Tamid

Volum 8 / 2012 Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009) / Tribute to Eduard Feliu i Mabres (1938-2009) . . . . . 7 Joel Feliu i Samuel-Lajeunesse: Eduard Feliu i l’estudi del judaisme medieval: persona, família, país . . . 8 Jordi Casanovas Miró: Eduard Feliu i la cultura jueva medieval . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Pere Casanellas: Eduard Feliu, les associacions per a l’estudi del judaisme català (ADEJUC, SCHEB) i les revistes Calls i Tamid . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Danièle Iancu-Agou: L’artisan du renouveau des études juives en Catalogne : Eduard Feliu (1938-2009), in memoriam . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 Josep M. Llobet i Portella: Recordant Eduard Feliu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22 Jaume Clarà: El fons Eduard Feliu de la Biblioteca de Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 Bibliografia d’Eduard Feliu i Mabres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 Joan Ferrer, Francesc Feliu: La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba / Carles Riba’s translation of the Song of Songs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 Irene Llop Jordana: Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus de la Corona d’Aragó al final del segle xiii (1293-1297) / Extraordinary subsidies requested to the Jewish ‘aljamas’ of the Crown of Aragon in the late thirteenth (1293-1297). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 Josep Xavier Muntané i Santiveri: Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348 / The causes of the riot in Tàrrega in 1348 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 Danièle Iancu-Agou: Notes sur quelques travaux récents effectués dans le champ catalanooccitan médiéval (1994-2011) / Notes sobre alguns treballs recents efectuats dins el camp catalanooccità medieval (1994-2011) / Notes on some recent work in the medieval CatalanoOccitan field (1994-2011) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131 Mordechay Mishor: La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva / Hebrew punctuation at a crucial crossroads . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165

http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (format paper): 1138-5561 ISSN (format digital): 2013-4029

2012

Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 207

Institut d’Estudis Catalans

TAMID

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HEBRAICS Filial de l’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TAMID REVISTA CATALANA ANUAL D’ESTUDIS HEBRAICS

8 2012

ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics és una revista de recerca, de periodicitat anual (a partir del vol. 7), editada per la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Publica treballs originals dels membres d’aquesta societat i d’altres estudiosos sobre judaisme i hebraisme, amb especial atenció al judaisme català medieval. També ofereix traduccions de treballs ja publicats per erudits de fora que mereixen ser coneguts entre nosaltres, recensions i reculls bibliogràfics.

Es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i és d’accés obert.

Primera etapa (aprox. biennal): vol. 1 (1997) - 6 (2006-2007). Segona etapa (anual), a partir del vol. 7 (2011).

Comitè Editorial Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum), Jordi Casanovas i Miró (Museu Nacional d’Art de Catalunya), Eulàlia Vernet i Pons (Universitat de Barcelona) Director Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum) Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Consell Assessor Asunción Blasco (Universitat de Saragossa), Javier Castaño (Consell Superior d’Investigacions Científiques), Enric Cortès (Facultat de Teologia de Catalunya), José Hinojosa Montalvo (Universitat d’Alacant), Danièle Iancu-Agou (Nouvelle Gallia Judaica, CNRS), Moisés Orfali (Universitat de Bar-Ilan), Mauro Perani (Universitat de Bolonya), Miguel Pérez Fernández (Biblioteca Midrásica), Colette Sirat (Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, Section Hébraïque, CNRS), Luis Vegas Montaner (Universitat Complutense de Madrid) Redacció, subscripcions, administració Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics Societat Catalana d’Estudis Hebraics Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932 701 620. Fax: 932 701 180 scehb@iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Accés, indexació, avaluació Accessible també des de: http://publicacions.iec.cat http://www.raco.cat/index.php/tamid Articles indexats en: RAMBI. Avaluació: CIRC, MIAR. Indexació: DICE, EXLIBRIS, Uhlrich’s, Union List of Serials, Dulcinea, BDDOCCCSIC.

Coberta Fotografia: Hagadà de Sarajevo (segle xiv, Sarajevo: Museu Nacional), detall del foli 34r, en què es veu la llàntia perenne, anomenada ‫( נר תמיד‬ner tamid). Disseny: Natàlia Arranz © dels autors dels articles © Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Compost per Jordi Ardèvol Imprès a Service Point FMI, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 Dipòsit Legal: B-416-1998

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot redistribuir, copiar i reutilitzar, sempre que no hi hagi afany de lucre i que s’hi facin constar els autors.

Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.

Índex

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009) / Tribute to Eduard Feliu i Mabres (1938-2009) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Joel Feliu i Samuel-Lajeunesse: Eduard Feliu i l’estudi del judaisme medieval: persona, família, país . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8 Jordi Casanovas Miró: Eduard Feliu i la cultura jueva medieval . . . . . 11 Pere Casanellas: Eduard Feliu, les associacions per a l’estudi del judaisme català (ADEJUC, SCHEB) i les revistes Calls i Tamid . . . . . . 13 Danièle Iancu-Agou: L’artisan du renouveau des études juives en Catalogne : Eduard Feliu (1938-2009), in memoriam . . . . . . . . . . . . 17 Josep M. Llobet i Portella: Recordant Eduard Feliu . . . . . . . . . . . . . 22 Jaume Clarà: El fons Eduard Feliu de la Biblioteca de Catalunya . . . . . 28 Bibliografia d’Eduard Feliu i Mabres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 Joan Ferrer, Francesc Feliu: La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba / Carles Riba’s translation of the Song of Songs . . . . . . . . . . . . 43

Irene Llop Jordana: Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus de la Corona d’Aragó al final del segle xiii (1293-1297) / Extraordinary subsidies requested to the Jewish ‘aljamas’ of the Crown of Aragon in the late thirteenth (1293-1297) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 077 Josep Xavier Muntané i Santiveri: Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348 / The causes of the riot in Tàrrega in 1348 . . . . . 103 Danièle Iancu-Agou: Notes sur quelques travaux récents effectués dans le champ catalano-occitan médiéval (1994-2011) / Notes sobre alguns treballs recents efectuats dins el camp catalanooccità medieval (19942011) / Notes on some recent work in the medieval Catalano-Occitan field (1994-2011) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131 Mordechay Mishor: La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva / Hebrew punctuation at a crucial crossroads . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165 Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 207

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 8 (2012), p. 7-41 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009) El doctor Eduard Feliu i Mabres, president de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, director de la revista tamid i investigador del judaisme català, va morir el dia 15 de juliol del 2009. En el volum 6 (2006-2007) [2009] de tamid (p. 7-9) es va publicar la corresponent nota necrològica. El dia 29 d’abril del 2011 es va celebrar a Girona una «Jornada d’Estudis en Homenatge a Eduard Feliu i Mabres», organitzada pel Patronat del Call de Girona, l’Ajuntament de Girona i la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, i dins d’aquesta jornada va tenir lloc una taula rodona entorn dels estudis i la personalitat d’Eduard Feliu. A continuació publiquem tres de les intervencions que hi va haver en aquesta taula rodona, a més de dues altres contribucions que hem rebut en homenatge al nostre anterior director i president de la societat editora de la revista. Hi hem afegit una nota de la Biblioteca de Catalunya sobre el fons bibliogràfic d’Eduard Feliu, cedit per la família a aquesta institució, i una bibliografia que inclou totes les obres que coneixem de l’homenatjat.

Tribute to Eduard Feliu i Mabres (1938-2009) Dr. Eduard Feliu i Mabres, chairman of the Catalan Society for Hebraic Studies, director of the journal tamid and a researcher into Catalan Judaism, died on 15 July 2009. An obituary was published in volume 6 (2006-2007) [2009] of tamid (p. 7-9). On 29 April 2011, an ‘Eduard Feliu i Mabres Tribute Study Day’ was held in Girona, organised by the Board of Trustees of Girona’s Jewish Quarter, Girona City Council and the Catalan Society for Hebraic Studies. The event’s programme included a round table on the studies and figure of Eduard Feliu. This text is followed by three of the papers presented at that round table, plus two more we have received in homage to our former director and chairman of the journal’s publishing company. We have added a note from the Library of Catalonia on Eduard Feliu’s bibliographic collection, which his family have donated to the institution in question, and a bibliography listing all his works of which we are aware.

8 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Eduard Feliu i l’estudi del judaisme medieval: persona, família, país∗ Joel FELIU I SAMUEL-LAJEUNESSE Estic fora de lloc; jo no sóc un estudiós del judaisme i, per tant, no puc fer res més que agrair la invitació en nom de la família i ser breu. Perquè, què pot dir un fill del seu pare? Potser algú espera que descobreixi algun misteri, el secret de tanta dedicació, de tant d’entusiasme, d’aquesta increïble capacitat de concentració que tenia, el secret de tanta productivitat; bé, doncs, no m’agradaria decebre ningú, però no ho sé. Tot i que sóc psicòleg, lamentablement els he de dir que encara no hem descobert la fórmula dels homes excepcionals.

Així que no ho sé.

Amb tot, sé algunes coses, i crec que qui vulgui en podrà treure conclusions: 1. En primer lloc, el treball: jo vaig veure el meu pare treballar cada dia de la seva vida, de dilluns a diumenge, cada tarda, que era quan jo el veia. Al matí també treballava, però feia altres coses que sí que li pagaven; potser per això en podríem dir una feina d’allò que feia, però el seu Treball, així amb majúscules, com els treballs d’Hèrcules, els importants, els difícils, els que et fan el que ets, aquest era el de la tarda.

2. En segon lloc, la llengua: jo vaig veure el meu pare treballar cada dia amb el diccionari Fabra obert damunt la taula (més tard el de l’IEC, en què va coŀlaborar; però mentre jo vaig ser petit va ser el Fabra). No sé si és significatiu, però el diccionari era allà, sempre obert, en consulta permanent. I l’acompanyava una gran exigència lingüística, que ara agraeixo, una correcció permanent amenitzada per les anècdotes de la vida i la mirada del traductor. La llengua es feia present també a la ràdio: cada nit la sintonia de la BBC anunciava les notícies de les vuit (a les nou). Amb la mare parlàvem, parlem, en francès. Sí, a banda del català, altres llengües modernes tenien el seu lloc a casa.

∗ Text de la participació en la taula rodona entorn dels estudis i la personalitat d’Eduard Feliu, que tingué lloc a Girona dins la Jornada d’Estudis en Homenatge a Eduard Feliu i Mabres: «Història i Cultura Jueves a la Catalunya Medieval» (29 d’abril del 2011).

Joel Feliu i Samuel-Lajeunesse és fill d’Eduard Feliu i professor titular de psicologia social a la Universitat Autònoma de Barcelona. A/e: joel.feliu@uab.cat

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 9

3. En tercer lloc, la comunitat: vaig veure i viure un pare apassionat per la política, pel seu país, per la seva religió (no pas el judaisme, sinó el cristianisme). Era algú amb unes posicions vehements que no dubtava a transmetre’t i que jo intentava reproduir vanament a l’escola davant de més d’un company i d’una mestra esgarrifats; unes posicions amarades d’humanisme. Crec que si algun -isme l’ha de definir era aquest, l’humanisme, aquesta confiança en l’ésser humà (un xic massa abstracta per al meu gust ja postmodern) que el feia abraçar en una mateixa discussió i sense contradiccions anarquisme, catalanisme i cristianisme, teologia i psicoanàlisi. I s’han de tenir nassos (el seu era considerable, tot sigui dit de passada, i m’enorgulleixo d’haver-lo heretat) per a conciliar aquesta mena de coses. Però ell era capaç de fer-ho.

4. En quart lloc, la universitat: ell va fer la seva vida acadèmica fora de la universitat; si hagués estat universitari, de forma paradoxal, no hauria pogut fer tot el que va fer, n’estic convençut. Un fet que mereix una reflexió de país: comprendre com la universitat, específicament en l’àmbit de les ciències humanes i socials en què som els qui no tenim patrocinadors, s’ha convertit en un espai en el qual es fa molt difícil escriure i investigar. L’espai alliberat que hauria de ser està subjecte a controls d’accés tan ineficients que dediquem més temps a ser avaluats que a poder treballar. Estem obligats a fer molta docència perquè sembli que treballem, ja que es veu que pensar no fa la mateixa impressió, i tenim moltíssima feina de gestió gràcies a una universitat sense recursos, que transforma els seus professors en administratius. Tot això ens hauria de fer posar vermells, però és així: segurament gràcies al fet que el meu pare no era universitari, va ser un gran acadèmic.

Hi ha hagut en ell la constància, la perseverança, l’amor a la llengua, l’entusiasme per tot el que era humà... i, tanmateix, no puc oblidar les persones que l’envoltaren.

5. En cinquè lloc, hi ha les persones: la seva mare i les seves germanes i germans, que seguien amb admiració la seva feina, entenent més o menys el que feia i deia, però deixant-se contaminar pel seu entusiasme, i que feien de mirall on ell podia reflectir-se; cal dir que sense aquests miralls no som ningú, cap de nosaltres. Hi ha els fills, la meva germana i jo, que procuràrem fer-nos petitets i no molestar gaire (dins dels nostres límits d’infants, és clar, que feien que moltes vegades acabéssim barallant-nos potser amb la secreta expectativa de veure’l sortir cridant del seu despatx, cosa que feia sens dubte, us ho podeu ben creure). I hi ha finalment la meva mare, que va acceptar que el seu matrimoni funcionaria d’aquesta manera: feina, feina i més feina, i que, per tant, no hi hauria cinema, ni teatre, ni concerts, ni exposicions, ni passejades, ni cap oci en parella o en família, fora d’alguns dies del mes d’agost de cada any en què

10 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

viatjàvem per estar amb la família de França, moments, per cert, que ell aprofitava per a comprar més llibres.

He fet, potser sense voler (a Mèxic, d’això en diuen «sin querer queriendo»), una mica de psicologia social, que és la meva professió, perquè sí que volia deixar clar avui que el coneixement no es produeix del no res i que hi ha moltes condicions necessàries per a l’emergència d’un estudiós, i encara me n’he deixat: les relacions Catalunya-Israel; el franquisme; el català, llengua minoritzada; l’italià, la segona llengua estrangera que va aprendre, després del castellà; la família Feliu; les dones del seu voltant i l’amor, el respecte i la devoció que sentien per ell; Montserrat i el Concili II del Vaticà; Teilhard de Chardin i Freud, i el sistema patriarcal en què vivim i l’obsessió masculina per la feina per damunt de tot (inclòs tot l’anterior).

Totes aquestes concrecions tan vulgars cristaŀlitzaren en la seva persona, i això que sembla molt determinista no ho és, perquè si no haguessin cristallitzat en ell, no ho haurien fet en ningú més. Així és la vida: no hi ha fórmules, ni secrets a revelar; només un munt de circumstàncies que són com ingredients que, ben barrejats, ens solen donar un bon pa, però que, precisament perquè no hi ha recepta, de vegades produeixen un pastís amb cirereta, com l’Eduard Feliu i Mabres, el meu pare. * * * No puc acabar sense agrair l’esforç realitzat aquests dos darrers anys pels seus coŀlegues, que han lluitat per la pervivència de la seva memòria; estem molt sincerament emocionats pel record, i per la demostració que heu fet que l’estudi no és ni pot ser, ni va ser en el cas del meu pare, una activitat solitària; la investigació no es fa sola, és una activitat de tot un país.

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 11

Eduard Feliu i la cultura jueva medieval∗ Jordi CASANOVAS MIRÓ L’interès de l’Eduard Feliu per la cultura jueva a Catalunya es va manifestar de moltes maneres, en especial per la quantitat de temes que van cridar la seva atenció i la passió que va posar en el seu estudi. Tanmateix ara no entrarem en els detalls de la seva producció científica, car altres ja ho han fet. Jo voldria només tractar determinats aspectes relacionats amb el seu caràcter com a investigador i al mateix temps com a divulgador d’alt nivell, una tasca, aquesta darrera, no gens fàcil i sí certament molt compromesa.

Tres són, al meu parer, aquests trets que el caracteritzaven. En primer lloc, fruit del seu tarannà positiu, va donar prioritat a totes aquelles obres de creació que tenien l’origen en els períodes considerats de calma, per la qual cosa defugia sistemàticament qualsevol tendència a caure en la història llagrimosa. Tot i això, era plenament conscient de les persecucions, de les discriminacions i de la intolerància que patiren les comunitats en general i els seus membres en particular. En conseqüència, valorava de forma extraordinària l’aportació cultural dels jueus catalans i la integrava perfectament dins el marc de la cultura catalana en el si de la qual s’havia desenvolupat. Amb aquest objectiu, calia rescatarla del racó on es trobava i convertir aquesta gran desconeguda, farcida de tòpics, en un tema digne d’estudi. A aquesta tasca va dedicar bona part dels seus esforços i del seu entusiasme. No es tractava, doncs, d’una fascinació envers un element exòtic de la nostra història, ans era el fruit del sentiment de participar en una història comuna, i per aquesta raó calia posar els cinc sentits en una empresa que només era possible gràcies a un treball fet amb rigor. Així, no ens ha de sorprendre la importància que donava al tema de la restauració de la llengua hebrea, a la consideració que Sefarad no era Catalunya, a l’organització de les aljames o al caràcter nacional del dret hebraic.

∗ Text de la participació en la taula rodona entorn dels estudis i la personalitat d’Eduard Feliu, que tingué lloc a Girona dins la Jornada d’Estudis en Homenatge a Eduard Feliu i Mabres: «Història i Cultura Jueves a la Catalunya Medieval» (29 d’abril del 2011). Jordi Casanovas és membre del Comitè Editorial de tamid i tècnic del Registre d’Obres d’Art del Museu Nacional d’Art de Catalunya. A/e: jordi.casanovas@mnac.es

12 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

En segon lloc, cal destacar el seu tarannà independent. Un dels aspectes que sovint caracteritzen els estudis sobre temes diversos del judaisme és que hi ha una barrera invisible entre la visió del no-jueu i la del jueu que aquest darrer, en certa manera, es complau a fomentar. És per aquest motiu que cada cop més es reclama, davant de qüestions molt diverses, la necessitat d’aportar la perspectiva jueva com a única visió objectiva. Això es fa evident tant en qüestions de caire general com de caràcter particular. El jueu, per la seva pròpia condició, acostuma a reivindicar la seva visió com la més genuïna dins el marc estricte del món jueu, considerant sovint que al no-jueu li manquen la formació i la sensibilitat necessàries.

Exemples diversos, com és el cas dels estudis sobre la Inquisició o fins i tot de la recerca epigràfica, mostren de forma fefaent la importància d’aquest fet. Tanmateix l’Eduard tendia a valorar totes les aportacions perquè les considerava enriquidores i susceptibles d’oferir noves interpretacions. Sovint insistia especialment en el fet que la cultura jueva a Catalunya, com en qualsevol altre lloc, calia integrar-la dins el conjunt de la manera de fer i de pensar del país, única forma de captar-ne l’essència i comprendre’n determinats detalls.

En tercer lloc, no podem deixar de banda el seu caràcter emprenedor. Com ja hem assenyalat abans, és necessari superar el nivell dels tòpics, tan freqüents i tan fàcils de perpetuar, i donar a conèixer tot el que s’està fent de forma objectiva. Aquest caràcter es va materialitzar en diversos projectes, alguns dels quals es van convertir en una realitat, altres ho seran ja després de la seva mort i només uns pocs no ho seran mai.

Aquests aspectes més innovadors en la manera de fer recerca cal rastrejar-los en aquella Ciència del Judaisme que cap als anys 1810-1820 va iniciar el seu caminar. És una mostra evident que certes iniciatives vuitcentistes, convenientment adobades, poden encara tenir sortida en el segle xxi. Tant en aquell moment com ara, l’objectiu primordial era l’estudi des d’una perspectiva crítica del judaisme de totes les èpoques, al qual s’aplicaven els mètodes moderns d’investigació. Els resultats d’aquest moviment foren: l’edició crítica de textos antics ja coneguts, la publicació de noves fonts fins en aquell moment inèdites, la creació de societats erudites en el si de les quals coexistien hebraistes i medievalistes, i finalment l’edició de revistes que es farien ressò de tot aquest progrés. Els mateixos objectius que l’Eduard va fer seus i en relació amb els quals va posar tanta iŀlusió. L’única diferència rau, en tot cas, en el nivell de coneixement i en el sentiment que amb tot aquest esforç contribuïm a la construcció del país, independentment de la nostra condició de jueus o no-jueus, un aspecte que sovint ens recordava. No exagerem si en molts aspectes el considerem una baula més d’aquell important moviment conegut com a Ciència del Judaisme.

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 13

Eduard Feliu, les associacions per a l’estudi del judaisme català (ADEJUC, SCEHB) i les revistes Calls i Tamid ∗ Pere CASANELLAS Vaig conèixer l’Eduard poc després que ell tornés d’Israel, cap a l’any 1974.

La seva apassionada dedicació als estudis hebraics i judaics fora de l’àmbit eclesiàstic i fins fora de l’àmbit universitari m’admirava. Jo volia dedicar-me a estudis en part coincidents amb els seus (quan havia acabat la carrera de teologia i encara no havia començat la de filologia hebrea), i m’hi vaig posar en contacte com qui demana assessorament a un germà gran.

En aquella època, l’Eduard devia treballar molt sol, fora de qualsevol institució o societat científica; només comptava amb l’amistat d’alguns altres estudiosos, especialment de Jaume Riera, amb el qual va publicar l’any 1976 els Poemes hebraics de jueus catalans (segles XI-XV) i, més tard, el 1985, La disputa de Barcelona de 1263 entre Mestre Mossé de Girona i Fra Pau Cristià.

Crec que la fundació de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català i, posteriorment, la de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics van ser tan positives per a ell com per a moltes altres persones que es van poder beneficiar de les seves investigacions, la seva saviesa i els seus escrits.

L’alcalde de Tàrrega, ciutat amb una important presència jueva en temps medievals, Eugeni Nadal, va ser qui va tenir la pensada de crear una associació d’estudiosos del judaisme català. L’any 1984 es va posar en contacte a un nivell institucional amb Eduard Tell, director dels Amics del Call de Girona, Moshe Lazar, professor de la Universitat del Sud de Califòrnia, i Samuel Hadas (representant permanent de l’Estat d’Israel a l’Organització Mundial de Turisme a Madrid), que van fer costat al projecte. Com que es tractava d’un projecte cultural, l’octubre del 1984 va reunir-se al seu despatx amb un petit

∗ Text de la participació en la taula rodona entorn dels estudis i la personalitat d’Eduard Feliu, que tingué lloc a Girona dins la Jornada d’Estudis en Homenatge a Eduard Feliu i Mabres: «Història i Cultura Jueves a la Catalunya Medieval» (29 d’abril del 2011). Pere Casanellas és el president de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics i el director de la revista tamid. A/e: pere.casanellas@b-j.cat

14 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

grup d’estudiosos, concretament Jaume Riera, Eduard Feliu i Teresa Alsina, a més d’Eduard Tell, que feia d’intermediari, per engegar el projecte. Els dies 21 i 22 de desembre d’aquell any es va celebrar la I Jornada d’Estudiosos del Judaisme Català (en què Eduard Feliu va presentar, juntament amb Teresa Alsina, la ponència «Mossé Natan, poeta hebreu de Tàrrega»)1 i fruit d’aquella reunió es va constituir la comissió promotora de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català, formada per Jaume Riera, Eduard Feliu, Josep Ribera, Teresa Alsina i Tessa Calders, amb la coŀlaboració del Museu Comarcal de Tàrrega. Aquesta comissió elaborà un projecte d’estatuts i en la II Jornada d’Estudiosos del Judaisme Català, celebrada els dies 12 i 13 d’abril de l’any següent, el 1985, també a Tàrrega, es van aprovar els estatuts i es va constituir formalment l’Associació. El president elegit va ser Jaume Riera i l’Eduard va ser un dels quatre vocals i va continuar essent reelegit com a vocal fins a l’assemblea del 21 de maig del 1988, en què va esdevenir president. Els anys 1990 i 1992 va ser reelegit, de manera que va presidir l’associació des del 1988 fins a la seva dissolució.

Cada any, l’associació va celebrar la corresponent assemblea, en diferents poblacions del territori català que havien estat residència de jueus, i sempre dins el marc d’una jornada d’estudis (fins a l’any 1992 inclòs). A més d’aquestes jornades anuals —que tenien més o menys contingut segons els anys—, el febrer de 1990 es van organitzar unes «Conferències i Audiovisuals sobre Judaisme» al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, i els mesos de febrer i març del 1992, juntament amb altres institucions, un cicle de conferències sobre la «Història dels jueus a la Catalunya medieval» en commemoració del cinquè centenari de l’expulsió dels jueus; d’una d’aquestes conferències, se’n va encarregar l’Eduard. A més d’organitzar aquestes activitats, l’associació va publicar quatre volums de la revista Calls, els anys 1986, 1987, 1989 i 1990.

L’Eduard n’era membre del consell de redacció (que es va constituir després de la publicació del segon volum; els dos primers van ser preparats per la Junta Directiva) i en cada un d’aquests volums hi va publicar un article.

L’any 1992, l’Eduard va veure la conveniència de convertir l’ADEJUC en societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans per a poder tenir la infraestructura necessària i més facilitats per a la feina, i això es va aprovar en l’assemblea del 23 de gener del 1993. A partir de llavors van començar les gestions prop de

1. Aquest és el títol amb què es va publicar en el volum Constitució de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català a Tàrrega, Tàrrega, Museu Comarcal de Tàrrega, [s. d.], p. 11.

La ponència es va anunciar amb el títol «L’obra literària de Mošé Natan, jueu targarí».

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 15

l’IEC, que va dirigir ell, en contacte amb Joaquim Rafel, per part de l’IEC, com a secretari general, però es va arribar a la conclusió que convenia dissoldre l’ADEJUC i fundar una nova associació filial de l’IEC. L’any 1994 es va crear una comissió gestora constituïda per un total de dinou professors d’hebreu, biblistes, historiadors i estudiosos de la cultura hebrea, i el 16 de juny del 1995 el ple de l’IEC va aprovar per unanimitat la Societat Catalana d’Estudis Hebraics com a societat filial de l’Institut, adscrita a la Secció Històrico-Arqueològica.

L’ADEJUC va deixar de cobrar quotes i de celebrar assemblees i altres activitats des del 1994, tot i que la dissolució formal no es va fer fins en una assemblea celebrada el 30 d’abril del 1998.

El 14 de setembre del 1995 va tenir lloc la primera assemblea de la nova societat i l’Eduard en va ser elegit president. Va ser reelegit els anys 1998, 2003 i 2008, és a dir, que en va ser l’únic president fins a la mort. Durant el seu mandat no recordo que aconseguíssim organitzar activitats que tinguessin èxit. En els meus arxius només hi he trobat el díptic que anunciava un cicle de conferències sobre «Els estudis hebraics a Catalunya i València entre els segles xviii i xx» (Barcelona, IEC, 8, 14, 22 i 28 de maig del 2003). Recordo que l’assistència va ser migradíssima, de manera que en alguna conferència ens vam trobar els organitzadors i el conferenciant sols. En aquest aspecte de les conferències i actes semblants, hi va haver una pèrdua respecte a les diverses activitats, entre les quals la jornada anual que organitzava l’ADEJUC. Probablement, tant l’Eduard com altres que li fèiem costat érem persones més dotades per a la investigació que per a la gestió cultural. En canvi, sí que penso que es va aconseguir crear una revista de qualitat, la revista tamid, encara que amb l’inconvenient important que només sortia aproximadament cada dos anys (Calls va gairebé mantenir la periodicitat anual, si bé era una revista de contingut més reduït). Aquesta revista, en els sis volums publicats fins ara, ha estat una obra personalíssima de l’Eduard, que buscava els coŀlaboradors, revisava a fons els treballs presentats i redactava gran part dels estudis, signant de vegades amb el pseudònim Enric Adzet algunes traduccions d’articles publicats en altres llengües per a incorporar-los en català a la revista i deixant sense signatura, com a obra de tot el consell de redacció, algunes llistes bibliogràfiques. Malgrat tot, el seu nom hi queda força repetit; per exemple, en el volum 1 l’Eduard hi apareix tres vegades com a autor i una com a traductor, en el volum 4 hi surt tres vegades com a autor únic i en el volum 5 hi apareix tres vegades com a autor únic i una com a traductor. Si comparem el total de les pàgines omplertes per ell (com a autor, traductor o principal redactor en nom del Comitè de Redacció) en cada volum amb el total de pàgines impreses del volum (només articles, sense comptar pàgines inicials, abstracts, pàgines en blanc), ens trobem que ell

16 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

omple entre el 56 % (en el cas del volum 2) i el 91 % (en el cas del volum 1) de les pàgines de la revista. La mitjana total és del 73,5 % (és a dir, de les 1 500 pàgines impreses en els sis primers volums, 1 103 van ser escrites per ell, algunes en coŀlaboració amb altres autors o com a representant del Comitè de Redacció).

Això no significa que volgués acaparar la revista, sinó dos altres fets: que tenia molta cosa per a publicar, tot i no dedicar-se a la investigació del judaisme com a feina principal, per guanyar-s’hi la vida, i que li costava molt (com encara ens costa) trobar persones que presentessin articles per a omplir una publicació d’aquesta temàtica. Precisament la seva generositat inteŀlectual i la seva disponibilitat per a compartir amb els altres la seva saviesa sense rebre’n res a canvi es demostra tant pel fet de les bibliografies que publicava a la revista anònimament com pels articles que escrivia de bon grat amb altres i en els quals molt sovint la feina principal requeia en ell.

Resumint aquest aspecte de l’activitat inteŀlectual de l’Eduard Feliu, la seva relació amb les associacions d’estudi del judaisme, jo diria que la seva vida va evolucionar des d’un període de franctirador o freelance, en què com a màxim va poder coŀlaborar amb el seu amic Jaume Riera en dues ocasions, o amb Teresa Alsina en una altra, passant pel període de l’ADEJUC i la revista Calls, període de transició (amb uns primers anys com a simple vocal i uns altres com a president), fins a l’època de la SCEHB i la revista tamid, la seva època de plenitud en què podia ja amb una certa comoditat facilitar als altres la publicació de les seves investigacions i publicar les que ell mateix, amb tanta abundància i qualitat, feia.

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 17

L’artisan du renouveau des études juives en Catalogne : Eduard Feliu (1938-2009), in memoriam∗ Danièle IANCU-AGOU J’ai rencontré pour la première fois Eduard Feliu, en gare de Barcelone, le 4 mars 1992, à l’occasion bien sûr de la commémoration de l’expulsion des Juifs d’Espagne. Il s’était mis en quête d’un conférencier pour traiter des relations entre les communautés juives de Catalogne et du Languedoc au Moyen Âge, et s’était adressé au départ à Carol Iancu, qui lui avait naturellement conseillé son épouse, médiéviste.

Je pris donc le Talgo ; en gare de Barcelona-Sants, je pus le reconnaître grâce au livre qu’il avait convenu de montrer ostensiblement : Les Juifs à Montpellier et dans le Languedoc du Moyen Âge à nos jours1. Souriant, la bonté sur le visage, après les mots de courtoisie d’usage, il eut vite à cœur de se définir d’emblée : Vous êtes en Catalogne ! Demain, quand vous parlerez de Barcelone, ou de Gérone, ou de la Catalogne, vous ne direz pas Espagne, mais bien Catalogne. Ici le public est très sourcilleux, … il ne faut pas le heurter !

Je n’ai plus jamais oublié : Eduard Feliu me fit aimer sa Catalogne2, me parla vite de Besalú et de son bain rituel, et grâce à lui s’entretinrent au fils des

* Ce texte a été présenté en ouverture du Séminaire de la Nouvelle Gallia Judaica (Montpellier, le 9 novembre 2009), suivie de la communication de Flocel Sabaté (Université de Lérida) : « Sefarad réinventée : le patrimoine culturel juif espagnol entre Histoire et réinvention ». Danièle Iancu-Agou est responsable scientifique de l’équipe Nouvelle Gallia Judaica (CNRS) et professeur associé à l’Institut Martin Buber de l’Université Libre de Bruxelles. Email : daniele.iancu@vjf.cnrs.fr.

1. Sous la direction de Carol Iancu, Université P. Valéry (CREHJ), 1988.

2. Une lettre du 14 novembre 1994 (toujours soignée, sur papier broché crème, avec écriture machine en italique), après le Colloque sur Nahmanide (Mossé ben Nahman i el seu temps, Gérone, 1994) : « […] J’espère que cette visite outre-Pyrénées vous aura plu et que vous aurez eu l’occasion de nouer des amitiés avec des ‘âmes sœurs’, en plus de découvrir des sujets d’intérêt pour vos recherches. [… ] Je suis très content d’être encore à même de

18 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

ans – et jusqu’à très récemment à Gérone pour le colloque de fin mars 20093, où je l’ai revu pour la dernière fois – des relations de travail et d’amitié avec les collègues universitaires catalans et espagnols : colloques, jury de thèse, conférences… J’ai été gâtée et je le dois à l’amitié nouée avec ce savant d’une disponibilité infinie : bibliophile averti, chercheur toujours à jour des dernières parutions, il envoyait avec une diligence absolue un tirage à part ou une étude introuvable en y imprimant son sceau : une couverture cartonnée mauve, bleue ou rose, contenant la table des matières avec, en encadré bien visible, l’étude en question, le tout réagencé soigneusement dans une supra couverture, où, de son écriture appliquée, il réécrivait soigneusement le titre, l’édition, l’année, la pagination.

Grâce à lui, j’ai pu me pencher il y a une dizaine d’années sur « Les livres inventoriés à Gérone aux lendemains de la Dispute de Tortose (1414-1415) ».

Le professeur Mauro Perani de l’Université de Bologne m’avait écrit de sa part pour traiter (à Jérusalem, en décembre 19994) ce thème. Effrayée, je lui avais téléphoné à Barcelone, lui faisant part de mon incapacité à travailler les documents catalans. Amusé, il m’avait rassurée : Le catalan ressemble à l’occitan, ne vous en faites pas, je vous envoie toute la documentation !

Il m’envoya tous les matériaux possibles pour mener à bien ce travail. Il n’avait pas tort : à force de fréquentation, les documents me devenaient intelligibles – le latin aidant, et même… le roumain !, toutes langues romanes au substrat latin évident.

Avec sa discrétion coutumière, il ne fut même pas du colloque, mais je lui avais adressé auparavant mon étude. Cette incursion dans la vie intellectuelle des Juifs catalans à un moment charnière, la Dispute de Tortose5, qui succédait

pouvoir vous remettre un exemplaire de ma réédition de l’article de Pierre Vidal en forme de petit livre. » 3. Simposi Internacional Temps i Espais de la Girona Jueva, 23-25 mars 2009, Institut d’Estudis Nahmànides, Gérone. Son intervention le 23 mars en début d’après-midi : Eduard Feliu (Président de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics), « Documents i fragments hebraics dels arxius catalans : estat de la qüestió ».

4. New Discoveries in the « European Genizah » : The Gerona Archives. Prolegomena to a Scientific Inquiry. Proceedings of the International Congress, Jérusalem (12 décembre 1999), éd. M. Perani, Materia giudaica, VI/2 (2001).

5. Cf. l’ouvrage d’E. Feliu, sur une autre dispute, celle de Barcelone : Disputa de Barcelona de 1263 entre Mestre Mossé de Girona i Fra Pau Cristià. Traduction de l’hébreu et

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 19

aux drames traumatisants de 1391, a constitué pour moi une ouverture formidable vers une aire de comparaison voisine, la Catalogne – une même aire culturelle en fait, comme il se plut à le souligner dans sa préface à la réédition de la belle étude de Pierre Vidal, Les Juifs des anciens Comtés de Roussillon-Cerdagne, parue à Narbonne chez Mare Nostrum en 1992 justement, et qu’il m’offrit donc deux ans plus tard : Un autre point à souligner est que la culture des Juifs catalans est très différente (liturgie incluse) de celle des Juifs de Sefarad (nom aujourd’hui mythifié, qui désigne d’abord les territoires musulmans de la péninsule ibérique puis, peu à peu, englobe aussi les royaumes chrétiens, mais sans jamais y inclure, avant l’expulsion de 1492, le Principat de Catalogne), et de celle des Juifs de Tsarfat (qui désigne la France au nord de la Loire). Par contre, elle forme une entité toute naturelle avec la culture des Juifs occitans, étant à cheval sur les Pyrénées et s’étendant au Languedoc et à la Provence, régions avec lesquelles elles forment une aire homogène, dans laquelle se nouent toujours des liens familiaux, religieux, linguistiques et politiques […].

Lorsque je me rendais à Barcelone, un coup de fil préalable, et il se rendait disponible, s’assurant que tout était bien : il en fut ainsi au printemps 2000, pour la soutenance de thèse de Manuel Forcano, préparée sous la direction du professeur Josep Ribera i Florit6, dans la superbe Universitat de Barcelona, au cloître empli de citronniers odorants.

Je ne vais pas continuer sur ce registre : on peut imaginer qu’en dix-sept ans d’amitié, les exemples d’une complicité intellectuelle jamais démentie foisonnent !

Devant être impérativement à Paris à ce moment-là, je ne pus me rendre à la distinction d’attribution du titre de docteur honoris causa de l’Université de Barcelone qui l’honora en novembre 2007. Mais il m’est très doux de penser que j’ai pu contribuer à la concrétisation de ce qu’il a défini comme un « haut moment de sa vie intellectuelle ». En effet, sollicitée par l’Universitat de Barcelona, j’ai pu appuyer une candidature largement qualifiée.

notes. Étude préliminaire de Jaume Riera et présentation de Pasqual Maragall, Barcelone, 1985, 100 p.

6. Sur ce collègue ayant participé à nos travaux, et décédé en décembre 2007, cf. sa contribution « La controverse maïmonidienne en Provence et en Catalogne », in Des Tibbonides à Maïmonide. Rayonnement des Juifs andalous en pays d’Oc médiéval, D. IancuAgou et E. Nicolas (éd.), colloque de décembre 2004 à l’Institut Maïmonide de Montpellier, Paris, Éditions du Cerf, 2009, collection « Nouvelle Gallia Judaica », p. 193-211.

20 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Il se réjouissait tant d’une retraite dont il n’a pu profiter : il m’avait dit s’être organisé somptueusement un bureau parfaitement agencé pour l’étude et pour pouvoir s’adonner enfin pleinement à ses recherches bien aimées, à sa passion des études hébraïques médiévales, passion qu’il n’avait pu assouvir à temps complet sa vie durant.

Il a laissé un héritage culturel qu’il convient d’analyser.

Au sein de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català, devenue la Societat Catalana d’Estudis Hebraics qu’il a présidée, il avait eu un rôle prépondérant. Comment ne pas citer ses éditions de Poemes hebraics de jueus catalans (Poèmes hébraïques de Juifs catalans) (1976)7, ses traductions tant d’auteurs médiévaux (dont Maïmonide, 19868) que contemporains (littérature hébraïque, dont Joseph Agnon en 1969 ou Amos Oz en 19739), ses éditions de textes (Arnaud de Villeneuve en 199010), son dictionnaire hébreu-catalan – de la langue moderne (en préparation) –, ses nombreux articles, et ses précieux travaux bibliographiques, dont témoignent les livraisons de sa belle revue Tamid (cf. en particulier les n° 1 et 2 / 1997-1999, sur les bibliographies d’inventaires11). Son labeur inlassable honore l’école catalane et barcelonaise qu’il avait contribué puissamment à faire connaître et apprécier.

Outre l’apport du chercheur aux études juives médiévales, la personnalité discrète et attachante de l’homme faisait de ce savant – fin hébraïsant et chantre de la culture catalane – une personnalité incontournable du paysage scien-

7. Poemes hebraics de jueus catalans. Traduction de l’hébreu et notes, présentation de Jaume Riera i Sans, Barcelone, 1976, 217 p.

8. Maimònides. De la Guia dels Perplexos i altres escrits, Barcelone, 1986, 346 p.

9. Shmuel Yosef Agnon, « El mocador », El Pont, n° 38 (décembre 1969), p. 30-40; et Amos Oz, El meu Mikhael, Barcelone, 1973, 259 p.

10. Dont Arnaldi de Villanova Medicationis Parabole / Pirqé Arnau de Villanova, Universitat de Barcelona, 1990, 120 p. Et avec L. Garcia Ballester, « Las relaciones intelectuales entre médicos judíos y cristianos: La traducción hebrea de las Medicationes Parabole de Arnau de Vilanova, por Abraham Abigdor (ca. 1384) », Asclepio, 45 (1993), p. 55-88.

11. E. Feliu et Pere Casanellas, avec la collaboration de J. Casanovas et E. Barjau, « Bibliografia sobre la història dels jueus de la Corona de Catalunya-Aragó i Provença : 1985-1994 », Tamid (Barcelone), 1 (1997), p. 157-265 ; avec « Addicions i modificacions » à ce même article, notamment « II. Bibliografia sobre inventaris, testaments, llistes i notícies de llibres hebreus medievals », Tamid, 2 (1998-1999), et « IV. Publicacions que contenen la bibliografia d’erudits, les obres… », p. 253-268 – je lui avais fourni nombre de références pour le Languedoc-Provence.

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 21

tifique barcelonais, si bien que l’Universitat de Barcelona l’avait distingué en novembre 2007 en lui octroyant le titre de docteur honoris causa12.

Homme de culture et de science, alliant probité et savoir issu de l’humble travail quotidien de dépouillement, d’analyse et de collation, Eduard Feliu symbolisait parfaitement l’exigence fondamentale d’honnêteté intellectuelle.

Ses amis – parmi lesquels j’ai l’honneur d’avoir compté – restent démunis : il laisse un grand vide dans le champ des études juives catalanes. Barcelone et sa communauté juive séculaire, ainsi que les études scientifiques juives en général, sont orphelines et lui resteront redevables.

Il y a cinq ans exactement, j’avais pu l’attendre à mon tour en gare de Montpellier Saint-Roch pour un séminaire auquel la Nouvelle Gallia Judaica l’avait invité. Il avait ouvert brillamment notre cycle 2005-2006, avec la séance du 14 novembre 2005 sur « La culture juive en Catalogne médiévale ». Par la suite, il avait été l’un des premiers à m’adresser son texte pour publication dans la collection de la NGJ chez Cerf (n°5, 2010, p. 15-50) : Les Juifs méditerranéens au Moyen Âge. Culture et prosopographie.

Nous avons un autre texte à lui, « Profiat Duran : cet inconnu célèbre », en cours de publication aux Editions Peeters (Paris-Louvain), dans les Mélanges Gérard Nahon que nous avons coordonnés, Carol Iancu et moi, et qui paraîtront à la fin de l’année 2011.

Pieux devoir qui m’est revenu de publier ces deux contributions inédites, comme de préparer une étude (pour Tamid ?, éventuellement puisque c’est une grande satisfaction de constater que sa revue perdure) sur un document notarié de Marseille du xve siècle, truffé de passages hébreux qu’il m’avait décryptés avec bonheur et enthousiasme, se passionnant toujours pour la paléographie hébraïque médiévale qu’il affectionnait tant13.

12. Solemne investidura de doctor «honoris causa» al professor Eduard Feliu, Universitat de Barcelona, novembre 2007, qui contient aussi le Discurs de presentació de la professora Tessa Calders [50 pages]. Cf. Bibliografia, p. 41-50.

13. Dans un mail du samedi 7 novembre 2009, son fils universitaire (psychologie sociale), Joel Feliu i Samuel-Lajeunesse, m’écrivait ainsi : « […] Sachez que pour nous il est important de savoir que mon père vit encore non seulement dans la mémoire de sa famille, mais aussi dans la mémoire collective d’un pays et des studieux [sic] du judaïsme comme vous et vos collègues. Cela rend un peu moins dure sa perte […] ».

22 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Recordant Eduard Feliu Josep M. LLOBET I PORTELLA∗ Amb motiu d’aquest volum d’homenatge a Eduard Feliu m’ha semblat oportú reproduir una sèrie de missatges que ens vàrem enviar durant el mes de març de 2009 amb motiu d’una petició que em va fer. Fou l’última comunicació que tinguérem, ja que poc temps després s’esdevingué la seva defunció. Serveixin, doncs, com a record tant de la seva bonhomia com del rigor científic que posava en el seu treball.

El dia 11 de març de 2009, vaig rebre per correu electrònic el missatge següent: Benvolgut Josep Maria, Tinc una pregunta que només tu em pots contestar. Ja fa uns quants mesos que estic treballant (entre altres coses... totes alhora) en el desxiframent i traducció d’uns fragments hebreus que hi ha a l’Arxiu Municipal de Girona, que pertanyen a un quadern de comptes de seients de la sinagoga de Perpinyà de 1402. Al proper Congrés de Girona de la fi d’aquest mes de març, hi faré alguna referència, bé que l’edició completa, la reservo per publicar en algun número de Tamid si ningú no hi objecta res.

Remenant, doncs, publicacions i documents que puguin contenir alguna referència a la compravenda de seients de sinagoga, trobo la següent informació de David Romano: D. Romano, «Documentos hebreos del siglo xiv, de Cataluña y Mallorca», Sefarad, 34 (1974), p. 303-304, nota 56 (reproduït posteriorment al seu llibre De Historia Judía Hispánica, p. 197-198, nota 56): «He intentado, sin resultado positivo, dar con el manual del notario de Cervera, Antoni d’Agramuntell, que extendió ese documento [de 1385, sobre la venda d’un seient], pues por lo que dice Durán [ho va dir l’any 1924 en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona] todo el manual se refería a la distribución, características, etc., de los bancos y asientos de la nueva sinagoga que acababa de edificarse en Cervera.»

∗ Josep M. Llobet i Portella és membre de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, coŀlaborador habitual de la revista tamid i professor al Centre Associat UNED de Cervera.

A/e: jllobet@cervera.uned.es

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 23

La meva pregunta és molt senzilla: Saps si aquest manual del notari Antoni d’Agramuntell existeix encara en algun lloc? O bé, més de vuitanta anys després que Duran l’esmentés, cal donar-lo definitivament per perdut?

Gràcies per endavant de la teva amabilitat. Espero no destorbar gaire la teva feina quotidiana.

Cordialment, Eduard Feliu.

El mateix dia, li vaig trametre la resposta següent: Benvolgut Eduard, Acabo de rebre el teu correu. Aquest volum es guarda a l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG), de Cervera, on el va consultar el Sr. Duran i jo mateix quan vaig redactar l’apartat titulat «5. La construcció d’una segona escola vers l’any 1385» del meu article «Dades documentals sobre la comunitat jueva de Cervera a l’Edat Mitjana» presentat al II Congrés per a l’estudi dels jueus en els territoris de llengua catalana, que ja es troba publicat. Si no recordo malament, el volum notarial no es troba al Fons Notarial (on el devia buscar el Dr. Romano) sinó al de manuscrits jueus, ja que tot ell fa referència a les vendes de seients. Si vols, puc anar a l’Arxiu i donar-te la referència exacta. Ja vaig rebre el fulletó de Girona.

Resto a la teva disposició i et saludo cordialment, Josep M. Llobet.

El dia 13, m’envià aquest text: Benvolgut Josep Maria, Gràcies per la informació sobre el volum notarial. Sabia que ho sabries! Com et vaig dir en el meu correu anterior, he traduït les restes d’un quadern de compravenda de seients de la sinagoga de Perpinyà de 1402 i estic estudiant-ne els detalls.

La meva intenció és d’introduir la traducció d’aquest document, que contindrà abundants notes relatives a la identificació de cada un dels personatges que hi apareixen, amb el màxim de notícies possibles sobre l’existència d’altres documents semblants. Una d’aquestes notícies podria ser sobre aquest volum notarial que conté compravendes de seients de la sinagoga de Cervera. I és aquesta informació la que goso demanar-te, és a dir, t’agrairia que si no t’és molta molèstia m’enviessis, quan puguis, una descripció més àmplia del que aquest volum conté: quants folis o quants documents conté, més o menys; estat del manuscrit; si és tot en llatí o tot en català; quins anys abraça; i qualsevol altra informació que a tu et sembli convenient de fer conèixer. Això seria per a l’article que preveig per a Tamid 7, on aques-

24 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

ta informació apareixeria sota el teu nom (sia en nota a peu de pàgina, sia en forma d’apèndix, si és molt llarga). A la ponència que preparo per a Girona només faré una referència no massa llarga a aquest document de Perpinyà. Per tant, no necessito aquesta coŀlaboració teva en un termini curt (tot just he repassat les primeres galerades del Tamid 6!).

T’ho agrairia molt, si poguessis fer-me aquest favor.

Una salutació ben cordial, Eduard Feliu.

El dia 16, li vaig trametre el material soŀlicitat, juntament amb aquest text: Benvolgut Eduard, Adjunto descripció i transcripció sobre les vendes de seients de l’escola o sinagoga nova de Cervera. Si necessites alguna cosa més, ja m’ho diràs.

Mentrestant, salutacions cordials, Josep M. Llobet.

Aquesta fou la resposta que m’envià el dia 29 d’aquell mes de març: Moltes gràcies, Josep Maria, per la informació i pel treball de transcripció del document sobre la venda de seients de la sinagoga de Cervera. Serà un bon complement a l’article que un dia (encara no sé quan) publicaré sobre el document hebraic de la sinagoga de Perpinyà que he traduït i que estic estudiant. Crec que la teva coŀlaboració mereix més relleu que una simple nota a peu de pàgina i, per tant, l’inclouré com un apèndix signat per tu.

Dilluns, dimarts i dimecres es va celebrar a Girona el congrés previst. Hi va venir força gent: més de cinquanta. Jo hi vaig presentar el treball (en realitat, un inventari) sobre documents i fragments hebreus que han estat publicats i que m’havien demanat específicament, però hi vaig afegir una breu notícia sobre el document de la sinagoga de Perpinyà, encara inèdit, per al qual t’he demanat el que t’he demanat fins ara. Aquests tres dies de congrés, tornant a Barcelona cada dia, m’han deixat cruixit. No hi ha dubte que em faig gran (71 anys d’aquí a tres mesos...). M’ha anat bé de conèixer gent que sabia qui eren, però que no havia vist mai personalment. Acabo la setmana amb un gran sentiment de distensió i amb la satisfacció d’haver fet el que esperaven de mi (com a torna, vaig haver de llegir una ponència en anglès sobre càbala, d’una professora israeliana que, al darrer moment, no es va poder desplaçar a Girona). All’s well that ends well.

Gràcies de nou. I una salutació ben cordial, Eduard Feliu.

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 25

L’últim missatge ja deixava entreveure que el seu estat de salut no era bo, encara que es feia difícil poder endevinar el fatal desenllaç que tindria lloc al cap de poc temps. El text que li vaig enviar fou el següent: Les vendes dels seients de l’escola o sinagoga nova de Cervera es troben en un volum titulat Prothocollum mei Anthonii de Acrimuntello, regia auctoritate notarii ville Cervarie, el qual es conserva a l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG), de Cervera, Fons Notarial, Cervera, 14, Antoni d’Agramuntell, Llibre, 1385-1391.

Aquest volum, que es conserva en bon estat, conté 72 folis de paper que fan 31 cm d’alçària per 23 cm d’amplària. La coberta és un document en pergamí aprofitat.

Entre el foli 1 i el 70v, hi ha la comissió feta a Vidal Ferrer, jueu de Barcelona, però en aquell temps habitant a Cervera, per poder vendre els seients i 53 documents, datats el primer el dia 11 d’agost de 1385 i la resta el 16 del mateix mes, que són els actes de venda d’altres tants seients de la nova escola o sinagoga, cada un dels quals conté el nom del venedor (el metge Suŀlam Deulogar, secretari de l’aljama cerverina aquell any, en la primera venda, i, després, Vidal Ferrer), el nom del comprador, la situació del seient dins l’escola i el preu pagat. Al final, hi ha una venda escadussera feta el 9 de desembre de 1390.

Als folis 71-72v, sota l’enunciat «Pro aliama iudeorum Cervarie super vino et vindemia», s’hi troba el trasllat, fet el dia 1 de juny de 1391, d’una lletra de l’infant Joan datada el 15 de setembre de 1368.

