ! Valentina, doanda la seva joventut, aterrava avui per segona vegada al món real. ! Sortint, van poder veure els treballs de basurama per afegir que tenien un company a classe que era del Delta de l’Ebre i es devia conèixer tots aquells indrets que semblaven tant poètics. ! Després d’això van abandonar Santa Mònica agafant un catàleg de l’Eufònic Urbà. Una mostra d’art sonor que es presentava molt interessant i podria ser la següent activitat per a assistir junts. Àlex no ho tenia tant clar.!

! !

Loring Art!

Des d’aquells dies fins al final de curs, tots dos van portar una relació secreta als ulls dels companys de classe. La gran quantitat de feina que els portava la seva investigació per al projecte de final de grau els treia molt de temps i també vivien amb la por del què diran. Ella amb la por del pes social de sortir amb un invisible de classe que no destacava ni ho volia i ell per la vergonya que li feia confessar davant dels companys de que estava liat amb una tia tant desperta com Valentina.     Sovint, Valentina l’acompanyava al sortir de classe a la residència i mirava de provocar-lo per que el deixi pujar i que li faci l’amor. Primer començava a tontejar-li, però Àlex ja es coneixia aquell somriure picaresc i de seguida li apereixia un fuet a la butxaca . Pujant l’ascensor ella es feia la difícil però només tancar la porta es deixava anar com si hagués caigut en un parany. No sempre tenia tanta fogositat però la majoria de vegades si. En ocasions, li feia el favor a ell per que pogués estudiar ben follat. ! Joan s’havia adonat feia dies de que Àlex havia modificat els seus horaris i havia subordinat les invitacions a certs actes a la disposició de la seva amiga, però li va semblar correcte. Ell feia el mateix quant es trobava plan a l’Apolo. Deixava els seus amics plantats i se n’anava a follar un rato.! Àlex no li va fer esment de la seva relació i excusava l’absència d’invitacions a Joan amb la feina del treball de fi de grau i que les retallades havien fet caure les activitats de qualitat fins a que s’aprovin nous 31

pressupostos de l’any i els centres culturals disposessin de cash.! Valentina abandonava d’hora la residència per que els seus pares solien trucar-la cada dia sobre les deu i mitja de la nit. En veritat, més vegades la mare. Li trucaven a casa pel simple fet de comprovar el canal. Que hi havia comunicació, que tot corria perfectament, que la nena estava bé. Alguns dies afegien preguntes sobre l’escola, altres li explicaven com anava per Madrid i quin era el proper projecte a la galeria.   A les deu i mitja era una bona hora per a estar a casa. Ja havia pogut satisfer els seus desitjos a la residència i en quinze minuts anava de Paral·lel fins a Les Corts amb la línia verda del metro.! Allí l’esperava tot un àtic en una modesta finca que acollia a la seva família en les seves visites a Barcelona i ella cuidava perfectament. Bé, els divendres li venia a fer les feines menys dignes de la casa una noia portuguesa d’uns trenta-vuit anys. A ella li anava de perles per si els dijous la nit la muntava amb les amigues a casa. !

Només dues vegades fins al final de curs va invitar a Àlex a casa seva. La proximitat de la residència amb la Massana era un punt a favor per a acabar veient-se després de classe, i anar a Les Corts suposava que Àlex s’hauria de quedar a dormir allí amb ella.   Contra pronòstic, els dies que va anar a casa seva van fer l’amor per que el llit de matrimoni donava per a molt però es van acurçar els temps. En aquell àtic es podia menjar ample, veure la televisió més còmodament, i la seva mare tenia una infinitat de catàlegs i llibres d’art que els van fer passar una bona estona, un mirant el contingut i l’altra el disseny gràfic.   Valentina li va dir la primera vegada que veia, en el 32

disseny de catàlegs d’exposicions i llibres d’art ,una bona sortida professional aprofitant els contactes que la seva mare li podia aportar. Ell, al dia següent, li va portar una sel·lecció dels millors opuscles i tríptics que havia anat acumulant i li va oferir una sessió dels continguts que els artistes solien preferir, els que les galeries acabaven demanant, i el resultat que acabava oferint el dissenyador. Ell feia suposicions com si conegués tota la traçabilitat de l’encàrrec però ella li seguia el joc pel sol fet d’escoltar-lo. Li agradava la seva veu i quant el tenia agafat del braç segut al seu costat podia sentir com la seva veu li ressonava al tòrax. Fins i tot pensava que podria tenir una d’aquelles veus de joves nord-americans a les sèries universitàries i se l’imaginava fent doblatge de sèries i pelis.! A ell li agradava que li tingués el braç agafat per que l’ajudava a pensar que no el deixaria tant aviat com pensava. A ella no se li havia passat mai pel cap abandonar la relació. Darrera del caràcter extravertit es pressuposava uns canvis de parella ràpids però Valentina tenia un honor que no regalava a qualsevol que es trobava a l’Otto Zutz i això ara ho entenia ell. ! -Saps que podem fer? li va dir Àlex-Demà a la tarda en sortir de l’escola passarem pel CCCB. A la Laie d’allí trobarem molt material per veure també. Està lo últim de la literatura artística, catàlegs i llibres sobre teoria i història de l’art. ! -Ok, i ens podem allargar a Loring Art. Va afegir ella. ! Per un segon, Àlex va pensar que li sortia dels límits de confort que li oferia el Raval però va tornar a la realitat pensant que ara mateix estava a un pis de Les Corts i ningú n’estava assabentat. -Es clar. Va dir i la va tornar a besar.!

! ! ! !

Capítol 6! Amigó Cascarilles!

Sortien de l’aula i els sentiments eren contraris. Àlex, amb els seus pares, abandonava l’escola content per que havia ofert una presentació excepcional del seu Treball de Fi de Grau on havia investigat sobre les biennal internacionals i l’impacte sobre les ciutats com a motor econòmic. Un treball d’investigació que l’havia fet conegut a la biblioteca del MACBA, la de la Fundació Tàpies i la de CaixaForum. Al entrar, ja el saludaven pel nom en aquests llocs i ja havia fet alguna amistat entre els habituals de les biblioteques. El sentiment contrari li venia per que sabia que s’acabava l’experiència comuna amb Valentina de les classes a Massana. Avui dia encara no descobriria on se li havia decantat la balança sentimental. Aquell dia però, mirat fredament, era un tràmit que havia de passar i estava predestinat a sofrir-lo. Ara l’objectiu era desxifrar com continuar la relació amb Valentina i els seus pares li llegien als ulls, per això es van acostar als pares de Valentina i es van presentar.! -Bon dia, som els pares d’Àlex i tenim constància que són amics amb Valentina. No ens han presentat però ens agradaria invitar-los a dinar si els ve de gust i no tenen cap compromís. ! Els pares de Valentina es varen mira amb complicitat i van acordar que li preguntarien a la seva filla si hi estava d’acord.! Valentina i Àlex, que s’havien quedat acomiadant-se es varen sorprendre fins al punt que els quatre progenitors van sentir vergonya al·liena de veure’ls tant ruboritzats.  34

