Citrics. Monografies Botàniques

Monografies botàniques

ELS CÍTRICS Gema Ancillo i Alejandro Medina

Monografies botàniques. Jardí Botànic de la Universitat de València Volum 2: Els cítrics © dels textos: Gema Ancillo i Alejandro Medina © de la introducció: Isabel Mateu © de les imatges i il·lustracions: Gema Ancillo, Alejandro Medina i José Plumed © de l’edició: Universitat de València E. G. Direcció de la col·lecció: Isabel Mateu Direcció tècnica: Martí Domínguez Disseny gràfic i maquetació: José Luis Iniesta Revisió i traducció: José Manuel Alcañiz Fotografies: José Plumed, Gema Ancillo, Alejandro Medina, Miguel Angel Ortells i José Juarez Fotografia de la portada: Miguel Angel Ortells Impressió: Gráficas Mare Nostrum, S. L. Dipòsit Legal: V-438-2015 ISBN: 978-84-370-9633-9

Índex

Introducció......................................................................................................................................................... 7 La subfamília Aurantioideae .....................................................................................................11 – Descripció general.................................................................................................................................11 – Tija .......................................................................................................................................................... 12 – Arrel........................................................................................................................................................13 – Fulla........................................................................................................................................................ 14 – Flor...........................................................................................................................................................17 – Fruit ........................................................................................................................................................18 – Llavor.................................................................................................................................................... 20 – Antecedents històrics .........................................................................................................................22 – Sistemàtica................................................................................................................................................. 24 – Origen ............................................................................................................................................................26 – Ecologia .......................................................................................................................................................26 – La citricultura a Espanya ...................................................................................................................27 – El comerç ............................................................................................................................................27 – El cultiu .................................................................................................................................................31 – El programa de Sanejament, Quarantena i Certificació ......................................32 – El Banc de Germoplasma de Cítrics................................................................................35 Fitxes de gèneres de la col·lecció del Jardí Botànic ......................................39 Glossari de termes .............................................................................................................................145 Bibliografia .................................................................................................................................................149

Monografies del Jardí Botànic 5

Introducció

U

n dels papers tradicionalment exercits pels jardins botànics ha sigut l’aclimatació de plantes. En ells s’assajava el cultiu d’espècies portades de llocs remots per a, després, ser introduïdes pels agricultors de la zona com a nous cultius o bé amb altres usos diversos, com ara medicinals, tintoris o industrials.

Des dels seus inicis, el Jardí Botànic de la Universitat de València, va exercir un paper important en aquest sentit, que va tindre el màxim exponent en la segona mitat del segle XIX. En Josep Pizcueta, director del Jardí Botànic entre 1829 i 1867, va impulsar una intensa labor en l’estudi del cultiu de plantes, en col·laboració amb la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, de la qual ell mateix va ser president i va cedir terrenys del Jardí Botànic on fer assajos i pràctiques agrícoles que, posteriorment, sent director En Josep Arévalo Baca, es van veure ampliats.

La Comunitat Valenciana és reconeguda en tot el món per la seua gran tradició en el cultiu de cítrics. A finals del segle XVIII, Cavanilles avalua l’extensió del cultiu de taronja en 400 tafulles, equivalents a unes 50 hectàrees. Considerada destacable en l’època, eixa superfície hui ens pareix mínima comparada amb les més de 170.000 hectàrees dedicades actualment als cítrics. L’augment en la producció va ser resultat de l’increment en el consum de cítrics frescos a partir del segle XVIII. El Jardí Botànic de la Universitat de València disposa d’una col·lecció composta per quasi 50 espècies de cítrics, entre les quals podem trobar des dels més coneguts pel seu freqüent cultiu, com ara taronges, mandarines, llimes i pomelos, a altres usats com a patró, àmpliament utilitzats en perfumeria –cas de la bergamota–o d’important significació religiosa, com els poncilers. A més, la col·lecció inclou altres espècies i varietats no cultivades amb finalitats comercials, amb les quals es vol il·lustrar la gran varietat d’espècies de cítrics que hi ha.

La col·lecció es divideix en dos parts. Una està situada a la plaça de Carlos Pau i en ella es mostra la gran diversitat abans mencionada; l’altra, al costat de l’horta, il·lustra, segons l’estat de coneixement actual, sobre l’origen d’aquells cítrics més sovint cultivats i coneguts. Tant una zona com l’altra són fruit de la col·laboració de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA) amb aquest Jardí Botànic. Una

Monografies del Jardí Botànic 7

col·laboració que, mantinguda des de fa més de vint anys, es veu incrementada, si encara és possible, amb l’elaboració dels textos que ací es presenten.

A aquesta col·lecció, que data de la restauració del Jardí iniciada en 1987, cal afegir un exemplar de cítric situat davant de la caseta del Romaní, que destaca per diverses raons. La primera, per ubicar-se en una zona dedicada a plantes crasses, on queda fora de context. Però encara resulta més cridaner que tinga dos tipus de fruits i, sobretot, la gran envergadura de l’arbre, indicador inequívoc d’una edat avançada, estimada pels experts en més de 100 anys. Aquest és un aspecte digne de destacar per quant, probablement, és l’exemplar més antic de la Comunitat Valenciana, la qual cosa és tant com dir el més vell d’Espanya. Respecte als fruits, uns corresponen a taronger amarg (C. aurantium) i els altres, encara que semblants a pomelos, corresponen al pummelo (Citrus maxima), una de les espècies que han originat els pomelos (C. x paradisi) per encreuament amb la taronja. La

8 Monografies del Jardí Botànic

presència de dos tipus de fruits es deu a una pràctica, freqüent en agricultura, com és l’empelt. Encara que no tenim dades concretes sobre assajos i pràctiques amb cítrics al Jardí, tant l’edat de l’exemplar com l’empelt de pummelo sobre taronger amarg avalen l’opinió que en el nostre Jardí, en el que residia l’Escola d’Agricultura en eixa època, es van realitzar pràctiques amb cítrics. Si aquestes van ser o no exportades a l’agricultura i en quina mesura han influït en el desenvolupament de la citricultura valenciana és una qüestió que queda per descobrir.

La publicació d’aquest segon volum de la col·lecció de Monografies Botàniques és l’ocasió idònia per a agrair l’esforç d’aquesta institució i de les diferents persones que l’han fet possible: Luis Navarro, Gema Ancillo, Alejandro Medina i José Antonio Pina. Un aspecte important en l’elaboració de la monografia és la part gràfica. El nostre agraïment a José Plumed, Gema Ancillo, Alejandro Medina i José Juárez per les magnífiques fotografies que il·lustren els textos. La composició gràfica ha sigut realitzada per l’extraordinari equip de la revista Mètode, la cura professional del qual dóna un acabat en el què es reflecteix la superior qualitat del seu treball. L’edició dels textos, una part poc visible de la preparació d’un llibre però fonamental per a la claredat i correcció d’allò que s’exposa, ha anat a càrrec de Josep Manuel Alcañiz, que també els ha traduït al valencià.

El nostre agraïment, una vegada més, a tots els jardiners, conservadors i directors que han preservat i millorat les diferents col·leccions d’aquest Jardí, la professionalitat dels quals s’aprecia en la supervivència del nostre centenari exemplar de cítric.

Isabel Mateu Directora del Jardí Botànic de la Universitat de València

Monografies del Jardí Botànic 9

La subfamília Aurantioideae

E

n 1737, Linné va agrupar totes les espècies de cítrics per ell conegudes en el gènere Citrus. El terme llatí citrus procedeix de la paraula grega kedros, que s’utilitza per a denominar arbres com el cedre, el pi i el xiprer.

El terme va ser usat per a denominar el ponciler perquè l’olor de les seues fulles i fruits recordava el del cedre. Aquesta aroma característica procedeix d’olis essencials continguts en glàndules oleíferes situades davall de la pell, característiques d’aquestes plantes.

Descripció general La part aèria dels arbres cítrics està formada pel tronc i les branques principals, que al seu torn presenten diverses ramificacions. En aquestes ramificacions és on s’assenten fulles, flors i fruits. Moltes varietats presenten espines a les branques, que poden ser de grandària prou considerable i que varien en funció de l’edat de l’exemplar. Els arbres poden aconseguir una altura que oscil·la entre 3 i 15 metres.

En els cítrics cultivats, la part inferior del tronc es correspon amb el patró o portaempelt, sobre el qual s’empelta la varietat.

A l’esquerra, camp de tarongers a València. A la dreta, parcel·la amb diferents varietats de cítrics en estadis diferents.

Monografies del Jardí Botànic 11

A l’esquerra, arbre de clementina fina de la col·lecció de camp del Banc de Germoplasma de Cítrics de l’IVIA. A la dreta, tall longitudinal del tronc d’un arbre en la zona d’unió de l’empelt amb el patró.

El port de l’arbre difereix en funció de l’angle que formen les branques principals amb el tronc. Poden distingir-se varietats amb port erecte i creixement vertical (com Ellendale o Salustiana), amb port normal globós (com Navel o Navelina) i amb port obert (com Clemenules o Fortune).

En els cítrics, les brotacions depenen de les condicions climàtiques. En el Tròpic, la pluja és la que determina el creixement i desenvolupament dels arbres, mentre que en condicions subtropicals ho fan les modificacions estacionals i la temperatura. En les nostres condicions climàtiques, i amb l’excepció de la llimera, els cítrics entren en latència a l’hivern i produeixen brotacions a la primavera, estiu i principis de tardor. La de primavera és la més important, perquè aporta les flors que seran la base de la producció. Les d’estiu i tardor només presenten brots vegetatius, de major longitud, menor nombre i amb fulles més grans.

Tija Els cítrics són plantes amb un sol tronc, de color terrós i ramificació variable. Les tiges joves en formació són verdes i tendres i presenten una cresta que s’estén per davall de la base de cada pecíol, fent que la secció transversal siga triangular en un principi per a convertir-se en circular amb el temps, segons la tija va guanyant en grossària. Es poden distingir, per tant, dos tipus de creixement, el longitudinal i el creixement en grossor.

12 Monografies del Jardí Botànic

A la tija es localitzen les fulles, les gemmes tant axil·lars com apicals, les espines, les flors i els fruits.

Les fulles s’ordenen de forma espiral al voltant de la tija, i la direcció de l’espira va canviant amb cada brotació. La fil·lotàxia de la majoria de les espècies, i d’alguns gèneres afins com ara Poncirus i Fortunella, és de 3/8. En el cas dels pomelos i dels pummelos, la fil·lotàxia és de 2/5.

Les gemmes axil·lars apareixen en el punt d’unió de la fulla amb la tija (axil·la), mentre que les apicals ho fan a l’extrem de la tija. Normalment apareix una gemma principal i diverses gemmes accessòries i és la major d’elles la que brota i creix; només en el cas que aquesta es perda es desenvoluparà alguna de les restants.

A l’axil·la també sol aparèixer una espina, encara que hi ha espècies que pràcticament no en tenen. La grandària d’aquesta espina pot variar segons l’espècie, el vigor de la brotació i, sobretot, segons l’edat de la planta.

Arrel L’arrel és la part subterrània de la planta i té una distribució ampla tant en sentit vertical com horitzontal. En general, les arrels són profundes, en funció de l’espècie i les característiques del sòl, però la major part de la massa radicular es troba prop de la superfície.

El sistema radicular està compost per l’arrel principal, que creix directament cap avall i serveix d’ancoratge a la planta, i les arrels laterals o secundàries. Les arrels secundàries creixen de manera ramificada i serveixen de suport als pèls radicals, encarregats de l’absorció de l’aigua i els nutrients.

D’esquerra a dreta, tronc de citrange carrizo; brots axil·lars de taronger navel; exemple de fil·lotaxis en cítrics; espines en Poncirus.

Monografies del Jardí Botànic 13

Arrancada de les arrels d’un arbre de clementina.

Les arrels secundàries són de dos tipus: unes fines i fibroses, que constitueixen una massa densa coneguda com barbada, i altres llargues i consistents. La barbada forma manolls d’uns 20 a 30 cm de longitud, a partir de l’arrel principal en el cas de plantes joves o de les arrels laterals en plantes adultes.

Igual que en la part aèria, el creixement radicular no és continu sinó que s’alterna amb el dels brots aeris, encara que en arbres adults el creixement pot arribar a ser quasi continu. És molt habitual que, en condicions normals de cultiu, a les arrels dels cítrics apareguen micorizes, constituint associacions eficaces.

Fulla Els cítrics són arbres de fulla perenne, a excepció de Poncirus trifoliata que és caducifoli. No obstant això, les fulles tenen una duració determinada i es van renovant al llarg del temps. La seua vida mitjana és d’uns quinze mesos per a les fulles situades en branques de producció, mentre que pot arribar fins als quatre anys en aquelles que se situen en brots verticals vigorosos. El període de major caiguda

14 Monografies del Jardí Botànic

El·líptica

Lanceolada

Oval

Orbicular

Ovoide

Sèssil

Brevipeciolada Longipeciolada

Ondulat

Serrat

Enter

Crenat

Obcordada

Diversitat en fulles de cítrics.

és la primavera, principalment després de la floració. Les fulles es desprenen de la tija per les zones d’abscisió, que són les situades en la unió de la tija al pecíol i d’aquest al limbe.

La fulla és composta, imparipinnada, encara que aparenta ser simple perquè en la majoria dels casos només es conserva el folíol terminal. Una prova d’això pot observar-se en l’articulació existent entre el limbe i el pecíol, encara que en algunes espècies aquest últim pot estar absent. El pecíol pot ser més curt que la làmina de la fulla i llavors diem que la fulla és brevipeciolada, o ser més llarg que la làmina, i en aquest cas la denominem longipeciolada. En moltes espècies, els pecíols són alats. Les ales poden ser molt prominents, com en el cas del pummelo, el pomelo i el taronger amarg, o ser a penes visibles, com en les satsumes.

El limbe és de color verd fosc en l’anvers i verd clar en el revés. Les fulles joves presenten un verd més clar que les adultes –excepte en les llimeres i poncilers, on són violàcies– i només s’enfosqueixen al cessar el creixement de la brotació.

La forma varia d’oval a oblonga i també hi ha gran variació quant a la grandària d’unes i altres espècies. La nervació és reticulada. La vena central és prominent i

Monografies del Jardí Botànic 15

Diversitat en flors de cítrics.

16 Monografies del Jardí Botànic

Parts de la flor:

Estam: Antera Filament

Pètal Estigma Estil Ovari Òvuls Calze Pedicel

va fent-se més difusa segons s’acosta a l’àpex. En l’anvers hi ha glàndules d’oli prop de la superfície.

El marge de la fulla, que varia segons les espècies, pot ser enter, serrat, dentat, ondulat o crenat.

Flor Les flors, conegudes com azahar, desprenen una agradable fragància pel fet que els sèpals i els pètals presenten glàndules d’oli sota l’epidermis del revés. Són de color blanc en la majoria dels casos, però també poden ser-ne violàcies, com en el cas de la llimera i del ponciler. Són generalment hermafrodites i la seua dimensió és variable. Les més grans són les del taronger amarg i el pomelo, mentre que les més menudes es donen en mandariners i llimeres. Es presenten aïllades o bé en sanglots en forma de corimbe o cima. Les flors s’uneixen a la tija per un peduncle menut, d’aproximadament 1 cm de longitud, que en la seua part superior dóna lloc al receptacle.

Les flors dels cítrics estan formades per: a) Un calze dens de color verd, compost per 5 sèpals fusionats, la part lliure dels quals forma 5 projeccions petites. Conjuntament amb el disc i part del peduncle, queda unit al fruit donant lloc al què comunament es coneix com a peduncle.

Monografies del Jardí Botànic 17

Parts del fruit: Vesícules de suc Exocarpi (flavedo)

Eix central

Mesocarpi (albedo) Endocarpi Llavor

b) La corol·la, que posseeix 5 pètals blancs o rosats, una mica solapats i corbats cap a l’interior de la flor. Són grossos i llargs, i presenten un aspecte coriaci a causa de la cutinització de la superfície. c) Els estams (20-40), filaments blancs soldats a la base de la corol·la que formen un cercle dins d’aquesta, i les anteres dels quals, blanques o grogues, posseeixen 4 lòculs. El disc floral apareix just per damunt de la unió dels estams a la flor, entre els estams i els carpels, i rep el nom de disc nectarífer o nectari perquè secreta un nèctar aquós fins el moment en què cauen els pètals. d) El pistil, que consisteix en un ovari format per 10 carpels, un estil i un estigma.

L’ovari es recolza sobre el disc nectarífer i és generalment el·lipsoïdal. L’estil té forma cilíndrica i diàmetre menor que l’estigma, que apareix en el seu extrem i és de forma esfèrica, més o menys aplatada.

Fruit El fruit cítric és una baia especialitzada anomenada hesperidi, un fruit dividit en diversos segments o seccions, cadascuna d’elles embolicada per una membrana. Sorgeix com a conseqüència del creixement de l’ovari i es caracteritza per tindre entorn de deu unitats carpel·lars carnoses (gallons) unides al voltant d’un eix central, on se situen les llavors disposades en forma radial en el centre del fruit.

18 Monografies del Jardí Botànic

Diversitat en fruits de cítrics.

La grandària i el color del fruit varien amb l’espècie i la varietat. També la forma, que pot ser oval, piriforme o esfèrica (aplatada o no).

