Page 1

Tren de buit Relats curts encadenats de creaciテウ colツキlectiva

PETRテ単OLIS


Tren de buit Diversos autors

PETRÒPOLIS

Terres de l’Ebre, 2013


Col·laboren

TERRES DE L’EBRE

Editorial Petròpolis www.petropolis.cat Col·lecció Nou Món, 10

Il·lustració de la coberta & foliscopi: Albert Aragonés Disseny i edició de la col·lecció: Jaume Llambrich (http://www.basar.cat).

Este llibre es troba sota una llicència Creative Commons Reconeixement-No comercial-SenseObraDerivada http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0


TAULA DE CONTINGUTS Pròleg. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Per ordre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Tren de buit. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Ressons. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 Índex alfabètic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119


Pròleg La Biblioteca Municipal Marcel·lí Domingo ha esdevingut un dels principals elements de dinamització cultural de la ciutat. No hi ha dia que no se celebri una o altra activitat, bona part de les quals estan centrades en el col·lectiu infantil i juvenil, com també dirigides a fomentar la convivència entre els diferents col·lectius que viuen a casa nostra. Aquest treball és mèrit d’un equip de persones, entre professionals i voluntaris (al capdavant del qual hi ha la seva directora, Irene Prades) i ha estat mereixedor de diferents reconeixements, un dels més importants el Premi Maria Moliner, que atorga el Ministeri de Cultura. La nostra biblioteca és un punt de trobada indiscutible. Cada any hi passen vora 150.000 persones, més de 500 diàries, i 25.000 persones tenen carnet de préstec, que l’any passat van utilitzar per agafar més de 100.000 documents. L’any 2012 es van fer més de 600 activitats que van generar un trànsit superior a les 14.000 persones. Són xifres que demostren la importància i la centralitat en el món de la cultura que ocupa la Biblioteca Marcel·lí Domingo no només a Tortosa sinó en el conjunt de les Terres de l’Ebre.


8 | Tren de buit

Dins d’aquest afany enfocat cap a la creativitat i la innovació, se’ns presenta ara Tren de buit, una juguesca literària basada en l’encadenat de textos i que té com a protagonistes als autors de casa nostra. He de dir que em va sorprendre molt la proposta que em van fer, pel que té d’innovadora, però més m’ha sorprès encara el resultat, per la seva qualitat i per la capacitat creativa dels autors. Des de l’Ajuntament saludem molt positivament aquesta nova iniciativa i us convidem a continuar fent gran aquesta massa social que fa créixer la nostra Biblioteca cada dia. Ferran Bel i Accensi Alcalde de Tortosa


Presentació A la biblioteca sempre apostem per la gent del territori i això es fa palès a aquest llibre Tren de buit que neix amb la voluntat d’ésser un joc literari de textos encadenats i d’elaborar un text col·lectiu amb la participació de diversos autors. De fet, aquesta iniciativa sorgeix d’una experiència anterior, Lectures en veu pròpia, que pretenia enregistrar vídeos on cada autor llegia fragments de la seva obra. D’aquests autors i autores vam seleccionar els que tenien obra publicada en narrativa i infantil. La idea sorgeix d’altres experiències similars, que s’inspiren en el joc dels surrealistes francesos conegut com cadavre exquis (cadàver exquisit), on es pretenia elaborar un text o un dibuix en seqüència, de manera que cadascú fes una aportació al conjunt de l’obra, però veient només una part de la mateixa. El rerefons teòric d’aquestes experiències defensava que la creació, especialment la poètica, havia de ser anònima i en grup, espontània, lúdica i en la mesura que fos possible, automàtica. Per aconseguir-ho, acostumaven a reunir-se en grups petits, un d’ells començava la seva aportació i en acabar-la, passava només una part d’aquesta al següent, qui n’havia d’incorporar aquest fragment


10 | Tren de buit

a la seva creació i fer la seva aportació al resultat col·lectiu. Novament, un tros d’aquesta composició passava al següent, qui novament modificaria l’obra conjunta, i així successivament. El nostre propòsit no pretén arribar tan lluny, però sí que volíem elaborar un text amb la participació de bona part dels autors del Baix Ebre. I varem pensar que el text encadenat seria un fil conductor. Pensem que aquests plantejaments posen de manifest la capacitat de treballar conjuntament, d’il·lusionar-se per un projecte col·lectiu i del sentir-se part d’un tot. Al territori tenim molts autors reconeguts, molta gent amb ganes d’escriure i qualsevol iniciativa que els doni a conèixer pensem que mereix ser aprofitada. Des de la biblioteca hem volgut ofererir aquest llibre d’interès local per al municipi. Irene Prades Ginovart Directora de la biblioteca Marcel·lí Domingo


per ordre Albert Aragonés Zoraida Burgos Xell Aixarch Margarita Martínez Manuel Pérez Bonfill Cinta Arasa Cinta Llasat Ernest Redó Artur Bel Valer Gisbert Enric Carbó Núria Menasanch i Martí Vicent Pellicer Francesca Aliern Vicky Carles Bendi Suárez Olga Besolí Esteban Martín Andreu Subirats Ricard Martínez


12 | Tren de buit

Jesús M. Tibau Rosa Sánchez Emigdi Subirats Baltasar Casanova Jordi Andreu Josep Maria Franquet Ramon Martí Juanma Garcia Jordi Casanova Josepa Vilurbina Francesc Massip Maite Forteza Arturo Gaya Jordi Pijoan Pili Ibáñez Manel Ollé Jesús Massip Irene Prades Ginovart


TREN DE BUIT


15 | Tren de buit

Zoraida Burgos

De tot, de tot, allò que menys m’agradava era la boira. Podia suportar la pluja, els tres parells de sabates que se’m van fer malbé durant les tres primeres setmanes del mes d’agost, aquelles sabates d’estiu, aptes per a un clima meridional, que vaig haver de llençar un cop estrenades les sabates angleses, negres, gairebé de retrat de sufragista, però que mai no em van deixar descalça. Ni un dia de tots aquells mesos vaig tenir el més mínim problema amb el calçat. Fins i tot el porridge i el pernil dolç em resultaven suportables. Aquella olor que, un dia a la setmana s’estenia per tota la casa. Aquella estranya olor de menjar, de carn, de pernil cuit, que seria la base del dinar de l’endemà. El pernil dolç, tan lluny de l’olorós pernil que menjàvem a casa. És cert que hi havia coses diferents. Coses, però, assimilables. La vida al casalici enmig del bosc era agradable. La casa, al punt més alt del turó, quedava una mica amagada entre els arbres, a penes es veien les teulades des del camí, des del carrer costerut que la separava del poble. Els sorolls del món no hi arribaven, hi havia dos aparells de televisió i alguna ràdio que et mantenien en contacte amb les notícies, els concerts i les carreres de cavalls. Aquestes a qualsevol hora, inevitables.   


16 | Tren de buit

Per ocupar les hores lliures d’alguna tarda se’m va ocórrer anar a l’Escola d’Art del poble, en principi per fer disseny gràfic i, finalment i per raons d’horaris, per fer dibuix del natural. Les classes seguien el seu curs sense problemes: nous estils, nous interessos, poques paraules. El quadern s’omplia de dibuixos, d’apunts, de carbonets, de grafits, de sanguines. Figures senceres en diferents postures, escorços, braços, ulls. Eren acadèmies, dibuixos absolutament scholar. Res a veure amb Rubens, Schiele ni, molt menys, Courbet.  Aquell dia, com tots, en plegar,  m’esperava la casa, el camí costerut, una passejada a peu. Els meus llibres, la música. El meu jo. Era tard, molt fosc. La boira cada cop més espessa, d’una qualitat gairebé sòlida,  els sorolls quedaven esmorteïts dintre d’aquella pesantor de l’ambient, d’aquell obscur absolut que t’aïllava. L’elecció era la vorera, on les fulles i branques de la bardissa, invisibles, et podien fregar la cara com una mà sinistra, o el centre del carrer, on senties el cos ingràvid, surant enmig d’aquell magma, d’aquella boira humida, enganxosa, irrespirable, silent, d’aquell pou d’amenaces latents.  Sense pensar-hi, els peus em duien al centre del carrer, al bell mig d’aquell alè carregat de misteri, de silenci, de por, de...


17 | Tren de buit

Xell Aixarch

Sense pensar-hi, els peus em duien al centre del carrer, al bell mig d’aquell alè carregat de misteri, de silenci, de por, de… De risc. De repte. Sempre acostumo a deixar-me guiar per aquesta força que impulsa els meus peus a moure’s. Sembla que ells saben abans que jo mateixa el que desitjo, el que em falta, el que anhelo. El que em cal. Aquella tarda el carrer estava xop. Havia plogut fort tot el matí i havent dinat m’havia assegut sobre la catifa de l’estudi, amb decoracions tribals i colors vius. A les mans una llibreta plena de paraules, d’antigues melodies i velles sensacions. Imatges d’altres temps enterrades, callades per un forçat oblit. Els dies grisos, de pluja, solen venir acompanyats d’una melangia fonda. I aquella tarda m’hi havia lliurat completament. No recordo l’estona que vaig passar llegint, una vegada i una altra, i encara una altra més, aquells fulls que havien començat a esgrogueir-se. Però en alçar els ulls vaig veure que els núvols s’esfilagarsaven. La terra bategava en silenci bafarades de boira cap al cel i vaig decidir que era el moment. Deixaria els records per a més tard. Vaig baixar les escales d’una revolada, vaig agafar l’abric i allà estava, plantada al mig del carrer, disposada a acceptar el repte de viure.


18 | Tren de buit

Volia respirar aquell aire humit, fresc, renovador i intacte que queda després del xàfec. M’agradava sentir-lo a la cara i omplir-me’n els pulmons. Disposada a deixar-me endur, a passejar sense rumb, vaig fer cap a la vora del riu. Sempre prop del riu, per la pau que desprèn, perquè avança dòcil i amorosit. Pausat. Silent. Amb la llum del sol anant cap a la posta, els edificis s’endolcien, el riu semblava aturar-se i la ciutat s’apaivagava. Vaig endinsar-me pels carrers estrets i empedrats, plens d’història. Caminava lentament per impregnar-me de tot allò que sentia tan meu. I com no podia ser de cap altra manera, oberta la caixa dels records i havent donat la batuta als meus peus, no podia haver arribat a cap altre lloc. Prop de la catedral, la llum de la cafeteria conferia un punt de calidesa a l’espai. Vaig seure al lloc de sempre: la taula de la finestra arran del portal. Just en aquell moment, les campanes escampaven les notes de l’himne arreu. Eren les 7, possiblement no tardaries. El fil musical del local m’endevinà, i va recrear l’atmosfera perfecta. Una veu portuguesa em retornà als fados, als tramvies de fusta, al Tejo, a les cases de colors, als carrers adoquinats… —fins aquell moment no m’havia adonat de la semblança entre la ciutat lusitana i la meva-. Un retorn a la saudade d’una noble ciutat vinguda a menys. Un retorn inevitable a tu. Sempre tu per tot arreu.


19 | Tren de buit

Però a partir d’aquell 31 de maig tot seria diferent. Vaig decidir que ja n’hi havia prou de guardar silencis, mirades. Prou d’escriure trobades furtives, negades. Farta d’aquest res que em donaves, vaig dir prou. I aquell dia no vaig esperar-te. Em vaig prometre que calia seguir endavant però en lloc de lluitar per tu, ho faria per mi. Seguint de nou els meus peus vaig sortir del local. La porta semblava no pesar tant. I un llampec ressagat, l’últim, creuà el cel, segellant la promesa que acabava de fer-me. Anys després tornaries a aparèixer amb la mateixa força de sempre, amb més intensitat que mai, però llavors, això no ho sabia.


20 | Tren de buit

Margarita Martínez

Anys després tornaries a aparèixer amb la mateixa força de sempre, amb més intensitat que mai, però llavors, això no ho sabia. Tu volies beure’t l’esperança que jo t’enviava, això vas escriure’m, i ara pensava en el teu silenci, tan inaccesible, aquella darrera “involuntària brevetat” que apuntaves contestant la meva “bella”, “emotiva” carta, i un tercer adjectiu que ara se m’escapa. Sempre divagant. No canvio. Voldria dir-te, amor?, rumiant abans el possible trencament del fràgil pont de paraules entre els dos, (com vaig veure després, per casualitat, que també ho deia Benedetti). Voldria dir-te, amor, que amb aquesta íntima sensació que val més poc que res, això, que, què? Que beuré, manllevant la teva metàfora verbal, una vegada i una altra?, aquelles paraules teves, que estranyament traspassen la fredor electrònica, i m’arriben tan càlides, meravelloses, inesperades, esplèndides, sorprenents, increïbles, perquè, sincerament, mai em podia pensar que arribaries algún dia a escriure-me-les. Potser per això, per ser tan improbables. Per tot aquest temps que, per aquests anys desdibuixats d’obscur silenci. Però com al vell tango del Corazón encadenado que escoltava l’altre dia, dins meu perdura tot allò que, tot l’amor, intacte,


21 | Tren de buit

que com per art de màgia, encara estava allà dintre, exactament al mateix lloc on el vas deixar, o vaig ser jo? Quin remei, ja fa tants anys, perquè no podia ser, perquè tant ja no, i de cop es van assecar les meves paraules, ara ja sense destí. Les meves paraules que naixien només per a tu, i sempre aquella impotència, perquè sabia que no podien arribar als teus ulls. Malgrat tot, alguna vegada no me’n vaig poder estar de, i fa poc, encara vaig trobar una còpia de l’última carta, cap als 90. O potser al 92? Ja ha plogut, ha fet una calor asfixiant, onades, ha nevat, de tot. Això mateix va experimentar el meu cor per tu. Quan vam parlar fa sis anys, en penjar el telèfon, m’inundava una pluja, tempesta? de paraules, no, un trenc d’alba, un renéixer, vull dir, un ressuscitar, un sentir-me lleugera entre els núvols, com quan anava flotant cap a l’insti a un quart de quatre… Un sentir-me tan viva, tan jo mateixa, com diu Jung. Les paraules m’assetjaven tan, no sé, vaig estar a punt d’agafar el llapis en penjar el telèfon, però no, no vaig arribar a, perquè tot s’esfumava en comprendre que no tenia cap sentit si tu no havies de llegir-les. I res, que no te les vaig escriure perquè per a què la pretesa farsa literària, per dir-ho d’alguna manera. No em sentia bé si. Aquestes paraules de foc, tan vives, enceses, només podien ser per a tu, per a la teva mirada, com quan vas dir-me, ja fa tant de temps, “encara no m’has deixat veure’t”. No, no les vaig escriure. Ni tan sols per a mi, per aquest


22 | Tren de buit

íntim plaer que de vegades em porta a rellegir les còpies de les meves velles cartes rosades d’amor per a tu, aquella alquimia dels sentiments, perquè feia molt que la teva màgia ja no era per a mi. Ni tan sols per aquesta compulsiva necessitat vaig voler escriure aquelles paraules, perquè mai arribarien a tu, i així ja naixien mortes. No com abans, que sabia que sí que les tindries entre les teves fines i delicades mans, amb el correu postal, el de paper, que tampoc és garantia de res. Cartes retornades, cartes perdudes que mai van arribar, de tot. I més tard, a través d’A., “el carter del rei”, com jo l’anomenava, que te les donava a la sortida de les classes de teatre, i després m’explicava, “no, mai diu res, acostuma a posar-se-les a la butxaca de la jaqueta, en silenci”. I en aquell bell poema del mateix A., “no tengo ninguna esperanza que darte”, amb la noteta al final, tan càlida i tendra, mirant de consolar-me. Perquè de fet, al fons, encara em sé el cor encadenat, com diu el tango.


