Treballs de la Societat Catalana de Geografia

ARTICLES

CONFERÈNCIES

La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial Domingo, Andreu Pitarch, Kenneth

El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans Martínez-Rigol, Sergi Carreras i Verdaguer, Carles Frago Clols, Lluís

Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular Llurdés-Coit, Joan Carles Torres-Bagur, Maria

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

NOTES I DOCUMENTACIÓ

RESSENYES El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià Crònica de la Societat Catalana de Geografia Membrado Tena, Joan Carles La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera Tutor Anton, Aritz

79 Treballs de la Societat Catalana de Geografia núm. 79 - juny 2015

juny 2015

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA 79 juny 2015

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona) Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat Autònoma de Barcelona) Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Joan Nogué (Universitat de Girona) Redacció. Subscripció i Administració.

Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona) Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis) Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Núria Benach (SCG; Universitat de Barcelona) Jaume Feliu (SCG; Universitat de Girona) Rafael Giménez-Capdevila (Societat Catalana de Geografia) Carme Montaner (SCG; Institut Cartogràfic de Catalunya) Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona) Roser Serra (Societat Catalana de Geografia) Edició i impressió El Tinter, SAL

(Empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)

Carrer de la Plana, 8-10 08032 Barcelona

ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 79 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX ARTICLES DOMINGO, Andreu; Kenneth PITARCH: La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial ................................... 9 LLURDÉS-COIT, Joan Carles; Maria TORRES-BAGUR: Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular .......... 39 MEMBRADO TENA, Joan Carles: El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià .............. 69 TUTOR ANTON, Aritz: La creación del imaginario.

Un ejemplo: Formentera .......................................................................... 99 CONFERÈNCIES Martínez-RIgol, Sergi; Carles Carreras i Verdaguer; Lluís Frago Clols: El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans . 125 NOTES I DOCUMENTACIÓ ACHEBAK, Hicham: Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial. Hi ha enclavaments ètnics? ...................................... 153 ARÍSTEGUI CORTIJO, Andrés: La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos: el caso de Colmenar Viejo (Madrid) ...................................................................... 175 BURGUEÑO, Jesús: Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs ......................................................................................... 195 GALCERÁN VILA, Margarita: La representació cartográfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii ........................................................................ 217 GINARD BUJOSA, Antoni: Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii) .................................................. 235 PAÜL, Daniel: La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya ..................................................... 257 Robic, Marie-Claire: Annotations du séjour de Vidal de La Blache en Catalogne (1906) / Apunts de l’estada de Vidal de la Blache a Catalunya (1906) ................................................................................................. 277

SALA, Eduard; Antònia CASELLAS: El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial: un estudi de cas de les Illes Balears .................................................................................. 295 RESSENYES Joan Coromines (2014). Itineraris. Excursions a la recerca de la paraula viva, per Pau ALEGRE ................................................................................ 313 Crònica de la Societat Catalana de Geografia PÈLACHS, Albert: Patrimoni i gestió d’un espai natural protegit prop de Barcelona. El cas del Montseny .............................................................. 319 JAUMOT i BISBAL, Miquel: El Rec Comtal. Les infraestructures de l’aigua a tocar del Besòs .................................................................................... 325 Informació per als autors i autores ............................................................. 331 Fe d’errades (núm. 78) ............................................................................. 336

SUMMARY ARTICLES DOMINGO, Andreu; Kenneth PITARCH: The valencian Population in Catalonia in the 21th century: socio-demographic and spatial analysis .......... 9 LLURDÉS-COIT, Joan Carles; Maria TORRES-BAGUR: Menorca: from the third tourist boom to the economic crisis and the role of the Insular Territorial Plan ...................................................................................... 39 MEMBRADO TENA, Joan Carles: The essential link between landscape and place names: the case of the municipality names in northern Valencia ......... 69 TUTOR ANTON, Aritz: The creation of imaginary. An example: Formentera ............................................................................................. 99 CONFERENCES Martínez-RIgol, Sergi; Carles Carreras i Verdaguer; Lluís Frago Clols: The Raval of Barcelona, a laboratory of Urban studies .. 125 NOTES AND DOCUMENTATION ACHEBAK, Hicham: Moroccans in Tarragona and Reus: settlement patterns and residential segregation. Are there ethnic enclaves? ................................. 153 ARÍSTEGUI CORTIJO, Andrés: The historical cartography of the National Geographical Institute of Spain as a source to study urban settlements: study case of Colmenar Viejo (Madrid) ............................................................. 175 BURGUEÑO, Jesús: When mountains are colls. Warning Geographers about place names ........................................................................................... 195 GALCERÁN VILA, Margarita: The cartographic representation of the old and new in the 18th century city ................................................................... 217 GINARD BUJOSA, Antoni: The first cartographic representations on the cities of the Balearic Islands ............................................................................ 235 PAÜL, Daniel: The Territory Image in television. The location of Catalan TV Series .................................................................................................... 257 Robic, Marie-Claire: Notes from the stay of Vidal de la Blache in Catalonia (1906) ................................................................................................. 277

SALA, Eduard; Antònia CASELLAS: “Unidimensional thought” in advertisement and the homogenization of territorial identity: a case of study of the Balearic Islands ................................................................... 295 BIBLIOGRAPHICAL NOTES Joan Coromines (2014). Itineraris. Excursions a la recerca de la paraula viva,

by Pau ALEGRE ................................................................................. 313 CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY PÈLACHS, Albert: Heritage and management of a protected natural area near Barcelona. The case of Montseny ..................................................... 319 JAUMOT i BISBAL, Miquel: The Rec Comtal. Water infrastructure over Besòs river ..................................................................................................... 325 Information to authors ............................................................................. 331 Errata (num. 78) ..................................................................................... 336

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 9-37 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.77

La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial1 Andreu Domingo adomingo@ced.uab.cat

Kenneth Pitarch kpitarch@ced.uab.cat Centre d’Estudis Demogràfics Universitat Autònoma de Barcelona

Resum Des de final del s. xix Catalunya ha estat una de les destinacions principals per als emigrants del País Valencià, de manera que la comunitat més nombrosa de valencians fora d’aquest territori es concentra al Principat. El nombre de valencians censats, que al 1920 era de 91.211 persones, al 1930 assolia el màxim de tot el segle amb 126.165 persones.

Al 1970 la població encara es mantenia en 109.636. Avui en dia, però, per l’efecte de la mortalitat i les migracions de retorn, ja només representen un contingent de 61.769 persones. Això ha fet que no existeixin gaires estudis sobre aquests efectius malgrat la seva importància. El present article analitza les característiques sociodemogràfiques dels valencians censats al 2011 a Catalunya, caracteritzats pel contrast entre els antics migrants del s. xx i els nous del xxi, i la distribució territorial a partir del padró continu de població de 2013, amb tres àrees de concentració: l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’eix Tarragona-Reus i les comarques limítrofes amb el País Valencià.

Paraules clau: Població immigrada, emigració valenciana, Catalunya, demografia, censos

1. Aquest text forma part de la tesi doctoral de Kenneth Pitarch “Migracions valencianes i transmissió de la identitat. Una aproximació sociodemogràfica a Catalunya i d’altres destinacions” dirigida pels doctors Andreu Domingo i Amand Blanes Llorens i inscrita al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

–9–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

Resumen: La población valenciana en Cataluña en el siglo xxi: análisis demográfico y espacial Desde finales del s. xix Cataluña ha sido uno de los principales destinos para los emigrantes del País Valenciano, de modo que la comunidad más numerosa de valencianos fuera de dicho territorio se concentra en el Principado. El número de valencianos censados, que en 1920 era de 91.211 personas, en 1930 llegaba al máximo de todo el siglo con 126.165 personas. En 1970 la población todavía se mantenía en 109.636. Sin embargo, hoy día, por el efecto de la mortalidad y las migraciones de retorno, únicamente representan un contingente de 61.769 personas. Esto ha hecho que no existan prácticamente estudios sobre dichos efectivos a pesar de su importancia. El presente artículo analiza las características sociodemográficas de los valencianos censados en 2011 en Cataluña, caracterizados por el contraste entre los antiguos migrantes del s. xx y los nuevos del xxi, y la distribución territorial a partir del padrón continuo de población de 2013, con tres áreas de concentración: el Área Metropolitana de Barcelona, el eje Tarragona-Reus y las comarcas limítrofes con el País Valenciano.

Palabras clave: Población inmigrada, emigración valenciana, Cataluña, demografía, censo.

Abstract: The valencian Population in Catalonia in the 21th century: socio-demographic and spatial analysis Since the late 19th century, Catalonia has been one of the main destinations for emigrants from the Autonomous Community of Valencia. In fact, Catalonia has now the largest community of people from that region in the country. The number of natives of Valencia registered in the Catalan census was 91,211 people in 1920, reaching its peak in 1930 with 126,165 people. In 1970 the growth stagnated with 109,636 people. Today, however, the group has declined to 61,769 people due to the mortality and the return migrations and in consequence, there are not many studies on this population in spite of its importance. This article analyses the socio-demographic characteristics of the valencian population registered in the census of Catalonia in 2011, and focuses in the differences between the migrants of the 20th century and those of the 21th, and their spatial distribution according to the continuous population census of 2013, with three concentration areas: the Metropolitan Area of Barcelona, the Tarragona-Reus axis, and the regions bordering the Autonomous Community of Valencia.

Keywords: Immigrant population, valencian emigration, Catalonia, demography, census.

***

1. Introducció: valencians entre l’oblit i la invisibilitat Catalunya ha estat històricament una de les destinacions principals de l’emigració valenciana. Ho fou a final del segle xix i inici del xx, quan al 1920 representava el 30% de la població immigrada procedent de la resta d’Espanya, amb 91.211 oriünds del País Valencià censats. Ho va continuant essent al –10–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

1930, quan va arribar al seu màxim històric amb 126.165 persones i, malgrat que els fluxos de valencians eren àmpliament sobrepassats pels d’altres procedències de l’Estat, la població valenciana es va mantindre fins els anys setanta i al 1970 encara aplegava 109.636 censats. Actualment, a pesar que la població del País Valencià a Catalunya s’hagi reduït quasi a la meitat amb 61.769 empadronats al 2013 –bàsicament per l’acció de la mortalitat–, l’arribada de nous corrents migratoris ha rejovenit i singularitzat el perfil sociodemogràfic dels valencians residents a Catalunya, fins el punt que en comparació amb altres orígens resulta completament excepcional.

La sincopada aportació de població des del País Valencià a Catalunya ha restat oblidada amb el temps per als corrents migratoris més antics, i ha restat pràcticament invisible per als més recents. Buit que afecta tant als fluxos pròpiament dits, com a l’impacte quantitatiu i qualitatiu que han tingut els efectius de persones nascudes al País Valencià residint a Catalunya i els seus descendents en el país. Així, trobem que si bé comptem amb una aproximació a la immigració dels tres primers quarts de s. xx entre el País Valencià i Catalunya i viceversa (Arango, 1976; Vidal i Recaño, 1996a i 1996b), no passa el mateix encara amb els més recents, com tampoc en l’anàlisi dels efectius resultants, específicament dels valencians residents a Catalunya. Les poblacions valencianes vivint a Catalunya no solen aparèixer com a finalitat específica d’estudi, sinó com un dels orígens més de la immigració que es va rebre en la primera i segona onada del s. xx amb finalitats comparatives amb d’altres procedències, com per exemple en la seva distribució territorial (López Gay, 2008; López Gay i Recaño, 2015; Recaño, 2006), o en el perfil educatiu (Recaño i Roig, 2003). Invisibilitat i oblit que podria explicar-se per una ràpida integració –facilitada entre d’altres factors per la llengua compartida–, pel temps ja transcorregut des de l’arribada dels primers immigrants a principis del s. xx i l’eclipsi que van experimentar els posteriors, per l’augment de procedències més distants, o per la coincidència amb el boom de la migració internacional en el nou mil·lenni. Sigui com sigui, el fet és que la història de la immigració valenciana a Catalunya, de la distribució geogràfica, i de la sort d’aquesta població i dels seus descendents al Principat ens és pràcticament desconeguda, com ho resulta l’entramat de relacions socioeconòmiques que ha establert.

Des de l’òptica valenciana, tampoc no s’ha donat a aquest fenomen la importància que mereixia. Durant el s. xx, el País Valencià es consolida com un sistema demogràfic mixt respecte als moviments migratoris (Domingo et al., 2012).

Tradicionalment, s’havia caracteritzat per l’emigració estacional i permanent de part de la seva població, principalment vers Catalunya, però també amb un fort vessant internacional cap a França, el nord d’Àfrica (Algèria fins a la seva independència el 1962 fou un important focus d’atracció), i Llatinoamèrica (Tabanera, 2003; Vidal i Recaño, 1996a; Pinotti i Cruz, 1992). Ara bé, a partir dels anys seixanta, alhora que se segueix enregistrant una notable emigració –dirigida cap a Catalunya i Madrid, però igualment a França i en menor mesura cap a –11–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

Alemanya o Suïssa–, despunta a més com a territori receptor d’immigració econòmica procedent de la resta d’Espanya, sobretot de les regions limítrofes d’Aragó, Castella–la Manxa, Múrcia i més tard Andalusia (Piqueras i Lungu, 2007).

A aquesta relativa nova immigració –atreta pel creixement de les àrees metropolitanes de València, Alacant, Castelló i Elx (Hermosilla, 1995)– se li sumarà més tard una incipient immigració internacional procedent majoritàriament dels països nordeuropeus (Domínguez i Parreño, 2014; Membrado, 2014). Aquests corrents, no obstant això, a diferència del que succeïa a Catalunya, eren composats majoritàriament per població jubilada i rendista que acudia al reclam de l’especulació immobiliària associada al creixement de les urbanitzacions, particularment intensa a les comarques alacantines, fenomen que acabaria consolidant-se als anys vuitanta (González Reverté, 2008).

En el s. xxi, el País Valencià esdevé una regió clarament receptora d’immigració que ha internacionalitzat el seu camp migratori com ho ha fet Catalunya, tant de treballadors extracomunitaris, atrets per l’agricultura intensiva (Pedreño, 2003; García Borrego i Pedreño, 2002) i per altres sectors com la construcció i els serveis (Piqueras, 2006; Viruela i Domingo, 2006), com de població procedent dels països septentrionals de la Unió Europea –amb predominança de Gran Bretanya i Alemanya–, caracteritzada pel seu envelliment, fet que ha confegit el que alguns autors han anomenat model “Nova Florida”, per a referir-se a l’especialització en la immigració lligada a la jubilació (Rodríguez et al., 2001). Però també durant aquest període subsistien els fluxos d’emigració (tot i ser molt menys significatius), fluxos nous, distingits per la seva alta qualificació i dirigits principalment a Catalunya i incipientment a d’altres països de la Unió Europea. Arran de la crisi econòmica, l’emigració, malgrat seguir essent minoritària respecte als corrents immigratoris, està acaparant tota l’atenció mediàtica (dels 115.271 moviments fets des del País Valencià cap a la resta de l’Estat o cap a l’estranger només 20.035 estan protagonitzats per persones nascudes al País Valencià amb nacionalitat espanyola, un 17%). Nous moviments emigratoris, amb tot, que s’assemblen extraordinàriament als que s’estaven dirigint a Catalunya des de mitjans anys noranta.

Aquest text, de caire exploratori, té com a objectiu principal donar visibilitat estadística a la població nascuda al País Valencià i resident actualment a Catalunya, i plantejar-nos quin és el paper sociodemogràfic actual i històric dels immigrats valencians a Catalunya. No ens proposem doncs, estudiar les migracions per elles mateixes, sinó la població resultant després de més d’un segle amb un propòsit triple: 1) una aproximació de caràcter descriptiu; 2) detectar els problemes teòrics i metodològics que planteja l’estudi de les diferents generacions que composen les poblacions immigrades d’un mateix origen; i, 3) fer una primera avaluació de què ha pogut representar Catalunya respecte a les migracions valencianes. Per aconseguir-ho, després d’un primer apartat on examinarem les limitacions i potencialitats de les fonts utilitzades, utilitzarem bàsicament les dades del padró del 2013 i del cens de 2011, que ens permeten l’anàlisi sociodemogràfica de la població valenciana resident a Catalunya, complementades quan sigui necessari per les Estadísti–12–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

ques de Variacions Residencials (EVR), contrastant així el perfil de les poblacions i els fluxos que les originaren. En un tercer apartat examinarem la geografia de l’emigració i la immigració de valencians des del País Valencià a Catalunya, utilitzant les dades del darrer padró continu de població disponible, a 1 de gener de 2013. En el darrer apartat de conclusions es trobarà, a banda d’una síntesi dels principals resultats, el que hauria de ser una guia per a desenvolupar la recerca.

2. Fonts i metodologia En el nostre estudi hem recorregut a diverses publicacions oficials elaborades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) durant diferents anys: el padró continu de població i el cens, per als estocs, i l’Estadística de Variacions Residencials (EVR), puntualment, per als fluxos.

Respecte als padrons, a pesar que les darreres dades corresponen a les persones registrades a 1 de gener de 2014, quan vam començar amb la nostra anàlisi aquestes dades no estaven encara disponibles, així que hem treballat amb les corresponents a 1 de gener de 2013. El fet que les dades recollides al padró continu de població siguin bàsiques (sexe, edat, municipi i província de naixement i de residència, a part de la nacionalitat) fa que haguem de recórrer a les dades del cens de 2011 per aprofundir en altres característiques sociodemogràfiques de la població (com l’estructura familiar, l’estatus matrimonial, el nivell d’instrucció o la relació amb l’activitat).

Dades que, no obstant, caldrà sempre prendre agregades territorialment parlant, a causa del caràcter mostral del darrer cens de 2011. D’aquesta manera, per estudiar la geografia dels immigrants valencians hem utilitzat les dades del padró, més actualitzades, però insuficients. Conseqüentment, no ha sigut possible poder estudiar el tipus d’estructura familiar o ocupació dels valencians segons les zones d’on provenen o resideixen. De manera que si el punt fort del cens del 2011 seria la gran quantitat d’informació sociodemogràfica que registra, els dos punts febles serien, en primer lloc, el procediment de recollida d’informació (fet a partir d’una mostra censal com es deia abans) i, en segon lloc, la reducció de la informació geogràfica exhaustiva.

Precisament amb el padró ens passa el contrari, és a dir, s’agraeix la informació geogràfica, però és insuficient la resta d’informació per aprofundir més en l’estudi sociodemogràfic dels valencians que viuen a Catalunya. Dit això, els diferents censos que hem utilitzat són els dels anys corresponents a 2011 i 2001, mentre que per al padró hem utilitzat únicament el corresponent a l’any 2013.

Per a la descripció dels fluxos hem utilitzat l’EVR elaborada per l’INE, amb les sèries que comprenen els anys que van de 1988 a 2013. L’EVR procedeix dels moviments d’altes i baixes que registren els padrons municipals i conté només la informació bàsica que ve en aquests, raó per la qual també pateix els punts febles dels padrons i dels quals parlàvem en línies anteriors. Tot i això, a dia d’avui l’EVR és la font més adequada de l’Estat espanyol per a l’estudi de les migracions (Martí i Ródenas, 2006). Com es veurà més endavant, l’EVR –13–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

ens ha estat útil per a analitzar l’estructura per edat de les persones nascudes al País Valencià i que al llarg de 25 anys s’han desplaçat cap a Catalunya. Si hem utilitzat les dades que comencen l’any 1988 i no abans és simplement perquè les sèries dels anys anteriors no estan actualment informatitzades.2

3. La població censada el 2011 3.1. L’estructura per sexe i edat: estrats de velles i noves generacions La població nascuda al País Valencià resident a Catalunya el 2013, amb 61.769 persones, només representava l’1% de tota la població empadronada.

Distribuïda dins la piràmide de població de Catalunya per lloc de naixement, resulta gairebé indistingible. Amb tot, un primer cop d’ull a la piràmide de la població nascuda al País Valencià resident a Catalunya (fig. 1), ja ens dóna una pista sobre el substrat migratori que hi ha al darrere i sobre la seva singularitat.

L’estructura per sexe i edat d’una població determinada en un moment donat, no deixa de ser un tall temporal on els estrats d’edat recullen la dinàmica subjacent que ha contribuït a formar el seu perfil: aquí, les migracions anteriors (tant les entrades com les sortides) i la mortalitat principalment.

Figura 1. Piràmide de població nascuda al País Valencià resident a Catalunya, 2013 1913 1918 1923 1928 1933 1938 1943 1948 1953 1958 1963 1968 1973 1978 1983 1988 1993 1998 2003 2008 2013

100+

Homes

3500 3000 2500 2000 1500 1000 500

Dones

95-99 90-94 85-89 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4 0

0

1913 1918 1923 1928 1933 1938 1943 1948 1953 1958 1963 1968 1973 1978 1983 1988 1993 1998 2003 2008 2013

500 1000 1500 2000 2500 3000 3500

2. No obstant això, es disposarien de sèries per a poder mesurar moviments migratòries des de l’any 1961, encara que no estan informatitzades i la seva qualitat no és la mateixa. Per a una descripció més detallada de la història i les característiques de l’EVR o de l’EM (Encuesta de Migraciones) –aquesta última, però, que no hem utilitzat– vegi’s Martí i Ródenas (2004).

–14–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial Font: Elaboració pròpia a partir del padró continu de població, 1 de gener de 2013 (INE)

Així, les persones empadronades el 2013 mostren una distribució amb un pes desproporcionat de la població gran: els majors de 64 anys apleguen el 40% de tots els residents, mentre que els menors de 15 no arriben al 5%. Fruit de la mortalitat diferencial per sexe, el percentatge de dones és clarament superior, del 59%.

Si comparem aquesta piràmide amb la que presentava la població nascuda al País Valencià a principis del mil·lenni (any 2001, fig. 2) o amb la nascuda a Andalusia a 1 de gener de 2013, que amb 630.171 empadronats és l’origen que aplega més residents a Catalunya entre els nascuts a d’altres comunitats autònomes, veurem com la nascuda al País Valencià destaca per la presència de joves adults que correspon als fluxos arribats en els darrers anys del s. xx i principis del xxi (fig. 2), més que no pas als que ho feren com a menors amb anterioritat.

Figura 2. Piràmides de població nascuda al País Valencià resident a Catalunya, 2001, i de població nascuda a Andalusia i resident a Catalunya, 2013 Població nascuda a Andalusia, 2013

Població nascuda al País Valencià, 2001 1901 Homes 1906 1911 1916 1921 1926 1931 1936 1941 1946 1951 1956 1961 1966 1971 1976 1981 1986 1991 1996 2001 4000 3000 2000 1000

100+ 95 - 99 90 - 94 85 - 89 80 - 84 75 - 79 70 - 74 65 - 69 60 - 64 55 - 59 50 - 54 45 - 49 40 - 44 35 - 39 30 - 34 25 - 29 20 - 24 15 - 19 10 - 14 5- 9 0- 4 0

1901 1906 1911 1916 1921 1926 1931 1936 1941 1946 1951 1956 1961 1966 1971 1976 1981 1986 1991 1996 2001 1000 2000 3000 4000 Dones

0

1913 1918 1923 1928 1933 1938 1943 1948 1953 1958 1963 1968 1973 1978 1983 1988 1993 1998 2003 2008 2013

100+ 95 - 99 90 - 94 85 - 89 80 - 84 75 - 79 70 - 74 65 - 69 60 - 64 55 - 59 50 - 54 45 - 49 40 - 44 35 - 39 30 - 34 25 - 29 20 - 24 15 - 19 10 - 14 5- 9 0- 4

Homes

50000 40000 30000 20000 10000

0

Dones

0

1913 1918 1923 1928 1933 1938 1943 1948 1953 1958 1963 1968 1973 1978 1983 1988 1993 1998 2003 2008 2013

10000 20000 30000 40000 50000

Font: Elaboració pròpia a partir del cens de població de 2001, i del padró continu de població, 1 de gener de 2013 (INE)

Aquesta peculiaritat és encara més palesa si comparem la distribució de la població nascuda a Catalunya per edats quinquennals, amb el pes que a cada edat té aquesta població sobre el conjunt dels residents a Catalunya nascuts a d’altres comunitats autònomes (fig. 3). Així, prenent el cens de 2011 com a referència, es constata com, encara que en nombres absoluts la població envellida corresponent a les migracions de la primera i segona onada del s. xx és preponderant, en canvi el seu pes sobre el total de la població emigrada a Catalunya de la resta d’Espanya i que encara hi resideix és molt baix, amb percentatges que entre els 45 i 85 anys se situen per sota del 5%, mentre que a mesura que reduïm l’edat, aquesta proporció es multiplica de forma significativa, fins que els 8.780 censats entre els 25-30 i els 30-35 anys, representen el 12% de la població emigrada de la resta –15–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

d’Espanya en cadascuna d’aquestes edats. D’aquesta manera, els oriünds del País Valencià que entre els 70 i 75 anys arriben a un màxim de població en nombres absoluts amb 5.645 persones censades, en canvi només ocupaven el setè lloc en la classificació per la població d’altres CCAA en aquestes mateixes edats.

Figura 3. Distribució de la població nascuda al País Valencià i resident a Catalunya sobre el total de nascuts a altres Comunitats Autònomes, 2011 % sobre el total

Nombre per edats

30%

6000

25%

5000

20%

4000

15%

3000

10%

2000

5%

1000

0%

0

5

10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65 70 75 80 85 90+

0

Percentatge de població nascuda al Pais Valencià sobre el total de nascuts a la resta de CCAA Nascuts/des al Pais Valencià

Font: Elaboració pròpia a partir del cens de població de 2011 (INE)

Entre els 25 i 30 anys, tot i que en nombres absoluts aquest nombre disminuïa als 3.780 censats, en el rànquing passaven a ocupar la segona posició, només per darrere d’Andalusia. Aquesta relació inversament proporcional entre l’evolució en nombres absoluts i el seu percentatge és encara més flagrant per als grups de menors; així, els 1.053 menors entre 0 i 5 anys nascuts al País Valencià, que tan sols representen el 5% de la població d’aquest origen vivint a Catalunya, ja suposen la quarta part de tots els menors d’aquesta edat nascuts a la resta d’Espanya i residents al Principat, ocupant el primer lloc entre els nascuts a altres CCAA que no siguin Catalunya.

3.2. Apunts sobre els canvis en les migracions Per a entendre millor el patró bimodal de la població valenciana resident a Catalunya, és obligatori fer referència als canvis migratoris. Dos gràfics ens ajudaran: en el primer (fig. 4) es representa la població nascuda al País Valencià, censada l’any 2011, per any d’arribada; en el segon (fig. 5), l’estructura per sexe i edat dels fluxos de valencians arribats a Catalunya entre 1988 i 2013. La població nascuda al País Valencià resident a Catalunya en l’actu–16–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

alitat és en la seva majoria producte de les migracions produïdes a la postguerra fins la crisi dels setanta i de la posterior que comença a finals del s. xx, i troba el seu punt àlgid l’any 2010. Per causa de la mortalitat, el rastre dels primers fluxos corresponents a final del s. xix i principi del xx, ha desaparegut quasi per complet. És per aquesta raó que només ens detindrem a analitzar els fluxos arribats en aquests dos períodes: a partir dels cinquanta del s. xx, i a partir dels noranta del s. xx fins l’actualitat.

Figura 4. Població nascuda al País Valencià i resident a Catalunya, per any d’arribada, 2011 14000 12000 10000 8000 6000 4000

2000 - 2009

1990 - 1999

1980 - 1989

1970 - 1979

1960 - 1969

1940 - 1949

1930 - 1939

1920 - 1929

1910 - 1919

0

1950 - 1959

2000

Font: Elaboració pròpia a partir del cens de població de 2011 (INE)

Respecte al primer període esmentat, es pot observar clarament a la figura 4 com una gran majoria de les persones registrades en el cens del 2011 van arribar durant les dues dècades dels anys 50 i 60. D’aquesta manera, si comptabilitzem el nombre de valencians que van arribar en aquest període, arriben fins a 20.335 persones, gairebé un terç del total, un 32%3 dels 63.486 valencians censats, xifra gens menyspreable dins d’aquest sector de població. Quelcom semblant passa si analitzem els nombres dels arribats des de la primera dècada del s. xxi. Així, ara tenim enregistrats 15.662 valencians, un percentatge del 25% dintre de la població valenciana censada. Si bé representen una quarta part de tots els valencians censats i no arriben a tindre la importància dels valencians que van arribar durant mitjans del s. xx, s’ha de valorar que aquest segment de població només va arribar en un conjunt de 12 anys. Les característiques socioeconòmiques d’aquestos dos sectors de població, com era d’esperar, són molt diferents. S’ha de tindre en compte que tant els factors d’atracció com els de repulsió no eren els mateixos que els d’ara. Això, però, ho veurem més endavant.

3. Per dècades estaríem parlant de 9.862 persones els anys 50 i 10.653 persones els anys 60.

–17–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

Figura 5. Estructura per sexe i edat dels fluxos de persones nascudes al País Valencià i amb nacionalitat espanyola cap a Catalunya, entre 1988 i 2013 1200 1000 800

Homes Dones

600 400 200

0 2 4 6 8 10 12 14 16 18 20 22 24 26 28 30 32 34 36 38 40 42 44 46 48 50 52 54 56 58 60 62 64 66 68 70 72 74 76 78 80 82 84 86 88 90 92 94 96 98 100+

0

Font: Elaboració pròpia a partir de l’Estadística de Variacions Residencials, 1988-2013 (INE)

La segona anàlisi realitzada s’ha pogut dur a terme gràcies a l’EVR, amb què hem pogut analitzar amb més detall els darrers moviments migratoris procedents del País Valencià. En aquest cas hem decidit començar l’anàlisi el 1988, primer any que recull informació sobre la nacionalitat de les persones en qüestió i que, a més, coincideix amb l’inici de la darrera onada migratòria dels valencians a Catalunya. D’aquesta manera, durant tot el període 1988-2013 es varen registrar 41.855 moviments de persones nascudes al País Valencià i nacionalitat espanyola des del País Valencià cap a Catalunya.4 Quan reflectim aquestes dades en un gràfic (fig. 5) sobresurten tres màxims. El primer màxim el trobem als 17 anys amb 1.762 moviments produïts, aspecte que delata que Catalunya ha esdevingut durant aquest període un centre d’atracció per als estudis universitaris de la població nascuda al País Valencià. I és que només es pot interpretar aquest màxim i la posterior caiguda a causa de l’inici del cicle de formació universitària. El segon, amb 1.851 moviments als 27, es correspon també a les edats en què titulats superiors poden ser atrets per l’oferta d’estudis de màsters o formació doctoral, o bé per les oportunitats de treball a Catalunya, especialment en el camp de l’ensenyament i les ciències de la salut –ho veurem més endavant a partir dels sectors d’activitat–, on el coneixement del català, com ja hem dit, podria significar un avantatge per als candidats valencians sobre els d’altres comunitats, a part de la proximitat geogràfica. Hi cap, a més, la possibilitat que una proporció considerable d’aquests moviments correspongui a persones que ja han realitzat els seus estudis universitaris a Catalunya, fet que facilitaria la decisió de migrar posteriorment a Catalunya després d’un hipo4. Els moviments protagonitzats per població nascuda al País Valencià i amb nacionalitat estrangera només constitueixen 1.277 moviments per al mateix període i es concentren majoritàriament en els primers cinc anys de vida.

–18–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

tètic retorn. L’anàlisi d’aquestos fluxos ha permès veure, a més a més, que entre els 18 i 32 anys els fluxos femenins superen sempre els masculins. Això ens estaria indicant que majoritàriament les dones valencianes, més que no pas els homes, optarien per estudiar i buscar una feina a Catalunya. Per últim, un tercer màxim de 831 entrades corresponents als nadons d’1 any, ens parla d’una migració familiar, de parelles joves amb fills menors.

Com a conclusió podem dir que no només la migració valenciana està clarament feminitzada sinó que està protagonitzada per persones relacionades majoritàriament amb nivells d’estudis superiors, en curs o ja realitzats. És des d’aquesta perspectiva que podem creure que l’emigració d’oriünds valencians a Catalunya des de finals del s. xx ha vingut prefigurant l’emigració internacional arran de la crisi econòmica, quan els fluxos cap a Catalunya comencen a decaure, ja que les oportunitats laborals també ho fan.

3.3. La dimensió familiar Com ja s’ha anticipat, l’anàlisi de la dimensió familiar de la població nascuda al País Valencià que viu a Catalunya només és possible a partir de les dades censals de 2011. Aquesta és una primera aproximació, ja que el nostre interès és utilitzar l’estat matrimonial i l’estructura de les llars formades per valencians a Catalunya com aproximació de les característiques de la població nascuda al País Valencià assentada en territori català. L’estructura d’edats, com era d’esperar, és la principal causa que explica la situació matrimonial.

Així la majoria de la població (fig. 6) està casada en un 54,4%, un estatus que disminueix a mesura que baixa l’edat, per donar pas als solters, que representen el 26,7% del total. D’aquesta manera entre els 20 i els 34 anys el 73,3% és solter (un 48% dones); li segueix un 13,2% de vidus, bàsicament dones (83,6%) a causa com ja sabem de l’estructura molt envellida d’aquesta població, i per últim apareix un 5,8% de població divorciada o separada, del qual més de la meitat tornen a ser dones, amb el 57,1%. Però també hem d’entendre que el propi fet migratori varia aquesta distribució dels estats civils, no només per l’esmentada estructura d’edat. A la població de Catalunya o del País Valencià el pes dels homes divorciats o separats és menor, de la qual cosa podem inferir que precisament el fet de d’haver patit una ruptura matrimonial pot esdevenir un criteri selectiu per a la migració de la mateixa manera que ho pot ser el fet de romandre solter entre els més joves arribats fa poc, tot i que aquestes afirmacions necessitarien d’ulteriors comprovacions.

–19–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

Figura 6. Piràmide de població segons l’estat civil de la població nascuda al País Valencià i resident a Catalunya, 2011 1911 1916 1926 1931 1936 1941 1946 1951 1956 1961 1966 1971 1976 1981 1986 1991 1996 2001 2006 2011

3000

Dones

95-99 90-94 85-89

1921

4000

1911

100+ Homes

2000

Casats/des

1000

0

1916 1921 1926

80-84 75-79 70-74

1931

65-69 60-64 55-59

1946

50-54 45-49 40-44

1961

35-39 30-34 25-29

1976

20-24 15-19 10-14

1991

5-9 0-4

2006

1936 1941 1951 1956 1966 1971 1981 1986 1996 2001 2011

0

Separats/des i divorciats/des

1000

2000

Vidus/es

3000

4000

Solters/es

Font: Elaboració pròpia a partir del cens de població de 2011 (INE)

Són endogàmics els valencians migrats a Catalunya? Si observem la distribució de la població nascuda al País Valencià en relació a l’origen de la seva parella (fig. 7), la resposta és categòricament negativa. Tot i que haurem de considerar que el fet d’estar casat amb una persona del mateix origen valencià sigui un factor que ajudi al retorn i que d’aquesta manera a la fi tenen més probabilitat de romandre les parelles mixtes, a part que la mortalitat pugui haver afectat els immigrats més antics amb més propensió a l’endogàmia (tant per la desaparició dels dos membres de la parella com en cas de viduïtat).

Però a favor de l’exogàmia juga una certa asimetria per sexes observada en unes migracions que, tot i ser de caire familiar –amb parelles ja constituïdes–, ho eren menys que en altres regions (Domingo et al., 2011). En el cas valencià, la migració familiar de parelles fou menor que en d’altres orígens, donant-se una especialització per sexes dels fluxos (amb més presència femenina els que es dirigien a la pròpia ciutat de València i més masculinitzats els que creuaven els límits de la regió), factor que facilitava l’exogàmia. En tot cas, la fotografia que ens brinda el cens del 2011 és d’una oberta exogàmia: –20–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

només el 19,7% dels emparellats nascuts al País Valencià formen parella amb paisans; la majoria, per contra, està emparellada amb catalans (un 47,7%, gairebé la meitat), un 26% amb persones nascudes a una altra comunitat autònoma i un gens menystenible 6% amb persones de nacionalitat estrangera (entre els 35 i 39 anys arriba a un 14,5% dels emparellats). Per sexes, els percentatges són gairebé idèntics, les dones tenen només 1 punt percentual més d’endogàmia que els homes, el 20%, mentre que els homes superen en 2 punts les dones en les unions amb persones nascudes a l’estranger.

Aquest últim fet no ens hauria d’enganyar, ja que si el total és favorable als homes per edats, entre els joves entre 30 i 39 anys són elles les que estan més casades amb estrangers i no pas ells.

Figura 7. Piràmide de població segons l’origen de les parelles que conviuen amb població nascuda al País Valencià i resident a Catalunya, 2011 1911 1916

100+

Homes

Dones

95-99

1911 1916

1921

90-94

1921

1926

85-89

1926

1931

80-84

1931

1936

75-79

1936

1941

70-74

1941

1946

65-69

1946

1951

60-64

1951

1956

55-59

1956

1961

50-54

1961

1966

45-49

1966

1971

40-44

1971

1976

35-39

1976

1981

30-34

1981

1986

25-29

1986

1991

20-24

1991

1996

15-19

1996

4000

3000

2000

1000

0

0

1000

2000

3000

Nascuts/des al Pais Valencià

Nascuts/des a Catalunya

Nascuts/des a la resta de CCAA

Nascuts/des a l'estranger

4000

No tenen parella

Font: Elaboració pròpia a partir del cens de població de 2011 (INE)

L’estructura per sexe i edat de les persones que resideixen amb immigrats nascuts al País Valencià (fig. 8) es diferencia clarament segons si el lloc de naixement és també el País Valencià, si ho han fet a Catalunya, a la resta d’Espanya o a l’estranger. Gairebé 79 mil persones comparteixen llar amb –21–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

persones nascudes al País Valencia. La majoria, nascudes a Catalunya, prop de 56 mil, que representaven el 70,9% del total. Si observem el perfil, aquestes són al seu torn o cònjuges o descendents, d’aquí la joventut de la piràmide de població que formen. En clar contrast les 15 mil persones nascudes a d’altres CCAA (19,2% del total dels que comparteixen llar), són majoritàriament cònjuges que corresponen a la primera i segona onada migratòries, i per tant presenten una estructura molt envellida. En contrapartida, les 7,7 mil persones de nacionalitat estrangera, que només representen el 9,9%, són totes elles joves, essent la seva posició majoritària la de cònjuge.

Figura 8. Piràmides de població de les llars on viuen persones nascudes al País València i residents a Catalunya, per lloc de naixement, 2011 Població nascuda a Catalunya que resideix a una llar amb una persona nascuda al País Valencià 100+ 95 - 99 90 - 94 85 - 89 80 - 8475 - 79 70 - 74 65 - 69 60 - 64 55 - 59 50 - 54 45 - 49 40 - 44 35 - 39 30 - 34 25 - 29 20 - 24 15 - 19 10 - 19 5-9 0-4 4000

Homes

3000

Dones

2000

1000

Població nascuda a l'estranger que resideix a una llar amb una persona nascuda al País Valencià 100+ 95 - 99 90 - 94 85 - 89 80 - 8475 - 79 70 - 74 65 - 69 60 - 64 55 - 59 50 - 54 45 - 49 40 - 44 35 - 39 30 - 34 25 - 29 20 - 24 15 - 19 10 - 19 5-9 0-4 4000

Homes

3000

2000

Dones

1000

0

1000

2000

3000

4000

0

1000

2000

3000

4000

Població nascuda a la resta de CCAA que resideix a una llar amb una persona nascuda al País Valencià 100+ 95 - 99 90 - 94 85 - 89 80 - 8475 - 79 70 - 74 65 - 69 60 - 64 55 - 59 50 - 54 45 - 49 40 - 44 35 - 39 30 - 34 25 - 29 20 - 24 15 - 19 10 - 19 5-9 0-4 4000

Homes

3000

2000

Dones

1000

0

1000

2000

3000

4000

Font: Elaboració pròpia a partir del cens de població de 2011 (INE)

Per últim, el pes de les migracions i la singularitat de comptar amb dues onades diferenciades en el temps que dota d’un perfil per sexe i edats excepcional, com hem vist, és el que explica una distribució també única quant al tipus de llar (fig. 9). Així, en un extrem trobem que a diferència del total de Catalunya, el tipus de llar majoritari per als nascuts al País Valencià és el de parelles sense fills i sense altres persones a la llar, on viuen uns 20 mil valencians, i que representa un 31,8% de tots els tipus de llar, mentre que per al –22–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

total de Catalunya aquest tipus de llar aplega només el 15,4% de tota la població, de manera que són les parelles amb fills sense altres persones a la llar les que concentren més de la meitat de tota la població. Per als nascuts al País Valencià, a més a més, aquest segment de la població, encara que no és majoritari, té també una certa preeminència en agrupar un 28,9% de la població amb 18 mil persones. Això, per tant, ens esta reflectint una vegada més el caràcter bimodal de la població valenciana a Catalunya, és a dir, ens trobem davant d’una població que se situa, o bé al final, o bé a l’inici del cicle familiar: són joves que encara no tenen fills o població en edat avançada que ja s’ha emancipat. En la mateixa tònica destaca també l’elevat percentatge de persones en llars unipersonals i en llars sense nucli. A les primeres, és a dir vivint sols, s’aplega un 15,2% de la població valenciana (per al total de Catalunya només un 8,8%, per als nascuts en altres CCAA un 14,1%). Mentre que a les darreres, típiques d’estudiants, en trobem en el cas valencià un 5,3% (per damunt tant del 3,1% de la resta de CCAA, i del 2,1% dels nascuts a Catalunya.

Figura 9. Distribució percentual de la població nascuda en el País Valencià i de la població del total, per tipus de llar on resideix, Catalunya, 2011 60% 50% 40% 30% 20% 10% 0% Unipersonals

Parella sense Parella amb fills SAP fills SAP

Nascuts/des a Catalunya

Pare sol amb fills SAP

Mare sola sense SAP

Nascuts/des al País Valencià

Multigeneracionals

Sense núcli

Altres

Nascuts/des a la resta de l'estat

*SAP: Sense Altres Persones a la llar.

Font: Elaboració pròpia a partir del cens de població de 2011 (INE)

3.4. Instrucció i relació amb l’activitat El nivell d’instrucció és sens dubte la característica més remarcable de la dualitat generacional que caracteritza la polarització de la població nascuda al País Valencià resident al Principat (fig. 10). Així si el nivell d’estudis elemental o inferior és predominant en el conjunt de la població, amb un 55,5% dels valencians residents a Catalunya, el nivell superior assoleix un 30,7%, deixant només el 13,8 restant per a l’educació secundària. Més rellevant és encara la perspectiva purament genera–23–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

cional. A partir dels nascuts en 1958 el nivell elemental és sempre superior al 50%, incrementant-se progressivament amb l’antiguitat de la generació fins arribar a les generacions nascudes abans de la guerra civil, on el percentatge és superior al 90%; aquesta xifra no sorprèn massa tenint en compte la revolució en el nivell d’estudis que han experimentat les generacions arreu d’Espanya.

Figura 10. Piràmide de població segons el nivell d’instrucció de la població nascuda al País Valencià i resident a Catalunya, 2011 1911 1916

100+

Homes

Dones

95 -99

1911 1916

1921

90 -94

1921

1926

85 -89

1926

1931

80 -84

1931

1936

75 -79

1936

1941

70 -74

1941

1946

65 -69

1946

1951

60 -64

1951

1956

55 -59

1956

1961

50 -54

1961

1966

45 -49

1966

1971

40 -44

1971

1976

35 -39

1976

1981

30 -34

1981

1986

25 -29

1986

1991

20 -24

1991

1996

15 -19

1996

4000

3000

2000

1000

1ª etapa d'educació o inferior

0

0

1000

2ª etapa d'educació

2000

3000

4000

3ª etapa d'educació

Font: Elaboració pròpia a partir del cens de població de 2011 (INE)

El que sí resulta més remarcable i definitori com a característica de la immigració valenciana és que al voltant del 65% dels nascuts entre 1976 i 1986 tinguin estudis superiors, depassant amb molt els percentatges que es poden trobar entre la població d’origen i la de destinació, on per a aquestes edats el percentatge de població amb estudis superiors és del 39% i 45% respectivament (si comptem només els nascuts al País Valencià o a Catalunya que viuen a la seva respectiva comunitat d’origen el percentatge puja una mica, fins al 43% i 49% respectivament) però encara queda per sota entre 16 i 22 punts percentuals, palesant que el nivell d’estudis superior és un factor selectiu de la migració de finals del s. xx i s. xxi a Catalunya. Aquestes diferències encara són molt més notables en relació al canvi experimentat entre els homes i les dones; si les dones tenien uns percen–24–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

tatges encara superiors als homes quant al nivell d’instrucció elemental entre els primers immigrats, en la darrera onada succeeix tot el contrari, a partir de les nascudes el 1971 sempre més de la meitat de la població amb nivell d’estudis superiors és femenina, arribant a un màxim del 62,7% per als nascuts entre 1976 i 1980. Com veurem més endavant, aquest nivell superior no només té a veure amb el fet que un dels trets més significatius d’aquesta revolució en el nivell formatiu sigui que les joves generacions femenines avantatgin les masculines, sinó també amb la selectivitat per l’oferta de treball de sectors clarament feminitzats en els quals s’ocuparan els joves immigrats nascuts al País Valencià.

Abans d’ocupar-nos dels sectors professionals on s’ocupa la població nascuda al País Valencià, analitzem la distribució de la seva població activa (entre la inactivitat, l’ocupació i l’atur) de forma comparada amb els nascuts a Catalunya, els nascuts a d’altres CCAA i els que ho han fet a l’estranger. Comparativament els valencians destaquen per ser els que menys es diferencien de la població nascuda a Catalunya. D’aquesta manera, els gairebé 36 mil nascuts al País Valencià en edat activa tenen un 64,7% d’ocupats, un 17,6% d’aturats i el 17,7% restant d’inactius.

Si ho observem per edats (fig. 11) aquesta semblança, que només desapareix en el cas dels joves d’entre 16 i 34 anys, crida més l’atenció tenint sobretot en compte la distància amb els nascuts fora de Catalunya (a altres CCAA o a l’estranger). Comencem per l’excepció: els joves nascuts al País Valencià assoleixen un percentatge superior quant a l’ocupació (61,1%) que els nascuts a Catalunya (55,2%). Això s’explica bàsicament per la pròpia selecció de la migració: tenir treball és un element que explica el moviment migratori, mentre que el nombre d’inactius que es deu majoritàriament als estudis és més gran entre la població nascuda a Catalunya (22,5% els catalans i 14,4% els valencians).

Figura 11. Relació amb l’activitat de la població resident a Catalunya per franges d’edat segons lloc de naixement, 2011 16-34

50-64

35-49

100%

100%

90%

90%

80%

80%

70%

70%

60%

60%

50%

50%

40%

40%

30%

30%

20%

20%

10%

10%

0%

Ocupat/da

Aturat/da

Inactiu/va

Nascuts/des a:

Ocupat/da

País Valencià

Aturat/da

Catalunya

Inactiu/va

Ocupat/da

altres CCAA

Aturat/da

Inactiu/va

0%

estranger

Font: Elaboració pròpia a partir del cens de població de 2011 (INE) –25–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

La diferència no és més gran perquè pensem que entre els nascuts al País Valencià a aquestes edats també hi trobem persones que van migrar com a infants i que per tant són perfectament assimilables a la població nascuda al Principat, és a dir que no resideixen a Catalunya perquè hi hagin trobat una ocupació. En aquest cas els valors dels nascuts a la resta de CCAA són molt semblants als assolits pels nascuts al País Valencià. L’atur també és més elevat entre els joves nascuts al País Valencià, afectant una quarta part (però molt per sota dels nascuts a l’estranger, que gairebé arriben a un terç), precisament perquè en comparació als nascuts a altres CCAA hi ha més població jove que ha arribat per a buscar feina i en aquest sentit es declaren menys inactius que la resta (o que els nascuts a Catalunya). Per la resta d’edats, com hem dit, els nivells són força similars als dels nascuts a Catalunya: entre els 35 i 49 anys l’atur, tant dels nascuts al País Valencià com dels nascuts a Catalunya, era del 16%, mentre que els nascuts a altres CCAA augmentaven aquest percentatge en 4,5 punts, i els nascuts a l’estranger en 14,7 punts, arribant a un 30,9% d’atur. En què s’ocupa la població nascuda al País Valencià resident a Catalunya? Ens ho esclareix una simple ullada a la distribució percentual per sector d’ocupació de la població nascuda al País Valencià, comparada amb la de Catalunya i la nascuda a la resta de CCAA i resident a Catalunya (fig. 12).

Figura 12. Distribució percentual del sector d’ocupació on treballa la població nascuda al País Valencià, a Catalunya i a la resta de Comunitats Autònomes i resident a Catalunya, 2011 30%

25%

20%

15%

10%

5%

0%

A

B

C

Nascuts/des a:

D

País Valencià

E

F

Catalunya

G

H

I

altres CCAA

A: directors i gerents, B: professionals qualificats, C: tècnics de suport, D: treballadors administratius, E: restauració i comerç, F: agricultura i pesca, G: indústria manufacturera, construcció i mineria, H: instal·ladors de maquinària, I: no qualificats. Font: elaboració pròpia a partir del cens de població de 2011 (INE)

El 27,9% dels residents nascuts al País Valencià censats al 2011 eren tècnics i professionals científics i intel·lectuals (el 53,4% dels quals eren dones), en què els pertanyents al sector de l’ensenyament i la sanitat, capitalitzaven aques–26–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

ta més que notable concentració. Després seguien els treballadors de serveis i restauració, els encarregats de serveis personals i de protecció, i els venedors de comerç, que representaven el 16,2% de les ocupacions (també feminitzat, amb un 65,4% dones), sector que per als nascuts a Catalunya o a la resta de CCAA és el primer, amb un 18,4% i un 20,8% respectivament (per als nascuts a l’estranger representa el màxim amb un 23,4%). De la mateixa manera, crida l’atenció que, encara que els directius i gerents d’empreses només representin un 5,4% entre els nascuts al País Valencià (aquí les dones ja només representen el 37,8%), aquesta proporció sigui superior a la de tots els altres orígens considerats: un 5,2% en el cas dels nascuts a Catalunya, un 4,3 per als nascuts a la resta de CCAA i un 3,4 per als nascuts a l’estranger.

3.5. El coneixement del català Part de l’èxit migratori dels migrats valencians es deu sens dubte al coneixement del català, ja que per a molts és també la llengua materna en la seva variant valenciana; però a més, per als més joves, el coneixement del català –significativament per aquells que s’ocupen en el sector de l’ensenyament– ha estat un factor de selecció positiva. Dit planerament: el domini del català ha estat un avantatge comparatiu per accedir a un lloc com a docent en el sistema educatiu català. És aquest precisament un dels sectors principals on es concentren els valencians que s’agrupen a la branca de tècnics, professionals i científics i intel·lectuals.

Figura 13. Grau de coneixement del català de la població resident a Catalunya per lloc de naixement, 2011 100% 90% 80% 70% 60% 50% 40% 30% 20% 10% 0%

El sap parlar Nascuts/des a:

El sap llegir País Valencià

El sap escriure Catalunya

L'entén altres CCAA

No l'entén estranger

Font: Elaboració pròpia a partir del cens de població de 2011 (INE) –27–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

4. Geografia de la immigració i l’emigració valenciana a Catalunya 4.1. Distribució territorial de la població valenciana immigrada a Catalunya Els 61.679 valencians registrats al padró continu de 2013 i que viuen a Catalunya es concentren majoritàriament al voltant de tres àrees (fig. 14): l’Àrea Metropolitana de Barcelona; 2) l’eix Tarragona-Reus; i, 3) les comarques limítrofes amb el País Valencià. Geografia que sobreposa fluxos antics i moderns.

Figura 14. Distribució de la població nascuda al País Valencià resident a Catalunya per municipis, 2013

Font: Elaboració pròpia a partir del padró continu de població, 1 de gener de 2013 (INE)

La primera zona en importància és la conformada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Només el conjunt del Barcelonès i les quatre comarques que l’envolten reunirien el 68% dels valencians que viuen a Catalunya. Dins –28–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

d’aquesta àrea sobresurt en importància la ciutat de Barcelona per concentrar al voltant d’un 31% dels 61.769 de les persones nascudes al País Valencià que viuen al Principat. Si bé és cert que trobem altres poblacions que també destaquen com a lloc preferent d’assentament, no arriben ni de bon tros als 19.241 valencians registrats a la capital. D’aquesta manera, les ciutats següents en importància pel nombre de valencians empadronats en aquesta àrea són l’Hospitalet de Llobregat amb 2.085 persones i un 3% en números relatius, Sabadell amb 1.550 i un 2,5%, Terrassa amb 1.448 i un 2,3%, i Badalona amb 1.364 i un 2,2%. I és que nombrosos autors ja van documentar l’arribada i assentament dels valencians en diferents barris de Barcelona des de principis del s. xx (García Castro, 1974; Checa, 1997; Oyon et al., 2001) o en els nuclis del voltant de la ciutat (Recaño, 1999).

La segona àrea en importància és la que comprèn l’eix Tarragona-Reus. En la primera població estan registrats 1.807 valencians que representen un 2,9% del conjunt de Catalunya, mentre que en la segona en tenim 1.013 i que representen un 1,6%. Altres ciutats en importància són Salou, Vila-seca, Montroig del Camp i Cambrils, però que es mouen només en unes xifres que oscil·len entre els 100 i 400 habitants.

Per últim, la tercera àrea és la que comprèn la zona fronterera amb el País Valencià i al voltant del riu Ebre. Les poblacions que més destaquen són Tortosa amb 771 valencians registrats i la Sènia amb 638, les quals estan envoltades per altres sis municipis que comprenen entre 100 i 500 habitants valencians (en ordre d’importància: Amposta, Alcanar, Sant Carles de la Ràpita, Ulldecona, Roquetes i Deltebre). Així, aquests municipis de les comarques del Baix Ebre i el Montsià concentren 3.679 valencians. Ara bé, encara podem refinar aquesta primera panoràmica de la distribució aplicant l’anomenat Quocient de Localització (QL), que ens permet veure la singularitat de cada nucli independentment de la seva relació amb el total de la població. I és que si només ens centrem en la distribució per nombres relatius i absoluts de cada municipi no seríem capaços de copsar la importància individual de cada territori per la seva alta o baixa concentració de valencians.5 La formula del QL es pot resumir de la següent manera: QLi = (vi/ti)/(V/T) On vi i ti són la població valenciana i la població total en un municipi determinat; i V i T són la població total valenciana i el conjunt de la població total de l’àrea de Catalunya.

D’aquesta manera, si el percentatge en una determinada àrea és igual a 1, això ens indicarà que l’àrea d’estudi té una concentració normal respecte al total de l’àrea estudiada, si el resultat és superior a 1, la concentració en eixe nucli serà 5. És a dir, si només analitzem la distribució dels valencians en nombres relatius i absoluts per tot el territori estem veient la contribució relativa de cada unitat respecte al total, i fins i tot els nuclis que tenen entre 500 i 1.000 habitants no representen més que un 1% de població degut al pes de Barcelona ciutat.

–29–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

superior a la resta de nuclis de Catalunya, i si és inferior ens indicarà el contrari, que els oriünds del País Valencià estan infrarepresentats en eixe nucli. Per a la representació dels resultats, però, hem considerat que els municipis on la concentració de valencians és neutral el QL se situaria en unes xifres entre 0,80 i 1,20.6 Tant per sota com per sobre d’aquestes dades el QL ens indicarà una infrarepresentació o sobrerepresentació dels valencians a cada nucli. A més, per a la nostra anàlisi hem descartat les poblacions on viuen menys de 10 persones nascudes al País Valencià ja que distorsionarien el resultat final.7 Figura 15. Concentració de població nascuda al País Valencià resident a Catalunya segons municipi, 2013

Font: Elaboració pròpia a partir del padró continu de població, 1 de gener de 2013 (INE)

Els primers resultats ja aporten quatre conclusions que no haguéssim vist sense el càlcul de QL (fig. 15). En primer lloc, no es destaquen únicament una vintena de municipis localitzats al voltant de la franja costera que va des de 6. Tant Brown com Chung (2006) consideren al seu estudi que una representació neutral de la concentració se situaria entre 0,85 i 1,20.

7. Poblacions com Caseres a la Terra Alta tenen un QL de 3,14 o Talamanca al Bages un 3,33 quan només hi viuen 7 i 4 persones nascudes al País Valencià respectivament. Altres estudis solen descartar les àrees on la població objecte d’estudi representa menys d’un determinat percentatge com per exemple el 5% (Martori i Hoberg, 2004). Si ho fessin d’aquesta manera, però, no podríem analitzar més que la concentració dels valencians a la ciutat de Barcelona.

–30–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

Premià fins a Alcanar com es veia al mapa anterior, sinó que hi apareixen fins a 69. En segon lloc, la majoria d’aquests municipis es troben en la província de Tarragona. En tercer lloc, a pesar que Barcelona és la província que concentra la gran majoria de població considerada, només conté 17 municipis que destaquen per una alta concentració d’habitants, a diferència dels 46 de Tarragona. I, en quart lloc, a les altres dues províncies (Girona i Lleida) només destaquen 6 municipis amb elevada concentració de valencians.

Que Tarragona arribi a concentrar fins a 46 municipis on els naturals del País Valencià estan sobrerepresentats es deu sense cap mena de dubte a la seva proximitat geogràfica. Naturalment una gran part dels 46 municipis es troben al Montsià i Baix Ebre per una banda, o al Tarragonès i Baix Camp per altra, encara que també es poden observar més municipis trobats a les comarques veïnes de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Priorat, l’Alt Camp, la Conca de Barberà i el Baix Penedès. Es dóna a més el cas que les 10 comarques abans mencionades formen les dues zones territorials del Departament d’Ensenyament de Terres de l’Ebre i Tarragona.8 Tot això ens duria a afirmar que l’activitat professional dels valencians que trien aquestes comarques deu estar lligada en gran part al món de l’ensenyament, en cas contrari només trobaríem nuclis amb una sobrerepresentació de valencians a les zones més properes a Castelló i no en altres nuclis del Priorat, la Ribera d’Ebre o la Conca de Barberà, per exemple. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona hom observa com la majoria de nuclis tenen una concentració normal de valencians o bé estan infrarepresentats. Així, tant al Barcelonès com al Baix Llobregat i al Vallès Occidental només trobem com a municipis que destaquen per assolir un QL superior a 1,2 –a banda dels grans nuclis de població com Barcelona i Sant Cugat– Sant Just Desvern, Castelldefels, Sant Climent de Llobregat, Castellví de Rosanes i Gavà. A la resta de comarques d’aquesta àrea, que en nombres absoluts agrupaven entre 1.000 i 3.000 habitants valencians, destaquen ara els municipis de Pacs del Penedès, Mediona, Gelida i Sant Sadurní d’Anoia a l’Alt Penedès; Olivella al Garraf; i Caldes d’Estrac i Tiana al Maresme. Respecte a les altres dues províncies de Girona i Lleida, com hem dit abans, cadascuna compta amb 3 nuclis amb una substancial concentració de valencians.

Els de la província de Lleida són Vielha e Mijaran, Naut Aran i Talarn; i els de Girona són Llívia, Sant Climent Sescebes i el Port de la Selva. Es dóna el fet que tots aquests nuclis es concentren al voltant de la zona pirenaica, per la qual cosa l’activitat professional dels valencians que hi resideixen podria estar vinculada a l’ocupació en el sector de serveis. A més, tant a Talarn com a Sant Climent Sescebes hi ha sengles bases de l’exèrcit espanyol, raó per la qual es podria pensar que part d’aquests valencians empadronats tinguin algun vincle militar.9 8. El serveis territorials del Departament d’Ensenyament divideixen la província de Tarragona en l’àrea de Terres de l’Ebre (que comprèn el Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre) i la de Tarragona (que compren el Priorat, el Baix Camp, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, el Tarragonès i el Baix Penedès).

9. A Sant Climent Sescebes es troba el Regimiento de Cazadores de Montaña Arapiles 62 i a Talarn l’Acadèmia General Bàsica de Sotsoficials.

–31–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

4.2. La distribució territorial de l’emigració al País Valencià Com que a les dades padronals a part del municipi de residència tenim el lloc de naixement, podem realitzar una aproximació també a la geografia de l’emigració valenciana dels ss. xx i xxi (fig. 16 i 17).10 Entre els municipis dels valencians que estan empadronats a Catalunya al 2013, com era d’esperar, en nombres absoluts destaquen sense cap mena de dubte les tres capitals de província: València amb 12.967 persones, Alacant amb 4.102 i Castelló de la Plana amb 3.725. En números relatius representen un pes del 21%, 6% i 6% respectivament dels emigrants provinents del País Valencià i agrupen en conjunt un terç del pes migratori dels valencians a Catalunya. Ara bé, la petja que han deixat altres ciutats al sediment valencià és més que destacable. D’aquesta manera el padró continu de població de 2013 registra 1.289 habitants de Vinaròs, 1.183 d’Oriola, 1.123 d’Alcoi i 1.052 d’Elx. En números relatius parlaríem d’un 2,1%, 1,9%, 1,8% i 1,7% respectivament.

Des de l’òptica de l’emigració Alacant és la província que menys persones té residint a Catalunya,11 en canvi, destaca per la presència de ciutats emissores: quatre de les set ciutats mencionades se situen a l’esmentada província. Continuant amb les ciutats que aporten entre 500 i 1.000 habitants trobem altres set. Aquesta vegada, però, la província d’Alacant no es troba representada ja que cinc corresponen a la de València i dues a la de Castelló. Les de la primera són Gandia amb 912 persones, Sagunt amb 813, Ademús amb 735, Alzira amb 535 i Xàtiva amb 532; i les de la segona Benicarló amb 753 persones i Morella amb 527. A pesar d’aquests nombres, totes les poblacions es mouen en un pes relatiu entre gairebé l’1% i 1,5%.

Si analitzem la distribució geogràfica dels municipis de naixement dels residents a Catalunya, de la província de Castelló en trobem sobretot oriünds de les comarques del Baix Maestrat i la Plana Alta. Dintre d’aquestes comarques destaquen Castelló de la Plana, Benicarló i Vinaròs. Tal com senyalaven Oyon et al.

(2001) sembla ser que la immigració històrica en direcció a Catalunya es va iniciar en aquestes dues últimes ciutats portuàries castellonenques i les zones més properes. A més a més, si bé és cert que no destaquen en conjunt algunes comarques de l’interior i de la costa com els Ports, l’Alt Millars, l’Alt Palància i la Plana Baixa, sí que trobem –a banda de Morella amb un contingent de 527 persones que viuen a Catalunya– una sèrie de nuclis que aporten entre 100 i 500 persones, una xifra gens menyspreable. L’aportació per part d’aquestes àrees de l’interior i de la costa és així mateix també documentada pels autors abans mencionats igual que per Mirri Larrubia (1996), en atribuir la primacia del conjunt de la immigració del País Valencià a la província de Castelló a finals del s. xix.

10. Haurem de tenir en compte, però, per un costat que abans d’arribar a Catalunya podien haver realitzat moviments previs dins del País Valencià o a l’exterior, i per l’altre, que les dades que analitzem són les d’aquells que finalment han quedat residint a Catalunya (que no varen retornar o reemigrar) i les dels supervivents, ja que la mortalitat ha anat eliminant els immigrats de les primeres onades.

11. Per províncies Alacant aporta 13.903 persones, Castelló 17.674 i València 30.192.

–32–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

Figura 16 i 17. Mapes amb l’origen de la població nascuda al País Valencià resident a Catalunya per municipis i comarques, 2013

Font: Elaboració pròpia a partir del padró continu de població, 1 de gener de 2013 (INE) –33–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

D’aquesta manera, destaquem els nuclis de Borriana a la Plana Baixa amb 470 persones inscrites a Catalunya, la Pobla d’Arenós a l’Alt Millars amb 392, la Pobla de Benifassà al Baix Maestrat amb 401 habitants, o Sogorb a l’Alt Palància amb 222 (aquesta última, però, ha perdut la importància que devia tenir a finals del s. xix i principis del xx).

La província de València és capdavantera, i això malgrat que la pròpia Àrea Metropolitana de València va ser un centre de retenció d’atracció de la migració valenciana. Aquest fet es deu sense cap mena de dubte al gran pes demogràfic de València i d’algunes ciutats com Sagunt o Torrent. Tanmateix, a banda de la pròpia capital i d’altres nuclis mencionats anteriorment repartits en les comarques de la Ribera Alta (Alzira), la Costera (Xàtiva), i la Safor (Gandia), també trobem representats una sèrie de nuclis que aporten un elevat contingent de població. Són els situats per una banda en la perifèria de València i per altra els de l’interior de la província. Respecte a les comarques més properes a la ciutat de València destaquem per una banda alguns nuclis de l’Horta Oest com Quart de Poblet amb 358 empadronats a Catalunya i Torrent amb 209; i per altra banda Algemesí amb 267 i Carcaixent amb 256, ambdues ciutats situades a la Ribera Alta. Respecte a les comarques de l’interior, encara podem identificar les que foren tradicionalment emissores d’emigrants cap a Catalunya des de finals del segle xix i principis del xx. Si bé el pes demogràfic d’aquestes comarques ha disminuït, com també ho han fet els residents a Catalunya a causa de la mortalitat, encara es poden copsar nuclis de la Canal de Navarrès, la Vall de Cofrents-Aiora, la Plana d’Utiel i sobretot el Racó d’Ademús, que aporten entre 100 i 500 habitants. En aquest punt destaquem Castellfabib amb 338 persones inscrites provinents del Racó d’Ademús, Jarafuel amb 248 de la Vall de Cofrents-Aiora, Énguera amb 267 de la Canal de Navarrés i Requena i Utiel amb 468 i 369 persones respectivament de la Plana d’Utiel.

La immigració alacantina, sense gaire importància a principis del s. xx, ha guanyat significació des de mitjans de l’esmentat segle gràcies sobretot a l’aportació d’Alacant, Elx, Oriola i Alcoi. Aquests nuclis són les quatre capitals de comarca de l’Alcoià, l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura, cadascuna amb més de 3.000 habitants per comarca. Dintre del Baix Segura, a més a mes, cal senyalar la ciutat de Torrevella, amb un contingent de 329 habitants inscrits a Catalunya. Així mateix, a banda d’aquestes comarques hi ha altres territoris amb alguns nuclis de relativa importància quant a l’aportació d’emigrants a Catalunya: destaquen Elda (Vinalopó Mitjà) amb 372 persones inscrites al padró de Catalunya, la Vila Joiosa (Marina Baixa) amb 284, Dènia (Marina Alta) amb 282 inscrits i Villena (Alt Vinalopó) amb 280 persones.

No obstant la importància d’aquests últims nombres, no creiem que les causes d’aquesta immigració puguin ser les mateixes que les de la provinent d’altres àrees de l’interior de Castelló o Valencià ja que totes aquestes ciutats destaquen per la seva grandària en població, que en el menor dels casos supera els 30.000 habitants (la Vila Joiosa) i en el major els 100.000 (Torrevella).

–34–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

5. Conclusions: Catalunya com a laboratori de les migracions valencianes L’anàlisi de les migracions valencianes al Principat i les característiques sociodemogràfiques de les poblacions resultants d’aquests fluxos ens diu que, lluny de la invisibilitat a la qual actualment semblen condemnades, cal considerar-les fenòmens demogràfics de gran interès, teòric i per les seves conseqüències, tant per al País Valencià com per a Catalunya.

Tal i com defensem a la introducció, podem arriscar que per als immigrants valencians Catalunya ha esdevingut una mena de laboratori migratori, ja que les migracions de treballadors realitzades durant el s. xx, pertanyents a la primera i segona onades migratòries, no feien res més que anticipar la migració internacional dels valencians, tant a les característiques sociodemogràfiques d’aquests com al seu comportament en l’assentament i retorn. Aquestes afirmacions, però, tenen més validesa per a la segona onada dels anys seixanta, de la qual es disposa més informació que per a la primera, i en tot cas haurien de ser matisades a l’espera de realitzar estudis sobre l’emigració internacional dels valencians. El mateix es podria dir de les migracions del nou mil·lenni, tot i que per raons molt específiques –el compartir una mateixa llengua, com a mínim per la part valencianoparlant, i l’oferta d’ocupació per a docents a Catalunya–, la tercera onada, dirigida a Catalunya, sembla que va anticipar el que a partir de la crisi econòmica ha estat la nova emigració internacional dels valencians, pel nivell d’instrucció elevat i per la feminització associada. De fet, alguns dels immigrants d’aquesta onada amb la crisi econòmica poden esdevenir també candidats a l’emigració internacional.

De l’examen de les característiques sociodemogràfiques dels residents censats el 2011, a part de la dualitat ja esmentada –que polaritza per nivell d’instrucció (i per lloc de residència) les poblacions producte de les dues onades migratòries en comparació a les característiques d’altres immigrants procedents de la resta d’Espanya o de l’estranger–, destaca la millor posició dels immigrats d’origen valencià en l’ocupació i una similitud més gran respecte a la població nascuda a Catalunya en altres característiques. El que, juntament amb el major nombre de matrimonis mixtos entre catalans i valencians, podria prendre’s com un èxit d’integració. De fet aquest èxit, en part pot ser tingut com a responsable de l’aparent invisibilitat dels fluxos de valencians, assimilats històricament i presos com a pertanyents a una mateixa cultura, els més propers. Per contrast, l’aportació de contingents joves incrementada en el s. xxi, singularitza tant el perfil com les estructures de la llar on viuen els valencians respecte als oriünds d’altres comunitats autònomes que presenten estructures més envellides.

Per últim, haurem de fer esment de dues línies prioritàries de recerca per aprofundir en la significació de la migració a valenciana a Catalunya: la pri–35–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

mera, la reconstrucció dels fluxos migratoris i les pautes d’assentament de la població valenciana, per a veure si amb el temps hi va haver una mobilitat residencial significativa dels residents, i si aquesta es relaciona d’alguna manera amb la mobilitat social. La segona, recuperar la veu dels immigrats valencians i dels seus descendents a Catalunya. En el primer cas ens ajudaria a complementar les sèries estadístiques disponibles, així com per a entendre mitjançant la seva pròpia veu el significat que donen a la seva migració. En el cas dels descendents, ens permetria aproximar-nos a la transmissió cultural de la identitat entre persones de diferents generacions pertanyent a un llinatge que té en comú l’origen migratori des del País Valencià.

Bibliografia Arango, Joaquín (1976). “Cambio económico y movimientos migratorios en la España oriental del primer tercio del siglo xx: algunas hipótesis sobre determinantes y consecuencias”.

Hacienda Pública Española, núm. 38, p. 51-80.

Brown, Lawrence A.; Su-Yeul Chung (1996). “Spatial Segregation, Segregation Indices and the Geographical Perspective”. Population, Space and Place, vol. XII, núm. 2, p. 125-143.

Checa i Artasu, Martí (1999). “Immigrants, jornalers i colonitzadors: el barri de la Trinitat Vella, Barcelona (1921-1936)”. Finestrelles, núm. 10, p. 79-93.

Domingo, Andreu; Rocío Treviño; Xiana Bueno (2011). “Género y estrategias migratorias familiares en la migración interna e internacional en Cataluña”. Revista de Demografía Histórica, vol. XXIX, núm. 2, p. 59-86.

Domingo, Andreu; Elena Vidal-Coso; Joana Serra (2012). “Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, p. 145-166.

Domínguez, Josefina; Juan Manuel Parreño (2014). “Trabajadores y retirados. La flexible condición de los migrantes del Oeste y Norte de Europa en los destinos turísticos de España”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 64, p. 65-80.

García Borrego, Iñaki; Andrés Pedreño (2002). “La inserción de la inmigración extranjera en las áreas agroexportadoras mediterráneas”, dins: Francisco Javier de Lucas; Francisco Torres. Inmigrantes, ¿cómo los tenemos?: algunos desafíos y (malas) respuestas. Madrid: Talasa Ediciones, p. 98-119.

García-Castro de la Peña, Teresa (1974). “Barrios barceloneses de la dictadura de Primo de Rivera”. Revista de Geografía, vol. VIII, núm. 1-2, p. 77-97.

González Reverté, Francesc (2008). “El papel de los destinos turísticos en la transformación sociodemográfica del litoral mediterráneo español”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 47, p. 79-107.

Hermosilla Pla, Jorge (1995). “Movimientos migratorios actuales en el País Valenciano”.

Cuadernos de geografía, núm. 57, p. 109-128.

López Gay, Antonio (2008). Canvis residencials i moviments migratoris en la renovació demogràfica de Barcelona. Barcelona: Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya.

López Gay, Antonio; Joaquín Recaño (2015) “Barris i immigració a la ciutat de Barcelona durant el segle xx”, dins: Andreu Domingo [ed.]. Recerca i Immigració VII. Migracions del segle xx i xxi a Catalunya: Una mirada candeliana. Barcelona: Direcció General per la Immigració del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya (Ciutadania i immigració, núm. 11), p. 69-97.

Martori i Cañas, Joan Carles; Karen Hoberg (2004). “Indicadores cuantitativos de segregación residencial. El caso de la población inmigrante en Barcelona”, Scripta Nova: Revista electrónica de geografía y ciencias sociales, vol. VIII, núm. 157.

–36–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 9-37 Andreu Domingo i Kenneth Pitarch La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial

Martí, Mónica; Carmen Ródenas (2004). “Migrantes y migraciones: de nuevo la divergencia en las fuentes estadísticas”. Estadística Española, vol. XLVI, núm. 156, p. 293-321.

– (2006). “Reinterpretando el crecimiento de la movilidad en España: la población extranjera y las migraciones repetidas”. Cuadernos Aragoneses de Economía, vol. XVI, núm. 1, p.

37-60.

Membrado, Joan Carles (2014). “La costa dels jubilats: la migració nord-europea de persones retirades a la Costa Blanca”. Mètode: Revista de difusió de la investigació de la Universitat de València, núm. 81, p. 62-71.

Mirri Larrubia, María Teresa (1996). “Migrantes en las jóvenes sociedades industriales: integración y diferenciación social”. Historia social, núm. 26, p. 79-96.

Oyón, José Luis; Eulàlia Griful; José Maldonado (2001). Barcelona 1930. Un atlas social.

Barcelona: Edicions UPC. Pedreño, Andrés (2003). “Trabajadores inmigrantes y agricultura intensiva: por qué vinieron a recolectar frutos y hortalizas a los campos del Mediterráneo español y como fueron convertidos en fuerza de trabajo vulnerable y disponible”, dins: Andrés Tornos [ed.]. Los inmigrantes y el mundo del Trabajo. Madrid: Universidad Pontificia Comillas, p. 123-146.

Pinotti Baldrich, José Luis; José Ignacio Cruz Orozco (1992). “Valencianos en Iberoamérica: identidad e integración”, dins: Pedro Vives; Pepa Vega ; Jesús Oyamburu [ed.].

Historia general de la emigración española a Iberoamérica. Madrid: Ministerio de Trabajo e Inmigración, p. 443-468.

Piqueras, Andrés (2006). “Algunas consideraciones sobre los procesos migratorios en España y en tierras valencianas”, dins: Joan Serafí Bernat; Celestino Gimeno. Migración e interculturalidad. De lo global a lo local. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, p. 121-144.

Pujol Piqueras, Andrés; Teodora Lungu (2007). Capital, migraciones e identidades: inmigración y sociedad en el País Valenciano: el caso de Castellón. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I. Recaño, Joaquín (1999). “La immigració de la resta d’Espanya al Baix Llobregat. L’onada migratòria dels anys seixanta i setanta”. Materials del Baix Llobregat, núm. 5, p. 37-52.

– (2006). “Los intercambios poblacionales entre las regiones españolas”, dins: Juan Antonio Fernández Cordón; Jesús LEAL [ed.]. Análisis territorial de la demografía española. Madrid: Fundación Fernando Abril Martorell, p. 273-318.

Recaño, Joaquín; Marta Roig (2003). “Internal Migration and Inequalities. The Influence of Migrant Origin on Educational Attainment in Spain”, European Sociological Review, vol.

XIX, núm. 3, p. 299-317.

Rodríguez, Vicente; Pere Salvà; Allan M. Williams (2001). “Northern Europeans and the Mediterranean: a new California or new Florida”, dins: Russell King; Paolo de Mas; Jan Mansvelt Beck [ed.]. Geography, Environment and Development in the Mediterranean.

Brighton: Sussex Academic Press, p. 176-195.

Tabanera García, Nuria (2003). “Emigración y exilio, la experiencia migratoria”. Saitabi: revista de la Facultat de Geografia i Història, núm. 53, p. 133-148.

Vidal, Tomàs; Joaquín Recaño (1996a). “La mobilitat interior als Països Catalans”, dins: Carles Carreras [ed.]. Geografia General dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. III (La Població), p. 50-66.

– (1996b). “Les migracions interiors (1960-1975)”, dins: Carles Carreras [ed.]. Geografia General dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. III (La Població), p.

164-177.

Viruela Martínez, Rafael; Concepción Domingo Pérez (2006). “Extranjeros en el País Valencià (una aproximación imperfecta a la inmigración)”, dins: Joan Serafí Bernat; Celestí Gimeno [ed.]. Migración e interculturalidad. De lo global a lo local. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, p. 145-168.

–37–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 39-67 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.78

Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular Joan Carles Llurdés-Coit Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona joancarles.llurdes@uab.cat

Maria Torres-Bagur geògrafa

Resum Els territoris i les destinacions turístiques a les últimes dècades han patit uns processos evolutius i de transformació de gran envergadura. S’han produït canvis morfològics i estructurals de gran importància que també han afectat l’illa de Menorca. D’aquesta forma, l’augment de l’activitat turística, juntament amb l’aprovació del Pla Territorial Insular i el posterior context de la crisi econòmica i la fi de la bombolla immobiliària, són els principals elements que han condicionat l’evolució de Menorca a les últimes dècades.

En aquest treball es proposa fer una anàlisi d’aquests tres elements per veure quines han estat les transformacions principals que s’han esdevingut a Menorca, i com aquestes han acabat determinant el territori actual.

Paraules clau: Menorca, turisme, Pla Territorial Insular, boom turístic, urbanització, crisi.

Resumen: Menorca: del tercer boom turístico a la crisis económica y el papel del Plan Territorial Insular Los territorios y los destinos turísticos han experimentado unos procesos de evolución y transformación de gran envergadura en las últimas décadas. Se han producido cambios morfológicos y estructurales de gran importancia que también han afectado a la isla de Menorca. El aumento de la actividad turística, junto con la aprobación del Plan Territorial Insular y el posterior contexto de crisis económica y el fin de la burbuja inmobiliaria, –39–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

son los principales elementos que han condicionado la evolución de Menorca en las últimas décadas. En este trabajo se propone realizar un análisis de estos tres elementos para ver cuáles han sido las principales transformaciones que se han producido en Menorca, y cómo éstas han terminado por determinar el territorio actual.

Palabras clave: Menorca, turismo, Plan Territorial Insular, boom turístico, urbanización, crisis.

Abstract: Menorca: from the third tourist boom to the economic crisis and the role of the Insular Territorial Plan The territories and tourist destinations have experienced a process of evolution and transformation of large scale in recent decades. The morphological and structural changes experienced during this period are very important in this process, which also affected the Island of Menorca. Increasing number of tourists, with the support of the Insular Territorial Plan and the effects of the economic crisis, and the end of the real estate bubble, are the main elements that have conditioned the evolution of Menorca in last few decades.

This paper analyses these three elements in order to study the changes that have occurred in Menorca, and how they have come to determine the territory that we have nowadays.

Key words: Menorca, tourism, Insular Territorial Plan, tourist boom, urbanization, crisis.

***

1. Introducció. Objectius i metodologia Amb l’entrada del turisme i la seva expansió al últims decennis, l’illa de Menorca ha patit unes transformacions socials, econòmiques i territorials de gran calat. L’objectiu principal d’aquest article és analitzar-les a partir de la dècada dels 90 fins a l’actualitat; es tracta d’un període de 25 anys en el qual el protagonisme del turisme ha anat guanyant pes, de forma que una bona part dels canvis que s’hi han succeït no es poden explicar sense tenir en compte aquesta activitat, oimés quan s’ha caracteritzat, aquí també, per apostar per un model amb trets més pròpiament fordistes.

També és cert que no es pot entendre el paper del turisme si s’estudia aïlladament, sense posar-lo en relació amb la planificació territorial. Això ens porta a un segon objectiu com és veure com certes polítiques territorials són un bon punt d’inflexió respecte els canvis que es produeixen en un espai concret. S’analitza si amb el Pla Territorial Insular de Menorca (PTI) del 2003, l’illa va començar a introduir les bases per a un model territorial i econòmic que tren­qués amb el model vigent fins aleshores. I aquesta no ha estat, però, l’única iniciativa rellevant en aquesta línia de canvi ja que, per exemple, cal no oblidar la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera de l’any 1993. Finalment, un tercer objectiu és comprovar com a la darrera dècada aquest creixement turístic –40–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

ha iniciat un període d’alentiment, no tan sols per la implementació del PTI sinó que de ben segur també hi ha tingut un paper decisiu l’inici de la crisi econòmica i l’esclat de la bombolla immobiliària a partir del 2008.

La metodologia seguida en l’elaboració de l’article s’ha basat, d’una banda, en l’anàlisi de determinats indicadors quantitatius i, de l’altra, en una cerca bibliogràfica dels estudis elaborats sobre la temàtica. Bàsicament cal esmentar aquí els estudis publicats tant per l’Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM) com també pel grup de recerca en Sostenibilitat i Territori (GIST) de la Universitat de les Illes Balears.

El primer bloc de l’article s’inicia amb una breu introducció a mode de descripció del marc territorial i turístic per analitzar després l’evolució del ter­ ritori, amb un especial èmfasi a tres aspectes; primer, els canvis i transformacions territorials que es desprenen de la cartografia a partir de l’anàlisi del mapa de les cobertes del sòl de 1995 i de 2005. Per això, el primer pas ha estat la unificació i simplificació de les categories d’ambdós documents per facilitar-ne la comparació i s’ha acabat definint-ne un total de nou. Després s’analitza la importància del turisme amb tres indicadors bàsics que donen una primera imatge de la presència del sector (taxa de funció turística espacial, taxa de funció turística residencial i taxa de funció turística). Per últim, a partir de variables com el pes de la població ocupada per sectors i l’evolució de la població, entre d’altres, es fa un repàs de les principals transformacions socials i econòmiques que precedeixen a l’aprovació del Pla Territorial Insular.

Continua l’article amb un segon bloc centrat en la revisió del Pla Territorial Insular de Menorca. S’analitzen les conseqüències territorials que ha pogut tenir el Pla, així com l’actual situació de crisi econòmica i del sector immobiliari, per veure com es distingeix un punt d’inflexió en les dinàmiques de creixement de dècades anteriors. Pel que fa al context de crisi econòmica, la seva anàlisi es basarà en fonts d’informació estadístiques, de l’IBESTAT i l’INE, en tant que hi ha una manca, encara avui dia, d’articles que analitzin amb detall les seves conseqüències territorials. La proximitat temporal del fenomen no afavoreix que aquest sigui un tema gaire analitzat avui dia.

Finalment, l’article finalitza amb unes conclusions on es reflexiona sobre quin pot ser el futur de l’illa.

2. Justificació del període d’estudi Els espais turístics han estat força estudiats en la història recent d’aquesta activitat, entesa en el seu format més modern amb la generalització del turisme de masses. Per descomptat, les Illes Balears han merescut un tracte preferencial en aquest sentit en tant que han esdevingut una destinació de primer ordre mundial. La idea de partida de l’article, que no per sabuda deixa de ser important, és que la irrupció del turisme a partir dels anys 60 va suposar un desenvo–41–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

lupament urbanístic excessivament ràpid, sobretot a les primeres dècades i al litoral, i on el que més importava era créixer i no tant (o gens) la manera com es produïa aquest creixement. Posteriorment, amb la introducció del procés autonòmic i un major nivell d’autogovern de les entitats locals, els ajuntaments van fer la revisió, i en alguns casos també la redacció, dels seus plans municipals que en una gran majoria, però, van continuar amb els mateixos anteriors patrons de creixement. Així, s’entén que el conjunt de les Balears va veure als anys 80 l’aplicació d’uns plans urbanístics i territorials que buscaven la continuïtat i legitimació d’aquests creixements (Blázquez, 2006; Rullán, 2010a).

Tot i això, la primera llei que elabora el Parlament autonòmic un cop constituït el 1983 va ser, justament, la Llei 1/1984 de 14 de març, d’ordenació i protecció d’àrees naturals d’interès especial. Aquesta celeritat es pot interpretar com una mostra de la voluntat balear de resoldre la problemàtica turística i urbanitzadora del territori que, ja aleshores, mostrava signes realment preocupants. Aquesta llei va dotar el Parlament de la capacitat d’intervenir en matèria de protecció d’espais amenaçats pel procés d’urbanització, tot i que no serà fins la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’Espais Naturals i de Règim Urbanístic de les Àrees d’especial Protecció de les Illes Balears, quan es començarà a actuar de ple en aquest problema, posant sota protecció una tercera part del territori insular en risc de ser urbanitzat. Tot i aquests antecedents per frenar l’expansió de la urbanització, no serà fins l’aprovació del Pla Territorial Insular quan hi haurà un veritable punt d’inflexió a Menorca.

El període d’estudi s’inicia, doncs, als anys 90, quan ja hem estat testimonis del primer boom turístic dels anys 60 –caracteritzat pel creixement de la planta hotelera– i també del segon, a la dècada dels 80, durant el qual va predominar la construcció de teixit urbà residencial dispers pel litoral. El tercer boom turístic de l’illa es va caracteritzar per un gran creixement de la urbanització dispersa pel territori, en tant que augmentà arreu el model residencial –habitatges unifamiliars– però principalment a les zones més properes a la costa (Rullán, 2004). Hi va haver també un augment de la urbanització turística, amb més places hoteleres i d’apartaments, sobretot a les zones de primera línia de mar (Blázquez i Murray, 2010). Com afirma Yrigoy (2013), aquesta urbanització va ser una solució temporal particular per a l’acumulació de capital a partir de la segona meitat del segle xx, i materialitzat en la “producció” d’espais de sol i platja.

3. El turisme com a element de transformació de Menorca 3.1. Context territorial i turístic L’illa de Menorca la formen vuit municipis, Alaior, Ciutadella, es Castell, es Mercadal, es Migjorn Gran, Ferreries, Maó i Sant Lluís, i amb poc més de –42–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

700 km² és la segona en extensió del conjunt de les Balears, després de Mallorca. Compta amb una línia de costa d’uns 200 km, que dibuixen una illa allargada, però en absolut homogènia (fig. 1). La diferent formació geològica entre la meridional i septentrional dibuixen dues meitats de l’illa molt diferenciades: la costa nord presenta unes formes més abruptes i amb notòria presència d’esculls marins, mentre que la costa del sud és molt més suau i plana. Les distàncies són relativament curtes, amb una màxima en sentit longitudinal de 49 km (del Cap de Bajolí a l’esperó de la Mola) i una amplada màxima de 23 km (del Cap de Cavalleria a les platges de Son Bou). El 60% del seu territori està protegit, tant per la llei d’Espais Naturals com pel Pla Territorial Insular (Comas, 2004).

Figura 1. Menorca: localització i municipis

Font: elaboració pròpia

Pel que fa a l’estructura i distribució dels assentaments, destaca una clara bipolaritat urbana entre els nuclis de Ciutadella i Maó, que apleguen la major part de la població illenca i, de fet, el conjunt municipal es recolza funcionalment en una xarxa viària que uneix aquests dos pols urbans extrems. La població actual és de 95.183 h. (Ibestat, 2013a), que es reparteixen de forma heterogènia pel territori: els nuclis de Ciutadella i Maó representen, gairebé, dos terços del total de la població illenca (fregant ambdós els 30.000 h.) mentre la resta se situa per sota dels 10.000. La taula 1 inclou l’evolució de la població de Menorca d’ençà l’entrada del turisme i s’observa com en poc més de 50 anys s’ha més que duplicat.

La densitat de població és de 135,6 h./km² però cal tenir present que el valor –també els anteriors de població– no és del tot real atès que no té en compte la població flotant, o la població dia, i ja es pot deduir que aquesta és molt superior a l’estiu, coincidint amb l’època de major afluència turística. Per exemple, l’Observatori Socioambiental de Menorca (Marí et al., 2013) calcu–43–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

la regularment un indicador de Pressió Humana Diària (PHD)1 i recentment va concloure que l’agost del 2012 (en concret el dia 11) s’arribà a la xifra de 201.660 persones (un nou màxim històric), superant en 4.800 el rècord de l’any anterior. En altres paraules, es va més que duplicar la població resident.

De fet, des que s’elabora la sèrie temporal (any 1997) la PHD no ha deixat de créixer agost rere agost, amb un valor de “només” 160.000 persones en aquell any.

Taula 1. Evolució de la població de Menorca, 1960-20132 Menorca Alaior

1960

1970

1981

1991

2001

2011

2013

42.305

48.817

57.243

64.431

71.524

94.397

95.193

4.939

5.106

5.606

6.444

7.108

9.450

9.769

es Castell

2.060

2.575

3.637

5.389

6.424

7.895

7.956

Ciutadella

12.240

15.113

17.637

20.874

23.103

29.510

29.629

2.019

2.506

3.076

3.681

4.048

4.667

4.610

16.086

18.466

21.860

21.541

23.315

28.789

28.765

2.887

2.779

2.937

-

-

-

-

Ferreries Maó es Mercadal + es Migjorn Gran es Mercadal es Migjorn Gran Sant Lluís

-

-

-

2.365

3.089

5.292

5.425

-

-

-

1.049

1.167

1.520

1.520

2.074 2.272 2.490 3.088 3.270 7.275 Font: Elaboració pròpia a partir de les dades d’Ibestat (2013a)

7.509

Respecte la resta d’illes veïnes, Menorca va patir un cert retard en el desenvolupament de la seva activitat turística. No obstant això, aquesta ha aconseguit assolir, igual que a les altres, una important presència i actualment ocupa un alt percentatge de població activa. De fet, el cas d’estudi pot ser també una bona mostra del tan recorrent concepte de “balearització”, que dóna nom a un model d’un creixement urbanístic molt intens en primera línia de mar i sovint associat a una imatge negativa pel que suposa quant a ocupació en massa de zones de platja, planta hotelera amb grans volums d’ocupació, estacionalitat accentuada o infrautilització d’infraestructures i equipaments a la resta de l’any (Antón et al., 2011).

Per descomptat les Balears pateixen avui dia el problema de l’obsolescència de molts dels seus nuclis alhora que des del punt de vista ecològic, són nombrosos les situacions d’insostenibilitat biofísica i sobredimensionament de la 1. Aquest indicador mesura el volum de persones que hi ha a l’illa cada dia i es calcula a partir de les dades del nombre de passatgers que entren i surten diàriament de Menorca per l’aeroport i els ports de Maó i Ciutadella, i que són recollides per AENA, l’Autoritat Portuària i la Direcció General de Transport Aeri i Marítim del Govern Balear.

2. Per als anys 1960, 1970 i 1981 els municipis d’es Mercadal i es Migjorn Gran apareixen com un agregat de població, de forma que els valors es mostren sumats. No serà fins al cens de 1991 que podem veure aquestes dades desagregades en dos municipis.

–44–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

petjada ecològica3 (Gorostiza, 2005; Murray et al., 2005; Murray, 2012). Malgrat tot, amb l’entrada en funcionament del govern autonòmic, no han deixat d’haver-hi regularment reivindicacions de caire ecologista i ambiental a favor de la protecció d’espais naturals, moratòries urbanístiques o esponjaments urbans (Blázquez et al., 2005). En el cas de Menorca, hom assenyala que aquesta balearització s’ha produït, paradoxalment, en el període de vigència de la reserva de la Biosfera (Mata, 2006).

Així, els creixements urbans de la segona meitat del segle xx, sobretot els de naturalesa turísticoresidencial, són, sens dubte, un dels fets que millor expliquen la configuració territorial actual. Malgrat això, cal recordar també que va ser el 1993 quan l’UNESCO, a través del seu programa Men and the Biosphere, atorgà a Menorca (en la seva totalitat) la distinció de Reserva de la Biosfera, pel seu alt grau de compatibilitat assolit entre el desenvolupament econòmic, la conservació paisatgística i patrimonial i el consum dels recursos existents en el territori. Aquest serà un punt de partida de posteriors polítiques territorials i dins l’àmbit de planificació, l’aportació més rellevant als objectius marcats per la declaració de Reserva de la Biosfera serà l’aprovació, el 2003, del Pla Territorial Insular, en tant que incorpora pautes de creixement urbanístic que haurien de contribuir a la cohesió dels espais naturals de l’illa. Si es parteix de la idea que l’objectiu de tot exercici de planificació és arribar a una proposta de model que l’Administració pública consideri la més adient (Fernández, 2004), aleshores és innegable que des d’un punt de vista turístic, aquest Pla ha tingut un paper cabdal (Dubón, 2006).

Per contextualitzar l’evolució del turisme a Menorca a partir dels anys 90 és important saber què va passar a les dècades anteriors. En aquest sentit, Onofre Rullán (2004) estableix una periodització de les etapes o booms turístics a les Balears, que suposa un dels punts de partida de l’article: així, divideix el desenvolupament del turisme a les illes en tres períodes, iniciant-se el primer a finals dels anys 50 (una mica més tard a Menorca) i que suposà el que Blàzquez i Murray (2010) anomenen la “modernització econòmica del franquisme”.

Aquest boom es va caracteritzar per la construcció d’una considerable planta hotelera i l’augment del tràfic aeri gracies als vols xàrter. Després, amb la crisi energètica mundial de 1973, va començar a perdre força. La segona etapa va destacar, sobretot, per un canvi en la tipologia d’allotjament nou, amb un predomini de la construcció d’apartaments, i el seu punt d’inflexió el situem a la primera guerra del Golf (1991), amb un estancament que per a alguns no es va superar fins el 1993.

En aquest mateix període, però, i davant els problemes derivats del creixement de la urbanització, apareixen els primers intents per actuar-hi. Amb 3. La petjada ecològica mesura la demanda de natura d’una societat. És un indicador de l’impacte ambiental que respon a la pregunta de quant de sòl productiu cal per sostenir una determinada població humana, de forma que ens indicaria les possibilitats que un model socioeconòmic sigui sostenible. Aplicat al cas d’estudi de l’article, i per oposició, el concepte ens estaria definint l’abús d’urbanització del litoral, intensiva i sovint desordenada.

–45–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

els planejaments encara vigents d’inicis de la democràcia, Menorca podria duplicar la seva població, però ja en aquell moment es veia la necessitat d’implementar alguna mesura o regulació i que, a més, fos a escala supramunicipal (Rullán, 1999). L’aprovació de l’Estatut d’Autonomia Balear al 1983 va suposar el traspàs de noves competències pel que fa a les polítiques urbanístiques i territorials de la Comunitat Autònoma Balear. Així, algunes de les lleis que s’aprovaren en aquesta direcció foren la Llei 2/1984, de 12 d’abril, sobre allotjament extrahoteler, i la Llei 7/1988, d’1 d’abril, sobre mesures transitòries d’ordenació d’establiments hotelers i allotjament turístic, i que hauria d’afectar l’oferta de nova planta que es volgués desenvolupar amb la imposició d’unes característiques i llindars concrets. Durant la dècada dels 80 es consoliden dues tendències que, tot i que tímidament, ja s’havien començat a manifestar abans: el creixement de l’oferta turística no reglada i un extraordinari desenvolupament del sector en general, que seguirà durant el període aquí analitzat (Rullán, 2010b).

La dècada dels 90 s’inicia a les Balears amb el tercer boom turístic (19912001), que va venir acompanyat de la proliferació d’apartaments i hotels a la franja costanera així com d’un augment de les entrades de passatgers via marítima i aèria. Va ser també quan l’illa de Menorca experimentà un procés d’urbanització molt intens, de la mà de l’habitatge vacacional i un augment de la capacitat d’acollida dels nuclis existents: hi ha un procés d’urbanització difosa i de baixa densitat al litoral (Pérez, 2012), així com també un augment de la urbanització fora del nucli tradicional, en bona part a causa de l’aparició de noves formes d’allotjament com els hotels rurals i l’agroturisme (Bauzà, 2006). És a dir, més urbanització al litoral i a l’interior. S’entén, doncs, que el sector de la construcció prengui un paper cabdal amb la proliferació d’habitatges unifamiliars de segona residència (Blázquez et al., 2002). De fet, aquest tercer boom no va incorporar cap nou producte turístic sinó que suposà, més aviat, una forta acceleració del sector de la construcció (Rullán, 2010b).

Malgrat tot, els anys 90 s’inicien amb una crisi al sector turístic, com ja havia passat als 70, en bona part per la recessió econòmica que viu el principal mercat emissor de turistes d’aleshores, el britànic. No obstant això, en un context com més va més global, el turisme a les Balears en general i de Menorca en particular, es va veure beneficiat per l’esclat de la primera Guerra del Golf (1991) i de la situació de tensió internacional, que va fer perdre atractiu a les destinacions turístiques competidores de la riba sud-oriental del Mediterrani.