Tots els documents van ser escrits en llatí.

El text d’una venda, contingut als folis 5 i 6, el qual és similar als de la resta de documents d’aquest tipus que conté el volum, és el següent: «Pro Astrucho Zetlem »Noverint universi quod ego Vitalis Fferrarii, iudeus, Barchinone, nunc comorans in villa Cervarie, comissariusque ad infra scripta peragenda legitime subdelegatus a magistro Sutlam Deuslogar, fisico, dicte ville, soloque secretario hoc anno aliame iudeorum ville Cervarie, cui hec faciendi fuit data plenaria potestas per inclitum dominum ducem cum litera patenti sigillo comuni eiusdem domini in dorso ut prima facie apparebat sigillata, que data fuit vici viiiª die augusti anno infra contento, ut de eius serie et etiam de mea potestate et subdelegatione apparet per publicum instrumentum auctoritate notarii subscripti receptum undecima die dictorum mensis et anni, vendo, concedo et ex causa venditionis corporaliter trado seu quasi vobis Astrucho Çetlem, iudeo, Cervarie, quoddam sedile constructum in scola nova dicte ville, videlicet primum ex illis que sunt contigua parieti dicte scole versus orientem et ad partem dexteram intrando dictam scolam, ad quam partem existunt rotula dicte scole, quodque sedile est ita constructum quod ille qui in eo sedebit tenebit et habebit tenere eius spatulas versus orientem et par-

26 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

tem sinistram versus meridiem et ad computum ipsius scole cum sit primum in eadem bancata siquis intrando scolam predictam ad dictum cantonum numerare incipit. Hanc autem venditionem et ex causa venditionis traditionem et concessionem facio ego dictus venditor ut subdelegatus predictus vobis dicto Astrucho Zetlem, emptori predicto, et vestris et quibus volueritis perpetuo de predicto sedili cum omnibus iuribus et pertinentiis suis, prout melius dicti potest et intelligi ad vestri vestrorumque salvamentum et bonum, sanum et sicerum intellectum. Et extraho, nomine predicto, hec omnia que vobis vendo de iure, dominio, vinculo et posse mei, nomine ante dicto, et dicte aliame et singularium de eadem eademque omnia et singula in vestrum vestrorumque ius, dominium et posse mito, nomine ante dicto, et transffero irrevocabiliter pleno iure inducens vos, ipso nomine, in veram tenedonem et corporaliter possessionem eorum ad habendum, tenendum, posidendum, dandum, vendendum, alienandum sive etiam restituendum et ad faciendum ibi et inde omnes vestras et vestrorum voluntates inde libere perpetuo faciendas sive retentione, contradictione et impedimento cuiusvis persone quam vel quod ibi vel inde non facio, nomine predicto, nec facer intendo aliquam ratione.

Et ex causa huiusmodo venditionis cedo et mando, nomine predicto, vobis dicto emptori et vestris et cui sive quibus vos volueritis omnia loca mea, nomine predicto, et dicte aliame et singularium de eadem, iura, voces, vices, rationes et actiones michi, dicto nomine, et dicte aliame et eius singularibus competentia et competentis et competere debentia et debentes in predictis que, nomine predicto, vobis vendo et contra quascumque personas et res ratione aut occasione eorum.

Quibus locis, iuribus, vocibus et actionibus meis predictis et dicte aliame et singularium de eadem possitis vos et vestris et quem seu quos volueritis uti agere et experiri agendo, respondendo, defendendo, excipiendo et replicando ac omnia alia faciendo in iudicio et extra iudicium quecumque et quem admodum ego, nomine ante dicto, facere poteram et possem ante huiusmodi venditionem et cessionem et nunc vel etiam postea quandocumque constituendo vos in hiis dominum et procuratorem in rem vestram perpetuam ad faciendum inde quod de vestro et vestrorum processerit beneplacito voluntatis. Pro pretio autem predictorum que, nomine predicto, vobis vendo tradidistis et solvistis michi triginta tres solidos barchinonenses et quia ipsos a vobis habui et recepi, nomine predicto, et in operibus dicte scole conversi. Ideo, nomine ante dicto, renuntio exceptioni pecunie non habite, non numerate et non recepte et in dictis operibus non converse et doli et legi qua deceptis ultra dimidiam iusti pretii subvenitur et omni alii legi et iuri, canonico et civili, scripto et non scripto, comuni et singulari, publico et privato, et eorum beneficiis tanquam hic specialiter enumeratis quibus contra hec possem ratione duplicis, triplicis vel quadruplicis deceptionis vel alterius cuiuslibet rei in aliquo adiuvari verum scienter et consulte. Si ante dicta venditio plus iam dicto valet pretio vel est in posterum valitura totum illud plus quantumcumque sit vel fuerit vobis et vestris dono, nomine predicto, concedo et remito donatione pura et per-

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 27

fecta et irrevocabili inter vivos ad omnes vestras et vestrorum voluntates inde perempniter faciendas. Insuper convenio et promito, nomine predicto, vobis dicto emptori et vestris, bona fide et sine fraude, quod predicta que vobis vendo et eorum melioramenta faciam vos et vestros et quem seu quos volueritis habere, tenere et in pace perpetue possidere contra cunctas personas ante causa et in causa et post causa et in iure et extra ius et tenear, nomine predicto, ac tenebor inde vobis et vestris de firma el legali evictione. Et pro predictis omnibus et singulis atendendis firmiter et complendis, tenendis et inviolabiliter observandis et pro quirentia et evictione omnium et singulorum premissorum obligo inde vobis dicto emptori et vestris, nomine antefato, omnia bona dicte aliame et singularium de eadem, mobilia et inmobilia, ubique sint, habita et habenda, retento et salvato michi quod bona mea propria pro quirentia et evictione predictorum vel ad pretium restituendum non obligentur tacite nec expresse nisi ea pro quibus cum dicta aliama contribuo, que pro premissis obligari volo sicuti bona aliorum singularium ipsius aliame obligata existunt et non aliter. Premissa igitur omnia et singula facio, paciscor et promito, nomine ante dicto, in manu et posse notarii subscripti ut autentice persone hec omnia a me pro vobis et vestris et pro aliis etiam personis quarum interest et intererit ac interesse potest et poterit in futurum legitime stipulantis et recipientis. Quod est actum Cervarie sexta decima die augusti anno a nativitate Domini mº cccº lxxxº quinto. Sig+num Vitalis Fferrarii, iudei, predicti, qui hec, nomine predicto, laudo, concedo et firmo. »Testes huius rei sunt Galcerandus de Montepavone, Raimundus Martini, christiani, habitatores Cervarie, Abraham Salamo Adret, iudeus, Camarasie, et Açan Içach Iacobci, iudeus, Acrimontis.»

28 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

El fons Eduard Feliu de la Biblioteca de Catalunya Jaume CLARÀ∗ El dia 7 de desembre de l’any 2010, Elisenda i Joel Feliu Samuel-Lajeunesse, fills d’Eduard Feliu i Mabres, signaren el document de donació del fons bibliogràfic del seu pare a la Biblioteca de Catalunya. La biblioteca nacional de Catalunya té com a missió la conservació i difusió del patrimoni bibliogràfic català, entès no tan sols com les obres vinculades amb el nostre país, sinó també com el conjunt de coŀleccions bibliogràfiques constituïdes a Catalunya, ja sigui per institucions o per particulars. I, en aquest sentit, el fons bibliogràfic recopilat al llarg dels anys per Eduard Feliu és ben rellevant.

Eduard Feliu i Mabres (Sant Feliu de Llobregat, 1938 – Barcelona, 2009) és conegut en el món cultural català per les seves aportacions a l’estudi de la vida i la cultura hebrees de la Catalunya medieval. Alguns dels autors que l’interessaren més foren Nahmànides (Mossé ben Nahman, identificat sovint amb Bonastruc de Porta), Maimònides o Profiat Duran. És destacable la seva tasca de traductor de poesia hebrea (David Rokeah, Bialik) i d’altres obres en hebreu (Mossé ben Nahman, Maimònides, Amos Oz), així com la feina d’editor de les traduccions hebrees medievals de les obres mèdiques d’Arnau de Vilanova.

El fons bibliogràfic d’Eduard Feliu consta d’uns cinc mil títols de monografies i seixanta-cinc títols de publicacions seriades. La Biblioteca de Catalunya, que va adquirir el compromís de tenir tot el fons catalogat l’any 2016, n’ha iniciat durant l’any 2011 el processament. La part més important del fons —gairebé la meitat dels documents— requereix la transcripció de la llengua hebrea, tasca per a la qual la Biblioteca està en contacte amb la Universitat de Barcelona per a arribar a un acord de coŀlaboració. Per aquesta raó, s’ha iniciat la catalogació per les monografies que no requerien feina de transcripció. Fins al dia 13 de gener del 2012, s’han integrat en el catàleg i ja són consultables un total de 1 568 monografies.

∗ Jaume Clarà és cap de la secció de Coŀleccions Generals de la Biblioteca de Catalunya. A/e: jclara@bnc.cat

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 29

De la part catalogada fins ara, en surt un fons relativament modern i actualitzat (el 58 % ha estat publicat en les darreres tres dècades), majoritàriament en anglès (44 %), però també amb presència destacada del francès, el castellà i el català, i publicat en una gran diversitat de països (França, el Regne Unit, Espanya, els Estats Units, Israel...). En aquesta part del fons, s’hi troben obres d’Israel Abrahams, Wilhelm Bacher, Yitzhak Baer, Menahem Banitt, Carme Batlle, Margalida Bernat Roca, Prim Bertran i Roigé, Asunción Blasco Martínez, Luis García Ballester, Georges Henri Bousquet, Henri Goelzer, Mireille Hadas-Lebel, José Hinojosa Montalvo, Moshe Idel, Danielle Jacquart, José Ramón Magdalena Nom de Déu, André Neher, Miquel Puig i Canelles, Josep Ribera Florit, Jaume Riera i Sans, Adolfo Daniel Roitman, David Romano, Ángel Sáenz-Badillos, Shaul Shaked i Moritz Steinschneider, entre molts d’altres.

Eduard Feliu tenia el fons bibliogràfic en dos espais —a casa seva i en un estudi—, amb els llibres disposats per temes en els diversos llocs o habitacions. Juntament amb els llibres, ens han arribat tretze fitxers informàtics amb sengles llistes bibliogràfiques de part del seu fons. Són llistes parcials —en conjunt comprenen unes 1 300 referències— i molt irregulars —n’hi ha alguna d’aparença molt exhaustiva mentre que alguna altra gairebé només està encetada.

A l’hora d’intentar establir quina era l’estructura que Feliu volia donar a aquestes bibliografies, el principal element que ens trobem és un codi («Heb», «Cat», «Cat.Heb») a l’inici del nom del fitxer, amb el qual es distribueix el fons segons l’interès per a l’estudi de la llengua i la cultura hebrea, de la catalana o d’ambdues. De les tretze llistes, n’hi ha cinc centrades en els estudis hebreus: Misceŀlànies/Homenatges/Actes (amb 423 citacions), Història (33), Revistes (70), Diccionaris tècnics (62) i Bibliografies. Índexs (62).

Dues llistes són qualificades com d’interès tant per a la cultura catalana com per a l’hebrea: Manuscrits. Paleografia (40 citacions), que, malgrat el codi assignat, sembla més enfocada a l’estudi de l’hebreu; s’hi recullen, per exemple, alguns manuscrits de biblioteques europees i americanes dels quals Feliu conservava la reproducció en microfilm. La segona llista d’aquest àmbit és Medicina i sexualitat (75 documents), una de les que té l’aparença de ser més exhaustiva.

Finalment, les sis llistes restants estan incloses dins l’àmbit de la cultura catalana: Filologia catalana medieval i moderna (104 citacions), Llengua catalana medieval i moderna (només dos documents, en una bibliografia tan sols apuntada), Literatura anglesa i nord-americana (91), Història (287), Arnau de Vilanova (27) i Carles Riba (28).

30 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Estructura del Fons Eduard Feliu establert a partir dels seus fitxers informàtics [Heb.Misceŀlànies] Misceŀlànies/Homenatges/Actes (obres coŀlectives en el camp dels estudis hebraics) («*** Falten dades», «F = Llibres guardats al prestatge inferior a causa del format o per alguna altra raó, fora de l’ordre numèric que els correspondria») (A) Misceŀlànies/homenatges/actes («Inclou algunes Revistes —considerades aquí com a obres coŀlectives— que no pertanyen, en general, al camp dels estudis hebraics, però que han dedicat algun número monogràfic a la història de la vida i la cultura dels jueus») [383 documents] (B) Recull d’articles d’un mateix autor («Guardats per ordre alfabètic de nom d’autor, hebreu i no hebreu separadament») [50 documents] [Heb.Història] Història («Sobretot, de moment, obres que contenen la transcripció o regesta de documents», «Cal afegir el número de registre de cada llibre!!!») [33 documents] [Heb.Revistes] Revistes i publicacions periòdiques Estudis hebraics [70 documents] [Heb.Diccionaris tècnics] Diccionaris hebreus (tècnics o especials) («Afegir-hi els diccionaris de proverbis i frases fetes!!!») [52 documents (ordenats per matèria)] Diccionaris especials [10 documents] [Heb.Bibliografies. Índexs] Bibliografies. Índexs [48 documents] [Cat.Heb.Manuscrits. Paleografia. 13Abr07] Manuscrits. Paleografia Repertoris i estudis de manuscrits hebreus General [7 documents] Berlín [1 document] Cambridge [1 document]

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 31

Hamburg [1 document] Leiden [1 document] Liorna [1 document] Lisboa [2 documents] Londres [1 document] Madrid [3 documents] Màntua [1 document] Montserrat [1 document] Nova York [1 document] Oxford [2 documents] Parma [2 documents] Roma [2 documents] Paleografia hebrea [6 documents] Repertoris i estudis de manuscrits llatins i catalans [3 documents] Paleografia llatina [4 documents] [Cat.Heb.Medicina.Adv] Medicina i sexualitat [75 documents] [Cat.Filologia catalana] Filologia catalana medieval i moderna Revistes [5 documents] Actes Actes dels coŀloquis internacionals de llengua i literatura catalanes [25 documents] Actes dels Coŀloquis d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica [8 documents] Misceŀlànies d’ homenatge [26 documents] Obres d’autors [6 documents] Coŀleccions («algunes coŀleccions incompletes aplegades aquí provisionalment») Els Nostres Clàssics [5 números + 7 números en vermell] Enciclopèdia Catalana [12 números + 20 números en vermell] Obres completes de Mossèn Jacinto Verdaguer (Publicació de la Ilustració Catalana) [18 números + 11 números en vermell] Coŀlecció Sant Jordi (Editorial Barcino) [6 números] [Cat.Llengua catalana] Llengua catalana medieval i moderna [2 documents]

32 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

[Cat.Literatura anglesa i nord-americana.2] Literatura anglesa i nord-americana («ESTUDI: Sala de Lectura») Antologies/Estudis [16 documents] Autors [75 documents] [Cat.Història] Història («incloses les obres sobre la història dels jueus que contenen la transcripció o els regests de documents d’arxius cristians») [277 documents] Guies d’arxius [3 documents] Revistes [7 documents] [Cat.Arnau de Vilanova, espiritual] Arnau de Vilanova [27 documents] [Cat.Carles Riba] Carles Riba [28 documents]

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 33

Bibliografia d’Eduard Feliu i Mabres1 1. Literatura hebrea contemporània 1.1. Traduccions Agnon, Shmuel Yosef. «El mocador». El Pont, núm. 38 (desembre 1969), p.

30-40. [Traducció de l’hebreu] Amihai, Yehuda. Antologia. Barcelona: Proa, 1972, 73 p. (Els Llibres de l’Óssa Menor; 74). [Traducció de l’hebreu i pròleg] Oz, Amos. El meu Mikhael. Barcelona: Proa, 1973, 259 p. (Biblioteca A Tot Vent; 166). [Traducció de l’hebreu i pròleg. 2a ed.: Barcelona: La Magrana, 2010] Goldberg, Lea. Els meus amics del carrer Arnon. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979, 103 p. (La Xarxa; 22). [Traducció de l’hebreu i presentació. Literatura infantil] Rokeah, David. Coloms missatgers aturats a l’ampit de la finestra. Barcelona: Edicions del Mall, 1985, 175 p. (Poesia del Segle XX; 7). [Traducció i pròleg. Edició bilingüe hebreu-català] Feliu, Eduard; Barjau i Rico, M. Esperança. «Amir Guilboa o els esbarzers del somni». Tamid, 1 (1997), p. 133-156. [Traducció de trenta-nou poemes de l’hebreu. Presentació en coŀlaboració amb Maria Esperança Barjau] Feliu, Eduard. «Yona Wallach o la llum salvatge». Tamid, 3 (2000-2001) [2002], p. 119-154. [Traducció de quaranta-dos poemes de l’hebreu, presentació i bibliografia] Feliu, Eduard. «Dahlia Ravikovitch o la llibertat de la imaginació». Tamid, 4 (2002-2003) [2004], p. 147-186. [Traducció de trenta-nou poemes de l’hebreu, presentació i bibliografia] Feliu, Eduard. «Rahel Halfi o l’entortolligada llargària del temps». Tamid, 5 (2004-2005) [2007], p. 229-262. [Traducció de trenta-cinc poemes, presentació i bibliografia] Feliu, Eduard. «Bialik o el clam profètic». Tamid, 6 (2006-2007) [2009], p. 187-233. [Traducció de trenta poemes]

1. Una versió més reduïda d’aquesta bibliografia va ser redactada pel mateix Eduard Feliu i publicada en el llibret Solemne investidura de doctor «honoris causa» al professor Eduard Feliu, Barcelona, Universitat de Barcelona, novembre del 2007, p. 41-50. Ha estat revisada, completada i posada al dia pel Comitè Editorial de tamid.

34 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

1.2. Articles per a enciclopèdies Feliu, Eduard. «Hebraic: Literatura hebraica». En: Gran enciclopèdia catalana.

Vol. 16: Suplement. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1983.

Feliu, Eduard. «Amihai, Yehuda». En: Gran enciclopèdia catalana. Vol. 16: Suplement. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1983.

Feliu, Eduard. «Gilboa, Amir». En: Gran enciclopèdia catalana. Vol. 16: Suplement. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1983.

Feliu, Eduard. «Oz, Amos». En: Gran enciclopèdia catalana. Vol. 16: Suplement. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1983.

Feliu, Eduard. «Rokeah, David». En: Gran enciclopèdia catalana. Vol. 16: Suplement. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1983.

Feliu, Eduard. «Yehošua, Abraham B.». En: Gran enciclopèdia catalana. Vol. 16: Suplement. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1983.

Feliu, Eduard. «Hebraic: Literatura hebraica». En: Gran enciclopèdia catalana.

Vol. 17: Segon suplement. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989.

2. Altres traduccions de textos d’autors moderns (de l’hebreu, del francès, de l’anglès i de l’alemany) Vidal, Pere. «Els jueus dels antics comtats de Rosselló i Cerdanya». Calls, 2 (1987), p. 27-112. [Publicat originalment en francès en Revue des Études Juives, 15 (1887), p. 19-55, i en Revue des Études Juives, 16 (1888), p. 1-23, 170-203. Correcció d’errades tipogràfiques de l’original francès i notes del traductor] Barkai, Ron. «L’ús dels salms en la màgia jueva de l’edat mitjana i el Renaixement: el llibre Shimush Tehiŀlim». En: Ron Barkai [et al.]. La Càbala [Cicle de conferències sobre la Càbala]. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions, 1989. (De Set a Nou; 26), p. 17-57. [Traducció d’un original hebreu, inèdit en aquells moments] Greive, Hermann. «Ramon Llull i la Càbala». Calls, 3 (1988-1989), p. 75-82.

[Publicat originalment en alemany en Freiburger Zeitschrift für Philosophie und Theologie, 20 (1973), p. 324-331] Assis, Yom-Tov. «Diplomàtics jueus de la Corona catalanoaragonesa en terres musulmanes (1213-1327)». Tamid, 1 (1997), p. 7-40. [Publicat originalment en hebreu en Sefunot, 18 (1985), p. 11-34] Assis, Yom-Tov. «Els jueus de Barcelona i el comerç marítim amb la Mediterrània oriental». Tamid, 2 (1998-1999), p. 29-71. [Publicat originalment en

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 35

hebreu en A. Mirski [et al.] (ed.). Exile and Diaspora. Studies in the History of the Jewish People Presented to Professor Haim Beinart on the Occasion of His Seventieth Birthday [en hebreu]. Jerusalem: Ben-Zvi Institute; The Hebrew University of Jerusalem, 1988, p. 257-283] Assis, Yom-Tov. «El comportament sexual en la societat hispanojueva de l’edat mitjana». Tamid, 3 (2000-2001) [2002], p. 7-47. [Publicat originalment en anglès en A. Rapoport-Albert; S. J. Zipperstein (ed.). Jewish history. Essays in Honor of Chimen Abramsky. Londres: Peter Halban, 1988, p. 25-59.

Traducció signada amb el pseudònim Enric Adzet] Wolfson, Harry A. «Emanació i creació del no-res en Hasday Cresques». Tamid, 3 (2000-2001) [2002], p. 97-106. [Publicat originalment en hebreu en D. Cassuto [et al.] (ed.). Séfer Assaf. Jerusalem: Mossad Harav Kook, 1953, p. 230-236] Assis, Yom-Tov. «Les activitats de Hasday Cresques en pro de la reconstrucció de les comunitats jueves arran dels avalots de 1391», Tamid, 5 (2004-2005) [2007], p. 221-228. [Publicat originalment en hebreu en Proceedings of the Tenth World Congress of Jewish Studies, vol. 1, secció B, 1990, p. 145-148] Rabin, Chaim. «Hebreu i arameu a Palestina al començament de l’era cristiana», Tamid, 5 (2004-2005) [2007], p. 7-44. [Publicat originalment en anglès en S. Safrai; M. Stern (ed.). The Jewish people in the first century. Assen: Van Gorcum; Filadèlfia: Fortress Press, 1976, vol. 2, p. 1007-1039.

Traducció signada amb el pseudònim Enric Adzet] Alexander, Philip S. «L’aprenentatge de l’hebreu vers la fi del segle ii dC».

Tamid, 6 (2007-2007) [2009], p. 11-32. [Publicat originàriament en anglès en W. Horbury (ed.). Hebrew study from Ezra to Ben-Yehuda. Edimburg: T&T, 1999, p. 71-89. Traducció signada amb el pseudònim Enric Adzet] Van der Merwe, Christo H. J. [et al.]. A Biblical Hebrew reference grammar.

Sheffield: Sheffield Academic Press, 1999, 404 p. [Traducció, encara inèdita, feta en coŀlaboració amb Joan Ferrer i Pere Casanellas]

3. Traduccions i estudi de textos judaics medievals, especialment del judaisme català 3.1. Llibres Feliu i Mabres, Eduard; Riera i Sans, Jaume. Poemes hebraics de jueus catalans (segles XI-XV). Traducció de l’hebreu i notes. Amb una presentació de Jaume Riera. Barcelona: Curial, 1976. 217 p. (Llibres del Mall; 22) [Hi ha

36 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

un altre tiratge de la mateixa edició fet per a la Fundació Salvador Vives i Casajuana] Disputa de Barcelona de 1263 entre Mestre Mossé de Girona i Fra Pau Cristià.

Traducció de l’hebreu i notes. Amb un estudi introductori de Jaume Riera i una presentació de Pasqual Maragall. Barcelona: Columna, 1985. 100 p.

(Estudis i Assaigs; 2) [Conté també la traducció de diversos documents hebreus i llatins en relació amb la disputa] Alsina, Teresa; Feliu, Eduard. «Mossé Natan, poeta hebreu de Tàrrega». En: Constitució de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català. Tàrrega: Museu Comarcal, 1985, p. 11-47. [Edició i traducció del text hebreu] «Lletra Santa concernent l’ajustament carnal de marit i muller», atribuïda a Mestre Mossé de Girona. Barcelona: Columna, 1986. 97 p. (Estudis i Assaigs; 6) [Introducció, traducció de l’hebreu i notes] Maimònides, De la «Guia dels Perplexos» i altres escrits. Barcelona: Laia, 1986.

346 p. (Textos Filosòfics; 41) [Estudi introductori, traducció de l’hebreu i notes] Mossé ben Nahman. El Llibre de la Redempció i altres escrits. Barcelona: Universitat de Barcelona; Girona: Ajuntament de Girona, 1993. 273 p. (Biblioteca Judaico-Catalana; 1) [Introducció, traducció de l’hebreu i notes] Klein, Elka. Hebrew deeds of Catalan Jews / Documents hebraics de la Catalunya medieval. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Hebraics; Girona: Patronat Municipal Call de Girona, 2004. 236 p. (Publicacions de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics; 1) [Traducció de la introducció anglesa i dels documents hebreus al català. Confecció dels apèndixs, bibliografia i notes suplementàries]

3.2. Articles Feliu, Eduard. «Profiat Duran: Al tehí ka-avoteha». Calls, 1 (1986), p. 53-77.

[Conté la traducció de l’hebreu de la carta polèmica filosoficoreligiosa de Profiat Duran] Feliu, Eduard. «Els acords de Barcelona de 1354». Calls, 2 (1987), p. 145-164.

[Conté la traducció de l’hebreu d’uns acords de les aljames catalanes] Feliu, Eduard. «Un antievangeli jueu de l’edat mitjana: el Séfer Toledot Iesu».

Estudi General [Girona], 9 (1989), p. 237-262. [Comunicació llegida a les I Jornades de Filosofia Catalana: «El debat intercultural als segles xiii i xiv», Girona 25, 26 i 27 d’abril de 1988. Inclou la traducció de l’hebreu d’una de les versions del Séfer Toledot Iesu]

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 37

Feliu, Eduard. «Quatre lletres de Mossé ben Nahman». Calls, 4 (1990), p. 6993. [Inclou la traducció de l’hebreu de quatre lletres de Nahmànides] García Ballester, Luis; Ferre, Lola; Feliu, Eduard. «Jewish appreciation of fourteenth-century scholastic medicine». Osiris, 6 (1990), 2nd Series, p. 85-117. [Edició i traducció de l’hebreu a l’anglès de diversos textos] Feliu, Eduard. «El Comentari sobre el Pentateuc de Mossé ben Nahman». En: Mossé ben Nahman i el seu temps. Simposi Commemoratiu del Vuitè Centenari del Seu Naixement (1194-1994). Girona: Ajuntament de Girona, 1994, p.

183-237. [Inclou la traducció de l’hebreu de diversos fragments del Comentari sobre el Pentateuc] Feliu, Eduard. «La controvèrsia sobre l’estudi de la filosofia en les comunitats jueves occitanocatalanes a la primeria del segle xv: Alguns documents essencials del llibre Minhat Qenaot d’Abamari ben Mossé de Lunel». Tamid, 1 (1997), p. 65-131. [Inclou la traducció de l’hebreu de disset documents, entre ells els tres del hérem o excomunió de Barcelona de 1305] Feliu, Eduard. «Un altre pergamí escrit en hebreu identificat avui». L’Arjau [Sant Feliu de Guíxols], núm. 34 (maig 1999), p. 11-12.

Feliu, Eduard; Arrizabalaga Valbuena, Jon. «El pròleg de Semtov ben Issac, el Tortosí, a la seva traducció hebrea del Tasrif d’Abu-l-Qasim al-Zahrawi». Tamid, 3 (2000-2001) [2002], p. 65-95. [Traducció del text hebreu publicat per S. Muntner en Sinai, 1958 [Séfer ha-Yovel], p. 324-334. Introducció en coŀlaboració amb Jon Arrizabalaga] Feliu, Eduard. «Fragments de textos hebreus medievals trobats a l’Arxiu Històric de Terrassa». Terme: Revista d’Història [Terrassa: Centre d’Estudis Històrics: Arxiu Històric Comarcal], núm. 17 (novembre 2002), p. 103115.

Feliu, Eduard. «Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva». Tamid, 4 (20022003) [2004], p. 35-109. [Inclou la traducció, anotada, de trenta-set dictàmens jurídics i nou pàgines de bibliografia sobre l’autor] Feliu, Eduard. «Un dictamen de Simon ben Sémah Duran sobre les dues sinagogues de Mallorca». Tamid, 4 (2002-2003) [2004], p. 137-145. [Inclou l’edició del text hebreu del dictamen III:5] Feliu, Eduard. «Llibre de comptes de Jucef ben Zabara, coŀlector del clavari de la comunitat jueva de Girona (1443)». Tamid, 5 (2004-2005) [2007], p. 87-138. [Edició, transcripció i traducció del text hebreu, amb notes] Feliu, Eduard. «Sobre la lletra que Hasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’Avinyó a propòsit dels avalots de 1391». Tamid, 5 (2004-2005) [2007], p. 171-219. [Edició i traducció de múltiples documents hebreus i llatins]

38 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

3.3. Articles de divulgació Feliu, Eduard. «El cercle de cabalistes de Girona als segles xii-xiii». L’Avenç, núm. 81 (abril 1985), p. 62-64.

Feliu, Eduard. «Nahmànides contra Maimònides?». El País. Quadern (08.02.1987).

Feliu, Eduard. «Jewish Culture in Medieval Catalonia». Catalònia: culture, núm. 2 (març 1987), p. 46-47.

4. Història dels jueus, especialment de la cultura i dels moviments filosòfics Feliu, Eduard. «La gramàtica com a pretext: el Ma’asé Efod de Profiat Duran».

Anuari de Filologia (Estudis Hebreus i Arameus), 14 (1991), secció E, núm. 1, p. 103-115.

Feliu, Eduard. «La cultura hebrea a la Barcelona medieval». Barcelona. Quaderns d’Història, núm. 2-3 (1996), p. 125-142.

Feliu, Eduard. «Quatre notes esparses sobre el judaisme medieval». Tamid, 2 (1998-1999), p. 81-122. [1. Sobre el nom de Sefarad amb relació a Catalunya; 2. Sobre la restauració medieval de la llengua hebrea; 3. Sobre l’organització de les comunitats hebrees en els temps de Salomó ben Adret; 4. Sobre els senyals distintius en els vestits dels jueus en el segle xiii] Feliu, Eduard. «El pensament filosòfico-religiós del judaisme». En: Evangelista Vilanova. Història de la teologia cristiana. 2a ed. Vol. 1. Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, 1999, p. 651-689. [Capítol sobre el judaisme medieval inclòs en la segona edició de l’obra d’Evangelista Vilanova i, prèviament, en la primera edició de la traducció al francès d’aquesta obra: Histoire des théologies chrétiennes, París: Cerf, 1997. 3 v.]

Feliu, Eduard. «Corrents i contracorrents en el pensament filosoficoreligiós del judaisme medieval a Catalunya». En: La cultura del llibre: herència de passat, vivència de futur. Actes del Congrés Internacional, «Cultura Sefardita al Mediterrani», Girona (26 a 28 de març de 1998). Obra coordinada per l’Institut d’Estudis Nahmànides. Girona: Ajuntament de Girona: Patronat Call de Girona, 1999, p. 21-48.

Feliu, Eduard. «La continuació medieval del judaisme a Catalunya». Qüestions de Vida Cristiana, núm. 193 (1999), p. 68-69.

Feliu, Eduard. «La trama i l’ordit de la història dels jueus a la Catalunya medieval». En: Actes del I Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territori de Llen-

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 39

gua Catalana. Barcelona-Girona, 15-17 d’octubre de 2001. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2004, p. 9-29.

Feliu, Eduard. «Els jueus i la llengua hebrea a Catalunya: una història intermitent». En: Solemne investidura de doctor ‘ honoris causa’ al professor Eduard Feliu. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2007, p. 17-40.

Feliu, Eduard. «Some clarifications on several aspectes of the history of Jews in Medieval Catalonia» / «Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval». Catalan Historial Review, 2 (2009), p. 49-64 i 175-190.

Feliu, Eduard. «La culture juive en Catalogne médiévale». En: Danièle Iancu-Agou (dir.). Les Juifs méditerranéens au Moyen Âge: Culture et prosopographie. Amb la coŀlaboració d’Élie Nicolas. París: Cerf, 2010. (Nouvelle Gallia Judaica; 5), p. 15-50. [Conferència al Séminaire de l’année universitaire 2005-2006] Feliu, Eduard. Lletres hebrees a la Barcelona medieval. Presentació de Jordi Casanovas. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona: Institut de Cultura: Ajuntament de Barcelona, 2011. (MUHBA Textures; 3). [Conté: «La cultura hebrea a la Catalunya medieval», publicat per primera vegada en la revista Barcelona. Quaderns d’Història, núm. 2-3 (1996) (vegeu més amunt) i dues conferències pronunciades el 17 i el 24 de novembre del 2004 a l’Arxiu Històric de la Ciutat: «Sobre la teoria i la pràctica del dret hebraic a la Barcelona medieval» i «La disputa de Barcelona en el marc de les polèmiques entre jueus i cristians a l’edat mitjana»] Feliu, Eduard. «La cultura jueva en temps de Jaume I». En: M. Teresa Ferrer i Mallol (ed.). Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I. Vol. 1. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011. (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica; 91), p. 761-779.

Feliu, Eduard. «Profiat Duran: cet inconnu célèbre». En: Danièle IancuAgou; Carol Iancu (dir.), L’ écriture de l’ histoire juive: Mélanges en l’ honneur de Gérard Nahon. París; Lovaina; Walpole, Mass.: Peeters, 2012. (Collection de la Revue des Études Juives; 46), p. 205-220.

Feliu, Eduard. «La via de la Veritat: Càbala i cabalistes a la Catalunya medieval».— Text inèdit.

5. Edició de textos Arnau de Vilanova. Arnaldi de Villanova Medicationis Parabole / Pirqé Arnau de Vilanova. Barcelona: Universitat de Barcelona: Seminarium Historiae

40 Tamid, 8 (2012), p. 7-41

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Scientiae Barchinone (CSIC), 1990, 129 p. (Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia; VI. 1) [Edició i presentació de la traducció hebrea medieval, amb un glossari hebreu-llatí / llatí-hebreu. En coŀlaboració amb Lola Ferre] Pierre, Vidal. Les Juifs des anciens comtés de Roussillon et Cerdagne. Perpinyà: Mare Nostrum, 1992, 154 p. [Reedició corregida, pròleg i bibliografia] Arnau de Vilanova. Arnaldi de Villanova Commentum in quasdam parabolas et alias aphorismorum series: Aphorismi particulares, Aphorismi de memoria, Aphorismi extravagantes. Barcelona: Universitat de Barcelona; Fundació Noguera: Seminarium Historiae Scientiae Barchinone (CSIC), 1993, 461 p. (Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia; VI. 2) [Estudi sobre la versió hebrea (en coŀlaboració amb Luis García-Ballester) i glossaris hebreullatí i llatí-hebreu. Aquesta part d’estudi de la versió hebrea (sense els glossaris) fou publicada posteriorment en castellà en forma d’article] García Ballester, Luis; Feliu, Eduard. «Las relaciones intelectuales entre médicos judíos y cristianos: La traducción hebrea de las Medicationis Parabole de Arnau de Vilanova, por Abraham Abigdor (ca. 1384)». Asclepio, 45 (1993), p. 55-88.

Feliu, Eduard. «Les traduccions hebrees del Regiment de Sanitat d’Arnau de Vilanova». Tamid, 6 (2006-2007) [2009], p. 45-141.

Crestomatia de textos hebraics de la Catalunya medieval. [Edició de textos d’una vintena d’autors hebreus de la Catalunya medieval de tots els camps de la cultura, acompanyats d’una traducció catalana anotada. Treball inacabat, no publicat]

6. Treballs lexicogràfics Feliu, Eduard. «Mots catalans en textos hebreus medievals: els dictàmens de Salomó ben Adret». Calls, 3 (1987), p. 53-73.

Ferrer, Joan; Feliu, Eduard; Casanellas, Pere. «Diccionari Girona. Diccionari hebreu-català (de la llengua moderna)». Amb la coŀlaboració de M. Antònia Nogueras. [Treball, iniciat i concebut per Joan Ferrer, realitzat amb la coŀlaboració d’Eduard Feliu i Pere Casanellas. En estat de compilació molt avançat]

7. Treballs bibliogràfics Feliu, Eduard; Casanellas, Pere. «Bibliografia sobre la història dels jueus de la Corona de Catalunya-Aragó i Provença: 1985-1994». Tamid, 1 (1997),

Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009)

Tamid, 8 (2012), p. 7-41 41

p. 157-265. [Addicions i modificacions en Tamid, 2 (1998-1999), p. 219227] [Feliu, Eduard]. «Bibliografia sobre inventaris, testaments, llistes i notícies de llibres hebreus medievals». Tamid, 2 (1998-1999), p. 228-240; Tamid, 3 (2000-2001) [2002], p. 263; Tamid, 4 (2002-2003) [2005], p. 258.

Feliu, Eduard. «Bibliografia sobre l’arameu del Talmud de Babilònia». Apèndix bibliogràfic a: Joan Ferrer. «L’arameu del Talmud de Babilònia: Descripció gramatical». Tamid, 2 (1998-1999), p. 153-160.

Rich, Anna; Feliu, Eduard. «Inventari dels llibres d’Abraham Samuel de Peralada (1389)». Tamid, 2 (1998-1999), p. 241-252. [Identificació dels llibres.

Transcripció del document per Anna Rich] [Feliu, Eduard]. «Publicacions que contenen la bibliografia d’erudits, les obres dels quals concerneixen en algun aspecte la vida i la cultura jueves medievals». Tamid, 2 (1998-1999), p. 253-268.

[Feliu, Eduard]. «Publicacions que contenen la bibliografia d’erudits (arqueòlegs, lingüistes, biblistes, exegetes, historiadors), l’obra dels quals concerneix en algun aspecte l’Orient antic, la Bíblia, la llengua hebrea o la vida i la cultura jueves de l’època talmúdica i de l’edat mitjana». Tamid, 3 (20002001) [2002], p. 203-263; Tamid, 4 (2002-2003) [2004], p. 256-258. [Inclou totes les referències bibliogràfiques de l’article anterior] [Feliu, Eduard]. «Bibliografia sobre l’ús i l’estudi de l’hebreu a l’edat mitjana».

Tamid, 4 (2002-2003) [2004], p. 187-255.

[Feliu, Eduard]. «Bibliografia de bibliografies sobre Maimònides». Tamid, 5 (2004-2005) [2007], p. 263-271.

Feliu, Eduard. «Documents hebraicocatalans sencers o fragmentaris i addicions hebraiques en documents llatins». En: Temps i espais de la Girona jueva. Actes del Simposi Internacional celebrat a Girona (23, 24 i 25 de març de 2009). Girona: Patronat Call de Girona, 2011, p. 103-124.

Feliu, Eduard; Casanellas, Pere. Compilació d’una base de dades bibliogràfica sobre la història dels jueus a la Corona de Catalunya-Aragó i Provença.

Treball, en curs, continuació del primer article d’aquesta secció, fet per compte de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics. Conté ja (gener del 2012) més de 3 900 fitxes classificades per mitjà de diferents descriptors.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 8 (2012), p. 43-75 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.22 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba Joan FERRER, Francesc FELIU Universitat de Girona

Rebut: 28.11.2011 — Acceptat: 20.06.2012 A la bona memòria d’Eduard Feliu, gran hebraista català, mestre estimat, amic enyorat.

Resum. És molt coneguda i ben estudiada la trajectòria de Carles Riba com a traductor dels clàssics grecs (Xenofont, Plutarc, Homer, Sòfocles, Eurípides, Èsquil) i d’importants autors llatins (Virgili), anglesos (Edgar A. Poe) i alemanys (Rilke, Hölderlin). En canvi, les versions de llibres bíblics —Càntic dels Càntics i Rut— que el gran humanista va fer de l’hebreu no han estat mai estudiades de manera monogràfica. Aquest treball és una edició i estudi detallat de la versió del Càntic de Salomó. Les notes remarquen les aportacions i vaciŀlacions del traductor en un obra que es publica en un moment decisiu per a la història de la llengua catalana.

Paraules clau: traducció, Càntic dels Càntics, Carles Riba, hebreu

Carles Riba’s translation of the Song of Songs Abstract. Carles Riba’s activity as a translator of Greek classics (Xenophon, Plutarch, Homer, Sophocles, Euripides, Aeschylus) and works of important authors who wrote in

Correspondència: Joan Ferrer i Costa. Francesc Feliu i Torrent. Universitat de Girona. Facultat de Lletres. Plaça Ferrater, 1. E-17071 Girona. EU. A/e: joan.ferrer@udg.edu, francesc.feliu@udg.edu.

44 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

Latin (Virgil), English (Edgar A. Poe) and German (Rilke, Hölderlin) is well known and has been widely studied. In contrast, the great humanist’s translations of books of the Bible ––Song of Songs and the Book of Ruth–– from Hebrew to Catalan have never been the subject of a monographic study. This piece of work is an edition and a detailed analysis of his version of the Song of Solomon. The notes in the text point out the translator’s contributions and uncertainties in a work published at a pivotal time in the Catalan language’s history.

Keywords: translation, Song of Songs, Carles Riba, Hebrew

1. Carles Riba, traductor de l’hebreu És molt coneguda i ben estudiada la trajectòria de Carles Riba com a traductor dels clàssics grecs (Xenofont, Plutarc, Homer, Sòfocles, Eurípides, Èsquil)1 i d’importants autors llatins (Virgili), anglesos (Edgar A. Poe) i alemanys (Rilke, Hölderlin). En canvi, les versions de llibres bíblics —Càntic dels Càntics i Rut— que el gran humanista va fer de l’hebreu no han estat mai estudiades de manera monogràfica. Aquest treball és una edició i estudi detallat de la versió del Càntic de Salomó.

El volum de les versions bíbliques de Carles Riba va ser editat l’any 1918 per les Publicacions de «La Revista» a Barcelona. El text porta la nota preceptiva en aquell temps, que diu «aprovat per la censura eclesiàstica». El traductor encapçala la seva obra amb un «Designi del traductor» en què diu: L’autor d’aquesta versió directa del Càntic dels Càntics no gosaria avui, en publicar-la a prec d’uns amics fidels, ultrapassar, amb comentaris propis que hi introduís, la pura intenció lírica que cinc tardors enrere la hi dictava. Però com que la mateixa literalitat nua és un perill en un llibre del qual la delicada natura ha estat objecte de tan vives controvèrsies, entusiastes i greus, val a dir, per bé que no hi han mancat darrerament opinions barroeres o cíniques, el traductor creu necessari d’escriure en el llindar la seva submissió a la doctrina constantment i unànimement sostinguda per l’Església romana, dipositària legítima dels llibres canònics, i entre ells del Càntic de Salomó.

1. J. Medina, Carles Riba, vol. 1, p. 451-456, i J. Malé, Carles Riba i la traducció, p. 97-116, donen tota la bibliografia de traduccions de Riba i el conjunt d’estudis que han generat.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 45

Tot seguit tradueix uns quants paràgrafs del pròleg al llibre del Càntic dels Càntics en l’edició francesa preparada per F. Vigouroux, autor d’ortodòxia ben segura, cosa molt important en aquells temps en què en l’Església catòlica es trobava sota sospita qualsevol element de crítica històrica referida a les Sagrades Escriptures (a causa del decret Lamentabili i l’encíclica Pascendi de Pius X de 1907). L’objectiu dels paràgrafs traduïts de Vigouroux és indicar que —malgrat el llenguatge tan sensual del poema— «considerem probable que aquest càntic és purament aŀlegòric, i que ha de ser entès únicament com a expressió de l’amor mutu de Déu i la seva Església» i que el Càntic —que avui sabem que és una obra tardana— «la tradició gairebé universal jueva i cristiana, l’ha considerat sempre com a obra del fill de David».

Riba, en el «Designi», no esmenta exactament d’on tradueix els paràgrafs de Vigouroux 2 en «la seva edició de la Santa Bíblia» (p. 10). Tot fa pensar que es tracta de La Sainte Bible Polyglotte contenant le texte hébreu original, le texte grec des Septante, le texte latin de la Vulgate et la traduction française. Tome IV : les Psaume, les Proverbes, l’Ecclésiaste, le Cantique des Cantiques, la Sagesse (París, A. Roger et F. Chernoviz, 1903), edició de F. Vigouroux i traducció de J. B. Glaire. Riba tampoc no diu la procedència del text hebreu d’on parteix per a fer la seva traducció del gran poema bíblic, però creiem que és molt probable que ho fes del text masorètic editat en aquest volum de La Sainte Bible Polyglotte, que, d’altra banda, és el text que s’editava en totes les Bíblies poliglotes i en les edicions del text hebreu d’aquell moment històric. És interessant notar uns quants detalls molt significatius en l’únic paràgraf pròpiament ribià del «Designi» que hem reproduït: la versió sembla que va ser feta l’any 1913 amb l’objectiu de satisfer una «pura intenció lírica». El moment històric és molt important per a la història de la llengua i de la cultura catalanes, atès que és l’any de la publicació de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans; i l’any de la publicació de la traducció bíblica de Riba (1918) coincideix amb la publicació de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, que esdevindrà la gramàtica normativa oficial del català. La conjuntura és, doncs, de màxima transcendència per a la història cultural catalana.

Carles Riba obtingué el grau de llicenciat en lletres el mes de juny de 1913.

Durant la carrera havia estudiat hebreu amb el catedràtic Francesc Barjau i Pons que, segons el testimoni de Ferran Soldevila, causà una profunda impressió en Riba: «Recordo haver sentit dir a Carles Riba que el professor Barjau era un dels pocs catedràtics que li havia produït la sensació d’un mestre. [...] Riba

2. El nom és citat com a «l’Ab. F. Vigoroux» (sic), p. 10.

46 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

va estar a punt de decantar decisivament els seus estudis en la direcció hebraïtzant, i calgué tota la força de la seva vocació heŀlenística per allunyar-l’en. No però, sense que abans ens hagués donat una versió del Càntic dels Càntics, que és, per al nostre gust, la millor de les que existeixen en català —i no és pas dir poc, ací on existeixen la versió de Jacint Verdaguer i la de Frederic Clascar.»3 Quan Riba fa la traducció del Càntic és un jove de vint anys, extraordinàriament dotat per a les llengües i la literatura —ja havia publicat versions de Virgili i de Corneli Nepos—, que s’enfronta amb un llibre poètic de la gran biblioteca bíblica amb la finalitat de convertir la poesia bíblica en lírica catalana.

Aquesta és «la pura intenció» de la versió.

El Càntic dels Càntics ja tenia una llarga història en la cultura catalana. La Bíblia completa del manuscrit Peiresc (París, Bibliothèque Nationale de France, ms. esp. 2, 3 i 4, copiat entre 1460 i 1470 aproximadament) en conté la primera versió coneguda feta a partir del llatí de la Vulgata.4 Va ser traduït, també del llatí, per Josep Melcior Prat a partir de l’any 1832, per encàrrec de la Societat Bíblica Britànica i Estrangera que, finalment, decidí no publicar l’Antic Testament català.5 L’erudit Antoni Bulbena i Tusell en féu una altra versió també a partir de la Vulgata: La veu de l’espòs & de l’esposa (Barcelona, 1901).

La primera traducció d’aquest llibre bíblic feta de l’original hebreu és la del canonge Tomàs Sucona (Cantar dels Cantars, Tarragona, 1906). Jacint Verdaguer en féu també una versió literària a partir del llatí (publicada pòstumament: L’Avenç, 1907).

La traducció de Carles Riba és, doncs, la segona que es va fer directament a partir de l’hebreu en català. Aquesta versió va ser incorporada en la Bíblia gros3. F. Soldevila, «El professor Barjau», Revista de Catalunya, 83 (1938), p. 225-227.

Citat per J. Medina, Carles Riba, vol. 1, p. 168, nota 15. Una altra nota descoberta per Medina, que va ser publicada dins La Publicidad el 9 d’octubre de 1912, deia: «Riba Bracons posee el supremo don de penetrar fácilmente en la secreta esencia filológica de las lenguas. Conoce, casi a la perfección, el alemán, el inglés, el francés, el italiano y el castellano y catalán como es de suponer. El griego y sobre todo el latín, no tienen secretos para él.

Un muy amigo suyo, también poeta y hombre de estudio a un tiempo, J. Valeri [sic], nos dice que Riba Bracons está estudiando ahora con un divino frenesí el hebreo» (J. Medina, Carles Riba, vol. 1, p. 20).

4. Editada per Raymond Foulché-Delbosc, Cant dels Cants, Barcelona, 1906.

5. Es conserva en un manuscrit que inclou el Pentateuc, els Salms, Rut, Càntic dels Càntics i Jonàs: Bilbao, Bizkaiko Foru Liburutegia, Biblioteca Foral de Bizkaia, ms. BNV36. Vegeu P. Casanellas, «Les traduccions catalanes de la Bíblia», p. 16. Aquest estudi del professor Casanellas és fonamental atès que conté de forma sintètica tota la informació sobre la història de les traduccions bíbliques en llengua catalana.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 47

sa de la Fundació Bíblica Catalana (La Sagrada Bíblia), en el volum 7, que es publicà l’any 1948 juntament amb la traducció dels Salms de Carles Cardó i del llibre de la Saviesa de Ramon Roca i Puig.

El mateix any 1918 en què va sortir la versió ribiana del Càntic es publicà la traducció de Frederic Clascar (El Càntic dels Càntics de Salomó), dintre de les traduccions bíbliques que aquest erudit féu per a l’Institut d’Estudis Catalans (Institut de la Llengua Catalana), amb una llengua i un estil notablement diferents dels de Riba.6 Josep Carner va saludar la publicació del llibre de Riba, amb el seu to tan característic, amb aquestes paraules: No menys que una personalitat com la d’En Carles Riba tan penetrant, tan vívidament assabentada, de tanta altesa lírica i de tanta personalitat en la renovació i dignificació del parlar catalanesc, ens fa bellament cisellat a l’hora dels seus amors escollidíssims aquest magnífic present d’amor. El floralisme degenerat, el misoneisme pessimista, el dialectalisme de barriada i convivent amb els pitjors castellanismes no podran, certament, en llur ofuscació i migradesa, saludar aquest llibre amb les paraules pures que haurien pronunciat un Milà i Fontanals, un Aguiló; però aquestes versions admirables avancen radiants entre les més belles i les més segures contribucions al literari català gentil. Les traduccions del «Càntic dels Càntics» i del «Llibre de Rut» constitueixen una veritable consagració literària. La valor cabdal d’En Riba surt ja de l’era del virtuós entrenament, de les curioses diversificacions, en totes les quals, però, havia mostrat la seva força. És, de cop i volta, un clàssic, un perdurable, no pas per efímeres consagracions externes, sinó per la virtut del seu art arribat a l’excelsitud.7

Carner diu que l’obra traduïda és una «consagració literària»; cal entendre, doncs, que al seu parer té el mateix valor que una obra de creació pròpia. Nos-

6. Dedicarem un altre estudi a fer una lectura comparativa de les dues versions d’aquest llibre de la Bíblia publicades l’any 1918.

7. J. Medina, Carles Riba, vol. 1, p. 186, n. 6. No diu la font d’on prové el comentari. Josep M. Junoy va lloar el llibre amb aquestes paraules: «La bella Sulamita —tibia y palpitante— corre cual la raposa por entre los olivares y las viñas, sensual y graciosa, deliciosamente equívoca. / Pero esto es una detestable libre evocación profana, personal. / El texto sagrado, sin perder nada, antes al contrario, de su doble sabor característica, es presentado por el traductor con una escrupulosa corrección ortodoxa muy loable» (La Publicidad, 24-7-1918). Citat per J. Medina, Carles Riba, vol. 1, p. 187, n. 7.

48 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

altres pensem que la versió és veritablement portentosa i que resol de manera admirable un text hebreu realment molt complex.

