TSCG, 85

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

85 juny 2018

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat Autònoma de Barcelona)

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Núria Benach (SCG; Universitat de Barcelona) Joaquim Farguell (SCG; Universitat de Barcelona Rafael Giménez-Capdevila (SCG) Meritxell Gisbert (SCG; Universitat de Barcelona) Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) David Pavón (SCG; Universitat de Girona) Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Joan Nogué (Universitat de Girona)

Jordi Ramoneda (SCG) Jordi Royo (SCG; Institut Barri Besòs) Mariàngels Trèmols (SCG; Dep. Territori i

Redacció. Subscripció i Administració.

Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics Valldoreix, 2. 08024 Barcelona

Sostenibilitat)

AgilPrint Serveis Gràfics S.L. Consell de Cent, 430. 08013 Barcelona ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 85 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX ARTICLES DOMINGO, Andreu: Postveritat i demografia a la “Crisi de refugiats”.

El plec thanatopolític a la Unió Europea ....................................................9 LLOVET FERRER, Marc: La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana .........................................................31 CONFERÈNCIES BERTRAN, Enric; David CASASSAS; Enric MENDIZÀBAL; Josep OLIVERAS: Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó (Sabadell, 1922 - Barcelona, 1992), amb motiu del 25è aniversari de la seva mort.........................................................................................61 Josep Oliveras Samitier: Parlament introductori..................................61 Enric Bertran: Uns mots de presentació................................................63 Enric Mendizàbal: Per què soc alumne i deixeble de Lluís Casassas i Simó (1922-1992)............................................................................66 David Casassas: Totes les repúbliques: reflexions 25 anys després de la mort de Lluís Casassas i Simó.......................................................90 CAPEL, Horacio; Amador FERRER; Antoni MONTSERRAT; Oriol NEL·LO; Josep OLIVERAS; Francesc ROCA: Economia crítica i geografia crítica. Homenatge a Carme Massana.....................................107 Josep Oliveras: De la relació entre l’Economia i la Geografia a Catalunya en el darrer segle............................................................107 Horacio Capel: La Geografía crítica y la Economía crítica en Cataluña en los años 1970................................................................113 Amador Ferrer i Aixalà: Recordant a Carme Massana: el debat sobre l’habitatge................................................................................119 Oriol Nel·lo: Carme Massana: ciutat, renda urbana i pensament crític ..............................................................................123 Francesc Roca: D’Aribau a Sentmenat, passant per Hospital...............131 Antoni Montserrat: Les aportacions de Carme Massana a l’Economia i a l’urbanisme crítics........................................................................134 ESTÉVEZ VILLARINO, Brais: A voltes amb la geografia de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Pep Llinàs a la Biblioteca Jaume Fuster (Barcelona).......................................................................139

VALLVERDÚ-BORRÀS, Marta: Aurora Bertrana: la imatge en el mirall............................................................................................169 NOTES I DOCUMENTACIÓ PAÜL i AGUSTÍ, Daniel: Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya de la Direcció General de Turisme (1981–1984)........................................................................................179 MEMBRADO-TENA, Joan Carles; Xavier SERRANO PASTOR: Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses.....................................................................197 RESSENYES Joan Nogué [ed.] (2017). Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía, per Abel ALBET, Joan NOGUÉ i Yi-Fu TUAN...................................219 CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA X Curso sobre la enseñanza de la geografía en la educación secundaria (Asociación de Geógrafos Españoles, 2017). Una selecció de recursos digitals per enriquir la geografia a l’aula: Eines i recursos per a l’ensenyament de la Geografia (SCG), per Jordi ROYO CLIMENT............................239 Sortida als barris del Besòs i de la Mina, per Jordi ROYO CLIMENT........243 Olesa de Montserrat i els seus paisatges desconeguts, per Jordi RAMONEDA, Pau ALEGRE i Joan SOLER GIRONÈS.............................................247 Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo, per Isidre GRAU i Rafael GIMÉNEZ CAPDEVILA....................................................................251 Del Berguedà a la Cerdanya resseguint camins històrics, per Daniel PAÜL i AGUSTÍ i Josep Ramon MÒDOL RATÉS..........................................261 Reunió conjunta AGE-SCG, per Josep OLIVERAS i SAMITIER..............265 Nit de la Geografia, per Albert PÈLACHS, Josep OLIVERAS, Xavier DELCLÒS, Meritxell GISBERT i Eduard MONTESINOS......267 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 12 de juny del 2018 ........................................273 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2017-18 ..............................281 Informació per als autors i autores ..............................................................289

SUMMARY ARTICLES DOMINGO, Andreu: Post-truth and Demography in the “Refugee Crisis”: The Thanatopolitical “pleat” of the European Union ...................................9 LLOVET FERRER, Marc: The diffusion of Japanese culture and its industries: a Catalan perspective ..............................................................31 CONFERENCES BERTRAN, Enric; David CASASSAS; Enric MENDIZÀBAL; Josep OLIVERAS: Act in memory of Lluís Casassas i Simó (Sabadell, 1922 - Barcelona, 1992), on the 25th anniversary of his death......61 Josep Oliveras Samitier: Introductory Speach .....................................61 Enric Bertran: A few words ...............................................................63 Enric Mendizàbal: Why I am a student and disciple of Lluís Casassas i Simó (1922-1992)...........................................................................66 David Casassas: All the republics. Some thoughts 25th years after the death of Lluís Casassas i Simó.........................................................90 CAPEL, Horacio; Amador FERRER; Antoni MONTSERRAT; Oriol NEL·LO; Josep OLIVERAS; Francesc ROCA: Critical Economy and Critical Geography. A tribute to Carme Massana.....................................107 Josep Oliveras: The relation between the Economy and the Geography of Catalonia over the last century ......................................................107 Horacio Capel: Critical Geography and Critical Economy in Catalonia in the 1970s ................................................................113 Amador Ferrer i Aixalà: Remembering Carme Massana: the debate on housing........................................................................................119 Oriol Nel·lo: Carme Massana: city, urban rent and critical thought......123 Francesc Roca: From Aribau to Sentmenat, passing by Hospital..........131 Antoni Montserrat: The contributions of Carme Massana to the Economy and to Critical Urban Planning ................................134 ESTÉVEZ VILLARINO, Brais: More on critical geography of architecture: affective and non-representational affordances of Josep Llinàs’ Jaume Fuster Public Library (Barcelona).....................................................................139

VALLVERDÚ-BORRÀS, Marta: Aurora Bertrana: The image in the mirror ........................................................................................169 NOTES AND DOCUMENTATION PAÜL i AGUSTÍ, Daniel: The creation of a new tourist image: the Comarques de Catalunya collection of the Directorate General of Tourism (1981-1984)........................................................................179 MEMBRADO-TENA, Joan Carles; Xavier SERRANO PASTOR: Land use evolution in Benicàssim (Valencian Community). From elite resort to mass tourism venue...................................................................197 BIBLIOGRAPHICAL NOTES Joan NOGUÉ [ed.] (2017). Yi-Fu Tuan. El arte de la geografia,

by Abel ALBET, Joan NOGUÉ and Yi-Fu TUAN...............................219 CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY X Course on the teaching of Geography in Secondary Education.

(Asociación de Geógrafos Españoles, 2017). A selection of digital resources to enrich geography in the classroom: Tools and resources for teaching Geography (SCG), by Jordi ROYO CLIMENT..............239 Field Trip to the Neighborhoods of Besos and La Mina,

by Jordi ROYO CLIMENT.................................................................243 Olesa de Montserrat and its unknown landscapes, by Jordi RAMONEDA, Pau ALEGRE and Joan SOLER GIRONÈS.........................................247 The trip of the SCG to Madeira and Porto Santo, by Isidre GRAU and Rafael GIMÉNEZ CAPDEVILA..................................................251 From the Berguedà to the Cerdanya following historic paths,

by Daniel PAÜL i AGUSTÍ and Josep Ramon MÒDOL RATÉS........261 Join Meeting of AGE-SCG, by Josep OLIVERAS i SAMITIER.................265 Nigth of Geography, Albert PÈLACHS, Josep OLIVERAS, Xavier DELCLÒS, Meritxell GISBERT and Eduard MONTESINOS............267 Minutes of the Annual Ordinary General Assembly of the Catalan Society of Geography. Barcelona, 12 june 2018 .................................................273 Report of the activities of the Catalan Society of Geography (Institute of Catalan Studies) during the course 2017-18 ......................................281 Information to authors ..............................................................................289

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 9-30 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.148

Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”.

El plec thanatopolític a la Unió Europea Andreu Domingo

Centre d’Estudis Demogràfics/CERCA Universitat Autònoma de Barcelona

Resum La pressió demogràfica, juntament amb el perill del nacionalisme i els moviments populistes xenòfobs, ha passat a formar part del relat pel qual la crisi dels refugiats amenaça l’arquitectura de la Unió Europea, començant pel Tractat de Schengen. Aquest relat es considera una construcció de “postveritat”, que amaga que la crisi és efecte del disseny d’una política migratòria subordinada al desig d’un mercat laboral unificat ideal, dissociat de la realitat dels fluxos migratoris reals. Aquesta política és la que ha donat cada cop més espai a la seguretat i la por, i ha legitimat la inacció davant la tragèdia humanitària ocasionada amb el que aquí anomenem “thanatopolítica”. S’analitza l’ús de l’argument demogràfic, el paper de Schengen en la construcció de la fortalesa Europa i la política de refugi, i la mobilització emotiva de l’opinió pública durant la crisi a partir d’una selecció de les imatges més reproduïdes l’estiu de 2015.

Paraules clau: política migratòria, refugi, Unió Europea, geopolítica, postveritat.

Resumen: Posverdad y demografía en la “Crisis de los refugiados” El pliegue tanatopolítico de la Unión Europea La presión demográfica, junto con el peligro del nacionalismo y los movimientos populistas xenófobos, ha pasado a formar parte del relato con el que la llamada crisis de los refugiados amenaza la arquitectura de la Unión Europea, empezando por el Tratado de Schengen. Este relato se considera una construcción de “posverdad”, que oculta que la crisis es efecto del diseño de una política migratoria subordinada al deseo de un mercado laboral unificado ideal, disociado de la realidad de los flujos migratorios reales.

Esta política es la que ha dado cada vez más espacio a la seguridad y el miedo, y ha legitimado la inacción ante la tragedia humanitaria ocasionada por lo que aquí llamamos “thanatopolítica”. Se analiza el uso del argumento demográfico, el papel de Schengen en –9–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

la construcción de la fortaleza Europa y la política de refugio, y la movilización emotiva de la opinión pública durante la crisis a partir de una selección de las imágenes más reproducidas el verano de 2015.

Palabras clave: política migratoria, refugio, Unión Europea, geopolítica, posverdad.

Abstract: Post-truth and Demography in the “Refugee Crisis”: The Thanatopolitical “pleat” of the European Union Demographic pressure, along with nationalists threats and xenophobic populist movements, has become part of the story by which the so-called refugee crisis and threatens the architecture of the European Union, starting with the Schengen Treaty. This story is considered a construction of “post-truth”, which conceals that the crisis is the effect of designing a migration policy subordinate to the desire of an ideal unified labor market, that is dissociated from the reality of real migratory flows. This policy is the one that has given more and more space to security and fear, and that has legitimized the inaction before the humanitarian tragedy caused by what we call here “Thanatopolitics.” The use of the demographic argument, the role of Schengen in the construction of the fortress Europe and the refuge policy, and the emotional mobilization of public opinion during the crisis from a selection of the most reproduced images in the summer of 2015 are analyzed.

Keywords: Migration policy, Refugee, European Union, Geopolitics, Post truth.

* * *

1. A les portes de l’infern: postveritat i relat sobre la crisi del refugi El 3 de març de 2016, Donald Tusk, president del Consell d’Europa, advertia: “Vull apel·lar a tots els potencials immigrants econòmics il·legals: no vingueu a Europa, no arrisqueu les vostres vides o els vostres calés”. Finalitzant amb un dantesc “tot és en va”. El dia anterior s’havia iniciat el desallotjament dels assentaments irregulars de Calais, amb unes tres mil persones concentrades en condicions deplorables amb l’esperança de donar el salt a la Gran Bretanya. No seria fins l’octubre de 2016, quatre mesos després de la victòria del Brexit en el referèndum sobre la permanència de la Gran Bretanya a la Unió Europea, que el campament seria desmantellat (tot i que no completament erradicat).

Aquest episodi no es pot entendre sense emmarcar-lo dins la crisis dels refugiats de l’estiu de 2015, i la construcció del relat canònic que des de les institucions europees se’n fa, i que ha estat assumit pels mitjans de comunicació i fins i tot per aquelles veus més crítiques a la política migratòria comunitària. Quatre són els seus arguments destacats: 1) la “pressió demogràfica” ha precipitat la crisi migratòria, projectant-se cap al futur i aplegant tant “immigrants econòmics” com “refugiats” (Naïr, 2016); –10–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

2) la crisi dels refugiats posa en perill el marc comunitari, del qual l’emblemàtic Tractat de Schengen, que consagra la llibertat de circulació dels ciutadans, seria la primera víctima (Arango et al., 2016); 3) l’auge del populisme xenòfob partidari del proteccionisme arran de la recessió econòmica, és el que impossibilita la política migratòria unificada per a fer front a la crisi, especialment als països de l’Est; i 4) la solució és profunditzar en el projecte europeu i reforçar Schengen, sintetitzat en l’eslògan: “Més Europa!”, que alguns tradueixen en la creació d’un Sistema Comú d’Asil Europeu (CEAS) (González Enríquez, 2015), però que en el primer moment només es va concretar en la creació d’una Agència Europea de Control de Fronteres i Costes (Comissió Europea, 2015). Aquest drama en quatre actes, es desenvolupa acompanyat d’un ritme de crescendo emocional, del qual n’és bon exemple la cita dissuasiva dirigida virtualment als candidats a l’emigració, però de fet a la ciutadania europea, en la qual implícitament se’ls nega l’entrada al paradís, i se’ls condemna a l’infern, d’aquí l’admonitori “Lasciate ogni speranza, voi...”

Política de les emocions –on pugnen la por i la compassió–, a què han contribuït tant les institucions europees, en el seu esforç per crear opinió pública, com els mitjans de comunicació i les ONG, en la seva voluntat de sensibilitzar i denunciar el drama humanitari, que afecta els refugiats en particular i els immigrants en general, sovint barrejats, que proven d’arribar a Europa en condicions irregulars des de la frontera mediterrània.

Defensem tres hipòtesis relacionades entre elles. La primera és que ens trobem en el punt crític on ens trobem pel desenvolupament de la política migratòria europea comunitària, i no per la seva absència, com es pretén. La segona, que el relat segons el qual la demografia ha esdevingut un risc global que, juntament amb el nacionalisme i els moviments populistes xenòfobs, amenaça l’arquitectura europea –on les responsabilitats de la Unió són centrifugades als estats–, pot ser considerat com a construcció de “postveritat”. Tant en l’accepció més clàssica de l’allunyament de les institucions (aquí comunitàries) d’una realitat substituïda pels relats fabricats pels laboratoris d’idees (en aquest cas neoliberals) –tesi ja defensada en els anys seixanta per Hanna Arendt (2017)–, com en la utilització de les emocions en forma d’agent mobilitzador (Lacroix, 2001). I, per últim, la tercera, que aquest relat comporta en la praxi el que anomenem “plec thanatopolític” aplicat a la gestió de les migracions: el desplaçament cap a la mort en el binomi “fer viure, i deixar morir”, que caracteritza la biopolítica –entesa com la manera de racionalitzar, després del segle xviii, els problemes que sorgeixen de la pràctica governamental dels fenòmens propis d’un conjunt d’éssers vius constituïts en població–, des dels seus orígens lligats al liberalisme, segons Michel Foucault (1976 i 1978).

En les següents planes ens proposem fer una anàlisi de l’ús de l’argument demogràfic de quina manera i per què es mobilitza, a partir de comunicacions –11–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

de la Comissió Europea i dels informes sobre riscos globals patrocinats pel Fòrum Econòmic Mundial (WEF, 2016), contrastats amb les principals dades demogràfiques publicades per Eurostat i la literatura científica, per reexaminar l’esmentada crisi en el context de la governabilitat de les poblacions i oferir un relat alternatiu a l’anomenada “crisi dels refugiats a Europa”.

2. “Crisi migratòria” i evolució demogràfica 2.1. Excedents demogràfics i producció de redundància La “pressió demogràfica” convertida en “pressió migratòria” ha esdevingut un dels arguments més recurrents a l’hora d’explicar les causes de la crisi migratòria a la Mediterrània. És així com es parla de la “falla demogràfica” per explicar les migracions del sud al nord de la Mediterrània, ja no només les de refugiats (Naïr, 2013). Aquest relat centrat en els excedents que el creixement demogràfic està produint al continent africà, en contrast amb el procés d’envelliment europeu, ens mena a la maltusianització del debat i, en conseqüència, a la seva naturalització. Es pot entendre que s’adopti estratègicament, ja que en convertir el creixement demogràfic en un risc global (Domingo, 2015) s’accentua la urgència de prendre mesures, no només puntualment, sinó per als propers anys. Al mateix temps, perquè les dades sobre la dinàmica i l’estructura de les poblacions comparades, i les projeccions de població realitzades per Nacions Unides, semblen objectivar el problema. I per últim, degut a que plantejat així, les pròpies migracions poden ser ofertes com una solució, fent de la necessitat virtut, ens referim a la presentació de les migracions com a compensació de l’envelliment de la població europea i manera de fer sostenible el sistema de pensions –proposada ja per Nacions Unides amb el terme de “migracions de reemplaçament” (NU, 2001), seguint la màxima per la qual els riscos haurien de ser convertits en oportunitats–.

No obstant, cal dir que la producció d’excedents és deguda fonamentalment al sistema econòmic, i no al potencial demogràfic. Entenent per població redundant tal i com la va definir Zygmunt Bauman (2003): aquella integrada per individus incapaços d’entrar en el mercat de treball o els que un cop expulsats no només no tenen perspectives de tornar-hi sinó que no es compta amb ells ni a tall d’exèrcit de reserva, la principal característica dels quals seria la de ser consumidors fallits. Però ampliada per diversos autors, entre ells l’antropòleg Arjun Appadurai (2015), que utilitzarà el concepte de “vida nuda” encunyat pel filòsof Giorgio Agamben (1998), per considerar tots aquells que resten en una zona gris de la Llei, a la vegada dins i fora, vida despullada dels atributs de la ciutadania, definició que li permet afegir dins la població redundant els immigrats irregulars i els refugiats, a més dels presoners de guerra, els que –12–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

viuen en condicions de treballs forçats, els menors treballadors, les persones obligades a la prostitució o les explotades en règim de semiesclavatge. Encara que els mateixos defensors de la tesi de “la falla demogràfica” acabin havent de fer referència a la incapacitat del sistema productiu d’absorbir els joves que, com a resultat del creixement demogràfic passat arriben a l’edat de treballar (Naïr, 2016), obliden que, per una banda, el desenvolupament econòmic també produeix expulsions del mercat laboral, i de l’altra, que fins i tot amb l’arribada de generacions buides a l’edat activa, aquestes poden ser expulsades, com ha succeït per exemple amb els joves a Espanya arran de l’aplicació de polítiques d’austeritat des de 2012. Convertint-se l’expulsió, en un mecanisme intrínsec al capitalisme, no a la demografia, que Saskia Sassen (2015) ha explicat pel desenvolupament de les formacions depredadores. És cert que l’evolució demogràfica dels països de la UE i la majoria dels africans, es caracteritza per trobar-se en dues fases molt diferents: la primera en la fase postransicional, caracteritzada per una fecunditat baixa o molt baixa, i un creixement gairebé nul o negatiu, i la segona per un increment encara considerable, malgrat que en molts d’aquests, ja s’hagi iniciat el descens progressiu de la fecunditat. L’augment segueix essent elevat degut al potencial d’una estructura per edat propícia a la natalitat, amb generacions joves caracteritzades per la seva abundància, per un costat, i als països més retardats en la davallada ja que nomes es troben en l’estadi inicial de l’esmentada Transició demogràfica, per l’altre. Aquesta dinàmica i estructura diferents són les que expliquen que les projeccions de població de Nacions Unides augurin que el continent africà a l’horitzó 2051 és el que experimentarà un augment de població més accelerat (115 %), per sobre del continent asiàtic (només un 18 %) que, amb tot, seguirà essent el més poblat amb 5.261 milions d’habitants, quasi el doble que els 2.571 milions d’africans estimats per aleshores. Si comparem aquesta evolució amb l’europea, les diferències són més que notables: mentre que els africans augmenten, els europeus disminuiran la seva població en un 3,5 %, i se situaran en els 714 milions de persones. Però aquesta no serà l’única diferència, la més rellevant segueix essent la de l’estructura: la població en edat activa d’ací als propers trenta anys, arribarà al 67 % a l’Àfrica, majoritàriament joves adults, mentre que a Europa haurà disminuït fins al 57 % del total, amb un significatiu 28 % de població major de 65 anys. Si tenim en compte les dificultats del mercat de treball africà per absorbir aquesta acceleració de la població jove, és lògic pensar en migracions dirigides a Europa. Encara que l’economia africana es desenvolupi, seguirà expulsant població.

Amb tot, hem d’insistir que els moviments migratoris que estan donant com a resultat la crisi humanitària en la frontera mediterrània de la UE, primer no només estan integrats per ciutadans africans. Caldria incloure el gruix de refugiats procedents de Síria, Afganistan o Iraq, a part que compta amb l’aportació de no pocs efectius asiàtics –de Pakistan, l’Índia i Bangladesh–, els quals les màfies condueixen a través de l’Àfrica. I segon, que les raons econòmiques segueixen –13–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

pesant més que les demogràfiques en el creixement de l’expulsió. Sigui per la descomposició política i econòmica dels règims africans, sigui per l’aplicació directa o indirecta de mesures d’ajustament estructural imposades pel Fons Monetari Internacional i recolzades per la UE, sigui per la intervenció de governs i corporacions alienes als interessos regionals. En tercer lloc, cal recordar també, com l’entrada d’immigrants procedents de Llatinoamèrica durant el boom migratori a Espanya, que una vegada caducat el visat turístic revertia en irregular, va depassar amb escreix la d’immigrants africans. A ningú se li va acudir aleshores vincular la massiva irregularitat amb cap mena de “pressió demogràfica”.

2.2. Els límits del registre del refugi a la UE Una de les primeres dificultats per analitzar la “crisi dels refugiats” és precisament la cobertura de la població refugiada, sobreestimada en alguns casos degut a les duplicacions i en d’altres subestimada quan han evitat el registre.

La incertesa és màxima quant als corrents reals, i a les defuncions causades per l’ofegament o en el periple transsaharià. Això sense comptar amb la dificultat de la comparació entre els diferents països degut a la definició jurídica particular de l’asil o el refugi en cadascun d’ells, que fa que romanguin més o menys temps amb l’estatut de refugiats –per exemple, el creixement dels refugiats al Pakistan ja es deu més a la natalitat que a l’increment per nous fluxos–. Prova d’aquest desgavell estadístic és la notícia apareguda a The Guardian, a finals de 2016, citant fonts d’Europol, on s’estimava en més de 10.000 la xifra de menors migrants i demandants d’asil desapareguts: ¿Es tractava d’un artefacte estadístic o realment, com insinua la notícia, aquesta xifra ha d’imputar-se a menors que han caigut en mans de les màfies de tràfic d’humans, dedicades a la prostitució i la venda d’òrgans?

El que sabem és que la majoria dels desplaçats dels conflictes bèl·lics es distribueixen en el propi país, i en els limítrofs. Dels 64 milions de refugiats estimats, segons l’Agència per als refugiats de Nacions Unides (2016), Turquia, amb més de 2,5 milions només de sirians, encapçalava els països receptors, seguida de Pakistan, amb 1,6 milions (principalment afgans) i la República Islàmica d’Iran amb 979.000 (també la majoria afgans), o Etiòpia amb un xic més de 736.000 persones (somalis i sudanesos del sud, per damunt d’altres).

Mentre, la UE dels 28 registrava 1,09 milions de persones amb estatut de refugiat a 31 de desembre de 2016, dels quals el 30,5 % eren dones i el 20,7 % menors de 14 anys. Si comparem les persones registrades com refugiades o asilades a la UE des de 2008 i els demandants d’asil al llarg d’aquest mateix període (fig. 1), es veu clarament de quina manera el boom de la demanda d’asil esclata el 2015; exactament el mes de maig, que s’incrementa d’un 23 % respecte del mes anterior, fins arribar a un màxim de 172.000 demandes el mes d’octubre i caure un any més tard fins les 28.485, amb un indubtable –14–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

impacte de l’aplicació del pacte amb Turquia, del qual ens ocuparem més tard.

I si bé és cert que s’enregistra un increment significatiu de la proporció de les demandes a Itàlia, coincidint amb l’aplicació del tractat amb Turquia, passant de representar el 6,7 % al gener de 2015 al 17,8 % al desembre de 2016, també ho és que Alemanya continua durant tot el període concentrant la majoria de les demandes, amb gairebé la tercera part encara al final del període. L’inusitat increment ha fet augmentar de retruc l’estoc dels asilats i refugiats, però molt per sota del nombre d’aquests. Així, tot i que les sol·licituds es disparen des del mes de maig de 2015, el nombre de persones amb permís de residència per raons d’asil creix amb moderació, molt allunyada del volum de demandes, tocant sostre el setembre de 2016, amb 1,3 milions de persones enregistrades.

Figura 1. Població amb l’estatut de refugiat resident a la UE i demandes mensuals d’asil a la Unió Europea, 2008-2016

Font: Elaboració pròpia. Eurostat [migr_pop3ctb] [migr_asypenctzm]. Extret el 5.12.17

Si ens centrem en la crisi dels refugiats a la Unió Europea, per començar cal destacar que representen un percentatge mínim de la població total, i encara una proporció molt minsa de la població nascuda a l’estranger en cadascun dels països europeus (fig. 2). Allà on assoleixen el major percentatge, com a Suècia, Àustria o Alemanya, només concentren l’1,3 %, el 0,9 % i el 0,7 % del total de les seves respectives poblacions. En nombres absoluts, dels 1,09 milions de refugiats residint a la UE en 2016, el 54,8 %, ho feien a Alemanya, on vivien 602.000, seguida de lluny per Itàlia amb el 9,1 %, amb prop de 100.000, Suècia amb un 7,6 % i 83.000 i Àustria amb 77.000, un 7,1%, mentre que Espanya tot just en tenia 20.340, l’1,9 % de tots els comptabilitzats a la UE, i un 0,04 % de la seva població. I malgrat que en nombre absoluts, Espanya amb gairebé 6 milions de nascuts a l’estranger ocupa el quart lloc compartit amb Itàlia, després d’Alemanya, Gran Bretanya o França, en nombres relatius, amb un 13 %, encara està més avall del rànquing, a l’onzena posició. No semblen justificades, –15–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

doncs, les reticències del Govern espanyol a fer-se càrrec de la quota assignada de 20.000 refugiats, dels quals a principis de 2017 no havia rebut ni un miler.

Figura 2. Població nascuda a l’estranger i refugiats a cada país de la UE-28, 2016 % Nascuts estranger

Refugiats (absoluts per mil)

Font: Elaboració pròpia. Eurostat [migr_pop3ctb] [migr_asypenctzm]. Extret el 5.12.17

Quins han estat els principals demandants d’asil l’any 2016 a la UE? Ho han estat els sirians, amb 339.000 sol·licituds que representaven el 27 % de les 1,3 milions inscrites aquell any (fig. 3), seguits pels 186.000 afganesos i 130.000 iraquians. Amb tot, aquestes dades van ser inferiors que les del 2015, quan, al pic de la crisi, els sirians van arribar a les 668.000 demandes. Però les estadístiques ens parlen també de la voluntat d’acollir-los. Segons les mateixes fonts d’Eurostat, la tramitació d’aquestes demandes ha estat mínima i, a sobre, el percentatge de denegacions ha estat elevadíssim. Espanya destaca en tots dos casos, essent un dels països que menys tramita (menys del 5 % anual) i que més en rebutja (el 96,1 %), alineant-se en aquesta trista estadística amb els països de l’Est i Portugal, a una distància incomparable d’Àustria, Alemanya o Bèlgica, –16–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

on si bé les denegacions se situen entre el 85 i el 95 %, en canvi el nombre de resolucions supera amb escreix les espanyoles (94.000 en el cas d’Alemanya contra 580 en el d’Espanya).

Figura 3. Principals nacionalitats dels demandants d’asil a la Unió Europea, 2016

Síria Afganistan Iraq Pakistan Nigèria Iran Eritrea Albània Rússia No consta Somàlia Bangladesh Gàmbia Guinea Sèrbia Ucraïna Algèria Marroc Kosovo Costa d’Ivori

49.915 47.775 41.395 34.490 32.465 27.605 20.730 20.060 17.245 16.030 14.045 13.185 12.490 11.925 11.805 11.680 11.380

130.100

186.605

339.245

Font: Elaboració pròpia. Eurostat [migr_pop3ctb] [migr_asypenctzm]. Extret el 05.12.17

Figura 4. Percentatge de denegacions a les demandes d’asil, UE 2016

Font: Elaboració pròpia. Eurostat [migr_pop3ctb] [migr_asypenctzm]. Extret el 05.12.17

Per últim, i específicament en el cas espanyol, quins són els principals països demandants d’asil? Si observem les sol·licituds acumulades des de 2008 –17–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

a 2016 (fig. 5), veurem que es barregen els països amb conflictes bèl·lics recents –Síria o Ucraïna, amb 11.430 i 6.875 demandes respectivament, per exemple–, amb els que pateixen crisis polítiques notables –com Colòmbia, Cuba o Veneçuela–, i molts d’ells tenen comunitats d’immigrats ja fa temps assentades al país, com succeeix amb Nigèria, Mali o Pakistan. L’agregació temporal oculta, però, la successió dels orígens; així el 86 % dels demandants sirians s’ha donat els darrers dos anys, el mateix que passa amb els ucraïnesos.

Síria Ucraïna Veneçuela Algèria Nigèria Mali Colòmbia Costa d’Ivori Palestina Cuba Marroc Guinea Camerun Somàlia Pakistan Hondures el Salvador Congo Rússia Iraq

Figura 5. Demandants d’asil a Espanya, 2008-2016

2.895 2.815 2.705 2.195 1.925 1.795 1.325 1.275 1.060 1.040 1.010 860 775 750 695 645 590

4.880

6.875

11.430

Font: Elaboració pròpia. Eurostat [migr_pop3ctb] [migr_asypenctzm]. Extret el 05.12.17

3. Schengen i l’Europa fortalesa: la mercantilització del dret 3.1. Schengen, la política migratòria i la utopia neoliberal La suspensió temporal del Tractat de Schengen i el tancament de fronteres nacionals, com en el seu moment es va donar entre la frontera italiana i francesa degut a la voluntat del govern francès de barrar el pas a milers de refugiats tunisians, l’abril de 2011, arran de la Primavera àrab, ha fet creure que el Tractat de Schengen sobre lliure circulació de persones i la idea de l’Europa fortalesa eren oposades. El missatge més difós és que l’anomenada “crisi dels refugiats” amenaçava l’espai Schengen.1 En la constitució de la Comunitat Econòmica Europea, amb la signatura del Tractat de Roma de 1957, ja s’apuntava en l’article 3, que l’objectiu de la creació d’un mercat interior havia de plantejar-se l’eliminació dels obstacles a 1. L’espai Schengen està composat pels 28 països de la UE, menys Bulgària, Croàcia, Irlanda, Romania, el Regne Unit i Xipre, més els Estats de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA): Lienchestein, Noruega i Suïssa.

–18–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

la lliure circulació de persones, serveis i capitals. En conseqüència, una de les primeres activitats del Consell d’Europa en l’aprovació del reglament sobre la CEE, va ser pronunciar-se sobre la lliure circulació de persones (Reglaments de 1961 i 1964). Però no serà fins 1985, amb la signatura del tractat de Schengen, quan es va esbossar una política migratòria –qui podia moure’s i qui no havia d’accedir a l’espai de lliure circulació–, que res tenia a veure amb el volum, direcció o característiques sociodemogràfiques de les migracions que aleshores estaven produint-se, i menys encara amb les que es precipitarien durant el nou mil·lenni. El disseny pretenia articular un mercat laboral unificat dins el somni neoliberal –ja enunciat per F. Hayek, el 1944–.2 Des de mitjans dels anys vuitanta, i especialment a partir de l’entrada en vigor de Schengen el 1995, s’orientà a transformar els fluxos existents a un ideal, tot impulsant: 1) el foment de l’arribada de migracions extracomunitàries limitada a l’alta qualificació, com a política d’atracció de talent; 2) l’incentiu del que anomenen “la mobilitat interna”, per a la baixa qualificació, amb la pretensió que aquesta demanda fos en la seva major part acomplerta pels propis treballadors comunitaris; i 3) la limitació al màxim de la migració extracomunitària a programes de migració circular o estacional –en la que molts autors, com el demògraf Livi-Bacci (2012), han vist la voluntat d’estalviar-se els costos de la integració–.

Schengen està també a la base de la creació del que s’ha anomenat l’Europa fortalesa ja que la dissolució de les fronteres interiors va significar l’enfortiment de les exteriors, mitjançant una actuació coordinada de les policies dels diferents estats membres (Lasagabaster, 1996). Després de l’entrada en vigor del Tractat de Schengen i com a part de l’ordenació migratòria que significava, en 1990 se signà el Conveni de Dublín, que buscava homogeneïtzar les polítiques referents a l’asil, i que de fet significaren una evolució convergent de caràcter restrictiu, generalitzant la sospita que els immigrants econòmics utilitzaven el dret a l’asil fraudulentament per tal d’accedir amb més facilitat als diferents països de la Comunitat. S’associava la demanda d’asil amb la immigració irregular. Així, coincidint amb aquesta data, les concessions d’asil van començar a disminuir de forma dràstica a pràcticament la totalitat dels socis comunitaris, malgrat que, recordem, acabarien coexistint amb el conflicte de l’ex-Iugoslàvia.

L’aplicació del Tractat de Dublín va comportar l’associació dels demandants d’asil a Eurodac –el banc d’empremtes digitals per al control del terrorisme–.

Al 2003, el Tractat de Dublín II introduí el concepte de “readmissió”, que significa fer responsables de l’asil els països on arriben els refugiats, determinats geogràficament –començant per Grècia i Itàlia–. Es tracta d’un procediment que busca forçar un major control per part dels països perifèrics de la Unió, i que en l’episodi dels refugiats de l’estiu de 2015 explica les reticències tant 2. Utilitzem la definició de neoliberal de l’historiador Daniel Stedman Jones (2012, p. 2) com:“la ideologia de mercat basada en la llibertat individual i un govern limitat que relaciona la llibertat humana a les accions que de forma racional es prenen per a benefici propi en el marc d’un mercat competitiu”.

–19–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

dels refugiats com d’alguns països a inscriure la seva entrada, quan aquests manifestament declaraven tenir com a objectiu Alemanya o Suècia (Solanes Corella, 2016). En 2013, l’entrada en vigor del nou reglament, Dublín III, ratificà aquests principis, malgrat proclamar que es prohibeix expressament les transferències de persones sol·licitants d’asil a estats membres on corrin el risc de rebre un “tracte inhumà o degradant”.

La relació de la limitació d’asil amb la construcció d’una Fortalesa Europa es va fer evident a partir de l’aprovació del Tractat d’Amsterdam i del Consell Europeu de Tempere el 1999, que es proposava l’harmonització de les polítiques estatals tot adoptant un programa d’actuació comuna per al 2000-2005, batejat com el programa de la Haia, que s’articulava precisament al voltant del desenvolupament d’un sistema d’asil comú, al costat de la cooperació amb països tercers emissors de fluxos, el tracte just als nacionals de països tercers residents a la UE, i la gestió eficaç dels fluxos (Pinyol Jiménez, 2012). És així com l’externalització a països tercers va esdevenir la principal pràctica del control fronterer a canvi de compensacions sovint computades sota el capítol de cooperació al desenvolupament, o afavorint els seus nacionals en les migracions cap a la UE. Cal tenir present aquest precedent per a entendre el marc negociador amb Turquia, com a solució a la “crisi dels refugiats” el 2015. Fracassada la proposta de distribució de refugiats als diferents països de la Unió amb una política de quotes, pel refús i boicot dels governs europeus, els tecnòcrates de la UE, però també dels estats nacionals, han rebuscat en el fons de la caixa registradora neoliberal. El ventall de mesures ha anat des del copagament proposat als refugiats de les despeses derivades de llur manutenció –a Suïssa, a Dinamarca o als estats alemanys de Baviera i Baden-Wutemberg–, fins el bescanvi de suma cero (una entrada, una sortida) que en la pràctica ha portat a la pretensió d’accelerar l’expulsió d’immigrants en situació irregular (siguin treballadors o refugiats) per “encabir” als refugiats.

3.2. La crisi dels refugiats de 2015 La crisi migratòria de l’estiu de 2015, és també substancialment conseqüència de l’articulació política d’externalització, tant com del creixement de refugiats pròpiament dit (Ferrero i Pinyol, 2016). Les amenaces del president turc Recep Tayyip Erdogan, d’expulsar a la UE els 2,5 milions de desplaçats estimats del conflicte sirià residents a Turquia, es va saldar amb l’aprovació de la UE, el 3 de febrer de 2016, de 2,7 milions d’euros destinats a la contenció dels refugiats sirians. La negociació amb la UE, per part d’Erdogan, va tenir com a efecte l’escalada de la deriva totalitària i la impunitat amb què després de l’intent de cop d’estat de juliol de 2016 es va lliurar a la repressió interna. El 7 de març del mateix any, els representants de la UE fidels al principi de subcontractació del control de les fronteres, havien pactat amb el primer ministre turc Ahmed Davutoglu, la devolució a Turquia dels immigrants econòmics i dels refugiats –20–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

arribats a Grècia des d’aquest país –incloent-hi l’anomenada “devolució en calent”–, el bescanvi de refugiats sirians sobre la base que per cada sirià retornat a Turquia, la UE es comprometia a allotjar-ne un altre, consignant implícitament l’expulsió d’aquells refugiats d’origen no sirià, extremant la criminalització dels immigrants econòmics, restringint el perfil de “refugiat”, i delegant en Turquia l’impediment de la immigració internacional dirigida cap la UE, acceptant el compromís de demanda de visat als nacionals de països assenyalats com a sospitosos de ser emissors de fluxos dirigits a Europa. En contrapartida, l’Estat otomà rebria una substanciosa compensació econòmica doblant els fons previstos aleshores fins assolir els 6.000 milions d’euros, i obtenint la supressió de visats als seus ciutadans per a circular pels països de la UE, a més de la promesa d’accelerar l’entrada a la UE, i de comptar amb la permissivitat front a les seves aspiracions intervencionistes a la guerra de Síria, i a la vulneració dels drets humans en la política interior. Cal reconèixer que el pagament en concepte de gendarmeria ni tant sols cobreix les despeses que prèviament els refugiats sirians han representat per a Turquia (Naïr, 2016). Aquesta solució comportà la conversió dels campaments de refugiats, la principal funció dels quals era el registre dels refugiats que arribaven a les costes gregues i la seva distribució, en centres –que s’anomenaran Hotspots– per a la classificació per tal de destriar els immigrants econòmics dels candidats al refugi, i procedir a la detenció i posterior deportació (Uriarte, 2016). El canvi de sentit, que va suposar de facto la militarització dels campaments, es va acompanyar d’accions per a foragitar les ONG. Progressivament els voluntaris van ser substituïts per policies i militars, destinats per la UE, en el que és també una mostra de desconfiança vers l’eficiència dels estats receptors –Itàlia i Grècia–, dels quals se sospita una certa laxitud (Rodier, 2017).

L’any 2016, l’informe sobre Riscs Globals del Fòrum Econòmic Mundial, recollien les anomenades “migracions involuntàries a gran escala”, com el risc global de més impacte i més plausible per a la propera dècada, barrejant els corrents originats per conflictes bèl·lics, els que es poden donar en el futur pel canvi climàtic i les migracions econòmiques (WEF, 2016). Un component destacat de la seva construcció com a risc global és la relació que poden tenir amb el terrorisme –connexió ja remarcada anteriorment (WEF, 2009)–, però aquest cop es vincula a la manca d’integració en les societats europees. Si tenim en compte la gran influència d’aquests informes presentats a la reunió anual de Davos sobre els governs i les corporacions, no deixa de ser significatiu l’esforç que es fa per a lliurar arguments en favor de l’acollida de refugiats pensant tant en Turquia com en els països de la UE. Així, es lloen els beneficis que poden reportar les poblacions desplaçades, tant per als països on es troben en trànsit –incentivant la demanda, activant el comerç internacional, incrementant els fluxos monetaris mitjançant les remeses, o potenciant l’ús de noves tecnologies–, com per als d’acollida, com a suplement de població en edat activa per compensar l’envelliment.

–21–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

La crisi s’ha saldat amb una aclaparadora manifestació de feblesa: convertint els refugiats en el taló d’Aquil·les de la política comunitària. Aquesta feblesa està essent explotada per règims autoritaris com el turc, a partir d’unes negociacions que posen de manifest la dependència que hi té la UE. Assistint alhora a un preocupant efecte dòmino, tant en el tancament de les fronteres interiors dels països de la UE, com en la vulnerabilitat de les exteriors, un cop es blinda el flanc oriental. Itàlia i Espanya ja s’han precipitat a augurar que es convertiran en el proper objectiu de les màfies que trafiquen amb immigrants i refugiats.

D’aleshores ençà, ACNUR calculava que l’any 2016 s’havien produït com a mínim 5.000 morts a la Mediterrània, retornant a la part central el tràfic més important. Tampoc no han mancat els assalts massius a les tanques espanyoles de Ceuta i Melilla, durant el mes de febrer de 2017 –tot i que, propiciades pel govern marroquí com a mesura de pressió en la negociació d’un nou tractat dels acords de pesca i agricultura entre el Marroc i la UE–. La reunió de Malta, celebrada el 3 de febrer de 2017 pel Consell d’Europa per a tractar la política migratòria respecte a la ruta de la Mediterrània Central per tal de respondre a aquesta esperada i temuda reactivació, va reincidir clamorosament en el principi de l’externalització del control de fronteres, amb la preocupant decisió de fer de l’estat fallit de Líbia el principal soci i garant de la contenció de fluxos procedents d’aquesta àrea geogràfica. Tot en nom de construir la resiliència de la política migratòria comunitària de cara a futures crisis (European Council, 2017).

3.3. Populismes xenòfobs i política migratòria comunitària Un dels efectes de la crisi dels refugiats ha estat el qüestionament retrospectiu de l’acceptació de la candidatura dels països de l’Est. Destaca en aquest rebuig la utilització de la retòrica populista i xenòfoba, amb el president d’Hongria Viktor Orban al capdavant. Però també se’n fa responsable a les classes mitjanes i populars dels països occidentals, el vot de les quals ha fet pujar els partits d’extrema dreta i euroescèptics. Populisme que, en part –com defensa Wendy Brown (2015a)–, pot interpretar-se com l’expressió del desig popular de la restauració del poder i de la protecció sobirans, que són amenaçats a mesura que l’Estat es veu transformat per la globalització. La solució, s’argumenta, és “més Europa”, concepte entès com acceleració de la cessió de sobirania dels estats membres a la UE. Aquesta és una interpretació que cau de ple en l’ortodòxia neoliberal on, a la fi, sembla que s’estableix el consens que el risc no són tant les migracions com la seva mala gestió, les reaccions proteccionistes dels diferents estats reactius davant la pressió que pot exercir el seu electorat, essent incapaços d’aplicar fins al final l’ideari neoliberal. Aquesta seria la postura defensada, per exemple, per Ian Goldin (2011), director de la Martin School d’Oxford, que a més es va fer càrrec dels informes sobre Riscos Globals publicats pel Fòrum Econòmic Mundial a partir de 2012. Goldin defensa la necessitat de construir –22–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

un “lideratge mundial” capaç d’imposar una agenda liberal que garanteixi la prioritat de la lliure circulació sobre els interessos “nacionals”.

Al creixement dels vots de la dreta radical arreu d’Europa, no només als països de l’Est, se li ha contraposat l’augment també dels vots a partits d’esquerra renovada i a l’autoorganització. El resultat, doncs, ha estat la polarització, no la legitimació d’una deriva antidemocràtica alimentada per la inoperància política europea. És una errada buscar el dèficit democràtic i l’auge de la xenofòbia a diferents països de la UE en la idiosincràsia i història recent d’aquests, com sovint es fa frívolament amb els països de l’est d’Europa o la pròpia Alemanya. Més valdria interpretar aquesta situació com la reacció a l’aplicació de les mesures d’ajustament econòmic i l’adopció de polítiques neoliberals, que incloïen el desmantellament del sistema de cobertura sanitària o l’ajut a l’habitatge, entre altres ajuts socials, i empobriren a amplis sectors de la població, tot explicant l’auge del populisme i del menyspreu per la democràcia liberal. Totes elles requisit sine qua non, per al seu ingrés a la UE, essent un primer resultat l’expulsió de població. Recordem de pas, que l’emigració massiva originada en aquest procés i dirigida, entre altres indrets, al Regne Unit, va nodrir els arguments del Brexit (Coleman, 2017), i que malgrat que aquest es va situar sempre fora de l’Espai Schengen, parla de les contradiccions i dificultats de la formació d’un mercat laboral unificat mobilitzant els treballadors dels països de la UE. Per descomptat que a tots els països europeus on han pujat les formacions de dreta radical podem trobar un passat vergonyant al qual remetre’ns, amb episodis de racisme, xenofòbia o moviments feixistes rampants. Però primer hauríem de subratllar que, malgrat el seu nacionalisme i la retòrica antiglobalització, els agrada presentar-se com a transnacionals. Segon, que mai posen en qüestió el liberalisme econòmic ni presenten una alternativa en aquest camp. I tercer, que la majoria d’ells han fet un esforç per distanciar-se del passat feixista, i en tot cas han abandonat la retòrica antiburgesa dels anys trenta (Norris, 2009).

Però sobretot hauríem d’insistir que en la majoria d’ells, aquests episodis van estar també lligats a les crisis de creixement del capitalisme, i la seva necessitat d’esclafar la resistència de les classes populars, sigui l’Alemanya nazi i el crac del 29, sigui el creixement del Front Nacional a França, a partir dels anys 70, retroalimentant-se de la independència d’Algèria.

4. Una furtiva llàgrima: la mobilització emotiva 4.1. “Postveritat” en la crisi dels refugiats: entre la por i la compassió A finals del 2016, l’entrada i l’elecció de “postveritat”, com a mot de l’any pel diccionari Oxford, definida com: “relatiu o denotant circumstàncies en les quals els fets objectius tenen menys influència en conformar l’opinió pública que les crides a les emocions o a les creences personals” (Oxford Dictionary, 2016), ha desencadenat un esclat d’articles i d’estudis reivindicant la importància –23–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

del poder mobilitzador de les emocions en la construcció del discurs polític.

A part de la carrera fulgurant del concepte, que sembla dur inevitablement a la banalització, amb l’etiquetatge de “postveritat” de qualsevol manipulació o falsedat en el discurs polític amb vocació d’alterar la realitat –ras i curt, de qualsevol mentida pública–, es pot prendre aquesta acceptació del neologisme i la ràpida popularitat assolida, no com el punt de partida, sinó com la culminació d’un llarg procés epistemològic sobre les emocions en la mobilització social i la seva relació amb la veritat. Procés que va des del desdeny de les emocions eclipsades pel concepte de “racionalitat” (econòmica) com a motor de les accions humanes en la societat de mercat i el seu confinament a l’àmbit familiar i privat (Heller, 1979), fins a la valorització de les emocions com a part constitutiva de la presa de decisions en la societat del risc (Brown, 2015b), especialment en la capacitat d’anticipar el futur o enfrontar-se al que, per definició, no només ens és desconegut, sinó que no es pot saber.

L’extensió de la postveritat no hauria estat possible sense l’esvaïment de la línia divisòria entre veritat factual i les opinions, que Hanna Arendt (2017) veia com una de les moltes variants que la mentida pot assumir, com a forma d’acció, element bàsic de la política. La transformació de les veritats incòmodes en opinions permet, al seu torn, l’elevació de falsedats manifestes al mateix rang.

La mutació en el paper de les emocions en la conformació de la subjectivitat ha estat paral·lela a la convergència, durant els darrers trenta anys, de l’auge del màrqueting i l’extensió de les noves tecnologies (també en l’àmbit de la comunicació), incloent-hi la generació del big data, el canvi de la política de comunicació i la consolidació del neoliberalisme. Totes aquestes tendències han propiciat la creació de poblacions corresponents a mercats segmentats a les quals es dirigiran missatges polítics diferents i conformats a les seves característiques.

Segons autors com Joyce Harsin (2015), s’estaria culminant una transformació en el règim de veritat, com el va definir Michel Foucault (2001, p. 158-159): “El tipus de discurs que a cada societat funciona com veritable, els mecanismes i les instàncies que permeten distingir els enunciats veritables dels falsos, la manera de sancionar uns i altres, les tècniques i els procediments que són valorats per la obtenció d’aquella veritat; l’estatut d’aquells que tenen la responsabilitat de decidir allò que funciona com veritat”.

L’anomenat storytelling, la pràctica narrativa orientada a imposar idees, generar sentit i controlar conductes, que ha esdevingut essencial en la governabilitat implantada pel neoliberalisme (Salmon, 2008), i la mercantilització de les pròpies emocions, han jugat un paper essencial també en la legitimació d’una política que necessitava fabricar constantment una narrativa plausible, a mesura que es feia més gran el divorci entre la gestió migratòria de la UE i la realitat que provava de subvertir. Si ens cenyim a la utilització de les emocions en la construcció de discursos amb finalitats mobilitzadores al voltant de la migració procedent de la frontera mediterrània i a la crisi de refugiats de 2015, haurem de concloure que la por, d’una banda, i la compassió, d’un altra, han –24–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

estat els dos sentiments que han ocupat els extrems oposats del discurs polític i mediàtic. Tots dos, no obstant, travessats pel sentiment de pertinença, cabdal per entendre els processos de construcció de la identitat (Guibernau, 2017) que estaven sotmesos a una gran tensió precisament per l’impacte que l’acceleració de les migracions i la diversitat resultant de la globalització estaven produint en la reproducció demogràfica i social.

El discurs de la por s’ha acompanyat i ha estat reforçat per la conversió mediàtica dels refugiats com una amenaça a la seguretat (Limón López i Fernández de Mosteyrin, 2016). Ha reforçat la sensació de setge, indispensable per fer acceptable la Fortalesa Europa –que en els termes utilitzats per Giorgio Agamben (2004) ha facilitat la imposició d’un estat d’excepció permanent, convertint l’excepció en regla–, i que ha anat creixent a mesura que ho feia l’activitat terrorista. Alhora es connecta amb el sentiment de pertinença, en reforçar el sentit de comunitat assetjada davant d’un altre sempre amenaçador, aquí utilitzat per legitimar el discurs de les restriccions migratòries, juntament amb l’argument dels límits de la capacitat d’acollida de la UE. La crida a la compassió ha cercat, al contrari, una identificació amb els refugiats, sobre la base de la pertinença a una mateixa comunitat. Aquesta és el vessant que més ens interessa i que volem esbossar en el proper apartat.

4.2. La política del peluixos: substitució mediàtica Per comprendre el desenvolupament d’una progressiva empatia amb els refugiats, atiant la compassió, analitzarem la repercussió d’algunes de les imatges que es varen fer virals el mateix estiu de 2015, il·lustrant perfectament aquest procés impulsat pels mitjans de comunicació. El cadàver del menut Aylan a la costa de l’illa de Kos, el 2 de setembre d’aquell any, significà el detonant per diverses raons. La primera, perquè es va haver d’esperar a veure la imatge d’un infant exànime per a mobilitzar massivament una opinió pública que semblava immunitzada front a la mort de tots els infants i adults d’ambdós sexes que havien precedit aquesta instantània durant anys de forma escandalosa. Segon, perquè aquest nen, de cognom Kurdi, era un dels fills d’una família de refugiats kurds que havien fugit de la ciutat de Kobane, destruïda gràcies a l’apatia del govern turc que contempla l’aniquilació dels seus enemics kurds a l’altra banda de les seves fronteres, com el treball de neteja ètnica desitjat per controlar i sotmetre la seva pròpia població. Sense parlar de com puguin ser de marginats aquests mateixos refugiats al seu territori pel fet de ser kurds. Aquesta història, però, és silenciada, per incòmoda, per no incomodar a un d’aquests estats, vist com a soci preferent per la UE i que no fa més que cobrar-se el seu paper de ca Cèrber en els fluxos migratoris.

Com hem avançat, només el sentiment de pertinença pot explicar l’impacte que va assolir aquesta instantània. La categorització dels refugiats sirians com a iguals o, com a mínim, com a víctimes que mouen a la compassió, s’ha donat –25–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

sobre la identificació amb les classes mitjanes (Rodier, 2017), a diferència dels migrants econòmics subsaharians o d’altres contrades, per als quals el fenotip, començant pel color de la pell, actua de marcador de classe. Les primeres cròniques de la crisi, destacaven la utilització de mòbil i targeta de crèdit, així com el seu nivell d’instrucció, lligat a la fluïdesa d’alguns d’ells en la llengua anglesa, a part de les xifres cada vegada més astronòmiques que havien de pagar als “facilitadors” (que pujaven de forma directament proporcional a les dificultats imposades pels Estats i la UE).

La segona imatge és la d’una cooperant regalant un peluix a un marrec refugiat a la seva arribada a Munic. Imatge emblemàtica, en companyia d’altres moltes persones que commogudes acudiren a rebre amb peluixos els primers refugiats. D’aquesta manera s’assumia la substitució de la política pública gestora de la immigració per la filantropia –amb l’obligada imatge femenina–, posada en mans de la bona voluntat de la ciutadania. A aquesta imatge solidària se li contraposa la puntada de peu que la periodista Petra Lazlo ventà a uns infants que intentaven creuar la frontera hongaresa de la mà del seu pare, el 9 de setembre de 2015. Abans de finalitzar aquest mateix mes, saltà la notícia que la família objecte d’aquesta agressió ja havia rebut l’estatut d’asilat i residia a Getafe, mentre el Govern espanyol seguia remugant per la quota de refugiats que en principi li havia sigut assignada –i mai satisfeta–, i mantenia en el purgatori a la majoria dels refugiats sirians que feia mesos, o anys, que havien sol·licitat asil. Durant l’any 2015 i fins a mitjans del 2016, Espanya solament havia acollit 18 refugiats sirians, en una vergonyosa reedició del mesquí paper jugat durant la guerra dels Balcans.

Apel·lar a les emocions ha buscat provocar la indignació mitjançant imatges que ens commouen i promouen la compassió. Aquesta emotivitat pot eclipsar l’anàlisi crítica de la situació. Como assenyala Michel Lacroix (2001), l’emoció com agent mobilitzador comprèn dos perills evidents: 1) consagrar la inhibició de l’Estat (i de la UE) i assentar el paper derivatiu cap a les ONG i el voluntariat; i 2) solidificar-se com a reflex narcisista de l’autocompassió, limitant-se a ser un gest compensatori, de l’angoixa egòtica. La subsidiarietat de les ONG, quan no la indústria de la migració (Gammeltoft-Hansen i Nyberg Sorensen, 2011), dins o fora de la legalitat, han afavorit que les decisions que s’haurien d’haver-se pres en el camp estricte de la racionalitat es vegin impulsades a cop d’escenificació mediàtica, guiant el públic per l’emotivitat. Ha estat l’absència d’una regulació basada en la justícia social la que ha propiciat aquest protagonisme de l’emotivitat. Així, a la demanda d’asil i refugi, per la destrucció dels espais socials i materials on vivien els refugiats –amb la complicitat o la passivitat de la UE– i al desig d’escapar de la pobresa, amb el repartiment desigual promogut per la geopolítica hereva del colonialisme europeu, es respon amb peluixos.

La població europea s’ha mostrat disposada a mobilitzar-se allà on els seus dirigents, en el millor dels casos, s’han inclinat per una passivitat criminal.

Fins i tot en els estats on la gesticulació autoritària ha monopolitzat la reacció –26–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

a la crisi dels refugiats, s’ha pogut constatar la solidaritat popular. Passat el punt àlgid de la crisi, les imatges van perdre força, per la pròpia volatilitat del consum emocional, però també perquè el discurs del terror s’emparà per complet del tema, després dels rumors sobre la trobada d’un passaport sirià prop de l’escenari on es va produir els atemptats de París del 13 de novembre de 2015 (discoteca Bataclan, terrasses de bars adjacents i Estadi de França), fet que va justificar la declaració de l’estat d’emergència a França i la reintroducció del control de fronteres amb el seus veïns el desembre del mateix any (Guild, 2016). A aquesta troballa que vinculà terrorisme i refugi, es van afegir els fets del cap d’any de Colònia (amb rèpliques a altres ciutats alemanyes i sueques), d’agressions sexuals i robatoris col·lectius a dones per part de persones identificades com a “immigrants”.

5. Conclusions: el plec thanatopolític i la crisi dels refugiats El 15 de març de 2016, es va publicar un article d’opinió de José María Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a El País, sobre l’imminent acord entre Turquia i la UE sobre els refugiats, en el qual mantenia, referint-s’hi, que: “Tècnicament, jurídicament, no és un genocidi, perquè no existeix una intenció directa d’extermini, que seria indispensable per a denunciar davant el Tribunal Penal Internacional els signants del preacord del 7 de març. Però hi ha una relació de causalitat directa entre la traïdoria i freda insolidaritat dels governants europeus i els milers de sofriments i morts. Aquestes pesen igual que un genocidi”.

Potser no es pot considerar un genocidi, però sí una prova clara de la preeminència que està prenent el plec thanatopolític el segle xxi. Utilitzem la metàfora del “plec” aplicada per Guilles Deleuze (2015) a la teoria del jo de Michel Foucault, a la duplicitat d’estar dins i fora, de ser alhora ontològica i epistemològica, i de referir-se per igual a la pràctica i a la seva problematització (Probyn, 1992). En aquest cas responent a la doble cara del poder en incloure biopolítica i thanatopolítica. La thanatopolítica –política de la mort, del grec thanatos–, entesa com un mecanisme destructor de la vida humana consentit o arbitrat per l’estat, que la té sota la seva protecció (Fernández Vítores, 2015), sempre ha estat present com a temptació i recurs de la biopolítica. Fet ja assenyalat pel filòsof italià Roberto Esposito (2011), com ens recorda Laura Bazzicapulo (2016): la thanatopolítica ens redirigeix a la presència de la violència en la decisió sobirana sobre la mort, allà on la biopolítica s’afanya en la protecció i l’augment de la vida. En aquest nou mil·lenni, el desplaçament resulta evident.

La trobem en el camp de la categorització i les decisions que es prenen sobre les migracions, i de forma flagrant en la impassibilitat adoptada davant de les morts que provoquen les polítiques migratòries basades en el càlcul mercantil, –27–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

luctuós si ens referim a la Mediterrània, però també a la frontera de Mèxic amb els Estats Units.

El paisatge de la redundància, com proposava Don Mitchell (2009) a propòsit del cementiri de Holtville (Califòrnia), on se sepulten els immigrats indocumentats que moren en l’intent de travessar la frontera, amb les seves interminables fileres de creus anònimes, no deixa de ser la silenciosa contrapartida de l’abundància generada en la competència. L’ampliació del mur entre els dos països, a sobre d’un suculent negoci per a les empreses beneficiàries i de la revitalització de l’ocupació, se sustenta sobre aquest apartheid que justifica la mort més que previsible com aliena a l’acció política. La indústria de l’apartheid generada per aquesta política acaba constituint-se en lobby; ho hem vist en la defensa de la fabricació de concertines en nom del desenvolupament de la regió de Màlaga, castigada per l’atur, però a molt més gran escala ho estem constatant en el negoci generat per la construcció del mur promesa pel nou president dels Estats Units, Donald Trump, des de les cimenteres fins a les indústries d’alta tecnologia aplicades a la vigilància (desplegament de sensors i drons) derivades de la indústria militar. La thanatopolítica és producte de la racionalitat econòmica, no de la follia.

L’acceptabilitat del desplaçament de la bio a la thanatopolítica aplicada a la immigració i el refugi, ha necessitat de la postveritat del relat conformat per think tanks neoliberals com els de Davos, i aplicat sense miraments per la burocràcia comunitària. En aquesta substitució de la veritat ha estat fonamental el càlcul de riscos, on el judici de la realitat es veu suplantat per l’evidència matemàtica del model i que actua com a forma d’autoengany. Perquè això fos possible ha estat essencial controlar i dirigir la producció científica (l’estadística com a producció de realitat), orientant-la, no cap a la recerca de la veritat, sinó de la confirmació de les decisions polítiques que enforteixen el mercat. El sistema d’avaluació dels principals projectes de recerca I+D, els de l’horitzó 2020, es mouen dins aquest paradigma autoalimentat. Per altra banda, aquesta tendència ha convergit amb l’auge de la dreta radical, el paper més important de la qual ha estat fer assumir a la dreta tradicional i a sectors afins les tesis culturalistes i xenòfobes que aplanen el camí per a l’acceptació de la thanatopolítica en matèria de migracions.

Endebades buscarem el decret, la declaració oberta de la lluita contra el refugiat, contra l’immigrat irregular. Les embarcacions del Frontex i les hipotètiques accions armades segueixen virtualment dirigint-se contra “els traficants”.

I amb tot, de quina manera caldrà considerar els CIE, i els camps de refugiats on es divideix la població entre els que seran acollits i els que seran expulsats, o els que romandran en uns llimbs d’incertesa? En aquest context, el recurs a la Llei, pot aparèixer com a inútil. Altrament, com explicar que l’auxili als nàufrags constitueixi una infracció, més enllà d’una frontera marítima? Com justificar l’acusació de tràfic d’éssers humans als bombers sevillans voluntaris, per part de la fiscalia grega, el 14 de gener de 2016?

–28–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

Bibliografia Agamben, Giorgio (1998). Homo Sacer. Sovereign Power and Bare Life. Stanford: Stanford University Press.

– (2004). Estado de excepción. Homo sacer II, 1. València: Pre-textos.

Appadurai, Arjun (2015). The Future as a Cultural Fact: Essays on the Global Condition.

Londres: Verso.

Arendt, Hannah (2017). Verdad y mentira en la política. Barcelona: Página Indómita.

Arango, Joaquín; Ramón Mahía; David Moya Malapeira; Elena Sánchez-Montijano (2016). “Introducción: el año de los refugiados”, dins: J. Arango et al. [ed.]. El año de los refugiados. Anuario CIDOB de la immigración. Barcelona: CIDOB, p. 30-55.

Bauman, Zygmunt (2003). Wasted Lives:Modernity and its Outcasts. Cambridge: Polity Press.

Bazzicalupo, Laura (2016). Biopolítica. Un mapa conceptual. Santa Cruz de Tenerife: Editorial Melusina.

Brown, Wendy (2015a). Estados amurallados, soberanía en declive. Barcelona: Herder.

– (2015b). Undoing the Demos. Neoliberalism’s Stealth Revolution. Nova York: Zone books.

Coleman, David (2016). “A demographic rationale for Brexit”. Population and Development Review, núm. 42 (4), p. 681-692.

Comisión Europea (2015). Comunicación de la Comisión Europea al Parlamento europeo y al Consejo. Octavo informe bianual sobre el funcionamiento del espacio Schengen. 1, mayo, 2015. Estrasburgo: COM (15.12.2015) 675 final.

Deleuze, Gilles (2015). La subjetivación. Curso sobre Foucault III. Buenos Aires: Cactus.

Domingo, Andreu (2008). Descenso literario a los infiernos demográficos. Barcelona: Anagrama.

– (2015). “Migration as a Global Risk: The World Economic Forum and Neoliberal Discourse on Demography”. Journal Quetelet, núm. 3 (1), p. 97-117.

Esposito, Roberto (2011). Bíos. Biopolítica y filosofía. Buenos Aires: Amorrortu.

European Council (2017). “Malta Declaration by the members of the European Council on the external aspects of migration: addressing the Central Mediterranean route”. Press Release, 43/17 03/02/2017.

Fernández Vítores, Raúl (2015). Tanatopolítica. Opúsculo sobre los dispositivos humanos posmodernos. Madrid: Páginas de espuma.

Ferrero Turrión, Ruth; Gemma Pinyol Jiménez (2016). “La mal llamada “crisis de los refugiados” en Europa: crisis, impactos y retos para la política de immigración y asilo en la Unión Europea”. Documentación Social, La crisis de los refugiados: ¿el naufragio de Europa?, núm. 180, p. 49-69.

Foucault, Michel (1976). “Bio-historie et bio-politique”, dins: M. Foucault (2001). Dits et écrits II, 1954–1988. París: Quarto, Gallimard, p. 95-96.

– (1978). Historia de la sexualidad 1. La voluntad de saber. Madrid: Siglo xxi [1976].

– (2001). “Entretien a Michel Foucault, realisé par A. Fontana et P. Pasquino, en juin 1976”, dins: Dits et écrits II, 1976-1988. París: Gallimard, p. 158-159 [1977].

Gammeltoft-Hansen, Thomas; Ninna Nyberg Sorensen (2011). The Migration industry and the Commercialization of International Migration. London, Routledge.

Goldin, Ian (2011). Exceptional People: How Migration Shaped Our World and Will Define Our Future, Princeton: Princeton University Press.

González Enriquez, Carmen (2015). “La crisis de los refugiados y la respuesta europea”.

ARI 67/2015, Real Instituto Elcano.

Guibernau, Montserrat (2017). Identidad. Pertenencia, solidaridad y libertad en las sociedades modernas. Madrid: Editorial Trotta.

Guild, Elspeth (2016). “Seguridad, terrorismo y asilo en el Espacio Schengen”, dins: J. Arango et al. [ed.]. El año de los refugiados. Anuario CIDOB de la immigración. Barcelona: CIDOB, p. 59-78.

–29–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 9-30 Postveritat i demografia a la “Crisi dels refugiats”. El plec thanatopolític a la Unió Europea

Andreu Domingo

Harsin, Jayson (2015). “Regimes of Posttruth, Postpolitics, and Attention Economies”. Comunication, Culture & Critique, núm. 8 (2), p. 327-333.

Hayek, Friedrich A. von (2015). Camino de servidumbre. Madrid: Alianza Editorial [1944].

Heller, Agnes (1979). Teoría de los sentimientos. Barcelona: Fontanamara.

Lacroix, Michel (2005). El culte a l’emoció. Atrapats en un món d’emocions sense sentiments.

Barcelona: Edicions La Campana.

Lasagabaster Herrarte, Iñaki (1996). “Ciudadanía y tratado de Schengen: Naturaleza jurídica de las disposiciones del Comité Ejecutivo”. Revista de Instituciones Europeas, núm.

23, p. 33-64.

Limón López, Pedro; Laura Fernández de Mosteyrin (2016). “De los valores civilizatorios a las fronteras del miedo la conversión mediática de los refugiados en un problema para la seguridad europea”. Documentación Social, La crisis de los refugiados: ¿el naufragio de Europa?, núm. 180, p. 111-126.

Livi-Bacci, Massimo (2012). Breve Historia de las migraciones. Madrid: Alianza Editorial.

Mbembe, Achille (2011). Necropolítica. Santa Cruz de Tenerife: Melusina.

Mena, José M. (2016). “Genocidio passivo”. El País, Cataluña, 15 de març.

Naïr, S. (2016). Refugiados. Frente a la catástrofe humanitaria, una solución real. Barcelona: Crítica.

Naïr, Sami; F. Javier de Lucas (2016). “Refugio e inmigración”. Pensamiento crítico. http:// www.pensamientocritico.org/samnai0216.html Norris, Pippa (2009). Derecha radical. Votantes y partidos políticos en el mercado electoral.

Madrid: Akal.

Pinyol Jiménez, Gemma (2012). “¿Una oportunidad perdida? La construcción de un escenario euroafricano de migraciones y su impacto en las fronteras exteriores de la Unión Europea”, dins: Ricard Zapata-Barrero; Xavier Ferrer-Gallardo [ed.]. Fronteras en movimiento. Migraciones hacia la Unión Europea en el contexto Mediterráneo. Bellaterra: Ediciones Bellaterra, p. 255-280.

Probyn, Elspeth (1992). “Technologizing the Self: A Future Anterior for Cultural Studies”, dins: Lawrence Grossberg; Cary Nelson; Paula Treichler [ed.]. Cultural Studies. New York, Londres: Routledge, p. 501-511.

Rodier, Claire (2017). Migrantes y refugiados. Respuesta a las inquietudes sociales. Barcelona: Servei de publicacions de la Fundació Apip-Acam: Editorial Hacer.

Salmon, Christian (2008). Storytelling. La máquina de fabricar historias y formatear mentes.

Barcelona: Ediciones Península.

Sassen, Saskia (2014). Expulsions: Brutality and complexity in the Global Economy. Harvard: Harvard College.

Solanes Corella, Ángeles (2016). “Entre Schengen y Dublín: reivindicar el asilo como un derecho de la Unión Europea”. Documentación Social, La crisis de los refugiados: ¿el naufragio de Europa?, núm. 180, p. 149-166.

Stedman Jones, Daniel (2012). Masters of the Universe. Hayek, Firiedman, and the Birth of Neoliberal Politics. Princeton: Princeton University Press.

United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division (2016). World Population Prospects: The 2016 Revision, DVD Edition.

United Nations High Comissioner for Refugees (2016). Global Trends. Forced Desplacement in 2015. Ginebra: UNHCR. Uriarte, Nacho (2016). “El reasentamiento de refugiados como instrumento de protección internacional y de responsabiliad compartida. El drama de Siria”. Documentación Social, La crisis de los refugiados: ¿el naufragio de Europa?, núm. 180, p. 111-126.

World Economic Forum (2009). Global Risks, 2009. Ginebra: World Economic Forum.

– (2016). Global Risks, 2016. Ginebra: World Economic Forum.

–30–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 31-58 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.149

La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana Marc Llovet Ferrer Geògraf spree.wkt@gmail.com

Resum La cultura popular japonesa ha experimentat un èxit d’abast mundial des de finals del segle xx, impulsat per les indústries culturals del país, amb les del manga i l’anime com a líders. Tot i portar ja més de dues dècades actiu, el fenomen no dóna cap senyal de debilitat, sinó que sembla seguir en una trajectòria ascendent, més fort que mai. A Catalunya aquest s’ha manifestat amb un vigor indubtable, tenint un impacte en la seva realitat geogràfica. Aquest article aborda des de les teories discutides pels investigadors de les indústries culturals del Japó, fins el cas concret de Catalunya durant els anys recents des d’una perspectiva empírica, sense oblidar la història de la difusió de la cultura japonesa al país. Es debat sobre el poder cultural del Japó i la naturalesa dels seus productes. Així mateix, s’explica el cas de la comunitat japonòfila catalana i es posa èmfasi sobre el paper dels agents locals en el desenvolupament inicial del fenomen.

Paraules clau: cultura popular japonesa, indústries culturals, fluxos culturals, manganime, japonofília.

Resumen: La difusión de la cultura japonesa y sus industrias: una perspectiva catalana La cultura popular japonesa ha experimentado un éxito de alcance mundial desde finales del siglo xx, impulsado por las industrias culturales del país, con las del manga y el anime como líderes. Pese a llevar más de dos décadas activo, el fenómeno no da ninguna señal de debilidad, sino que parece seguir en una trayectoria ascendente, más fuerte que nunca. En Cataluña éste se ha manifestado con un vigor indudable, teniendo un impacto en su realidad geográfica. Este artículo aborda desde las teorías discutidas por los investigadores de las industrias culturales del Japón, hasta el caso concreto de Cataluña durante los años recientes des de una perspectiva empírica, sin olvidar la historia de la –31–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

difusión de la cultura japonesa en el país. Se debate sobre el poder cultural de Japón y la naturaleza de sus productos. Asimismo, se explica el caso de la comunidad japonófila catalana y se destaca el papel de los agentes locales en el desarrollo inicial del fenómeno.

Palabras clave: cultura popular japonesa, industrias culturales, flujos culturales, manganime, japonofilia.

Abstract: The diffusion of Japanese culture and its industries: a Catalan perspective The Japanese popular culture has experimented a global success since the end of the 20th century, propelled by its cultural industries, with manga and anime as the leading examples. After more than two decades active, the phenomenon does not show any sign of weakness, but instead it seems to stay on the rise, stronger than ever. In Catalonia it appeared with an unquestionable vigor, having an impact on its geographic reality. This article addresses from the theories discussed by the researchers of the Japanese cultural industries, to the specific case of Catalonia during the recent years from an empirical perspective, without forgetting the history of the Japanese culture diffusion in the country.

The cultural power of Japan and the nature of its products are discussed. Additionally, the case of the Japanophile community in Catalonia is explained, highlighting the role of local agents in the early stages of the phenomenon.

Keywords: Japanese popular culture, cultural industries, cultural flows, manganime, japanophilia.

* * *

Introducció Aquest article és fruit del Treball de Fi de Grau (TFG) que vaig dur a terme durant el meu últim curs al Grau en Geografia de la Universitat de Barcelona, l’any 2013. L’objectiu del treball va ser estudiar i entendre el fenomen de la difusió de la cultura japonesa a Catalunya desencadenada a partir de la indústria del manganime.1 A Catalunya, el fenomen té el seu origen en la dècada de 1970, però en la de 2010 està en ple auge, més viu que mai.

Tal com el lector pot esperar, però, el fenomen a Catalunya no és un cas aïllat o únic, sinó que forma part d’un fenomen a escala global, en el qual les indústries culturals del Japó es creen fans arreu del món (notablement a Amèrica, Europa, Oceania i l’Àsia més oriental). D’altra banda això no treu que el cas de Catalunya no pugui presentar les seves pròpies peculiaritats regionals, igual que moltes altres regions, ja que el caràcter que cada regió o localitat té 1. Terme utilitzat per a referir-se al conjunt del manga i l’anime. ‘Manga’ (漫画), és a dir, ‘imatge caòtica, o divertida’, són els còmics d’estil japonès. ‘Anime’ (アニメ), abreviació d’animeeshon’ (アニメーション), prové del mot anglès animation i fa referència a la versió animada dels manga.

–32–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

incideix en com aquesta respon a l’arribada de cultura japonesa. Respecte a Espanya, per exemple, Catalunya no només va ser pionera, sinó que segueix a l’avantguarda molts anys després que el fenomen s’estengués per tot l’Estat.

En qualsevol cas, però, la majoria del que es va observar a Catalunya no serveix només per entendre el fenomen a escala catalana, sinó també per a fer-se una idea de la naturalesa del fenomen a escala global. Això és degut a que, en línies generals, aquest funciona de manera similar en les diferents regions i localitats.

La indústria del manganime, arreu on ha arribat amb força, ha provocat el sorgiment d’una subcultura formada majoritàriament per gent jove amb un gran interès pel país nipó. Es tracta de ‘japonòfils’2 (fig. 1), tal com diversos investigadors els han anomenat. Els japonòfils serien aquells qui, sense ser japonesos i mitjançant el consum de cultura japonesa, han crescut fent del Japó i de la seva cultura un dels seus interessos principals, fins al punt de convertir-los en una part important de les seves vides. Iwabuchi (2002b, p. 454), fent referència als otaku3 occidentals, va fins i tot més enllà i diu que la seva obsessió per l’animació japonesa “els fa desitjar haver nascut al Japó”.4 Així i tot, si bé aquesta és una condició que es pot complir en molts d’ells, crec que ni és aplicable a la totalitat ni és un requeriment per a què un hagi de ser considerat japonòfil.

Foto de l’autor

Figura 1. Japonòfils fent cosplay5 a la 31a edició del Saló Internacional del Còmic de Barcelona (2013)

2. Tenint en compte l’etimologia del terme (Japó + fília = afecció pel Japó), és de suposar que hi ha d’haver japonòfils que s’hi han fet no a causa del manganime, sinó d’altres facetes del país. Tant en aquest article com en bibliografia consultada, però, es fa referència principalment als introduïts pel manganime i la cultura popular japonesa, els quals s’entén que constitueixen la gran majoria del grup.

3. Otaku (オタク), terme d’origen japonès, és una paraula utilitzada popularment al món occidental per a referir-se als fans de la cultura popular japonesa. En aquest article s’ha decidit fer servir ‘japonòfil’ perquè és més tècnic i expressiu.

4. Tant aquest com la resta de fragments citats durant l’article han estat traduïts al català per l’autor.

5. Cosplay, terme que prové de l’anglès costume play (joc de disfresses), fa referència a l’ús de disfresses per a representar personatges ficticis de mangues, animes, videojocs o altres.

–33–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

El manganime és clarament l’expressió cultural reina a l’hora de crear japonòfils, però de fet, un cop aquests s’han iniciat, descobreixen altres expressions culturals del Japó i s’hi aficionen, donant lloc a una certa diversitat entre els membres del col·lectiu. D’aquesta manera, el fenomen de la japonofília no està relacionat únicament amb la indústria del manganime, sinó que també amb altres expressions i indústries culturals. Aquestes poden ser de naturalesa molt variada, per exemple els videojocs, la llengua japonesa o els quimonos.

El fenomen que s’estudia, amb tots els seus elements (el col·lectiu japonòfil, les indústries culturals, els seus productes, etc.), té una indiscutible transcendència geogràfica a causa del seu impacte en el mapa cultural, tant del món (fig. 2) com de Catalunya, que s’hi presenta com una regió força paradigmàtica.

Figura 2. Mapa de situació: el Japó i les principals regions on exporta la seva cultura

Elaboració pròpia; base cartogràfica cortesia de Gifex

L’article es divideix en tres parts, en cadascuna de les quals es tracta el fenomen des de diferents angles. En la primera secció es farà un repàs històric del fenomen a escala catalana i dels seus antecedents, és a dir, des dels primers contactes de Catalunya amb la cultura japonesa fins a l’aparició i evolució del fenomen actual. Cal tenir en compte que aquest últim no està relacionat amb els intercanvis culturals anteriors, però tot i així, aquests són rellevants si parlem de difusió de cultura japonesa a Catalunya.

En la segona part es reflexionarà a escala global sobre les indústries culturals del Japó i la naturalesa de la cultura moderna (sovint anomenada cultura pop) que aquestes exporten. Aquesta secció no es basa en el cas específic de Catalunya, però com ja s’ha explicat, el cas català es veu explicat i afectat pel fenomen a escala global.

Finalment, en l’última part es descriu i s’analitza el cas concret de Catalunya, no tant des d’una perspectiva històrica sinó adoptant-ne d’altres com per exemple la demogràfica, l’antropològica i, evidentment, la geogràfica.

–34–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

Pel que fa a la metodologia emprada per al treball, la primera secció està basada sobretot en bibliografia i en resultats obtinguts d’entrevistes fetes el 2013 a representants d’associacions catalanes de cultura japonesa.6 La segona secció es basa fonamentalment en bibliografia, i adoptar una perspectiva molt teòrica.

La darrera està elaborada, principalment, a partir de dades obtingudes el 2013 amb treball de camp: les entrevistes ja citades, observació directa en grans esdeveniments amb cultura japonesa,7 i 100 enquestes realitzades a estudiants.8

Història breu de la difusió de la cultura japonesa a Catalunya El primer contacte directe documentat entre la societat i cultura occidentals i el Japó es va produir amb l’arribada de dos comerciants portuguesos a l’arxipèlag nipó, concretament a l’illa meridional de Tanegashima, l’any 1543. A partir de llavors, al llarg de la segona meitat del segle xvi, altres vaixells mercants i missioners europeus anirien arribant al Japó, establint una relació comercial i diplomàtica entre ambdues parts. Els japonesos també tenien un fort esperit conqueridor; tenien interès per l’exterior i eren conscients de la importància de tenir informació sobre els pobles estrangers i de les possibilitats de beneficiar-se’n.

En un Japó en el qual el dàimio9 Oda Nobunaga va augmentar el seu poder, en bona part gràcies a les armes de foc comprades als europeus a Tanegashima, i va aconseguir unificar gran part del país, les relacions amb el món occidental s’intensificaven cada cop més. Una de les primeres expedicions japoneses a Europa va ser duta a terme per una legació entre 1584 i 1586, amb Nobunaga ja mort i substituït per Toyotomi Hideyoshi. A causa de l’expedició, l’interès dels europeus pel Japó va créixer significativament, tal com explica Batten (2003, p. 222).

El primer contacte documentat dels japonesos amb Catalunya es va donar precisament en aquest context, l’any 1585. Aparentment el motiu oficial de la visita no era diplomàtic, sinó religiós. Es tracta de quatre joves samurais (probablement cristians) que, de la mà d’un jesuïta portuguès, es van decidir a navegar cap a Europa per a conèixer els països catòlics. En el seu recorregut, a més de visitar el rei espanyol Felip II i el papa Gregori XIII, van visitar també el monestir de Montserrat.10 6. Aquestes associacions van ser: Brigada SOS (Barcelona), Amakuni (Reus), Irasshai (Reus), Clan Genshiken (l’Albagés – Santa Coloma de Gramenet), ONJU Sant Feliu (Sant Feliu de Llobregat) i Otakus de Sabadell.

7. Aquests esdeveniments van ser: ExpOtaku Sabadell 2013, 31 Saló Internacional del Còmic de Barcelona (2013) i Japan Weekend Barcelona VI (2013).

8. 20 enquestes van ser realitzades a estudiants de japonès de l’Escola d’Idiomes Moderns de la Universitat de Barcelona, mentre que les altres 80 corresponen a estudiants de primer i segon any del Grau d’Estudis d’Àsia Oriental, impartit per la Universitat Autònoma de Barcelona.

9. Un dàimio (en japonès:大名) era un senyor feudal en el Japó premodern.

10. Explicat per Àngel Ferrer, professor emèrit de la Universitat d’Estudis Estrangers de Kyoto, en una ponència realitzada a la XVIII edició del Saló del Manga de Barcelona (2012). Malauradament no va ser possible assistir-hi,

–35–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

Al cap de pocs anys, però, Tokugawa Ieyasu es va fer amb les regnes del Japó i va iniciar un període de dos segles i mig d’aïllament, reduint dràsticament el contacte de l’arxipèlag amb l’exterior, prohibint la tornada als habitants que sortissin del país i perseguint l’amenaça del cristianisme. Evidentment, això va parar en sec el desenvolupament de les relacions entre Japó i Occident.11 Un dels pocs intercanvis culturals dels quals es té constància durant aquesta època el constitueix el Japanning, un moviment artístic que va dur els europeus a imitar l’art de la laca d’Àsia Oriental (Aguiló, 2005). La situació de clausura va durar fins la caiguda (propiciada per la pressió militar estatunidenca) de l’últim Tokugawa i del sistema feudal, que havia quedat obsolet, donant lloc a l’era Meiji (i al Japó imperial) a partir de 1868. Amb l’era Meiji la cultura d’Occident, que estava molt més desenvolupat que el Japó, va entrar-hi de forma massiva, i d’alguna manera això és el que portarà més directament a l’estat actual de la relació Japó-Occident, perquè el procés no tindrà mai marxa enrere; des de llavors, el Japó passa a estar “cultural i psicològicament dominat per l’Oest” (Iwabuchi, 2002a, p. 2).

Amb l’era Meiji el Japó també es va donar a conèixer a Occident, on la difusió de la seva cultura no va tardar en experimentar un boom marcat pel ‘japonisme’ de la segona meitat del segle xix: una onada d’influència de l’art japonès sobre l’europeu, afectant primer l’impressionisme i després els subsegüents moviments artístics a Europa. Tal com explica Kelts (2006, p. 5), amb el japonisme tindria lloc el que es considera la primera onada de japonofília fora del Japó, animada pel caràcter de la cultura nipona. És en aquest context que es dóna el primer cas consistent de difusió de cultura japonesa a Catalunya, amb obres d'artistes com Marià Fortuny o Santiago Rusiñol veient-se influenciades pel fenomen.

“La segona [onada de japonofília fora del Japó va ocórrer] a les darreries de la dècada de 1950 i al principi de la de 1960, quan els escriptors i poetes beatnik es van sentir atrets per les tradicions espirituals ascètiques del Japó” (Kelts, 2006, p. 5). Però no és fins al final dels anys 80 que s’inicia el que molts historiadors culturals consideren com a tercera onada de japonofília fora del Japó (Kelts, 2006, p. 5), provocada per la indústria japonesa del manganime.

La seva envergadura no té precedents.

Aquesta vegada l’onada va entrar amb vigor a Catalunya. Segons Hernández-Pérez (2017, p. 13), el primer anime en retransmetre’s per Televisión Española (TVE) va ser Kimba, el Leoncito (Mushi Production, 1965), el 1969. Cap a finals de la dècada de 1970, altres animes com Heidi (Zuiyo Eizo, 1974) i Mazinger Z (Toei Animation, 1972) van començar a ser retransmesos per TVE també. Però de manera que la informació està extreta dels resums sobre la ponència publicats per les pàgines web de l’associació Ficomic [https://www.comic-barcelona.com/cat/noticies.cfm/id/2503/tot-va-comencar-montserrat.htm] i el Cercle d’Estudis Orientals (CEO) [http://ceo.upc.edu/extras/eventos/salonManga2012/salonmanga2012.htm].

11. L’illa de Dejima (Nagasaki), un gueto holandès dissenyat i tolerat pel règim Tokugawa, suposava l’única excepció durant aquest període, constituint l’únic port on es permetia l’entrada de naus occidentals (holandeses) i el comerç (controlat) amb aquestes.

–36–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

és al final dels 80 que la presència d’animació japonesa agafa realment força a Catalunya, en gran part perquè Televisió de Catalunya (TVC) va apostar fort per aquesta. No hi ha dubte que l’anime que més incidència va tenir en els inicis de la japonofília a Catalunya és Bola de Drac (Toei Animation, 1986), emès per TVC a partir del 1990. Altres sèries que destaquen en aquella època són Doraemon (Shin-Ei Animation, 1979) i Dr. Slump (Toei Animation, 1981).

Amb el pas del temps cada cop anirien arribant més animes a la televisió.

Tampoc ho farien pas, per això, sense resistència: el contingut sovint violent i/o eròtic dels mateixos duria a associacions de pares, educadors, polítics de caràcter conservador i altres a criticar-los durament i intentar l’aturada de les seves emissions en horari infantil, tot i que sense massa èxit (Estrada, 2012; Santiago, 2017, p. 123). Al respecte, Hernández-Pérez (2017, p. 18) explica que molts d’aquests animes havien estat concebuts al Japó per a un públic adolescent, però els agents locals els van presentar com productes infantils.

Mentrestant, també els mangues van arribar cada vegada amb més força a les botigues que venien còmics. Si l’exportació cultural japonesa s’articulava en un principi al voltant de sèries d’anime, ho acabaria fent al voltant del que Scolari (2013) anomena ‘narratives transmèdia’ (NT), és a dir, mons ficticis que existeixen més enllà dels límits imposats per un mitjà de comunicació, transcendint-los.

La connexió entre manga i anime es presenta com especialment forta en aquest sentit, ja que les sèries d’anime són habitualment les versions animades de sèries de manga creades i posades al mercat japonès prèviament (per això és convenient el terme ‘manganime’). Aquest fet havia de conferir als animes, que normalment arribaven a Occident abans que els respectius mangues (Bainbridge i Norris, 2010, p. 237), un paper important en l’augment de la popularitat d’aquests segons. Un cas molt clar és el de la versió manga de Bola de Drac (Akira Toriyama, 1984), que va arribar el 1992 de la mà de Planeta DeAgostini i va obtenir un èxit desbordant, especialment en català (també es venia en castellà).12 Fins llavors, la demanda per a productes associats a la sèrie d’anime havia estat tan gran que havia originat un notori mercat negre i d’intercanvi de fotocòpies, ja fossin del manga original, d’altres publicacions estrangeres com les de la revista francesa Dorothée, o de fan art,13 amb el Mercat de Sant Antoni com a centre neuràlgic (Estrada, 2012). Amb el manga oficial ja disponible arriben també tota mena de productes de marxandatge relacionats, entre els quals destaquen els cromos col·leccionables de la italiana Panini.