La mare d’Àlex va trencar el gel. -No us preocupeu, anem aquí a l’Amigó Cascarilles. És un bar al costat del Mercat de Sant Antoni i és molt distés. Fan els millors vermuts rapitencs de tota Barcelona.! Fou un moment esperpèntic per a ells. No havien parat a pensar que els seus pares es presentarien, però molt menys que acabarien dinant junts.! El camí fins l’Amigó fou un tràmit per descongestionar la tensió que s’havia provocat amb la invitació imprevista.   Per a uns pares havia estat un bon gest per part dels altres i els fills no sabien si allargaven més l’agonia o si podien dir que estaven trobant la sol·lució al seu dilema.   Van poder menjar a la taula que queda darrera de la barra i que té un punt d’intimitat que els va fer sentir molt còmodes a tots sis.   La parella de joves havia assumit en pocs minuts que allò que havien somniat en silenci individual com un fet transcendental, s’havia convertit, gràcies a l’ull d’una mare, en una peça més de la quotidianitat.   El dinar fou molt correcte, amb temes de conversa que tractaren des del modernisme a Barcelona i el desacord per establir un preu a l’accés del Parc Güell fins al futur dels seus fills que ara es graduaven.! La mare de Valentina va invitar l’Àlex a fer les seves primeres passes en el món laboral a la seva galeria de Madrid. Així, pensaven, s’assegurarien no provocar cap separació traumàtica. Quant l’Àlex va invitar a Valentina a sortir a prendre la fresca.   -Valentina, jo no tenia res d’això pensat. No sé que n’opines tu.   -Jo tampoc, però crec que és una oportunitat per a tu i no deuries desaprofitar-la. La meva mare no ho diria si no estigués convençuda i jo et prometo que et faré costat a Madrid durant aquest temps. No ho havíem pensat així 35

però és el moment.   -I on viure?  -Em deixes afegir, on viurem?. No et preocupis. A sobre la galeria, la meva mare té un pis que dedicaven a residències artístiques que sembla que no utilitzarà durant un temps. Ja li faré jo la petició. ! Es van besar, abraçar i van tornar a la taula per emprendre un plat de tallarines de la llotja de La Ràpita.!

Els seus pares ja havien estat parlant de la idoneïtat de la invitació per llaurar un futur dintre el món de l’art. A part, Àlex podria començar a produir part dels projectes que havia anat acumulant a les seves llibretes. Alguns ja desfasats, uns menys de molta actualitat.! Entre els pares havien acordat que el fet econòmic no seria problema. Els d’Àlex volien col·laborar amb el lloguer del pis i que li fos remunerada la feina però els altres es van negar al·legant que no ho necessitaven. Que tenien un pis, que estava a sobre de la galeria i que li cedirien ja que no seria utilitzat durant un temps per cap finalitat més.

La Casa Encendida!

Una vegada ja va estar establert Àlex al pis, a la galeria i a Madrid Valentina li va anar demanant als seus pares de fer-li costat a Àlex. Primer hi deixava roba de recanvi, més avant hi dormia sovint, però a mesura que la relació dels seus pares es distanciava, s’anava refugiant més i més amb Àlex fins al punt d’estar completament enamorada. Seria quelcom per psicoanalitzar?. L’abandonament progressiu de l’estima del pare s’anava substituint per l’amor del nuvi? Algo d’això hi havia en aquella relació. Per que Àlex no entenia per que Valentina s’havia aburgesat de tal manera que no volia abandonar el pis per estar amb ell. I les nombroses sortides que compartien al principi s’havien convertit en llargues hores de lectura compartida, visionat de pel·lícules, això sí, ben sel·leccionades i de menjars divertits a base de fregitel·les, menjar ràpid i pa amb tomàquet i embotit.!

A pesar de que Àlex estava forjant-se un nom com a artista participant en algunes exposicions col·lectives organitzades per algun col·lectiu d’artistes, li havien refutat un sol·licitut de beca per a completar estudis de postgrau a Madrid. També s’havia presentat a diversos concursos i convocatòries com la Fundación Botin, Caja Madrid (casualment totes d’entitats bancàries) i no havia estat sel·leccionat a cap.   Només li havia arribat el petit moment a partir de que es va crear un bloc amb el seu dossier, fotos, bio, projectes en procés i projectes realitzats. Algú li havia enviat un correu interessant-se per una de les seves obres que provocava una reflexió sobre l’home i la seva presa de 37

decisions sobre el seu cos.   Era una peça clarament feminista en que a partir d’unes fotografies, s’hi presentaven diferents accions sobre el cos com pintar-se, depil·lar-se, enjoiar-se, guarnir-se amb un vistós plomatge, que sobre el cos d’un home evidenciaven l’esclavitud a la bellesa que sofreixen les dones. El dubte es planteja en abordar si el cànon l’imposa el mascle o si el crea la dona. Així com en els animals, els mascles desenvolupen colors més vistosos per conquistar el gènere complementari; en els humans ,la direcció és contraria. Les fotografies, tot i que Àlex no dominava molt bé la tècnica, tenien una gran riquesa visual i conceptual, part d’ella aconseguida amb una Hasselblad que estava a disposició dels artistes en residència.

El correu li havia arribat d’un comissari jove que volia presentar un projecte de comissariat amb un clar contingut narratiu de caràcter feminista. Li havia sobtat que fos un home el qui encetava aquest reflexió a partir de les fotografies. Una convocatòria de la Comunidad de Madrid per a comissariats d’exposicions en un centre d’art de la ciutat.!

En unes dues setmanes, un altre correu li va confirmar que l’havien sel·leccionat per participar en aquella exhibició i li sol·licitaven la cessió de l’obra.   Àlex va demanar a la mare de Valentina que li tramités el préstec i hi posés les condicions. Li pagarien uns bons honoraris pel fet de cedir durant 28 dies una sèrie de quatre fotografies. !

! !