23 | Tren de buit

Manuel Pérez Bonfill

Perquè de fet, al fons, encara em sé el cor encadenat, com diu el tango. Tot baixant al soterrani, s’oïa la veu de la cantant argentina. Deia i entonava allò del tango: “…tu presencia de bacana puso calor en mi nido. Fuiste buena y consecuente, y yo sé que me has querido como no quisiste a nadie, como no podrás querer.” “La Bodega Bohèmia” estava instal·lada a les entranyes d’un edifici que tenia més anys que vergonya. Havent sopat, hi anàvem els estudiants. Era com si curséssim una altra disciplina —aquesta no acadèmica— que ens imprimia un nou caràcter, una nova visió de la vida que sobrepassava la protegida i mística de l’adolescència familiar. Allí, en aquella mena de cova, ens trèiem la son de les orelles i ens matriculàvem per a la vida dels adults, dels anomenats “pecats” també. Vaig baixar a les fosques, seguit per Jaume, el Jordi i el Juan, una mica fent tentines per aquell tram d’escales irregulars. En arribar al pla i desembocar en un esclat de llum artificial, vaig haver de parpellejar, enlluernat i atabalat per un cert rebombori. Ens vam asseure en uns seients incòmodes, meitat tamborets meitat cadires, sense fer soroll i


24 | Tren de buit

tot perquè la Cèlia Deza cantava el tango, i calia escoltar-la en silenci i amb un tènue toc de veneració. A l’instant, l’argentina ens va veure i entre frase i frase musical ens va somriure des de l’entarimat que feia d’escenari, ben llardós per cert, ara il·luminat per uns focus laterals que delimitaven el bust de cintura en amunt, dels atrotinats “artistes de varietés” que omplien el programa de cada nit —setmanes i setmanes repetit, insistit i rebregat. Les parets d’aquell cau estaven ornamentades per una sèrie d’objectes “artístics”, per pintures més aviat desgraciades i dibuixos de traços insegurs i acabats molt precaris. Entre ells un dels meus, una dona despullada, que m’havia sortit amb uns pits coriàcis, arrodonits i ferms com les closques d’una tortuga. “Tot sigui per l’art”. Un cop asseguts, amb una veu apagada que quasi no s’entenia, li vam demanar les begudes a l’únic cambrer del local, tot abillat amb un davantal que havia estat —qui sap quan— blanc com la neu. La Cèlia tenia una quarantena d’anys, i era més aviat petita. Anava sempre neta i polida, contrastava amb l’ambient. Tenia una bellesa treballada per la vida, una bellesa viscuda. De tant en tant feia un somrís còmplice i lluminós. Havia esdevingut una valedora amistosa de la nostra petita colla d’adolescents que, inútilment, fèiem un posat de viscuts i experimentats. En acabar va fer una adéu al personal espectador, una quantitat com d’una dotzena de persones,


25 | Tren de buit

més aviat desmenjades. Va deixar la tarima quan ja anunciaven per l’altaveu l’actuació d’”Oh, Gran Gilbert”. En arribar ella, em vaig aixecar, per cortesia, però també per cordialitat. Va encaixar la mà a tota la colla. Se’m va apropar, tot mirant-me fixament als ulls amb un somriure càlid. I em va besar a la boca amb uns llavis tendres, humits i entreoberts. Va ser com la revàlida d’una certa etapa de la meva vida. Ara que ho escric, tinc present una cita de Christa Wolf: “... ara bé, escriure és, sens dubte, un atansar-se a aquesta línia fronterera que el secret més intens traça al nostre entorn”.


26 | Tren de buit

Cinta Arasa

Ara que ho escric, tinc present una cita de Christa Wolf: “... ara bé, escriure és, sens dubte, un atansar-se a aquesta línia fronterera que el secret més intens traça al nostre entorn”. No en recordo el context, de la cita de Wolf, però m’ha vingut al cap; ara que escric, no sé per què, tot això. Potser perquè em dol massa quedar-m’ho. Una escriptora alemanya, no és cap casualitat. Merda! Els secrets. El secret, sempre el refotut secret, els ulls blavíssims de la Laia, com els teus, Vera, com els teus, mama. De què et va servir, tot plegat, si la teva néta ha acabat heretant els mateixos ulls? Sí, ja sé què m’escopiries a la cara: —I a tu? De què t’ha servit a tu? I tens raó. No ens serveix de res. Les marques hi són sempre. Ara, no fotem, mama, que jo no vaig marxar de Buenos Aires per anar a Cuba a fer la revolució. Sé que em trauries el tema de la solidaritat internacional i no sé què més. I jo et contestaria que potser hi vas anar a buscar alguna cosa més important per a tu, que la solidaritat internacional, que fossis honesta, si et plau, i que no ens fessis sentir, com sempre, a tots, uns egoistes. I llavors començaríem a escridassar-nos i Déu meu. Fa dues hores que t’hem enterrat i continuo discutint amb tu. Ni la mort no fa desa-


27 | Tren de buit

parèixer la rancúnia. Estem malaltes, mama, sempre ho hem estat, ho veus? Hem fugit de tot, tu a Cuba primer, i a centenars de llocs, al llarg de la teva vida, i jo instal·lant-me a Barcelona. Em pensava que la benevolència del Mediterrani m’ajudaria però tot va existir i per fi he entès que no puc canviar res. És com una taca a la pell. Te la pots treure amb cirurgia però sempre en queda un petit rastre, i penso en Natàlia Ginzburg, ara. Només cal que recordem la nostra nit dels vidres trencats, una nit per a nosaltres dues a la teva cuina gens càlida, buida. Immaculada, això sí, pulcra. Tothom era al llit ja. Devien ser quarts d’una. T’acabava de dir que havia començat a escriure poemes i em feia sentir bé fer-ho. —Hi ha tantes coses per fer, que no puc perdre el temps amb romanços... I la teva mirada lluentíssima. Blava. —Tu sempre a punt de salvar el món... mama... què busques? I la trencadissa. —Què t’has pensat? Jo no et vaig deixar treva i, malgrat tot, vas trigar. Vas trigar molt, crec que ja era de matinada. No podies més, suposo. La carpeta va caure com un roc, vidres trencats damunt de la taula pulcra de la teva cuina freda. Còpies de mala qualitat de fulls escrits a màquina. El nom del teu pare Hans Alfred Töpfer. Nascut a Leipzig el 1922. Responsable directe de cent cinquanta detencions. Cali-


28 | Tren de buit

en mans i caps alemanys que pensessin freds, als camps de treball. Per Alemanya. Cinquanta-cinc supervivents l’havien identificat, sense cap mena de dubte. Una mirada lluentíssima. Blava. La teva, la de la meva filla. Conduïa persones a les xemeneies, conduïa persones mig despullades, mig desnodrides, mitges persones, a treballar a la neu, i comptava amb pulcritud fuetades sobre esquenes jueves, catalanes, gitanes, espanyoles... I ho anotava amb pulcritud, i feia uns informes pulcríssims. Wunderbar! M’imagino que li deien els seus caps. Wunderbar! Després, a la nit, t’acotxava bé, i et feia un petó a la galta. Va morir a Buenos Aires, al seu llit.


29 | Tren de buit

Cinta Llasat

Va morir a Buenos Aires, al seu llit. La mort de Rosa, allà lluny, a l’altra banda del mar, m’ha fet sentir una buidor tan fonda, com aquella que vaig percebre lo dia que ens vàrem despedir, perquè ella se n’anava a Buenos Aires. Ara, aquella buidor és més real i més profunda, però m’ha fet recordar la sensació que vaig tenir el dia del seu comiat, quan vaig sentir que perdia alguna cosa molt estimada, l’AMIGA de tota la vida. En abraçar-nos per última vegada, em va venir a la memòria aquella copla que diu “algo se muere en el alma cuando un amigo se va”. Ara penso, allò degué ser per a mi, com un presagi del dolor que sento avui, sabent com sé, que s’ha mort una part de mi mateixa, aquella que compartia amb Rosa des de ben menudeta. Però no vull plorar, no. Ha mort com ella volia, al seu llit i en pau (encara que lluny de mi) no puc imaginar-ho d’una altra manera. Tenia la mort com una amiga esperada, volguda i acceptada. El seu diàleg amb Déu, era propi d’una ànima que caminava entre el cel i la terra, i, als del seu entorn ens tenia meravellats, perquè ella ho feia com si res fora tan natural com el seu tracte “de amistad con Dios” de què parlava Santa Teresa.


30 | Tren de buit

Rosa, avui que t’he perdut definitivament, m’agradaria repensar la nostra història comuna, per sentir aquella dolçoreta del consol que dóna reviure moments compartits amb tu, al llarg de la vida... Lo nostre primer contacte va ser de ben menudetes al parvulari de les Teresianes, ho sé, però ho tinc desdibuixat... Després, la guerra, les muntanyes i les casetes dels iaios a la Costa dels Capellans, ben a prop l’una de l’altra, i natros, jugant amb altres xiquetes: a comprar i a vendre (com si fóssim autèntiques botigueres) fulletes de plantes, olives i garrofes, pedretes boniques... o fent barretes de pa amb l’argila que anavem a buscar al barranc... Amagant-nos baix dels garrofers, quan sentíem venir els avions que bombardejaven Tortosa, o anant a córrer lo raïm, a aquells ceps mig morts del bancal de baix de les oliveres... Passada la guerra ens tornàrem a trobar al col· legi: la Primera Comunió, les primeres classes, les primeres notes, les primeres amigues comunes, els primers jocs col·lectius, els primers secrets compartits. I natros sempre juntes. Més tard, los primers amors, los estudis a Barcelona... Tu més intel· ligent, jo més espavilada. Tu patidora, jo tranquil· la... Ens complementàvem tan bé. Ho compartíem tot, bo i dolent, les alegries i les penes... Així vam seguir fent-ho més endavant. Ho veig com una pel·lícula retrospectiva... Teníem altres amistats, amors de joventut i de maduresa, vides


31 | Tren de buit

paral·leles però confluents, i ens ho comunicàvem tot, sabent com sabíem, que en qualsevol moment que ens necessitéssim, seríem allí: ajudant-nos, comprenent-nos, estimant-nos. Ara, juntament amb la buidor, què em queda de tu? Potser el sentiment predominant és aquell d’haver tingut el regal més gran que una persona pot tenir al llarg d’una vida, el de compartir una bona amistat. Rosa, sé que estàs en pau al costat de Déu. També la fe va ser el nostre tresor compartit en vida. Tu ja descanses, i jo, procuraré retrobar-te. Guarda’m un lloc vora teu.


32 | Tren de buit

Ernest Redó

“Guarda’m un lloc vora teu” —li va dir ella enigmàticament abans d’amorrar-se al “bric” per xarrupar amb avidesa el poc vi que quedava. Vora el banc on seien tots dos, altres indigents s’anaven preparant per passar una altra nit d’hivern sota un cel ras que aquell capvespre amenaçava amb auguris d’inclemència. Uns —els més afortunats— estenien sacs de dormir damunt la gespa, mirant de reüll i amb desconfiança els altres, els que no tenien altra cosa que parar que un manyoc de cartrons barrejats amb papers de diari o bosses d’escombraries. Havia passat la tarda fent-li fotografies, instantànies que, com cada nit, des de feia gairebé un mes, imprimiria amb devoció per després mirarse-les estirat damunt del llit, a casa seva, preguntant-se per enèsima vegada com una criatura tan fràgil i aparentment indefensa podia sobreviure enmig d’aquella tropa de bàrbars deixats de la mà de Déu: Ella obrint un llibre amb el cap cot, deixant caure un ble de cabells sorprenentment nets damunt la pàgina escollida, ella fent-se l’adormida, arrapada a un ós de peluix mig esventrat i amb un ull a punt d’abandonar la seva òrbita , ella de bracet amb en Sebas, el veí del banc del costat, aquell que afirma —i s’emprenya si ho dubtes— que amb el seu transistor pot connectar amb presències alienígenes, ella mossegant l’entrepà que ell mateix li


33 | Tren de buit

havia dut de casa, ella rient, ella a punt de plorar, ella i més ella i sempre ella. Després, també com sempre, guardaria les fotos dins del calaix de la tauleta de nit, creuaria les mans sota el clatell i amb la mirada vagabundejant pel mar de taques d’humitat del sostre fantasiejaria amb la possibilitat de dur-la a viure amb ell. L’estimava. Però a l’endemà tot aquest ritual fou trencat de forma abrupta. Mentre ell s’abandonava a l’habitual sessió fotogràfica, algú li colpejà el cap amb contundència. Abans de caure a terra només tingué temps d’apreciar com la boca d’ella s’obria per emetre un crit d’esgarrifança, esgarip d’alerta que malauradament arribà tard, just quan ell ja s’entregava, sense remei, al mareig que precedeix la inconsciència. Minuts més tard —potser foren hores, qui ho sap— obrí els ulls. Ni sabia qui era, ni què hi feia allà estirat, ni per què aquella colla de barbuts coberts amb parracs ballaven al voltant d’un bidó en flames enmig d’aquell parc desolat que semblava ser casa de tots i de ningú. “Això sí, i aquesta íntima certesa em tranquil·litza” —pensà— “segur que aquesta noia que em saluda des del banc és la meva dona. Només la meva dona podria somriure’m amb tanta calidesa” S’apropà a ella amb pas decidit. Li agafà les mans per dir-li: —Ara torno, dolça. Abans d’adormir-te, però, fes-me un lloc vora teu.


34 | Tren de buit

Artur Bel

Abans d’adormir-te, però, fes-me un lloc vora teu. Aquesta frase la pronuncio sovint. Podríem dir que és el meu crit de guerra, la màxima expressió del meu domini sobre allò que se’n diu casa meua. Quan arriba la nit, l’hora en què les obligacions del dia a dia semblen donar-te permís per escarxofar-te davant el televisor i engolir-te aquells programes que no t’interessen però t’ajuden a no pensar, és tot just el moment en què t’adones que l’escàs espai que t’ofereix el teu sofà és ple, ple del tot. Aquella mena d’”okupa “ que tinc a casa se’n fa l’ama, s’hi estira de punta a punta com si l’hagués comprat ella i jo, pobre de mi, m’he de conformar a mirar-me-la, pagar el moble, el lloguer del minúscul apartament i la manutenció diària que, ho puc ben jurar, no és barata. Però me l’estimo tant que, com ho podria dir...? Li ho permeto tot. Potser vostè, si per casualitat algú està llegint aquesta confessió gairebé psicoanalítica, arribarà a una conclusió, si em permet precipitada, que un sofà més gran evitaria aquests tipus de malestars diguem-ne puntuals i molt ubicats en el temps. Dos quarts d’onze. És l’hora fatídica. Mireu que ella té tot el sant dia per disposar de la casa. Jo ho pago tot, ella en disposa. No, no hi ha manera. Un espera arribar a casa, que li facin cas, que estiguin per


35 | Tren de buit

ell després d’una llarga jornada de treball.. que li portin, per què no, les sabatilles al rebedor, el diari al sofà... Aquests detalls m’ajudarien a ser més feliç, donarien més sentit a l’esforç que suposa haver-me emancipat precipitadament de casa als meus escassos trenta-un anys, després d’una discussió amb el meu pare sobre el programa que s’havia de mirar... Odio el futbol. Un espera ser correspost, si més no uns quants moments de plaer a canvi de viure com una reina. No, ma mare ja m’ho deia, ets com ton iaio, tothom li fotia el pèl. Això m’ho diu ella, ella que cada divendres, com un clau i sense que se n’assabenti mon pare, ve a tornar el llustre d’aquesta mena de cau de raboses que jo en dic casa. L’escuranda de tota la setmana, els tupers que, també d’amagades, em fa arribar, els llençols que, si no els canviés ella, em durarien tot un any. Tornem al fil de l’argument. “Compra’t un sofà per a tu!” És que no m’hi cap. El racó que fa de sala d’estar no deixa encabir-hi més que el que ja he esmentat, una petita tauleta per als comandaments de la Play i l’aparell de televisió. Si faig una cervesa...o tres, he de deixar les llaunes buides al terra. Ella, si me’n deixo algun culet per acabar, s’empassa les sobres amb deler. Ma mare, pobra, es al·lèrgica als pèls. Quan ve a fer la neteja, també recull les llaunes de cervesa, en té un tip per controlar els mocs i les llàgrimes. Ja m’ho diu: “No l’hauries de pentinar aquí al sofà” Jo no li faig cas, ja sé que elles no s’avenen gaire. Bé,


36 | Tren de buit

si he de ser sincer hauré de reconèixer que, malgrat els meus esforços per suavitzar la tensió que hi ha entre les dues, he acabat acceptant que ma mare la tanque al forat d’un metre quadrat que el senyor que em va encolomar aquell apartament mida Catalunya en miniatura em va presentar com a terrassa. Deixem-ho córrer. Per a què parlar-ne més, ja hi estic resignat, cada nit li he de repetir la frase: “Abans d’adormir-te, però, fes-me un lloc vora teu.” Ella, que de beneita no en té res de res, espera que torni del lavabo, arronsa les potes sota el pit i remenant la cua em cedeix l’espai suficient, i prou, per a seure... “No mossegues la mà de qui t’alimenta.” Jo ja en tinc prou, em sento realitzat veient com... obeeix les meves ordres. La meva gossa es diu Morena, és molt especial, tan especial que ma mare m’ha dit: O la treus d’aquesta casa o no hi torno a posar els peus!


