27 | Octavi Serret: de Vall-de-roures al món
Avui l’he vist venir cap a mi i he sabut que m’havia arribat l’hora. Si tingués cor l’hagués eixordat de tant fort com em cavalcava. M’ha agafat amb delicadesa i ha parlat de mi a una noia d’ulls molt grossos. Ha dit tantes coses boniques que no he envermellit perquè això és impossible. Aleshores ha posat un punt de llibre amb el seu nom entre les meves pàgines. No deu voler que me n’oblidi. La noia m’ha agafat i he sabut que amb ella estaré bé. Al marxar he mirat als ulls de l’Octavio, l’amo, i l’hi he volgut parlar, però malgrat estar ple de paraules no tinc aquest do. Així que no he tingut més remei que recargolar-me sobre mi mateix i buscar, i buscar... Llavors l’he trobada i l’he deixada caure i la paraula gràcies ha saltat d’una línia i ha rodolat pel mostrador. Suposo que a la noia, la dels ulls grossos, no li sabrà greu. Jo, no he pogut evitar-ho. Mª Lluïsa Gascon i Prades