L’ARBREDA MONUMENTAL. MONOGRAFIES BOTÀNIQUES by Jardí Botànic de la Universitat de València

Monografies botàniques

L’ARBREDA MONUMENTAL Manuel Costa i José Plumed

Monograﬁes botàniques. Jardí Botànic de la Universitat de València Volum 3: L’arbreda monumental © dels textos: Manuel Costa, José Plumed © de la introducció: Isabel Mateu © de les imatges i ilustracions: José Plumed, Manuel Costa © de l’edició: Universitat de València E. G. Direcció de la colecció: Isabel Mateu Direcció tècnica: Martí Domínguez Disseny gràfic i maquetació: José Luis Iniesta Revisió i traducció: José Manuel Alcañiz Fotografies: José Plumed, Manuel Costa Fotografia de la portada: José Plumed Impressió: Romeu Impremta Dipòsit Legal: V-196-2016 ISBN: 978-84-370-9920-0

Índex Presentació .......................................................................................................................................................7 Introducció...................................................................................................................................................... 11 Els boscos del món ................................................................................................................................15 – Introducció .................................................................................................................................................15 – Els boscos de coníferes ................................................................................................................... 16 – Els boscos tropicals i subtropicals ...........................................................................................20 – Els boscos de frondoses o temperats.....................................................................................27 – Boscos escleròfils o mediterranis ..............................................................................................31 – Riquesa florística del Macrobioclima Mediterrani ...................................................32 – Altres tipus de bosc .............................................................................................................................37 – Boscos de ribera o de galeria ..............................................................................................37 – Ciprers dels pantans i manglars ........................................................................................38 Els arbres .....................................................................................................................................................40 – La classificació dels arbres............................................................................................................ 44 – Què és un arbre? .................................................................................................................................. 44 – El sistema radical ......................................................................................................................... 45 – El tronc .................................................................................................................................................46 – La copa............................................................................................................................................... 48 – L’edat dels arbres ..........................................................................................................................52 Com interpretar la fitxa descriptiva ............................................................................... 57 Enquadre sistemàtic dels arbres descrits ............................................................... 60 Fitxes d’espècies ......................................................................................................................................65 Morfologia: dibuixos de gemmes, fulles, inflorescències i tipus de fruits ............................................................................................................................................................197 Glossari de termes .............................................................................................................................205 Bibliografia ................................................................................................................................................. 215 Plànol d’espècies ...................................................................................................................................218

Monografies del Jardí Botànic 5

Platanus orientalis L.

Presentació

a publicació d’un tercer volum de les Monografies Botàniques és la prova palpable de la consolidació d’aquesta sèrie de llibres dedicada a explicar les col·leccions de plantes del Jardí Botànic de la Universitat de València. En aquesta ocasió la dediquem als arbres i altres plantes notables que, sense ser arbres en sentit estricte, són elements singulars del nostre Jardí Botànic. És, sense cap dubte, la col·lecció més important d’aquest jardí perquè és la que li atorga caràcter. Els arbres són els grans senyors del bosc. Quedem impressionats per l’alçària i longevitat de les sequoies, que poden aconseguir 100 m d’alçada i viure 3000 anys. Molts arbres ancians tenen nom propi a causa de les seues grans dimensions i singularitat; així Hyperió, un exemplar de sequoia del Parc Nacional de Redwood, que arriba als 115 m d’alçària, 25 m més que l’Estàtua de la Llibertat, i es considera l’esser viu més gran de la Terra. Diversos exemplars de teix, ciprer, làrix o castanyer tenen milers d’anys i són més antics que la piràmide de Kheops. Entre ells Matusalem, un exemplar de Pinus longaeva de les Muntanyes Blanques de Califòrnia que, amb 5000 anys, està considerat l’exemplar més antic de la Terra, si bé la pícea de Dalarna (Suècia) pot legítimament disputar-li eixa antiguitat perquè, encara que la seua part visible mesura a penes 4 metres i acumula “només” 600 anys de vida, les arrels arriben als 9.550 anys; és a dir, està amb nosaltres des del final del Paleolític. Més pròxims geogràficament, el Teix de l’Església (Bermiego, Astúries) es pensa que té uns 1000 anys, i l’edat del Carbayón de Valentín (Tineo, Astúries) s’estima en uns 850 anys. Ja en territori valencià, alguns exemplars de savina de muntanya de la comarca d’Els Serrans o d’oliveres cultivades al nord de Castelló superen el mil·lenni i unes poques potser van presenciar el pas de les legions romanes per la molt pròxima Via Augusta. El respecte que inspira eixa longevitat explica que els veïns es reunisquen des d’antany davall les copes d’alguns arbres per a tractar els assumptes importants, convertint-los en testimonis vius d’acords i compromisos.

Monografies del Jardí Botànic 7

Vista aèria del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Però no és només una qüestió d’edat o de grandària. Els arbres exerceixen un paper clau en la retenció de l’aigua de pluja, eviten que les muntanyes queden sense sòl i constitueixen l’hàbitat de moltes altres espècies d’essers vius, sent per tant essencials en el manteniment de la Biodiversitat. Per a donar una idea del què açò comporta, serà prou amb dir que un terç de la biodiversitat d’un bosc, segons s’estima, resideix a les branques, les fulles, els amagatalls dels troncs i, també, a les arrels dels seus arbres Complint un dels papers fonamentals dels jardins botànics com és mostrar la diversitat de les plantes, en el Jardí Botànic de la Universitat de València es cultiven espècies arbòries procedents de totes les zones geogràﬁques de la Terra, natives d’Àfrica, Àsia, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Oceania, a més d’una gran varietat d’espècies europees. En aquesta monograﬁa s’han triat els 65 exemplars més destacables del nostre jardí, que representen espècies de diversos gèneres de gimnospermes com Araucaria, Cupressus, Podocarpus, Cephalotaxus

8 Monografies del Jardí Botànic

i, per descomptat, diverses espècies de pins i Cycas. Un grup molt interessant el constitueixen monocotiledònies com Beaucarnea i Nolina, el gran exemplar de Yucca ﬁlifera, probablement la planta més antiga del jardí, i el bambú gegant Dendrocalamus giganteus, sense oblidar les palmeres, la diversitat de les quals va ser motiu de la publicació del primer volum d’aquestes Monograﬁes. Però la major varietat es troba en les dicotiledònies, entre les quals s’inclou l’exemplar de pummelo ja comentat en la dedicada als cítrics, impressionants exemplars de magnòlies i diverses espècies de Quercus, com el roure de Virgínia situat a l’entrada del jardí. L’exemplar de Ceiba speciosa és un dels més grans i vells d’Europa, i les dos Zelkova carpinifolia són excepcionals per motius diferents. Una perquè després de ser tombada per l’huracà Hortensia va arrelar en ser alçada de nou, i l’altra per la seua estructura impressionant, que sosté centenars de tones. Es tracta d’exemplars venerables, que han subsistit a les diverses vicissituds per les quals ha travessat aquest Jardí Botànic, en circumstàncies que no sempre han sigut falagueres ni favorables i, a pesar de les quals, segueixen en peu amb admirable tenacitat. Han sobreviscut a la gran riuada que va assolar València l’octubre de 1957, a huracans com el mencionat Hortensia i, tan devastadors com els fenòmens naturals descrits, als llargs períodes d’abandó que ha patit aquest jardí botànic en els seus més de dos segles d’història, principalment el què va seguir a la Guerra Civil i les difícils circumstàncies que van vindre després. Alguns d’aquests exemplars són, ja, senescents i probablement moriran en un termini no molt llarg. Cada planta que desapareix, amb major raó si és un monument viu, suposa una pèrdua irreparable, però hem d’acceptar que eixe és el cicle de la vida. La nostra missió no és fer-los viure eternament, sinó reemplaçar les absències amb nous exemplars que permetan que la nostra arbreda continue sent el major atractiu d’aquest Jardí Botànic. Esteban Morcillo Rector de la Universitat de València

Isabel Mateu Directora del Jardí Botànic de la Universitat de València

Monografies del Jardí Botànic 9

Pinus pinea L.

Introducció

l Jardí Botànic de la Universitat de València té l’origen a mitjan segle XVI, quan la Facultat de Medicina va necessitar un jardí de simples per a l’estudi de les plantes medicinals. El Jardí va conéixer diferents ubicacions en la ciutat, fins que en 1802 va trobar l’ últim i definitiu emplaçament en l’anomenat Hort deTramoieres, en el carrer de Quart, llavors extramurs de la ciutat. El Jardí Botànic pertany a la Universitat de València i és centre d’investigació, educació i conservació. En l’actualitat és un dels jardins botànics més antics i importants d’Espanya, tant pel nombre de col·leccions i d’espècies com per l’edat, monumentalitat, originalitat i qualitat de les mateixes. Entre les col·leccions que alberga el Jardí destaca la d’arbres, que constitueix un dels seus components més importants i valuosos donada la diversitat de famílies, gèneres i espècies botànics representats, com també per la presència d’arbres monumentals protegits per la Llei 4/2006 de Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat Valenciana. Encara que la història del Jardí Botànic és ben coneguda, no ocorre el mateix amb la col·lecció de plantes llenyoses, a causa de les diverses vicissituds per les quals ha passat aquest lloc al llarg del temps. En 1811, al poc de la seua inauguració, va ser pràcticament arrasat per la Guerra de la Independència. La restauració es va iniciar el 1829, orientada cap a la sistemàtica i l’aclimatació de plantes, tendència que es mantindria fins a finals del segle XIX. D’aquest període prové una part important dels arbres i monocotiledònies adults del Jardí, encara que algun exemplar en particular podria remuntar-se al primigeni Hort de Tramoieres. Una de les primeres dades que trobem sobre la col·lecció d’arbres –arboretum– és de 1849. Prové de Pascual Madoz, que en el seu Diccionario geografico-estadístico-histórico de Espanya y sus posesiones de Ultramar descriu el Jardí Botànic de València com un verger amb una àmplia representació d’arbres fruiters, tant locals com exòtics, que en alguns casos arribaven inclús a vorejar els parterres destinats a albergar l’Escola Botànica. Tampoc faltaven els arbres

Monografies del Jardí Botànic 11

forestals i ornamentals i altres plantes útils com ara hortalisses, farratgeres o industrials. En 1856, l’aleshores director, José Pizcueta, va publicar el primer catàleg de plantes del Jardí, que incloïa més de 6.000 espècies. Un bon nombre d’elles eren llenyoses o monocotiledònies arbòries, de les quals algunes han arribat fins a l’actualitat en una maduresa esplèndida. El segle XX s’inicia al Jardí amb un lent declivi provocat per la pèrdua de la condició de centre d’activitat docent. Avança la decadència a mesura que discorre el segle, compassada amb el retrocés econòmic que pateix Espanya a causa de la pèrdua d’influència en l’exterior. La Guerra Civil i la postguerra van agreujar la situació i encara ho va fer més la riuada que en 1957 va negar la ciutat. L’aigua i el fang van destruir herbaris, part de l’arxiu i la biblioteca, van afectar els edificis i van deixar molt deteriorades les col·leccions de plantes vives. Els que millor van resistir aquestes calamitats van ser precisament els grans arbres i les palmeres, però es va perdre la informació específica de cadascun dels individus. En 1984, el pas del cicló Hortensia va afectar greument nombrosos arbres i alguns van resultar completament desarrelats. El Jardí es trobava, per tant, en un estat de deteriorament lamentable a finals del segle XX, per la qual cosa la Universitat va prendre la decisió de restaurar-lo íntegrament, posant en valor infraestructures, edificis, instal·lacions i col·leccions de plantes. Però no es partia de zero: totes les circumstàncies comentades havien influït negativament sobre la col·lecció d’arbres, que a partir d’aquell moment han respost millor o pitjor en funció de l’espècie, la gravetat dels danys i la seua capacitat de regeneració. Durant la restauració del Jardí, entre 1989 i 1991, es van realitzar treballs d’arboricultura sobre nombrosos exemplars que es trobaven en molt mal estat, abatent els arbres morts o perillosos i podant la resta, alhora que es plantaven les espècies necessàries per a completar les col·leccions. En eixa època, els coneixements sobre l’arboricultura a Espanya eren prou escassos, per no dir inexistents, sent el Jardí Botànic de València un dels primers centres a introduir en el país la formació, les tècniques i els materials especialitzats en arboricultura. Amb aquesta finalitat es van realitzar nombrosos cursos en collaboració amb altres institucions valencianes, com la Diputació o l’Ajuntament, i associacions tant nacionals com de la resta d’Europa. Completada la restauració, es va construir un edifici d’investigació que s’inaugurà l’any 2000, consolidant l’activitat científica, docent i cultural que el Jardí venia desenrotllant, recuperant la vocació pública de servei a la societat i a l’educació ambiental en particular. En el Jardí es cultiven en l’actualitat uns 450 arbres, dels què 64 són gimnospermes i 386 angiospermes, agrupant-se en 55 famílies, 130 gèneres i 250 espècies. D’entre ells, 18 exemplars estan inclosos en el catàleg d’arbres monumentals

12 Monografies del Jardí Botànic

i singulars de la Comunitat Valenciana, a través de la Llei 4/2006, de 19 de maig, de la Generalitat, de Patrimoni Arbori Monumental. Aquesta arbreda forma un conjunt monumental únic i d’extraordinari valor cultural, botànic i paisatgístic. Per això, el Jardí Botànic de la Universitat de València vol donar-la a conéixer a través d’aquest llibre-guia, on es descriuen les espècies arbòries més signiﬁcatives o rellevants de la col·lecció. Sense cap dubte, un dels reptes més importants del Jardí Botànic per al segle XXI passa per saber conservar, millorar i llegar aquesta col·lecció única d’arbres per al coneixement, beneﬁci i gaudi de la societat.

Zelkova carpinifolia (Pall.) K. Koch, Jardí Botànic de la Universitat de València.

Monografies del Jardí Botànic 13

Bosc de faigs, Fagus Sylvatica L.

Els boscos del món

Introducció La paraula bosc deriva del llatí boscus, que significa lloc poblat per arbres i arbustos. En general es tracta d’espais on els arbres dominen i presenten una gran densitat. Els boscos que poblen la Terra corresponen a la vegetació potencial dels diferents biomes forestals, és a dir formacions, anomenades climatòfiles, que depenen de les condicions climàtiques del territori en què es troben (boscos de coníferes boreals, boscos tropicals i subtropicals, mediterranis, de frondoses, etc.). En parts del món diferents, però sota un mateix clima, els boscos presenten fisonomia semblant; no obstant això, la composició florística varia en funció del territori que ocupen.

■ Boscos de coníferes boreals ■ Boscos temperats ■ Boscos tropicals pluvials ■ Boscos i formacions mediterrànies Mapa de distribució de les principals formacions boscoses de la Terra.

És el què succeeix en els boscos de clima mediterrani, en els boreals de coníferes, en els temperats de frondoses o en els tropicals. La semblança es produeix per una convergència de caràcters del component ﬂorístic com a resposta a unes

Monografies del Jardí Botànic 15

Boscos boreals de coníferes (Rubo chamaemori-Piceetum marianae). Alaska.

mateixes condicions climàtiques, encara que els territoris que ocupen estiguen molt allunyats. Altres tipus de formacions arborades no depenen del clima sinó de les característiques del sòl: són boscos anomenats edafòﬁls, com els de ribera o galeria. Els boscos representen un 40% de la vegetació potencial de la Terra, en ocupar uns 4500 milions d’hectàrees de la superfície terrestre. No obstant això, l’home ha alterat i desforestat grans superfícies, canviant-hi l’ús forestal per l’agrícola o altres activitats.

Els boscos de coníferes La major representació de boscos de coníferes es presenta en els territoris boreals. Representen una de les superfícies arborades més extenses de la terra, ocupant uns 1500 milions d’hectàrees que es reparteixen pel nord d’Europa i Àsia, així com pel nord d’Amèrica del Nord, entre els 45o i 71o de latitud N i els 49o i 55o de latitud S. Aquests boscos es corresponen amb el Macrobioclima Boreal i suporten unes dures condicions climàtiques amb variacions extremes de fotoperíode i una modesta radiació solar, la qual cosa fa que la temperatura mitjana diària per damunt dels 10o C a penes es mantinga durant uns 120 dies a l’any. Els estius són molt curts i els

16 Monografies del Jardí Botànic

Formació d’Abies pìnsapo Boiss. a Grazalema (Cadis).

hiverns molt llargs, de més de sis mesos. Davall aquestes condicions no poden desenrotllar-se les frondoses. No obstant això, aquesta tipologia general climàtica pot presentar variacions, sobretot pel que fa a la continentalitat. La temperatura mitjana anual, T, oscil·la entre els 5o i els 0o C. Quant als sòls, solen ser de tipus podzòlic, amb un horitzó d’humus en brut, un horitzó pàl·lid i un B fosc i endurit, en el qual no són rars els pergelisòls (sòls gelats de manera permanent). La ﬂora boreal, com també la circumàrtica, és relativament recent; d’ací la raresa d’endemismes en aquestes formacions. Els boscos de coníferes americans i asiàtics orientals són els més biodiversos, sent els més pobres els eurosiberians. Els elements més signiﬁcatius en aquests tipus de boscos són espècies pertanyents als gèneres Picea, Abies, Larix, Pinus i Betula, entre altres. La formació dels boscos de coníferes boreals es coneix amb el nom de taigà. En el nord d’Europa l’arbre dominant és Picea abies amb les seues dos subespècies: abies, més occidental i europea, i obovata, siberiana i més oriental. Pinus sylvestris tampoc no falta en aquestes formacions, sobretot quan els sòls són arenosos d’origen morrènic. Abies sibirica fa la seua aparició cap a l’est, passat el llac Onega, formant amb Picea obovata, Larix sibirica, L. daurica i Pinus sibirica, entre altres, els boscos siberians de coníferes. Les coníferes poden conviure amb

Monografies del Jardí Botànic 17

Pineda dolomitícola de Pinus longaeva D.K. Bailey a White Mountains (Califòrnia).

alguns caducifolis com Betula pendula, B. exilis i Populus tremuloides. A Amèrica del Nord, els arbres dominants en la taigà són Picea glauca, P. mariana, Abies balsamea, Larix laricina, Betula papyrifera, Populus tremuloides, Pinus banksiana i P. contorta. En el nord d’Àsia, algunes coníferes d’interés són Larix gmelinii, Picea jezoensis, P. koraiensis, Abies nephrolepis, etc. Fora de les zones boreals es presenten altres boscos de coníferes naturals, sobretot en les muntanyes davall condicions climàtiques particulars. Així succeeix en el pis subalpí, entre els 1900 i els 2300 m, de l’alta muntanya europea (Alps, Pirineus, Carpats, Apenins, etc.), on són freqüents els boscos de Pinus cembra, P. uncinata i Larix decidua. Per davall d’aquests boscos, en el pis muntanyenc poden aparéixer algunes coníferes com ara Picea abies i Abies alba. Els boscos de coníferes més espectaculars, fora dels circumboreals, es troben a Amèrica del Nord. Així, en les valls profundes i humides del vessant oriental de Serra Nevada es refugien els impressionants boscos de Sequoiodendron giganteum, espectacular arbre que pot arribar a mesurar més de cent metres d’alt. Aquests gegants estan acompanyats per diferents coníferes com Abies lowiana, Pinus ponderosa, P. lambertiana i Calocedrus decurrens, entre altres. Encara que molt minvades pels focs, es poden trobar bons exemples d’aquestes formacions en Sequoia National Park i en Kings Canyon.

18 Monografies del Jardí Botànic

En les zones xèriques de la Gran Conca, en els pisos supra i oromediterrani, dominen en el paisatge coníferes com Juniperus occidentalia, J. osteosperma i J. monosperma, a més d’alguns pins com Pinus edulis i P. flexilis. Molt importants i originals són les formacions relictes de Pinus longaeva del pis oromediterrani superior semiàrid de les White Mountains de Califòrnia, que tanquen la Vall de la Mort cap a occident; també viu a Nevada i Utah. A les Muntanyes Rocalloses hi ha magnífiques formacions de coníferes del Pleistocè. Són formacions amb arbres de grans mides com Tsuga heterophylla, Thuja plicatta, Picea sitchensis i Pseudotsuga menziessi (avet de Douglas). A les zones oceàniques supramontanes hiperhumides són molt espectaculars els boscos d’Abies amabilis i Picea sitchensis (pícea de Sitcha). Quan el clima es continentalitza, els boscos s’enriqueixen amb altres coníferes com ara Picea engelmannii, Abies procera, A. bifolia i Pseudotsuga menziessi. En el pis orotemperat hiperhumit i ultrahiperhumit apareixen Chamecyparis nootkatensis i Tsuga mertensiana. En les situacions més basals de les muntanyes sorgeix Pinus ponderosa. A l’est d’Àsia existeixen també diferents boscos de coníferes, que en el nord guarden relació amb la taigà siberiana i estan formats per Larix gmelinii, Picea jezoensis, P. obovata subsp. korainsis i Abies nefrolepis, entre altres. A les zones de muntanya apareix un pis, que correspondria a un subalpí, ocupat per coníferes, molt ben representat en les muntanyes de Changbai-Shan, a la frontera entre Xina i Corea del Nord. Aquest pis està ocupat per Pinus koraiensis, Picea komarovi i Abies nephrolepis; per damunt se situen Juniperus sibirica i Larix gmelinii. Cap al sud, passat el riu Groc, apareixen formacions molt originals amb una riquíssima flora relicta en la que no falten les famílies i els gèneres endèmics. Entre les coníferes figuren diverses espècies dels gèneres Pseudotaxus, Pseudolarix i Metasequoia. Al sud-est de Xina s’alcen les muntanyes de Huang-Shan, amb espectaculars formacions de Pinus taiwanensis sobre crestes i penya-segats. Cap a la part sud-occidental, a la gran serralada de l’Himàlaia, apareixen boscos de boira amb frondoses i algunes coníferes com Abies spectabilis, Picea smithiana, Pinus roxburghii i P. wallichiana. Per damunt d’aquesta vegetació i fins als 3400 m s’estableix el pis de coníferes format principalment per Cedrus deodara, Pinus excelsa i Abies pindrow. En l’hemisferi sud són molt interessants els boscos d’Araucaria que es troben a Amèrica del Sud, al centre-sud de Xile, Argentina, Uruguai, Brasil meridional i l’est del Paraguai. Araucaria araucana i A. angustifolia són algunes de les espècies americanes. També apareixen aquestos tipus de boscos a Oceania on, a Nova Caledònia, viuen més de deu espècies endèmiques d’araucària com Araucaria cooki i A. columnaris. També estan a Austràlia oriental, a l’illa Norfolk (A. heterophylla), a Queensland (A. bidwillii) i a Nova Guinea (A. hunsteinii). A Nova Zelanda, el límit altitudinal el marquen boscos de Podocarpus, com Podocarpus nivalis i P. alpinus.

Monografies del Jardí Botànic 19

Al sud d’Europa, en les muntanyes de la Regió Mediterrània, hi ha formacions de coníferes que ocupen el pis oromediterrani, on les espècies més signiﬁcatives són Pinus sylvestris, Juniperus hemisphaerica, J. alpina i J. savina, entre altres. Cas molt especial són els boscos de Juniperus thurifera (savina de muntanya) que s’estenen pels erms castellano-aragonesos de la península Ibèrica. En les zones més temperades (termo i mesomediterrànies) es troben altres pins com Pinus halepensis, P. brutia, P. pinea i P. pinaster.

Els boscos tropicals i subtropicals Els boscos tropicals s’ubiquen en el Macrobioclima Tropical i cobreixen un territori comprés entre els paral·lels 0 i 35, al nord i al sud. Contacten amb els boscos subtropicals, que se situen entre els paral·lels 25 i 35. La temperatura mitjana anual oscil·la entre 25 i 27oC. Dins d’aquest macrobioclima les precipitacions determinen els diferents ombrotipus, des de l’ultrahiperhumid al desèrtic, amb l’existència de selves pluvials, boscos pluviestacionals, sabanes i deserts. Les selves pluvials tropicals ocupen uns 1000 milions d’hectàrees, que es reparteixen per África, Àsia i Amèrica del Sud. En África es limiten a la zona guineano-congolesa, al nord de l’Equador. Al continent asiàtic, aquestes selves es troben a l’Índia, Sri Lanka, Indonèsia i les illes del Pacífic, Nova Guinea i l’arxipèlag Malai, territoris que formen part del Regne Paleotropical. En Amèrica ocupen la gran conca de l’Amazones, Alt Orinoco i part de Mesoamèrica. Des del punt de vista climàtic, la temperatura mitjana anual, com hem dit, se situa entre 25 i 27oC. L’amplitud tèrmica és molt xicoteta, de manera que no arriba als 2oC entre el mes més càlid i el més fred. Les precipitacions són elevades, normalment per damunt dels 1500 mm, i en algunes localitats poden passar dels 2000 i arribar inclús als 5000 mm, sent la seua distribució regular al llarg de tot l’any, la qual cosa fa que la humitat siga molt elevada, entorn del 85%. S’assenten sobre sòls antics, pobres i àcids en els quals l’abundant pluja arrossega cap als horitzons inferiors els ions bàsics i silicis, mentre que en els superiors queden els sesquiòxids de ferro i d’alumini, que per laterització donen sòls molt pobres de color rogenc. L’estructura del bosc és també molt complexa, amb un estrat superior d’arbres que poden arribar als 50 o 60 m d’alçada. Són els emergents, que sobreïxen de forma aïllada sobre una superfície densa de copes formada per arbres d’uns 30 m d’alçada, entre els quals són freqüents les lianes, que busquen la llum enfilant-se pels troncs; els epífits també són abundants. Per davall del dit estrat es presenta una sèrie d’arbustos amb molt poca densitat a causa de l’escassa llum que els arriba. Una altra de les característiques d’aquestes selves pluvials és la gran biodiversitat que presenten; d’això ens dóna idea el fet de què un 20% de les espècies mundials de plantes es troba en el bosc pluvial amazònic.

20 Monografies del Jardí Botànic

Bosc tropical pluvial. El Abismo (Veneçuela).

Les selves pluvials africanes, inclús sent molt biodiverses, són les més pobres en comparació amb les amazòniques i asiàtiques. Ocupen el territori guineano-congolès i han sigut molt minvades per l’extracció de fusta, de molt bona qualitat en algunes de les espècies. Certs arbres d’aquestes selves poden assolir més de 60 m d’alçada i entre els més importants estan els pertanyents al gènere Mimusops, algunes de les espècies del qual poden trobar-se també en els boscos d’Àsia. Altres arbres destacables en aquestes selves tropicals són les caobes africanes Khaya ivorensis, la fusta de les quals es coneix com samanguila, i Entandrophragma cylindricum, que proporciona la fusta de sapel·li; també Aucommea klaineana, que és l’ocumé o cedre africà. El Triplochiton scleroxylon és un altre dels arbres africans de fusta molt apreciada (abachi o wawa) i juntament amb Pentaclethra eetveldeana marquen el pas a les selves tropicals pluviestacionals. A Gabon són molt rics els boscos de Scyphocephalium ochocoa, conegut com sorro, sogho o ossoko.

Monografies del Jardí Botànic 21

Formació tropical seca al Sahel (Mali).

Les selves pluvials amazòniques, que Humboldt va batejar Hylaea, es coneixen també com a mata i selva. Representen el bosc tropical més extens del món, amb uns 6 milions de km² repartits entre vuit països, dels quals Brasil i Perú posseeixen la major extensió de l’Amazònia, seguits per Bolívia, Colòmbia, Equador, Guyana, Veneçuela i Surinam. És un dels territoris amb major biodiversitat del món, ja que concentra una quinta part de totes les espècies de plantes conegudes; es calcula que en aquestes selves viuen unes 80.000 espècies, i en una sola hectàrea poden trobar-se entre 40 i 100 espècies d’arbres diferents. Entre els més importants en les formacions selvàtiques americanes està Swieteria macrophylla, meliàcia del centre i sud d’Amèrica; altres arbres d’interés són Cedrelinga catenaeformis, Parkia gigantocarpa, Mora paraensis, Huberodendron ingens, Bertholletia excelsa i Theobroma subincanun, així com la lleguminosa Denizia excelsa, a Brasil i Veneçuela, d’uns 60 m d’alt. També són destacables Calophyllum brasiliense, Ocotea rodiaei, Psidium guajaba, Sapindus saponaria, Cedrela odorata i diferents espè-

22 Monografies del Jardí Botànic

cies dels gèneres Cordia, Leucaena i Erythrina. Entre les palmes cal assenyalar Astrocaryum chambira i Leopoldinia piassaba, com també diferents espècies d’Attalea, Oenocarpus i Euterpe, entre altres. En les zones entollades prop dels rius (igapós) la riquesa d’espècies és menor i destaquen Ceiba pentandra, que pot alçar-se fins a 60 m, i diferents espècies de Cecropia i Inga. Interessant és Calycophyllum spruceanum, la corfa roja del qual es desprén i impedeix així el creixement d’epífits en el tronc. No falten les palmes espinoses, com Bactris i Astrocaryum murumu. En les zones pantanoses domina la palma Mauritia flexuosa i en els tolls i zones amb poca reofília són característiques les plantes flotants com ara Victoria amazonica, Eichhornia, Salvinia i Wolffiella, entre altres. Quant als boscos tropicals asiàtics, representen un dels majors centres de biodiversitat i comprenen els territoris de l’Hindustan, Indoxina, Malàisia, Indonèsia, Filipines, Papua Nova Guinea i el conjunt de les illes de Micronèsia i la Polinèsia, en el Pacífic. A part de la seua riquesa florística, amb més de 25.000 espècies identificades, cal destacar en ells una gran quantitat d’endemismes, a causa de l’aïllament insular i de l’origen volcànic de moltes de les illes que formen aquest conjunt asiàtic i pacífic. Així, la península Malaia, amb 181.847 km2, té al voltant de 2.500 espècies d’arbres i unes 8.000 espècies de plantes vasculars. A més, el conjunt del territori alberga unes 16 famílies endèmiques; la majoria dels endemismes pertanyen a les famílies Dipterocarpàcies, Podostemàcies, Acantàcies i Plagiopteràcies, entre altres. Les illes del Pacífic uneixen a la insularitat el vulcanisme i l’orofitisme, amb muntanyes com el Puncak Jaya (4.884 m) en la serralada de Sudirman (Indonèsia), considerada la muntanya insular més alta del món. En la mateixa serralada està també el Puncak Trikora, de 4.730 m; també a Papua Nova Guinea, el Ngga Pilimsit, de 4.717 m, i a Hawaii el Mauna Kea, de 4.205 m. Totes aquestes condicions contribueixen a la formació d’endemismes com posa en evidència el cas de les illes Hawaii, amb 32 gèneres endèmics i unes 2.700 espècies autòctones, en una flora d’unes 30.000 espècies. Entre els arbres més significatius en les selves tropicals asiàtiques cal destacar diferents espècies del gènere Durio de les Bombacàcies, com ara Durio zibethinus, D. lamanus i D. testudinarumis, arbre molt rar que es troba en les llista roja de la UICN com a planta a protegir. Un altre gènere amb arbres d’interés és el Syzygium de les Mirtàcies, amb diferents espècies com Syzygium aqueum, els fruits del qual són apreciats com a comestibles, S. jambos i S. samarangense, entre altres. També apareixen grans fabàcies com Koompassia excelsa, que pot aconseguir entre 90 i 100 m d’alçada, i K. malaccensis. Dipterocarpàcies és una de les famílies amb major representació en aquests territoris, amb més de 357 espècies, entre les quals estan Shorea negrosensis i S. contorta, de Filipines, i S. albida de Borneo. Algunes tenen interés comercial, com S. macrophylla, també de Borneo, les