A partir de tots aquests fets, que es poden considerar la llavor de la japonofília actual a Catalunya, el fenomen va anar creixent a poc a poc, fins que la Federació d’Institucions Professionals del Còmic (Ficomic) va organitzar l’any 12. Ho explica Antonio Martín, llavors director editorial de Planeta DeAgostini Cómics, al següent article de El Periódico: http://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20121102/songokumania-en-barcelona-2240375 13. Creacions artístiques fetes per fans.

–37–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

1995 el Saló del Manga, l’Anime i el Videojoc de Barcelona, que va rebre un total aproximat de 30.000 assistents14. És destacable la inclusió dels videojocs en l’esdeveniment, que ja des de llavors van formar part del fenomen, potser a causa de compartir dues característiques clau amb la indústria del manganime: ser un sector puixant en l’entreteniment infantil i juvenil, i venir en gran part del Japó.

A partir de llavors Ficomic va seguir organitzant l’esdeveniment anualment, que a partir de la tercera edició es va traslladar de l’Estació de França a La Farga de l’Hospitalet i es va passar a dir simplement ‘Saló del Manga de Barcelona’,15 tot i que els videojocs i l’anime seguirien tenint un gran pes dins d’aquest. A més a més, la presència de manga també es feia notar en l’esdeveniment anual Saló Internacional del Còmic de Barcelona, igualment organitzat per Ficomic.

El manganime i els videojocs, però, es van anar trobant cada cop més acompanyats d’altres continguts al Saló del Manga, altres manifestacions culturals vingudes del Japó. Així, és millor parlar de difusió de la cultura japonesa que només de la cultura del manganime i/o el videojoc, perquè el fenomen, a mesura que ha evolucionat, no s’ha vist limitat a aquests. Parlar de la difusió de la cultura popular japonesa tampoc seria precís, ja que les expressions culturals antigues del Japó també han acabat sent objecte d’interès per als japonòfils.

A Catalunya es poden distingir dues onades de difusió en el fenomen relacionat amb el manganime: la primera es va iniciar a principis dels anys 90 i va estar marcada per la televisió com a mitjà de difusió clau. A partir del 2004, aproximadament, s’inicia una segona fase marcada pel boom d’Internet, en la qual aquest es posiciona com a principal mitjà de difusió.

L’efecte principal que va tenir Internet en el fenomen va ser revolucionar-lo, multiplicant les dimensions d’aquest en totes les direccions possibles (número de japonòfils, comunicació entre aquests, quantitat i varietat de cultura japonesa a l’abast, etc.). D’aquesta manera el fenomen no només va créixer, sinó que va canviar la seva naturalesa també. A partir de llavors, per exemple, comencen a aparèixer grans esdeveniments sobre cultura japonesa alternatius al Saló del Manga de Barcelona. També van començar a proliferar associacions (normalment juvenils) dedicades al manganime i altres aspectes de la cultura japonesa.

Aquestes associacions es dediquen a fer participacions en grans esdeveniments o fins i tot organitzar-ne, així com trobades setmanals i tallers, i fan també la funció de nuclis de repetició de cultura japonesa, sumant-se a altres mitjans ja consolidats.

D’altra banda, en aquesta fase les expressions culturals del Japó alternatives al manganime i als videojocs guanyen encara més força que abans, i això es 14. Hemeroteca de La Vanguardia: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1996/10/10/pagina-7/33940279/ pdf.html?search=manga 15. La cinquena edició va suposar una excepció, en la qual es va optar per ‘Saló del Manga, el Còmic, el Col·leccionisme, els Videojocs i l’Animació’, tal com acredita l’hemeroteca del diari Vilaweb: https://www.vilaweb. cat/noticia/1117191/19991029/lhospitalet-salo-manga.html

–38–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

deu a dues raons: per una banda, molts japonòfils ja passaven a l’edat adulta, fet que habitualment va junt amb un creixent interès per aspectes de la cultura japonesa de caire més tradicional. L’altra raó és Internet, perquè aquest permet al japonòfil ser més actiu en l’aprenentatge de cultura japonesa i buscar informació a la xarxa de manera independent.

L’any 2010 Ficomic va rebre un dels premis atorgats anualment pel Ministeri d’Afers Exteriors del Japó a persones i entitats que difonen la cultura japonesa fora de l’arxipèlag, gràcies a l’èxit creixent del Saló del Manga de Barcelona, que acaba esdevenint important fins i tot a escala internacional.16 Tal com mostra la figura 3, al voltant de l’any 2004 l’assistència a l’esdeveniment fa una crescuda notable, fet que es podria atribuir-se en bona mesura al boom d’Internet comentat anteriorment. Tot i així, en aquest punt s’estanca a causa de les limitacions espacials de La Farga. D’aquesta manera, l’afluència al Saló del Manga es dispara realment el 2012, quan Ficomic decideix traslladar-lo novament, aquest cop a Fira de Barcelona (recinte de Montjuïc); des de llavors, el rècord de visitants s’ha batut cada any, amb 148.000 en l’edició més recent (XXIII).

Figura 3. Assistència a les successives edicions del Saló del Manga de Barcelona (1995-2017)

Elaboració pròpia a partir de dades de: La Vanguardia (1995, 2001-2005), Avui (1996, 1998), El País (1997, 2000, 2006, 2009), Vilaweb (1999), Cercle d’Estudis Orientals (2007-2008) i Ficomic (2010-2017).

16. Norma Editorial: http://www.normaeditorial.com/blogmanga/blog/?p=2394

–39–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

Les indústries culturals del Japó, els seus productes i els seus efectes El terme ‘indústries culturals’ sorgeix als anys 40, proposat per Horkheimer i Adorno (2002), que el conceben des d’una òptica marxista. Per a ells, les indústries culturals constitueixen una estructura a través de la qual la cultura s’estandarditza en forma de productes i de manera massiva (allò entès aquí com ‘cultura popular’). En aquest cas, i contrastant amb efectes característics de la producció artística com l’estimulació intel·lectual o el creixement personal, les indústries culturals responen a motivacions purament econòmiques i es centren en mantenir la societat entretinguda, desaprofitant el potencial intel·lectual humà i legitimant a més a més el sistema capitalista.

Martel (2011), per la seva banda, proposa una comprensió molt més actualitzada del concepte. Segons l’autor, que prefereix referir-s’hi amb els termes ‘indústries creatives’ o ‘indústries de continguts’, aquestes no són només producció, sinó que també servei (entreteniment). El més rellevant, però, és la perspectiva transcultural amb què l’autor desenvolupa el concepte, remarcant la importància de les relacions de poder establertes a través dels fluxos culturals transnacionals, així com el paper que hi juguen no només les pròpies indústries, sinó que també els estats.

Mitchell (2003, p. 75) explica que “la recerca de temes transnacionals en geografia està vinculada als estudis sobre la globalització a través d’un enfocament compartit en els canvis en els sistemes de governació mundial”. És evident que l’aparició de la cultura popular japonesa i la seva mercantilització ha convertit el Japó en una potència cultural mundial, amb una capacitat d’exercir influència a gran escala que li pot donar un cert poder en l’era de la informació, principalment sobre les generacions més joves.

El 1945 el Japó posa punt i final a la Segona Guerra Mundial rendint-se al bloc aliat. Així i tot, al cap de no més de quinze anys, el país va passar a convertir-se en el gran aliat dels Estats Units a Àsia. Amb la Guerra Freda, el capitalisme promogut pels Estats Units va acabar triomfant, i amb aquest van prosperar també països clau del bloc capitalista com el Japó. És en aquest context econòmic i geopolític que el Japó es va desenvolupar molt més que altres països veïns com Xina, destacant en tecnologia, un sector en el qual encara avui en dia és una potència mundial.

Així, el Japó oferia un escenari perfecte per al consum de la cultura pop nord-americana, sense la qual seria difícil entendre les indústries culturals japoneses. Aquest fet es deixa notar molt, per exemple, en expressions culturals relacionades amb la música com el J-pop (pop japonès), el J-rock i el karaoke, així com en bona part del cinema. Són expressions que presenten clarament aquesta influència. També es pot percebre en altres com el manga, que tal com explica Bouissou (2010, p. 21, 23) es va veure influenciat per la cultura dels –40–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

Estats Units ja des de principis del segle xx. Aquí és important també remarcar que la condició transcultural de la cultura pop japonesa no es desenvolupa en un context d’igualtat; si, com s’ha explicat a l’apartat anterior, el Japó es veu culturalment dominat pels Estats Units a partir de la Revolució Meiji, quan es rendeix i aquests prenen les regnes del país (ocupant-lo entre 1945 i 1952), aquesta relació de poder només s’intensifica.

El paper que juguen el Japó i les seves indústries culturals a la regió on es troben (Àsia Oriental), així com també al Sud-est Asiàtic, és un tema també rellevant i àmpliament investigat, força més que no pas el cas europeu. Per exemple, Martel (2011, p. 255-270) il·lustra com el Japó ha esdevingut un referent cultural en aquestes regions, principalment a través del J-Pop i les sèries de televisió i en contrast amb el cas occidental, on el manganime ha dut la iniciativa. Un paper clau en el cas del J-Pop ha estat el de les aidoru,17 al voltant de les quals s’ha estructurat aquesta indústria. Otmazgin (2008), per la seva banda, explica que les indústries culturals també han servit al Japó per a disseminar una imatge renovada de si mateix en les nacions veïnes, un efecte de gran rellevància tenint en compte la brutalitat amb la qual el país va tractar-les durant la Segona Guerra Mundial. Des d’una perspectiva estrangera o global, el que trobo més interessant d’aquesta qüestió és com el Japó esdevé, en matèria de cultura popular, l’ambaixador principal de la regió. D’aquesta manera, es converteix en una mena de líder de la cultura pop oriental (tant dins la regió com fora), una de les principals alternatives a la pròpiament occidental dins la cultura popular.

A la figura 4 queda representat el fenomen a escala asiàtica: la cultura popular occidental arriba al Japó i és reinterpretada, donant lloc a la cultura popular japonesa que s’exporta a la resta d’Àsia Oriental i al Sud-est Asiàtic. Així, tal i com descriu Martel, el país actua com un filtre per a la regió.

Cal recalcar, però, que la imatge del Japó com a potència cultural a nivell mundial és relativament recent. A finals de la dècada dels 90, Koichi Iwabuchi (1998, p. 165) explicava que “una imatge dominant del Japó és la d’una superpotència econòmica sense rostre, amb una desproporcionada manca d’influència cultural al món. Japó té riquesa i tecnologia però no pot difondre la seva cultura”. La classe de productes que el Japó exportava abans del seu boom cultural infonien una imatge del país que coincideix molt bé amb la descrita per Iwabuchi. “L’estratègia d’exportació del Japó ha passat de posar èmfasi en la sofisticació de la seva tecnologia a posar-la en l’atractiu dels seus productes animats i digitalitzats” (Iwabuchi, 2004b, p. 54).

Respecte la naturalesa d’aquests nous productes japonesos i en referència al seu possible efecte a nivell de governació mundial, hi ha dos conceptes clau que destaquen, respectivament: l’’olor cultural’ i el ‘poder tou’.

17. Aidoru(アイドル) prové de l’anglès idol, fent referència a les comercialitzades i idolatrades estrelles de la música pop japonesa.

–41–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

Figura 4. Mapa de situació: el Japó i la seva cultura popular a Àsia Oriental i Sud-est asiàtic

Elaboració pròpia; base cartogràfica cortesia de Besttabletfor

‘Olor cultural’ és un concepte encunyat pel propi Iwabuchi, segurament el teòric que més ha escrit sobre les indústries culturals japoneses. Iwabuchi distingeix entre productes amb olor cultural i productes ‘culturalment inodors’. Els que tenen olor cultural serien aquells en els quals es pot percebre la presència cultural del seu país d’origen, així com idees i estils de vida d’aquest. L’autor va encara més enllà quan parla de 'fragància', volent dir que l'olor cultural es torna rellevant quan és desitjable i les imatges evocades del país d'origen s'associen positivament amb el producte, fent-lo atractiu per al consumidor. Afegeix, a més, que el fet que una olor cultural es torni fragància està relacionat amb imatges del país en qüestió que han estat construïdes i disseminades pel món, que no tenen perquè coincidir amb l’autèntica realitat del país. Els productes culturalment inodors, en canvi, serien aquells que “no evoquen immediatament imatges del país de procedència en les ments dels consumidors” (Iwabuchi, 1998, p. 165-166).

Iwabuchi proposa que hi ha tres ‘C’ culturalment inodores exportades pel Japó: tecnologia de consum (Consumer tech), manganime (Comics/cartoons) i videojocs (Computer/video games). L’investigador argumenta que l’olor cultural d’un producte està estretament associada a les imatges racials, ètniques i corporals –42–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

del país d’origen, i que productes com el manganime i els videojocs japonesos són precisament productes on aquestes imatges han estat esborrades, oferint una ‘no-japonesitat’ més que no pas una ‘japonesitat’. Aquesta ‘no-japonesitat’ es coneix al Japó amb la paraula ‘mukokuseki’, que literalment vol dir ‘sense nacionalitat’ (Iwabuchi, 1998, p. 166-167).

Crec, però, que la quantitat de manganime que efectivament ofereix imatges de la cultura japonesa de manera ampla és prou gran com per haver-hi de parar atenció. Exemples de manganime tan importants entre la comunitat japonòfila com Naruto (manga: Masashi Kishimoto, 1999; anime: Pierrot, 2002), Inuyasha (manga: Rumiko Takahashi, 1996; anime: Sunrise, 2000) o Rurôni Kenshin (manga: Nobuhiro Watsuki, 1994; anime: Studio Gallop i Studio Deen, 1996), tots ells inspirats o directament ambientats en el Japó previ a la Restauració Meiji (1868), en fan testimoni. Encara que l’aspecte dels seus personatges pugui tendir a ser caucàsic, les escenes, la narrativa i part del vocabulari utilitzat, així com la música i la possibilitat de veure’ls en japonès subtitulat, en el cas dels anime, ofereixen continuadament aspectes i idees de la cultura japonesa; dir que són productes culturalment inodors seria totalment equivocat.

Sí que és cert, però, que molts d’aquests aspectes i idees representats es poden entendre com el resultat d’una visió orientalista (tal com l’entén Said (1987) del Japó als països occidentals, amb la qual s’ha construït una imatge estereotipada d’aquest. Una visió, a més, amb la qual el propi Japó s’ha ‘auto-orientalitzat’, introduint-la en els seus productes i capitalitzant-la. (Iwabuchi, 2002b). Iwabuchi es refereix, segurament, al Japó dels samurais, els ninja i el sushi amb el qual l’Oest l’ha etiquetat. Així i tot, és impossible afirmar que no hi ha contingut genuïnament japonès si es tenen en compte les llegendes inspirades en el folklore nipó, les expressions corporals, les maneres de parlar o molts altres mems18 que també conté el manganime.

Iwabuchi (2004b) també insinua que els productes que desprenen olor cultural japonesa, és a dir que mostren clarament trets de la cultura nipona, són incapaços de vendre amb èxit més enllà d’Àsia. Posa com a exemple el coolness nord-americà i el compara amb el kawaii19 japonès, argumentant que aquest segon no és atractiu als països occidentals. També cita l’exemple de Doraemon com el cas d’un anime que ha gaudit de popularitat únicament en regions asiàtiques, a causa del seu aspecte japonès (visible per exemple en l’arquitectura de les cases). La realitat, però, sembla ser ben diferent, perquè l’atractiu d’estil kawaii ha acabat penetrant perfectament en la comunitat japonòfila occidental, i Doraemon ha estat tan popular a Catalunya que ha marcat fortament la infància de les generacions nascudes a finals dels anys 80 i principis dels 90.

18. Del concepte meme, encunyat originalment en anglès per Richard Dawkins. Un mem és la unitat de transmissió cultural. “Exemples de mems són tonades, idees, eslògans, modes tèxtils, maneres de fer olles o de construir arcs” (2006: 192).

19. Terme japonès que vol dir ‘bufó’. S’ha convertit en un dels trets característics de la cultura pop japonesa. Hello Kitty és, per exemple, un dels grans símbols del kawaii (かわいい).

–43–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

Aparentment, quelcom que incita a Iwabuchi a reafirmar que el manganime manca d’olor cultural és un corrent nacionalista que es va originar al Japó a partir de l’èxit de les seves indústries culturals, ja als anys 90. Entre els impulsors del corrent, aquest èxit és vist com una oportunitat del Japó per a exercir una influència a escala global que el situï en una posició de supremacia cultural. En contra d’aquesta idea, Iwabuchi (2002b) argumenta que el discurs és ambivalent perquè no té en compte la dificultat d’apreciar què hi ha de japonès, de fet, en la cultura popular japonesa. Iwabuchi (p. 448) conclou explicant que “l’auge de l’estatus cultural japonès al món només es confirma ignorant la naturalesa contradictòria i descentrada del poder cultural global”. El que sembla voler dir l’autor és que és contradictori voler afirmar que la cultura pop japonesa posa el Japó en un estat de dominància cultural, perquè aquesta mateixa és producte de la influència que una cultura global àmpliament dominada pels Estats Units ha tingut al Japó.

A més a més, a aquest fet es suma la qüestió dels productes culturals exportats en els quals els trets característics de la cultura japonesa han estat precisament omesos (són mukokuseki), una qüestió que posa encara més en dubte la suposada dominància cultural japonesa (Iwabuchi, 1998, p. 167). Featherstone (2000, p. 9) afirma que és part de l’estratègia comercial del Japó fer béns de consum que no es basin en l’estil de vida japonès per a vendre.

En opinió d’Iwabuchi (1998, p. 178), fins i tot si les indústries culturals japoneses estan exercint una influència cultural fora del Japó, aquestes difonen una cultura específica creada per productes mukokuseki, un Japó virtual animat, més que no pas una cultura autènticament japonesa, i per aquesta raó no es pot parlar de dominància de la cultura japonesa al món.

El discurs d’Iwabuchi, més enllà del fet ja comentat que molts manganime sí que emeten trets culturals característics del Japó, té els seus defectes i ambigüitats, incloent la manera com utilitza el terme ‘olor cultural’. A l’hora d’analitzar l’impacte de les indústries culturals japoneses al món, no és tan rellevant la qüestió de si els seus productes representen fidelment l’autèntic estil de vida japonès o, si per contra, són mukokuseki. Fins i tot si els productes són mukokuseki, d’alguna manera disposen d’olor cultural, perquè la percepció d’aquesta és subjectiva, depenent dels coneixements del propi consumidor. És a dir, quan un japonòfil consumeix un anime mukokuseki com Heidi, ho fa sabent que aquest forma part del conjunt que podem anomenar ‘cultura manganime’, un conjunt que associa directament amb el Japó; li fa, per tant, olor de cultura japonesa, encara que sigui poca en el cas de Heidi. Si el consumidor no sap que Heidi pertany al conjunt esmentat, és fàcil que se n’acabi adonant al consumir altres productes, especialment en l’era de la informació en la qual ens trobem.

En aquest sentit, el context esdevé summament important.

La clau per explicar els efectes de la difusió cultural japonesa, però, es troba en la tipologia dels productes comercialitzats i en la manera com aquests han –44–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

difós la cultura, més que no pas en el concepte d’olor cultural. L’anime, per exemple, és un producte amb una finalitat purament de lleure, amb el qual és fàcil que el consumidor estableixi un vincle emocional. A més a més, conté una narrativa i/o té un caràcter fonamentalment artístic que li confereix una capacitat augmentada de transmetre idees, estils de vida o mems en general, i de seduir i generar japonofília. Es tracta de qualitats que altres productes no destinats al lleure (per exemple un aparell d’aire condicionat) manquen, independentment de si poden ser associats amb el Japó.

Al centre del debat sobre els efectes de la difusió cultural japonesa, però, es troba l’altre concepte clau esmentat anteriorment: el ‘poder tou’.

‘Poder tou’ és un concepte encunyat originalment en anglès com soft power pel politòleg Joseph Nye. La idea del poder tou és fer que als altres els agradi el que a un l’interessa que els agradi. El que es pot entendre com ‘poder dur’, en canvi, consistiria en obligar als altres a fer el que a un l’interessa que facin (Nye, 1990, p. 166). Més detalladament, Nye (2004, p. X) afegeix que el poder tou funciona “a través d’atracció, més que no pas coerció o pagaments.

Ve a partir de l’atractivitat de la cultura, els ideals polítics i les polítiques d’un país”. El politòleg (1990, p. 167), a més a més, argumenta que els recursos que un país utilitza per exercir poder tou al món són atracció cultural, ideologia i institucions internacionals.

El debat sobre el poder tou en els estudis sobre les indústries culturals del Japó s’ha centrat en si aquestes suposen, per al país nipó, una font d’aquest tipus de poder o no. Si tenim en compte les conclusions que s’obtenen en aquest article, no hi ha cap dubte que les indústries mencionades han generat una forta atractivitat pel Japó en els seus consumidors, però s’està traduint aquesta en poder tou? Està portant al Japó algun gran benefici altre que l’econòmic?

Heng, per exemple, es mostra força convençut que la cultura popular japonesa està sent una eina de poder tou per al Japó. Segons l’autor, de la mateixa manera que els Estats Units van fer un exercici de poder tou a través de l’esport, canviant la imatge que emetien d’hegemonia militar i de superpotència empresarial, el Japó ha canviat la seva imatge de tità econòmic a través de la cultura popular, passant a tenir-ne una de país creatiu i atractiu (Heng, 2010, p. 287).

Altres investigadors semblen no decantar-se clarament sobre la qüestió. El propi Nye (1990, p. 169) escriu que “tot i que els productes japonesos de consum i la seva gastronomia s’han posat recentment de moda, semblen menys associats amb un implícit atractiu cap a un conjunt de valors més ample que no pas la dominància americana sobre la comunicació popular. L’èxit del sector productor del Japó el proveeix amb una font de poder tou important, però el Japó està d’alguna manera limitat per l’orientació de la seva cultura cap a l’interior”. Aquest judici de Nye, però, és de quan les indústries culturals tot just començaven a agafar força, de manera que és possible que amb ‘sector productor del Japó’ s’estigués referint a les indústries tecnològiques que ja portaven anys –45–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

consolidades. En qualsevol cas, però, l’última frase té sentit fins i tot si es parla de les indústries culturals, i concorda amb la teoria d’Iwabuchi (2002b) que l’autèntica identitat japonesa no s’exporta cap a Occident.

Jean-Marie Bouissou, per la seva banda, va publicar un estudi interessant en el qual s’enquestaven més d’un centenar de lectors de manga a França, amb la finalitat d’esbrinar la capacitat d’aquest com a eina de poder tou, entre d’altres qüestions. Els resultats, però, generen més dubtes que conclusions, ja que tal i com ell mateix reconeix són paradoxals. Per una banda, que tres quartes parts dels enquestats diguessin voler visitar el Japó, que dues terceres parts volguessin aprendre’n l’idioma, i que la meitat volguessin conèixer japonesos i descobrir més sobre el país, suggereix que efectivament el fenomen del poder tou té lloc. D’altra banda, però, és desconcertant que el nombre d’enquestats que van afirmar veure el Japó com ‘simpàtic’ fos de només menys de la meitat (Bouissou, 2006, p. 10, 12).

Finalment, hi ha autors com Otmazgin (2008) que es mostren clarament escèptics respecte la capacitat de les indústries culturals de ser una eina de poder tou. Segons ell, la cultura popular del Japó és capaç de disseminar imatges del país a través de la seva influència en els mercats culturals regionals, però no pot exercir influència local o crear, en definitiva, ‘esferes d’influència’ dominades pel Japó.

Segons el meu punt de vista des de Catalunya, la japonofília sembla quelcom inqüestionable, és a dir, el fet que els productes japonesos han estat capaços de difondre la imatge del Japó com a un país ben atractiu, com a mínim dins un col·lectiu limitat però gran. El benefici econòmic pel Japó i les seves indústries culturals és també completament indiscutible. Així i tot, si es segueix al peu de la lletra la teoria de Nye sobre el poder tou, el poder comercial, juntament amb el militar, són exemples de poder dur, i per tant la qüestió sembla centrar-se en si el Japó ha guanyat poder polític al món, el qual sí que s’associa amb el poder tou. Però això també porta a qüestionar-se el propi concepte de poder tou, i a preguntar-se fins a quin punt unes indústries que difonen atractiu pel seu país d’origen són capaces de generar poder polític directe, a més a més d’econòmic. És evident que a partir del benefici econòmic és possible obtenir poder polític, sobretot en un neoliberalisme en el qual les pròpies masses de capital s’han consolidat com a poderoses agents polítiques, però si es parla de poder polític exercit directament, és difícil de concebre. En qualsevol cas, la conclusió aquí és que les discrepàncies entre autors radiquen en les interpretacions del concepte de Nye. Val la pena també recuperar aquí la qüestió del discurs de supremacia cultural japonesa, el qual està equivocat perquè el resultat de la difusió de la cultura japonesa no és una influència general en els estils de vida i les idees de les diferents poblacions mundials, com passa amb la cultura nord-americana, sinó l’aparició d’una gran subcultura japonòfila que existeix a escala global, però que no deixa de ser una subcultura específica.

–46–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

La japonofília a Catalunya Amb les enquestes dutes a terme el 2013 durant el treball de camp a Catalunya, una de les intencions va ser esbrinar quines ‘expressions culturals’ del Japó eren les favorites dels japonòfils catalans. Però, a què es fa referència amb ‘expressions culturals’ i quins tipus se’n van tenir en compte?

Tal com explica Don Mitchell (2000, p. 13) “cultura és una paraula increïblement complexa”. El terme ‘cultura’ és prou complex com per poder obtenir definicions molt diferents, i el propi Mitchell (p. 13) l’explica d’una manera molt convenient per al treball quan afegeix el següent: “Per una banda, sembla que la paraula significa ‘l’estil de vida total’ d’una gent, comprenent llenguatge, vestir, hàbits alimentaris, música, estils dels habitatges, religió, estructures familiars i, per sobre de tot, valors. Per l’altra banda, el terme ‘cultura’ sembla indicar certes coses: treballs artístics, produccions musicals, material col·locat en museus i sales de concert –o en la seva versió popular, les coses mostrades a la televisió i als cinemes, les que ocorren en clubs i estadis, les que apareixen anunciades i exposades en revistes llustroses o bé de producció barata.”

Tal com Mitchell sembla voler dir posant ‘música’ al primer grup i ‘produccions musicals’ al segon, tota unitat cultural té la seva cara més ‘intangible’ i la seva cara més ‘material’. Són aquestes unitats culturals les que s’entenen aquí com ‘expressions culturals’, però fent incís en la seva cara més material, la cultura en el sentit d’“objectes culturals”. La raó és que són aquestes expressions culturals les que han estat concebudes per les indústries com productes comercials, els quals han desencadenat la japonofília i també, potencialment, han obert la porta als seus consumidors a conèixer la cara més ‘intangible’ de la cultura japonesa; l’estil de vida japonès.

Exemples d’aquestes expressions culturals són el manga, l’anime, el karaoke, els quimonos o el shôgi.20 La llengua, tot i ser considerada per Mitchell com part de l’estil de vida d’una cultura, en comptes d’un objecte, també ha estat entesa en aquest treball com un producte més, ja que la seva comercialització com a tal i l’atractiu que provoca entre el col·lectiu japonòfil la posa en una situació similar a la d’altres expressions ja mencionades.

Els enquestats vàlids en aquest cas van ser un total de 86, ja que els 14 restants no van manifestar interès per la cultura japonesa, i per tant no se’ls pot considerar japonòfils. Als que sí, se’ls va demanar que valoressin en una escala del 0 al 5 el seu interès per un seguit d’expressions culturals proposades a l’enquesta, on 0 seria cap interès i 5 molt interès. Pel que fa a la tipologia, les expressions han estat dividides en dos grups principals: modernes (cultura pop) i tradicionals. A part, hi consten la llengua, la gastronomia i la literatura, que no poden ser incloses en cap dels dos grups a causa de la seva generalitat.

El cinema, tot i disposar de produccions prèvies a la cultura pop, va ser inclòs 20. El shôgi (将棋) és un joc de taula japonès, de la mateixa família que els escacs.

–47–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

en el grup d’expressions modernes a causa de la popularitat de les obres més recents. En certa mesura, els resultats són esbiaixats a causa del col·lectiu específic enquestat (estudiants universitaris o de llengua japonesa), però tot i així se’n poden obtenir conclusions interessants.

Figura 5. Valoració mitjana atorgada pels enquestats a cada expressió cultural japonesa (2013)

Elaboració pròpia

Com es pot observar a la figura 5, es dóna una dominància general de les expressions modernes sobre les tradicionals, tal com es podia esperar.

Les valoracions per una expressió com la literatura, considerada més ‘de culte’, són més altes del que cabria esperar, cosa que segurament es deu al biaix esmentat. Ni a les entrevistes ni a les fires es va parlar o percebre res relacionat amb la literatura japonesa (a menys que hi incloguem el manga, és clar). Per la seva banda, la superioritat de l’interès per la llengua i la gastronomia s’explica tant pel fet que són dos dels elements més bàsics en una cultura, com pel fet que es manifesten molt sovint dins altres expressions com el manga i l’anime.

En el cas de la llengua, també, hi ha el biaix evident del fet que la majoria dels enquestats eren estudiants de japonès (i alguns exclusivament).

Però també és destacable el sol fet que hi hagi una certa afició també per les expressions tradicionals, especialment els quimonos, que arriben a situar-se per sobre de la música pop (K-Pop,21 J-Pop i J-Rock). Es tracta d’un fet que sí que no era evident abans d’iniciar el treball, i el qual recolza la idea que la cultura popular japonesa ha actuat en els seus consumidors com a porta a la cultura més tradicional.

21. Així com la J fa referència a ‘Japó’, la K es refereix a ‘Corea del Sud’. El K-Pop, per tant, no és realment cultura japonesa, però sí que ha entrat en la cultura japonòfila amb força, posant-se especialment de moda en la dècada del 2010.

–48–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

En relació a aquestes expressions tradicionals, és molt interessant examinar de quina manera han penetrat en la cultura japonòfila. Si es comparen les edats dels enquestats amb les valoracions atorgades a aquestes expressions, es manifesta una certa tendència en la qual els japonòfils més grans (aproximadament entre els 23 i els 26 anys) hi mostren més interès que els més joves. Aquest fet duu a pensar que el japonòfil experimenta una certa evolució a mesura que passen els anys, en la qual a causa d’una maduració personal, aquesta cara més tradicional del Japó pot despertar cada cop més interès, sense substituir necessàriament la cara més pop. Les entrevistes fetes amb representants d’associacions japonòfiles recolzen també aquesta teoria, amb algun cas destacable com el de l’associació Amakuni, de Reus, que fa força èmfasi en divulgar el Japó tradicional.

La qüestió de les associacions japonòfiles dóna peu al tema dels mitjans a través dels quals la cultura japonesa s'ha difós a Catalunya, que és un altre gran tema a analitzar. Aquestes associacions han jugat un paper important com a mitjà no només de difusió, sinó que també de consolidació de la comunitat. A continuació, a la figura 6, es pot observar un mapa de les associacions detectades a Catalunya l’any 2013 (un total de 19 en actiu).

Figura 6. Municipis d’origen de les associacions japonòfiles de Catalunya (2013)

Elaboració pròpia –49–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

Tal i com s’observa, tot i la lògica concentració d’associacions en la metròpolis barcelonina, hi ha hagut activitat també més enllà, en totes les províncies, i en especial a la ciutat de Reus. De fet, l’associació amb temàtica de manganime més antiga de tot l'Estat espanyol, segons els seus propis integrants, és el Club Manga Igualada, creat el 1994. A Barcelona, concretament al barri de les Corts i amb un caràcter universitari, destaca per la seva antiguitat el Cercle d’Estudis Orientals (CEO), fundat el 1997. La majoria de les associacions entrevistades, però, van ser creades al voltant de l’any 2006. Els seus membres fixos oscil·len entre els 10 i els 20, però normalment l’assistència a les seves activitats regulars no es compon només d’aquests. El més remarcable són les activitats extraordinàries que algunes de les associacions organitzen entre un i tres cops cada any.

La més destacada segurament és el Hikari, organitzada anualment a Reus per Amakuni, que fins el 2013 aconseguia uns 1.500 assistents en un dia, competint per ser l’esdeveniment més important de la ciutat sense comptar la festa major.

Altres com ONJU Sant Feliu arribaven a uns màxims d’uns 500 assistents.

Generalment, les associacions neixen com a ‘associacions juvenils’ (no hi poden haver membres majors de 30 anys) i a la llarga es presenta l’opció de canviar a ‘associació cultural’, tot i que alguna es crea directament com a tal.

Entre els seus objectius n’hi ha de generals, com ‘reunir-se amb altres interessats en cultura japonesa per parlar-ne’, així com també n’hi ha de concrets, com ‘arribar a organitzar un saló del manga (com el de Barcelona) per a Reus’. Pel que fa al sexe dels seus membres, tot i que Dolle-Weinkauff escriu que el gènere femení ha estat líder en l’afició pel manga a Alemanya (2006), els entrevistats indiquen tot el contrari per Catalunya: que només ha estat recentment que el gènere femení s’ha massificat, arribant a ser entre el 40% i el 50% dels membres, i que en un inici la predominança masculina era absoluta.

Cal mencionar també que algunes de les associacions que apareixen a la figura 6, aparentment, tot i que són agents de difusió de cultura japonesa, no tenen pràcticament res a veure amb el fenomen de la cultura pop del Japó i no comparteixen característiques amb les associacions que sí que hi tenen a veure.

Un exemple n’és l’Associació Catalana Amics del Bonsai, que neix el 1983 i sembla ser composta de gent més aviat gran. És interessant analitzar la tendència general que han seguit vàries de les associacions en el seu desenvolupament. Primer de tot sorgeixen en l'àmbit local, una fase en la que la jerarquia interna dels grups és pràcticament nul·la, encara que per qüestions formals hi hagi d’haver figures com el president i el tresorer. Un cop han tingut el temps suficient per a consolidar-se, solen buscar associar-se més enllà de l’àmbit local, passant al regional. No es tracta senzillament de col·laborar amb altres associacions de la regió, sinó d’associar-s’hi, de crear un vincle permanent. És així com apareixen les associacions regionals aglutinadores d’associacions locals. L’Asociación en Defensa del Anime y el Manga (ADAM), d’àmbit estatal però ja desapareguda, va ser la primera de la qual hi ha constància. L’aglutinadora d’àmbit estatal existent fins el 2013 –50–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

era Hermandad InterAsociativa Otaku de España (HIOE), que es va formar el 2007 durant la celebració del XIII Saló del Manga de Barcelona, però no sembla seguir activa en l’actualitat.

En aquesta fase, les associacions locals, tot i conservar la seva autonomia, comencen a notar la pressió jeràrquica exercida pel grup regional, i la situació es perllonga fins que aquesta pressió es nota més que no pas el suport que es pugui obtenir; és llavors quan les associacions locals prefereixen tornar als seus orígens. ONJU Sant Feliu, per exemple, després de passar per ADAM va passar a formar part de la Federació Otaku de Catalunya (FOC), que era similar però d’àmbit català, és a dir més proper, i que també va acabar desapareixent.

FOC estava formada per cinc associacions locals catalanes, a més de membres independents, i per a algunes d’elles va suposar un pas intermedi en el retorn des de l’àmbit estatal al local, mentre que per d’altres va suposar el màxim abast regional al que es va arribar. En la fase de retorn a la localitat, la presència de la jerarquia torna a desaparèixer o minva molt, i les associacions, a més a més de fer les seves activitats pròpies, col·laboren esporàdicament amb altres de la regió, sense associar-s’hi de manera vinculant. A vegades, aquesta última fase es caracteritza també per un refredament de l’activitat, en gran part per raons demogràfiques, ja que els integrants entren a la vida universitària o laboral i disposen de menys temps per a l’associació. Però també hi ha casos on l’activitat simplement no minva i/o els membres de l’associació es renoven constantment, com és el cas de Brigada SOS (Barcelona), on cap dels fundadors roman al grup.

Amb més caràcter institucional que associatiu, Casa Àsia, fundada a Barcelona el 2001, ha jugat també un paper clau com a agent local que no es pot obviar. L’entitat, resultat d’un conveni entre el Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació d’Espanya, la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments de Barcelona i Madrid, ha servit com a difusora de cultura japonesa mitjançant activitats de tota mena (cicles, conferències, etc.).

Un altres dels grans mitjans de difusió de cultura japonesa, especialment a Catalunya, han estat els grans esdeveniments, en especial el Saló del Manga de Barcelona, que tot i així és lluny de ser l’únic. Altres són els Japan Weekend i els ExpOtaku, que es caracteritzen per tenir un públic més compromès amb la cultura japonesa, més fanàtic, en comparació amb el públic del Saló del Manga, que inclou assistents més casuals. També destaca el Saló Internacional del Còmic de Barcelona, que tot i no estar dedicat exclusivament a cultura japonesa, presenta de fet un alt contingut relacionat amb el manga. No només això, sinó que a través del manga, altres expressions culturals del Japó com el cinema, els videojocs, l’origami,22 el haiku23 i el shodô24(fig. 7) han penetrat també en l’esdeveniment. Així i tot, només un (molt aproximat) 30 % del contingut 22. Origami (en japonès: 折り紙) és bàsicament l’art de la papiroflèxia japonesa.

23. El haiku (en japonès: 俳句) és una forma de poesia tradicional japonesa.

24. El shodô (書道) és l’art de la cal·ligrafia japonesa.

–51–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

dels estands té relació amb el Japó, potser perquè l’esdeveniment també s’ha convertit en un fortí necessari pels amants del còmic europeu i nord-americà, davant la invasió japonesa del sector.

Figura 7. Demostració de shodô a la 31ª edició del Saló Internacional del Còmic de Barcelona (2013)

Foto de l’autor

Madrid i Martínez (2011) tenen publicat un estudi interessant sobre el consum de cultura japonesa a Espanya, comparant-lo amb el d’altres països europeus, però basat principalment en números de ventes d’animes i mangues, i donant un tracte de ‘vies alternatives de consum’ a Internet. Aquest, però, s’ha convertit més aviat en el mitjà de difusió principal, deixant la compra física de manganime com la alternativa per a japonòfils amb afanys col·leccionistes o similars. Això no és només perquè la quantitat i varietat oferida a Internet supera per molt la que poden assumir les botigues i les distribuïdores, sinó que també és a causa de la gratuïtat de gairebé tot el material que es troba a la xarxa, que és piratejat. De fet, hi ha indicis (Nakano, 2002) que fins i tot abans de l’adveniment d’Internet, la pirateria en format físic ja tenia un paper important en la difusió de cultura pop japonesa, com a mínim a Àsia Oriental.

Segons els propis Madrid i Martínez (2011, p. 57), a més, Espanya és un dels països amb més pàgines web a través de les quals es pot accedir a còpies il·legals en el sector de l’anime. El que no es menciona, però, és que una enorme part dels usuaris d’aquestes pàgines (possiblement la major part) no són –52–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

d’Espanya, sinó d’Amèrica Llatina, de manera que tampoc es podrien tenir en compte aquest tipus de dades a l’hora d’analitzar el consum de productes culturals japonesos a Espanya. Així doncs, penso que els grans esdeveniments són possiblement un termòmetre molt millor que les ventes o les webs a l’hora de mesurar la japonofília d’una regió, oferint un reflex més fidel de com d’actiu s’hi troba el fenomen.

Tal com explica Iwabuchi (2004a, p. 6), però, l’èxit de les indústries culturals del Japó no es podria explicar sense el paper clau de les entitats locals o regionals en els llocs de difusió, o com a mínim aquestes van ser clau fins l’entrada en escena d’Internet. A Catalunya aquest fet s’ha deixat notar amb força, amb TVC actuant com a catalitzadora del fenomen. També en el sector de l’anime, d’acord amb l’observació directa feta en grans esdeveniments, destaca Selecta Visión com a distribuïdora. Pel que fa al manga, Malone (2010, p. 320-321) situava a Glénat, Norma Editorial i Planeta DeAgostini com a líders en publicació a Espanya, seguides d’Editorial Ivrea, Editorial Banzai i Mangaline Ediciones en segon pla.

Fins aquí arriben la descripció i anàlisi de la difusió de la cultura japonesa a Catalunya, però resta enunciar una qüestió addicional d’especial interès, obtinguda a partir de les enquestes fetes als estudiants del Grau d’Estudis d’Àsia Oriental (UAB). Aquests estudiants, en entrar al grau, havien de decantar-se per estudiar llengua japonesa o xinesa. Els resultats de les enquestes indiquen que la demanda per estudiar la primera era força més gran.

Figura 8. Raó d’entrada al grau d’Estudis d’Àsia Oriental (UAB) (2013)

Elaboració pròpia –53–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

Les dades mostrades a la figura 8 responen a la següent pregunta multiresposta: per quina o quines raons estudies aquest grau? Tal com es pot observar, l’interès per la cultura japonesa esdevé la raó principal, amb un 85% dels enquestats marcant l’opció, i fins a un 40% marcant-la exclusivament.

Fins i tot per als estudiants que van triar llengua xinesa (aquestes dades ja no es mostren a la figura 8), els interessos per cadascuna de les dues cultures rivalitzen, amb un 65% d’aquests manifestant-ne per la japonesa i un 71% per la xinesa. Fins a un 15% dels estudiants de xinès, de fet, van manifestar interès per la cultura japonesa sense manifestar-ne per la xinesa. El fet que aquests estiguessin estudiant xinès es deu, probablement, a un límit del nombre de places per a estudiar japonès que no va poder absorbir tota la demanda. Per la seva banda, entre els estudiants de llengua japonesa un 100% manifesta interès per la seva cultura, mentre que només un 20% ho fa per la xinesa (menys que la coreana).

Aquestes dades posen de manifest la clara superioritat de la cultura japonesa a Àsia Oriental quant a difusió internacional, així com la capacitat del Japó d’actuar com a ambaixador líder de la regió. Probablement això es deu al que explica Bouissou (2006, p. 286): mentre que Xina promou més la seva cultura tradicional i ho fa per via estatal, el Japó es centra molt més en la seva cultura popular contemporània i deixa que el sector privat lideri l’activitat, ajudat per l’estat.

Conclusions La primera conclusió a treure des d’una perspectiva global és que el Japó s’ha consolidat com a potència cultural moderna, afegint aquesta imatge a les que ja projectava anteriorment (potència econòmica i tecnològica, i exotisme de la seva cultura tradicional), però sense substituir-les. Fent servir la teoria de les cinc dimensions dels fluxos culturals globals de l’antropòleg Arjun Appadurai (2006), es pot dir que si el Japó ja tenia un gran poder en els technoscape i financescape del món, ara ha passat a guanyar presència en el mediascape i, potencialment, en l’ideoscape.

Entre els experts en la qüestió de les indústries culturals del Japó hi ha hagut molt debat sobre l’autèntica japonesitat dels seus productes, que ha estat posada en dubte. Els arguments que rebutgen aquesta japonesitat, principalment, són els següents: primer, el fet que la cultura popular japonesa ha nascut en bona part a partir de la cultura pop nord-americana i es barreja contínuament amb cultura global. Segon, el fet que molts dels productes en qüestió tenen un caràcter mukokuseki, és a dir, que suposadament no emeten olor cultural japonesa, sinó que precisament l’eliminen. Tercer, el fet que la imatge global que es té del Japó i que es representa en els seus productes no encaixa amb l’autèntica –54–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

realitat del país, sinó que està molt estereotipada i ha nascut, de fet, en el si d’una visió occidental orientalista.

A banda del fet que el segon argument enumerat és excessivament categòric, atès que l’olor cultural en els productes és perceptible en molts sentits, és cert que la cultura pop japonesa, vista de manera general, és en bona mesura ‘no-japonesa’ o mukokuseki. Aquesta ‘no-japonesitat’, però, sembla haver-se convertit en un tret característic més dels productes culturals del Japó, fins al punt que s’ha convertit, per si sola, en ‘japonesitat’. Així doncs, es pot afirmar que aquests productes són ben japonesos dins la seva ‘no-japonesitat’, i són percebuts globalment com a tals (és a dir que emeten olor cultural japonesa). D’aquesta manera, a l’hora d’analitzar el seu efecte en els consumidors, es torna absurd discutir com d’original o autènticament japonesos són el seus continguts, o la data en què aquests es van consolidar com a tals.

L’efecte dels productes en els seus consumidors ha estat un altre dels grans temes de debat, entorn la pregunta de si aquests serveixen al Japó com a eina per exercir poder tou al món, i amb un sector radical que ha volgut veure una oportunitat de la cultura japonesa d’equiparar-se a l’estatunidenca quant a poder global. La conclusió sobre aquesta qüestió és que, si bé el fenomen de la japonofília és innegable, el seu abast i la seva naturalesa no es poden comparar amb el de la influència que la cultura nord-americana té al món. Pel que fa a l’abast, l’impacte de la cultura japonesa s’ha fet notar, sobretot, en el sorgiment d’una “subcultura japonòfila” que idolatra el país nipó, però pràcticament no ha afectat la cultura i la manera de viure del tot de les societats del món, com sí que ho ha fet l’estatunidenca. Pel que fa a la naturalesa, els japonòfils segueixen sent tractats amb mots com friquis o otakus tant per ells mateixos com pels que no ho són; ambdós termes impliquen connotacions tals que duen a veure el col·lectiu com a ‘estrany’ o “diferent del que és comú”. La cultura nord-americana, en canvi, ha penetrat en les societats de manera tan suau que realment s’ha acabat convertint en cultura global, cultura normal o cultura de tots. En definitiva, la cultura japonesa es viu amb molt més fervor que la dels Estats Units, però dins un col·lectiu limitat, i per tant segueix veient-se generalment com exòtica, com a mínim als països occidentals. És en relació al col·lectiu limitat esmentat que arriba una altra de les conclusions, també a escala global però confirmada pel treball de camp a escala catalana: la certesa de l’existència d’una identitat japonòfila. Don Mitchell (2002, p. 197) explica que les identitats “són per sí mateixes productives d’un cert espai, geografies, o móns”. Tenint en compte el concepte de societat en xarxa de Castells (2005), es pot entendre aquesta identitat o espai japonòfil com un espai de fluxos o un node més de la xarxa, producte de la combinació entre la cultura pop japonesa i els espais locals previs a la societat en xarxa, i accionada per les poderoses tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). La identitat japonòfila, per tant, no té lloc d’origen (en tot cas té flux d’origen), a la vegada que segurament presenta diferències entre les localitats o regions físiques on es –55–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

manifesta. Dr. Slump, per exemple, és tot una icona de la identitat japonòfila, però no necessàriament ha tingut en altres regions el mateix impacte i paper històric que ha tingut a Catalunya.

Una conclusió obtinguda estrictament a partir del treball de camp a Catalunya, però no necessàriament limitada a la regió, és la certesa que la cultura pop japonesa ha estat capaç d’obrir una porta a la cultura tradicional, despertant-hi interès en els seus consumidors i donant-la a conèixer. Si bé aquesta cara tradicional de la cultura japonesa no transmet necessàriament estils de vida i idees del país de manera efectiva als consumidors, el sol fet que aquesta hagi despertat interès posa en entredit els discursos de diversos investigadors escèptics amb la capacitat de la cultura pop japonesa d’oferir quelcom que sigui ‘realment japonès’.

La última conclusió, imprescindible, és que el paper dels agents locals sens dubte ha estat clau en el fenomen, especialment instigant els seus inicis i desenvolupant-lo fins la popularització d’Internet. D’aquesta manera i en primera instància, la difusió de la cultura del manganime en concret es va desenvolupar molt més en forma d’importacions activades per agents locals que com exportacions per part d’agents japonesos. En aquest sentit i pel que fa al cas català, cal destacar els papers decisius de Televisió de Catalunya i Ficomic. El fenomen, al cap i a la fi, arribaria tard o d’hora a les diferents regions europees, però TVC i Ficomic van ser especialment importants a l’hora de col·locar Catalunya en l’avantguarda de l’Estat espanyol. La primera ho va ser especialment com a iniciadora del fenomen, mentre que el segon consolidant-lo i empenyent la regió a ser una de les més actives quant a japonofília, com demostren les xifres d’assistència al Saló del Manga. A més a més, si es tenen en compte les troballes de Malone (2010), que situa Espanya com a pionera europea en la publicació de mangues, és raonable pensar que Catalunya també ho va ser a escala europea; en aquest cas, editorials com Planeta DeAgostini han esdevingut essencials.

Pel que fa a limitacions de l’article, és important mencionar que hi ha hagut a Catalunya altres grans fenòmens de difusió de cultura japonesa força independents de l’estudiat aquí, alhora que coetanis, i que han quedat fora de l’abast d’aquest treball; es tracta principalment de les difusions d’arts marcials i gastronomia japoneses.

–56–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

Bibliografia Aguiló Alonso, María P. (2005). “Via Orientalis 1500-1900: la repercusión del arte del Extremo Oriente en España en mobiliario y decoración”, dins: Miguel Cabañas Bravo [ed.]. El arte foráneo en España: presencia e influencia. Espanya: Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i Instituto de Historia, p. 525-538.

Appadurai, Arjun (2006). “Disjuncture and difference in the global cultural economy”, dins: Meenakshi G. Durham; Douglas M. Kellner [ed.]. Media and cultural studies: keyworks.

Padstow (Regne Unit): Blackwell Publishing, p. 584-603.

Bainbridge, Jason; Craig Norris (2010). “Hybrid manga: implications for the global knowledge economy”, dins: Toni Johnson-Woods [ed.]. Manga: an anthology of global and cultural perspectives. Nova York: Continuum, p. 17-33.

Batten, Bruce L. (2003). To the ends of Japan: premodern frontiers, boundaries and interactions.

Honolulu: University of Hawaii Press.

Bouissou, Jean-Marie (2006). “Japan’s Growing Cultural Power: The Example of Manga in France”, dins: Jaqueline Berndt; Steffi Richter [ed.]. Reading manga: local and global perceptions of Japanese comics. Leipzig: Premsa de la Universitat de Leipzig, p. 149-165.

— (2010). “Manga. A historical overview”, dins: Toni Johnson-Woods [ed.]. Manga: an anthology of global and cultural perspectives. Nova York: Continuum, p. 17-33.

Castells, Manuel (2005). “The network society: from knowledge to policy”, dins: Manuel Castells; Gustavo Cardoso [ed.]. The network society: from knowledge to policy. Washington DC: Johns Hopkins Center for Transatlantic Relations, p. 3-21.

Dawkins, Richard (2006). The selfish gene. Oxford: Oxford University Press.

Dolle-Weinkauff, Bernd (2006). “The attractions of intercultural exchange: manga market and manga reception in Germany”, dins: Mobile and pop culture Asia conference, 28-29 octubre 2006. Chuncheon (Corea del Sud): Hallym University.

Estrada, Oriol (2012). Songokumanía: el big bang del manga. Mamonaku Films (Documental).

Featherstone, Mike (2000). Undoing culture: globalization, postmodernism and identity.

Londres, Thousand Oaks (EUA) i Nova Delhi: Sage Publications.

Heng, Yee-Kwang (2010). “Mirror, mirror on the wall, who is the softest of them all? Evaluating Japanese and Chinese strategies in the ‘soft’ power competition era”. International Relations of the Asia-Pacific, vol. 10, núm. 2, p. 275-304.

Hernández-Pérez, Manuel (2017). Manga, anime y videojuegos: narrativa cross-media japonesa.

Saragossa: Prensa de la Universidad de Zaragoza.

Horkheimer, Max; Theodor W. Adorno (2002). Dialectic of enlightenment: philosophical fragments. Stanford (EUA): Stanford University Press.

Iwabuchi, Koichi (1998). “Marketing ‘Japan’: Japanese Cultural Presence Under a Global Gaze”. Japanese Studies, vol. 18, núm. 2, p. 165-180.

— (2002a). Recentering globalization: popular culture and Japanese transnationalism. Durham (EUA): Duke University Press.

— (2002b). “Soft nationalism and narcissism: Japanese popular culture goes global”. Asian Studies Review, vol. 26, núm. 4, p. 447-469.

— (2004a). “Introduction: Cultural globalization and Asian media connections”, dins: Koichi Iwabuchi [ed.]. Feeling Asian modernities: transnational consumption of Japanese TV dramas.

Hong Kong: Hong Kong University Press, p. 1-22.

— (2004b). “How “Japanese” is Pokémon?”, dins: Joseph Tobin [ed.]. Pikachu’s global adventure: the rise and fall of Pokémon. Duke University Press, p. 53-79.

Kelts, Roland (2006). Japanamerica: how Japanese pop culture has invaded the U.S. Nova York: Palgrave Macmillan.

–57–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 31-58 La difusió de la cultura japonesa i les seves indústries: una perspectiva catalana

Marc Llovet Ferrer

Madrid i Morales, Dani; Guillermo Martínez Taberner (2011). “La ola nipona: consumo de cultura popular japonesa en España”, dins: Pedro San Ginés Aguilar [ed.]. Cruces de miradas, relaciones e intercambios. Granada: Editorial Universidad de Granada, p. 49-61.

Malone, Paul M. (2010). The manga publishing scene in Europe, dins: Toni Johnson-Woods [ed.]. Manga: an anthology of global and cultural perspectives. Nova York: Continuum, p.

315-331.

Martel, Frédéric (2011). Cultura mainstream. Cómo nacen los fenómenos de masas. Madrid: Taurus.

Mitchell, Don (2000). Cultural geography: a critical introduction. Oxford: Blackwell.

Mitchell, Katharyne (2003). “Cultural geographies of transnationality”, dins: Kay Anderson; Mona Domosh; Steve Pile; Nigel Thrift [eds.]. Handbook of cultural geography. Londres: Sage Publications, p. 74-87.

Nakano, Yoshiko (2002). “Who initiates a global flow? Japanese popular culture in Asia”.

Visual Communication, vol. 1, núm. 2, p. 229-253.

Nye, Joseph S. (1990). “Soft power”. Foreign Policy, núm. 80, p. 153-171.

— (2004). Soft power: the means to success in world politics. EUA: PublicAffairs.

Otmazgin, Nissim K. (2008). “Contesting soft power: Japanese popular culture in East and South East Asia”. International Relations of the Asia-Pacific, vol. 8, núm. 1, p. 73-101.

Said, Edward W. (1987). Orientalism. Londres: Penguin.

Santiago Iglesias, José A. (2017). “Dragon Ball popularity in Spain compared to current delocalized models of consumption”. Mutual Images, vol. 2, winter, p. 110-136.

Scolari, Carlos A. (2013). Narrativas transmedia: cuando todos los medios cuentan. Barcelona: Planeta.

–58–

CONFERÈNCIES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 61-106 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.150

Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó (Sabadell, 1922 - Barcelona, 1992), amb motiu del 25è aniversari de la seva mort1 Enric Bertran, David Casassas, Enric Mendizàbal i Josep Oliveras

Parlament introductori Josep Oliveras Samitier

President de la Societat Catalana de Geografia

Bon vespre a tothom i en especial als familiars i amistats de Lluís Casassas. És molt bo que una societat recordi a les persones que més han treballat pel seu èxit i l’augment del seu prestigi. Lluís Casassas va ser una persona que va dedicar moltes hores i afanys a la Societat Catalana de Geografia, tot renovant algunes de les formes arcaiques mantingudes, i canviant molts continguts de les diverses activitats habituals. Incorporà també molts joves a la Societat, una part dels quals han ocupat càrrecs a la Junta i han continuat els principis que el Lluís els inspirà. Va renovar la Societat sent al mateix temps completament fidel als principis que els seus fundadors establiren. Alumne de Lluís Solé Sabarís a l’Institut Escola de la Generalitat, anys després el seguiria en les activitats de la nostra Societat, com també col·laboraria amb Pau Vila, un altre dels fundadors, quan retornat de l’exili reprendria els seus estudis sobre Barcelona.

Lluís Casassas, es va comprometre amb la Societat Catalana de Geografia, passant de soci a exercir diferents càrrecs a la Junta: vocal, tresorer, secretari, president del 1986 al 1991, i altre cop vocal fins a la seva mort. És lògic doncs que el recordem i li fem aquest petit acte d’homenatge en commemorar-ne enguany els vint-i-cinc anys de la defunció.

1. Acte organitzat per la Societat Catalana de Geografia el 12 de desembre de 2017 a l’Institut d’Estudis Catalans.

L’ordre dels autors que indiquem en aquest encapçalament és alfabètic, però els textos s’ordenen seguint el mateix ordre d’intervencions en l’acte d’homenatge.

–61–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

–62–

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Fem memòria també que va ser el creador de l’actual revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, i l’impulsor i organitzador del Primer Congrés Català de Geografia, celebrat de l’11 al 15 de març del 1991, a Barcelona. Ell volia que, per mitjà del congrés, la Geografia renovés les seves idees i servís per debatre tots els aspectes de les seves especialitats, les teories i metodologies, així com la seva inserció a la societat catalana. Va ser un congrés extraordinari en el qual vingueren geògrafs de gran prestigi a Espanya i al món. Entre aquests darrers Paul Claval i Peter Gould que dictaren conferències extraordinàries.

De Lluís Casassas guardo també molts records personals, ja que quan ell acabava els estudis, aleshores jo feia tercer curs, i en el cinquè coincidírem en una assignatura de Pensament Geogràfic que impartia el Dr. Vilà i que tant servia pels alumnes de llicenciatura com pels que volien iniciar el doctorat, i en aquella classe de pocs alumnes hi havia també entre altres la Mercè Marín i la Dolors Garcia-Ramon.

El recordo molt bé en llargues converses al claustre de Lletres de la vella Universitat amb el seu posat entre irònic i sorneguer, amb les mans darrera l’espatlla i aguantant aquella cartera que sempre l’acompanyava. O entrant a la biblioteca del vell departament a la banda de ciències, i en entrar i dirigint-se a la Montserrat Galera, l’eficient bibliotecària, i senyalant amb el dit cap el pis de dalt, demanar si hi havia el Dr. Vilà, a voltes nomenat, el “number one, el faraó o déu”, després venia a veure què feies, i podia començar una interessant conversa, a dins i a fora de la biblioteca, sobre la Geografia, o el país, o la política del darrers anys de la dictadura. I ell també és qui em va fer decidir a apuntar-me de soci a aquesta entitat.

Quan ja feia de professor el vaig acompanyar en alguna excursió pel centre de Catalunya i també vaig estar amb els seus alumnes a Almatret seguint l’aportació de Pau Vila al Congrés Internacional de Geografia d’Amsterdam, i a la serra de Prades. Al llarg de les sortides d’estudi explicava amb molt de rigor i claredat, motivava, feia entendre el que volia destacar. Els alumnes parlaven bé d’ell, amb estima. El Lluís Casassas ha estat un d’aquells professors universitaris que deixen rastre, empremta, que els antics alumnes recorden la seva figura i algunes de les coses que deia, a vegades amb molta gràcia. No li passarà, com desgraciadament a alguns altres professors, de qui ja no es recorda ni el nom, i que han passat per la Universitat i per la vida com una gota d’aigua pel plomall d’un ànec.

Lluís Casassas creia en una Geografia útil per conèixer el país i la societat, també per millorar-lo i transformar-la. Una Geografia que al mateix temps que científica fos pràctica i aplicada. Una Geografia basada en coneixements directes sobre el terreny i no només amb disquisicions teòriques. Una Geografia compromesa amb els humans.

A la seva tesi de llicenciatura sobre l’evolució del Lluçanès entre els anys cinquanta i setanta del segle passat, que va obtenir el premi Cristòfor Despuig de la Fundació Vives i Casajuana, i publicada el 1975, hi va escriure que “Si la geografia ha de ser una ciència útil a l’alliberament de l’home i ha de contribuir a la creació d’un món on vagin desapareixent la iniquitat i la mesquineria, amb els seus estudis i previsions ha d’ajudar a abatre tots aquests obstacles”.

Lluís, et recordem!!!

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Uns mots de presentació Enric Bertran Bona tarda a tothom. Primer de res, vull donar les gràcies a la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia (SCG) per haver-me proposat d’introduir aquest acte en recordança de Lluís Casassas i Simó, en ocasió del 25è aniversari de la seva mort. Perquè, cal dir-ho: per mi, M. Jesús Marquès, Jordi, Annamaria i David Casassas, amics i amigues, és un gran honor ser convidat a parlar de qui va ser un mestre inoblidable per tots nosaltres, ensems que se’m dóna l’oportunitat de correspondre-li per tot allò que en vaig rebre, fos a la Universitat o aquí, a la SCG, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, com a ell li agradava de remarcar.

Tothom té el record imperible d’algun professor o d’alguna professora, que ha exercit una influència més gran en la seva formació acadèmica. La raó, malgrat que n’hi pot haver d’altres, el més sovint ha estat fer-te estimar l’assignatura que impartia. Per ser just, haig de fer constar que he estat afortunat de tenir-ne més d’un, d’aquests apreciats docents, al batxillerat i a la Universitat. Tanmateix, per damunt de tots emergeix amb autoritat la figura de Lluís Casassas i Simó, professor a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

Val a dir que el primer contacte que hi vaig tenir, a segon de carrera, el curs 1976-77, no em va fer presagiar res de bo. El professor Casassas es va presentar el primer dia de classe de Didàctica de la Geografia per dir-nos que patia una afonia que l’incapacitava, que les classes no començarien fins al cap d’una setmana i tot seguit va tocar el dos. Hi va haver qui va aprofitar l’avinentesa per parlar del tòpic de les proverbials penques d’algun docent universitari. No obstant això, haig de dir que no vam trigar gaire temps d’adonar-nos de la inoportunitat del comentari: Lluís Casassas no va faltar mai durant els quatre anys següents en què vaig tenir-lo de professor en diverses assignatures. (També és de justícia afegir que no vaig patir cap cas d’absentisme del professorat en tota la meva trajectòria universitària.)

Lluís Casassas era fill de mestres, de mestres compromesos en època republicana, i aquesta empremta es notava en el seu capteniment, tant en el tracte personal com en el professional. Per dir-ho ras i curt, l’alumne era per a ell l’element clau del procés d’aprenentatge. Jo, que he fet de mestre prop de quaranta anys, sense haver fet la carrera de magisteri, vaig aprendre’n de Lluís Casassas, qui em va transmetre d’una manera teòrica i pràctica que ensenyar i aprendre són processos indestriables. El seu mestratge a la Universitat tenia per mira encomanar-nos la seva gran passió per la interpretació del paisatge, entès aquest com el marc resultant de la interacció entre el medi i els grups humans –63–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

que hi viuen i en viuen. Talment com ell havia après de dos mestres seus, Pau Vila i Solé Sabarís, feia moltes classes a l’aire lliure, el dissabte, el sábado, tal com repetia sempre amb to solemne per a l’alumnat castellanoparlant, sotmès a una eficaç immersió lingüística. Doncs el dissabte, Lluís Casassas el dedicava córrer per Catalunya amb els seus estudiants. D’aquelles sortides d’estudi -ell en deia pràctiques-, en vaig fer un deunidó i en vaig treure el mètode per fer d’una excursió una lliçó de Geografia. Li’n sóc deutor i li ho ben agraeixo.

Però, compte, el professor Casassas no ensenyava només Geografia, sinó que, tal com deia, “por el mismo precio,” ens donava lliçó de ciutadania, compromesa amb el coneixement i participativa des del respecte: ens desvetllava un interès global pel saber i per mirar de trobar-hi un biaix geogràfic, ens infonia esperit crític per revisar plantejaments i analitzar esdeveniments, i ens empenyia a fer-ho des de perspectives diverses i amb diferents enfocaments, fermament convençut que el ciutadà no pot ser indiferent al món on viu. Vam entendre que aquests eren objectius de la formació integral que ell havia rebut a l’Institut-Escola i als quals va romandre fidel tota la vida. Tot plegat va constituir una lliçó permanent, un llegat immaterial plenament vigent en un moment de veritats absolutes com l’actual. Aquesta és, per mi, la part més valuosa de la seva deixa, que m’he esforçat d’agrair-li mirant de transmetre-la durant la meva singladura com a mestre. No cal dir que ha estat un tribut pagat de grat.

Jo vaig tenir la sort de formar part de la colla de deixebles de Lluís Casassas que vam continuar tenint-lo com a professor fora de la Universitat, aquí a la Societat i a casa seva, perquè ens hi va acollir com a col·legues i, juntament amb la seva família, com a amics. Va ser una llarga desena danys en què vam compartir feines executives a la Junta de Govern de la SCG, però també tasques administratives. Recordo al respecte les reunions que fèiem per ensobrar la revista o convocatòries d’actes. No eren banals: les etiquetes amb les adreces donaven peu a Lluís Casassas de fer improvisades semblances de membres de la Societat que no coneixíem o d’alguna de les persones a qui tenia l’atenció de fer-li arribar dites comunicacions. Aquestes trobades, o d’altres convocades a l’efecte, servien també per comentar l’actualitat social i política, i per coordinar alguns dels treballs en què ens va oferir de participar.

Un d’aquests que ficava convocatòries dins dels sobres era un becari del Centre d’Estudis Demogràfics, ara professor al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. És, com ja haureu endevinat, el primer dels ponents d’avui, l’Enric Mendizàbal i Riera. I us el presentaré d’una manera particular: és la persona més llegida entre totes les que conec, fins al punt que un dia li vaig preguntar com s’ho feia. Recordo que em va dir que mirant de no llegir allò que ja havia llegit abans. Haig de confessar que fent un cop d’ull a la trentena de pàgines de la bibliografia de la seva tesi doctoral, vaig sospitar que es guardava algun altre secret. I, d’això, en fa vint anys. Compteu si haurà tingut temps de fer més feina.

–64–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Com que me’n va regalar un exemplar, de la seva tesi, que tinc ben a mà al despatx de casa, no em va costar comprovar-hi la primera de dues endreces: “a la memòria de Lluís Casassas i Simó,” de qui es declara deixeble i n’explica el perquè al capítol dels agraïments. Avui, no és arriscat dir que ens en donarà compte més a bastament. Sens dubte a l’hora d’escollir un geògraf per parlar de Lluís Casassas, n’hi havia per triar i remenar, perquè deunidó qui, amb tota la raó, se’n considera deixeble. Però, si avui hom ha elegit l’Enric Mendizàbal, goso dir que ha estat perquè és una de les veus més autoritzades per parlar-ne, ja que a part de compartir-hi feines i de tractar-lo de prop, deu ser qui més ha escrit del geògraf Lluís Casassas i perquè deu ser qui més ha analitzat la seva figura a les assignatures que ha impartit.

L’altre ponent d’avui és en David Casassas i Marquès, a qui vam conèixer de ben jove, a can Casassas, quan les feines administratives ens devien desbordar i ens calien reforços. D’aleshores, en tinc el record d’una persona que feia preguntes, que és una de les coses més importants d’aquest món des d’un punt de vista intel·lectual. Eren qüestions plantejades des de la reflexió, encara que fossin de temes trivials com el futbol, fet imputable més a les dèries del receptor que no pas a l’emissor del missatge. Em consta que de preguntes, ara també en fa i se’n fa. Una llambregada a la seva producció escrita, permet adonar-se que els temes abordats no són senzills i les propostes presentades són resultat d’un raonament seriós.

Actualment, David Casassas és professor de Sociologia a la Universitat de Barcelona i la Societat li va demanar que ens parlés de son pare des de casa, a partir de l’experiència de qui havia pujat a l’empara d’una persona excepcional.

Li vam demanar parlar de Lluís Casassas des d’una perspectiva tant familiar com social, i li vam deixar llibertat completa per acabar-lo de convèncer, cosa que va ser senzilla. Quan en preparar aquesta breu presentació, repassava les línies de recerca de David Casassas, relacionades amb la història del pensament social i en la implementació de mesures correctores de les desigualtats generades o augmentades per polítiques neoliberals, com és ara la renda bàsica, m’ha estat fàcil de copsar el compromís en les seves maneres de fer i he pensat que esdevé difícil de no vincular-les amb una herència paterna, aquella de què parlàvem fa un moment: els homes i les dones no poden viure indiferents al que passa al seu voltant i tenen el deure cívic i moral d’alçar la veu i dir allò que pensen.

–65–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Per què soc alumne i deixeble de Lluís Casassas i Simó (1922-1992) Enric Mendizàbal Riera

Societat Catalana de Geografia Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP) Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona enric.mendizabal@uab.cat

1. Reflexions inicials Aquest text és del tipus que no m’agrada escriure: es tracta de parlar en passat d’una persona amb qui m’agradava compartir temps per parlar de la quotidianitat, de gestió a la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia (SCG) o de recerca. Ja va passar quan Maria Dolors Garcia Ramon, directora en aquell moment de Documents d’Anàlisi Geogràfica, em va demanar que escrivís sobre Lluís Casassas o quan vaig escriure sobre la seva bibliografia per a introduir la reedició del llibre Fires i mercats a Catalunya per la SCG (Mendizàbal, 1993 i 2000).

En qualsevol cas agraeixo a la Junta de Govern de la SCG que m’hagi demanat per intervenir, en tant que alumne i deixeble, en la sessió d’homenatge a Lluís Casassas i Simó a l’Institut d’Estudis Catalans per a commemorar el 25è aniversari de la seva mort. Vaig suggerir que hi havia altres deixebles i alumnes que podrien fer tan bé o millor que jo aquesta intervenció. Entre els noms que portava escrits per al vespre de la presentació hi havia Jesús Burgueño (Universitat de Lleida), Francesc Nadal (Universitat de Barcelona), Joan Tort (UB), Enric Bertran, Jordi Cortés, Montserrat Cuxart o Roser Serra (professorat d’ensenyament de primària i secundària) o que treballen en altres institucions com Rafael Giménez Capdevila (Generalitat de Catalunya), Carme Montaner (ICGC). Però la sala Pi i Sunyer “esdevingué petita per culpa de la nombrosa presència de membres de la Societat, amics i col·legues de Lluís Casassas” (Bertran, 2017). Aleshores vaig veure moltes més persones que, com alumnes i deixebles, haurien pogut intervenir: Eva Garcia Balaguer (directora general de Medio Ambiente y Ordenación del Territorio del Gobierno de Navarra), Miquel Jaumot (professor de secundària actualment jubilat), Anna Mompart (subdirectora general de la Cartera de Serveis i Mapa Sanitari de la Generalitat de Catalunya), Joaquim Puigvert (Universitat de Girona) i molta més gent a qui demano disculpes per no recordar els seus noms (però sí els seus rostres) i no poder-los citar aquí.

–66–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

El text escrit de la meva intervenció no deixa de ser un exercici d’ego-geografia (Duby, 2015; Levy, 1995): a partir de la meva història personal tracto d’explicar un esdeveniment ego-geogràfic –la meva relació amb el geògraf Lluís Casasssas–. L’estructura del text és clàssica: plantejament –reflexions inicials–, nus –apartats 2 i 3: Lluís Casassas en la història de la geografia catalana i la seva manera de fer geografia– i desenllaç –reflexions finals–.

Tot va començar el curs 1976-77 quan feia segon de BUP a l’institut Menéndez Pelayo de Barcelona, cosa que per a mi va ser una sort per la majoria del professorat que hi vaig trobar.1 En aquell curs teníem l’assignatura de geografia i afortunadament la impartia la geògrafa Núria Ventura amb un manual (Benejam et al., 1977) que encara conservo (fig. 1). Entre la professora i el llibre em vaig adonar que el que m’interessava era la geografia, i que aquesta disciplina era molt més que memoritzar noms i xifres (el que moltes persones de la meva edat havíem patit a les escoles de primària dels anys 1960 i inicis dels 1970).

Núria Ventura va demanar que féssim un treball sobre la història urbana de Barcelona. A les biblioteques a les quals podia accedir el 1976-77 (Antoni Julià de Capmany al carrer del Torrent de l’Olla –aleshores carrer de Menéndez Pelayo– a tocar de la Plaça de Lesseps o a la de la Caixa de Pensions al carrer Gran de Gràcia a tocar del metro de Fontana) no vaig saber trobar cap llibre que fos adequat a les meves necessitats. Així que vaig anar per primer cop sol a una llibreria: Llibreria de la Llibertat, carrer de Berga a tocar del Mercat de la Llibertat de la Vila de Gràcia (Barcelona). A la pregunta de si tenien algun llibre sobre el tema del treball, la llibretera que em va atendre va suggerir-me Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (Vila i Casassas, 1974a) i Barcelona i l’espai català (Casassas, 1977a). El meu pressupost no em permetia adquirir el primer, i la llibretera em va convèncer perquè adquirís el segon (fig. 2).

I vet aquí com entra Lluís Casassas a la meva vida. Entre el llibre de Casassas –que vaig llegir i entendre el que podia entendre un adolescent de 16 anys–, els apunts de classe i el material fotocopiat que ens van repartir, vaig aconseguir fer el treball.

En el curs 1977-78 es va celebrar al Menéndez y Pelayo la festa de Sant Jordi amb una parada de llibres en català, on vaig trobar els dos primers volums de la Selecció d’escrits de geografia de Pau Vila (1977, 1978). Vaig comprar els dos llibres i així va aparèixer per primera vegada a la meva biblioteca Pau Vila i per segona Lluís Casassas amb el pròleg del primer volum (1977b) (fig. 3).

En el curs 1978-79 vaig aprovar la selectivitat; en aquella època no es podia escollir universitat i segons l’institut on s’havia estudiat “tocava” la Universitat de Barcelona o la Universitat Autònoma de Barcelona. A mi em va tocar anar a estudiar la llicenciatura de geografia a la UB. A la meva Facultat de Geografia 1. No agrairé mai prou el COU del curs 1978-79: amb Sara Freijido a Literatura contemporània espanyola, Charo Pérez a Història de l’art, Jaume Roig a Història de la filosofia i Joan Roig Obiols a Història contemporània, vaig aprendre a pensar, a llegir, a escriure de manera adulta. Vaig quedar sorprès quan uns quants dels llibres que ens van recomanar al primer curs universitari (vegeu la nota 2) ja els havia llegit a COU.

–67–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Figura 1.

Coberta del llibre Intercambio

Figura 2. Coberta i solapa del darrere del llibre Barcelona i l’espai català

Figura 3. Els dos primers volums de Selecció d’escrits de geografia de Pau Vila

–68–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

i Història, la que es trobava en el campus de Pedralbes prop del Nou Camp i del cementiri de les Corts, després de fer el primer curs d’assignatures comunes, en el segon ja vaig començar a triar-ne pel professorat, temàtica i horaris.2 Així va ser que em vaig adonar que Lluís Casassas era professor del Departament de Geografia de la Facultat.

El curs 1981-82 vaig escollir “Espais i Societats”, una de les assignatures que Casassas impartia a la llicenciatura. El grup de vespre on vaig anar era nombrós (més de seixanta alumnes) i es feia dilluns, dimecres i divendres en classes d’una hora. Em va semblar un home gran (aleshores ell tenia prop dels 60 anys i jo 20), clàssic (anava amb trajo i corbata), amb un posat seriós, i vaig tenir la impressió que seria una assignatura tradicional i avorrida. Com que no el coneixia, no sabia de les seves arts escèniques i oratòries, així que quan va dir que només faríem classe dilluns i dimecres, en la pausa que va fer després de “els divendres no farem classe”, vaig pensar que seria un penques que aprofitava els divendres per tenir un cap de setmana més llarg. Però després de la pausa, va venir el canvi de ritme i la continuació del discurs: era obligatori anar a les conferències de la SCG que, aleshores, es feien divendres a la tarda de 19:00 a 21:00 un cop al mes, com també era obligatori anar a un mínim de tres sortides de camp de les que feia en qualsevol de les seves assignatures –i les sortides eren dissabte de 8 del matí davant de l’edifici del Rectorat de la UB, si no abans si és que anàvem molt lluny de Barcelona, i tornàvem amb molt bona sort a les 21:00–. Ràpidament vaig veure que no era un penques i que hauríem de treballar: dos exàmens, un petit informe de cada conferència i sortida i la lectura obligatòria cada mes de Le Monde Diplomatique –ja que l’havíem d’utilitzar per als exàmens–, que trobava en els quioscos de la Rambla quan aquests eren llocs on només venien premsa, tebeos, llibres i tabac.

Les conferències de la SCG van ser una de les millors maneres per conèixer qui feia geografia a Catalunya, a Espanya i a l’estranger. Allí hi vaig veure per primera vegada Josep Iglésies (1902-1986), Salvador Llobet (1908-1991) o Lluís Solé Sabarís (1908-1985). Si es mira la secció “Trajectòria històrica” del web de la SCG (http://scg.iec.cat, que tan bé porta Pau Alegre des de 1999), hom s’adona de la riquesa i varietat de les conferències per temes, metodologies i àrees 2. El pla d’estudis de què vaig gaudir continua sent per a mi una de les millors maneres d’aprendre geografia encara ara. Un primer curs d’assignatures anuals comuns (Antropologia, Geografia, Història, Història de l’Art, Metodologia de les ciències socials); un primer cicle on s’havien de fer dues assignatures anuals obligatòries (Geografia Humana i Geografia Física a segon; Geografia d’Espanya i Geografia Econòmica a tercer) i tres assignatures optatives anuals cada curs entre totes les que s’oferien a la Facultat; i un segon cicle on es podien escollir quatre itineraris: Geografia Física, Geografia Humana, Geografia Regional o Geografia General. En cadascun dels itineraris s’havien de fer quatre assignatures anuals obligatòries i sis optatives. En cada itinerari només hi havia una assignatura en comú: Teoria i Història de la Geografia. Per a Geografia Física hi havia Biogeografia, Climatologia i Geomorfologia. Per a Geografia Humana hi havia Geografia Agrària, Geografia Social i Geografia Urbana. Per a Geografia Regional hi havia Teoria de la Geografia Regional, i entre les altres dues obligatòries es podia escollir Geografia d’Iberoamèrica, Geografia dels Països Catalans o Geografia Regional d’Espanya). Per a Geografia General s’havia d’escollir una obligatòria de cada itinerari. A més, hi havia la possibilitat d’escollir dues assignatures d’altres facultats com optatives. La flexibilitat era molt gran i cada estudiant es podia fer un currículum gairebé a mida. Permeteu-me rondinar i dir que en cada reforma posterior dels plans d’estudis de geografia hem anat perdent un llençol en cada bugada, altrament dit que hem anat empitjorant: però això seria motiu d’un altre article.

–69–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

d’estudi a les quals vaig assistir entre els anys 1981-1984 mentre era alumne de Lluís Casassas en diferents assignatures i que després, en tant que soci de la SCG des de 1984, hi he anat assistint assíduament.

2. Lluís Casassas i Simó en la història de la geografia catalana Un dels meus interessos en recerca és la història de la geografia a Catalunya.

Ja he escrit en altres llocs (Luna i Mendizàbal, 2004; Mendizàbal i Albet, 2005; Mendizàbal, 2009) que encara no hi ha un llibre sobre la història de la geografia de Catalunya. El que sí hi ha són notes esparses, articles o capítols de llibre (molts dels quals citats en els tres textos anteriors) sobre l’evolució general de la geografia a Catalunya, sobre algun tema, sobre alguns dels geògrafs catalans.

Amb els textos d’Enric Lluch (1961) i Lluís Casassas (1974b) es va establir un cànon per a explicar-la i que, de moment, es manté en la bibliografia sobre el tema. El que tot seguit trobareu és una interpretació (molt) personal i arbitrària sobre el que he llegit al voltant de la història de la geografia i de la geografia catalana (fig. 4).

Figura 4. Evolució cronològica de la història de la geografia de Catalunya des de finals del segle xix

La Renaixença és fonamental per al nacionalisme català (Casassas i Ymbert, 2005, 2017; Marfany, 2017), en tant que (re)crea la identitat d’una nació sense estat. El que durant la Renaixença s’identifica amb geografia va ser un element bàsic per a aquesta (re)creació: els moviments de renovació pedagògica a les escoles lligades a la burgesia i al moviment obrer anarquista i llibertari, els treballs dels naturalistes relacionats amb el Seminari Conciliar de Barcelona, –70–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

l’excursionisme que feia història i cultura durant les sortides,3 els erudits ja fossin locals com més generalistes (per exemple, Francesc Carreras Candi [1862-1937] amb la direcció de la Geografia de Catalunya publicada el segon decenni del segle xx), i, finalment, els territorialistes crítics com els metges que feien topografies mèdiques (geografies ambientals en recerca del benestar de la població) o urbanistes com Ildefons Cerdà (1815-1876).

El segon període, que coincideix amb el final de la Restauració, la Mancomunitat, la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, és quan apareix la geografia moderna a Catalunya. El pedagog i geògraf Joan Palau i Vera (1875-1919) (Oliveras, 2017) va ser la figura inicial de la que hom anomena escola geogràfica catalana, fonamentada en Paul Vidal de la Blache i els seus deixebles. En aquest període hi ha tres editorials amb importants publicacions de geografia: Labor (especialment geògrafs alemanys), Montaner y Simón (la Geografia Universal dirigida per Vidal de la Blache) i l’editorial Barcino (geògrafs catalans).

Si hi ha un tema que defineixi l’escola catalana de geografia és el de la divisió territorial. Amb la Renaixença, els intel·lectuals catalans busquen la manera d’organitzar el territori de Catalunya per tal que respongui a les necessitats de la població. L’organització centralista de l’Estat espanyol no es correspon amb la percepció que té la població local del territori català, que no és cap altra que el sistema comarcal. Així, el paper de la geografia i dels geògrafs catalans en el debat de l’organització territorial ha estat fonamental. Amb la Segona República espanyola i la creació de la Generalitat com a govern autònom de Catalunya, el debat informal però continuat sobre l’organització i divisió territorial adquireix l’oficialitat amb la creació de la Ponència de 1931, on geògrafs (i algun d’ells mestres d’escola) com Pau Vila, Josep Iglésies, Pere Blasi, Miquel Santaló, Manuel Galés o Felip Solé i Olivé van participar en la discussió del projecte finalment aprovat per la Generalitat del mapa de les 38 comarques i nou regions.

Una fita important d’aquest període és la fundació de la Societat Catalana de Geografia l’any 1935, de la que la informació recollida per Pau Alegre en el web de la SCG (http://scg.iec.cat) i alguns treballs (Casassas, 1989; Bertran, Cuxart i Mendizàbal, 2001; Tort, 2001) permeten explicar la seva història. És també en aquest període que es crea l’Institut-Escola (1932-1939), on Lluís Solé i Sabarís era el professor de geografia i on va tenir d’alumne a un jove Lluís Casassas. De l’Institut-Escola se n’ha escrit força i sempre en termes laudatoris pel tipus de pedagogia i docència que s’hi realitzava (Casassas, 1976; Mata i Benejam, 1997, p. 11-14; Domènech, 1998; Solà, 2011, especialment p.

243-247). D’aquesta època, Lluís Casassas diu que: “…vaig tenir la sort de trobar-me al batxillerat amb Lluís Solé i Sabarís com a professor de geografia. Solé era un catedràtic d’institut i eren aquells moments de 3. Només cal veure el Butlletí del Centre d’Excursionista de Catalunya entre 1891-1938 a https://ddd.uab.cat/ record/27613 [consultat 21/01/2018].

–71–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

gran bullida de la geografia, aquells anys trenta… en els quals s’estava arribant a la plenitud, al nostre país, de la geografia possibilista, de les monografies regionals, de les monografies comarcals i en els quals, a més, s’estaven discutint els treballs de la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya. Solé Sabarís ens va saber transmetre una visió apassionant, directa del territori. Per a ell, la geografia no era solament la morfologia i el medi físic, sinó també –i fonamentalment–, el vessant humà, el vessant d’organització humana del territori. […]

Jo tenia setze anys quan Solé Sabarís ens va fer escriure una monografia […] sobre una comarca de Catalunya. Va ser la meva primera monografia, el meu primer treball seriós: cent cinquanta o cent vuitanta folis sobre l’Urgell. Ens va donar una metodologia, una forma de treball. Ens va ensenyar a remenar a les biblioteques (insisteixo en això de les biblioteques perquè –recordem-ho– estem en plena Guerra Civil i no era el moment més apte per sortir pel carrer i per les muntanyes a fer enquestes i visites).” (Garcia Ramon i Nogué, 1993, p. 263-264).

Amb la fi de la Guerra Civil desapareix, com tantes altres coses, “l’època que va del tombant de segle [xix-xx] als anys trenta [que] és l’època d’or de la pedagogia catalana” (Solà, 2011, p. 209). La plenitud de la geografia de la que parlava Casassas desapareix per l’exili exterior i interior, i el que queda a la Catalunya oficial és una geografia universitària a la Facultat de Lletres amb el catedràtic Eduardo Pérez Agudo (1891-1967), que va exercir la docència entre 1919-1950 amb un programa “demencial y casi caricaturesco [del que] debe resaltarse (…) su absoluta falta de carácter científico” (Capel, 1976, p. 9). La sort va ser la presència del geògraf francès Pierre Deffontaines (1894-1978) com a director de l’Institut Français de Barcelona entre 1939-1964, on va desenvolupar una important feina al voltant de la geografia (Llobet, 1980; Vilà Valentí, 1980; Capel, 2009), de Lluís Solé Sabarís (1908-1985) com a catedràtic de geografia física a la Facultat de Ciències en el període 1943-1978 i de Salvador Llobet (1908-1991), que com ajudant d’Eduardo Pérez Agudo va aconseguir engrescar per a fer geografia Joan Vilà Valentí i Enric Lluch entre d’altres. La Societat Catalana de Geografia va continuar fent actes clandestins a casa de Josep Iglésies durant molt de temps. Les coses van millorar amb l’arribada de Joan Vilà Valentí com catedràtic de geografia a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona el 1965 i la creació el 1966 del Departament de Geografia.

En la darrera etapa, amb la geografia acadèmica a Catalunya present a les universitats públiques, amb geògrafes i geògrafs treballant en administracions públiques i consultories, amb la creació de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya i del Col·legi de Geògrafs, la creació de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i amb les nombroses activitats de la Societat Catalana de Geografia, la geografia a Catalunya és prou viva i interessant de participar-hi.

En la figura 5 es proposa quina manera de fer geografia era la que va influenciar a alguns dels principals geògrafs que s’han citat fins ara. S’ha utilitzat el concepte de paradigma de Kuhn (1982) amb el qual diversos geògrafs van reflexionar de manera crítica per tal d’explicar la història de la geografia (Johnston, 1983; Garcia Ramon, 1985). Malgrat les diverses maneres de fer geografia –72–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

tenen una successió en el temps amb uns punts de ruptura més o menys clars, cal tenir present que els diversos paradigmes han coexistit i, sobretot, han anat evolucionant fins que es poden considerar com una arrel aproximada de les geografies més actuals.

Tots els geògrafs citats en la figura 5 han estat influenciats per l’escola regional francesa de Vidal de la Blache. Salvador Llobet diu en l’entrevista que li van fer Joan Nogué i Mireia Belil (1991, p. 14): “Salvador Llobet.- (…) Després s’ha anat evolucionant en coses, la geografia s’ha anat fent més polifacètica, però jo encara em mantinc en l’antic caliu d’abans.

Joan Nogué- De l’escola regionalista francesa, diu...