37 | Tren de buit

Valer Gisbert

O la treus d’aquesta casa o no hi torno a posar els peus! Aquestes van ser les últimes paraules que va pronunciar. I rere la vibració amenaçadora d’aquesta frase premonitòria, una explosió va esguerrar el silenci. Uns segons més tard, el setge de sang s’estenia per la terra, com una plaga bíblica. Tot trontollava... i tot el meu món d’innocència es va veure relegat a un no res calamitós, objecte de guerra i horror... I com no ho vaig saber digerir, vaig haver de fugir i enfrontar-me cara a cara amb la barbàrie; i em vaig fer rodamón, un explorador de la terra a la recerca de condol... Per fi, vaig poder passar pàgina. Gràcies a tu, mut terapeuta, amic del miracle, savi consol. Sé que va costar, entenc que vaig trigar, però sortosament, els anys vint han vingut per mostrar una altra cara, per canviar la realitat. Estimat bloc de notes, per fi et puc dir que mereixes descans. La meva ploma i les teves fulles han estat testimonis de com la vida colpeja i regala a parts desiguals. Hem viscut la cruesa d’una guerra, però també hem estat partícips de com la llibertat ha començat a obrir les seves ales per cridar ben fort que el món mereix un futur millor. Hem seguit passos revolucionaris i hem cridat a favor de noves


38 | Tren de buit

consignes per la pau. Fins i tot hem vist com les dones exerceixen per primera vegada el seu dret a vot. Sí, ara estic convençut que estem assentant les bases per construir un món millor. Els últims anys han estat convulsos, i ens han dut canvis profunds. Però han vingut els anys vint i ens han portat llum. M’agradaria que aquesta dècada fos recordada com l’època d’“els anys feliços”. La dècada del canvi, la del naixement de noves idees que estic segur que canviaran el rumb de la humanitat. Estimat bloc, fidel company, mereixes descans; el mereixes tant com jo. Per això estic aquí assegut, a l’andana de l’estació. Aviat s’aturarà el train bleu i viatjaré per la ribera francesa. M’impregnaré de paisatges i coneixeré gent que formaran part de la meva història i del meu present. Tinc ganes de pujar al tren de l’esperança; vull ser passatger i albirar el món a través del seu ventre de cuirs i pells; vull tocar amb els dits els seus mítics vagons d’acer. Estan pintats de blau i ribetejats amb or, com si el mateix panorama mediterrani els hagués cisellat amb el cor. Diuen que el tren blue, o tren de l’esperança, s’impregna amb els anhels de la gent que hi puja; i que quan sents que el tren arranca, les històries i els somnis de tots els passatgers s’entremesclen i s’alliberen arreu. I llavors, com si d’una teranyina perfectament manufacturada es tractés, tots som partícips de l’esdeveniment, i quasi sense adonar-te’n, comparteixes amb els altres, i et transformes en un personatge més; és com si fóssim un seguit d’actors que sempre


39 | Tren de buit

mostrem un mateix patró, però quan la màgia del tren s’allibera, fa que en pocs segons visquem moltes vides, i mudem a tothora els nostres rols. De fet, crec que en aquell tren tots som personatges, perquè d’una manera o d’una altra, quan compartim de cor amb els altres, interpretem també els seus papers, i som protagonistes de moltes funcions diferents... Estimat bloc de notes, és moment de passar-te el cordó i donar-te repòs. Sento com s’apropa, ja escolto el seu xiulet. Aquest és el so que ens avisa; allí dintre ens trobarem, on el temps es deté, en el mateix vagó de tren... Mira’l, ja arriba! El tren de l’esperança s’atura a l’andana i espera pacient....


40 | Tren de buit

Enric Carbó

El tren de l’esperança s’atura a l’andana i espera pacient... Ens espera. Tu, amb el teu món, els teus records, les teves expectatives, esperances i pors. Jo també, amb el meu passat i amb una idea configurada de com vull que s’esdevingui el futur. Sé que el nostre encontre atura el temps, que llavors no compta ni el teu passat ni el meu, ni les teves expectatives ni les meves. Anem a trobar-nos, el tren ens espera. Ara el temps m’està pesant, fins al moment de la nostra trobada el seu pes es torna més feixuc. També anticipo com davant dels teus ulls aquesta càrrega s’esvairà, en entrar en aquesta dimensió on tu ja no seràs tu ni jo seré jo, potser ni tan sols serem nosaltres, perquè el tren l’abordem sense els nostres respectius equipatges. Aquesta promesa m’ha guiat fins a aquesta estació, i ara el vagó ens espera a l’andana. Junt a la resta de l’equipatge es quedarà aquesta promesa de la nostra trobada que m’ha acompanyat i m’ha guiat. Jo tenia un passat i un futur, que era aquesta esperança de trobar-nos. Ara no tindré res. Tampoc sé el que seré. Si amb tu deixo de ser jo potser ambdós ho serem tot, o serem no-res. Ja he sentit altres vegades el so del violí emergint del silenci i, quan els dits s’aturen, fent-me adonar de la presència d’aquell silenci que


41 | Tren de buit

ja estava calladament per sota del seu so. No serà aquesta música, que té un començament i un acabament, la que ens ha guiat. És el silenci que farà possible la nostra sonata, no el violí ni la nostra manera de tocar-lo. La música que toquem junts només és el camí, la meta és el buit, el silenci, però jo només sé fer aquesta travessa amb tu.


42 | Tren de buit

Núria Menasanch i Martí

La música que toquem junts només és el camí, la meta és el buit, el silenci, però jo només sé fer aquesta travessa amb tu. Allavons, per què? Per què Déu meu? Per què si la meta és esta, tinc l’obligació de viure una vida així? Enyorança d’aquells dies, intensos, vius, plens com un ou... Los núvols, com grans boles de cotó de sucre, baixaven del cel per a què pogués caminar-hi per damunt. Sempre en companyia, encara que no hi fosses. En una mirada n’hi havia prou per a saber-ho tot. Fins aquí. Los dies passen, enlluernadors a voltes, grisos, massa vegades. Un darrera l’altre, empenyent los anys. Hores encadenades que fan lo rosari de la vida per a acabar en un cercle viciós, que torna a començar quan, a trenc d’alba, la vida es torna a despertar una i altra vegada després del somni. Al meu voltant tot canvia. Los fills se fan grans, los pares es panseixen, les coses se fan velles i són reemplaçades. Testimonis cecs i muts de la història d’esta vida. Primavera, s’inflama la sang, tot són purgues i desoris, la roba d’hivern ofega, i la d’estiu encara fa gelar. Les flors, ostentoses, tenen la gosadia de deixar el dol que sent lo meu cor i lluir vestits


43 | Tren de buit

acolorits i fragàncies descarades que ho inunden tot. Poc després, cada vegada més prompte, arribarà l’estiu. Simfonia de sorolls en deixar finestres obertes i entrar dins les cases l’exterior. Canvien les rutines i canvien los entorns. La suor que raja no et deixa oblidar la calor i les mosques i els mosquits t’amarguen l’ombriu de l’arbre omnipresent que ha sobreviscut guerres i passions. Tan sols la caiguda de les fulles et fa vore que ja hi som, i la tardor, més prompte o més tard, torna a vindre amb amargor. Lo cap bull de nervis mentre es perd la verdor del camp. Tot són llamps i trons, barrancades que no s’emporten la meua tristesa ni demanant-los-ho a plors. Lo Vent de Dalt baixa, mal educat, del Port, assecant tot lo que troba i, canalitzat pel riu, ve a trobar-me punyent. Missatge que transporta: ja ha arribat finalment l’orgullós hivern. La foscor estén son mantell. La llum del sol se fa pregar. Ànimes ja gastades que se’n van per a no tornar i que et deixen lo record d’una vida a mig pas. Estacions que s’encadenen, s’encadenen sense parar. Fins que un dia, sospites, que ja es deixaran d’encadenar. Enyorança d’aquells dies, d’aquells dies que ja no tornaran...


44 | Tren de buit

Vicent Pellicer

Enyorança d’aquells dies, d’aquells dies que ja no tornaran... Però sé per experiència que la melangia desmesurada pels vells records no és bona, no és una amiga aconsellable! I per fer-la’n fora, començo a amarar-me de l’extraordinària natura que m’envolta. Avui és Vint-i-quatre de juny de 2012, festivitat de Sant Joan. És migdia i pels encontorns del riu d’Estrets cau un sol que fa justícia! La figuera del mas del Pastoret, grassoneta i rodona, m’aixopluga davall de les seues rames, que s’eixamplen com un atractiu ventall, des de l’ancià marge fins als primers rosers boscans, que ara ocupen bona part del fructífer i antic camp de cultiu. La roca de Benet, instal·lada en els dominis dels regnes muntanyencs, imposa a la vall la mirada assossegada d’un mare protectora. Fa tanta xafogor, que l’aire, calent i dolç, ofega. Els tudons i les tórtores fan uns parrups assedegats, i sovint abandonen la seguretat dels amagatalls, per calmar la set en els tolls i bassetes que deixa l’Estrets, a mesura que la llera es torna fràgil, amb el transcurs dels dies, i el corrent s’eixuga i recula desenes de passes. La forca del vell aubercoquer jaumet, vestida amb rametes i fulles toves, és el sostenidor d’un niu


45 | Tren de buit

de capsigrany. Els polls volanders, quatre boques famolenques, que no fan res més que pidolar i pidolar, fan pena, pobrets! El pare està a l’aguait, al capdamunt d’un cirerer mort. Està decidint, de totes les que veu, quina és la presa més alimentosa per als golafres, que l’estan esperant. La mare acaba d’aterrar a sobre del niu amb una saborosa sargantana: l’afortunat s’empassa la vianda pel cap, i quan ja la té coll avall la coa de la pobra bestiola comença a bellugar-se fins que l’acaba d’engolir. Els oriols han criat, com sempre, en un xoperar proper al niu. Enguany, però, el niu, ben cosit en una rama exterior ben flexible, l’han fet més alt que de costum. Se senten unes veus romanceres; ara semblen miols de gatets; ara imiten els udols de mussols xicotets pidolaires. Les cries de la parella d’oriols fa dos dies que s’han escapat del bressol i, ara, ben camuflat, entre la verda espessor de l’arbreda, esperen la bona fortuna, que els pares els han de portar, cada quatre o cinc minuts. A poca distància, tres infants de tallarol capnegre segueixen la mare entremig de les romegueres. Els piula i els encoratja a seguir endavant. Fan una volada llarga fins als bassots del riu i els perdo de vista. Els pardals roquers, els de la bellíssima taca groga al pit, que han criat en els forats i escletxes del pont de pedra estan esverats. Criden tant perquè un xoriguer sobrevola la seua colònia. Però els


46 | Tren de buit

més cridaners són els abellerols. Quatre parelles han ocupat quatre antigues galeries, excavades en anys anteriors, i els nadons s’estan immòbils a més d’un metre i mig de profunditat, en la foscor més absoluta. I sabrem que ja estan a punt d’abandonar el cau, quan sortiran a rebre el menjar dels pares, a la porta de casa. Ara, els progenitors, tot emetent cants roncs i sorollosos, no paren de fer vols acrobàtics, mentre cacen papallones, abelles..., que serviran per fer créixer tan esveltes i boniques criatures que ens visiten cada primavera, per garantir-nos l’esplendor de la natura.


47 | Tren de buit

Francesca Aliern

Ara, els progenitors, tot emetent cants roncs i sorollosos, no paren de fer vols acrobàtics, mentre cacen papallones, abelles...., que serviran per fer créixer tan esveltes i boniques criatures que ens visiten cada primavera, per garantir-nos l’esplendor de la natura. Una esplendor que ens deixa a tots sobtats, amb ganes de continuar la lluita, de mantenir intactes les il·lusions. El miracle de la vida era allí, esperant aquell esclat primaverenc que podia donar esperances a tantes famílies que a falta de pluges, els costava molt poder viure. Però la compensació era gran, perquè els havia caigut a sobre una càrrega de felicitat com si fos un nirvana que els alliberava de tots els mals del món, omplint-los de llibertat i d’alegria. Eren els fills d’aquells emigrants que un dia qualsevol es van lligar als peus les espardenyes més noves per pujar a un tren que els duria a altres terres, a una llunyania indefinida. Allà, al seu nou destí, semblava que era un altre món, on el treballador rebia respecte i un salari digne, per viure amb dignitat. Després de recórrer el país de banda a banda, de castigar el cos amb un viatge inacabable i esgotador, van percebre la llum de la terra promesa, dient adéu al desert econòmic i social de les seves aldees


48 | Tren de buit

deixades de la mà de Déu. S’havien alliberat dels cacics, d’aquells senyors inútils que procedien de famílies ràncies i inútils de tota la vida. Amos d’uns esclaus que ni tan sols coneixien. Per ells tot era vagància, ficcions i una existència més que plàcida. Ho deixaven tot a mans d’encarregats ganduls que feien pencar els bracers mentre ells, en absència del senyor, es dedicaven a l’esport d’escopeta en mà per abatre aus i tot el que es mogués pel terral, fins que va arribar la ventolera de ponent i s’emportà els soferts treballadors cap uns altres horitzons. Aquella gent desarrelada, que a la gran ciutat on tot era un viver d’indústries, li va costar sang i llàgrimes adaptar-se per eludir amb paciència la mala educació de qui els va rebre, que al cap i a la fi només buscava mà d’obra barata. Especuladors i aprofitats, perquè de pocavergonyes n’hi ha per tot el món. Aquella gentada soferta, carregada de paciència, que encara que era víctima de l’explotació, va prosperar i sons fills van poder matricular-se a la universitat i conquerir la carrera escollida. Però llavors, amb tota la democràcia o el que es creien que ho era, va esclatar la plaga dels polítics ganduls, lladres i amb poques ganes de treballar pel poble. Creien que era millor robar-lo, exprimint tots els seus drets, deixant-los amb tot el pes de la seva indecència. Total, els jutges eren benvolents i els càstigs no existien. La vagància i l’extorsió eren immunes. Els llocs de treball que abans eren d’una


49 | Tren de buit

abundor massiva, de sobte havien desaparegut. Una crisis creada per vés a saber qui, acabava d’estrangular la societat. Les aldees familiars i oriündes van ser recordades pels descendents d’aquell èxode sense retorn. Amb estudis universitaris no trobaven feina de cap mena, fins que la corrupció política els va obrir els ulls, fent-los reaccionar. No van pensar-ho dos cops. Els que tenien casa i terra al poble, van recórrer el camí de tornada reiniciant de nou la història, però a l’inversa. No van voler formar part del vodevil polític i van tornar als seus ancestres. Ara cantaven i gaudien d’aquella nova vida centrada en el auto abastiment, en ser els amos del seu propi destí, compartint amb una germanor inconcebible, les necessitats de cada dia. Havia que mirar el cel per saber quan esdevindria la pluja. Lluny d’allí no hi havia esperança. No n’hi hauria mentre les persones visquessin sota el jou d’una economia que menyspreava les persones.


