BENZINA 53

Espai

10

BENZINA David Centol i Lozano Editor

centol@comunicacio21.com

Q

José Luís Guerín

20

Anna Barrachina

32

The Mighty Fools

Ricard Biel,5 Xavier Marcé,7 Daniel Condeminas,9 Ventura

Pons,14 Albert Lladó,17 José Antonio Pilar,19 Gang Bang,24 Pablo Ley,27 Cultura a Salt,28 Vicenç Llorca,31 Lluís Cabrera,35 Crítiques de música,36 El Far del Rock: Èric Vinaixa,37 Lolita Bosch,39 Gerard Guix,40 Crema Catalana: Ramon Pardina,43 Crítiques literàries,44 Crítiques de poesia,46 Avanç editorial: Repensant Catalunya,48 Aparador llibres,49 El color de les vocals,50 Lluís-Anton Baulenas,51 Lluís Tolosa,53 Prototips a “L’escenari”,54 Vinyeta,58 Editor: David Centol i Lozano

93 519 43 93

Director editorial: Oriol Osan subscripcions@comunicacio21.com Columnistes: Lluís-Anton Baulenas, Ricard Biel, Lolita Bosch,

marqueting@comunicacio21.com

Lluís Cabrera, Daniel Condeminas, Pablo Ley, Albert Lladó, Vicenç Llorca, Xavier Marcé, José Antonio Pilar i Lluís Tolosa Col·laboradors: David Caño, Arnau Domínguez, Patrícia Font, Carles Mercader, Ricard Mirabete, Narcís Presas, Eva Serra, Pepa Sobredo, Ester Xargay i Tort Yscla

Amb la col.laboració de:

Fotografia: David Campos i Eduardo Benito Fotografia Portada: Obra Social de La Caixa Vinyeta: Aleix Saló

www.revistabenzina.cat Nº 53

Disseny gràfic: Marga Moreno Màrqueting: Eva Serra

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

uè vol dir exactament editar una revista d’excepcions culturals com BENZINA? Algú l’ha definit com una publicació “eclèctica”, que pretén coordinar i combinar diferents temàtiques agafant el millor d’aquí o d’allà. El més habitual és sentir dir que BENZINA és una revista cultural, òbviament catalanocèntrica. S’ha parlat d’una publicació “oberta i democràtica”, llunyana de les tiranies de l’elitisme més exquisit i alhora excloent. Fins i tot, algú ha dit que li quedava intel·lectualment limitada perquè la revista tenia “un marc mental petit”.

Editar una excepció, doncs, en quina vessant hauria de deixar de ser excepcional? BENZINA simplement tracta allò fora del comú, entenent “comú” com una simple qüestió volumètrica, afortunadament. Pretén donar veu a un fenomen singular com és la producció cultural d’aquest país, certament limitada i al mateix temps universal. I ho vol fer des de la transversalitat de les disciplines i des de la barreja, conscient i en primera persona, dels seus protagonistes. BENZINA és justament això: trencar la norma i difondre-la en format intel·ligible perquè amb el temps allò que és excepcional sigui cada vegada menys una excepció.

De la present edició vull destacar una nova secció: El color de les vocals on el fotògraf Carles Mercader omplirà un buit que era de justícia omplir a BENZINA: la fotografia. Farà a cada número un retrat a un personatge destacat del món de la cultura, en blanc i negre. Debuta amb el poeta Enric Casasses. No us perdeu l’article de l’excel·lent (però encara poc promocionat) escriptor Ricard Biel.

Advertim que no és massa apte pels qui no volen una sobredosi de lucidesa intel·lectual. Ens parla d’una gran revelació que li ha produït una inesperada felicitat.

Tots els personatges de les portades de BENZINA mereixen la nostra admiració però la del número 53 és especial: no sempre podem apropar-nos tant al gran director barceloní José Luís Guerín, d’actualitat absoluta arran de Guest.

BENZINA_3

BENZINA_4

/// Opinió / Barra lliure

Tan mesquina és la meva felicitat N

És un error estúpid caure en l'antropocentrisme, però ja que pensar més del compte és una malaltia incurable, només he pogut trobar consol des del ventre de la seva tirania.

[[

o ho hauria dit mai. Estava a punt de llançar la tovallola, però ha arribat el miracle. I el miracle, com acostuma a passar, és haver trobat la simplicitat de l’obvietat. No entenc com no hi havia caigut abans. El cas és que avui he tingut una nit d’insomni meravellosa.

Ha estat a quarts de cinc de la matinada quan he trobat el consol definitiu que he buscat amb desesper al llarg dels meus inútils quaranta anys. Es tracta d’un consol estúpid, certament, però no pot ser altrament atesos els límits que imposa la inutilitat existencial. Amb l’insomni em venien tot d’idees eclèctiques, inconnexes, elèctriques, grotesques, demencials, execrables, mesquines, avortades, absurdes; inútils, en definitiva. Però de sobte, ni jo mateix sé per què, sense obrir els ulls he vist milions d’espermatozous dardant cap a l’òvul, literalment matant-se per ser els escollits. I primer se m’ha acudit que ja abans de formar-se el fetus comença el festival d’estúpida inutilitat, perquè ja m’explicaràs quin sentit té maldar per ser l’elegit a possibilitar la vida, o sigui allò el sentit del qual les ments més brillants de la història encara no han aconseguit descobrir. Però aquesta ha resultat ser només una idea secundària, sense plusvàlua.

Perquè tot seguit, concentrant-me en la imatge dels espermatozous morts en combat, m’he sorprès alegrant-me fins al punt d’haver de reprimir un crit d’alegria per no despertar la meva companya. Vet aquí l’òbvia revelació: milers de milions de cretins potencials que no hauran nascut mai! Orgàsmic. Això vol dir que des d’ara cada cop que engegui el televisor, cada cop que surti al carrer o entri al supermercat, podré animar-me tenint present i sense enganyar-me que tots els subnormals que m’envolten no arriben ni a una milionèsima part dels que podrien ser. Ara sí que veig que, al capdavall, la naturalesa és sàvia, i això que sempre havia cregut que simplement és indiferent. Però res no em plau més que haver de rectificar i, per cert, donar la raó als que repeteixen això de la sàvia natura –el 99%–, per pur mimetisme, és a dir, sense saber el que diuen. Per variar.

Sens dubte la revelació tot d’una m’ha canviat la vida. Ja res no serà el mateix per a mi.

M’he tret de sobre la llosa del pessimisme que m’aclaparava. Sóc com una serp que ha mudat la

[[

Ricard Biel pell. Sóc un home nou. Ara somric, i cada cop que he d’enfrontar-me amb un cretí –o sigui a cada segon–, el meu somriure és sincer, no com fins ara, que havia de forçar-lo per evitar castigar-me el fetge. I ja m’adono que l’adaptació a aquesta inesperada felicitat inèdita m’exigirà el seu temps. Perquè resulta que ara, lluny d’angoixar-me mirant d’evitar-los com m’havia passat sempre, trobo plaer a relacionar-me amb ells. Ja no m’indignen. Al contrari, com més exhibeixen la seva estultícia, més plaer em dóna sentir-los perquè sé que, tot i ser la immensa majoria, són una plaga derrotada. I a aquesta revelació n’hi afegeixo una altra d’antiga que rebla el clau de la meva felicitat. Veig la gent aqueferada, atabalada anant amunt i avall com si anessin a algun lloc. Jo també vaig aqueferat i tal, però sense oblidar que no vaig enlloc. Per això ja fa molts anys que no em sento culpable quan em passo hores senceres distret fitant un racó d’una habitació, una rajola, un fil de teranyina.

En fi. Ja no m’avorreixen ells i les seves tribulacions, ni sobretot sentir-los parlar de la seva absurda activitat frenètica, una activitat que mai no qüestionen, al contrari, sovint fins i tot se’n vanten. Rates dins la gàbia corrent absurdament com posseïdes sobre la roda giratòria. No hi fa res, però. Tan inútil és jeure i contemplar les estrelles com la hiperactivitat. Tan estèril és plantejar-se les coses com no plantejar-se-les.

Les urpes d’un lleó serveixen per a la satisfacció primària d’omplir el pap, i també la intel·ligència està concebuda per a la supervivència, i punt final. Traspassar aquest llindar de bàsica utilitat intel·lectual és un abús, i l’abús provoca la malaltia. Tot pensador és un malalt, i precisament per això se’l prestigia, per no haver d’admetre la humanitat la seva insignificant condició que tan poc l’allunya de la resta de bitxos mortals. Prova d’això és que no és debades que els cretins han estat sempre majoria. Tu observa amb atenció el comú de la gent i hi veuràs un mico. I és així com ha de ser per llei natural. És un error estúpid caure en l’antropocentrisme, però ja que pensar més del compte és una malaltia incurable, només he pogut trobar consol des del ventre de la seva tirania. I com a pensant, ja ho veieu, amb sort he aconseguit fonamentar la meva felicitat en la mesquinesa. Em faig llàstima. Pobre cretí.

Ricard Biel és escriptor

BENZINA_5

BENZINA_6

` /// Opinió / Imaginarium cultural

El Club TresC

U

El que fa diferent el Club TresC dels altres operadors d'ofertes és que manté de manera constant un equilibri real entre els interessos dels productors culturals i els dels públics de la cultura.

[[

n dels problemes més rellevants de la gestió cultural és crear polítiques de públic. Els polítics i els gestors estan més còmodes dialogant amb artistes i creadors, ajudant als empresaris a produir continguts i creant equipaments per facilitar l’accés dels ciutadans a la cultura. Malgrat tots aquests esforços la realitat demostra que la vigència del vell axioma que senyala que “l’oferta crea la demanda” és discutible, especialment quan a la cultura de concepció hegemònica pública li ha sorgit un competidor ferotge com és el comerç digital.

Prioritzar les polítiques de públics és una vella retòrica repetida periòdicament en tots els programes electorals, que sovinteja en els debats sobre la gestió de la cultura amb escàs prestigi, acusades de plegar-se als ritmes i als interessos de la producció més comercial i popular. Als que defensem que és un repte urgent i imprescindible se’ns acusa fàcilment de neoliberals, de la mateixa manera que se’ns remet a la manca d’educació per explicar l’escàs predicament comercial de tantes i tantes produccions culturals.

No és així. El públic no és necessàriament intel·ligent ni té sempre raó però és divers i sobretot immens, la qual cosa ens proposa múltiples camins per seduir-lo i atraure’l al consum dels continguts culturals sigui quin sigui el seu nivell de qualitat i exigència artística.

En els darrers anys han sorgit a la xarxa desenes d’operadors que es dediquen a captar públics, bé sigui a partir de l’explotació a baix preu d’ofertes, bé sigui amb propostes d’oportunitat i darrera hora, bé sigui fragmentant-los a través de l’anàlisi dels interessos culturals de cada subgrup. D’entre totes n’hi ha una que destaca poderosament per la seva vocació pública i per l’extrema consideració i respecte que manté pel contingut cultural. És el Club TresC. Nascut per al·luvió des de diverses propostes preexistents (Club del Teatre, Èxit, etc) i a partir d’una iniciativa conjunta entre TV3, l’ICIC i empreses del sector cultural, el Club TresC proposa un model innovador en la gestió de públics i en la creació de demanda cultural que afegeix a la possibilitat d’accedir a ofertes econòmicament rebaixades la pertinença a un club de consum tancat que pensa i discrimina les propostes en funció dels interessos dels seus associats.

[[

Xavier Marcé El que fa diferent al Club TresC dels altres operadors d’ofertes és que manté de manera constant un equilibri real entre els interessos dels productors culturals i els dels públics de la cultura. En aquest sentit no es limita únicament a posar a la xarxa una oferta concreta i en un període limitat segons els interessos del seu productor, sinó a negociar amb ells segons els interessos dels seus clients.

Potser és per això que el Club TresC té 33.000 socis que abonen una quota anual amb un elevadíssim nivell de fidelitat. Deu ser un dels clubs de pagament amb més socis de Catalunya, la qual cosa és extraordinària si tenim en compte que la cultura no es destaca precisament per la rigidesa dels seus preus.

El que em sorprèn és que una iniciativa com aquesta, que sorgeix en bona part de la complicitat pública fins al punt d’esdevenir el més important i notori exemple de programa d’impuls a la demanda realitzat des dels interessos del servei públic, no estigui a la primera línia publicitària de les polítiques culturals ni en sigui un objectiu prioritari.

De fet, és perfectament possible imaginar-se un Govern publicitant la seva autoria o participació en la producció d’un contingut cultural i a l’hora passant de puntetes per explicar el que fa per captar-ne els públics. És com si ens sentíssim legitimats per actuar com a operadors de continguts i en canvi penséssim que fem una competència deslleial als operadors comercials d’ofertes culturals si en publicitem la venda. Contradiccions d’aquest tipus són habituals al sector cultural i formen part d’un procés de canvi que poc a poc s’anirà clarificant.

El Club TresC és un model innovador a Europa. Potser ens hauríem d’acostar a algunes iniciatives del mític ARCI a Itàlia, o a l’èxit sense precedents del Circulo de Lectores a Alemanya o a Espanya per trobar exemples de referència, salvant sempre les distancies històriques, sectorials o demogràfiques. La realitat és que Catalunya ha construït una vegada més, i potser sense adonar-se, la més notable experiència en un espai concret de la cultura; en aquest cas la que fa referència a la fidelització dels seus públics. Seria bo que aquest projecte tingués el reconeixement i el suport que es mereix ara que els productors de continguts necessiten més que mai un pacte de sang amb els seus consumidors reals o potencials.

Xavier Marcé és economista cultural

BENZINA_7

BENZINA_8

/// Opinió / Diafragma obert

Fer trontollar els fonaments: parlem d’educació Daniel Condeminas

L

a decisió d’aturar en sec el procés d’implantació dels ordinadors personals i les pissarres digitals a les aules iniciat el curs passat –projecte Educat 1x1– per part de la nova consellera d’Ensenyament, és un exemple negatiu més de la manca d’estratègia per consolidar un model escolar d’èxit. Un model que incorporés tant l’ensenyament de la cultura audiovisual, començant per la seva alfabetització, com aprofités les seves grans potencialitats per facilitar l’aprenentatge d’altres matèries i promoure l’interès en altres continguts culturals i artístics, de la literatura a les arts plàstiques, passant per la música clàssica.

Si una bona formació obre la porta a la cultura, a estimar-la, a conèixer-la... a crear-ne, és evident que el sistema educatiu ha de tenir un projecte sòlid en el temps, que comprometi a mares, pares, comunitat educativa i Govern en la cerca d’un resultat òptim. No és comprensible que una qüestió tan transcendental com l’entrada de les noves –de fet de noves res de res– tecnologies a les aules, estigui subjecte a tal o qual partida pressupostària.

Estem parlant de les noves generacions de ciutadanes i ciutadans, de futurs consumidors culturals per als quals hem d’esmerçar tots els esforços possibles en aquest objectiu. Començant per fer-los partícips del ric patrimoni audiovisual del país, i generar en elles i ells les ganes de gaudir-ne. Un patrimoni, històric i actual, gairebé clandestí en els seus hàbits de consum actual, copat per les majors i altres multinacionals exteriors, salvant algunes excepcions.

El sentit comú, i els estudis sociològics realitzats, assenyalen que la participació de l’entorn familiar en el procés educatiu és molt influent en els seus resultats finals, però l’escola és clau. I si parlem de processos educatius al segle XXI, comptar amb les TIC i les obres audiovisuals és tan important com ho són les matèries clàssiques. Si és imprescindible que les nenes i nens tinguin ben desenvolupades les seves capacitats lectoescriptores, la lectura de la imatge, la seva interpretació i el coneixement dels processos creatius i industrials que hi ha darrere, haurien de ser-ho també; tal i com ho reconeix la Llei d’Educació de Catalunya, un cop va incorporar al Parlament les propostes de diverses entitats al respecte.

Certament, el projecte tenia dues mancances, assenyalades pels respectius col·lectius afectats, i traslladades en el seu moment pel CPAC als anteriors responsables educatius de la Generalitat. Per una banda, la ràpida posada en marxa del projecte impedí que el món editorial pogués oferir poca cosa més que una reconversió

digital dels tradicionals llibres de text. I la qüestió no és només de calendari: passar d’un pdf d’un material escrit tradicional a un paquet de recursos educatius que aprofin al màxim les possibilitats d’un netbook –d’aplicacions interactives a materials multimèdia– significa un cost netament superior al de preparar els continguts per a un llibre imprès. Una mica més de temps, diners, i implicació en els equips redactors d’altres perfils professionals, acabarien la feina amb èxit.

L’altra és la mateixa formació dels formadors. Tant els actuals professionals com les persones que es troben a la universitat. La formació en l’audiovisual ha estat encara massa en mans d’iniciatives socials, amb més o menys suport institucional, i el compromís d’alguns equips docents; ara calia passar de l’artesania formativa a la indústria; d’uns quants a tothom. No és possible educar bé en una matèria complexa com aquesta, si no es tenen uns fonaments acadèmics forts. Ja han passat més de cinc anys de la signatura a Santiago de Compostel·la del “manifest per l’educació audiovisual i multimèdia”, promogut per estudiosos i responsables universitaris del conjunt de la Península Ibèrica, de Catalunya a Portugal, i la feina per fer continua sent molta. Però ara s’havia posat en marxa un catalitzador, retirat de forma precipitada i sense data de retorn.

Aquests són dos temes importants, que requereixen una actuació a fons per solucionar les mancances assenyalades. Actuacions i correccions, sí, però no congelació és el que es necessitaria. Malgrat aquestes deficiències, els tres informes realitzats al final del curs passat que analitzaven els primers resultats del projecte Educat 1x1, afirmaven sense embuts que l’alumnat estava més motivat a classe i, malgrat trobar-se en una fase inicial, detectaven indicis que els rendiments acadèmics havien millorat. Tot un senyal, inequívoc, que la direcció era prou correcta per no abandonar-la.

Un apunt final. Ara que està tan de moda les retallades de la Generalitat, amb una llista que sembla no tenir fi. Mentre aquí els comptes públics estan escanyats, a Andalusia tots, sí tots, els alumnes dels dos darrers cursos de primària i de 1r d’ESO disposen d’ordinadors personals... i gratuïts, no com aquí que les mares i pares finançaven el 50%. Recorda i molt la situació viscuda durant els darrers anys dels governs Pujol, quan algú no entenia com aquí costava tant de veure ordinadors a les escoles, mentre a Extremadura tots els instituts disposaven d’un per cada dos alumnes a l’aula. Com diria la dita tradicional –i per tant políticament incorrecta– cornuts i pagar el beure.

Daniel Condeminas és degà del CPAC

BENZINA_9

José Luís Guerín: La recerca permanent Per David Caño

Guest,

el darrer film de José Luís Guerín (Barcelona, 1960)

arriba per trencar dicotomies, per sembrar dubtes, per destruir certeses, per il·luminar possibilitats i per insinuar que el futur del cinema pot estar tan a prop de la seva mort com de la seva llibertat.

BENZINA_10

D’

ON SORGEIX GUEST? L’any 2007 es va presentar al Festival de Cinema de Venècia En la ciudad de Sylvia. Una pel·lícula conceptual, de clara vocació estètica, que ens mostrava tot allò que el cinema no pot recollir, el que no hem vist i potser no cal reproduir. Les oportunitats, possibilitats i dubtes de la vida quotidiana que potser mai no esdevindran ni tornaran. I ho feia amb actors professionals i una ciutat tranquil·la: Estrasburg. Un protagonista desconegut cercava el rostre d’algú amb qui s’havia creuat feia uns quants anys, el perseguia en les mirades de les altres dones, en el moviment de les seves mans, en l’esbós del seu somriure... la ciutat es convertia en una mena de laberint confús com la seva recerca, l’escenari d’un amor on fins i tot les parets cridaven la consigna de la seva confusió i l’oposició final dels tramvies reflectien la tristesa.

El film va arribar acompanyat d’una sort d’instal·lació i d’una pel·lícula feta amb el material gràfic que li havia servit al director per confeccionar el guió de En la ciudad de Sylvia. Esdevenint així un luxe de trilogia.

José Luís Guerín no es cansa de repetir que l’ordre és important, i sempre que pot deixa ben clar que s’hauria de veure primer En la ciudad de Sylvia i després Unas fotos en la ciudad de Sylvia, tot i que el procés de gestació original fos a la inversa. Aquesta Unas fotos en la ciudad de Sylvia malgrat ser un pel·lícula muda muntada a partir de la gran quantitat de fotografies tirades pel propi director –seguint la refèrencia clara de la Jetée de Cris Marker– és molt més narrativa, amb un guió molt precís i complex que li dóna tot el pes a la imatge i al text –imprès de blanc sobre negre dins la pantalla– i que ens va acaronant amb la bellesa d’un gest, d’una referència, d’un enquadrament, d’un temps de fuga.

I és precisament en Unas fotos en la ciudad de Sylvia que Guerín se’ns apareix com el viatger que munta el seu diari fotogràfic i ens el regala en forma de relat creatiu on es barreja realitat i ficció, poesia i assaig, cinema i pintura, bellesa i amargor. I aquest fet entronca i ens guia fins a Guest, sense contradiccions, concessions ni enganys.

Tot i això, cal dir també que l’origen no només es troba a Unas fotos... sinó que aquesta aposta meravellosa i absolutament arriscada que ens ofereix Guerín amb Guest és el fruit d’una llarga i reflexionada carrera cinematogràfica. Des de la seva primera pel·lícula, Motivos de Berta (1983) el director Guest és una pel·lícula gravada en una vintena de ciutats i sorgida de més de 150 hores de rodatge.

BENZINA_11

Guerín aposta per la bellesa dins la precarietat del cine pobre, per les múltiples relacions que es donen al carrer i que contrasten amb el luxe dels grans festivals i de les habitacions buides i fredes.

BENZINA_12

es mostrava interessat en fusionar la ficció amb el documental i també amb la seva pròpia experiència vital. Recordem que amb aquest debut el director s’inspirava i duia els seus diaris d’adolescent a Segovia, mostrant així un altre dels trets característics del seu cinema: la importància del lloc. El mateix director ho explica molt bé quan assegura: “Gairebé totes les meves pel·lícules han nascut per un interès etnogràfic per un espai”. I ho corrobora amb Innisfree on viatja a Cong, el poble irlandès on John Ford va gravar The quiet man (1953), per endinsar-se en les seves localitzacions i el record que en tenen els seus habitants. Aquí hi trobem una visió una mica més antropològica, de més intervenció per part dels residents i de la seva mitologia popular. Acabarà essent veritat això que ens fa saber un amic d’en Guerín: “Les seves pel·lícules imparells són més contingudes, més pausades, amb més silencis (Motivos para Berta, Tren de sombras i En la ciudad de Sylvia) i en les parells hi brollen les paraules com un xàfec”. Un xàfec que sorprèn directament la nuesa de la càmera (Innisfree, En construcción, Guest).