Riba publicà dos articles literaris en relació amb la seva traducció del llibre: «Sinceritat i literatura» (10-5-1918) i «Les comparacions del Càntic dels Càntics» (17-5-1918).8

2. Característiques de la nostra l’edició Editem en tres columnes el text del llibre del Càntic dels Càntics. La primera columna per l’esquerra conté el text hebreu masorètic del llibre bíblic.

La columna central porta el text de la traducció que en va fer Carles Riba.

En la tercera columna hi ha una traducció estrictament literal feta per nosaltres amb l’objectiu que les persones no especialistes en hebreu puguin valorar la qualitat del text de Riba en relació amb la literalitat del text original. En alguns casos donem diverses traduccions possibles del mateix mot hebreu. La versió ha estat feta sense tenir a la vista el text de Riba, per evitar possibles influències d’una versió sobre l’altra. Aquesta traducció identifica també les veus que parlen en el poema: l’Estimat (Ell), l’Estimada (Ella) i un cor de dones de Jerusalem que dramàticament funciona com a audiència que intervé en el poema i que, des del punt de vista literari, facilita l’entrada del lector dins de la intimitat del diàleg amorós dels protagonistes (que, tal com es veu pel poema, són conscients que hi ha un grup extern que escolta els seus diàlegs). Les notes de caràcter lingüístic que apareixen sota de cada secció són nostres, atès que Riba publicà el text completament nu de notes. Tenen com a objectiu precisar els matisos de sentit que Riba dóna a mots poc comuns que usa en la seva versió del Càntic i situar el text en el seu moment dins la llarga història de la llengua catalana.

Reproduïm la versió de Riba del Càntic del Càntics segons la primera edició de les Publicacions de «La Revista» (Barcelona, 1918). Hem normalitzat l’ortografia d’alguns mots i la puntuació. La traducció de Riba no presenta la divisió en capítols i versets universal en totes les edicions del text bíblic. Atès que la seva versió en l’edició que presentem aquí es troba en paraŀlel amb el text original hebreu i amb la nostra traducció —que sí que indiquen els capítols i els versets—, hem cregut que no calia introduir-los dins la versió de Riba. Pen-

8. J. Medina, Carles Riba, vol. 1, p. 42. Medina no indica on van aparèixer originalment.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 49

sem que aquesta manca de numeració va ser feta a posta a fi de remarcar el caràcter poètic del text, que així es presentava com a versió poètica equiparable a qualsevol altre text de poesia del món.

En l’edició de 1918, cada línia nova de text comença amb lletra majúscula.

Atès que aquesta pràctica és insòlita en poesia catalana, escrivim el text d’acord amb la manera de fer moderna. Per tal que, malgrat l’estretor de les columnes, es pugui veure si el canvi de línia de vers és causat per manca d’espai o per voluntat del traductor de separar els versos, indiquem els canvis de línia poètica de la versió original —que a vegades es veu també obligada a recórrer a un sagnat en els versos més extensos, que ocupen més d’una línia— disposant els paràgrafs a la francesa, és a dir, amb totes les línies sagnades, excepte la primera.

Quan la versió de 1918 deixa un espai extens en blanc entre línies (que sol marcar un canvi d’interlocutor en el text del Càntic), ho indiquem en aquesta edició deixant una línia sense text amb un asterisc centrat. Les diverses seccions poètiques que el traductor va voler establir dins el llibre bíblic es marquen en l’edició de 1918 amb salt de pàgina, de manera que la secció nova comença en la pàgina de la dreta a mitja pàgina, sense cap altra indicació. Aquí s’indiquen posant les notes i comentaris dels autors d’aquest estudi al final de cada una d’aquestes seccions.

3. Càntic dels Càntics Text hebreu

Versió de Carles Riba

Traducció mot a mot

1 Càntic dels Càntics, Càntic dels càntics que ‫ ִ ֥שׁיר ַה ִשּׁ ִ ֖ירים ֲא ֶ ֥שׁר‬11 (és) de Salomó. ‫מה׃‬ ֹ ֽ ‫ ִל ְשֹׁל‬que és de Salomó.

1,1 Càntic dels Càntics és un superlatiu en hebreu: «el millor dels cants o dels poemes». La relació del poema amb el rei Salomó és imprecisa: pot voler indicar autoria o simplement que el poema pertany a la tradició sapiencial i amorosa del Salomó bíblic.

D’AMOR. –Que em besi ell amb be- [DESIG ‫יקוֹת ֔ ִפּיהוּ‬ ֣ ‫ יִ ָשּׁ ֵ ֙קנִ ֙י ִמנְּ ִשׁ‬2 ELLA: 1,2-7] sos de la seva boca; ‫י־טוֹבים דּ ֶ ֹ֖דיָך ִמ ָיּֽ יִ ן׃‬ ִ֥ ‫ִ ֽכּ‬ perquè són bones les teves amors més que vi.

2

Ell em besarà dels besos de la seva boca ja que bons els teus amors més que el vi.

50 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

3 Per l’olor de tes essències Per olor/perfum els teus ‫טוֹבים‬ ִ֔ ‫ ְל ֵ֙ר ַ֙יח ְשׁ ָמ ֶנ֣יָך‬3 bones olis són bons, un oli que és ‫ל־כּן‬ ֖ ֵ ‫תּוּרק ְשׁ ֶ ֑מָך ַﬠ‬ ֣ ַ ‫ֶ ֖שׁ ֶמן‬ ‫– ֲﬠ ָל ֥מוֹת ֲא ֵה ֽבוָּך׃‬oli escampat és el teu vessat (és) el teu nom, per

‫וּצה‬ ָ ‫ ָמ ְשׁ ֵ ֖כנִ י ַא ֲח ֶ ֣ריָך נָּ ֑ר‬4 ‫יאנִ י ַה ֶ֜מּ ֶלְך ֲח ָד ָ ֗ריו‬ ַ֙ ‫ֱה ִב‬ ‫֤ילה וְ נִ ְשׂ ְמ ָח ֙ה ָ֔בְּך נַ זְ ִ ֤כּ ָירה‬ ָ ‫נָ ִג‬ ‫ישׁ ִ ֖רים‬ ָ ‫יָך ִמ ַ֔יּיִ ן ֵמ‬ ֙ ‫ד ֶ ֹ֙ד‬ ‫ֲא ֵה ֽבוָּך׃ ס‬

‫אוה‬ ֔ ָ ָ‫חוֹרה ֲאנִ ֙י ְ ֽונ‬ ֤ ָ ‫ ְשׁ‬5 ‫רוּשׁ ָל֑םִ ְכּ ָא ֳה ֵל֣י ֵק ָ ֔דר‬ ָ ְ‫ְבּנ֖ וֹת י‬ ‫מה׃‬ ֹ ֽ ‫יﬠוֹת ְשֹׁל‬ ֖ ‫ִכּ ִיר‬ ‫ל־תּ ְר ֙אוּנִ ֙י ֶשׁ ֲא ִנ֣י‬ ִ ‫ ַא‬6 ‫ְשׁ ַח ְר ֔חֹ ֶרת ֶשׁ ֱשּׁזָ ַ ֖פ ְתנִ י‬ ‫רוּ־בי‬ ִ֗ ‫ַה ָ ֑שּׁ ֶמשׁ ְבּ ֵנ֧י ִא ִ ֣מּי ִ ֽנ ֲח‬ ‫ת־ה ְכּ ָר ִ֔מים‬ ַ ‫ָשׂ ֻ֙מנִ ֙י נ ֵֹט ָ ֣רה ֶא‬ ‫ַכּ ְר ִ ֥מי ֶשׁ ִ ֖לּי ֥ל ֹא נָ ָ ֽט ְר ִתּי׃‬

nom– per això donzelles t’amaven.

Emporta-te’m! Correrem darrere teu!

Em fes entrar el rei dins la seva cambra!

Saltarem i ens alegrarem en tu, farem memòria de les teves amors més que del vi.

Amb quina dretura t’amen! * Negra jo sóc i avinent, oh filles de Jerusalem, com les tendes de Cedar, com les cortines de Salomó.

No em mireu que sigui molt negra, que m’ha sotjada el sol.

Els fills de la meva mare s’enfellonien contra mi; m’han posada vigiladora de vinyes: ma vinya, la meva, jo no l’he vigilada.

això (les) noies t’estimen [al noi].

4

Atreu-me! Darrere teu correm. M’ ha fet entrar el rei a les seves cambres.

Exultarem i ens alegrarem en tu!

Ens recordarem dels teus amors més que del vi. Amb raó / rectament t’estimen!

5

Negra jo (sóc), i bonica, filles de Jerusalem! Com les tendes de Quedar, com les cortines (de les tendes) de Salomó.

6 No em mireu que jo sigui morena perquè m’ ha embrunit/mirat el sol! Els fills de la meva mare s’ han aïrat contra mi, m’ han posat guardant les vinyes. La meva vinya de mi [: meva] no he guardada.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 51

7 Assabenta’m, oh tu que la Conta’m, el qui el meu ‫ ַה ִגּ ָ֣ידה ֗ ִלּי ֶ ֤שׁ ָא ֲה ָב ֙ה‬7 meva ànima ama, ésser ha estimat, on faràs ‫יכה‬ ֖ ָ ‫נַ ְפ ִ֔שׁי ֵא ָיכ֣ה ִת ְר ֔ ֶﬠה ֵא‬ pasturar? ‫ ַתּ ְר ִ ֣בּיץ ַ ֽבּ ָצּ ֳה ָ ֑ריִ ם ַשׁ ָלּ ָ ֤מה‬a on pastoreges, On faràs reposar al mi‫ ֶ ֽא ְהיֶ ֙ה ְכּ ֣ﬠֹ ְט ָ֔יה ַ ֖ﬠל ֶﬠ ְד ֵ ֥רי‬a on fas sestejar quan és migdia; gdia, que per què jo hauria ‫ֲח ֵב ֶ ֽר יָך׃‬

‫ם־ל ֹא ֵת ְד ִﬠ֙י ֔ ָלְך ַהיָּ ָ ֖פה‬ ֤ ‫ ִא‬8 ‫י־לְך ְבּ ִﬠ ְק ֵ ֣בי‬ ָ ֞ ‫ַבּנָּ ִ ֑שׁים ְ ֽצ ִא‬ ‫ַה ֗צּ ֹאן ְוּר ִﬠ֙י ֶאת־גְּ ִדיּ ַֹ֔תיִ ְך ַ ֖ﬠל‬ ‫ִמ ְשׁ ְכּנ֥ וֹת ָהר ִ ֹֽﬠים׃ ס‬

per què fóra jo com una dona velada voltant les ramades dels teus companys? * –Si no t’ho sabies, la més bella de les dones, surt-te’n sobre les petjades del bestiar, i pastura els teus cabrits vora les pletes dels pastors.

de ser com la qui va coberta prop dels ramats dels teus companys?

[COR: 1,8] 8Si tu no saps, quant a tu, la bella entre les dones, surt quant a tu, sobre les petjades del bestiar menut i pastura els teus cabrits vora els habitatges dels pastors.

1,5 Riba usa avinent en el sentit de ‘persona de bon avenir-se, de bon tracte’.

1,6 Enfellonir-se ‘enutjar-se fortament, aïrar-se’.

1,7 Pastorejar sols apareix documentat en el DCVB en una cançó popular mallorquina.

1,7 Sestejar té el sentit de ‘sestar, amorriar-se, fer migdiada el bestiar en un lloc ombrat’.

1,8 Riba tradueix en català amb formes reflexives molt expressives, com aquests «si no t’ho sabies» o «surt-te’n», un idiotisme hebreu molt difícil de traduir —que, convencionalment, en la versió mot a mot traduïm per «quant a tu»— format per la preposició l i un pronom de la mateixa persona que la del verb, que reforça la noció d’interès o de participació del subjecte en l’acció expressada del verb. La troballa és genial.

1,8 Pleta té el sentit de ‘lloc tancat on hom recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya’ i de ‘clos, porció de terreny tancat generalment de paret, dins el qual pastura el bestiar.’

–A la meva euga en carros [ELL: 1,9-11] 9A la meva ‫תי ְבּ ִר ְכ ֵ ֣בי ַפ ְר ֔עֹה‬ ֙ ִ ‫ ְל ֻס ָס‬9 de faraó euga entre els carros del fa‫יתיְך ַר ְﬠיָ ִ ֽתי׃‬ ֖ ִ ‫ִדּ ִמּ‬ jo t’he acomparada, amiga meva.

raó jo et comparo, companya meva.

52 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

10 Que avinents són les teves Són belles les teves gal‫ נָ או֤ וּ ְל ָחיַ֙ יִ ְ֙ך ַבּתּ ִ ֹ֔רים‬10 galtes amb els penja- tes entre les arracades/joies, ‫רוּזים׃‬ ֽ ִ ‫ארְך ַבּ ֲח‬ ֖ ֵ ָ‫ַצוּ‬

‫ה־לְּך‬ ָ ֔ ‫תּוֹרי זָ ָה ֙ב נַ ֲﬠ ֶשׂ‬ ֤ ֵ 11 ‫ִ ֖ﬠם נְ ֻק ֥דּוֹת ַה ָ ֽכּ ֶסף׃‬ ‫ד־שׁ ַה ֶ֙מּ ֶל ְ֙ך ִבּ ְמ ִס ֔בּוֹ‬ ֤ ֶ ‫ ַﬠ‬12 ‫יחוֹ׃‬ ֽ ‫נִ ְר ִ ֖דּי נָ ַ ֥תן ֵר‬

rells, el teu coll amb els enfilalls!

Tortorelles d’or et farem, amb pics d’argent. * –Mentre el rei és a la seva taula el meu nard envia la seva flaire.

Un saquet de mirra el ‫דּוֹד֙י ֔ ִלי‬ ִ ‫מּר׀‬ ֹ ֤ ‫ ְצ ֙רוֹר ַה‬13 meu amat per mi: ‫ֵ ֥בּין ָשׁ ַ ֖די יָ ִ ֽלין׃‬

‫דּוֹד֙י ֔ ִלי‬ ִ ‫ ֶא ְשׁ ֙כּ ֹל ַה ֤כֹּ ֶפר׀‬14 ‫ְבּ ַכ ְר ֵ ֖מי ֵ ֥ﬠין ֶגּ ִֽ די׃ ס‬ ‫ ִה ָנּ֤ ְך יָ ָפ ֙ה ַר ְﬠיָ ִ֔תי ִה ָנּ֥ ְך‬15 ‫יוֹנים׃‬ ֽ ִ ‫יָ ָ ֖פה ֵﬠ ַינ֥ יִ ְך‬

‫דוֹד֙י ַ ֣אף‬ ִ ‫ ִהנְּ ָ֙ך יָ ֶ ֤פה‬16 ‫ף־ﬠ ְר ֵ ֖שׂנוּ ַר ֲﬠנָ ָ ֽנה׃‬ ַ ‫נָ ֔ ִﬠים ַא‬

[a] la nit s’acollirà entre les meves sines; un raïm de cipre el meu amat per mi, a les vinyes d’Engaddí. * –Mira que ets bella, amiga meva, mira que ets bella!

Els teus ulls són dues colomes. * –Mira que ets bell, amat meu, i també dolç!

I el nostre llit verdeja. *

–Les bigues de la nostra ‫ינוּ ֲא ָר ִ֔זים‬ ֙ ‫ ק ֹ֤רוֹת ָבּ ֵ֙תּ‬17 casa són cedres, [‫יטנוּ‬ ֖ ֵ ‫יטנוּ( ַ]ר ִה‬ ֵ ‫ַ)ר ִח‬ ‫רוֹתים׃‬ ֽ ִ ‫ ְבּ‬els nostres corredors xiprers. *

el teu coll entre els collarets de petxines.

11

Arracades/joies d’or farem per a tu amb punts [: incrustacions] de plata.

[ELLA: 1,12-14] 12 Mentre que el rei (és) en el seu divan / amb el seu cercle [dels qui fan banquet amb ell], el meu nard dóna [: exhala] la seva olor.

13 Una bossa de mirra (és) el meu estimat per a mi; entre els meus pits passa la nit.

14 Un ramell d’ henna (és) el meu estimat per a mi a les vinyes d’Enguedí [: La deu del cabrit].

[ELL: 1,15] 15Vet aquí a tu (que ets) bella companya meva; vet aquí a tu (que ets) bella, els teus ulls (són) coloms.

[ELLA: 1,16-17] 16Vet aquí a tu (que ets) bell estimat meu, veritablement agradable, veritablement el nostre llit (és) exuberant/ frondós.

17 Les bigues de les nostres cases (són) cedres, el nostre sostre/teginat/cassetonat (són) savines.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

–Jo sóc narcís de Saron, ‫ ֲאנִ ֙י ֲח ַב ֶצּ ֶ֣לת ַה ָשּׁ ֔רוֹן‬12 ‫וֹשׁ ַנּ֖ת ָה ֲﬠ ָמ ִ ֽ קים׃‬ ַ ‫ ֽשׁ‬el lliri de les valls. * –Com un lliri entre cards ‫חוֹחים‬ ִ֔ ‫וֹשׁנָּ ֙ה ֵ ֣בּין ַה‬ ַ ‫ ְכּ ֽשׁ‬2 ‫ ֵ ֥כּן ַר ְﬠיָ ִ ֖תי ֵ ֥בּין ַה ָבּנֽ וֹת׃‬així la meva amiga entre les filles. * –Com una pomera entre ‫ ְכּ ַת ֙פּ ַ֙וּח ַבּ ֲﬠ ֵצ֣י ַה ַ֔יּ ַﬠר ֵ ֥כּן‬3 els arbres del bosc, ‫דּוֹדי ֵ ֣בּין ַה ָבּ ִנ֑ים ְבּ ִצ ֙לּוֹ‬ ִ֖ ‫וּפ ְרי֖ וֹ‬ ִ ‫ ִח ַ ֣מּ ְד ִתּי וְ יָ ַ֔שׁ ְב ִתּי‬igual el meu amat entre els fills. ‫ָמ ֥תוֹק ְל ִח ִ ֽכּי׃‬

‫ל־בּית ַה ָ֔יּיִ ן‬ ֣ ֵ ‫יאנִ ֙י ֶא‬ ַ֙ ‫ ֱה ִב‬4 ‫וְ ִדגְ ֥לוֹ ָﬠ ַ ֖לי ַא ֲה ָ ֽבה׃‬ ‫ישׁוֹת‬ ֔ ‫ ַס ְמּ ֙כוּנִ ֙י ָ ֽבּ ֲא ִשׁ‬5 ‫י־חוֹלת‬ ַ֥ ‫פּוּחים ִכּ‬ ֑ ִ ‫ַר ְפּ ֖דוּנִ י ַבּ ַתּ‬ ‫ַא ֲה ָ ֖בה ָ ֽאנִ י׃‬

Per la seva ombra jo em delia i m’hi asseguí, i el seu fruit era saborós al meu tast.

Ell m’ha feta entrar dins el celler del vi, i el seu gonfanó sobre meu era l’amor.

Reviscoleu-me amb panses, conforteu-me amb pomes, que malaltejo d’amor.

La seva esquerra sota el ‫ֹאשׁי‬ ִ֔ ‫אלוֹ ַ ֣תּ ַחת ְלר‬ ֙ ֹ ‫ ְשׂמ‬6 meu cap, ‫ימינ֖ וֹ ְתּ ַח ְבּ ֵ ֽ קנִ י׃‬ ִ ִ‫ו‬

‫ ִה ְשׁ ַ֙בּ ְﬠ ִתּי ֶא ְת ֶ֜כם ְבּנ֤ וֹת‬7 ‫רוּשׁ ַל ֙םִ ִבּ ְצ ָב ֔אוֹת ֖אוֹ‬ ָ֙ ְ‫י‬ ‫ְבּ ַאיְ ֣לוֹת ַה ָשּׂ ֶ ֑דה ִאם־‬ ‫ם־תּ ֽﬠ ְוֹר ֛רוּ ֶאת־‬ ְ ‫ָתּ ִ ֧ﬠירוּ׀ ְ ֽו ִא‬ ‫ָה ַא ֲה ָ ֖בה ַ ֥ﬠד ֶשׁ ֶתּ ְח ָ ֽפּץ׃ ס‬

i la seva destra m’estrenyerà. * –Jo us he conjurades, oh filles de Jerusalem, per les gaseles i per les cérvoles del camp, oh no desperteu, oh no desvetlleu l’amor, fins i tant que ella voldrà.

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 53

[LA DOLÇA INTIMITAT. ELLA: 2,1] 1 Jo el narcís del Saron, el lliri de les valls.

[ELL: 2,2] 2Com un lliri entre les espines/cards, així la meva companya entre les filles.

[ELLA: 2,3-14] 3Com un pomer entre els arbres del bosc, així (és) el meu estimat entre els fills, a la seva ombra he desitjat apassionadament i m’ he assegut, i el seu fruit (és) dolç al meu paladar.

4 M’ ha fet entrar a la casa del vi i el seu estendard damunt meu (és) amor.

5 Reanimeu-me/retorneu-me amb pastissos de panses, sosteniu-me/restabliu-me/ref resqueu-me amb pomes perquè malalta d’amor (sóc) jo.

6 La seva esquerra sota el meu cap, i la seva dreta m’abraça.

7

Us imploro, filles de Jerusalem per les gaseles o per les cérvoles del camp, no desvetlleu ni desperteu l’amor fins que (ho) desitgi.

1,4 Gonfanó ‘estendard usat com a insígnia de guerra’.

54 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

1,9 Acomparar, el modern ‘comparar’ ja apareix documentat en Ramon Llull.

1,11 Tortorelles és un diminutiu de tórtora. Aquí ‘tortorelles d’or’ ha de voler significar algun penjoll o ornament en forma de tórtora.9 1,13 Creiem que és imprescindible corregir el text de l’edició de 1918 amb la restitució de la preposició a: [a] la nit; qui passa la nit entre les sines de l’Estimada és l’Estimat, no la nit.

1,14 Cipre com a nom de planta no es troba en cap font lexicogràfica. La paraula hebrea kofer és traduïda en grec de la Septuaginta per Kuproj, que és el nom de l’illa de Xipre i, per extensió, ha de voler designar algun arbre que creix a Xipre, sense que se’n pugui precisar l’espècie. Riba ho va adaptar al català amb la forma «cipre». Tot i la incertesa que hi ha en la identificació de les plantes bíbliques, els diccionaris moderns donen al mot el significat de ‘henna’ (nom donat a diverses plantes del gènere Lawsonia).

2,7 Fins i tant és una forma reforçada de la locució conjuntiva «fins que».

La forma més antiga és «fins a tant», que ja es troba en Ramon Llull.

[2,8] 8La veu del meu esti–La veu del meu amat! ‫ה־ז֖ה ָ ֑בּא‬ ֶ ֵ‫דּוֹדי ִהנּ‬ ֔ ִ ‫ ֣קוֹל‬8 mat, vet aquí aquest ve‫ל־ה ָה ִ ֔רים ְמ ַק ֵ ֖פּץ‬ ֣ ֶ ‫ ְמ ַד ֵלּ ֙ג ַﬠ‬Mira’l que ve ‫ל־הגְּ ָב ֽﬠוֹת׃‬ ַ ‫ ַﬠ‬trescant per les munta- nint, saltant sobre les mun-

‫דוֹד֙י ִל ְצ ִ֔בי ֖אוֹ‬ ִ ‫דּוֹמה‬ ֶ֤ 9 ‫ה־ז֤ה‬ ֶ ֵ‫ְל ֣ﬠֹ ֶפר ָ ֽה ַאיָּ ִ ֑לים ִהנּ‬ ‫עוֹמ ֙ד ַא ַ ֣חר ָכּ ְת ֔ ֵלנוּ ַמ ְשׁגִּ֙ ַ֙יח‬ ֵ ‫ן־ה ֲחֹּלנ֔ וֹת ֵמ ִ ֖ציץ ִמן־‬ ֽ ַ ‫ִמ‬ ‫ַ ֽה ֲח ַר ִ ֽכּים׃‬

‫דוֹדי וְ ָ ֣א ַמר ִ ֑לי‬ ֖ ִ ‫ ָﬠ ָנ֥ה‬10 ‫וּל ִכי־‬ ְ ‫וּמי ָ ֛לְך ַר ְﬠיָ ִ ֥תי יָ ָפ ִ ֖תי‬ ִ ‫֥ק‬ ‫ָ ֽלְך׃‬

nyes, atravessant d’un salt les collades.

El meu amat és igual que la gasela o que el cabrit de les cérvoles.

Mira’l que s’està darrere la nostra paret, i traülla per les finestres i llambrega pels cancells.

Ha parlat el meu amat i m’ha dit: «Aixeca’t, amiga meva, polida meva, i vinete’n!

tanyes, tossals.

saltironant

pels

9

S’assembla el meu estimat a una gasela o al cervatell de les cérvoles. Vet aquí aquest estant darrere la nostra tàpia mirant per les finestres, guaitant per les gelosies.

10

Ha respost el meu estimat i m’ ha dit: Aixeca’t, companya meva, la meva bella i vés-te’n,

9. Agraïm al professor Pere Casanellas la seva conspícua observació sobre el sentit del mot.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 55

11 Perquè mira que l’hivern perquè vet aquí (que) (‫)ה ְסּ ָתו‬ ַ ‫י־ה ֵנּ֥ה‬ ִ ‫ ִ ֽכּ‬11 és passat, l’ hivern ha passat [abar], ‫]ה ְסּ ָ ֖תיו[ ָﬠ ָ ֑בר ַה ֕ ֶגּ ֶשׁם‬ ַ ‫ ָח ַ ֖לף ָה ַ ֥לְך ֽלוֹ׃‬la pluja s’és esmunyida, se la pluja ha passat [halaf],

n’és departida.

se n’ ha anat quant a ella.

12 Les flors s’esbadellen daLes flors es veuen en el ‫ים נִ ְר ֣אוּ ָב ָ֔א ֶר ץ‬ ֙ ִ‫ ַהנִּ ָצּנ‬12 munt de la terra; país, el temps del cant ha ‫ֵ ֥ﬠת ַהזָּ ִ ֖מיר ִה ִגּ ַ֑יע וְ ֥קוֹל‬ ‫ ַה ֖תּוֹר נִ ְשׁ ַ ֥מע ְבּ ַא ְר ֵ ֽצנוּ׃‬el temps de cantar és arri- arribat i la veu de la tórto-

‫יה‬ ָ ‫ ַה ְתּ ֵאנָ ֙ה ָ ֽחנְ ָ ֣טה ַפ ֔ ֶגּ‬13 ‫וְ ַהגְּ ָפ ִ ֥נים׀ ְס ָמ ַ ֖דר ָנ ְ֣תנוּ ֵ ֑ר ַיח‬ ‫]לְך[ ַר ְﬠיָ ִ ֥תי‬ ֛ ָ (‫)ל ִכי‬ ְ ‫וּמי‬ ִ ‫֥ק‬ ‫י־לְך׃ ס‬ ֽ ָ ‫וּל ִכ‬ ְ ‫יָ ָפ ִ ֖תי‬

bat, i la veu de la tórtora es fa oir dins la nostra terra; la figuera madura els seus figons, els ceps florits escampen olor.

Aixeca’t, amiga meva, polida meva, i vine-te’n!

Oh ma coloma, dintre els ‫ יוֹנָ ִ֞תי ְבּ ַחגְ ֵו֣י ַה ֶ֗סּ ַלע‬14 clivells de la roca, ‫ְבּ ֵ֙ס ֶת ֙ר ַה ַמּ ְד ֵר ֔ ָגה ַה ְר ִ֙אינִ ֙י‬ ‫יﬠינִ י‬ ֖ ִ ‫ת־מ ְר ַ֔איִ ְך ַה ְשׁ ִמ‬ ַ ‫ ֶא‬dins l’amagatall del penya-segat: ‫י־קוֹלְך ָﬠ ֵ ֖רב‬ ֵ֥ ‫ת־קוֹלְ֑ך ִכּ‬ ֵ ‫ֶא‬ fes-me veure el teu rostre, ‫אוֽה׃ ס‬ ֶ ָ‫וּמ ְר ֵ ֥איְך נ‬ ַ

‫וּﬠ ֔ ִלים‬ ָ ‫זוּ־ל ֙נוּ ֽשׁ‬ ֙ ָ ‫ ֶ ֽא ֱח‬15 ‫וּﬠ ִ ֥לים ְק ַט ִנּ֖ים ְמ ַח ְבּ ִ ֣לים‬ ָ ‫ֽשׁ‬ ‫וּכ ָר ֵ ֖מינוּ ְס ָמ ַ ֽדר׃‬ ְ ‫ְכּ ָר ִ ֑מים‬

fes-me sentir la teva veu; perquè la teva veu és dolça, i el teu rostre avinent.

Caceu-nos les guineus, les guineus menudes malmetedores de vinyes: que la nostra vinya és florida.»

ra s’escolta en el nostre país.

13

La figuera fa madurar les seves figaflors i les vinyes (que treuen) borrons donen olor.

Aixeca’t, companya meva, la meva bella i véste’n.

14 La meva coloma en les escletxes/clivelles de la roca/ penya, en l’amagatall de l’espadat; fes-me veure la teva aparença, fes-me sentir la teva veu, perquè la teva veu és dolça i la teva cara bonica.

[COR: 2,15] 15Agafeu per nosaltres guilles, guilles petites, que arruïnen/destrueixen vinyes, i [: perquè] les nostres vinyes (treuen) borrons.

El meu amat és per mi, i [ELLA: 2,16-17] 16El meu ‫דּוֹדי ִל֙י וַ ֲא ִנ֣י ֔לוֹ ָהר ֶ ֹ֖ﬠה‬ ֥ ִ 16 sóc per ell, estimat (és) per a mi i jo ‫שּׁוֹשׁ ִ ֽנּים׃‬ ַ ‫ַבּ‬ que pastoreja entre assutzenes.

per a ell, el qui fa pasturar entre els lliris.

56 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

17 Fins i tant que alenarà el Fins que [: abans que] ‫ ַ ֤ﬠד ֶשׁיָּ ֙פ ַ֙וּח ַהיּ֔ וֹם וְ ָנ֖סוּ‬17 dia bufi el dia i fugin les om‫דוֹדי‬ ֜ ִ ‫ה־ל ָ֙ך‬ ְ ‫ַה ְצּ ָל ִ ֑לים סֹב֩ ְדּ ֵמ‬ bres, retorna, sigues sem‫ ִל ְצ ִ֗בי ֛אוֹ ְל ֥ﬠֹ ֶפר ָה ַאיָּ ִ ֖לים‬i fugiran les ombres, ‫ל־ה ֵרי ָ ֽב ֶתר׃ ס‬ ֥ ָ ‫ ַﬠ‬torna, assembla’t, oh blant quant a tu, estimat

amat, a la gasela o al cabrit de les cérvoles per les muntanyes que ens separen.

meu, a una gasela o al cervatell de les cérvoles, sobre les muntanyes de congost(os).

2,8 Atravessar devia ser la forma usual a Barcelona a començament del segle xx. Deu ser un castellanisme, que no apareix documentat abans del diccionari de Lacavalleria (Gazophylacium catalano-latinum, 1696).

2,8 Collada ‘depressió d’una certa amplària o extensió a la carena d’una serralada’.

2,9 Traüllar ‘mirar a través d’un obstacle’.

2,9 Llambregar ‘mirar o veure amb un cop d’ull’.

2,9 Cancell ‘clos de planta rectangular o trapezial fet d’envans de fusta, cobert per dalt i obert per un costat, amb una portella o unes quantes; és aplicat a l’obertura d’entrada d’un edifici i serveix per a evitar que l’aire exterior entri directament a l’interior quan hom obre la porta d’entrada’.

2,10 Polida ‘bella, formosa, bonica’.

2,11 Esmunyir-se ‘anar-se’n d’amagat’.

2,11 Departir-se ‘separar-se, anar-se’n una persona o cosa d’allà on està una altra’.

2,12 Esbadellar-se ‘obrir-se una flor’.

2,13 Figó ‘figa petita, especialment la figa verda, que encara no ha madurat ni ha acabat de créixer’.

2,14 Clivell ‘clivella, esquerda o obertura llarga i estreta en una roca’.

2,16 Assutzena ‘lliri blanc’.

2,17 ‫ ָ֥ה ֵרי ָֽב ֶתר‬muntanyes de Bèter Ct 2,17. El sentit és incert. Alguns diccionaris de la llengua hebrea de la Bíblia interpreten l’expressió com a: muntanyes separades, de separació, escarpades o muntanyes de fondalada o congost.

[CERCO L’ESTIMAT En el meu llit, de nits, ‫ל־מ ְשׁ ָכּ ִב֙י ַבּ ֵלּ ֔ילוֹת‬ ִ ‫ ַﬠ‬13 ‫ ִבּ ַ ֕קּ ְשׁ ִתּי ֵ ֥את ֶשׁ ָא ֲה ָ ֖בה נַ ְפ ִ ֑שׁי‬cerquí el que la meva àni- DEL MEU COR. ELLA: ma ama; 3,1-5] 1Sobre el meu llit, ‫אתיו׃‬ ֽ ִ ‫ִבּ ַקּ ְשׁ ִ ֖תּיו וְ ֥ל ֹא ְמ ָצ‬ el cerquí i no l’he trobat...

durant les nits, he cercat el qui el meu ésser estima, l’ he cercat i no l’ he trobat.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

M’aixecaré doncs i voltaré ‫סוֹב ָ ֣בה‬ ְ ‫וּמה ָ֜נּא וַ ֲא‬ ָ ‫ ָא ֙ק‬2 per la ciutat; ‫וּב ְרח ֹ֔בוֹת‬ ֣ ָ ‫ים‬ ֙ ‫ָב ֗ ִﬠיר ַבּ ְשּׁוָ ִק‬ per les places i pels carrers ‫ֲא ַב ְק ָ֕שׁה ֵ ֥את ֶשׁ ָא ֲה ָ ֖בה‬ amples ‫נַ ְפ ִ ֑שׁי ִבּ ַקּ ְשׁ ִ ֖תּיו וְ ֥ל ֹא‬ ‫אתיו׃‬ ֽ ִ ‫ ְמ ָצ‬cercaré el que la meva

‫ ְמ ָצ ֙אוּנִ ֙י ַה ֣שּׁ ֹ ְמ ִ ֔רים‬3 ‫ַהסּ ְֹב ִ ֖בים ָבּ ִ ֑ﬠיר ֵ ֛את‬ ‫יתם׃‬ ֽ ֶ ‫ֶשׁ ָא ֲה ָ ֥בה נַ ְפ ִ ֖שׁי ְר ִא‬

‫ ִכּ ְמ ַﬠ ֙ט ֶשׁ ָﬠ ַ ֣ב ְר ִתּי ֵמ ֶ֔הם‬4 ‫אתי ֵ ֥את ֶשׁ ָא ֲה ָ ֖בה‬ ִ ‫ַ ֣ﬠד ֶ ֽשׁ ָמּ ָ֔צ‬ ‫נַ ְפ ִ ֑שׁי ֲא ַחזְ ִתּ ֙יו וְ ֣ל ֹא ַא ְר ֔ ֶפּנּוּ‬ ‫ל־בּית‬ ֣ ֵ ‫יאת ֙יו ֶא‬ ִ ‫ד־שׁ ֲה ֵב‬ ֤ ֶ ‫ַﬠ‬ ‫הוֹר ִ ֽתי׃‬ ָ ‫ל־ח ֶדר‬ ֖ ֶ ‫ִא ִ֔מּי וְ ֶא‬

‫ ִה ְשׁ ַ֙בּ ְﬠ ִתּי ֶא ְת ֶ֜כם ְבּנ֤ וֹת‬5 ‫רוּשׁ ַל ֙םִ ִבּ ְצ ָב ֔אוֹת ֖אוֹ‬ ָ֙ ְ‫י‬ ‫ְבּ ַאיְ ֣לוֹת ַה ָשּׂ ֶ ֑דה ִאם־‬ ‫ם־תּ ֽﬠ ְוֹר ֛רוּ ֶאת־‬ ְ ‫ָתּ ִ ֧ﬠירוּ׀ ְ ֽו ִא‬ ‫ָה ַא ֲה ָ ֖בה ַ ֥ﬠד ֶשׁ ֶתּ ְח ָ ֽפּץ׃ ס‬

ànima ama...

El cerquí i no l’he trobat.

M’han trobada les guardes que fan el tomb per la ciutat: «No heu vist el que la meva ànima ama?»

Tot just jo els passava que ja trobava el que la meva ànima ama: l’agafava i no l’amollaria fins i tant que el menés dins la casa de la meva mare, i dins l’estatge de la que m’ha concebuda. * –Jo us he conjurades, oh filles de Jerusalem, per les gaseles i per les cérvoles del camp, oh no desperteu, oh no desvetlleu l’amor, fins i tant que ella voldrà.

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 57 2

M’alçaré doncs i faré un tomb per la ciutat, pels carrers i per les places, cercaré el qui el meu ésser estima; l’ he cercat i no l’ he trobat.

3

M’ han trobat els guardes, els qui fan la ronda per la ciutat: el qui el meu ésser estima, l’ heu vist?

4

Tot just que havia passat d’ells [: me n’acabava d’allunyar], fins que [: quan] he trobat el qui el meu ésser estima; l’ he agafat i no el deixaré fins que l’ he fet venir a la casa de la meva mare i a la cambra de la qui m’ ha concebut.

5

Us imploro, filles de Jerusalem per les gaseles o per les cérvoles del camp, no desvetlleu ni desperteu l’amor fins que (ho) desitgi.

3,3 En català medieval, guarda ‘persona encarregada de la guarda d’algú o d’alguna cosa’ era un mot femení.

3,5 Amor, en llengua catalana antiga, era sempre un mot femení.

–Qui és aquesta que puja ‫ ִ ֣מי ֗ז ֹאת ע ָֹל ֙ה ִמן־‬6 de l’erm, ‫ימ ֖רוֹת ָﬠ ָ ֑שׁן‬ ֲ ‫ַה ִמּ ְד ָ֔בּר ְכּ ִ ֽת‬ ‫בוֹנה ִמ ֖כֹּל‬ ָ֔ ‫וּל‬ ְ ‫מוֹר‬ ֙ ‫ ְמ ֻק ֶ ֤טּ ֶרת‬com uns torterols de fum, ‫רוֹכל׃‬ ֽ ֵ ‫ ַא ְב ַ ֥ קת‬exhalant mirra i encens i totes les pólvores del marxant?

[COR: 3,6] 6Qui és això/ aquesta que puja del desert com columnes de fum encensades de mirra i encens de tota [mena de] pólvores aromàtiques de mercader.

58 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

[ELLA: 3,7-11] 7Vet Mira la llitera de Salomó: ‫מה‬ ֹ ֔ ‫תוֹ ֶשׁ ִלּ ְשֹׁל‬ ֙ ‫ ִה ֵ֗נּה ִמ ָטּ‬7 ‫ ִשׁ ִ ֥שּׁים גִּ בּ ִ ֹ֖רים ָס ִ ֣ביב ָל֑הּ‬seixanta valents hi van al aquí la seva llitera que (és) voltant, de Salomó; seixanta valents ‫ִמגִּ בּ ֵ ֹ֖רי יִ ְשׂ ָר ֵ ֽאל׃‬

‫ ֻכּ ָלּ ֙ם ֲא ֻ ֣חזֵ י ֶ֔ח ֶרב ְמ ֻל ְמּ ֵ ֖די‬8 ‫בּוֹ ַﬠל־‬ ֙ ‫ִמ ְל ָח ָ ֑מה ִ ֤אישׁ ַח ְר‬ ‫ילוֹת׃ ס‬ ֽ ‫יְ ֵר ֔כוֹ ִמ ַ ֖פּ ַחד ַבּ ֵלּ‬

‫ ַא ִפּ ְרי֗ וֹן ָ ֤ﬠ ָשׂה ֙לוֹ ַה ֶ ֣מּ ֶלְך‬9 ‫מה ֵמ ֲﬠ ֵ ֖צי ַה ְלּ ָבנֽ וֹן׃‬ ֹ ֔ ‫ְשֹׁל‬ ‫מּוּד ֙יו ָ ֣ﬠ ָשׂה ֶ֔כ ֶסף‬ ָ ‫ ַﬠ‬10 ‫ְר ִפ ָיד ֣תוֹ זָ ָ֔הב ֶמ ְר ָכּ ֖בוֹ‬ ‫תּוֹכוֹ ָר ֣צוּף ַא ֲה ָ֔בה‬ ֙ ‫ַא ְרגָּ ָ ֑מן‬ ‫רוּשׁ ָ ֽלםִ׃‬ ָ ְ‫ִמ ְבּנ֖ וֹת י‬

‫ ְצ ֶ ֧אינָ ה׀ וּֽ ְר ֶ ֛אינָ ה ְבּנ֥ וֹת‬11 ‫מה ָבּ ֲﬠ ָט ָ ֗רה‬ ֹ ֑ ‫ִציּ֖ וֹן ַבּ ֶ ֣מּ ֶלְך ְשֹׁל‬ ‫מּוֹ ְבּי֣ וֹם‬ ֙ ‫ה־לּוֹ ִא‬ ֤ ‫ֶשׁ ִﬠ ְטּ ָר‬ ‫וּבי֖ וֹם ִשׂ ְמ ַ ֥חת ִל ֽבּוֹ׃‬ ְ ‫ֲח ֻתנָּ ֔תוֹ‬ ‫ס‬

d’entre els valents d’Israel.

Tots tenen espasa, destres en la guerra; cadascun amb la seva espasa sobre la cuixa, contra la basarda de les nits.

Un tàlem s’ha fet per a ell el rei Salomó, de fusta del Líban.

Els pilars els ha fet de plata, el cobricel d’or, el seient de púrpura, el bell mig enrajolat d’amor de les filles de Jerusalem.

Eixiu, oh filles de Sion, i veieu el rei Salomó, amb la corona que l’ha coronat la seva mare, el dia de les seves noces, el dia de l’alegratge del seu cor.

al voltant seu, dels valents d’Israel.

8 Tots ells agafant l’espasa, exercitats en la guerra, un home la seva espasa sobre la seva cuixa, de por a les nits.

9

Un palanquí ha fet per a ell el rei Salomó dels arbres del Líban.

10 Les seves columnes ha fetes (de) plata, el seu suport, (d’) or, el seu seient, (de) porpra, el seu interior incrustat (amb) amor per les filles de Jerusalem.

11

Sortiu i veieu, filles de Sió, el rei Salomó amb la corona amb què el coronà la seva mare el dia de les seves noces i el dia de l’alegria del seu cor.

3,6 Torterol ‘espiral de vent, de fum’.

3,9 Tàlem pot tenir el sentit de ‘llit nupcial’ o de ‘dosser per a cobrir algú i resguardar-lo del sol’.

3,11 Alegratge ‘alegria’.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 59

–Mira que ets bella, ami- [L’ENCANT DE L’ES‫תי ִה ָנּ֣ ְך‬ ֙ ִ ָ‫ ִהנָּ֙ ְך יָ ָ ֤פה ַר ְﬠי‬14 ga meva, mira que ets TIMADA. ELL: 4,1-15] ‫יוֹנים ִמ ַ ֖בּ ַﬠד‬ ִ֔ ‫יָ ֔ ָפה ֵﬠ ַינ֣ יִ ְך‬ 1 bella!

Vet aquí a tu (que ets) bel‫ְל ַצ ָמּ ֵ ֑תְך ַשׂ ְﬠ ֵר ְ֙ך ְכּ ֵﬠ ֶ֣דר‬ ‫ ָ ֽה ִﬠ ִ֔זּים ֶשׁגָּ ְל ֖שׁוּ ֵמ ַ ֥הר גִּ ְל ָ ֽﬠד׃‬Els teus ulls són dues co- la, companya meva; vet

‫צוּבוֹת‬ ֔ ‫ ִשׁנַּ֙ יִ ְ֙ך ְכּ ֵﬠ ֶ֣דר ַה ְקּ‬2 ‫ן־ה ַר ְח ָ ֑צה ֶשׁ ֻכּ ָלּ ֙ם‬ ָ ‫ֶשׁ ָﬠ ֖לוּ ִמ‬ ‫ימוֹת וְ ַשׁ ֻכּ ָ ֖לה ֵ ֥אין‬ ֔ ‫ַמ ְת ִא‬ ‫ָבּ ֶ ֽהם׃‬

‫ ְכּ ֤חוּט ַה ָשּׁנִ ֙י ִשׂ ְפת ַֹ֔תיִ ְך‬3 ‫או֑ה ְכּ ֶ ֤פ ַלח‬ ֶ ָ‫וּמ ְד ָבּ ֵ ֖ריְך נ‬ ִ ‫מּוֹן ַר ָקּ ֵ֔תְך ִמ ַ ֖בּ ַﬠד‬ ֙ ‫ָ ֽה ִר‬ ‫ְל ַצ ָמּ ֵ ֽתְך׃‬

‫ארְך‬ ֔ ֵ ָ‫יד ַצוּ‬ ֙ ִ‫ ְכּ ִמגְ ַ ֤דּ ל ָדּו‬4 ‫ָבּנ֖ וּי ְל ַת ְל ִפּיּ֑ וֹת ֶ ֤א ֶלף ַה ָמּגֵ ֙ן‬ ‫ָתּ ֣לוּי ָﬠ ֔ ָליו ֖כֹּל ִשׁ ְל ֵ ֥טי‬ ‫בּוֹרים׃‬ ֽ ִ ִ‫ַהגּ‬

‫ ְשׁ ֵנ֥י ָשׁ ַ ֛דיִ ְך ִכּ ְשׁ ֵנ֥י ֳﬠ ָפ ִ ֖רים‬5 ‫רוֹﬠים‬ ֖ ִ ‫אוֹמי ְצ ִב ָיּ֑ה ָה‬ ֣ ֵ ‫ְתּ‬ ‫שּׁוֹשׁ ִ ֽנּים׃‬ ַ ‫ַבּ‬

‫ ַ ֤ﬠד ֶשׁיָּ ֙פ ַ֙וּח ַהיּ֔ וֹם וְ ָנ֖סוּ‬6 ‫ל־הר‬ ֣ ַ ‫ַה ְצּ ָל ִ ֑לים ֵ ֤א ֶלְך ִל֙י ֶא‬ ‫בוֹנה׃‬ ֽ ָ ‫ַה ֔מּוֹר וְ ֶאל־גִּ ְב ַ ֖ﬠת ַה ְלּ‬

lomes!, darrere el teu vel.

La teva cabellera com un folcat de cabres que s’aboquen de la muntanya de Galaad.

Les teves dents, com un folcat d’ovelles toses que pugen de l’esbandidor: cadascuna duu dos bessons, no n’hi ha cap d’estèril.

Com un fil d’escarlata els teus llavis, i el teu parlar és avinent; com una magrana partida les teves temples, darrere el teu vel.

Com la torre de David el teu coll, bastida per armeria: mil broquers hi són penjats, tots els escuts dels valents.

Tes dues sines, com dos cabrits bessons de gasela, que pasturen entre assutzenes.

Fins i tant que alenarà el dia i fugiran les ombres me n’aniré a la muntanya de la mirra, a la collada de l’encens.

aquí a tu (que ets) bella; els teus ulls coloms darrere el teu vel; el teu cabell com el ramat de les cabres que saltironen de la muntanya de Galaad.

2 Les teves dents com el ramat de les esquilades/ toses/xollades que pugen del bany, que totes elles han donat a llum bessones i privada d’ infant cap entre elles.

3 Com un fil de l’escarlata els teus llavis i la teva boca bonica; com una tallada de la magrana, la teva templa darrere el teu vel.

4 Com la torre de David el teu coll, construït per als trofeus / per filades de pedres; un miler d’escuts són penjats sobre ell, tots els broquers dels valents.

5 Els dos pits teus com dos cervatells bessons de gasela que pasturen entre els lliris.

6

Fins que [: abans que] bufi el dia i fugin les ombres, aniré quant a mi a la muntanya de la mirra i al tossal de l’encens.

60 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

7 Tota tu ets bella, amiga Tota tu (ets) bella, com‫וּמוּם‬ ֖ ‫ ֻכּ ָ ֤לְּך יָ ָפ ֙ה ַר ְﬠיָ ִ֔תי‬7 meva, panya meva, i defecte no hi ‫ֵ ֥אין ָ ֽבְּך׃ ס‬

8

‫נוֹן ַכּ ֔ ָלּה ִא ִ ֖תּי‬ ֙ ‫ִא ִ ֤תּי ִמ ְלּ ָב‬ ‫וֹאי ָתּ ֣שׁ ִוּרי׀‬ ִ ‫ִמ ְלּ ָבנ֣ וֹן ָתּ ֑ב‬ ‫יר‬ ֙ ִ‫ֵמ ֣ר ֹאשׁ ֲא ָמ ָ֗נה ֵמ ֤ר ֹאשׁ ְשׂנ‬ ‫וְ ֶח ְר ֔מוֹן ִמ ְמּעֹנ֣ וֹת ֲא ָרי֔ וֹת‬ ‫ֵ ֽמ ַה ְר ֵ ֖רי נְ ֵמ ִ ֽרים׃‬

no hi ha taca en tu.

Vine-te’n amb mi del Líban, esposa, vine-te’n amb mi del Líban: atalaia de la cima estant de l’Amana, de la cima estant del Senir i de l’Hermon, dels caus dels lleons, dels puigs dels lleopards.

ha en tu.

8 Amb mi, del Líban, jove casada / núvia, amb mi, del Líban vine, mira/ baixa del cim de l’Amanà, del cim de Senir i l’Hermon, dels caus dels lleons, de les muntanyes de lleopards.

9 M’has corprès, germana M’ has pres el cor, ger‫ ִל ַבּ ְב ִ ֖תּנִ י ֲאח ִ ֹ֣תי ַכ ָ ֑לּה‬9 meva, esposa, mana meva, jove casada / [‫]בּ ַא ַ ֣חת‬ ְ (‫)בּ ַא ַחד‬ ְ ‫ִל ַבּ ְב ִ֙תּינִ ֙י‬ ‫ ֵמ ֵﬠ ַ֔יניִ ְך ְבּ ַא ַ ֥חד ֲﬠ ָנ֖ק‬m’has corprès amb un núvia, m’ has pres el cor, dels teus ulls, amb un dels teus ulls, amb ‫ִמ ַצּוְּ ר ָֹנֽ יִ ְך׃‬

amb un collaret del teu coll.

un collaret dels teus collars.

10 Que belles són les teves Que són bells els teus ‫ ַמה־יָּ ֥פוּ ד ַ ֹ֖דיִ ְך ֲאח ִ ֹ֣תי‬10 amors, germana meva, amors, germana meva, ‫ַכ ָ ֑לּה ַמה־ ֤טֹּבוּ ד ַ ֹ֙דיִ ְ֙ך ִמ ַ֔יּיִ ן‬ esposa, jove casada / núvia! Que ‫ל־בּ ָשׂ ִ ֽמים׃‬ ְ ‫וְ ֵ ֥ר ַיח ְשׁ ָמ ַנ֖ יִ ְך ִמ ָכּ‬

com són més bones les teves amors que vi, i l’olor del teus untaments més que totes les aromes!

són bons els teus amors, més que el vi, i l’olor dels teus olis més que tots els bàlsams.

11 Bresca regalant són els Mel (regalimant) des‫ ֹ֛נ ֶפת ִתּ ֥טֹּ ְפנָ ה‬11 teus llavis, esposa: tiŀlen els teus llavis, jove ‫תוֹתיִ ְך ַכּ ָ ֑לּה ְדּ ַ ֤בשׁ וְ ָח ָל ֙ב‬ ֖ ַ ‫ִשׂ ְפ‬ ‫שׁוֹנְך וְ ֵ ֥ר ַיח‬ ֵ֔ ‫ ַ ֣תּ ַחת ְל‬mel i llet hi ha sota la teva casada / núvia; mel i llet llengua; sota la teva llengua i l’olor ‫ַשׂ ְלמ ַ ֹ֖תיִ ְך ְכּ ֵ ֥ר ַיח ְל ָבנֽ וֹן׃ ס‬

‫ ַגּ֥ ן׀ נָ ֖ﬠוּל ֲאח ִ ֹ֣תי ַכ ָ ֑לּה‬12 ‫ַגּ֥ל נָ ֖ﬠוּל ַמ ְﬠ ָי֥ ן ָח ֽתוּם׃‬

i l’olor dels teus arreaments és com l’olor del Líban.