Es pot dir, doncs, que els cicles de l’economia global i el turisme de les Illes Balears es troben estretament relacionats, i marquen unes clares pautes d’evolució. Els tres booms turístics en són un reflex: el primer és l’efecte de la fase alcista del final del fordisme, el segon es pot relacionar amb l’arribada de capital europeu per l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, i el tercer va estretament lligat al creixement econòmic i la disponibilitat de majors volums de capital, a conseqüència de la transnacionalització del crèdit.

–46–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

Tot plegat, la funcionalització i creixement turístic han incidit profundament sobre el territori de Menorca i han provocat canvis en dos sentits: estructural i morfològic. Quant als primers, s’ha modificat tant l’estructura demogràfica com l’activitat econòmica, amb una clara reestructuració en favor del sector turístic. Pel que es refereix als morfològics, cal esmentar les transformacions del paisatge, amb un medi rural on avui dia hi trobem representades diverses funcions d’oci i a la vegada espais amb una especialització en residències turístiques i complexos hotelers. Els apartats que segueixen a continuació fan un breu recorregut per aquests canvis.

3.2. Transformacions territorials. Anàlisi dels usos i cobertes del sòl 1995-2005 Les transformacions territorials que s’han produït a Menorca amb l’entrada del turisme expliquen els principals canvis que hi ha hagut en l’ocupació del sòl. De l’anàlisi de les cobertes del sòl dels anys 1995 i 2005, es pot veure més clarament aquests canvis. La figura 2 mostra els usos del sòl d’aquests dos anys.

Figura 2. Usos del sòl, 1995 i 2005

Font: elaboració pròpia amb bases cartogràfiques extretes d’OBSAM

Les diferències més rellevants rauen en la pèrdua de conreus de secà i l’augment de la superfície de vegetació arbustiva o herbàcia, seguit per –47–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

l’augment dels espais amb poca (o sense) vegetació. Aquests canvis estan relacionats amb l’abandonament de l’activitat al camp, que provoca la proliferació d’espais amb poca vegetació o vegetació arbustiva o herbàcia (Blázquez et al., 2010). En general, en el període analitzat es perden unes 10.500 ha de conreus i se’n guanyen més de 12.500 de les altres dues tipologies (un 5% i un 11%) (taula 2 i fig. 3). En aquest punt, és important fer una breu caracterització de la cobertura vegetal predominant al territori menorquí, sobretot forestal i arbustiva, tenint en compte que són dos els elements que la condicionen: el clima mediterrani i la insularitat. Així, hi predomina una vegetació clarament mediterrània, amb una major presència a les zones més humides de l’alzinar (Quercus ilex) i d’un sotabosc que afavoreix que sempre es conservi un alt grau d’humitat, el qual ajuda al creixement de bona part de plantes i matolls. En aquelles zones amb una degradació de l’alzinar, però, han acabat proliferant les pinedes (Pinus halepensis). Per la seva banda, a les zones més seques, sense presència de bosc, hi trobem diferents tipus de garrigues, d’entre les quals destaca l’ullastre (Olea eurpoeaea) amb arangí bord (Prasium majus) i el garballó (Chamaerops humilis), que s’han estès també com a resultat de la degradació de l’alzinar. Proper a la costa, on la salinitat no permet el creixement d’espècies majors, hi predomina la vegetació de coixinets espinosos i altres espècies endèmiques adaptades a les condicions del lloc. A causa de la situació d’insularitat, cal destacar el fet que a Menorca existeixen una gran quantitat d’endemismes i que s’hi troben representats bona part dels dominis mediterranis, a excepció dels típics de muntanya i fluvials o de ribera.

Taula 2. Quantificació dels canvis de cobertes del sòl, 1995-2005 1995 Coberta del sòl

%

15.736,67

22,66

13.403,59 19,14

860,07

1,24

1.652,39

Conreus de secà

29.488,31

42,46

18.959,35 27,08 -10.528,96

Espais amb poca o sense vegetació

13.216,81

19,03

17.441,26 24,91

4.224,45

5,88

Espais amb vegetació arbustiva o herbàcia

5.627,74

8,10

13.990,24 19,98

8.362,50

11,88

Boscos

ha

1995-2005 variacions

ha

Conreus de regadiu

% 2,36

ha

%

-2.333,08

-3,52

792,32

1,12 -15,38

Morfologia litoral

774,51

1,12

292,37

0,42

-482,14

-0,70

Zones d’extracció i abocadors

74,96

0,11

153,03

0,22

78,07

0,11

Zones industrials, comercials i transport

474,99

0,68

594,01

0,85

119,02

0,16

4,59 3.526,05 5,04 Font: elaboració pròpia

337,02

0,44

Zones urbanes

–48–

2005

3.189,03

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

Figura 3. Canvis en les cobertes i usos del sòl, 1995 i 2005

Font: elaboració pròpia amb bases cartogràfiques extretes d’OBSAM

Donada la importància de l’agricultura a Menorca, tant des del punt de vista ambiental com paisatgístic i també econòmic, és important caracteritzar els seus trets principals. En els darrers anys, el sistema agrícola menorquí es troba immers en un procés de reestructuració que ve definit per una disminució del nombre d’explotacions i un estancament de la població ocupada en el sector, resultat de l’especialització turística. En contraposició, trobem un augment de l’extensió de les explotacions, intensificació i industrialització de l’activitat, amb una mitjana de 120 ha per explotació, i hi trobem de l’ordre de 300 explotacions, la major part ramaderes (175 exclusivament destinades al sector làctic per a la producció lletera i formatgera). Així, es pot parlar d’un canvi de tendència del sector agrícola-ramader, amb la progressiva substitució dels camps de conreu en benefici de les explotacions ramaderes. No obstant aquests canvis, cal insistir també en el fet que la disminució de la superfície conreada no té per què significar una pèrdua paral·lela de l’activitat, ja que aquesta s’ha reconvertit en explotacions més especialitzades, intensives i mecanitzades.

L’abandonament del camp es va produir a partir de l’entrada i expansió del turisme. A més, el sector primari ha vist també com un gran nombre de parcel·les s’han destinat a l’especialització ramadera destinada a la producció lletera. Sigui per la pèrdua d’espais agrícoles o pel declivi del sector primari, tot plegat mostra un canvi de tendència pel que fa a la població activa i al pes –49–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

de les diferents activitats en l’estructura econòmica de l’illa, amb una disminució de les tasques del camp en favor del terciari i serveis. Més clarament, es pot veure aquest canvi amb l’evolució de la població activa per sectors, on disminueix la dedicada al primari i secundari i alhora augmenta la població ocupada en els serveis, malgrat que amb grans oscil·lacions al llarg de l’any per l’estacionalitat del model turístic implantat. Ja de ple en els anys 90, la participació de la producció dels sector primari (també bijuteria i calçat) es redueix molt significativament per les crisis contínues, que acaben en un procés de concentració i desaparició d’algunes empreses (López i Rosselló, 2002).

En aquesta anàlisi es pot avaluar amb una mica més de detall quin ha estat el grau de transformació per cobertes del sòl. La taula 3 mostra les diferències entre els anys 1995 i 2005; per fer-ho, s’ha calculat el volum d’hectàrees perdudes a cada tipus de coberta, quantes més se n’han guanyat (de forma que s’han situat en un altre espai del territori) i quantes es mantenen sense canvi.

La darrera columna indica el total de superfície per coberta que correspon a la suma entre les hectàrees guanyades i les que es mantenen.

Els canvis que han centrat més l’atenció en aquest article són els que es donen a l’espai artificialitzat en ser una clau per entendre l’evolució de l’espai urbanitzat i per tant, també l’espai turístic. La figura 4 representa l’augment zonificat de la urbanització entre el 1995 i 2005, diferenciant-hi entre nuclis urbans,4 urbanització laxa5 i altres espais artificialitzats.6 Taula 3. Transformacions de les cobertes del sòl fins al 2005 Coberta del sòl Boscos Conreus de secà Conreus de regadiu

ha perdudes

ha mantingudes

ha guanyades

total (ha guanyades+ ha mantingudes)

8.185

5.727,84

7.544,1

13.271,94

17.020,78

6.326,4

2.009,21

8.335,61

574,71

1.353,04

285,37

1.638,41

Espais amb poca o sense vegetació

6.871,48

12.574,36

4.674,29

17.248,65

Espais amb vegetació arbustiva o herbàcia

3.454,82

11.615,1

2.170,68

13.785,78

Morfologia litoral

2.037,69

82,32

204,61

286,93

Zones d’extracció i abocadors

72,25

148,77

2,71

151,48

Zones industrials, comercials i transport

104,1

208,83

370,5

579,33

Zones urbanes

1.236,96 1.521,13 1.937,56 Font: elaboració pròpia

3.458,69

4. Els nuclis urbans inclouen tot el teixit urbà continu.

5. La urbanització laxa inclou el teixit urbà discontinu, les urbanitzacions i els nuclis rurals.

6. S’inclouen en aquesta categoria els següents elements: polígons industrials, zones portuàries, aeroport i zones esportives.

–50–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

Figura 4. Evolució de les cobertes del sòl artificialitzades, 1995-2005

Font: elaboració pròpia amb bases cartogràfiques extretes d’OBSAM

La categoria que més augmenta és la urbanització laxa, mentre que en sentit contrari els nuclis tradicionals no veuen augmentar massa la seva superfície. Destaca el creixement al litoral del terme municipal de Sant Lluís, que arriba a crear un continu urbà al llarg de la seva costa. Cal destacar també el creixement al terme municipal de Maó, mentre que el terme de Ciutadella ho fa per la construcció de tot un seguit d’urbanitzacions que no es localitzen al litoral, sinó a la perifèria del nucli tradicional. Quant a Fornells, també augmenta la urbanització: es tracta d’un nucli que pertany al municipi d’es Mercadal i on trobem una part força destacada dels habitatges de segona residència.

Analitzant cada una de les categories s’observa com totes augmenten en aquest període de deu anys, sent la urbanització laxa la que més ho fa en valors absoluts (més de 500 ha). La urbanització dels nuclis tradicionals creix en unes 200 mentre que a les altres zones urbanitzades aquest augment supera les 250 ha (sobretot a les àrees industrials, tant de Ciutadella com de Maó). El que varia en aquest sentit és el pes relatiu de cada una de les cobertes; si al 1995 la urbanització laxa superava el 73% del total de les cobertes artificialitzades, al 2005 s’havia reduït fins al 68%: tant la urbanització dels nuclis tradicionals com les altres zones artificialitzades guanyen pes relatiu (taula 4). En conjunt, –51–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

fins el 2005 hi ha un increment d’un miler d’hectàrees en aquests tres usos (unes 100 hectàrees anuals de mitjana).

Taula 4. Evolució de les cobertes del sòl artificialitzades 1995-2005 1995 Coberta del sòl Nuclis urbans tradicionals Urbanització laxa Altres zones artificialitzades Total

2005

variacions 95-05

ha

%

ha

%

ha

%

454,61

14,53%

644,72

15,65%

190,11

1,12%

2.294,19

73,34%

2.825,93

68,59%

531,74

4,75%

379,30

12,13%

649,40

15,76%

270,10

3,64%

–

991,95

–

3.128,10 – 4.120,05 Font: elaboració pròpia

3.3. La creixent importància del turisme El turisme és una activitat que ha anat guanyant presència a Menorca al llarg dels anys, alhora que també certs problemes, sent el més important l’estacionalitat; l’activitat es concentra sobretot als tres mesos d’estiu amb el que suposa això de saturació de platges i uns equipaments i infraestructures que a la resta de l’any romanen infrautilitzats. I dita estacionalitat també té efectes en la demografia, en trobar-nos amb fluctuacions molt grans de població intranual.

La importància del turisme en un territori es pot avaluar a partir d’una sèrie d’indicadors que mostren quin és el seu pes i la pressió que pot exercir sobre un territori. Aquí en presentem tres; el primer és la taxa de funció turística,7 que ens mostra Menorca com un espai semiespecialitzat, però la situació varia si s’analitza la taxa a escala municipal: es Migjorn i es Mercadal presenten una especialització funcional més elevada (taxes de 212 i 129) en haver-hi importants urbanitzacions com Sant Tomàs al primer i Fornells a es Mercadal. De fet, ambdós municipis compten amb més places turístiques que no pas població resident. En el mateix grau de semiespecialització, però amb taxes força més baixes, se situen la resta de municipis tret de Maó, que es queda en el nivell mínim de funció turística. Ciutadella, amb una taxa de 78 és, amb diferència, el que té el volum més gran de places turístiques de l’illa, amb gairebé 23.000 el 2011 (Ibestat, 2013b).

El segon indicador és la taxa de funció turística residencial 8 i aquí cal destacar, en primer lloc, una gran especialització turística del municipi d’es Merca7. Mesura la relació percentual entre el nombre de llits o places disponibles pels turistes en una localitat i la seva població permanent. Es tracta, en resum, de veure quina és el potencial turístic d’un lloc. Aquesta taxa estableix diversos llindars en funció del grau d’especialització turística: de 0 a 10, mínima funció turística; de 10 a 100, semiespecialització turística; de 100 a 1.000, especialització turística (que es considera forta a partir de 400); més de 1.000, hipertròfia funcional (Defert, 1967).

8. Mesura el pes o la importància percentual de la segona residència en relació a l’habitatge principal en un espai determinat i els llindars que s’estableixen en la interpretació de la taxa són els mateixos que per a la taxa de funció turística, però en aquest cas a partir de 50-75 ja es pot parlar d’especialització (Barbier, 1966; Renucci, 1984).

–52–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

dal (235), pel fet d’incloure el nucli de Fornells, tradicionalment de segones residències, mentre que els altres set municipis es queden amb valors molt més baixos, i llevat de Sant Lluís (una taxa de 53), presenten unes xifres més pròpies d’un nivell de semiespecialització.

En segon lloc, el pes de la segona residència és força significatiu, situant-se en el 20% del total de l’habitatge de Menorca (Ibestat, 2011), mentre que el 70% correspondria a habitatge principal i el 10% restant a vacant. Per descomptat, existeix un important pes de la segona residència que, en bona part, no és de propietat local, de tal forma que molts d’aquests habitatges estan buits la major part de l’any.

Finalment el tercer indicador per mesurar la importància del turisme a l’illa és la taxa de funcionalitat turística espacial.9 Segons aquesta, Menorca apareix com un territori semiespecialitzat, amb una taxa general de 71 i, com passa amb les altres dues, es tracta d’un territori heterogeni, ja que trobem la major especialització a Sant Lluís, Ciutadella, es Castell i es Migjorn Gran (valors superiors a 100) mentre que els altres quatre tenen unes taxes visiblement més baixes, o extremadament baixes (com a Ferreries i Maó). La taula 5 mostra els valors de les taxes per a cada municipi i per al total de l’illa.

Taula 5. Taxes de Funció Turística, de Funció Turística Residencial i de Funció Turística Espacial TFT

TFTR

TFTE

Alaior

71,3

41,2

61,1

es Castell

15,9

34,0

108,4

Ciutadella

78,1

42,4

122,8

Ferreries

20,2

18,8

14,2

Maó

6,4

28,7

16,0

es Mercadal

129,2

235,8

50,9

es Migjorn

212,3

35,0

100,8

Sant Lluís

81,7

53,4

156,4

Total

52,3 45,4 71,3 Font: elaboració pròpia a partir de dades d’Ibestat (2013b)

3.4. Transformacions socioeconòmiques L’augment del turisme ha afavorit també importants canvis en la base socioeconòmica de l’illa, donant pas a un model productiu basat cada vegada més en el sector serveis. Es passa d’una societat que “descansava” en el sector 9. Mesura el pes de la funció turística o la densitat d’ocupació de l’allotjament turístic d’un determinat lloc, relacionant el nombre de places turístiques i el territori suport de dites places. La interpretació dels resultats es fa d’igual forma que la taxa de funció turística (Defert, 1967).

–53–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

primari a tenir progressivament una economia més terciaritzada (Pérez, 2003; Ordinas i Binimelis, 2013). Actualment és més del 70% la població de Menorca ocupada en el sector turístic i de serveis, i si ho desglossem per activitats, només a l’hostaleria i el comerç hi treballa el 35% de la població activa total.

Cal tenir present, però, que aquesta dada és una mitjana anual, de forma que, com és de suposar, als mesos d’estiu és encara superior, superant el 40%. La figura 5 mostra el pes relatiu de cada sector econòmic per al total d’afiliats a la seguretat social a Menorca entre els anys 2002 i 2011.

Tot i la pèrdua en el sector primari i secundari que ja es va començar a manifestar amb la irrupció del turisme els anys 60, a partir de l’última dècada encara es pot veure com aquesta tendència s’accentua, situant-se l’agricultura en un reduït 2,5%, mentre que a l’altre extrem trobem que la població activa al sector terciari segueix augmentant. Tot i la disminució progressiva de l’activitat al camp, l’agricultura ha tingut, i té encara avui dia, un pes molt gran en el modelatge del paisatge i el manteniment de la biodiversitat del territori illenc (López i Rosselló, 2002). D’altra banda, cal citar també la pèrdua de pes de la indústria, relacionada amb l’actual context de crisi econòmica i la desaparició de nombroses fàbriques. És important no oblidar tampoc el sector de la construcció, que encara pateix una forta recessió per l’esclat de la bombolla immobiliària de la qual es parlarà més endavant. De fet, d’ençà el 2007 la seva població activa s’ha reduït d’un 19,4% a poc més del 12% (2011).

Figura 5. Població activa per sectors, 2002-2011 indústria

construcció

serveis

primari

2,48

2,46

2,49

2,30

2,40

2,40

2,48

2,49

2,57

2,68

66,77

67,44

66,97

66,27

66,50

62,90

68,29

69,91

71,13

72,48

15,70

15,35

16,38

17,92

17,90

19,40

6,57

15,01

13,38

12,05

15,05

14,75

14,16

13,51

13,20

15,10

2,67

12,58

12,92

12,79

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

Font: elaboració pròpia a partir de dades d’OBSAM

La població menorquina a les darreres dues dècades ha augmentat sobretot per l’atractiu que exerceix l’activitat turística quant a la captació d’immigrants, bé sigui provinent de l’estranger o bé la resta de l’Estat (Fullana, 2005 i 2008), i bé per motius de vacances o laborals. D’ençà el 1998 i fins el 2009 han aug–54–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

mentat el nombre de residents estrangers, mentre que a finals del primer decenni d’aquest segle el contingent d’immigrants comença a disminuir. Si a l’any 1998 la població estrangera resident a Menorca era de poc més del 3% i al 2009 s’arribà a un màxim del 16,7%, avui dia el valor s’ha reduït lleugerament fins el 15,5%.

La importància que ha adquirit l’activitat turística es demostra també amb el nombre d’entrades de passatgers (fig. 6). A partir de l’any 2000 se n’aprecia una disminució, en gran part pel creixement de noves destinacions turístiques, com Turquia o Xipre, que es mostren com uns forts competidors per a les Balears. Cal mencionar també l’atac terrorista de l’11 de setembre de 2001 que va alentir temporalment el nombre de viatges arreu. A més, tenim també un context de crisi econòmica a Alemanya, un dels principals mercats emissors de turistes de què es nodreix Menorca, després del britànic. Tot i això, a partir del 2005 trobem un repunt de l’entrada de passatgers que es veu frenat el 2007 per la crisi que s’inicia a l’Estat espanyol i que seguirà amb una tendència baixista fins el 2009, quan la corba es recupera lleugerament i aconsegueix la seva estabilització.

Figura 6. Entrades turístiques, 2000-2013 2,9 2,8 milions de passatgers

2,7 2,6 2,5 2,4

2013

2012

2011

2010

2009

2008

2007

2006

2005

2004

2003

2002

2001

2,2

2000

2,3

Font: elaboració pròpia a partir de dades d’AENA

4. El Pla Territorial Insular: un primer punt d’inflexió La dècada dels 90 va començar a marcar per al conjunt de les Balears unes pautes de transformació concretes. El sector turístic i de la construcció van augmentar com mai ho havien fet abans, al mateix temps que es produïen canvis demogràfics, determinats per un mercat de treball que anava en augment i per al qual la població autòctona no era suficient. Entrats en el nou mil·lenni, però, s’observa com el model de desenvolupament turístic comença a mostrar clars símptomes d’esgotament. Tot i uns primers intents, arran del procés de descen–55–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

tralització autonòmica dels 80, és en aquesta dècada quan es decideix actuar de ple sobre la problemàtica territorial, d’augment de la urbanització turística general. Després, la primera dècada del s. xxi suposarà un punt d’inflexió a causa de dos factors clau: l’aprovació del Pla Territorial Insular i la crisi econòmica.

4.1. Marc legislatiu Per entendre l’abast del Pla Territorial Insular, el primer que hem de tenir present és la Llei 8/1987, d’1 d’abril, d’Ordenació Territorial (LOT), que va establir un nou context dels instruments d’ordenació territorial a considerar per sobre del nivell del planejament urbanístic. Es tracta, doncs, d’una llei marc que estableix quines són les figures que cal redactar assignant les competències. El següent marc normatiu el trobem amb les anomenades “Directrius d’Ordenació Territorial” (DOT), que en qualsevol cas prevalen per sobre del Pla Territorial, en ser de caràcter director i vinculant per a la resta de plans existents.

Després de tres dècades de gran creixement i desenvolupament turístic i urbanístic, els anys 90 portaran importants novetats quant a legislacions i plans que intentin regular o aturar la nova onada d’expansió territorial que s’està produint (Rullán, 1999); comencen a fer-se algunes passes en favor de la protecció del territori, encara que tímides i d’una repercussió no gaire perceptible (p. ex. el 1991 s’aprova la Llei d’Espais Naturals que protegeix de la urbanització més d’un 60% del territori). A finals de la dècada, però, comença a plantejar-se entre la societat i les diferents forces polítiques la necessitat de limitar el creixement turístic i urbanístic (Manchado, 2001), la qual cosa serà factible a partir de la Llei General Turística i de les Directrius d’Ordenació Territorial, aprovades ambdues el març de 1999. Amb aquesta nova legislació, però, no es va aturar del tot el creixement, però la diferència rau en la forma com va tenir lloc: a partir d’aleshores reconduït i amb una més clara voluntat de posar ordre a la manca de control que havia caracteritzat la urbanització en algunes parts del territori.

La Llei General Turística de les Illes Balears va suposar una moratòria que impedia l’augment de noves places turístiques si no era permutant-ne per altres d’obsoletes. El fet de no poder ampliar la planta hotelera i d’apartaments turístics va fer, però, que el mercat de segona residència augmentés com mai (Jordi i Vicente, 2007) i, per tant, no es va impedir que augmentés el volum de places turístiques, ans al contrari, se n’hi van afegir de més sense cap control.

Per la seva banda, les mesures que s’aproven amb les DOT van ser la prohibició de la creació de nous nuclis urbanitzables aïllats, i també en els 500 primers metres de la ribera de mar; limitació de la classificació del sòl urbanitzable a l’interior d’una orla periurbana de 500 m dels nuclis existents; i finalment, com una mesura clau, es limità també el creixement de Menorca en el 12% de la superfície de sòl urbà i urbanitzable amb aprovació definitiva en el moment de l’entrada en vigor de les Directrius.

–56–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

Per altra banda, cal citar també la Llei 2/2001, de 7 de març, d’ordenació territorial i per la qual els consells insulars fan seves les competències en matèria d’ordenació del territori. Per tant, ja es disposa d’un marc legal per a la redacció i aprovació del que serà el Pla Territorial Insular de Menorca, promogut des del mateix territori a partir de la iniciativa del Consell Insular.

4.2. El Pla Territorial Insular de Menorca Vist el context previ a l’aprovació del Pla Territorial Insular (PTI), cal ara analitzar amb més detall com va contribuir a canviar les pautes de transformació territorial. Les Illes Balears van ser una de les primeres comunitats autònomes en abordar polítiques per reconduir el seu creixement urbanístic i el PTI, al cap i a la fi, vindria a representar la culminació dels intents dels anys anteriors pel que es refereix a la tendència vers una planificació integrada del territori.

El PTI va néixer també amb una manifesta vocació d’ordenació i de regulació sota paràmetres i criteris sostenibilistes per a tot el territori, però sobretot per aquelles àrees litorals que havien vist augmentar de forma irreversible el seu procés urbanitzador. Així, les principals problemàtiques a què havia de fer front eren: l’augment del consum del sòl que es venia produint des de les darreres dècades, el progressiu abandonament de les activitats primàries (i la transformació del sòl agrícola) i la necessitat d’emprendre un canvi del model turístic de l’illa, considerat obsolet i de baixa qualitat.

L’aprovació del PTI va suposar un pas fonamental en l’ordenació territorial, amb bona acollida per part de les institucions implicades i del conjunt de la població. La societat menorquina es va mostrar especialment receptiva i interessada per la definició futura del territori prevista al Pla. També és cert que això últim es va veure afavorit per l’elevada consciència ciutadana, que veia en Menorca un territori fràgil, únic i amb elevats valors ambientals i paisatgístics, fet que implicava uns plantejaments especials i adequats per a la seva salvaguarda. Es tractava, doncs, d’una iniciativa política i alhora ciutadana.

Un altre aspecte clau del PTI és el seu èmfasi en els problemes del sector agrícola i la paradoxa que aquesta activitat es veu alhora com a bàsica per al manteniment i la gestió d’una part important dels recursos naturals i del paisatge. Així, el Pla va plantejar també la separació entre nuclis de població tradicionals i zones turístiques, de forma que per a cada un es van fixar unes mesures diferents (CIME, 2003). Tot seguit es presenten els aspectes més destacats que fan referència a uns i altres.

4.2.1. El sistema d’assentaments tradicionals Fins el 2003, el creixement urbanístic estava poc regulat i per això es veié la necessitat d’establir límits al creixement, tal com marcaven les Directrius d’Ordenació Territorial del 1999. Cal comentar també que, bé sigui per la –57–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

mentalitat conservacionista o perquè es considerava que Menorca ja havia arribat al límit del seu creixement, es va optar per no arribar al topall màxim fixat a les Directrius, sinó tan sols per un augment de poc més del 10% respecte al territori ja urbanitzat i urbanitzable. El PTI apareix, doncs, com l’instrument que ha de garantir un ritme de creixement de la urbanització i l’edificació seguint uns criteris de més sostenibilitat. A més del fet que el Pla implica la delimitació de les zones on urbanitzar i els criteris de com fer-ho, proposa l’establiment d’un límit màxim en períodes de temps concrets, mit­ jançant el control de llicències d’edificació, i un dels seus elements més importants és la limitació de la construcció en sòl rústic. La figura 7 mostra les llicències d’obra per a edificacions residencials i no residencials de nova planta concedides a Menorca, i destaca la clara i gairebé progressiva disminució d’ençà l’any 2000.

Figura 7. Llicències d’obra edificis de nova planta residencials i no residencials, 2000-2012

Font: elaboració pròpia a partir de dades d’Ibestat (2013b)

Per a la comptabilització del sòl que caldria posar en disposició de ser urbanitzat per satisfer les necessitats d’habitatge de la població permanent, i a més fer-ho d’una forma harmònica dins els nuclis tradicionals, es va fer una estimació de futur sobre la població que tindria dites necessitats. A més d’això, i seguint el criteri d’integració a la ciutat i la cohesió social dels assentaments, el Pla va marcar també els criteris a partir dels quals certs sectors del sòl havien de ser destinats a habitatge protegit. Sense una regulació de l’Administració es podria deixar fora de joc un contingent important de població sense possibilitats d’accedir a un habitatge: així, quasi un 40% de les noves construccions s’haurien de reservar per a habitatges subjectes a algun règim de protecció que habilités l’Administració per a taxar-ne el preu.

–58–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

4.2.2. La regulació de la urbanització turística. El Pla Ordenació de l’Oferta Turística (POOT) L’espai urbanitzat de l’illa suposa, aproximadament, el 5% del total del territori insular i només l’1,82% correspon als nuclis tradicionals. Per tant, es pot dir que la resta respon al procés d’urbanització que es va dur a terme a partir de la segona meitat del segle xx (Dubón, 2006), amb la irrupció i expansió del turisme. Menorca es va especialitzar en el mercat del sol i platja, amb una oferta d’allotjament considerada de baixa qualitat, un ús molt estacional i una reduïda oferta complementària. Aquests elements, juntament amb els efectes territorials derivats d’un excessiu pes del turisme, han fet necessari limitar el sector, un canvi en el tipus d’allotjament predominant i la posada en marxa d’una oferta complementària significativa. Aquests són els tres eixos principals en què es basarà l’anomenat Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT), dins el Pla Territorial Insular. Aquesta voluntat d’ordenar l’oferta turística vindrà a ser un dels elements claus que regularà el turisme en el territori menorquí.

Menorca i el seu territori és, en bona part, el principal capital del seu producte turístic, perquè es tracta d’un espai fràgil i que compta amb una gran i diversa riquesa paisatgística, ambiental i patrimonial (Barceló, 2007).

Així, es va creure imprescindible la intervenció de l’administració en la fixació d’estratègies a favor d’un model turísticoterritorial que tingués en compte tots aquests elements, així com la població. D’aquesta forma, el Pla Territorial Insular atorgà un paper protagonista a l’ordenació del turisme com a principal sector econòmic, modelador i consumidor de territori. La qualitat ambiental i paisatgística de Menorca, però, contrasta amb l’extensió d’un model de localització territorial de l’oferta d’allotjament estructurada principalment en hotels i apartaments de categoria mitjana i baixa. Atès que a les zones on es concentra l’activitat turística es poden trobar diferents tipologies d’ocupació, saturació i qualificació de l’oferta que no responen al model desitjat, la primera mesura del POOT fou definir i integrar el sòl de les zones turístiques a la categoria de sòl d’ús turístic (compatible amb el residencial), i establint disposicions generals per a cadascun d’aquests espais.

A més d’aquestes disposicions, per a cada àrea turística es van incorporar determinacions particulars que responien a condicionants territorials de caire ambiental o paisatgístic que havien de ser integrats al nou model turísticterritorial que es volia promoure.

Partint d’aquestes premisses, el POOT va proposar una sèrie de principis que regiran el futur model turístic de Menorca, suposant un fre al creixement i un punt d’inflexió a la forma com s’havia urbanitzat fins al moment, sobretot, al litoral. En primer lloc, es van proposar uns criteris de sostenibilitat per als futurs creixements, incentivats per la idea que el territori ja havia assolit la seva capacitat de càrrega màxima, amb el risc de degradar-lo irreversiblement. Per tant, contra els creixements excessius calia afavorir la reordenació territorial de –59–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

les places i un canvi de tipologia que permetés garantir una major qualitat. A Menorca coexisteixen zones consolidades i amb un grau de saturació elevat (poc sòl vacant i greus problemes d’accessibilitat i congestió a l’estiu i en àrees de gran valor ambiental), amb d’altres on el grau d’execució del sòl urbà o urbanitzable és reduït i on es podria promoure una oferta més coherent amb els principis del PTI. En segon lloc, i derivat de l’anterior, s’estableix la definició d’unes anomenades “àrees de reconversió territorial” que inclouen dues estratègies d’actuació: l’esponjament i la reordenació, per a un total de 20 àrees a l’illa.

Les àrees d’esponjament (AE) les trobem localitzades als espais on es considera que hi ha elevats nivells de congestió, amb l’objectiu d’augmentar la dotació de zones verdes i equipaments de més qualitat, o de traslladar l’edificabilitat amb l’intercanvi per parcel·les de sòl vacant. En canvi, les àrees de reordenació (AR) se situen en zones turístiques no consolidades amb sòl vacant on es compleixen una sèrie de criteris de qualitat ambiental i paisatgística; en aquest cas l’objectiu és fomentar la localització d’allotjaments d’alta qualitat que disposin també d’equipaments que ajudin a trencar l’estacionalitat turística.

Un dels problemes que han suposat aquestes Àrees de Reconversió, però, és que van quedar per a ser gestionades per al planejament municipal, de forma que en molts dels casos tan sols va significar la desclassificació dels sòls, sense que es redactessin després els projectes que els haurien de desenvolupar de forma efectiva en uns altres sòls classificats com a urbanitzables en el planejament municipal. De fet, la crisi iniciada al 2008 va provocar l’estancament d’aquests projectes i que no es duguessin a terme, tot i que també cal tenir en compte la responsabilitat de les administracions locals, que són les que havien d’aplicar, en primer terme, les determinacions del Pla Territorial Insular.

Les places turístiques potencials l’any d’aprovació del Pla duplicaven les construïdes, un fet del tot insostenible, i d’un potencial de 153.669 places al 2000 només se n’havien construït 74.199 (Estradé et al., 2009). El Pla reduïa en gairebé 60.000 el nombre de places a edificar als propers 10 anys (Mata, 2006). No obstant això, els drets adquirits i la negociació van deixar encara un potencial de creixement considerable en algunes zones de costa (p. ex. a Sant Tomàs, Torre Solí o Cales Coves) (Camps, 2008). Això va ser possible mitjançant la desclassificació de sòl urbanitzable sense pla parcial aprovat definitivament, sòls heretats d’un passat recent de caire més “desenvolupador”, i que es van requalificar com a sòl rústic. En canvi, en altres zones es va optar per la redacció i aplicació de plans de reordenació o esponjament. La taula 6 identifica els creixements permesos pel PTI per municipi i es diferencia entre el previst abans de l’aprovació del PTI i l’augment finalment proposat, havent-hi una disminució total superior a les 61.000 places.

–60–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

Taula 6. Proposta del PTI en nombre de places turístiques zones turístiques

proposta PTI

edificat

vacant

total

vacant

total

diferència

Alaior

9.965

12.451

22.416

3.381

13.346

-9.070

es Castell

1.300

2.170

3.470

15

1.315

-2.155

Ciutadella

32.917

33.065

65.982

3.429

36.346

-29.636

Ferreries

1.479

124

1.603

124

1.603

0

Maó

1.652

1.686

3.338

493

2.145

-1.193

es Mercadal

11.381

23.382

34.763

6.814

18.195

-16.568

es Migjorn Gran

3.502

1.164

4.666

345

3.847

-819

Sant Lluís

12.003

5.428

17.431

3.134

15.137

-2.294

TOTAL

74.199 79.470 153.669 17.735 91.934 Font: Ezquiaga Arquitectura, Sociedad y Territorio (2003)

-61.735

Un cop decidides les zones calia definir les tipologies de creixement, amb les premisses bàsiques d’evitar la massificació i aconseguir també el màxim valor afegit. Es decideix apostar, per tant, per només dues tipologies edificatives –hotels i cases unifamiliars– i amb unes característiques concretes per a cada una d’elles. Quant als hotels, es defineix una alçada màxima de dos pisos, un topall de 450 places per hotel i una categoria mínima de quatre estrelles.

S’imposen també uns límits de creixement de 600 places anuals a repartir entre els vuit municipis. Pel que fa als habitatges de nova planta, hauran de ser unifamiliars amb un màxim de planta baixa i primer pis, una edificabilitat màxima de 0,35 m2 i un topall de 1.052 habitatges de nova planta els dos primers anys de vigència del Pla (reduïts a 858 a partir del tercer). A part d’això, existeixen altres tipus de places que sí poden ser autoritzades i que no estan sotmeses a quotes: al medi rural –fora dels nuclis tradicionals i les urbanitzacions turístiques–, ampliacions d’hotels als nuclis urbans i habitatges turístics a partir de places ja existents (Rullán, 2007).

La figura 8 ens mostra l’evolució de les places hoteleres i dels establiments turístics de Menorca; s’hi intueixen els efectes del PTI atès que a partir de l’any 2003 la tendència d’augment continuat s’estanca i se situa en aproximadament 49.000 places.

–61–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

Figura 8. Evolució de les places i allotjaments turístics, 1990-2013 (índex 100 = 1990)

Font: elaboració pròpia a partir de dades d’Ibestat (2013b)

4.2.3. Regulacions al medi natural i rural En el context de les determinacions aprovades pel PTI es fa un pas fonamental quant a medi natural i rural, ja que fins aleshores no era habitual que un instrument d’ordenació territorial abordés la qüestió rural com un element de primer ordre. Com mencionen Estradé et al. (2009), el PTI fa un diagnòstic dels límits de l’ecosistema menorquí amb un estudi dels seus components socioeconòmics, ambientals i culturals, emfasitzant tres grans temes: el patrimoni cultural i natural, un desenvolupament turístic residencial intens al darrer boom i l’extensió del procés d’urbanització en sòl rústic interior i litoral.

La funció principal d’aquesta part del document és la protecció de determinats sòls rústics considerats d’elevat interès ecològic, i que es localitzen a les proximitats de les Àrees Naturals d’Especial Interès (ANEI) i del Parc de s’Albufera des Grau (zona nucli10 de la Reserva de la Biosfera). Això es dugué a terme amb la identificació i delimitació de les anomenades “Àrees Naturals d’Interès Territorial”, delimitades a partir de criteris biofísics i territorials. Resultat d’aquesta mesura va ser la prohibició de construir nous edificis residencials en aquests sòls. D’aquesta forma s’amplià i millorà la delimitació dels sòls rústics protegits com a ANEI i d’altres espais representatius de la diversitat ecològica insular. Es passa, així, de tenir uns espais protegits aïllats a una xarxa d’espais protegits.

10. La zona nucli d’una reserva de la biosfera és aquella constituïda pels ecosistemes millor conservats i més representatius. Aquesta zona té un nivell de protecció legal que només permet activitats compatibles amb la conservació del paisatge, els ecosistemes i les espècies que conté; únicament s’hi poden fer activitats relacionades amb la investigació i aquells aprofitaments tradicionals que no malmetin el medi.

–62–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

5. La crisi econòmica i la bombolla immobiliària Sens dubte, la crisi econòmica iniciada el 2008 ha afectat també les pautes d’evolució i ritme de canvi de l’economia i la societat menorquines ja que, entre altres, el sector de la construcció ha perdut molt pes com a motor d’activitat i generador d’ocupació. Alhora, el mercat de l’habitatge ha patit també notables canvis i a més de l’impacte del PTI, cal afegir un període de contracció derivat de la crisi econòmica, oimés si recordem que venim d’una època d’un enorme creixement del parc immobiliari.

Fins el 2006 es tracta d’un sector que segueix una tendència de creixement sostingut, però un any després ja comença a notar-se que el cicle econòmic ha arribat al seu punt àlgid: el sector entra en una corba recessiva que encara no s’ha frenat i que es manifesta més intensament a Menorca que a la resta de l’arxipèlag. En aquest context, la categoria de sòl residencial ha estat la més perjudicada, malgrat que el mercat immobiliari no residencial també ha patit els efectes de la crisi, tot i que no de forma tant contundent. Així, algunes determinacions del Pla Territorial Insular s’han vist frenades, alhora que augmenten també les dificultats d’accés a l’habitatge per a una part de la població.

Si bé el Pla fixava un percentatge d’habitatges d’obra nova que havien de ser destinats a protecció oficial, la crisi i l’esclat de la bombolla immobiliària han derivat en la seva no construcció.

Aquest canvi de tendència del sector de la construcció i immobiliari es fa palès amb un parell d’indicadors com són l’evolució d’habitatges iniciats i acabats i les transaccions immobiliàries. A Menorca, d’ençà el 2008 el nombre d’habitatges iniciats no ha parat de disminuir, justament l’any anterior és quan s’arribà a un màxim històric de 13.000; en canvi, el balanç del 2011 va ser de poc més de 2.000 habitatges (Ministerio de Fomento, 2011). Quant a les transaccions immobiliàries, pateixen també un important descens els darrers anys; dues dades a tall d’exemple: primera, en el període 2004-2011 hi ha una disminució del 70,7% en les transaccions d’habitatge lliure a Menorca, i segona, el 2006 va ser l’any amb més transaccions immobiliàries (3.144) mentre que al 2011 se’n van registrar només 921 (Ministerio de Fomento, 2011).

Aquesta situació de crisi, a més de ser evident en el sector de la construcció, ha afectat també altres àmbits. Així, s’ha de remarcar un estancament demogràfic provocat en bona part per la pèrdua i també no arribada de població immigrant, tenint en compte que era una bona sortida laboral per a mà d’obra de baixa qualificació. Però és que a més la crisi també ha fet baixar el nombre d’entrades de passatgers, minvant també la capacitat de consum d’una part significativa de la població. Des d’un punt de vista de sectors econòmics, l’industrial s’ha vist també bastant afectat, alhora que, com s’ha dit abans, l’agrícola –sovint amb problemes de viabilitat– veu com s’incrementa l’abandonament de les explotacions agrícoles i ramaderes. Per tant, si la irrupció i desenvolupament del turisme va provocar el canvi de model econòmic i de –63–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

societat de Menorca, ha estat l’actual crisi la que ha fet canviar, de nou, els patrons d’evolució dels darrers decennis.

6. Conclusions: cap a on s’encamina la Menorca del demà?

La irrupció i creixement del turisme suposà, com a molts altres llocs, un canvi radical. D’entrada, transformacions territorials i paisatgístiques de gran calat; es passa també d’un model econòmic agrícola i en part, també industrial, a un altre basat (podríem dir monopolitzat?) en els serveis. I també transformacions socials en tant que l’entrada de contingents immigratoris –per motius laborals i també turístics– ha alterat l’estructura demogràfica i afavorit un cert procés de rejoveniment. Malgrat els innegables impactes positius inherents a aquesta activitat i que seria inútil negar, determinats models implantats en un territori insular generen unes problemàtiques encara més greus que a altres llocs, justament perquè les illes poden considerar-se uns ecosistemes tancats.

Aquest seria el cas dels impactes en el medi natural i rural per un augment perllongat de l’activitat constructora. En el cas de Menorca l’aprovació de la LOT i les DOT s’ha de veure com un punt d’inflexió, en tant que l’objectiu principal va ser la contenció i mitigació dels impactes que estaven afectant l’illa.

Per descomptat que la declaració de Reserva de la Biosfera de 1993 tingué molt a veure en qüestions cabdals com la conscienciació de la necessitat d’un model d’ocupació territorial diferent. Tot i això, Menorca també va experimentar l’onada constructora que s’estenia pel país i que posava en entredit la importància dels valors aixoplugats en dita declaració que, paradoxalment, formen part de l’atractiu de l’illa.

El Pla Territorial Insular de 2003 es caracteritzà pel seu tarannà sostenibilista i per tenir al darrera un ampli consens per part de la població i els agents públics que han de vetllar per la salvaguarda del territori. La seva aprovació suposà, d’entrada, la fixació de quotes o topalls al creixement urbanístic i d’aquesta forma, Menorca va començar a comptar amb un marc legislatiu que fixava el modelatge del seu territori a curt i mitjà termini (s’aprova per un període de 10 anys, després del qual se’n pot fer una revisió).11 D’altra banda, la realitat del moment actual de crisi econòmica i aturada gairebé total del sector de la construcció, ha contribuït també a frenar la dinàmica iniciada a la dècada anterior, sobretot quant als efectes perniciosos per al paisatge d’un model urbanitzador concret. Es permet seguir creixent, però ara de forma molt més racional, reconduïda i limitada. Això fa que en el context balear, el Pla 11. Tot i la possibilitat de revisió del PTI passats 10 anys d’ençà la seva aprovació, aquesta no s’ha fet encara. No obstant, des de l‘administració menorquina es manifesta la voluntat de dur-la a terme en un curt període de temps, comptant amb el mateix equip tècnic i redactor del Pla del 2003. En aquest sentit, també s’ha obert un debat molt important sobre els punts que caldria incloure o descartar, bàsicament si permetre que creixi més la urbanització o deixar les regulacions tal i com estan actualment.

–64–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

Territorial de Menorca sigui, segurament, el que més clarament intenta redreçar les tendències més negatives quant a la continuïtat del model d’expansió urbanística, si ho comparem amb la situació dels Plans Insulars de Mallorca i Eivissa.

Actualment hi ha un cert debat al voltant del PTI i les repercussions que ha tingut sobre el territori. Mentre que alguns opten per la seva reformulació, tenint en compte que les pautes amb què es va redactar ja no són les mateixes, uns altres aposten per deixar-ho com està, atès els beneficis que ha suposat des del moment de la seva aprovació. Alhora, des d’alguns sectors es veu el Pla com una trava a un major desenvolupament econòmic de l’illa, en oposició a aquells altres que argumenten que amb els seus propòsits s’ha aconseguit mantenir un espai que segueix sent font d’atracció per a molts visitants, i on la població local pot gaudir d’una bona qualitat de vida i benestar.

Els moments de crisi com l’actual són idonis per plantejar alternatives diverses davant de situacions certament problemàtiques: per exemple, apostar per polítiques a curt termini que generin ingressos i creïn ocupació, malgrat vagin en detriment del que s’ha aconseguit els últims anys en termes de salvaguarda del territori. O en canvi, pensar directament en els beneficis a mig i llarg termini i seguir amb les pautes del PTI tal i com fou concebut.

Sigui com sigui, el Pla segueix sent un bon document de referència per al desenvolupament territorial racional i el manteniment dels espais i valors que contribueixen a donar singularitat al territori menorquí. Cal recordar que no s’ha arribat als nivells de creixement fixats al Pla, ni en previsions de demanda turística ni tampoc de residents. La crisi actual n’és la causa principal, no pas el Pla.

Bibliografia Antón, Salvador; Onofre Rullán; José F. Vera (2011). “Mass tourism development on the Mediterranean coast”. Tourism Geographies, vol. 13, núm. 3, p. 495-501.

Barbier, Bernard (1965). “Méthode d’étude des résidences secondaries. L’exemple des Baises Alpes”. Mediterraneé, núm. 2, p. 89-111.

Barceló, Joana M. (2007). “El Plan territorial Insular de Menorca: un instrumento para un modelo turístico de calidad”. Estudios Turísticos, núm. 172-173, p. 219-224.

Bauzà, Alicia (2006). “Menorca is different”. VIII Coloquio y Jornadas de campo de Geografía Urbana. Guía de campo. Universitat de les Illes Balears; Asociación de Geógrafos Españoles, p. 76-106.

Blázquez, Macià (2006). “Calmar, contenir i decréixer. Polítiques provades (1983-2003) i possibles de planificació urbanística”. Territoris, núm. 6, p. 163-181.

Blázquez, Macià; Joana M. Garau; Ivan Murray (2002). El tercer boom. Indicadors de sostenibilitat del turisme de les Illes Balears 1989-1999. Palma de Mallorca: Centre d’Investigació i Tecnologies Turístiques de les Illes Balears (CITTIB); Editorial Lleonard Muntaner.

–65–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

Blázquez, Macià; Ivan Murray (2010). “Una geohistoria de la turistización de las islas Baleares”. El Periplo Sustentable, núm. 18, p. 69-117.

Blázquez, Macià; Ivan Murray; Onofre Rullán (2005). “Las huellas territoriales de deterioro ecológico. El trasfondo oculto de la explosión turística en Baleares”. Scripta Nova.

Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. IX, núm. 199, p. 1-27.

– (2010). “Evolució i tendències en l’ocupació del sòl a les Illes Balears”. Cuadernos de Geografía, núm. 87, p. 1-22.

Camps, Miquel (2008). “Infraestructures i planificació a Menorca. Situació i perspectives”, dins: Jornades sobre els 15 anys de la Reserva de la Biosfera. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, p. 295-314.

Comas, Eulàlia (2004). “Menorca, reserva de la biosfera, el repte de la sostenibilitat”. L’atzavara, núm. 12, p. 69-78.

Consell Insular de Menorca (CIME) (2003). Pla Territorial Insular de Menorca. Normes del Pla Insular de Menorca. Consell Insular de Menorca.

Defert, Pierre (1967). “Le taux de fonction touristique. Mise au point et critique“. Les Cahiers du Tourisme, serie C, núm. 5.

Dubón, Maria L. (2006). “El Pla Territorial de l’illa de Menorca”. Territoris, núm. 6, p. 127143.

Estradé, Sònia; Joana Fullana; Marta Pérez (2009). Context socioeconòmic de Menorca. Maó: Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM), Institut Menorquí d’Estudis. Disponible a: http://www.obsam.cat/documents/informes/Context-socioeconomic-Menorca.pdf (consultat 28/06/2014).

Ezquiaga Arquitectura, Sociedad y Territorio S.L. (2003). Pla Territorial Insular de Menorca. Document d’aprovació inicial – memoria. Consell Insular de Menorca i Conselleria d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Medi Ambient.

Fernández, Alfonso (2004). “Turismo y ordenación del territorio”. Quaderns de Política Econòmica, núm. 7, p. 35-47.

Fullana, Antoni (2005). “Evolución de la población de Menorca a finales de siglo xx. Incidencia de la actividad turística en su desarrollo”. Cuadernos Geográficos, núm. 36, p. 307-317.

– (2008). “Evolució de la població entre 1991 i 2007”. Jornades sobre els 15 anys de la Reserva de la Biosfera. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, p. 193-206.

Gorostiza, Santiago (2005). La petjada ecològica de Menorca. Revisió i aprofundiment del càlcul. Consell insular de Menorca, Departament de Reserva de la Biosfera i Medi Ambient.

Institut d’Estadística de les Illes Balears (Ibestat) (2011). Estadístiques de vivenda. Cens de població 2011. Disponible a: http://ibestat.caib.es/ibestat/estadistiques/poblacio/censos-poblacio/cens-2011/9cc677ad-ced2-475a-9e57-e0193466a532 (consultat 28/06/2014).

– (2013a). Estadístiques de població. Padró. Disponible a: http://ibestat.caib.es/ibestat/estadistiques/poblacio/padro/2acef6cf-175a-4826-b71e-8302b13c1262 (consultat 28/06/2014).

– (2013b). Estadístiques d’economia i turisme. Allotjaments turístics. Disponible a: http://ibestat. caib.es/ibestat/estadistiques/economia/turisme/allotjaments-turistics/06f4cf63-e3a8-4d01-bf9a32dd529b96b9 (consultat 28/06/2014).

Jordi, Moisès; Joan Vicente (2007). “Políticas para la contención del proceso de urbanización dispersa”, dins: Francesco Indovina (ed.). La ciudad de baja densidad. Lógicas, gestión y contención. Barcelona: Diputació de Barcelona (col·lecció Estudis), p. 351-380.

López, Guillem; Joan Rosselló (2002). L’economia menorquina en el segle xx (1914-2001). Palma de Mallorca: Edicions Documenta Balear (col·lecció L’economia menorquina en el segle xx).

Manchado, Josep (2001). “La ordenación territorial en Menorca y la planificación turística”.

Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 31, p. 215-218.

Marí, Sergi; Anna Gallofré; Sònia Estradé; David Carreras (2013). El sistema d’indicadors de seguiment del Pla Territorial Insular de Menorca, 2012. Maó: Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM), Institut Menorquí d’Estudis. Disponible a: http://www.obsam. cat/sistemes-indicadors/PTI-2012.pdf (consultat 28/06/2014).

–66–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 39-67 Joan Carles Llurdés-Coit i Maria Torres-Bagur Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular

Mata, Rafael (2006). “Desarrollo sostenible, insularidad y gobierno del territorio: la experiencia del PTI de Menorca”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 41, p.

183-198.

Ministerio de Fomento (2011). Estadísticas de viviendas y suelo. Disponible a: https://www. fomento.gob.es/mfom/lang_castellano/atencion_ciudadano/informacion_estadistica/ Vivienda/Estadisticas/default.htm (consultat 28/06/2014).

Murray, Ivan (2012). Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística. Tesi doctoral inèdita, Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears.

Murray, Ivan; Macià Blázquez; Onofre Rullán (2005). “Las huellas territoriales de deterioro ecológico. El transfondo oculto de la explosión turística en Baleares”. Scripta Nova.

Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. IX, núm. 199.

Ordinas, Antoni; Jaume Binimelis (2013). “La caracterización del paisaje de Menorca a través de la toponímia”. Investigaciones Geográficas, núm. 60, p. 155-169.

Pérez, María L. (2003). “El turismo y sus impactos en las Islas Baleares”. Carta Económica Regional, núm. 85, p. 20-28.

Pérez, Marta (2012). Els canvis en els usos del sòl en els darrers 50 anys en nuclis turístics de Menorca. Projecte ASANT. Anàlisi socioambiental dels nuclis turístics de l’illa de Menorca (2010-2011). Maó: Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM), Institut Menorquí d’Estudis. Disponible a: http://www.obsam.cat/actualitat/2012/asant/asant-1-canvi-usos-sol. pdf (consultat 28/06/2014).

Renucci, Janine (1984). “Les résidences secondaires en France”. Revue de Géographie de Lyon, núm. 59, vol. 1-2, p. 29-40.

Rullán, Onofre (1999). “Crecimiento y política territorial en las Islas Baleares (1955-2000)”.

Estudios Geográficos, núm. 60, p. 403-442.

– (2004). “Una aproximació a la geografia històrica de Mallorca”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 57, p. 85-109.

– (2007). “El horizonte de crecimiento posible según los planes urbanísticos y territoriales de las Islas Baleares (España). Revista de Geografía Norte Grande, núm. 38, p. 63-77.

– (2010a). “Las políticas territoriales en las Islas Baleares”. Cuadernos Geográficos, núm. 47, p.

403-428.

– (2010b). “Los efectos territoriales de las dinámicas globales en unas islas turísticas mediterráneas: la Baleares”. El Periplo Sustentable, núm. 18, p. 119-160.

Yrigoy, Ismael (2013). “La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler: els casos de Platja de Palma (Mallorca) i Saïdia (Marroc)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, p. 109-131.

–67–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 69-97 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.79

El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià Joan Carles Membrado Tena Departament de Geografia Universitat de València joan.membrado@uv.es

Resum El contingut semàntic dels topònims sovint designa elements més o menys antropitzats del paisatge (muntanyes, valls, fonts, rius, cultius, plantes, animals) i en altres ocasions deriva d’un context històric concret (tipus de poblament, edificis defensius, epítets elogiosos, hagiotopònims).

En aquest article ens centrem en l’estudi dels topònims del primer tipus i analitzem el lligam essencial que hi ha entre paisatge i noms de lloc, a partir de l’estudi dels noms de municipi del Maestrat i els Ports (País Valencià). Ens centrem només en els noms de municipi perquè aquests topònims compten amb un notable fonament històric i també per ser els més reconeguts i estudiats.

Paraules clau: paisatge, toponímia, el Maestrat, els Ports.

Resum: El vínculo esencial entre paisaje y toponimia: el caso de los nombres de municipio al norte del País Valenciano El contenido semántico de los topónimos designa a menudo elementos más o menos antropizados del paisaje (montañas, valles, fuentes, ríos, cultivos, plantas, animales) y en otras ocasiones deriva de un contexto histórico concreto (tipo de poblamiento, edificios defensivos, epítetos elogiosos, hagiotopónimos). En este artículo nos centramos en el estudio de los topónimos del primer tipo y analizamos el vínculo esencial que hay entre paisaje y nombres de lugar, a partir del estudio de los nombres de municipio del Maestrazgo y Els Ports (País Valenciano). Nos centramos solo en los nombres de municipio porque estos topónimos cuentan con un notable fundamento histórico y también por ser los más reconocidos y estudiados.

Palabras clave: paisaje, toponimia, Maestrazgo, Els Ports.

–69–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

Resum: The essential link between landscape and place names: the case of the municipality names in northern Valencia The semantic content of place names often refers, more or less, to natural features of landscapes (mountains, valleys, springs, rivers, crops, plants, animals) and sometimes refers to a particular historical context (type of settlement, defensive buildings, laudatory epithets, names of a saint, etc.). In this paper we focus on the study of the names describing landscape features and we analyze the essential link between landscape and place names. Our region of study are El Maestrat and Els Ports in northern Valencia and the type of place names that we analyze are the ones designing a municipality, because these kind of names have a solid historical foundation and, also, they are well known by placenames scholars.

Key words: landscape, place names, El Maestrat, Els Ports.

***

1. Introducció La toponímia és la branca de l’onomàstica que estudia els topònims o noms propis de lloc. D’acord amb Moreu-Rey (1982, p. 11-13) es basa en tres ciències auxiliars principals: la lingüística, la història i la geografia. Els lingüistes esbrinen l’etimologia del topònim, la qual pot ser o no transparent. Els topònims transparents són de contingut semàntic clar, mentre que el contingut semàntic dels no transparents no és evident, perquè aquests topònims no es correspon amb paraules usades dins l’àmbit geogràfic i lingüístic estudiat.

D’altra banda, la història ens ajuda a comprendre un context concret (rural, urbà, religiós, bèl·lic, etc.) dins el qual els topònims són testimoni d’una forma determinada de relació entre l’home i el lloc (Dorion, 1984, p. 103). Finalment, el paisatge –tant el físic com l’humà– és responsable de la formació de la majoria de topònims.

Segons Sauer (1985, p. 42), des dels inicis la societat humana ha descrit i comparat els llocs que coneixia, i com a resposta a la necessitat d’organitzar aquests coneixements geogràfics hagué de posar nom a aquest llocs, generalment d’acord amb la descripció de les característiques formals físiques o antròpiques que presentaven. D’aquesta manera nasqué la ciència geogràfica, que en els temps de la Grècia clàssica fou definida con l’estudi gràfic (graphein) de la terra (gē). Dins d’aquest estudi els mapes representen una part primordial.

Jerry Brotton (2012, p. 5), autor del best-seller A History of the World in Twelve Maps, defineix un mapa com un document alhora visual i escrit: hom no pot comprendre un mapa sense topònims, però un mapa sense elements visuals és només una acumulació de noms de llocs. Si tenim en compte el lligam essencial de la geografia –des del seu naixement com a ciència– amb la toponímia, –70–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

hem de concloure que l’estudi dels noms de lloc hauria de ser una disciplina prioritària per als estudis i les investigacions geogràfiques. I tanmateix, no ho és. La toponímia és sols una eina marginal –emprada de tant en tant– de la ciència geogràfica. Els topònims només interessen la majoria dels geògrafs perquè designen un lloc i el diferencien dels altres llocs veïns, però no perquè, com ocorre sovint, descriguen el paisatge –la geografia– que hi havia al lloc que denominen quan foren creats pels pobladors locals d’aquell moment.

En aquest article ens centrem en l’anàlisi del lligam essencial que hi ha entre paisatge i toponímia –entre la geografia i els noms de lloc–, i ho fem a partir de l’estudi dels noms de municipi a les comarques septentrionals de València: el Maestrat i els Ports. Ens hem centrat en l’estudi dels noms de caps de municipi perquè aquest és un grup ben significatiu per diverses raons: són els topònims oficials més emprats i reconeguts per les institucions públiques i privades, i els més estudiats pels especialistes en toponímia. Posseeixen un notable fonament històric: solen ser els més antics i els millor documentats, per tal com els assentaments de persones sobre el territori són el suport damunt el qual s’organitza la vida de qualsevol col·lectiu humà (Tort, 2000). A més, els noms de municipi representen un conjunt homogeni des del punt de vista territorial, la qual cosa permet fer comparances significatives dels uns amb els altres.

Joan Tort (2003b i 2006) troba tres atributs principals dins del mapa toponímic de qualsevol àrea: la transparència, la significativitat territorial i l’excepcionalitat. La major part dels topònims són transparents i, per tant, fàcilment interpretables si hom té una certa familiaritat amb la llengua i amb el medi físic del lloc d’estudi. La significativitat territorial fa referència al fet que el contingut semàntic que triomfa –que s’imposa a qualsevol altre contingut semàntic plausible– per designar un lloc depèn de la rellevància –la significativitat– territorial que presente, i són els coneixedors del medi, normalment llauradors, els qui –d’acord amb els seus interessos i conveniència– fixen quin dels possibles continguts semàntics és el més significatiu. L’excepcionalitat dels topònims remet al fet que, per a la fixació reeixida d’un topònim, ha hagut d’haver-hi inicialment algun fet excepcional –cridaner i distintiu– present en la geografia física –en el paisatge– o lligat a un context històric determinat.

La formació d’un topònim depèn justament de l’excepcionalitat: de l’astorament d’un primer poblador (‘el Puig’ perquè enmig d’una gran plana s’alça una muntanyeta; ‘el Forcall’, perquè tres valls fluvials hi conflueixen) o de la constatació d’una realitat de tipus pràctic (‘Formentera’ o ‘Traiguera’ perquè hi creix el blat; ‘la Jana’ perquè hi ha una font, que és imprescindible per a la vida humana en zones de pluja escassa i mancades de corrents superficials d’aigua). Tanmateix, l’èxit –la persistència en el temps– del topònim depèn d’una funció d’ús: la diferenciació respecte a altres llocs veïns (Riesco, 2010, p. 9). De vegades no és fàcil distingir dos o més llocs veïns perquè els trets paisatgístics són molt similars i inviten a designar-los amb el mateix to–71–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

pònim. Això es resol moltes vegades mitjançant un segment diferenciador (mola d’Ares i mola del Vilar). Però hi ha altres solucions més imaginatives i pragmàtiques –que eviten segments diferenciadors i, per tant, economitzen el llenguatge– per tal de diferenciar dos trets geogràfics similars i pròxims entre si: l’ús de sinònims. Al terme d’Ares, al costat del Tossal hi ha el Puig. Tant tossal com puig designen una elevació del terreny que sobreïx del terreny circumdant: la primera és una forma ben viva en el català occidental i la segona ho és més en l’oriental. Tanmateix, els habitants d’Ares van evitar prescindir de la forma ‘puig’ perquè els era ben útil per a diferenciar el seu Puig del seu Tossal. A Mallorca trobem la situació inversa: el mot puig hi és ben viu, però la forma tossal només es conserva en la toponímia (Es Tossals Verds) (Rosselló, 2003, p. 641). No gaire lluny del Puig i el Tossal, al sud del terme de Morella, hi ha la Givalcolla, que també designa un tossal, però emprant un topònim compost d’un primer element (gival) derivat del mot àrab gebel (‘muntanya’) i d’un altre (colla) que correspon a una forma del llatí vulgar que podria derivar de collis (muntanya, elevació), o potser de cuculla (cim). No és que els colons catalanoparlants que arribaren als Ports i al Maestrat a partir del segle xiii mantingueren el topònim Givalcolla perquè tingueren afició a la filologia i a les cultures desaparegudes del passat. Era simplement que valia la pena conservar el topònim que s’havien trobat, perquè era útil per a designar aquell lloc i diferenciar-lo inequívocament d’altres llocs similars del voltant. No gaire lluny del Tossal, el Puig i la Givalcolla encara trobem el topònim Montegordo (Albocàsser) en una zona on el castellà –abans de l’arribada de la televisió– era quasi tan exòtic com el portuguès. Tanmateix, potser algun poblador parlant de castellanoaragonès va batejar aquella muntanya així i el nom va triomfar entre la població local valencianoparlant, ja que ajudava a diferenciarlo, per exemple, del Tossal Gros (les Coves de Vinromà), relativament pròxim al Montegordo.

Però la toponímia no es val només de noms fòssils derivats de llengües extintes o de préstecs de llengües relativament pròximes per diferenciar entre si uns topònims d’uns altres. Dins d’una mateixa llengua fa servir mots que segueixen una evolució diferent –normalment més conservadora– que la llengua parlada: Capicorb, de caput curvum, hauria d’haver donat Capcorb; Vallibona, de Valli(s) Bona, hauria d’haver esdevingut Vallbona. De nou, el manteniment de formes a mitjan evolucionar no respon al caprici filològic dels pobladors, sinó a la utilitat per a designar inequívocament un nom de lloc.

Al llarg d’aquest article veurem com el contingut semàntic dels noms de municipi del Maestrat i els Ports –sovint designats amb paraules opaques, de significat poc transparent– fa referència mantes vegades a elements excepcionals que es troben presents al medi físic: elevacions i depressions (orotopònims); fonts i confluències de rius (hidrotopònims); plantes (fitotopònims); animals (zootopònims); o terres propícies per a l’agricultura (agrotopònims).

També són molts els noms de municipi derivats d’un context històric concret: –72–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

llocs per a viure-hi (vila, vilar); per a defensar-se (castell, torre); model de poblament (antropotopònims que designen els propietaris d’una vil·la romana o d’una alqueria mulsumana); epítets elogiosos (noms propagandístics per a atraure pobladors); o relacionats amb la religió imperant en cada moment (hagiotopònims). La toponímia està, per tant, essencialment lligada bé al medi físic més o menys antropitzat –al paisatge– o a unes circumstàncies històriques determinades.

2. Metodologia En aquest article ens centrem en l’estudi dels principals topònims de cap de municipi del Maestrat històric i dels Ports que estan lligats a la geografia humana i, molt especialment, a la física. A més a més, a fi de comprendre millor el context i el significat dels topònims analitzats dels Ports-Maestrat, quan ha estat plausible, els hem comparat amb altres topònims semblants, generalment de la resta de València, però també de Catalunya i de l’Aragó, territoris amb què els Ports i el Maestrat tenen frontera.

En contrast amb l’escàs interès que la majoria dels geògrafs han mostrat fins ara per la toponímia, altres especialistes, com ara els historiadors i, sobretot, els filòlegs, han parat molta més atenció cap a aquesta branca de l’onomàstica.

De fet, per a la recerca del contingut semàntic dels noms de municipi del Maestrat i els Ports hem acudit a dues fonts filològiques principals: d’una banda, per a la toponímia àrab i berber hem optat per seguir Noms aràbics de lloc, de Carme Barceló; per a la resta de topònims hem fet servir l’Onomasticon Cataloniae (OC) de Joan Coromines, com a referent fonamental, i amb caràcter complementari, les altres dues obres enciclopèdiques d’aquest autor que complementen la primera i que, des d’una perspectiva etimològico-semàntica, formen amb ella una unitat: el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC) i el Diccionario crítico-etimológico castellano e hispánico (DCECH). També hem acudit a altres fonts que citem oportunament en el cos del text i posteriorment en la bibliografia. Quan el contingut semàntic del topònim és dubtós o discutit hem procurat presentar les diferents versions que dóna un mateix autor, o que ofereixen diversos autors, per al topònim en qüestió.

Per palesar millor la relació primordial de la toponímia amb el paisatge hem acompanyat alguns dels noms de municipis descrits en aquest article amb una sèrie d’il·lustracions (fotografies, ortofotografies, mapes d’ombres) que ens permetran comprendre d’una sola ullada aquest lligam. Aquestes imatges consisteixen en fotografies preses per Antoni Martínez i Bernat; en ortografies procedents del PNOA (Plan Nacional de Ortofotografía Aérea) i cedides per l’Institut Cartogràfic Valencià; i en mapes d’ombres consultats en la pàgina web terrasit.gva.es, també gestionada pel mateix Institut Cartogràfic Valencià.

–73–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

3. El Maestrat i els Ports: història, territori, llengua Les actuals comarques valencianes, basades en les publicades per Joan Soler el 1970 i adoptades per la Generalitat Valenciana de manera no oficial (Membrado, 2013), no coincideixen exactament amb la demarcació històrica del Maestrat i dels Ports (fig. 1). El Maestrat històric està dividit, de fet, entre cinc comarques: l’Alt i el Baix Maestrat, la Plana Alta i la Baixa, i l’Alcalatén. Tot el Baix Maestrat formava part del Maestrat històric llevat del Monestir (Tinença) de Benifassà i, a partir del 1488, de Peníscola, que passà a la Corona aquell any. Tot l’Alt Maestrat formava part també del Maestrat històric, tret de Catí i Vilafranca, que eren part del reialenc de Morella. Aquest reialenc de Morella (sense els esmentats Catí i Vilafranca) conforma l’actual comarca dels Ports. Quatre municipis de l’actual Plana Alta (les Coves de Vinromà, la Serratella, Vilanova d’Alcolea i la Torre d’en Doménec) eren històricament part del Maestrat, mentre que Vilafamés (amb la Vall d’Alba i Sant Joan de Moró, segregats d’aquell municipi durant el segle xx) constituïa un enclavament meridional de l’orde, separat físicament de la resta del Maestrat. Tres municipis de l’Alcalatén eren també del Maestrat, com queda ben patent en dos dels tres casos pel segment diferenciador que n’acompanya el topònim: Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat i Benafigos. A més, a la Plana Baixa Onda (i Tales) també configuraven un enclavament meridional del Maestrat. El Maestrat de l’orde de Montesa posseïa així mateix altres territoris més al sud, arreu del Regne de València, com ara Montcada, Silla, Montroi, Sueca, Perputxent (Beniarrés, l’Orxa) i Montesa. El Maestrat es dividia en quatre batlies, de les quals la més important era la de Cervera, i en tretze comandes, on destacava la Major, el cap de la qual era les Coves de Vinromà.

Figura 1. El Maestrat i els Ports: comarques actuals i territoris històrics (s. xvii)

Font: elaboració pròpia a partir d’Andrés (1999) i Andrés i Cerdà (2004) –74–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

Per a aquest article nosaltres hem analitzat els municipis del Maestrat històric i dels Ports que presenten una continuïtat geogràfica des de la frontera amb Aragó i Catalunya fins a l’Alcalatén i la Plana Alta, obviant els enclavaments meridionals de l’orde de Montesa. Aquest espai portenc-maestratí presenta una certa uniformitat lingüística. El valencià/català, en la variant occidental, hi és la llengua històrica i predominant, i tot aquest espai forma part de l’extensa àrea de transició que trobem entre els dos principals dialectes occidentals, el nord-occidental i el sud-occidental o valencià. Olocau del Rei és l’únic poble d’aquest territori on es parla una altra varietat lingüística, el castellanoaragonès (fig. 2).

Aquest territori pertangué històricament a la sotsgovernació de Castelló o dellà Uixó, i actualment a la província de Castelló. El Baix Maestrat i els Ports, a més de Tírig, Catí i Ares (Alt Maestrat), depenen del partit judicial de Vinaròs, mentre que la resta de municipis més al sud depenen del de Castelló.

De la mateixa manera, el Baix Maestrat i els Ports (llevat de Castellfort) i Catí (Alt Maestrat) depenen de l’hospital de Vinaròs i la resta, del de Castelló. Tot aquest territori pertangué íntegrament a la diòcesi de Tortosa, llevat d’Olocau, que era de Saragossa. Tanmateix, després de la reforma dels anys 1957-1960, només els Ports (incloent-hi Olocau) i el Baix Maestrat, així com Tírig i Catí (Alt Maestrat) continuen depenent de Tortosa, mentre que la resta forma part del nou bisbat de Sogorb-Castelló (Piqueras i Sanchis, 1992).

Figura 2. Llengües parlades a l’àrea del Maestrat i els Ports

Font: elaboració pròpia a partir de la Llei de Llengües d’Aragó i de la Llei d’Ús i Ensenyament de València –75–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

4. Origen historicolingüístic dels noms de municipi Abans d’aprofundir en la descripció del contingut semàntic dels noms de municipi, incloem aquest breu apartat sobre l’origen lingüístic i històric d’aquests topònims. Com hem dit en la introducció, la toponímia fa servir solucions imaginatives per diferenciar noms de lloc entre si, com ara l’ús de paraules alienes a l’idioma parlat en aquella àrea, però pròpies de llengües que hi havien estat dominants segles enrere. Aquest conservadorisme idiomàtic és útil per a la diferenciació, i a més és la base de la doble semàntica dels noms de lloc, que fan al·lusió alhora a un objecte geogràfic del present i, de forma més o menys críptica, a un fet físic o històric que, en el passat, els motivà (Riesco, 2010, p. 10).

Cal dir que abans de la conquesta del Regne de València per Jaume I, el Maestrat i els Ports havien sigut llargament habitats per diferents pobles: ens ho recorda el fet que s’hi puguen trobar topònims d’origen preromà, llatí, àrab i berber, al costat d’altres de postjaumins, en català/valencià (fig. 3). La toponímia, així, se’ns presenta com un testimoni excepcional d’unes presències antigues el rastre de les quals els successius esdeveniments històrics han anat esborrant.

Entre els topònims caps de municipi d’origen preromà trobem només Sorita –preindoeuropeu segons Urkola (2010, p. 21)– i Xert –indoeuropeu prellatí, com veurem més avant.

No hem distingit entre topònims llatins pròpiament dits i topònims tardollatins (o romànics prejaumins), atès que no hi ha discontinuïtat entre les varietats lingüístiques històriques (o varietats diacròniques) que donaren origen als uns i als altres; sí que pot haver-hi, però, interferència de l’àrab a partir del segle viii. Entre els topònims de caps de municipi d’origen llatí o romànic prejaumí als Ports-Maestrat hi ha Ares, Benicarló, Benafigos, Càlig, Catí, Culla, la Jana, Morella, Peníscola, Polpís, Tírig, Todolella, Traiguera, Vallibona, Villores i Xivert. Tots aquests topònims sembla que descriuen trets del paisatge i no pas històrics, encara que Villores, Vallibona i Benicarló –com veurem més avant– pareixen de semàntica mixta (una part històrica i una de paisatgística).

A tot el País Valencià, els topònims municipals d’origen àrab suposen un 35% del total, i en algunes comarques superen el 50% (el Comtat, 58%; la Ribera, 55%; l’Horta, 54%; la Safor, 52%) (Membrado, 2012c). Els Ports i el Maestrat són les comarques valencianes on la petjada musulmana és menys visible pel que fa a l’origen lingüístic dels noms de municipi (només el 16% del total). Entre els 57 topònims de caps de municipi al Maestrat-Ports només en trobem 9 amb aquest origen: Albocàsser, Alcalà, Alcolea, Atzeneta, Benassal, Benifassà, Olocau, Vinaròs i Vinromà. A diferència dels topònims llatins i tardollatins, tots aquests topònims d’origen àrab –llevat d’Olocau– no semblen pas respondre a descripcions geogràfiques, sinó a fets històrics, normalment lligats a la propietat d’una persona o família (antropotopònims).

Els topònims d’origen català conformen el grup més nombrós pel que fa als caps de municipis (53% del total). Al nostre espai hi trobem 30 topònims amb –76–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

aquest origen: Canet lo Roig, Castell de Cabres, Castellfort, Cervera, Cinctorres, Coves, Forcall, Herbés, Mata, Palanques, Pobla, Portell, Rossell, Salzadella, Sant Jordi, Sant Mateu, Sant Rafel, Santa Magdalena, Serratella, Torre d’en Besora, Torre d’en Doménec, Vilafranca, Vilanova, Vilar de Canes i Vistabella. Aquest grup és ben heterogeni pel que fa al contingut semàntic: molts descriuen trets paisatgístics, però molts altres es refereixen a trets històrics, bé de tipus defensiu (fortaleses), jurídic (condició de vila reial, senyorial, pobla), religiós (hagiotopònims) o propagandístic (epítets elogiosos).

Figura 3. Origen historicolingüístic dels noms de municipi del Maestrat-Ports

Font: elaboració pròpia a partir de dades de Coromines (1989-1997), Barceló (2010) i altres autors

5. Noms de municipi que descriuen un paisatge Podem dividir els noms de municipi del Maestrat-Ports en dos tipus, segons si el contingut semàntic corresponent descriu una qualitat paisatgística de l’entorn (més o menys, o gens, antropitzada...) o bé un element lligat amb les circumstàncies històriques del moment en què es creà el topònim. Els mateixos noms d’aquestes dues comarques ens mostren aquesta dualitat: mentre que el Maestrat descriu una realitat historicojurídica (el territori regit pel mestre de l’orde de Montesa), els Ports designa una comarca accidentada orogràficament, per a accedir a la qual (almenys des de la resta de València) cal superar sempre algun port de muntanya. En aquest article ens interessen especialment els topònims que descriuen el paisatge, ja que són els que mostren millor el lligam entre geografia i toponímia.

–77–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

5.1. Orografia La descripció d’una qualitat orogràfica dóna lloc a la majoria dels noms de municipi del Maestrat-Ports (15 casos), com es pot esperar d’un territori tan accidentat com són les comarques més septentrionals de València, on el sistema ibèric (orientació NO-SE) i la serralada litoral catalana (NE-SO) convergeixen en forma de V prop de Xert i dificulten el trànsit (fig. 6 i 7). Els orònims o, filant més prim, els orotopònims –els noms propis que descriuen una qualitat orogràfica del paisatge– poden referir-se tant a zones elevades (muntanyes) com a zones deprimides (valls, planes) o relativament elevades/deprimides (com ara els colls de muntanya, que es troben en zones altes respecte a les valls, però en zones baixes respecte a les muntanyes de l’entorn).

Un dels orotopònims que es presta a més interpretacions és la capital dels Ports: Morella. Alguns autors fins i tot discuteixen que Morella faça referència a un orònim. Barceló (1983) diu Figura 4. Morella, amb la que possiblement al·ludeix a unes impressionant roca sobre la qual restes de muralla. Podria, per tant, ser s’assenta el castell un diminutiu de Murus ‘muradeta’.

Per la seua ubicació estratègica, Morella és lloc fortificat des de ben antic.

Segons aquesta teoria, Morella es degué despoblar i abandonar durant l’època tardoromana i els nous pobladors posteriors, parlants encara d’una llengua romànica, en veure les restes de les antigues murades, la podrien haver rebatejat com ‘la muradeta’, seguint un procés paral·lel al de Foto: Antoni Martínez i Bernat S aguntum , també abandonada i després rebatejada com murus veteres ‘murades velles’ a causa de les restes de fortificacions que hi van trobar els nous moradors. D’altra banda, Nieto (1997, p. 247) considera que Morella derivaria de villa maurellia, nom llatí d’un fundus el propietari del qual seria un tal Maurellius. L’evolució fonètica seria regular: monoftongació de au en o i palatalització de li en ll.

Tanmateix, altres autors advoquen per un contingut semàntic de tipus orogràfic. Segons l’OC (V, p. 396), Morella procedeix, per dissimilació de l en r, de molella, diminutiu de mola, ‘tossal elevat i de cim planer’, que derivaria del llatí mōla, que vol dir ‘mola de molí’ (DCECH, veu muela) i que, per comparació, s’estendria també per designar les moles muntanyenques, pel seu cim pla i contorn arredonit (DECLC, V, p. 739). A mola se li afegeix el diminutiu -ella, que apareix recurrentment en altres topònims majors dels Ports (la Todolella, el Portell) i del Maestrat (la Salzadella, la Serratella, Rossell). Aquest diminutiu s’explicaria per què la moleta sobre la qual s’assenta el castell de –78–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

Morella es troba prop d’altres moles molt més grans, com ara la mola d’en Camaràs o la mola de la Garumba.

Nosaltres, però, considerem poc satisfactori fer derivar Morella de molella (mola petita), atès que les moles solen tenir un cim pla, i la roca que corona Morella no és prou plana ni prou gran perquè resulte gaire probable que arribara a ser considerada com una mola, ni tan sols com una moleta. Ernest Querol (2000) també considera que Morella és un orònim, però no derivat de mola, sinó que es remuntaria més arrere i vindria d’una arrel preromana amb significat oronímic Mor- ‘pedra, roca, punta’, en al·lusió a la imponent roca que corona el castell morellà (fig. 4). També de mor- podrien derivar altres topònims valencians (com ara Moraira), catalans (el Morell, la Morella del Garraf, Roca Maura, Móra d’Ebre...) i, en general, de bona part de l’Europa occidental. De mor- també derivarien formes comunes del lèxic català de València, com ara morral (els Ports, el Maestrat) o morro (la Marina), que són les formes usades per referir-se a un determinat tipus de penya-segat.

Culla sembla derivar de l’àrab kulya ‘cim de muntanya’, mot que, al seu torn, derivaria segons Barceló (2010, p. 38) del llatí cuculla, ‘cim’. Culla es troba a la part més alta del seu extens terme, a 1.088 m (fig. 5). El seu castell controlava tota la setena de Culla històrica, composta per l’extens terme de Culla i pels de Benassal, Vistabella, Atzeneta, Benafigos, Vilar de Canes i la Torre d’en Besora. Altres topònims valencians d’origen similar són Cullera i Benicull, a la Ribera, municipis que s’ubiquen, respectivament, sobre sengles elevacions enmig de la immensa plana de la Ribera (Membrado, 2012a, p. 51-52).

Figura 5. Culla, sobre un cim d’una muntanya, vigila gran part dels pobles de l’Alt Maestrat

Font: mapa d’ombres i PNOA (Institut Cartogràfic Valencià).

Foto dreta: Antoni Martínez i Bernat –79–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

La Todolella deriva del diminutiu del llatí tūtēla, ‘post defensiu, post de guàrdia’, habitual en altres topònims peninsulars (cf. Tudela, Navarra) (Salaberri, 2011, p. 89). La Todolella es troba sobre un tossal des d’on es vigila, o es tutela, la valleta del riu de Cantavella.

Encara que Benafigos sembla un topònim d’origen àrab en realitat seria d’origen llatí, derivat de pinna ficus, ‘penya de la figuera’ (OC, II, p. 420; DECLC, VI, p. 431). En boca aràbiga, el topònim tardollatí Penafigos (cf.

Pena-roja de Tastavins) hauria esdevingut Benafigos, perquè els àrabs converteixen sistemàticament la p oclusiva sorda en b oclusiva sonora (cf. Benafetxines, partida d’Albocàsser, de pinnas ficinas ‘penyes de les figueres’; Benicadell de penna catella ‘penya que cau, costeruda’; Benacantil, de pena a(la) cantí?). A més, el segment ‘bena’ coincideix amb el d’altres topònims aràbics, com ara Benassal, que sí que deriven de l’àrab (a)ben ‘fill’ (+ ‘anzal’, nom de persona) (Barceló, 2010, p. 104), de manera que els araboparlants haurien reinterpretat pena per acostar-lo a un element habitual en àrab. Inversament Vilafamés, derivat de l’àrab ibn al-hamis, ‘fill del cinquè’, fou creat des d’una possible forma ‘Benafamés’ en reinterpretar el segment àrab bena- com vila-, molt més significatiu per a un catalanoparlant, i d’ací l’actual Vilafamés (OC, VIII, p. 37-39).

Un topònim dubtós és Benicarló, corresponent a una gran ciutat del Maestrat, que d’acord amb Barceló (2010, 101) fóra un topònim aràbic, derivat de beni + gazl + un, on beni vol dir ‘família de’, gazl és ‘nom de persona’ i un és ‘sufix augmentatiu’. Un altra teoria té Coromines (OC, III, p. 274-275), que, basant-se en la grafia medieval Benicasló, considera que podria ser un topònim romànic preislàmic, derivat de pinna kastlon ‘penya del castellet o del castelló’, sent kastlon una forma indoeuropea prellatina derivada de kastlo-, corresponent al llatí castrum ‘castell, fort’ + el sufix -on. Si l’antiguitat del topònim fóra la que suggereix la teoria de Coromines, caldria ubicar aquest castellet al jaciment ibèric del Puig de la Nau, abandonat ja en època romana, però encara amb notables restes arquitectòniques. La forma cas(t)lon hauria perdut la t > caslon, i després la s hauria esdevingut r > carlon, com passa en altres topònims (Alfara de Carles, al Baix Ebre, deriva de la forma medieval castles; Carlet, a la Ribera del Xúquer –encara que no en tenim documentació– podria derivar de castlet ‘castellet’). Kastlon podria correspondre’s amb el Kastali que descriu alIdrisi al Llibre de Roger (Piqueres i Fansa, 2010, p.74), on diu que des de la desembocadura de l’Ebre fins a Kastali hi ha 16 milles àrabs o 32 km, que separen, efectivament, Benicarló del grau riu.

Xert, i el seu parònim català Xerta (Baix Ebre), derivarien d’una base indoeuropea preromana certis, certa amb el so ‘k’ inicial palatalitzat en època romana tardana –txert(a)– i fossilitzat, sense evolució posterior cap a la forma normal en català ‘cert(a)’. La forma certis podria derivar de l’arrel indoeuropea ker-, ‘tallar’, més el sufix indoeuropeu molt productiu -tis, -ta, utilitzat molt sovint per a formacions abstractes en totes les llengües indoeu–80–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

ropees (OC, VIII, p. 125-126). Aquest tall o penya-segat fóra segurament la impressionant mola de Xert, amb un desnivell vertical de 100 m (de la cota 600 a la cota 700) en una distància horitzontal de tan sols 200 m (fig. 6 i 7).

En el cas de Xerta, el tall podria referir-se a les costerudes gorges de l’Ebre, aigües amunt de la població de Xerta, que separen fisiogràficament el Baix Ebre de la Ribera d’Ebre.

Figura 6. Penya-segat o tall que forma la Figura 7. Penya-segat o tall que forma la Mola de Xert. S’hi aprecia perfectament la Mola de Xert convergència de la serralada ibèrica (NO-SE) amb la costanera catalana (NE-SO)

Foto: Antoni Martínez i Bernat

Font: mapa d’ombres (Institut Cartogràfic Valencià)

La Serratella, com la seua població veïna de la Serra d’en Galceran, presenten noms transparents, i fan referència a la serra dita d’en Galceran (1.082 m.), que separa els dos principals corredors prelitorals maestratins: el de Cabanes-les Coves, a llevant, i el de la Rambla de la Viuda-Albocàsser a ponent. La Serra (d’en Galceran), ubicada dalt de la muntanya, al camí entre Benlloc i la rambla de la Viuda, es troba a 750 m, mentre que la Serratella, entre la Torre d’en Doménec i Albocàsser, es troba a 780 Figura 8. Península de Peníscola m. Per tant, el doble diminutiu (serra > serreta > serretella > serratella) no es referiria a la mida del relleu, sinó a les dimensions de la població, ja que la Serratella ha estat històricament menys poblada que la Serra (d’en Galceran).

La península de Peníscola, antiga illa unida a la costa per una estreta banda de terra, delata l’origen semàntic d’aquest topònim, que derivaria d’una forma vulgar del llatí paeninsula (paene- ‘quasi’ + īnsula ‘illa’) (fig. 8).

Foto: Antoni Martínez i Bernat –81–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

Aquesta forma alternativa seria paeniscula (paene + iscula). Iscula (illa) ha donat la forma ‘iscla’ en occità (cf. Iscla de Pòrcaròlas) i ‘ischia’ en italià meridional (cf. Ischia, a la badia de Nàpols) (Arasa, 2000, 51). Sembla, però, que la forma catalana ‘illa’ no derivaria d’‘iscla’ sinó d’īnsula>isla>illa (DCECH, veu Isla). La forma castellanitzada cooficial Peñíscola és una corrupció del nom valencià per la interferència del mot peña, que es pot relacionar amb el fet que el castell s’ubica sobre la part més elevada del poble, al capdamunt d’una penya.

Figura 9. Conca de Catí, entre les serres de l’Avellà i de Sant Vicent

Fonts: mapa d’ombres i PNOA (Institut Cartogràfic Valencià).

Foto: Antoni Martínez i Bernat

Entre els orònims que fan referència a zones deprimides trobem tres noms de municipi, tots d’origen llatí: Catí, Càlig i Vallibona. Catí deriva de catīnus, ‘conca, llibrell’, perquè al voltant del Figura 10. Càlig es troba a la vora poble hi ha una zona semiendorreica de l’amplíssima llera de la rambla de –de difícil drenatge–, on les aigües que Cervera baixen de la serra de l’Avellà, per ponent, i de la de Sant Vicent, per l’est, s’estanquen dins de la conca de Catí (fig. 9), i presenten difícil o nul drenatge cap a la rambla de Cervera (cf. el Catí de Petrer, que també presenta difícil drenatge).

Càlig deriva de calice, ‘llit sec d’un riu’, que en castellà ha donat cauce, amb el mateix significat, i en català calze, ‘copa per beure a la missa’. Càlig es diu així per Font: PNOA (Institut Cartogràfic Valencià) –82–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

trobar-se junt a la Rambla de Cervera, Figura 11. Vallibona es troba en una valleta a la capçalera del riu Cervol just en una zona on el caixer és especialment ample. En alguns punts és tan ample que ateny els 200 m i hi cap folgadament un camp de futbol (fig. 10).

Vallibona deriva del llatí vallis bona, però a diferència de Vallbona (de les Monges) (Urgell) o (la Pobla de) Vallbona (Camp de Túria), la toponímia ací ha sigut més conservadora i ha preservat la i del llatí. Aquest és un topònim de significat compost: Font: mapa d’ombres (Institut Cartogràfic Valli- descriu un tret paisatgístic (una Valencià) vall) (fig. 11), mentre que bona és un epítet elogiós o propagandístic, amb el fi d’atraure pobladors. Aquest epítet bona implica, a més, una comparació amb la veïna Vallivana, del llatí vallis vana, ‘vall buida, improductiva’, terreny comunal del terme de Morella ple de boscs, deshabitat i sense conrear, enFigura 12. El coll d’Ares (del Maestrat), front d’una Vallibona històricament entre les moles d’Ares i del Vilar cultivada, propícia per a la ramaderia i amb població dispersa als masos.

Entre els orònims municipals que fan referència a cavitats n’hi ha un de ben transparent (les Coves de Vinromà) i un de força dubtós (Alcalà de Xivert). El Maestrat és una comarca de sòls calcaris on abunden els rius subterranis, l’aigua dels quals dissol la roca calcària i forma coves (horitzontals o en pendent suau), abrics o balmes (cavitats poc profundes) i avencs (verticals o en pendent pronunciat). El topònim les Coves és d’etimologia diàfana i fa referència a les nombroses cavitats que es troben al terme corresponent, entre els quals la més famosa és l’alvenc (o avenc) del Mas Nou. Xivert, Font: mapa d’ombres (Institut Cartogràfic que en documents medievals anteriValencià). Foto: Antoni Martínez i Bernat ors a la conquesta apareix com (E) xuvert, podria derivar, segons Coromines (OC, VIII, p. 136-137; DECLC, VI, p. 21), d’eixobert, participi del verb eixobrir (migpartir, tallar), derivat del llatí exōpērire, ‘descobrir’. Aquest eixobert faria referència a l’a(l)venc –83–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

de Xivert, ben pròxim al castell homònim, i que ateny una fondària de 64 m.

Entre els orònims municipals del Maestrat-Ports hi ha, a més, dos passos de muntanya. D’una banda, Ares del Maestrat, on Ares és una supervivència del llatí aras, ‘altars’ ubicats en llocs pròxims a un pas de muntanya i on els caminants feien ofrenes als déus protectors dels colls (OC, II, p. 231-232). El topònim Ares és molt freqüent als passos pirinencs catalans: el coll d’Ares entre Prats de Molló i Molló, per on fugiren molts republicans en acabar la guerra civil espanyola; la collada d’Ares a l’Alt Urgell; el santuari de la Mare de Déu de les Ares al coll de la Bonaigua (Pallars Sobirà), al camí entre Sort i Vielha; i encara uns quants més. A València trobem el coll d’Ares (del Maestrat), que s’obri pas entre les moles del Vilar i d’Ares, i que separa el paisatge prelitoral mediterrani dels corredors del Maestrat (conca del Millars) del paisatge esquerp dels Ports de Morella (conca de l’Ebre) (fig. 12). Altres Ares valencians són el coll d’Ares del Bosc (entre la conca del Serpis i la del riu de Guadalest) i el coll d’Ares d’Alpont (actual Aras de los Figura 13. El Portell de la Cabrella (els Olmos) entre Xelva i Ademús, a través Ports) separa l’Aragó de València d’un pas muntanyenc que evita les gorges del Túria.

D’altra banda tenim el Portell de Morella, que deu fer referència al port de la Cabrella (fig. 13), que es troba al camí entre Cantavella (Cantavieja) i Anglesola (La Iglesuela), d’una banda, i Cinctorres i Morella, de l’altra.

Aquest port marca la divisòria entre la conca del riu de la Cuba (afluent del Cantavella) i la de la rambla de SeFont: mapa d’ombres (Institut Cartogràfic Valencià) llumbres (aigües avall anomenat riu de Calders). El mot ‘port’, aplicat a la toponímia catalana, pot significar ‘pas de trànsit’, però també ‘terra alta, de carena; zona de pasturatge’ (DECLC, VI, p. 721). Aplicat a la comarca dels Ports, segons Coromines, pareixeria que fa referència al primer significat, per l’abundància de passos de muntanya que hi ha. Aquest autor cita el de la Todolella, Olocau, Salvassòria, Llàcua (o Llècua), Pinella i Ares. Curiosament no cita dos dels més coneguts: Torre Miró i Querol.

5.2. Hidrologia Entre els noms de municipi relacionats amb els recursos hídrics n’hi ha un que no deixa lloc al dubte: es tracta del Forcall, topònim transparent, on forcall, segons el DECLC (IV, p. 119), col dir ‘entreforc o enforcament de camins o de valls’. Les tres valls, amb els seus respectius rius, que hi conflueixen són, –84–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

respectivament, de ponent a llevant, la Figura 14. Un sistema de moles separa les conques dels distints rius que del riu de Cantavella, la del Calders i conflueixen al Forcall la del riu de Morella. La confluència dels tres rius forma el riu Bergantes.

Cadascuna de les conques d’aquests rius està delimitada per una sèrie de moles calcàries, que esquitxen el relleu subtabular dels Ports, molt afectat per l’erosió, que ha excavat les gorges, entre altres, dels rius de Cantavella, Calders i Morella. No és evident des del poble del Forcall aquesta forma de forca, però si l’observador puja a la Font: mapa d’ombres (Institut Cartogràfic Mola de la Vila (fig. 14), veurà a lleValencià) vant la confluència del riu de Morella amb el Bergantes i a migdia la unió dels rius de Calders i de Cantavella. En el seu mapa mental l’observador podrà per tant reconèixer la forma d’una forca de 3 puntes. Si l’observador filara més prim, podria fins i tot representar-se una forca de cinc puntes, ja que al nord el barranc de la Torre Folch i al nordest el riu de Xiva també conflueixen al riu Bergantes (fig. 14). Altres hidrònims notables del País Valencià que fan referència a la confluència de rius són Cofrentes, derivat del llatí confluentes, perquè al terme corresponent conflueixen el Cabriol i el Xúquer; i Montaverner, topònim que, malgrat tenir una aparença transparent en català, emmascararia un possible origen àrab, ja que podria derivar de muntabb an-nahr, ‘confluència de rius’ (OC, V, p. 334) i, en efecte, a Montaverner conflueix el riu Clariano amb l’Albaida.

L’únic riu amb cabal d’aigua més o menys permanent que hi ha als Ports és el Bergantes. Junt a aquest riu hi ha la població de Palanques, el nom de la qual al·ludeix a una palanca o passarel·la feta de taulons entre les dues ribes del riu. Cal dir que els Ports de Morella és l’única comarca valenciana les aigües de la qual van cap al nord, és a dir, cap a l’Ebre, on fan cap les aigües del Bergantes que, prèviament, s’han unit al Guadalope. El riu Bergantes és conegut a l’aragonesa comarca del Maestrazgo com el río Valenciano, per ser el principal riu valencià les aigües del qual fan cap a l’Aragó. Recordem que això funciona normalment a l’inrevés a la resta de la frontera valencianoaragonesa, on són les aigües de l’Aragó (dels rius Túria i Millars, per exemple) que flueixen cap a València.

D’altra banda, l’únic riu amb cabal d’aigua permanent al Maestrat és el riu de la Sénia, que fita amb la comarca del Montsià. Sant Rafel del Riu (o del Maestrat) i les Cases del Riu (terme de Rossell) són dos topònims transparents referits a sengles pobles ubicats a la vora sud –la part valenciana– del fronterer riu de la Sénia. Al terme d’Ulldecona hi ha el nucli de Sant Joan del Pas i el del Pas. En aquest segon punt el camí entre Sant Mateu i Tortosa (l’antiga Via –85–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

Augusta) travessa el riu de la Sénia a través d’un gual, aprofitant que la llera s’eixampla. Aquest gual seria el responsable de la formació del topònim Pas. Un altre hidrotopònim ben interessant del nord valencià és la Jana, que deriva del llatí diana ‘divinitat campestre dels boscs i les aigües’ (OC, IV, p. 462463). Encara que aquest es pot considerar en origen com un hagiotopònim, està generalment associat a les fonts, que són fonamentals per al Maestrat, comarca mancada de veritables rius i, per tant, dependent de les surgències que brollen ací i allà i que en possibiliten el poblament. No sabem amb certesa a quina font es refereix el topònim la Jana, però el poble i el terme presenten nombrosa hidronímia; hi destaquen la partida de los Horts de la Font, al nucli urbà; la d’Enllà la Font, a tocar de l’anterior, i la de les Fontanelles, a llevant de l’anterior. Tampoc no és impossible que la Jana faça referència a la font més famosa del Baix Maestrat, la de la Mare de Déu de la Salut (Traiguera), ubicada a 4 km a llevant de la Jana, i que s’haja produït un desplaçament d’aquell topònim a l’actual poble de la Jana. Els desplaçaments són un fet habitual en la toponímia: abans de la fundació per Jaume I, Castelló designava una ubicació 6 km al nord de l’actual capital de la Plana, al Castell Vell, mentre que Nules, abans que al segle xiv es creara el poble que avui du aquest nom, es referia a una localitat 3 km a ponent, l’actual Vilavella. Altres exemples de topònims derivats de diana són, entre Teulada i Moraira, la Font de la Jana; a Vilafamés, la Font d’en Jana, on l’aigua que raja proveeix de reg l’horta del poble; i Anna (Canal de Navarrés), on hi ha una petita albufera amb nombrosos ullals que hi brollen.

Fitant amb el límit nord dels Ports hi ha el poble aragonès catalanoparlant d’Aiguaviva, d’etimologia transparent, però interpretable, ja que segons Coromines (OC, II, p. 39) fa referència a una ‘aigua viva, ràpida, moguda’, mentre que segons Moran et al. (2002, p. 22) al·ludeix a l’‘aigua que brolla’, és a dir, a una font o un ullal.