S.Ll.- Sí, jo crec que per a mi és la millor, malgrat totes les coses que se li hagin pogut dir. Jo penso que sobretot es diu molt contra la geografia regional francesa perquè és la més complicada, en general, i obliga, a més, a saber d’un grapat de disciplines afins. Clar, no s’aprofundeix tant, però es dóna una visió de conjunt, em sembla, millor que no pas que s’aprofundeixi molt en un sol aspecte (…)”

I així ho han considerat tota la seva vida Pau Vila, Josep Iglésies, Salvador Llobet, Lluís Solé Sabarís i Joan Vilà Valentí. Josep Iglésies, però, té una influència del determinisme perceptible en els seus treballs i opinions: tal com diu en l’entrevista que li van fer Maria Dolors Garcia Ramon i Joan Nogué (1987, p. 11-12), Iglésies es declara seguidor dels regionalistes francesos de la primera i segona generació:4 “En geografia, que és el que a vosaltres us interessa, efectivament, em considero deixeble de Pau Vila, i a més a més, seguidor, des de la meva modesta possibilitat, dels deixebles francesos de Vidal de la Blache: Blanchard, Demangeon, Bruhnes, Sorre, Allix, Birot i un llarg etcètera. En geografia física el nostre ídol era Emmanuel de Martonne.”

Però remarca que: “És cert que la historia reaprofita en el que pot la configuració del terreny, i aquesta li posa un condicionament; però la història passa, i les muntanyes, les valls i els rius queden, i són sempre les mateixes a través dels segles. L’home pot burinar una mica l’escorça del planeta, però no pot defugir la influència de la terra i del clima.”

Enric Lluch, professor ajudant del catedràtic Luis García Sainz a la UB entre 1961-1966, any en què fou expulsat per participar a la Caputxinada, i fundador del Departament de Ciències Socials el 1969 a la Universitat Autònoma de Barcelona, i Horacio Capel, deixeble de Joan Vilà Valentí a Múrcia i professor al Departament de Geografia de la UB des de 1966, van ser els introductors de les noves geografies a les universitats catalanes on s’impartia geografia (Albet, 4. La primera generació és Paul Vidal de la Blache; la segona, els seus deixebles com Jean Bruhnes, Raoul Blanchard, Albert Demangeon, Emmanuel de Martonne o Pierre Deffontaines; la tercera seria la Pierre George, Paul Claval, Roger Brunet o Georges Bertrand. Els geògrafs de la tercera generació són els que als anys 1970 trenquen amb el model clàssic de les monografies regionals i influencien en Lluís Casassas (Bataillon. 2009; Berdoulay, 1995; Garcia Ramon, 1991; Garcia Ramon, Nogué i Albet, 1992; Robic et al., 2006).

–73–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Figura 5. Evolució de la geografia des de principis del segle xx.

Influència dels principals paradigmes en alguns geògrafs catalans

2007; Benach i Carlos, 2016; Urteaga i Casals, 2015). Les primeres generacions de geògrafes i geògrafs sortits de la llicenciatura de geografia de la UB van ser el jove professorat que va crear la geografia del període democràtic (fig. 4).

3. L’obra geogràfica de Lluís Cassasas i Simó En la figura 6 es poden veure els principals esdeveniments de la vida i obra geogràfica de Lluís Casassas. Partim, però, de la figura 4 i 5 i del que s’ha escrit en l’apartat anterior: per la seva història personal i la seva edat se’m fa difícil considerar Lluís Casassas un jove geògraf amb 50 anys, malgrat que va ser un dels llicenciats de la primera generació de geògrafs de la UB. Tal com es veu en la figura 6, l’obra geogràfica acadèmica de Lluís Casassas es concentra en un lapse de temps de 20 anys: des que acaba la llicenciatura el 1972 fins a la seva mort el 1992. En aquests 20 anys publica més de 175 textos, entre llibres, capítols de llibres, articles científics, pròlegs, els “Pòrtics” de Treballs de la Societat Catalana de Geografia (TSCG), textos de divulgació…

(Mendizàbal, 2000). En aquest apartat, després de fer una visió general de l’obra geogràfica de Lluís Casassas, comentaré tres dels seus llibres.

Lluís Casassas és alumne de Lluís Solé i Sabarís a l’Institut-Escola mentre fa el batxillerat, i és Solé qui li ensenya la metodologia de la geografia regional francesa. Lluís Casassas, després de la Guerra Civil estudia dret a la UB i els cursos comuns de Lletres per lliure, fins que torna a reprendre el curs 1968-69 els estudis de Lletres en la especialitat de Geografia, i acaba la llicenciatura el –74–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Figura 6. Vida i obra geogràfica de Lluís Casassas en relació amb l’evolució de la geografia des de principis del segle xx

1972, any de la primera generació de llicenciades i llicenciats en geografia a la UB. Aquell mateix any entra de professor al Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona. Mentre Casassas en va ser alumne, el professorat estava format pel catedràtic Joan Vilà Valentí, Luis M. Albentosa, Maria de Bolòs, Horacio Capel, Salvador Llobet, Tomàs Vidal i la col·laboració de Pierre Deffontaines (Vilà Valentí, 2010).

En el període que no va formar part del món acadèmic universitari, Lluís Casassas va participar i realitzar nombroses activitats intel·lectuals: conferències i cursets en escoles i institucions, la fundació el 1950 de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (antiga filial de l’Institut d’Estudis Catalans), assisteix a les conferències de la SCG que es realitzaven a casa de Josep Iglésies i hi entra com soci l’any 1968.

El seu pas a la Junta de Govern de la SCG, i sobretot quan en va ser president (1986-1991) va suposar el definitiu assentament de la SCG com una institució activa i amb –un cert– ressò social i científic. L’any 1984, sota la presidència de Salvador Llobet, Lluís Casassas comença a editar els TSCG.5 Mentre és president de la SCG, el 1989 es realitzen les Jornades sobre la Regionalització del Territori i els Ens Intermedis (Casassas, 1990) i el 1991 el Primer Congrés 5. En el “Pòrtic” del núm. 4 dels TSCG, Casassas (1985) va escriure que “Hom va dir que en aquest país d’inestabilitats endèmiques i de dificultats econòmiques a desdir, fer aparèixer el primer número d’una publicació que es vol periòdica és un acte de valentia; que publicar-ne el segon volum és un acte de confiança i que publicar-ne el tercer ja és consolidar una tradició. Doncs bé, amic lector, a les vostres mans teniu el número 4 de «Treballs de la Societat Catalana de Geografia». Si fem cas de l’esmentada afirmació, ja hem entrat, doncs, en una normalitat tradicional que no voldríem estantissa, ans al contrari, forta i perdurable”. En el moment que escric aquest text acaba d’aparèixer el núm. 84, el segon de l’any 2017.

–75–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Català de Geografia (SCG, 1991). Aquests tres esdeveniments han estat molt importants per a la SCG i la geografia de Catalunya.

Casassas, en tant que deixeble de Solé i Sabarís i de Pau Vila, va començar la seva vida acadèmica sota la influència del possibilisme de Vidal de la Blache, però ja amb els geògrafs francesos que es poden considerar de la tercera generació.6 La seva tesina sobre el Lluçanès de l’any 1972 n’és una mostra (Casassas, 1975). És així com participa en el tercer volum de la Geografia de Catalunya dirigida per Lluís Solé i Sabarís (1958-1982) escrivint els capítols sobre el Barcelonès i Barcelona ciutat (Vila i Casassas, 1974b; Casassas, 1974a) i en col·laboració amb Pau Vila Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (Vila i Casassas, 1974a).

Aquests textos sobre Barcelona de Lluís Casassas i Pau Vila són del tipus de geografia urbana de l’escola possibilista francesa, ja fos més clàssica (Blanchard, 1931), ja fos més moderna (George, 1964). Valerià Paül (2017) analitza molt bé els textos de Vila i Casassas i no cal repetir aquí les seves paraules.

Però tal com es veurà tot seguit, Lluís Casassas adopta altres maneres de fer geografia a partir de les noves geografies que arriben a Catalunya des de mitjans dels anys 1960. Lluís Casassas, com moltes altres persones que van estudiar geografia en aquells anys a la UB i que després es van dedicar a la docència i a la recerca, ha prestat atenció a totes les innovacions en geografia, que d’una manera o d’altra han afectat als seus treballs. És a mida que apareixen les noves geografies positivistes i radicals a Catalunya a finals de la dècada de 1970 que Casassas va modificant el seu enfocament d’una monografia regional més o menys clàssica com va ser la seva tesina sobre el Lluçanès a treballs on hi ha mètodes quantitatius i propostes de geografia del benestar (Casassas i Clusa, 1981a, 1981b) o treballs on hi ha una reflexió crítica (Casassas 1977a). Una anècdota particular: Lluís Casassas em va deixar a mitjans l’any 1988, quan jo començava a fer la tesi doctoral, el seu exemplar de La région, espace vécu d’Armand Frémont (1976), un dels treballs ara clàssics de l’aleshores nova geografia humanista.

3.1. Barcelona i l’espai català Ja he escrit més amunt sobre com vaig conèixer el llibre de Lluís Casassas Barcelona i l’espai català (1977a). Llegit i consultat sovint, per a mi és un model de com fer una tesi doctoral d’una regió, entenent com a tal el concepte de la geografia possibilista francesa de finals de la dècada de 1960 (Claval, 1968) i principis de la dècada de 1970 (Solé i Sabarís, 1975). Però per la història personal de Lluís Casassas (vegeu el text de David Casassas i Marquès en aquest mateix número de TSCG i l’entrevista a Jordi Casassas i Ymbert [Muñoz, 2012]), a Barcelona i l’espai català hi ha una clara orientació crítica des de la perspectiva marxista: 6. Vegeu la nota 4.

–76–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

“Fins ara, el resultat de la política seguida pels governs i pels grossos grups de negocis ha estat l’increment de les diferències «regionals», en el conjunt de l’estat [espanyol], i en el desenvolupament desigual de les comarques catalanes. Aquestes diferències i desigualtats continuen incrementant-se a causa del procés de concentració capitalista: concentració d’inversions, d’empreses, de mà d’obra, i reducció d’espai «útil».

Cada vegada és més esclatant la contradicció entre les parts del territori «útil» per la gran indústria i per la terciarització de la societat, i les àrees abandonades pels grups que dominen la marxa de l’economia; cada vegada són més esclatants les discòrdies entre les àrees superpoblades, on es polaritzen les activitats econòmiques, i les àrees sotmeses a un procés creixent de desertització; cada vegada, doncs, és més evident l’oposició entre l’interès general de la població i els interessos de les forces dominants.” (Casassas, 1977a, p. 7).

Però la perspectiva marxista de Lluís Casassas és especial: de la mateixa manera que Casassas deia que, per a ell, Catalunya dins l’Espanya moderna de Pierre Vilar (1964) era un exemple excel·lent d’història marxista sense cap cita de Marx, Barcelona i l’espai català és un exemple excel·lent de geografia regional marxista sense cap cita de Marx. Així ho explica Joan Vilà Valentí (1994, p. 128): “quan va presentar la seva tesi doctoral l’any 1976, un membre del tribunal va dir que aquell treball era un manifest (…): les conclusions sorgien al final d’una freda reflexió, però podien ser l’inici d’una acció càlida i viva. (…) [Les conclusions de la tesi doctoral] es convertien en un manifest.”

La tesi doctoral de Lluís Casassas, titulada El paper de Barcelona en la formació i en 1’ordenació del territori de Catalunya (publicada parcialment a Casassas, 1977a), és una anàlisi de l’estructura territorial de Catalunya i del paper que hi té Barcelona ja que, a diferència d’altres ciutats de la riba mediterrània, com ara Gènova i Atenes, no es llança al mar per fer una política comercial, sinó que es llança a l’interior, per les vies del Llobregat i del Besòs. El paper de Barcelona dins l’estructura territorial de Catalunya es pot resumir en les paraules següents (Casassas, 1977a, p. 308-309): “Ningú no discuteix, ni pot discutir, el paper dirigent de Barcelona, paper que no ha estat assolit per atzar o per do graciós, sinó per un llarg procés històric del poble català.

Barcelona fou filla de les necessitats dels habitants de Catalunya (necessitats de relació, d’exportació, de defensa, de cultura), però ben aviat fou Barcelona qui contribuí a crear el territori català i a donar-li unitat.

Ningú no pot discutir el paper dirigent a Barcelona, sempre que aquesta segueixi una direcció conjunta encaminada a l’assoliment del bé comú i a fer més viva la consciència col·lectiva.

Per tant, no és el centralisme o paper dirigent barceloní, el que cal combatre (*), sinó l’existència i l’abús d’un poder hegemònic exercit per les classes urbanes dominants. És un poder dimanant de raons socials i, per tant, contingents, i sobreposat a la realitat autèntica de Catalunya. (…)

–77–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Ésser el motor d›aquest pensament col·lectiu, d›aquesta meditació històrica ha d›ésser el paper o funció de la ciutat de Barcelona.” (*) És en aquest sentit que s’aclareix el que s’anunciava abans quan es deia: “No hi ha un centralisme barceloní. Hi ha el domini de les classes dirigents, exercit, moltes vegades, des de Barcelona.” 7

Una de les coses importants a fer en una tesi doctoral és el marc teòric amb l’anàlisi bibliogràfica que acompanya i sustenta la tesi. Lluís Casassas reflecteix el seu saber en la segona part del llibre, on entre les p. 53-75 reflexiona sobre el concepte regió i entre les p. 76-146 fa l’anàlisi bibliogràfica. Aquesta part encara ara la continuo recomanant a l’alumnat a qui tinc la sort d’acompanyar-los mentre fan els seus treballs de recerca, ja que no he trobat cap altre exemple millor que serveixi com model per fer una bona anàlisi bibliogràfica.

Per acabar aquest apartat, em cal citar a Georges Bertrand (1994, p. 119): “Lluís Casassas a été l’un des premiers géographes à appréhender le phénomène urbain dans sa globalité d’organisation territoriale débordant sur le rural. (…) Si aujourd’hui Lluís Casassas avait un dernier chapitre à écrire ce serait: Barcelone n’est plus dans Barcelone. Barcelone n’est plus dans la Catalogne, Barcelone est devenue une Euro-cité!”

3.2. Fires i mercats a Catalunya Fires i mercats a Catalunya (1978) era considerat per Lluís Casassas, amb aquella ironia que tan bé el caracteritzava, com el llibre ideal per a regalar al metge de capçalera, perquè estava molt ben enquadernat i tenia molts “sants” –les excel·lents fotografies de Jordi Gumí–. Pel format del llibre pot ser un llibre d’obsequi, però no ens hem d’enganyar, ja que, tal com escriu en la justificació (2000, p. 1), “[no és] un aplegall de dades històriques o numèriques referents als mercats i fires de Catalunya, ni ha volgut ser un recull dels diversos mercats catalans, tant dels que encara es reuneixen setmanalment a les viles i ciutats de les comarques, com dels que han deixat de congriar per carrers i places l’enrenou general. (…) No s’ha pretès, tampoc [fer un llibre] de tipisme llaminer, amarada, alhora, d’un innegable esguard retrospectiu amb un cert sabor de nostàlgia.”

Aquest llibre serveix per fer l’anàlisi geohistòrica de la xarxa urbana de Catalunya i de la seva estructura territorial. Fires i mercats a Catalunya, com Barcelona i l’espai català, són dos textos fonamentals per a conèixer la seva visió sobre l’organització tenitorial de Catalunya.

Les fires i els mercats no es localitzen a qualsevol lloc, ans a llocs que siguin accessibles i que, per aquesta raó, generen vies de comunicació perquè primer els carros i després els vehicles a motor hi puguin circular per transportar les mercaderies. És conegut que a cap regió del món hi ha de tot: és per aquesta raó que és necessari desplaçar-se i transportar allò que hom necessita des del 7. Lluís Casassas no explicita a quina pàgina és la cita. Es troba a la p. 45 de Barcelona i l’espai català.

–78–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

lloc on n’hi ha allà on fa falta. Són aquests “moviments del homes damunt la Terra al llarg del temps” (Casassas, 1988, p. 43) els que construeixen el territori.

Fires i mercats té totes les virtuts i tots els defectes d’una part considerable dels textos de Lluís Casassas. Les virtuts es troben en els paràgrafs anteriors. Els defectes? En aquest llibre només hi ha un mapa entre la coberta i la portadeta del llibre; tal com està editat és gairebé il·legible. Com la majoria dels mapes de Lluís Casassas, s’aproxima més a un esquema que no pas a un mapa. Aquests esquemes cartogràfics, malgrat incomplir les normes cartogràfiques (manca d’orientació, d’escala i sovint de llegenda; vegeu la figura 7) i no tenir gaire precisió ni exactitud, eren prou explícits i servien per a il·lustrar el funcionament del territori estudiat.

Figura 7. Dos esquemes cartogràfics de Lluís Casassas: el Lluçanès i la regió de Torà Torà, cruïlla de camins antics: El Lluçanès de Cervera a Solsona i de Calaf al Segre

Font: Casassas, 1975, p. 7 i dossier preparat per Lluís Casassas per la sortida d’ estudi que la Societat Catalana de Geografia va realitzar el l0 de desembre de 1988 a l’alt Anoia i a la vall del Riubregós

L’altre defecte és que la bibliografia utilitzada no sempre apareix citada: a Fires i mercats a Catalunya hi ha 63 autors citats però moltes de les seves obres no apareixen en les 78 notes a peu de pàgina… Per no haver, no hi ha una bibliografia final: Fires i mercats a Catalunya és tot al contrari del que he lloat de Barcelona i l’espai català. En alguns (molts?) dels seus textos cita a un nombre important d’autors però sense una bibliografia ben citada al final o en notes a peu de pàgina. I com tampoc s’autocita, és molt difícil saber quins dels seus textos ha utilitzat per a fonamentar el seus treballs.8 8. És molt recomanable llegir la ressenya que va fer l’antropòleg Jesús Contreras (1980) de Fires i mercats a Catalunya, ja que és una visió positiva però crítica des d’una altra disciplina de les ciències socials.

–79–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

3.3. L’organització territorial de Catalunya El tercer llibre que cal citar és, òbviament per qui coneix a Lluís Casassas, el que va fer amb Joaquim Clusa titulat L’organització territorial de Catalunya (1981a), on hi ha moltes idees per entendre la Catalunya de principis de la dècada de 1980, però també de l’actualitat (Burgueño, 2003b; Clusa, 2003). I per a mi són les p. 154-155 on apareixen les dues principals idees.

Primera idea: Catalunya ha deixat ser un territori organitzat per una jerarquia clara i homogènia (en podríem dir christalleriana; fig. 8). És la Catalunya que analitzen els membres de la Comissió d’estudi de l’estructura comarcal de Catalunya, presidida de fet per Pau Vila entre octubre de 1931 i febrer de 1933 i que proposen el mapa de les 38 comarques i 9 regions. Casassas i Clusa (1981a, p.

154) defineixen l’estructura territorial de Catalunya existent en el temps de la Comissió de la manera següent: “La piràmide tradicional urbana era reflex d’una jerarquització ben simple; els nuclis de població (...) es relacionaven directament amb els seus caps de rodalia (...) Aquestes poblacions depenien dels caps de comarca (...) que hom considerava, funcionalment i jeràrquicament, del mateix nivell. Les comarques s’agrupaven en regions el cap de les quals disposava de serveis més generals que no es trobaven en els esglaons més inferiors (...) El vèrtex de la piràmide era Barcelona.”

Figura 8. La xarxa urbana christalleriana de la Catalunya de 1931

Font: Casassas i Clusa, 1981a, p. 155; Christaller, 1980, p. 100

Aquesta estructura tradicional havia desaparegut l’any 1981: entre 1940 i 1975 va haver un creixement explosiu de la població a Catalunya (de 2.890.000 habitants a 5.662.000); que només entre el 1960 i el 1975, el saldo migratori va ser de més de 950.000 persones; que tot aquest creixement demogràfic es va concentrar principalment a Barcelona i la seva rodalia; que entre 1950 i 1975 es va produir la darrera migració numèricament important del camp català a les zones urbanes, la qual cosa va fer aparèixer aquell concepte de “comarques a tancar”; que aquesta concentració demogràfica va anar acompanyada de la concentració en les inversions i en la creació de les noves empreses també a –80–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Barcelona i al seu voltant, mentre que la resta de Catalunya s’anava esllanguint i es convertia en la “Catalunya del silenci” (Casassas, 1977a, p. 18-20).

I aquí apareix la segona idea: Catalunya passa d’una jerarquia homogènia en tot el territori a tenir una organització amb formes i estructures territorials múltiples i diverses. Per a Casassas i Clusa, les ciutats reals de Catalunya presenten un aspecte ben diferent al de la ciutat tradicional, entesa com un nucli compacte de cases, amb carrers i places. Les ciutats reals presenten sectors urbans, sectors industrials, sectors pagesos i espais lliures amb plena interdependència.

La ciutat, sovint, té diversos nuclis de població separats físicament els uns dels altres, però relacionats entre si per motius de treball, de lleure, de cultura, de sanitat, de comerç... Casassas i Clusa assenyalen que aquestes relacions són de base diària, constants i intenses. A partir d’aquestes ciutats reals, descriuen el funcionament del territori català. Casassas i Clusa (1981a, p. 155) mostren que a la Catalunya d’aquell moment es poden trobar sistemes urbans clars, unitats en què és determinant l’existència d’una ciutat de més de deu mil habitants i que tenen unes relacions diàries de residència-treball significatives; àmbits sense centres clars, unitats en les quals no apareix un centre aglutinant, però on la seva cohesió ve donada per motius històrics o psicològics; territoris d’estructura comarcal, que són les entitats en què hi ha un nucli que és la capital, i on la resta de nuclis mantenen amb la capital pròpia una relació feble però directa, i anterior a qualsevol altre tipus de relació amb nuclis de fora de l’àmbit comarcal; subsistemes metropolitans, que són les unitats incloses dins els sistemes metropolitans i que mantenen relacions de residència-treball i de serveis amb les respectives capitals (fig. 9).

D’aquestes dues idees sorgeix la proposta d’organitzar Catalunya en municipalies, unitats territorials que vénen definides per ser un conjunt de nuclis de població dins dels quals es produeixen relacions humanes quotidianes i que són les veritables ciutats de Catalunya. Casassas i Clusa proposen les municipalies com l’únic esglaó de govern local autònom a Catalunya, que tenen totes les competències d’administració local i que són el resultat d’una anàlisi acurada del territori de Catalunya. Els criteris de delimitació de les municipalies són els següents: existència d’un àmbit territorial significatiu de relacions quotidianes, distàncies que no superen els sis quilòmetres entre els nuclis de població compactes i uns mínims de població de deu mil habitants sempre que sigui possible.

Lluís Casassas, en les seves classes, sovint posava com exemple d’organització territorial la República Socialista Federativa de Iugoslàvia (1963-1991). Tal com va escriure Juan Manuel García Ferrer (1992, p. 80): “Las atroces noticias que llegan estos días y hace ya –!ay¡– bastante tiempo desde lo que fuera Yugoslavia, ha aportado al conocimiento común la existencia de una compleja trama de etnias, repúblicas, comunidades autónomas. La destreza con la que la gente habla de Bosnia-Herzegovina, Croacia, Eslovenia, Serbia, Kosovo... habría sorprendido hace tan sólo unos años, a no ser que el que hablase hubiera vivido y estudiado en los años 20 y 30... o hubiese sido discípulo de Lluís Casassas.

–81–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Figura 9. Interpretació de l’estructura territorial de Catalunya segons Lluís Casassas i Joaquim Clusa

Font: Casassas i Clusa, 1981a, p. 154

En otra de esas clases magistrales, esta vez de «Países Mediterráneos», hará unos diez años Lluís Casassas había dibujado un mapa y, aprovechando la «mediterraneidad» de la zona, desgranado toda una disertación que partiendo de los condicionantes físicos (el kárstico litoral, las estribaciones alpinas en Eslovenia...) llegaba a pintar un mosaico administrativo-étnico en difícil equilibrio. Últimamente esperaba yo la ocasión propicia –una salida de la Societat, por ejemplo– para conocer su opinión sobre unos hechos dramáticos que no le debieron dejar en absoluto indiferente...

Ya no podrá ser.”

El federalisme iugoslau que tan agradava a Lluís Casassas el podem relacionar amb el federalisme republicà espanyol (essencialment català) de Francesc Pi i –82–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Margall i Valentí Almirall (Molas, 1988; Nadal, 1987, p. 55-91). Recordem aquella paraula que sovint utilitzava Lluís Casassas: sinal·lagmàtic, que vol dir que en una relació hi ha drets i deures recíprocs, i que és el que defensen Almirall i Pi i Margall. Isidre Moles (1988, p. 83) diu que Pi i Margall “és més partidari del poder al municipi que el poder a la província”. La proposta de Casassas i Clusa volia “reforçar els ajuntaments i els àmbits reals de la vida política; la seva proposta era, doncs, profundament municipalista” (Burgueño, 2003a, p. 122).

Vaig tenir la sort que el meu primer curs com alumne de Lluís Casassas a la UB coincidís amb la publicació de L’organització territorial de Catalunya.

Les sortides que vam fer aquells anys 1982-1984 van ser una reflexió contínua sobre la nova estructura territorial de Catalunya i la seva possible organització administrativa en municipalies. La passió amb què ens explicava els territoris i paisatges de Catalunya amb aquestes noves aportacions ens van ser –i ho continuen sent– molt útils en tant que alumnes i deixebles.

4. Reflexions finals Torno a parlar de mi: és per tot el que he escrit fins aquí que em considero alumne i deixeble de Lluís Casassas i Simó –i encara ho soc–. I no en soc l’únic. Lluís Casassas va aconseguir crear un grup dinàmic i canviant en el temps de geògrafes i geògrafs que vam tenir la possibilitat de treballar amb ell en tant que col·legues i sense jerarquies, excepte les òbvies derivades del seu mestratge, i que ens podem anomenar casassians. Exemples de treballs d’aquest grup són una geografia de Catalunya de divulgació (Casassas et al. 1984), la monografia sobre l’Alt Penedès (Casassas et al. 1991), la participació en el llibre sobre el túnel del Cadí (Bolòs, 1983a) o la participació en la Geografia General de Catalunya (Bolòs, 1983b). Amb la mort el juny de 1992, Lluís Casassas no va poder realitzar una nova aportació sobre L’organització territorial de l’administració pública de Catalunya, projecte encarregat l’any 1991 pel director del Gabinet d’Estudis de la Diputació de Barcelona, Rafael Pujol i Marigot. Però Rafael Pujol i Marigot va demanar als seus deixebles i col·legues si el volíem continuar, així que aquest treball possiblement sigui l’aportació científica més destacada feta en conjunt per aquest grup de casassians. Reprodueixo tot seguit part de la nota 1 que apareix a Lluís Casassas i Jordi Casassas (2009, p. 337): “Arran d’aquest encàrrec, Lluís Casassas va formar aquell mateix any [1991] un equip redactor constituït pels geògrafs: Enric Bertran i Gonzàlez, Jesús Burgueño i Rivero, Jordi Cortès i Rodríguez, Montserrat Cuxart i Tremps, Enric Mendizàbal i Riera, Francesc Nadal i Piqué, i Roser Serra i Coma. Després de la mort de Lluís Casassas i Simó, el juny de 1992, es va fer càrrec de la direcció del treball el seu fill, el catedràtic d’Història Contemporània Jordi Casassas i Ymbert. Per la seva part, Francesc Nadal va passar a realitzar tasques de coordinador científic i Enric Mendizàbal de secretari tècnic. L’equip redactor va comptar, per a l’elaboració –83–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

d’aquest estudi i per a la realització de la seva proposta, amb la col·laboració del geògraf Jaume Font i Garolera, així com la del jurista Joaquim Mir i Bagó. També va comptar amb informes externs realitzats pels professors d’Hisenda Pública, Ezequiel Baró i Núria Bosch; pels catedràtics de Dret Administratiu Joaquín Tornos Mas i Tomàs Font i Llobet; així com de l’Equip d’Anàlisi Política, integrat pels següents professors i membres del Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona: Joan Subirats, Joan Font, Agustí Bosch, Ricard Gomà i Quim Brugué. Finalment, l’any 1994 l’equip redactor va lliurar al Gabinet d’Estudis de la Diputació de Barcelona el seu treball, en dos volums amb un total de 854 pàgines.”

Finalment, aquest grup d’alumnes, deixebles i col·legues som membres de la SCG, que ha estat i és el nostre punt de trobada habitual, i hem format part de la Junta de Govern acompanyant a Lluís Casassas fins el juny de 1992. El fet d’haver mantingut i continuat amb més o menys encert la SCG fins l’actualitat, en una part important és gràcies a aquest grup de casassians. I aquesta és, per a mi sense cap mena de dubte, la nostra aportació més important a la geografia catalana.

Com és obvi, ara no puc parlar amb Lluís Casassas ni preguntar la seva opinió sobre multitud d’esdeveniments, de llibres, d’idees que han aparegut i succeït des de la seva mort el juny de 1992. Però les relectures dels seus textos m’ajuden a interpretar la Catalunya i el món actual. Lluís Casassas i Simó m’acompanya en l’habitació de casa meva on normalment treballo i tinc una part dels meus llibres de geografia (fig. 10). En un suro amb algunes imatges i papers és on es troba Lluís Casassas, amb la seva mirada i somriure irònic i sorneguer darrera del bigoti, tal com va dir el seu amic i col·lega Georges Bertrand (1994, p. 117) en l’homenatge que se li va retre el dia 11 de juny de 1993 a l’Institut d’Estudis Catalans: “Si l’homme n’est plus il reste la figure. Cette haute silhouette sombre et massive, devenue avec le temps légèrement voutée mais toujours ferme. Ce verbe haut, cette moustache batailleuse. Plein de cette vitalité et de cette convivialité catalanes qui réchauffent le cœur.”

Nuccio Ordine (2017, p. 12-13) escriu que: “La missió principal d’un bon professor hauria de ser reconduir l’escola i la universitat a la seva funció essencial: no la de produir fornades de diplomats i graduats, sinó la de formar ciutadans lliures, cultes, capaços de raonar de manera crítica i independent.”

Aquesta era la universitat de què vaig gaudir quan era estudiant i tenia de mestre a Lluís Casassas. Perquè, en paraules de Josefina Gómez Mendoza (2002, p. 144), Lluís Casassas va ser: “uno de los geógrafos más «disidentes» al menos más «heterodoxos» que yo he tenido el honor de tratar en la geografía española, también uno de los más clarividentes y honestos.” I en paraules d’Enric Bertran (1992, p. 34): –84–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Figura 10. L’habitació de casa meva on treballo

“La petja deixada pels homes bons en el seu pas per la vida –i Lluís Casassas era abans de tot un home bo–, serveix per a què no morin mai en el record. Això és ben cert. Però, no ho és menys que també serveix per trobar-los més a faltar. Només ens resta un consol: la sort d’haver-lo conegut, el goig d’haver pogut aprendre’n, l’orgull d’haver estat els seus amics, l’honor d’haver-li donat la mà.”

Per això voldria ser com Lluís Casassas, una persona bona, un bon geògraf, un bon mestre. Tal com va escriure Josep Ignasi Augé (1992, p. 59 i 60), Lluís Casassas va ser el nostre “professor més lúcid, més irònic, més savi. (…) Per a ell va aquest record; al mestre, al geògraf, a l’home”.

Bibliografia Albet, Abel (2017). “Introducció. Enric Lluch i Martín: una introducció a la seva obra escrita”, dins: Abel Albet [ed.]. Enric Lluch i Martín: l’obra escrita. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 13-36.

Augè i Prat, Josep Ignasi (1992). “Al mestre”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 33-34, p. 59-60.

Bataillon, Claude (2009). Géographes Génération 1930 à propos de Roger Brunet, Paul Claval, Olivier Dollfus, François Durand Dastès, Armand Frémont et Fernand Verger. Rennes: Presses Universitaires de Rennes (Espace et Territories).

Benach, Núria; Ana Fani Alessandri Carlos (2016). Horacio Capel. Pensar la ciudad en tiempos de crisis. Barcelona: Icaria (Espacios críticos, 7).

Benejam, Pilar; Montserrat Llorens; Rosa Ortega; Joan Roig; J. M. Vegara (1977). Geografía humana y económica del mundo actual. Intercambio. Barcelona: Vicens-Vives.

–85–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Berdoulay, Vincent (1995). La formation de l’école française de géographie. París: Comité des travaux historiques et scientifiques (CTHS Format, 17).

Bertran i González, Enric (1992). “Lluís Casassas i Simó, mestre”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 33-34, p. 31-34.

– (2017). “Recordança del 25è aniversari del traspàs de Lluís Casassas, notícia de l’acte celebrat a la SCG (12 de desembre de 2017)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http:// scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S92441.htm (consultat 17/12/2017).

Bertran i González, Enric; Montserrat Cuxart i Tremps; Enric Mendizàbal i Riera (2001). “La Societat Catalana de Geografia (SCG), una història que comença el 1935”, dins Antoni Roca [ed.]. L’aportació cultural i científica de l’Institut d’Estudis Catalans (19071997). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 9-13.

Bertrand, Georges (1994). “Lluís Casassas et sa projection scientifique vers l’exterieur”, dins: Anuari IEC Curs 1991-1992. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 117-120.

Blanchard, Raoul (2009). “Un mètode de geografia urbana”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Club Alpí Català [Barcelona], vol. XLI, núm. 428, p. 17-37.

Bolòs, Maria de [dir.] (1983a). L’Eix del Llobregat i el Túnel del Cadí. “Les comunicacions” (Lluís Casassas en col·laboració amb Enric Bertran, p. 194-218); “El món rural” (en col·laboració amb Montserrat Cuxart, p. 219-240); “Les indústries” (en col·laboració amb Rosa Sancho, p. 241-260); “El turisme” (en col·laboració amb Vicent Ortuño, p.

261-292); “Les comunicacions. Cerdanya” (en col·laboració amb Enric Bertran, p. 362365) “Les activitats agropecuàries. Cerdanya” (en col·laboració amb Montserrat Cuxart, p. 367-375); “Les indústries. Cerdanya” (en col·laboració amb Rosa Sancho, p. 376-378); “El turisme. Cerdanya” (en col·laboració amb Vicent Ortuño, p. 379-383). Barcelona: Universitat de Barcelona.

– [dir.] (1983b). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Geografia General. “Les ciutats” (Lluís Casassas en col·laboració amb Enric Bertran, p. 10-79); “Barcelona” (en colaboración con Montserrat Cuxart, p. 82-129) “Les divisions administratives” (en col·laboració amb Francesc Nadal, p. 382-412). Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, vol. 18.

Burgueño, Jesús (2003a). Història de la divisió comarcal. Barcelona: Rafael Dalmau.

– (2003b). “Les aportacions de Lluís Casassas en el debat actual de l’organització territorial de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 56, p. 148-154.

Capel, Horacio (1976). “La geografía española tras la Guerra Civil”. GeoCrítica. Cuadernos críticos de geografía humana [Barcelona], núm. 1.

– (2009). “Pierre Deffontaines y el desarrollo de la geografía humana”. Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales [Barcelona], vol. XIV, núm. 810.

Casassas i Simó, Lluís. (1974a). “El Barcelonès i Barcelona ciutat V. La metròpoli actual i les seves funcions”, dins: Solé i Sabarís, Lluís [dir.]. Geografia de Catalunya. v.3 Geografia comarcal. Barcelona: Aedos, p. 641-686.

– (1974b). “Notes per l’estudi del pensament geogràfic a Catalunya”, dins: Homenaje a María de los Ángeles Ferrer Sensat. Barcelona: Instituto Infanta Isabel de Aragón, p. 117-124 – (1975). El Lluçanès. Evolució entre 1950 i 1970. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana.

– (1976). “De les excursions a l’Institut-Escola”, dins Grans Temes l’Avenç. L’Institut-Escola: 1932-1939. Un fructífer assaig per al segon ensenyament. Barcelona: l’Avenç, p. 48-54 – (1977a). Barcelona i l’espai català. El paper de Barcelona en la formació i en l’ordenament del territori de Catalunya. Barcelona: Curial, [Biblioteca de cultura catalana, 30].

– (1977b). “Pau Vila en l’evolució de la geografia catalana”, dins: Pau Vila. La divisió territorial de Catalunya. Barcelona: Curial (Biblioteca de Cultura Catalana 31), p. 5-24.

– (1978). Fires i mercats a Catalunya. Barcelona: Edicions 62 [reeditat per la SCG l’any 2000].

– (1985). “Pòrtic”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 4, p. 5-10.

– (1988). “L’organització teritorial de Catalunya. El cas del Solsonès-Cardener”. Cardener.

Revista d’Investigació [Cardona], núm. 5, p. 35-58.

–86–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Casassas i Simó, Lluís [ed.] (1989). Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 19 [monogràfic dedicat a la història de la SCG amb articles i notes de Lluís Casassas, Lluís Solé i Sabarís, Josep Iglésies i Salvador Llobet].

– [dir.] (1990). La regionalització del territori i els ens intermedis. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Casassas i Simó, Lluís; Enric Bertran; Montserrat Cuxart; Vicent Ortuño; Rosa Sancho (1984). Per la coneixença geogràfica de Catalunya. Barcelona: Rosa Sensat-Edicions 62.

Casassas i Simó, Lluís; Jordi Casassas i Ymbert [ed.] (2009). “L’organització territorial de l’administració pública de Catalunya. Resum de “La Proposta” (informe lliurat a la Diputació de Barcelona l’any 1994)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 67-68, p. 337-365.

Casassas i Simó, Lluís; Joaquim Clusa (1981a). L’organització territorial de Catalunya. Barcelona: Publicacions de la Fundació Jaume Bofill (Temes bàsics, 5).

– (1981b). L’organització territorial i administrativa de Barcelona. Funcions i àmbits de descentralització. Els nous districtes. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Casassas i Simó, Lluís [dir.]; Enric Mendizàbal [coord.]; Ramon Arribas; Enric Bertran; Montserrat Cuxart (1991). L’Alt Penedès. Una comarca als confins metropolitans. Barcelona: Caixa de Catalunya (Catalunya comarcal).

Casassas i Ymbert, Jordi (2005). El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats. Barcelona: Proa (La mirada social, 68).

– (2017). La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme.

Barcelona: Pòrtic.

Christaller, Walter (1980; or. 1933). Le localita centrali della Germania meridionale. Un’indagine economico-geografica sulla regolarità della distribuzione e dello sviluppo degli insediamenti con funzoná urbane. Milà: Franco Angeli.

Claval, Paul (1968). Régions, nations, grands espaces. Géographie génerale des ensembles territoriaux. París: Éditions Génin (Collection de géographie économique et sociale, 1).

Clusa, Joaquim (2003). “La vigència de les idees de Lluís Casassas als deu anys de la seva mort: les municipalies són encara un model de referència possible”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 56, p. 130-147.

Contreras, Jesús (1980). “Lluís Casassas i Simó. Fires i Mercats a Catalunya”. Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia [Barcelona], núm. 1, p. 128-131.

Domènech i Domènech, Salvador (1998). L’Institut-Escola de la Generalitat i el doctor Josep Estalella. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, (Biblioteca Abat Oliba, 197).

Duby, Georges (2015). Mes ego-histoires. París: Gallimard.

Frémont, Armand (1976). La région, espace vécu. París: Presses Universitaires de France (SUP. Le Géographe, 19).

García Ferrer, Juan Manuel (1992). “De cómo llegaron las vacas a la Argentina, de la locura yugoslava, de la geografia en Machado y de una modesta proposición, supongo que inviable, de Lluís Casassas”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm.

33-34, p. 79-81.

Garcia Ramon, Maria Dolors [ed.] (1985). Teoría y método en la geografía humana anglosajona.

Barcelona: Ariel (Ariel Geografía).

– (1991). “Tendències recents del pensament geogràfic a Catalnya”, dins Primer Congrés Català de Geografia. II Ponències. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 21-31.

Garcia Ramon, Maria Dolors; Joan Nogué (1987). “Josep Iglésies i la geografia catalana”.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Bacelona], núm. 12, p. 11-16.

– (1993). “La pràctica de la geografia en Lluís Casassas i Simó”, dins Professor Lluís Casassas / Geografia i territori. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona (Homenatges, 9), p. 263-274.

–87–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Garcia Ramon, Maria Dolors; Joan Nogué; Abel Albet (1992). La práctica de la geografía en España (1940-1990). Innovación metodológica y trayectorias individuales en la geografía académica española. Vilassar de Mar: Oikos-tau (Estudios Geográficos).

George, Pierre (1964). Compendio de geografía urbana. Barcelona: Ariel (Economía y Sociedad, 6).

Gómez Mendoza, Josefina (2002). “Disidencia y geografía en España”. Documents d’anàlisi geogràfica [Bellaterra], núm. 40, p. 131-152.

Johnston, R. J. (1983). Geography and Geographers. Anglo-American Human Geography since 1945. Londres: Edward Arnold.

Kuhn, Thomas S. (1982; ed. or. 1969). La estructura de las revoluciones científicas. Mèxic DF: Fondo de Cultura Económica (Breviarios, 213).

Lévy, Jacques (1995). Egogéographies. Matériaux pour une biographie cognitive. París: L’Harmattan (Géotextes).

Llobet, Salvador (1980). “Els primers temps de Pierre Deffontaines a casa nostra”. Revista de Geografía [Barcelona], vol. 14, núm. 1-2, p. 13-16.

Lluch, Enric (1961). “Ciència geogràfica”, dins: Ferran Soldevila [ed.]. Un segle de vida catalana (1814-1930). Barcelona: Alcides, p. 328-330, 666-669, 989-994 i 1493-1500.

Reproduït dins: Abel Albet [ed.] (2017). Enric Lluch i Martín: l’obra escrita. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 39-55.

Luna, Antoni; Enric Mendizàbal (2004). “Geography in Catalonia”. Belgeo [Brusel·les], 1, p. 45-57.

Marfany, Joan Lluís (2017). Nacionalisme espanyol i catalanitat (1789-1859): cap a una revisió de la Renaixença. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l’abast, 436).

Mata, Marta; Pilar Beneajm (1987). Marta Mata, Pilar Benejam / conversa transcrita per Xavier Febrés. Barcelona: Ajuntament de Barcelona/Laia, (Diàlegs a Barcelona, 19).

Mendizàbal, Enric (1993). “Lluís Casassas i Simó (1922-1992): geògraf i humanista”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Bellaterra], núm. 23, p. 97-110.

– (2000). “Una aproximació a l’obra publicada de Lluís Casassas i Simó (1922-1992)”, dins Lluís Casassas. Fires i mercats a Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p.

XI-XXVIII. – (2009). “Aproximació a la geografia històrica i cultural dels paisatges de Catalunya”. Cercles.

Revista d’història cultural [Barcelona], núm. 12, p. 104-128.

Mendizàbal, Enric; Abel Albet (2005). “Una aproximació a la geografia als Països Catalans (1985-2005)”. Afers. Fulls de recerca i pensament [Catarroja], núm. 50, p. 153-175.

Molas, Isidre (1988). “Francesc Pi Margall: democràcia i federalisme” i “Valentí Almirall: el catalanisme liberal”, dins: Albert Balcells [ed.]. El pensament polític català (del segle xviii a mitjan segle xx). Barcelona: Edicions 62 (Estudis i documents, 42), p. 75-85 i 107-127.

Muñoz, Josep M. (2012). “Jordi Casassas. El llegat d’una dictadura”. L’Avenç [Barcelona], núm. 381, p. 19-29.

Nadal, Francesc (1987). Burgueses, burócratas y territorio. La política territorial en España del siglo xix. Madrid: Instituto de Estudios de Administración Local.

Nogué, Joan; Mireia Belil (1991). “Salvador Llobet i la geografia catalana”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Bacelona], núm. 30, p. 7-18.

Oliveras i Samitier, Josep (2017). “Joan Palau Vera, pedagog i geògraf (1875-1919)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Bacelona], núm. 83, p. 235-239.

Ordine, Nuccio (2017). Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal. Barcelona: Quaderns Crema (Biblioteca Mínima, 206).

Paül, Valerià (2017). “El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm.

83, p. 137-171.

–88–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Robic, Marie-Claire [coord.]; Cyril Gosme; Didier Mendibil; Olivier Orain; Jean-Louis Tissier (2006). Couvrir le monde. Un grand xxè siècle de géographie française. París: Association pour la diffusion de la pensée française.

Societat Catalana de Geografia (1991). Primer Congrés Català de Geografia. 4 vols. 1.

Conferències 2. Ponències 3a i 3b Comunicacions. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Solà, Pere (2011). Educació i societat a Catalunya. Una sinopsi històrica. Vic/Lleida: Eumo/ Pagès (Biblioteca d’Història de Catalunya, 12).

Solé i Sabarís, Lluís [ed.] (1958-1982). Geografia de Catalunya. v.1 Geografia general. v.2 Geografia comarcal. v.3 Geografia comarcal – 2. v.4 Bellesa geogràfica. Glossari geogràfic. Índex toponomàstic dels vols. I-III. Barcelona: Aedos.

Solé i Sabarís, Lluís (1975). “Sobre el concepte de regió geogràfica i la seva evolució” dins: Societat Catalana de Geografia. Miscel·lània Pau Vila. Biografia, bibliografia, treballs d’homenatge. Granollers: Montblanc-Martín (Monografies locals. Sèrie B, 13), p. 413-476.

Tort i Donada, Joan (2001). “Notes sobre l’aportació de la Societat Catalana de Geografia a la geografia catalana (1935-1991)”, dins Antoni Roca [ed.]. L’aportació cultural i científica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907-1997). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 15-26.

Urteaga, Luis; Vicente Casals [ed.] (2015). Horacio Capel, geógrafo. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona (Homenatges, 50).

Vila, Pau (1977). La divisió territorial de Catalunya. Volum primer de Selecció d’escrits de geografia. Barcelona: Curial (Biblioteca de Cultura Catalana, 31).

– (1978). Aspectes geogràfics de Catalunya. Volum segon de Selecció d’escrits de geografia. Barcelona: Curial (Biblioteca de Cultura Catalana, 32).

Vila, Pau; Lluís Casassas (1974a). Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps. Barcelona: Aedos (Enciclopèdia Catalana Aedos).

– (1974b). “El Barcelonès i Barcelona ciutat IV. L’etapa industrial moderna: evolució econòmica i urbana”, dins Lluís Solé i Sabarís [ed.] (1974). Geografia de Catalunya. v.3 Geografia comarcal. Barcelona: Aedos, p. 609-641.

Vilà Valentí, Joan (1980). “In memoriam: l’œuvre géographique de Pierre Deffontaines”.

Revista de Geografía [Barcelona], vol. 14, núm. 1-2, p. 5-12.

– (1994). “La personalitat humana i científica de Lluís Casassas”, dins: Anuari IEC Curs 19911992. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 121-131.

– (2010). “Els ensenyaments en geografia”, dins: Josep Maria Fullola Pericot; Francisco Gracia Alonso; Jordi Casassas i Ymbert [ed.]. La Universitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce. Història dels ensenyaments (1450-2010). Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 128-135.

Vilar, Pierre (1964). Catalunya dins l’Espanya Moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals. Vol. I Introducció. El medi natural; vol. II El medi històric; vol. III Les transformacions agràries del segle XVIII català; vol. IV La formació del capital comercial.

Barcelona: Edicions 62 (Estudis i Documents 1, 2, 3 i 4).

Agraïments

Agraeixo la col·laboració implícita i explicita dels i de les col·legues i, malgrat això, amigues i amics del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, com també del Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP) i, especialment, d’Abel Albet, company de despatx amb qui comparteixo, entre moltes altres coses, l’interès per la història de la geografia. També vull agrair a Enric Bertran la revisió acurada del text en els seus aspectes formals i de contingut, revisió en la que també han participat Jesús Burgueño i David Casassas i Marquès. Com és obvi, qualsevol opinió arriscada o error és responsabilitat de qui signa el text.

–89–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Totes les repúbliques: reflexions 25 anys després de la mort de Lluís Casassas i Simó David Casassas i Marquès Universitat de Barcelona Departament de Sociologia dcasassas@ub.edu Aquest text és el resultat d’un encàrrec difícil. Amb motiu del 25è aniversari de la mort de Lluís Casassas i Simó, el meu pare, la Societat Catalana de Geografia em demana una mirada “des de casa” sobre la geografia de Lluís Casassas, una mirada, però, que no es limiti a una recol·lecció d’anècdotes personals i familiars, sinó que es combini amb la meva valoració, com a persona que es dedica també a les ciències socials, d’aquesta tasca del meu pare.

No crec que sigui cosa fàcil, però la faig amb molta il·lusió, perquè tot i que els dols es porten sempre, ara ja som a l’època de celebrar que vam viure a la vora de Lluís Casassas, sigui com familiars, com amics, com companys. Escric, doncs, aquestes ratlles amb il·lusió i, també, amb agraïment envers la SCG per haver volgut organitzar un acte en recordança de Lluís Casassas i Simó 25 anys després de la seva mort. Com pot imaginar-se, nosaltres, la família i els amics propers, ho valorem molt.

No em disposo a fer un recorregut merament cronològic, sinó que agafaré cinc grans qüestions que prendré com eixos d’una possible mirada envers aquesta vida i aquesta obra que va ser la de Lluís Casassas i Simó. Aniré fent salts temporals, però tractaré de no barrejar massa coses i d’anar bastint tot un fil conductor que permeti una comprensió global d’aquesta trajectòria humana, científica i política. Parlo jo, però he preparat aquest text també a partir de converses amb la meva mare, amb els meus germans i amb altres persones properes al meu pare. Per tant, la cosa és més coral del que pugui semblar. Finalment, ben aviat es veurà que tot sovint es fa referència a la idea de “república” o, si es prefereix, de “republicanisme”: això és responsabilitat exclusiva de la SCG, que ha decidit invitar-me a mi a reflexionar sobre la feina del meu pare, i que, com deia, m’ha demanat que ho faci des de la meva perspectiva científica i filosoficopolítica, que és essencialment republicana. De seguida es veurà, però, que aquesta perspectiva republicana permet un acostament crec que fidel a una obra i a una trajectòria arrelada en una comprensió també republicana tant del món com dels possibles camins per transformar-lo en clau democràtica.

–90–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

I. Apunts biobibliogràfics al voltant d’una idea de “geografia regional” No crec que es pugui entendre la feina de Lluís Casassas sense situar al centre de l’anàlisi la noció de “geografia regional” que va fer seva. Però de quina geografia regional estem parlant? Crec que molts coincidiríem a dir que va tractar-se sempre d’una geografia regional no merament descriptiva d’una colla d’aspectes que cal tractar i anar ratllant d’una llista tancada i prefixada, sinó d’una geografia regional holística, integradora, atenta a l’entramat de processos i dinàmiques històriques que es donen a cada espai, a cada societat.

Tot això Lluís Casassas ho aprèn de molt jove, amb 12 o 14 anys, just abans de la Guerra, a l’Institut Escola i de la mà del seu professor de ciències socials: Lluís Solé i Sabarís. És el moment de l’“Escola activa”, dels moviments de renovació pedagògica, del krausisme, que penetra a través de la Institución Libre de Enseñanza, i Solé i Sabarís, hereu i partícip de tot aquest corrent, animava els estudiants a mirar de comprendre l’activitat del humans sobre el territori com un tot que no es pot fragmentar. A més, era també el moment de la geografia possibilista, que inspirava una crítica envers la geografia més estrictament determinista (Claval, 1973), i, sobretot, era el moment de la Ponència sobre la Divisió Territorial de Catalunya, de manera que la tasca que proposava Solé i Sabarís era l’eco de debats que es donaven també fora de les aules, uns debats animats, entre d’altres, per Pau Vila. Finalment, el seu pare, Enric Casassas i Cantó, l’avi Enric, també mostraria un fort interès per les monografies geogràfiques, encara que adquirissin un aire molt més clàssic. N’hi devem dues: una de Tona i una altra de Porrera. Sigui com sigui, sembla que la cosa va quallar al cap d’aquell Lluís Casassas encara adolescent.

Tenim alguns vestigis d’aquesta aproximació primerenca de Lluís Casassas a la geografia regional. Per exemple, una extensa monografia historicogeogràfica de l’Urgell, amb mapes, gràfiques i una àmplia bibliografia, que va fer per l’assignatura de Solé i Sabarís ja durant la guerra, quan tenia uns 15 anys. Un altre treball primerenc que hem trobat, que no és estrictament una monografia, és un estudi que titula “Els descobriments geogràfics”: una mena de DIN A3 a dues cares que escriu a mà el 1939, any fatídic, no sabem si per raons discents o per pura dèria. Tenia, llavors, 17 anys. Aquest treball inclou una reproducció d’un mapa de les Índies Orientals i Occidentals fet per un cartògraf milanès del segle xvi i una reproducció del mapamundi de Pomponi Mela, del segle i.

De fet, veure el meu pare treballant, també a la dècada de 1980, volia dir molt sovint veure’l fent mapes a mà, fos perquè fossin publicats o, simplement, com esbossos per aclarir-se a l’hora d’escriure, com qui fa un esquema.

Aquesta visió holística de la realitat serà recuperada molt més endavant, a la monografia sobre el Lluçanès que fa amb motiu de la Tesi de Llicenciatura, on defensa que les regions evolucionen, que al món hi ha forces dinàmiques, que els fenòmens socials no són estàtics, inalterables, que els països són realitats canviants. En aquesta direcció, recordo una conversa sobre Salvador Llobet, al –91–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Figura 1. Lluís Casassas, “Els descobriments geogràfics”, 1939, extracte

cotxe, tornant de visitar-lo a Granollers, a casa seva –aquell dia em va regalar una ametista: jo li havia dit que també m’agradava col·leccionar pedres–, conversa on el pare deia, des d’un respecte enorme envers Llobet, que no podia estar d’acord amb la seva visió naturalista o determinista de les regions. Però tornem al Lluçanès. A l’entrevista videogràfica que li fan Maria Dolors Garcia Ramon i Joan Nogué l’any 1986, ens parla de la monografia sobre el Lluçanès com una reivindicació d’una geografia regional que vagi més enllà dels aspectes que, gairebé funcionarialment, sembla que cal recomptar –caps, golfs, turons, nombre de persones, etc.– i que, en canvi, s’endinsi en una anàlisi de valoracions econòmiques i jurídiques relacionades, molt especialment, amb l’estructura de la propietat –contractes d’arrendament, de parceria, etc.– (Garcia Ramon i Nogué, 1986). Els països, diu Casassas, es belluguen.

Doncs bé, tot això que defensa a les dècades de 1970 i 1980 ho practicava ja, d’alguna manera, a la de 1930. Però la cosa va quedar més o menys truncada: la guerra i la postguerra, presó inclosa, van suposar una limitació immensa pel desenvolupament d’aquestes preocupacions. Els meus germans recorden que, tot i sortir de la presó el 1945, fins l’any 1954 o 1955, cada cert temps apareixia “un senyor” –ho expresso amb la mirada d’infants que tenien ells aleshores– que es tancava amb el pare a una habitació de l’entrada de casa seva, al barri d’Horta, per fer-li preguntes sobre què feia i a què es dedicava, sobre “com li anava la vida”. La policia el vigilava de prop. Hi havia hagut militància antifeixista com a membre del Front Universitari de Catalunya, amb Josep Benet i el seu germà Enric, entre d’altres, i militava al PSUC –Jordi Borja em deia un dia que Lluís –92–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Casassas va ser el primer membre del partit en obrir una cèl·lula a la universitat, i si no fou així exactament, en devia ser un dels primers: no en va el seu nom clandestí, al partit i als arxius de la Policia, era el de “El Estudiante”–.

La cosa, dic, queda truncada: durant la dècada de 1940, fa estudis de Dret, que ha de deixar per raons d’aquesta postguerra; i durant la dècada de 1950 fa estudis de Filosofia i Lletres, però es queda a tres assignatures d’acabar els comuns perquè les circumstàncies econòmiques del moment requereixen que es dediqui plenament a les seves activitats professionals: calia omplir l’olla.

Però la cosa queda aparentment truncada. Els anys no universitaris no són anys perduts, ni de bon tros. Per la seva feina com a gerent d’una fàbrica de gel i, després, de càmeres de fred, es dedica a temes d’administració i de localització industrial, raó per la qual fa veritable geografia aplicada: s’interessa per xarxes comercials, per l’obertura de mercats, per l’aparició de nous barris, etc. Per altra banda, no para de viatjar amb la família, primer per Espanya i, més endavant, quan li tornen el passaport, cap a finals de la dècada de 1950, també per Europa. Es tracta d’uns viatges per Espanya i per Europa que seguirà fent durant les dècades de 1970 i 1980 –més endavant veurem com entén el viatge, com concep l’excursió–. Finalment, i gràcies al Pla Maluquer, el curs 1968-1969 pot reingressar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, on agafa l’especialitat de Geografia. Hi coincideix amb el seu fill Jordi, que havia agafat la d’Història i amb qui comparteix algunes assignatures –per exemple, la d’Enric Lluch–.

Sigui com sigui, el seu interès per la universitat com a institució de coneixement es manté viu fins i tot quan no hi pot anar. De fet, quan l’any 1987 el Figura 2. Lluís Casassas l’any 1962

–93–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

jubilen –ell sempre deia que no “es va jubilar”, sinó que “el van jubilar”–, viu el distanciament respecte la vida quotidiana a la universitat com una veritable mala passada, doncs es troba en un dels moments més àlgids i fructífers de Figura 3. Lluís Casassas als voltants de 1990, durant la seva etapa com a Síndic de Greuges de la Universitat de Barcelona

la seva trajectòria com a geògraf. Una mostra d’aquesta incomoditat envers la seva jubilació la constitueix un dossier que confegeix, no sense un xic de ràbia, l’any 1992, dossier que titula “Memòria d’una jubilació (1987-1992)” i on apareixen referenciats tots els escrits, conferències, activitats de gestió de la recerca i d’organització d’esdeveniments científics, així com totes les intervencions en el debats civicopolítics del moment, als quals dedica els cinc anys posteriors a la seva jubilació. El seu desig, doncs, era seguir actiu a la universitat. Sortosament, està actiu a molts espais, començant per la SCG, i, a més, l’equip del rector Bricall li ofereix la possibilitat de convertir-se en el primer Síndic de Greuges de la Universitat de Barcelona, que, en aquells moments, era l’única universitat espanyola que comptava amb aquesta figura. Aquesta tasca, que mantingué fins el moment de la seva mort, la va dur a terme amb una gran dedicació i satisfacció, doncs li va permetre –i de quina manera!– mantenir el vincle amb un món, l’universitari, que sempre havia entès com un espai clau per l’articulació de societats dignes d’aquest nom.

–94–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

II. La capacitat d’involucrar tota una família: la república de les preocupacions i dels companys del pare Aquesta visió holística de la realitat la va portar a l’àmbit domèstic, de la mateixa manera que hi va portar els seus companys de fatigues, començant per en Carles Carreras, després en Joaquim Clusa i, més endavant, i sobretot, els seus estudiants, que anaven esdevenint amics i coautors i coorganitzadors de desenes de projectes de tota mena –aquí la llista seria llarguíssima–.9 Vist amb els meus ulls de nen, tot allò es configurava com un univers gairebé màgic on hi desfilaven persones heroiques i termes curiosos, entre mítics i també heroics, que adquirien tot el poder del món. Per exemple, de nen, jo devia creure que tot allò de les “municipalies”, de les quals de seguida parlarem, era una fórmula de potencialitats inacabables. Quelcom similar a la poció màgica d’Astèrix. I qui no ho veia així és que no hi veia.

Tot això era així perquè el pare era un veritable parlador, un gran i incansable conversador –cosa que no vol dir que fos un xerraire–. I això era així perquè no podia deixar de compartir amb tots nosaltres la seva passió per la geografia o, dit en termes menys vagues i potser també menys carrinclons, per l’horitzó polític de la seva feina com a geògraf. I acabàvem tots involucrats en el seu món, que no podíem deixar de fer nostre. En poso només uns quants exemples: les visites a Josep Iglésies –i a la seva muller, Maria Fontserè, una dona realment afable– a casa seva, al passatge Permanyer –fessis allò que fessis i tinguessis l’edat que tinguessis, sempre en sorties amb un llibre sota el braç–; el dinar mensual que Pau Vila venia a fer a casa –normalment, la cosa queia en dissabte, i la meva àvia materna feia paella, cosa que Vila apreciava molt–; la relació amb Paul Claval i la seva àmplia família, amb anades i vingudes entre París, Barcelona i el Conflent; el dia, cap al 1980, que agafa una afonia total i li demana al seu fill Jordi, que ja coneixia bé la lliçó, que preparin conjuntament uns apunts i que l’acompanyi, a ell i a la meva mare, a Ulldecona, a parlar, en el marc de l’àmbit geogràfic del Congrés de Cultura Catalana, congrés impulsat, entre d’altres, pel seu germà Oriol, de les famoses “municipalies” –qui parlava, òbviament, era en Jordi: el pare seia emmudit al seu costat i, com a molt, li passava algunes anotacions escrites a mà per poder intervenir en el debat–; un Jordi que, a partir de la mort del pare, acompanyarà, com a catedràtic, els companys del pare que, sota el paraigües de la Diputació de Barcelona, tiren endavant un nou informe sobre la Divisió Territorial de Catalunya que s’havia iniciat poc abans de la seva mort.

Però potser l’exemple –o conjunt d’exemples– que a mi més m’ha colpit –i crec que no sóc l’únic que ho pot dir– és el següent. Quan cal fer el mapa de les municipalies; o, abans, quan cal acompanyar Jordi Gumí a fer les fotografies 9. Vegi’s l’article d’Enric Mendizàbal a aquest mateix número de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, on es parla, també des de l’afecte, d’un ampli grup de geògrafes i geògrafs “casassians”.

–95–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Figura 4. Pau Vila amb membres de la família de Lluís Casassas: la seva dona, Maria Jesús Marquès, i el seu fill David, l’àlbum escolar del qual analitzava amb els ulls del pedagog que sempre fou

per Fires i mercats a Catalunya; o quan cal passejar pels barris de Barcelona per pensar i dibuixar la divisió en districtes; cada vegada que cal sortir de casa a veure món, ens hi porta, ens porta a trepitjar territori, a fer-nos-el entendre.

I a entendre, també, per què les fa, aquelles divisions administratives: al cap i a la fi, no es tractava d’una tasca merament tècnica, sinó d’un treball profun–96–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

dament polític. Sense anar més lluny, el mapa dels mercats de Fires i mercats, asseguren Clusa (2004) i Mendizàbal (1993), és un embrió del mapa posterior de les municipalies, que pretén detectar àrees d’influència dels nuclis importants no metropolitans per fer-hi arribar serveis i, finalment, capacitat de decisió política. Doncs bé, tot això ens ho explicava –a la família i a tothom que s’hi prestés– sobre el territori i al llarg de molts anys, cosa que no té preu.

Un territori –i poso un darrer exemple– que entén que hem de conèixer. Un dia, a principis de la dècada de 1980, quan jo tenia uns sis o set anys, em va demanar que fes un mapa de Catalunya, i vaig fer aproximadament el següent: una ratlla recta que, suposadament, unia Barcelona i Molló, on passàvem els estius i alguns caps de setmana. I hi vaig posar alguns noms de municipis: la Garriga, Vic, Ripoll, Camprodon, etc. –és a dir, es tractava de l’antiga N-152, avui la C-17–. També hi vaig dibuixar una mica de mar i una mica de muntanyes, per aclarir que Barcelona era a la costa i Molló, al Pirineu.

Aquesta visió del país al pare li semblava intolerable: calia “no estabular-se”, deia ell. I, successivament, vam passar uns anys al Figueró –que també era a la N-152, per cert–, a l’Espluga de Francolí, a l’Almadrava de Roses, a Dosrius, etc.

III. La teoria i la praxi de la geografia En conversa amb els meus germans, no fa massa, ens fèiem la pregunta següent: “però per què s’hi dedica, exactament, a la geografia?” Vam anar estirant el fil i vam arribar a unes quantes conclusions crec que rellevants.

D’entrada, no vèiem el pare exactament com un geògraf, sinó com un home que havia conreat les ciències socials i les humanitats en sentit ampli. Si es vol, com un pedagog que tractava de fer arribar coneixements en matèria de ciències socials i humanitats a tots els racons d’un país en ruïna i en reconstrucció. I això venia de lluny. En efecte, durant la llarga nit franquista, el pare va col·laborar amb escoles catalanistes com Laietània, Virtèlia o, sobretot, l’Escola Santa Anna, va fer d’assessor pedagògic del PSUC –sense anar més lluny, en reunions clandestines celebrades al seu propi despatx professional del carrer Balmes amb ronda Universitat–, va participar a les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, de la qual fou un dels fundadors l’any 1950, va impartir conferències a biblioteques populars i a altres entitats socioculturals, etc.

Figura 5. Mapa de Catalunya Aquestes activitats giraven molt sovint al volde David Casassas, 1982 –97–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

tant de qüestions geogràfiques diverses –per exemple, un dels primers cursos de la dècada de 1960, va oferir a l’Escola Santa Anna una dissertació sobre la interpretació del paisatge català a través de la veu dels poetes del nostre país–.

La tasca de Lluís Casassas, doncs, incloïa de forma evident la geografia, però també la transcendia. Però a què es devia l’existència, potser fundacional d’allò que vindria després, d’aquest Lluís Casassas “pedagog”? Primer, al seu propi tarannà personal: malgrat els entrebancs polítics, el pare era un estudiós incapaç de no buscar mecanismes per transmetre els coneixements i les anàlisis adquirides.

Segon, a la influència de la família: els seus pares eren mestres i pedagogs que havien estat íntimament vinculats també als moviments de renovació pedagògica de la Catalunya del primer terç del segle xx –el pare recordava sempre les passejades “geogràfiques” amb el seu propi pare, l’avi Enric, per Sabadell, on va néixer, per la Plana de Vic i, sobretot, per Barcelona, tractant d’observar i entendre un món en transformació–. I tercer, el pare va mantenir durant una bona colla d’anys el seu estatus d’“estudiós i pedagog en sentit ampli” per la senzilla raó que, com hem vist, no va poder acabar els estudis universitaris que va començar de ben jove: sense l’excepcionalitat franquista, segurament s’hauria convertit, per bé o per mal, en un advocat laboralista, per exemple.

Aquest moure’s en “territoris de ningú” –o, més ben dit, “de tothom”– pot lligar-se a una anècdota interessant o, com a mínim, curiosa. Quan l’any 1968 el seu fill Jordi ha d’escollir especialitat i el pare també, es reuneixen al Heidelberg, a Ronda Universitat, un dels punts de trobada més habituals del pare, i li pregunta: “tu, Jordi, què vols fer?”. En Jordi contesta: “jo, Història”.

I el pare conclou: “entesos, doncs jo faré Geografia”. De fet, a l’entrevista, ja citada, de Garcia Ramón i Nogué, de 1986, el pare es defineix com un “historiador/geògraf”. I en la conversa entre germans que vam mantenir, en Jordi hi insistia: “si jo hagués triat Geografia i, per tant, ell s’hagués quedat amb la Història, hauria fet una Història d’allò més geogràfica” –deia el meu germà–.

Vol dir tot això que en l’arribada de Lluís Casassas al món de la Geografia tot és atzar? De cap manera: la geografia sempre va ser al centre de la seva vida. Pensem en la relació amb Solé i Sabarís des de la preadolescència; en la vinculació amb la SCG, que comença ja arran de les conferències que es pronunciaven clandestinament durant la dècada de 1940 a casa de Josep Iglésies; en l’entrada a la Junta de Govern de la SCG el mateix 1968, etc. Però el teló de fons del que voldria subratllar en aquest punt és quelcom que em sembla crucial: com tots els bons científics socials, Lluís Casassas defugiria sempre la compartimentació de les ciències socials que tant de mal ha fet a totes elles. Era Lluís Casassas un geògraf? I tant! Però ser geògraf, deia Casassas, implica una visió integral i integradora de les coses, del més gran al més petit i del més petit al més gran, una constant promiscuïtat a l’hora d’endinsar-se en camps adjacents –la història, l’art, la geomorfologia, l’economia, la sociologia, la demografia, l’urbanisme i un llarg etcètera–. En definitiva, Lluís Casassas va entendre la geografia com un àmbit més de la “gran república de les ciències socials”, unes –98–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

ciències socials que han de quedar obertes i disponibles pels processos, gairebé sempre atzarosos però estrictament necessaris, de “fertilització mútua” que les vinculen o les haurien de vincular –Jordi Mundó (2014), filòsof de les ciències socials i historiador del pensament, ha recuperat i treballat aquesta esclaridora metàfora que devem al físic del xix James Clerk Maxwell–. Hi ha un cèlebre passatge de Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino, un dels escriptors preferits del pare, que resumeix a la perfecció aquest anhel d’unitat de les ciències socials i, alhora, el desig que cada àmbit d’estudi es mantingui viu, amb tota la seva singularitat. A molts ens consta que es tracta d’un pas que el pare va fer seu, gairebé com si es tractés d’una divisa de vida: “Marco Polo descriu un pont pedra per pedra.

–Però, quina és la pedra que sosté el pont? –pregunta Khubilai Khan.

–El pont no és sostingut per aquesta o aquella pedra –respon Marco–, sinó per la línia de l’arc que elles formen.

Khubilai Khan roman silenciós, reflexionant. Després afegeix: –Per què em parles de les pedres? Només m’ importa l’arc.

En Polo respon: –Sense pedres no hi ha arc.”

En aquest punt, cal fer referència a les excursions –o “sortides d’estudi”, ens recorda Enric Bertran (1992) que a Lluís Casassas li agradava dir–. Avui en dia, podem topar-nos amb currículums interminables –sovint, també, interminablement absurds, fins i tot monstruosos–, de la mateixa manera que, per poc que ens moguem i mirem de trobar gent que pensa, és possible conèixer persones amb capacitats gairebé circenses per fer anar el cervell a 1.000 per hora; però la creativitat i la intuïció per unir les gotes d’oli i reconstruir la trama d’una història humana real que té lloc davant dels nostres nassos i que no som capaços de veure, l’he conegut en poquíssimes persones, menys de les que es poden comptar amb els dits d’una mà: m’atreviria a dir que, entre elles, les de Lluís Casassas.

I això –deia– era molt evident a les sortides d’estudi. Les excursions –al camp, però també les excursions urbanes– no són només per caminar –deia Casassas–. Les excursions, que en el seu cas comencen amb la pedagogia activa de les dècades de 1920 i 1930 però que farà tota la vida, amb Figura 6. Sortida d’estudi amb Pau Vila col·legues i estudiants i també amb i estudiants de Geografia –99–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

la família –l’última d’elles, potser, al santuari de Cabrera–, són per veure i comprendre el territori, per obrir-lo en canal: per llegir el paisatge i captar-ne els fenòmens interrelacionats – “l’aventura humana”, en deia ell–.

I d’excursions, de “sortides d’estudi” en va fer també amb “pares” de la geografia catalana com Josep Iglésies, Lluís Solé i Sabarís, Salvador Llobet i Pau Vila. Hi ha un exemple interessantíssim: quan Pau Vila i Lluís Casassas es posen a escriure el quart volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS, dedicat a Barcelona i la seva àrea metropolitana, visiten sovint Solé i Sabarís, que era el director d’aquest projecte editorial, a Capellades, on Solé i la seva dona, Xita Sugranyes, passaven llargues temporades. El motiu de les visites eren qüestions vinculades al text que anava prenent forma, però tots tres acabaven fent petites caminades durant les quals, segons el pare, descobrien or interrelacionant detalls que anaven posant sobre la taula per construir una explicació comuna i de llarg recorregut de la realitat que els envoltava. Jo recordo alguna visita posterior a Capellades, ja a principis de la dècada de 1980, de la mateixa manera que recordo l’amabilitat de Solé i Sabarís i de Xita Sugranyes, magnífica amfitriona fins i tot per un nap-buf que tenia més ganes de saltar i córrer i de berenar que de cap altra cosa.

Particularment, a mi em va impressionar molt una frase que el pare va pronunciar amb motiu d’una visita de tres ex-alumnes a l’Espluga de Francolí, on vam passar dos o tres estius. Devia ser l’any 1988 o el 1989. Havent dinat, vam pujar a un espai elevat –ara no recordo quin era–. Havien estat parlant de qüestions sobretot personals, però també de projectes científics i professionals.

I arribat un moment, els hi etziba: “Bé, ja hem arribat. Què veieu?” Jo veia pobles, Montblanc al fons, muntanyes, carreteres, la plana de la Conca..., jo què sé. Però vaig veure com tots quatre van començar a lligar caps i a reconstruir una geografia, una història i una economia de la Conca de Barberà i de la vida humana d’allà que semblava sortida d’una llàntia prodigiosa. Diguem que vaig descobrir una nova accepció del verb “veure”. “¿Què veieu?” Quina pregunta més curiosa, tu... Quina capacitat de llegir el país a través d’una “gran reconstrucció” que començava amb un petit detall a partir del qual s’anava estirant el fil...

I això és molt rellevant en el context de les ciències socials de la segona meitat del segle xx. És el moment dels “grans relats”, de grans reconstruccions i síntesis teòriques que no acaben de tancar, però que molts intenten tancar a base de forçar la realitat perquè tot plegat hi encaixi. Estic pensant en certes teories de sistemes socials, en certs marxismes estructuralistes, etc. Doncs bé, en un món on, per exemple, el marxisme althusserià té molt de pes –és prou sabut: grans trajectòries històriques, grans determinismes històrics, un pinyó fix de la Història, en majúscules, que val per qualsevol societat, etc.–, i, sobretot, vista la influència del Partit Comunista Francès sobre molts intel·lectuals i activistes del moment, s’hauria pogut caure –i, de fet, molta gent ho va fer– en una visió determinista de la realitat social que poc tenia a veure amb allò que Marx real–100–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

ment havia proposat i, sobretot, que poc tenia a veure amb la realitat en qüestió, una realitat que és causal, però mai determinista. Doncs bé, un intel·lectual d’esquerres influït pel marxisme i en context de Guerra Freda hagués pogut tractar d’abraçar la metodologia estructuralista, tan de moda, i fer passar la realitat del país pel llit de Procust de les “grans lleis de la història”, és a dir, fer encaixar la realitat en un esquema que, més que explicar-la, l’encotillava. I no: Lluís Casassas, que segurament va llegir autors estructuralistes, va practicar una geografia fonamentalment atenta a l’agència individual i col·lectiva, és a dir, a la capacitat dels humans d’anar desplegant la seva vida, el seu present i el seu futur, ben sovint a les palpentes, en contextos sempre singulars i específics, contextos que constitueixen, precisament, allò que cal estudiar. “L’home és el creador de la seva història”, deia. En aquest sentit, la seva geografia no fou estructuralista a l’Althusser, sinó que, més aviat, fou una anàlisi acurada de la petita i de la gran contingència –es trobava, per tant, més en la línia dels Gramsci i dels Pasolini, per entendre’ns–, una contingència que perseguia i analitzava per tots els racons de l’espai que podia recórrer, sovint en cotxe –alguns recorden encara que tenia sempre el braç esquerre més bronzejat que el dret, doncs no parava de conduir amunt i avall, amb la finestra baixada i mig braç a l’exterior de l’automòbil–.

IV. Municipalisme Lligat amb totes aquestes qüestions, voldria començar a concloure subratllant que, sota el meu punt de vista, fou la seva proximitat a les intuïcions centrals del republicanisme, entès com la gran matriu conceptual i d’anàlisi de bona part de l’esquerra catalana, allò que va convertir Lluís Casassas en un geògraf profundament municipalista. Si l’home és el creador de la seva pròpia història, cal que tingui espais i instruments per canalitzar aquesta voluntat de creació i de decisió.

Les propostes de la divisió territorial de Catalunya en mancomunitats de municipis o “municipalies” i de la divisió de Barcelona en districtes, propostes que no haurien estat possibles sense la contribució de Joaquim Clusa, que coneixia perfectament l’aproximació al fet municipal deguda a les ciències socials angleses del moment, són, al meu entendre, una forma de recuperar el municipalisme català de tota la vida que, a més, prepara l’actual revifalla del municipalisme al nostre país –i penso, sobretot, en Catalunya, però també en la resta de l’Estat–.

Quina era la gràcia de l’assumpte? En el fons, la idea, netament republicana, no és altra que la d’articular mecanismes per desconcentrar el poder polític i acostar-lo a l’àmbit local, a la ciutadania.10 Calia, doncs, definir àmbits ad10. Així ho ha vist Jesús Burgueño (2003), segons el qual el caràcter municipalista de la proposta de Casassas i Clusa rau en la voluntat de reforçar uns ajuntaments entesos com els àmbits reals, per propers, de la vida pública.

–101–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

ministratius que agrupessin municipis petits –per tant, estem parlant de crear mancomunitats de municipis–, uns municipis que no havien d’estar massa allunyats els uns dels altres i que havien de conformar, tots junts, unitats poblacionals de com a mínim 10.000 habitants (Mendizàbal, 1993). Per tant, les municipalies, en primer lloc, havien de tenir suficient potència demogràfica i financera perquè s’hi poguessin garantir i gestionar els drets i serveis socials que, suposadament, es gaudeixen al món urbà;11 i, en segon lloc, havien de dotar el món municipal de capacitat política suficient per convertir-lo en el fonament d’una idea de sobirania popular que s’havia de protegir per sobre de tot –i això vol dir una representació política efectiva i tota una colla de mecanismes per a la participació directa, i no merament anecdòtica, del conjunt de la ciutadania–.12 Finalment, si busquem el lligam entre la proposta de les municipalies i la de la divisió de Barcelona en districtes, ens trobem amb la presència de dos elements que sobresurten en tot moment. En primer lloc, calien mancomunitats de municipis per acabar amb el minifundisme municipal, per reforçar el poder local i per articular veritables avingudes per a la canalització de la sobirania popular del país, de baix a dalt. I en segon lloc, calia evitar la “macrocefàlia” que patia Catalunya –una Barcelona desproporcionadament gran– no a través de l’erosió de la capital, sinó de la seva descentralització política i administrativa, de manera que sortissin districtes semblants als municipis de la regió metropolitana (Pradel Miquel, 2016). Amb ambdues mesures, doncs, s’aspirava a articular un demos territorialment homogeni, sense buits de representació ni àrees geogràfiques de privilegi polític.

I, és clar, la gràcia de l’assumpte és que, a sobre, Casassas no es va limitar a oferir els criteris abstractes: Casassas s’atreveix a fer el mapa, de Catalunya –les 127 municipalies– i dels districtes de Barcelona, aprovats per unanimitat el 12 de desembre de 1983. Només grans lectors de la realitat són capaços de fer-ho –o d’intentar-ho–. Pasqual Maragall, a l’homenatge pòstum que es va fer al meu pare al Saló de Cent el 4 de novembre del 1992, afirmava que “un dels exercicis polítics més difícils que es pot imaginar [és el de] dividir un territori i, tanmateix, mantenir-lo unit” (Maragall, 1992, p. 53). Jo crec que, políticament, això té un component o un poder “constituent” d’allò més important: es tracta d’oferir eines polítiques perquè el conjunt de la ciutadania catalana, des de cada racó del territori del país, pugui dir-hi la seva i, fent el país ells i elles, sense delegar aquesta tasca a cap cenacle d’experts demofòbics, pugui acabar fent-lo seu.

11. Segons Enric Mendizàbal (1993), una idea clau del pensament de Lluís Casassas fou que el procés de difusió del model de vida urbà arreu de Catalunya hauria de significar no que tot el país hagués d’estar edificat, sinó la possibilitat d’oferir a tota la ciutadania, sigui quin sigui el seu espai de residència i/o de treball, les mateixes oportunitats d’accés als béns i serveis, també públics, que, suposadament, s’obtenen a les ciutats.

12. Tot això, òbviament, implicava esgarrapar competències de la Generalitat i d’ens intermedis com les diputacions: del que es tractava, per sobre de tot, era d’enfortir l’escala municipal. Dit això, cal afegir de seguida que Casassas va insistir en tot moment en la importància que la Generalitat mantingués prou força política i administrativa: es tractava d’un desideràtum crucial en un moment de veritable reconstrucció nacional.

–102–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

La república es construeix des de molts llocs, però un d’ells, segur, és l’àmbit municipal, un àmbit municipal enfortit i que a Catalunya havia estat i seguia estant menyspreat administrativament –sense anar més lluny, els problemes del minifundisme municipal al nostre país eren i segueixen sent esborronadors– i simbòlicament –els municipis catalans s’assemblaven i segueixen assemblant-se més a simpàtiques reserves d’indígenes per anar-hi a establir relacions clientelars que a cossos institucionals per a l’activació ciutadana–. Per això, les lleis d’abril de 1987 per a l’organització territorial de Catalunya van suposar per a Lluís Casassas un cop molt dur, doncs no només erosionaven el potencial de Barcelona, sinó que consolidaven 38 comarques –poc després, 41– que, per tot allò que s’ha dit, ell veia com un veritable entorpiment pel desenvolupament polític i socioeconòmic del país.

En la filosofia política republicana, tenim un esquema d’anàlisi que ens ajuda a entendre i avaluar fins a quin punt la ciutadania és sobirana o no: es tracta de l’anomenada “relació Principal/Agent”. El Principal –el poble sobirà– és aquell que no delega llibertat ni capacitat d’actuar –la famosa “agència”–, però sí que encarrega una tasca perquè l’Agent –el representant polític o el tècnic, que té més informació o coneixements– l’executi en el marc d’una relació estrictament fiduciària. Tenim una república, comptem amb unes institucions efectivament democràtiques, quan aquells que encarreguen la tasca –el Principal– tenen al seu abast mecanismes de control i de rendició de comptes per avaluar si la tasca de l’Agent s’ha dut a terme i si s’ha fet correctament. Sense aquests mecanismes, no hi ha república possible. Sense aquests mecanismes, la democràcia fa aigües. Doncs bé, jo entenc les dues propostes de Casassas i Clusa –dues propostes que, en el fons, en són una en dos moments– com maneres d’instituir i de consolidar, en un veritable moment constituent i de reconstrucció nacional, eines orientades a garantir els drets que són necessaris per una existència digna, així com la presa del control sobre totes les instàncies de govern de la Catalunya que, després de la llarga nit franquista, tornava a renéixer com a cos políticoinstitucional autònom. Per què les propostes de Casassas i Clusa només es van prendre en consideració de manera parcial és quelcom que escapa els objectius d’aquestes poques ratlles.

V. La qüestió de l’arquitectura institucional espanyola i el futur polític de Catalunya No voldria acabar sense fer una referència al futur polític del nostre país. Crec que el moment que estem vivint ho exigeix i que cal no caure ni en l’autisme ni en formes d’escapisme. Ara bé, no fa gaire temps, xerrant amb una amiga que també és filla d’un pare llegit i escoltat, i també desaparegut, coincidíem a assenyalar que resulta absurd i estèril preguntar-se què dirien els nostres pares d’això o d’allò... 25 o 35 anys després de la seva mort. I més encara si ho ha–103–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

guéssim de prendre com a base per construir suposats arguments d’autoritat: ¡el pare hagués pensat i dit x, y o z! De cap de les maneres.

Però sí que hi ha quelcom que jo crec que és molt interessant en la figura de Lluís Casassas en relació al futur polític de Catalunya. Tot i que el pare coneix Catalunya pam a pam, no és nacionalista en un sentit clàssic del terme –potser perquè va conèixer el nacionalisme d’entreguerres, potser per la influència marxista, pel que sigui–. De fet, es regira davant de la idea d’una identitat col·lectiva més o menys immutable: sempre va insistir en la idea que els països, com qualsevol regió, es fan i es desfan –la qüestió, òbviament, és veure qui els fa i els desfà, i com–.

Però que no sigui nacionalista no vol dir que no cregui que la tasca de la geografia catalana de les dècades de 1970 i 1980 té molt a veure amb la reconstrucció nacional del país: “l’escola catalana de geografia ha treballat per mostrar l’existència de Catalunya, així com per mostrar els trets característics de la cultura i de la societat catalana, i com aquests fets es reflecteixen en el territori”, assegura Mendizàbal (1993, p. 105). I sobretot: el fet que no sigui nacionalista no vol dir que no tingui una capacitat especialment fina i incisiva per una crítica profunda de l’articulació institucional d’aquesta Espanya que, més que el país “regenerat” que volien Giner de los Ríos, Joaquín Costa i companyia –autors, tots ells, molt valorats pel pare–, sembla no poder desempallegar-se de les formes del “corral nublado” del que parlava Valle-Inclán quan es referia al Regne d’Espanya.

Fins i tot hi afegiria una cosa més: molts geògrafs de la resta de l’Estat (alguns d’ells, obertament incòmodes davant d’una Transició que havia deixat tant i tant pel camí; d’altres, més satisfets amb l’estatus quo); molts geògrafs de la resta de l’Estat –dic– van valorar, sovint amb oberta complicitat, la genuïnitat d’un home que va maldar perquè Catalunya fos més compresa a la resta de la Península i, també, perquè es poguessin pensar altres llaços per una “entesa ibèrica” que fos una veritable “entesa” i no una gran “aixecada de camisa” com la que va deixar la Transició a la suposada democràcia de la suposada Espanya plurinacional. Persones de posicions polítiques tan diferents com José Manuel Casas Torres, Joaquín Bosque Maurel, Francisco Quirós, Josefina Gómez Mendoza o Valentín Cabero, entre molts altres, van saber apreciar la sinceritat insubornable d’un home que es prenia la Península ben seriosament, i fins i tot diria que amb obert optimisme.

Josefina Gómez Mendoza (2002, p. 144) parlava de Lluís Casassas com d’“un dels geògrafs més ‘dissidents’ o, com a mínim, més ‘heterodoxos’ [... de] la geografia espanyola, també un dels més clarividents i honestos”. I Valentín Cabero (2014), a un article publicat fa pocs anys, evocava la idea d’una “Unió Ibèrica”, també amb Portugal –ell parlava des de Salamanca–, i deia que, juntament amb Gaziel, ningú com Lluís Casassas –i Roser Majoral, afegia– per ajudar a una comprensió de Catalunya a la resta de la Península. Cito: “[la seva feina] va ultrapassar el sentit de l’Estat de les autonomies que estàvem –104–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

construint, per avançar vers una veritable integració ibèrica que Casassas veia des del respecte de la diversitat i des de la necessitat de la complementarietat i la complicitat política i social”. I concloïa un decebut Cabero: “necessitem el coratge cívic de Gaziel i de Lluís Casassas”.

Per tant, vulguem la independència o no exactament, jo crec que devem a gent com Lluís Casassas i Simó una comprensió profunda dels límits de l’arquitectura institucional del Regne d’Espanya i, també, de la Catalunya autonòmica, comprensió que pot ser un punt de trobada per dirigir-nos cap a on faci falta, però sempre amb les ulleres ben graduades, amb un diagnòstic ben fet i amb una cartografia fina i –per què no?– engrescadora.

Coda I acabo evocant gràficament la república d’amics, companys i familiars que el pare va saber anar instituint al llarg de la seva vida. Aquesta darrera foto va ser presa als boscos de Dosrius, on teníem una caseta, el dissabte 4 d’abril de 1992, cinc dies abans que li detectessin la malaltia que el mataria el 23 de juny d’aquell any. Estàvem celebrant els seus 70 anys –es tractava d’una festa sorpresa–. Després la vida ens va fer una botifarra com una casa de pagès, però torno a l’inici: avui, crec, ja no es tracta de plorar aquesta gran botifarra, sinó de celebrar la vida que Lluís Casassas ens va donar i ens segueix donant.

Figura 7. Celebració del 70è aniversari de Lluís Casassas i Simó a Can Salvi, Dosrius –105–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 61-106 Acte en recordança de Lluís Casassas i Simó...

Enric Bertran, Enric Mendizàbal, David Casassas, Josep Oliveras

Bibliografia Bertran, Enric (1992). “De Mazarrón a Súria passant per Camarasa”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 33-34, p. 61-62.

Burgueño, Jesús (2002). Història de la divisió comarcal. Barcelona: Rafael Dalmau.