Un jardí tancat, germana meva, esposa, una deu tancada, una font segellada.

dels teus vestits (és) com l’olor del Líban.

12

Un jardí tancat, germana meva, jove casada / núvia; una deu tancada, una font segellada.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 61

13 Els teus planters són un Els teus brots/gemmes ‫מּוֹנים‬ ִ֔ ‫ ְשׁ ָל ַ֙חיִ ְ֙ך ַפּ ְר ֵ ֣דּס ִר‬13 arbrat de magraners, (són) un parc de magraners ‫ִ ֖ﬠם ְפּ ִ ֣רי ְמגָ ִ ֑דים ְכּ ָפ ִ ֖רים ִﬠם־‬ amb fruits d’exceŀlència, ‫ נְ ָר ִ ֽדים׃‬amb fruits preciosos,

els cipres i els nards,

hennes amb nards.

14 el nard i el safrà, Nard i safrà, canya ‫ ֵנ ְ֣ ר ְדּ׀ וְ ַכ ְר ֗כֹּם ָקנֶ ֙ה‬14 la canella i el cinamom, aromàtica i cinamom amb ‫בוֹנ֑ה‬ ָ ‫ל־ﬠ ֵצ֣י ְל‬ ֲ ‫וְ ִקנָּ ֔מוֹן ִ ֖ﬠם ָכּ‬ ‫אשׁי‬ ֥ ֵ ‫ל־ר‬ ָ ‫מר וַ ֲא ָה ֔לוֹת ִ ֖ﬠם ָכּ‬ ֹ ֚ amb tots els arbres d’en- tots els arbres d’encens, cens, mirra i àloes amb tots els ‫ְב ָשׂ ִ ֽמים׃‬

‫ ַמ ְﬠ ַי֣ ן גַּ ִ֔נּים ְבּ ֵ ֖אר ַ ֣מיִ ם‬15 ‫ן־ל ָבנֽ וֹן׃‬ ְ ‫ַח ִיּ֑ים וְ נֹזְ ִ ֖לים ִמ‬

‫ימן‬ ָ֔ ‫וֹאי ֵת‬ ִ ‫וּב‬ ֣ ‫פוֹן‬ ֙ ‫ ֤ﬠ ִוּרי ָצ‬16 ‫יחי גַ ִנּ֖י יִ זְּ ֣לוּ ְב ָשׂ ָ ֑מיו יָ ֤ב ֹא‬ ִ ‫ָה ִ ֥פ‬ ‫ֹאכל ְפּ ִ ֥רי‬ ֖ ַ ‫דוֹד֙י ְלגַ נּ֔ וֹ וְ י‬ ִ ‫ְמגָ ָ ֽדיו׃‬

‫אתי ְלגַ נִּ י֘ ֲאח ִ ֹ֣תי‬ ִ ‫ ָ ֣בּ‬15 ‫מוֹר֙י ִﬠם־‬ ִ ‫יתי‬ ִ ‫ה ָא ִ ֤ר‬ ֒ ‫ַכ ָלּ‬ ‫ְבּ ָשׂ ִ֔מי ָא ַ ֤כ ְל ִתּי יַ ְﬠ ִר֙י ִﬠם־‬ ‫יתי יֵ ִינ֖י ִﬠם־‬ ִ ‫ִדּ ְב ִ֔שׁי ָשׁ ִ ֥ת‬ ‫ֲח ָל ִ ֑בי ִא ְכל֣ וּ ֵר ֔ ִﬠים ְשׁ ֥תוּ‬ ‫דּוֹדים׃ ס‬ ֽ ִ ‫וְ ִשׁ ְכ ֖רוּ‬

la mirra i els àloes, amb tots els bàlsams cabdals; una fontana dels jardins, un pou d’aigües vives i reguerols del Líban avall. * –Desperta tramuntana, i vine, migjorn!

Bufa sobre el meu jardí, que se n’espargeixin les aromes!

Que entri el meu amat en el seu jardí, i mengi del fruit seu preciós. * –He entrat en el meu jardí, germana meva, esposa, he collida la meva mirra amb el meu bàlsam; he menjat la meva bresca amb la meva mel, he begut el meu vi amb la meva llet!...– Mengeu, amics, beveu i ubriagueu-vos, benamats!

caps dels bàlsams.

15

Una font de jardins, un pou d’aigües vives i brollant del Líban.

[ELLA: 4,16] 16Desperta’t, Nord, i vine, Sud! Bufa sobre el meu jardí (que) s’escamparan els seus bàlsams.

Que vingui el meu estimat al seu jardí i menjarà els fruits de les seves excellències.

[RECERCA AFANYOSA DE L’ESTIMAT. ELL: 5,1a] 1Vinc al meu jardí, germana meva, jove casada / núvia, cullo la meva mirra amb el meu bàlsam; menjo la meva bresca amb la meva mel; bec el meu vi amb la meva llet.

[COR: 5,1b] Mengeu companys, beveu i embriagueu-vos, estimats.

62 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

4,1 Folcat ‘ramat’.

4,1 Abocar-se ‘acostar-se o tirar de pressa cap a un lloc’.

4,2 Toses ‘amb el pèl tallat arran’.

4,2 Esbandidor ‘lloc on poden passar per aigua clara els animals, a fi que quedin nets’. El mot apareix documentat sols en el sentit de ‘pica per a esbandir els plats’, de manera que la nova accepció és de creació ribiana.

4,3 Midbar té el sentit de ‘boca com a òrgan de la parla’, que Riba tradueix com a parlar.

4,4 Broquer ‘escut petit, sovint rodó, bombat del mig, ordinàriament de fusta folrada de pell’.

4,8 Atalaiar ‘observar, tractar de descobrir, amb la mirada’.

4,8 Cima ‘cim’.

4,10 Untament ‘ungüent’.

4,11 Bresca ‘estructura de cera del rusc construïda per les abelles, composta de ceŀles prismàtiques hexagonals i destinada a l’emmagatzematge de mel i de poŀlen i a la cria de les larves’.

4,11 Regalar ‘deixar caure a gotes o a raigs un líquid que es desprèn d’un cos’.

4,11 Arreament ‘ornaments, guarniments, especialment de vestir’.

4,14 Canella o canyella ‘escorça aromàtica del canyeller (Cinnamomum)’.

4,14 Àloe ‘gènere de plantes perennes de la família de les liliàcies (Aloe sp)’.

4,14 Cabdal ‘principal, eminent’.

4,15 Reguerol ‘rec petit’.

5,1 Ubriagar ‘embriagar’. Aquesta forma sols apareix documentada en textos de final del segle xix. Devia ser una forma vulgar que arrelà en el parlar de Barcelona. La forma moderna embriagar ja es troba en Ramon Llull.

5,1 Benamat ‘amat intensament’.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

–Jo dormia, però el meu ‫ ֲא ִ ֥ני יְ ֵשׁ ָנ֖ה וְ ִל ִ ֣בּי ֵ ֑ﬠר ֣קוֹל׀‬2 cor vetllava... ‫י־לי ֲאח ִ ֹ֤תי‬ ִ ֞ ‫דוֹפק ִפּ ְת ִח‬ ֵ ֗ ‫דּוֹדי‬ ִ֣ La veu del meu amat que ‫ֹאשׁ֙י‬ ִ ‫תי יוֹנָ ִ ֣תי ַת ָמּ ִ֔תי ֶשׁרּ‬ ֙ ִ ָ‫ַר ְﬠי‬ tusta: ‫יסי‬ ֵ ‫צּוֹתי ְר ִ ֥ס‬ ֖ ַ ֻ‫א־טל ְקוּ‬ ָ֔ ‫נִ ְמ ָל‬ ‫« ָ ֽליְ ָלה׃‬Obre’m, germana meva,

‫ת־כּ ָתּנְ ִ֔תּי‬ ֻ ‫תּי ֶא‬ ֙ ִ ‫ ָפּ ַ֙שׁ ְט‬3 ‫יכ ָכה ֶא ְל ָבּ ֶ ֑שׁנָּ ה ָר ַ ֥ח ְצ ִתּי‬ ֖ ָ ‫ֵא‬ ‫יכ ָכה ֲא ַטנְּ ֵ ֽפם׃‬ ֥ ָ ‫ת־רגְ ַ ֖לי ֵא‬ ַ ‫ֶא‬

‫ן־ה ֔חֹר‬ ַ ‫דוֹ ִמ‬ ֙ ָ‫דּוֹדי ָשׁ ַל֤ח י‬ ִ֗ 4 ‫וּמ ַ ֖ﬠי ָה ֥מוּ ָﬠ ָ ֽליו׃‬ ֵ ‫דוֹדי‬ ֑ ִ ‫תּ ַח ְל‬ ֹ ֣ ‫ ַ ֥ק ְמ ִ ֽתּי ֲא ִנ֖י ִל ְפ‬5 ‫ֹתי‬ ֙ ַ ‫פוּ־מוֹר וְ ֶא ְצ ְבּע‬ ֗ ‫וְ יָ ַ ֣די ָנ ְֽט‬ ‫֣מוֹר ע ֵֹ֔בר ַ ֖ﬠל ַכּ ֥פּוֹת‬ ‫ַה ַמּנְ ֽﬠוּל׃‬

‫דוֹדי‬ ֔ ִ ‫ ָפּ ַ ֤ת ְח ִ ֽתּי ֲאנִ ֙י ְל‬6 ‫דוֹדי ָח ַ ֣מק ָﬠ ָ ֑בר נַ ְפ ִשׁ֙י‬ ֖ ִ ְ‫ו‬ ‫יהוּ‬ ֙ ‫ָי ְֽצ ָ ֣אה ְב ַד ְבּ ֔רוֹ ִבּ ַקּ ְשׁ ִ֙תּ‬ ‫אתיו‬ ֖ ִ ‫אתיהוּ ְק ָר‬ ִ֔ ‫וְ ֣ל ֹא ְמ ָצ‬ ‫וְ ֥ל ֹא ָﬠ ָ ֽננִ י׃‬

amiga meva, coloma meva, perfecta meva; que el meu cap és ple de rou, els meus rulls de serení de la nit.»

«M’he despullada la gonella, com la remetria?

M’he rentat els peus, com me’ls ensutzaria?»

El meu amat passava la mà per l’escletxa, i les entranyes se’m removien per ell.

Em só llevada per obrir al meu amat, i les meves mans regalaven de mirra, i els meus dits de mirra decorrent sobre la nansa de la balda.

He obert al meu amat, però el meu amat s’era retret, se n’era passat de llarg.

La meva ànima se n’havia eixit de mi mentre ell parlava.

El cerquí, i no l’he trobat; el cridí, i no m’ha respost.

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 63

[ELLA: 5,2a] 2Jo (estic) adormida i el meu cor (està) vetllant; la veu del meu estimat (està) trucant: [ELL: 5,2b] Obre’m, germana meva, companya meva, coloma meva, la meva perfecta/íntegra, que el meu cap (és) ple de rosada, els meus rulls de gotetes de nit.

[ELLA: 5,3-8] 3M’ he tret la meva túnica, com me la vestiré? M’ he rentat els meus peus, com me’ ls embrutaré?

4 El meu estimat ha allargat la seva mà pel forat i les meves entranyes s’ han estremit a causa d’ell.

5 M’ he llevat, jo, per obrir al meu estimat i les meves mans degotaven de mirra i els meus dits de mirra que fluïa sobre els agafadors del pestell/forrellat.

6

He obert, jo, al meu estimat i el meu estimat se n’ havia anat, havia passat.

El meu ésser ha sortit en parlar ell, l’ he cercat i no l’ he trobat, l’ he cridat i no m’ ha respost.

64 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

7 M’han trobada les guarM’ han trobat els guar‫ ְמ ָצ ֻ ֧אנִ י ַהשּׁ ְֹמ ִ ֛רים‬7 des que fan el tomb des, els qui fan la ronda a ‫ַהסּ ְֹב ִ ֥בים ָבּ ִ ֖ﬠיר ִה ֣כּוּנִ י‬ per la ciutat, la vila, m’ han donat cops i ‫ת־ר ִד ִיד֙י‬ ְ ‫ְפ ָצ ֑ﬠוּנִ י נָ ְשׂ ֤אוּ ֶא‬ ‫ ֵ ֽמ ָﬠ ֔ ַלי שׁ ְֹמ ֵ ֖רי ַהח ֹֽמוֹת׃‬m’han batuda, m’han na- m’ han ferit, han aixecat el

‫ ִה ְשׁ ַ ֥בּ ְﬠ ִתּי ֶא ְת ֶכ֖ם ְבּנ֣ וֹת‬8 ‫אוּ ֶאת־‬ ֙ ‫ם־תּ ְמ ְצ‬ ִ ‫רוּשׁ ָל֑םִ ִ ֽא‬ ָ ְ‫י‬ ‫חוֹלת‬ ֥ ַ ‫ה־תּ ִגּ֣ידוּ ֔לוֹ ֶשׁ‬ ַ ‫דּוֹדי ַמ‬ ִ֔ ‫ַא ֲה ָ ֖בה ָ ֽאנִ י׃‬ ‫ה־דּוֹדְך ִמ ֔דּוֹד ַהיָּ ָ ֖פה‬ ֵ֣ ‫ ַמ‬9 ‫ה־דּוֹדְך ִמ ֔דּוֹד‬ ֵ֣ ‫ַבּנָּ ִ ֑שׁים ַמ‬ ‫ֶשׁ ָ ֖כּ ָכה ִה ְשׁ ַבּ ְﬠ ָ ֽתּנוּ׃‬

‫דּוֹדי ַצ ֙ח וְ ָא ֔דוֹם ָדּג֖ וּל‬ ֥ ִ 10 ‫ֵמ ְר ָב ָ ֽבה׃‬

frada, m’han estirat el mantell de sobre mi, les guardes dels murs.

Jo us he conjurades, oh filles de Jerusalem, si trobàveu el meu amat, què li assabentaríeu?...

Que jo malaltejo d’amor. * –Què és el teu amat més que un altre amat, la més bella de les dones?

Què és el teu amat més que un altre amat, que com això ens has conjurades? * –El meu amat és blanc i vermell; assenyalat entre deu mil.

meu vel de sobre meu els guardes de les muralles.

8

Us imploro, filles de Jerusalem, si trobeu el meu estimat, què li direu? Que (estic) malalta d’amor, jo.

[COR: 5,9] 9Com el teu estimat (és) més que un estimat, oh bella entre les dones? Com el teu estimat (és) més que un estimat, que així ens (ho) has implorat?

[ELLA: 5,10-16] 10El meu estimat (és) radiant i roig, remarcable/distingit més que deu mil.

11 El seu cap és or fi, El seu cap (és) or d’or ‫ֹאשׁוֹ ֶכּ ֶ֣תם ָ ֑פּז‬ ֖ ‫ ר‬11 els seus rulls palmes rapur; els seus rulls un ramell ‫וּצּוֹת ֙יו ַתּ ְל ַתּ ֔ ִלּים ְשׁח ֹ֖רוֹת‬ ָ ‫ְק‬ mades, de flors/fruits de la palme‫עוֹרב׃‬ ֽ ֵ ‫ָכּ‬

negres com el corb.

Els seus ulls, com a colo‫יוֹנ֖ים ַﬠל־‬ ִ ‫ ֵﬠ ָ֕יניו ְכּ‬12 mes vora les correnties ‫צוֹת ֶ ֽבּ ָח ֔ ָלב‬ ֙ ‫ֲא ִ ֣פ ֵיקי ָ ֑מיִ ם ֽר ֹ ֲח‬ d’aigües, ‫ל־מ ֵ ֽלּאת׃‬ ִ ‫י ְֹשׁ ֖בוֹת ַﬠ‬ banyant-se en llet, posades en l’abundor.

ra datilera, negres com el corb.

12 Els seus ulls com coloms sobre els rierols d’aigües banyant-se en llet, vivint sobre una plenitud / un toll / un estany.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 65

13 Les seves galtes com una Les seves galtes com un ‫רוּג֣ת ַה ֔בֹּ ֶשׂם‬ ַ ‫ ְל ָחיָ ֙ו ַכּ ֲﬠ‬13 erola de bàlsam, bancal del bàlsam, torres ‫ִמגְ ְדּ ֖לוֹת ֶמ ְר ָק ִ ֑חים‬ ‫וֹשׁ ִ֔נּים נ ְֹט ֖פוֹת‬ ַ ‫תוֹת ֙יו ֽשׁ‬ ָ ‫ ִשׂ ְפ‬com bancals d’herbes d’o- d’ herbes aromàtiques, els lor; seus llavis lliris regalimant ‫֥מוֹר ע ֵ ֹֽבר׃‬

‫ יָ ָד ֙יו גְּ ִל ֵיל֣י זָ ָ֔הב‬14 ‫ְמ ֻמ ָלּ ִ ֖אים ַבּ ַתּ ְר ִ ֑שׁישׁ ֵמ ָﬠ ֙יו‬ ‫ֶ ֣ﬠ ֶשׁת ֵ֔שׁן ְמ ֻﬠ ֶלּ ֶ֖פת ַס ִפּ ִ ֽירים׃‬

‫שׁוֹק ֙יו ַﬠ ֣מּ ֵוּדי ֵ֔שׁשׁ‬ ָ 15 ‫י־פז‬ ֑ ָ ֵ‫ל־א ְדנ‬ ַ ‫ְמיֻ ָסּ ִ ֖דים ַﬠ‬ ‫הוּ ַכּ ְלּ ָבנ֔ וֹן ָבּ ֖חוּר‬ ֙ ‫ַמ ְר ֵ֙א‬ ‫ָכּ ֲא ָר ִ ֽזים׃‬

‫כּוֹ ַ ֽמ ְמ ַת ִ֔קּים וְ ֻכ ֖לּוֹ‬ ֙ ‫ ִח‬16 ‫דוֹד֙י וְ ֶז֣ה ֵר ֔ ִﬠי‬ ִ ‫ַמ ֲח ַמ ִ ֑דּים ֶז֤ה‬ ‫רוּשׁ ָ ֽלםִ׃‬ ָ ְ‫ְבּנ֖ וֹת י‬

‫דּוֹדְך ַהיָּ ָ ֖פה‬ ֔ ֵ ‫ ָ ֚אנָ ה ָה ַלְ֣ך‬16 ‫דוֹדְך‬ ֔ ֵ ‫ַבּנָּ ִ ֑שׁים ָ ֚אנָ ה ָפּ ָנ֣ה‬ ‫וּנְ ַב ְק ֶ ֖שׁנּוּ ִﬠ ָ ֽמְּך׃‬

els seus llavis, assutzenes que degoten mirra decorrent.

Les seves mans, rotlles d’or encastats amb pedres tarsines; el seu ventre, una obra d’ivori recoberta de safirs; les seves cames, pilars de marbre fonamentats damunt sòcols d’or fi.

La seva aparença és com el Líban, triat com els cedres.

El seu paladar és dolçura, i ell tot sencer desitjos.

Aquest és el meu amat, aquest és el meu amic, oh filles de Jerusalem. * –Per on se n’ha anat el teu amat, la més bella de les dones, cap a on s’ha girat el teu amat, que el cercaríem amb tu? *

–El meu amat ha davallat ‫דּוֹד֙י יָ ַ ֣רד ְלגַ נּ֔ וֹ ַל ֲﬠרוּג֖ וֹת‬ ִ 2 al seu jardí ‫עוֹת ַבּגַּ ִ֔נּים‬ ֙ ‫ַה ֑בֹּ ֶשׂם ִל ְר‬ ‫וֹשׁ ִ ֽנּים׃‬ ַ ‫ וְ ִל ְל ֖קֹט ֽשׁ‬a les eroles del bàlsam, per pastorejar dins els jardins i aplegar-hi assutzenes.

de mirra que flueix.

14

Les seves mans / els seus braços (són) cilindres d’or plens de crisòlit, el seu ventre (és) una plaqueta de vori recoberta de lapislàtzulis.

15

Les seves cames, columnes d’alabastre/marbre assentades sobre pedestals d’or pur, la seva aparença com el Líban, escollit com els cedres.

16

El seu paladar, dolceses, i tot ell delícies. Aquest (és) el meu estimat i aquest el meu company, filles de Jerusalem.

[LA FASCINACIÓ DE L’ESTIMADA. COR: 6,1] 1 On ha anat el teu estimat, la bella entre les dones? Cap a on s’ ha girat el teu estimat i el cercarem amb tu?

[ELLA: 6,2-3] 2El meu estimat ha baixat al seu jardí, al bancal del bàlsam, a fer pasturar en els jardins i a collir(-hi) lliris.

66 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

3 Jo sóc del meu amat i el Jo del meu estimat i el ‫דוֹדי ֔ ִלי‬ ֣ ִ ְ‫דוֹד֙י ו‬ ִ ‫ ֲא ִנ֤י ְל‬3 meu amat de mi, meu estimat de mi, el qui ‫שּׁוֹשׁ ִ ֽנּים׃ ס‬ ַ ‫ָהר ֶ ֹ֖ﬠה ַבּ‬

que pastoreja entre assutzenes.

fa pasturar entre els lliris.

5,2 Tustar en el sentit de tustar a la porta ‘trucar-hi picant amb els nusos dels dits’.

5,2 Rou ‘rosada’.

5,3 Serení ‘serena, rellent, humitat de l’aire que hi ha en certes nits serenes o després de la posta de sol’.

5,3 Gonella ‘peça de vestit d’homes i dones, composta de cos i falda’.

5,3 Remetre ‘tornar a posar’. Apareix documentat en l’obra d’Ausiàs Marc.

5,3 Ensutzar ‘embrutar’.

5,5 Decórrer ‘córrer avall’. Ja es troba en Ramon Llull.

5,6 Retreure’s ‘retirar-se’.

5,7 Batre ‘donar cops’.

5,7 Nafrar ‘ferir’.

5,8 Malaltejar ‘estar malalt o malaltís’.

5,11 Palmes ramades ‘palmeres que han ramat o tret branques’.

5,12 Correntia ‘corrent d’aigua’.

5,13 Erola ‘porció de terra de contorn aproximadament circular’.

5,13 Bancal ‘tros de terra plana conreada, limitada per rases, rengles d’arbres o marges’.

5,14 L’hebreu tarxix és el nom d’una pedra preciosa difícil de precisar; en grec és traduït per qarsij, que es refereix al nom geogràfic de localització molt incerta Tarsis. Riba ho converteix en pedra tarsina o pedra preciosa de Tarsis.

5,16 Dolçura ‘dolçor’. Apareix documentada en Lacavalleria (Gazophylacium catalano-latinum, 1696); Verdaguer l’usa en Canigó.

6,3 Convé notar l’alternança entre «Em só llevada» 5,3 i aquest «Jo sóc».

–Ets bella, amiga meva, [ELL: 6,4-9] 4Bella tu, ‫תי ְכּ ִת ְר ָ֔צה‬ ֙ ִ ָ‫ יָ ֙ ָפה ַ ֤א ְתּ ַר ְﬠי‬4 com Tirsa, companya meva, com Tir‫ירוּשׁ ָל֑םִ ֲאיֻ ָ ֖מּה‬ ָ ‫או֖ה ִכּ‬ ָ ָ‫נ‬ sà, bonica com Jerusalem, ‫ ַכּנִּ ְדגָּ ֽלוֹת׃‬graciosa com Jerusalem, terrible com una host sota les banderes.

aterridora com un exèrcit amb els estendards.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 67

5 Gira els teus ulls del meu Aparta els teus ulls de ‫ ָה ֵ ֤ס ִבּי ֵﬠינַ֙ יִ ְ֙ך ִמנֶּ גְ ִ ֔דּי‬5 davant, que m’arrava- davant meu ja que ells ‫ֶ ֥שׁ ֵ ֖הם ִה ְר ִה ֻיב֑נִ י ַשׂ ְﬠ ֵר ְ֙ך‬ ten. m’ han torbat; els teus ca‫ְכּ ֵﬠ ֶ֣דר ָ ֽה ִﬠ ִ֔זּים ֶשׁגָּ ְל ֖שׁוּ ִמן־‬ ‫ ַהגִּ ְל ָ ֽﬠד׃‬La teva cabellera és com bells com un ramat de ca-

un folcat de cabres que s’aboquen de Galaad.

bres que saltironen de Galaad.

6 Les teves dents, com un Les teves dents com el ‫ ִשׁנַּ֙ יִ ְ֙ך ְכּ ֵﬠ ֶ֣דר ָ ֽה ְר ֵח ֔ ִלים‬6 folcat d’ovelles ramat de les ovelles que pu‫ן־ה ַר ְח ָ ֑צה ֶשׁ ֻכּ ָלּ ֙ם‬ ָ ‫ֶשׁ ָﬠ ֖לוּ ִמ‬ ‫ימוֹת וְ ַשׁ ֻכּ ָ ֖לה ֵ ֥אין‬ ֔ ‫ ַמ ְת ִא‬que pugen de l’esbandi- gen del bany, que totes elles dor: han donat a llum bessones ‫ָבּ ֶ ֽהם׃‬

‫מּוֹן ַר ָקּ ֵ֔תְך‬ ֙ ‫ ְכּ ֶ ֤פ ַלח ָה ִר‬7 ‫ִמ ַ ֖בּ ַﬠד ְל ַצ ָמּ ֵ ֽתְך׃‬ ‫ ִשׁ ִ ֥שּׁים ֵ֙ה ָמּ ֙ה ְמּ ָל ֔כוֹת‬8 ‫ילגְ ִ ֑שׁים וַ ֲﬠ ָל ֖מוֹת‬ ַ ‫וּשׁמ ִֹנ֖ים ִ ֽפּ‬ ְ ‫ֵ ֥אין ִמ ְס ָ ֽפּר׃‬

‫יא יוֹנָ ִ ֣תי ַת ָמּ ִ֔תי‬ ֙ ‫ ַא ַ ֥חת ִה‬9 ‫יא ְל ִא ָ֔מּהּ ָבּ ָ ֥רה ִ ֖היא‬ ֙ ‫ַא ַ ֥חת ִה‬ ‫נוֹת‬ ֙ ‫וּה ָב‬ ָ ‫וֹל ְד ָ ֑תּהּ ָר ֤א‬ ַ ֽ‫ְלי‬ ‫וּה ְמ ָל ֥כוֹת‬ ָ ‫ַ ֽו יְ ַא ְשּׁ ֔ר‬ ‫וּה׃ ס‬ ָ ‫ילגְ ִ ֖שׁים ַ ֽו יְ ַה ְל ֽל‬ ַ ‫וּפ‬ ִֽ

cadascuna duu dos bessons, no n’hi ha cap d’estèril.

Com una magrana partida les teves temples, darrere el teu vel.

Seixanta són elles, les reines, i vuitanta les concubines, i les donzelles no tenen compte: una sola és la meva coloma, la perfecta meva, l’única per la seva mare, la preferida per la que l’ha infantada.

L’han vista les filles i l’han dita benorosa, les reines i les concubines, i l’han altificada.

i privada d’ infant cap entre elles.

7

Com una tallada de la magrana, la teva templa darrere el teu vel.

8 Seixanta elles (són) reines i vuitanta (són) concubines i les noies joves sense nombre.

9

Una [: única] ella la meva coloma, la meva perfecta/íntegra; una [: única] ella per a la seva mare; pura/preferida ella per a la qui la va infantar. La veuen les filles i la proclamen feliç; reines i concubines la lloen.

6,9 Benorosa ‘benaurada’, mot que apareix en els reculls lexicogràfics sols amb exemples de traduccions de Riba. Cal pensar que és una creació literària d’ell.

6,9 Altificar ‘fer més alt en poder o en dignitat’. El mot apareix documentat en Francesc Eiximenis.

68 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

–Qui és aquesta que es ‫י־ז ֹאת ַהנִּ ְשׁ ָק ָ ֖פה‬ ֥ ‫ ִמ‬10 decanta igual que ‫מוֹ־שׁ ַחר יָ ָ ֣פה ַכ ְלּ ָב ָ֗נה‬ ָ֑ ‫ְכּ‬ l’aurora, ‫ָבּ ָר ֙ה ַ ֽכּ ַח ָ֔מּה ֲאיֻ ָ ֖מּה‬ ‫ ַכּנִּ ְדגָּ ֽלוֹת׃ ס‬bella com la lluna blanca,

‫גוֹז יָ ַ ֔ר ְד ִתּי‬ ֙ ‫ ֶאל־גִּ ַנּ֤ת ֱא‬11 ‫אוֹת‬ ֙ ‫ִל ְר ֖אוֹת ְבּ ִא ֵ ֣בּי ַה ָנּ ַ֑חל ִל ְר‬ ‫ֲה ָ ֽפ ְר ָ ֣חה ַה ֔ ֶגּ ֶפן ֵה ֵנ֖צוּ‬ ‫ָה ִרמּ ִ ֹֽנים׃‬

‫ ֣ל ֹא יָ ַ ֔ד ְﬠ ִתּי נַ ְפ ִ ֣שׁי‬12 ‫ָשׂ ַ֔מ ְתנִ י ַמ ְר ְכּ ֖בוֹת ַﬠ ִמּי־‬ ‫נָ ִ ֽדיב׃‬

pura com el sol roent, terrible com una host sota les banderes? * –Jo era davallada al jardí dels noguers, a veure les verdures de la vall, a veure si ha gemmat el cep, si els magraners han florit...

Jo no sé, el meu delit m’ha posada entre els carros del seguici del príncep... *

[COR: 6,10] 10Qui és aquesta que mira (cap avall) com una aurora, bella com la lluna, pura com el sol, aterridora com un exèrcit amb els estendards?

[ELL: 6,11-12] 11 A un jardí de noguera he baixat per veure la verdor / els brots del uadi / del torrent, per veure si ha brotat la vinya, (si) han florit els magraners.

12

No sabia, ésser meu, ha posat a mi carros del meu poble noble [la traducció literal no té gaire sentit.

Ho accepten tots els comentaristes].

–Torna, torna, Sulammi- [LA BELLESA DE L’ES‫וּל ִ֔מּית‬ ַ ‫וּב֙י ַה ֣שּׁ‬ ִ ‫וּבי ֙שׁ‬ ִ ‫ ֤שׁ‬17 TIMADA. COR: 7,1a] ta, ‫ה־בְּך‬ ֑ ָ ֶ‫וּבי וְ נֶ ֱחז‬ ִ ‫וּבי ֖שׁ‬ ִ ‫֥שׁ‬ torna, torna i et mirarem. *

1

Torna, torna, Sulamita, torna, torna i et veurem.

–Què hi mireu en la Su- [ELL: 7,1b-10] Què (hi) ‫וּל ִ֔מּית‬ ַ ‫ה־תּ ֱח ֙זוּ ַבּ ֣שּׁ‬ ֶ ‫ַ ֽמ‬ lammita, veureu en la Sulamita? ‫ִכּ ְמח ַ ֹ֖לת ַ ֽה ַמּ ֲח ָנֽ יִ ם׃‬

‫ ַמה־יָּ ֧פוּ ְפ ָﬠ ַ ֛מיִ ְך ַבּנְּ ָﬠ ִ ֖לים‬2 ‫ַבּת־נָ ִ ֑דיב ַחמּוּ ֵ ֣ קי יְ ֵר ַ֔כיִ ְך‬ ‫ְכּ ֣מוֹ ֲח ָל ִ֔אים ַמ ֲﬠ ֵ ֖שׂה יְ ֵ ֥די‬ ‫ָא ָ ֽמּן׃‬

com si una dansa de dos esbarts? * –Que són bells els teus passos dins les sandàlies, filla de príncep!

Les corbes de les teves cuixes són com unes manilles, obra de mans de mestre.

Com la dansa dels dos campaments.

2

Que són bells els teus peus en les sandàlies, filla de noble, les corbes dels teus malucs/cuixes (són) com ornaments obra de mans d’artista.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 69

3 El teu omelic, una tassa El teu llombrígol (és) ‫ ָשׁ ְר ֵר ְ֙ך ַא ַגּ֣ ן ַה ַ֔סּ ַהר ַאל־‬3 arrodonida, una copa de rodonesa; no ‫יֶ ְח ַ ֖סר ַה ָ ֑מּזֶ ג ִבּ ְטנֵ ְ֙ך ֲﬠ ֵר ַ ֣מת‬ ‫שּׁוֹשׁ ִ ֽנּים׃‬ ַ ‫סוּג֖ה ַבּ‬ ָ ‫ ִח ִ֔טּים‬que no hi manca vi ama- (hi) manca el vi mesclat; el

‫ ְשׁ ֵנ֥י ָשׁ ַ ֛דיִ ְך ִכּ ְשׁ ֵנ֥י ֳﬠ ָפ ִ ֖רים‬4 ‫ָתּ ֳא ֵ ֥מי ְצ ִב ָיּֽה׃‬ ‫ארְך ְכּ ִמגְ ַ ֣דּ ל ַה ֵ ֑שּׁן‬ ֖ ֵ ָ‫ ַצוּ‬5 ‫ֵﬠ ַ֜יניִ ְך ְבּ ֵר ֣כוֹת ְבּ ֶח ְשׁ ֗בּוֹן ַﬠל־‬ ‫ת־ר ִ֔בּים ַא ֵפּ ְ֙ך‬ ַ ‫ַ֙שׁ ַﬠ ֙ר ַבּ‬ ‫צוֹפה ְפּ ֵנ֥י‬ ֖ ֶ ‫ְכּ ִמגְ ַ ֣דּ ל ַה ְלּ ָבנ֔ וֹן‬ ‫ַד ָ ֽמּ ֶשׂק׃‬

‫ֹאשְׁך ָﬠ ַ ֙ליִ ְ֙ך ַכּ ַכּ ְר ֶ֔מל‬ ֤ ֵ ‫ר‬6 ‫ֹאשְׁך ָכּ ַא ְרגָּ ָ ֑מן ֶ ֖מ ֶלְך‬ ֖ ֵ ‫וְ ַד ַ ֥לּת ר‬ ‫ָא ֥סוּר ָבּ ְר ָה ִ ֽטים׃‬

rat; el teu ventre, com una rima de blat enrotllada d’assutzenes.

Tes dues sines, com dos cabrits bessons de gasela.

El teu coll, com una torre d’ivori; els teus ulls, com els estanys d’Hesbon, a la porta de Bat-Rabbim; el teu nas, com la torre del Líban, que mira de la banda de Damasc.

El teu cap, damunt teu, com el Carmel, i la trena del teu cap com la púrpura: un rei és captiu dins les destries.

teu ventre (és) un munt de blat vorejat de lliris.

4

Els teus dos pits com dos cervatells, bessons de gasela.

5 El teu coll com una torre de vori; els teus ulls com estanys a Heixbon al costat de la porta de Bat-Rabim [: Filla de Molts]; el teu nas com la torre del Líban guaitant cara a Damasc.

6

El teu cap sobre teu com el Carmel i la cabellera del teu cap com la porpra, un rei empresonat en les trenes / en l’abeurador.

7 Com t’ets embellida i Que ets bella i que ets ‫וּמה־נָּ ֔ ַﬠ ְמ ְתּ‬ ַ ‫ית‬ ֙ ‫ ַמה־יָּ ִפ‬7 com t’ets endolcida, encantadora, amor, en les ‫נוּגים׃‬ ֽ ִ ‫ַא ֲה ָ ֖בה ַבּ ַ ֽתּ ֲﬠ‬

8

‫וֹמ ֵת ְ֙ך ָ ֽדּ ְמ ָ ֣תה‬ ָ ‫֤ז ֹאת ֽק‬ ‫ְל ָת ָ֔מר וְ ָשׁ ַ ֖דיִ ְך ְל ַא ְשׁכּ ֹֽלוֹת׃‬

‫תּי ֶא ֱﬠ ֶל֣ה ְב ָת ָ֔מר‬ ֙ ִ ‫ ָא ַ֙מ ְר‬9 ‫יוּ־נ֤א‬ ָ ‫א ֲח ָז֖ה ְבּ ַסנְ ִס ָנּ֑יו וְ יִ ֽ ְה‬ ֹֽ ‫ָשׁ ַ ֙דיִ ְ֙ך ְכּ ֶא ְשׁ ְכּ ֣לוֹת ַה ֔ ֶגּ ֶפן‬ ‫פּוּחים׃‬ ֽ ִ ‫וְ ֵ ֥ר ַיח ַא ֵ ֖פְּך ַכּ ַתּ‬

oh amor, dins les delícies!

Aqueixa alçària teva s’assembla a una palmera, i tes dues sines en són els carrolls.

Jo he dit: m’enfilaré dalt la palmera, m’agafaré dels seus rams!

Ara siguin les teves sines com els carrolls del cep, i l’olor del teu alè com les pomes,

delícies.

8 Aquesta teva estatura s’assembla a una palmera i els teus pits als ramells.

9

He dit: pujaré a la palmera (i) agafaré ramells dels seus dàtils i seran/siguin, doncs, els teus pits com ramells de la vinya i l’olor del teu nas com les pomes.

70 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

10 i el teu paladar com vi I el teu paladar com vi ‫הוֹלְך‬ ֥ ֵ ‫ וְ ִח ֵ֕כְּך ְכּ ֵי֥ין ַה ֛טּוֹב‬10 bo… del bo que va al meu esti‫דּוֹבב‬ ֖ ֵ ‫ישׁ ִ ֑רים‬ ָ ‫דוֹדי ְל ֵמ‬ ֖ ִ ‫ְל‬ * mat [atenció: la paraula és ‫ִשׂ ְפ ֵ ֥תי יְ ֵשׁ ִ ֽנים׃‬

–... que corre al meu amat de dret, que s’esmuny dins els llavis dels que s’adormissen.

Jo sóc del meu amat, i so‫דוֹדי וְ ָﬠ ַ ֖לי‬ ֔ ִ ‫ ֲא ִנ֣י ְל‬11 bre meu ve el seu de‫שׁוּק ֽתוֹ׃ ס‬ ָ ‫ְתּ‬ sig.

en masculí tot i que parla el noi. El text presenta dificultats textuals insuperables] per un camí pla degotant/lliscant dels llavis d’adormits.

[ELLA: 7,11-14] 11Jo per al meu estimat i sobre meu el seu desig.

6,10 Host ‘exèrcit en campanya’.

6,11 Noteu «La meva ànima se n’havia eixit de mi» 5,6 en contraposició amb «Jo era davallada».

6,11 Verdura ‘verdor, lloc poblat de vegetació verda’.

6,11 Gemmar ‘brotar’, el mot és una innovació de Riba que no apareix en cap recull lexicogràfic.

7,1 Esbart ‘grup dedicat al conreu de la dansa tradicional’ o bé ‘petit conjunt de persones que van plegades, especialment de soldats’.

7,2 Manilles ‘braçalet’.

7,3 Omelic ‘llombrígol’; en la forma omelic no apareix en cap recull lexicogràfic.

7,3 Vi amarat sembla que ha de tenir el sentit de ‘vi mesclat amb espècies aromàtiques’; segurament Riba devia estendre el sentit d’amarar a ‘penetrat d’espècies’. En català no es troba documentat en cap font lexicogràfica.

7,3 Rima ‘pila, munt’.

7,6 Destria sembla que té el sentit de ‘badia o cap d’una trena de cabells’. El mot no es troba documentat en altres fonts.

7,8 Carroll ‘raïm’.

7,10 Adormissar-se ‘mig adormir-se, ensopir-se, abaltir-se’.

–Vine, amat meu, eixirem [7,12] 12Vine, estimat meu, ‫דוֹד֙י נֵ ֵצ֣א ַה ָשּׂ ֶ ֔דה‬ ִ ‫ ְל ָ ֤כה‬12 al camp; sortirem al camp, passarem ‫נָ ִ ֖לינָ ה ַבּ ְכּ ָפ ִ ֽרים׃‬ la nit ens acollirem a les aldees.

la nit en els llogarets.

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Matinarem cap a les vi‫ימ ֙ה ַל ְכּ ָר ִ֔מים‬ ָ ‫ נַ ְשׁ ֙ ִכּ‬13 nyes, ‫נִ ְר ֶ֞אה ִאם ָ ֽפּ ְר ָ ֤חה ַהגֶּ֙ ֶ ֙פן‬ veurem si ha brostat el ‫ִפּ ַ ֣תּח ַה ְסּ ָמ ַ ֔דר ֵה ֵנ֖צוּ‬ cep, ‫מּוֹנ֑ים ָ ֛שׁם ֶא ֵ ֥תּן ֶאת־דּ ַ ֹ֖די‬ ִ ‫ָה ִר‬ ‫ ָ ֽלְך׃‬si ha esclatat la gemma,

‫נוּ־ר ַיח‬ ֗ ֵ ‫דּוּד ִ ֣אים ָ ֽנ ְת‬ ָ ‫ ַ ֽה‬14 ‫ל־מגָ ִ ֔דים‬ ְ ‫ינוּ ָכּ‬ ֙ ‫ל־פּ ָת ֵ֙ח‬ ְ ‫וְ ַﬠ‬ ‫דּוֹדי‬ ֖ ִ ‫ֲח ָד ִ ֖שׁים גַּ ם־יְ ָשׁ ִנ֑ים‬ ‫ָצ ַ ֥פנְ ִתּי ָ ֽלְך׃‬

si els magraners han florit.

Allí jo et donaria el meva amor.

Les mandràgores llencen olor, i a les nostres portes hi ha tota llei de fruits preciosos, de novells i de vells: amat meu, jo els servava per tu.

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 71 13

Ens llevarem aviat (per anar) cap a les vinyes, veurem si ha borronat la vinya, (si) s’ ha obert el borró, (si) han florit els magraners. Allà donaré els meus amors a tu.

14

Les mandràgores han donat olor i a les nostres entrades/portes tot[a mena] d’exceŀlències noves, també velles, estimat meu, [els] he amagat/reservat per a tu.

VERITAQui te’m donés com un [L’AMOR ‫יוֹנ֖ק‬ ֵ ‫ ִ ֤מי יִ ֶתּנְ ָ֙ך ְכּ ָ ֣אח ֔ ִלי‬18 1 BLE. ELLA: 8,1-4] germà, Qui ‫חוּץ‬ ֙ ‫ְשׁ ֵ ֣די ִא ִ ֑מּי ֶ ֽא ְמ ָצ ֲאָך֤ ַב‬ ‫ ֶא ָ ֣שּׁ ְק ָ֔ך ַגּ֖ם ל ֹא־יָ ֥בוּזוּ ִ ֽלי׃‬que mamessis dels pits de et donarà com un germà la meva mare!

Jo et trobaria a fora, et besaria i no me’n menystindrien!

per a mi, el qui mama els pits de ma mare; et trobaré fora, et besaré, tampoc no mostraran menyspreu per mi.

2 Te m’emportaria, et faria Et conduiré, et faré ve‫ל־בּית‬ ֥ ֵ ‫יאָך֛ ֶא‬ ֲ ‫ ֶאנְ ָ ֽהגֲ ָ֗ך ֲא ִ ֽב‬2 entrar dins la casa de nir a la casa de ma mare; ‫ִא ִ ֖מּי ְתּ ַל ְמּ ֵ ֑דנִ י ַא ְשׁ ְק ָ֙ך ִמ ַיּ֣ יִ ן‬ la meva mare, tu m’ensenyaràs; jo et faré ‫ָה ֶ ֔ר ַקח ֵמ ֲﬠ ִ ֖סיס ִרמּ ִ ֹֽני׃‬

‫ֹאשׁי‬ ִ֔ ‫אלוֹ ַ ֣תּ ַחת ר‬ ֙ ֹ ‫ ְשׂמ‬3 ‫ימינ֖ וֹ ְתּ ַח ְבּ ֵ ֽ קנִ י׃‬ ִ ‫ִ ֽו‬

i m’hi alliçonaries; jo t’abeuraria amb vi especiat, amb most de les meves magranes.

La seva esquerra sota el meu cap, i la seva destra m’estrenyerà. *

beure de vi de l’espècia, de most de la meva magrana / de les meves magranes.

3

La seva esquerra sota el meu cap i la seva dreta m’abraça.

72 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

4 –Jo us he conjurades, oh Us imploro, filles de Je‫ ִה ְשׁ ַ ֥בּ ְﬠ ִתּי ֶא ְת ֶכ֖ם ְבּנ֣ וֹת‬4 filles de Jerusalem, rusalem, com desvetllaríeu ‫ה־תּ ִ ֧ﬠירוּ׀ וּֽ ַמה־‬ ָ ‫רוּשׁ ָל֑םִ ַמ‬ ָ ְ‫י‬ ‫ת־ה ַא ֲה ָ ֖בה ַ ֥ﬠד‬ ָ ‫ ְתּ ֽﬠֹ ְר ֛רוּ ֶא‬oh no desperteu, o no / no desvetlleu i com desdesvetlleu l’amor pertaríeu / i no desperteu ‫ֶשׁ ֶתּ ְח ָ ֽפּץ׃ ס‬

fins i tant que ella voldrà.

l’amor fins que (ho) desitgi?

7,13 Brostar ‘treure brosta (brots i les branquetes novelles, d’un arbre o un arbust)’.

7,13 Gemma ‘òrgan que origina una tija, una branca o una flor’.

7,14 Servar ‘guardar intacte’.

8,1 Menystenir ‘tenir en menys, subestimar’.

8,2 Especiat ‘condimentat amb espècies’.

8,3 Destra ‘la mà dreta’.

–Qui és aquesta que puja ‫ ִ ֣מי ֗ז ֹאת ע ָֹל ֙ה ִמן־‬5 de l’erm, ‫ַה ִמּ ְד ָ֔בּר ִמ ְת ַר ֶ ֖פּ ֶקת ַﬠל־‬ repenjada sobre el seu ‫דּוֹדהּ ַ ֤תּ ַחת ַה ַתּ ֙פּ ַ֙וּח‬ ָ֑ amat? ‫ֽﬠ ַוֹר ְר ִ֔תּיָך ָ ֚שׁ ָמּה ִח ְבּ ַל ְ֣תָך‬ * ‫ִא ֶ֔מָּך ָ ֖שׁ ָמּה ִח ְבּ ָ ֥לה יְ ָל ַ ֽד ְתָך׃‬

[COR: 8,5a] 5Qui és aquesta que puja del desert recolzant-se sobre el seu estimat?

–Sota la pomera jo t’he deixondida, l’indret on et parterejava la teva mare, on parterejava la que t’ha infantada. * –Posa’m com un segell sobre el teu cor, com un segell sobre el teu braç; perquè l’amor és fort com la mort, la gelosia, despietada com l’infern; la seva cremor és cremor de foc, una flama de Déu.

[ELLA: 8,5b-7] Sota la pomera t’ he despertat; allà va tenir dolors de part de tu / et va concebre la teva mare; allà va tenir dolors de part / va concebre, ella et va infantar.

6 Coŀloca’m com el segell sobre el teu cor, com el segell sobre el teu braç, perquè fort com la mort l’amor, dur com l’estatge dels morts la gelosia; les seves flames, flames de foc, una flama de Yah.

‫ל־ל ֶ֗בָּך‬ ִ ‫חוֹתם ַﬠ‬ ָ֜ ‫ימנִ י ַ ֽכ‬ ֵ֙ ‫ ִשׂ‬6 ‫י־ﬠ ָזּ֤ה‬ ַ ‫רוֹﬠָך ִ ֽכּ‬ ֶ ֔ ְ‫חוֹת ֙ם ַﬠל־ז‬ ָ ‫ַ ֽכּ‬ ‫ַכ ָ֙מּוֶ ֙ת ַא ֲה ָ֔בה ָק ָ ֥שׁה ִכ ְשׁ ֖אוֹל‬ ‫יה ִר ְשׁ ֕ ֵפּי ֵ ֖אשׁ‬ ָ ‫ִקנְ ָ ֑אה ְר ָשׁ ֕ ֶפ‬ ‫ַשׁ ְל ֶ ֥ה ֶב ְת ָיֽה׃‬

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Les aigües infinites no ‫וּכ ֙לוּ‬ ְ ֽ‫ ַ ֣מיִ ם ַר ִ֗בּים ֤ל ֹא י‬7 abastarien a tudar ‫ת־ה ַא ֲה ָ֔בה‬ ֽ ָ ‫ְל ַכ ֣בּוֹת ֶא‬ l’amor, ‫וּה ִאם־‬ ָ ‫וּנְ ָה ֖רוֹת ֣ל ֹא יִ ְשׁ ְט ֑פ‬ ‫יתוֹ‬ ֙ ‫ל־הוֹן ֵבּ‬ ֤ ‫ת־כּ‬ ָ ‫ יִ ֵ֙תּן ִ֜אישׁ ֶא‬i els rius no el negarien; ‫ ָבּ ַא ֲה ָ֔בה ֖בּוֹז יָ ֥בוּזוּ ֽלוֹ׃ ס‬si dava un home tot el cabal de casa seva per l’amor no en fóra sinó menystingut.

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 73 7

Aigües moltes no podran extingir l’amor i rius no se l’emportaran/l’arrosse garan/l’ inundaran; si donés un home tota la riquesa de casa seva per l’amor, menysprear el menysprearien.

8,5 Deixondir ‘despertar’.

8,5 Parterejar ‘anar de part’.

8,6 Noteu el gènere femení d’amor en «són bones les teves amors» 1,1 i el gènere masculí aquí, que devia ser l’habitual en la parla de Barcelona de l’època de la traducció, com ho és avui.

8,7 Tudar ‘fer malbé, malmetre’.

8,7 Cabal ‘conjunt de béns’.

–Tenim una germana pe- [COR: 8,8-9] 8Una ger‫ ָא ֥חוֹת ָ ֙ל ֙נוּ ְק ַט ָ֔נּה‬8 tita, mana per a nosaltres ‫וְ ָשׁ ַ ֖דיִ ם ֵ ֣אין ָל֑הּ ַ ֽמה־נַּ ֲﬠ ֶשׂ ֙ה‬ [: tenim una germana] ‫ר־בּהּ׃‬ ֽ ָ ‫ ַל ֲאח ֵֹ֔תנוּ ַבּיּ֖ וֹם ֶשׁיְּ ֻד ַבּ‬que encara no té pits: què en farem de la nostra germana, el dia en què es parlarà d’ella? *

–Si ella és un mur, ‫ם־חוֹמה ִ֔היא נִ ְב ֶנ֥ה‬ ָ֣ ‫ ִא‬9 ‫ם־דּ ֶלת‬ ֣ ֶ ‫יה ִ ֣ט ַירת ָ ֑כּ ֶסף וְ ִא‬ ָ ‫ ָﬠ ֶ ֖ל‬hi bastirem damunt merlets d’argent; ‫יה ֥ל ַוּח ָ ֽא ֶר ז׃‬ ָ ‫ִ֔היא נָ ֥צוּר ָﬠ ֶ ֖ל‬ si ella és una porta, la refermarem amb posts de cedre. * –Jo sóc un mur, i mes si‫חוֹמה וְ ָשׁ ַ ֖די‬ ָ֔ ‫ ֲא ִנ֣י‬10 nes com a torres: ‫יתי ְב ֵﬠ ָינ֖יו‬ ִ ֥ ִ‫ַכּ ִמּגְ ָדּ ֑לוֹת ָ ֛אז ָהי‬ ‫מוֹצ ֵ ֥את ָשׁ ֽלוֹם׃ פ‬ ְ ‫ ְכּ‬així sóc estada als seus ulls, com una que troba pau.

petita i pits no hi ha per a ella. Què farem per a la nostra germana el dia que serà parlat d’ella [: es parlarà d’ella, cal entendre per demanar-la en matrimoni]?

9 Si una muralla ella (fos/és) construirem sobre ella una renglera / una torre de plata, i si una porta ella (fos/és) farem una barricada / encerclarem sobre ella (amb) una planxa de cedre.

[ELLA: 8,10] 10Jo una muralla i els meus pits com les torres, llavors sóc als seus ulls com la qui troba pau.