Figura 15. Canet lo Roig (esquerra) amb detall d’un canet o canyar al sud

del poble (dreta) 5.1.3. Flora Quant a fitònims cal assenyalar que les canyes donen lloc al nom de municipi de Canet lo Roig, derivat del llatí cannētum ‘canyar’, on el sufix -et té valor col·lectiu i vol dir ‘bosc de canyes, canyar’. És notable i excepcional el canyar o canet al sud-est d’aquest poble, tot al voltant del riu de la Font de la Roca (afluent del Cervol), en una comarca calFont: PNOA (Institut Cartogràfic Valencià) cària caracteritzada per les rambles seques i pedregoses (fig. 15). Canet és un topònim molt productiu que apareix tant a València (Canet lo Roig, d’en Berenguer), com a Catalunya (Canet de Mar, del Rosselló, d’Adri, de Verges) i a Mallorca (en una alqueria del terme d’Esporles).

–86–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

Al terme de Vilar de Canes, el nom del qual deu derivar del llatí canna ‘canya’, no hem trobat cap canyar notable. Això ens fa pensar que aquest Canes podria ser més tost un cognom que no pas un fitotopònim. També del llatí canna deriva probablement el topònim Alcanar (Montsià) referit a un canyar o bosc de canyes. Probablement aquest canar d’Alcanar siga el que es troba a la vora nord del riu de la Sénia, petit curs d’aigua que marca la frontera tant entre Alcanar i Vinaròs com entre Catalunya i València. Encara en l’actualitat, cap a la desembocadura d’aquest riu trobem un notable canyar al terme d’Alcanar.

Un arbre de la família de les salicàcies ha donat nom a Santa Magdalena de Polpís (Baix Maestrat), que deriva del llatí populus (pollancre). Tant el pollancre ver o xop (Populus nigra) com el pollancre blanc o àlber (Populus alba) són arbres de ribera espectaculars per l’alçada i que amb el vent fan un soroll característic. A la vora de Santa Magdalena de Polpís passa la rambla d’Alcalà, on encara avui dia trobem notable vegetació de ribera, pollancres inclosos. El topònim Polpís, pronunciat Pulpís a Benicarló, Polpís a Peníscola i Polpit a Traiguera, derivaria del plural del llatí populetum/poppletum, ço és poppletos, que hauria esdevingut polpits, i posteriorment polpís (OC, VI, p.

252-254; DECLC, VI, p. 656). El topònim es repeteix en altres indrets com ara Polop (la Marina) (de popolo> polopo > Polop) o al Monestir de Poblet (Conca de Barberà) (derivat de populetum > poplet > Poblet). D’etimologia transparent, el poble abandonat de l’Albareda o l’Albereda, junt al riu de la Cuba (el Portell de Morella) rep aquest nom per l’abundància d’àlbers (Populus alba).

Un altre arbre de la família de les Figura 16. La Salzadella, el camí de les salicàcies, del gènere salix, ha donat Gatelleres i detall del riu de Segarra, nom a la Salzadella (Baix Maestrat), junt al qual encara avui creixen notables topònim transparent derivat de ‘salzearbres de ribera da petita’ o ‘salzedella’. El salze, que pot atènyer fins a 20 m, creix en zones humides de la conca mediterrània, a la vora de barrancs i rius. No falten les zones humides al terme de la Salzadella on poden créixer els salzes: cap al sud hi ha el riu de les Coves, a només mig quilòmetre del nucli urbà, i cap al nord hi ha les partides –indicadores d’humitat– del Fondo de la Llacuna, Font: PNOA (Institut Cartogràfic Valencià) les Llacunes, el Cap de les Llacunes i el Camí de les Llacunes. Probablement, però, el nom de la Salzadella prové d’un gran bosc de salzes situat, en el passat, prop de la població, en la partida de les Gatelleres (fig. 16); una ‘gatellera’ és un ‘bosc de gatells’, i un ‘gatell’ és una varietat de salze.

–87–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

La rambla Carbonera, que naix al terme d’Ares, rep aquest nom per l’abundància de carrasques que s’hi troben, amb la llenya de les quals es feia tradicionalment carbó. Al nord dels Ports hi ha la comarca del Matarranya, la capital de la qual és Vall-de-roures, topònim transparent que es refereix a la presència de roures. Al terme de Catí, enmig d’un frondós carrascar, hi ha el notable santuari de l’Avellà, topònim en què trobem ‘avellà’, la forma antiga en català/valencià per a designar un ‘avellaner’.

La Mata, derivat del llatí matta Figura 17. La Mata, amb un bosc ‘coberta vegetal’, fa referència a un esclarissat de carrasques a la banda de bosc gran i dens, sobretot al Pirineu, l’ombria del terme o a una bosquina o zona de vegetació baixa (OC, V, p. 231; DECLC, V, p.

526) En el moment que els primers pobladors arribaren a la Mata, l’anomenaren així perquè devia haverhi encara una àrea de vegetació arbòria o arbustiva notable. Tanmateix, cap a la darreria del segle xix i primeria del xx les muntanyes dels Ports i, per tant, de la Mata, foren massivament desforestades i esglaonades per plantar-hi Font: PNOA (Institut Cartogràfic Valencià) uns esquifits bancals de blat amb què alimentar la llavors superpoblada comarca. Els boscos de carrasques de la Mata degueren desaparèixer en massa llavors. Avui dia, un segle i escaig després, els bancals són ben abandonats des de fa ja algunes dècades, i les carrasques han tornar a ensenyorir-se de l’ombria del terme de la Mata, on formen un bosquet esclarissat (fig. 17).

A la Tinença de Benifassà hi ha l’antic poble del Boixar, avui dependent de la Pobla de Benifassà. És un topònim transparent derivat de boix, ‘mata muntanyenca’ (DECLC, II, p. 52). Herbers (oficialment Herbés, que reflecteix l’emmudiment de la ‘r’ en la pronúncia local i, en general, de tot el MaestratPorts), sembla un topònim transparent, derivat del plural d’herber, lloc on abunda l’herba i, per tant, les pastures per al bestiar (prats). La difícil orografia dels Ports no en fa un lloc propici per a l’agricultura, però sí per a la ramaderia ovina extensiva, que ha sigut històricament la base de la seua economia. En època medieval, Herbers es deia Herbers Jussans per diferenciar-lo d’Herbers Sobirans, que es correpon amb Herbeset, que avui fa part del terme de Morella.

De la mateixa manera que s’usen topònims creats a partir de llengües que ja no es parlen o d’originals evolucions etimològiques, és també habitual en toponímia fer servir un diminutiu per diferenciar un topònim d’un altre d’homònim i referit a un lloc que s’ubica relativament prop del primer. Els exemples d’això són nombrosos i ens indiquen com els noms de lloc són creats sovint des del pragmatisme i l’economia del llenguatge: és més curt dir Herbers –88–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

i Herbeset que Herbers Jussans i Herbers Sobirans. Un altre exemple és el ja vist de la Serra (d’en Galceran) / la Serratella, però també molts altres per tot arreu de València, com ara els de Godella / Godelleta, Villena / Billeneta, Montán / Montanejos, Quart (de les Valls) / Quartell, Quatretonda / Quatretondeta, Castelló (de Rugat) / Castellonet, o el Toro / Toràs (en aquest darrer cas, el topònim derivat s’ha creat per mitjà d’un augmentatiu). L’ús de diminutius per diferenciar dos pobles o territoris pròxims el trobem també sovint a Catalunya, per exemple per distingir Monistrol (de Bages, de Montserrat) / Monistrolet (de Rajadell); Avinyó / Avinyonet; Prades / Pradell; Urtx / Urgell / Urgellet; Cerdanya / Cerdanyola; la Granada / la Granadella; Barcelona / la Barceloneta (barri) / la Balceroneta (pronunciat Balsaruneta; denominació popular de l’Alguer); Girona / Gironella; Ripoll / Ripollet. A més, Josep Pla distingeix literàriament l’Empordà (l’Alt Empordà) de l’Empordanet (Baix Empordà). Més enllà dels topònims, si entrem dins del món dels gentilicis, cal dir que al País Valencià, per evitar la confusió entre un habitant de la ciutat de valencià i un del País Valencià en general, s’empra popularment la forma valencianet per als habitants del cap i casal.

5.1.4. Fauna Pel que fa a zootopònims cal destacar Olocau (del Rey), derivat de l’àrab aluqab ‘les àguiles’, ‘lloc d’àguiles’ (Barceló, 2010, p. 59), aplicat metafòricament a àrees muntanyenques esquerpes (tan esquerpes que s’entén que són més propícies per a aquestes aus que per a la vida humana). El mateix podem dir del topònim maestratí Penyagolosa, que designa la segona muntanya més alta del País Valencià (1.813 m enfront dels 1.836 de l’Alto de las Barracas), i que sembla derivar de ‘penya aguilosa’, és a dir, ‘penya de les àguiles’. D’altra banda, (Castell de) Cabres (Tinença de Benifassà) és un topònim transparent en català/valencià, aplicat també metafòricament a àrees costerudes de muntanya, propícies per a aquests mamífers tan àgils i especialitzats a grimpar pels relleus esquerps, com ara els que hi ha cap als Ports de Beseit i la Tinença de Benifassà (cf. el Puig Cabrer, de Catí, o el Montcabrer de Cocentaina). Finalment, Cervera (del Maestrat) provindria del llatí cervaria ‘terra de cérvols’. Aquests animals avui han desaparegut d’aquesta àrea, però en temps no tan remots poblaven aquestes contrades. Resulta força atractiva l’etimologia orogràfica proposada pel filòleg Josep Balari i Jovany, que relaciona Cervera (medieval Cervaria) amb el mot llatí cervix, d’on deriva cervical, entès com a ‘bescoll’ i, per extensió, com a ‘coll de muntanya’ (Turull, 1991, p. 110-113). A favor d’aquesta hipòtesi hi ha la profusió d’aquest topònim en localitats ubicades prop d’un coll. Cervera del Maestrat es troba junt al coll de la Bassa i el coll de la Font, que separen el pla de Sant Mateu del de Vinaròs-Benicarló, respectivament. Cervera de la Marenda es troba a l’altra banda de les muntanyes que separen l’Empordà del Rosselló.

En contra d’aquesta hipòtesi, però, hi ha la dificultat de l’evolució cervix>cervic –89–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

aria>Cervaria>Cervera. D’altra banda, Cervera podria ser un fitònim, un tipus de topònim que abunda arreu del Baix Maestrat, en municipis com ara la Salzadella, Canet, Polpís o Traiguera. Pel que fa a la capital de la Segarra, Turull (ibid.) destaca que hi ha una llarga sèrie de topònims relacionats amb el món vegetal (la Prenyanosa, l’Aranyó, la Cardosa, la Figuerosa, el Canós) prop de Cervera, que podria derivar directament de ‘servera’, arbre d’on s’extrauen les serves.

5.1.5. Color del terreny Els cromònims descriuen el color de Figura 18. Oliveres sobre sòls rogencs les roques o del sòl. La litologia predomi(Canet lo Roig) i sobre sòls més blanquinosos (Rossell) nant al Maestrat és la calcària (blanquinosa), del cretaci i del juràssic. Els sediments més recents cobreixen les superfícies de cultiu, i són formats fonamentalment per materials del terciari i quaternari de terra rossa (rogenca), que procedeix de la descomposició de la pedra calcària de les muntanyes adjacents.

Al Maestrat hem trobat dos topònims municipals que poden ser considerats cromònims, ‘noms de color (de la terra)’, Font: PNOA (Institut Cartogràfic Valencià) i que es refereixen a aquesta terra rossa, tan abundant a la conca mediterrània. D’una banda, Rossell i, de l’altra, el seu veí (Canet) lo Roig. No descartem que Rossell siga en realitat un cognom importat de Catalunya. Tanmateix, també resulta versemblant la idea que Rossell siga un diminutiu de ros (el rosset o el rossell), pel color rosset o rossell –equivalent més tost a rogenc (rosso en italià) que no pas a ros, segons el DECLC (VII, p. 458)– que hi té la terra.

A poca distància al sud de Rossell hi ha Canet lo Roig, on lo Roig de nou designaria el color rogenc de la terra d’aquesta banda del Maestrat. Segons Coromines (OC, VI, p. 432), el to de la terra a Rossell és una mica més pàl·lid que el de Canet lo Roig, per bé que tots dos municipis presenten unes terres de conreu de color rogenc més o menys pujat (fig. 18). L’adjectiu roig/roja descrivint el color de la terra es repeteix en alguns altres notables topònims municipals aragonesos, valencians i catalans, com ara Mont-roig de Tastavins (Matarranya) (Membrado, 2012b, p. 17), Mont-roig del Camp (Baix Camp), Riba-roja de Túria (Camp de Túria) i Ribaroja d’Ebre (Ribera d’Ebre). D’altra banda, tornant al terme de Rossell, hi trobem l’antic poble de Bel (Tinença de Benifassà), que podria derivar de l’arrel iberobasca bel- ‘negre’, potser amb un sentit de ‘bosc dens, tancat, quasi negre’. En l’actualitat encara hi ha un carrascar espès a la zona del Bel, molt minvat a causa de les rompudes per conrear-hi (cf. Biel, comarca de les Cinco Villas, Aragó).

Als Ports hi ha l’hipersemàntic nom de lloc Villores, que podria derivar del llatí Villa + Aurea > Villora > Villores (pluralitzat). Aurea al·ludiria al color d’or (daurat, clar) de la terra, per comparació als tons més rogencs que es troben cap –90–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

al Forcall. Els adjectius que descriuen una terra clara o groguenca solen derivar de daurat, com ara el topònim Oriola, derivat d’aureola, diminutiu d’aurea, o Catadau, medieval Catadaur, derivat de capite aureu ‘cap d’or, punta daurada’ (Barceló, 2010, p. 43).

5.1.6. Clima A la Tinença de Benifassà hi ha l’antic poble de Fredes, avui dependent de la Pobla de Benifassà, que es caracteritza per ser un dels més freds del País València, com evidencia el seu topònim transparent en la nostra llengua, derivat de ‘(terres) fredes’ (cf. Frías, prov. Burgos; Campofrío, prov. Huelva).

5.1.7. Agropecuari Els topònims relacionats amb la geografia agrària de cada moment solen ser transparents: Hortells, antic municipi que avui fa part del terme de Morella, és un lloc on hi havia hortets, regats amb aigua del riu Bergantes. El nom del poble de la Sénia (el Montsià) indica que el reg s’hi feia amb aigua subterrània, fet habitual tant al Baix Maestrat com al sud del Montsià, on no abunden gens les aigües superficials per la naturalesa calcària del rocam.

Dos noms de municipis del Maestrat deriven probablement de la presència de blat al seu terme. Tírig provindria del llatí Tirice. Aquesta forma evolucionada procediria del llatí triticum, que evoluciona en castellà a ‘trigo’ desde trídigo > tridgo > trigo (DCECH, veu trigo). Tanmateix, per donar lloc a Tírig seguiria una evolució diferent: per metàtesi triticum donaria titricum i amb la caiguda de la t esdevindria tiricum>Tirice>Tírig (cf. Tirgo, a la Rioja) (OC, VII, p. 276). El municipi de Traiguera derivaria de (vallis) triticaria (‘triguera’ en castellà), “vall productora de blat”. Tot i que tant Tírig com Traiguera avui són ben conreades d’oliveres i ametlers, s’ubiquen sobre sengles valls prelitorals susceptibles de produir cereal des de temps antics (fig. 19 i 20).

Figura 19. Vall de Tírig, avui cultivada amb arbres fruiters de secà

Figura 20. Vall de Traiguera, avui cultivada amb arbres fruiters de secà

Font: PNOA (Institut Cartogràfic Valencià)

Font: PNOA (Institut Cartogràfic Valencià) –91–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

6. Noms de municipi referits a alguna circumstància històrica Molt breument ens referirem als noms de municipis del Maestrat-Ports que fan al·lusió a algun fet lligat a la història.

6.1. Edificis per a viure-hi Entre els noms de municipi relacionats amb vila trobem Villores, Vilafranca i Vilanova (d’Alcolea), i entre els que es refereixen a una pobla, la Pobla de Benifassà, la Pobleta d’Alcolea (Morella) i la Pobla del Bellestar (Vilafranca).

Vilar de Canes deriva de vilar ‘vila petita’, mentre que Cabanes és el plural de cabana ‘construcció rústica de pedra o de fusta’, del llatí capanna.

6.2. Edificis defensius Abunden al País Valencià els noms de municipi amb caràcter defensiu, herència d’una secular inestabilitat política. Castell de Cabres i Castellfort descriuen sengles fortaleses segures (vegeu també Benicarló en el punt 5.1).

Alcalà de Xivert deriva de l’àrab al-qalat ‘el fort, el castell’, i faria referència a l’imponent castell de Xivert. No gaire lluny d’Alcalà es troba Vilanova d’Alcolea, nom derivat d’al-qulaya, diminutiu d’al-qala(t), i que per tant vol dir ‘el castellet’ (Barceló, 2010, p. 77). Quant a les torres, tenim la Torre d’en Besora, la Torre d’en Doménec i Cinctorres. Les dues primeres porten el nom del senyor de la vila, mentre que la tercera indica que al terme hi havia moltes torres, no necessàriament cinc, igual que a Centcelles (Constantí, el Tarragonès), derivat de centum cellas, no hi havia cent cel·les o estàncies, però sí moltes que testimonien la grandesa que tingué aquesta vil·la tardoromana. Fora ja del Maestrat, fitant amb el límit meridional, destaca un altre topònim derivat de torre, com és Torreblanca, i al nord dels Ports, ja dins de la comarca del Matarranya, trobem Torredarques. Coratxà, poble de la Tinença de Benifassà que avui fa part del terme de la Pobla, té un nom derivat de coriacea ‘cuirassa, fortificació defensiva’, transformat i pluralitzat pels àrabs en quratxani ‘cuirasses, murades’. Coromines (OC, II, p. 105) fa derivar Alcossebre (Alcalà de Xivert) d’al-qusaiba, diminutiu d’al-qasaba, ‘fortalesa’ (d’on deriva el castellà alcazaba).

6.3. Antropotopònims Entre els topònims d’origen àrab derivats de nom de persona cal destacar els següents: Benifassà, derivat de Beni Hassan ‘família de Hassan’ (Barceló, 2010, p. 99); Benassal (medieval Abinançal), que prové d’Abin Anzal ‘fill d’Anzal’ (p.

104); Vinaròs (medieval Vinalaroç), d’Abin al-Arus, ‘fill de la núvia’ (p. 105); –92–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

Vinromà, d’Ibn Rumman, on ibn és ‘fill de’ i, i Rumman vol dir ‘el cristià’, ja que els àrabs anomenaven rum (derivat del llatí romanus) els cristians o d’Ibn Rumman, on Rumman vol dir ‘magranes’, que s’hauria de traduir per ‘fill d’en Magrana’, o ‘fill del magraner’ (Alomar, 2009, p. 277-278). Albocàsser, segons Barceló (2010, p. 106), vindria d’Abu Qasir, on trobem els elements Abu, literalment ‘pare’, però que s’empra habitualment per a designar un lloc, i Qasir, que voldria dir ‘violent’ (‘el (lloc) del violent’); segons Coromines (OC, II, p.

87), però, Albocàsser vindria d’Abu’l-Qasr i podria significar ‘l’home de l’alcàsser’, ‘el qui el té o guarda l’alcàsser’. Pel que fa a antropotopònims derivats de tribus amazics hi ha Atzeneta, dels Zanata (Barceló, 2010, p. 111).

6.4. Hagiotopònims Lligats amb la religió catòlica trobem quatre hagiotopònims al Baix Maestrat: un d’històric –Sant Mateu– i tres de creació recent: Santa Magdalena de Polpís (segregada d’Alcalà de Xivert al segle xix), Sant Jordi del Maestrat i Sant Rafael del Maestrat (segregats de Traiguera als segles xvii i xx, respectivament). Ja hem comentat, en el punt 5.2, que la Jana fa referència a Diana, la deessa romana dels boscs i les aigües. Si encara ens remuntem més arrere en el temps, i d’acord amb la teoria d’Urkola (2010, p. 21), Sorita tindria un origen basat en la gran deessa preindoeuropea (bascoibèrica), coneguda com la Dama Blanca (Gimbutas, 1991 i 1996). Zuri vol dir ‘blanc’ en euskera, i zurieta voldria dir ‘el lloc de la (dama, deessa) blanca’. Sorita (que podria derivar de Zurieta>Zorieta>Zorita>Çorita) posseeix un lloc sacre impactant des del punt de vista paisatgístic: el santuari de la Balma. Un indret d’aquestes característiques degué ser un lloc sagrat des de temps immemorials, potser ja des de temps preindoeuropeus.

6.5. Epítets elogiosos La majoria dels epítets elogiosos emfatitzen les suposades qualitats de la població, com ara la bellesa, les vistes o el plaer que s’hi pot trobar. Entre aquests trobem Vistabella del Maestrat, el Bellestar (la Pobla de Benifasssà) o la Pobla del Bellestar (Vilafranca). En realitat, són llocs més aviat freds i poc amables, de manera que aquests noms sols suposen un reclam per a nous pobladors.

7. Conclusions La toponímia, i dins d’aquesta especialment els noms de municipi –que són els més antics i millor documentats–, se’ns mostra com un testimoni excepcional d’unes presències antigues al nostre territori, avui desaparegudes. Les successives onades pobladores o conqueridores han anat transformant d’una –93–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

manera més o menys gradual la cultura i la llengua de les actuals terres valencianes, però cadascuna d’aquestes ha deixat la seua empremta gravada en la toponímia. Com afirma Villar (2000), la toponímia (els noms de lloc) presenta un gran avantatge sobre l’antroponímia (els noms de les persones que van fundar i van habitar els llocs): mentre que aquesta última es desplaça i desapareix gairebé sempre al mateix temps que els individus, aquella sol perdurar secularment, i encara que finalment es corrompa o caiga en desús, el ritme de transformació/desaparició és molt més lent, la qual cosa possibilita dur a terme una reconstrucció del significat d’un topònim.

Les obres de lingüistes com el gran mestre Joan Coromines i, pel que fa a la toponímia aràbiga, Carme Barceló, entre altres, així com el coneixement del paisatge i de la història de la nostra àrea d’estudi, ens han permès reconstruir el contingut semàntic dels noms dels municipis del Maestrat-Ports, sense obviar que, en alguns casos, les solucions que oferim cal considerar-les tan sols com hipòtesis plausibles, i que alguns topònims notables continuen prestantse a una interpretació ambigua i, per tant, discutida.

La persistència entre els topònims de cap de municipi de formes procedents d’altres llengües i de formes poc evolucionades –o amb evolucions sorprenents– dins la llengua viva d’un territori no respon al fet que els pobladors admiraren les cultures –sovint enemigues– del passat o al fet capriciós d’experimentar amb etimologies especulatives, sinó a la utilitat que per al llaurador suposa el fet de poder distingir pobles amb característiques similars i pròxims entre si mit­ jançant noms propis diversos que, a més, rarament coincideixen amb noms comuns propis de la llengua parlada al territori.

Pel que fa al contingut semàntic del nom de nuclis de població del MaestratPorts, una mica més de la meitat descriuen trets del paisatge natural més o menys antropitzat, i la resta són noms lligats a les circumstàncies històriques.

Generalment, l’etimologia dels noms de municipi –de tots els topònims en general– que descriuen un paisatge palesa quins trets del territori eren considerats significatius pels natius. La fixació d’un nom de lloc que descriu un paisatge està en funció de la rellevància territorial d’aquest nom per als llauradors locals, que són qui decideixen quin és el tret prevalent d’acord amb els seus interessos d’índole pràctica (una font, un gual, un pas de muntanya, un camp de cereals o un prat per a pastar) o bé d’acord amb la sorpresa que els produeix un tret cridaner del relleu (una roca immensa al capdamunt d’un cim, un penya-segat, uns majestuosos arbres de ribera o un entreforc de rius).

–94–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

Bibliografia Alcover, Antoni; Francesc de Borja Moll (1972). Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Moll.

Alomar, Gabriel (2009). “Notes d’antroponímia de la possessió de Vinromà (Muro)”, dins: XXI Jornada d’Antroponímia i Toponímia. Santa Maria del Camí: Gabinet d’Onomàstica, Universitat de les Illes Balears, p. 277-284.

Andrés, Fernando (1999). “La economía de la Orden de Montesa cuando la incorporación: patrimonio, renta, gasto, balances (1592-1602)”. Estudis: Revista de Historia Moderna, núm. 25, p. 55-88.

Andrés, Fernando; Josep Cerdà (2004). Breve resolución de todas las cosas generales y particulares de la orden y cavallería de Montesa, 1624: manuscrito de frey Joan Borja, religioso montesiano. València: Institució Alfons el Magnànim.

Arasa, Ferran (1989). “Notes sobre l’hidrònim Bergantes”. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura núm. LXVI, p. 163-171.

– (2000). “Alguns topònims d’origen antic de les comarques septentrionals del País Valencià”, dins: Estudis de toponímia valenciana. València: Denes, p. .

Arasa, Ferran; Vicenç M. Rosselló (1995). Les vies romanes del territori valencià. València: Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports.

Atles Toponímic Valencià, projecte Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’Institut Cartogràfic Valencià.

Barceló Torres, Carme (1983). Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells.

Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva.

– (2010). Noms aràbics de lloc. València: IIFV-Bromera.

Brotton, Jerry (2012). A History of the World in Twelve Maps. Londres: Penguin.

Cabanes, María D.; Ramón Ferrer; Abelardo Herrero (1981). Documentos y datos para un estudio toponímico de la región valenciana. València: Artes Gráficas.

Cabanilles, Antonio Josep (1797). Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. València: Bancaixa (reedició).

Casanova, Emili (2009). “Toponimia Valenciana de la Edad Media, entre el mundo árabe, catalán y aragonés: pautas para interpretarla”, dins: Proceedings of the 23rd International Congress of Onomastic Sciences. York: Universitat.

– (2011). “Comunidad Valenciana”, Toponimia hispánica. Origen y evolución de nuestros topónimos más importantes. València: Denes, p. 257-292.

Coromines, Joan (1980-2001). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

Barcelona: Curial.

– (1989-1997). Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes; La Caixa, 8 vol.

– (2012). Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Madrid: Gredos.

DCECH vegeu Coromines, Joan (2012).

DECLC vegeu Coromines, Joan (1980-2001).

Dorion, Henri; Jean Poirier (1975). Lexique des termes utiles à l’étude des noms de lieux.

Quebec: Les Presses de l’Université Laval.

Gimbutas, Marija (1991). Dioses y diosas de la Vieja Europa. Madrid: Istmo.

– (1996). El lenguaje de la Diosa. Oviedo: Grupo Editorial Asturiano.

Institut d’Estudis Catalans (2014). Diccionari de la llengua catalana, 2a ed. http://dlc.iec.cat/ Membrado, Joan Carles (2011a). “An Analysis of Toponymic Anomalies in Valencian Municipalities by Means of a GIS”, dins: XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques. Els noms en la vida quotidiana. Barcelona: International Council of Onomastic Sciences.

–95–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

Membrado, Joan Carles (2011b). “Origen historicolingüístic i contingut semàntic de la toponímia municipal valenciana a través d’un SIG”, XXIV Congrés Internacional de ICOS sobre Ciències Onomàstiques. Els noms en la vida quotidiana, International Council of Onomastic Sciences, Barcelona.

– (2012a). “Contingut semàntic dels noms de municipi de la Ribera”. Actes de la VI Jornada d’Onomàstica. Alzira: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 49-64.

– (2012b). “Análisis y comparación de la semántica de los nombres de municipio de Valencia y Aragón”. Studium, núm. 18, p. 13-43.

– (2012c). “Toponimia sucronense en Valencia”. Biblio 3W, Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales, núm. XVII, p. 999.

– (2013). “La división territorial valenciana: antecedentes, problemas y política de la Gene­ ralitat”. Investigaciones Geográficas, núm. 59, p. 5-24.

Moran, Josep; Mar Batlle; Joan A. Rabella (2002). Topònims catalans. Etimologia i pronúncia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Moreu-Rey, Enric (1982). Els nostres noms de lloc. Palma de Mallorca: Moll.

– (1995). “Tipologia toponímica”, dins Vicenç Rosselló; Emili Casanova (ed.). Materials de Toponímia–I. València: Generalitat Valenciana i Universitat de València, p. 45-52.

Nieto, Emilio (1997). Breve diccionario de topónimos españoles. Madrid: Alianza.

– (2006). “Xodos i Sorita: el que el mestre Coromines va dir-ne i el que nosaltres podem afegir-hi”, dins: Actes de la I Jornada d’Onomàstica. Sant Mateu: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 177-184.

OC (Onomasticon Cataloniae), vegeu: Coromines, Joan (1989-1997).

Piqueras, Juan (1995). Geografia de les comarques valencianes, volum IV. València: Foro edicions.

Piqueras, Juan; Ghaleb Fansa (2010). “Geografia dels Països Catalans segons el Llibre de Roger d’al-šarīf al-Idrīsī”. Cuadernos de Geografía, núm. 87, p. 65-88.

Piqueras, Juan; Carme Sanchis (1992). L’organització històrica del territori valencià, Conselleria d’Obres Publiques, Urbanisme i Transports, València.

Querol, Ernest (1999). “Una etimología més antiga per a Morvedre”. Arse: Boletín anual del Centro Arqueológico Saguntino, núm. 32-33, p. 100-123.

– (2000). “Les bases toponímiques preindoeuropees Mor- i Pal: una proposta metodològica”, dins: Estudis de toponímia valenciana. València: Denes, p. 401-414.

– (2006). “Morella es un orònim”, Actes de la I Jornada d’Onomàstica. Sant Mateu: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 185-201.

Riesco, Pascual (2010). “Nombres en el paisaje: la toponimia, fuente de conocimiento y aprecio del territorio”. Cuadernos Geográficos, vol. 46, p. 7-34.

Rosselló, Vicenç M. (2003). “La geografia i la toponímia de Mallorca i la Marina (valenciana)”. Societat d’Onomàstica: butlletí interior, núm. 95, p. 637-645.

– (2004). Toponímia, geografia i cartografia. València: Universitat de València.

Salaberri, Patxi (2011). “País Vasco y Navarra”, dins: Toponimia hispánica. Origen y evolución de nuestros topónimos más importantes. València: Denes, p. 63-97.

Sauer, Carl (1985). “La educación de un geógrafo”, dins: M. Dolors Garcia Ramon (ed.).

Teoría y método en la geografía humana anglosajona. Barcelona: Ariel, p. 38-53.

Tort, Joan (2000). “Toponimia y territorio. Los nombres de los núcleos de población de la comarca del Baix Camp, Tarragona, desde una perspectiva onomasiológica”. Scripta Nova, [Barcelona], núm. 67. http://www.ub.edu/geocrit/sn-67.htm – (2003a). “Toponimia y marginalidad geográfica. Los nombres de lugar como reflejo de una interpretación del espacio”. Scripta Nova [Barcelona], núm. 138. http://www.ub.edu/geocrit/ sn/sn-138.htm – (2003b). “A propòsit de la relació entre toponímia i geografia: el principi de significativitat territorial”. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, núm. 94-95, p. 675-688.

–96–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 69-97 Joan Carles Membrado Tena El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià

– (2006). “Els noms de lloc i el territori: la toponímia des de la geografia”, dins: Elvis Mallorquí (ed.). Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la historia. Girona: Universitat de Girona-Documenta Universitària, p. 69-99.

Turull, Albert (1991). Els topònims de la Segarra. Cervera: Publicacions del Centre Municipal de Cultura de Cervera.

Urkola, Mikel (2010). “Algunos datos de toponimia preindoeuropea”. Arse: Boletín anual del Centro Arqueológico Saguntino, núm. 44, p. 17-66.

Vázquez, Jesús (2011). “Aragón”, dins: Toponimia hispánica. Origen y evolución de nuestros topónimos más importantes. València: Denes.

Villar, Francisco (2000). Indoeuropeos y no indoeuropeos en la Hispania prerromana. Las poblaciones y las lenguas prerromanas de Andalucía, Cataluña y Aragón según la información que nos proporciona la toponimia. Salamanca: Universidad de Salamanca, p. 491.

–97–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 99-122 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.80

La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera1 Aritz Tutor Anton Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona aritz.tutor@uab.cat

Resumen El imaginario es una fuerza social modeladora de nuestra manera de ver el mundo y por consiguiente de nuestras acciones y actos. Las imágenes son el sustrato sobre el cual se basa el imaginario, y al estar el presente inundado de productos visuales nos afecta seriamente en las vivencias diarias. El trabajo se centra en el impacto del imaginario en el ámbito del turismo y en el peso que tiene en la toma de decisiones. Los turistas se guían por suposiciones e ideas preconcebidas que descansan en el imaginario. Finalmente, se ha escogido Formentera como pequeño ejemplo para acercarnos a la formación del imaginario de un lugar y para intentar desentrañar el origen de los estímulos que lo hacen funcionar.

Palabras clave: imaginario turístico, imagen, percepción, concepción, Formentera.

Resum: La creació de l’imaginari. Un exemple: Formentera L’imaginari és una força social modeladora de la nostra manera de veure el món i per tant de les nostres accions i actes. Les imatges són el substrat sobre el qual es basa l’imaginari, i atès que el present està inundat de productes visuals això ens afecta seriosament en les vivències diàries. El treball se centra en l’impacte de l’imaginari en l’àmbit del 1. Este trabajo es parte del Màster en Estudis Territorials i de la Població (METiP) que se imparte en la UAB. En ese sentido quiero agradecer especialmente a Abel Albet Mas por haber hecho que aplicara bien el saber acumulado y por haberme posibilitado aperturas a otros prismas. En el mismo sentido agradezco también a Enric Mendizàbal Riera y Anna Ortiz Guitart por apuntillar mi tesis.

El autor es becario predoctoral del Govierno Vasco, en el marco del “Programa de FPI no doctor” del Departamento de Educación, Política Linguística y Cultura.

–99–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

turisme i en el pes que té en la presa de decisions. Els turistes es guien per suposicions i idees preconcebudes que descansen en l’imaginari. Finalment, s’ha escollit Formentera com a petit exemple per apropar-nos a la formació de l’imaginari d’un lloc i per intentar desentranyar l’origen dels estímuls que ho fan funcionar.

Paraules clau: imaginari turístic, imatge, percepció, concepció, Formentera.

Abstract: The creation of imaginary. An example: Formentera The imaginary models the way we perceive the world, and also shapes our acts and actions. The images are the substratum over which the imaginary is based, and since visual products overwhelm present it affects severely our daily lives. This article examines the impact that the imaginary has in the touristic ambit and in the weight that it has in the decisions making processes. Tourists are guided by assumptions and preconceived ideas lying on the imaginary. Finally, Formentera was chosen as an example to approach to the imaginary formation of a place to try to understand the origin of the stimuli that make it work.

Key words: touristic imaginary, image, perception, conception, Formentera.

***

Presentación En el texto se analizan las construcciones supra-reales que concebimos y que son un pilar fundamental en las relaciones de poder y en la legitimización y normalización de las estructuras sociales. Más concretamente, el imaginario es una pieza importante a la hora de determinar el comportamiento y las decisiones colectivas, que contienen auspicios para, por ejemplo, dinámicas (des) territorializantes. Y ahí radica el interés geográfico y espacial de éste.

La estructuración del artículo se compone de tres partes, pensadas como una secuencia lógica en el desarrollo de la argumentación. Para empezar se menciona la constitución del imaginario y se desgrana la hipótesis por la cual la(s) imagen(es) sería(n) la principal valedora del mismo. El texto continúa con el análisis más concreto del imaginario turístico, explicitando el importante papel que juega en la elección de los turistas. Para acabar, se incluye un somero caso de aplicación del corpus teórico desplegado anteriormente: la isla de Formentera y lo que evoca.

El imaginario. Las imágenes como eje Hoy día todo se comparte, en buena medida, a través de la imagen, ya que cualquier sujeto puede producir, consumir y transformar los derivados visuales (Arroyo y Sádaba, 2012, p. 216-217). La democratización de la técnica ha comportado la –100–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

masiva multiplicación de las imágenes; es un tiempo ontológicamente visual y resulta incontestable el arrollador triunfo de la imagen. La imagen se viene posicionando como una nueva forma de cemento social (Lindón y Hiernaux, 2012). Desde hace unos años vivimos, en palabras de Marc Augé, “en un mundo donde la realidad está repleta de imágenes” y éstas están en una “sobrevalorización constante”. “El mundo contemporáneo se está tornando hipervisible”, nos dice a su vez Baudrillard.

Las sociedades contemporáneas han discurrido hacia una cultura visual2 y “se pueden caracterizar por su inmersión” en ella (Arroyo y Sádaba, 2012, p. 217). De hecho, los elementos visuales proveen el 70% de la información al cerebro (Walker y Chaplin, 1997). “En la sociedad moderna el hombre depende más y más de la visión” (Tuan, 2007, p. 22-23), haciendo que lo visual, la mirada y sobre todo las imágenes se conviertan en uno de los componentes discursivos hegemónicos.

Protagonismo principal. El poder explicativo de la imagen Estamos embutidos en la “era de la imagen” (Gomes, 2013), la circulación de imágenes es constante y ha alcanzado una magnitud jamás vista anteriormente. “La rapidez de los cambios sociales, las rupturas de información y formación entre los grupos de edad y la consecutiva pérdida de los ritos que en el pasado marcaban los tránsitos desde la infancia hasta la edad madura han puesto en crisis los modos de reproducción cultural intergeneracional” (Borja, 2003, p. 51); y han sido las imágenes las que han ocupado ese eslabón instituyente. Lo pasado se olvida pronto y el presente está continuamente asaltado y bombardeado por informaciones fugaces3 en constante cambio y formación.4 El presente es solo el paso necesario hacia el futuro.

Ello confiere a esta época tintes de espectacularidad y a las imágenes un cometido que va más allá de puras representaciones5 o “intérpretes de las acciones humanas, convirtiéndose en indispensables para todas las actividades que co2. La cultura visual incluye a los llamados medios visuales que “abarcan diversas formas visuales, desde el cine y la fotografía hasta los materiales de promoción, el arte y los videojuegos” (Clifford y Valentine, 2003, p. 150), con la especial relevancia del cine y la televisión.

3. “Cualquier noticia dada por la televisión ocupa 24 o 48 horas y, enseguida, debe ser reemplazada por otra para “sostener el interés del público”. La propagación y la multiplicación de las imágenes aniquilan el poder de la imagen y eclipsan el significado del suceso mismo (Castoriadis, 1997).

4. Frente a este tiempo frenético (casi frenopático) las imágenes tienen cierta estabilidad inherente, una inmutabilidad orgánica, en cuanto son tarjeta postal y se venden. El consumo es fugaz pero no así lo consumido, que permanece. “El anteayer no puede avanzar ni cambiar, porque eso destruiría la afluencia turística. Se guarda incólume, sin mutación, sin existencia independiente de la vida que le da el sujeto que lo contempla y lo resignifica” (Dorfman y Mattelart, 1974). Sin embargo, el imaginario está construido sobre signos culturales que, “rara vez son estáticos” (Clifford y Valentine, 2003, p. 152), de manera que no es completamente inmóvil ni, sobre todo, inamovible, pues sí que está siendo “transformado y transpuesto continuamente a través de un intrincado sistema de artefactos y dispositivos de comunicación” (Salazar, 2010, p. 48). La evolución del imaginario, entonces, es asimismo cambiante, pero no responde a unos mismos ritmos de temporalidad ya que el mundo de las ideas y percepciones, tal como afirma Joseba Uria, “se mueve más lento que cualquier barco y más dificultosamente que cualquier elefante”.

5. Estas representaciones, empero, no dejan de ser réplicas de una acciones pasadas más complejas; porque lo real es en tres dimensiones y los medios visuales son en dos dimensiones, siendo así, inevitablemente, simplificaciones derivadas, secundarias, reducidas de las realidades de las cuales nacieron (Bauer y Gaskell, 2000, p. 94).

–101–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

nectan a las personas entre sí, y a los mediadores, productores e interfaces tecnológicos, así como de puntos de referencia tanto para la información y el conocimiento” (Burnett, 2005, p. xiv).

Así pues, las imágenes son actualmente un pilar central en la manera de entender nuestro mundo; “ver el mundo es ser el mundo” (Clifford y Valentine, 2003, p. 157), y el mundo es imagen. La identificación entre las imágenes y la experiencia del presente va más allá de la mera narrativa visual o la pura compilación de un conjunto de imágenes. De conformidad con este axioma es también lo dicho por Ryan y Schwartz (2003) cuando afirman que “ver el mundo es conocer el mundo” y que lo visible y el conocimiento están inextricablemente unidos hoy en día.

Cuando nos apropiamos de nuestro mundo, transgredimos el mero relato de una consecución de actos visuales y pasamos a formar parte de él a la par que nos conforma. Las imágenes son proyecciones de las realidades, y de esta forma se convierten en sujetos autónomos. “El dibujo” –así como la imagen y la foto– “es su existencia más allá de sí mismo” (Dorfman y Mattelart, 1974, p. 183). Así, se crea imaginario.

Refrendando esta línea, el imaginario es para Durand, el “museo de todas las últimas imágenes, posibles, producidas o susceptibles de ser producidas” y Debarbieux matiza que “moviliza y hace funcionar juntos los elementos” de este museo (citados en Gravari-Barbas y Graburn, 2012).

Antes de continuar avanzando, primeramente conviene deslindar lo imaginario de el imaginario, para cerciorarse de que se piensa en la correcta categoría de imaginario, ya que son términos que a menudo se mezclan y se utilizan indistintamente de forma errónea. Cuando se habla de espacios –mentales– imaginarios no se está refiriendo a la acepción que remite a un “mundo irreal, fingido por la fantasía” y “que solo existe en la imaginación”, sino a la “imagen simbólica a partir de la que se desarrolla una representación mental”.6 En este sentido Castoriadis (2013) afirma que la historia humana, y en consecuencia, las diversas formas de sociedad están definida esencialmente por la creación imaginaria. Imaginaria no como ficticia, ilusoria, especular, sino como “posición de formas nuevas, y posición no determinada sino determinante; posición inmotivada, de la cual no puede dar cuenta una explicación causal, funcional o incluso racional”. Y continúa: “Estas formas, creadas por cada sociedad, hacen que exista un mundo en el cual esta sociedad se inscribe y se da un lugar. Mediante ellas es como se constituye un sistema de normas, de instituciones en el sentido más amplio del término, de valores, de orientaciones, de finalidades de la vida tanto colectiva como individual”.

El magma preexistente El imaginario es el conjunto de sistemas reconocidos y reconocibles en el cual nadamos y con el cual relacionamos lo que ven nuestros ojos, el bagaje o 6. Los entrecomillados nombran definiciones de la RAE.

–102–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

fondo perceptivo que hemos ido completando y mediante el que cual prefiguramos continuamente el entorno.

En la actualidad, el poder central del imaginario, a diferencia de otras épocas (en las cuales la literatura o los cantares tenían mayor protagonismo en su confección), se infiere de las imágenes; éstas manifiestan y expresan imaginario.

Las imágenes generan y son parte constituyente y configuradora del imaginario, y en ellas se perpetúa principalmente. Esto se debe a que la imagen deviene en el significante de algo superior y más complejo.

Dicho de otro modo, además de arrastrar “una imagen mental de la escena física”, también incubamos una idea, un aspecto “metafísico de la experiencia” (Shields, 1991, p. 125). La imaginería es solamente el soporte físico para estudiar lo que se crea cuando nos adueñamos de éstas. Las imágenes no se comprenden aisladas, no se analizan como un mero inventario –contenido objetivo– disociado de la colectividad –componente subjetivo– que los asume y valoriza. Sucede así que la materialidad de la imagen –entendida como “figura, representación, semejanza y apariencia de algo” o “representación viva y eficaz de una intuición o visión poética por medio del lenguaje”–7 es sólo la inevitable excusa y trámite para introducirnos en el universo de la autonomía de las imágenes; o sea, en el imaginario.

En suma, se acepta que las imágenes son el alimento primordial de la representación imaginaria colectiva y que imbuyen a ésta porque del mundo de las imágenes emanan representaciones sociales.

Las imágenes son, entonces, prácticas sociales, ya que la (meta)narrativa visual lleva implícita8 consigo la intencionalidad –es el elemento que define la acción de la imaginería–, y su construcción, uso y distribución “es fundamental para todas las culturas” (Burnett, 2005, p. 9) y sociedades. Como productos culturales que son, están inevitablemente insertadas en el contexto vigente, es decir, en la cultura reinante, y están condicionadas por preceptos y elementos comunes que señalan el sentir popular. Las impresiones colectivas dan paso a la creación de un imaginario colectivo donde la percepción juega un papel clave. El imaginario es entonces consecuencia de un empuje colectivo.

Recurriendo de nuevo a Castoriadis (2013) se puede afirmar que el imaginario no es la obra de “uno o de algunos individuos designables”, sino una creación colectiva anónima, “al que, en este aspecto, denominaremos poder instituyente”. Se está refiriendo a la fuerza que instaura en el ánimo general comportamientos concretos que derivan de la formación subjetiva de una imagen específica y de sus valores asociados. Dicha cristalización que proviene del poder instituyente del imaginario es una “imposición que se sufre mediante la socialización del lenguaje, de conductas y comportamientos, de atracciones y de repulsiones”. Carl-Gustav Jung conceptualiza en la misma dirección 7. Los entrecomillados nombran definiciones de la RAE. 8. Las imágenes son “una síntesis de lenguaje, discurso y perspectiva” (Burnett, 2005, p. 2).

–103–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

al introducir la idea del inconsciente colectivo, que incluye a todos los imaginarios personales (Naef, 2012). Así pues, “las representaciones no aparecen de forma consciente en los actores sociales” (Arroyo y Sádaba, 2012, p. 50), sino que son derivados socioculturales. En consecuencia, construimos y producimos nuestros propios significados en base a un contexto y posicionamiento que nos vienen dados.

La apropiación semiótica, la significación, asevera Hopkins, “es necesariamente ideológica ya que el proceso de crear significados conlleva excluir otros significados, y las convenciones sociales que permiten compartir estos significados están, ellas mismas, enmarcadas ideológicamente” (Rose, 1996).

Todo este proceso es extremadamente complejo, tanto material como culturalmente, formando redes de productores, transmisores, tecnologías, audiencias, exhibidores, medios de comunicación y consumidores; actores todos ellos que crean el sentido de cualquier imagen9 a través de un complicado, múltiple y posiblemente contradictorio –y lleno de distintas variantes– código(s) de significación (Rose, 1996).

El imaginario turístico. El papel de la percepción La percepción y los constructos culturales que conforman el imaginario fundan las motivaciones del turista.10 Esta esfera de experiencia intermedia11 entre lo próximo y lo lejano posibilita un ejercicio de empatía tópica, de reconocimiento y, en consecuencia, de atracción. En este sentido Amirou entiende el turismo como un objeto transicional, de tránsito hacia lo desconocido, hacia lo exótico, hacia la otredad. “En sus aspectos culturales ‘el destino’ tal y como aparece en los folletos turísticos y en las campañas de marketing y en los mitos unidos a él, se convierte en la primera fuerza motivadora de las prácticas turísticas” (Pedersen, 2001). Los destinos [turísticos] son diferenciados a través de “procesos socio-espaciales y simbólica y materialmente reestructurados mediante su incorporación a la economía del gusto” (según Crang citado en Pedersen, 2001). Jacobs (2010) también menciona la simultánea construcción de complejos turísticos acotados y la imaginación geográfica –el imaginario turístico– de turoperadores y turistas.

El imaginario turístico está compuesto de lugares y de prácticas (asociadas a valores), que son asimismo el leit motiv que genera y llena imaginarios. Pa9. En estos casos, la palabra imagen no se entiende únicamente como una reproducción, sino que se emplea asimismo para referirse a “la representación mental de un conjunto de ideas, creencias o impresiones que el público general o determinados colectivos tienen de una empresa, institución, producto, marca, etc.” (Sanz de la Tajada, citado en Arroyo y Sádaba, 2012, p. 111).

10. “La imagen turística de los destinos constituye un componente clave del proceso turístico” y de la elección de unas vacaciones ideales (Martín de la Rosa, 2003). Un estudio realizado por Crouch (2011) enfatiza la importancia de la imagen y reputación de un destino en el mercado turístico.

11. Concepto desarrollado por el psicoanalista Winnicott (Bachimon y Dias, 2012).

–104–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

rafraseando a Linda Boukhris (2012), “porque es deseo, el imaginario turístico está más allá de la representación intelectual, comprende todo tipo de imágenes, de símbolos, de mitos portadores de sentido, diseñando de esta manera una poética del espacio”.

El tipo de imagen que se exporta y la sensación que se transmite sobre un lugar son, en consecuencia, fundamentales ya que el turismo es muy susceptible, sugestionable y voluble. El mundo humano –la concepción– (y su singularidad) derivan del equipamiento sensible –la percepción– que poseemos, “percibir es aprehender el mundo” (Tuan, 2007). Peter Gould expresa que “la gente reacciona ante el entorno percibido; su comportamiento resulta más un reflejo de las imágenes que se forman del ambiente social y físico que de los verdaderos caracteres de éste”. El principal componente de difusión de una región es su idiosincrasia, y por eso, se ha incrementado “la importancia de la cultura local y la imagen como herramienta de promoción” (Casellas, Dot y Pallares-Barbera, 2010). Davenport (1997) también defiende que la diferencia entre el Partenón y el World Trade Center es antes de todo una diferencia de imaginación previa.

“Cuando los turistas consumen no solo están consumiendo, digamos, la comida que están saboreando, el ambiente del restaurante y la interacción con los camareros y recepcionistas de hotel. Al mismo tiempo están consumiendo las mitologías específicas del lugar, el paisaje natural y cultural (...) El turismo hace que todo lo ‘local’ forme parte del producto turístico” (Pedersen, 2001).

El imaginario turístico refiere a un territorio y a su potente y potencial virtualidad (Gravari-Barbas y Graburn, 2012). Esta característica se basa en su separación respecto del sitio que representa, pues se manifiesta con independencia de él y recibe, así, atributos de virtualidad.12 La representación puede, por un lado, contener al representado y únicamente representarlo de forma diferente, o bien puede ponerse en su lugar y representarlo (ShurmerSmith, 2002, p. 130). En esta última modalidad la representación es en realidad, o a su vez, una suplantación. La suplantación implica generalización, deformación y autonomía y es precisamente en las representaciones de este tipo cuando aflora el imaginario (en los cuales se da la disgregación más acusada en el binomio real-imagen). La imagen se disocia de su anclaje territorial y adquiere libertad de acción (de manos de aquellos que lo manipulan: los medios de difusión, los turistas, etc.). Así pues, el imaginario tiene más similitudes con los conceptos de reminiscencia y evocación y menos con los de inmanencia y remanencia –que aluden al primer tipo de representación mencionado–.

Este perfil virtual se asienta específicamente en la cuestión de la manipulación de las imágenes, en el hecho de que las imágenes puedan ser transformadas y tras12. “Los experimentos en la inmersión en realidad virtual están por colapsar estas fronteras, y representan la siguiente etapa en el affaire amoroso de los humanos con las imágenes” (Burnett, 2005, p. 7).

–105–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

tocadas por el usuario. Porque “lo sensorial se ve afectado por la imaginería visual” y “determina como pensamos, sentimos y actuamos” y hace que por consiguiente creemos “geografías distintivas” (Clifford y Valentine, 2003, p. 157).

La cercanía gana a la distancia y el divorcio entre lo real y lo representado se hace patente. En este sentido el imaginario es nuestra ficción particular, es donde nos recreamos; es algo similar a lo que Žižek teoriza sobre los acontecimientos posmodernos que caracterizan lo contemporáneo: “Una ficción más real que la realidad misma”.13 Al fin y al cabo “lo imaginario trata de dar consistencia a la realidad”, pues “la pulsión es lo real, y si entra en la representación es en la medida que imaginarizada” (Arroyo y Sádaba, 2012, p. 49-52). Según André Breton, imaginario es aquello que tiende a ser real (Naef, 2012).

Figura 1. Imágenes estereotipadas constitutivas del imaginario andaluz

Fuente: Cadizturismo.com

El imaginario turístico, es la sombra sensorial del destino turístico, está ligada a la específica visión del mundo por parte de los individuos o de los grupos sociales que asocian una imagen material y unos valores o prácticas a un sitio. Parafraseando a Rautenberg, los imaginarios turísticos permiten la lectura de los lugares turísticos, “reuniendo imágenes y representaciones sociales a través de figuras como el emblema, el icono (...) o el estereotipo” (Gravari-Barbas y Graburn, 2012). El cliché (fig. 1) es habitual en la representación mental –por ser ésta una simplificación e inevitablemente una generalización de aquello que suplanta–,14 y en la imagen turística remite a una idea precon13. “Hay que pasar a través de la imagen para existir”, y en consecuencia nos basamos en ficciones proyectadas y representadoras, llegando a “dudar acerca de cuál es el nivel de realidad exacta” (Augé, 2005).

14. La representación es una sustitución, donde el representante añade algo ajeno en relación a lo representado, por eso, un representante aún representando no acaba de representar (Arroyo y Sádaba, 2012, p. 52).

–106–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

cebida del lugar que se quiere visitar.15 El proceso del pre-viaje, influye “de forma decisiva en los recorridos de los turistas por el espacio” (Donaire, 2008).

De este modo, “el imaginario turístico no aparece únicamente como una manera de ver el mundo sino también de hacer el mundo” (Boukhris, 2012).

Espacio intermedio, la re-presentación del espacio El imaginario turístico es el percutor de una territorialidad imaginada de una “profecía auto-realizadora” (según King Merton y Staszak, citados en Boukhris, 2012), que prefigura un territorio anticipadamente. “Los turistas van en busca de los espacios reconocidos, aquellos que ya han conocido en sus lugares de origen, de modo que la práctica turística es a menudo un efecto de déjà vu” (Donaire, 2008).

“Estos imaginarios permiten a los individuos y a los grupos representarse un lugar en tanto que destino turístico aprehensible”; crean el deseo, hacen a un lugar atractivo (o al contrario, crean repulsión). Hacen posible la planificación del viaje, minimizando la fricción de la distancia, “facilitan la transición entre el aquí y el allí, lo próximo y lo exótico, lo conocido y lo desconocido; al mismo tiempo que lo construyen y hacen que los turistas no se sientan material y simbólicamente perdidos” (Gravari-Barbas y Graburn, 2012). Gregory hace notar que los turistas necesitan lugares legibles, espacios de una visibilidad construida, panorámica, atemporal, auténtica y real (Ryan y Schwartz, 2003). La vida en la pantalla, en lo virtual, en la mente, es un espacio intermedio, “entre lo cercano y lo lejano, lo presente y lo ausente, lo sólido y lo imaginado” (Urry, 2002). La imagen de ese espacio intermedio sirve –aparentemente– para situar de forma segura y certera a los individuos en el espacio y el tiempo.

Los actores involucrados crean, entonces, un imaginario turístico concordante y congruente al imaginario de los lugares.

Fuerzas generadoras y configuradoras del imaginario turístico Los soportes específicos por los cuales se hace evidente el imaginario turístico son “el contenido visual y textual de los documentales y películas; el arte y las exposiciones de los museos; las tarjetas comerciales, videojuegos y animaciones; fotografías, diapositivas, videos y postales; bitácoras, blogs y otras páginas web; guías de viaje y folletos turísticos; libros de mesa y revistas; literatura; anuncios; y medios cuasicientíficos como National Geographic” (según Noel Salazar, citado en Naef, 2012).

Aunque los valores inmateriales también abonan el imaginario, quedan relegados a un segundo plano ya que en la época de la tiranía de la imagen, éstas 15. El estereotipo encierra “todos esos lugares comunes sociales, enraizados en las visiones del mundo (...) dentro de un sistema que afianza su coherencia”, en definitiva, “estos clisés diluyen la cotidianidad de estos pueblos a través de la cultura de masas”. El turista no inventa los clisés pero los perpetúa y los explota, alentado por los medios de difusión masivos (Dorfman y Mattelart, 1974). Naef (2012) manifiesta que las imágenes estereotipadas juegan un rol esencial en cómo los turistas comprenden lo desconocido. Es una manera muy extendida de acercar lo lejano.

–107–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

desempeñan el papel más importante en la creación de percepciones. En el marco de una sociedad contemporánea que se caracteriza por la omnipresencia de las imágenes, y en el que lo visual es panóptico y ubicuo,16 la imaginería es determinante en la inferencia de las bondades o atracciones de un territorio.

En un tiempo de exceso donde como dijo Carlos Marzal percibimos “demasiada realidad demasiado cerca” y “nos atiborran, nos empalagan, nos empapuzan” de postales y estampas y pasamos a vivir a través de las imágenes sin darnos cuenta de que son representaciones, “la representación que nos hacemos de los demás y que es nuestra propia imagen enana en el espejo” (Dorfman y Mattelart, 1974, p. 100-102).

Los actores que construyen el imaginario valiéndose de estas imágenes son variados debido a la complejidad de la cadena de producción turística. Como actores externos tenemos, por ejemplo, a los turoperadores que actúan como intermediarios jugando con las imágenes turísticas, modificándolas y convirtiéndolas en productos de consumo.17 Los intelectuales –en un plano diferente al ámbito comercial de las grandes agencias– también determinan en parte el imaginario espacial mediante la inserción de lugares turísticos en el circuito global del conocimiento (representan y re-producen la realidad local en el contexto mundial) (Salazar, 2010).

Sin embargo, los actores externos18 más influyentes son los medios de comunicación19 y los propios turistas; no en vano un lugar turístico se caracteriza primeramente por la presencia de turistas. En su faceta visual –en calidad de receptores que después replican lo registrado– forman las corrientes y despensas de imágenes de los cuales se nutre en gran medida el imaginario colectivo.

Por un lado, los medios utilizan, sobre todo, imágenes, en multitud de soportes, con los que logran modificar la percepción sobre un lugar. Queda patente la relación directa y causal entre el imaginario y las imágenes que lo conforman y la percepción. La sensación que a priori tenemos de un territorio proviene de estas fuentes, de estos manantiales visuales. El concepto imagina16. “La persuasiva presencia de todo tipo de relatos narrados a través de multiplicidad de formas y figuras de los modernos medios de comunicación excede con creces los límites convencionales de la conversación e interacción humana” (Burnett, 2005, p. 4).

17. Para mantener y consolidación de su rol de intermediario “diseñan experiencias” y “mundos vacacionales” lo más cercanos posible al deseo del cliente. Facilitan a cada segmento de cliente encontrar su “producto óptimo”. Los paquetes turísticos responden a las tendencias de los viajeros. Estas tendencias no son otra cosa que la aparición de nuevos lugares asociados a un imaginario agradable y atractivo. La imagen exterior no es homogénea ni estática, sino que se adapta a las distintas modas (Martín de la Rosa, 2003).

18. Por contra, los actores interiores serían los propios nativos, los hosteleros oriundos y los guías locales. El imaginario tiene una lógica dentro-fuera, es una exportación y se construye mayormente con/de foráneos (ya que está pensado para un consumo externo), pero se transforma con la implicación y apropiación implícita de todos, pues a todos envuelve y todos lo rumian. Tal y como confirman Gravari-Barbas y Graburn (2012), “los turistas pueden criticar, recomponer o modificar, y al mismo tiempo los mismos residentes también coproducen e intervienen para lanzar proyectos o crear identidades”. Los imaginarios provocan relaciones de reflexión, en los que, “los actores locales se muestran cada vez más familiarizados con las imágenes que este conocimiento da de ellos, y cada vez más capaces de tomar algunos elementos para su propio trabajo de autodefinición” (Debarbieux, 2012). Esto significa que el producto derivado del turismo, según Crang, es el resultado de una negociación entre los productores y los consumidores (Pedersen, 2001).

19. “Ninguna tecnología ha tenido mayor influencia en la historia del desarrollo de las imágenes que la televisión” (Burnett, 2005, p. 2). El cine y su poder de sugestión visual también debe ser tenido en cuenta.

–108–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

ción geográfica, acuñado por Gregory, actúa en el terreno turístico como un elemento determinante en la elección final del destino (Jacobs, 2010).

Los turistas, por su parte, emplean la cámara fotográfica de forma predilecta para la documentación de los lugares.

La imagen fotográfica juega un rol central en la construcción, perpetuación y transmisión del imaginario turístico (según Miossec y Boyer, citados en Danteur, 2012). Su posición es fundamental en la narrativa visual en cuanto es expresión de la democratización de la tecnología visual y porque confiere poderes especiales a quienes puedan utilizarlo y manipularlo. La relación entre las imágenes y los lugares se torna aún más dinámica e interactiva, aunque pueda estar caracterizada por una inercia ligada a estereotipos20 (siendo mayor la presencia recurrente de un determinado tipo de imagen). La fotografía hace que el mundo sea familiar, cercano, visible y conceptualmente accesible. Por todo eso es una herramienta de descripción y un dispositivo de inscripción poderoso en nuestro contrato con el mundo que nos rodea (Ryan y Schwartz, 2003).

La fotografía turística “documenta los lugares, los enumera, igual que los reportajes fotográficos de los viajes, y al mismo tiempo alude a prácticas de apropiación y testimonio, como en las fotos familiares”, “experimenta la tensión entre la escenificación de los afectos (constituye un recuerdo y a veces es parte de un diario) y el deseo de registrar las experiencias emblemáticas con vistas a convertir el viaje propio en un viaje replicable por otros turistas” (según Dondero, citado en Danteur, 2012). Lo doméstico también es apto para la argumentación turística. Los turistas entran así en una aparente contradicción, al intentar peculiarizar su experiencia mediante herramientas asimiladoras como la fotografía. El imaginario constituye una mediación entre estas dos tensiones, ya que los turistas posmodernos, expresa Martucceli, usan un medio que les hace “sentirse distintos al tiempo que ayuda a su homogeneización” (Lindón y Hiernaux, 2012). A través de instantáneas personales –que incluyen hitos reconocibles, estandarizados y universales– preparan el terreno a los que en el futuro hollarán aquellos mismos lugares (fig. 2). La experiencia ajena es una valiosa fuente de información (Crouch, 2011). Al difundir y compartir las capturas visuales de sus periplos, con el fin de distinguirse de los demás turistas (según Urbain, citado en Guilland, 2012), sustituyen a la otrora élite21 y portan el testigo de creadores de imaginario a través de las imágenes de su cosecha. En ese momento el viajero pierde el control sobre sus fotografías y las lega implícitamente a un mundo virtual donde las imágenes se reproducen y viajan sin descanso. De este modo se culmina el proceso en el cual el turista es productor de imaginario en el que tanto o más importante es lo que se cuenta y se registra que el viaje mismo. Esta ingente cantidad de imágenes personales 20. El turista viaja “intercomunicando experiencias y estereotipos culturales” (Santana, 1997).

21. Antaño el imaginario social estaba distorsionado por lo que generaban las élites (García Ramón et al., 2008) mediante su “hegemonía del pensamiento social” (Monteiro, 2004).

–109–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

crea en la red variopintos álbumes22 que pueden ser vistos y disfrutados por un público amplio, posibilitando viajes virtuales sin moverse físicamente. Los turistas consumen, por lo tanto, lo que otros turistas depositan y son creadores de lo que a su vez otros consumirán.

Tradicionalmente este cometido recaía en los guías turísticos y turoperadores, que eran mediadores “entre población visitante y visitada” y conectores del mundo internacional y local, pero que adormecían la capacidad de iniciativa del turista –indicándole qué hacer y qué evitar– (Nieto, 1977) y abortaban su “capacidad de decisión” (Sutton, 1967). La democratización, la accesibilidad y la autonomía de las imágenes y los imaginarios ha cambiado al turista y ahora es posible un turismo más (auto)recreado. Los viajes virtuales les permiFigura 2. Manual de fotos turísticas. ten enlazar con el destino y hacerse La profecía auto-realizada una idea de la experiencia futura.

“La victoria de la electrónica, la simultaneidad y la imagen” (Quessada, 2006) les transporta y les previsualiza el lugar y les hace acarrear expectativas (Martín de la Rosa, 2003). “Las redes de comunicación, a través de internet, los nuevos dispositivos de acceso, las múltiples aplicaciones y la aparición de las redes sociales, han contribuido igualmente a acercar estos espacios al resto del mundo y a mantenerlos conectados en permanencia” (Mateu y Seguí Pons, 2013). Las Tecnologías de Información y Comunicación “han hecho que gran parte del mundo esté presente en tiempo real” (según Zurbrugg, citado en Clifford y Valentine, 2003, p. 151). Urry http://www.democraticunderground.com/1018397902 [28 de octubre de 2013] (2002) establece diferentes tipos de viajes entre los cuales distingue los virtuales y los imaginarios; siendo los primeros los que permiten viajar a través de internet en tiempo real y que transciende las distancias geográficas y sociales y los segundos aquellos que se realizan a través de imágenes de lugares y gente que encontramos en la radio pero sobre todo en 22. Los álbumes suelen estar constituidos por fragmentos visuales, como si de un relato roto se tratara, pues “la imagen proyectada de los destinos” está “a menudo desmenuzada en una serie de nodos evocadores, como en un collage de piezas turísticas” (Donaire, 2008). Lo fotografiable está aislado y lo que crea imaginario son la mayoría de las veces tótems o panorámicas únicas. “La lectura espacial de los destinos tiende a ser fragmentada” como si fuera un “zapping territorial” (Donaire, 2012).

–110–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

la ubicua televisión y en la muy extendida fotografía (Ryan y Schwartz, 2003).

Maurice afirma incluso que la interconexión e interdependencia global, la mundialización, ha convertido al turista “en paquete certificado que se desplaza sin viajar verdaderamente” (Guilland, 2012).

Al final, “es la interacción social donde se producen las argumentaciones y es a partir de esa interacción que se estructuran los sistemas de creencias” (Arroyo y Sádaba, 2012, p. 33). La foto como dato, como información,23 crea la opinión que articula el imaginario. Los turistas hacen de iniciadores e introducen sus creaciones en el mundo de las ideas. El imaginario se estructura así en torno a ideas centrales, dependiendo de a qué factor le dan más importancia los visitantes.24 La cámara fotográfica se convierte entonces en un auténtico intermediario de la realidad25 que crea un subrogado de la experiencia directa y juega un rol central en la imaginería social (Ryan y Schwartz, 2003). El turista prefiere antes el reflejo que la instantaneidad de la visión precisamente porque es posible trabajar esta realidad, transformarla y adaptarla a sus expectativas (Boukhris, 2012). La cámara fotográfica se ha vuelto indispensable para crear esa suprarealidad donde el turista visionario es juez y parte. La fotografía es el medio idóneo para “reinventar el significado de los lugares de memoria e incluso imaginar nuevos lugares y espacios que sean reales, ficticios o hiper-reales” (según Crozat, citado en Hertzog, 2012), estableciendo una semblanza veraz mediante una puesta en escena pseudo real y espectacular (Hertzog, 2012).

Para Y. Winkin, la mirada del turista “está orientada siempre, mediada y deseada de dejarse engañar por las apariencias de autenticidad, de transparencia y por la denegación de la realidad” (Guilland, 2012). Esta espuria mirada permite vislumbrar la memoria de lo que aún no existe o de lo que ha dejado de existir en el momento de recordar, pero que gracias a la imaginería podemos evocar.

El turista desea encontrar lo que ha venido a ver, aunque suponga en ciertas ocasiones negar el territorio, ya que a veces la adulterada y mediatizada perspectiva que los turistas traen discrepa con la materialidad del territorio. Lo que debe-ser-visto “domestica la mirada de los visitantes y condiciona el comportamiento de los turistas en el destino. Si la imagen previa del nodo es muy poderosa, los visitantes tienden a reproducir la mirada a priori” (Donaire, 2008).

En suma, el turista busca la proyección que conoce, y se ciñe a ésta –y preserva la narrativa– si la realidad difiere de ella.

23. Esta cuestión está muy relacionada con el atributo virtual del imaginario pues Baudrillard (1997, p. 23), por ejemplo, identifica la virtualidad con la acción de transformar todos nuestros actos, sustancias y energías en pura información, en puro dato; es lo que llama la transfiguración técnica del mundo.

24. Hay una jerarquización “que normalmente conocemos antes de la propia visita, y que condiciona la forma como nos relacionamos con el espacio visitado” (Donaire, 2012).

25. Nye escribe que la fotografía es un medio a través del cual se negocia la relación entre los mundos humano y físico (Ryan y Schwartz, 2003).

–111–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

Formentera. Un espacio mítico Para ver cómo se gestionan y resuelven estas contradicciones se ha diseccionando sucintamente Formentera.

Figura 3. Mapa de situación de Formentera

Eduard Sala Barceló

Formentera es una isla situada en el Mediterráneo occidental, dentro del archipiélago balear. Administrativamente pertenece al Estado Español y geográficamente se localiza al suroeste de las Islas Baleares (fig. 3). Se encuentra agrupada junto con Eivissa26 y ambas forman las Pitiusas –llamadas así por la abundancia de pinos–, siendo Formentera la más pequeña. La menor extensión y su poco atractivo (debido a su régimen hídrico y configuración geológica) propiciaron que antaño se hubiera poblado menos. Menor antropización conllevó menos artificialización y hoy día, aparentemente, la isla se encuentra en un estado más salvaje27 que su vecina Ibiza.

Este apartamiento es el principal encanto de Formentera y el motivo que más se explota de cara a la promoción de la isla. El mar y Formentera son íntimos, tanto en la naturaleza como en el imaginario. La sencillez de ultramar cautiva a viajeros y, en muchas ocasiones, aprisiona a propios. La transmisión del imaginario de Formentera pasa por los señuelos emblemáticos de playa de 26. Se ha tomado indistintamente la toponimia de raíz catalana, Eivissa, y raíz castellana, Ibiza.

27. Empero, tiene tramos litorales muy edificados y la urbanización presenta un alto grado de dispersión.

–112–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

aguas cristalinas y un islote abarcable y amigable, enmarcados mayoritariamente en el periodo estival. El disfrute es predominantemente estacional y espacialmente costero. Si el objeto es Formentera, el sujeto del placer y de la recreación es el turista, extraño y ajeno a la isla.

En aras de visualizar mejor la cuestión es útil remontarse al origen de Formentera como producto deseado y lugar atrayente. Para ello lo idóneo es repasar brevemente la génesis y cronología del turismo en la isla, que se remite a la época contemporánea, más concretamente a finales de los años 60 del pasado siglo, cuando se popularizó el disfrute de la isla.28 Se aprecian dos grandes momentos; primeramente la hegemonía del movimiento hippie, que monopolizó las llegadas a Formentera29 entre los años 1968 y 1970 coincidiendo con el auge del movimiento a nivel norteamericano y europeo (Mateu y Seguí Pons, 2013). Sin embargo, este periodo fue efímero y ya a principio de la década de los 70 aconteció la segunda oleada de foráneos en busca de ocio –mayormente sol y playa– (Cirer, 2010). La primera etapa se caracteriza por una gente espontánea y por su impacto cualitativo, ya que como veremos armó de un gran capital simbólico a la isla. La posterior ola de llegadas correspondió a un tipo de turista adinerado y extranjero con una mayor organización y apoyo de diferentes agencias e instituciones.

Se puede decir que esta última parte se alarga hasta nuestros días y representa al modelo predominante en la industria turística. Obviamente es indiscutible que el turismo y la tipología de sus practicantes han sufrido muchas variaciones en los pasados 40 años, pero no es descabellado afirmar que paralelamente se han guardado ciertos elementos mayoritarios (la playa como principal factor de atracción, la experiencia turística pre-vivida y posteriormente enlatada, los vestigios hippies) que han mantenido en el tiempo cierta coherencia en la manera de entender el desplazamiento por ocio.

Nieto (1977), realizó un análisis sobre el turismo de la época post-hippies que resulta de utilidad. En la primera categoría inscribe un turismo flotante y masivo cuyos integrantes son germanos sobre todo. Son turistas vacacionales practicando turismo de recreación (dependiente de instalaciones hoteleras y de organizadores). El segundo grupo pertenece al turismo residente,30 cuyos miembros llegan a ser parte de la comunidad pero guardan distancia respecto a la cultura local. Otro tipo son los peluts (peludos), que viajan con poco dinero. La última distinción a la que Nieto se refiere es los peninsulares residentes, formado esencialmente por trabajadores.

Los paralelismos de aquellas categorías y el imaginario que (trans)portan con las tipologías actuales de turistas-turismo permanecen. En la actualidad, el turis28. Se trata del inicio del boom y enorme expansión turística –y hotelera (Méndez, 1999)– en la isla. Sin embargo, años antes -sobre todo en la década de los 30 (Cirer, 2010; Rossell 2008-2009)- Formentera ya se había presentado como lugar propenso para el turismo, pero mucho más moderada e inadvertidamente (Rouanet, 2002; Méndez, 1999).

29. Malvido (2004) los localiza especialmente en La Mola, “tierra de promisión y de reclusión de hippies y freaks”.

30. Actualmente no se conjugan ambos términos por considerarse antónimos.

–113–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

mo de masas del primer grupo reproduce el uso meramente costero de la isla y el segundo grupo (compuesto hoy en día por gente que viene a captar la luminosidad, el paisaje y la paz y que se identifican con los artistas intelectuales) y tercer grupo (homologable a los actuales “mochileros”, que arriban en verano y que rehúyen del viaje organizado) representan la herencia del movimiento hippie y sus referentes. Sumariamente se puede decir que el puesto del turismo englobado en la primera categoría lo comparten alemanes e italianos (Méndez, 1999) y los neo-hippies y los nuevos mochileros toman el testigo de los segundos.

La cuarta categoría no se tomará en cuenta ya que no forma imaginario, en cuanto que no son receptores sugestionados por el imaginario ni productores del mismo, puesto que no son turistas ni población autóctona (han venido por asuntos laborales y no por ocio, y por ello su cambio de residencia no se puede considerar actividad voluntariosa o dentro del marco del turismo). La producción de una dicotomía separada de zonas/espacios del orden y el deseo está en la base del turismo,31 entendido éste como la práctica de los trabajadores occidentales. Por ello, los lugares turísticos pertenecen generalmente a espacios de deseo separados de los lugares de trabajo temporal y espacialmente (Jacobs, 2010, p. 97). De todo esto se deduce que el imaginario es una experiencia traída de fuera y que pertenece a valores externos y a una percepción exportada y exportable (de cara a reforzar una singularidad agradable para el foráneo).

Un ‘not for tourist’ insular-inusual Tomando como base esta taxonomía –ya que se hizo en el origen de la explosión (y explotación) turística de la isla– se procederá a unirlo con las dinámicas presentes. Antes de proseguir, empero, se pueden reconocer dos corrientes en la clasificación anterior: el primer grupo caracterizado por un desplazamiento organizado y el que agrupa a los dos últimos, identificado con un movimiento más desligado de las ortodoxias organizadas.

Si ontológicamente ya están situados, temporalmente ubicaríamos a los primeros como el fruto de la época que nace a principios de los 70 y a los segundos como continuadores de la breve experiencia que se intentó instalar a finales de los 60.

Y es que, aparte del relato histórico, al trabajar sobre el imaginario es interesante observar a qué valores van unidas estas dos etapas. Frente al movimiento contracultural y místico que representaban los hippies, en la etapa posterior el destino fue recuperado para una óptica comercial y su original propósito –el disfrutar un estilo de vida más que un periodo de vacaciones– reconvertido. La práctica se reorientó hacia parámetros mediterráneos donde la playa adquiere protagonismo32 como idílico paisaje natural y un puro custodio de tranquilidad 31. “La situación del turismo se funda sobre una de las necesidades humanas de evasión y descanso” (Korstanje, 2008).

32. Formentera se identifica con un mar diáfano. En este sentido Formentera es lo que Urry denomina un “espacio semiológico”, que representa una categoría o una idea (la mediterraneidad, el paraíso soleado) con la cual el turista lo reconoce (Donaire, 2012).

–114–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

y quietud. El primer espíritu artesanal, autónomo, activo, se diluyó dando lugar a un turismo pasivo, dirigido y enlatado, con una fuerte institucionalización y preparación previa. Se confundió el sentido originario que atrajo a los primeros visitantes, empleando las formas (agencias) de un turismo de masas, y a su vez, conservando la esencia (arquetipo de lugar no profanado) como factor llamada.

Y es precisamente la conservación de esta esencia la que hace distintiva a Formentera y la singulariza ante los productos ofrecidos por sus vecinas Mallorca e Ibiza.33 Formentera, además de remanso natural es el escenario para pasar ratos que momentáneamente nos hacen situarnos fuera de los circuitos habituales. Esta afirmación puede parecer una perogrullada porque el turismo es casi por definición una actividad de transgresión, de “inversión de valores [y] nuevas conductas” (Donaire, 2008) donde se libera “de las rutinas normales” (Sutton, 1967). No obstante, y en contraposición (o como adición complementaria) a la oferta de la Mallorca e Ibiza mediterráneas, en las cuales las promociones masivas ofrecen casi únicamente ocio, en Formentera hallamos el fomento de estilos de vida.34 De alguna manera en Formentera encontramos la posibilidad de salir doblemente de los circuitos habituales. Y ésta es definitivamente su fortaleza y su mejor baza. La isla se define perfectamente con su reducido tamaño y sus límites acuosos, eso permite la facilidad de creación e imaginación de un espacio utópico. Así lo concebía François Moureau cuando nombraba a Formentera como lugar mítico donde el mar la cerraba a influencias externas (Rouanet, 2002). A través del arte se hace una apología de un estilo de vida alternativo que permite –y pretende– liberar de las cargas cotidianas a través de una terapia espacial, en el que lo insular establece la pauta.35 Esta consideración ha supuesto una de las principales aproximaciones simbólicas y culturales postmodernas a su paisaje, de modo que ha ayudado a su desarrollo turístico y al reconocimiento de su valor (Mateu y Seguí Pons, 2013), a través de una simbolización del mismo.

De esta manera se va urdiendo la leyenda de la isla, el espacio se torna en convergencia de destino, en un modo de manifestación o expresión de la sociedad, en una experiencia interior de la vida de la isla. La isla es una utopía metafórica, una estación de deseo; seduce a su imagen y trata de acercarse a la realidad del mito.36 La naturaleza es modificada para asemejarse lo más posible a su imagen y el paisaje trata de llegar lo más cerca de su imagen idealizada (Rouanet, 2002).

33. La Pitiusa mayor guarda todavía algún resto de estilos de vida y espacios turísticos alter.

34. En la revista o Sur nº 55, aparte de alabar las playas, se refiere a la isla como lugar idóneo para alejarse del estrés y la masificación (http://revista.destinosur.com/pdf55/formentera.pdf [3 de julio de 2013]).

35. En ocasiones la cinematografía ha calcado esta realidad, pues las islas se presentan (como en efecto en Formentera ocurre) como espacios de segundas oportunidades o escenarios de huídas a paisajes idílicos (Gámir y Manuel, 2013).

36. Es un mecanismo parecido al utilizado en el cine, donde existe una “falta de correspondencia absoluta entre la isla presentada por las creaciones cinematográficas y el concepto geográfico equivalente” (Gámir y Manuel, 2013).

La isla geográfica se contrapone a la isla cinematográfica, produciéndose, al igual que en el imaginario, una suplantación no tautológica.

–115–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

El remanente de épocas pasadas, seduce incluso a aquellos que a priori se categorizan en un tipo de turismo estándar y estandarizado. Este valor añadido –en cuanto aporta una diferente identidad hacia el visitante– que tiene la isla es imaginario en estado puro, ya que los portadores del turismo en masa consumen un imaginario cercano a los valores hippies sin serlo en realidad.

Y efectivamente en eso consiste el imaginario, en que se crea separado de su origen y ya se puede utilizar y manipular aunque lo resultante nada tenga que ver con el motivador inicial.37 Hitos icónicos, guías que ayudan a identificar la unicidad Los mojones visuales nos dan la entrada al mundo de las imágenes vernáculas y de los estereotipos propios. Son marcas fácilmente identificables de la especificidad (Jacobs, 2010, p. 18) y de la diferencia. El sistema de atracción y seducción del turista se basa en estos epítomes (o nodos, en palabras de Donaire), concebidos para un consumo rápido38 y corto (solo unos días) y por lo tanto e inevitablemente superficial y generalista (el germen de los clichés). Y estas imágenes son eficaces transmisores de los valores en los que se apuntala la unicidad de la isla. El mundo se comparte también en texto y las ilustraciones vienen acompañadas de eslóganes que contextualizan lo visto. El eslogan provee estabilidad y perennidad (Quessada, 2006, p. 18-19) y tal como dijera Debarbieux “la función figurativa y emblemática de la imagen se acopla perfectamente con la función narrativa y argumentativa del texto, que establece la justificación” (Lindón y Hiernaux, 2012). Sin embargo, es innegable que la extensión de la imagen es enorme, y su presencia, “acaparadora” (Tuson, 2001).

Y más en lo turístico, que como dice Harvey, es la industria de la producción de imagen (Naef, 2012). Además, replicando a Gottmann,39 la iconografía es su nudo gordiano que, también, dota de estabilidad (Debarbieux, 2006). En definitiva, los hitos icónicos y valores aparejados hacen estable el discurso (imagen-texto) y subrayan la unicidad40 de la isla, pre-configurando la idea de partida y de destino (y que no se convierta en desatino).

Estos valores estético-culturales son, como ya se ha dicho, convencionales y están apegados a una época (a una manera de pensar) definida (Sabaté, 2004) y estructuran un paisaje cultural concreto. La concepción del espacio está regida por la narrativa cultural. Por eso las comprensiones individuales y colec37. En este caso pese a que los buscadores de mar y playa se guíen por parámetros distintos a los que atrajeron a la isla a una población socialmente alternativa, el hecho distintivo de mantener esa aura es de por sí suficiente factor de reclamo. La misma diferencia se hace patente entre los pobladores de la isla: mientras que los nativos aspiran a la comodidad occidental, los neo-residentes, artistas y bohemios, viven el sueño de una vida autosuficiente y natural (Rouanet, 2002).

38. La fotografía “es el certificado de validez de su experiencia fugaz” (Donaire, 2012).

39. Gottmann se refiere al ámbito de la política, pero su disertación es extrapolable a una comunidad turística.

40. Se constituye como una alternativa emblemática frente a las tendencias desterritorializantes de la economía contemporánea (Debarbieux, 2006).

–116–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

tivas divergen, pese a que tengamos los mismo órganos sensoriales (Tuan, 2007). La “proyección turística a través de la imagen” ha ido cambiando a lo largo de los años, dependiendo de los “cánones del régimen establecido” y del espíritu en el que estaban imbuidos los viajeros, documentalistas y reporteros.

La perspectiva dominante establecía la belleza y lo que había que mostrar, fotografiar, descubrir y explorar en el contexto de otro discurso. Antes de que los iconos gráficos de los 60 y el boom, la naturaleza y la playa, lo inundaran todo, había otros iconos más sobresalientes como el faro, la iglesia y las estampas costumbristas (Rossell 2008-2009).

Ahora en cambio, el imaginario se hace consistente mediante una serie de hitos concretos que el turista transporta41 y que aluden a Formentera como a una isla acogedora, hospitalaria y recreacional. Estos hitos específicos se transmiten a través de elementos icónicos (playas, acompasadas olas transparentes, etc.) materializados en postales, fotografías y otros soportes audiovisuales, así como con la publicidad, siempre tan sugerente.42 Incluso se juega con la cartografía del territorio, difundiendo prolíficamente la imagen estilizada y depurada de la silueta de Formentera, convirtiendo su contorno en su particular marca. La línea de la costa dibuja un mapa que representa un espacio mental, el de la isla sencilla, sin demasiadas peculiaridades que puedan producir atolondramiento o den una sensación de presencia barroca. Al contrario, Formentera se presenta como la isla sin premura, un territorio abarcable donde se puede llegar a todas partes y todo está cerca y accesible. En este sentido los elementos indicados ayudan a apuntalar estas visiones, pues el binomio material-simbólico (la correspondencia de los símbolos materiales con los valores a los que va unido) tiene el poder instituyente e instaura imaginario.

En esta expansión de imaginería-imaginario también las indicaciones turísticas (públicas y privadas) contribuyen a la arquetípica imagen de Formentera (una primicia territorial). Desde la página oficial de Formentera, que presenta la isla como el último paraíso del mediterráneo, hasta una guía extranjera que se obceca en mostrar que “la minúscula Formentera tiene incluso mejores playas que su vecina” (Baskett et al., 2012), las dos partes destacan una faceta idéntica. Tampoco los nativos escapan a esta fijación por el paisaje como componente a resaltar y hacen hincapié en el mismo aspecto, miedosos quizá de enseñar al público algo diferente: “Formentera es más que nada horizonte, una cápsula fondeada entre dos preciosas inmensidades: el mar y el cielo”.43 41. “En la composición de la imagen de un destino” los hitos “ejercen un poderoso efecto de atracción, un factor clave para discriminar los espacios anónimos y los espacios imaginados” (Donaire, 2008).

42. Estrella Damm realizó en 2009 un anuncio que tenía como espacio protagonista Formentera. En ella se hilvanan visualmente unos valores y un estilo de vida definido (la playa y la herencia hippie). Según los creadores del anuncio, éste les permitió “mostrar no sólo la belleza geográfica del mediterráneo, sino proyectar nuestro estilo y excelente calidad de vida” convirtiendo el anuncio en un fenómeno mediático y social con el que “cualquier joven español pudiera identificarse y proyectarse” (Rosàs, 2010).

43. Joan Marí, periodista formenterano, no encaja en el perfil del difusor inconsciente de material isleño estándar.

Pero, y puesto que su contexto vital es la isla, sus observaciones no pasan por alto la carga que supone la estacionali-

–117–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

Es sabido que “el turista proyecta sobre el espacio que visita todas sus utopías personales, sus anhelos, sus expectativas” (Donaire, 2008), pero estos deseos vienen, como se ha visto, prefabricados por otras instancias (los mismos turistas u otros organismos), no son espontáneas sino “socialmente construidas en el origen” (Donaire, 2012).

Conclusiones El imaginario se forma a partir de perspectivas subjetivas del entorno, es decir, los “componentes del imaginario configuran representaciones” (Yanes, 2008) que sirven de matriz y de coordenadas (re)conocidas para explorar el territorio. Estas percepciones y sugestiones de los que nos hacemos eco y que aplicamos en nuestro quehacer cotidiano, componen este sistema de impresiones e ideas que generalmente van asociadas a imágenes de nuestro alrededor.

Y más concretamente, el imaginario turístico –uno de los trazos del imaginario total– significa sitios, motiva deseo(s) y condiciona el ocio y el desplazamiento. El trabajo se ha focalizado en el imaginario turístico (o imaginarios turísticos, más incluyente y pragmático) porque es el motor de atracción hacía un lugar y el que hace que éste se proyecte de manera fiable, coherente y familiar en la mente.

La época posmoderna, no obstante, ha imprimido un sustrato común en las demandas de los ciudadanos que se transforman en turistas (autenticidad, alteridad y exotismo en un ambiente seguro y tranquilo, etc.). Las fuerzas globalizadoras despeculiarizan y hunden a los lugares en la insignificancia. Por eso, el turista busca significar lo que ve, persigue hacer que su vivencia sea extraordinaria, para lo cual muchas veces imita a los viajeros que le precedieron, en un sincero ejercicio de no defraudar el imaginario que lo trajo hasta allí. Y en consecuencia, los territorios que promocionan y exportan valores concordes a los valores que los turistas exigen serán los que ganen esta batalla por el acaparamiento del mercado turístico.

El ejemplo Formentera es un intento de posar y reposar lo desplegado en el texto y ver cómo operan estas corrientes.

La isla re-presenta, por una parte, un destino y una idea caribeña de sol y playa, y por otra parte se autoidentifica con otros valores menos embotados, encontrando en el paisaje un fin espiritual más allá de la visualidad comercial. Ambas realidades se tocan e incluso hacen la diferencia respecto a destinos turísticos adyacentes, pues se crea un not for tourists insular cimentado en la nebulosa herencia contracultural de los años 70. Este ser distintivo y diferencial está basado en la dicotomía entre lo que Nieto (1977) calificaba como turismo flotante y turismo residente; Formentera está envasada, pero es rompedora. El primero no soporta el segundo, sus componentes se definen en oposición al otro, a lo otro, dad y la palpable caricatura espacial que de ella se deriva y a la que se aboca a Formentera.

–118–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

a la otra manera de entender, no solamente el turismo, sino la isla. La visión y la misión de los dos grupos es casi antagónica, ya que mientras que para unos Formentera representó y representa un santuario de reposo interior, para otros, los flotantes de corta estancia, la isla es lugar de descanso físico y ocio. Es un sistema binario en el cual se conjuga el refugio alter con la parada final de viajes organizados-virtuales donde el papel de fuerzas empresariales es primordial. Sin embargo y pese a esta tensión de los opuestos en lo conceptual, en la práctica no son modelos de ocio e imaginarios estancos y excluyentes. En (la) realidad se entremezclan, co-existen, y se co-consumen. Formentera está concatenada en estas dos vertientes, es la espiritualidad en la playa. El sol se comparte (según los intereses se incidirá más intensamente en tomarla pasivamente o en admirar su luz activamente). Formentera goza de particularidad por partida doble, la partícula de lo singular ofrece, en paralelo o en perpendicular, dos realidades44 en un mismo destino: la apariencia y la sustancia.

Bibliografía Arroyo Menéndez, Millán; Igor Sádaba Rodríguez [ed.] (2012). Metodología de la investigación social: técnicas innovadoras y sus aplicaciones. Madrid: Síntesis, p. 350.

Augé, Marc (2005). “Hay que amar la tecnología y saber controlarla” (Entrevista al diario La Nación realizada por Patricio Arana). La Nación [En línea]. http://www.lanacion.com. ar/714868-marc-auge-hay-que-amar-la-tecnologia-y-saber-controlarla [1 de julio de 2013].

Bachimon, Philippe; Francisco Dias (2012). “In Memory of Rachid Amirou”. Via@, Revista Internacional Interdisciplinar de Turismo [En línea], núm. 1. http://www.viatourismreview. net/Aricle8_EN.php [19 de junio de 2013].

Baskett, Simon; Jules Brown; Geoff Garvey; Annelise Sorensen; Greg Ward (2012). “The Balearic Islands Rough Guides Snapshot Spain (includes Ibiza, Formentera, Mallorca and Menorca)”. Rough Guides Snapshot [En línea]. http://www.roughguides.com/shop/balearicislands-rough-guides-snapshot-spain/ebook/ [2 de julio de 2013].

Baudrillard, Jean; Nicholas Zurbrugg (1997). Jean Baudrillard. Art and Artefact. Londres: SAGE Publications, p. 184.

Bauer, Martin W.; George Gaskell [ed.] (2000). Qualitative researching with text, image and sound: a practical handbook. Londres: SAGE Publications, p. 374.

Benach, Núria; Abel Albet (2010). Edward W. Soja. La perspectiva posmoderna de un geógrafo radical. Barcelona: Editorial Icaria, p. 285.

Borja, Jordi (2003). La ciudad conquistada. Majda Drnda (colab.). Madrid: Alianza, p. 381.

Boukhris, Linda (2012). “El imaginario turístico a prueba de Costa Rica: entre «ver» y «hacer» el territorio”. Via@, Revista Internacional Interdisciplinar de Turismo [En línea], núm.

1. http://www.viatourismreview.net/Article2_ES.php [19 de junio de 2013].

Burnett, Ron (2005). How images think. Cambridge (Massachusetts): MIT, p. 272.

Casellas, Antònia; Esteve Dot Jutgla; Montserrat Pallares-Barbera (2010). “Creación de imagen, visibilidad y turismo como estrategias de crecimiento económico de la ciudad”.

Finisterra [Lisboa], vol. XLV, núm. 90, p. 153-172.

44. http://www.diariodeleon.es/noticias/revista/ultimos-hippies-formentera_149864.html [13 de abril de 2014]

–119–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

Castoriadis, Cornelius (1997). “Hablando con Cornelius Castoriadis” (Entrevista realizada por Jean Liberman). Le Nouveau Politis [En línea], núm. 434. http://www.topia.com.ar/articulos/hablando-con-cornelius-castoriadis [1 de julio de 2013].

— (2013). “Imaginario político griego y moderno”. Espai Marx [En línea]. http://www.espaimarx.net/ca?id=7768 [1 de julio de 2013].

Cirer Costa, Joan Carles (2010). “Dinámica de la estructura del sector hotelero en Ibiza y Formentera 1960-2000”. Cuadernos de Turismo [Murcia], núm. 26, p. 69-90. http://revistas. um.es/turismo/article/view/116281/110041 [3 de julio de 2013].

Clifford, Nicholas; Gill Valentine [ed.] (2003). Key methods in geography. Londres: SAGE Publications, p. 572.

Crouch, Geoffrey I. (2011). “Destination Competitiveness: An Analysis of Determinant Attributes”. Journal of Travel Research [Londres], núm. 50 (1), p. 27-45.

Danteur, Thibaut (2012). “Authenticity through staging. Dialogic analysis of Jemaa El Fna square’s touristic and cultural activities and representations”. Via@, Revista Internacional Interdisciplinar de Turismo [En línea], núm. 1. http://www.viatourismreview.net/Article7_ EN.php [19 de junio de 2013].

Davenport, Guy (1997). The Geography of the Imagination: Forty Essays. Jaffrey: Nonpareil Books, p. 384.

Debarbieux, Bernard (2006). “Prendre position : réflexions sur les ressources et les limites de la notion d’identité en géographie”. L’Espace Géographique [En línea], núm. 4, p. 340-354. http:// www.cairn.info/revue-espace-geographique-2006-4-page-340.htm [28 de octubre de 2013].

— (2012). “Turismo, imaginarios e identidades: invertir el punto de vista”. Via@, Revista Internacional Interdisciplinar de Turismo [En línea], núm. 1. http://www.viatourismreview. net/Article1_ES.php [19 de junio de 2013].

Donaire, José Antonio (2008). “La efervescencia de la turismofobia. Sobre turistas y turismo”. Barcelona Metrópolis. Revista de Información y Pensamiento Urbanos [Barcelona]. http://w2.bcn.cat/bcnmetropolis/arxiu/es/pagea6ea.html?id=23&ui=16# [1 de julio de 2013].

— (2012). “Turistas y museos. Apocalípticos e integrados”, en: Iñaki Arrieta Urtizberea [ed.]. Museos y turismo: Expectativas y realidades. Bilbao: UPV-EHU, p. 25-38.

Dorfman, Ariel; Armand Mattelart (1974). Para leer al pato Donald. La Habana: Editorial de Ciencias Sociales, p. 233.

Gámir, Agustín; Carlos Manuel (2013). “La representación de las islas en el cine”. XXIII Congreso de Geógrafos Españoles, AGE. Espacios insulares y de frontera, una visión geográfica [Mallorca]. http://www.uibcongres.org/congresos/documentos.es.html?cc=279 [15 de diciembre de 2013].

Garcia Ramon, Maria Dolors; Joan Nogué; Perla Zusman [ed.] (2008). Una mirada catalana a l’Àfrica: viatgers i viatgeres dels segles xix i xx (1859-1936). Vilà-Valentí, Joan (pról.).

Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Ed. Pagès, p. 377.

Gomes, Paulo Cesar da Costa (2013). O lugar do olhar. Elementos para uma geografia da visibilidade. Rio de Janeiro: Bertrand Brasil, p. 319.

Gravari-Barbas, Maria; Nelson Graburn (2012). “Imaginarios turísticos”. Via@, Revista Internacional Interdisciplinar de Turismo [En línea], núm. 1. http://www.viatourismreview. net/Editorial1_ES.php [19 de junio de 2013].

Guilland, Marie-Laure (2012). “«Colombia, el único riesgo es que te quieras quedar allí».

De la promoción turística nacional al viaje a Sierra Nevada: usos y disuasión del riesgo”. Via@, Revista Internacional Interdisciplinar de Turismo [En línea], núm. 1. http://www. viatourismreview.net/Article4_ES.php [19 de junio de 2013].

Hertzog, Anne (2012). “War Battlefields, tourism and imagination”. Via@, Revista Internacional Interdisciplinar de Turismo. [En línea], núm. 1. http://www.viatourismreview.net/Article6_EN.php [19 de junio de 2013].

Jacobs, Jessica (2010). Sex, Tourism and the Postcolonial Encounter: Landscapes of Longing in Egypt. Londres: Ashgate, p. 154.

–120–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

Korstanje, Maximiliano (2008). “Meditaciones críticas: Turismo, temor y modernidad”. A Parte Rei [En línea], núm. 60. http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/korstanje60.pdf [30 de junio de 2014].

Lindón, Alicia; Daniel Hiernaux [ed.] (2012). Geografías de lo imaginario. Barcelona: Anthropos; México: Universidad Autónoma Metropolitana, p. 251.

Malvido, Pau (2004). Nosotros los malditos. Barcelona: Editorial Anagrama, p. 144.

Martín de la Rosa, Beatriz (2003). “La imagen turística de las regiones insulares: las islas como paraísos”. Cuadernos de Turismo [Murcia], núm. 11, p. 127-137. http://revistas.um. es/turismo/article/view/19511 [2 de julio de 2014].