La part carnosa o endocarpi està composta per sacs de suc o vesícules, estructures normalment primes i filamentoses que contenen majoritàriament sucres, àcids orgànics i aigua, els constituents del suc. Les vesícules estan formades per un cos gros i un peduncle filamentós que uneix la vesícula a la paret del segment, i que és més o menys llarg en funció de la posició que ocupa la vesícula.

En el pericarpi o corfa podem diferenciar: a) L’exocarpi o flavedo, que és la part més externa del fruit, la coloració del qual depén en gran manera de la temperatura a què es desenvolupa. En ell es troben les glàndules d’olis essencials produïdes pels fruits. És gros i pot ser més o menys llis o rugós. b) L’endocarpi, que és la part més interna del pericarpi i forma part de la membrana locular. c) el mesocarpi o albedo, que és la part intermèdia entre ambdós, la capa blanca de la corfa.

Monografies del Jardí Botànic 19

Diversitat en llavors de cítrics.

Llavor Les llavors deriven dels òvuls a través dels diversos processos de transformació que aquests pateixen. Presenten una àmplia variació quant a grandària, pes, forma, color i homogeneïtat. No obstant això, hi ha característiques comunes dins de cada espècie; per exemple, les llavors de la llima solen ser menudes, arrodonides i punxegudes. També hi ha varietat quant al nombre de llavors per fruit, factor que pot canviar lleugerament d’un any a un altre en funció de la pol·linització i d’altres factors externs.

Les llavors estan constituïdes per tres parts fonamentals amb funcions específiques: a) L’embrió. Compost per hipocòtil, plúmula, i radícula; els dos últims constitueixen els rudiments de la tija i l’arrel. b) Els cotiledons. Són els òrgans de reserva, que la llavor utilitza en la diferenciació cel·lular durant la germinació. c) Les cobertes seminals. Compostes per un embolcall extern, la test, i un altre intern, el tegmen. Són les defenses davant de possibles atacs externs.

20 Monografies del Jardí Botànic

Tall transversal d’un fruit de pummelo amb les llavors.

L’apomixis és un fenomen molt habitual en els cítrics, per mitjà del qual es produeixen embrions sense fecundació prèvia –és a dir, de manera asexual– desenvolupats a partir de la nucel·la. Per tant, les llavors que els contenen produeixen plantes de la mateixa dotació genètica que la planta mare. En els cítrics apomíctics es produeix simultàniament el procés sexual i el asexual, formant-se així llavors que tenen un embrió zigòtic (fecundat) i un o més de nucel·lars. El creixement de l’embrió zigòtic és, sovint, més lent que el dels nucel·lars, per la qual cosa no sol completar el seu creixement i avorta. Romanen en canvi els embrions nucel·lars, que perpetuen així les característiques genètiques de la planta mare.

En els cítrics, la poliembrionia (aparició de dos o més embrions en una llavor) es produeix pràcticament sempre de manera apomíctica. És molt estrany que apareguen dos o més embrions zigòtics en la mateixa llavor.

Algunes varietats de cítrics, com les satsumes, són partenocàrpiques, la qual cosa significa que poden formar el fruit en absència de pol·linització. Els òvuls, al no ser fecundats, no creixen i queden reduïts a petits rudiments seminals, produint-se per tant fruits sense llavors.

Monografies del Jardí Botànic 21

Un tret característic de les llavors de cítrics és que perden el poder germinatiu abans que moltes altres. Poden veure’s afectades per factors previs a la collita, com sequeres prolongades, gelades o altres, i també per factors posteriors a la collita –com una exposició excessiva a la calor, al sol o a l’assecat– i també l’emmagatzematge prolongat de la fruita. Per això, la preservació del germoplasma de cítrics no es basa en la conservació de llavors sinó, fonamentalment, en el manteniment dels arbres sencers en plantacions en camp o en instal·lacions especials protegides.

Antecedents històrics L’origen dels cítrics és un tema controvertit i complex, sobre el què s’han formulat hipòtesis diverses. En general, totes elles semblen coincidir en que són originaris de les regions tropicals i subtropicals del sud-est d’Àsia i l’arxipèlag Malai i que, des d’ací, es van dispersar a la resta de continents.

El ponciler va ser el primer cítric conegut a Europa. Va ser introduït cap a l’any 300 aC. i, encara que actualment ja no té importància comercial, va jugar un paper essencial en el sistema de multiplicació de plantes al ser utilitzat com a font d’estaques sobre les quals s’empeltava la varietat desitjada. A Espanya, el primer cítric introduït va ser també el ponciler, del qual es tenen les primeres notícies al voltant del segle VII, i en segon lloc el taronger amarg, que va ser introduït pels àrabs cap els segles X o XI, i la llimera. Les primeres cites del pummelo són de finals del segle XI o començaments del XII, mentre que el taronger dolç no arribaria fins al segle XV a través de les rutes comercials amb Orient. Els últims a arribar van ser els mandariners, que no ho farien fins el segle XIX, i els pomelos, a principis del segle XX. A principis del segle XVI, el cultiu dels cítrics va anar guanyant popularitat, principalment el de la taronja dolça. Les primeres plantacions es van establir en el segle XVIII; encara que en principi es tractava només d’arbres aïllats, a poc a poc van cobrar major importància. Fins mitjan del segle XIX, el sistema de multiplicació era per llavors, de manera que les plantes requerien llargs períodes per a entrar en producció, de 4 a 10 anys segons la varietat, i presentaven espines, que danyaven els fruits i en dificultaven la recol·lecció. Per aquesta raó, es va passar al cultiu per empelt de gemmes procedents d’arbres adults. El taronger amarg va ser un dels primers patrons utilitzats a Espanya, a més del ponciler. Des de finals del segle XIX, no obstant això, el taronger amarg es va convertir en el més utilitzat pel seu bon comportament i la seua resistència a la gomosi. Aquesta malaltia, causada pel fong Phytophthora sp., va aparèixer a Espanya cap a 1862 i es va estendre ràpidament. Els seus efectes foren devastadors, ja que va causar la mort de tots els arbres cultivats excepte d’aquells empeltats sobre taronger amarg. Però, per

22 Monografies del Jardí Botànic

D’esquerra a dreta: il·lustracions de ponciler, taronger amarg i pummelo de Pierre Antoine Poiteau (1818).

desgràcia, aquest patró és sensible al virus de la tristesa dels cítrics. La malaltia que produeix aquest virus mata els arbres empeltats sobre taronger amarg, i en la dècada dels 60 va amenaçar seriosament la citricultura espanyola al causar importants pèrdues. Açò va fer que, en 1968, s’adoptaren dràstiques mesures legals, com la prohibició de l’ús del taronger amarg com a patró, la prohibició de la importació de varietats per a evitar riscos d’introducció de noves plagues o malalties, la reestructuració total i obligatòria dels vivers de cítrics i l’inici, a mitjan anys 70, del Programa de Sanejament, Quarantena i Certificació de Cítrics, per a assegurar la identitat varietal i l’estat sanitari òptim de les plantes que es cultiven al nostre país. En 1979 es van entregar als vivers autoritzats les primeres gemmes lliures de patògens d’algunes varietats i es van fer les primeres plantacions comercials amb material procedent del Programa citat. El material es va empeltar sobre patrons tolerants a la tristesa. En un primer moment es va utilitzar el mandariner cleopatra (C. reshni Hort. ex Tan.) i el citrange troyer (C. sinensis (L) Osb. x Poncirus trifoliata (L.) Raf.) per considerar-se els més adequats. Hui en dia, només un 4% de la superfície cultivada continua sobre citrange troyer i un 8% sobre mandariner cleopatra. La major part dels cultius (75%) estan sobre citrange carrizo degut als seus avantatges agronòmics: assegura una major productivitat i presenta millor resistència enfront d’alguns fongs i nematodes, a més d’un millor comportament en sòls calcaris o entollats.

Monografies del Jardí Botànic 23

Sistemàtica TRIBU

SUBTRIBU

GÈNERE

Clauseneae

Micromelinae Clauseneae

Micromelium Glycosmis Clausena Murraya Merrillia Wenzelia Monanthocitrus Oxanthera Merope Tripashia Pamburus Luvunga Paramingnya Wenzelia Severinia Pleiospermium Burkillanthus Limnocitrus Hesperethusa Citropsis Atalantia Fortunella Eremocitrus Poncirus Clymenia Microcitrus Citrus Swinglea Aegle Afraegle Aeglopsis Balsamocitrus Feronia Feroniella

Citreae

Merrillinae Triphasilinae

Citrinae

Fruits cítrics primitius

Fruits pròxims als cítrics Fruits cítrics verdaders

Balsamocitrinae

Taula 1. Classificació de la subfamília Aurantioideae (segons Swingle and Reece, 1967).

24 Monografies del Jardí Botànic

La taxonomia dels cítrics és molt complexa i no hi ha un acord unànime entre els diferents botànics. El problema radica en què els cítrics s’hibriden amb elevada facilitat inclús entre gèneres diferents, les mutacions espontànies es donen amb molta freqüència i, a més, a causa de l’apomixis –reproducció asexual per mitjà de llavors– la majoria d’aquestes mutacions tendeixen a perpetuar-se. Aquests fenòmens han donat origen a un elevadíssim nombre de varietats, amb major o menor interès comercial, la identificació de les quals resulta de vegades complicada.

Els cítrics i gèneres afins pertanyen a l’orde Geraniales, subordre Geraninas i família Rutaceae. La família Rutaceae, que agrupa nombrosos gèneres i espècies, comprèn sis subfamílies, sent la subfamília Aurantioideae (a la que la majoria dels autors consideren monofilètica) la que conté els cítrics i gèneres afins.

La subfamília Aurantioideae està dividida al seu torn en 2 tribus: Clauseneae, amb 5 gèneres, i Citreae, amb 28 gèneres. La primera comprèn els gèneres més primitius (citroides remots) i la segona els més recents (citroides i cítrics). A aquesta última tribu pertany la subtribu Citrinae, que se subdivideix al seu torn en tres grups: plantes amb fruits cítrics primitius (6 gèneres), plantes amb fruits pròxims als cítrics (2 gèneres) i plantes amb fruits cítrics verdaders, que comprèn 6 gèneres entre els quals s’inclou Citrus.

El gènere Citrus és el que origina una major diversitat d’opinions entre els diferents botànics, a causa de la seua complexitat. Els dos sistemes de classificació més importants són el de Swingle, que considera 16 espècies dins del gènere, i el de Tanaka, que considera 162, però cap sistema de nomenclatura està en l’actualitat acceptat universalment. Les espècies de major interès des del punt de vista agronòmic són les següents: – C. aurantifolia (Christm.) Swing. Llimera mexicana – C. latifolia L. Llimera Tahití – C. aurantium L. Taronger amarg – C. maxima (L.) Osb. Pummelo – C. limon (L.) Burn. Llimera – C. paradisi Macf. Pomelo – C. reticulata Blanco. Mandariner, tangeriner – C. sinensis (L.) Osb. Taronger dolç – C. clementina Hort. Clementiner – C. unshiu (Mak.) Marc. Satsuma Amb el nom vulgar de mandarina es denomina a un grup de cítrics que és molt heterogeni i, sens dubte, el de major diversitat genètica. És per això un grup molt controvertit i la seua classificació no està clara a hores d’ara. Swingle, per exemple, considera les mandarines com una sola espècie (C. reticulata), mentre que Ta-

Monografies del Jardí Botànic 25

naka estableix fins a 36 espècies dins d’aquest grup (C. reticulata, C. deliciosa, C. tangerina, C. restini, C. unshiu, C. nobilis, etc). En l’actualitat, C. reticulata no s’usa amb finalitats comercials i el què podem trobar en el mercat com a mandarines són en realitat híbrids de mandarina amb altres espècies.

Origen Actualment, la hipòtesi més acceptada per la comunitat científica respecte a l’origen filogenètic dels cítrics és que la majoria d’espècies del gènere Citrus són probablement híbrids directes o híbrids successius de quatre espècies ancestrals: C. medica L. (ponciler), C. reticulata (mandariner), C. maxima (Burm.) Merr. (pummelo) i C. micrantha Wester (papeda).

Quant a les espècies secundàries, tant el taronger amarg com el taronger dolç es van originar d’hibridacions entre pummelo i mandariner. En el cas del taronger amarg, es tracta d’hibridacions directes, mentre que el taronger dolç procedeix d’hibridacions successives, és a dir, hibridacions de mandariner amb, al seu torn, híbrids de mandariner i pummelo. El pomelo procedeix del pummelo i el taronger dolç, mentre que les clementines són un encreuament entre mandariner i taronger dolç. Finalment, les llimeres són híbrids de taronger amarg i ponciler, i les llimeres dolces procedeixen de la llimera i la papeda (C. micrantha Wester).

Ecologia En l’actualitat, el cultiu dels cítrics s’estén per la majoria de les regions tropicals, subtropicals i temperades situades entre els paral·lels 44o N i 41o S. Prosperen en sòls profunds, que faciliten el creixement radicular i permeten un bon aireig i circulació de l’aigua, la qual cosa possibilita un estat hídric adequat i evita humitats excessives.

Quant al clima, és un factor crític. Les temperatures òptimes per als cítrics estan entre els 25oC i els 30oC. Com ja s’ha comentat amb anterioritat, a les regions tropicals els arbres floreixen de forma repetida, mentre que en les zones subtropicals, amb estacions ben definides, ho fan en funció dels canvis estacionals de la temperatura. El color del fruit també està molt relacionat amb la temperatura, ja que el canvi de coloració, que es deu a la degradació de clorofil·les i la subsegüent síntesi de carotens, es produeix amb temperatures inferiors a 13o C. Taronges i mandarines que creixen a temperatures altes mantenen el color verd de manera persistent. En les taronges sanguines, la coloració roig intens de la polpa, deguda a la síntesi d’antocians, està inversament relacionada amb la temperatura. No obstant això, el color rogenc dels pomelos –a causa del licopè– és més intens amb

26 Monografies del Jardí Botànic

Danys produïts per una gelada en un arbre de llima mexicana.

temperatures elevades, sempre que no superen els 35oC. La temperatura també és el factor més important en la determinació de l’acidesa del fruit. Quant major és el règim tèrmic dia/nit, menor és la concentració d’àcids.

Pel que fa a la humitat atmosfèrica, els cítrics s’adapten a un ampli rang de valors i poden prosperar tant en regions desèrtiques subtropicals amb HR pròximes a zero com en regions tropicals amb HR fins del 70% durant el dia i amb saturació nocturna. Quant a la pluja, les necessitats hídriques dels cítrics, estimades per les seues pèrdues en evapotranspiració, equivalen a una pluviometria anual d’entre 750 i 1.200 mm i, desitjablement, aquesta ha d’estar adequadament distribuïda.

La citricultura a Espanya El comerç Els cítrics constitueixen el principal cultiu de fruiters al món, per davant de la poma, la banana o el raïm. La producció mundial de cítrics va fregar els 124

Monografies del Jardí Botànic 27

Origen genètic de les principals espècies de cítrics comercials.

Mandariner (C. reticulata)

Hibridacions interespecífiques

Taronger amarg (C. aurantium) Taronger dolç (C. sinensis)

Clementina (C. clementina) 28 Monografies del Jardí Botànic

Pomelo (C. paradisi)

Ponciler (C. medica)

Pummelo (C. maxima)

Micrantha (C. micrantha)

Llimera menuda (C. aurantifolia)

Llimera (C. limon) Monografies del JardĂ­ BotĂ nic 29

En roig, principals països citrícoles del món.

milions de tones en 2010, amb una superfície cultivada de més de 8,6 milions d’hectàrees (dades FAOSTAT, 2010). Espanya, amb més de 6 milions de tones i 306.000 hectàrees (dades MAGRAMA 2010), és el sext productor mundial, per darrere de Xina, Brasil, EUA, Índia i Mèxic, però és el primer exportador de cítrics en fresc.

El 51% de la producció de cítrics a Espanya correspon a taronges, principalment de tipus navel. Les mandarines comporten un 36% de la producció total i dins d’elles les clementines en són un 68%. Les llimes arriben a quasi un 12% i la resta dels cítrics se situen en quantitats testimonials. La Comunitat Valenciana és la major productora de cítrics a Espanya, seguida d’Andalusia i la Regió de Múrcia.

Del total de la producció, aproximadament un 50% es destina a exportació, un 25% es distribueix en el mercat interior en fresc i la resta l’absorbeix la indústria per a la seua transformació, principalment en sucs. Espanya és el país líder quant al comerç mundial de cítrics en fresc gràcies a diferents factors. D’una banda, hi ha una elevada qualitat comercial de la fruita, basada no només en unes bones condicions climàtiques sinó també en una estructura productiva dotada d’una adequada tecnologia. D’altra banda, a Espanya es produeix un ventall varietal tan ampli que és capaç d’abastir el mercat durant 10 mesos a l’any, i inclús els dos restants poden ser completats amb taronja mantinguda en cambra. A més, la seua situació geogràfica és molt avantatjosa per la proximitat als principals mercats importadors, que són els de la Unió Europea. Més del 80% de les exportacions espanyoles tenen destí en països de la UE. Aquesta proximitat possibilita l’abasti-

30 Monografies del Jardí Botànic

Llimes

12%

Mandarines Ma Mand and ndar arin nes es

36%

Resta

1%

Taronges Ta T aro rong on ng ges es

51%

A l’esquerra, percentatges de producció de cítrics a Espanya. A la dreta, parada de cítrics en el mercat de Russafa (València).

ment ràpid i a la mida de les exigències de cada detallista. I finalment, la citricultura a Espanya està dotada d’una moderna infraestructura quant a magatzems de confecció, cambres i mitjans de transport.