Tant fou l’ajuda de la mare de Valentina que va decidir ,abans que res, comprar-li tota la sèrie. Es clar que també el va ajudar a escollir la millor manera d’aconseguir un impressió digna, ja sigui en la mida com en la tècnica. Ella li va explicar que no tenia la mateixa lectura un fotografia en paper fotogràfic de 30x40 que una ampliació 50x70 impresa en un laboratori pro i que si havia de conviure en una exposició col·lectiva havia de tenir prou visibilitat i força. I a més, també li va ajudar a escollir el preu. El mateix preu que ella li acabaria pagant per les dotze obres.!

Va ser molt correcta la seva actitud de voler pagar lo just i explicar-li per què. Li va mostrar com incloure als honoraris tota la feina d’investigació, les hores dedicades, el material utilitzat, el preu de la impressió, el projecte de muntatge i alguna que altra despesa més que devia dividir entre tota la sèrie. En aquest cas ella assumiria totes les despeses ja que pretenia quedar-se tota la sèrie de dotze fotografies. Per que pensava que eren en el seu conjunt quan tenien sentit i que individualment tardaria a vendre-les. Una vegada van acabar els tractes econòmics es van posar amb la gestió de la cessió, el muntatge i el transport (cosa en que ella hi posà molta cura).!

El dia 2 era dijous i no hi havia cap esdeveniment destacat a Madrid. Un dia abans havia actuat Foster the People a la ciutat però fins dissabte no hi havia una mostra derivada del Seminari Internacional d’Art Inclusiu de Sevilla que portava a Madrid les conclusions a manera de debat. Era doncs un dels dijous de l’any on el públic habitual de les activitats culturals relacionades amb l’art no tenien millor plan que visitar la exposició  39

“Dones i veu” que s’inaugurava aquest vespres en un espai de la casa encendida. !   Encara que era un projecte que feia tres anys que s’estava gestant, el comissari li va sol·licitar les obres a Àlex en només dos mesos d’antel·lació. Era l’última inclusió a l’exposició i en veure el format va haver de corregir alguns canvis en la distribució de l’espai.!

Valentina va acompanyar a Àlex tot i l’apatia que li provocava sortir de casa. S’havia refugiat estudiant tots els catàlegs que arribaven a la galeria i havia començat a fer algunes invitacions per a alguna activitat de la galeria.   Tots dos anaven creant una simbiosis en que ell anava creant i ella li anava ordenant el currículum, el porta-foli i li buscava entre alguns col·laboradors alguns textos per acompanyar les imatges. Pensava construir un catàleg pilot per si arribava el moment defensar amb ell la seva obra. Ell estava contentíssim amb aquesta ajuda i col·laborava amb ella de-construint desenes de catàlegs i material gràfic que anava acumulant amb les visites que anava fent, quasi sempre sol, a espais culturals de la ciutat.!

En accedir a la Casa Encendida semblava que creuaven un punt d’inflexió en la seva vida. Valentina ho sabia, però Àlex estava enlluernat i no s’hi adonava. Aquella exposició afegia una línia amb negreta al currículum d’ell i que la galeria de la seva mare li hagués comprat tota la sèrie significava un gran triomf. Podia estar ben orgullosa d’ell però el cert és que no li acabava fent molta gràcia que tot canviï de direcció. Ella tenia el desig d’acomodarse en el seu estudi i ell estava al trampolí i estava disposat a saltar. ! 40

Àlex i Valentina van visitar agafats de la mà i abans que s’inaugurés, l’exposició. Aquesta contenia una trentena d’obres de diferents artistes que havien estat escollits pel comissari per il·lustrar el seu discurs. Moltes d’elles posicionaven a la dona com a inferior per a provocar la reflexió contraria. Poques utilitzaven el text per acotar l’objectiu de l’obra. Una semblava meravellosa per que mitjançant una instal·lació de vídeo creava un diàleg amb senyores que havien treballar tota la vida per construir la seva família a partir del nucli central de l’home com a generador d’ingressos. Algunes es consideraven ames de casa amb la accepció que defineix la dona com a matriarca familiar o nucli social de la família. Una senyora deia que l’home no era només que la mà d’obra que la família enviava a treballar per aportar un sou a casa. I així fins a cinquanta testimonis que documentaven el tema amb una estètica molt casolana. ! Totes elles tenien un rerefons molt profund amb el tracte de la dona, el feminisme i la visió des dels dos gèneres però cap arribava, al parer de la majoria de públic, a l’excel·lencia visual que aportaven les fotografies d’homes realitzant tasques quotidianament femenines.   Un, haguès pensat que era un treball que explicava el comportament diari d’un transexual o travestit. Per això no tenia tant ben definit el rerefons, però la formalització tant tècnica quasi bé de fotògraf professional la feia el centre de l’exposició.     Els i les altres artistes portaven una trajectòria anterior que els donava una legitimació dintre del camp de l’art. Però ell no en tenia cap. Havia estat fruit de l’atzar que el comissari topés amb la seva obra. Havia pogut ser la indexació de paraules al bloc que el fes visible a les 41

cerques de Google o potser l’atzar o el tràfic que va seguir amb el fil “Fotografia+Arte+Madrid+Género”. navegant entre pàgines i pàgines en les que algun hiperlink desembocava al bloc d’Àlex. A part d’això, res el legitimava i necessitava que algú ho féu. El comissari ho feia amb tots per igual al text de la expo, però necessitava alguna ressenya a premsa. Algun crític que s’hi fixes. I aquí entrava la mare de Valentina.!

Ella havia vingut sola a la exposició i de seguida havia trobat col·legues amb qui poder esbrinar quelcom noticiable del conjunt d’agents que treballen per la cultura a l’àmbit de Madrid. El tema principal era la propera edició d’ARCO i la incertesa de les galeries que encara quedaven en peu sobre quan i com invertir en projecció internacional. ! Ella era partidària de que totes les relacions internacionals eren molt més fructíferes a les fires de Frankfurt, Basilea, Berlin o Miami com a preferides seves. També tenia gran interès amb el mercat sudamericà que pujava amb tanta força que es veia des de la península. No calia anar allà per veure-ho si no que les veus arribaven fins aquí. Defensava que tot i que ARCO movia un volum ridícul enfront altres grans fires de galeristes, s’havia de fer un esforç per dignificar la posició de les galeries de l’estat a traves de la seva pròpia fira. Ja que eren les que tenien més potencial per accedir a Colombia, Brasil o Mèxic entre altres.!

Tot això es movia des del vèrtex de la piràmide del camp de l’art. Crítics, galeristes i col·leccionistes decidien on i perquè. I les relacions humanes i per que no les grans festes que s’organitzaven en motiu de ARCO feien d’Espanya una de les destinacions fortes a l’hora de 42

combinar oci i negoci.   En aquell petit grup de galeristes enfront de la peça d’Àlex es podia decidir en un moment si les galeries donaven suport a ARCO o si s’invitaria a una sèrie d’artistes a fer una gran exposició a Marbella l’estiu següent amb motiu de la visita de part de l’elit dels emirats àrabs. !