Monografies del Jardí Botànic 23

llavors de la qual produeixen un greix comestible semblant a la mantega de cacau, per la qual cosa s’utilitza com a succedani d’aquesta. És molt fàcilment absorbible per la pell, de manera que s’empra en dermatologia directament i com a portador per a aplicar altres substàncies a la pell. També és usada en la fabricació de sabó, veles, poliments i cosmètics. És un arbre protegit i figura en la llista roja d’UICN com a planta vulnerable. Un altre arbre molt important i d’interés comercial és el Dryobalanops aromatica, que dóna l’apreciada càmfora de Borneo, molt utilitzada en perfumeria; la seua fusta és de qualitat. Altres dipterocarpàcies d’interés són Hopea ponga, H. papuana i diferents espècies de Dipterocarpus i Vatica, així com diferents ebenàcies del gènere Diospyros, entre elles D. rhodocalix, molt utilitzada en medicina, i D. malabarica. En les zones tropicals amb estacionalitat pluvial apareixen boscos pluviestacionals, caracteritzats per la temporalitat de la precipitació i no per la quantitat de pluja recollida. Com a conseqüència, aquests boscos no estan formats per arbres sempreverds: en ells apareixen caducifolis, que es fan més dominants segons augmenta el període de sequera, variant amb això la proporció entre arbres perennes i caducifolis. A aquests boscos se’ls anomena monsònics en el sudest asiàtic; també es coneixen com a boscos tropòfils pel seu aspecte canviant en fisiognomia i funció. Les precipitacions poden estar entre 1500 i 2000 mm, i arriben inclús als 3000, però aquesta pluja és d’estiu i alterna amb períodes de sequera que es prolonguen entre cinc i sis mesos. La transició del bosc pluvial al pluviestacional i d’aquest a les sabanes arborades, espinars i deserts es produeix a mesura que es prolonga el període de sequera. Aquesta seqüència és evident en alguns territoris, com succeeix a África en el transsecte des dels boscos pluvials guineano-congolesos als sahelians i saharians, on tenen una bona representació en els territoris namibio-zambezià i saheliano-sudànic, que representen centres d’especiació importants amb una elevada taxa d’endemismes (54%). La flora, numèricament inferior a la dels seus veïns pluvials, presenta en canvi una originalitat major. Són característics en aquests boscos arbres com Afzelia africana, Aningeria altissima, A. robusta, Chrysophyllum perpulchrum, Cola gigantea, Khaya grandifolia i Mansonia altissima. Entre altres espècies rellevants figuren Triplochiton scleroxylon, Celtis mildbraedii, Holoptelea grandis, Sterculia spp., Trilepisium madagascariense i Chlorophora excelsa, entre altres. A mesura que augmenta la sequera, com hem dit, augmenten els caducifolis i comença l’espinescència, un caràcter d’adaptació a la sequedat; en aquestes condicions apareixen diferents espècies d’Acacia (A. senegal i A. tortilis, per exemple), i també Balanites aegyptiaca, Faidherbia albida, Adansonia digitata (baobab), etc. També integren aquestes formacions algunes espècies de Commiphora que contenen resines aromàtiques de les quals s’obté encens, perfums i medicaments, entre elles Commiphora myrrha, que proporciona la mirra, i C. opobalsamum, que

24 Monografies del Jardí Botànic

Baobab (Adansonia digitata L.) al Sahel (Mali).

dóna el bàlsam de La Meca. Diferents espècies dels gèneres Crotalaria i Indigofora estan també presents en aquest tipus de formacions. En les sabanes dominen Brachystegia i Hyparrhenia. Al sud-est asiàtic també es troben els boscos de monsó, en contacte amb les selves pluvials. Molt característiques són les selves de Tectona grandis (teca), arbre amb una fusta d’excel·lent qualitat, la qual cosa ha fet que s’haja cultivat en tot el món tropical. Altres arbres en aquestes formacions sud-asiàtiques són Gmelina arborea, diverses espècies del gènere Xylia, Lagerstroemeia calyculata, Bombax malabaricum i Terminalia tomentosa, entre altres. Com a plantes subarbustives estan Vitex pedunculatus, V. pubescens, Croton oblongifolius, Dalbergia latifolia, etc. A Austràlia, quan la precipitació descendeix entre 600 i 1000 mm amb distribució pluviestacional, també hi ha boscos d’aquest tipus, alguns d’ells dominats per diferents espècies d’Eucalyptus com E. marginata, conegut com jarrah, un gran arbre que pot arribar als 40 m d’alçada. Són formacions amb diversos estrats, en les què apareix també Eucalyptus calophyla i diferents espècies dels gèneres Xanthorrhea i Adenanthus entre altres. Amb clima més secs trobem formacions d’Acacia wandoo, a les quals acompanyen altres arbres com Eucalyptus redunca, Acacia pulchella, Callytrix brevifolia i Melaleuca uncinata. Si les condicions climàti-

Monografies del Jardí Botànic 25

ques es fan més acusadament xèriques, els eucaliptus desapareixen i són substituïts per Acacia aneura (mulga), A. acuminata i A. crasbii, entre altres. En el món neotropical americà també hi ha diferents tipus de boscos tropòﬁls pluviestacionals, que estan molt ben representats en els territoris brasilenyo-paranaense i llanero. Així es poden reconéixer les selves alisies llaneres, que són boscos subsempreverds amb Attalea butyracea i Spondias mombin, acompanyades per Albizia saman, Sterculia petala, Pouteria reticulata, Guarea guidonia i ocasionalment Pachira quinata. Quan el clima es fa més sec apareixen els matollars de Curatella americana, encara que aquestes formacions també poden sorgir quan hi ha focs continuats en les selves pluviestacionals. En aquests matollars, que formen sabanes amb algunes gramínies, s’integren també Byrsonima crassifolia i Bowdichia virgilioides junt amb les gramínies Hypahrenia rufa, Trachypogon spicatus, Axonopus canescens i A. purpusii. També són molt característics els boscos semidecidus amb Albizia niopoides, A. saman, Pterocarpus acapulcensis, Luehea speciosa, Guazuma ulmifolia, Ceiba pentandra, Meliccocus bijagutus i Coccoloba caracasana, en els quals, en determinades situacions, poden aparéixer Lecythis ollaria, Hura crepitans, Hymenaea courbaril i Handroanthus serratifolius. Les palmes més freqüents són Acrocomia aculeata i Bactris sp. Si el clima es fa més prolongadament sec es formen les selves alisies seques amb Pterocarpus acapulcensis, Swietenia macrophylla, Guazuma ulmifolia, Spondias mombin, Albizia guachapele, Sterculia apetala, Cedrela odorata, Crataeva tapia i Clavija ornata. Els boscos secs decidus són característics de les formacions més àrides, de les quals formen part les plantes espinoses i les cactàcies. De les primeres, Caesalpinia coriaria, Copaifera ofﬁcinalis i Acacia tamarindifolia entre altres; de les cactàcies, Acanthocereus tetragonus, Pereskia guamacho i Cereus hexagonus. A Brasil són característics els cerrados, sabanes obertes amb arbres que s’estenen pel Mato Grosso i Goias, en les què dominen les fabàcies. Els gèneres més característics dels cerrados són Bombax, Miconia, Annona, Byrsonima i Eugenia. Una altra de les formacions seques característiques amb espinals és la coneguda com caatinga, que s’estén pel nord de Brasil i sud de Veneçuela. En ella són freqüents les cactàcies dels gèneres Cereus, Cephalocereus, Pilocereus i Melocactus, entre altres. Alguns arbres espinosos d’aquestes formacions són Annona spinosa, Acacia glomerosa, Ziziphus joazeiro, Erythoxylon macrochaetum, etc. També són molt característics els boscos secs del Chaco (Bosc Chaquenyo), que s’estenen des del sud de Bolívia al nord d’Argentina, actualment molt degradats per la forta explotació que han patit per a l’obtenció de l’excel·lent fusta de quebratxo, ja que els seus dos arbres més característics són Aspidosperma quebracho-blanco i Schinopsis balansae, conegut com a quebratxo roig. Aquests arbres estan acompanyats per diferents arbustos com Ziziphus mistol, Cesalpinia paraguayensis i Jodina rhombifolia, entre altres.

26 Monografies del Jardí Botànic

Bosc temperat de faig (Fagus sylvatica L.). Navarra.

Els boscos de frondoses o temperats Es tracta dels boscos característics dels territoris amb Macrobioclima Temperat, formats en general per arbres frondosos caducifolis d’hivern, com ara faigs (Fagus), roures (Quercus), fleixos (Fraxinus), aurons (Acer), etc. És un tipus de vegetació que s’estén per tots els continents, tenint la major representació en l’hemisferi nord, encara que també es troben alguns exemples en el sud de Xile i Argentina. Es calcula que ocupen una extensió d’uns 800 milions d’hectàrees. El seu caràcter caducifoli d’hivern és una adaptació als prolongats mesos de fred hivernal, encara que pot haver-hi alguns perennifolis adaptats a aquestes condicions climàtiques, com Ilex aquifolium i Hedera helix. A Europa, les espècies dominants en aquests boscos climatòfils són els roures Quercus robur i Q. petraea, que poden conviure amb el faig, Fagus sylvatica en els sòls més rics i amb clima més continental. Sobre sòls més pobres, el roure comparteix territori amb el bedoll, Betula pubescens, que domina i es fa més patent quan es degrada la roureda. Sobre sòls al·luvials i llimosos el roure s’associa amb el carpí, Carpinus betulus, mentre que en les zones d’inundació es forma una vegetació edafohigròfila amb Fraxinus excelsior, Prunus padus i Corylus avellana. Aquests boscos, cap al sud, contacten

Monografies del Jardí Botànic 27

amb la vegetació mediterrània a través d’una clara banda de Quercus pubescens. En les elevacions eurosiberianes, en el pis montà, el roure és substituït pel faig, que en l’altimontà s’associa amb Picea abies i Abies alba. Cap a l’orient europeu, els boscos caducifolis s’enriqueixen amb diferents espècies que van sobreviure després de les glaciacions, entre elles Quercus aegylops, Q. castaneifolia i Q. infectoria, i també amb els aurons Acer trautvetteri i A. velutinum i alguns altres faigs com ara Fagus orientalis i F. taurica. La degradació d’aquests boscos dóna lloc normalment a la formació de bruguerars, matollars amb domini de diferents espècies del gènere Erica. A Amèrica del Nord, els boscos temperats, amb una flora molt rica, s’estenen per la Regió Atlàntico-Norteamericana, un gran territori que d’est a oest va des de l’Atlàntic fins a les muntanyes Rocalloses, i de nord a sud des de Canadà fins al golf de Mèxic. En les zones més septentrionals, la vegetació climatòfila està formada per boscos de Quercus rubra i Fagus grandifolia, dels que formen part Quercus alba, Acer saccharum i Betula lutea. En certes situacions no són estranyes algunes coníferes com Pinus strobus, P. resinosa, Tsuga canadensis i T. caroliniana. En les zones pròximes als rius, amb sòls entollats, la vegetació edafohigròfila està composta per Fraxinus americana i Acer saccharinum. Cap al sud, amb termotipus més temperats i amb clara influència tropical, les rouredes cedeixen davant de la presència d’arbres més tèrmics i laurifolis com Liriodendron tulipifera, Tilia heterofila, Nyssa sylvatica, Aesculus octandra i diferents espècies de Magnolia, com M. grandiflora i M. acuminata. Cap a l’oest, en les regions Rocosiana i Californiana, la vegetació temperada està dominada per les coníferes, sent els boscos de Sequoidendron, ja comentats, els més importants. En l’est asiàtic, en la regió Xino-Japonesa, es troba una gran diversitat de boscos decidus temperats, caracteritzats per la seua riquesa florística, amb més de 300 gèneres endèmics i unes 20 famílies també endèmiques. Això fa que, florísticament, siguen els boscos extratropicals més rics del món, motivat perquè, al contrari del què va succeir a Europa, aquests territoris no van patir una gran devastació per efecte de les glaceres, la qual cosa fa que existisquen gèneres d’arbres ja desapareguts al Vell Continent. Així, en les formacions temperades del nord apareixen diverses desenes d’espècies del gènere Quercus i en les formacions laurifòlies més meridionals n’hi ha al voltant d’unes cinquanta magnoliàcies diferents. A les zones més septentrionals, els boscos caducifolis estan formats, entre altres arbres, per Quercus monopodica, Q. mongolica, Tilia amurensis i Corylus mandshurica, que en sòls frescos i profunds s’enriqueixen amb Fraxinus mandshurica, arbre que forma freixenedes en les comunitats edafohigròfiles junt amb les salzedes de Salix rorida. Al sud del riu Groc, el clima es fa més càlid i en ell s’aprecia una clara influència tropical, amb precipitacions regulars entre 1000 i 2000 mm, mentre que la temperatura mitjana anual oscil·la entre els 15 i 20o C,

28 Monografies del Jardí Botànic

Bosc de lengas (Nothofagus Blume) a Patagònia (Argentina).

amb absència de gelades. Les condicions d’aquesta part de l’Est asiàtic fan que els boscos de frondoses siguen d’una gran riquesa: només del gènere Quercus poden trobar-se més d’una desena d’espècies, entre elles Q. gilva, Q.vibrayeana, Q. acuta i Q. glauca. No és rar descobrir gèneres desapareguts en altres territoris temperats holàrtics, com Castanopsis, Lithocarpus, Ciclobalanus, Ciclobalanopsis i Cryptomeria, entre altres. En aquests boscos apareixen algunes plantes que són molt utilitzades en jardineria, com Aralia, Gardenia i Paulownia. Cap a les muntanyes hi ha un pis càlid de perennifolis que s’estén fins als 500 m, format per Castanopsis heterophylla, Ciclobalanopsis glauca i C. gracilis, que marquen el pas cap a un pis submontà superior amb formacions mixtes de Symplocus stellaris, Ilex latifolia, Quercus alleana, Q. glandulifera i Fagus engleriana, per damunt del qual es presenta un pis montà amb caducifolis com Acer palmatum, Platycaria strobilacea, Carpinus cordata, Castanea henryi, Toxycodendron trychocarpon i Sapium sebiferum. En aquest territori són molt espectaculars les formacions edafoxeròfiles de Pinus taiwanensis, Rhododendron mairessi i Sorbus amabilis. Els boscos del territori himalaià, que en conjunt representa una original unitat biogeogràfica, estan formats per una flora jove, ja que jove és el conjunt del territori. En ell hi ha un fons florístic que procedeix de les muntanyes de Xina, Burma

Monografies del Jardí Botànic 29

Bosc d’eucaliptus a Tasmània.

i Assam, amb les que té una forta relació. Pareix que el gel de les glaceres no va arrasar tota la ﬂora del territori, la qual cosa fa que existeisca un altre fons ﬂorístic autòcton, amb un elevat nombre d’endemismes com Milula, Smithiella, Edgaedia i Paroxygraphis. En la part oriental hi ha boscos de tipus laurifoli amb diferents espècies dels gèneres Altingia, Castanopsis, Cinnamomum, Enghelardia, Exbucklandia i Persea, entre altres. En la serralada prospera un bosc de boira mixt amb frondoses i coníferes, en el qual les espècies del gènere Quercus tenen bona representació; així, al costat d’Abies spectabilis, Pícea smithiana, Pinus rosburghii i P. wallichiana apareixen Quercus baloot, Q. leucotrichophora i Q. semicarpifolia. En la part occidental, al nord de l’Índia, la vegetació es presenta en una clara zonació de pisos, de tal manera que es pot reconéixer un fons tropical que arriba els 900 m, dominat per caducifolis, entre els quals es pot trobar Shorea robusta, Dendro-

30 Monografies del Jardí Botànic

calamus strictus i diferents espècies del gènere Terminalia. Per damunt d’aquest tipus de vegetació i ﬁns als 1400 m es presenta un bosc temperat dominat per Quercus incana i Rhododendron arboreum, dalt del qual apareixen ja els boscos de coníferes. En alguns territoris de l’hemisferi sud podem trobar exemples de boscos temperats amb gèneres d’origen godwànic com Nothofagus, Agathis i Dacrydium entre altres. Solen ser boscos mixtos de frondoses i coníferes. Així, en el Subregne Austroamericà, aquest tipus de boscos tenen una gran importància en el territori meridional xilè i argentí (Regions Mesoxileno-Patagònica i Valdiviano-Magallànica). En ells, diferents espècies de Nothofagus caracteritzen el paisatge, de gran bellesa i colorit a causa del contrast entre espècies caducifòlies i perennifòlies. Entre les espècies més característiques estan Nothofagus antartica, N. dombeyi, N. alessandri, N. alpina, N. betuloides, N. glauca i N. pumilio entre altres. Vicariants d’aquests tipus de boscos existeixen a Austràlia i Nova Zelanda; així, a Tasmània es troben N. gunnii i N. cunninghami, que conviuen amb algunes espècies d’Eucalyptus. A Nova Zelanda tenen una gran importància els boscos de coníferes, amb alguns gèneres endèmics, entre els quals cabria destacar les formacions d’Araucaria heterophylla i Agathis australis, encara que Dacrydium cupressinum, Podocarpus totara, Phylloclados trichomanes i les lauràcies Beilschmiedia tarairi i B. bancroftii formen part també dels boscos neozelandesos. No falten tampoc diferents espècies de Nothofagus com ara N. fusca, N. menziesii i N. solandri, entre altres.

Boscos escleròfils o mediterranis Es tracta de boscos que ocupen territoris de clara irregularitat pluvial, amb un període d’aridesa, de dos mesos almenys, que coincideix amb el més càlid (estiu). Són boscos de port modest, sempreverds, fulles de grandària reduïda i dures (esclerofilia), en alguns casos tomentoses en el revés, tot això com a estratègia per a evitar l’excessiva pèrdua d’aigua donat que l’aigua és el factor limitant. La degradació d’aquests boscos porta a garrigues i espinars: l’espinescència és una adaptació extrema contra la sequera, ja que les espines són fulles la làmina de les quals s’ha reduït al nervi central, que es fa espinós. En alguns casos d’afilia, reducció màxima de les fulles, les branques i el tronc de les plantes prenen una coloració verda per la presència de clorofil·la, necessària per a suplir la falta de fulles. La fragilitat i l’originalitat biòtica (riquesa en endemismes) és una altra de les característiques d’aquestes formacions. Aquests tipus de boscos ocupen territoris amb Macrobioclima Mediterrani, que es situa entre els paral·lels 23o i 52o de latitud tant N com S. Presenta un clar contrast tèrmic estacional que s’accentua amb la continentalitat. Aquest macro-

Monografies del Jardí Botànic 31

bioclima es reparteix pels cinc continents, ocupant una superfície que representa el 1,2% de les terres emergides, amb un total de 3.079.000 km2 dels quals la conca del Mediterrani (Regió Mediterrània) ocupa la superfície més extensa, amb uns 2.300.000 km2 repartits entre Europa, Àfrica i Àsia. La resta de les àrees mediterrànies es situen en l’occident dels continents i estan representades en el SO d’Amèrica del Nord (Regió Californiana), amb 320.000 km2, i el centre-nord de Xile i centre-sud d’Argentina (Regió Xileno-Patagònica), amb 140.000 km2. En África ocupen el sud i oest de Sudàfrica (Regió Capense), amb 9.000 km2, i a Austràlia s’ubiquen al sud i sud-oest del continent (Regió Sudoest-Australiana, amb uns 310.000 km2 .

Riquesa florística del Macrobioclima Mediterrani Àrees de clima Mediterrani

Regió Mediterrània Regió Californiana Regió Xileno-Patagònica Regió Capense Regió Sudoest-Australiana

Superfície Km2

Riquesa ﬂorística

% d’endemismes

2.300.000 320.000 140.000 9.000 310.000

19.000 4.500 3.500 13.000 8.000

21 48 45 60 70

El territori eurasiàtic amb clima mediterrani ocupa tota la conca d’aquest mar, formant una unitat biogeogràfica que és la Regió Mediterrània en sentit estricte i que s’estén des de la península Ibèrica fins al Pròxim Orient, incloent-hi el nord d’Àfrica, des del nord del Marroc fins a Tunísia i Cirenaica, però queden fora les costes de Líbia i Egipte, que pertanyen a la Regió Saharo-Aràbiga. El clima mediterrani s’endinsa cap al Caucas, fins a Afghanistan i centre d’Àsia, on Armènia i els territoris d’Uzbekistan, encara que de clima mediterrani, pertanyen ja a una altra unitat biogeogràfica, la Regió Irano-Turaniana. Quant a la vegetació, la Regió Mediterrània es caracteritza per la presència de boscos escleròfils sempreverds, dominats per espècies arbòries pertanyents al gènere Quercus, dins del grup dels què disposen de fulles dures (Sclerophyllodrys). L’arbre més representatiu en aquest territori és l’alzina, Quercus ilex, que té el seu òptim en el Mediterrani central, mentre que cap a occident es fa freqüent la carrasca, Q. rotundifolia, que és l’espècie més representativa en la península Ibèrica. Formen part d’aquests boscos algunes plantes laurifòlies com el propi llorer (Laurus nobilis), l’arbocer (Arbutus unedo) i el marfull (Viburnum tinus). Quan els sòls es fan arenosos i pobres en bases, alzines i carrasques conviuen amb la surera, Quercus suber, que pot formar suredes pures en determinades condicions.

32 Monografies del Jardí Botànic

Bosc mediterrani de Quercus rotundifolia Lam., Extremadura.

En el Mediterrani oriental són freqüents Quercus trojana i Q. infectoria, amb les quals conviu Arbutus andrachne, entre altres plantes. Tots aquests arbres formen part de les sèries de vegetació climatòﬁles; ara bé, quan aquests boscos es degraden apareixen bosquines, en les quals en el Mediterrani occidental són freqüents el coscoll, Quercus coccifera, el llentiscle Pistacia lentiscus i altres plantes com Rhamnus alaternus. En el Mediterrani central i oriental, aquestes bosquines estan formades per Quercus calliprinos, Pistacia palestina i Paliurus spina-christi, entre altres. En aquestes situacions són freqüents les pinedes de Pinus halepensis en la part occidental i P. brutia en la part central i oriental. Una degradació més intensa conduiria a la formació de timonedes i romerars. Entre els pins mediterranis, a banda dels citats, es troben també P. pinaster sobre substrats pobres en bases i P. pinea sobre arenes. A Amèrica del Nord, el clima mediterrani té bona representació al sud de Califòrnia (EUA) i a la Baixa Califòrnia (Mèxic), territoris situats en la Regió Californiana. La vegetació està formada per alzinars, rouredes i màquies –chaparrales– que es desenrotllen sobre qualsevol tipus de substrat i en una gran varietat de termotipus i ombrotipus. En el bioclima mediterrani pluviestacional, oceànic, sec i subhumit dels pisos termo i mesomediterrani apareixen com a etapa madura alzinars

Monografies del Jardí Botànic 33

Sureda andalusa de Quercus suber L.

i rouredes, en els què un dels arbres més representatius és el Quercus agrifolia, conegut localment com a encino. En les zones més septentrionals de Califòrnia, amb gran inﬂuència oceànica i elevada humitat, l’alzina s’associa amb Lithocarpus densiﬂorus i Arbutus menziesii. Aquests alzinars, en valls molt profundes i plujoses, són substituïts per formacions de Sequoia sempervirens. Quan es continentalitza el clima formen part de la vegetació, sobretot en el pis mesomediterrani, altres alzines com Quercus wislizenii, a les què acompanya el roure Quercus douglasii i algun pi com Pinus sabiniana. En les valls fresques en què es pot produir alguna inundació, els alzinars són substituïts per rouredes de Quercus lobata. Els alzinars i rouredes porten com a orla i primera etapa de substitució chaparrales de Quercus dumosa, Q. durata, Q. turbinella, Arctostaphylos glauca, Ceanotus tomentosus, Ephedra californiana, Pinus monophylla, etc. A Amèrica del Sud, els territoris amb clima mediterrani es troben a Xile i Argentina. A Xile es situen en la Zona Central, que s’inclou en la Regió Mesoxileno-Patagònica. Es tracta d’un territori comprés entre les zones desèrtiques i xerofítiques del nord (Coquimbo, Antofagasta) i les zones temperades de Valdivia i Temuco, al sud. La vegetació de Quillaja saponaria és la més característica d’aquest territori i es situa en les vessants més fresques. Altres arbres característics d’aquestes formacions són Lithraea caustica, Cryptocarya alba, Escallonia pulverulenta, Schinus

34 Monografies del Jardí Botànic

Devesa d’alzinar a Extremadura.

latifolius Sophora macrocarpa, Atorrolla petiolaris i el boldo, Peumus boldus, entre altres. No obstant això, en vessants més assolellades i rocalloses la vegetació edafoxeròfila està formada per Puya berteroana i Echinopsis chiloensis juntament amb Colletia spinosa i Colliguaja odorifera, entre altres. Acacia caven és freqüent en les zones seques de la Vall Central, amb Prosopis chilensis i els arbres escleròfils del territori. En barrancs, prop dels cursos d’aigua, com a vegetació edafohigròfila apareixen Persea lingue, Cryptocarya alba, Luma chequen, L. apiculata, Drimys winteri, Beilschmiedia miersii, Blepharocalyx cruckshanksii i Crinodendron patagua. Cap als Andes, en alguns enclavaments la vegetació escleròfila s’enriqueix amb diferents espècies de Nothofagus, entre elles N. macrocarpa. En la serralada dels Andes es presenten alguns boscos de coníferes amb Austrocedrus chilensis, acompanyat entre altres plantes per Kageneckia oblonga, que és una de les què marquen el límit altitudinal de la vegetació d’arbres i arbustos. A sud d’Àfrica hi ha un xicotet territori amb bioclima mediterrani i gran originalitat florística que s’estén des d’Olifants, a l’Atlàntic, fins a Port Elizabeth, a l’Índic, ocupant una franja entre el mar i les muntanyes de l’interior (Cedarberg, Witterberg, Swartberg, Baviaans Kloff i Groot Winterhoek). El territori meridional africà és de gran riquesa florística, com demostren les 8.500 espècies presents, de les quals 6.200 són endèmiques: ni més ni menys que un 75%. Es va considerar com

Monografies del Jardí Botànic 35

un regne biogeogràfic, però per les relacions de la seua flora amb la dels territoris circumdants, per un costat amb l’atlàntico-paleotropical (Regió Namíbico-Zambiana) i per un altre amb l’índico-paleotropical (Regió Sudeste-Africana), sembla més adequat assignar-li la categoria biogeogràfica de Regió. D’altra banda, la flora capense té una clara relació amb l’australiana, la nova caledònica i la temperada sud-americana. Així, elements com Cunonia capensis la relacionen amb Nova Caledònia. Amb Austràlia, la relació florística és enorme a través de les famílies Proteàcies i Restionàcies, que comparteixen. La vegetació escleròfil·la d’aquest territori va estar formada per un bosc sempreverd de Rapanea melanophoeos, Podocarpus latifolius, Halleria lucida, Maytenus acuminata, Diospyros whyteana, etc. Aquestes formacions actualment estan molt minvades a causa dels incendis reiterats i han sigut substituïdes per una bosquina, coneguda amb el nom de fynbos, sobre sòls arenosos i pobres en nutrients, fisiognòmicament molt pareguda a les bosquines i màquies holàrtiques mediterrànies. Està formada per diverses espècies del gènere Protea, com P. laurifolia, P. mellifera i P. cynaroides, entre altres. Algunes espècies presents en el fynbos pertanyen al gènere Erica, un dels millor representats, amb les espectaculars E. cerinthoides, E. baccans, E. versicolor, etc. A més són importants els gèneres Aspalanthus, Agasthoma, Cliffortia, Muraltia i Euryops, entre altres. L’únic arbre que apareix en aquesta bosquina és Leucadendron argenteum. Cap a l’interior, els sòls són cada vegada més argilosos i la precipitació disminueix, amb la qual cosa les bosquines es fan més obertes i donen lloc a la formació coneguda com renoster bush, en la qual domina la composta Elytropappus rhinocerotis, que donarà ja pas cap a l’interior al semidesert karroo, d’on es passarà ja als deserts atlàntics de Namíbia. A Austràlia, el Macrobioclima Mediterrani es situa principalment en el sud-oest, a la Regió Mediterràneo-Australiana, encara que també hi ha un altre nucli de menor extensió al sud; ambdues zones estan separades per un territori format per sabanes i semideserts subtropicals. En el sud-oest d’Austràlia encara es conserven, en les zones més plujoses amb precipitacions entre 1250 i 1500 mm, boscos d’Eucalyptus diversicolor, conegut com karri, que pot arribar als 70 m d’alçada i viure més de 300 anys. Al karri li acompanyen altres arbres com Eucalyptus megacarpa i Casuarina decusata, entre altres. Si la precipitació disminueix per davall dels 1000 mm, i fins als 600, apareixen els boscos de jarrah dominats per Eucalyptus marginata, també arbre de gran port que forma boscos pluriestratificats en els qual apareixen altres espècies com Eucalyptus calophyla, Banksia grandis i diferents espècies dels gèneres Xanthorrhea i Adenanthus, entre altres. Acacia pentademia prefereix les zones més seques del bosc de jarrah. Quan la precipitació descendeix per davall dels 600 mm apareixen les formacions de wandoo, dominades per Eucalyptus wandoo al què acompanyen altres arbres com Eucalyptus redunca, E. salmonophloia, E. loxopleba, Acacia pulchella, Callytrix brevifolia

36 Monografies del Jardí Botànic

i Melaleuca uncinata, entre altres. Si la precipitació està per davall dels 300 mm desapareixen els eucaliptus, sent substituïts per plantes d’apetències més xèriques que formen la vegetació anomenada mulga, composta per Acacia aneura, A. acuminata i A. grasbyi, entre altres. En les zones més àrides es formen bosquines obertes amb les plantes ramiﬁcades des de la base, denominades mallé, en les què es troben Eucalyptus oleosa, E. dumosa i E. gracilis. La màquia mediterrània australiana, coneguda com kwongan, està dominada per arbustos baixos, en els quals dominen les proteàcies com Banksia, Hackea i Dryandra, o mirtàcies com Melaleuca i Agonis. El foc és una constant en aquestes formacions; és la monocotiledònia arborescent Xanthorrohea la que inicia la colonització després de l’incendi i facilita l’entrada d’altres piròﬁts com Banksia i Actinostrobus.

Altres tipus de bosc A més dels boscos descrits com climatòﬁls, hi ha altres que depenen exclusivament del sòl. Tal és el cas dels boscos de ribera, els de galeria, els tropicals i els manglars, alguns dels quals ja s’han comentat dins del corresponent apartat dels climatòﬁls.

Boscos de ribera o de galeria Són aquells que es situen als llarg dels rius. Es tracta d’una vegetació edafohigròfi la, ja que s’assenta sobre sòls frescos i humits pròxims a l’aigua, que inclús poden patir inundacions en les èpoques de crescuda. La vegetació de ribera contacta amb la climatòfila circumdant. Els grans rius europeus de curs permanent pateixen diferents oscil·lacions en el nivell de les aigües al llarg de l’any, la qual cosa fa que en moments de crescuda queden inundades les zones circumdants al llit. En aquestes zones d’inundació temporal la vegetació la formen arbres de fusta dura com Fraxinus excelsior, Prunus padus i Corylus avellana. Al contrari, cap al llit dels rius són arbres de fusta blana els que formen la vegetació, com les vernedes d’Alnus incana i les xopades amb Populus nigra i P. alba. Aquestes formacions contacten amb les salzedes de Salix alba, S. purpurea i S. triandra, ja més endinsades en l’aigua i que contacten amb els canyissars i herbassars riberencs. En l’est asiàtic, en les situacions més septentrionals, la vegetació de les planures amb sòls frescos i humits està formada per Fraxinus mandshurica, en contacte amb les vernedes d’Alnus hirsuta i salzedes de Salix rorida. En els països tropicals, el bosc de galeria és de gran complexitat i amb una gran riquesa florística, en la què dominen grans arbres, lianes, epífits i palmes. Les espècies que formen aquests boscos estan adaptades a diferents condicions d’humitat, ja que algunes d’elles estan en contacte permanent amb l’aigua i al-

Monografies del Jardí Botànic 37

Formacions riberenques al riu Tera (Zamora).

tres suporten inundacions temporals en els períodes de crescuda. L’estructura del bosc és semblant en tots els països tropicals, que es diferencien per les espècies pròpies de cada territori.

