Ramat del Serradet de Barneres. Foto: Toni Donada
Manlleu — Febrer del 2014
Tercera època — Número 102
Dissabte
8
FEBRER
Santuari de Puig-agut A les 5 de la tarda
CELEBRACIÓ DE LA SANTA MISSA
amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu de Lourdes Presidirà la celebració mossèn Joan Serrebassa, rector de les parròquies de Santa Maria i Mare de Déu de Gràcia de Manlleu.
Mitja hora abans de la missa, rés del Sant Rosari.
En Madiroles
El calendari litúrgic i festiu cristià va substituir, i en alguns casos només modificar, els calendaris precedents. Moltes de les celebracions que encara avui se commemoren es deuen a les dates en què, antigament, es realitzaven rituals pagans. És així com la Candelera, el 2 de febrer, conté una raó eclesiàstica –que en els darrers temps ha anat perdent importància-, però també és el resultat de festivitats culturalment anteriors. La litúrgia recorda, en aquesta data, la Festa de la Presentació del Senyor i de la Purificació; la primera es deu a l’espera dels quaranta dies que va caldre, d’acord amb la llei jueva, abans no es realitzés la presentació de Jesús al Temple de Jerusalem; la segona és refereix a la quarantena que havien d’esperar les parteres abans de ser considerades pures i lliures del pecat que suposava parir amb dolor. Joan Soler explica que “d’aquest ritu de ‘purificació’ de la Mare de Déu deriva el de l’anada a l’església de les parteres per ser purificades i presentar-hi el nadó; el període es va anar escurçant, com diu el mateix Soler, “ja que una mare no podia sortir de casa fins a haver complert aquest ritual, conegut com la ‘sortida de missa’1”. Aquestes dues raons, presentació i purificació, sembla que van decidir, oficialment que la Candelera s’escaigui, justament, quaranta dies després de Nadal. La seva institució es deu al papa Gelasi el 496 i va ser reafirmada per Sant Gregori el Magne, que va ocupar la màxima dignitat pontifica durant el segle VI2. La connotacions del moment de l’any, però, són més profundes. Josefina Roma, en fer-hi referència, relata com “el simbolisme atapeït d’aquests dies apareix assenyalat per tres característiques que s’imbriquen les unes en les altres: primerament, l’obertura d’un temps còsmic de guiatge i relació amb els difunts; després, la cresta entre l’hivern i la primavera, que dóna lloc a les festes del Carnaval i que, entre d’altres, genera ritus de fecunditat; i finalment, com a tret típic del Carnaval, la inversió del poder i la seva crítica, que porta el protagonisme a un sector marginat de la societat3”. Aquests tres elements tenien el seu màxim protagonisme en tres festes pròpies dels romans, celebrades el voltant del mes de febrer, i que la Can-
Joan Arimany
El significat de la festa de la Candelera
delera, precisament, va pretendre substituir. L’enciclopèdia Tradicionari4 ens parla de les ‘Parentalia’ que “s’esqueien al començament de febrer i eren dedicades als difunts: la gent visitava els cementiris tot portant aliments, vi i candeles enceses a les tombes”; de les ‘Matronalia’, “dedicades a Juno, deessa dels parts”; i les ‘Lupercalia’ que “eren ritus pastorals de preservació dels ramats contra els llops i de fecundació del bestiar i de les dones”. La presència de les candeles, de les qual aquesta data en va prendre el nom, prové d’aquestes festes romanes, com en el cas concret de les ‘Parentalia’. Aquest element es va conservar en les processons que, justament en el dia de la “purificació”, com diu Josefina Roma, van prendre una nova significació: “la llum nova de Jesucrist5”. O, segons Aureli Capmany, “la blancor de la cera simbolitzava el cos de Crist; el ble, l’ànima càndida i innocentíssima del bon Jesús, i la llum, la Divinitat6”. Així, aquestes candeles, degudament beneïdes, diu Joan Soler a la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, “es guardaven per encendre-les en cas de tempestes, perill de mort, agonia i parts; i es posava cera de la candela beneïda a les creus per Sant Pere Màrtir, i a l’anus de les criatures, per guarir el restrenyiment7”. Més enllà dels diversos significats, el 2 de febrer va suposar, en el calendari anyal i al costat de la significació religiosa, la frontissa entre dos cicles: el nadalenc i el carnestoltesc. Era el dia en què es desmuntaven els pessebres, que havien estat instal·lats en una altra festa assenyalada –la Puríssima- i el moment més avançat de l’any en què podia escaure’s Carnestoltes i com del qual, com ja s’ha esmentat en veu de Josefina Roma, la Candelera no n’és aliena. Precisament, a meitat del segle XIX, la tarda de la Candelera a Manlleu era el moment en què es feia un passant o cercavila, segons el Dr. Josep M. Gasol, “a càrrec dels galers, amb la mateixa cerimònia del que tenia lloc el dia de Reis8” i que anunciava el Carnestoltes que ja s’apropava. Joan Arimany i Juventeny Bibliografia: 1 “Candelera”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 111 2 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes, volum 3. Barcelona : Laia, 1982, p. 13 3 Roma, Josefina. Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 149 4 Carrera, M; Cubillos, J; Orriols, X; Palomar, S; Soler, J. “La Candelera riu, la Candelera plora.”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 160 5 Roma, Josefina. Calendari... Íbid 6 Capmany, A. Calendari... Íbid, p. 14 7 Soler, J. Enciclopèdia... Íbid 8 “La Candelera” Gasol, Josep M. “Els Sants Reis. Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135, Manlleu, agost de 1958
Em poso a la pell d’en Ramon Madirolas, l’artífex de Puig-agut, per reprendre el camí que tantes vegades havia fet entre l’església de Santa Maria i el Santuari de Puig-agut, amb la finalitat de constatar els canvis que han esdevingut des dels llunyans inicis dels segle XX fins els nostres dies. Amb el barret protector del sol de juliol i una càmera fotogràfica d’última generació –la del telèfon mòbil- i la companyia de l’esperit d’en Ramon em situo davant el pòrtic de l’església de Santa Maria. En Ramon, contemplant la façana del temple parroquial, en prou feines notaria canvis. Només el petit jardí i les escales de l’entrada li mostrarien lleugeres variacions de com ell ho recordava. Rememoraria amb enyor el dia que posaren el frontispici d’en Llimona, de marbre blanc, i que encara roman sobre el portal de l’entrada. Però girant els ulls cap les escales li vindria un sotrac al cor. Del carrer dels Capellans que menava a les escales, amb can Vilaró en un costat i cal Campaner a l’altre, no en quedava cap vestigi, especialment d’aquesta última casa que havia desaparegut del tot. Si girava els ulls cap a l’altre cantó tampoc podria trepitjar el carrer de Malla que sortia del costat de l’església per enllaçar amb el de Sant Higini, just al darrere. No goso entrar dins de l’església, no fos cas que l’esperit d’en Ramon tornés espantat a la llarga dormida que està duent a terme i ens privés del passeig comparatiu que pretenem fer, al veure el capgirell que ha representat la reconstrucció del temple parroquial, derruït a la guerra civil, comparant-lo amb el recargolament barroc dels seus dies. Ens encaminem cap la plaça de Crist Rei. Poques coses han canviat en aquell espai. De fet la diferència primordial està en el nom. En temps d’en Ramon s’anomenava la plaça del Pou per indicar que davant l’edifici que albergava l’ajuntament hi havia el pou d’aigua que abastia la gent del Dalt Vila. Estava ensotat i els veïns havien de baixar unes escales per omplir les gerres. Per aquest motiu, quan el 1722 es va voler anivellar la plaça, l’aigua del pou es va conduir fins la font de la Marededéu. L’únic que cridaria l’atenció d’en Ramon serien les moltes pilotes de pedra escampades pel terra de les que no trobaria utilitat especial, llevat la d’entrebancar. Continuem per la plaça Tries –l’antiga plaça del Joc de la Pilota on en Carles de Regàs va matar un veí de Manlleu per una qüestió d’honor- i fem el petit tros del carrer d’en Rossell que ens porta a la plaça Grau, just al davant la casa de la Reina de les Pageses. Antigament era la plaça del Pedró i en ella s’obria una de les portes fortificades que permetien entrar al recinte fortificat de Dalt Vila: la porta de Torelló. Avui encara es conserva, en
Arxiu Valls
Camí del Santuari
Arxiu Valls
el lloc precís on desemboca el carrer Tras-lo-mur sota el pont de la Bruixa, veritable punt d’espant de la mainada del temps d’en Ramon. En una de les parets de la portalada, esculpida en pedra, es conserva la mà de l’escut de Manlleu. És una mà esquerra ensenyant el palmell, encara que en Ramon, per la seva ideologia, la veuria com una mà dreta que es recolzava sobre els evangelis per garantir el cristianisme de la vila. Ara hi ha dues opcions per pujar al Santuari. Una és continuar pel carrer de Defora fins arribar a la plaça on s’alçava el monument al seu amic Valeriano Weyler, Marquès de Tenerife, del que no en queda cap rastre i seguir el passeig de Sant Joan fins l’alçada de l’Erm; i l’altra, és baixar