Cabero, Valentín (2014). “La Unión Ibérica: repensar la península más allá de los nacionalismos”, disponible a https://www.eldiario.es/meseta/Union-Iberica-repensar-peninsulanacionalismos_6_283881637.html Claval, Paul (1973). Evolución de la Geografía Humana. Barcelona: Oikos-Tau. Clusa, Joaquim (2004). “La vigència de les idees de Lluís Casassas als deu anys de la seva mort: les municipalies són encara un model de referència possible”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 56, p. 130-147.

Garcia Ramon, M. Dolors; Joan Nogué (1986). “Entrevista al professor Lluís Casassas i Simó”, dintre del cicle Els geògrafs i la geografia a Espanya, Centre de Vídeo per la Recerca del Col·legi Universitari de Girona.

Gómez Mendoza, Josefina (2002). “Disidencia y geografía en España”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 40, p. 131-152.

Maragall, Pasqual (1992). “Paraules de cloenda”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 33-34, p. 53-56.

Mendizàbal i Riera, Enric (1993). “Lluís Casassas i Simó (1922-1992): geògraf i humanista”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 23, p. 97-110.

Mundó, Jordi (2014). “La unificación de la física de Maxwell y su idea de ‘fertilización mutua de las ciencias’ como desiderata metodológicos no reduccionistas para la ciencia social”.

Ludus Vitalis, núm. 22(42), p. 51-73.

Pradel Miquel, Marc (2016). Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influència en la governança de Catalunya. Barcelona: Fundació Catalunya Europa.

–106–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 107-138 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.151

Acte en record de Carme Massana.

Societat Catalana d’Economia / Societat Catalana de Geografia1 Horacio Capel, Amador Ferrer, Antoni Montserrat, Oriol Nel·lo, Josep Oliveras i Francesc Roca

De la relació entre l’Economia i la Geografia a Catalunya en el darrer segle Josep Oliveras Samitier

President de la Societat Catalana de Geografia

Bona tarda als presents en aquest acte que té un especial interès per tres motius. En primer lloc per fer un merescut homenatge a la Carme Massana i Calvete que va contribuir decisivament al coneixement de l’economia dels temps de la II República i la guerra civil, així com de la propietat urbana i l’habitatge a Barcelona i la seva àrea, aspecte aquest darrer que va constituir la seva tesi doctoral i va ser parcialment editat per Curial, l’any 1985.

En segon lloc per ser un acte de col·laboració entre dues filials de l’Institut d’Estudis Catalans que sabem que existim, però que gairebé ens desconeixem, com a conseqüència de la divisió parcel·lària de les ciències socials, que fa que cada societat treballi el seu camp i s’oblidi del veí, malgrat conrear temes comuns, amb la qual cosa no es produeix l’enriquiment de coneixements que els contactes i debats faciliten.

Avui cal congratular-se que gràcies al record de la Carme fem una trobada conjunta. I, també esmentar que la Carme Massana tenia interès en l’anàlisi 1. Acte organitzat per la Societat Catalana d’Economia (SCE) i la Societat Catalana de Geografia (SCG) en record de Carme Massana, el 12 de març de 2018, a l’Institut d’Estudis Catalans. L’ordre d’autors que indiquem en aquest encapçalament és alfabètic, però els textos s’ordenen seguint el mateix ordre d’intervencions en l’acte d’homenatge, del qual disposeu de ressenya de Pau Alegre a: https://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S92581.htm

–107–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

econòmic de les estructures espacials o geogràfiques, com ho va mostrar en un article publicat a la Revista Catalana de Geografia, l’any 1993, després del tractat de Maastricht, sobre la Unió Europea, amb el títol interrogatiu de “Quins Estats Units Europeus?”

En tercer lloc, per una qüestió purament personal, com és la de veure algunes cares amb qui fa molts anys havia tingut relació i que feia també molts anys que no havia vist, com l’Antoni Montserrat, dels temps del Servei d’Estudis del Banc Urquijo a Barcelona; el Francesc Roca, de l’Arxiu Històric del Col· legi d’Arquitectes de Catalunya; o el Miquel Rubirola del Servei d’Estudis de Banca Catalana.

En aquesta introducció a l’acte, m’interessa per damunt de tot remarcar la relació que hi ha hagut a Catalunya entre el col·lectiu dels geògrafs i el dels economistes, des del moment en què hi hagué persones que exerciren com a representants i docents d’aquestes disciplines, un cop establertes i estructurades com a ciències modernes, que ja seria en el segle passat, i gràcies a la tasca de la Diputació de Barcelona, de la Mancomunitat de Catalunya i de la Generalitat.

Així quan es crearen, a l’any 1918, els Alts Estudis Comercials al si de l’Escola del Treball que havia d’esdevenir la Universitat Industrial de Catalunya i que havien de complementar l’ensenyament de les Escoles de Comerç, entre les assignatures fonamentals hi havia la Geografia Econòmica Mundial. D’aquesta matèria en fou nomenat professor Joan Palau Vera que també impartia geografia a l’Escola de Bibliotecàries, de la qual era director. L’assignatura que Palau tenia encarregada la titulà “Geografia, Etnografia i Colonització” i no sé ben bé que explicaria perquè morí a l’any següent, però es probable que utilitzés la Geografia Humana dels esposos Hebertson, que ell mateix havia traduït per l’editorial Seix i Barral (1914).

En aquella escola on brillaven professors d’economia com Josep Maria Tallada o Miquel Vidal i Guardiola, es probable que Palau Vera, pedagog, filòsof, geògraf i bon coneixedor de llengües estrangeres hi hagués fet un bon paper, però la mort no li permeté. El substituí una jove promesa Joan Oller que havia estudiat geografia i economia a Lovaina, i que donà a conèixer algunes obres de la geografia moderna francesa a Pau Vila, però també morí al cap de poc temps. Pau Vila exercí també de professor de Geografia Econòmica, en temps de la República a la Institució d’Estudis Comercials, creada per la Generalitat, com a continuació de l’anterior, dirigida per Pere Coromines i que atorgava el diploma de més valor entre els estudis d’economia mercantil. Es remarca el paper de Pau Vila com a professor de l’Escola Normal de la Generalitat, però es sol oblidar la seva docència entre els estudiants d’economia comercial.

Vila, era un geògraf profundament interessat per l’economia, com ho mostra la seva col·laboració en el treball interdisciplinar del Regional Planning (1932), dirigit pels germans Santiago i Nicolau Rubió i Tudurí, o en els seus articles d’economia viva i real que en temps de la guerra publicà a La Publicitat, sobre productes bàsics i de primera necessitat.

–108–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

La guerra estroncà la col·laboració entre els geògrafs i els economistes demòcrates i republicans, sent substituïts per persones de diferent formació, però addictes o totalment implicades en el règim franquista.

Així recordo que la càtedra de Geografia a l’Escola de Comerç de Sabadell l’exercia Abelardo de Unzueta y Yuste, que havia fet algun estudi sobre la Guinea Espanyola, i a Barcelona hi hagué Luis Pérez Pardo, que va ser director dels Alts Estudis Mercantils, on també havia professat d’economista Pedro Gual Villalbí, ministre sense cartera del general Franco, i representant dels vells interessos proteccionistes catalans. No és estrany que l’ensenyament de la nova assignatura recaigués també en persones com l’advocat José Maria Berini, regidor que fou de l’Ajuntament de Barcelona i lletrat dels sindicats verticals.

Una reforma dels plans d’estudis per obtenir els títols de pèrit, professor i intendent mercantil, i la creació de les noves facultats de Ciències Econòmiques (a Barcelona, l’any 1954), va comportar el canvi del nom de les matèries de Geografia Econòmica, encara avui de gran tradició en molts països d’arreu del món, pel d’Estructura Econòmica (un terme marxista que s’infiltrà en el falangisme). Els catedràtics de Geografia a les Escoles de Comerç que hi havia a l’estat van poder continuar com a catedràtics d’Estructura Econòmica, amb docència en una assignatura de caire mundial i en una altra centrada en Espanya, com passava anteriorment en el Peritatge Mercantil, o bé integrar-se en les facultats de Lletres com a catedràtics de Geografia, cosa que feren pocs, entre els quals Joaquin Bosque Maurel.

La distància entre l’Estructura Econòmica d’Econòmiques i la Geografia de Lletres, es va fer enorme, i no seria trencada fins a finals dels anys seixanta, gràcies a l’arribada a la Universitat de Barcelona de Joan Vilà i Valentí com a catedràtic de Geografia (1965) i de Ramon Trias Fargas, com a catedràtic d’Economia (1969). Trias Fargas, que durant uns anys va ser catedràtic a la Universitat de València, va publicar l’any 1969, un petit llibre a l’editorial Dalmau, titulat Catalunya i el modern concepte de regió econòmica, en el qual com a partidari que era de la Ciència Regional, escrivia que la Geografia i l’Economia es complementaven, la primera com a ciència del que era concret, i la segona com a ciència abstracta. En el llibre hi ha moltes referències als geògrafs anglosaxons, algun d’ells professor eminent de la Universitat de Xicago on Trias va estudiar, com el reconegut Edward August Ackerman.

–109–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

Joan Vilà i Ramon Trias coincidiren en alguna empresa editorial i en altres accions relacionades amb l’establiment d’un banc de dades estadístiques de Catalunya, i en l’aplicació de la nova cartografia i fotografia aèria. Resultat del coneixement mutu va ser la participació dels geògrafs vinculats aleshores amb el Dr. Vilà, com l’Horacio Capel i l’Enric Lluch i alguns altres, en la “Iª Reunió d’Estudis Regionals” celebrada a Barcelona el desembre del 1973, i posteriorment en la “IIª Reunió” que es va fer a Las Palmas de Gran Canària, el maig del 1975. Uns contactes que van tenir continuïtat entre els geògrafs i economistes que han participat en els congressos de Ciència Regional, actualment de caire anual. Cal recordar igualment que l’any 1971, l’editorial Ariel, publicava els Métodos de Análisis Regional de Walter Isard, de gran interès tant pels economistes com pels geògrafs regionals.

Trias Fargas continuà exposant la relació entre Geografia i Economia en altres treballs, com la seva Introducció a l’economia de Catalunya (1972), on repeteix algunes de les concepcions ja exposades en l’obra anterior, cita la Geografia regional de España, de M. de Terán i Lluís Solé Sabarís, i arriba a afirmar que: “La regió és un ens ben nascut, té pare i mare coneguts que li imprimeixen caràcter. Em refereixo a l’Economia i a la Geografia”. Per altra banda Joan Vilà fa traduir les obres del geògraf Pierre George per l’editorial Ariel, totes elles amb una forta relació amb els fets econòmics, degut a l’orientació marxista de l’autor.

Un altre forta vinculació establerta entre geògrafs i economistes va tenir el seu origen en uns forts vincles familiars, em refereixo al germans Enric i Ernest Lluch. El primer deu anys més gran que el segon, havia fet estudis tècnics tèxtils per cursar després, tot treballant, estudis de Filosofia i Lletres, decantant-se per la Geografia. Gràcies a l’obtenció d’una beca per anar de lector a la Universitat de Liverpool, Enric Lluch va conèixer de primera mà la profunda renovació geogràfica que s’estava produint al Regne Unit i la introducció de noves tècniques quantitatives. Professor i impulsor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Enric Lluch es preocupà d’introduir les noves concepcions tant a les classes, com en la tria dels nous i joves professors i professores (les “Lluch girls”), com en la traducció de renovadors llibres de Geografia, a través de l’editorial Oikos-Tau de Vilassar de Mar, entre els quals a l’any 1970 la Geografía y Economía de Michael Chisholm, o deu anys després la Geografía de las actividades terciarias de Keith S.O. Beavon.

Però les fortes relacions entre els dos germans Lluch, produïa que al mateix temps que l’Enric s’interessés pels problemes econòmics, l’Ernest ho feia igualment per temes geogràfics, com ho van demostrar els seus treballs d’economia regional finançats pel Servei d’Estudis de Banca Catalana, com els de L’Economia de la Regió de l’Ebre (1967) i L’Economia de la Regió de Tarragona (1968), fets en col·laboració amb l’Eugeni Giral. A més l’Ernest Lluch impartí conferències i petits cursos d’economia regional destinats al professorat del departament de Geografia de la UAB, en el qual a més dels geògrafs hi havia representants d’altres ciències socials com l’economista Antoni Tulla, la sociòloga Àngels –110–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

Pascual, o la demògrafa Anna Cabré. La complicitat geogràfica-econòmica dels dos germans Lluch s’estengué a moltes altres activitats, actuacions i organitzacions, fossin congressos, jornades o col·loquis, totes elles de forta repercussió en la formació de les persones que hi assistiren.

Un altre important punt d’encontre entre professionals de la Geografia i de l’Economia, va ser sens dubte degut a la Carme Massana que recordem en aquest acte. A l’any 1972 es donà a conèixer el llibre col·lectiu Economia crítica: Una perspectiva catalana, editat a la col·lecció “Llibres a l’abast” d’Edicions 62, alguns de quins autors són avui presents a la sala. Un dels capítols es titula “Estratègies urbanes i realitat urbana a la regió de Barcelona”, datat al desembre del 1971, i signat per Carme Massana i Francesc Roca. Aquest article produí un destacat efecte en el professor de Geografia Humana, Horacio Capel, que aleshores estava molt interessat en els temes del desenvolupament econòmic, creixement urbanístic i especialització funcional de les ciutats. L’article de Massana-Roca era lectura recomanada del professor Capel als seus alumnes de Geografia urbana, i influí en una de les parts del seu llibre Capitalismo y morfología urbana en España (1975) que tingué vàries edicions, i on en una nota a peu de pàgina sobre l’article citat afirma que és “Valioso trabajo; el primero, que sepamos, que ha planteado en España el tema en términos de estratégias de los agentes urbanos”.

Eren aleshores uns gloriosos temps, en els que les ganes de canviar radicalment el règim polític de l’estat, convergia amb la introducció en Geografia de les idees marxistes que sobre el sistema econòmic i la producció de l’espai elaboraven destacats pensadors com Henri Lefebvre i David Harvey. I, al mateix temps que hi havia l’Economia crítica, sorgia als Estats Units la Geografia crítica, que posava fre a l’insaciable quantitativisme, que amb llargues sèries de dades i alguns algoritmes, poca cosa explicaven del que realment passava a les nostres societats. Van ser uns anys, els setanta, en els quals sovintejaren els contactes entre economistes i geògrafs, com en són exemple diferents estudis i publicacions subvencionats per serveis d’estudis de caixes i bancs.

Posteriorment continuaren havent-hi relacions a través d’algunes entitats consorciades, com en el cas de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (1984) i l’Institut d’Estudis Territorials (1992) i alguns altres casos puntuals relacionats fonamentalment amb el planejament urbà i territorial o amb algun congrés. En aquest darrer cas assenyalar, que de l’11 al 15 de març del 1991 es celebrà el Primer Congrés Català de Geografia, organitzat per la Societat Catalana de Geografia, presidida per Lluís Casassas. En aquest esdeveniment hi participaren economistes com l’Antoni Montserrat, Josep M. Carreras i Puigdengolas, Antoni Tulla, Martí Parellada, junt amb geògrafs, urbanistes i altres especialistes en ciències socials.

Malgrat aquests contactes, les relacions, segons la meva opinió, són molt menors del que seria desitjable, segurament com a conseqüència de la mentalitat tancada dels departaments universitaris i altres institucions de freqüentar i –111–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

contactar només amb els de cada gremi, oblidant-se dels avantatges que hi ha en el coneixement directe de les teories, metodologies i tècniques dels altres, cosa que contribueix enormement a l’avanç de les ciències.

S’ha intentat en aquesta introducció a l’acte en homenatge a Carme Massana, fixar alguns dels moments en què l’Economia i la Geografia es van trobar i relacionar en el segle passat per emprendre tasques docents, de recerca o d’intercanvi de coneixements amb una comuna finalitat. Que la ciència que s’ocupa de la utilització dels recursos escassos per a satisfer les necessitats humanes, del preu i el valor dels béns, dels costos i beneficis de les actuacions materials, i de la distribució de les riquesa entre les societats, tingui una trobada amb la ciència que s’ocupa dels canvis en els llocs o en els espais que s’experimenten a l’escorça de la terra, de les relacions entre els territoris i les societats, i de l’anàlisi de les distribucions de diferents fenòmens sobre regions o llocs concrets, és un fet que ens plau i que desitgem tingui continuïtat.

En el record i homenatge a la tasca de la Carme Massana, de la qual parlaran altres professionals amb més coneixements, cal pensar en la necessitat que tenim les societats filials de l’Institut d’Estudis Catalans de continuar reflexionant de forma crítica i constructiva sobre el passat i el present, perquè el futur sigui millor.

–112–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

La Geografía crítica y la Economía crítica en Cataluña en los años 1970 Horacio Capel

Universidad de Barcelona

La obra de Carme Massana fue conocida por los geógrafos barceloneses en los años 1970 y contribuyó al desarrollo de la geografía crítica, junto con la de otros economistas, arquitectos y sociólogos. Eran años muy dinámicos, por la situación política y científica, y se habían establecido muchas relaciones entre los científicos sociales.

La geografía española en los años 1970 En la geografía española de los años 1960 dominaba el paradigma regional; con fuerte influencia francesa y alemana. Pero a comienzos de los años 1970 llegaron simultáneamente la revolución cuantitativa y la geografía crítica (o radical, humanista, postmoderna). En Francia y Alemania ocurrió algo similar.

En Estados Unidos y Gran Bretaña en los años 1950 y 60 dominó la llamada geografía cuantitativa, de carácter neopositivista. En 1953 se había publicado el artículo de Fred K. Shaefer titulado “Excepcionalism in Geography”, que supuso un alegato a favor de la geografía positivista, que trata de establecer leyes.

A comienzos de los años 60 dominaba ya la geografía cuantitativa, después de una guerra civil en la comunidad científica de la que habló Peter Taylor en 1977.

Las corrientes neopositivistas tardaron en llegar a la Europa continental.

En varios países, la propia tradición científica era tan fuerte que las ideas del mundo anglo-norteamericano se difundieron con dificultad.

En Francia en la segunda mitad de los años 1960 había críticas a la concepción regional (por ejemplo, por Alain Reynaud y otros). Pero tenían dificultades para expresarse abiertamente. Solo los sucesos del mayo 1968 cuestionaron las jerarquías académicas francesas y permitieron la defensa explícita de nuevas ideas.

Este cambio se reflejó en las Jornadas Geográficas celebradas en Aix-en-Provence, en 1971. En 1972 apareció L’Espace Géographique, impulsada por Roger Brunet, a la que se unieron luego otras publicaciones cuantitativas, como las del Grupo Dupont.

En Alemania la crisis de la concepción regional se expresó primero entre los estudiantes, en el Congreso de Geografía de Kiel 1969. Dietrich Bartels, el más famoso representante alemán que intentaba introducir la geografía cuantitativa, tuvo dificultades en su defensa y murió de un ataque al corazón –113–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

En España, fue también a comienzos de la década de 1970 cuando llegó abiertamente la geografía teorética y cuantitativa. Tuvo importancia la colección “Nuevo Urbanismo”, del Instituto de Estudios de Administración Local, dirigida por el arquitecto Fernando Terán, en la que se publicaron libros de Richard Chorley y Peter Hagget, como La geografía y los modelos socioeconómicos en geografía (1971) y Nuevas tendencias en Geografía (1975) del primero.

Y la colección “Ciencia Urbanística” de Gustavo Gili, dirigida por Manuel de Solá-Morales, que publicó el libro de Peter Haggett Análisis locacional en Geografía, en 1976.

También fueron fuertes los impulsos hacia la nueva geografía por la necesidad de tratar amplias series de datos, por ejemplo sobre la población urbana y las funciones económicas de las ciudades. En 1971 la traducción del artículo de Fred K. Shaeffer, con el título “Excepcionalismo en Geografía” apoyó la nueva corriente de pensamiento.

Pero en los años 1970 también empezó a llegar al mismo tiempo la geografía crítica. Es significativo que alguno de los más relevantes autores de la geografía cuantitativa, como David Harvey, se convirtiera a las nuevas ideas. En 1967 había publicado Explanation in Geography, un libro de los más significativos de la geografía teorética y cuantitativa. Pero poco después, en 1972, afirmó que el paradigma cuantitativo estaba obsoleto. Escribió un artículo titulado “Teoria revolucionaria y contrarevolucionaria en Geografia y el problema de la formación del ghetto”, que empezaba así: “¿Cómo y por qué razón habríamos de llevar a cabo una revolución en el pensamiento geográfico?”. La respuesta era que la geografía cuantitativa no daba respuestas relevantes a los problemas sociales del mundo contemporáneo, y a veces ni siquiera los planteaba.

Se tradujo y se publicó en Geo Crítica en el nº 4, 1976, junto con un debate con los geógrafos anarquistas del Harvey que había empezado a leer a Marx.

Desde 1976 la revista Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana, tenía la pretensión de difundir en la geografía española las ideas renovadoras, especialmente de la geografía radical.

La Geografía tenía relaciones con otras disciplinas sociales. Sobre todo la Geografía Humana, que se había construido en diálogo con la Antropología, la Sociología y la Economía. En las asignaturas de Geografía se citaban algunas obras de Economía o de Sociología; en materias comunes, como la Geografía de España, se recomendaba la lectura de la Estructura Económica de España de Ramón Tamames, y en asignaturas más especializadas, como la Geografía Urbana o la Geografía Económica, podían citarse obras de arquitectos y de economistas (por ejemplo, en la primera el libro de Francesc Roca Rosell editado por Ketres en 1979).

Pero no dejaba de haber algunas suspicacias disciplinarias ante las otras ciencias sociales. Como decía un geógrafo alemán al que le habían aconsejado que en sus estudios de geografía humana debería utilizar los conceptos y las –114–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

teorías de la sociología, eso había que hacerlo con prudencia, sin caer “en los brazos siempre expectantes de la sociología”.

Relaciones entre disciplinas Fueron fuertes en aquellos años en Barcelona las relaciones entre las ciencias sociales. Se procuraba conocer lo que se hacía en otras disciplinas. Eran relaciones personales, anudadas en los lugares de encuentro social y científico, que eran numerosos en aquel momento.

Más adelante las relaciones se pudieron intensificar. En la Facultad de Filosofía y Letras el año 1969 se puso en marcha el Plan Maluquer. Permitía especializaciones, y asignaturas optativas. Yo aconsejé a los estudiantes que se matricularan en la Facultad de Económicas, en la asignatura de Manuel Sacristán, sobre “Metodología de las Ciencias Sociales”, y en otras.

En los años 1970 el desarrollo de la geografía crítica permitió anudar relaciones con los sociólogos y urbanistas franceses; como los de Centre de Sociologie Urbaine, y con la revista Espaces et Societés, dirigida por Henri Lefebvre y Anatole Kopp, y en cuyo consejo de redacción figuraban Bernard Kayser y Manuel Castells. La relación con la revista se hizo a través de los dos últimos.

El geógrafo Bernard Kayser, además, coordinaba desde Toulouse el programa Recherches Midi Catalogne REMICA, en el que colaboraban seis universidades del Sur de Francia, y las de Barcelona y Autónoma de Barcelona, que representábamos Enric Lluch, Eugenio Giral y yo mismo.

Desde los años 1960 empezó a llegar también el marxismo, difícilmente.

En los años 1950 no se editaron en España obras de Marx. Solo empezaron a publicarse en la década siguiente, por Alianza Editorial, siendo las primeras El 18 Brumario de Luis Napoleón o los Manuscritos económicos y filosóficos. Tuvo mucha importancia la traducción del libro del jesuita francés Yves Calvez El pensamiento marxista, que se había publicado en 1956 y se tradujo por la editorial Taurus diez años más tarde; ante la falta de obras generales, fue muy recomendada incluso por movimientos de izquierda.

El marxismo, de todas formas, fue difundiéndose, a través del PSUC y otros partidos de izquierda. Además de Manuel Sacristán, y discípulos como Francisco Fernández Buey, algunos geógrafos, como Jordi Borja que regresó a Barcelona en 1968, y varios economistas críticos basaban su trabajo en el pensamiento marxista.

La Escuela Superior de Arquitectura de Barcelona era muy abierta a las ciencias sociales en aquellos años, lo que permitió anudar muchas relaciones entre geógrafos y arquitectos, especialmente del Laboratorio de Urbanismo de Barcelona, dirigido por Manuel de Solá-Morales. En geografía fue fuerte la influencia del LUB. –115–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

También fueron importantes las relaciones con la economía y con los economistas críticos, cuya obra fue muy conocida por los geógrafos. Especialmente con Carme Massana, con Francesc Roca Rosell y con Antoni Monserrat.

La economía crítica Carme Massana estaba interesada por la historia de la economía catalana en los años 1930, como queda patente en varios trabajos iniciales. En los años 1980 pasó a interesarse en los ciclos económicos en España hasta la Guerra Civil, en el paro y la ocupación, y en la ordenación del territorio. Asimismo se ocupó de la industria y la propiedad en Barcelona, que fue el tema de su Tesis Doctoral presentada en 1981 y publicada luego por Curial en 1983, con un prólogo de Ernest Lluch; y por los procesos de urbanización, “entre el beneficio y la renta” (1985).

Tuvo siempre compromiso con movimientos de izquierda y se interesó por los problemas sociales de la ciudad. Trabajó sobre la estadística municipal en Barcelona, y en especial con la información que publicaba el Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona en las primeras décadas del siglo xx, y por el socialismo municipal. Fue muy importante y significativo el número de Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo en 1971 (nº 80), que constituyó el nº 1 de la serie “Archivo Histórico sobre Historia Urbana de Barcelona”, del Colegio de Arquitectos de Cataluña, impulsado por Salvador Tarragó. En este número, verdaderamente interdisciplinario, colaboraron, arquitectos, ingenieros, economistas, historiadores y geógrafos, como Ramón Grau, que en aquel momento era profesor del Departamento de Geografía.

En cuanto a Francesc Roca Rosell, fue importante su papel como profesor de la Facultad de Económicas, en el Departamento de Política Económica, donde defendió su Tesis Doctoral en 1977. Tuvo interés por los trabajos de los geógrafos, como muestra su participación en el tribunal de la Tesis Doctoral de Joan Vilagrasa en 1979, sobre el crecimiento urbano de Lleida, y en el Atlas de Barcelona con Monserrat Galera y Salvador Tarragó (1973, 2ª ed. 1982).

Tres libros suyos tuvieron amplia difusión entre los geógrafos. El Pla Maciá.

De la Gross Barcelona al Pla Comarcal (Barcelona La Magrana 1977), donde abordó la cuestión de la Gran Barcelona que tuvo mucho eco en aquel momento, y a la que dedicó también atención Jordi Borja. El libro Política económica i territorio a Catalunya 1901-1939 (Barcelona: Ketres, 1979), con prólogo de Fabián Estapé (que luego se editó también en castellano en 1983, en Ediciones del Serbal). Así como el que dedicó a la Politica del sòl urbà a Catalunya durante la Guerra Civil (1980). Asimismo fue importante el libro que hicieron Francesc Artal, Carme Massana y Francesc Roca Rosell sobre El pensament econòmic català durant la República i la Guerra Civil, 1931-1939, editado por Edicions 62 en 1977, que circuló ampliamente en Barcelona.

–116–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

El tercer economista crítico muy importante por sus relaciones con la geografía fue Antoni Montserrat Solé, Profesor de la Universidad de Barcelona 1963-64, de Valencia en 1968-70, y de la Autónoma de Barcelona a partir de esta última fecha. Tuvo amplias relaciones y colaboración con José Ramón Lasuén, Jacint Ros Hombravella y Ramón Trias Fargas. Fue muy conocido su libro L’aptitud financera de Catalunya, con Ros Hombravella (1967), y otros trabajos impulsados desde el Servicio de Estudios del Banco Urquijo, donde fue responsable de edición y estimuló libros de gran repercusión.

Tuvo mucho impacto el libro que realizaron Carme Massana, Francesc Roca y Antoni Monserrat, junto con otros autores como F. Artal, Muriel Casals, J. M. Carreras, E. Giral, titulado Economia crítica: una perspectiva catalana, publicado en 1973, y que permitió conocer líneas nuevas de investigación que no se habían seguido hasta el momento.

Hay que citar asimismo el importante papel de Antoni Monserrat en la puesta en marcha de la Asociación de Ciencia Regional (Española y Catalana), en donde se integraron algunos geógrafos. Especial significado tuvo la organización de la Primera Reunión General de Servicios de Estudios Económicos, organizada por el Servicio de Estudios en Barcelona del Banco Urquijo, y celebrada en Madrid en diciembre de 1973, con un libro publicado en 1975. Las intervenciones se integraron en un “Balance de las Investigaciones realizadas”, y en “Las grandes líneas de investigación pendientes”, En la primera sección hablaron economistas, geógrafos (Horacio Capel, Joaquín Bosque Maurel y Francisco Ortega Alba) así como Manuel de Solá-Morales, del LUB También se debe destacar la Segunda Reunión sobre Estudios Regionales, celebrada en el Instituto Canario de Estudios Económicos, en Las Palmas de Gran Canaria (mayo de 1974. En ella hubo una sección urbanística, en donde intervinieron arquitectos y geógrafos, y además secciones geográficas, de sociología, de antropología y jurídica. Esta Segunda Reunión, como la Primera, intentaba constituir la Asociación Española de Ciencia Regional, que se realizaría formalmente en 1976.

Una reseña de dicha reunión, realizada por Carlos Velasco Murviedro en Información Comercial Española ICE en mayo de 1975, valoró el enfoque interdisciplinario que se había dado a las jornadas, aunque señaló que el diálogo sobre la región se había visto dificultado “por los problemas de comunicación entre lenguajes especializados”. También aludió al “peso de la asistencia catalana”, y tras señalar que “la región existe”, constató que “fue precisamente el área geográfica, y en base al concepto de `comarca’, la que ofreció un panorama más unificado y coherente”.

Fueron años de mucha actividad e interrelación entre los científicos sociales.

Luego, en los años 1985 y 1990, las relaciones entre las ciencias sociales se debilitaron. Las disciplinas se volvieron hacia el interior de cada una. En Arquitectura tuvo una influencia negativa la obra Aldo Rossi, con su insistencia en el diseño y en lo específico de la arquitectura. En Geografía, con una licen–117–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

ciatura especializada, se intentó desarrollar la dimensión profesional, centrada en la ordenación del territorio. Las agencias de evaluación difundieron en cada una de las disciplinas un fuerte productivismo, lo que algunas veces rompió las relaciones disciplinarias. Pero se mantuvieron a través de los programas de investigación, que en algunos casos han seguido siendo interdisciplinarios.

Bibliografía Capel, Horacio (1970). “La crisis de la geografía y las Jornadas Geográficas de Aix-en-Provence”.

Revista de Geografía, Universidad de Barcelona, vol. IV, nº 2, p. 189-195. http://www.raco. cat/index.php/RevistaGeografia/article/view/45845/56639.

– (1987). Geografía Humana y Ciencias Sociales. Una perspectiva histórica. Barcelona: Editorial Montesinos.

Bosque Sendra, Joaquín; Vicente Rodríguez Rodríguez; José Miguel Santos Preciado (1983). “La geografia cuantitativa en la universidad y la investigación española”. Geo Crítica, Universidad de Barcelona, nº 44. http://www.ub.edu/geocrit/geo44.htm.

Fernández Rodríguez, Fernando; Santiago ALEGRE GÓMEZ [coords.] (1976). Estudios regionales. Reunión de Estudios Regionales. Las Palmas de Gran Canaria. Comunicación de H. Capel sobre Agentes y estrategias en la producción del espacio urbano español, págs.

235-251.

Luis Gómez, Alberto (1978). “La crisis de la geografía regional y del paisaje en Alemania”.

Geo Crítica, Universidad de Barcelona, nº 14.

Servicio de Estudios en Barcelona del Banco Urquijo (1975). Economía Regional en España. 1ª Reunión general de Servicios de Estudios Económicos. Madrid: Editorial Moneda y Crédito, 2 tomos.

Taylor, Peter J. (1977). “El debate cuantitativo en la geografía británica”. Geo Crítica, Universidad de Barcelona, nº 10.

Velasco Murviedro, Carlos (1975). “Segunda Reunión de Estudios Regionales”. Información Comercial Española ICE, mayo.

–118–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

Recordant a Carme Massana: el debat sobre l’habitatge Amador Ferrer i Aixalà Arquitecte

Vaig conèixer Carme Massana arran d’una sèrie d’articles publicats a Serra d’Or entre abril de 1973 i juny de 1975, que formaven part d’un “Dossier Barcelona” coordinat per Francesc Roca. Ella va escriure un text sobre el polígon d’habitatges Sant Ildefons, de Cornellà de Llobregat, i jo un altre sobre la gestió pública de l’habitatge i els polígons de Barcelona, just quan començava a treballar en la meva tesi doctoral sobre el tema, sota la direcció de Manuel de Solà-Morales. Jo havia conegut abans en Francesc Roca, quan ell treballava a l’Arxiu Històric i jo a la Oficina d’Informació Urbanística del Col·legi d’Arquitectes, en un moment en el qual el Col·legi tenia una forta presencia cultural i política en la societat catalana, ja que ens havíem involucrat en la defensa de coses tan elementals que avui semblen ja superades; però, en aquell moment, fins i tot la defensa d’aquella tant precària i insuficient legalitat urbanística obria escletxes i aixecava ampolles.

Crec que la vaig conèixer, així doncs, a partir d’aquells articles, i vàrem parlar breument sobre un tema que després va esdevenir central en les nostres respectives biografies: el tema de l’habitatge. Ella havia treballat ja sobre l’habitatge i la construcció de Barcelona a la facultat d’Econòmiques i jo sobre els polígons d’habitatges a Barcelona, 1950-1975. Després tornaré sobre el tema.

A partir d’aquell primer encontre no ens vàrem veure masses vegades més, gairebé fins a les posteriors trobades a la platja d’Empúries, amb les respectives famílies, on vàrem descobrir que teníem dos fills de la mateixa edat, quasi exacta, i a Sant Mori, en algunes de les festes que va començar a organitzar cada any en Francesc Roca. Però vaig seguir les seves publicacions (primer en el llibre col·lectiu “Economia crítica: una perspectiva catalana” i, després, a Curial, “Indústria, ciutat i propietat. Política econòmica i propietat urbana a l’àrea de Barcelona (1901-1939)”, sense oblidar altres suggestius papers posteriors, entre els quals l’article “Perifèries econòmiques”, dins del debat sobre el futur de les perifèries urbanes, organitzat per un altre Roca, en Joan Roca, també assistent a alguna de les trobades de Sant Mori).

He recuperat les dates d’aquestes publicacions, que encara avui conservo i consulto: – 1973 (pròleg de 14 d’abril de 1972): article amb Francesc Roca al llibre Economia crítica: una perspectiva catalana: Estratègies urbanes i realitat urbana a la regió de Barcelona, Edicions 62 –119–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

– 1973 (abril), article a Serra d’Or: “La formació de Sant Ildefons” – 1985: Indústria, ciutat i propietat. Política econòmica i propietat urbana a l’ àrea de Barcelona (1901-1939), Curial, amb pròleg d’Ernest Lluch.

– “Perifèries econòmiques” publicat en el llibre El futur de les perifèries urbanes, 1994.

El punt de vista i les preocupacions centrals de la Carme Massana, pel que fa a la qüestió de l’habitatge, tenien sempre un clar contingut social i polític: la comprensió de les estratègies urbanes dels diferents actors, la política econòmica de la propietat urbana, la condició de l’habitatge, l’accés a l’habitatge pels més desfavorits, per la classe obrera i per les classes populars en general: amb una doble òptica, d’economista i de militant, en una esforçada recerca de la situació de l’habitatge, sempre tractant de desentranyar les raons últimes de les situacions reals i els papers dels diferents agents urbans.

L’article sobre Sant Ildefons és, en aquest sentit, significatiu. Sant Ildefons és un dels primer polígons d’habitatges dels anys seixanta –del segle xx–, representatiu d’un moment en el qual, després del Pla d’Estabilització de 1959, es pot donar per finalitzada la concepció paternalista en matèria de política d’habitatge, totalment ineficaç i irrellevant en termes quantitatius, des de les Cases Barates de les lleis de 1911 i 1921, fins als grups d’habitatges de l’Obra Sindical del Hogar –des de Madrid– i del Patronat Municipal de l’Habitatge –des de Barcelona–, etapa que es pot considerar finalitzada amb els Habitatges del Congrés Eucarístic, promocionats pel bisbat a finals dels cinquanta.

Sant Ildefons va ser un dels polígons d’habitatges inclosos en el Pla d’Urgència Social (Madrid, 1957, fet extensiu a Barcelona l’any següent). Pertany a un moment diferent. L’Estat té por (la menció a la urgència social explica bé la situació); se n’adona que cal construir habitatges pels treballadors que reclama la indústria i el nou desenvolupament econòmic iniciat amb els Planes de Desarrollo, i es dona un salt qualitatiu en les polítiques urbanístiques, assumint directament o indirecta la construcció massiva d’habitatges. Sant Ildefons va ser finalment construït per una immobiliària privada (Construcciones Españolas): 11.536 habitatges projectats, més de 39.000 habitants censats (45.000 o més de fet, si atenem a la sobreocupació dels pisos), en un indret poc urbanitzat i sense transport públic. Va ser una operació clarament especulativa, sobre sòl adquirit a baix preu, no només per l’alta densitat global (molt superior a altres polígons de la mateixa grandària i del mateix moment), sinó també per la tipologia edificatòria: blocs de 8 metres de crugia amb habitatges a banda i banda, sense ventilació creuada i d’escassa qualitat constructiva. Una autèntica ciutat-dormitori: els equipaments van començar a arribar molt més tard, al cap de més de 10 anys; els ascensors s’han començat a construir recentment. El transport públic era inexistent i va anar arribant molt després. Un polígon d’habitatges destinat als treballadors de les indústries del voltant, de l’Hospitalet i de la Zona Franca, amb un alt índex d’analfabetisme (45% de les famílies sense cap –120–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

membre amb estudis primaris), i amb més del 50% dels caps de família amb jornades de treball de més de 13 hores, comptant els temps de desplaçament.

Són xifres de la Carme Massana.

La Carme Massana va a la rel del problema: es qüestiona sobre la propietat del sòl, sobre la renda absoluta i la renda diferencial per posició, sobre la gestió de l’habitatge sense control popular, sobre les condicions que varen portar a actuacions com Sant Ildefons -amb uns extraordinaris beneficis per la empresa promotora i uns pobres resultats urbans-, que només cercaven la construcció d’un màxim nombre d’habitatges amb un cost mínim.

Les meves preocupacions del moment eren, en cert sentit, complementàries, ja que, més enllà de la denúncia de la manera com s’havia produït l’episodi dels polígons d’habitatges a Barcelona, en el tercer quart del segle passat, buscava també quines podien ser les alternatives –o, més aviat, quins haguessin pogut ser els resultats en una situació de normalitat democràtica– i, per això, em vaig fixar especialment en la experiència de la socialdemocràcia centreeuropea, a moltes ciutats alemanyes o a Viena, del període d’entreguerres, i després en l’arquitectura de l’habitatge que es va desenvolupar en l’eixample Berlage, a Amsterdam, i la posterior extensió racionalista de Van Eesteren. Dic que era una visió complementària perquè, al final, les polítiques d’habitatge es resolen en projectes urbans i en projectes arquitectònics, i perquè són aquests projectes els que han d’assegurar una qualitat i un benestar, un entorn que faciliti la sociabilitat veïnal i les relacions entre les persones, i uns espais que no només resolguin les necessitats més immediates, sinó que assegurin també la intimitat i el desenvolupament personal (no puc estar-me de citar en aquest punt el llibre Una cambra pròpia de Virgínia Woolf, o la gran aportació de la casa Schröder, de Gerrit Rietveld, a Utrecht).

El problema de l’habitatge continua essent un dels principals problemes socials; no disposar d’habitatge és traumàtic i accentua totes les dimensions de la pobresa. És essencialment un problema polític; no es resol, certament, des de l’urbanisme ni des de l’arquitectura, tot i que són fonamentals per donar forma a les polítiques –però, atenció, perquè poden contribuir-hi positivament o negativa; hem vist com moltes polítiques progressistes han tingut una mediocre formalització urbana–.

La situació actual de l’habitatge al nostre país, després d’anys de postergació del tema en els programes polítics, és significativa de la vigència del problema.

Només cal considerar el continu malbaratament del parc d’habitatges públics o protegits que han deixat de ser-ho, passant a l’àmbit privat davant la indiferència –o, fins i tot, la connivència dels responsables públics–, la escassedat de la promoció pública d’habitatges, la irrellevant presència dels habitatges dotacionals (de propietat municipal i de lloguer), les continues vendes de sòl públic de propietat municipal arreu de Catalunya o la infrautilització dels mecanismes de tanteig i retracte previstos per la llei. És clar que calen polítiques d’habitatge de gran abast, més que accions puntuals.

–121–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

“Habitar Barcelona. La lluita per l’habitatge a la Barcelona del segle xx” és el títol de la exposició que preparem a la sala Oliva Artés del Museu d’Història de Barcelona, coordinada per Joan Roca i que comissionem la Carme Trilla i jo mateix. El debat sobre l’habitatge ha de començar per una aproximació sense prejudicis a la història més recent –el segle xx– sobre el qual és ja possible tenir una suficient perspectiva de conjunt. Vull acabar aquest parlament deixant constància de com ens hagués agradat poder comptar, per aquest projecte, amb les aportacions i la sempre lúcida visió de la Carme Massana.

–122–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

Carme Massana: ciutat, renda urbana i pensament crític Oriol Nel·lo Institut d’Estudis Catalans 1. Introducció Siguin les meves primeres paraules per agrair molt cordialment l’amable invitació dels organitzadors per participar en aquest acte. És per mi un goig de ser aquí. Ho és per diverses raons: en primer lloc, per tal de homenatjar l’obra d’una persona que ha estat un referent per a molts de nosaltres; en segon lloc, per la possibilitat de fer-ho juntament amb tants d’amics de tants anys; i finalment –però de cap manera menys important– per tenir l’oportunitat de conversar plegats sobre allò que ha estat i allò que hauria de ser el conreu de les ciències socials des d’una perspectiva crítica.

Carme Massana ha format part d’un grup d’economistes que estudià els anys seixanta a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, molts dels quals són presents en aquesta sala: Antoni Montserrat, Eugeni Giral, Francesc Roca, Emili Gasch, Francesc Artal, Muriel Casals, Josep M. Carreras,... Per als qui vàrem cursar Geografia en la segona meitat dels setanta i començàrem a treballar en els primers vuitanta el grup constituïa com una espècie de resplendor. Un focus, una referència, del qual els nostres mestres –Enric Lluch, en el meu cas– parlaven amb una barreja de respecte i de distància.

Aquest grup informal –en la trajectòria del qual Carme Massana tingué una importància destacada– s’havia format sota el mestratge de professors com Fabià Estapé, Jordi Nadal i Manuel Sacristán: mestratge, doncs, de rigor i de llibertat de pensament en el qual confluïen algunes de les millors tradicions de l’estudi de les ciències socials a Catalunya, en l’estela de Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives.

Els integrants del grup, nascuts després de la guerra, tingueren també com a referents, tot just una mica més grans d’edat, Jacint Ros Hombravella (nascut el 1934) i Ernest Lluch (1937). No fa gaire, en un treball sobre el pensament de Pasqual Maragall, que també hi estudià en aquell període, hem pogut glosar l’ambient particular que –malgrat les dificultats de l’hora– tingué la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, des de la seva fundació el 1954 i fins 1966, quan arran de la Caputxinada el claustre de professors fou en bona mesura escapçat per les expulsions (Nel·lo, 2017). Aquest fou el ferment en el qual es desenvolupà el pensament de Carme Massana.

Vist amb retrospectiva podríem dir que el grup estava caracteritzat per, almenys, tres trets distintius, que contrastarien enormement en la universitat despolititzada, fragmentada i individualitzada d’avui. En primer lloc, la voluntat –123–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

de desenvolupar un pensament crític –en bona mesura militant– estretament relacionat amb les exigències que el moment històric plantejava, des del punt de vista econòmic i social, a la societat catalana en general i als grups subalterns en particular. En segon lloc, la voluntat de reivindicar i entroncar amb la tradició del pensament crític en l’àmbit de les ciències socials, tant pel que fa als autors clàssics, com, especialment, als autors catalans. Finalment, la voluntat de concebre aquesta tasca com una empresa col·lectiva, que s’expressà en una sèrie d’obres de referència, concebudes, executades i publicades en formes que els sistemes de valoració de la recerca que avui patim tindrien molta dificultat en avaluar. Quants punts valdria l’Ictineu per l’ANECA? A qui s’haurien d’atribuir els sexennis de l’Economia Crítica? Es tractà, a més, d’un grup dotat des de bona hora d’una molt alta “autopoiesi” per dir-ho així, és a dir, de consciència de ser i de voluntat de mantenir-se.

No voldria centrar-me tanmateix en rememorar aquests aspectes. D’altres, amb més coneixement i autoritat, podran sens dubte desenvoluparan aquests temes. Voldria més aviat centrar-me en un postulat: llegida avui, l’aportació de Carme Massana resulta d’una gran utilitat a l’hora de comprendre alguns dels principals debats que l’evolució de les nostres ciutats planteja. Aquesta utilitat es deriva sobretot de tres raons: la seva interpretació de la ciutat com a un producte social, fruit de l’acció, sovint contradictòria, de grups socials diversos; la seva aportació cabdal a l’estudi del paper de la renda urbana en el desenvolupament de la societat; la reivindicació de la unitat de les ciències socials com a instrument per a comprendre l’evolució de la ciutat i fer front als reptes que se’n deriven.

2. La ciutat producte social Bona part de les aproximacions avui dominants en l’àmbit de les ciències socials tendeixen a interpretar la ciutat bé des del punt de vista morfològic, funcional, econòmic, ecològic o institucional. Així, la ciutat se’ns presenta alternativament com un objecte físic, com una xarxa de fluxos, com un àmbit de producció i intercanvi, com un metabolisme, com un espai de govern. Crec que no m’equivoco en afirmar que la aproximació a la ciutat de Carme Massana integra bona part de d’aquestes visions parcials i les supera.

En la seva interpretació, la ciutat és, abans que res, el resultat d’un procés social, d’un conjunt de processos si ho voleu. Processos impulsats per individus i grups socials amb interessos diversos que acaben concretant-se en unes formes –en uns barris, unes places, uns carrers–. Al mateix temps que reflecteixen l’evolució històrica, aquestes formes condicionen els processos futurs. Marx, a El 18 Brumari de Lluís Bonaparte, deia que “la tradició de les generacions mortes tenalla com un malson el cervell dels vius”. A la ciutat, no són pas només les tradicions, sinó les mateixes formes creades per les generacions anteriors les que constitueixen alhora el límit i la possibilitat de la que parteix cada nova generació.

–124–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

La ciutat doncs és un constructe social fruit d’aquesta permanent configuració i transformació de l’ús de l’espai derivades de l’evolució històrica. La tesi de Massana, a la qual em referiré més endavant, constitueix una anàlisi extraordinària sobre com aquests processos es van concertar a la Barcelona del primer terç del segle xx. En pocs llocs, però, la seva aproximació té una expressió tan clara com en el treball “Estratègies urbanes i realitat urbana a la regió de Barcelona” signat conjuntament amb Francesc Roca. El treball fou publicat, com sabeu, en el volum Economia crítica. Un perspectiva catalana, un dels primers productes, en bona mesura programàtic, del grup d’economistes als quals fèiem referència. El llibre aparegué l’any 1973, quan Carme Massana tenia tot just 31 anys i Francesc Roca, que ens acompanya, en comptava 27.

El treball conté en primer lloc, des del punt de vista disciplinar i polític, la reivindicació de dues tradicions i un intent: d’una banda, els treballs de Vilar sobre la vida industrial a la regió de Barcelona i les propostes del GATCPAC per a la reforma de Barcelona; de l’altra, els treballs previs per la revisió del Pla Director de l’AMB. Les tradicions havia quedat, per raons òbvies, en bona mesura estroncades; l’intent, per raons també prou clares, avortat.

A partir d’aquí Massana i Roca fan dues coses a les que no seria fàcil trobar parangó en els anys que escrivien i que, temps a venir, inspirarien moltes altres obres. En primer lloc estableixen una tipologia de les àrees urbanes, una classificació de les formes engendrades pel procés històric, si ho voleu: a) Els nuclis urbans preindustrials b) El Central Business District c) Els eixamples d) Les ciutats jardí e) Les àrees industrials f) El trogloditisme i el barraquisme g) Les àrees consolidades d’autoconstrucció h) Els polígons d’habitatge Definit aquest marc –la ciutat construïda, si ho voleu– passen a identificar els actors que maldaven per desenvolupar-hi les pròpies estratègies en funció de llurs interessos. Atenent a aquestes estratègies, identifiquen quatre unitats econòmiques, quatre agents urbans, l’actuació dels quals resultava, al seu entendre, clau per a l’evolució de la ciutat: a) Els grans propietaris urbans b) Les grans empreses (industrials i de serveis) c) L’Estat d) Els agents públics locals –125–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

Aquesta anàlisi a partir d’agents, és una aproximació en bona mesura pionera, que tindria una notable repercussió. Ara bé, aquests agents, portadors si ho voleu dels interessos dominants no actuaven pas amb plena llibertat. Ans al contrari, malgrat a “l’ús de la utopia per presentar una ciutat no conflictiva”, s’havien de mesurar amb una “l’esforç dels habitants de la regió de Barcelona per capgirar la realitat urbana”: “Dels qui foren amos de la ciutat tres o quatre vegades entre 1833 i 1855, dels qui enderrocaren les muralles (1854) i la major ciutadella militar d’Europa (1868), dels qui recuperaren per a usos civils espais closos (1835, 1868, 1909), dels qui, en certs moments (1917, 1951), han paralitzat la ciutat, dels qui, en 30 mesos, endegaren una revolució urbana interrompuda” (Massana i Roca, 1973, p. 233).

3. La importància de la renda urbana Un segon motiu d’actualitat i rellevància de l’obra de Carme Massana es deriva del fet de contenir elements de gran interès per a comprendre, tant des d’una perspectiva teòrica com pràctica, els mecanismes de formació i apropiació de la renda urbana.

Avui, aquest tema ha esdevingut de nou, com és ben sabut, un dels arguments més rellevants en el debat sobre l’economia urbana i la gestió de la ciutat, fins al punt que hi ha qui sembla descobrir ara l’existència de la segregació i els seus efectes. Aquells que han hagut d’esperar a l’arribada de les modes acadèmiques anglosaxones sobre la gentrification potser haurien fet bé de llegir la tesi doctoral de Massana. Els hauria estat de profit, potser, llegir, el passatge en el qual reprodueix un article de Rafael Puig i Valls, titulat “La reforma de Barcelona y los barrios obreros”, que la nostra autora va desenterrar d’un exemplar de La Vanguardia publicat el dia 14 de setembre de 1890.

“Las grandes vías de reforma transformarán por completo el aspecto de la vieja ciudad condal. Callejas estrechas, sucias, mal ventiladas, que habita actualmente la clase obrera, perderán en breve su traza laberíntica para convertirse en calles espaciosas y rectas pobladas de vistosos edificios y moradas de gente rica o de industriales y artesanos de posición holgada”.

Això tindria com a conseqüència inevitable la majoria de la població que habitava les zones reformades, pel fet que “la población que hoy ocupa la mayor parte de la zona que va expropiarse no podrá pagar los alquilares de las habitaciones más baratas de las calles reformadas”.

Si aquesta població, en comptes de marxar, “buscara en el hacinamiento un medio de salvar la apurada situación en la que se hallará irremisiblemente el día del desahucio, al sanear una parte de la población no haremos más que cambiar la topografía de los focos” (Puig i Valls, citat a Massana, 1985, p. 370-371).

–126–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

La tesi de Carme Massana fou publicada com a llibre ara fa 33 anys, el 1985, amb el títol Indústria, ciutat i propietat. Política econòmica i propietat urbana a Barcelona (1901-1939). De fet el llibre és una llarga i profunda indagació sobre la renda urbana. Més concretament, estudia la forma com la propietat urbana va comportar una apropiació important de l’esforç econòmic català. Amb això, la nostra homenatjada d’avui s’inscrivia dins d’un conjunt d’indagacions que, en els anys setanta, en coincidència amb l’explosió urbanística del tardofranquisme, varen voler entendre les dinàmiques de formació dels preus del sòl i les polítiques urbanes destinades a tractar-los. Entre aquests destaquen Els preus del sòl a Catalunya de Joan Gaspar i Ernest Lluch (que fou precisament qui dirigí la tesi de Massana); la tesi doctoral de Francesc Roca (dirigida també per Lluch i presentada l’any 1977) Política i territori a Catalunya, 1901-1939, que per la seva temàtica presenta molts paral·lelismes amb la de Massana; i la tesi de Pasqual Maragall, Els preus del sòl. Es cas de Barcelona, presentada el mes de març de 1979, poques setmanes abans de ser elegit regidor a l’Ajuntament de la ciutat.

En la seva recerca Massana tracta d’escatir, en el context de la Barcelona i la Catalunya del primer terç del segle passat, les relacions entre desenvolupament industrial, expansió urbana i propietat urbana. Determina els orígens de les tres fonts d’ingressos –beneficis, salaris i rendes– i cerca de copsar quina part dels dos primers acaba sent apropiada pels qui obtenen les darreres. Això, amb la complexitat afegida a la que s’han trobat tots els que s’han apropat a aquesta temàtica: entre els perceptors de les rendes del sòl i els que obtenen els beneficis de les activitats econòmiques hi ha multitud de coincidències i col· lusions importants. Els fronts de la vella lluita enunciada per Ricardo entre els impulsors de l’economia productiva i els propietaris del sòl són sovint difusos i de mal definir.

Ara bé, Massana no s’atura pas en el coneixement del procés de creixement industrial, l’expansió urbanística i la propietat urbana. També explica la relació dels interessos que es deriven d’aquestes dinàmiques amb l’actuació política de dirigents, moviments, partits i institucions a Catalunya en un període clau de la nostra història. Així aborda els temes de les polítiques urbanes i l’organització dels actors, per acabar amb un capítol impagable sobre les visions crítiques i les alternatives: a) Els higienistes b) La tradició del municipalisme fabià c) El georgisme d) El garden city movement e) La promoció de l’habitatge obrer f) La crítica revolucionària: A. Nin, GATCPAC, Josep Oltra i Picó, Joan Grijalbo, Francesc Fàbregas.

–127–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

L’altre dia, en un debat en una escola de negocis, vaig escoltar com algú proposava, com a solució a la crisi urbana, apujar l’IBI i reduir la resta d’impostos.

Va tenir força èxit i a molts els va semblar una proposta d’allò més innovadora.

Al meu entendre, allò que resulta preocupant no és pas que alguns descobreixin els encants de la single tax un segle després de la mort de Cebrià de Montoliu a Albuquerque. El que fora més greu seria que ho debatéssim com si fóssim els primers que arribem al tema, sense aprendre del pensament, dels èxits i dels fracassos dels que ens han antecedit.

4. La reivindicació d’una tradició de pensament crític i de la unitat de la ciència social Aquí rau, segurament la tercera raó de l’actualitat i la importància de l’obra de Carme Massana: pot ser vista com la reivindicació d’una tradició de pensament crític, que havia quedat anorreada i silenciada pel desenllaç de la guerra civil. Una reivindicació que beu dels grans corrents clàssics, però que tracta també de posar en valor, de manera especial, les aportacions catalanes, que, en diverses ocasions resulten pioneres i de gran rellevància fins i tot en el debat internacional.

La tesi pot ser llegida també des d’aquest punt de vista. Altres aportacions, com l’obra col·lectiva sobre El pensament econòmic català durant la República i la guerra, en la que Massana intervingué de manera destacada, són d’altres exemples d’aquesta preocupació. Però l’aportació sens dubte més rellevant en aquest camp és el repertori Ictineu. Diccionari de les Ciències de la Societat als Països Catalans (segles xviii-xx), publicat l’any 1979. Una obra col·lectiva, que fou dirigida per Francesc Artal, Pere Gabriel, Enric Lluch i Francesc Roca i que partia de tres assumpcions prodigioses: la unitat de les ciències socials, la unitat cultural de les terres de llengua catalana i la possibilitat de fer un balanç de conjunt d’allò que hi havia representat la modernitat en els tres darrers segles.

Si el diccionari pot ser vist, fins a cert punt, com un manifest, els articles que hi signà Carme Massana tenen també una caràcter del tot paradigmàtic.

Destaca en primer lloc, un llarg article-assaig sobre el taylorisme i la seva integració a Catalunya, que entronca directament amb el seu estudi sobre el desenvolupament industrial. Hi ha després cinc articles dedicats a altres tants autors. Fixem-nos amb la tria: un estadístic, Jaume Alzina i Caules, cap del Serveis d’Estudis Econòmics i d’Estadística de la Generalitat Republicana; un geògraf i estadístic, Manuel Escudé i Bartolí, l’iniciador de l’Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona; un arquitecte i urbanista, Francesc Fàbregas i Vehil, autor del Decret de Municipalització de la Propietat Urbana de 1937; un empleat de banca i polític, Joan Grijalbo i Serres, l’altre autor del Decret; i, finalment, Estanislau Ruiz Ponsetí, economista i polític, un dels principals impulsors de la “nova economia” col·lectivitzada durant el període de la Guerra Civil.

–128–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

Resultaria, sens dubte, difícil, pensar en una selecció més significativa: per la varietat de camps en l’àmbit de la ciències socials, per la significació política, per la reivindicació d’una tradició de pensament.

Vivim en un món dominat per fluxos i interessos d’abast planetari, la preeminència dels quals ha tingut dues conseqüències, en bona mesura paradoxals: per un costat, ha incrementat la importància dels llocs, del lloc en el qual cada un de nosaltres viu, i en el que tracta de cercar sentit i refugi; per l’altre, ha accelerat les transformacions fins al punt que “tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire” i allò que compta és, exclusivament, el moment.

Reflexionant sobre aquestes tendències, cap al final de la Segona Guerra Mundial T. S. Eliot deia: “En l’època actual en la qual els homes semblen més inclinats que mai en confondre saviesa amb coneixement i coneixement amb informació, i a tractar de resoldre problemes vitals en termes d’enginyeria, està naixent una nova espècie de provincianisme. No és un provincianisme espacial sinó temporal [...], un provincianisme per al qual el món és propietat exclusiva dels vius, sense cap participació dels morts [ni dels que vindran més tard, podríem afegir-hi]. El perill d’aquesta classe de provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser juntament provincians” (Eliot, 1944).

L’obra de Carme Massana pot ser vista, al meu entendre, precisament com un antídot contra aquests riscos: una aportació que ens insta a superar el provincianisme espacial i el provincianisme històric per cercar, des del pensament crític, noves formes d’organització de la ciutat, l’economia i la societat.

Res més. Moltes gràcies.

Referències Artal, Francesc et al. (1973). Economia crítica: una perspectiva catalana. Barcelona: Edicions 62.

Artal, Francesc; Emili Gasch; Carme Massana; Francesc Roca (1977). El pensament econòmic a Catalunya durant la República i la guerra, 1931-1939. Barcelona: Edicions 62.

Artal, Francesc; Pere Gabriel; Enric Lluch; Francesc Roca [ed.] (1979). Ictineu: diccionari de les ciències de la societat als Països Catalans, segles xviii-xx. Barcelona: Edicions 62.

Eliot, Thomas S. (1944). What is a classic? An address delivered before the Virgil Society on the 16th of October 1944. Londres: Faber & Faber.

Lluch, Ernest; Joan Gaspar (1972). Els preus del sòl a Catalunya. Barcelona: Servei d’Estudis de Banca Catalana.

Maragall, Pasqual (1979). Els preus del sòl. El cas de Barcelona. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona (tesi doctoral).

Marx, Karl (1852). Le 18 Brumaire de Louis Bonaparte. París: Editions Sociales, 1969.

Massana, Carme (1985). Indústria, ciutat i propietat. Política econòmica i propietat urbana a l’àrea de Barcelona (1901-1939). Barcelona: Curial (pròleg d’Ernest Lluch).

Massana, Carme; Francesc Roca (1973). “Estratègies urbanes i realitat urbana a la regió de Barcelona”, dins Francesc Artal et al.. Economia crítica: una perspectiva catalana. Barcelona: Edicions 62.

–129–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

Nel·lo, Oriol (2017). “La ciutat de Pasqual Maragall”, dins Jaume Claret [ed.]. Pasqual Maragall: pensament i acció. Barcelona: La Magrana.

Puig i Valls, Rafael (1890). “La reforma de Barcelona y los barrios obreros”, La Vanguardia, 14.IX.1890.

Roca, Francesc (1979). Política econòmica i territori a Catalunya: 1900-1939. Barcelona: Ketres (pròleg de Fabià Estapé; introducció d’Ernest Lluch).

–130–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

D’Aribau a Sentmenat, passant per Hospital Francesc Roca Carme Massana és filla del carrer Aribau –i entre Còrsega i París– de l’Esquerra de l’Eixample de la ciutat de Barcelona. Als darrers anys va viure al carrer Cardenal Sentmenat, a l’antic Sarrià. El seu pare, el doctor Massana, i el seu amic, el doctor Borrell (que el 1937 va utilitzar el pseudònim A. Torallola per a publicar La llave del marxismo, un dens volum de 334 pàgines!) era –eren– uns metges amb una gran passió pels llibres de la filosofia dialèctica materialista, que compraven d’amagat. De fet, Carme Massana, fou alumna de l’Escola Suïssa, la Schwerzerschule Barcelona, car l’alemany era la llengua de la filosofia.

Abans de 1962, en uns dies, o setmanes, amb una forta epidèmia de grip, Carme Massana es passà hores ajudant el seu pare a la consulta que tenia al carrer Hospital. Els malalts –del barri dit, aleshores, Barri Xino– tenien escasses o nul·les possibilitats de pagar les visites, però una grip era –és– una grip.

Aquesta experiència, però, explicava ella, l’ajudà molt a situar-se en el món real.

Per raons que no sabem, Carme Massana decidí estudiar a la Facultat d’Econòmiques de la UB. Allà, al primer curs, va tenir la sort de tenir un bon professor de Filosofia –Manuel Sacristán–, un bon professor de Teoria econòmica –José-Ramón Lasuén– i uns bons professors d’Història –Fabià Estapé i Jordi Nadal Oller–.

La Filosofia, la Medicina i l’Economia, curiosament, van dur Carme Massana a estudiar les realitats –i les idees– urbanes properes (pensant que estaven configurades, en bona part, per la acció política). Amb un minúscul finançament del Col·legi d’Arquitectes i d’una beca del Ministeri d’Educació del govern central. I, treballant, primer, en la confecció de les entrades de la nova realitat urbana a Enciclopèdia Catalana, i, després, a la Conselleria de Política Territorial de la Generalitat, que tot just començava.

El resultat acadèmic fou una tesi doctoral. En català, d’una dona, i –aleshores, i ara– sobre un tema central: la interacció entre construcció de la ciutat, política i idees, en el cas de la Barcelona del 1900/14–1936/39, al temps de la segona revolució industrial.

Aquesta tesi, Carme Massana la va començar al carrer Aribau, i la va acabar al carrer Cardenal Vives i Tutó de Sarrià. A l’escala de la casa de Sarrià, on hi havia alguns ‘marxistes’ de Sarrià: Pere Jofre, historiador, Antònia Bonet, economista, Nolasc Acarín i Jordi Vives, metges, Francesc Serrahima, aparellador, futur director de la revista CAU, Enric Satué i Lluïsa Jové, dissenyadors, Emili Gasch i Muriel Casals, els caps de setmana. Hi vivien, també, la periodista Ann Rogers, i Jaume Miravitlles, l’antic titular del Comissariat de Propaganda –131–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

de la Generalitat, que havia publicat un pamflet el 1931 que es deia Contra la cultura burgesa, seguit, d’un altre amb el títol Perquè sóc comunista (1932).

La tesi de Carme Massana li va permetre esdevenir professora del Departament de Política Econòmica de la UB, que estava dirigit per Fabià Estapé. La tesi, presentada el 1981 esdevindria, el 1985, un llibre de Curial, l’editorial de Max Canher: Indústria, ciutat i propietat: política econòmica i propietat urbana a l’ àrea de Barcelona, 1901-1939, amb pròleg d’Ernest Lluch. Aquest llibre és, segon el Worldcat identities, a 41 biblioteques de 8 països del Vell i del Nou món, a la Library of Congress, i a les biblioteques de les universitats de Harvard i Yale. Segons la mateixa font els temes/subjectes de Carme Massana són: economic policy, Industries, Land use, Urban, i Spain-Barcelona. Ah! Segons el CCUC és a 21 biblioteques de l’àrea catalana.

Una idea ricardiana central de la tesi de Carme Massana és que una part important dels beneficis obtinguts a ciutats com Barcelona que protagonitzen la segona revolució industrial són destinats al sector immobiliari i esdevenen renda. I, les rendes del sòl són un obstacle per al creixement i tenen un impacte negatiu sobre els salaris i sobre el benestar de la població. (I, sobre les dones, tal com explicava, en aquell moment, Josep Elias de Molins a: La obrera en Cataluña, en la ciudad y en el campo (1913). La pregunta a fer-se, però, és: el sector immobiliari, no pot ésser un sector de cases industrials, és a dir: d’empreses productives amb objectius globals? De fet, la proposta de col·lectivització del sector, i la idea de la creació de l’ACCB, va en aquesta direcció. Com, també, els llibres de Joan Grijalbo, Francesc Fàbregas i Josep Oltra Picó, que Carme Massana utilitza molt. I, de fet, la darrera secció de Indústria, ciutat i propietat es titula: “Vers l’hegemonia de les anàlisis marxistes”.

Una altra idea central de la tesi de Carme Massana és l’aplicació al cas català de la teoria del cicle de Kalecki. Simplificant la exposició molt matisada que fa, Carme Massana explica que, també en el cas català hi ha una certa correlació entre moviment vaguístic i fase ascendent del cicle, lligada a alts nivells d’ocupació. D’on la pressió de les patronals per augmentar les bosses de desocupació, que fan moure a la baixa els nivells salarials.

Abans de la tesi, Carme Massana havia estat un dels autors d’Economia crítica: una perspectiva catalana (Barcelona, 1972), amb un capítol titulat: “Estratègies urbanes i realitat urbana a la regió de Barcelona”. Aquestes pàgines, gràcies als geògrafs Enric Lluch, Lluís Casassas, Horacio Capel, Joan Vilagrassa i Mercè Tatjer, esdevindrien, ben aviat, un referent en els estudis urbans.

També abans de la tesi, Carme Massana havia estat un dels quatre autors de El pensament econòmic català durant la República i la Guerra (1931-1939) (1976).

Així, als primers anys 1970, Carme Massana i els altres 3 autors (Francesc Artal, Emili Gasch i Francesc Roca) van connectar amb els economistes dels anys 1930. Per carta, per exemple, amb Carles Pi Sunyer, que era a Caracas.

O, directament. Per exemple, Carme Massana va conèixer familiars de Joan P. Fàbregas a Sant Martí de Provençals, o va entrevistar a Jaume Alzina, a un –132–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

despatx de la Casa de Convalescència. Quaranta anys després, aquest llibre de llibres és utilitzat en els àmbits més diversos. Per exemple, com a ‘Bibliografia complementària’ de la publicació Renda econòmica de la Terra, del Grup de treball sobre Renda Social i Georgisme, on el llibre de 1985 fa de Carme Massana un dels 6 autors de capçalera del Grup.

Al 1995, Carme Massana fou coautora del vol. 7 (el primer del segle xx) de la Història de Barcelona de l’Ajuntament de Barcelona dirigida per Jaume Sobrequés, amb un capítol titulat: “Les fites i els mecanismes de la política urbana”. Un capítol que, a la seva darrera secció, explica que “Barcelona exporta”.

De tota manera, els interessos intel·lectuals de Carme Massana foren prou variats. Així, les seves contribucions a: Cebrià Montoliu (1873-1923) (Barcelona, 1993), i a: Miscel·lània Ernest Lluch (Vilassar de Mar, 2007). Al volum col·lectiu dedicat al polièdric Cebrià de Montoliu i de Togores, el capítol de Carme Massana és: “La racionalització de la producció i Montoliu”. Segons Carme Massana, a l’Institut d’Orientació Professional del Museu Social de Barcelona (el tercer del món, després dels de Boston i Brussel·les) s’assajà la interacció entre psicotècnia i taylorisme. Aquesta és l’originalitat de l’estudi El sistema de Taylor y su crítica (Barcelona, 1916) de Cebrià Montoliu.

La contribució de Carme Massana a l’homenatge a Lluch ha estat amb un article amb un títol à la Cirici Pellicer: “Art i societat”. La idea bàsica és que pensar en “les activitats artístiques” és pensar en “la seva contribució al creixement de la productivitat, a la creació de nous mercats i de nous llocs de treball, i a l’augment del benestar individual i col·lectiu”. L’art no és un luxe sinó, també, un factor de producció, i d’ampliació dels mercats. Carme Massana va assajar, doncs, de connectar el que amb massa freqüència son compartiments aïllats: indústria i ciutat, vagues i cicles, treball i psicotècnia, art i productivitat.

De fet, els seus fills, Martina i Arnau, han estudiat carreres tècniques, i, alhora, es dediquen a algunes activitats artístiques: als àlbums fotogràfics, Martina, als projectes arquitectònics (i, també, a la fotografia), Arnau.

Un últim punt. M’hagués agradat haver llegit abans l’estudi Els tipus socials de la producció surotapera (Barcelona, 1911) de Martí Roger. Ben segur que Carme Massana hagués assajat de aclarir-nos-el. Al sector del suro hi ha propietaris dels boscos d’alzines sureres (amb rendes del sòl, doncs), tapers i taperes treballant a preu fet (a tant per 1.000), carradors i triadors a jornal, petits fabricants que són, alhora, industrials, capitalistes, directors i obrers, grans fabricants, comercials.

Tots ells (com succeeix amb els propietaris del sòl, els constructors i els obrers de la tesi de Carme Massana) necessiten actuacions concretes del sector públic.

I, tots ells, generen i/o pesquen al vol, idees: anàlisis i propostes.

La feina acadèmica de Carme Massana ha traspassat els límits disciplinars de l’economia. Interessa –en tenim moltes proves a la xarxa– a gent molt diversa.

–133–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

Les aportacions de Carme Massana a l’Economia i a l’urbanisme crítics Antoni Montserrat

Societat Catalana d’Economia

Voler l’impossible ens cal, i no que mori el desig (Marià Villangómez), com consta a la sala de membres de l’Institut.

Com el sastre d’Ulm, (Lucio Magri) sabem que hem de voler aquest impossible que els doctrinaris neguen, però la raó albira. L’home volarà, una societat més justa existirà. Aquell país que somiava Carme, en uns comentaris suscitats arran de la mort d’Espriu i la idea espriuana de la mort. I de la supervivència d’un poble. Espriu parlava de la mort però al mateix temps tenia una forma lúcida, esperançada i raonada i apassionada. Carme ho concretava de manera senzilla i entenedora: educació pública, democràcia obrera per dirigir l’empresa, control democràtic dels mitjans de comunicació, llibertat dels pobles i la pau.

Era marxista: 1) Per conviccions profundes, per coneixement directe de les misèries de la postguerra i com el seu pare, metge, contribuïa a amorosir-les. Josep Massana, procedent d’Estat Català Proletari, va ser metge de Joan Comorera i Soler. El doctor Massana es va integrar al PSUC arran de la seva fundació.

Acceptà el perillós exili interior on es dedicà a reconstruir la seva biblioteca i a formar joves estudiants en el marxisme i en el comunisme, entre ells el grup anomenat dels jacobins, que amb Ramon Espasa al davant acabà integrant-se al PSUC. 2) Per la tria dels seus temes d’investigació, lligats a l’anàlisi de la condició obrera: l’habitatge a Barcelona (tesi doctoral), la crítica del taylorisme per part de Cebrià de Montoliu, la monografia sobre Sant Ildefons, les vagues obreres abans de la guerra, els salaris i l’estat de benestar, amb anàlisi detallada del model suec d’Adler-Karlsson, que va criticar, per exemple. Articles sobre l’autor de la 2a monografia sobre les condicions de la classe obrera que Manuel Escudé i Bartolí va escriure a seguit de la d’Ildefons Cerdà.

3) Per la forma en què donava les classes, utilitzant autors com Kalecki o Joan Robinson en el context hostil de la Universitat actual, que ha suprimit fins i tot el Departament de Política econòmica de la UB, que és on ensenyava.

4) Per les seves aportacions a l’estudi del pensament d’esquerres durant la República i la guerra a El Pensament econòmic català durant la República i la Guerra (1931-1939).

–134–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

5) Per la seva participació en la renovació intel·lectual que suposa l’economia crítica. Activa en associacions com la Societat Catalana de Geografia o la Societat Catalana d’Economia de la qual era sòcia, o en nombroses penyes de debat.

6) Per la seva implicació en la batalla quotidiana representada la militància continuada al PSUC des de la clandestinitat i al seu hereu PSUC viu, tant a la Universitat com portant la Comissió Econòmica d’EUiA durant uns anys, i a EUiA i Barcelona en Comú de Sarrià-Sant Gervasi. Sempre aportant reflexions, per exemple, en contra de Maastricht, o amb els articles, pioners, que aconseguia publicar a El País, sobre l’especulació (2007) o sobre la necessitat d’augmentar els salaris per poder sortir de la crisi (2009). Sempre raonadament, com si la malaltia bronquial que arrossegava hi contribuís a compassar les seves paraules o els seus escrits.

La seva tesi doctoral publicada després a Curial, Indústria, ciutat i propietat, parteix de les reflexions breus que en el seu moment va fer Pierre Vilar sobre Barcelona. És un fresc de les relacions socials en relació a la construcció de la ciutat, amb anàlisi de les forces que hi intervenen, destacant especialment el paper dels propietaris del sòl, hi defineix molt bé en termes concrets l’oposició entre benefici i les diferents formes de renda (absoluta i diferencial i diferencial II). Amb aquest treball i d’altres posteriors sobre el mateix tema ha influït fortament tant en urbanistes com desenrotlla a través de GeoCrítica tota una reflexió crítica de la geografia que ha enllaçat amb Harvey, Laval i altres economistes i geògrafs d’esquerres.

També ha estat lògic motiu de reflexió per a historiadors com José Luis Martín Ramos i Àngel Duarte i Montserrat, Soledad Bengoechea o Manuel Márquez, segons m’han confirmat ells mateixos.

Potser és un bon resum de la seva visió la continguda a l’article que forma part de l’obra col·lectiva Economia Crítica: una Perspectiva catalana, llibre que volia introduir les línies de la Union for Radical Political Economics i la seva Review of Radical Political Economics (1969-) (Lourdes Benería hi ha contribuït al llarg dels temps) a Catalunya, després encarnades a la Revista de Economía Crítica i els seus congressos anuals.

Carme Massana hi explica, en continuïtat amb la seva tesi, la concepció d’esquerres de la ciutat, que parteix del primat del lloguer (Engels) o la municipalització de la propietat urbana (Grijalbo 1937) i que incorpora Cerdà i García Faria, lligant per tant, l’organització de l’espai (l’urbanisme) i l’organització municipal i social. Analitza també el paper de l’Estat al llarg del temps. Si en una primera etapa són centrals els propietaris del sòl rural del Pla de Barcelona, progressivament ho seran els propietaris de sòl urbà i després les immobiliàries. Aquestes adquireixen un paper central quan la política estatal promou les ciutats satèl·lits i els polígons industrials, promovent la segregació social. També analitza el paper de les companyies de serveis lligades a l’acció –135–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

(o inacció) municipal: Agbar, FOCSA, CyT, Ferrocarril Metropolitano, etc.

Tota aquesta anàlisi deu molt a Francesc Roca, a Estapé i a Ernest Lluch, però molt a la influència del GATPAC i dels autors italians i francesos marxistes. I Carme acaba amb un esment dels moments en què la ciutat va estar en mans de forces transformadores: en remarco l’enderroc de les muralles i de la Ciutadella, la recuperació de l’espai del convents, la paralització de la ciutat per grans vagues el 1917 i el 1951, i l’experiència de la guerra amb l’intent d’aplicar la municipalització del sòl.

L’estudi de Sant Ildefons (amb Càceres i Roca) constitueix una denúncia implacable de la connivència entre l’activitat de les immobiliàries i la inactivitat del sector públic, amb el resultat de pisos de 40 m2 amb una taxa de 9 m2 per persona, sense serveis i on s’entaforen obrers industrials i de la construcció que treballen 12 i 13 hores de mitjana al dia, fora del propi barri, on no hi ha cap tipus de serveis ni equipaments. Això dit el 1971.

7) Per la seva opció pel treball intel·lectual col·lectiu, com ja es veu per la participació que he anat esmentant en diverses obres. Voldria assenyalar especialment la seva participació en el col·lectiu Enric Cerdà (la Comissió Econòmica del PSUC). Estic en condicions d’afirmar que evidentment el nom Enric Cerdà el vaig escollir sobre la base del doble ressò d’Ildefons Cerdà i Joan Sardà, col·laborador de Joan Comorera durant la República i amb l’E majúscula de Comissió Econòmica, que lliga amb Karl Heinrich (Marx), Carles Enric, en català. Allí Carme hi va fer feina durant anys, molt amb signatura conjunta dels comissionats, amb algun article signat individualment, com “Per la plena ocupació: teories i polítiques” o l’esmentat sobre Suècia, cercant les formes que el socialisme hauria de tenir en el futur, vist el passat soviètic. Va contribuir en la definició del model econòmic que volíem de transició al PSUC, establert a partir de les anàlisis de l’economia catalana durant la guerra, adaptat a les circumstàncies del moment, com per exemple en la crítica de la inhibició del govern català en el desenrotllament de les potencialitats per al sector públic que havíem aconseguit introduir en la redacció de l’Estatut de Catalunya En aquest sentit, considerava el possibilisme un greu error que impedia avançar en un model social català diferenciat.

Carme Massana va adoptar una posició lúcida i crítica davant el projecte europeu de Maastricht i hi va contraposar la seva visió d’Europa en un llarg i documentat informe reproduït a la Revista Catalana de Geografia. Hi critica el model de Maastricht perquè no compleix el criteri d’eficiència, en menystenir els recursos humans i el medi ambient. Tampoc no té present el criteri de justícia, per exemple, causa de les enormes desigualtats i l’escassa llibertat real de les persones amb ingressos baixos. Tampoc hi ha autèntica democràcia econòmica.

No és estrany, segons Carme, si es té present qui realment té el poder a Europa.

Ens amaguen el futur. Els canvis són dirigits per les multinacionals i l’especulació –136–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

hi juga un gran paper. Plana sobre nosaltres la crisi (dit el 1993). Cal per tant una Europa completament diferent que en aquells moments Massana creu que ha d’incorporar polítiques keynesianes i socialistes, amb defensa dels salaris i del benestar. I un gran pes a l’imprescindible sector públic, no solament per l’educació o el benestar sinó per la reconversió, la R+D, les infraestructures, el medi ambient, l’habitatge, etc. Evidentment demana un important joc dels sindicats i una cultura de la pau. També demana la democratització de les institucions i l’adopció de polítiques de creixement equilibrat, compatibles amb la plena ocupació. En darrera instància cal contradir els objectius declarats de Maastricht i el model neoliberal.

Massana va continuar escrivint, per exemple, aconseguint publicar a El País articles pioners contra l’especulació immobiliària, per l’augment dels salaris per sortir de la crisi, sempre des d’una perspectiva que volia trencar amb el neoliberalisme dominant que tothom ja intuïa ineficaç.

En això era coherent amb el que explicava a classe, on contracorrent es basava en Kalecki i Joan Robinson, que considerava més bons economistes que els qui s’embolcallen en formulacions matemàtiques deslligades de la realitat. La seva anàlisi de les vagues i els cicles a Catalunya al primer terç del segle passat parteix precisament de Kalecki.

Però ja he dic que era curosa i detallista en les seves formulacions, sempre documentades.

Convé potser per acabar fer un petit resum de l’evolució del pensament crític en economia a Catalunya El text Una contribució a la crítica de l’Economia política és de Marx, de 1859.

Allí crítica no significa restar al marge del pensament econòmic construint un món utòpic sinó fer l’anàlisi detallada de les contradiccions i incompletituds de l’economia clàssica, anant a l‘arrel.

La reacció a la crítica de Marx va venir de la mà de Francis Ysidro Edgeworth i Alfred Marshall, amb la revolució marginalista.

L’altra gran ruptura amb el pensament econòmic dominant va ser la de Keynes com ho havia estat abans en un to menor Veblen.

Les insuficiències de l’anàlisi marginalista i de la síntesi neoclàssica van esclatar novament el 1968, l’any de la fundació del SDEUB i del Maig francès.

L’estiu d’aquell 1968 es funda la Union for Radical Political Economy en una ampla reunió d’economistes joves de tot Estats Units a Ann Arbor. De seguida hi participa Lourdes Benería (Columbia, Rutgers i sobretot Cornell).

La URPE influeix en Lluís Argemí, que estudia a la New York School for Social Research i que s’integrarà al nucli que dona lloc a Barcelona al text Economia Crítica Una perspectiva catalana, amb autors que eren bàsicament marxistes, entre ells Carme Massana amb el seu text fonamental sobre estratègies urbanes.

Un dels impulsors de tot el moviment va ser Paul Sweezy, de la generació anterior amb la seva Monhtly Review, aquí publicada per Josep Maria Vidal Villa. I a Europa la New Left Review.

–137–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 107-138 Acte en record de Carme Massana...

H. Capel, A. Ferrer, A. Montserrat, O. Nel·lo, J. Oliveras, F. Roca

La recepció i aplicació de les idees de la URPE va donar lloc aquí als Congressos d’Economia Crítica i a la Revista de Economía Crítica, on tornem a trobar Lourdes Beneria. Tant a la URPE com a la Revista de Economía Crítica hem d’assenyalar la fecunditat en alguns camps com els de l’economia ecològica, el feminisme, l’anàlisi de les desigualtats i l’extensió de la mirada als països en desenvolupament. Aquest caràcter obert es perpetua a la World Economics Association (Krugman i altres) a la qual la SCE (consultable a la nostra web) està associada, com ho està a la més mainstream International Economics Association (IEA). No és el cas aquí de fer un balanç exhaustiu, però se m’acut fer palesos alguns noms de socis amb importants i reconegudes contribucions, Joan Martínez Alier, Lourdes Benería, Jacint Ros. La pretensió en efecte de l’economia crítica en sentit ample és l’abordar amb modèstia (Alfred Pastor) en què la nostra matèria pot ser útil a la societat. Pretensió compartida pels qui designen la seva activitat com economia efectiva (Jané Solà que no consideren reduïble a la teoria econòmica. Però això ens porta ja molt lluny de l’economia crítica com a tal. El que sí podem dir és que l’actual Marx Renaissance, de la qual forma part Harvey, està relacionada amb les insuficiències i contradiccions de l’economia mainstream. Aquest és un dels reptes del pensament crític en aquesta conjuntura en què les respostes resulten insuficients les respostes que tenim sobre les finances, la globalització, les desigualtats, la digitalització, el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos.

–138–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 139-167 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.152

A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs a la Biblioteca Jaume Fuster (Barcelona) Brais Estévez Villarino

Investigador postdoctoral PNPD-CAPES Programa de Pós-Graduação em Geografia de la Universidade Federal da Bahia (Brasil) brais.vilarinho@gmail.com

Resum Al llarg de la primera dècada dels anys 2000 la geografia engendrà un corrent centrat en l’estudi de l’arquitectura que pretenia abordar els artefactes arquitectònics fora d’un marc representacional que els havia limitat a simples signes d’altra mena de processos. Segons la lògica representacional dominant, els edificis eren poc més que convidats de pedra, escenaris estàtics en què il·lustrar altre tipus de fenòmens; o bé, meres representacions arquitectòniques que podien ser interpretades en clau estètica i simbòlica, com a part de debats més amplis sobre forma i significat. A partir d’una dualitat afectiva assenyalada pel veïnat de la plaça de Lesseps, els quals identificaven a la Biblioteca Jaume Fuster un ethos social innexistent a la plaça, aquest article explora algunes disposicions de l’arquitectura afectiva i no representacional de Josep Llinàs com a claus imprescindibles d’una bastida relacional que el veïnat reconegué com a “espai social”.

Paraules clau: afectivitat, arquitectura, biblioteca pública, Josep Llinàs, Plaça de Lesseps.

Resumen: Volviendo sobre la geografía crítica de la arquitectura: la disposición afectiva y no representacional de Josep Llinàs en la Biblioteca Jaume Fuster (Barcelona) A lo largo de la primera década de los años 2000 la geografía engendró una corriente centrada en el estudio de la arquitectura que pretendía estudiar los artefactos arquitectónicos fuera de un marco representacional que los había limitado a simples signos de otro tipo de procesos. Según la lógica representacional dominante, los edificios eran poco más que invitados de piedra, escenarios estáticos en los que ilustrar otro tipo de fenómenos; o bien, meras representaciones arquitectónicas que podían ser interpretadas en clave estética y simbólica –como parte de debates más amplios sobre forma y significado.

A partir de una dualidad afectiva señalada por el vecindario de la plaza de Lesseps que identificaban en la Biblioteca Jaume Fuster un ethos social inexistente en la plaza, este –139–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

artículo explora algunas disposiciones de la arquitectura afectiva y no representacional de Josep Llinàs como claves imprescindibles de un andamio relacional que las vecinas y vecinos reconocieron como “espacio social”.

Palabras clave: afectividad, arquitectura, biblioteca pública, Josep Llinàs, Plaza de Lesseps.

Abstract: More on critical geography of architecture: affective and non-representational affordances of Josep Llinàs’ Jaume Fuster Public Library (Barcelona) Throughout the first decade of the 2000s some geographers generated a new trend focused on the study of architecture that sought to address architectural artefacts outside a representative framework that had limited them to simple signs of other types of processes. According to the dominant representational logic, the buildings were little more than stone guests, static scenes in which to illustrate other types of phenomena; or, mere architectural representations that could be interpreted in an aesthetic and symbolic key as part of broader debates about form and meaning. From an affective duality indicated by the residents of Plaça de Lesseps, which identified in the Biblioteca Jaume Fuster a social ethos that did not endanger the square, this article explores some affordances of the affective and non-representational architecture of Josep Llinàs as essential keys of a relational scaffold that the residents recognized as a “social space”.

Keywords: affectivity, architecture, Josep Llinàs, public library, Plaça de Lesseps.

* * *

Introducció: la dessacralització de la biblioteca pública La biblioteca pública està experimentant un incessant procés de dessacralització en el decurs del qual allò que havia estat el centre de la seva activitat, el llibre/ la col·lecció, hauria perdut protagonisme en favor de l’usuari/ciutadà –inscrit en la proliferació de suports informatius, tecnologies i materials propis de la societat de la informació. Aquesta transformació fou observada, entre d’altres, per Bruno Latour (2011), per a qui l’ecosistema del llibre de paper organitzava i limitava l’experiència moral, cognitiva i estètica a la biblioteca tradicional. Per tal de copsar el sentit d’aquesta afirmació, convé recuperar una noció clau de l’argot del pensador francès, de manera que s’entengui el llibre imprès també com un mediador d’allò social, és a dir, un objecte que vincula humans amb no humans i que pot generar efectes imprevistos en la producció de realitat i sentit: per exemple, en la manera de concebre i habitar una biblioteca pública.

