Issuu on Google+

Newsuic és una publicació gratuïta editada per la Direcció de Comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya. Les tasques de compaginació, fotografia, redacció i coordinació editorial són dutes a terme per estudiants, assessorats per un consell editorial compost per professors, membres del personal d’administració i serveis de la Universitat i alumnes becaris. S’hi afegeixen col·laboracions de professors o d’altres professionals, fixes o bé esporàdiques. El Consell Editorial, que no comparteix necessàriament les opinions expressades pels seus redactors o col·laboradors, convida els professors, alumnes i antics alumnes de la Universitat a col·laborar al Newsuic i a expressar les seves opinions sobre els continguts i la manera de tractar-los. El Consell Editorial es reserva el dret de publicar aquelles col·laboracions o anuncis que no es corresponguin amb la línia editorial o els principis estètics que regeixen aquesta publicació. publicitat, opinions i col·laboracions: newsuic@uic.es

Cap

de taula

│ Direcció de Comunicació. Immaculada, 22 E-08017 BARCELONA

Xavier Coral Padrí de la promoció Comunicació 09. Presentador TV3

Jaume Figa

Magda Bosch

jfiga@cir.uic.es /rescrito.blogspot.com

Si el veus pel carrer, et dius: “aquesta cara em sona”... Ell n’és plenament conscient, però això no el trasbalsa: “fins ara la gent em mirava molt, però, com que el meu paper al Telenotícies era el d’una persona seriosa, la gent tampoc no se m’apropava per dir-me res”. I és que per a en Xavier Coral (38), TV3 ha estat casa seva durant més de dotze anys: primer com a becari, després com a presentador d’informatius el cap de setmana; fent una substitució al TN nit, durant l’estiu... Darrerament, el coneixíem com la cara del Telenotícies migdia i, els dos últims anys, també com a presentador d’Àgora. Però avui, canvia el registre. El seu nou programa, Divendres, vol fer de cada dia... un divendres: “el millor dia de la setmana, el més esperat; per això, ve a ser un programa distès, d’entreteniment”.

Dotze anys no són pocs... No. La veritat és que en aquest temps he donat unes quantes voltes. Sempre he tingut molt clar que el periodisme és un ofici. Durant el primer any de carrera, vaig compaginar els estudis amb els informatius a la televisió de Terrassa; això em va donar moltes possibilitats i aviat vaig aconseguir una beca a TV3, per a les notícies del cap de setmana. Finalment, després d’una substitució d’un mes, m’hi vaig acabar quedant. I així, fins ara. Primer al Telenotícies nit, després al del migdia; del migdia als caps de setmana, al vespre i altre cop al migdia... I ara el nou programa, Divendres. És un gran canvi en la teva manera de fer i d’estar? Sempre he pensat que puc tenir un altre registre. Els informatius demanen un registre que no és com tu ets. Has de fer de conductor de l’actualitat i això et fa mantenir una serenor de vegades una mica “artificial”, per dir-ho d’alguna manera. Ara crec que podré ser més com sóc realment, com em coneixen els meus amics i familiars; reaccionar davant les coses que passen, més com ho faria en la realitat. Fent de cada dia un divendres? Sí, perquè el divendres és el dia que tots estem esperant i que estem més relaxats. Divendres és un programa més divertit i distès. Quan presentes els informatius, t’adones que hi ha

La Columna mbosch@cir.uic.es

El burro y la princesa

Q

No hem d’amagar les coses que passen però tampoc convertir-les en espectacle moltes coses que et deixes i que t’agradaria tractar; coses interessants que no formen part de la notícia pura i dura, però que podrien ser explicades des d’un altre punt de vista. A Divendres volem ser com el complement de la informació, però també amb un to crític, quan sigui necessari: posar les coses sobre la taula i parlar-ne. Fins i tot és un moment per donar veu a idees de la societat, de persones, etc., que d’una altra manera no en tindrien. Creus potser que, sobretot en els informatius, depens molt del partit que governa? Home! Les televisions públiques, al final han de respondre a un propietari, que en aquest cas és el Parlament de Catalunya (i les privades, a una empresa privada): tothom acaba havent de donar explicacions a algú... Al Consell de la Corporació Catalana hi ha representades totes les sensibilitats de la societat i crec que això es té molt en compte a Televisió de Catalunya. És veritat que els partits volen treure’n algun rendiment –de fet, una de les funcions de la televisió pública és donar veu als partits polítics–, però al final procurem treure el que els professionals creiem que hauria de ser. Això provoca friccions? Sí, però crec que sempre s’arriba a un equilibri entre les seves demandes i el nostre criteri periodístic. Però, “qui paga, mana”; i qui paga la televisió pública és el govern... i més