Mateu, Jaume; Joana Maria Seguí Pons (2013). “Formentera, Deià. De las visiones románticas a la industrialización postfordista de los paisajes culturales en las islas mediterráneas”. XXIII Congreso de Geógrafos Españoles, AGE. Espacios insulares y de frontera, una visión geográfica [Mallorca]. http://www.uibcongres.org/congresos/documentos.es.html?cc=279 [15 de diciembre de 2013].

Méndez Reyes, Tomás (1999). “Economía del turismo en Ibiza y Formentera”. Territoris [Mallorca], vol. 2, p. 131-156. http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/territoris/index/assoc/ Territor/is_1999v/2p131.dir/Territoris_1999v2p131.pdf [3 de julio de 2013].

Monteiro, Artemisa (2004). “A África no Imaginário social brasileiro”. VIII Congresso LusoAfro-Brasileiro de Ciências Sociais [Coimbra]. http://www.ces.uc.pt/lab2004/pdfs/ArtemisaMonteiro.pdf [1 de julio de 2013].

Naef, Patrick (2012). “Travelling through a powder keg: War and Tourist Imaginary in Sarajevo”. Via@, Revista Internacional Interdisciplinar de Turismo. [En línea], núm. 1. http:// www.viatourismreview.net/Article5_EN.php [19 de junio de 2013].

Nieto Piñeroba, Jose Antonio (1977). “Turistas y nativos: El caso de Formentera”. Revista española de la opinión pública (REOP) [Madrid], núm. 47, p. 147-165.

Pedersen, Michael Haldrup (2001). “Deconstruction destinations: the place of space in tourism studies”, en: Drewes Nielsen, Lise; Helene, Hjorth Oldrup [ed.]. Mobility and transport: an anthology. Copenhagen: Transportrådet, p. 73-85.

Quessada, Dominique (2006). La era del siervoseñor. La filosofía, la publicidad y el control de la opinión. Barcelona: Tusquets, p. 432.

Rosàs Castelltort, Jordi (2010). “FormenteraDamm/Villarrosàs”. Ipmark: Información de publicidad y marketing, núm. 751, p. 47.

Rose, Gillian (1996). “Teaching visualised geographies: towards a methodology for the interpretation of visual materials”. Journal of Geography in Higher Education, vol. 20, núm. 3, p. 281-294.

Rossell, Xavier (2008-2009). “Imatge turística projectada”. Estudis Balearics [Mallorca], núm.

94-95, p. 105-115.

Rouanet, Flavie (2002). “Formentera, un espace mythique”. Socio-anthropologie [En línea], núm. 12. http://socio-anthropologie.revues.org/index154.html [3 de julio de 2013].

Ryan, James; Joan Schwartz [ed.] (2003). Picturing Place: Photography and the Geographical Imagination. Londres: I. B. Tauris, p. 354.

Sabaté Bel, Joaquín (2004). “Paisajes culturales. El patrimonio como recurso básico para un nuevo modelo de desarrollo”. Urban [En línea], núm. 9. http://polired.upm.es/index.php/ urban/article/view/380/380 [16 de diciembre de 2013].

Salazar, Noel (2010). Envisioning eden: mobilizing imaginaries in tourism and beyond. New York: Berghahn Books, p. 224.

Santana, Agustín (1997). Antropología y turismo ¿Nuevas hordas, viejas culturas? Barcelona: Editorial Ariel, p. 224.

Shields, Rob (1991). Places on the Margin: Alternatives Geographies of Modernity. Londres: Routledge, p. 334.

Shurmer-Smith, Pamela [ed.] (2002). Doing cultural geography. Londres: SAGE Publications, p. 248.

Sutton, Willis A., Jr (1967). “Travel and Understanding: Notes on the Social Structure of Touring”. International Journal of Comparative Sociology, vol. 8, núm. 2, p. 218-223.

–121–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 99-122 La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera

Aritz Tutor Anton

Tuan, Yi-Fu (2007). Topofilia. Barcelona: Melusina, p. 351.

Tuson, Jesús (2001). Una imatge no val més que mil paraules: Contra els tòpics. Barcelona: Empúries, p. 108.

Urry, J (2002). “Mobility and proximity”. Sociology, vol. 36, núm. 2, p. 255–274.

Walker, John A.; Sarah Chaplin (1997). Visual culture: an introduction. Manchester: Manchester University Press, p. 231.

Yanes Ordiales, Glenda (2008). “Morfogénesis e imaginarios: Aproximaciones teóricas al estudio de las transformaciones urbanas y arquitectónicas de un centro turístico”. Topofilia [Sonora], vol. I, núm. 1. http://topofilia.net/yanes.html [3 de julio de 2013].

–122–

conferències

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 125-150 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.81

El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans1 Sergi Martínez-Rigol smartinezrigol@ub.edu

Carles Carreras i Verdaguer ccarreras@ub.edu

Lluís Frago Clols llfrago@ub.edu Departament de Geografia Humana Universitat de Barcelona

Resum El Raval de Barcelona s’ha convertit en un dels barris més estudiats de la ciutat. En aquest article els autors aprofiten les seves experiències i treballs sobre el barri per reflexionar sobre les eines i els conceptes de la Geografia urbana en l’anàlisi i comprensió de les ciutats contemporànies. De forma quasi cronològica es presenten aquestes reflexions que culminen en un balanç desapassionat de les aportacions que s’han fet des de l’Acadèmia per al coneixement del barri i sobre les repercussions que aquestes aportacions poden tenir en la vida dels seus habitants.

Paraules clau: Raval, Barri Xino, Distrito Quinto, Barcelona, laboratori d’estudis urbans.

Resum: El Raval de Barcelona, un laboratorio de estudios urbanos El Raval de Barcelona se ha convertido en uno de los barrios más estudiados de la ciudad. En este artículo los autores aprovechan sus experiencias y trabajos sobre el barrio para reflexionar sobre les herramientas y los conceptos de la Geografía urbana en el análisis y comprensión de las ciudades contemporáneas. De forma casi cronológica se pre1. Aquest text és el resultat de l’elaboració de la conferència impartida a la Societat Catalana de Geografia, el 29 de maig del 2014. Els autors volen agrair especialment al doctor Josep Oliveras, com a president i a la seva junta la invitació a la sessió i a la publicació.

–125–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

sentan estas reflexiones que culminan en un balance desapasionado de las aportaciones que se han hecho desde la Academia para el conocimiento del barrio y sobre las repercusiones que estas aportaciones pueden tener en la vida de sus habitantes.

Palabras clave: Raval, Barrio Chino, Distrito Quinto, Barcelona, laboratorio de estudios urbanos.

Abstract: The Raval of Barcelona, a laboratory of Urban studies Raval of Barcelona has become one of the more analysed neighbourhoods in the City.

Throughout this article the three authors collect their work and experiences in Raval with the main objective to debate the methods, techniques and concepts of Urban Geography in the analysis and understanding of contemporary cities. In a more or less chronological presentation they look to a conclusion on a critical evaluation of the different academic publications in order to know this neighbourhood and to analyse their possible consequences on everyday life of the inhabitants.

Key words: Raval, Chinatown, Distrito Quinto, Barcelona, laboratory of Urban studies.

***

Introducció Abans que res, cal explicar les raons per les quals es treballa i s’escriu avui sobre el Raval. Sens dubte, la primera raó és perquè, d’alguna forma, el Raval avui és la casa comuna dels autors, cap d’ells, per cert, fill ni del Raval, ni tan sols de la ciutat de Barcelona. Òbviament com a socis de la Societat Catalana de Geografia, ja que la seu està en aquest barri, i des d’una institució com aquesta, estar i sentir-se presents al territori és molt positiu, més encara generar un discurs intel·ligent i intel·ligible.

També perquè el 2006 s’instal·là al Raval la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, i el barri no pot ser només un decorat on s’instal·la la Universitat, ja que aquesta localització té uns efectes que transcendeixen els merament universitaris i respon a unes determinades polítiques urbanes. I també, encara que ja a nivell més personal, perquè fou el barri sobre el qual un dels autors va desenvolupar la seva tesi doctoral, defensada l’any 2000, com s’explica més endavant.

A partir d’aquestes raons, perquè també és on s’han centrat algunes de les recerques comunes recents, tant a nivell de grup com, en algun cas, a nivell individual, establint algunes relacions amb altres institucions i persones del barri que mouen a pensar sobre una necessària relació entre els que estudien el barri i els que hi viuen.

La intenció d’aquest article és fer una reflexió, partint de l’experiència que cadascun dels autors té individualment, i per això amb un marcat caràcter intergeneracional, i també en conjunt com a grup, sobre aquest barri de la ciutat de Barcelona. Des que aquest barri va ser descobert individualment, en –126–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

moments molt diferents, i fins avui que, com s’explica, s’ha constituït, més enllà de les transformacions físiques i socials que s’hi han donat, que han estat moltes i molt intenses, en un veritable laboratori d’estudis urbans. En aquesta reflexió també cal tenir en compte que cap dels tres autors, com ja s’ha apuntat, no és barceloní, és a dir, que no els lliga un sentiment de pertinença al barri, ni a la ciutat, cosa que ajuda a assolir una certa perspectiva sobre les diverses problemàtiques o qüestions que es plantegen, tot combinant l’exterioritat i la interioritat que tan importants s’esdevenen en els estudis qualitatius (Carreras, 2013).

El Raval com a laboratori La concepció del barri del Raval de Barcelona com un laboratori d’estudis urbans no és nova, com tampoc no ho és la més general de convertir una ciutat, o un barri, en un laboratori. Aquesta idea, com a mínim, fou ja desenvolupada per l’Escola de Sociologia de Chicago, que entre els anys 20 i 30 del segle xx va generar un corpus teòric i de treballs urbans molt destacat, i per a qui la ciutat de Chicago era el laboratori social, en el qual es podien observar dinàmiques socials de mestissatge, adaptació, conflicte i interacció social i organització de l’espai intern de les ciutats (Park, 1925).

Pel cas que aquí es presenta, Carles Martí, primer tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona entre el 2007 i el 2010, en el pròleg del llibre Del Xino al Raval, publicat el 2008, dirigit per Joan Subirats i Joaquim Rius, ja parlava d’aquest caràcter de laboratori que pot tenir aquesta àrea urbana que qualifica com a calidoscòpica. Tot posant de relleu les transformacions urbanístiques i destacant l’arribada d’un gran nombre d’immigrants, diu que “El Raval ha hagut de ser, inevitablement, pioner i laboratori, per entomar el repte de la immigració i recercar i provar polítiques i mesures que l’abordessin de la manera més adequada” (Subirats i Rius, 2008, p. 8).

Però és possiblement per la seva centralitat, per la seva complexitat social, per la intensitat i velocitat dels canvis que s’han donat en aquesta àrea urbana, que el Raval s’ha convertit en el focus de moltes mirades. Potser no tant en un laboratori en el sentit que s’apuntava abans, és a dir, un lloc on assajar solucions a les problemàtiques diferents, sinó més aviat en el d’un lloc utilitzat per fer anàlisis per part d’especialistes de disciplines diverses. Aquest fet, prou conegut, permet d’entrada plantejar dos grans interrogants als quals cal trobar respostes: – Els estudiosos, conscientment o inconscientment, han convertit el Raval en una falsa realitat, en el mateix sentit que els literats van aconseguir construir un barri Xino?

– A partir de l’èxit del seu ús com a laboratori, pot afirmar-se que quasi res de les conclusions que s’extreuen retorna a la realitat quotidiana del barri?

–127–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

Unes perspectives personals Per tal d’intentar trobar alguna resposta a les preguntes formulades s’assaja la presentació de les diferents perspectives personals de cada un dels autors.

Aquestes presentacions, pel seu caràcter multigeneracional, quasi permeten una aproximació cronològica a la dinàmica que han viscut el barri i els seus habitants. Perspectiva que havia caracteritzat sempre la vida acadèmica i universitària i que en els darrers temps ha estat oblidada i bandejada, moltes vegades per la funesta mania de la persecució de la innovació incessant, quan no per la mediocritat i imprevisió dels responsables de la gestió.

El Raval des dels anys 1960 El camp d’estudi privilegiat de Carles Carreras foren els barris del sud-oest de la ciutat de Barcelona (Carreras, 1974 i 1980) i el Raval en quedava lògicament força apartat, malgrat que els primers anys de la carrera la docència es feia a la plaça de la Universitat, ben a prop del barri.

El Raval era aleshores un tenebrós i quasi prohibit Distrito Quinto, barri degradat que comptava amb uns cent mil habitants en el seu aproximat quilòmetre quadrat d’extensió. En general, era un barri poc conegut malgrat que s’hi feien incursions més o menys freqüents.

Un dels primers companys de batxillerat a l’institut Jaume Balmes vivia al carrer de les Cabres, encastat quasi dins del mercat de la Boqueria; el seu pare feia corones de mort per a les floristes de la Rambla i de jove havia estat torero; una combinació quasi literària. Un altre, al carrer de la Ferlandina,2 ocult per les cases de Misericòrdia i de Caritat, quan ho eren veritablement. L’obra de teatre que va organitzar la comissió d’activitats culturals del sindicat d’estudiants preuniversitaris, precedent del famós i oblidat SDEUB,3 va ser a l’institut Milà i Fontanals, llavors nou de trinca, vora Sant Pau del Camp, un dels altres marges del barri, carregat d’història. Es tractava d’un Enric IV de Pirandello, que passejava la seva locura pels jardins del monestir romànic sepultat per la ciutat.

Ja devia haver passat l’època en la qual els pares hi duien els seus fills per a què es fessin uns homes o, almenys, perdessin la virginitat, com ho expliquen moltes novel·les i novel·letes de l’abundosa literatura del Barri Xino. Així, de fet, el presenta Josep Maria de Sagarra a les seves impressionants memòries (Sagarra, 1954). El Barri Xino era com una mica el nom antic i popular del Distrito Quinto, que hom feia arribar fins al carrer de l’Hospital des de les 2. Victor Balaguer sosté que el nom del carrer seria una corrupció de Fernandina, nom dels ducs que hi tenien el palau entre el carrer de Ponent (avui Joaquín Costa) i el convent dels Àngels, en els temps viscuts, magatzem de ferros del famós exalcalde franquista Mateu.

3. Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (l’únic llavors a Catalunya i Balears) fundat el 9 de març del 1965, en la famosa Caputxinada.

–128–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

Drassanes i, de vegades, traspassava la Rambla, pel carrer d’Escudellers. Al barri s’hi arribava sempre pels seus marges, reforçant el seu caire marginal: per la Rambla, sobretot per l’Arc del Teatre, o pel carrer de Ponent, avui Joaquín Costa. En aquest carrer vivia una companya de curs, Anna Maria Moix (19472014), desapareguda fa ben poc, a través de la qual es va poder conèixer el seu germà, que llavors es deia Ramon, quan encara no era Terenci del Nil (19422003). Molt de temps després les seves memòries permeteren rememorar alguns moments d’aquell sector, que ell denominava també amb la toponímia dels marges, a la plaça del Pes de la Palla.

La Rambla era i és un món a part, per bé que intrínsecament vinculat al vell Xino, encara avui perseguida per l’ombra de la prostitució. Unes escasses sessions col·lectives al vell Liceu, en una llotja compartida per molts companys més o menys afeccionats, més o menys entesos, no s’entenien per cap mena de connexió amb el barri. Llavors era uns institució privada, amb una funció eminentment social, de les bones famílies de Barcelona que va estudiar l’antropòleg nord-americà Gary W. McDonogh, i l’orquestra i els ballets eren una mica menys que mediocres, però es considerava com una mena de bombolla per sobre de la fama del barri (McDonogh, 1986). Com el teatre Poliorama també, als baixos de la Reial Acadèmica de Ciències, amb la seva hora oficial, al qual es podia acudir formant part de la claca.4 El barri era sempre un lloc de lleure i d’oci, sobretot amb algunes visites a la bodega Bohèmia, que divertia al principi, però acabava deixant un regust amarg. S’hi trobava gent del barri, antics actors i actrius com els que hi actuaven, estudiants universitaris i gent de la faràndula.

Però el barri no tant Xino, d’Hospital en amunt,5 era sobretot un lloc de feina. Especialment la biblioteca Central, com es deia llavors la Biblioteca de Catalunya. En aquelles naus gòtiques que havien estat d’hospital, on havia mort Gaudí després de ser atropellat per un tramvia víctima de la modernitat el 1915, s’hi passaven moltes hores, esperant que els llibres arribessin manualment, llegint i traient notes, tant per a seguir les classes, com per als primers treballs enciclopèdics, quan Barcelona era encara un centre editorial de primer ordre.

Però també per fer Geografia s’entrava al Raval, en aquell bastió insòlit que era l’Elcano, l’Institut de Geografia, per a nosaltres tots el Consejo (CSIC).

Allà organitzaven reunions geogràfiques Joan Vilà i Valentí (n. el 1925) i Salvador Llobet (1908-1991), amb Lluís Solé i Sabarís (1908-1985) i altres, i s’hi amagava sempre l’ombra fugissera de l’Abascal.6 La primavera del 1975, Vilà hi organitzà un congrés d’educació geogràfica, amb connexió amb una 4. Els estudiants i joves en general es concentraven davant de la porta, al passeig i un senyor repartia entrades a un duro (cinc pessetes) amb la condició d’aplaudir molt el treball dels actors 5. El que molts anys després Oriol Bohigas denominaria l’àrea del Liceu al Seminari (Bohigas, 1985).

6. Es tracta del navarrès Ángel Abascal Garayoa que hi guanyà la càtedra. Feu diverses publicacions però només es relacionava amb Vilà i poc més.

–129–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

reunió de la comissió específica de la Unió Geogràfica Internacional, de la qual va ser especialment important l’exposició de llibres de Geografia de les llavors nombroses editorials barcelonines. La reunió va tenir efectes molt importants, ja que el mateix any, per contrarestar l’efecte Vilà, es va convocar per la tardor la segona reunió de Geógrafos Españoles, a la universitat d’Oviedo, que acabà originant l’AGE, Asociación de Geógrafos Españoles.

Contemporàniament o no, ben subreptíciament, potser pel fet sobretot d’estudiar en una facultat de Lletres, es varen començar les veritables aproximacions al Barri Xino a través de la Literatura, dels llibres (Carreras, 2003). La lectura de l’inquietant del Journal du voleur, de Jean Genet7 (1910-1986), de 1949, inconscientment en bona part va obrir nous camins de lectura. Molta lectura, cap al gènere policíac, amb obres de tot color, cap als poemes iniciàtics de Rafael Nogueras i Oller (1880-1949), i cap al revival periodístic de Manolo Vázquez Montalbán (1939-2003) o de Maruja Torres (n. el 1943). Tot això passant també per les esmentades memòries de Terenci Moix (1942-2003). Més modernament, consolidat el gènere de la invenció gairebé total del barri, arribaren les reinvencions postmodernes de Carlos Ruiz Zafón (n. el 1964) o de Rafael Vallbona (n. el 1960) i la seva multiplicació en una visió molt calidoscòpica, cada vegada amb més fragments, inventats, recreats o afegits que segueixen alimentant el mite d’un Barri Xino que mai va ser xinès, mentre imposen un Raval multicultural també mític, com el de la darrera novel·la de Julià de Jódar (n. el 1942).8 Igualment, la segona etapa d’estudis de camp de Gary McDonogh, ja amb el seu llibre de les bones famílies publicat, al Barri Xino, va introduir les recerques antropològiques i va reforçar les aproximacions literàries i cinematogràfics a l’antic barri. D’aquestes aproximacions va néixer l’interès per les transformacions recents que ha culminat Sergi Martínez Rigol, sobretot a partir de la seva tesi (Martínez-Rigol, 2000), i que s’han ampliat amb el retorn al barri de la Facultat de Geografia i Història el 2006, ja comentat.

El Raval dels anys 1990 Els joves de comarques arribaven a la Geografia i a la ciutat de Barcelona amb idees preconcebudes que la realitat s’ha encarregat d’anar transformant i enriquint. De fet, el camp preferit dins de la Geografia no era encara la geografia urbana, sinó que era la Geografia regional i, sobretot, el coneixement del territori de Catalunya. L’interès pels temes urbans se centrava només en la ciutat natal, en la tradició tan geogràfica de fer la Geografia del meu poble, una Geografia local o comarcal, especialment a partir del 1999, moment que moltes capitals comarcals varen començar a transformar-se profundament.

7. L’autor francès, com altres, ha guanyat una plaça al barri quan ningú probablement el llegeix ja, potser ni els que proposaren el seu nom en la toponímia urbana (Carreras i Moreno, 2006).

8. Es tracta d’El desertor en el camp de Batalla, del 2013.

–130–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

L’interès pels estudis urbans va néixer justament a partir de l’impacte de la descoberta de Barcelona, moment en què la ciutat ve a ser com un imant per als joves. El Raval sol ser un dels primers barris a descobrir, sobretot perquè és el principal lloc d’oci assequible. El Raval era el lloc de trobada nocturna de molts estudiants universitaris catalans, sobretot d’aquells vinguts de comarca que trobaven al centre de la ciutat la intensitat, l’exotisme i l’anonimat urbà que no tenien a les capitals comarcals.

Llocs tradicionals com el Marsella i el Pastís, sales de concert com la Paloma, el Moog o l’Apolo del Paral·lel, els bars i supermercats ètnics que servien samosses, impossibles de trobar a les capitals comarcals, o el passeig curiós i sense rumb pels seus carrers, són alguns elements que feien viure aquell Raval d’abans que traslladessin la facultat de Geografia i Història al centre, l’any 2006.

La vida a Barcelona constituïa una aproximació a la complexitat de la ciutat i a les seves contradiccions. Un aspecte que es presentava com un repte i que afavoria la decantació cap als estudis urbans; es pretenia superar l’anàlisi descriptiva, pròpia de la Geografia regional, per profunditzar en l’anàlisi explicativa dels processos urbans. El Raval es transformava així en el laboratori urbà que permetia a través de l’anàlisi comparativa fins i tot traçar un cert paral· lelisme amb alguns dels processos que començaven a afectar les capitals comarcals, que es descobrien quan s’hi tornava periòdicament. De fet, pot afirmar-se que existien molts Ravals diferents a tot Catalunya. Alguns dels processos socials i culturals que es produïen en aquest barri també es detectaven a diverses capitals comarcals, com per exemple Tortosa, Valls, Lleida o Balaguer.

Així, molts barris degradats del centre de les capitals comarcals experimentaven processos similars als del Raval, tot i que amb unes escales de temps i espai diferents (Frago, 2010). Aquest és un aspecte metodològic que ja havia apuntat Carles Carreras (n. el 1948) o el malaguanyat geògraf lleidatà Joan Vilagrassa (1952-2005) (Carreras 1992; Vilagrassa, 1990). D’altra banda, aquest paral·lelisme coincidia amb l’aprovació de la famosa llei de barris, el 2004, una política urbana que cercava tornar a invertir en el centre d’aquestes ciutats. Una inversió que, en el fons intentava aconseguir el que ja havia posat de manifest el títol de la tesi doctoral de Sergi Martínez, el retorn al centre de la ciutat (Martínez-Rigol, 2000).

La perspectiva personal del Raval va canviar, i molt, ran d’una estada a la metròpoli brasilera de São Paulo; l’experiència viscuda i els nous contactes acadèmics varen ser transcendentals. Per una banda, aquella estada permetia entendre la relativitat de l’espai geogràfic i obligava a l’esforç d’intentar comprendre millor unes ciutats, com són les americanes. Allà les ciutats no tenen un centre històric tal com s’entén a Europa, i demogràficament, un municipi com el de Barcelona podria ser tan sols un barri d’una d’aquestes ciutats, com passa amb el cas de Sao Paulo, l’Àrea Metropolitana de la qual assoleix els 20 milions d’habitants. Per l’altra banda, acadèmicament São Paulo va ser la Universidade de São Paulo (USP), que per els geògrafs suposava entrar en contac–131–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

te amb l’obra de Milton Santos i de tots els seus deixebles directes que exerceixen docència a la USP, com Maria Laura Silveira o amigues com Amalia Inés Geraiges de Lemos. La seva proposta metodològica per a l’anàlisi de l’espai geogràfic, com un sistema d’objectes i accions, permetia entendre la complexitat dels estudis urbans des d’una perspectiva global, millorant la comprensió dels processos observats al Raval i als ravals de Catalunya.

Una part d’aquestes reflexions es varen concretar en la publicació del llibre sobre els barris antics de Catalunya (Carreras i Frago, 2005). Aquest llibre tenia la voluntat de posar en valor el patrimoni urbà més enllà de Barcelona; un patrimoni que en moltes ocasions es trobava molt poc conservat i en avançat estat de degradació.

Aquest camí, venint de la Geografia regional, passant pel raval de Barcelona, i per São Paulo i arribant als ravals de Catalunya, va permetre enfocar la tesi doctoral, superant la idea de la tesi del meu poble, per acabar tractant sobre la metamorfosi del centre a les capitals comarcals (Frago, 2011).

El Raval del 1996 al 2000 La tercera perspectiva personal del barri, torna una mica enrere i comença, és clar, amb el descobriment, un dia de finals dels anys noranta (un dia gris de tardor del 1997), quan tot passant pel barri (sempre un barri de pas) es topa amb els enderrocs del que serà, al cap de pocs anys, la famosa Rambla del Raval. Hi ha una certa controvèrsia sobre la data exacta, i sobre el recorregut que s’estava fent, però no serveix de res cercar a l’hemeroteca, aquell va ser un moment silenciat; com tants d’altres.

Molt poques ratlles als diaris, cap imatge a les televisions. En canvi, aquell mateix any, va ser motiu de molta literatura el famós cas de pederastes o pedòfils, que a més de totes les notícies, va donar lloc a un llibre del periodista Arcadi Espada (n. el 1957), de recomanable lectura (Espada, 2000) i una pel·lícula, també (De nens, 2003), de Joaquim Jordà, que va ser nominada el 2005 als premis Goya com a millor documental. L’escàndol, com sempre, dominant la imatge del barri.

El Raval d’aleshores era el barri que va descriure de forma brillant una altra pel·lícula, en aquest cas, la del director José Luís Guerín (n. el 1960), En construcción (2001). Aquesta sí que va obtenir un Goya a la millor pel·lícula documental el 2001 i també el premi especial del jurat al festival de cinema de Sant Sebastià, el mateix 2001.

Un barri esventrat Es tracta d’un barri físicament esventrat, o haussmannitzat,9 com es vulgui denominar, almenys en una part. Encara que aquest esventrament fou disfres9. L’esventrament és la forma italiana per referir-se a l’obertura de vies en teixits de casc antic que per l’impacte dels bulevards de París també és coneix com a procés de hausmannització.

–132–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

sat, més endavant, en el moment de la inauguració de la Rambla del Raval, per una suposada similitud entre la Rambla i la plaça Navona a Roma; tot i que aquesta plaça, que inicialment va ser un estadi construït l’any 1985, avui reuneix escultures, fonts i edificis de gran valor artístic, i suposa un centre de la vida social, cultural i turística de la ciutat diürna i nocturna. Qui les va comparar, òbviament, només es va fixar en les mides, i potser una mica també en la forma, però poques més similituds s’hi poden trobar.

En canvi, aquest esventrament tindria més sentit comparar-lo amb l’obertura de la Via Laietana, el 1907, noranta anys abans més o menys, ja que ambdues vies d’alguna manera formen part d’aquell pla que cent cinquanta anys abans havia ideat Ildefons Cerdà (1816-1876), i que com a mínim posen de relleu la força que té la planificació urbana; en dibuixar unes línies damunt d’un mapa tard o d’hora s’acaben convertint en realitat.

Es tracta també d’un barri que ha estat objecte d’una d’aquelles estrebades que l’arquitecte Ferran Sagarra ha definit per mostrar els ritmes diferencials de creixement i d’urbanització d’aquesta àrea de la ciutat de Barcelona, que han estat sempre bruscs i violents (Sagarra, 1999). Esventrament que, juntament amb d’altres actuacions urbanístiques que s’havien dut a terme, com la intervenció a l’illa Sant Ramon el 1988, o que encara s’hi havien de dur, com la plaça Salvador Seguí, per exemple, se suposa que van acabar amb la realitat física del Barri Xino. Mort, o assassinat com dirien alguns.10 En paral·lel a aquest esventrament, altres àrees del barri estaven essent afectades per un procés de rehabilitació. En aquest sentit, el mal considerat nord del barri, o a la part alta del Raval, estava obert a la instal·lació de grans equipaments culturals, com ara el MACBA, el CCCB, o la Universitat Ramon Llull, tot esperant a d’altres que encara havien de venir, com la Universitat de Barcelona o la Filmoteca de Catalunya. Tot plegat, juntament amb els ja existents (Museu Marítim de Barcelona, el Liceu, Biblioteca de Catalunya), havien de formar el motor del que avui s’intenta que sigui el Cluster Cultural del Raval. L’origen possiblement està en el ja esmentat Pla del Liceu al Seminari, impulsat l’any 1980 per l’Ajuntament de Barcelona, a través de les accions d’Oriol Bohigas, previ inclús a la redacció del Pla Especial de Reforma Interior, que fou iniciat el 1981 i aprovat el 1985.

En aquells moments ja era ben evident la presència de tallers d’artistes i artesans, de galeries d’art, o de determinats establiments, com per exemple algunes llibreries especialitzades, que sobretot a l’entorn dels carrers del Doctor Dou o de Ferlandina semblaven sentir ja l’efecte d’atracció d’aquestes institucions culturals.

Aquest paper de motor del barri, tenia com a objectiu no només estimular i animar les activitats econòmiques, en general, sinó també el fer més permeable o més penetrable el barri per part dels turistes i dels visitants, barcelonins o no.

10. S’al·ludeix a la tesi doctoral de Miquel Fernández González (2012) presentada recentment a la Universitat de Barcelona, que es titula Matar al “Chino”. Entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de Barcelona.

–133–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

Fos en base a la rehabilitació o en base a la renovació, en general, doncs, es tractava d’un procés de transformació urbana radical, liderat per l’administració municipal, en el qual l’empresa pública-privada Procivesa (esdevinguda Focivesa a partir de 2002) va tenir un paper molt actiu. Un procés que utilitzava un ben significatiu llenguatge medicoquirúrgic, tant a la premsa i als mitjans de comunicació, com també algunes vegades a l’acadèmia. Es parlava així d’oxigen, de cor, de càncer, d’extirpació. Es podria pensar, potser, que es tractava d’una mena d’herència del projecte d’higienització del GATCPAC dels anys de la República.

Un barri socialment complex Segurament la complexitat és una noció que va estretament lligada a la de barri, en general, o a la de la pròpia ciutat. Però en el cas del Raval s’és davant d’un barri en el qual es podien llegir diversos processos socials alhora, o, en tot cas, en el qual es podia percebre ben clarament la coexistència de diversos grups socials, molt diferents entre ells.

Eren els moments en què l’arribada d’immigrants, de procedència no europea, però també d’alguns europeus, començava a ser significativa. El barri es movia en aquells temps en uns percentatges de població estrangera que avui resulten ben minsos. Així, el percentatge d’estrangers al barri era l’any 1986 del 2,51%, i el 1996 del 9,5%, amb un total de 3.316 estrangers. Ja era el barri amb el percentatge més alt de Barcelona. Avui aquest percentatge és del 50,72%, amb només 24.257 nascuts a Espanya enfront als 24.968 estrangers.

A més dels estrangers, es detectava també l’existència d’una categoria social molt heterogènia, com és la dels residents tradicionals. Una població que estava en franca reducció des de feia ja molts anys; la conflictivitat social i la mateixa degradació física del barri s’han apuntat sempre com les causes d’aquest buidatge social del Raval. Un procés d’expulsió, sens dubte, que encara resta per analitzar de forma rigorosa. Era població que, en aquells moments, estava vivint les últimes conseqüències del procés d’esventrament: reallotjament per a alguns, que efectivament veien millorades les seves condicions de vida (encara que amb experiències ben diverses, com les del carrer de l’Om), expulsió forçosa per a d’altres, cap a no se sap on. Un altre procés el d’aquesta expulsió que també resta per analitzar.

I també, i aquí és on el treball personal va fer alguna aportació, un incipient procés de gentrificació (Martínez-Rigol, 2000). Hi havia tot un seguit de nous residents que tenien una funció molt important, canviar la imatge que es tenia del barri,11 com a àrea prohibida, com a barri dolent de què es parlava a l’inici de l’article. En aquest procés hi van contribuir joves estudiants, professors 11. Aquest canvi d’imatge es feia sobretot perquè els nous vinguts ja l’havien fet i difonien la seva imatges dintre i fora del barri.

–134–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

universitaris, artistes i professionals, tots ells atrets per la centralitat del barri, pels seus preus relativament barats en comparació a d’altres barris del centre històric, pel seu caràcter aparentment multicultural, o, fins i tot, per la seva vida de barri en la qual es podien submergir quotidianament. Entre els estudiants, no es poden menystenir els estudiants europeus del programa Erasmus, que també en aquells moments, començaven a ser un nombre considerable (Carreras, 2001).

Generalment es tractava i es tracta d’una població amb un alt capital cultural, potser menys econòmic, però que jugaven, en el seu rol de pioners, el paper de canviar la imatge que es tenia del barri, i el dotaven d’un nou significat de caire molt més positiu, front a les imatges tradicionals.12 Aquest procés de gentrificació, en aquell moment, podia ser analitzat des d’una doble, o quasi triple perspectiva. D’una banda i des d’un enfocament marxista, en aquest procés, seguint sobretot el treball teòric desenvolupat per Neil Smith (1954-2012), es destacava el paper del capital en el retorn al centre de les ciutats. És a dir, les àrees urbanes centrals degradades eren altra vegada rendibles al capital i per tant es produïa aquest procés de retorn, és la famosa teoria del rent gap (Smith, 1979). D’altra banda, des de postures que han estat caracteritzades de més culturalistes, l’autor més important de les quals era el geògraf britànic David Ley, o basades en la demanda. El procés de tornada al centre no era liderat pel capital i la producció d’uns nous espais, sinó que la base estava en una nova classe mitjana, de caràcter urbà, que demandava aquestes localitzacions centrals (Ley, 1980). Existia lògicament una postura intermèdia, que reconeixia el paper dels enfocaments centrats en l’oferta i en la demanda, el paper del capital i el paper de la nova classe mitjana en la recuperació del centre. En aquest cas, l’autora pionera va ser la sociòloga nord-americana Sharon Zukin, a partir del seu treball sobre el Soho de Nova York (Zukin, 1982).

En tot cas, la gentrificació és un procés de canvi social urbà, resultat dels processos de transformació i reestructuració que es donen a les ciutats, a partir dels quals les àrees centrals canvien radicalment la seva fisonomia i el seu significat: rehabilitació o renovació de vells immobles degradats, assentament d’una nova classe mitjana, i sovint expulsió de tots aquells que fins aquell moment havien ocupat aquestes àrees, noves activitats econòmiques que colonitzen espais obsolets o en desús, o en substitueixen d’altres existents. Tot això en el marc d’unes transformacions de caire social, econòmic i cultural de marcat caràcter global.

Curiosament aquest terme de la gentrificació no és acceptat en llengua catalana, i a partir del Termcat es parla d’ennobliment, o altres propostes. Per donar un caràcter més territorial i geogràfic al procés, altres han proposat simplement el terme de centrificació (Martínez-Rigol, 2010, p. 37-42). En tot 12. Les fotografies de Joan Colom en són la millor mostra, des de llavors i fins l’actualitat, quan el Museu Nacional d’Art de Catalunya n’ha organitzat una exposició encara a principis del 2014. Va contribuir a difondre-les la il·lustració d’un dels llibres del premi Nobel de Literatura (Cela, 1964).

–135–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

cas, però, és un concepte arrelat en les experiències de ciutats del món anglosaxó, i això ha tingut algunes dificultat d’encaix a les experiències fora d’aquest àmbit. Ja als anys noranta, el geògrafs holandesos Sako Musterd i Jan van Weesep (n. el 1942) parlava d’un atlantic gap, fent èmfasi en una diferent experiència en la gentrificació entre els Estats Units, des d’on Neil Smith havia elaborat la seva teoria de la rent gap, i Europa (Muster i Van Weesep, 1991).

En aquest segon cas, el paper de l’administració, impulsant i liderant els processos de renovació urbana, i en certa mesura assegurant un menor impacte social, eren el factor clau, en general.

Més endavant, i sobretot amb aportacions des de les experiències llatinoamericanes, portugueses i espanyoles, s’han mostrat algunes particularitats de la gentrificació en aquests àmbits, però que en cap cas poden posar en dubte l’existència del procés, també al Raval (Martínez-Rigol, 2010).

Aquest barri, doncs, que ha estat esventrat i que és complex socialment, és el Raval. A partir d’aquests fets, i d’altres, la seva qualitat de laboratori d’estudis urbans es mostra en la quantitat i en la intensitat d’estudis sobre el Raval, que no ha fet sinó anar en augment.

L’evolució de la producció científica sobre el Raval Si es fa una anàlisi de la quantitat de publicacions científiques, és a dir, dels articles en revistes científiques,13 treballs de màster, de llicenciatura o grau, tesis de doctorat, i fins i tot alguns estudis fets des de l’Acadèmia, a partir de l’any 1999 es comprova que s’ha produït una verdadera explosió del Raval com a cas d’estudi. Cal destacar que a partir del 2006, any en què s’instal·la la Facultat de Geografia i Història i Filosofia de la Universitat de Barcelona al barri, també es dóna un increment considerable.

Quantitativament, doncs, es pot afirmar que es passa a la consolidació del Raval com un veritable laboratori d’estudis urbans. Hi ha, és clar, uns precedents. A les aproximacions primerenques des de l’antropologia, en les quals destaquen les de Gary McDonogh o Teresa Tapada, el primer centrat en la literatura del barri, els bars i la segona en el procés de reallotjament dels primers passos de la Rambla del Raval, s’hi van afegint altres. Algunes publicacions que intentaven mostrar la història del barri del Raval. O fins i tot s’hauria de destacar la instal·lació que es va fer al CCCB, entre el març i el maig de 1998, dirigida i ideada per l’argentí Claudio Zulian, i la publicació l’any 1999 dels textos de l’exposició i de les entrevistes i taules rodones.

Així, en aquesta primera anàlisi, des del 1999 s’han trobat un total de més de 130 documents diferents, que es distribueixen així: 98 articles, capítols de 13. Només s’han considerat les revistes de ciències socials, i s’han deixat de banda aquí els articles relacionat amb salut, també molt nombrosos, amb una quantitat d’experiències al Raval molt important.

–136–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

llibre o llibres, 13 tesines final de màster, 6 estudis d’especialistes i 12 tesis doctorals. La pregunta que sorgeix immediatament és si hi deu haver algun barri de Barcelona amb aquesta mateixa intensitat d’estudis (veure annex).

S’han tractat una gran diversitat de temes, des de disciplines diferents, com l’antropologia, la geografia, la sociologia, la comunicació o la pedagogia. Entre els més importants es poden destacar els següents.

En primer lloc, l’espai públic, especialment els usos i les apropiacions de l’espai públic, des de les perspectives del gènere fins a les de la immigració. Es pot destacar alguns casos especials, com el de la plaça Salvador Seguí ran de la instal·lació de la Filmoteca, o el de l’illa Robador, el de la Rambla del Raval, com no podia ser altrament, o els dels carrers de Robador i de Sant Ramon.

En segon lloc destaquen els estudis sobre els diferents processos socials.

Especialment sobre la immigració, especialment sobre els pakistanesos i, encara que menys, sobre els filipins. I també, com era d’esperar, sobre els processos de gentrificació.

En tercer lloc, destaquen les anàlisis i reflexions sobre el Barri Xino. Una vegada desaparegut quasi del tot físicament sota la piqueta, s’han multiplicat les referències a aquest barri. Això significa una gran interès sobre la història i el que podria denominar-se fins i tot la prehistòria d’aquest barri entre el mite i la ficció. Igualment, en relació amb el Xino la prostitució ocupa una gran part de les preocupacions de molts estudis, en sentits diversos.

En quart lloc, destaquen molts estudis i anàlisis sobre l’estructura comercial del Raval. Val a dir que s’ha dedicat una especial atenció també a la immigració, als considerats negocis o establiments ètnics. Igualment tenen un paper protagonista els bars i els locals d’oci nocturn.

En cinquè lloc, destaquen molts treballs sobre el procés de renovació urbana i els seus impactes socials, tant en sentit crític com no. Una menció especial mereixen els estudis sobre la cultura, en general, com a eina de renovació urbana; des d’un article primerenc del geògraf finès Jussi Jauhiainen, publicat a Built Environment (Jauhiainen, 1992) fins a la constitució del recent Cluster Cultural.

En sisè lloc, finalment, cal destacar una extensa literatura sobre com el Raval és reflectit a través del cinema o del llenguatge periodístic, posat especial èmfasi en l’anàlisi de les imatges que es difonen del barri.

També s’ha comparat el Raval, en algunes d’aquestes temàtiques, amb altres barris d’altres ciutats de tot el món, mostrant un elevat índex d’internacionalització. Alguns exemples que es poden esmentar són el barri del Cabanyal, de València, el de Castlefield, a Manchester, el de Lavapiés, a Madrid, el de Mile End, a Montreal, o el de Vila Madalena, a São Paulo. Pot esmentar-se també una publicació pròpia que es va fer l’any 2009, arran d’un seminari que va organitzar l’Observatori del Comerç Urbà de la Universitat de Barcelona, en el qual el cas de la gentrificació al Raval apareixia al costat dels casos de ciutats com Granada o Bilbao a Espanya, Torí i Nàpols a Itàlia, o Lisboa a Portugal, –137–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

o inclús de les ciutats mitjanes de Catalunya (Martínez-Rigol, 2010). Cal remarcar, en el mateix sentit d’internacionalització, la publicació d’estudis sobre el Raval en algunes revistes i editorials de caràcter internacional, amb la participació d’investigadors i professors universitaris estrangers, sobretot francesos i anglesos.

En general, en el tractament de quasi tots aquests temes es pot apreciar la presència de dues postures diferents i enfrontades. Unes mostren una certa crítica respecte a l’impacte del procés de renovació, de rehabilitació o de canvi social al Raval, mentre que d’altres defensen una postura més positiva respecte de tots els canvis, veient sobretot la cultura com una eina a partir de la qual el barri és redefinit. Es troba a faltar el tractament d’alguns temes importants en els estudis urbans, els quals segur que ben aviat començaran a ser objecte d’interès, com és el cas, per exemple, de l’impacte del turisme internacional.

Conclusions Analitzada aquesta extensa producció científica, queda demostrat sens dubte el paper de laboratori d’estudis urbans del Raval. Per a concloure, però, aquesta aproximació pluripersonal, es volen presentar un parell de reflexions al voltant de les dues qüestions que es plantejaven al començament.

La primera és el fet de si els mateixos estudiosos, entre tots i probablement ben inconscientment, no han convertit el Raval en una nova falsa realitat. En el mateix sentit que alguns literats, primer francesos, varen aconseguir construir un barri xino sense xinesos. Els nombrosos estudis que s’han generat han reafirmat una sèrie de clixés, alguns ancorats en antics mites, d’altres de nous. Els nous, potser els més interessants, basats en l’existència d’un clúster cultural o del que podria denominar-se un barri modernillo.

S’ha esmentat el paper dels mitjans de comunicació en la creació d’una determinada imatge del barri, sobretot lligada als aspectes més negatius. De vegades, però, també als positius, com el d’un barri cool, modern, hipster, en el sentit del verb ravalejar que va crear l’Ajuntament a l’inici i que fa poc s’ha canviat de lloc. Però els acadèmics i els científics també juguen un paper un paper de difusors d’imatges a través de les seves anàlisis i no són aliens a les transformacions que estudien.

La segona és que malgrat aquest paper indubtable de laboratori urbà, què d’allò que s’extreu dels estudis retorna al barri?

Les connexions entre els investigadors i la realitat social del barri són, si més no, discutibles. Es troben alguns lligams amb moviments socials crítics presents al barri, com, per exemple, el projecte Masala, o, fins i tot, les relacions institucionals amb la Fundació Tot Raval, especialment les de la Universitat de Barcelona per als estudis comercials. Però tot i així sembla evident que la –138–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

majoria d’estudis no transcendeixen al barri. Podria dir-se que aquests treballs serveixen més per al posicionament acadèmic dels seus autors, que per a ser utilitzats per aprofundir en el coneixement del barri per part dels seus habitants i, encara menys, per tenir una aplicació en les nombroses qüestions que de forma quotidiana es plantegen, per plantejar alternatives o solucions.

Això duu a plantejar-se si li serveix de gaire al barri ser tan estudiat, ser un veritable laboratori d’anàlisis urbanes. A plantejar-se la utilitat dels estudis de les Ciències Socials. Són qüestions que queden obertes, que requereixen moltes respostes d’ambdues parts i que poden donar lloc a un debat i a l’establiment d’una nova agenda de recerca.

Bibliografia citada Carreras-Verdaguer, Carles (1974). Hostafrancs: un barri de Barcelona. Barcelona: Editorial Selecta.

– (1980). Sants: anàlisi del procés de producció de l’espai urbà de Barcelona. Barcelona: Editorial Serpa.

– (1992). Geografia general dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

– (2001). La Universitat i la ciutat. Barcelona: Aula Barcelona.

– (2003). La Barcelona literària: una introducció geogràfica. Barcelona: Editorial Proa.

– (2010). “La centrificación, una propuesta de clarificación conceptual”, dins: Sergi Martínez-Rigol [ed.]. La Cuestión del centro, el centro en cuestión. Lleida: Editorial Milenio, p.

37-42.

– (2013). La ciudad en la literatura. Lleida: Editorial Milenio.

Carreras-Verdaguer, Carles; Lluís Frago-Clols (2005). Barris antics de Catalunya. Manresa: Editorial Angle.

Cela, Camilo José (1964). Izas, rabizas y colipoterras. Drama con acompañamiento de cachondeo y dolor de corazón. Barcelona: Lumen.

Espada, Arcadi (2000). Raval: del amor a los niños. Barcelona: Anagrama.

Fernández, Miquel (2012). Matar al “Chino”. Entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Manuel Delgado. Barcelona: Departament d’Antropologia i Història d’Amèrica, Universitat de Barcelona.

Frago-Clols, Lluís (2010). “Las ciudades medias y las condiciones para una gentrification comarcal” dins: Sergi Martínez-Rigol [ed.]. La Cuestión del centro, el centro en cuestión.

Lleida: Editorial Milenio, p. 165-178.

– (2011). La metamorfosi del centre a les capitals comarcals: entre tradició i post-modernitat. Tesi doctoral dirigida per Carles Carreras-Verdaguer. Barcelona: Departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona.

Jauhiainen, Jusi S. (1992). “Culture as a tool for urban regeneration: the case of upgrading the “Barrio El Raval” of Barcelona, Spain, a Built Environment; vol. 18, nº 2; pp.90-99.

Ley, David (1980). “Liberal Ideology and the Postindustrial City”. Annals of the Association of American Geographers, núm. 70, p. 238-258.

Martínez-Rigol, Sergi (2000). El retorn al centre de la ciutat. El Raval entre la gentrificació i la reestructuració. Tesi doctoral dirigida per Carles Carreras-Verdaguer. Barcelona: Departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona.

– (2010). La Cuestión del centro, el centro en cuestión. Lleida: Editorial Milenio.

McDonogh, Gary. W. (1986). Good families of Barcelona: A social history of power in the industrial era. New Jersey: Princeton University Press.

–139–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

Musterd, Sako; Jan van Weesep [ed.] (1991). Urban Housing of the better-off: gentrification in Europe. Utrech: Stedelijke Netweken.

Park, Robert et al. [ed.] (1925). The City: Suggestions for the Study of Human Nature in the Urban Environment. Chicago: University of Chicago Press.

Sagarra, Josep Maria (1954). Memòries. Editorial Aedos, Barcelona Sagarra, Ferran (1999). “El Raval, un creixement a estrabades”, dins Claudio Zulián [ed.].

Escenas del Raval. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, p. 66-95.

Smith, Neil (1979). “Toward a theory of gentrification: back to the city movement by capital not people”. Journal of the American Planning Association, núm.45, p. 538-548.

– (1996). The new urban frontier: gentrification and the revanchist city. Londres i Nova York: Routledge.

Subirats, Joan; Joaquim Rius (2008). Del Xino al Raval. Barcelona: Editorial Hacer.

Vilagrasa-Ibarz, Joan (1990). Creixement urbà i agents de la producció de l’espai: el cas de la ciutat de Lleida: 1940-1980. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Zukin, Sharon (1982). Loft Living. Culture and Capital in Urban Change. New Jersey: Rutgers University Press.

–140–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

Annex Articles en revistes, llibres i capítols de llibre

Autor

Revista, editorial o llibre

Any

Fundamentación sobre la prostitución M Gillué y una aproximación al barrio del Raval

Reidocrea

2014

El Raval y Tot Raval: innovación social?

N Paricio

P3T, Journal of Public Policies and Territories

2014

Desmontando el caso de La Vampira del Raval: Misoginia y clasismo en la Barcelona modernista

E Plaza

Icària

2014

El mito del Barri Xino de Barcelona. De control de población descapitalizada a la mercantilización de la pobreza

M Fernandez

J Cucó (ed) Metamorfosis urbanas. Ciudades españolas en la dinámica global. Icaria Institut Català d’Antropologia

2013

Un espacio público en transformación y conflicto: la Plaza Salvador Seguí y la Filmoteca de Catalunya en el Raval de Barcelona

R Priore

Seminario Internacional de Investigación en Urbanismo

2013

El neolític antic i l’inici de l’edat de bronze a les excavacions del nou conservatori del Liceu

A Bordas et al

Quarhis: Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona

2013

O estudo da gentrificaçao

MA Sargatal

Continentes

2013

Empresariado étnico y formación de enclaves comerciales: el papel de las redes sociales en el caso de la calle de Sant Pau en Barcelona

S Pagliarin

Biblio 3W

2012

Representación de la prostitución inmigrante en la prensa. El caso de las prostitutas del barrio del Raval de Barcelona

JB Hernández, PM Bravo

Estudios sobre el mensaje periodístico

2012

Procesos de renovación urbana: hacia la “marca Buenos Aires” desde el “modelo Barcelona”

J Marcús

VII Jornadas de Sociología de la UNLP

2012

La construcción del convento de San Agustín (1728-ca.1800): ingenieros, maestros de obra e impacto en el Raval de Barcelona

MA Sargatal

Scripta Nova

2012

La invención del espacio público como territorio para la excepción. El caso del Barri Xino de Barcelona

MF González

Crítica Penal y Poder

2012

Social inequality and urban regeneration in Barcelona city centre: reconsidering success

S Arbaci, T Tapada

European Urban and Regional Studies

2012

Astrolabio. Revista internacional de filosofia

2012

Contra el bé, la civilització i el M Fernandez progrés. Apunts per una epistemologia de la moral relativa a les intervencions urbanístiques al Raval

–141–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

–142–

Asaltar el Raval. Control de población M Fernandez y producción de plusvalías en el barrio barcelonés

Urbs. Revista de Estudios Urbanos y Ciencias Sociales

2012

Usos de l’estigma. El paper de la prostitució en la revalorització urbanística de l’illa Robador a la ciutat de Barcelona

M Fernandez

Quaderns-e de l’institut català d’antropologia

2012

Patrimonalisation et gentrification: le cas de Barcelone

H Ter Minassian

Construction politique et sociale des Territoires

2012

Un caso paradigmático: la rehabilitación de las calles d’en Robador y Sant Ramon del barrio del Raval de Barcelona. El oscuro antecedente de la Isla Negra

R Rufián

Sin Permiso

2011

Proyectos de Regeneracion Urbana en Barcelona contra la segregacion socio-espacial (1986-2009): ¿solución o mito?

T Tapada, S Arbaci

ACE-Architecture, City and Environment

2011

El asedio al Raval: una aproximación al pasado y presente de las transformaciones urbanísticas del barrio barcelonés

M Fernandez

Oñati Socio-Legal Series

2011

Migración, espacio público y convivencia en la Región Metropolitana de Barcelona

BA Gutiérrez, A Ciocoletto, MP García-Almirall

ACE-Architecture, City and Environment

2011

Escola CINTRA: un projecte de reconstrucció amb adolescents del Quart Món, al Raval de Barcelona

PR Briz

Quaderns de pastoral

2011

Cuando cómo participar importa.

Análisis de los impactos de la participación ciudadana en las políticas de regeneración del centro histórico d Barcelona

J Bonet

Revista de Estudios Urbanos y Ciencias Sociales

2011

Procesos de asimilación y resistencia urbana en el marco de la globalización. Aproximaciones al barrio chino de Barcelona y al barrio del Cabanyal en Valencia

R Cuesta

Revista Nuevas Tendencias en Antropología

2011

Rambla del Raval de Barcelona: de apropiaciones viandantes y procesos sociales

G Horta

Ed. El Viejo Topo

2010

Algunas conclusiones sobre la J Subirats transformación del barrio del Raval en Barcelona (1980-2005)

Seminario Permanente Centro Histórico de la Ciudad de México

2010

Ciudad, muerte y transformación social. La Barcelona de ayer y hoy en tres películas del III milenio

A Addolorato

Altre Modernità. Rivista di studi letterari e culturalli.

Università degli Studi di Milano

2010

La récupération du centre ancien de Barcelone depuis le début des années 1980. Enjeux, processus, contradictions

H Ter Minassian

Norois

2010

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans Imaginaris practicats. Remodelació urbanística i reconstrucció simbòlica al barri del Raval de Barcelona

C Borelli

Revista d’Etnologia de Catalunya

2009

El barrio del Raval de Barcelona (1999-2008). Transformaciones urbanas y nuevos enfoques metodológicos para el estudio del centro histórico

MA Sargatal

Biblio 3W

2009

Gentrificación, una definición a partir del Raval de Barcelona

S Martinez Rigol

S Martinez (ed.) La cuestión del centro, el centro en cuestión. Ed Milenio

2009

Señales sociales y prácticas efímeras.

JE Cañas López Microrepresentacones en la Rambla de Raval de Barcelona

R Tello, H Quiroz (ed.)

Ciudad y diferencia: género, cotidianeidad y alternativas

2009

El barrio de Poniente en el Raval de M Rosselló Barcelona, 1838-1867. Un ejemplo de proyecto de vivienda masiva

S Huerta et al. Actas del Sexto Congreso Nacional de Historia de la Construcción.

Instituto Juan de Herrera

2009

La construcción de un personaje catártico: “La vampira del Raval” Una cortina oscura para cubrir una realidad transhistórica

E Plaza

Anuario de Hojas de Warmi

2009

La etnografía desde el arte.

Definiciones, bases teóricas y nuevos escenarios

E Marxen

Alteridades

2009

Y a-t-il une gentrification à Barcelona? H Ter Minassian Le district Ciutat Vella entre 1991 i 2005

Géocarrefour

2009

Los barrios artísticos como base local de la cultura global. El caso del Raval de Barcelona

J Rius Uldemollins

Revista Internacional de Sociología

2008

Guia llegendària de Barcelona: el Raval

J Amades, FV Fernández

Edicions l’Agulla de Cultura Popular

2008

Pràctiques d’exclusió als locals nocturns del centre històric de Barcelona. El dret d’admissió com a tècnica de discriminació racista

M Delgado, J Carreras

Recerca i inmigració

2008

El monestir benedictí de Sant Pau J Mutgé del Camp de Barcelona, a través de la documentació de la cancelleria reial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (12871510)

Fundació Noguera

2008

Carrer de la Riereta, 37-37bis: un nou assentament prehistòric al pla de Barcelona. Primers resultats

XC Martín, JG Muñoz

Cypsela: revista de prehistòria i protohistòria

2008

TEB. Captura el Raval

E Subías

Educación social

2008

Proyectos audiovisuales en el Raval

E Subías

Educación social

2008

Barri Xino. Una crònica de postguerra

S Sorribas

Editorial Base

2008

–143–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

–144–

La artistización de las políticas urbanas. El lugar de la cultura en las dinámicas de reapropiación capitalista de la ciudad

M Delgado

Scripta Nova

2008

Sensing cities. Regeneration and public life in Barcelona and Manchester

M Degen

Routledge

2008

La vivienda en el centro histórico de Barcelona. El caso de la Rambla del Raval

MA Sargatal

Scripta Nova

2007

Immigració i cohesió social: el gran repte per a Europa: Una experiència reexida al Raval de Barcelona

J Masabeu

Revista de Catalunya

2007

Deconstrucción/Reconstrucción: En Construcción de José Luis Guerín (2001)

C MartínezCarazo

Letras Hispanas

2007

Una “Geografía imaginada”: ideología, espacio urbano y protesta en la creación del ‘barrio chino’ de Barcelona, 1835-1936

C Ealham, B Ansón

Historia Social

2007

La sociabilidad de bar y las apropiaciones deambulatorias del espacio público como formas de gentrificación en el centro urbano de Barcelona

J Carreras

Centre for Research and Studies in Sociology

2007

Las calles de Barcelona, las casas de Paquistán

M Tolsanas

Revista CIDOB d’afers internacionals

2007

El Raval. Un espai al marge

F Aisa, M Vidal

Editorial Base

2006

Uso de los espacios públicos y A Ortiz Guitart construcció del sentido de pertenencia de sus habitantes en Barcelona

A Lindón, MA Aguilar, D Hiernaux (eds) Lugares e imaginarios en la metrópolis

2006

La construcció quotidiana i col·lectiva del sentit de lloc als barris de Prosperitat, el Verdum i el Raval de Barcelona

A Ortiz Guitart

Treballs de la Societat Catalana de Geografia

2006

El MACBA i el CCCB. De la regeneració cultural a la governança cultural

J Rius Uldemollins

Digithum

2006

Vestigis del Neolític Final al barri del N Salazar, A Raval de Barcelona: estudi de les restes Bordas trabades al carrer Reina Amàlia

Quarhis: Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona

2006

¿Ciudades acogedoras?

Transformaciones urbanas, imaginarios y actores sociales

J Pujadas

IX Congreso de Estudios Vascos

2006

El barrio educador: trabajando por la convivencia en el espacio público del Raval de Barcelona

R Balaguer

Aula de innovación educativa

2006

Miradors: històries de vida, una aproximació des del cor del món pakistanès a Barcelona

M García

Revista d’Etnologia de Catalunya

2006

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans El barrio del Raval. Experiencas educativas del trabajo en red

M Rengel

Educación social

2006

Los Ravales en el Raval: el conflicto de S Martinez Rigol procesos de apropiación del espacio

C Carreras, AFA Carlos (dir.)

Barcelona y Sao Paulo cara a cara

2006

¿Ravalistán? Islam y configuración comunitaria enre los paquistaníes en Barcelona

J Moreras

Revista CIDOB d’afers internacionals

2005

El rol de las mujeres en el devenir de un barrio intercultural: el Raval de Barcelona

AG Armand

M Nash, N Benach, R Tello (eds.) Inmigración, género y espacios urbanos: los retos de la diversidad. Bellaterra

2005

Políticas de regeneración urbana en Barcelona: distintos modelos en una misma ciudad

I Blanco

X Congreso Internacional del CLAD sobre Reforma del Estado y de la Administración Pública. Santiago de Chile

2005

Investigar desde las participantes: derivas y actuaciones

M Montenegro et al

J Romay, R.A. García, J.E. Real (eds) Psicología social y problemas sociales

2005

Realismo y naturalismo en la representación del Raval: a propósito de En Construcción de Guerín

J Pujadas

Revista anual de pensamiento.

Hacia la ciudadanía del siglo XXI

2005

Women’s use of public space and sense A Ortiz, MD of place in the Raval (Barcelona) García-Ramon, M Prats

GeoJournal

2004

Drawn and quartered: El Raval and the Haussmannization of Barcelona

M Miles

City of Quarters: Urban Villages in the contemporary…

2004

Reflexiones en torno a la construcción cotidiana y colectiva del sentido de lugar en Barcelona

A Ortiz Guitart

Polis. Investigación y Análisis Sociopolítico y Psicolosicla

2004

Ús i apropiació de la Via Júlia i la rambla del Raval de Barcelona des d’una perspectiva de gènere

A Ortiz Guitart

Documents d’Anàlisi Geogràfica

2004

El Raval: la lluita fragmentada o l’actuació anestesista de l’Ajuntament

C contra l’especulació del Raval

UTE Barcelona marca registrada: un model a desarmar

2004

Women’s sense of place in a multicultural neighbourhood in Barcelona (El Raval)

A Ortiz Guitart

Espace populations sociétés

2004

Espacios “del miedo”, ciudad y género: experiencias y percepciones en algunos barrios de Barcelona

A Ortiz Guitart

VII Coloquio de Geografía Urbana. AGE

2004

Reforma urbana de tres manzanas del Raval

U Grau

Visions

2004

Fighting for the global catwalk: formalizing public life in Castlefield (Manchester) and diluting public life in el Raval (Barcelona)

M Degen

International Journal of Urban and Regional Research

2003

–145–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

–146–

… física y deportiva como instrumento de integración para personas de origen inmigrante?

Reflexión sobre algunos casos prácticos del Raval (Barcelona)

R Sánchez

Mosquera, J. (dir.) Deporte y…

2003

Senseing regenerated public life in Castlefield, Manchester and El Raval, Barcelona

M Degen

JJ Pujadas, M Delgado i T Tapada (dir) Espacio, tiempo y entorno en contextos urbanos

2003

Hacia una relectura de los espacios públicos desde la posmodernidad. El ejemplo del Raval de Barcelona

F Magrinyà

R Parramon, J Diez, N Enguita et al. Proyectos de intervención crítica e interacción social en el espacio público. Ed. Injuve

2003

Ciudad e inmigración: uso y apropiación del espacio público en Barcelona

F Díaz, A Ortiz

L Lopez, CE Relea, J Somoza (coords) La ciudad. Nuevos procesos, nuevas respuestas.

Ed Universidad de León

2003

La Ciutat Vella de barcelona: rénovation ou gentrification?

N Claver

C Bidou-Zachariansen (dir) Retorus en ville, Descartes & Cie

2003

Barcelona, ciutat oberta: transformacions urbanes, participació ciutadana i cultures de control al barri del Raval

G Maza, G McDonogh, JJ Pujadas

Revista d’Etnologia de Catalunya

2002

Del Xino al Raval: cultura i transformació social a la Barcelona central

J Subirats, J. Rius

Editorial Hacer

2002

Els nous espais públics en la reforma dels vells centres urbans

S Martinez Rigol

R Tello (ed) Espais públics.

Mirades interdisciplinàries.

Proa

2002

Barcelona, las tres caras del espejo: del Barrio Chino al Raval

J Castellanos

Revista de Filología Románica

2002

Gentrificación e inmigración en los centros históricos: el caso del barrio del Raval en Barcelona

MA Sargatal

Scripta Nova

2001

Inmigración y huecos en el centro histórico de Barcelona (1986-2000)

F Magrinyà, G Maza

2001

Transformación cultural/ J Badia transformación urbana en el barrio del Raval de Barcelona

Cultura, Desarrollo y Territorio: III Jornadas sobre iniciativa privada y sector público en la gestión de la cultura

2001

Inmigración y prostitución: el caso del SC Benito Raval (Barcelona)

Papers, revista de sociologia

2000

Raval. Del amor a los niños

A Espada

Anagrama

2000

Influencias e interferencias en la acción educativa de las escuelas públicas el Raval (Barcelona)

J Moreiras

Migraciones

1999

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans Implicacions geotèniques de l’antic estany del Cagalell. El Raval.

Barcelona.

A Ventanyol

Butlletí geotècnic de l’ACESEG

1999

Discourses of the City: Urban Problems and Urban Planning in Barcelona

G McDonogh

S Low (comp) Theorizing the City. New Urban Anthropology

1999

Urban Change and the European Left

D McNeill

Routledge

1999

A favor de los desfavorecidos: Casal dels Infants del Raval

AM Fort

Cuadernos de Pedagogía

1997

Historia y leyenda del Barrio Chino, 1900-1992: crónica y documentos de los bajos fondos de Barcelona

P Villar

Ed. La Campana

1996

Agustinos calzados sin convento en Barcelona

JM Muñoz

Arquitectura y ciudad II y III: seminarios realizados en Melilla los días 24, 25 y 26 de septiembre de 1990 y los días 24, 25 y 26 de septeimbre de 1991

1993

Culture as a tool for urban regeneration: the case of upgrading the ‘Barrio El Raval’ of Barcelona, Spain

JS Jauhiainen

Built Environment

1992

Chaval del barrio hijo de la ciudad.

G Maza, G Socialización, marginalización y poder McDonogh en el Raval de Barcelona

Congreso de la Sociedad de Antropología del Sur. Sociedad Americana de Etnología

1991

La reconversión de la vivienda antigua en El Raval

X Sust

Barcelona, Metrópolis mediterránea

1987

La dona del “Barri Chino”

D Boatwright, U da Cal

L’Avenç

1984

El Raval. Història d’un barri servidor d’una ciutat

J Artigues, FM Palahi, XS Ferrer

1980

Com es formà el barri “Xino”, el JM Huertas districte Vè de Barcelona, nascut raval, batejat xino

L’Avenç

1979

Tesis doctorals

Autor

Universitat

Any

Matar al “Chino”. Entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de Barcelona

M Fernández

Universitat de Barcelona

2012

“La comunidad silenciosa”.

Migraciones filipinas y capital social en el Raval (Barcelona)

EM Marxen

Universitat Rovira i Virgili

2012

Arte espontânea na rua: um estudo dos bairros Raval em Barcelona e Vila Madalena em São Paulo, 2005-2009

AL dos Santos

Universitat de Barcelona

2011

–147–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans

–148–

Segregación residencial y segmentación del mercado de la vivienda: el caso de la población de origen filipino en el Raval de Barcelona

A. Terrones

Universitat Autònoma de Barcelona

2011

Ciutat Vella entre réhabilitation et gentrification. Politiques publiques et changements sociaux dans le centre ancien de Barcelona (1980-2008)

H Ter Minassia

Université Paris I

2009

Las tecnologías de la Información y la Comunicación (TIC). Un nuevo escenario para el desarrollo local de las comunidades. Estudio de caso: Comunidad Ónia-Barrio el Raval, Barcelona

LC Obando Arroyave

Universitat Ramon Llull

2007

Governance urbana i polítiques d’inclusió sòcio-espacial: Una anàlisi comparada entre els casos del Raval i de la Trinitat Nova

I Blanco

Universitat Autònoma de Barcelona

2007

Prácticas culturales y redefinición de las identitades de los inmigrantes en El Raval (Barcelona): aportaciones desde la comunicación

M Rizo García

Universitat Autònoma de Barcelona

2004

Génere, espais públics i construcció del sentit de pertinença a Barcelona (els barris de Prosperitat, Verdum i el Raval)

A Ortiz

Universitat Autònoma de Barcelona

2004

Educación intercultural : la presencia del alumnado multicultural en escuelas del Raval de Barcelona

RS Damasceno

Universitat de Barcelona

2003

El retorn al centre de la ciutat. La reestructuració del Raval entre la renovació i la gentrificació

S Martinez Rigol

Universitat de Barcelona

2000

Producción, reproducción y cambios en la marginación urbana. La juventud del barrio del Raval de Barcelona, 1986-1998

G Maza

Universitat Rovira i Virgili

1999

Treballs Finals de màster

Autor

Universitat

Any

Equipamientos culturales como factor de cohesión urbana dentro de los procesos de regeneración en la ciudad.

El caso de La Filmoteca de Cataluña en el barrio del Raval, Barcelona

E Gutiérrez

Universitat de Barcelona

2013

Aproximació al procés migratori d’un grup de dones pakistaneses al Raval

A Tercero

Universitat de Barcelona

2013

Els negocis dels pakistanesos al barri del Raval de Barcelona. Motius i estratègies per a l’autoocupació

B Güell Torrent

Universitat de Barcelona

2012

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans O Modelo Barcelona de Espaço Público e Desenho Urbano: o Espaço Público na inserção de novos Equipamentos Culturais. O caso da Plaça dels Àngels e da Plaça Joan Coromines

M. Gerlades

Universitat de Barcelona

2012

Del odio al bien: misericordia, higienismo, urbanismo y civismo, como culturas de control en el barrio del Raval de Barcelona

M Fernández

Universitat de Barcelona

2011

La representación del barrio del Raval de Barcelona en la prensa escrita catalana: análisis del discurso periodístico durante la crisis económica del 2010

L. Tristán

Universitat Pompeu Fabra

2011

Propuestas de actuaciones urbanísticas para el desarrollo sostenible en el Raval de Barcelona

S Piera

Universitat Politècnica de Catalunya

2011

Comerços d’immigrants al Raval: impacte socioeconòmic

A Coma et al

Universitat Pompeu Fabra

2010

Salut i família en un context migratori: pràctiques de cura i discursos sobre la maternitat entre dones bangladeshis a Barcelona

S Marcos

Universitat de Barcelona

2009

El Raval desde el ojo del flâneur

B Baldaia

Universitat Politècnica de Catalunya

2009

Projecte de reforma i canvi d’ús d’una nau situada al barri del Raval

A Gorriti

Universitat Politècnica de Catalunya

2009

Els impactes socials i urbanístics de la reforma del barri del Raval

S Ros Chaos

Universitat Politècnica de Catalunya

2008

Educación intercultural: la presencia R Freitas de alumnado multicultural en escuelas del Raval de Barcelona

Universitat de Barcelona

2003

Estudio socio-antropológico de los efectos de la operación de rehabilitación urbanística en el Raval de Barcelona

MT Tapada

Universitat Autònoma de Barcelona

1990

Altres documents

Autor

Any

Gentrification in Spain and Latin America - a Critical dialogue

M Janoschka, J Sequera, L Salinas

2013

Estudi econòmic i comercial del Raval 2010-2011

Fundació Tot Raval

2012

Gentrificación y cultura: algunas reflexiones

MM Chueca

2011

Documento de Síntesis: investigación, inmigración, vivienda y ciudad.

Primeros resultados la Maurina (Terrassa) y el Raval (Barcelona)

BA Gutiérrez

2010

–149–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 125-150 Sergi Martínez-Rigol, Carles Carreras i Lluís Frago El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans Informe socio-residencial del barrio del Raval Sud en Barcelona

–150–

MP Garcia-Almirall

2010

El empresariado inmigrante en España C Solé, S Parella, L Cavalcanti, A Torreones, E Ortega

2007

La ciudad mentirosa: fraude y miseria del “modelo Barcelona”

M Delgado

2007

Cambio de actitudes en contextos interculturales en Barcelona: actividades lúdicas y modificación de prejuicios

M Casas

2007

El comercio de los inmigrantes en el centro histórico de Barcelona en 2004

P Serra

2006

La governança cultural urbana. El cas del clúster cultural del Raval

J Rius, A Rodríguez

2006

L’impacte del clúster cultural del Raval J Subirats i J Rius

2005

Estudi econòmic del barri del Raval de Barcelona

Fundació Tot Raval

2004

Escenas del Raval

C Zulián

1999

Informe sociológico del Distrito V

Ajuntament de Barcelona

1981

notes i documentaci贸

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 153-174 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.82

Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial.

Hi ha enclavaments ètnics?1 Hicham Achebak geògraf hicham.achebak@gmail.com

Resum Els municipis de Tarragona i Reus es perfilen com dos dels principals pols d’assentament de la població marroquina a Catalunya. El present article té com a objectiu principal analitzar l’evolució de les pautes d’assentament i la segregació residencial d’aquesta comunitat en ambdós municipis, i determinar si el mencionat fenomen ha donat lloc a la formació d’enclavaments ètnics, entesos com a espais residencials amb una presència significativa d’una o més poblacions estrangeres. Per a això, s’ha utilitzat la nacionalitat de la població resident a les seccions censals que conformen la divisió administrativa inframunicipal de totes dues ciutats (2004-2013) i s’han aplicat diversos índexs de segregació. Els principals resultats mostren que tant la concentració com la segregació en l’espai s’han intensificat i tan sols una secció censal podria considerar-se enclavament ètnic.

Paraules clau: Població marroquina, Tarragona, Reus, segregació residencial, enclavaments ètnics.

Resumen: Marroquíes en Tarragona y Reus: pautas de asentamiento y segregación residencial. ¿Hay enclaves étnicos?

Los municipios de Tarragona y Reus se perfilan como dos de los principales polos de asentamiento de la población marroquí en Cataluña. El presente artículo tiene como 1. L’article és una revisió del treball de fi de grau “Immigració i ciutat. Agrupació i segregació espacial de la població de nacionalitat marroquina a Tarragona, 2004-2012” guardonat amb el premi Lluís Casassas i Simó de la Societat Catalana de Geografia en la seva 19a edició (2013).

–153–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

objetivo principal analizar la evolución de las pautas de asentamiento y la segregación residencial de esta comunidad en ambos municipios y determinar si el mencionado fenómeno ha dado lugar a la formación de enclaves étnicos, entendidos como espacios residenciales con una presencia significativa de una o más poblaciones extranjeras. Para ello se ha utilizado la nacionalidad de la población residente en las secciones censales que conforman la división administrativa inframunicipal de las dos ciudades (2004-2013) y se han aplicado varios índices de segregación. Los principales resultados desvelan que tanto la concentración como la segregación en el espacio se han intensificado y tan sólo una sección censal podría considerarse enclave étnico.

Palabras clave: población marroquí, Tarragona, Reus, segregación residencial, enclaves étnicos.

Abstract: Moroccans in Tarragona and Reus: settlement patterns and residential segregation. Are there ethnic enclaves?

Tarragona and Reus are two of the main poles of Moroccan population settlements in Catalonia. The main objective of this research is to analyse the evolution of settlement and residential segregation patterns of this community in both municipalities, and to determine if the mentioned phenomenon has led to the formation of ethnic enclaves, defined as residential areas with a significant representation of one or more foreign populations. For this purpose, we use different measures of residential segregation and population data in all census tracts for the 2004-2013 period. The main results highlight that the concentration and segregation levels have intensified and only one census tract could be considered an ethnic enclave.

Key words: Moroccan population, Tarragona, Reus, residential segregation, ethnic enclaves.

***

1. Introducció El principal objectiu d’aquest treball és conèixer si la distribució de la població de nacionalitat marroquina és més o menys homogènia en els espais urbans de Tarragona i Reus, o, pel contrari, tendeix a concentrar-se en determinats barris o zones urbanes, donant lloc a l’aparició de processos de segregació residencial i la formació d’enclavaments ètnics. Tot això, abans i durant la crisi econòmica (2004-2013).

Com es veurà en l’apartat següent, dedicat al repàs de l’estat de la qüestió sobre la recerca en aquesta temàtica, no es tracta d’una aproximació metodològica nova, més aviat es pretén donar continuïtat a un bon nombre de treballs similars realitzats per a altres escales territorials: mentre que el gran volum dels estudis realitzats mostren una predilecció per les grans ciutats, és precís manifestar que existeix una preocupant manca de treballs sobre ciutats mitjanes i –154–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

petites on, en termes percentuals, el nombre de població estrangera arribada és, en alguns casos, superior inclús al de les grans conurbacions urbanes. És, doncs, en aquest fet on resideix una de les principals aportacions d’aquest article.

Per tal de donar resposta a aquestes i altres qüestions, l’article s’ha dividit en sis apartats, el primer dels quals és aquesta presentació dels objectius de l’estudi. El segon apartat consisteix en el repàs de l’estat de la qüestió, en què es destaca la manca de treballs que emprin una escala d’anàlisi similar a la plantejada aquí, mentre que en el tercer es defineixen els conceptes metodològics.

Els resultats obtinguts es recullen, d’una banda, en l’apartat cinquè, que consta d’una radiografia de les pautes d’assentament de la població marroquina en els municipis seleccionats i de l’anàlisi dels seus nivells de segregació residencial, a la vegada que s’estableix un quadre comparatiu amb els principals grups nacionals; de l’altra, en el sisè, on tractem de determinar si aquesta segregació ha propiciat la formació d’enclavaments ètnics. Finalment, el treball finalitza amb les conclusions i la relació de referències bibliogràfiques consultades.

2. Un breu estat de la qüestió Els primers estudis referits al fenomen de la segregació residencial es remunten als anys vint i trenta del segle passat, i tenen els seus orígens en les investigacions de l’escola d’ecologia urbana de Chicago, centrades en temes racials i en què destaquen autors com ara Park (1924), que ens parla de la “distància social” o la intensitat de les relacions personals; Burgess (1928), sobre la segregació residencial dels ciutadans segons la seva “raça” en les ciutats americanes i Wirth (1928), en relació als guetos de població jueva.

No obstant això, els primers treballs en proposar indicadors destinats a plasmar quantitativament l’abast i l’evolució en el temps d’aquest fenomen es fan esperar fins els anys cinquanta, aspecte en el qual destaquen els estudis sobre els índexs d’igualtat de Duncan i Duncan (1955a i 1955b) i els índexs d’interacció de Bell (1954). Dècades més tard, especialment durant els anys vuitanta i noranta, altres autors americans (Morgan, 1975; Jakubs, 1981; White, 1983; Morrill, 1991 i Wong, 1993) elaboren els denominats índexs espacials de segregació, que permetran classificar i comparar la situació de la població estrangera en diferents grups i efectuar anàlisis temporals.

A Europa, els estudis sobre segregació residencial, fortament influenciats per les investigacions precedents de l’altra riba de l’Atlàntic, no despertaran un cert interès fins a la meitat de la dècada dels setanta, sobretot des de les institucions polítiques, quan els guestworkers no mostraven intenció de tornar als seus països d’origen (Bolt et al., 2002). És sobretot al sud d’Europa, pel seu paper com a zona receptora d’un gran nombre d’immigrants al llarg de la darrera dècada del segle passat i la primera de l’actual, on més han proliferat estudis acadèmics (generalistes alguns, i d’anàlisi de casos concrets, uns altres) sobre –155–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

el tema: a França destaca l’estudi de Guermond i Lajoie (1999) sobre la segregació a les ciutats franceses; a Portugal, els treballs de Malheiros sobre el paper dels països del sud d’Europa (Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya) en els sistemes internacionals de migració i en l’aparició de nous patrons de segregació ètnica (Malheiros, 2002) i sobre el cas particular de la ciutat de Lisboa (Malheiros, 2004); a Itàlia els treballs d’Arbaci sobre la situació comparativa a diverses ciutats del sud d’Europa, entre elles Barcelona (Arbaci 2007 i 2008; Arbaci i Malheiros, 2010), temes que també són tractats pel grec Maloutas (Maloutas i Fujita, 2012).

Pel que fa al nostre context més immediat, a Espanya i a Catalunya destaquen diversos estudis sobre les grans ciutats, per ser principalment en aquests contextos urbans on s’ha assentat la major part de la població estrangera els darrers anys: així, trobem estudis similars per a les ciutats de Madrid (Martínez i Leal, 2008; Echazarra, 2009 i 2010), Barcelona (Bayona i Blanco, 2004; Bayona, 2007a i 2007b; Bayona i López, 2011), Bilbao (Lavía, 2008 i 2009) i diverses ciutats andaluses (Checa i Arjona, 2007; Checa et al., 2011) amb el propòsit comú a tots ells de quantificar la segregació residencial de la població estrangera servint-se d’alguns dels indicadors anteriorment esmentats, buscar les seves forces causals i, en alguns casos, fer recomanacions per al disseny de polítiques públiques. Com ja avançàvem inicialment, a Catalunya el gruix dels treballs se centren en la ciutat de Barcelona, amb tres excepcions remarcables: Martori i Hoberg (2008) trenquen els esquemes i estenen la seva anàlisi a tots els municipis adjacents a la ciutat comtal; Roquer et al. (2013) duen a terme una incursió sobre diverses ciutats mitjanes de la Catalunya no metropolitana (Tarragona, Reus, Lleida, Girona-Salt-Sarrià de Ter, Tortosa i Vic); i més recentment, l’exhaustiva tasca dels investigadors del Grup d’Estudis Demogràfics i de les Migracions del Centre d’Estudis Demogràfics (Sabater et al. 2012), liderats per Andreu Domingo, que, d’altra banda, són els primers en endinsar-se en l’anàlisi de la formació i evolució dels enclavaments ètnics per al conjunt d’Espanya i Catalunya des d’una vessant quantitativa, determinant el seu nombre, localització i composició poblacional (Domingo et al., 2013; Sabater et al., 2013; Galeano et al., 2014).

3. Apunts metodològics Què entenem per segregació? White (1983) defineix aquest concepte des de dues òptiques científiques diferents, la sociològica i la geogràfica; en un sentit sociològic, la noció de segregació es refereix a l’absència d’interacció entre grups socials, mentre que des de la vessant geogràfica del terme, la segregació implica la desigual distribució dels grups socials en un espai circumscrit. Al seu torn, Brun (1994) ens aporta una definició en la qual preval aquesta última accepció: “La distinction spatial entre les aires de résidence de groupes de population –156–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

vivant dans une même agglomération”. Per tant, cal distingir entre el sentit purament geogràfic de segregació residencial i el sentit social: processos de diferenciació social, marginació, discriminació i/o exclusió. Però, a dia d’avui no disposem encara d’una definició canònica d’un altre dels conceptes associats a la segregació residencial: el d’enclavament ètnic. El diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola diu, respecte a la paraula enclavament, “grupo étnico, político o ideológico inserto en otro y de características diferentes”. Ara bé, com definim categoria ètnica? Conscients de les limitacions imposades per les dades estadístiques de què disposem, delimitarem com a ètniques aquelles característiques que puguin compartir els individus que posseeixen la mateixa nacionalitat, assabentats del biaix que pot comportar aquesta categorització.

Com bé reflecteix el títol de l’article, l’àmbit territorial d’estudi seleccionat ve predeterminat pels límits administratius dels termes municipals de Tarragona i Reus, dues ciutats del sud de Catalunya que presenten diverses característiques comunes: a) el seu caràcter marcadament urbà, amb atractiu laboral i funcions administratives pròpies d’una capital comarcal, i també provincial en el cas de Tarragona; b) una població similar que oscil·la entorn els 100.000 i els 150.000 habitants; c) un pes de la població estrangera per sobre de la mitjana catalana (el 2013 superior al 18%) i, finalment, d) ens trobem davant de dos municipis que es perfilen com a principals pols d’assentament de la població de nacionalitat marroquina, tant a nivell provincial (el 2013 acullen el 37,3% de la que resideix a la província de Tarragona) com autonòmic (per darrere de Terrassa, Barcelona i Mataró) i, a més, en els dos casos aquest col·lectiu encapçala el rànquing de nacionalitats estrangeres amb diferència respecte a la resta de grups nacionals.

El grau de segregació o concentració d’una població en l’espai es pot veure incrementat o minorat en funció de la unitat territorial d’anàlisi emprada (Wong, 2008). En el nostre cas utilitzarem l’escala de desagregació geogràfica més petita que tenim al nostre abast, que ens permeti establir un quadre de comparació entre ambdós municipis i, al mateix temps, ens proporcioni informació sobre variables sociodemogràfiques bàsiques com ara la nacionalitat dels seus habitants: la secció censal. Aquestes són àrees inframunicipals molt ben delimitades que s’usen com a base per al cens electoral, d’aquí que rebin el qualificatiu de “censal”. Tot habitatge i/o habitant pot pertànyer només a una d’aquestes àrees, i el seu conjunt ha de conformar la totalitat del territori municipal. La Llei Orgànica 5/1985 del Règim Electoral General recomana que una secció censal no superi els 2.500 habitants, de manera que l’extensió màxima que pot ocupar una secció no ve determinat per un criteri de superfície sinó pel nombre d’habitants.

Igualment, l’ús d’aquesta unitat espacial comporta certs inconvenients per a la pròpia anàlisi dels fenòmens que aquí es plantegen, entre els quals cal assenyalar-ne dos: primerament la variabilitat del nombre de seccions censals al llarg del temps, fet que pot alterar greument la comprensió de l’evolució dels –157–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

enclavaments ètnics. Segonament la inadequació del traçat de la secció censal, que al seu torn pot escapçar barris d’agrupació de població immigrant, subvalorant d’aquesta forma la concentració i la segregació residencial de la població estrangera al municipi (Galeano et al., 2014).

El càlcul de la segregació residencial serà copsat amb dos indicadors clàssics que mesuren, encara que de forma diferent, una mateixa dimensió de la segregació residencial, la uniformitat (Massey i Denton, 1988): l’índex de segregació i l’índex de dissimilitud.

L’índex de segregació elaborat per Duncan i Duncan (1955a i 1955b) calcula la diferència entre la proporció d’individus del grup minoritari del qual s’analitza la segregació i la proporció del grup majoritari per a cada secció censal. Els valors mínim i màxim que pot prendre l’indicador són, respectivament, 0 i 1 (0 i 100); el primer mostra una distribució igualitària, és a dir, que en totes les seccions censals hi ha la mateixa proporció poblacional del grup minoritari i el grup majoritari, mentre que la unitat indica màxima segregació, perquè ambdós grups no coincideixen en l’espai. El resultat d’aquest indicador es pot interpretar com la proporció del grup analitzat que hauria de canviar el lloc de residència per tal d’obtenir una localització igualitària.

On xi és la població del grup minoritari a la secció i; X és la població total del grup minoritari en el conjunt del municipi; ti la població total a la secció i; T és la població total del municipi, i n és el nombre de secciones censals del municipi.

El segon índex, de dissimilitud, també creat per Duncan i Duncan (1955 i 1955b), és molt similar a l’anterior pel que fa a la definició, la diferència rau en què s’hi compara la distribució de dos subgrups de població entre si, i no la localització d’un subgrup en relació al grup majoritari. Aquest indicador també pren valors compresos entre 0 i 1 (0 i 100), en què 0 informa que els dos subgrups es distribueixen de forma idèntica en el territori, mentre que la unitat és indicador de segregació màxima. En termes percentuals, l’indicador s’interpreta com el percentatge de població del grup analitzat que hauria de canviar de secció censal de residència per tal d’obtenir una distribució igualitària en l’espai respecte del grup amb el que es compara.

On xi és la població del grup X a la secció i; X és la població total del grup X en el conjunt del municipi; yi la població del grup Y a la secció i; Y és la població total del grup Y en el conjunt del municipi, i n és el nombre de secciones censals del municipi.

–158–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

A diferència dels dos indicadors de segregació anteriors, que resumeixen en un únic valor el grau de segregació d’un grup poblacional, el coeficient de localització proporciona un valor diferent per a cadascuna de les seccions censals, relacionant la proporció de població d’un grup en un espai concret amb la del conjunt del municipi (Bayona, 2007a), això ens permetrà representar cartogràficament la segregació residencial als municipis seleccionats. Si el valor calculat és superior a la unitat, s’interpreta que la població està sobrerepresentada, mentre que valors inferiors a la unitat corresponen al cas oposat. xi QL = ti X T On xi és la població del grup X a la unitat espacial i; X es la població total del grup X en al municipi; ti la població total de la unitat i; T és la població total del municipi.

La tipologia d’enclavament ètnic aplicada a les seccions censals és aquella que adapten Galeano et al. (2014) a la realitat migratòria de les nostres ciutats, a partir de la tipificació ideada per Johnston Ronald et al. (2002). Ells diferencien diversos tipus d’entorns residencials en funció del percentatge de la població autòctona i la composició de la població nascuda a l’estranger; en canvi, nosaltres canviem aquest últim paràmetre, lloc de naixement, per nacionalitat, amb un argument que tractarem de justificar unes línies més endavant, assumint la possible distorsió en els resultats subjacent de la subestimació d’aquelles persones estrangeres que s’hagin nacionalitzat espanyoles. Les seccions censals on la població de nacionalitat espanyola és majoritària les anomenarem comunitats majoritàries; hi distingirem dues tipologies: les comunitats majoritàries homogènies, on aquesta població representaria un percentatge igual o superior al 80% del total, i les comunitats majoritàries no homogènies, on representaria entre el 50% i el 79% del total d’habitants. Contràriament, allà on la població de nacionalitat espanyola deixa de ser igual o superior al 50% del total de residents d’una secció, trobarem els anomenats enclavaments ètnics, dels quals distingirem un total de quatre categories: 1. Els enclavaments plurals de tipus A, on la població de nacionalitat espanyola oscil·laria en termes percentuals entre un 30 i un 49%, mentre que un grup o més d’estrangers formarien, com a mínim, un 20% del total de la població, però cap assoliria més del 60% dins de la mateixa secció censal.

2. Els enclavaments plurals de tipus B, on la població de nacionalitat espanyola representaria encara entre un 30% i un 49%, però cap grup d’estrangers registraria un 20% del total de residents de l’àrea.

3. Els enclavaments mixtos, on la població de nacionalitat espanyola tindria un pes inferior al 30%, mentre que un grup o més formarien un àmplia majoria no polaritzada, és a dir, cap grup representaria més del 60% en el si d’una mateixa secció.

–159–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

4. Els enclavaments polaritzats, on només un grup d’immigrants representaria, com a mínim, un 60% del total de la població de l’àrea, però també tindria un pes significatiu en altres seccions censals.

L’estudi es basa en les dades de població recollides en el Padró municipal d’habitants que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) publica anualment amb data de referència 1 de gener. En el nostre cas, l’única variable sociodemogràfica utilitzada és la referent a la nacionalitat. S’ha optat per l’ús de la variable de procedència relativa a la nacionalitat en comptes d’aquella que considera el lloc de naixement, per dues raons, d’una banda pel simple fet que l’ús d’aquesta última implicaria excloure de l’anàlisi la població nascuda al nostre país però que manté la nacionalitat del país d’origen i, d’altra part, per considerar que l’adquisició de la nacionalitat espanyola entre la població immigrada nascuda en països no hispanoamericans és menor en comparació amb la població hispanoamericana: mentre aquesta última pot iniciar els tràmits administratius per accedir a la nacionalitat espanyola després de dos anys de residència legal interrompuda a Espanya, les altres nacionalitats en necessiten deu.

Finalment, cal assenyalar que bona part dels resultats del nostre estudi s’han plantejat de forma cartogràfica. Per a això, ha estat imprescindible disposar de la base cartogràfica que detalla la divisió censal dels municipis en qüestió i d’un programa de cartografia temàtica amb el qual s’han confeccionat les figures que il·lustren el present treball.

4. Pautes d’assentament i segregació residencial Des de la irrupció de la immigració estrangera a Espanya, titllada per alguns autors com a boom, a partir de la segona meitat dels anys noranta i el primer decenni del segle actual, fruit de la bonança econòmica i d’una demografia propensa a la immigració de mà d’obra (Roquer et al., 2013), la població marroquina empadronada a Tarragona i Reus (taula 1) experimenta un gran creixement —tot i l’adveniment de la paorosa crisi econòmica que no l’aconsegueix frenar— que la situa com a primer col·lectiu estranger d’ambdues ciutats. L’any 2000, a Tarragona, estaven registrats al padró escassament 412 residents marroquins, mentre que alhora a Reus encara no superaven el miler d’habitants (956 residents). Tretze anys més tard, amb l’últim padró del que disposem en aquest estudi, la xifra arriba als 7.013 i 8.275 habitants respectivament, tot retrocedint de forma anòmala respecte del punt més àlgid, que es registrà el 2012. La inversió de la tendència s’atribueix indubtablement a la crisi econòmica que afecta fortament aquest col· lectiu, forçant així la seva reemigració a tercers països i, en molt menor mesura, el retorn, i les nacionalitzacions.

–160–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

Taula 1. Població segons nacionalitat, marroquina/estrangera (1 de gener 2000-2013) Tarragona Població estrangera

Població marroquina

Reus %

Població estrangera

Població marroquina

%

2013

24.235

7.013

28,9

19.830

8.275

41,7

2012

24.550

7.093

28,9

20.353

8.354

41,1

2011

24.191

6.859

28,4

20.243

8.104

40,0

2010

25.494

7.080

27,8

20.565

8.058

39,2

2009

25.423

7.000

27,5

20.707

7.798

37,7

2008

22.768

5.965

26,2

20.626

7.487

36,3

2007

18.585

5.053

27,2

17.502

6.782

38,8

2006

15.329

4.197

27,4

14.119

5.868

41,6

2005

12.501

3.129

25,0

11.760

4.925

41,9

2004

8.540

1.888

22,1

8.582

3.769

43,9

2003

6.222

1.280

20,6

6.366

2.978

46,8

2002

3.869

915

23,7

4.155

2.191

52,7

2001

2.296

585

25,5

2.674

1.527

57,1

2000

1.547

412

26,6

1.710

956

55,9

Font: elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitants (www.idescat.cat).

Nota: les dades de Tarragona corresponents al període 2000-2010 contemplen els residents a la Canonja, nucli urbà de la ciutat de Tarragona que es constituí en municipi independent l’any 2010.

Ara que sabem quants són: com es distribueixen a escala inframunicipal? Els mapes representats en la figura 1 reflecteixen una primera imatge de concentració o agrupació en l’espai.

Les seccions censals amb major representació de població marroquina en ambdós contextos urbans obeeixen a la mateixa realitat: tenen relació amb certs espais perifèrics, nascuts a la dècada dels seixanta i setanta per tal d’acollir principalment la immigració procedent de la resta de la geografia espanyola, i que progressivament ha estat substituïda per l’arribada de nova població estrangera en un procés anomenat “cadena de vacants”, mitjançant el qual una població es veu reemplaçada, a mesura que prospera socioeconòmicament, per una altra de més vulnerable. Així doncs, en els dos casos s’observa una clara pauta d’inserció en el territori d’aquest col·lectiu, caracteritzada per un progressiu i accelerat procés d’agrupació en determinats barris de la ciutat; el pas dels anys i l’increment sostingut en el seu nombre d’efectius consolida diverses àrees de concentració en detriment de les zones urbanes més ben posicionades socioeconòmicament. A Tarragona integren els anomenats barris de ponent –Torreforta i adjacents, Campclar i Bonavista– i l’igualment perifèric barri de Sant Salvador, al nord; a Reus són els barris Fortuny, Juroca i Sant Josep Obrer –al sud del terme municipal–, Sant Joan –al nord-est– i Gaudí –al nord-oest–, tots ells amb baixa reputació residencial i en els quals, generalment, l’accés a –161–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

l’habitatge és més assequible econòmicament. Ara bé, si bé és cert que en les dues ciutats l’assentament de la població marroquina contempla la mateixa especialització diferencial en l’espai urbà, a Reus també protagonitza una important presència a les zones centrals de la ciutat, de manera que, la concentració es veu matisada, a diferència de la capital provincial, on les seccions censals del centre de la ciutat i les noves zones de creixement urbà a l’est del municipi (Urbanitzacions de Llevant) presenten un buit molt destacable del nostre col·lectiu.

L’explicació d’aquest fet es deu a un conjunt de factors, entre ells l’antiguitat de la migració, qüestions ètniques i socioeconòmiques. Vegem-les una per una de forma més detallada: tradicionalment, la migració marroquina ha estat la pionera entre les migracions internacionals, amb una relativament llarga història de prop de vint-i-cinc anys de presència en terres catalanes, la qual cosa explicaria en part, d’una banda la seva elevada presència en el conjunt del ter­ritori català i, per altra, els actuals processos de reagrupament dels familiars dels immigrants ja establerts al nostre país. Encara que els treballs sobre la distribució territorial de la població mencionats en parlar de l’estat de la qüestió mostren un cert paral·lelisme entre l’arribada massiva de nova població i la seva dispersió pel territori, sí sembla més que probable que la principal via d’entrada actual al país, com és el reagrupament familiar, pot fer incrementar la concentració espacial observada, ja que els nous residents arribats per aquesta via lògicament no constituiran, almenys de moment, noves llars en hipotètiques noves localitzacions, sinó que engrossiran les ja existents (Fullaondo, 2008). Probablement no sigui una qüestió que podem respondre amb seguretat en aquest moment, quan la proximitat del boom migratori a Catalunya no ens ofereix encara prou perspectiva temporal per observar què succeeix territorialment, amb el pas del temps, amb col·lectius d’arribada recent.

Figura 1. Població de nacionalitat marroquina per secció censal (1 de gener 2004-2013) Tarragona

–162–

2004

Reus

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

2007

2009

2011

2013

< 50

50-149

150-249

250-349

≥ 350

Font: elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitantes (www.ine.es) –163–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

En relació amb les qüestions ètniques, la diferenciació territorial de la població pot deure’s igualment a processos endògens d’agrupació: determinats col·lectius –especialment aquells que, per motius de llengua, religió o altres pautes culturals, es diferencien més de la societat d’acolliment– tendeixen a reagrupar-se en determinats hàbitats urbans per tal de recrear una atmosfera familiar que facilita la vida diària i on se senten còmodes i menys estranys; d’aquí que hi hagi un desig i alhora una major facilitat de trobar allotjament al costat del propi grup ètnic o nacional instal·lat prèviament en un determinat barri. Finalment cal destacar el paper que el desigual accés a l’habitatge té sobre la distribució territorial dels diferents col·lectius nacionals en contextos urbans. Tal i com suggereix Bayona (2007a), la discriminació és el principal mecanisme en la diferenciació social de l’espai basada en l’etnicitat: la reducció de les oportunitats d’elecció residencial –des d’un punt de vista social, però també des de la perspectiva geogràfica– implica, necessàriament, una segregació ter­ritorial major. I és probablement el col·lectiu marroquí –per qüestions que no analitzarem aquí– el que més pateix aquesta discriminació, basada sovint en discursos xenòfobs sustentats sobre estereotips falsos, situació que es reflecteix en els seus nivells de segregació que a continuació analitzarem detingudament.