Ciprers dels pantans i manglars En el sud-est dels Estats Units són molt espectaculars les zones pantanoses amb formacions del ciprer dels pantans (Taxodium distichum), que s’estenen per Louisiana, Carolina del Sud, Illinois, Mississipí, Florida i Texas. És una de les coníferes capaces de suportar una entollada permanent i de vegades també pot viure junt amb el roure dels pantans (Quercus palustris) en llocs humits sense entollament. De gran originalitat són els manglars. Es tracta de boscos litorals que es desenrotllen en la majoria de les costes no rocalloses tropicals, encara que poden trobar-se alguns nuclis extratropicals com els d’Egipte i Bermudes, com també al sud de Brasil i nord de Nova Zelanda. Els manglars més extensos i rics, amb més de cinquanta espècies d’arbres, són els dels oceans Índic i Pacíﬁc, sobretot els de la costa oriental africana i els del conjunt de penínsules i illes del sud-est asiàtic. Es calcula que els manglars del delta del Ganges ocupen un milió d’hectàrees. Els manglars de l’Atlàntic –és a dir, els de la costa oest africana, Amèrica del Sud i Carib– són també formacions de gran interés, encara que menys extenses i més pobres en espècies, amb tan sols una desena d’arbres diferents.

38 Monografies del Jardí Botànic

Manglars (Rhizophora mangle L.) a Los Roques (Veneçuela).

Les condicions que suporten els arbres del manglar són molt especials. Es desenrotllen en les zones litorals, encara que poden penetrar a l’interior continental seguint els cursos dels rius. Açò fa que el nivell de salinitat que suporten siga variat. Són formacions molt tancades, amb una alçada entre els 15 i 20 m, i en el moment de la marea alta el nivell de l’aigua pot arribar ﬁns a la base de les copes. Aquestes condicions tan particulars fan que els arbres estiguen dotats d’arrels especials, unes en xanques i altres aèries anomenades pneumatòfors. Una altra característica dels arbres del manglar és que són vivípars: l’embrió segueix desenrotllant-se mentre la llavor contínua en la planta mare i es desprén d’aquesta ja en un estat avançat, de manera que arrela ràpidament en el sòl. Les espècies d’arbres del manglar pertanyen, entre altres, als gèneres Rhizophora, Avicennia i Bruguiera.

Monografies del Jardí Botànic 39

Els arbres

an aparéixer sobre la Terra fa uns 370 milions d’anys, quan la vida acabava d’aventurar-se fora de l’aigua, i durant un període tan dilatat els arbres han vist extingir-se la major part dels seus primitius companys d’evolució i a molts dels què van sorgir després. S’han consolidat com el grup més competitiu del Regne Vegetal, gràcies a la seua plasticitat i l’aposta per l’altura. Els arbres són els clars vencedors en la lluita per la llum, indispensable per a elaborar les substàncies nutritives necessàries per a ells i per a la immensa majoria dels habitants del Planeta. Alguns arbres –com les sequoies gegants, alguns eucaliptus i certs avets –són els majors éssers vius que existeixen. Són organismes molt complexos, éssers generosos que acullen i donen vida a milers d’altres organismes. El ser humà conviu amb ells des dels seus orígens. Els arbres van ser el refugi físic i espiritual dels nostres avantpassats, la font de calor, els subministradors d’aliment i de remei per a les malalties i els que els van proporcionar les matèries primeres imprescindibles per a l’evolució dels humans. En combinació amb el raig, els van regalar el foc; van ser arc i gaiato, la casa on protegir-se, el paper on acumular i transmetre els coneixements. La fusta va permetre multiplicar la mobilitat dels humans, fóra en forma de carretes, d’embarcacions, de travesses per al ferrocarril i ﬁns i tot dels primers avions. Amb fusta es van fabricar les rodes més primitives i amb la saba d’alguns arbres, els pneumàtics. Per desgràcia, l’espècie humana no sempre ha estat a l’altura dels generosos arbres. Com una plaga insensata que mata l’hoste del qual s’alimenta, els humans hem consumit enormes extensions de boscos per tot el Planeta i seguim fent-lo com si foren inesgotables. Estem patint les conseqüències d’aquesta sobreexplotació irracional que, unida a altres causes, dóna com resultat el canvi climàtic, el descens de les precipitacions, la desertització i un negre futur per a la nostra supervivència, si no esmenem el rumb. Un proverbi hindú resumeix la importància de l’arbre d’una manera molt més bella: “els arbres són les columnes de la Terra, i si les enderroquem el cel caurà sobre nosaltres”.

40 Monografies del Jardí Botànic

Monografies del JardĂ BotĂ nic 41

Alineació de til·lers (Tilia platyphyllos Scop.), Coïmbra (Portugal).

Els hem tractat com a enemics quan els arbres són éssers sociables. Les seues comunitats, els boscos, generen les millors condicions de vida, no sols per a ells sinó per a infinitat d’espècies animals i vegetals. Els arbres van col·laborar activament en l’aparició de l’oxigen en l’atmosfera i contribueixen de manera decisiva a mantindre la composició de l’aire més saludable per a nosaltres. Lluiten activament contra el calfament global, capturant el carboni atmosfèric i acumulant-lo en els seus troncs i branques. També atrapen i fixen nombroses partícules contaminants, com la pols, la sutja o la cendra. Atrauen les pluges, ajuden a conservar i mantindre neta l’aigua i protegeixen el sòl. Les seues copes amorteixen les precipitacions i permeten que s’infiltren lentament en el terreny, minimitzant les inundacions i l’arrossegament de terra fèrtil. Les arrels fixen les vessants i eviten l’erosió; l’ombra que generen afavoreix la humitat de l’ambient i les fulles acumulades en el sòl el fertilitzen. En les ciutats, els arbres també milloren les condicions mediambientals i amb això la qualitat de vida dels ciutadans. La seua copa crea espais per a l’esbargiment o la reunió; el brancatge filtra la radiació solar, redueix la velocitat del vent i tempera els canvis bruscos de temperatura. Els arbres urbans amorteixen notablement el soroll i generen així un ambient més confortable en els carrers atapeïts

42 Monografies del Jardí Botànic

Teix de San Cristóbal de Valdueza (Taxus baccata L.), Lleó.

d’automòbils. Inclús aporten beneﬁcis psicològics: la seua forma, grandària, color i olor estimulen els nostres sentits, i els canvis del fullatge ens permeten percebre el pas de les estacions en unes ciutats on tots els dies són iguals. Quan ja són madurs, formen part de la història viva del lloc on habiten, de vegades de la Història amb majúscules, com el castany dels Cent Cavalls o el roure de Gernika. Molts tenen nom propi i altres estan vinculats a costums i tradicions que en molts casos continuen vives. En diverses aldees d’Astúries celebren el Conceyu davall el seu teix multicentenari, que és el garant de la paraula donada i de les decisions importants per a la comunitat. En la població valenciana de Canals, els veïns de totes les edats solen donar-se cita davall un enorme plàtan d’ombra batejat com La Lloca, un nom evocador perquè remet a la gallina que, tombada sobre els seus ous, els empara. En Pelete, Pontevedra, per a celebrar la collita mullen amb el millor vi el tronc del vell roure O Pelete. I així podríem continuar citant exemples, ja que cada poble i ciutat té un arbre al qual honrar. Seria convenient cuidar i preservar els arbres que encara tenim, així com plantar tots els que puguem. La plantació i l’atenció dels arbres és un gest molt efectiu que cadascú de nosaltres pot fer per a millorar la seua comunitat i ajudar el medi ambient.

Monografies del Jardí Botànic 43

Acabem amb un altre magníﬁc proverbi hindú: “el món no és una cosa que heretem dels nostres pares, sinó que la prenem prestada dels nostres ﬁlls”. Com més arbres continga eixe món, millor serà el nostre llegat.

La classificació dels arbres Tot i que encara queden moltes espècies per descobrir en el Planeta, i les dades no són concloents ni exactes, pareix que en l’actualitat es coneixen al voltant d’1.000.000 de plantes, de les quals han sigut classificades i acceptades com a vàlides unes 350.000 espècies, 420.000 estan per resoldre i la resta són sinònims De totes aquestes plantes, només unes 30.000 espècies són considerades arbres. En la sistemàtica vegetal, els espermatòfits o plantes amb llavors, entre les què es troben els arbres, es divideixen en gimnospermes i angiospermes. Les gimnospermes són plantes vasculars i productores de llavors nues, com el ginkgo, les coníferes o les cyques. Les angiospermes són plantes amb flors vistoses i llavors tancades en fruits, que al seu torn es divideixen en Liliopsida o monocotiledònies –plantes com les palmeres, iuques, i piteres– i Magnoliopsida o dicotiledònies que acullen entre altres als arbres planifolis i els arbustos. Per a facilitar-ne la classificació, s’agrupen en ordres, famílies, gèneres i espècies. Aquestes últimes poden produir varietats naturals i dividir-se en unitats inferiors com la subespècie. Per exemple, Acer opalus subsp granatense. També poden produir-se varietats cultivades, com Platanus orientalis var. acerifolia, o hibridacions entre espècies, tant naturals com en cultiu, distingint-les amb el signe x, com Aesculus x carnea.

Què és un arbre? Definir què és un arbre o un arbust sembla fàcil en principi: un arbre, segons els botànics, és una planta llenyosa, perenne, de més de 7 m d’alçada, que té un tronc únic i que es ramifica en altura. Per la seua banda, un arbust és una planta llenyosa, perenne, que no supera els 7 m d’alçada i es ramifica contínuament des de la base en diversos troncs. Són dos estratègies, una a partir d’un tronc elevat i amb les branques ocupant el màxim d’espai aeri per a la captació de la llum solar, mentre que l’altra concentra l’esforç a rebrotar des de la base i ramificar. Però el que pareix obvi sobre el paper, quan intentem aplicar-ho en el camp o el bosc ja no ho és tant, perquè ben sovint apareixen casos intermedis entre arbres i arbustos en nombroses espècies. Plantes com les enfiladores, cyques, dragos, iuques, beaucarnea i palmeres, entre altres, encara compliquen més si és possible aquesta qüestió. El botànic tropicalista Francis Hallé, un dia en què es debatia

44 Monografies del Jardí Botànic

Roure El Romanejo (Quercus pyrenaica Willd.), Càceres.

aquesta qüestió, va concloure el tema amb una humorada: un arbre és aquell vegetal contra el qual estampes el cotxe i el què es trenca és el cotxe. Un arbre podem dividir-lo en tres parts clarament diferenciades i estretament relacionades entre si: el sistema radical, el tronc i la copa.

El sistema radical Està format per les arrels, que ancoren l’arbre al sòl, exploren i bomben l’aigua amb els elements minerals cap a la copa, emmagatzemen reserves, produeixen hormones que regulen el creixement de la copa, estableixen relacions simbiòtiques amb fongs, bacteris i altres microorganismes del sòl i inclús emeten rebrots per a reproduir-se. Inicialment, i durant pocs anys, el sistema és axiforme, ramiﬁcant-se progressivament i passant a horitzontal i estés. Ocupa entre 3 a 5 vegades la projecció de la copa en el sòl, encara que les arrels es concentren sobretot en els primers 30-40 cm i generalment no sobrepassen els 2 m de profunditat. La captació i absorció es realitza a través dels pèls absorbents. Qualsevol alteració del medi on es desenrotlla l’arbre –elevacions, anivellacions, entollades, rases, compac-

Monografies del Jardí Botànic 45

Faig Pare (Fagus sylvatica L.), Tarragona.

tacions, etc.– afectarà negativament el seu desenrotllament, conduint-lo en la majoria dels casos a la desaparició. Algunes espècies poden emetre arrels aèries, com els ﬁcus o els metrosideros, i altres poden modiﬁcar-les, com fan els mangles amb els pneumatòfors, per a poder respirar en entorns pantanosos o privats d’oxigen.

El tronc És el suport i vincle d’unió entre les arrels i la copa de l’arbre. Si realitzem un tall transversal podem apreciar una sèrie de capes concèntriques: – La fusta o xilema, que està formada per l’albeca i el duramen, encara que aquesta distinció no està present en totes les espècies. El xilema és el conjunt de vasos encarregats de transportar la saba bruta des de les arrels a la copa;

46 Monografies del Jardí Botànic

Fusta de ferida, callositat.

Saba de Maclura pomifera. (Raf.) C.K.Schneid.

Corfa de Betula albosinensis Burkill..

es recobreixen de lignina i altres productes per a conferir-los resistència. Quan deixen de ser funcionals per obturació, cavitació o una altra causa formen el duramen; aquest no és un element mort, ja que emmagatzema productes químics com ara tanins i resines que, a manera de barreres, li permeten defendre’s de les agressions externes. – El càmbium és la zona generadora de teixits que, situada entre la fusta i el floema, permet el creixement anual en grossor de l’arbre, generant xilema cap a l’interior i floema cap a l’exterior. L’activitat del càmbium depén de les condicions del medi on es desenrotlla; és un teixit que es regenera constantment i per això les ferides poden ser recobertes des dels marges, progressivament, fins al tancament total (fusta de ferida). – El líber o floema és generat per l’activitat del càmbium cap a l’exterior, Està format per un conjunt de vasos menys allargats que els del xilema, que condueixen la saba elaborada des de les fulles cap a les arrels. – La corfa és la protecció del tronc contra les agressions externes. Es troba situada a continuació del floema i és una capa prima, generatriu de cèl·lules que es diferencien cap a l’exterior formant el suro. Conté suberina i de vegades tanins i altres productes que impermeabilitzen i protegeixen l’arbre dels agents climàtics i els paràsits; també es dota de sistemes de defensa contra herbívors, com són les espines, aculis, etc. La corfa presenta xicotetes obertures denominades lenticel·les, que permeten el necessari intercanvi gasós amb l’exterior.

Monografies del Jardí Botànic 47

– Els arbres creixen cada any, tant en alçada com en grossària, en funció de nombrosos factors, com l’edat, les condicions climatològiques, exposició, etc. Per tal motiu, quan vulguem comptar els anells de creixement d’un arbre haurem de fer-lo prop de la base, ja que disminueixen amb l’alçada. Creixement en diàmetre Anells de creixement

Duramen

Creixement en alçada

Albeca

Alçada

Càmbium Corfa interna

Corfa externa o Ritidoma

Diàmetre

La copa Constitueix l’estructura que permet captar la llum solar a través de les fulles i conté els elements reproductors de l’arbre, les flors i fruits. Es forma a partir de la divisió del tronc en les diverses branques que el conformen (primàries, secundàries, etc.), cada vegada més primes fins arribar als extrems, on s’allotgen les gemmes terminals causants del creixement en altura i longitud de l’arbre; també produeixen hormones que regeixen el creixement de les arrels, o inhibeixen el desenrotllament d’altres gemmes. La copa dels arbres pot presentar diverses formes en funció de la seua arquitectura i model de creixement, sota la influència de les condicions mediambientals que l’envolten. La forma de la copa és variada; així, el ginkgo té un port piramidal, els roures globós, el pi pinyoner és para-solat i alguns salzes presenten un port pèndol. També cal tindre en compte que els arbres passen per diverses fases o estadis de creixement que poden alterar el seu port inicial: un caqui de Virgínia, piramidal de jove, es va tornant globós amb l’edat.

48 Monografies del Jardí Botànic

Piramidal

Columnar

Ovoïdal

Cònica estreta

Fastigiada

Globosa

Irregular

Para-solada

Pèndula

Estesa

– Les gemmes o borrons, protegides de l’exterior pels catafil·les, són òrgans que contenen en l’interior cèl·lules amb capacitat de dividir-se indefinidament i d’aquesta manera créixer cada any. A partir del seu desenrotllament i diferenciació s’originen la resta de les estructures aèries temporals dels arbres, fulles, flors i fruits. Les gemmes poden ser terminals, situades en els extrems de les branques, més grans que la resta i que alberguen els teixits del brot que es

Brotació i ﬂoració del faig (Fagus sylvatica L.).

Monografies del Jardí Botànic 49

Con masculí de Wollemia nobilis W.G. Jones.

Con femení de Wollemia nobilis W.G. Jones.

Flors bisexuals d’Erythrina caffra Thunb.

desenrotllarà per extensió. Els borrons laterals o axil·lars en general se situen en les axil·les de les fulles; poden portar fulles o flors i la seua disposició o fil·lotaxis condiciona la ramificació i el port de l’arbre. També hi ha gemmes dorments, que poden estar latents durant anys i es desenrotllen només en cas de necessitat. – Les fulles són les encarregades de processar i transformar per mitjà de la fotosíntesi la saba bruta en saba elaborada, necessària per a l’adequat creixement de l’arbre. Les gimnospermes solen presentar fulles aciculars o esquamiformes; les angiospermes, fulles simples amb pecíol o sense ell, amb fulles pinnades, palmaticompostes, etc. Són elements importants com a caràcter diferencial entre algunes espècies, per la qual cosa es té en compte la descripció al llarg del brot, el tipus de fulla i la seua forma, així com la forma de la base i l’àpex. També cal caracteritzar el marge i el tipus de nervació. És igualment important fixar-se en el color de l’anvers i del revés, la textura i els possibles recobriments. – Les flors són els òrgans de la reproducció. Algunes espècies tenen la primera floració prompte, entre els 10-15 anys, com el vern; en canvi altres no floreixen fins passats 30-40 anys, cas d’alguns roures. Les flors són generalment petites i discretes en aquells arbres que es pol·linitzen pel vent (anemòfils), com les coníferes, el xop o el fleix. Quan són fecundades per insectes (entomòfils), tenen pètals cridaners, aromes subtils o nèctar, com la magnòlia, el til·ler o les acàcies, entre altres espècies. Els arbres poden ser monoics, amb els dos sexes en el mateix arbre, com els pins, les zelkoves i els til·lers, o dioics, com el fleix o la garrofera. Els arbres dioics tenen cada sexe en un peu diferent, com

50 Monografies del Jardí Botànic

Càpsules d’Alectryon tomentosum (F. Muell.) Radlk.

Poms de Crataegus intricata Lange.

Disàmara d’Acer tataricum L.

el teix, el taronger d’Osage o el ginkgo. Les flors poden ser unisexuals –masculines o femenines– o bisexuals, també anomenades hermafrodites, amb els dos sexes en la mateixa flor. Les gimnospermes no tenen flors verdaderes; les portadores del pol·len es duen microsporofil·les i les d’òvuls, macrosporofilles. Les flors dels arbres poden ser solitàries, axil·lars o terminals, encara que el més freqüent és que estiguen agrupades en inflorescències, generalment racemoses, cimoses o compostes. – Les plantes gimnospermes no produeixen fruits verdaders, ja que no tenen les llavors tancades en un ovari. En les coníferes –com ara pins, ciprers, etc.– aquests falsos fruits s’anomenen estròbils o pinyes; són durs per a protegir les llavors disposades en l’interior. Els fruits de les angiospermes són la conseqüència de la fecundació, per mitjà del pol·len, de l’òvul situat en l’interior de l’ovari, i porten en l’interior les llavors. La seua funció és la de protegir la llavor i facilitar-ne la disseminació. Hi ha nombrosos tipus de fruits: les frondoses produeixen fruits secs indehiscents, com les nous; fruits dehiscents, com els llegums; càpsules i fol·licles, o fruits carnosos com les drupes i baies. – Les llavors utilitzen diverses estratègies per a disseminar-se. Algunes espècies tenen ales perquè el vent les desplace, com el pi, l’auró o la tipuana; altres tenen la llavor xicoteta i embolicada en fibres cotonoses, com el xop. Altres espècies utilitzen animals, generalment aus o mamífers, produint fruits acolorits, carnosos o nutritius per a atraure’ls, com el cirerer, l’olivera i l’alzina; altres es desplacen adherits al pelatge dels animals, com el fruit del faig. Altres prefereixen el transport fluvial, com les llavors del vern, que viu pròxim als corrents d’aigua, amb una cambra d’aire que els permet surar.

Monografies del Jardí Botànic 51

Castanyers d’El Temblar (Castanea sativa Mill.), Càceres.

L’edat dels arbres Dos de les preguntes més freqüents que sorgeixen quan es contempla un arbre madur es refereixen al nom de l’espècie i a l’edat. La primera és fàcil de resoldre amb una clau o guia de camp adequada, en la qual buscant els caràcters diferencials del tronc, fulles, ﬂors i fruits s’arriba al nom de l’espècie. La segona qüestió, la de l’edat, és més complexa de respondre, perquè l’arbre està viu i no podem comptar els anells de creixement; a més, com veurem més avant, en la formació dels anells intervenen nombrosos factors i variables. La curiositat pel creixement i l’edat dels arbres és molt antiga. A Grècia, Teofrast, 300 anys abans de Crist, ja va mostrar interés pel creixement anual dels arbres, citant la qüestió en la seua Historia plantarum. També Leonardo da Vinci, curiós insaciable, va relacionar el grossor dels anells amb l’aigua de pluja disponible per l’arbre. Però ﬁns a principis del segle XIX no s’inicia realment un nou camp

52 Monografies del Jardí Botànic

Sonda Pressler.

Anells de teix, Taxus baccata L.

Anells de Quercus macrocarpa Michx.

d’estudi, la dendrocronologia, que ha evolucionat enormement des de llavors a mesura que ho han fet les noves tecnologies. La dendrocronologia, la ciència que estudia l’edat dels arbres, es basa en l’estudi dels anells de creixement anual, tant d’arbres vius com de fustes o restes fòssils, permetent als científics recopilar informació molt valuosa sobre el clima d’èpoques passades. En algunes espècies, com Pinus longaeva, s’han arribat a establir cronologies de més de 8.000 anys. La forma d’obtenir les mostres és sempre invasiva, a través de rodanxes de l’arbre o per mitjà de sonda Pressler, sent necessari en aquest cas realitzar diverses perforacions i extraccions de mostres amb la sonda fins a localitzar el centre de l’arbre. Aquesta tècnica, a causa del dany que cal infringir als arbres i la possible repercussió negativa sobre la seua salut, hauria de limitar-se només a finalitats científiques i estar prohibida en arbres singulars o monumentals. Conéixer amb exactitud l’edat d’un arbre vell és prou complicat, inclús tallant-lo, perquè generalment el centre d’aquests arbres està buit i falta per tant una part important de la seua història. Hem de tindre també en compte que els anells de creixement varien en funció de nombrosos factors com: – L’edat: els arbres joves generen anells grossos, reduint-se a l’envellir. – L’espècie: un teix és un arbre de creixement lent i té els anells molt estrets; al contrari, un xop és de creixement ràpid i presenta anells molt amples i fàcils d’observar. – Les condicions mediambientals: llum, temperatura, aigua, sòl. Com més favorables, més amples són els anells.

Monografies del Jardí Botànic 53

O Avó de Chavín (Eucalyptus globulus Labill.), Lugo.

– En última instància, els arbres que habiten en regions amb clima estacional presenten una fusta en què poden distingir-se amb claredat els anells de creixement anual, apreciant-se diferències entre la fusta de primavera, amb cèl·lules amples, i la de tardor, amb cèl·lules més estretes. Al contrari, en llocs de clima tropical humit els arbres creixen de forma contínua, amb cèl·lules molt paregudes, per la qual cosa en la majoria d’espècies no es distingeixen els anells de creixement. Estimar l’edat aproximada de l’arbre és un poc més senzill si s’usa algun dels mètodes següents: – Hi ha taules de creixement d’algunes espècies que, de forma empírica, permeten establir relacions estimatives entre el perímetre de tronc, el medi i l’edat.

54 Monografies del Jardí Botànic

El ﬁcus del Parterre (Ficus macrophylla Desf. ex Pers.), València.

– A través de dades històriques que han quedat reflectides en escrits, pintures o fotografies. – Dates concretes de plantació d’arbres amb motiu de commemoracions o celebracions, com el dia de l’arbre, la constitució de 1812 (La Pepa). – Per la data d’introducció d’arbres forans, tant per al seu aprofitament forestal com ornamental. Un exemple d’aprofitament forestal seria l’eucaliptus, del qual en 1770 es van importar a Europa des d’Austràlia llavors de diverses espècies. Una d’elles, l’Eucalyptus globulus Labill., es va plantar a Espanya a partir de 1860, sent molt coneguda la plantació realitzada en el Souto da Retorta en Viveiro, Lugo, on un dels arbres originaris i excel·lents, l’Avi de Chavin, amb uns 155 anys, mesura més de 60 m d’alçada i ha assolit un perímetre de tronc de 7.50 m. Com a arbre ornamental, es va introduir en 1807 també d’Austràlia a Europa el Ficus macrophylla Desf. ex. Pers. i es va posar en cultiu en 1869. Així doncs, tots els enormes ficus de més de 13 m de perímetre que podem observar en països del sud d’Europa van ser plantats al voltant d’aquesta època, superant molt pocs els 150 anys.

Monografies del Jardí Botànic 55

Platanus orientalis L.

Com interpretar la fitxa descriptiva

es fitxes que es presenten aporten dades generals sobre les 65 espècies que es descriuen, així com dades biomètriques específiques dels exemplars del Jardí. Hem inclòs algunes espècies que no són arbres pròpiament dits, però per la seua singularitat, dimensions, port arborescent, etc., creiem que són mereixedores de formar part d’aquesta monografia Les fitxes estan numerades: cada una d’elles correspon a una espècie diferent i a un exemplar concret del Jardí Botànic Per a facilitar la seua localització, al final del llibre hi ha un mapa de situació de les espècies.En l’actualitat, a mesura que les investigacions i estudis sobre sistemàtica i classificació de plantes avancen, algunes famílies, gèneres i espècies canvien. Per tant, hem utilitzat la classificació més actualitzada, segons The Plant List (2013). Versió 1.1. Publicada en internet http://www.theplantlist.org. S’aporta el nom científic de la família, el gènere, l’espècie i l’autor, així com el nom comú. També l’etimologia del gènere i de l’espècie.

Distribució i ecologia Es proporcionen dades generals sobre el seu origen i distribució geogràﬁca (mapa), i altres ﬁtosociològics, també ecològics, edafològics, altitud, etc.

Descripció de l’espècie Les plantes en general i els arbres en particular són éssers vius, difícils d’encasellar en descripcions rígides, i les excepcions abunden. Per eixa raó i per la limitació d’espai, hem reduït les observacions a l’imprescindible, fugint de la grandària i les mesures dels diversos òrgans i altres dades semblants. Esperem suplir aquestes carències amb les fotos que acompanyen a cada espècie, ja que mostren els caràcters més remarcables. També hem intentant utilitzar el llenguatge més senzill possible, recorrent a la terminologia botànica bàsica, que es pot trobar en el glossari preparat per a aquest ﬁ. Finalment, s’aporta una àmplia bibliograﬁa. Alguns paràmetres necessiten una xicoteta explicació per a poder entendre’ls adequadament:

Monografies del Jardí Botànic 57

Vista aèria del Jardí Botànic de la Universitat de València.

– L’alçada de l’arbre és l’estimada per a l’espècie en la seua àrea de distribució. – Quan es diu que el tronc està badallat, clavillat, solcat, etc., sempre és longitudinalment. – En la descripció de la copa, o de diferents parts o òrgans, si no s’indica una altra cosa sempre ens referim a l’estat adult. – Respecte a la longevitat, hem dividit els arbres en: poc longeus (fins a 200 anys), moderadament longeus (fins a 500 anys), longeus (fins a 1000 anys), i molt longeus (més de 1000 anys). – El període de floració és el que s’observa en els arbres del Jardí Botànic de València.

Usos En aquest apartat s’aporta informació etnobotànica i sobre els aproﬁtaments més freqüents.

58 Monografies del Jardí Botànic

Finalment, i a ﬁ de conéixer millor aquesta col·lecció d’arbres, s’aporta un dibuix en el qual es mostren els valors biomètrics següents: alçada total, alçada del tronc, diàmetre de la copa nord-sud i est-oest, el perímetre del tronc amb dos mesuraments, un pres en la base y l’altre a 1.30 m de terra; si el tronc es divideix abans d’aquest punt, s’ha mesurat el perímetre por davall de la divisió i la l’alçada a la què es va mesurar. Si presenta diversos troncs s’especiﬁca el seu nombre, aportant las mides d’alguns d’ells de la mateixa forma que per als de tronc únic.

Diàmetre copa N-S E-W

Alçada tronc

Perímetre tronc P. 1,30 m P. Base

Diàmetre copa N-S E-W

Alçada tronc

Alçada

Diàmetre copa N-S E-W

Alçada tronc

Diàmetre copa N-S E-W Alçada

N. troncs Perímetre tronc P. 1,30 m P. Base

Diàmetre copa N-S E-W Alçada

Perímetre tronc P. 1,10 m P. Base

Alçada Perímetre tronc N. canyes P. 1,30

Alçada Perímetre tronc N. troncs P. 1,30 m

Diàmetre copa N-S Alçada E-W Perímetre tronc P. 1,30 m P. Base

En la presa de dades es va usar una cinta mètrica per a mesurar el perímetre, amplària de la copa, etc. i un clinòmetre per a l’alçada. Cada espècie té una pàgina de fotos per a il·lustrar-la, amb una imatge gran de l’exemplar i altres més petites amb els detalls més característics. En les espècies dioiques, per a completar la informació adjuntem també la ﬂor o el fruit d’un altre exemplar. Aquesta monograﬁa serveix de guia en el passeig per una arbreda tan especial com la que atresora el Jardí Botànic de València i amb això pretén proporcionar un major gaudi en la seua contemplació.

Monografies del Jardí Botànic 59

Enquadrament sistemàtic dels arbres descrits Gimnospermes Classe Cycadopsida Ginkgopsida Coniferopsida

Subclasse

Superordre

Ordre Cycadales Ginkgoales Coniferales

Superordre Asparaganae

Ordre Asparagales

Commelinanae

Poales Zingiberales

Superordre

Ordre Magnoliales Ranunculales Proteales Caryophyllales Polygonales Malpigiales Fabales

Angiospermes MONOCOTILEDÒNIES Classe Subclasse Magnoliopsida Lilidae

DICOTILEDÒNIES Classe Magnoliopsida

Subclasse Magnolidae Ranunculidae Proteanae Caryophyllanae

Rosanae

60 Monografies del Jardí Botànic

Família Cycadaceae Ginkgoaceae Pinaceae

Cupressaceae

Araucariaceae Podocarpaceae Cephalotaxaceae Taxaceae

Família Asparagaceae

Poaceae Strelitziaceae Família Magnoliaceae Menispermaceae Platanaceae Phytolaccaceae Polygonaceae Euphorbiaceae Fabaceae

Espècie Cycas revoluta Thunb. Ginkgo biloba L. Pinus brutia Ten. Pinus canariensis C. Smith Pinus pinea L. Cupressus funebris Endl. Cupressus sempervirens L. Cupressus torulosa D. Don Juniperus virginiana L. Araucaria bidwillii Hook. Podocarpus neriifolius D. Don Cephalotaxus fortunei Hook. Cephalotaxus harringtonii (Knight ex J. Forbes) K. Koch Taxus baccata L.

Espècie Beaucarnea recurvata Lem. Nolina longifolia (Karw. ex Schult. & Schult.) Hemsl. Yucca ﬁlifera Chabaud Dendrocalamus giganteus Munro Strelitzia nicolai Regel & K. Koch Espècie Magnolia grandiﬂora L. Cocculus laurifolius DC. Platanus orientalis L. Phytolacca dioica L. Coccoloba peltata Schott Baloghia inophylla (G. Forst.) P. S. Green Erythrina caffra Thunb. Styphnolobium japonicum (L.) Schott Tipuana tipu (Benth.) Kuntze

Monografies del Jardí Botànic 61

Classe

Subclasse

Superordre

Ordre Rosales

Fagales

Rutanae

Malvales

Sapindales

62 Monografies del JardĂ BotĂ nic

Myrtanae

Myrtales

Ericanae Lamianae

Ericales Boraginales Lamiales

Família Moraceae Rosaceae Quillajaceae Rhamnaceae Ulmaceae

Cannabaceae

Fagaceae

Casuarinaceae Juglandaceae Malvaceae

Rutaceae Sapindaceae Myrtaceae

Ebenaceae Boraginaceae Oleaceae Lamiaceae

Espècie Broussonetia papyrifera (L.) L’Hér. ex Vent. Maclura pomífera (Raf.) C. K. Schneid. Osteomeles schwerinae C. K. Schneid. Photinia serrulata Lindl. Quillaja saponaria Molina Paliurus orientalis (Franch.) Hemsl. Ulmus glabra Huds. Zelkova carpinifolia (Pall.) K. Koch Zelkova serrata (Thunb.) Makino Aphananthe aspera (Thumb.) Planch. Celtis australis L. Celtis occidentalis L. Celtis sinensis Pers. Quercus cerris L. Quercus hartwissiana Steven Quercus ilex L. Quercus macrocarpa Michx. Quercus polymorpha Schltdl. & Cham. Quercus virginiana Mill. Casuarina cunninghamiana Miq. Carya illinoiensis (Wangenh.) K. Koch Brachychiton discolor F. Muell. Brachychiton populneus (Schott & Endl.) R. Br. Brachychiton x roseus Guymer Lagunaria patersonia (Andrews) G. Don Ceiba speciosa (A. St-Hil.) Ravenna Citrus máxima (Burm.) Merr. Aesculus x carnea Zeyh. Koelreuteria bipinnata Franch. Eucalyptus gomphocephala A. Cunn. ex DC. Melaleuca ericifolia Sm. Myrtus communis L. Dyospiros virginiana L. Erhetia latifolia Loisel. ex A. DC. Fraxinus angustifolia Vahl Ligustrum lucidum W. T. Aiton Vitex agnus-castus L.