CONTRASTOS I CONTRADICCIONS La blancor de la lluna que ressalta el negre d’un cel llunyà, un quadern buit, una finestra oberta... Així comença Guest perquè se sap contrast i trencament, origen i punt de partida, aquella inesperada glopada d’aire fresc que ha de venir a remoure la consciència i les cortines, la incertesa inevitable davant qualsevol postura que no saps si finirà amb un sol radiant o un diluvi universal.

José Luís Guerín, com a bon amant del cinema, és ben conscient de les contradiccions i possibilitats que ens ha ofert l’arribada del segle XXI. Com sinó algú, amb els mitjans convencionals, podria presentar una pel·lícula gravada en una vintena de ciutats i sorgida de més de 150 hores de rodatge?

Això només ho possibilita l’arribada del vídeo, i el director s’hi arrapa com un infant que no s’autolimita ni s’imposa cap tipus de restricció. És l’arribada de la llibertat total: ja sigui per l’absència de grans equips de rodatge, per l’alliberament de les temporitzacions estrictes, pel jou de pressupostos castratius, per les facilitats de manipulació i

accés que ofereix la petita videocàmera, per seva discreció i brutisme que ens apropa més a la vida quotidiana, per les seves possibilitats d’exhibició en diferents formats i mitjans... En una primera anàlisi podríem dir que Guerín s’apropa a Jonas Mékas influït per la correspondència mútua que s’han intercanviat en format de vídeo i que properament es podrà veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Però la filmació en sí, l’estilització de les imatges i sobretot el muntatge que defuig cert automatisme de Mékas fan que la seva referència no hi sigui més present que la de Bresson, Chaplin, els Lumière, Akerman o Ozu. Guest ve a ser el principi de la fi de l’especialista; la plasmació que el trencament amb els imperis de producció cinematogràfica pot ser possible, que l’homo ludens és una evidència, que la superació de l’art al convertir la pròpia existència en una obra creativa no és una utopia. És la tornada de l’Atellier, de l’artesà que viu en la solitud per compartir-la amb la majoria i així trencar la frustració de l’aïllament de l’individu.

L’exhaltació de qui no diferencia formació, procés i culminació, quotidianitat i ofici, passió i dubte. La concreció del que cerca en les possibilitats de l’esponteneïtat –la persegueix amb un goig de mirada seductora– perquè la sap sumament més atractiva. La petja sinuosa del neguit davant l’incert present que ens torna esclaus o radicals.

Aquest equilibri entre el que va ser i el que serà no és nou dins l’imaginari i la filmografia del director, però ara ho radicalitza i s’hi mostra coherent –més enllà de la coherència cinematogràfica. Guerín aposta per la bellesa dins la precarietat del cine pobre –terme adoptat per l’underground barceloní dels 70–, per les múltiples relacions que es donen al carrer i que contrasten amb el luxe dels grans festivals i de les habitacions buides i fredes. Ell és el convidat que descobreix les ciutats i frisa per relacionar-se amb l’espai i els conflictes dels personatges que l’habiten. És la recerca de l’estranger que se’ns mostra amb tots els seus jocs de contrastos: el luxe i la pobresa. La imposició i la denúncia. L’espectacle i el seu revers en forma de descans després d’una desfilada militar o la preparació prèvia d’unes actrius

que deixen la seva emprenta en el desordre d’una habitació que el servei haurà de netejar. El conflicte social que es dóna al carrer convertint l’espai públic en una mena d’àgora popular on el debat, la discussió i el conflice ressonen com poesies antigues i enyorades. L’agermanament amb els artistes de carrer (pintors, poetes, músics i fotògrafs) tot defugint els companys del sector –amb l’excepció de Jonas Mékas i Chantal Akerman. Les runes del conflicte judeopalestí. Aquesta fugida cap a l’encant de l’Amèrica llatina en detriment de l’uniformitat del globalitzat primer món i els seus acordionistes i venedors de roses.

LA GRANDESA DEL DETALL Però el fet que Guest vingui a ser un dietari de viatges filmat i sigui presentat pel mateix director com un diari de registres no vol dir que el resultat sigui matusser o poc reflexionat. És evident que convertir les 150 hores de filmació a la deriva amb una pel·lícula de 108 minuts requereix un esforç considerable alhora que el muntatge pren una importància cabdal. I és en aquest sentit que el film no enganya a ningú ni pretén ressaltar una certa objectivitat que tothom sap impossible. Com ja va fer amb Unas fotos en la ciudad de Sylvia el director grava i recopila tot el material possible i és llavors, a la sala de muntatge, on el film va prenent forma i esdevé el resultat final de tot un procés que ha estat enormement més plaent i creatiu.

També és important destacar que un altre dels encerts que es besllumen en el film és aquesta actitud que pren el director davant allò que està filmant. Per ell és un joc, un recurs, un divertimento, una estratègia, una mostra, una provatura pel nou film que ha d’arribar. I és en aquesta llibertat creativa, lluny de pressions i condicionants, que les imatges se’ns mostren nues, arriscades, amb tota la tensió que pot donar-se entre la virginitat de l’objecte desconegut i l’objectiu que l’està mirant. La bellesa d’una distància que ens uneix, la poesia de la vida quotidiana. Perquè aquest no només és un film de testimonis sinó que la metàfora hi és ben present com ja hem esmentat al començament de l’article: la televisió de les habitacions d’hotel sempre a un costat i una fines-

tra oberta al món exterior (ficció i realitat), les imatges gravades des dels diferents mitjans de transport, la melodia de les diferents ciutats, dels rostres, la grandesa dels petits detalls que fan que desviïs la mirada, les estatues d’un passat borrós que ja no tornarà, el trànsit urbà i les referències centenàries fins a l’arribada del diluvi que clou el film com si d’una premonició es tractés, o un desig.

LA CONFIANÇA DE SER NOSALTRES Amb la seva darrera pel·lícula José Luís Guerín sembla voler lloar aquella màxima de Serge Daney que diu: “El cine té molt a veure amb això que anomenem la domesticació del públic”. Daney es mostra disposat a invertir aquesta sentència i Guerín ha vingut a sumar-se al seu equip. El director defuig certa autoadulació d’esteta benpensant conscient que hem entrat al temps irrevocable de la Multitud –en oposició al concepte de poble o nació. Cadascú de nosaltres té la responsabilitat de decidir si el que vol és desaparèixer en una agonia de ser passiu que el durà a l’homogenització i al deliri, o si pel contrari vol precipitar aquest efecte multiplicador imparable i imprevisible que ens ha d’alliberar del tedi, l’ordre i el control.

José Luís Guerín ho demostra interrelacionant persones, ciutats i idiomes; conflictes i rialles; mirades i gestos; luxe i desolació. I ho fa amb uns mitjans assequibles, interpelant directament a les nostres possibilitats creatives, retant-nos al diàleg artístic i vital, oferint-nos la riquesa dels carrers, el bullici ingovernable de les ciutats i les persones que les habiten, generant debats grandiloqüents en la subtilesa de les imatges precises. Algú li ha retret aquesta fixació per la misèria, per l’excentricitat que defuig la norma, per la mitificació dels derrotats amb les seves esperances redemptores... i potser cal cercar aquí el darrer joc de contrastos: el món que se’ns ofereix i el món que se’ns amaga; el món viscut pel burgès i el món que descobreix el convidat i que l’obliga a posicionar-se tot eixamplant mires, renovant discursos i sobretot arriscant-se com només ho exigeix el moment actual.

BENZINA_13

En Ventura Pons

Ventura Pons per duplicat

és com aquell germà gran que comença a explicar anècdotes espatarrants durant el sopar de Nadal i monopolitza la conversa; aquell desconegut amb qui et topes una tarda de juliol en un bar i se’t fa la matinada; aquella passió creativa de proximitat que de tan coneguda, pot semblar supèrflua, sobrera,

Per David Caño

que no calgui valorar-la, però que passat un temps te n’adones com n’és d’imprescindible.

D

ic tot això arran de l’estrena de la seva darrera pel·lícula Mil Cretins i de l’autobiografia Ventura Pons: Els meus (i els altres) que tot just acaba de publicar Proa. En Ventura és un cineasta català que duu vint-i-dues pel·lícules a les espatlles i no sé quantes obres de teatre més al fons de la panxa; un amant demostrat de la narrativa catalana contemporània i de la seva dramatúrgia; el llegat viu de qui ha conegut i treballat amb els grans noms de la flamant tradició artistícia del nostre país: Pere Quart, Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Fabià Puigserver, Terenci Moix, Mary Sampere, Ocaña, El Gato Pérez, en Rubianes... per citar només alguns noms dels que ja són morts.

Les seves memòries, acabades de publicar. A través de quinze persones, l'artista fa un delicat i exhaustiu repàs de la seva trajectòria vital.

BENZINA_14

LA BIOGRAFIA En el llibre esmentat, l’artista pren com a excusa quinze persones significatives –que han compartit mil vicis i desficis amb ell– per fer un delicat i exhaustiu repàs de la seva trajectòria vital. És així com en Ventura ens obre de bat a bat les finestres per parlar-nos dels seus estimats. La família amb les seves pèrdues, rialles i conflictes; els amics que sempre acaben esdevint guia i biga de suport, sobretot si trenques la frontera de l’especialització (sentiments-feina-quotidianitat) i els amors i desamors (parelles, teatre, cinema, hores noctàmbules). Una sort de complement per la pel·lícula de la que avui us parlem i que

15 SÓN 15 I parlant de xifres, segurament aquest és l’any número 15 d’en Ventura Pons. Perquè si són quinze les persones de les que s’ha aprofitat per fer un repàs de la seva vida també hem de fer constar que són quinze els relats d’en Monzó que ha volgut filmar i eixamplar.

Entre parèntesi, caldria remarcar que enguany la seva productora Els films de la Rambla celebra el seu vint-i-cinquè aniversari i que en les vint-i-dues pel·lícules que ha signat en Pons hi trobem el rastre d’un bon grapat de les primeres espases de la narrativa i dramatúrgia catalana actual: L’Emili Teixidor (tan lloat últimament gràcies a l’èxit de Pa negre), en Ferran Torrent, en Josep Maria Benet i Jornet, en Sergi Belbel, la Lluïsa Cunillé, en Lluís-Anton Baulenas (a qui podeu llegir també en aquesta mateixa revista), en Jordi Puntí i el ja citat Quim Monzó. Alguns han gosat reincidir i tot.

EL BINOMI PONS-MONZÓ Mil cretins arriba en un moment idoni.

Després de l’èxit de l’exposició que en Julià Guillamón li va dedicar al Centre d’Art Santa Mònica i de les lloances que va merèixer el seu brutal discurs d’inauguració a la Fira de Frankfurt suposo que la tornada del binomi Pons-Monzó era inevitable.

En Quim Monzó i en Ventura Pons fa anys i panys que es coneixen i treballen junts. De fet, ja havien compartit viatges, fum poc il·luminat i guions molt abans d’aquella magistral El Perquè de tot plegat que en Ventura va gravar el 1995. En aquell temps ni l’un ni l’altre no eren uns desconeguts. En Monzó havia publicat onze llibres entre els quals destaquen: Uff, va dir ell; Olivetti, Moulinex...; La magnitud de la tragèdia; Zzzzz; Benzina i l’Illa de Maians. I en Ventura, a banda de totes les obres de teatre, havia dirigit l’imprescindible Ocaña, Retrat intermitent; l’irreverent El Vicari d’Olot amb guió de l’Emili Teixidor; La Rossa del bar i la Puta Misèria! en la seva etapa de films de marginats i de barris baixos; Què t’hi jugues, Mari Pili? amb el seu repartiment de luxe i Rosita, please on hi podem trobar el debut d’en Joel Joan.

MIL CRETINS Segurament és inevitable la comparació de

Mil Cretins amb el Perquè de tot plegat. Hi ha massa punts d’encontre: són dos films basats en llibres de relats d’en Quim Monzó i la seva petja inconfusible, amb un tractament narratiu i formal divers i innovador, i on es barreja la realitat i la ficció (element molt típic dins l’imaginari monzonià). I aquest fet, segurament, també ha condicionat en certa manera el treball d’en Ventura Pons.

Suposo que calia defugir la repetició, la sensació de déjà vu tot mantenint els encerts que han convertit el Perquè de tot plegat en un referent de la filmografia d’en Ventura Pons i del cinema català, en general. Per tant, l’aposta era arriscada. I ho era perquè sempre és dificultós dur al cinema un conjunt de contes, i més si vols ser original i trangressor, i encara més si has de defugir un referent com el que ja hem citat.

El plantejament inicial, però, era del tot prometedor: un escriptor (àlter ego d’en Monzó) davant d’un ordinador teixint una xarxa d’històries relacionades fins arribar al desenllaç: l’encontre tragicòmic del propi escriptor amb els pares que sobreviuen en una residència però que frisen per morir.

Des de l’obertura del film, s’hauria evidenciat com l’escriptor duia aquest clima d’hospitals, de residències i d’amargor (i solitud) en la vellesa a la ficció recollint els serrells de la seva pròpia experiència. I l’element rodó hauria estat aquest bucle final i l’aparició felliniana dels personatges que l’esperonen a gaudir de l’arribada de la primavera.

L’error monumental del film penso que rau en la seva segona part. En Ventura decideix estructurar la pel·lícula en tres capítols –en un mena de burla dels tres actes convencionals: El primer són vuit relats de ficció contemporanis on els protagonistes s’interrelacionen (això és un gran encert de guió per part del Ventura Pons); el segon són sis relats amb personatges ben coneguts per tothom i on en Monzó varia la història original i en Ventura Pons ret una mena d’homenatge al cinema mut; i el tercer és un únic relat on arribem a la realitat de l’escriptor i el seu encontre amb els pares i els seus protagonistes.

L’inici de l’escriptor que ens duu a la ficció del primer capítol és un encert, l’interrelació dels personatges que ens van aconduint per tot el capítol també és un aposta ben destacable i treballada, i no cal dir que l’escriptura i l’imaginari d’en Monzó són inqüestionables (si funciona bé

Una pila de cares conegudes protagonitzen els quinze relats de Mil cretins , l'última pel·lícula del realitzador barceloní.

ben segur us permetrà conèixer millor el productor-director-guionista i endinsar-nos amb pautes clares a la seva obra densa, completa, complexa...

El cineasta ha tornat a adaptar l'obra narrativa de Quim Monzó.

perquè modificar-ho?). Per tant, l’únic retret que li podem fer al primer capítol –i que lliga amb el segon punt– és la selecció de les històries.

El tractament de tots els relats és encertat, però alguns són més punyents, més resolutius o senzillament més atractius que els altres. De la primera part caldria destacar el Senyor Beneset amb aquest surrealisme que ja ens va sorprendre en el relat d’en Monzó, La Carta un conte afortunadament manllevat d’Olivetti, Moulinex..., la Lloança segurament el relat més reeixit del film juntament amb aquest Dissabte magistral i on l’actuació de la Julieta Serrano és magníficament inoblidable.

Els quatre relats restants del primer acte donen la sensació de ser de transició però no de contingut. Són més curts i no aconsegueixen reflectir la fusió de sorpresa i brevetat tan característica d’alguns dels contes d’en Quim Monzó. Un tall i La forquilla potser s’haurien pogut mantenir, tot i que disposant de l’obra completa de Monzó penso que hi ha relats més interessants, sobretot si es podia traspassar el lligam de Mil Cretins per incorporar-hi altres contes. Fins i tot, i quedant-nos amb Mil Cretins, es troben a faltar l’Amor és etern un relat que segurament hauria donat molt de joc o Enllà de la Nafra que podria haver donat continuïtat al relat dels escriptors i a més li hauria permès realitzar alguna seqüència de bar, de nit, tan característica dins l’obra d’ambdós autors.

El segon capítol ja he dit que, des del meu punt de vista, és un error. És una llàstima, perquè sé que en Ventura Pons s’ha format expressament per realitzar-ho i que hi ha dedicat molts esforços. Però també cal ser sinBENZINA_16

cers i dir que el director es precipita en aquest afany estètic i no s’adona que trenca el ritme de l’obra i li nega la possibilitat de retornar a l’excel·lència de les seves obres puntals: Actrius (amb la tornada al cine de l’Espert vint anys després), Carícies, Amic/Amat o Morir (o no).

Sóc conscient que l’estructura és una aclucada d’ull –a la inversa– del Perquè de tot plegat (recordem que llavors era ficció-realisme-ficció), que és una innovació formal i una aposta ben interessant com també es va arriscar al Perquè... però el que podia semblar original en la primera història acaba convertint-se amb un trànsit feixuc, com d’una obligació d’anuncis perversos que ens impedeixen retornar al film que estàvem mirant. Al meu entendre, crec que hauria estat millor suprimir aquesta segona part tot allargant la primera i introduint/seleccionant alguns relats contemporanis més. Era més senzill prescindir de La sang del mes que ve i d’Una nit que no anar a buscar quatre relats més a Guadalajara i al Perquè de tot plegat alhora que això li permetia mantenir o eliminar aquesta divisió per capítols.

I si en Ventura Pons tenia ganes de retre un homenatge a la tradició escenogràfica catalana del final del XIX i a l’origen del cinema fins arribar a Rohmer hauria pogut fer-ho de forma molt més radicalitzada i completa en algun seu projecte futur.

Sempre s’ha dit que els termes mitjos no són bons.

CONCLUSIÓ Ventura Pons és un dels pocs directors que pot afirmar que ha treballat amb el bo i millor de la interpretació catalana, tot fent algunes aclucades d’ull al cinema espanyol

(Cayetana Guillén Cuervo, José Coronado o Aitana Sánchez Gijón). Des de les Sardà, Espert, Lizarán, Elías i Mercè Pons fins als Josep Maria Pou, Lluís Homar, Roger Coma, Sergi López i Joel Joan.

El fet d’envalentonar-se i crear una productora pròpia li ha permès realitzar tots els projectes que li han vingut de gust; sense limitar-se ni moderar-se en concessions imposades ni haver de discutir massa foteses feixugues; podent així concentrar-se exclusivament en els aspectes més creatius de la seva professió. Amb tot, i malgrat que aquesta és indiscutiblment la millor de les opcions possibles, cal dir que potser en alguna ocasió li pot haver jugat alguna mala passada en forma de precipitació i manca de reflexió.

Després d’uns orígens pletòrics –bé si es pot dir que dotze pel·lícules són un origen– en Ventura Pons ha entrat en una certa deriva (mai millor dit) on li cal reconduir i reformular el que vol fer i sobretot el que sap i pot fer bé. Amb Mil cretins sembla que ha tornat al seu bon cinema, i això és una gran notícia, malgrat no sigui l’excel·lent pel·lícula que tots esperàvem al conèixer el retorn de l’admirat tàndem Ventura PonsQuim Monzó.

Algunes referències en forma de recomanació: Monzó, Quim: Mil Cretins. Quaderns Crema, 2007.

Monzó, Quim: Vuitanta-sis contes. Quaderns Crema, 1999.

Pons, Ventura: Els meus (i els altres). Proa Edicions, 2011.

/// Opinió / Delirium tremens

La realitat, sempre, és una altra T

L'atzar també es cerca.

Cal obrir els ulls, buscar el missatge que els objectes o les paraules porten amagats.

[[

enia uns quatre-cents aforismes. Alguns, propers a la reflexió filosòfica. Altres, jocs de paraules que simplement cercaven el somriure del lector. La majoria eren, però, frases molt curtes que, utilitzant la paradoxa o la sorpresa, volien apropar-se al lirisme d’un poema complet i tancat.

Algú ha dit que les màximes són novel·les d’una sola línia.

Poques editorials s’atreveixen a publicar aquest tipus de literatura, que no sembla encaixar en les col·leccions més convencionals. Però vaig llegir, a la xarxa, un article sobre una editora basca, que s’autoanomena “suïcida”, i que s’ho fa tot ella.

Maqueta, distribueix, i porta la comunicació i la gestió de l’empresa. Per contra del que molts pensen, és el que cada cop funciona més. Mínima infraestructura, màxim control sobre el producte.

Li vaig escriure: –Li envio una proposta de llibre. Ara mateix acabo de publicar la meva primera novel·la, La puerta. Firmat: Albert Lladó.

–Gràcies pel seu correu. Ho estudiem i li diem el què en breu. Firmat: Natividad De la puerta. (...)

Per als surrealistes –i especialment per André Breton– l’atzar era molt important. D’alguna manera, és el pont que uneix allò subconscient amb allò conscient. Les visions premonitòries, les revelacions i les reminiscències són interpretades com un fenomen que enllaça allò quotidià amb allò màgic, desconegut. No es tracta tant del destí en si mateix, sinó de moure’s d’una altra forma, donant més importància a la intuïció que a la causa i l’efecte.

Amb el nom d’ “atzar objectiu” es designa la confluència inesperada entre allò que l’individu desitja i allò que el món li ofereix. Així, estem pensant en determinada persona i, de sobte, en creuar una cantonada, topes amb ella. Són, doncs, coincidències o casualitats, però carregades d’un valor emocional que les torna significatives. El psiquiatre Carl Jung va estudiar el fenomen, al que va anomenar “sincronicitat”, basant-se en l’observació dels arquetips universals.

De totes formes, ja des de la concepció taoista de la totalitat, es creu que el no-res ordena el món sensorial, a través de “la simpatia de totes les coses”. Molt més tard, al final del segle XVII, Leibniz afirma que existeix una harmonia

[[

Albert Lladó preestablerta, o sincronisme absolut, entre els successos psíquics i els físics.

Ara bé, l’atzar també es cerca. Cal obrir els ulls, buscar els missatges que els objectes o les paraules –com els noms i cognoms de les persones porten amagats. És creure que la realitat és una altra –efectivament– perquè no existeix una sola i, molt menys, aquesta que ens ofereixen els diaris, el discursos políticament correctes i la música del dia a dia. Podem descobrir la complicitat dels fets per retrobar-nos amb la màgia que hem perdut amb el racionalisme dogmàtic.

Sembla evident que el pensament hipoteticodeductiu, i tots els mètodes científics, ens han ajudat a viure millor, a detectar problemes concrets i solucionar-los. Però estrènyer la vida com si fos un virus, o una peça mecànica, és oblidar-nos que el món és molt més obert, desorganitzat –i, per tant, meravellós– que els nostres paradigmes de cartró. Podem, sense renunciar a res, connectar amb nosaltres mateixos, amb la por de l’home primitiu, per viatjar de nou als enigmes de la fatalitat. Hem oblidat què som perquè tot ho volem calculat abans d’hora, sense deixar escletxes per a la condició de possibilitat, per a l’aventura. (...) És divendres, al vespre. L’editora ve a Barcelona perquè presentem el llibre l’endemà.