Com s’aprecia a la taula 2, que ens mostra els valors de l’índex de segregació calculat per a la població marroquina a Tarragona i Reus, els nivells de segregació residencial mantenen una tendència a l’alça, encara que difereixen notablement entre les dues ciutats (tenen més importància al municipi de Tarragona); a Reus, on els valors de segregació es veuen modificats escassament, l’increment entre l’any de partida del nostre estudi (43,1 el 2004) i l’últim (45,2 el 2013) únicament és de 2,1 punts percentuals, res a veure amb Tarragona, on al llarg d’aquests nou anys la segregació augmenta estrepitosament, en 10,4 punts percentuals (48,8 el 2004 i 59,2 el 2013). D’una banda la situació detectada a la capital provincial respon simplement a la gran dimensió del procés d’agrupació en l’espai al qual hem al·ludit anteriorment; de l’altra, cal assenyalar que en ambdós casos el progressiu creixement del nombre de residents marroquins no s’ha traduït en una reducció dels seus nivells de segregació residencial sinó en un increment.

Taula 2. Valors de l’índex de segregació de la població de nacionalitat marroquina a Tarragona i Reus (1 de gener 2004-2013) 2004

2007

2009

2011

Tarragona

48,8

56,9

60,2

59,0

59,2

Reus

43,2

45,1

46,0

45,9

45,2

Àmbit

46,0

51,0

53,1

52,5

52,2

Font: elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitantes (www.ine.es)

–164–

2013

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

Si estenem la nostra anàlisi als principals grups nacionals (taula 3) veurem que, en termes generals, els valors obtinguts en l’índex de segregació mostren una segregació baixa –39,5 i 46,0 de mitjana– de la població estrangera a Reus i Tarragona, respectivament. Segons la nacionalitat, a Tarragona les que presenten uns valors més elevats són algunes d’africanes (Nigèria 69,1 i Marroc 59,2), acompanyades de pakistanesos (61,8) i bolivians (58,0). A Reus també passa un fet molt similar: són els col·lectius africans (Algèria 53,8; Senegal 48,9 i el Marroc 45,2) i els bolivians (46,7), als quals en aquesta ocasió se sumen els búlgars (45,4). En l’altre extrem trobaríem les nacionalitats que presenten una escassa segregació, com algunes sud-americanes (colombians i argentins) i europees (francesos, italians i romanesos).

Taula 3. Valors de l’índex de segregació dels principals grups nacionals a Tarragona i Reus (1 de gener de 2013) Tarragona

IS

Reus

IS

Marroc

59,2

Marroc

45,2

Romania

36,9

Romania

29,4

Colòmbia

32,8

Bolívia

46,7

Xina

45,7

Colòmbia

29,0

Nigèria

69,1

Xina

43,0

Itàlia

30,7

Rep. Dominicana

38,1

Argentina

33,7

Equador

38,2

Bulgària

42,0

Itàlia

31,5

Pakistan

61,8

Senegal

48,9

Bolívia

58,0

Argentina

26,9

Equador

44,2

Brasil

37,0

França

36,8

Algèria

53,8

Algèria

46,7

Bulgària

45,4

Font: elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitantes (www.ine.es)

Quant a l’índex de dissimilitud (taula 4), que compara la distribució de dos subgrups de població entre si –i amb el qual es pot conèixer en quina mesura comparteixen territori–a Tarragona els marroquins manifesten una major relació amb els algerians (48,4) i, sobretot, amb els nigerians. El 2013 tan sols el 31,3% dels nigerians haurien de canviar de secció censal de residència per obtenir una distribució uniforme respecte de la dels marroquins, perquè tots dos col·lectius comparteixen una especial concentració residencial als barris de ponent i al barri de Sant Salvador. Contràriament, trobem poca compartició de l’espai residencial amb els ciutadans francesos, italians, xinesos i bolivians, més del 69% dels quals, el mateix any, haurien de canviar de residència per tal –165–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

d’obtenir una disposició en el territori idèntica a la que presenta el col·lectiu que estudiem. Alhora, el mateix índex permet constatar que els “penúltims” en arribar a Tarragona –espanyols nascuts fora de Catalunya– comparteixin (49,2) l’espai residencial amb els marroquins, més que no pas els nascuts a Catalunya (57,3). Aquest resultat no és estrany perquè la major part de la població marroquina ha anat a parar als polígons residencials perifèrics que allotjaven (i allotgen) aquella immigració espanyola de menor capacitat adquisitiva.

En canvi, a Reus no es dóna aquesta situació de disparitat en les relacions residencials, perquè el 2013 el col·lectiu comparteix mitjanament l’espai residencial amb tots els altres grups nacionals que aquí analitzem. Amb tot, és cert que aquesta interacció en el territori és més gran amb els dominicans (35,5), romanesos (37,9), colombians (39,1) i algerians (39,8), i menys amb els bolivians (52,5), xinesos (49,9) i italians (48,0). D’altra banda, tampoc s’observa una considerable diferència amb els nacionals nascuts fora (38,9) i dins (40,7) de Catalunya.

Taula 4. Valors de l’índex de dissimilitud de la població de nacionalitat marroquina a Tarragona i Reus (1 de gener 2013) Tarragona Romania

ID 56,9

Reus Romania

ID 37,9

Colòmbia

50,6

Bolívia

52,5

Xina

69,9

Colòmbia

39,1

Nigèria

31,3

Xina

49,9

Itàlia

70,4

Rep. Dominicana

35,5

Argentina

61,0

Equador

40,5

Bulgària

50,4

Itàlia

48,0

Pakistan

56,9

Senegal

40,8

Bolívia

78,5

Argentina

46,9

Equador

51,3

Brasil

42,1

França

73,5

Algèria

39,8

Algèria

48,4

Bulgària

48,5

Nascuts a Catalunya

57,3

Nascuts a Catalunya

40,7

Nascuts a Espanya

49,2

Nascuts a Espanya

38,9

Font: elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitantes (www.ine.es)

Si la simple distribució de la població marroquina en termes absoluts segons les seccions censals de residència ja perfilava les principals pautes residencials del col·lectiu en les dues ciutats, la representació del coeficient de segregació –a diferència dels indicadors de segregació i dissimilitud– permetrà conèixer afinadament en quines seccions censals existeix una menor o major represen–166–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

tació del grup analitzat en relació a la mitjana del municipi. Els resultats obtinguts (fig. 2) confirmen les tendències que apuntàvem a l’inici d’aquest apartat: a) una evident continuïtat territorial entre les seccions censals dels barris amb sobrerepresentació, b) a Tarragona les seccions del centre de la ciutat presenten una patent subrepresentació que s’aguditza a mesura que avancem cap als barris de llevant, i c) a Reus les seccions amb sobrerepresentació no es limiten única i exclusivament a les zones perifèriques, sinó que també es deixen entreveure a diverses seccions del centre de la ciutat.

Figura 2. Coeficient de localització de la població de nacionalitat marroquina (1 de gener 2004-2013) Tarragona

2004

Reus

2007

–167–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

2009

2011

2013

< 50

0,50 - 0,89

150-249

0,90 - 1,09

1,10 - 1,99

Font: elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitantes (www.ine.es)

–168–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

5. Hi ha enclavaments ètnics?

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se si els nivells de segregació residencial que acabem d’analitzar per a la població de nacionalitat marroquina i, en menor mesura, per a la resta de nacionalitats, ha donat lloc a la formació d’enclavaments ètnics. Doncs bé, ara per ara els enclavaments ètnics a Tarragona i Reus són pràcticament inexistents. Segons la nostra definició d’enclavament ètnic, a escala de secció censal, tan sols una secció censal de les 161 analitzades als dos municipis (fig. 3 i 4) pot ser definida com a enclavament ètnic i, més concretament, pertanyeria als anomenats enclavaments ètnics plurals de tipus A, és a dir, aquells on la població de nacionalitat espanyola oscil·laria en termes percentuals entre un 30% i un 49%, mentre que un grup o més d’estrangers formarien, com a mínim, un 20% del total de la població, però cap aconseguiria més del 60% dins de la mateixa secció. Aquest enclavament, nascut durant la crisi econòmica, es localitza en el perifèric barri de Sant Salvador, al nord del terme municipal de Tarragona (fig. 3) i presenta, per als anys 2011 i 2013, la següent composició poblacional: hi viuen 1.671 persones (1.531 h. el 2013), el que representa l’1,25% del total de població (1,15% el 2013), un 51,35% dels quals (52,25% el 2013) són de nacionalitat estrangera, i entre ells el grup dels marroquins representa el 27,29% (28,61% el 2013), essent aquest el col·lectiu estranger més nombrós, amb àmplia diferència respecte del nigerià o el romanès, que en cap cas superen la barrera del 7%.

Igualment, si ens fixem en les figures 3 i 4, veiem que al llarg del període temporal que abasta el nostre estudi la major part de les seccions censals romanen com a comunitats majoritàries no homogènies, on la població de nacionalitat espanyola representa més del 80% de la població empadronada.

Malgrat tot, amb el pas del temps, i com a resultat de la sostinguda arribada de població estrangera, moltes comencen a desaparèixer a favor de les no homogènies, en les quals del 50% al 80% de la població empadronada és de nacionalitat espanyola. Cal assenyalar també que la disposició en l’espai d’aquestes comunitats majoritàries no homogènies presenta una semblança amb les pautes d’assentament que protagonitza la població marroquina als dos municipis, o el que és el mateix: els barris on ha anat a parar gran part de la població estrangera.

–169–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

Figura 3. Seccions censals segons la presència de comunitats majoritàries i enclavaments ètnics a Tarragona (1 de gener 2004-2013) 2004

2007

2009

2011

2013

Comunitats majoritàries homogènies Comunitats majoritàries no homogènies Enclavament ètnic plural de tipus A Font: elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitantes (www.ine.es)

–170–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

Figura 4. Seccions censals segons la presència de comunitats majoritàries i enclavaments ètnics a Reus (1 de gener 2004-2013) 2004

2007

2009

2011

2013

Comunitats majoritàries homogènies Comunitats majoritàries no homogènies Font: elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitantes (www.ine.es)

–171–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

6. Conclusions D’aquest estudi comparatiu dut a terme per a les dues principals ciutats mitjanes del sud de Catalunya en matèria d’assentament de la població estrangera de nacionalitat marroquina, s’extreuen a continuació les principals conclusions.

Les pautes d’assentament de la població de nacionalitat marroquina a Tarragona i Reus es caracteritzen per un progressiu i accelerat procés d’agrupació en l’espai. El pas dels anys i l’increment continuat del nombre de residents d’origen marroquí consolida d’aquesta manera diverses àrees de concentració als barris perifèrics emergits arran de l’anterior onada immigratòria procedent de la resta d’Espanya durant el transcurs del segle passat, i que se situen en la part baixa de la jerarquia residencial d’ambdues ciutats. No obstant això, a la capital comarcal del Baix Camp, aquesta diferenciació en la distribució territorial és menys acusada gràcies a una considerable disseminació pel centre de la ciutat. L’explicació passa per referir-nos a les majors dificultats d’accés a l’habitatge d’aquest col·lectiu per motius ètnics i socioeconòmics, que els expulsen cap a localitzacions residencials menys favorables.

L’aplicació dels índexs de segregació ha permès contrastar, en el cas de la capital provincial, que la dispar disposició en el territori dels marroquins, sempre acompanyada de l’increment d’efectius, propicia un important i progressiu augment en els seus nivells de segregació residencial; més concentració en l’espai implica forçosament i inevitablement un major grau de segregació.

Contràriament, a Reus, on la concentració existent és més matisada, la segregació residencial s’estabilitza al voltant dels mateixos nivells. Sigui com sigui, la segregació és una realitat típica i natural de la ciutat capitalista, un fenomen propi de la nostra identitat urbana, on fins i tot seria anòmal que hi fos absent, mentre la desigualtat urbana i social persisteixi.

Finalment, respecte a la formació d’enclavaments ètnics, si exceptuem un cas aïllat a Tarragona, a dia d’avui són inexistents, però no es descarta que en el futur el nombre de seccions censals que darrerament han esdevingut majoritàries no homogènies es puguin convertir en enclavaments ètnics. El procés podria agafar més volada, no tant per la migració internacional i interna o els processos de reagrupament familiar (que també), sinó pel comportament del creixement natural de la població immigrada.

–172–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

Bibliografia Arbaci, Sonia (2007). “Ethnic segregation, housing systems and welfare regimes in Europe”.

European Journal of Housing Policy, núm. 7(4), p. 401-433.

— (2008). “(Re)Viewing ethnic residential segregation in Southern European cities: Housing and urban regimes as mechanisms of marginalisation”. Housing Studies, núm. 23(4), p.

589-613.

Arbaci, Sonia; Jorge Malheiros (2010). “De-segregation, suburbanisation and social exclusion of immigrants – Southern European Cities in the 1990s”. Journal of Ethnic and Migration Studies, núm. 36(2), p. 227-255.

Bayona, Jordi; Maria José Blanco (2004). “Pautes d’associació en l’espai de la població de nacionalitat estrangera a Barcelona”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 43, p. 107-122.

Bayona, Jordi (2007a). “La segregación residencial de la población extranjera en Barcelona: ¿una segregación fragmentada?”. Scripta Nova: Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, núm. XI (235).

— (2007b). “Distribució territorial i característiques sociodemogràfiques de la població de nacionalitat estrangera en àmbits urbans: el cas de la ciutat de Barcelona”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64, p. 7-33.

Bayona, Jordi; Antonio López (2011). “Concentración, segregación y movilidad residencial de los extranjeros en Barcelona”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 57(3), p. 381-412.

Bell, Wendell (1954). “A probability model for the measurement of ecological segregation”.

American Sociological Review, vol. 32, p. 357-364.

Bolt, Gideon; Pieter Hooimeijer; Ronald Kempen (2002). «Ethnic segregation in the netherlands: new patterns, new policies?». Tijdschrift Voor Economische en Sociale Geografie, núm. 93 (2), p. 214-220.

Brun, Jacques (1994). “Essai critiques sur la notion de ségrégation et sur son usage en géographie urbaine”, dins: Jacques Brun; Catherine Rhein. La ségrégation dans la Ville. Paris: L’Harmattan, p. 21-57.

Burgess, Ernest (1928). “Residential segregation in american cities”. Annals of the American Academy of Political and Social Science, núm. 140, p. 105-115.

Checa, Juan Carlos; Ángeles Arjona (2006). “Inmigración y segregación residencial: aproximación teórica y empírica para el caso almeriense”. Migraciones, núm. 20, p. 143-171.

Checa, Juan Carlos; Ángeles Arjona; Francisco Checa (2011). “Segregación residencial de la población extranjera en Andalucía, España”. Papeles de Población, núm. 17(70), p. 219-246.

Duncan, Otis; Beverly Duncan (1955a). “A methological analysis of segregation indexes”.

American Sociological Review, núm. 29(3), p. 210-217.

— (1955b). “Residential distribution and occupational stratification”. American Journal of Sociology, núm. 60 (5), p. 493-503.

Echazarra, Alfonso (2009). Políticas públicas y segregación residencial de la población extranjera en la Comunidad de Madrid. Madrid: Fundación Alternativas.

— (2010). “Segregación residencial de los extranjeros en el área metropolitana de Madrid. Un análisis cuantitativo”. Revista Internacional de Sociología, núm. 68 (1), p. 165-197.

Fullaondo, Arkaitz (2008). “Epíleg. Una interpretació per a la comprensió”, dins: Joan Carles Martori; Karen Hoberg. Immigrants a les ciutats. Segregació i agrupació territorial de la població estrangera a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill; Editorial Mediterrània, p. 150-180.

Galeano, Juan; Albert Sabater; Andreu Domingo (2014) “Formació i evolució dels enclavaments ètnics a Catalunya abans i durant la crisi econòmica”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 60(2), p. 261-288.

Guermond, Yves ; Gilles Lajoie (1999). “De la mesure en géographie sociale”. L’Espace Géographique, núm. 28 (1), p. 84-90.

–173–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 153-174 Marroquins a Tarragona i Reus: pautes d’assentament i segregació residencial

Hicham Achebak

Jakubs, John (1981). “A distance based segregation index”. Socio-Economic Planning Sciences, núm. 15(3), p. 129-136.

Johnston, Ronald; David Forrest; Michael Poulsen (2002). «Are there ethnic enclaves/ ghettos in English Cities?». Urban Studies, núm. 39 (4), p. 591-618.

Lavía, Cristina (2008). “La segregación residencial de la población extranjera de Bilbao”. ACE: Arquitectura, Ciudad y Entorno, núm. 8, p. 65-92.

— (2009). “Inmigración extranjera en Bilbao: una aproximación a la medida de la segregación residencial”. Zerbitzuan, núm. 45, p. 83-98.

Malheiros, Jorge (2002). “Ethnic cities: Residential patterns in the Northern European and Mediterranean metropolises. Implication for Policy Design”. International Journal of Population Geography, núm. 8(2), p. 107-134.

— (2004). “Immigration and city change: the Lisbon metropolis at the turn of the twentieth century”. Journal of Ethnic and Migration Studies, núm. 30(6), p. 1065-1086.

Maloutas, Thomas; Kuniko Fujita (2012). Residential segregation in comparative perspective.

Farnham: Ashgate.

Martínez, Almudena; Jesús Leal (2008). “La segregación residencial, un indicador espacial confuso en la representación de la problemática residencial de los inmigrantes económicos: el caso de la Comunidad de Madrid”. ACE: Arquitectura, Ciudad y Entorno, núm. 8, p.

53-64.

Martori, Joan Carles; Karen Hoberg (2008). Immigrants a les ciutats. Segregació i agrupació territorial de la població estrangera a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill; Editorial Mediterrània.

Massey, Douglas; Nancy Denton (1988). “The dimensions of residential segregation”. Social Forces, núm. 67 (2), p. 281-315.

Morgan, Barrie (1975). “The segregation of socio-economic groups in urban areas: a comparative analysis”. Urban Studies, núm. 12(1), p. 47-60.

Morrill, Richard. (1991). “On the measure of geographical segregation”. Geography Research Forum, núm. l (11), p. 25-36.

Park, Robert Ezra (1924). “The concept of Social distance as applied to the study of Racial attitudes and Racial relations”. Journal of Applied Sociology, núm. 8, p. 339-344.

Roquer, Santiago; Joan Alberich; José Ignacio Muro (2013). “Segregación residencial de la población extranjera en ciudades medias de la Cataluña no metropolitana”, dins: Ma­nuel Valenzuela [ed.]. Las ciudades españolas en la encrucijada: entre el boom inmobiliario y la crisis económica. Madrid: Real Sociedad Geográfica, p. 335-385.

Sabater, Albert; Jordi Bayona; Andreu Domingo (2012) “Internal migration and residential patterns across Spain after unprecedented international migration”, dins: Nissa Finney; Gemma Catney [eds.]. Minority internal migration in Europe. Ashgate: Farnham, p. 293311.

Sabater, Albert; Andreu Domingo; Juan Galeano (2013). “La transformación de las comunidades mayoritarias y la formación y evolución de los enclaves étnicos en España”. Migraciones, núm. 34, p. 11-44.

White, Michael (1983). “The mesurement of spatial segregation”. American Journal of Sociology, núm. 88(5), p. 1008-1018.

Wirth, Louis (1928). The ghetto. Transaction Publishers: Chicago.

Wong, David (1993). “Spatial indices of segregation”. Urban Studies, núm. 30(3), p. 559-572.

— (2008). “Spatial dependency of segregation indices”. The Canadian Geographer, núm.

41(2), p. 128-136.

–174–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 175-194 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.83

La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos: el caso de Colmenar Viejo (Madrid)1 Andrés Arístegui Cortijo Instituto Geográfico Nacional aaristegui@fomento.es

Resumen Este artículo analiza las fuentes documentales del Instituto Geográfico Nacional que pueden ser utilizadas para estudiar el crecimiento experimentado por un núcleo urbano del Área Metropolitana de Madrid, Colmenar Viejo, centrándose en la cartografía empleada para observar los orígenes del proceso metropolitano: el Atlas geográfico de Tomás López (s. xviii), la Topografía Catastral de España (1861-1870), los trabajos realizados para el Mapa Topográfico de España a escala 1:50.000 (1870-1945), y el Mapa Nacional Topográfico Parcelario (1949-1952). La principal conclusión que se extrae es que la riqueza de la información, el detalle de la escala y la minuciosidad con que se elaboró la Topografía Catastral de España de mitad del siglo xix no volvió a conseguirse en zonas urbanas hasta un siglo después.

Palabras clave: cartografía, topografía, escala, catastro, núcleo urbano.

Resum: La cartografia històrica de l’Instituto Geográfico Nacional, font per l’estudi de nuclis urbans: el cas de Colmenar Viejo (Madrid) Aquest article analitza les fonts documentals de l´Instituto Geográfico Nacional que poden ser utilitzades per estudiar el creixement experimentat per un nucli urbà de l’Àrea Metropolitana de Madrid, Colmenar Viejo, centrant-se en la cartografia emprada per observar els orígens del procés metropolità: l’atles geogràfic de Tomás López (s. xviii), la Topografia Cadastral d’Espanya (1861-1870), els treballs realitzats en el marc del 1. Aquest text pertany al col·loqui La representació cartogràfica de la ciutat a la península Ibèrica (s. qual va ser objecte monogràfic del número 77 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

xvii-xix),

el

–175–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

Mapa Topogràfic d´Espanya a escala 1:50.000 (1870-1945), i el Mapa Nacional Topogràfic Parcel·lari (1949-1952). La principal conclusió extreta radica en què la riquesa de la informació, el detall de l’escala i la minuciositat amb la que es va elaborar la Topografia Cadastral d’Espanya de meitat del segle xix no es va tornar a aconseguir en zones urbanes fins al cap d’un segle després.

Paraules clau: cartografia, topografia, escala, cadastre, nucli urbà.

Abstract: The historical cartography of the National Geographical Institute of Spain as a source to study urban settlements: study case of Colmenar Viejo (Madrid) This paper analyses the documentary sources of the National Geographical Institute of Spain that can be used to study the urban growth experienced by a town situated in the Metropolitan Area of Madrid, i.e., Colmenar Viejo, focusing specifically on the cartography used to examine the beginning of the metropolitan process: Tomás López’s Geographic Atlas of Spain (18th century), the Cadastral Topography of Spain (1861-1870), the previous works of the Topographic Map of Spain on scale 1:50,000 (1870-1945), and the Mapa Nacional Topográfico Parcelario / Topographic Map of Spain which shows land parcels (19491952). The main conclusion drawn is that the great amount of information, the details of the scale and the thoroughness with which the Cadastral Topography of Spain of the mid19th Century was carried out was not achieved again for urban areas until a century later.

Key words: cartography, topography, scale, cadastre, urban settlement.

***

1. Introducción Este trabajo utiliza algunos de los materiales de un proyecto de investigación que se está llevando a cabo entre el Instituto Geográfico Nacional (en adelante IGN) y las universidades Complutense y Autónoma de Madrid, y que todavía se halla en fase de elaboración. En él se analiza el crecimiento experimentado por Colmenar Viejo –uno de los núcleos urbanos que conforman el Área Metropolitana de Madrid–, estudiando el grado de similitud entre las pautas concretas del crecimiento de este municipio y los procesos generales experimentados por los núcleos urbanos españoles afectados por expansiones metropolitanas, y destacando la influencia que ha ejercido el ferrocarril sobre dicha expansión.

En este proyecto general se han recorrido los siguientes pasos. En primer lugar, se ha elegido Colmenar Viejo como núcleo urbano en el que aplicar el análisis, ya que ofrece tres elementos singulares: – Colmenar era una cabecera comarcal importante con amplios aspectos urbanos ya en el siglo xviii, afectada por dos vínculos relevantes: por un –176–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

lado, su cercanía a Madrid, que ha impulsado los sectores agrícola, ganadero y minero; por otro, su cercanía a los Reales Sitios de Viñuelas, El Pardo, La Granja y El Escorial, que ha moldeado su desarrollo de una manera diferencial (fig. 1).

– En Colmenar han operado tres servicios ferroviarios diferentes contando con dos estaciones situadas en ubicaciones distintas, por lo que su elección permite un estudio específico de la influencia ferroviaria.

– El Archivo Topográfico y la Cartoteca del IGN disponen de abundante cartografía histórica de Colmenar, lo cual resulta imprescindible para llevar a cabo el proyecto.

En segundo lugar, se ha preparado la cartografía de Colmenar aportada por el IGN, que cubre el período entre 1861 y la actualidad, mediante su georreferenciación en datum ETRS89, proyección UTM huso 30 zona T. Figura 1. Situación de Colmenar Viejo en relación a los Reales Sitios, y a la ciudad y provincia de Madrid

Nota: división municipal de Madrid anterior a 1948, y de Colmenar Viejo anterior a 1991.

Fuente: IGN, elaboración del autor

Del trabajo de investigación referido, este artículo presenta lo concerniente a las fuentes cartográficas empleadas para analizar el estado del núcleo urbano en los orígenes del proceso metropolitano (siglos xviii, xix y primera mitad del xx). Para ello, de los diversos trabajos del IGN, se revisan únicamente aquellos generados mediante topografía clásica. Quedan excluidos, por tanto, los realizados usando técnicas de fotogrametría y teledetección.

En consecuencia, en este trabajo se hace alusión al Catastro de Ensenada y al Atlas geográfico de España de Tomás López del siglo xviii, a la Topografía Catastral de España de mediados del siglo xix, a los trabajos realizados en el marco del Mapa Topográfico de España a escala 1:50.000 en la transición del siglo xix al xx, y al Mapa Nacional Topográfico Parcelario de mediados del siglo xx. Para –177–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

cada obra, se analizan las características técnicas empleadas en su levantamiento, se da cuenta de los ejemplares y formatos de los que disponen el Archivo Topográfico y la Cartoteca del IGN, se expone a grandes rasgos la situación del casco urbano de Colmenar en aquella época, y se analiza en qué medida esos trabajos sirven como fuente para el estudio de núcleos urbanos.

2. Antecedentes La comarca de Colmenar Viejo fue poblada ya en tiempos prehistóricos, como denotan los yacimientos arqueológicos hallados en sus alrededores. Durante la Alta Edad Media, el poblado primitivo registró su primer crecimiento importante debido a la llegada de inmigrantes segovianos. Durante la Baja Edad Media, Segovia y Madrid se disputaron reiteradamente el control del territorio de Colmenar Viejo, hasta que, en 1275, Alfonso X El Sabio decidió apropiarse de esta zona e incorporarla a las propiedades reales (García Martín, 1991).

Durante la Edad Moderna, las tierras de Colmenar Viejo fueron donadas, en primer lugar, a la familia de los Mendoza, posteriormente a los marqueses de Santillana, y, por último, a la casa del Infantado como parte del señorío de El Real de Manzanares. Colmenar recibió el título de villa en 1504, lo cual supuso que su territorio disfrutase de ciertas exenciones fiscales (García Martín, 1991). A lo largo de los siglos xvi y xvii, Colmenar Viejo se fue perfilando de una manera cada vez más nítida como cabecera comarcal. En su territorio se llevaron a cabo actividades agropecuarias y mineras –vinculadas al abastecimiento de alimentos y piedra a la villa de Madrid–, de servicios –como cabecera comarcal de más de veinte pueblos–, eclesiásticas –mediante su vinculación al Arzobispado de Toledo–, y reales –por hallarse en cotos reales de caza, colindante con los Reales Sitios de Viñuelas y El Pardo, y en el camino de Madrid a La Granja de San Ildefonso–.

3. Siglo xviii: Atlas geográfico de España de Tomás López y Catastro de Ensenada A principios del siglo xviii, tanto el sistema impositivo de Castilla como la cartografía de España se hallaban en una situación deficiente. Por una parte, el sistema fiscal vigente en Castilla se sostenía, fundamentalmente, en la imposición sobre las compra-ventas de productos agrarios, lo cual resultaba muy limitado (Camarero, 2009). Por otra parte, no existía todavía un mapa que recogiese información fidedigna y precisa de todo el territorio español (Hernando, 2005). Por estas razones, el I marqués de la Ensenada, ministro del rey Fernando VI, decidió reformar el sistema impositivo y levantar la carta de –178–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

España a imagen y semejanza del mapa que se estaba levantando en Francia en ese momento.

Para modificar el sistema impositivo, el marqués de la Ensenada realizó un catastro entre 1750 y 1756, que resulta crucial para entender la situación económica de Castilla en esa época. Este cometido se basó en otros trabajos realizados previamente en Cataluña por Patiño en 1715, Milán en 1718, y Saboya en 1728. Mediante su ejecución, se conocieron, registraron y evaluaron los bienes, las rentas y las cargas de los vasallos con el fin de poder recaudar un impuesto directo que debía de ser universal y proporcional a la riqueza global del contribuyente, denominado única contribución (Camarero, 2009).

Para el levantamiento de la carta de España, el marqués de la Ensenada envió a Francia a varios grabadores en 1752 a perfeccionar la técnica del dibujo cartográfico. Uno de estos pensionados fue el geógrafo Tomás López, que permaneció en París desde 1752 hasta 1760. Ese año regresó a Madrid, coincidiendo con el ascenso al trono del rey Carlos III, y en los años sucesivos confeccionó abundante cartografía de toda España. El Rey no patrocinó directamente la elaboración de dichas cartas, ni intervino abiertamente en el establecimiento de las directrices que debían seguir, pero sí que le otorgó una gran importancia, le facilitó a Tomás López la colaboración de las autoridades civiles y religiosas, y le nombró “Geógrafo de los Dominios de Su Majestad” en 1770 (Hernando, 2005). Entre los trabajos de Tomás López, destacan los mapas provinciales o regionales que levantó de España y Portugal entre 1760 y 1792. A su muerte, sus hijos realizaron un compendio de 38 mapas estampados en 102 pliegos que denominaron Atlas geográfico de España.

En este Atlas, el primer mapa es general de la Península, y el resto, de los diferentes reinos, provincias y partidos de la España y el Portugal peninsulares, además de las islas Baleares. Este Atlas fue impreso por primera vez en 1804, y reimpreso con algunas variaciones en 1810. Cada dibujo tiene entre 35 y 40 cm de alto por 40 a 45 cm de ancho, y están todos ellos orientados con el norte en la parte superior. Se trata de la colección de mapas más rica, variada y completa hasta la aparición del Atlas de España y sus posesiones de Ultramar dibujado por Coello a mitad del siglo xix (Hernando, 2005). Hoy en día se conoce un número muy reducido de ejemplares. Tan sólo las principales bibliotecas nacionales de Europa Occidental, además de algún centro cartográfico muy especializado, disponen de un ejemplar (Hernando, 2005). La Cartoteca del IGN dispone de un ejemplar original de cada una de las dos ediciones de este Atlas, además de otros mapas sueltos confeccionados por Tomás López. En el año 2005, el IGN imprimió una edición facsímil del mismo.

Combinando la información aportada por el Catastro de Ensenada, elaborado para Colmenar Viejo en 1752, con el mapa provincial correspondiente del Atlas geográfico de España, confeccionado por Tomás López para Guadalajara en 1766, se puede entender de una manera bastante precisa la situación de Colmenar a mitad del siglo xviii.

–179–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

En dichas fechas, Colmenar Viejo pertenecía a la provincia de Guadalajara.

Esta provincia estaba formada por tres partidos judiciales: Guadalajara, Sigüenza y Colmenar Viejo.

Según el Catastro de Ensenada, la provincia de Guadalajara tenía en total algo más de 100.000 habitantes constituidos en poco más de 26.000 vecinos, como queda recogido por Camarero Bullón (2009). De los tres partidos judiciales, Colmenar Viejo era el que menor número de localidades tenía bajo su influencia, puesto que sólo contaba con 26. Sin embargo, el tamaño medio de éstas era un 79% mayor que la media provincial (tabla 1). De hecho, de las 25 localidades con mayor población, ocho pertenecían al partido de Colmenar, siendo el propio Colmenar el segundo municipio con más vecinos (983) y habitantes (3.780) de toda la provincia (tabla 2).

Tabla 1. Partidos judiciales de la provincia de Guadalajara: vecinos y localidades en 1750-1756 Partido judicial Vecinos % de vecinos sobre el total

Número de localidades

% número de localidades sobre total

Vecinos/ localidad 100

Guadalajara

18.489

71%

184

70%

Sigüenza

2.889

11%

51

20%

57

Colmenar Viejo

4.651

18%

26

10%

179

26.029

100%

261

100%

100

Total

Fuente: Catastro de Ensenada, recogido en Camarero (2009)

La superficie del término municipal de Colmenar ascendía a 52.351 fanegas de tierra. De ellas, la mitad eran productivas y la otra mitad no estaban cultivadas. De las tierras productivas, una pequeña parte estaba dedicada al regadío, y la mayor parte estaba sembrada de cereal y viñedo. De las tierras no cultivadas, una parte minoritaria tenía vegetación boscosa, y la mayor parte se dedicaba a prados y pastos para su importante cabaña ganadera (García Martín, 1991).

Tabla 2. Municipios de la provincia de Guadalajara con mayor número de vecinos en 1750-1756

–180–

Municipio

Partido judicial

1

Guadalajara

Guadalajara

Vecinos

2

Colmenar Viejo

Colmenar Viejo

983

3

Sigüenza

Sigüenza

910

4

El Pardillo

Colmenar Viejo

527

5

Méntrida

Colmenar Viejo

504

6

Budia

Guadalajara

481

7

Cifuentes

Guadalajara

412

1.372

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos 8

Val de Olivas

Guadalajara

411

9

San Martín de Val de Iglesias

Colmenar Viejo

402

10

Salmerón

Guadalajara

399

11

Alcocer

Guadalajara

376

12

Orche

Guadalajara

373

13

Mondéjar

Guadalajara

358

14

Miraflores

Colmenar Viejo

304

15

Galve y sus alquerías

Sigüenza

299

16

Torre de Esteban Ambrán

Colmenar Viejo

274

17

Cogolludo

Guadalajara

258

18

El Casar

Guadalajara

256

19

Colmenar de la Sierra y sus barrios Guadalajara

251

20

Meco

Guadalajara

239

21

Jadraque

Guadalajara

228

22

Lupiana

Guadalajara

227

23

El Molar

Guadalajara

219

24

Cercedilla

Colmenar Viejo

200

25

Guadalix

Colmenar Viejo

193

Fuente: Catastro de Ensenada, recogido en Camarero (2009)

La distribución de la propiedad de la tierra en la época del Catastro de Ensenada arroja tres conclusiones, según García Martín (1991): por un lado, había un claro predominio de la propiedad seglar sobre la eclesiástica. Por otro lado, existía un equilibrio entre las propiedades individuales –que incluían las tierras más productivas–, y las comunales –que albergaban las tierras dedicadas a pastizales y matorrales–. Por último, la mitad de los agricultores eran jornaleros sin propiedades; más de una cuarta parte eran pequeños propietarios agricultores que trabajaban, además, a tiempo parcial como jornaleros; y una minoría eran propietarios agrícolas relevantes con varios jornaleros a su cargo.

Según las conclusiones extraídas del Catastro de Ensenada por García Martín (1991), las actividades económicas de Colmenar a mitad del siglo xviii eran, por un lado, la agricultura y la ganadería, que daban trabajo a la mitad de la población activa; por otra parte, la apicultura y el aprovechamiento forestal; por otro lado, las canteras para abastecer a la villa de Madrid; además, existía un importante artesanado dedicado, sobre todo, al sector textil; y por último, se encontraba un relevante sector servicios dirigido al propio núcleo de Colmenar y al resto de pueblos de su comarca.

Por su parte, el Atlas geográfico de España ofrece una precisión dispar en la información que contienen sus mapas (fig. 2).

–181–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

Figura 2. Atlas geográfico de España: En primer lugar, respecto a la redetalle del entorno de Colmenar Viejo presentación de las tres coordenadas espaciales, Tomás López extrajo la latitud y la longitud de mapas, libros, efemérides o tablas publicados por diversos autores en esa época, y que le merecían su confianza (Hernando, 2005). La altitud, por su parte, no tiene precisión alguna, y la representó mediante el dibujo de perfiles abatidos que simulan montañas, y que aparecen aleatoriamente en el territorio rellenando espacios vacíos. Esto se debe a que la técnica para su medición y representación era todavía desconocida en aquella época (Hernando, 2005).

En segundo lugar, representó la Fuente: Cartoteca del IGN escala de manera gráfica, y ésta varía de unos mapas a otros. Sin embargo, su precisión es relativamente correcta, y ayuda a averiguar con bastante acierto el tiempo de desplazamiento entre dos puntos.

En tercer lugar, la división administrativa tiene una enorme relevancia, puesto que sirvió como base para realizar la división provincial actualmente vigente, que data de 1833. En el caso concreto de Colmenar Viejo, puede observarse que en el siglo xviii pertenecía a la provincia de Guadalajara, cuyos límites aparecen bien definidos. Su partido judicial estaba repartido en tres zonas: por un lado, incluía una comarca en torno al núcleo de Colmenar; por otro lado, incorporaba varios pueblos situados al suroeste en torno a Méntrida y San Martín de Valdeiglesias; y por último, englobaba una zona situada al norte, alrededor de Buitrago, en el graben del Lozoya.

Por otra parte, los núcleos de población tenían gran relevancia para Tomás López, ya que trató de representar todos y cada uno de los núcleos urbanos, por pequeños que fueran. Así, sus mapas aparecen llenos de pueblos cuya toponimia es enormemente rica y precisa, como se observa en el mapa de Guadalajara, que permite conocer con exactitud los núcleos que pertenecían al partido de Colmenar, y las relaciones que éste tenía establecidas con sus localidades vecinas. Todos los núcleos de población quedaban representados mediante el mismo símbolo, sin diferenciar tamaños ni detallar características internas de la trama urbana.

La red de caminos tenía una importancia excepcional, pues orienta y facilita los desplazamientos por el territorio (Hernando, 2005). Así, se advierte que, en el caso de Colmenar, la red caminera presentaba forma de estrella a partir del núcleo urbano y lo unía con las localidades próximas.

–182–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

Por su parte, la red hidrográfica tenía una precisión destacable por la importancia que el agua siempre ha tenido en un país árido, como España (Hernando, 2005). Por esta razón, los ríos aparecen representados con claridad, y su denominación resulta muy exacta, a pesar de que apenas discriminó entre ríos principales y secundarios. En el caso de Colmenar Viejo, aparece perfectamente recogido el curso principal del río Manzanares, si bien no queda bien diferenciada su relevancia con respecto al curso secundario del río Tejada.

Por último, Tomás López apenas concedió interés a la vegetación. En el caso de Colmenar, no se observa ningún detalle que haga mención a este tema, a pesar de que era importante, dada su proximidad a la Corte, la existencia de espacios boscosos susceptibles de ser aprovechados para madera, leña o pasto del ganado.

4. Siglo xix: Topografía Catastral de España A pesar del esfuerzo ensenadista en materia catastral y cartográfica, España seguía a mediados del siglo xix sin un mapa técnico, y precisaba levantar uno que corrigiera las deficiencias descritas para el Atlas geográfico de España de Tomás López, y que aportara una representación del territorio más fidedigna que estas cartas levantadas un siglo antes. Por esta razón, se constituyó la Junta Directiva del Mapa de España, que estaba formada fundamentalmente por militares, y que comenzó las observaciones preliminares para el establecimiento de la red geodésica de primer orden en la primavera de 1854. En el marco de estas labores, se acometieron, por un lado, las mediciones de las triangulaciones a lo largo de varios meridianos y paralelos de la Península, y, por otro lado, se eligió el terreno adecuado para la medición de la base central de triangulación, que finalmente se ejecutó en las inmediaciones de Madridejos (Toledo) en 1858 (Urteaga y Nadal, 2001).

En paralelo, España necesitaba reformar con urgencia su sistema tributario, para lo cual resultaba imprescindible realizar un censo y un catastro. En 1856, el presidente Narváez creó la Comisión de Estadística General del Reino, que estaba formada mayoritariamente por técnicos civiles adscritos a los Ministerios de Hacienda y Fomento, y que estaba encargada de coordinar todos los trabajos estadísticos de la Administración. En sus primeros dos años de existencia, la Comisión tuvo como misión principal la realización del primer censo moderno de población del país (Urteaga y Nadal, 2001).

En 1859, La Ley de Medición del Territorio fusionó las labores cartográficas con las estadísticas y las catastrales, y, bajo el gobierno de O’Donnell, se ampliaron las labores de la Comisión para incluir, además, las cartográficas (Urteaga, 2007). De este modo, aunque los trabajos cartográficos siguieron dependiendo de los militares, éstos pasaron a subordinarse organizativamente a una Dirección General civil.

–183–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

En 1861, Francisco Coello presentó un Reglamento para el levantamiento de la Topografía Catastral de España, que fue un proyecto impulsado por la Ley de 1859 que debía ser llevado a cabo en los años siguientes en toda España.

Este proyecto tenía un doble objetivo: por una parte, topográfico, ya que debía incluir el levantamiento del Mapa Topográfico de España; por otra parte, catastral, ya que habían de ser deslindadas y medidas todas las fincas del país (Nadal, 2007).

Este Reglamento incluía varias operaciones que tenían que ser completadas en orden consecutivo en los diferentes municipios peninsulares. En primer lugar, se debía triangular y deslindar el término municipal. Posteriormente, había que realizar el levantamiento de relleno, que consistía en confeccionar los planos topográficos y catastrales de cada término: por un lado, las Hojas de Conjunto, pensadas para satisfacer el objetivo topográfico; por otro lado, las Hojas Kilométricas de zonas rústicas y los planos del parcelario urbano, orientados a cumplir ambos el objetivo catastral. Más tarde, se debían deslindar las parcelas mediante su medición y representación gráfica. Y, por último, se debían elaborar las cédulas catastrales de las distintas fincas y las listas de propietarios.

El Reglamento planteaba, por tanto, la elaboración de cuatro tipos de documentos (Muro, 2007): – Hojas de Conjunto: mapas de todo el término municipal elaborados a escala 1:20.000, con equidistancia de 10 metros de las curvas de nivel. En ellos debía figurar la triangulación principal y secundaria, las zonas urbanizadas y caseríos aislados, los caminos públicos y las masas de cultivo de extensión superior a 10 hectáreas.

– Hojas Kilométricas: mapas de base cuadrada de 1 km de lado a escala 1:2.000 de las zonas rústicas del término municipal, con equidistancia de 5 metros de las curvas de nivel. En ellas debían constar los vértices de los triángulos, los límites y numeración de las parcelas, la clase de cultivo expresada con una letra, y los detalles topográficos –caminos, ríos y barrancos–. Se basaban en una malla de más de medio millón de hojas que cubría todo el territorio de la España peninsular (fig. 3).

– Planos del parcelario urbano: mapas del núcleo urbano confeccionados a escala 1:500, con equidistancia de 5 metros de las curvas de nivel. En ellos debían constar los edificios públicos, el nombre de calles y plazas, y los detalles de las fincas urbanas (fig. 4).

– Cédulas catastrales de propiedad: hoja con información literal y gráfica de cada una de las fincas rústicas y urbanas. En ellas debían incluirse los datos personales del propietario, la extensión y localización de la parcela, y un croquis con los deslindes de la misma (fig. 5).

–184–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

Figura 3. Topografía Catastral de España: Hoja Kilométrica J15 de Colmenar Viejo

Fuente: Archivo Topográfico del IGN

Figura 4. Topografía Catastral de España: Plano del parcelario urbano E5 de Colmenar Viejo

Fuente: Archivo Topográfico del IGN –185–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

Figura 5. Topografía Catastral de España: Cédula catastral de la propiedad urbana 167 de Colmenar Viejo

Fuente: Archivo Topográfico del IGN

Entre 1860 y 1866 se levantaron en la provincia de Madrid los mapas correspondientes a más de 260.000 hectáreas de 60 municipios (Nadal, 2007).

Posteriormente, entre 1866 y 1870 se comenzó el levantamiento en algunas otras ciudades de España, como Cartagena, Murcia, Granada, Soria, Cuenca, Huete, Valdeolivas, Almería y los Reales Sitios.

En torno a 1870, se interrumpió este trabajo por dos razones: por un lado, la complejidad del proyecto, su extensión temporal y el coste de los trabajos resultaban excesivos para la España de la época; por otro lado, los grandes terratenientes lograron impedir un conocimiento tan exhaustivo de sus propiedades (Muro et al., 1996; Urteaga y Nadal, 2001).

Los documentos realizados por la Comisión de Estadística General del Reino –redenominada Junta General de Estadística en 1861– en el marco de este trabajo están depositados en el Archivo Topográfico del IGN. En los últimos quince años han sido objeto de relevantes proyectos de investigación debido a que presentan una gran minuciosidad y precisión. De hecho, la calidad de estas labores en cuanto al detalle de los levantamientos de las zonas urbanas no se volvió a alcanzar hasta un siglo después, cuando se generalizó el uso de la fotogrametría.

Del total de trabajos enmarcados en este proyecto de Topografía Catastral de España, sólo aquellos mapas y cédulas de propiedad considerados definitivos se encuentran escaneados y catalogados en dos aplicaciones informáticas internas del Instituto denominadas Cartosee [para mapas] y SIDCECA [para cédulas de propiedad]. Sin embargo, las minutas y trabajos previos (fig. 6) no están escaneados, y se hallan en cajas de madera organizadas por municipios.

Durante todo el siglo xviii, Colmenar Viejo y los pueblos de su comarca pertenecieron a la provincia de Guadalajara, como se ha señalado en el epígrafe anterior. Sin embargo, por Real Orden de 8 de diciembre de 1799, el par–186–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

tido judicial de Colmenar pasó a formar parte de la provincia de Madrid.

Posteriormente, a raíz del proceso de reformas decretadas por el Gobierno de Cea Bermúdez, la división administrativa de la provincia de Madrid quedó modificada y determinada por el Decreto de Demarcaciones Judiciales de 1834. Este Decreto dividía la provincia de Madrid en trece partidos judiciales –seis en la capital y siete en el resto del territorio–, y asignaba a Colmenar Viejo la capitalidad de uno de estos partidos judiciales (Gili Ruiz, 2001). A partir de esa norma, Colmenar Viejo ha permanecido dentro de la provincia de Madrid ejerciendo funciones de cabecera comarcal y capital de su partido judicial durante los siglos xix y xx, hasta la actualidad.

En el caso de Colmenar Viejo, la Topografía Catastral de España alcanzó un notable grado de desarrollo. De una parte, el levantamiento catastral de las áreas urbanas quedó finalizado, tanto en lo concerniente a los mapas como a las cédulas de propiedad. De otra parte, el levantamiento catastral de las zonas rústicas quedó casi completo, pues se finalizaron prácticamente todas las Hojas Kilométricas, incluida la delimitación de fincas, aunque no se logró completar su numeración y uso. Por tanto, en Colmenar, en lo que respecta al levantamiento catastral, sólo quedaron por concluir las cédulas de propiedad de las áreas rústicas. Por su parte, en lo que atañe al trabajo topográfico, quedaron por finalizar las Hojas de Conjunto, que fueron trianguladas, pero no rellenas adecuadamente.

Figura 6. Topografía Catastral de España: Minuta del parcelario urbano de Colmenar Viejo

Fuente: Archivo Topográfico del IGN –187–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

5. Transición del siglo xix al siglo xx: Mapa Topográfico de España a escala 1.50.000 En 1870, tras la interrupción de la Topografía Catastral de España descrita en el epígrafe anterior, la Junta General de Estadística se reorganizó en Instituto Geográfico. Este organismo fue concebido como centro científico dependiente del Ministerio de Fomento; es decir, con carácter civil. Sus competencias incluían el conjunto de trabajos metrológicos, geodésicos, topográficos y catastrales que permitieran el desarrollo del Mapa Topográfico de España (Urteaga y Nadal, 2001).

Este trabajo debía subsanar los problemas señalados de la Topografía Catastral de España relacionados, fundamentalmente, con su lentitud y costes. Para ello, se planteó dejar relativamente de lado las cuestiones catastrales –a partir de entonces se concibieron sólo como simples avances catastrales que no gozaban de la exhaustividad de la etapa previa– para centrarse simplemente en la delimitación y medición de los términos municipales y la determinación de las masas de cultivo de extensión superior a 10 hectáreas, a imagen y semejanza de las Hojas de Conjunto de la Topografía Catastral de España (Urteaga y Nadal, 2001).

En 1870, comenzaron los trabajos previos para la realización de este trabajo.

Para su levantamiento, se adoptó la proyección poliédrica sobre planos tangentes al elipsoide de Struve. Para los orígenes de las tres dimensiones se aceptaron las siguientes medidas: para la latitud, el ecuador; para la longitud, el meridiano del Observatorio del Retiro en Madrid; para la altitud, el nivel medio del mar en Alicante. Para su realización, España quedó dividida en más de 1.100 Hojas de 10’ de latitud por 20’ de longitud, numeradas consecutivamente empezando por la esquina noroccidental en Galicia, y finalizando en las Islas Canarias. La primera edición de sus hojas comenzó en 1875 (Hojas 559 Madrid y 534 Colmenar Viejo), y finalizó en 1968 (Hoja 1125a San Nicolás de Tolentino).

En la primera fase de confección de este proyecto, incluida entre 1870 y 1945 aproximadamente, los trabajos se realizaron por topografía clásica, y para su levantamiento se siguieron una serie de etapas.

En primer lugar, dado que el mapa no tenía sólo fines topográficos, sino también pseudocatastrales, era necesario comenzar sus trabajos en aquellas provincias que, o bien resultaban cómodas por hallarse cerca de la sede central del Instituto, o en aquellas donde se suponía que había un mayor fraude fiscal.

Por esta razón, se planteó levantar, en primer lugar, las provincias de Madrid, Sevilla, Córdoba y Albacete. Sin embargo, la red geodésica de tercer orden (aquella cuyos triángulos tienen entre 5 y 10 km de lado), sobre la que debía apoyarse el levantamiento, sólo estaba finalizada en las provincias de Madrid, Guipúzcoa y Baleares (Urteaga y Nadal, 2001). Por consiguiente, existía una discordancia entre las necesidades y las posibilidades de actuación. Por esta –188–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

razón, se optó por levantar, en primer lugar, las provincias meridionales reseñadas, pero empleando una triangulación topográfica ad hoc confeccionada para cada municipio.

Esto implicó que la primera labor a realizar fuera el levantamiento de los deslindes municipales. Para ello, se elaboró para cada deslinde un acta con la descripción literal de los mojones y las firmas de las autoridades municipales interesadas, y un cuaderno con los datos topográficos y el croquis de la línea divisoria. Esto permitía disponer de unos límites administrativos claros.

Posteriormente, debían confeccionarse las minutas planimétricas y altimétricas del término municipal a escala 1:25.000. Sin embargo, estos levantamientos no se realizaron de una sola vez, dado que los trabajos de nivelación consumían muchos recursos pero no aportaban información útil para los fines catastrales que se pretendían lograr con este Mapa (Urteaga y Nadal, 2001).

Por ello, en primer lugar se elaboraron las planimetrías, que debían reflejar el perímetro del municipio; la hidrografía; las vías de comunicación; y las masas de cultivo superiores a 10 hectáreas, distinguiendo entre superficies de regadío constante, áreas de regadío eventual y terrenos de secano, todas ellas subdivididas a su vez en varios subtipos. Con posterioridad, se confeccionaron las altimetrías con equidistancia de 20 metros de las curvas de nivel, los planos de población a escala 1:2.000 ó 1:5.000 a nivel de manzana –sin incorporar ni las parcelas, ni los propietarios, ni los usos del inmueble– (fig. 7), y algunos planos de detalle de edificaciones singulares a escala 1:500. En algunos casos, el desfase temporal entre el levantamiento de las planimetrías y el de las altimetrías y planos de población y edificios superó los 40 años.

Más tarde, las planimetrías y altimetrías de los distintos términos municipales debían ensamblarse para generar el catastrón a escala 1:25.000 de cada una de las más de 1.100 Hojas de España. Cerrar este puzle resultaba a veces sumamente complicado, dado que las triangulaciones habían sido realizadas ex profeso para cada término municipal, y no tenían una compensación conjunta, lo cual comportaba importantes discrepancias topográficas (Urteaga y Nadal, 2001).

Por último, estos catastrones, levantados a escala 1:25.000, debían ser cambiados de escala mediante el método de reducción a la cuarta, para imprimir la Hoja Final a escala 1:50.000.

Las Hojas Finales impresas a últimos del siglo xix, como la 534 de Colmenar Viejo, fueron dibujadas a mano sobre piedra en cinco colores: azul para la hidrografía y la línea de costa, verde para las masas de vegetación y cultivo, rojo para las construcciones y la red de carreteras, siena para las curvas de nivel, y negro para los límites administrativos, los vértices geodésicos, los ferrocarriles y la rotulación.

El Mapa Topográfico de España a escala 1:50.000, redenominado en la posguerra civil Mapa Topográfico Nacional, ha sido el mapa base de la cartografía española durante más de un siglo hasta la aparición del mapa a escala 1:25.000 –189–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

en 1975. Además, hasta hace quince años ha sido el único mapa a gran escala que cubría totalmente el territorio español. Asimismo, su distribución en más de 1.100 Hojas y su apoyo geodésico han servido a otras series de mapas temáticos, como el forestal, el geológico o el agronómico.

Los trabajos considerados definitivos en el marco de este proyecto se hallan escaneados, catalogados y a disposición del público en el Archivo y la Cartoteca del IGN. Por una parte, los cuadernos topográficos y las actas de deslinde municipales están escaneadas e incluidas en una aplicación informática del Archivo denominada SIDDAE, pero no están accesibles a través del Centro de Descargas de la página web. Por otra parte, las planimetrías, las altimetrías, los planos de población y los planos de edificios singulares están depositados en más de 500 cajones planeros en el Archivo, están escaneados y catalogados en la aplicación informática interna denominada Cartosee, y están accesibles a través del Centro de Descargas de la página web. Por otro lado, las hojas definitivas del Mapa a escala 1:50.000 están escaneadas y recogidas en todas sus ediciones, están accesibles a través de la página web, y sus originales los custodia la Cartoteca en más de trescientos cajones planeros. Por último, se está llevando a cabo actualmente la catalogación y escaneado de los catastrones a escala 1:25.000.

Figura 7. Mapa Topográfico de España a escala 1:50.000. Plano de población de 1918 de Colmenar Viejo

Fuente: Archivo Topográfico del IGN –190–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

Sin embargo, los trabajos considerados previos, que incluyen los cuadernos topográficos para el levantamiento de las triangulaciones, las planimetrías, las nivelaciones, etc., no están escaneados. Esos trabajos se custodian en el Archivo Topográfico junto a las actas y cuadernos de deslinde mencionados, y están organizados, fundamentalmente, de dos maneras distintas: por un lado, la mayor parte de la información está estructurada por provincias, y cada provincia, por municipios; por otro lado, una pequeña parte de esta documentación está organizada según Hojas del Mapa de España.

En la época descrita de los inicios de este Mapa Topográfico de España a escala 1:50.000, Colmenar Viejo combinaba una relevante actividad terciaria, enfocada a prestar servicios administrativos y comerciales como cabeza de partido judicial a su amplia zona de influencia rural, con una importante actividad agrícola y ganadera. Durante esta etapa, operó en Colmenar el primer servicio ferroviario, que consistía en un tranvía de uso mixto para pasajeros y mercancías, que comunicaba la ciudad de Madrid con Colmenar, y formaba parte de la red de tranvías propiedad de la Compañía Madrileña de Urbanización impulsada por Arturo Soria. Durante estos años, el crecimiento demográfico fue constante, pero modesto, pasando de 4.423 habitantes en 1877 a 7.951 habitantes en 1940.

Los trabajos previos municipales para la elaboración del Mapa Topográfico de España a escala 1:50.000 en Colmenar Viejo se realizaron en tres etapas distintas: en primer lugar, las actas y cuadernos topográficos de deslinde, las planimetrías y las altimetrías se elaboraron en la década de 1870, aprovechando en gran medida los trabajos de la Topografía Catastral de España, al igual que ocurre en Boadilla del Monte (Arístegui, 2014); en segundo lugar, el plano de población se levantó en la década de 1910 (en concreto en 1918); y, por último, las altimetrías se replantearon en la década de 1940. Posteriormente, estos trabajos municipales quedaron integrados en las Hojas 509, 533 y 534. Las planimetrías y las hojas finales del Mapa a escala 1:50.000 aportan una rica información de las zonas rurales del término municipal. Sin embargo, el plano de población realizado a nivel de manzana en 1918 tiene una riqueza informativa muy inferior a la de la Topografía Catastral de España, al no incluir ni las parcelas, ni los propietarios, ni los usos del inmueble.

6. Siglo xx: Mapa Nacional Topográfico Parcelario Durante la dictadura de Primo de Rivera, se remodeló el Instituto Geográfico y Estadístico. Por un lado, mediante Decreto Ley de 3 de abril de 1925, se desgajaron las competencias estadísticas del tronco del Instituto, y éste mantuvo a partir de entonces sólo las tareas geográficas y catastrales. Por otro lado, las labores catastrales que venía realizando el Instituto, mediante los levantamientos de las planimetrías del Mapa Topográfico y el Avance Catastral de –191–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

1906, se vieron alteradas y/o interrumpidas. A partir de ese momento, se estableció que las labores catastrales, emulando nuevamente los planteamientos de Coello para la Topografía Catastral de España interrumpida en 1870, se volvieran a realizar mediante levantamientos topográficos a escala 1:2.000, aportaran información parcelaria y tuvieran valor jurídico. Se dio así comienzo al Mapa Nacional Topográfico Parcelario (Urteaga y Nadal, 2001).

Este trabajo se comenzó en algunas zonas de Madrid en los años anteriores a la guerra civil, si bien su levantamiento se acometió fundamentalmente a partir de los años 1940, extendiéndose por el resto de España hasta los años 1980. El procedimiento para su levantamiento fijaba la elaboración de un directorio del término municipal a escala 1:25.000 ó 1:50.000 basado en las planimetrías realizadas previamente para el levantamiento del Mapa Topográfico de España a escala 1:50.000. Sobre este directorio, se perfilaban posteriormente los polígonos catastrales que debían ser levantados topográficamente a escalas 1:2.000 ó 1:5.000 (fig. 8).

Por último, se redactaban las cédulas de propiedad catastrales asociadas a cada una de las parcelas. Este proyecto sólo contemplaba el levantamiento de las áreas rústicas de los términos municipales, quedando las zonas urbanas al margen.

En los años 1980, cuando el Instituto Geográfico y Catastral se dividió en dos, y se formó, por un lado, el Instituto Geográfico Nacional, encargado de las labores geográficas, y, por otro lado, la Dirección General del Catastro, a quien se encomendaron las tareas catastrales, este trabajo pasó a formar parte de los fondos del Catastro, que hizo entrega de la información relativa a su provincia a cada Gerencia Provincial. Posteriormente, algunas de las Gerencias Provinciales del Catastro han transferido, a su vez, la información al Archivo Histórico Provincial correspondiente, que es donde actualmente está depositada la mayoría de estos documentos.

El Archivo Topográfico del IGN ha conservado, sin embargo, una copia de algunos mapas de la provincia de Madrid, si bien no dispone de una copia de las cédulas de propiedad correspondientes. Mediante una respuesta con fecha 10 de marzo de 2010 del Director General del Catastro a un oficio planteado por el IGN, el primero señala que “por parte de este Centro Directivo [Catastro] no existe inconveniente para que el IGN, como órgano que custodia el Mapa Nacional Topográfico Parcelario, facilite el acceso al mismo a los ciudadanos que lo requieran e incluso, expida copias o certificaciones de la citada documentación”. Por consiguiente, el Archivo Topográfico del IGN no sólo dispone de una copia de los mapas de la provincia de Madrid, sino que los emplea en sus trabajos, y los distribuye a aquellos ciudadanos que los requieren. Estos documentos se encuentran escaneados y catalogados en la aplicación informática interna del Instituto denominada Cartosee, pero no están disponibles a través del Centro de Descargas de la página web.

–192–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

Figura 8. Mapa Nacional Topográfico Parcelario. Mapa del polígono 59 de Colmenar Viejo

Fuente: Archivo Topográfico del IGN

En el caso de Colmenar Viejo, el directorio del Mapa Nacional Topográfico Parcelario se levantó en 1949 a escala 1:50.000. Por su parte, los 59 polígonos de las zonas rústicas que aparecen en el directorio se levantaron entre 1950 y 1952 a escala 1:5.000. El Mapa Nacional Topográfico Parcelario tiene una gran importancia en el conocimiento de las áreas rurales, ya que permite deducir tanto los usos a los que estaban dedicadas, y, por consiguiente, las actividades económicas desarrolladas en su territorio, como otra información relativa a la propiedad y la extensión de las parcelas. Ahora bien, dado que no se realizó un levantamiento de las áreas urbanas, este trabajo sólo sirve para conocer el contorno de éstas, y, por tanto, la evolución del crecimiento del casco de población, pero no se puede deducir información alguna del interior del núcleo urbano.

7. Conclusiones A lo largo de este estudio se han presentado los cuatro grandes trabajos cartográficos que obran en poder del Archivo Topográfico y la Cartoteca del IGN en relación al núcleo urbano de Colmenar Viejo. Por una parte, se han señalado algunas de las características con que se confeccionó en el siglo xviii el Atlas geográfico de España de Tomás López. Por otra parte, se han analizado –193–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 175-194 Andrés Arístegui Cortijo La cartografía histórica del Instituto Geográfico Nacional, fuente para el estudio de núcleos urbanos

los trabajos que componían la Topografía Catastral de España levantada por Coello entre 1861 y 1870. Además, se ha dado cuenta de las labores realizadas por topografía clásica en el marco del Mapa Topográfico de España a escala 1:50.000 entre 1871 y 1945. Por último, se han plasmado algunas características del Mapa Nacional Topográfico Parcelario, levantado sólo para las zonas rústicas de España entre 1930 y 1960 aproximadamente.

De estos cuatro grandes trabajos cartográficos, la Topografía Catastral de España proyectada por Coello a mitad del siglo xix es la que reúne una mayor minuciosidad y detalle en lo relativo a los núcleos urbanos, y, por tanto, aquella que aporta la información más rica para su estudio. De hecho, su detalle no volvió a lograrse hasta un siglo después, cuando se generalizó el uso de la fotogrametría en una etapa que excede el ámbito temporal que abarca este estudio.

Bibliografía Arístegui Cortijo, Andrés (2014). “Los trabajos topográfico-parcelarios de la Junta General de Estadística en Boadilla del Monte (Madrid) [1863-1868]”. CT Catastro, núm. 80, p.

7-87.

Camarero Bullón, Concepción (2009). “Jadraque en 1752 a la sombra del castillo y a la vera del Henares”, en: Tomás Moreno Bueno; Mª Cruz Serrano Barahona. El Catastro de Ensenada, Magna averiguación fiscal para alivio de los Vasallos y mejor conocimiento de los Reinos (1749-1756), Jadraque 1752-2009. Madrid: Dirección General del Catastro, Ministerio de Economía y Hacienda, p. 48-67.

García Martín, Pedro (1991). Colmenar Viejo 1752 Según las Respuestas Generales del Catastro de Ensenada. Madrid: Tabapress SA (Alcabala del Viento, núm. 29).

Gili Ruiz, Rafael (2001). “Ciudad y territorio”, en: Madrid, Atlas Histórico de la Ciudad 1850-1939. Madrid: Fundación Caja Madrid; Lunwerg Editores SA, p. 26-45.

Hernando Rica, Agustín (2005). “Sensibilidad territorial, imaginación geográfica y representación: El Atlas geográfico de España producido por Tomás López”, en: El Atlas geográfico de España (1804) producido por Tomás López. Madrid: Dirección General del Instituto Geográfico Nacional, Centro Nacional de Información Geográfica, Ministerio de Fomento, p. 13-69.

Muro Morales, José Ignacio; Francesc Nadal Piqué; José Luis Urteaga González (1996).

Geografía, estadística y catastro en España 1856-1870. Barcelona: Ediciones del Serbal.

Muro Morales, José Ignacio (2007). “Las realizaciones catastrales de la Junta General de Estadística”, en: Jornadas Científicas: 150 Aniversario de la creación de la Comisión de Estadística General del Reino. Madrid: Instituto Nacional de Estadística, p. 305-334.

Nadal Piqué, Francesc (2007). “El proyecto catastral de Francisco Coello”, en: Jornadas Científicas: 150 Aniversario de la creación de la Comisión de Estadística General del Reino.

Madrid: Instituto Nacional de Estadística, p. 287-304.

Urteaga González, José Luis; Francesc Nadal Piqué (2001). Las series del mapa topográfico de España a escala 1:50.000. Madrid: Dirección General del Instituto Geográfico Nacional, Ministerio de Fomento.

Urteaga González, José Luis (2007). “La Escuela del Catastro”, en: Jornadas Científicas: 150 Aniversario de la creación de la Comisión de Estadística General del Reino. Madrid: Instituto Nacional de Estadística, p. 267-286.

–194–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 195-215 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.84

Quan les muntanyes són colls.

Advertiment toponímic per a geògrafs Jesús Burgueño Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida burgue@geosoc.udl.cat

Resum És poc conegut que un coll no només és un lloc de pas entre muntanyes, sinó que antigament es referia també (i fins i tot de forma preferent) a les pròpies muntanyes, ja sigui un turó ben aïllat o bé la prominència d’una carena. Aquesta accepció arcaica encara és viva a les terres del sud de Catalunya i al nord del País Valencià, a l’igual que el diminutiu collet (turonet) que també s’empra a la Catalunya Central. Entre els colls referits a muntanyes n’hi ha de tan coneguts com: Collbató, Colldejou, Coll de Nargó, Collserola o Collsuspina.

Paraules clau: coll, collet, collada, toponímia, orònims.

Resumen: Cuando las montañas son colls. Advertencia toponímica para geógrafos Generalmente se ignora que, en catalán, un coll no únicamente es un puerto de montaña, sino que antiguamente se refería también (e incluso preferentemente) a las propias montañas, ya se trate de una elevación aislada o bien la prominencia de una vertiente montañosa. Esta acepción arcaica todavía se conserva en las tierras del sur de Cataluña y norte del País Valenciano, al igual que el diminutivo collet (colina) que también se utiliza en el centro de Cataluña. Entre los colls referidos a montañas las hay tan conocidas como: Collbató, Colldejou, Coll de Nargó, Collserola o Collsuspina.

Palabras clave: coll, colina, collado, toponimia, orónimos.

–195–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

Abstract: When mountains are colls. Warning Geographers about place names Generally ignored, in Catalan a coll is not just a pass in the mountain, but formerly also meant (and even preferred) to the mountains themselves, whether isolated or like a prominence of a mountain slope. This archaic sense is still preserved in southern Catalonia and northern Valencia, as well as the diminutive collet (hill) which is also used in central Catalonia. Among the colls referring to the mountains there are so known as: Collbató, Colldejou, Coll de Nargó, Collserola or Collsuspina.

Keywords: coll, hill, place names.

***

Un coll també pot ser un puig El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix coll com a “Depressió a la carena d’una serralada o d’un contrafort, per la qual se sol passar per anar d’un vessant a l’altre.” Igualment el vocabulari de Geomorfologia del Termcat parla d’una “Depressió d’una alineació muntanyosa, oberta generalment en la carena, apta per a transitar d’un vessant a l’altre.” I afegeix que “se sol utilitzar collada per a denominar un coll d’una certa amplària o extensió.” Tampoc la Gran Enciclopèdia Catalana admet cap altra opció: “Depressió a la carena d’una serralada o d’un contrafort, sovint utilitzada per a transitar d’un vessant a l’altre.”

Fins i tot especialistes en toponímia vinculen gairebé exclusivament els colls a les depressions de carena. Enric Moreu-Rey, en el seu assaig clàssic sobre Els noms de lloc, no dedica un sol mot al terme coll en les 9 pàgines que dedica als genèrics referits a qualsevol tipus d’eminència topogràfica, i només en l’apartat de “Les depressions. Els colls” adverteix, entre parèntesis: “(A remarcar, però, que, a certes comarques –a la Catalunya meridional per exemple– coll i collet són de vegades considerats equivalents de “pujol”, “turó”.)”.1 Seguint el criteri de Moreu-Reu, Carles Domingo, dedica les 74 primeres pàgines del llibre Els noms de les formes del relleu a parlar de tots els genèrics de muntanya sense esmentar gairebé per res coll; per fi, dins l’apartat “Els colls i els congostos”, després d’haver comentat l’accepció comú ben coneguda, l’autor adverteix el lector, amb tot encert: “Aquest no és com a orònim l’únic significat de coll ni probablement l’etimològic. En la llengua antiga i en certs reductes dialectals significa ‘turó’.”

Per fi, un geògraf, Antoni Ordinas (2001, p. 71) sí situa el coll-muntanyola on pertoca, entre els genèrics referits a accidents del relleu positius.

1. Moreu-Rey, 1999, p. 39-40. L’oblit de l’accepció orogràfica, imprescindible per a interpretar textos antics, s’observa també en Moreu-Rey, 1984.

–196–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

Efectivament, la definició de coll com a lloc baix d’una carena evidentment no és falsa, però no és pas tota la veritat. En toponímia sovint les coses no són tan evidents com en ocasions sembla. Certament el mateix diccionari de l’IEC aporta un segon significat que remet a turó. També el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (http://www.avl.gva.es/dnv) aporta com a tercera accepció de coll: “puig, tossal”. El Diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iec.cat/) fins i tot situa aquest significat arcaic i dialectal com a primera accepció de coll referida a l’orografia: “Muntanyola, puig de poca alçada (Pla d’Urgell, Mallorca); cast. colina”. Com és característic d’aquest diccionari, el terme s’il·lustra amb exemples documentals: «“Agen tanta pau e treua de mont Gat dentro al castel de Faylz e de col de Finestreles dentro al col de Finestreles dentro al col de sa Gauarra e del col de Cerola e de val Vidrera dentro a XII legues dins la mar”, Usatge 62 (Anuari IEC, I, 292). “Guardaren detras lo puig vers tremuntana, en hun coll”, Desclot Cròn., c. 49. “Ha camps specioses, monts e colls molt abtes a llaurasó”, Reis Bret. 216. “Tots los munts e los colls seran humiliats”, Evang. Palau.»2 (Les cursives i les majúscules dels topònims són nostres).

Naturalment la segona accepció de coll en el DCVB es refereix al conegut “pas entre muntanyes; depressió notable del terreny entre dos cims”. Amb no gaire encert, els autors fan equivalent la segona accepció de coll als mots castellans collado i garganta.”3 D’altra part, mossèn Alcover i Francesc de B. Moll també recullen, entre d’altres, tres usos metafòrics de coll (= muntanya): l’un aplicat als munts de palla a l’era,4 l’altre referit als bancs de sorra (a la costa central catalana), i finalment coll de mar, referit a una onada forta (i per tant, alta).5 Per la seva banda, Joan Coromines, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC) defineix coll en el triple sentit: “la part del cos sota el cap” (I), “pas elevat entre muntanyes més altes” (II), i “muntanyola, turó baix” (III). I afirma que els dos darrers significats s’interfereixen tot sovint: “La separació entre els tres significats bàsics… en els derivats no sempre serà possible ni realista voler-la destriar rigorosament, com sigui que la llengua els ha sumat i combinat des d’antic, i de vegades ha arribat fins i tot a una espècie de concepte sintètic de 2. Les abreviatures de les fonts documentals fan referència als Usatges (s. xii), la Crònica de Bernat Desclot (s. la Història dels reis de Bretanya (s. xvi) i l’Evangeli anònim Palau (1910, antiga traducció anònima).

3. Garganta té un significat de congost que no fa al cas (si bé potser els autors pensen en la proximitat anatòmica entre el coll i la gola), i de collado Coromines recorda que el sentit equivalent a pas entre muntanyes no va ser incorporat al diccionari de la RAE fins l’any 1899, i que “los testimonios clásicos y medievales dan unánimemente el significado ‘colina’ o bien son equívocos.” (Coromines i Pascual, 1980, vol. 2, p. 149). En canvi, el terme més directament equivalent a la nova accepció de coll és sens dubte puerto.

4. “3. a) Munt llarguer de gra i palla que es fa damunt l’era, en direcció perpendicular a la del vent, i del qual prenen el blat per a ventar-lo amb les forques o pales (Mall.). Solen fer tres munts successius, avançant damunt l’era en direcció contrària a la del vent: el primer i el segon munt es diuen colls, i el tercer es diu serra o carena. La replega del gra i la palla per a formar els colls, es fa amb el tiràs.—b) Coll de la palla: cadascun dels munts de palla que es formen damunt l’era en ventar el blat, per l’acció del vent que se’n porta la palla i l’amuntega (Segarra, Urgell, Massalcoreig, Gandesa, Maestr., Mall.); cast. balaguero.—c) Cadascuna de les seccions d’era situades a la part anterior de les dues serres o munts que es formen en ventar els cereals (Morella, Cullera).”

5. Sobre aquesta darrera accepció vegeu també DECLC, vol. II, p. 822.

xii),

–197–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

II i III, i fins I, on no hi ha gaire consciència d’aqueixa triple separació, i el derivat ho és alhora, una mica, de l’un i l’altre, que influeixen juntament en el significat del derivat; d’altres cops, però, la filiació és evident.” (DECLC, vol. II, p. 822)

Què en queda avui dia a la parla viva del sentit antic de coll, com a elevació? L’Alcover-Moll només recollia l’ús viu al Pla d’Urgell i a Mallorca,6 dues zones d’on, aparentment, han desaparegut en pocs anys segons, d’acord amb el que reflecteix l’Atles lingüístic, al que després ens referirem. Coromines i Pascual (1980, vol. II, p. 149) hi afegien l’única zona on encara ara roman realment viu l’ús del terme: el Maestrat i les Terres de l’Ebre (anomenades sota el concepte ampli de Ribera d’Ebre). En l’esmentat Diccionari etimològic, Joan Coromines afina força en la identificació de l’àmbit geogràfic del mot.

Però sempre en el benentès, diu, que l’accepció equivalent a pujol “és avui estranya al català central i desconeguda o poc conscient en la major part dels nostres parlants”: “Però la zona en què això domina és vasta. No se’n comencen a trobar gaires proves fins a les serres entre el Camp i l’Ebre, més al Nord nomes algun cas escadusser, supervivència esporàdica. Potser la més nòrdica, però és clara, és Coll de Gusem, trajecte culminant, ben aturonat i sense portells, en la Serra de Rubió, damunt i al NO. d’Òdena, marcant el límit entre les comarques d’Anoia i Bages.7 Després ja passem al Coll de Balaguer, tan famós des d’antic, entre Cambrils i el Baix Ebre [fig. 1]. Però a la Ribera d’Ebre se sent a parlar de colls muntanyetes per tot arreu: allí hi ha potser la zona de màxima intensitat: ¿ke bénz d akél kól? ja em sobtava a Benifallet l’any 1923, perquè era òbviament ‘d’aquella muntanyeta o muntanya’ [...].

Això ja comença una mica a les Garrigues (Juncosa, coll dels Entinglars), però sobretot en el Priorat […] moltíssim a Torroja i Móra la Nova […]. Més enllà en tinc nota, valencià endins, a Bel, Bellestar, el Boixar, Coll de Cabres [Tírig], Xiva, Palanques, Vallibona, Xert, Canet lo Roig, Traiguera, Càlig, St. Mateu, Albocàsser, Salzadella, més enllà a Borriol, Vilafamés, Xodos, Costur. […] Encara segueix més si bé esclarissant-se.

Coves de Vinromà, Serra d’En Galceran, Santa Madalena, Alcalà de Xivert.

Des de Castelló de la Plana cap al Migjorn sembla que cessa decididament i només el trobo en el sentit de ‘collada’ a Castelló (Coll de Pellisser); i és perquè a partir d’Atzeneta i les Useres el que es troba cada cop més és colla(d)o [...] (que sembla ser indígena i no castellanisme), que reemplaça més i més el mot.” (DECLC, vol.

II, p. 825)

Finalment, l’Atles lingüístic del domini català (Veny i Pons, 2006) recull la varietat de genèrics d’ús freqüent que la llengua catalana encara empra avui dia per a designar una muntanya (mapes 701 i 702). Muntanya és la denominació més acceptada i general arreu del domini lingüístic, però també són força emprats: puig, turó, tossal, serra i costa. Entre les diverses possibilitats, encara en alguns llocs perviu també coll com a sinònim de muntanya. En particular hi ha un sector del bisbat de Tortosa on aquest mot i ús té encara vitalitat; els enquestats d’Horta de Sant Joan, Móra la Nova, Roquetes, Sant Mateu del 6. Sobre el mot coll a Mallorca: DECLC, vol. II, p. 825; Ordinas, 2001, p. 71.

7. En la descripció de l’excursió feta l’any 1933 s’hi refereix com el turó del Coll de Gusem (Coromines, 2014, p. 502).

–198–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

Maestrat i Sorita donen coll com a Figura 1. Coll de Balaguer (Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant) primera resposta alternativa a muntanya (mapa 702), i els tres darrers empren també collet com a segona resposta (és a dir, fan servir plenament el parell coll/collet). En altres localitats meridionals collet és la primera alternativa a muntanya: la Ginebrosa, Mas de Barberans i la Torre de Fontaubella.

Tot amb tot, encara trobem l’ús dels genèrics coll o collet en punts La primera muntanya que hom troba baixant cap al septentrionals molt allunyats de la sud per la costa des del Camp de Tarragona és el Coll de Balaguer, desfigurat pels moviments de zona tortosina; coll és encara esmenterres i encerclat d’infraestructures, però al capdavall tat com a sinònim de muntanya a un turó coronat per un castell. El lloc de pas entre dues localitats de la Catalunya del muntanyes no es veu per enlloc. Mapa: ICGC Nord: Formiguera i Prats de Molló, així com a Alió (Alt Camp). Collet és primer sinònim emprat encara a Calaf i a Cardona. Al País Valencià, al Puig de Santa Maria (Horta Nord) trobem coll de muntanya com a segona opció,8 i a Castelló de la Plana collat s’empra com a sinònim de carena (mapa 707).9 Dissortadament l’enquesta de l’Atles lingüístic no demanava pel nom emprat per a designar un pas entre muntanyes, de manera que no sabem del cert si el mot coll en el significat avui dia estandarditzat és (com sembla) emprat ben bé arreu dels Països Catalans.

Figura 2. És gaire diferent un Coll d’un puig?

Font: Arxiu Diocesà de Barcelona, fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, caixa 7. Fragment d’un croquis de 1774 amb les afrontacions d’una quadra o gran propietat, situada a cavall d’Olesa de Bonesvalls i Vallirana, amb el dibuix del perfil de l’anomenat Coll d’Estarola (el document també l’anomena Collbeix i Coll d’Ignarola) i del puig de Seana o Seiada (al document trobem les dues formes, l’actual és puig Saiada).

8. També l’informant del Puig de Santa Maria designa coll de muntanya com l’expressió emprada per a designar allò que a la major part del domini lingüístic s’anomena carena (mapa 707).

9. I encara trobem collat precedit d’article salat: “Un terme característic eivissenc per designar un portell entre turons o la gorja o escanyall d’una vall és, segons Coromines, escollat, derivat de coll. Diu que fora d’Eivissa, a Manacor, aquest mot funciona també com a apel·latiu i designa collades. Al continent, en canvi, es troba només un cas, amb variant d’un topònim, el descollat de Santa Maria, que és un collet poc marcat de dalt la muntanya de Cullera.”

(Domingo, 1999, p. 108; vegeu també DECLC, vol. II, p. 826 i Ordinas, 2001, p. 48). Aquest descollat vindria de descollar (sobresortir damunt els altres) verb recollit al DCVB però considerat castellanisme i que no admet l’IEC.

–199–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

La família lèxica coll, collada, colina en les llengües romàniques L’ús i derivacions del mot coll en català s’entèn molt més bé si situem la qüestió en el context de les llengues romàniques, encara que sigui sense l’aprofundiment que pertocaria al lingüista. La taula 1 resumeix quines són les paraules vives en les llengües romàniques pròximes al català. 10 11 12 13 14 15 Taula 1 llengua Llatí Català

coll = muntanya

coll = pas

collada

colina

colle/collis (coll)

collum/collo*

collis

collinus

coll

collada

Castellà

collado/a

Francès Italià Occità [aranès]

col colle10 (colo)

13

colle11 còl [còth]

Portuguès (colo) Els mots indicats entre parèntesi tenen un ús residual. *Coromines rebutja aquesta etimologia.

colina colline collina12

14

(colhada)

(colada)

colina15

Hom pot comprovar que només l’italià conserva arrelat el sentit de coll com a muntanya. Per exemple, el Vocabolario della lingua italiana, dóna com a primera accepció: “Piccola elevazione di terreno, di altezza intermedia fra l’altura (più bassa) e la collina (più alta)” (Duro, 1986, vol. I, p. 821).

En canvi, el significat de pas entre muntanyes és conegut a totes les llengües romàniques analitzades tret del castellà.16 En francès, fins i tot el Dictionnaire historique de la langue française afirma que “Le sens imagé de ‘dépression formant passage entre deux sommets montagneux’ […] a éliminé peu à peu les anciens termes port, pas (qui se disait d’un passage difficile) et détroit, qui ont tous pris et gardé d’autres sens” (Rey, 1992, vol. I, p. 444).

El tercer mot, collada, té prou vitalitat en català i castellà, però la seva presència en occità i portuguès17 és molt puntual. En català el significat de 10. Si bé davant consonant els topònims redueixen colle, en les seves dues accepcions, a col (Duro, 1986, vol. I, p. 814).

11. “[da collo nel significato 4 “cima, valico”, rifatto su colle “collina”] (troncato in còl nei toponimi davanti a consonante). In geografia, depressione altimetrica della cresta di una dorsale montuosa, che mette in comunicazione due valli […] Diminutivo collétto”. (Duro, 1986, vol. I, p. 821) 12. Hi ha també diminutiu: collinetta.

13. Només gosem apuntar el mot perquè el referencia Frederic Mistral en Lou tresor dóu felibrige ou dictionnaire provençal-français (1878-86, p. 577) amb el significat de “colline, montagne”.

14. Fénié, 1997, p. 62.

15. Algun diccionari gallec, com ara el Dicionário da língua galega d’Isaac Alonso Estravís (Santiago: Sotelo Blanco, 1996) no rebutja colina, possiblement prenent el mot del portuguès, encara que proposa com a termes gallecs més propis cabezo o outeiro. El Diccionario da Real Academia Galega (1997), en canvi, no accepta colina.

16. Tampoc en portuguès sembla tenir gaire vitalitat, si bé el Grande dicionário da língua portuguesa (Figueiredo, 1996, vol. I, p. 653) dóna com a possible definició de colo, entre altres significats, la de “defiladeiro”.

17. El Grande dicionário da língua portuguesa la defineix com a “Passagem larga entre montanhas” (Figueiredo,

–200–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

collada és sinònim del coll estàndard: “Depressió d’una certa amplària o extensió a la carena d’una serralada” (IEC). En canvi, curiosament en castellà collada presenta la mateixa dualitat que coll en català, atès que tant pot ser una “tierra que se levanta como un cerro, menos elevada que el monte”, com una “depresión suave por donde se puede pasar fácilmente de un lado a otro de una sierra” (RAE). Coromines fa notar, però, que el sentit d’elevació és l’original, i que la segona accepció és moderna: “[...] colina, otero, modernamente ‘paso bajo entre dos cerros, por el cual se pasa de un lado a otro de una sierra’, derivado o compuesto del latín cŏllis colina [...]. La voz primitiva se conservó en italiano colle, occitano col, catalán coll, portugués antiguo cole [...]. El significado en todas partes es colina, menos en catalán,18 donde esta acepción está en concurrencia con la de ‘paso entre montañas’: la primera es común en la Edad Media, y hoy sobrevive en el Llano de Urgel, Ribera de Ebro, Maestrazgo y Mallorca principalmente; pero la otra se halla también desde el siglo xiii […]. El tránsito semántico se explica porque el puerto o collado es el punto más alto que huella el caminante al trasponer la sierra, [...]. En español la acepción ‘paso entre montañas’ no aparece hasta Acad. 1899, [...] los testimonios clásicos y medievales dan unánimemente el significado ‘colina’ o bien son equívocos. Sin embargo existe un problema formativo: no se comprende por qué se formaría un derivado en –ado de tal sustantivo ni el valor que ahí tendría esa terminación; teniendo sobre todo en cuenta que en la toponimia de la Ribera catalana del Ebro (en el Pinell de Brai, al S. de Móra) aparece Lo Collat y Los Collats como nombre de una colina ancha, me inclino a creer que el castellano collado (en el sentido que le daban los antiguos desde Berceo hasta Fr. Luis de León viene de collis latus ‘loma ancha’.” (Coromines i Pascual, 1980, vol. II, p. 149).

El tema és certament vidriós, perquè hom pot pensar que potser en el coll català ha passat ben bé el mateix que en la collada castellana: que el sentit d’elevació orogràfica era l’original i el de depressió carenera és sobrevingut, i que els testimonis clàssics i medievals donen sempre el significat de muntanya o bé són equívocs. De fet, el propi Coromines apunta la “probabilitat que es vagi passar amb ampli abast de ‘turó’ a ‘pas de muntanya” (DECLC, vol. II, p. 825).

L’alternança de ports de muntanya i cims està present també en la següent definició de dos mots directament emparentats amb collada: “De vegades hi ha carenes amb un perfil seguit d’alts i baixos; caracteritzades, doncs, per la sèrie de collets que ofereixen com punts per tramuntar-les. Aleshores pot ésser que hom s’hagi fixat sobretot en això i, en donar-los nom, s’hi faci referència i així se’n diguin les Colladetes, los Colletons, o noms semblants.” (Domingo, 1999, p. 84)

Pel que fa a l’antiguitat de coll com a lloc de pas, algunes de les citacions documentals que aporten Alcover i Moll són força reculades, però dubtem si realment testimonien un pas baix o bé si són igualment exemples de collsmuntanyes: 1996, vol. I, p. 653), però la majoria de diccionaris no contemplen aquest terme.

18. Ja ha quedat explicat a l’apartat anterior que aquesta afirmació és del tot incorrecta: en realitat només l’italià conserva ben viu el significat de coll com a muntanya.

–201–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

«“Passam per Muruedre per un coyl que y ha”, Jaume I, Cròn. 210. “E passam per lo coll de Paniçars”, Pere IV, Cròn. 168. “Scipió atendà’s en un col qui era molt abondós en aygues fontals”, Scip. An. 45. “Tombo un coll molt pedregós i em trobo altre cop en mig de prats”, Massó Croq. 12.19» (Les cursives són nostres).

Coromines impugna el primer exemple: “D’altra banda que sovint [coll] designa un pujol a l’Edat Mitjana és evident: lo Coll de Murvedre ha de ser el tossal de Sagunt”. Però afirma que el sentit de coll com a pas alt entre muntanyes ja hi és el s. xiii, insisteix en l’exemple del Coll de Panissars20 i cita també el cas del Coll de la Maçana. Tanmateix, adverteix que en la documentació antiga “no és possible generalment decidir amb certitud de quina de les dues accepcions es tracta, si bé es clar que Col de Cabra és el conegut pas de muntanyes vallenc, l’any 1067” (DECLC, vol. II, p. 824).

El cert és que la documentació medieval és plena de colls. En particular, com en l’exemple dels Usatges referit al Territori de Barcelona, és clar que una demarcació, del tipus que sigui, no es defineix pels punts baixos de les carenes sinó pels llocs més alts i visibles.

La consulta de mapes antics també ens fa trobar alguns topònims acompanyats del genèric coll (= muntanya) que ja no consta en els mapes actuals. Així, en el croquis cartogràfic més antic conegut dels Països Catalans (Rosselló, 2008, p. 31), el pergamí de Verdú de 1268 que es conserva a l’Archivo Histórico Nacional (primerament reproduït a Burgueño, 2001, p. 366, amb transcripció de Lluïsa Cases i Mercè Gras) conté un “Col de Bompàs” acompanyat del dibuix del perfil d’una muntanya. També l’avui dia designat com a “Puig d’Aguilar”, al nord de Vilanova i la Geltrú, apareix en un mapa de mitjan s. xviii com a “Coll d’Aguilar” (Burgueño i Gras, 2014, p. 55).

Igualment, algunes antigues descripcions de límits d’actes d’atermenament municipal contenen força colls i collets que corresponen inequívocament a punts elevats. Per exemple, en l’acta d’atermenament de Llobera amb Llanera (avui dia agregat a Torà) que data de 1889, del total de 22 fites que s’hi esmenten, 5 són collets (Collet de Moragueres, Collet de la Vila...) i 4 fan referència a colls, ja sigui com a genèric (Coll del Carro) o bé com a determinatiu (Serrat del Coll).21 Ja hem indicat que l’Atles lingüístic detecta encara viu l’ús del genèric collet (elevació) a localitats veïnes del Solsonès, com són Calaf i Cardona.

Finalment, el darrer mot relacionat amb coll, colina, és definit pel Vocabolario della lingua italiana, amb afany de precisió geomorfològica, com a “Elevazione del terreno, piuttosto estesa e prolungata; in geografia fisica, rilievo poco elevato su un piano, per lo più alluvionale, costituito da roccia in sito 19. Aquesta darrera correspon a un text excursionista de 1896.

20. Ens resistim a deixar de qüestionar l’origen del mateix coll de Panissars: el topònim serra de Panissars designa la carena que enllaça el coll amb el puig del Priorat. Bé podria ser que de designar primitivament el puig (abans que existís el priorat benedictí), el genèric es desplacés després al lloc de pas de la serra.

21. Un altre exemple de fitació amb abundància de collets, malgrat ser un text de Tamarit de Llitera redactat en castellà l’any 1598, a: Josep M. Martínez París, Expansió agrària i conflicte social al segle xviii, Universitat de Lleida, 2010, p. 195.

–202–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

oppure da materiaili di transporto eolico, alluvionale o morenico” (Duro, 1986, vol. I, p. 824). La mateixa obra considera que el mot procedeix del llatí tardà, feminització derivada de l’adjectiu collinus, referit igualment a collis (colle, muntanya). En català el mot és inexistent, si entenem que el parell de casos recollits en l’Atles lingüístic són prèstecs del castellà i el francès.22 De fet en català no manquen alternatives per a colina; Joan Coromines considerava preferible com a equivalent pujol (DECLC, vol. VI, p. 854). Val a dir que entre els mots equivalents a colina n’hi ha un altre que té pràcticament la mateixa etimologia, com a diminutiu de coll (muntanya), i que –com hem assenyalat– encara és viu en diversos sectors: collet.

L’italià collina devia contribuir força a l’adopció d’aquest mot en altres llengües romàniques; així ho afirmen Coromines i Pascual (1980, vol. II, p. 137) tot fent una interessant observació en relació a les primeres cites històriques on apareix el mot: “Los primeros ejemplos pertenecen todos al lenguaje de los militares, quienes lo tomaron en el país de origen, junto con muchos vocablos de introducción contemporánea.” Així doncs, militars italians dels dominis de la Corona hispànica contribuirien a la introducció del terme. Certament l’enginyer i cartògraf Ambrosio Borsano empra el mot amb freqüència en el seu Discurso general… (ca 1685), darrerament publicat de forma íntegra (Martí i Espino, 2013). El Dictionnaire historique de la langue française també apunta la influència italiana, alhora que fa una interessant vinculació amb l’indoeuropeu: “[...] est emprunté (1555), probablement par l’italien collina (xve s.), aus bas latin collina. Ce dernier est le substantif issu par ellipse de collina (loca) “lieu en forme de butte”, collinus étant l’adjectif correspondant au nom latin de colline, collis. Ce dernier se rattache à la racine indoeuropéenne qui est égalment représentée dans le lituanien kálnas, l’anglais hill, le grec kolônê, le russe kholm ‘colline’ ” (Rey, 1992, vol. I, p. 447)23.

De collet, el Diccionari d’Alcover i Moll dóna idèntica dualitat de significats de coll: tant pot ser un “pujol, elevació del terreny no tan alta com una muntanya; cast. colina” com un “pas, petita depressió del terreny entre dues muntanyes”. Igualment, el Diccionari de Pere Lavèrnia (1864) definia collet com a “Altura de terra que no arriba a ser montanya. Colina. Collis, is, tumulus, i.” És important observar que el mateix diccionari obviava l’accepció muntanyenca de coll: “Lloch estret entre dos montanyas. Collado. Collis, is.” Per a Josep Balari i Jovany (1899, p. 95): “Collet.- Es un diminutivo de coll, que está en uso desde larga fecha, puesto que en una escritura del año 1037 se le cita en el siguiente pasaje: et persuadit ad ipsam serram per ipsum collet qui est subtus ipsam 22. Concretament colina apareix com a primera resposta a Ceret (Vallespir) i com a segona resposta a l’Alcúdia (Ribera Alta). Vegeu però l’etimologia de Colinos, com a diminutiu de coll, a l’Onomasticon, vol. III, p. 406.

23. Un altre diccionari dirigit per Alain Rey (2001, vol. 2, p. 280) arriba a aventurar una xifra límit d’alçada en la definició de colline: “Petite élévation de terrain en pente douce, de forme arrondie […] Les géographes considèrent que la limite entre colline et montagne correspond à une hauteur moyenne de 500 m.” Considerem pueril, irreal i inútil intentar trobar cap regle quantitatiu d’alçades per explicar la pesència d’aquest o aquell altre orònim.

–203–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

mugam.” Diccionaris posteriors, com l’Aguiló i el de Pompeu Fabra, prescindeixen totalment de collet i del coll-muntanya. També el diccionari de l’IEC ignora collet, en tant que diminutiu.

L’excursionista Artur Osona, en les seves cèlebres guies, emprava el criteri de Lavèrnia: reservava coll per a llocs baixos entre alçades (encara que sovint la realitat li ho desmentia24) i emprava amb tota naturalitat collet per a referir-se a petites elevacions: “Del Coll en direcció Sud, en cosa de 5 minuts s’atravessa lo Pla de las Garrigas, tot ell conresat de vinyas y ‘s trova lo Collet del meteix nom, pel qual ‘s baixa per un camí que passa sempre per entre vinyas en direcció Sud, ab cosa de uns 15 minuts á un altre Collet hont lo camí bifurca.” (Osona, 1890, p. 124)

Tot plegat fa pensar que en l’evolució històrica, collet ha estat en moltes comarques l’últim testimoni del significat antic d’elevació: primerament decaigué l’ús de coll, per tal d’evitar un problema d’ambigüitat per homonímia, i posteriorment ha desaparegut collet del vocabulari comú.

Per últim, com a derivats catalans de coll, cal esmentar també colletó 25 i collell. Pel que fa a collell, el DCVAB només dóna una accepció: “Petit coll o pas entre dues muntanyes (Manacor). Antigament era forma estesa per moltes comarques catalanes i apareix com a nom comú en documents molt antics”. Però novament tornem a ser-hi amb la dualitat: Coromines afegeix que collell també podia ser (quan el mot s’emprava) referit a una elevació i fins i tot entén que aquest és el sentit més probable.

En canvi creu que collet és inequívocament un diminutiu de pas: “[...] per la naturalesa mateixa de les coses, i l’antiguitat del sufix, és probable que collell, que ja apareix el 914 i és freqüent des de 974, [...] designi un petit serrat però collet és versemblant que designi l’altre [significat, el de pas], puix que collet avui està molt estereotipat en aquest sentit.” (DECLC, vol. II, p. 824)26

L’afirmació que collet no és mai un pujol no s’argumenta documentalment i sembla basar-se en un ús complementari a coll detectat per Coromines: “A Mallorca i els Ports de Morella l’usen [collet] com a nom de passos, a distinció de coll per a les prominències” (DECLC, vol. II, p. 826).27 De fet, en algun altre lloc Coromines sí admet collet com a mot perfectament equivalent a turó.28 Com hem 24. “Alguns kilometres ans d’arrivar á la Llacuna, hi ha lo punt culminant de la meteixa, lo Coll de la serra de La Llacuna, que tindrá aproximadament 760 metres d’altitut.” (Osona, 1890, p. 67).

25. Apareix al DCVB com a derivat de collet; per tant la relació del terme amb collada que fa Domingo (1997 p.

84) no és escaient. Possiblement colladó (DECLC, vol. II, p. 826; Domingo, 1997 p. 100) tingui el mateix significat i sigui una variant dialectal pallaresa i ribagorçana de colletó. Domingo es refereix també a colletí i colletiu, que tanmateix no veiem recollits a la cartografia de l’ICGC. Coromines també detecta a Tàrbena l’ús de collaret per referir-se a un petit cingle (DECLC, vol. II, p. 826).

26. Certament, Coromines (2014) empra profusament collet com a sinònim de pas en el relat de les seves excursions.

27. Aquesta afirmació avalaria la hipòtesi que el topònim Coll d’Ares sigui en realitat un desplaçament toponímic; inicialment pensem que el coll es referiria a la muntanya on hi ha emplaçat el poble d’Ares del Maestrat; ara en canvi apareix en els mapes designant el port immediat ubicat entre les moles d’Ares i del Vilar.