el carrer de La Gleva i seguir per carrer de Sant Pere. La primera opció és improbable que fos la que fes servir en Ramon en les seves caminades ja que la carretera de Torelló –actual passeig de Sant Joan- feia poc que s’havia acabat i l’asfalt, amb la reverberació del sol, la feia intransitable a l’estiu. A més a més, des de can Barcons, última casa de l’avinguda del Marquès de Tenerife -nom que rebia el passeig de Sant Joan entre l’Hostal de la Corda, a la cantonada del carrer de Sant Pere, i can Barcons- fins l’Erm hi havia poques ombres. Per tant escollim la segona opció. Baixem pel carrer de La Gleva fins travessar el passeig de Sant Joan. En Ramon queda sorprès del què veu ja que aquest petit carrer deixat enrere, era un xaragall intransitable per on s’escorrien les aigües provinents dels camps de dalt, els de cal Sardiner. Rebia el nom de baixada de l’Orella, pel manescal i ferrer que habitava la casa del xamfrà amb el passeig, a qui li mancava una orella per malformació congènita. També havia desaparegut l’abeurador d’animals que tancava el carrer, ara substituït per una rònega font que no raja. Trobaria a faltar l’Hostal de la Corda, on solia parar-se a fer el got quan baixava de l’ermita, i cal Safraner, gairebé la última casa del carrer de Sant Pere abans que aquest carrer no es convertís en el camí Fondo transitat per pagesos. Pugem pel carrer Torrent i Garriga. En Ramon es fa creus de la quantitat d’edificis que va trobant. Enlloc hi veu les quatre pedres que quedaven del Castell de Manlleu: el castellot, que el seu amic Espona, l’amo de l’Erm, havia fet treure a finals del segle XIX per destinar el solar al conreu de tabac que tanta fama donava a Manlleu, especialment el tabac en pols, el famós rapè. En Ramon es preguntaria on era el petit bosc d’àlbers, l’únic de Manlleu d’aquesta mena d’arbres, que donava ombra als seminaristes de la vila quan anaven a llegir el breviari i a estudiar llatí al Pla dels Estudiants. Ara tot eren cases i més cases.
Foto Lluís Coll. Arxiu Valls
Pugem carrer amunt davant la incredulitat d’en Ramon. De l’Erm només aconsegueix veure la teulada, amagada la casa darrere un mur. En canvi tindria la sort d’admirar un gratacels que tapa la vista del Santuari. I una església nova, d’una forma estranya i inusual, senzilla i pobra com la gent d’aquell barri. Quedaria sorprès de les fesomies que anava trobant: totes estrangeres i exòtiques, mai vistes en el Manlleu del seu temps. Només els que havien anat a fer la guerra a l’Àfrica sabrien la seva probable procedència. Per fi sortim del mig dels edificis i pugem pel camí de cal Batlle. És un terreny conegut per en Ramon, tot i que els marges estan curulls de males herbes que ningú dalla, fet que no es donava en els temps de principis de segle ja que hagués significat la immediata expulsió del masover del tros. Anem pujant per la serra de Teuleres, enfilant-nos cap els peus de l’ermita de Sant Jaume. No queda cap vestigi d’aquella roureda de quan en Ramon era jove i que havia servit per fer les travesses del ferrocarril al llarg de 14 quilòmetres i que tallaren el vell Xarant i el de cal Descarnat. El meu company imaginari recordava que, baixant de Madirolas, no podia veure el campanar de Manlleu fins haver travessat l’espessa roureda de Maians. A la cruïlla de Maians ens aturem per admirar la creu de Terme feta, sui gènere, per l’artista Pere Vila. Agafem el camí de Diumeres ja que en Ramon té delit de veure l’oratori a santa Margarita Maria de Alacoque, sense pensar que no en queda ni una pedra que indiqui on havia estat aixecat. S’endú una decepció que queda alleugerida al veure la façana decorada per en Pere Vila del seu estimat Santuari. Des de l’entrada mira i resta complagut al adonar-se que la devoció al Sagrat Cor de Jesús continua entre els manlleuencs, al menys les millores al seu Santuari ho deixen veure. Contemplant la vall, l’esperit d’en Ramon va desapareixent dins de la història. I jo reprenc el camí de tornada pels viaranys que pugen allà dalt. Bernat Prat — Recordem als amics fidels del nostre santuari que els donatius per atendre les despeses de conservació i millora, les poden fer al BBVA, compte nº 0182.9784.7.00200114828. També a la caixeta d’almoines del santuari o a les persones responsables de l’Associació d’amics del Santuari de Puig-agut. El Far de Puig-agut és present a Internet en la seva versió digital a l’adreça http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es
Goigs del ve誰nat de Puig-agut