50 | Tren de buit

Vicky Carles

No n’hi hauria mentre les persones visquessin sota el jou d’una economia que menyspreava les persones. Però, com havíem pogut arribar a aquesta situació? Què ens havia passat?... Les preguntes sense resposta s’amuntegaven al seu cap i de repent l’ofec li pujà fins a la gola. Ja hi som, pensà. De vegades li passava això, però ara ja feia molt de temps que no tenia aquesta sensació… temor? angoixa? Necessitava pensar!!! Corrents cercà la pau del balcó, aquell espai petit carregat d’olors i sorolls familiars que li recordaven temps passats, aquell altre balcó de la seva infantesa miraculosament suspès a una considerable alçada sobre els vianants, en un carrer amb nom de flor on havia estat tan feliç… Les cames li defallien i l’esquena apegada a la paret se li anava escolant fins a terra fins notar que el seu pes descansava sobre la freda superfície de ciment… Llavors, de repent, la tensió desaparegué, com quan el llamp toca terra, pensà la meitat científica del seu cervell, i a l’angoixa li succeí la calma. Ara el seu cap funcionarà millor i cercarà de nou respostes. Tornem-hi!!! què ens ha passat? Només fa uns mesos aquesta situació era impensable. Ara cada dia la crispació, la indignació i l’estupor de la gent va en augment amb cada nova notícia que ens fa


51 | Tren de buit

palesa la crua realitat, aquella que ens fa sentir com a titelles manipulades pels fils d’una economia cada cop més insensible al sofriment humà… Com hem arribat a aquesta situació? Quant fa que va començar això? Com? Per què? Segur que hi havia indicis i no els vam saber veure; ja eren preocupants, però no els vam saber interpretar… Ara recordes com a llampecs aquelles paraules, aquelles frases escrites llegides aquí i allà, aquells pensaments agafats al vol... Quant fa d’això? Potser dos anys, tres? En aquell moment ja et van sobtar i et vas aturar a rumiar-les perquè tenien un no sé que d’estrany… Provenien de diferents ments lúcides i ens avisaven d’un fenomen creixent… Parlaven de la malversació del llenguatge, del doble sentit de les paraules, de la manipulació sistemática del do més sagrat del humans a favor d’obscurs interessos… Cercaven el poder. Ara ja el tenen, molta gent els va creure i ara estan decebuts, però ja és massa tard, la confusió està servida!!! Massa tard, massa tard… no, no pot ser massa tard, mai és massa tard…sortirà al carrer i cercarà respostes, cercarà camins, cercarà companys per a la seva lluita encara desdibuixada, cercarà la pau per a la seva ànima angoixada… El cap li bull!!! De cop, el racó del balcó que l’havia acollit amorosament, deixa de ser una càlida matriu i les alarmes se li tornen a disparar. S’aixeca, el seu ànim no pot ser més confús; fugir, aire, escapar, pensar… Necessita veure-ho clar!!! Surt, la porta del pis es


52 | Tren de buit

tanca i la caixa de l’ascensor es converteix en una nova aliada per a la seva soledat, té fred, els pensaments se li superposen, quasi ho té, quasi ho sap, però li falta el quasi… Només una idea es manté obsessivament nítida al seu cap, no ens poden matar l’esperança, és nostra, és inherent a la condició humana, la necessitem per sentir-nos vius. Què els direm als nostres fills, als nostres néts? als que comencen ara a viure i a cercar respostes? als que es fixen en els que anem davant com en un mirall necessari? La sotracada de l’ascensor arribant a terra, trencà els seus deliris… Fugir, pensar, pensar, fugir… De sobte una certesa l’envaí plenament, la lluita era inevitable. Però com començar una lluita contra un gegant sense ànima? Com enfrontar-se, a un sistema econòmic global i deshumanitzat, incapaç de generar esperances de futur a tantes persones?


53 | Tren de buit

Bendi Suárez

Com enfrontar-se, a un sistema econòmic global i deshumanitzat, incapaç de generar esperances de futur a tantes persones? Cinta es fa aquesta pregunta després d’escoltar les notícies negatives que donava el presentador de TV amb estadístiques negatives sobre les empreses que cada dia tancaven i els llocs de treball que es perdien. Els joves com ella haurien d’emigrar a altres països com ho havien fet els seus avis, després d’haver-se tret la carrera amb matrícula d’honor? Ella pensa que els governants de cada partit haurien d’unir-se tots i buscar solucions en comptes d’estar sempre fent-se retrets i pensar més en els ciutadans; però no, només pensaven a omplir-se les butxaques, o bé a evadir els diners a l’estranger. Els ciutadans estan angoixats escoltant cada dia els mitjans de comunicació que només ens estan bombardejant amb notícies negatives. Nerviosa tanca la TV i decideix anar a fer un tomb i relaxar-se. S’enfila pel carrer que la conduirà a la platja. Els carrers eren immaculats; les façanes estaven pintades de colors vius; les banderoles, grogues i blaves; els establiments d’antiquaris... Tot era agradable i tranquil, mesurat. Per l’avinguda de les


54 | Tren de buit

palmeres, que hi havia per la vora de la platja, hi havia molta gent asseguda als bancs, gaudint de la nit estiuenca. Quan ja estava a prop de l’avinguda, vaig topar-me amb una parella d’estrangers, amb un nen d’uns quatre anys, que buscaven en un contenidor d’escombraries que hi havia a prop d’un supermercat, i vaig sentir com exclamava a la dona: —Aquí, aquí, som rics! Mira, mira quin munt de menjar que trobo! —Escolti, bon home, com és que diu que aquí vostès són rics, si està buscant a les deixalles?- li vaig demanar, apropant-m’hi. —Ai, senyoreta és que aquí, a les deixalles, trobem menjar i al nostre país no trobem res, res, només misèria. Aquí, al menys, som pobres però rics perquè hi ha alguna cosa per posar-nos a la boca cada dia. Déu meu, com era possible que al mateix poble hi hagués tanta diferència social? Hi havia el turisme d’alt nivell, amb grans xalets i vaixells luxosos, i el pobre emigrant i també, per què no dir-ho, del nostre país que buscaven a les escombraries. Que injusta que era la vida o, millor dit l’ésser humà! Com podien permetre els governs de tots els països que existís tanta desigualtat al món? Avergonyida, em vaig remenar les butxaques del vestit, però no portava diners. Vaig acotar el cap i vaig continuar caminant avinguda avall. De sobte, em vaig adonar que havia fet cap a l’entrada de la porta principal d’una gran mansió,


55 | Tren de buit

on hi havia un petit jardí interior, en el qual ocupava un lloc d’honor en un angle, quasi tocant la porta d’entrada, les verdes rames, plena de vida, la jove soca d’una palmera majestuosa que aixecava les branques al cel amb rames vestides de verdes fulles, donant un aire romàntic al jardí. Fileres de rosers polidament florits, amb unes delicades roses vermelles, grogues, blanques i de color de rosa, a cada costat del camí d’entrada a la gran mansió. Vaig mirar el cel, valia la pena contemplar-lo per meravellar-me amb els balls i les voladisses impossibles que les gavines hi dibuixaven. De vegades rumiava que era bo pensar en l’enormitat de l’infinit, en la poca cosa que som, en el ridícul que era tot, davant del més enllà.


56 | Tren de buit

Olga Besolí

De vegades rumiava que era bo pensar en l’enormitat de l’infinit, en la poca cosa que som, en el ridícul que era tot, davant del més enllà. Candela, mentre s’apropava al taüt, recordava amb amargura que aquest pensament l’havia portat al tanatori. Feia anys que la veïna li havia passat aquell paperet amb tres xifres que guardava zelosament, com un tresor, dins del moneder. El dia que el rebé quasi el tira a la paperera, perquè les coses conjugals no han de sortir del matrimoni, malgrat les veïnes xafarderes. Però no volia faltar a la paraula i el va guardar. Més endavant el necessitaria.   En jubilar-se, Ramón s’havia fastiguejat de la vida i es va tornar més agressiu que de costum. Les pallisses eren més continuades, més cruentes i ja no acabaven quan ella suplicava des del terra que la perdonés. La pluja de cops només cessava quan ell determinava posar-hi fi, baixant enfurismat les escales, colpejant-les amb el bastó, deixant-la sola, malferida i humiliada.  Era en aquells moments que desplegava el paperet atrotinat i tacat de sang pròpia. Amb mans tremoloses s’eixugava les llàgrimes com podia i despenjava l’auricular disposada  a demanar auxili.


57 | Tren de buit

Però sempre es refrenava. Qui era ella per trasbalsar a ningú amb els seus problemes? Hi ha desastres molt més grans i importants al món. Estava avesada a sofrir en silenci les seves penúries. Portava fent-ho quaranta anys; suportaria un dia més. El sants i els màrtirs són els que s’han guanyat el cel, no? Candela creia  que aquest pensament de dona religiosa i submisa era bo. Però aquesta convicció, unida a un marit maltractador que pujava les escales enfurismat perquè el bar estava tancat, va ser el que la va matar.  Ramón va enxampar-la  de genolls vora la tauleta del telèfon,  amb el paper encara a la mà. El següent que recordava Candela era  l’impacte de veure’s a ella mateixa dins un taüt similar al que contemplava ara, desfigurada pels cops, amb tot de bonys i morats que el maquillatge mortuori no podien dissimular.  Recordava els plors i planys d’aquells que l’enyoraven, mentre vagava perduda per aquest món en forma de boirina, com qualsevol  altre ésser fantasmagòric al qual li han arrabassat el cos i no sap què fer. Sovint es preguntava què feia aquí encara; per què no era on van els màrtirs i els sants. Si el cel existia, ella continuava sense saber-ho. Si hi havia un més enllà, tampoc no ho endevinava. Però va ser el plor de la néta, Maria, el seu tresor més preciós, davant la tomba, en l’aniversari de la seva mort, que la despertà. L’avi encara gaudia


58 | Tren de buit

de la vida. Cap jutge volia engarjolar un ancià de setanta-tres anys i salut delicada. Davant d’aquesta revelació, Candela va tornar al pis on va viure i va morir. No va haver de fer res. El cor d’en Ramón no pogué suportar la impressió de veure-la aparèixer entre les ombres del dormitori. Va deixar de bategar a l’instant. I davant el taüt es trobava ara, en la sala buida i silenciosa, contemplant amb amargura el cadàver i el rostre de l’home que havia estat el causant de totes les seves penúries. Llavors sentí tota la ràbia del món, però no contra ell, sinó contra ella mateixa, per no haver fet mai ús d’aquell paperet.  La por, el sentiment de vergonya i la sensació de culpa amb les que havia conviscut tota la vida s’esfumaren al moment. Candela se sentia alliberada i lleugera,  alhora que la seva essència s’esvaïa en l’aire i desapareixia. Per fi havia fet alguna cosa per ella mateixa. Estava en paus.


59 | Tren de buit

Esteban Martín

Estava en paus, pensé cuando murió mi padre. Y no me refería a él, sino a mí. Tenía diecisiete años cuando sobrevino tan feliz suceso. Podía respirar con libertad y dedicarme a enderezar mi vida. Papá, durante toda ella, me había hundido en la miseria ejerciendo, según decía, su derecho a ser un buen padre. ¡Diecisiete años! ¡Una larga condena! Estuve a punto de convertirme en un tarado por su culpa, en un ser infeliz y frustrado para siempre, en una persona hundida e inútil. Eso quería mi buen padre para mi futuro. Recuerdo muy bien cómo empezó todo. Tenía ocho años y me regaló una edición de La isla del tesoro. Lo leí rápidamente porque iba de piratas. Después comentamos el libro y me di cuenta de la idea que andaba por su cabeza: pretendía que me esforzara para que, cuando fuese mayor, todo el mundo me respetara y me quisiera como un hombre de bien; al modo del doctor Liversey o el propio Jim, afirmó. Pero yo lo tenía muy claro. Yo quería ser pirata... aunque no me atreví a decírselo; pero no un pirata cualquiera como todos los estúpidos que conformaban la tripulación de la Espaniola y no pensaban jamás a lo grande, sino alguien como John Silver el Largo, capaz durante toda su vida de cambiar de bando cuantas veces fuese necesario en beneficio del único que le importaba: el suyo. Que-


60 | Tren de buit

ría profundizar en las raíces del mal hasta convertirme en un auténtico maestro. Le daba la razón a mi padre y seguía leyendo cuanto me ofrecía, aunque mi atención siempre se centraba en los personajes más reprobables y no comprendía porqué perdían casi siempre cuando eran más listos que los protagonistas. Jamás me ocurriría. Pasé una infancia realmente atroz; pero debo reconocer que mi padre tenía razón en una cosa: en la importancia de la lectura. Si quería ser un malvado profesional lo fundamental era leer para adquirir destrezas, conocimientos y así poder elaborar con precisión mis malos pensamientos. No todo fueron tristezas en mi infancia, sino que tuve momentos realmente felices: las vacaciones en el pueblo. En la masía de mi abuelo, me enseñaron a desnucar conejos y retorcerle el cuello a las gallinas; conocimientos que ampliaba con actividades propias de un niño con mis habilidades e inquietudes: perseguía a los gatos a pedradas, arrancaba las patas a los insectos, incendiaba hormigueros y martirizaba al recién nacido de unos primos cuando no podían verme. Genial fue el día que entré en casa llorando y a punto de darme un ataque para decirles que, con su propia correa, habían colgado al perro en el granero ¡Una inspirada interpretación! Tras la muerte de mi padre estudié para cumplir mi sueño y leía cuanto caía en mis manos sobre


61 | Tren de buit

mis maestros: iluminados, líderes carismáticos, visionarios que, prometiéndoles el paraíso en la tierra, habían arrastrado a los pueblos a las puertas del infierno, al exterminio y el gulag. Vinieron a por mí en cuanto acabé mis estudios. La propuesta era genial. No, no iba a dedicarme a la política; a la mayoría los tenían embrutecidos y en nómina. Iba a ser uno de los grandes: un diseñador de estrategias prospectivas. La norma de la casa era: “Imagina cómo deseas que sea el mundo dentro de diez años y trabaja para cumplir tu sueño. Tú pones tu capacidad, nosotros los medios” Estaba entusiasmado y les conté mis ideas: la vuelta a la Edad Media y a la servidumbre; el vulgo tenía demasiado. Los últimos años de mi vida he estado trabajando en el proyecto y casi lo he conseguido.


62 | Tren de buit

Andreu Subirats

Los últimos años de mi vida he estado trabajando en el proyecto y casi lo he conseguido. Això era just el que hi havia escrit en el paper mal estripat d’un full de llibreta d’espiral quadricualat que cautelosament havia estat introduït en un sobre de correu aeri, com els que feia ja molt de temps que no es veien circular. La cara del sobre restava impol·luta però a la bescara, allí on normalmet s’escriu el remitent, s’hi podia llegir amb lletra petita i nerviosa: “Biblioteca del Gotehe Institut, c.Diputació, taula rectangular i petita, senyora amb barret blau turquesa, 25-03-09, 11.a.m.)” Allò era tota la informació que disposava i que em calia per tal de dur a bon port la tasca que se m’havia encomanat. No havia de preguntar res, no havia de barrinar si això o si allò, i, sobretot, res de cabòries i indagacions sobre el contingut del missatge, sobre les posibles interpretacions més o menys críptiques. El cert és que tenia tot un cap de setmana per endavant fins que no fos 25 de març i, si volia seguir les instruccions a dreta llei, no em podia moure de casa meva i estar nit i dia amb els llums encesos i la ràdio sonant. El dilluns 25, a tres quarts de deu del matí, sortia sigilosament de casa, vestit amb discreció i amb el sobre ben guardat a la butxaca pectoral de l’ame-


63 | Tren de buit

ricana. Amb el 157 podia arribar, ben bé, fins a dos carrers del Goethe Institut, un cop allí preguntaria per la biblioteca, buscaria la senyora amb barret blau turquesa i li donaria el sobre sense fer preguntes. Aquesta era la meva missió, la tasca per a la qual m’havia estat preparant durant tant i tant de temps. No podia fallar, era la meva petita aportació al projecte. Quan vaig arribar a la parada que hi ha a la Gran Via entre Balmes i Rambla de Catalunya, vaig baixar de l’autobús i sense pensar-m’ho, ni aturar-me a prendre cafè, vaig arribar a la porta del Goethe en pocs minuts. A l’entrada, en un plafó penjat a la paret damunt de la guixeta del porter, indicava que la biblioteca estava al cinquè pis. Vaig anar cap a l’ascensor, el vaig trobar lliure i vaig entrar. En arribar a la cinquena planta, hi havia un petit vestíbul amb diverses portes. Vaig anar cap a la que indicava la biblioteca i vaig entrar-hi. Només traspassar la porta hi havia un taulell de mitjana altura i darrere una bibliotecària que llegia atentament una pantalla. No va ni mirar-me, i vaig passar per davant seu com si fos un aplicat estudiant d’alemany. La biblioteca no era gaire gran i darrere dels primers prestatges amb diaris, revistes i obres de consulta general, hi havia cinc o sis taules ocupades per tres o quatre joves estudiants. A l’extrem de la sala, al costat d’un gran finestral, hi havia una taula rectangular per a dues persones on una dona d’edat incerta i molt elegant


64 | Tren de buit

amb un barret blau turquesa llegia el “Der Spiegel” amb unes ulleres de color roig a la punta del nas. No vaig dir res i vaig seure a la cadira que quedava lliure. Llavors la dona deixà de llegir i em va mirar per damunt de les ulleres sense treure-se-les, en alçar la vista vaig poder apreciar els seus ulls ambres i profunds que em van semblar molt atractius. —Bon dia —vaig dir—, i em vaig treure el sobre de la butxaca de l’americana i li vaig allargar. —Danke schön —em digué ella—, i sense dir-me res, ni sabent jo si m’havia de dir alguna cosa més, es tragué un sobre, també aeri però de color gris, i me’l deixà damunt de la taula. De seguida vaig agafar-lo i vaig comprovar que la cara estava tan neta com en el que jo li acabava de donar, però en girar-lo vaig poder llegir amb lletres majúscules: “MUSEU ROMÀNTIC DE VILANOVA I LA GELTRÚ, 14.04.09, NOI JOVE AMB GORRA NEGRA DE RAPERO” i de dins del sobre vaig treure un paper reciclat de bona qualitat, on amb una lletra alta i esvelta s’hi podia llegir: “Perquè tot allò que comença malament no sabem com acaba.”