Monografies del Jardí Botànic 63

Fitxes d’espècies Monografies del Jardí Botànic 65

Aesculus x carnea Zeyh. (Sapindàcies) Nom comú: Castanyer d’Índies roig.

Etimologia El nom genèric prové del llatí aesculus, que significa alzina, roure, amb bellotes comestibles. L’epítet específic carnea, del llatí carneum, de color carn, o lleugerament rosat, fa referència al color de les flors.

Distribució i ecologia Es tracta d’un híbrid entre Aesculus hippocastanum L. de la península Balcànica i Bulgària amb Aesculus pavia L. de l’est d’Amèrica del Nord. Aquest híbrid es va obtenir al segle XIX.

Descripció Arbre caducifoli que pot superar els 20 m d’alçada, de creixement i longevitat moderada. Tronc recte, cilíndric, amb la corfa prima, grisenca i badallada longitudinalment, deixant entreveure els tons rogencs de la corfa interna. Copa frondosa, piramidal en inici, tornant-se globosa amb el temps; té la ramiﬁcació erecto-patent, de branquetes grisenques, glabrescents, amb gemmes grans, ovoides, protegides per escates castanyo-rogenques i glabres. Fulles oposades, palmado-compostes, llargament peciolades, de color verd fosc en l’anvers, més clar en el revés; làmina dividida en cinc a set folíols, d’obovats a el·líptics, sèssils o peciolulats, cuneïformes en la base, amb el marge serrat i l’àpex agut. Espècie monoica, que ﬂoreix entre març i maig alhora que s’obrin les fulles. Flors agrupades en panícules terminals, bisexuals, pedicel·lades, tomentoses i de color entre rosat N-S: 10,40 m 14,10 m E-W: 14,70 m i rogenc. Fruit en càpsula, globosa, eriçada o llisa, que alberga de dos a tres castanyes, bruno-rogenques al maP. 1,30 m: 1,55 m durar. 2,45 m

PB: 1,90 m

Usos Molt cultivat en jardineria perquè al port de A. hippocastanum s’uneix la bellesa de les ﬂors roges de A. pavia.

Monografies del Jardí Botànic 67

Aphananthe aspera (Thunb.) Planch. (Cannabàcies) Nom comú: Arbre Muku.

Etimologia El nom del gènere deriva del grec aphanes, que significa poc visibles, i Anthos, flor, indicant flors poc vistoses. L’epítet específic aspera fa referència a la rugositat i aspror de les fulles.

Distribució i ecologia És propi del sud-est d’Àsia, arribant a Japó i Corea, Regió Xino-Japonesa. Viu en tossals, vessants, valls i marges de rius des dels 1.000 als 1.600 m d’altura.

Descripció Arbre caducifoli que pot sobrepassar els 20 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc recte, columnar, de corfa marró-grisenca, badallada longitudinalment, que es desprén en fines plaques. Copa globosa, densa, amb ramificació erecto-patent, branquetes bruno-rogenques cobertes de lenticel·les blanquinoses i brotació anual pubescent. Fulles simples, alternes, de color verd intens en l’anvers, més clar en el revés, amb estipules linears i el pecíol ben desenrotllat; làmina ovado-el·líptica, cuneïforme en la base, amb el marge serrat i l’àpex llargament acuminat. Espècie monoica, que floreix entre març i abril alhora que s’obrin les fulles. Flors unisexuals, pedicel·lades, xicoteN-S: 13,60 m 11,60 m E-W: 15,20 m tes i verdoses, les masculines agrupades en la base del brot, les femenines solitàries cap a l’àpex. Fruit en drupa, P. 1,30 m: 2 m ovoide-globosa, pubescent, verd en inici, negre purpuri 2,40 m PB: 2,35 m al madurar.

Usos En la seua àrea de distribució és font de ﬁbra i fusta, el fruit és comestible i les fulles es gasten com a menjar per als animals. També s’arrepleguen a la tardor i s’usen com a paper d’escat ﬁ per a fusta. Es planta com a arbre ornamental en els jardins xinesos.

Monografies del Jardí Botànic 69

Araucaria bidwillii Hook. (Araucariàcies) Nom comú: Pi Bunya.

Etimologia El nom del gènere va ser pres dels indis maputxes (araucans) que habiten a la regió xilena de l’Arauco. L’epítet especíﬁc bidwillii, dedicat a John Carn Bidwill, botànic i explorador britànic que va descobrir diverses espècies a Austràlia.

Distribució i ecologia És propi d’Austràlia, principalment de les muntanyes humides del sudest i de Queensland (Regne Neozelandès-Australià, Regió TropicalAustraliana).Viu sobre basalts entre 150 i 1.000 m d’altura.

Descripció Arbre perennifoli que arriba als 50 m d’alçada, resinós, de creixement lent i longeu. Tronc recte i cilíndric, amb la corfa grossa, bruno-grisenca, profundament solcada i coberta de xicotetes protuberàncies. Copa frondosa, oblonga en els exemplars madurs, formada per branques disposades en espirals regulars, esteses o ascendents, que es corben amb l’edat. Fulles amb disposició subdística o en espiral, lanceolades, aplanades, coriàcies, amb l’àpex agut i punxant. Espècie monoica, amb els cons masculins cilíndrics, allargats i de color marró-rogenc; els femenins disposats en les branques superiors, grans, ovoide-subglobosos i de color N-S: 12,30 m 23,40 m E-W: 10,40 m verd fosc, amb bràctees grosses, oblongo-ovades, d’àpex triangular i recorbat. Llavors ovado-el·líptiques, sense ales, embolicades en un tegument coriaci de color bru clar. P. 1,30 m: 2,60 m 3,86 m

PB: 4,23 m

Usos Aquesta araucària, el Bunya-bunya, va ser un arbre sagrat per als aborígens australians, que celebraven periòdicament trobades tribals en els boscos de l’espècie. Les llavors són comestibles; molent-les s’obté farina que pot ser cuinada a manera de pa. La fusta és de bona qualitat i fàcil de treballar, sent apreciada per fusters i ebenistes.

Monografies del Jardí Botànic 71

Baloghia inophylla (G. Forst.) P. S. Green. (Euforbiàcies) Nom comú: Pal de sang.

Etimologia El nom genèric va ser dedicat a József Balogh, botànic hongarès del segle XVIII. L’epítet especíﬁc inophylla prové del grec inos, ﬁbra, i phyllon, fulla, al·ludint a les fulles coriàcies.

Distribució i ecologia Originària de l’est d’Austràlia i Nova Caledònia (Regions Tropical i Temperada Australianes) on forma part dels boscos humits.

Descripció Arbre perennifoli que pot superar els 7 m d’alçada, de creixement moderat i poc longeu. Tronc solitari, curt i recte, generalment cilíndric i solcat en la base; té la corfa prima, rugosa, cremoso-grisenca i lleugerament badallada, dividint-se en xicotetes plaques irregulars. Copa densa, ovado-globosa, amb branques erecto-patents i branquetes bruno-grisenques. Fulles oposades, simples, peciolades, coriàcies i glabres; làmina d’el·líptica a oblonga, amb la nervació tancada, la base atenuada, el marge enter, lleugerament revolut en la base i l’àpex d’obtús a acuminat. Espècie monoica que ﬂoreix entre gener i juliol, amb ﬂors unisexuals agrupades en xicotets raïms terminals. Flors peciolades, blanco-cremoN-S: 5,10 m 5,83 m ses i fragants. Fruit en càpsula, globosa, amb tres cel·les, E-W:4,33 m verd en inici, bru al madurar. Llavors ovoides, de color bru fosc i clapades. P. 1,30 m: 0,40 m 1,30 m

PB: 0,55 m

Usos La saba de color vermell –d’ací el nom de pal de sang– proporciona un pigment molt emprat en mobles i roba. També té acció astringent. És una espècie poc coneguda, només cultivada en col·leccions botàniques.

Monografies del Jardí Botànic 73

Beaucarnea recurvata Lem. (Asparagàcies) Nom comú: Pota d’elefant.

Etimologia El nom del gènere va ser dedicat al belga Jean-Baptiste Beaucarne, horticultor i recol·lector de plantes suculentes del segle XIX. L’epítet especíﬁc recurvata procedeix del llatí i es refereix a la forma de les fulles.

Distribució i ecologia És una planta originària de Mèxic que s’estén per les Regions Mexicano-Xerofítica, Madreana i Caribenyo-Mesoamericana, on forma part de la vegetació xèrica.

Descripció Planta monocotiledònia, arborescent, perenne, que pot arribar als 15 m d’alçada, de creixement i longevitat moderada. Tronc cònico-globós, robust, llenyós i suculent; té la corfa una mica rugosa, gris fosca, lleugerament badallada i dividida en plaques. Copa globosa i irregular, moderadament densa, amb la ramificació dicotòmica, de branques terminals allargades, trencadisses, aplanades en la base i cilíndriques cap a l’àpex, on es disposen les fulles formant una roseta. Fulles linears, recorbades, de color verd clar, caduques i coriàcies, planes i amplament deltoides en la base, acanalades i llises la resta, amb el marge verd groguenc, finament serrulat, i l’àpex llargament acuminat. Espècie dioica que floreix entre juliol i agost. Inflorescències terminals, bracteades, en panícules erectes i N-S: 4,83 m 6,22 m estretament el·lipsoides. Flors unisexuals o ocasionalment E-W:4,50 m polígames, blanco-groguenques i pedicel·lades. Fruit en P. 1.10 m: 3,10 m càpsula, globoso-el·lipsoide, amb tres ales, de color groPB: 6,22 m 1,10 m guenc, que només porta una llavor.

Usos Per la singularitat del port s’empra com a planta ornamental, tant d’interior com d’exterior.

Monografies del Jardí Botànic 75

Brachychiton discolor F. Muell. (Malvàcies) Nom comú: Arbre de foc, Kurrajong.

Etimologia El nom del gènere prové del grec brachys, que signiﬁca curt, i chiton, túnica, referint-se a la coberta externa de les llavors. L’epítet especíﬁc discolor, de diversos colors, al·ludeix a la diferència tonal entre l’anvers i el revés de les fulles.

Distribució i ecologia És un arbre del bosc plujós de l’est d’Austràlia, encara que creix en àrees més seques. Es troba dispers des del poblat de Paterson, Nova Gal·les del Sud, ﬁns a Mackay, Queensland. (Regne Neozelandès-Australià, Regió Tropical-Australiana).

Descripció Arbre caducifoli, de creixement ràpid, que pot superar els 20 m d’alçada. Tronc recte i cilíndric, ocasionalment múltiple, amb la corfa llisa, de color verd i esguitada de marques marrons, tornant-se amb el temps bruna i badallada. Copa piramidal i frondosa. Fulles alternes, llargament peciolades, palmatíﬁdes, amb 5-7 lòbuls enters i aguts; tenen l’anvers de color verd intens, escàbrid, i el revés més clar, canescent i tomentós. Espècie monoica, que ﬂoreix entre juny i setembre sobre panícules axil·lars o terminals. Flors unisexuals, grans, sèssils o curtament pedicel·lades, acampaN-S: 9,20 m nades, rosades i tomentoses. Fruit en fol·licle llenyós, cur23,24 m E-W:9,30 m tament pedunculat, el·lipsoide i de color marró-ataronjat; externament tomentós, internament cobert de dens induN. troncs: 4 ment. Llavors nombroses, ovoide-el·lipsoides i grogues. P. 1,30: 2,52 m 3,60 m

PB: 4,13 m

Usos La fusta era utilitzada pels aborígens australians per a fer escuts. Les llavors torrades són comestibles, riques en proteïnes i amb sabor a anou. Arbre ornamental de ﬂoració espectacular, molt utilitzat en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 77

Brachychiton populneus (Schott & Endl.) R. Br. (Malvàcies) Nom comú: Arbre de foc, Kurrajong.

Etimologia L’epítet especíﬁc populneus, fa referència al paregut de les seus fulles a les d’alguns xops, Populus L.

Distribució i ecologia Planta originària de l’est d’Austràlia, des de Nova Gal·les del Sud al sud de Queensland (Regne Neozelandès-Australià, Regió Tropical-Australiana). Suporta bé la sequera, de manera que arriba ﬁns a l’interior de Victòria. Habita en vessants de valls i boscos oberts, entre 50-1.000 m d’altura, associat amb espècies com Callitris i Eucalyptus o formant petits boscos purs.

Descripció Arbre semicaducifoli, de creixement ràpid, que pot superar els 20 m d’alçada. Tronc cònic i recte, ocasionalment engrossit en la base, amb la corfa verda i estriada en els exemplars joves, tornant-se marró-grisenca amb l’edat. Copa frondosa, piramidal en inici, globosa al madurar. Presenta dimorﬁsme foliar, té les fulles alternes, llargament peciolades i gabres; poden ser enteres, ovado-lanceolades, amb l’àpex acuminat i la base arrodonida o palmades amb tres a cinc lòbuls. Espècie monoica, que ﬂoreix entre març i juliol sobre panícules axil·lars. Flors unisexuals, acampanades, curtament pedicel·lades o sèssils, de color crema verdós, gabres i amb N-S: 14,50 m 30,10 m E-W:15,60 m puntets púrpura en la cara interna, tomentoses en l’externa. Fruit en fol·licle llenyós, ovoide-el·lipsoide, glabre, café-negrós al madurar. Llavors nombroses, grogues i ovoides. P. 1,30 m: 2,92 m 11,10 m

PB: 4,10 m

Usos Es planta en zones ramaderes per l’ombra i l’aproﬁtament de les fulles com a farratge per al bestiar en períodes de sequera. Les llavors torrades són comestibles, així com les arrels dels arbres joves. Àmpliament cultivat com a arbre ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 79

Brachychiton x roseus Guymer (Malvàcies) Nom comú: Arbre de foc.

Etimologia L’epítet especíﬁc roseus fa referència al color rogenc de les ﬂors.

Distribució i ecologia És un híbrid entre Brachychiton acerifolius (A. Cunn. ex G. Don) F. Muell. i Brachychiton populneus (Schott & Endl.) R. Br. No es coneix en estat silvestre, trobant-se cultivat únicament en jardineria.

Descripció Arbre perennifoli, de creixement ràpid, que pot superar els 25 m d’alçada. Tronc cònic i recte, amb la corfa inicialment verdosa i estriada, tornant-se grisenca i clavillada, amb cicatrius horitzontals i fosques deixades per les branques al desprendre’s. Copa frondosa, piramidal, que es torna globosa amb l’edat. Presenta dimorﬁsme foliar inclús en el mateix individu; fulles alternes, peciolades, glabres, amb l’anvers verd fosc i el revés més clar; generalment ovado-lanceolades, de base arrodonida i nervadura pinnada visible en ambdues cares, tenen el marge enter i ondulat, amb l’àpex acuminat. Espècie monoica, que ﬂoreix entre juny i setembre en grans panícules axil·lars o terminals. Flors unisexuals per avortament d’un dels sexes; són curtament pedicellades, acampanades, de lòbuls involuts, amb la cara externa de color rogenc, i la interna rogenca amb puntets N-S: 12,30 m 26,70 m E-W:10,80 m groguencs. Fruit en fol·licle llenyós, pedunculat i de color café al madurar, externament glabre, internament cobert P. 1,30 m: 2,95 m d’un dens indument que embolica les llavors i és irritant al 6,08 m PB: 4,30 m tacte. Llavors grogues i ovoides.

Usos Arbre ornamental de ﬂoració espectacular, molt utilitzat en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 81

Broussonetia papyrifera (L.) L’Hér. ex Vent. (Moràcies) Nom comú: Morera de Xina, Morera del paper.

Etimologia Gènere dedicat a Pierre Marie Auguste Broussonet, naturalista, metge i botànic francès, que va ser director del Jardí Botànic de Montpeller. L’epítet especíﬁc papyrifera fa al·lusió a l’ús de la corfa interna per a fabricar paper.

Distribució i ecologia És originari de l’est de Xina (Regió Xino-Japonesa). Indiferent edàﬁc, no suporta els sòls entollats, encara que pot viure prop dels cursos d’aigua, però sense inundació.

Descripció Arbre caducifoli, de creixement ràpid, que pot arribar als 15 m d’alçada. Tronc curt i cilíndric, ocasionalment tortuós, de corfa llisa, marró-grisenca, amb fissures poc profundes. Copa de globosa a estesa i moderadament frondosa. Fulles alternes, peciolades, amb l’anvers de color verd fosc i el revés més clar i tomentós; són molt variables, poden ser enteres, ovades, amb la base asimètrica, cordada, el marge serrat i l’àpex agut, o palmatisectes amb tres a cinc lòbuls. Espècie dioica que floreix entre abril i juny. Flors unisexuals, les masculines pedicel·lades i de color groguenc, agrupades en espigues cilíndriques; les femenines, curN-S: 12,40 m 11,90 m tament pedicel·lades, disposades en cabotetes multiflors E-W:11,70 m globoses. Infructescències globoses i tomentoses, amb fruits carnosos, vermells ataronjats. P. 1,30 m: 2,15 m 1,74 m

PB: 3,40 m

Usos Tradicionalment s’usa la corfa interna per a fabricar paper. També s’utilitza en la indústria tèxtil per a elaborar teixits, anomenats masi. Els fruits, arrels i corfa tenen aplicacions en la medicina tradicional xinesa. Amb la fusta es fabriquen mobles, caixes, llapis i mistos; amb les branques es trenen canastres i cistelles.

Monografies del Jardí Botànic 83

Carya illinoinensis (Wangenh.) K. Koch ( Juglandàcies) Nom comú: Pacaner, Anouer americà.

Etimologia El nom del gènere prové del grec káryon, que signiﬁca anou. L’epítet especíﬁc illinoinensis fa referència al territori on creix de forma natural, l’estat nord-americà d’Illinois.

Distribució i ecologia És originari dels territoris centrals i orientals d’Amèrica del Nord (Regió Atlàntico-Nord-americana). Viu sobre sòls profunds i humits.

Descripció Arbre caducifoli que assoleix 50 m d’alçada, de creixement moderat i longeu. Tronc recte i cilíndric, que desenrotlla robustos contraforts en la base, amb la corfa grossa, bruno-grisenca, irregular i profundament clavillada. Copa frondosa, d’àmpliament ovoide a globosa. Fulles alternes, sense estípules, peciolades, compostes i imparipinnades, tomentoses quan joves, glabres més tard; folíols sèssils, excepte el terminal que és un poc més gran, oblongo-lanceolats, asimètrics, sovint falciformes, amb el marge serrat i l’àpex agut. Espècie monoica que ﬂoreix entre abril i juny. Flors unisexuals, les masculines agrupades en llargs aments de color verd groguenc i les femenines en curtes espigues terminals, verds i pubescents. Fruit en N-S: 20,90 m 33,15 m E-W:29,70 m drupa, oblongo-el·lipsoïdal, la coberta externa del qual se separa en quatre valves al madurar, mostrant una anou llisa P. 1,30 m: 3,93 m i llenyosa en l’exterior. 9,20 m PB: 6,63 m

Usos El pacaner és àmpliament cultivat en l’est i sud d’EUA per la qualitat de les anous, de les que s’extrau un oli usat sobretot en cosmètica. La fusta és pesada i de color rogenc; s’usa per a fabricar ferramentes i eines de camp o per a cremar. Diverses parts d’aquesta planta han sigut utilitzades amb ﬁnalitats medicinals pels indis nord-americans Kiowa.

Monografies del Jardí Botànic 85

Casuarina cunninghamiana Miq. (Casuarinàcies) Nom comú: Casuarina, Pi australià.

Etimologia El nom genèric va ser pres de la paraula malaia kassuwaris, que al·ludeix al casuari, au a les plomes de la qual s’assemblen les branquetes d’algunes casuarines. L’epítet especíﬁc cunninghamiana ret homenatge a Allan Cunningham, explorador, botànic i recol·lector britànic.

Distribució i ecologia Viu de manera natural en l’est i nordest d’Austràlia (Regne Neozelandès-Australià, Regió Tropical- Australiana). S’estén des del nivell del mar ﬁns als 1.000 m d’altura. Segueix els cursos dels rius, sobre sòls arenosos, pobres i d’escassa fertilitat.

Descripció Arbre perennifoli, de creixement ràpid, que arriba a 35 m d’alçada. Tronc cònic, recte i gros, amb la corfa bruno-grisenca, rugosa i clavillada, que es desprén en tires allargades. Copa piramidal i densa en els exemplars joves, tornant-se irregular en els adults. Branquetes verdes, clorofíl·liques, composades per segments curts encaixats entre si, fins, flexibles i amb estries longitudinals; fulles verdaderes reduïdes a xicotetes escates agudes, de sis a deu, situades formant verticils al voltant de les articulacions. N-S: 14,30 m Espècie dioica que floreix entre juliol i febrer. Inflorescèn32,80 m E-W:17,50 m cies masculines terminals, en espigues verdes; les femenines, sobre brots laterals curts, ovalades i amb les flors P. 1,30 m: 3,65 m rogenques. Infructescències xicotetes, subgloboses, amb 4,15 m PB: 5,78 m becs llenyosos. Fruit en sàmara.

Usos Arbre utilitzat com a pantalla tallavent, també per a ﬁxar el sòl i controlar l’erosió, de vegades per a consolidar els marges de rius. La fusta és forta i duradora, per la qual cosa s’usa en la fabricació de mobles, paviments i eines del camp. El taní del fullatge tinta la llana.

Monografies del Jardí Botànic 87

Ceiba speciosa (A. St.-hil.) Ravenna (Malvàcies) Nom comú: Corísia

Etimologia El nom del gènere deriva de l’americi cy-yba, que significa arbre mare; en algunes regions, ceyba també significa canoa. L’epítet específic prové del llatí speciosus, que significa bell, al·ludint a la seua floració.

Distribució i ecologia Planta neotropical de les regions Brasilenyo-Paranaense i Chaquenya. Forma part dels boscos tropicals semicaducifolis i arriba ﬁns els 1.400 m d’altura.

Descripció Arbre caducifoli que pot superar els 30 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc gros, recte i cilíndric, de vegades ventrut, que desenrotlla potents contraforts en la base; corfa llisa, verdo-grisenca i estriada, coberta d’aculis llenyosos i cònics. Copa densa i irregularment globosa, amb les fulles alternes, palmado-compostes i llargament peciolades; folíols de quatre a set, curtament peciolulats, lanceolats, verds brillant, glabres, amb el marge dentat i l’àpex agut. Espècie monoica, que floreix de juliol a novembre amb flors solitàries o en grups de dos a tres. Flors grans, bisexuals, curtament pedicelN-S: 18,80 m 31,65 m E-W:23,65 m lades i de color rosado-groguenc. Fruit en càpsula, verda, ovoide, que es torna llenyosa i s’obri en tres valves; tenen P. 1,30 m: 5,15 m l’interior cobert de fibres cotonoses, amb nombroses lla3,34 m PB: 8,85 m vors de color negre.

Usos La fusta, de baixa qualitat, s’usa per a fabricar portes, caixes, xicotetes embarcacions i pasta de paper. Les ﬁbres sedoses del fruit s’utilitzaven per a omplir matalafs, coixins i com a aïllant tèrmic. És una espècie molt ornamental, àmpliament usada en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 89

Celtis australis L. (Cannabàcies) Nom comú: Lledoner, Llidoner

Etimologia El nom genèric prové del llatí celthis, usat per diversos autors romans per a referir-se a aquest i a altres arbres de fruit comestible, com Ziziphus lotus (L) Lam. i que Linné va triar per aquest gènere. L’epítet especíﬁc australis, del sud, al·ludeix a la seua procedència.

Distribució i ecologia S’estén per tota la Regió Mediterrània. Indiferent edàﬁc, viu en les riberes dels rius i és freqüent trobar-lo en barrancs pedregosos i amb grans blocs.

Descripció Arbre caducifoli que arriba als 30 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc recte, columnar, amb la corfa llisa i grisenca. Copa densa, àmplia i globosa. Fulles simples, alternes, peciolades, de color verd fosc en l’anvers, més clar, lleugerament glauc i pubescent en el revés. Làmina ovado-lanceolada, trinèrvia, asimètricament arrodonida en la base, amb el marge serrat o dentat i l’àpex llargament acuminat. Espècie monoica que ﬂoreix entre març i abril. Flors bisexuals o masculines, amb el peduncle major que el pecíol; les masculines formen grups de dos o tres en la base del brot; les bisexuals, solitàries cap a l’àpex, N-S: 18,30 m 19,60 m E-W:19,80 m amb un cridaner pistil ovoide coronat per dos estigmes a manera de bigot. Fruit en drupa, xicotet, globós, verd en P. 1,30 m: 2,83 m inici, negre purpuri al madurar. 4,20 m PB: 4,45 m

Usos En l’antiguitat es va plantar per a donar ombra a les cases de cultiu. Els fruits són comestibles, elaborant-se vi dolç amb ells. La fusta és ﬂexible i s’emprava per a fabricar peces de carros, bastons, mànecs i forques, sent famoses les de la Vall d’Aiora, a València. Les fulles s’usen per a alimentar els cucs de seda.

Monografies del Jardí Botànic 91

Celtis occidentalis L. (Cannabàcies) Nom comú: Lledoner de Virgínia, Lledoner americà.

Etimologia L’epítet especíﬁc occidentalis indica que procedeix d’Occident.

Distribució i ecologia Propi del centre i est d’Amèrica del Nord, té l’òptim en la Regió Atlàntico-Nord-americana, on forma part de boscos sobre vessants i crestes de muntanya. És una planta d’àmplia valència ecològica.

Descripció Arbre caducifoli que aconsegueix els 35 m d’alçada, de creixement ràpid i poc longeu. Tronc recte, cilíndric, de corfa grisenca, rugosa, amb solcs i protuberàncies suroses. Copa densa, globosa i irregular, formada per branques grisenques, ascendents i arquejades, amb branquetes pèndules i brotació pubescent. Fulles simples, alternes i peciolades, que tenen l’anvers de color verd brillant i el revés més clar, amb pubescència només en els nervis. Làmina ovada, trinèrvia, amb la base asimètrica i obliquament arrodonida, el marge serrat excepte en la base i l’àpex acuminat. Espècie monoica que ﬂoreix entre març i abril. Flors polígames amb el peduncle tan llarg com el pecíol. Flors masculines disposades en grups cap a la base del brot; les femenines i bisexuals, solitàries i disposades cap a l’àpex, N-S: 14,40 m 15,60 m E-W:14,60 m amb un cridaner pistil ovoide coronat per dos estigmes a manera de bigot. Fruit en drupa, xicoteta, globosa, de color púrpura fosc al madurar. P. 1,30 m: 2,23 m 3,60 m

PB: 2,83 m

Usos És un arbre ornamental de port mitjà, amb un bell fullatge tardorenc daurat, poc utilitzat a Espanya però present en algunes col·leccions botàniques. La fusta és pesada, groga pàl·lida i de gra gros; s’usa per a fabricar paper, eines de cultiu, pals i caixes.

Monografies del Jardí Botànic 93

Celtis sinensis Pers. (Cannabàcies) Nom comú: Lledoner de Xina.

Etimologia L’epítet especíﬁc sinensis al·ludeix a la seua procedència, Xina.

Distribució i ecologia És originari de l’est d’Àsia, Regió Xino-Japonesa. Indiferent edàﬁc, té preferència pels sòls frescos, arenosos i ben drenats. Viu en vessants entre els 100 i els 1.500 m d’altura.

Descripció Arbre caducifoli que assoleix els 20 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc recte i columnar, de corfa fina, llisa i grisenca, que amb el temps desenrotlla robustos contraforts en la base. Copa moderadament densa, àmplia i globosa, ramificació erecto-patent, amb rametes esteses, bruno-verdoses i la brotació anual pubescent. Fulles simples, alternes i curtament peciolades, amb l’anvers verd intens i brillant, lleugerament escàbrid, més clar en el revés. Làmina d’ovada a ovado-el·líptica, trinèrvia, una mica asimètrica, arrodonida o àmpliament cuneïforme en la base, amb el marge ondulat i serrat només en la mitat superior i l’àpex curtament acuminat. Espècie monoica, que floreix sobre la brotació anual entre març i abril. Flors masculines o bisexuals; les masculines N-S: 20,10 m 22,75 m estan situades cap a la base del brot i agrupades en fasE-W:20,70 m cicles; les bisexuals, solitàries i disposades cap a l’àpex. Fruit en drupa, xicoteta, subglobosa, ataronjada, que es P. 1,30 m: 3,05 m 3,90 m PB: 5,96 m torna negrosa al madurar.

Usos Els fruits són comestibles i alimenten nombrosos animals, sobretot aus i diferents mamífers com l’esquirol. És un arbre ornamental amb un atractiu fullatge tardorenc daurat, poc utilitzat a Espanya però present en algunes col·leccions botàniques. A Austràlia ha sigut catalogat com a mala herba i espècie invasora.

Monografies del Jardí Botànic 95

Cephalotaxus fortunei Hook. (Taxàcies) Etimologia El nom del gènere prové del grec kephalé, cap i taxus, teix; indica que s’assembla al teix i que porta cons masculins que s’assemblen a cervells. L’epítet fortunei, dedicat a Robert Fortune, botànic, recol·lector i explorador escocès.

Distribució i ecologia Procedeix del centre de Xina (Regió Xino-Japonesa). Forma part dels boscos de les muntanyes de Yunan i Kiangsu, entre altres, situant-se entre els 900 i els 3.700 m d’altura.

Descripció Arbre que pot aconseguir els 20 m d’alçada, perennifoli, lleugerament resinós, de creixement lent i longeu. Troncs múltiples, cilíndrics, rectes o inclinats i un poc arquejats, amb la corfa bruno-rogenca, prima i clavillada, que es desprén en ﬁnes plaques allargades. Fulles disposades en espiral, són decurrents, planes, linear-lanceolades, tenen la base cuneïforme, generalment una mica falciformes, amb el marge enter, estretament revolut en la vora i l’àpex cuspidat; l’anvers és de color verd fosc, brillant, i el revés més clar, glauc, amb dos bandes longitudinals d’estomes blanquinosos. Espècie dioica que ﬂoreix de desembre a maig. Cons masculins axil·lars i disposats en capítols globosos; cons femenins solitaris o formant grups petits, pedunculats, ovats i de N-S: 11,47 m color verd grisenc. Llavors ovoide-el·lipsoides, amb la co5,42 m E-W:11,10 m berta carnosa, l’interior llenyós i l’àpex curtament mucronat, de color purpuri al madurar. N. troncs: 4

Usos

2,46 m

P. 1,30: 0,88 m PB: 2,98 m

És una espècie molt ornamental, de port interessant i bell fullatge perenne, poc utilitzada en jardineria i només present en algunes col·leccions botàniques. La fusta és poc usada.

Monografies del Jardí Botànic 97

Cephalotaxus harringtonii (Knight ex J. Forbes) K. Koch (Taxàcies) Etimologia L’epítet harringtonii va ser dedicat al comte d’Harrington, secretari d’Estat britànic i mecenes de les ciències del segle XIX.

Distribució i ecologia Originària de l’est d’Àsia (Regió Xino-Japonesa).