74 Tamid, 8 (2012), p. 43-75

Joan Ferrer, Francesc Feliu

Salomó tenia una vinya a ‫ ֶכּ ֶ֣רם ָה ָי֤ה ִל ְשֹׁלמ ֹ֙ה‬11 Baal-Hamon; ‫ת־ה ֶ ֖כּ ֶרם‬ ַ ‫ְבּ ַ ֣ב ַﬠל ָה ֔מוֹן נָ ַ ֥תן ֶא‬ donà la vinya a guardi‫ַלנּ ְֹט ִ ֑רים ִ ֛אישׁ יָ ִ ֥בא ְבּ ִפ ְרי֖ וֹ‬ ans: ‫ֶ ֥א ֶלף ָ ֽכּ ֶסף׃‬

‫ ַכּ ְר ִ ֥מי ֶשׁ ִ ֖לּי ְל ָפ ָנ֑י ָה ֶ ֤א ֶלף‬12 ‫אתיִ ם‬ ֖ ַ ‫וּמ‬ ָ ‫מה‬ ֹ ֔ ‫ְל ָ֙ך ְשֹׁל‬ ‫ת־פּ ְריֽ וֹ׃‬ ִ ‫ְלנ ְֹט ִ ֥רים ֶא‬

‫יּוֹשׁ ֶבת ַבּגַּ ִ֗נּים‬ ֣ ֶ ‫ ַה‬13 ‫קוֹלְך‬ ֖ ֵ ‫יבים ְל‬ ֥ ִ ‫ֲח ֵב ִ ֛רים ַמ ְק ִשׁ‬ ‫יﬠינִ י׃‬ ֽ ִ ‫ַה ְשׁ ִמ‬

֤‫ה־לָך‬ ְ ‫דּוֹדי וּֽ ְד ֵמ‬ ֗ ִ ‫ ְבּ ַ ֣רח׀‬14 ‫ִל ְצ ִב֙י ֚אוֹ ְל ֣ﬠֹ ֶפר ָ ֽה ַאיָּ ֔ ִלים ַ ֖ﬠל‬ ‫ָה ֵ ֥רי ְב ָשׂ ִ ֽמים׃‬

cadascun portarà pel fruit d’ella mil monedes d’argent.

Ma vinya, la meva, és davant de mi.

Les mil monedes per tu, Salomó, i dues-centes pels guardians del fruit. * –Oh habitadora dels jardins, els companys donen oïda a la teva veu: fes-me-la sentir! * –«Cuita, amat meu!

I assembla’t a la gasela o al cabrit de les cérvoles per les muntanyes de les aromes!»

[ELL: 8,11-13] 11Salomó tenia una vinya a BaalAmon, donà la vinya als guardes; cadascú portarà pel seu fruit mil monedes de plata.

12

La meva vinya (és) meva, davant meu els mil per a tu, Salomó, i doscents per als qui guarden el seu fruit.

13

La qui s’asseu als jardins, els companys estan atents a la teva veu, fesme(-la) sentir.

[ELLA: 8,14] 14Fuig, estimat meu, i assembla’t a una gasela o al cervatell de les cérvoles, sobre les muntanyes de bàlsams.

8,9 Merlet ‘petits pilars d’obra quadrangulars construïts al cim de les antigues fortaleses, deixant entre l’un i l’altre un espai per a poder tirar contra l’enemic’.

8,13 Habitadora ‘habitant’; el mot ja es troba en Ramon Llull.

8,14 Cuitar ‘no perdre temps en fer una cosa, fer-la de pressa, donar-se pressa’.

4. Com a coroŀlari d’una traducció del Càntic dels Càntics Llegir la traducció de Carles Riba del Càntic dels Càntics és un veritable plaer estètic. L’obra és un fruit primerenc d’una ment prodigiosa: la versió va ser feta quan l’autor tenia vint anys i fou publicada quan en va fer vint-i-cinc,

La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba

Tamid, 8 (2012), p. 43-75 75

però sembla una obra de maduresa. S’hi manifesta la voluntat de fer del català una llengua «infinitament apta», segons l’afortunada expressió de Fabra, per a expressar tots els replecs del pensament. Riba fa assaigs en què combina formes antigues amb paraules forjades per a resoldre els complexos matisos de l’hebreu bíblic original. Les notes lingüístiques que acompanyen l’edició que aquí hem ofert remarquen totes les provatures i fins i tot alguna vaciŀlació del traductor.

Pensem que, en conjunt, la versió ribiana del Càntic dels Càntics bíblic manifesta l’alt grau de fidelitat literal a l’expressió del text original que l’autor va exceŀlir a mantenir i el sentit global de la llengua que posseïa Carles Riba; alhora és un testimoni de «la pura intenció lírica» que l’autor va trobar que el portentós poema d’amor de les Sagrades Escriptures contenia i que va voler reforjar en paraules catalanes. I hi va reeixir, de manera sublim.

5. Bibliografia Casanellas, Pere. «Les traduccions catalanes de la Bíblia». Qüestions de Vida Cristiana, 236 (abril 2010), p. 9-37.

Keel, Othmar. The Song of Songs. Minneapolis: Fortress Press, 1994.

Lalou, Frank; Calame, Patrick. Le grand livre du Cantique des cantiques. París: Albin Michel, 1999.

Malé, Jordi. Carles Riba i la traducció. Lleida: Punctum & Trilcat, 2006.

Medina, Jaume. Carles Riba (1893-1959). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989. 2 v.

— «Riba i Bracons, Carles». En: Montserrat Bacardí; Pilar Godayol (dir.).

Diccionari de la traducció catalana. Vic: Eumo, 2011, p. 449-456.

Ravasi, Gianfranco. Il Cantico dei cantici. Commento e attualizzazione. Bolonya: Dehonaiane, 1992.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 8 (2012), p. 77-102 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.23 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus de la Corona d’Aragó al final del segle xiii (1293-1297) Irene LLOP JORDANA Universitat de Vic

Rebut: 31.10.2011 — Acceptat: 30.11.2011 Resum. Aquest article es dedica a estudiar els subsidis extraordinaris demanats a les aljames jueves de la Corona d’Aragó. A partir de sis subsidis demanats entre 1293 i 1297 tindrem una visió general de la petició de subsidis extraordinaris i de l’evolució de la fiscalitat al final del segle xiii.

Paraules clau: fiscalitat extraordinària, aljama, coŀlecta, jueus, Corona d’Aragó, segle xiii

Extraordinary subsidies requested to the Jewish aljamas of the Crown of Aragon in the late thirteenth (1293-1297) Abstract. This article looks at the additional taxes imposed on the Crown of Aragon’s Jewish aljamas (a Spanish term of Arabic origin used in old official documents to designate self-governing communities of Moors and Jews living under Spanish rule). The six extraordinary charges levied between 1293 and 1297 offer a general insight into the imposition of additional taxes and the evolution of the tax system in the late 13th century.

Correspondència: Irene Llop i Jordana. Universitat de Vic. Departament d’Informació i Documentació. Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes. Carrer de Laura, 3. E-08500 Vic. EU. Tel.: 938 501 244. A/e: irene.llop@uvic.cat.

78 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

Keywords: extraordinary taxation, aljama, collecta, Jews, Crown of Aragon, 13th century

Introducció Sovint es parla de la importància dels jueus a nivell fiscal sense disposar de gaires treballs que hagin estudiat aquest aspecte en profunditat.1 L’estudi de la fiscalitat extraordinària de les aljames de la Corona d’Aragó ens permetria establir quin és el pes d’aquesta fiscalitat en les aljames jueves, força difícil si tenim en compte que caldria conèixer la situació interna de les aljames (demografia, economia, tensions...), comprendre les estructures intercomunals i, alhora, comparar el rendiment dels jueus i el de les viles catalanes a la mateixa època i pels mateixos motius. L’anàlisi dels subsidis que es demanaren a aquesta minoria ens podria ajudar a tenir una imatge més propera de la seva realitat.

L’objectiu d’aquest treball és més modest. Es tracta de l’estudi dels ingressos que proporcionaren els jueus a la Corona a final del segle xiii a través de sis subsidis extraordinaris demanats entre 1293 i 1297, dels quals només dos afecten la totalitat de jueus del regne.

Les fonts que hem utilitzat són els registres núm. 324 i 330 de la Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El 1292 comença la sèrie Subsidiorum, manuals que informen de l’ordenació de subsidis extraordinaris, indicant-ne els motius, el termini de pagament, el coŀlector i les remissions. El registre núm. 330 conté les Questie, Cenarum i Subsidiorum, i el registre núm. 324 es refereix només als Subsidiorum.

1. El tema fiscal és present en els estudis generals dels jueus a la Corona d’Aragó, com els treballs clàssics de Y. Baer, Historia de los judíos en la España Cristiana; R. Corbella, L’aljama de jueus de Vic; A. A. Neumann, The Jews in Spain, i J. Regné, History of the Jews in Aragon. També es tracta en estudis més recents, com els de Y. T. Assis, «Los judíos de Cataluña: fuentes y posibilidades de estudio», p. 139-155, i Jewish economy in the medieval Crown of Aragon, 1312-1327; The Golden Age of Aragon Jewry. Destaquem els estudis relatius a la fiscalitat extraordinària aplicada als jueus de la Corona d’Aragó: D. Romano, «El reparto del subsidio de 1282», p. 73-86; P. Bertran, «La fiscalidad extraordinaria», p. 305322; M. Sánchez, «La fiscalidad real», p. 93-114. Abreviacions utilitzades: ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó, s: sous, sb: sous barcelonesos, sj: sous jaquesos, sr: sous reials, db: diners barcelonesos, dr: diners reials.

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 79

No hem analitzat el cicle complet de l’acció fiscal: la verificació de comptes que trobem en els Albarans del Mestre Racional no aporta informació d’aquests subsidis,2 i els registres de la sèrie Tresoreria, que contenen la destinació de les quantitats recaptades, no són consultables a causa del mal estat de conservació en què es troben.3

1. La Corona d’Aragó al final segle xiii 1.1. Els primers anys del regnat de Jaume II Jaume II el Just va tenir un paper clau en l’expansió mediterrània i peninsular de la Corona.

En morir el seu pare, Pere el Gran, la Corona catalanoaragonesa va passar al primogènit Alfons, i Jaume va rebre Sicília (1285-1295). El rei Pere intervingué a l’illa a partir de la revolta contra els angevins (Vespres Sicilianes, 1282) i el seu successor va haver de lluitar contra els angevins i la Santa Seu, que l’excomunicà.

La mort sense descendència d’Alfons II el Franc va suposar que Jaume el succeís, sense renunciar a la Corona siciliana. El monarca buscà la pau amb Castella i, després de trobar-se amb Sanç IV a Monteagudo, es va comprometre amb la infanta de Castella, compromís que es trencà el 1293 després de reunir-se a Logronyo amb Sanç i Carles II de Nàpols.

El papa Bonifaci VIII va signar la Pau d’Anagni (1295), per la qual, a canvi de cedir Sicília a la Santa Seu i les Balears a Jaume II de Mallorca amb caràcter feudatari, Jaume va aconseguir el dret de conquerir Sardenya i Còrsega (entre d’altres clàusules). Arran d’aquesta nova situació, el seu germà Frederic, a qui havia nomenat regent de l’illa, va ser proclamat rei pels sicilians (1296). Un any després, viatjà a Roma per rebre la investidura de Còrsega i Sardenya i va haver de lluitar contra el seu germà. La guerra finalitzà amb el Tractat de Caltabellota (1302).

Les hostilitats amb Castella es van revifar. Aliat d’Alfons de la Cerda, la situació no es va resoldre fins a la conquesta de Múrcia. Per la Concòrdia de

2. Hi ha alguns buits temporals entre els albarans que hem consultat, que són els registres 620 (1293-1296), 621 (1297) i 622 (1306-1308).

3. Els registres de la sèrie Tresoreria que es troben en mal estat de conservació comprenen des del registre 262 (1297) fins al 277 (1314).

80 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

Torrellas (1304), la part meridional del regne tornà a Castella, mentre que la part septentrional s’annexionà al regne de València. Aquest fet va suposar la fi de les lluites contra els castellans per aquest regne i la fixació de la frontera.4

1.2. La fiscalitat a la Corona d’Aragó a finals del tres-cents L’expansió mediterrània va representar un esforç econòmic molt important per a la Corona d’Aragó. Els recursos ordinaris no cobrien les necessitats econòmiques de la Corona i es van adoptar noves iniciatives fiscals: subsidis ordinaris, impostos indirectes i venda massiva del patrimoni reial. La Corona va quedar endeutada i va alienar part del patrimoni reial. Fins a final del segle xiii no s’inaugura una fiscalitat d’estat, relacionada amb el creixement de l’aparell estatal i el binomi guerra-fiscalitat. Durant el regnat de Jaume II, la Cancelleria Reial s’estructurà.5 Els jueus i els musulmans eren considerats cofre i tresor del senyor rei. La formulació més antiga d’aquest principi, la trobem en el fur de Terol (1176), segons el qual «nam iudei servi regis sunt et semper fisco regio deputati». Que els jueus fossin «coffre e tresor» del rei implicava que depenien exclusivament del poder reial i que eren considerats una font de rendes a canvi de protecció.6 L’aljama era l’entitat jurídica formada pel conjunt dels jueus de cada ciutat o poble. Cap jueu podia estar fora de la seva jurisdicció —un dels deures més importants dels membres de l’aljama era el pagament de taxes— ni ser de més d’una, ni pagar més impostos, i això esdevenia un problema quan els jueus tenien propietats o negocis a diversos llocs o canviaven sovint de domicili. Quan un jueu vivia en un lloc que no estava organitzat com a aljama, havia de pagar a la més propera, i només en algun cas excepcional es pagava als cristians.

Segons el senyoriu jurisdiccional, l’aljama pot trobar-se en quatre situacions: de reialenc, de senyoriu eclesiàstic, nobiliari o d’ordes militars.7

4. Vegeu Y. T. Assis, Jewish economy, p. 169.

5. Vegeu els treballs de M. Sánchez Martínez, «La evolución de la fiscalidad regia»; «Sobre la fiscalidad real», p. 7-41; «1289/92-1342/4: dos fechas en la evolución de la fiscalidad real y urbana en Cataluña», p. 67-84, i El naixement de la fiscalitat d’Estat.

6. Cal recordar que hi ha un creixement de la violència antijueva, l’expulsió de països veïns i el fet que ja no hi havia oficials jueus amb alts càrrecs de responsabilitat econòmica i política, ja que aquests van caure i alguns van veure confiscades les seves grans fortunes.

7. Els de senyoriu eclesiàstic, nobiliari o d’ordes militars no pagaven taxes amb els jueus de reialenc.

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 81

Aquesta minoria havia de pagar diferents tipus de contribucions: — Traüt (treudo en aragonès): Similar a les quèsties cristianes, fixat en una quantitat concreta anual.

— Cena: Impost que consistia en el dret dels monarques a ser mantinguts en els territoris de la Corona, manutenció que es podia pagar en espècies o en diners.

— Privilegis, multes, perdons que exigien el pagament al rei: Contribucions no regulars a causa de motius diversos.

— Subsidis extraordinaris: Subsidis que es paguen a més dels ordinaris.

Almenys des de 1289 no trobem jueus encarregats de recollir taxes de comunitats jueves, i a partir d’aquest moment serà el tresorer reial (i cristià) qui prengui un rol actiu en la coŀlecció de taxes jueves, situació que no canviarà al llarg del segle xiv.

2. Els subsidis extraordinaris 2.1. El subsidi de 1293 El 19 d’abril de 1293, el rei Jaume II va demanar un subsidi per a pagar les despeses originades pel tractat de pau amb el rei Sanç IV de Castella, amb qui s’havia de trobar a Logronyo.8 La petició del rei va afectar les aljames de jueus dels regnes d’Aragó, Mallorca i Catalunya, i no hi ha constància que es demanés també als jueus valencians. La quantitat global demanada va ser de 171 666 sb 6 db, que després de les remissions va quedar en 84 576 sb 6 db. Les aljames aragoneses havien de pagar la meitat d’aquest subsidi (50,73 %), Catalunya pagaria el 35,47 % i Mallorca el 13,79 %.

Aragó va obtenir remissions a totes les aljames, i en el cas de Luna i Borja van arribar al 100 %. Exceptuant Saragossa (20 %) i Borja (44,4 %), a la resta d’aljames la remissió es va situar entre el 50 i el 83 %. Entre les aljames aragoneses, la de Saragossa va ser la que va aportar una quantitat més important, seguida d’Osca i Calataiud (cadascuna representa un 11,65 %), lluny de la resta d’aljames.

8. Vegeu annex, taula i.

82 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

A Catalunya només es mencionen dues aljames: la de Girona-Besalú i la de Lleida-Fraga-Montsó, que aportaren 45 000 sb.

L’aportació de Mallorca va ser de 30 000 sb, sense remissions.

Els terminis de pagament anaren dels tres als sis mesos, pagant cada mes la part proporcional al total demanat: així, Saragossa hauria de pagar 2 000 sj cada mes durant quatre mesos, mentre que Osca pagaria els 3 000 sj demanats en sis mesos (500 sj cada mes).

2.2. El subsidi de 1294 El monarca va demanar un nou subsidi el 29 de juliol de 1294 per a pagar els ambaixadors enviats a la cúria romana.9 La quantitat arribava als 115 500 sb en total, però després d’importants remissions va quedar en 63 767 sb. Aquesta quantitat es va exigir a la totalitat dels regnes de la Corona i es va repartir de la manera següent: Aragó 40,77 %, Mallorca 25,09 %, València 18,19 % i Catalunya 15,94 %.

Les aljames catalanes de Barcelona i Tortosa van obtenir privilegis. Els jueus de Barcelona no haurien de pagar quèstia, peita, subsidi, serveis ni altres exaccions durant tres anys, i Tortosa no havia de pagar exaccions reials durant cinc anys. Al costat de l’aljama de Lleida trobem la de Montsó, però no es menciona la de Fraga.

Les aljames del regne de València que participaren d’aquest subsidi són València, Morvedre, Alzira i Xàtiva.

L’aljama de Mallorca obtingué una remissió important de gairebé la meitat de la quantitat demanada.

Els terminis de pagament van ser de dos mesos, tret de Montclús, que havia de pagar en el termini d’un mes.

2.3. El primer subsidi de 1295 (1295A) La pau entre el papat, el rei Carles de França, el seu germà Carles i el seu oncle Jaume va justificar una nova petició de subsidi el 9 de juliol de 1295, en la qual no apareixen les aljames del regne d’Aragó.10 El rei va demanar a les al-

09. Vegeu annex, taula ii.

10. Vegeu annex, taula iii.

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 83

james de Catalunya, València i Mallorca un total de 166 333 sb 3 db, que després de les remissions van passar a ser 68 132 sb. Les aljames catalanes havien de pagar el 56 % d’aquesta quantitat, les mallorquines el 33 % i les valencianes, el 10,9 %.

Entre les catalanes, trobem les quatre aljames principals: Barcelona i GironaBesalú, taxades en sous barcelonesos (sb), i Tortosa i Lleida, que ho feren en sous jaquesos (sj). Lleida apareix sola, sense mencionar ni Fraga ni Montsó, i Tortosa recorda que és franca.

Les aljames mallorquines van obtenir la remissió d’un 43,75 % de la quantitat demanada inicialment. Les remissions van donar-se a totes les aljames tret de la de Girona-Besalú, i en el cas d’Alzira va arribar a ser del 80 %.

2.4. El segon subsidi de 1295 (1295B) El mateix any, el rei va demanar a les aljames aragoneses un subsidi pels seus negocis.11 La quantitat demanada era de 51 500 sb, que després de les remissions que es van fer a totes les aljames va passar a ser de 22 350 sj.

L’aljama que tenia més pressió fiscal era Saragossa, amb força diferència respecte a les altres aljames aragoneses. Les de Calataiud i Osca la seguien en importància.

2.5. El subsidi de 1296 El viatge a Roma per trobar-se amb el papa Bonifaci VIII va justificar un nou subsidi el 14 d’agost de 1296.12 La petició del monarca a les aljames de Catalunya, Mallorca i València va ser de 153 333 sb 3 db, que després de les remissions que osciŀlaven entre el 16,6 % i el 40 % va passar a 118 222 s 2 db. Catalunya aportava la major quantitat, que suposava el 47,36 %, mentre que Mallorca va aportar el 33,83 % i València, el 18,7 %.

D’aquest subsidi, destaca el fet que a l’aljama de Barcelona se li exigí una quantitat important, 60 000 sb —10 000 dels quals van ser perdonats—, que havien de pagar al cap de quinze dies d’haver rebut la carta. Les aljames de

11. Vegeu annex, taula iv.

12. Vegeu annex, taula v.

84 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

Mallorca i València també tenien quinze dies per fer efectiu el pagament, mentre que Lleida havia de pagar el dia 4 d’octubre.

2.6. El subsidi de 1297 Les despeses d’un viatge a Roma van provocar una nova petició de subsidi a les aljames dels diferents regnes de la Corona.13 El rei va demanar 284 166 s 6 db, que passaren a 210 016 s 6 db, repartits de la manera següent: Catalunya 47,6 %, Mallorca 23,8 %, Aragó 20,64 %, València 7,3 %.

Només l’aljama de jueus de Barcelona apareix entre les aljames catalanes i participa amb una quantitat molt important: 100 000 sb. La de Lleida apareix entre les aljames aragoneses.

L’aljama de jueus de Jaca va obtenir l’exempció de pagar durant quatre anys.

3. Valoració global dels subsidis 3.1. Motius que justifiquen la petició de subsidis El rei sempre havia de justificar la petició de subsidis extraordinaris. Els que ens ocupen estan relacionats amb els tractes que el monarca té amb Castella (subsidi de 1293) i amb el papat, que suposen una gran despesa pels viatges i els ambaixadors enviats (subsidis de 1294 a 1297). En cap cas, però, no es menciona la defensa de la terra com a motiu de soŀlicitud de la petició.

3.2. Quantitats demanades La quantitat demanada a les aljames de jueus variava en funció del seu pes econòmic i demogràfic.

13. Vegeu annex, taula vi.

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 85

Cada territori de la Corona d’Aragó tenia unes estructures fiscals diferents.

A Catalunya es va crear la coŀlecta, un grup de comunitats centrat en una aljama principal que formava una àrea per a la coŀlecció de taxes,14 tot i que després assumí funcions addicionals en el govern local. Aquest sistema oferia avantatges al rei: li estalviava oficials i despeses i no havia de parlar separadament amb cada una de les comunitats catalanes. Cada coŀlecta l’encapçalava la ciutat principal, seguida de les menors, i aquestes comunitats representaven totes les aljames catalanes. El pagament de cada coŀlecta depenia de la seva força econòmica i demogràfica. El problema que suposa aquest sistema és el predomini de l’aljama principal sobre les altres. La frontera entre Catalunya i Aragó no es determinà fins a finals del segle xiii; Lleida s’inclogué a les aljames aragoneses primer, i el 1285 es considerà catalana. El 1293 apareixen Lleida, Fraga i Montsó com una unitat, però Fraga no apareix el 1294 (només Lleida i Montsó) i el 1295 trobem Montsó entre les aljames aragoneses. Fins al 1327, les quatre coŀlectes catalanes eren Barcelona, Girona, Tortosa i Lleida.

Les quantitats que es van demanar a les aljames catalanes van anar augmentant a finals del segle xiii tal com es veu en aquest gràfic:15

120 000 120000 100 000 100000 80 000 80000

Quantitats

60 000 60000

Q. Finals finals

40 000 40000 20 000 20000

00 1294 1295 1296 1296 1297 1297 1293 1.294

Figura 1. Evolució de les quantitats demanades a Catalunya.

14. En hebreu, s’anomena teva, arca, ja que les taxes pagades per les comunitats de la coŀlecta es posaven a l’arca. Aquest sistema tingué legitimitat halàquica, com la del rabí Salomó ben Adret.

15. Aquest gràfic conté les quantitats demanades inicialment i les que resulten després de les remissions.

86 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

A Aragó no hi havia coŀlectes. L’organització intercomunal que uní les jueries d’Aragó va servir com a òrgan representatiu per a la distribució i coŀlecció de les rendes reials. Els representants de totes les comunitats es trobaven regularment per distribuir la taxa anual, però el lloc canviava (probablement per les tenses relacions entre les comunitats aragoneses). Les principals aljames aragoneses eren Saragossa, Osca i Calataiud. La quantitat total es dividia entre les comunitats d’acord amb el mateix criteri usat per a les taxes regulars. Tot i que en el subsidi de 1293 trobem la llista dels «jueus del regne d’Aragó», el 1294 precisen que Pere de Roda és el coŀlector de les aljames del merinat de Saragossa (Saragossa, Tauste, Alagó) i del de Tarassona (Tarassona, Daroca, Calataiud i Terol), Bartomeu de Seta s’encarrega de l’aljama del merinat d’Osca (Osca), Guillem de Riudovelles recaptarà a les aljames del de Jaca i Eixea (Jaca, Eixea, Uncastillo, Sos i Luna) i Blas de Novales, les del merinat de Barbastre (Barbastre i Montclús). El subsidi de 1297 distingeix les aljames aragoneses segons la seva situació respecte al riu Ebre: Blas de Novales serà el coŀlector de les aljames de «circa flumine Iberis» (Montclús, Uncastillo, Osca, Jaca, Luna, Eixea, Sos, Barbastre i Tauste) i Guillem de Roda de les situades «ultra flumine Iberis» (Saragossa, Calataiud, Daroca, Terol, Tarassona, Alagó, Borja i Lleida).

L’aljama jueva de Lleida, que vèiem entre les catalanes, apareix aquí entre les d’aquest segon grup.

També a Aragó les quantitats demanades van augmentar progressivament: 120 000 120000 100 000 100000 80 000 80000 Quantitats Q. finals Finals

60 000 60000 40 000 40000 20 000 20000

00 1294

1295

1297 1297

Figura 2. Evolució de les quantitats demanades a Aragó (1294-1297).

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Tamid 8 (2012), p. 77-102 87

A València, el sistema de coŀlecció està lligat al procés de conquesta: el nord del riu Xúquer es conquerí el 1151; València i el sud d’aquest riu (Xàtiva, Dénia) entre 1238 i 1244, i la regió d’Alacant, Oriola i Elx no es conqueriren fins al 1296; la frontera sud es va fixar el 1305. Les primeres referències a les comunitats valencianes com un grup diferent daten del 1279. Els subsidis de 1294 i 1295 mencionen les aljames de jueus de València, que sempre aporta la part més important, seguida de lluny per Alzira, Morvedre i Xàtiva, però el 1296 només apareix València i el 1297 el subsidi es fa a «la ciutat i regne de València». El riu Xúquer apareix com a línia de frontera a partir del 1302. Les aljames valencianes es van desenvolupar sota unes circumstàncies polítiques i culturals especials, a causa del bagatge musulmà i àrab, i de la política d’afavorir la colonització del territori.

Les quantitats demanades van ser les següents:

35 000 30 000 25 000 Quantitats Q. finals

20 000 15 000 10 000 5 000 0 1294

1295

1296

1297

Figura 3. Evolució de les quantitats demanades a València (1294-1297).

88 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

Mallorca, en aquest moment, formava part de la Corona d’Aragó, però va passar a ser regne privatiu. És destacable l’aportació econòmica dels jueus mallorquins, que descendeix lleugerament l’any 1294, però que des d’aleshores augmenta de manera constant:

60 000 50 000 40 000

Quantitats Q. finals

30 000 20 000 10 000 0 1293

1294

1295 1296 1297

Figura 4. Evolució de les quantitats demanades a Mallorca (1293-1297).

3.3. La repartició de les quantitats L’aportació de cada regne al total demanat pel rei va variar lleugerament: Taula 1 Aportació de les aljames dels diferents regnes de la Corona d’Aragó (1293-1335)

1293 1294 1295 1296 1297

Catalunya 13,79 % 15,94 % 42,18 % 47,36 % 47,60 %

Aragó 50,73 % 18,19 % 24,72 % 20,64 %

València 35,47 % 25,09 % 8,25 % 33,83 % 7,93 %

1309 1311 1312 1313

60,30 % 50,60 % 53,10 % 53,90 %

34,30 % 41,60 % 43,40 % 36,80 %

5,40 % 7,80 % 3,50 % 9,30 %

Mallorca 40,77 % 24,86 % 18,70 % 23,80 %

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 89

Taula 1 Aportació de les aljames dels diferents regnes de la Corona d’Aragó (1293-1335) (Continuació)

1316 1317

Catalunya 38,40 % 11,10 %

Aragó 39,80 % 57,40 %

València 21,80 % 31,50 %

1328 1330-1331 1333 1334 1335

38,50 % 42 % 48,00 % 46,50 % 55,10 %

45 % 41,50 % 47,10 % 45,20 % 36,20 %

16,50 % 16,60 % 4,70 % 8,20 % 9,30 %

Mallorca

Catalunya va agafar pes fiscal progressivament, ja que en els subsidis de 1293 i 1294 el percentatge que representen les seves aportacions no arriba al 16 %, mentre que després supera el 42 %. En el període 1309-1313, Catalunya és clarament el territori que aporta una quantitat més elevada, la qual disminueix durant els subsidis de 1316-1317. El període 1328-1335 suposa un nou augment, que la torna a situar al capdavant dels regnes a l’hora de taxar.

Aragó, que ha de pagar la meitat del subsidi de 1293, paga només el 18,19 % el 1294, i veiem com Aragó i Mallorca suposen un percentatge molt similar. En el període 1309-1317 i 1328-1335, Aragó aporta quantitats semblants a Catalunya, però lleugerament inferiors.

València aporta entre el 25 i el 35 % del total en els subsidis de 1293, 1294 i 1295, però les dades dels subsidis de 1295 i 1297 són similars a les del període 1309-1313. Segueix un augment d’aquest percentatge que torna a disminuir a partir de 1333.

Mallorca només apareix en el període 1293-1297, amb un percentatge força important, entre el 40 % i el 17 %.

La repartició de les quantitats demanades inicialment i el seu repartiment un cop s’havien fet les remissions podien variar, però en general les proporcions es mantenien.16

16. Vegeu els gràfics que acompanyen les taules de l’annex.

90 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

3.4. Privilegis i remissions El rei no negociava els subsidis, sinó que els imposava, i només concedia privilegis a canvi de pagaments o remissions si la situació era realment dolenta.

L’aljama de Barcelona obtingué un privilegi, concedit per tres anys a Barcelona i la seva coŀlecta, de no pagar quèstia, peita, subsidi, servei ni exacció reial (Lleida, 27 de desembre de 1294), i els de Tortosa obtingueren la gràcia especial de no haver de pagar durant cinc anys exaccions reials (16 d’octubre de 1294). L’aljama de jueus de Jaca va obtenir l’exempció de pagar durant quatre anys.

Tots els subsidis contenen remissions importants, que sovint disminueixen considerablement les quantitats demanades inicialment.

3.5. La moneda La petició de diners es féu en sous barcelonesos, jaquesos o reials de València, segons el lloc on es demanava. El problema, el trobem a l’hora d’unificar la moneda per poder establir comparacions entre les quantitats demanades als diferents regnes, ja que la relació entre monedes varia amb el temps i segons el lloc.

El valor del sou jaquès era de vint diners barcelonins l’any 1295.17 Les aljames d’Aragó, Lleida i Tortosa pagaven amb aquesta moneda. En el cas dels diners reials de València, divuit diners equivalien a un sou jaquès.

4. Conclusions Els subsidis extraordinaris es demanaven gairebé anualment, si bé no sempre sobre tots els regnes de la Corona. En la documentació examinada no apareix cap subsidi extraordinari de l’any 1298, el darrer any consultat, en el qual l’explotació fiscal dels jueus es va fer a partir dels delictes relatius a les usures.18 Veiem, per tant, com en aquest període la pressió fiscal sobre els jueus augmenta, de la mateixa manera que ho farà al llarg del segle xiv.

17. ACA, Reial Patrimoni, Albalaes, Reg. 620, f. 46r.

18. ACA, Reg. 324, f. 194r-195r.

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 91

La importància dels jueus rau en el fet que, tot i que són una part petita de la població (entre 10 000 i 12 000 jueus a Catalunya en el segle xiv),19 paguen quantitats de diners importants i en una societat en què molts contribuents estaven exempts de taxes. Cal tenir present que en el cas de les aljames jueves, no hi havia negociacions com en el cas dels cristians, els quals pagaven menys en els subsidis extraordinaris però satisfeien altres impostos de fiscalitat municipal.

Les aportacions de les comunitats jueves a la tresoreria reial van ser importants en el segle xiii i van anar en augment. Ens hauríem de preguntar si realment les aljames al segle xiv estaven en decadència econòmica, ja que pagaven els subsidis extraordinaris a més dels ordinaris, i es tractava de quantitats força elevades.

5. Bibliografia Assis, Yom Tov. The Golden Age of Aragon Jewry. Londres; Portland: The Littman Library of Jewish Civilization, 1998.

— Jewish economy in the medieval Crown of Aragon, 1312-1327: Money and power. Leiden: EJ Brill, 1997. (Brill’s Series in Jewish Studies; 18) — «Los judíos de Cataluña: fuentes y posibilidades de estudio». En: Actes del Primer Coŀloqui d’Història dels Jueus a la Corona d’Aragó. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1991, p. 139-155.

Baer, Ytzhak. Historia de los judíos en la España Cristiana. Barcelona: Riopiedras, 1998.

Bertran Roigé, Prim. «La fiscalidad extraordinaria de las aljamas de judíos de la Corona de Aragón (1309-1317)». Sefarad [Madrid], 52 (1992): Homenaje al Prof. David Romano Ventura, p. 305-322.

Corbella, Ramon. L’aljama de jueus de Vic. Vic: Publicacions del Patronat d’Estudis Ausonencs, 1984. (Osona a la Butxaca; 7-8) Neumann, Abraham A. The Jews in Spain: Their social, political and cultural life during the Middle Ages. Filadèlfia: Octagon Books, 1948. (The Morris Loeb Series) Regné, Jean. History of the Jews in Aragon: Regesta and documents 1213-1327.

Jerusalem: Magnes Press, 1978.

19. J. Riera i Sans, «La Catalunya jueva al segle xiv», p. 52-55.

92 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

Riera i Sans, Jaume. «La Catalunya jueva del segle xiv». L’Avenç [Barcelona], núm. 25 (març 1980), p. 52-55.

— «Els jueus i el poder reial». L’Avenç [Barcelona], núm. 81 (abril 1985), p. 5053.

Romano, David. «El reparto del subsidio de 1282 entre las aljamas catalanas».

Sefarad [Madrid], 13 (1953), p. 73-86.

Sánchez Martínez, Manuel. «1289/92-1342/4: dos fechas en la evolución de la fiscalidad real y urbana en Cataluña». En: XVI Jornades d’Estudis Locals.

El Regne de Mallorca a l’ època de la dinastia privativa. Palma: IDEB, 1998, p. 67-84.

— «La evolución de la fiscalidad regia en los países de la Corona de Aragón (c. 1280-1356)». Separata d’Europa en los umbrales de la crisis, 1250-1350: XXI Semana de Estudios Medievales de Estella. Estella: Institución Príncipe de Viana, 1994, p. 393-428.

— «La fiscalidad real y las aljamas catalanoaragonesas en el primer tercio del siglo xiv». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia [Barcelona], 3 (1982), p. 93-114.

— El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV). Vic: Eumo Editorial, 1995.

— «Sobre la fiscalidad real en el reino de Aragón durante el primer tercio del siglo xiv: Los subsidios para la campaña granadina (1329-1335)». Revista de Historia Jerónimo Zurita [Saragossa], 67-68 (1993), p. 7-41.

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 93

Annex Taula I Subsidi de 1293 («pro tractatu pacis per Illustrem Dompnum Sancium, Regem Castille, socorrum nostrum habito inter nos et hostes nostros et racione etiam vistorum quos cum dictis hostibus nostris in proximo habituro sumus apud Logronyo»).

Aljames Saragossa

Coŀlector B. de Seta

Quantitat 10 000 sj

Remissió 2 000 sj (20 %) 1 500 sj (60 %) 1 500 sj (100 %) 3 333 s 4 dj (83 %) 700 sj (46,6 %) 2 000 sj (66,6 %) 3 000 sj (50 %) 2 000 sj (66,6 %) 2 000 sj (44,4 %) 2 500 sj (100 %) 3 000 sj (50 %) 2 000 sj (50 %) 2 000 sj (66,6 %) 1 700 sj (68 %) 3 000 sj (75 %)

Tauste

B. de Seta

2 500 sj

Luna

B. de Seta

1 500 sj

Barbastre

B. de Seta

4 000 sj

Montclús

B. de Seta

1 500 sj

Alagó

B. de Seta

3 000 sj

Osca

B. de Seta

6 000 sj

Eixea

B. de Seta

3 000 sj

Daroca

B. de Seta

4 500 sj

Borja

B. de Seta

2 500 sj

Calataiud

B. de Seta

6 000 sj

Terol

B. de Seta

4 000 sj

Jaca

B. de Seta

3 000 sj

Tarassona

B. de Seta

2 500 sj

Uncastillo

B. de Seta

4 000 sj

Mallorca

R. de Roda

30 000 sb

30 000 sb (100 %)

Lleida, Fraga i Montsó Girona i Besalú

D. de Roda

15 000 sj

4 000 sj (57 %) 5 000 sb (43 %)

11 000 sj (73,3 %) B. Formós 20 000 sb 15 000 sb (75 %) Font: ACA, Cancelleria, Reg. 330, f. 90r-91r i 93r-94r.

Q. final 8 000 sj (31 %) 1 000 sj (3,88 %)

Pagament 4 mesos

646 d 8 dj (2,5 %) 800 sj (3,1 %) 1 000 sj (3,88 %) 3 000 sj (11,65 %) 1 000 sj (3,88 %) 2 500 sj (9,7)

5 mesos

3 000 sj (11,65 %) 2 000 sj (7,76 %) 1 000 sj (3,88 %) 800 sj (3,1 %) 1 000 sj (3,88 %)

4 mesos 4 mesos 6 mesos

5 mesos

juny, juliol, agost 4 mesos

3 mesos

3 mesos

94 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

Repartició de les quantitats (1293)

Catalunya Aragó Mallorca

Repartició després de les remissions (1293)

Catalunya Aragó Mallorca

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 95

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Taula II Subsidi de 1294 («expensis nunciorum ad Romanam Curiam mittendis»).

Aljames

Coŀlector

Quantitat

Remissions

Barcelona

B. d’Aguilera

20 000 sb

Girona i Besalú B. d’Aguilera

15 000 sb

Tortosa

D. de Roda

5 000 sj

Lleida i Montsó D. de Roda

6 000 sj

20 000 sb (100 %) 9 000 sb (60 %) 5 000 sj (100 %) 3 500 sj (58,3 %)

València

B. de Cardona

10 000 sb

Morvedre

B. de Cardona

1 000 sb

Alzira

B. de Cardona

1 000 sb

Xàtiva

B. de Cardona

1 000 sb

Mallorca

A. de Soler

Saragossa

Q. final

Pagament

6 000 sb (59 %)

2 mesos

2 500 sj 2 mesos (40,98 %)

500 sb (50 %) 900 sb (90 %)

10 000 sb (86,2 %) 500 sb (4,3 %) 100 sb (0,86 %) 1 000 sb (8,6 %)

30 000 sb

14 000 sb (46,6 %)

16 000 sb (100 %)

P. de Roda

13 000 sj

Tauste

P. de Roda

2 000 sj

Alagó

P. de Roda

2 000 sj

Borja

P. de Roda

1 000 sj

Tarassona

P. de Roda

2 000 sj

Daroca

P. de Roda

4 000 sj

Calataiud

P. de Roda

6 000 sj

Perol

P. de Roda

4 000 sj

Osca

B. de Seta

6 000 sj

5 000 sj (38,46 %) 1 000 sj (50 %) 1 200 sj (60 %) 600 sj (60 %) 1 500 sj (75 %) 2 000 sj (50 %) 3 000 sj (50 %) 2 000 sj (50 %) 3 000 sj (50 %)

8 000 sj (30,7 %) 1 000 sj (2,8 %) 800 sj (3,07 %) 400 sj (1,53 %) 500 sj (1,92 %) 2 000 sj (7,6 %) 3 000 sj (11,5 %) 2 000 sj (7,6 %) 3 000 sj (11,5 %)

2 mesos

96 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

Aljames

Coŀlector

Quantitat

Jaca

G. de Riudovelles

3 000 sj

Remissions

Q. final

Pagament

1 500 sj 1 500 sj 2 mesos (50 %) (5,7 %) Eixea G. de Riudovelles 1 000 sj 500 sj 500 sj (50 %) (1,92 %) Uncastillo G. de Riudovelles 2 000 sj 1 000 sj 1 000 sj (50 %) (2,8 %) Sos G. de Riudovelles 1 000 sj 500 sj 500 si (50 %) (1,92 %) 400 sj Luna G. de Riudovelles 1 000 sj 500 sj (1,53 %) + 100 sj (60 %) Barbastre B. de Novales 2 000 sj 1 200 sj 800 sj (60 %) (3,07 %) Montclús B. de Novales 1 500 sj 900 sj 600 sj 1 mes (60 %) (2,3 %) Font: ACA, Cancelleria, Reg. 324, f. 2r, 3v, 7r-v, 12r, 14r-v, 17v, 21v, 25r, 32v i 37v.

Repartició de les quantitats (1294)

Catalunya Aragó València Mallorca

Repartició després de les remissions (1294)

Catalunya Aragó València Mallorca

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 97

Taula III Subsidi de 1295A («nunciorum per nos nuper ad Romanam Curiam transmissorum pro certu didisce pacem inter nos et Sacrosanctam Romanam Ecclesiam ac Illustris Regem Karolum, Regem Francie, Karolum, fratrem eius ac dompnum Jacobus, avunculum nostrum»).

Aljames Xàtiva

Coŀlector B. de Ginabret

Quantitat 1 000 sb

Remissió 400 sb (40 %) 800 sb (80 %) 333 s 3 dr (33,3 %) 4 000 sb (40 %)

Q. final 600 sb (8,09 %) 200 sb (2,6 %) 666 s 6 d (8,9 %) 6 000 sb (80,37 %)

Alzira

B. de Ginabret

1 000 sb

Morvedre

S. de Cena

1 000 sb

València

S. de Cena

10 000 sb

Mallorca

B. de Seta

40 000 sb

17 500 sb (43,75 %)

22 500 sb

Barcelona

B. de Súria

80 000 sb

28 000 sb (73,36 %)

B. de Torroella

5 000 sj

52 000 sb (65 %) 5 000 sj (100 %) 9 000 sb

Tortosa

Girona i Besalú B. d’Aguilera

15 000 sb

Lleida

6 000 sj

B. de Torroella

3 500 sj (58,3 %) Font: ACA, Cancelleria, Reg. 324, f. 92v, 95r, 96r-98r i 101v.

6 000 sb (15,7 %) 2 500 sj (10,9 %)

Repartició de les quantitats (1295A)

Catalunya València Mallorca

98 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

Repartició després de les remissions (1295A)

Catalunya València Mallorca

Taula IV Subsidi de 1295B («ratione ardorum et expressorum negociorum nobis ocurrerencium»).

Aljama Saragossa

Coŀlector G. de Marsilia

Quantitat 13 000 sj

Alagó

G. de Marsilia

2 000 sj

Tarassona

G. de Marsilia

2 000 sj

Eixea

G. de Marsilia

1 000 sj

Calataiud

G. de Marsilia

6 000 sj

Borja

G. de Marsilia

1 000 sj

Terol

G. de Marsilia

4 000 sj

Montsó

G. de Marsilia

6 000 sj

Barbastre

G. de Marsilia

2 000 sj

Luna

G. de Marsilia

1 000 sj

Remissió 6 500 sj (50 %) 1 200 sj (60 %) 1 500 sj (75 %) 500 sj (50 %) 3 000 sj (50 %) 600 sj (60 %) 1 000 sj (25 %) 6 000 sj (100 %) 1 250 sj (62,5 %) 600 sj (60 %)

Q. final 6 500 sj (29,08 %) 800 sj (3,57 %) 500 sj (2,23 %) 500 sj (2,23 %) 3 000 sj (13,4 %) 400 sj (1,78 %) 3 000 sj (13,4 %) 750 sj (3,35 %) 400 sj (1,78 %)

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 99

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Aljama

Coŀlector

Quantitat

Remissió

Q. final

Osca

G. de Marsilia

6 000 sj

Daroca

G. de Marsilia

4 000 sj

Uncastillo

G. de Marsilia

2 000 sj

Montclús

G. de Marsilia

1 500 sj

3 000 sj (50 %) 2 000 sj (50 %) 1 000 sj (50 %) 1 000 sj (66,6 %)

3 000 sj (13,4 %) 2 000 sj (8,94 %) 1 000 sj (4,47 %) 500 sj (2,23 %)

Font: ACA, Cancelleria, Reg. 330, f. 132r-133r.

Taula V Subsidi de 1296 («cum vocati a Sanctissimo Patre Domino Bonifacio Summo Pontifice ante presencia eiusdem in instanti personaliter accedere habeamus / in viagio Rome»).

Aljama

Coŀlector

Quantitat

Remissió

Q. final

Pagament

Barcelona

P. de Súria

60 000 sb

10 000 sb +10 000 sb (33,3 %)

40 000 sb (80 %)

15 dies

Lleida

B. de Cardona

10 000 sj

4 000 sj (40 %)

6 000 sj (20 %)

4 d’octubre

Mallorca

B. de Maçanet

50 000 sb

10 000 sb (20 %)

40 000 sb (100 %)

15 dies

València

B. de Ginabret

30 000 sr

10 000 sr (33,3 %)

20 000 sr (100 %)

15 dies

Font: ACA, Cancelleria 324, f. 194r-195v.

100 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

Repartició de les quantitats (1296)

Catalunya València Mallorca

Repartició després de les remissions (1296)

Catalunya València Mallorca

Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus

Tamid, 8 (2012), p. 77-102 101

Taula VI Subsidi de 1297 («cum ad laudem omnipotentis dei et Ecclesie sue sancte et nostri ac subdictorum meorum comodum et honoris augmentum quedam negocia expensas non modicas requirencia duxerimus subsidium expensi viatici»).

Aljama Ciutat i regne de València

Coŀlector B. de Maçanet

Quantitat 30 000 sr

Remissió 15 000 sr (50 %)

Q. final 15 000 sr

Mallorca

A. de Soler

50 000 sb

20 000 sb (40 %)

30 000 sb

Barcelona

B. de Súria

100 000 sb

40 000 sb (40 %)

60 000 sb

Montclús

B. de Novals

1 500 sj

Uncastillo

B. de Novals

2 000 sj

Osca

B. de Novales

6 000 sj

Jaca

B. de Novales

2 000 sj

500 sj (1,43 %) 1 000 sj (2,86 %) 3 000 sj (8,6 %)

Luna

B. de Novales

1 000 sj

1 000 sj (66,6 %) 1 000 sj (50 %) 3 000 sj (50 %) 2 000 sj (100 %)

Eixea

B. de Novales

1 000 sj

Sos

B. de Novales

1 000 sj

Barbastre

B. de Novales

2 000 sj

Tauste

B. de Novales

2 000 sj

Saragossa

G. de Roda

13 000 sj

Calataiud

G. de Roda

6 000 sj

Daroca

G. de Roda

4 000 sj

Terol

G. de Roda

4 000 sj

Tarassona

G. de Roda

2 000 sj

Alagó

G. de Roda

2 000 sj

Borja

G. de Roda

1 000 sj

Lleida

D. de Roda

10 000 sj

500 sj (50 %) 500 sj (50 %) 1 250 sj (62,5 %) 1 200 sj (60 %) 3 000 sj (50 %) 2 000 sj (50 %) 2 500 sj (62,5 %) 1 500 sj (75 %) 1 200 sj (60 %) 5 000 sj (50 %)

1 000 sj (2,86 %) 500 sj (1,43 %) 500 sj (1,43 %) 750 sj (2,15 %) 800 sj (2,29 %) 13 000 sj (37,3 %) 3 000 sj (8,6 %) 2 000 sj (5,73 %) 1 500 sj (4,3 %) 500 sj (1,43 %) 800 sj (2,29 %) 1 000 sj (2,86 %) 5 000 sj (4,34 %)

Font: ACA, Cancelleria, Reg. 330, f. 232r, 234v, 236r-v, 238r-239r i 241v.

102 Tamid, 8 (2012), p. 77-102

Irene Llop Jordana

Repartició de les quantitats (1297)

Catalunya Aragó València Mallorca

Repartició després de les remissions (1297)

Catalunya Aragó València Mallorca

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 8 (2012), p. 103-129 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.24 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348 Josep Xavier MUNTANÉ I SANTIVERI Rebut: 07.09.2011 — Acceptat: 16.05.2012 Resum. A través de l’anàlisi de la documentació històrica i literària relativa a l’avalot del call de Tàrrega de 1348 que, d’entrada, posa en relació aquest episodi puntual i extrem de violència amb la difusió de l’epidèmia de pesta per tot Catalunya a partir de la imatge del jueu pecador, l’article vol mostrar les altres forces que, en aquest cas concret, ja feia temps que s’anaven congriant i que, amb les condicions idònies provocades per l’arribada de la pesta a la vila, es desfermaren en l’atac del call jueu. Causes de tipus religiós, econòmic, sociològic, polític i ideològic que ens permeten d’aproximar-nos més i millor a la societat targarina, cristiana i jueva de la primera meitat del segle xiv, especialment la dels anys trenta i quaranta. Durant aquest període, alguns d’aquests elements apareixen per primera vegada mentre que d’altres es radicalitzen; tots ells, però, acabaran construint una imatge del jueu com a «enemic».

Paraules clau: història, epidèmia, pesta, avalot, pogrom, aljama, Tàrrega, baixa edat mitjana

The causes of the riot in Tàrrega in 1348 Abstract. Historical and literary documentation related to the riot that took place in Tàrrega’s Jewish quarter in 1348 immediately links that specific episode of extreme violence with the spread of the plague epidemic throughout Catalonia, based on the notion of the sinning Jew. By analysing such documentation, this article aims to highlight the

Correspondència: Josep Xavier Muntané i Santiveri. Carrer Ferradura, 9, 3r 2a.

E-43881 Cunit. EU. A/e: xavimuntane@hotmail.com.

104 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

other forces that, in this particular case, had been gathering for some time and which, with the plague’s arrival in the town having created just the right conditions, were unleashed in the attack on the Jewish quarter. The religious, economic, sociological, political and ideological factors involved paint a detailed picture of Tàrrega’s Christian and Jewish society in the first half of the 14th century, especially the 1330s and 1340s. Some of those elements emerged during the period in question, while others, already present, intensified. All of them would come to depict Jews as the “enemy”.

Keywords: history, epidemic, plague, riot, pogrom, aljama, Tàrrega, Late Middle Ages

No aixequis a la ciutat remor de gatzara si t’ has enriquit i t’ has tornat poderós.

Sàpigues que abans de l’avalot hi ha l’arrogància; abans de la calamitat, la presumpció.

Mossé Natan

A principis de febrer de 1354, els paers i prohoms de Tàrrega van obtenir el permís del rei per fer enderrocar les forques que, després de l’assalt del call, havien estat erigides al camp de Sant Joan, als afores de la vila, per castigar-hi els culpables. Curiosament, a mitjan maig de 1353, Pere III ja s’havia mostrat favorable a remoure aquestes forques i així li ho havia fet saber al seu batlle, tant més que a la vila ja hi havia les forques ordinàries.1 Quin fou el motiu que endarrerí l’execució de l’ordre reial nou mesos i que féu necessària una segona autorització?