El cultiu No tots els cítrics són cultivats comercialment. L’agricultura utilitza només unes poques varietats seleccionades d’alt rendiment i qualitat per a cada cultiu. Els cítrics cultivats són arbres menuts, la part subterrània dels quals pertany a una planta patró o portaempelt mentre que l’aèria correspon a la varietat seleccionada i empeltada, que és la responsable de produir la fruita amb valor comercial. Els patrons són una part essencial del cultiu de cítrics, perquè repercuteixen en el vigor i grandària de la varietat, en la producció (quantitat i qualitat de fruits) i en la tolerància o resistència als estressos biòtics i abiòtics.

El reg és una qüestió bàsica en el cultiu de cítrics. Tant el desenvolupament vegetatiu com la producció de collites abundants i de qualitat depenen de la freqüència i volum d’aigua aportada al cultiu, i aquestes al seu torn depenen de les característiques del sòl i les condicions climàtiques. El reg és absolutament imprescindible entre la primavera i la tardor. Normalment, el volum d’aigua a aplicar sol oscil·lar entre 5.000 i 8.000 metres cúbics per hectàrea i any. El sistema de reg tradicional era per inundació, però cap a 1980 va començar a implantar-se el reg localitzat.

Monografies del Jardí Botànic 31

A l’esquerra, empelt de pua o agulla. A la dreta, tractament fi tosanitari amb atomitzador.

La poda ha sigut una pràctica cultural habitual en els cítrics. La mecanització de la poda a penes s’ha introduït a Espanya, de manera que es continua practicant a mà, amb xerrac i tisores.

Quant a l’adob, s’aporta basant-se en l’anàlisi de la disponibilitat dels nutrients al sòl i en la planta. Açò permet adequar la composició del fertilitzant a la capacitat d’absorció i les necessitats de l’arbre. Normalment els adobs es mantenen en depòsits en solucions concentrades i d’ací es bombegen a l’aigua de reg, dissolent-se en ella per a la seua distribució. Aquest sistema rep el nom de fertirrigació.

D’altra banda, els coneixements de la Fisiologia Vegetal sobre l’efecte de les hormones en el creixement dels cítrics han contribuït a difondre l’ús d’aquestes substàncies, que actualment està molt normalitzat i ajuda en gran manera a augmentar la rendibilitat de les explotacions.

El Programa de Sanejament, Quarantena i Certificació Com hem avançat anteriorment, la necessitat d’establir programes de sanejament, quarantena i certificació sorgeix a Espanya després de l’aparició, en la dècada dels 60, de la malaltia ocasionada pel virus de la tristesa dels cítrics, que va oca-

32 Monografies del Jardí Botànic

Treballs de recollida de la fruita.

sionar importants pèrdues econòmiques en el sector. Així doncs, en 1975 es va crear el Programa de Millora Sanitària de Cítrics, que és la combinació de tres programes coordinats: Sanejament, Quarantena i Certificació. Els objectius del Programa eren obtindre plantes sanes per al cultiu a Espanya a través d’un sistema de certificació, a més del manteniment en un banc de germoplasma de cítrics de les plantes sanes obtingudes. Amb aquest programa es pretenia evitar la greu amenaça que suposa per a la citricultura la freqüent presència de malalties devastadores. Cada programa és responsabilitat d’una institució pública diferent, encara que totes elles es coordinen i col·laboren estretament. El Programa de Sanejament es du a terme a l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA), el de Quarantena a la Unitat de Sanitat Vegetal del Ministeri d’Agricultura i Recursos Marins (MAGRAMA), i el de Certificació es desenvolupa de forma compartida entre l’Oficina Espanyola de Varietats Vegetals (OEVV) del MAGRAMA i els servicis competents de les comunitats autònomes.

El sanejament es realitza per mitjà de la tècnica denominada microempelt d’àpexs caulinars in vitro, que consisteix a empeltar sobre el patró (en aquest cas citrange troyer) un àpex compost pel meristema apical i tres primordis foliars.

Aquest microempelt té una grandària d’aproximadament 0,1 o 0,2 mm, per la qual

Monografies del Jardí Botànic 33

Vista aèria de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA).

cosa es realitza amb ajuda d’una lupa i dins de tubs d’assaig. Les plantes microempeltades creixen en cambres de cultiu durant 4-6 setmanes i posteriorment es trasplanten a l’hivernacle.

El sanejament no sols es du a terme amb el material autòcton. Les varietats que s’importen des de l’estranger ho han de fer oficialment a través de l’Estació de Quarantena, on s’efectuen els controls sanitaris reglamentats i es realitza el microempelt de les plantes seguint el mateix procés que amb el material autòcton.

El Banc de Germoplasma de Cítrics té la seu a l’IVIA, i a ell les plantes sorgides del Programa de Sanejament es mantenen en recintes protegits per malla a prova de pugó per a evitar la recontaminació, ja que moltes malalties són transmeses a través d’insectes, i se sotmeten a controls periòdics que n’asseguren l’estat sanitari. Aquestes plantes constitueixen els arbres mare del Programa de Certificació, anomenat bloc inicial. D’ell s’obté el material que se subministra als vivers autorit-

34 Monografies del Jardí Botànic

A dalt, diverses etiquetes d’identificació usades al llarg de la història per a la venda de plançons autoritzats (cortesia J.A. Pina). A la dreta, plançons autoritzats llestos per a la venda.

zats per a l’establiment dels blocs d’arbres de base. Normalment aquests blocs de base pertanyen a uns quants vivers que s’associen per a compartir-los. El bloc de base és l’origen del material que se subministra a cada viver per a establir el bloc de multiplicació de gemmes i d’ací s’obtenen els plançons certificats que pot adquirir l’agricultor. El programa de certificació assegura la identitat varietal i l’estat sanitari òptim dels plançons adquirits.

En l’actualitat, els cítrics són l’únic cultiu a Espanya en el què totes les plantes produïdes pels vivers comercials són certificades i s’han originat en un banc de germoplasma, on s’han sanejat i mantingut lliures de patògens.

El Banc de Germoplasma de Cítrics.

L’agricultura actual està basada en unes poques varietats seleccionades d’alt rendiment i qualitat, amb el consegüent abandó de les varietats tradicionals. Aquesta situació, juntament amb la pèrdua de moltes espècies silvestres com a conseqüència de la desforestació, està produint una forta erosió i pèrdua de recursos fitogenètics que són el fruit de milers d’anys d’evolució i que contenen els gens

Monografies del Jardí Botànic 35

A l’esquerra, parcel·la pertanyent a la col·lecció de camp del Banc de Germoplasma de Cítrics de l’IVIA. A la dreta, recinte de malla pertanyent a la col·lecció protegida del Banc de Germoplasma de Cítrics de l’IVIA.

o combinacions de gens relacionats amb caràcters d’interès, com puguen ser la resistència a patògens, a condicions ambientals adverses, la producció, la qualitat i compostos nutricionals dels fruits, etc. Els recursos fitogenètics són la base per a la millora dels cultius i són essencials per a l’adaptació als canvis imprevisibles del medi ambient i les necessitats humanes futures. Per això, la conservació d’aquests recursos és una necessitat essencial per a garantir un desenvolupament agrícola estable en el futur El Banc de Germoplasma de Cítrics de l’IVIA (BGCI) es va iniciar en 1975 amb un doble propòsit. D’una banda, el de conservar la major variabilitat genètica possible, tant del gènere Citrus com de la resta de gèneres de la subfamília Aurantioideae, que puga servir de base per a la millora dels cultius i també per a la investigació i l’ampliació del coneixement. D’un altre, el propòsit ja comentat de mantenir varietats lliures de patògens que puguen servir de material d’origen per a la seua propagació comercial en els vivers autoritzats de cítrics. Aquesta característica, unida al fet què en el BGCI no hi ha duplicats en la col·lecció, el fan únic en el món.

Actualment, el BGCI consta de 694 genotips. Inclou 51 espècies del gènere Citrus, 44 espècies de 20 gèneres afins als cítrics i 142 híbrids intra- i interespecífics. Consta de 3 col·leccions: a) la de camp, on es realitza l’avaluació i caracterització dels genotips; b) la protegida en el recinte amb malla a prova de pugó, que

36 Monografies del Jardí Botànic

Disposició de les plantes de la col·lecció protegida del Banc de Germoplasma de Cítrics de l’IVIA en l’interior del recinte de malla.

s’utilitza per a mantenir el material sa i evitar la recontaminació i les pèrdues degudes a estressos abiòtics; c) la col·lecció de calls embriogèniques crioconservades, que disposa de 60 genotips.

La major representació de varietats es dóna en les espècies de major importància comercial, que són els tarongers dolços (142 varietats), els clementiners (77 varietats), els mandariners i els seus híbrids (136 varietats) i les llimeres (47 varietats).

Monografies del Jardí Botànic 37

Fitxes de gèneres de la col·lección del Jardí Botànic ■ El gènere Citrus 1. C. aurantium L. 2. C. bergamia Risso and Poit.

3. C. excelsa Wester .

4. C. karna Raf. 5. C. limon (L.) Burm f.

6. C. macrophylla Wester 7. C. madurensis Lour.

8. C. maxima (Burm.) Merr.

9. C. medica L. 10. C. myrtifolia Raf. 11. C. paradisi Macf.

12. C. pyriformis Hassk.

13. C. shunkokan Hort. ex Tan. 14. C. sinensis (L.) Osb. 15. C. webberi Wester Mandariners 16. C. clementina Hort. ex Tan. 17. C. daoxianensis S.W. He et G.F. Liu 18. C. depressa Hay. 19. C. unshiu (Mak.) Marc.

Papedas 20. C. hystrix DC. 21. C. macroptera Montr.

22. C. micrantha Wester Llimeres dolces 23. C. aurantifolia (Christm.) Swing.

24. C. latifolia Tan. 25. C. limetta Risso 26. C. limettioides Tan. 27. C. limonia Osb. ■ El gènere Fortunella i híbrids 28. F. crassifolia Swing.

29. F. hindsii (Champ.) Swing.

Monografies del Jardí Botànic 39

30. F. margarita (Lour.) Swing.

31. F. polyandra (Ridl.) Tan. 32. Limequat ■ El gènere Poncirus i híbrids 33. P. trifoliata (L.) Raf. 34. Citrange Carrizo ■ El gènere Clausena 35. C. anisata (Willd.) Hook. f.

36. C. excavata Burm. f.

37. C. lansium (Lour.) Skeels ■ Els gèneres Microcitrus, Eremocitrus i híbrids 38. M. warburgiana (F.M. Bail.) Tan. 39. E. glauca (Lindl.) Swing.

40. Híbrid de Sydney ■ El gènere Atalantia 41. A. ceylanica (Arn.) Oliv.

42. A. citroides Pierre ex Guill.

■ Els gèneres del grup Bael 43. Aegle marmelos (L.) Corr.

44. Aeglopsis chevalieri Swing.

45. Balsamocitrus dawei Stapf.

■ Altres gèneres 46. Feroniella oblata Swing.

47. Citropsis gilletiana Swing. And M. Kell.

48. Severinia disticha (Blanco) Swing 49. Hesperethusa crenulata (Roxb.) M. Roem 50. Murraya paniculata (L.) Jack

40 Monografies del Jardí Botànic

Criteris de grandària esmentats en el text Tamany del fruit segons la secció transversal: Molt menut

Menut

< 2 cm 2-5 cm

Mitjà

5-8 cm

Gran

Molt gran

8-12 cm

>12 cm

1,6 cm

C. micrantha Wester C. depressa Hay. C. clementina Hort. ex Tan. C. paradisi Macf.

C. maxima (Burm.) Merr.

Tamany de la fulla segons la superfície foliar: Molt menuda

< 5 cm2

Menuda

5-20 cm2

Mitjana

20-30 cm2

Gran

30-60 cm2

Molt gran

> 60 cm2

3,5 cm

C. myrtifolia Raf. C. aurantifolia (Chritsm.)

Swing.

C. clementina Hort. ex Tan. C. paradisi Macf.

C. maxima (Burm.) Merr.

* En el cas de les fulles compostes s’hi sumen les àrees de tots els folíols.

Monografies del Jardí Botànic 41

Citrus aurantium L. Nom comú: Taronger amarg, taronger bord.

Aquesta espècie és originària de la regió compresa entre el nord-oest de l’Índia i les zones limítrofes de Xina i Birmània. Probablement es tracta d’un híbrid entre pummelo i mandariner. Va ser introduït a Europa pels àrabs, que l’utilitzaven amb finalitats medicinals i com a planta ornamental en els seus jardins. Portat pels espanyols, va ser el primer cítric que va arribar al continent americà.

Descripció Arbre de grandària mitjana a gran, frondós, amb hàbit de creixement obert encara que un poc més erecte que el taronger dolç; més rústic i resistent, d’ací el seu ús com a portaempelts d’aquell. Amb presència d’espines. Fulles el·líptiques de grandària mitjana a gran, amb el marge enter i amb pecíol de major longitud que el del taronger dolç i amb ales desenvolupades. Flors de grandària mitjana, amb pètals blancs i anteres grogues. Desprenen una apreciada fragància deguda als olis essencials presents, coneguts com a oli de neroli. Generalment, els fruits són de grandària mitjana i forma esfèrica, globosos, encara que també es poden trobar fruits una mica aplatats. Presenten una lleugera depressió tant a la zona basal com a la zona apical. La corfa, de color taronja intens en la maduresa, és grossa i rugosa al tacte. Polpa sucosa, de color taronja pàl·lid, àcida i amb un característic sabor amarg. Eix central semi-sòlid que, una vegada aconseguida la maduresa, es torna buit. Presència de nombroses llavors, poliembriòniques, amb la calaza de color púrpura.

Usos i aprofitaments La taronja amarga no es consumeix en fresc. La seua importància radica en els olis essencials extrets tant de les flors com de les fulles i de la corfa del fruit, que són de major qualitat que els del taronger dolç. El fruit és molt apreciat pel mercat anglosaxó per a l’elaboració de la típica melmelada de taronja amarga. No obstant això, la major importància del taronger amarg en la indústria de la citricultura és deu a la seua qualitat com a patró portaempelts. A les illes del Pacífic, la fruita triturada i les fulles macerades s’utilitzen com a sabó per a llavar la roba i com a xampú per al cabell. A Cuba, la fusta és apreciada per a l’elaboració de bats de beisbol.

Monografies del Jardí Botànic 43

Citrus bergamia Risso and Poit Nom comú: Bergamoter.

El seu origen és desconegut. Es tracta probablement d’un híbrid de taronger amarg i llimera o més probablement d’una llimera dolça d’origen mediterrani, atès que l’especial fragància del seu oli essencial s’assembla més a aquesta última. Es cultiva principalment a la regió italiana de Calàbria. El bergamoter és conegut a Itàlia des de fa diversos segles, situant-se ací probablement el seu origen.

Descripció Arbre de grandària mitjana, port obert i vigor mitjà. Les noves brotacions són verdes. No presenta espines, o en té en número molt reduït. Fulles grans, dentades, de forma i color semblants a les de la llimera, diferenciant-se per la presència d’ales no molt desenvolupades en el pecíol. Desprenen una fragància molt apreciada. Flors de grandària mitjana amb pètals blancs i anteres grogues. El fruit és mitjà, de forma esfèrica o lleugerament el·lipsoïdal, de color groc en la maduresa.

Sovint conserva l’estil. Pot presentar mamelló més o menys pronunciat, com també un petit melic (navel). La corfa és llisa o lleugerament rugosa, amb una forta adherència. Polpa groga, ferma, amb gran contingut en àcid cítric i lleugerament amarga. Eix central sòlid o semi-sòlid. Presenta llavors monoembriòniques, que ben sovint no arriben a terme, de cotiledons blancs o lleugerament verdosos.

Usos i aprofitaments El bergamoter es cultiva principalment per l’oli essencial extret de la corfa del fruit, sent un dels més utilitzats en la indústria de la perfumeria. És el principal ingredient de l’aigua de colònia (eau de Cologne) creada a Alemanya en el segle XVII. També s’usa com a aromatitzant de la varietat de té Earl grey i d’alguns tabacs. L’oli obtingut de les fulles (petitgrain bergamoto) i de les flors (neroli bergamoto) s’utilitza principalment en cosmètica masculina, per exemple en locions per a l’afaitat.

Monografies del Jardí Botànic 45

Citrus excelsa Wester Nom comú: Royal lemon, llimera reial.

D’origen desconegut, es cultiva a Filipines. El nom denota l’alta estima de què gaudeix en eixe país.

Descripció L’arbre de Citrus excelsa és de grandària mitjana, vigorós, amb hàbit de creixement obert, una mica desordenat a causa de les branques entrecreuades. Presenta espines fines i rectes. Les noves brotacions estan tenyides de color púrpura.

Fulles de grandària mitjana i forma el·líptica; marge dentat i amb presència d’ales en el pecíol. Les flors, de grandària mitjana, tenen traces de color púrpura als pètals; anteres grogues i estams generalment lliures. Fruit de grandària mitjana amb forma esfèrico-aplatada i color groc en la maduresa. La seua base és truncada i té un mamelló molt marcat en l’extrem del fruit. La corfa és llisa i fina, fortament adherida. Polpa groga, de textura ferma i eix central semi-sòlid i irregular. Presenta nombroses llavors, poliembriòniques, amb cotiledons de color verd clar i calaza rogenca. El suc, no massa abundant, és molt àcid i semblant al de la llima.

