17 | Tren de buit
Xell Aixarch
Sense pensar-hi, els peus em duien al centre del carrer, al bell mig d’aquell alè carregat de misteri, de silenci, de por, de… De risc. De repte. Sempre acostumo a deixar-me guiar per aquesta força que impulsa els meus peus a moure’s. Sembla que ells saben abans que jo mateixa el que desitjo, el que em falta, el que anhelo. El que em cal. Aquella tarda el carrer estava xop. Havia plogut fort tot el matí i havent dinat m’havia assegut sobre la catifa de l’estudi, amb decoracions tribals i colors vius. A les mans una llibreta plena de paraules, d’antigues melodies i velles sensacions. Imatges d’altres temps enterrades, callades per un forçat oblit. Els dies grisos, de pluja, solen venir acompanyats d’una melangia fonda. I aquella tarda m’hi havia lliurat completament. No recordo l’estona que vaig passar llegint, una vegada i una altra, i encara una altra més, aquells fulls que havien començat a esgrogueir-se. Però en alçar els ulls vaig veure que els núvols s’esfilagarsaven. La terra bategava en silenci bafarades de boira cap al cel i vaig decidir que era el moment. Deixaria els records per a més tard. Vaig baixar les escales d’una revolada, vaig agafar l’abric i allà estava, plantada al mig del carrer, disposada a acceptar el repte de viure.