M’ha escrit per dir-me que ha anul·lat la reserva d’hotel perquè dormirà a casa d’una amiga. Quan arribi, em trucarà, i ens veurem al centre.

–Ja estic al taxi. Ens veiem a plaça Catalunya en 30 minuts.

–Perfecte. Però digue’m on viu la Joana, que potser podem trobar-nos en un altre lloc.

Té l’adreça apuntada en una llibreta. Primer, em diu, de memòria, una avinguda molt coneguda, que està a prop de l’apartament.

Després, el carrer exacte. Em quedo en silenci, entre el desconcert i l’ensurt, fins que escolto –a través del seu mòbil– com puja les escales. Quan entra al pis on dormirà, pico amb el puny –amb tres cops secs– a la paret del menjador. I escolto com la seva amiga es queixa del soroll que acaba de fer el veí.

Aquesta ciutat no és tan petita, però la realitat, més allà de les agendes i els plànols, sempre és una altra. Si és que la realitat existeix...

Albert Lladó és periodista i escriptor

BENZINA_17

BENZINA_18

, /// Opinió / Cabaret d ombres

7%

R

La família són –o haurien de ser– els amics que ja ens vénen donats i els amics són la família que nosaltres escollim. Jo he triat amics anònims.

I enemics, seus dubte, que de tot n'hi deu haver.

[[

egina Brett té 90 anys. Viu a Cleveland, Ohio. I per celebrar el seu darrer aniversari va fer una ullada enrere al llarg i ample de la seva dilatada vida i va escriure alguns dels pensaments que li van venir al cap. Ella diu que són lliçons que li ha ensenyat la vida i els va voler compartir amb tothom publicant-los a The Plain Dealer. Algú els va traduir i va fer un enviament massiu a través del correu electrònic. A mi em va arribar a través d’una de les cinc adreces de correu electrònic (tres de feina i dos particulars) que habitualment faig servir.

“La vida no és justa, però tot i així és bona”.

“La vida és massa curta per perdre el temps odiant a algú”.

“El teu treball no et cuidarà quan estiguis malalt. Els teus amics i la teva família, sí”.

“No estàs obligat a guanyar cada discussió.

Has d’estar d’acord en no estar d’acord”.

“Plora amb algú. Alivia més que plorar sol”.

“Quan es tracta de xocolata, la resistència és inútil”.

“Fes les paus amb el teu passat perquè no arruïni el teu present”.

“No comparis la teva vida amb la dels altres. No tens ni idea de com és la seva travessia”.

“Respira profundament. Això calma la ment”.

“Elimina tot el que no et sigui útil, bonic o alegre”.

“El que no et mata, en realitat et fa més fort”.

“Mai es massa tard per tenir una infància feliç, però la segona només depèn de tu”.

“Quan es tracta de perseguir allò que estimes a la vida, no acceptis un ‘no’ per resposta”.

“Encén les espelmes, utilitza llençols macos, posa’t la llenceria cara. No la guardis per a una ocasió especial. Avui és especial”.

“Siguis excèntric ara. No esperis a ser vell per ser-ho”.

“L’òrgan sexual més important és el cervell”.

“Ningú és responsible de la teva felicitat, només tu”.

[[

José Antonio Pilar “Emmarca tot suposat desgavell amb aquestes paraules: ‘En cinc anys, això importarà?”.

“Perdona-li tot a tots”.

“El que els altres pensin de tu, no t’incumbeix”.

“El temps ho cura gairebé tot. Dóna-li temps al temps”.

“Per més bona o més dolenta que sigui una situació, algun dia canviarà”.

“No t’ho prenguis tan seriosament, ningú més ho fa”.

“No qüestionis la vida, només viu-la i aprofita-la al màxim avui”.

“Arribar a ser vell és millor que l’alternativa de morir jove”.

“Tot el que importa al final és que hagis estimat”.

“Surt tots els dies: els miracles estan esperant a tot arreu”.

“Si ajuntéssim tots els nostres problemes i veiéssim les piles dels demés, voldríem els nostres”.

“L’enveja és una pèrdua de temps, tu ja tens tot el que necessites”.

“El millor encara està per arribar”.

“Cedeix”.

“La vida no està embolicada amb un llaç, però segueix sent un regal”.

El correu electrònic acaba dient: “S’estima que el 93% de les persones que han rebut això no ho renviaran. Si ets un del 7% que ho farà, reenvia-ho amb el títol “7%”.

He d’admetre que no he reenviat aquest missatge a ningú. Al menys fins al moment. I he optat per compartir-lo amb desconeguts: persones que no conec i que, en algun lloc, llegiran aquestes línies que els envia imprès en paper de luxe algú que no coneixen. Potser perquè la família són –o haurien de ser– els amics que ja ens vénen donats i els amics són la família que nosaltres escollim. Jo he triat amics anònims. I enemics, sens dubte, que de tot n’hi deu haver.

José Antonio Pilar és escriptor i periodista

Barrachina es desdobla en dos personatges en aquesta pe莽a esbojarrada que mostra les bambolines del m贸n teatral.

Anna Barrachina L’actriu terapèutica Per Oriol Osan. Fotografia de David Campos per a BENZINA.

Batalla amb vestits, rams de flors i poms de porta vulgars que el seu marit li regala, maneja amb perícia una destral, amaga ampolles de JB i es vanta d’estar al corrent de totes les xafarderies i embolics de la companyia. L’actriu de Sitges és una de les protagonistes de l’obra coral

Pel davant i pel darrera

(Noises Off, de Michael Frayn) que, després d’un parèntesi de cinc setmanes, torna al Teatre Borràs el 16 de març per a seguir desencaixant mandíbules a les butaques.

N

o tothom pot presumir d’haver tingut com a professora de teatre la secretària de Pablo Neruda.

L’Anna Barrachina (Sitges, 1968), sí. Dels onze als catorze anys, la xilena María de la Luz Oliver, escriptora i alhora una gran estudiosa de la comedia dell’arte, ensenyava les veceroles del teatre a la petita Anna, alhora que l’empenyia a aconseguir que el seu somni, de molt nena, es fes realitat.

Uns quants anys després, Barrachina protagonitza, amb altres vuit actors, la que probablement és, asseguren, la comèdia més divertida mai escrita, traduïda a 28 llengües i representada a més de cinquanta països des de fa trenta anys: Noises Off, del britànic Michael Frayn. En realitat són dues comèdies en una. La primera, un vodevil esbojarrat, tirant a ordinari, titulat ¿Me enseñas la sardina?. La segona, les dificultats de tota mena que pateix una tronada companyia de pèssims actors per muntar i “girar” aquesta “magnífica obra”. Pel davant i pel darrera, en la seva traducció al català de Paco Mir, ens mostra els malentesos davant i darrere l’escenari en aquesta doble ficció, que arriba a Barcelona per quarta vegada.

Sembla que Barrachina ja tingués des de menuda el destí escrit a l’horitzó. D’ençà que s’impregnava dels festivals de Teatre de Sitges, que muntava en Ricard Salvat, “una veritable joia”, apunta l’actriu, fins a les escapades a les sales de Barcelona sempre que el seu oncle actor –que treballava a Madrid–

venia a Catalunya a actuar i la família la hi portava: “per mi era com el tío que viene de América!”, recorda. Va començar una carrera, Filosofia, però va durar dos dies, perquè feia campana per anar-se’n al Col·legi del Teatre.

I ironies de la vida, el mateix dia en què no la van acceptar a l’Institut va entrar a formar part de la companyia La Cubana, que ha marcat irreversiblement la seva carrera professional, per goig de tots, i que tant li ha donat, confessa. Es va incorporar al final de La Tempestad. Era el 1986 i tenia 18 anys.

Aquesta experiència, que ens ha regalat moments memorables, va durar fins als 32.

Qui no recorda el teatre de carrer, les delikatessen o cubanades a la carta, en què feien coincidir, per estupefacció dels vianants, un grup de núvies a la porta de l’Església del Pi esperant un sol nuvi –polígam, és clar!– amb la consegüent batalla campal? O quan una expidolaire enfundada en un visó, amb la clàssica cantarella, recorria els vagons del metro repartint duros als passatgers per retornar-los les almoines que un dia rebé i que li havien fet guanyar la loteria i sortir de la misèria? O el seu paper d’Estrellita Verdiales a Cegada de amor, que va interpretar del 93 al 98? O quan els telespectadors van bloquejar la centraleta de TVE durant una entrevista que els feia Mercedes Milà?

O les entranyables Teresines que tots voldríem tenir com a veïnes? O Cómeme el coco, negro, o Cubana marathon dancing, o… un llarg i inoblidable etcètera.

Quin bagatge s’emporta una actriu després d’estar tant de temps amb una compa-

“

La comèdia és molt cabrona, necessita molta disciplina. Gairebé és com fer tir amb l’arc, en què has d’encertar, has de tenir una mena d’intuïció, de ritme, que s’aprèn amb l’experiència.

”

BENZINA_21

“

La comèdia està molt menyspreuada, en aquest país, i hem tingut molt bons còmics! nyia emblemàtica com La Cubana?, li pregunto. “Va ser una època meravellosa. Li estic molt agraïda, va ser la meva escola, em vaig formar allà! M’ha donat taules, experiència, viure el teatre des de la base sòlida, la creació de personatges... En Jordi Milán és un senyor d’una disciplina exquisida. Vaja, que ni deu mil carreres m’haguessin ensenyat el que m’ha ensenyat La Cubana!”. I és que van ser gairebé catorze anys junts, com si fossin la mateixa família, encara que el contacte entre els seus exmembres s’hagi dilatat.

Sembla que Anna Barrachina s’hagi especialitzat en la comèdia i, segons ella, ha estat una casualitat, ja que quan volia entrar a l’Institut del teatre hi anava per una altra línia: “La comèdia és molt cabrona”, reconeix, “necessita molta disciplina. Gairebé és com fer tir amb l’arc, en què has d’encertar, has de tenir una mena d’intuïció, de ritme, que s’aprèn amb l’experiència. I jo no anava per aquí. I per això em sorprèn quan la gent riu!”. És una dona per qui el sentit de l’humor és un dels ingredients més importants a la vida. Riure i que la facin riure. Li agrada la línia fina, que no el traç gros, però que tregui punta, sobretot d’allò més quotidià. És més difícil fer riure que plorar?, li consulto. “Jo crec que tot és difícil, però fer BENZINA_22

riure és molt difícil! A més, penso que la comèdia està molt menystinguda, en aquest país, i hem tingut molt bons còmics! Es valora més un drama que una comèdia. I és un error enorme. Com a actriu és un plaer immens veure la cara de satisfacció de la gent quan se’n va a casa. És molt agraït. És terapèutic! Tot té el seu què, evidentment, com un bon drama, en què fas plorar! Però el més important és el respecte al públic i saber comunicar. Que no se’n vagi indiferent a casa. Transmetre alguna cosa”.

LA DISBAUXA Després de cinc anys interpretant un personatge molt contingut, el de la Nuri Soler, a la sèrie de TV3 Ventdelplà –segurament el seu paper dramàtic més llarg interpretat fins ara–, Barrachina tenia la necessitat de fer alguna cosa “gran, molt gran, que necessités molta energia”. Per això, quan li va arribar el rol de Marta Millet / Flavia Churchill a Pel davant i pel darrera, que en anteriors muntatges havien interpretat Marta Calvó, Rosa Andreu i Anna Briansó, va ser com caigut del cel. A més, salvant les evidents diferències, Noises off té moltes coincidències amb el segell de La Cubana, per la qual cosa l’adaptació va ser més fàcil.

Aquesta és la quarta vegada que l’obra es

”

representa a Barcelona (es va estrenar el 1985, i posteriorment va tornar als escenaris al 1996 i al 2002) i requereix d’una maquinària i d’un engranatge mil·limètrics perquè tots els passos quedin ajustats. Sorprenentment, la companyia, dirigida per Alexander Herold, només ha tingut quatre setmanes per assajar. “Realment he de dir que estic amb uns companys grans i meravellosos”, manifesta orgullosa l’Anna. “Això només ho pots aconseguir amb grans actors. Ha estat un estrès! L’obra és un estrès! L’energia no la pots baixar mai! Sempre has d’estar cridant”. Aquesta energia que anhelava només es pot suportar si l’equip és sòlid.

La nova versió actualitza el text original i manté un dels trets que tant van agradar no només al públic de Barcelona sinó també al propi autor, i que van contribuir a l’èxit del muntatge a Catalunya: el bilingüisme. El fet que el públic de la ciutat ho sigui ha permès als responsables poder diferenciar el vodevil que els actors estan assajant de l’obra de teatre.

Pel davant i pel darrera mostra les misèries del món teatral, el que passa entre bambolines, on no tot és tan bonic com sembla.

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència?, li demano encuriosit. [Riu], “Bé, jo encara no m’he pagat mai amb cap

Assegura que el seu pas per La Cubana li ha donat tot.

actriu al darrera! Aqui ho amplifiquen tot, però sí, i tant! Potser no amb un traç tan gros com aquí, amb destral i tot, però ja et dic jo, ja et dic jo [i subratlla lentament les paraules perquè el missatge quedi clar], que sí que passa, que pel darrera és una cosa i pel davant una altra! Aquesta obra, que ja és un clàssic, és una mirada de carinyo cap al món dels actors. Molt passada de voltes, si tu vols, molt boja, però mare de déu si han passat coses!”.

Tant en teatre com en cinema i televisió, l’actiu ha participat sempre en projectes corals. Quan tindrem una Anna Barrachina protagonista? “Quan em vulguin!”, exclama.

“Em vindria molt de gust, i tant! Tinc ganes de fer teatre de text, no em vull quedar fent sempre comèdia, tinc ganes d’anar al Nacional i fer una altra cosa. Crec que part del que a mi m’agrada en aquesta professió és tenir colors diferents, i ensenyar nous registres”.

Per damunt de tot, Anna Barrachina és una dona, diu amb contundència. Després, és mare i esposa, i també una actriu a qui li apassiona la seva feina i que realment ha complert el seu somni. Una actriu que segueix aprenent i a qui sempre li ha agradat reciclar-se. Ella diu que fer comèdia és terapèutic, però qui és terapèutica és ella. Veurela disfrutar damunt d’un escenari i comprovar com és capaç d’encomanar-te l’energia que desprèn, fa que marxis a casa amb les piles carregades.

Un trenta aniversari a Barcelona Noises off es va estrenar l’any 1982 al Lyric Theatre de Hammersmith, a Londres. L’empresari dubtava de si aguantarien les sis setmanes previstes, i la realitat és que s’hi van estar més de cinc anys! L’èxit sempre més l’ha acompanyat i contínuament es representa en algun lloc del món. Una comèdia que mai passa de moda i que periòdicament torna a les cartelleres i que el públic agraeix recuperar. Fins i tot se n’ha fet una adaptació cinematogràfica, amb el mateix títol, dirigida per Peter Bogdanovich, amb Michael Caine, Christopher Reeve i Carol Burnett, entre d’altres. L’arribada a Barcelona coincideix amb la celebració dels 30 anys de l’estrena de la producció original.

Michael Frayn, l’autor, va fer una revisió del text l’any 2000 per a la producció del National Theatre de Londres, que és la que ja es va poder veure al Teatre Borràs el 2002. Com diu ell mateix, “no hi ha res com veure una obra dotze milions de cops perquè els teus dits tinguin ganes de teclejar de nou, de corregir”. Els canvis que va introduir no variaven l’essència de l’obra, però són nombrosos: els finals dels dos darrers actes canvien en benefici d’un dels personatges femenins, moltes situacions que abans s’intuïen es clarifiquen, es redueix una mica el text del vodevil interpretat, es modifiquen les accions “sense paraules” del segon acte i en general es va fer un treball de pentinat de tota l’obra.

BENZINA_23

Josep Maria Miró abraça la foscor a La Llum Per Oriol Osan. Fotografia de David Ruano.

L’arribada del Sant Pare a Barcelona ha disparat les visites a la Sagrada Família i ha augmentat la venda de records, crucifixos i tot tipus de marxandatge cristià. Tothom ha fet l’agost en plena tardor. A La Llum, un local només per a homes especialitzat en intercanvis sexuals de tota mena i que no tanca fins a l’hora de l’Àngelus, hi conflueixen clients habituals i pelegrins que acaben d’aterrar.

A la nit prèvia de l’honorable cita no donen l’abast. Tot això, i molt més, és

Gang Bang,

la proposta de Josep Maria Miró (Vic, 1977) que arriba a la Sala Tallers del TNC el proper dia 24 de març. ‘Preneu i mengeu-ne tots, que aquest és el meu cos entregat per vosaltres’ podria ser-ne el lema.

BENZINA_24

E

ls clients baixen unes escales, es despullen, es canvien, desen la roba de carrer en unes taquilles, creuen una cortina, i davallen a l’infern, en un particular refugi espiritual. Hi trobem un jove que acaba de fer divuit anys i per celebrar tant l’aniversari com la feliç coincidència amb el cap del Vaticà vol oferir el seu cos a tots aquells que desitgin posseir-lo (d’aquí el títol: gang bang és el terme que defineix una violació amb grup amb el consentiment del violat).

També hi ha una catequista drogada de GHB o un home que, en plena bacanal, s’hi presenta amb la intenció de recuperar el seu fill a qui fa dos anys que no veu.

Una mica irreverent, no?

Sempre que hi ha un contingut sexual sembla que la gent aixequi les orelles. És cert que l’obra passa en un espai, diguem, poc habitual i poc convencional, de sexe masculí i en hores prèvies de la visita del Sant Pare a Barcelona, però també hi passen altres coses.

L’element sexual és només un pretext. El que veurem a La Llum és un món en crisi: de valors, polític, familiar i també de relacions humanes. La presència de catòlics en aquest espai es dóna per entesa com una cosa natural, no s’assenyala. A mi m’interessava explicar aquesta història i en aquest espai en un moment en què a Barcelona hi hagués una

manifestació important d’algun tipus, de fe o econòmica. Podria passar amb el Fòrum o amb les Olimpíades, o en un gran congrés.

Però decideixes fer-la coincidir amb la visita papal...

Perquè per a mi dóna més entitat al tema dels valors, perquè molts dels valors que es qüestionen a l’obra tenen a veure amb la moral que molts hem rebut, que és la catòlica. Coneixerem un espai molt concret, la ciutat està bullint, també bullen els cossos, però passen moltes coses, conflueixen una galeria de personatges molt diversos i molt reals. És una crítica a l’Església?

Res d’això. És l’excusa per parlar d’altres temes. L’element catòlic hi és, òbviament, i la visita del Papa ha portat més clientela al local. Parla d’una crisi de valors, i els valors esquitxen diversos pilars importants. La religió n’és un, però no l’únic.

La vas escriure abans de la visita de veritat?

La idea és molt prèvia, però quan es va produir la visita real jo estava acabant-la. Vaig seguir la cerimònia per televisió i em vaig acostar a la Sagrada Família per agafar elements que m’ajudéssin a respirar l’essència de l’ambient. Però l’obra és una mena de búnquer. I quan dic búnquer vull dir una mena de microcosmos, amb uns personatges que el consideren un refugi, anímic i vital. I el que

canvia o modifica aquest local és l’entrada d’elements exteriors. Segurament hi haurà espectadors que els semblarà un local insòlit, amb unes regles de funcionament molt estranyes, i es pensaran que és creació de l’autor. I no és així. Existeixen llocs com aquests a les principals ciutats d’Europa, també a Barcelona. En canvi, els elements que veurà li resultaran molt reals, i són de fora, precisament. Les regles de l’exterior són les que desvirtuen i contaminen l’interior, les que canvien les seves dinàmiques de funcionament i fins i tot l’estructura mateixa de l’espai!

El sexe és el que mou el món?

Potser no és l’únic, però sí que mou moltes coses. Que la pulsió sexual és molt important ningú ho discuteix. Està inserit en l’imaginari i en la ment del ciutadà, i també com a element de consum, de producte.

El nom del local, La Llum, esdevé una paradoxa.

Pels seus clients assidus és un refugi, un lloc pur i lluminós. Per la gent pot ser un espai sòrdid, però no pels clients. És un local on troben el que els sembla que busquen. Es pensen que busquen sexe, però el que busquen, equivocadament, és una altra cosa. Les necessitats que tenen són unes altres. La foscor, de fet, és el món de fora.

Quin paper tenen les actrius en una obra emminentment masculina?

Molt important! Tot i ser una obra coral, no són ni molt menys personatges secundaris relegats a papers petits. L’Àngels Poch, per exemple, és l’Adela, la propietària del local, un pilar fonamental, l’epicentre, amb molt protagonisme. La Rosa Boladeras és la dona de fer feines. Una dona molt especial, parti-

El fet de tractar-se d’una obra del T6, en què ja saps d’entrada qui són els actors que formen la companyia, t’ajuda a escriure els personatges perquè ja saps qui els interpretarà? És interessant. Perquè et trobes amb un grup sòlid i amb unes dinàmiques de treball molt estimulants. Jo he escrit una obra pensant en els actors i amb les seves possibilitats actorals i els portes cap a un terreny que saps que s’hi trobaran còmodes.

Quin tipus de viatge planteges a l’espectador. A on el convides?

M’agradaria portar l’espectador a un món que no coneix però parlar-hi d’unes temàtiques que li són reconeixibles. L’obra té molts elements que parlen d’un submón i molts elements impossibles, però que són molt reals. No és un text realista ni naturalista, però en canvi hi ha elements que tothom reconeixerà. És important que un teatre públic aposti per obres poc convencionals, com ara aquesta?

Crec que el TNC i un espai com el T6, de creació i autoria jove, ha de ser un espai per ensenyar imaginaris nous, per no anar a llocs convencionals. Cadascú és molt lliure amb la seva creació, però aquest és l’espai per fer-ho, que no està subjecte a unes dinàmiques de rendibilitat. Crec que és molt interessant que hi hagi un espai i un projecte com aquest i que l'autor l'utilitzi per experimentar en qualsevol nivell: de llenguatge, ideològic, estructural, en convencions teatrals i estètiques... Indagar en llocs nous.

Gang Bang és un drama o una comèdia?

Per damunt de tot és un drama, però tenyit amb elements d’humor. De fet, hi ha una mica de tot.

I apte per a tots els públics?

Crec que sí [Dubta uns segons i matisa:] Bé, no és un espectacle familiar, per dir-ho d’alguna manera [i riu].

Miró demana que el públic entri en el codi amb la ment oberta, es deixi portar, sense prejudicis. L’obra comença quan falten uns minuts per les dotze de la nit i acaba quan falten 45 minuts per les dotze del migdia. Ora pro nobis, pecadors.

Figurins de tres dels personatges de Gang Bang, dissenyats pel responsable de vestuari, Albert Pasqual.

I per què has volgut retratar aquest microcosmos en un local d’ambient i no en un altre tipus d’espai?