Usos i aprofitaments La llima reial té usos semblants als de la llima o la llima mexicana.

Monografies del Jardí Botànic 47

Citrus karna Raf. Nom comú: Karna, Katta.

D’origen desconegut, és un antic cítric present a l’Índia. Probablement es tracta d’un híbrid natural entre taronger amarg i llimera. Els fruits són típics de taronger, mentre que les flors, de color púrpura, així com els incipients brots vegetatius, s’assemblen als de la llimera.

Descripció Arbre de grandària mitjana a gran, de vigor mitjà, port obert i amb espines curtes i rectes. Tant les noves brotacions com les flors són de color púrpura, no tan intens com el de les llimeres. Les fulles són grans, paregudes a les de la llimera però d’un color verd més fosc, d’una fermesa mitjana a forta, amb el marge serrat i sense ales. Les flors també són grans, de pètals amb tonalitats púrpura i anteres grogues. Els fruits tenen forma ovoide i presenten un mamelló molt marcat. Són grans, de color taronja i amb la pell rugosa, conservant de vegades l’estil. La polpa és ataronjada i l’eix central semi-sòlid o sòlid. Tenen una gran grossària de corfa, la qual cosa comporta un percentatge de suc prou reduït, que és de color taronja pàl·lid i amb un elevat contingut en àcid. Les llavors, presents en gran quantitat, són poliembriòniques, de cotiledons blancs i calaza púrpura.

Usos i aprofitaments La importància comercial del Citrus karna radica en el seu ús com portaempelts en el seu país d’origen, l’Índia. La cocció de la polpa s’ha usat com antipirètic.

També s’utilitza en la confecció de melmelades.

Monografies del Jardí Botànic 49

Citrus limon (L.) Burm f.

Nom comú: Llimera.

Les últimes investigacions indiquen que podria tractar-se d’un híbrid directe entre taronger amarg i ponciler. L’origen de la llimera és un misteri, però podria localitzar-se en el nord-oest de l’Índia, nord de Birmània i Xina.

Descripció La llimera és un arbre de grandària mitjana a gran, vigorós, i amb hàbit de creixement obert. Presenta abundants espines petites en les branques. Encara que més resistent al fred que la llimera mexicana i el ponciler, és més sensible que els altres cítrics comercials. Les brotacions joves són de color púrpura intens. Fulles grans de color verd pàl·lid, que desprenen una agradable aroma a llima al masegar-les.

Forma del limbe el·líptica i marge dentat. Pecíol no alat o amb presència d’ales molt petites. Flors grans, de pètals color púrpura, anteres grogues i en gran percentatge estaminades per avortament del pistil. Si les condicions són favorables, pot tindre diverses floracions a l’any. El fruit és de color groc clar, el·lipsoïdal, amb un mamelló més o menys pronunciat en la zona apical. Corfa llisa o lleugerament rugosa. Pot presentar coll en la base del fruit. Polpa groga i sucosa, molt àcida.

Eix central sòlid o semi-sòlid. Presenta llavors amb un grau de poliembrionia baix.

Usos i aprofitaments De la llima s’usa principalment el suc i els olis essencials. El primer, com a ingredient per a la llimonada i altres begudes refrescants, i també en rebosteria i restauració; els olis, tant de la fulla com del fruit, en perfumeria. En el passat va tindre gran importància en la navegació marítima per a previndre l’escorbut, malaltia provocada per la falta de vitamina C. El suc de llima és àmpliament conegut com a diürètic, astringent i febrífug. La fusta és compacta i fàcil de treballar. A Mèxic s’usa per a tallar peces d’escacs, joguets, culleretes i altres articles.

Monografies del Jardí Botànic 51

Citrus macrophylla Wester Nom comú: Alemow, Macrophylla.

Natiu de l’illa Zebú, en Filipines. Probablement es tracta d’un híbrid de Citrus celebica o d’altres espècies de papeda amb pummelo.

Descripció Els arbres són grans, vigorosos, de port obert i presenten nombroses espines curtes i rectes. Generalment són arbres poc productius. Les noves brotacions són de color púrpura. Fulles de grandària mitjana, color verd pàl·lid, angle apical punxegut i amb el marge dentat. Presenta ales en el pecíol semblants a les del pummelo. L’aroma de les fulles recorda les de la llimera. Les flors, de grandària mitjana, tenen els pètals de color púrpura i les anteres grogues. El fruit és gran, groc quan madura, de forma esfèrico-el·lipsoïdal, amb presència de mamelló i una arèola molt marcada. Corfa rugosa, abonyegada. La polpa és de color groc, amb l’eix central sòlid i gran, té un baix contingut en suc i presenta nombroses llavors, poliembriòniques. La seua elevada acidesa i amargor el fan pràcticament no comestible.

Usos i aprofitaments S’utilitza principalment com a patró portaempelts per a llimeres. Actualment s’està estenent aquest ús a altres cítrics comercials, a pesar de la seua sensibilitat al virus de la tristesa, donades les seues excel·lents qualitats com a patró.

Monografies del Jardí Botànic 53

Citrus madurensis Lour.

Nom comú: Calamondín, Xina orange, Panamà orange, Limonsito.

Citrus madurensis és el resultat d’una hibridació natural entre un mandariner àcid i un kumquat. El seu origen se situa a Xina, d’on es va estendre prompte a Indonèsia i Filipines.

Descripció Arbre de grandària i vigor mitjans, port erecte i densament ramificat. Amb poques espines. Presenta gran resistència a les temperatures baixes i és molt productiu.

Les noves brotacions són de color verd. Hi ha una varietat variegada de gran valor ornamental. Les fulles, aromàtiques, són menudes, de forma ovalada amb el marge lleugerament dentat i el pecíol curt, dotat d’ales estretes. Flors menudes, fragants, de pètals blancs i anteres grogues. El fruit és menut, de forma aplatada, amb la zona basal còncava. Adquireix un color taronja intens en la maduresa. La corfa és fina, amb nombroses glàndules d’oli essencial, de pelat fàcil i sabor dolç.

Polpa de color taronja, tendra i sucosa, amb l’eix central semi-sòlid i irregular. Molt àcida. Poques llavors, de grandària menuda, poliembriòniques i amb els cotiledons de color verd. Els fruits poden romandre en l’arbre un llarg període en bones condicions.

Usos i aprofitaments És molt apreciat com a arbre ornamental, perquè pot presentar flors, fruits verds i madurs al mateix temps. També té valor com a bonsai. El suc es pot utilitzar com el de la llimera o la llimera dolça per a l’elaboració de begudes refrescants, per a condimentar peixos, per a fer pastissos, melmelades, conserves, salses i per afegir-lo a sopes i tes. Té diversos usos medicinals. Quan es frega sobre les picadures d’insectes, alleuja la picor i redueix la irritació. També és una medicina natural per a l’acne. Encara s’utilitza per via oral com a remei per a la tos i és un antiinflamatori natural. És un condicionador excel·lent per al cabell i un bon desodorant corporal.

En Filipines s’utilitza per a netejar taques de tinta dels teixits.

Monografies del Jardí Botànic 55

Citrus maxima (L.) Osb. Nom comú: Pummelo, Shadock.

Les grans mides dels seus fruits, els més grans dels cítrics, es reflecteixen en el seu nom botànic actual i en l’anterior, C. grandis. L’origen se situa a Indonèsia i Malàisia, on es pot trobar en estat salvatge. És un fruit molt estimat en països del sud-est asiàtic.

Descripció Arbres grans de port obert, vigorosos i amb presència d’espines. Les brotacions joves, de color verd, són pubescents, a diferència dels pomelos. Fulles molt grans, el·líptiques, de color verd fosc amb el marge enter o lleugerament dentat. Presenta ales en el pecíol. Les flors habitualment naixen en sanglots terminals i són les més grans del gènere. Aromàtiques, d’anteres grogues, calze pilós i pètals blancs i grossos, tornats cap arrere quan estan en plena floració. El fruit és molt gran. La seua forma pot ser des d’esfèrica a aplatada o inclús piriforme, segons les distintes varietats. La corfa, molt grossa, és de color groc pàl·lid, presentant de vegades una tonalitat verdosa. La polpa, de textura ferma, pot ser de color groc verdós, groc o amb tonalitats rogenques. Eix central gran, buit o semi-sòlid. Les membranes que emboliquen els gallons són molt dures i poden retirar-se amb facilitat.

Les vesícules de suc són les més grans dels cítrics. El contingut en llavors varia d’escàs a molt elevat; són grans i monoembriòniques. Podem trobar varietats des de molt sucoses a pràcticament seques, amb molta acidesa o insípides.

Usos i aprofitaments Els gallons pelats es consumeixen en fresc i s’usen en l’elaboració d’ensalades i postres. També és apreciat el suc. Les flors són utilitzades per a fer perfums. La dura fusta és adequada per a la fabricació de ferramentes. En Filipines i el sud-est asiàtic té diferents aplicacions en la medicina tradicional; les decoccions de les fulles, flors i corfa s’administren pel seu efecte sedant en casos d’epilèpsia i tos convulsiva. La corfa s’utilitza a vegades per a fer melmelada i també es pot confi tar. A Xina s’afegeix al saltat amb carn de porc.

Monografies del Jardí Botànic 57

Citrus medica L. Nom comú: Ponciler. És el cítric del qual es té coneixement des d’èpoques més antigues. Se n’han trobat llavors en excavacions a Mesopotàmia datades en 4000 anys aC. El terme medica fa referència als medes, una tribu persa que habitava a l’actual Iran. Podria ser originari de la zona compresa entre el nord de l’Índia, Pakistan i Birmània, on es pot trobar en estat silvestre en les valls situades als peus de l’Himàlaia.

Descripció Arbre menut, de creixement lent i hàbit irregular. Molt sensible al fred. Presenta nombroses espines, algunes d’elles grosses. Brotació de color púrpura intens, excepte en la varietat ponciler de Còrsega. Fulles grans de forma el·líptica, marge dentat i àpex arrodonit. Pecíol curt i no alat. Les flors són grans, tenint un gran percentatge d’elles l’ovari avortat; pètals tintats de púrpura, i anteres grans i grogues.

Destaca el gran grossor de l’estil, semblant al de l’ovari. Fruit gran o molt gran de forma ovoide o el·lipsoïdal, amb mamelló pronunciat. És molt variable, podent presentar diferents formes al mateix temps en el mateix arbre. La corfa, molt aromàtica, sol ser llisa però també es troben fruits rugosos i inclús abonyegats. La polpa és escassa (la varietat mà de Buda inclús no en té), ferma i amb poc de suc, que pot ser àcid o dolç depenent de la varietat. Presenta gran nombre de llavors, monoembriòniques, de cotiledons blancs i color de la calaza generalment púrpura.

Usos i aprofitaments Quasi totes les parts del ponciler són utilitzades en medicina: fulles, flors, corfa del fruit, suc i olis essencials. En l’antiguitat va ser apreciat com a remei contra la febre, malalties pulmonars i afeccions intestinals. La part més important d’aquest fruit és la corfa, especialment l’albedo, que al ser molt aromàtica és usada en alimentació, sobretot en rebosteria. La fusta, blanca i dura, serveix per a la fabricació de bastons a l’Índia. A Xina i Japó és molt apreciada per a perfumar armaris o habitacions, i la varietat mà de Buda com a ofrena en els temples budistes. També té ús religiós per al poble jueu en el ritu de la festa dels Tabernacles. El ponciler va ser un dels quatre fruits que el déu dels jueus va permetre usar en ritus religiosos (Levític, 24-40).

Monografies del Jardí Botànic 59

Citrus myrtifolia Raf. Nom comú: Taronger morú, Chinotto.

Deu el nom científic al paregut de les fulles amb les de la murta (Myrtus communis L.) És originari de la part sud-oriental de Xina. S’ha considerat de vegades una varietat de taronger amarg (C. aurantium var. myrtifolia) però, a causa del gran nombre de diferències morfològiques que presenta, actualment es considera com una espècie independent.

Descripció Arbre menut, compacte, de creixement lent i poc vigorós. Sense espines. La copa presenta un aspecte dens a causa de la curta distància entre els nucs de les branques, la qual cosa fa que les fulles estiguen molt pròximes. Aquestes són de color verd fosc, grandària menuda i aspecte coriaci. Limbe amb forma el·líptica i amb el marge generalment enter. No presenta ales en el pecíol. La flor sol ser solitària, amb pètals blancs i anteres grogues. El fruit és menut, esfèric o lleugerament aplatat. La corfa, de color taronja intens, té textura rugosa. La polpa, sucosa, és de color taronja amb l’eix central buit i presenta un número variable de llavors, poliembriòniques. Sabor àcid i amarg. El fruit persisteix uns quants mesos en la planta en bones condicions.

Usos i aprofitaments El chinotto, com és conegut a Itàlia, és molt apreciat en aquest país, on el suc és un aromatitzant essencial en la majoria dels amari, com el popular aperitiu Campari, així també de diferents begudes gasoses. Els fruits són massa amargs per al consum en fresc, però confitats resulten unes postres molt apreciades. L’arbre és també interessant com a planta ornamental, tant en test com en sòl.

Monografies del Jardí Botànic 61

Citrus x paradisi Macf.

Nom comú: Pomelo. És un dels fruits cítrics comercials dels què es va tindre coneixement més tardà.

Va ser descrit per primera vegada en 1750 per Griffith Hugues, que el va anomenar el fruit prohibit de les Barbados. Pareix una hibridació accidental entre pummelo i taronger dolç ocorreguda en l’illa esmentada. James Macfayden, en l’obra Flora de Jamaica, li va donar el nom botànic, Citrus x paradisi, indicant així el seu origen híbrid.

Descripció L’arbre del pomelo és vigorós, frondós, de port obert i grandària gran. Generalment sense espines, encara que pot presentar algunes, curtes i rectes, en les branques. La seua tolerància al fred és mitjana, però necessita temperatures altes per a proporcionar bona qualitat en els fruits. Són arbres productius, amb tendència a fructificar en sanglots; d’ací el seu nom en anglès, grapefruit. El fullatge és dens, de color verd fosc, amb fulles grans i el·líptiques. El marge de la fulla és enter o lleugerament dentat. Presenta ales desenvolupades en el pecíol que normalment solapen el limbe. El pecíol és glabre, la qual cosa el diferencia dels poncilers. Les flors són grans, de pètals blancs i anteres grans de color groc. El fruit, de corfa llisa, és de gran mida, groc uniforme o amb tonalitats rogenques en les varietats pigmentades, i pot tindre forma globosa, aplatada o en menor grau piriforme. La polpa és tendra, groga o rogenca, amb suc abundant i eix central semi-sòlid o sòlid. L’albedo és gros i de color blanc. No presenta llavors, o apareixen en quantitat molt baixa en les varietats comercials. El suc, de color groc o rogenc, té un excel·lent sabor característic a causa de l’amargor del flavonoide naringina.

Les llavors són grans, poliembriòniques, de cotiledons blancs i calaza marró.

Usos i aprofitaments El pomelo és considerat un fruit típic per al desdejuni, tant en fresc com en suc. En els anys setanta del segle passat va estar en auge degut a la popularitat del règim per a aprimar-se conegut com a dieta del pomelo. Forma part d’una alimentació saludable pel contingut en vitamina C i en fibra (pectina), a més de l’antioxidant licopè en les varietats pigmentades. Té interaccions perjudicials amb alguns medicaments a causa de la presència de furanocuramines en el suc. La corfa és una font important de pectina per a la conservació d’altres fruites. La naringina extreta s’utilitza per a donar sabor amarg a begudes tòniques o a la xocolata. L’essència de les flors serveix per a combatre l’insomni i per a tractar malalties estomacals.

Monografies del Jardí Botànic 63

Citrus pyriformis Hassk.

Nom comú: Llimera ponderosa.

Aquesta varietat es va originar al voltant de 1887 en una plantació pertanyent a George Bowman en Hagerstown, Maryland, i va ser anomenada i introduïda comercialment en 1900. Es creu que és un híbrid entre llimera i ponciler. Tant l’arbre com el fruit s’assemblen al ponciler, encara que el sabor és el típic d’una llima.

Descripció L’arbre és menut, poc vigorós, de creixement lent, amb presència d’espines curtes no molt abundants. Menys resistent al fred que la llimera verdadera. Fulles grans, el·líptiques, paregudes a les del ponciler però d’un verd menys intens i amb marge fistonat. L’angle apical és lleugerament arrodonit. El pecíol, curt, pot presentar ales petites. Les noves brotacions són verdes, encara que de vegades pot aparèixer una tènue coloració púrpura. Flors grans, de pètals blancs i anteres grogues. El fruit és de grandària mitjana a gran, groc en la seua maduresa, de corfa grossa i pell rugosa. Forma esfèrico-el·lipsoïdal, amb presència de mamelló en la zona apical. Polpa groga, amb nombroses llavors. El suc té una acidesa elevada, semblant al de les llimes autèntiques.

Usos i aprofitaments El fruit no es comercialitza com a tal, encara que pot ser utilitzat com a substitut de la llima perquè té un sabor semblant. El seu principal ús és com a planta ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 65

Citrus shunkokan Hort. ex Tan. Nom comú: es desconeix.

No es disposa de dades sobre l’origen d’aquesta espècie encara que probablement, com quasi tots els cítrics, provinga del sud-est asiàtic. Té cert paregut amb el taronger.