Segons Latour (2011), el llibre hauria restringit la biblioteca tradicional a una sèrie d’usos i d’usuaris que haurien estabilitzat un tipus de biblioteca pública orientada a arxivar, preservar, referenciar, posar a l’abast i guiar a lectores i lectors avesats als llibres. Tanmateix, amb l’emergència de la societat de la –140–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

informació i la tecnologia digital, l’extensió de nous formats i objectes –nous mediadors– haurien capgirat el sentit de la biblioteca pública contemporània, fent que les maneres de fer i les experiències associades al llibre de paper perdessin protagonisme o deixessin de ser exclusives. És així com arrenca aquest procés de dessacralització de la biblioteca pública. Aquells espais encara molt pròxims a l’etimologia de la paraula –del grec bibliothḗkē, caixa de llibres–, que remetien a magatzems i dipòsits de llibres o sales d’estudi, en els quals tan sols uns pocs tocaven la cultura, s’estan veient substituïts per una nova generació d’espais multifuncionals, molt dinàmics i populars; autèntics condensadors socials on gent de tota mena s’hi troba, aixopluga i fa tot tipus de coses. De l’ecosistema del llibre es passa a l’ecosistema de les relacions, la informació i la comunicació; amb nous usos i usuaris que no s’estan de travessar les portes –cada vegada més permeables– dels vells temples del saber.

En efecte, aquesta transformació de la biblioteca pública contemporània ha comportat un canvi molt rellevant des del punt de vista de l’estudi de l’espai públic. Mentre molts carrer i places tenen dificultats per a articular la vida en comú i organitzar atmosferes de convivència facilitadores de la trobada, a la biblioteca pública sembla estabilitzar-se, amb alguns matisos, allò que Richard Sennett (1997) entenia com la principal característica de les places públiques; a saber, la capacitat d’aplegar i combinar gent i activitats diferents en un mateix espai.

En el treball de camp dut a terme en la meva recerca sobre la controvèrsia de Lesseps (Estévez, 2014) el gruix dels testimonis entrevistats identificaven una dualitat afectiva. Mentre que la nova plaça de Lesseps era objecte de crítiques radicals i profundes desafeccions, la Biblioteca Jaume Fuster (BJF) acumulava gairebé tots els afectes possibles, esdevenint un vertader contramodel capaç d’aplegar el consens que semblava impossible de refer-se a la plaça. Per als veïns i veïnes entrevistades, l’èxit de la biblioteca rauria en una condició que, més que no pas un factor explicatiu, esdevindria una incògnita de la recerca, la seva condició d’espai social: “Aquesta biblioteca avui dia és sobretot un lloc on vaig a trobar-me amb gent, tant per fer coses, ja siguin intercanvis lingüístics, un taller, un club de lectura o una activitat infantil i vinc amb els nens; o senzillament hi vaig i em puc trobar totes aquestes coses esdevenint-se: activitats, gent. Pot ser que aquell dia no s’hi faci res, però sempre saps que hi haurà gent al teu voltant, gent del barri. És, sens dubte, un lloc de trobada i també de formació, de lleure, un espai on s’està bé, on pots fer coses que t’interessen amb altra gent, que fan el mateix o que simplement volten per allà. Això és el que intentem fer, abandonar allò del magatzem de llibres plens de pols i que la biblioteca sigui un acte social. Estem tirant endavant aquest canvi de la biblioteca pública vers una entitat dintre del barri i arrelada al barri, un centre social, un espai social.” (Laura, treballadora de la BJF).

Com estudiar aquest espai social que veïnat, persones usuàries i membres de la plantilla associaven amb el consens de la BJF, enfront de les insatisfaccions generades pel disseny i la urbanització de la plaça?

–141–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

Abans de posar fil a l’agulla convé fer una sèrie d’aclariments sobre la noció de social, sobretot perquè un dels impactes més idiosincràtics de l’activitat de l’ANT (Actor-Network Theory) en el conjunt de les ciències socials rau en la redefinició d’aquest concepte. Com explica Latour (2008), la teoria de l’actor-xarxa situa com el principal desafiament de les ciències socials allò que aquestes acostumen a entendre com la solució dels fenòmens. És a dir, davant de l’aparició d’allò social, l’ANT no hi veu cap substància explicativa, cap domini des del qual donar compte de la realitat, cap explanans. Més que no pas un domini homogeni, allò social seria una relació materialment heterogènia. És a dir, social ja no significaria un agregat més –entès com un fenomen que designa un estat de coses estabilitzat– enmig d’altres agregats. D’aquesta manera, tampoc no hi pot haver un context social o un marc social entès com una categoria amb propietats autoexplicatives. Per tant, tampoc no es podrà explicar el consens assolit per un espai apel·lant a la seva natura social, o al fet que es consideri més social que d’altres. Almenys, no amb un significat convencional o essencialista de social que, segons l’accepció de l’ANT, serà explanandum, és a dir, una realitat que necessita ser explicada.

Per a l’ANT, i aquesta és la clau de la seva redefinició, allò social és un procés d’associació d’elements no necessàriament socials en si mateixos, un procés de reacoblament de l’heterogeneïtat material, que té com a resultant allò social.

Així les coses, i tenint en compte tot això, l’èxit, les simpaties, la vitalitat, les referències a un espai funcional o el consens aplegat per la BJF no es pot cercar en un component o una dimensió “social”, però tampoc en una pretesa essència de la biblioteca –l’existència de la qual, en tot cas, no deixaria de ser l’horitzó d’un procés més que no pas el seu inici (Sánchez-Criado, 2006). Ni l’espai social com una categoria explicativa, ni l’apel·lació a una romantització dels espais bibliotecaris, com han fet diferents autores i autors que entenen les biblioteques com el darrer reducte de l’espai públic a la ciutat contemporània, serviran per explicar el seu èxit. Tampoc no ajudarà gaire provar d’explotar cap concepte substancial o autoevident com l’heterotopia (Foucault, 2010), el tercer lloc (Oldenburg, 1989) o el tercer espai (Soja, 1996).

En definitiva, l’espai social no és allò que permet que la biblioteca assoleixi consens, sinó que és allò que la biblioteca assoleix i que ha de mantenir unit mitjançant un treball constant i distribuït. El manteniment d’aquesta bastida, d’aquesta heterogeneïtat material associada, és el que permet que la biblioteca/ espai social reïxin, heus aquí els fonaments del consens.

Com estudiar l’estabilització del consens i la idea d’espai social.

La Geografia Crítica de l’arquitectura i la retòrica de les big things Al llarg de la primera dècada dels anys 2000 –i sovint en clara aliança amb els preceptes de la teoria de l’actor-xarxa (Latour, 2008) i el gir no representa–142–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

cional (Thrift, 1996, 2008; Anderson i Harrison, 2010)– la geografia generà un corrent centrat en l’estudi de l’arquitectura que pretenia abordar els artefactes arquitectònics fora d’un marc representacional que els havia limitat a simples signes d’altra mena de processos. Segons la lògica representacional dominant, els edificis eren poc més que convidats de pedra, escenaris estàtics en què il·lustrar altre tipus de fenòmens; o bé, meres representacions arquitectòniques que podien ser interpretades en clau estètica i simbòlica, com a part de debats més amplis sobre forma i significat. En tot cas, mai un objecte d’estudi amb activitat i interès investigador propi. D’aquesta manera, la BJF podria ser abordada com l’encarnació d’algun tipus de política urbana –com a senyal d’algun procés d’abast superior, ja fos una estratègia municipal per afavorir la cohesió social, o un procés d’elitització–, o com un afer de morfologia urbana, restringint-se excessivament les seves possibilitats d’estudi a la percepció.

Aquest corrent té el seu punt de partença en l’estudi de Loretta Lees (2001) sobre la biblioteca pública de Vancouver –un espai al qual la geògrafa britànica ja s’havia aproximat prèviament des d’altres premisses epistemològiques (vegeu-hi Lees, 1997).

En aquest segon treball sobre la biblioteca de Vancouver, Lees (2001) denuncià les insuficiències que caracteritzaven les perspectives analítiques convencionals de la geografia cultural en l’estudi de l’arquitectura. Així, per una banda, assenyala les limitacions d’una geografia capficada amb la representació, incapaç d’anar més enllà de la interpretació i el desxiframent de la seva dimensió simbòlica.

Però, per altra banda, també perfila aquells aspectes que una “geografia crítica de l’arquitectura” hauria d’incorporar a la seva agenda en favor d’una comprensió més complexa dels seus objectes d’estudi, a saber, la dimensió pràctica i quotidiana, el batibull de pràctiques encarnades, usos i relacions que performen la biblioteca dia rere dia.

Amb tot, la crida llançada per Loretta Lees recollia fonamentalment les aportacions de la NRT (Non-Representational Theory) –sobretot el gir pràctic i l’interès per la quotidianitat encarnada, que ella mateixa definí com la dimensió pràctica i afectiva de l’arquitectura–. La simetria, les materialitats, i la resta d’aspectes més atribuïbles a l’ANT no acabaven de ser-hi, –tot i que Lees cita a Latour i la noció d’actant en el seu text.

D’això precisament és del que es cuida Lloyd Jenkins (2002) en un altre treball clau per comprendre l’emergència d’aquest corrent: “Geography and architecture: 11, Rue du Conservatoire and the permeability of buildings”.

En la seva anàlisi d’aquest edifici –situat al districte 9è de Paris i construït al segle xix enmig d’una onada especulativa– Jenkins parteix d’una premissa compartida amb Lees, la consciència que la geografia havia fracassat en la comprensió de la natura complexa dels edificis. Així les coses, si bé la geògrafa britànica havia orientat el focus vers la superació de la perspectiva representacional, i en favor de l’estudi de la dimensió pràctica i afectiva de les construccions arquitectòniques. Jenkins, per la seva banda, qüestiona fonamentalment –143–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

la conceptualització dels edificis com a objectes geomètrics, és a dir, com a receptacles i formes espacials que són reconegudes primerament pels seus límits. D’aquesta manera, subratlla que la principal mancança, i tret comú, d’allò que defineix com les perspectives investigadores tradicionals implicava una intolerable pacificació de l’objecte d’estudi.

Com a alternativa, Jenkins entén que la geografia deu superar una idea d’espai que havia reduït la complexitat dels edificis a una materialitat estable i estàtica. I en la seva explicació, recorre a la idea/mecanisme latourià d’obrir la caixa negra, per fer veure que els enfocaments tradicionals desatenien una munió de processos i fenòmens quotidians, humans i no-humans, imprescindibles per comprendre els edificis, més enllà d’alguns dels seus inputs o outputs.

Així les coses, Jenkins, i aquí rau la principal diferència amb la proposta de Lees, entén que la complexitat que deu abordar la geografia no és una qüestió que es resolgui només amb la incorporació d’una dimensió pràctica i humana, sinó que calia estudiar l’heterogeneïtat de relacions humanes i no-humanes, atès que, ara ja, els edificis més que no pas objectes geomètrics i passius s’havien d’entendre com un assemblatge (Farías, 2011) de relacions heterogènies.

Aquesta ontologia alternativa dels edificis, conceptualitzats com a assemblatges en comptes d’entitats autoevidents i estables, ha arribat a generar, en el sí de la Geografia Crítica de l’Arquitectura, nocions vernacles amb què anomenar les construccions arquitectòniques. Dues de les que han assolit més ressò són les expressions big things i building events, totes dues encunyades per la geògrafa australiana Jane M. Jacobs (2006) en un article anomenat “A geography of big things”. En aquest treball, Jacobs reflexiona, a través dels gratacels residencials, sobre els nous horitzons de la geografia cultural en l’estudi de l’arquitectura.

Així, amb el rerefons de la globalització d’aquesta tipologia arquitectònica, qüestiona les explicacions de caire difusionista i defensa el concepte latourià de traducció per analitzar-ne la seva extensió: Translation, in contrast, brings into view not only the work required for a thing to reach one position from another, but also the multiplicity of add-ons that contribute, often in unpredictable and varying ways, to transportation. (Jacobs, 2006: 13).

Però, sobretot, repensa en clau ANT alguns aspectes que la geografia cultural donava per descomptats, especialment l’escala geogràfica –que passa de ser una qüestió anterior a les pràctiques, a entendre’s com un assoliment relacional–. Per això, i seguint John Law (2004), reivindica una mirada “barroca” que cerqui la complexitat en els detalls i en la concreció.

Ara bé, el major interès d’aquest treball rau en l’ús de les dues nocions esmentades més amunt. D’alguna manera, amb big thing i building event Jacobs pretenia desfer-se de la càrrega normativa i essencialista que acompanya determinades expressions, però, sobretot, treballar amb una terminologia menor que facilités l’estudi dels artefactes arquitectònics segons un principi ANT com és la priorització del ‘com’ abans del ‘què’.

–144–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

En definitiva, comptat i debatut, la fusió de les dues branques que donen cos a la geografia crítica de l’arquitectura –una més pròxima a la NRT i les pràctiques humanes, i una altra d’inspiració ANT que simetritza allò humà i allò no humà– són la gran aportació d’aquest corrent de cara a la comprensió i estudi dels edificis. Nocions com assemblatge, big thing o building event, emergeixen com a heurístics i recursos conceptuals especialment útils per abordar les biblioteques des de perspectives no essencialistes o representacionals i, així, introduir noves formes de pensament amb cura.

Així doncs, què significa tot això pel que fa a les referències a l’espai social o l’assoliment del consens en el context d’una remodelació urbana controvertida com la de la plaça de Lesseps?

En primer lloc, que les perspectives tradicionals que sostenia la geografia cultural poden emparar una bifurcació epistèmica –proveïda de nous repertoris conceptuals– per tal d’acceptar que la biblioteca ja no es pot entendre com una forma espacial, ni com un mer lloc de pràctiques, sinó, més aviat, com un assoliment, un agençament d’elements heterogenis: “Buildings, it is argued, are not given but produced, as various materials are held together in specific assemblages by works of various kinds. This has led to a range of studies looking at the diverse sorts of work of various kinds that make building cohere: The political institutions they are embedded in, the material affordances of their non-human components, the discourses surrounding particular kinds of buildings, and, in particular, the experiencing of buildings by their inhabitants, users and visitors.” (Rose, Degen i Basdas, 2010, p. 334).

En segon lloc, i sense perdre de vista la cita anterior, si per l’ANT allò social fa referència al procés de relació d’un seguit d’elements heterogenis, i per la geografia crítica de l’arquitectura els edificis són assemblatges –i no realitats autoevidents– que assoleixen algun tipus de coherència a través de l’estabilització de les relacions d’un ampli ventall de materials, pràctiques, estratègies i discursos: quins són els elements heterogenis en relació que atorguen sentit a l’espai social de la BJF? Com es mantenen units fins el punt d’esdevenir una biblioteca pública d’èxit que gaudeix del consens veïnal? Què hi ha de particular, de diferent, en l’assemblatge bibliotecari que no hi és a la plaça?

Sens dubte, la resposta a aquestes preguntes cal cercar-la en l’anàlisi de les relacions de la multitud de materials, pràctiques, estratègies i mecanismes esmentats. Per tant, és lògic pensar que un funcionament acurat de tots aquests actants constitueix la fàbrica de l’espai social de la BJF. De què es compon, doncs, l’assemblatge de la biblioteca? Dient-ho barroerament la BJF emergeix com a tal mitjançant l’assemblatge d’elements heterogenis que inclouen des d’una lògica territorial concreta; un disseny arquitectònic que opera pràcticament en termes no representacionals; un ventall ampli de serveis –des del préstec llibres, revistes, CD i DVD, fins als cursets d’informàtica o la simple disponibilitat d’ordinadors i connexió a Internet–; un seguit d’activitats –xerrades i conferències, però també exposicions, aules de salut o grups –145–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

d’intercanvi lingüístic–; diferents actors humans –des de la plantilla, incloent-hi els seus aspectes de cura i acompanyament, fins les pràctiques i interaccions de les usuàries i usuaris–; la retòrica d’un nou model bibliotecari –centrat en el desplegament d’un espai de proximitat, social, obert i compromès amb el barri i les persones–; o un altre element molt important, el bar, situat a la planta baixa i en el qual la porositat i permeabilitat de l’espai, l’alleugeriment d’una dicotomia dintre/fora, es torna més descarada. Segons el treball de camp de la meva tesi doctoral (Estévez, 2014, p. 261-332) la dinàmica total d’aquest assemblatge sosté la biblioteca com un edifici coherent i reeixit –un espai social, fent servir els termes de les persones entrevistades–.

Amb tot, crec que algunes reflexions d’Ash Amin (2008) poden ajudar a perfilar una mica més bé l’argument –especialment pel que fa a la comprensió de “l’espai social” de la BJF. Les virtuts tradicionals de l’espai públic i l’estima pels béns comuns, ens diu Amin, són un reflex generat per algunes situacions de multiplicitat o excedent situacional. És a dir, l’experiència d’una encarnació espacial concreta d’excés, caracteritzada per la coincidència i la barreja pròxima de cossos –humans i no humans–, determinades disposicions materials i ordenacions espacials, amb voluntat afectiva i cívica, poden tenir la capacitat de generar un ethos social vitalista en l’espai.

D’aquesta manera, l’èxit de l’espai públic caldria cercar-lo, resseguint allò humà i no humà, en els assemblatges capaços de generar aquell ritme que Amin troba característic d’una convivència circumstancial (el throwntogetherness de Masssey (2005)), en el qual poden emergir atributs com la confiança i la tolerància –més com a part d’una pràctica situacional que no pas d’una elecció racional o reflexiva de les persones. És aquesta ontologia de la convivència circumstancial –una forma de multiplicitat/excedent del ser en comú–, allò que, assegura Amin, produeix efectes socials. Ara bé, aquest excedent no es produirà de manera espontània, sinó que, en cas de tenir lloc, succeirà a partir d’una associació reeixida d’un batibull de cossos en moviment, determinades condicions ambientals i arquitectòniques i un repertori clar de patrons d’us i orientació.

Amb tot, malgrat la importància de la tesi de la multiplicitat, hi ha un element cabdal de l’assemblatge bibliotecari de Lesseps que mereix més atenció.

Una sèrie de treballs més tardans de la Geografia Crítica de l’Arquitectura (Kraftl i Adey, 2008; Rose, Degen i Basdas, 2010; Lees i Baxter, 2011) han destacat la necessitat de tenir en compte un aspecte fonamental en el manteniment de la bastida relacional de les big things, building events o assemblatges: la dimensió emocional i afectiva.

El gir afectiu L’afecte és una noció elusiva que en filosofia, ciències socials i humanitats acostuma a abordar-se segons la definició que Baruch Spinoza elaborà en la seva –146–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

Ètica i segons la qual l’afecte era, ras i curt, la capacitat que té un cos d’afectar i de ser afectat. Tot i així, la represa i el reviscolament contemporani d’aquest concepte es deu a les lectures que, a començaments de la dècada de 1980, en varen realitzar Gilles Deleuze i Félix Guattari –en obres colossals com Spinoza: filosofía práctica (Deleuze, 2009), En medio de Spinoza (Deleuze, 2008) o Mil mesetas (Deleuze i Guattari, 1988)–. Ara bé, la definició d’afecte de Deleuze i Guattari que ha fet fortuna en les ciències socials, al seu torn, ha passat per un altre sedàs, la lectura de Brian Massumi –traductor a l’anglès de Mil Mesetas–, qui va afegir una definició al celebrat pròleg a la seva traducció que concebia l’afecte com una intensitat prepersonal que implica un augment o una disminució en el poder d’actuar d’un cos, del qual no se’n podia deslligar la ment.

Aquests treballs han estat part del graner al qual acudiren les humanitats i les ciències socials, a la dècada del 2000, per tal de complementar el repertori investigador amb què fer front a algunes insuficiències epistemològiques que havien estat assenyalades per la teoria feminista –també pels estudis postcolonials– i el gir performatiu, al llarg de la dècada de 1990.

La denúncia d’una conceptualització deficitària dels objectes d’estudi desplegada per aquestes posicions, partia, en primer lloc, del qüestionament de la raó cartesiana, instrumental i masculina que havia relegat la dimensió emocional de la realitat fora de l’àmbit del coneixement. Així, bona part dels debats epistemològics que el feminisme havia introduït en la geografia, des del qüestionament de l’objectivitat i la racionalitat, fins a la dicotomia moderna públic/privat, o la preocupació pel cos –com a lloc de desigualtat, empoderament, pensament i de relació amb el món– han estat claus a l’hora de produir maneres d’investigar més afectives i emocionals.

En aquest sentit, convé recuperar un treball fonamental, Feminism and geography de Gillian Rose (1993) entre els antecedents més evidents d’aquest gir: “What theorists of rationailty after Descartes saw as a defining rational knowledge was its independence from the social position of the knower. Masculinist rationality os a form of knowledge which assumes a knower who belives he can separate himself from his body, emotions, values, past and so on, so that he and his thought are autonomous, context-free and objective (...). This Enlightenment dualism between mind and body, which saw the mind as rational and the body as the place of emotion, passion and confusion.” (Rose, 1993, p. 7-33).

Doncs bé, a començaments del segle xxi aquests debats instigats per la teoria feminista en geografia toparen i enllaçaren amb els treballs de Deleuze i Guattari que estaven capgirant les humanitats, incorporant-se progressivament les qüestions emocionals, afectives i neovitalistes al repertori de perspectives i objectes d’estudi de la geografia.

Cal tenir present que si bé la teoria feminista és un antecedent imprescindible per entendre una genealogia del gir afectiu, l’atemptat contra les Torres Bessones de septembre del 2001, i l’escenari geopolític subsegüent, posaren de manifest la rellevància de l’afecte i les emocions, tant pel que fa a la seva manipulació –147–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

amb finalitats polítiques –des de la gestió de l’experiència del trauma fins a l’ús de la cultura de la por per legitimar la guerra i enfortir hegemonies– com pel seu interès com a objecte d’estudi: “The increasing significance of affect as a focus of analysis across a number of disciplinary and interdisciplinary discourses is occurring at a time when critical theory is facing the analytic challenges of ongoing war, trauma, torture, massacre and counter/terrorism. If these world events can be said to be symptomatic of ongoing political, economic and cultural transformations, the turn to affect may be registering a change in the cofunctioning of the political, economic and cultural, or what Massumi dubs the social.” (Clough i Halley, 2007, p. 1).

Un d’aquests últims extrems, la manipulació dels afectes i les emocions, és el que per a la geògrafa feminista Joanne Sharp (2009), acaba de justificar el gir emocional i afectiu en geografia, superant alguns recels inicials que feien pensar que allò emocional podria descurar els fenòmens col·lectius en favor d’una certa dispersió individualista i fenomenològica: “There is undoubtedly a danger of the incorporation of emotions (...) But the emphasis on the political manipulation of emotion/affect is key, and indeed offers a necessary line of examination for geography.” (Sharp, 2009, p. 78).

Resolt aquest dubte, el següent nus que hagué de desfer la geografia girà al voltant d’allò que Steve Pile (2009) entenia com dues branques clarament diferenciades: la geografia de les emocions i la geografia dels afectes. Per Pile, totes dues compartien un seguit de principis i orientacions: una ontologia relacional que destacava allò fluït i canviant en comptes d’uns conceptes rígids i estàtics, una prioritat investigadora per allò que s’esdevé de manera íntima, pròxima i situada, i un èmfasi metodològic en l’etnografia. Però, alhora, les separava una frontera insuperable, derivada d’una conceptualització dicotòmica d’allò afectiu/emocional. Segons aquest binarisme, les “geografies de les emocions” serien aquelles que estudiaven el rol de les emocions expressades pels subjectes d’estudi i, per tant, el seu rol en la dimensió vivencial dels fenòmens; mentre que la “geografia dels afectes” abordava una idea d’afecte entesa com una intensitat prepersonal, anterior al cògit, prelingüística i no representable que limitava la recerca a les experiències somàtiques que se succeïen en els espais.

Tractaré d’explicar aquest problema de manera més concreta. Pensant en la meva recerca a la BJF, si jo m’adscrivís a la geografia de les emocions, tan sols podria estudiar aquelles narracions verbals i subjectives que em transmetessin les i els informants; a saber, les seves satisfaccions, els seus malestars, les alegries, etc. Al seu torn, si optés per la geografia dels afectes, el meu objecte d’estudi mai no podria anar més enllà de l’observació i descripció de certes conductes corporals i pràctiques encarnades, més o menys prefigurades per una manipulació determinada de l’espai.

Ara bé, aquesta dicotomia s’ensorra amb un aprofundiment elemental en la noció d’afecte. Tal i com explica Deleuze (2008), la noció d’afecte compta –148–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

amb dues dimensions. Per tant, no es pot reduir a una intensitat presubjectiva anterior a la cognició, sinó que cal entendre’l, per una banda, com affectio (o afecció), que serien les afeccions que rep un cos d’un altre –per exemple l’impacte somàtic de l’arquitectura bibliotecària en les persones usuàries i que es podria abordar descrivint les maneres d’habitar i de tenir-se-les amb l’espai– i, per altra banda, affectus (afecte), que es pot traduir per sentiments, com aquelles claus emocionals que l’experiència espacial de les usuàries i usuaris ha deixat en la seva ment i el seu cos.

Així les coses, la noció d’afecte amb què abordaré la biblioteca inclou totes dues perspectives, una primera que em dóna pistes sobre l’experiència pràctica i encarnada de la biblioteca, i una segona que em permet abordar les dimensions subjectives, ètiques, etc. del món comú de la biblioteca.

Fets aquests aclariments, l’objectiu d’aquest text segueix sent el mateix, esbrinar què compon la bastida relacional de la biblioteca per tal que s’assoleixi el consens. En definitiva, de què es nodreix la idea d’espai social amb què les i els informants identificaven les virtuts de la biblioteca, com a espai reassemblat d’una remodelació urbana de fortuna desigual?

La meva tesi és la següent: un dels elements fonamentals de l’heterogeneïtat associada en la biblioteca és l’afecte; de fet, em sembla la clau de volta del procés d’estabilització d’un assemblatge que esdevé en biblioteca pública reeixida.

L’arquitectura afectiva i no representacional de Pep Llinàs “Architectural design operates beyond symbolic and representational interpretation.

Drawing on recent “non-representational” geographies, we demonstrate how architectural space can be rethought through the concept of affect. We explore how individual buildings and their architects preconfigure, limit, and engender particular affects to accomplish very particular goals (...). Inhabitation (...) is not merely a technical or symbolic achievement. Instead, the capacity of a building to allow inhabitation to take place –and to create meaningful effects– constantly emerges through ongoing, dynamic encounters between buildings; their constituent elements; and spaces, inhabitants, visitors, design, ergonomics, workers, planners, cleaners, technicians, materials, performances, events, emotions, affects, and more.” (Kraftl i Adey, 2008, p. 213-214).

Aquesta cita sintetitza de manera clara dues de les qüestions que pretenc explicar a continuació. En primer lloc, que entre la gamma d’elements a tenir en compte de l’heterogeneïtat sociomaterial que manté unit qualsevol artefacte urbà, els afectes i les emocions en són mediacions fonamentals. En segon lloc, que l’arquitectura té la capacitat de prefigurar afectes i evocar sensacions, la qual cosa pot influir en les pràctiques i experiències espacials de la gent; i, d’alguna manera, sedimentar en les ments i cossos de les persones mitjançant noves capacitats somàtiques, ètiques i sensibles que poden afavorir diferents formes d’acció –com ara l’establiment d’encontres, lligams i relacions col·lectives inèdites.

–149–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

El meu propòsit, doncs, serà explicar com una concepció i una pràctica concreta de l’arquitectura, que anomenaré arquitectura afectiva i no representacional, ha estat cabdal per a l’assoliment del consens de la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona.

Arquitectures icòniques que representen L’actual formalització arquitectònica de la plaça de Lesseps –tal i com he explicat en diferents treballs (Estévez, 2014 i 2016)– experimentà una recepció conflictiva. Les crítiques veïnals rebutjaven diferents aspectes de la urbanització en superfície, com ara alguns pendents topogràfics o els paviments durs. Però, principalment, l’enuig ciutadà posava el focus en aquella gestualitat arquitectònica de caire representacional i simbòlica que, encarnada en un ventall d’elements ornamentals –de proporcions insòlites i d’un homogeni color gris– introduïa en l’espai un seguit de formes abstractes, sense referències recognoscibles, ni relació aparent amb l’entorn.

Figura 1

A més a més, aquests elements –a vegades amb significats amagats­– anaven acompanyats d’una certa narrativitat que, en alguns casos, desplegava un relat aliè a allò que una part important de veïns i veïnes consideraven que s’havia consensuat en el procés participatiu (vegeu-hi, Estévez, 2016), quasi com si l’arquitecte s’hagués apropiat d’una dimensió fonamental de l’espai públic per mitjà d’una divagació personal i gratuïta que, a més, per diferents motius, no acabava de reeixir: –150–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

“Nosaltres a vegades fem servir formes i metàfores poètiques. Per exemple, els elements lumínics de les dues plataformes dels extrems havien de simbolitzar una esquerda que a la nit encara hauria de deixar passar part de la llum del dia.

Són coses que a vegades són quasi secretes, privades, però crec que no utilitzarem més aquest tipus de llenguatges perquè, sincerament, no ens acompanyen. Vénen els de l’enllumenat i diuen que a partir d’una hora determinada tallaran la llum.

Hi havia d’haver, vinculades a les columnes de llum, altres ombres, unes de més allargades a unes hores determinades, però al final acaba sent un punt més de llum, que no és el que nosaltres volíem. No hi ha res més dolent que aquest tipus de coses subtils fracassin, perquè fracassen el doble. Hi ha un problema i és que a les persones, fins i tot als professionals, els costa de veure l’espai públic, la plaça, com una arquitectura” (Albert Viaplana, arquitecte).

La proposta d’aquestes imatges, i l’articulació de significats en la formalització de l’espai de la plaça, feia del disseny urbà una qüestió d’intel·ligibilitat –un afer simbòlic i representacional– que, de seguida, enmig d’una profunda crisi de representació, fou interpretada com excessiva, arrogant i pretensiosa per molts dels actors implicats en el món comú de Lesseps.

Així les coses, els elements ornamentals que havien de puntuar l’eloqüència d’un espai en què l’Ajuntament volia certificar l’èxit de la seva estratègia de “reconquesta urbana” (Borja, 2010) ocasionaren l’efecte contrari. És a dir, en comptes de mobilitzar sentiments d’orgull ciutadà amb què bastir un nou consens a la plaça, les emocions que expressava el veïnat remetien, més aviat, a una “presa de pèl”, “una estafa” o una “broma de mal gust i cara” –un catàleg heterogeni de passions tristes–. D’alguna manera, semblava que tota aquella gestualitat –ferralla segons cert argot veïnal– i formes sense funció aparent, irritaven i distanciaven a les persones d’un projecte mancat d’empatia que, en comptes d’emprar les habilitats i recursos de l’arquitectura i el disseny per a afavorir la vida en comú, s’emmirallava, supèrbia, en el seu propi gest, com a exemple del vessant més autoreferencial, jeràrquic i asimètric de l’autonomia arquitectònica.

Per tal d’indagar-ne una mica més, optí per entrevistar a una sèrie d’arquitectes que en sabia coneixedors o partíceps de la controvèrsia de Lesseps. I fou així com poguí constatar que els desacords no eren, ni de bon tros, exclusivament veïnals, sinó que, també entre les i els professionals de l’arquitectura, la crítica i els recels vers aquest projecte eren profunds. Aquestes posicions posaven de manifest les limitacions i mancances d’un tipus d’arquitectura autoreferencial que semblava operar com un artefacte formalment autònom que calia encabir en un entorn urbà. Un projecte, les formes del qual parlaven fonamentalment de si mateix i que, fins i tot, remetia als clixés formals propis de l’autor; gairebé com si la plaça es tractés d’un objecte artístic, fins i tot un xic autocelebratori, que posava en valor conegudes habilitats de l’arquitecte com a part de l’estratègia de qualificació de l’espai. Segons aquests informants, l’arquitectura de la plaça venia a ser una representació autònoma amb voluntat icònica. Una arquitectura-objecte més atenta a la seva dimensió simbòlica, formal i discursiva que –151–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

no pas a l’assumpció d’altres responsabilitats urbanes, com ara les necessitats i desigs de vida en comú que, d’alguna manera, contenia l’eslògan Una altra plaça Lesseps és possible –lema entorn del qual s’havien aplegat els veïns i veïnes de Lesseps per a afrontar el projecte de remodelació presentat l’any 2001 per l’Ajuntament.

La gran paradoxa semblava ser aquesta, la formalització de la plaça, tot i ocupar i gairebé envair l’espai amb un important ventall d’elements escultòrics/ ornamentals de molta grandària, n’acabava distanciada1 i aïllada –quasi desvinculada de l’espai que devia dinamitzar. Però, a més a més, aquesta arquitectura mostrava importants dificultats a l’hora de fer-se càrrec d’algunes de les responsabilitats col·lectives de la ciutat més relacionades amb el benestar quotidià, la convivència veïnal i els desigs d’encontre i vida en comú expressats pel veïnat: “La plaça a nivell d’espai públic és un guany evident, sens dubte. Però, clar, comparteixo la queixa veïnal d’un excés de ferro, d’aquests objectes artístics que l’Albert [Viaplana] ha col·locat per tota la plaça. En alguna de les reunions de la Comissió de Seguiment ens digué que les torres de llum, per exemple, eren elements significants, generadors d’espai i que l’arquitectura és espai. Que calia pensar que aquests elements estaven generant espai al seu voltant, que eren una fita i jo crec que aquí ens faltà una anàlisi més acurada del projecte, perquè deixarem una mica de banda el disseny. Però clar, fixa’t que Viaplana és algú que pensa molt els seus projectes, però amb una perspectiva molt clara de que van més enllà de la funció, que són obres d’art i que l’artista té una capacitat per generar espais significants.

Aquí hi havia un desig d’espais còmodes, que la gent se’ls pogués sentir seus amb facilitat, espais polivalents per estar-s’hi i trobar-se. Ara bé, per què l’Ajuntament li fa cas a aquesta visió de l’arquitectura? Des del fenomen del Guggenheim de Bilbao, els Ajuntaments han anat veient que aquesta mena d’arquitectura era útil per una imatge de ciutat. També et diré que sóc del parer que no és de les millors obres de Viaplana, jo l’entenc com una obra testament, on hi ha volgut posar massa de tot, de les formes que ha anat treballant al llarg del temps. Un pal·li que recorda al de la plaça de Sants, un canal que pot tenir a veure amb el del Maremàgnum, també els pendents triangulars aquests [la proa i la popa] que recorden l’Arts Santa Mònica. Ha anat col·locant una sèrie de peces del seu imaginari.”

(Enric, arquitecte i veí).

El gruix dels relats experts assenyalaven que el procés de Lesseps, d’alguna manera, havia introduït una esquerda fonda en un maltret consens urbà que, en els anys previs, poc o molt, havia celebrat la pràctica de l’arquitectura autoreferencial en els espais públics de Barcelona. És a dir, aquelles maneres de fer 1. Juhani Pallasmaa (2006) ha reflexionat sobre el biaix ocular/visual de l’arquitectura contemporània, tot assenyalant com la manca de qualitats i atributs tàctils acaba aïllant l’espai arquitecturitzat en el terreny distant de la visió. Segons Pallasmaa, molta de l’arquitectura feta en les darreres dècades ha estat pensada més per a l’ull, i una “visió enfocada”, que no pas per a un cos que se la pugui apropiar de manera tàctil, en virtut d’una “visió perifèrica” i desenfocada.

Així les coses, l’arquitectura ha acabat semblant-se més a una escenografia buida i distant, a un decorat per a l’ull, que no pas una mediació imprescindible del ser-en-comú: “La visión enfocada nos enfrenta con el mundo mientras que la periférica nos envuelve en la carne del mundo (...). Una de las razones por las que los escenarios arquitectónicos y urbanos de nuestro tiempo tienden a hacer que nos sintamos como unos forasteros es su pobreza en el campo de la visión periférica. La visión periférica nos integra en el espacio, mientras que la visión enfocada nos expulsa de él convirtiéndonos en meros expectadores”. (Pallasmaa, 2006: 10-13).

–152–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

que entenien l’arquitectura i el disseny urbà com una pràctica enfàticament formalista, abstreta i obsessionada amb l’originalitat; que no s’estava d’exhibir aspectes del projecte –sense una relació directa amb les condicions d’habitabilitat– com a proeses tècniques i estètiques, semblava esgotada com a forma vàlida de fer ciutat enmig d’una forta crisi de representació política i epistèmica que aleshores tot just en donava els seus primers símptomes.

D’alguna manera, aquestes veus també identificaven en la formalització de la plaça alguns dels problemes que ja se li havien atribuït a l’autonomia arquitectònica, però sobretot al deconstructivisme (vegeu-hi Bestué, 2016), el moviment que, segons García Sánchez (2007), es caracteritza per voler convertir l’arquitectura en mera forma artística –en representació: “El giro escultórico de la arquitectura y la negación (no ignorancia) del contexto, conducen al objeto deconstructivista a mero objeto o fragmento y en última instancia, deviene la museización de la ciudad (...). La autorreferencialidad y el devenir de la arquitectura en mero objeto visual fragmentario o imagen convierte a la arquitectura en intensidad formal o evento, algo así como un monumento.

Para estos eventos formales, la integración no sólo respecto del entorno, también de las partes que los constituyen, supondría el riesgo de pasar desapercibidos. Así, la monumentalidad (inevitable por la autonomía de la forma, el escoramiento formal y la negación del contexto) es definitoria y constitutiva de la arquitectura deconstructivista, y en esta decisión está su herencia, y en esta herencia, su riesgo.”

(García Sánchez, 2007, p. 300-301).

Així doncs, la lògica autoreferencial del projecte de Viaplana semblava forjada en una confiança excessiva en els instruments i metodologies de l’autonomia i la representació arquitectònica, en la seva capacitat evocadora i simbòlica, en la seva sofisticació i eloqüència formals. Bàsicament, perquè aquesta arquitectura de caire escultòric, mitjançant el seu èmfasi icònic i lingüístic, hauria de tenir la capacitat de qualificar Lesseps, resituar la plaça en el mapa de la ciutat i, d’aquesta manera, restaurar un lloc molt deteriorat. En definitiva, guarir la ferida i refer el consens urbà.

Amb tot, val a dir que en l’entrevista que em concedí Albert Viaplana – acompanyat pel seu fill David, coautor del projecte–, tots dos rebutjaren, de manera taxativa, algunes d’aquestes crítiques que jo havia anat aplegant al llarg de la meva recerca. Sobretot, aquelles relatives a haver negat o menystingut l’entorn preexistent, que era una referència habitual tant en els discursos crítics del veïnat com també en els dels experts: “[explicació amb un dibuix a mà alçada] Aquí l’entorn que hi ha és totalment caòtic, hi ha un edifici baix que és la biblioteca, aquí hi ha Josepets, aquí edificis més alts, aquí també [banda mar], aquesta cantonada d’aquí són edificis de planta baixa amb jardins. Però, a veure, nosaltres sí que hem dialogat amb el context existent, i ho férem des del començament. Tu fas el projecte amb allò què et trobes, i ho acceptes tal com està, perquè tu no pots fer el projecte si deixes de veure aquella mitgera, o la muntanya del Parc Güell que es veu per un forat... si deixes d’atendre a aquestes coses és clar que la plaça patirà. El nostre projecte està fet perquè tots –153–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

aquests forats, totes aquestes mitgeres absurdes, deixessin de ser absurdes i formessin part de la plaça.” (Entrevista Albert Viaplana, arquitecte).

En efecte, l’argumentació de Viplana no abandona la lògica autoreferencial que caracteritza la seva obra. A saber, l’ús d’un discurs arquitectònic que aproxima l’espai públic a una obra singular amb capacitat per representar, dir i fins i tot jugar a amagar coses. Una arquitectura que, en tot cas, fa de la seva presència el principal acte de significació de l’espai, i que parla fonamentalment de si mateixa –bé de les seves formes, bé del seu relat. Així doncs, el projecte, entès no com un element més d’un assemblatge urbà, sinó com a punt de pas obligat de qualsevol consideració sobre l’espai de Lesseps, estableix una mena de narració espacial que subsumeix molts dels elements de l’entorn en un discurs que fa l’efecte de subordinar la complexitat i heterogeneïtat de l’espai a la narració. És així, per exemple, com les mitgeres “poden deixar de ser absurdes” i “formar part de la plaça”, una vegada són incorporades a una nova sintaxi que les hi proporciona sentit.

Per tant, tal i com defensava Viaplana en l’entrevista, no es pot dir que el seu projecte no s’avingués a dialogar amb el lloc i el context. Ara bé, les condicions del diàleg semblen marcades per l’autoreferencialitat d’una arquitectura excessivament bolcada en si mateixa i, en tot cas, mancada “d’autonomia relacional” (Imrie i Street, 2014).

D’alguna manera, l’èxit de l’arquitectura representacional i simbòlica de Viaplana passava pel funcionament de les seves relacions d’intel·ligibilitat, per l’assoliment d’un acord gairebé lingüístic entre disseny urbà i veïnat. En efecte, la seva comprensió ciutadana, l’acceptació dels seus gestos2, significats i metàfores, el reconeixement i l’adhesió al seu relat, o el funcionament –més o menys poètic– de les seves fites, suposaven una mena de filtre de sentit previ a l’experiència espacial. És a dir, perquè la nova plaça de Lesseps funcionés, la capacitat representacional i comunicativa del projecte –sobretot els seus elements més icònics–, havien de mobilitzar com a aliats entusiastes a aquelles persones que hi havien de conviure i fer-se-la seva.

Tanmateix, el que succeí és que el veïnat no arribava a empatitzar amb una plaça que semblava esmerçar més esforços a reptar-les amb interpretacions impossibles, que no pas a acollir-les-hi i facilitar-ne l’ocupació i la vida en comú.

Lluny d’afavorir la convivència o l’encontre de les persones, la plaça de Lesseps semblava emergir com un elefant blanc que generava un nou desencontre entre veïnat, arquitectura i representació política.

2. Gestos (fig. 1) com ara el pal·li –de 28 m d’alçada– que simbolitza el lucernari del gran vestíbul de la futura estació interior del metro, tot subratllant que la plaça té una dimensió subterrània de la qual, el pal·li, en seria un gest explicatiu. La biga –de 53 m de longitud– que representa al canal de Suez, i que raja aigua, a contrapendent, en el sentit contrari a l’imaginat per tal d’emular els esforços per conferir un sentit unitari a la plaça. Però, també, les columnes d’enllumenat monumental –de 17 m d’alçada– que juguen amb la idea d’una altra plaça nocturna i de la nit com a reproducció del dia.

–154–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

Arquitectures afectives que cuiden A diferència del projecte de la plaça, la biblioteca Jaume Fuster es concep, projecta i construeix amb premisses i claus radicalment diferents, com una arquitectura que, en comptes de fiar-ho tot a la representació, vol fer servir totes les seves mediacions i habilitats per afavorir i induir la convivència, la trobada i, de manera particular, alterar el registre intensiu de les persones. En aquest sentit, la gestualitat arquitectònica emprada, en comptes de jugar-s’ho tot a la carta de la representació, cercant algun tipus d’imatge, referència simbòlica o, fins i tot, remetre a alguna singularitat del projecte, persegueix la creació d’afectes i relacions. És a dir, l’arquitectura centra els seus esforços a prefigurar i proposar experiències i possibilitats espacials que no exigeixen que, prèviament, res no sigui llegit o entès i tan sols després experimentat i viscut.

Així les coses, a més de refusar la proposició d’imatges suggeridores o la utilització de llenguatges de tipus retòric o simbòlic –propis d’aquells artefactes arquitectònics concebuts com a objetes formalment autònoms– Llinàs sembla operar a través dels sentits, quasi a les palpentes. És a dir, si Viaplana treballa a Lesseps amb un projecte que pot acceptar correccions o millores, però que en cap moment altera la seva identitat, el mapa de possibles de Llinàs sembla una incògnita des del començament. Ell mateix ha precisat moltes de les claus d’una pràctica arquitectònica que –de manera especialment evident a la BJF– decideix encarar la realitat de manera més afectiva i sensible que no pas racional i sistèmica: “Hi ha una manera de treballar que és sistemàtica, que vol buscar un sistema abstracte, que ocupa un lloc, un sistema geomètric, etc. que considera poc els límits. I hi ha una altra manera de treballar que decideix començar a partir dels límits, reconèixer-los i, a partir d’aquí, generar la solució. Hi ha molta arquitectura important, de la primera opció, que produeix models i els aplica en llocs diferents, però aquesta no és la meva manera de fer.” (Llinàs a: BTV, 2011).

Llinàs troba que la principal virtut de la seva proposta per a la BJF rau en la ubicació triada, en saber situar-s’hi de la manera menys molesta possible, en escollir ser part d’un lloc abans que edifici o pura arquitectura i, especialment, en bastir el projecte amb un esperit molt obert, dialògic i temptatiu: “Quitarse del medio es la decisión más importante del proyecto de la Biblioteca [Jaume] Fuster. En Barcelona ése es el trabajo que hay. En otra ciudad, menos densa, yo sería otro arquitecto y trabajaría con otros instrumentos. Hay gente que me ha dicho que eso no está bien, que un edificio debe cualificar una zona, hacerse notar. Pero a mi no me sale. Mi manera de trabajar parte de una relación de cariño con la ciudad”. (El País, 18 de novembre de 2006: 20).

Les claus afectives del consens En les entrevistes que acabo de citar, Llinàs desvela part de la lògica afectiva que caracteritza l’arquitectura de la BJF. Si més no, la primera de les que entenc –155–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

com les dues grans claus afectives del projecte, sense les quals hauria estat més difícil l’assoliment del consens. Aquesta manera d’aproximar-se a la ciutat –que es podria qualificar com “més que racional”– i la voluntat de no fer nosa, no són pas gestos gratuïts ni elements consubstancials d’una idea apriorística sobre la biblioteca. Ans al contrari, en són una mostra de l’afectivitat, de la capacitat d’afectar i de ser afectat.

Disposició afectiva Llinàs mostra una clara voluntat d’adequació al lloc, cosa que es pot explicar segons dues consideracions. La primera, i més genèrica, és la reconeguda disposició afectiva de la seva arquitectura. En efecte, tal i com assenyalava més amunt, la consciència de la densitat urbana de Barcelona funcionà com una mena d’afecció que hi sedimentà en forma d’una arquitectura més continguda i sensible. És a dir, la relació d’anys interactuant professionalment i vital amb l’espai urbà barceloní l’afectà i n’alterà les seves capacitats, convertint-lo en un arquitecte entestat a cercar i subratllar la “part pública” de la ciutat en els seus projectes: “En contextos com el de Barcelona, i a diferència d’altres llocs on tenen més disponibilitat d’espai, trobo que, moltes vegades, el problema és buidar la part negra de la ciutat, com si diguéssim la part construïda, per anar trobant l’expansió de la part blanca, la part pública de la ciutat. Jo, per exemple, la biblioteca que fiu a la plaça Lesseps –que és el resultat d’un concurs– doncs diria que la meva proposta era, bàsicament, ocupar amb l’espai tancat de la biblioteca l’espai que tocava en relació a deixar el millor espai públic possible com espai sobrant. Moltes vegades, des del punt de vista de l’arquitecte s’ocupa el millor espai disponible; i, l’espai públic, allò que queda buit, queda com en un segon paper. Jo crec que el millor d’aquesta proposta era deixar aquesta millor part de l’espai sense construir, i això coincidiria amb aquesta aproximació a un coneixement de la ciutat i de Barcelona concretament.” (Llinàs a: CCCB, 2012).

És a partir d’aquesta reflexió sobre les necessitats de cura, i de major part blanca a la ciutat, que Llinàs articula la seva arquitectura gairebé com un efecte i una reacció de la seva comprensió de l’espai.

Però, a més a més, l’entorn de la biblioteca per a ell no és pas un espai genèric, ans al contrari, és un indret que l’afecta amb especial intensitat, quasi en un registre íntim, ja que hi viu i treballa ben a la vora. Per tant, la disposició afectiva que ell articula vindria a ser una suma de sensibilitat professional, construïda al llarg d’anys d’activitat a Barcelona, amb una de vivencial, com a veí de Lesseps –d’alguna manera, un exemple de la inseparabilitat del treball i l’amor: “Este proyecto se ubica en un espacio familiar y cercano para Llinàs; se trata de un lugar que siente como propio –su estudio y su vivienda se hallan muy cerca... el lugar asignado le afecta... Llinás valora [y aprecia] este espacio complejo, y el proyecto de la biblioteca según las reglas que rigen en este lugar. El proyecto se inicia con el reconocimiento del lugar en el que se implanta, en la doble acepción del término –156–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

reconocimiento: conocimiento y admiración; conocimiento profundo que lleva al respeto y el cariño por un lugar y sus peculiaridades.” (Garriga i Azara, 2008).

Així les coses, com a primera clau sensible de la BJF cal assenyalar la seva disposició afectiva. Llinàs es deixa afectar pel lloc on ha de projectar la biblioteca, ja que l’entorn que sondeja afecta doblement el seu treball. Així, tot i la possibilitat d’ocupar una superfície molt àmplia i deixar-hi la seva empremta ben marcada a Lesseps, decideix fer-se enrere i agafar-se a les façanes posteriors de l’avinguda de la República Argentina –aquelles que miren al carrer de la Riera de Vallcarca–. Allà on altres arquitectes haguessin fet un edifici singular i potent, una icona ambiciosa amb voluntat de rescabalar la història urbanística de Lesseps, Llinàs, amb una decisió aparentment tan bàsica com una reculada, s’inventa una plaça pública. És a dir, en deixar buida part de la superfície que podria haver ocupat amb l’edifici de la biblioteca, enginya un espai força compacte per a la ciutat que, tant fa d’avantsala de la biblioteca, com hi proporciona un espai obert i de relació de força qualitat –topogràficament anivellat–. Aquest, sens dubte, és un bell exemple de la seva dèria de convertir la “part negra” i construïda de la ciutat en “part blanca” i pública.

Però, a més a més, amb aquesta operació, mentre que amb un ull mirava enrere –cap al passat urbà de Lesseps– tractant d’establir una aliança amb allò preexistent, amb l’altre ull mirava cap al futur. En efecte, aquest gest de fer-se a un costat, de situar-se voluntàriament en un extrem, lligava amb una operació urbanística que aleshores encara no havia estat implementada, la del corredor verd de Vallcarca –que avui dia ja connecta amb voreres eixamplades la plaça de Lesseps amb la plaça d’Alfonso Comín. Per tant, allò que Llinàs aconsegueix, conjurant passat i futur urbà3, és evitar la creació d’una nova frontera urbana –en un entorn que havia patit tota mena d’obstacles territorials– i esdevenir frontissa entre Lesseps i l’avinguda de Vallcarca. Així les coses, en arribar a la plaça, l’eix de Vallcarca no topa amb cap entrebanc i pot desembocar i obrir-se a Lesseps gràcies a la reculada de la biblioteca: “Allò especial d’aquest projecte és que el límit me l’imposí jo –que seria per darrere Riera de Vallcarca i per davant la continuació de la geometria de les façanes veïnes– això vol dir que després per dintre [la biblioteca] està organitzada en funció d’un límit, i treballar sobre aquest límit va ser una mica el procés de projecte. Precisament, amb aquesta solució nostra, que no era intervencionista, o no formava part de la façana que podia conformar la plaça Lesseps, ens estalviàvem, en principi, els conflictes respecte a l’ordenació de la plaça, perquè nosaltres, fent aquest pas enrere, ens agafàvem més per l’esquena al límit que conforma la Riera de Vallcarca.” (Llinàs a: BTV, 2011).

3. La memòria de l’exposició Cases viscudes 1978-2008 –retrospectiva sobre l’obra arquitectònica de Llinàs– conté una reflexió sobre aquesta manera de tractar amb el temps com una qüestió eminentment emocional i afectiva: “La arquitectura de Llinás amplia este tiempo [el temps de la definició d’un objecte arquitectònic] hacia atrás y hacia delante. Hacia atrás, buscando con las manos y la memoria la identidad física, emocional y simbólica de un lugar que condicionará radicalmente la definición del mencionado objeto y proyectándose hacia el futuro tratando, humildemente, de anticiparse a los deseos y necesidades de los futuros habitantes o usuarios”. (Garriga i Azara, 2008).

–157–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

A més de la disposició afectiva, la segona gran clau sensible de la BJF cal cercar-la en tota aquella gestualitat adreçada a crear una atmosfera afectiva.

A saber, aquells elements arquitectònics, materials i sensibles, allunyats de qualsevol aspiració representacional4 –concebuts de manera més tàctil que lingüística– orientats a l’alteració del registre intensiu de les persones i a l’evocació de sensacions de benestar, optimisme, proximitat, cordialitat i companyia. És a dir, aquelles claus emocionals que em trobí en les enquestes i entrevistes del meu treball de camp, com a testimonis de l’afecte actuant a la BJF, i que, en els relats del veïnat i les persones usuàries de la biblioteca, semblaven peces bàsiques del consens bibliotecari.

Val a dir que, aquesta lògica afectiva i sensible es basteix a partir d’una idea senzilla i quasi naïf que l’arquitecte utilitza com a punt de partida per a dissenyar un espai afectiu, és a dir, un lloc on la gent s’hi trobi a gust. Així, acudint a l’imaginari del llibre, l’arquitecte recorre a una imatge tan comuna com eloqüent, la d’una persona llegint en el racó favorit de casa seva. És aquesta mena d’experiència, d’idea i imatge de benestar, allò que Llinàs voldria que es pogués sentir a la biblioteca: “Cuando haces una casa hay una manera de pensarla que es pensar en qué sitio estarías a gusto leyendo de esa casa, ¿no? Y ese sitio yo pienso que es el centro de gravedad de la casa aunque luego no se use así. Es un sitio en el que te encuentras a gusto solo, leyendo, lo cual no quiere decir que estés deprimido o lo que sea. Y yo creo que todo el mundo tiene una imagen de ese estado y de ese espacio. Yo desde luego tengo una idea clara: al lado de una ventana, con una cierta luz, en zapatillas, esa idea de espacio yo creo que es bueno meterlo en una biblioteca. Es decir, que puedas estar en ese estado, al lado de una ventana, etc.” (Llinàs a: Arraz, 2005).

Sense perdre de vista aquesta imatge, Llinàs considera que allò que ell entén com un espectacle optimista i bonic, la idea de gent llegint en públic, ha de ser la veritable causa interior de l’edifici. Per això, utilitza una sèrie de recursos i gestos orientats a suportar, acompanyar i visibilitzar la idea de solitud en companyia5. Una solitud, però, pensada una mica à la Massey (2005) en termes de sociabilitat i convivència circumstancial: “Yo creo que ver a alguien leyendo es algo muy bonito y que vale la pena ver, y ver mucha gente haciendo lo que haces tú, sin molestarse, etc. me parece un espectáculo optimista desde el punto de las relaciones entre personas. Y eso yo creo que necesita grandes espacios y grandes cubiertas para expresarlo. Un poco, esta 4. Són diverses les declaracions en què Llinàs manifesta un refús clar de l’arquitectura de caire representacional: “Representar no está en mi línea de trabajo” (Arraz, 2005). “Jo trobo que l’arquitectura té una capacitat de representar coses que s’ha d’abandonar”. (BTV, 2011).

5. Aquesta idea de companyia, de ser en comú sense gaires mediacions del llenguatge és una qüestió que interessa Llinàs i sobre la qual ha escrit en més d’una ocasió: “Las relaciones regladas por la distancia [i no pel llenguatge] conducen a la compañía: la que se establece entre dos personas separadas por una mesa que comen silenciosamente, la que se da entre cajas de escalera, cobertizos, antenas de televisión, etc. por encima de los terrados de las casas, la que se establece entre los pasajeros de un autobús: anónimos y diversos, ensimismados o conversando discretamente, que se acomodan dejándose sitio unos a otros sin centros, ejes o simetrías. Indiferentes y próximos, individuos y solidarios. Sin comunicación pero en compañía” (Llinàs, 2002: 94).

–158–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

idea sobre la que yo he escrito de “estar solos pero en compañía” que es un poco lo que sucede en una biblioteca. Solos es fácil, pero para dar la idea de compañía es donde estaría, en el caso de esta biblioteca, la cubierta, las relaciones visuales constantes, etc.” (Llinàs a: Arraz, 2005).

Ara bé, el que revelen aquestes cites és una manera de manipular l’espai per tal que aquest disposi de mediacions orientades a una experiència comuna i compartida. Que la biblioteca sigui viscuda com un espai afectiu i comú –a més d’un assoliment col·lectiu–, és una voluntat que s’encasta en tot un seguit de recursos arquitectònics que abordaré a continuació. Elements, que, sens dubte, permeten palesar el tarannà no representacional d’una arquitectura sempre més a prop de claus de natura performativa, sensible, somàtica i pràctica que no pas d’intel·ligibilitat o representació.

Sloterdijk (2008) utilitza l’hivernacle d’estil victorià com a exemple d’una tècnica capaç d’albergar espècies vegetals portades d’altres regions climàtiques i proporcionar-les una atmosfera adient per a la convivència amb altres espècies. considera que aquesta idea és aplicable a la ciutat mateixa i, així, defineix la polis grega com un hivernacle que servia per albergar persones que no havien viscut juntes abans: “¿Qué era para ellos una ciudad, una polis? ¡Pues un invernadero que servía para albergar a las personas que no habían vivido juntas antes! La ciudad era, pues, un invernadero que debía tener todas las virtudes necesarias para albergar a las personas que, normalmente, no podían vivir juntas. Una palmera en Inglaterra es tan absurda como un habitante de la isla de Kos o Creta en Atenas y, sin embargo, Atenas funciona y el invernadero de palmeras, también.” (Sloterdijk, 2008, p. 77).

En termes similars als de l’hivernacle de Sloterdijk, l’arquitectura a la BJF crea un embolcall que prova de fer possible la coexistència, un embolcall amb qualitats afectives i atributs tàctils, imprescindible perquè s’hi pugui esdevenir l’atmosfera estimulant –plena d’activitat que convida a ser-hi i a fer–, convivencial –amb persones de tota mena arreu i, sobretot, a prop– i afectiva –amb molts elements orientats a produir afectes relacionats amb la sensació de benestar. A tall d’exemple, heus aquí quatre de les respostes que algunes de les persones enquestades varen fer en ser demanades per la percepció de l’espai interior de la BJF: 1. Vida de barri, estar en un espai familiar (no estrany) que no deixa d’estar connectat amb l’exterior pels grans finestrals. També és un parèntesi, com un refugi del ritme frenètic de la ciutat. Resulta molt accessible i convida a entrar-hi.

2. És un lloc molt acollidor i agradable.

3. Multifunció i respectuosa, diversitat de persones i interessos. Un exercici de convivència.

4. Convida a emprar-la i a participar de les activitats.

–159–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

Disposicions materials emprades La coberta De les diferents disposicions materials emprades, l’element que em sembla més destacable d’aquesta arquitectura que embolcalla és, sens dubte, la coberta.

Figura 2

Una coberta que no és ni un mer sostre ni tampoc un signe que s’hagi d’interpretar. Ans al contrari, és una afecció, un element que té la missió d’envolupar i implicar a les persones, sota un mateix sostre, però sobretot en una afectivitat comuna –que es viurà, és clar, de manera diferenciada, sense una correspondència unívoca entre els afectes instigats i els experimentats. Un recurs material amb propietats ètiques que alberga, però que també indueix a la presa de consciència d’un espai comú en què l’arquitectura introdueix altres elements de cordialitat i calidesa, també orientats a la recerca de la convivència bibliotecària.

Brian Massumi (2011) considera que l’afecte implica un trànsit, una alteració, un canvi de capacitats que provocarà un augment o disminució en el poder d’actuar. A més a més, considera que, per poc perceptible que sigui, l’afecte sempre implica travessar un llindar, observat des del punt de vista d’un canvi de capacitat. Com he assenyalat anteriorment, a la biblioteca hi ha tota una sèrie d’elements, gestos i recursos disposats amb voluntat afectiva, és a dir, amb intenció d’afectar altres cossos –sobretot els de les persones usuàries de la biblioteca, però també els de la gent que hi treballa –, alterar el seu registre intensiu i reconnectar-los amb una experiència espacial singular i comuna.

–160–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

La marquesina La marquesina de l’entrada és el primer d’aquests elements. Fugint de qualsevol vel·leïtat representacional o monumental, sembla estendre la mà i donar la benvinguda a les persones, oferint una benvinguda hospitalària, empàtica i càlida, cercada mitjançant una escala de proporcions humanes i l’ús de la fusta d’auró blanc –Acer pseudoplatanus–. A més d’aquest gest de benvinguda, la marquesina també es concep com un dispositiu per a acollir-hi les persones que vulguin sortir de la biblioteca per xerrar o descansar de la seva activitat –també per a no usuàries, com ara les persones que fan el cafè a la terrassa del bar o la canalla que juga a la plaça–, difuminant una mica la dicotomia interior/ exterior i fent aquest llindar molt permeable. D’alguna manera, l’obstinació de Llinàs de cercar la part blanca de la ciutat –d’expropiar-li metres a la densitat, l’espai privat i construït– es torna a manifestar amb una marquesina que, en comptes d’un límit o d’un gest autoreferencial, aposta per potenciar les pròpies capacitats del llindar, afeblint les fronteres entre l’edifici i la resta de la ciutat.

Amb tot, la marquesina compta amb un altre rol molt important per a la seva política dels afectes. Com a llindar real i simbòlic exerceix de primer sintonitzador afectiu, és a dir, és el primer element d’una llarga cadena de recursos, gestos i mediacions amb què la BJF cerca un canvi en el registre intensiu de les persones per tal de fer-les habitants del mateix entorn afectiu.

Figura 3 –161–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

Les relacions visuals Al costat de la coberta, Llinàs destacava el paper de la interconnexió visual de la biblioteca. L’afectivitat també s’encasta i delega en les relacions visuals.

Així les coses, les perspectives en diagonal que, ja des del vestíbul permeten que les persones puguin copsar totes les plantes de l’edifici, o les finestres de la planta baixa, que comuniquen visualment interior i exterior –fent una crida als passavolants i permetent distreure’s a les persones que fan servir la biblioteca–, situen aquests elements més mundans i relacionals de la vida en comú com un gran element d’atracció. D’alguna manera, l’arquitecte assumeix que no és pas l’arquitectura com a representació allò que val la pena, sinó que és la vida que s’hi esdevé, mediada per l’arquitectura, allò que crida i mereix l’atenció.

Aquesta interconnexió visual funciona tant a nivell interior com exterior. De fet, tant els grans finestrals de la façana que mira a Lesseps, com els més petits de la façana del carrer de la Riera de Vallcarca, cerquen tota l’estona aquesta relació, vincle i estímul. És a dir, la interconnexió visual, les perspectives en diagonal, els dobles espais, etc., no remeten al projecte arquitectònic com un objecte formal, sinó que són mediacions adreçades vers l’atenció i l’estima per allò pròxim, per fer de la biblioteca un espai comú i ciutadà. No en va, aquests jocs visuals també indueixen a l’establiment de relacions, al contacte entre persones desconegudes i heterogènies. I, a més a més, permeten fer volar la imaginació, donar cabuda a l’atzar i celebrar la vida –no l’arquitectura, ni cap de les seves aparents proeses formal– en la línia de l’ascendència jujoliana de l’arquitectura de Llinàs. A la biblioteca, miris on miris, la manipulació de

Figura 4 –162–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

l’espai permet que sempre hi hagi alguna cosa esdevenint-se; i, una altra vegada, aquests elements no representen res: fan.

La fusta A més de la coberta, la marquesina i la interconnexió visual, hi ha encara altres recursos que contribueixen a la lògica afectiva de la biblioteca. La mateixa fusta d’auró blanc de la marquesina és a tot el mobiliari; a les lleixes, però també a les parets i columnes – folrades fins a la meitat de la seva alçada– mantenint aquesta voluntat d’envolupar, acompanyar, sostenir i estendre la sintonització afectiva. L’orientació afectiva d’aquest material sembla evident, un tipus de fusta càlida6 como l’auró blanc –que evoca benestar i recolliment– enriqueix l’experiència hàptica de l’espai bibliotecari (vegeu-hi Figura 5). Són atributs tàctils com aquests, i no gestos de caire simbòlic, els que atorguen una referència

Figura 5

unitària a la biblioteca. Una unitat que és afectiva, que se sent, que envolupa, empeny i activa capacitats sensibles i possibilitats ètiques, no pas una unitat simbòlica o representacional.

6. “També trobo que l’espai interior és molt agradable, hi ha molta llum natural, els colors, i els material de l’interior; el fet que hi hagi molta fusta, doncs es fa molt agradable i et fa estar bé”. (Lara, usuària de la BJF).

–163–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

Reflexions finals. L’assemblatge del consens Lluny d’una biblioteca tout court –un dipòsit per a la custòdia i la consulta de llibres i documents, o una simple sala d’estudi–, la BJF s’estabilitzà, pràcticament des de la seva inauguració, com un espai públic ciutadà, un lloc de trobada popular i estimat, capaç d’aplegar i barrejar moltes coses i cossos en un mateix espai.

L’èxit i l’entusiasme amb què les persones usuàries i el veïnat de Lesseps s’afanyaven a assenyalar les virtuts de la biblioteca denotaven la gestació d’un sentiment de pertinença que, a mesura que s’esdevenia, amplificava i feia més evidents les mancances de la formalització de la plaça. Davant la manca de complexitat espacial d’aquesta –i molt lluny de l’estupor, el desconcert i la indignació que havia generat la seva ornamentació–, la biblioteca semblava un espectacle convivencial ple d’exemples d’inclusivitat, aprenentatge, cura, formació, entreteniment, barreja, benestar i, a més a més, tot allò s’esdevenia enmig d’una important conformitat simbòlica. L’ethos social que s’hi performava palesava diverses qüestions, però, abans que res donava compte d’un consens aclaparador que posava de manifest una associació d’elements heterogenis exitosa que no havia concorregut a la plaça. L’assemblatge que havia convertit la BJF en un espai públic reeixit, comptava amb moltes mediacions imprescindibles, però el disseny arquitectònic n’era una de les importants. En comptes d’apostar per la iconicitat pròpia d’una arquitectura de caire representacional i concebre el projecte com si es tractés gairebé d’un ambiciós artefacte formal, l’arquitectura emprada en la biblioteca revelava l’ús d’un altre tipus de mecanismes –més heterogenis, temptatius i afectius–, a més d’una assumpció cabdal: els seus objectius prioritaris eren el benestar de les persones i l’estímul de la vida en comú. Així les coses, en lloc d’aproximar-se a l’espai com si es tractés d’una realitat autoevident que hauria d’assolir els seus objectius mitjançant els efectes regeneradors d’una representació eloqüent, el disseny de la biblioteca es va pensar –a la manera d’un objecte múltiple que necessitava de les mediacions arquitectòniques per a esperonar la convivència i l’encontre– amb premisses més heterogènies i relacionals; i assumint el rol vertebrador de les pràctiques.

Com he assenyalat en aquest text, una de les claus més efectives del disseny de la BJF rau en les seves propietats afectives. La capacitat de la seva arquitectura –mitjançant l’acció distribuïda d’una cadena de gestos, recursos i disposicions materials i sensibles (però també humanes)– per alterar el registre intensiu de les persones i, tornar-les més capaces, més conscients i més disposades a assumir el repte de viure en comú és, sens dubte, una de les aportacions més significatives que s’han fet a la idea d’una altra plaça Lesseps possible. Mentre que el disseny de la plaça, a més de l’estandardització i l’homogeneïtat, confrontava el veïnat amb una ornamentació distant, dura i majoritàriament incompresa, el de la biblioteca empenyia a ser-hi; envolupant i implicant –en una atmosfera comuna– a un munt de persones i de pràctiques que no havien compartit espai abans.

–164–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

Com recorda Uriel Fogué (2011), Heidegger va introduir en la seva obra una accepció del verb construir que al·ludia a la pràctica de la cura. En efecte, segons el pensador alemany, tot i que el seu ús majoritari remet primordialment a accions com edificar, alçar i bastir; construir també conté una segona dimensió que suposa tenir cura d’alguna cosa, per exemple d’un veïnat.

La distribució desigual d’aquesta accepció en els dos artefactes estudiats pot ajudar a pensar amb una perspectiva de gènere les vicissituds experimentades pel consens a Lesseps. Mentre que el disseny i la formalització de la plaça construïen l’espai erigint primordialment un artefacte formal –orientat a refundar i realçar l’espai públic–, l’arquitectura desplegada per la biblioteca feia èmfasi en la segona accepció; és a dir, “cuidava” de la vida que havia d’albergar i “mirava pel territori” en què s’inseria. La lògica de la cura, més capacitada per integrar la complexitat i fer visible la precarietat i la interdependència, palesava l’efecte que un determinat compromís ètic, d’ascendència feminista, pot comportar en el disseny i la composició d’un espai públic.

Mentre que la formalització de la plaça revelava l’ús d’una sèrie de mecanismes atribuïbles a un urbanisme d’arrel patriarcal i androcèntric –dominant, jeràrquic, distant, agressiu, ambiciós, formalista, icònic i pretesament tan universal com imparcial–, la biblioteca posava en escena una sensibilitat més pròpia d’una ètica de la cura que, lluny d’enfrontar les persones amb la representació, s’esforçava a albergar-les, implicar-les i proveir-les benestar. En comptes d’inspirar-se en una idea de justícia fonamentada en l’aplicació de principis i enunciats abstractes, la biblioteca semblava voler superar l’atomització moderna, cercant i promovent l’afecte, la proximitat, la responsabilitat i l’encontre; inscrivint a les persones usuàries en un teixit de relacions, en una atmosfera afectiva, convivencial i, és clar, també conflictiva.

–165–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

Bibliografia Amin, Ash (2008). “Collective culture and urban public space”. City, núm. 12(1), p. 5-24.

Anderson, Ben; Paul Harrison (2010). “The promise of Non-Representational Theories”, dins: B. Anderson; P. Harrison [ed.]. Taking-Place: Non-Representational Theories and Geography. Franham: Ashgate, p. 1-36.

Arraz, Félix [ed.] (2005, 17 de novembre). Scalae. Josep Llinàs comenta la biblioteca de Lesseps en Barcelona. Podcast recuperat de http://www.scalae.com/ podcasts/scalae-podcast-14 (consultat 27/2/2013).

Barcena, Carles; Ricard Gratacòs (2010). “Josep Llinàs. Hem de parlar”. Diagonal, núm.

23, p. 4-9.

Bestué, David (2016). “La deconstrucción en arquitectura: historia de un malentendido”. El Estado Mental, 4 d’abril, https://elestadomental.com/diario/la-deconstruccion-en-arquitecturahistoria-de-un-malentendido (consultat 20/2/2017).

Borja, Jordi (2010). Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona. Barcelona: Editorial Empúries.

BTV (2011, novembre 5). Icones. Biblioteca Jaume Fuster, la muntanya artificial [vídeo], dins: Icones, Barcelona Televisió. Recuperat gener 12, 2012, des de http://www.btv.cat/alacarta/ icones/10011/ (consultat 6/11/2013).

CCCB (2012). Entrevista a Josep Llinàs, president del Premi Europeu de l’espai públic urbà 2012. [vídeo]. Recuperat gener 12, 2013, des de http://vimeo.com/38423531 (consultat 4/12/2013).

Clough, Patricia; Jean Halley (2007). The Affective Turn: Theorizing the social. Durham, NC: Duke University Press.

Deleuze, Gilles (2008). En medio de Spinoza. Buenos Aires: Cactus.

– (2009). Spinoza. Filosofía práctica. Barcelona: Tusquets editores.

Estévez Villarino, Brais (2014). La controvèrsia de la Plaça de Lesseps (Barcelona). Una oportunitat per a repensar la condició dels espais públics urbans. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Geografia, http://hdl.handle.net/10803/283531.

– (2016). “Controversias, hibridez y diseño urbano: Abrir el candado de la representación y multiplicar los posibles del espacio público”. Revista de geografía Norte Grande, núm. (65), p. 7-37. https://dx.doi.org/10.4067/S0718-34022016000300002 Farías, Ignacio (2011). “Ensamblajes urbanos: la TAR y el examen de la ciudad”. Athenea digital, núm. 11 (1), p. 15-40. Disponible a http://www.raco.cat/index.php/Athenea/article/ view/244663 (consultat 15/12/2012).

Fogué, Uriel (2011). “El diálogo del ventrílocuo: bases hermenéuticas para una conversación entre humanos y no humanos”, dins: Luis Arenas; Uriel Fogué [ed.]. Planos de [Inter]sección.

Materiales para un diálogo entre filosofía y arquitectura. Madrid: Lampreave, p. 238-274.

Foucault, Michel (2010). El cuerpo utópico. Las heterotopías. Buenos Aires: Nueva Visión.

García Sánchez, Rafael (2007). Una revisión de la ‘Deconstrucción Postmoderna’ en Arquitectura.

València: Universitat Politècnica de València, Departament de Composició Arquitectònica de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, http://www.tesisenred.net/handle/ 10803/22119 (consultat 25/3/2012).

Garriga, Victoria; Pedro Azara (2008). “Biblioteca Jaume Fuster 2001-2005. La frontera”.

Memoria de l’exposició Cases viscudes 1978-2008. Disponible a http://www.av62arquitectos. com/es/proyectos/josep-llinas-casas-vividas-arquinfad-barcelona-4-132-memoria (consultat 20/3/2012).

Imrie, Rob; Emma Street (2014). “Autonomy and the socialisation of architects”. The Journal of Architecture, núm. 19(5), p. 723-739.

Jacobs, Jane Marie (2006). “A geography of big things”. Cultural geographies, núm. 13(1), p. 1-27.

–166–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 139-167 Brais Estévez Villarino A voltes amb la geografia crítica de l’arquitectura: la disposició afectiva i no representacional de Josep Llinàs...

Jenkins, Lloyd (2002). “Geography and architecture: 11, Rue du Conservatoire and the Permeability of Buildings”. Space and Culture, núm. 5(3), p. 222-236.

Kraftl, Peter; Peter Adey (2008). “Architecture/affect/inhabitation: Geographies of Being-In Buildings”. Annals of the Assotiation of American Geographers, núm. 98(1), p. 213- 231.

Latour, Bruno (2008). Reensamblar lo social. Una introducción a la teoría del actor-red. Buenos Aires: Manantial.

– (2011). “Plus elles se répandent, plus les bibliothèques deviennent centrales”. Bulletin des bibliothèques de France, núm. 1, http://bbf.enssib.fr/consulter/bbf-2011-01-0034-007.pdf (consultat 3/9/2012).

Law, John (2004). “And if the global were small and noncoherent?: Method, complexity and the baroque”. Society and Space, núm. 22(1), p. 13-26.

Lees, Loretta (1997). “Ageographia, heterotopia, and Vancouver’s new public library”. Environment and Planning D: Society and Space, núm. 15(3), p. 321-347.

– (2001). “Towards a Critical Geography of Architecture: the case of an ersatz colosseum”.

Ecumene: A Journal of Cultural Geographies, núm. 8(1), p. 51-86.

Lees, Loretta; Richard Baxter (2011). “A ‘building event’ of fear: thinking through the geography of architecture”. Social and Cultural Geography, núm. 12(2), p. 107–122.

Llinàs, Josep (2002). Saques de esquina. València: Pre-textos, p. 33-34.

Massey, Doreen (2005). For space. Londres: Sage.

Massumi, Brian (2011). “Palabras clave para el afecto”. Exit Book. Revista semestral de libros de arte y cultura visual, núm. 15, p. 22-30.

Oldenburg, Ray (1989). The great good place: cafes, coffee shops, community centers, beauty parlors, general stores, bars, hangouts and how they get you through the day. Nova York: Paragon House.

Pallasmaa, Juhani (2006). Los ojos de la piel. Barcelona: Gustavo Gili.

Pile, Steve (2009). “Emotions and affect in recent human geography”. Transactions of the Institute of Britsh Geographers, núm. 35(1), p. 5-20.

Rose, Gillian (1993). Feminism and geography: the limits of geographical knowledge. Minneapolis: University of Minnesota Press.

Rose, Gillian; Monica Degen; Begum Basdas (2010). “More on ‘big things’: building events and feelings”. Transactions of the Institute of British Geographers, núm. 35, p. 334-349.

Sánchez Criado, Tomás (2006). La teoría del actor red [en línia]. Disponible a https://sociologicas.files.wordpress.com/2012/03/tomas-sanchez-criado-la-teoria-del-actor-red.pdf (consultat 20/3/2018).

Sennett, Richard (1997). Carne y piedra. El cuerpo y la ciudad en la civilización occidental.

Madrid: Alianza Editorial.

Sharp, Joanne (2009). “Geography and gender: what belongs to feminist geography? Emotion, power and change”. Progress in Human Geography, núm. 33(1), p. 74-80.

Sloterdijk, Peter (2008). “El primer día. La tercera sesión”, dins: Bruno Latour; Pasquale Gagliardi [ed.]. Las atmósferas de la política. Diálogo sobre la democracia. Madrid: Editorial Complutense, p. 74-82.

Soja, Edward W. (1996). Thirdspace. Journeys to Los Angeles and Other Real-and- Imagined Places. Oxford: Blackwell.

Thrift, Nigel (1996). Spatial formations. Londres: Sage.

– (2008). Non-Representational Theory: Space, politics, affect. Londres: Routledge.

–167–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 169-176 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.153

Aurora Bertrana: la imatge en el mirall1 Marta Vallverdú-Borràs Filòloga IS La Llauna (Badalona)

Resum Aurora Bertrana (Girona 1892-Berga 1974), va ser una escriptora viatgera catalana, la primera dona (1935) de la Societat Catalana de Geografia, de l’Institut d’Estudis Catalans.

Durant la II República destaca com una de les intel·lectuals feministes i progressistes del país. La seva obra narrativa és diversa: la primera etapa gira al voltant dels seus viatges a l‘exòtic, a la Polinèsia i al Marroc. Una altra faceta important són els seus testimonis autobiogràfics.

Però com era Aurora Bertrana realment? Què explica i què amaga en les seves Memòries?

Comentarem la seva trajectòria biogràfica a través de la història que la pròpia Bertrana escriu sobre ella mateixa. Una vida narrada que és com una novel·la apassionant –la seva millor novel·la?–: amena, tragicòmica, amb multitud de viatges i aventures. Tanmateix, com la novel·la stendhaliana, només és una imatge en el mirall, només la part del jo que ens ha volgut revelar.

Paraules clau: exotisme, dona viatgera, memòries, narrativa catalana, feminisme.

Resumen: Aurora Bertrana: la imagen en el espejo Aurora Bertrana (Girona 1892-Berga 1974), fue una escritora viajera catalana, la primera mujer (1935) de la Sociedad Geográfica del Institut d’Estudis Catalans. Durante la Segunda República destaca como una de las intelectuales feministas y progresistas del país.

Su obra narrativa es diversa: la primera etapa trata sobre sus viajes al exótico, a la Polinesia y a Marruecos. Su otra faceta importante son sus viajes testimonios autobiográficos.

Pero, ¿cómo era Aurora Bertrana realmente? ¿Qué explica i qué esconde en sus Memorias? Comentaremos su trayectoria biográfica a través de la historia que la propia Bertrana escribe sobre sí misma. Una vida narrada que es como una novela –¿su mejor novela?–: amena, tragicómica, con multitud de viajes y aventuras. Sin embargo, como la novela stendhaliana, sólo es una imagen en el espejo, sólo la imagen del yo que nos ha querido revelar.

Paraules clau: exotismo, mujer viajera, memorias, narrativa catalana, feminismo.

1. Conferència impartida a la Societat Catalana de Geografia el 20 de desembre de 2017, en el marc de l’acte commemoratiu del 125è aniversari del naixement d’Aurora Bertrana i Salazar, primera dona associada a la SCG. Vegeu la ressenya de l’acte a: http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S92461.htm

–169–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 169-176 Aurora Bertrana: la imatge en el mirall

Marta Vallverdú-Borràs

Abstract: Aurora Bertrana. The image in the mirror Aurora Bertrana (Girona 1892-Berga 1974) was a Catalan travelling writer. She was the first woman (1935) to join the Geographic Society of the Institut d’Estudis Catalans.

During the 2nd Republic, she was regarded as one of the most prominent feminist and progressive intellectuals of the country. Her narrative work is diverse: her first period is focused on her travels around exotic countries such as Polynesia and Morocco. Another important face of hers were her autobiographic accounts.

But, how was Aurora Bertrana really? What does she explains and hide in her Memòries?

We will comment on her biographic trajectory throughout the history that she wrote about herself. A life narrated like an exciting novel –maybe her best?–: enjoyable, tragicomic, with plenty of travels and adventures. However, like the stendhalian novel, it’s only an image in the mirror, only the part of herself that she wanted to reveal.

Keywords: exoticism, travelling woman, memories, Catalan narrative, feminism.

* * * Amb tot, sovint els records són ficcions.

Siri Hustvedt

Som a les portes del 21 de desembre,2 una altra data crucial en la història del nostre país. La política del procés ho ha envaït tot. Sembla que la cultura resti arraconada, i més encara el món de la literatura. Per aquest motiu voldria agrair-los que l’homenatge a Aurora Bertrana, amb motiu del 125è any del seu naixement no s’hagi ajornat. En el nostre camí cap a un país culte i d’excel·lència no podem deixar de reconèixer els seus escriptors i escriptores més destacats.

Aurora Bertrana és una d’elles. Però la seva personalitat polifacètica desborda l’adscripció a les lletres, tal com demostra el fet que fos la primera dona de la Societat Catalana de Geografia de l’IEC, l’any 1935.

Avui intentaré esbossar qui era Aurora Bertrana. Comentarem la seva trajectòria biogràfica bàsicament a través de la història que la pròpia autora escriu sobre ella mateixa en les Memòries,3 excel·lents, en dos volums, en els quals, tanmateix, ella només explica la part del seu jo que ens ha volgut revelar. És un relat apassionant: amè, tragicòmic, amb multitud de viatges i aventures. La seva vida –la seva millor novel·la?–, és la projecció del recorregut d’un camí en un mirall, com deien Saint Real o Stendhal, un mirall però, que no ho enfoca tot. O que ho deforma.

Comencem per la data del seu naixement. Bertrana va néixer el 1892 a Girona, però a les seves Memòries ens amaga aquesta data simptomàticament. Ella feia veure que tenia set anys menys. Durant tota la seva vida pública va afirmar que havia nascut el 1899. L’any autèntic del seu naixement no es va descobrir 2. Aquesta conferència es va llegir el vespre abans de les eleccions del 21 de desembre de 2017, fonamentals per a l’autodeterminació de Catalunya.

3. Memòries fins al 1935; Memòries. Del 1935 fins al retorn a Catalunya, Barcelona: Pòrtic, 1973 i 1975.

–170–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 169-176 Aurora Bertrana: la imatge en el mirall

Marta Vallverdú-Borràs

fins 25 anys després de la seva mort. Era filla de Prudenci Bertrana, a qui ella admirava molt, i en va escriure una biografia, Una vida.4 Recordem que era un dels millors novel·listes modernistes, dels narradors a cavall del segles xix i xx. La seva novel·la més famosa és Josafat, del 1906. Hi ha una empremta paterna en el tarannà de la filla: el rebuig de la civilització urbana, el gaudi per la vida natural, el tarannà inconformista i rebel.5 Però crec que deu també a la seva mare, Neus Salazar, que provenia d’una família de militars castellans instal·lats a Girona, i que feia de modista i de brodadora, sense que deixés mai de treballar per mantenir la família. Prudenci Bertrana era pessimista, tímid, introvertit i fatalista, patidor. Però Neus Salazar, segons la seva filla, era activa, feinera, sociable i alegre. La joia de viure i l’autonomia vital que va mantenir Aurora Bertrana en bona part de la seva trajectòria, possiblement provenien de la mare, a qui va estar fortament vinculada, no del pare. Crec que va ser ella qui la va dotar d’ales. Per això, per contrast amb el seu pare Prudenci, anys després anomenaran Aurora com a Imprudència Bertrana.

Aurora Bertrana era la gran de quatre germans: Helena, Heribert, i Cèlia, esbossats més aviat com a pacífics i malaltissos, en contrast amb el seu autoretrat, forta de salut i amb un gran temperament. La nena Aurora era entremaliada i decidida, molt curiosa, espavilada, alegre, original, amb ganes d’aventura.

Com a anècdota de la seva infància explicarem un episodi ben singular.6 A la finca familiar de la Rodona on estiuejaven, prop de Girona, quan tenia 8 anys, li va agafar la dèria d’explorar. Volia descobrir el mar, que no havia vist mai.

Va decidir caminar i caminar seguint una riera que havia d’arribar a un riu i després al mar que tant l’atreia. Camina que caminaràs es va anar fent de nit i esporuguida, va haver de demanar refugi en una masia, on la va trobar un treballador de la seva família en el moment que estava a punt de sopar, amb molta gana, un plat de patates, cansalada i llardons. El record fix en la memòria del plat que no es va poder arribar a menjar és una doble imatge biogràfica: de la gana que va passar en molts moments de la seva vida i de la impossibilitat de poder completar la voracitat d’exploradora insaciable. Ella hauria continuat la ruta l’endemà. I no va contemplar el mar fins uns anys després.

La nena Aurora Bertrana va ser educada de forma rigorosa, però no per estudiar una carrera, atès que a la seva època les dones no anaven a la universitat. Al matí estudiava en una escola laica i mixta i a la tarda aprenia francès amb les monges, i també brodat i costura, com volia la mare. Quines eren les seves aficions? Doncs volia viatjar pel món, i com que no ho podia fer, hi fantasiejava. Contemplava hores i hores un mapamundi que tenia penjat a la cambra, a través del qual feia viatges imaginaris a països i llocs estranys –suposo que vostès han compartit amb ella aquesta inclinació–. Però també escriure, que ho feia de menuda, i d’amagat. Perquè el pare no volia que s’encaminés 4. Una vida, Barcelona: Vergara, 1965.

5. Vegeu per exemple el meu article: “Aurora i Prudenci Bertrana, proximitat i llunyania”, Revista de Girona, 1999, núm. 198, març-abril, p. 78-81.

6. “El meu primer fracàs d’exploradora”, Mem,. I, p. 91-102.

–171–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 169-176 Aurora Bertrana: la imatge en el mirall

Marta Vallverdú-Borràs

cap a la literatura, perquè a ell les lletres li havien portat disgustos. Josafat, per exemple, va ser un escàndol per a la Girona conservadora i timorata. I a més, perquè per ser el director d’un diari d’idees avançades, on va publicar un article antimilitarista, el van empresonar l’any 1910 per una temporada.

El buit i el boicot que va fer la societat gironina conservadora a la família Bertrana-Salazar es va fer insuportable, i van haver de fugir. On? Doncs a Barcelona, lloc en què el novel·lista podia continuar escrivint i dirigint diaris progressistes. Allà va encaminar la seva filla cap a la música, en la interpretació del violoncel. I ella mateixa se’n concep com a professora, tot aprenent amb el mestre reputat Llongueras mentre comença ja a exercir ensenyant a infants.

No obstant això la vida familiar a ciutat tampoc no era gens fàcil, i es va capgirar en catàstrofe. La situació de la família Bertrana sempre havia estat estreta econòmicament. Prudenci Bertrana era hereu d’un hisendat carlí que havia dilapidat i endeutat la seva fortuna. A Barcelona depenien de dues fonts d’ingressos: del periodisme del pare i de la confecció de la mare. El fatalisme patern va esdevenir realitat a la ciutat: Bertrana creia que la ciutat, la civilització, és un virus que contamina i intoxica l’ésser humà. I aquesta creença es va fer realitat en els seus fills: el tercer, Heribert, va morir de tuberculosi; la segona filla Helena va contraure el tifus i també va traspassar; Cèlia, la petita, va emmalaltir de diftèria, i tot i que va sobreviure, el seu cos va restar terriblement limitat. Prudenci Bertrana es va enfonsar en una depressió culpable. Ell era el responsable de la mort dels seus fills, d’haver-los dut a la perversa Barcelona. I no li va quedar un altre remei a Aurora que comandar la supervivència econòmica de la família. Es va fer contractar per actuar en trios musicals de senyoretes que amenitzaven de matinada els cafès del barri Xino. Tenia ja 22 anys.