65 | Tren de buit

Ricard Martínez

“Perquè tot allò que comença malament, no sabem com acaba.” Rumiava rebel fent equilibris amb el cos i amb les dues mans ben agafades al timó mentre maldava per mantenir a flot el seu llaüt enmig del temporal. “He de veure l’esclat dels llamps en el lloms de les llampugues” es deia, i elles, en efecte, arrenglerades s’hi estaven a cobert, lluents sota una plataforma allargada; el vent udolava sobre les ones que escarritxaven la seua cara colrada i aquells vells taulons a la deriva. Per l’ull clar d’un somni va endevinar la llum roja d’unes algues que es movien com les flames d’un incendi al fons del mar. La tempesta feia estremir el cel i l’encenia amb llampecs que dibuixaven rius intermitents i fal·lus de llum que presagiaven bona collita i saó per als boscos i els camps. Amatents a l’ombra les llampugues s’hi estaven amb els ulls esglaiats, oscil·lant immòbils sense apenes respirar i amb les aletes quasi quietes. La mar bramava sobre les onades. Esmaperdut, un estol de peixos voladors sallaven com llances contra el vent i les ràfegues.


66 | Tren de buit

“La mar és un cementiri d’anemones i ànimes” pensava. “La mar és un ventre blau, cos i solatge de combats, naixences i transformacions”. En la fondària, blanques com ossos, unes branques havien quedat atrapades entre les roques i l’arena des d’on s’enfilaven retortes vora uns estranys éssers minúsculs que es movien fent remolins en mig de la dissolució. La mar congria vida i mort, coralls, sards, llamàntols, sèpies... algues, llobarros i estrelles. “Guaita com s’encenen els ulls del cel”, es deia a si mateix tot inspirat mentre somiejava que l’univers, sense rumb, seguia expandint-se més enllà dels seus confins. No havia vist mai cosa semblant, fils de vent com veus fulgents el rondaven ebri d’escuma, vertigen i estels. Un devessall secret de claror marina feia reviure com foguerades la llum que s’apagava. Lliscava dins els seus ulls la visió d’un enigmàtic miratge que així com apareixia, desapareixia, transparent i enganyós com la veritat. L’espill de l’aigua multiplicava el deliri i la lluna plena feia més molsuda la polpa dels musclos, les ostres i els catxels. En terra ferma la pluja desbarrava els barrancs i enfollia les rames de les oliveres que brillaven argentades i fosques sota la cortina de la pluja. Dempeus sobre el vell llaüt s’adonà que davant seu no quedava res, es va tocar les mans arrugades i aspres i va sentir al fons del cor l’estranyesa i el coratge d’un oblit blau.


67 | Tren de buit

Jesús M. Tibau

Dempeus sobre el vell llaüt s’adonà que davant seu no quedava res, es va tocar les mans arrugades i aspres i va sentir al fons del cor l’estranyesa i el coratge d’un oblit blau. La cara devia tenir, segur, el mateix gust que les mans. S’ho va imaginar, perquè feia temps que no es mirava amb deteniment, feia anys que l’aigua del riu baixava revolta. A cada vora, on les restes del naufragi dels anys s’acumulaven entrellaçades unes a les altres, en forma de rames, plàstics i deixalles dels éssers humans, els arbres es reclinaven per a beure, per a veure’s, quasi cerimoniosament, en un gest de litúrgia antiga, mentre el cel es mudava de groc i taronja. Va tocar l’aigua amb una mà. No estava ni freda ni calenta, i per un moment va témer haver perdut tota sensibilitat al món tangible; però tan sols fou una basarda passatgera, perquè aguaitant a la finestra dels records, tot just el cap, s’impregnà de plors escrits en marbre i de somriures antics, del dibuix d’aquelles rajoles de la cuina de sa mare. De l’olor del pedrís on son padrí trencava ametlles. També tenia les mans aspres; tot just en aquell moment, a prop del final del riu, les veia amb més nitidesa que mai tot i els anys o, precisament, pels anys.


68 | Tren de buit

L’aigua el temptava, en aquell tram plàcid del camí, i el va sorprendre haver-li perdut, no la por, sinó el respecte; un respecte injectat a la venes als nou anys quan l’Àngel, el seu millor amic, s’ofegà quan tot just s’iniciava el joc de la vida. Va jurar sobre la seva tomba que es venjaria un dia; però l’aigua sap com fer-se perdonar, i ell no era gens rancorós, i el pes de certs juraments es tornen lloses que els peus no mereixen. L’aigua, les mans, la vida, la mort... tots balladors d’una mateixa tonada, el brogit del riu. Fondre-s’hi lentament li semblà el millor final possible, lentament, lentament... —El riu, el riu!— digué mentre una mà tremolosa sortia sota els llençols. —Iaio, iaio! Què dius? Iaio! —El... riu. Al vespre el riu sobta tothom amb una crescuda inesperada; quasi tothom.


69 | Tren de buit

Rosa Sánchez

Al vespre el riu sobta tothom amb una crescuda inesperada; quasi tothom. L’endemà, quan al matí vaig creuar el pont, vaig veure aquella avinguda d’aigua tèrbola i desfermada del riu: la nit passada no havia dormit gaire, dubtava si podria empitjorar el temps i hauria de posposar el viatge. De vegades el temps sol tenir tombs inesperats i en aquells moments aquella decisió no la podia retardar per més temps. Havia programat anar aquell cap de setmana a fer una visita als familiars i amics de la nostra ciutat nadiua, ho desitjava, sentia que per al meu ànim em faria bé. Sofria un decaïment i retornar a Xàtiva amb els familiars un cap de setmana em faria veure les coses d’una altra manera. Jordi ja no estava en aquest món i jo podia anar a qualsevol lloc, perquè ningú no m’esperava a casa al meu regrés. Vaig comunicar als fills la meva decisió i animaren el projecte. La malaltia de Jordi va ser llarga i les ganes de tornar vaig haver de deixar-les aparcades. Quan ell va fer el seu traspàs vaig deixar passar un temps abans de tornar. Fer el viatge a Xàtiva em daria ànims, em digueren. La nit passada em preguntava, en veure que


70 | Tren de buit

l’oratge s’anava agreujant: desfaria el temps el meu projecte? Al matí en llevar-me i mirar del balcó en fora el riu, la seva remor i el seu cabal d’aigua, em vaig adonar que durant la nit havia fet crescuda, que alertava la ciutat, i fins i tot podia dar la casualitat de veure’l envair la ciutat i els seus entorns. En aquell propòsit d’anar a veure la família em corcava un pensament no clar del tot: fer un comiat a la ciutat, als amics i familiars però, es mereixien aquesta decisió per la meva part? Jo entenia, que els anys no perdonen i que en els moments actuals la meva salut tampoc no era completa. El trajecte en tren em dava temps per ficar aquella idea a debat. Vaig pensar en la tia Carmen, ens estimàvem molt. En arribar, vam anar a fer un passeig a la Seu i ella, mirant-me, em va dir: “Encara no has perdut el deler de venir a veure’ns, de tornar, de passejar per places i carrers, per jardins i l’albereda, per tenir memòria de tots els qui estimes i coneixes? En tots aquests anys que fa que sou a Tortosa, no et trobem forastera quan ets entre nosaltres, però has de tenir en compte que la teva realitat és aquella que has deixat enrera per uns moments, per a ser entre nosaltres, entens el que vull dir-te? M’entens?” Li vaig contestar: “Tot el que em dius ho sé i ho accepto. Però la sang que corre per les meves artèries és la dels meus fills, els meus pares i germanes.


71 | Tren de buit

Tot i que hem fet créixer la família en aquella terra, cap de tots els que vam haver de marxar de Xàtiva cap a Tortosa per treballar, ho hem acceptat. No hem tornat a la nostra terra a viure, sols de visita, però mai no ha estat oblidada la nostra procedència, mai ningú dels que vam marxar l’hem oblidat. Tia, deixa’m fruir d’aquest temps que sóc al meu Paradís, em sento lliure, em banya la llum, per a mi diferent, l’aigua constant raja de les fonts nit i dia, els perfums dels tarongers i llimoneres són perennes, la terra daurada, els verd maragdins de gesmilers en nits d’estiu, tot el que em fa sentir. Deixa que plori, i que les llàgrimes siguin el comiat de tantes coses viscudes… Però tia, descansa, jo sé quin és el meu lloc i la meva realitat” Crec que tot aquell que viu foraster de la seva terra, sent alguna cosa que mai no oblida, i més, si allí queda algú per recordar; és una experiència primera que sentim tots al fons dels sentiments, és com descobrir per primera vegada els colors de l’arc iris al cel en acabar de ploure. El tren poc a poc entrava a l’estació… els meus familiars eren a l’andana, m’esperaven amb paraigües. Plovia, l’aigua apressada corria ran les voreres de tota aquella avinguda del centre de la ciutat.


72 | Tren de buit

Emigdi Subirats

Plovia, l’aigua apressada corria ran les voreres de tota aquella avinguda del centre de la ciutat. El jorn es desvetllava amb tota la força a redós d’uns núvols obscurs que prenien possessió del seu domini. Dissabte, 2 de febrer. Ferran complia 18 anys. Ben d’hora rebé molts missatges amb segell femení al mòbil. Estrella del futbol, tenia bona planta, s’havia especialitzat en trencar cors... Es llevà quan havien tocat les 12. Li prepararen el plat preferit: canelons de tonyina amb beixamel. A la tarda, jugà l’habitual partit setmanal. Destrossaren el rival 6-1, marcà un hat trick. L’esperava la nit. El ritme frenètic de la música disco no impedí que es pogués alienar a estones. Es posà a donar una mirada veloç enrere en el temps. Era el primer cop que sortia de festa. Tenia quinze anys i ganes de menjar-s’ho tot. Aquella música sorollosa no li complaïa. Demanà amb timidesa un còctel a la barra. El cambrer el mirà de reüll, l’aspecte jovenívol el delatava. Un amic li oferí una cigarreta. Era el primer cop. Se sentia incòmode, mirava al voltant per si el veien. Es trobava com a peix dintre l’aigua en aquell improvisat món de records, que li causava un lleu somriure. No havia deixat de fumar des d’aquella pionera nit, no li agradava però. No sentia cap plaer bevent alcohol, calia però.


73 | Tren de buit

Maria aparegué passades les 11. Feia 6 mesos que sortien. El besà als llavis fins a divuit vegades. El tragué a ballar d’una estirada. Oblidà pensaments obsessius d’antany fins que Maria hagué d’absentar-se. Llavors remembrà el primer cop que prengué herba. Tingué una sensació molt estranya, patí uns vòmits inaguantables. A l’endemà hagué d’aguantar una forta reprimenda i un càstig sever. A casa, plovia sobre mullat. El seu pare s’havia fugat amb una jove romanesa, Kristina. El compte familiar l’havia deixat més pelat que una rata. La vida d’en Ferran corria per rumbs tèrbols. Dimecres la tarda, sense classe, era ideal per atipar-se de porros, masculinitat profunda. Al local, tothom entenia de sexe, qui es masturbava més sovint esdevenia l’heroi de la jornada. Maria se li llançà als braços. Li donà un petit ensurt, absent com es trobava. Feia un repàs a la vida. A ella, nogensmenys, li interessava el present més immediat. Li digué que l’estimava. Era el primer cop que pronunciava aquestes paraules. Junts, l’oblit deixà pas a la realitat. La noia es tornà a absentar. Ferran retornà a les cabòries que li causaven un plaer inaudit. El primer cop de tantes coses! Necessitava la Maria i romandre sol conjuntament. Passat i present es confonien. Era el primer cop que prenia un estupefaent. Li havien dit que viatjaria per l’univers, millor que qualsevol nit de sexe. L’acceleració del cor li cau-


74 | Tren de buit

sà molta por. La coca esdevingué un passatemps transitori. La passió pel futbol s’havia esvaït definitivament. Els somnis de veure’s blaugrana feren cap al pou del record. Maria tornà i el besà. Volia veure’l feliç. S’adonà que ella li féu canviar la cara. Aquelles cabòries podien tenir sentit. Havia reflexionat llargament sobre què havia fet els darrers anys. Fill únic, pensà en la mare que estimava molt, única cosa que havia fet bé des d’aquell primer cop a la discoteca en què conegué un món nou, on no cabien ni estudis ni futbol. Maria va notar-lo distant. Tanmateix, a una amiga íntima se l’havia deixat el noi de torn. La cadena d’absències agafà una altra dimensió. La ment d’en Ferran volava enrere. Era el primer cop que suspenia una assignatura. Mai no hauria pogut imaginar que cauria tan baix. Arquitecte, solia repetir orgullós que volia ser. No aprovava dibuix! El primer suspens es veié multiplicat al ritme del consum de dimecres i dissabte. Moria 1r Batxillerat. Maria el trobà capficat. El besà tendrament i parlaren un xic. Li veié una llàgrima als ulls que el delatava. Deixaren la discoteca. Caminaren. S’estimaven. Era el primer cop que Ferran feia l’amor, veié els estels. Ja no podia fallar més. Era el primer cop que se sentia major d’edat. Alguna cosa havia de romandre enrere en el món de les cabòries.


75 | Tren de buit

Baltasar Casanova

Alguna cosa havia de romandre enrere en el món de les cabòries. Este era lo meu pensament tots los matins des que em van jubilar i mentre esmorzo una llesca de pa en oli i sal i una tassa de llet en Eko. Li prohibixo el cafè radicalment, me va dir el metge. A casa sí que me’l van prohibir perquè la dona aquell dia m’acompanyava però al carrer, lo primer que fea tots los matins era anar a prendre un cafè, curtet i apretadet que l’aigua ja me l’hai beguda a casa. I en arribar al bar, demano el cafè, curt i apretadet, com us hai dit abans, però ho demano mecànicament, com de boca en fora, mentre al cervell assistixo a la gran batalla entre les meues cabòries que, com no en descarrego cap, cada dia és més gran, de gran batalla de pel·lícula americana. Però la batalla d’elles entre elles és també contra mi perquè passa al meu cervell i perquè sempre acaben atacant-me, totes alhora, i allí ja sí que... I prenc part a la xarradeta de tots los matins a les deu però moltes vegades no sé ni el que dic ni de què hem parlat. Lo meu món se reduix a un penós viatge per dins la cambra cranial, si és que és allí a on residixen les cabòries, que esta és una altra cabòria.