Tot això passava davant les dotze imatges de 50x70 que penjaven d’aquella paret en forma de L. I la mare de Valentina ho sabia. Havia volgut dirigir la conversa a mode d’escarabat piloter. Reclutant ara a un, afegint-ne una altra, cridant l’atenció d’aquest i fent-li un senyal a aquell. La seva estratègia fou molt intel·ligent per que quedin tots ells i alguns més que es van afegir després, envoltats d’aquelles dotze obres. !

! ! ! !

Capítol 8! Artiga!

Un temps després de l’exposició, Valentina ja n’estava farta d’anar recollint retalls de premsa de les lloances al comissari, al muntatge i a la distribució de l’espai segons el discurs. No sabia que aviat acabaria avorrint també veure un petita ressenya dintre les cròniques a Àlex qui no parava de treballar al seu estudi i la cuidava molt tendrament en arribar a casa. Encara acostumaven a fer l’amor unes dues o tres vegades per setmana i això era un dels fils dels que penjava la seva relació. Valentina veia en el triomf local d’ell el solvent i entenia la seva relació com el solut. Aviat s’acabaria diluint tot, perdent intensitat. ! Quedaven unes deu setmanes per acabar el període establert de pràctica a casa Valentina i ella, tot i no haver evidències, es construïa la possible realitat.     Àlex ignorava tot aquest entramat que s’anava embolicant en el cervell d’ella. Ell solia llevar-se d’hora per fer l’esmorzar de tots dos, baixava a fer tasques a la galeria, pujava a dinar, feia un poc de feina al racó habilitat com a estudi, feia una estona de galeria atenent al públic i després de sopar treballava a l’estudi. En caps de setmana buscaven quelcom que interessés als dos i sovint acompanyaven a la seva mare a algun esdeveniment més oficial. !

Valentina sabia que la seva mare havia comprat les obres per treure-li un rendiment i que aviat faria una mostra per poder vendre-les a bon preu. I també sabia que necessitaria acabar el catàleg per poder editar-ne uns quants per a algun col·leccionista, alguns pocs per a 44

l’artista i la galeria i tot lo demès seria enviat en format PDF a tots els contactes. Així que cada dia amb més desig anava a dormir tard per les nits amb la intenció d’acabar el catàleg. Pensava que quant més aviat acabés el catàleg, més aviat farien la expo i més aviat marxaria Àlex i s’acabaria aquesta incertesa.   És com si quelcom se li hagués despertat dintre d’ella a mode de ràbia, enveja o qui sap quin sentiment confús.  Tenia un dilema. Volia que la seva parella triomfés però també ho volia evitar. Semblava que lo que desitjava fora que aquella conversa que varen tenir ja fa un temps a Santa Mònica es fes realitat. Aquella conversa en la qual ell li mostrava el desig futur de ser un professor d’escola i compaginar-ho amb la creació d’obra. Però ella no ho veia igual. Ho entenia com que li estava abonant la pell per a que li creixin ales. I que utilitzaria aquestes ales per marxar lluny d’ella. No entenia que Àlex no pretenia res d’això, que si li creixien les ales seria per fer-li de pegasus i endur-se-la amb ell.   Ja ho havia decidit. Faria un bon catàleg i s’acabaria aquesta batalla interna. Volia estar amb un persona que li causés aquests debats interiors. !

L’endemà d’aquests pensaments li va comunicar a sa mare que ja tenia enllestit el catàleg amb els textos i les imatges de les obres. No era cert. Li faltava una mica , però intel·ligentment (o no) va pensar que això acceleraria la data d’inauguració i que posteriorment l’expo duraria uns 20 dies. La seva mare va trucar de seguida a Àlex i li va preguntar si estaria llest per a inaugurar el dia 7 del mes que ve.     Àlex que havia sortit a fer uns “recados" va arribar deu minuts després de la trucada a la galeria i efusivament 45

es va abraçar a totes dues. Estava molt content que es donés projecció a la sèrie de fotografies i esperava fer el muntatge de la temporada. Li va preguntar a Valentina si ja tenia enllestit el catàleg i ella li va dir que seria un regal i que ho volia mantenir en secret.    El cert és que un muntatge a una galeria té més de gestió que de muntatge. Penjar dotze obres pot portar un matí com a màxim si ets una mica mirat a l’hora d’escollir l’ordre. El que era més entretingut era col·locar les cartel·les i un vinil que havia demanat amb la memòria explicativa de l’obra. Era el mateix text que la fulla de sala que entregaria i li havia escrit un crític amic de la galeria que ja havia fet una bona ressenya a un diari de tirada local en motiu de la col·lectiva de La Casa Encendida.!

Abans de l’exposició, la mare de Valentina li va voler fer un regal per haver col·laborat amb la galeria durant aquests mesos. Li va demanar a una amiga que havia fet en els seus viatges a Barcelona que li fes un bon apunt amb entrevista inclosa a una de les revistes més importants d’art contemporani a Catalunya. !

Una entrevista breu acompanyava un text molt interessant a la setena pàgina del número 25 de la revista Artiga. Era una visió molt formal d’una obra conceptual en tota la seva mesura. Això li feia pensar a Àlex que les imatges seves estaven massa prop del bon gust. Representaven homes amb actituds femenines i eren properes al bon gust. Devia ser la tècnica (en part degut al material que li havien cedit) o devia ser la impressió que s’apropava amb les grans dimensions a la mesura de lo real. Pot ser era un complit per a la seva 46

amiga galerista per part del crític. El cas és que després de llegir el text que l’enaltia als cels de l’art contemporani com un nou talent a tenir en compte va decidir incloure unes aportacions pròpies en format entrevista. I acompanyar-ho de sis de les dotze imatges per donar-li més referència.!

Àlex es va adonar que no podria agrair-los-hi mai aquests detalls. Pensava que si que era part de la inserció laboral rebre un poc d’empenta i que aquesta era una feina d’aquests agents. Però pensava que aquests casos de rebre tant només es donaven en els certàmens d’art emergent. Segons li havia explicat un company de classe i tal i com havia vist amb el comissari de la exposició col·lectiva a La Casa Encendida, les administracions dedicaven molts, ara no tant, diners a promoure els nous talents amb convocatòries d’art emergent. Es posaven moltes facilitats i et feien sentir els teus 15 minuts de fama o glòria.   Era això el que li preocupava de veritat, aliè als plans de Valentina. Pensava que aquell moment de glòria podia acabar-se com també havia pensat fa uns mesos que podia acabar-se la relació amb Valentina en qualsevol moment. Només li quedava seguir treballant com havia seguit estimant a Valentina, pensava que amb la constància podria mantenir el nivell.