Descripció Arbre de grandària mitjana, frondós, amb hàbit de creixement obert. Branques llargues i flexibles, que amb el pes dels fruits s’inclinen donant un port plorador a l’arbre. Presenta poques espines. Noves brotacions de color verd. Fulles grans, el·líptiques, d’un color verd intens. Marge enter o lleugerament dentat i pecíol curt, poc o gens alat. Flors de grandària mitjana, vistoses, de pètals blancs i anteres grogues. El fruit, de grandària mitjana, té forma aplatada, presentant una depressió en la zona estilar. Corfa rugosa de color groc viu en la maduresa, molt adherida a la polpa i de grossària major que en les taronges. Polpa de textura ferma, amb baix percentatge de suc, de color groc pàl·lid i eix central semi-sòlid, dividida en nombrosos gallons. Amb elevat nombre de llavors, monoembriòniques, de cotiledons verds clar i calaza rogenca. Suc de baixa qualitat organolèptica.

Usos i aprofitaments No se’n coneix cap tipus d’aprofitament, excepte potser l’ ús com a arbre ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 67

Valencia

Citrus sinensis (L.) Osb. Nom comú: Taronger dolç. És un dels arbres fruiters més cultivats del món. El seu origen es situa entre el sud de Xina i el nord-est de l’Índia. És un híbrid interespecífic entre ponciler i mandariner. El terme castellà naranja prové del nom local narang que li atorgaven en l’antiga Pèrsia. El gran nombre de varietats existents es classifica en quatre grups: grup Navel, grup Blanques, grup Sang i grup Sucrenyes.

Descripció Els arbres de taronger dolç tenen un hàbit de creixement obert. De grandària mitjana a gran, vigorosos. Amb presència d’espines, en quantitat variable segons la varietat. Fulles el·líptiques grans o mitjanes, de pecíol curt i amb presència d’ales rudimentàries. Marge del limbe enter. No desprenen aroma al ser masegades.

La flor del taronger (tarongina) és de grandària mitjana, amb pètals blancs i anteres grogues, exceptuant el grup Navel que presenta les anteres blanques o groc pàl·lid. Generalment, els fruits són globosos, de grandària mitjana i color taronja.

Corfa de grossària mitjana, llisa i d’una adherència moderada. Eix central sòlid o semi-sòlid. Polpa sucosa, tendra, de color groc, taronja o amb reixat rogenc en el cas del grup Sang. Presència de llavors en major o menor nombre; són poliembriòniques, amb cotiledons blancs. El suc, abundant, té una excel·lent qualitat gràcies a l’equilibri entre sucres i acidesa; el seu color cobreix totes les tonalitats des del taronja pàl·lid al roig sang

Usos i aprofitaments El seu principal ús és el consum, siga en fresc o en suc preparat. Alguns subproductes obtinguts en l’extracció del suc, com la polpa i la corfa, són emprats en l’elaboració de pinsos per a animals. També s’extreu l’oli essencial de les glàndules de la corfa. Les flors són usades en la indústria del perfum. A Xina és un ingredient de la medicina tradicional. En l’època de floració s’obté d’elles una mel d’excel·lent qualitat, denominada mel de tarongina.

Classificació Els tarongers dolços es classifiquen en quatre grups: Grup Blanques: en aquest grup s’inclouen totes aquelles taronges que no tenen navel (melic), pigmentació roja o acidesa escassa. Són arbres vigorosos, de grandària mitjana a gran. Amb petites espines en les branques, no molt abundants.

Monografies del Jardí Botànic 69

Navelina

Sanguinel¡li

Sucrenya

Les anteres de les flors són grogues, amb gran quantitat de pol·len. Se n’ha reduït molt el cultiu amb l’arribada de les taronges del grup Navel, de major qualitat organolèptica. Tenen gran interès per a l’elaboració de suc industrial , on es prioritza la productivitat i el contingut en sucres. A més, la presència de limonina és clarament inferior a les del grup Navel i pràcticament indetectable per el paladar humà.

Varietats més destacables: valencia, pera i salustiana.

Grup Navel: arbres de grandària mitjana a gran. Presència d’espines petites en les branques, que solen desaparèixer a mesura que l’arbre envelleix. Es caracteritza per tindre les anteres de les flors de color groc pàl·lid o blanc, el què indica absència de grans de pol·len. Les taronges del grup Navel es diferencien per tindre un xicotet fruit rudimentari en la zona estilar que recorda a un melic (navel) i no contindre llavors. La seua excel·lent qualitat ha desbancat a la resta de taronges per al consum en fresc. No obstant això, no són adequades per a l’elaboració de sucs pel contingut en limonina, que causa un sabor amarg, superior a les d’altres grups.

Varietats més destacables: navelina, Washington navel i lanelate.

Grup Sang: les taronges d’aquest grup són semblants a les blanques, distingint-se pels pigments rojos (antocians) presents en la corfa, la polpa i el suc. Per a adquirir aquesta coloració necessiten temperatures nocturnes baixes. Els arbres són de grandària mitjana a menuda, menys vigorosos que els del grup Blanques, amb fulles més menudes. Les flors, igual que les anteriors, tenen les anteres grogues. El suc rogenc té una aroma i sabor característic, sent molt apreciat a Itàlia.

Varietats més destacables: tarocco i sanguinelli.

Grup Sucrenyes: aquestes taronges es diferencien únicament de les del grup Blanques per un contingut en àcid extremadament baix. La seua importància comercial és pràcticament nul·la.

Varietats més destacables: sucreña o imperial.

Monografies del Jardí Botànic 71

Citrus webberi Wester Nom comú: Kalpi.

El nom popular procedeix del dialecte parlat a la regió de Bicol, a les illes Filipines.

Es localitza tant a l’illa de Mindanao com en la de Luzon. El nom científic li’l va atorgar Wester en homenatge al seu cap i mentor H. J. Webber, director llavors de l’estació d’experimentació de cítrics a Riverside, Califòrnia. Sembla un híbrid de C. macroptera, també originari de Filipines, i el mandariner comú filipí.

Descripció L’arbre és de grandària mitjana, frondós, de fullatge verd intens. Pot presentar algunes espines petites i curtes. Port obert, que adquireix un aspecte plorador quan les branques estan carregades de fruits, a causa del pes. Les noves brotacions, tant vegetatives com de flor, tenen coloració púrpura. Fulles grans, amb marge enter o lleugerament fistonat, i amb presència d’ales en el pecíol. Les flors, grans, tenen els pètals blancs i les anteres grogues. Els fruits, de grandària mitjana i forma esfèrica o lleugerament aplatada, presenten arèola molt marcada i mamelló en la zona apical. Corfa prima, llisa i de color groc en la maduresa. La polpa, groga i de textura ferma, conté nombroses llavors, poliembriòniques, de cotiledons color verd clar. Eix central gran i buit. El suc, aromàtic, té un elevat contingut en àcid, semblant a la llima.

Usos i aprofitaments En Filipines i Hawaii s’utilitza com a substitut de la llima per a aromatitzar els aliments.

Monografies del Jardí Botànic 73

Citrus clementina Hort. ex Tan. Nom comú: Clementiner.

D’origen incert, ja que n’hi ha dos versions controvertides. Segons unes fonts, la clementina es va originar com un híbrid accidental en una plantació de mandarines, presumiblement de la mandarina comuna o del Mediterrani, feta pel pare Clemente Rodier en el jardí de l’orfenat de Pères du Saint-Esprit, en Misserghin, un xicotet poble prop d’Orà, a Algèria. Altres fonts afirmen que és d’origen oriental, probablement xinés, i que és indistingible de la mandarina Canton, àmpliament cultivada en les províncies xineses de Guangxi i Guangdong.

Descripció Arbre de grandària mitjana, de bon vigor, amb hàbit de creixement obert encara que algunes varietats tenen tendència a la verticalitat. Generalment sense espines.

Bona tolerància al fred. Fulles de forma lanceolada, grandària mitjana, marge enter o lleugerament dentat i sense presència d’ales en el pecíol. Flors de grandària mitjana a menuda, de pètals blancs i anteres grogues. La grandària del fruit varia segons la varietat, anant de mitjana a menuda. La seua forma és esfèrica o lleugerament aplatada. Corfa de color taronja o taronja intens, llisa i de pelat fàcil. Glàndules d’oli molt prominents de vegades. La polpa és de color taronja, tendra, amb gran contingut en suc, amb eix central semi-sòlid i sense llavors. Si es pol·linitza amb altres varietats de cítrics pot presentar llavors. Aquestes són monoembriòniques i de cotiledons verds. El suc és de molt bona qualitat gràcies a l’equilibri entre els sucres i l’acidesa. Les clementines són molt paregudes a altres mandarines, de manera que no sempre són fàcils de distingir.

Usos i aprofitaments Les clementines es destinen principalment al consum en fresc, sent molt apreciades per la seua excel·lent qualitat organolèptica. En menor grau, es desvien a l’elaboració de suc industrial. La clementina és un fruit típic de l’àrea mediterrània, on les condicions climàtiques són les idònies per a obtindre bona qualitat en aquesta fruita.

Monografies del Jardí Botànic 75

Citrus daoxianensis S.W. He et G.F. Liu Nom comú: Mandariner salvatge de Daoxian.

El Citrus daoxianensis està inclòs en el grup de mandarines de dimensió reduïda, com el mandariner cleòpatra, Citrus sunki i altres. Constitueixen formes primitives de mandariner, emparentades estretament amb el Citrus reticulata. S’ha trobat en estat silvestre en les regions muntanyoses de l’oest i sud de la província de Hunan, a Xina, on probablement se situe el seu origen.

Descripció L’arbre és de grandària mitjana, compacte i amb hàbit de creixement obert. Absència d’espines o presents en nombre molt escàs. Molt productiu. Noves brotacions de color verd. Les fulles són de grandària mitjana a menuda i amb el limbe de forma lanceolada. Marge enter. Sense presència d’ales en el pecíol. Flors menudes, de pètals blancs, anteres grogues i estams sovint soldats. El fruit és de grandària menuda, de color taronja i forma aplatada, amb depressió en la zona estilar i presència d’arèola. Corfa rugosa que es desprèn amb facilitat de la polpa; aquesta és de color taronja, textura tendra i amb l’eix central buit. Presenta un baix percentatge de suc, que es àcid i no molt apreciat des del punt de vista organolèptic. Les llavors són poliembriòniques, de forma globosa, amb cotiledons de color verd clar i calaza marró clara.

Usos i aprofitaments Sense aprofitament conegut. Podria utilitzar-se com a arbre ornamental pel seu aspecte compacte i la gran quantitat de fruits que produeix, d’un atractiu color taronja.

Monografies del Jardí Botànic 77

Citrus depressa Hay. Nom comú: Shekwasha, Mandariner de Taiwan, Flat lemon, Llimera hirami.

Cítric natiu de Taiwan i de l’illa japonesa d’Okinawa, on pot trobar-se en estat salvatge. Podria tractar-se d’un híbrid entre C. tachibana i una mandarina.

Descripció Arbre vigorós de grandària mitjana, atapeït, hàbit de creixement obert i amb poques espines. Brotació verda i glabra. Les fulles són mitjanes, de forma el·líptica, pràcticament sense ales i amb el marge enter. El flaire al masegar-les és el típic de mandarina. Flors menudes, de pètals blancs i anteres grogues. El fruit és menut, de forma aplatada, presentant una depressió tant en la base com especialment en la zona apical, on és molt pronunciada. La corfa, fina i aromàtica, té un color taronja intens; de fàcil pelat. La polpa, l’eix central de la qual és buit i gran, és tendra, de color taronja pàl·lid i conté llavors, poliembriòniques i amb cotiledons verds. El suc és escàs i amb un gran contingut en àcid.

Usos i aprofitaments El suc, agredolç, és usat com a substitut de la llima o de la llima mexicana per a adobar els menjars. També es comercialitza el suc embotellat, especialment al Japó. L’arbre té un gran valor ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 79

Citrus unshiu (Mak.) Marc Nom comú: Satsuma.

Satsuma és el nom d’una antiga província japonesa, ara Prefectura de Kagoshima, en l’extrem sud de l’illa de Kyushu, on es creu que es va originar aquesta espècie.

A Japó, on és molt coneguda i apreciada, rep el nom d’unshû mikan, i d’ací el seu nom específic unshiu.

Descripció Arbre de grandària menuda a mitjana, de creixement lent. Port obert, una mica desllavassat, amb distribució de branques disperses que de vegades creixen inclinades cap a terra, la qual cosa li dóna un aspecte plorador. No presenta espines. És el cítric comercial més resistent al fred i a condicions no favorables per a la majoria d’ells. Fulles de grandària mitjana, coriàcies i de forma lanceolada. Pecíol lleugerament alat i marge enter. Les flors són de grandària mitjana, pètals blancs i anteres de color blanc o groc pàl·lid, sense pol·len. Fruit de grandària mitjana, de forma aplatada i color taronja, encara que es recol·lecta amb tonalitats verdes ja que la corfa és molt propensa al bufat i, a més, la maduresa interna del fruit va avançada respecte a la de la corfa. Aquesta, lleugerament rugosa, es desprèn molt fàcilment. Polpa de color taronja intens, amb l’eix central buit i gran quantitat de suc, de no molt bona qualitat pels seus baixos valors tant d’acidesa com de sucre. No presenta llavors. En el cas d’aparèixer alguna, és poliembriònica.

Usos i aprofitaments La facilitat de pelat i l’absència de llavors fa de la satsuma un cítric molt apreciat per al consum en fresc. L’època de recol·lecció és molt primerenca, sent en eixe moment de l’any l’únic cítric disponible comercialment. El Regne Unit és el principal destinatari de les satsumes, tant en fresc com destinades a la indústria d’envasament de gallons.

Monografies del Jardí Botànic 81

Citrus hystrix DC. Nom comú: Llimera kaffir, Papeda de Maurici. És l’espècie més coneguda del subgènere papeda. El seu origen se situa en el sud-est asiàtic, sent molt popular en països com ara Tailàndia, Indonèsia i Malàisia.

Descripció L’arbre de la llima kaffir és de grandària mitjana, copa densa, port obert i amb una distribució irregular de les branques que li dóna un aspecte característic. Presenta espines curtes, dures, verdes i amb la punta de color marró. Les noves brotacions són de color púrpura intens. Fulles de grandària mitjana i forma oval, amb el marge fistonat; longipeciolades, amb ales grans de forma deltoide i de grandària lleugerament inferior al limbe. Tenen l’anvers d’un color verd fosc brillant, sent el revés més clar. Les flors són menudes, tintades de púrpura, amb el peduncle curt, estams lliures i anteres grogues. Fruits de mitjans a menuts, de forma piriforme, amb presència destacada d’un coll en la zona basal i una depressió en la zona apical. Destaca la superfície de la corfa, que és rugosa, abonyegada i amb gran presència de glàndules d’oli. Presenta color groc en la maduresa. La polpa, entre groga i verdosa, és àcida i lleugerament amarga. Les llavors són escasses.

Usos i aprofitaments La fulla de la llimera kaffir és un ingredient bàsic en la cuina tailandesa, indispensable per a molts plats, des de sopes i ensalades al curri i les fregitel·les. Tant les fulles com el fruit proporcionen un sabor cítric potent i una aroma especial.

Encara que el suc s’utilitza rarament en la cuina, la corfa, amb la seua alta concentració d’olis aromàtics, és indispensable en moltes pastes de curri, i a ella es deu el sabor refrescant i únic dels curris tailandesos. A causa del seu sabor fort, la corfa ha d’utilitzar-se amb moderació. El suc s’empra com a xampú i tonificant del cuir cabellut. A més, els natius de Ceilan el fan servir com a insecticida contra els polls del cabell. Durant molt de temps, ha servit com a blanquejador natural per a eliminar les taques difícils. En la medicina popular es recomana per a raspallar-se les dents i preservar la salut de les genives.

Monografies del Jardí Botànic 83

Citrus macroptera Montr.

Nom comú: Papeda de Melanèsia, Don-gan.

Va ser descoberta pel pare Montrouzier en el segle XIX a l’illa d’Art, a Nova Caledònia. Aquesta espècie està distribuïda a Tailàndia, Indoxina, Filipines, Nova Guinea, Nova Caledònia i Polinèsia, i es considera que és originària del sud-est asiàtic. El seu nom botànic fa referència a les grans ales del pecíol, del grec ptera, ala.

Descripció Arbre de grandària mitjana, fullatge dens i port obert. Poc espinós. Les noves brotacions són de color púrpura prou intens. Fulles grans, de color verd fosc i amb el marge enter. Destaca la gran longitud del pecíol i la presència d’ales d’una grandària semblant al limbe i de forma deltoide. Flors de grandària mitjana a menuda, amb pètals tintats de púrpura i anteres grogues. Fruit semblant en grandària a una taronja, de color groc i forma esfèrica, amb presència de coll en la zona basal.

Corfa llisa i fortament adherida a la polpa. Aquesta és de color groc pàl·lid i de textura ferma, amb gran contingut en àcid i sabor extremadament amarg, típic del subgènere papeda, no apta per al consum en fresc. Eix central semi-sòlid o buit.

Les llavors, presents en gran nombre, són poliembriòniques i de cotiledons verds clar. El contingut en suc és baix.

Usos i aprofitaments A la Polinèsia, la polpa s’usa com a xampú i com a substitut del sabó per a la roba. Tant el suc com les fulles macerades serveixen per a blanquejar el cabell. A Bangla Desh s’utilitza com a condiment en guisats de carn i peix. La varietat annamensis es cultiva en aquest país per a les indústries de perfumeria, a causa de la qualitat dels olis essencials de la corfa.