Perquè em semblava interessant. És un local on no hi ha càrregues afectives. Els personatges executen unes relacions directes, molt descarregades de sensualitat, de seducció, d’erotisme. És la recerca d’un ‘plaer’ immediat.

Les pautes sexuals són mercantilitzades. Un espai fins i tot una mica agre i deshumanitzat, salvatge. I com que crec que el món tendeix cap a aquesta línia, em semblava un bon canal per explicar aquest viatge: el món de fora, almenys tal i com jo el veig. Hi haurà qui es quedi amb l’epidermis: sexe i prou, i unes relacions humanes violentes. Però per a mi això és igual de violent que si un senyor fa un expedient de regulació d’empresa d’un dia per l’altre i deixa al carrer 300 persones!

cular i gens convencional, que de tant netejar el fluid humà masculí ha desenvolupat un sisè sentit. I el tercer personatge femení és l’Anna Moliner, la catequista drogada i rescatada del metro, que hi va a parar accidentalment, i que en un moment de la nit ‘ressuscita’.

BENZINA_25

BENZINA_26

, /// Opinió / La punta de l’iceberg

Contra la comercialitat cultural (també en el teatre)

C

[[

Pablo Ley

[[

vendes i celebrem els cinc anys de permanència en caronfesso que mai no he acabat d’entendre el tellera com si parléssim d’aspectes objectius de la quaconcepte de comercialitat relacionat amb la litat intel·lectual. I així, quan es reparteixen els diners cultura i amb l’art. O, més ben dit, no entenc a qui s’ha de tothom en forma de subvenció, ni ens n’adonem d’imputar la comercialitat, si al creador o, ben al conque van a enfortir directament aquesta indústria cultutrari, al –¿com hem de dir-li?– ¿comerciant?, ¿comercial?, Hi ha un altre ral sense pensar que és la mateixa indústria cultural ¿comercialitzador? Em pregunto si Cervantes volia que, enriquint-se ella, empobreix la cultura. escriure una novel·la comercial. Si la volia escriure model cultural.

Al costat d’aquest model de cultura, que és el Joyce mentre desplegava l’enorme intel·ligència literàmodel dels qui viuen parasitàriament al seu voltant, hi ria necessària per imaginar l’Ulisses. ¿Era conscient Un model que ha un altre model cultural. És un model que situa en Beckett, mentre creava l’espera inacabable de Godot, el centre de la cultura al creador, al pensador, al pedaque al capdavall estava enllestint un dels textos més situa en el centre gog, al comunicador, a tots aquells que aporten al cabal representats (i comercials!) del teatre del segle XX? ¿I del pensament col·lectiu les seves reflexions per mirar Shakespeare? I caldria parlar també de Kafka, un altre de la cultura d’entendre el món en què vivim i fer-lo, si no millor, autor la comercialitat del qual perdurarà uns quants almenys més suportable. I ara torno a pensar en Kafka segles. I de Mozart, és clar. I de Picasso, el nonagenai en Cervantes, i en tots els noms que encapçalen ri. Però no ens oblidem de Spielberg, el rei Mides de la al creador, aquest article, i molts d’altres de la filosofia, de la comercialitat, que ha provat més d’un cop de desempahistòria, de les ciències, penso en els divulgadors i llegar-se (sense aconseguir-ho) de la desagradable senal pensador, pedagogs, fins a arribar a l’home del carrer l’instint sació d’estar tocat per la vareta màgica de l’èxit de intel·lectual del qual no hauríem d’ofegar sota un allau taquilla. al pedagog, Compte si en Jordique Casanovas us convide comercialitat sinó d’intel·ligència.

No, evidentment no. Cap d’ells tenia al “frescos” cap el acabats de formar: Per a molts da a sopar a casa seva, perquè últimaconcepte de comercialitat mentre creava les sevesd’ells obresaquesta és la seva estrena professio- La intel·ligència del creador no està renyida amb la al comunicador, ment tots els que acaben en comla glòria, nal, per de però ni la busca ni tan sols la veu. (avui universals).

En organitza tot cas, pensaven la això “desborden passió, ganes comercialitat, el rosari de formes l’aurora.heroiques, Si el d’Un home amb d’imagimenjar-se l’escenari i una gran compliciKandinsky, en part perquè era rus, veia en el creador el fama, que són romàntiques, a tots aquells que pasta Segurament fa que se t’indigestin visionari que albira el futur des de la talaia del seu art. narleselulleres propide triomf. temien elles fracàstat”.

–tot i postres, el té deen Sopar ambuna batalla finalitza Autor d’una trentena de textos, Jordi Brecht va combatre els mals de la societat del seu que el fracàs el fons qualitat èpica de rebuig aporten al cabal com elmés seu títol es queda curt, l’èxit, Casanovas, a part de tota la producció temps de –l’Alemanya en la qual va fermentar el nazissocial–, que indica. desitjar I l’èxit, perquè tot me– perquè als noresultats se salvaassolits, ni l’apuntador! és fama, apel·lant empetiteixI la l’aFlyHard, també ha participat a l’espec - amb tots els mitjans del seu talent i amb una idea, del pensament potser equivocada, del futur. Lorca va recórrer els manseix, fa burgesa. de Potser, fins i tot,éspensaven en els Dictadura-Transició-Democràcia, que el ladramaturg Vilafranca un tacle pobles d’Espanya amb La Barraca i el van afusellar per diners, però endetot cas pensaven en què lade fortuna que al Teatre Lliure el 2010. Ha dels homes teatre que pot presumir estrenat les de seves pensar. Però no és necessari ser un heroi. O potser sí? elstenir alliberés l’esclavitud dels diners, maienen laobtingut cade- elcol·lectiu més de d’una obra simultàniament Premi Ciutat València per Perquè el simple fet d’aixecar-se cada matí amb la nacartell. curta deEstrenada la comercialitat.

Perquè, ben mirat, els el passat mes de Estralls, el Premi Ciutat d’Alcoi 2005 de pensar el nostre present (que és el mateix diners de la comercialitat comestarà qui diu, diners reflexions. novembre, Sopar amb són, batalla al els per Beckenbauer, el Premi Marquès voluntat de que pensar el nostre passat i el nostre futur), ja és de deVersus la venda al el detall, els dia diners de desembre. les idees petites, és a fins proper 12 de Bradomin 2005 per Andorra i el Josep per si, ni que després se sigui tan avorridament metòdir,Lade peça les petites ideescomèdia comercials.dramàtica, Robrenyo 2002 per Les millors ocasions. és una dic, puntual i previsible com Kant, una heroïcitat. És justament això el que m’inquieta d’una certa negra, en paraules de l’autor, que, partint La trilogia composta per Wolfeinstein, Però, arribats a aquest punt, m’adono que hi ha idea de cultura (també teatral), que hem acabat accepd’un fet real, narra com una vetllada Tetris i City/Simcity ha rebut el Premi de encara un tercer model de cultura, que no és el de la tant només perquè els qui la defensen són els que acaentre amics que es desenvolupa de forma la Crítica de Barcelona a la revelació de indústria cultural i la seva comercialitat, no és el del paren els mitjans de producció cultural, tenen un accés tranquil·la pot degenerar en un escenari la temporada 2006-07, el Premi Crítica creador i la seva intel·ligència, sinó el del públic real i privilegiat als mitjans de comunicació i es troben en bèl·lic.

Així es genera unaamb guerra civil?, esque ocupen Serra d’Or al millor text teatral de 2006 la seva dignitat. I és aquí on el concepte de comerciadiàleg amistós i permanent els homes més de d’un. i nominacions als Premis Butaca i litat als em sembla realment un insult. Rebaixar la dignielspreguntarà principals llocs les decisions polítiques. Així, gaiSopar amb batalla va néixer com un Premis Max. La Revolució ha rebut el de l’home i de la dona a una simple dada estadístitat rebé sense ni adonar-nos de tot el que comporta, hem encàrrec dea l’escola a Casanovas, Premi Butaca al millor text teatral 2009. ca manipulada pels estrategues del marketing és una acceptat com innocus Eòlia conceptes com els d’indústria que va índexs rebre eld’ocupació projecte amb entusiasme, Ara, Un home amb les ulleres de pastaforma i de dictadura i un intent irresponsable de sotmecultural, i lectura, la quantificació pel fet de tractar-se d’una companyia, Sopar amb batalla se sumen a la sevatre ja la intel·ligència al jou de la inconsciència, l’escapisdels increments d’espectadors, considerem la comerciaBatallerus Teatre, com formada per actors productiva trajectòria. me i l’entreteniment, és a dir, al feixisme de la comerlitat (o la popularitat) una qualitat aconsellable de cialitat. tota peça cultural, identifiquem l’èxit amb les xifres de Pablo Ley és dramaturg

BENZINA_27

Salt batega amb força Sala de concerts La Mirona. Fotografia de Jordi Oset.

Per Narcís Presas

Els bioritmes culturals d’aquesta ciutat del Gironès funcionen amb més energia que mai. Mentre el focus mediàtic de Salt es concentra massa sovint en els conflictes socials que pateix el municipi, la ciutat mira endavant de la mà del teixit associatiu i d’una intensa activitat cultural, amb el i la

música

teatre

com a

protagonistes principals.

Salt també és sinònim de cultura i de noves formes de gestió cultural.

BENZINA_28

Q

uan la gent parla de Salt la relaciona ràpidament amb la immigració, i quan els mitjans es refereixen a aquesta ciutat ho fan per relatar els conflictes socials que hi succeeixen. Certament Salt té un 42% de població nouvinguda procedent d’un centenar de nacionalitats diferents, i tampoc és menys cert que les dificultats econòmiques i les diferències culturals provoquen tensions entre els veïns. Però els saltencs reivindiquen amb orgull les bondats del municipi, que no són poques, i una de les més destacades és el seu vigor cultural. Salt ha fet de la cultura la seva carta de presentació i ha esdevingut referència especialment en teatre i música. De tot això n’hem parlat amb els responsables dels dos màxims exponents culturals del municipi: en Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta i d’El Canal Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona, i en Jordi Planagumà, director de la sala de concerts La Mirona.

La tradició cultural de Salt ve de lluny.

Així ho explica en Salvador Sunyer, que es remunta fins els anys 70, quan bona part de les iniciatives culturals més interessants de Girona sorgien de Salt. Es refereix, entre d’altres, a La Pastera o El Talleret, referents culturals de l’època i que feien de Salt ja llavors un pol d’atracció cultural, o gent del món de la cultura com el llibreter Guillem Terribas, el professor Miquel Berga o el fotògraf Josep Maria Oliveras Puig, per citar alguns exemples, nascuts tots ells a Salt.

Un altre origen d’aquest vigor cultural a Salt el trobem en la voluntat del municipi de diferenciar-se de Girona i no quedar-se a l’ombra de la seva ciutat veïna.

Independent de Girona des del 3 de març de 1983, Salt ha vist en la cultura una oportunitat per marcar perfil propi. “Neix com un contrapunt a Girona”, argumenta en Jordi Planagumà, que veu en la cultura i en la capacitat de generar iniciatives culturals el signe d’identitat que feia falta a Salt i pel

qual han apostat els successius ajuntaments com a tret distintiu de Girona.

Salt té un volum d’activitat cultural molt més gran al que li correspondria a un municipi de les seves característiques demogràfiques. Això també comporta unes limitacions econòmiques que han obligat a inventar fórmules innovadores de gestió cultural. Així, el Teatre de Salt i La Mirona, de titularitat pública, estan gestionats per entitats privades. En l’àmbit del teatre, la recerca de fórmules imaginatives també ha portat a anar de la mà de Girona per constituir el potent Temporada Alta o de Perpinyà per impulsar l’Escena Catalana Transfronterera, un projecte pioner a nivell europeu de col·laboració entre dues ciutats pertanyents a diferents estats però amb una llengua comuna. “S’ha fet de la necessitat virtut”, afirma en Salvador Sunyer, que assegura que Salt va un pas per endavant en les formes de gestionar, buscant fórmules modernes de col·laboració entre els àmbits públic i privat. Un altre tret distintiu tant del Teatre de Salt com de La Mirona és la voluntat de compaginar la cultura de primer nivell amb noms de prestigi nacional i internacional com Isabelle Huppert o Chuck Berry amb una feina de base amb les escoles i les associacions i entitats de la vil·la. Cedint el seu espai però també programant espectacles per a tots els gustos i pensats per a tots els públics. I en aquest sentit de posar a l’abast de tothom la cultura i els mitjans per accedir-hi trobem la tercera gran pota de la Salt cultural: la Factoria Cultural Coma-Cros, una antiga fàbrica tèxtil rehabilitada i reconvertida ara per a usos culturals.

Per tot, Salt reivindica ser alguna cosa més que les problemàtiques que apareixen als mitjans. “Salt no és només el problema. És capdavantera en moltes coses”, afirma en Jordi Planagumà, que destaca tota la feina que s’està fent en l’àmbit de la cultura. “El focus d’atenció se centra en els conflictes, però almenys en determinades èpoques de l’any es concentra cap a aquestes activitats”, afegeix. Parla del Temporada Alta o del Black Music Festival, “coses que fetes a Barcelona tindrien més reconeixement però que tenen el punt de dir: ho fem a Salt i funciona!”. Els artistes internacionals que vénen a Salt, confessa en Jordi, sovint se sorprenen d’actuar en un municipi tan petit com Salt, que han de situar al mapa amb Barcelona com a referència.

En Salvador Sunyer es mostra esperançat sobre el futur del municipi: “el cas de Salt no té res a veure amb els casos de les banlieues franceses” i reivindica, en aquest sentit,

la força cultural i el teixit associatiu del municipi, un ciment i una vitalitat que no tenien les barriades dels afores de París.

Sunyer fa un pas més i pronostica que si les coses es fan ben fetes en un parell o tres d’anys “Salt ha de ser el lloc de moda de Girona”.

TEATRE D’ALT NIVELL El binomi format per Salt i Girona és la segona plaça en importància de teatre de Catalunya, després, és clar, de Barcelona.

Aquest estatus privilegiat no podria entendre’s sense el Festival Temporada Alta, que cada tardor porta a les comarques gironines els millors espectacles de teatre, música i dansa de la cartellera catalana, estatal i fins i tot internacional. El 2010 es va celebrar la 19a edició del festival amb rècord de públic inclòs. Segueix creixent tot i la crisi la qual cosa fa ser força optimistes als seus responsables que en tot cas no s’estan de braços creuats i continuen treballant per consolidar el Temporada Alta com un dels festivals escènics més importants d’Europa i fer realitat el somni d’esdevenir durant la tardor la capital escènica de l’Europa mediterrània.

El Temporada Alta, nascut fa vint anys a partir del Talleret de Salt i de Bitò Produccions i que té a Salvador Sunyer com a autèntica ànima mater, vol no només continuar sent un excel·lent aparador on hi passen les millors obres de cada inici de temporada sinó un impulsor de la creació escènica catalana, i donar visibilitat als creadors catalans en l’escena internacional.

Precisament, un altre producte de la factoria de Salvador Sunyer és El Canal Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, un emergent centre de producció teatral que potencia la fórmula de les coproduccions especialment amb altres teatres públics per tirar endavant espectacles de primer nivell. El Canal treballa conjuntament amb el Temporada Alta tot i que exhibeix més enllà de Girona i Salt. Enguany, en el seu quart any de vida, ha coproduït onze espectacles. És un centre públic que ja ha treballat amb alguns dels millors directors del país com Mario Gas, Àlex Rigola, Lluís Pasqual, Joan Ollé i Carles Santos però que també aposta per directors joves, directors de categoria internacional i d’altres de locals de Girona i Salt. Transversal, en definitiva. De moment encara no té seu pròpia però ja han començat les obres per instal·lar-se a la Factoria Cultural Coma Cros, a on hi tindrà espais d’assaig, un sala d’exhibició modulable, magatzems i oficines. Les obres per la seu del Canal hauran estat possibles gràcies a les

Passat i futur van de la mà a Salt de l'antiga fàbrica tèxtil Coma-Cros.

Després d'una rehabilitació es destinarà a equipament cultural, i es convertirà en la Factoria Cultural Coma-Cros.

Cartell de l'Escena Catalana Transfronterera, que pretén establir una programació compartida, entre Salt i Perpinyà, en l'àmbit del teatre, la música i la dansa.

BENZINA_29

Teatre de Salt, una de les seus del Festival Temporada Alta.

®Rafael

ajudes de la Unió Europea en el marc del projecte de l’Escena Catalana Transfronterera.

L’objectiu d’aquest projecte és sumar sinergies entre els dos costats de la frontera i establir una programació compartida en l’àmbit del teatre, la música i la dansa, per crear una Euroregió de les arts escèniques amb una oferta i públic conjunts i promoure la coproducció entre companyies de tots dos indrets. Salt i Perpinyà estan separats per només 80 quilòmetres, comparteixen una mateixa llengua i tenen necessitats i projectes semblants de manera que van decidir sumar esforços en el marc d’aquesta pionera Escena Catalana Transfronterera.

El Teatre de Salt no viu d’esquena, però, a la realitat social del municipi i també atén a les necessitats i interessos dels col·lectius de nouvinguts. Així, el concert de la cantant maliana Oumou Sangare va resultar tot un esdeveniment per la comunitat d’aquest país resident a Salt.

LA CASA DE LA MÚSICA La música a Salt és més jove que el teatre, però ha començat amb molta força. La Mirona és una sala de concerts de música en viu i en directe, pionera a nivell català en la seva concepció. Enguany està d’aniversari ja que aquest 2011 compleix la seva primera dècada de vida i ho celebrarà amb una edició especial del Black Music Festival, la joia de la seva corona. La Mirona programa una mitjana d’entre 110 i 120 concerts a l’any, amb una gran varietat d’estils. “Som una sala de referència, i no podem especialitzar-nos en un sol estil. Hi cap de tot. No hi ha molts llocs de música en directe i hem de donar cabuda a tothom”, explica en Jordi Planagumà, director de La Mirona. La seva voluntat és ser transversal i oferir l’espai de La Mirona tant a artistes consagrats amb renom internacional, com artistes d’èxit a nivell nacional fins a grups novells de les comarques gironines. D’entre la llarga llista d’artistes i grups de prestigi que han actuat a Salt al llarg d’aquest últims deu anys en BENZINA_30

Jordi destaca Bill Wyman, baixista dels Stones a qui va anar a buscar personalment a l’estació de trens de Girona, els Tower of Power, Chuck Berry o els Spin Doctors, que en comptades ocasions creuen l’Atlàntic per oferir un concert.

La Mirona forma part de la Xarxa de cases de música popular de Catalunya, conjuntament amb el Clap de Mataró, la Salamandra de L’Hospitalet i les cases de la música de Terrassa i Manresa. Música de qualitat i ambient alternatiu són els seus trets distintius. Té dues sales , la gran amb una capacitat màxima de 2.000 persones., i també compta amb un espai per a concerts a l’aire lliure. En acabar les actuacions, La Mirona es transforma en La Bombolla, un bar musical a preus populars i sense entrada de pagament, que està cada vegada més de moda entre el jovent de la zona. Però La Mirona no són només concerts. També organitzen cursos, tallers, cicles de cinema i tot d’activitats relacionades amb la música.

Com dèiem abans, el Black Music Festival és la joia de la corona de La Mirona.

Arriba a la seva desena edició amb un programa especial de sis setmanes per commemorar l’efemèride i amb Morcheeba i la recentment premiada amb un Grammy Esperanza Spalding com a caps de cartell.

Va néixer sense pretensions com el primer festival de Blues de Salt, però amb el pas dels anys no ha parat de créixer i recollir nous estils, tots sota el paraigües de la música negra: el soul, el funk, r&b, etc. Com sempre barreja noms consagrats amb grups locals, amplia la mirada més enllà de la música arribant al cinema i l’art i estén el seu radi d’actuació a Girona i a d’altres poblacions de les comarques gironines. Tant la música negra com La Mirona gaudeixen de molt bona salut i el Black Music Festival serà un bon moment per comprovar-ho.

EL POTENCIAL CULTURAL DE L’ANTIGA COMA-CROS Passat i futur van de la mà a Salt de l’antiga

Bosch.

Coma-Cros. És un espai emblemàtic pels saltencs ja que gairebé totes les famílies de Salt i rodalies tenen algun membre que ha treballat a l’antiga fàbrica tèxtil de la Coma-Cros. Es tracta d’un imponent complex industrial de gran valor històric i arquitectònic que l’any 1998 va passar a mans municipals i que des de llavors s’ha anat rehabilitant i adaptant per destinar-la a usos culturals i posar-la al servei de les nombroses associacions del municipi.

L’antiga fàbrica ha esdevingut avui dia un equipament cultural amb un enorme potencial, i encara amb molt de recorregut per endavant. Per començar acull una gran biblioteca, el nou Museu de l’Aigua, les instal·lacions de l’Escola de Realització Audiovisual i Multimèdia de la UdG, la seu a les comarques gironines de la UOC i està previst que s’hi instal·li també la UNED. També hi ha un hotel d’entitats a la Nau Ateneu, sales polivalents per fer-hi activitats fonamentalment de caràcter cultural, sales de música, sales per a tallers i un auditori amb capacitat per a 450 persones.

Estan encara en procés de construcció un viver d’empreses de l’àmbit cultural i la futura seu del Canal Centre d’Arts Escèniques, i nous usos que puguin aparèixer en el futur.

L’antiga Coma-Cros o el que és el mateix, la nova Factoria Cultural ComaCros, està destinada a esdevenir un nucli de vitalitat i de creació cultural. La rehabilitació encara està lluny d’estar enllestida de manera que conviuen estructures del passat i construccions més modernes. Fem un recorregut en companyia del tinent d’alcalde Joan Boada per cada racó de la Factoria. Pel final deixa el tresor més ben guardat de la fàbrica: les golfes de la nau Kropotkin, un espai preciós d’arquitectura industrial, que roman a l’espera de conèixer l’afortunat que s’hi acabarà instal·lant.

Salt batega amb força i té ingredients per convertir-se en un important clúster cultural. Salt també és sinònim de cultura.

/// Opinió / Seduccions

La ciberliteratura Vicenç Llorca

D

esterrats pel mercat, els gèneres literàriament forts però econòmicament irrellevants han trobat el seu refugi en un indret inesperat: el ciberespai. Qui anava a dir fa tan sols un parell de dècades que la poesia, per exemple, correria per les venes mateixes de les xarxes globals amb una espontaneïtat i una energia alhora inusitades. Que els dietaris personals acabarien trobant un hipotètic lector universal en l’instant. Que l’assaig i el pensament es propagarien amb una força proporcionalment superior a la revolució que va suposar la impremta. I, tanmateix, és així. La comprensió del que està succeint en la creació literària actual resulta incompleta sense l’observació de la creativitat que està desbordant cada segon Internet.