Descripció Arbre que arriba als 10 m d’alçada, perennifoli, lleugerament resinós, de creixement lent i longeu. Sol ramificar-se des de la base formant troncs múltiples, que són cilíndrics, rectes o inclinats i un pèl arquejats; tenen la corfa bruno-rogenca, prima i clavillada, desprenent-se en fines plaques allargades. Copa globosa, tornant-se estesa i irregular amb l’edat. Fulles disposades en espiral, encara que s’aprecien com formant dos fileres oposades i en un sol pla, són decurrents, planes, de linears a linear-lanceolades, rectes o una mica falciformes, enteres i lleugerament revolutes en el marge, amb l’àpex de mucronat a llargament acuminat. Espècie dioica, que floreix de desembre a març. Cons masculins axil·lars, que formen capítols globosos de color blanco-cremós, curtament pedunculats i nus excepte en l’àpex. Cons femenins disposats sobre brots curts, entre les bràctees de la gemma terminal, solitaris o formant xicoN-S: 12,15 m 7,10 m E-W: 9,73 m tets grups; són pedunculats, ovats i de color verd grisenc. Llavors ovoide-el·lipsoides, amb l’àpex cuspidat o mucroN. troncs: 5 nat, de color roig purpuri al madurar. P. 0,80: 2,06 m 2,28 m

PB: 4,50 m

Usos La fusta és excel·lent i aproﬁtada des de molt antic. És una espècie molt ornamental, de port interessant i bell fullatge perenne, poc cultivada en els jardins espanyols, encara que més que Cephalotaxus fortunei.

Monografies del Jardí Botànic 99

Citrus maxima (Burm.) Merr. (Rutàcies) Nom comú: Pummelo.

Etimologia El nom genèric prové del llatí citrus, usat pels romans per a referir-se al ponciler, Citrus medica L., que va ser un dels primers cítrics coneguts a Occident. L’epítet especíﬁc maxima, el més gran, per la grandària de les fulles i fruits.

Distribució i ecologia Planta d’origen tropical pluviestacional, d’òptim indo-malai.

Descripció Arbre perennifoli que aconsegueix els 10 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc solitari, curt, recte i cilíndric, amb la corfa prima, bruna fosca i finament badallada. Copa globosa, densa, amb branques arquejades i espinoses. Fulles grans, simples i alternes, que tenen el pecíol alat i articulat, de color verd fosc en l’anvers i el revés més clar, amb el nervi central lleugerament pubescent. Làmina d’ovada a el·líptica, amb la nervació pinnada, arrodonida en la base, el marge enter, ondat i l’àpex d’agut a arrodonit. Espècie monoica que floreix entre abril i maig, generalment en raïms terminals. Flors grans i fragants, bisexuals, pedicel·lades, de pètals blancs, carnosos i reflexos. Fruit en hesperidi, gran, que presenta diverses formes en funció de les varietats, generalment globós amb la base aplanada, o piriforme; té la corfa grossa, de color groc pàl·lid al madurar, amb gallons grossos de polpa ferma i N-S: 8,25 m E-W:9,15 m sucosa, groc-rogenca, que conté nombroses llavors.

Usos

1,60 m

9,15 m

P. 1,30 m: 1,04 m

PB: 1,25 m Molt apreciat pels fruits comestibles, rics en vitamina C i sabor àcido-amarg. D’ells s’extrau suc, a partir del qual es poden elaborar diferents tipus de begudes i melmelades. L’exemplar existent en el Jardí Botànic té una branca del patró portaempelt, Citrus aurantium, que també ﬂoreix i fructiﬁca.

Monografies del Jardí Botànic 101

Coccoloba peltata Schott (Poligonàcies) Nom comú: Coccoloba.

Etimologia El nom del gènere prové del grec kokkolobis, usat antigament per a anomenar una parra els raïms de la qual recorden els de Coccoloba uvifera L. L’epítet especíﬁc peltata es refereix a la forma d’unir-se el pecíol a la làmina, més enllà de la base.

Distribució i ecologia Endèmica de Brasil (nord-est de Bahia, sud-est d’Espírito Santo, Rio de Janeiro), Regió Brasilenya-Paranaense. Boscos umbròﬁls i de restinga.

Descripció Arbre caducifoli (perd la fulla a la primavera) que pot superar els 20 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Sol ramificar-se des de la base formant troncs múltiples, que són cilíndrics, rectes o inclinats i arquejats cap a l’àpex, i tenen la corfa fina, bruna fosca, rugosa i clavillada en els exemplars madurs. Copa frondosa, de globosa a estesa, formada per nombroses branques ascendents que s’arquegen amb l’edat; tenen les rametes penjants, amb els brots anuals verds i gabres, inicialment coberts per fulles de color rogenc al principi, verdes i llustroses més tard. Fulles alternes, simples, peltades, amb les estípules membranoses, unides formant una òcrea abraçadora i persistent; làmina d’ovada a suborbicular, amb la base de cordada a arrodonida, el marge ondulat i l’àpex agut. Espècie dioica, polígama, que floreix entre maig i juliol. Flors agrupades en inflorescències racemoses simples; són xicotetes, pedicellades, amb cinc sèpals verdosos, sense pètals, bisexuals, o N-S: 20,70 m 22,10 m E-W:20,20 m unisexuals per avortament d’un dels sexes. Fruit en aqueni, petit, ovado-el·líptic, roig i arrugat al madurar. 2,47 m

Usos

N. troncs: 26 P. 0,90: 2,72 m PB: 7,55 m

S’utilitza principalment com a planta ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 103

Cocculus laurifolius DC. (Menispermàcies) Nom comú: Còcul.

Etimologia El nom del gènere prové del grec kókkos, coco, pels fruits pareguts a cocos menuts. L’epítet especiﬁque laurifolius al·ludeix a la forma de les fulles, paregudes a les del llorer, Laurus nobilis L.

Distribució i ecologia És originari de l’est d’Àsia (Regió Xino-Japonesa). Forma part del sotabosc de les formacions seques sempreverds entre 1.200 i 1.600 m d’altura. Suporta les baixes temperatures, ﬁns a -10oC.

Descripció Arbre perennifoli que pot superar els 15 m d’alçada, de creixement lent i moderadament longeu. Tronc solitari o múltiple, generalment curt i tortuós, amb la corfa grisenca, fina, lleugerament rugosa, lleument badallada i esguitada de xicotetes berrugues terroses. Copa frondosa, globoso-estesa, formada per nombroses branques ascendents i arquejades. Fulles alternes, simples, peciolades, coriàcies i glabres, de color verd fosc i brillant en l’anvers, més clar en el revés; làmina el·líptico-lanceolada, trinèrvia, amb els nervis prominents en el revés, té la base cuneïforme, el marge enter i l’àpex acuminat. Espècie dioica que floreix entre abril i juny, amb les flors agrupades en petites inflorescències axil·lars, tirsoides. Flors masN-S: 15,30 m culines i femenines semblants, xicotetes, pedicel·lades, 15,60 m E-W:15,20 m inicialment verdes, es tornen groguenques amb el temps. Fruit en drupa, petita, globosa, lleugerament aplanada i N. troncs: 3 P. 0,40: 3,24 m de color negre al madurar, que porta una única llavor amb 2,28 m PB: 4,93 m forma arronyonada.

Usos Molt estesa com a planta ornamental. La corfa conté alcaloides usats com relaxants musculars (amb efectes semblants al curare). La planta també és utilitzada a Xina com a diürètica i vermífuga.

Monografies del Jardí Botànic 105

Cupressus funebris Endl. (Cupressàcies) Nom comú: Ciprer ploraner.

Etimologia El nom del gènere pot derivar del grec kypárisos, en llatí cupressus, ciprer, o de kýpros, Xipre, on creix de forma natural. També és probable que derive de la paraula semítica kóper, resina. L’epítet especíﬁc funebris, fúnebre, per la seua relació amb la mort en el lloc d’origen.

Distribució i ecologia Té l’origen al centre d’Àsia (Regió Xino-Japonesa) on es cultiva en monestirs i tombes.

Descripció Arbre perennifoli que pot aconseguir els 35 m d’alçada, resinós, de creixement lent i longeu. Tronc recte i cilíndric, amb la corfa prima, marró-grisenca, fibrosa, llisa o lleugerament badallada. El seu port ploraner és molt característic. Copa piramidal, densa, formada per branques ascendents i obliqües, amb les rametes disposades en un sol pla, alternes, aplanades i pèndules. Fulles de color verd clar, esquamiformes, oposades, decussades i imbricades, amb escates deltoide-ovades, d’àpex agut. Espècie monoica que floreix entre gener i abril. Microsporofil·les agrupats en cons terminals, ovado-el·lipsoides i de color cremós; macrosporofil·les solitaris, situats sobre peduncles curts cap a la base de la rameta, globosos i bruno-groguencs. Estròbil xicotet, globós i bru fosc al madurar (ho fa al segon any), que té les escates peltades, rugoses i deprimides en el centre, on naix un mucró cònic N-S: 8,10 m 17,45 m E-W:6,43 m d’àpex corbat. Llavors de color bru clar, aplanades i amb l’ala estreta.

Usos

1,92 m

P. 1,30 m: 1,66 m PB: 2,14 m

La fusta és de bona qualitat, apreciada per fusters i ebenistes. S’usa en la construcció de cases i embarcacions; també en la fabricació de mobles i eines de cultiu.

Monografies del Jardí Botànic 107

Cupressus sempervirens L. (Cupressàcies) Nom comú: Ciprer comú.

Etimologia L’epítet especíﬁc llatí sempervirens signiﬁca sempre verd i al·ludeix al caràcter perenne del fullatge.

Distribució i ecologia Té l’origen en el Mediterrani oriental (Iran, Xipre, Síria, etc.), en les regions Greco-Egea, Centro-Anatoliana i Armenio-Iraniana. Forma part de la vegetació de l’est del Mediterrani, sobretot en situacions edafoxeròﬁles.

Descripció Arbre perennifoli que pot assolir els 35 m d’alçada, de creixement lent i molt longeu. Tronc recte i cilíndric, ocasionalment tortuós, amb la corfa prima, bruna grisenca, fibrosa, lleugerament badallada i sovint persistent. Copa densa, columnar o piramidal en funció de la varietat, de vegades ramificat fins la base, la inserció de les branques és obliqua o horitzontal, amb les rametes joves de color marró rogenc, les laterals de l’últim orde subcilíndriques, llises i cobertes de xicotetes fulles esquamiformes, oposades, decussades, imbricades i de color verd fosc, que persisteixen de dos a quatre anys. Espècie monoica que floreix entre febrer i abril. Microsporofil·les agrupats en cons terminals, ovoides, de color groguenc al madurar; macrosporofil·les solitaris o formant xicotets grups, globosos i de color verd N-S: 6,40 m 23,47 m E-W:11,15 m amb reflexos morats. Estròbil oblongo-el·lipsoïdal, ocasionalment globós, llenyós, bruno-grisenc i rugós. Llavors P. 1,30 m: 2,30 m xicotetes, ovalades, irregulars, bruno-rogenques, amb l’ala 1,64 m PB: 2,87 m reduïda a una cresta.

Usos El seu ús en jardineria està molt estés. La fusta, dura i imputrescible, s’ha emprat tant en ebenisteria com en la construcció naval. Les fulles són expectorants, astringents i diürètiques.

Monografies del Jardí Botànic 109

Cupressus torulosa D. Don (Cupressàcies) Nom comú: Ciprer de l’Himàlaia, Ciprer de Bhutan.

Etimologia L’epítet especíﬁc torulosa prové del llatí i signiﬁca allargat amb estretalls, segurament al·ludint a la forma de la copa.

Distribució i ecologia De manera natural viu en l’Himàlaia (Regió Tibetano-Himalaiana), arribant a Xina i Vietnam, entre els 300 i els 1.800 m d’altura. Forma part dels boscos plujosos sobre sòls calcaris.

Descripció Arbre perennifoli que pot arribar als 45 m d’alçada, de creixement moderadament ràpid i longeu. Tronc recte i cilíndric, amb la corfa prima, bruno-grisenca, fibrosa i badallada longitudinalment, desprenent-se en llargues tires. Copa densa, d’oval a cònico-piramidal, amb rametes fines i pèndules, les laterals de l’últim orde subcilíndriques, llises i cobertes de xicotetes fulles esquamiformes, verd fosc, oposades, imbricades, aplanades i amb l’àpex obtús. Espècie monoica que floreix entre gener i maig. Microsporofil·les agrupats en cons terminals, oblongs i de color grisenco-ataronjat; macrosporofil·les solitaris o formant xicotets grups, ellíptico-globosos, inicialment de color verd, negre-violacis N-S: 6,90 m 31,60 m E-W:15,10 m quan són madurs. Estròbil llenyós, subglobós i bru mat al madurar. Llavors xicotetes, terroses, aplanades, llises i P. 1,30 m: 2,80 m amb l’ala estreta. 5,10 m PB: 3,96 m

Usos La fusta és dura i de bona qualitat, emprant-se en ebenisteria i en construcció. La fusta i arrels són aromàtiques, obtenint-se per destil·lació oli que s’utilitza com antiinﬂamatori i antisèptic, també en cosmètica. Ciprer pràcticament desconegut a Espanya i poc utilitzat com a planta ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 111

Cycas revoluta Thunb. (Cicadàcies) Nom comú: Ciques.

Etimologia El nom prové del grec kikas, usat per Teofrast per a referir-se a una espècie de palmera, per la seua similitud en l’hàbit de creixement. L’epítet especíﬁc revoluta, del llatí revolutus, amb el marge de la fulla enrotllat cap el revés.

Ditribución i ecologia Originària de Xina i Japó (Regió Xino-Japonesa). Forma part de boscos, encara que també es presenta en zones obertes. És resistent al foc i se li considera un fòssil vivent.

Descripció Gimnosperma perennifòlia que pot aconseguir els 8 m d’alçada, de creixement lent i molt longeva. Tronc llenyós, recte, lleugerament cònic i de color bruno-negrós, que ramiﬁca amb l’edat. Copa densa i globosa. Fulles pinnades, reduplicades, rectes, amb el pecíol eixamplat en la base, bruno-tomentós i armat d’espines. Pinnes coriàcies, rígides, linears, o subfalciformes, tenen la base decurrent, el marge enter, revolut, amb l’àpex acuminat i punxant. Espècie dioica, amb les estructures ﬂorals disposades en l’àpex del tronc; cons masculins erectes, pedunculats, ovoide-cilíndrics, densament tomentosos i de color groc clar; cons femenins globosos, formats per nombroses fulles fèrtils, cobertes de toment N-S: 3,47 m groc-ataronjat, que porten els rudiments seminals, ovoiE-W: 3,60 m 5,75 m des i lleugerament aplanats, de color rogenc-ataronjat al madurar. P. 1,30: 1,80 m

Usos

PB: 3,20 m

De la medul·la de la tija s’obté una substància feculenta, alimentària que es coneix com sagú del Japó. Les llavors són riques en midó i comestibles, però s’han de llavar prèviament diverses vegades per a eliminar algunes toxines que contenen. Planta molt ornamental, àmpliament usada en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 113

Dendrocalamus giganteus Munro (Poàcies) Nom comú: Bambú de Ceilan.

Etimologia El nom genèric prové del grec dendron, arbre, i kalamos, canya, canya amb port arbori. L’epítet especíﬁc deriva del grec giganteios, en llatí giganteus, gegantí, al·ludint a la seua dimensió.

Distribució i ecologia L’àrea originària s’estén des de l’Índia ﬁns a Xina i Filipines (Regions Indoxina i Indonesio-Filipina). Forma part de boscos humits per damunt dels 1.200 m d’altura, per davall dels quals busca sòls al·luvials amb elevada humitat.

Descripció Planta monocotiledònia, cespitosa, de creixement ràpid i moderadament longeva. És la poàcia més gran del món, arribant a superar els 35 m d’alçada, obtenint, si les condicions són òptimes, creixements d’entre 35 i 40 cm diaris. Rizomes engrossits, de ramificació simpòdica, formant amb el temps àmplies motes. Canyes verdes, rectes i cilíndriques, arquejant-se cap a l’àpex, tenen l’interior buit, amb una paret de fins a tres centímetres de grossària, trobant-se dividides en diverses seccions o nucs. Fulles amb baines abraçadores, dos aurícules i una xicoteta lígula, són curtament peciolades, N-S: 15,70 m E-W: 10,20 m lanceolades, de base arrodonida, marge denticulat i àpex acuminat. Espècie monoica que floreix cada cert nombre 14,40 m d’anys. Inflorescències compostes, amb flors agrupades en espícules. Fruit monosperm, sec i indehiscent, cariopsis oblonga amb l’àpex obtús. N. canyes: 138

Usos

P. 1,30: 0,34 m

Les altes i robustes canyes tenen nombroses utilitats, entre altres la fabricació de mobles, bastides, bigues per a teulades, basses, poals i paper. Es cultiva en pendents per a evitar l’erosió del sòl i com ornamental en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 115

Diospyros virginiana L. (Ebenàcies) Nom comú: Caqui de Virgínia, Persimó.

Etimologia El nom prové del grec diós, de Zeus o déu, i pyrós, blat, signiﬁca aliment diví, al·ludint als fruits de l’arbre. L’epítet especíﬁc virginiana ens indica que és originari de l’estat de Virgínia, als Estats Units.

Distribució i ecologia Forma part dels boscos de l’est i sud-est d’Amèrica del nord (Regió Atlàntico-Nord americana), preferentment sobre sòls lleugers i ben drenats.

Descripció Arbre caducifoli que pot aconseguir els 30 m d’alçada, de creixement i longevitat moderada. Sistema radical potent i estés, sent freqüent l’emissió de rebrots. Tronc recte i columnar, amb la corfa grossa, de bruno-rogenca a negra, profundament clavillada i irregularment quarterada en blocs escatosos i quadrats. Copa oval-globosa. Fulles alternes, simples, peciolades, de color verd fosc i brillants en l’anvers, més clares i lleugerament pubescents en el revés; làmina d’ovada a el·líptica, amb la nervació pinnada, la base atenuada, el marge enter i l’àpex agut. Espècie dioica que ﬂoreix entre maig i juny, amb ﬂors masculines disposades en N-S: 12,70 m 32,40 m E-W: 10,90 m petits grups i les femenines solitàries. Flors axil·lars, curtament pedicel·lades i fragants, tenen la corol·la urceolada, P. 1,30 m: 2,28 m blanquinosa, amb l’àpex dels pètals groguenc i revolut. 11,60 m PB: 2,98 m Fruit en baia, globosa, groc-ataronjada al madurar. Llavors oblongues, aplanades i terroses.

Usos La fusta, de bona qualitat i textura, ﬁna s’ha utilitzat des d’antic en ebenisteria. Els fruits, quan madurs, són comestibles i s’empren per a fer compotes. Quan verds, són rics en tanins, per la qual cosa s’empren com a astringents.

Monografies del Jardí Botànic 117

Ehretia latifolia Loisel. ex A. DC. (Boraginàcies) Nom comú: En els llocs d’origen, Raspaguacal, Azahar del campo, Capulín blanco.

Etimologia Gènere dedicat a l’alemany Georg Dionysius Ehret, botànic, entomòleg i famós il·lustrador botànic. L’epítet especíﬁc latifolia, del llatí, latus, ample, i folium, fulla, de fulla ampla.

Distribució i ecologia La seua àrea natural de distribució s’estén per Centre Amèrica, des de Mèxic a Panamà (Regions Mexicano-Xerofítica, Madreana-CaribeoMesoamericana), situant-se entre els 1.200 i 2.000 m d’altura.

Descripció Arbre caducifoli que pot superar els 20 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc solitari o ramificat formant troncs múltiples, són erectes o inclinats, cilíndrics i amb costelles, amb la corfa fina, bruno-grisenca, rugosa i badallada, que es desprén en plaques allargades. Copa frondosa, de globosa a estesa. Fulles alternes, simples i peciolades, tenen l’anvers verd fosc, berrugós i aspre, amb el revés més clar i hirsut; làmina ovado-lanceolada, amb la base cuneïforme, el marge serrat i N-S: 15,30 m l’àpex d’agut a acuminat. Espècie monoica que floreix entre 15,20 m E-W:14,70 m abril i juny. Flors agrupades en xicotetes panícules terminals, bisexuals, blanques, curtament pedicel·lades i acamN. troncs: 2 P. 1,15: 3,35 m panades. Fruit en drupa, menuda, ovado-el·líptica, verda en 2,30 m PB: 4,30 m inici, blanca més tard, cardenal-negrosa al madurar.

Usos Amb el raspaguacal es fregaven les olles, per l’aspror de les fulles. La fusta és dura, forta i s’utilitza en construcció i ebenisteria. Es planta com a bardissa per la seua bona capacitat de rebrot. És una espècie molt ornamental quan està en plena ﬂoració o fructiﬁcació, rara en cultiu i pròpia de col·leccions botàniques.

Monografies del Jardí Botànic 119

Erythrina caffra Thunb. (Lleguminoses) Nom comú: Flor de corall sud-africana.

Etimologia El nom deriva del grec erythros, roig, pel color de les flors i llavors. L’epítet específic caffra prové de l’àrab kafir, infidel; els àrabs denominaven així als no musulmans, sobretot als que vivien al sud d’Àfrica.

Distribució i ecologia La seua àrea natural és el sud-est d’Àfrica (Regió Sureste-Africana). Viu en zones de clima tropical, pluviestacional i mediterrani, en boscos costaners arribant als 200 m d’altura.

Descripció Arbre semicaducifoli que aconsegueix els 20 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc recte, cilíndric, de corfa grisenca, lleugerament badallada, amb algunes espines grosses i curtes. Copa globosa, amb rametes cobertes d’espines còniques, afilades i negres. Fulles alternes, compostes, trifoliolades, llargament peciolades i glabres, amb el folíol terminal més gran que la resta, àmpliament ovat, de base cuneïforme, el marge enter i l’àpex d’agut a obtús. Espècie monoica que floreix entre març i juny, abans de traure les fulles. Flors agrupades en inflorescències axil·lars, són bisexuals, zigomorfes, nectaN-S: 11,80 m 18,90 m E-W:13,67 m ríferes i de color taronja-escarlata. Fruit en llegum dehiscent, moniliforme, glabra i bruna fosca al madurar. Llavor el·líptica, de color roig brillant amb el fil negre. P. 1 m: 2,45 m 3,50 m

PB: 2,72 m

Usos Arbre considerat com a sagrat en els països d’origen. La fusta és blana, emprant-se per a la construcció de barques i d’utensilis domèstics. Conté principis actius que es prenen com relaxants musculars. Per la bellesa de les ﬂors es planta com a arbre ornamental i les llavors s’utilitzen per a fabricar collars.

Monografies del Jardí Botànic 121

Eucalyptus gomphocephala A. Cunn. ex DC. (Mirtàcies) Nom comú: Eucaliptus.

Etimologia El nom del gènere deriva del grec eû, bé, i kaliptós, cobert, protegit, ocult. L’epítet especíﬁc gomphocephala deriva del grec gomphos, clau, tatxa, i kephale, cap. En els dos casos es refereixen a la ﬂor abans d’obrir-se.

Distribució i ecologia Viu en el sud-oest d’Austràlia, en la zona costanera de clima mediterrani (Regió Mediterràneo-Australiana), estenent-se des del nivell del mar ﬁns als 200 m d’altura. Forma part de la vegetació de les bosquines de Casuarina.

Descripció Arbre perennifoli que pot aconseguir els 40 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc solitari, recte i columnar, desenrotllant amb el temps contraforts robustos en la base; té la corfa grossa, persistent, rugosa, bruno-grisenca, quelcom fibrosa i clavillada longitudinalment. Copa ovoide-globosa i densa. Fulles alternes, peciolades, coriàcies, discolors i glabres, les acabades de brotar rogenques, les madures lanceolades i arquejades, amb la base asimètrica i atenuada, la nervació obliqua, el marge enter i l’àpex agut. Espècie monoica que floreix de juliol a novembre sobre inflorescències axil·lars i umbel·liformes. N-S: 19,40 m 32,80 m E-W:18,10 m Botons florals cònics, que a l’obrir-se mostren nombrosos estams llargs i groguencs. Fruit en càpsula, curtament P. 1.30 m: 4,38 m pedunculada, acampanada o quasi cilíndrica, que porta 3,53 m PB: 5,80 m xicotetes llavors de color bru.

Usos Es planta, juntament amb Casuarina, com a barrera contra els vents salins del mar i en alineacions de carreteres. La fusta serveix per a travesses de ferrocarril. També s’ha utilitzat en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 123

Fraxinus angustifolia Vahl (Oleàcies) Nom comú: Freixe de fulla petita.

Etimologia El nom genèric Fraxinus era el terme llatí amb què els romans coneixien aquest gènere. L’epítet especíﬁc angustifolia, fa referència a les estretes fulles.

Distribució i ecologia Arbre del Mediterrani occidental (Subregió Mediterrània Occidental). Viu en sòls humits, a la vora de cursos d’aigua i zones amb humitat freàtica elevada, des del nivell del mar ﬁns als 1.000 m d’altura.

Descripció Arbre caducifoli que pot superar els 20 m d’alçada, de creixement i longevitat moderada. Tronc generalment curt, recte i columnar, amb la corfa grossa, gris fosc, rugosa i clavillada. Copa densa, ovoide, àmpliament columnar o globosa. Fulles oposades, compostes i imparipinnades, peciolades i generalment glabres, amb l’anvers de color verd fosc i el revés més clar; folíols oposats, sèssils, excepte el terminal que de vegades és curtament peciolulat, tenen la base atenuada, el marge serrat o enter només en la base i l’àpex agut. Espècie monoica, polígama, que ﬂoreix entre gener i març. Flors agrupades en inﬂorescències axil·lars, unisexuals o bisexuals, pedicel·lades i de color verd púrpura. Fruit en sàmara, peciolada, oblongo-lanN-S: 11,50 m 20,05 m ceolada i aplanada, de color bru clar al madurar. E-W:15,70 m

Usos

P. 1.30 m: 2,53 m

3,76 m PB: 4,13 m Les freixedes s’han emprat, transformant-les en deveses, per al pasturatge del bestiar boví. Les fulles s’utilitzen per a farratge. La fusta és dura i elàstica, per la qual cosa s’utilitza en ebenisteria i en boteria, també per a fabricar diverses eines com ara forques, mànecs d’aixades, etc. Àmpliament plantat en jardineria com a arbre ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 125

Ginkgo biloba L. (Ginkgoàcies) Nom comú: Ginkgo.

Etimologia El nom genèric prové del xinés yin xìng, traslladat al japonès com a Gin-kyo, albercoc platejat, transcrit erròniament per E. Kaempfer com Ginkgo. L’epítet especíﬁc biloba, pels dos lòbuls en què es divideixen algunes fulles.

Distribució i ecologia És originari de l’est de Xina (Regió Xino-Japonesa). Viu en valls sobre sediments de lloes, encara que actualment és una planta rara en la naturalesa. Estés per tot el món a través de la jardineria.

Descripció Arbre caducifoli que pot arribar als 40 m d’alçada, de creixement lent i molt longeu. Tronc solitari, ocasionalment múltiple, recte, cònic, amb la corfa grossa, llisa, bruno-grisenca i solcada de clivells profunds. Copa de ramificació monopòdica, inicialment piramidal, àmpliament ovoide i irregular al madurar. Fulles pedunculades, lleugerament carnoses i de color verd brillant, tenen la làmina flabel·lada, glabra, amb la nervació dicòtoma i el marge irregularment lobulat, ocasionalment esberlada i dividida en dos lòbuls. Espècie dioica que floreix entre març i maig. El peu masculí reuneix els esporangis, equivalents a estams, en esN-S: 11,80 m 27,55 m E-W:13,50 m tructures semblants a aments; el peu femení, els primordis seminals, amb un peduncle i dos rudiments seminals en P. 1.30 m: 3,23 m l’extrem. Llavor ovoide-globosa, amb la coberta carnosa, 2,90 m PB: 5,57 m groguenca al madurar.

Usos Es considera arbre sagrat a Xina i Japó i es planta en els monestirs. Les llavors, riques en hidrats de carboni, es prenen torrades o cuites, després d’eliminar la coberta exterior, que és pudenta. La fusta és de bona qualitat i s’ha emprat en ebenisteria. En medicina les fulles s’usen per a pal·liar els problemes circulatoris.

Monografies del Jardí Botànic 127

Juniperus virginiana L. (Cupressàcies) Nom comú: Ginebre de Virgínia, Savina de Virgínia.

Etimologia El nom del gènere deriva del llatí Iuniperus, usat pels romans per a referir-se al ginebre i la seua fusta. L’epítet especíﬁc virginiana fa referència al seu origen, Virgínia, estat de la costa Atlàntica d’EUA.

Distribució i ecologia És originari de l’est d’Amèrica del Nord (Regió Atlántico-Nord americana). Planta pionera que es distribueix sobre sòls arenosos, vessants i esperons. És molt sensible als incendis.

Descripció Arbre perennifoli que pot aconseguir els 30 m d’alçada, de creixement lent i longeu. Tronc solitari o múltiple, recte, lleugerament cònic, amb la corfa de grisenca a bruno-rogenca, fibrosa, lleugerament fissurada, desprenent-se en tires fines. Port molt variable. Copa d’estretament ovada a cònica, tornant-se irregular en la maduresa. Fulles esquamiformes i disposades en quatre files, són oval-lanceolades, enteres i agudes, amb una glàndula perceptible sense exsudat en el revés, de color verd intens, es tornen terroses a l’hivern. Espècie dioica que floreix entre gener i març. N-S: 7,50 m Microsporofil·les agrupats en cons bruno-groguencs; ma7,85 m E-W:6,60 m crosporofil·les solitaris, de color verdo-ataronjat. Fruit ovoide-globós, carnós i indehiscent, verdo-blavós i pruïnós, N. troncs: 3 P. 0,68: 0,86 m que madura en el mateix any i allotja en l’interior una o dos 1,64 m PB: 1,70 m llavors, ovades i terroses.

Usos La fusta és de bona qualitat, fàcil de treballar i aromàtica; s’empra en ebenisteria, per a fabricar llapis i com a pals de tanques, entre altres usos. És planta tòxica, per la qual cosa l’oli no s’utilitza. Els seus gàlbuls s’aproﬁten en la fabricació de ginebra. També és molt utilitzada en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 129

Koelreuteria bipinnata Franch. (Sapindàcies) Nom comú: Arbre de la pluja xinés.

Etimologia Gènere dedicat al metge i botànic alemany Joseph Gottlieb Kölreuter. L’epítet especíﬁc bipinnata, dos vegades pinnada, fa al·lusió a la doble divisió que s’observa en les fulles.

Distribució i ecologia Planta d’origen asiàtic, pròpia de l’est de Xina (Regió Xino-Japonesa). Molt sensible al fred, es fa difícil cultivar-la. S’adapta molt bé al clima mediterrani. Viu en sòls pobres, arenosos i ben drenats, alcalins. Resisteixen els vents salins, emprant-se com a barrera.

Descripció Arbre caducifoli que pot aconseguir els 20 m d’alçada, de creixement ràpid i poc longeu. Tronc recte i cilíndric, amb la corfa prima, bruna fosca, rugosa i badallada, formant xicotetes plaques. Copa globosa i densa. Fulles grans, compostes, bipinnades, amb l’anvers glabre, de color verd fosc, i el revés més clar, lleugerament pubescent en la nervadura; folíols alterns, d’ovats a el·líptics, amb la base lleugerament obliqua, d’arrodonida a cuneïforme, el marge d’enter a serrat i l’àpex agut o acuminat. Espècie monoica que floreix entre juliol i octubre. Flors agrupades en N-S: 13,70 m inflorescències terminals, dreçades i ramoses; bisexuals, 16,72 m E-W: 11,20 m amb quatre pètals grocs tacats de roig en la base. Fruit en càpsula dehiscent, subglobosa, unflada i papiràcia, amb P. 1,30 m: 2,40 m tres costelles, inicialment rogenca, que porta sis llavors, 4,96 m PB: 3,95 m subgloboses i negres.

Usos Conté saponines, sobretot les llavors, i es fabrica sabó a partir d’elles. Les ﬂors s’empraven per a tenyir de groc i també s’han usat contra la conjuntivitis. Amb les llavors es manufacturen collars.

