107 | Jo sóc aquell que em dic Gerard
—Les coses que hem hagut de sentir. D’això, Vergés: no s’han conegut escrits teus fins fa deu anys. En el llarg període anterior escrivies, no? —Molt poc. El que he fet sempre és llegir. Això t’honora, i en la teva obra es nota. Carall, si es nota! Però hi ha un fet que a mi m’impressiona i és que.. Hi ha un llarg silenci, un parèntesi molt llarg. Efectivament. Sí, jo sé que tot això és un cas una mica insòlit, però és així, eh! A mi el que em passa són dues coses: primera, que jo em dedico a la meua vida professional, i no a la meua vida literària, perquè, escolta, he de viure i obrir-me camí, i això m’absorbeix, i jo penso que les coses es fan bé o no es fan, i segona, la literatura, que sempre ha estat un cuquet per a. mi, on em trobo amb el gran handicap en que m’adono que el castellà no és la meua llengua de creació i que, en aquells anys, el català no el puc utilitzar. I aleshores això fa que jo opti per un silenci, diguem-ho així. D’altra banda, en aquella època, el meu català era molt... Ara continua essent dolent, però aleshores era d’aprenent. —Això sí que no m’ho empasso. Jo he gaudit com un camell llegint-te. —Perquè m’hi fixo, com els mussols. He, he! Sí, és clar, ara m’he llançat, potser perquè ja tocava, no? Pero, escolta, al país dels cecs el borni és rei, i aquí em ve jovenalla i m’ensenyen coses, amb una dèria per publicar, i jo els haig de dir: “Escolta, no portis pressa, perquè després et sabrà greu”.