Un primer símptoma d’aquesta nova manera d’entendre la publicació en clau global ha estat el bloc. En els darrers anys, i ràpidament, un gran nombre d’autors s’hi ha posicionat favorablement i, aviat, la xarxa s’ha poblat espectacularment de propostes que van des de les pàgines estrictament personals a les dedicades a autors, obres, corrents i èpoques.

La literatura ha adquirit així una fisonomia nova: el seu text és també hipertext. Un vertader flux de pàgines que remeten a noves pàgines, a nous camps, a noves formes de la paraula. El gaudi intel·lectual que provoca un accés tan senzill i una capacitat de difusió enorme explica plenament l’èxit, si més no a partir d’una certa generació, del bloc entre els escriptors. L’oportunitat per a les literatures minoritàries, o minoritzades, de trobar un canal de dimensió universal ha estat també un altre aspecte molt important per a les nostres lletres. Res no impedeix omplir d’imaginari català la xarxa, sempre que tinguem coses interessants a dir. L’avenç dels traductors automàtics en xarxa ha acabat de reblar el clau.

Em va cridar l’atenció en el seu moment, posem per cas, la irrupció de quaderns de bitàcola virtuals escrits per viatgers catalans, o autors en itinerància, amb les seves respectives versions a d’altres idiomes.

Allò que podríem anomenar “la ciberliteratura“ no tan sols no s’atura, sinó que es reivindica a través de portals de blocs, també anomenats hiperblocs. L’esforç d’ordenació que suposa, en aquest sentit, el bloc de blocs reconeix propostes tan atractives com Blocs de Lletres que, sota l’impuls del seu editor, el poeta Josep Porcar, ha estat àmpliament reconegut.

La seva lectura forma part ja dels meus hàbits lectors. Des dels vídeos sobre poemes, tan bellament presentats, fins al seguiment d’algunes pàgines d’autor amb gran personalitat.

En aquest punt convé no oblidar experiències pioneres en la constitució d’un espai virtual de les lletres catalanes, tal com Vilaweb, plataforma de múltiples blocs i dotada d’un canal de notícies en línia sobre literatura.

I, tanmateix, l’evolució no s’atura. El Facebook, en el que

sembla una passa més en la construcció d’aquesta ciberliteratura, ha representat en els darrers temps la possibilitat d’establir, mitjançant el concepte de xarxa social, un canal propi per difondre literatura. Sota el vincle de l’amistat –tot i que en la majoria de casos jo parlaria més aviat de la recuperació del concepte de cordialitat– i sense limitacions d’espai i temps, l’entorn del Facebook esdevé una realitat virtual potentíssima per a la creació i per projectar, en qualsevol cas, la tasca realitzada als blocs. La possibilitat de fer pàgines d’autor, de llibres o de crear grups per criteris d’afinitat acaba de ser definitiu. I és que l’aspecte qualitatiu més important és que no tan sols s’hi troba informació, sinó també la compartició de la creació. Per exemple, el poeta Guillem Vallejo ha impulsat, amb el suport del també poeta Félipe Sérvulo, un grup anomenat Poetas on d’entrada s’hi han incorporat ja uns 180 autors. Doncs bé, a cada instant m’arriben poemes, pensaments, opinions, invitacions a actes... El Felipe i el seu grup han impulsat paral·lelament la pàgina El Laberinto de Ariadna, especialitzat en l’especulació literària. Òbviament, no es pot llegir tot, com tampoc no arribem mai a llegir la nostra pròpia biblioteca. Però puc tenir accés a autors que no coneixia i que, en tot cas, construeixen amb mi una realitat que ens interessa. No cal dir, molt més feta a mida i motivadora que d’altres canals, com el televisiu, on la pràctica totalitat d’aquest talent no té ni tindrà mai cabuda. La qualitat dels continguts ja depèn, com en tots els formats, de cadascú.

La coexistència, diguem-ne, pacífica, dels universos de l’edició és possible i complementària sempre que es respectin per part de totes les parts implicades les regles elementals de la propietat intel·lectual. BENZINA ha optat, per exemple, per una opció intel·ligent: el seu esdeveniment és la premsa escrita, però posa a disposició de tothom la versió digital dels seus continguts. Això permet vincular perfectament articles en línia a blocs o al Facebook. De manera que un col·laborador pot compartir amb els seus lectors i amics directes el que escriu. La seva difusió es veu exponencialment multiplicada. Com molt bé explicava el seu editor, David Centol, el preu de la revista representa el cost per a disposar de la còpia impresa, i gaudir-la com a tal.

La ciberliteratura és ja un fet. En aquest sentit, la professora Laura Borràs, autora molt activa en la xarxa, està impulsant amb força un atractiu Màster de Literatura Digital amb una pàgina pròpia a Facebook. Cap a on ens conduirà la ciberliteratura no ho sabem del cert, però el que sí que sabem és que l’activitat literària, i especialment la que procura creacions anomenades minoritàries, hi troba de cop i volta una oportunitat de desenvolupament immillorable.

Vicenç Llorca és poeta i docent

BENZINA_31

A

mb en Miquel Vilella ens trobem a La Bodegueta de Rambla de Catalunya i em saluda amablement. Em comenta que va viure uns anys a Barcelona però que és nascut a Reus i és a on viu actualment.

The Mighty Fools li permet donar sortida a les seves inquietuds creatives i musicals properes al folk, al rock i al country. El seu far musical és Hank Williams i els orígens del country, però el fan passar pel sedàs de la modernitat més absoluta, a través de John Vanderslice, de Wilco, d’Efterklang. El seu disc de debut és You’re so good to me, editat pel segell discogràfic Homesick. El disc compacte arriba aquest mes de març després BENZINA_32

d’un procés de producció molt curós per part de Vilella.

Miquel Vilella ha treballat en les cançons durant un any, al seu estudi. Els onze temes del disc busquen la màxima intensitat i alhora transmeten un joc de contrastos entre la nuesa acústica i l’orquestració amb apunts de música clàssica. Vilella ens comenta que la seva música no la considera seva: “ambiciona ser robada o posseïda. És un petit fil musical que resulta persistent. És música realment moderna.” Quan li insinuo si el seu treball musical és dins del rock d’autor es desmarca d’aquesta etiqueta i també de l’altra etiqueta possible, la d’autor folk.

Cada cançó manté l’oposició enriquidora entre la ràbia i la compassió; You’re going

down és el tema que obre el disc i ens situa davant dels moviments i intensitats que dirigiran l’audició de tot l’àlbum. La cançó canta sobre la duresa que representa el xoc entre la bondat i la desgràcia inevitable. Les onze cançons són en anglès i mantenen una unitat absoluta quant a motivacions i resultats harmònics. Vilella ens confessa que el propòsit absolut és la melodia, aconseguir un format musical del tot particular i genuí. És un disc de sonoritats europees que provenen de l’experiència americana. En Vilella ens acara als moviments migratoris dels europeus que arribaven a Ellis Island, com a punt d’entrada a Amèrica. Els lligams de la seva música amb el pare del country americà Hank Williams és determinant però el

The Mighty Fools La necessitat de denunciar l’impostor i començar de nou Per Ricard Mirabete. Fotografia de Dani Cantó.

La història de The Mighty Fools s’explica per mitjà de la recerca i del moviment. És un projecte musical dissenyat per

Miquel Vilella

(Reus, 1974), que n’és el compositor i

fundador del grup. Sempre al marge de la modernitat mal entesa, Vilella ha estat sempre fidel a uns principis artístics irreductibles transitant pels camins del folk i el country, i invocant a Hank Williams i Wilco, per exemple.

contacte amb el folk i la música celta dels irlandesos emigrats a Amèrica fan d’aquest disc una mostra de música europea en el substrat americà.

El nexe del disc són els moviments externs i alhora emocionals que experimenta l’individu que decideix o es veu obligat a sortir del camí que té davant: “De l’individu que no creu que necessàriament la necessitat faci la virtut”. Vilella ens explica com “les lletres parlen de moviments migratoris i d’exilis, i sobretot de l’estat vital i emocional que provoquen”. Aquesta és una bona síntesi com a presentació de l’àlbum. Hi ha la recerca de la solitud espiritual enriquidora a Everest i la nit a la gran ciutat, amb la llum d’un neó trencat, vista des d’un hotel barat a

Dirty Rain. Ell mateix s’ha ocupat de l’acurada producció del disc i alhora interpreta la majoria dels instruments del disc: veu, guitarra, baix, piano, sintetitzadors. Tot i així, ens insisteix a remarcar que The Mighty Fools té vocació de grup i per això ha comptat amb d’altres músics per donar la forma definitiva del disc: Ángel Santiago s’ha encarregat de la programació, Marcel Mercadé a la bateria, Carles Ribas a la guitarra en la cançó Mother, i Héctor Ortega al baix. La riquesa melòdica de You’re so good to me es fa palesa en aquesta alternança d’intensitats entre la cançó i el rock, i en les ruptures constants de dinàmica harmònica cap a l’orquestració. Els arranjaments orquestrals els ha compost el mateix Vilella i els teclats

You're so good to me, el primer disc del músic de Reus.

BENZINA_33

“

Les cançons són fruit de la necessitat del trauma abans de la curació.

De la necessitat de denunciar l’impostor, el botifler, abans de començar de nou.

BENZINA_34

”

tenen un pes determinant en aquest moviment dinàmic entre la cançó i l’orquestració.

Precisament és aquesta mobilitat la que necessitaven les cançons per tal de respirar, ens explica. “L’experiència personal és necessàriament egoista i en aquest procés les cançons van quedar soles, macerant-se, fermentant essència que després s’ha mostrat”.

En alguns temes centrals del disc com ara What she gathers o Everest les atmosferes i sonoritats s’expansionen, arrenquen d’una melodia inicial i cap a la part final del tema s’expansiona, trenca amb la inèrcia musical anterior i esclata cap a l’orquestració. Els instruments entren i surten a cada moment.

Vilella ha sabut crear aquest moviment inestable, inconstant i alhora insistent, obsessiu, que és una radiografia dels cicles vitals. La força i immediatesa de Not so once és una injecció de potència creativa. Amen i Half & Half tenen la intenció i l’entorn existencial de pregària. Tant en la música com en la lletra. En el segon tema esmentat el lirisme es troba en la instrumentació orquestral.

The Mighty Fools ha sabut combinar l’expressivitat musical amb la recreació artística dels moviments i desplaçaments vitals. La música és una melodia i, a més, en The Mighty Fools és també un estat d’ànim. Les lletres recreen aquestes ruptures en la vida de cadascú i que possibiliten el creixement i maduresa personal. Ens comenta amb entusiasme com les cançons són fruit “de la necessitat del trauma abans de la curació. De la necessitat de denunciar l’impostor, el botifler, abans de començar de

nou. I aquest cop de veritat”. Hi ha tot un treball exhaustiu en la composició de les lletres que mostren aquesta afinitat amb la construcció melòdica plena de matisos dels seus temes. Les coordenades musicals del grup de Reus són avui dia una excepció en l’escena catalana. Gràcies a la seva obertura de mires la seva sonoritat els fa propers a qualsevol públic europeu. La motivació original en començar a compondre era ja de bon principi, per a Vilella, escriure en anglès amb la projecció de construir un discurs sonor que sigui natural per qualsevol país europeu. El primer artefacte sonor del grup va ser el single en vinil You’re going down / Not so once (Homesick, 2010) que va ser editat l’octubre passat. Ara, amb aquest disc compacte que ja trobem a la venda, You’re so good to me (Homesick, 2011) el grup comença a girar l’àlbum en directe per tota la geografia catalana. El dia 10 de març presenten el disc a L’Heliogàbal de Gràcia i inauguren la gira de presentació del seu treball discogràfic. Jordi Mora s’ha encarregat de la mescla i Paul Gold de la masterització del disc. The Mighty Fools és un grup poderós, que transmet l’emoció i la perdurabilitat de la música feta amb riquesa existencial. El propòsit del disc, ens explica, “és que la data de caducitat sigui, com a mínim, la mateixa que la del whisky de la fallida expedició del Shackleton al pol sud que fa poc es va recuperar”. Amb ells tenim un nou grup que consolida la seva trajectòria amb la collita d’onze temes enregistrats amb tota la passió i intensitat possible. És tot un encert per al nostre catàleg musical comú.

/// Opinió / Guirigall

Sedimentació Gremial en el camp de la música A

Ha quallat socialment la idea que en la música pop, pel seu predicament entre àmplies franges de la joventut i per la poderosa indústria que maneja el negoci, viatgen en el mateix tren artistes mediàtics al costat de joves valors i músics emergents.

[[

les prestatgeries dedicades a la música se’ls va penjar el rètol de l’individualisme. Un anunci precís que va fer possible la creació de diverses agrupacions interlocutores davant el món polític, social, econòmic i també davant les instàncies públiques, que fet i fet eren les que reclamaven la maldat de l’atomització del sector.

Malgrat els esquinçalls de pell que alguns s’han deixat en el procés, actualment el camp de la música disposa d’unes quantes associacions que poden representar a la patronal i als treballadors. Una realitat que ha servit perquè tècnics i polítics no tinguessin disculpa i hagin deixat d’assegurar que si no es donava suport al sector musical era a causa de la falta d’unió dels diferents grups participants en competició.

Superada l’etapa de la consolidació associativa, el pas del temps ha sedimentat la pitjor cara del gremialisme i una certa deriva endogàmica. Ara a les administracions públiques els va de perles: copular amb les cúpules produeix més plaer que l’anterior dispersió. La nova realitat ha posat al descobert les entrefolres on s’intercanvien cromos, es justifiquen decisions i fins i tot es perfilen escalades tardanes.

Hi ha desacords però ni s’expliciten ni s’airegen públicament. Els nostres polítics culturals coneixen la manca de participació dels associats en cadascuna de les agrupacions, realitat que afavoreix la trobada amb els membres de les juntes directives, troballa i panacea de les felicitacions, també la millor fórmula per evitar el mal de cap que produïa la tradicional i anterior segmentació del sector.

Durant els darrers anys s’ha colat l’adormiment, la capacitat acomodatícia persuadeix, o bé la saviesa de la saba jove no ha volgut fer el recanvi generacional en el moment que tocava.

Cal que plogui, que les estructures gremials es mullin, que caigui un bon xàfec per així refrescar l’entramat que tant va costar construir.

Eternitzar en els càrrecs crea acidesa i la confiança desmesurada en els que manegen la política cultural no és una bona mostra de vigor. Els lliuraments a terminis no sempre transporten la mercaderia òptima.

[[

Lluís Cabrera MÚSICA POPULAR I MÚSICA CULTA Ha quallat socialment la idea que en la música pop (popular), pel seu predicament entre àmplies franges de la joventut i per la poderosa indústria que encara, tot i que es queixi, maneja el negoci, viatgen en el mateix tren artistes mediàtics al costat de joves valors i músics emergents.

Els joves amb talent musical, la cultura creada per artistes nous, que basin la seva obra a partir del popular o del culte, pateixen les mateixes dificultats per a ser coneguts entre la població. Raó de pes perquè dediquin especial atenció a aquest segment, les institucions culturals que depenen de les administracions públiques.

En canvi, els artistes mediàtics, famosos, d’èxit o capaços de generar tan sols a través del mercat treball suficient, pertanyin a la música popular o la culta, podrien dependre en la majoria de casos, dels promotors privats.

Aquest aconsellable suggeriment no es porta a la pràctica pel fet que la patronal, bàsicament els ajuntaments, reben la pressió (electoral) de l’audiència, habitants que volen conèixer i tocar de prop els seus artistes preferits, i en certa manera ruixada de populisme, el que s’ha erigit en un nou concepte de fe, la socialització de la cultura, confonent moltes vegades amb l’oci i l’entreteniment. És així com municipis que disten entre ells pocs quilòmetres, programen els mateixos artistes i exactes bandes en breu període de temps, rivalitzant i discutint en comptes de dialogar i coordinar-se. Organismes oficials de suport municipal, a través d’oficines de difusió de la cultura, participen d’aquest embolic en lloc de planificar les seqüències de determinats esdeveniments musicals per evitar inútils repeticions.

Aquesta espècie de subhasta, de caràcter municipalista, per contractar els artistes que sovint apareixen en els mitjans de comunicació de masses i estan més ben situats a la graella de vendes, condueix a una forma perversa de treballar i no ajuda a aclarir on, com i quan és necessària la intervenció pública en el sector musical.

Lluís Cabrera és fundador del Taller de Músics

Crítiques de música POP. Després d’uns inicis en bandes de rythm’n blues i properes també a la new wave, Toni Colomer porta a l’escena catalana el seu projecte musical en solitari. Ell és el compositor, arranjador, productor, de tots els temes i hi toca gairebé tots els instruments. Hi trobem dues lletres que no són seves sinó de Robert Campbell, però la resta de les deu cançons les ha composat Colomer. Tots els temes són en anglès i giren a l’entorn d’un so de pop-rock que parteix del rock britànic dels anys vuitanta i noranta del segle passat. En aquesta línia destaquem A song for you i Someday, que són dues de les seves millors cançons. En la primera hi posa la veu la Teresa Woischiski i el joc harmònic de les dues veus, la d’ella i el Toni Colomer, lliguen a la perfecció. Nothingman combina guitarres creuades damunt d’unes bases rítmiques potents. Labdroke square és un altre tema molt ben aconseguit. Les distorsions de guitarra creen una atmosfera angoixant i poderosa. El disc compacte va ser enregistrat a Olivia Sound Studios de Barcelona. El so és unitari i coherent, els efectes sonors en la veu de Colomer li fan guanyar potència i brillantor. El disc no inventa res però tampoc és el seu propòsit.

Nothingman NOTHINGMAN Picap

POP-FOLK. Debuta amb aquest disc de llarga durada en català. És un músic i productor gironí original i molt singular.

Entre Pau Riba i Adrià Puntí, els dos músics són ben estimats per Carles Ribot. És el compositor de tots els temes de l’àlbum excepte les versions de Nit de Nadal de Pau Riba i Perduts en la boira de Mazoni. És un disc ple de malenconia cap al seu poble, Verges, i que flueix amb temes lents, en ocasions. Té un grau d’experimentació sonora, amb sorolls múltiples que distorsionen –volgudament– l’harmonia folk original. Ribot busca la poètica de l’art, en aquest cas per mitjà de la música. Dylan és un referent important per a ell. En altres projectes ha treballat com a creador de muntatges audiovisuals i dels seus videoclips. És un disc singular, que transgredeix bases rítmiques i harmòniques i això el fa tan sorprenent com caòtic. És una aposta per l’espontaneïtat i la transgressió. Les lletres són deutores de l’imaginari poètic dels artistes que admira esmentats anteriorment. Destacarem cançons ben aconseguides com Tot és gris i Jocs de cartró. Per la seva frescor i mantenir-se al marge de convencions compositives. En alguns moments Ribot busca la transgressió sorprenent i delirant.

Verges dos mila déu CARLES RIBOT Brave Coast

POP. Aquest és un disc de debut que significa la posada en escena discogràfica d’un grup de músics menorquins i catalans. Compta amb catorze cançons que parteixen del pop i admeten sonoritats més jazzístiques i tradicionals. És un pop sorneguer que explica històries mediterrànies amb el leitmotiv mariner de sol i sípies, d’aquí el títol del disc. El grup el forma una banda de sis músics inquiets que mostren versatilitat compositiva i elegant. És un pop suau, amb lletres humorístiques i eminentment acústic. El disc compacte el van enregistrar a la Masia Sa Rota des Molí de Maria de la Salut, a Mallorca. La producció corre a càrrec del mallorquí Xisco Vich.

Hi trobem la lluminositat sonora de Mariners de Manlleu, el romanç eròtic i desvergonyit de La fornera i l’harmonia jazzística de Sa formatgera. La temàtica de les lletres com podem detectar amb aquests títols esmentats, es mou en aventures i vivències quotidianes de pescadors, forners i pagesos. Humor desinhibit i fina ironia. Tot plegat en un pop sorneguer, artesanal, acústic que acompanya paisatges de marines i boscatges. El joc de veus és un dels encerts musicals. Un debut que permet esperar d’altres treballs posteriors del grup.

Sol i sípies DEBOITS Blau

Per Ricard Mirabete

POP. Tot un seguit de cançons que ens transporten a estats de desconcert i dubte existencial.

Atmosferes obsessives i electrònica alliberada. Jaume Pla (La Bisbal d’Empordà, 1977) amb aquest nou disc ens duu cap a la introspecció i al terreny del dubte. En aquest disc compacte la melodia pren el piano i els sintetitzadors com a aliats harmònics. L’experimentació musical de Mazoni és inesgotable. Cançons com ara Per primer cop, Totsants i El dubte són determinants. Amb la segona cançó esmentada, assaja el tecno dels Kraftwerk i sorprèn i molt en el repertori de Mazoni. Les lletres del disc ens endinsen cap al fons d’un mateix i tot és dubte, por, davant l’amor i el dia a dia. Mentre avança l’audició ens quedem bocabadats amb la successió de màgia musical. Hi ha nostàlgia i melancolia. És com una parada en el camí. En el seu disc anterior, Eufòria 5 Esperança 0 dominaven el so les guitarres frenètiques i una certa ràbia compositiva. Ara ens trobem amb un àlbum d’instantànies musicals més reposades i reflexives. El pop de Mazoni esdevé una conjunció equilibrada entre la melodia i la intensitat harmònica, la producció és molt curosa en detalls i efectes sonors; per exemple, La galàxia interior és un dels temes més rodons que demostren aquesta línia que comentem. Podem afirmar que és un pas en ferm en la seva trajectòria discogràfica. Destaca pel seu afany d’experimentació i de construir composicions força diferents les unes de les altres. Hi ha espai per la no premeditació; tot flueix amb aires d’aventura i com si fos un disc obert i gens previsible. És un dels discos en què Mazoni desenvolupa les cançons més enllà de la forma tradicional d’estrofa i tornada estàndard de pop. El seu estil inconfusible pren relleu amb el rock a Natura morta, i retrobem les seves estructures musicals més obsessives i intenses. Mazoni està en un moment dolç i molt productiu. L’any passat el vam tenir present amb el seu disc acústic enregistrat en directe 13.31, editat també per la seva discogràfica de sempre, Bankrobber. Els músics que l’acompanyen –i que alhora són també responsables del so Mazoni– es mostren compactes i versàtils. És un bon disc pel seu cada cop més nombrós públic fidel.

Fins que la mort ens separi MAZONI Bankrobber

CANÇÓ. El compositor i intèrpret valencià Raimon (Xàtiva, 1940) ha aplegat deu cançons en aquest darrer disc acabat de néixer. Enrere queda el silenci compositiu de deu anys sense noves cançons enregistrades a l’estudi de gravació. Durant la primera dècada del segle XXI Raimon ha anat publicant diversos discos enregistrats en directe, dels quals el més rellevant és el de l’Olympia de París el 2006. Totes les cançons són seves tret de la lletra de Diré del vell foc i de l’aigua, que és un poema de Salvador Espriu.