Monografies del Jardí Botànic 85

Citrus micrantha var. microcarpa Wester Nom comú: Papeda de flor menuda, Papeda samuyao.

Endèmic de Zebú i Bohol, en el sud de Filipines. Presenta la flor i el fruit més menuts dels cítrics considerats verdaders.

Descripció Arbre menut, amb branques primes i presència de nombroses espines. Com a la resta del subgènere papeda, la fulla és longipeciolada, amb presència de grans ales en el pecíol. Grandària de mitjana a menuda, limbe ovalat de marge lleugerament fistonat. Flors axil·lars o en petits sanglots terminals, amb estams lliures, anteres grogues i pètals de color blanc amb rastres de color púrpura. Els fruits són de forma esfèrica, encara que poden aparèixer alguns piriformes. Presenta una depressió en la zona estilar. Corfa rugosa i de grossària fina, de color groc verdós.

Les glàndules d’oli estan enfonsades i contenen una gran quantitat d’oli molt fragant. Polpa prou sucosa, de color groc verdós, amb l’eix central sòlid. Sabor àcid, amarg i amb una aroma característica. Conté llavors.

Usos i aprofitaments Els fruits triturats són usats a Zebú per a la neteja del cabell, afegint-los a l’oli de coco per a donar-li fragància. Els orfebres utilitzaven el suc per a la neteja d’objectes d’or. També s’usa com a remei casolà en la medicina nativa.

Monografies del Jardí Botànic 87

Citrus aurantifolia Swing.

Nom comú: Llimera mexicana.

Coneguda majoritàriament com llimera mexicana, rep diferents noms segons la regió on es cultiva: llimera Key als Estats Units, llimera gallega a Brasil, llimera corrent a Hispanoamèrica, etc. Té el seu origen en la regió indo-malaia, podent-se trobar en estat salvatge a les valls temperades de l’Himàlaia.

Descripció Arbre de grandària mitjana, molt vigorós i de port obert. Presenta moltes espines, rectes i curtes. La seua sensibilitat al fred és major que la del ponciler o la llimera.

Tant els nous brots vegetatius com els de flor estan lleugerament tenyits de color púrpura. Fulles menudes, el·líptiques, paregudes a les del taronger (d’ací el seu nom en llatí, aurantium-folia) amb el marge enter o un poc fistonat. Desprenen una agradable aroma al masegar-les. Proveïdes d’ales de dimensió reduïda. La flor és menuda i en un principi està tenyida de púrpura, coloració que desapareix ràpidament i deixa els pètals blancs. Estil púrpura i antera groga. Fruit menut, groc en la seua maduresa, encara que es recol·lecta en verd perquè es desprèn de l’arbre amb molta facilitat. Forma el·lipsoïdal o esfèrica, amb un petit mamelló en l’extrem. La polpa és groc-verdosa, tendra i sucosa, amb llavors poliembriòniques de cotiledons verd clar. Eix central menut i sòlid. El suc és àcid i amb un flaire molt característic i apreciat.

Usos i aprofitaments La llima mexicana, gràcies a la seua aroma i sabor únics, és molt apreciada en restauració. Així mateix, és molt usada en l’elaboració de llimonades i resulta imprescindible en combinats amb begudes alcohòliques. L’oli essencial de la corfa és utilitzat en la indústria de perfumeria. La planta desenvolupa símptomes molt específics quan s’infecta amb el virus de la tristesa, per la qual cosa s’utilitza com a planta indicadora d’aquesta malaltia en test biològics.

Monografies del Jardí Botànic 89

Citrus latifolia Tan. Nom comú: Llimera de Pèrsia, Llimera Tahití, Llimera Bearss.

Sembla un híbrid de llimera mexicana i ponciler o llimera, i és genèticament un triploide natural. El seu origen és desconegut, encara que probablement se situe a Àsia com la majoria dels cítrics. No cultivada ni a Pèrsia ni a Tahití, rep eixos noms comuns perquè probablement des del primer d’aquests països va ser introduïda en la conca mediterrània i en temps més recents va ser portada a Califòrnia des d’aquesta illa de la Polinèsia francesa.

Descripció L’arbre és de grandària mitjana a gran, i de vigor mitjà. No sol presentar espines. És més resistent al fred que l’arbre de llima mexicana, però menys que la llimera. Les noves brotacions són de color púrpura molt atenuat. Fulles de color verd intens, de grandària mitjana i amb presència d’ales menudes. Forma del limbe oval. Flors mitjanes amb pètals molt poc pigmentats de color púrpura, anteres blanques i pol·len no viable. Fruits de grandària mitjana a menuda, de forma el·lipsoïdal, base convexa i zona apical amb presència d’un petit mamelló. Corfa llisa, fina, de color groc en la maduresa (encara que generalment es comercialitza amb color verd) i fortament adherida a la polpa. Aquesta és sucosa i de color groc verdós. Eix central sòlid. El suc és prou àcid, semblant al de la llima, i amb una aroma molt característica. En tractar-se d’un triploide, no té llavors.

Usos i aprofitaments Principalment s’utilitza el suc per a l’elaboració de llimonades, com a ingredient en còctels o com a substitut del vinagre. Es considera que l’oli essencial de les glàndules de la corfa és de menor qualitat que el de la llimera mexicana, a la qual substitueix normalment per la seua major grandària, producció i millors condicions per al transport. Altres usos del suc són, per exemple, aclarir els cabells després del llavat, dissoldre els depòsits de calci en aparells o com a antídot eficaç per a la irritació oral produïda per plantes com la Dieffenbachia spp.

Monografies del Jardí Botànic 91

Citrus limetta Risso Nom comú: Llimera dolça, Llimera de Marrakech, Llimera de Tunísia.

Es tracta d’un vell i conegut arbre fruiter de l’àrea mediterrània, que té importància en països com el Marroc, Itàlia i Tunísia. De les varietats conegudes, la més important és la llimera de Marrakech.

Descripció És un arbre de grandària mitjana, vigorós, amb hàbit de creixement obert i poc espinós. Les noves brotacions són de color púrpura, no tan intens com en el cas de les llimeres. Fulles grans de forma oval i marge lleugerament dentat. Pecíol curt i no alat. Desprenen al masegar-les una aroma semblant a la de la llimera. El botó floral és de color lleugerament púrpura; amb anteres grogues i estams lliures.

Fruit mitjà de forma esfèrica lleugerament aplatada, amb la zona basal convexa i amb presència d’arèola molt marcada i mamelló prominent. La corfa és una mica rugosa i de color groc. Polpa amb eix central semi-sòlid, de textura tendra i color groc pàl·lid, sucosa, aromàtica i amb una elevada acidesa, encara que en altres varietats l’acidesa pot ser molt baixa. Presenta llavors poliembriòniques, amb cotiledons color verd clar i calaza púrpura.

Usos i aprofitaments Té poca importància econòmica, sent usat com a arbre ornamental o com a substitut de la llimera.

Monografies del Jardí Botànic 93

Citrus limettioides Tan. Nom comú: Llimera dolça de Palestina, Llimera dolça de l’Índia.

No es coneix el seu origen, però probablement siga l’Índia on es cultiva des de fa més temps i potser d’ací un dels noms pels quals és conegut aquest arbre. Podria tractar-se d’un híbrid entre un tipus de llimera mexicana i una llimera dolça o un ponciler dolç.

Descripció Arbre de grandària mitjana-gran, de fullatge no dens i hàbit de creixement una mica irregular, que el fa fàcilment recognoscible. Port obert, amb presència d’espines. Brotació verda i glabra. Fulles de grandària mitjana, de color verd més pàllid que les de la llimera o taronger, de forma ovalada, sense ales i amb el marge lleugerament dentat. Les flors són de pètals blancs, grandària mitjana i anteres grans i grogues. El fruit és esfèric, de grandària mitjana, encara que gran per a ser una llima. De corfa fina, amb una aroma característica. Presenta un mamelló marcat en la zona apical. La superfície del fruit és llisa, de color groc en la maduresa i fortament adherida. La polpa, tendra i sucosa, és de color groc pàl·lid i presenta llavors no molt abundants, monoembriòniques, amb la calaza de color crema. El contingut en sucres del suc no és més elevat que el d’altres cítrics, a pesar del què suggereix el nom comú. En canvi, la quantitat d’àcid cítric és extremadament baixa, la qual cosa li confereix un sabor dolçàs que fa que de vegades siga qualificat inclús com un fruit insípid.

Usos i aprofitaments El seu principal destí és el consum en fresc. El fruit és molt estimat a l’Índia, el Pròxim Orient, Egipte i Amèrica Llatina, on se li atribueixen propietats medicinals en la prevenció i tractament de les febres. També s’utilitza com a patró portaempelts a l’Índia.

Monografies del Jardí Botànic 95

Citrus x limonia Osbeck Nom comú: Llimera Rangpur.

Rep el nom de la ciutat de Rangpur, a Bangla Desh, però també se li coneix com a llimera Canton (a Xina), llimera hime (al Japó) o llimera cravo (a Brasil). Es tracta probablement d’un híbrid entre llimera i mandariner, originat a l’Índia.

Descripció Arbre de grandària mitjana, de creixement ràpid, vigorós, amb el port obert i molt productiu. Poques espines o cap. Les noves brotacions tenen color púrpura no molt intens, a diferència de les flors. Fulles de grandària mitjana, marge lleugerament dentat, forma del limbe el·líptica i sense ales. Desprenen al ser masegades una agradable aroma que recorda la llima. Flors mitjanes, de pètals color púrpura i anteres grogues. Fruit de grandària mitjana a menuda, paregut a una mandarina.

Forma esfèrica o lleugerament aplatada. Sol presentar un mamelló petit. La corfa, no molt adherida als gallons, és de color taronja rogenc, llisa o lleugerament rugosa. La polpa és tendra i sucosa, amb l’eix central buit. Les llavors, abundants, són menudes, poliembriòniques i de cotiledons color verd clar. El suc és de color taronja i té una acidesa elevada. Els fruits es mantenen en l’arbre en bones condicions un llarg període de temps.

Usos i aprofitaments L’ús principal que se li dóna és com a patró portaempelts, sobretot en la citricultura brasilera. En menor grau, és usat com a arbre ornamental en jardins per la seua rusticitat, abundant collita i llarga permanència del fruit en l’arbre. En l’Índia afegeixen el seu suc al de mandarina per a aconseguir una millor qualitat organolèptica.

La melmelada que s’obté d’ell és molt apreciada en aquest país, on la consideren inclús millor que la de taronja amarga.

Monografies del Jardí Botànic 97

Fortunella crassifolia Swing.

Nom comú: Kumquat meiwa.

Es creu que és un híbrid natural entre F. margarita i F. japonica originat a Xina. Va ser portat des d’aquest país al Japó durant el període Meiwa (1764-72) del qual procedeix el nom pel qual és conegut.

Descripció Arbre molt paregut al del kumquat nagami. Menut a mitjà, de fullatge no tan dens com aquell i igualment de creixement lent. Pot presentar alguna espina. Com els altres kumquats, té un llarg període de semilatència a l’hivern, la qual cosa li permet suportar temperatures baixes. Fulles de grandària mitjana a menuda, amb el marge enter o molt lleugerament dentat, sense ales; es diferencien de les dels altres kumquats per ser més grosses i rígides. Les flors són majoritàriament solitàries, encara que també es troben formant sanglots de poques flors. Són de grandària menuda i pètals blancs. Fruit taronja, menut, de forma el·lipsoïdal però més arrodonit que el kumquat nagami i de corfa més grossa, la qual cosa li proporciona un sabor més dolç quan es menja el fruit sencer. També es diferència per tindre un nombre més gran de gallons per fruit. La polpa és de color taronja clar, acídula, amb l’eix central sòlid, i conté poques llavors. De fet, solen aparèixer prou fruits sense llavors.

Usos i aprofitaments Encara que és menys conegut que el kumquat nagami, està augmentant la seua popularitat per l’excel·lent sabor del fruit, considerat el millor dels kumquats per a consum en fresc. Preparats en almívar, son unes postres típiques de la cuina d’Hong Kong. En Guandong (Xina), els kumquats es conserven en sal, obtenint-se així una fruita reduïda i arrugada que s’empra com a medicina per al mal de gola, contra la tos i com a estimulant, una vegada hidratada de nou.

Monografies del Jardí Botànic 99

Fortunella hindsii (Champ.)

Swing Nom comú: Kumquat Hong Kong. És el més primitiu dels kumquats i l’únic que es troba en estat silvestre. Localitzat en el sud de Xina, a Hong Kong i a les províncies de Chekiang i Kwantung. La forma silvestre de l’espècie és un tetraploide natural.

Descripció Arbre menut, compacte, de creixement lent. El tronc està molt ramificat. Pot presentar espines. Igual que els altres kumquats, és resistent al fred pel seu llarg període semilatent. Fulla menuda, amb el limbe de forma lanceolada i el marge enter; l’anvers de color verd fosc i un poc més clar el revés. Els nervis només són evidents en la part superior de la fulla. No presenta ales en el pecíol. Flors menudes, fragants, amb els pètals blancs i els estams sovint soldats. La situació de les flors sol ser solitària. El fruit és molt menut, de color taronja i forma el·lipsoïdal. La corfa, llisa, està molt adherida a la polpa; és de color taronja groguenc, amb l’eix central sòlid i redó, àcida i amb poc contingut en suc. La reduïda grandària del fruit i la presència de llavors fa que siga pràcticament no comestible. Les llavors tenen els cotiledons de color verd pistatxo.

Usos i aprofitaments El kumquat Hong Kong té un gran valor ornamental. És el més indicat dels kumquats per a ser cultivat com bonsai.

Monografies del Jardí Botànic 101

Fortunella margarita (Lour.)

Swing.

Nom comú: Kumquat nagami, Kumquat oval.

El nom d’oval prové de la forma del fruit. És el kumquat més cultivat a nivell mundial. El seu origen probablement siga el sud-est de Xina, on hi ha registres del seu cultiu des del segle XII. La primera paraula del seu nom científic honra a Robert Fortune, de la Royal Horticultural Society, que va recol·lectar exemplars a Xina; la segona procedeix del llatí i significa perla, en al·lusió als seus fruits menuts i brillants. El nom kumquat prové del cantonès i es tradueix com taronja daurada.

Descripció Arbre de grandària menuda a mitjana, compacte, densament ramificat i de creixement lent. Pràcticament sense espines. Resistent al fred gràcies a la seua tendència a romandre semilatent des de finals de la tardor fins a la primavera, florint a l’estiu. Fulla lanceolada de grandària mitjana a menuda, amb el marge finament dentat i tacte coriaci. Sense ales en el pecíol o amb aquestes a penes perceptibles. Contrasta la part superior de la fulla, de color verd fosc, amb la inferior més clara. Flors menudes de pètals blancs, molt aromàtiques, que es troben solitàries o en sanglots constituïts per poques flors. El fruit és menut, de color taronja i forma el·lipsoïdal, amb grans glàndules d’oli essencial. La corfa està molt adherida a la polpa i és prou grossa per a la grandària del fruit. La polpa no conté molt de suc i és àcida. Eix central sòlid i petit. Conté llavors, de grandària menuda i en quantitat baixa. Cotiledons verds i calaza de color marró clar. El fruit es menja sencer, combinant així la dolçor de la corfa amb l’acidesa de la polpa.

Usos i aprofitaments El kumquat nagami té un gran valor ornamental pel seu fullatge verd fosc com a fons dels nombrosos fruits de color taronja, que es mantenen en l’arbre un llarg període de temps en bones condicions. A més, la seua dimensió compacta fa possible cultivar-lo en test. El fruit es consumeix en fresc o elaborat en melmelades o almívar, per a la qual cosa se’l deixa assecar lleugerament, es macera en bicarbonat i es cou a molt baixa temperatura. Es preparen també com a confitats, siga àcids (en una mescla de vinagre i salmorra) o dolços (amb vinagre, almívar, clau i canella).

Monografies del Jardí Botànic 103

Fortunella polyandra (Ridl.) Tan. Nom comú: Kumquat malai. És originari de la península de Malàisia. Present en aquesta regió i a l’illa d’Hainan. És l’únic kumquat procedent d’una zona tropical.

Descripció És un arbre pràcticament sense espines, de grandària mitjana a menuda i de creixement lent. Sensible al fred, al contrari que la resta dels kumquats. La fulla és de grandària mitjana a menuda, amb el marge enter, limbe lanceolat i presència d’ales estretes en el pecíol. Es diferencia de les fulles de la resta dels kumquats per ser més gran i tindre el pecíol més llarg. Les flors, de grandària menuda, es troben de forma aïllada i en menor grau formen sanglots constituïts per poques flors. Pètals blancs, que habitualment es dobleguen cap arrere. El fruit és de color taronja, esfèric o lleugerament piriforme, de grandària superior als kumquats nagami o meiwa. Corfa fina i llisa, amb les glàndules d’oli molt visibles però no prominents. Polpa de color taronja, àcida, tendra, amb l’eix central sòlid i amb presència de llavors.

Usos i aprofitaments Els fruits són comestibles i es consumeixen sencers, inclosa la pell. També s’assequen i es venen com a article especial en els mercats locals de Malàisia, a més de processar-los per a l’elaboració de begudes o conserves.

