H On la Vicky
i la Cristina arrufarien el nas Per Oriol Osan
BENZINA_28
i havia una vegada un grup d’amics que quedaven per dinar. Cada dimecres. Durant deu anys. Van començar sent tres i van acabar sent-ne trentatres. Tots dibuixaven, o feien guions de còmic. A vegades en venien pocs, a voltes n’eren més, i fantasiajaven que algun dia publicarien les seves historietes de forma col·lectiva. Però com sol passar, la idea flotava però no es concretava. Quedaven, endrapaven, solucionaven el món, els veterans donaven consells als novells, intercanviaven experiències, compartien inquietuds, en una mena de clan endogàmic i autobatejat friki. Fins que un dia, un d’ells, va llençar un cop de puny damunt la taula i va dir que ja n’hi havia prou. Es van marcar una data i tots a treballar. Un any i mig després apareix aquesta Barcelona TM (Norma Editorial), una compilació de 27 relats curts en forma de còmic que té la ciutat comtal com a protagonista. “La participació ha estat voluntària i l’única de les premisses és que Barcelona fos l’escenari, l’excusa. A partir d’aquí, llibertat absoluta!”, explica Josep Homs, un dels guionistes i aglutinador del projecte. La Barcelona resultant és més propera a aquella que surt a Biutiful que no pas aquella on la Vicky i la Cristina s’hi sentirien còmodes. “Veiem l’enemic des de dins!”, explica rient Sagar Forniés, l’autor del metafòric cop de puny, per justificar aquest punt de vista. I és que malgrat que en aquest volum hi ha lloc per a tots els gèneres, des de la fantasia –amb una espectacular resurrecció dels dracs de habiten la metròpolis– l’humor –la comunitat italiana exiliada a casa nostra i les seves epopeies per trobar pis–, el drama social –els menors magribins que pul·lulen per les Rambles–, la ciència ficció, la denúncia o el terror, predomina la pàtina d’una Barcelona poc amable. Fins i tot n’hi ha una d’apocalíptica, amb una estàtua de Colom víctima d’un cataclisme. “La ciutat s’ha convertit en un lloc molt comercial”, continua Homs, “el romanticisme dels 80 s’ha anat perdent. La idea era convertir Barcelona en un objecte. BCN com a marca comercial (TM)”. D’aquí el títol. Un dels punts engrescadors del projecte ha estat la barreja entre els seus autors, ja que hi ha hagut una gran flexibilitat entre guionistes i dibuixants. Tot i que no tots són versàtils, cadascú ha pogut fer el que realment li venia de gust. No sempre s’ha coincidit amb la parella creativa habitual i s’han hagut d’encaixar parelles no naturals, donant fruit a equips molt potents. Aquest mètode ha posat en valor el treball en equip, aspecte que tots valoren enormement. “La gent jove ha donat la talla”, expliquen els que ja tenen una trajectòria, molts d’ells professors de l’Escola de Còmic Joso, que fa més de trenta anys que es dedica a la formació de dibuixants i guionistes. Al final, tot i la llibertat creativa, s’han polit les històries perquè hi hagués un mateix criteri, i que dins del llibre no hi hagués cap nyap. Els dinars frikis continuen, asseguren els autors, i n’hi ha que aventuren un segon volum, amb els que s’han quedat fora o de nous que puguin incorporar-s’hi. O per què no, agermanar-se amb els frikis d’altres ciutats, que també celebren els seus dinars rituals i veure com proliferen les visions polièdriques de les urbs d’Occident.