A poc a poc la situació familiar es va anar estabilitzant, i Aurora Bertrana va poder albirar el seu futur individual. Amb una beca, va anar a estudiar a Suïssa, en una institució de música elitista de Jacques Dalcroze. Si aconseguia el títol de professora d’aquesta entitat selecta, s’imaginava muntant una acadèmia ben lluny: a l’Índia, a Xina o a Califòrnia. Ja amb 31 anys viatja a Suïssa i es matricula a l’Institut Dalcroze, però és més car del previst. Passa molta gana, només pot pagar-se un àpat diari. I a més, l’ambient a l’escola és desagradable.

No hi ha sintonia entre mestre i alumna. A poc a poc va minvant la seva constància a treure-s’hi el títol.

Tanmateix va continuar sobrevivint a Suïssa tocant en els hotels dels Alps, i va arribar a crear la primera jazz band europea formada només per dones. Va ser precisament en una d’aquestes actuacions en una ràdio que un suís, Denys Choffat, enginyer electricista, se’n va enamorar i la va perseguir, fins que ella va acceptar de casar-s’hi. Hi havia correspondència emotiva? Sembla, pel que reflecteix a les Memòries, que en un primer moment no ben bé. Era, abans de res, la possibilitat de començar un camí tranquil i segur. Choffat provenia d’una rància família adinerada helvètica i ella concebia unes possibilitats de seguretat que no podia rebutjar. Es va casar el mes de maig de 1925. Tenia 33 anys, Choffat, 26 –exactament 7 anys, potser el tabú de ser més gran que el –172–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 169-176 Aurora Bertrana: la imatge en el mirall

Marta Vallverdú-Borràs

marit explica l’origen de reduir-se l’edat públicament–. Mentrestant, ella innocentment, creu que, casant-s’hi, podria dedicar tota la vida a escriure. Deixar de passar gana, deixar de treballar per a menjar, i escriure.

Bertrana pot canviar ara la seva orientació cultural. Ha adquirit una mica de llibertat i estabilitat i li és possible assaciar el desfici literari. Finalment estudia a la universitat: a la facultat de lletres de Ginebra, mentre comença a plantejar-se seriosament la creació (lluny de l’ombra del seu pare). Però els somnis de seguretat econòmica al costat de Choffat es fonen com un bolado.

Choffat té dificultats per aconseguir una feina estable i l’aixeta de la família helvètica ja no raja. I Bertrana no para de pensar, de fabricar possibilitats. I si busquessin una feina a l’estranger? A les colònies europees es demanaven multitud de tècnics per a diversos projectes industrials. Així la set d’aventura de Bertrana, el desig de visitar països llunyans, podria fer-se realitat. Al final, troben una oportunitat: a la Polinèsia francesa, a Tahití, es necessitava un enginyer per a construir una central elèctrica. Justa la fusta! L’11 de setembre de 1926, Bertrana s’embarca amb Choffat cap a les Illes de la Societat, on viuen durant tres anys, de 1926 a 1929.

Aquesta és l’etapa vital més plàcida i serena de la vida d’Aurora Bertrana.

Durant la meva tesi doctoral,7 vaig poder accedir a les cartes que llavors ella escrivia al seu amic Luís Nicolau d’Olwer,8 intel·lectual i polític d’Acció Catalana, a qui admirava profundament i segons alguns testimonis9 –però que no explicita a les Memòries– era el seu amor inassolible. En una de les lletres li explica que viu en una illa de felicitat. No només per l’etapa de seguretat física –temps primaveral tot l’any, estabilitat econòmica– sinó també perquè va ser també un paradís sentimental –li diu, sincerament o per despit, que se sent unida emocionalment al seu marit–. Però perquè a més va ser capaç, per primera vegada, de construir-se una “habitació pròpia” com reivindicava Virginia Woolf: el sentiment d’autonomia i d’estabilitat, que fomenta la creació. I ser capaç de dedicar-se a allò que li agradava més, malgrat el seu pare. Va redactar textos i més textos sobre el que veia i sentia, i d’allí van sorgir diversos articles publicats a les revistes capdavanteres catalanes D’Ací i d’Allà i Mirador, que van constituir la base del seu primer llibre publicat, el 1930, Paradisos oceànics,10 un conjunt de proses de viatge sobre l’exotisme de les illes d’Oceania, que va tenir un gran èxit.

Per aquell any Monsieur Choffat i Aurora Bertrana ja havien tornat a Catalunya, tot havent-se acabat la construcció de la central elèctrica de Tahití. En total Bertrana havia estat 9 anys vivint a l’estranger. Choffat i Bertrana es van instal·lar a Montcada, perquè l’enginyer havia aconseguit una plaça a l’empresa de ciment Asland. Durant els anys trenta, Bertrana reparteix la seva trajectòria 7. Viatges literaris a l’exòtic: Aurora Bertrana, Josep Maria de Sagarra (1918-1938), dir: Joaquim Molas. Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona, 2006.

8. Correspondència de Lluís Nicolau d’Olwer. Arxiu del Monestir de Montserrat.

9. Els seus amics i admiradors Enric Sabadell i Maria Àngels Mercader.

10. Badalona: Proa.

–173–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 169-176 Aurora Bertrana: la imatge en el mirall

Marta Vallverdú-Borràs

en diversos fronts: l’un el familiar, tornant a fer de puntal dels seus pares. La germana petita Cèlia mor llavors, i ella resta com a filla única. Els seus pares en depenen moltíssim i ella s’està tant com pot al seu costat.

No obstant això, és una etapa daurada de la seva vida, perquè actua com a dona moderna i cosmopolita en el panorama de la República. D’una banda, es dedica a difondre l’antropologia i les formes de vida i culturals polinèsies en la cultura catalana i barcelonina, amb conferències i articles, tot denunciant els costos que havia hagut de pagar la Polinèsia pel contacte amb la civilització occidental: la minva demogràfica per les malalties importades, la pèrdua de la cultura i de la llengua pròpies, la implantació d’una situació de decadència que s’arrossega fins a l’actualitat. D’altra banda, Aurora Bertrana es dedica també a escriure literatura a pleret. Publica diverses narracions sobre la Polinèsia, i fins i tot, escriu una novel·la a quatre mans amb el seu pare, que accepta finalment que la seva filla esdevingui escriptora professional.

En tercer lloc, s’aboca al feminisme: defensa que totes les dones tenen dret a ser autònomes, a tenir accés a la cultura. I per això funda el Lyceum Club, amb d’altres intel·lectuals, lloc de conferències i iniciatives per a la emancipació femenina. També a nivell polític, les dones adquireixen protagonisme.

Bertrana ingressa a ERC i és presentada com a candidata a les eleccions de Corts espanyoles de 1934, on havien arribat les primeres fornades de dones al parlament de l’Estat. Un dels motius per què s’hi presenta és per tirar endavant el seu projecte de crear una universitat obrera femenina. Bertrana no va resultar elegida, per pocs vots, però ella se sent forta i segura per emprendre una nova aventura amb tota la saviesa aconseguida. Ella sola, cosa inaudita en la seva època, emprèn un viatge al Marroc, altra volta a l’exòtic, però més proper. És l’any 1935. Vol descobrir, de forma solidària, com són i com pateixen les dones musulmanes; ficar el nas a tot arreu, tot i trobar-se amb multitud de perills.

D’aquí sorgeix el seu segon llibre de viatges: El Marroc sensual i fanàtic,11 en el qual es lamenta de la impossibilitat d’accedir a les ànimes femenines tancades als harems.

Ens trobem a l’any 1936. Té 45 anys i comencen altra vegada els naufragis: esclata la Guerra Civil. I mentre ella resta fidel a la causa republicana, el seu home fuig a cercar refugi a la zona franquista. Així comença una separació matrimonial i emotiva que durarà tota la vida. Aurora Bertrana haurà de tornar a navegar sola a empentes i rodolons, conseqüent amb les seves idees, i recobrar la inseguretat vital. Torna a passar gana. Continua sent amiga del seu estimat Lluís Nicolau d’Olwer, llavors polític de la Generalitat exiliat a Suïssa, i li escriu una carta on en una frase podem unir el seu període històric amb el nostre: “Sóc jo la dona forta de fa poc?”. I es lamenta que si fossin a la mateixa ciutat, “hauríem sopat junts [...] I hauríem begut a la salut dels homes lliures i a la victòria de la democràcia”.12 11. Barcelona: Mediterrània, 1936.

12. Correspondència a Nicolau d’Olwer. Citat per Maribel Gómez: Aurora Bertrana. Encís pel desconegut (Barcelona: Pòrtic, 2003).

–174–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 169-176 Aurora Bertrana: la imatge en el mirall

Marta Vallverdú-Borràs

L’any 1938 fuig de la fam i els bombardeigs, i se’n torna a Ginebra, esperant que la família del seu marit la podrà acollir. Però amb les dones Choffat no s’entén – conservadores i franquistes– i decideix sobreviure pel seu compte.

Mentrestant, arriba el final de la guerra i la derrota dels republicans. Com un miracle, Bertrana rep d’un oncle seu indiano un xec de mil francs13 i decideix gastar-lo amb els seus amics catalans del camp de concentració a Catalunya Nord –atrapats a la platja de Sant Cebrià–. Comparteixen xerrades, penalitats, mantes i queviures. Quan s’acaben els diners, ha de tornar a Ginebra i sobreviure com pot fent alguna classe de castellà, tot connectant amb la bohèmia ginebrina, i escalfant-se en els cafès noctàmbuls. El tema de menjar i passar gana és reiteratiu, obsessiu en les Memòries. És el seu fat, el preu per ser lliure. El 1941 mor el seu pare a Barcelona d’un atac de cor, però no pot passar la frontera.

A poc a poc, amb feines precàries, es va refent, sense desentendre’s del seu compromís social. Passa la II Guerra Mundial i n’arriba la postguerra, i torna a ser solidària amb les víctimes d’aquesta nova massacre. Visita en missió humanitària el poble d’Etobon, a l’Alta Saboia, on tots els seus homes havien estat afusellats davant de l’església, i només hi restaven les dones endolades, i són aquestes qui treballen la terra. De l’experiència d’aquest genocidi, en va escriure una de les seves novel·les més impressionats: Entre dos silencis.14 El 1946 decideix tornar a veure com fos la seva mare. Viatja altra vegada fins a Catalunya Nord, a Prada de Conflent, on resideix durant dos anys, amb el convenciment clar que aviat podria passar la ratlla. Des d’allà pot anar esporàdicament a Andorra a abraçar Neus Salazar. És una altra etapa plàcida i acompanyada, tot fent-se amiga dels exiliats catalans que hi subsisteixen, entre ells Pompeu Fabra i Pau Casals. Va experimentar una revifalla moral i física, totalment integrada a la cultura catalana de resistència.

Finalment, l’any 1949 pot tornar a la Catalunya controlada pel franquisme, amb 57 anys. En feia dotze que havia hagut de fugir. Aquí s’acaben les seves memòries, la informació que segueix prové de les seves biògrafes –Catalina Bonnín i Maribel Gómez–15 i també de procedència diversa. S’instal·la a Barcelona, però no acaba de trobar el seu lloc en els cenacles de la cultura clandestina, molt vinculats a la poesia de Carles Riba i J. V. Foix, força conservadors.

L’any 1951 mor la seva mare. Continua escrivint i escrivint, la seva obsessió és poder publicar. L’obra més famosa va ser Vent de grop16 de 1967, que va tenir força èxit, sobretot perquè que es va convertir en un film rodat en català, La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, tenint com a protagonista Joan Manuel Serrat, i en el qual es relata el conflicte entre un ingenu pescador català i una 13. Era una gran quantitat de diners. Per exemple, Josep Maria de Sagarra va utilitzar un txec de 2.000 francs per viatjar i viure a la Polinèsia, amb la seva dona, durant mig any.

14. Barcelona: Aymà, 1958.

15. Bonnín, Aurora Bertrana. L’aventura d’una vida, Girona: Diputació de Girona, 2003. Gómez, Aurora Bertrana.

Encís pel desconegut, Barcelona: Pórtic, 2003.

16. Barcelona: Alfaguara, 1967. La pel·lícula es va estrenar el 1969 i va ser dirigida per Francesc Rovira Beleta.

–175–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 169-176 Aurora Bertrana: la imatge en el mirall

Marta Vallverdú-Borràs

turista anglosaxona “amoral”. Sembla que es produeix progressivament un tomb d’atenció pública cap a l’escriptora. El poeta Salvador Espriu, amb qui manté durant diversos anys una agradable relació epistolar li confessa en una carta: “M’alegro moltíssim dels seus darrers èxits, tan merescuts. Tanmateix ja era hora que li comencessin a fer justícia”.17 L’any 1968 es va crear a Girona el premi de novel·la Prudenci Bertrana, a causa del centenari del seu naixement. Ella és convidada com a jurat, fins al 1971. També col·labora en d’altres premis de narrativa, com el Joan Crexells i el Víctor Català. Mentrestant, la seva figura tornava a enlluernar les noves generacions, de les quals va rebre un homenatge pels seus 75 anys ficticis. Paral·lelament comença a redactar les seves memòries. Aquest va ser un projecte que la va engrescar i al qual va dedicar gran part del temps durant els últims vuit anys de la seva vida.

Tal com he apuntat, les Memòries són una de les obres més importants de la seva trajectòria. És un text amè, divertit, molt vital, en què expressa allò més important: que la seva vida –i la manera d’explicar-la ella mateixa– és una novel·la, una novel·la d’aventures. Els la recomano especialment, sobretot la primera part, que abasta fins al 1935 –i que va rebre el premi de la Crítica Serra d’Or–. La segona part, un segon volum, es va publicar pòstumament.

L’any 1974, als 82 anys, a les darreries de l’estiu, moria a l’hospital de Berga, a prop de Vilada, el poble on estiuejava.

Vet aquí la seva vida, o més aviat, la imatge en el mirall còncau o convex del que representen unes memòries: la modificació de detalls, la magnificació o l’omissió d’episodis de la seva biografia. Però sí que ens deixa aproximar-nos a la seva gran personalitat. Quan els periodistes li demanaven com era realment, ella contestava: “Em tinc molta simpatia [tenia doncs, un ego ben sòlid, i continuava:] Dedueixo que la gent m’estima o em detesta sense mitges tintes. [...] Estimo els bons llibres, la conversa de l’amic, la música de Mozart. Penso que el món és meravellós, la vida una quiniela amb poquíssims resultats i un o dos encerts.” I també deia unes paraules premonitòries sobre el nostre procés polític judicialitzat: “Estimo la justícia amb majúscules, sense jutges ni jutjats”.18 El que defineix la seva vida és l’entusiasme, en positiu i en negatiu, i respon al refrany: Qui no arrisca, no pisca. La trajectòria d’Aurora Bertrana té un component de seducció, de fascinació, que atrapa els seus lectors: una dona amb un fort caràcter, de tendència activa, de temperament artístic extravertit, de vegades arrauxada. Va ser fidel al seu tarannà, no es va deixar atrapar per res ni per ningú, i va esdevenir, malgrat les cotilles de la seva època, una dona lliure i moderna. La llibertat personal de Bertrana, és una imatge, un reflex de la llibertat que indubtablement demana el nostre poble, és un símbol de la cultura catalana, a la qual va restar indestriablement lligada fins al final.

17. 26 de juliol de 1967. Fons Documental Bertrana (UdG). Citat per Jordi Pla: “El viatge vital d’Aurora Bertrana”, Revista de Girona, 1999, núm. 193, març-abril, p. 67.

18. Autopresentació a la solapa de la sobrecoberta de Vent de Grop, 1967.

–176–

NOTES I DOCUMENTACIÓ

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 179-196 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.154

Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya de la Direcció General de Turisme (1981–1984)1 Daniel Paül i Agustí

Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida dpaul@geosoc.udl.cat

Resum Amb la recuperació de la Generalitat un dels aspectes que es tornaren a gestionar des de l’àmbit català fou el de la promoció turística. Durant el franquisme la promoció turística s’havia focalitzat en uns pocs temes i territoris. Quan es transferiren les competències a la Generalitat la situació canvià. S’apostà per una promoció que incloïa nous atractius, temàtiques i localitzacions. És en aquest context que, l’any 1981, la Direcció General de Turisme començà a publicar la sèrie de fulletons Comarques de Catalunya. Els nous gestors de l’àmbit turístic treballaren des de zero per crear una eina promocional basada en les comarques. Aquesta situació va fer que molts àmbits catalans disposessin, per primer cop, d’un instrument per a la seva promoció turística. El present escrit analitza els motius i el processos que portaren a la creació d’aquesta eina de promoció turística.

Paraules clau: turisme, promoció, Catalunya, Direcció General de Turisme.

Resumen: Una apuesta por crear una nueva imagen turística: la colección Comarques de Catalunya de la Dirección General de Turismo (1981-1984) Con la recuperación de la Generalitat uno de los aspectos que se volvieron a gestionar desde el ámbito catalán fue el de la promoción turística. Durante el franquismo la promoción turística se había focalizado en unos pocos temas y territorios. Cuando se 1. El treball s’integra dins del projecte finançat pel Plan Nacional “La gestión espacial de la conflictividad social” (CSO2015-64643-R) i en el Grup de Recerca Consolidat “Territori i Societat” de la Generalitat de Catalunya (2014 SGR 1450). Volem agrair l’amable col·laboració del personal de la Biblioteca del Departament d’Empresa i Coneixement, dipositària del fons de Turisme, en l’elaboració d’aquest treball.

–179–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

transfirieron las competencias a la Generalitat la situación cambió. Se apostó por una promoción que incluía nuevos atractivos, temáticas y localizaciones. Es en este contexto que, en 1981, la Dirección General de Turismo empezó a publicar la serie de folletos Comarques de Catalunya. Los nuevos gestores del ámbito turístico trabajaron a partir de cero para crear una herramienta promocional basada en las comarcas. Esta situación generó que muchos ámbitos catalanes dispusieran, por primera vez, de un instrumento para su promoción turística. El presente escrito analiza los motivos y procesos que llevaron a la creación de esta herramienta de promoción turística.

Palabras clave: turismo, promoción, Cataluña, Dirección General de Turismo.

Abstract: The creation of a new tourist image: the Comarques de Catalunya collection of the Directorate General of Tourism (1981-1984) With the recovery of the Generalitat one of the aspects that the Catalan government administered again was tourism promotion. During the Franco regime tourism promotion had focused on a few themes and territories. When the jurisdiction was transferred to the Generalitat the situation changed. A promotion was created including new attractions, themes and locations. It is in this context that in 1981 the Directorate General of Tourism began to publish the brochures Comarques de Catalunya. New tourism managers worked from scratch to create a promotional tool based on the Catalan regions.

This situation creates, for the first time, an instrument for the tourism promotion of some areas. This text analyzes the reasons and processes that led to the creation of this tourism promotion tool.

Keywords: tourism, promotion, Catalonia, Directorate General of Tourism.

* * *

Introducció i marc teòric En la present recerca analitzarem com es gestionà l’edició de la primera campanya de promoció turística realitzada per la Generalitat de Catalunya recuperada i que tingué l’ambició d’incloure el conjunt del territori català.

Aquesta campanya es materialitzà en la col·lecció Comarques de Catalunya.

Una sèrie de fulletons, de 21 x 10 centímetres, plegats, a tot color, realitzats per cada comarca catalana. La sèrie s’edità en diverses llengües entre els anys 1981 i 1984. Posteriorment tingué diverses reimpressions i actualitzacions fins l’any 2009, essent àmpliament difosa en el conjunt de Catalunya. En l’actualitat encara és relativament fàcil trobar-la a les diverses oficines de turisme.

En una indústria com la turística, on el pes de la imatge és un aspecte de primer rang, la comunicació del producte resulta fonamental. Així, la importància dels fulletons estudiats radica en què la imatge turística d’un destí és un dels elements mitjançant el qual els turistes potencials perceben els atractius –180–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

d’un lloc abans de la visita (Camprubí, 2009, p. 2). En una època en la qual la promoció turística es basava majoritàriament en el material imprès, aquesta col·lecció fou un important element de creació i difusió de la imatge de les diverses comarques catalanes (fig. 1). A més, donat el seu caràcter pioner i la seva permanència en les oficines de turisme durant més de tres dècades, la col·lecció tingué una important influència en la promoció que es realitzà posteriorment.

En aquest sentit l’estudi analitza les motivacions que van portar a la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya a promocionar, en un moment de canvi polític, social i en certa manera turístic, una selecció d’imatges dels municipis catalans.

L’estudi de la imatge promocional turística és complex, donades les múltiples facetes immaterials que entren en joc. El principal problema és que les imatges no parlen, sinó que cal parlar d’elles. Aquest factor dificulta la fàcil lectura de les imatges turístiques. A la pràctica, la imatge turística representada en el material promocional no és completament aliena a la imatge universal i les imatges efímeres. Tampoc és aliena a aspectes com el pes de l’imaginari col·lectiu, de la imatge històrica, dels estereotips o de la complexitat social (Hernández, 2008, p.

16). La imatge promocional turística és una selecció premeditada d’un conjunt d’imatges turístiques possibles i no poden ser considerades com a representatives de tot el territori. Ara bé, considerem que el fet que hagin estat triades per representar un espai els confereixen un alt valor simbòlic en tant que referent i síntesi de l’espai promocionat. Per aquest motiu conèixer els criteris de creació de determinat material promocional pot aportar una informació rellevant en l’estudi de la imatge turística.

La imatge representada en els fulletons turístics ha estat tradicionalment objecte de diversos estudis (Dann, 1996; Hunter, 2008). Es tracta d’una eina històricament reconeguda per la seva versatilitat, ja que permetia (i en molts casos encara permet) arribar a un públic segmentat a uns costos assequibles per la majoria d’administracions (Camprubí, 2009, p. 172). A més, els fulletons turístics permeten una aproximació promocional, però també informativa.

Alguns autors han defensat, fins i tot, que els turistes només veurien satisfets els seus objectius si els fulletons turístics ofereixen una imatge capaç de captar l’atenció del visitant (Molina i Esteban, 2006). De fet, Camprubí (2006, p.

241) apunta que els fulletons havien estat “les publicacions de promoció turística més usualment emprades per a l’anàlisi de la imatge turística induïda, especialment aquells fulletons editats per autoritats locals”. Una situació que l’augment de l’ús de les pàgines web i les diverses aplicacions per a mòbil estaria canviant, però que era perfectament vigent a principis dels anys vuitanta, quan es publicaren els fulletons objecte d’estudi.

En termes generals la imatge promocionada pels fulletons turístics reprodueix símbols amb un significat que ha estat construït i difós socialment. Alguns autors han batejat aquest fenomen com d’“autenticitat escenificada” (MacCan–181–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

nell, 2003). Són percepcions individuals dels diversos espais, introspeccions subjectives construïdes en la ment (Galí i Donaire, 2005). Imatges que es construeix a partir d’una sèrie de factors de singularitat que poden perpetuar-se fins a esdevenir icones dels llocs turístics (Galí, 2005, p. 9).

La naturalesa intangible del producte turístic transforma la imatge turística en un element fonamental per a l’estudi dels destins, serveis i recursos turístics (Paül, 2015). Tradicionalment s’ha acceptat que la responsabilitat de la promoció turística d’un espai recau en l’administració pública (Camprubí, 2009, p. 2). Alguns autors han considerat, fins i tot, que històricament “la publicitat emesa pels organismes públics és la que més clarament intervé en la construcció d’imatges dels destins” (Hernández, 2008, p. 61). Aquest fet faria del seu estudi una eina important per comprendre les repercussions del sector turístic.

Ara bé, la promoció realitzada per les diverses administracions públiques no es basa en representacions neutres, creades de forma independent, ni són una representació fidel de la realitat del lloc. Són productes que s’adapten al sector turístic, a la seva evolució, i que tendeixen a basar-se en imatges, discursos o aspectes socioculturals preexistents (Gold i Gold, 1995). Així, la imatge turística és “una interpretació de la visió del lloc i una adequació d’aquesta visió a través de la mirada i els interessos dels països emissors, elaborada des del sector turístic i la pròpia administració” (Hernández, 2008, p. 10). La nostra recerca es focalitza en l’estudi dels criteris que van portar a una determinada interpretació del territori de Catalunya en la sèrie de fulletons Comarques de Catalunya.

Metodologia i fonts La recerca es basa en diverses informacions bibliogràfiques, la consulta d’arxius comarcals i de la biblioteca del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat (dipositària del fons de Turisme). La informació es va complementar amb una sèrie d’entrevistes en profunditat als autors de les guies que fou possible identificar i que accediren a ser entrevistats. Concretament es pogué acordar una entrevista amb Joan Bellmunt i Figueres, autor de la guia de les Garrigues (entrevista 9/08/2016) i amb Arcadi Castilló, autor de la guia del Pallars Jussà, que aleshores incloïa també l’Alta Ribagorça (entrevista 20/09/2016). Igualment, es pogué entrevistar la responsable de la coordinació de la primera edició de les guies, Olga Castells Schener, encarregada de la difusió dins de la Direcció General de Turisme fins l’any 1989 (entrevista 23/08/2016). Volem agrair a tots ells la seva participació.

Concretament, en el present estudi ens centrem en la primera edició de la sèrie Comarques de Catalunya. Les edicions analitzades són les que figuren en la taula 1.

–182–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

Figura 1. Fulletó corresponent a la comarca del Solsonès

–183–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

Taula 1. Edicions analitzades de la sèrie Comarques de Catalunya.

Comarca Alt Camp

1983

Alt Empordà1

1984 1983 1981

Alt Penedès Alt Urgell Alta Ribagorça2

Autors Daniel Ventura i Soler, Josep Martí i Baiget i Rafael Castells i París Teresa Lloret i Antoni Pladevall i Font Ajuntament de Vilafranca del Penedès Ajuntaments de l’Alt Urgell

Anoia

1989 1983

Bages

1983

Baix Camp

1984

Baix Ebre

1982

Baix Empordà

1984

Baix Llobregat

1984

Baix Penedès Barcelonès

1984 1984

Berguedà

1981

Cerdanya

1982

Teresa Lloret Ajuntament d’Igualada Ajuntament i Cambra de Comerç de Manresa i R. Camprubí Centre de Lectura de Reus, Xavier Amorós, Anna Mir i Joan Blanchar Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre i Delegació de Cultura de la Generalitat de Catalunya Teresa Lloret i Antoni Pladevall Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat i I. Clopas Batlle Ajuntament i C.I.T. del Vendrell i Miquel Castellví Teresa Lloret i Antoni Pladevall No consta. Surt una empresa, Publintel, com disseny, realització i impressió C.I.T de Puigcerdà i Cerdanya i Ajuntaments de Cerdanya

Conca de Barberà

1981

Centre d’Estudis de la Conca de Barberà

Garraf Garrigues Garrotxa Gironès Maresme

1983 1983 1982 1984 1984

Montsià

1982

Noguera

1983

Ajuntaments de la Comarca i Joan-Carles Gómez i García Joan Bellmunt i Figueres Alexandre Cuellar i Bassols Ramon Alberch Salvador Ginestar Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre i Delegació de Cultura de la Generalitat de Catalunya Amics de la Natura de Balaguer

Osona Pallars Jussà Pallars Sobirà Pla de l’Estany2

1982 1983 1982

Delegació de turisme de l’Ajuntament de Vic Arcadi Castilló i Cadena Comunitat turística del Pallars Sobirà

1989 1989 1983 1983 1982 1983

Teresa Lloret Teresa Lloret C.I.T. del Priorat i Joan Asens Carmel Biarnés Josep Esteve, Eudald Graells i Joan Surinyach Ajuntament de Cervera

Pla d’Urgell Priorat Ribera d’Ebre Ripollès Segarra 2

–184–

Any d’edició

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Segrià

1984

Selva

1983

Solsonès

1983

Tarragonès Terra Alta Urgell Val d’Aran Vallès Occidental Vallès Oriental

1984 1983 1983 1982 1984 1984

Daniel Paül i Agustí

Ajuntament de Lleida, J. Vallverdú, M. Forcada, F. Rubiella i D. Sans Ajuntament de Santa Coloma de Farners i Salvador Ginestar Arxius Ajuntaments de Solsona i Sant Llorenç de Morunys, F. Tous, F. Sampons i F. Vicens Ajuntament de Tarragona i Lluís M. Mezquida i Gené V.J. Ruiz Prades Ajuntament de Tàrrega Centre d’Iniciatives turístiques de la Vall d’Aran Teresa Lloret i Antoni Pladevall Teresa Lloret i Antoni Pladevall

Font: Elaboració pròpia. La comarca del Moianès, reconeguda el 2015, no disposà de cap guia comarcal.

1. L’edició més antiga que hem localitzat és del 1987, tot i que ens consta que ja existia una edició el 1984.

2. Comarques amb una primera edició en el moment de la seva creació. Anteriorment els atractius turístics d’aquestes comarques estaven inclosos en les guies de les comarques a les que pertanyien.

Les publicacions comarcals analitzades convisqueren amb dos altres elements promocionals que tenien la voluntat d’oferir informació turística de tota Catalunya. El primer en ser editat fou un petit diari, de nom Catalunya benvingut. La primera edició, de vuit pàgines, aparegué l’any 1982, coincidint amb el mundial de futbol. En els anys successius es realitzaren noves edicions, en un format de 16 pàgines, que es distribuïren fins poc després de l’any 2000.

L’any 2015 aquesta publicació fou completament redissenyada, tot conservant no obstant, el nom i el format.

El segon element editat, posteriorment, foren unes guies, més extenses, que cobrien cada una de les marques turístiques catalanes. Aquestes guies s’editaren a partir dels anys noranta, i es renovaren cap a l’any 2000. A partir de l’any 2010 les guies foren reelaborades i ampliades, i s’adoptà un format de llibret, encara vigent actualment.

Hem d’apuntar, finalment, que l’any 1984 es publicà un llibre, amb el mateix nom que la sèrie, Comarques de Catalunya, que inclogué la informació i fotografies del conjunt de fulletons (Departament de comerç i turisme, 1984).

Aquest llibre, no obstant, tingué una distribució bastant limitada. Uns anys abans, el 1982, el Departament de Comerç i Turisme ja havia editat un llibre, dirigit per Manuel Ibáñez Escofet, Catalunya, dedicat precisament a promocionar turísticament el país, i que tingué un llarg recorregut. Es reedità, amb algunes modificacions, fins l’any 1998.

Els fulletons de Comarques de Catalunya tingueren diverses actualitzacions, la primera de les quals l’any 1989, coincidint amb la creació de les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pla d’Urgell i el Pla de l’Estany. En torn a l’any 2000 es renovaren en profunditat. Finalment, a partir de l’any 2009 es van deixar d’editar. Malgrat tot, l’any 2017 encara era relativament fàcil trobar-les en les diverses oficines de turisme catalanes.

–185–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

La promoció turística a Catalunya. Context La col·lecció analitzada s’inclouria en el que autors com Hernández (2008, p. 15) denominen com “etapa postfordista” de la promoció turística. Una etapa que aniria dels anys 1978 a 2008 i que es caracteritzaria per la diversificació de l’oferta turística, dels patrons de consum i de les tipologies turístiques. Es tractaria d’un material adaptat a un nou turisme, segmentat, flexible i fet a mida. Aquest canvi vindria motivat per nous comportaments de la demanda. Els turistes, progressivament, apostarien per una major qualitat, autenticitat i pels aspectes culturals. També coincideix amb l’aparició de nous mercats receptors de turisme, principalment mediterranis, que oferiran sol i platja a uns preus cada cop més competitius. Aquest fet portarà a una progressiva reorientació de les estratègies de màrqueting dels organismes públics per tal de diferenciar-se d’aquests nous mercats (Paül, 2009). Els processos sociopolítics que es produïren en els anys d’edició del material, així com la competència entre institucions per promocionar els respectius atractius turístics, també influïren en la imatge turística projectada (Hernández, 2008, p. 17).

L’estudi del material editat a principis de la dècada dels vuitanta resulta especialment representatiu del canvi experimentat. La recuperació de l’autogovern va suposar un important canvi en la gestió de la imatge turística de Catalunya.

Fins aquell moment la dictadura havia basat la seva promoció turística en algunes imatges preexistents, que es van utilitzar com a instrument de propaganda i de proclamació de la doctrina franquista (Poutet, 1995). Aquest fet no era una novetat. Diversos autors han apuntat com el llenguatge del turisme és el llenguatge del poder polític i el subjecte per al control social (Morgan i Pritchard, 1998).

En aquest context, l’Estatut de 1979, en el seu article novè, establia que la Generalitat de Catalunya tenia competències exclusives, entre altres matèries, en el sector del turisme. El Decret de 26 de març de 1979 creà els serveis dependents de la Direcció General de Turisme, en aquells moments adscrits a Presidència, i que comprendrien, entre altres, el servei de promoció del turisme, dividit en dues seccions: programació i difusió. El maig de 1980 es creà el Departament de Comerç i Turisme.

La creació d’una imatge turística pròpia de Catalunya, diferenciada de l’existent fins aquell moment, va ser una de les accions empreses pel nou govern.

En aquest sentit, l’aposta de la Generalitat de cara a la que havia de ser la nova promoció turística de Catalunya tendí a basar-se en una distribució territorial més homogènia. Com apuntava el Llibre blanc del turisme a Catalunya: “l’inventari de recursos turístics, tant per la multiplicitat com per la diversitat que presenten, ha de ser un dels objectius fonamentals de la informació prèvia que cal per a instrumentar una Política Turística de Catalunya” (Miguelsanz, 1983, p. 116).

De fet, no serà fins a mitjan dels anys vuitanta quan es començà a plantejar la necessitat d’articular una visió coherent i fàcilment identificable de la imatge –186–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

turística de Catalunya. Aquesta visió guiarà l’elecció dels elements que es promocionaran al llarg del període, tot transformant la comarca i les seves ciutats en els elements fonamentals de la promoció turística (Vidal, 2003, p. 66). De fet, durant els anys vuitanta l’aposta de la Generalitat en matèria de turisme era, bàsicament, pel turisme interior (Palou, 2012, p. 360). Es considerava que el litoral català gaudia de suficient reconeixement i que la ciutat de Barcelona tenia un potencial limitat. No hem de passar per alt que a principis dels vuitanta Barcelona únicament rebia un 9,9% del turisme català.

En aquest context, en paraules de Ramon Bagó, Director General de Turisme de la Generalitat de Catalunya de 1980 al 1984, “el veritable repte consistia en la diferenciació de Catalunya respecte a Espanya [...] l’imperatiu primordial que movia la promoció efectuada pel nou Govern de la Generalitat consistia en la presentació de Catalunya com a bloc unitari d’atracció turística, considerant-la una destinació amb densitat i diversitat de recursos turístics” (citat per Palou, 2002, p. 351). Una reorientació de la imatge que coincideix amb la realitzada per altres comunitats autònomes, com Andalusia, que va passar de promocionar “unas representaciones basadas en imágenes tópicas y ramplonas a otras en las que se oferta vivir experiencias y sensaciones en una Andalucía única y plural al mismo tiempo” (Hernández, 2008, p. 12).

Ara bé, “aquest conjunt d’accions necessitava un suport material i documental que no existia. Un dels problemes més greus de la promoció turística de Catalunya era, precisament, la falta de material imprès de propaganda” (Miguelsanz, 1983, p. 286). En aquest context, la primera gran actuació de la Direcció General de Turisme en matèria promocional fou l’edició, a partir de 1979 i en col·laboració amb la Caixa de Pensions, d’una sèrie de cartells turístics (fig. 2). El nombre de cartells editats s’amplià en els anys posteriors.

Aquests cartells buscaven trencar amb la imatge promocionada anteriorment per aquests tipus de suports. Es volia promocionar “Catalunya” com a marca de destinació turística diferenciada de la marca “Espanya”, i allunyar-se de la imatge promocionada per la Secretaria General de Turisme de l’administració general de l’Estat, tradicionalment basada en una imatge de sol i platja que englobava la promoció de diverses marques (Costa Brava, Balears, Costa Daurada, Costa del Sol, etc.) dins la gran marca genèrica “Espanya” (Civit i Boada, 2003). Els cartells aspiraven, igualment, a un cert equilibri territorial, tot incorporant imatges de diverses àrees catalanes. Ara bé, com mostra el mapa, la difusió fou només parcial i bona part de les comarques catalanes no tingueren cap cartell.

Els cartells oferiren només una imatge d’un indret puntual, que es volgué ampliar amb material promocional més detallat, fàcilment manejable i més complert. Així, a partir de 1981, es començà a editar la col·lecció Comarques de Catalunya: “Els fullets són d’una acurada edició amb excel·lents fotografies a tot color i amb textos molt acurats, procurant conjuminar un contingut de descripció ambiental amb recopilació de dades útils i de gran vàlua per a l’usu ari” (Miguelsanz, 1983, p. 286). La col·lecció s’inicià l’any 1981 i l’últim tríptic –187–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

Figura 2. Localitats representades en els cartells editats per la Direcció General de Turisme

Any Núm.

Text del cartell 1982 2 Catedral de Girona (Gironès)

–188–

1981

23

Costa Brava (Alt Empordà)

1979 1982 1982

19 20 22

Costa Brava (Baix Empordà) Costa del Maresme Delta de l’Ebre (Baix Ebre – Montsià)

1982

1

1982

13

1983 1983 1979 1982 1979

5 4 14 9 16

Fontal del monestir de Lluçà, s. xiii, Museu Episcopal de Vic (Osona) La Baronia de Sant Oïsme (la Noguera) La Fageda d’en Jordà (Garrotxa) La Pobla de Massaluca (Terra Alta) La Rambla. Barcelona La Seu Vella de Lleida Majestat Batlló. Museu d’Art de Catalunya - Barcelona

Any Núm.

Text del cartell 1979 15 Monestir de Poblet (Conca de Barberà) 1982 10 Monestir de Santa Maria de Ripoll (Ripollès) 1979 21 Montserrat (Bages) 1981 8 Muralles – Tarragona 1983 6 Museu Maricel de Mar. Sitges (Garraf )

1982

12

Parc Güell. Barcelona

1979

17

1981 1983 1983 1981

7 3 11 18

Sant Maurici. Els Encantats (Pallars Sobirà) Santa Maria del Mar. Barcelona Tivissa (Ribera d’Ebre) Universitat de Cervera (Segarra) Vall d’Aran

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

s’edità l’any 1984. Fou el primer intent modern de sistematitzar els atractius turístics existents a Catalunya.

Calia, per tant, crear aquesta nova imatge turística per bona part de Catalunya. Una tasca que no resultaria fàcil i que partia, en bona mesura, des de zero. En aquest sentit hem d’apuntar que com senyalava Olga Castells (i ja apuntava també Palou, 2012, p. 344) no es va poder accedir a la informació de Turespaña. L’oficina de Barcelona d’aquest organisme (que contenia els arxius) no es va cedir a la Generalitat fins uns anys més tard. Per tant, en un primer moment no es tingué accés a informació, documents promocionals, treballs o material editat històricament pels organismes encarregats de la promoció turística (per exemple, se citava la Sociedad de Atracción de Forasteros). La recopilació d’informació tampoc es podia basar en les oficines de turisme.

L’any 1982 existien a Catalunya únicament 48 entitats equivalents a oficines de turisme (l’any 2016 la xifra era de 201 oficines) i 16 comarques (de les 38 reconegudes en l’època) no disposaven d’aquest equipament. Calgué, per tant, trobar altres fonts d’informació.

Procediment d’elaboració L’elaboració dels fulletons del que esdevindria la sèrie Comarques de Catalunya fou força erràtica. Malgrat el curt període de temps en el qual s’editaren totes les comarques, la col·lecció tingué diverses ambicions i mitjans disponibles.

Tot sembla indicar que la idea inicial de realitzar les guies partí del propi conseller de Comerç i Turisme, Francesc Sanuy, al voltant de l’any 1980. En paraules d’Olga Castells, en aquella època cap del Servei d’informació, documentació i publicacions del Departament, l’objectiu dels fulletons era “explicar les comarques per saber on eren i què tenien: es volia mostrar que Catalunya no era només la costa i així, allunyar-se de la visió errònia que promocionava Tourespaña”.

En un primer moment (1980-1982), la voluntat fou editar aquests fulletons només per a les comarques d’interior i les de muntanya. Aquesta decisió s’emmarcava en una política més àmplia, ja que com apuntava Francesc Sanuy, es considerava que les comarques litorals ja eren suficientment conegudes i que calia apostar més intensament per promocionar el turisme d’interior (Departament de Comerç i Turisme, 1984).

Un fet destacat de les edicions de les primeres comarques fou que la informació que contenien els fulletons no es va seleccionar des de la pròpia Generalitat, sinó que fou, en bona mesura, preparada per institucions públiques i privades dels diversos territoris. En aquest sentit, com es pot observar en la taula 1, l’autoria de les guies és compartida per diversos agents de les comarques analitzades.

Podem citar, a mode d’exemple, els ajuntaments de l’Alt Urgell, el Centre d’Es –189–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

tudis de la Conca de Barberà, el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre o el Centre d’Iniciatives Turístiques de Puigcerdà i Cerdanya.

Les entrevistes realitzades i la informació recopilada apunten que el primer pas de cara a l’edició d’ull fulletó comarcal era una reunió inicial del director general de Turisme, Ramon Bagó, amb representants municipals. En aquestes reunions es tractaven diversos temes, entre els quals l’edició dels fulletons.

Tenim constància de les reunions següents: – 1 d’abril de 1981. Reunió a Sant Carles de la Ràpita per tractar la “zona de l’Ebre” amb representants dels Ajuntaments d’Alcanar, Deltebre, Tortosa, Sant Jaume d’Enveja, l’Ametlla de Mar i Sant Carles de la Ràpita (revista Ràpita, 1981, núm. 262, p. 26-27).

– Finals de maig de 1981, reunió a Berga amb alcaldes del Berguedà “amb la finalitat d’estudiar conjuntament, l’edició d’un fullet turístic de la comarca. Amb aquesta iniciativa, la Direcció General de Turisme seguí la línia de potenciar el turisme vers l’interior de Catalunya” (Miguelsanz, 1983, p. 283).

– Juny de 1982, reunió a Tàrrega amb alcaldes de la comarca per tractar la publicació del fulletó de l’Urgell (Miguelsanz, 1983, p. 287) Posteriorment, el conseller enviava una carta formal a l’ajuntament de la capital comarcal per tal de coordinar l’edició del material. L’Ajuntament de Tremp conserva un l’expedient amb tot el procés de preparació, elaboració i presentació del fulletó (ACPJ. Fons Ajuntament de Tremp, unitat de catalogació 9252, capsa 1768). Es tracta de l’“Expediente relativo a la colaboración solicitada por el Honorable Sr. Conseller de Comerç i Turisme para la edición de un opúsculo turístico correspondiente al Pallars Jussà”. Expedient iniciat el 7 de març de 1983 i tancat l’11 de gener de 1984. L’expedient consta d’una carta del Conseller de comerç i turisme, Francesc Sanuy, a l’alcalde de Tremp, del 4 de març de 1983. El primer aspecte que es tracta és la presentació de la col·lecció Comarques de Catalunya, tot apuntant alguns aspectes interessants com que “s’ha començat per les comarques de l’interior, perquè són les més desconegudes des del punt de vista turístic” o que “tots els opuscles han estat realitzats amb la total col·laboració de les comarques, tant pel que fa a la tria de fotografies com a la redacció del text. Aquesta relació l’establim sempre mitjançant l’Ajuntament del cap de comarca”. Posteriorment se sol·licita “que penséssiu en una persona de la vostra confiança que pugués [sic] ocupar-se de la recollida de dades i d’elaborar un text” i remet a “que ben aviat es posarà en contacte amb vos el Cap del Servei d’Informació, Documentació i Publicacions del Departament, Olga Castells”. En el cas de Tremp, la Comissió Municipal Permanent acordà, el 28 de març, per unanimitat, la persona que s’encarregaria de la redacció “el Llicenciat en Geografia i Història N’Arcardi Castillo [sic]”.

El 19 de gener de 1984, es feu la presentació del fulletó completament acabat a l’Ajuntament de Tremp. Per tant, constatem que l’edició dels fulletons fou –190–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

bastant àgil ja que entre la primera carta i la presentació del document acabat passà menys d’un any.

Un fet curiós i il·lustratiu de l’elaboració dels fulletons, i que molt probablement explica la presència de l’expedient a l’Ajuntament de Tremp, és que la Direcció General de Turisme no pagava aquest material. En molts casos, van ser fets de manera altruista pels autors, que tot sovint aportaren també les fotografies. En el cas de Tremp, l’Ajuntament n’assumí el cost: “vista la minuta de honorarios [...] para la confección del folleto turístico correspondiente al Pallars Jussà, y atendiendo que este Centro Directivo no satisface cantidad alguna por tales trabajos, se acordó, por unaniminad, concederle una subvención [...], sin perjuicio de que se solicite oportunamente del Consell Comarcal de Muntanya el reintegro de la indicada suma por tener dicho opúsculo carácter comarcal”.

No ens consta que l’Ajuntament pogués reingressar aquests diners.

En termes generals els autors entrevistats apunten que tingueren total llibertat per decidir els elements que inclourien en els fulletons. Només reberen algunes indicacions generals, directrius bàsiques en temes com la llargada, el format o alguns suggeriments sobre possibles temàtiques que podrien incloure’s, com els aspectes físics o la gastronomia. L’objectiu principal era, no obstant, com senyalà Bellmunt, “posar la comarca al mapa”.

Ara bé, tot sembla indicar que la situació concreta fou diferent en cada zona, en funció dels intermediaris. A mode d’exemple, Castilló recorda enviar una primera versió del treball a la Direcció General de Turisme i realitzar posteriorment algunes petites correccions. En canvi, Bellmunt senyala que en cap moment va contactar de forma directa amb la Generalitat de Catalunya.

Cal recordar que en el moment de fer les primeres guies existia ben poc material contemporani dedicat al turisme a les comarques de Catalunya. Aquest fet explicaria la varietat d’autors implicats en l’elaboració del material. Els autors entrevistats coincideixen en apuntar que els fulletons es feren a partir del coneixement personal i del treball de camp, que tot sovint també incloïa contacte amb un bon nombre d’interlocutors i especialistes sectorials. Així mateix foren els autors de les guies els que aportaren la majoria de fotografies de la primera edició, ja fossin realitzades per ells mateixos o bé per tercers però gestionades per ells. En aquest cas, no obstant, la tria i maquetació final de les imatges sí que correspongué plenament a la Generalitat.

Un cop finalitzades les guies inicialment previstes, cap a principis de l’any 1982, es decidí ampliar la col·lecció. Segons Olga Castells, es féu en bona mesura per pressions de les àrees que encara no tenien aquest material. Una demostració de l’interès que despertaren els fulletons. En aquell moment es començà a treballar en l’elaboració dels fulletons d’un bon nombre de comarques, que s’editarien durant l’any 1983. Finalment, durant l’any 1984 es publicaren els fulletons de la majoria de comarques més poblades de Catalunya. Concretament, s’editaren els fulletons de 9 de les 10 comarques més poblades (l’excepció fou –191–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

el Bages, editat el 1983) més algun de comarques que sembla que anaven més endarrerides en l’elaboració (Alt Empordà, Baix Empordà i Baix Penedès).

No obstant, en les edicions de 1984 observem un canvi significatiu. Els fulletons de bona part de l’àrea metropolitana (Barcelonès, Vallès Occidental i Vallès Oriental) ja no foren realitzats des de les respectives capitals comarcals, en col·laboració amb agents locals, sinó que la redacció l’encarregà la pròpia Direcció General de Turisme. Aquest canvi es produí, segons Olga Castells, per les dificultats que tenia la Generalitat de Catalunya per trobar interlocutors en determinades comarques, fet que estava endarrerint la publicació. Concretament, els encarregats dels textos d’aquestes comarques foren Teresa Lloret i Antoni Pladevall. El mateix procediment s’aplicà a l’Alt Empordà i al Baix Empordà. Més tard, amb la creació de les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pla de l’Estany i el Pla d’Urgell, Teresa Lloret repetirà com autora del respectius fulletons comarcals.

De fet hem d’apuntar que la situació, descrita anteriorment, de manca de material actualitzat de les comarques, havia evolucionat enormement. L’any 1984 ja s’havien editat, per exemple, bona part dels volums de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya. De fet, els encarregats dels últims fulletons de la col·lecció Comarques de Catalunya participaren activament en aquesta obra.

Teresa Lloret en fou redactora en cap i Antoni Pladevall assessor general.

El tractament de la comarca del Barcelonès no només fou diferent quant a l’equip de redacció. També en la vida que tingué. Així, mentre la majoria de fulletons s’editaren, amb modificacions, fins al segle xxi, el corresponent al Barcelonès només va tenir una única edició. A partir de 1989, el fulletó fou substituït per un llibret dedicat exclusivament a la ciutat de Barcelona, fruit de la col·laboració entre la Direcció General de Turisme de la Generalitat i el Patronat de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona. L’edició del llibret de Barcelona tingué, per tant, una contrapartida. A partir del 1989, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet seran els únics municipis catalans que no apareixeran en cap col·lecció d’àmbit català de la Direcció General de Turisme.

Un cop elaborats, els diversos fulletons eren objecte d’una presentació. Aquesta presentació tenia lloc a Barcelona o bé a la respectiva comarca, i acostumava a comptar amb la presència de diverses autoritats, mitjans de comunicació i agents econòmics, especialment agències de viatges (Miguelsanz, 1983 i ANC1-180-N-915).

Finalment, hem d’assenyalar un últim aspecte innovador que inclogueren els fulletons comarcals: una sèrie de mapes de cadascuna de les comarques, realitzats per l’empresa Telstar. Segons apunta Olga Castells, aquests mapes comptaren també amb l’assessorament del geògraf Francesc Gurri i Serra, qui, tot sembla indicar, també va revisar els continguts dels diversos fulletons comarcals.

El procediment que se seguí en la primera edició dels fulletons no s’aplicà en edicions posteriors. Els autors entrevistats apunten que no tornaren a ser con–192–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

tactats de cara a les revisions i actualitzacions de les guies que es feren a partir de 1989. Malgrat aquest fet, en algunes edicions posteriors encara es mantingué el seu nom. No ha estat possible identificar qui fou o foren els responsables de les actualitzacions posteriors dels fulletons.

Continguts L’objectiu de la present nota no és analitzar el contingut dels diversos fulletons editats, fet que ens portaria a emprar altres metodologies. No obstant, hem volgut deixar constància dels assoliments de la voluntat de representar un espai ampli de Catalunya de la sèrie Comarques de Catalunya, tot mostrant els atractius turístics que s’hi representaren (i que, per tant, podem considerar que es promocionaren).

En aquest sentit, en la presentació del volum que englobava tots els tríptics publicats, el conseller Sanuy oferia una visió de síntesi dels objectius que es plantejaren amb aquesta publicació: “la Generalitat republicana va fer, amb l’obra de l’eminent geògraf Pau Vila, el treball fonamental que representa la divisió comarcal de Catalunya i que la Generalitat actual n’ha fet ara un complement que significa la cartografia i l’inventari dels recursos turístics [...] d’entrada, aquest tractament homogeni comarca per comarca representa un acte de justícia distributiva i una oportunitat per a extenses zones del nostre país de donar a conèixer un potencial turístic fins ara ignorat i menystingut” (Departament de Comerç i Turisme, 1984).

La visió anterior es complementa amb la d’Andreu Gispert i Llavet, secretari general del Departament de Comerç i Turisme, qui apuntava que es tractava de la: “creació d’una imatge d’identificació turística de Catalunya [...] no es tracta únicament d’una descripció més o menys acurada i completa; és la presentació que fan els nombrosos col·laboradors de cada comarca, orgullosos de recordar la petjada de la història de cada poble” (Departament de Comerç i Turisme, 1984).

Hem considerat que la forma més adient de mostrar la feina realitzada era mostrar l’enorme volum de localitzacions fotografiades. Les fotografies constitueixen un clar element de singularització de l’oferta turística i de creació de marca. Per aquest motiu, són un bon indicador dels aspectes que es volen potenciar. Concretament, hi hem cartografiat tots els elements susceptibles de ser situats en un indret. Hem descartat, en conseqüència, aquelles fotografies que no podien ser localitzades en un únic punt: paisatges o celebracions sense indicació del lloc, aspectes gastronòmics, detalls etnogràfics, etc.

La figura 3 mostra com aquesta visió territorial de l’obra s’acomplí. Hem situat en el mapa la localització de 583 fotografies de les 758 que inclogué aquesta primera edició. Hi hem diferenciat les imatges rellevants de les portades i contraportades, així com el pes de les imatges de l’interior. En aquest sentit, –193–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

Figura 3. Localitats que apareixen fotografiades en la primera edició de la col·lecció Comarques de Catalunya

hem considerat com a imatge destacada aquelles que ocupen una de les cinc columnes en les quals es dividia el text dels fulletons. Si comparem la imatge resultant amb la distribució dels atractius de la figura 2, observem com el salt de la promoció de les diverses localitats catalanes fou important.

En termes generals, no obstant, els aspectes promocionats foren bastants similars en totes les comarques, amb un clar predomini dels elements arquitectònics i paisatgístics, una presència rellevant dels conjunts urbans i algunes imatges puntuals d’aspectes relacionats amb l’activitat econòmica, la gastronomia, les infraestructures, el sol i platja, els museus, la pràctica turística o les tradicions.

Destaquen, igualment, diversos “atractius” creats durant aquells mateixos anys i que s’han d’entendre com certa reivindicació de la pròpia història. Podem citar, a mode d’exemple, el monument a la Generalitat de Catalunya de Cervera, el monument als Països Catalans de Tàrrega o el monument a Companys al Tarròs (Urgell). L’anàlisi en detall d’aquesta informació aportaria unes dades interessants que s’allunyen, no obstant, dels objectius d’aquesta nota.

–194–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

Conclusions Com hem posat de relleu, la col·lecció Comarques de Catalunya, fou un dels primers treballs enfocats a la promoció del conjunt del territori català. En aquest sentit pot considerar-se la primera pedra d’una promoció turística que aspirava a diferenciar-se de la realitzada des de Turespaña i com un element que marcarà, almenys parcialment, la imatge turística posterior.

Ara bé, la col·lecció analitzada també presenta, en ella mateixa, algunes singularitats. En primer lloc fou un intent d’inventariar, tot comptant amb especialistes de cada localitat, els atractius turístics de les diverses comarques catalanes. Aquest esforç per incloure les visions dels diversos agents locals en la promoció turística no s’ha repetit, almenys a aquesta escala. Una situació que ha donat lloc a una promoció més dirigida, de dalt cap a baix, i que pot arribar a ignorar aspectes potencialment interessants de l’espai català.

La segona novetat del treball és el tractament homogeni de tots els municipis catalans. La substitució de l’edició del Barcelonès per una edició dedicada a Barcelona canvià aquesta visió. La majoria de publicacions posteriors tendiren a tractar únicament espais concrets de Catalunya, amb una clara jerarquització de l’espai on es prioritzava, tot sovint, els espais que ja eren turístics. En aquest sentit, l’aposta per donar a conèixer espais poc turístics de la col·lecció Comarques de Catalunya resulta rellevant.

Finalment, en tercer lloc, podem citar l’ús que es feu del turisme com a instrument per augmentar l’autoestima de les poblacions locals. En un context català com l’actual, on la majoria de notícies relacionades amb el turisme tendeixen a ser crítiques, especialment en l’àmbit metropolità de Barcelona, convé no passar per alt els altres rols que pot jugar el turisme. L’aposta per tractar l’espai potencialment turístic des de la visió d’especialistes locals, tot realitzant presentacions en l’espai tractat i apostant per una visió de turisme de proximitat, de coneixement i de respecte de les tradicions de cada lloc, pot ser vista com positiva per al posterior reconeixement i valorització de molts dels espais tractats en els fulletons.

En línies generals podem considerar que la promoció realitzada per la col·lecció Comarques de Catalunya tendia a prioritzar el consum de l’espai al consum de l’atractiu (per bé que hi havia una clara jerarquització entre els diversos atractius presentats). Una aposta que de ben segur era necessària en el context en el qual s’editaren, però que amb el pas del temps ha tendit a desaparèixer.

No obstant, la recuperació d’una visió d’espai turístic més ampli de l’actual podria molt probablement ajudar a superar una part dels problemes derivats del creixement del nombre d’arribades de turistes i de massificació de certes localitats catalanes.

–195–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 179-196 Una aposta per una nova imatge turística: la col·lecció Comarques de Catalunya ...

Daniel Paül i Agustí

Bibliografia Camprubí Subirana, Raquel (2009). La formació de la imatge turística induïda: el paper de les xarxes relacionals. Girona: Universitat de Girona.

Civit, Xavier; Maria Boada (2003). “Els cartells turístics de la Generalitat recuperada. L’exemple de Girona”, dins: Antoni Monturiol; Dolors Vidal [ed.]. Imatge i destí. Cartells turístics de les comarques de Girona, Girona: Museu d’Art de Girona, p. 47-52.

Dann, Graham (1996). “The people of tourist brochures”, dins: Tom Selwyn [ed.]. The Tourist image. Myths and myth making in tourism. Chichester: John Wiley and sons, p. 61-80.

Departament de Comerç i Turisme (1984). Comarques de Catalunya. Barcelona: Departament de Comerç i Turisme.

Galí Espelt, Núria (2005). La imatge turística del patrimoni monumental de Girona. Girona: Universitat de Girona.

Galí Espelt, Núria; José Antonio Donaire Benito (2005). “The social construction of the image of Girona: a methodological approach”. Tourism Management, vol. 26, núm. 5, p.

777-785.

Hernández Ramírez, Javier (2008). La imagen de Andalucía en el turismo. Sevilla: Fundación Centro de Estudios Andaluces.

Hunter, William Cannon (2008). “A tipology of photographic representations for tourism: depictions of groomed spaces”. Tourism Management, vol. 29, núm. 2, p. 354-365.

Gold, John R.; Margaret M. Gold (1995). Imagining Scotland: Tradition, Representation and Promotion in Scottish Tourism since 1750. Aldershot: Scolar Press.

MacCannell, Dean (2003). El turista. Una nueva teoría de la clase ociosa. Barcelona: Melusina (1ª edició en anglès del 1976).

Miguelsanz i Arnalot, Àngel [ed.] (1983). Llibre blanc del turisme a Catalunya. Barcelona: Servei Central de Publicacions de la Presidència.

Molina, A.; A. Esteban (2006). Tourism Brochures: Usefulness and Image. Annals of Tourism Research, vol. 33, núm. 4, p. 1036‐1056.

Palou i Rubio, Saida (2012). Barcelona, destinació turística. Un segle d’imatges i promoció pública. Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la.

Paül i Agustí, Daniel (2009). L’oferta cultural en les polítiques de màrqueting de les ciutats.

Lleida: Universitat de Lleida.

– (2015). “La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia. núm. 79, p. 257-275.

Poutet, Hervé (1995). Images touristiques de l’Espagne: de la propagande politique à la promotion touristiques. París: l’Harmattan.

Vidal, Dolors (2003). “El turisme: organització i imatge turística”, dins: Antoni Monturiol; Dolors Vidal [ed.]. Imatge i destí. Cartells turístics de les comarques de Girona. Girona: Museu d’Art de Girona, p. 57-69

–196–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 197-216 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.155

Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses1 Joan Carles Membrado-Tena

Departament de Geografia Universitat de València Joan.membrado@uv.es

Xavier Serrano Pastor

Graduat en Geografia i Medi Ambient xaviserranopastor@gmail.com

Resum A partir d’un enfocament quantitatiu consistent a fotointerpretar imatges aèries mitjançant tècniques SIG, complementat amb un enfocament qualitatiu (treball de camp i bibliogràfic), duem a terme un estudi diacrònic (1956, 1978, 1991 i 2016) de cobertures d’usos del sòl al terme de Benicàssim (Plana de Castelló, País Valencià). A partir d’aquesta anàlisi multimetodològica analitzem la dinàmica territorial d’aquest municipi al llarg de l’últim mig segle i avaluem l’efecte de l’acció antròpica a Benicàssim.

Paraules clau: Benicàssim, SIG, dinàmica territorial, fotointerpretació, acció antròpica

Resumen: Evolución de los usos del suelo en Benicàssim (País Valenciano). Del veraneo elitista al turismo de masas A partir de un enfoque cuantitativo consistente en fotointerpretar imágenes aéreas mediante técnicas SIG, complementado con un enfoque cualitativo (trabajo de campo y bibliográfico), llevamos a cabo un estudio diacrónico (1956, 1978, 1991 y 2016) de co1. Aquest article deriva del treball de fi de grau llegit per Xavier Serrano Pastor i dirigit per Joan Carles MembradoTena, amb el títol De Biarritz valencià a meca de festivals. Canvis en el paisatge de Benicàssim (1956-2016), dins del Grau de Geografia i Medi Ambient del Departament de Geografia de la Universitat de València.

–197–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

berturas de usos del suelo al término de Benicàssim (Plana de Castelló, País Valenciano).

A partir de este análisis multimetodológico analizamos la dinámica territorial de este municipio a lo largo del último medio siglo y evaluamos el efecto de la acción antrópica en Benicàssim.

Palabras clave: Benicàssim, SIG, dinámica territorial, fotointerpretación, acción antrópica.

Abstract: Land use evolution in Benicàssim (Valencian Community).

From elite resort to mass tourism venue Based on a quantitative approach consisting in photo-interpreting aerial images using GIS techniques, complemented by a qualitative approach (fieldwork and bibliography), a diachronic study (1956, 1978, 1991 and 2012) is carried out about land use cover in the municipality of Benicàssim, belonging to the district of Plana de Castelló (València).

Based on this multi-method analysis, territorial dynamics of this town is analyzed over the last half century as well as the effect of anthropic action.

Key Words: Benicàssim, GIS, territorial dynamics, photo-interpretation, anthropic action.

* * *

1. Introducció A partir de documentació científica i fotogrames aeris de diverses èpoques (1956, 1978, 1991 i 2012) es porta a terme una anàlisi de l’evolució dels usos del sòl del municipi de Benicàssim, un dels principals nuclis d’estiueig del País Valencià. Per a tal fi, fem servir tècniques SIG que quantifiquen cada tipus d’ús de sòl fotointerpretat; posteriorment cada ús del sòl és catalogat a partir d’una classificació de tipus de cobertura creada expressament, i basada primordialment en la de CORINE Land Cover. Aquest tractament de la informació permet analitzar la dinàmica territorial de Benicàssim d’una manera més precisa i confiable.

L’objectiu principal d’aquest article és, per tant, la quantificació dels canvis en els usos del sòl de Benicàssim durant els períodes esmentats, per tal d’analitzar quins processos i quins efectes han tingut lloc al seu terme municipal a causa de l’acció antròpica al llarg dels darrers seixanta anys.

1.1. Cas d’estudi Benicàssim es un municipi de 18.000 habitants (17.957 segons el padró de l’INE de 2016), amb una extensió de poc més de 36 km2 i una densitat de 500 h/km2.

Durant l’estiu la seua població pot assolir els 50.000 habitants (fig. 2).

–198–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Font: elaboració pròpia

Figura 1. Mapa de situació de Benicàssim

Font: elaboració pròpia

Figura 2. Localització (física, humana) de Benicàssim

–199–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Benicàssim es troba a la comarca de la Plana Alta, amb capital a Castelló de la Plana. Des del punt de vista funcional, forma part de l’Àrea Metropolitana de Castelló que, a més de la capital de la Plana i Benicàssim, inclou Borriol i Almassora, també a la Plana Alta, i Vila-real, les Alqueries i Borriana, a la Plana Baixa. Benicàssim es troba a 14 quilòmetres de Castelló de la Plana, 86 de València ciutat i 173 de Tarragona. Les Illes Columbretes són a 55 km de distància mar endins de Benicàssim; Sa Dragonera (Mallorca) és a 200 km en línia recta també mar endins i la ciutat de Palma a 225 km (fig. 1). Alacant, Barcelona i Saragossa es troben a poc més de 260 km cadascun, i Madrid i Perpinyà a uns 440.

El terme de Benicàssim fita amb els de Castelló, Borriol, la Pobla Tornesa, Cabanes i Orpesa, tots a la Plana Alta. El municipi es troba compartimentat en una sèrie de nuclis urbans. El poble tradicional s’ubica a vora carretera N-340 (eix tradicional València-Barcelona), i a un quilòmetre de la platja.

Del poble cap a la mar, hi ha tres nuclis tradicional: les Vil·les de Benicàssim, que és el més antic; el Mas dels Frares, reblit d’apartaments i vil·les d’estiueig; i el Lluent (o Quadro de Santiago), sobre una zona inundable que connecta amb la Marjaleria (aiguamolls) de Castelló. Cap a la muntanya hi ha diverses urbanitzacions, com ara la Parreta i les Palmes. L’autopista AP-7 / E-15 travessa el terme de Benicàssim de sud-oest a nord-est, igual que el ferrocarril València-Barcelona (fig. 2).

Quant a la geologia i relleu, la zona urbana de Benicàssim es troba situada en una estreta franja de Quaternari formada per glacis, sobre terres d’escàs pendent al peu de les muntanyes del Desert de les Palmes i formades per l’erosió d’aquestes. La zona sud-occidental del terme (el Lluent) és d’origen recent i forma part del sistema d’albuferes i marjals que s’estén tot al llarg del Golf de València (Rosselló, 1969). El fet de ser aquesta una àrea argilosa d’aiguamolls, tradicionalment ocupada per arrossars, ha propiciat que la urbanització del Lluent haja estat poc reeixida, llevat de l’estreta restinga litoral, que és atapeïda de blocs d’apartaments (fig. 2).

El terme de Benicàssim correspon a la part més septentrional de la Plana de Castelló, que queda emmarcada per l’oest i el nord-oest per una estructura fallada del Triàsic (Buntsandstein). Aquesta zona correspon a les alineacions muntanyenques del Desert de les Palmes i les Agulles de Santa Àgueda amb direcció NNE-SSW, on trobem el punt més alt del municipi: el Desert (conegut popularment com a Bartolo) amb 729 m d’altitud. Al nord-est i de dimensions més modestes, trobem els primers contraforts de la serra d’Orpesa, de materials calcaris i margues del Cretaci Inferior (fig. 2).

El Desert de les Palmes és un paratge natural, protegit des de 1989, que cobreix 3.200 hectàrees, de les quals 1.200 són al terme de Benicàssim. Això representa que una tercera part del seu terme està dins del paratge protegit. El nom de desert no li ve a la serra per la manca de vegetació, que n’hi ha, i ben abundant malgrat els incendis; el topònim desert prové de la manca de gent, –200–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

en ser un lloc esquerp i poc propici per a l’agricultura, que eren els indrets buscats pels monjos carmelitans per instal·lar-s’hi. El nom de palmes deriva de la “palma”, nom local del margalló (Chamaerops humilis).

1.2. Marc teòric Per a comprendre i contextualitzar millor l’evolució dels usos del sòl en les dates triades (1956, 1978, 1991, 2016), cal fixar-se les polítiques estatals de foment del sector immobiliari que, des de la segona meitat del segle xx, tant han influït en l’evolució dels usos del sòl de Benicàssim, i de tants altres municipis turístics de la Mediterrània.

Pel que fa a les àrees turístiques de la Mediterrània i, en general, a les àrees metropolitanes de les grans ciutats espanyoles, podem dividir el procés d’auge immobiliari en tres moments àlgids o booms immobiliaris, durant els quals la tendència urbanitzadora creixent només ha estat interrompuda per períodes de recessió econòmica (crisi del petroli de 1973; crisi econòmica de 1993; esclat de la bombolla immobiliària de 2007) (Yrigoy, 2013; Llurdés-Coit i Torres-Bagur, 2015; Rusca i Blázquez-Salom, 2017).

Abans del primer boom immobiliari Espanya vivia el període d’autarquia franquista (1939-1950), que es va caracteritzar per la depressió, l’escassetat de tot tipus de béns i la interrupció dràstica del procés de modernització iniciat pel govern de la Segona República (García-Delgado, 1995). En matèria del sòl l’autarquia va ser una etapa de penúria i infraproducció d’habitatges (Gaja, 2005).

La dècada de 1950 va ser un decenni frontissa, ja que cap al final d’aquesta es va produir una vacil·lant liberalització i obertura a l’exterior. Gràcies a la promulgació de la Llei del Sòl del 1956 l’urbanisme va passar de ser entès com un conjunt de facultats inherents al dret del propietari a convertir-se en una funció pública on prevalia l’interès general (García-Delgado, 1995). En realitat, l’interès que prevalia era el d’uns quants promotors immobiliaris adeptes al règim.

Durant el desarrollismo franquista (1960-1974), fruit del Pla d’Estabilització del 1959, es va produir un creixement de l’economia espanyola gràcies a l’obertura internacional del règim franquista, a una conjuntura internacional favorable, i al baix cost de l’energia i de la mà d’obra. Va ser en aquest període que la Llei del Sòl de 1956 va passar a ser un instrument en mans de propietaris i promotors immobiliaris. La finalitat d’aquests era especulativa, ja que es basava en unes expectatives econòmiques generades per la revalorització que la qualificació urbanística i la política antipública de l’administració municipal i estatal permetien i fomentaven (Navarro, 2000). Es tractava d’una especulació immobiliària que partia de la Llei del Sòl com a coartada, i que omplia cada municipi de taques urbanitzables (turístiques, industrials, residencials) que després quedaven incompletes per manca de recursos o de clientela (Solà-Morales, 1981). La Llei del Sòl de 1956 va ser, en definitiva, un instrument dirigit al foment d’un creixement continu i que es pensava infinit (Gaja, 2005).

–201–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Durant aquest període es produí el primer boom immobiliari (1960-1973), que afectà les grans ciutats espanyoles, però també algunes zones turístiques al litoral. Durant aquest període el creixement de la demanda i de l’oferta immobiliària va ser notable, i aquesta intensificació de l’ús del sòl es va fer, en general, d’una manera caòtica (Barceló, 2000). La crisi econòmica derivada de la puja dels preus del petroli de 1973 suposà la fi del desarrollismo i del primer boom turístic. Durant la transició política (1975-1986) es va patir, a més a més, la crisi de 1979, a la qual es va sumar la inestabilitat política.

A continuació va arribar el segon boom immobiliari (1986-1992), durant el qual el sector de la construcció va entrar en una fase expansiva. Per tal de liderar la recuperació econòmica el govern socialista va confiar en el foment del sector de la construcció, ja que aquest sector mobilitza molta mà d’obra.

El Reial decret llei 2/1985, també anomenat Decret Boyer, tenia com a objectiu incrementar la compra d’obres de nova construcció, donar eixida a les cases desocupades mitjançant la liberalització de l’arrendament i estimular la inversió patrimonial. Durant aquest segon boom immobiliari va ser notable la demanda de segones residències a localitats turístiques litorals i, en menor mesura, en àrees de descongestió de les grans ciutats. Va ser en aquest període, per tant, que va començar a desenvolupar-se de manera notable l’urbanisme expansiu (urban sprawl) a Espanya. Aquest tipus d’edificació basat en la baixa densitat residencial suposa un elevat cost econòmic en infraestructures (viàries, clavegueram, llum, aigua, etc.) que gaudeixen només uns pocs (Burriel 2008, Membrado-Tena 2013).

Aquest segon boom immobiliari es va frenar després de la crisi econòmica del 1993. A començament de la dècada del 1990 l’economia dels països occidentals s’havia vist afectada per l’esclat de la bombolla immobiliària al Japó, i per les tensions del preu del petroli ocasionades per la Guerra del Golf, que dispararen la inflació. Els efectes de la crisi trigaren a arribar a Espanya, on hi havia forta inversió estatal per als grans esdeveniments del 1992 (EXPO de Sevilla, AVE a Andalusia, Olimpíades de Barcelona, etc.). Després d’aquest esforç inversor el deute era alt i la fi de les obres suposà l’augment de l’atur.

No fou fins a 1994-1995 que es produí una lleugera recuperació de l’ocupació, que s’accelerà a partir del 1996. L’economia estatal va conèixer una etapa de prosperitat econòmica ininterrompuda durant més d’una dècada, amb taxes de creixement superiors a les de la mitjana europea. El canvi de model econòmic va ser dissenyat pel ministre del PP Rodrigo Rato i es va fonamentar en el sector de la construcció i indústries afins, fet que incentivà l’endeutament privat i l’especulació immobiliària. El tercer boom immobiliari (1997-2007) fou el moment de màxima expansió del sector de la construcció a Espanya, que va derivar en el desenvolupament d’una hiperurbanització (Gaja, 2005).

El boom immobiliari va assolir el seu punt màxim el 2006, any en què es van construir més habitatges a Espanya que a la suma d’Itàlia, Regne Unit i Alemanya (Membrado-Tena, 2013).

–202–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

El gran increment d’habitatges a l’estat es pot explicar per dos factors principals. El primer és que, com a membre de la zona euro des de la seua creació el 1999, l’Estat espanyol va gaudir dels beneficis de formar part d’una divisa considerada forta i segura (Romero, 2010). D’aquesta forma va ser fàcil per als bancs i empreses obtenir crèdits a l’estranger. El segon factor va ser l’aprovació l’any 1998 d’una nova Llei del Sòl, que permetia que qualsevol sòl no protegit fora edificable (Rullan, 2011). La manca d’un marc regulador adequat permeté els promotors privats construir tant com volgueren. Ni les autoritats autonòmiques ni estatals van controlar aquest desenvolupament urbà promogut pels municipis i pels interessos privats. Ni tan sols van ser capaços d’atenuar-ne l’impacte en la sostenibilitat territorial (Burriel, 2008).

La situació va canviar dràsticament quan les línies de crèdit es van tallar a mitjan 2007 a causa de la crisi financera internacional (Membrado-Tena, 2013). En aquest moment va esclatar la bombolla immobiliària, i es va iniciar una crisi econòmica de la qual a data de hui encara no se n’ha eixit del tot.

El descens de l’atur sembla indicar que l’economia creix, i així ho fa a nivells macroeconòmics; però, la precarització de la mà d’obra fa que, a dia de hui, disposar d’un treball no garantisca poder arribar a fi de mes.

Benicàssim és un municipi paradigmàtic al llarg de les tres diferents etapes de creixement immobiliari, com veurem en l’apartat de resultats i discussió.

Abans, mostrarem en l’apartat de metodologia els aspectes tècnics desenvolupats en aquest article per obtenir els mapes diacrònics d’evolució dels usos del sòl del seu terme i per a l’extracció de variables que quantifiquen el procés de transformació del municipi.

2. Metodologia Per a analitzar l’evolució dels usos del sòl de Benicàssim ens basem en un tipus d’investigació de mètodes mixtes (Membrado-Tena, 2017). D’una banda, partim d’un enfocament quantitatiu i, d’altra, d’un de qualitatiu. Aquest últim es basa en la bibliografia consultada, però també en el treball de camp, l’observació i percepció espontània i intuïtiva i l’anàlisi crítica de les formes i models trobats sobre el terreny; d’altra banda, l’anàlisi quantitativa es recolza en fotografies aèries i ortofotografies del municipi d’estudi en quatre moments clau: 1956 (abans del primer boom immobiliari), 1978 (abans del segon boom immobiliari), 1991 (abans del tercer boom immobiliari) i 2016 (després del tercer boom immobiliari). Una volta aconseguit tot el material fotogramètric que cal, comencem la fotointerpretació i digitalització de les capes significatives d’usos del sòl mitjançant les eines d’edició d’ArcMap. Per a tal fi prèviament hem fet una classificació d’usos del sòl, inspirada en la classificació de nivell 3 de CORINE Land Cover (CLC) (taula 1).

–203–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Una volta obtinguts els mapes d’usos del sòl, se n’extrau la superfície que ocupa cada categoria atorgada. Després s’han exportat les dades al programari Excel i s’ha dut a terme un tractament estadístic per a quantificar els resultats de cada període amb el fi de guanyar en claredat a l’hora de comparar-los.

Taula 1. Nomenclatura de la classificació d’usos del sòl

Superfícies artificials Teixit urbà continu Teixit urbà discontinu d’alta densitat Teixit urbà discontinu Zones portuàries Zones industrials, comercials i de serveis Zones recreatives i esportives Càmping Zones en construcció

Superfícies agrícoles Cultius arboris de secà Vinya Ametler Cultius herbacis de regadiu Arrossar Cítrics Cultius abandonats Superfícies agrícoles

Superfícies forestals Matoll esclerofil·le Platges, dunes i arenals Bosc de coníferes Font: elaboració pròpia i CORINE Land Cover

3. Resultats Una volta vista la metodologia procedim a mostrar els resultats obtinguts al llarg dels quatre períodes esmentats, per tal d’analitzar la dinàmica territorial de Benicàssim.

3.1. 1956 S’observa com el 1956 la meitat del terme de Benicàssim era domini de les cobertures forestals (fig. 3, taula 2). Hi predominava el bosc de coníferes (42% de les cobertures), de pi blanc (Pinus halepensis), en terreny calcari, i de pinastre (Pinus pinaster), sobre sòls silicis del Triàsic. Històricament el bosc de coníferes no estava gaire aprofitat: s’emprava només com a llenya i carbó vegetal per a abastir la ciutat de Castelló i, al llarg de la primera meitat del segle xx, per a fer caixes de fusta per a exportar les taronges. Quant al matoll esclerofil·le (7% de les cobertures), l’aliança termòfila Oleo-ceratonion, caracteritzada per l’ullastre i, en menor mesura, el garrofer bord, seria la vegetació pròpia del raiguer de Benicàssim (Ginés, 1972).

–204–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Un altre 44% de les cobertures eren agrícoles (fig. 3, taula 2). El 38% del terme era domini de les cultius arboris de secà, sobretot vinya, i en menor mesura garrofera i olivera. L’any 1956 el paisatge agrari de Benicàssim encara estava dominat per la vinya, que ocupava les millors terres de cultiu, mentre que les garroferes poblaven les zones marginals del raiguer (Ginés, 1972). Quasi el 6% de les cobertures eren d’arrossar, totes sobre els aiguamolls del Lluent, que s’havien sanejat al llarg del segle xx, i que només eren aprofitables per a aquest cereal. Una mica més del 2% de les cobertures eren d’herbacis de regadiu per a autoconsum familiar (taula 2).

Figura 3. Mapa de cobertures d’usos del sòl de 1956

La resta de cobertures eren de platja (1%) i artificials, com ara teixit urbà continu (el poble antic), teixit urbà discontinu (les Vil·les), i xarxa viària i ferroviària. Els set quilòmetres de platja són, juntament amb la bellesa natural de la muntanya i el bosc, responsables de l’èxit turístic de Benicàssim al llarg del segle xx (López-Olivares, 2003). Mentre que el teixit urbà continu era un lloc on vivien els llauradors, el teixit urbà discontinu albergava l’àrea d’estiueig de les Vil·les.

–205–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Taula 2. Usos del sòl a Benicàssim el 1956

Cobertura del sòl 1956

ha

%

1.545

42,62

245

6,76

80

2,21

Cultius arboris de secà

498

13,74

Vinya

931

25,68

Arrossars

202

5,57

Platges, dunes i arenals

36

1

Xarxes viàries i ferroviàries

57

1,57

Teixit urbà continu

11

0,3

Teixit urbà discontinu

18

0,5

3.623

100

Bosc de coníferes Matoll esclerofil·le Cultius herbacis de regadiu

Total

La construcció de les arquitectònicament reeixides vil·les de Benicàssim començà a la darreria del segle xix, i el 1920 ja n’hi havia més de mig centenar. El 1930 es va bastir l’exclusiu hotel Voramar (fig. 2). La Guerra Civil, la postguerra i l’autarquia franquista suposaren la fi momentània del moviment social i econòmic al voltant del turisme a Benicàssim i, per tant, el fotograma aeri de 1956 dibuixa una instantània congelada de les Vil·les del primer terç del segle xx.

3.2. 1978 S’observa com el 1978 més de la meitat del terme de Benicàssim era domini de les cobertures forestals (fig. 4, taula 3). Hi predominava el bosc de coníferes (44% de les cobertures). Entre 1956 i 1978 havia augmentat la superfície de pinar, en part gràcies a l’abandonament dels poc productius cultius arboris de secà. També s’havia incrementat el matoll esclerofil·le en detriment dels cultius arboris de secà, especialment cap a la Serra d’Orpesa.

Quant a cobertures artificials, el creixement del teixit urbà continu entre 1956 i 1978 és significatiu (nucli urbà), però molt més ho és el del teixit urbà discontinu: passa de representar el 0’5% al 7’7 % del total de cobertures del sòl. Gran part de la restinga litoral és atapeïda de blocs d’edificis en alçada. La densitat edificatòria, però, encara no és massa alta i, per això, encara els hem considerat com a teixit urbà discontinu el 1978. Per a 1991 i 2016, davant la massiva densificació urbana, hem creat la nova categoria de teixit urbà discontinu en alçada, com veurem més avant.

D’altra banda, les vies de comunicació passen de l’1,5% al 2% de les cobertures del terme. L’autopista AP-7 / E-15 estava en construcció en aquell moment i contribuirà a incrementar la cobertura viària el 1991 i 2016 (fig. 4, taula 3).

–206–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Figura 4. Mapa de cobertures d’usos del sòl de 1978

Taula 3. Usos del sòl a Benicàssim el 1978

Cobertura del sòl 1978 Bosc de coníferes

ha

%

1.608

44,37

Matoll esclerofil·le

370

10,21

Cultius herbacis de regadiu

199

5,49

99

2,73

Vinya/ametler

459

12,67

Cítrics

Cultius arboris de secà

355

9,8

Cultius abandonats

51

1,41

Platges, dunes i arenals

49

1,38

5

0,14

Xarxes viàries i ferroviàries

71

1,96

Teixit urbà continu

26

0,72

AP-7 en construcció

Teixit urbà discontinu

280

7,73

Zones industrials, comercials i de serveis

5

0,14

Zones recreatives i esportives

1

0,03

45

1,24

3.623

100

Zones en construcció Total

–207–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

3.3. 1991 S’observa com el 1991 més de la meitat del terme de Benicàssim era domini de les cobertures forestals (fig. 5, taula 4). Tanmateix es va produir un brusc canvi quant a la cobertura predominant: 30% de matoll i 26% de bosc. Entre 1978 i 1991 hi hagué aquesta pèrdua del bosc a causa d’un devastador incendi a la Serra del Desert de les Palmes, que es va saldar amb la pèrdua de la gran part de la massa boscosa.

Les cobertures agrícoles ocupaven una quarta part del terme el 1991 (fig.

5, taula 4). Aquest fou el període de màxima expansió del taronger (19% del terme), que va créixer a costa dels cultius de secà. Els conreus arboris de secà esdevingueren residuals i els camps abandonats proliferaren i arribaren ja a representar el 5% del terme.

Pel que fa a les cobertures artificials, sumaven ja un 17% del total. La xarxa viària, amb l’AP-7 ja consolidada, assolia un 3,5% del terme. El creixement més notable és el del teixit urbà discontinu d’alta densitat (TUDAD). Aquesta nova categoria, com s’ha explicat en el punt anterior, estableix un matís entre el teixit urbà discontinu (urbanitzacions a la muntanya, com ara la Parreta o les Palmes) i el teixit urbà continu (casc urbà de Benicàssim). No és ben bé la Figura 5. Mapa de cobertures d’usos del sòl de 1991

–208–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

primera, però tampoc la segona. Els set quilòmetres de front litoral adopten unes característiques de teixit compacte, però amb una morfologia ben particular, consistent en blocs d’apartaments barrejats amb vil·les amb jardí i piscina.

Taula 4. Usos del sòl a Benicàssim el 1991

Cobertura del sòl 1991

ha

%

951

26,25

1.062

29,31

Cultius herbacis de regadiu

31

0,86

Cultius arboris de secà

27

0,75

Vinya/ametler

29

0,80

Cítrics

677

18,69

Cultius abandonats

182

5,02

49

1,68

127

3,51

27

0,75

Teixit urbà discontinu

119

3,28

Teixit urbà discontinu d’alta densitat

311

8,25

5

0,14

18

0,50

8

0,22

3.623

100

Bosc de coníferes Matoll esclerofil·le

Platges, dunes i arenals Xarxes viàries i ferroviàries Teixit urbà continu

Zones industrials, comercials i de serveis Zones recreatives i esportives Càmping Total

3.4. 2016 El 2016 més de la meitat del terme es correspon amb cobertures forestals (fig.

6, taula 5). A pesar que el Desert de les Palmes es tornà a cremar l’any 1992, entre aquest darrer incendi i el 2016 ha transcorregut prou de temps com perquè es recupere gran part de la massa boscosa i atenya el 42% de les cobertures. El matoll s’ha reduït, per tant, i l’any 2016 representa el 12% de les cobertures.

L’agricultura és la cobertura més perjudicada entre 1991 i 2016. L’alta rendibilitat del sector immobiliari, i la baixa productivitat agrària propicia l’abandó de les finques agrícoles: quasi hi ha el doble de cultius abandonats (15%) que de cultius en producció (8%) (fig. 6, taula 5).

–209–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Figura 6. Mapa de cobertures d’usos del sòl de 2016

Les cobertures artificials són les que més creixen durant aquest període. El 2016 sumen més del 22% de totes les cobertures del sòl. La categoria que més sòl artificial ocupa és el teixit urbà discontinu d’alta densitat (11%), tot al llarg de l’hiperurbanitzat litoral.

Altres cobertures artificials són la de càmping, categoria que hem volgut diferenciar del teixit urbà discontinu a causa de les seues particulars característiques.

La superfície que ocupa és modesta, però representa un ús molt característic per a turisme local de festivals de música (3.002 places repartides en cinc càmpings, enfront de 2.471 places d’hotels) (López-Olivares i Ferreres-Bonfill, 2011).

També hem distingit la categoria de zones recreatives i esportives: es tracta d’espais oberts habilitats per a celebrar els ben coneguts internacionalment festivals de música de Benicàssim, que arrosseguen gran quantitat de turisme al municipi. Altres zones recreatives són les macrodiscoteques, un circuit de kàrting, un parc aquàtic, una bolera o un cinema a l’aire lliure, entre d’altres.

Pel que fa a les zones esportives, Benicàssim compta amb una àmplia oferta pública d’instal·lacions, com ara camps de futbol, pistes de tennis, de pàdel, frontons o de voleibol. Es concentren majoritàriament en dues zones properes al nucli de la població i estan envoltades per teixit urbà discontinu d’alta densitat.

–210–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Taula 5. Usos del sòl a Benicàssim el 2016

Cobertura del sòl 2016

ha

%

1.517

41,85

430

11,86

13

0,36

Cítrics

270

7,45

Cultius abandonats

539

14,87

49

1,41

172

4,74

35

0,97

Teixit urbà discontinu

137

3,78

Teixit urbà discontinu d’alta densitat

392

10,81

Zones industrials, comercials i de serveis

17

0,47

Zones recreatives i esportives

38

1,05

Càmping

14

0,39

3.623

100

Bosc de coníferes Matoll esclerofil·le Cultius arboris de secà

Platges, dunes i arenals Xarxes viàries i ferroviàries Teixit urbà continu

Total

4. Discussió A partir dels resultats podem analitzar quins processos i efectes han tingut lloc al terme de Benicàssim a causa de l’acció antròpica al llarg dels quatre períodes esmentats, on el fet més remarcable és el progressiu abandó de l’agricultura i la substitució d’aquesta per usos de caràcter urbà (taula 6).