Monografies del Jardí Botànic 131

Lagunaria patersonia (Andrews) G. Don (Malvàcies) Nom comú: Lagunària.

Etimologia Gènere dedicat al metge humanista espanyol Andrés Laguna, investigador de la botànica medicinal, que va traduir el Dioscòrides. L’epítet especíﬁc patersonia, dedicada a William Paterson, explorador i botànic escocés.

Distribució i ecologia Viu en l’est d’Austràlia, illes Norfolk i Lord Howe (Regió Tropical-Australiana).

Descripció Arbre perennifoli que pot assolir els 20 m d’alçada, de creixement ràpid i poc longeu. Tronc recte i cònic de jove, cilíndric, solcat i amb rebrots de base al madurar; té la corfa prima, bruno-grisenca, quelcom rugosa i amb fissures. Copa piramidal, densa, formada per cimals erectes, branques obliqües molt tancades i la brotació anual canescent. Fulles simples, alternes, peciolades i lleugerament tomentoses en l’anvers, que és de color verd oliva, i densament en el revés, grisenc platejat. Làmina d’ovada a lanceolada, pinnada, cuneïforme en la base, amb el marge enter i l’àpex obtús. Espècie monoica que floreix entre maig i juliol. Flors axil·lars, solitàries i bisexuals, s’assenten sobre pedicels curts i grossos, amb cinc pètals estrets, cerosos, reflexos i de color malva a rosat. Fruit en càpsula dehiscent, el·líptico-globosa, amb cinc cavitats i l’interior cobert N-S: 12,90 m 20,10 m E-W:10,50 m de pèls irritants, inicialment verdo-grisenca i tomentosa, bruna clara al madurar. Llavors reniformes, glabres i de P. 1,30 m: 2,82 m color rogenc. 1,82 m PB: 3,05 m

Usos Pel port tancat i capacitat de rebrot s’empra per a fer tanques i límits. És àmpliament cultivat com a arbre ornamental, per la bellesa de les ﬂors.

Monografies del Jardí Botànic 133

Ligustrum lucidum W. T. Aiton (Oleàcies) Nom comú: Troana, Olivereta de Xina.

Etimologia El nom genèric, Ligustrum, és l’usat antigament pels romans per a anomenar l’olivereta. L’epítet especíﬁc, del llatí lucidum, clar, brillant, al·ludint a les fulles llustroses.

Distribució i ecologia És originària del sud de Xina (Regió Xino-Japonesa) on forma part de la vegetació natural. Indiferent edàﬁca. En alguns països és planta invasora.

Descripció Arbre perennifoli que pot superar els 15 m d’alçada, de creixement ràpid i poc longeu. Tronc solitari o múltiple, recte i cilíndric, de corfa prima, llisa, grisenca i coberta de lenticel·les, tornant-se més fosca i badallada amb el temps. Copa ovado-globosa i frondosa, formada per nombroses branques erectes, amb la brotació anual verd i glabra. Fulles oposades, simples, coriàcies, peciolades, de color verd fosc i lúcid en l’anvers, més pàl·lid en el revés; tenen la làmina d’ovada a ovado-lanceolada, amb la nervació pinnada, groguenca, d’arrodonida a atenuada en la base, el marge enter, translúcid, i l’àpex agut o acuminat. Espècie monoica que ﬂoreix entre juny i agost. Flors agrupades en panícules terminals i piramidals, bisexuals, fragants, lleuN-S: 13,60 m ment pedicel·lades, amb quatre pètals blancs de lòbuls re17,28 m E-W:13,20 m ﬂexos. Fruit en baia petita, ovoide-globós i negre blavós al madurar, que conté una o dos llavors, terroses, el·líptiques N. troncs: 6 P. 0,70: 1,65 m i aplanades per una cara. 1,85 m PB: 2,66 m

Usos En la medicina tradicional xinesa els fruits s’han utilitzat com a afrodisíacs i estimulants. Va ser introduïda a Europa durant l’Edat Mitjana; alguns cultivares són molt emprats en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 135

Maclura pomifera (Raf.) C. K. Schneid. (Moràcies) Nom comú: Maclura.

Etimologia Gènere dedicat a William James Maclure, geòleg, botànic i pedagog nord-americà. L’epítet especíﬁc pomifera, del llatí pomiferus, que produïx fruits, en al·lusió a les grans infructescències paregudes a pomes o taronges.

Distribució i ecologia És una espècie nativa del sud-est d’Amèrica del Nord (Regió Atlàntico-Nord americana), encara que s’ha generalitzat per tot el territori dels Estats Units.

Descripció Arbre caducifoli, armat, que arriba a 20 m d’alçada, de creixement moderadament ràpid i longeu. Tronc curt, cilíndric, amb la corfa bruno-ataronjada, estriada i dividida en plaques, que davant de les ferides exsuda una saba blanquinosa i apegalosa. Copa globosa. Fulles alternes, simples, peciolades, amb la làmina ovado-lanceolada, atenuada o subcordada en la base, el marge enter i l’àpex acuminat. Espècie dioica que floreix entre abril i juny. Inflorescències axil·lars; les masculines en raïms subglobosos, amb flors groguenques, les femenines en capítols globosos, amb flors d’estigmes groguencs, papil·losos, amb pèls llargs i N-S: 14,30 m 14,80 m E-W:12,30 m cardenal-blanquinosos. Fruit sincàrpic, gran, subglobós, amb la superfície berrugosa, verdo-groguenca, que es torna ataronjada al madurar. Llavors ovado-el·líptiques i de P. 1,30 m: 2,47 m 2,30 m PB: 3,65 m color crema.

Usos El fruit no és comestible. La fusta és molt densa i pesada, groc-ataronjada, apreciada per a mànecs de ferramentes, pals de tanques i altres aplicacions que requereisquen una fusta estable, fort i resistent a la putrefacció. La tribu dels Osage, del centre i sud d’EUA, utilitzava la fusta per a fabricar arcs i ﬂetxes. De la corfa s’extrau un colorant ataronjat.

Monografies del Jardí Botànic 137

Magnolia grandiflora L. (Magnoliàcies) Nom comú: Magnolier.

Etimologia Gènere dedicat per Carl Linné al metge i botànic francès Pierre Magnol, que va ser director del Jardí Botànic de Montpeller. L’epítet específic grandiflora, del llatí grandis, gran, i flos, flor, al·ludeix a la gran mida de les flors.

Distribució i ecologia Originària del sud-est dels Estats Units (Regió Atlàntico-Nord americana) viu sobre sòls àcids profunds, frescos amb bon drenatge. Forma part dels boscos de l’est d’Amèrica del Nord.

Descripció Arbre perennifoli que pot superar els 30 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc solitari, recte i cilíndric, amb la corfa marró grisenca, rugosa, amb ﬁssures i dividida en plaques irregulars. Copa piramidal, columnar o ovoide, segons varietats. Fulles alternes, simples, peciolades i coriàcies, amb l’anvers glabre, de color verd fosc i el revés marró-rogenc i pubescent; làmina d’el·líptica a obovada, cuneïforme en la base, amb el marge enter, ondulat i l’àpex agut. Espècie monoica que ﬂoreix entre maig i agost. Flors grans, solitàries, bisexuals, de color blanco-cremós i molt fragants. Fruit en agrupació de fol·licles, on cada fol·licle porta una N-S: 17,70 m 24,65 m E-W:12,80 m llavor, que a l’obrir-se queda unida a ell per un llarg funicle. Llavor oblonga, llisa, aplanada i rogenca.

Usos

1,63 m

P. 1,30 m: 2,73 m PB: 4,15 m

La fusta és de bona qualitat i s’empra en ebenisteria i en construcció. La corfa és utilitzada com a estimulant i diaforètic; algunes tribus (Choctaw i Koasati) la fan servir en dermatologia i malalties renals. Pel seu gran port, fullatge perenne i vistoses ﬂors és molt emprada en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 139

Melaleuca ericifolia Sm. (Mirtàcies) Etimologia El nom del gènere prové del grec melas, negre, i leukos, blanc, fent referència al contrast de color que presenten algunes espècies entre el tronc i les branques. L’epítet especíﬁc ericifolia, del llatí erica, bruc, folius, fulla, per la similitud de les fulles a les d’aquests arbustos.

Distribució i ecologia Arbret originari de l’est d’Austràlia, arribant a Tasmània (Regió Mediterràneo-Australiana). Suporta bé els sòls salins i els vents halòﬁls.

Descripció Arbre perennifoli que pot aconseguir els 10 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc solitari o múltiple, cilíndric, recte o una mica inclinat i flexuós; té la corfa grisenca, suberosa, badallada, blana i papiràcia, desprenent-se en tires longitudinals. Copa globosa para-solada, moderadament frondosa, formada per branques sinuoses, llargues i esteses, tenen les rametes primes, grisenques, glabres i quelcom pèndules, amb la brotació anual verdo-rogenca i coberta de toment blanquinós. Fulles simples, alternes, coriàcies, curtament peciolades i quasi rectes, de color verd fosc en ambdues cares, inicialment tomentoses, glabres més tard; làmina de linear a estretament el·líptica, aplanada, cuneïforme en la base, amb el marge enter i l’àpex agut. Espècie monoica que floreix N-S: 11,40 m 8,42 m E-W:10,90 m entre abril i juliol. Inflorescències molt nombroses i vistoses, espigues curtes i cilíndriques, amb flors blanques, biN. troncs: 2 sexuals i sèssils. Fruit en càpsula, xicoteta, llenyosa, sèssil, P. 1,30: 1,31 m 1,80 m PB: 2,37 m ovada i de color grisenc al madurar.

Usos A Austràlia és molt utilitzat per a la ﬁxació de dunes i com a barrera contra els vents salins del mar.

Monografies del Jardí Botànic 141

Myrtus communis L. (Mirtàcies) Nom comú: Murta.

Etimologia El nom del gènere va ser pres del grec myrtos, en llatí myrtus, murta. L’epítet específic communis significa comú, per ser una planta habitual en la flora mediterrània.

Distribució i ecologia Espècie pròpia de la Regió Mediterrània, on forma part de garrigues (coscollars i llentisclars) sobre sòls profunds i frescos, ja que no suporta una sequera excessiva a l’estiu. Tolera bé els sòls arenosos, formant part de la vegetació de les dunes litorals. S’estén des del nivell del mar ﬁns als 1.000 m d’altura.

Descripció Arbust perennifoli que pot sobrepassar els 5 m d’alçada, molt aromàtic, de creixement ràpid i moderadament longeu. Es ramifica des de la base formant troncs múltiples, que són cilíndrics, rectes o inclinats, arquejant-se amb l’edat; tenen la corfa fina, grisenco-rogenca, badallada, dividida en plaques irregulars i caduques. Copa globoso-estesa i frondosa. Fulles simples, oposades, curtament peciolades, coriàcies i amb puntets glandulosos en ambdues cares; tenen la làmina ovado-lanceolada, amb la base atenuada, el marge enter i l’àpex agut. Espècie monoica que floreix entre maig i juliol. Flors axil·lars, solitàries, bisexuals, pedicel·lades, N-S: 10,95 m blanques i fragants. Fruit en baia, ovoide o subglobosa, 6,40 m E-W:11,10 m glabra i lleugerament pruïnosa, de color negre blavós en la maduresa. Llavor xicoteta, reniforme, blanco-cremosa. N. troncs: 5

Usos

0,82 m

P. 0,82: 0,90 m PB: 2,49 m

S’utilitza com a planta medicinal pels seus tanins i essències, amb propietats astringents, antisèptiques i sedants. També pels tanins, s’usa per a assaonar pells. Dels fruits s’obté una beguda alcohòlica, el licor de murta. La fusta, ﬁna i compacta, es fa servir en ebenisteria.

Monografies del Jardí Botànic 143

Nolina longifolia (Karw. ex chult. & Schult. f.) Hemsl. (Asparagàcies) Nom comú: Nolina.

Etimologia El gènere va ser dedicat al francès C. P. Nolin, botànic i escriptor de textos agronòmics del segle XVIII. L’epítet especíﬁc longifolia, del llatí, al·ludeix a les llargues fulles que presenta.

Distribució i ecologia Originària de Mèxic, viu en les regions d’Oaxaca i Puebla (Regions Madreana i Caribenyo-Mesoamericana). Forma part de la vegetació natural d’aquests territoris entre els 800 i 900 m d’altura.

Descripció Planta monocotiledònia, arborescent, perenne, que pot superar els 5 m d’alçada, de creixement i longevitat moderada. Tronc eixamplat en la base, llenyós i suculent, amb la corfa grossa, bruno-grisenca, suberosa, molt rugosa i profundament badallada. Copa globosa i irregular, moderadament densa, ramificant-se dicotòmicament després de la floració. Fulles llargues, disposades formant rosetes en els àpexs de les branques, de color verd clar, glabres, coriàcies i marcescents; linear-lanceolades, arquejades, amb el marge denticulat, tallant i l’àpex llargament atenuat i agut. Espècie dioica que floreix entre abril i juliol. Les inflorescències són terminals, bracteades, amb les flors agrupades en panícules. Flors xicotetes, unisexuN-S: 3,02 m 5,33 m als, pedicel·lades, de color blanquinós amb màcules verdes E-W: 4,35 m o terroses. Frutos dehiscents, en càpsules unflades, amb P. 50 cm: 1,60 m tres lòbuls globosos i verdo-groguencs. Llavors ovoide-elipPB: 2,80 m 50 cm soides i de color bru.

Usos Les fulles s’usen localment per a manufacturar cistelles i barrets. Per la singularitat del seu port s’empra com a planta ornamental, encara que és una espècie poc coneguda al nostre país i només cultivada en algunes col·leccions botàniques.

Monografies del Jardí Botànic 145

Osteomeles schwerinae C. K. Schneid. (Rosàcies) Nom comú: Osteomeles.

Etimologia El nom del gènere prové del grec osteon, os, i melon, pomera, pel fruit quasi sense polpa, amb la llavor molt dura. L’epítet especíﬁc, schwerinae, en reconeixement al treball de Fritz Kurt Alexander von Schwerin, botànic, dendròleg i escriptor alemany.

Distribució i ecologia Té l’origen en el sud-oest de Xina). Viu en barrancs i rambles. Forma part de boscos mixtos entre els 1.500 i els 3.000 m d’altura.

Descripció Arbust perennifoli que pot sobrepassar els 4 m d’alçada, de creixement ràpid i poc longeu. Es ramifica amb profusió des de la base formant troncs múltiples, que són prims, cilíndrics, una mica inclinats i sinuosos, arquejant-se amb l’edat; tenen la corfa fina, llisa i de color bru fosc. Copa globoso-estesa, frondosa i molt ramificada. Fulles alternes, peciolades, compostes i imparipinnades, amb el raquis estretament alat, folíols curtament peciolulats o sèssils, l’anvers de color verd fosc i el revés més clar, ambdós pubescent-grisencs; làmina d’el·líptica a el·líptico-oblonga, amb la base àmpliament cuneïforme o quasi arrodonida, el marge enter i l’àpex agut o mucronat. Espècie monoica que floreix entre abril i juny amb les flors agrupades en petits corimbes terminals. Flors tomentoso-pedicel·lades, bisexuals, actinomorfes i blanques. Fruit en pom, xicotet, ovoide-globós, glabre, amb els sèpals erectes i persistents, verd en inici, blau negrós al madurar; conté N-S: 9,90 m cinc llavors. 6,30 m E-W:8,20 m

Usos Els fruits, dolços, són comestibles crus i també s’empren per a fer melmelades. S’utilitza com a planta ornamental.

1,96 m

N. troncs: 62 P. 1,30: 0,22 m PB: 3,22 m

Monografies del Jardí Botànic 147

Paliurus orientalis (Franch.) Hemsl. (Ramnàcies) Etimologia El nom genèric prové del grec paliouros, d’origen desconegut, usat per grecs i romans per a anomenar tant a Paliurus spina-christi com a Ziziphus spina-christi. L’epítet especíﬁc orientalis, d’Orient, per ser una planta originària de Xina.

Distribució i ecologia Planta nativa de l’est de Xina (Regió Xino-Japonesa). Viu en zones de muntanya entre els 900 i 2.000 m d’altura

Descripció Arbre caducifoli que pot superar els 17 m d’alçada, de creixement i longevitat moderada. Tronc recte i més o menys cilíndric, amb la corfa prima, grisenca, rugosa i clavillada, formant plaques allargades. Copa estretament ovoide, ramificació erecto-patent, formada per branques llargues, arquejades i grisenques, amb la brotació anual verd, coberta de toment blanquinós i dos estípules espinoses obliqües en la base. Fulles simples, alternes, papiràcies, tomentoso-peciolades, amb l’anvers de color verd fosc i el revés més clar, de pubescent a glabre; làmina d’ovada a àmpliament el·líptica, trinèrvia, lleugerament asimètrica en la base, cuneïforme o quasi arrodonida, amb el marge lleument serrat i l’àpex acuminat. Espècie monoica que floreix entre abril i juny, amb les flors agrupades en inflorescències axil·lars i cimoses. Flors pedicel·lades, bisexuals, actinomorfes i de color groguenc. Fruit sec, glaN-S: 11,87 m 17,06 m E-W:12,80 m bre, verd en inici, bru al madurar, té forma de disc esclafat, rodejat per una ala ampla, papiràcia i ondulada.

Usos

4,10 m

P. 1,30 m: 1,72 m PB: 3,12 m

Algunes de les espècies de Paliurus s’utilitzen com a plantes alimentàries. Espècie rara, poc coneguda a Espanya i només cultivada en colleccions botàniques.

Monografies del Jardí Botànic 149

Photinia serrulata Lindl. (Rosàcies) Nom comú: Fotínia.

Etimologia El nom del gènere prové del grec photeinós, clar, lluminós, segurament per les fulles verds i brillants. L’epítet especíﬁc serrulata es refereix al marge serrat de les fulles.

Distribució i ecologia Originària de Xina i Japó (Regió Xino-Japonesa) on viu formant part de les orles dels boscos i garrigues en esperons i crestes, entre 300 i 1.300 m d’altura.

Descripció Arbust perennifoli, que cultivat pot superar els 10 m d’alçada, de creixement moderat i poc longeu. Sol ramificar-se des de la base formant troncs múltiples, que són més o menys cilíndrics, amb la corfa fina, rugosa, bruno-rogenca, badallada i dividida en fines plaques, allargades i caduques. Copa irregularment globosa, formada per nombroses branques erectes, amb les rametes glabres, castanyo-rogenques i lleugerament cobertes de lenticel·les cremoses. Fulles alternes, simples, coriàcies i glabres; tenen el pecíol i el nervi central tomentosos en inici, glabrescents més tard, amb l’anvers de color verd brillant, el revés verdo-groguenc, i les fulles més velles rogenques; làmina d’el·líptica a obovada, amb la base cuneïforme o arrodonida, el marge ondulat, enter o finament serrat i l’àpex d’agut a acuminat. N-S: 7,37 m Espècie monoica que floreix entre març i maig, amb les 11,40 m E-W: 8,40 m flors agrupades en corimbes terminals. Flors bisexuals, pedicel·lades i blanques. Fruit en pom, globós, roig en iniN. troncs: 3 ci, bruno-purpuri al madurar. P. 0,70: 1,57 m 1,95 m

PB: 4,32 m

Usos Molt apreciada en jardineria pel port i les fulles, que es pinten de roig abans de caure, i també per les inﬂorescències i fruits.

Monografies del Jardí Botànic 151

Phytolacca dioica L. (Fitolacàcies) Nom comú: Bellaombra.

Etimologia Phytolacca prové del grec phyton, planta, i del llatí lacca, tint o resina de color roig: al·ludeix al suc rogenc extret dels fruits d’algunes espècies del gènere. Dioica, del grec di, dos, i oikos, casa, indica que les ﬂors de cada sexe estan situades en exemplars distints.

Distribució i ecologia Planta Neotropical Austro-americana, d’òptim en la Regió Pampeana d’Argentina i Uruguai. Formava part de la vegetació pampeana, però actualment queden poques restes d’estes formacions per la desforestació del territori.

Descripció Arbre corpulent, semiperennifoli, que perd la fulla si l’hivern és fred. De creixement ràpid, arriba als 15 m d’alçada. Tronc solitari o múltiple, generalment curt, amb la base molt engrossida en els exemplars anyencs; corfa grossa, bruno-grisenca, lleugerament rugosa i una mica badallada. Copa globosa i estesa. Fulles alternes, simples, peciolades i glabres; làmina ovado-el·líptica, amb la base arrodonida o cuneïforme, marge enter, groguenc i àpex agut, ocasionalment mucronat. Espècie dioica que ﬂoN-S: 18,50 m reix entre maig i juliol. Flors agrupades en xicotets raïms la13,10 m E-W:11,50 m terals, unisexuals, pedicel·lades i de color verdo-groguenc. Fruits en baia, deprimido-globosos, amb solcs, negrosos al N. troncs: 7 P. 1,30: 1,72 m madurar. Llavors ovoides, aplanades i negres. 1,90 m PB: 8,30 m

Usos En Argentina i Uruguai és un arbre que forma part de la cultura popular i és respectat i plantat com a arbre d’ombra, davall del qual i sobre les seues arrels prominents es formen tertúlies i reunions. La fusta és blana, encara que s’utilitza per a fabricar alguns utensilis.

Monografies del Jardí Botànic 153

Pinus brutia Ten. (Pinàcies) Nom comú: Pi de Turquia.

Etimologia La paraula pinus era usada pels romans per a referir-se a diverses espècies de pins apreciats per la resina, fusta i fruits, sobretot el pi pinyoner, Pinus pinea L. L’epítet especíﬁc brutia prové del llatí bruttii, que signiﬁca habitants del Bruttium, nom antic de Calàbria.

Distribució i ecologia És propi de la Regió Mediterrània oriental (Calàbria, Xipre, Creta, Turquia) on forma part de bosquines i garrigues termo i mesomediterrànies, arribant en les muntanyes ﬁns als 1.200 m. És indiferent edàﬁc.

Descripció Arbre perennifoli que pot superar els 30 m d’alçada, de creixement ràpid i poc longeu. Tronc recte i cilíndric, ocasionalment tortuós, amb la corfa grossa, bruno-rogenca, profundament clavillada i dividida en grans plaques allargades. La copa, inicialment piramidal, es torna globosa i irregular amb el temps. Fulles aciculars, disposades sobre un peduncle curt i en grups de dos, abraçades en la base per una baina membranosa i persistent; són més o menys rígides, de marges serrulats, amb ﬁnes línies d’estomes i uns quants canals resinífers. Espècie monoica que ﬂoreix entre febrer i maig. Cons masculins oblongs i groguencs; N-S: 12,80 m 30,50 m cons femenins ovoides i de color roig violaci. Pinyes ovaE-W:18,20 m do-còniques, sèssils o amb el peduncle molt curt i recte. Llavors ovoides, bruno-grisenques, amb una ala articulaP. 1,30 m: 3,38 m 13 m PB: 4,35 m da llarga.

Usos La fusta és aproﬁtada en ebenisteria. Visitat per insectes mel·lífers, origina una mel de bona qualitat coneguda com a mel de pi. Se planta com a ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 155

Pinus canariensis C. Sm. (Pinàcies) Nom comú: Pi de Canàries.

Etimologia L’epítet especíﬁc canariensis indica que és originari de les illes Canàries.

Distribució i ecologia És oriünd de les illes Canàries, on forma boscos climatòﬁls termomediterranis secs sobre basalts.

Descripció Arbre perennifoli que aconsegueix els 40 m d’alçada, arribant a superar en alguns casos els 60 m, de creixement moderadament ràpid i longeu. Tronc cilíndric i recte, amb brotacions epicòrnies glauques i capacitat per a rebrotar de soca; la corfa és grossa, bruno-rogenca, profundament clavillada i dividida en grans plaques grisenques, allargades i irregulars. Copa estretament piramidal en inici, es torna quelcom globosa i irregular en la maduresa. Fulles aciculars, molt llargues, primes i flexibles, de color verdo-glauc en els arbres joves, verd clar en els adults; es disposen sobre un peduncle curt i en grups de tres, abraçades en la base per una baina membranosa i persistent. Arbre monoic que floreix entre març i maig. Cons masculins agrupats cap a l’àpex de les rametes, subcilíndrics i groc-rogencs al madurar; cons femenins situats en l’àpex dels brots nous, erectes, estretament ovoides i de color roig cardenal. Pinyes ovado-còniques, N-S: 9,80 m 29,35 m E-W:10,90 m bruno-rogenques i amb el peduncle molt curt. Llavors oblongues, dures, grisenques per una cara, negroses en P. 1,30 m: 2,55 m l’altra, amb una ala fixa i membranosa 10,45 m PB: 2,95 m

Usos Antigament les fulles, de gran longitud, s’empraven per a embalar els raïms de plàtans. També com a llit per al bestiar. La fusta, entre altres usos, s’ha utilitzat per a fabricar les baranes dels típics balcons canaris. Es planta en repoblacions forestals i en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 157

Pinus pinea L. (Pinàcies) Nom comú: Pi pinyoner, Pi pinyer, Pi ver.

Etimologia L’epítet especíﬁc pinea, del llatí, signiﬁca de pi, per la seua fusta, resina i pinyons.

Distribució i ecologia Planta pròpia de la Regió Mediterrània, que arriba a l’occident d’Àsia (Regió Irano-Turaniana). Viu sobre sòls arenosos i prefereix les arenes d’origen silici, encara que pot viure sobre arenes calcàries, però mai sobre argiles.

Descripció Arbre perennifoli que arriba als 30 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc recte i cilíndric, amb la corfa grossa, bruno-grisenca, profundament clavillada en negre i dividida en fines plaques superposades que, al desprendre’s, deixen veure la següent, de color roig ataronjat. Copa densa, amb la ramificació verticil·lada, globosa en els arbres joves, para-solada en els madurs. Fulles aciculars, de color verd intens, llargues, grosses, una mica rígides i punxegudes, es disposen sobre un peduncle curt en grups de dos i abraçades en la base per una baina membranosa i persistent. Arbre monoic que floreix entre febrer i maig. Cons masculins subcilíndrics i grocs; cons femenins ovoiN-S: 21,60 m 29,10 m E-W:19,50 m de-globosos i bruno-rogencs. Pinyes grans, d’ovoides a globoses, bruno-rogenques, amb el peduncle curt i gros. Llavors terroses, oblongues, amb una cara aplanada i l’ala P. 1,30 m: 3,32 m 11,60 m PB: 3,80 m articulada molt curta.

Usos Espècie àmpliament plantada tant per la copa para-solada com pels seus saborosos pinyons, balsàmics i antitussígens contra les malalties bronquials. La fusta, molt resinosa i dura, resistent a la humitat, s’empra en ebenisteria i per a travesses de ferrocarril. Per la seua riquesa en tanins ha servit com adobador.

Monografies del Jardí Botànic 159

Platanus orientalis L. (Platanàcies) Nom comú: Plàtan.

Etimologia El nom genèric prové del grec platys, ample, per la seua copa i fulles, i va ser conegut en l’antiguitat com a Plàtans, en llatí platanus. L’epítet especíﬁc procedix del llatí orientalis, d’Orient, el seu lloc de procedència.

Distribució i ecologia Es distribueix per tota la conca mediterrània (Regió Mediterrània). L’origen se situa en el Mediterrani oriental, encara que de manera natural arriba a l’est d’Àsia (Regió Irano-Turaniana). Viu en barrancs amb aigua temporal i en sòls amb una certa humitat edàﬁca.

Descripció Arbre caducifoli que aconseguix els 35 m d’alçada, de creixement ràpid i longeu. Tronc recte i columnar, amb la corfa fina, grisenco-verdosa, que es desprén en plaques irregulars, mostrant zones de la corfa interna cremoso-groguenques. Copa inicialment ovalada, que es torna globosa i molt àmplia. Fulles alternes, llargament peciolades, amb la làmina palmatífida i molt variable; la base truncada, o llargament cuneïforme, tenen de tres a set lòbuls que penetren fins la mitat de la fulla; són ovado-triangulars, enteres o amb dents grans. Espècie monoica que floreix entre març i abril. Inflorescències unisexuals, amb les flors agrupades en aments esfèrics, disposats de dos a quatre sobre un llarg i fi peduncle. Flors poc vistoses i tetràmeres. Fruits secs, indehiscents, en aquenis coriacis, claviformes, amb N-S: 24,60 m 32,30 m E-W:26,20 m una única llavor.

Usos

7,85 m

P. 1,30 m: 4,18 m

PB: 6,32 m Molt emprat com a arbre d’ombra al llarg de passejos i avingudes. La fusta és de bona qualitat, emprant-se en ebenisteria i per a fabricar xapes. Les fulles, corfa i fruit es van utilitzar alguna vegada en medicina popular.

Monografies del Jardí Botànic 161

Podocarpus neriifolius D. Don (Podocarpàcies) Nom comú: Podocarp.

Etimologia El nom del gènere deriva del grec podós, que signiﬁca peu i karpos, fruit, indicant un fruit amb forma de peu. L’epítet especíﬁc neriifolius fa referència al paregut de les fulles a les del baladre, Nerium oleander L.

Distribució i ecologia Aquesta espècie té una àmplia distribució a Àsia i Pacíﬁc, des del regne Holàrtic (Regió Xino-Japonesa) al Paleotropical (Regió Indo-Malaia). Forma part de boscos perennifolis, entre els 500 i 1.300 m d’altura sobre sòls profunds i ben drenats.

Descripció Arbre perennifoli que pot sobrepassar els 30 m d’alçada, lleugerament resinós, de creixement lent i longeu. Tronc recte i cònic, amb la corfa prima i fibrosa, bruno-grisenca, que es desprén en llargues tires. Copa densa, inicialment piramidal, globosa en la maduresa. Fulles alternes, linear-lanceolades, glabres, lleugerament falciformes, amb el pecíol molt curt, la base cuneïforme, el marge enter i l’àpex agut. Espècie dioica que floreix entre març i abril. Cons masculins solitaris o formant grups de fins a tres; són curts, sèssils i de color verd clar; cons femenins solitaris, amb un o ocasionalment dos rudiments seminals. Llavor d’ovada a subglobosa, amb N-S: 16,45 m epimaci, sobre un peduncle gros i carnós, que al madurar 26,10 m E-W: 20,10 m es torna morat.

Usos

3,64 m

P. 1,30 m: 3,07 m

PB: 5,33 m Espècie amb bona qualitat de fusta, molt apreciada per fusters i ebenistes, s’utilitza en construcció i també per a fabricar mobles, instruments musicals i altres objectes. Les fulles s’usen en la medicina tradicional contra l’artritis i el reumatisme. A Nepal, el peu carnós de les llavors es menja cru.

Monografies del Jardí Botànic 163

Quercus cerris L. (Fagàcies) Nom comú: Roure cerris.

Etimologia Quercus era el nom usat pels romans per a referir-se als arbres que portaven bellotes, com ara alzines i roures. L’epítet especíﬁc cerris era el nom llatí clàssic d’aquesta espècie.

Distribució i ecologia Propi del centre i est de la Regió Mediterrània (Est Mediterrània), arribant a l’oest d’Àsia (Regió Irano-Turariana). Poc exigent, té el seu òptim sobre sòls argiloso-silicis. Forma part de boscos mixtos, arribant ﬁns els 800 m d’altura.

Descripció Arbre caducifoli que aconsegueix els 35 m d’alçada, de creixement moderat i longeu. Tronc recte i columnar, amb la corfa bruna fosca, grossa i profundament clavillada. Copa globosa i àmplia. Fulles marcescents, simples, alternes i peciolades; làmina subcoriàcia, d’oblongo-el·líptica a obovado-oblonga, té la base asimètrica, arrodonida o truncada i el marge lobulat, amb sinus amplis, més o menys profunds i lòbuls aguts. Arbre monoic, que ﬂoreix entre març i maig. Flors unisexuals, les masculines agrupades en aments tomentosos, groguencs i penjants; les femenines globoses, solitàries o en xicotets grups. Fruit sec i indehiscent, en anou, oblongo-ovoide, castany rogenc al madurar, amb el peduncle rígid, pubescent i una cúpula N-S: 31,90 m 36,30 m E-W: 29,50 m eriçada molt cridanera que almenys cobreix un terç de la bellota.