quan es vol treure la publicitat, no? Sí, però jo crec que és un problema de definició. La televisió pública, especialment, ha de fer una televisió de qualitat i, per això, necessita ingressos. I més si ha de competir amb les altres. Que es vol treure la publicitat a TVE? Bé, però caldrà donar-li els diners necessaris perquè pugui seguir competint; si no, no servirà de res i tindrem una oferta marcada per l’espectacle i la tonteria. I això no s’aconseguirà posant un cànon als aparells de televisió, com es fa a Anglaterra. La mentalitat d’aquí no crec pas que ho acceptés. Has estat “agafat” alguna vegada, en aquest sentit? En aquests dotze anys que he estat presentant el Telenotícies et puc dir que mai ningú no m’ha dit què havia de dir... Jo tinc clar que hi ha gent molt diferent: l’única cosa que he de fer és exposar els fets, i que la gent ho interpreti com vulgui. On creus que rau la responsabilitat del periodista? Nosaltres hem de fer les coses perquè s’entenguin i la gent les comprengui i vegi com és el món on viu. Ara bé: sense ferne espectacle, ni fomentar el morbo, la pornografia... L’equilibri perquè cadascú ho vegi i ho jutgi per si mateix. No hem d’amagar les coses que passen –perquè passen i tothom té dret a saber-les–, però tampoc no hem d’estirar-les i de convertir-les en espectacle. Per exemple: si jo he de parlar d’un

home al qual han disparat al cap i tinc les imatges del primer pla del cap del senyor, i una altra de l’home a terra, per què he de posar la primera, si amb la segona ja es veu què ha passat? Com veus el futur del periodisme, davant les noves tecnologies? Jo crec que la figura del periodista sempre haurà d’existir. Les noves tecnologies permeten que tu mateix et puguis informar, però qui té el temps per dedicar-se a buscar tots els elements de manera que el lector s’acabi fent una idea de tot el que està passant, aquest és el periodista. És la seva funció: representa els ciutadans a l’hora de buscar la informació. És veritat que a Internet, per exemple, tens molta informació; però has de saber llegir-la i contrastar-la... si no, t’acabaràs trobant per exemple el que diu de mi que he estat actor, que Antena 3 em va fer una oferta, que tinc quatre fills... i tot això és mentida. Qui ho diu, tot això? No se sap: ningú ho firma. No t’empipa ser famós? La veritat és que fins ara no ho ha estat gaire, d’empipador... Els presentadors d’informatius som tan seriosos que ningú no ens para. La gent, fins ara, em mirava molt, però no gosava dir-me res. És normal que et coneguin: d’això vivim, no? De moment, he tingut una popularitat molt còmode... No sé si, a partir d’ara, amb el nou programa, canviarà. Esperem que no... 

ué tiene que ver una princesa rusa de finales del XIX con un burro mallorquín? Eso me preguntaba yo hace unos días. Sirva de advertencia, para comprender las líneas que siguen, que cada vez me interesa más la imagen como modo de comunicación —por evocar elementos no presentes y facilitar representaciones concretas de lo abstracto. Así que, lo de la princesa y el burro va en serio. Primero la princesa. Se trata de un retrato de 1894. El porte y semblante de esta mujer resultan de extrema elegancia. Los colores de toda la escena, desde su faz hasta su vestido y las cortinas del fondo, se suceden en una delicadísima variedad de tonalidades que mantienen una perfecta armonía. El foco de atención es el rostro: de facciones definidas pero no severas, de mirada penetrante pero no agresiva, de expresión cercana a la altivez pero suavizada por una serena belleza. El burro es de presencia contundente; una reproducción diríamos del “busto” del animal, o sea, cabeza y cuello. La foto está tomada de modo que parece que el asno mira de frente, cara a cara. Sin afectación, puro jumento sin atenuantes. Resulta de lo más agradable, pero de un realismo que no permite ni evocar a Platero; por nombrar a algún pollino poético. Lo que tienen en común es que recibí estas dos postales casi al mismo tiempo, quizás con un día se diferencia. Y esas dos reproducciones que parecen contradecirse, me dieron que pensar; por esa casualidad y por ese contraste. El burro tenía un sentido claro. San Josemaría utilizaba la imagen del burro para explicar muchas virtudes: tenacidad, fortaleza, servicio… para mí es un símbolo entrañable de valores humanos que aprecio de veras. Y lo de la princesa me recordaba inevitablemente cosas de las que yo había estado hablando en los últimos meses, porque a lo largo del último curso dediqué algo de estudio y varias conferencias al tema de la elegancia. Bueno, lo sugestivo es la coincidencia. El resultado de conjugar el significado de ambas figuras es muy interesante: es importante presentarse de modo agradable a los demás, a la vez que es muy valioso ser atentos; ofrecer una imagen personal amable, y tener capacidad de trabajar duro. Lo bello y lo recio, lo atractivo y lo austero. No está mal… Magda Bosch es profesora de Filosofía de la Facultad de Humanidades de la UIC


Entrevista a Xavier Coral