El 1956 Benicàssim era encara eminentment rural i sumava 2.000 habitants, nou vegades menys que ara (2018). Tot i que forma part de la comarca de la Plana, Benicàssim presenta una esquerpa orografia que explica l’abundància de sòls boscosos (coníferes) i matoll. En tots els períodes estudiats, les cobertures forestals sempre representen cap a la meitat de totes les cobertures del sol.

A la resta del terme hi ha hagut històricament un predomini dels cultius de secà, que només a final del segle xx es revertí gràcies a l’extracció d’aigua del subsòl per a regar els nous tarongerars que s’hi plantaren sobre els terrenys més aptes per a cultiu. Però la pobresa agrícola secular de Benicàssim no fou corregida per l’expansió citrícola que, en el moment de màxima expansió, no arribava ni a 1/5 de les cobertures.

La peculiar disposició del relleu, amb muntanyes punxegudes de tons roig triàsic i verd pinós, i la ubicació al fons d’una badia (l’Olla), va esdevenir un inconvenient per a l’agricultura, però un avantatge a la darreria de segle xix, –211–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

quan va començar la construcció de notables vil·les d’estiueig, habitades per personatges de l’alta societat valenciana.

Taula 6. Usos del sòl a Benicàssim el 2016 (ha)

Usos del sòl Benicàssim

1956

1978

1991

2016

Superfícies artificials Teixit urbà continu

86

433

615

805

11

26

27

35

Teixit urbà discontinu

18

280

119

137

Teixit urbà discontinu d’alta densitat

-

-

311

392

18

280

430

529

Càmping

-

-

8

14

Zones recreatives i esportives

-

1

18

38

Zones ind., comercials i de serveis

-

5

5

17

TUDAD+TUD

Zones en construcció

-

50

-

-

57

71

127

172

1.711

1.163

946

822

Cultius arboris de secà

498

99

27

13

Vinya/Ametler

931

459

29

-

Xarxes viàries i ferroviàries Superfícies agrícoles

Cultius herbacis de regadiu

80

199

31

-

202

-

-

-

Cítrics

-

355

677

270

Cultius abandonats

-

51

182

539

Superfícies forestals

1.826

2.027

2.062

1.996

Bosc de coníferes

1.545

1.608

951

1.517

245

370

1.062

430

36

49

49

49

3.263

3.263

3.263

3.263

Arrossars

Matoll esclerofil·le Platges, dunes i arenals Total

Les vil·les de Benicàssim son construccions de caràcter residencial, amb una notable riquesa i varietat arquitectònica, envoltades d’uns paratges naturals de bellesa extraordinària. Eren propietat de famílies burgeses de les ciutats de Castelló i de València, que hi passaven el període estival. La seua construcció començà el 1887 quan l’enginyer valentí Joaquín Coloma Grau (responsable de la construcció de la línia de ferrocarril Castelló-Tarragona), hi va construir la primera vil·la, que tingué un efecte crida per a altres propietaris que hi bastiren noves vil·les. El 1920 hom coneix l’existència de 54 vil·les. El 1930 es va bastir el primer hotel del municipi (el Voramar) que hui dia encara és un dels grans reclams turístics del municipi (fig. 2).

–212–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Les vil·les són encara en l’actualitat un dels escenaris més atractius de Benicàssim. Constitueixen un patrimoni arquitectònic únic a tot el litoral valencià i en testimonien els primerencs inicis del turisme. Els millors exemples es troben al passeig litoral anomenat de Pilar Coloma, en homenatge a la filla del promotor Joaquín Coloma Grau (Rieucan, 2002; Ortells i Kent, 2009). La Guerra Civil posà fi a la Belle Époque de les vil·les. Moltes d’aquestes es confiscaren i reconvertiren en oficines, menjadors i, fins i tot, hospitals de campanya al servei de la República. L’Hotel Voramar esdevingué hospital per les Brigades Internacionals; hi foren atesos uns 7.500 ferits entre 1937 i 1938, entre els quals el poeta Miguel Hernández. Aquest mateix hotel medicalitzat fou visitat durant la Guerra Civil Espanyola per diverses personatges cèlebres com ara el futur president de Iugoslàvia Josip Broz Tito, l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, i l’escriptor cubà Alejo Carpentier (Rieucan, 2002; Casanova i Fortuño, 2014).

La postguerra i l’autarquia franquista suposaren un període de regressió que no començà a superar-se fins al 1960. La Llei del Sòl del 1956, el Pla d’Estabilització del 1959 i l’auge immobiliari desarrollista de 1960-1973 van tenir el seu reflex en el notable creixement urbà del litoral. A partir de 1960, Benicàssim començà a guanyar protagonisme com a lloc d’estiueig per a la gent de Castelló, València, Madrid i altres ciutats de l’estat. La urbanització del litoral, però, ja no seguí els patrons propis de les vil·les. Ans al contrari, durant el primer boom immobiliari (1960-1973) es varen bastir grans blocs d’apartaments, banals i despersonalitzats, per bé que permetien l’accés a un habitatge d’estiueig a vora mar a més persones.

El segon boom immobiliari (1986-1992) suposà un nou impuls urbanitzador.

Si durant el desarrollismo franquista els primers 150 metres del litoral s’havien atapeït de blocs d’apartaments (fig. 4), el 1991 tota la franja litoral entre 300 i 500 m terra endins (figures 2 i 5) estava sent compactada d’habitatges, principalment blocs d’apartaments, però també s’hi construïen edificis de baixa densitat, com ara vil·les i adossats. A partir del 1990 les construccions de la platja ja no funcionaven necessàriament com a segones residencies, sinó que, gràcies a la millora de l’accessibilitat, moltes esdevingueren residències principals, especialment per a gent de Castelló.

El mapa de 2016 mostra els efectes del tercer boom immobiliari (1997-2007), però el sòl urbà de Benicàssim presentava ja el 1991 signes de saturació edificatòria i de col·lapse circulatori, de manera que molts promotors apostaren per zones pròximes menys saturades com ara Orpesa, Alcossebre o Peníscola. Així i tot, es va produir una nova expansió del teixit urbà continu a Benicàssim, entre els 600 i els 1.000 m terra endins respecte a la platja. En aquesta zona (figures 2 i 6) predominen del habitatges unifamiliars, de baixa densitat, però també de zones recreatives i esportives.

Tot i la massiva ocupació antròpica del litoral de Benicàssim, afortunadament gran part de les vil·les històriques han sobreviscut als estralls immobiliaris i –213–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

urbanístics. Tanmateix, l’orientació del turisme de Benicàssim ha variat molt al llarg de les últimes dècades: ha deixat de ser un lloc exclusiu d’estiueig per a esdevenir un centre turístic massificat (d’arquitectura banal, llevat de les vil·les), amb la particularitat que està especialitzat en turisme de festivals. En efecte: Benicàssim és ben coneguda per festivals de música com ara el FIB (Festival Internacional de Benicàssim), el Rototom Sunsplash, i encara d’altress menors com ara el BEF (Benicàssim Electrònic Festival), el Benicàssim Blues Festival i el BIF (Balloon International Festival). Altres esdeveniments musicals són el prestigiós Certamen Internacional de Guitarra “Francesc Tàrrega”, el festival d’Havaneres, el de teatre o el de Balls de Saló (López-Olivares i Ferreres-Bonfill, 2011).

5. Conclusió A través d’un enfocament multimetodològic (quantitatiu i qualitatiu) hem confeccionat una anàlisi diacrònica sobre els usos del sòl a Benicàssim, que pot extrapolar-se a qualsevol altre municipi i, especialment, a aquells que han experimentat profunds canvis en l’últim mig segle. A tot el corredor mediterrani (tant àrees urbanoindustrials com turístiques) i, en general, a la gran majoria de ciutats de l’estat, des del 1956 fins hui les superfícies artificials han augmentat més que durant tot el període anterior a 1956.

La cobertura del sòl més extensa durant les quatre dates d’estudi és la forestal i la que més s’ha reduït l’agrícola, que ha esdevingut marginal. Mentrestant, la cobertura que més ha crescut, gràcies a l’auge turístic, ha estat la de sòls artificials. D’aquesta manera, Benicàssim ha esdevingut un dels enclavaments turístics del sòl i platja més notables del País Valencià, que darrerament ha apostat per l’oferta de festivals de música. Però més enllà d’aquets turisme banal i massificat, el municipi ofereix altres possibilitats que la fan única dins el litoral valencià.

Ens referim a riquesa i diversitat paisatgístiques que ofereix i també a les vil·les d’estiueig que, per la seua quantitat i qualitat, no tenen parangó en la costa valenciana. Tant el patrimoni arquitectònic com el paisatgístic de Benicàssim haurien de ser posats en valor per tal d’atraure un públic més exclusiu i menys estacional, i no tan interessat en sol, platja i festivals.

–214–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Bibliografia Barceló, Bartomeu (2000). “Història del turisme a Mallorca”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 50, p. 31-55.

Burriel, Eugenio (2008). “La década prodigiosa del urbanismo español (1997-2006)”, Scripta Nova, XII (270)(64). http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-270/sn-270-64.htm.

Casanova, Manuela; Fortuño, Santiago (2014): “Per vells carrers de poble. Territori, marca, educació i patrimoni”, dins II Congrés Internacional de Geografies Literàries. Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.

Gaja, Fernando. (2005). Política de vivienda, suelo y urbanismo en la España del siglo xx. Bogotá: Universidad de los Andes.

García-Delgado, José Luis (1995). La economía española durante el franquismo. Temas para el debate.

Ginés, Alfons (1972). “Geografía agraria de Benicasim”. Cuadernos de Geografía, núm. 10, p. 31-65.

Llurdés-Coit, Joan Carles; Maria Torres-Bagur (2015): “Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, p. 39-67. https://doi.org/10.2436/20.3002.01.78 López-Olivares, Diego (2003). “La evaluación de los recursos territoriales turísticos de carácter básico : el caso de las playas del norte de la Comunidad Valenciana”. Investigaciones Geográficas, núm. 32, p. 111-135. https://doi.org/10.14198/INGEO2003.32.04 López-Olivares, Diego; Juan Bautista Ferreres-Bonfill (2011). “La reestructuración de los destinos consolidados del litoral castellonense: el caso de Benicàssim (Castellón, Comunitat Valenciana)”, dins F. Vera [ed.]. Seminario Internacional Renovación y Reestructuración de Destinos Turísticos Consolidados del Litoral. Alacant: Institut Universitari d’Investigacions Turístiques.

Membrado-Tena, Joan Carles (2011). “SIOSE Valencia 2005: resultados, aplicaciones y comparación con CORINE”. Cuadernos de Geografía, núm. 89, p. 1-22.

– (2013). “Sunny Spain: migrantes del sol y urbanismo expansivo en el litoral mediterráneo español”. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, núm. XLV (178), p. 687-708.

– (2017). “La relación entre toponimia urbana y topografía en la Ciutat Vella de Valencia: análisis mediante métodos cuantitativos y cualitativos”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 74, p. 361-386. http://www.age-geografia.es/ojs/index.php/bage/article/ viewFile/2458/2319 Navarro, Ferran; Josep Maria Vilanova (2000). Transformació de la ciutat construïda, instruments urbanístics. Barcelona: edicions UPC. Ortells, Vicent; Robert B. Kent (2009). “Residential Toponyms and Urban Change (18902000) in a Seaside Resort Town, Benicàssim, Spain”. Names, núm. 57, p. 2. https://doi. org/10.1179/175622709X436378 Rieucan, Jean (2002). “Invention et création de lieux touristiques dans la dynamique de la diffusion urbaine littorale, au nord de la Costal del Azahar”. Cahiers de géographie du Québec, núm. 46 (127), p. 25-48. https://doi.org/10.7202/023018ar Romero, Joan (2010). “Construcción residencial y gobierno del territorio en España. De la burbuja inmobiliaria a la recesión”. Cuadernos Geográficos de la Universidad de Granada, núm. 47, p. 17-46. http://revistaseug.ugr.es/index.php/cuadgeo/article/viewFile/600/688 Rosselló, Vicenç Maria (1969). El litoral valencià. València: L’Estel, vol. I. Rullan, Onofre (2011). “Urbanismo expansivo en el Estado Español: de la utopía a la realidad” en Geografía: retos ambientales y territoriales: conferencias, ponencias, relatorías, mesas redondas del XXII congreso de geógrafos españoles, Universidad de Alicante y Asociación de Geógrafos Españoles, p. 165-201.

–215–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 197-216 Joan Carles Membrado-Tena, Xavier Serrano Pastor Evolució dels usos del sòl a Benicàssim (País Valencià). De l’estiueig elitista al turisme de masses

Rusca-Mestre, Maria Lluc; Macià Blázquez-Salom (2017). “De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial. Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, p. 107-133. https://doi. org/10.2436/20.3002.01.126 Solà-Morales, Manuel de (1994). Les formes de creixement urbà. Barcelona: Edicions UPC. Yrigoy, Ismael (2013). “La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler: els casos de Platja de Palma (Mallorca) i Saïdia (Marroc)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, p. 109-131. https://doi.org/10.2436/20.3002.01.24

–216–

RESSENYES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 219-236 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.156

Joan Nogué [ed.] (2018). Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía.

Barcelona: Icaria Editorial (Espacios Críticos, 11), 264 p.

Sobre Yi-Fu Tuan i la geografia humanística1 Abel Albet

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona

Presentació Molt bona tarda. Deixeu-me començar expressant el meu agraïment a les paraules de presentació del president així com a l’excel·lent predisposició de la Societat Catalana de Geografia a l’hora d’organitzar aquest acte.

Sóc aquí com responsable, juntament amb Núria Benach, de la col·lecció “Espacios Críticos”2 en la qual s’insereix el volum que avui presentem: Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía (Nogué, 2018). En preparar aquesta sessió, en Joan Nogué, autor del llibre, em demanava que fes una presentació llarga, no pas unes breus paraules de compromís: això em serà fàcil perquè també sóc aquí per un interès personal, que ve de lluny (Albet, 1988), envers la geografia humanística, envers la dimensió de “lloc” i envers el mateix Yi-Fu Tuan... però ben conscient que avui els protagonistes són Yi-Fu Tuan i Joan Nogué.

Nogué La trajectòria de Joan Nogué és prou coneguda: catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona, ha estat director de l’Observatori del Paisatge durant una colla d’anys i és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans; fou l’introductor de la geografia humanística a Espanya, primer a través d’allò que abans anomenàvem “tesina” (El bosc, element clau d’un paisatge i d’una comunitat, 1981) i, després, amb la tesi doctoral Geografia humanista i paisatge: una lectura humanista del paisatge de la Garrotxa a través de la literatura i de cinc grups d’experiència ambiental (1984), ambdues presentades al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les publicacions que se’n 1. El text reprodueix les paraules pronunciades el dia 29 de maig de 2018 en l’acte de presentació del llibre Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía, editat per Joan Nogué i publicat per Icaria Editorial dins la col·lecció “Espacios Críticos” (vol. 11). S’ha optat per mantenir el format de l’exposició tal com fou pronunciada, tot incorporant-hi les notes necessàries per referenciar les cites que hi figuren, així com les principals fonts emprades.

2. http://www.icariaeditorial.com/coleccion_detallada.php?id=41&orden_num=true

–219–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

Foto: Alex Cumplido

Joan Nogué, Josep Oliveras i Abel Albet

derivaren (Nogué, 1983a, 1983b, 1985a, 1985b, 1985c, 1986) es convertirien aviat (i encara ho són avui) en referents obligats sobre la geografia humanística (la seva mirada teòrica, els plantejaments metodològics, la manera d’afrontar els estudis de casos, etc.). Posteriorment s’hi afegirien les nombroses publicacions que en Joan Nogué ha anat escampant (tant en llibres i revistes acadèmiques com en articles en diaris i de gran difusió) sobre la dimensió del lloc i, sobretot, la realitat del paisatge (Nogué, 2008, 2012).

Si per a Nogué, Tuan fou un dels inspiradors necessaris i recurrents en aquelles recerques inicials, la seva estada postdoctoral a la Universitat de Wisconsin a Madison (Estats Units) a l’encalç, precisament, de la docència i la recerca del professor Tuan, acabarien de consolidar una relació estreta, continuada i encara vigent. És precisament aquest sòlid i intens contacte mantingut entre Tuan i Nogué el que propiciaria l’oportunitat i garantiria la solidesa d’un llibre d’“Espacios Críticos” dedicat a Tuan i elaborat per Nogué. Com bé sabeu, els llibres de la col·lecció incorporen un repàs bio-bibliogràfic del personatge en qüestió, una entrevista, una antologia de textos, un text inèdit i un capítol d’anàlisi de quines han estat les aportacions més essencials del personatge estudiat: tot plegat requereix un notable esforç i dedicació i una significativa complicitat entre autor i personatge. Pensem que el resultat d’aquest procés de més de cinc anys i que es materialitza avui en el llibre tenim a les mans ha valgut la pena. Aprofitem l’ocasió per reiterar el nostre agraïment i reconeixement a Anna Monjo, directora d’Icaria Editorial, aquí present, pel seu continuat i incondicional suport a aquest projecte.

Tuan I què dir de Yi-Fu Tuan? Joan Nogué ens en parlarà a bastament a continuació i no em pertoca aturar-m’hi però és bo situar-lo com el més evident i conegut representant (juntament amb la recentment traspassada Anne Buttimer i altres –220–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

estudiosos) de l’anomenada geografia humanística. Si bé ell mateix sempre ha refusat una adscripció estricta i inequívoca a aquesta escola de pensament geogràfic és indubtable el seu pes decisiu en l’establiment i consolidació d’aquesta mirada peculiar dins el marc conceptual de la geografia.

Què hi fa un geògraf arrelat en la fenomenologia com Tuan en una col·lecció com “Espacios Críticos”? Els qui coneixeu Tuan sabreu que difícilment el podem qualificar de “radical” (ni per les formes de pensar i d’actuar ni pels continguts de la seva geografia) i menys si el comparem amb la “radicalitat”, contundent a vegades, d’alguns dels altres personatges que integren la col·lecció (Richard Peet, Doreen Massey, Neil Smith, David Harvey, per esmentar-ne algun). Tuan està lluny de ser etiquetat com activista (ni tan sols per afrontar la seva escassament confessada homosexualitat), ni se li coneixen militàncies socials o polítiques de cap tipus, encofurnat tota la seva vida en el plàcid redós de la vida universitària. És cert que Tuan ha estat (i és!) un professor respectat i, sobretot, molt ben valorat, i la seva docència ha generat un ampli “club de fans”, que difícilment, però, podríem qualificar d’“escola”. Un únic article de la seva extensa bibliografia està firmat en coautoria (que resulta ser, a més, de la seva etapa de jovenesa), fet que palesa una trajectòria molt individualitzada, oberta però focalitzada en un projecte molt personal, quasi solitari.

De Tuan també és sorprenent el fet de no ser, malgrat el seu cosmopolitisme, un geògraf “viatjat”: tot i que, pels seus orígens i trajectòria, ha esdevingut un veritable pont entre la cultura oriental i l’occidental, quasi bé mai ha sortit dels Estats Units ni per raons acadèmiques (pràcticament l’única estada a l’exterior fou amb motiu dels seus estudis de llicenciatura i màster a Oxford, al Regne Unit, i una breu estada a Toronto, al Canadà) ni personals (va tardar més de 60 anys a tornar a visitar la seva Xina natal). Tampoc ha estat un conferenciant habitual en altres universitats nord-americanes (fora de la seva) ni en els congressos del ram. Tanmateix, és una persona molt ben coneguda i molt respectada en molts altres cercles de les humanitats i del món literari i intel·lectual extens.

A ¿Quien soy yo?, una magnífica però insòlita autobiografia, Tuan reconeix que no ha lluitat per resoldre les injustícies socials i polítiques (Tuan, 1999, p. 105-106, 160) i, doncs, que la seva geografia mai no es va alinear amb les geografies radicals dels anys 70, 80 i posteriors, ans més aviat s’ha dedicat a denunciar, diu ell, les injustícies “físiques/biològiques”. Al mateix llibre, Tuan també ve a dir que es pot ser “radical” sense haver de ser marxista: potser aquesta afirmació palesa tant el seu posicionament allunyat de determinades ideologies com pretén justificar/explicar la seva nul·la militància i activisme.

La geografia humanística En el context de la col·lecció “Espacios Críticos”, sovint hem repetit que entenem com “ser crític” qui no dóna per bons els discursos heretats i imposats, les idees sobrevingudes, les inèrcies preestablertes, les modes tendencials... ans ho –221–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

qüestiona tot i, si és necessari, ho tomba, ho refà o ho revoluciona. En aquest sentit és bo recordar que la geografia humanística va aparèixer com a refús a la recerca de lleis científiques que no tenien sentit per a les persones i davant l’abstracció i el mecanicisme imposat per la geografia teorètica i la quantitativa.

Segons els humanístics, l’ús de models havia fet oblidar i fins menysprear que, malgrat que l’abstracció és perfectament legítima, aquesta és possible només en considerar que darrera d’ella sempre hi ha territoris concrets i localitzats i persones que habiten i s’organitzen damunt aquests territoris. Davant els plantejaments neopositivistes que afirmen que el comportament de les persones és racional, mesurable i, per tant, predictible objectivament, i que s’insereix en un món igualment objectiu i únic, les bases fenomenològiques de la geografia humanística van remarcar que la lliure i impredictible consciència humana havia de ser l’únic i veritable paràmetre d’anàlisi; l’exploració del món de l’experiència humana (única font possible de coneixement) havia de ser l’estudi de l’experiència immediata, quotidiana: l’estudi del “món viscut”. Així, les seves anàlisis van començar a incloure percepcions, sensacions, records, mites, fantasies, actuacions i, doncs, les relacions (no pas aleatòries ans plenament intencionades múltiples i no-unívoques) entre les persones i el món (o mons, ja que n’hi haurà tants com actituds personals). L’escala que interessava tractar era la del lloc, en tant que àmbit més carregat de sentit per a les persones.

La primera geografia humanística dels anys 70 es mostrà, doncs, extremadament bel·ligerant contra la geografia teorètico-quantitativa i contra el model positivista d’entendre la ciència; els atacs (dels que en queda escassa memòria) van ser molt molt durs... tant o més que els que en aquell mateix moment fa la naixent geografia radical i marxista. Un exemple: Anne Buttimer participa inicialment, i de manera ben activa, en el grup de geògrafs socialistes radicat a Clark i fa part de la revista Antipode.

I és que, certament, destacar el valor de les emocions, dels sentiments, de l’esperit, dels llocs… en una època, unes circumstàncies, una geografia que remarcava el valor de l’economia i de la materialitat (ja fossin les geografies quantitatives o les radicals)... té molt de “crític”, de contracorrent. No era una lluita fàcil demostrar que els llocs, més enllà de marques topològiques, podien/ havien de ser considerats com indrets carregats de significat i valor. Davant les fredes estadístiques, considerades com legitimadores d’una mirada racional i fonament de tota recerca científica... l’aposta per unes metodologies qualitatives era molt i molt agosarada. I, més encara: posar en dubte la definició del que és ciència, repensar la nostra manera d’acostar-nos al món (i, doncs, d’estudiar-lo, d’entendre’l, de canviar-lo) implica un trasbals epistemològic contundent. Una anècdota personal: la primera vegada que vaig escoltar en Joan Nogué jo era en el darrer any de llicenciatura i en el marc de l’assignatura de Pensament Geogràfic la professora Rosa Ascon va convidar-lo a explicar què era això de la geografia humanística. En Joan acabava de presentar la seva tesi doctoral i jo em vaig atrevir a preguntar-li... com s’ho feien ell, en Tuan, els “humanístics”... per defensar-se davant els atacs acusant-los que allò que ells feien “no –222–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

era ciència”, no era científic. La seva resposta, tranquil·la i fonamentada, ens va convèncer, però ens va deixar preocupats: “no es tracta de defensar-se de cap acusació, ans de veure-ho com una forma diferent d’acostar-nos a la ciència, a la societat, al món”.

En aquest sentit, segurament la geografia de Tuan dels 70 i 80 la podem considerar molt “crítica”, molt “revolucionària” (tot i que segurament ell no ho pretenia i encara avui no ho vegi així). Entesa així, la geografia humanística va suposar un gran repte, un gran desafiament a la geografia del moment. Seria interessant preguntar-se (i, doncs, estudiar) per què la geografia humanística va perdre tan aviat (massa aviat?) aquell caràcter radical, o si més no crític, i va adoptar (o potser se li atribuí des de fora, per tal d’aigualir-la?) una mirada conservadora i descriptiva, allunyada del compromís i de la revolució.

Avui Deixeu-m’ho dir de manera planera: segurament avui hi ha “molt Tuan” i “molta geografia humanística” circulant, però sota altres “etiquetes” o bé subtilment incorporat en àmbits i temes ben diversos. La seva aportació és present (sovint de manera inconfessada i/o inconfessable) tant en moltes geografies posteriors com en moltes altres disciplines. Així, tal com havia proposat la geografia humanística en la seva etapa inicial...

– des dels anys 90 el postmodernisme també qüestionarà, de soca-rel, què és ciència i quins són els seus límits i definició; – posteriorment l’èmfasi (o si més no l’atenció) en les mirades d’altres (que ho són per raons de raça, de gènere, de sexe...) apareixerà amb força en els discursos postcolonials i de l’alteritat; – en pocs anys les metodologies qualitatives assoliran un nivell de “normalització” tal que, més enllà del treball etnogràfic, ha esdevingut habitual (i fins imprescindible) que les recerques en ciències socials i humanitats (i no només aquestes!) incorporin enquestes, entrevistes, observació participant... o que el cinema, la literatura, la pintura, etc. siguin fonts d’informació i coneixement si més no tan transcendents com unes estadístiques; – també els sentits, sensacions i sentiments acabaran sent cabdals per copsar el territori i la societat: des del tombant de segle les geografies emocionals seran més que una moda o una tendència i, potser sense saber-ho (potser sense anomenar-los així), incorporaran aquelles topofílies i topofòbies, aquells espais viscuts... tan “humanístics”; – les percepcions i els desigs passaran a ser un factor clau en la planificació urbana i regional: ara està ben clar que, per assegurar el seu bon funcionament (l’èxit!) i per assolir nivells mínims d’integració social i justícia espacial, el disseny dels espais públics o de les infraestructures i equipaments ha d’incorporar les percepcions i les expectatives de la ciutadania, més enllà de les decisions de tècnics i polítics; –223–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

– la importància del lloc (ja sigui entès com escala, tema, dimensió, àmbit, etc.) estarà en la base de les noves geografies regionals, dels estudis de localitats, del debat local/global; – el paisatge, segurament un dels conceptes paradigmàtics de la geografia humanística, adoptarà carta de naturalesa social, política i fins i tot jurídica.

Un exemple més: una lectura atenta del llibre de Tuan Cosmos y hogar (Tuan, 1996) evidencia fins quin punt el seu text no deixa de ser sinó un clar precedent de les posteriors mirades cosmopolites que s’ha volgut posicionar com alternatives a la globalització. Al mateix llibre es parla de la importància de la “cura”, de les emocions i dels vincles assistencials entre les persones, molt abans que aquests termes es posin “de moda”. I passa el mateix quan a les pàgines d’aquest mateix llibre es remarca el pes i el valor de la comunitat i del que és comú per entendre i transformar les relacions socials damunt el territori. Fet i fet, doncs, Cosmos y hogar conté molts elements de crítica social, econòmica i política… però com que no estan fonamentats en ideòlegs clàssics (com Marx, Lefebvre, o tants d’altres) ans en un corpus humanístic molt potent... segurament aquesta crítica social, econòmica i política... ens sembla “light” o fins i tot poc social, poc econòmica, poc política. Llàstima.

Sobre Tuan Per conèixer la vida i l’obra de Tuan comptàvem amb el ja esmentat ¿Quien soy yo?, que porta el significatiu subtítol de Una autobiografía de la emoción, la mente y el espíritu i permet entendre o, si més no, entreveure, facetes de la seva vida i trajectòria que ajuden a explicar aspectes que apareixen a les seves publicacions: la seva enorme empatia envers les persones que contrasta amb un caràcter aparentment solitari; les raons d’inserir la seva fe en la interpretació del dia a dia; la forma d’afrontar i resoldre el “xoc” cultural Xina-Estats Units, etc. ¿Quien soy yo? ajuda molt bé a comprendre el personatge, les seves circumstàncies, el seu tarannà... però Cosmos y hogar també té molts trets autobiogràfics, cosa que evidencia una premissa humanista (i humanística) per excel·lència en Tuan: la indestriable barreja entre el que és personal i el que és acadèmic. Les seves famoses Dear Colleague3 no deixen de ser una autobiografia personal i intel·lectual.

Tuan i els seus textos estan indefectiblement presents en totes les obres de referència sobre la geografia i l’humanisme contemporanis. Així, el capítol de Cresswell (2008) dins Key texts in Human Geography suposa una visió interessant de les aportacions de Tuan (del que diu i del que oblida, de les seves influències i dels seus crítics, de les seves virtuts i limitacions). El text de Paul Rodaway (2004) a Key thinkers on space and place és més asèptic que el de Cresswell però 3. Cartes, inicialment ciclostilades, que sempre amb aquest encapçalament i amb prou regularitat, Tuan repartia entre els seus col·legues posant-les en les bústies del seu Departament. El recull d’aquests cartes donaria peu a un llibre amb el mateix títol (Tuan, 2002); també són accessibles a la seva pàgina web: http://www.yifutuan.org/dear_colleague.htm.

–224–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

aporta reflexions igualment interessants sobre la influència/inspiració que ha suposat l’obra de Tuan. Igualment, Entrikin i Tepple (2006), a Approaches to Human Geography, fan una excel·lent contextualització de la geografia humanística i la construcció del lloc.

Cal fer un esment especial al llibre Textures of Place (Adams et al., 2001), perquè és el recull selectiu de les comunicacions presentades al congrés de l’Association of American Geographers del 1998 en les sessions dedicades a Tuan amb motiu de la seva jubilació alhora que inclou altres textos relacionats amb l’enfocament humanístic: el llibre li està dedicat (així consta a la portadella interior) i és, de fet, un dels poquíssims homenatges que li van ser dedicats. El conjunt de l’obra és una reivindicació de la geografia humanística i de Tuan en un moment en que ningú els reivindicava… i en un moment en que “altres geografies” (noves geografies culturals, geografies emocionals, etc.) semblaven aixecar el vol i trepitjar la geografia humanística… sense voler reconèixer (potser inconscientment… o potser molt conscientment!) l’enorme llegat que incorporaven de la geografia humanística (pel que fa a temes, metodologies, enfocaments, conceptes, etc.). El capítol introductori de Textures, escrit pels tres editors, és un panegíric del valor de la geografia humanística i, en ella, de la necessitat i de la potència del concepte de lloc; el capítol final (“Geographer as humanist”, de J. Nicholas Entrikin) és, tot ell, un al·legat tuanià, i el seu autor arriba a dir que Tuan és “the perfect humanistic geographer” (p. 437).

Així doncs, fins ara, Textures of Place venia a ser, de fet, l’únic llibre d’estudi, de reivindicació, d’homenatge sobre Tuan. El llibre que ara presentem omple aquest buit... no només per a l’audiència de parla castellana4 ans per al conjunt del planeta.

Coda En el context especial i específic de la geografia dita humanística, Tuan és un personatge que (d’una manera peculiar, és cert) ha contribuït decisivament a que la visió que geògrafs i no geògrafs tenien sobre la geografia canviés substancialment tot i (o potser degut a) no seguir els “estàndards” habituals de la “ciència” geogràfica”. I això és, no cal dir-ho, una enorme aportació... crítica!

Malgrat això (o potser, de nou, degut a això?), Tuan és un savi, erudit, humanista no prou (ben) valorat en geografia... i, doncs, que sovint ha estat més reivindicat en el marc general de les humanitats que no pas en el de la geografia (Lynch, 2003; Ruiz-Domènec, 2004). Vet aquí, potser, on rau la radicalitat de Tuan: haver sabut portat fins l’extrem el valor i el compromís de les humanitats des d’una mirada de geògraf.

El llibre de Joan Nogué que avui presentem posa de relleu l’originalitat, el valor i la genialitat del Tuan geògraf i humanista; ens descobreix el pensament 4. A més de les traduccions que incorpora l’obra que avui es presenta (Nogué, 2018), en el mercat és possible trobar les versions castellanes de Topophilia (Tuan, 1974), “A view of Geography” (Tuan, 1991), Escapism (Tuan, 1998), Romantic Geography (2013), i les ja esmentades Cosmos and Hearth (1996), i Who am I? (Tuan, 1999).

–225–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

d’un autor excepcional i de qui tenim moltes coses per aprendre i, doncs, de qui, si no l’hem llegit, ens estàvem perdent coses molt importants.

Moltes gràcies per l’amabilitat de la vostra assistència i atenció.

Bibliografia Adams, Paul C.; Steven HOELSCHER; Karen E. Till [ed.] (2001). Textures of Place. Exploring Humanist Geographies. Minneapolis: University of Minnesota Press.

Albet, Abel (1988). “Valoració dels lligams entre Geografia Radical i Geografia Humanística”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 13, p. 5-18.

Cresswell, Tim (2008). “Space and Place (1977): Yi-Fu Tuan” dins: Phil Hubbard; Rob Kitchin; Gill Valentine [ed.]. Key texts in Human Geography. Londres: Sage, p. 53-59.

Entrikin, J. Nicholas; John H. Tepple (2006). “Humanism and Democratic Place-Making” dins: Stuart Aitken; Gill Valentine [ed.]. Approaches to Human Geography. Londres: Sage, p. 30-41.

Lynch, Enrique (2003). “Confucio posmoderno”, El País-Babelia, 2 d’agost.

Nogué, Joan (1983a). “De com la literatura pot ser útil a la geografia: reflexions arran de la lectura d’un llibre”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 3, p. 201-208.

– (1983b). “El bosc, element clau d’un paisatge i d’una comunitat”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 2, p. 23-67.

– (1985a). “Geografía humanista y paisaje”. Anales de Geografía de la Universidad Complutense, núm. 5, p. 93-107.

– (1985b). Una lectura geogràfico-humanista del paisatge de la Garrotxa. Girona: Col·legi Universitari de Girona i Diputació de Girona.

– (1985c). “Un mètode de treball humanista”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 6, p. 67-80.

– (1986). La percepció del bosc: la Garrotxa com espai viscut. Girona: Ajuntament de Girona.

– (2008). Entre paisajes. Barcelona: Àmbit.

– (2012). “Lugar, paisaje e identidad”, Paisea. Revista de paisajismo, núm. 20, p. 6-12.

– [ed.] (2018). Yi-Fu Tuan. El arte de la geografia. Barcelona: Icaria.

Rodaway, Paul (2004). “Yi-Fu Tuan” dins: Phil Hubbard; Rob Kitchin; Gill Valentine [ed.]. Key thinkers on space and place. Londres: Sage, p. 306-310.

Ruiz-Domènec, José Enrique (2004). “Confesiones de un cosmopolita”, La VanguardiaCulturas, 11 d’agost, p. 11-12.

Tuan, Yi-Fu (1974). Topophilia: A study of environmental perception, attitudes, and values. Upper Saddle River: Prentice-Hall. Trad. cast.: Topofilia. Barcelona: Melusina, 2007.

– (1991). “A view of Geography”, Geographical Review, núm. 81(1), p. 99-107. Trad. cast.: “Una visión de la Geografía”, Treballs de Geografia, núm. 44, p. 13-18 (1992).

– (1996). Cosmos and hearth: A cosmopolite’s Viewpoint. Minneapolis: University of Minnesota Press. Trad. cast.: Cosmos y hogar. Un punto de vista cosmopolita. Barcelona: Melusina, 2005.

– (1998). Escapism. Baltimore: Johns Hopkins University Press. Trad. cast.: Escapismo: Formas de evasión en el mundo actual. Barcelona: Península, 2003.

– (1999). Who am I? An autobiography of emotion, mind, and spirit. Madison: University of Wisconsin Press. Trad. cast.: ¿Quién soy yo? Una autobiografía de la emoción, la mente y el espíritu. Barcelona: Melusina, 2004.

– (2002). Dear colleague: Common and uncommon observations. Minneapolis: University of Minnesota Press.

– (2013). Romantic Geography: In search of the sublime landscape. Madison: University of Wisconsin Press. Trad. cast.: Geografía romántica. En busca del paisaje sublime. Madrid: Biblioteca Nueva, 2015.

–226–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

Intervenció de l’autor, Joan Nogué Bona tarda a tothom.

President de la Societat Catalana de Geografia, amigues i amics, Començaré pels agraïments. En primer lloc, a la Societat Catalana de Geografia, sempre oberta a actes d’aquesta mena. Gràcies, President, per la vostra hospitalitat. En segon lloc, a l’Abel Albet i a la Núria Benach, perquè aquest és un llibre col·lectiu, en bona mesura. Res hagués estat possible si un dia no s’haguessin presentat tots dos a Girona i, asseguts en una terrassa de la plaça de Sant Domènec, just davant del Rectorat de la UdG, no m’haguessin convençut de la conveniència d’afegir la figura de Yi-Fu Tuan a la seva col·lecció ‘Espacios Críticos’ de l’editorial Icaria, i que jo n’escrivís el llibre, és clar. La iniciativa, per tant, va ser seva, i ara els agraeixo la seva proposta, la seva insistència i, sobretot, la seva paciència al llarg de tot aquest temps d’elaboració del llibre, que no ha estat curt.

He de dir, de passada, que per mi –i per molta altra gent– la col·lecció ‘Espacios Críticos’ és del millor que hi ha en aquests moments en el panorama literari geogràfic no només estatal, sinó internacional. Es una col·lecció que comença a ser coneguda i valorada en molts d’altres països. Són aquella mena de petits tresors del valor dels quals hom se n’adona quan ja s’han perdut, cosa que espero que no passi mai en aquest cas. Una iniciativa editorial feta i pensada des de Barcelona i oberta al món. Enhorabona, Abel i Núria. I enhorabona a l’editorial.

Un altre agraïment ha d’anar forçosament cap als dos traductors dels textos de Yi-Fu Tuan inclosos en el llibre, la Isabel Vericat i en Borja Nogué. Traduir Tuan no és fàcil. Es un assagista brillant que domina la llengua com si fos un literat, servint-se de metàfores i recorrent constantment a cites literàries (en prosa i en poesia) i, a sobre, sovint amb un punt d’ironia, per complicar-ho encara més. Traduir Tuan és com traduir un gran escriptor, amb el que això implica. De fet, Tuan és molt conegut en els cercles literaris nord-americans i els seus llibres, per posar només un exemple, solen ser ressenyats en revistes com The New Yorker, és a dir revistes de crítica literària de gran tiratge. No és, per tant, fàcil de traduir, com saben prou bé els dos traductors, que han fet una feina extraordinària. No és fàcil de traduir i, en canvi, la seva lectura és molt amena, molt planera, un tret molt propi d’allò que en diem ‘tenir ofici’.

I el darrer agraïment, com no podia ser d’altra manera, va dirigit al protagonista d’aquest vespre, a Yi-Fu Tuan, que ha tingut la gentilesa d’enviar-nos un petit vídeo de pocs minuts, molt casolà, molt entranyable, enregistrat dimecres passat en el seu petit apartament de Madison per part d’un dels seus ex-estudiants de doctorat i que ara passarem com a colofó d’aquest acte. Yi-Fu Tuan està molt pendent d’aquesta presentació i, en no poder viatjar, ens envia una petita reflexió.

–227–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

Però tornem al llibre. Escriure un llibre sobre Yi-Fu Tuan no es fàcil no només pel que hem comentat en relació a les dificultats intrínseques de la traducció, sinó, simplement, perquè no es un personatge qualsevol. Tuan és molt més que un geògraf: és un humanista -un gran humanista-, una ment lúcida, un lliurepensador. Se’m fa difícil definir-lo perquè és un personatge polièdric, que té una cultura immensa i el privilegi d’aplegar en una mateixa persona el millor de les tradicions occidental i oriental.

Tuan sorprèn el lector en més d’una ocasió: pels temes tractats, per la manera de tractar-los i, fins i tot, pel to i per l’estil. Treballador incansable i curiós de mena, Tuan ha esbrinat tota mena de temes al llarg de la seva carrera, alguns aparentment allunyats de la ciència geogràfica o, si més no, del seu corpus central. Pot semblar-ho, però no és així. Les preguntes que l’autor es planteja –i que després intentarà respondre a través dels seus escrits– delaten sempre la seva formació com a geògraf i sempre tendeixen a explorar la naturalesa del ser humà i de la Terra com a llar del ser humà. Per això interessen a qualsevol persona, vingui d’on vingui i tingui la formació que tingui. Als seus prop de 90 anys, segueix mirant el món que l’envolta amb la mateixa curiositat que ja tenia de nen.

El seu magisteri no s’ha canalitzat només a través de l’obra escrita, sinó també a través de les seves classes i conferències, que tenen el do de magnetitzar l’audiència. En dono fe. Ja fa anys vaig realitzar una estada postdoctoral sota la seva tutela en el Departament de Geografia de la Universitat de Wisconsin a Madison (USA). Com a complement a les lectures i a les tasques que em va encomanar, em suggerí que em matriculés al curs que impartia al llarg del primer semestre d’aquell any, el “Geography 501” (encara en recordo el codi!), curs que tenia un títol molt semblant a un dels seus llibres més rellevants, com veurem d’aquí a un moment. L’assignatura s’anomenava “Space and Place: A Geography of Experience”, un títol fascinant per a algú, com jo, que procedia d’un sistema universitari més aviat rígid en relació als plans d’estudi. Doncs bé, a l’aula no hi cabia ni una agulla. Els estudiants que no trobaven un seient lliure s’asseien al terra, amb l’esquena recolzada a la paret per així prendre apunts de manera més còmoda. Minuts abans de començar la sessió, l’aula ja estava plena a vessar d’alumnes (la majoria matriculats oficialment a l’assignatura, però també n’hi havia molts d’oients), que arribaven de tots els racons del campus: òbviament de geografia, però també d’arquitectura, d’urbanisme, de paisatgisme, d’art, de literatura, de antropologia, etc., etc. I així cada dia. Mai va minvar l’assistència, ans tot el contrari. Jo no me’n sabia avenir, no només pel que veia, sinó pel que sentia... perquè Yi-Fu Tuan no només domina de meravella el llenguatge escrit, sinó també l’oral. Mai estava assegut a la taula, sinó que caminava per l’aula (per allà per on podia passar, és clar) mentre anava desplegant el seu discurs, administrant amb molta habilitat els silencis, les pauses, els tons de la veu, davant d’un auditori variadíssim i sempre amb un discret i intel·ligent sentit de l’humor i fina ironia.

–228–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

Tuan flueix, se t’escapa de les mans, com l’aigua. Es difícil classificar-lo, encasellar-lo, perquè sempre ha anat al seu aire. Es veritat que passa per ser –i és– el màxim representant de la denominada geografia humanística, però a la seva manera… Les seves fonts d’inspiració i els seus temes d’estudi no responen a res més que al seu interès personal, a les seves inquietuds intel·lectuals, a les preguntes que ell mateix es formula, i no tant als cànons establerts per una determinada escola de pensament, en aquest cas la humanística, per més que senti per ella una especial empatia. Les seves preferències, els seus autors de referència es troben en tots els camps del saber, incloent en aquest ‘saber’ l’art i la ciència. En els seus escrits, Verne, Conrad, o Wordsworth apareixen al costat d’ Einstein, Hobsbawm, Mircea Eliade, Beethoven, Mozart o el Nou Testament, por posar uns pocs exemples entre centenars de possibles, i només referint-nos ara a la tradició occidental. Aquesta cultura ingent, immensa, descol·loca a vegades el lector, i més aquell lector geògraf que penetra en la seva obra de manera autoreferencial, és a dir buscant-hi exclusivament aquells autors o aquells mètodes de la pròpia ciència geogràfica, de la pròpia tradició disciplinar, i no pas els que se n’escapen. Els trobarà, sense cap mena de dubte, però sempre immersos en un oceà de referents culturals que van més enllà de la geografia. A alguns lectors geògrafs aquest tret tan característic els encanta, els apassiona; a d’altres, en canvi, els incomoda, per diverses raons.

L’Abel Albet ja ha parlat de la geografia humanística i del perquè de la presència de Tuan en una col·lecció com aquesta. Jo em limitaré ara a subratllar algunes de les seves aportacions, aquelles que jo considero més rellevants i d’absoluta vigència.

Tuan, en efecte, és el màxim representant de la denominada geografia humanística, un corrent que adquireix una certa rellevància en el món acadèmic al llarg de la segona meitat de la dècada de 1970 i molt especialment al llarg de la dècada de 1980. D’inspiració fonamentalment fenomenològica, aquesta nova perspectiva geogràfica planta cara al neopositivisme imperant en les ciències socials i en la geografia humana d’aquells anys i es disposa a obrir nous camins.

S’inaugurava així una nova metodologia que havia de facilitar al geògraf i a la geògrafa un millor i més profund apropament a l’estudi de les relacions que els sers humans mantenim amb l’entorn que ens envolta. Es perseguia comprendre molt millor com els éssers humans es relacionen amb el seu entorn, com creen llocs i imbueixen de significat l’espai geogràfic i com es genera el sentit del lloc.

En una obra molt primerenca, del 1974, i traduïda per sort al castellà no fa gaire, Tuan explora per primera vegada el concepte de topofília, això és com i per què els sers humans ens sentim a gust en un lloc, ens en sentim part. En el vídeo que veurem d’aquí a un moment Yi-Fu Tuan es refereix a aquesta qüestió.

Tres anys més tard, el 1977, i en una altra obra cabdal malauradament encara no traduïda, Space and Place: The Perspective of Experience, l’obra que té un títol pràcticament idèntic a l’assignatura que vaig cursar, com us comentava fa un moment, hi incidirà de nou, però ara centrant-se molt més en el concepte de –229–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

lloc entès com a centre de significats, d’identificació personal i focus de vinculació emocional. Es persegueix un coneixement holístic, viscut i empatètic de l’espai geogràfic submergint-nos-hi. I el que és més important: ara entra en escena amb gran força el concepte de lloc.

Al meu entendre, aquest fet és un dels que explica en bona mesura el renovat interès per l’obra d’aquest gran geògraf, que es va avançar al seu temps. Fa 50 anys Tuan ja parlava del lloc en el sentit que ho fem avui, i també de ‘no-llocs’, més de 20 anys abans que ho fes Marc Augé, a qui solem atribuir exclusivament –i equivocadament– aquest concepte.

Convé no oblidar que la major part de reflexions de Tuan sobre el concepte de lloc es formularen en plena etapa fordista, en un moment en el qual els grans teòrics de les ciències socials estaven preconitzaven que, a finals del segle xx, és a dir 30 anys més tard, els processos d’homogeneïtzació cultural i econòmica que es començaven a entreveure en aquell moment desembocarien en una pèrdua d’identitat dels llocs. Certament, fer de profeta en ciències socials és molt arriscat, perquè resulta que no ha succeït exactament allò que es profetitzava. Tuan i alguns més defensaven que, precisament degut a aquest incipient procés d’homogeneïtzació cultural i econòmica que s’estava començant a donar, els llocs reafirmarien la seva identitat, com així ha estat. El lloc ha reaparegut amb força i vigor i la gent afirma, cada vegada amb més insistència i de forma més organitzada, les seves arrels històriques, culturals, religioses i ètniques, com confirmarà anys més tard Manuel Castells en el seu excel·lent volum sobre El poder de la identitat. En d’altres paraules, la gent es reafirma en les seves identitats singulars i defensa els seus llocs davant la nova lògica dels espais sense llocs, dels espais de fluxos propis de l’era informacional en la qual ja estem plenament immersos. La gent reclama la seva memòria històrica, la pervivència dels seus valors i el dret a preservar la seva pròpia concepció de l’espai i del temps.

El lloc no serà l’únic concepte geogràfic repescat i rehabilitat per Tuan i pels humanistes. El paisatge en serà un altre i, en el cas de Tuan, tan aviat com el 1961, en un article publicat en la prestigiosa revista Landscape, fundada per J. B. Jackson, revista icònica que els arquitectes i arquitectes paisatgistes coneixen bé perquè aviat esdevingué un referent. A partir d’ara el paisatge ja no serà només visual, sinó que també serà sonor, tàctil, olfactiu. El seu és sempre un paisatge multisensorial.

Lloc, paisatge, però també podríem parlar de com en són d’actuals les seves aportacions sobre la noció de bé comú, sobre el paper de la comunitat en la construcció cultural del lloc i del paisatge, sobre les cartografies de la vida quotidiana, temes tots ells que es varen avançar al seu temps i que avui trobem no només en les línies de recerca més innovadores de la geografia contemporània (sobretot en les anomenades geografies crítiques, hereves de la geografia radical de base marxista), sinó també en la resta de ciències socials. Assistim ara mateix a una mena de revival de la geografia humanística, encara que no se n’utilitzi –230–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

l’etiqueta. D’aquí l’aparició de les conegudes com ‘geografies emocionals’, que han donat lloc a la publicació d’una nova revista acadèmica d’àmbit internacional i de caràcter transdisciplinar denominada Emotion, Space and Society.

Estem assistint clarament a un renovat interès per tot allò que tingui a veure amb l’espacialitat de l’emoció, el sentiment i l’afecte. Interessa cada vegada més l’exploració a fons de les interaccions emocionals entre la gent i els llocs.

Temes com els espais afectius i la globalització, arrelament versus desarrelament, arquitectures emocionals i paisatges de l’emoció, la semiòtica i la poètica de l’afecte, espai públic i emoció, entre molts d’altres ja evocats per Yi-Fu Tuan en la dècada de 1970, estan adquirint ara un renovat protagonisme. No em puc, però, estendre més en les seves aportacions perquè ens allargaríem massa i, si ho explico tot, llavors no comprareu el llibre. Deixeu-me tornar al personatge, per anar acabant i donar pas al vídeo del que us he parlat.

Tuan ha exercit el seu magisteri i ha deixat la seva petja no només a través de l’obra escrita, sinó també a través de les seves classes. Malgrat la seva aparença tímida i un tarannà un punt introvertit a primera vista, Tuan és una persona molt sociable i propera, en especial en relació als estudiants. No és gens estrany, per tant, que molts dels reconeixements obtinguts tinguin a veure amb la seva activitat docent i que, significativament, alguns d’aquests reconeixements provinguin directament de les associacions estudiantils, com el premi “Best Professor” concedit per l’Associació d’Estudiants de Wisconsin. Cau bé als alumnes, l’aprecien i mai s’avorreixen a les seves classes. Un exemple, reproduït en el llibre: la seva darrera classe magistral, el seu discurs de comiat en jubilar-se. Lluny de tot dramatisme o vocació èpica, com potser caldria esperar en un acte com aquest, hi trobem reflexions que, inevitablement, provocaven el somriure de l’audiència, com les següents, que reprodueixo a partir de la traducció castellana que n’hem fet en el llibre: “…como el individuo humano es cuerpo y mente, las dos cosas, también se puede decir de él que es tanto “lugar” como “espacio”. Su cuerpo, ligado por los sentidos al medio ambiente, es lugar; su mente, libre de este tipo de lazos sensoriales, es espacio. Dada su mente errante, el ser humano rara vez puede estar, por ende, plenamente donde está. Por ejemplo, ahora mismo ustedes están en esta clase, que es su lugar, y están aquí para escucharme. Pero sean sinceros. ¿Es realmente así?

Su cuerpo está aquí, en efecto. Sin embargo, su mente puede estar en otra parte.

Estoy dispuesto a apostar que bastantes de los que están en esta aula ya se han ido a comprar una pizza o a tener sexo a otra parte de la ciudad.”

O aquesta altra: “En un café Starbucks en State Street, vi a tres jovencitas que entraban hablando entre ellas. Llegaron al mostrador, compraron su café con leche y encontraron una mesa alrededor de la cual se sentaron. Me gusta escuchar a escondidas a la gente joven y me ilusionó la idea de escuchar su conversación. Pero no tuve suerte porque cada una, con el iPhone en la mano, se inclinó sobre él para escribir un texto a un amigo en otra parte de la ciudad.”

–231–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

O aquesta: “Qué extraño es que nos podamos sentir mejor conectados con nuestro compañero canino que duerme a nuestros pies que con nuestro compañero humano que ronca a nuestro lado.”

Crec que no calen massa comentaris...

El protagonista d’aquesta nit ha cultivat també gèneres quasi oblidats, com l’epistolar. A Tuan li encanten les cartes, escriure cartes. Tant és així que un dels seus llibres més interessants i potser menys coneguts consisteix en la recopilació de les seves reflexions en format epistolar al llarg d’una gran quantitat d’anys i sobre els temes més variats que hom pugui imaginar. Cartes que sovint no anaven adreçades a ningú en concret i que sempre començaven amb un “Estimat col·lega”. D’aquí que el llibre al qual m’estic referint es tituli precisament així: Dear Colleague: Common and Uncommon Observations (Minneapolis: University of Minnesota Press, 2002). Això em va sorprendre gratament quan vaig estar amb ell a Madison. Trobar regularment, cada 15 dies més o menys, a la meva bústia del Departament de Geografia un foli mecanografiat que començava sempre amb el ja famós “Dear Colleague” era una experiència realment entranyable, i a la qual t’acostumaves ràpid. Era corrent veure gent a la cafeteria de la Facultat llegint-lo tot esmorzant mentre se li escapava un petit somriure. I sempre et preguntaves de què aniria el proper ‘Dear colleague’.

Un substrat cultural de base oriental, empeltat d’una ingent cultura occidental, i tot plegat amanit amb unes elevades dosis d’ironia i un sentit de l’humor molt intel·ligent, dóna com a resultat un personatge realment especial, bastant singular, capaç de centrar la seva atenció, simultàniament, en el detall quotidià més ínfim i en l’observació més universal. D’aquí el seu magnetisme, la seva capacitat d’atracció i l’originalitat de la seva obra.

Yi-Fu Tuan ha estat un excel·lent professor, en efecte, però també un gran assagista i un esplèndid escriptor, amb una curiositat que no s’acaba mai, per gran que es faci. Es curiós, fins i tot xafarder en el bon sentit de la paraula i per això no hauria de sorprendre la seva passió per les biografies i autobiografies de personatges cèlebres de la història, de Mozart a Tolstoy, passant per Marcel Proust, Thomas Mann o Albert Einstein. Molts dels autors pels quals sent una especial predilecció són, a més de geògrafs com Humboldt o Sauer, filòsofs, escriptors, músics i poetes.

Una cultura immensa en un home senzill i humil, que, ja a tocar dels 90 anys i quan mira enrere i valora el seu pas per aquesta vida, afirma el següent: “No m’agrada la paraula maduresa. Sempre he volgut ser un immadur.

Sóc immadur intel·lectualment en el sentit que em faig preguntes bàsiques, essencials, quasi infantils, que m’agradaria poder contestar. Aldous Huxley era l’arquetip quasi perfecte del que habitualment entenem per intel·lectual, en el sentit que sempre estava pensant en coses desconcertants, i era una persona extremament culta. I, en canvi, al final de la seva vida li confessa a un amic: –232–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

‘Mira, he dedicat 45 anys de la meva vida a la lectura i a l’estudi i, quan em pregunto a mi mateix què en queda de tot plegat, què és el que n’he après, què puc oferir de tot això a la resta de la humanitat, l’únic que se m’acudeix dir és que hauríem de mirar de ser més bones persones i de tractar-nos millor els uns amb els altres’. Es una mica decebedor, no? Després de tants anys estudiant i investigant autors i pensadors, de penetrar en el cor de les grans obres de la literatura universal, resulta que al final de la teva vida arribes a aquesta única conclusió. Sí, m’imagino que a algú li pot semblar una mica decebedor. Però per a mi no ho és”.

Moltes gràcies per la vostra presència i per la vostra atenció.

Foto: Alex Cumplido

–233–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

Salutació de Yi-Fu Tuan amb motiu de la presentació del llibre Friends and colleagues It is a singular pleasure and honor for me to send you this brief message to mark the publication of “El Arte de la Geografia.” Heroic patience on Professor Joan Nogué’s part has made its birth possible. Perhaps I am foolish to say this, but at age 87, I have wondered whether anything I wrote has a life span longer than “the flavor of the month.” One book that will last longer and may indeed endure is the one launched today, if only because the topics it broaches –place, space, and identity– are perennial and will not cease to be asked so long as we continue to ponder over who we are and can be. As to the chapters I contributed to the book, their style will make them seem dated one day, even if the topics themselves are timeless. Is there an exception? If there is, it is likely to be the interview conducted between Joan and me, for its style is conversational and conversation can never pass out of fashion so long as we humans retain our full humanity.

Now, have I changed my views about place, space, and identity? After all, I first addressed them almost a half century ago. The answer is no and yes. No, my views have not changed. What I wrote in the 1970s, I still see as valid and useful, but yes, my views have shifted a little because my experience in recent years has made me give space and place a somewhat different emphasis. The difference between then and now is that I have come to recognize the depth of a human being’s rootedness in place, a depth that is ineradicable. What brought about this shift in emphasis?

Well, in 2005, after an absence of sixty-four years, I returned to China for a brief visit. In the time I lived abroad, I lost fluency in my native tongue and China turned into a modern country, radically different from the one of my childhood. When I re-visited China, I felt myself a stranger, and yet in conversation with friends I quickly lapsed into using the word “we,” as in “we shouldn’t have built the Great Wall” or “we should have fought harder against Japanese invaders.” By “we,” I meant “we Chinese.” In contrast, even though I became a naturalized American citizen in 1974, I never use the word “we” to imply identification with a whole country. I do say “we Madisonians” when debating with Milwaukeeans or “we Wisconsinites” when arguing with Iowans, but not “we” as in “we Americans.”

Yet, for all this discovery of my deep rootedness with my birthplace, I remain a cosmopolite, content and fulfilled in my adopted country. Why? Because I have come to see the possibility of feeling at home almost anywhere in the world and this is because almost anywhere in the world there is the possibility of encountering human goodness. Human goodness blesses place, making it –234–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

feel simultaneously home-like and sacred. For me, then, it is not true that home can only be where one’s ancestors are buried, and this is because goodness –that bolt of grace out of the blue– has a way of striking anytime any place. In my twilight years, it is this kind of awareness that persuades me of the profound link between the study of space and place and the study of philosophy, ethics, and even theology. Humanist geography is, from this perspective, a core discipline in the humanities and the arts, one worthy of a lifetime of dedicated reflection and research. Where, you might ask, is the center of such dedication? Not, in my opinion, in the USA, even though a new magazine called “Geo-Humanities” is published in Washington DC; rather it is the capital of Catalan culture and civilization –Barcelona.

Fotograma del vídeo gravat per Yi-Fu Tuan i emès en l’acte de presentació a la SCG

Amics i col·legues, Per mi és un gran honor i un plaer enviar-vos aquest breu missatge amb motiu de la publicació de El arte de la geografía. L’heroïca paciència del Professor Joan Nogué l’ha fet possible. Potser sigui ridícul dir-ho, però als 87 anys m’he preguntat si res del que he escrit ha perdurat mes enllà de l’èxit del moment.

Potser un llibre que perdurarà i realment sobrevisqui sigui aquest que presentem avui, ni que sigui perquè els temes que tracta –lloc, espai, identitat– són eterns i no deixaran de ser tractats mentre continuem pensant en qui som i en qui podem ser.

Pel que fa als meus capítols en aquest llibre, el seu estil els pot fer semblar antiquats per bé que els temes siguin eterns. Hi ha cap excepció? Si n’hi ha una, podria molt bé que fos l’entrevista mantinguda entre en Joan i jo, perquè aquí l’estil és el d’una conversació, i la conversació no passa mai de moda sempre que nosaltres, els humans, retinguem la nostra plena humanitat.

–235–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 219-236 Ressenyes. Yi-Fu Tuan. El arte de la geografía

Abel Albet, Joan Nogué, Yi-Fu Tuan

–236–

Foto: Jordi Royo

Han canviat les meves idees sobre l’espai, el lloc i la identitat? Després de tot, vaig començar a pensar-hi fa gairebé mig segle. La resposta és no. I sí. No, les meves idees no han canviat. El que vaig escriure als anys 70 encara ho trobo vàlid i útil. Però sí, la meva visió ha canviat una mica perquè la meva experiència dels darrers anys m’ha fet posar més èmfasi, donar més importància a la profunditat de l’arrelament humà al lloc, una profunditat que és impossible d’erradicar. I què és el que ha provocat aquest canvi d’èmfasi? Bé, l’any 2005, després d’una absència de 64 anys vaig tornar a la Xina per a una breu visita.

Després de tants anys vivint fora, havia perdut fluïdesa en la meva llengua materna i la Xina s’havia convertit en un país modern, radicalment diferent del de la meva infantesa. Quan vaig revistar Xina, em vaig sentir un estrany. Però en la conversa amb els meus amics xinesos de seguida vaig començar a utilitzar la paraula “nosaltres”, com en “no havíem d’haver construït la Gran Muralla”, o “havíem d’haver lluitat mes contra els invasors japonesos. Amb “nosaltres”, vull dir “nosaltres, els xinesos”. Per contra, tot i que vaig obtenir la ciutadania nord-americana el 1974 mai no utilitzo el “nosaltres” per identificar-me amb el conjunt del país. Sí que dics “nosaltres, els de Madison” quan debatem amb “els de Milwaukee, o “nosaltres, els de Wisconsin” quan discutim amb “els d’Iowa” però mai “nosaltres” com dient “nosaltres, els americans”. Però, tot i aquest descobriment del meu profund arrelament al meu lloc de naixement, continuo sent cosmopolita, content i satisfet amb el meu país adopció.

Per què? Perquè he arribat a veure la possibilitat de sentir-me a casa gairebé arreu del món. Perquè gairebé arreu del mon hi ha la possibilitat de trobar la bondat humana.

La bondat humana beneeix el lloc fent-lo sentir alhora com a casa i com a sagrat. Per tant, per mi no és veritat que la llar sigui només on són enterrats els nostres ancestres. I és així perquè la bondat –quan la gràcia apareix del no-res– por sorgir en qualsevol moment, en qualsevol lloc.

En el crepuscle de la meva vida, és aquesta consciència la que em persuadeix del profund lligam entre l’estudi de l’espai i del lloc, i l’estudi de la filosofia, l’ètica, i fins i tot la teologia. La geografia humanística, des d’aquesta perspectiva, és una disciplina central en les humanitats que mereix tota una vida de dedicada reflexió i recerca. Us demanareu on és el centre d’aquesta dedicació.

En la meva opinió, no als Estats Units d’Amèrica, encara que una nova revista anomenada Geohumanities es publiqui a Washington DC. Més aviat es troba a la capital de la cultura i la civilització catalana: Barcelona. Gràcies.

CRÃ’NICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 239-242 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

X Curso sobre la enseñanza de la geografía en la educación secundaria (Asociación de Geógrafos Españoles, 2017). Una selecció de recursos digitals per enriquir la geografia a l’aula: Eines i recursos per a l’ensenyament de la Geografia (SCG) Jordi Royo Climent Vocal de la SCG

La geografia a les aules És fàcil convenir, des de la docència, que el diagnòstic de la situació actual de l’ensenyament de la geografia a Secundària i Batxillerat, en cap cas, no és positiu. En aquesta ponència s’analitzaran breument els problemes que afecten les matèries de geografia a les aules, per valorar, a continuació, el paper a desenvolupar per les TIC i les TAC i presentar, finalment, una pàgina web creada des de la Societat Catalana de Geografia per tal de facilitar la tasca dels docents quant a la recerca i selecció d’eines digitals: Eines i recursos per a l’ensenyament de la Geografia.

La dificultat d’ensenyar geografia arrenca, en primer lloc, de la desmotivació de l’alumnat. En un món saturat de comunicacions, en el qual tota la informació es troba a un clic de qualsevol persona, els joves presten menys atenció a entendre el territori i els seus problemes. Des del seu punt de vista, l’enfocament que sovint se’ls dona a les aules no els interessa perquè no els aporta coneixements que considerin importants. No ajuda, tampoc, el fet que la major part dels professors que imparteixen geografia siguin historiadors. I és que el problema en si no és que aquests docents procedeixin de llicenciatures o graus en història (o fins i tot en història de l’art), sinó que, a més, no els interessa la geografia (en part per manca de formació). Seria un debat interessant plantejar si caldria separar els docents de geografia i els d’història, o si això seria possible. D’una banda, es perdrien les valuoses aportacions d’aquells historiadors apassionats per la geografia, que ofereixen una visió global i integradora de les dues disciplines.

D’altra banda, però, aquest perfil d’historiador (interessat en la geografia) és minoritari en un cos docent en què els historiadors tendeixen a minimitzar el temari de geografia per centrar-se en la part més important: la història.

–239–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 239-242 X Curso sobre la enseñanza de la geografía en la educación secundaria

Jordi Royo Climent

La pràctica que predomina a la docència de la geografia es basa en el seguiment del llibre de text. Els historiadors, que són més, però també els geògrafs, s’entesten a seguir desenvolupant el currículum en gran mesura a través del text llegit. Amb el següent exemple podem maldar de comprendre la utilitat que pot tenir per a l’alumnat el text tradicional. Les següents línies són un fragment qualsevol d’un llibre qualsevol, en aquest cas de tercer de l’ESO: “Els massissos són relleus antics i molt erosionats, de formes arrodonides i poca altitud, que a penes superen els 2.000 metres...” L’interès que una frase així pot despertar a la immensa majoria d’estudiants de l’ESO és nul. Ni l’entenen, ni els importa.

Provem de descompondre aquesta frase en paraules: Els massissos (com que els massissos?, la Terra és massissa, òbviament. Llavors, què són els massissos? Allò que es diferencia dels no massissos?) són relleus (el fet que un massís sigui un relleu... pot arribar a ser fins i tot contradictori per a un adolescent, i de ben segur que no és interessant) antics (antic és un Iphone 5) i molt erosionats (no erosionats, sinó molt erosionats. Suposem que l’alumnat té clar els processos d’erosió sobre les roques del paleozoic), de formes arrodonides (estem segurs que si li demanem a un infant que dibuixi muntanyes rodones s’assemblaran al Montseny? O al massís del Garraf ... si aquest fos antic?) i poca altitud, que a penes superen els 2.000 metres (o sigui, donem una xifra, 2.000, sense saber a quin referent la podrien comparar, i indiquem que 2.000 metres és poc. Així, si llegíssim aquest paràgraf a Menorca, diríem que 2.000 metres... és poc!, tan poc com 5’6 vegades la muntanya més alta de l’illa: el Toro, 358 m).

Aquest exemple pot semblar absurd. Un llibre de text de 200 pàgines pot semblar-ho encara més. Però qui és el culpable d’aquesta situació? Els autors dels llibres, no, ja que estan sotmesos a nombrosos condicionants i compleixen l’encàrrec d’una editorial. Les editorials, tampoc, ja que se cenyeixen al currículum i afirmen que els seus llibres no són res més que una eina. El currículum, tampoc, perquè no obliga a utilitzar un llibre de text. El professorat, sens dubte, tampoc, ja que la culpa és del sistema educatiu i de la societat. Podria semblar, doncs, que la culpa d’aquesta conjectura no és del llibre de text, sinó del mal ús que se’n fa. En canvi, per posar un altre símil absurd, diríem que als Estats Units tenen un problema amb el mal ús que es fa de les armes de foc, o directament amb les pròpies armes de foc? Quan els objectes perillosos es compten per milions i són en mans de gran part de la població, és inevitable que se’n faci un mal ús, i per tant que s’hagi de plantejar la seva regulació.

Ja sigui pels llibres de text, per la formació del professorat o per la inèrcia d’una geografia regional arcaica mal combatuda, una gran part de l’ensenyament de la geografia es manté ancorada en compartiments o calaixos inconnexos: el relleu, els estats, el sector primari, el sector secundari, el sector terciari, la població...

En el millor dels casos, se sol afegir un tema nou, que pot fer referència als reptes del futur (és a dir, desigualtats i problemes ambientals). En general, els exercicis se centren en preguntes de tipus descriptiu o explicatiu. Els procediments estan en un segon pla, especialment a segon de batxillerat, curs en què –240–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 239-242 X Curso sobre la enseñanza de la geografía en la educación secundaria

Jordi Royo Climent

les proves de selectivitat preuniversitàries reforcen l’enfocament d’una geografia per calaixos i explicativa. No es contemplen, per exemple, la cartografia (molt menys els SIG), l’elaboració de gràfics o el tractament estadístic de dades. Per tant, s’aprecia un dèficit d’enfocaments més moderns, com l’experimentació, el treball en equip, la recerca, la realització de propostes o la formació en valors.

En definitiva, es projecta una imatge de disciplina poc útil i no orientada a la resolució de problemàtiques espacials.

Les TIC-TAC Les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i les TAC (Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement) no són la solució a tots els problemes exposats anteriorment, però sí que poden ser una eina útil per millorar l’ensenyament de la geografia. Alguns dels seus avantatges són els següents: – Permeten adaptar el ritme d’aprenentatge a l’alumnat.

– Estan disponibles independentment de límits horaris o geogràfics.

– Afavoreixen l’accés a continguts reals i adequats al nivell i interessos de l’alumnat.

– Són adaptables a diferents metodologies: classe magistral, projectes, classe invertida, comunitat d›aprenentatge, etc.

– Potencien la recerca i selecció d’informació.

– Són útils per al treball en grup.

Creació del web Eines i recursos per a l’ensenyament de la geografia

http://ensenyament-geografia.espais.iec.cat/

Des de la Societat Catalana de Geografia (SCG) s’ha realitzat una proposta per potenciar l’ús de les TAC. Es tracta del web Eines i recursos per a l’ensenyament de la geografia. Aquesta pàgina comprèn centenars de recursos digitals per utilitzar a les aules. La seva funció no és ser un recull exhaustiu de recursos, sinó seleccionar els recursos més adients, variats i amb possibilitats de ser aplicats a l’aula.

La seva gènesi es remunta a 2011, any en què la SCG va organitzar el curs: Ensenyar Geografia a Secundària. En una de les sessions, tres ponents van participar en un debat titulat Perspectives, eines, recursos i xarxes en l’ensenyament de la geografia. Els ponents Asunción Blanco (UAB), Jesús Granados (UPC) i Maria Villanueva (UAB) van analitzar el valor de la geografia per abordar –241–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 239-242 X Curso sobre la enseñanza de la geografía en la educación secundaria

Jordi Royo Climent

temes transversals i van aportar una gran quantitat de material digital, la qual cosa va suscitar un gran interès entre el públic assistent.

La SCG va respondre a aquest interès amb la creació d’un web que recollís tots aquells recursos. Dels debats es deduïa que un dels principals problemes per als docents era la dificultat de trobar recursos digitals en el mar de dades i pàgines de tot tipus (útils i no útils) que suposava Internet. Als tres ponents inicials s’hi van sumar nous membres procedents de diferents universitats i centres de secundària per crear un equip heterogeni: Francesc Nadal (UB), Anna Ortiz (UAB), Jordi Royo (Institut Barri Besòs) i Roser Serra (Institut Joaquim Rubió i Ors).

El web pretén ser un instrument al servei dels docents, per a tots els nivells educatius. A més de recursos digitals (webs generals, webs interactius, vídeos, articles de premsa, bases estadístiques, mapes i jocs), la pàgina conté també associacions i revistes de l’àmbit de la geografia. Els recursos són descrits breument i ordenats en un menú amb les següents categories: ciutat i territori, espai polític, sostenibilitat al món, natura, tecnologia i societat, planeta Terra, població i sistemes culturals i un món en canvi. Un segon menú conté diferents tipologies de recursos: bases de dades, mapes, jocs i aplicacions, imatge i so i webs generals. A cada entrada se li ha assignat les categories pertinents segons la temàtica de què tracta, amb l’objectiu de minimitzar el temps de recerca dels visitants.

Per tal de poder tenir comunicació amb els usuaris del web, compartir recursos, comentaris o incidències, la pàgina compta amb una adreça de correu: georecursos.scg@gmail.com i permet, així mateix, deixar-hi comentaris per part dels usuaris.

Els reptes de futur per a aquest projecte són mantenir la pàgina actualitzada, renovar-la amb material recent, millorar-ne la comunicació amb els usuaris, obrir fòrums de debat i xarxes socials i fer la pàgina més interactiva i dinàmica.

En resum, la pàgina d’Eines i recursos per a l’ensenyament de la geografia és una petita contribució de la SCG a la millora de la docència de la geografia a les classes. Els problemes que afecten aquesta disciplina a les aules són preocupants i caldria abordar-los des d’un debat profund sobre l’ensenyament, l’ensenyament de la geografia i el paper d’aquesta ciència a la societat del segle xxi. Tenim marge de millora per aconseguir que la imatge de la geografia sigui la d’una ciència (més) útil. Per a fer-ho, les TAC són una eina útil i versàtil, adaptable a les noves metodologies de l’ensenyament. La pàgina aquí presentada és un intent de facilitar l’aplicació de les TAC a les aules.

–242–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 243-246 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Sortida als barris del Besòs i de la Mina Jordi Royo Climent

Foto: Anna Ortiz

Dissabte 20 de gener de 2018, la Societat Catalana de Geografia va organitzar una passejada pels barris del Besòs i de la Mina, a la frontera entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, amb l’objectiu d’explorar una àrea tradicionalment ignorada i mal coneguda. Construïts als anys 1960 i 70 per passar la pàgina de la Barcelona de les barraques, aquests barris van estar marcats per la immigració (sobretot del sud de la Península), la falta d’equipaments, les males comunicacions i la crisi industrial. La barriada sencera, més enllà de les fronteres administratives, acollia de cop i volta unes 90.000 ànimes sense les necessitats mínimes de la comunitat: escoles, carrers asfaltats, mercats, centres socials... Els edificis, acabats de fer, no trigaren en assolir un aspecte prematurament envellit, fruit de l’incivisme i la mala qualitat dels materials de construcció.

Al costat barceloní s’hi construí el Poblado del Sud-Oeste del Besós a partir de 1959. Els equipaments promesos no arribaven, mentre que les construccions seguien ben entrada la dècada de 1970. En aquesta època, deu anys després de les primeres edificacions, una gran part dels infants seguien sense escolaritzar

Explicacions de Josep Maria Monferrer –243–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 243-246 Sortida als barris del Besòs i de la Mina

Jordi Royo Climent

Foto: Anna Ortiz

Foto: Enric Sorribas

L’allargassat (195 m) bloc del carrer de Mart, a la Mina Nova

–244–

o fent classes en barracons. Va ser aquesta deixadesa institucional la que portà a les protestes veïnals i al sorgiments d’iniciatives populars com associacions de veïns, cooperatives, centres socials, revistes, ràdios, etc.

Del barri del Besòs vam caminar cap al Fòrum per contrastar els barris tradicionals amb les noves operacions urbanístiques. Després de la transformació olímpica, calia un motiu per acabar d’urbanitzar el litoral del nord de la metròpoli, i aquest va ser el Fòrum de les Cultures de 2004. A diferència dels Jocs Olímpics, la nova transformació del litoral ha quedat totalment descosida dels barris preexistents, en aquest cas els del Besòs i la Mina.

De reüll vam veure el Parc de Diagonal Mar, situat als terrenys de l’antiga MACOSA, una operació urbanística amb llums i ombres duta a terme per immobiliàries texanes. De l’antiga foneria de Can Girona en va sortir un parc de gran qualitat, amb torres de pisos de luxe, i el centre comercial de Diagonal Mar. Encara al Fòrum, vam rememorar els episodis més tèrbols de la història d’aquesta zona: les barraques del Camp de la Bota, el pintoresc barri de Pequín, el castell de les Quatre Torres, el Parapeto, les execucions. Josep Maria Seu de l’emissora local Ràdio La Mina

Treballs de la SCG, 85, 2018, 243-246 Sortida als barris del Besòs i de la Mina

Jordi Royo Climent

Foto: Enric Sorribas

Monferrer, ànima de l’Arxiu Històric del barri de la Mina i el Camp de la Bota, ens retratava aquests espais i aquelles societats com a bon coneixedor del terreny després de més de 40 anys d’estudi i lluita per millorar les condicions del seu barri: la Mina.

El barri de la Mina va néixer en el context de marginalitat del seu entorn.

En poc més de dos anys hi van arribar al voltant de 15.000 persones, de 268 pobles diferents d’Espanya i de 36 barris de barraques diferents de Barcelona.

L’abandonament que va patir a partir de llavors va ser l’inici dels sofriments personals, les lluites veïnals i la caiguda progressiva de molta gent en processos de marginalitat i delinqüència.

De camí pel litoral, entre el Fòrum i el nou campus de la Universitat Politècnica de Catalunya, Monferrer ens feia notar que les noves construccions i la Mina es donen l’esquena. La universitat no ha tingut l’impacte que es va anunciar sobre la zona. En aquest punt, la remodelació del litoral ha consistit en la construcció de blocs de pisos de gama alta o de luxe (Premium) que tapen la Mina i que constitueixen una barrera entre aquest barri adrianenc i el mar.

Un cop creuats aquests primers blocs, vam observar que les barreres seguien marcant l’espai. Malgrat les demandes veïnals en el moment de discutir el Pla de Transformació de la Mina, la nova Rambla no arriba al mar. La Mina Nova, el sector més degradat i conflictiu, queda amagada i tancada entre la Ronda Litoral, la Rambla de la Mina, deserta, i l’enorme Parc del Besòs. S’observen algunes millores, com la introducció del tramvia, la biblioteca nova,

Visió posterior del bloc del carrer de Mart –245–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 243-246 Sortida als barris del Besòs i de la Mina

Jordi Royo Climent

un institut-escola i la comissaria. Però els problemes socials perduren: l’atur, les drogues, els clans... D’alguna manera, la ciutat avança i la Mina roman, amagada, a cinc minuts dels pisos Premium. Transformada urbanísticament, però amb la mateixa gent i els mateixos negocis.

Quan van ser les dues, la visita es va acabar. Deixàvem el gueto, qüestió de cinc minuts. Creuàvem dues o tres barreres invisibles i tornàvem a ser a la Barcelona global, model, la de marca.

Foto: Anna Ortiz

El grup a Diagonal Mar, a tocar d’on hi havia hagut el castell del Camp de la Bota

–246–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 247-250 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Olesa de Montserrat i els seus paisatges desconeguts Jordi Ramoneda, Pau Alegre i Joan Soler Gironès Dissabte 14 d’abril se celebrà la sortida d’estudi de primavera del curs 201718 de la Societat Catalana de Geografia. Val a dir que l’estació de l’any es va deixar sentir pel mullader meteorològic que va presidir la jornada. No cal pas recordar les dites populars sobre les pluges d’abril. Geògrafs i geògrafes saben prou bé la raó científica d’aquesta circumstància climàtica adversa davant la qual no cal retrocedir, i, és per això, que la bona colla de socis o sòcies, amb nombrosos acompanyants d’ambdós gèneres, no es van arrugar i, fidels a la cita convinguda, van fer cap a Olesa de Montserrat.

La convocatòria de la Junta de Govern de la SCG havia estat motivada pel guiatge ofert pel consoci Joan Soler Gironès, jove graduat en geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona. De Soler Gironès hem resumit diverses publicacions de la seva autoria, totes elles dedicades a la difusió del coneixement del territori i la societat d’Olesa de Montserrat i termes veïns. No cal dir, doncs, que la proposta d’una sortida d’estudi dedicada a la descoberta dels paisatges desconeguts d’aquells paratges era prou llaminera. A l’autocar mateix, durant el breu transport de l’expedició, es pogué comprovar l’encert de la decisió. L’esplèndid dossier distribuït pel guia, assegurava una ruta geogràfica magnificent. Així, abans d’arribar a la localitat, el pas pel tram ja obert de la B-40 per Abrera, va permetre apreciar la importància d’aquesta gran autovia orbital de l’àmbit metropolità des del punt de vista de la mobilitat i l’ordenació territorial, sense oblidar els impactes visuals i ambientals ocasionats al paisatge i al territori, els quals han motivat oposicions aferrissades en el passat proper.

Un cop visitada la B-40, o també coneguda com l’Autovia Orbital de Barcelona, el grup va creuar una part del nucli urbà per anar a visitar l’aflorament geològic de les Ribes Blaves, situat al nord d’Olesa, a tocar de la carretera de Vacarisses i de Terrassa (km 10 de la carretera B-120; 250 m alt.). En efecte, la sortida no es va abocar al coneixement del nucli urbà olesà. Tot el matí va ser dedicat, mal que el cel fos encapotat, però amb temperatura agradable, al coneixement del paisatge de la banda septentrional del seu terme. La geografia urbana, social i política es va deixar per havent dinat. A les Ribes Blaves, hom pogué admirar aquest geòtop, indret de parada obligada per la seva singularitat i perquè també és un element clau per interpretar la formació geològica de –247–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 247-250 Olesa de Montserrat i els seus paisatges desconeguts

Jordi Ramoneda, Pau Alegre, Joan Soler Gironès

Foto: Jordi Ramoneda

Sant Pere Sacama Foto: Jordi Ramoneda

Catalunya. Cal afegir que es troba a la xarnera dels Catalànids i la Depressió Central? Actualment, aquest espai és objecte de treballs de restauració paisatgística impulsats per l’Ajuntament per posar remei a les afectacions que l’han deteriorat d’ençà mitjans del segle passat. De fet, la carretera d’accés a la Urbanització Ribes Blaves, molt a prop del trencall amb la B-120, presenta un gran esvoranc ja que està construïda sobre les farines de falla (pissarres triturades del Paleozoic). Hi ha un projecte de desviament d’aquesta carretera per terrenys propers, sobre un antic abocador i que permetrà la seva restauració.

De les Ribes Blaves estant, els i les expedicionàries van iniciar una caminada d’uns vuit quilòmetres i mig per tal de trepitjar, malgrat el fangueig pastat per les pluges dels darrers dies, els veritables paisatges desconeguts d’Olesa de Montserrat, aquells que no van poder copsar ni els excursionistes més versats en la travessa clàssica de Sant Salvador de les Espases, la qual anava de l’antiga estació de Renfe fins a la del baixador de la Puda dels Ferrocarrils de Catalunya (ara de la Generalitat), ambdues desaparegudes de fa anys.

Fins a l’ermita romànica de Sant Pere Sacama (467 m alt.), la ruta s’enfila entre vegetació de pi blanc i alzinar i segueix el camí de la travessa clàssica. Es va desistir de pujar a la Creu de Saba per l’amenaça de pluja, per la boira persistent al cim i perquè el corriol estava relliscós. La Creu de Saba (595 m alt.) és un lloc des d’on es poden contemplar panoràmiques esteses des del mar pel curs baix del Llobregat, en un dia clar i assolellat, a més a més de contemplar mitja dotzena de comarques.

El seguici va continuar cap al mas de Puigventós, prop del coll d’Oriol (467 m alt.) tot fent una parada al mas Vilar i el jaciment arqueològic excavat allí entre els anys 1996 i 1998. Correspon a les restes d’un mas medieval actiu entre els segles xi i xiv. S’hi poden veure restes de murs i algunes sitges. En una d’elles es va trobar un esquelet d’època medieval amb indicis d’haver estat assassinat. A prop del Mas Vilar, ens comenta Joan Soler, un excursionista va trobar casualment una petjada fossilitzada d’un rèptil que va viure fa 230 milions –248–

Jordi Ramoneda, Pau Alegre, Joan Soler Gironès

Fotos: Jesús Burgueño

Treballs de la SCG, 85, 2018, 247-250 Olesa de Montserrat i els seus paisatges desconeguts

Foto: Jordi Ramoneda

Explicacions de Joan Soler al paratge de les Ribes Blaves, amb la carretera mig tallada per risc d’esllavissada.

d’anys. Es tracta de la icnita (motllo de petjada de peu) més ben conservada de tot l’Estat espanyol, en la qual es pot apreciar amb claredat la forma de les urpes i la pell de l’animal.

Segons el paleontòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona Eudald Mujal, el motllo pertany a la icnoespècie isochirotherium, que correspon a rèptils antecessors dels dinosaures i cocodrílids, del període Triàsic mitjà. Fa poc, l’ajuntament d’Olesa de Montserrat va entregar la mostra al Servei d’Arqueologia i Paleontologia, i ara el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya procedeix al seu dipòsit definitiu perquè pugui ser estudiada i conservada. Tot i que, segons Mujal, es tracta d’una troballa “excepcional” pel detall de les impressions, no és el primer descobriment de la zona. Fa pocs anys, es van trobar unes altres icnites a 2.800 metres de distància, en el mateix nivell geològic, així com també a Castellar del Vallès. Aquests tres jaciments són els únics amb restes de rèptils de la península Ibèrica de l’antiguitat abans esmentada.

Des de les proximitats del mas de Puigventós s’havia d’observar una de les vistes a Montserrat més apreciades pels excursionistes, però que la inestabilitat meteorològica no va permetre. Enllestides les explicacions i superat el mas de Puigventós, hom va deixar el camí del santuari de Sant Salvador de les Espases i va orientar la marxa decididament cap al sud. És en aquest tombant quan va començar a ploure, primer en forma de plugim i, més tard, com a pluja persistent, la qual va acompanyar l’expedició fins arribar a l’aixopluc del restaurant per dinar. El suau declivi del territori, els va portar a les planes agrícoles de la partida rural de Can Llimona (200 m alt.), on escaigué comentar l’interès paisatgístic de l’oliverar Palomar. Allí, el Josep Maria Gibert Juventeny i el Miquel Picart, pagesos i membres de Tast d’oli, refugiats de la pluja. la Fundació Agrícola Olesana s’afegiren –249–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 247-250 Olesa de Montserrat i els seus paisatges desconeguts

Jordi Ramoneda, Pau Alegre, Joan Soler Gironès

al grup per a ampliar els coneixements oferts pel guia i per a oferir un tast de pa amb oli d’aquesta varietat local. Les activitats del matí es van cloure a Olesa (100 m alt. aprox.), amb una bona restauració de plats amanits amb oli d’Olesa.

Les activitats de tarda s’iniciaren amb una visita a la seu de la Comunitat Minera Olesana per parlar del cooperativisme, la gestió local de l’aigua i la seva relació amb la geografia econòmica. La presentació i explicacions van anar a càrrec del seu president, Sr. Joan Arévalo i Vilà i el suport del membre del Consell Rector, en Jaume Morera i Guixà. Va destacar els avantatges del cooperativisme, sobretot pel que fa al menor preu de l’aigua que en resulta. La Comunitat Minera Olesana extreu, potabilitza i distribueix l’aigua al municipi des de fa 150 anys. Des de fa 25 anys és una cooperativa.

Malauradament no es va poder efectuar el passeig amb dos recreadors dels Miquelets tal i com era previst pel poble a causa de la pluja, i de la Comunitat Minera es va passar el més ràpidament possible a la Casa de Cultura. Allà es va fer una breu explicació de què és la Festa dels Miquelets, la qual es celebra el primer cap de setmana de setembre. L’explicació va anar a càrrec del Josep Maria Morales Padollers i de l’Enric Montoliu.

Posteriorment, per tal de mantenir una conversa sobre la realitat territorial olesana, la jornada va cloure amb un debat informal a la mateixa sala. Hom es va referir a la incidència de la B-40, un cop acabada, sobre la xarxa viària d’Olesa; la posada en valor d’Olesa en relació amb el pol turístic de la muntanya de Montserrat; el futur del primer parc rural de Catalunya, creat a Olesa de fa poc; la situació del terme en el límit del Geoparc de la Catalunya Central; i altres temàtiques. L’acte va ser presidit per l’alcaldessa d’Olesa de Montserrat, Sra. Pilar Puimedon, acompanyada pel regidor d’Obres i Edificació, Sr. Miquel Riera. Ambdós van tenir unes paraules de reconeixement a la SCG per haver escollit la seva localitat com a objecte d’estudi i lleure.