Al final de la primera carta, el rei admeté que concedia el permís malgrat les garanties que havia donat a l’aljama de la vila que les forques no serien abatudes.2 Qui sap si no fou aquesta discrepància la que aturà temporalment l’enderrocament del patíbul del camp de Sant Joan. De tota manera, el que queda clar és que si per als paers i prohoms les forques, un cop executats els culpables

1. Les forques, les havia fet erigir Gilabert de Corbera, procurador de Catalunya, després de l’avalot de 1348. Sobre les dues ordres reials, vegeu Gener Gonzalvo, Josep Hernando, Flocel Sabaté, Max Turull i Pere Verdés, Els llibres de privilegis de Tàrrega (10581473), Barcelona, Fundació Noguera, 1997, núm. 155 (15.05.1353) i 158 (01.02.1354).

2. Els termes amb què s’expressa Pere III són: «Non obstante quadam littera impetrata pro parte iudeorum dicte ville qua cavetur quod dicte furche iterum in dicto campo erigantur et ab eo non amoveantur.»

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 105

de l’atac, eren sobrants, per als secretaris i consellers de l’aljama, en canvi, eren necessàries: la seva visió desaconsellava de participar en futurs atacs, ja que eren les forques on s’hi havien penjat, de manera exclusiva, els qui perpetraren els assassinats de jueus i jueves de 1348.

Precisament Mossé Natan, un dels jueus targarins que tot i haver-se escapolit de la ira dels atacants va veure com la seva casa era saquejada i els seus llibres de comptes destruïts,3 el mateix any que contemplava com es retiraven les forques va consensuar, juntament amb Cresques Salomó, de Barcelona, i Jafudà Alatzar, de València, un seguit d’acords amb què es volia evitar que els fets de 1348 es repetissin.4

1. Primera aproximació: l’atribució de l’epidèmia als pecats dels jueus segons la religiositat popular i la veu pública En aquests acords, signats el mes de tevet de l’any 5115,5 s’hi enuncia la raó per la qual, als ulls dels jueus, els cristians els havien agredit el 1348: «La gent del poble, el dia que s’esdevé qualsevol pesta o fam, fa tremolar la terra cridant: “Tot això passa per culpa dels pecats de Jacob! Destruïm aquesta nació, matem-los!” I durant el desastre [...] emprenen l’estúpid camí d’escometre violentament els malaurats jueus.»6

3. Actes dels quals encara llavors en patia les conseqüències no obstant les nombroses disposicions reials en què s’ordenava refer la documentació creditícia destruïda en l’avalot.

L’any 1356, la situació econòmica de Mossé Natan, que havia estat un dels jueus més rics de Catalunya, encara no s’havia redreçat ni sembla que ho acabés fent; vegeu Mossé Natan, Qüestions de vida, a cura de Josep Xavier Muntané, Barcelona, Institut Món Juïc, 2010, p. 41-45.

4. Per a l’edició del text original en hebreu, vegeu Fritz Baer, Die Juden im Christlichen Spanien. Erster Teil. Urkunden und Regesten. I. Aragonien und Navarra, Berlín, Akademie Verlag, 1929, núm. 253. Per a una traducció catalana i introducció al text, vegeu Eduard Feliu i Jaume Riera, «Els acords de Barcelona de 1354», Calls (Tàrrega), 2 (1987), p. 145-164 (trad. i notes a càrrec d’E. Feliu) i 164-179 («Guia per a una lectura comprensiva dels acords» a càrrec de J. Riera). Vegeu també Bert Pieters, De Akkoorden van Barcelona (1354). Historische en kritishe analyse, Barcelona, PPU, 2006, amb un apèndix amb reproducció fotogràfica del ms. Bodl. 2237, f. 270v-272v.

5. És a dir, entre el 16 de desembre de 1354 i el 13 de gener de 1355.

6. ‫להפר מחשבת עם הארץ הרעה אשר ביום תוכחת דבר כי יהיה רעב כי יהיה ירעשו‬ ‫[ דרכם כסל‬...] ‫[ בעת צר‬...] ‫מגרשות לאמר בפשע יעקב כל זאת נכחידם מגוי ונכרתו הנפשות‬ .‫למו להתעולל עלילות על היהודים האמללים‬, Acords § 1b (segueixo la traducció d’E. Feliu).

106 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

L’infant Pere s’expressava de manera encara més detallada en la carta que el 1355 —tal com es preveia en els Acords— va escriure al papa: «Quan, per culpa dels pecats, s’esdevé que per mà de l’Omnipotent els pobles són afligits amb pesta, mortaldat, fam i penúria d’aliments, hi ha l’opinió comuna de molts rústics que tals coses s’esdevenen a causa dels pecats dels jueus i contra els jueus, sense distinció, cerquen d’aixecar-se concitant el poble i fent córrer la brama que amb la mort dels jueus cessaria qualsevol mena de pesta, mortaldat, fam i penúria i que per això, l’ànima dels qui matarien els jueus se salvaria.»7 En el document que Climent VI va adreçar a tots els prelats quan l’epidèmia de pesta s’obria pas amb fúria, l’any 1348, en àmplies zones d’Europa, entre les quals ja s’hi comptava Catalunya, s’hi recull una opinió semblant: «Recentment ha arribat a la nostra oïda un rumor públic, que no és altra cosa que un oprobi veritable, segons el qual alguns cristians, seduïts pel diable, atribuint falsament a enverinaments de jueus la pesta amb què Déu, mogut pels pecats

L’expressió «gent del poble» (en hebreu, am ha-àrets) designa la classe baixa i poc instruïda del poble, els «vulgars» o «rústics» dels textos medievals, la mateixa que, tal com es recull en un altre indret dels Acords, impressionada pels prodigis ocorreguts durant les profanacions d’hòsties consagrades que s’atribuïen a jueus (com que sagnaven en ser acoltellades o travessades per llances, vegeu el retaule de Vallbona de les Monges atribuït a Guillem Seguer i datat precisament vers el 1348; Francesca Español, El gòtic català, Manresa, Fundació Caixa Manresa, Angle, 2002, p. 161), l’emprenia a «sang, foc i fumarades» amb ells; vegeu Acords § 2b.

7. «Cum enim peccatibus exhigentibus accidit populos aliquali pestilencia, mortalitate, fame atque fructuum penuria Omnipotens manu compungi, habet multorum ruralium vulgaris opinio talia contingere propter judeorum peccata, in ipsosque judeos, discrecione non habita, nituntur insurgere, contra eos populum concitando deducendoque in famam quod ex ipsorum judeorum interitu cessabunt huisumodi pestilencie, mortalitates, fames et penurie, quodque perinde anime judeos ipsos perimencium salvabuntur»; vegeu E. Feliu i J. Riera, «Els acords de Barcelona de 1354», p. 174. En Acords § 1a, es demana al rei que «amb paraules justes i corteses intercedeixi a favor nostre prop del rei de les nacions, el papa, enaltit sia, per mitjà de lletres escaients o trametent-hi missatgers». Innocenci VI s’expressa de manera semblant en la traducció castellana que ha perviscut del fragment de butlla datada a Avinyó el 21 de gener de 1356: «Regnos del muy amado en Jhesu Christo, fillo nuestro, don Pedro, Rey illustre de Aragon, que a los judíos morantes en los ditos regnos et tierras, sin razon alguna los fieren, plagan, apedrehan et encara los matan, diziendo los ditos christianos que por los peccados de los judios vienen mortaldades, faltas de fruytos, et fendo los ditos males a los ditos judios que cessan las ditas pestilencias»; vegeu, entre altres, Shlomo Simonsohn, The Apostolic See and the Jews. Documents 492-1404, Toronto, Pontifical Institute of Mediæval Studies, 1998, núm. 378.

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 107

del poble, afligeix el poble cristià, a alguns d’aquests jueus han mort impiament i temerària, sense tenir en compte l’edat o el sexe.»8 Queda clar, doncs, que el rei no compartia l’opinió de la plebs ni tampoc s’hi acordaven els dignataris eclesiàstics i civils: al seu parer, la pesta, diví flagell, colpia ferotgement pel gran nombre de pecats comesos per la gent en general, no solament pels jueus.9 De tota manera, la percepció de l’epidèmia com a divino iuditio no deturà la recerca del seu origen en altres causes de caràcter natural o artificial.10 S’entén així que als remeis «espirituals» plantejats d’entrada per a afrontar la plaga se n’hi afegissin d’altres de to més erudit o científic: quan el lloctinent del rei a Mallorca, Arnau de Llupià, manà que per tal de preservar la gent de l’illa dels brots de pesta que, «per divinal juhí e disposició, són vengudes e corren en les dites partides de Levant, sia stada feta solempnial e devota processó», però això no impedí que en un altre moment, a més de «processons, almoynes e aplicacions a honor de Déu», recomanés també sagnies i menjar poc.11 La majoria dels tractats de pesta medievals, fidels a la doctrina d’Aristòtil, Albumesar i Avicenna, atribuïren a l’alteració i putrefacció de l’aire l’origen i

08. «Nuper autem ad nostrum fama publica, sed infamia verius, perduxit auditum, quod nonnulli Christiani pestem qua Deus populum Christianum ipsius peccatis populi provocatus affligit, Iudeorum falso tossicationibus, seducente dyabolo, imputantes, nonnullos ex Iudeis ipsis, temeritate propia, non deferentes etati vel sexui, impie perimerunt»; vegeu S. Simonsohn, The Apostolic See and the Jews, núm. 373 (26.11.1348).

09. Amb aquests termes s’expressava el mateix pontífex en la carta que adreçà en temps de pesta al bisbe i capítol catedralici de Barcelona: «exigente gentium mole peccaminum divinum flagellum percussit tam aspere»; vegeu Josep Trenchs Òdena, «La archidiócesis de Tarragona y la peste negra: los cargos de la catedral», en VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón. 1 a 8 de octubre de 1967, València, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, 1969, vol. 2, p. 54, nota 51.

10. D’acord amb la cosmovisió cristiana medieval segons la qual la concepció de Déu com a causa primera no impedia que la natura funcionés de manera autònoma, regida per les lleis naturals o causes segones, les quals es dividien, al seu torn, en causes celestes i terrestres; vegeu Séraphine Guerchberg, «La controverse sur les prétendus semeurs de la “Peste Noire” d’après les traités de peste de l’époque», Revue des Études Juives (París), 8 (1948), p. 8-9; Jon Arrizabalaga, «La Peste Negra de 1348: los orígenes de la construcción como enfermedad de una calamidad social», Dynamis. Acta Hispanica ad Medicinæ Scientiarumque Historiam Illustrandam (Granada), 11 (1991), p. 87-88.

11. Vegeu Álvaro Santamaría Arández, «La Peste Negra en Mallorca», en VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón. 1 a 8 de octubre de 1967, València, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, 1969, vol. 2, p. 127 (26.02.1348) i 128 (25.03.1348).

108 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

posterior difusió pertot arreu de l’epidèmia de pesta de 1348. Entre les causes que podien provocar la «pestilència de l’àer», el metge Jacme d’Agramont12 enumerà les tradicionals: els pecats dels homes que atreuen el càstig diví,13 la conjunció de determinats planetes,14 la humitat15 i els cadàvers en descomposició.16 Entremig d’aquesta relació de causes, Jacme d’Agramont n’afegí una altra que era el resultat de la traïdoria i l’acció perversa de certs homes, malgrat que el seu parer —tal com aclarirà en el text— era que la pesta provocada per l’home no es podia correspondre a la que constituïa l’objecte del seu estudi. Amb aquest incís, però, Jacme d’Agramont es féu ressò dels rumors d’enverinament que els primers mesos de 1348 ja s’havien estès des de l’altra banda dels Pirineus fins a Lleida i nodrien l’ànim de la gent que esperava, atemorida, l’esclat imminent de l’epidèmia al seu territori: «Pot venir mortaldat e pestilència en les gents, ço és a saber, per malvats hòmens fiylls del diable qui ab metzines e verins diverses corrompen les viandes ab molt fals engiynn e malvada maestria, ja sie ço que pròpriament parlan, aytal mortalitat de gents no és pestilència de

12. Seguim de prop el tractat de pesta de Jacme d’Agramont, metge i professor de medicina a l’Estudi General de Lleida, que fou el primer dels diversos tractats medievals del seu gènere: Regiment de preservació de pestilència (24.04.1348). Escrit —segons ens revela el seu autor— «a profit del poble e no a instrucció de metges» (Regiment 2,9-10), és un testimoni valuós del que, en els mesos previs a l’arribada de l’epidèmia, se n’especulava a Lleida; vegeu Joan Veny, «Regiment de preservació de pestilència» de Jacme d’Agramont (s. XIV), Tarragona, Diputación Provincial de Tarragona, 1971.

13. Regiment 13,15-15,9. Jacme d’Agramont aporta un reguitzell de referències bíbliques en què el càstig diví que segueix el pecat dels homes adopta la forma de pesta o mortaldat: Dt 28; 2Sa 24; Ex 7-11 i Nm 14. Més endavant, a l’hora de proposar el remei pertinent en cas que la pesta l’hagués provocada Déu, es remet a l’autoritat de 1Re 8; vegeu Regiment 38,1-19.

14. Regiment 15, 18-16,9 i les notes 33-34. Segons el Compendium de epidimia, escrit pel Coŀlegi de Metges de la Universitat de París l’octubre de 1348, les conjuncions planetàries sospitoses d’haver causat la pesta foren la de Saturn, Mart i Júpiter el 20 de març de 1345 i, uns anys després, l’originada per la situació de Mart al final de 1347 i inici de 1348; vegeu J. Arrizabalaga, «La Peste Negra de 1348», p. 93. Entre els diversos astrònoms francesos que prediren l’epidèmia, també n’hi havia de jueus; vegeu S. Guerchberg, «La controverse sur les prétendus semeurs de la “Peste Noire”», p. 9, nota 18.

15. Com a resultat de la confluència de vents freds i càlids o dels vapors que exhalen la terra i l’aigua: Regiment 16, 10-12; 18,5-19,27.

16. Les exhalacions pútrides dels quals el vent estén i difon ràpidament; Regiment 16,13-18,4.

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 109

la qual ací parlam, mas he·n volguda fer menció per ço car ara tenim temps en lo qual s’a[n] seguides moltes morts en alcunes regions prop d’ací així com en Cobliure, en Carcassès, en Narbonès e en la baronia de Montpesler e a Avinyó e en tota Proença.»17 L’únic document que assenyala la minoria jueva com a difusora de la pesta al territori de la Corona d’Aragó és la crònica renaixentista hebrea de Yossef ben Yehoixua ha-Kohén: Vall de llàgrimes (Voltaggio, s. xvi). A l’hora de descriure els fets de 1348, l’historiador italià s’inspirà en el relat que va escriure un contemporani de la pesta i dels avalots que l’acompanyaren: la Vall d’ombres del rabí Hayyim Gallipapa.18 Gallipapa hi explicava que «no hauria quedat supervivent ni fugitiu dels jueus que hi havia a Aragó i Catalunya perquè foren acusats amb calúmnies injustes dient: “Pel pecat de Jacob ha passat tot això, ja que ells han portat un verí mortal al món. D’ells és la culpa i per la seva causa ens ha sobrevingut la gran desgràcia que ara ens afligeix!”». Unes línies més endavant, quan reprodueix l’acusació amb què s’inculpava els jueus alemanys, notem que l’enverinament es refereix de manera explícita a l’aigua potable: «A Alemanya s’acusà els jueus dient: “Han llançat la mort als pous!”.»

Yossef ha-Kohén, seguint Gallipapa, explica breument els avalots comesos contra els calls de Barcelona, Cervera i Tàrrega i es refereix, només de passada i sense voluntat de presentar-los cronològicament, als de Solsona, Tarragona, la Provença, Montsó, Lleida i Osca.

17. Regiment 15,10-17 i nota 32 (sobre rumors d’enverinament, i també Christian Guilleré, Girona al segle XIV, Girona, Ajuntament de Girona, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, vol. ii, p. 166-168). Alfons de Còrdova, mestre de medicina a Montpeller, també féu seva la teoria de l’enverinament deliberat en el seu tractat Epistola et regimen de pestilentia (1348-1349). Contràriament a Jacme d’Agramont, considerava que la pesta de 1348 era el resultat de l’enverinament de l’aire realitzat «ex profundo malitiae per artificium subtilissimum profundae iniquitatis inventae». Segons aquest autor, els cristians eren els principals afectats, cosa que pot ser entesa (juntament amb altres indicis, com el vocabulari utilitzat a l’hora de designar els autors de l’enverinament que l’apropa a termes similars emprats per parlar dels jueus) com una acusació implícita dels jueus; vegeu J. Arrizabalaga, «La Peste Negra de 1348», p. 98-101.

18. Yossef ha-Kohén indica l’inici i el final de la part del seu llibre que depèn del relat de Hayyim Gallipapa; vegeu Karin Almbladh, Joseph ha-Kohen. Sefer ‘emeq ha-bakha (The vale of tears) with the chronicle of the anonymous Corrector, Uppsala, Almqvist & Wiksell, 1981, p. 27 i p. ‫ מז‬lin. ‫ טו‬i p. ‫ מח‬lin. ‫כה‬. Hi ha qui considera anacrònica l’adaptació que Yossef ha-Kohén féu del text de Gallipapa; vegeu David Nirenberg, Comunidades de violencia. La persecución de las minorías en la Edad Media, Barcelona, Península, 2001, p.

339-340.

110 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

D’entrada, els mots de Gallipapa, juntament amb els de Mossé Natan i l’infant Pere, ens testimonien que en diversos sectors de la societat catalana es considerava la minoria jueva un element clau de la interpretació teològica de l’epidèmia: era pels seus pecats que Déu castigava els homes. De quins pecats es tractava, però? A diferència del text dels acords de 1354 i de la carta adreçada a Climent IX, només Gallipapa vincula pecat amb verí.

Tret d’això, tots tres —i després també el papa— tenien clar que es podia establir una relació causal entre l’aparició de l’epidèmia de pesta i els atacs a les aljames. Fou així en realitat?

2. Relació causal entre l’epidèmia de pesta i els avalots als calls jueus: el cas de Tàrrega L’avalot contra el call barceloní es produí el dissabte 17 de maig de 1348, poc després de l’arribada de la pesta i de l’aparició dels primers casos de contagi a la Ciutat Comtal.19 A Tarragona, una altra ciutat amb port, les primeres defuncions per pesta daten també de començament de maig, encara que l’únic que esmenta un atac al call tarragoní és Gallipapa.20 A partir de les poblacions costaneres, la pesta es propagà per la resta del territori a través de les principals vies de comunicació. En aquest sentit, l’ordre en què apareixen els topònims en els documents de la Cancelleria Reial21 i en el relat de Gallipapa: Barcelona,

19. El 2 de maig es féu «una bella professó ab molts preveres de la Seu y Parroquias y Monastirs y moltas gents [...] per la gran mortaldat que les hores havia en Barcelona que durà per tot juny»; vegeu Esteve Gilabert Bruniquer, Ceremonial dels Magnífichs Consellers y Regiment de la Ciutat de Barcelona, Barcelona, Impr. d’Henrich, 1915, vol. iv, p. 319. Hi ha qui considera que fou cap a mitjan maig que arribà la pesta; vegeu C. Guilleré, Girona al segle XIV, vol. ii, p. 171-172. Quant a l’avalot contra el call, tant el document de la Cancelleria Reial (Arxiu Reial de Barcelona [d’ara endavant: ARB], Canc. Reg. 1062, f. 83v (22.05.1348), publ. per Amada López de Meneses, Documentos acerca de la Peste Negra en los dominios de la Corona de Aragón, Saragossa, Impr. Heraldo de Aragón, 1956, núm. 8) com Gallipapa coincideixen en el dia de la setmana: dissabte. Encara que el rabí d’Osca concreta més i el situa a la tarda.

20. A Tarragona, la pesta començà l’1 de maig; vegeu J. Trenchs, «La archidiócesis de Tarragona y la Peste Negra», p. 59-60.

21. ARB, Canc. Reg. 652, f. 121r-v (24.07.1348); ARB, Canc. Reg. 1313, f. 105v106r (amb document inclòs de l’11 d’agost de 1348]); ARB, Canc. Reg. 656, f. 39v-40r (13.06.1349), publ. en Amada López de Meneses, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña: el pogrom de 1348. Apéndices (Documentos inéditos)», Sefarad (Madrid), 19 (1959), núm. 5, 8 i 12.

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 111

Cervera i Tàrrega, correspon a la direcció que des de la costa va emprendre la pesta en el seu avanç cap a l’interior del país pel camí ral: primer arribà a Cervera, i uns dies després, a Tàrrega.22 El dijous 24 de juliol, el rei disposà la custòdia de la Cuirassa de Lleida en previsió d’un possible atac contra el call similar als que ja s’havien produït a Barcelona, Cervera i Tàrrega.23 Si tenim en compte, doncs, que l’avalot de Tàrrega és anterior a aquesta data i que segons Gallipapa s’escaigué el 10 del mes d’av, és a dir, pels voltants del 6 de juliol,24 podem afigurar-nos que, tal com passà a Barcelona i segurament també a Cervera, es produí dins de les primeres setmanes de l’arribada de la pesta a la vila.25 De l’avalot de Tàrrega ens ha perviscut, a més del testimoni de Gallipapa, la relació que en feren els secretaris de l’aljama al Consell Reial, segons la qual: «Alguns d’aquesta vila, concitant fortament el seu poble, deixat de banda el temor de Déu i la nostra crida a l’ordre, no vaciŀlant en ofendre la nostra majes-

22. Gallipapa situa l’avalot targarí tres dies després del que va tenir lloc a Cervera.

23. ARB, Canc. Reg. 652, f. 121r-v (24.07.1348). Tenim documentat un òbit de pesta a Lleida poc abans del 15 de juliol; vegeu Josep Trenchs Òdena, «Documentos vaticanos de los años de la Peste Negra referentes a la diócesis de Lérida», Ilerda (Lleida), 35 (1974), p. 203-210.

24. Vegeu <http://www.hebcal.com> i <https://pantherfile.uwm.edu/corre/www/calendar. html>.

25. No tenim cap document que registri aquesta data, però la que proposem és ben possible si partim del fet que la velocitat de propagació habitual de la pesta era d’uns 45-60 km en trenta dies (vegeu Christian Guilleré, «La Peste Noire à Gérone (1348)», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins (Girona), 27 (1984), p. 107, nota 86): des dels primers brots de pesta detectats a Barcelona fins als de Tàrrega devien transcórrer uns dos mesos. Entre els documents de la Cancelleria Reial n’hi ha un que, des d’un punt de vista temporal, primer situa l’avalot (en què molts instruments debitoris foren destruïts), i després, la pesta (que matà els testimonis que podien donar-ne fe): ARB, Canc. Reg. 658, f. 52r-v (23.12.1349), publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm.

14; però també n’hi ha un altre en què primer es parla de la pesta i a continuació dels escàndols comesos contra els jueus: ARB, Canc. Reg. 890, f. 177r-v (17.04.1350), publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 21. D’altra banda, la datació que proposem és avalada també pel fet que si, tal com diuen les fonts de l’època, el període de l’evolució de l’epidèmia en una localitat solia durar entre dos i tres mesos, aquest és el termini temporal que es dedueix del document de la Cancelleria del 22 de setembre de 1348 en què, per primera vegada, hom es refereix en passat a les morts de pesta de Tàrrega: «cum propter mortalitates que, anno presenti, Divino Iudicio, in ipsa villa multipliciter viguerunt»; ARB, Canc. Reg. 887, f. 66r-v, publ. en A. López, Documentos acerca de la Peste Negra, núm. 26.

112 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

tat, incitats per un esperit diabòlic, amb mà armada i intenció deliberada, amb obstinada malícia i motius forassenyats vingueren amb hostilitat al call d’aquesta aljama i amb atreviment indegut en van esbotzar i destruir violentament les portes amb destrals i altres menes d’armes, i van entrar-hi tots a l’una i cridant amb un gran clam: “Muyren los traydors!”. I no satisfets d’això sinó rivalitzant a cometre calamitats pitjors, van assaltar de manera infame les cases dels jueus amb llances, pedres i sagetes, i finalment, entrant a les dites cases, es van endur totes les coses i els béns dels jueus, talment lladres, i van estripar i cremar molts instruments i escriptures de diversos contractes dels jueus.»26 Les paraules que el rabí d’Osca emprà per a descriure’l no aporten gaire més informació: confirmen la força letal de l’atac amb una xifra enorme de morts i asseguren que alguns jueus es van salvar perquè es van poder refugiar en cases de cristians. Diu Gallipapa: «Van passar encara tres dies [des de l’avalot de Cervera] i el dia desè del mes d’av, dia de mortificació, es van aixecar també els habitants de Tàrrega, van carregar contra els jueus i van morir més de tres-centes persones; les van arrossegar cap a una cisterna buida i van fer presa del botí.

I els qui van sobreviure van fugir per salvar-se a la casa dels seus coneguts amb un present, en secret, fins que va passar la fúria. I van restar despullats dels seus béns i no se n’avergonyien, en aquell dia impetuós.»27 Els tres-cents morts que la crònica hebrea adjudica de manera exclusiva a Tàrrega coincideixen amb el recompte de «més de tres-cents morts» que un document de la Cancelleria féu de les víctimes dels calls de Barcelona, Cervera

26. «Nonnulli ipsius ville, populum eiusdem fortiter concitando, Dei timore et nostre correctionis postposito, nostram magestatem offendere non verentes, diabolico spiritu incitati, manu armata et mente deliberata, obstinata malitia et motibus inconsultis ad Callum ipsius aljame hostiliter accesserunt et ausibus indebitis violenter ostias ipsius callis tamen securibus et allis armorum generibus fregerunt et etiam destruxerunt ipsumque Callum intrarunt unanimiter et potenter clamosis vocibus emittentes «muyren los traydors» et, hiis non contenti, sed mala peyoribus comulantes, hospitia ipsorum Judeorum nequiter dimitarunt lanceis, lapidibus et sagitis et demum in eis intrantes, res et bona omnia eorumdem tamquam raptores secum perperam asportarunt et plura instrumenta ac scripturas ipsorum Judeorum diversorum contractuum laniarunt et etiam conburserunt»; ARB, Canc. Reg. 658, f. 52r-v (23.12.1349), publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 14.

27. K. Almbladh, Sefer ‘Emeq ha-Bakha, p. ‫מח‬: ‫ויהי לימים עוד שלשה ביום העשירי לחדש אב ביום ענות נפשם ויקומו גם יושבי טאריגה ויכו‬ ‫ביהודים ואבד יותר משלש מאות נפש ויסחבום אל בור רק ובביזה שלחו את ידם ודנשארים ברחו‬ ‫לנפשם אל בית מכריהם במתן בסתר עד עבור הזעם וישארו ערומים מכל קנינם ולא יתבוששו ביום‬ .‫הנמהר ההוא‬

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 113

i Tàrrega plegats.28 Com que els documents oficials solen referir-se a l’avalot de Tàrrega com el més mortífer de tots, el més probable, doncs, és que Gallipapa li hagués acabat assignant la xifra rodona de tres-cents morts que, sense cap dubte, va acabar formant part del relat amb què la memòria coŀlectiva fixà i transmeté els avalots antijudaics de 1348.29 L’11 d’agost de 1348, Pere III encomanà al procurador general de Catalunya, Gilabert de Corbera, la inquisició dels atacs contra els jueus de Barcelona, Cervera, Tàrrega i Lleida. Sis mesos després, el març de 1349, Gilabert de Corbera mantenia tancat a la presó de la vila de Tàrrega, sense opció a manlleuta, qui durant l’atac ostentava el càrrec de batlle reial de la vila: Francesc Aguiló, al qual inculpava genèricament d’haver estat «causa i ocasió dels robatoris i matances».30 També, en aquella data, sentencià a dos anys d’exili i a cinc mil sous de multa el targarí Ramon Folquet.31 De tota manera, la lentitud amb què

28. Document del 23 de març de 1349 inclòs en un del 13 de juny de 1349: ARB, Canc. Reg. 656, f. 39v-40r, publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 10.

29. Els documents de la Cancelleria parlen de Tàrrega amb termes que palesen obertament la natura violenta i sagnant de l’assalt: vegeu Josep Xavier Muntané Santiveri, «Itinerari pels documents relatius a l’assalt al call de Tàrrega de l’any 1348», Urtx (Tàrrega), 23 (2009), p. 165, notes 24-26. Segons Gallipapa, el nombre de víctimes de Barcelona fou de vint i el de Cervera, de divuit. La troballa de les fosses comunes de 1348, al fossar jueu medieval de Tàrrega, ha confirmat la natura extremament violenta de l’atac (amb una tipologia de traumatismes peri mortem que revelen un únic propòsit de part dels qui les infligiren: la mort de la víctima), la no-diferenciació d’edat ni de sexe entre les víctimes i el seu elevat nombre: seixanta-nou, malgrat que encara manca una part del fossar per excavar; vegeu Anna Colet, Jordi Ruiz, Oriol Saula i M. Eulàlia Subirà, «Les fosses comunes de la necròpolis medieval jueva de les Roquetes, Tàrrega», Urtx (Tàrrega), 23 (2009), p. 105-123; Jordi Ruiz i M. Eulàlia Subirà, «Reconstrucció antropològica del pogrom de 1348 a Tàrrega», Urtx (Tàrrega), 23 (2009), p. 127-137.

30. Document de l’11 d’agost de 1348 inclòs en un del 18 de juliol de 1349: ARB, Canc. Reg. 1313, f. 105v-106r, publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 12. Quant a la detenció i acusació de F. Aguiló: ARB, Canc.

Reg. 1132, f. 3v (23.03.1349), i ARB, Canc. Reg. 656, f. 39v-40r (13.06.1349), publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 8 i 10. El 26 de juny de 1349, el monarca remetrà a un jurisperit de Manresa l’apeŀlació presentada per F. Aguiló; vegeu ARB, Canc. Reg. 657, f. 60v-61r, publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 11.

31. A qui, el 4 de març de 1350, quan ja havia complert un any de la pena, es va perdonar l’any que li mancava i també la pena de terç en què va incórrer per no haver pagat la multa dins del termini estipulat; vegeu ARB, Canc. Reg. 890, f. 144v-145r, publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 15.

114 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

Gilabert de Corbera actuava acabà exasperant les aljames d’aquests municipis que no solament veien com els crims de 1348 restaven impunes, sinó que, per la manca efectiva de sancions, sofrien l’assetjament continu dels qui no cessaven d’importunar-los. L’assassinat, un any després de l’avalot, d’un jueu targarí incità els representants d’aquestes aljames a presentar una queixa formal al rei, el qual demanà a Gilabert de Corbera que procedís contra Francesc Aguiló i la resta d’inculpats.32 L’admonició reial féu el seu efecte, ja que quan, l’abril de 1350, Pere III concedí a Francesc Aguiló, als paers, als prohoms i a la universitat de la vila de Tàrrega la remissió de tota responsabilitat civil i criminal en relació amb l’avalot de 1348, recordà els processos fets per Gilabert de Corbera i les sentències de pena de mort o les imposicions de sancions econòmiques amb què molts d’ells van acabar.33 L’esmentada absolució, però, deixà fora els atacants estrangers, alguns dels quals eren de Cervera o havien estat implicats en l’avalot comès contra el call d’aquesta vila veïna.34 Fou només un esperit diabòlic el que va moure («maligno ducti spiritu») aquestes persones a cometre els actes terribles de què se’ls acusava? Malauradament, cap dels processos i inquisicions duts a terme per Gilabert de Corbera ha perviscut. I tota la documentació municipal d’aquells anys de pesta i torbacions manca a l’arxiu. A la vora de la motivació teològica, esmentada a l’inici del capítol i que no es pot refusar perquè apareix en la documentació coetània, intuïm que hi hagueren altres raons a les quals només ens podem apropar a través de diversos indicis.

32. ARB, Canc. Reg. 656, f. 39v-40r (13.06.1349), publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 10.

33. ARB, Canc. Reg. 890, f. 174v-175r (15.04.1350), publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 18. Les forques esmentades a l’inici d’aquest capítol, les féu aixecar Gilabert de Corbera. La remissió reial costà a les arques de la vila, aquell any, 20 000 sous i 16 000 sous més a pagar els propers quatre anys a raó de 4 000 sous l’any. Si tenim en compte els anys de crisi frumentària previs a la pesta i les greus conseqüències econòmiques derivades, la suma total de 36 000 sous fou un cop fortíssim per a l’economia del municipi targarí. No sabem quins foren els termes econòmics pactats en la composició que es féu entre la universitat i l’aljama de Tàrrega, de la qual es fa referència en ARB, Canc. Reg. 662, f. 9v-10r (12.08.1350), publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 23.

34. ARB, Canc. Reg. 1321, f. 116r-v (31.03.1352), publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 29.

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 115

La primera pista apareix entre l’estrèpit provocat pels assaltants, concretament en el crit de guerra amb què s’enardiren els uns als altres: «Muyren els traidors!» És cert que hom retroba la mateixa expressió en altres contextos de conflicte, però si la comparem amb la consigna dels avalots antijueus de 1391: «Muyren los dits juheus o’s facen christians»,35 ens adonem que en el de 1348 no es donà cap altra opció a la víctima —tal com, de fet, passà a Tàrrega, on la major part de l’aljama («in maxima ipsorum parte») perí a mans dels assaltants— perquè aquesta era percebuda com una amenaça per a la resta de la coŀlectivitat a causa de la seva deslleialtat, real o pretesa. El 1348 no s’anà al darrere de la conversió del jueu, sinó que es buscà l’eliminació física d’aquestes persones. Com s’arribà fins a aquest extrem? En què no encaixaven els jueus a la vila de Tàrrega fins al punt de ser titllats de traïdors i tractats com a tals?

3. La difusió de la imatge del jueu «traïdor» a Tàrrega: anys trenta i quaranta El primer document que testimonia una presència jueva a Tàrrega és de 1278: setanta anys abans de l’avalot i trenta-sis anys després de la concessió que Jaume I féu a la vila dels seus estatuts (1242) i que suposà l’inici de la figura del municipi baixmedieval a Tàrrega. Una institució que, a partir de finals del segle xiii (1294, Jaume II) i al llarg del primer terç del segle següent (1313, Jaume II; 1328, Alfons III), s’anà reorganitzant fins que quedà totalment consolidada a mitjan segle xiv (1342 i 1343, Pere III).36 La defensa dels interessos econòmics i humans dels habitants de la vila i la creació i organització de l’es-

35. Jaume Riera i Sans, «Los tumultos contra las juderías de la Corona de Aragón en 1391», Cuadernos de historia. Anexos de la revista Hispania (Madrid), 8 (1977), diversos documents publicats p. 220-223.

36. Jaume Ribalta i Max Turull, Alguns aspectes del règim municipal de Tàrrega i Cervera al segle XIV, Tàrrega, Ajuntament de Tàrrega, 1987, p. 8, 11 i 13-14. Quant als diversos privilegis i ordinacions, vegeu G. Gonzalvo et al., Els llibres de privilegis de Tàrrega, núm. 6 (08.03.1242]), 63 (20.02.1328) i 126 (21.08.1342); Lluís Sarret i Pons, Privilegis de Tàrrega, Tàrrega, Camps, 1982, p. 35-36 (02.01.1294) i 51-52 (10.08.1313).

Algunes d’aquestes ordinacions miraren de trencar la formació i transmissió d’oligarquies locals i, en el cas de Tàrrega, s’ha de remarcar que a l’elecció de paers i consellers hi estaven convocats tots els habitants de cada quarter; vegeu J. Ribalta i M. Turull, Alguns aspectes del règim municipal, p. 20, 53 i 66.

116 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

pai i activitats comunitàries constituïren els objectius principals dels encarregats de regir el municipi: els paers i els prohoms.

Aquest període mostra un règim municipal dinàmic que si s’envigorí i s’anà adaptant a les noves necessitats fou gràcies al compromís dels seus representants juntament amb les diverses intervencions del poder reial que afavoriren la vila.37 D’altra banda, també la comunitat jueva de Tàrrega va créixer a l’ombra de l’autoritat reial fins al punt que l’any 1325 aconseguí el privilegi que la deslligava de la subjecció fiscal a l’aljama de Lleida i la convertia en una aljama per se amb la seva pròpia coŀlecta.38 Endemés, els jueus aveïnats a Tàrrega es beneficiaren, com la resta d’habitants, dels privilegis atorgats pel monarca a la vila i participaren i fruïren del seu creixement.39 Mossé Natan, en referir-se a la vila d’aquests anys de puixança, la descriu així: «E si quisieres saber el mi nombre abierto / sepas que Mosé Azan me llaman por cierto. / Vecino de Tárraga, un pequeño lugar, / et de mui nobles gentes et omes de prestar. / Et es noble lugar, ordenado e puesto, / et poblado de mucho ome limpio e honesto.»40

37. N’oferim només una mostra: l’any 1312, Jaume II concedí de no demanar als mercaders que anaven a comprar cavalls a Tàrrega la seguretat de no treure’ls de la terra del rei (G. Gonzalvo et al., Els llibres de privilegis de Tàrrega, núm. 28 [20.04]); el 1315, Jaume II concedí als argenters de la vila un segell propi (G. Gonzalvo et al., Els llibres de privilegis de Tàrrega, núm. 34 [14.10]); el 1319, Jaume II concedí arranjar la plaça de Sant Antoni (L. Sarret, Privilegis de Tàrrega, p. 70-71 [07.10]); el 1330, Alfons III concedí veguer propi per a Tàrrega (G. Gonzalvo et al., Els llibres de privilegis de Tàrrega, núm. 79 [27.01]), etc. S’ha de dir que no totes les ordres que arribaven del poder reial eren ben rebudes al Consell, especialment les de caire fiscal. De vegades, el Govern municipal s’hi oposava clarament i llavors s’iniciava una negociació que solia acabar amb una reducció de la quantitat inicial soŀlicitada pel monarca; vegeu Josep M. Segarra i Malla, Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions, Tàrrega, Museu Comarcal, 1984, vol. 1, p. 72-73.

De tota manera, aquest regateig fiscal caracteritzà les relacions econòmiques de la monarquia amb les universitats i aljames catalanes durant tota l’edat mitjana.

38. ARB, Jaume II, c. 133, núm. 92 (16.04.1325); vegeu Cinta Mañé i Gemma Escribà, The Jews in the Crown of Aragon. Regesta of the Cartas Reales in the Archivo de la Corona de Aragón. Part I: 1066-1327, Jerusalem, Hispania Judaica, Hebrew University, 1993, núm. 314.

39. Els documents sobre corredors jueus són especialment nombrosos durant la primera meitat del segle xiv. Alguns jueus també afavoriren el progrés econòmic d’aquests anys aportant a través del préstec a interès el capital que el Consell requeria per a les seves actuacions; vegeu Josep Xavier Muntané i Santiveri, Fonts per a l’estudi de l’aljama jueva de Tàrrega. Documents i regesta, Barcelona, PPU, 2006.

40. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus sive Hispani scriptores qui ab Octaviano Augusti aevo ad annum Christi MD floruerunt, Madrid, Viduam et heredes D. Ioachi-

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 117

No és estrany que el nombre d’immigrants jueus s’incrementés tant que fins i tot un any s’hagués hagut d’importar vi juïc de fora de la vila.41 De fet, als llinatges antics que apareixen en la documentació des dels primers anys del segle xiv: Avinçaic, Avinpelx, Bedoç, Mocatil, Natan, Saporta, Satorre, Sullam... se n’hi anaren afegint de nous al llarg de tota la primera meitat de segle: Abenafia, Adret, Bonafós, Falcó, Rimoc, Vidal... L’any 1347, l’aljama de Tàrrega era ben visible dins de l’entramat urbà de la vila, ja que hi havia un carrer on es concentrava la major part dels jueus: el call. En un extrem, hi havia unes portes que, si convenia, l’aïllaven de la resta de la vila, cristiana en la seva majoria, i en l’altre, s’hi havia començat a bastir una sinagoga que havia de substituir l’antiga, en ruïnes.42 Durant aquest període de consolidació del municipi, a Tàrrega s’impulsaren diverses obres públiques que, a més de millorar la qualitat de vida dels habitants i esdevenir una expressió tangible del seu progrés urbà, també projectaven una determinada i volguda imatge de la població a tots els qui la travessaven pel camí ral o als qui hi acudien per fer-hi negocis. Recordem, només a tall d’exemple, l’entramat de séquies i els banys públics, l’eixamplament i embelliment de la plaça de Sant Antoni, la fundació d’un hospital per a pobres i transeünts, la renovació i adequació a la nova sensibilitat artística de l’església parroquial de Santa Maria, la construcció d’un pont sobre el riu

mi Ibarræ, 1788, tom 2, llibre 9, cap. 3, p. 141 (traducció castellana ca. 1350 d’uns versos catalans de Mossé Natan).

41. Vegeu Jaume Riera, «La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals (segles xii-xiv), en Alimentació i societat a la Catalunya medieval, Barcelona, Consell Superior d’Investigacions Científiques, Institució Milà i Fontanals, 1988, coŀl. «Anuario de Estudios Medievales», annex 20, p. 303. Segons J. Segarra, Història de Tàrrega, vol. 1, p. 159, el 8 d’agost de 1340 l’aljama obtingué el privilegi d’introduir vi i verema de fora del terme de Tàrrega en contra del que dictaven els estatuts de la vila, però de poc li serví perquè durant la verema del raïm d’aquell mateix any, el 15 de setembre de 1340, el rei ratificà a la universitat l’antic privilegi que impedia el que pocs mesos abans havia concedit als jueus: «ut nullus, cuiuscumque conditionis, legis ac status existat, audeat mitere vinum et vindemiam extranea in dicta villa»; vegeu G. Gonzalvo et al., Els llibres de privilegis de Tàrrega, núm. 117.

42. ARB, Canc. Reg. 658, f. 52r-v (23.12.1349), publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 14; ARB, Canc. Reg. 882, f. 186v (15.03.1347), publ. en Jaume Riera i Sans, Els poders públics i les sinagogues. Segles XIIIXV, Girona, Patronat Call de Girona, 2006, núm. 128.

118 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

Ondara que unia el portal de Bell-lloc amb l’església i monestir dels framenors, etc.43 D’acord amb el clima social, polític i espiritual del país, en molts d’aquests projectes s’hi conjuga perfectament identitat i religió. De fet, durant la primera meitat del segle xiv, la presència religiosa a la vila també experimentà un enfortiment i una expansió notables: amb la continuïtat d’antigues institucions eclesiàstiques, com la comunitat parroquial de preveres i el monestir cistercenc de Santa Maria del Pedregal, i la integració de noves, com la del degà del bisbe de Vic o els nous ordes religiosos que fundaren convents a la vila: els mercedaris, els framenors, les clarisses i, ja durant la segona meitat de segle, els carmelites.

Com més forta i visible es féu la presència jueva dins de la vila, més intensa i intolerant es convertí l’expressió de la fe cristiana. I a l’inrevés, com més s’entestaven els cristians a voler convertir els jueus, més es refermaven aquests en les seves creences. L’exclusió de l’altre era un fet comú a ambdues societats i religions.44 A les manifestacions antigues i conegudes, com les apedregades rituals del call de Setmana Santa o la profanació del fossar jueu,45 se n’hi afegi-

43. Els capítols del volum de la història de J. Segarra dedicats a la baixa edat mitjana recullen bona part d’aquestes iniciatives edilícies; vegeu J. Segarra, Història de Tàrrega, vol. i, p. 42-44, 85-86, 96, 128, etcètera.

44. J. Riera, «La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals», p. 302. La religió constituïa un dels signes identitaris més clars dels homes medievals perquè l’observança dels seus preceptes implicava, tard o d’hora, una separació efectiva entre els uns i els altres: jueus i cristians diferien en la distribució del seu temps sagrat (a nivell diari —amb unes pregàries específiques i diferents—, setmanal —amb un dia de repòs diferent— i anual —amb un cicle propi de festes, totes elles religioses—), en la normativa alimentària, en la celebració dels moments principals de la vida (naixement, matrimoni i mort), en la interpretació teleològica de la història, etcètera.

45. ARB, Canc. Reg. 60, f. 65v (24.03.1283); ARB, Canc. Reg. 217 f. 147v-148r (19.03.1307); Arxiu Comarcal de l’Urgell (d’ara endavant: ACUR), Llibre de consells (1446-1451), f. 156v (01.04.1450). D. Nirenberg considera aquesta violència des d’un punt de vista ritual i cíclic i, com a tal, limitada i poc efectiva a l’hora d’escometre les persones (vegeu D. Nirenberg, Comunidades de violencia, p. 284-325), per bé que els jueus, que no hi veien pas un joc, sinó una manera de sotmetre’ls a burles i escarnir-los (aquesta és, en efecte, l’accepció correcta del terme «joch» quan s’empra per a indicar aquest tipus d’agressió; vegeu Antoni. M. Alcover i Francesc de B. Moll, Diccionari català-valenciàbalear, Barcelona, 1968-1968, s. joc, acc. ii.1), mai van cessar de queixar-se’n a l’autoritat eclesiàstica i civil. En aquest sentit, una de les reivindicacions dels acords de 1354 era la de posar fi, d’una vegada per totes, a les agressions de Setmana Santa; veg. Acords § 3.

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 119

ren d’altres que s’ajustaven millor a la mentalitat del temps, com les prèdiques a jueus.46 Malgrat que no hi ha cap notícia que documenti que s’obligués els jueus targarins a assistir a iniciatives d’aquesta mena, un document estès per voluntat del monarca a Tàrrega el 6 de febrer de 1344 autoritzava mestre Romeu de Pal a reunir els jueus de l’aljama i a disputar amb ells, fet que, com a mínim, indica que durant el pas de Pere III per la vila s’inclogué aquest assumpte en l’ordre del dia del que es va tractar amb el rei.47 L’any de concessió d’aquesta llicència reial no és casual, ja que, segons la documentació existent, durant la dècada de 1340 la relació entre l’aljama i la universitat s’anà enrarint.

En les actes de les sessions del Consell de 1342, 1343 i 1344 abunden les qüestions relacionades amb el pagament dels deutes que la universitat havia contret amb alguns jueus de l’aljama, els germans Natan principalment.48 En una d’aquestes actes s’evidencia l’acritud amb què es percebia l’efecte de l’endeutament municipal: «Com la universitat sie oprimida de grans càrrechs de deutes de juheus que van a grans guayns» (11.06.1343). Aquesta sensació d’ofec, que es manifesta en la manera com els paers negocien una vegada i una altra nous terminis de retorn de deute o estudien formes alternatives d’ingressar diners per poder-los satisfer, arribà al paroxisme en la reunió del 21 de novembre de 1343. Mentre s’hi debatia la qüestió que enfrontava el Consell amb Salomó Natan amb relació als quatre mil sous que la universitat li havia de retornar i a la qual no es veia sortida aparent, el Consell denuncià Salomó per haver prestat a la vila «ultra lo cot del seynor Rey» i acte seguit ordenà que, pels carrers i places de la vila, es pregonés la disposició que prohibia a jueus, alca46. Aquest tipus d’activitat missionera, iniciada a mitjan segle xiii, esdevingué més intensa i popular durant el segle següent; vegeu Jaume Riera i Sans, «Les llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles xiii-xiv)», Calls (Tàrrega), 2 (1987), p. 113131.

47. ARB, Canc. Reg. 1118, f. 112, publ. en Antoni Rubió i Lluch (ed.), Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval, Barcelona, IEC, 1908, vol. i, núm. 119. De Romeu de Pal, el document de la Cancelleria afirma que «scripturas sacras tam novi quam veteris testamenti dedicerit et in eis imbutus tam latina lingua quam ebrayca non modica profunditate noscatur». J. Riera l’identifica com a targarí, convers i quirúrgic reial; vegeu J. Riera, «Les llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns», p. 122.

48. ACUR, Llibre de consells (1341-1344), f. 7v (11.01.1342, Mossé Natan), f. 15v (14.07.1342, Mossé Natan), f. 18r-v (16.09.1342, Mossé i Salomó Natan), f. 41v (11.06.1343), f. 43r (29.06.1343, Suŀlam Brunell), f. 43v (05.07.1343), f. 56r (15.10.1343, Salomó Natan), f. 57r (21.11.1343, Salomó Natan), f. 59v (07.12.1343, Salomó Natan), f. 72r (01.07.1344, Salomó Natan) i f. 77r (30.07.1344, Salomó Natan).

120 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

vots i prostitutes de tocar amb la mà les viandes exposades al mercat (peix, pa i fruita) i obligava a vendre la lliura de carn degollada per jueus un diner més barata als cristians.

Aquesta era la segona vegada, en pocs anys de diferència, que el Consell targarí adoptava unes mesures clarament antijudaiques. Els paers fonamentaren la seva postura en un document reial, que apareix copiat a l’acta de la reunió, a l’autoritat del qual també es remeteren l’any 1341, quan prohibiren a jueus i alcavots de tocar peix i fruita.49 Fixem-nos que malgrat que la carta del rei devia ser la mateixa, les mesures discriminatòries i els termes infamants de la comparació s’han incrementat en el ban de 1343 respecte al de 1341. També s’havia agreujat la pressió dels deutes dels jueus. Pocs mesos després, el febrer de 1344, s’aprofità l’estada del rei a la vila per a soŀlicitar i obtenir per a Romeu de Pal la llicència personal que l’acreditava per a predicar als jueus.

Encara que la sèrie dels llibres de consells s’atura aquest any i no es reprèn fins el 1361, diversos documents de la Cancelleria Reial testimonien que els conflictes i les tensions entre la universitat i l’aljama continuaren ben vius fins a l’any 1348.

L’agost de 1345, diversos prohoms de la vila —relacionats amb el Consell, com veurem després— van prendre part en la qüestió de la sinagoga que enfrontava en bàndols oposats els membres de l’aljama: els uns, a favor de preservar la sinagoga antiga, i els altres, reivindicant que se n’erigís una de nova.

Aquests prohoms s’alinearen amb Isaac Vidal, representant del grup conservador, i davant del rei van defensar la idoneïtat de l’antiga sinagoga.50 El bàndol renovador no s’hi conformà i aquell mateix setembre obtingué la revocació de la llicència concedida al bàndol contrari l’agost de 134551 i, el maig i el juliol de 1346, aconseguí que des de la cúria reial i l’episcopal s’expedissin les autoritzacions per a construir la sinagoga que havia de substituir definitivament l’antiga.52 Algun tipus de resistència devia sorgir a nivell intern de

49. ACUR, Llibre de consells (1341-1344), f. 5r (29.11.1341).

50. «Aliquos probos homines ville Tarrague predicte, qui erant in curia nostra presentes, qui concorditer dixerunt fore magis expediens et posse sustineri per christianos ipsius ville quod in sinagoga antiqua supradicta judei dicte aljame oracionem faciant, ac rotulum Legis Moysi et lampades et cetera alia que ad ritum pertinent judeorum»; ARB, Canc. Reg. 636, f. 50r-v (31.08.1345), publ. en J. Riera, Els poders públics i les sinagogues, núm. 118.

51. ARB, Canc. Reg. 636, f. 84r (24.09.1345), publ. en J. Riera, Els poders públics i les sinagogues, núm. 120.

52. Llicència reial: ARB, Canc. Reg. 881, f. 2r (29.05.1346), publ. en J. Riera, Els poders públics i les sinagogues, núm. 123; carta en què el rei notifica al vicari episcopal la

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 121

l’aljama, ja que fou necessària encara una segona llicència reial, estesa el març de 1347, que, en tenir validesa només per un any, apressava els jueus a no endarrerir més el projecte.53 Arribat el moment de començar les obres de la sinagoga al call, foren els paers els qui, pressionant des de fora, intentaren obstruir i frustrar el projecte.

Emparant-se en el costum ben arrelat de fer mofa dels jueus i d’apedregar els calls durant les celebracions de Setmana Santa, el dijous abans de Pasqua prohibiren als jueus de tocar el pa, el peix, la fruita i altres vitualles del mercat i obligaren els carnissers a vendre la lliura de carn un diner més barata als cristians. Si aquests estatuts dels paers haguessin durat gaire —raona el rei abans de disposar-ne l’anuŀlació—, s’hauria acabat privant els jueus dels aliments «sense els quals no es pot viure ni existir».54 Amb aquestes mesures, els paers volien aclaparar la comunitat jueva i, de retop, reduir i marginar la seva influència en el conjunt de la vila.