76 | Tren de buit

Valga’m dir que a vegades, a la xarradeta que us contava, diuen: avui has estat ocurrent. Quan m’ho diuen m’agradaria saber què hai dit perquè, si ho recordés, si ho hagués dit conscientment, segur que augmentaria la meua autoestima i podria dixar cabòries enrere. I que us hai de dir dels somnis quan elles, les cabòries, campen lliurement, quan no les puc controlar... quines nits! Sort que em desperto a temps si no sempre acabaria en drames. No ho sé tampoc com acabaria. La nit passada mateix, se veu que havia robat en un banc, la qual cosa no hauria d’estar penada, i anaven a tancar-me a la presó. Sort que em vaig despertar a temps, me vaig fer càrrec perquè, a vegades, és quan dormo que hi veig clar, i allavontes me vaig tornar a adormir però en la mentalitat que podia convèncer a la policia que era innocent. Algú pensarà que esta cabòria ja ha quedat solucionada, pos no!, perquè esta com totes les altres, tot i intentar solucionar-les, me tornen intermitentment, quan més confiat estic. Un dia d’aquells que estava més angoixat pel pes de les cabòries me vaig confessar al meu amic de tota la vida, Joanet. Home, me va dir, i per això t’atabales? Vaiga un amic, vaig pensar jo, no li havia d’haver contat res, la gent no pot entendre lo sofriment interior. Home, insistí, això té fàcil solució. Conec un curandero del Mas d’Avall que et dixarà com a nou. Joanet, que lo meu problema és de cabòries, de fò-


77 | Tren de buit

bies, d’hipocondria, no em fa mal cap part física del meu cos, li digué així parlant com una mica empudegat. Com que Joanet és més inesgotable que les meues cabòries, un dia mos en vam anar al Mas d’Avall. Lo curandero me va fer seure a una cadira. Tanque els ulls i dixe volar lo pensament pel món de les cabòries, me digué mentre em posava la mà al front i ell també tancava els ulls. Al cap d’una miqueta va retirar la seua mà que jo la sentia molt calenta i em va dir ja pot obrir els ulls. I van passar els dies i, a poc a poc, van anant desapareixent les cabòries i els malsons, i així, un dia li vaig dir a Joanet, anem a donar-li les gràcies al curandero que, tenies raó, m’ha curat. En arribar al Mas d’Avall, vam picar a la porta i mos va sortir la dona. En preguntar per ell se posà a plorar i, entre els plors, mos digué està tancat a la presó, estàvem dormint i es va presentar la policia a detindre’l perquè havia robat un banc.


78 | Tren de buit

Jordi Andreu

En preguntar per ell se posà a plorar i, entre els plors, mos digué està tancat a la presó, estàvem dormint i es va presentar la policia a detindre’l perquè havia robat un banc. Si no el coneixies gaire podia sobtar que, tot un mosso d’esquadra, acabés atracant un banc. I potser aquest era el problema, que ella no coneixia el veritable boig inconscient autoritari que s’amagava darrere aquella careta de bon nen. A ell, en canvi, no li fotia el pèl! Havien treballat molts anys junts, i encara recordava com el molt fill de puta brandava la seva “espasa” brillant en mig de la claror apagada del capvespre, indicant la vorera a tots aquells que s’apropaven al control. Li venia a la ment la imatge, com si fos ahir mateix. Recordava perfectament una d’aquelles nits en què havia demostrat de quina pasta estava fet... aquella nit de Cap d’Any que començava a apoderar-se del cel, i quan aturà aquella Harley... El motorista posà en punt mort la seva màquina, i amb la punta de la bota de pell copejà el cavallet. Baixà del vehicle, rondinejant, com esperitat per marxar. Vestia caçadora de cuir negre, amb un grapat de cremalleres i sivelles. Duia pantalons foscos, botes de pell marró, que cantaven en caminar, com si acabés de sortir d’una pel·lícula del


79 | Tren de buit

Far West.. Les mans les portava cobertes amb uns guants, fins a mig dit, d’una fibra sintètica. Es tragué el casc integral i la seva estrident barba rossa s’il·luminà amb els últims esparpells de la posta de sol. Al cap duia lligat un mocador blanc i negre, cobrint-li el cabell, tot i que sobresortia del manyoc una cua lligada al clatell. Tres anells li donaven la volta a l’orella esquerra, un tatuatge d’una serp al temple i unes ulleres de sol, complementaven l’escena. El féu bufar i l’aparell marcà zero. En aquell moment un Ferrari color sang entrava a la ciutat a més de cent quilòmetres per hora fent esses perillosament, envaint de tant en tant el carril contrari. El seu conductor, el fill de l’alcalde, conduint sense cinturó de seguretat, saludà el bòfia i aquest li respongué amb un moviment ràpid de mans enfeinat com estava revisant els papers d’aquell trasto sortit d’una pel·lícula de bandes. El fill de l’alcalde, sempre vestit amb l’elegància de les col·leccions d’Armani, mai sense una bona corbata (distintiu inqüestionable entre els senyors i la morralla de peluts del poble). Aquell jove, educat amb la serietat i el rigor més exquisit, gaudia d’un parlar dels més correctes i respectuosos. Era un bon noi! No com aquell perdut folrat de pell a qui l’amic intentava posar una multa. Recordava la repulsió que va sentir en aquell moment per aquell que es feia tractar de defensor de la llei i que actuava d’una manera tan arbitrària i injusta. Si ho pensava, se n’alegrava que fos a la


80 | Tren de buit

presó. I ja posats, que anés fent lloc per a tots els fills de... amics de..., cacics, i corruptes fins al barret, amb qui havia tingut tractes des que entrà a la policia.


81 | Tren de buit

Josep Maria Franquet

I ja posats, que anés fent lloc per a tots els fills de... amics de..., cacics, i corruptes fins al barret, amb qui havia tingut tractes des que entrà a la policia. Allí, entre reixes, abillat informalment i amb la mirada perduda, el podrien visitar tota aquella legió de prostitutes, immigrants sense papers, indigents i alguna dona maltractada que, per molts anys, havien estat sotmesos, per ell i altres galifardeus del seu ofici, a tot tipus de vexacions i malifetes. A sobre, per tal de gaudir-ne sàdicament, ell i algun altre company gravaven amb els seus telèfons mòbils aquests atacs amb prou detall, incloses les nombroses pallisses que propinaven a llurs víctimes. Als vídeos, alguns d’ells de fins a tres minuts de durada, es podien escoltar els riures sarcàstics i les imprecacions dels policies que, curiosament i estúpidament, sempre perpetraven els seus oprobiosos actes mudats amb els uniformes oficials; ai, quina deshonra per a l’esforçat cos de policia, que havia estat exemplar en totes les seves actuacions i posat al capdavant, pels polítics de torn, com un exemple a seguir de professionalitat i sacrifici! Ara bé, totes aquestes circumstàncies foren posades de manifest per aquell honest i exemplar capità jubilat de la Guàrdia Civil. Al seu moment, quan es va adonar de la gravetat dels fets que es-


82 | Tren de buit

tava descobrint, els comunicà al màxim responsable polític de la regió, i proporcionà tota mena de detalls i conclusions; però les seves continuades denúncies eren inútils, malgrat que se li havia encomanat fer el seguiment exhaustiu de l’afer. Potser hi havia encara més complicitats? Ho sabrem més endavant? Lògicament, en les seves declaracions als diferents mitjans de comunicació, el polític ho negà tot i atribuí veladament les acusacions a una revenja de l’agent retirat per un vell problema mal resolt de la seva situació administrativa quan es trobava en actiu. Tanmateix, no era la primera vegada que aquell il·lustre jubilat s’havia trobat amb una situació semblant. Estant encara en actiu, en certa ocasió va descriure la sospitosa autora d’un crim: “dona d’1,70 metres d’alçada, de pell morena, cabell curt, ulleres de sol i prima. Pantalons texans i botes”. Aquest és el retrat-robot que ell féu de la persona que matà de dos trets al cap a un empresari jueu, en el seu luxós habitatge de la urbanització de La Berzosa, municipi d’Hoyo de Manzanares i prop de Madrid. La víctima, dissident reconegut amb el règim polític del seu país, residia a Espanya des de feia més de dotze anys. Sempre es va pensar que al darrera del crim hi havia un mòbil polític, encara que mai no es poden descartar altres hipòtesis en aquests casos. L’home va morir poques hores després mentre era intervingut d’urgència a un hospital públic proper al lloc dels fets.


83 | Tren de buit

Individualment, el nostre agent tractà de reconstruir el camí que recorregué l’assassina en la seva fugida mercès a les nombroses videocàmeres existents a la zona. La Policia Local recuperà hores després un abric tres quarts, de color blau fosc, que llançà la criminal per poder estar més lliure i no ser identificada. Va caminar uns tres quilòmetres des del lloc del crim fins un important centre comercial on un testimoni anònim la va veure pujar a un taxi que desaparegué en direcció a la capital d’Espanya per la carretera de La Corunya. Els agents del Grup X d’Homicidis centraren la seva recerca en localitzar el taxista per a saber exactament on va deixar tan singular passatgera, però el cert és que, si més no fins a la data, ni s’ha parlat mai més del taxista ni tan sols el nostre amic va poder continuar amb la seva tasca esclaridora dels fets, perquè el traslladaren a una altra destinació. Ni els seus superiors jeràrquics ni tampoc algun polític rellevant, al qual es va adreçar per tal de posar-lo en coneixement dels fets, van voler continuar amb el tema. Potser per la por d’internacionalitzar el conflicte? Només per això? Probablement, mai no ho sabrem.


84 | Tren de buit

Ramon Martí

Probablement, mai no ho sabrem. Mai sabré amb certesa si fou realitat o somni. Tanmateix, a hores d’ara, tant se val. Ja tot s’ha esvaït, difuminat... com un bonic i imprecís pastel impressionista. Aquella vegada, érem a les curses de cavalls, mudats, elegants i altius intentant simular pertànyer, un cop més, a la classe aristòcrata. Ell ho havia vist en un quadre de l’Edgar Degàs on els cavalls sortien del marc il·lusori, i volia embolcallar-se d’aquella realitat encara que només fos per un vespre. Jo, com de costum, li vaig fer cas! En aquell temps sempre li feia cas! El fracs i el barrets de copa llogats ens estrenyien excessivament, però no perdíem el posat  ni el somriure intentant resultar seductors i avesats com qui més a aquells elegants esdeveniments. Qui millor que nosaltres sabia entendre que tot és virtual? Ho havíem valorat fins i tot amb el mateix Edgar. Ho havíem discutit al seu estudi, mentre ell pintava, i hi estàvem tots tres d’acord. Era per això que li obsessionava deixar mig cavall i genet fora del marc. Però nosaltres, on deixàvem l’altra mitja realitat? Probablement, mai no ho sabrem. Es feia fosc i les eugues i els cavalls, acabades les curses, ja estaven descansant suats a les qua-


85 | Tren de buit

dres. Dames amb barrets estrafolaris ens miraven de reüll. Senyors i joves també ens miraven sense apartar-se ni una mica mentre tots sortien altius de l’hipòdrom de Longcham. La pista el·líptica quedava buida, el terra ocre trepitjat i els arbres ja no feien ombra. Les pèrgoles de les graderies a poc a poc anaven confonent-se amb el cel de la nit. Totes les noies com floretes blanques de blonda havien desaparegut, i tots els nois elegantment atractius amb corbatí blanc també havien desaparegut. El marc de Longcham es difuminava i una tènue boirina blavosa ho anava cobrint tot.  Vam quedar tots dos sols asseguts a una tribuna darrera d’unes garlandes. La Lluna Plena aparegué de sobte sobre el perfil ondulat dels cedres i roures del Bois de Boulogne. —Era això el que volies? —vaig preguntar-li com tantes vegades sabent que no hi hauria resposta. —Anem a les cavallerisses! Quin cavall t’ha agradat més? Corre! Els animals ens miraven sorpresos per dalt dels portalons, amb reflexos argentats de Lluna Plena dins els seus ulls ben oberts. Pel corredor de voltes esquifades vam sortir cavalcant  fins travessar  la boira. L’aire era humit, la nit quieta, la Lluna generosa i el cor molt content, bategant als polsos. Sense saber-ho havíem coincidit a triar dos cavalls de pelatge liart  blanc i negre que progressivament s’anaven esblanqueint llom amunt com si la Lluna


86 | Tren de buit

els destenyís. Renillaven furiosos amb el cap aixecat, elegants com nosaltres a dalt. Extasiats, al galop, donàvem voltes i voltes a l’el· lipse sense principi ni fi. Era la plenitud de l’instant, del present fora del temps i de l’espai, sense cap pressentiment, sense conceptes, sense virtualitats... Tot era cert. Tan sols sentir, experimentar, deixar-se dur per la Lluna, per les olors, pels cedres, pels roures, pels cavalls... —No es tracta de copsar l’instant, sinó de no sortir del present, estimat —va dir-me mentre caminàvem pel mig del bosc vorejant  l’estany—.  A l’Edgar li ha afectat massa la seva dèria pel nou invent de la fotografia —afegí. Esclafírem a riure els dos. Mentre la Lluna resseguia la seva òrbita el· líptica i excèntrica,  tot reposava en el seu lloc. Els cavalls dormien a les cavallerisses, els nois del corbatí i les noietes de blonda en llits de caoba, i nosaltres, resseguint els somnis de l’aubada, entràvem triomfants a París per la Porte d’Auteuil.


87 | Tren de buit

Juanma Garcia

Els cavalls dormien a les cavallerisses, els nois del corbatí i les noietes de blonda en llits de caoba, i nosaltres, resseguint els somnis de l’aubada, entràvem triomfants a París per la Porte d’Auteuil. Les entrades triomfals sempre han estat feina de joves somniadors. Però després, les victòries queden enrere, com enrere van quedar la Porte d’Auteuil, el Bois de Boulogne, el fang, el foc i l’amor despreocupat. Ara, lluny de la Ciutat de la Llum, desapareguts els somnis, sols queden els records d’aquells dies gloriosos, que s’han tornat rutinaris i sense sentit. Subjecto amb cura el fardellet amb la teva roba. Pel finestral del tren passen els fotogrames d’un paisatge canviant. Ni el paisatge, ni els records dels triomfs del passat aconsegueixen allunyar-me del dolor que em trenca el cor. Sota la tela del fardell, els meus dits perceben la textura del teu vestit, orfe del teu cos menut, i un nus m’oprimeix la gola en pensar en ta mare, quan demà li doni el que queda de tu. Oloro la teva pell absent. Pel finestral però, entra el fum escopit per la bèstia de ferro que arrossega el meu cos al costat d’una mare, que ja plora sense saber el perquè. Del fardell encara traspua la


88 | Tren de buit

fresca fragància del sabó d’espígol, que la mare amb cura prepara per a tu cada estiu. Quan vas néixer els nostres cors vessaven de felicitat, i no ha estat pas la felicitat la teva companya de viatge. Fa dos mesos, encara no, que et vaig dur a Barcelona. L’amo del mas necessitava una mainadera i la seva dona desitjava una serventa jove que alleugeris la seva feixuga càrrega. Esperava una noia de poble, lletja, ignorant i bleda, i jo desgraciat de mi t’hi vaig oferir. Ta mare no volia i jo hi vaig insistir, desitjava per tu un futur allunyat de la servitud del mas, del camp i de les bèsties, i et vaig rendir a la servitud del caprici dels amos. Llesta, eixerida i maca vas despertar en la senyora la més roïna de les enveges. En veure’t es va sentir eclipsada per la teva llum. Ella va jurar i perjurar, i tu ho negaves tot, i aquell anell que no vas robar, va aparèixer el dia després de la tronada, al sifó de l’aigüera del bany de l’ama. L’amo m’ho va dir fredament, ni tan sols es va disculpar, ni va enretirar la denúncia en què t’acusava. Havies desaparegut. La tronada d’aquell dia va fer estralls a la ciutat, i et vaig fallar un altre cop. Vaig fer tard. Quan et vaig trobar, jeies al fons d’un calaix de pi sense desbastar, duies per sudari una camisola bruta de l’Hospital de pobres. Pulmonia, em va dir una monja mentre em feia a mans la teva roba, la que la mare t’havia cosit a la llum d’una espelma per venir a Barcelona.