Foto: Rafael Giménez Capdevila

Bona part del grup assistent a la sortida al voltant de qui durant molts anys ha estat conductor preferent de l’empresa d’autocars Burgos per a les sortides de la SCG, el senyor Juan.

–250–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 251-260 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo1 Petita crònica del viatge a Madeira-Porto Santo, organitzat per la Societat Catalana de Geografia, del 24 al 30 de març del 2018 Isidre Grau

Després de les expectatives creades pel mític viatge a les Açores (Setmana Santa 2009), tots arribàvem al Prat amb ganes de ser en ple Atlàntic. Perquè ja volàvem amb la imaginació, l’aterratge a la realitat va ser més dur. La TAP havia anul·lat el vol TP-1039 a Lisboa de les 15:05; així, sense explicacions (tot i que després sabríem que un copilot de la companyia no havia superat les proves d’alcoholèmia en un aeroport alemany i la cadena s’havia trastocat.)

En tot cas, l’única oferta de la TAP era sortir el diumenge 25 a les 23:10 destí Porto, per connectar amb el vol a Funchal a les 6 del matí del dilluns.

Perdre un dia i mig de viatge, més una nit en blanc a l’aeroport, van provocar un conat de rebel·lió, tan sols frenada per l’estudi d’alternatives (vols de recanvi, trens, autocars a Lisboa). Després de dues hores de frustració, el grup (menys tres baixes voluntàries) va avenir-se a l’oferta, compensada amb un val de 20 euros per a qualsevol restaurant de l’aeroport. La pluja va ajudar la resignació, camí de casa.

L’endemà, cap a les vuit del vespre, tornàvem al Prat, alguns per alimentar-nos al Jamaica o al Pans & Company a la salut de la TAP. A les nou al Punt de Trobada, tot va fluir amb la més absoluta normalitat. A les 23:10 sortia el vol a Porto i a les 24 hores (endarrerint una hora els rellotges) aterràvem a l’aeroport Francisco Sá Carneiro amb la promesa de dormir en un hotel davant les pistes. Sí, van ser tres hores en un llit, fins que a les quatre van sonar els despertadors. Dutxa ràpida i la grata sorpresa de tenir el menjador obert per prendre cafè, entrepans i pastes. El vol de les sis a Funchal s’enlairaria aviat cap al mar de núvols.

L’arribada a l’illa feia bons els pronòstics de temps núvol i inestable, però no serien només les boires del cel les que ens espatllarien l’alegria. Les nou maletes facturades directament de Barcelona a Funchal no havien arribat. Més gotes de 1. Trobareu força imatges del viatge i material d’interès geogràfic referit a les illes de Madeira i Porto Santo a l’Àgora de la Geografia: http://agora-geografia.espais.iec.cat/2018/04/08/viatge-de-la-societat-catalana-de-geografia-a-madeira/

–251–

Foto: Jordi Ramoneda

Treballs de la SCG, 85, 2018, 251-260 Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo

–252–

Isidre Grau, Rafael Giménez Capdevila

frustració per unes vacances encetades amb mal signe.

Sort que a la porta d’accés ens esperava el bust de Cristiano Ronaldo, madeirenc, per recordar-nos que a cops de pilota també pots donar nom a un aeroport.

Un impacte paisatgístic innegable, tant per la naturalesa exuberant que no deixa lliure ni un pam de terra com per un urbanisme que escala sense manies els pendents més escarpats. Tota la costa amb els estimballs que suquen al mar, sense el respir d’una platja. Carreteretes El grup a Funchal (Madeira), al peu del monument enfilades i serpentejants, fins al colonitzador de l’arxipèlag, ara fa 600 anys (1418), que trobem la gran ciutat João Gonçalves Zarco ajocada entre torrenteres, crescuda pel boom turístic fins a l’extrem oest, la zona més densa d’hotels, inclòs el Tiles Madeira, el nostre per dues nits, un edifici estilitzat d’onze plantes, revestit de ceràmica, amb vistes a tots els hotels amb piscina dels voltants, i una panoràmica excepcional des de la terrassa-bar entre els nivells deu i onze.

Però no hi ha temps per entretenir-s’hi, perquè ens espera un esmorzar ràpid a la lluminosa planta zero (per descomptat, amb piscina) i la tornada a l’autocar.

A l’aeroport ja ens hem reunit amb el professor João Carlos Dos Santos García, de la Universitat de Porto, que juntament amb el geògraf Idílio Sousa, director de l’Associação Insular de Geografia, i la seva ajudant Ana, ens acompanyaran durant tots els trajectes.

Obeint el programa del dilluns, continuem per la costa sud en direcció oest i comprovem les fabuloses obres d’enginyeria en matèria de carreteres, autovies, ponts i túnels per salvar els desnivells per la via ràpida. Se’ns aclareix que el miracle és degut al president dels últims 30 anys, el socialdemòcrata Alberto João Jardim, que va fer tot el possible per alleugerir el pes del propi rescat financer, negociant amb Lisboa i comptant amb el suport de la Unió Europea.

Fem la primera parada al principi del camí de ronda, excavat a la roca, que ens durà a Cámara de Lobos, fins que sortim al petit port pesquer, on hi ha homes que arreglen embarcacions i estenen la pesca per assecar a l’aire. Hi ha carrers molt pintorescos, de barri mariner, amb bars i restaurants, i comencem a familiaritzar-nos amb les portes il·lustrades per artistes d’estil ben més diversos, com algunes dedicades a Winston Churchill. Entrem a la seu de l’Associação Insular de Geografia, on ens regalen una bossa verda, retolada “Discover Ma-

Treballs de la SCG, 85, 2018, 251-260 Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo

Isidre Grau, Rafael Giménez Capdevila

Foto: Jordi Ramoneda

deira”, amb útil informació sobre l’illa, i ens fan unes fotografies de grup a la terrassa. Bona acollida.

Muntanya amunt, per carreteres d’infinits revolts, ens aturem en una zona de vinyes, emparrades a metre i mig d’alçada, i el geògraf Ilídio Sousa ens explica les formes de cultiu i com aconsegueixen que els vins tinguin una alta conservació. Durant tot el camí és d’admirar com rendibilitzen la terra obrint feixes en els pendents més abruptes. Aquest dèria per aprofitar l’espai es torna a posar de manifest a la punta del Cabo Girão, amb un mirador penjat literalment sobre l’impressionant penya-segat a 580 metres damunt el mar. Sota el paviment de vidre es veu la línia de la costa. El gran mercat d’artesania de l’entrada ens confirma que aquest és un punt d’atracció turística. Tota la costa fins a Funchal als nostres peus.

Sempre amunt, amunt, perdem la noció insular per submergir-nos en una mena de selva verge, solcada per valls d’alta muntanya. Tot d’una arribem a la propera estació on caminarem per una levada. Llavors ens diuen que les levadas són canals de rec creats per dur l’aigua cap al sud, més poblat i amb més producció agrícola, encara que més sec. El nord, amb elevacions fins a 1.800 metres, és més plujós, reté els vents alisis i amb la humitat origina els boscos de laurisilva. La passejada entre boscos i canals es fa curta, amb gust de pura delícia.

S’acosta l’hora de dinar i, amb un ràpid descens, retrobem el mar a São Vicente, quan ens queden 15 km fins a Porto Moniz. Els fem entrant i sortint del rosari de túnels que foraden els penya-segats de la costa nord. El temps boirós ho omple tot de siluetes espectrals, molt nòrdiques, però s’està fent tard, massa tard, per arribar al restaurant Cachalote abans de les tres, quan tanquen la cuina. Hi arribem en punt i anem de dret al gran menjador envoltat de roques volcàniques i de mar embravit. Haurem de deixar per després d’atipar-nos el contacte amb un paisatge excepcional, amb tot de cavitats a les roques que fan de piscines alimentades per l’embat de les ones. És un indret dels que queden gravats a la memòria. I per assegurar que així sigui, quan ens allunyem de Porto

Pico Ana Ferreira (Porto Santo) –253–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 251-260 Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo

Isidre Grau, Rafael Giménez Capdevila

Foto: Jordi Ramoneda

El grup al pic de Facho (Porto Santo)

Moniz per la carretera que escala la timba, ens aturem a l’ampli mirador sobre el poble, amb vistes a una costa més que brava.

Enlairats cap a l’oest, la vegetació es fa menys esponerosa i transitem per un relleu força amorf i deshabitat, que ja ens va bé per fer la migdiada. Fins que ens hem d’espavilar perquè som de nou a la costa sud, amb les torrenteres abocades al mar, a l’estil de la Riviera italiana. Per exemple la de Calheta, on hi ha el Museo dos Engenhos dedicat a les formes d’explotació de la canya de sucre amb el gran desenvolupament industrial del segle xx. És el més antic de l’illa i ara opera amb la força del vapor i de l’aigua per produir mel i aiguardent de canya de qualitat. Només funciona dos mesos a l’any, però les instal·lacions es poden visitar sempre, a més d’accedir a la sala de degustació, el bar i la magnífica terrassa. Una visita molt didàctica.

Canviem de torrentera i la següent parada és Madalena do Mar, amb un mar de plantacions de plataners enfilades per la muntanya, aprofitant tots els bancals.

Un cop més Idílio Sousa demostra ser un guia documentat sobre l’explotació dels plàtans de Madeira que, junt amb els de Canàries, fan la competència a la massiva producció de Centre i Sud-amèrica. Aquestes plantacions estan subvencionades, ja que han de lluitar amb les dificultats de mecanització a la falda de la muntanya. El llarg recorregut per les plantacions que envolten les cases habitades s’acaba arran de costa, on ja ens espera l’autocar per continuar pel laberint de túnels fins a l’hotel de Funchal. Tenim el descans i el sopar ben guanyats després d’un dia més que intens.

El que havíem de fer diumenge, en lloc d’esperar a casa, ho fem avui dimarts: el triangle Funchal, Punta São Lourenço i Santana. Encara que signifiqui renunciar, no a gust de tothom, a l’excursió a les Illes Desertes amb el vaixell Bonita da Madeira. El temps boirós i l’estat remogut del mar motiven la resignació.

Mentrestant se’ns assegura que les maletes extraviades arribaran a mig matí a l’hotel (cosa que serà certa abans de dinar) –254–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 251-260 Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo

Isidre Grau, Rafael Giménez Capdevila

Tornem camí de l’aeroport, però sense aturar-nos-hi, de manera que podem apreciar bé l’obra faraònica de la prolongació de la pista d’aterratge sobre pilars de formigó ancorats a les roques volcàniques. Ja no ens aturem fins al mirador de la badia de Machico, amb la panoràmica del poble blanc al fons i un aire no gaire agradable d’entomar. Sort que el poble, polit i endreçat, queda més a recer i el centre és amable, amb la plaça que uneix l’església i l’ajuntament i continuant per la riera fins al mar, una fortalesa amb canons i els carrers de portes il·lustrades.

Passem de llarg per Canhizal, amb siluetes industrials, i anem al límit dels cotxes a la Punta São Lourenço. Des de l’aparcament queda un llarg camí per arribar a la veritable punta, just davant dels dos illots que completen la cadena.

Ens quedem a trepitjar les pedres volcàniques de les immediacions. Molt lluny en la boira, s’insinuen els perfils grisos de les Illes Desertes. Un altre gran espai per guardar a la memòria.

El següent objectiu és Santana, la població més valorada pel turisme a la costa nord, tot i tenir un nucli espars i abundar unes casetes amb la teulada de palla, estil barraca valenciana. La ubicació enlairada sobre el mar és espectacular, un bon aperitiu abans d’arribar al restaurant Casa de Cha do Faial, en una cresta entre dues valls frondoses. Com d’alta muntanya.

Fallen els intents de parar a mig camí, però amb les ganes de fer migdiada no es troba a faltar gaire. El que importa és arribar al Mercado dos Lavradores, l’inici de la visita a peu pel centre de Funchal. Aquest mercat, especialitzat en flors i fruites, va ser inaugurat el 1940 com una mostra de l’arquitectura de l’Estado Nuevo. Té grans parets amb rajoles de València que decoren la façana, l’entrada i la peixateria. Va ser obra de l’arquitecte Edmundo Tavares (1892-1983) per convertir-lo en el gran centre d’abastos. Conserva l’aspecte original i passejant per les dues plantes podem conèixer, tastar i comprar molts productes exòtics.

L’Ilídio i l’Ana continuen de cicerones pels carrerons portuaris, amb moltes cases decadents i d’altres rehabilitades com a bars i restaurants. El catàleg de portes pintades es reprodueix en els souvenirs turístics. Passejant arran de mar, cap al centre, passem per una fortificació, uns parcs enjardinats i l’estació del telefèric a les últimes cases enlairades a la muntanya. El centre té aires de ciutat colonial, ara amb els carrers peatonals, oberts al comerç. Visitem l’església i anem fins la seu del Banc de Portugal on hi ha el monument al descobridor de l’illa João Gonçalves Zarco. Ens aixopluguem al seu pedestal per fer-nos la foto de grup.

La tarda declina quan tornem al Tiles Madeira, per descansar una estona i alguns per recuperar la seva enyorada maleta. És qüestió de preparar-se per al sopar al restaurant Quinta do Estreito, una àmplia finca situada molt per damunt de Cámara de Lobos, amb unes excel·lents vistes tant del poble i la costa com de l’eixam de carreteres. En primer terme, a la rotonda sota el restaurant, tenim el monument al formigó. El sopar és força cerimoniós, amb cada taula presidida per una creu de ferro d’on penja l’Espetada Madeirense, –255–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 251-260 Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo

Isidre Grau, Rafael Giménez Capdevila

dos enormes pinxos de carn que complementen el Secreto de Porco Preto. Una manera d’acomiadar-nos amb solemnitat d’aquesta illa de Madeira que hem conegut tan acceleradament.

A les 6 del matí sonen els despertadors. No s’hi val a badar. Tancar maletes i esmorzar a la planta 0, perquè màxim a les 7:10 l’autocar ens ha de dur al port de Funchal per agafar el ferry Lobo Marinho a Porto Santo, l’illa de més al nord. Fa un dia molt tapat, gens ideal per a una última ullada a la costa sud-est de Madeira, però res no ens impedeix l’últim adéu a la Punta de São Lourenzo, mentre l’Atlàntic es porta prou bé per no arribar marejats a la segona illa, just el revers de la primera. Si Madeira és de mida comparable a Menorca, Porto Santo deu ser com Formentera. Si Madeira suggereix la selva verge, Porto Santo és tan pelada com el Cap de Creus. Amb el privilegi d’una platja de 9 km i l’avantatge de ser entesa a primer cop d’ull.

Hi desembarquem a les 10:30, mentre el sol vacil·la entre núvols. El port és petit, ofegat per instal·lacions de producció d’energia a partir d’algues marines.

Ens espera l’autocar, conduït per l’extravertit Rubén, que ens farà de guia competent. Parem al nucli de Vila Baleira, l’única ciutat de l’illa, a part d’alguns nuclis agregats. Tot plegat són 5.000 ànimes.

Som uns viatgers il·lustres i ens reben el President i el Vicepresident de Cámara Municipal de Porto Santo, Idalino Vasconcelos i Pedro Freitas.

Reunits a la sala de plens, el primer fa una amena dissertació sobre l’illa, saludada pel nostre president, Josep Oliveras, i seguida amb intercanvi d’obsequis. La posterior invitació a degustar el vi produït a l’illa i a provar una varietat de pastes típiques, acaba d’escalfar el bon ambient.

Una primera volta pel poble ens el mostra tranquil i endreçat, amb una zona peatonal prop de l’església i el Museu de la Casa de Colon. Aquests dies tot està engalanat per a la celebració de la Pasqua, amb decoració d’ous i conills, i fins i tot amb uns galliners habilitats en un racó de la plaça. Alguns bars, restaurants i comerços completen una oferta turística força discreta.

El petit piscolabis municipal no ens ha tret la gana, i poc després de la una recalem a l’Hotel Porto Santo, a uns 2 o 3 km del centre, sempre seguint la línia de mar, que és on ens espera un bufet lliure de carn i peix per celebrar el primer àpat de Porto Santo.

No farem el desembarcament a l’Hotel Pestana Ilha Daurada (5 estrelles, inaugurat el 2016) fins després de dinar. És a uns 4 km de Vila Baleira, molt a prop de Punta Calheta, el final de la platja llarga. El separa del mar una zona protegida, transitable amb uns deu minuts. El disseny ampli i modern està pensat per a un turisme de qualitat, i a més de les dues plantes de l’hotel, hi ha carrers amb bungalous independents, equipats amb sala d’estar- menjador, cuina, habitació doble i un gran bany. Tot respira un ambient selecte per a viatgers tranquils A les 4 de la tarda l’autocar ens du a la costa est, amb la primera parada al mirador sobre el port. Confirmem el paisatge pelat, força àrid, que ja hem vist des del mar, però des d’aquí tenim més a prop les elevacions punxegudes que –256–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 251-260 Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo

Isidre Grau, Rafael Giménez Capdevila

Foto: Jordi Ramoneda

sovintegen en aquest extrem de l’illa i que solen estar cobertes de boscos. Per la petita carretera que voreja les muntanyes de sud a nord, assistim a continues variacions del micropaisatge amb canvis de flora i de morfologia del terreny.

Els núvols continuen rondant, però l’autocar ens deixa al peu del Pico do Castelo per fer una caminada de gairebé dues hores rodejant el Pico do Facho. El camí és molt agradable, sense grans desnivells, i amb una successió de boscos, atzavares, camps de flors silvestres. Una particularitat és que durant tot el camí ens acompanya un fotògraf designat per la Càmara Municipal. Una gentilesa que ens augura ser protagonistes d’algun vídeo de promoció illenca.

Amb el bon record del trajecte, a les set de la tarda l’autocar ens retorna a l’hotel, just el temps per preparar la sortida de les 20:20 cap al restaurant Panorama, de nou cap al nord de Vila Baleira i damunt del port que queda molt al fons. Un lloc popular i entranyable, del qual sempre recordarem en especial el plat de bacallà.

Encetem amb una certa nostàlgia el darrer dia hàbil, entre núvols i ullades de sol. A les 9 ens espera l’aventura, repartits en cinc vehicles tot-terreny de colors ben variats (blau, verd, groc i beige). Iniciem una variada ruta per la meitat oest de l’illa, per camins de terra, amb l’atenció centrada en els fenòmens volcànics.

Paisatges inèdits davant de les illes de Ferro i da Cal, amb falles del terreny que fan pedagogia de les formes d’erupció. I de sobte, el meravellós regal imprevist d’un arc iris damunt l’illa da Cal, provocat per les plugetes intermitents que hem d’entomar. Després baixem a una mínima cala on els estrats són encara més evidents i, enfilant-nos més cap a l’interior, arribem al peu del Pico Ana Ferreira, on hi ha els prismes basàltics formats pel refredament de la lava i que es coneixen pel nom popular d’El Piano.

Explicacions d’Idílio Sousa sobre el conreu emparrat de la vinya a Madeira –257–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 251-260 Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo

Isidre Grau, Rafael Giménez Capdevila

El recorregut continua prop del sorprenent camp de golf, amb petits embassaments d’aigua, i cap al costat oest de l’aeroport, a tocar de la pista d’aterratge, on hi ha una zona de dunes petrificades, amb formes sorprenents i el terra sembrat d’abundants cargols i restes vegetals. Sorprèn que un espai tan fràgil no tingui els accessos més ben protegits, però en Rubén ens diu que és qüestió del pressupost i que hi ha molt per millorar en la protecció dels espais.

El darrer cop d’ull a la costa nord, al final de la pista d’aterratge, ens serveix per contemplar la formació d’unes piscines naturals entre les roques al peu dels penya-segats. Estem ben bé al mig de l’illa i és fàcil de quedar-nos amb la sensació d’haver-la conegut sencera i, sobretot, amb ganes de tornar-hi i gaudir de la platja de sorra que no hem tingut ni temps de tocar.

Poc més de la una fem cap al restaurant Pé na Agua (amb el peu a l’aigua), damunt la platja del sud i accessible per una escala de fusta, apta per fer-s’hi unes quantes fotos. Després de dinar, amb un cert misteri, se’ns fa tornar al centre de Vila Baleira, on ens espera tot l’equip municipal per plantar un petit drago en un espai verd, on es posarà una placa amb el nom de la Societat Catalana de Geografia. El planten els dos presidents, amb l’ajuda de cinc guardes forestals i el reporter oficial, que aixecarà constància de l’esdeveniment.

Tenim la tarda lliure i l’aprofitar-la per recórrer amb calma els carrers de Vila Baleira fent una visita al Museu de la Casa de Colon i comprant souvenirs o productes de la terra. Després serà el moment de tornar a l’hotel, a peu o amb transport públic, i amb els resultats ben diversos, inclòs algun accident de conseqüències lleus.

A dos quarts de nou l’autocar ens du al Restaurant Punta da Calheta, l’última edificació al costat de la platja i davant l’illa da Cal. El lloc és perfecte, només té l’inconvenient de les taules parades en un porxo exterior, exposat a la fredor de la nit. Uns quants es refugien en una taula a l’interior del menjador. D’aquest darrer sopar recordarem l’arròs amb peix i els espaguetis amb marisc, a més de la cassata amb ametlles de postre.

El divendres es desperta amb més sol, però no hi ha pressa per esmorzar fins a les 9. L’autocar ens durà a l’aeroport a les 10, i ho compleix tan sols amb 7 minuts de retard. A l’aeroport de butxaca, tots els tràmits són més relaxats i, contra els mals presagis, l’avió resulta ser de mida estàndard, amb files de sis seients. Sortim amb deu minuts de retard i el vol és plàcid fins a les petites turbulències quan cal aterrar en una Lisboa emboirada i plujosa.

En la llarga espera de tres hores a Lisboa, tenim temps d’experimentar la nostàlgia de tot el que acabem de deixar enrere, amb dues illes que són la cara i la creu. Les ganes de tornar-hi són molt compartides. Però quan arribem al Prat, cadascú te pressa per tornar a la seva vida coneguda, mentre, això sí, no és l’hora de pensar en el viatge de la propera Setmana Santa.

Mentre fem la nostra particular cerimònia dels adéus, tenim temps de pensar en els companys que a darrera hora no ens han pogut acompanyar, i també en l’enyorat guia de tants i tants viatges mediterranis. Són moltes vivències que no s’esfumen, encara que s’hi superposin dies com els que acabem de viure.

–258–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 251-260 Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo

Isidre Grau, Rafael Giménez Capdevila

El drago de la SCG a Porto Santo Rafael Giménez Capdevila

Foto: Rafael Giménez Capdevila

La breu, per raons que només la companyia aèria TAP podria explicar, estada a l’illa de Madeira, prosseguí a l’illa de Porto Santo, a 50 km al NE de la primera entre els seus punts més propers, però a dues hores i mitja de navegació des del port de Funchal. El 28 de març del 2018, poc després de desembarcar del ferri Lobo Marinho, l’expedició de la Societat fou rebuda a la Câmara Municipal pel seu president. La Câmara Municipal és un ens territorial a mig camí entre un Consell comarcal i un Ajuntament; per sota s’estableixen les freguesías.

Tot plegat conforma el paisatge institucional local, conegut a Portugal com a autarquías. L’illa de Porto Santo, amb una superfície de 42 km² i 5483 habitants censats el 2011, és un dels sis casos on en un mateix territori conviuen una única freguesía i un município.

A la sala de plens de la Câmara Municipal, el president José Idalino Vasconcelos expressà el seu agraïment a la SCG per haver triat aquesta illa en el seu viatge i en descriví la situació econòmica i sociopolítica. Li correspongué el president de la SCG, Josep Oliveras, agraint l’efusiva rebuda i oferint algunes

El president de la Câmara Municipal de Porto Santo (dreta) i el president de la Societat (esquerra) intercanvien obsequis durant la recepció a la Câmara Municipal de Porto Santo.

–259–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 251-260 Del viatge de la SCG a Madeira i Porto Santo

Isidre Grau, Rafael Giménez Capdevila

de les publicacions de la Societat que podran formar part d’ara en endavant del fons de la biblioteca municipal, així com un clauer amb l’escut de la Societat. Al seu torn, el president de la Câmara Municipal obsequià amb un cendrer i una medalla on hi ha gravat l’escut de la institució, que conté un drago (dragoeiro en portuguès) com a imatge principal, l’arbre que simbolitza l’illa.

Al final dels parlaments i de l’intercanvi d’obsequis, la Câmara Municipal oferí un tast del vi de Porto Santo acompanyat d’uns dolços. Aquesta visita fou possible gràcies als contactes facilitats pel soci honorari João Carlos dos Santos Garcia i les gestions d’Ilídio Sousa, director executiu de l’Associação Insular de Geografia, que acompanyaren i guiaren l’expedició de la Societat durant tota l’estada a la Regió autònoma de Madeira. A més, un cop a Porto Santo, s’hi afegí Francisco Aquino Gomes Abreu, professor de Geografia de l’Escola Básica e Secundária Professor Dr. Francisco de Freitas Branco, Porto Santo.

L’endemà, 29 de març del 2018, encara hi hagué un emotiu acte institucional, quan davant del monument a Cristòfol Colom, a l’Alameda Infante D. Henrique, a Vila Baleira, el nucli habitat principal de l’illa, el president de la Câmara Municipal i el president de la Societat, acompanyats d’una brigada de l’Instituto das Florestas e Conservação da Natureza, de la Regió autònoma de Madeira, procediren a plantar i regar abundantment un plançó de drago, que ha de perdurar en el temps com a prova de la visita de la Societat a Porto Santo. Una placa donarà fe de l’acte. Així, els socis de la Societat tindran un al·licient més per visitar l’illa de Porto Santo i comprovar el creixement del drago, un arbre que pot viure centenars d’anys.

El president de la Câmara Municipal de Porto Santo (esquerra) i el president de la Societat (dreta) planten un plançó de drago a l’Alameda Infante D. Henrique, a Vila Baleira.

–260–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 261-264 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Del Berguedà a la Cerdanya resseguint camins històrics Daniel Paül i Agustí i Josep Ramon Mòdol Ratés Els passats dies 16 i 17 de juny de 2018 es dugué a terme la sortida final del curs 2017-18 de la Societat Catalana de Geografia. El punt de trobada entre els socis procedents de Barcelona i de Lleida fou Manresa, fent bo el recentment recuperat eslògan de “Cor de Catalunya”. Des d’allà, un petit però motivat grup de socis van emprendre la travessa de Bagà a Bellver de Cerdanya per resseguir una via de comunicació històrica entre el Berguedà i la Cerdanya, actualment dins del Parc Natural del Cadí Moixeró.

L’inici de la ruta fou a Gréixer, on –un cop descartat l’aparcament previst al Pont de Sant Nazari per manca de lloc– deixàrem els vehicles sota un dels imponents viaductes que connecten amb el túnel del Cadí. Els canvis en la mobilitat d’una època a l’altra resultaven evidents essent un bon recordatori dels canvis que suposà per la zona l’obertura del túnel l’any 1984. Resultà curiós una pintada en un dels pilars del pont: “Ni Catalunya és Espanya, Ni Gréixer és Bagà”. Una demostració de les reivindicacions existents a diverses escales.

En el cas local, per fer front a possibles canvis en els límits municipals que situarien el nucli de Gréixer, actual enclavament de Guardiola de Berguedà, dins del terme de Bagà.

L’itinerari des de Gréixer seguí el GR 107, explotat des de fa uns anys comercialment com a “Camí dels Bons Homes” i que uneix el santuari de Queralt, a Catalunya, amb el castell de Montsegur, a Occitània. L’objectiu de la primera etapa de la sortida era arribar al refugi Sant Jordi. Un recorregut d’uns 7 km en els quals s’ascendia dels 1.000 als 1.565 metres tot passant pel Coll d’Escriu (1.504 metres). Després de baixar un desnivell de 200 metres, vàrem enfilar amunt cap al Coll del Pendís. Sorprengué la poca presència humana (habitacional o ramadera) en aquesta vessant de la muntanya. La ruta era tradicionalment un important camí ramader, encara que la transhumància actual vagi a dues potes.

A primera hora de la tarda arribàrem al refugi, situat al costat de la font del Faig. El primer refugi de la zona fou el 1951. Uns anys després, el 1961, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya edificà l’actual construcció.

Com a curiositat senyalar que l’estructura del refugi és la mateixa que la dels –261–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 261-264 Del Berguedà a la Cerdanya resseguint camins històrics

Daniel Paül i Agustí, Josep Ramon Mòdol Ratés

Foto: Rafael Giménez Capdevila

La paret nord del Pedraforca des del coll d’Escriu.

estanys de la Pera (a la Cerdanya, proper a Andorra) i de la serra d’Ensija (Rasos de Peguera). Es tracta d’una refugi d’una quarantena de places, ben mantingut, amb energia solar i una cuina que ofereix un contundent sopar.

L’estada al refugi serví per intercanviar opinions amb el guàrdia, fill dels antics guardes del refugi, i que oferí una perspectiva dels canvis que ha experimentat l’accés recreatiu a la muntanya. En primer lloc, a nivell de gestió de l’espai. Actualment les provisions arriben en part transportades en helicòpter, en part gràcies a què es pot accedir en tot terreny fins al coll de Pendís. Els refugis tenen treballadors, amb els costos de seguretat social que això comporta.

També tenen centrals de reserves (amb altres costos).

El coll d’Escriu i el congost dels Empedrats.

Foto: Jordi Ramoneda

–262–

Daniel Paül i Agustí, Josep Ramon Mòdol Ratés

Foto: Rafael Giménez Capdevila

Treballs de la SCG, 85, 2018, 261-264 Del Berguedà a la Cerdanya resseguint camins històrics

Refugi Sant Jordi, al fons el coll del Pendís.

Però també a nivell de pràctiques. El tradicional excursionista recreatiu està donant pas cada vegada més a una aproximació més esportiva (batejada com “efecte Kilian Jornet”), amb els conseqüents riscos de pèrdues, accidents i una despreocupació major dels clients. Ens explicà un bon nombre de casos de gent que ha fet reserves i no arriben, amb la inquietud de no saber si és una persona que no ha vingut o que s’ha perdut a la muntanya. Al costat d’això, però, el refugi resultà ser un bon aparador del màrqueting associat a les pràctiques a la muntanya, amb abundants referències a les marques associades a aquest nou excursionisme com “Cavalls del Vent” o la “Travessa Muntanyes Màgiques”.

Pel que fa al perfil del visitant de la zona, sorprengué l’afirmació que la majoria d’excursionistes d’entre setmana serien francesos, essent els catalans excursionistes de cap de setmana. Sembla ser que l’aproximació a la muntanya seria diferent en aquestes dues zones. Tot i la presència també de “kilians”, el refugi era ocupat bàsicament per excursionistes de tall més tradicional.

L’endemà al matí ascendirem fins al coll de Pendís, de 1.781 metres. Punt d’entrada a la Cerdanya, a la província de Lleida i encreuament amb el camí dels Gosolans (GR 150-1). D’aquí, el camí descendia fins a Talló, indret on pensàvem finalitzar la ruta. En aquesta part de la sortida s’observà més moviment de persones, en alguns casos, motoritzats. Ens preguntarem, per exemple, fins a quin punt té sentit que es permeti que un grup de mitja dotzena de motos de trial pugui passar pel mig d’un parc natural. De ben segur una racionalització d’aquests usos seria beneficiosa.

El descens seguí sense problemes. Toca travessar algun torrent, que com pertocava a un any especialment plujós baixava força carregat. Poguérem observar així mateix la bona qualitat de l’aigua, amb presència d’amfibis. Destacar –263–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 261-264 Del Berguedà a la Cerdanya resseguint camins històrics

Daniel Paül i Agustí, Josep Ramon Mòdol Ratés

també el bon manteniment del camí, amb la senyalització de GR recentment repintada i la via neta. Observàrem també diversos cartells que avisaven de treballs forestals a la forest “Vila i Batllia” amb l’objectiu de garantir el bon estat del bosc. Unes feines dignes de ressenyar. Baixàrem per GR en descens pronunciat tallant la pista forestal en diverses ocasions, travessant prats i ramats de vaques, fins a la font de l’Ingla. Des de allí continuàrem en un descens més moderat per l’ample pista que porta cap a Bellver.

A nivell més d’aprofitaments d’usos històrics observàrem algunes tanques de pedra seca que vorejaven el camí. Un record de la presència històrica de ramats al voltant d’aquesta via i una demostració de la seva importància. No estàvem davant d’una simple via oberta a la muntanya. Es tractava d’un camí fet amb feina, al llarg dels anys, amb diversos reforços per exemple als passos de les rieres o amb divisòries entre camps i la pròpia via. La caminada pròpiament dita acabà a l’església de Sant Serni de Coborriu, romànica, des d’on retornàrem, via túnel del Cadí, al punt de partida. Un trajecte en taxi que serví per recollir opinions locals sobre els canvis econòmics que ha comportat a la Cerdanya l’alentiment de la construcció, així com per fer paleses diverses crítiques al preu i la gestió del túnel. Finalment, la sortida acabà amb un dinar a la plaça porticada Galceran de Pinós de Bagà després d’haver experimentat, en aquesta profitosa sortida, els canvis que ha experimentat la comunicació entre el Berguedà i la Cerdanya.

Foto: Rafael Giménez Capdevila

El grup de la SCG. D’esquerra a dreta, Josep R. Mòdol, Daniel Paül, Rafael Giménez, Jordi Ramoneda, Rosa Anna Felip, Rosa Català i Jordi Royo.

–264–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 265-266 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Reunió conjunta AGE-SCG Josep Oliveras i Samitier El dimecres 24 de gener de 2018, a la tarda, va tenir lloc una reunió de les juntes de la Asociación de Geógrafos Españoles (AGE) i de la Societat Catalana de Geografia (SCG), a la sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). A la reunió el president de la AGE, Jorge Olcina, va posar de manifest la voluntat d’establir accions de col·laboració entre les dues associacions, així com el seu gran interès en ajudar a fer més visibles els coneixements que transmet la Geografia i la tasca que fan els seus professionals, objectius que també són compartits per la SCG. Al llarg dels 60 minuts de la reunió, diferents membres de la SCG van exposar les activitats que es portaven a terme, informacions que van ser ben rebudes pels directius de la AGE. Igualment s’acordà organitzar una jornada conjunta sobre la situació de la Geografia en diferents països.

Posteriorment la reunió s’amplià amb els responsables dels diferents departaments de Geografia de les universitats de Catalunya, així com amb representants del Colegio de Geógrafos, vinguts des de Madrid, i de la delegació del Col·legi de Geògrafs a Catalunya.

En aquest acte conjunt es tractava de tenir un intercanvi d’opinions i reflexions sobre La situació actual de la Geografia. Les intervencions d’Antoni Durà, Rubén Lois, Rocío Silva, Paco López Palomeque, Gemma Cànoves, Lola Sánchez, Jaume Font, Pedro Fraile, Carme Miralles, Assumpta Blanco, Maria Zúñiga, José Ignacio Muro, Horacio Capel i dels presidents de la AGE i la SCG, van tractar sobre els nous títols de Geografia. Si era convenient que hi figurés el mot que ha distingit la nostra ciència de les altres; si era millor que cada universitat formulés la titulació que més li convingués, o la necessitat d’un mínim comú denominador que impliqués el reconeixement del títol per part del col·legi professional. També es tractà sobre els problemes derivats del poc reconeixement que a secundària i batxillerat té la Geografia, independentment que molts dels professors que l’ensenyen no han estat formats en l’especialitat que correspondria. Es formularen també opinions sobre la trajectòria dels ensenyaments i de la recerca en Geografia des de la formulació del Llibre Blanc i els nous plans d’estudis derivats dels acords de Bolonya. Quedava clar que calia formular noves estratègies i posicionaments comuns perquè la Geografia –265–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 265-266 Reunió conjunta AGE-SCG

Josep Oliveras i Samitier

no quedi desplaçada per altres ensenyaments que en els darrers anys han estat més de moda.

No hi hagueren conclusions perquè la voluntat de l’AGE és la de continuar debatent aquests problemes per poder plantejar actuacions, tal com expressà el seu president. La reunió acabà amb unes paraules de la Maria Dolors Garcia-Ramon en qualitat de membre de l’Institut d’Estudis Catalans, que es congratulà de l’existència d’aquests diàlegs i encontres per poder enfortir actuacions.

–266–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 267-272 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Nit de la Geografia Ascensió nocturna a la Mola Albert Pèlachs El proppassat divendres 6 d’abril, una vintena d’associats i simpatitzants de la Societat Catalana de Geografia van fer cap a Matadepera a quarts de set de la tarda. Responien així a una convocatòria europea anomenada “Nit de la Geografia”, la qual tenia com a objectiu principal, en aquell indret, l’ascensió al cim de la Mola (1.103 metres d’altitud) i, després d’un bon sopar, el corresponent descens.

L’excursió, a peu, va començar als dipòsits de Matadepera per anar a buscar, tot seguit, el camí dels Monjos. Durant la pujada, encara amb prou llum natural, l’Anna Badia féu una breu intervenció tot destacant la importància de l’espai natural protegit del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, tot descrivint els seus límits en relació amb la urbanització difusa de Matadepera i la plana vallesana entre Sabadell i Terrassa. Van ser uns comentaris fets en la perspectiva de la seva recerca geogràfica actual, en la qual tracta els canvis en els usos del sòl i el risc d’incendis forestals a Catalunya, amb Matadepera com a un dels seus punts de control, de manera que l’explicació venia prou a tomb.

L’enfosquiment progressiu experimentat durant l’ascensió no va impedir la contemplació d’altres vistes de capvespre tanmateix aclaridores dels fenòmens d’urbanització. Posem per cas: Castellar del Vallès, el Puig de la Creu i Sant Llorenç Savall, parant compte, gairebé en clarobscur, de la vegetació pròpia del camí i admirant la feina del porc senglar en alguns trams del recorregut. El camí, tan fressat, i la diligència del grup ens van permetre fer el cim una mica abans de les nou del vespre, amb el temps just per admirar la roda d’orientació geogràfica abans de refer-nos amb un merescut sopar al restaurant que hi ha al costat del monestir romànic de Sant Llorenç del Munt. Des de taula estant, badant per les finestres del menjador, vam veure com s’il·luminava el Vallès, i aquells límits difusos que havíem descrit a la pujada es concretaven, a poc a poc, com a separadors resplendents entre l’urbà i el rural. Cap a les onze, amb la panxa plena i abans de refer el mateix camí per a la baixada, la circumval·lació sencera del monestir va servir perquè l’Albert Pèlachs fes algunes reflexions –267–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 267-272 Nit de la Geografia

A. Pèlachs, J. Oliveras, X. Delclòs, M. Gisbert, E. Montesinos

breus en relació amb la contaminació lluminosa i el paper de la geografia en la gestió del territori i la foscor.

L’explicació es basà en tres idees al voltant de la nit: 1) La primera idea es va fonamentar en el llibre La luz de la ciudad, les aportacions del qual es comprenien del tot des del cim de la Mola en aquella hora més que foscant. Així, en observar les llums de l’expansió territorial de les àrees urbanes, va quedar ben palès el contrast lluminós diferenciat en funció de si guaitàvem cap a l’aglomeració barcelonina i vallesana o si ho fèiem, per contra, en direcció cap al Bages, bo i deixant anar la mirada fins a la foscor de la zona prepirinenca, amb l’excepció d’algun illot lluminós esvaït, com el de la plana de Vic, la qual vam poder observar no sense alguns dubtes d’identificació. En resum, els límits de l’expansió urbana és dibuixen més bé de nit.

2) La segona idea era basada en els mapes de contaminació lluminosa (o lumínica) disponibles al Departament de Territori i Sostenibilitat aprofitant que ens trobàvem en un Parc Natural. I és que des de l’any 2012, la Direcció General de Qualitat Ambiental avalua la qualitat del cel nocturn d’aquests indrets i altres espais d’interès natural. La mesura es fa en base al “flux lluminós procedent del cel per unitat de superfície i d’angle sòlid”. I per això, els resultats “s’expressen en unitats de magnituds per segon d’arc al quadrat (mag. arcsec-2). Aquestes unitats indiquen un cel més fosc –i per tant més proper a les condicions naturals– quant més elevats són els valors obtinguts” (vegeu: mediambient.gencat.cat).

Al voltant de la Mola vam poder constatar el significat dels mapes de brillantor del cel, els quals donaven al nostre camí de pujada i baixada, en el millor dels casos, una qualitat moderada. El mateix mapa indica que per trobar una qualitat excel·lent o molt bona cal anar, sobretot, a l’extrem oriental del Cadí, entre l’Alt Urgell i el Solsonès o al voltant d’espais naturals entre la Noguera i el Pallars Jussà, com el Montsec, o altres zones de l’Alta Ribagorça en el límit amb l’Aragó i entre el Pont de Suert i Senterada. En aquest sentit es va mencionar la recent “bandera blava” obtinguda pel poble de Saldes, reconegut amb el segell d’Espai amb Cel Nocturn de Qualitat (ECNQ). En síntesi, la Mola ens va servir per veure que els espais naturals protegits propers a les grans aglomeracions urbanes són llocs poc favorables per visionar de forma excel·lent el cel de nit.

3) La tercera idea provenia d’una visita feta fa anys al museu de les papallones Catalunya, lloc en el qual se’ns havia alertat de les pertorbacions de la llum i dels municipis poc sensibles a la vida nocturna, és a dir, tota aquella “vida animal” adaptada a la foscor. En aquest sentit, es va voler destacar la complexitat dels sistemes nocturns i els riscos associats. Com que no hi havia temps per més es va recomanar la lectura de les reflexions fetes des del Museu el 29 de juliol de 1998 (www.papallones.net/arxius/Biodivers.pdf ) i les aportacions complementàries de la tardor del 2014 (www.papallones.net/arxius/Biodivers-II. pdf ). En quatre paraules, vénen a dir que la contaminació lluminosa pertorba les condicions naturals del medi nocturn i poden afectar els ecosistemes sencers en la seva biodiversitat.

–268–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 267-272 Nit de la Geografia

A. Pèlachs, J. Oliveras, X. Delclòs, M. Gisbert, E. Montesinos

Abans d’enfilar la baixada, hi va haver temps per a una darrera reflexió sobre la planificació i la gestió dels espais naturals protegits des de la geografia, ja que sempre s’han fet pensant en l’ambient diürn i poques vegades en el nocturn. Temes com els de les rutes nocturnes, les curses d’orientació de nit o l’astroturisme, són alguns dels reclams que cada vegada atrauen més públic i que s’haurien de tractar des de la gestió de la mobilitat o del turisme rural, fenòmens dels quals la geografia no se n’hauria de desentendre. Nosaltres amb la pujada i baixada a la Mola, vam ser un bon exemple d’aquestes pràctiques i vam poder pensar i reflexionar sobre si les necessitats de gestió de l’entorn natural són iguals de dia que de nit. Va ser una bona experiència i procurarem millorar-la l’any vinent.

Visca la Nit de la Geografia! * * *

Castelló, poble abandonat de Vandellòs Josep Oliveras Samitier El passat 6 d’abril, divendres, trenta-cinc persones ens retrobàrem, a partir de les cinc de la tarda, al poble abandonat de Castelló, dins el terme municipal de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, a uns 45 quilòmetres de Tarragona i dins la vall del riu Llastres. Entre els assistents hi havia alguns professors i professores de Geografia, uns pocs alumnes, un grup d’antics alumnes del grau i –269–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 267-272 Nit de la Geografia

A. Pèlachs, J. Oliveras, X. Delclòs, M. Gisbert, E. Montesinos

del màster, algun d’ells amb la seva parella, i uns veïns del nucli de Vandellòs involucrats en la reconstrucció de Castelló.

L’antic agregat de Castelló té els seus orígens en una torre-castell medieval del segle xii, per controlar el pas de la vall que permet comunicar el mar amb la vall de l’Ebre. El 1515 hi havia sis cases, i l’any 1900 arribà a tenir 142 habitants, amb 25 cases, 6 pallisses, 3 corrals, 3 eres i una bassa pel bestiar. El poble, sense aigua corrent ni electricitat, quedà despoblat als inicis dels anys cinquanta del segle passat, i els seus habitants s’escamparen pel nucli de l’Hospitalet, Reus, Tarragona i altres poblacions costaneres que començaven a rebre turistes i estiuejants. La vida pagesa a Castelló, als peus d’un amfiteatre (390 m d’altitud) dominat per la serra dels Dedalts, era realment dura i els seus habitants havien de sobreviure a base dels recursos del bosc, la caça, la ramaderia ovina, una mica d’aviram i la pràctica de l’agricultura mediterrània.

Deshabitat el poble, als inicis dels anys noranta, un grup de joves de Vandellòs, que va fer del nucli abandonat el seu quarter general, es va proposar reconstruir-lo, per poder-hi fer un pessebre vivent i també per poder-lo dedicar a activitats culturals i educatives. El 1998 crearen l’associació Masia Castelló i demanaren als propietaris de les cases derruïdes la seva cessió, per poder-les refer i passar a ser propietat de l’entitat. Han refet parcialment diferents parts del poble i s’hi ha portat llum i aigua amb l’ajut de l’Ajuntament. Han reconstruït totalment quatre cases i ara disposen de 12 cases en propietat.

A Vandellòs ens reberen diferents membres de la Junta de l’Associació amb el seu president, Santi Nomen, que ens donaren la benvinguda. El professor de la URV i un dels pioners de la restauració del poble, Sergi Saladié, explicà el despoblament d’aquells pobles de muntanya i el gènere de vida que hi havia abans de l’abandonament. Tot seguit, l’alumna Alba Font exposà el seu treball de pràctiques consistent en la formulació d’un pla especial per al nucli de Castelló, treball que ha servit per identificar totes les cases i altres espais lligats amb les activitats agràries i situats en sòl no urbanitzable, a fi de facilitar-ne la reconstrucció i rehabilitació, així com millorar i protegir el medi natural i el paisatge.

Després de les explicacions i junt amb alguns altres pioners del projecte es va fer una passejada pel poble, explicant les característiques de les cases i de la vida d’aquell racó de món, podent veure per dins la casa de la família més rica, amb la seva cisterna, cuina, dipòsit de les cendres, comuna, habitacions, etc., altres cases menys importants i de menys superfície, i les cases refetes.

A les nou ben tocades anàrem a sopar a una de les cases on s’havia preparat una menjada a base de pa torrat amb tomàquet, oli, sal, i all per qui en volgués, acompanyat d’unes bones llonganisses a la brasa, fruita, bon vi i altres begudes, cafès, i alguna altra beguda extra.

Després del sopar s’inicià un llarg debat sobre les possibilitats que aquella actuació de joves donats a emprendre l’aventura, podia tenir en el futur, ara que ja no són tan joves. El seu objectiu és que tot aquell esforç per rescatar un poble en benefici de la comunitat pugui servir pel manteniment d’activitats que –270–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 267-272 Nit de la Geografia

A. Pèlachs, J. Oliveras, X. Delclòs, M. Gisbert, E. Montesinos

ajudin al desenvolupament local de Vandellós. El debat farcit d’experiències, no totes positives, problemes legals i voluntat de cercar actuacions de futur va ser molt interessant, per comprovar com moltes vegades la voluntat dels homes i les dones, pot aconseguir fer realitat projectes que en principi poden semblar una utopia. Igualment es posà de manifest l’interès en combinar la reconstrucció del poble amb el manteniment de la sostenibilitat ambiental i la recerca d’alternatives d’un tipus de turisme o excursionisme molt diferent del que es dona a una quinze quilòmetres de distància del lloc on érem. Ja de fosca nit, però abans de passar a l’endemà emprenguérem el retorn a casa. L’ambient va ser molt agradable, una bona trobada amb persones que feia anys o mesos que no vèiem, i un brindis per la Nit de la Geografia. A veure si en els propers anys es podrà continuar repetint en altres llocs de la demarcació. * * *

Birres geogràfiques Xavier Delclòs, Meritxell Gisbert i Eduard Montesinos Una de les activitats de “la Nit de la Geografia”, organitzada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) en el marc d’una iniciativa d’abast europeu, va ser la de “Birres Geogràfiques”, la qual se celebrà al Pub Mikkeller, a l’esquerra de l’Eixample barceloní. Aquesta activitat, dirigida pels socis Xavier Delclòs i Eduard Montesinos, va aplegar 13 persones dels diversos departaments de Geografia (URV, UAB i UB), així com també membres del Col·legi de Geògrafs (CdG). L’objectiu de la trobada, dins d’un ambient juvenil, era obrir un espai informal per a establir contactes i fer xarxa entre persones que tenen alguna vinculació amb la geografia, ja sigui des de l’àmbit professional, acadèmic o simplement el de l’interès personal.

La part inicial de la conversa va girar entorn a la necessitat, precisament, de trencar el formalisme dels actes tradicionals de la SCG que, tot i necessaris, sovint no són l’espai per a aquest tipus d’interacció entre socis i potencials interessats (especialment per a gent jove). Després d’aquesta primera presa de contacte, gran part de les converses van girar entorn a: l’estat de la geografia en el moment actual i el rol que haurien de jugar tant la SCG com el CdG per promocionar la geografia entre els joves. En aquest sentit, es va parlar sobre quins canals es podrien utilitzar per a difondre millor el que és la geografia, i es van discutir algunes iniciatives que actualment s’estan portant a terme en alguns departaments de les universitats catalanes. A més, es va fer una especial incidència en la necessitat d’actuar sobre l’estadi anterior, els instituts, accions –271–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 267-272 Nit de la Geografia

A. Pèlachs, J. Oliveras, X. Delclòs, M. Gisbert, E. Montesinos

que ja han empès els departaments de Geografia de la UAB i la URV. Quant al rol que haurien de jugar tant la SCG com el CdG en aquesta tasca, es va fer un incís important en la necessitat que ambdues institucions trobessin la manera de col·laborar, com a mínim, pel que respecta al repte de la generació més jove, a la difusió, etc.

Tots els assistents van valorar molt positivament tota la xarxa de contactes que es va generar entre geògrafs en aquesta activitat. I és que, arran de la trobada, els assistents van crear una xarxa per a plantejar futures activitats i accions per promoure la geografia entre els joves.

–272–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 273-280 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia.

Barcelona, 12 de juny del 2018 A les 17:30 h del dimarts 12 de juny del 2018 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d`Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2017-18.

1. Paraules del president El president de la Societat, Josep Oliveras, adreça a l’Assemblea les paraules que es reprodueixen a continuació.

Bona tarda. Com ara farà un any, benvingudes i benvinguts a la nostra Assemblea General Ordinària.

Aquest curs, que ara acaba, ha estat ben peculiar i anormal per trobar-nos en una conjuntura política que ens ha deparat actuacions impensables, cosa que no hagués succeït si davant un conflicte latent s’hagués utilitzat el diàleg per intentar resoldre uns problemes que en part provenien de la sentència del Tribunal Constitucional en contra de determinats articles de l’Estatut d’Autonomia. L’aplicació de l’article 155 i l’empresonament i exili de representants i dirigents polítics democràticament elegits ha comportat un estat de preocupació i alhora de perplexitat pels fets que s’esdevenien, al mateix temps que l’Institut d’Estudis Catalans, de qui en part depenem com a filial, veia com es retardaven des del govern central, subvencions aprovades i que com a tals figuraven en els ingressos pressupostaris.

Aquesta circumstància ens ha fet posar en guàrdia, per si de cas es retallaven aportacions, com així ha succeït, de tal manera que per a l’any 2018 hem deixat de rebre l’aportació ordinària que cada any ens concedia l’IEC i que era de 5.500 €, mentre se’ns concedia una subvenció finalista per activitats extraordinàries, de 3.000 €. Per sort s’ha mantingut la subvenció a publicacions i hem gaudit de l’ajut de la Diputació de Barcelona, la qual és molt d’agrair, perquè ens permet mantenir la revista i alhora ens obliga a organitzar i realitzar alguna jornada formativa dirigida a electes i tècnics de les administracions locals, com la que –273–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 273-280 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2018

es va celebrar a Manresa el passat gener sobre Desenvolupament i patrimoni natural i cultural a Catalunya, amb una bona assistència de públic i un notable interès de les ponències.

De les nostres activitats, com sempre força nombroses, en donarà compte el secretari, i la relació completa serà publicada a Treballs de la SCG. Ara només voldria remarcar-ne algunes, com és la conferència d’inauguració de curs a càrrec de Josep Vicent Boira, professor de Geografia de la Universitat de València i secretari autonòmic de la Generalitat Valenciana, el qual ens parlà de la necessitat i la importància del Corredor del Mediterrani. Voldria destacar, per emotiu, l’acte en record del professor i ex-president d’aquesta societat Lluís Casassas i Simó, amb interessants intervencions d’Enric Bertran, Enric Mendizàbal i David Casassas. Hem dedicat també atenció, entre altres temàtiques, al cinema i la ciutat, als canvis de població dins la ciutat de Barcelona, a l’Aurora Bertrana com a primera sòcia nostra, a la Geografia a les aules, i a les noves visions del relleu i la geomorfologia de Catalunya aparegudes després de l’edició de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos. El passat novembre es va col·laborar amb la commemoració del 125è aniversari de les Bases de Manresa, amb una sessió a la capital del Bages, sobre aquella proposta del 1892 i el model territorial de Catalunya. I, encara de fa poc, es va presentar el llibre de Joan Nogué sobre l’obra de Yi-Fu-Tuan.

Independentment dels tradicionals actes de cada mes, hi va haver set activitats entre cursos, jornades, sortides d’estudi i viatges. Dels primers remarco el dedicat al programari lliure en cartografia digital. De les jornades, vull destacar la celebrada el proppassat dia 6, coorganitzada amb l’Asociación de Geógrafos Españoles (AGE), sobre la situació de la Geografia en altres països i les noves experiències en la formulació de plans d’estudi. Sobre les sortides d’estudi i viatges, cal dir que totes elles van ser ben remarcables (els Vilars d’Arbeca i l’estany d’Ivars; els barris del Besòs i de la Mina; Olesa de Montserrat, malgrat la pluja), i encara són a temps d’aprofitar aquest cap de setmana vinent per travessar del Berguedà a la Cerdanya, si encara hi ha places i ho notifiquen ràpidament al Jordi Ramoneda que n’és el responsable.

El viatge de Setmana Santa va ser agredolç. Agre perquè la companyia aèria portuguesa va cancel·lar el vol d’anada i vàrem perdre un dia i mig. Dolç perquè tota la resta va anar molt bé, gràcies al guiatge del professors João Carlos dos Santos Garcia i Ilídio Sousa. Especialment amable va ser la visita a l’illa de Porto Santo on es va plantar un drago, el qual recordarà la nostra estada a l’illa. Ara estem en els tràmits de reclamació a la companyia i agència de viatges, amb l’esperança que aviat arribi la deguda compensació.

Com cada any, hi ha també la renovació parcial de Junta, i ara toca cessar reglamentàriament a l’Anna Ortiz, la Núria Benach, i a qui els parla. La Núria Benach, ha decidit no tornar a presentar-se degut a altres compromisos personals, però ens ha promès continuar col·laborant en diferents activitats. Per substituir-la s’ha cercat una persona, vinculada com la Núria, a la Universitat –274–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 273-280 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2018

de Barcelona, i s’ha cregut convenient oferir el lloc al soci Jaume Font que ha col·laborat ja diverses vegades amb la societat, tal com poden comprovar en el directori de l’Obrador Obert. L’Anna ha decidit tornar-se a presentar, a l’igual que el president i esgotar així els tres mandats.

Pel que a mi respecta, si la salut m’ho permet, m’agradaria poder continuar en l’exercici de la funció que em vàreu atorgar i iniciar, i aprofundir, en dos temes que han estat debatuts i aprovats en Junta, i que ara els passo a explicar. El primer és elaborar una història de la Societat Catalana de Geografia.

La coordinació d’aquest tema ha estat encarregada al soci Enric Bertran, antic secretari de la SCG, el qual ha format un equip amb els consocis Jesús Burgueño, Carme Montaner, Roser Serra, Pau Alegre i Enric Mendizàbal. Ja tenen a punt un projecte i han demanat una subvenció a l’IEC a través de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, la qual ha estat parcialment concedida en pugna amb altres projectes. La part que no cobreix la subvenció serà atesa directament per la Societat. El resum del seu projecte manifesta que vol ser “una recerca memorial, basada en fonts orals i documentals, per mirar d’oferir una visió de la Geografia a Catalunya des de la SCG, parant atenció als diferents moments històrics que li ha tocat viure, a la influència dels diversos paradigmes geogràfics, a l’empremta de les successives presidències i equips de govern que n’han regit els destins, a les temàtiques abordades en les activitats desplegades i a la visió interdisciplinària que sempre ha guiat la pràctica de la Geografia en aquesta societat”.

L’altre projecte que tenim entre mans, i aprovat per la Junta de Govern, és la redacció i edició d’una Geografia de Catalunya, que sigui la de la Societat Catalana de Geografia i estigui escrita per socis que s’hagin distingit en una determinada especialització dins el camp geogràfic. Es tracta de fer una Geografia de Catalunya renovada que expliqui els canvis que ha sofert el territori i la seva societat en els darrers anys. Una geografia que porti la marca de la SCG i de l’IEC i que sigui útil als professors de primària, secundària, universitat i a totes aquelles persones interessades en comprendre les relacions econòmiques i socials que es donen al nostre país.

En el document de la primera proposta que es va fer s’afirmava que “El nostre territori ha sofert canvis importants des del 1970 en les cobertures de vegetació, produccions agràries, en les infraestructures, mitjans de transport, població, han aparegut les noves migracions de més enllà de la Península, la urbanització ha estat més decisiva que l’urbanisme, hi ha hagut una profunda desindustrialització, el turisme del litoral i l’urbà donen força a una economia de la temporalitat, apareix l’internet de les coses, les universitats han assolit nous papers en recerca, etc. Els geògrafs i geògrafes tenim una opinió sobre aquests i altres temes i el podem oferir a la nostra societat, o bé ens hem de quedar en la recerca de petites peces d’un trencaclosques o puzle que no sabem completar?”

La direcció d’aquesta Geografia ha estat proposada al professor Jesús Burgueño, el qual comptarà amb un reduït comitè assessor format per la Núria –275–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 273-280 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2018

Benach, Jaume Feliu, Albert Pèlachs i jo mateix. Plegats hauran de treballar en un esborrany d’índex que ja existeix, i fer les propostes de possibles redactors i redactores, independentment de tota una altra sèrie de qüestions que qualsevol edició comporta. També es demanarà l’ajut de l’Institut, però com en el cas anterior, la Societat hi esmerçarà diners dels seus romanents, els quals han estat acumulats per poder aconseguir productes que estiguin en línia amb els objectius fundacionals, el més important dels quals és la divulgació de la geografia per conèixer i comprendre el nostre país.

Espero que recolzin les anteriors propostes i desitjo que puguin gaudir dels seus resultats.

Respecte a les publicacions, passat l’estiu apareixerà un altre número de Treballs de la SCG, i també esperem que puguin rebre un llibre sobre el problema dels desnonaments del habitatges a les ciutats de Catalunya per impagament d’hipoteques, llibre que és el resultat del premi Lluís Casassas i Simó de fa dos anys aconseguit per Antoni Domènec, complementat per les aportacions del seu director del Treball de fi de màster, Aaron Gutiérrez.

Sobre els premis que la SCG atorga, en el curs que ara acaba no es va concedir el Joan Palau Vera, que com vostès saben va adreçat a alumnes de secundària i batxillerat. No hi va haver collita. En canvi el premi Lluís Casassas per a treballs universitaris de fi de grau i màster, ha continuat tenint bona acollida, i enguany el jurat format per David Pavon, Mariàngels Trèmols i Maria Villanueva, van decidir donar el premi a Martí Pol per un treball sobre l’evolució del model turístic a l’illa de Menorca, i dos accèssits, un sobre l’antropització del litoral sud de Gran Canària, i l’altre sobre l’anàlisi de la percepció paisatgística al Delta de l’Ebre.

Una altra qüestió a què hem dedicat força atenció en les nostres reunions de Junta, ha estat el de la promoció de la geografia i el seu estat a batxillerat en relació a les proves d’accés a la Universitat. Hem ajudat amb diners a la constitució de l’EspaiGeo, conjuntament amb els departaments de Geografia de les universitats catalanes, contractant una persona per ajudar a dissenyar les notícies adreçades als mitjans de comunicació sobre les novetats geogràfiques, i s’han ideat accions davant els responsables d’ensenyament de la Generalitat, que no s’han pogut portar a terme per la vigència del 155 i no saber a qui calia exposar els nostres neguits. Aquests temes van ser tractats també a bastament en una reunió conjunta de la Junta de la AGE i de la SCG, oberta després al professorat amb responsabilitats docents, la qual va tenir lloc el 24 de gener.

Del text de les conclusions, vull destacar l’afirmació que “per augmentar la visibilitat es necessari dotar-se d’instruments de comunicació científica i ferho de forma professional”. Es va creure que també era bàsic “influir en els ensenyaments preuniversitaris i convèncer als professors de la matèria que és possible ensenyar la geografia d’altres maneres”, allunyades de les purament memorístiques. Esperem que les accions proposades per enfortir el paper de la Geografia a batxillerat i secundària es puguin portar a terme en el proper curs.

–276–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 273-280 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2018

Ja per anar acabant, vull assenyalar que continuem participant a l’European Association of Geographical Societies EUGEO, i a la secció espanyola de la UGI. També continuem estant a internet i a les xarxes socials per mitjà de les nostres pàgines de l’Obrador Obert, l’Àgora de la Geografia i Eines i recursos per a l’ensenyament de la Geografia, però també estem a Facebook, Twiter i Instagram.

Al llarg d’aquest curs l’Obrador Obert ha rebut 13.391 consultes de 35.957 pàgines i 8.457 visitants, de les quals un 15% provenia d’altres països d’arreu del món, especialment dels USA i el Regne Unit. Eines i recursos té 362 recursos penjats a la xarxa, amb uns 20 usuaris de mitjana de consulta diària que en el darrer any han fet 13.094 visualitzacions provinents de 67 estats del món. L’Àgora de la Geografia, que és la pàgina més nova i que està especialment adreçada a persones que no formen part del món acadèmic, rep una mitjana d’unes 936 visites mensuals, amb un màxim de 1.085 visites l’abril i un mínim de 762 el desembre. A Facebook hi ha 1.003 seguidors, a Twiter, s’han enviat 73 tuits, amb 2.477 visites, 1.665 seguidors i 108 mencions. La darrera incorporació ha estat a Instagram, des del 6 de novembre, amb 384 seguidors i 1.151 visites, la major part de les quals de joves entre 25 i 34 anys, seguides de les de 18 a 24, i del gènere masculí (un 64%).

Reitero en aquest tema d’Internet i les xarxes l’agraïment a Pau Alegre, Jordi Royo i Albert Aubet, Jordi Ramoneda i Meritxell Gisbert pel seu treball per fer-nos més visibles entre els socis i simpatitzants.

Per acabar, també vull agrair als socis i sòcies la seva col·laboració en contribuir econòmicament a l’existència de la SCG, i en fer acte de presència en molts dels nostres actes i accions. Igualment si poden engrescar a algun amic o amiga que es facin socis, encantats de la vida, perquè les quotes dels socis són realment la base econòmica regular i certa sobre la que podem fer accions.

I finalment, donar les gràcies a la Blanca Betriu pel seu treball des de la secretaria tècnica, i a tots els membres de la Junta per la seva disponibilitat i la feina ben feta, que cadascun d’acord amb les seves funcions ha fet.

Moltes gràcies als associats presents i continuem l’assemblea, a l’espera dels resultats electorals que ens permetin el juny del proper any tornar-nos a trobar.

2. Lectura de l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària El secretari, Rafael Giménez Capdevila, informa que l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, que va tenir lloc el 15 de juny del 2017, fou aprovada per la Junta de Govern. Ha estat publicada al núm. 83 de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia (juny del 2017). No hi ha objeccions a llur redactat per part de l’Assemblea.

–277–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 273-280 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2018

3. Examen i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats del curs 2017-18 El secretari, Rafael Giménez Capdevila, llegeix la memòria d’activitats del curs 2017-18. No hi ha objeccions i s’aprova per assentiment dels assistents.

4. Examen i aprovació, si escau, de l’estat de comptes de l’any 2017 i del pressupost de 2018 El tresorer, Albert Pèlachs, presenta l’estat de comptes corresponent a l’exercici 2017, tancat a 31 de desembre. Els ingressos han estat de 33.735,15 €. Les despeses de 20.170,42 €. L’exercici s’ha tancat amb un excedent de 13.564,73 €.

Així, el saldo bancari era en aquella data de 70.270 €. Durant l’any 2017 s’han ingressat 408,81€ menys que en l’exercici anterior, en bona part per la reducció de 1.000 € dels diners rebuts per l’IEC, que s’han compensat per altres ingressos (inscripcions i associats). La despesa s’ha reduït en 7.281,12 €, degut principalment al fet que no s’ha publicat cap llibre.

Per a l’exercici del 2018, s’ha estimat que el 49,64% dels ingressos provindrien de subvencions i les quotes dels associats representarien el 44,47%. La major despesa ha recaigut en les publicacions (46,53%), les activitats (31,95%) i trameses postals i premis (11,01%). El pressupost del 2018, presentat a l’IEC el 12/04/2018, s’eleva a 32.235 € igual que l’any anterior.

S’aproven per assentiment dels assistents l’estat de comptes de l’any 2017 i el pressupost de 2018.

5. Notificació dels resultats de la votació electrònica per a la renovació de membres de la Junta de Govern i proclamació de les candidatures guanyadores Els membres de la Junta de Govern que han cessat reglamentàriament enguany són: Presidència: Josep Oliveras Samitier Vocalia primera: Anna Ortiz Guitart Vocalia segona: Núria Benach Rovira En el termini establert, s’ha rebut una única candidatura, presentada per la sòcia Ana Vera Martín, i els socis Francesc Nadal Piqué, Xavier Úbeda Cartañà, Àngel Cebollada Frontera, Antonio Miguel Solana Solana, que proposa les següents persones per proveir els càrrecs vacants de la Junta de Govern: Presidència: Josep Oliveras Samitier Vocalia primera: Anna Ortiz Guitart Vocalia segona: Jaume Font Garolera –278–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 273-280 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2018

La Junta de Govern, amb el suport de la gerència de l’Institut d’Estudis Catalans, ha impulsat enguany la realització de la votació electrònica, per tercer any consecutiu. Així, el vot per correu postal i el presencial durant l’Assemblea han estat substituïts per l’electrònic. La votació ha estat activa des del 25 de maig fins al 12 de juny a les 16 hores.

El cens d’electors ha estat de 452, inferior al nombre total de socis (477) perquè n’hi ha que no han informat un codi d’identificació (NIF o equivalent) o cap adreça de correu electrònic, malgrat que se’ls ha adreçat un missatge específic de requeriment.

La Mesa electoral, segons acord de la Junta de Govern de 26 d’abril del 2018, ha estat formada per: Enric Bertran González, president; Jordi Ramoneda Civil, vocal; Rafael Giménez Capdevila, vocal.

Realitzat l’escrutini per part de la Mesa electoral, amb el suport tècnic del Servei d’Informàtica de l’IEC, els resultats han estat els següents: Vots emesos: 122 (25,6% sobre el total de socis i 27,0% sobre el cens) Vots en blanc: 2 (no han marcat cap persona candidata) Vots a persones candidates................................................. 120 presidència: Josep Oliveras Samitier........................ 116 vocalia primera: Anna Ortiz Guitart....................... 116 vocalia segona: Jaume Font Garolera...................... 110 D’acord amb el resultat de la votació, la Junta de Govern tindrà la següent composició:

Presidència Vicepresidència Tresoreria Secretaria Vocalia primera Vocalia segona Vocalia tercera Vocalia quarta Vocalia cinquena Vocalia sisena Vocalia setena Vocalia vuitena Delegat IEC

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Albert Pèlachs Mañosa Rafael Giménez Capdevila Anna Ortiz Guitart Jaume Font Garolera David Pavón Gamero Jordi Royo Climent Joaquim Farguell Pérez Mariàngels Trèmols Gironell Meritxell Gisbert Traveria Jordi Ramoneda Civil Oriol Nel·lo Colom

La Junta de Govern agraeix el ple suport de la gerència de l’IEC per a la votació electrònica. L’evolució de la participació des del 2006 es presenta al gràfic següent.

–279–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 273-280 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2018 Vots emesos

140

120

100

80

60

40

20

0

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

6. Torn obert de paraules Jaume Font Garolera agraeix la confiança dels socis per haver-lo votat com a nou vocal de la Junta de Govern.

Maria Dolors Garcia Ramon suggereix convidar conferenciants estrangers.

Josep Oliveras s’hi compromet, sobretot si es pot aprofitar per a altres activitats organitzades per les universitats i així compartir despeses.

Francesc Nadal lamenta la feble visibilitat de la Societat entre els estudiants universitaris. Suggereix que es dediqui un taulell d’anuncis al departament de geografia de cada universitat per a difondre les activitats de la Societat. Josep Oliveras accepta el suggeriment i es compromet a posar-ho en pràctica. Maria Dolors Garcia Ramon reclama que membres de la Societat facin presentacions als estudiants a classe, que els professors recomanin les activitats i que fins i tot la seva participació constatada aporti crèdits.

La sessió s’aixeca a les 18:40 hores. Barcelona, 12 de juny del 2018 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist i plau, el president, Josep Oliveras Samitier

–280–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 281-288 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2017-18 1. Assemblea General Ordinària El 15 de juny del 2017 tingué lloc l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2016-17. Obrí l’acte el president, Josep Oliveras Samitier, destacant algunes de les activitats dutes a terme.

A continuació, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2016-17, l’estat de comptes del 2016 i el pressupost del 2017.

Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, que restà constituïda així: Presidència Josep Oliveras Samitier Vicepresidència Jesús Burgueño Rivero Tresoreria Albert Pèlachs Mañosa Rafael Giménez Capdevila Secretaria Vocalia primera Anna Ortiz Guitart Vocalia segona Núria Benach Rovira Vocalia tercera David Pavón Gamero Vocalia quarta Jordi Royo Climent Vocalia cinquena Joaquim Farguell Pérez Vocalia sisena Mariàngels Trèmols Gironell Vocalia setena Meritxell Gisbert Traveria Vocalia vuitena Jordi Ramoneda Civil Delegat IEC Oriol Nel·lo Colom

2. Activitats científiques Conferències, debats i presentacions de publicacions 20 de juliol del 2017 | Lliurament del Premi Rafel Llussà a Treballs Final de Màster, organitzat conjuntament per la SCG i el Consell d’Estudis del –281–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 281-288 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2017-18

Màster Interuniversitari en Polítiques i Planificació per a les Ciutats, l’Ambient i el Paisatge. Conferència: «La transformació olímpica de Barcelona, 25 anys després: paisatge i llegat urbà al Parc de la Vall d’Hebron», a càrrec d’Eduard Bru, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC). Intervencions en record de Rafel Llussà i Torra (1957-2014) a càrrec de Matelda Reho (coordinadora del Màster) i Josep Oliveras (president de la Societat Catalana de Geografia). Lliurament del premi a càrrec de Pilar Riera i Isabel Salamaña, membres del Jurat.

10 d’octubre del 2017 | Conferència de Carlos A. de Mattos, professor de la Universidad Católica de Chile: Gobernanza neoliberal, crisis global y mutaciones urbanas en América Latina. Organitzada en el marc del VIII seminari Rideal (Red de investigación sobre áreas metropolitanas de Europa y América Latina).

24 d’octubre del 2017 | Conferència inaugural del curs: Josep Vicent Boira, geògraf, professor a la Universitat de València i secretari autonòmic d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana: De la governança del Corredor Mediterrani a la planificació supramunicipal.

28 de novembre del 2017, Saló de Sessions de l’Ajuntament de Manresa | Les Bases de Manresa i el model territorial de Catalunya. Intervencions del Dr. Jesús Burgueño i Rivero, catedràtic de la Universitat de Lleida i vicepresident de la Societat Catalana de Geografia; Dr. Josep Oliveras i Samitier, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili i president de la Societat Catalana de Geografia; i Dr. Xavier Forcadell i Esteller, coordinador general de la Diputació de Barcelona. Sessió coorganitzada amb la Diputació de Barcelona en el marc de la commemoració del 125è aniversari de les Bases de Manresa.

12 de desembre del 2017 | Acte en record de Lluís Casassas i Simó (19221992), en ocasió del 25è aniversari del seu traspàs. Intervencions d’Enric Bertran, David Casassas i Enric Mendizàbal. Introducció de Josep Oliveras, president de la SCG. 20 de desembre del 2017 | En el marc de l’any Bertrana 2017, commemoració del 125è aniversari del naixement d’Aurora Bertrana (1892-1974), la primera dona sòcia de la SCG. Sessió amb quatre convidades especialistes des de diferents àmbits en la vida i obra d’Aurora Bertrana: Marta Vallverdú i Borràs (doctora en Filologia Catalana i catedràtica de l’Institut La Llauna de Badalona), Neus Real Mercadal (doctora en Filologia Catalana i professora agregada de la Universitat Autònoma de Barcelona), Mariàngela Vilallonga (doctora en Filologia Clàssica i catedràtica de Filologia Llatina de la Universitat de Girona) i Maria Dolors Garcia Ramón (doctora en Geografia i catedràtica emèrita de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona).

11 de gener del 2018 | Record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS (1964-1974): estructures del relleu i geomorfologia. Intervencions de: David Serrat i Congost, catedràtic de geodinàmica externa de la Universitat de Barcelona; Xavier Berastegui, geòleg i subdirector adjunt de Geologia i Suport a la Legalitat de l’Institut Cartogràfic –282–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 281-288 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2017-18

i Geològic de Catalunya, i Marc Oliva Franganillo, geògraf i investigador del programa Ramon y Cajal, adscrit al Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona.

15 de febrer del 2018 | Conferència Algunes visions de la ciutat al cinema, a càrrec de Juan Manuel Garcia Ferrer, Societat Catalana de Geografia.

12 de març de 2018 | “La geografia crítica i l’economia crítica a Catalunya”.

Acte d’homenatge a l’economista Carme Massana, presidit pel president de la Societat Catalana de Geografia, Josep Oliveras, i el vicepresident de la Societat Catalana d’Economia, Joan Ramon Rovira i Homs. Intervencions de: Horacio Capel, geògraf, Universitat de Barcelona; Amador Ferrer, urbanista, AFAC; Oriol Nel·lo, geògraf, Universitat Autònoma de Barcelona; Francesc Roca, economista, Universitat de Barcelona, i Antoni Montserrat, economista, Societat Catalana d’Economia.

21 de març del 2018 | Conferència de Toni López Gay, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona: La pugna per viure a la ciutat: població, polarització i canvi urbà.

12 d’abril del 2018 | Taula rodona “La Geografia a les aules: quin és el seu espai?”, amb la participació de Montserrat Oller, coordinadora de l’especialitat de geografia i història del màster de formació del professorat d’educació secundària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); Salvador Calabuig, coordinador de l’àmbit de socials del màster de formació del professorat d’educació secundària de la Universitat de Girona; Ángel Manzano, mestre de l’Escola Cooperativa El Puig d’Esparreguera; Xavier Giner, professor de l’Institut La Vall del Tenes i de didàctica de les ciències socials a la UAB; David Expósito, exalumne i estudiant de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Moderador: Jordi Royo, vocal de la SCG. 25 d’abril del 2018 | Conferència de John Willinsky, professor de la Universitat de Stanford i director del Public Knowledge Project: The historical roots and future directions of open access to learning. Organitzada per l’Associació Catalana de Sociologia amb la col·laboració de 17 societats filials de l’IEC, entre les quals la SCG. 29 de maig del 2018 | Presentació del llibre Yi-Fu Tuan: El arte de la geografía, editat per Joan Nogué (col·lecció “Espacios críticos”, núm. 11, Icaria editorial, 2018). A càrrec de Joan Nogué (Universitat de Girona). Introducció i moderació: Abel Albet (Universitat Autònoma de Barcelona).

12 de juny del 2018 | Conferència de Juan Antonio Marco Molina, catedràtic de Biogeografia del Departament d’Anàlisi Geogràfica Regional i Geografia Física de la Universitat d’Alacant: Paisatge i canvi global al migjorn valencià: des del cim de l’Aitana al litoral del Cap Roig (Oriola). Prèviament, Assemblea General de socis.

–283–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 281-288 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2017-18

Cursos i jornades 24 de gener del 2018 a l’IEC | Debat sobre “La situació acadèmica i professional de la geografia: reptes i propostes”, amb la participació de la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia, la Junta directiva de l’Asociación de Geógrafos Españoles (AGE), representants dels departaments de Geografia de les universitats catalanes i del Colegio de Geógrafos.

9 de febrer del 2018 a l’Espai Plana de l’Om de Manresa | Jornada sobre dinamització econòmica i territorial de les ciutats no metropolitanes, en el marc de la commemoració del 125è aniversari de les Bases de Manresa. Intervencions dels economistes Germà Bel Queralt i Miquel Puig Raposo, i posterior taula rodona amb la participació dels alcaldes de Manresa, Balaguer, Olot i Reus, ciutats que van acollir l’Assemblea de la Unió Catalanista en anys posteriors a la que es va celebrar a la capital del Bages el 1892. Moderació: Josep Oliveras Samitier, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili i president de la Societat Catalana de Geografia. Organització a càrrec del col·lectiu 3Ct –que inclou Gest!, UOC, EPSEM, CTM Centre Tecnològic i UManresa-FUB– amb el suport de l’Ajuntament de Manresa i la Comissió del 125è aniversari de les Bases de Manresa.

14 de març del 2018 a l’Espai Plana de l’Om de Manresa | Jornada sobre el desenvolupament local i el patrimoni natural i cultural a Catalunya. Ponències a càrrec de Rosa Serra (Diputació de Barcelona), Ignasi Aldomà (Universitat de Lleida), Jaume Salvat (Universitat Rovira i Virgili), Pere Sala (Observatori del Paisatge) i Joan Closa (Diputació de Barcelona). Coorganitzada amb la Diputació de Barcelona.

6 d’abril del 2018 | La nit de la Geografia, European Night of Geography, esdeveniment que enguany té lloc en 7 països europeus i per primer cop a Catalunya. Tres activitats: “Fer cim a la Mola, Sant Llorenç del Munt”, sobre la percepció del paisatge i del territori a la nit; “Birres geogràfiques”, tertúlia en un pub de Barcelona sobre la importància de la geografia i la tasca dels geògrafs; “La Masia de Castelló (terme municipal de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, Baix Camp): projecte de recuperació d’un nucli abandonat”.

17, 24 i 26 d’abril del 2018, a la Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Geografia | Curs d’introducció a LiDAR amb programari lliure de cartografia digital, a càrrec de Joan-Cristian Padró i Meritxell Gisbert. Amb la col·laboració de la Universitat Autònoma de Barcelona.

3 i 5 de maig del 2018 | Curs “El Delta de la Tordera: una relació tensa entre la dinàmica natural i la pressió humana”, a càrrec de Josep M. Panareda. Dijous 3 de maig: sessió de continguts a la sala Puig i Cadafalch. Dissabte 5 de maig: sortida al delta de la Tordera (desplaçament en tren).

10 de maig del 2018 | Sessions XV i XVI del XV Col·loqui Internacional de Geocrítica. Col·laboració de la SCG amb la Universitat de Barcelona.

6 de juny del 2018 | La situación de la Geografía en otros ámbitos univer–284–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 281-288 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2017-18

sitarios y nuevas experiencias en la formulación de planes de estudio. Jornada organitzada en col·laboració amb l’Asociación de Geógrafos Españoles (AGE).

Sortides d’estudi, excursions i viatges 28 d’octubre del 2017 | Sortida al poblat ilerget dels Vilars a Arbeca (les Garrigues) i estany d’Ivars-Vila-sana (Pla d’Urgell).

20 de gener del 2018 | Sortida als barris del Besòs i de la Mina, entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs. Visita guiada per Jordi Royo, membre de la Junta de la Societat i professor de geografia a l’Institut Barri Besòs, i Josep M. Monferrer, ànima de l’Arxiu Històric del barri de la Mina i el Camp de la Bota.

24-30 de març del 2018 | Viatge de Setmana Santa a Madeira i Porto Santo, organitzat per Viatges Panorama ITC en col·laboració amb la Societat Catalana de Geografia i conduït per João Carlos dos Santos Garcia, professor de Geografia de la Universidade do Porto, i Ilídio Sousa, director executiu de l’Associação Insular de Geografia.

14 d’abril del 2018 | Sortida a Olesa de Montserrat, amb Joan Soler Gironès, geògraf i guia de l’Ajuntament d’Olesa.

16-17 de juny del 2018 | Excursió a la serra del Cadí, del Berguedà a la Cerdanya: del Pont de Sant Nazari a Sant Serni.

Publicacions Revista Treballs de la SCG: – núm. 83: edició digital el juliol del 2017 i distribuït en paper el setembre del 2017.

– núm. 84: edició digital el gener del 2018 i distribuït en paper el març del 2018.

– núm. 85: preparació dels textos per a l’edició, maig-juliol del 2018.

Premis de la Societat La 14a convocatòria del premi Joan Palau Vera (2017), adreçat a estudiants de batxillerat, ha estat declarada deserta.

El 23è premi Lluís Casassas i Simó (convocatòria 2017) per a treballs d’iniciació a la recerca en el domini de la geografia, ha estat atorgat a Martí Pol Nuevo pel treball “Anàlisi de la imatge. Cas d’estudi: l’evolució del model turístic de l’Illa de Menorca”. A més, s’ha fet una menció especial als treballs: “Antropització del litoral sud de Gran Canària: de la ineptitud territorial a l’urbanisme massiu”, presentat per Anna Boqué Ciurana; i “Anàlisi de la percepció paisatgística del delta de l’Ebre: una interpretació espacial i qualitativa de les imatges de Wikiloc”, presentat per Aitor Àvila Callau.

–285–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 281-288 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2017-18

La Societat a internet i a les xarxes socials A juny del 2018, la Societat manté tres pàgines web actives: – Obrador Obert http://scg.iec.cat/

Entre l’1 de juny de 2017 i el 31 de maig de 2018 han estat efectuades 13.391 visites, o sessions de consulta, per 8.457 visitants, o usuaris singulars. Cada visita ha comportat l’accés a una o a diverses pàgines. El nombre total d’accessos a pàgines ha estat de 35.957, els quals han obert efectivament, una vegada com a mínim, 3.262 pàgines de les 6.737 actives a l’obrador obert SCG en data de 31 de maig de 2018. Aquestes visites han tingut per origen localitats de les terres de parla catalana en un 85% dels casos. Un 7% va tenir per origen els Estats Units d’Amèrica i la Gran Bretanya, un percentatge, altra volta, prou notable.

El 8% restant va tenir per origen altres localitats d’arreu del món.

– Eines i recursos per a l’Ensenyament de la Geografia http://ensenyament-geografia.espais.iec.cat/

Dades de trànsit del darrer any (juny 2017 a maig 2018): 4.229 usuaris únics; 13.094 visualitzacions.

– L’ àgora de la Geografia

http://agora-geografia.espais.iec.cat/

Durant els darrers mesos aquesta pàgina té una freqüentació mitjana mensual de 1000 usuaris.

Comptes a les xarxes socials (juny del 2018): – Twitter – Facebook – Instagram

1.665 seguidors 1.030 seguidors inici novembre 2017, 392 seguidors

3. Altres activitats destacades

–286–

La Societat és membre de ple dret de l’Association of Geographical Societies in Europe (EUGEO) i del Comité Español de la Unión Geográfica Internacional.

El 24 de gener del 2018 va tenir lloc a Barcelona una trobada entre la Junta de Govern de la SCG i la Junta directiva de l’Asociación de Geógrafos Españoles (AGE) per explorar possibles col·laboracions entre ambdues entitats.

La Societat ha participat en les activitats del Grup d’entitats promotores de la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya.

El president de la SCG ha assistit a la major part de les sessions de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i dels plens de l’IEC. L’IEC ha concedit un ajut al projecte de recerca “La geografia a Catalunya vista des de la SCG”, presentat per Maria Dolors Garcia i Ramon com a ponent, Enric Bertran González com a investigador principal i els també socis

Treballs de la SCG, 85, 2018, 281-288 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2017-18

Pau Alegre Nadal, Jesús Burgueño Rivero, Enric Mendizàbal Riera, Carme Montaner Garcia i Roser Serra Coma com a membres de l’equip de recerca.

La Societat ha iniciat el projecte de redacció d’un llibre de referència sobre la Geografia de Catalunya, “Per una nova visió geogràfica de Catalunya”, sota la direcció del vicepresident Jesús Burgueño.

La Societat participa a la Taula de la Geografia, juntament amb els departaments de Geografia de les universitats públiques catalanes, que impulsa l’EspaiGeo, iniciativa per a la divulgació de l’ensenyament i dels resultats de la recerca en Geografia a Catalunya.

La Societat dona suport al pla d’estudis del màster en gestió d’àrees de muntanya, coordinat per la Universitat de Lleida, que compta a la participació de totes les universitats públiques catalanes.

Des de la redacció de la revista del TERMCAT, Terminàlia, s’ha sol·licitat la col·laboració de la Societat per a redactar ressenyes biogràfiques de Pau Vila i de Marc-Aureli Vila, que apareixeran en un número monogràfic sobre termes geogràfics.

El 18 d’agost de 2017 el president publicà una nota de rebuig als actes terroristes comesos a Catalunya uns dies abans.

El 6 de novembre del 2017 la Junta de Govern de la Societat aprovà un manifest en relació a la situació política de Catalunya.

Per tercer any consecutiu, la SCG ha estat l’única filial de l’IEC en organitzar l’elecció a la Junta de Govern en format digital.

La Junta vol impulsar l’elaboració d’un manual d’ús de la identitat corporativa de la Societat, posant el valor el logotip original i definint la relació amb la de l’IEC.

4. Obituari Des de la darrera assemblea, la Junta ha tingut coneixement del traspàs del següents socis o antics socis: – Blasi Sofías, Angelina – Garcia i Casaponsa, Miquel

5. Nombre de socis i sòcies A 9 de juny del 2018, el nombre de socis i sòcies de la SCG és de 477, distribuïts segons es detalla a la taula següent. Un 33,3% són dones i un 66,7% homes. El nombre de socis i sòcies honoraris representa l’1,9% del total i el d’estudiants el 10,1%. Des de l’Assemblea general del 2017, s’han registrat 27 altes i 25 baixes. Un total de 157 socis i sòcies ho són des de fa 25 o més anys, el 32,9% del total.

–287–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 281-288 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2017-18

dona 2 148 9 159

Honorari Numerari Numerari estudiant Total

home 7 272 39 318

total 9 420 48 477

L’evolució del nombre de socis és positiva des del 2012, amb més altes que baixes en cada curs, com es pot comprovar als gràfics següents.

Nombre de socis a la data de l’Assemblea

480

475

460

456

440 420

477

430 412

418

429

425

418 411

435

420

416

416

2010

2011

410

400 380 360

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2012

2013

2014

2015

2016

2017 2018

Altes i baixes de socis

50 40 30 20 10 0 -10

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

-20 -30

altes

baixes

Barcelona, 12 de juny del 2018 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist i plau, el president, Josep Oliveras Samitier –288–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 85, juny 2018, p. 289-294 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic . Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec.cat.

També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona).

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això –289–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 289-294 Informació per autors i autores

donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui.

3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article.

Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista.

3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haver-hi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

–290–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 289-294 Informació per autors i autores

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part.

Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: –291–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 289-294 Informació per autors i autores

a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre.

Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició].

Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide.

París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom Cognom.

Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part.

Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Corna Pellegrini, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011).

En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu.

De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es –292–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 289-294 Informació per autors i autores

distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació.

4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria.

4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia.

4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles.

5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament.

5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions.

–293–

Treballs de la SCG, 85, 2018, 289-294 Informació per autors i autores

5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f ) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

Protecció de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

–294–