28. En l’article referit a “Cullera” (Onomasticon, vol. III, p. 485) Coromines afirma, contradictòriament, que “el collet de què parla En Jaume” no ho “és en el sentit de ‘portell’ sinó de ‘turó’: l’accepció cabdal del mot català en el País Valencià”.

–204–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

argumentat anteriorment, el cert és que collet encara és avui un mot viu aplicat a petites elevacions de la mateixa manera que ho és el seu germà gran, coll.

Les dues significacions de coll poden obeir a una etimologia diferent La discussió etimològica no ens pertoca als geògrafs, però en aquest cas creiem que val la pena saber que la doble significació del mot pot obeir a dues etimologies diferents. Si la hipòtesi és certa, per una banda tindríem una accepció (elevació orogràfica) que no ha mudat la seva significació original, mentre que l’altra es derivaria d’una metàfora anatòmica, una comparació amb el coll humà (o el d’una ampolla), de tal manera que el pas baix és com l’estret entre dos volums (cap i cos) que resten enllaçats. Aquesta segona significació tindria un origen en el temps incert, però possiblement posterior al del coll-turó.

Aquest era el parer del lingüista Manuel de Montoliu i els autors del DCVB avalaven aquesta teoria. El coll-muntanya derivaria “del llatí cŏlle”, que tenia el mateix significat, mentre que el coll-pas “sembla que podria venir de cŏllu” (com el coll humà): “[...] coll en antic català, era, pel seu sentit, emparentat amb l’italià colle, el provençal col, el castellà colina i el francès colline, que són reflexes del llatí cŏlle, i no de cŏllum. Com que no hi ha altures sense la corresponent depressió o gorja, pogué influir aviat cŏllum en aquest derivat de cŏlle; i així coll passà per una gens forçada translació a esser designació del pas entre dos colls o cims. La mateixa evolució sofrí el sentit del castellà collado”.

En el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico Joan Coromines rebutjava aquesta hipòtesi: “No es posible, por lo tanto, admitir que el francés col represente el latín cŏllum ‘cuello’, como se hace generalmente, ni hay necesidad de hacer intervenir un cruce con esta palabra para explicar la nueva acepción, según hizo Montoliu (BCD III, 45), con la aprobación de algunos romanistas.” (Coromines i Pascual, 1980, vol. II, p. 149).

En el Diccionari etimològic, el lingüista era força menys taxatiu respecte la irrellevància etimològica de collum: “Com a terme orogràfic [coll] té, més o menys pertot en tots els temps, el sentit de ‘pas elevat entre muntanyes més altes’ (II), però en la llengua antiga, i en els parlars del Migdia, s’ajunta amb aquesta l’accepció de ‘muntanyola, turó baix’ (III): en totes dues aquesta paraula ve més aviat del llatí cŏllis ‘pujol, turó baix’, que en català i en algunes llengües veïnes s’ha sumat i confós amb cŏllum. [...] En els significats orogràfics, no hi ha dubte que el punt d’arrencada i fins i tot si es vol l’aportació màxima, es troba en el llatí collis ‘pujol’, més que en collum; és ja el que vaig posar de relleu en el DCEC s. v. collado, potser extremant un xic massa la reacció davant l’opinió del que exageraven la part de collum. Hi ha, doncs, una sèrie d’arguments que asseguren la contribució de collum a les accepcions topogràfiques, per més que les que faig valer a l’article collado del DCEC mostren la probabilitat que es vagi passar amb ampli abast –205–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

de ‘turó’ a ‘pas de muntanyes’ i el fet que en una ampla zona del nostre domini coll és ‘pujol’ i ve per tant de collis: acceptar la combinació dels dos mots és la solució sensata. (DECLC, vol. II, p. 821 i 824-825)

En qualsevol cas, segons Coromines els textos altmedievals es decantaven per vincular l’ètim de tots els colls al coll anatòmic: “Les accepcions topogràfiques estan documentades abundosament, en formes romàniques o semi-llatines en documents del ss. ix-xi [...] col en els anys 996 i 1034, en forma llatinitzada collum sovint des de 898” (DECLC, vol. II, p. 824). Per exemple, “Collformic, Collum que dicunt Collo Formici (a. 908)” (Onomasticon, vol. III, p. 407).

Els colls a la cartografia actual La cerca toponímica amb el visor de mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya permet explorar les menes de colls que figuren a la nostra cartografia oficial. Per descomptat, la llista de colls és inabastable.

Tanmateix, a títol d’exemple hem fet una exploració aleatòria que permet identificar nombrosos colls, collets, collells i collades que en el mapa són inequívocament punts baixos d’una serra, 29 la qual cosa no obsta que en alguns casos es pugui tractar de desplaçaments geogràfics (que certament poden tenir segles d’antiguitat) de noms de muntanyes cap a les fondalades properes. Les terres septentrionals són les que presenten més arrelat el sentit de coll com a lloc de pas baix; en canvi, aquesta mena de colls escassegen a la meitat meridional, fins i tot al territori de la vegueria Barcelona.

Però altres colls de la cartografia de l’ICGC són clarament referits a muntanyes, malgrat que a vegades es detecti una certa incomoditat del cartògraf a l’hora d’ubicar el topònim, i en ocasions miri de situar-ho allà on les corbes de nivell no dibuixen cercles concèntrics, sinó en la zona que presenta una 29. A l’Alt Pirineu: Coll d’Allí (Alins), Coll d’Airoto i Collet d’Aurenera (Alt Àneu), Coll de l’Orri (Bellver de Cerdanya), Coll d’Eruga (Cava), Coll d’Ares (Fígols i Alinyà), Coll d’Orcau (Isona), Coll d’Isona (Montellà i Martinet), Coll d’Art (el Pont de Suert), Coll de Déu (Riu de Cerdanya), Coll de Déu (Fígols i Alinyà), Coll d’Oli (la Torre de Cabdella), Coll Arenós i Coll d’Obacs (la Vall de Boí), Coll d’Ares i Collet d’Argolell (les Valls de Valira).

En aquesta llista podríem incloure també la majoria de topònims aranesos amb el genèric còth i el diminutiu coret. A Barcelona: Coll d’Oller (Corbera de Llobregat), Coll de Porc (Tordera), Coll de la Descàrrega (St. Llorenç Savall) i Coll d’Uixola (St. Pere de Vilamajor). Al Camp de Tarragona: Coll d’Alforja (Arbolí), Coll d’Albarca (Cornudella de Montsant), Coll de Lilla (Montblanc) i Coll d’Arca (el Montmell). A la Catalunya Central: Coll Jovell i Collet del Faig (Castell de l’Areny), Collet de Bolederes (Moià), Collet Alt (la Molsosa), Coll d’Arques (Navès), Coll d’Orpí (Orpí), Coll d’Ardericó (la Pobla de Lillet), Collet de la Bassa (Santa Maria d’Oló), Coll d’Ordials (Viladrau) i Collet de les Lloses (Vilanova de Sau). A Girona: Coll de l’Oliveró (Cabanelles), Collet d’Arrencafels (Camprodon), Collet de Can Bosc d’Amunt (Canet d’Adri), Collabós (Garrotxa), Coll de l’Orri (la Jonquera), Coll d’Oliveda (Maçanet de Cabrenys), Collet de Cal Mascle (Massanes), Collet de Bastarra i Collet de Canadell (Mieres), Coll d’Ares (Molló), Coll d’Eina, Coll d’Er i el Collell (Queralbs), Coll d’Alguer i Collet de Can Rosta (Santa Pau), Coll d’Aus (St. Climent Sescebes), Coll d’Uria (St. Feliu de Pallerols), Santa Maria del Collell (St. Ferriol), Coll de l’Òliba (St. Joan de les Abadesses), Collet de Can Peçol (Sant Martí de Llémena), Collet de Cal Negre (St. Miquel de Campmajor), Coll de la Coma de l’Orri i Coll de les Fonts de l’Orri (Setcases), Coll de Maia (Susqueda), Collet de Bordà (Toses) i Coll d’Uran (la Vall d’en Bas). A Lleida, Coll d’Ares (Àger). A les Terres de l’Ebre, Coll de l’Oroval (Horta de Sant Joan).

–206–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

Figura 3. Coll de l’Àliga (el Pinell de configuració més propera a la típica 30 Brai) dels colls (ports). En trobem exemples per tot el país, si bé al sud són més abundants.31 A les Terres de l’Ebre trobem: Coll d’Odres i Collet del Rei (Benifallet), Coll del Mas de l’Anís (Corbera d’Ebre), Coll d’Amposta (Freginals), Coll del Moro (Gandesa), Coll de l’Arboç i Coll de les Obagues (Godall), Coll d’Ardit (el Perelló), Coll de l’Àliga (el Pinell de Brai, fig. 3), Coll de l’Àliga (límit entre el Pinell de Brai i Coll de l’Infern (Roquetes), Coll de Miravet), exemple de “depuració” cartogràfica dels topònims considerats dissonants. Del pic s’ha l’Assucar (la Sénia), Coll de Som elimimat el genèric coll, i el topònim sencer s’ha (Tivenys), Coll de Santa Anna (Ti- traslladat al punt topogràficament més semblant al vissa), Coll de l’Alba, Coll de que és un coll en el català estàndard. Mapa: ICGC. l’Àguila i Coll de la Mola (Tortosa).

A la vegueria del Camp de Tarragona trobem, entre altres: Collet dels Feixos (Duesaigües), Coll de les Vinyes de Passa-serres (l’Espluga de Francolí), Collet Redó (la Figuera), Coll de les Obagues (els Guiamets), Coll de l’Egua (el Masroig), Coll de l’Àliga (el Molar), Coll d’Arca (el Montmell), lo Coll de la Inglesa (Mont-ral), Coll de l’Inglesa (Poboleda), Coll d’Omet (Pontons), Coll de l’Abellera, Coll d’Andreu i Coll del Dineral (Prades), Collet dels Vicis (Riudecanyes), Colldemònecs, Collet Blanc i Collet de l’Arçons (Ulldemolins), Coll de Targa (Vallclara) i Collet del Vent (Vandellòs).

A les terres de Lleida la nòmina de colls aturonats és força reduïda, atès que la substitució per tossal ha estat generalitzada; n’hi ha algun, però, com el Coll Estret, a Alcarràs; això a banda dels diversos que hi ha per la rodalia d’Artesa de Segre, als quals ens referim més endavant. 32 A l’àrea o vegueria de Barcelona encara trobem, per exemple: Sant Esteve del Coll (Llinars del Vallès), Collderols (Matadepera) i Coll dels Altars (Pineda de Mar).

A la Catalunya Central es troben els exemples més septentrionals identificats per Carles Domingo: “Sembla, però, que caldria desplaçar més cap al nord de la serra de Rubió el valor toponímic de coll com a sinònim de turó o serrat. En efecte, en la revisió dels noms 30. Un exemple és el Collet de les Forques, de Castellfollit del Boix; el cartògraf ubica el rètol apartat del pujol corresponent (748 m), allà on les corbes marquen un petit portell (728 m). Evidentment les forques medievals sempre s’ubicaven en llocs enlairats i ben visibles.

31. Al País Valencià, són muntanyes evidents el Coll de Rates (Parcent) i el Coll de Papai (Gandia). Advertim qui tingui la temptació de considerar el cas d’Alcoi l’oposició frontal de Joan Coromines a l’etimologia muntanyenca, que titlla d’aberració (Onomasticon, vol. I, p. 102).

32. El castell d’Orenga es troba dalt d’una muntanya; sembla factible que Colldorenga (la muntanya del castell d’Orenga) esdevingués el nom de la jurisdicció; ara, però, designa el pas entre la vall de Meià i els barrancs afluents de la Pallaresa.

–207–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

de lloc dels fulls de l’Ortofotomapa de Catalunya 1:5.000 de l’ICC hem trobat coll en aquest sentit –generalment sota la forma de collet- en aquests altres indrets: a l’altiplà de Calaf (collet dels Pastors i collet del Bosc a Sant Pere Sallavinera; collet Mirastrell a Boixadors i collet de les Bruixes als Prats de Rei), al cor de la Segarra (els Colls, que són un front de costa del terme de Sant Ramon de Portell) i, encara, a l’extrem occidental de la serra de Pinós (collet Alt a Figuerola i collet de Cascat a Cellers –Torà de Riubregós). Altrament, en una contrada ben allunyada i dissemblant d’aquesta de la Segarra, com és el Moianès, a Sant Quirze Safaja, hem vist un turonet que hi ha just a llevant del poble que té per nom collell. Són summament il·lustratius sobre això els turons dits collet de l’altiplà de Calaf.” (Domingo, 1997, p. 98)

Figura 4. Colldemà, al límit d’Odèn (Solsonès) amb Fígols i Alinyà (Alt Urgell)

Figura 5. Altiplà de la serra del Coll (Rajadell, Bages)

Mapa: ICGC

Mapa: ICGC

La nòmina és, però, molt més llarga i geogràficament extensa: Turó de Collderes (Cabrera d’Anoia), Coll de Gossem (Castellfollit del Boix, assenyalat per Coromines), Colldeforn (Castellnou de Bages), Coll d’Ossà (Montmaneu), Collservera (Olvan), Colldemà (Odèn, fig. 4), Collet del Burrisquet (Òdena), Puig del Coll (Rajadell, fig. 5), Collbaix (St. Joan de Vilatorrada, fig. 6), Colldarboç i Collsantpere (St. Salvador de Guardiola), Collfred (Vidrà)...

–208–

Figura 6. Collbaix (Sant Joan de Vilatorrada)

Figura 7. Coll de Nargó

Mapa: ICGC

El poble neix enlairat dalt d’un Coll, no a cap lloc de pas (el camí ral sempre ha estat a la vora del Segre). Mapa: ICGC

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

Fins i tot a la Catalunya septen- Figura 8. Colldarnat (la Vansa i Fórnols) trional hi trobem força exemples. A Girona: Coll del Frare (Colera), el Collell i Coll Joell (Montagut i Oix), Collet de Malcompàs i Collsamula (Riells i Viabrea), Coll Salom (Sant Ferriol), Coll de la Creu de Bocells (St. Llorenç de la Muga), Coll dels Aulinencs (St. Joan de les Abadesses) i Mare de Déu del Coll (Susqueda). Igualment a l’Alt Pirineu: Coll de les Iglésies (Baix Pallars), Collet Roig Un Coll sovint correspon també al replà d’una serra. Mapa: ICGC. (Cava), Coll de Nargó (fig. 7),33 los Collets (Montferrer i Castellbò), Coll de Dental (Riu de Cerdanya), Mare de Déu del Coll (la Torre de Cabdella), Coll d’Eres (les Valls d’Aguilar), Coll de les Illeres (Valls de la Valira) i Colldarnat (la Vansa i Fórnols, fig. 8). També en aranès trobem exemples com Tuc des Tres Corets (Les) o Coret d’Arties (Naut Aran), però no detectem cap còth referit clarament a un pic.

Finalment, hi ha un bon grapat de colls que presenten una ubicació cartogràfica ambigua, que tant pot respondre a un punt baix com a un punt elevat de la carena. Són colls d’ubicació sospitosa.34 Un cas bastant freqüent és la preservació cartogràfica dels colls (elevació) mitjançant masies situades dalt de la muntanya, lluny de cap lloc de pas lògic, i que per raó del seu emplaçament van adoptar originalment per nom el Coll. Així s’han preservat també topònims compostos com ara Costes del Coll o Obaga del Coll. Sense la masia, massa sovint els cartògrafs haurien rebutjat –per considerar-les poc fiables– les informacions orals sobre l’existència d’un topònim de coll o collet allà on no es veia per enlloc un pas entre muntanyes.

33. Identificat com a “turó, lloc elevat” a l’obra de Morán et al., 2002, p. 61.

34. A l’Alt Pirineu: Coll d’Arques (Alins), Coll d’Orla (la Guingueta d’Àneu), Coll d’Aigua (Oliana), Coll d’Arnat i Coll d’Aumet (Ribera d’Urgellet) i Coll d’Arques (les Valls de Valira). A Barcelona: Coll de la Creu d’Ordal (Cervelló), Coll de Ca n’Amigonet (Molins de Rei), Coll de l’Infern (Olivella), Coll d’Eres (Sant Llorenç Savall) i Coll Senís (Vallgorguina). Al Camp de Tarragona: Coll de la Desenrocada (l’Argentera), Coll dels Ous (la Morera de Montsant), Coll de Deogràcies i Coll de l’Ala (Sarral) i Coll de l’Agustenc (Vilaplana). A la Catalunya Central: Coll de la Moixa (la Coma i la Pedra), Coll de la Creu dels Alls (Mura), Coll d’Ordrigues (Navès) i Colltinyós (la Quar).

A Girona: Collestortes (Arbúcies), Coll de n’Orri (Breda), Coll de sa Devesa (Cadaqués), Coll d’Aula (Camprodon), Colldegria (la Cellera de Ter), Coll de Sant Martí (Maçanet de Cabrenys) i Collsesmoles (Montagut i Oix). A Lleida: Coll del Camí d’Arçosa (la Baronia de Rialb), Coll d’Orenga (Camarasa) i Coll de l’Olla (Nalec). A les Terres de l’Ebre: Coll d’Alfara (Alfara de Carles) i Coll d’en Gra de Passamonte (Prat de Comte).

–209–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

Alguns colls emblemàtics Alguns colls aturonats tenen força anomenada i en ocasions han esdevingut noms de localitats.35 Quan presenten la forma aglutinada s’incrementa la possibilitat que no facin referència a un punt baix, perquè l’usuari ja no percep el terme coll com a genèric homologable al coll-portell.36 Així tenim: Collbató (fig. 9), Collblanc (l’Hospitalet), Colldejou,37 Colldelrat38, Collfred39 (aquests dos a Artesa de Segre), Colldelguix (Sta. Margarida de Montbui), Collmorter40 (Castell de Mur), Colltort (collada que termeneja Santa Pau i Sant Feliu de Pallerols)... Significativament, diversos topònims aglutinats que contenen coll també presenten un article salat, igualment fossilitzat. Aquest és un bon indicador d’antiguitat, i per tant permet identificar el topònim referit a un punt elevat. És el cas de Collcardús (fig.10), Collsabadell (fig.11), Collserola, Collsuspina41 i també creiem que Collsacabra (fig. 12).42 Figura 9. Collbató

Figura 10. Collcardús

Sembla clar que el topònim Collbató va designar primerament l’emplaçament del castell. Mapa: ICGC.

Collcardús ha esdevingut turó de Cardús. El nom antic perviu a la masia, que certament és en un coll ‘modern’. Mapa: ICGC

35. No pas Collegats, perquè Coromines rebutja la forma antiga Collo de Ghats (1035) i posa en relació el topònim amb colligatos, entrelligats (Onomasticon, vol. IV, p. 410).

36. Amb tot, Collformic (el Brull) és exemple del contrari, d’un lloc de pas inequívoc que també presenta una forma aglutinada.

37. Vegeu el comentari de Joan Coromines (1995, vol. III, p. 409-410).

38. Seria Colldelrat el nom antigament emprat per referir-se al Serrat de les Forques?

39. Ubicat en l’esperó d’un altiplà situat entre el barranc homònim i la ribera del Segre.

40. Collem mortuorium, antic pujol mortuori del Castell de Mur (Coromines, 1995, vol. III, p. 408).

41. El poble és posterior al topònim. Prop del poble hi ha diversos turons, a la capçalera del barranc de l’Espina; un d’ells a tocar de la masia del Colell, diminutiu de coll. Res a veure amb el grau que dóna pas a la plana de Vic, anomenat collet de la Pollosa.

42. També Collsacreu (Arenys de Munt), Coll Samola (Fogars de Montclús) Coll Salarça (Montagut), Coll Sacarbassa o Puig Sacarbassa (al Montseny, prop de les Agudes), Coll Sabastida (Rupit), Coll Salom (Sant Ferriol), Collsafiguera (St. Iscle de Vallalta), Coll Saposa (St. Martí de Llémena) o Coll Sabènia (Viladrau). En canvi, semblen correspondre realment a punts baixos: Coll Sesbasses (a tocar del Turó de l’Home), Coll Saprunera (Viladrau) o Coll Sespadat (la Vall de Bianya).

–210–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

Figura 11. Inequívoca configuració topogràfica aturonada de Collsabadell (Llinars del Vallès)

Figura 12. Serra de Cabrera, el Collsacabra?

Mapa: ICGC

Serra de Cabrera és probablement una adaptació moderna del topònim Collsacabra.

La serra (el Coll) és l’element que presideix el paisatge de l’altiplà del Cabrerès. Mapa: ICGC

Però hi ha també colls de clara significació orogràfica que s’han resistit a l’aglutinació (Coll de Finestrelles) i d’altres on el genèric arcaic no acompanya cap determinatiu, com ara la muntanya barcelonina del Coll.

Els colls enlairats són terreny adobat per als pleonasmes. El mot arcaic i de significat oblidat (i encara més, amb una altra significació ben viva i que contradiu la realitat expressada per l’antiga) cerca sovint l’aclariment d’un genèric vigent i comprensible. Així trobem el Collet del Puig (Sant Mateu de Bages), el Turó de Collsesplanes (Espinelves), Turó de Collformic (Massanes), el Puig de Collsaplana (St. Pere de Torelló), la Serra de Collbàs (Carme)... És clar que el mateix fenomen el podem trobar amb els portells, igualment un mot en desús: Coll del Portell (amb diverses localitzacions: Barcelona, la Jonquera, Oliana, els Torms), Coll de Passaportella (Pinós). En canvi, no hi ha cap tautologia quan el genèric referit a un pas acompanya al coll-muntanya, com al Passador del Coll de les Moles (Prat de Comte) o als Passos de Coll Travà (Abella de la Conca).

Finament cal esmentar un coll que ha perdut vigència com a referència geogràfica, però en canvi és prou conegut a Cervera com a fita històrica: el Coll de les Savines. Designa el cap de serra que forma l’estret altiplà on es va formar la ciutat, i més concretament l’indret on es va edificar l’església de Santa Maria.43 Difícilment es podria imaginar un suposat lloc de pas més desavinent i inútil; de fet, el camí ral ressegueix l’Ondara i lògicament permetia passar de llarg de Cervera. Quan entenem que els colls poden ser muntanyes tot esdevé molt més fàcil d’explicar.

43. Una altra referencia mariana la trobem en la devoció a la Mare de Déu dels Colls (és a dir, de les muntanyes), de Sant Llorenç de Morunys, mare de Déu trobada als afores de la vila medieval, precisament en el collet (muntanyola) de la Mare de Déu dels Àngels.

–211–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

Conclusió i proposta d’ús: coll i Coll Recapitulant hem de destacar dues conclusions: – Avui dia només hi ha una àrea extensa i ben definida on el mot coll encara designa una muntanya: Terres de l’Ebre i comarques properes. En aquesta zona no és aconsellable emprar el genèric coll amb el sentit dominant o estàndard (punt baix entre muntanyes). Això hauria de ser assumit com a criteri cartogràfic; és a dir, convé que el mapista refreni la seva tendència a ubicar els topònims que incorporen el mot coll al punt topogràfic on les corbes de nivell marquen una depressió dins una carena, i en principi opti per ubicar directament els colls a la muntanya (tret que una font fiable indiqui una altra cosa).

– A bona part del domini lingüístic català els mots coll i collet van tenir en el passat el significat de muntanya, i en alguns indrets (fora de la Catalunya meridional) aquests mots encara són vius avui dia. Cal, doncs, precaució en la ubicació cartogràfica dels topònims que duen aquest genèric, perquè tant poden fer referència a un turó com –i ben legítimament– a un pas entre muntanyes. El cartògraf no haurà de donar per descomptat que un coll és un indret carener baix, i el compilador de topònims haurà de tenir cura, en les entrevistes als informadors locals, a no condicionar-los a l’hora d’ubicar geogràficament els topònims que incorporen les paraules coll o collet.

Generacions de geògrafs, excursionistes, cartògrafs i estudiosos de la toponímia hem estat enganyats durant dècades. Hem buscat colls (ports de muntanya) allà on en realitat hi ha turons. L’errada no és pas d’ordre menor en un estudi del relleu. De tan obvi i conegut com és el significat estàndard de coll que no ens adonem de la badada que suposa ignorar el sentit arcaic de muntanyola. Per llegir geogràficament els topònims convé que consultem més sovint l’Alcover-Moll.

Com podem contribuir a desfer la confusió? Les normes d’escriptura dels topònims ens donen una bona solució. En un context discursiu (quan no volem remarcar precisament el topònim, com fem en aquest article), es recomana escriure els genèrics amb minúscula inicial, però hi ha una molt raonable excepció referida als genèrics arcaics, els que avui dia es troben en desús a la major part del domini lingüístic i per tant són ignorats de la majoria dels parlants.

Així, la Comissió de Toponímia de Catalunya (2006, p. 21) afirma que: “Excepcionalment, podem escriure amb majúscula inicial els genèrics que es troben molt toponimitzats o que no tenen un ús general i que, per tant, no remeten a un significat geogràfic clar per a la major part de la població.”

Igualment, Gabriel Bibiloni recomana escriure amb majúscula inicial els topònims on: “[...] apareix un element que denominarem postgenèric i uns elements adjunts determinants. El postgenèric és un nom comú que ja no designa allò que designava en un –212–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

principi, atès que el topònim globalment identifica una nova realitat. Per exemple, el Pont de Suert, nom d’una ciutat, en què Pont no fa referència a cap pont.”44

No té gaire sentit escriure en majúscula genèrics de comprensió universal (dins d’un text en català, òbviament) com són: mas, puig, riera o vall; però sí ens sembla oportú escriure sempre en majúscula paraules com: Aigua, Balma, Coma o Portell. Doncs bé, en el cas de coll l’opció per una o altra forma hauria de ser conseqüència de la realitat geogràfica a què al·ludeix: coll (depressió entre muntanyes) i Coll (muntanya). En cas de dubte, convé optar per la majúscula. Certament, l’aglutinació també assegura aquesta opció: Colldejou, Collsabadell, Collserola... De fet, l’aglutinació ha estat apuntada com una forma de preservar genèrics en desús i en general una part del topònim que ja no resulta fàcilment comprensible pels habitants del lloc: “Un problema que es presenta sovint quan es tracta de grafiar els topònims formats per puig més un determinatiu, és si cal escriure els dos components junts o separats.

Si la pronúncia no ens ho aclareix, potser fóra un criteri a considerar adoptar l’escriptura separada quan el determinatiu fos un mot viu, i transcriure’ls aglutinats quan aquell ja no digués res als habitants de la contrada, és a dir, hi fos un mot mort. Tindríem així, per exemple, puig de l’Olivera; però, en canvi, Puigsacalm, perquè calm, que vol dir ‘altiplà’, és una paraula arcaica, del tot en desús actualment, i hi ha encara l’article salat, no cal dir, ara també desconegut a la zona.” (Domingo, 1999, p. 35)

Val a dir que el criteri d’escriure en els mapes tots els elements del topònim (genèric i determinatiu) amb majúscula inicial45 ens sembla un error, perquè fa perdre un element didàctic i informatiu al lector, en no diferenciar genèrics que avui dia només tenen un ús dialectal (sovint escàs) d’aquells altres que formen part del català estàndard i tothom coneix.46 Convé diferenciar el genèric viu del fòssil. En aquest sentit, el criteri gràfic és una excel·lent manera de fer notar al lector si es tracta d’una o altra forma del relleu, quan sigui possible destriar-ne l’origen. Així doncs, l’alternativa ens sembla clara: escriure amb majúscula el Coll/Collet referit a una elevació (sinònim de puig o tossal) i amb minúscula quan siguem davant d’un pas entre muntanyes.

Si diferenciem toponímicament Coll de coll, indirectament evitarem la tendència a actualitzar (que en el cas que ens ocupa pot significar més aviat desfigurar) els genèrics d’orònims: la substitució de Coll per puig, turó, tossal...

Carles Domingo (1997, p. 35) feia un advertiment en aquest sentit, per bé que referit a un coll aparentment no problemàtic: “D’ací que no es pugui substituir així com així l’apel·latiu genèric d’un lloc per algun altre de sinònim, per més exacte que aquest sigui, si és que no volem desvirtuar la denominació genuïna. És del tot improcedent de dir, per exemple, port de Lilla per coll de Lilla”.

44. http://bibiloni.cat/toponimia/majuscules.htm 45. “Els genèrics o apel·latius que són usats en sentit recte i que, doncs, són susceptibles de ser utilitzats en un text en minúscula, en els mapes aniran sempre en majúscula.” Així per exemple Puig del Corb (Moll i Tort, 1985, p. 62).

46. Però és comprensible escriure en majúscula la totalitat del topònim allà on el català ha restat molt afeblit (com a la Catalunya del Nord) per tal de dificultar la traducció del genèric.

–213–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

En conclusió, bona part dels nostres colls són en realitat Colls, un genèric arcaic que mereix ser destriat i ben identificat, per tal de no confondre els significats orogràfics.

Bibliografia Alcover, Antoni M.; Francesc de B. Moll (1975). Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca (2a ed.).

Balari i Jovany, Josep (1899). Orígenes históricos de Cataluña. Barcelona: Est. Tip. Hijos de Jaime Jepús.

Burgueño, Jesús (ed.) (2001): Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida, Demarcació de Lleida del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya – Diputació de Lleida, Lleida.

Burgueño, Jesús; M. Mercè Gras (2014). Atles de la Catalunya senyorial. Els ens locals en el canvi de règim (1800-1860). Barcelona: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya; Rafael Dalmau Ed. Carrera, Aitor (2011). L’occità. Gramàtica i diccionari bàsics (occità referencial i aranès). Lleida: Pagès.

Comissió de Toponímia de Catalunya (2006). Criteris per a la toponímia d’àmbit municipal.

Barcelona: Generalitat de Catalunya; Institut d’Estudis Catalans.

Coromines, Joan (1981-91). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

Barcelona: Curial; La Caixa, 10 vol.

– (1989-97). Onomasticon cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. Barcelona: Curial; La Caixa, 8 vol.

Coromines, Joan; José A. Pascual (1980). Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Madrid: Gredos, 6 vol.

– (2014). Itineraris. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Fundació Pere Coromines.

DECLC: vegeu Coromines, 1981-91.

Domingo i Francàs, Carles (1997). Els noms de les formes del relleu. Barcelona: Societat d’Onomàstica; Institut Cartogràfic de Catalunya.

Duro, Aldo (ed.) (1986). Vocabolario della lingua italiana. Roma: Istituto della Enciclopedia Italiana. 5 vol.

Fabra, Pompeu; Manuel de Montoliu (1915). Diccionari Aguiló. Materials lexicogràfics aplegats per Marian Aguiló i Fuster. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Fénié, Bénédicte; Jean-Jacques Fénié (1997). Toponymie occitane. Éditions Sud Ouest.

Figueiredo, Cândido de (1996). Grande dicionário da língua portuguesa. Lisboa: Bertrand, 25a ed., 2 vol.

Labèrnia, Pere (1864). Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Barcelona: Espasa Germans Ed. Martí Escayol, M. Antònia; Antoni Espino López (2013). Catalunya abans de la Guerra de Successió. Ambrosi Borsano i la creació d’uma nova frontera militar, 1659-1700. Catarroja -Barcelona: Afers.

Moll, Juli; Joan Tort (1985). Toponímia i cartografia. Assaig de sistematització. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Moran, Josep; Mar Batlle; Joan A. Rabella (2002). Topònims catalans. Etimologia i pronúncia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Moreu-Rey, Enric (1984). “Toponímia antiga i moderna del Pla de Barcelona”, El Pla de Barcelona i la seva història. Actes del I Congrés d’Història del Pla de Barcelona... 1982. Barcelona: La Magrana i Institut Municipal d’Història, p. 89-100.

– (1999). Els nostres noms de lloc. Mallorca: Ed. Moll.

–214–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 195-215 Quan les muntanyes són colls. Advertiment toponímic per a geògrafs

Jesús Burgueño

Onomasticon: vegeu Coromines, 1989-97.

Ordinas Garau, Antoni (2001). Geografia i toponímia a les Illes Balears. La terminologia geogràfica en els noms de lloc. Mallorca: Moll.

Osona, Artur ; Josep Castellanos (1890). Guía-itineraria de las regions compreses desde Montserrat al Camp de Tarragona y de la Segarra al Panadés ab la descripció de las concas dels rius Noya, Foix y Gayá dividida en 72 itineraris. Barcelona: La Renaixensa.

Rey, Alain (ed.) (1992). Dictionnaire historique de la langue française. París: Dictionnaries Le Robert, 2 vol.

– (ed.) (2001). Le Grand Robert de la langue française. París: Dictionnaries Le Robert, 10 ed., 6 vol.

Rosselló i Verger, Vicenç M. (2008). Cartografia històrica dels països catalans. València: Universitat de València; Institut d’Estudis Catalans.

Veny, Joan; Lídia Pons i Griera (2006). Atles lingüístic del domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, vol. III.

–215–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 217-234 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.85

La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii1 Margarita Galcerán Vila Arquitecta ETSAB, Universitat Politècnica de Catalunya margarita.galceran@upc.edu

Resum Durant tot el segle xviii, a Espanya, el Cos d’enginyers militars es fa càrrec de moltes tasques i és present en molts àmbits. Aquests tècnics són un dels instruments que fan possible moltes de les fites que es proposa el govern. Una és la creació de nous nuclis de població, i també intervencions en ciutats ja existents, remodelacions internes i creació de nous barris. En aquest treball es proposa centrar-nos en els projectes de creació de nous barris, analitzant la seva representació gràfica. En els documents que es conserven és palès el tractament del nou, de la representació dels nous elements urbanístics, i el tractament del vell, de la ciutat existent, i, sobretot, del nexe d’unió entre ambdós, de la frontera entre el nou i el vell, i la cura en resoldre la continuïtat de la ciutat.

Paraules clau: ciutat, urbanisme, representació cartogràfica, enginyers militars, segle xviii.

Resumen: La representación cartográfica de lo viejo y lo nuevo en la ciudad del siglo xviii Durante todo el siglo xviii, en España, el Cuerpo de ingenieros militares se hace cargo de infinidad de trabajos y está presente en muchos ámbitos. Estos técnicos son uno de los instrumentos que hacen posible muchas de las metas que se propone el gobierno. Una es la creación de nuevos núcleos de población y también intervenciones en ciudades ya existentes, remodelaciones internas y creación de nuevos barrios. En esta ponencia se propone centrarnos en los proyectos de creación de nuevos barrios, analizando su repre1. Aquest text pertany al col·loqui La representació cartogràfica de la ciutat a la península Ibèrica (s. qual va ser objecte monogràfic del número 77 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

xvii-xix),

el

–217–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

sentación gráfica. En los documentos que se conservan queda patente el tratamiento de lo nuevo, de la representación de nuevos elementos urbanísticos, y el tratamiento de lo viejo, de la ciudad existente, y, sobretodo, del nexo de unión entre ambos y el cuidado en resolver la continuidad de la ciudad.

Palabras clave: ciudad, urbanismo, representación cartográfica, ingenieros militares, siglo xviii.

Abstract: The cartographic representation of the old and new in the 18th century city Throughout the eighteenth century, in Spain, the Military Corps of Engineers is responsible for countless jobs and is present in many areas. These technicians are one of the instruments that enable the achievement of many of the goals proposed by the government. One of them is the creation of new communities and also the interventions in existing cities, internal remodeling and creation of new districts. This paper proposes to focus on the creation of new districts, analyzing its graphical representation. In the surviving documents it is clear the treatment of the representation of new urban elements, the treatment of the old elements, of the existing city, and above all, the link between both of them and the concern to resolve the continuity of the city.

Keywords: city, urbanism, cartographic representation, military engineers, 18th century.

*** Un dels col·lectius que reflecteix més i millor l’esperit del segle xviii és el dels enginyers militars. Pràcticament durant tot el segle, a Espanya, el Cos d’enginyers militars es fa càrrec de multitud de tasques i és present en molts àmbits, tant a la Península com a Ultramar. Aquests tècnics són un dels instruments que fan possible moltes de les fites que es proposa el govern. Són responsables tant d’obres militars com civils, arquitectures efímeres, obres públiques, mineria, plans urbanístics, el projecte i realització d’enginys, instruments i màquines de tot tipus, sense deixar de banda la confecció de tractats i la participació en expedicions, i en la conquesta i colonització de nous territoris.

Una de les fites més importants en el desenvolupament de la nació és la creació de nous nuclis de població, necessaris a conseqüència de l’augment demogràfic i la creació d’elements urbans com ports, arsenals o fàbriques. A més a més són moltes les intervencions urbanístiques en ciutats ja existents, remodelacions internes i creació de nous barris.

L’organització del treball és fonamental en aquests projectes i en totes les seves fases, tant de creació com de desenvolupament i control; una forma de fer apresa en l’Acadèmia de Matemàtiques. És necessària l’elaboració d’una documentació gràfica complementada per altra d’escrita. Segons la magnitud de l’obra aquesta documentació és prou extensa, i ens dóna a l’actualitat una eina molt important amb la qual poder entendre i seguir el desenvolupament dels projectes.

–218–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

En aquest treball ens centrem en els projectes de creació de nous habitatges, nous barris, dins o molt a prop de trames existents, analitzant la seva representació gràfica.

Abans de veure un seguit d’exemples amb els quals analitzarem diverses intervencions cal dir que la gran mobilitat dels enginyers dins tot el territori fa que, sobretot en projectes d’un volum important, l’autoria no sigui d’una única persona i que la prolongació en el temps de les obres portin també modificacions dels projectes originals. Per una altra banda cal assenyalar que aquí no ens referirem a ciutats de nova planta, ja que el nostre interès és la connexió entre una ciutat existent i un nou barri, la implantació de nous habitatges i la seva relació amb la trama existent. Finalment, cal dir també que no hem considerat necessari que els exemples escollits hagin estat portats a terme, ja que el que ens interessa és el tractament gràfic que s’ha donat a les propostes.

Entre els molt projectes existents de nous habitatges analitzarem a continuació els següents:

un barri a la plaça dels Boters, a Lleida,

nous edificis a l’antiga muralla de Tarragona,

un nou barri sobre el Rec Comtal, a Barcelona,

el barri de la Magdalena, a Ferrol,

un nou barri al port de Santander,

la remodelació de Figueres.

Un barri a la plaça dels Boters, a Lleida Durant el segle xviii es pot trobar en gairebé totes les ciutats, prop de les antigues muralles, espais d’unes certes dimensions en els quals és possible situar noves construccions. Un exemple el trobem a la muralla de Lleida, a un sector situat entre l’antiga església de Sant Martí i l’anomenada porta de Boters (Boteros). Encara que no s’ha trobat cap informació escrita, sí que existeixen diversos plànols on es tracta d’ordenar aquesta zona amb la construcció de nous habitatges.

Aquests plànols es realitzen dins el període comprès entre 1770 i 1792 i estan signats per diversos enginyers, tots ells directors d’enginyers del Principat.

Sembla que la primera proposta és de Pedro Martín Zermeño,2 amb modificacions posteriors de Francisco Llobet,3 Segismundo Font,4 segurament, i Antonio López Sopeña.5 2. Pedro Martín Zermeño i el seu pare Juan són dos dels enginyers més importants del Cos. Entre d’altres projectes Pedro és l’autor de la fortalesa de Sant Ferran de Figueres i del barri de la Barceloneta a Barcelona. A la mort del seu pare es fa càrrec interinament del comandament del Cos d’enginyers.

3. Francisco Llobet és nomenat director d’enginyers del Principat el 1774, on roman fins a la seva jubilació el 1784.

4. En retirar-se Francisco Llobet, el brigadier i enginyer en cap Segismundo Font ocupa el càrrec de director d’enginyers.

5. Treballa a Catalunya com a director d’enginyers des del 1792 fins el 1804 quan se li concedeix la jubilació.

–219–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

En un dels primers plànols (fig. 1) trobem una distribució d’illes respectant construccions existents com els quarters anomenats de Pilatos i de Gramáticos, una construcció dels canonges, una salnitreria, corrals i una font.6 De color groc s’indiquen les illes de cases previstes, numerant 29 parcel·les, que són les que es començaran a construir. S’ordena el conjunt de manera que els carrers quedin alineats, formant places. Més endavant hi ha dos plànols, al primer dels quals,7 les traces bàsiques són les mateixes, però en canvi les parcel·les estan modificades, són més petites. Al segon8 hi ha una proposta formal per a les façanes. Els habitatges tenen planta baixa i dos pisos amb coberta inclinada.

Amb data posterior tenim un altre plànol9 en què es dibuixa el mateix espai, i on es pot constatar que encara que es conserven algunes alineacions i alguns edificis, com els dels canonges, altres com l’església de Sant Martí s’ha transformat en un quarter i el traçat proposat ha canviat.

Figura 1

Font: Instituto de Historia y Cultura Militar 6. Plano de la Plaza de Boteros de la Ciudad de Lerida distribuida en Calles y Casas a beneficio del vecindario, debiendo acudir por el correspondiente Establecimiento de conceción Emphiteutica a favor de S.M., Pedro Martín Cermeño, Barcelona, 18 de juliol de 1770 (Instituto de Historia y Cultura Militar, en endavant IHCM, L-10-06).

7. Copia del Plano original de un proyecto de Dn. Pedro Zermeño pa. Poblar en la Plaza de Boteros según consta en el Archivo de la Comdana. y es el numro. 33, sense autor (la signatura és il·legible), sense data (segurament es realitza entre 1784 i 1792, a Barcelona) (IHCM, L-10-05).

8. Vista que en lo exterior deberan tener las tres Casas del Nuº. 1. que se solicitan establecer, cuio methodo se seguirá en todas las demas, sense autor, sense data (segurament es realitza entre 1784 i 1792, a Barcelona) (IHCM, L-10-02).

9. Plano de las Casas establecidas en la Plaza de Boteros de la Ciudad de Lerida llamada vulgarmente de los Gramaticos, manifestandose por el Color de Carmin los Edificios que estavan construidos en el dia dela concesión, y por el de Amarillo los Terrenos establecidos para Solares de Casas, Antonio López Sopeña, Barcelona, 8 de febrer de 1792 (IHCM, L-10-01).

–220–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

En tots els plànols esmentats la muralla es representa de manera molt simplificada, només el contorn, se signifiquen les construccions existents en color vermell i en groc les illes proposades; les parcel·les s’assenyalen amb línia discontínua i es numeren.

Nous edificis a l’antiga muralla de Tarragona L’any 1775 es proposa a Tarragona una acció molt semblant a la que hem comentat a Lleida, construir nous habitatges a prop de l’antiga muralla. En un plànol (fig. 2) signat pel director d’enginyers del Principat, Francisco Llobet,10 es dibuixa l’antiga i la nova muralla de Tarragona, proposant enderrocar part de l’antiga per construir-hi habitatges.

Figura 2 La nova muralla es defineix amb detall, amb els seus baluards, Puerta del Rosario, San Pablo, San Juan, Jesús i Cervantes, la bateria de la Torre Bolada i el rastell del Milagro, i dins els edificis més significatius. Quant a l’antiga es distingeix el baluard de Carles V, i fregant per la part interior edificis com l’església i convent de Santo Domingo i el Juego de pelota.

Tots aquests edificis estan acolorits en vermell, i tota la franja de l’antiga Font: Archivo General de Simancas muralla en groc, tot allò que cal enderrocar. Es té cura d’assenyalar aquells punts de connexió entre les construccions d’ambdós muralles i la resta de la població, que en algun cas coincideixen amb portes de la muralla, la de Jesús i la de San Francisco; també s’indiquen llocs on obrir portes en la muralla nova. El plànol està tractat amb cura definint el glacis i la resta de la ciutat.

Un nou barri sobre el Rec Comtal, a Barcelona A cavall entre els segles xviii i xix es confecciona un projecte per a construir un nou barri sobre el Rec Comtal, a Barcelona. Es conserven tres plànols signats per l’enginyer Antonio López Sopeña, el primer dels quals fa la proposta indicant el lloc on es poden construir els habitatges així com 10. Plano que Manifiesta el frente de la parte del Mar de la Plaza de Tarragona Demostracion de su Muralla Ynterior Antigua, y Edificios Contiguos a su Rambla en la que el Noble Ayuntamiento de ella solicita construir Casas para el aumento de Poblacion siendo este el unico paraje que se puede dar ensanche à la Ciudad, Francisco Llobet, sense data (Barcelona, 16 de febrero de 1775) (Archivo General de Simancas, en endavant AGS, M. P. y D. X-42. G.M., leg. 3325).

–221–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

el nombre previst, i els altres dos presenten el detall de les illes i l’aspecte formal.

El Rec Comtal és un antic canal de reg de procedència romana que portava aigua des de la zona del Besòs a la plana de Barcelona. Passava prop del monestir de Sant Pere de les Puelles i en el seu tram final pel barri de la Ribera.

En el plànol de data 20 de juliol de 179911 (fig. 3) és on es proposa la construcció de nous habitatges. En ell es pot veure part de la Ciutadella, el fossat, el camí cobert, el glacis i el seu accés. Es dibuixa el traçat del Rec Comtal, el qual anomena Azequia Condal, amb les edificacions més properes, els ponts que el travessen i el pas a través de la muralla abans de morir al mar. Entre les construccions existents s’assenyalen la font i cavallerisses de Palau, la peixateria, la plaça del Born, el molí de la Sal i, cal remarcar especialment, la Reial Acadèmia de Matemàtiques i el quarter de Sant Agustí. Entre la Ciutadella i el Rec veiem el Paseo nuevo. És entre la plaça del Born i el molí de la Sal on es proposa construir uns habitatges sobre el Rec, de manera que la profunditat no superi l’amplada del Rec. Ocupen una distància de 200 vares, amb dos unitats de 95 i 105, una amplada total de 6 vares i un peu, i 7 d’altura amb teulada inclinada.

Aprovada aquesta proposta els altres dos plànols es dediquen a desenvolupar el projecte. El primer12 (fig. 4) se centra en la zona on es construiran els habitatges, dibuixant-la amb detall, amb indicacions escrites dels edificis més significatius i els carrers. Hi ha modificacions: es plantegen cinc illes amb cinc, quatre, cinc, divuit i vint-i-dos soFigura 3 lars, respectivament, i la seva profunditat supera l’amplada del rec. La primera illa es torna a dibuixar dos vegades més a una escala més gran, a nivell de planta baixa i de cobertes.

En l’explicació s’expressa detingudament cada una de les illes i com cal cobrir la part situada sobre el Rec. El segon plànol 13 es dedica a l’aspecte formal dels habitatges, de planta baixa i pis amb cobertes incliFont: Archivo General de Simancas 11. Plano del espacio del Terreno comprehendido entre la Ciudadela de la Plaza de Barcelona y la Azequia Condal o Rech que le termina, Antonio López Sopeña (AGS, M. P. y D. XXV-136. G.M., leg. 3694).

12. Plano que demuestra la situación de la Acequia Rl. y Condal llamada Rech y sirve de termino â la Explanada de la Ciudadela de esta Plaza desde su salida al Foso por la parte que da al Mar hasta el Molino de la Sal en que se indican las Yslas de Barracas qe. podran hacerse sobre el expresado rech y parte de dha. explanada según se señalan con el color amarillo y conforme se dignó S.M. conceder en Rl. Orden de 29 de Octubre del año 1799, Antonio López Sopeña, Barcelona, 28 de febrer de 1800 (AGS, M. P. y D. XXII-40. G.M., leg. 3694).

13. Ydea del aspecto qe. podran tener las Barracas qe. han de construirse sobre el Rech por el frente qe. mira a la Ciudadela afin de qe. sugetando toda su altura a las siete varas puedan tener con desahogo un 2º piso, y al mismo tiempo quedar señidas entresi sin desformidad à las viviendas de solares qe. se han hecho por el mismo frente y ban señaladas por las perpendiculares AB, CD, EF segun se digno S.M. conceder en Rl. Orden de 29 de octubre del año 1799, Antonio López Sopeña, Barcelona, 28 de febrer de 1800 (AGS, M. P. y D. XXXVIII-72. G.M., leg. 3694).

–222–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

nades. Es resol amb grans obertures situades en l’eix de simetria de cada parcel·la, en les dues plantes, i finestres a banda i banda.

En les plantes totes les Figura 4 construccions existents, tant les més significatives com les vivendes, es dibuixen simplificades de color vermell, el Rec de blau i la proposta de groc. La part de la Ciutadella es dibuixa simplificada, reFont: Archivo General de Simancas marcant el glacis amb un gris que es difumina. En les plantes detallades de la primera illa es defineixen, a nivell de planta baixa, amb molta cura les obertures així com l’estructura, i en la de cobertes s’utilitzen ombres per indicar els pendents de les teulades. En els alçats es dibuixen dos parcel·les i mitja indicant amb línies verticals discontínues cada unitat.

El barri de la Magdalena, a Ferrol Durant el regnat de Ferran VI s’aconsegueix una pau i una neutralitat que són la garantia per poder desenvolupar una política amb la qual poder restaurar la potència econòmica espanyola i l’aprofitament de l’imperi colonial, tot reorganitzant les finances i promocionant la indústria i el comerç. Per poder mantenir aquests objectius cal crear les suficients forces terrestres i navals. És el marquès de l’Ensenada, en fer-se càrrec de la Secretaria de Marina, qui afronta el repte del desenvolupament de la Marina espanyola impulsant unes instruccions amb les quals es creen tres departaments marítims. Ferrol, seu del departament del nord-oest de la Península, és escollit per a què esdevingui la base naval espanyola més important i moderna de l’època.

La raó d’haver escollit la ria de Ferrol és degut a les seves bones condicions estratègiques i geofísiques, i a les experiències anteriors a les drassanes basques i santanderines. El 1727 es comença a construir a Ferrol, en uns terrenys situats als voltants de la Graña, però molt d’hora aquest emplaçament es posa en dubte per ser d’una superfície reduïda, sense possibilitats de futures ampliacions. Després d’efectuar una sèrie de reconeixements es localitza davant la Graña el lloc adient, Esteiro, entre Ferrol i la badia de Carranza. El ministre dóna el vistiplau al nou emplaçament i des de 1743 a 1749 es compren els terrenys, començant tot seguit les obres. És molta la documentació gràfica que es conserva d’aquest gran projecte, tant de l’obra de l’Arsenal com d’una Nova Població. Encara que l’objectiu principal és la construcció d’un arsenal, des del primer moment es planteja la –223–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

Figura 5 necessitat de bastir-hi habitatges, ja que les dimensions del projecte faran necessari una gran quantitat d’obrers de tota mena, i Ferrol no podrà atendre totes les necessitats que es plantejaran. Així podem veure en el projecte aprovat pel Rei14 (fig. 5) la petita població de Ferrol, la traça de Font: Archivo General de Simancas l’arsenal i la futura nova població.

Respecte al nou nucli de població, cal dir que des del començament els esforços i cabals s’han dirigit exclusivament a la construcció de l’Arsenal, encara que paral·lelament va sorgint un barri que queda representat en els plànols com a lugar nuevo o barri d’Esteiro. Fins el 1761 trobem diverses propostes del traçat de la nova població, però és a principis d’aquest any quan es planteja seriosament el problema. El comandant general del Departament, el comte de Vega Florida, encarrega a l’enginyer militar Francisco Llobet la realització d’un projecte del model d’habitatges per a la nova població, seguint les directrius del projecte general aprovat.

Llobet, al front de les obres de l’Arsenal,15 signa un plànol en el qual dibuixa part de la planta d’una de les illes i el seu alçat16 proposant el tractament formal dels habitatges que formaran la nova població de Ferrol. Hi adjunta també una carta en què explica a bastament el projecte i les ordenances que cal seguir per a la seva realització.

Aquestes unitats residencials tenen unes dimensions de 100 per 40 vares.17 En elles es distribueixen nou cases d’11 vares d’ample per 15 de profunditat; interiorment, en la part posterior de cada dos habitatges, es creen uns patis de 10 vares. Envoltant tota l’illa de cases s’estableix un pòrtic de 3 vares d’ample, creant així un carrer perimetral cobert per als vianants, el paviment del qual s’eleva quatre graons sobre el nivell del carrer.

Els habitatges es componen de planta baixa, pis i mansarda, amb coberta inclinada. La façana es resol formalment en planta baixa amb un sèrie d’arcs de mig punt suportats per pilars que formen el pòrtic perimetral. Cada tres arcs estan delimitats per dues pilastres que es prolonguen verticalment en 14. Copia del Plano Original del Proyecto del Arzenal del Ferrol aprovado por S.M. en el Año 1751, Cosme Álvarez, Ferrol, 30 de març de 1752 (AGS, MPD, 3, 23. Marina, leg. 321).

15. El 1753 l’enginyer Francisco Llobet, destinat a la Direcció de Galícia, es posa al davant de les obres de l’Arsenal, substituint Miguel Marín, i a les ordres del cap d’esquadra Cosme Álvarez. L’abril de 1754 se li encarrega definitivament la direcció, a la mort de Cosme Álvarez, on continua fins el 1761. Durant aquests anys segueix realitzant tasques, de manera interina, al front de la Direcció de Galicia. Encara treballa amb projectes de fortificació de Ferrol, els anys 1768 i 1769.

16. Diseño de la Decoracion exterior que se propone para las Casas de la Poblacion que comprende el Proyecto Gral. aprovado del nuevo Real Arcenal de Marina del Ferrol, Ferrol, 17 de gener de 1761 (AGS, MPD 13, 81. Marina, leg. 374).

17. Al voltant de 83,40 x 33,40 metres.

–224–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

façana i defineixen unitats d’habitatges. A la primera planta s’obren tres finestres d’arcs rebaixats i a la coberta se situen dues finestres amansardades, alineades verticalment amb les dues laterals del pis. L’estructura és de pilars i voltes per aresta fetes de maó, amb els arcs torals de pedra picada.

Respecte al traçat, el primer plànol Figura 6 en el qual Llobet el dibuixa és de l’11 de maig de 1761 (fig. 6),18 seguint les directrius aprovades del 1751, molt semblant al projecte atribuït a Jorge Juan en col·laboració amb Joseph Petit de la Croix. El barri s’estén pel nord-oest i nord-est de l’Arsenal, encaixant-s’hi tot formant una L. És una quadricula formada per cinc carrers longitudinals, en la part superior, i tretze transversals, el catorzè es proFont: Museo Naval longa formant l’L i se n’afegeixen quatre més d’horitzontals. Es creen dues places, nuclis generadors d’activitats, prop dels extrems i s’insinua amb una línia de punts, per darrera dels dics de carenar i de les grades de construcció, un espai que pot ser ocupat per la nova població.

Però la proposta de Llobet no s’accepta. El primer projecte, de data 17 de gener, amb tota la documentació adjunta, s’envia a Jorge Juan per a què doni la seva opinió, com s’ha fet en tantes altres ocasions. En l’informe, datat a Cartagena el 4 de febrer, Jorge Juan considera que el projecte és molt acceptable però opina que és antieconòmic, atès que les despeses que resultarien de la construcció d’aquest tipus d’habitatges serien excessives i inabastables per a les butxaques dels futurs habitants. Considera que l’única cosa a què es pot obligar és l’alineació dels carrers, i recorda que ja es definia en el projecte general juntament amb l’amplada.

Segurament el problema del cost de les edificacions ja s’ha plantejat a Ferrol, i Llobet varia el seu projecte inicial aprofitant que un veí, un tal Pedro Buzeta, manifesta el desig de construir un habitatge. El nou projecte el podem veure en un plànol de data 6 de febrer,19 en el qual fonamentalment se suprimeix el pòrtic perimetral proposat en el primer i en el qual es dibuixa part de la façana d’una de les illes. Segueix sent un edifici de planta baixa, pis i mansardes amb coberta inclinada, però molt més senzill formalment.

Uns mesos després, el maig de 1761, Llobet dibuixa un altre plànol, esmentat abans, molt il·lustratiu perquè ens instrueix, a més a més del traçat de la nova població, respecte als terrenys que ocupa l’arsenal i els que ocuparà quan 18. Plano del Real Arsenal de Marina del Ferrol en que se hace demostracion de los terrenos que hoy dia ocupan con motivo de sus obras y de los que se deveran ocupar cuando la entera conclusion de todas ellas (Museo Naval, en endavant MN, 3A-28).

19. Diseño de la Decoracion exterior que han de guardar por haora las Casas de la Poblacion que está comprendida en el Proyecto del Real Arcenal de Marina del Ferrol, cuya Decoracion va acomodada a la Ydea que ha manifestado Pedro Buzeta quien solisita fabricar una Casa en el distrito de dicha Poblacion (AGS, MPD 13, 82. Marina, leg. 374).

–225–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

es donin per acabades les obres. S’especifiquen també molt detalladament tots els edificis que estan situats fora dels límits de l’arsenal, tenint en compte el fossat que l’envolta per la banda de terra, i que desapareixeran o es mantindran, assenyalant els terrenys que cal reservar per a alguns.

Però, per tal d’aclarir un problema, el juliol de 1761, el comte de Vega Florida envia a la cort un informe al qual acompanya un plànol20 on, tal com es demana, es demostren els límits de l’arsenal. Aquest plànol sense data ni signatura és sense cap dubte de Llobet, i encara que és una còpia del de l’11 de maig, les traces de la nova població no són les mateixes. És la proposta de Llobet: una quadrícula que es desenvolupa longitudinalment, en la qual s’ha suprimit la prolongació en L. Conserva els cinc carrers longitudinals i els dos nuclis generadors d’activitats, encara que la distància entre ambdós gairebé es redueix a la meitat.

En tota la documentació consultada la ciutat de Ferrol es representa gairebé sempre dibuixant totes les seves construccions, remarcant especialment aquelles més significatives com l’església parroquial, el convent de San Francisco o el mercat, que tenen el paper de fites. Només en el plànol del juny de 1761 es dibuixa el perfilat perimetral, deixant la part interior en blanc. Com és lògic això passa en tots aquells plànols en els quals es dibuixa la totalitat de l’arsenal, però quan cal tractar amb detall algun element situat prop del nucli de població aquest es defineix en part. Respecte a l’Arsenal, en els plànols que es realitzen periòdicament per informar sobre l’estat de les obres es representa utilitzant com és habitual els colors vermell per l’obra executada i groc per la que s’ha de fer.

En alguns es defineix, de manera simplificada, el moment de la construcció, fonaments o estructura. Quant a la Nova Població, com ja hem comentat, no es dibuixa si no és completament necessari i només es representa el traçat de les illes. En el plànol de març de 1752 la Nova Població està envoltada perimetralment per un passeig arbrat, una alameda (albereda), que es representa per petits arbres en alçat amb la seva ombra. En una de dues places es dibuixa una font al mig. Tot el conjunt es dibuixa de manera que l’obra nova, l’arsenal i la població, se superposa als terrenys al voltant de Ferrol, tot definint els camps llaurats i l’orografia així com la costa, dibuixant les línies de plenamar i baixamar, i significant elements fora del nucli de població com el barri d’Esteiro o l’ermita de la Magdalena, nom que prendrà la nova població.

Un nou barri al port de Santander És al segle xviii quan la ciutat de Santander aconsegueix definitivament una fita desitjada durant molt de temps, ser el port de Castella. A mitjans del xvi es construeixen els primers molls, que no tindran gaire modificacions fins a 20. Plano del Rl. Arzenal de Marina que se construye en la Ria y Villa del Ferrol, sense signatura (Francisco Llobet), sense data (juny 1761) (AGS, MPD 4, 87. Marina, leg. 374).

–226–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

mitjan s. xviii. La necessitat de remodelar el port és conseqüència de la construcció de l’anomenat Camino de las lanas que uneix Burgos i Santander per Reinosa i que permet tenir un port en el nord de la Península que doni sortida directa a mercaderies des de terres castellanes i, al mateix temps, ser un important centre receptor i distribuïdor de productes colonials. És el 1765 quan ens trobem amb un projecte que planteja les obres necessàries per a reformar el port. El tècnic que se’n fa càrrec és l’enginyer en cap Francisco Llobet, al front de la direcció de Navarra. Després d’haver fet tot un seguit de reconeixements a la costa asturiana, Llobet es trasllada a Santander per tal de revisar el seu port i proposar les obres que cal fer. És a Pamplona on enceta aquest projecte i se’n torna a Santander a final d’any per fer-se càrrec de les obres.

Amb data 7 d’agost hi ha un primer Figura 7 plànol21 (fig. 7) en el qual ens indica l’estat del port de Santander i de les obres que cal fer-hi, tant en aquest com en part del recinte antic de la població.

D’una banda hi ha una sèrie de construccions per enderrocar i, per altra, s’especifiquen les obres projectades, que en resum són: el martell per al moll llarg, un eixample al moll de les Naos i a la resta, la muralla per a formar la dàrFont: Archivo General de Simancas sena i el port davant un habitatge en construcció, escala i rampes, i una claveguera per a recollir les aigües de la ciutat. Es proposa també un nou barri que obligarà a enderrocar part del recinte antic i alguns habitatges, formant una plaça en obrir un carrer de comunicació amb la ciutat vella. Part dels terrenys estan ocupats pel mar i cal recuperar-los.

Des del 1765 fins al 1772 es conserven tretze plànols amb els quals podem seguir l’evolució de les obres. De tots ells cal assenyalar-ne dos, els corresponents a la descripció del nou barri22 (fig. 8 i 9). Aquest se situa al sud-est de la ciutat entre el moll del Cay i el Largo. Els límits d’aquest eixample són: al nord la línia de la ciutat vella, al sud el nou moll, a l’est el Largo i a l’oest l’antic del Cay. La trama viària es desenvolupa preponderantment en sentit horitzontal, paral·lela al nou moll. El traçat és ortogonal, adaptant-se en el sector nord amb la ciutat vella. Són dinou illes de cases, de les quals quinze són rectangulars i quatre amb la voluntat d’adaptar-se a unes preexistències. Hi ha cura que els nous carrers connectin amb la ciutat vella per les portes de la muralla, així 21. Plano de parte de la Ciudad de Santander, y su Puerto, comforme hoy dia se halla, con proyecto de las Obras que se consideran necesarias para ponerle en el debido estado, y facilitar à las Embarcaciones mercantiles su alixo, y cargamento, como igualmte el mayr abrigo en los vientos tumultuosos (AGS, MPD, 2, 61. Marina, leg. 390).

22. Plano del nuevo Barrio aprovado por S.M. para Casas de Comerciantes en el Puerto de Santander, (AGS, MPD, 5, 44. Marina, leg. 390), i Diseño de la Decoracion Exterior que se propone para las Casas del nuevo Barrio de la Ciudad de Santander, (AGS, MPD 4, 48. Marina, leg. 390), Pamplona, 27 de setembre de 1766.

–227–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

començant per la part superior la de l’Arraval i la de la Rua Chiquita, després per la part del moll del Cay, la del mateix nom i la del Buen Suceso, i entre aquestes dues amb la prolongació del carrer que comença en la porta del Rey, una de les sortides cap a Castella.

Figura 8

Figura 9

Font: Archivo General de Simancas

Font: Archivo General de Simancas

Les illes que formaran el nou barri tenen unes dimensions de 33 vares d’amplada per 24 de profunditat. Els carrers longitudinals tenen 7 vares d’amplada i els perpendiculars 8. Cada illa està formada per dos edificis que presenten un encaix central en un dels paraments, el corresponent a la part posterior de les cases, de dimensions 8 x 8 vares. Són simètriques dos a dos, de manera que es presenten alternativament les façanes principals dels edificis i als carrers entremitjos les façanes posteriors. Els encaixos, que l’enginyer presenta com a opcionals, podem considerar-los com patis de llums oberts a l’exterior. Formalment es componen de planta baixa, tres pisos i mansardes, acabats amb coberta inclinada. No totes les plantes es proposen per a habitatges sinó que, tenint en compte la inversió del propietari, algunes es destinen a magatzems i a vivendes de lloguer. La planta baixa i la primera es destina al comerç, la segona per llogar i la tercera i les mansardes per al propietari. La composició és senzilla, amb portes d’accés als habitatges i magatzems, en planta baixa, i balconeres i finestres situades de manera ordenada en les façanes.

Com en d’altres casos, en cap lloc es dibuixa, descriu o esmenta la distribució interior.

En tots els plànols en els quals es descriuen ambdós projectes, el del port i el del nou barri, es representa part de la ciutat amb el seu recinte antic, i es detallen els edificis més importants i les portes de sortida. La muralla és el nexe d’unió i la ciutat vella es representa per perímetres inacabats. Se superposen la representació de la ciutat i les obres projectades, utilitzant el color, el groc, per a les obres proposades, afegint en la part marina els penyals que apareixen en baixamar, les sondes realitzades i les línies de les marees.

–228–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

Cal només analitzar i llegir amb cura els plànols i les explicacions escrites per poder seguir la seva evolució, i es trasllueix el desig de crear riquesa, que el que s’està fent va més enllà d’unes simples construccions, amb tot l’esperit d’un ciutadà del segle xviii.23 Sabem, doncs, de la venda quasi immediata de les illes situades prop del nou moll, el progrés de les obres, les modificacions tant del perímetre de les plantes com de la composició de les façanes, i la relació i connexió del nou barri amb la ciutat vella, donant nom als nous carrers.

La remodelació de Figueres Aquesta ciutat, capital de l’Alt Empordà, és en el segle xviii un punt estratègic molt important per la seva situació respecte a la frontera i a la costa. És per això que es decideix construir-hi una fortalesa de grans dimensions que influeix de gran manera en el desenvolupament de la vila. El projecte de la fortalesa de Sant Ferran és de l’enginyer militar Pedro Martín Zermeño i es comencen les obres el 1753 sota les seves ordres. L’obra de fortificació i alguna edificació interior s’inauguren el 1766, encara que es continua treballant fins el 1792.

Com en d’altres casos la construcció d’un element de la magnitud de Sant Ferran influeix en el creixement de la ciutat, que passa de 1.869 habitants a prop de 5.400, entre 1718 i 1787. Amb data 5 de gener de 1784 hi ha un plànol (fig. 10) amb un projecte de remodelació urbanística de Figueres.24 Al front del Departament de Girona es troba un enginyer en cap, Segismundo Font, que resideix a la fortalesa i que es fa càrrec de totes les obres amb l’ajut d’altres enginyers, i depèn de la Direcció d’enginyers del Principat, amb seu a Barcelona. En el cas del projecte urbanístic esmentat el seu autor és Francisco Llobet.

Al plànol queda molt ben definida la vella ciutat emmurallada amb les seves torres, on pren preponderància l’església parroquial i un espai buit davant seu, així com un altre situat al sud. S’assenyalen d’altres fites com la capella de Sant Sebastià, situada per la banda de l’absis de l’església i fora de la part urbanitzada; entre els camps, els convents de Sant Francesc d’Asís al nord i el de Caputxins a l’est. A l’altra banda de la riera, al sud, hi ha l’Hospital al camí a Girona. Es dibuixen també les vies d’entrada i sortida de la vila, el camí que porta a la fortalesa de Sant Ferran, el carrer de l’Hospital i el de l’est cap a 23. En un plànol de data 8 de maig de 1766 (AGS, MPD, 4, 47. Marina, leg. 390), en descriure els elements que es representen, el número 30 correspon al “Varrio proyectado para utilizar aquel espacio en bien del Vecindario y del Comercio”.

24. Plano de la Villa de Figueras en que se propone la distribucion y direccion de calles en el aumento que actualmte se haze de casas y que en lo succesivo podra seguirse lograndose por este medio que en algunos años sea la Poblacion de las mejores, mas comodas y hermosas del Principado de Cathaluña (IHCM, GE-23-04 (139)). D’una de les còpies que existeixen d’aquest plànol l’Institut Cartogràfic de Catalunya ha publicat, el 2007, un facsímil (Plano de la villa de Figueras, 1783) al qual acompanyen uns comentaris de J. Falgueras i J. Santaló. D’aquests comentaris s’han extret les dades demogràfiques.

–229–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

Vilabertran, així com la riera i el seu camí que passen paral·lels al sud de l’antiga muralla.

En el projecte es proposen tres tipus d’accions, la creació de nous habitatges, la intervenció en les vies principals i la remodelació del nucli central de la vila.

Respecte a la creació de nous habitatges es proposa construir-ne a banda i banda de la riera, a est i oest de la vella ciutat emmurallada. Cal afegir que es limita l’ampliació de la vila per la banda de l’oest.

Quant a la intervenció en les vies principals es proposa adquirir unes construccions molt properes al camí a la fortalesa per tal d’enderrocar-les i així mantenir-lo lliure d’entrebancs, allargar el carrer de l’Hospital camí cap a Girona i crear-hi petites places, convertir el camí a Vilabertran en un passeig, adquirir unes construccions per tal d’enderrocar-les i així millorar el camí que voreja la riera i, en general, enderrocar part d’algunes construccions per tal de conservar una mateixa amplada i rectitud en els camins.

Figura 10

Font: Instituto de Historia y Ciencia Militar

Respecte al nucli central de la vila es proposa adquirir unes construccions situades al voltant d’una plaça ja existent per tal de poder formar un mercat de dimensions suficients per a la importància de la vila. Cal adquirir també unes construccions al sud de l’església i així tenir l’espai suficient per construirne una altra prou gran per a Figueres. Aquestes dues propostes anteriors es complementen i es preveu que la duració de la construcció del conjunt serà –230–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

prou llarga com per a què es puguin fer les accions d’adquisició i enderrocament de les construccions en suficient temps.

En analitzar el plànol el que es destaca en primer lloc és el recinte de la ciutat vella amb l’església com a punt neuràlgic. Fins i tot hi ha la voluntat de representar l’absis lobulat. A continuació, al sud del perímetre emmurallat es dibuixa la riera que, juntament amb els camins, estructura el plànol. Els camps prenen molta importància, en canvi les propostes de nous habitatges queden difuminats amb l’entorn.

Conclusions Després d’haver exposat i comentat aquests sis exemples i haver analitzat la seva representació podem considerar uns comentaris com a conclusions, en els que distingirem tot allò que té a veure amb la representació d’aquells elements existents, del vell, el que ho fa amb el projectat, el nou, i la relació entre ambdós.

Respecte a la representació del vell Ens referim sempre a representacions en planta, no és habitual dibuixar els alçats dels elements existents.

Aquests s’acoloreixen de vermell, tal com indica la normativa. D’altres elements i materials també es fan amb altres colors, tal com s’ensenya en el Curs de Matemàtiques en l’Acadèmia. Es pot veure en la proposta d’habitatges al Rec Comtal, utilitzant l’anomenat color d’aigua en la representació del rec.

Entre els elements existents cal distingir-ne els més significatius, que es dibuixen amb més detall i completament acolorits. Són les fites, els punts de referència, dins el plànol. L’església de Figueres n’és un exemple.

La resta de la ciutat, les muralles o habitatges, es dibuixen molt simplificats amb una línia de color vermell que es difumina. En alguns plànols de Ferrol no s’arriben a distingir les unitats de vivendes, dibuixant únicament el perímetre exterior.

La distribució dels colors formant degradats ens ajuda a entendre els volums; ho podem veure en la representació del glacis de la Ciutadella en la proposta dels habitatges del Rec Comtal. També s’utilitzen els degradats per representar l’orografia i les marees, plenamar i baixamar; ho trobem en plànols de Ferrol i Santander.

Respecte a la representació del nou Totes les propostes es fan amb representacions en planta.

Els habitatges que es proposen, així com tots els elements de nova construcció, s’acoloreixen totalment de color groc, tal com indica la normativa.

En el cas de Tarragona, a l’antiga muralla que cal enderrocar i està definida –231–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

en color vermell s’hi superposa un rectangle en color groc, la superfície que ocuparan els nous habitatges.

Les parcel·les proposades es defineixen amb línies discontínues i es numeren, de manera que els nombres expressen l’ordre de construcció, com en el cas del nou barri a Lleida i el del Rec Comtal a Barcelona.

Si es dibuixen les plantes més detallades, els murs seccionats s’acoloreixen, encara que mai s’arriba a definir una distribució.25 En el cas del Rec Comtal, el que sí es dibuixen són les obertures, portes i finestres, i fins i tot s’indiquen unes obertures cegues, ja que així ho exigeix la composició de les façanes.

Tal com hem comentat abans s’utilitzen els degradats per entendre els volums. També en el cas del Rec Comtal es dibuixa la planta de cobertes de la proposta d’habitatges i en ser aquestes inclinades el color s’aplica amb degradats.

En les obres de llarga durada podem anar seguint el desenvolupament pels plànols que es realitzen periòdicament per informar de l’estat de les obres, com en el cas del barri del port de Santander. Podem veure com es defineix el moment de la construcció, com poden ser els fonaments o l’estructura. En el cas de Ferrol les illes de la Nova Població no es representen si no és necessari i encara aleshores de manera molt simplificada, només per tenir alguna referència, ja que el que importa en el plànol és el desenvolupament de les obres de l’Arsenal.

Quasi sempre la representació dels arbres es fa en perspectiva, el tronc i la copa amb l’ombra. Entre d’altres ho trobem en la proposta de Tarragona i en la remodelació de Figueres. A Ferrol, en el plànol de març de 1752 en el qual es planteja el projecte tant de l’Arsenal con de la Nova Població, la col·locació dels arbres en tires paral·leles, tant al voltant dels nous habitatges com a la dreta de la zona dels dics de carenar i de les grades de construcció, ajuden a remarcar i separar les zones.

Gairebé sempre les propostes en planta van acompanyades per una proposta formal de les façanes. És habitual representar només la façana principal.

En illes formades per diverses parcel·les no es dibuixa la totalitat de la façana, sinó que es dóna per entès que hi ha una unitat que es repeteix, com en el nou barri de Ferrol o en el cas del Rec Comtal, que es dibuixen dues línies discontínues que defineixen la unitat. En canvi en el barri del port de Santander es representen les façanes anterior i posterior, i una de les laterals.

En les façanes les obertures s’acoloreixen de negre, amb degradats per indicar el terra seccionat i les cobertes inclinades. S’utilitzen ombres per expressar els volums sobresortints de façana i coberta.

25. Moltes vegades en l’explicació es fa referència a aquest aspecte, com en el cas dels habitatges sobre el Rec Comtal, en el plànol AGS, M. P. y D. XXII-40, s’escriu: “Plano de la 1ª Isla que demuestra la capacidad de cada solar de los cinco qe. contiene, en el qual ban demarcados los gruesos de sus murallas, y las puertas y ventanas exteriores que deven tener sus quatro frentes no expresandose la distribucion interior de cada solar porque ésta deve ser á gusto del dueño qe. lo adquierqa.”

–232–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

Moltes vegades en els plànols que es realitzen periòdicament de seguiment de les obres s’afegeixen a la planta seccions necessàries per a l’explicació, i és on podem veure en secció i alçat l’evolució dels habitatges. En la remodelació del port i el nou barri de Santander queda palès.

A tot això cal assenyalar en molts dels projectes algunes frases que trobem dins les explicacions, i fins tot en els títols, remarcant les intencions de millora de les propostes i els beneficis que aportaran a la societat, mantenint l’esperit de la Il·lustració. A tall d’exemple tenim el títol del plànol de la remodelació de Figueres, que diu: Plano de la Villa de Figueras en que se propone la distribucion y direccion de calles en el aumento que actualmte se haze de casas y que en lo succesivo podra seguirse lograndose por este medio que en algunos años sea la Poblacion de las mejores, mas comodas y hermosas del Principado de Cathaluña.

Al qual cal afegir una nota al final de l’explicació: “No se duda que para verificar lo expuesto necesita de algunos años y que se notaran muchas oposiciones pero los mismos que se crean en el dia perjudicados, en lo succesivo no podran menos de aplaudir el pensamiento, el celo, la eficacia, desinteres, y amor al lucimiento de la Patria, si reside como debe suponerse en las Justicias y Ayuntamientos, venceran con abilidad todo embarazo, y se harán acrehedores a los mas dignos elogios del Publico.”

Respecte a la relació entre el vell i el nou Quasi sempre les noves construccions proposades respecten els edificis existents, aquells més importants, habitualment edificis públics i representatius.

Es té cura d’assenyalar aquells punts de connexió entre les noves construccions i la resta de la població. En casos com els de Tarragona i Santander aquests punts coincideixen amb portes de la muralla, encara que s’enderroqui. En el de Santander podríem dir que la muralla és el nexe d’unió.

Les dimensions dels projectes afecten la seva relació amb l’existent. En el nou barri del port de Santander les dimensions de les illes de cases conserven una escala semblant a les construccions existents i, per tant, la connexió dels nous carrers amb la trama viaria existent es fa d’una manera fàcil. En canvi, en el cas de la nova població de Ferrol, les dimensions de les illes de cases s’adeqüen més a l’escala de l’arsenal que a la del vell Ferrol. Aquest queda gairebé relegat, apartat a un cantó, i els camins existents no es tenen en compte. No existeix una voluntat de connexió directa entre Ferrol, l’Arsenal i la Nova Població, a l’inrevés, quant a l’Arsenal per la part de terra hi ha un canal que l’aïlla amb ponts per poder passar i cossos de guàrdia per tal de controlar l’accés, lògic per la seva importància militar, i la Nova població queda aïllada26 per un passeig arbrat en tot el seu voltant.

26. Es veu en el plànol còpia del projecte aprovat de 30 de març de 1752.

–233–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 217-234 La representació cartogràfica del vell i el nou en la ciutat del segle xviii

Margarita Galcerán Vila

El que aquí ens hem plantejat és la representació del nou i la seva relació amb l’existent, el vell, no només amb la simple utilització d’uns colors, habitualment el groc i el vermell. Veure que mitjançant el dibuix queden reflectides les intencions projectuals, l’expressió d’allò que es vol fer. És important, doncs, constatar que sí, hi ha la intenció d’una connexió entre el que es projecta i l’existent, d’una frontera entre el nou i el vell, que molts cops desapareix a conseqüència de la cura en resoldre la continuïtat de la ciutat. La trama viaria és fonamental en connectar o no el nou amb el vell. Les dimensions del projectat i la seva relació amb l’existent, l’escala, ens indica també aquesta connexió.

Bibliografia Buchotte, M. (1743). Les Régles du Dessein, et du Lavis. Pour les Plans particuliers des Ouvrages & pour leurs Coupes, Profils, Elévations & Façades, tant de l’Architecture Militaire que Civile: Comme aussi pour la Plan en entier d’une Place, pour la Carte particuliere, & pour celles des Elections, des Provinces & des Royaumes, París: A. Jombert.

Catllar i Gosà, Bernat; Pere Armengol i Menén (1987). Atles de Lleida. Segles xvii – xx.

Lleida: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Lleida; La Paeria.

Castells Llavanera, Ramon; Bernat Catllar Gosà; Josep Riera Micaló (1994). Ciutats de Girona: catàleg de plànols de les ciutats de Girona des del segle xvii al xx. Girona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Girona; Diputació de Girona.

Falgueras Font, Joan; Jaume Santaló (2007). Plano de la Villa de Figueras, 1783, Francisco Llobet (facsímil). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Galcerán Vila, Margarita (2004). “El dibuix i el seu ús en la transmissió d’informació”, dins: L’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona. El llegat dels enginyers militars. Barcelona: Ministerio de Defensa.

— (2010). “Francisco Llobet, ingeniero director en el Principado de Cataluña”, dins: La Ilustración en Cataluña: La obra de los ingenieros militares. Madrid: Ministerio de Defensa.

Oliveras Samitier, Jordi (1998). Nuevas poblaciones en la España de la Ilustración. Barcelona: Fundación Caja de Arquitectos.

Rodríguez-Villasante Prieto, Juan Antonio (1984). Historia y tipología arquitectónica de las defensas de Galicia. A Coruña: Edicións do Castro.

Vigo Trasancos, Alfredo (1985). Arquitectura y urbanismo en el Ferrol del siglo xviii. Santiago de Compostela: Colexio Oficial de Arquitectos de Galicia.

–234–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 235-255 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.86

Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)1 Antoni Ginard Bujosa Departament de Ciències de la Terra Universitat de les Illes Balears antoni.ginard@uib.es

Resum La comunicació se centra en una visió de conjunt dels antecedents sobre els quals es fonamenten les primeres imatges cartogràfiques de les ciutats a les Illes Balears. La fortificació dels recintes dels principals nuclis urbans de cada illa, vulnerables en cas d’atac exterior, iniciada a mitjan segle xvi, ha aportat els documents cartogràfics més antics de les Balears. L’objectiu és resseguir el procés d’elaboració dels respectius plànols i també dels primers mapes, fins a principis del segle xvii. Entre els diversos autors, s’ha de destacar la intervenció de noms com Giovan Battista Calvi, els germans Fratino, Antoni Verger o Joan Baptista Binimelis, entre d’altres. El material gràfic conservat contribueix a conèixer i analitzar el context i les bases sobre les quals era possible plantejar la més primerenca representació cartogràfica de les ciutats de les Balears, particularment en els casos d’Eivissa, de la ciutat de Mallorca, i també de Maó i de Ciutadella de Menorca Paraules clau: cartografia, poliorcètica, Mallorca, Menorca, Eivissa.

Resumen: Primeras representaciones cartográficas de las ciudades de las Islas Baleares La comunicación se centra en una visión de conjunto de los antecedentes sobre los que se fundamentan las primeras imágenes cartográficas de las ciudades en las Islas Baleares.

La fortificación de los recintos de los principales núcleos urbanos de cada isla, vulnerables desde el exterior, iniciada a mitad del siglo xvi, ha aportado los documentos cartográficos 1. Aquest text pertany al col·loqui La representació cartogràfica de la ciutat a la península Ibèrica (s. qual va ser objecte monogràfic del número 77 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

xvii-xix),

el

–235–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

más antiguos. El objetivo es reseguir el proceso de elaboración de los respectivos planos y de los primeros mapas, hasta principios del siglo xvii. Entre los diversos autores, cabe destacar la intervención de nombres como Giovan Battista Calvi, los hermanos Fratino, Antoni Verger o Joan Baptista Binimelis, entre otros. El material gráfico conservado contribuye a conocer y a analizar el contexto y las bases sobre las cuales era posible plantear la más temprana representación cartográfica de las ciudades de Baleares, particularmente en los casos de Eivissa, de la ciutat de Mallorca, y de Maó y de Ciutadella de Menorca.

Palabras clave: cartografía, poliorcética, Mallorca, Menorca, Ibiza.

Abstract: The first cartographic representations on the cities of the Balearic Islands This presentation is centered on an overall view of the historical background on which the first cartographic images of the cities of the Balearic Islands are based. Initiated at the beginning of the sixteenth century, the fortification of the main urban centers of each island, which were vulnerable to attacks from the exterior, has contributed to the oldest cartographic documents of the Balearics. The objective is to trace back to the method used to make the respective drawings as well as the first maps up to the beginning of the seventeenth century. Among the different authors, it is worth mentioning Giovan Battista Calvi, the Fratino brothers, Antoni Verger or Joan Baptista Binimelis among others. The preserved graphic material contributes to know and analyze the context and the bases on which it was possible to present the first cartographic representations of the cities of the Balearics, particularly in the case of Eivissa, Ciutat de Mallorca as well as Maó and Ciutadella de Menorca.

Keywords: Cartography, Poliorcetica, Majorca, Minorca, Ibiza.

***

Introducció En el conjunt de les Illes Balears, les primeres referències sobre treballs de topografia i mapes s’han de situar en el context de la construcció de les noves fortificacions durant la segona meitat del segle xvi. La intervenció dels enginyers i la planimetria derivada de les obres de fortificació són aspectes que contribuïen a definir una primera imatge cartogràfica i que posaven les bases per a les representacions posteriors. A pesar de les imperfeccions, els documents aconseguien una identificació relativament correcta i acceptable de la realitat.

Malgrat tot, en general, s’haurà d’esperar fins al segle xvii per poder disposar d’imatges més completes de les ciutats i nuclis urbans de les Illes.

Els objectius són revisar els documents més primitius, siguin plànols, mapes o referències escrites, i alhora analitzar el context que feia possible posar els fonaments per a una primera representació dels nuclis urbans. Tant per qüestions d’extensió com per aportar una idea de conjunt, ens centrarem en pre–236–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

sentar de manera específica alguns dels materials gràfics més antics i de les referències relacionables amb la representació dels indrets més representatius, com la vila d’Eivissa, la ciutat de Mallorca, Maó o Ciutadella de Menorca. La gran majoria dels documents es conserven a l’Archivo General de Simancas (els materials cartogràfics són consultables en còpia digital a l’adreça electrònica). Tota la documentació està elaborada en un moment en què la inseguretat, a causa de les incursions puntuals i del constant perill latent de l’exterior, derivava en l’adopció de mesures de caràcter defensiu a les illes.

1. Eivissa Les obres de fortificació de la vila d’Eivissa han aportat una sèrie de les referències cartogràfiques més antigues de les illes Balears.

1.1. La relació sobre la fortificació d’Eivissa El primer document és un manuscrit titulat Relación que trata de la fortificación de la isla de Ibiza (AGS, Estado, 313, 069), que, segons el catàleg, acompanya el mapa titulat Ritratto di tutta l’isola d’Eviza et delle Formentier (AGS, MPD, 25, 085), encara que és més que probable la manca de correspondència entre ambdós documents.

La Relation de lo que conuiene y falta para la fortification de la villa de yuiça …, és un escrit d’un full a dues cares. El remitent és el Vicari General d’Eivissa, micer Luís de Vigo;2 la datació de 1553 és la que apareix a l’encapçalament: [en tipus de lletra diferents] Relation de lo que conviene para la fortification de yuiça / 1553 / hiuiça. L’escrit fa referència a l’estat de les murades antigues d’Eivissa, a la seva feblesa i enumera possibles actuacions i diverses consideracions per a la planificació prèvia i la construcció de la fortificació (només farem un ús parcial de la transcripció completa).3 Tot i que dóna poques informacions sobre la planta de la ciutat, justifica l’interès de la nova obra: Relation de lo que conuiene y falta para la fortification de la villa de yuiça en la qual no ay sino una poblation, la qual aunque no sea de mucha utilidad tiene mucha qualidad y importa tanto mantenerla quanto a alguna de las otras que estan alli cerca vezinas por ser ella reparo [defensa] y escudo de toda aquella. Mas y estar en medio de la navegation y muy cerca de Argel.

El text acaba fent un esment explícit a possibles representacions prèvies d’Eivissa i a la intervenció de l’enginyer Ugo de Cessena:4 2. El nom, que no figura al document, s’ha extret d’Escandell (1995, p. 512).

3. La reproducció del document ens ha estat facilitada amablement des de l’Archivo de Simancas. Del contingut de la relació s’han ocupat també Costa (1962 i 1985) i Escandell (1970 i 1995).

4. D’acord amb Martínez Latorre (2006, p. 225 i 384), Ugo de Cessena, documentat a la ciutat de Mallorca l’any 1551, ja hauria informat sobre les defenses d’Eivissa; la seva defunció s’hauria produït abans del 24 d’abril del 1552.

–237–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

“Mas se podria[n] dezir algunas cosas sobre la dicha reparacion quando su Alt.ª fuesse seruido ver la dicha Tierra en pintura o de Tierra, porque facilmente se podria traçar la dicha Tierra o villa, y mostrar a la clara lo que se dixo de la floxedad de la dicha villa, y lo que se podria informar para hazerla fuerte co[n] poca costa, y de todo esto se hablo en Mallorca co[n] el Conde Vgo de cesena Inginyero de su Magd. el qual fue del mismo parescer sobre el modello que le fue mostrado de la dicha villa, y esta relation haze el vicario gen[er]al de Yuiça por el cardenal doria5 por lo que dessea el seruitio de v. Alt.ª la qual mandara tomar la buena voluntad y la que de ello fuere seruido et &.”

1.2. Il ritratto grande della fortezza de Eviza...

Un segon document ha de tenir relació amb la presència de Giovan Battista Calvi a Eivissa, a partir del 25 de novembre de 1554. És el plànol titulat Il ritratto grande della fortezza de Eviza il qual ritratto he le mura divise, per poter mostrar come resta le facciate di esse mura (AGS, MPD, 01, 037). Una imatge que combina la representació en planta i el dibuix en perspectiva del recinte de murades d’Eivissa i dels seus voltants, des del port fins al Puig dels Molins.

El plànol és un manuscrit sobre paper, en tinta negra, de grans dimensions (850 x 1.430 mm), sense indicar l’autor, ni la data ni el lloc de realització.

El títol consta al revers del plànol. L’autoria s’ha atribuït, raonablement, a Giovan Battista Calvi, amb la qual cosa la datació seria circa 1554-1555.

L’orientació del plànol està desplaçada a xaloc (SE), amb el nord cap a l’angle inferior de l’esquerra, amb els noms dels punts cardinals: Leuante, Mezzo giorno, Ponente, Tramontana. Els textos són en italià. Segons el catàleg, seria un plànol sense escala. Això no obstant, un text indica que [20] “Di qui alla mure sono circa 200 passa”. En una mesura aproximada, si es consideren dos-cents passos simples equivalents a cent passos geomètrics (uns 138,4 m), el resultat seria una escala de l’ordre 1:1.000. La taula 1 recull els textos i la toponímia.

Aquest plànol titulat Il ritratto grande della fortezza de Eviza... es complementa amb el “mapa” titulat Ritratto di tutta l’isola d’Eviza et delle Formentier (AGS, MPD, 25, 085), que, segons el catàleg, acompanya la “Relació sobre la fortificació d’Eivissa” (AGS Estado, 313, 069). A l’arxiu de Simancas hi consta la datació, en teoria, de 1553, a causa de la data de l’esmentada “Relació sobre la fortificació”.

5. Girolamo Doria (Gènova, 1495-1558). Noble genovès, nebot d’Andrea Doria. Després d’haver enviudat, fou creat cardenal diaca amb els títols de Sant Tomàs in Parione, primer (1529), i de Santa Maria in Portico, després (1555). Administrà les esglésies d’Elna, Osca, Noli i Nebbio. Nomenat arquebisbe de Tarragona, prenia possessió el 5 de juliol de 1533, per poders, sense visitar mai la seu tarragonina, que governà per mitjà de vicaris generals estrangers. A Tarragona tingué de bisbes auxiliars Lorenzo Pérez (fins a 1542), Miquel Ponte (1543) i Fra Francesc Roures (1544-1558). El cardenal moria a Gènova el 1558.

–238–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

Taula 1 Toponímia / Textos

Identificació

[1]

L’isoloto nomato butta foco

L’illot anomenat es Botafoc (representat en negre; separat de l’illa Grossa)

[2]

L’Isola longa che fa il porto bono

S’illa Grossa, que fa el port bo (en negre; separada de l’illa Plana)

[3]

Il Porto

El port (a l’illa Plana)

[4]

L’Isola Piana che fa il porto bono

S’illa Plana, que fa el port bo (en negre; separada de l’illa Grossa i de terra)

[5]

Mar

La mar

[6]

Il Molo

El moll (signe de moll)

[7]

corrali

Corral (representat en planta)

[8]

Un orto

Un hort (representat en planta)

[9]

corrali

Corral (representat en planta)

[10]

corrali

Corral (representat en planta)

[11]

Il piano de la Marina

El pla de la Marina

[12]

La torreta de mar

La torreta

[13]

Isolotto

Illot (en negre)

[14]

Poggio de Sta. Lucia

Puig de Santa Llúcia (extramurs)

[15]

Questa facciata e tutta balzia et pero non si piu montar da questa parte

Aquesta façana és tota volant, però no es pot muntar d’aquesta part

[16]

Isolotto

Illot (en negre)

[17]

Molini da Vento

Molins de vent (quatre signes de molins de vent)

[18]

La faccia del Castello uerso mezzo giorno

La façana del Castell cap a migjorn

[19]

Da questa parte la Terra fu presa da christiani

D’aquesta part la terra fou presa pels cristians

[20]

Di qui alla mure sono circa 200 passa

D’aquí als murs hi ha gairebé dues-centes passes

[21]

Mulini da viento

Molins de vent (cinc signes de molins de vent)

[22]

Una portella di vidal

La portella d’en Vidal

[23]

La Muraglia qui resta in mezzo de la villa La murada que resta enmig de la vila, entre la “vila d’amunt” i la “vila d’avall”

[24]

La torre nova

La torre nova

[25]

Qui resta una portella

Aquí resta una portella

[26]

Da questa parte resta la terra ferma dell’Isola, et si e pianura con horti

A aquesta part hi ha la terra ferma de l’illa, i és una planura amb horts

[27]

Porta Maggior

Porta Major

[28]

Porta de S. Francisco

Porta de Sant Francesc

[29]

Portella de Serra

Portella de Serra

[30]

La faccia del Castello uerso leuante

La façana del Castell cap a llevant

[31]

Qui sono Paludi

Aquí són aiguamolls

–239–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

El mapa, sense escala, és un manuscrit sobre paper, en tinta negra, de 620 x 450 mm, sense indicar l’autor, ni data ni lloc de realització. L’orientació general estaria desplaçada cap a mestral (NW), amb el nord cap a l’angle superior de la dreta. Damunt l’illa d’Eivissa, una creu simple indica els punts cardinals: Leuante, Mezzo giorno, Ponente, Tramontana. És un “mapa” rudimentari que té la finalitat d’oferir una imatge del conjunt de les Pitiüses, fent ús d’un llenguatge cartogràfic i d’informació geogràfica sobre les illes i els illots, els aspectes del relleu, els cursos d’aigua i l’estany de les Salines; també fa ús de signes convencionals (sobretot d’esglésies i de torres), d’indicacions de distàncies i direccions i d’altres informacions a través dels textos (dels quals no farem esment). La imatge de l’illa d’Eivissa és la més aconseguida, encara que molt imperfecta. Les zones més identificables són la badia de Portmany i el port d’Eivissa; és molt esquemàtica la costa de Portinatx; els contorns de les illes de s’Espalmador, s’Espardell i Formentera són només esquemàtics i poc acurats.

El consens és general en atribuir l’autoria a Giovan Battista Calvi. L’assignació és acceptable, si més no per l’ús de la llengua italiana i pels continguts del mapa.

Això no obstant, la datació de 1553 seria contradictòria amb les informacions sobre la presència de l’enginyer a Eivissa, de 25 de novembre de 1554; per tant, l’elaboració del mapa hauria de ser circa 1554-1555. A més, el mapa no es correspon amb la “Relación” de 1553, que seria anterior a l’arribada de Calvi, i que tampoc no s’avé amb els continguts del “mapa” ni del plànol que ja hem comentat.

Sembla indubtable que el plànol i el mapa són del mateix autor i que s’han de considerar com a dues parts d’un mateix conjunt: un esquema general de les illes i un plànol particular del recinte de murades de la vila d’Eivissa. Sembla indiscutible que estan fets per la mateixa mà, amb el mateix llenguatge i els mateixos criteris, per les similituds en els textos (en italià), en alguns termes i les respectives grafies (Mezzo giorno, Poggio...), en el tipus de lletra i la cal·ligrafia; per les semblances en els títols de l’encapçalament, o per la manera de representar els illots i el relleu.

1.3. Traça de Yviça Un altre exemplar de material cartogràfic és el plànol titulat Traça de Yviça (AGS, MPD, 05, 036), que mostra l’estat de les murades d’Eivissa. És un manuscrit sobre paper, en tinta negra, de 410 x 570 mm, sense indicar l’autor, ni la data ni el lloc de realització. El plànol té escala gràfica: aquestos punts que son deu son deu canes mallorquinas y dos alnes de Valencia son nou palms mallorquins. En realitat, són onze punts, que marquen les deu canes de Mallorca (una cana, 1,564 m). Per tant, si deu canes mallorquines són uns 27 mm, l’escala aproximada seria 1:579. Té l’orientació desplaçada cap a llebeig, amb el nord cap a l’angle inferior de la dreta. Disposats de manera circular, els noms dels punts cardinals: Labeig, Ponent, mistral, tremûtana, grech, leuant, Exeloc, Mitjorn. Els textos són en català i castellà.

–240–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

Taula 2 Toponímia / Textos [1]

Sglesia

[2]

bestio feador senyat p mestre Simo enginyero de Mallorca

[3]

aquest bestio es a la part de leuât junt a la Iglesia lo qual se fa p subjugar un padastre dit Sto. Juan lo qual subjuga la vila de vall pq en temps de batalla nos pot acostar ningu a la murada de la vila de vall q del pedastre se descobra a la part de dins tota la murada fins a descobrir los peus dels homes per esser lo padastre tant superior a la murada lo qual pedastre esta entre lo port y la vila per [?] per un grech y leuât

[4]

[lletra diferent] No hay padastro nyguno el lugar esta cavallero de todos

[5]

en aquest canto fa retellar lo tros de barbecana tant com te la linea pq de un bestio se descobre laltre bestio

[6]

Castell

[7]

Almudayna

[8]

bestio que are se anira [?] a fer p mestre Simo inguinyero de Maj.