89 | Tren de buit

Per darrera vegada els meus llavis van besar el teu front, que conservava un suau olor d’espígol barrejat amb l’agredolça acritud de la mort i la resinosa fortor de la fusta de pi tendre. Quan la terra humida anava cobrint les teves despulles, els meus ulls es van assecar i la meva ànima, si en tenia, es va esvair entre la ràbia i la rancúnia. Assegut al tren, amb el fardellet de la teva roba, torno a casa. La mare em maleirà. Sé que als seus ulls sempre seré el culpable del que t’ha passat. Ho sé, i aquest dolor serà el meu company fins que arribi l’hora de retrobar-nos. L’administrador vindrà a veure’m, per dir-me que l’ama ha mort ennuegada amb un anell. No em preguntis com ho sé, sols puc dir-te que la gola d’algunes persones s’assembla molt al sifó d’una aigüera.


90 | Tren de buit

Jordi Casanova

“No em preguntis com ho sé, sols puc dir-te que la gola d’algunes persones s’assembla molt al sifó d’una aigüera”, aquesta era una de les frases que solia repetir el meu amic Mingo quan ja duia més d’una copa i l’escalfor de l’alcohol en relliscar-li cap a l’estómac el reconfortava com ho fa un abric a aquell qui té fred o el menjar al famolenc. Mingo era un home vell i fadrí, com li agradava dir a ell. A la meva adolescència esperava sortir de l’escola adoctrinat del franquisme per respirar una glopada d’aire fresc al costat de l’experimentat home que està de volta de tot. Mingo era un home que, com vaig saber de gran, estava considerat “enemigo del régimen”, segons la seva fitxa policial. Però a ell aquests antecedents li bufaven.  Ell amollava frases fetes de forma alegre, sense pensar, com ho faria un infant innocent repetint de memòria aquells versos que li havien fet aprendre sense conèixer, ni  la seva procedència, ni el seu sentit. Però quan deia alguna d’aquestes frases lapidàries, s’aturava a meditar i ens feia aturar també a la resta de tertulians. Es produïa un breu  silenci, ja sigui per la seva cara de solemnitat o per aquell posat de filòsof en plena tesi; sigui com sigui, tots ens aturàvem davant la seva dissertació.


91 | Tren de buit

Mingo repetia fins la sacietat, i ho creia de veritat, que una sola frase pot contenir tot un món de saviesa. Han passat els anys, a Mingo se’l va endur un mal hivern barrejat amb esperit de vi i tabac  en desmesura; i ara, amb més dècades a la meva espatlla, m’aturo a recordar i veig com és d’indefugible  l’expressió del meu amic, i és que el sifó a l’aigüera fa la funció d’evitar que l’olor de putrefacció surti per l’orifici del desguàs, i en realitat, sí... la gola té una funció semblant. Ja no parlo del sistema fisiològic pel qual la gola evita la sortida a l’exterior de gasos que retornaríem per l’esòfag, sinó de quan evita que algunes paraules ronyoses i pudentes aflorin per la boca, esquivant així conseqüències com ara la de ferir aquells que estimem amb mots corrosius i malsonants. I és que, entre que es pensa allò que s’ha de dir i, ans no es diu, la gola pot evitar que surti a l’exterior allò que a la llarga no ens hauria interessat. Ara, passats els anys, el vell sóc jo i quan vaig al bar del poble, m’assec al racó on seia el vell Mingo. Les cadires no són les mateixes, però el lloc sí. Jo no sóc en Mingo, però després d’unes copes, la dissertació és la mateixa: aquella que he heretat del vell Mingo. 


92 | Tren de buit

Josepa Vilurbina

Jo no sóc en Mingo però, després d’unes copes, la dissertació és la mateixa: aquella que he heretat del vell Mingo, explicar el que no toca, però no hi puc fer res... Ens vam conèixer el dia que l’Agnès es va casar. El seu marit i jo som cosins, les mares germanes, tots dos alts i mig rossos, només que ma mare es va casar amb en Maso de ca del Rata, simpàtic i ballador però ni un duro i ma tia amb Pep de ca lo Metge, folrats pels quatre cantons. Són aquestes raons de parentesc que em van dur a la boda de mon cosí a Barcelona. Jo amb vint anys acabats de fer, un títol de mestre novet de dos anys, però ja cap d’estudis, casat i futur pare, coses de poble; ell un vividor de molt cuidado, cinc anys major que jo, amb la carrera d’enginyer acabada, les oposicions tretes a Transports i la núvia més bonica que us pugueu imaginar. L’Agnès va aparèixer del braç del seu pare a l’Església de Sant Just a Barcelona, on es casaven els rics. Semblava una fada acabada de sortir del dibuix més bonic del millor llibre de contes, només que sense color, tota de blanc. No se li veia el cabell perquè el duia recollit, ni la mirada sota el vel. Al convit tots els de la part de mon cosí estàvem bocabadats, perquè quan es va treure el vel i especialment durant el ball, que li va retornar el color i se li va desfer el monyo, vam descobrir una morena


93 | Tren de buit

d’ulls verds i somriure preciós. No podia deixar de mirar-la. La Cinta, la dona, em va dir que l’Agnès tenia divuit anys i que havia acabat els estudis de mestra parvulista. Això va passar el juny del 1970. A finals d’agost del mateix any ve un dia mon cosí a casa i em diu: —Tomàs, vegis, que a l’Agnès l’han destinat de parvulista a la teva escola. Veniu a sopar a casa aquesta nit. I aquella nit la Cinta i jo i l’Agnès i en Pep vam sopar junts. L’Agnès gairebé no va parlar però vam quedar que l’endemà la recolliria per anar junts a l’escola. Durant quaranta tres anys, fins avui que l’Agnès fa seixanta anys i es jubila per cuidar a en Pep que està molt fotut, hem compartit cotxe per fer els escassos deu kilòmetres entre el poble i l’escola, matí i tarda. Unes vegades ha conduït ella i d’altres jo, però sempre junts. Durant aquests quaranta tres anys mai li he tocat un fil de roba, no ha calgut, amb la mirada ens ho vam dir tot el primer dia “no ens fallaríem” i així ha sigut. Hem rigut junts, també junts hem plorat, hem sentit passar el temps pels nostres cossos i l’amistat per les nostres ànimes. Ens hem donat refugi en les tempestes, hem sabut refrenar els nostres cors, ens hem explicat coses que ni la meva dona ni el seu marit poden entendre, coses de com ser mestres, coses de com tirar endavant la vida, coses nostres. No sé com m’ho faré sense ella.


94 | Tren de buit

Francesc Massip

No sé com m’ho faré sense ella. Sense la gràcia de l’estrella, sense la llum de la donzella, sense el profit de la paella i el contingut de la cistella... No hi ha més dol en la parella ni més amic parant l’orella... Tot és camí, tot és drecera, mentre esperem la primavera...


95 | Tren de buit

Maite Forteza

“Tot és camí, tot és drecera, mentre esperem la primavera...” em ve a la memòria l’àvia, molt i molt temps enrera, quan ja havia deixat de ser la dona forta, lluitadora i tendra de la meva infantesa. Érem en el vell casalot, aïllats del món, asseguts a la fresca sota l’empar dels ametllers florits, i enmig de groguencs camps de ginestes i resseques oliveres. Lluny del rierol. Hi anava sovint a visitar l’àvia. Ningú la va poder allunyar mai del seu lloc, d’allà on pertanyia. I em rebia jovial, amb l’única frase que no havia oblidat. “Tot és camí, tot és drecera, mentre esperem la primavera...” i la recitava a poc a poc, paraula a paraula, com un poema. Després restava en silenci, emmudia. Cap paraula per acomiadar-se, només observava amb deteniment el seu voltant amb una gran tristor als ulls i una profunda malenconia. El pas tel temps, inexorable, la va sumir en un buit immens, en la incapacitat, en la indiferència més absoluta... Només la frase que de tant en tant recitava amb delir, a poc a poc, paraula a paraula, com un senzill poema i amb un inadvertit i lleu somriure. El seu fill, el seu únic fill, la seva vida, va desaparèixer per sempre en l’aferrissada lluita de “La Guerra dels deu dies”, temps després que Eslovènia


96 | Tren de buit

es declarés independent, per tal d’evitar la desintegració del seu poble, l’antiga Iugoslàvia. Va arrencar a córrer espaordida cap on era ell, en assabentar- se’n. Sense alè, amb la por al cos, absolutament desvalguda. I va sucumbir davant l’impacte esfereïdor d’aquell amuntegament absurd i sinistre de morts i ferits malmesos per la metralla. I un crit esgarrifós es va quedar ofegat per sempre. I embogida no va implorar, va exigir a Déu que encara fos viu... i va mirar el cel, enterbolit i gris... i va abaixar el cap humiliada, penedida de la seva arrogància. I era allà, a ran de terra en un tros d’enderroc, indemne, la frase que miraculosament, l’havia de salvar. Minuciosament escrita, amb lletra minúscula i clara, paraula rera paraula, plena de sentit i clarividència. “Tot és camí, tot és drecera mentre esperem la primavera...” i la va fer seva fins al final. Meva, es va jurar, i de ningú més! I allà mateix, amb impotència, va plorar amb ràbia i desesperació la mort del fill. Res no faria que s’oblidés d’ell, del seu únic fill, la seva vida... Al cap d’uns mesos va néixer el fill del seu fill, el regal més inesperat i grat que mai podia haver imaginat. I s’aturava el temps quan el seu nét, hi era. I de vegades és confonia... el terrible passat, i ara, el buit immens i l’incommensurable desig de tenir-lo a prop quan s’allunyava...


97 | Tren de buit

De vegades hi veia el reflex del fill, en ell. I s’esglaiava. Llavors, pausadament, recitava el seu poema com un rosari, paraula a paraula, humitejats els ulls petits, emboirats, gairebÊ clucs... fins el darrer bri de vida.


98 | Tren de buit

Arturo Gaya

Llavors, pausadament, recitava el seu poema com un rosari, paraula a paraula, humitejats els ulls petits, emboirats, gairebé clucs... fins el darrer bri de vida. Mentre despertava, molt poc a poc, m’adonava que estava un altre cop somniant. Vaig mirar d’escriure sense èxit el que havia viscut mentre dormia. Com podia ser que ara no recordés aquell poema? Per què s’obliden els somnis tan ràpidament? Només recordava que eren els versos més bonics que mai havia escrit. Havia de pensar alguna manera de recuperar el meu somni. Lumo, el recuperador de somnis portava una vida de recolliment a l’ermita de l’Abellera, una bauma sobre la vall del riu Brugent. Es deia Jaume, però va adoptar aquest nom en passar uns anys aprenent del mestre Granda Suno alguns secrets del viure. Per pujar-hi a peu calia sortir de Prades per una sendera frondosa, humida, de pedres roges, molses i carrasques, per on des del més insospitat racó podies creuar-te amb el Mag Merlí o Lancelot del Llac a la recerca del Sant Greal. Potser Lumo sabria ajudar-me a recuperar el meu somni i retrobar el meu millor poema; i si no fos així, tampoc empenediria mai d’haver conegut aquell paratge fascinador, verd i prop de casa...


99 | Tren de buit

Al poble ja m’havien dit que trobaria l’ermita tancada i que hauria de vorejar-la per un pas estret entre roques abans d’arribar a la caseta. M’esperava assegut en un banc de pedra on diuen que havia habitat durant 9 anys l’anacoreta Bernat Boïl, abans d’acompanyar Cristòfol Colom en el seu segon viatge a Amèrica. No pensava trobar un eremità amb ordinador portàtil, música de Bruce Springsteen, rastes al cabell, una camisa de fil i botes de trekking. Però allí estava, prenent el sol de la tarda i tocant amb un petit acordió una melodía que em portava inevitablement al mar. —T’han parlat de mi? —digué Lumo abans de saludar-me. —He explicat el que buscava i gent d’allà baix m’ha portat a tu. —Has perdut un somni i el vols recuperar, no? Sense dir-me res més va entrar a la caseta i movent el cap amb un gest, va invitar-me a passar a l’interior. Estava ple de llibres, vells i nous, escrits en moltes llengües, però cap d’ells parlava de somnis. Eren novel·les, contes, poesia, llibres de ciència, de filosofia... Em va explicar que tot eren obsequis de visitants en agraïment pel retrobament dels seus somnis perduts. —Si el teu somni perdut és el de la justícia, sigues just en tu mateix i et serà més fàcil trobar-lo. Si el que busques és la llibertat, sigues lliure... si has


100 | Tren de buit

perdut l’amor, no ho dubtes i sigues amant, estima la vida, la terra i la gent que coneixes, però sobretot, mai deixes d’estimar-te a tu mateix. –Lumo no em feia preguntes i només anava parlant. La justícia, la llibertat, l’amor... en veritat eren somis possiblement perduts, potser utopies, però en realitat el somni que jo volia recuperar era molt concret i no m’atrevia a aturar-lo en el seu discurs. —Si has perdut la innocència, reconcilia’t amb el xiquet que portes dins teu i tornaràs a delectar-te amb tots aquells plaers que només un infant... —continuava parlant fins que em vaig decidir a interrompre’l molt prudentment. —No és això, Lumo... —No és això? I quin és el teu somni perdut? —No és exactament un somni el que vull recuperar. En trindria prou de recordar el poema que vaig ser capaç d’escriure... Si pogués només obtenir alguns versos, potser intentaria refer-lo. Lumo va somriure. Semblava esperar aquesta interrupció. —Ho tens molt fàcil: si el teu somni perdut és un poema, posa’t a escriure.


101 | Tren de buit

Jordi Pijoan

—Ho tens molt fàcil: si el teu somni perdut és un poema, posa’t a escriure —va amollar-me el maleït santó... I es va quedar ben ample. No hagués hagut d’anar mai a aquell seminari d’autoajuda. Per a sentir frases que encara t’enfonsen més en la misèria, ja en tinc prou jo solet i dialogant amb mi mateix... “Si jo no he escrit res en ma vida!”, vaig constatar jo, camí de casa. Però prou car m’havia costat aquell seminari com per ara no fer cas d’un dels seus consells. Així, només entrar al meu piset de solter, vaig engegar l’ordinador, tot seguit el Word i sense esperar més em vaig asseure al davant del monitor en blanc, a veure què sortia... Van passar les hores i no en sortia res... i més hores... i se’m va fer de dia. Vaig aixecar-me de la cadira, constatant que si m’hagués de guanyar la vida en l’escriptura ho tindria magre... Potser tot plegat era una metàfora. Ben perdut estava el meu maleït somni en aquell monitor mut, sonso i incolor.


102 | Tren de buit

Pili Ibáñez

Ben perdut estava el meu maleït somni en aquell monitor mut, sonso i incolor. Vaig llegir aquesta frase en un lloc que em costa de confessar, però ho faré perquè entengueu tot el que va passar després... Així, doncs, confesso que vaig llegir la frase a la porta del lavabo de la facultat de lletres que, com és d’esperar, és molt il·lustrada. De fet és una pissarra blanca que s’obre i es tanca (em recorda a una endevinalla això que acabo de dir...). De vegades passo llargues estones assegut a la tassa del vàter sense haver de fer cap necessitat fisiològica, només tinc ganes de riure una estona amb escrits com ara: “cagare humanum est”. També s’hi troben escrits romàntics, i fins i tot una vegada vaig llegir-hi una declaració d’amor que deia alguna cosa com ara: “Maria, cada vegada que et veig tinc l’estómac revolt i t’asseguro que no m’ha fet mal el dinar. It must be love, love, love... Com no m’atreveixo ni a apropar-me a tu perquè m’agafa mal de panxa, he decidit escriure aquesta declaració d’amor al lloc on sempre acabo després de veure’t. Espero que veges aquest escrit aviat, així potser no hauré de patir més mals de panxa. T’estimo, Manel”. Sorprenentment, una setmana més tard hi havia una resposta escrita a la porta per al pobre Manel: “Manel, no sembla el lloc més adequat per


103 | Tren de buit

escriure declaracions d’amor però estic molt contenta! Finalment t’has decidit, i saps? Jo també t’estimo. Sí, i també sento aquest mal de ventre cada vegada que ens creuem pel passadís del segon pis. De fet, he vingut aquí perquè t’acabo de veure. Jo també desitjo enormement... acabar amb aquests mals de panxa continus, quedem aviat perquè ja no puc més. Ja diràs dia i hora. T’adoro, Maria”. Fins aquell moment tot havia anat molt bé, m’asseia allà i em relaxava enormement imaginant com hauria sigut la trobada entre Maria i Manel, reia de les bajanades que altres estudiants escrivien, etc. Però aquell dia vaig trobar la frase que podeu llegir al principi del meu relat, i us asseguro que ja res va tornar a ser el mateix... Un desassossec constant va aparèixer a la meua vida: vaig estar tota la tarda llegint aquella mena de sentència que no arribava a entendre de cap de les maneres! I com més vegades llegia la frase més nerviós em posava. Pensava dia i nit en ella, la frase maleïda que curiosament contenia aquest mateix adjectiu en masculí. De quin somni parlava? I de quin monitor? Vaig descartar el monitor de gimnàs aproximadament al cap d’una setmana. Un monitor de gimnàs pot ser mut, tot i que costa imaginar-lo explicant els exercicis als clients, pot ser sonso, segur, però incolor? Vaig contemplar la possibilitat que es referís a un home blanc, però finalment sembla que em vaig


104 | Tren de buit

decantar més per l’opció del monitor d’ordinador. Les noves tecnologies estan presents per tot, era normal que algú en fes referència a la porta blanca que s’obre i es tanca, no? De tota manera no em vaig quedar tranquil perquè vaig pensar que els ordinadors del moment no són ni muts, ni sonsos, ni incolors, sinó tot el contrari. En aquell moment vaig tindre un atac d’ansietat allà mateix, assegut a la tassa del vàter. No vaig poder suportar més tanta incògnita: no sabia quin era el maleït somni, ni què hi feia en un monitor, ni quina mena de monitor era aquell. I per si fos poc, la frase era anònima! Vaig pensar que algun dia escriuria un conte a propòsit de les portes.