Enric Granados!

Vagi per davant que l’exposició no va tenir tant d’èxit com s’esperava. El dia de la inauguració havien convocat a gran quantitat de gent il·luste dintre el món de l’art. Tres col·leccionistes s’havien interessat dos dies abans pel talent d’aquest fins ara desconegut jove. La prèvia a la revista ARTIGA havia despertat l’interès de dos galeristes que s’havien comunicat a través del seu bloc. A les agendes culturals de tots els mitjans habituals estava destacat i entre els cercles d’amistats s’havia creat molta expectació.     Valentina havia enviat dos setmanes abans el catàleg a l’impremta i una hora abans de la inauguració havia reunit l’Àlex i la seva mare per desembolcallar el paquet de 200 exemplars que havia arribat aquell mateix matí.   Havia posat tots els recursos tècnics al servei de la promoció del seu estimat. Des de tintes de vernís que li oferien un to de luxe a la portada fins a un troquel·lat en pàgines centrals amb el símbol femení. Era més prop d’un catàleg de joies que d’un artista. El disseny gràfic era impecable, respectant els espais blancs com la música respecta el silenci, utilitzant una família de fonts sans seriff que li facilitava la lectura, alternant el fragment de les imatges amb la totalitat d’elles, havent escollit la extensió justa del text per acompanyar cada obra i deixant contra tota tradició, el text crític per al final. Ella ho explicà com un intent de revaloritzar l’obra davant del text. No entenia per que els catàlegs d’art arribaven a donar-li molta més importància al text crític que a les imatges. I com en un món clarament iconogràfic, manava més el concepte que la formalització. ! 48

Àlex es va emocionar en veure el gran treball que havia fet Valentina per a ell, per a l’obra i per a la galeria de la seva mare. Però fou més que un lluïment propi, una prova de foc en el camp real. Una peça mestra entre els catàlegs de galeria. La seva mare es va adonar de seguida que la despesa en aquell encàrrec superaria molt de llarg les seves previsions però va pensar que l’amor hi tenia molt a dir d’aquest fet. ! -Valentina, estic molt agraït de la feina que has fet, gràcies a tu la meva obra serà molt més visible amb aquest catàleg i el que m’agrada més és que també s’entendrà millor.   Valentina no es va prendre aquestes paraules com un afalagament sinó com un intent de subordinar la seva feina gràfica a la artística. Era com si el seu treball s’hagués de quedar tota la vida en un segon pla i això li irritava molt. Potser per això la seva mare havia volgut que prengués un camí un poc més creatiu que científic en el camp del disseny. Li deia que la tendència d’inicis del segle XX que afirmava el disseny com una disciplina merament científica havia acabat amb les corrents deconstructivistes que havien afectat també al disseny.   Tant l’alliberament de la retícula, com la voluntat de prioritzar allò plàstic que la funció del disseny haurien estat l’inici d’un corrent que havia tornat el disseny a la categoria creativa que es mereixia. I ara Àlex estava tornant a assenyalar que el disseny havia de respondre a una funció subordinada al fet creatiu que només pertanyia a les seves obres.     Valentina va sentir un gran alleujament en veure com els pocs motius que li quedaven per continuar la relació amb ell s’esvaïen. I va aprofitar que ell havia sortit fora a prendre l’aire amb els fumadors per a abordar-lo.   49

Àlex havia sortit fora, com sempre acostumava a fer a les inauguracions, per prendre l’aire i ara s’adonava que sovint fugia a mode d’espectador i avui era a mode de protagonista cosa que no li permetia l’anonimat del que gaudia els altres cops. Llevat de que ara com havia desitja durant tant de temps, sortia la seva estimada per fer-li costat com en les històries de prínceps que havia vist de petit. Es suposava que acabarien besant-se sota la llum de la lluna, triarien un estel, li posarien un nom i l’haurien de recordar allí on fossin per a tenir una referència comuna. Quant estarien separats mirarien l’estel i pensarien que l’altra mitja taronja també l’estaria mirant. Res d’això anava a succeir aquest vespre. Valentina sortia per comunicar-li que avui era l’últim dia que estarien junts, que intentés no donar sospites durant l’acte d’inauguració però que la seva història acabava allí i en aquell moment i seria sepultada quant en pocs dies arribaria a Bellaterra després d’haver passat uns mesos accedint al món laboral.     -Però que estas dient Valentina? Que t’has begut l’enteniment?. Però per què avui i per quina causa?  -Àlex, no t’amoïnis, hem fet el que estava en les nostres mans i ara ens hem de separar! -Que fort em sembla! Però ho dius amb aquesta tranquil·litat. Com pots decidir això ara? Que et passa? Que no estas bé?!

Per primera vegada en la relació Àlex havia sortit del control que tenia. Era com si s’haguessin canviat els papers. Ara era Àlex el qui volia conèixer món i Valentina la qui sofria una involució domèstica. Era Àlex el qui no controlava els seus instints i Valentina la calculadora i freda. S’havien passat aquestes raons a traves dels 50

fluids íntims? Els havia succeït com a la balança, que quant un plat puja, l’altre baixa? Àlex no ho entenia i per un mil·lisegon s’adonava que havia canviat. I quina havia de ser la seva reacció quant sense esperar-ho li havien xafat tots els somnis de futur? Li va agafar un petit sufoc degut a l’ansietat i va entrar dintre a beure dos gots d’aigua. !