[9]

aquest bestio es mes alt q ninguna part del castell y asi de tota la vila fora la almudayna que es 14 palms superior a dit bestio y li sera caualler aquest bestio subjuga tot lo port y la mejor part de campanya p hon se pot dar bataria

[10]

[lletra diferent] este bestio no descubre nada ny vee al otro por q esta delante esta torre quadrada que sale mucho mas

[11]

bestio senyat y fehedor p dit Simo

[12]

aquest bestio es a la part de lebeig per poder guardar una part de murada la qual es molt debil y podrida y respon al bestio mejor del canto de la almudayna

[13]

caualler ja fet terraple

[14]

ravelli fehedor

[15]

aquest ravelli fa fer y esta de baix de un canto de la murada qui partex la vila de mût ab la vila devall y fan aleuar tres torras p manera q des dos ravellins y dos terraplens guarderan la murada de la raval y no dexeran aturar en lo raval ningu ... [?, text no llegit]

[16]

torra

[17]

torra

[18]

torra

[19]

ravelli fet

[20]

terraple

[21]

Lo raval, o vila devall

Segons la catalogació: “Remitido por el ingeniero Juan Bautista Calvi a la Princesa de Portugal6 en carta fechada en Ibiza 27 de febrero de 1555”. Aquesta qüestió ha plantejat dubtes sobre l’autoria i la data, perquè la traça s’ha relacionat amb les obres fetes a les murades per mestre Simó [Ballester], vingut des de Mallorca, després de juny de 1554, abans de l’arribada de Calvi (vegeu Escandell, 1995, p. 512 i ss).

6. Joana d’Habsburg (1535-1573), germana de Felip II, casada amb el príncep hereu de Portugal, Joan († 1554).

A causa de l’absència del seu germà, fou regent a partir del 12 de juliol de 1554.

–241–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

Amb el castell, l’Almudaina i el recinte representats en planta, el detall de l’estat de les obres fa referència sobretot al sector de la “vila d’amunt” (SE i SW), mentre que aporta menys informació sobre el raval o “vila d’avall” (NW). La fàbrica dels bastions correspon aproximadament als posteriors baluards de Santa Tecla [2 i 3], Sant Jordi [8 i 9] i Sant Jaume [11 i 12], respectivament; l’obra d’un dels revellins se situaria en el posterior baluard del Portal Nou [14 i 15]. El perímetre complet coincidiria bàsicament amb el de les murades medievals, immediatament anterior a la traça de Calvi. La possibilitat tècnica de georeferenciar7 el plànol aporta uns resultats d’un perímetre aproximat de 1.235 metres i una superfície d’uns 46.450 m2.

Seguidament, des de finals de 1554, Calvi hauria fet el disseny del nou recinte, tancant i fortificant l’anterior (1554-1575). La continuació de tota la fortificació, que ha arribat en part als nostres dies, és el resultat de l’ampliació (1576-1598), projectada per Giovan Giacomo Paleari Fratino, cap al puig de Santa Llúcia (al quadrant nord-est), per incloure el barri extramurs del puig, mitjançant la modificació del baluard de Sant Joan i la construcció del de Santa Llúcia (vegeu també Viganò, 2004, p. 300 i ss). El detall de la proposta de Fratino és l’objecte de la Traça del estado en que esta la fortificación de Iviça en primero de mayo de mil y quinientos setenta y nueve años (AGS, MPD, 15, 004). Més endavant, l’any 1616, el Plano de la ciudad de Ibiza con indicación de la fortaleza con los baluartes de Sta. Lucía y S. Juan, el faro, plaza de la Marina y huerto de D. Juan Jover en donde se ha levantado una parez objeto de discusión (AGS, MPD, 44, 042) mostra la zona del Pla de la Marina, entre la Vila i el port, on s’ubicava el barri extramurs de la Marina i la drassana.

2. Ciutat de Mallorca Els exemplars cartogràfics sobre la fortificació renaixentista de la ciutat de Mallorca segueixen una seqüència temporal que és uns anys posterior a les obres d’Eivissa, però han deixat diversos documents, entre 1596 i 1613, que defineixen el perímetre del nou recinte emmurallat i avancen cap a un plànol complet de la ciutat, que aconseguirà la màxima expressió en l’obra d’Antoni Garau (o Guerau), l’any 1644.

Quant a la presència dels enginyers militars, a mitjan segle xvi, el comte italià Ugo de Cessena s’ha documentat a la ciutat de Mallorca i a Menorca l’any 1551. Uns anys més tard, Giovan Battista Calvi, en viatge d’Eivissa a Menorca, el mes de març de 1555, feia una aturada a ciutat de Mallorca, on revisava la nova fortificació; a Menorca, dissenyava de nova planta el castell, anomenat posteriorment de Sant Felip, a l’entrada del port de Maó, enviant a la cort la traça del port i del castell, juntament amb un model en fusta (Fornals, 2006, p. 162-163 i 166-168).

7. Hem d’agrair la col·laboració de Joan Bauzà Llinàs que ens ha aportat la georeferenciació dels plànols.

–242–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

L’enginyer Giovan Giacomo Paleari Fratino arribava a les Illes probablement el mes de desembre del 1574, passant per Eivissa; fins a l’octubre de 1575 era a Mallorca, on, auxiliat per Josep Salellas, replantejava el recinte de la ciutat, les obres del qual començaven el 28 de gener de 1575; aquell any també anava a Menorca per treballar en les obres del port de Maó. A Menorca, el Fratino també coneixia altres indrets com la Mola, Ciutadella, el Toro o el castell de Santa Àgueda. A Eivissa, el Fratino modificava i ampliava el traçat del recinte que Calvi havia dissenyat (Fornals, 2006, p. 169-171; Tous, 2002; Viganò, 2004).

Uns anys més tard, Giorgio Paleari Fratino, germà de l’anterior, era a la ciutat de Mallorca; informava sobre les torres de defensa de l’illa, Alcúdia, Portopetro, Cabrera i Eivissa, per passar després a Menorca (Fornals, 2006, p.

171). Giorgio Paleari Fratino assistia a la visita del virrei Lluís Vic i Manrique a les torres de Mallorca, entre el 21 de gener i el 25 de febrer de 1585. És possible pensar que en la visita del virrei també hi participà Joan Binimelis.

Un altre personatge destacat de les obres de fortificació fou Antonio Saura que, després d’haver treballat a Eivissa, era nomenat mestre major d’obres de Mallorca (1597), on exercia la seva funció a les murades de la ciutat fins al 1634; l’any 1606, havia inspeccionat les defenses de Ciutadella de Menorca (Fornals, 2006, p. 172-173). Entre d’altres, Saura feia un disseny d’una part del castell d’Eivissa (1597) (Archivo General de Simancas).

2.1. La presència dels germans Fratino a la ciutat de Mallorca Tot i que s’ha documentat la presència a Mallorca d’altres enginyers, la intervenció inicial més significativa és la de Giovan Giacomo Paleari Fratino, juntament amb la del seu germà Giorgio. Hi ha pocs dubtes a l’hora d’assignar la traça de la nova fortificació de la ciutat a Giovan Giacomo Paleari. A partir del 1575, les obres se centraven en la part de ponent de la nova murada, entre la porta de Santa Catalina i la porta Pintada; un altre indret a fortificar era el castell de Bellver, relativament allunyat de la ciutat.

Tot fa pensar que, cap a l’any 1596, s’havia perdut el disseny original de la traça (Viganò, 2004, p. 297), que és coneguda a través dels plànols d’Antoni Verger, que reproduïen “la Fortificatio fabricada y senyada per lo Capta. Fertin”. En qualsevol cas, Marino Viganò (2004, p. 313) considera que la intervenció de Giovan Giacomo Paleari Fratino fou decisiva tant a Mallorca com a Eivissa.

2.2. Antoni Verger Un personatge interessant és l’escultor i “enginyer” Antoni Verger (ciutat de Mallorca, circa 1555 – 23 de desembre de 1635), que fou un artista reconegut i responsable de la fàbrica de diferents obres d’art i arquitectura, com el portal –243–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

major de la Seu (1592-1601). Sens dubte, Antoni Verger dominava la planimetria a causa de la seva activitat professional. Les seves capacitats cartogràfiques es manifesten en dos documents.

2.2.1. Un mapa de part de l’illa de Mallorca, de 1594 Antoni Verger elaborava un mapa de part de l’illa de Mallorca, l’any 1594.

El mapa –un dels exemplars cartogràfics més antics referits a Mallorca– és un document enviat a la cort de Felip ii per, en el cas d’una invasió otomana, definir i indicar els indrets de refugi per a la defensa de la població als llocs de relleu més inaccessible. El mapa (AGS, MPD 07-136) anava adjunt a un lligall titulat 1594 / Las preuençiones que se hizieron en el Reyno de Mallorca (AGS, Guerra y Marina, 414-82), que conté dos documents manuscrits inèdits: una “Relació de les diligències i prevencions de guerra” i una “Relació de la muntanya de Mallorca”, que és pròpiament una descripció dels continguts del mapa. És un mapa de part de l’illa de Mallorca, centrat en la zona central de la Serra de Tramuntana. És un manuscrit en paper, en tinta i colors, de 576 x 428 mm, sense nom d’autor, ni data ni lloc de realització. Sense referències d’escala gràfica ni d’unitats de mesura, l’àrea representada és ben identificable i, encara que no respecti una escala justa, la imatge segueix un criteri de proporcions de distàncies i posicions prou acceptable. Després d’haver calibrat la imatge, l’escala general aproximada resultant és 1:55.000. La major precisió coincideix amb la línia de la costa i les majors distorsions apareixen cap al vessant meridional de l’interior.

L’anàlisi de la documentació que acompanya el mapa ha fet possible certificar la seva autoria i datació. Pere Vivot,8 que actuava com a lloctinent general del Regne de Mallorca, comunicava a la cort la planificació de les possibles accions en cas de guerra i manava fer la descripció i el mapa de les parts més altes de la Serra de Tramuntana com a indret d’interès defensiu. Segons el detall de les instruccions del virrei interí Pere Vivot: “Tanbien enbie dos caualleros y un enginyero a reconoscer y visitar las montanyas con instruction que reconoscan las mas fuertes, y los passos que se han de guardar y la gente que aura menester para ellos y como se pueden fortifficar los quales lo hizieron con mucha diligentia y curiosidad y dieron relation muy particular de todo que se vera a parte.”

El mateix document identifica els autors de la descripció i del mapa: “Hauiendose de retirar en caso de armada la gente inutil a las montanyas que seran numero de 70.000 personas conforme a la orden dada y a la voluntad de V. majd. me parescio necessario reconocerlas primero y saber como se pueden guardar y que gente puede caber en ellas y la comodidad del biuir y otras circunstancias necessarias embie 8. Pere Vivot († 1607) fou procurador reial del Regne de Mallorca i virrei interí (1594 i 1604). Després de la mort del virrei Lluís Vic, el 6 de setembre de 1594, Pere Vivot ocupà interinament el càrrec, que jurà dia 7 de setembre, fins a l’arribada del nou lloctinent general, Ferran Sanoguera, el 20 de gener de 1595.

–244–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

dos caualleros Ramon cos y Joanote Brull y con ellos Antonio Verger sculptor y muy ingenioso para este effecto con la instruccion conueniente de lo que auian de hazer estuuieron dies dias y bueltos me truxeron relation muy particular y distincta puesta la montanya fuerte y los passos que se an de guardar en disenyo y pintura ques la siguiente.”

Per tant, l’autor del mapa és Antonio Verger sculptor, també anomenat enginyero. El termini de realització del mapa (uns deu dies) i de la relació descriptiva s’ha de situar entre el 18 de setembre i el 20 d’octubre de 1594, possiblement durant la primera quinzena del mes d’octubre. Antoni Verger és considerat muy ingenioso para este effecto (per aixecar el mapa). Els termes disenyo y pintura, així com traça (a la descripció), són, òbviament, sinònims de “mapa”.

2.2.2. Els dos plànols de la ciutat de Mallorca, de 1596, d’Antoni Verger A part del mapa, Antoni Verger és més conegut pel fet que també és l’autor de dos plànols, de 1596, complementaris, sobre l’estat de la fortificació de la ciutat. Verger atribueix l’autoria del projecte a Giovan Giacomo Paleari Fratino. Malgrat les diferències entre el mapa de 1594 i els plànols de 1596 (centrats en la planimetria urbana, a major escala, molt més acurats i acabats), hi ha certes similituds estilístiques. Una evident és el color i la manera de representar la superfície de la mar.

Els dos plànols, conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Barcelona), ambdós amb una rosa dels vents, són complementaris; informen de l’estat i del projecte de les obres de fortificació i reprodueixen els traçats de les antigues i de les noves murades. A més de les portes i baluards, representen en planta el moll, la drassana, la Llotja, el castell de l’Almudaina i el palau del Bisbe, juntament amb el curs del torrent de la Riera per dins la ciutat (Tous, 2002, p. 32-38).

[I] Verdadera Planta de Mallca. y Siti axi la Planta vella Com encara la Fortificatio fabricada y senyada per lo Capita Fertin. Treta dita Planta Justa y Recta vt Jacet p mi Antoni Verger Sculptor p art de Angulos depositio per Manament de Don Fernando Ça Noguera vuilrey y Capita gral p sa Maget en lo pnt Regna de Mallorca En 1596. Escala gràfica de 170 canes de Mallorca [= 66 mm] [Escala aproximada 1: 4.000]. Manuscrit, en color, 36 x 51 cm. Datat a Mallorca, 15 de setembre de 1596. L’explicació de l’escala és: Scala de la pnt planta y ua de deu en deu canes y cada cana son vuyt pams mallorquins lo qual palm esta asenyalat de baix ab la lletra A. [II] Verdadera Planta de Mallca. y Siti, axi la planta vella, Com encara la Fortificatio fabricada y senyada per lo Capta. Fertin y demes de aço continuat y seguit lo q. falta a dita fortificatio tenit ull y respecta a dita art y va senyat de tres colors, la Fortificatio Vella de groch y la de fertin de vert y la noua de vermell.

Treta dita planta Justa y Recta vt Jacet p mi Antoni Verger sculptor p art de angulos depositio p mat de Don fernando Çanoguera Virrey y Capta. Gral. p sa Magd en lo pnt Regne de Mallca. en 1596. Escala gràfica de 170 canes de Mallorca [= 66 mm] [Escala aproximada 1: 4.000]. Manuscrit, en color, 36 x 51 cm. Da–245–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

tat a Mallorca, 15 de setembre de 1596. L’explicació de l’escala és: Schala de la pnt planta y va de deu en deu canas y cada cana son vuyt pams mallorquins, lo qual palm sta asanyalat de baix ab la lletra A. El conjunt de la toponímia i dels elements representats als plànols són els següents.

Taula 3 [I]

[II]

Identificació

B. de Sª Catalina

B. de Sª Caterina

Baluard de Santa Catalina

Porte de Sª Catalina

Porta de S. Caterina

Porta de Santa Catalina

Tera.plla B. de Vrries

B. de urries

Baluard d’Urries

B. del Sitjar nou y uell 1

B. nou y vell dl Sitjar

Baluard nou i vell del Sitjar

Porte del Sitjar

Porta del Sitjar

Porta del Sitjar

La riera

La Riera

La Riera (entrada a la ciutat)

B. de les parallades

B. de las paralladas

Baluard de les Parellades

Porte plegadissa

Porta plaguediça

Porta Plegadissa

B. de la pintade nou y uell 2

B. nou y vell de la pintada

Baluard nou i vell de la [porta] Pintada

Porta pintada

Porta Pintada

B. nou de Çanoguera

Baluard nou de Çanoguera

t

–246–

Terraplè

B. de S Antoni 3

B nou y vell de Sanct Anttº B Baluard nou i vell de Sant Antoni

Porta de St antonj

Porta de Sant Anttº

Porta de Sant Antoni

B. del Socorrador 4

B. del Socorrador C

Baluard del Socorrador

B. del templa

Baluard del Temple

Porta del camp

Porta del camp

Porta del Camp

B. de le porte del camp 5 6

B. nou y vell de la porta del camp D E

Baluard nou i vell de la porta del Camp

Bestionet dels capellans 7

B dels Capellans

Baluard dels Capellans

Porte de le calatraua

Porta de la Calatraua

Porta de la Calatrava

B. de berard

B. de berard

Baluard de Berard

La portella

La portella

La Portella

Palau del Bisbe

Palau del Bisba

Palau del Bisbe (en planta)

Castell Reyal hont esta el Virey

Castell Real ont sta lo Virrey

Castell Reial on està el virrei (Almudaina) (en planta)

B. del moll

B. del moll

Baluard del Moll

Torre del moll

Torra del Moll

Torre del Moll

La porte del Moll

Porta del Moll

Porta del Moll

Longe

llonge

La Llotja (en planta)

Dresanal

Dresanal

La Drassana (en planta)

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

Els dos plànols defineixen el recinte medieval i la nova fortificació renaixentista, marcant bàsicament el perímetre de la ciutat, que es mantindrà fins a l’enderrocament de les murades, iniciat l’any 1902. A més dels traçats de les antigues i de les noves murades, a l’interior del nou recinte és possible destacar tres aspectes: a) La representació en planta de diferents elements urbans, com el moll, la drassana, la Llotja, el castell de l’Almudaina i el palau del Bisbe. Posteriorment, diversos plànols mantindran el dibuix d’aquests indrets singulars. b) El curs del torrent de la Riera per dins la ciutat, amb els seus ponts, fins a la mar. L’any 1613, el torrent fou desviat pel fossat de ponent de la nova murada. En el plànol d’Antoni Garau de 1644, l’espai ocupat per l’antic llit de la Riera ja s’havia incorporat al teixit urbà. c) Els dos plànols representen explícitament el traçat del recinte anterior de la murada, que destaca sobretot a la part de ponent, entre la porta de Santa Catalina i la porta del Sitjar. Aquest tram està perfectament reproduït al plànol posterior d’Antoni Garau de 1644. L’espai entre la murada vella i la nova estava ocupat bàsicament per l’anomenat hort d’en Moranta, que no es veuria afectat per la urbanització durant segles, i que fou completa ja ben entrat el segle xx. Retornant al plànols de 1596, un altre tram de l’antiga murada és perceptible a la part de mestral, entre la porta del Sitjar i la porta Plegadissa, al punt de l’antiga entrada del torrent de la Riera; un altre espai buit, més reduït que l’anterior i que seria colonitzat per l’espai urbà de manera molt més ràpida.

De la georeferenciació dels plànols de 1596 en resulta un perímetre d’uns 5.557 m lineals i una superfície interior de l’ordre de 1.342.168 m2. Tot i que la imatge resta allargassada de nord a sud i contreta d’oest a est, superposada a la realitat mostra una alta coincidència amb el recinte del nucli antic tancat per les murades, enderrocades definitivament a partir de 1902.

2.3. Joan Binimelis Joan Baptista Binimelis i Garcia (Manacor, 1538/1539 - Ciutat de Mallorca, 1616) és un autor essencial per a la història de Mallorca. La seva obra és representativa de l’estat de la cartografia i de la geografia descriptiva a Mallorca a finals del segle xvi. Binimelis fou l’autor d’una primerenca Història del Regne de Mallorca; la redacció del text en català seria de 1593-1595, mentre que el text en castellà s’ha datat cap a 1601. Al final de la seva vida hagué d’afrontar, fins i tot, un procés de la Inquisició, que sens dubte repercutia en una escassíssima difusió pública de la seva obra.

Una circumstància afegida interessant és la relació de Joan Binimelis amb el seu coetani Antoni Verger. En efecte, la datació del mapa i dels plànols de Verger (1594 i 1596) és coincident amb la redacció dels textos de la Història de Mallorca (1593-1601). Així, Binimelis hauria tingut a l’abast material cartogràfic tant per a la descripció de la ciutat com per a les descripcions del lito–247–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

ral; Binimelis també fa referència explícita a les muntanyes com a llocs de defensa, sobretot quan descriu el terme d’Escorca (i en menor mesura també al terme de Pollença). Tot fa pensar que Binimelis podria haver accedit a la informació necessària per fer una obra de caràcter molt més geogràfic. De moment, el dubte són les connexions entre ambdós personatges, Joan Binimelis, més humanista, i Antoni Verger, més tècnic, dues persones significades que formaven part del cercle del bisbe Joan Vic i Manrique. Tant Verger com Binimelis haurien pogut disposar de cartografia prèvia per dur a terme els seus plànols i mapes posteriors. Aquests interrogants, només els podem deixar enunciats. Sigui com sigui, el mapa de Verger de 1594 i els mapes de Binimelis són diferents i no únicament per raons d’autoria.

2.3.1. Els mapes de Mallorca de Joan Binimelis, circa 1601 Joan Binimelis tenia coneixements i accés a informació que li permetia confeccionar mapes sectorials de Mallorca, que acompanyen els textos de la versió en castellà de la Història de Mallorca, de la Biblioteca Nacional de España (Madrid), datable cap a l’any 1601 (Ms. 10394): Descripcion particular de la isla y villas de Mallorca, y de algunas cosas memorables que en ella acontecieron. Tomo III, Libros 5-7, su autor el Dr. Ioan Benimelis, sacerdote natural de Mallorca (h. 1-388) [...].

El manuscrit té 429 fulls (31 x 21 cm); en concret, inclou: Mapas dibujados a pluma y coloreados, en los márgenes y a página entera, en el Libro 5º de la primera obra. El tom corresponent és el Libro Quīto que trata de la descripcion particular de la Ysla y villas de Mallorca y de algunas cosas memorables que en ella acontecieron.

Autor el Dotor Ioan Benimelis, Sacerdote y natural de Mallorca. Tomus Tertius (portada, f. 1). En un únic tom, és un exemplar que ha estat restaurat i que es llegeix amb certes dificultats, ja que la tinta es transparenta a les dues cares dels fulls.

Algunes parts del text i dels mapes estan deteriorades per l’acidesa de la tinta.

Els mapes responen a diverses característiques: són dibuixos a tinta i color, de diferents mesures, intercalats amb el text; estan ubicats per acompanyar la descripció de les viles. Encara que mantinguin una certa proporció de les àrees representades, les escales –que no s’indiquen– són variables a cada mapa. Els mapes són dibuixos en planta, centrats sobretot en el perímetre de la costa. La informació cartogràfica inclou signes convencionals, representació del relleu i cursos de torrents. Els accidents del litoral, entrants i sortints, hi són molt marcats, amb toponímia, illots i signes de torres o talaies i d’altres elements. A les zones de l’interior hi ha altres aspectes, com les viles principals i llocs significatius, amb toponímia. S’hi dibuixen els nuclis de població, edificacions i cases disperses, santuaris, castells, etc. El relleu hi apareix en forma de petites muntanyes en perspectiva i les elevacions aïllades també són objecte d’atenció.

Així mateix, els cursos d’alguns dels torrents més importants fins a la mar. Cada mapa correspon sobretot a un sector de costa que acaba sobreposant-se a l’anterior i al següent, raó per la qual hi ha topònims que estan repetits. Els mapes acompanyen el text i segueixen exactament el mateix ordre que la se–248–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

qüència dels capítols de les descripcions particulars de les viles (per al text, vegeu Binimelis, edició de 1927).

El manuscrit de la versió en castellà de la BNE conté un total de 22 imatges: 17 mapes del litoral, 1 de l’interior de l’illa i 4 mapes sectorials de detall. A la costa, fins a completar tot el perímetre de Mallorca, hi ha els mapes de les viles de Felanitx, Santanyí, Campos, Llucmajor, Ciutat de Mallorca, Calvià, An­dratx, Estellencs, Valldemossa, Sóller, Escorca, Pollença, Alcúdia, Santa Margalida, Artà i Manacor, més el de l’illa de Cabrera. Un únic mapa representa el centre i l’interior de Mallorca. La majoria dels mapes ocupen la cara d’un full; altres, una cara i part de l’altra, i fins a dues cares. A més, hi ha quatre mapes de sectors específics: el de sa Dragonera i sector de la costa d’Andratx, un sector de la costa de Valldemossa, un sector de la costa de Cap­depera i un sector de la costa de Son Servera; són mapes de menors dimensions, que ocupen el marge lateral exterior del full. La incorporació dels quatre mapes “sectorials”, que no apareixen a altres còpies de l’obra (Biblioteca de Montserrat i British Library), atorga al manuscrit de la BNE el caràcter de referència original.

2.3.2. La ciutat de Mallorca a l’obra de Joan Binimelis A l’hora de descriure la ciutat de Mallorca, sembla evident que Binimelis tenia davant un plànol, si més no, del recinte urbà: “Té esta Ciutat del seu ambito, e circuit per la muralla e fortalesas noues y uellas 3482 canes mesura de Mallorca, la sua figura es casi redona, y fa en vers la mar una figura de emicicle uberta dun cap al altre.” (transcripció a Alcover, 1916, p. 212).

El text transcrit s’ha extret del manuscrit inèdit de l’exemplar de la BNE (Ms. 10394). La descripció forma part del Cap. 1 La description de la ysla de Mallorca, segun los Climas y su figura: “[…] Tiene esta ciudad de su cara [?] por sus murallas y fortalezas nuevas y viejas 3482 canas o varas de la medida de Mallorca. Su figura es casi redonda, y haze a la parte del mar una figura de Emiciclo, abierta dun cabo al otro, por causa de un barranco [el torrent de la Riera] que le entra por un cabo y va a dar al mar de su puerto.

La dicha ciudad esta partida en [sinco, tatxat] ocho portales, Portal de Sta. Catalina, del Sitjar, de la Pintada, de St. Anton, del campo, de Calatrava, de la Portella, y del Muelle.

[Quando los Moros, tatxat] Al tiempo que los Moros dominauan la ysla de Mallorca, hauia entonces en la ciudad diez portales, que los llamauan en lengua Arabica, de Belalcofol, que ago [f. 5r] ra llaman de la Pintada Barbolet, que llaman agora de la Plegadisa, Bebelbelet, que es una puerta cerrada en frente del Bestion que llaman de Urries. Portopi que es la que dizen de Sta. Catalina, Bebalbelet ques un portal de la Dreçana. Hualbeleth, que es la de la Portella. Puerta de la Villa que es el arco o portal de St. joan, delante la Lonja.

Almudino, que es un portal junto a la boteria y lo demas dende estos dos portales era todo aquel territorio asta la orilla del mar, una grandissima plaça; en donde se hazian todos los negocios y comercios de la mar, Belbalet, que es el portal del templo. […]” [f. 5v]

Fins i tot, una nota al marge, afegida posteriorment, compara les mesures amb les del plànol de la ciutat d’Antoni Garau de 1644: + segun la planta de –249–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

Antº. Garau boxa [té un perímetre de] 3460 canas aduirtiento que la planta solo da 3400 pero como el papel moxado, y impresso despues se enxuga y encoge es su verdadero recincto 3460 [f. 5r].

Sens dubte, Binimelis coneixia la planimetria de la ciutat i disposava d’informació de primera mà. El perímetre de les 3.482 canes de Mallorca (una cana, 1,564 m) és equivalent a uns 5.445,85 m, mentre que les 3.460 canes assignades al plànol posterior de Garau equivalen a uns 5.411,44 m. En ambdós casos, si es compara amb el perímetre resultant dels plànols d’Antoni Verger (uns 5.557 m), les diferències són de poc més d’un centenar de metres.

2.3.3 Un plànol de la ciutat de Mallorca, entre els béns de Joan Binimelis (anterior a 1612) L’inventari dels béns mobles de Joan Binimelis reflecteix l’estat de la cartografia, de la imatge i la representació del territori a principis del segle xvii. La informació prové dels codicils del testament, de 22 de juny de 1612 i de 6 de gener de 1616, però de manera especial de la relació/inventari dels encants dels béns movents, redactada entre el 26 de gener de 1616 i el 15 de maig de 1620 (extret de Llabrés, 1916).

El primer codicil, de 22 de juny de 1612, ens informa dels instruments i dels escrits de Joan Binimelis i també de l’existència d’un plànol de la ciutat de Mallorca. Textualment: Item, leix per dit bon amor a dit senyor Leonard Zafortesa lo retrato gran, pintat al oli de la Ciutat de Mallorca ab tots los carrers.

El llistat dels encants dels béns movents conté documents cartogràfics, imatges de ciutats i maquetes. És possible comptabilitzar fins a trenta-sis imatges, sobretot “papers”, de diverses ciutats, entre les quals València; tres o quatre mapamundis (un en pergamí i dos en paper); un quadre pintat d’Espanya; dues maquetes, “de bulto”, de les ciutats d’Alger i de la Goleta (perduda el 1574); dues “pedres” [relleus ?] de dues fortaleses; i, finalment, dues trompes (de mirar lluny). Així mateix, It. un cuadro pintat, la Isla de Mallorca, per 3 lb.

4 s. al reverent mossó Miquel Forners, prevera.

Tant la pintura a l’oli del “retrato gran, de la Ciutat de Mallorca amb tots els carrers”, com el “quadre pintat de l’illa de Mallorca”, condueixen a pensar amb l’obra coetània del pintor Miquel Bestard (1592 - 1633), autor d’un mapa de Mallorca (un oli sobre tela, de 171 x 235 cm, datat circa 1631-1633) i d’una dotzena de vistes de la façana marítima de la ciutat de Mallorca. Per altra part, el desconegut retrat gran de la ciutat amb tots els carrers, podria considerar-se com un precedent per al plànol posterior d’Antoni Garau de 1644.

3. Menorca En el cas de Menorca, encara que l’illa serà molt més important amb el pas del temps, la incidència de les obres de fortificació és diferent. Maó havia patit –250–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

un atac l’any 1553 i Ciutadella fou pràcticament devastada l’any 1558. No obstant això, per la situació física dels dos nuclis urbans al fons dels seus respectius ports, el projecte de defensa més significatiu serà el disseny de nova planta del castell, anomenat posteriorment de Sant Felip, a l’entrada del port de Maó, allunyat del nucli urbà, però que marcaria l’origen de l’actual nucli d’Es Castell.

3.1. Ciutadella Un primer document cartogràfic de Ciutadella de Menorca, datat l’any 1595, representa, en planta i en perspectiva, l’alcàsser de Ciutadella i la cala del port (AGS, MPD, 34, 035). És un plànol manuscrit, en paper, de 100 x 46 cm, en tinta i aiguada. Té escala gràfica: cada punto es una cana, més algunes indicacions de distàncies lineals, en les quals uns 98 mm serien equivalents a unes vint-i-dues canes. En canes de Mallorca (una cana = 1,564 m), l’escala resultant seria de l’ordre 1:351. Té l’orientació desplaçada a gregal, amb el nord cap a l’angle superior de l’esquerra. Una rosa de 16 vents (8 i 8 puntes), té una flor de lis al nord i una creu a l’est, més les inicials de diversos vents: G (gregal), S (Siroco, xaloc), O (Ostro, migjorn), L (llebeig), P (ponent), M (mestral).

El plànol, des de la torre de Sant Nicolau fins a l’alcàsser, se centra en les defenses d’aquest darrer recinte, on destaquen la murada, les diverses dependències i l’extensió assignada a l’hort, amb la sínia i el safareig. Extramurs, l’antic convent de Sant Agustí. Cap a gregal i cap a xaloc s’indica el traçat de les murades de la vila, que no hi és representada. La taula 4 recull els textos i els elements del plànol.

Taula 4 Text

Identificació

[1]

Muralla de la villa

Punt de contacte del recinte de l’alcàsser amb la murada de la vila (en direcció a gregal)

[2]

Portal

Portal (de l’alcàsser)

[3]

Puerta principal

Porta principal (de l’alcàsser)

[4]

Alcazar Real de Ciudadella

Alcàsser Reial de Ciutadella

[5]

Entresuelo

Entresòl

[6]

Entresuelo

Entresòl

[7]

Bodega

Bodega

[8]

Entresuelo

Entresòl

[9]

Cavalleriça

Cavallerissa

[10]

El Hataona [sic]

Molí / forn

[11]

Escala 1 2 3

Escala, amb tres replans (1, 2, 3)

[12]

Cisterna

Cisterna

[13]

Entresuelo

Entresòl –251–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

–252–

[14]

El huerto

Hort

[15]

La noria

Sínia (a l’extrem de llevant de l’hort)

[16]

Estanque

Safareig (amb una síquia des de la sínia)

[17]

La canal va do es mester lagua

Canal (dibuix de la síquia des de la sínia)

[18]

Portal

Portal (de l’alcàsser)

[19]

Muralla de la villa

Punt de contacte del recinte de l’alcàsser amb la murada de la vila (en direcció a xaloc)

[20]

Terrapleno

Terraplè

[21]

B

Tram de murada de l’alcàsser

[22]

La B. son veinte y dos Canas de Muralla poco mas ó menos, es tapia muy vieja y toda ella, comida, de los temporales, y su parte q. le cupo de cañonazos, esta en peligro de dia en dia de caersse, porq. secsta encima un terrapleno, conuendra se haga otra contra muralla, para estar fuerte, y ensanchar la plaza para q. la artilleria, pueda jugar adonde se huuiexe menester, y en ella cabra mas gente y no haziendosse [... ?, text deteriorat] esta en peligro de caer un dia el Bestion, y dar el artilleria en la mar.

El tram B de la murada té unes vint-i-dues canes; molt vella, deteriorada i en perill de caure.

[23]

El fosso

Fossat exterior de la murada de l’alcàsser

[24]

Agua q. se saca de la noria para la fabrica

Aigua procedent de la sínia per a l’obra, amb un dibuix d’una canal elevada per damunt del fossat exterior de la murada

[25]

A

Tram de murada de l’alcàsser

[26]

El A son veinte y dos Canas de Muralla, derribada de vieja y de los canonaços q. le tiro el enemigo quando la desgracia, estasse agora trabajando, en ella, Hacesse una contra muralla, y quedara esta cortina muy fortisima, de piedra y mortero.

El tram A de la murada té unes vint-i-dues canes; vella i afectada per de l’atac otomà de 1558 (any de la Desgràcia). El 1595 estava en obres

[27]

1595

1595 [Data del document]

[28]

S. Agustin

Convent de Sant Agustí (del segle xv), situat al port, fora de la murada. Afectat pel setge de 1558, fou traslladat a l’interior de la ciutat durant la primera meitat del segle xvii.

[29]

Desta punta al Real Alcaçar ay mill passos Des de la punta de Sant Nicolau fins a l’alcàsser hi ha mil passos (en realitat, uns 900 m en línia recta)

[30]

S. Nicolas

Torre de defensa del castell de Sant Nicolau

[31]

Cala del degollador

Cala del Degollador

[32]

Cala de ciutadella

Cala de Ciutadella

[33]

La mar

La mar

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

L’antic alcàsser de Ciutadella ocupava tan sols una petita part del sector de ponent del nucli urbà. Una vegada georeferenciat el plànol, tot intentant salvar les dificultats que suposa la representació en perspectiva, en resulta un perímetre d’uns 403 m i una superfície d’uns 11.730 m2, situats a l’espai de l’actual Ajuntament i la plaça del Born.

3.2. Maó En relació a Maó, l’objecte d’atenció prioritària és la defensa del port, un dels punts estratègics més importants de les Illes. Més que el nucli urbà de Maó, situat al fons del port, l’indret més sensible era l’entrada del port, amb la fortalesa de Sant Felip. Cal tenir en compte les intervencions prèvies de Giovan Battista Calvi (cap al 1555) i, en menor mesura, també de Giovan Giacomo Paleari Fratino (cap al 1575).

Un primer document és el Plano del castillo de San Felipe y del puerto de Mahón, sus calas y padastros; un mapa manuscrit, en paper, a tinta i color, de 59 x 43 cm, datat l’any 1575 (?) (AGS, MPD, 34, 033). Un segon document, gairebé una còpia de l’anterior, és El disegno del castillo Sant Phelippe de Mahón y puerto y calas d’él, atribuït a Martín de Izurza, datat l’any 1597, que és un mapa manuscrit, en paper, a tinta, de 42,5 x 56 cm (AGS, MPD, 06, 042).

Els dos mapes, amb l’orientació desplaçada a mestral (el nord cap a l’angle superior de la dreta), són molt similars, amb algunes diferències; representen la cala de Sant Esteva, part del port de Maó, de l’actual “illa” del Llatzeret, cala Teulera i part de la Mola. L’objectiu és la ubicació del castell de Sant Felip, sense arribar al nucli de Maó. El primer mapa té una escala gràfica de 100 canes (uns 37 mm), amb la qual cosa l’escala resultant seria de l’ordre 1:4.227. En el segon, l’escala gràfica, de 50 canes (uns 13 mm), s’aproximaria a 1:6.000.

Finalment, el segon mapa (de 1597) es complementa amb un plànol específic de La planta del castillo Sant Phelippe del puerto de Mahón, atribuït també a Martín de Izurza, datat igualment l’any 1597. És un plànol manuscrit en paper, a tinta, de 28 x 43 cm (AGS, MPD, 15, 020). Amb escala gràfica, de 10 canes (uns 25 mm), l’escala seria 1:625.

Conclusions El material gràfic conservat contribueix a conèixer i analitzar el context i les bases sobre les quals era possible plantejar la més primerenca representació cartogràfica de les ciutats de les Balears, sobretot en els casos de la vila d’Eivissa i de la ciutat de Mallorca. La planimetria de les fortificacions aporta referències específiques sobre els traçats dels perímetres de les ciutats, tancades per les murades.

El dibuix perimetral es mantindrà a la ciutat de Mallorca fins a l’any 1902, –253–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

mentre que a Eivissa ha arribat en part fins a l’actualitat. Per altra part, el disseny inicial d’alguns elements urbans pervivia en diferents plànols posteriors.

Durant la segona meitat del segle xvi són evidents les capacitats de fer mapes i plànols, tant per part dels enginyers, com per altres especialistes, com ho demostren les obres d’Antoni Verger i de Joan Binimelis. En base a l’anàlisi dels documents i del seu context, s’ha de convenir que, a finals del segle xvi, era perfectament possible la representació en planta de les ciutats. Sembla evident que la construcció d’un plànol era aplicable i extensible a la totalitat de l’espai urbà. En serien indicis l’ús de escales diverses, però relativament grans, juntament amb la representació d’alguns indrets o edificis en particular i, fins i tot, el recurs a la imatge en perspectiva.

Igualment, s’ha de considerar el fet que molts dels possibles exemplars ens siguin desconeguts. En aquest sentit, s’hauria d’acceptar la pèrdua o desaparició de nombrosa documentació, de manera que els documents conservats són només una part de tots els produïts.

En el cas de la ciutat de Mallorca, els plànols d’Antoni Verger són un excel·lent punt de partida. L’existència d’un plànol complet de la ciutat, “amb tots els carrers”, tot i que fos un oli sobre tela, s’ha de confirmar si s’atorga crèdit a la referència textual procedent del testament de Joan Binimelis, de l’any 1612. Aquesta possible imatge pictòrica podria considerar-se com un precedent per al plànol gravat de Garau de 1644.

En el cas de la vila d’Eivissa, els quadrants de migjorn i nord-oest de la fortificació serien coincidents amb el traçat de Calvi, que es veuria complementat amb posterior ampliació del recinte, segons el disseny de Giovan Giacomo Paleari Fratino, cap al quadrant del nord-est del recinte renaixentista.

A Ciutadella de Menorca, els materials cartogràfics únicament fan referència al sector de l’alcàsser, a la part més antiga de Ciutadella, entre el port i la catedral. La ciutat de Maó resta fora de les primeres referències de mapes i plànols, que afecten l’entrada del port i, casualment, la zona de l’actual nucli d’Es Castell.

Com a darrer apunt, és evident que s’han de tenir en compte els exemplars cartogràfics més primitius per dur a terme estudis d’evolució posterior.

–254–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 235-255 Antoni Ginard Bujosa Primeres representacions cartogràfiques de les ciutats de les Illes Balears (segles xvi-xvii)

Bibliografia Alcover, Antoni Mª (1916). “Historia de Mallorca del Dr. Mn. Juan Binimelis. Allò que queda de la redacció catalana segons el codi Serra Cortada”. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana [Palma], núm. xvi, p. 211-216.

Bauzà Llinàs, Joan; Antoni Ginard Bujosa (2012). “La toponímia d’un mapa de la Muntanya de Mallorca com a refugi de la població de l’illa (1594)”. Comunicació a la XXV Jornada d’Antroponímia i Toponímia. Universitat de les Illes Balears (Palma, 11 de maig de 2012) [pendent de publicació].

Binimelis, Juan (1927). Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes.

Palma: Imprenta de José Tous.

Carbonell Buades, Marià (2007). Cendres de Troia. El pintor Miquel Bestard (1592-1633).

Palma: Fundació “Sa Nostra”, Caixa de Balears [Catàleg de l’exposició].

Cobos, Fernando; Alicia Cámara (2008). De la fortificació d’Yviça. Eivissa: Ajuntament d’Eivissa.

Costa Ramon, Antoni (1962). La triple muralla de la Ibiza árabe. Ensayo de topografía histórica. Palma: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Patronato José Mª Quadrado. Instituto de Estudios Ibicencos.

– (1985). La triple murada de l’Eivissa àrab. Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs.

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera (1995-2011). Eivissa: Consell Insular d’Eivissa i Formentera; Palma: Universitat de les Illes Balears.

Escandell Bonet, Bartolomé (1970). Aportación a la historia de las murallas renacentistas de Ibiza. Eivissa: Instituto de Estudios Ibicencos.

– (1995). Ibiza y Formentera en la Corona de Aragón. Siglos xiv-xvi: de la crisis medieval a la Ibiza renacentista. Palma: Lleonard Muntaner.

Fornals Villalonga, Francisco (2006). “Ingeniería e ingenieros en las Islas Baleares en los siglos xvi i xvii”, dins: Anthony Bonner; Francesc Bujosa Homar [ed.]. Història de la Ciència a les Illes Balears. Volum II. El Renaixement. Palma: Govern de les Illes Balears.

Conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació, p. 157-182.

Llabrés, Gabriel (1916). “Testament del Dr. en medicina Joan Binimelis, prevera”. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (Palma), núm. xvi, p. 177-192.

Martínez Latorre, Damià (2006). Giovan Battista Calvi. Ingeniero de las fortificaciones de Carlos V y Felipe II (1552-1565). Tesi doctoral. Madrid: Ministerio de Defensa.

Rosselló i Verger, Vicenç M. (2006). “Cartografia i navegació als segles xvi i xvii”, dins: Anthony Bonner; Francesc Bujosa Homar [ed.]. Història de la Ciència a les Illes Balears.

Volum II. El Renaixement. Palma: Govern de les Illes Balears. Conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació, p. 203-224.

– (2008). Cartografia històrica dels Països Catalans. València: Universitat de València; Institut d’Estudis Catalans.

Tous Melià, Juan (2002). Palma a través de la cartografía (1596-1902). Palma: Ajuntament de Palma.

Tur de Montis, Juan (1984). Cartografía histórica de Ibiza y Formentera (Islas Pitiusas). Barcelona: Departamento de Geografía; Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Viganò, Marino (2004). “El fratin mi ynginiero”. I Paleari Fratino da Morcote ingegneri militari ticinesi in Spagna (xvi-xvii secolo). Bellinzona: Edizioni Casagrande.

–255–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 257-275 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.87

La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya1 Daniel Paül i Agustí Departament de Geografia i Sociologia / Càtedra Repsol de Competitivitat i Desenvolupament Regional Universitat de Lleida dpaul@geosoc.udl.cat

Resum La imatge que genera un territori entre el públic es pot relacionar amb múltiples factors.

D’una banda es troba subjecta a la informació obtinguda a través dels sentits i de l’experiència personal. D’altra banda es relaciona amb imatges preconcebudes que arriben per diversos canals, entre ells les sèries de televisió. Les sèries contribueixen a interioritzar aquestes imatges preconcebudes. Poden contribuir a fer més propers alguns territoris, així com a crear certs buits al voltant d’altres àrees. En molts sentits, l’aparició d’un territori en els mitjans de comunicació contribueix a prefigurar i condicionar la percepció personal d’aquell espai. Ens centrarem en analitzar les 21 sèries rodades en exteriors que Televisió de Catalunya ha emès entre els anys 1994 i 2014. Els resultats mostren com aquestes sèries s’han tendit a localitzar en un espai molt precís, l’àrea de Barcelona, tot deixant al marge un bon nombre de comarques catalanes.

Paraules clau: identitat, televisió, imatge de ciutat, representació de l’espai.

1. El present article s’integra dins del projecte finançat pel Pla Nacional de I+D+i “Competitividad e innovacion en el desarrollo territorial: definiendo las bases de un nuevo modelo socioeconómico para una España post-crisis” (CSO2012-39373-C04-02). També ha estat possible gràcies al finançament del Grup de Recerca Consolidat “Territori i Societat” de la Generalitat de Catalunya (2014 SGR 973). Agraeixo els comentaris i col·laboració del professor Joan Ganau en l’elaboració d’aquest article.

–257–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

Resumen: La imagen del territorio a partir de la televisión. La localización de las series de Televisió de Catalunya La imagen que genera un territorio entre el público se puede relacionar con múltiples factores. Por un lado se encuentra sujeta a la información obtenida a través de los sentidos y de la experiencia personal. Por otro lado se relaciona con imágenes preconcebidas que llegan por varios canales, entre ellos las series de televisión. Las series contribuyen a interiorizar estas imágenes preconcebidas. Pueden contribuir a hacer más cercanos algunos territorios, así como a crear ciertos vacíos alrededor de otras áreas. En muchos sentidos la aparición de un territorio en los medios de comunicación contribuye a prefigurar y condicionar la percepción personal de ese espacio. Nos centraremos en analizar las 21 series rodadas en exteriores que Televisió de Catalunya ha emitido entre los años 1994 y 2014. Los resultados muestran cómo estas series se han localizado en un espacio muy preciso, el área de Barcelona, dejando al margen un buen número de comarcas catalanas.

Palabras clave: identidad, televisión, imagen de ciudad, representación del espacio.

Abstract: The Territory Image in television. The location of Catalan TV Series The construction of an image of a territory among the public could be related to multiple factors. On the one hand, to the information obtained from personal experiences through the senses. On the other hand to preconceive images that arrived from different sources and among them the TV series. TV contributes to interiorize these preconceive images. They contribute to make very familiar certain territories while creating certain territorial gaps around other areas. In many ways, the appearance of a territory in TV series contributes to prefigure and condition the personal perception of this space. In the following article we focus in analyzing twenty-one series shot on location that Television de Catalunya has broadcasted between 1994 and 2014. The results show how these series were located in a very precise space, Barcelona area, leaving aside an important number of Catalan regions.

Keywords: Identity, television, Image of a City, Representation of Space.

***

1. Els mitjans de comunicació com a productors d’imatge urbana El paper dels mitjans de comunicació en la gestió de les marques –públiques i privades– ha adquirit un rol fonamental en la creació d’una determinada imatge d’una ciutat o un territori. Tot existeix a partir del moment en què es comunica. Els mitjans de comunicació són els que, a falta d’un contacte directe per part del gruix de la població amb una determinada realitat, la simplifiquen, la representen i la transmeten a un conjunt ampli de ciutadans (Boyle i Hughes, 1991). Certs autors fins i tot defensen que són directament els mitjans –258–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

de comunicació els que creen, difonen i consumeixen la imatge de la ciutat per tal d’assegurar-se un seguiment per part del públic (Falkenheim, 2006).

En aquest context, les estratègies tradicionals de difusió dels llocs, basades sobretot en la publicitat, han donat pas a noves estratègies. Una d’elles és la publicity. És a dir, l’aparició d’inputs als mitjans de comunicació sense que el protagonista d’aquests pagui directament al mitjà. Aquest tipus d’aparicions gaudeix d’un alt grau de credibilitat i d’uns costos relativament baixos en proporció a la difusió que s’obté, transformant-la en l’objecte de tots els desitjos (Gold i Ward, 1994). D’aquesta manera els mitjans de comunicació ajuden a difondre, publicitar i crear expectatives entorn a una imatge de ciutat i contribueixen, així, a diferenciar-la de la resta de ciutats. Les imatges s’iconifiquen.

Cada dia es consagren imatges diferents al cinema, als documentals, les notícies o a internet, entre altres.

En aquest context de competició per aparèixer als mitjans de comunicació, les sèries televisives tenen un paper rellevant. Les sèries televisives tendeixen a crear vincles entre la realitat que apareix a la pantalla i l’espectador. Aquest fet s’ha traduït en una clara aposta per part de diverses marques comercials per aparèixer en aquest mitjà. Ara bé, l’interès de les marques no ha estat únic, perquè en la construcció de la trama argumental d’una sèrie influeixen aspectes diversos com per exemple la geografia, la proximitat cultural i temporal de la trama amb l’espectador, l’interès general del tema o l’estatus dels protagonistes (Chicharro Merayo, 2012, p. 213).

La necessitat de crear un context adequat ha donat lloc a un increment de les repercussions sobre l’espai que representa la sèrie. En aquest sentit, diversos estudis mostren les interrelacions existents entre sèries televisives i emocions, actituds, o sentiment de pertinença a un grup o indret (Brown, 2009; Buonanno, 1993; Porto, 2005; Tufte, 2000).

Les sèries televisives permeten una aparició constant (generalment diària o setmanal) en les televisions, fet que contribueix a fixar la imatge d’una ciutat o un territori en l’espectador. D’aquesta manera les imatges derivades de la presència d’una ciutat en una sèrie poden contribuir a situar la ciutat en un nou context, tot i que no sempre ho aconsegueixen. L’elecció de l’emplaçament d’una sèrie televisiva no resultarà neutre, perquè pot afavorir enormement el posicionament de la imatge d’una ciutat o territori: tant resaltant els seus aspectes més positius com creant una imatge estereotipada.

En termes generals, quan parlem d’imatge urbana és necessari distingir, d’una banda, la imatge formada al llarg de la història, per la tradició local que el ciutadà adquireix a través dels processos de socialització o d’integració. Es tracta d’una imatge formada pel pòsit històric de moltes fonts: des de les descripcions dels viatgers fins a la historiografia o l’assagística local, tot passant per la literatura, el cinema o les diverses representacions artístiques (Ganau, 1998). D’altra banda, però, trobem un altre tipus d’imatge, més recent, que és on situaríem la imatge produïda de manera més intencionada per mitjans –259–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

com la publicitat i els mitjans de comunicació (Paül, 2009). En termes generals, darrere d’aquest tipus d’imatges hi ha interessos econòmics (directes o indirectes, públics o privats) que, tot i que no sempre tenen relació directa amb la projecció de la imatge de la ciutat, sí condicionen l’aspiració d’arribar al màxim volum de població possible.

En aquest sentit, la televisió és un dels mitjans de comunicació a través dels quals les imatges d’una ciutat o territori poden arribar amb més força a una població àmplia. Les sèries televisives donarien a l’audiència unes claus interpretatives relatives a un espai que poden ser utilitzades de forma afectiva o bé informativa (Chicharro Merayo, 2012, p. 212). La concreció d’aquest fet ha estat àmpliament constatat per diversos autors com per exemple Hottola (2012, p. 59) qui assenyala que els espanyols tenen una imatge estereotipada dels americans a causa, en bona mesura, de l’arribada massiva de sèries nordamericanes d’èxit. En certs casos es va més enllà i, com recullen Raento i Hottola tot citant diversos autors (Jenks, 1995; Postman; 1985; Urry, 1990): “la nostra comprensió i percepció del món està influenciada actualment de forma més forta per la televisió i altres mitjans audiovisuals, que no pas per l’educació proporcionada per les institucions” (Raento i Hottola 2005, p. 22).

Un exemple clàssic de repercussions d’una sèrie en la projecció d’un espai és el cas de l’anglesa EastEnders2, que s’emet des del 1985 amb gran èxit d’audiència i que té com a escenari imaginari Albert Square. Es tracta d’un plató (del nord de Londres), que vol reproduir un barri obrer de l’est de la ciutat. En termes generals, l’èxit de la sèrie ha contribuït a canviar la imatge de la zona est de Londres i, indirectament, a l’èxit de l’operació desenvolupada als Docklands3 (Newland, 2008, p. 190). Així, gràcies a la imatge generada en la ficció, la sèrie ha jugat un paper important en la política urbana londinenca.

Ha promocionat els barris situats a l’est de la ciutat, tot incloent en la ficció elements reals, com per exemple l’arribada del metro. Però també ha reflectit algunes de les tensions que s’hi produïen, tant en la trama argumental com en la realitat. Per exemple, en relació amb els moviments generats contra el procés de gentrificació que l’operació de renovació començava a generar en aquell sector de la ciutat.

Un altre exemple anglès de clara identificació d’una sèrie amb un espai el trobem a Torchwood. Es tracta d’una spin-off d’una de les sèries de més èxit de la BBC, Doctor Who. Totes dues sèries es roden actualment als platós de la BBC Cymru/Wales, a Cardiff. Ara bé, mentre l’acció de Doctor Who parteix, de forma habitual, de Londres, Torchwood es localitza prioritàriament a Cardiff. L’evolució de la localització de la sèrie i de la seva spin-off no és casual. De fet, com apuntàvem en el cas de EastEnders, Doctor Who torna a 2. Aquesta sèrie va ser emesa a Catalunya per TV3 amb el nom Gent del Barri.

3. L’operació dels Docklands fou una gran operació urbana de transformació de les antigues dàrsenes del port de Londres en oficines, comerços i espai residencial, a més de diverses dotacions de serveis i transports. L’operació s’inicià l’any 1981 i encara existeixen diversos projectes en marxa.

–260–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

ser un exemple d’emplaçament físic de la ficció que no coincideix amb la realitat. Ara bé, a diferència d’EastEnders, que es roda en un plató, Doctor Who aprofita molts exteriors de Cardiff o del País de Gal·les en general, fentlos passar per localitzacions majoritàriament londinenques (Mills, 2008).

Aquesta situació no és una excepció. Són moltes les sèries que situen emplaçaments pròxims als platós de gravació en altres contextos, generalment espais del poder. Aquest és el cas de les localitzacions de la sèrie Stargate SG-1.

Rodada a Vancouver (Canadà), transformen, per exemple, la Vancouver Art Gallery en un edifici administratiu de les forces aèries nord-americanes. De fet, es habitual que en diverses sèries que no tenen una localització predefinida els espectadors assumeixin que les històries passen a la capital del país. En aquests casos, el centre de la capital esdevé la localització per defecte. Aquest aspecte és habitual en els mitjans de comunicació britànics (Crisell, 2006, p.

144). El mateix es pot dir d’altres contextos, com l’espanyol, on és habitual que, malgrat que generalment no s’especifiqui l’indret de localització de la sèrie, el telespectador assumeixi que transcorre a Madrid. Sèries com, per exemple, la històrica Farmacia de Guardia o la més recent La que se avecina juguen amb aquesta ambigüitat.

2.- Les sèries de ficció emeses per Televisió de Catalunya Les sèries televisives són un gènere difícil de delimitar per la flexibilitat de la fórmula i l’evolució constant que experimenta. En línies generals, Televisió de Catalunya ha emès al llarg de la seva història un bon nombre de sèries, amb temàtiques, formats, durada i ambicions diverses. Per tal d’analitzar les repercussions que aquestes sèries podien tenir a nivell de territori es va decidir limitar l’estudi a aquelles sèries on es visualitzés, de forma efectiva, algun espai del territori de Catalunya. Per aquest motiu en el present treball analitzarem un conjunt de sèries, totes elles de ficció, emeses per Televisió de Catalunya des dels seus inicis fins al començament de la temporada d’estiu de l’any 2014.

Concretament, els criteris que hem seguit per a l’elecció de les sèries objecte d’estudi han estat els següents: – Produccions pròpies de Televisió de Catalunya o coproduccions de Televisió de Catalunya amb altres empreses.

– Emissions seriades d’un mínim de 6 capítols.

– Sèries en què una part rellevant de les produccions tinguessin lloc en exteriors.4 4. S’entén per exteriors aquelles sèries rodades fora de plató. S’ha descartat, per tant, sèries que representessin espais de la vida quotidiana, però que estiguessin rodades en plató. Un exemple seria la sèrie Estació d’enllaç. Malgrat reproduir una estació fictícia, el rodatge es feia en plató. També s’han desestimat aquelles sèries que només es rodaven fora de plató en episodis puntuals, com per exemple Plats Bruts o aquelles on, malgrat referències evidents a l’entorn on se situaria l’acció, el rodatge es fes majoritàriament en platós, com per exemple Lo Cartanyà.

–261–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

Un cop realitzat aquest filtre es va sol·licitar al Servei d’Atenció a l’Espectador i l’Oient de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals informació sobre les sèries emeses per Televisió de Catalunya que responguessin a aquest criteri.5 La resposta va ser el llistat que s’enumera en la taula 1.

Taula 1. Sèries de Televisió de Catalunya rodades en exteriors Nom

Any

Població

Poble Nou

1994

Barcelona (Poblenou)

Secrets de família

1995

Girona

Pedralbes Centre

1995

Barcelona (Pedralbes Centre)

La Rosa

1995

Manresa

Nissaga de poder

1996-1998

el Penedès (Sant Sadurní i Vilafranca del Penedès)

Sitges

1996

Sitges

Dones d’aigua

1997

Montbrió del Camp (Hotel Termes Montbrió)

Laberint d’ombres

1998-1999

Sabadell

El cor de la ciutat

2000-2009

Barcelona (Sant Adreu i Sants)

Temps de silenci

2001-2002

Barcelona

16 dobles

2002-2003

Barcelona

Ventdelplà

2005-2010

Breda

Àngels i Sants

2006

Barcelona

Mar de fons

2006-2007

Barcelona (World Trade Center)

Zoo

2008

Barcelona

Infidels

2009-2011

Barcelona

La Riera 2010-…

Maresme (Sant Pol de Mar, Arenys de Mar i Mataró) Polseres Vermelles 2011-…

Barcelona i centre mèdic del Maresme Gran Nord 2012-2013 Pallars KMM 2012-...

Barcelona 39+1 2014 Barcelona Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Servei d’Atenció a l’Espectador i l’Oient de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

Un cop elaborada la llista de les sèries en les quals les ciutats o territoris de Catalunya apareixien de forma rellevant, es va procedir a aplegar informació que permetés identificar els motius d’aquella localització. Amb aquest objectiu es van recopilar diverses notes de premsa de la pròpia Televisió de Catalunya, així com informació en la premsa escrita, i es va entrevistar alguns dels respon5. La resposta de Televisió de Catalunya inclogué també la sèrie De moda, emesa l’any 2004 amb guió d’Ignasi Rubio. No l’hem inclosa en la recerca ja que va ser una producció conjunta de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA), el que la diferencia de les altres sèries. En la sèrie, malgrat que el rodatge es desenvolupés íntegrament a Barcelona, la ciutat no aparegué com a tal, sinó que es va buscar una ambientació que pogués coincidir amb qualsevol gran ciutat espanyola. Per tant les repercussions en termes d’imatge van ser limitades.

–262–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

sables de l’elecció dels emplaçaments de les sèries aleshores en antena.6 A continuació presentarem breument cadascuna de les sèries, tot posant especial atenció en els aspectes relacionats amb la seva localització.

Poblenou Poblenou és considerada com la primera sèrie d’emissió diària produïda a Espanya. Com recull Castelló (2005, p. 263), la decisió de localitzar la primera sèrie de TV3 a Barcelona no va generar excessiu debat; a Oleguer Sarsanedas (cap de programes de TV3 entre 1989-1995) “li semblà obvi que la primera realitat que s’havia d’elevar a ficció era la de Barcelona, encara que després s’havia d’anar ensenyant diversos llocs”.

Emesa amb gran èxit l’any 1994, està ambientada al barri barceloní del Poblenou. L’argument de la sèrie es basava en una història de Josep Maria Benet i Jornet, i formalment i per continguts s’inspirava en sèries com la britànica EastEnders o l’australiana Neighbours.7 De fet, com en el cas d’EastEnders, l’acció catalana també es desenvolupa en un barri que en aquells moments, un cop finalitzats els Jocs Olímpics, havia experimentat un procés de renovació urbana i es trobava, no sense problemes, en ple procés d’ocupació de la Vila Olímpica per part de nous veïns.

Secrets de família Substituta de Poblenou i emesa durant l’any 1995, la sèrie, basada en una història de Maria Mercè Roca, se centra a Girona, concretament al barri de Sant Narcís. Castelló (2005, p. 372) recull a partir d’entrevistes fetes als responsables de la sèrie que a Secrets de família no hi va haver compensacions econòmiques per localitzar la sèrie a la ciutat, tot i que sí que hi va haver contactes amb l’alcalde de Girona (Joaquim Nadal) per agilitzar els permisos de gravació. En tot cas, aquesta és la primera sèrie en la qual es planteja una difusió directa dels atractius d’una ciutat amb finalitats turístiques, sobretot a través de les vistes generals dels elements més coneguts de la ciutat, com els ponts de l’Onyar. També es buscà mostrar el caràcter local, amb la participació d’actors capaços d’adaptar-se a l’accent gironí.

Pedralbes Centre A diferència de les sèries anteriors, Pedralbes Centre no es desenvolupava en un barri, sinó que ho feia al centre comercial del mateix nom, situat a la Diagonal de Barcelona. Es tracta d’una sèrie setmanal, creada novament per Josep Maria Benet i Jornet. La principal novetat de la sèrie és que el propi centre comercial assumia al voltant del 50% del cost de la sèrie (entorn als 360.000 €) 6. Concretament es va entrevistar a Jordi Serra, cap de programes de Televisió de Catalunya, i Carles Gené, director de Veranda TV, productor de la sèrie Gran Nord.

7. Emesa a Catalunya a través de TV3 amb el nom de Veïns.

–263–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

i ho feia perquè considerava que la sèrie era una bona idea per “vendre un indret” (la Vanguardia, 20/04/1995). Aquest fet limitava l’aparició de la trama urbana, però és un bon exemple de l’èxit que havien assolit les sèries de Televisió de Catalunya com a element de difusió dels destins. De fet, com es veurà amb altres sèries, diversos ajuntaments van seguir una estratègia de patrocini similar per promoure les respectives ciutats mitjançant sèries de televisió.

La Rosa Es tracta d’una continuació de Poblenou on la protagonista, la Rosa, es desplaça des de Barcelona a Manresa. Es tractava d’una sèrie setmanal, de Josep Maria Benet i Jornet, i que s’emeté entre 1995 i 1996 (amb els noms de La Rosa; Rosa, punt i a part i Rosa, la lluita). En aquesta sèrie, la col·laboració de les diverses administracions i empreses del territori va ser clarament visible. Tal com especificava un titular de La Vanguardia (28/08/1995): “La capital del Bages se vuelca en los preparativos del rodaje de la serie Rosa para TV3”. De fet, en un primer moment es va anunciar que el rodatge de la sèrie coincidiria amb la celebració de la festa major.

La visibilitat de Manresa en la sèrie és clara: cortinetes, localització d’exteriors, participació d’artistes locals i patrocini econòmic de la sèrie: la ciutat hauria aportat uns 180.000 €. De fet, La Vanguardia assenyala que aquesta aportació econòmica, realitzada principalment per la Unió de Botiguers i Comercials, la Cambra de Comerç i la Caixa d’Estalvis de Manresa, hauria estat decisiva en l’elecció de la capital del Bages com a emplaçament de La Rosa (28/08/1995).

Nissaga de poder En aquesta nova sèrie, la presència del territori ja és una constant. La sèrie s’ambienta genèricament al Penedès i concretament al poble de Santa Eulàlia del Penedès, topònim fictici per a unes localitzacions rodades, majoritàriament, a Santa Fe del Penedès. Obra de Josep Maria Benet i Jornet, recollia les desventures d’una família de viticultors.

La sèrie ja va néixer amb gran expectativa, fins al punt que la seva estrena va aparèixer a la portada de La Vanguardia (25/01/1996). De fet, Nissaga de poder va marcar diverses fites en les sèries de Televisió de Catalunya. Va ser la sèrie més llarga realitzada fins llavors (476 capítols entre 1996 i 1998, i una continuació setmanal durant l’any 1999) i va batre diversos rècords d’audiència. Un altre rècord va ser el del patrocini extern: 420.000 € aportats pel Consell regulador del Cava, el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Penedès i l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès (La Vanguardia, 19/12/1996). A canvi d’aquesta aportació, existia un comissió que vetllava per la bona imatge del Penedès en la sèrie i els responsables de la sèrie es comprometien a rodar diferents escenes en vinyes i cellers. Les repercussions de la sèrie es van consi–264–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

derar importants per al territori, on fins i tot es va organitzar una ruta turística pels diversos espais de la sèrie.

Sitges Sèrie setmanal emesa els anys 1996 i 1997 i ideada per Joan Cortés, tenia la seva localització a la ciutat del Garraf que dóna nom a la sèrie. Els orígens de Sitges són curiosos. L’ajuntament de la ciutat va prendre la iniciativa de contactar amb Televisió de Catalunya amb la idea inicial d’aparèixer a Nissaga de Poder, però va acabar protagonitzant una nova sèrie, que substituïa la manresana La Rosa (la Vanguardia, 07/06/1996).8 Dones d’aigua Sèrie setmanal que es va emetre entre 1997 i 1998, i va ser obra de Carme Riera. La localització era majoritàriament en terres tarragonines: Reus, Montbrió del Camp, Tarragona i Port Aventura. És interessant assenyalar que una de les raons per les quals la sèrie es localitza en aquest espai és, precisament, una voluntat d’equilibri territorial en les sèries de ficció de Televisió de Catalunya, que fins aquell moment no havien tingut lloc al Camp de Tarragona (Castelló, 2005, p. 400). La sèrie va tenir la coproducció de les Termes de Montbrió del Camp, que havien entrat en funcionament un any abans.

L’alcalde de la localitat considera que la sèrie havia tingut unes repercussions molt positives a nivell d’imatge i que hauria generat 7’8 milions d’euros d’inversions per al municipi (La Vanguardia, 16/10/1997).

Laberint d’ombres Com en la majoria de sèries diàries, la idea és obra de Josep Maria Benet i Jornet, amb la col·laboració d’Andreu Martín. La sèrie va seguir a Nissaga de Poder i es va emetre entre 1998 i 2000. Segons Benet i Jornet, l’ambientació de la sèrie a Sabadell va venir motivada per l’acord que l’Ajuntament va firmar amb Televisió de Catalunya amb l’objectiu d’oferir “una imatge de Sabadell com a ciutat dinàmica, capital econòmica, financera i industrial” (Castelló, 2003, p.

405). No tenim constància de la quantia d’aquest acord, però sí que hem constatat que, per exemple, el Col·legi Oficial Agents Comercials de Sabadell i Demarcació va aprovar destinar, l’any 1998, 3.000 € al rodatge de la sèrie.9 Concretament la localització de la sèrie es va centrar en l’Eix Macià i el CIM Vallès. Dos espais que estaven en aquells moments en ple desenvolupament, motiu pel qual la sèrie, novament, juga un paper important de promoció d’una actuació bàsicament immobiliària. L’Eix Macià s’estava desenvolupant entorn al Parc Catalunya (inaugurat l’any 1992) i s’ultimava la inauguració de la Tor­ 8. A partir d’aquesta data només hem trobat constància puntual de les aportacions que les administracions i empreses han realitzat per aconseguir el rodatge de les diverses sèries, pel que no podem apuntar quina subvenció va atorgar l’Ajuntament de Sitges.

9. http://www.coacsabadell.cat/informacion/historia/index.php (consultada el 20/05/2014).

–265–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

re Millenium (2003). El CIM Vallès, per la seva banda, havia entrat en funcionament l’any 1997.

El cor de la ciutat Aquesta ha estat la sèrie més llarga produïda per Televisió de Catalunya; es van emetre 1.906 episodis entre els anys 2000 i 2009 i va tenir un gran èxit d’audiència. La idea original era d’un equip format per Lluís Arcarazo, Jordi Galceran i Enric Gomà. La localització de la sèrie es va centrar inicialment al districte barceloní de Sant Andreu per passar posteriorment, de forma temporal, al barri de Sants i acabar, de nou, a Sant Andreu. Un fet curiós és que inicialment la sèrie s’havia d’anomenar Raval i rodar-se en aquest espai, però per raons relacionades amb aspectes de la producció es va decidir canviar la localització (Castelló, 2003, p. 426). No podem deixar de cavil·lar quins efectes hauria pogut tenir sobre el central barri barceloní la realització de la sèrie en els termes inicialment previstos.

La sèrie va ser un intent de recuperar “l’atmosfera quotidiana” de Poblenou (La Vanguardia, 08/09/2000) i per fer-ho, novament, se situa l’acció en una zona on s’estava desenvolupant una gran transformació urbana: el nord-est de Barcelona. No hem de passar per alt que la sèrie coincideix amb operacions com el Fòrum Universal de les Cultures del 2004 o l’estació de Sagrera d’alta velocitat, que inicialment es preveia que estès operativa també l’any 2004.

La sèrie mostra diverses imatges del nucli històric de Sant Andreu, especialment l’església i els carrers de vianants del seu entorn, tant en la careta d’entrada, com en les cortinetes i el desenvolupament de les diverses escenes. No es té constància que hagi existit cap contrapartida per part de l’Ajuntament de Barcelona.

Temps de silenci – 16 dobles La sèrie Temps de silenci i la seva spin-off, 16 dobles, es va emetre entre 2001 i 2002, la primera, i entre 2002 i 2003, la segona. Sota un guió original de Rodolf Sirera, Enric Gomà i Gisela Pou. Es tractava d’una sèrie històrica, ambientada entre 1935 i 1981, en la qual la majoria d’escenaris corresponien a Barcelona. La característica de sèrie amb ambientació històrica fa que les repercussions que es van generar a nivell d’imatge fossin limitades.

Ventdelplà Ventdelplà es va emetre, de forma setmanal i amb gran èxit, entre els anys 2005 i 2010. L’obra estava escrita inicialment per Josep Maria Benet i Jornet.

L’acció se situava, com en el cas de Nissaga de Poder, en un poble imaginari, Ventdelplà, en realitat el poble de Breda (la Selva), que hi apareix perfectament reconeixible. A més, per les escenes que en la ficció es desenvolupaven en ciu–266–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

tats grans (generalment se sobreentenia que Barcelona), els exteriors es van rodar a Sant Celoni.

La trama de Ventdelplà buscava, fins a un cert punt, exposar una doble visió de com les persones de ciutat encaixen en el medi rural i com el medi rural acull aquests nous habitants. En paraules de Benet i Jornet es tractava “que se sentin identificats amb la sèrie tant els que viuen a les ciutats com els que viuen al camp” (La Vanguardia, 11/05/2005). Quant a repercussions, la sèrie va permetre afirmar: “La nostra vila s’ha convertit en la més mediàtica de Catalunya, la qual cosa ha revertit en l’arribada de turistes, amb l’activitat econòmica que això genera” (L’econòmic, 28/04/2010). De fet, l’any 2014 encara es podia trobar al web de l’Ajuntament de Breda el plànol de la Ruta Ventdelplà10 i alguna casa rural de la zona es promociona amb un “Ventdelplà en la ficció, podreu descobrir la postmodernitat a Breda. Diferenciareu la realitat de la ficció o la ficció de la realitat”.11 Àngels i sants Sèrie basada en una idea de Francesc Bellmunt i emesa l’any 2006, es tractava d’una minisèrie policíaca que es presentava com un producte d’una gran qualitat; va ser la primera sèrie de Televisió de Catalunya rodada en suport cinematogràfic. La majoria d’exteriors es van rodar a Barcelona, per exemple a la recentment recuperada zona Fòrum. Ara bé, podem considerar que aquesta sèrie realment no aspirava a la difusió d’un territori, sinó que es plantejava com un element de prestigi dels Mossos d’Esquadra, que en aquell moment acabaven d’assumir les competències de seguretat a la ciutat de Barcelona. De fet, la Conselleria d’interior de la Generalitat de Catalunya va donar suport a la sèrie.

Mar de fons Mar de fons es va emetre els anys 2006 i 2007, a partir d’una idea dels autors Rodolf Sirera, Josep Maria Benet i Jornet, i David Castillo. La sèrie té certes similituds amb Pedralbes Centre, ja que es desenvolupa majoritàriament al World Trade Center del Port de Barcelona. Inaugurat l’any 1999, aquest espai mai ha acabat de ser popular entre el públic barceloní, per la qual cosa es volia popularitzar.

Zoo Aquesta sèrie, emesa l’any 2008, va ser creada per Josep Maria Benet i Jornet i Pere Riera. L’ambientació de la sèrie era, com indica el títol, el zoo de Barcelona. Inicialment es preveia que tingués una durada de 52 capítols, però el seu escàs èxit va fer que finalment fossin únicament 29. Per tant, les seves repercussions en termes d’imatge van ser limitades.

10. http://www.breda.cat/ventdelpla.aspx (consultada el 12/05/2014) 11. http://www.calamarina.cat/ventdelpla.php (consultada el 12/05/2014)

–267–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

Infidels Infidels es va emetre entre els anys 2009 i 2011. El guió original era de Laia Aguilar, Eva Baeza, Javier Olivares i Núria Parera. La sèrie va tenir una repercussió important a Internet, que contrastava amb uns resultats modestos en les audiències de televisió. El pes de l’acció de la sèrie es desenvolupava al plató, per la qual cosa les repercussions generades a nivell d’imatge del territori van ser limitades. Tot i això, la sèrie tenia diverses localitzacions exteriors, principalment al centre de Barcelona ciutat i a les diverses ciutats de l’àrea metropolitana, com ara Sant Cugat o el Prat de Llobregat.

La Riera La Riera és, de moment, l’última telesèrie d’emissió diària realitzada per Televisió de Catalunya. Amb idea original de David Plana, la sèrie es va començar a emetre l’any 2010 i, en iniciar la pausa estiuenca de l’any 2014, s’havien emès 939 capítols i estava programada una nova temporada, la qual cosa la durà a superar el miler de capítols. La sèrie s’ambienta “en un poble de la costa, no gaire lluny de Barcelona”,12 Sant Climent. Novament, un topònim fictici. Ara bé, aquest cop l’emplaçament real no correspon a un sol nucli, sinó que es roden exteriors a diversos espais, principalment a Sant Pol, Arenys de Mar i Mataró.

A canvi d’acollir el rodatge de la sèrie al seu territori, el Consell Comarcal del Maresme i l’Ajuntament de Mataró col·laboren activament amb Televisió de Catalunya. L’element més visible d’aquesta col·laboració ha estat la contractació d’un tècnic de comunicació audiovisual per tal de facilitar les gestions per a trobar localitzacions exteriors de la sèrie. La seva missió tenia com a objectiu: “donar a conèixer millor la ciutat i el Maresme, volem que hi hagi picades d’ullet entre la ficció i la realitat” (Sergi Penedès, president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de Mataró).13 El cost d’aquesta persona, que financen a mitges el Consell Comarcal i l’Ajuntament de Mataró, és d’uns 36.000 € l’any, segons recullen els pressupostos del Consell Comarcal del 2010 i el 2011.

La sèrie gira a l’entorn d’una família que regenta un restaurant. De fet, la gastronomia és molt present a la sèrie i alguns dels elements que hi apareixen s’han començat a comercialitzar. Aquest és el cas, per exemple, de “les estrelles de la Riera”, que el gremi de pastisseria de Barcelona i província està difonent.

Igualment, el Consell Comarcal del Maresme i el Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme crearen una “Ruta de la Riera”, per a potenciar els atractius gastronòmics, culturals i paisatgístics del Maresme.14 També cal destacar que el fil argumental de la sèrie coincideix amb els objectius que el Pla Estratègic Maresme 2015 es marcava a nivell turístic. De fet, 12. www.tv3.cat/lariera/la_serie (consultada el 10/11/2013) 13. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/81911-mataro-i-el-consell-comarcalcontractaran-una-persona-que-ajudi-tv3-a-trobar-localitzacions-per-al-nou-serial.html (consultada el 10/08/2013) 14. http://www.maresme.cat/ca/larutadelariera.html (consultada el 02/07/2013)

–268–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

únicament van transcórrer dos anys entre la publicació del Pla i la negociació per obtenir la sèrie. A mode d’exemple, el Pla apuntava que calia mostrar la proximitat del Maresme a Barcelona, ensenyar-lo com un lloc per viure i treballar i diversificar el turisme tot creant productes culturals que promoguessin l’excel·lència. Així, de forma molt il·lustrativa, s’esmenta la gastronomia a títol d’exemple (maresme2015.net). Tots aquells aspectes són àmpliament representats a la Riera.

Polseres vermelles Polseres vermelles és una sèrie de gran èxit i una de les poques que s’han venut a l’estranger. Emesa per primer cop l’any 2011, la sèrie ha tingut una segona temporada i se n’espera una tercera. Parteix d’una idea original d’Albert Espinosa i es desenvolupa a Barcelona i Cabrils (Maresme). Per la pròpia temàtica de la sèrie, un grup de nens i nenes hospitalitzats, els exteriors tenen un rol limitat. La coincidència al Maresme de Polseres Vermelles i la Riera no és casual, ja que s’aprofitaren algunes estructures de la sèrie diària per la nova sèrie.

Kubala Moreno Manchon (KMM) Sèrie policíaca basada en una idea original de Javier Olivares i Anaïs Schaaff, i produïda per Diagonal TV, ha gaudit de bastant d’èxit en les seves tres temporades. La majoria de localitzacions són, voluntàriament, a Barcelona.

De fet, es destaca que es va voler donar a Barcelona un paper de “gran protagonista de la sèrie [...] mostrant una ciutat moderna i viva, dinamitzadora de la pròpia sèrie”.15 A títol d’exemple “l’agència [de detectius] és a la via Laietana; en Kubala viu a Fort Pienc; en Moreno, a la Ribera, i la Manchón, a Santaló”.16 Gran Nord Comèdia produïda per Veranda TV sobre la base d’una idea de Carles Gené.

La sèrie va tenir dues temporades i presenta algunes peculiaritats respecte a les anteriors. La principal és la localització, clarament la més allunyada de Barcelona que ha realitzat Televisió de Catalunya. L’altra peculiaritat era el gran nombre d’escenes d’exterior, fins a un 40% del metratge, que feien que els paisatges del Pallars tinguessin un paper protagonista, especialment les dues localitats on se situava l’acció: Nord (Sorre en la realitat) i Fogony (Sort). La sèrie recull les peripècies d’una agent dels Mossos d’Esquadra que significativament, “fica la pota i el seu cap la degrada i la destina al Gran Nord, una vall poc coneguda dels Pirineus”.17 15. Javier Olivares, cocreador de la sèrie a http://guionistasvlc.wordpress.com/2012/04/13/kubala-moreno-i-manchonhistoria-de-una-serie/ (consultada el 15/07/2014) 16. Paraules del director de la sèrie, Kiko Ruiz, en la presentació de la sèrie, a http://www.tv3.cat/actualitat/328820/ TV3-roda-Kubala-Moreno-i-Manchon (consultada el 17/09/2014) 17. http://www.tv3.cat/grannord/la-serie (consultada el 18/06/2013)

–269–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

La decisió de rodar la sèrie en aquests paratges es va deure, en bona mesura, a la voluntat de Televisió de Catalunya i de Veranda TV de rodar en espais que fins aquell moment havien quedat al marge en les sèries emeses. Com apuntava el diari Ara “TV3 surt de la ciutat per descobrir Gran Nord” (Ara, 03/05/2012). Per aquest motiu es van cuidar especialment les relacions amb el Pallars, amb una preestrena a Sort i es va procurar incorporar especificitats del llenguatge de la zona.

El Parc Natural de l’Alt Pirineu va oferir suport logístic i assessorament tècnic d’algunes localitzacions. Tot i aquesta esforç, la sèrie va generar diverses polèmiques pel tractament que es donava als habitants o per l’accent que utilitzava la sèrie.18 Més enllà de la polèmica, la sèrie va generar alguns productes turístics, com per exemple la ruta “Escenaris del Gran Nord. Paisatges de pel·lícula”.

39+1 Última de les sèries analitzades, es tracta d’una producció de tretze capítols de Diagonal TV. Inspirada en el llibre del mateix títol de l’escriptora Sílvia Soler, la sèrie relata les vivències d’una dona a punt de complir els 40 anys. Rodada en platós de Sant Just Desvern, la majoria d’exteriors es corresponen, novament, a una zona en procés de transformació urbana: el 22@ i la zona del Poblenou. En aquest sentit, resulta il·lustratiu que aquesta última sèrie reprengui, vint anys després, la mateixa localització que la primera sèrie analitzada: Poblenou. Un cercle que mostra algunes de les repeticions que es poden observar en les sèries desenvolupades per Televisió de Catalunya, que analitzarem tot seguit.

3.- Principals tendències en la localització de les sèries Si cartografiem la localització de les sèries analitzades en l’apartat anterior, tal com recull la figura 1, podem observar que la majoria de sèries de Televisió de Catalunya tendeixen a localitzar-se a Barcelona ciutat (12 sèries, el 57%). És més, quan la localització no era la pròpia capital ho era el seu entorn immediat. Així, unes altres 6 sèries (29%) es desenvolupen a menys de 50 km de Barcelona. Només tres sèries (14%), és a dir, Secrets de família (Girona), Dones d’Aigua (Montbrió del Camp) i Gran Nord (Pallars), han mostrat espais de fora d’aquesta corona metropolitana, amb el matís important que Dones d’Aigua es desenvolupava en un balneari que finançava part del rodatge. Aquesta situació ha significat que espais com per exemple la plana de Lleida o les Terres de l’Ebre no hagin aparegut en les sèries de Televisió de Catalunya (tot i que sí hi són en altres productes de ficció, que no estudiem aquí).

18. De la majoria de les crítiques se’n va fer ressò El Periódico de Catalunya. Un bon exemple n’és l’article “Natres no som així” (http://www.elperiodico.com/es/noticias/tele/print-1761611.shtml; consultat el 20/05/2014). Les crítiques, però, van arribar fins i tot al Parlament, amb una pregunta de la diputada Marta Alòs al director de Televisió de Catalunya el 20 de juliol de 2012 i una altra de la diputada Mònica Lafuente al Conseller d’Agricultura, resposta el 28 agost 2012.

–270–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

Figura 1. Distribució de les sèries rodades en exteriors emeses per Televisió de Catalunya (1994-2014)

1 Poble Nou, 2 Secrets de família, 3 Pedralbes Centre, 4 La Rosa, 5 Nissaga de poder, 6 Sitges, 7 Dones d’aigua, 8 Laberint d’ombres, 9 El cor de la ciutat, 10 Temps de silenci, 11 16 dobles, 12 Ventdelplà, 13 Àngels i Sants, 14 Mar de fons, 15 Zoo, 16 Infidels, 17 La Riera, 18 Polseres Vermelles, 19 KMM, 20 Gran Nord, 21 39+1 Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Servei d’Atenció a l’Espectador i l’Oient de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

No sembla que hi hagi un patró únic en la distribució de les diverses sèries, però sí que les decisions preses al llarg de dues dècades permeten observar certes repeticions dels esquemes. En alguns casos existeixen condicionants objectius que porten a elegir una localització. En altres casos, les causes són més subjectives.

Entre les causes objectives podem citar les pròpies necessitats del rodatge.

La majoria de sèries es filmen en platós de Barcelona, amb actors i actrius que viuen i treballen generalment a Barcelona. Això fa que el temps de desplaçament sigui un element important a l’hora de plantejar una gravació. Com apuntava Jordi Roure, cap de dramàtics de TV3, “Normalment no arribem més enllà de 50 quilòmetres de Barcelona. El que queda fora d’aquesta zona –271–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

ho cobrim amb minisèries o telefilms, perquè és molt car”.19 A aquest fet cal afegir que la producció d’una sèrie acostuma a obeir a unes cadències bastant pautades, raó per la qual els climes rigorosos de l’interior o dels Pirineus podrien afectar el rodatge. Ara bé, si ciutats com Vancouver, al Canadà, han aconseguit transformar-se en un referent de la producció de sèries nord-americanes, no sembla que la distància o el clima siguin barreres infranquejables per descartar rodar en determinats espais de Catalunya.

Un segon aspecte és el grau en què s’involucra el món local. Com hem vist, en la majoria de localitzacions el suport i la participació de les administracions locals és un fet. Per tant, es pot al·legar que determinats territoris catalans no tindrien interès per acollir aquest tipus de gravacions. Un argument que aniria en aquesta línia seria el fet que dels vuitanta-sis adherits a la Barcelona/Catalunya Film Commission,20 només un és a les Terres de l’Ebre (Tortosa) i tres a les comarques de Lleida (Lleida, Tornabous i Alòs de Balaguer). Un fet especialment il·lustratiu si es té present que l’adhesió només requereix de facilitar un contacte i una sèrie de fotografies. Ara bé, aquest element tampoc sembla un factor decisiu, atès que Televisió de Catalunya ha ambientat La Riera a Sant Pol de Mar, que no participa a la xarxa.

Per tant, podem apuntar que no seran raons tècniques les úniques que decantaran el rodatge d’una sèrie cap a un determinat espai. Més aviat considerem que són elements relacionats amb la imatge preexistent de la zona els que condicionen l’elecció d’un emplaçament. És a dir, tal com apunta Chicharro Merayo (2012), les televisions tendeixen a prioritzar en les seves sèries les situacions pròximes i conegudes per l’audiència. Televisió de Catalunya aplicaria aquesta mateixa estratègia: tot prioritzaria les localitzacions en aquells espais que resulten més propers a la població de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Quedaria, no obstant, la justificació de les tres localitzacions de fora de l’àrea de Barcelona. Una, Montbrió del Camp, s’explica per la participació activa de les Termes en el procés de rodatge. Les altres dues localitzacions, Girona i el Pallars, comparteixen un mateix element: les vinculacions personals dels responsables de la idea original de les sèries Secrets de Família i Gran Nord –Maria Mercè Roca i Carles Gené, respectivament– amb els territoris que apareixen en les sèries. Unes vinculacions que, a més, són compartides per un bon nombre de ciutadans de Catalunya. Girona, sobretot el seu centre històric entorn de la catedral i l’Onyar, és molt probablement una de les imatges més reconegudes de Catalunya. El mateix podem dir dels Pirineus. Novament, les vinculacions personals o emocionals amb els territoris servirien per a justificar el rodatge en certs indrets.

19. Ara 03/05/2012 20. http://www.bcncatfilmcommission.com/ (consultat el 14/07/2014)

–272–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

4. Unes localitzacions que reforcen la imatge existent del territori Com hem apuntat, les diverses sèries emeses per Televisió de Catalunya tendirien a consolidar imatges ja existents en l’imaginari col·lectiu, més que no pas a buscar la creació de noves imatges. Aquest fet és especialment rellevant si tenim present que per mitjans i audiències, només Televisió de Catalunya té capacitat d’influir en la creació de noves imatges per al conjunt de Catalunya.

Malgrat alguna experiència puntual realitzada per televisions locals, l’escassa capacitat d’aquestes televisions en termes de producció i difusió fa que no puguin jugar un paper rellevant a nivell del conjunt de Catalunya. El mateix es pot dir de les televisions d’àmbit espanyol, que excepte en alguns casos puntuals –com Doctor Mateo, sèrie clarament ambientada a Galícia–, acostumen a defugir una localització clara per situar-se en una ambigüitat que sovint acaba remetent a Madrid. Aquesta situació comporta que a la pràctica, Televisió de Catalunya sigui l’única cadena capaç de crear nous referents en termes d’imatge de Catalunya.

L’aparició d’un territori a la televisió ajuda a crear familiaritat amb aquell entorn i a vendre una imatge de qualitat, a més d’augmentar l’autoestima dels propis habitants, que veuen els seus espais quotidians a la televisió (Mills, 2008). En definitiva, actualment els mitjans de comunicació en general i la televisió en particular es pot considerar com un element molt poderós de creació d’imatges del territori i de condicionament i homogeneïtzació de la seva percepció. En aquest context, tal com hem apuntat, és indubtable que les sèries participen d’aquesta creació d’imatge.

L’elecció de les localitzacions de les diverses sèries, a més, permet impulsar iniciatives que poden anar des d’actuacions urbanístiques o econòmiques fins a iniciatives turístiques que poden resultar beneficioses per a l’economia o l’autoestima del territori. Aquest fet es pot veure com un element positiu, sempre que no es perdi de vista els límits entre la realitat i la ficció de tal manera que comporti un procés de planificació basat en la ficció (Ganau, 1998).

Un fet que tanmateix no hem detectat a Catalunya, perquè tot sovint les sèries intervenen quan la planificació de l’espai ja està realitzada, per exemple en els casos citats del Poblenou, l’Eix Macià o la zona Fòrum.

Igualment, l’emissió de determinades sèries també ha permès impulsar turísticament alguns espais (Penedès, Maresme o Breda). En línies generals, s’han intentat crear nous productes (viticultura al Penedès o gastronomia al Maresme), que permetessin anar més enllà dels productes ja consolidats. En aquest sentit, les repercussions de les sèries es poden veure com a positives, perquè han contribuït a diversificar els productes turístics. Ara bé, generalment les repercussions turístiques només es donen entre el públic català, perquè l’escassa projecció exterior de la majoria de sèries que hem analitzat impedeix uns impactes més amplis, per exemple, entre el turisme internacional.

–273–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

Un darrer aspecte que hem de comentar és la imatge generalment homogeneïtzada que ofereix la majoria de sèries. La ciutat o el territori on transcorre l’acció tendeix a aparèixer com una realitat sense matisos que, en darrera instància, és una imatge que coincideix amb la socialment acceptada per la majoria de ciutadans. Un fet que, si bé pot reforçar algunes percepcions en coincidir amb la imatge a priori que en té el telespectador, també pot generar alguns desenganys en el moment de la visita sobre el terreny. Un aspecte bastant habitual i que, en aquest cas, demanaria una feina complementària des de les respectives oficines de turisme de les àrees implicades.

Per tant, podem concloure que les sèries de Televisió de Catalunya arrisquen poc en la creació de noves imatges territorials i tendeixen a apostar per imatges conegudes i reconegudes pel públic potencial. Una aposta que acaba reforçant la imatge de certes àrees, especialment la ciutat de Barcelona, mentre que es té dificultats per a visualitzar altres espais.

Les repercussions que una sèrie pot tenir sobre un determinat àmbit poden ser molt positives. Ara bé, no s’ha de perdre de vista que estem parlant d’una ficció. A més, donat el caràcter nacional de Televisió de Catalunya, seria desitjable una major representació del conjunt del territori. La concentració de les diverses produccions en aquells àmbits més propers a Barcelona, superior al 85%, genera que els beneficis potencials quedin molts restringits a aquest únic espai, quan podrien generar un efecte multiplicador superior si s’ambientessin en àmbits més variats. Una aposta més gran per algunes d’aquestes àrees televisívament més desconegudes i allunyades de l’àrea metropolitana podria ajudar a un increment del coneixement d’aquests espais i a enriquir la imatge de Catalunya per a un volum important de població. Una imatge actualment fragmentada i focalitzada en una sèrie de punts molt concrets i que deixa al marge un bon nombre de comarques catalanes.

–274–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 257-275 Daniel Paül i Agustí La imatge del territori a partir de la televisió. La localització de les sèries de Televisió de Catalunya

Bibliografia Boyle, Mark; George Hughes (1991). “The politics of representation of the real: discourses from the Left on Glasgow’s role as European City of Culture 1990”. Area, núm. 23, p.

217-228.

Brown, Lisa (2009). “Pleasuring body parts: women and soap operes in Brazil”. Critical Arts, vol. 1, núm. 1, p. 6-25.

Buonanno, Milly (1993). “News-Values and Fiction-Values: News as Serial Device and Criteria of ‘Fictionworthiness’ in Italian Television Fiction”. European Journal of Communication, vol. 8, núm. 2, p. 177-202.

Castelló Cogollos, Enric (2005). Sèries de ficció i construcció nacional: la producció pròpia de Televisió de Catalunya (1993-2003). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral, http://ddd.uab.cat/pub/tesis/2005/tdx-0620106-144450/ecg1de1.pdf Chicharro merayo, Mar (2012). “Telenovelas and society: constructing and reinforcing the nation through television fiction”. European Journal of Cultural Studies, vol. 16, núm. 2, p.

211-225.

Crisell, Andrew (2006). A Study of Modern Television: Thinking Inside the Box. Basingstoke: Palgrave Macmillan.

Falkenheim, Jesper (2006). “When place images collide: place branding and news journalism”, dins Jesper Falkenheim i Andrée Jansson [ed.]. Geographies of communication: the spatial turn in media studies. Göteborg: Nordicom, p. 125-139.

Ganau, Joan (1998). “La ciutat subjectiva: promoció urbana i formació d’imatge cultural de la ciutat” dins La ciutat fragmentada: grups socials, qualitat de vida i participació. Lleida: Publicacions de la Universitat de Lleida, p. 137-164.

Gold, John R.; Stephen V. Ward [ed.] (1994). Place promotion : the use of publicity and marketing to sell towns and regions. Chichester: John Wiley & Sons.

Hottola, Petri (2012). “Perceptions of the United States and the americans. The collage approach”. Finisterra, vol. XLVII, núm. 93, p. 49-63.

Jenks, Chris (1995). Visual Culture. London: Routledge.

Mills, Brett (2008). “My house was on Torchwood!: Media, place and identity”, International Journal of Cultural Studies, vol. 11, núm. 379, p. 379-399.

Newland, Paul (2008). The cultural construction of London’s east End. Amsterdam: Rodopi.

Paül, Daniel (2009). L’oferta cultural en les polítiques de màrqueting de les ciutats. Lleida: Universitat de Lleida, tesi doctoral, http://www.tdx.cat/handle/10803/8202 Porto, Mauro P. (2005). “Political controversies in Brazilian TV fiction: viewers’ interpretation of the telenovela Terra Nostra”. Television and New Media, vol. 6, núm. 4, p. 342-395.

Postman, Neil (1985). Amusing Ourselves to Death: public discourses in the age of Show Business.

New York: Viking.

Raento, Paulina; Petri Hottola (2005). “Where on Earth is New York? Pedagogical Lessons from Finnish Geography Students’ Knowledge of the United States”. International Research in Geographical and Environmental Education, vol. 14, núm. 1, p. 5-27.

Tufte, Thomas (2000). Living with the Rubbish Queen: Telenovelas, Culture and Modernity in Brazil. Luton: Unibersity of Luton Press.

Urry, John (1990). The tourist Gaze. Leisure and Travel in Contemporary Societies. London, Sage.

–275–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 277-293 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.88

Annotations du séjour de Vidal de La Blache en Catalogne (1906) / Apunts de l’estada de Vidal de La Blache a Catalunya (1906)* Marie-Claire Robic CNRS - EHGO mcr@parisgeo.cnrs.fr

Résumé En avril 1906, le géographe Paul Vidal de La Blache effectue un voyage à travers l’Espagne. Le long du trajet il prend des notes et dessine des croquis des sites visités. On présente ici les notes prises pendant son bref séjour en Catalogne, principalement aux environs de Barcelone (la chaîne de Collserola) et Montserrat. Elles sont un bon exemple de la méthodologie et de la forme d’aborder le travail de terrain de la part de Vidal.

Mots clé: Vidal de La Blache, carnet de voyage, Catalogne.

Resum L’abril de 1906 el geògraf Paul Vidal de La Blache realitza un viatge per Espanya. Al llarg del trajecte pren notes i dibuixa esquemes dels paratges que visita. Aquí es presenten els apunts presos durant la seva breu estada a Catalunya, principalment a Barcelona (serra de Collserola) i Montserrat. Són un bon exemple de la metodologia i la forma d’abordar el treball de camp per part de Vidal.

Paraules clau: Vidal de La Blache, quadern de viatge, Catalunya.

* Versió catalana de Rafael Giménez-Capdevila.

–277–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Annotations du séjour de Vidal de La Blache en Catalogne (1906)

Marie-Claire Robic

Resumen: Apuntes de la estancia de Vidal de La Blache en Cataluña (1906) En abril de 1906 el geógrafo Paul Vidal de La Blache realiza un viaje por España. A lo largo del trayecto toma notas y dibuja esquemas de los parajes que visita. Aquí se presentan los apuntes que tomó durante su breve estancia en Cataluña, principalmente en Barcelona (sierra de Collserola) y Montserrat. Son un buen ejemplo de la metodología y la forma de abordar el trabajo de campo por parte de Vidal.

Palabras clave: Vidal de La Blache, cuaderno de viaje, Cataluña.

Abstract: Notes from the stay of Vidal de La Blache in Catalonia (1906) In April 1906 the geographer Paul Vidal de La Blache took a journey through Spain.

Along the way, he took notes and drew diagrams of the sites he visited. Here are presented the notes he took during his brief stay in Catalonia, mainly Barcelona (with Collserola mountains) and Montserrat. They are a good example of the Vidal’s fieldwork methodology.

Keywords: Vidal de La Blache, Travel notebook, Catalonia.

***

Jubilations paysagères en Catalogne Lors de l’une de ces « courses » qu’il effectue durant les vacances de Pâques1, Paul Vidal de La Blache fait une grande boucle dans le nord de l’Espagne, arrivant à Barcelone le 5 avril 1906 et rejoignant Saint-Jean-de-Luz le 19 avril.

Selon son carnet de voyage, il visite Barcelone et l’arrière-pays (5-8 avril), Valence et sa huerta (9-12 avril), Madrid et ses environs (13-16 avril), puis Ségovie, Burgos, Vitoria2.

On retrouve dans ses notes prises sur le vif ses thèmes de prédilection : l’attention qu’il porte aux roches et à la morphologie, accentuée ici ; ses observations fines sur la végétation et sur ses limites altitudinales ; son intérêt pour les types physiques des habitants ; sa sensibilité à l’état du ciel et à l’atmosphère.

Il observe, s’interroge, compare — toujours à la fois ici et ailleurs3.

En Catalogne, il dessine surtout.

A ce titre, ce calepin est exceptionnel dans la série des 33 carnets connus.

P. Vidal de La Blache s’est muni d’un carnet « à l’italienne », comme il l’a fait 1. Voir une présentation de ces 33 carnets et du calendrier des voyages de Vidal de La Blache dans Loi, Robic, Tissier, 1988.