Els arranjaments dels temes són de Manel Camp i Jordi Badia. En les gravacions del disc han participat quinze músics amb els quals l’orquestració és d’una extrema bellesa harmònica: hi trobem piano, contrabaix, guitarres, bateria, un quartet de corda, instruments de vent. La veu de Raimon es mostra dúctil i intensa com sempre, plena de matisos harmònics i de força lírica.

A Rellotge d’emocions en Raimon ens parla de Xàtiva, de la seva mare, de la guerra d’Irak de 1991, fa un record de la Barcelona de 1971, evoca la ciutat de València. Ens trobem amb un disc gestat des d’unes lletres despullades de retòrica artificiosa. Lletres crues i de tendresa, de reivindicació i de contundència crítica i lírica alhora. Els temes avancen amb una cadència melodiosa que se’ns arrapa a la pell, com l’arena al palmell de la mà. La cançó que obre el disc és esplèndida: A l’estiu quan són les nou és una síntesi musical i conceptual de la seva proposta extremament personal. Els matisos harmònics d’He passejat per València sol embolcallen la seva veu i la presència de la cadència jazzística i de swing mediterrani són una bona mostra de la seva vitalitat artística i creativa. Raimon tempteja terrenys sonors de la cançó i de la melangia jazzística: Terra negra és una altra de les grans cançons d’aquest disc bell i absolut. La temàtica del disc apunta cap a la transmissió de sensacions i sentiments, també de records i de crítica des de l’humanisme més solidari. No hi ha artifici: la veu nua de Raimon acumula matisos i una dicció treballada fins al límit. A Cançó d’un cor que crema incorpora variacions sorprenents en la modulació de la seva veu. L’acord entre veu i música, sobretot amb el piano, s’agermana de manera bella i completa.

Rellotge d’emocions RAIMON Picap

El Far del Rock

Èric Vinaixa DISCOGRAFIA

En solitari: La famosa gemma de Galveston (Picap, 2010)

Amb Rodamons: Temps Millors (Picap, 2005) Mama (Picap, 2008).

ENLLAÇOS www.myspace.com/ericvinaixa www.myspace.com/rodamonsmusica www.facebook.com/people/ Eric-Vinaixa/782307486

`E

ric Vinaixa (Miravet, 1977) després de dos discos enregistrats amb el grup Rodamons, presenta el seu primer disc en solitari. S’ha envoltat de músics afins al seu projecte de pop-rock. S’encarrega ell mateix de la producció del seu disc de debut. És un conjunt de deu cançons que giren a l’entorn de les relacions humanes enteses com l’autèntic motor de la vida. Escac i mat i L’habitació de cristall són dos dels temes més representatius del seu disc en solitari. Ramon Aragall (bateria), Pep Colls (baix) i Albert Cariteu (guitarra) l’acompanyen en aquesta aventura discogràfica que és La famosa gemma de Galveston (Picap, 2010).

Per què estàs en el món de la música?

En el meu cas, amb 6 anys ja em van apuntar a classes de solfeig perquè al meu poble (Miravet) hi ha molta tradició musical. El que passa és que un dia el cervell et fa un click i ja no ho pots deixar. A mi em va passar als 12 anys descobrint als Beatles. I amb 14, amb els Stones, vaig dir: “jo vull fer això”.

Ser músic és una forma de respirar. No s’entén la vida de cap altra manera més. La música no es tria. O t’hi fots o rebentes. I no és qüestió de rebentar, no?

Quin espai ocupes en l’escena musical catalana?

Amb aquest disc La famosa gemma de Galveston estaríem en un punt a cavall del soul, la música d’autor, el pop, el clàssic i el rock, sempre amb un punt elegant i ben vestit. Petits teatres, llocs íntims, jocs de llums i reflexió. Controlar els ambients per deixar anar les emocions fins a racons molt personals... Amb Rodamons, està claríssim: rock’n’roll!

Enregistres discos per fama, diners o fans?

Per diners avui dia és evident que no! Amb els discos no se’n fan...

Els discos, d’entrada, són el mitjà que tenim per plasmar allò que tenim al cap i a l’ànima. Els fans vénen quan senten que el que hi ha és sincer i són molt fidels. I estic parlant dels fans de la música, no del personatge. La fama és conseqüència de molts altres factors, entre d’altres, el moment, el mercat, la infraestructura mediàtica, les connexions extraoficials i un punt de sort.

Els discos són l’excusa per sortir després a girar, que és el que ens dóna de menjar...

Recomana’m tres músics o grups catalans Lluís Llach (sobretot als 70), Adrià Puntí (en solitari i algunes coses amb Umpahpah) i Toni Vives (el gran desconegut d’a-

quest país, i persona que m’ha influit directament).

Quina importància li dónes a les lletres de les cançons?

Les lletres són essencials. Sobretot en aquest projecte en solitari, que és més introspectiu, més reflexiu, més poètic. Normalment, la major part de les cançons d’un disc coincideixen en un mateix espai-temps de creació.

Així que estem parlant d’una àurea que envolta tant la música com les lletres, perquè es produeixen i s’escriuen durant un període molt concret de la teva vida, amb una certa tendència per explicar les coses que més t’atrauen en aquell determinat moment. És molt important que tot formi una sola unitat: música, lletra i producció.

En quin projecte estàs treballant ara?

Ara mateix estic immers en la sortida d’aquest primer disc en solitari La famosa gemma de Galveston, preparant la promo que serà forta, el videoclip del primer senzill (Escac i mat) i dissenyant l’espectacle per sortir a girar. Paral·lelament, continuo amb el meu espectacle “Llarga vida al Rock’n’roll” per diferents llocs del país, amb una guitarra acústica, repassant els clàssics que m’han marcat des de petit, des d’una visió molt personal.

BENZINA_37

BENZINA_38

/// Opinió / Els nostres Déus

La meva declaració Lolita Bosch

L’

any 1999 vaig assessorar una tesi a la Universidad del Claustro de Sor Juana de la Ciutat de Mèxic. El tema era l’escriptor americà J.D. Salinger i vaig col·laborar en la revisió del projecte perquè a mi, com a tants i tants lectors, em fascinen el textos de Salinger i, a estones, em fascina també el seu personatge. O el no personatge, hauria de dir.

La seva absència. Avui, després de la seva mort, que va ser també la seva aparició: absència doble.

Des d’aleshores no he tornat a assessorar cap més tesi.

Ho vaig intentar amb un treball sobre la literatura de terror mexicana, però vaig fracassar. En aquells dies ningú no m’interessava tant com en Salinger, i la seva obsessió va ser la meva. Feia vint anys que ningú no en sabia res. I faltava encara un temps perquè el diari El País comprés una foto que li va fer una periodista dels Estats Units en una estafeta de correu gairebé de la frontera amb Canadà.

La imatge: un Salinger envellit, murri i enfadat que alçava el braç esquerre bé per tapar-se la cara, bé per donar un cop de puny a la fotògrafa. Però aquell seu intent de desaparèixer va aconseguir que el veiéssim una mica més del que l’hauríem vist si s’hagués quedat quiet. I milers de lectors, escriptors, crítics i fans d’arreu del món van retallar aquella pàgina del diari per penjar-la a casa seva. Era el nostre trofeu: vint anys més tard, encara teníem un retrat d’en Salinger.

Seguia viu.

Aleshores, encara seguia viu.

I ara em mira mentre escric això i explico que abans ens ho havíem llegit tot. Els seus 9 contes, el seu Vigilant del camp de sègol, el Levantad carpinteros la viga del tejado, el seu Fannie & Zoey i el seu increïble Seymour: una introducción. Que acabava amb la veu del narrador dient-nos que voldria seguir explicant-nos la novel·la però que havia de marxar: acabava de sonar un timbre i havia de tornar a classe. Això és tot. No hi ha més llibres. La seva filla va escriure un text insuportable sobre els inconvenients de ser filla d’un geni. I algunes amants i alguns amics van voler publicar les seves cartes. Però l’agent de Salinger ho va evitar tot. I més enllà del llibre pèssim de la filla i l’esquiva fotografia que tinc penjada al meu davant, no n’havíem tornat a saber res.

D’això en feia 40 anys.

Tot i que sospitàvem que vivia a New Hampshire, que seguia escrivint i que el món on vivíem era un lloc que l’agredia, contra el que combatia i en el que hi sentia por.

Sospitàvem que era un home ferit.

El seu germà havia mort a la guerra i ell mai no es va sobreposar a aquella pèrdua. El trobava a faltar en els seus escrits i el revivia per demanar-li perdó per no haver mort en el seu lloc. Se sentia dolgut en el seu orgull de soldat. En la seva creença en una jerarquia absoluta. Ho veiem en contes

com ara Un día perfecto para el pez banana on s’hi suïcida un soldat. I sabem què li feia mal: va participar al desembarcament de Normandia, va patir estrès post traumàtic i va veure morir el seu germà. En acabar la guerra es va casar amb una infermera francesa, de qui més tard se’n va divorciar per casar-se novament als Estats Units i, poc a poc, allunyar-se de la seva família, recloure’s en sí mateix, empassar-se amb parsimònia la culpa i buscar refugi en el budisme zen.

Però cap d’aquelles decisions va protegir-lo. L’any 1951 havia publicat El vigilant del camp de sègol, novel·la mítica entre els lectors d’arreu del món, que narra les aventures que viu Holden Caufield durant els dies que s’escapa de l’escola i viatja a Nova York. I amb aquell llibre va activar algun mecanisme que era, precisament, el que la meva alumna de la Universidad del Claustro de Sor Juana pretenia entendre.

Però no ho va aconseguir. Ningú no ha sabut dir mai, amb certesa, com s’ho va fer Salinger per fer que milions d’adolescents i també tots nosaltres, adults, lectors rendits, ens sentíssim compresos. I tot i així: més enllà d’haver sabut captar les contradiccions i la llunyania de l’adolescència, J.D. Salinger va fer també alguna cosa contra la qual no estava preparat. O al contrari: alguna cosa que li va permetre, finalment, desaparèixer. Fa de mal dir. Però Holden Caufield es va convertir en l’heroi anònim dels incompresos. I quan el 8 de desembre de 1980 Mark Chapman es va acostar a John Lennon pel darrere i li va cridar Mister Lennon! per pegar-li un tret mirant-lo als ulls, duia un sol objecte al damunt: un exemplar de El vigilant en el camp de sègol que havia comprat aquell mateix matí i en el qual hi havia escrit: Aquesta és la meva declaració. I aleshores va seguir a Lennon pel Central Park, va cridar el seu nom i va disparar-li cinc trets mirantlo als ulls. Llavors va seure al costat del Beatle moribund i va llegir el llibre de Salinger fins que va arribar la policia per detenir-lo a ell i una ambulànica per endur-se a Lennon a l’ Hospital Roosevelt, on va morir set minuts després d’haver-hi arribat.

I aquella fou la sentència definitiva per un món que s’acabava, per tancar a Mark Chapman en el correccional d’Attica –on, com que havia comès un “delicte inusual” encara s’hi està, tot i haver pagat la condemna de vint anys que li fou imposada– i perquè Salinger desaparegués. Però tot plegat no va evitar que des de llavors es resseguís l’estela del seu llibre estrany i se’n trobessin exemplars als calaixos de diversos assassins en sèrie que des d’aleshores han sacsejat la societat americana. I tampoc va evitar que nosaltres plantéssim un mite: després de l’assassinat de Lennon, tots volíem saber què amagava J.D. Salinger, si havia seguit escrivint i si algun dia podríem llegir-lo.

Quant temps li quedava de vida. Si algú se l’estimava.

Lolita Bosch és escriptora

BENZINA_39

Un àlter ego per carregar-se l’ego Per Patrícia Font

D’

acord. Deixar d’emmirallar-se en un mateix. Abandonar aquesta actitud superba i autocomplaent de madrastra de Blancaneus o d’entrevistat de psicotècnic –sí/no/a vegades. Submergir-se en la foscor de la nostra personalitat.

D’acord. A través d’un que és molt semblant a un mateix però que no és un mateix. És un altre. Un personatge. I a través d’aquest altre tornar a resorgir. Renéixer. Un segon bateig. D’acord. Bukowski –nosaltres a BENZINA sempre moderns!– tenia Chinaski. El feia servir a les novel·les i també als seus poemes. La poesia, aquest últim estadi de la veritat. D’acord. Un segon bateig gràcies a un altre. Per fer-li dir la nostra veritat, la que no ens atrevim a dir des del nostre nom i el nostre cognom.

Sense escuts. Però l’àlter ego de Gerard Guix a Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me (Columna, 2011) es diu igual.

Gerard Guix és Gerard Guix. Ficció a boca de canó. Ja. Ara no tan d’acord. Aquest camí pla i ample d’entrevistes culturals s’enfila i s’estreta a cada minut. Camí pla i ample que sempre facilita l’amabilitat dels entrevistats i tot allò que Google guarda als seus budells. Camí que per començar recorrem tard perquè som nosaltres –els de BENZINA– que arribem tard al bar on hem quedat amb Gerard Guix (carn i ossos). Voldríem dir que derrapem davant d’aquest bar del qual no farem publicitat si no és que ens paguen o bé ens deixem posar-hi un display. Però no podem. La moto és ciclomotor i allò si derrapés no BENZINA_40

seria ficció. Seria comèdia ficció. Comença l’escalada. Ell espera a la porta d’entrada, carregat amb el portàtil. Hem quedat per mail, sense parlar pel mòbil. Al final d’un missatge Gerard ens posa una icona de somriure –una cara groga. Però a la novel·la Gerard Guix personatge diu que no li agraden. Som ja en ruta.

GERARD VS GERARD “Seria un exercici [diu rient] esbrinar què és i què no és tan real sobre els dos Gerards”.

D’acord. És prudent. No mossega la poma, aquella enverinada d’autocomplaença i un xic de supèrbia amb què hem començat. No sabrem quant hi ha de Gerard en Gerard.

“Molt. Puc ser molt xungo”, s’explica. Ho diu perquè el personatge de la novel·la és un escriptor, vora els trenta anys, amb moltes decepcions i un gran caos creatiu que no pot resoldre. “És un exercici de buit”, resumeix.

“Amb els personatges a vegades tendim a construir estereotips i amb ells ens justifiquem com a artistes”. “És una opció que s’ha de jugar a fons per ser creïble. No puc parlar de mi, amb mi, sense entrar-hi a sac”. Però no és un exercici de teràpia personal o una activitat de coaching per superar allò i això.

“Quan li vaig explicar a la meva agent, tota aquesta idea de ser jo el prota, al principi no ho veia gens clar”. Gerard la va convèncer.

“Per què inventar-me un personatge que ha de ser escriptor, que ha de tenir la mateixa edat que jo i que li passaran coses molt semblants a les que a mi em poden arribar a passar?” I què li passa a Gerard? “Qui millor que jo per destrossar-me?” Buscant a Gerard Guix desesperadament, i amb només una

única consumició. Aprofito per dir des d’aquí que les consumicions dels entrevistats les paguem nosaltres, els entrevistadors.

MADONNA JA ÉS PROU VELLA Buscant Gerard desesperadament. Fem la broma amb la pel·lícula de la Madonna.

Aquesta sí. Una icona dels vuitanta; deslocalitzacions industrials als EUA, privatitzacions dels serveis públics de l’Estat, reducció d’impostos, amenaces militars internacionals, Iran, Panamà, els soviètics de sempre..., allò de fes-t’ho tu, l’home/sol/triomfador en contra de l’home fracassat, el looser.

Gerard Guix era un nen llavors. Però alguna cosa li va quedar d’allò. A ell i a molts més com ell. Som una generació fantasma, llegim a la novel·la. Ho portem subratllat però no volem ensenyar-li. La lectura ha estat ràpida per arribar als terminis... seria posar pedres al camí. Aquell d’abans.

Aspirem a escriure l’obra definitiva, estem obsessionats a acumular Grans Èxits. “Hi ha un món molt competitiu, en la creació, que és el que jo conec, però crec que fora també.

Tot el que fas mai no és prou. Tota l’estona vas amb el xip de ‘he de fer’ milions de coses i ‘haig de ser’ a milers de llocs. Prou”. “El problema de la meva generació és la impaciència. Ens hem trobat amb un món molt asequible per les tecnologies i volem que tot sigui immediat; inclòs l’èxit”. “De cop i volta resulta que tot és possible. Això ens pensem. I ho portem malament”. Una mena de despulles ideològiques, suposo. Però nosaltres, els de la revista, som una mica més grans que ells, els de la generació de Gerard. A tot l’estat ara fa quinze anys la

Fotografies de Miles Lowry L’autor de Vic, en aigües irlandeses, durant una beca.

crisi econòmica era gairebé igual de greu que ara i l’atur i la por a perdre el poc que tenies era, pensem, el tret comú, aquell batec generacional. “Nosaltres és no parar. No parar mai de fer, de produir, d’agradar. Però això és impossible, al final l’acabes espifiant”.

ANÈCDOTA I CRISI L’única consumició encara és a mitges. Si algú ha de sortir a fumar es fa un oportú descans. Es pot fer perfectament. No enregistrem l’entrevista perquè les màquines no graven coses com l’estat d’ànim, la gestualitat o les vegades que un pot arribar a portar la vista al sostre. Si es busca a Google resulta que vol dir que la persona que ho fa és que pensa. La novel·la parteix d’una anècdota real: “Sí. Al llibre una noia se li apropa a Gerard i li demana si pot caminar amb ell.

No es coneixen de res. No parlen”. A Gerard li va passar. Mentre era a Londres fent una beca que li van donar amb el Premi Romea a textos teatrals. Gerard pren aquesta mateixa anècdota com a punt de partida d’una història d’amor amb dues parts molt diferenciades. “Hi ha una part de caos, de neguit per tenir-ho tot calculat i predit i una altra part totalment contrària, més ingènua, més tranquil·la, més happy”. Neguit.

Potser ara ja som a punt de fer cim. I la ruta i la caminata tenen una bona recompensa.

AL TEATRE SÓC UN PROBLEMA Una beca teatral. És cert que a Gerard Guix, fins ara, se’l coneix com a dramaturg.

Ha tingut força premis d’escriptura dramàtica i al seu currículum destaca la feina que va fer amb Albert Boadella. Fins fa poc tenia

molt clar que no sé escriure teatre, és evident.

Això és la novel·la. Però ell? “Escric narrativa perquè al teatre sóc un problema”. El Gerard de la novel·la té una crisi creativa molt forta. Es troba bloquejat. Ha passat de moda. El teatre l’ha impulsat però allò ha estat momentani. Afortunadament jo publico i he après a escriure realment el que vull, sense perdre de vista el públic, sense convertir-me en una cosa críptica i reduïda”. Neguit, tornem a recordar. “Sí. Hi ha molta gent que pateix el que pateix el Gerard de la novel·la. El sistema que hi ha muntat és perquè, si tens sort, t’enganxis a la roda professional i no paris. Es valora la quantitat. No la qualitat. El ritme no et deixa evolucionar”. El neguit de destacar.

“Sí. Com sigui. Jo he caigut en aquesta trampa. Anava d’enfant terrible. Es tracta que parlin de tu, et coneguin, per aquesta cosa de la roda. I no et pots queixar: si ho fas no treballes més o pensen que tens enveja”. Queixar-se. A la pràctica, d’això es tracta. De dir a través de mots escrits un darrere l’altre coses que no es poden dir d’altra manera. Queixar-se. Fer sortir una veu, d’algun lloc, que només pot ser sentida en ser vista, llegida. Marxem. Paguem les dues canyes –4,20 €– convençuts, els de BENZINA, que el millor sempre surt al final de l’entrevista, independement del temps que haguem estat parlant. És com les pel·lícules de Hollywood, que allà on acaben haurien de començar. O les del festival de Sitges.

Bé, aquestes són un tema a part i en Gerard, amb el cinema, hi té projectes pendents. Ja els descobrirem. “Jo vaig veure El resplandor amb vuit anys”. Ben fet.

Ràpid i verd!

Tot el que hauries s mar-me de saber abans d’e

r i dramaturg vigatà (1975).

1. Quarta novel·la d’aquest escripto personal a través d’una història 2. El llibre és “la història d’una crisi d’amor”. e que Gerard Guix ha de fer amb 3. L’argument: parteix d’un viatg . cotxe al centre d’Europa ja no direm res més, no pateixis, 4. Té un final “esperançador”. I Gerard. peces que has d’encaixar i flash5. Té una estructura de suspens, amb back que has de quadrar. a les llibreries. És una edició de 6. La trobeu des d’aquest febrer era novel·la, Dia de caça. terc la Columna, que també li va editar 7. Aquest post-it no és casual.

BENZINA_41

BENZINA_42

Crema catalana

Per Tort Yscla

Ramon Pardina De què va el teu últim llibre?

L’home més feliç del món és un recull de relats i, com a tal, cadascun va d’una cosa una mica diferent. Però si haguéssim de trobar un fil conductor, a banda de ser contes que transiten gairebé tots de la quotidianitat al surrealisme o el fantàstic, seria la recerca de la felicitat, ja sigui a través de l’escriptura, les relacions de parella o la paternitat. Recerca que gairebé mai acaba donant resultat. Definitivament, no és un llibre d’autoajuda.

Què aporta el teu nou llibre al lector? Què li ofereixes? És difícil de dir, però es pot considerar un llibre d’humor, o com a mínim escrit amb ironia, em diuen que és un llibre que es pot llegir amb una mena de somriure sostingut o una sensació de divertiment constant. Això no treu que tracti temes seriosos, coses que em preocupen o que m’han afectat personalment en els darrers anys, i això li dóna un rerefons trist, però la tragèdia en la vida sol venir barrejada amb l’humor. La intenció és que quan algú obri el llibre s’ho passi bé, ja hi ha prou coses avorrides a la vida com per què la literatura en sigui una. I si al final queda alguna cosa semblant a una visió personal de les coses, millor que millor.

Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptor i a publicar els teus escrits?

Encara avui em costa considerar-me un escriptor. Però la conseqüència natural d’escriure és publicar (o intentar-ho). El contacte amb els lectors, sobretot a partir de la publicació del meu primer recull, m’ha motivat per seguir endavant i ha enriquit la meva manera d’escriure. Sobretot, m’ha fet adonar que cada conte és un objecte viu que canvia en funció de qui el té a les mans.

Quin és el teu proper projecte?

Sempre tinc idees al calaix per continuar escrivint contes, és el que més m’agrada i, a més, s’adapta perfectament al meu ritme de vida. N’hi ha un (on s’explica la mateixa història des de tres punts de vista) que potser podria donar peu a una novel·la, però és una mica d’hora per dir-ho. La gent sempre em

(Barcelona, 33 anys). És guionista a “El Terrat”.