105 | Tren de buit

Manel Ollé

Vaig pensar que algun dia escriuria un conte a propòsit de les portes. Obrir aquesta porta és la primera feina que faig cada matí. La van fer de fusta de ginebre i d’ullastre molt triada. Poques en veuràs de tan polides. M’agrada mostrar-te tot això. Si t’hi fixes atentament albiraràs uns guarismes. Recorden l’any de construcció. En aquesta casa hi visqué tota la vida la teua àvia. La recordes? Quina dona! Ella s’ocupà de fer plantar aquests jardins que s’escampen arreu. Encara que de moment no t’hi hages d’allotjar, vull que veges la biblioteca i la sala del piano. Tinc les claus de tot. Primer et portaré a la part de darrera de la casa, caminarem fins a fregar els murs de la clausura veïna, on hi ha l’arbreda. Però avui hem de passar-hi de puntetes. No convé molestar els moixons que hi coven. Hi ha un escampatall de nius i de llocades que Déu n’hi do! Tudons, tórtores i un munt de merles piulant en un niu destralerot, molt descarat, penjat del forcat de la llimera, a tocar del sopluig del safareig. Compte! No faces gens de soroll, que els pares no paren d’anar i vindre per a empapussar la niuada dels quatre merlotins i donar-los la bequerada. Si s’enfundaven de nosaltres podrien engarrofar-se i avorrir-los. Per si de cas passem-hi volant i muts! .


106 | Tren de buit

Aquests són els roures, avui tothom els lloa i diu: quina bellesa d’arbres! I ja fa temps que moltes parelles de nuvis, en acabat de casar-se, la primera cosa que fan es vindre a fotografiar-se amb aquest marc de fons. Però quan el teu besavi els feia plantar, prou que el bescantaven, s’ho prenien com una rampell del cabaler Roureda, descendent d’una casa que en aquell temps gaudia d’anomenada. Tothom n’havia sentit parlar d’aquelles raberes de moltons, grassos com a teixons, que pasturaven cada estiu pels cims del Port, i d’aquella flor de vaques brunes que al cor de l’hivern s’amorriaven pels espessos carrascars de Vallivana. Era fama que la nissaga dels Roureda, en temps antic, tantost li plantaven cara al llop com al calabruix. Eren capaços de seguir tot un sant dia el rastre d’un salvatge ferit, pels panys dels roquissars o pels argelagars. O d’arribar a negra nit després d’haver cavalcat tota una jornada a les portes de Pena-roja o de Coratxà. El teu besavi, en acabar la carrera de medicina, va comprar aquesta casa a un enginyer que l’havia edificat quan les obres del canal. Tot seguit es va fer portar tots aquests arbres amb un carriot: plançons de les barrancades mes obagues i de les moletes més assolellades de la finca pairal, triats molt a consciència; tot recordant el topònim originari: “la Roureda”, el nom del mas, que se’ls va empegar com un llepissó, i esdevingué com una mena de cognom.


107 | Tren de buit

A sol ponent veuràs el roserar en forma d’estrella. És una creació personal de la Francesca, sens dubte la més somniadora de les quatre germanes, i molt probablement la botànica més brillant de la seua generació. Entremig de les bardisses de rosers es feia plantar cabossetes de safrà i rengles de faves i de pèsols d’enramar. Tenia fal·lera pels pèsols i n’observava les flors. Mai no es cansava de dibuixar-les. De primer comprava llavors i planters als pagesos del veïnat. Darrerament els encomanava als seus alumnes de Xerta, de Paüls, de Camarles i d’arreu. En aquell temps es desullava estudiant els enormes manuals de botànica. No com una exigència de la carrera de farmàcia, sinó més aviat amb la complaença de qui fa un gran descobriment. A l’arxiu familiar, es conserven un parell de monografies inèdites. Et recomano especialment el Viatge botànic a les Ventalles: de la Foia a la Serra pel camí de l’Esquarterada. Acabada la carrera exercí la docència, però l’afició per l’estudi de les plantes semblava que prenia força a mesura que envellia. Compartia aquesta activitat amb la seva altra afició, potser menys coneguda: la lectura de les grans obres literàries. En fou una entusiasta de ben jove. Hi ha gent a la Raval que encara se’n recorda. En moments de lleure, prou sovint, passejava per aquests jardins i recitava amb veu clara versos de Canigó: El cor de l’home és una mar, Tot l’univers no l’ompliria...


108 | Tren de buit

Jesús Massip

El cor de l’home és una mar, Tot l’univers no l’ompliria... Quan l’univers és tan poca cosa com l’àtom vivent, i l’home segueix sent —que sabéssim— l’únic que pot encarar-se al nostre univers, al nostre temps innumerable, al nostre espai sense mesura. El mar —la mar— l’etern movent sense fisures, flux i reflux de la natura. Imatge clara del que en diem eternitat que mai começa i mai acaba, fora del temps (del temps ben nostre). Cada vegada que ens fem l’única pregunta ens quedem erts davant l’impossible resposta, entre el dubte i la certesa, entre la raonable experiència i la indòmita presència. No trobem complicitats sempre necessàries. I la nostra pròpia i poca seguretat acaba sempre interrogativa i sentenciosa. Deduïm com illes i continents naixen i es moren i s’afonen fora del nostre temps entre grans cataclismes aparentment imprevisibles, no controlats per lleis ni fòrmules, amb una cronologia majestàtica: el que els humans vivim i experimentem no arriba al segle. El temsp geològic es mesura per èpoques multimilionàries d’anys; això és inobservable per a nosaltres. On anirem a parar! I per què preguntem a la implacable naturalesa, l’eterna mar: d’on venim? On anem? Només la vida que tot ho colonitza, només l’estètica que tot ho commociona i només el desig que tot ho traspassa: la mar, la terra encesa. (Ni més ni menys).


109 | Tren de buit

Irene Prades Ginovart

Només la vida que tot ho colonitza, només l’estètica que tot ho commociona i només el desig que tot ho traspassa: la mar, la terra encesa. (Ni més ni menys). La resta és més que probable que es tracte d’un invent, d’una convenció, d’una fabricació estèril, d’uns fets arbitraris o potser d’un miratge, que tampoc això seria d’estranyar i segurament ens trauria més d’un maldecap sobre el sentit de la nostra existència o sobre el debat infructuós del més enllà. El mateix que la història de la humanitat, un seguit de dates i dades explicades interessadament al servei d’unes idees que van i venen, que canvien, que tornen i s’esvaeixen, sense passar pels filtres de la raó, dels sentiments o de l’ètica, sense tenir en compte els protagonistes que no són només que persones. La història no existeix. El que queda de la història és la temor i l’odi, o en qualsevol cas, la por a repetir-la, a que torne de nit i se’ns torne a emportar. Tot el demés ha estat creat o inventat per la mà de l’home, o el que és pitjor, imagina’t: una fal·làcia instigada. Un virus inoculat a propòsit. Un eslògan impertinent. Només la vida i la natura, agafades de la mà des de sempre i per sempre, tot dissenyant les coordenades vitals a les que hauríem de seguir per a entendre tot allò que de vegades ens capfiquem en entendre però que, poder, és més senzill del que


110 | Tren de buit

sembla, per a completar-ne el sentit de la pròpia existència i també la dels demés si és que això és realment possible. Es tracta del binomi clau, del pols vertader, de la veritat a la que aferrar-se, de l’essència, del tic-tac de la supervivència. Només l’estètica que traspua de la terra, dels objectes, de les ombres i de les llums, per a enviar posteriorment els teixits d’una societat que n’hauria de fer bandera del seu esperit però que malauradament la fa servir com a moneda de canvi i, aleshores, la desvirtua, li treu el color i el sabor, la mata. Més tard, quan ja no saben ben bé què dir, la contraposen amb l’ètica i l’endinsen en una lluita aferrissada que, per una altra banda, no té cap sentit. La commoció que provoca l’estètica guarda relació amb l’esperit i amb els sentits. Per això commou. Perquè remena l’interior, perquè fa pensar, perquè dóna vida i la treu, perquè no perdona ni castiga. L’estètica ja estava ací quan nosaltres vam arribar però ens capficàrem en canviar-li les etiquetes i en guarnir-la amb d’altres hàbits i es va quedar sense color. Només el desig que mou mars i fa tremolar la terra, que s’amaga darrera de les vergonyes que el propi ésser humà ha anat creant a través dels dogmatismes escampats pels predicadors amb la mà estesa i el somriure delirant i fosc. El desig que mou muntanyes i que fins i tot podria arribar a tombar-les. El desig que purifica com el foc que crema la llenya o els objectes vells i que s’enlaira


111 | Tren de buit

després cap als estels tot formant núvols de fum que sovint es confonen amb la boira. Una boira, per cert, que res té a veure amb la boira de veritat, la que convida a viure els matins amb més intensitat, la que penetra fins l’ànima. De tot, de tot, allò que menys m’agradava era la boira.


RESSONS


115 | Tren de buit

Margarita Martínez

Años después, volverías a aparecer con la misma fuerza de siempre, con más intensidad que nunca, pero entonces aún no lo sabía. Persigo algunas palabras. Son tan hermosas que las quiero poner todas en mi poema. Las agarro al vuelo…, y las atrapo…, las siento cristalinas, vibrantes… Y entonces las revuelvo, las agito, me las bebo… Las dejo como estalactitas en mi poema… Todo está en la palabra. Pablo Neruda, Confieso que he vivido.

Tú querías beberte la esperanza que yo te enviaba, eso me escribiste, y yo ahorita pensaba en tu silencio, tan enigmático, aquella última “involuntaria brevedad” a la que aludías en la contestación de mi “emotiva”, “hermosa” carta, y un tercer adjetivo que no logro recordar. Siempre divagando. No cambio. Quería decirte, ¿mi amor?, pensando antes en la presumible ruptura del frágil puentecito de palabras entre los dos, (como casualmente vi después que también decía Benedetti). Quería decirte, mi amor, que con esa íntima sensación de que más vale algo que nada, eso, que ¿qué? Que beberé, tomando prestada tu metáfora verbal, ¿una y otra vez?, aquellas palabras tuyas, que extrañamente traspasan la frialdad electrónica, y me llegan tan cálidas, maravillosas,


116 | Tren de buit

inesperadas, sorprendentes, increíbles, porque, de verdad, nunca pensé que llegarías algún día a escribírmelas, quizás por eso, ¡por lo tan improbables! Y por el tanto tiempo que, por esos desdibujados años de oscuro silencio. Pero como en el tango antiguo del Corazón encadenado que oía el otro día, en mí perdura todo lo que, todo el amor, intacto, que como por arte de magia, aún estaba allí mismo, donde lo dejaste, ¿lo dejé?, ¡qué remedio!, hace ya tantos años, porque no podía ser, porque tanto ya no, y se acabaron de pronto mis palabras, ya sin destino, que nacían tan para ti, siempre aquella impotencia, sabía que no podrían llegar a tus ojos. (A pesar de todo, en alguna ocasión no me pude aguantar, y aún hace poco, encontré copia de la que creo debió de ser la última, allá por los 90.  ¿En el 92 quizás?  Ya llovió, hizo espantoso calor, oleadas, nevó, de todo. Eso experimentó mi corazón respecto a ti.   Cuando hablamos hace seis años, al colgar el teléfono, me inundaba una lluvia, ¿tormenta? de palabras, no, un amanecer, diría, un resucitar, un sentirme flotando en las nubes, como cuando iba disparada cruzando el puente para el insti a las tres y cuarto… Un sentirme tan viva, tan yo misma, como dice Jung. Las palabras me asediaban apremiantes, tan, no sé, estuve a punto de coger el lápiz al colgar el teléfono, pero no, no llegué a, porque todo se diluía de pronto, al comprender que no tenían sentido si tú no las ibas a leer. Y eso, que


117 | Tren de buit

no te las escribí, porque para qué la supuesta farsa literaria, por llamarle de alguna manera. No me sentía bien si. Aquellas palabras de fuego, tan vivas, ¿candentes?, no podían ser más que para ti, para tu mirada, como cuando me dijiste, hace ya tantos años, “todavía no me has dejado verte”. No, no las escribí. Ni siquiera para mí misma, por esa íntima delectación con la que vuelvo a leer a veces las copias de mis viejas cartas rosadas de amor para ti, aquella alquimia de los sentimientos, porque hacía mucho que las magias ya no me las hacías a mí.   Ni así, ni siquiera por esa compulsiva sensación, quise escribirlas, porque nunca llegarían a ti, y entonces ya nacían muertas. No como antes, que sabía que sí las tendrías entre tus finas y delicadas manos, cuando el correo postal, el de papel, que tampoco es garantía de nada, porque con Correos me pasó de todo.  Cartas devueltas, cartas perdidas que nunca llegaron, de todo. Y luego por A., “el cartero del rey”, como yo le decía, que te las daba en la mano al final de las clases de teatro, y me contaba después, “no, nunca dice nada, se las suele poner en el bolsillo de la chaqueta, en silencio”. Y en aquel bello poema del mismo A., “no tengo ninguna esperanza que darte”, con la notita al final, tan cálida y tierna, tratando de consolarme. Porque en el fondo, aún tengo el corazón encadenado, como en el tango.


Foliscopi d’Albert Aragonés


119 | Tren de buit

Índex alfabètic Albert Aragonés. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14–118 Andreu Subirats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62 Artur Bel. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34 Arturo Gaya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98 Baltasar Casanova. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75 Bendi Suárez. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53 Cinta Arasa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26 Cinta Llasat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 Emigdi Subirats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72 Enric Carbó. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40 Ernest Redó. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 Esteban Martín. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59 Francesc Massip. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94 Francesca Aliern. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 Irene Prades Guinovart. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109 Jesús M. Tibau. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67 Jesús Massip . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108 Jordi Andreu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78 Jordi Casanova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90 Jordi Pijoan. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 Josep Maria Franquet. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81 Josepa Vilurbina. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92 Juanma Garcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 Maite Forteza . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95


120 | Tren de buit

Manel Ollé. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 Manuel Pérez Bonfill. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23 Margarita Martínez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20 i 115 Núria Menasanch i Martí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42 Olga Besolí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56 Pili Ibáñez. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102 Ramon Martí. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84 Ricard Martínez. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 Rosa Sánchez. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 Valer Gisbert. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 Vicent Pellicer. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44 Vicky Carles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50 Xell Aixarch. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 Zoraida Burgos. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15


www.petropolis.cat

Tren de buit  

La idea d'aquest llibre sorgeix d’altres experiències similars, que s’inspiren en el joc dels surrealistes francesos conegut com cadavre exq...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you