Monografies del Jardí Botànic 105

C. aurantifolia x F. japonica Nom comú: Limequat. És fruit de la hibridació realitzada en 1909 per W.T. Swingle, del Department d’Agricultura d’EUA, a Florida, entre llimera mexicana i kumquat. Es va utilitzar el kumquat nagami o oval en l’obtenció de la varietat tavares, mentre que per a les varietats eustis i lakeland, més cultivades, va ser emprat el kumquat marumi o redó.

Descripció L’arbre de limequat és menut, compacte, amb hàbit de creixement obert i productiu des dels primers anys, la qual cosa el fa molt atractiu com a planta ornamental.

Presenta poques espines, petites. Més resistent al fred que la llimera mexicana però prou menys que el kumquat. Fulles de grandària mitjana a menuda, de color verd fosc. Limbe el·líptic, marge enter i pecíol glabre no alat. Desprenen una olor semblant a la de la llimera al ser manipulades. Les flors són menudes, de pètals blancs. El fruit és menut, groc, de forma ovalada o redona segons la varietat. Corfa llisa i polpa groga, tendra i àcida. Presenta llavors. El fruit es menja sencer per a contrastar el sabor dolç de la corfa amb l’àcid de la polpa, que recorda la llima mexicana.

Usos i aprofitaments El seu ús principal i quasi exclusiu és el d’arbre ornamental, tant en test com plantat en jardins. Els fruits poden ser consumits en fresc o usats com a substituts de la llima mexicana. Posseeixen un elevat contingut en vitamina C, amb una major presència en la corfa que en la polpa.

Monografies del Jardí Botànic 107

Poncirus trifoliata (L.) Raf. Nom comú: Poncirus, Taronger trifoliat.

Membre de la família de les Rutàcies estretament emparentat amb el gènere Citrus, sent de fet utilitzat com a patró portaempelts dels cítrics. Es diferencien fonamentalment d’aquests per ser caducifolis, amb fulles trifoliades i fruits pilosos. Són natius del centre i nord de Xina, on es cultiven des de fa milers d’anys.

Descripció Arbre menut, de port erecte, fàcilment recognoscible per les nombroses, grans i dures espines que presenta. Rústic i molt resistent a les baixes temperatures. Després de la parada hivernal, l’arbre floreix abans d’emetre les noves fulles. Aquestes tenen tres folíols, sent generalment més gran el central. Marge enter i pecíol llarg i alat. Les flors són grans, de pètals blancs més fins que els dels cítrics i no tan aromàtics. Estams de color rosat, anteres grogues i ovari pilós. Fruit menut de forma esfèrica, groc en la maduresa, amb la corfa rugosa, recoberta per pèls petits i proveïda de nombroses glàndules d’oli essencial. Presenta una arèola deprimida i molt marcada. La polpa és de color groc i poc sucosa. Conté moltes llavors, poliembriòniques, de cotiledons blancs. La polpa es considera no comestible per la seua elevada acidesa i amargor. El fruit es desprèn fàcilment quan arriba a la maduresa.

Usos i aprofitaments L’ús principal és com a patró portaempelts per a cítrics. També té alguna utilització ornamental en llocs on cítrics més usuals no arrelarien. La fruita no té valor comercial. En països asiàtics com ara Xina, la corfa dessecada s’utilitza en la medicina tradicional. La varietat flying dragon es caracteritza per formar arbres més menuts i compactes, amb branques molt retorçudes. Formen una excel·lent barrera o tanca per la seua densitat de branques i espines.

Monografies del Jardí Botànic 109

C. sinensis x P. trifoliata Nom comú: Citrange carrizo. És el resultat d’una hibridació, realitzada pel Departament d’Agricultura d’EUA a principis del segle XX, de taronger dolç Washington navel i Poncirus trifoliata, l’objectiu de la qual era l’obtenció de varietats tolerants al fred. No es va obtenir una varietat comestible, però sí un dels patrons portaempelts més usats a nivell mundial.

Descripció Arbre de grandària mitjana, compacte, vigorós i amb hàbit de creixement obert.

Presenta nombroses espines rectes i fines. Les noves brotacions són de color verd. Fulles de color verd fosc brillant, trifoliades, sent el folíol central clarament més gran. Forma ovoide i marge enter. Pecíol llarg i alat. Flor gran, de pètals blancs, molt pareguda a la del P. trifoliata, amb estams lliures, anteres grogues i ovari pubescent. El fruit té forma esfèrica, de grandària mitjana, amb una superfície molt llisa i color taronja en la maduresa. Corfa fina i molt adherida. Polpa groga, ferma, amb l’eix central sòlid i redó. Presenta nombroses llavors, característica indispensable per a la seua utilització com a patró, que són de forma globosa, poliembriòniques, amb cotiledons blancs i color de la calaza púrpura. El suc, no massa abundant, és molt àcid.

Usos i aprofitaments La irrupció del virus de la tristesa dels cítrics a Espanya a finals dels anys cinquanta, que va causar de la mort de tarongers i mandariners empeltats sobre taronger amarg, va provocar la prohibició d’aquest patró i la seua substitució per altres portaempelts tolerants a la malaltia. L’opció adoptada majoritàriament va ser el citrange, en primera instància el troyer i posteriorment el carrizo, que és des de llavors el patró més utilitzat amb diferència per la citricultura espanyola.

Monografies del Jardí Botànic 111

Clausena anisata (Willd.)

Hook. f.

Nom comú: Horsewood, Umsanga, Mudede.

Té l’origen en l’oest d’Àfrica. Es distribueix des de Guinea i Sierra Leone cap a l’est, a Etiòpia, el Sudan i el sud de la província del Cap, evitant només les regions més seques.

Descripció Arbre de grandària mitjana, de copa densa i branques flexibles, sense espines.

Les noves brotacions són verdes i pubescents. Fulla gran, imparipinnada, amb els folíols situats de forma no simètrica i en quantitat variable, de deu a vint per fulla.

Amb marge enter, sense ales en el pecíol i forma el·líptica. Desprenen una forta aroma anisada al masegar-les. Inflorescència en panícula, amb flors menudes de pètals blancs o crema i anteres grogues. El fruit és menut, paregut a una baia, de color roig o púrpura, amb forma esfèrica. La polpa té un sabor dolçàs i presenta llavors.

Usos i aprofitaments La Clausena anisata s’utilitza de manera habitual en la medicina tradicional a tota l’Àfrica tropical. Totes les parts de la planta tenen ús: arrels, fulles, corfa i tronc. Els curanderos la dispensen per a una gran varietat de malalties, massa nombroses per a enumerar-les totes ací, que inclouen el tractament de la febre, pneumònia, mal de cap, mal de gola i sinusitis, ferides, dolor de dents, llagues, abscessos, cremades, hemorroides, el paludisme, la sífilis, problemes renals i diabetis. Les fulles seques s’utilitzen com repel·lents d’insectes. Les branquetes serveixen com a raspalls de dents i amb les tiges es fan bastons i ferramentes. Els fruits tenen un sabor dolç i es mengen localment. La corfa de la tija s’utilitza com a corda per a la construcció de graners. Branquetes i fulles s’usen en les cerimònies i ritus màgico-religiosos per a desallotjar els mals esperits.

Monografies del Jardí Botànic 113

Clausena excavata Burm. f.

Nom comú: Pink wampee.

La Clausena excavata és coneguda com pink wampee pel cridaner color rosa dels seus fruits, encara que rep nombrosos noms locals en els diferents països on es troba. Nativa de l’Índia, està àmpliament distribuïda pel sud-est asiàtic, arribant fins a Nova Guinea.

Descripció Arbre de grandària mitjana a menuda, sense espines. Creix bé en climes tropicals o subtropicals. Tronc únic, encara que de vegades es troba ramificat des de la base. Les branques presenten pèls menuts. Fulla molt gran, composta, imparipinnada, amb un nombre variable de folíols (fins al voltant d’una trentena), amb el raquis prim i cilíndric, sense ales. Els folíols tenen forma lanceolada i el marge enter, encara que de vegades pot estar lleugerament dentat. Desprenen una olor característica al manipular-les, semblant al curri. Les flors són menudes, de pètals blancs, disposades en sanglots terminals. Fruit menut, sucós, de forma el·lipsoïdal i superfície llisa. Adquireix color rosa en la maduresa. Presenta generalment una llavor per fruit.

Usos i aprofitaments A Xina, Indoxina, Tailàndia, Malàisia peninsular i Java, el suc de les fulles es pren contra els cucs intestinals i de vegades, juntament amb cúrcuma, per a la febre, la malària o els refredats. Una decocció de les arrels, les flors o les fulles s’ingereix per a les afeccions del sistema digestiu, com ara còlics, dispèpsia i mal de panxa.

L’arrel o les fulles picades s’utilitzen en forma de cataplasma sobre les ferides. A Malàisia se li atribueixen virtuts màgiques. A Java, fabriquen amb la fusta mànecs per a destrals. Les fulles tenen propietats insecticides. L’arbre es planta de vegades com ornamental, sobretot pels enormes sanglots de fruits rosats.

Monografies del Jardí Botànic 115

Clausena lansium (Lour.) Skeels Nom comú: Wampee. És natiu del sud de Xina i Vietnam. Àmpliament cultivat en regions tropicals o subtropicals.

Descripció L’arbre és de grandària mitjana, port erecte, branques flexibles i corfa del tronc gris-marró, aspra al tacte. Branques inicialment pubescents. Fulles pinnades, amb un nombre de folíols entre cinc i nou. Forma ovalada, amb el marge ondulat o lleugerament dentat. El pecíol presenta una certa verrucositat. Les inflorescències són grans panícules a l’extrem de les branques, amb pètals de color blanquinós o groc verdós. Fructifica en sanglots vistosos, en forma de penjolls amb els fruits espaiats. El fruit, de fàcil pelat, té un color groc terrós i forma esfèrica. Corfa lleugerament pilosa, fina i flexible, amb nombroses glàndules d’oli de color marró clar.

La polpa és blanc groguenca o incolora com la del raïm, sucosa i de sabor dolç.

Llavor grossa de color verd brillant, amb la punta de color marró; sol aparèixer una per fruit.

Usos i aprofitaments Els fruits són molt apreciats en algunes zones de Xina per al consum en fresc, com també per a l’elaboració de postres, gelatines o melmelades. Amb el suc s’elabora al sud-est asiàtic una beguda espirituosa pareguda al xampany. La polpa s’utilitza en la medicina tradicional com a remei estomacal i com a vermífuga.

Fruits immadurs partits i assecats al sol constitueixen un remei xinés i vietnamita per a la bronquitis. Amb el mateix propòsit es venen en les farmàcies orientals fines làmines de les arrels. La decocció de les fulles s’utilitza com a xampú per a eliminar la caspa i preservar el color del cabell.

Monografies del Jardí Botànic 117

Microcitrus warburgiana (F.M. Bail.) Tan. Nom comú: Llimera salvatge de Nova Guinea.

Com diu el seu nom, és originària de Nova Guinea. És l’única de les sis espècies conegudes de Microcitrus que no té l’origen a Austràlia.

Descripció Arbre de grandària menuda, de creixement lent, port erecte i copa compacta o densa. No té espines o les presenta en nombre molt baix. Les fulles són de forma lanceolada, grandària mitjana, coriàcies, sovint emarginades i amb el marge dentat. Pecíol curt de color més clar que el limbe i amb ales molt estretes. Aquestes fulles no estan tan ben adaptades a sequeres continuades i vents calents i secs com les de la resta dels Microcitrus. Flors menudes, de pètals blancs i estams lliures. El fruit és menut, de color verd fosc, amb la superfície lleugerament rugosa i de forma esfèrica, unit a la branca amb un peduncle gros. Corfa fina. La polpa, de tonalitats verdoses i textura tendra, conté llavors.

Usos i aprofitaments No se’n coneix cap aprofitament.

Monografies del Jardí Botànic 119

Eremocitrus glauca (Lindl.)

Swing Nom comú: Llimera del desert.

Arbust endèmic de les regions àrides de Queensland, Nova Gal·les del Sud i el sud d’Austràlia. Del grec eremos, que significa desert, pel seu hàbitat, i del llatí glauca, verd blavós, pel color de les fulles. És una de les espècies del gènere Citrus més resistent a la calor, la sequera i el fred.

Descripció Arbre generalment menut o arbust espinós, compacte, encara que s’han descrit exemplars de gran port. Notablement xeròfil, capaç de suportar sequeres severes i vents extremadament càlids. Sota aquestes condicions perd les fulles i passen a realitzar la fotosíntesi, a escala reduïda, les branquetes. La plàntula desenvolupa un enorme sistema radicular abans de crear l’aeri. Fulles menudes, grosses, sense ales, de forma lanceolada, sovint emarginades i amb el marge enter o lleugerament dentat. Color verd grisenc. Les flors són molt menudes, blanques, solitàries o en sanglots de dos o tres en les axil·les de les fulles, escassament pedicel·lades.

Fruit menut de color groc, corfa de textura llisa i amb forma més o menys esfèrica, encara que de vegades pot ser el·lipsoïdal. Polpa de color groc-verdós, de sabor àcid, amb presència de llavors monoembriòniques.

Usos i aprofitaments La llimera del desert és molt apreciada pels aborígens i forma part destacada dels aliments, coneguts com bushfood, que els permeten sobreviure en el semidesert australià. Té un sabor semblant a la llima. Es consumeix en melmelades, begudes o com a fruita glacejada. És potencialment important en els programes de millora genètica de cítrics per la seua extremada resistència a la sequera i poca exigència quant a sòls.

Monografies del Jardí Botànic 121

Microcitrus australis x Microcitrus australasica Nom comú: Sydney Hybrid.

Aquest híbrid és un encreuament entre M. australis i M. australasica procedent d’un enviament de llavors del jardí botànic de Sydney (Austràlia) als EUA. Provisionalment se li va donar el nom científic de Microcitrus virgata fins que es va constatar la seua procedència híbrida. Destaca pel vigor extrem, superant en longitud de les branques a tots els cítrics coneguts

Descripció Arbre molt vigorós amb abundants espines, de copa compacta i nombroses branques molt fines, que prospera inclús en condicions hostils per a la resta dels cítrics. Les noves brotacions són de color púrpura. Fulles de forma el·líptica, generalment emarginades, amb el marge finament dentat i de grandària intermèdia entre les dels seus parentals encara que a causa de la gran quantitat de branques –i per tant de fulles– són menudes, més semblants al parental M. australasica. No desprenen aroma al masegar-les. Flors de pètals blancs amb forma de cullera. Els sèpals es disposen formant un angle de 90º, trobant-se en la bisectriu que formen els pètals disposats de la mateixa manera. Fruits relativament menuts, de forma esfèrica o el·lipsoïdal, color verd o verd clar i superfície rugosa. Corfa fina, amb nombroses glàndules d’oli essencial. La polpa és poc aromàtica, àcida i sucosa, de color verdós, amb l’eix central sòlid i petit. No sol presentar llavors.

Usos i aprofitaments Té valor ornamental per la gran quantitat de branquetes i fulles menudes que emet, així com per la seua rusticitat. Podria tindre interès com a patró per a altres cítrics en sòls amb poc contingut en nitrogen orgànic.

Monografies del Jardí Botànic 123

Atalantia ceylanica (Arn.) Oliv.

Nom comú: Atalantia de Ceilan.

Originari del sud de l’Índia. Es pot trobar en aquesta zona i també en la propera illa de Ceilan, actualment Sri Lanka.

Descripció Menut arbre densament ramificat, compacte, de port obert. Pràcticament sense espines. Fulles lanceolades o lleugerament ovalades, coriàcies, sovint emarginades i de color verd, més pàl·lid en el revés. Marge del limbe enter i sense presència d’ales en el pecíol. Les flors són menudes, fragants, de pètals blancs arrodonits en l’àpex, anteres grogues i estams lliures. La inflorescència és en sanglots. Fruits menuts, de color fosc quasi negre en la maduresa. Forma esfèrica o lleugerament aplatada. Corfa llisa. Són fruits amb molt poc de suc, quasi secs, on les llavors ocupen la majoria de l’espai en la polpa.

Usos i aprofitaments Té una fusta molt dura que es recomana com a substituta del boix. Dels fruits s’obté un oli que, calent, és usat per metges natius en el tractament del reumatisme crònic.

Monografies del Jardí Botànic 125

Atalantia citroides Pierre ex Guill.

Nom comú: Atalantia de Cotxinxina.

Es troba distribuïda pel sud de Vietnam, Cotxinxina i Cambotja.

Descripció Arbres de grandària mitjana, compactes, amb presència d’espines rectes i fines en les axil·les de les fulles. El color de la corfa de les branques té tons grisencs.

Probablement és el més vigorós i més gran del subgènere Atalantia. Les fulles són coriàcies, de forma oval, emarginades en l’extrem apical i amb el marge enter. No presenta ales en el pecíol. Inflorescències que formen ramells en les axil·les de les fulles, amb flors de dimensió reduïda. Els pètals són blancs i els estams, sovint soldats, posseeixen anteres de color groc. Els fruits recorden a una menuda taronja, de forma esfèrica o lleugerament ovalada. De color taronja pàl·lid en la maduresa, tenen una polpa sucosa i de color taronja que presenta llavors.

Usos i aprofitaments No es coneix cap tipus d’aprofitament.

Monografies del Jardí Botànic 127

Aegle marmelos (L.) Corr.

Nom comú: Bael, Golden apple, Holy fruit, Marmelos.

Natiu de l’Índia, és àmpliament cultivat en el sud-est asiàtic. L’arbre creix silvestre en el centre i el sud de l’Índia i Birmània, Pakistan i Bangla Desh. Es menciona en escrits que es remunten a l’any 800 aC. Cultivat en tot l’Índia, principalment en els jardins dels temples per la seua condició d’arbre sagrat.