Ha publicat els llibres pregunta quan escriuré una novel·la, sembla que sigui una obligació per poder considerarte un escriptor com cal, però no m‘obsessiona. Em podria passar tota la vida escrivint contes i seria perfectament feliç. Em considero, per dir-ho així, un militant del conte.

Sobre què no escriuries mai? Per què?

Es pot escriure sobre qualsevol cosa, depèn de com es faci. Però em costaria molt escriure una biografia estricta, ni meva ni d’una altra persona. No em podria estar de deformar-la, d’afegir-hi sempre una dosi d’irrealitat. L’escriptura permet deformar la realitat amb coses impossibles perquè un full de paper no té limitacions. Si hagués de descriure les coses tal com són i sabés sempre què passarà a continuació, m’avorriria.

Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què?

Abans de morir, la meva mare era la primera lectora de tots els meus contes. Això és una mica estrany, tenint en compte el contingut de la majoria dels contes. Però m’anava molt bé, era un persona molt sensible que no havia pogut tenir accés a una educació elevada. I si ella entenia un conte (com a mínim en un primer nivell) volia dir que funcionava, que no havies d’haver llegit tal o tal altra cosa per poder gaudir-ne (com dic, com a mínim en un primer nivell). Per això, entre d’altres coses, el llibre està dedicat a ella.

La novel·la que no he escrit mai (Mallorca: Fundació Sa Nostra, 2006), Premi Miquel Àngel Riera de narrativa breu; i El jugador de futbolí

que volia córrer la banda (La Busca Edicions, 2008), Premi Joan Santamaria de narrativa.

Pagès Editors publica aquest mes de març la seva última obra, el recull de contes L’home

més feliç del món, flamant guanyador del Premi Joaquim Ruyra de narrativa (Recull) 2010.

Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners?

Entenc que aquesta pregunta és broma.

Escric perquè no tinc més remei, és la meva vocació i si no ho faig em sento malament. I per guanyar-me la vida tinc la meva carrera professional, actualment com a guionista. Si algun dia coincideixen totes dues coses perfecte, però no hi compto.

Ens pots dir quins són els tres escriptors/es que més t’agraden de la literatura catalana?

Quim Monzó, Francesc Trabal, i Pere Calders. Però fer una classificació d’escriptors es tan injust com mirar de dirimir qui és l’home més feliç del món.

BENZINA_43

` Crítica literaria Amor meva Pepa Sobredo

I

sabel-Clara Simó publicava, a l’inici del 2010, la seva darrera incursió en l’imaginari femení en la forma de la seva última novel·la, Amor meva, premi Joanot Martorell del mateix any. En aquesta obra, ens presenta la història de quatre generacions de dones d’una mateixa nissaga familiar d’arrels jueves, dones fortes, independents, que, en la més típica tradició de les novel·les a les que ens té acostumats l’autora (la Dolores de La salvatge, o les protagonistes del seu recull de contes Dones,entre altres), troben el seu camí rebelantse contra el seu entorn i contra la generació anterior i, sovint, trencant amb ella per tal de sobreviure.

Si a La Salvatge, Simó ens presentava la història d’una dona complexa, immersa en una relació conflictiva i víctima d’un amor obsessiu i apassionat, i a Dones l’argument girava al voltant de diversos arquetips femenins, a Amor meva –que originàriament havia de titular-se La meva mare i jo– l’univers temàtic al que assistim és similar a moltes de les novel·les de l’autora, però, en canvi, els resultats obtinguts enguany no estan a l’alçada d’altres de les seves obres, i els diversos elements que la componen manquen de la necessària cohesió per poder parlar d’una obra rodona i ben acabada.

Malgrat una bona construcció de diàlegs, àgils, rics, que forneixen la història d’un cert ritme i fluidesa, la prosa, no obstant, ens sembla plena de frases fetes i buides de sentit, d’una retòrica que balla. La barreja d’estils en la manera de parlar dels personatges per tal d’ajudar a la seva caracterització és interessant, però irregular, així com l’ús que fa de les diferents veus narratives i la barreja de gèneres: la tercera persona, el monòleg interior, el gènere epistolar… Tampoc ens sembla que se’n surti a l’hora de presentar-nos els diferents ambients d’espais i èpoques en què es desenvolupen les històries: la Barcelona rural del començament de segle, la de la postguerra, el Londres dels anys vuitanta… La seva descripció, per exemple, de la Barcelona dels anys seixanta és una llista dels 40 Principales de la música, la literatura i els faits divers d’aleshores, i l’estada a València que fan dues de les protagonistes esdevé, malauradament, a part d’innecessària, una visita turística comentada.

L’origen jueu dels personatges, necessari, segons l’autora, per dotar-los d’una certa marginalitat contra la que plantar cara, és irrellevant per a la història, així com el lesbianisme que pretén deixar-se entreveure en tota la història i que es fa palès, de manera inversemblant, en els personatges principals. No obstant, hi ha moments en què sembla que Simó recupera la seva habilitat per endinsar-se en la psicologia humana i fragments com la descoberta de la traïció de la mare i de l’amant són els que ens fan continuar amb la lectura del text. És, finalment, una novel·la que no reïx a mostrar-nos els conflictes generacionals existents entre les protagonistes i que s’acaba convertint en un reguitzell de tòpics sobre les relacions homes-dones, l’amor, el sexe, les relacions familiars i el feminisme més mal entès. Una novel·la que ens deixa un regust amarg, com el de la cervesa.

BENZINA_44

Isabel-Clara Simó Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) és escriptora i periodista. Ha publicat nombroses novel.les de gran èxit com ara Júlia, El gust amarg de la cervesa o La salvatge (premi Sant Jordi 1993), entre d’altres.

Autora molt prolífica, amb més d’una vintena d’obres publicades amb les quals ha guanyat diversos premis literaris, ha festejat també el teatre, la poesia, la literatura juvenil i diverses incursions en el gènere de l’assaig. Els seus relats breus han estat recollits en obres com ara Dones, Històries perverses i Homes. Ha col.laborat, com a columnista en diversos mitjans de comunicació com ara la revista Canigó. Actualment, escriu una columna d’opinió al diari Avui.

Títol_Amor meva Autora_Isabel-Clara Simó Preu_21 euros Editorial_Edicions 62 Pàgines_277

` Crítica literaria L’úter de la balena Ricard Biel

E

n un país colonitzat com aquest, i per tant amb una llengua en implacable procés d’extinció que, indefectiblement, abans d’estendre’s com un càncer comença a les principals capitals, tal com s’està veient amb l’alarmant disminució del seu ús social, el qual no fa més que seguir el procés de manual confirmat per tot d’experiències prèvies que us detallarà un sociolingüista, és natural que, amb el consegüent empobriment i desprestigi de la llengua, quan els seus escriptors l’empren amb competència siguin els propis parlants els qui titllin aquest ús de pretensiós o difícil d’entendre. La inconsciència, la ignorància és atrevida, i segles de rentat de cervell passen factura.

Joan Jordi Miralles demostra a L’úter de la balena un domini aclaparador del català, amb una veu punyent al servei d’una prosa poètica exhaustivament treballada. El lector no perd mai el fil de la narració, tot i que farà bé de tenir un diccionari al costat per, més enllà de poder imaginar amb relativa facilitat els detalls de les moltes descripcions de la novel·la, saber amb exactitud què és allò detallat. Allò criticable del llenguatge triat no ha de ser en absolut la seva dificultat, tal com ja he apuntat, sinó de tant en tant la dubtosa necessitat de ser emprat. Hi ha moments que enfarfega i la narració arriba a perdre credibilitat, sobretot en els seus aspectes innecessàriament escabrosos, en què Miralles insisteix per tal de colpir el lector. No calia. La història i la potent veu de l’autor és suficient per provocar l’efecte desitjat d’absorbir-nos en l’angoixant i cruel món descrit.

També, atès precisament el domini del llenguatge, sobten relliscades com el calc “tal i com” o redundàncies com “sortir a fora” o “baixar a baix”.

De seguida intuïm que L’úter de la balena és una paràbola, i no només per l’escenari apocalíptic descrit, sinó per l’el·lipsi de la causa d’aquest escenari. Miralles ens capbussa directament en un món d’absència de llum, on la pluja és constant –recordeu Blade Runner?– fins al punt d’esdevenir un protagonista cabdal, talment un animal tan amenaçador com els humans supervivents de la catàstrofe que posen en perill la vida dels protagonistes principals, tres germans –dos nois, un dels quals dement, i una noia. Deixant de banda les seves contradiccions, que es manifesten amb mesquinesa, egoisme i generositat alhora, la manera que tenen els germans de defensar-se d’aquesta bombolla d’aigua i homes és aixoplugant-se en una altra de més petita, un edifici mig enrunat que acaba de potenciar la sensació claustrofòbica del lector.

Joan Jordi Miralles palesa el seu ofici com a guionista en el ritme i tensió narratius. Si bé en bona part de la novel·la les accions són bucles, escenes que queden avortades en si mateixes, a la fi ens adonem que se’ns ha estat preparant per a la precipitació dels fets. L’úter de la balena fa pensar en un article recent de l’escriptor Lluís Muntada, en què deia que, contràriament al tòpic, l’home és encara més un llop per a l’home quan ha de lluitar en condicions extremes per la supervivència. Aleshores desapareix la solidaritat en no haverhi cabuda per a la moral.

Joan Jordi Miralles Joan Jordi Miralles (Osca, 1977). Ha publicat L’altíssim, Premi Andròmina de Novel.la 2004. Ha escrit i dirigit sèries de televisió (Aborígens, 2007), Oltri i limiti (2008) i Zoom (2010), en el programa de nous formats audiovisuals Denominació d’origen, a la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. L’any 2009 va realitzar el migmetratge Die Müllhalde. Amb la novel.la L’úter de la balena va guanyar el Premi de Narrativa Vila de Lloseta 2010.

Títol_L’úter de la balena Autor_Joan Jordi Miralles Preu_12 euros Editorial_Moll Pàgines_184

BENZINA_45

Crítica de poesia Al llindar de l’ara

“

Ricard Mirabete

No podem programar i planificar l’obra; hem d’escoltar el món, l’home, les pedres. Estem dins l’imprevisible”. Amb aquestes paraules, Lluís Solà ens presenta el llibre que comentem i que és el tercer volum que forma part de l’obra poètica reunida que està publicant des de fa deu anys. Al llindar de l’ara és el tercer llibre de la seva obra completa que es començà a publicar amb el volum De veu en veu (1960-1999) editat per Proa el 2001. Segons Solà, la literatura és una revelació de la realitat. El poeta mira, escolta, s’acosta a la natura i al seu entorn immediat per provar de capir l’essència d’allò viu. Al llindar de l’ara remet a la concepció del temps i de la vida, per mitjà de l’assumpció del nostre vincle amb el temps com a éssers humans. És el moment d’estar “a punt d’entrar”, a l’instant. És el present que configura la nostra vida, com a éssers humans i com a comunitat viva.

L’obra consta de cinc poemaris que l’autor ha volgut aplegar en aquest volum ja que mantenen entre ells una continuïtat temàtica i unes motivacions estètiques comunes. El conjunt aplega la varietat de la veu poètica de Solà: hi trobem una veu expansiva i una altra de concentrada fins a l’extrem de dir el màxim de significat amb els elements indispensables. Aquesta varietat i riquesa estilística es tradueix en poemes llargs i breus i la pràctica de la prosa poètica, com molt bé assenyala Enric Bou al magnífic pròleg del llibre. Solà és el poeta català viu de més profunditat i alhora d’un nivell més alt d’expressió i de saviesa poètica, segons el parer de tots o la majoria de crítics i estudiosos de la poesia catalana contemporània. Per exemple, Nou cants, que és el poemari que obre aquest llibre, ens permet explorar la recerca del sentit que ens ompli la mirada i la nostra essència i coneixement humà. És un llibre sobre el dolor, però també sobre el goig i la bellesa. I sobre l’amor que relliga l’anhel de l’home a la força originària del cosmos i l’empeny cap a l’altre, i cap a la comprensió de si mateix en el temps i en la natura: ser l’altar transparent de l’existent, / ser l’aire que crepita dins de l’aire, / roca en la roca i ser bri d’herba i ser l’immens. Aquest afany del poeta connecta la seva llengua literària a la nostra tradició poètica des de Verdaguer. La seva defensa i elogi de la paraula com a creació del món fa que el lligam de Solà amb Maragall també hi sigui present en la seva poètica. La paraula com a creadora i mantenidora de la nostra comprensió del món i del present que vivim. Com ens relata Enric Bou al pròleg seguint el pensament de Solà, la paraula té una importància capital, essencial. Segons Solà, és el poeta el mitjà per a la continuïtat de l’existència de la llengua, i nosaltres com a lectors en compartim la recerca i el sentit.

BENZINA_46

Lluís Solà Lluís Solà (Vic, 1940) és membre fundador i director de la revista de poesia Reduccions que es publica regularment des del 1977. És autor i director de teatre. Ha estat professor d’elocució i de literatura dramàtica a l’Institut del Teatre de Barcelona. La seva obra poètica reunida és: De veu en veu, obra poètica I (Editorial Proa, 2001), L’arbre constant, obra poètica II (Editorial Proa, 2003), Al llindar de l’ara, obra poètica III (Editorial Moll, 2010) i Entre bellesa i dolor, obra poètica IV (Edicions 62, 2010). Ha estat guardonat amb el premi Quima Jaume (2001) i amb el Premi Nacional de la Crítica (2002).

Títol_Al llindar de l’Ara Autor_Lluís Solà Editorial_Moll Palma, 2010 Preu_12 euros Pàgines_217

Crítica de poesia La meua frontera

E

Ricard Mirabete

l record dels desheretats, de les persones que han patit les construccions de les fronteres i de l’exili. Aquest és el propòsit que sembla guiar el nou poemari de Pepa Úbeda.

L’autora valenciana construeix una obra a l’entorn de tres parts ben diferenciades: Oficis de nit, En obrir-te les mans i Departament d’emigració. La seva poesia busca integrar allò universal en allò particular d’un lloc i transformar-ho en una experiència compartida més enllà de les fronteres i, per tant, de les diferències culturals i individuals. Al llarg de l’obra hi trobem el record de tots els desheretats, és a dir, des de les víctimes de la Guerra Civil, als morts de la seva família i a totes les persones que pateixen a qualsevol racó del món.

El desig d’arribar a l’altre, de comunicar-se en ànima i cos amb la persona estimada, és un dels motius cabdals que estructura el contingut del llibre. Per mitjà de la quotidianitat i el record que tots i cadascú objectivem en elements del nostre viure i del lloc que habitem, la poeta va desgranant els versos com paraules necessàries per explicar-se la seva vida.

Al poema Quan tornes escriu: Sobre la taula encara hi haurà / les mateixes estovalles de fil / ferides de vi color de cirera / (...) com la darrera vegada / recordes? / (...) i copes de cristall en files de quatre / arpes solemnes del silenci. Els elements de la realitat objectiven el sentiment i el record alhora. Aquesta operació poètica és una bona manera de fer el relat de les vivències i de fer-les universals. Per mitjà del símbol la poeta ens descriu l’espera de l’amant que desitja retrobar a casa seva. Pepa Úbeda és una poeta que basa el seu artefacte líric en endinsar-se en aquesta quotidianitat del viure que, també, incorpora escenes vistes i viscudes en viatges a llocs llunyans. A la tercera part, ens ofereix instantànies ambientades a Síria, Damasc, Nicaragua, Sud-àfrica, Namíbia, per exemple. El jo poètic s’integra en aquests països de desert i de sovint violència. Hi ha però molta descripció d’escenes que són explicades d’una manera poc lírica, en el sentit que es limiten a ser una descripció de realitat observada. Tanmateix, en alguns poemes el to emprat d’evocació fa que ens suggereixin imatges més impactants: Aixeca el sol / (...) negres venedores / coent eixarrancades farinetes de seda / negres venedores / obrint-te un camí / en totes les cruïlles de la vida.

La dicció poètica de Pepa Úbeda mostra un estil directe, evocador, que sovint s’acosta a la pulcra narrativitat lírica d’escenes i paisatges observats en països llunyans. Cal remarcar que el fet de no usar signes de puntuació en el conjunt dels versos fa que la lectura sigui molt més suggeridora i l’evocació constant de llocs i vivències arribin als lectors d’una manera més enriquidora. Aquesta obra transmet l’experiència dels viatges a terrres llunyanes i exòtiques a partir de la quotidianitat de les vivències i sensacions.

Pepa Úbeda Pepa Úbeda (Carcaixent, Ribera Alta, 1953) és professora de català i gestora cultural, a més de pintora i il.lustradora. Amb el llibre que avui comentem va guanyar el Premi Miquel de Palol 2010 de poesia. També ha guanyat recentment el Premi Benet Ribas de Blanes amb Varador de sorra (Pagès Editors, 2010). És una gran viatgera i visita sovint països com ara Nicaragua i El Salvador. La seva poesia transmet l’experiència dels viatges i els integra a les seves vivències quotidianes.

Títol_La meua frontera Autora_Pepa Úbeda Editorial_Columna Barcelona, 2010 Preu_18,50 euros Pàgines_148

BENZINA_47

Avancçeditorial ,

Repensant Catalunya Albert Fargas Edicions de l’Albí

B

en sabut és que el patronatge d’un país no és cosa menuda. Tenir o no tenir sant patró, o tenir-ne un o tenir-ne un altre, no és cap fotesa. Un patró té molta influència i, si a més és sant, ja no diguem.

El fet que sant Jordi sigui el sant patró de Catalunya ha condicionat i condiciona de manera destacada la realitat catalana. Tant per les coses bones, com per les que no ho són. I aquest, deixeu-me que us digui, és un factor que la gran majoria d’analistes, articulistes i tertulians que pretenen il·luminarnos amb les seves sàvies paraules, obliden.

Ras i curt: Catalunya no seria el que és si el sant patró no hagués estat sant Jordi. Però la història és la que és.

De tota manera, com que tot té un principi, també tot té un final, com la vida mateixa. Així doncs, la meva proposta pren el camí del canvi de patró a Catalunya. No és que tingui res en contra de sant Jordi, no.

El que passa és que sant Jordi ha fet un cicle, un llarg cicle, que va del segle XI al segle XXI. Déu n’hi do. En números rodons podem parlar de deu segles, mil anys; poca broma.

Després de mil anys i en ple procés de repensament tenim tot el dret de replantejar-nos la figura del sant patró de Catalunya.

I no és que els catalans estiguem emprenyats amb sant Jordi, o no ens agradi la manera que té de treballar o hagi posat la mà al calaix. Res de tot això. L’únic que passa és que mil anys són molts anys.

Estem d’acord que un país no pot canBENZINA_48

viar cada dia de sant patró, de la mateixa manera que les persones no poden canviar cada dia de nom; un sant patró demana una mica d’estabilitat. Però després de mil anys un canvi ha de venir bé. Si més no pels vicis i per les inèrcies que vulguis o no sempre s’acaben generant. Que si es contracta un nebot com a assessor del sant, que si per adjudicació directa es dóna a una empresa del cunyat la venda de ciris, que si es requalifiquen uns terrenyets que hi ha al voltant d’una ermita. En fi, que resulta molt higiènic, després de mil anys, canviar de patró.

Ha arribat l’hora de confiar els destins de Catalunya a un altre sant. És hora d’agrair els serveis prestats a sant Jordi, i ho diem de cor. Però ha arribat el moment que un altre sant lideri un nou projecte per a Catalunya, amb il·lusió renovada i amb nova saba. Ara és l’hora, catalans. En aquest temps de crisi que ens ha tocat viure, el millor sant patró que Catalunya pugui tenir és sant Ferriol. I, per què aquest canvi?, potser us preguntareu. Perquè en aquests temps tan difícils, en què tot són retallades, restriccions i misèries, no hi ha res millor que viure sota l’advocació de l’efecte Bóta de sant Ferriol.

Vegem, però, qui era i què feia aquest Ferriol abans de ser sant. Segons la llegenda, sant Ferriol era el cap d’una colla de lladres que sempre que feia una malifeta s’anava a confessar, i quan el confessor li deia que no el podia absoldre perquè els seus pecats eren

molt greus, el matava. Que ja són ganes.

Però es veu que això de la consciència és molt fort. Un dia un frare li va dir al futur sant Ferriol: «El que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú.» Se suposa que no li ho va dir en confessió, perquè no el va matar. Tanmateix, la frase el va impactar tant, que quan va arribar a la taverna on l’esperaven la resta de lladres i els va anunciar que volia deixar la feina, els altres lladregots, davant la possibilitat de ser delatats, el van matar i van amagar el cadàver en una de les tones de la taverna. Al cap d’un temps, el taverner es va adonar que una de les bótes del celler no s’acabava mai. Al principi no li va donar gaire importància, però van passar els dies i va voler esbrinar aquell «misteri».

Va obrir la bóta i hi va trobar, a dintre, el cos incorrupte i macerat al vi del sant. El taverner, com a bon botiguer, no va dir ni piu, va tornar a tapar la bóta i va continuar servint el vi com si res: negoci rodó.

Només per aquest fet, sant Ferriol hauria de ser el sant més venerat de tota la cristiandat. M’explicaré. Qui no ha volgut que allò de què està gaudint no s’acabi mai? És molt humà. De fet, és altament sospitós que l’efecte Bóta de sant Ferriol s’hagi produït per primera vegada en una bóta de vi. Per què no s’hauria pogut produir, per exemple, a la llibreta de la caixa, o al saldo del mòbil o, sense anar més lluny, a la nevera de casa, que sempre estigués plena sense haver de baixar al súper?

Aparador

Per Eva Serra

Un segle de circ

L’home de la maleta

Les històries naturals

L’exiliada. Segona part

Jordi Jané, Raffaelle de Ritis Editorial Angle

Ramon Solsona Editorial Proa

Joan Perucho Edicions 62

Artur Bladé i Desumvila Editorial Cossetània

Paulina Andreu, o Paulina Schumann, és un dels mites vivents de les èpoques daurades del gran circ del segle XX. Filla de Josep Andreu ‘Charlie Rivel’, encarna la rara i singular emergència de les estrelles femenines en el microcosmos circense.

Amb un sòlid bagatge en pistes i escenaris d’arreu d’Europa i Amèrica com a acròbata, equilibrista, ballarina, cantant i intèrpret musical, la seva entrada, el 1946, al prestigiós circ Schumann la converteix en la número u de les amazones europees. El seu glamur i l’exquisidesa de les seves creacions en fan un personatge admirat popularment, la projecten al cinema i a les portades de les revistes i, alhora, la situen al centre d’interès de les festes de l’alta societat i la reialesa.