Una jove se li va acostar en veure’l suat i hiperventilant amb el got d’aigua a la mà i li va interrompre el sofriment.! -Hola Àlex sóc Maria de la revista Artiga. Per fi et conec en persona. Tens un moment? Valentina tenia els pèls eriçats de veure l’escena. Tenia una madeixa de cels al pit que li estrenyien el cor. Sabia qui era Maria i que no tenia cap intenció de prendre-li allò que ja no desitjava però igualment li provocava uns cels extraordinaris.   -Àlex, he rebut algun correu a partir de la crítica que vaig publicar a Artiga i hi ha algun interessat en la teva obra. ! -Bueno, deuries de parlar amb la galerista. Tota l’obra és d’ella. ! -No, no m’he explicat. No són col·leccionistes. Avui dia per a una galeria és important tenir algun artista en residència que vagi produint obres en el context proper de la galeria. Hi ha qui estaria interessat en acollir-te com a resident, exposar quelcom teu i per suposat fer de venedor de la producció. Et passaré el contacte, sé que aviat tornes a Barcelona i podràs passar-t’hi.   -Ah bé. Doncs ja tens el meu correu. Quant vulguis, i ja em diràs quin paper hi tens tu dintre d’aquest negoci. ! -No et preocupis, no cobro honoraris d’això. Ja es preocuparan de tornar-me el favor quant ho necessiti.! Àlex es va fer revisió i va comprovar que se li havia alleujat l’ensurt tot i que el pols li havia mantingut el ritme accelerat.! 51

***!

Travessar els túnels de Vallvidrera des de Bellaterra fins a Barcelona a hora punta sovint et porta a sentir molta ràdio. Molta música, moltes tertúlies i molts magazíns és lo que acostumes a escoltar entre peatge i embós, entre semàfor i pas de zebra. I la mare d’Àlex ho solia aprofitar per cultivar la seva inclinació professional.   -Escolta Àlex, aquest és l’Allegro de concierto de Enric Granados. Aquesta gravació és una interpretació d’Alicia de Larrocha.  -Ah ja coneixo de Larrocha. Aquesta peça és molt bonica mare.  -No ho dic per de Larrocha, t’ho comento pel compositor. Enric Granados.  -Quina casualitat! Es l’adreça de la galeria.   -És clar. Enric Granados fou un lleidatà genial. Saps com es deia en veritat? Pantaleón Enrique Joaquín Granados Campiña.!

En arribar a mitja altura del carrer Enric Granados la seva mare el va acomiadar i ell va baixar del cotxe -Molta sort fill! Segur que no vols que t’acompanyi? -No mare, no cal. Gràcies. Adéu!  A l’entrar a la galeria el va rebre un senyor d’una presència imponent. Ja no per la seva indumentària ja que vestia uns Levi’s Negres, Camper fosques i una camisa negra d’Antonio Miró que hi duia la llegenda Antonio Miró al pit; era per la seva altura i el seu pèl canós que li oferia un poc de respecte. ! -Bon dia Àlex. Jo sóc Lluïs ens hem parlat per telèfon. M’agradaria comptar amb tu per a cobrir una residència artística. Estaràs amb un altre company cubà que acaba la seva en un mes.   52

La intenció era produir una obra o un conjunt d’obres sobre quelcom relacionat amb la ciutat i els seus habitants, hi havia prevista una possible mostra dintre de tres mesos a un espai encara per definir. Àlex podria assistir al taller adjunt a la galeria que donava a un pati interior amb una llum molt sanadora. Treballaria tots els matins i podria dedicar les tardes a continuar els estudis de postgrau o perfeccionar un poc l’anglès.

A-FAD!

Àlex s’havia endut la meitat dels pocs catàlegs que havien sobrat a l’expo de Madrid. El col·leccionista que va aconseguir la compra de la meitat de les obres es va endur l’altra meitat. Les sis obres restants encara són en poder de la galeria i fan que Valentina enyori a Àlex amb una fusió de ràbia i cels amb amor i nostàlgia.   Era un catàleg molt perfeccionista i gens convencional així que va voler amortitzar la feina feta i va entrar a la web laus.cat per insciure-li el treball als premis 2015. Els Laus són un Open de disseny per a molts segments del disseny i les inscripcions es poden fer en desenes de categories, així que va declinar posar-la a treballs d’estudiants i la va proposar per a “Publicación corporativa, catálogo, memoria, house-organ” cosa que li va costar 150€ de la seva butxaca. Tot i que va tenir suplantar un poc la identitat de Valentina, no va tenir problemes per finalitzar la inscripció. Àlex estava convençut del valor gràfic que contenia aquell catàleg i no tenia dubte que sobresortiria entre molts candidats.     Era una de les activitats que li rondaven pel cap aquest dies que estava immers en la creació de la seva nova obra. Una altra era una rara documentació de les plaques dels noms dels carrers i dels números de les cases. Un treball que ja havia estat recorregut moltes vegades però que ell conceptualitzava a partir de la memòria històrica de la ciutat. També visitava moltes i moltes exposicions. Es pot dir que totes. Totes les de Barcelona. Semblava boig per assistir cada dia a una. Es llegia tots els dies les guies dels diaris, trucava a galeries per si havien canviat ja a la nova mostra. El coneixien a 54

tots els museus de la ciutat per que no en deixava ni un per visitar. Cada tarda agafa el transport públic i visitava una mostra. Des del museu tèxtil, fins a mostres de còmic, una exposició de llibres d’autor en una petita impremta, les mostres de fotografia de l’FNAC, les exhibicions del Museu de les Arts Decoratives. Arribava des de Mataró a Sitges, les més llunyanes en cap de setmana, les més properes cada tarda. Tota la regió Metropolitana i un poc mes. Un noi que abans no gosava sortir del Raval havia sofert una metamorfosi que no el deixava tenir el cul a la cadira. I pels matins si, pels matins a la galeria i a escriure.!

Àlex mentrestant va posar-se a treballar amb una altra obra que li agradaria presentar a la convocatòria d’Arts Visuals Arranz Bravo. Era l’últim any com a estudiant i molts de premis eren reservat només per a aquests, així que ho havia d’aprofitar. Volia presentar algo molt més plàstic ja que la Fundació Arranz Bravo seguia una linia expositiva relacionada amb les Arts Plàstiques ja que el seu fundador hi creia molt. Àlex podria aprofitar per aplicar els coneixements adquirits als tallers de l’escola i optar a aquesta convocatòria.    Valentina va rebre un correu el dijous mati amb l’assumpte “convocatòria 2014 Laus”. L’invitaven a assistir a l’entrega de premis Laus explicant entre línies la idoneïtat de la seva presència ja que havia estat sel·leccionada i un guardó li estava esperant.   Valentina no en sabia res d’això i va pensar que era un gran error fins que va veure la denominació del projecte en la petita fitxa inclosa a la carta. Catàleg d’Art; Publicación corporativa, catálogo, memoria, houseorgan.  55