El que crida l’atenció és que, obrant així, els paers sabien perfectament que s’oposaven a Pere III, que ja havia revocat les mesures discriminatòries de 1343 i havia ordenat que no s’impedís als jueus de construir la sinagoga nova. D’altra banda, és ben possible que aquesta discrepància de parers entre l’autoritat reial i la municipal expliqui, en part, el capteniment que paers i prohoms van mostrar durant l’avalot contra el call de l’any següent.

concessió d’edificació d’una sinagoga nova: ARB, Canc. Reg. 639, f. 199r (juliol de 1346), J. Riera, Els poders públics i les sinagogues, núm. 125; llicència episcopal de Pere de Montells (21.07.1346), publ. en Jaume Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, Madrid, Imprenta Real, 1821, vol. 7, p. 270-272, i J. Riera, Els poders públics i les sinagogues, núm. 124.

53. ARB, Canc. Reg. 882, f. 186v (15.03.1347), publ. en J. Riera, Els poders públics i les sinagogues, núm. 128.

54. «Si ordinata per vos dicti paciarii durarent esset quasi privare eisdem comercio victualium, sine quibus non posset vivere sive esse»; ARB, Canc. Reg. 644 f. 48, publ. en A. Rubió, Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval, vol. 1, núm. 84.

D’aquests anys tenim alguna altra notícia que ens fa pensar que la relació entre determinats jueus i l’autoritat municipal fou, com a mínim, complexa. Així, per exemple, és ben curiós que en la remissió que Pere III concedí als imputats de l’homicidi de Natan Salomó, fill de Salomó Natan, ambdós, pare i fill, morts el 1346, a més dels familiars de la víctima (la seva esposa Falcona i el seu germà Samuel Salomó Natan), s’hi inclogui també el lloctinent del batlle de Tàrrega, Nicolau Ros, i un genèric «jueus i cristians». La mort d’aquest jove, malalt, continua encara envoltada de misteri; ARB, Canc. Reg. 881, f. 88v-89r (04.10.1346) i còpia posterior a ARB, Canc. Reg. 892, f. 157r-v; vegeu M. Natan, Qüestions de vida, p. 29-31.

122 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

En efecte, entre els primers destinataris de l’absolució general que el 1350 el rei atorgà als habitants de Tàrrega figura el qui llavors exercia de batlle, Francesc Aguiló, seguit dels paers i els prohoms, culpables tots ells d’haver desatès la crida del rei de protegir i defensar els jueus, ja que ni es van enfrontar a la multitud aplegada a les portes del call ni li van interdir de cometre l’assalt.55 Si es van inhibir del seu deure potser fou perquè, amb relació als jueus, els qui havien de regir el municipi experimentaven la contradicció següent: malgrat que l’aljama era una part de la vila cada vegada més visible físicament i més influent econòmicament, tanmateix, a l’hora de la veritat, no podia ser considerada com a tal. Per als paers, la missió dels quals dins del municipi ja estava ben consolidada des de principis dels anys quaranta, l’aljama era una realitat que els estava vedada, els fugia de les mans, un cos estrany que, en el cas de Tàrrega, havia adquirit unes dimensions i un pes incòmodes de tolerar. La protecció reial que, a cop de privilegis, fins i tot contra les ordinacions del propi municipi, afavoria el creixement i el progrés de la comunitat jueva, també l’anà desvinculant del seu entorn social i polític més proper. Gens estrany, doncs, que paers i prohoms, que s’enfrontaven a aquesta paradoxa en primera persona, en un context de crisi desbordada com el de 1348 es fessin enrere. Ras i curt, acordaren els seus deures amb relació a aquest coŀlectiu de manera proporcional als drets que de facto se’ls permetia exercir sobre seu.56

55. «Dicti populi singulares et nonnulli alii in magna multitudine, in Judeos ville predicte que tanquam in nostri speciali protectione constituti per vos Franciscum Aquilonis olim bajulum et paciarios et probos homines ville eiusdem proposse debebant nostri intuitu tueri, protegi et deffendi, ferocissime irruerunt nulla per vos prohibitione seu resistentia facta eisdem»; ARB, Canc. Reg. 890, f. 174v-175r (15.04.1350), publ. en A. López, «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña. Apéndices», núm. 18. En altres documents anteriors s’acusa Francesc Aguiló de ser «causam et occasionem raubarie et necium», encara que no s’especifica si ho fou per omissió del seu deure o per haver instigat els avalotadors; vegeu J. Muntané, «Itinerari pels documents relatius a l’assalt al call de Tàrrega de l’any 1348», p. 168.

56. La política reial, per interessos principalment econòmics, fou la causa principal de l’existència i permanència de dues realitats socials ben diferenciades a Tàrrega: la cristiana i la jueva; vegeu Flocel Sabaté, «En torno a la identificación de sinagogas medievales: El caso de Tárrega», Sefarad (Madrid), 59 (1999), p. 130-132. I també a d’altres indrets; vegeu Pere Vidal, «Els jueus dels antics comtats de Rosselló i Cerdanya», Calls (Tàrrega) 2 (1987), p. 49-50; J. Riera, Els poders públics i les sinagogues, p. 29. Aquesta relació distant entre la universitat i l’aljama canvià amb la venda de la vila a la ciutat de Barcelona el 1391: al llarg de les dècades que seguiren, l’aljama, teòricament possessió reial, anà creant, a la pràctica, uns lligams envers el municipi cada vegada més intensos que motivaren que, amb

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 123

Finalment, cal que prenguem en consideració un altre element que apareix en la major part dels documents generats amb l’avalot de 1348: la destrucció dels instruments debitoris. No hi ha cap dubte que les cases dels principals creditors de l’aljama: la de Mossé Natan i la de l’hereu del seu germà, mort el 1346, Samuel Salomó Natan, eren l’objectiu dels qui irromperen al call, però no foren pas les úniques a ser assaltades a la recerca i destrucció d’instruments debitoris, capbreus i altres llibres de comptabilitat.57 Poques setmanes després de l’avalot, el rei disposà que es refés la documentació creditícia destruïda, cosa que no s’aconseguí sinó de manera parcial, amb grans dificultats i, en els casos més greus, força anys després dels fets. Tot plegat, però, indica que aquest aspecte de l’activitat econòmica de l’aljama quedà ben malparat i seria ingenu considerar que ens trobem al davant d’un efecte no desitjat de l’atac, pretendre que els qui atacaren el call no n’esperaven treure cap profit material: per a uns, el botí fou el que robaren de les cases; per a uns altres, els deutes canceŀlats expeditament amb la destrucció de documentació.

Podia la por per l’arribada de la pesta (considerada pel poble senzill com un càstig diví pels pecats, especialment els dels jueus), juntament amb les vicissituds econòmiques (que, a partir de les crisis frumentàries del segon terç del segle xiv, havien fet anar de mal en pitjor l’economia municipal i també la de molts particulars i havien estigmatitzat els jueus com els qui s’enriquien a costa dels altres) i també la dificultat amb què els representants del municipi encaixaven la realitat d’una aljama fora del seu control directe, incitar un sector de la població targarina a assassinar indiscriminadament desenes de persones que vivien amb ells a la mateixa vila? És molt possible que algun d’aquests elements o tots ells, juntament amb altres factors de caire subjectiu als quals mai no tindrem accés perquè pertanyen a l’esfera privada de l’individu (prejudicis, antipaties, dèries, rancúnies...), haguessin influït en les diverses persones que aquell dia van irrompre al call.

De tota manera, hi ha un darrer component, d’ordre ideològic i social, que no s’ha d’ometre si es vol comprendre l’avalot de 1348 en tota la seva amplitud: la intolerància medieval envers el jueu. l’esclat de la guerra civil, al segle xv, les autoritats municipals sortissin en defensa d’una aljama que, al seu torn, estava clarament implicada amb el municipi; vegeu Josep Xavier Muntané, «Una carta d’amor i bona voluntat en temps de guerra: els paers i prohoms de Tàrrega escriuen als diputats de la Generalitat en defensa de l’aljama de la vila (22 de juny de 1462)», en premsa.

57. J. Muntané, «Itinerari pels documents relatius a l’assalt del call de Tàrrega de l’any 1348», p. 164-166 i 170-171; M. Natan, Qüestions de vida, p. 41-42.

124 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

Efectivament, al llarg de les últimes dècades del segle xiii i ja de manera més intensa durant la primera meitat del segle xiv, la majoria de la població targarina, tal com de manera paraŀlela passava a la resta del país, s’anà cohesionant al voltant d’una religió (i una cultura), la cristiana, que, gràcies a la seva espiritualitat renovada i la força amb què s’anava estenent pertot arreu, lluïa més atractiva que mai als ulls del poble.

En un context com aquest, la presència d’un coŀlectiu refractari a la fe i la cultura cristianes no podia deixar ningú indiferent, menys encara quan, tal com va ocórrer a la vila de Tàrrega, el nombre dels seus membres i la seva influència no paraven de créixer. Per als qui es creien en la possessió de la veritat, la diferència, que tan bé encarnava el jueu, no s’interpretava de manera neutra, sinó que era considerada una forma d’oposició que calia combatre perquè venia a qüestionar els principis mateixos sobre els quals aquella societat s’anava cohesionant.58 La presència dels jueus com a alternativa real a una identitat cristiana cada vegada més segura de si mateixa es convertí en quelcom inacceptable que s’intentà corregir de diverses maneres: ja fos oferint-los la possibilitat de convertir-se al cristianisme, ja fos segregant-los de la societat. De vegades aquests objectius s’aconseguiren de manera violenta: convertint-los a la força o matant-los.

Si deixem de banda els diversos motius que van aglevar els ànims dels targarins contra els jueus, aquest rerefons ideològic jugà el paper del veritable avalotador en no qüestionar el comportament dels violents sinó justificar-lo i, fins i tot, nodrir-lo.59 És en contra d’aquesta visió precisament que, en un dels

58. J. Riera, «Les llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns», p. 113-114; Eusebi Colomer i Pous, El pensament als Països Catalans durant l’edat mitjana i el Renaixement, Barcelona, IEC i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, p. 189-190, 203-209 i 218; Flocel Sabaté, «Reflexiones de conjunto sobre los heterodoxos», en Santiago Castillo i Pedro Oliver (coord.), Las figuras del desorden. Heterodoxos, proscritos y marginados, Madrid, Siglo XXI, 2006, p. 113.

59. Dos-cents anys abans, Pere Abelard posava en boca d’un jueu les paraules següents: «Tothom ens creu dignes de tant de menyspreu i d’aversió que totes les injustícies de les quals som víctimes esdevenen als ulls dels nostres perseguidors com altres tants actes de justícia i de reverència deguts a Déu»; Dialogus inter philosophum, Iudaeum et Christianum, citat en E. Colomer, El pensament als Països Catalans, p. 120-121. Imaginem com devia estar d’arrelada aquesta visió en la mentalitat coŀlectiva de la majoria de la població després del triomf de la fe cristiana a Occident, de manera especial a la Corona d’Aragó durant el segle xiii, i de constatar que el diàleg interreligiós no donava els resultats que alguns dels seus representants més conspicus (com Ramon Llull) havien previst que donaria.

En aquest clima ideològic, la proverbial «perfidia Iudeorum qui in sua duritia perdurantes» enervava encara més els qui apostaven per un projecte de societat totalment cristiana.

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 125

acords de 1354, Mossé Natan raonava de la manera següent: «El qui creu [que cal exterminar i destruir els jueus com a nació] sosté una heretgia contra la fe i la doctrina cristianes, que mana deixar-nos viure al país, com a resta enmig d’ells, car així ho mana llur religió d’ençà que són un poble.»60 Els supervivents de l’avalot de 1348, la resta de la «resta», signaren una composició amb els representants de la universitat de la vila el 1350. Entre els membres de l’aljama que figuren en la nòmina de 1354, n’hi ha diversos que havien aparegut en documents previs a l’avalot; d’altres, en canvi, en són absents. Entre els qui manquen, s’hi ha de comptar els qui van emigrar a altres aljames i no van tornar més a la vila61 i els qui van morir durant l’avalot.62 Després de la tempesta, la calma va tardar una mica a arribar. Inquisicions, denúncies, presons, condemnes a mort, multes, exilis, impostos... s’anaren obrint pas entre la població cristiana de la vila. I malgrat les diverses mesures adoptades, com la composició de 1350, els Acords de 1354 o el reforçament del call,63 quan, al final de 1361, arribà l’alarma d’un nou rebrot de pesta, els secretaris de l’aljama, esverats, s’afanyaren a soŀlicitar protecció al rei.

Pere III exaudí el seu prec i va escriure al veguer, al batlle, als paers i als prohoms de Tàrrega en els termes següents: «De part de l’aljama de jueus de la vila ens ha estat humilment suplicat que, com que en temps de les mortaldats que, per judici diví, van tenir lloc temps enrere, aquesta aljama i els seus singulars per algunes persones de la vila i d’altres indrets van ser robats i molts d’ells passats a espasa, ara temen que, amb motiu de les mortaldats que s’han donat i encara es donen en algunes parts del nostre regne, se’ls torni a fer mal, a depredar i a matar tan feroçment com abans, ens dignem en la nostra reial clemència a socórrer-los sobre això.»64

60. Acords, 2b.

61. Arxiu Comarcal de la Segarra (d’ara endavant: ACSG), FN, Ramon Rama, Manual (1373-1382), f. 17r-19r, publ. en Josep M. Llobet, Algunes notícies sobre els jueus de Tàrrega, 1303-1486, Lleida, IEI, 1984, p. 11; J. Muntané, «Itinerari pels documents relatius a l’assalt del call de Tàrrega de l’any 1348», p. 169-170. No fou el cas de Perfet Adret ni de Mossé Natan: el seu trasllat de residència només fou temporal, ja que l’any 1354 formaven part del Consell de l’aljama, Adret com a secretari i Natan com a conseller.

62. Entre els quals s’han de comptar, molt probablement, diversos membres dels Cap, dels Caravida, dels Natan, etcètera.

63. ACUR, LPT, II, f. 210r-211r (17.04.1350), publ. en G. Gonzalvo et al., Els llibres de privilegis de Tàrrega, núm. 139.

64. ARB, Canc. Reg. 708, f. 155r-v (12.01.1362), publ. en A. López, Documentos acerca de la Peste Negra, núm. 150: «Pro parte aliame Judeorum dicte uille, fuit nobis hu-

126 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

El rei manà a les autoritats targarines que vetllessin perquè l’aljama fos custodiada «per aquelles persones que els secretaris de l’aljama» elegissin i els ordenà també que la visitessin sovint i que la protegissin amb habilitat de tots els qui volguessin fer mal als jueus (ja fos advertint els homes de la vila que, en virtut del jurament i de l’homenatge que van prestar, no presumissin que podien fer mal als jueus, ja fos autoritzant-los a capturar i punir els qui murmuressin contra els jueus o volguessin fer-los mal).

A la llum del que va ocórrer el juliol de 1348, el document acaba amb l’advertència següent: «Sapigueu que si us comporteu d’una altra manera, cosa que no creiem, us punirem fortament.»65 Veguer, batlle, paers i prohoms degueren complir a l’ungla les disposicions reials perquè d’aquell any no tenim notícia que s’hagués produït cap avalot a la vila. Ni tampoc en tenim de les altres ocasions en què, al llarg de la baixa edat mitjana, s’anaren repetint els episodis de pesta.66

militer suplicatum ut cum tempore mortalitatum que, Dei Juditio temporibus preteritis viguerunt, aliama ipsa et eius singulares, per aliquas personas uille eiusdem et aliunde, fuerint disraubati et plures ex ipsis gladio trucidati, timeantque nunc occasione mortalitatum que jam viguerunt vigentque nunc in aliquibus partibus regni nostri iterato dampnificari, depredari et interfici et immaniter prout prius dignaremur eisdem super hiis de nostri regia clementia subuenire.»

65. «Scituri quod si secus egeritis, quod non credimus, uos inde fortiter puniremus.»

66. En l’epidèmia de glànola de 1440, el Consell deixà enrere antics prejudicis i admeté a la vila, sense distinció per motius de religió, els jueus, els conversos i els cristians que, escapant dels llocs on la pesta ja feia estralls, podien demostrar que no n’estaven contagiats. En cas contrari, els vinguts de fora serien expulsats de la vila o els seria impedit l’accés; vegeu ACUR, Llibre de consells (1437-1442), f. 124r: «Item més hi fonch proposat que per rahó de les mortalitats que huy són en la ciutat de Leyda, en la vila de Monsó hi en altres lochs e viles, vehem av ull que alguns juheus e crestians novels e de natura són venguts en la present vila fugint a les dites morts, e los sembla que sia cosa molt perilosa per ço com leument purien metre infecció en la vila, que los plàcia provehir, e si aturaran los dits juheus e crestians novels e altres en la dita vila, e si d’ací avant n·i ve d’altres se’ls recoliran ho se los daran comiat. Provehí e acordà lo dit consell que los crestians e juheus forastés que uy són en la present vila, venguts per causa de les dites morts, e los que hic vindran d’ací avant, que sans sien, romanguen en la dita vila si romandre voldran. Axí emperò que si malaut algú hic venia de accident de glànola, que aqel aytal no atur en la vila ans prestament li sia donat comiat per lo balle o son loctinent e per los pahes. E per semblant si de aquels que sans són e sian venguts a la vila e se emalantiran del dit accident que axí matex li sia donat comiat, que no atur en la vila. E que sia feta crida pública per los lochs acostumats de la vila que tot hostaler ho hostallera, metge e specier e qualsevulla altre de la vila, que no gos recolir

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 127

4. Bibliografia Almbladh, Karin. Joseph ha-Kohen. Sefer ʿEmeq ha-Bakha (The Vale of Tears) with the chronicle of the anonymous Corrector. Uppsala: Almqvist & Wiksell, 1981.

Antonio, Nicolás. Bibliotheca Hispana Vetus sive Hispani scriptores qui ab Octaviano Augusti aevo ad annum Christi MD floruerunt. Madrid: Viduam et heredes D. Ioachimi Ibarræ, 1788.

Arrizabalaga, Jon. «La Peste Negra de 1348: Los orígenes de la construcción como enfermedad de una calamidad social». Dynamis. Acta Hispanica ad Medicinæ Scientiarumque Historiam Illustrandam [Granada], 11 (1991), p. 73-117.

Baer, Fritz. Die Juden im Christlichen Spanien. Erster Teil. Urkunden und Regesten. I. Aragonien und Navarra. Berlín: Akademie Verlag, 1929.

Bruniquer, Esteve Gilabert. Ceremonial dels magnífichs consellers y Regiment de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Impr. d’Henrich, 1915.

Colet, Anna; Ruiz, Jordi; Saula, Oriol; Subirà, M. Eulàlia. «Les fosses comunes de la necròpolis medieval jueva de les Roquetes, Tàrrega», Urtx [Tàrrega], 23 (2009), p. 104-123.

Colomer i Pous, Eusebi. El pensament als Països Catalans durant l’edat mitjana i el Renaixement. Barcelona: IEC: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.

Español, Francesca. El gòtic català. Manresa: Fundació Caixa Manresa: Angle, 2002.

Feliu, Eduard; Riera, Jaume. «Els acords de Barcelona de 1354». Calls [Tàrrega], 2 (1987), p. 145-179.

Gonzalvo, Gener; Hernando, Josep; Sabaté, Flocel; Turull, Max; Verdés, Pere. Els llibres de privilegis de Tàrrega (1058-1473). Barcelona: Fundació Noguera, 1997.

Guerchberg, Séraphine. «La controverse sur les prétendus semeurs de la “Peste Noire” d’après les traités de peste de l’époque». Revue des Études Juives [París], 8 (1948), p. 3-40.

algun crestià o juheu o moro en lur casa que malaut vinga fora la vila del dit accident. E si de aquels forastes que uy són en la vila o de ací avant hi vindran hi en lur casa pendran lo dit accident, que encontinent ho haga a denunciar e manifestar als dits balle o son loctinent e pahers sots pena de x lliures.»

128 Tamid, 8 (2012), p. 103-129

Josep Xavier Muntané i Santiveri

Guilleré, Christian. «La Peste Noire à Gérone (1348)». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], 27 (1984), p. 87-161.

— Girona al segle XIV. Girona: Ajuntament de Girona; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.

Llobet, Josep M. Algunes notícies sobre els jueus de Tàrrega, 1303-1486. Lleida: IEI, 1984.

López de Meneses, Amada. Documentos acerca de la Peste Negra en los dominios de la Corona de Aragón. Saragossa: Impr. Heraldo de Aragón, 1956.

— «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña: el pogrom de 1348. Apéndices (Documentos inéditos)». Sefarad [Madrid], 19 (1959), p. 321-364.

Mañé, Cinta; Escribà, Gemma. The Jews in the Crown of Aragon. Regesta of the Cartas Reales in the Archivo de la Corona de Aragón. Part I: 1066-1327.

Jerusalem: Hispania Judaica, Hebrew University, 1993.

Moixé Natan. Qüestions de vida. A cura de Josep Xavier Muntané. Barcelona: Institut Món Juïc, 2010.

Muntané i Santiveri, Josep Xavier. Fonts per a l’estudi de l’aljama jueva de Tàrrega. Documents i regesta. Barcelona: PPU, 2006.

— «Itinerari pels documents relatius a l’assalt al call de Tàrrega de l’any 1348».

Urtx [Tàrrega], 23 (2009), p. 158-179.

— «Una carta d’amor i bona voluntat en temps de guerra: els paers i prohoms de Tàrrega escriuen als diputats de la Generalitat en defensa de l’aljama de la vila (22 de juny de 1462)», en premsa.

Nirenberg, David. Comunidades de violencia. La persecución de las minorías en la Edad Media. Barcelona: Península, 2001.

Pieters, Bert. De Akkoorden van Barcelona (1354). Historische en kritishe Analyse. Barcelona: PPU, 2006.

Ribalta, Jaume; Turull, Max. Alguns aspectes del règim municipal de Tàrrega i Cervera al segle XIV. Tàrrega: Ajuntament de Tàrrega, 1987.

Riera i Sans, Jaume. «Los tumultos contra las juderías de la Corona de Aragón en 1391». Cuadernos de Historia. Anexos de la revista Hispania [Madrid], 8 (1977), p. 213-226.

— «La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals (segles xii-xiv)». En: Alimentació i societat a la Catalunya medieval. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques, Institució Milà i Fontanals, 1988. (Anuario de Estudios Medievales; annex 20), p. 295-311.

— Els poders públics i les sinagogues. Segles XIII-XV. Girona: Patronat Call de Girona, 2006.

Rubió i Lluch, Antoni (ed.). Documents per l’Historia de la Cultura Catalana Mig-eval. Barcelona: IEC, 1908.

Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348

Tamid, 8 (2012), p. 103-129 129

Ruiz, Jordi; Subirà, M. Eulàlia. «Reconstrucció antropològica del pogrom de 1348 a Tàrrega», Urtx [Tàrrega], 23 (2009), p. 126-137.

Sabaté, Flocel. «En torno a la identificación de sinagogas medievales: El caso de Tárrega», Sefarad [Madrid], 59 (1999), p. 127-158.

— «Reflexiones de conjunto sobre los heterodoxos». En: Castillo, Santiago; Oliver, Pedro (coord.). Las figuras del desorden. Heterodoxos, proscritos y marginados. Madrid: Siglo XXI, 2006, p. 111-132.

Santamaría Arández, Álvaro. «La Peste Negra en Mallorca». En: VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón (1 a 8 de octubre de 1967). València: Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, 1969, p. 103-130.

Sarret i Pons, Lluís. Privilegis de Tàrrega. Tàrrega: Camps, 1982.

Segarra i Malla, Josep M. Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions. Tàrrega: Museu Comarcal, 1984.

Simonsohn, Shlomo. The Apostolic See and the Jews. Documents 492-1404. Toronto: Pontifical Institute of Mediæval Studies, 1998.

Trenchs Òdena, Josep. «La archidiócesis de Tarragona y la peste negra: los cargos de la catedral». En: VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón.

1 a 8 de octubre de 1967. València: Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, 1969, p. 45-64.

— «Documentos vaticanos de los años de la Peste Negra referentes a la diócesis de Lérida». Ilerda [Lleida], 35 (1974), p. 203-210.

Veny, Joan. «Regiment de preservació de pestilència» de Jacme d’Agramont (s. XIV). Tarragona: Diputación Provincial de Tarragona, 1971.

Vidal, Pere. «Els jueus dels antics comtats de Rosselló i Cerdanya». Calls [Tàrrega], 2 (1987), p. 27-112.

Villanueva, Jaume. Viage literario a las iglesias de España. Madrid: Imprenta Real, 1821.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 8 (2012), p. 131-140 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.25 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Notes sur quelques travaux récents effectués dans le champ catalano-occitan médiéval (1994-2011)* Danièle IANCU-AGOU Nouvelle Gallia Judaica

Rebut: 23.01.2012 — Acceptat: 20.02.2012 Résumé. Ces notes succinctes donnent les grandes lignes de mes récentes contributions effectuées sur les Juifs de l’espace catalano-occitan médiéval.

Après un rappel du contenu de ma première participation aux travaux de la belle École catalane (« Affinités historiques et interférences culturelles chez les communautés juives de l’espace occitano-catalan », Colloque sur Mossé ben Nahman, 1994), sont évoqués le jury de thèse de Manuel Forcano à l’Université de Barcelone, 1999 (« Lettre apologétique de Y. ha-Penini de Béziers »), et l’opportunité offerte – grâce au regretté Eduard Feliu – d’observer « Les livres confisqués à Gérone après la Dispute de Tortose » et de tenter une comparaison avec la circulation des manuscrits provençaux à la même époque (Materia giudaica, 2001).

Aux IIIe et IVe Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana (Perpignan-Barcelone, 2007 ; et Barcelone-Valence, 2010) – dont les publications sont attendues – de nouveaux éléments prosopographiques ont pu être apportés sur les Avigdor d’Arles, célèbre lignée de médecins traducteurs ; et la liste nominative des « Juifs aragonais et castillans en transit, installés ou convertis à Marseille. Documents inédits (1488-1508) » a pu s’accroître de 80 nouveaux noms.

Contact : Danièle Iancu-Agou. Nouvelle Gallia Judaica. Centre National de la Recherche Scientifique. École Pratique des Hautes Études. Unité Mixte de Rrecherche 8584.

1, rue de la Barralerie. F-34000 Montpellier. EU. Tél. : 00 33 04 67 55 60 42. E-mail : daniele.iancu@vjf.cnrs.fr. ∗ Ce texte a été présenté à la Jornada d’Estudis en Homenatge a Eduard Feliu i Mabres: Història i Cultura Jueves a la Catalunya Medieval (Gérone, 29 avril 2011).

132 Tamid, 8 (2012), p. 131-140

Danièle Iancu-Agou

Cette brève recension s’achève avec l’évocation du bel ouvrage récent Història de la Catalunya jueva (2009), d’où le Languedoc n’est pas absent.

Mots-clefs : Catalogne, Languedoc, Béziers, Gérone, Dispute de Tortose, Avigdor d’Arles, exilés ibériques, Marseille

Notes sobre alguns treballs recents efectuats dins el camp catalanooccità medieval (1994-2011) Resum. Aquestes notes succintes ofereixen les grans línies de les meves contribucions recents sobre els jueus de l’espai catalanooccità medieval.

Després de recordar el contingut de la meva primera participació en els treballs de la interessant escola catalana («Affinités historiques et interférences culturelles chez les communautés juives de l’espace occitano-catalan», Simposi sobre Mossé ben Nahman, 1994), s’evoquen la participació en el tribunal de la tesi de Manuel Forcano a la Universitat de Barcelona, 1999 («La lletra apologètica de R. Iedaia ha-Penini») i l’oportunitat oferta —gràcies a l’enyorat Eduard Feliu— d’examinar «Els llibres confiscats a Girona després de la Disputa de Tortosa» i d’intentar una comparació amb la circulació dels manuscrits provençals en la mateixa època (Materia giudaica, 2001).

En les actes del III i el IV Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana (Perpinyà i Barcelona, 2007; i Barcelona i València, 2010) —la publicació de les quals esperem— s’han pogut aportar nous elements prosopogràfics sobre els Avigdor d’Arles, llinatge de metges traductors cèlebres; i la llista nominativa dels «Juifs aragonais et castillans en transit, installés ou convertis à Marseille. Documents inédits (14881508)» s’ha pogut augmentar amb vuitanta nous noms.

Aquesta breu recensió acaba amb l’evocació de la interessant Història de la Catalunya jueva (2009), de la qual el Llenguadoc no és pas absent.

Paraules clau: Catalunya, Llenguadoc, Besiers, Girona, Disputa de Tortosa, Avigdor d’Arles, exiliats ibèrics, Marsella

Notes on some recent work in the medieval Catalano-Occitan field (1994-2011) Abstract. These concise notes offer an overview of my recent contributions on Jews in the medieval Catalano-Occitan world.

Notes sur quelques travaux récents

Tamid, 8 (2012), p. 131-140 133

After revisiting the content of my first contribution (Affinités historiques et interférences culturelles chez les communautés juives de l’espace occitano-catalan, Mossé ben Nahman Symposium, 1994) to the work of the marvellous Catalan school, mention is made of my participation in the panel that assessed Manuel Forcano’s thesis (La lletra apologètica de R. Iedaia ha-Penini) at the University of Barcelona in 1999, and of the opportunity I was afforded —thanks to the sorely missed Eduard Feliu— to examine the books confiscated in Girona following the Disputation of Tortosa and to attempt to draw a comparison with the manuscripts in circulation in Provence in the same period (Materia giudaica, 2001).

I have been able to contribute to the as-yet unpublished proceedings of the 3rd and the 4th Conference for the Study of Jews in Catalan-speaking Territories (Perpignan and Barcelona, 2007; and Barcelona and Valencia, 2010) by providing new prosopographical material on the Abigdors of Arles, a renowned family of physicians and translators, and by adding 80 new names to the list of Juifs aragonais et castillans en transit, installés ou convertis à Marseille. Documents inédits (1488-1508).

This brief review ends with a reference to A History of Jewish Catalonia (2009), an interesting publication that by no means overlooks Languedoc.

Keywords: Catalonia, Languedoc, Béziers, Girona, Disputation of Tortosa, Abigdors of Arles, Iberian exiles, Marseilles.

Il n’est pas dans mon intention de reprendre la communication que j’avais eu le plaisir et l’honneur de faire ici même à Gérone, pour le colloque sur Mosse ben Nahman (publiée en 1994, sous le titre : « Affinités historiques et interférences culturelles chez les communautés juives de l’espace occitano-catalan »).

Je fus alors sans doute invitée grâce à Eduard Feliu, dont nous honorons aujourd’hui la mémoire, et qui tenait tant en effet à souligner qu’une même aire culturelle s’étendait de la Catalunya à la large Provintzia des textes hébraïques (incluant aussi bien le Roussillon que le Languedoc français, le Comté de Provence indépendant, ou le Comtat pontifical).

Un bref rappel du contenu de cette contribution est cependant nécessaire : J’avais alors développé les potentialités d’accueil du Languedoc dès le milieu du xiie siècle, lorsque les cités de Narbonne et de Lunel s’ouvrirent aux réfugiés andalous, tirant un profit qui n’a pas fini d’être analysé (en 2009, notre équipe, la Nouvelle Gallia Judaica, a publié Des Tibbonides à Maïmonide.

134 Tamid, 8 (2012), p. 131-140

Danièle Iancu-Agou

Rayonnement des Juifs andalous en pays d’Oc médiéval) ; ce Midi avait bénéficié aussi du passage du voyageur Benjamin de Tudèle, dont le Carnet de Route est célèbre1 ; comment ne pas s’attarder alors sur les controverses autour des écrits maïmonidiens (1230), autour de la philosophie (1300) et sur le rôle des lettrés juifs catalans (Yonah de Gérone, Salomon ben Adret) qu’a pu souligner chez nous, à Montpellier, le regretté professeur Josep Ribera-Florit2 ?

J’avais pu naturellement insister, dans le sillage de Gérard Nahon et de Yom-Tov Assis3, aux travaux fondateurs, sur les flux et reflux des Juifs languedociens ou catalans par-delà les Pyrénées (la pierre d’Olot du Musée biblique de Gérone et sa réplique synagogale à Béziers avec inscription de 1214, ayant résulté de la Croisade albigeoise) ; à ces Juifs biterrois, partis chercher refuge près de Gérone, succèderont les coreligionnaires de tout le Languedoc victimes de l’arrêt d’expulsion de 13064, et qui trouveront un havre à Barcelone (60 familles), Gérone, Lérida (10 familles), Montclus, Besalú, Valls, etc., et aussi dans le royaume de Majorque (Roussillon, Perpignan, Baléares). En 1315, avec l’autorisation de retour, Jacques II de Majorque, qui tenait une partie de Montpellier en tant que vassal du roi français, avait autorisé le retour des Juifs montpelliérains, mais l’équipée des Pastoureaux entraîna un second exil en 13225.

J’avais insisté sur les témoignages endoloris des lettrés languedociens, tant en 1306 (En Duran de Montpellier, Abba Mari, ha-Penini de Béziers, le Meiri de Perpignan) qu’en 1322 : Kalonymos ben Kalonymos s’installant en Catalogne, dédicaça son Even Bohan à « dix hommes considérables en Catalogne »,

1. Cf. l’article récent de J. Sibon, « Benjamin de Tudèle, géographe ou voyageur ?

Pistes de relecture du Sefer massa’ot », in H. Bresc et E. Tixier du Mesnil (dir.), Géographes et voyageurs au Moyen Âge, Nanterre, Presses universitaires de Paris Ouest, 2010, p. 207-223.

2. J. Ribera-Florit, « La controverse maïmonidienne en Provence et en Catalogne », in Danièle Iancu-Agou et Élie Nicolas (dir.), Des Tibbonides à Maïmonide, Paris, Cerf, 2008, collection « Nouvelle Gallia Judaica »/NGJ, n° 4, p. 193-211.

3. G. Nahon, « L’inscription synagogale d’Olot. État de la question », in Ch. Leselbaum (dir.), Cinq siècles de vie juive à Gérone. Actes du Colloque 20-21 novembre 1988, Paris, Éd. Hispaniques, 1992 ; et Y.- T. Assis, « Juifs de France réfugiés en Aragon (xiiie-xive siècles) », Revue des études juives, nº 142 (1983), p. 285-322.

4. Cf. les Actes du Colloque : D. Iancu-Agou (dir.), Philippe le Bel et les Juifs du royaume de France (1306), Paris, Cerf, 2012, 295 p. (Coll. NGJ, n°7).

5. G. Passerat, La croisade des Pastoureaux. Sur la route du Mont Saint-Michel à Narbonne, la tragédie sanglante des Juifs, au début du XIVe siècle (1320), Cahors, Éd. La Louve, 2006.

Notes sur quelques travaux récents

Tamid, 8 (2012), p. 131-140 135

mais aussi Ibn Kaspi6, errant de Perpignan à Barcelone, Valence et Majorque, ou encore Gersonide, Samuel de Marseille… autant d’intellectuels de l’époque qui déploreront les calamités du temps « empêchant de penser » ! Ces lettrés se transportèrent en Catalogne avec, naturellement, leur bagage culturel et leurs potentialités scientifiques.

Inversement, lorsque les calamités de 1391 accablèrent le judaïsme catalan, générant une véritable société marginale de conversos, en sens inverse, tel le mouvement pendulaire de flux et reflux évoqué par l’historien Cecil Roth, des Juifs catalans allèrent trouver refuge du côté du Rhône, vers Arles et Tarascon.

Ils se dirigèrent vers le Comté de Provence, car le Languedoc français était en instance de bannir définitivement ses Juifs trois ans plus tard, en 1394.

Le xve siècle ne concernera donc plus guère le Languedoc, mais dans le Comté de Provence, où les Juifs bénéficieront d’un siècle de sursis, les abondantes archives notariées – véritable océan documentaire ! – racontent les riches heures de communautés encore importantes, qui se sont reconstituées après les drames de 1348, et qui vont vivre sous le roi René7 leur dernière période de relative clémence.

L’ultime séquence médiévale de 1481 à 1501 précipitera la fin du judaïsme, dans une Provence devenue française après la mort de René d’Anjou.

En 1994, j’avais cité çà et là des traces de Juifs catalans repérés à Arles, Tarascon (début xve, comme les Falco par exemple) et Marseille, et j’avais pu les suivre jusque dans leur conversion au début du xvie siècle.

Depuis cette ancienne étude, qu’ai-je pu apporter de nouveau ?

D’abord, j’en ai appris moi-même davantage, grâce encore à la belle École catalane, ayant eu le privilège de siéger dans le jury de thèse de Manuel Forcano et de me nourrir de sa Lettre apologétique de Yedahia ha-Penini8 de Béziers (ou de Perpignan). J’ai tout appris aussi sur les Juifs de Puigcerdà, puisque j’ai

6. Dans sa belle contribution, « La culture des Juifs en Catalogne », au volume Les Juifs méditerranéens au Moyen Âge. Culture et prosopographie, publié il y a deux ans (D. IancuAgou, éd., Paris, Cerf, coll. NGJ, n° 5, 2010, p. 15-50), Eduard Feliu avait défini ainsi cet Ibn Kaspi : « Il est un des auteurs médiévaux à qui convient parfaitement la qualification d’occitano-catalan » (p. 45).

7. D. Iancu, Être Juif en Provence au temps du roi René, Paris, Albin Michel, 1998.

8. M. Forcano, La Lletra Apologètica de Rabí Iedaia ha-Peniní. Un episodi de la controvèrsia maimonidiana a Catalunya i Provença, Barcelone, 2003.

136 Tamid, 8 (2012), p. 131-140

Danièle Iancu-Agou

siégé dans les deux jurys de thèse de Claude Denjean, préfaçant ses Juifs et chrétiens. De Perpignan à Puigcerdà. XIIIe-XIVe siècles9.

J’ai pu, grâce à E. Feliu, me pencher sur « Les livres confisqués à Gérone après la Dispute de Tortose » (361 titres)10 et tenter une comparaison avec les manuscrits qui circulaient dans le Comté de Provence, observant pour le xve siècle une plus grande aptitude provençale aux sciences dites profanes, philosophie et science. Certes, 1391 était passé par là, et frilosité, amenuisements de toutes sortes avaient amoindri les communautés catalanes. Poursuivant sur ce même registre, tant à Perpignan (publication de 2003 sur « Les élites lettrées juives dans l’espace catalano-occitan, xve siècle »)11 qu’à Barcelone (publication de 200412), j’ai pu survoler les impressionnantes Listes de Huesca (fournies en 1996 par Eleazar Gutwirth et Miguel Angel Motis Dolader13 : 26 collections, soit 615 ouvrages ! en 1415). Sans compter le regard porté sur d’autres études publiées en Catalogne, recensées commodément d’ailleurs dans la belle Revue Tamid du regretté Eduard Feliu14 : par exemple, les bibliothèques de Juifs de Santa Coloma de Queralt réunissant 243 titres.

Avec plus de 1 200 titres répertoriés, le terrain catalan si fertile confirme – si besoin en était – la primauté et la pérennité du judaïsme ibérique médiéval (en Provence, nos chiffres sont bien moindres : pour le moment, j’ai pu identifier 250 titres, sans compter plus d’une centaine d’ouvrages mentionnés dans leur totalité, sans être détaillés). Il faut garder à l’esprit, par ailleurs, que les Lis-

09. Canet, éd. Trabucaire, 2004.

10. D. Iancu-Agou, « Les livres inventoriés à Gérone aux lendemains de la Dispute de Tortose (1414-1415) », New Discoveries in the « European Genizah » : The Gerona Archives. Prolegomena to a Scientific Inquiry. Proceedings of the International Congress, Jérusalem (12 décembre 1999), éd. M. Perani, Materia giudaica VI/2 (2001), p. 167-182.

11. In Perpignan. L’Histoire des Juifs dans la ville (XIIe-XXe siècles), Perpignan, coll. Perpignan-Archives-Histoire.

12. « Juifs de Catalogne - Juifs de Provence. Jalons pour une comparaison de leur culture au xve siècle », in Actes del I Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana (Barcelone-Gérone, octobre 2001), Barcelone, 2004, p.257-261.

13. E. Gurwirth, M.-A. Motis Dolader, « Twenty-Six Jewish Libraries from Fifteenth Century Spain », The Library. A Quarterly Review of Bibliography, Londres, 18 (1), 1996, p. 27-53.

14. E. Feliu et P. Casanellas, « Notes bibliogràfiques. II. Bibliografia sobre inventaris, testaments, llistes i notícies de llibres hebreus medievals », in Tamid 2, 1998-1999, Barcelone, 1999, p. 219-240 (articles sur Santa Coloma du Queralt, de G. Secall i Güell et de A.-J. Soberanas i Lleó, recensés p. 237-238).

Notes sur quelques travaux récents

Tamid, 8 (2012), p. 131-140 137

tes de Gérone et de Huesca se situent à la période fatidique de la Dispute de Tortose, après les drames de 1391, et n’offrent par conséquent qu’un pâle reflet de la réalité. Les collections sont amputées des « ouvrages interdits et prohibés », c’est-à-dire des ouvrages talmudiques, qui furent au centre des griefs et des disputes judéo-chrétiennes15.

Sur ce même volet intellectuel, j’ai pu aussi apporter des éléments plus nouveaux.

Chacun connaît les médecins juifs, très savants et fins traducteurs, venus à Montpellier chercher des manuscrits médicaux dans les années 1390.

G. Ballester, L. Ferré et E. Feliu16 avaient évoqué ces Avigdor d’Arles, traducteurs d’Arnaud de Villeneuve, ou Léon Joseph de Carcassonne, soucieux de s’abreuver à la science professée à la Faculté de médecine montpelliéraine.

Richard Emery, maître et pionnier dans l’art de l’exploitation notariale, a pu montrer, grâce aux archives de Perpignan, que notre L. J. de Carcassonne, tellement épris de l’enseignement médical chrétien, avait fini à terme, après Tortose en 1414, par se convertir en 1416, acquérant aussitôt les titres académiques qui lui manquaient17. Auparavant, c’était un medicus fisicus ; nouveau

15. Pour ces disputes judéo-chrétiennes, Paulus Christiani, ou Paul Chrétien, était originaire de Montpellier ! Il se confronta en 1263 au célèbre Nahmanide de Gérone. La controverse de Barcelone est connue, moins âpre que celle de Paris, soldée par le brûlement du Talmud ! (Cf. G. Dahan [dir.], Le brûlement du Talmud à Paris. 1242-1244, Éd. du Cerf, 1999, coll. NGJ, n°1). Pour son rôle en France pour le port de la rouelle, et même son engagement – si l’on en croit Joseph Shatzmiller – dans la seconde Dispute de Paris, voir J. Shatzmiller, La deuxième controverse de Paris. Un chapitre dans la polémique entre chrétiens et juifs au Moyen Âge, Paris-Louvain, Peeters, 1994.

16. L. Garcia Ballester, L. Ferré et E. Feliu, « Jewish appreciation of fourteenthcentury scholastic medicine », Osiris, 2nd series, 6 (1990), p. 106-116 ; et L. Garcia Ballester et E. Feliu, « Las relaciones intelectuales entre médicos judíos y cristianos : La traducción hebrea de las Medicationis Parabole de Arnau de Vilanova, por Abraham Abigdor (ca. 1384) », Asclepio, Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia (Madrid), 45 (1993), p. 55-88. Voir aussi E. Valls i Pujol, « Estat de la qüestió dels estudis sobre ciència jueva medieval als territoris de llengua catalana: Aproximació I », in Actes del II Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana (Barcelone-Cervera, 25-27 octobre 2004), Barcelone, 2005, p. 223-278.

17. « Documents concerning some Jewish scholars in Perpignan in the fourteenth and early fifteenth centuries », Michael: On the History of the Jews in the Diaspora, Tel-Aviv, 4 (1976), p. 27-48.

138 Tamid, 8 (2012), p. 131-140

Danièle Iancu-Agou

chrétien sous le nom de Leonardus Benedicti, il deviendra désormais bachelor in medicina !

Sur les Avigdor, j’ai présenté un dossier prosopographique au IIIe Congrès de Perpignan-Barcelone en 2007 (la publication est attendue). N’oublions pas que Renan (avec l’aide de Neubauer) avait déploré le manque de renseignements sur la vie de Salomon Avigdor, traducteur de Gérard de Solo et de Sacrobosco (traducteur du latin en hébreu, cette fois-ci ; auparavant, du temps des Andalous, c’était de l’arabe en hébreu)18 : « nous ne savons rien sur sa biographie ». Grâce à l’historiographie provençale, on a des éléments précieux sur les quatre frères Avigdor, fils d’Abraham Avigdor, lui-même savant et grand traducteur. Mais je ne voudrais pas anticiper sur cette publication.

Il m’a aussi été donné plus récemment, lors du IVe Congrès d’octobre 2010 (Barcelone-Valence), de livrer un dossier inédit sur l’arrivée à Marseille, en 1492, de convois de Juifs ibériques en transit, qui s’installent ou se convertissent19. Leurs noms (aragonais et castillans avec beaucoup de Juifs de Murcie) sont tout à fait distincts de ceux livrés par Joseph ha-Cohen (huit noms) ou Isidore Loeb20. Ainsi, aux 118 Juifs aragonais interceptés « dans les mers de Catalogne » – je cite le document publié par Loeb – par un capitaine de galion niçois qui les avait amenés dans le port de Marseille, j’ai pu ajouter 74 autres noms distincts, extraits des archives notariées marseillaises (sans compter les 7 autres noms livrés dans ma thèse, Juifs et néophytes…21, à partir des archives ai-

18. D. Iancu-Agou, « La pratique du latin chez les médecins juifs et néophytes de Provence médiévale », in R. Fontaine et G. Freudenthal (dir.), Latin into Hebrew: The transfer of philosophical, scientific and medical lore from Christian to Jewish cultures in Southern Europe (12th-15th centuries), (Paris, 7-9 décembre 2009), à paraître.

19. D. Iancu-Agou, « Juifs aragonais et castillans en transit, installés ou convertis à Marseille. Documents inédits (1488-1508) », in T. Calders, et E. Valls (dir.), IV Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana (Barcelone, octobre 2010), à paraître.

20. Joseph ha-Cohen, La Vallée des Pleurs. Chronique des souffrances d’Israël depuis sa dispersion jusqu’à nos jours, traduction de J. Sée, Paris, 1881, p. 101 ; et I. Loeb, « Un convoi d’exilés d’Espagne à Marseille en 1492 », Revue des études juives, nº 16 (1887), p. 66-76.

21. D. Iancu-Agou, Juifs et néophytes de Provence. L’exemple d’Aix à travers le destin de Régine Abram de Draguignan (1469-1525), préface de Georges Duby, postface de Gérard Nahon, Paris-Louvain, Peeters, 2001.

Notes sur quelques travaux récents

Tamid, 8 (2012), p. 131-140 139

xoises). Parmi ces noms, des Abudaram, des Abensussen, des Alphandéry, des Abolaffia, des Cavallier, des Adventurier, des Navarro, etc.

L’Histoire du commerce de Marseille signalait l’arrivée continue de poignées de Juifs ibériques ou roussillonnais dans le port de Marseille, mais les noms n’étaient pas donnés. Ma collecte a permis d’avoir une trace nominative des victimes de l’expulsion, donnant un éclairage humain de l’événement. L’exode n’est plus impersonnel, informel, mais palpable comme l’était du reste le document de Loeb.

Je dois dire enfin qu’à l’Institut Martin Buber de Bruxelles (ULB), où je suis professeur associé, j’ai eu le plaisir de traiter durant trois jours (les 9-10-11 mai 2011) des « Juifs en Catalogne médiévale : histoire et culture », et je me suis attardée naturellement sur toutes les interférences qui lient étroitement les communautés juives de l’espace catalano-occitan.

En outre, ce que l’on appelle « la guenizah de Gérone », toujours sous la houlette de notre ami Mauro Perani, suscite des engouements de part et d’autre des Pyrénées (Sílvia Planas, Manuel Forcano, bien sûr, mais aussi José Ramón Magdalena Nom de Déu, Javier Castaño, Esperança Valls, et mes collègues françaises Claude Denjean, Elodie Attia et Juliette Sibon).

Aux jeunes chercheurs de poursuivre cette quête et d’élargir ces échanges !

Je terminerai sur le bel ouvrage récent, destiné aussi bien aux érudits qu’à un plus large public, de Sílvia Planas et Manuel Forcano22, qui, dans une très belle édition pourvue d’une superbe iconographie et préfacée par Madame Anna Pagans de la Mairie de Gérone, font la somme et la synthèse des travaux scientifiques réalisés de part et d’autre des Pyrénées. Eduard Feliu n’a pas vu la sortie de ce bel ouvrage, mais il aurait été satisfait du résultat, et du travail issu de nos deux écoles.

Les jeunes auteurs promènent les lecteurs dans la Catalogne épigraphique de Jordi Casanovas, celle si bien étudiée de Yom-Tov Assis, celle hébraïque du regretté Eduard Feliu et de Pere Casanellas, celle mystique de Moshe Idel, le Barcelone de la revue Tamid, le Gérone de David Romano, de Christian Guilleré ou Sílvia Planas, mais aussi dans le Roussillon de Richard Emery et le Perpignan du Meiri, le Collioure de l’embarquement des exilés, le Puigcerdà de Claude Denjean, avec le fragment de lampe de Hanuka présenté lors de sa

22. S. Planas et M. Forcano, Història de la Catalunya jueva: Vida i mort de les comunitats jueves de la Catalunya medieval, Gérone, Ajuntament de Girona, 2009.

140 Tamid, 8 (2012), p. 131-140

Danièle Iancu-Agou

première thèse, et naturellement en Languedoc, avec le Narbonne des Kimhi, le Béziers des Bedersi-Penini (et de Manuel Forcano !), le Lunel des Tibbonides, le Montpellier d’Abba Mari ou de don Profiat, son superbe mikvé (un unicum avec les cuves attenantes récemment découvertes), son Mahzor providentiellement acquis par la Ville et exposé aux Archives municipales (manuscrit de 253 feuillets de la fin du xive siècle) et l’incontournable polémique montpelliéraine autour des écrits maïmonidiens, dont on connaît les incidences aussi bien en Languedoc qu’en Catalogne, et au delà 23.

23. G. Nahon, « Géographie occidentale et orientale des controverses maïmonidienne et post-maïmonidienne », in Des Tibbonides à Maïmonide, Paris, Cerf, 2008, collection « Nouvelle Gallia Judaica »/NGJ, n° 4, p. 19-31.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 8 (2012), p. 141-163 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.26 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

La puntuació* hebrea en una cruïlla decisiva Mordechay MISHOR** Acadèmia de la Llengua Hebrea Rebut: 31.10.2011 ― Acceptat: 20.02.2012 Resum. Mordechay Mishor és un prestigiós investigador dins el camp de la llengua hebrea que durant molts anys ha estat a càrrec del Departament de Literatura Antiga del Projecte del Diccionari Històric de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea; l’any 1998 va ser elegit membre del Comitè de Gramàtica de l’Acadèmia i l’any 2009, membre de l’Acadèmia.