2. Voir l’itinéraire retracé par Roland Courtot (2004 et 2010). R. Courtot (2004) détaille la partie du séjour consacrée à la huerta de Valence et examine son utilisation dans l’œuvre vidalienne ; il évoque le graphisme vidalien p. 450-451. Voir aussi dans Courtot (2010) l’analyse comparée de croquis de géographes (Vidal de La Blache, De Martonne, Deffontaines, Courtot).

3. Sur cette co-présence de l’ici et l’ailleurs dans le travail de Vidal voir Robic, 2010.

–278–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Apunts de l’estada de Vidal de La Blache a Catalunya (1906)

Marie-Claire Robic

parfois, notamment pour son voyage en Amérique de 1904. Mais cette fois il utilise ce médium pour en faire un album de croquis.

Vidal utilise d’emblée la pleine page pour représenter des panoramas successifs de l’arrière pays barcelonais. Le dessin est précis, assuré, sans remord.

On ressent comme une jubilation dans ces exercices paysagers.

Vidal de La Blache trace les lignes principales à grands traits fermes, esquisse les formes de relief, légende directement le dessin. Il détaille les sites urbains, les monuments et les hauts-lieux. Barcelone n’est pas au cœur de ce voyage.

Mais comment ignorer cette capitale qui, selon ses dires, « peut passer pour l’une des plus belles de la Méditerranée » (Vidal de La Blache, 1889, p. 397) ? En fait la ville est présente, dans son dynamisme récent, symbolisé par le carroyage de Cerdà et des extensions suburbaines.

Vidal a très probablement déjà visité la Catalogne, ainsi que l’ensemble de la péninsule ibérique, comme il a visité tous les pays « autour de la France » pour préparer son livre sur États et nations de l’Europe (1889). L’écriture l’exprime, car tous les chapitres de ce livre sentent la vue directe ; les témoignages l’affirment. Mais on n’en a plus la trace : il semble bien que l’un des carnets de voyage de Vidal soit perdu. Le sentiment de plénitude qui transparaît dans ces dessins géographiques « sur le motif » atteste du plaisir que procure à Vidal une rencontre renouvelée avec le terrain catalan.

Références Courtot, Roland (2004). « Voyage de Paul Vidal de La Blache en Espagne dans la huerta de Valence (1906) », in Historia, clima y paisaje. Estudios geográficos en memoria del profesor Antonio López Gómez. Universitat de València ; Universidad Autónoma de Madrid ; Universitat d’Alacant, p. 449-455.

– (2010). « Los dibujos de trabajo de campo en la Escuela francesa de Geografía (Paul Vidal de La Blache y Pierre Deffontaines) », Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm.

70, p. 85-100.

Loi, Daniel ; Marie-Claire Robic ; Jean-Louis Tissier (1988). « Les carnets de Vidal de La Blache, esquisses du Tableau ? », Bulletin de l’Association de géographes français, núm. 4, p.

297-311.

Robic, Marie-Claire (2010). « L’ici et l’ailleurs. L’invention du géographe de plein vent », in N. Ortega Cantero ; J. García Álvarez ; M. Mollá Ruiz-Gómez [ed.]. Lenguajes y visiones del paisaje y del territorio/Langages et visions du paysage et du territoire/Languages and visions of landscape and territory. Madrid : Ediciones de la Universidad Autónoma de Madrid, p. 277-286.

Vidal de La Blache, Paul (1889). États et nations de l’Europe. Autour de la France. París : Delagrave.

–279–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Annotations du séjour de Vidal de La Blache en Catalogne (1906)

Marie-Claire Robic

Joies paisatgístiques a Catalunya Durant una d’aquelles “curses” que realitza durant les vacances de Pasqua,1 Paul Vidal de La Blache fa una gran volta pel nord d’Espanya, arribant a Barcelona el 5 d’abril de 1906 i acabant a Sant Joan Lohitzune (Saint-Jean-de-Luz) el 19 d’abril. Segons el seu quadern de viatge, visita Barcelona i el rerepaís (5-8 d’abril), València i l’Horta (9-12 d’abril), Madrid i voltants (13-16 d’abril), Segòvia, Burgos i Vitòria.2 A les notes preses del natural es troben els seus temes predilectes: l’atenció per les roques i la morfologia, accentuada aquí; les fines observacions sobre la vegetació i els seus límits altitudinals; l’interès pels tipus físics dels habitants; la sensibilitat per l’estat del cel i l’atmosfera.

Observa, es pregunta, compara sempre a la vegada aquí i allà.3 A Catalunya, sobretot dibuixa.

En aquest sentit, aquest bloc de notes és excepcional dins la sèrie dels 33 quaderns coneguts. P. Vidal de La Blache s’equipà amb un quadern “a la italiana”, com ho havia fet algun altre cop, en particular per al seu viatge a Amèrica de 1904. Però aquesta vegada utilitza aquest mitjà per a fer-ne un àlbum de croquis.

Vidal empra d’antuvi la pàgina sencera per a representar panorames successius del rerepaís barceloní. El dibuix és precís, segur, sense remordiment.

En aquests exercicis paisatgístics es ressent com una joia.

Vidal de La Blache traça les línies principals a grans trets ferms, esbossa les formes de relleu, afegeix una llegenda directament al dibuix. Detalla els emplaçaments urbans, monuments i llocs notables. Barcelona no és al cor d’aquest viatge. Però com ignorar aquesta capital que, segons les seves pròpies paraules, “pot passar per una de les més boniques de la Mediterrània” (Vidal de La Blache, 1889, p. 397)? De fet, la ciutat és present, en el seu dinamisme recent, simbolitzat per la quadrícula de Cerdà i les extensions suburbanes.

Molt probablement, Vidal ja havia visitat Catalunya, així com el conjunt de la península Ibèrica, com visità tots els països al “voltant de França” per preparar el seu llibre sobre États et nations de l’Europe (1889). L’escriptura l’expressa, perquè tots els capítols d’aquest llibre traspuen la visió directa; els testimonis ho afirmen. Però ja no se’n té cap rastre: sembla força probable que s’hagi perdut un dels quaderns de viatge de Vidal. El sentiment de plenitud que es transparenta en aquests dibuixos geogràfics “sobre l’objecte” testimonia el plaer que procura a Vidal una trobada renovada amb la terra catalana.

1. Vegeu una presentació d’aquests 33 quaderns i del calendari dels viatges de Vidal de La Blache a Loi, Robic i Tissier, 1988.

2. Vegeu l’itinerari reconstituït per Roland Courtot (2004 i 2010). R. Courtot (2004) detalla la part de l’estada dedicada a l’Horta de València i examina l’ús a l’obra vidaliana; hi evoca el grafisme vitalià, p. 450-451. Vegeu també a Courtot (2010) l’anàlisi comparada de croquis de geògrafs (Vidal de La Blache, De Martonne, Deffontaines, Courtot).

3. Sobre aquesta copresència de l’aquí i l’allà al treball de Vidal vegeu Robic, 2010.

–280–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Apunts de l’estada de Vidal de La Blache a Catalunya (1906)

Marie-Claire Robic

Transcription de la partie catalane d’un voyage de Vidal de La Blache de 1906 dans le nord de l’Espagne Source : Archives Vidal de La Blache. Bibliothèque de géographie. Bibliothèque interuniversitaire de la Sorbonne. Carnet 26 [numéroté X en CD-Rom] NB : Des abréviations habituelles de Vidal de La Blache sont ici développées : Aujourd’hui : auj Grande : gde Montagne : mgne Nouvelle : Nelle Quelques : qques Saint : St Nord : N ; Sud : S ; Ouest : W ; Est : E.

Nous appelons « folio » une feuille physique du carnet, comportant un recto et un verso (Ce carnet n’a pas été paginé par Vidal de La Blache).

Par la suite, l’italique reste utilisée pour nos propres indications (Marie-Claire Robic) ou interventions dans le texte (ex. : illis.)

Certains toponymes écrits par Vidal peuvent être erronés ou comporter des erreurs. Notre transcription des toponymes peut elle-aussi en comporter, mais elle tâche d’être fidèle à l’original (ex. Montjuich). Notre transcription est de toutes façons certainement entachée d’erreurs.

Ont participé à la transcription de ce carnet: Philippe Bachimon, Roland Courtot, Marie-Claire Robic

Transcripció de la part catalana d’un viatge de Vidal de La Blache de 1906 al nord d’Espanya Font: Archives Vidal de La Blache. Bibliothèque de géographie. Bibliothèque interuniversitaire de la Sorbonne. Carnet 26 [numerat X en el CD-Rom] Anomenem folio un full físic del quadern, el qual comporta un recto i un verso (aquest quadern no va ser paginat per Vidal de La Blache).

D’altra banda, la cursiva s’empra per a les nostres pròpies indicacions (Marie-Claire Robic) o intervencions al text.

Alguns topònims escrits per Vidal poden ser erronis o comportar errors.

Per a la versió catalana s’han esmenat els errors que hem detectat i s’ha adoptat la toponímia oficial.

Han participat en la transcripció d’aquest carnet: Philippe Bachimon, Roland Courtot i Marie-Claire Robic.

–281–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Annotations du séjour de Vidal de La Blache en Catalogne (1906)

Marie-Claire Robic

Transcription. Le carnet porte en couverture: Espagne Folio 1v [croquis pleine page avec titre et légende – plan de réseau hydrographique des vallées de Rials, Alfart et Cañamas] Plano hidrografico de la Cuenca de dos rius réseau très chevelu avec barrage à la base [annotations sur le croquis] Valle de Rials Valle de Alfart- Cañamas Valle de Alfart Valle de Cañamas Barrage souterrain Nord Ouest rambla F2r Barcelone 5 avril 06. Pluie par vent nord-est (impatiemment attendue) Types [des rues ?] nouveaux : quelques figures étonnamment minces, nez très mince, parfois illis., yeux très rapprochés.

— prise d’eau pour la ville de Barcelone, au moyen d’un barrage souterrain captant les eaux infiltrées sous le sable, au pied de la montagne où naît le Besos (de dos rius) — autre prise d’eau dans la vallée du Llobregat) - nota : on brûle du charbon de Westphalie.

— Cirque de Barcelone : terrains d’alluvions rouges-schisteuses, sorte de latérite - au — L’olivier vient mal : plantation de caroubiers

–282–

1v

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Apunts de l’estada de Vidal de La Blache a Catalunya (1906)

Marie-Claire Robic

Transcripció. El quadern porta a la coberta: Espanya f. 1v [croquis a tota pàgina amb títol i llegenda – plànol de la xarxa hidrogràfica de les valls de Rials, el Far i Canyamars] Plano hidrografico de la Cuenca de Dos Rius [en castellà a l’original] xarxa molt espessa amb presa a la base [anotacions al croquis] Vall de Rials Vall del Far-Canyamars Vall del Far Vall de Canyamars Presa subterrània Nord Oest rambla???

2r

f. 2r Barcelona 5 d’abril ‘06. Pluja per vent nord-est (esperada amb impaciència) Tipus [dels carrers???] nous: algunes figures sorprenentment primes, nas molt prim, a vegades [il·legible], ulls molt junts.

— captació d’aigua per a la ciutat de Barcelona, mitjançant una presa subterrània que capta les aigües infiltrades sota la sorra, al peu de la muntanya on neix el Besòs (de Dos Rius) — una altra captació d’aigua a la vall del Llobregat) - nota: cremen carbó de Westfàlia.

— Circ de Barcelona: terres d’al·luvions roges-esquistoses, mena de laterita — al??

L’olivera no hi arriba gaire: plantacions de garrofers

–283–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Annotations du séjour de Vidal de La Blache en Catalogne (1906)

Marie-Claire Robic

F2v pied du Tibidabo (532 m) granits décomposés et schistes quartzeux végétation buissonneuse de chênes kermès, arbousiers, fougères arborescentes, surmontée de pins-parasols. aspect de montagne des Maures.

F3r [Croquis 16x7 : paysage du Vallès ? Commentaire en deux colonnes sous le croquis] montagnes plongeant assez brusquement sur la mer (Montjuich) Les grandes profondeurs sont près du rivage grande plaine /intérieure ?/ déboisée, populeuse, entre montagnes de maquis /amorce de vallée sous-marine ?/ [annotations sur croquis] Sabadell ? villes nombreuses

plaine

terre rouge 2v

–284–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Apunts de l’estada de Vidal de La Blache a Catalunya (1906)

Marie-Claire Robic

f. 2v peu del Tibidabo (532 m) granits descompostos i esquistos quarsosos vegetació de matolls amb garrics, arboços, falgueres arborescents, coronada de pins pinyoners. aspecte de muntanya dels Mauras [Provença]. f. 3r [Croquis 16x7: paisatge del Vallès? Comentari en dues columnes a sota del croquis] muntanyes que cauen força bruscament al mar (Montjuïc) Les grans profunditats són prop de la riba gran plana /interior?/ desboscada, poblada, entre muntanyes de màquia /inici de vall submarina?/ [anotacions al croquis] Sabadell? nombroses ciutats

plana

terra roja

3r

–285–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Annotations du séjour de Vidal de La Blache en Catalogne (1906)

Marie-Claire Robic

F3v [croquis 17x9 paysage de collines, avec Tibidabo, orienté par rose des vents] chaos de montagnes bossues à ravins en V. très peu d’habitations — croupes arrondies, piquées de pins parasols. [annotations sur croquis] tour Tibidabo Ermitage Plans successifs vaporeux ravin boisé S(ud), N(ord), W(Ouest), E(st) F4r [Croquis 6x15 : paysage vers la banlieue et San Andrès, au N de Barcelone (le quadrillage doit représenter l’ensanche de Cerdà] pitons isolés jusqu’à la mer. traces d’anciennes vallées d’érosion (miocènes) au bord de la mer Montjuich (miocène) (=puis invasion marine pliocène) Barcelone, entre les sables du Bésos et du Llobregat — Nouvelle jetée en construction vers le Sud. [annotations sur croquis] Saint André Banlieue 3v

–286–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Apunts de l’estada de Vidal de La Blache a Catalunya (1906)

Marie-Claire Robic

f. 3v [croquis 17x9 paisatge de turons, amb Tibidabo, orientat per rosa dels vents] caos de muntanyes geperudes amb torrents en V. Molt pocs habitatges — turons arrodonits, esquitxats de pins pinyers. [anotacions al croquis] torre Tibidabo Ermita S, N, W, E

Plans successius vaporosos

barranc boscós

f. 4r [croquis 6x15: paisatge cap a la perifèria i Sant Andreu, al N de Barcelona (la quadrícula deu representar l’eixample de Cerdà)] pics rocosos aïllats fins al mar. traces d’antigues valls d’erosió (miocè) a la vora del mar Montjuïc (miocè) (=després invasió marina pliocè) Barcelona, entre les sorres del Besòs i del Llobregat — Nova escullera en construcció cap al Sud. [anotacions al croquis] Sant Andreu Perifèria 4r

–287–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Annotations du séjour de Vidal de La Blache en Catalogne (1906)

Marie-Claire Robic

F4v [Croquis 17x9 paysage, avec orientation - les poudingues de Monserrat vus de la vallée du Llobregat ?]

Le buis n’existe pas plus bas.

Autour de la vallée, quelques cultures d’oliviers et vignes en terrasses. [annotation sur croquis] poudingues Montserrat N(ord), E(st)

taillis de buis et chênes-verts

887-890 m

F5r [Croquis 17x8 orienté : paysage] 8 avril : de Barcelone à Monistrol-Montserrat. çà et là, sur les grès – petits bois clairs de pins-parasols et de pins d’alep. formes d’érosion aride : crevasses, barrancas à hautes larges terrasses rouges perpendiculaires à Olesa, région très plissée : puis, horizontales [annotation sur croquis] cours du Llobregat a

a : terrasse d’érosion

Pyrénées 4v

–288–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Apunts de l’estada de Vidal de La Blache a Catalunya (1906)

Marie-Claire Robic

f. 4v [Croquis 17x9 paisatge, amb orientació - les roques (detrítiques) conglomerades de Montserrat vistes des de la vall del Llobregat?]

No hi ha boix més avall.

Al voltant de la vall, alguns conreus d’oliveres i vinyes en terrasses. [anotacions al croquis] roques (detrítiques) conglomerades Montserrat bosc de tall de boix i alzines 887-890 m N(ord) E(st) [per Oest] f. 5r [Croquis 17x8 orientat: paisatge] 8 d’abril: de Barcelona a Monistrol de Montserrat. per aquí i per allà, sobre els gresos – bosquets clars de pins pinyers i pins blancs. formes d’erosió àrida: esquerdes, barrancs amb altes i amples terrasses roges i perpendiculars a Olesa, regió molt plegada: després, horitzontals [anotacions al croquis] curs del Llobregat a

a: terrassa d’erosió

Pirineus

5r

–289–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Annotations du séjour de Vidal de La Blache en Catalogne (1906)

Marie-Claire Robic

F5v [Croquis 16x9 : paysage de montagne, Montserrat, et Pyrénées en arrière-plan.

Commentaire en trois colonnes sous le dessin] aucune trace de dislocation : plateau découpé par érosion amphithéâtre d’érosion, à stratifications régulières, s’élevant vers le nord on distingue nettement différentes terrasses correspondant à des stades d’érosion [annotation sur croquis] Pyrénées cimes neigeuses Montserrat maquis terres rouges Llobregat F6r [Croquis 15x10, orienté : paysage de montagne. Commentaire du croquis en deux endroits de la page] alternances de couches de poudingues et de grès à peu près horizontales.

Quelle altitude la vallée ? Monistrol : 193 m [annotation sur croquis] Montagne au N.W [nord-ouest] de Sabadell (forme volcanique ? illis. illis.

Ou formes en terrasses) peu de maisons terres rouges et nues ville plantations d’oliviers ravins boisés barranca Llobregat N W S 5v

–290–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Apunts de l’estada de Vidal de La Blache a Catalunya (1906)

Marie-Claire Robic

f. 5v [Croquis 16x9: paisatge de muntanya, Montserrat, i Pirineus al fons. Comentari en tres columnes sota el dibuix.] cap traça de dislocació: altiplà tallat per l’erosió amfiteatre d’erosió, amb estratificacions regulars, que s’eleva cap al nord es distingeixen netament diferents terrasses que corresponen a estadis d’erosió [anotacions al croquis] Pirineus cims nevats Montserrat màquia terres roges Llobregat f. 6r [Croquis 15x10, orientat: paisatge de muntanya. Comentari del croquis en dos llocs de la pàgina] alternances de capes de pudingues i de gres gairebé horitzontals.

Quina altitud la vall? Monistrol: 193 m [anotacions al croquis] Muntanya al nord-oest de Sabadell (forma volcànica? il·legible il·legible O formes en terrasses) poques cases terres roges i nues ciutat plantacions d’oliveres torrents boscosos barranc Llobregat N W S 6r

–291–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Annotations du séjour de Vidal de La Blache en Catalogne (1906)

Marie-Claire Robic

F6v [texte en 2 colonnes] 9 avril 06 Barcelone-Valence Delta du Llobregat (fèves, blé, jardinage) quelques orangers - peu de vignes.

Costa de Garrafs falaises calcaires plissés Sauf une ou deux interruptions, où la garrigue apparaît, la bande côtière est cultivée, comme la Pouille, en oliviers, caroubiers, vignes.

Le sol est la terra rossa du calcaire.

Les montagnes nues, mouchetées de touffes brunes, ont les formes arrondies des calcaires perméables.

Vers Alcala, on suit une longue vallée parallèle à la mer et séparée par des montagnes.

F7r Le calcaire donne partout la note dominante.

Tarragone, Sagonte surtout sur son acropole isolée, occupent des points dominants. Quelques vieilles tours sur les cîmes [sic], vers les frontières du royaume de Valence – Villes ou villages très ramassés ; mais aujourd’hui les maisons se disséminent autour.

- Cependant ce n’est que vers Castellon que commencent les riches cultures.

Vers Torreblanca, aux environs du 40°, commencent les grandes plantations d’orangers – blé, fèves…

Aux approches de Valence, carrés inondés pour le riz.

— L’eau doit sourdre en abondance au pied des montagnes bordières — Pays presqu’uniquement agricole, culture a la bêche, ou avec une petite charrue et un mulet.

6v

–292–

7r

Treballs de la SCG, 79, 2015, 277-293 Apunts de l’estada de Vidal de La Blache a Catalunya (1906)

Marie-Claire Robic

f. 6v [text en 2 columnes] 9 d’abril 06 Barcelona-València Delta del Llobregat (faves, blat, horts) alguns tarongers - poques vinyes.

Costa de Garraf penya-segats calcaris plegats Excepte una o dues interrupcions, on apareix la garriga, la banda costanera es conrea, com a la Pulla, amb oliveres, garrofers, vinyes.

El sòl és la terra rossa del calcari.

Les muntanyes nues, clapades de mates brunes, tenen les formes arrodonides de les calcàries permeables.

Cap a Alcalà [de Xivert], se segueix una llarga vall paral·lela al mar i separada per muntanyes. f. 7r El calcari dóna arreu la nota dominant.

Tarragona, Sagunt sobretot sobre la seva acròpoli aïllada, ocupen punts dominants. Algunes velles torres als cims, cap a les fronteres del regne de València – Ciutats o pobles molt compactes; però avui les cases es disseminen al voltant.

- Tanmateix, fins a Castelló no comencen els conreus rics.

Cap a Torreblanca, als voltants del 40°, comencen les grans plantacions de tarongers – blat, faves…

Pels volts de València, quadrats inundats per a l’arròs.

— L’aigua deu brollar en abundància al peu de les muntanyes limítrofs — País gairebé únicament agrícola, conreu amb fanga, o amb un petit carro i una mula.

–293–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 295-310 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.89

El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial: un estudi de cas de les Illes Balears1 Eduard Sala edusala123@hotmail.com

Antònia Casellas antonia.casellas@uab.cat Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona

Resum A partir d’una reflexió sobre el pensament únic, el procés de creació de marca i la utilització del territori en el màrqueting s’estudia quina imatge es genera sobre la identitat territorial de les Illes Balears. L’article analitza 3 anuncis d’Estrella Damm, els anuncis de la campanya Mediterràniament, rodats a Formentera el 2009, Menorca el 2010 i Mallorca el 2012, analitzant-ne el contingut, els aspectes tècnics i l’impacte en la premsa local.

L’estudi dels anuncis permet adreçar diferents dimensions de la globalització cultural, vinculada a la generació d’un pensament únic.

Paraules clau: globalització cultural, Illes Balears, pensament únic, publicitat.

Resumen: El pensamiento único a través de la publicidad y la homogeneización de la identidad territorial: un estudio de caso de las Islas Baleares A partir de una reflexión sobre pensamiento único, el proceso de creación de marca y la utilización del territorio en el marketing se estudia qué imagen generan 3 anuncios de Estrella Damm sobre la identidad territorial de las Islas Baleares. El artículo analiza los 1. Aquest article és part dels resultats dels treballs realitzats en el marc del Màster Oficial en Estudis Territorials i de la Població del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els autors volen agrair els suggeriments rebuts en el procés de revisió, els quals han contribuït significativament a millorar el text final.

–295–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

anuncios de la campaña Mediterráneamente, rodados en Formentera el 2009, Menorca el 2010 y Mallorca el 2012, analizando su contenido, los aspectos técnicos y su impacto en la prensa local. El estudio de los anuncios permite analizar diferentes dimensiones de la globalización cultural, vinculada a la generación de un pensamiento único.

Palabras clave: globalización cultural, Islas Baleares, pensamiento único, publicidad.

Abstract: “Unidimensional thought” in advertisement and the homogenization of territorial identity: a case of study of the Balearic Islands Using unidimensional thought approach, we study three different commercials of Estrella Damm Beer as an example of using the territory in the branding process of the Balearic Islands. The article analyzes the Mediterràniament ad campaign, shot in 2009 Formentera, 2010 Menorca and 2012 Mallorca, studying their content, technical aspects and their impact in the local press. The ads’ study allows addressing different dimensions of cultural globalization, linked to the generation of a single thought.

Keywords: cultural globalization, Balearic Islands, single thought, advertisement.

***

1. Introducció En l’anàlisi de la globalització, un ampli ventall de pensadors emfatitzen el sorgiment de nous valors estètics i culturals generadors d’una creixent uniformització de patrons culturals, que responen a la imposició de modes de viure i de pensar homogeneïtzadores per part del sistema capitalista (Chomsky i Ramonet, 2002; Sorkin, 1992; Zukin, 1996). L’objectiu econòmic dins d’aquest procés és la creació de necessitats de consum continuades. En aquesta estratègia, la publicitat hi juga un paper important en tenir com a objectiu fonamental la creació de nous desitjos de consum, que responen als interessos comercials dels productors i que capitalitzen en la insatisfacció permanent de la població. La major i millor arma de propagació d’aquests missatges són els mitjans de comunicació.

L’homogeneïtzació de patrons culturals reforça un pensament únic que té repercussions territorials, ja que en l’esforç promocional dels productes, els llocs es reivindiquen com a símbols de consum de manera simplificada. És en aquest context de vinculació de marca i territori en el qual s’analitza la campanya publicitària de gran impacte que l’empresa Estrella Damm realitza a finals de la primera dècada de 2000, en diferents mitjans de comunicació –televisió, Internet, ràdio, cartells, etc.– sota l’eslògan Mediterràniament. Tres dels anuncis van tenir per escenari les Illes Balears.

–296–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

2. Pensament únic, creació de marca i utilització del territori Una primera anàlisi del concepte de pensament únic, prèviament esmentat per Schopenhauer, el trobem en l’obra de Herbert Marcuse dels anys seixanta, quan parla del pensament unidimensional promogut pel consum, la publicitat i la propaganda (Marcuse, 1993). El factor comú dins del pensament únic és la creença en un model politicoeconòmic basat en el creixement continuat i en el consum (Laïdi, 2011). Aquesta creença minimitza l’estat social i la democràcia, amenaça el pluralisme social i pretén imposar un mode de ser i una cultura homogènia (Chomsky i Ramonet, 2002). El domini del capital sobre allò públic implica una presència cada vegada menor de l’estat i del sector públic i la consolidació hegemònica d’un model neoliberal global que es legitima com de “sentit comú” (Harvey, 1992 i 2011; Hall, Massey i Rutin, 2013; Casellas i Poli, 2014).

El concepte de pensament únic es concreta a partir del 1944, en els acords de Bretton Woods. A partir d’aquest moment, la utilització de grans institucions econòmiques i monetàries permet la difusió de valors concrets vinculats al model capitalista, en la mesura que l’assessorament i el finançament que aquests organismes aporten van acompanyats d’idees de desenvolupament específiques, condicionant centres d’investigació i universitats, entre altres (Chomsky i Ramonet, 2002). Aquesta tendència es consolida a partir de finals dels anys 1980, quan en caure el mur de Berlín i el bloc soviètic, Ronald Reagan i Margaret Thatcher declaren el There Is No Alternative, mentre que Francis Fukuyama (1992) apunta al final de la història en la mesura que considera que la alternativa al sistema capitalista ha fracassat.

En les darreres dècades s’ha anat expandint i configurant la globalització d’aquest pensament únic occidental, el qual, lligat al sistema capitalista, ve a ser una visió social, una ideologia que es pretén exclusiva, natural i inqüestionable, caracteritzada per un sistema on hi ha hegemonia econòmica sobre la resta dels dominis socials (Gibson i Graham, 1996 i 2006), i amb el mercat com a mà invisible capaç de corregir qualsevol problema d’equitat social (Verger, 2003). Amb tot, en un món globalitzat i dins de l’homogeneïtzació creixent es produeix el llogaret global del qual parla McLuhan (1967); un concepte que de fet és una contradicció, ja que una mateixa cosa es presenta com a propera i llunyana alhora, exemplificant com cada ésser humà es pot relacionar amb qualsevol altre des de qualsevol part del món i actuar de forma similar, perquè s’han vençut les distàncies i s’han homogeneïtzat els valors culturals.

El tema de la propaganda i la seva influència en la manca d’esperit crític està íntimament lligat amb la promoció de marques comercials, les quals són omnipresents a la nostra cultura (Klein, 2001), creant una societat enlluernada pel consum i especialment sensible davant de la publicitat (Nieves, 2006). Tot i que en ocasions, l’excés de publicitat pot provocar que la societat sigui en part immune a aquesta (Peñarroya, 2009), la marca publicitària vinculada no tan –297–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

sols a productes sinó també a territoris és un fenomen creixent, tal i com ho exemplifica el cas de Barcelona (Casellas, 2003; Casellas, Dot i Pallares-Barbera, 2010).

El poder manipulador de les marques es fa palès en el fet que ofereixen un fals imaginari de diversitat, perquè la globalització comercial no vol, de fet, la diversitat real. Els espots publicitaris estan “absents d’allò real [...] s’instal·len en gran mesura en l’absolutisme de l’imaginari” (López, 1998, p. 124), tot generant una gran varietat d’opcions de compra que emmascaren l’homogeneïtzació cultural. Com assenyala Klein (2001, p. 203) “la publicitat ens inunda amb unes tranquil·litzadores imatges calidoscòpiques dels carrers de la diversitat”, però aquestes imatges no responen a la realitat.

Gràcies als mitjans de comunicació i principalment a internet, les marques no han d’adaptar necessàriament els seus productes a les cultures locals (Monin, 2011). El vincle entre objectes de consum i marques s’usa bàsicament per a dos objectius principals: la construcció de la identitat i la regulació de les relacions amb el grup d’iguals (Fernández, 2002). Així, les marques no són únicament la imatge d’un producte, sinó que també són la nostra pròpia imatge, tot i que el consumidor manté la creença de la seva diferenciació respecte als altres (Punset, 2010).

En el procés d’evolució del màrqueting, a partir dels anys 1980 les campanyes publicitàries es fan més sofisticades donant menys importància a la producció de béns que a la producció del valor de marca (Klein, 2001). En aquesta producció, la cerca d’un territori que permeti singularitat esdevé una estratègia de màrqueting cada cop més generalitzada. Per generar la seva identitat fictícia, les marques associen els productes anunciats a valors, a un determinat estil de vida, i sovint utilitzen un territori. Fomentant la cultura del consum es genera una sèrie de creences, lògiques, símbols, identitats i, sobretot, representacions de la nostra pròpia realitat. Els productes i els territoris ja no es consumeixen tant pel que són, sinó pel que representen en la societat (García, 2013).

El producte i la seva marca queden lligats al territori. El concepte de branding fa referència a la construcció d’una marca, la creació d’una imatge que reforci la identitat, el valor i la pertinença del producte (Ramos i Rubio, 2011, San Eugenio, 2011). Entre els conceptes claus del propi branding trobaríem aspectes com el fet que la marca cerca diferenciar-se, té un preu i un conjunt de valors positius, logo, eslògan, divisió del mercat en segments, campanya, publicitat, un imaginari i finalment co-branding –resultat de la unió de diverses marques per crear una oferta (García, 2013). Pel que fa a la marca de territori, l’èxit depèn del vincle emocional amb la destinació, de manera que la proposta ha de ser creïble, diferenciadora, transmissora d’idees poderoses i generadora d’entusiasme al públic interessat. Per respondre a aquestes expectatives, com afirma Muñoz (2010), es genera sovint una supeditació de la intervenció sobre el territori en funció de criteris d’imatge. La marca de territo–298–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

ri es constitueix així en un valor, però, alhora, la competència en el mercat de llocs, homogeneïtzadora, fa que cada cop calguin més llocs singulars, augmentant la competitivitat (López i Benlloch, 2011).

Les xarxes socials impliquen en aquest sentit una transformació qualitativa de la forma en què la informació arriba al públic: en lloc d’anar a cercar-la a través dels mitjans clàssics, la trobem en els consells i opinions en les xarxes. El creixent rol de les xarxes no necessàriament dificulta la tasca de propagació generada des dels mitjans de comunicació tradicionals, ja que les notícies en les xarxes segueixen essent en gran mesura generades des dels mitjans de comunicació i un limitat nombre de líders d’opinió, que gràcies a la població, difuminen i expandeixen amb molta més rapidesa els seus missatges, evitant una possible contrastació dels fets (Joignot, 2011, Picornell, 2011). En paraules de Žižek, la falsa imatge “d’universalisme multiculturalista és en realitat euro-centrista [...], és la pantalla fantasmagòrica que oculta el fet de què el subjecte està mancat d’arrels” (Žižek, 1997, p. 20). L’ús d’imatges estereotipades que associen un producte a un territori formen un imaginari col·lectiu que no respon a la realitat dels llocs, generant una meta-realitat a la que els llocs acaben per voler representar (Muñoz, 2010), creant paisatges orientats al consum de la imatge.

3. Metodologia i contextualització del cas d’estudi Aquesta investigació planteja un estudi qualitatiu de tres anuncis de cervesa d’Estrella Damm. En fer una anàlisi de caire qualitatiu, primer cal tenir present el punt de vista de l’investigador, el que Banks (2007) anomena ocularcentrism.

Aquest enfocament metodològic recorda que el fet de formar part d’una societat específica condiciona la pròpia visió que es pot tenir d’un fenomen. Per a solucionar-ho, Banks apunta a la necessitat d’aplicar la reflexivity; el que suposa tenir en compte el propi context. El fet que un dels autors prové de les Illes Balears obliga a un procés de reflexió previ, ja que per una banda, es genera una certa il·lusió en veure que els ambients familiars i propers esdevenen fenòmens mediàtics, però alhora hi ha un coneixement de primera mà de l’espai.

En els vídeos analitzats la música és l’element clau de l’espot publicitari. Això implica un repte per l’anàlisi, ja que el fet de posar música amb imatges repetitives i hipnòtiques minva la capacitat lògica de raonar (Estulin, 2006). A nivell de manipulació, una de les avantatges d’aquesta estratègia és la possibilitat d’escoltar la cançó sense les imatges del vídeo, cosa que provoca que l’espectador reprodueixi mentalment les imatges del vídeo, recreant-se en el que ha vist (Mucchielli, 2002), i interferint en l’anàlisi dels continguts.

Pel que fa a la contextualització del cas d’estudi, els anuncis són de la marca de cervesa Estrella Damm. Aquesta marca va néixer a Barcelona com a Sociedad Anónima Damm el 1910, en unir-se tres empreses cerveseres. Després de la Guerra Civil, durant l’època franquista, l’empresa va tenir tres etapes, fent com–299–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

petència a la que més endavant seria la Cervesa Moritz. Durant la primera etapa, en els anys 1940, es consolidà com a marca, tot i els problemes per les restriccions a la importació de les matèries primeres. El segon període, durant els anys 1950, es creà el Grupo Damm. És així com s’arriba al tercer període, dels anys 1960 fins al final del franquisme, el 1975, quan hi hagué l’augment del nivell de vida i el boom del turisme, fet que va provocar un nou augment del consum, però també l’aparició de nova competència, obligant a l’empresa a augmentar la qualitat del producte com a fet distintiu. En el període de transició democràtica, els següents deu anys, fins al 1986, coincidint amb els canvis estructurals de govern, es reestructura la companyia i s’introdueixen nous productes. Finalment, en el darrer període s’han anat produint nous canvis i millores per tal d’ampliar mercat. La campanya publicitària Mediterraneament ha significant un punt d’inflexió en la popularitat de la marca.

La cervesa com a producte de consum és un sector que depèn molt del mercat interior i la competència depèn de la diferenciació del producte, amb implicacions territorials (Cabana, 2001). Això justifica la forta relació de la campanya publicitària que ha fet famós l’eslògan Mediterràniament amb l’àmbit de venda de la cervesa. El 2013, Estrella Damm era el tercer productor estatal de cervesa (J. García, 2013). Ens trobem davant d’una empresa catalana on la major part dels seus beneficis els obté a Catalunya, tot i que també arreu d’Espanya, com demostra el fet que el 2012 era el tercer productor de tot l’Estat, tal i com indica l’informe anual de Cerveceros de España. Cal dir, però, que els centres de producció es troben a l’àmbit mediterrani (Múrcia, València i Barcelona), tot i que també té activitat internacional ja que els seus productes arriben a més de quaranta països (Amat, 2008).

4. Anàlisi de la campanya Mediterràniament L’avaluació de la relació entre el contingut dels anuncis i el pensament únic, lligat a la marca de territori, es realitza seguint les indicacions dels teòrics de l’anàlisi qualitativa d’imatges en moviment, Bauer i Gaskell (2005); i es treballa sobre qüestions referents a l’àmbit social, tècnic i estètic de les imatges, segons la metodologia de Rose (1996). Es transcriu l’argument narratiu de les imatges de l’anunci, tenint en compte tant aspectes del guió –la trama– com del missatge que transmet, la música i el context en el qual s’inclou. Pel que fa als aspectes tècnics es realitza l’anàlisi d’imatges en moviment, estudiant els tres anuncis qualitativament per, seguidament, veure l’impacte i la relació amb el marc teòric presentat.

4.1. L’estructura narrativa Els anuncis d’Estrella Damm sempre han tingut certa originalitat, hi han guanyat alguns premis, tot i que aquesta campanya va suposar un gran canvi, –300–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

tant en la forma com en el contingut. L’origen de la idea es pot situar en un anunci de 2008, en què en un pub anglès un home pren una Estrella Damm sense conèixer-la, només sabent que és del Mediterrani, i de cop surt disparat a la costa mediterrània on es presenta la marca amb un “benvingut al Mediter­ rani”. Ideada per Oriol Villar i guanyadora de més d’un centenar de premis publicitaris, la campanya Mediterràniament promociona la cultura mediterrània, el mode de viure, relacionant-lo amb la cervesa. La campanya s’ha expandit gràcies als mitjans de comunicació de televisió i ràdio, però sobretot als d’Internet, on té una forta presència.

La campanya Mediterràniament compren un total de sis anuncis, des de l’any 2009 fins al 2013. La versió completa és accessible a Internet, al portal de vídeos YouTube. Aquest fet ha provocat que també es poguessin veure a nivell internacional amb visites d’altres països com Itàlia, França o Estats Units (J. P. F., 2010). A la televisió han emès per temporada diferents fragments de cada un, en versions reduïdes. “Es tracta d’una manera diferent de fer publicitat, fresca, divertida i expressa perfectament l’esperit del Mediterrani i l’estiu” (Marketingnews, 2009).

A l’inici de l’estiu de 2009, sorgí el primer anunci, rodat íntegrament a Formentera,2 amb imatges estiuenques, de vacances d’ensomni, amor i música indie. La combinació d’aquests factors, juntament amb un disseny i producció excel·lent, va fer que la campanya tingués un gran ressò mediàtic. La trama de l’anunci comença amb el títol de “Formentera” i un cotxe baixant per una carretera de l’illa i arribant al port de Formentera. La narració presenta un jove que arriba a Formentera i coneix dues joves que li ensenyen l’illa, els paisatges, festes i platges, mentre va sorgint l’amor, sempre seguint el ritme de la cançó de l’anunci. Es tracta d’una cançó ja existent, nomenada Summercat, del grup de música Billie The Vision and the Dancers i d’estil indie rock. Aquesta cançó fou seleccionada a partir d’un conjunt de cançons que tinguessin al seu títol la paraula summer. És un tema amb ritme suau, una tornada repetitiva i que tracta sobre el final d’un amor d’estiu. Amb tot, podem veure que comunica un missatge de llibertat, d’amor i felicitat, d’ambients festius, de paisatges naturals i de vacances d’ensomni. Es tracta d’un anunci amb gran impacte mediàtic, fonamentalment pel tractament que es fa de l’illa de Formentera, una música desconeguda però estiuenca i la temàtica narrativa de joves divertint-se lliurement.

El següent anunci és el de Menorca3, sorgit a principi de l’estiu de 2010. En aquest cas, el títol no és el nom de l’illa, com en l’anterior, sinó “Pont de Sant Joan”. En aquesta ocasió la trama narrativa s’estructura a partir de les experiències de dos joves i dues joves que es desplacen en veler des de Cadaqués fins a 2. L’anunci complet a l’adreça electrònica: http://www.youtube.com/watch?v=1VRZISSIrwY [última consulta: 01/07/13].

3. L’anunci complet a l’adreça electrònica: http://www.youtube.com/watch?v=hhKpOz4SROE [última consulta: 01/07/13].

–301–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

Ciutadella de Menorca, on van coneixent l’illa, de nou entre paisatges naturals, festes, platges i amors. La música és del grup The Triangles, d’estil indie, i titulada Applejack. La cançó parla de la senzillesa de les coses i es va fer extraordinàriament popular per les festes de Sant Joan a Menorca aquell estiu. La narrativa torna a vincular la cervesa a l’estiu, donant un missatge similar a l’anterior, amb l’amor, l’illa, els paisatges naturals i els ambients festius de l’estiu d’ensomni. Es tracta del segon anunci de la sèrie i segueix el mateix fil temàtic del de Formentera, amb un impacte mediàtic similar però mitigat pel fet de què ja no era tanta novetat. La música, l’illa i els plans de nou funcionà com a gran combinació narrativa.

En el tercer anunci, el de Mallorca4, el títol no és el nom de l’illa, sinó “Serra de Tramuntana”, coincidint en l’època que s’acabava de declarar Patrimoni de la Humanitat. En aquesta ocasió és el retorn d’un jove a la seva illa, on amb els seus amics i unes amigues visiten platges i festes, mostrant de nou grans paisatges naturals, sempre amb l’amor con a temàtica narrativa de fons. La música és del grup Lacrosse, You can’t say no forever, d’estil indie pop, i parla sobre la necessitat d’insistir en l’amor. El grup la va haver de modificar per fer l’anunci, reincidint en la tornada. De nou ens trobem amb un missatge del mateix estil dels anteriors, amb els mateixos valors, afegint-hi el fet dels ambients familiars. Es retorna a les Illes Balears després de l’any anterior a la Costa Brava i se segueix utilitzant el mateix tipus de música, història i paisatges d’estiu mediterranis, aquest cop aprofitant l’impacte mediàtic de la declaració de la Serra de la Tramuntana com a Patrimoni de la Humanitat.

4.2. Continguts i aspectes tècnics Simpson (2001) diferencia entre anuncis racionals i anuncis emocionals, els primers exposen el producte i les raons per ser comprat, mentre que els segons sols ho insinuen de manera més indirecta; ens fan preguntar si realment són un anunci (Martínez, 2006). Els anuncis d’Estrella Damm formen part d’aquest segon grup i s’inclouen en la categoria de novetat lèxica (Lakoff, 1982), perquè el lema principal de la campanya és la invenció d’Estrella Damm del terme Mediterràniament. L’element diferencial més important és que en cap dels tres anuncis hi ha diàleg. La música és el factor clau i actua de fil conductor per a les trames. Seguint a Bassat (2002) es tracta de música del tipus preexistent, ja que ha estat escollida i adaptada per a la campanya. Roman i Maas (1995) afirmen que la música és l’instrument ideal per a senyalar els sentiments de l’espectador, ja que pot evocar qualsevol tipus de sentiment. Podem parlar, per tant, de “una funció mnemotècnica de la música, l’objectiu principal de la qual seria precisament la identificació de la marca” (Santacreu, 2002, p. 95).

4. L’anunci complet a l’adreça electrònica: http://www.youtube.com/watch?v=uJ8wr0U-b0c [última consulta: 01/07/13].

–302–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

La importància de la música en els anuncis d’Estrella Damm es fa palesa en la reflexió d’Aizcorbe (2011) sobre la música en la publicitat, en afirmar que està feta amb unes estratègies de màrqueting i creativitat força importants, atès que la música dóna emotivitat a la història, recolza la imatge com un fons de banda sonora. El fet de posar música inicialment poc coneguda en anuncis és altament eficaç. Segons afirma Wakefield (2011, p. 93), la cançó del primer anunci, Summercat, va ser un gran encert, ja que el tema “és enganxós i molt adequat a la marca i al públic; transmet empatia i el cost ha estat ajustat”.

Podem afirmar que sorprèn el fet de què aquesta fórmula, tot i els èxits que ha donat, s’apliqui poc a la publicitat.

A part de la música, els elements narratius dels anuncis segueixen en els tres casos un mateix patró: l’estiu, el grup de música d’estil indie, bromes, joves atractius/atractives, arribada a una illa, la mar, paisatges naturals, platges i amor.

N’hi ha d’altres, però, que cal prestar-hi un poc més d’atenció i que d’una manera més subtil són comuns en els tres anuncis. En tot tres casos hi ha una escena que la càmera grava des de dins de l’aigua. En el de Formentera ho fa completament submergida –al minut 2:40– mentre que al de Menorca i al de Mallorca ho fa gravant la meitat a fóra i l’altra a dins –minuts 2:03 i 2:28 respectivament. Aquesta imatge transmet la sensació de frescor, vinculant la calor i l’estiu a un bany refrescant i la cervesa. Altres elements en comú són els vehicles de transport utilitzats. La majoria dels vehicles en què es desplacen són oberts: vaixell, mehari, moto i llaüt en el de Formentera; veler –tot i que amb escenes d’interior– i llanxa en el de Menorca; autobús –tancat, tan sols a l’inici–, motos, barques i furgoneta –oberta– en el de Mallorca. Pel que fa als escenaris temporals, les postes de sol hi apareixen amb profusió, tres vegades en cada anunci –en els dos primers s’acaba amb una posta de sol. Altres temes recurrents són els salts des de les roques –en els dos primers– i cossos seminuus en els tres.

Els anuncis han estat produïts per la mateixa agència i s’han emès pels mateixos canals, no hi ha grans efectes tecnològics, essent la llum també natural –tret dels moments d’interior o nocturns. Pel que fa als colors, els predominants són els colors càlids, estiuencs: el blau i el taronja sempre hi apareixen, essent també el blanc –senzillesa– i el verd –natura– comuns. Altres tocs de color els aporten els vermells, marrons i negres –colors per cridar l’atenció i que transmeten vitalitat. El temps de duració dels anuncis complets és superior als tres minuts –com els videoclips– amb un nombre elevat de plans. En dividir els segons entre tots els plans que s’han comptat, s’observa una duració d’entre 1,3 i 1,6 segons per pla. Si tenim en compte que en cada anunci hi ha entre 140 i 159 plans, tenim un ritme elevadíssim d’estímuls visuals. Tot i que tenen llargada de videoclip, la difusió per la televisió va ser la de la versió reduïda de menys d’un minut, cosa que fa que ens trobem davant el que es podria dir “un anunci d’un videoclip”, però anunci al cap i a la fi, ja que aquests compleixen la regla AIDA de la publicitat: captar l’Atenció amb tota la campanya, Interès per l’anunci, Desig del producte i Acció de compra.

–303–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

Finalment cal destacar el nombre de vegades que apareixen cerveses d’Estrella Damm en tots els plans: 75 a Formentera, 102 a Menorca i 112 a Mallorca.

Això significa que apareix una cervesa cada dos o tres segons, i que a cada anunci, d’una manera subtil, tot afegint més protagonistes, ha anat apareixent més cops el producte. Destacant aspectes d’anàlisi bastant-se en la metodologia de López i Pereira (2001), podem concloure que a més de les evidències clares pel que fa al tractament d’imatges i personatges de manera homogènia, hi ha similituds que es fan evidents a partir de l’anàlisi dels aspectes tècnics. La relació entre cervesa i felicitat és constant, ja que el producte apareix sempre en moments alegres, amb molta rapidesa i en moltes situacions.

5. L’impacte en les xarxes socials i en la premsa balear Des del primer anunci de Formentera, la campanya va ésser un èxit comercial, doncs, com apunta el director de màrqueting d’Estrella Damm, Jaume Alemany, mai havien aconseguit tant de reconeixement de marca, augmentant la notorietat de la marca un 236% a Catalunya, i un 128% a tot l’Estat espanyol en el primer mes de l’anunci. Inicialment tenien pensat fer una campanya en línia de viralització de l’anunci, però no va fer falta a causa del èxit (J. García, 2013). Amb tot, les recerques d’Estrella Damm a Google també mostren que amb el pas del temps, la visibilitat de la campanya ha disminuït any rere any des del primer anunci, tot i que en l’estiu –quan s’emeten els anuncis– segueixen augmentant aquestes recerques. Cal remarcar també que el consum de cervesa en general, de qualsevol marca a Espanya, va lligat a l’estacionalitat d’estiu (Gimeno, 2013).

Seguint a J. García (2013), el consumidor cada cop elegeix més a la xarxa quin contingut és rellevant per ell. És per aquest motiu que les marques s’han de fer atractives en el context de les xarxes. Al canal de YouTube oficial de la marca, TheEstrellaDamm, els anuncis d’aquesta campanya, fins al juliol de 2013, s’havien vist més de 16,5 milions de vegades, comptant tots els anuncis en versió catalana i castellana. A partir del tercer anunci, el de 2011 al Bulli, hi ha les dues versions, tot i que només canvia l’eslògan del final. Això suposa que els vídeos de Mediterràniament agrupen prop del 99% de les visites a tots el vídeos que ha publicat Estrella Damm, d’un total de 29. El que destaca per sobre de tot són els tres vídeos amb més visites: els tres rodats a les Illes Balears.

El primer anunci amb més visualitzacions dels tres és el de Menorca, amb més de 5 milions de visites a mitjan de 2013; en segon lloc hi ha el de Formentera, amb més de 4 milions i en tercer lloc es troba el de Mallorca, amb prop de 3,5 milions. En total, aquests tres anuncis són els que més impacte han causat, ja que suposen un 75% de les visites de tots els vídeos de Mediter­ ràniament. Cal també remarcar que aquesta pàgina a YouTube es va crear just per publicar el primer vídeo de Formentera, i el 2013 tenia 7.500 subscriptors.

–304–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

La pàgina web on es concentra tot el nucli de la campanya és www.mediterraniament.cat. El web de la campanya és un bloc creat el 2012 i aborda bàsicament la temàtica de cuina i festivals. Sumant les versions en castellà i català, en el 2013, la campanya amb l’eslògan de Mediterràniament té presència al Facebook (600 seguidors), al YouTube (40.000 visualitzacions i uns 50 subscriptors), Twitter (1.000 seguidors), al Tumblr, a l’Instagram (menys de 200 seguidors), Pinterest (uns 60 seguidors), i finalment també es troba al Flickr, Google+, Whatsapp, Rss i amb l’adreça electrònica.

J. García (2013) usant l’eina Storify, va crear una pàgina web on es recull un gran nombre d’imatges, vídeos i tweets referents als temes generats pels espectadors amb relació a la campanya i que posen de manifest com la societat s’ha fet seu aquests anuncis. Mostra com s’ha creat pàgines a Facebook per part de la comunitat, amb milers de seguidors (de l’estil “vull un estiu com el d’Estrella Damm”) o fins i tot amb la producció de vídeos casolans imitant l’anunci. A més a més, arran de l’anunci de Mallorca, en l’estudi d’A. Bonnín (2012) es demostra la repercussió que tenen aquests anuncis a les xarxes socials: més de 3.000 mencions al Twitter el dia del llançament de l’anunci. I el que seria més remarcable, el fet que durant el primer mes de la campanya les mencions en to positiu fossin d’un 90%.

Per a aquest estudi s’han analitzat 57 articles publicats en premsa fins el 2013.

En els articles publicats arran de l’anunci de Formentera, s’observa com la premsa local valora la visibilitat que la publicitat ha reportat per a les Illes. En el Diari de Balears l’anunci és recull pel seu impacte positiu en el turisme i es menciona com el Govern Balear ha utilitzat l’anunci com a material de promoció a la seva pàgina web de Formentera (Martí, 2009). Un altre article conclou que l’anunci ha fet més per a la promoció turística que cap altre acte promocional de l’administració balear (Ramis, 2010). Per la seva part, el Diario de Ibiza també se’n fa ressò, assenyalant que arran de l’èxit de la campanya, el Consell i l’Institut Balear de Turisme van fer una campanya de promoció de l’illa al Regne Unit usant imatges de l’anunci (E. R., 2009). Un article assenyala que el promotor considera que l’anunci “representa el que ens agradaria que fos la resta del Mediterrani”. En la mateixa noticia s’esmenta que el Consell Balear considera que totes les activitats que es mostren a l’anunci es poden realitzar a l’illa, afegint que el grup de la cançó, Billie The Vision and the Dancers, s’ha donat a conèixer al mercat espanyol gracies a la campanya (Ferrer, 2009).

Pel que fa als articles publicats sobre l’anunci de Menorca, a nivell quantitatiu hi ha un nombre major que els publicats en relació a Formentera i Mallorca, ja que captura més del 50% del total. El Diario de Menorca destaca els càstings per aconseguir extres, moments de rodatge, llocs de filmació, la música i les emissions. Els articles també es lamenten del fet que s’emetés només un cop sencer per televisió. La premsa recull amb profusió la importància de vendre un “Mediterrani jove”, i les opinions positives dels polítics locals. Es destaca que el conseller de turisme considerés que l’anunci dóna –305–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

una imatge de Menorca positiva i atractiva que permet ampliar el mercat turístic (Bonet, 2010). Un altre article diu que el portaveu del PP al Consell assenyala que l’anunci no va implicar cap cost per a les Illes, mentre que va obtenir més turistes que els convenis firmats amb alemanys i britànics (Obispo, 2010). D’entre els articles publicats, cal destacar l’article de M. P. F. (2010), en el qual comenta que l’anunci va contribuir a crear la marca turística de Menorca, i que en reconeixement se li va concedir el premi hoteler de l’illa al mèrit turístic.

En l’Última Hora de Menorca es destaca les dades estadístiques de màrqueting: l’anunci va ser vist durant l’estiu de 2010 de mitjana 25 vegades per cada espanyol i 30 per cada català, a més de l’augment notable de les descàrregues de la cançó. També s’apunta que “els menorquins s’han fet seva la marca i això s’ha notat en les vendes” (Sánchez, 2010). Per altra part, també es recull la satisfacció d’agents polítics i econòmics. El conseller de turisme de Menorca, Criado, assenyala que l’anunci contribueix a què la gent vulgui reproduir les experiències dels protagonistes de l’anunci (Martín, 2010). Per la seva part, J. P. F. (2013) entrevista al director de màrqueting d’Estrella Damm, Alemany, el qual destaca que la gent elegeix una marca de cervesa per motius emocionals i que per això han de reforçar aquest vincle amb les persones. A l’igual que en el cas de Formentera, es destaca en els articles de premsa el fet que l’anunci fes promoció de Menorca sense costar diners a l’administració.

Respecte a l’anunci de Mallorca en l’Última Hora edició de Mallorca, es destaca la satisfacció dels polítics locals. La majoria d’articles apareixen, però, al Diario de Mallorca. En aquest diari, i referint-se als dos primers anuncis fets a les illes, l’hoteler Gabriel Escarrer afirma que “la millor campanya de Balears la va fer la fàbrica de cervesa catalana Estrella Damm, que més que vendre el sol i platja va vendre la cultura mediterrània”. Afegint que “els diners de la promoció s’han d’enfocar en aspectes que ens facin únics” (Manso, 2011). Els articles al Diario de Mallorca informen del rodatge, dels càstings, d’opinions de mallorquins un cop publicat l’anunci, de la temàtica i dels llocs que hi apareixen. Es destaca el fet que hi hagués un clam popular i un grup del Facebook amb més de 5.000 fans demanant que es rodés un anunci d’aquestes característiques a Mallorca desprès de l’èxit comercial dels anuncis de Formentera i Menorca (Vallés, 2012). Es menciona, però, que l’anunci finalment no ha tingut un impacte tan mediàtic entre els turistes com els dos anuncis anteriors rodats a les Illes, i que la població no està del tot satisfeta amb la promoció turística que l’anunci acaba donant als pobles de la Serra (Manso, 2012).

En termes generals la premsa de les Illes Balears ha tractat el tema des d’una òptica d’entusiasme i de manera molt positiva, remarcant temes diaris de càstings i rodatges, però sobretot destacant el tema promocional que implica per al territori. Tot i que existeixen casos de desil·lusió pel que respecte a la imatge que es dóna del territori, hi ha un consens generalitzat en què els anuncis han ajudat notablement a la creació d’una millor imatge de les Illes i han implicat –306–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

un fort ajut per a l’atracció de turisme. Per la quantitat i per la temàtica, l’anunci de Menorca ha estat el que ha causat un major impacte en els medis, ajudat en part pel premi hoteler que va rebre.

6. Reflexions finals Els anuncis d’Estrella Damm comuniquen una idea de Mediterrani com a quelcom únic i singular, seguint el model estàndard que els llocs cerquen el seu tret diferencial. La diferència amb la realitat és, però, notable. L’ajuda d’un mateix estil musical és un dels elements claus. La música com a peça decisiva ha aprofitat l’impacte influenciador que provoquen els videoclips –música amb imatges repetitives– fent que s’assimili el missatge com a quelcom natural, la vida a l’estiu mediterrani de les Illes Balears, sense capacitat de crítica, encisats per la bellesa del conjunt. De fet, es pot argumentar que la globalització comercial, de la qual els espots en són un exemple, no vol la diversitat real sinó que la realitat vulgui adaptar-se a la de l’imaginari que generen. Anuncis a nivell de videoclip molt ben realitzats, molt comentats i visionats sobretot per Internet, i amb una gran quantitat d’estímuls visuals en cada moment –un pla cada segon i mig; a més de l’augment progressiu de la presència de plans de cerveses, des del primer fins al tercer anunci–, les similituds entre els anuncis ajuden a crear un imaginari col·lectiu i igualitari que s’emmarca dins del pensament únic, i que es valora des del propi territori com a l’ideal a transmetre i recrear.

La imatge del producte es ven com la pròpia imatge del territori. Els anuncis es presenten com a part de la cultura balear, com a quelcom propi. A nivell turístic s’ ajuda a conformar un branding territorial, creant un vincle emocional amb el destí, amb una proposta de premisses a priori senzilles –vacances ideals a una illa mediterrània mentre es pren la cervesa, coneixent el lloc, les festes i l’amor– que genera una forta transmissió d’idees i entusiasme entre el públic. El co-branding es fa palès en l’adjudicació del premi hoteler de Menorca a l’anunci, i en l’ús que fa el Govern Balear de l’anunci de Formentera a la seva pròpia web de promoció turística.

L’impacte d’aquests anuncis s’estén gràcies a les xarxes socials, les quals han aconseguit difondre’ls i fer-los arribar a bona part de la població activa de la web 2.0. Pel que fa a aquest aspecte, la repercussió ha estat prou àmplia i satisfactòria per als promotors. La idea que els anuncis són quelcom positiu i que la població valora, queda de manifest en tots els grups informals de seguidors que s’han creat a la xarxa. A nivell local, la premsa de les Illes Balears també ha ajudat a la difusió positiva dels anuncis, destacant les notícies de l’entusiasme de la població local al voltant de tot aquest fenomen i la seva manifesta voluntat de participació activa en el rodatge dels espots.

Es pot concloure, per tant, que els anuncis d’Estrella Damm a les Illes Balears han contribuït a reforçar la marca d’aquestes amb unes idees idíl·liques, creant –307–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

un imaginari de vida mediterrània lligat al consum, en aquest cas, de cervesa.

En la interrelació entre creació de marca, valors culturals globals i la utilització del territori s’ha produït una modificació de la realitat a paràmetres de mercat, tal i com propaga el pensament únic, seguint els interessos comercials de foment del consum.

Bibliografia Aizcorbe, Xavier (2011). Otros imaginarios, otras músicas. La música en la publicidad: un arma para llegar al alma. Barcelona: Universitat Abat Oliba CEU. Amat, Oriol (2008). Análisis integral de empresas. Barcelona: Bresca Editorial.

Banks, Marcus (2007). “Approaches to studying visual”, dins Using visual data in qualitative research. Gran Bretanya: SAGE. Bassat, Luis (1993). El libro rojo de la publicidad (ideas que mueven montañas). Barcelona: Folio.

Bauer, Martin; George Gaskell (2005). Qualitatives researching with text, image and sound.

Londres: SAGE. Bonet, Dàlia (2010). “Ciutadella se disfraza para Damm”. Diario de Menorca, 01/05/2010.

Bonnín, Aina (2012, 19 de juny). “Estrella Damm: el estudio #mediterráneamente del verano”. http://www.brandchats.com/estrella-damm-el-estudio-mediterraneamente-delverano/?s=mediterr%C3%A1neamente [consultat: 15/04/2014].

Cabana, Francesc (2001). SA Damm. Mestres cervesers des de 1876. Barcelona: SA Damm.

Casellas, Antònia (2003): “The Barcelona Model? Agents, Policies and Planning Dynamics in Tourism Development”. Tesi doctoral. Department of Urban Planning and Policy Development. Rutgers, the State University of New Jersey.

Casellas, Antònia; Esteve Dot; Montserrat Pallares-Barbera (2010). “Creación de imagen, visibilidad y turismo como estrategias de crecimiento económico e la ciudad”. Finisterra.

Revista Portuguesa de Geografía, vol. XLV, p. 153-172.

Casellas, Antònia; Corrado Poli (2013). “Planificación urbana e innovación: de la tecnología y la práctica profesional a la innovación social y política”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 59/3, p. 435-454.

Chomsky, Noam; Ignacio Ramonet (2002). Cómo nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios. Barcelona: Icaria.

E. R. (2009). “Campaña de promoción con el spot de la cerveza”. Diario de Ibiza, 17/07/2009.

Estulin, Daniel (2005). Los secretos del club Bilderberg. Barcelona: Editorial Planeta.

Fernández, Josep (2002). El consumidor adolescent. Televisió, marques i publicitat. Bellaterra, Castelló de la Plana, Barcelona, València: Aldea Global.

Ferrer, Alberto (2009). “Formentera tiene estrella”. Diario de Ibiza, 21/06/2009.

Fukuyama, Francis (1992). The end of history and the last man. Nova York: Free Press.

García, Aurora (2013). El branding de ciudad: la promoción del modelo Barcelona y su proyección como marca. Barcelona: ETSAB. García, José (2013). “Campaña de verano 2013 Estrella Damm”. www.consdesocial.com [consultat: 08/07/2013] Gibson, Katherine; Julie Graham (1996): The end of capitalism (as we knew it): a feminist critique of political economy. Oxford i Cambridge: Blackwell.

– (2006): A postcapitalist politics. Minneapolis: University of Minnesota Press.

Gimeno, Juan Antonio et al. (2013). La influencia de la publicidad en el consumo de cerveza.

Madrid: UNED. Hall, Stuart; Doreen Massey; Michael Rutin (2013). “After neoliberalism: analysing the present”. Soundings: a journal of politics and culture, núm. 53, p. 8-22.

–308–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

Harvey, David (1992). The condition of postmodernity. An enquiry into the origins of cultural change. Chichester: John Wiley & Sons.

– (2011). “Crisis, geographic disruptions and the uneven development of political responses”.

Economic Geography, núm. 87 (1), p.1-22.

J. P. F. (2010). “Ashome premia a Estrella Damm con la distinción al mérito turístico”. Última Hora Menorca, 27/08/2010.

Joignot, Frédéric (2011). “Redes sociales: tweets entre amigos”. Le Monde Diplomatique. El atlas de las mundializaciones, p. 178-179.

Klein, Naomi (2002). No Logo. El poder de las marcas. Barcelona: Paidós.

Laïdi, Ali (2011). “Los límites del universalismo occidental”. Le Monde Diplomatique. El atlas de las mundializaciones, p. 68-69.

Lakoff, Robin.(1982). “Persuasive discourse and ordinary conversation, with examples from advertising”. Analyzing discourse: text and talk, p. 25-42.

López, Antía (1998). La publicidad en televisión. Valladolid: Caja España.

López, Rafael; Mayte Benlloch (2011). “Comunicación financiera. Su contribución a la reputación”. Imagen y comunicación, núm. 22, p. 28-34.

López, Milagros; Carmen Pereira (2001). “Educación, publicidad y consumo. Una mirada a la atractiva campaña publicitaria de un producto poco saludable”. Revista Padres y maestros, núm. 261, p. 21-41.

M. P. F. (2010). “Estrella Damm contribuye a la creación de una marca de Menorca turística”.

Diario de Menorca, 07/11/2010.

Manso, Miguel (2011). “La mejor promoción de Balears la ha hecho la cerveza Estrella Damm”. Diario de Mallorca, 09/10/2011.

– (2012). “El efecto de la Estrella se diluye”. Diario de Mallorca, 05/08/2012.

Marcuse, Herbert (1993). El hombre unidimensional. Barcelona: Editorial Planeta.

Marketingnews (2009, 27 de juliol). “La campanya de verano de Estrella Damm incrementa notablemente su notoriedad”. http://www.marketingnews.es/gran-consumo/noticia/1042596028005/campana-verano-estrella-damm-incrementa.1.html [consultat: 03/04/2014].

Martí, Núria (2009). “Turisme mediàtic”. Diari de Balears, 31/08/2009.

Martín, Iván (2010). “Menorca no tiene nada que envidiar al Caribe a nivel publicitario”. Última Hora Menorca, 24/05/2010.

Martínez, Gonzalo (2006). Creatividad y marketing: la relación entre el eslogan y el mensaje audiovisual en los anuncios racionales y en los emocionales. Cantàbria: Universidad de Cantabria.

McLuhan, Marshall (1967). The medium is the massage. Germany: Gingko Press.

Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente (2012) Informe socioeconómico del sector de la cerveza en España. http://publicacionesoficiales.boe.es/ Monin, Christine (2011). “¿La misma panoplia para todos?”. Le Monde Diplomatique. El atlas de las mundializaciones, p. 138-139.

Mucchielli, Alex (2002). El arte de influir. Madrid: Cátedra.

Muñoz, Francesc (2010). Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales. Barcelona: Gustavo Gili.

Nieves, Mario (2006). Dialéctica de la publicidad. Dilemas culturales del capitalismo tardío.

Mèxic: Comité Regional Norte de Cooperación con la UNESCO. Obispo, Ángeles. (2010). “El anuncio de Estrella ha traído más turistas que los convenios”.

Diario de Menorca, 17/11/2010.

Peñarroya, Montserrat (2009). Eyetrackin search markenting. Barcelona: GEA IPC Picornell, Climent (2011, 28 de juny). “Cultura i globalització (i país)”. http://jcmllonja. balearweb.net/post/102611 [consultat: 19/06/2013] Punset, Eduard (2010, 13 de gener). Por qué más es menos. Madrid: Redes.

Ramis, Margalida (2010). “La promoció turística de la mà de la cervesa”. Diari de Balears, 06/06/2010.

–309–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 295-310 Eduard Sala i Antònia Casellas El pensament únic a través de la publicitat i l’homogeneïtzació de la identitat territorial

Ramos, Marina; María del Mar Rubio (2011). “La identidad cultural en la publicidad de bebidas alcohólicas”. Pensar la publicidad, núm. 2 (5), p. 205-231.

Roman, Kenneth; Jane Maas (1995). El nuevo cómo anunciar. Madrid: Edipo.

Rosàs, Jordi; Oriol Villar (productors). (2009). Formentera. Barcelona: Estrella Damm.

– (2010). Pont de Sant Joan. Barcelona: Estrella Damm.

– (2012). Serra de Tramuntana. Barcelona: Estrella Damm.

Rose, Gillian (1996). “Teaching visualised geographies: towards a methodology for the interpretation of visual materials”. Journal of Geography in Higher Education. Edimburg: Department of Geography, University of Edinburgh.

San Eugenio, Jordi (2011). Teoria i mètodes per a marques de territori. Barcelona: UOC. Sánchez, Javier (2010). “Cada español vio 25 veces este verano el anuncio de Estrella Damm rodado en Menorca”. Última Hora Menorca, 06/11/2010.

Santacreu, Óscar (2002). La música en la publicidad. Alacant: Universidad de Alicante.

Simpson Paul (2001). “‘Reason’ and ‘tickle’ as pragmatic constructs in the discourse of advertising”. Journal of Pragmatics, núm. 33, p. 589-607.

Sorkin, Michaeled (1992). Variations on a theme park: The new American city and the end of public space. Nova York: Hill & Wang.

Tur, Victoria (2012). “Co-branding, creatividad y crisis”. Creatividad y Sociedad, núm. 18, p. 1-17.

Vallés, Elena (2012). “El anuncio de Estrella Damm, al fin en Mallorca”. Diario de Mallorca, 13/04/2012.

Verger, Antoni (2003). El sutil poder de las transnacionales. La lógica, funcionamiento e impacto de las grandes empresas en un mundo globalizado. Barcelona: Icaria.

Wakefield, Richard (2010). “Suena bien, pero no potencia adecuadamente el concepto ni el sentimiento. La música en la publicidad española”. Trípodos, núm. 26, p. 81-94. Žižek, Slavoj (1998). “Multiculturalismo o la lógica cultural del capitalismo multinacional”.

Reflexiones sobre el multiculturalismo. Buenos Aires: Paidós.

Zukin, Susan. (1996). The cultures of cities. Londres: Blackwell Publishers.

–310–

ressenyes

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 313-315 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Joan Coromines (2014). Itineraris. Excursions a la recerca de la paraula viva. Barcelona: Ara Llibres; Ajuntament de Barcelona, 607 p. Pròleg i edició de Josep Ferrer i Joan Pujadas. És prou coneguda l’afició excursionista de Joan Coromines. Més que un lleure, les caminades del filòleg van ser, sobretot, activitats de recerca toponomàstica al llarg i ample dels Països Catalans en la perspectiva de formar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (19802001, 10 v.) i l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997, 8 v.). En altres obres antecedents a les dues esmentades, Coromines havia evocat, una i altra vegada, un gran nombre de les seves caminades pel nostre país. Van ser moltes, les excursions? Com es portaven a terme? Els àmbits recorreguts, van abastar la totalitat del país? L’obra de la qual ara dono notícia, editada per iniciativa de la Fundació Pere Coromines, respon aquests interrogants i molts altres.

En efecte, el llibre titulat Itineraris, amb l’afegit d’ Excursions a la recerca de la paraula viva posat pels editors, reprodueix el registre exacte i exhaustiu de les excursions efectuades pel protagonista mateix. El més possible és que a Joan Coromines no se li acudís, ni de lluny, que les 1.384 quartilles del manuscrit amb la descripció de totes les seves sortides d’estudi arribessin un bon dia a la impremta. És més aviat en ordenar aquell gavadal de notes, en compliment de l’escrupolosa disciplina de recerca que s’autoimposava, com va suggerir, sense gairebé adonar-se’n, la publicació actual. Va ser a final d’any de 1972, immers de ple en la redacció del Diccionari i de l’Onomasticon, quan va afegir una “Nota” informativa molt breu a les notícies i les referències de les 1.113 sortides, efectuades des d’octubre de 1923, les quals anomena “Itineraris” de manera expressa. És la nota que enceta l’obra actual, a la p. 17. A més a més, informa de l’existència d’una llista numerada d’excursions al capdavall de les seves agendes personals. Amb les indicacions d’aquella nota, els editors han pogut confegir de millor manera la recopilació.

En el cos principal del llibre es reprodueixen les descripcions dels quatre-cents cinquanta-set itineraris que van des de l’efectuat a Vallfornés el 13 d’octubre de 1923, el primer, fins el que va portar Coromines fins al serrat d’Ocata el 4 d’abril de 1954. Pel desenvolupament dels textos, aquest itineraris es poden dividir en dos grups. El que va des de l’inicial fins al 215, recorregut el 4 de març de 1934, és el més voluminós [p. 19–313–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 313-315 Ressenyes

523], atesa la prolixitat de detalls amb els quals es descriuen. Com justament observen els curadors, es tracta “d’una mena de notes de viatge i, per tant, un excel·lent exemple de la literatura de viatges”, en les quals “el fort estil personal de Coromines ho acaba impregnant tot” [p. 13]. Les vicissituds de la sortida, els fastos i els nefastos, són explicats amb pèls i senyals, sense estalviar l’evocació dels estats d’ànim que havien suscitar a l’autor. A títol d’exemple de la qualitat narrativa, llegiu l’itinerari seguit els dies 7, 8 i 9 de desembre de 1923 des del santuari del Paller de Dalt (Bagà) fins a Toses, bo i passant pel cim del Puigllançada, i un descens accidentadíssim pel barranc del Rigart des del pla d’Anyella, amb nit al ras inclosa, sobre un parell de pams de neu.

Els itineraris del 216 al 457 són descrits telegràficament, en tres o quatre línies a tot estirar: l’objectiu principal, les etapes significatives, l’altura màxima assolida i les dates de l’excursió. És per això que aquest segon grup de sortides s’enllesteix en poques pàgines, de la 523 a la 556. Cal remarcar que si en el primer grup hi consten algunes excursions efectuades fora dels Països Catalans, al Llenguadoc, als Alps i a la serralada Central ibèrica, fetes en ocasió d’estades d’estudis a Montpeller i a Madrid, en aquest segon grup encara sovintegen més. Hi trobareu itineraris pels Andes meridionals, entre Argentina i Xile, per Mèxic, així com una bona colla fets als Estats Units, tots els quals s’expliquen per les activitats docents de Coromines a Amèrica durant l’exili forçat pel desenllaç de la Guerra Civil.

Als itineraris, descrits amb major o menor extensió, com ja he explicat, segueix la “Llista numerada d’excursions” elaborada pel mateix Coromines i registrada a les pàgines finals de les seves agendes. A més a més dels 457 primers itineraris, també consten els objectius i la data de 875 més, numerats de 458 a 1.332. El darrer de tots és una pujada a l’Aiguadassí, des d’Aigüestortes, el primer d’agost de 1979. L’obra es clou amb una relació dels companys de Joan Coromines en les primeres 215 excursions. El més sovint sortia sol, però no faltaven les ocasions en què feia colla amb un o més excursionistes. La relació de participants queda anotada a cadascuna d’aquelles sortides de joventut. Els curadors han afegit una breu notícia biogràfica de cadascun. Llàstima, però, que per a diverses persones només en vagi deixar citat el primer cognom, amb la qual cosa ha fet gairebé impossible la seva correcta identificació. En qualsevol cas, entre els companys de Coromines he reconegut diversos socis de l’aleshores non nata SCG: Josep M. Batista i Roca, Pere Blasi i Maranges [no pas “i Vallespinosa”, com posa a la nota], Josep M. de Casacuberta i Pau Vila. Tot i haver d’afegir més planes a un volum ja prou gruixut, un índex toponímic complet, així com un mapa de síntesi de la localització dels itineraris efectuats per terres catalanes, hauria facilitat la seva consulta detallada.

I, per acabar, ¿quina podia ser la finalitat d’aquestes narracions escrites de les excursions de Joan Coromines, que ell mateix va reunir sota el títol general d’Itineraris? Cap al final de la seva vida, havia comentat que la motivació de la seva passió primerenca per l’excursionisme, i del muntanyisme en especial, va –314–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 313-315 Ressenyes

ser el coneixement estratègic del territori. També hi va fer referència a la “Nota” introductòria de 1972. És a dir, com una eina de combat, incentivada per Francesc Macià en instaurar-se la Dictadura de Primo de Rivera, adoptada aviat per la Societat d’Estudis Militars, de la qual Coromines formà part. Rere el seu pas per Montpeller (1925-27), quan l’autor abandonà les frisances bèl· liques, penso que els textos llargs, els que narren les excursions fins a 1934, són expansions literàries de joventut, en la línia del gènere de viatges, i que des d’aquella data en endavant no van tenir continuïtat. Els curadors Josep Ferrer i Joan Pujadas aventuren la possibilitat que l’autor tingués la idea de transformar-les en guies excursionistes, la qual cosa no es va materialitzar. Sigui com vulgui, el registre sintètic de les excursions que van seguir i la confecció acumulativa del llistat numerat a les seves agendes, fa pensar, més aviat, en “l’escrupolosa disciplina de recerca que Coromines s’autoimposava”. Els registres i els llistats d’itineraris li podien ser molt útils per a referències secundàries dels materials toponomàstics recollits en altres documents, en el benentès que aquests materials no figuren gairebé mai en les narracions peripatètiques.

Pau Alegre

–315–

crònica de la societat cATALANA DE GEOGRAFIA

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 319-324 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Patrimoni i gestió d’un espai natural protegit prop de Barcelona. El cas del Montseny1

Albert Pèlachs El passat dissabte 25 d’octubre de 2014 al voltant d’una quarantena de socis/ es de la Societat Catalana de Geografia van trobar-se puntualment a les 8:30, a la Pl. Universitat de Barcelona per agafar l’autocar i anar direcció Fogars de Montclús. L’objectiu principal del dia consistia a visitar el Parc Natural de Montseny (PNM) i reflexionar sobre la gestió dels espais naturals protegits i el seu patrimoni.

De seguida vam poder constatar que la ruta matinal a peu pel Sot de l’Infern, escollida per Lluís López, guarda del Parc Natural i geògraf, ens abocava a un dels principals conflictes de gestió del Parc: l’afluència massiva de visitants. Val a dir que de seguida ens vam convertir en part del conflicte, tant a l’aparcament –un autocar de més– com en la ruta en ser un grup nombrós. Per tant, les reflexions a peu d’itinerari senyalitzat van ser, a més d’oportunes, fortament viscudes. La tardor al Montseny no havia entrat encara amb tota la fortalesa que ho acostuma a fer però el reclam de les castanyes just abans de Tots Sants ens va fer sentir com si estiguéssim a la Rambla. I per tant, malgrat no ser propietaris, vam poder evidenciar la pressió a què se sotmeten els 1.200 propietaris (amb propietats de 50 a 750 ha) que conviuen en les 31.064 ha del Parc. El primer entrebanc provocat pel pas de la gent va ser l’erosió del camí, just per on anàvem la setmana anterior hi havien transitat 3.000 excursionistes de dues marxes diferents, més un munt d’escoles fent “educació ambiental”.

1. Aquesta activitat va ser una contribució de la Societat Catalana de Geografia a la difusió de la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya.

–319–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 319-324 Patrimoni i gestió d’un espai natural protegit prop de Barcelona. El cas del Montseny

Albert Pèlachs

De seguida ens vam trobar amb uns dels protagonistes que més busquen les escoles: el castanyer (Castanea sativa). De castanyers ens van explicar Lluís López n’hi ha de dues menes: els de fruit i els de fusta. Tant un com l’altre necessiten gestió per tal que siguin rendibles des d’un punt de vista econòmic.

Ara, a l’abandonament de les finques s’ha d’afegir la mort per xancra. Un fong (Cryphonectria parasitica) que penetra a l’arbre a través de ferides i n’esquerda l’escorça impedint la circulació de la saba fins a la mort. En aquest punt aprofitant un exemplar de castanyer que Lluís López es va atrevir a dir que devia rondar els 500 anys, en Josep Maria Panareda va explicar-nos les diferents vides dins d’un arbre. En aquest sentit, el castanyer, és molt bo per a tota mena de vides i per això, des d’un punt de vista biològic és fantàstic. Tot i que com tots els mons aquest també acusa la globalització i aquest estiu passat una vespa procedent de la Xina l’ha afectat perquè hi cria exclusivament fent malbé les seves fulles i branquillons tendres i posant en risc la migrada producció de castanyes. Fet que demostra com la gestió d’aquests espais és tremendament sensible, variable i està contínuament exposada al risc. Valorar els castanyers sense tenir en compte que són conseqüència d’altres moments històrics de gestió seria un error, però tractar els castanyers i el que representen sense considerar-los com una part més d’un món global tampoc no tindria sentit.

L’itinerari va continuar i de seguida vam percebre el record d’un ús molt actiu fins l’arribada de la bombona de butà, ara pràcticament desaparegut: el carboneig. Passejar pel Montseny sense tenir ben presents als carboners és impossible.

Pel camí, algunes places carboneres abandonades amagades de la major part de les mirades, menen fins a una mal anomenada cabana de carboner que ens va servir per tractar el tema. La gestió directa del bosc practicada pels carboners n’ha condicionat les formacions, fins i tot havien rebut l’ordre d’arrencar les soques de roure. I per això, alguns dels alzinars actuals podrien estar sobrerepresentats, en un territori on hi hauria d’haver molt més bosc mixt de faig i d’avet.

Al llarg del matí també va sorgir el tema de l’abandonament dels conreus de patates a mitjan segle xx, que al Montseny va ser substituït per plantacions d’avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii). Ara, uns cinquanta anys després, alguns d’aquests rodals s’han tallat davant la sorpresa de molta gent i generant conflictes provocats pels canvis d’usos i costums.

A ran de torrent i just abans d’acabar la matinal i encaminar-nos al dinar es va poder discutir sobre l’aigua i el seu consum. Fins a quin punt les captacions directes d’aigua de les empreses embotelladores del Montseny assequen les fonts i en condicionen la vegetació de ribera. Vam poder observar la manca de verns, que no poden viure en condicions si no tenen aigua corrent i com llavors és molt més fàcil que hi creixin els freixes.

Al migdia, mentre esperàvem el dinar vam poder conversar amb el propietari del restaurant Can Patolla (Salvador Vilà), qui també fou regidor i alcalde de Fogars de Monclús. L’interès era saber si es pot comptabilitzar l’activitat del sector primari amb d’altres iniciatives vinculades al turisme i quina era la rela–320–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 319-324 Patrimoni i gestió d’un espai natural protegit prop de Barcelona. El cas del Montseny

Albert Pèlachs

ció amb el PNM. La conclusió principal va ser que la gestió no és gens fàcil i que la complexitat territorial del Montseny i els òrgans de govern que hi intervenen hi afegeixen molta dificultat.

A la tarda després de dinar el grup es van encaminar cap a la Masia Mariona, a Mosqueroles, actual Oficina del Parc Natural del Montseny. Dos van ser els principals objectius d’aquesta visita. D’una banda, Joaquim M. Puigvert (professor d’Història Contemporània de la UdG i comissari de l’exposició La Mancomunitat de Catalunya a les terres de Girona) ens va explicar les principals característiques del projecte que realitzà la Mancomunitat de Catalunya el 1922 per a convertir el Montseny en el primer Parc Nacional de Catalunya. I de l’altra, el mateix Joaquim M. Puigvert i Eliseu Guillamon (enginyer tècnic agrícola i projectista de jardins) ens van fer de guies separant el grup en dos per tal de visitar l’interior de la casa (J. Puigvert) i el seu bosc-jardí (E. Guillamon).

No ens hem pogut estar d’afegir aquests paràgrafs escrits per Joaquim M. Puigvert perquè denoten el pes i la importància del que vam visitar: El Parc Nacional del Montseny: el projecte de la Mancomunitat El 1922 Jaume Bofill i Mates, l’autor de la gran idealització sobre el Montseny (La muntanya d’ametistes, 1908), on estiuejava, va presentar una moció al Consell Permanent de la Mancomunitat en què instava que el Montseny es convertís en el Primer Parc Nacional de Catalunya. Les memòries realitzades per avalar el projecte per part de destacats botànics, zoòlegs i artistes permeten analitzar els arguments en què se sustentava el projecte. En destaquen sobretot tres: (a) el fet que les parts altes del Montseny senyalaven el límit meridional de moltes espècies de la fauna i la flora centreeuropees; (b) la seva proximitat amb Barcelona feia que els seus boscos estiguessin més amenaçats que els dels Pirineus; i (c) aquesta proximitat amb la gran ciutat, al mateix temps, feia interessant el Parc des de la perspectiva educativa, del lleure i de la salut.

La Masia Mariona: la casa d’estiueig de Rafael Patxot Projectada el 1926 va ser inaugurada el 1930. És un bon exemple de l’arquitectura noucentista que maldava per integrar-se en el paisatge. Rafael Patxot (1872-1964), el destacat científic i mecenes, la va encarregar a l’arquitecte olotí Josep Danés (18911955), el més destacat estudiós de la masia a la Catalunya dels anys vint i trenta del segle passat. L’arquitecte, per a projectar l’exterior de la casa, es va inspirar en les masies més benestants i senyorials, projectant una torre mirador i la corresponent galeria. La seva distribució interna respon, però, als paràmetres d’una luxosa i confortable torre d’estiueig pròpia de l’alta burgesia. El mateix arquitecte va projectar el bosc-jardí de 3,5 ha. que rodeja la casa, vetllant en tot moment pel respecte a la vegetació autòctona.

El 3 d’agost de 1936, en plena revolució social, a l’ inici de la Guerra Civil, Rafael Patxot abandonaria la Masia Mariona per anar a Suïssa d’on ja no tornaria. A finals de la Guerra la casa seria incendiada. La casa restaria tancada fins que els néts del mecenes la cediren recentment a la Diputació de Barcelona per tal de destinar-la a Oficina del Parc Natural del Montseny i espai per a l’exposició permanent “Univers Patxot”, on es visualitzen les principals línies de mecenatge de Patxot (Obra del Cançoner Popular, Estudi de la Masia, Atles dels Núvols...). El 2006 començaria a projectar-se la seva rehabilitació.

El nou equipament va ser inaugurat el 29 d’octubre de 2009.

–321–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 319-324 Patrimoni i gestió d’un espai natural protegit prop de Barcelona. El cas del Montseny

Albert Pèlachs

Si teniu ocasió d’anar-hi no deixeu d’admirar els dos xiprers de l’entrada i el rellotge de sol a l’ombra, penso que representen allò que els geògrafs no hem d’oblidar mai: la fusió de l’espai (els xiprers) i el temps (el rellotge) expliquen qualsevol espai geogràfic però sense coneixement no es poden interpretar.

Aneu-hi i pregunteu què volen dir...

Explicacions de Lluís López als castanyers.

Foto: Jesús Burgueño

–322–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 319-324 Patrimoni i gestió d’un espai natural protegit prop de Barcelona. El cas del Montseny

Albert Pèlachs

Per l’itinerari del sot de l’Infern.

Foto: Rafael Giménez

Explicacions de Joaquim Puigvert a la masia Mariona.

Foto: Jesús Burgueño

–323–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 319-324 Patrimoni i gestió d’un espai natural protegit prop de Barcelona. El cas del Montseny

Panoràmica del Vallès des de la torre de la masia Mariona.

Foto: Jesús Burgueño

–324–

Albert Pèlachs

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 325-330 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

El Rec Comtal. Les infraestructures de l’aigua a tocar del Besòs Miquel Jaumot i Bisbal La primera sortida d’estudi del 2015 es va realitzar el 24 de gener visitant les infraestructures de l’aigua del baix Besòs i caminant a tocar el Rec Comtal.

Ens va guiar i donar les explicacions en Manel Martín, autor del llibre El Rec Comtal (1822–1879) la lluita per l’aigua a la Barcelona del segle xx i expert en el tema de l’aigua de Barcelona. També ens va acompanyar en Jaume Seda, president del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu de Palomar.

L’eix vertebrador de la sortida era el Rec Comtal, hereu de l’aqüeducte romà que captava l’aigua per a Barcino i que segurament tenia el seu punt d’origen al mateix indret que el tindria el Rec Comtal medieval, aproximadament a l’actual divisió dels municipis de Barcelona i de Montcada.

El Rec Comtal nasqué cap al segle xi per fer front a tres aspectes. El primer disposar de la força hidràulica necessària per a la construcció de molins fariners i drapers. El segon per a proveir els artesans tintorers i els adobadors de pells de la ciutat. I el tercer per regar i incrementar els conreus. No era aigua per beure. S’iniciava en una resclosa que desviava les aigües superficials del Besòs i continuava pels termes municipals de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, entrava a la ciutat de Barcelona a prop de la porta Nova i desaiguava al mar entre l’actual estació de França i la Ciutadella.

Pel que fa a la força hidràulica, al segle xiii va arribar a tenir vint-i-un mo­lins i ja al segle xii funcionava una farga al punt de creuament del Rec amb la riera d’Horta. L’aigua de regar es repartia amb multitud de fibles, només al terme de Sant Andreu se’n comptabilitzaven vint-i-sis. De fet, el rec marcava una divisòria entre la zona de secà, la part de muntanya, i la de regadiu, el costat de mar. Hi havia també una colla de ponts, tant damunt de camins com de torrents i rieres que passaven sobre el rec i evitaven així augmentar-ne el –325–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 325-330 El Rec Comtal. Les infraestructures de l’aigua a tocar del Besòs

Miquel Jaumot i Bisbal

cabdal de forma imprevista. En el cas de la riera d’Horta, després de travessar el rec per un pont, feia el mateix per sobre de la via del ferrocarril quan aquest es va inaugurar a mitjans del segle xix.

El control era portat per una societat formada pel Reial Patrimoni, l’Ajuntament de Barcelona, els propietaris de terres de regatge i els concessionaris de molins.

El punt de trobada de la sortida fou l’estació de Montcada - Bifurcació, a la part baixa del turó de Montcada, ara en fase de recuperació, al barri de Sant Joan, passat el coll de Finestrelles. Baixàrem cap el Parc de les Aigües de Montcada, on hi ha la Casa de la Mina i el Reixegó.

S’anomena Reixegó a la boca de la mina tancada per una reixa per evitar-ne l’accés, darrera la qual es veu com es dividia el repartiment de l’aigua: dues parts per al rec i una per l’aqüeducte Baix de Montcada. L’any 1776 és decidí construir la mina de Montcada a causa de l’escassetat d’aigua que es patia, ja que el cabal del rec depenia exclusivament de l’aigua superficial del Besòs. Així es construïren unes galeries d’un total de 2.350 m, sota el riu Besòs i el Ripoll, que per filtració capten l’aigua de l’aqüífer. Les obres s’iniciaren el 1778 i s’acabaren el 1786.

A sobre del Reixegó, trobem la Casa de la Mina, on vivia el guarda que la controlava. Actualment, al seu costat, s’hi ha construït un casal d’avis, per una escala del qual es pot baixar a l’interior de la mina i observar el Reixegó des de l’interior. També es veu la galeria central de la mina dividida en dues parts per un petit moll a on es posaven unes barques per poder netejar-la.

Acabada la Guerra del Francès, es va projectar ampliar la mina per destinarne una part a l’abastament urbà i aigua per beure. El 1826 s’inaugurà l’aqüeducte Baix de Montcada, que recollia un terç de l’aigua de la mina pel conducte de la dreta del Reixegó.

El Rec Comtal neix en aquest punt, però, ara, només treu el cap uns metres, s’amaga per un túnel i surt passat el barri de Sant Joan.

La següent parada va ser la dels Pous de Montcada; nascuts en un moment de sequera excepcional, foren inaugurats el 1879. Dotats amb màquines de vapor per al bombeig, podien extreure 23.000 metres cúbics diaris que anaven cap a l’aqüeducte Baix de Montcada. En una sala bellament decorada trobem els tres pous que permetien l’extracció de l’aigua; al seu costat en un edifici adjacent les calderes, les dues màquines de vapor i la carbonera. A l’exterior trobem la casa del director, en realitat la del guarda, un edifici senyorívol que destaca per la seva torre.

Als anys trenta, a la tecnologia de vapor, s’hi afegiren electrobombes. La riuada del 25 de setembre del 1962 va malmetre els tres pous que van estar aturats un parell de mesos. El 1970 s’hi instal·laren bombes submergides. El 1989 es van tancar definitivament els pous.

La visita va continuar pel carrer de Reixegó, que cobreix el rec fins a tocar la via del ferrocarril. El rec surt a l’exterior per un pas estret en força mal estat –326–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 325-330 El Rec Comtal. Les infraestructures de l’aigua a tocar del Besòs

Miquel Jaumot i Bisbal

i que properament l’Ajuntament de Montcada dignificarà. Arribàrem a Barcelona pel barri de Vallbona (antiga quadra senyorial). Vam travessar el rec per un antic pont per on passava la gent i l’aigua quan baixava de la muntanya.

Aquí veiérem la zona d’horts més gran que resta a Barcelona, “la Ponderosa”. Aquesta finca té unes 10 mujades (aproximadament 4.900 m2) o sigui unes 5 hectàrees d’extensió, i està regada amb l’aigua del rec. S’ha mantingut gràcies a la crisi immobiliària, ja que el terreny es va requalificar com a sòl urbanitzable. Pertany a una empresa que el lloga a un agricultor, en Joan Ortuño. Aquest pagès, que ja ha fet els 81 anys, ajudat per quatre persones, a més de conrear verdures, cada dia en ven en un petit cobert a l’entrada de la finca. En definitiva, que aquests horts estan condemnats a desaparèixer.

Seguírem el rec per un corriol a la banda esquerra de l’aigua; a l’altra banda uns conreus diminuts aprofiten el terreny fins a l’últim mil·límetre. Al final dels camps el rec s’amaga definitivament. Continuàrem per la C-17 fins a la Trinitat Vella.

A l’altra banda de la via del ferrocarril es veia la central d’extracció del Besòs de la Societat General d’Aigües de Barcelona (l’actual AGBAR), en funcionament des de 1895.

Per acabar visitàrem la Casa de l’Aigua de Trinitat Vella, una estació elevadora construïda el 1917 amb una barreja d’estil modernista i noucentista. La seva edificació va ser conseqüència d’una sèrie d’esdeveniments.

Per començar el 1891 l’arquitecte municipal Pere Falqués va fer un projecte amb què volia millorar les condicions de l’aigua i fer-la arribar a la ciutat amb pressió suficient per distribuir-la per l’Eixample. Per això calia fer una estació elevadora a Trinitat Vella i un aqüeducte fins a Vallcarca. Es començà per fer aquest aqüeducte, anomenat l’Alt de Montcada. Però la galeria resultà molt costosa i fou denunciada la seva legalitat ja que la Societat d’Aigües de Barcelona s’oposava a l’explotació de més recursos en aquesta zona perquè perjudicaven la seva central del Besòs. Així, les obres quedaren paralitzades el 1897, quan ja s’havien fet els sis quilòmetres d’aqüeducte que, a excepció del primer tram, mai no s’utilitzà.

Però finalment, va ser l’epidèmia de tifus de la tardor del 1914, deguda a filtracions d’aigües fecals a l’aqüeducte de Baix de Montcada, el que va provocar que es fessin una sèrie de millores a la xarxa d’abastament: primer es va arreglar l’aqüeducte, després es va construir aquesta estació elevadora amb tecnologia elèctrica i una canonada de ciment que substituïa l’aqüeducte Baix de Montcada. L’aigua era elevada fins al dipòsit de Trinitat Nova, enllaçat per l’únic tram que s’aprofità del aqüeducte Alt de Montcada.

L’any 1964 es va connectar aquesta estació amb la central de la Societat General d’Aigües de Barcelona del Besòs, per poder afrontar emergències. I el 1967 es van connectar les instal·lacions municipals amb la conducció d’aigua del Ter. També es va tancar el 1989.

L’edifici està actualment gestionat per la fundació Trinijove, que hi realitza –327–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 325-330 El Rec Comtal. Les infraestructures de l’aigua a tocar del Besòs

Miquel Jaumot i Bisbal

diversos tallers d’inserció social. A banda d’això la situació actual és ben curiosa. L’estació de Trinitat Vella està connectada per sota de la Meridiana amb el dipòsit de Trinitat Nova. Però la primera està situada al districte de Sant Andreu i la segona al de Nou Barris, la qual cosa fa que, de moment, no es puguin visitar conjuntament. Sense comentaris.

Explicacions de Manel Martín a la sortida de la mina, inici del Rec Comtal.

Foto: Enric Bertran

–328–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 325-330 El Rec Comtal. Les infraestructures de l’aigua a tocar del Besòs

Miquel Jaumot i Bisbal

Interior de la mina.

Foto: Miquel Jaumot

Casa del Director dels Pous de Montcada.

Foto: Miquel Jaumot

–329–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 325-330 El Rec Comtal. Les infraestructures de l’aigua a tocar del Besòs

Miquel Jaumot i Bisbal

La magnificent nau dels Pous de Montcada.

Foto: Albert Pèlachs

Passat el barri de Sant Joan (al fons), el Rec Comtal surt de nou a la llum, ja dins el terme de Barcelona.

Foto: Miquel Jaumot

–330–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, juny 2015, p. 331-336 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic . Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec.cat.

També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona).

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil –331–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 331-336 Informació per als autors i autores

per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui.

3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article.

Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista.

3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haverhi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

–332–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 331-336 Informació per als autors i autores

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”.

En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part.

Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf ). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f ) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles.

–333–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 331-336 Informació per als autors i autores

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre.

Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició].

Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide.

París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom Cognom. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part.

Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Giacomo Corna Pellegrini [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p.

332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011).

En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu.

De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el –334–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 331-336 Informació per als autors i autores

número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació.

4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions.

La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria.

4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia.

4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles.

5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament.

–335–

Treballs de la SCG, 79, 2015, 331-336 Informació per als autors i autores

5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions.

5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

Fe d’errades (núm. 78) A la figura 6 de l’article d’Oriol Nel·lo (p. 75) figura una població total de la regió metropolitana de Barcelona errònia (atès que no inclou la població de l’Alt Penedès i el Garraf ); la correcta és 5.051.502.

–336–

ARTICLES

CONFERÈNCIES

La població valenciana a Catalunya al segle xxi: anàlisi demogràfica i espacial Domingo, Andreu Pitarch, Kenneth

El Raval de Barcelona, un laboratori d’estudis urbans Martínez-Rigol, Sergi Carreras i Verdaguer, Carles Frago Clols, Lluís

Menorca: del tercer boom turístic a la crisi econòmica i el paper del Pla Territorial Insular Llurdés-Coit, Joan Carles Torres-Bagur, Maria

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

NOTES I DOCUMENTACIÓ

RESSENYES El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià Crònica de la Societat Catalana de Geografia Membrado Tena, Joan Carles La creación del imaginario. Un ejemplo: Formentera Tutor Anton, Aritz

79 Treballs de la Societat Catalana de Geografia núm. 79 - juny 2015

juny 2015

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)