Un antic músic d’orquestres de ball decideix, en quedar-se vidu, vendre el pis, fer la maleta i viure un mes a casa de cada una de les seves tres filles. L‘home se sent descol·locat davant d’unes filles que no són pas com voldria, d’uns néts internautes que tenen més d’un pare, d’uns models de família que no entén i, en definitiva, davant d’un món que va massa de pressa. Però, en comptes de fer un drama de la seva perplexitat, mira al seu voltant amb uns ulls burletes i les seves reaccions generen moments de comicitat. La novel·la combina l’emoció d’uns personatges de carn i ossos amb la mirada càustica i humorística del protagonista sobre el món d’avui i el nostre dia a dia.

Premi Sant Jordi d’enguany.

Edició especial en el 50è aniversari d’aquest clàssic de la literatura fantàstica catalana. Joan Perucho recuperà amb aquesta novel·la (1960) l’esperit de les lectures juvenils –les novel·les d’aventures i les històries de vampirs– i al mateix temps hi va fer una reconstrucció irònica i erudita de la Catalunya del segle XIX: del desenvolupament de les ciències de la il·lustració i de les lluites polítiques que van desembocar en les guerres carlines. El resultat: una novel·la culta escrita com si fos una novel·la popular sobre un naturalista escèptic, Antoni de Montpalau, que s’inicia en el misteri d’un cavaller de Jaume I convertit en vampir, Onofre de Dip, i que recorre el Maestrat i el Berguedà en cerca de noves víctimes.

Obra inèdita fins el moment del periodista i escriptor ebrenc, l’obra del qual és una referència pel memorialisme català del segle XX i que Cossetània està editant íntegrament. En aquest volum es publica per primera vegada la segona part de L’exiliada, que abraça els dos darrers anys de l’exili francès de l’autor, de 1940 a 1942. El llibre, junt amb la primera part, constitueix la gran crònica coral de l’expatriació catalana del segle XX. Tot i que fa més de setanta anys que es va escriure, la transcendència dels fets que relata fan que sigui una obra plenament vigent, a més a més d’un document de primer ordre perquè no coneixem cap relat tan extens d’algun país on els exiliats fessin estada.

L’últim dia abans de demà

La casa cantonera

Totes les bèsties de càrrega

Viure sense el meu fill

Eduard Màrquez Editorial Empúries

Sívia Alcántara Ediciones de 1984

Manuel de Pedrolo La Butxaca

Josep Gironès Editorial Meteora

Un home desesperat i trist després de la mort de la filla intenta entendre el que ha passat en els últims mesos i repassa la seva vida. La novel·la es desplega en capítols curts i dinàmics, i alterna el present –a poc a poc anem descobrint que la nena ha estat assassinada–; la infantesa del protagonista sota la influència d’una mare inestable i una educació rígida i castrant a càrrec dels capellans i la joventut –l’amor, les drogues, l’alcohol, la iniciació a la vida i al sexe. Magistral i intensa, molt ben construïda, la novel·la explora els matisos i perills de l’amistat, la fragilitat dels nostres mons, i de les nostres conviccions, i el preu que paguem per la renúncia als nostres somnis de joventut.

Dues germanes que feia més de vint anys que no es veien es retroben per repartirse les poques coses que en morir els ha deixat la mare. Una veïna de tota la vida les acompanya per les resclosides estances de la casa i els petits objectes els desperten els records. El vincle de la vida passada s’imposa com un malson al seu desig de fugir, de tornar al món quotidià conegut i controlat. Retingudes per preguntes que mai no s’han respost, queden atrapades en una teranyina asfixiant.

L’autora basteix una novel·la com una torrentada on els sentiments tèrbols i els desitjos profunds es mostren sense traves i on la serenitat només arriba amb l’acceptació dels sentiments oposats de l’ànima.

És la història de l’opressió d’un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda, però amb una clara voluntat de supervivència. Els fets, que passen en un país imaginari, s’esdevenen durant un període molt breu que evoca una de les èpoques més dures de la història de Catalunya: la postguerra. Són uns anys de persecució i de resistència, de dubtes i de febleses, de cansament i de recuperació, de sorpreses i de treball pacient.

Totes les bèsties de càrrega és una de les novel·les més destacades de Manuel de Pedrolo i una síntesi brillant d’un dels moments més difícils de la història d’aquest poble. Celebrem la reedició i la recuperació en aquest format econòmic d’aquest clàssic imprescindible.

Maria, una dona de vuitanta anys, assisteix a l’enterrament del seu fill Ferran, un nen que ella havia infantat un llunyà setembre de 1939 a la presó tarragonina de les Oblates, un nadó que li fou robat en aquell mateix instant, un fill que mai no li ha pogut dir «mare»… Viure sense el meu fill és la narració d’una de les infàmies més grans de la nostra història recent, és la constatació de com una guerra pot afectar generacions senceres.

Maria i la vídua del seu fill, Marta, són les protagonistes d’una epopeia de guerra i postguerra. Són dues dones provinents de mons antagònics que, amb la seva capacitat d’estimar i comprendre, aconsegueixen conviure en un lloc comú, antic escenari de batalles, on la pau és possible.

BENZINA_49

El color de les vocals

Fotografia de Carles Mercader

Enric Casasses, poeta “Escriure pot ser com suar o vomitar (que que s'ho fa un tot sol) o pot ser com pegar o acariciar (que que li ho fas a algĂş)" BENZINA_50

` /// Opinió / Amagat al matalas

Una fel·lació a l’espai sideral Lluís-Anton Baulenas

S’

ha sabut recentment que el Japó està endegant el projecte de col·locar un robot a l’Estació Espacial Internacional. Sembla que seria del tipus humanoide, o sigui, que externament tindria una forma més o menys humana. Però el motiu pel qual els experts nipons estan treballant-hi és perquè, a semblança del que ja han provat en la seva societat, creuen que un robot seria ideal per acompanyar els astronautes en la seva solitud. Volen fabricar un androide d’aproximadament un metre i mig que, a part de funcions tècniques, faci companyia als astronautes. I si la cosa funciona, retornar l’experiència al planeta Terra i complementar l’acció que s’hi està duent a terme en aquest sentit. En particular, per ajudar la gent gran.

No entrarem en paisatges de ciència ficció ja prou tractats per la literatura. No ens interessa la revolució dels robots. O la seva rebel·lió. No ho veurem. Ja s’ho faran. Ens interessa més aquest enlluernament que vivim cada vegada que els japonesos fan un avenç en robòtica.

No estem en contra de la robotització de la societat, molt al contrari. De fet hi estem molt més immersos del que ens pensem. Les guerres, ara mateix, són robòtiques.

El control del trànsit, per esmentar una vivència quotidiana, és robòtic en un tant per cent altíssim. I amb el pas del temps, cada cop hi haurà més situacions de la vida robotitzades: Es tracta de reduir costos i fer-nos l’existència més fàcil i agradable. Els sensors d’un robot podran arribar a fer cates d’oli i de vi d’allò més exactes.

També arribaran, com en el món pintat per Orwell a 1984, a fabricar novel·les automàticament. Per què no?

Algú, un dia, disposarà dels milions de probabilitats de combinació de frases extretes de les novel·les existents.

Serà capaç d’extreure patrons de funcionament comuns i els aplicarà. La novel·la robotitzada (si encara es llegeix, en paper o electrònicament, quan es doni el cas) cobrirà una part del mercat lector. I segur que hi haurà gent disposada a consumir-la. Hi ha molts tipus de lectors amb gran diversitat de demanda. (Corín Tellado feia una novel·la per setmana. Simenon, una al mes, no són robots, però gairebé, oi?).

No ens fa por un món cada vegada més ple d’androides. No ens va fer vergonya quan el 1997 Deep Blue va guanyar Gary Kasparov als escacs. Ni ens n’ha fet ara Watson –batejat així en honor del fundador d’IBM. Thomas J.Watson– El superordinador d’IBM ha guanyat en el concurs de televisió Jeopardy contra els dos millors concursants que hi havien triomfat prèviament: Ken Jennings i Brad Butter. El concurs consisteix a donar pistes en forma de respostes per tal que els con-

cursants n’endevinin la pregunta. L’ordinador va guanyar espectacularment i només va cedir terreny allà on hi havia frases amb ironia o doble sentit. La màquina sap que un subjecte com Lucy no pot anar acompanyat d’in the sky with diamonds perquè els humans, amb diamants o no, ara per ara no poden volar (a no ser que es prenguin alguna cosa, com va passar als Beatles a la pel·lícula Yellow submarine) Però la frase és gramatical i l’ordinador dubta uns instants perquè no capta el to poètic.

Curiosament, això l’humanitza i per aquesta raó fins i tot ens pot caure simpàtic.

No ens fa vergonya, doncs, que un ordinador ens superi. Ara bé –i tornant al projecte dels japonesos– sí que ens interessa reflexionar sobre com les pors i les neurosis d’una societat com és la del país nipó poden aribar a estendre’s ràpidament gràcies a la globalització. Es tracta de fer el millor robot? Sí, per què no? Es tracta de fabricar un robot per “fer companyia” als astronautes?

Aquí ja no ho veiem tan clar. D’entrada, no ens interessen astronautes que es deprimeixin perquè estan sols.

Malament rai. Però encara menys ens interessa que, si cal solucionar-ho amb la presència física d’algú –o d’alguna cosa– s’opti per robots perquè se suposi que és la millor fórmula. Aquí, un cop més, s’oblida el factor humà. L’home té la singularitat que no és perfecte. I que tota la seva vida viu una cursa contra la imperfecció que no guanya mai. Si cal que els astronautes, o tal com preveuen els experts japonesos també la gent gran, tinguin companyia, no sembla el millor que s’enfrontin a la “perfecció” robòtica. M’imagino que sortiria més a compte una companyia “mercenària”, però de carn i ossos, contradictòria i alhora útil.

Hem vist imatges de japonesos feliços amb els seus robots imitant gossos. I tot i comprendre la distància cultural que ens separa, no podem evitar una certa malfiança. Ens cal un gos de debò perquè es pixi a la pota de la taula i el poguem renyar. O ensenyar. Pel que fa als astronautes, no sé si els japonesos han previst que aquests robots siguin capaços de fer fel·lacions. O en els cas de les dones, que puguin penetrar sexualment amb unes certes garanties. O que puguin llepar delicadament un clítoris humà. Que ja arribarà? Potser sí. Però mentrestant, si volen que els astronautes no es deprimeixin, en comptes d’enviar-los robots, que els hi enviïn la nòvia o la dona. O una nòvia o una dona. Ei, de tant en tant, de visita, només. Per fer un vis á vis espacial. I també als iaios i a les iaies que viuen sols. La depressió s’acabaria ràpid. És el que té ser com bestioletes. El problema és de qui no ho vol veure.

Lluís-Anton Baulenas és escriptor

BENZINA_51

BENZINA_52

/// Opinió / Entre copes

Rioja es rebel·la

H

Crec que mai havia vist una agressió tan salvatge contra el paisatge del vi com la línia d'alta tensió que preveu travessar les vinyes més emblemàtiques de La Rioja.

[[

e escrit vàries vegades sobre la lluita del Priorat contra la instal·lació massiva de parcs eòlics que destrossen el paisatge del vi, i també sobre les sancions que estan patint els cellers que tenen vinyes dins dels límits del parc natural del Cap de Creus. Però crec que mai havia vist una agressió tant salvatge contra el paisatge del vi com la línia d’alta tensió que preveu travessar les vinyes més emblemàtiques de Rioja.

El projecte és tant brutal que diferents sectors ja s’han mobilitzat contra un traçat aprovat per la Red Eléctrica que preveu instal·lar 30 torretes de 40 metres d’alçada, que s’estendran al llarg de nou quilòmetres de vinyes històriques en almenys quatre municipis, entre els quals Haro, la capital de la Rioja Alta.

Cellers, agricultors, comerços, hotels, empreses turístiques i entitats ecologistes consideren aquest projecte una “barbaritat” i un “atemptat” contra un paisatge de gran valor ambiental, històric i turístic. I la indignació ha esclatat en saber que hi havia dues alternatives a aquest traçat, que finalment van ser descartades, malgrat que reduïen en dos quilòmetres el projecte actual. Una de les opcions no va prosperar perquè afectava un camp de golf i una zona propera d’habitatges, i l’altra es va descartar perquè passava per una àrea recreativa i per un viver del govern autonòmic. Això sense comptar que tant els dos projectes descartats com el projecte aprovat afecten diferents jaciments arqueològics. És una zona que conec bé perquè m’hi vaig instal·lar tot un any quan preparava el meu llibre Vinos y Bodegas de Rioja. Malgrat la crisi, en els darrers anys el turisme del vi ha dinamitzat molt tota aquesta zona, així que és normal que tots els sectors coincideixen que l’impacte mediambiental i paisatgístic tindrà fortes repercussions econòmiques.

Jorge Muga, de Bodegas Muga, ha explicat que “el turista, l’afeccionat al vi, vol cada vegada més conèixer les vinyes” on es fan els seus vins preferits, i que és precisament en aquest nou enoturisme on Rioja té un gran

[[

Lluís Tolosa valor afegir. El propi Muga ha manifestat que “paisatges vinícoles només n’hi ha cinc o sis al món, i entre ells Rioja”, i que “mentre aquestes actuacions serien impensables al Piamont, Alemanya, Roine o Borgonya, a Rioja són constants”.

Lidia Martínez, de Bodegas Roda, ha declarat que el projecte és “visualment terrorífic”. Javier Gómez, de Bodegas Ramón Bilbao, ha sentenciat que amb aquest projecte “el patrimoni cultural i econòmic de la zona queda destrossat”. I José Uríszar, conegut artista de la zona, ha qualificat el projecte com “una aberració brutal” que “està matant la gallina dels ous d’or”.

Alberto Gutiérrez, del restaurant Terere, el lloc més emblemàtic per dinar a Haro, ha dit que “l’enoturisme és de les poques coses que funciona, i que amb aquest projecte se’l carreguen”. Realment estem parlant de l’impacte de 30 torres de 40 metres d’alçada, unides per un dens lineal de cables elèctrics d’alta tensió, que travessen vinyes com Viña Tondonia, Zaco, Cubillo i d’altres finques llegendàries, el nucli més important de les vinyes històriques de Rioja, algunes amb més d’un segle de prestigi.

I que també travessen l’entorn de l’ermita de San Felices, on cada 29 de juny es donen cita més de 10.000 persones en la tradicional Batalla del Vino, declarada festa d’interès nacional, i on he passat grans estones.

A més, José María Iburo, viticultor de la zona, apunta un tema encara més greu, que “mai sabran com la xarxa elèctrica afectarà les seves vinyes”. No vull ni pensar si això podria afectar els cultius i derivar no només en un desastre paisatgístic i cultural, sinó desencadenar també altres efectes secundaris difícils de preveure.

Malgrat tot això, les obres d’instal·lació de la xarxa elèctrica continuen, i algunes fonts, com el Diario de La Rioja, ja està parlant de la possibilitat de què la instal·lació final sigui de 73 torretes elèctriques, gairebé el doble de les previstes. Espero que la mobilització conjunta de tots els sectors afectats aconsegueixi parar aquesta aberració, perquè en aquesta lluita hi som tots.

Luís Tolosa és sociòleg i escriptor BENZINA_53

Prototips a “L’Escenari” Per Ester Xargay

L

a seu del carrer Montcada –tot esperant estrenar ben aviat el flamant edifici que Oriol Bohigas ha concebut per ser el futur emblema de DHUB, a la plaça de les Glòries– compta amb un espai molt especial batejat amb el nom d’Escenari, on s’hi exposen mostres de producció pròpia o bé produïdes en col·laboració amb altres entitats i que tenen per objectiu entendre i contextualitzar la realitat actual del món del disseny.

A l’Escenari, s’hi pot veure la mostra, que sorprèn el visitant amb una selecció de prototips desenvolupats al llarg del seminaritaller Smart Geometry, una fita internacional d’experimentació de la forma, que per primer cop, va tenir lloc a Barcelona el 2010.

La tria exhibeix les peces realitzades per cinc dels grups participants i que són fruit d’aquests quatre dies de treball en equip,

dels quals l’artista Jonathan Rabagliati, curador d’aquesta mostra, en diu que “van portar al límit la tensió material, el pensament físic i la gimnàstica mental (...).

El disseny digital es va poder alliberar del disc dur, i la fabricació digital va emergir com un espai de creativitat i resolució de problemes”.

Colpeix l’interès estètic que susciten tots els treballs exposats, com ara els sorprenents resultats de “Design to destruction”. El repte d’aquest equip fou dissenyar un voladís de 1,2 metres capaç de passar un test d’estructura calibrat. Amb la finalitat d’eliminar el material sobrer, tot mantenint el màxim de resistència, es van anar provant les diferents peces –que també s’exposen, ja trencades– fins aconseguir la forma que ho va resistir amb èxit. Hi destaca també la peça de Curved folding, que envaeix l’espai bo i desplegant unes atractives corbes metàl·liques; així mateix, s’hi pot veure el procés de

gestació d’aquestes formes amb els dissenys inicials –igualment exposats–, experiments previs fets amb paper que revelen com, sota la capriciosa aparença d’una figura encisadora, s’imposa un enginyós i complex procediment de plegatge corbat. També són molt interessants els resultats de l’equip de Nonlinear systems biology amb design, que desenvolupa un treball de recerca en el nexe entre l’arquitectura i la biologia de sistemes, uns vasos comunicants del disseny amb la ciència que generen estructures a partir de l’estudi dels processos fonamentals dels sistemes vius. Innovadores i funcionals, les peces de Rapid R&D to rapid assembly evidencien com la tecnologia de fabricació digital dóna lloc a nous mètodes per a la connexió d’un element amb un altre, tot deixant en desús els elements intermedis, com els cargols o perns. I no menys impactant resulta el treball d’Explicit bricks, que ha dissenyat un sistema de construcció

Barrachina es desdobla en dos personatges en aquesta peça esbojarrada que mostra les bambolines del món teatral.

BENZINA_54

El centre de Disseny Hub Barcelona -DHUB- és un bon aparador i catalitzador d’iniciatives on hi conflueixen un gran ventall de les disciplines que configuren amb blocs d’escuma de poliestirè: tot un desafiament aquitectònic que permet d’analitzar i provar diferents sistemes d’enclavament, amb els quals s’han realitzat uns prototips senzills per tal d’aplicar els resultats a un sistema general. Així, tal com remarca Rabagliati “l’arc catenari de quatre potes, exposat, demostra el potencial arquitectònic i creatiu que genera un disseny informal amb el rigor estructural”.

Comenta Rabagliati que “els prototips se situen en la intersecció crítica entre les idees i la realitat material, i constitueixen el camp de proves de l’èxit o del fracàs d’un producte.” Tanmateix, pel goig que aquests prototips en concret feien a l’Escenari, ben segur que l’art se’ls hauria apropiat sense ni tan sols haver de retreure’ls llur funcionalitat. Només cal recordar, d’una banda, que Tatlin, pare del constructivisme, reivindicava que “l’obra ha de participar en la vida i la construcció del món, i l’artista ha de

deslligar el seu treball dels espais reservats al culte de l’art i integrar-lo a tots els angles de la realitat”, i d’altra banda, tenim els Readymades apropiacionistes de Marcel Duchamp, que ben provocativament posa a la palestra de l’art un urinari, i així, intel·ligentment, obre els ulls i la ment dels artistes, que es troben amb una forma nova davant el nas: un disseny ben pràctic i que aleshores era innovador.

Una altra mostra recomanable de DHUB és Full Print3d, que ens acosta a la materialització del món digital amb la impressió d’objectes en 3D. I això sí, mai més ben dit: impressionant!

aquest gènere. Les arts aplicades, com ara el disseny, tenen un paper fonamental en la nostra societat, ja que van molt més enllà del fet de dirigir i determinar l’objectualització de les formes.

DHUB,

conscient

d’aquesta responsabilitat, respon a un compromís divulgatiu que genera coneixement i debat a l’entorn de l’ampli món del

Full Print3d fins el 29 de maig.

Disseny Hub Barcelona. c/ Montcada, 12. www.dhub-bcn.cat/exposicions www.smartgeometry.org/content/smartgeometry -2010-barcelona.

disseny, amb un ventall d’exposicions, conferències, tallers i etcètera, que ofereix regularment.

BENZINA_55

Utopia de la flexibilitat Per Ester Xargay Nei Albertí.

T

ensions dirigides, Alliberacions trencades, Alliberacions sotmeses, Alliberació dels cercles, així és com l’escultor Nei Albertí (Sant Feliu de Guíxols, 1975) bateja alguns dels seus treballs, amb títols en què els mots lluiten entre si a contrasentit; i a les obres també hi ha brega, entre els volums i els buits, per fer-se amb l’espai.

Es tracta d’un artista que mana sobre els materials, en domina la forma i hi força els elements fins que aquests emanen la utopia que ell els imposa. Tanmateix, és amb la negació d’aquest poder que resol les figures que més li satisfan. Quan el manipulador totalitari repta l’atzar –tot cedint-li terreny en una revolada de tensions, d’estires i arronses–, llavors sorgeix l‘aventura que engendra la troballa. Així descriu ell la tirania que hi practica, amb les revoltes fortuïtes incloses: “Atzar dirigit, inconscient mesurat, sorpresa intuïda, immediatesa amb calma... Conceptes gairebé antagònics, l’equilibri dels quals –partint dels tants per cent de cada pol– pot ser gestionat per mi mateix. Aquests són els fonaments bàsics de la meva darrera obra.”

Nei Albertí fa instal·lacions efímeres, el·lipses volumètriques, atractives abstracBENZINA_56

cions geomètriques tensades dins l’espai i que irradien llibertat i energia. Ell és capaç de transformar l’espai amb un fil de niló i una tela de licra de colors llampants. Només amb aquests elements flexibles desplega tota una revolució visual que rau en la pròpia utopia de la reforma que va fent amb la seva particular ocupació de l’espai. Així, va tensant el fil, insertant teles i organitzant un circuit on les peces entren en contacte amb nivells espacials canviants a mercè de les seves composicions aèries. Són obres fetes a gran escala, al bell mig d’un paisatge o en un interior; però també n‘hi ha de més petites, que munta dins unes capses de metacrilat.

En aquesta mostra, Nei Albertí també hi exposa escultures –de diferents formats, materials i pàtines de colors– amb moltes punxes, lleugerament bolcades cap a un cantó respecte l’eix terrestre i que s’erigeixen tridimensionalment, tot desafiant el buit, la gravetat i la geometria sota perspectives diverses. Aquesta és la força de l’univers estètic d’un artista intel·ligent i batallador que declara que desconfia de les qualitats perfeccionistes que complauen els sentits.

Del 24 de febrer al 26 de març, Galeria N2.

Carrer Enric Granados, 61. Barcelona. www.neialberti.com - www.n2galeria.com.

BENZINA_57

Tranquil, pernil

BENZINA_58

Per Aleix Sal贸