Usos

4,05 m

P. 1,30 m: 4,29 m PB: 6,62 m

Espècie de bell port, molt usada en jardineria i com a barrera tallavents. La fusta és escassament utilitzada, per ser poc resistent. El sistema radical s’associa amb diversos fongs micorizògens, a Itàlia concretament amb Tuber magnatum, la tòfona blanca. Segrega una substància blanca coneguda com mannà de roure i gaz, que es ven als basars d’Iran.

Monografies del Jardí Botànic 165

Quercus hartwissiana Steven (Fagàcies) Nom comú: Roure d’Hartwiss.

Etimologia L’epítet especíﬁc hartwissiana ret homenatge a Nicolai Anders von Hartwiss, botànic rus interessat en espermatòﬁts que va explorar Geòrgia i Crimea.

Distribució i ecologia Arbre propi del centre i est de la conca mediterrània (Regió Mediterrània) arribant fins a l’occident d’Àsia (Regió Irano-Turaniana). Indiferent edàfic, encara que prefereix els sòls humits. En situacions edafohigròfiles forma boscos amb Fraxinus oxycarpa i Ulmus laevis.

Descripció Arbre caducifoli que pot alçar-se fins els 30 m, de creixement i longevitat moderada. Tronc recte i cilíndric, de corfa bruno-grisenca, grossa, amb profunds clavills verticals, travessats per transversals més succints. Copa globosa, de ramificació difusa, amb branques erecto-patents i rametes glabres, verdo-grisenques i cobertes de lenticel·les blanquinoses. Fulles simples, alternes, peciolades, verd fosc i glabres en l’anvers, més clares i amb la nervació lleugerament pubescent en el revés. Làmina obovado-oblonga, de base cordada, el marge lobulat, amb cinc a nou lòbuls de sinus poc profunds i àpexs obtusos. Espècie monoica, que floreix entre abril i maig alhora que s’obrin les fulles. Flors unisexuals, les masculines agrupades en aments, groguencs i pèndols; les femenines solitàries o en N-S: 23,05 m 30,50 m E-W: 20,10 m xicotets grups. Bellotes agrupades de dos a cinc i assentades sobre un peduncle comú, subovoides i mucronades, P. 1,30 m: 3,06 m bruno-rogenques al madurar, amb una cúpula que cobreix 7,30 m PB: 4,13 m un terç de la seua longitud.

Usos La fusta és de bona qualitat, molt apreciada en ebenisteria. S’utilitza com a planta ornamental pel seu gran port i la bellesa de la brotació entre ataronjada i rogenca.

Monografies del Jardí Botànic 167

Quercus ilex L. (Fagàcies) Nom comú: Alzina, carrasca.

Etimologia L’epítet especíﬁc ilex era el nom llatí amb el què els romans coneixien aquesta espècie.

Distribució i ecologia És l’arbre mediterrani més signifi catiu. Es distribueix per tota la conca mediterrània (Regió Mediterrània) on és característic dels boscos escleròfils, des del pis termo al supramediterrani. És indiferent edàfic i suporta bé els ambients secs, però no els climes àrids.

Descripció Arbre perennifoli que pot superar els 25 m d’alçada, de creixement lent i longeu. Tronc generalment curt, recte i cilíndric, amb la corfa bruna fosca, lleugerament clavillada i dividida en xicotetes plaques allargades. Copa globosa, àmplia, densa i fosca. Tenen les fulles simples, alternes, coriàcies però flexibles, peciolades, de color verd fosc i glabres en l’anvers, més clar i gris-tomentós en el revés; la làmina, molt variable, pot ser circular, ovado-oblonga o lanceolada, amb la base arrodonida o cuneïforme, el marge enter, dentat o serrat i l’àpex agut. Espècie monoica que floreix entre març i maig. Flors unisexuals, les masculines agrupades en aments pèndols i groguencs; les femenines globoses i tomentoses. Fruits N-S: 23,30 m 21,84 m solitaris o agrupats fins a tres, pedunculats, amb la cúpula E-W: 18,50 m hemisfèrica que cobreix menys de la mitat de la bellota, llargament ovoide i castany fosca al madurar. P. 1,30 m: 4,07 m 2,03 m

PB: 4,30 m

Usos D’aquest arbre s’han aproﬁtat els fruits (bellotes) per a alimentació humana en èpoques de fam. Són un excel·lent farratge per al bestiar porcí. La corfa és molt rica en tanins, emprant-se per a assaonar pells i com a astringent. La fusta, molt pesada i compacta, ha sigut utilitzada en ebenisteria, construcció i sobretot per a combustible, tant directament com transformada en carbó.

Monografies del Jardí Botànic 169

Quercus macrocarpa Michx. (Fagàcies) Nom comú: Roure Bur.

Etimologia L’epítet especíﬁc macrocarpa, del llatí macrocarpus, ens indica que té el fruit gran.

Distribució i ecologia És un arbre d’àmplia distribució a Amèrica del Nord, estenent-se principalment per la Regió Atlàntico-Nord americana ﬁns arribar a la província dels Grans Llacs i Terres Baixes, així com l’Apalàxica. És indiferent edàﬁc i aguanta molt bé la sequera i les temperatures negatives. Forma part dels boscos del centre i est d’Amèrica del Nord, on pot associar-se amb altres roures.

Descripció Arbre caducifoli que pot aconseguir els 50 m d’alçada, de creixement i longevitat moderada. Tronc recte i columnar, ocasionalment amb la base engrossida, la corfa grisa fosca, grossa, rugosa, profundament solcada i dividida en plaques allargades i persistents. Copa estretament piramidal de jove, tornant-se globosa al madurar. Fulles alternes, simples, peciolades, amb la làmina gran, obovada, de base cuneïforme i àpex arrodonit; tenen el marge lobulat, amb cinc a set parells de lòbuls ovado-obtusos i els sinus centrals molt profunds. Espècie monoica, amb flors unisexuals, que floreix entre març i maig alhora que s’obrin les fulles. El fruit (bellota) és gran i madura el mateix any, àmpliament ovoide, mucronat N-S: 18,10 m 28 m en l’àpex i bruno-rogenc al madurar, té una cúpula que el E-W: 19,40 m cobreix fins a la mitat o més, amb escates linears, reflexes, blanes i pubescents. P. 1,30 m: 3,02 m 10,05 m

PB: 6,26 m

Usos Les bellotes són molt apreciades per esquirols, cérvols, ratolins i óssos. La fusta és de bona qualitat i s’empra en ebenisteria i en la construcció. Pel seu bell port es planta com ornamental en carrers i jardins.

Monografies del Jardí Botànic 171

Quercus polymorpha Schltdl. & Cham. (Fagàcies) Nom comú: Roure blanc mexicà.

Etimologia L’epítet especíﬁc polymorpha, del llatí polymorphus, amb moltes formes, al·ludeix a la diversitat de formes que presenten les fulles.

Distribució i ecologia Originari de Mèxic, s’estén per les regions Xerofítico-Mexicana, Madreana i Caribeo-Mexicana, arribant cap al sud ﬁns a Guatemala i cap al nord ﬁns al sud de Texas. Forma part de boscos riparis i de galeria, així com dels boscos tropicals secs des dels 400 als 2.100 m d’altura.

Descripció Arbre semicaducifoli que pot superar els 20 m d’alçada, de creixement i longevitat moderada. Tronc recte i cilíndric, de corfa bruno-grisenca, grossa i profundament solcada. Copa àmplia i globosa, amb la ramificació erecto-patent i els brots anuals inicialment tomentosos, glabrescents més tard. Fulles marcescents, alternes, simples i peciolades; tenen l’anvers de color verd fosc, glabre, i el revés més clar, quelcom glauc i amb pèls en les axil·les dels nervis, que són prominents i groguencs. Làmina subcoriàcia, d’el·líptica a ovada, de vegades obovada, amb la base arrodonida o subcordada, el marge enter o dentat en l’últim terç, ondulat i revolut, i l’àpex obtús. Espècie monoica, amb flors unisexuals, que N-S: 20,40 m 24,76 m floreix entre març i maig. Les bellotes maduren el mateix E-W: 21,10 m any, són solitàries o apariades, pedunculades, ovoide-ellipsoides, de color bru i glabrescents, amb una cúpula que P. 1,30 m: 3,51 m 5,06 m PB: 5,16 m les cobreix fins la meitat. Té els cotiledons separats.

Usos Pels tanins que conté, és astringent. La fusta s’empra en construcció, ocasionalment com a llenya o carbó. Les bellotes són font d’aliment per al bestiar domèstic i per a un gran nombre d’espècies de fauna silvestre.

Monografies del Jardí Botànic 173

Quercus virginiana Mill. (Fagàcies) Nom comú: Roure de Virgínia.

Etimologia L’epítet especíﬁc virginiana fa referència al seu lloc de procedència, l’estat de Virgínia, situat en la costa atlàntica del sud dels Estats Units.

Distribució i ecologia Originari del sud-est d’Amèrica del Nord (Regió Atlántico-Nord americana). Viu en les planes costaneres formant part dels boscos oberts perennifolis. Creix sobre margues i argiles des del nivell del mar ﬁns als 800 m. Defuig les arenes pròximes al litoral.

Descripció Arbre perennifoli que supera els 20 m d’alçada, de creixement moderat i longeu. Tronc generalment curt, recte i cilíndric, amb la corfa grossa, rugosa, bruna fosca, clavillada i dividida en plaques persistents. Copa àmpliament globosa, branques primàries grosses i esteses, amb la brotació anual verda i blanquinoso-pubescent. Fulles simples, alternes, peciolades, coriàcies i rígides, de color verd fosc i glabres en l’anvers, densament tomentoso-blanquinoses en el revés; làmina variable, d’el·líptico-oblonga a obovada, amb la base atenuada o arrodonida, el marge enter o amb poques dents en l’extrem superior i l’àpex d’obtús a agut. Espècie monoica, amb flors unisexuals, que floreix entre març i maig. Les bellotes maduren el mateix any, van fins N-S: 27,30 m 27 m E-W: 30,20 m a cinc en el mateix peduncle, són ovoides, brunes fosques i glabres, amb una cúpula que les cobreix una quarta part. Té P. 1,30 m: 4,72 m els cotiledons connats. 7,90 m PB: 6,60 m

Usos En l’actualitat és una planta protegida. La fusta, de molt bona qualitat, s’usava per a la construcció i la indústria naval. De les bellotes s’extrau oli i les arrels formen tubèrculs comestibles. S’ha emprat en medicina popular contra la disenteria.

Monografies del Jardí Botànic 175

Quillaja saponaria Molina (Quillajàcies) Nom comú: Quillaja.

Etimologia El nom genèric deriva del nom popular xilé per aquesta espècie, quillay, al seu torn possiblement pres del maputxe Küllay. L’epítet especíﬁc saponaria prové del llatí sapo, sabó, per les saponines que conté la corfa.

Distribució i ecologia És un arbre característic dels boscos sempreverds mediterranis de la Regió Central de Xile (Regió Mesoxilena-Patagònica). Es desenrotlla sobre sòls pobres i secs, defugint la humitat edàﬁca.

Descripció Arbre perennifoli que pot aconseguir els 20 m d’alçada, de creixement i longevitat moderada. Tronc generalment solitari, curt, recte i cilíndric, amb la corfa bruna fosca, clavillada i dividida en xicotetes plaques allargades. Copa estretament piramidal de jove, oval-globosa al madurar; té la ramiﬁcació erecto-patent i les rametes pèndules. Fulles alternes, simples, coriàcies, glabres i subsèssils, de color verd brillant en l’anvers, més clar en el revés; làmina d’ovada a el·líptica, amb la nervació pinnada, la base arrodonida, el marge enter o regularment dentat i l’àpex d’obtús a quasi agut. Espècie monoica que ﬂoreix entre maig i juny. Flors hermafrodites, blanques, pentàmeres i actinomorfes. Fruit sec dehiscent, compost per cinc fol·liN-S: 7,60 m cles disposats en estrela, coriacis, tomentosos i marces12,60 m E-W: 7,10 m cents. Llavors alades i de color bru.

Usos

N. troncs: 2 P. 1,15: 1,83 m PB: 2,57 m

2,10 m Els indis maputxes utilitzaven la corfa per a fabricar sabó pel seu alt contingut en saponines. Actualment s’empra en la indústria alimentària com a escumant natural per a begudes. Té acció insecticida, per la qual cosa ha servit per a combatre les arnes.

Monografies del Jardí Botànic 177

Strelitzia nicolai Regel & K. Koch (Estrelitziàcies) Nom comú: Flor d’ocell gegant, Flor del paradís blanca.

Etimologia El gènere pren el nom de la duquessa alemanya Charlotte Mecklenburg-Strelitz, reina consort del rei Jordi III del Regne Unit. L’epítet especíﬁc nicolai es referix al gran duc Nicolás Nikolaevich de Rússia.

Distribució i ecologia Espècie originària de l’est de SudÀfrica (Regió Capense i Sud-est Africana), habita en el bosc costaner de fulla perenne i garrigues.

Descripció Planta monocotiledònia de port arbori, perennifòlia, que pot superar els 10 m d’alçada, de creixement ràpid i poc longeva. Apareixen fillols que formen troncs nombrosos, suculents, grisencs, cilíndrics, esvelts, llisos i anellats per les cicatrius que deixen les baines de les fulles al desprendre’s. Copa xicoteta i globosa, amb fulles que broten en l’àpex del tronc, grans, de color verd intens, simples, alternes, dístiques, llargament peciolades, coriàcies i marcescents; làmina ovado-oblonga, generalment induplicada i esgarrada horitzontalment pel vent, té la base arrodonida, la nervació pinnada, el marge enter i l’àpex obtús. N-S: 8,20 m Espècie monoica que floreix durant tot l’any. InflorescènciE-W: 9,60 m es axil·lars, compostes i tirsoides. Flors grans, zigomorfes, de color blau i protegides per bràctees, tenen els tèpals 10,40 m externs blancs i els interns soldats en forma de fletxa. Fruit en càpsula llenyosa, amb tres valves i dehiscència loculiciN. troncs: 32 da. Llavors el·líptiques, rugoses i negres, amb la coberta P. 1,30 cm: 0,53 m llanosa de color taronja.

Usos De les fulles s’obtenen ﬁbres per a fabricar cordes. Les llavors immadures són comestibles, saboroses i nutritives. Àmpliament cultivada com a planta ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 179

Styphnolobium japonicum (L.) Schott (Lleguminoses) Nom comú: Acàcia del Japó.

Etimologia El nom genèric prové del grec styphno, àcid, astringent, i lobion, baina, llegum, alludint a la polpa dels fruits. L’epítet especíﬁc japonicum, del llatí japonicus, originari de Japó.

Distribució i ecologia És originari de l’est d’Àsia (Regió Xino-Japonesa), on forma part de la vegetació sobre sòls fèrtils i ben drenats. A pesar del seu nom especíﬁc, no es troba en estat silvestre al Japó. Introduïda a Europa en el segle XVIII.

Descripció Arbre caducifoli que arriba als 25 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc recte i cilíndric, amb la corfa bruno-grisenca, rugosa, estriada i dividida en plaques allargades. Copa globosa i densa. Fulles peciolades, alternes, compostes i imparipinnades; folíols papiracis, de peciòlul curt i quelcom pelós, amb l’anvers de color verd fosc, puberulent i el revés més clar, glabrescent, de vegades sèric i glauc; làmina d’ovada a lanceolada, amb la base arrodonida o àmpliament cuneïforme, el marge enter i l’àpex agut, mucronat. Espècie monoica, que ﬂoreix entre juny i juliol sobre inﬂorescències terminals dreçades, en panícules. Flors bisexuals, amb forma de papallona, blanco-groguenques N-S: 19,40 m 16,04 m E-W: 15,30 m i fragants. Fruit en llegum indehiscent, moniliforme, verd i glabra en inici, bruno-groguenca al madurar. Llavors ovoiP. 1,30 m: 3,65 m deo-globoses i brunes. 2,45 m

PB: 6,10 m

Usos En la medicina popular xinesa, els botons ﬂorals s’usen com a hemostàtics. De fet, té acció vitamínica P, per la qual cosa s’empra per a reforçar els capil·lars. Els fruits s’han utilitzat com a purgants i amb l’extracte de les fulles s’adultera l’opi.

Monografies del Jardí Botànic 181

Taxus baccata L. (Taxàcies) Nom comú: Teix.

Etimologia Taxus era el nom llatí usat pels romans per a referir-se als teixos, que possiblement derive del grec taxis, ﬁla, per les fulles. L’epítet especíﬁc baccata prové del llatí baccatus, amb fruits en forma de baia.

Distribució i ecologia És un arbre àmpliament repartit per quasi tot Europa (Regions Circumàrtica, Euro-Siberiana i Mediterrània), arribant al nord d’Àfrica i a l’occident d’Àsia (Regió Irano-Turaniana). Té preferència pels barrancs, congostos i canons de les muntanyes, preferentment calcàries, arribant als 1.500 m d’altitud.

Descripció Arbre perennifoli que pot aconseguir els 20 m d’alçada, de creixement lent i molt longeu. Tronc generalment solitari, curt, columnar i acanalat, amb la corfa prima, bruno-grisenca, badallada, que es desprén en làmines deixant veure l’interior rogenc. Copa piramidal àmplia o globosa, densa, embolicada i molt fosca. Fulles disposades en espiral, encara que d’aparença dística, decurrents i curtament peciolades, tenen l’anvers verd fosc i el revés més clar, amb el nervi central prominent i dos bandes estomàtiques; làmina linear, aplanada, amb el marge revolut i l’àpex agut. Espècie dioica que ﬂoreix entre desembre i abril. Cons masculins N-S: 4,60 m abundants, axil·lars, globosos i groguencs; cons femenins 9,35 m E-W:4,90 m ovoides, verds, escatosos i amb un sol òvul. Llavor ovoide, envoltada per un aril carnós, roig al madurar. P. 1,30 m: 1,50 m 2,60 m

PB: 2,04 m

Usos Planta molt tòxica, amb elevat contingut de taxina, alcaloide que actua sobre el sistema nerviós i arriba a produir la mort. Només el seu aril roig, viscós i de sabor dolç, és comestible i s’ha emprat per a preparar xarops pectorals.

Monografies del Jardí Botànic 183

Tipuana tipu (Benth.) Kuntze (Lleguminoses) Nom comú: Tipuana.

Etimologia L’epítet genèric Tipuana procedix del seu nom popular indígena, tipu, que s’ha mantingut com a nom especíﬁc.

Distribució i ecologia És una planta Neotropical-Austroamericana que s’estén per les regions Sud-andina Tropical, Brasilenyo-Paranaense i Chaquenya. Forma part dels boscos neotropicals d’aquestos territoris.

Descripció És un arbre caducifoli que pot superar els 25 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Tronc cilíndric, recte o quelcom inclinat, amb la corfa grossa, gris fosc, profundament clavillada i dividida en grans plaques irregulars i persistents. Si se la fereix, brolla saba de color rogenc. Copa para-solada i densa, amb la ramificació erecto-patent i les rametes pèndules. Fulles grans, d’alternes a oposades, compostes i imparipinnades; folíols de color verd clar en ambdues cares, tenen el revés puberulent i el nervi central prominent, són curtament peciolulats, el·líptico-oblongs, amb la base arrodonida, el marge enter i l’àpex escotat o emarginat. Espècie monoica, que floreix entre maig i juliol amb les flors agrupades en inflorescències terminals, panícules pèndules. Flors bisexuals, pedicel·lades, amb forma de papallona, de color groc-ataronjat amb estries roN-S: 28,70 m 27,10 m E-W: 27,60 m genques. Fruit indehiscent, en llegum alada, amb la base fèrtil ovoide i l’ala coriàcia solcada d’estries arquejades. P. 1,30 m: 3,51 m Llavors oblongues, bruno-rogenques. 6,40 m PB: 5,27 m

Usos La fusta blana i fàcil de treballar s’empra en ebenisteria. Les fulles són un farratge excel·lent per al bestiar. La corfa s’usa per a adobar cuiros. És planta molt utilitzada en jardineria, sent freqüent al llarg de carrers i avingudes.

Monografies del Jardí Botànic 185

Ulmus glabra Huds. (Ulmàcies) Nom comú: Oma.

Etimologia Ulmus és el nom llatí usat pels romans per a referir-se als oms i la seua fusta. L’epítet especíﬁc glabra, del llatí glaber, que signiﬁca sense pèls, desconeixent-se per què es va utilitzar en aquesta espècie.

Distribució i ecologia Viu en les muntanyes de tot Europa, des de la península Ibèrica ﬁns al Caucas. A Espanya té l’òptim als Pirineus, encara que arriba a les serralades Cantàbrica i Central, i també a les serres de Cazorla i Segura. Forma part dels boscos humits de muntanya entre els 1.000 i 1.800 m d’altitud. Pot viure prop dels cursos d’aigua.

Descripció És un arbre caducifoli que pot aconseguir els 40 m d’alçada, de creixement ràpid i moderadament longeu. Sistema radical potent i estés que sol emetre rebrots d’arrel. Tronc recte i cilíndric, amb la corfa bruno-grisenca, grossa i clavillada. Copa ovoide-globosa, densa, amb les rametes de corfa no esponjada. Fulles simples, alternes i curtament peciolades, tenen l’anvers aspre, verd fosc, amb el revés més clar i pubescent, a vegades només en la nervadura; làmina d’el·líptica a obovada, amb la base asimètrica i el lòbul més baix tapant pràcticament al pecíol, tenen el marge doblement serrat i l’àpex llargament acuminat. Espècie monoica N-S: 11,12 m 19,37 m E-W: 10,90 m que floreix entre març i abril. Inflorescències cimoses, amb flors bisexuals, sèssils i poc aparents. Fruit en sàmara, ovado-globosa, amb l’ala ampla, escotada i la llavor situada en P. 1,30 m: 2,34 m 2,96 m PB: 3,60 m el centre.

Usos La fusta és dura i pesada, emprant-se per a travesses de ferrocarril, eixos de carro, construcció i en indústria naval. Ric en tanins, té acció astringent. Excel·lent arbre d’ombra, es planta com ornamental en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 187

Vitex agnus-castus L. (Lamiàcies) Nom comú: Aloc, Ximbla.

Etimologia Vitex és el nom llatí usat pels romans per a referir-se a aquest arbret, que s’utilitzava per a fabricar cistelles. L’epítet especíﬁc agnus, corder i castus, cast, per les propietats antiafrodisíaques de l’espècie.

Distribució i ecologia Encara que es troba en tota la conca del Mediterrani, el seu origen està en el Mediterrani Oriental. Viu en rambles i a la vora de rius i rierols, perquè requereix sòls amb nivell freàtic elevat.

Descripció Arbust caducifoli que pot aconseguir els 10 m d’alçada, de creixement ràpid i poc longeu. Es ramifica des de la base formant troncs múltiples, que són cilíndrics, amb la corfa prima, bruna clara i grisenca, badallada i dividida en xicotetes plaques caduques. Copa globosa para-solada, molt ramificada, amb branques llargues, flexibles i arquejades. Fulles oposades, peciolades, palmaticompostes, formades per cinc a set folíols curtament peciolulats, linear-lanceolats, amb la base cuneïforme, el marge enter i l’àpex agut; tenen l’anvers verd fosc i glabre, amb el revés N-S: 12,70 m pubescent i grisenc. Espècie monoica que floreix entre 10,30 m E-W: 12,60 m maig i juliol. Flors bisexuals, generalment sèssils, blavoses o rosades i fragants. Fruit en drupa, embolicada pel calze N. troncs: 8 P. 0,90: 1,35 m fins a la mitat, xicoteta, globosa i poc carnosa, bruna al 1,96 m PB: 3,84 m madurar.

Usos Ha tingut una gran importància com a planta medicinal. Les ﬂors i fulles s’han emprat en els trastorns menstruals i de la lactància, les disfuncions neurovegetatives, l’ansietat, els espasmes gastrointestinals i com a cicatritzant. Se la considera també carminativa, digestiva i diürètica. Les branques joves s’han fet servir en cistelleria.

Monografies del Jardí Botànic 189

Yucca filifera Chabaud (Asparagàcies) Nom comú: Iuca.

Etimologia El nom del gènere va ser pres del vernacle Iuca, que els indis usaven per a referir-se a Manihot esculenta Crantz, i atribuït a aquesta espècie per confusió. L’epítet específic filifera, del llatí filum, fil, i fero, portar, es refereix als filaments de les fulles.

Distribució i ecologia Planta neotropical mexicana de les Regions Mexicano-Xerofítica i Madreana. En les zones desèrtiques forma part de l’estrat arbori de les formacions subarbustives. Viu en sòls profunds i ben drenats, entre els 500 i 2.400 m d’altura.

Descripció Planta monocotiledònia arborescent, perenne, que pot superar els 10 m d’alçada, de creixement i longevitat moderada. Tronc cònic, llenyós i suculent, amb la corfa grossa, bruno-grisenca, rugosa, amb fissures i dividida en plaques allargades. Copa globosa i irregular, formada per nombroses branques erectes que s’arquegen cap a l’àpex, adquirint els exemplars anyencs forma de canelobre. Fulles marcescents, linear-lanceolades i lleugerament estretides cap a la base, rígides, generalment aspres en ambdues cares, amb els marges coberts de filaments espiralats blancs i els àpexs aguts. Espècie monoica, que floreix entre maig i juny amb les flors agrupades en grans panícules pèndules. Flors biseN-S: 6,30 m 10,63 m xuals, pedicel·lades, carnoses i de color blanco-cremós. E-W: 8,30 m Frutos indehiscents, oblongs, carnosos i penjants. Llavors P. 1.30 m: 4,60 m comprimides, quelcom rugoses i de color negre. PB: 9,04 m 2,20 m

Usos Els fruits i les ﬂors són comestibles. De les fulles s’extrau ﬁbra vegetal. Per destil·lació de les tiges joves es fabrica una beguda alcohòlica. La indústria farmacèutica obté d’elles productes per a la fabricació d’hormones i anticonceptius.

Monografies del Jardí Botànic 191

Zelkova carpinifolia (Pall.) K. Koch (Ulmàcies) Nom comú: Om del Caucas.

Etimologia Zelkova deriva del seu nom vernacle en llengües caucàsiques. En georgià es coneix com dzelkva, on dzel signiﬁca biga, travesser, i kva, pedra, roca. L’especíﬁc carpinifolia, per la similitud de les seues fulles a les del carpí.

Distribució i ecologia És originari de l’occident asiàtic (Regió Irano-Turaniana). Forma part de rouredes de muntanya sobre sòls profunds, entre els 900 i 1.550 m d’altura. És una planta protegida en els països d’origen.

Descripció Arbre caducifoli que pot fer 40 m d’alçada, de creixement lent i longeu. Tronc recte i curt, amb la corfa llisa, grisenca, que amb el temps es badalla i desprén en plaques, deixant marques ataronjades. Copa ovoide-el·lipsoide, amb la ramiﬁcació erecta i la brotació pubescent. Fulles alternes, simples, sèssils o curtament peciolades, amb l’anvers verd fosc i el revés més clar i pubescent; làmina ovado-el·líptica, amb la base asimètrica, arrodonida o subcordada, el marge crenado-serrat i l’àpex agut. Arbre monoic i polígam que ﬂoreix entre març i abril. Flors xicotetes i verdoses, assentades sobre les axil·les de les fulles; les masculines disposades N-S: 18,80 m 37 m E-W: 24,15 m formant glomèruls cap a la base de la rameta; bisexuals i femenines se situen cap a l’àpex, solitàries o apariades. Fruit P. 1,30 m: 5,30 m en drupa, ovoide, asimètrica i amb les costelles marcades, 5,95 m PB: 8,50 m bruna al madurar.

Usos La fusta és de bona qualitat, utilitzada en construcció per a bigues i travessers, també s’usa en fusteria i ebenisteria, així com en la fabricació d’instruments musicals. Espècie ornamental, de fullatge tardorenc daurat i corfa remarcable, poc usada en jardineria.

Monografies del Jardí Botànic 193

Zelkova serrata (Thunb.) Makino (Ulmàcies) Nom comú: Om de Japó.

Etimologia L’epítet especíﬁc serrata, serrada, amb dents, fa referència al marge de les fulles.

Distribució i ecologia Arbre originari de l’est d’Àsia i de Japó (Regió Xino-Japonesa). Creix en muntanyes i valls, entre 5002.000 m d’altura, pròxim a rierols o corrents d’aigua. Prefereix els sòls arenosos, o argilosos ben drenats, profunds i humits.

Descripció Arbre que pot arribar als 40 m d’alçada, caducifoli, de creixement lent i longeu. Tronc curt, recte i cilíndric, amb la corfa llisa, grisenca i coberta de lenticel·les de color marró rogenc, que s’exfolia en plaques, deixant marques bruno-ataronjades. Copa d’ovoide-el·lipsoide a globosa, amb la ramiﬁcació erecta i molt densa. Fulles alternes, simples, assentades o de pecíol molt curt, tenen l’anvers rugós i de color verd fosc, amb el revés més clar i glabre; làmina d’ovada a ovado-lanceolada, amb la base arrodonida o subcordada, lleugerament asimètrica, el marge serrat i l’àpex acuminat. Espècie monoica i polígama que ﬂoreix entre abril i maig. Flors xicotetes i verdoses, assentades sobre les axil·les de les fulles; les masculines disposades formant glomèruls cap a la base de la rameta; les bisexuals N-S: 19,05 m 20,08 m E-W: 22,15 m i femenines se situen cap a l’àpex, solitàries o apariades. Fruit en drupa, globosa, asimètrica, que acull una única P. 1,30 m: 2,45 m llavor. 3,56 m PB: 4,10 m

Usos Es cultiva com a arbre per a fusta per la qualitat d’aquesta i com a ornamental pel seu espectacular fullatge tardorenc, rogenc ataronjat. La fusta és molt apreciada al Japó per a la indústria del moble. La corfa i les fulles s’usen en la medicina tradicional. Les fulles tendres també es cuinen com a hortalisses.

Monografies del Jardí Botànic 195

Morfologia: dibuixos de gemmes, fulles, inflorescències i tipus de fruits

Gemma terminal Cicatriu de la fulla

Fil·lotaxis

Gemma lateral

Lenticel·la Cataﬁl·le de la gemma Restes feixos vasculars Oposades

Suboposades

Alternes dístiques

Alternes espiral

Tipus de gemmes

Ovoide

Ovoide-aguda

Cònica

Globosa

Piramidal

Pedicel·lada

Cilíndrica-aguda

Fusiforme

Estípules

Monografies del Jardí Botànic 197

Morfologia de la fulla Nervi lateral Raquis

Anvers Revés Axil·la

Folíol

Nervi mitjà Limbe Pecíol Estípula

Pinna Estípula

Disposició de les fulles

1 Alternes. 2 Dístiques. 3 Espiral. 4 Verticils falsos. 5 Fasciculades. 6 Imbricades. 7 Oposades. 8 Oposades i decussades. 9 Verticil·lades.

Tipus de fulles

Fulles simples: 1 Aciculars. 2 Esquamiformes. 3 Enteres. 4 Palmatíﬁdes. 5 Pinnatilobades. Fulles compostes: 6 Bipinnades. 7 Imparipinnades. 8 Palmaticompostes. 9 Paripinnades. 10 Trifoliades. 11 Tripinnades. 12 Unifoliolades.

198 Monografies del Jardí Botànic

Forma de les fulles

1 Acicular. 2 Cordiforme. 3 El·líptica. 4 Ensiforme. 5 Espatulada. 6 Deltoide. 7 Falciforme. 8 Filiforme. 9 Flabel·lada. 10 Lanceolada. 11 Lingüiforme. 12 Linear. 13 Lunulada. 14 Obcordiforme 15 Oblanceolada. 16 Oblata. 17 Oblonga. 18 Obovada. 19 Orbicular. 20 Ovada. 21 Ovalada. 22 Reniforme. 23 Romboïdal. 24 Subulada.