Valentina no sabia que els Laus eren per proposta. Pensava que algú havia estat remenant i trobà el seu catàleg en algun biblioteca especialitzada com el MACBA, la de la Caixaforum o la de la Fundació Tàpies a les que la seva mare havia fet arribar un exemplar.   No li era cap esforç viatjar uns dies a Barcelona però el simple fet de tornar a viure temps que no podia oblidar la posava malalta. S’havia d’enfrontar ja que sabia que una segona residència li esperava a Les Corts i que no podia sinó vèncer la por a tornar a xafar Barcelona.    Valentina es permetria viatjar amb el pont aeri i quedarse dos dies per aprofitar i visitar alguna expo. Potser visitaria el MACBA o fins i tot podria assistir a algun esdeveniment però sabia que trobaria a Àlex i Joan en qualsevol “prèmiere" que es prestés a Barcelona.  Al final, va marxar un dia abans i va tornar un dia desprès. Tres dies a Barcelona i mil coses per fer.  En arribar a Barcelona el primer dia no va voler res més que marxar fins a casa i organitzar-se el dia següent.   Els següent dia aniria a comprar un poc de roba a unes modistes que coneixia al Born i a la tarda aniria cap al Disseny Hub. Allí encara no haurien inaugurat la temporada d’exposicions però segons la web podria trobar algunes activitats que veure com alguna instal·lació o el mateix edifici Disseny Hub.     La cerimònia d’entrega dels Laus era dels esdeveniments més reputats a què havia assistit en matèria de disseny. Al contrari de l’art, el disseny i els seus agents acostumaven a reunir-se en petits espais molt elitistes per fer entrega, mostrar o presentar treballs o noves publicacions. Però Barcelona i l’entrega dels 56

premis Laus tenia una llarga tradició i la festa de després tenia sempre molta expectació. Valentina va entrar a l’auditori i de seguida la van venir a atendre quant va donar el seu nom al noi de l’entrada. La van guiar a un sector de seients quasi bé buit a la part central dreta del públic i li van dur una ampolla d’aigua. Ella malpensava que la seva mare havia influït amb aquesta hospitalitat però el camp del disseny i el camp de l’art comparteixen poques relacions i la seva mare no en tenia res a veure. !

La seva categoria era la sisena en l’ordre d’entrega. Se li va fer ràpid el tràmit i va descobrir llavors que era de les tres nominades a la categoria. La seva expressió va fer donar un bot a qui tenia al costat. Un ensurt provocat per una xisclada en veure a la pantalla els tres nominats a la categoria. Valentina no cabia dintre d’ella i començava a estar trista per no anar acompanyada de ningú. Sense poder compartir la alegria que tenia se li va ocórrer començar a enviar missatges per whatssap a tots els grups d’amistats, amics de l’escola, i família.   Li va enviar també un a Àlex i li va preguntar si hi tenia quelcom a veure. Ell li va tornar una icona amb una coroneta de sant i es va acomiadar amb un -”Era de justícia”.! Li hagués agradat llavors que Àlex li fes costat encara que sigui per assistir a l’entrega d’algun premi menor com un reconeixement de l’A-FAD, la secció d’artistes del FAD.  Els plors que li van provocar aquest moment no li van deixar veure que no havia estat sel·leccionada com a Laus Or en la categoria però quant se’n va adonar li era completament igual. Havia estat finalista dels Premis Laus i això era tot un reconeixement a nivell internacional. Per suposat també ho seria per a l’obra 57

d’Àlex però no hi havia més edició impresa, només un PDF on no hi cabia tintes de vernís, troquels, pàgines interiors, etc..  La cerimònia dels Laus havia agafat una dinàmica estranya en que només s’entregaven els Or i els plata i bronze tenien una petita cel·lebració al marge. Valentina a l’hora de rebre el bronze quasi es desmaia i va donar dos glops forts a l’aigua que li havien ofert a l’inici de la gal·la. Amb això tenia la seva carrera fonamentada damunt d’un reconeixement sòlid que li va fer jurar que treballaria sempre amb l’amor amb que va fer aquest catàleg.

! !

Robert Clark!

Valentina va voler marxar de Barcelona el dia següent mateix. No va tenir temps per concedir dues entrevistes de feina que li havien proposat la mateixa nit dels Laus. Es sentia tant estúpida, tant enfadada amb ella mateixa, que li va entrar un pànic escènic que no havia sofert mai en el seu propi ésser. Ella no es reconeixia i la seva mare tampoc. Doncs ja feia molt dies que Valentina havia entrat en una espiral viciosa de no aixecar cap.   Des de la tornada d’Àlex a Barcelona havia estat reflexionant sobre els canvis que havia sofert. Era evident que havia descobert que el camp de l’art i el disseny responien a unes conductes clarament definides i que les portes que s’obrien s’havien de travessar. Àlex havia entrat a través del camí que se li havia obert i això no li obstaculitzava mantenir la seva relació amb Valentina. Però l’artista no podia respondre a horaris, a rutines, a projectes a llarg plaç per que una trucada, una convocatòria, un fallo d’un jurat podia canviar de sobte la direcció professional de qualsevol. Aquesta vida oscil·lant, potser intermitent o imprevisible també, havia de ser entesa així si hi volies formar part. Era difícil comptar a més amb una parella, molt més difícil era comptar amb la idea de formar una família. L’artista hauria de viatjar, abandonar la llar familiar sovint, visitar altres ciutats, participar en residències o workshops. Valentina es tornava a fer la idea de tot això i li venia la imatge del seu pare enfront la vida social de la seva mare. Sempre havia pensat que el seu pare, pel fet de tenir una empresa, havia preferit dedicar-se al món empresarial abans que la família però el cas és que el 59

seu pare dinava, sopava i dormia tots els dies a casa. La seva mare era la que sempre estava fora. Aparentment de “parranda", en veritat, sempre dedicant-se a dur la galeria més enllà.  Valentina hagués desitjat que Àlex fos xapat a imatge del seu pare, treballar en horari laboral, formar una família i tirar endavant el seu estudi. Aquesta visió del futur l’havia fet tornar quasi boja. Havia de ser conscient que la vida flueix i és millor seguir el seu curs. !

! !

