pastisseries de Barcelona exhibien les escultures de xocolata als seus aparadors. El 1960 el Gremi organitzà un concurs de mones artístiques entre els seus afiliats, que va tenir un èxit notable des de la primera edició i que s’ha anat celebrant any rere any fins avui dia. Paral·lelament sorgí el costum d’elaborar mones de xocolata monumentals, que decoraven i decoren els aparadors. A partir de la dècada de 1970, es repeteixen diversos concursos i mostres en els quals s’exhibien les escultures de xocolata com a mostres d’art, de tècnica i de virtuosisme artesà. En aquest context cal destacar l’exposició «Mona a Barcelona», presentada el març de 1980 a la Galeria Joan Prats, dirigida per Antoni Miralda. Aquesta exposició consistia en una mona monumental formada per vint-i-quatre mones més petites que representaven els edificis més emblemàtics de la ciutat. Uns anys després, el 1986, trenta-cinc professionals del Gremi van elaborar una maqueta gegant de l’anella olímpica de Barcelona de mil quilos, la qual va batre el rècord Guinness a la peça de xocolata més gran del món. El 1991 el Gremi va batre el seu propi rècord, presentant una mona monumental que representava la nau Santa Maria, amb un pes de quatre mil quilos.
Pastís de Sant Jordi El 23 d’abril es commemora la mort de sant Jordi, un dels cultes més antics de l’Església, datat al segle v. A Catalunya no té una veritable importància fins al segle xiii, quan els reis de la Corona d’Aragó fonamentaren el patronatge del sant, gràcies a diverses aparicions durant la reconquesta i les lluites contra els sarraïns. El van nomenar, doncs, patró de la cavalleria i de la noblesa catalana. El 1456 les Corts van declarar el 23 d’abril dia festiu obligatori al Principat i als comtats de Rosselló i Cerdanya. Aquest dia se celebraven torneigs de cavalleria al Born. Per tant, era una festa molt aristocràtica i no va arribar al poble fins a principis del segle xx (Ama-
26 • TECA, vol. 15 (2015)
01 Teca 15.indd 26
des, 1982-1983, vol. 3, p. 291). A partir del segle xiv es va intentar convertir-lo en patró de Catalunya, però va fracassar ja que les classes populars no el van assumir com a propi. Aquest sant no va esdevenir popular fins al segle xix amb l’aparició del moviment polític i cultural de la Renaixença. Aquest moviment s’inspirava en el Romanticisme i va consolidar la identitat catalana establint i recuperant símbols d’aquesta. Un d’ells va ser el cavaller sant Jordi i la seva llegenda. Des de llavors, la diada de Sant Jordi ha esdevingut la festa patriòtica i cívica de la primavera a tot Catalunya. Alhora s’ha consolidat al llarg dels anys com la festa dels enamorats a Catalunya, a partir d’una llegenda popular que diu que sant Jordi va alliberar la princesa que retenia el drac. A la tradicional fira de les roses, documentada des del segle xv, s’hi va afegir la dels llibres cap al 1930. El gran seguiment d’aquesta festa, sobretot a Barcelona, afavorí l’elaboració d’una especialitat pastissera, el pastís de Sant Jordi, a principis del segle xx. El pastís de Sant Jordi és un pastís format per fines capes de pa de pessic superposades i unides amb una crema de mantega aromatitzada amb praliné, tallada amb forma rectangular, simulant un llibre. La superfície, que pot ser de gema cremada, està decorada amb la silueta del sant i una rosa de sucre o de massapà. Sembla que aquest pastís va ser inventat per la Pastisseria Esteve Riera, situada al número 131 de la Rambla de Canaletes, al començament del segle xx, però no hi ha gaire informació sobre la seva invenció. El diari La Vanguardia dedicà un article a la història d’aquesta pastisseria en el qual Esteve Riera i Toyos, nét del fundador de la famosa pastisseria, va descriure el pastís original, força diferent de l’actual: «Creamos el pastel de Sant Jordi, que no tenía nada que ver con el de ahora: un piso era de galleta y otro de mantequilla con chocolate en polvo; encima había caramelo y con un rodillo se hacían unos cuadrados. El 23 de abril se
ponía la figura de Sant Jordi y una rosa hecha de mazapán» (13 setembre 1987, p. 26). No es coneix exactament la data de la seva creació, però sembla que a finals de la dècada de 1920 aquest pastís ja estava força arrelat. En un article d’E. Massagué de l’any 1927 titulat «La industria de la repostería de Barcelona» es diu: «Barcelona no tiene nada que envidiar ni a Sevilla por sus yemas de San Leandro ni a Alcalá de Henares por sus almendras garrapiñadas [...] para no citar los pasteles de San Jorge ni los San Honoratos, Barcelona tiene el biz cocho Sarah Bernhardt» (Dulcería Artística e Industrial, juny-juliol 1927, núm. 87, p. 229). Durant la dictadura de Primo de Rivera (1924-1929) es va prohibir la festa de Sant Jordi. Es tancava la capella de la catedral perquè no es pogués resar (Anguera, 2010). No se sap si es va prohibir l’elaboració d’aquest pastís. El 1930 es tornà a reprendre la festa. Al Llibret auca de la pastisseria de 1930 apareix en aquest dia la medalla de Sant Jordi, un pastís en forma de disc amb la silueta de sant Jordi en relleu com a commemoració d’aquell dia. Aquesta preparació no es correspondria amb la forma tradicional del pastís de Sant Jordi. El 1931, amb la proclamació de la República, el sentit de la diada canvià. Un decret de Francesc Macià, com a president de la Generalitat, va declarar el dia de Sant Jordi festa cívica amb l’objectiu d’atorgar un to estrictament laic a la festa. A la primera edició del Formulario Vilardell-Jornet ([1933] 1976), apareixen les receptes de «Bizcocho St Jordi» (p. 138) i de la «Crema de mantequilla Sant Jordi» (p. 111) per poder elaborar aquest pastís. Cal destacar que el bescuit per fer el pastís de Sant Jordi té una recepta especial, ja que és un bescuit molt i molt fi que aguanta sense trencar-se. Aquest element resultava indispensable atès que antigament el pastís de Sant Jordi tenia fins a quinze capes. Durant la dictadura franquista el pastís es va continuar elaborant
El calendari pastisser català: continuïtats i canvis
17/03/16 17:37