Monografies del Jardí Botànic 199

Marges

Marge de la fulla: 1 Angulat. 2 Biserrat. 3 Ciliat. 4 Crenat. 5 Crenulat. 6 Cresp. 7 Dentat. 8 Denticulat. 9 Enter. 10 Eroso. 11 Espinós. 12 Incís. 13 Ondulat. 14 Pectinat. 15 Serrat. 16 Serrulat. 17 Sinuat. Fulles dividides: 18 Bipartida. 19 Laciniada. 20 Palmatíﬁda. 21 Palmatipartida. 22 Palmatisecta. 23 Panduriforme. 24 Pinnatíﬁda. 25 Pinnatipartida. 26 Pinnatisecta.

Nerviació

1 Oberta. 2 Tancada. 3 Dicòtoma. 4 Fulla palmada, lòbuls pinnats. 5 Longitudinal. 6 Palmada. 7 Paral·lela. 8 Pinnada. 9 Reticulada. 10 Trinervada.

200 Monografies del Jardí Botànic

Àpex

1 Acuminat. 2 Agut. 3 Apiculat. 4 Aristat. 5 Caudat. 6 Cirre. 7 Cuspidat. 8 Emarginat. 9 Escindit. 10 Espinós. 11 Ganxut. 12 Mucronat. 13 Mucronulat. 14 Obcordat. 15 Obtús. 16 Premorso. 17 Arrodonit. 18 Retuso. 19 Subulat. 20 Truncat.

Inserció

1 Amplexicaule. 2 Asimètrica. 3 Atenuada. 4 Auriculada. 5 Cordada. 6 Cuneïforme. 7 Decurrent. 8 Embeinadora. 9 Hastada. 10 Peciolada. 11 Perfoliada. 12 Arrodonida. 13 Sagitada. 14 Sèssil. 15 Truncada.

Monografies del Jardí Botànic 201

Inflorescències

Flors solitàries: 1 Axil·lars. 2 Terminal. Inflorescències racemoses: 3 Ament. 4-5 Caboteta o capítol. 6 Corimbe. 7 Espiga. 8 Espigueta. 9 Raïm. 10 Umbel·la. 11 Umbel·la composta. Inflorescències cimoses: 12 Cima dicòtoma. 13 Cima escorpioide. 14 Cima helicoide. 15 Dicasi triflor. Inflorescències compostes: 16 Panícula. 17 Tirs. 18 Tirsoide.

202 Monografies del Jardí Botànic

Tipus de fruits Fructificacions de gimnospermes

Llavor drupàcia

Amb aril

Gàlbul

Estròbil

Pinyes

Fruits simples Fruits secs indehiscents: les anous Anous alades

Anou

Gla

Fruits secs dehiscents

Sàmara

Disàmara

Fruits carnosos Epicarpi Mesocarpi Endocarpi Llavor

Llavor Pericarpi Llegum

Càpsula

Fol·licle

Drupa

Fruits múltiples

Fruits agrupats

Sàmares

Baia

Fol·licles

Sorosi

Monografies del Jardí Botànic 203

Glossari de termes

Abraçador. Òrgan que pràcticament envolta a la tija, amplexicaule. Acampanat. Amb forma de campana. Acanalat. Amb un o més canals petits. Acícula. Fulla allargada, molt estreta, amb l’àpex agut. Agulló fi i poc punxant. Acicular. Que té forma d’acícula. Aclamídia. Flor que no té pètals i sèpals. Actinomorfa. Flor que té dos o més plans de simetria. Aculi. Espina d’origen epidèrmic, sense feixos vasculars. Acuminat. Òrgan, generalment foliar, que s’estreteix de forma gradual acabant en punta. Agut. Òrgan que acaba en punta. Ala. Làmina prima i membranosa que presenten alguns òrgans. Alat. Proveït d’ales. Albeca. Porció viva de la fusta del tronc, situada per davall de la corfa. Alternes. Fulles disposades alternativament en una part i l’altra de l’eix floral. Ament. Raïm espiciforme dens, generalment pèndol, de flors xicotetes poc aparents generalment unisexuals i nues. Androceu. Part masculina de la flor, composta pels estams. Anells de creixement. Cadascun dels cercles concèntrics que formen el tronc d’un arbre i que corresponen a períodes de desenrotllament del xilema, generalment anuals. Angiospermes. Plantes amb flors que tenen els rudiments seminals protegits en l’ovari i les llavors en l’interior del fruit. Angustifòlia. De fulla estreta. Anou. Fruit sec, indehiscent, monosperm i amb el pericarpi lignificat. Antera. Part superior i fèrtil de l’estam, que conté el pol·len. Anual. Planta que realitza tot el cicle biològic en un any. Anvers. Cara adaxial (superior) de qualsevol òrgan laminar, la que normalment mira cap al cel. Àpex. Extrem superior o més allunyat del punt d’inserció d’un òrgan.

Monografies del Jardí Botànic 205

Apical. Relatiu a l’àpex de l’òrgan. Terminal. Apiculat. Proveït d’una punta xicoteta i curta. Aqueni. Fruit sec indehiscent amb una sola llavor. Arborescent. Terme usat per a deﬁnir a les plantes elevades, generalment llenyoses, que tenen forma d’arbre sense ser-ho. Aril. Excrescència de consistència variable que es forma sobre certes llavors. Armada. Es diu de les plantes proveïdes d’espines o aculis. Arrel. Òrgan generalment subterrani, de vegades aeri, per mitjà del qual les plantes es ﬁxen al sòl, absorbeixen i acumulen substàncies nutrícies. Arronyonat. Que té forma de ronyó, reniforme. Atenuat. Es diu de l’òrgan que s’estreteix de forma gradual. Aurícula. Apèndix que recorda una orella. Axil·lar. Relatiu a l’axil·la de la fulla. Que naix o està situat entre la tija i la fulla.

Badallada. Corfa que presenta badalls, fissures o clavills. Baia. Fruit carnós en què les dos capes internes (mesocarpi i endocarpi) són carnoses, encara que de vegades l’endocarpi pot ser fibrós, membranós, cartilaginós o cartaci, però en cap cas llenyós. Baina. Base de la fulla, més o menys eixamplada, que abraça almenys en part a la tija; pot ser de carnosa a clarament fibrosa. La baina s’estreteix progressivament fins prolongar-se en el pecíol. Basal. Òrgan situat en la part inferior d’una planta. Bianual. Planta que compleix el període vegetatiu en el curs de dos anys. Bífid. Òrgan dividit en dos parts, de manera que el clavill no supera la mitat de la longitud de l’òrgan. Bifurcat. Amb forma de forca de dos pues, dicòtom. Bilobulat. Que té dos lòbuls. Bipinnada. Dos vegades pinnada. Fulla pinnada en la qual els folíols són al seu torn també pinnats. Bisexual. Que porta els dos sexes en la mateixa planta o en la mateixa flor. Botó. Gemma floral. Bràctea. Fulla transformada que es desenrotlla en la base de la inflorescència o, més sovint, de cada flor. Branca. Cada una de les parts en què es divideix en primer orde el tronc d’una planta.

Caduc. Es diu de l’òrgan poc durador. Caducifòlia. Planta que anualment, a l’iniciar-se el repòs vegetatiu, perd totes les fulles.

206 Monografies del Jardí Botànic

Càmbium. Zona generatriu de cèl·lules meristemàtiques situada entre el tronc i el líber, que produeix tronc cap a l’interior i líber cap a l’exterior. Càpsula. Fruit sec dehiscent, que en el moment de la maduresa s’obri alliberant les llavors. Cariopsi. Fruit sec i indehiscent a l’única llavor del qual està íntimament adherit el pericarpi, com en algunes gramínies. Carnós. Que posseeix teixits engrossits, a manera de carn. Carpel. Cada una de les fulles transformades que componen el gineceu de les plantes amb flors; en el seu interior s’alberguen els primordis seminals. Catafil·les. Escates de les gemmes hivernals. Cespitós/a. Planta que cobreix el terreny. Port de la planta que presenta nombroses branques originades a partir d’una arrel o rizoma. Claviforme. Amb forma de maça o porra. Coll. Zona d’unió d’un tronc o una tija amb el sistema radical Columnar. Que té forma de columna. Composta. Fulla formada per diversos folíols sobre el mateix eix. Con. En coníferes, grup de fulles fèrtils, esporofil·les, agrupades entorn d’un eix central, a manera de pinya; sinònim d’estròbil. Contrafort. Eixamplament de la base del tronc d’alguns arbres. Copa. Conjunt de branques, fulles, flors i fruits d’un arbre. Cordada. Fulla amb la base en forma de cor. Corfa. Part protectora externa de l’arrel, tija i branques d’una planta. Coriaci. Que té una consistència dura i flexible, pareguda a la del cuiro. Corol·la. Part vistosa i acolorida de la flor, formada pels pètals. Corona. Conjunt de fulles que naixen més o menys al mateix nivell, on diverses corones formen la copa. Cotiledó. Cadascuna de les fulles primordials que posseeix l’embrió contingut en la llavor. Dos en les dicotiledònies i una en les monocotiledònies. Crenat. Marge de la fulla que presenta dents arrodonits. Cuneïforme. Amb forma de falca, triangular, estretit cap a la base.

Decumbent. Tija que creix inclinada amb tendència a prostrar-se en el sòl, però amb l’àpex dreçat. Dehiscent. Fruit que en la maduresa s’obri espontàniament, alliberant les llavors. Deltoide. Amb forma triangular. Dendrologia. Ciència que estudia els arbres. Deprimit. Comprimit, aplanat. Dicotiledònies. Plantes angiospermes l’embrió de les quals té dos cotiledons, generalment oposats.

Monografies del Jardí Botànic 207

Dicòtoma. Es diu de la ramificació en la qual el punt de creixement es divideix en dos branques equivalents. Digitada. Fulla amb parts disposades al final d’un eix, de manera que recorden els dits de la mà. Dioica. Planta amb flors unisexuals disposades sobre individus diferents, de manera que presenta peus masculins i peus femenins. Dístiques. Fulles disposades en dos files oposades al llarg d’un eix. Dosser. Estrat superior del fullatge en selves i boscos humits; el formen les copes dels grans arbres de fulla ampla. Drupa. Fruit carnós en el qual la capa més interna (endocarpi) és dura, per la qual cosa la llavor queda embolicada per una capa llenyosa. Duramen. Part morta de la fusta, que ocupa la part interna del tronc i té una consistència més dura.

Edàfic. Relatiu al sòl. El·líptic. Amb forma d’el·lipse. Endocarpi. Part interna del pericarpi del fruit, que correspon a l’epidermis de l’anvers de la fulla carpel·lar. Entrenús. Porció de tija compresa entre dos nucs consecutius. Epicarpi. Part més externa del pericarpi del fruit. Epidermis. Teixit primari que embolica la planta i la protegeix de la pèrdua d’aigua; està revestida d’una capa de cutina, anomenada cutícula. Epimaci. Excrescència més o menys carnosa, d’origen axial, que cobreix el rudiment seminal en algunes gimnospermes. Erecte. Amb disposició més o menys vertical. Erecto-patent. Inclinat cap amunt, formant un angle agut amb la vertical. Escàbrid. Aspre, rugós. Esquamiforme. Que té forma d’escata. Espatulat. Estret en la base i més ample en l’extrem, com una espàtula. Espiciforme. Que té forma o aspecte d’espiga. Espiga. Inflorescència racemosa, no ramificada, amb les flors sèssils. Espina. Òrgan endurit i punxegut proveït de feixos vasculars. Espinós. Proveït d’espines. Estam. Òrgan de les flors on es produeix el pol·len. Estaminodi. Estam sense anteres i per tant no funcional, atrofiat. Estèril. Que no dóna fruit. Estípula. Fulla menuda o membrana que es troba en la base d’algunes fulles. Estria. Ratlla longitudinal afonada. Estriat. Proveït d’estries.

208 Monografies del Jardí Botànic

Estròbil. Conjunt de fulles fèrtils (esporoﬁl·les) agrupades entorn d’un eix central; sinònim de con i de pinya.

Falciforme. Amb forma corba i aplanada com una falç. Fibrós. Que està format per fibres o que és prim com una fibra. Filiforme. Amb forma de fil. Fil·lotaxis. Disposició de les fulles respecte a la tija. Flexuós. Ondulat, amb els sinus oposats alternament. Flor. Conjunt d’òrgans d’una planta relacionats amb la reproducció; comprén el periant (calze i corol·la), l’androceu (format pels estams) i el pistil o gineceu (format pels carpels). Flor estaminada. Flor amb estams; en el cas de flor unisexual, la masculina. Flor pistil·lada. Flor amb pistil; en el cas de flor unisexual, la femenina. Flor regular. Flor actinomorfa, que té més de dos plans de simetria. Foliar. Relatiu a la fulla. Folíol. Porció o segment d’una fulla composta. Fol·licle. Fruit sec que s’obri per un costat i té una sola concavitat que normalment tanca diverses llavors. Fullatge. Conjunt de fulles d’una planta.

Gemma. Rudiment format habitualment en les axil·les de les fulles i en l’extrem de les tiges i protegit per catafil·les. Gimnospermes. Grup de vegetals les llavors de les quals no estan protegides per un ovari tancat. Gineceu. Conjunt de carpels d’una flor. Glabre. Es diu de l’òrgan que no té pèl, escates o llanositats; barbamec. Glauc. De color verd clar, blavós. Globós. Que té forma més o menys esfèrica. Gluma. Coberta floral de les gramínies que es compon de dos valves, inserides davall de l’ovari.

Hemisfèric. Que té forma de mitja esfera. Hermafrodita. Flor que disposa d’òrgans sexuals masculins i femenins, bisexual. Hesperidi. Fruit carnós típic dels cítrics. Híbrid. Descendent resultant de l’encreuament entre dos individus de distinta espècie, del mateix gènere o de gèneres diferents. Híspid. Cobert de pèls aspres.

Monografies del Jardí Botànic 209

Imbricades. Fulles que es recobreixen i solapen parcialment entre si, com les teules d’una teulada. Imparipinnada. Fulla composta amb un sol folíol situat en l’extrem. Indehiscent. Fruit que inclús madur no s’obri per a alliberar les llavors. Indument. Conjunt de pèls, glàndules i escates que cobreixen la superfície dels òrgans de la planta. Induplicat. Es diu de qualsevol òrgan laminar (fulles, pinnes, segments, etc.) que presenta els marges doblegats cap amunt de manera que la secció té forma de V. Inerme. Planta o òrgan que no porta espines ni aculis. Inflorescència. Conjunt del sistema de ramificació capaç de formar flors. Inclou també, si és el cas, les bràctees. Infrafoliar. Situat per davall de les fulles. Infructescència. Inflorescència madura, on els fruits substitueixen a les flors. Interfoliar. Situat entre les fulles.

Làmina. Part més ampla i generalment plana de la fulla, també anomenada limbe. Lanceolat. Òrgan laminar (fulla, bràctea, pètal...) amb forma de punta de llança. Lanuginós. Que te llanositat, cobert de borrissol o pels molt ﬁns. Lateral. Propi del costat o situat en ell. Lígula. Apèndix laminar o llengua que es presenta en la zona d’unió de la baina i el pecíol d’algunes espècies. Linear. Òrgan, generalment laminar, molt més llarg que ample, que presenta els marges més o menys paral·lels en tot el seu desenrotllament. Llanositat. Indument constituït per pèls llanosos. Llavor. Òrgan reproductor que conté l’embrió de la futura planta. Llegum. Fruit sec dehiscent, típic de les lleguminoses. Lleguminós. Proveït de llegums. Llenyós. Ligniﬁcat, que presenta tronc. Llustrós. Brillant. Lòbul. Galló xicotet arrodonit i no molt profund. Lobulada. Dividida en lòbuls.

Macrosporoﬁl·le. Fulla modiﬁcada, fèrtil, que porta els òvuls en les gimnospermes. Marcescent. Es diu dels òrgans que, una vegada secs, romanen adherits a la planta sense desprendre’s. Marge. Vora de la fulla.

210 Monografies del Jardí Botànic

Medul·la. Part central de la tija i l’arrel, formada per teixit cel·lular i envoltada pels feixos fibrovasculars primaris. Mel·lífera. Plantes o flors que produeixen gran quantitat de nèctar, per la qual cosa atrauen a les abelles productores de la mel. Mesocarpi. Part mitjana del pericarpi del fruit. Micoriza. Unió simbiòtica de les arrels d’una planta amb les hifes de determinats fongs. Microsporofil·le. Fulla modificada, fèrtil, que porta els grans de pol·len en les gimnospermes. Moniliforme. Que té forma de collar, compost per una sèrie de segments més o menys esfèrics, separats per constriccions. Monocaule. Planta que desenrotlla una única tija. Monocotiledònies. Plantes angiospermes l’embrió del qual només té un cotiledó. Monoica. Planta amb flors unisexuals disposades sobre el mateix individu, de manera que presenta flors masculines i flors femenines sobre el mateix peu. Monosperma. Fruit que només porta una llavor. Multicaule. Planta que des d’un mateix peu genera diverses tiges.

Nervació transversal. Conjunt de nervis que naixen del nervi principal. Nervi. Cadascun dels feixos vasculars que es desenrotllen en els òrgans laminars (fulles, bràctees, sèpals, pètals) d’una planta. Nuc. Part de la tija o de la branca sobre la qual creixen les gemmes i les fulles. Núcula. Fruit indehiscent, monosperm o polisperm, procedent de la divisió longitudinal de la fulla carpel·lar d’un gineceu sincàrpic en dos o més parts.

Obcònic. De forma cònica invertida, amb l’àpex més ample que la base. Oblong. Més ample que llarg. Obovat. Amb forma ovada invertida, amb l’àpex més ample que la base. Obtús. D’àpex arrodonit. Ondulat. Que forma ones. Oposades. Fulles disposades una davant de l’altra. Orbicular. Circular, redó. Ovat. Es diu dels òrgans laminars (fulles, bràctees, pètals...) amb ﬁgura d’ou. Ovoide. Es diu dels òrgans massissos (fruits, llavors...) amb forma d’ou.

Palmada. Tipus de fulla semblant a la mà oberta. Panícula. Inﬂorescència composta en la qual els ramells van decreixent de la base a l’àpex, donant-li aspecte piramidal.

Monografies del Jardí Botànic 211

Para-solat. Amb forma de para-sol, ombrel·la o paraigua. Paripinnada. Fulla composta que acaba en dos folíols. Patent. Branca que forma un angle molt obert amb l’eix sobre el qual s’insereix, pròxim a 90o. Pecíol. Cueta que uneix la làmina de la fulla a la baina o a la tija. Peciòlul. Pecíol que sosté cadascun dels folíols d’una fulla composta. Pectinat. Disposat cap a un sol costat, com les pues d’un pinta. Pedicel. Cueta que sosté una flor. Peduncle. Cueta que sosté una flor o és comú a diverses en una inflorescència; també s’aplica a la cueta dels fruits. Perennifòlia. Planta sempre coberta de fulles, inclús durant el període de repòs vegetatiu. Periant. Embolcall floral format per les peces estèrils, normalment els pètals i els sèpals. Pericarpi. Coberta dels fruits formada a partir de la fulla carpel·lar, que protegeix les llavors. Perllongat. Allargat. Persistent. Perenne, que no cau, oposat a caduc. Pinna. Cada una de les parts en què es divideix una fulla composta; folíol. Pinnada. Tipus de fulla composta, amb les pinnes disposades en dos files una a cada costat del raquis. Pinya. Pseudocarpi de les coníferes, és sinònim d’estròbil. Piramidal. Que té forma de piràmide, amb forma de con estret. Piriforme. Amb forma de pera. Pistil. Conjunt de carpels soldats o lliures que es disposen en una flor; gineceu. Polígames. Amb flors bisexuals i flors unisexuals sobre el mateix individu. Polimorfisme. Fenomen pel qual una planta presenta diversos tipus morfològics de fulles, flors o fruits. Port. Aspecte general d’una planta. Profil·le. La primera fulla que sorgeix de qualsevol brot lateral, independentment de què done lloc a una branca o a una inflorescència. Pubescent. Es diu de qualsevol òrgan cobert de pèls fins i suaus.

Rameta. Branca d’últim orde. Raquis. Eix principal de la inﬂorescència. Nervi mitjà de les fulles compostes sobre el qual es disposen les pinnes. Reﬂex. Òrgan que està dirigit cap a la base de la tija. Revés. Cara abaxial (inferior) de qualsevol òrgan laminar, la que normalment mira cap al sòl. Revolut. Que té les vores encorbades sobre el revés.

212 Monografies del Jardí Botànic

Rizoma. Tija subterrània. Roseta. Disposició de les fulles molt juntes, en la qual se superposen unes a altres. Rotaci. Amb forma de roda

Sagitat. Que té forma de fletxa. Sàmara. Fruit sec indehiscent que porta una sola llavor proveïda d’una membrana (ala) que afavoreix la dispersió pel vent. Sempreverd. Verd tot l’any. Serrat. Amb dents agudes, com una serra. Sèssil. Òrgan que està directament unit a la tija, sense pecíol, peduncle o pedicel. Sinuat. Que té sinus poc profunds. Sistema radical. Conjunt d’arrels d’una planta. Sub-. Prefix que atenua el significat del terme a què acompanya: sense arribar a, quasi com, prop de. Súber. Teixit amb funció protectora que substitueix l’epidermis de les tiges una vegada iniciat el creixement secundari en grossor. Suculenta. Planta carnosa que posseeix la característica de retenir l’aigua en les fulles i la tija.

Tija. Òrgan de la planta que creix en sentit contrari a l’arrel i serveix de suport a les branques, fulles, flors i fruits. Tegument. Coberta que embolica a una estructura i li dóna protecció. Terminal. Es diu de qualsevol òrgan que se situa en l’extrem d’una tija, fulla o flor; apical. Toment. Recobriment dens de pèls curts més o menys entrellaçats. Torulós. Moniliforme, de forma allargada i amb constriccions. Trímer. Constituït per tres elements o múltiple de tres. Trimonoecia. Tres classes de flors en un mateix individu, bisexuals, masculines i femenines. Tronc. Tija llenyosa dels arbres. Truncat. Tallat a través. Tubulós. En forma de tub.

U V

Unisexual. Es diu de la ﬂor o planta que només presenta un sexe.

Valva. Cada una de les parts en què es divideixen, a l’obrir-se, alguns fruits secs dehiscents.

Monografies del Jardí Botànic 213

Variegat. Que té diversos colors. Vascular. Relatiu als teixits conductors. Verrucosa. Superfície coberta de protuberàncies a manera de berrugues microscòpiques. Verticil. Conjunt d’òrgans semblants, superior a dos, que naixen al mateix nivell en l’eix que els porta. Vil·là. Plomall apical de pèls, escates o petits ganxets, més o menys llargs, que porten algunes llavors per a facilitar-ne la diseminació. Xeròﬁt. Vegetal adaptat a viure en regions seques o amb llargs períodes de sequera.

214 Monografies del Jardí Botànic

Bibliografia

Abella. I. 2007. La memoria del bosque. Ed. Integral, RBA libros. Barcelona. Allan. H. 1961. Flora of New Zealand. P. D. Hasseberg Gobernment Printed, Wellington. New Zealand. Cambra. R. 1994 Frutales ornamentals. Árboles y arbustos. M. Agricultura. Ed. Agrícola . Madrid. Camus. E. G. 1979. Les bambusées. Ed. Paul Lechevalier. Naaz offset Works. Delhi. Castroviejo. S., M. Laínz, G. López, P. Montserrat, F. Muñoz, J. Paiva & L. Villar (eds). 1986. Flora Ibérica. Plantas vasculares de la península Ibérica e Islas Baleares. Real Jardín Botánico, Servicio de Publicaciones del C. S. I. C., Madrid. Vos. 1-8. Ceballos. L. 1947. Síntesis botánica del género Pinus. Esc. Ing. Montes. Madrid. Ceballos. L. & J. Ruiz de la Torre. 1979. Árboles y arbustos de la España Peninsular. Serv. Publ. E. T. S. Ing. Montes. Madrid. Costa. M. 1999. La vegetación y el paisaje en las tierras valencianas. Editorial Rueda S. L. Madrid. Costa. M. J. Güemes, C. Bento, E. Estrelles, J. Riera y Mª. Carrau. 2001. El Jardín Botánico de la Universidad de Valencia. Ed. Publicacions de la Universitat de València. Valencia. Costa. M. 2004. Biogeograﬁa en Botánica 2ª edición, Izco y colaboradores, Pag 795-852. Ed. Mc Graw Hill. Interamericana. Madrid. Dirr. M. 1998. Manual of woody landscape plants. Ed. Stipes publishing L.L.C. Champaign, Illinois. Duran. R. 1990. Les arbres. Éditions Solar. Paris. Font Quer. P. 1953. Diccionario de botánica. Ed. Labor. Barcelona. Godet. J. D. 1989. Guide des bourgeons de nos arbres, arbustes, arbrisseaux. Delachaux et Niestlé. Lausanne Hallé, F. 1993. Un mundo sin invierno. Los trópicos: naturaleza y sociedades. Editions du Seuil. Paris.

Monografies del Jardí Botànic 215

Hallé, F. 2004. Architectures de plantes. Ed. First Palavas. Montpellier, Francia. Hallé, F. 2005. Plaidoyer pour lárbre. Ed. Actes Sud. Arles. Francia. Heywood. V. H. & al. 1978. Flowering plants of the world. Ed. Oxford University Press. Oxford. London. Hora. Bayard. 1981. The Oxford encyclopedia of trees of the world. Ed. Oxford University Press. London. Jacquemin. D. 2.000. Les Succulentes Ornementales: Agavacées pour les climats mediterranéens. Ed. Editions Champflour. Marly-le-Roi. Francia. Krüssmann, G. 1985. Manual of cultivated conifers. Ed. B. T. Batsford Ltd., London. Krüssmann, G. 1986. Manual of cultivated broad-leaved trees & schrubs. Ed. B. T. Batsford Ltd., London. 3 vols. Lang. X. D., J. Su, S. Lu & Z. Zhang. 2013. A taxonomic revisión of the genus Cephalotaxus (Taxaceae). Revista Phytotaxa. Magnolia Press. López Gonzalez. G. 2001. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. Ed. Mundi-Prensa. Madrid. López Lillo. A. & J. M. Sánchez de Lorenzo. 1999. Árboles en España. Manual de identificación. Ed. Mundi-Prensa. Madrid López Lillo. A., M. M. Trigo, X. Argimon, J. M. Sánchez de Lorenzo. 2000. Flora ornamental española. Plantas cultivadas en la España peninsular e insular. 2 vol. Ed. Mundi-Prensa. Madrid. Mabberley. D. J. 1993. The plant-book. A portable dictionary of the higher plants. Cambridge University Press. Cambridge, New York. Moya. B., J. Plumed, M. Hernández. 1995. Árboles y arboledas monumentales y singulares de la provincia de Valencia. Ed. Diputación de Valencia. Valencia. Moya. B., J. Plumed, J. Moya. 2003. Árboles monumentales de España. Ed. CLH. S. A. Madrid. Moya. B., J. Moya. 2013. Monumental trees and mature forests threatened in the mediterranean landscapes. Ed. Diputación de Valencia. Valencia. Rehder. A. 1987. Manual of cultivated trees and shrubs hardy in North America. Ed. Dioscorides Press. Portland, Oregon. Sargent. C. S. 1965. Manual of trees of North America (Exclusive of Mexico). Second corrected edition. Dover Publications. Inc. New York. Vols.1-2 Shigo. A. 2008. A new tree biology and dictionary. Ed. Shigo and trees, Associates LLC. Snohominsh. USA. Shillin Z., M. Naixun, F. Maoyi. 1994. A compendium of chinese bamboo. China forestry publishing house. Singapore. Simón. D. 1999. Árboles notables de Extremadura. Ed. ADENEX. Badajoz. Uphof. J. C. 1968. Dictionary of Economic Plants. J. Cramer. New York. Whitelock. L. 2003. The cycads. Ed. Timber Press Inc. Portland. Oregon. USA.

216 Monografies del Jardí Botànic

Pàgines consultades a internet: The plant list (2013). Versión 1.1. http://www.theplantlist.org/ Tropics http://www.tropicos.org Floras http://efloras.org/ The gymnosperm data base. http://www.conifers.org/index.php The families of flowerig plants delta-intkey.com Watson, L., and Dallwitz, M.J. 1992 onwards. The families of flowering plants: descriptions, illustrations, identification, and information retrieval. Version: 9th March 2015. IUCN. Red List of Threatened Species. http://www.iucnredlist.org. IUCN Red List Unit. IUCN UK Office, 219c Huntingdon Road. Cambridge CB3 0DL.

Fulles de Ginkgo biloba L.

Monografies del Jardí Botànic 217

53 47 60

36 35

33 30

44 43

1 22

19 40 24

10 61

65 13

49 50

52 12

42 6

31 51

45 55 16 37

29 41

26 34

63 28 46

Índex d’espècies 1. Aesculus x carnea Zeyh. 2. Aphananthe aspera (Thunb.) Planch. 3. Araucaria bidwillii Hook. 4. Baloghia inophylla (G.Forst.) P. S. Green 5. Beaucarnea recurvata Lem. 6. Brachychiton discolor F. Muell. 7. Brachychiton populneus (Schott &Endl.) R. Br. 8. Brachychiton x roseus Guymer 9. Broussonetia papyrifera (L.) L’Hér. ex Vent. 10. Carya illinoinensis (Wangenh.) K. Koch 11. Casuarina cunninghamiana Miq. 12. Ceiba speciosa (A. St.-Hil.) Ravenna 13. Celtis australis L. 14. Celtis occidentalis L. 15. Celtis sinensis Pers. 16. Cephalotaxus fortunei Hook. 17. Cephalotaxus harringtonii (Knight ex J. Forbes) K. Koch 18. Citrus maxima (Burm.) Merr. 19. Coccoloba peltata Schott 20. Cocculus laurifolius DC. 21. Cupressus funebris Endl. 22. Cupressus sempervirens L. 23. Cupressus torulosa D. Don 24. Cycas revoluta Thunb. 25. Dendrocalamus giganteus Munro 26. Diospyros virginiana L. 27. Ehretia latifolia Loisel. ex A. DC. 28. Erythrina caffra Thunb. 29. Eucalyptus gomphocephala A. Cunn. ex DC. 30. Fraxinus angustifolia Vahl 31. Ginkgo biloba L. 32. Juniperus virginiana L. 33. Koelreuteria bipinnata Franch. 34. Lagunaria patersonia (Andrews) G. Don 35. Ligustrum lucidum W. T. Aiton 36. Maclura pomifera (Raf.) C. K. Schneid. 37. Magnolia grandiﬂora L. 38. Melaleuca ericifolia Sm. 39. Myrtus communis L.

Monografies del Jardí Botànic 219

40. Nolina longifolia (Karw. ex Schult. & Schult. f.) Hemsl. 41. Osteomeles schwerinae C. K. Schneid. 42. Paliurus orientalis (Franch.) Hemsl. 43. Photinia serrulata Lindl. 44. Phytolacca dioica L. 45. Pinus brutia Ten. 46. Pinus canariensis C. Sm. 47. Pinus pinea L. 48. Platanus orientalis L. 49. Podocarpus neriifolius D. Don 50. Quercus cerris L. 51. Quercus hartwissiana Steven 52. Quercus ilex L. 53. Quercus macrocarpa Michx. 54. Quercus polymorpha Schltdl. & Cham. 55. Quercus virginiana Mill. 56. Quillaja saponaria Molina 57. Strelitzia nicolai Regel & K. Koch 58. Styphnolobium japonicum (L.) Schott 59. Taxus baccata L. 60. Tipuana tipu (Benth.) Kuntze 61. Ulmus glabra Huds. 62. Vitex agnus-castus L. 63. Yucca ﬁlifera Chabaud 64. Zelkova carpinifolia (Pall.) K. Koch 65. Zelkova serrata (Thunb.) Makino

220 Monografies del Jardí Botànic

Monografies botàniques Altres títols Monograﬁes botàniq botàniques ques

Monograﬁes botàniques

LES PALMERES

ELS CÍTRICS

Jardí Botànic de la Universitat de València

Jardí rd dí Botànic Bo de la Universitat de València

José Plumed Manuel Costa

Gema Ancillo Alejandro Medina

V l Volum 1: 1 Les palmeres, per José Plumed i Manuel Costa Volum 2: Els cítrics, per Gema Ancillo i Alejandro Medina