***!

Barcelona no té una gran fira internacional però si que té un bon teixit de galeries que funcionen individualment. Hi havia un interès tímid de participar en una associació d’art contemporani denominada Associació Art Barcelona. I tot i els grans esforços per les administracions per induir una xarxa com és el cas de Circuit d’Art contemporani de Barcelona encara no deixava de tirar endavant.     Això no és impediment per a que avui sigui el dia D per l’art contemporani a Barcelona. Un dia que és resultat de molts i molts anys d’esforços per tancar files per a apostar pels artistes contemporanis amb una única direcció.   Barcelona és una ciutat clarament definida com a destinació cultural que no es vol encasellar amb fer perdurar la història. El modernisme, Gaudí i algunes grans obres derivades de les grans cites com les exposicions internacionals i les olimpíades són l’aparador de Barcelona però hi ha molt més darrera els aparadors, darrera les grans avingudes. Hi ha tot una teranyina de escoles d’Art, centres de producció, associacions, 60

galeries, fundacions, centres d’Art, museus, crítics, editorials, revistes, publicacions que treballen per un gran futur de l’art a Barcelona.   El problema més gran que pateix el camp de l’art és que tots aquests estrats estan superposats horitzontalment i rarament s’interconexionen i el pas d’una plataforma a l’altra és un punt d’inflexió en la carrera d’una artista.   A Barcelona li mancava sinergies entre aquests estrats que l’artista anava travessant com en joc d’Arcade. Les administracions es posicionaven en el vèrtex de la piràmide i exercien de “gurús" a qui tots els altres haurien de seguir per legitimar-los.   Això és el que s’aconsegueix avui amb la inauguració de la gran exposició BCN al MACBA.    BCN és el fruit de la creació de ponts entre aquestes xarxes. És l’aparador visible d’un projecte que ha dut molta feina a molts agents que han treballat mai més ben dit per amor a l’art. Les escoles han fet convenis amb les galeries per exposar alguns dels alumnes en el seu darrer curs, les galeries s’han unit per crear vincles amb els centres d’art contemporani, les revistes fan convenis amb les fundacions. Cada agent tria el seu conveni, cada museu escollirà en rotació unes galeries cada any per treballar projectes amb elles. Tot correrà amb el suport de l’administració que facilitarà tràmits, coordinarà projectes i premiarà les millor propostes amb una línia de subvencions que acabaran beneficiant en última instància als creadors.     BCN és la cirera d’un pastís que s’ha començat a crear fa molts mesos. Aquesta primera edició està comissariada per Jorge Luis Marzo i té a tot el camp de l’art amb la mirada posada sobre ells.   61

Que un grup de galeries puguin accedir a exposar artistes en residència al MACBA és un fet rarament visible. El MACBA és un temple que no acostuma a beatificar joves talents que no tenen una gran trajectòria artística i aquest és l’únic projecte que es basa principalment en descobrir artistes emergents que ja han passat el filtre de les galeries per donar-los a conèixer.!

Jorge Luis Marzo és juntament a Carles Guerra un dels grans comissaris que ha donat l’art contemporani les darreres dècades coincidint amb la pujada a escena de la figura del comissari en el camp de l’art. Els comissaris articulen un discurs a partir d’un tema freqüentment encarregat i produeixen sovint exposicions amb obres que donen sentit al seu relat crític.     Comptar amb unes determinades galeries limita molt la feina del comissari per construir un discurs coherent sobre BCN, l’art contemporani i tot el seu camp. La voluntat de Jorge respon a dos objectius clars. Un facilitar la projecció internacional de talents emergents en residència o relació amb les galeries que participen aquest any. El segon objectiu és mostrar al públic tota la activitat que es genera a partir de l’art a Barcelona. Per a això voldrà crear un discurs en episodis que parli de les sinergies, que inviti a la reflexió sobre el paper de l’artista dintre el món de l’art, que defineixi el seu rol com a creador..  BCN ha de ser una exposició que ha d’exhibir que tot l’engranatge del circuit d’art contemporani respon a un mateix objectiu i també ha de mostrar al món la capacitat de Barcelona per ser molt més que una república independent de l’art. Ha de ser una de les veus fortes del 62

panorama internacional i aquesta expo ho haurà de ratificar.!

***!

La premsa de tot l’estat s’ha fet ressò del gran esdeveniment d’ahir a Barcelona. “BCN ama el Arte”, “Per amor a Barcelona”, “Amar l’art”, “Per amor a l’art”, són alguns dels titulars que Valentina troba a la primera plana de la secció de cultura dels diferents diaris.

El president de la Generalitat i el conseller de Cultura surten a posar-se les medalles en totes les declaracions on afirmen que gràcies a la confiança i el suport de les administracions, Barcelona compta amb les millors plataformes d’art de l’estat i a un alt nivell europeu.  Potser no els falta raó, ja que sense l’ajut de les administracions no seria possible tot això però obliden que les retallades en cultura no han beneficiat gaire la projecció cultural de l’art cap a l’exterior. !

Valentina, que també estima Barcelona es torna a lamentar de que les notícies que apareixen a la secció de cultura dels mitjans de comunicació siguin més aviat polítiques que culturals. L’única referència a una obra és la que surt a la majoria de les imatges que il·lustren la notícia. A simple vista sembla una peça de Robert Clarck. I♥BCN sembla més de Milton Glaser , però la! formalització és més propera a la plasticitat de Robert que al disseny de Milton Glaser. A més, la intencionalitat artística es clara ja que a simple vista es veu que les lletres estan conformades per centenars de tríptics, pamflets i material imprès.     63

La mare de Valentina va adonar-se de que s’estava desmaiant. La cara se li havia tornat pàl·lida i no responia a cap estímul. La va abraçar i li va preguntar que l’havia provocat aquell xoc. De sobte una llagrima li va aparèixer a la galta esquerra. Era la primera de desenes, centenars i potser milers de llagrimes que s’anirien alternant amb sospirs ofegats.   La mare de Valentina va llegir la premsa que tenia al davant, va llegir el peu de foto i li va dir: - Valentina en pots estar molt orgullosa. Tú també formes part d’aquest triomf. Així és com m’emociono ja quant es reconeix algun dels artistes que passen per la galeria. En aquest cas, tu has tingut molt a veure.     I♥BCN era una peça de dos metres d’alt per 8 d’ample.   Les lletres estaven construïdes per opuscles, tríptics i fulletons d’exposicions. Cap d’igual, cada un diferent. Exposicions que havia visitat Àlex, algunes amb Valentina, moltes sol. Material imprès que les galeries i museus repartien per fer promoció. Petites literatures que resumien l’activitat que es donava a Barcelona en matèria d’art. La penyora de tones de paper que s’editaven per fer arribar a tots els racons les exhibicions que es realitzaven a la ciutat. Però per sobre de tot això, el souvenir d’una experiència que l’havia ajudat a mantenir l’amor per l’art. La visió de tots els qui treballaven per amor a l’art.     Valentina va entendre que treballar en el món de l’art era sinònim d’estimar l’art. Que rarament era una qüestió econòmica i que havia après una gran lliçó. Va entendre que Àlex treballava per amor a l’Art. Estimava l’art i això no l’havia de posar gelosa. De seguida va trucar a Àlex.! 64

A l’altra banda del telèfon li va respondre Àlex amb una clara afonia de ressaca. Valentina el va felicitar i li va dir que l’estimava. !

-Jo també t’estimo, Valentina. Jo també t’estimo molt.

!! !

! ! ! !

! ! ! ! ! ! !