Descripció Arbre de grandària mitjana, de lent i irregular creixement i amb el port obert. Presenta abundants espines grans i rectes. Les branques inferiors tendeixen a créixer cap avall donant-li aspecte plorador. Brotacions joves de color roig tirant a marró.

Fulles trifoliades, amb un parell de folíols oposats poc peciolats i un de terminal més gran, longipeciolat. Forma del limbe ovoide i marge fistonat. Flors de color blanc verdós, fragants, amb pedicels pubescents i pètals carnosos. El fruit és de forma esfèrica o esferico-el·lipsoïdal i de grandària mitjana o gran. Molt llis i amb la corfa molt dura. Color rogenc amarronat. La polpa, groga i fibrosa, és molt aromàtica i dolça. Pot ser més o menys astringent. Les llavors presenten uns pèls llanosos i són nombroses, trobant-se disposades en unes cel·les envoltades per un mucílag transparent i viscós.

Usos i aprofitaments Els hindús tenen en gran estima aquest fruit, arribant a considerar-ho com el millor dels cítrics. Quan està madur, és dolç, sa, nutritiu, i molt agradable al paladar. Sense que arribe a madurar és utilitzat per a tallar la diarrea i la disenteria, freqüents a l’Índia durant els mesos d’estiu, a causa de la seua astringència. La polpa amb sucre és un desdejuni habitual a Indonèsia. També s’elaboren melmelades amb ella. La polpa té acció detergent i s’utilitza per a llavar la roba. És útil com a goma d’apegar casolana i inclús és apreciada com a adhesiu pels joiers. Les fulles joves i els brots es mengen com a hortalissa a Tailàndia i s’utilitzen per a condimentar els aliments a Indonèsia. En la cultura hindú, les fulles són ofrenes indispensables per al déu Shiva, al tractar-se d’una de les plantes sagrades de l’hinduisme. Els fruits, arrels i fulles tenen activitat antibiòtica i les arrels, fulles i corfa s’utilitzen en el tractament del mos de serp.

Monografies del Jardí Botànic 129

Aeglopsis chevalieri Swing.

Nom comú: Aeglopsis de Chevalier.

Natiu d’África, constitueix amb Aegle, Afraegle i Balsamocitrus el grup Aegle de fruits cítrics de corfa dura (llenyosa).

Descripció Arbre menut o mitjà, molt ramificat. Presenta espines en les branques, rectes i dures. La fulla és simple, la qual cosa el diferència d’Aegle i Balsamocitrus, amb el pecíol no articulat amb el limbe i sense presència d’ales. De grandària mitjana, té una forma el·líptica, amb el marge del limbe lleugerament dentat. Els fruits són piriformes, semblants als d’Aegle marmelos però més menuts. Corfa semi-coriàcia que assoleix color groc en la maduresa.

Usos i aprofitaments No es coneix cap aprofitament.

Monografies del Jardí Botànic 131

Balsamocitrus dawei Stapf.

Nom comú: Bael.

El fruit és molt paregut al d’Aegle marmelos, per la qual cosa també és conegut pel nom de Bael. Aquesta espècie afí als cítrics és nativa de l’altiplà d’Uganda, a l’est d’Àfrica, on es troba en altituds de 600 a 900 metres sobre el nivell del mar.

Descripció L’arbre és vigorós, de grandària mitjana, port obert i amb presència de nombroses espines rectes i llargues. Les brotacions joves presenten un to rogenc. Fulles trifoliades amb un parell de folíols oposats i un de terminal clarament més gran.

La forma del limbe és oval, amb el marge lleugerament fistonat i sense presència d’ales en el pecíol. Flors generalment dotades de quatre pètals blancs i un nombre escàs d’estams amb anteres grogues. Molt aromàtiques. El fruit és gran, de la grandària d’un pomelo, de color verd amarronat i forma el·lipsoïdal. Posseeix una corfa exterior molt dura. La polpa és comestible i desprèn una agradable aroma.

Sense vesícules de suc i amb presència de nombroses llavors.

Usos i aprofitaments Bàsicament és utilitzat com a arbre ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 133

Feroniella oblata Swing.

Nom comú: es desconeix.

Natiu de la zona est de la península d’Indoxina, és prou comú en els boscos de les planes i les muntanyes d’aquesta zona.

Descripció Arbre de grandària mitjana, port obert i fusta dura. Amb moltes espines axil·lars, curtes i rectes. Fulla pinnada, composta per un número generalment superior a set folíols, oposats, de forma oval amb l’àpex arrodonit. El marge del limbe és enter o escassament dentat. Pecíol pubescent. Presència d’ales estretes en el raquis.

Desprenen una olor desagradable al masegar-les. Inflorescències en sanglots de flors amb pètals blanc grisencs. Els fruits, de grandària mitjana i forma esfèrica o lleugerament el·lipsoïdal, formen sanglots. La corfa pot ser de color negre, roig o rosa, amb una textura una mica rugosa i una fermesa llenyosa. Polpa rogenca amb nombroses llavors.

Usos i aprofitaments No es coneix cap aprofitament.

Monografies del Jardí Botànic 135

Citropsis gilletiana Swing and M. Kell Nom comú: Gillet’s cherry-orange. És la major i la més vigorosa de totes les formes conegudes del gènere Citropsis.

El seu origen se situa en boscos tropicals de l’oest d’África.

Descripció Arbre de grandària mitjana, proveït de nombroses espines grans i rectes. Fulles molt grans, generalment compostes per cinc folíols, encara que poden aparèixer algunes trifoliades. Presència de grans ales en el pecíol, de forma ovalada. El limbe és de forma oval i amb el marge dentat. Inflorescències situades en posició axil·lar en forma de sanglots compostos per nombroses flors de pètals blancs.

Fruits menuts, esfèrics o lleugerament el·lipsoïdals, de color groc al madurar. Corfa prima. Polpa de color groc ambre de sabor molt agre. No comestible. Té una olor desagradable. Presència de llavors, que són monoembriòniques.

Usos i aprofitaments S’està investigant el seu comportament com a patró portaempelts, a causa del seu vigor.

Monografies del Jardí Botànic 137

Severinia disticha (Blanco) Swing.

Nom comú: Philippine box-orange.

Distribuïda per les illes Luzon i Mindanao, a les Filipines, a Sabah (nord de Borneo) i a l’illa de Banguey, a Malàisia.

Descripció Arbre de grandària menuda, compacte i de port obert. No sol presentar espines.

Fulles amb pecíol curt, glabre i sense ales. Forma del limbe ovalada, amb el marge fistonat i grandària mitjana a menuda. Ben sovint l’àpex de la fulla està emarginat.

Flors axil·lars o formant sanglots terminals. Fruit menut de forma esfèrica o lleugerament el·lipsoïdal, de color groc verdós i corfa llisa amb nombroses glàndules d’oli. Presenta llavors, monoembriòniques, en la polpa.

Monografies del Jardí Botànic 139

Hesperethusa crenulata (Roxb.)

M. Roem.

Nom comú: es desconeix.

Nativa de l’Índia i de la península d’Indoxina. Té una àmplia zona de distribució que va des de Pakistan occidental a Birmània i del sud-oest de Xina fins al sud d’Indoxina (Cambotja).

Descripció Arbre menut, de port obert i espinós. Està considerat com semicaducifoli. Les espines són abundants, rectes i fines. Fulles pinnades amb un nombre de folíols que oscil·la entre cinc i set, de forma oval i marge fistonat. El pecíol, glabre, és llarg, amb ales estretes. El raquis presenta ales més grans. Inflorescències axillars, en sanglots curts compostos per poques flors, menudes, fragants, proveïdes de quatre pètals de color blanc. Fruits molt menuts, esfèrics, de color negre en la maduresa. Polpa escassa i amarga, que conté una única llavor.

Usos i aprofitaments Hesperethusa crenulata produeix una fusta dura i de gra fi, de color groc clar. Les seues fulles, fruits i arrels s’utilitzen en la fabricació de medicines a l’Índia. També s’usa a Aràbia com a condiment de peix o carn, reduït a pols amb les espècies d’ús comú en la cuina. L’arbre pot tindre un ús prometedor com ornamental.

Monografies del Jardí Botànic 141

Murraya paniculata (L.) Jack Nom comú: Orange jessamine.

Nativa del sud-est d’Àsia, Xina i el sud-oest d’Oceania. És coneguda com a gesmil taronja per la fragància que desprenen les seues nombroses flors, que recorda la del gesmil.

Descripció Arbre de grandària menuda a mitjana, vigorós, de copa molt compacta i amb hàbit de creixement obert. No presenta espines a les branques. Les noves brotacions són de color verd, pubescents. Fulla imparipinnada de color verd brillant, amb marge enter i forma ovoide. En algunes ocasions, el raquis pot presentar pubescència. Inflorescència en forma de corimbe terminal, dens i petit. Les flors, de grandària mitjana, tenen pètals blancs corbats cap arrere; estams lliures amb anteres grogues. Les flors, abundants, tenen una agradable fragància. El fruit de la Murraya paniculata és menut, el·lipsoïdal (paregut a una baia), carnós i de color roig, no comestible. Presenta una o dos llavors per fruit.

Usos i aprofitaments És usat principalment com a arbre ornamental, tant aïllat com formant tanques per la seua espectacular floració i l’aroma que desprèn. La fusta d’aquesta espècie, en particular la de les arrels, és molt valorada pels malais per a fabricar ferramentes. La mel recol·lectada en els ruscos pròxims a aquests arbres té un sabor característic i molt apreciat. Les fulles, usades en la medicina tradicional, tenen propietats analgèsiques.

Monografies del Jardí Botànic 143

Glossari de termes

A

Abiòtic (estrès): Alteració en el metabolisme cel·lular induït per factors abiòtics, amb efecte sobre la fisiologia i desenrotllament de les plantes. Factors abiòtics són tots aquells que no tenen la seua base en els sers vius, com per exemple els factors ambientals (climàtics, geològics o geogràfics).

Acídula: Lleugerament àcida.

Ala: Eixamplament pronunciat del pecíol.

Antera: Part superior de l’estam de les flors, que forma a manera d’un sac menut, senzill o doble, on es produeix i es guarda el pol·len.

C

Carpel: Fulla transformada per a formar un pistil o part d’un pistil.

Calaza: Regió de l’òvul on convergeixen funicle, nucel·la i teguments.

Corimbe: Inflorescència en la qual les flors estan situades a un mateix nivell en la part apical, naixent els seus peduncles a diferents altures de l’eix principal.

Cotiledó: Fulla seminal embrionària, produïda per l’embrió d’una planta amb llavor. Serveix per a reservar i absorbir nutrients ubicats en la llavor fins que la plàntula pot produir les seues fulles verdaderes i realitzar la fotosíntesi.

Crioconservació: Procés pel qual cèl·lules, teixits o organismes són congelats a temperatures ultra baixes a fi de suspendre la seua activitat biològica i poder, així, mantenir-los a llarg termini.

Cutinització: Procés d’incrustació de cutina en la paret cel·lular externa de les cèl·lules vegetals. La cutina és un polímer format per àcids grassos saturats i insaturats de cadena llarga units per enllaços ester i que és segregada per les cèl·lules de l’epidermis.

D

Deltoide: Es diu generalment de les fulles el contorn de les quals recorda el de la lletra grega delta, és a dir un triangle isòsceles de base poc ampla.

Monografies del Jardí Botánic 145

Diploide: Es diu de la cèl·lula, teixit, organisme o espècie que està dotat de dos jocs idèntics de cromosomes, cadascun d’ells provinent de cadascun dels progenitors.

E

Emarginada: Que té l’àpex amb una mossa o escotadura poc profunda.

Estam: Cadascun dels elements filiformes que formen l’androceu o òrgan masculí de la flor.

Estigma: Porció apical del carpel on germinen els grans de pol·len, normalment situat en l’extrem de l’estil.

Estil: Part superior de l’ovari prolongada en forma d’estilet i que acaba en un o més estigmes.

F

Fanerògama: Planta amb flor, per contraposició a les criptògames o plantes sense flor, com les falagueres Fil·lotàxia: Disposició espacial de les fulles sobre les branques o tiges. La disposició és característica de cada espècie i té com a funció maximitzar l’exposició de les fulles al sol.

Folíol: Cada una de les fulletes d’una fulla composta.

G

Genotip: Informació genètica que posseeix cada organisme en l’ADN i que hereta dels seus progenitors.

Glabre: Sense pèls.

H

HR: Humitat Relativa, relació percentual entre la quantitat de vapor d’aigua que conté l’aire i la que necessitaria contenir per a saturar-se a eixa mateixa temperatura.

I

Imparipinnada: Dit d’una fulla pinnada que té el raquis acabat en un folíol, per la qual cosa el nombre total de folíols és imparell.

Inflorescència: Forma en què apareixen col·locades les flors en les plantes.

L

Limbe: Làmina o part eixamplada de les fulles típiques.

Lòcul: Cavitat de l’ovari o del fruit en què estan disposats els primordis seminals o les llavors.

146 Monografías del Jardín Botánico

Longipeciolada: Es diu de la fulla en què la longitud del pecíol és semblant o inclús major que la del limbe.

M

Meristema: Es diu del teixit embrionari vegetal format per cèl·lules indiferenciades capaces de generar, per mitjà de divisions contínues, tots els teixits i òrgans vegetals, perpetuant el creixement vegetal.

Micoriza: Unió simbiòtica de les arrels d’una planta amb les hifes de determinats fongs.

Monofilètic: Es diu del grup d’individus que han evolucionat d’una població ancestral comuna i en el qual estan inclosos tots els descendents del dit ancestre.

N

Nucel·la: En el rudiment seminal, la part interna del mateix, envoltada pel tegument o teguments.

O

Oleífer: Que conté oli.

Organolèptic: Es diu de les propietats que poden ser percebudes pels sentits (color, sabor, olor).

Ovari: En les plantes amb flor, part basal del gineceu que conté els òvuls. Quan madura es transforma en el fruit.

P

Panícula: Espiga de flors, branques o fruits que naixen d’un mateix eix.

Parentals: Es diu dels progenitors d’una progènie a qui s’ha donat lloc ja siga sexual o asexualment.

Pecíol: Cua que uneix la làmina d’una fulla a la seua base foliar o a la tija.

Pedicel·lada: Que té pedicel, la cueta que uneix cada flor a l’eix de la inflorescència, anomenat peduncle.

Pinnat: S’aplica a aquells òrgans foliacis o laminars que posseeixen folíols més o menys nombrosos, sempre més de tres, als costats d’un eix principal.

Piriforme: Amb forma de pera Pistil: Òrgan reproductor femení de les plantes fanerògames, que té forma de botella i està en el centre de la flor, rodejat pels estams.

Primordi: Estat rudimentari d’un òrgan que comença a formar-se.

Pubescent: Cobert de pèls fins i suaus.

R

Raquis: Nervi mitjà de les fulles compostes, sobre el qual s’insereixen els folíols.

Monografies del Jardí Botànic 147

Receptacle: Extrem del pedicel o del peduncle, més o menys eixamplat, en el qual s’insereixen els verticils florals (calze, corol·la, androceu o gineceu) o les flors en el cas dels capítols.

Règim tèrmic: Paràmetre que descriu la distribució de les temperatures mensuals al llarg de l’any.

S

Sèpal: Cadascuna de les peces de la flor que en conjunt formen el calze; solen ser verdosos i tenen una funció protectora. Amb els pètals de la corol·la, formen el periant.

T

Tetraploide: Es diu de la cèl·lula, teixit o organisme que està dotat de quatre jocs de cromosomes.

Triploide: Es diu de la cèl·lula, teixit o organisme que està dotat de tres jocs de cromosomes.

V

Variegada: Referit a les plantes que presenten fulles, fruits o tiges amb zones de coloració diferent.

148 Monografies del Jardí Botànic

Bibliografia

AGUSTÍ, M. 2003. Citricultura. 2ª Edición. Ed. Mundi-Prensa. Madrid, España REUTHER, W.; WEBBER, H. J. and BATCHELOR, L. D., 1967. The citrus industry. Vol 1 “History, world distribution, botany and varieties”. Division of Agricultural Sciences, University of California, Berkeley, USA. SAUNT, J. 1991. Variedades de cítricos del mundo. Ed. Edipublic S.L. Valencia, España.

SOLER, J. i SOLER, G. 2006. Cítricos: Variedades y técnicas de cultivo. Ed. Mundi-Prensa. Madrid, España SWINGLE, W., REECE, P. (1967). The botany of Citrus and its wild relatives. In: Reuther W, Webber HJ, Batchelor LD (eds) The citrus industry. The botany of Citrus and its wild relatives. Division of Agricultural Sciences, University of California, Berkeley, USA TANAKA T. 1954. Species problem in Citrus (Revisio Aurantiacearum IX). Japanese Society for Promotion of Science, Tokyo, Japan.

TANAKA T. 1977. Fundamental discussion of Citrus classification. Study in Citrologia, Osaka 14: 1-6.

Enllaços d’interès http://www.ivia.es/ http://www.fao.org/statistics/es/ http://www.magrama.gob.es/es/estadistica/temas/estadisticas-agrarias/ http://www.fao.org/forestry/4994/es/ http://www.citrusvariety.ucr.edu/ http://idtools.org/id/citrus/citrusid/ http://users.kymp.net/citruspages http://www.hort.purdue.edu/

Monografies del Jardí Botànic 149