Preocupat per la dificultat que la puntuació clàssica de l’hebreu representa per a les noves generacions d’israelians, l’autor planteja la possibilitat i la conveniència d’introduir una simplificació de la puntuació a fi de fer les coses més fàcils per a les generacions

Correspondència: Mordechay Mishor. The Academy of the Hebrew Language. Giv‘at Ram Campus. Jerusalem 91904. Israel. Tel.: 972-2-6493555. Fax: 972-2-5617065. A/e: acad2u@vms.huji.ac.il. * Traduïm literalment per puntuació el terme hebreu ‫( ניקוד‬niqqud), que indica els signes diacrítics que s’afegeixen en determinats casos a les consonants hebrees per a distingir matisos de pronunciació: vocals, geminació de consonants, etc. (N. dels t.) ** Mordechay Mishor, lingüista membre de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea, i Moshe Florentin, director de la revista Ha-ʿIvrit (nom que ha adoptat recentment la revista Lešonenu la-ʿAm) han autoritzat tamid a publicar aquesta traducció de l’article del doctor Mishor «Ha-niqqud šellanu ʿal parašat deraḵim», aparegut originàriament en hebreu en Lešonenu la-ʿAm (Jerusalem), 55, núm. 3-4 (5765-5766 = 2005-2006), p. 121-136. La traducció ha estat duta a terme per Pere Porta i Roca i Pere Casanellas, i ha estat revisada pel mateix autor; inclou també el pròleg de Moshe bar Asher, president de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea (p. 119-120 de l’original hebreu). No s’han inclòs en aquesta traducció les «Regles de flexió del nom» i el text de la Declaració de la Independència de què es parla al final de l’article i que el lector podrà consultar a les pàgines 137-150 de l’original.

142 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

actuals i futures. Aquesta simplificació es concreta pràcticament en la unificació del so [a] en el pàtah (restant, doncs, bandejat el qàmets) i del so [e] en el tseré (restant, doncs, suprimit el segol).

El doctor Mishor fonamenta la seva proposta tant des del punt de vista històric com lingüístic, i declara que es pot redactar perfectament un tractat gramatical coherent i respectuós amb la tradició i alhora més simple, que, tot respectant absolutament la idiosincràsia de la llengua, posi les coses força més fàcils als israelians d’avui, especialment als professors d’hebreu.

Paraules clau: reforma de l’ortografia hebrea, puntuació hebrea, ortografia hebrea, vocals hebrees, llengua hebrea, hebreu

Hebrew punctuation at a crucial crossroads Abstract. Renowned for his research in the field of the Hebrew language, Mordechay Mishor has been in charge of the Ancient Literature Section within the Academy of the Hebrew Language’s Historical Dictionary Project for many years. He was chosen to be a member of the Academy’s Grammar Committee in 1998, and of the Academy itself in 2009.

Concerned by the difficulty that traditional Hebrew punctuation entails for the new generations of Israelis, the author considers the possibility and expediency of introducing a simplified punctuation system to make things easier for present-day and future generations. The simplification involved consists practically of using patah for every [a] sound (thus suppressing qamats) and tsere for every [e] sound (thus suppressing segol).

Dr. Mishor offers both historical and linguistic arguments for his proposal. He states that it is entirely possible to come up with a simplified grammatical treatise that is consistent with and respectful of tradition, and which makes things a great deal easier for the Israelis of today, particularly those who teach Hebrew, without being detrimental to the language’s idiosyncrasy.

Keywords: reform of Hebrew orthography, Hebrew punctuation, Hebrew orthography, Hebrew vowels, Hebrew language, Hebrew

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 143

Pròleg Al qui segueix amb atenció l’ensenyament de l’hebreu i de la seva gramàtica a les escoles israelianes des que es va crear l’Estat, no li costarà veure fins a quin punt s’ha reduït l’ensenyament de la puntuació.

Uns diran que qui parla hebreu ja no té cap necessitat de conèixer la puntuació. La pronunciació de l’hebreu li ve als llavis des de la seva tendra infantesa. I al qui parla malament o «destrossador» de formes de la llengua no cal pas importunar-lo fent-li aprendre un sistema de puntuació pesat.

Fins fa quaranta anys tothom aprenia la puntuació i les regles de la flexió de nom, verb i partícules, i no pocs alumnes havien adquirit un domini impressionant de la puntuació en acabar l’escola. Els nous i «moderns» mètodes que s’han apoderat de l’ensenyament a les escoles i han bandejat continguts de gran valor, han abocat a una reducció de l’aprenentatge dels orígens de la cultura jueva clàssica i és evident que això no ha deixat d’afectar també l’ensenyament de la gramàtica hebrea i, en concret, la puntuació.

El que és clar és que després de més de cent anys de parlar hebreu, una parla que es basa en la pronúncia existent en la realitat de només cinc vocals («la pronúncia sefardita») i que conviu amb la puntuació tiberienca, que té set signes que representen set qualitats vocàliques diferents, queda garantit el conflicte permanent entre la parla oral i la normativa de la puntuació escrita. Aquest conflicte no és pas nou; d’ençà que es va difondre la puntuació tiberienca per tota la diàspora jueva i fins i tot va arribar, a l’edat mitjana, als qui tenien la pronúncia sefardita, els escriptors no han pogut mantenir les regles d’aquesta puntuació i ha resultat que vaciŀlen entre els signes de puntuació que representen vocals amb una pronunciació idèntica o propera en la seva parla (intercanvi del qàmets per pàtah i del pàtah per qàmets, o del tseré per segol i del segol per tseré en els manuscrits de llibres bíblics, de la Mixnà i de poesia que van puntuats amb puntuació «sefardita-itàlica»), i se’n troben que mantenen, de fet, un sistema de cinc vocals. És així com gent particular —no pas poca— ha resolt el conflicte entre el que s’escriu i el que es llegeix i es pronuncia. Avui dia més de cinc milions d’homes, dones i criatures tenen l’hebreu com a llengua materna o almenys com a llengua d’ús diari, sigui com a llengua parlada sigui com a llengua escrita. En diverses circumstàncies, l’escriptura necessita el complement de la puntuació per a ser precisa. I hi ha textos que van completament puntuats, com els materials dels alumnes de les classes elementals de les escoles. I el mateix passa amb els textos que s’utilitzen en els centres d’ensenyament de l’hebreu per als immigrants i els turistes, i amb els llibres de poesia.

144 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

Molta gent bona i respectable pensa que la puntuació tiberienca és un patrimoni cultural (n’hi ha que parlen de «patrimoni religiós») al qual no s’ha de renunciar amb lleugeresa, però també n’hi ha que addueixen: «Que la puntuació s’adapti a la llengua corrent!» Dit d’una altra manera: cal adaptar el sistema de puntuació tiberienc de set vocals a la realitat de cinc vocals.

El doctor Mordechay Mishor és conegut de tothom arran dels seus importants èxits en la investigació de la llengua dels Savis i per haver estat durant molt de temps el cap d’aquesta secció dins el Diccionari Històric de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea. Però Mishor és també un home «de la llengua del present», que s’ha fet famós per la seva obra, escrita en coŀlaboració amb Shoshana Bahat (†), Millon ha-howe («Diccionari del present», «Dictionary of contemporary Hebrew»). I ara ell mira també de donar el seu cop de mà a la «gramàtica del present» (en hebreu: ‫ ;לדִ קְדּוּק הַהוֹוֶה‬ell hauria puntuat aquestes dues paraules així: ‫דִ קְדוּק הַהוֹוֵה‬, i així donem com a exemple de la seva puntuació totes les cinc vocals que ell recomana).

Sóc del parer que és convenient dur la proposta del doctor Mishor a debat públic i demanar a tot aquell qui vulgui respondre-hi en major o menor mesura, o a tot aquell qui de debò vulgui enfrontar-s’hi, que faci acte de presència i que faci les seves propostes en aquest debat. Aquest és el motiu de la publicació d’aquest fascicle de Lešonenu la-ʿAm. És clar que amb això l’Acadèmia no pretén donar la seva aprovació a la proposta de Mishor de reduir a cinc els signes de puntuació vocàlics, sinó obrir un ampli debat sobre el tema. És d’esperar que aquesta publicació ajudi perquè les coses puguin acabar aclarint-se.

No és clar si el canvi proposat podrà venir de «directrius procedents de dalt» o bé si s’alçarà i pujarà «des de la base». Sigui com sigui, convé que els qui fan recerca, els mestres i qualsevol que se senti proper a les qüestions de cultura hebrea prenguin una part activa en aquest debat o, com a mínim, el segueixin.

Si la proposta de Mishor cristaŀlitza en una teoria estructurada i en una gramàtica completa, aleshores els organismes de l’Acadèmia podran debatre-la tant a partir del que ens aporta l’estudi de «la tradició de les generacions» com a partir de la consideració de «l’hebreu corrent». Només el pas del temps dirà si de debò tirarà endavant el canvi proposat o bé si l’assumpte quedarà en allò d’«ha valgut la pena fer l’esforç d’estudiar-ho».

16 d’adar del 5766 = 16 de març del 2006 Moshe Bar-Asher

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 145

El nostre sistema de puntuació es troba en crisi En la Comissió de Gramàtica de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea, que està tota ella dedicada a la formació dels mots, es planteja de tant en tant la qüestió de triar entre qàmets i pàtah, i entre tseré i segol, és a dir, entre signes vocàlics que no tenen una pronunciació diferenciada segons la normativa fonètica de l’hebreu estàndard. La intenció de la Comissió és d’apuntar cap a la vocal «original» que era habitual en el mot en qüestió en el cas que aquest mot hagués arribat a nosaltres via tradició tiberienca, en la pronunciació de la qual es feia certament la distinció entre tseré i segol i entre qàmets i pàtah. El problema s’eleva a la categoria de «virtual» quan el mot en qüestió és un mot modern manllevat d’un idioma estranger i es fa més intens encara en la transcripció hebrea d’un nom propi o d’un topònim d’una altra llengua. Més d’un cop es fa fortament present la incomoditat d’haver de decidir en un tema que no té cap realitat en la nostra normativa fonètica, sinó que ens ve imposat per un sistema d’escriptura que té l’origen en un dialecte hebreu que no encaixa amb l’estàndard de la nostra llengua, l’estàndard de què és responsable la mateixa Acadèmia. I pel damunt de la Comissió plana la sensació que aquest sistema d’escriptura acabarà cedint el seu lloc, més tard o més d’hora, a un sistema que s’adapti més a les necessitats del nostre hebreu estàndard.

Hauria estat possible ignorar l’atmosfera que es respira en la Comissió de Gramàtica si això fos un assumpte intern, que afectés només la tasca dels membres de la Comissió. Però la puntuació ha entrat en crisi per altres motius, també més enllà de les parets de la Comissió de Gramàtica. La normativa de la puntuació ha desaparegut d’una manera gairebé total dels sistemes educatius i no és coneguda pràcticament més que per un grapat d’especialistes que s’hi dedica professionalment. Tornem, però, a la Comissió de Gramàtica.

Aquests darrers anys he acostumat a intercalar en totes les sessions una observació sobre el tema de la necessitat d’un sistema de puntuació nou. Reconec que les meves observacions no sempre han respost a una necessitat del debat dels temes de l’ordre del dia, i per això s’han convertit en un assumpte d’humor i no s’han inclòs en els informes de les sessions. Però una vegada em vaig adreçar als meus coŀlegues de la Comissió de Gramàtica i amb una serietat total els vaig preguntar quina era, al seu entendre, l’esperança de vida del sistema de puntuació actual, i si no hi havia motiu per a començar a pensar en una alternativa; és a dir, una alternativa que fos acceptable per ells —els membres de la Comissió de Gramàtica— i que tingués també la probabilitat de ser acceptada pel Ple i, al capdavall, per tot el públic dels qui s’interessen per l’hebreu. Pel que fa a la pregunta sobre l’esperança de vida del nostre sistema de puntuació,

146 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

ningú no es va arriscar a contestar; i quant a la pregunta sobre la possibilitat d’un sistema de puntuació alternatiu, la resposta del president de la Comissió va ser molt més optimista del que jo hauria pogut mai esperar: «Si un nou sistema de puntuació té la capacitat de descriure d’una manera adequada la configuració gramatical de l’hebreu, té perspectives de ser acceptat.»

Cal dir en honor a la veritat que, pel que fa a la primera pregunta —quina esperança de vida té el nostre sistema de puntuació—, jo tampoc no estic disposat a arriscar-m’hi. Però sí que ho estic a fer tot el que pugui per tal que el dia que hagi madurat la convicció que el sistema ha fet aigües i que ja no hi ha ningú que pugui salvar-lo, i la gent d’acció comenci a preguntar-se amb angoixa: «I ara, ai las!, què farem?» i després de debatre es decideixi constituir una Comissió, etc., jo estigui preparat per fer tot allò de què sigui capaç perquè aquell mateix dia es disposi d’una alternativa ordenada i consolidada amb antelació.

Així, doncs, em vaig posar a elaborar un sistema de puntuació alternatiu que, si tenia el suport de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea, pogués començar a utilitzar-se progressivament en el termini d’un decenni o d’un decenni i mig a comptar del dia de la seva aprovació. Els punts fonamentals d’aquest sistema són la supressió del qàmets i del segol i una simplificació general dels hatefs, inspirada en els manuscrits de l’edat mitjana1 i en l’esperit d’allò que va dir el professor Zeev Ben-Hayyim fa quaranta-sis anys: «La puntuació podrà ser-nos una eina necessària, només si s’hi fan esmenes, si s’hi introdueix una reforma que elimini el qàmets, potser també el tseré o el segol i els hatefs.»2 I parallelament vaig posar-me a redactar un manual de gramàtica basat en aquesta mateixa puntuació, de manera que en el moment que m’argumentessin que amb aquest sistema és impossible «descriure d’una manera adequada la configuració gramatical de l’hebreu», jo pogués immediatament presentar el meu tractat gramatical i proclamar: «Sí que és possible! Aquí ho teniu!»

Els qui s’esperen una «gran revolució» segurament restaran decebuts sentint afirmar que el sistema de què parlo apunta a l’hebreu estàndard. Així, doncs, jo m’oriento cap al mateix hebreu que fomenta l’Acadèmia de la Llengua Hebrea, la llengua que els consellers lingüístics de «La Veu d’Israel» malden per

1. Vegeu M. Mishor, «Niqqud k”y Erfurt šel ha-Tosefta — leqaḥ maʿaśi» [«Puntuació del manuscrit Erfurt de la Tosseftà: Lliçó pràctica»], Lešonenu la-ʿAm, 53 (5762 = 2002), p. 143-147.

2. Vegeu Z. Ben-Hayyim, «Ha-ketiv we-horaʾato be-vet ha-sefer» [«L’escriptura i el seu ensenyament a l’escola»], Lešonenu la-ʿAm, 11 (5720 = [1959/1960]), p. 51.

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 147

posar en boca dels locutors, la llengua que s’ensenya a l’escola; en resum, l’hebreu «bo». A aquest hebreu que, en principi, s’espera que mantingui la geminació de les lletres que porten dagueix fort; a aquest hebreu que s’espera que mantingui la pronunciació consonàntica de la lletra ‫ ה‬a final de paraula quan porta mappiq; a aquest hebreu en què el xevà de la vau copulativa i de les lletres ‫ב‬, ‫ כ‬i ‫ ל‬canvia davant determinats contextos. Tot això ha de trobar expressió en el sistema de puntuació que desitgem. És a dir, que d’intenció de tocar la gramàtica estàndard en ella mateixa no n’hi ha cap. I les poques recomanacions d’esmena de la gramàtica estàndard que faig arran de la fixació del sistema proposat es basen en regles marginals de la mateixa puntuació tiberienca o d’altres tradicions de l’hebreu, segons el costum establert en la Comissió de Gramàtica respecte a qualsevol tema que es presenta.

Un sistema de puntuació nou no obliga a un canvi en la forma de l’escriptura consonàntica. Dels dos sistemes d’escriptura estàndard que tenim, hi ha bons motius per a adoptar de cara a aquesta necessitat justament l’escriptura plena, l’anomenada «sense vocals», a la qual d’ara endavant ja no escaurà el qualificatiu «sense vocals».

El sistema que es proposa és una mena de simplificació de la puntuació establerta, però em pertoca a mi posar bé l’accent en el fet que l’explicació de la simplificació no és de cap manera una concessió als incultes, ans un alliberament de la sobrecàrrega de la normativa de l’escriptura per la necessitat de fomentar adequadament l’hebreu estàndard. Si el sistema educatiu dóna el seu suport a aquest nou sistema de puntuació, el professor de gramàtica s’alliberarà d’haver de dedicar el seu propi temps i el dels seus alumnes a «les lleis siŀlàbiques» i podrà dedicar-se a temes fonamentals de configuració gramatical. Aquesta puntuació simplificada retornarà la pròpia seguretat a tot aquell qui hagi de puntuar un mot hebreu o una part d’un mot, i serà així com desapareixerà l’estigma de la ignorància del front de la gent culta que sap un hebreu exceŀlent, entre la qual hi ha escriptors i poetes, però que necessiten els serveis de persones que es dediquen professionalment a puntuar.

La puntuació tiberienca continuarà regnant sobiranament en els «llibres sants» i en les edicions de poesia que ja existeixen i serà la base per a la recerca de la llengua hebrea en els departaments d’hebreu de les institucions d’ensenyament superior, al costat d’altres sistemes de puntuació, principalment la puntuació babilònica, que és la base de la tradició viva dels jueus del Iemen.

En el present article es proposa un sistema de puntuació dins l’esperit d’aquests principis. Per ressaltar l’especificitat del sistema proposat enfront de la puntuació estàndard actual (tiberienca), s’hi afegeix com a apèndix un mo-

148 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

del de regles de flexió del nom, una mena de reelaboració de les Regles que es van publicar a Lešonenu la-ʿAm, 51-52, fascicle 4 (5760-5761 = 2002).

La nostra puntuació i la realitat lingüística La puntuació en els seus diversos sistemes es va inventar, com és sabut, en el segle setè o vuitè, quan la biblioteca jueva ja estava llastada amb el pes de la literatura rabínica clàssica.

El sistema de puntuació que nosaltres fem servir és una herència de l’escola de Tiberíades. Aquesta escola va desenvolupar una tradició lingüística que tenia set qualitats vocàliques i unes diferències de quantitat que tenien com a principi la diferenciació entre vocals plenes i vocals murmurades, que també eren set. L’escola tiberienca va inventar un sistema de signes diacrítics —els signes de la puntuació anomenada «tiberienca», a partir del nom de l’escola de Tiberíades— que corresponia, no cal dir-ho, a la tradició de pronúncia que pretenia descriure: set vocals «plenes» enfront de set vocals «murmurades», sempre àtones. Per a representar les set vocals plenes es feien servir set signes: híreq, tseré, segol, pàtah, qàmets, hólem i xúreq (o qibbuts). Pel que fa a les diferències de pronúncia, el tseré s’acosta més en qualitat al híreq i el segol s’acosta més al pàtah; el qàmets representa, en qualsevol posició, una mateixa qualitat, entre el pàtah i el hólem; el qibbuts i el xúreq tenen el mateix so, i que es faci servir l’un o l’altre depèn de la presència o absència d’una vau. Per a les set vocals murmurades es feien servir, en principi, uns signes compostos del xevà i el signe de la vocal plena que en determinava la qualitat: hatef híreq, hatef tseré, hatef segol, etc. La qualitat de les vocals murmurades depenia en gran mesura del context fonètic: davant de consonant gutural es feia servir la vocal de la gutural; davant de iod, el híreq; i en la resta de casos, el pàtah. En aquests casos, els puntuadors podien acontentar-se amb el signe de xevà sol (que indicava també l’absència de vocal) i resoldre la precisió de la lectura mitjançant les «lleis de realització»: pel que fa a la qualitat del xevà, ‫ דְּ יוֹ‬es llegirà, doncs, ‫דְּ ִיוֹ‬, i ‫ ְקחִי‬es llegirà ‫ ְ ִקחִי‬, ‫ תְּ ֵאנָה‬es llegirà ‫תְּ ֵ ֵאנָה‬, ‫ בּ ְָרכָה‬es llegirà ‫בּ ֲָרכָה‬, etc. (restes de la representació plena de les vocals murmurades es troben encara en determinades edicions de la Bíblia, com ara ‫שׁ ֲבּלֵי‬ ִ , ‫) ֳקע ָ​ָרה‬. La representació de les vocals murmurades amb signes compostos (els hatefs) s’ha mantingut com a tal en casos en què la vocal murmurada no depèn d’un factor condicionant: ‫ ֱא ֶמת‬, ‫נֶ ֱעלַם‬, ‫ ֳע ָמ ִרים‬, etc. Els qui seguien la puntuació tiberienca van desenvolupar la seva tradició amb una meticulositat que suscita admiració. Indicaven matisos subtils en l’accentuació de les paraules i en la descripció de la tradició de la

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 149

cantiŀlació en la lectura en públic, i es van esforçar en la composició de llibres al màxim de precisos quant a la preservació de l’escriptura plena i defectiva amb matres lectionis (un camp més aviat anàrquic en la tradició masorètica), quant a la divisió en seccions (parašot) i quant a d’altres precisions de la tradició, acompanyats de notes textuals. No té res d’estrany que els exemplars tiberiencs de la Bíblia servissin d’original per a fer còpies entre els copistes de la resta de comunitats jueves del món i contribuïssin a difondre la puntuació tiberienca per tot el món jueu.

Paraŀlelament, es van desenvolupar altres escoles que tenien una tradició lingüística diferent de la de l’escola tiberienca quant al nombre de vocals i que tenien sistemes diferents de signes, tot en consonància amb la tradició fonètica de cada escola: a Babilònia, un sistema de sis signes vocàlics (que va donar origen a la tradició iemenita); a Palestina, al costat del sistema tiberienc, un sistema de cinc signes vocàlics (que va donar origen a la tradició sefardita). Aquestes tradicions no van ser pas menys correctes i vàlides que la tradició local dels tiberiencs. Al contrari, en alguns detalls són més conservadores que la tiberienca i estan més adaptades a la versió escrita de la Bíblia, mentre que la tradició tiberienca es veu forçada a assenyalar un qeré diferent del ketiv. Em refereixo als mots que tenen qàmets o hatef qàmets representats amb la mater lectionis vau i que segons les altres tradicions s’han de llegir amb hólem com ara ‫וגדָ ול־חסד‬ (Sl 145,8), ‫( אֳוניות‬2Cr 8,18). El que tenien en comú tots els sistemes de puntuació és que era possible, de fet, combinar els seus signes amb qualsevol sistema d’escriptura, prescindint de la presència o absència de matres lectionis. Amb el pas del temps i d’una forma progressiva, el sistema de signes de l’escola tiberienca es va imposar en totes les comunitats jueves i d’aquesta manera es va originar una falta d’adequació entre els signes de puntuació que es feien servir per a escriure i la tradició lingüística autèntica de cadascuna de les comunitats.

La puntuació tiberienca es va convertir en el patrimoni dels gramàtics de Sefarad en època medieval. Aquests gramàtics van mirar d’explicar el sistema de puntuació que havien adoptat —el sistema tiberienc— a la llum de la pronúncia que ells empraven quan parlaven, la qual s’havia originat en una tradició diferent, que només reconeixia cinc vocals. Particularment, havien d’explicar l’excés de signes —dos signes per a la vocal [e] (el tseré i el segol), dos per a la vocal [a] (el qàmets en part de les seves ocurrències i el pàtah) i dos per a la vocal [o] (el qàmets en part de les seves ocurrències i el hólem)— i inventar una regla que regulés la pronúncia del signe qàmets. Van poder ignorar les realitzacions diverses del xevà mòbil pel fet de no tenir representació escrita (en unes comunitats de Sefarad es pronunciava [e] i en unes altres es pronunciava [a], i al capdavall, com és sabut, es va acabar imposant el so [e]).

150 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

En virtut de la força que va adquirir aquest sistema de puntuació en totes les comunitats jueves, tot i l’artificialitat del seu ús, és tingut pel sistema de puntuació únic i tota desviació de les seves normes es considera una falta. Més encara: com a conseqüència de les regles d’escriptura «gramatical» que van cristaŀlitzar a partir d’aquest sistema, es va crear una mena de vinculació entre l’escriptura de les lletres i l’ús dels signes de puntuació, fins al punt que si en un text escrit en escriptura plena un escriptor actual considera necessari de puntuar una paraula completa, de seguida abandona l’escriptura plena i adopta una escriptura «gramatical». Aquest costum és contrari a la naturalesa de la puntuació en la seva essència, ja que la seva especificitat rau, tal com s’ha dit, a no dependre de les lletres.

Els esforços que van esmerçar els gramàtics a construir un pont salvant l’oposició entre l’hebreu de la tradició de la seva pròpia pronúncia i el sistema de puntuació tiberienca van acabar creant la iŀlusió que l’una i l’altre són originalment una unitat orgànica, i que és impossible fer una descripció plena i correcta de l’estructura d’una paraula hebrea si no és a partir de la puntuació tiberienca. La distorsió —ingènua, és clar— salta a la vista. Però el mètode va tenir èxit i, comptat i debatut, després de generacions d’activitat gramatical, va arribar a una formulació molt perfeccionada: un sistema d’oposicions de quantitat entre cinc parelles de vocals. Aquesta normativa va establir unes regles de puntuació prou efectives, si més no per a regular l’aparició de les vocals segons les classes de síŀlabes. La «nostra» gramàtica —la que avui s’ensenya a l’escola— és hereva d’aquesta normativa. La nostra escriptura «gramatical» —obra de David Yellin en el primer decenni del segle xx— combina amb aquella normativa els resultats de la gramàtica històrica, i pot crear la iŀlusió que en algun temps històric (l’època en què es va inventar la puntuació?) hi havia suposadament una diferència fonètica entre les vocals llargues i les seves anàlogues mitjanes (tseré, qàmets gadol i hólem, que s’havien originat a partir de les vocals protosemítiques breus).

El renaixement de la llengua —i, doncs, l’existència de generacions de parlants que tenen l’hebreu per llengua materna— ha restringit el recurs a l’escriptura a la necessitat de l’aprenentatge de la llengua. L’ús de tots els signes de puntuació en l’escriptura s’ha convertit en una cosa supèrflua i en l’escriptura ordinària en prosa en les seves diverses variants —que fa ús abundant de les matres lectionis— n’hi ha prou amb una puntuació auxiliar.

L’esforç en l’ensenyament de la puntuació –entre la memorització de regles i la projecció d’una imatge de la paraula puntuada a la memòria— ha esdevingut incomparablement més gran que el benefici pràctic que se n’obté, i en comptes de ser un instrument favorable per a la comunicació s’ha convertit

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 151

en una càrrega que la societat no pot suportar. El resultat ha estat una disminució de les exigències per part dels responsables de l’educació i el fet de confiar la tasca de la puntuació —en els gèneres de puntuació obligada, com ara la poesia— a puntuadors professionals (i pobre del poeta que té necessitat que un altre li puntuï la poesia).

Ha arribat el moment de qüestionar els qui van posar les bases de la parla hebrea a Israel i preguntar-nos per què no van escollir la pronunciació asquenazita, que en les seves vocals concorda amb la tradició tiberienca. D’aquesta manera s’hauria resolt per si sol el problema de la concordança entre la pronúncia i la puntuació, i hauríem pogut adoptar els tractats de gramàtica que ens van llegar els tiberiencs en comptes de la normativa enrevessada dels gramàtics sefardites. La resposta és que la tria de la pronunciació sefardita es va basar d’antuvi en una consideració ideològica (d’acord amb la comprensió científica d’aleshores): es va escollir la pronunciació sefardita perquè era més correcta, perquè era més fidel a l’hebreu dels nostres avantpassats que no pas l’asquenazita.3 Després de consolidar-se un sistema fonològic correcte a Israel que es renova adequadament, calia decidir-se a adoptar un sistema de puntuació que s’adigués amb la fonologia i les formes del nostre hebreu, tal com es dedueix necessàriament de la mateixa naturalesa de la puntuació. Essent així les coses, quin és l’impediment? El temor de segar l’herba sota els peus a la gramàtica hebrea, segons la van entendre els nostres mestres en temps passats, i potser la fe ingènua que sobre la puntuació tradicional recau una certa sacralitat. En realitat, és el contrari el que és correcte. La puntuació és, certament, el suport fidel on recolza el qui llegeix per a preparar-se a si mateix de cara a la lectura pública, però, com és sabut, la lectura es fa a partir d’un llibre no puntuat. Un Pentateuc que porti escrita la puntuació és invàlid per a la lectura a la sinagoga.4

3. Vegeu Z. Ben-Hayyim, Be-milḥamatah šel lašon [«En la lluita de la llengua»], Jerusalem, 5752 = 1992, p. 253; així com les paraules d’E. Ben-Yehudà en l’assemblea fundacional de l’Organització d’Ensenyants, a Zikhron Yaakov, 1903 (Leqeṭ teʿudot le-toledot Waʿad Ha-Lašon we-ha-Aqademya la-Lašon ha-ʿIvrit 5650-5730 u-le-ḥidduš ha-dibbur haʿivri [«Coŀlecció de documents per a la història del Comitè de la Llengua i de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea 1889/1890-1969/1970 i per a la renovació de la parla hebrea»], Jerusalem 5730 = 1970, p. 160).

4. Šulḥan ʿAruḵ, «Yore Deʿa», 274, 7.

152 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

El sistema que es proposa Un principi important del sistema que es proposa consisteix a suprimir la dependència de la puntuació del fet que hi hagi o no hi hagi matres lectionis.

Així hi ha com un retorn de la roda a l’estat anterior a l’actuació dels gramàtics que van intentar imposar a l’hebreu un sistema d’escriptura a l’estil de l’àrab.

El pas més revolucionari del sistema que es proposa és l’eliminació total de dos signes de puntuació: el qàmets i el segol. El qàmets de la puntuació actual se substitueix pel pàtah o pel hólem, d’acord amb la pronunciació estàndard; el segol se substitueix pel tseré (‫) ֵספֵר‬, la pronúncia correcta del qual és igual que la del segol ([e], no pas [ey]). D’aquesta manera, el nombre de signes vocàlics es redueix a cinc. El xevà i els hatefs requereixen una consideració acurada. La naturalesa fonològica del xevà rau en la manca de diferenciació de la qualitat de la vocal. Això es manifesta funcionalment en les formes flexionades enfront de les formes bàsiques de la paraula, quan la vocal es distancia de l’accent: un xevà en una forma flexionada pot reemplaçar una vocal plena com ara ‫קבֵּל –קבְּלו‬, ‫ש ַמר – ש ְמרו‬, ‫יכ ֹל – יכְלו‬. En la forma bàsica del mot, un xevà representa una vocal històrica que en hebreu s’ha convertit en xevà en allunyar-se de l’accent.

En hebreu estàndard, la naturalesa fonètica «xevà mòbil» no existeix. La pronúncia estàndard del xevà a principi de mot, fins i tot segons els més primmirats, és en tot idèntica, inclosa la llargada de la vocal, a un segol o tseré. Per exemple, la pronúncia del xevà de la lletra reix de la forma singular ‫‘ ִספ ְ​ְרכֶם‬el vostre llibre’ és igual que la pronúncia del tseré de la reix de la forma plural ‫‘ ִספ ְֵריכֶם‬els vostres llibres’. La diferència de llargària que havia existit en altres temps en hebreu entre el xevà mòbil i les vocals plenes ja no existeix en el nostre hebreu d’avui (com tampoc no existeix en la tradició viva de les comunitats sefardites). Pel que fa a la pronúncia habitual, a principi de mot el xevà de vegades no es pronuncia, com en el mot ‫ ְגּלִי ָמה‬, i de vegades es pronuncia [e], com en el mot ‫ ְלגִי ָמה‬. La indicació de dos elements fonètics diferents (absència de so, [e]) amb un mateix signe (xevà) serveix per a una finalitat morfològica: indicar que les dues paraules —‫ ְגּלִי ָמה‬, ‫ — ְלגִי ָמה‬pertanyen al mateix paradigma i tenen un mateix comportament, per exemple quan s’hi prefixa una de les lletres ‫ו‬, ‫ב‬, ‫ כ‬o ‫ל‬: ‫וּגְלימה‬, ‫וּלְגימה‬. Per aquestes raons, d’acord amb el sistema proposat, el xevà es mantindrà com en la puntuació actual.

El mateix passa amb els hatefs: en el nostre hebreu estàndard no existeix cap naturalesa fonètica «hatef». La pronúncia dels hatefs és idèntica a la de les vocals plenes anàlogues. Només que aquí, a diferència del que passa amb el xevà, la situació és més complexa. En la puntuació tiberienca, els hatefs es troben en dues

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 153

situacions: (a) en una situació paraŀlela a la del xevà quiescent: ‫ ַמ ֲא ָמר‬, ‫ ֶה ֱעבִיר‬, ‫( ; ָצה ֳַרי ִם‬b) en una situació paraŀlela a la del xevà mòbil: ‫אֱגוֹז‬, ‫ע ֲָרבָה‬, ‫ ֳאנִיּ ָה‬, ‫שׁוֹ ֲאלִים‬.

En la situació a, el hatef és una mena de «lliscament» de la vocal anterior fins més enllà de la gutural. Darrere de segol, pàtah i qàmets, el hatef és de la mateixa tonalitat de la vocal (‫ ֶה ֱעבִיר‬, ‫ ַמ ֲעבִיר‬, ‫) ָמ ֳעבָר‬, i darrere de híreq i de quibbuts és de la tonalitat del pàtah (‫שׁע‬ ַ ‫שׁ ֲע‬ ִ , ‫שׁע‬ ָ ‫שׁ ֲע‬ ֻ ‫) ְמ‬. Pel que fa al funcionament, el xevà i el hatef en aquesta situació es poden considerar dues realitzacions entre les quals es pot triar: ‫האֱדים – האְדּים‬, ‫לחֲשוב – לחְשוב‬, ‫ ָהעֳתק– ָהעְתּק‬. Sembla que en la nostra llengua viva hi ha una preferència pel xevà darrere de het i pel hatef darrere de ‫א‬, ‫ ה‬i ‫ע‬.

En la situació b, hi ha els hatefs que provenen d’una vocal plena, sigui en una paraula flexionada en relació amb la seva forma bàsica, sigui en la forma bàsica d’una paraula en relació amb la seva suposada forma històrica.

La conversió de la vocal original en hatef depèn del factor de l’accentuació.

En les formes flexionades, el hatef qàmets és el substitut del hólem de la forma bàsica, i el hatef pàtah és el substitut del qàmets o del tseré. És a dir, mentre que el hatef pàtah neutralitza l’oposició entre qàmets i tseré, com ara en ‫עֲנוים‬, plural de ‫עָנו‬, i ‫עֲנבים‬, plural de ‫עֵנב‬, el hatef qàmets és el substitut del hólem, que es pronuncia exactament igual, com en ‫ ֳענִי‬, forma constructa de ‫עֹנִי‬. La meva proposta és que un hatef que tingui per origen una vocal plena es mantingui en les formes de la flexió i en el constructe del mot només en el cas que hi sigui a causa de la neutralització de dues vocals bàsiques diferents. Segons aquest principi, un hatef pàtah es mantindrà tal qual i la resta de hatefs no s’utilitzaran en les formes flexionades ni en el constructe: ‫ אֲזורים‬i, enfront d’això, ‫( אֵמונו‬en la puntuació actual: ‫)אֱמוּנוֹ‬, ‫( ח ֹרבות‬en la puntuació actual: ‫)ח ֳָרבוֹת‬.

Aquest principi s’aplicarà també a la forma bàsica del mot. Els hatefs de la forma bàsica del mot, que en general van en la seva primera consonant, es poden considerar com una neutralització d’una vocal plena històrica segons les regles que s’apliquen de fet a les formes flexionades, en qualitat de retorn del mot al seu origen: ‫ הֲבנה‬i, enfront d’això, ‫( אֵמת‬en la puntuació actual: ‫) ֱאמֶת‬, ‫( א ֹנייה‬en la puntuació actual: ‫) ֳאנִיּ ָה‬.

L’ús de vocals plenes en comptes de hatefs en les condicions detallades més amunt continua una línia gramatical antiga. En la tradició tiberienca es troba el tseré en comptes del hatef segol que hom esperaria: ‫( אשר תאפו אֵפוּ‬Ex 16,23); el plural de ‫ ֵאבֶר‬en la llengua de la Mixnà en totes les tradicions vives és ‫ ֵאבָרים‬, amb tseré. També es troba un hólem en lloc del hatef qàmets esperat: ‫( א ֹ ָהלֵים‬Gn 25,27; i de fet en tota la flexió del plural de ‫)אֹהֶל‬, i aquesta és la regla en totes les tradicions pel que fa a la llengua de la Mixnà en el plural dels segolats del

154 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

paradigma ‫פֹּעֶל‬.5 Aquest és el comportament de la puntuació babilònica i palestinenca.

Qüestions gramaticals 1. La ‫ ו‬conjuntiva i les lletres ‫ב‬, ‫ כ‬i ‫( ל‬davant de mot indeterminat) El hólem i el tseré que es proposen per a substituir els corresponents hatefs rebran el mateix tractament que les vocals plenes en tots els aspectes i es puntuarà amb xevà la ‫ ו‬conjuntiva i les lletres ‫ב‬, ‫ כ‬i ‫ ל‬que es prefixen als mots. El fet que el xevà es trobi davant del tseré no causarà de fet cap canvi de pronúncia, perquè davant de hatef segol aquestes lletres es puntuaran en la puntuació tiberienca amb segol (‫ )אמת ֶואֱמונה‬i en la puntuació proposada amb xevà (‫)אמת ְואֵמונה‬, i que la seqüència ‫ ֶואֱ־‬sona igual, en la pronúncia estàndard, que el grup ‫ ְואֵ־‬.

En casos més rars es crearà una diferència quan dues lletres servils s’afegeixen a un mot com ara ‫אֱגוֹז‬, que en la puntuació tiberienca es puntuarà ‫ ְו ֶכאֱגוֹז‬, ‫ ְבּ ֶכאֱגוֹז‬, mentre que en la puntuació proposada es puntuarà ‫וּ ְכאֵגוֹז‬, ‫ ִבּ ְכאֵגוֹז‬. La posició davant del hólem causarà un canvi de realitat perquè en lloc de ‫ ָוחֳדָ שִׁים‬, ‫שׁים‬ ִ ָ‫ ָבּחֳד‬, etc., amb qàmets qatan o hatuf, es puntuarà ‫וְחוֹדַ שִים‬, etc., amb xevà. A mi em sembla que en el cas que s’adopti la puntuació proposada es notarà un gran alleujament i la llengua es deslliurarà d’una pronúncia realment estranya a l’orella israeliana. Quedarà també alliberada de puntuacions a l’estil de ‫ ָבּ ֳאנִיּ ָה‬, a partir de les quals no es pot saber si el mot és determinat o indeterminat.

Comparat amb això, vocalitzar les lletres servils amb pàtah no és una cosa que ens soni estranya i en certes expressions o frases fetes sona completament normal, com ara ‫שור ַוחֲמוֹר‬, ‫גם אני ַבּחֲלוֹמִי‬, i principalment en cançons (i en ultracorrecció: ‫ ַבּחַלוֹנֵך‬,‫)וַאָנוכי‬. És a dir, que el manteniment del hatef pàtah a començ de mot no canviarà pas el capteniment lingüístic.

2. L’article definit davant de consonant gutural En la puntuació proposada, l’article definit que en la puntuació tiberienca porta qàmets es puntuarà, naturalment, amb pàtah, igual que qualsevol altre

5. Vegeu H. Yalon, Mavo le-niqqud ha-Mišna [«Introducció a la puntuació de la Mixnà»], Jerusalem, 5724 [= 1963/1964], p. 20.

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 155

qàmets que es pronunciï [a]. Quant als casos en què l’article es vocalitza amb segol, la gramàtica actual els defineix per la dependència del qàmets gadol i es pot generar la impressió que en un sistema que no distingeix entre qàmets i pàtah no serà possible introduir-hi una regla que estableixi quan l’article s’ha de puntuar amb la vocal [e]. Tanmateix no serà difícil establir una regla si canviem el concepte «qàmets en síŀlaba àtona» pel concepte «pàtah en síŀlaba oberta àtona»: l’article que es prefixa a un mot d’inicial ‫ה‬, ‫ ח‬o ‫ ע‬inicial que porti pàtah en síŀlaba oberta àtona, es vocalitzarà amb tseré: ‫ ֵה ַחבֵר‬, ‫האישה ֵהה ַ​ַרה‬, ‫ ֵה ַענִי‬, ‫ ֵההַרים‬, ‫ ֵהע ִַרים‬, ‫בית ֵה ַע ְלמִין‬.

A aquesta regla, cal afegir-hi els mots monosiŀlàbics que tenen la lletra ‫ח‬ amb qàmets en síŀlaba accentuada. Segons la puntuació tiberienca, una síŀlaba tònica vocalitzada amb qàmets fa que l’article porti segol només en el cas que la consonant inicial del mot sigui una het. Exceptuant les formes bíbliques pausals com ara ‫ ֶבּח ֶָרב‬, es tracta només, de fet, de mots monosiŀlàbics: ‫יום טוב ֶהחָל‬ ‫בשבת‬, ‫אדם ֶהחָס על ממונו‬. En aquesta posició hi ha diferència entre una paraula vocalitzada amb qàmets i una de vocalitzada amb pàtah: ‫( ַהחַג השמח‬segons dictamen de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea) enfront de ‫הכלי ;העוף ֶהחָג על גוזליו‬ ‫ ַהחַד‬enfront de ‫ המרק ַהחַם ; ֶהחָד חידות‬enfront de ‫ ֶהחָם ו ֶהחָמוֹת‬. La vocalització de l’article en aquests casos es pot determinar d’aquesta manera: quan l’article va amb noms del paradigma ‫( ע״ו‬o que segueixin aquest paradigma) que són monosíŀlabs i que són d’inicial ‫ ח‬amb pàtah: ‫חַב‬, ‫)חו״ג( חַג‬, ‫)חו״ד( חַד‬, ‫חַל‬, ‫חַס‬, ‫חַש‬, així com també ‫‘( חַם‬sogre’), es vocalitzarà amb tseré: ‫ ֵהחַב‬, ‫ ֵהחַל‬, etcètera.

Doncs bé, de dificultat fonamental per a trobar una definició que estableixi la regla que determini quan la ‫ ה‬article es vocalitzarà amb tseré (en lloc del segol de la puntuació vigent) fins i tot davant de paraula que comenci amb síŀlaba tònica, de fet monosiŀlàbica, sense recórrer a l’existència del qàmets, no n’hi ha. Així i tot, aquesta regla és molt especial: afecta un grup molt petit de mots (set, en concret) i singularitza la consonant ‫ ח‬respecte a les consonants del seu mateix grup ‫ ה‬i ‫ע‬, en les quals la regla afecta només la síŀlaba àtona. Em sembla, doncs, que es pot considerar de fer una homogeneïtzació suprimint la regla que afecta la ‫ ח‬en síŀlaba tònica i fixant una regla única per a la ‫ה‬, la ‫ ח‬i la ‫ע‬.

Tal com s’ha dit més amunt a propòsit de la puntuació de les lletres ‫ו‬, ‫ב‬, ‫ כ‬i ‫ל‬, el hólem i el tseré que es proposen per a substituir els corresponents hatefs tindran en tot cas un tractament igual que les vocals plenes. D’acord amb això, els noms d’inicial ‫ ח‬amb vocal hólem, que en la puntuació tiberienca s’escriuen amb hatef qàmets (‫) ֳח‬, portaran la ‫ ה‬article vocalitzada amb pàtah, com ara ‫שים‬ ִ ַ‫הַחוֹד‬, ‫הַחוֹט ִַרים‬, ‫הַחוֹ ַמ ִרים‬, en comptes de ‫ ֶהחֳדָ שִים‬, etc., com passa en la puntuació actualment vigent.

156 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

Aquestes desviacions respecte a la gramàtica tiberienca recolzen en tradicions lingüístiques que són marginals respecte de la majoritària puntuació tiberienca. Són desviacions que afecten categories reduïdes de l’entorn gutural, poden eliminar rareses per a l’oïda i no hi ha en elles res que pugui fer trontollar els principis dels sistemes de la gramàtica hebrea estàndard.

Què hi perdem: que es neutralitzen distincions La reducció del nombre de signes vocàlics i l’adopció de l’escriptura plena («sense puntuació») afectaran unes quantes distincions gramaticals existents en la puntuació tiberienca. Aquesta qüestió és inevitable per la mateixa naturalesa de les coses: resulta que la puntuació tiberienca està ajustada a una tradició de pronunciació més rica i, com a conseqüència, el nombre de distincions que hi ha és més gran. Per exemple, la distinció entre ‫ ַמ ֲחלָה‬i ‫ ָמ ֲחלָה‬rau en la diferència fonètica entre el pàtah i el qàmets, diferència que no existeix en la nostra tradició lingüística, la sefardita. Pel que fa a la desaparició de la distinció entre ‫ַמ ֲחלָה‬ i ‫ ָמ ֲחלָה‬, no hi ha cap possibilitat d’acord; aquestes formes mantindran la seva ambigüitat i es puntuaran d’acord amb la seva pronunciació normativa: ‫ ַמ ֲחלַה‬.

Aquí he de fer notar, per mor de la precisió, que l’ambigüitat existent en la pronúncia normativa enfront de la puntuació tiberienca és molt reduïda, perquè, en tot cas, el pes fonològic de les distincions tiberienques tseré-segol i qàmetspàtah és bastant pobre. Més encara, les tradicions que distingeixen, per exemple, entre qàmets i pàtah prescindeixen d’aquesta distinció en la tradició de la lectura de la Mixnà i de la pregària en determinades categories morfològiques, com ara en l’oposició de la tercera persona masculina singular del passat enfront del participi masculí singular nifal en la conjugació dels verbs regulars: tant en un cas com en l’altre, els iemenites pronuncien qàmets («‫נכנָס למקום‬ ‫[ »שנכנָס ועמד במקום שעמד‬Yoma 5,3]: passat); els asquenazites pronuncien en tots dos casos pàtah («‫[ »הנני העני ממעש נפחַד ונרעַש‬pregària del celebrant que precedeix la pregària addicional del dia de Cap d’Any i del dia de l’Expiació]: participi).

I d’ací a l’accentuació, que és un element essencial en hebreu. La puntuació tiberienca dóna una informació que, en general, fa que es pugui deduir quin és el lloc de l’accent de la paraula, com ara ‫ א ֹמֶ ר‬en contraposició a ‫א ֹמֵ ר‬: la forma que duu segol té accentuació plana i la que duu tseré la té aguda (l’escriptura que va fixar Yellin contribueix a la diferenciació, gràcies a l’ús de la mater lectionis vau en la forma que porta tseré). Aquesta és també la norma en altres esquemes com ara ‫‘( נַחַל‬torrent, riera’) enfront de ‫‘ נחל מפלה( נָחַל‬patir una derrota’). Però

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 157

en el cos de la tradició tiberienca existeixen categories morfològiques en les quals la puntuació no és útil amb vista a l’accentuació; per exemple, ‫‘ שָבוּ‬van agafar en captivitat’ enfront de ‘van tornar’, ‫בָּנוּ‬, forma de la conjugació del verb ‫ בנ״י‬enfront d’una forma de la flexió de la preposició ‫ ָק ָמה ;ב־‬, tercera persona femenina singular del passat enfront del participi femení singular (i també ‘camp d’espigues madures’); ‫תּ ֹאַר‬, nom substantiu, comparat amb la tercera persona masculina singular del passat. Aquestes parelles de mots es diferencien per l’accentuació, i la puntuació no ofereix res que orienti el lector. És cert que en la tradició tiberienca també existeixen uns signes per a la indicació de l’accent, però aquests signes pertanyen al sistema de cantiŀlació de la Bíblia i no pas al dels signes de puntuació.

En el sistema de signes d’accentuació, el méteg servia per a l’allargament de la duració de l’articulació d’una vocal —a l’estil del calderó en música— en síllaba àtona. Tot i que aquest signe pertany al sistema de cantiŀlació de la Bíblia i malgrat la seva funció original (de fet, s’estén com a signe d’accentuació secundària), solem servir-nos-en per a indicar l’accent i em sembla que es pot adoptar quan sigui necessari a criteri de l’escriptor, especialment per a distingir entre paraules que en la pronunciació només es diferencien per l’accent. D’aquest signe, convé que se’n faci un ús facultatiu i que sobre aquest particular no es fixin regles obligatòries.

Aspectes menors Si cal triar un signe per a la vocal [a] i un per a la vocal [e], per què justament el pàtah i el tseré i no pas el qàmets i el segol?

Podem imaginar que el nou sistema de puntuació existirà durant un període indefinit en paraŀlel amb la puntuació tiberienca, que s’emprarà en els llibres bíblics i en els de pregària així com en edicions puntuades de poesia i similars. En un estat de coses com aquest, és necessari no introduir un sistema que dugui confusió en els mètodes de lectura. Pel que fa a la vocal [a], cal tenir en compte que el qàmets també indica en l’hebreu d’avui la vocal [o], i puntuar la mem de la paraula ‫ ַמ ְראָה‬amb qàmets (‫ ) ָמ ְראָה‬podria fer que s’entengués que indica la vocal [o] (participi singular femení del hofal), i passa el mateix si es vocalitza amb qàmets el mot ‫ ַעצְמוֹ‬, és a dir ‫ ָעצְמוֹ‬, que hom podria equivocar-se i llegir [o] (forma de la flexió del nom ‫)עֹצֶם‬. Tot això, evidentment, fins que el nou sistema hagi fet arrels fondes i estables. Quant a la vocal [e], en determinades situacions el segol no em sembla tan «elegant» com el tseré. Per exemple, en síŀlaba oberta final de mot, quan s’escriu una iod mater lectionis, el segol: ‫מֶי‬

158 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

(‫) ֶמלַח‬, (‫ ה ֶַרי )הַחוֹשֶך‬i similars, em fa tot l’efecte d’una cosa més estranya que no pas el tseré: ‫)מֵי( ֵמלַח‬, ‫)ה ֵַרי( הַחוֹשֵך‬. L’argument ací ve del cantó d’allò que hom està avesat a veure i no d’una necessitat lingüística. Per contra, en textos impresos deficientment (i en manuscrits de traç poc acurat) el tseré pot prendre’s per un pàtah. Reconec que també estic influït per l’ús dels mateixos manuscrits medievals que adopten cinc signes vocàlics, com ara el manuscrit Erfurt: s’hi fan servir el pàtah i el tseré i no el qàmets i el segol. I no sé pas si aquest fet afebleix la meva tria o si la reforça.

Convé escriure el mappiq per a indicar la ‫ ה‬consonàntica a fi de mot (com ara ‫גַבוֹ ַהּ‬, per contraposició amb ‫גַבוּ ַה‬, és a dir, ‫‘ גבו אותה‬l’han recaptada’ [en la puntuació actual: ‫]גָּבוּ ָה‬, perquè en aquesta paraula la ‫ ה‬no és el so final de mot), i així mateix convé escriure el dagueix fort. El dagueix oclusiu o suau s’escriurà només en les consonants ‫ב‬, ‫ כ‬i ‫פ‬. Es pot prescindir del punt dret de la xin i també del xevà de fi de mot (‫ ַה ַלכְת‬, ‫)כַּך‬.

Com ja s’ha dit, no hi ha cap lligam entre la puntuació i les matres lectionis i no hi ha cap necessitat d’introduir canvis en l’escriptura (consonàntica) per tal d’adaptar-la al sistema de puntuació proposat. Ara bé, sí que podria ser que justament a conseqüència de l’èmfasi que es posa aquí en l’absència de lligam entre l’escriptura i la puntuació s’obri la porta a alguns canvis de poca importància, puntuals, en l’escriptura, com ara la llicència d’escriure ‫אוֹנִייּ ַה‬, amb vau, tal com ja s’ha dit que apareix algun cop en versions escrites del text bíblic.

Ampliació de la puntuació auxiliar De fet, la puntuació proposada es pot considerar una ampliació de la puntuació auxiliar que l’Acadèmia recomana utilitzar en cas de necessitat amb l’escriptura sense vocals. Només que la puntuació auxiliar reflecteix un sistema mixt, en part basat en la puntuació «gramatical» pura i en part «antigramatical» (per exemple, la primera vocal de ‫[ ח ֹדֶ שׁ‬hólem], la primera vocal de ‫חֳדָ שִׁים‬ [hatef qàmets] i la primera vocal de ‫[ חָדְ שִׁים‬qàmets qatan] s’escriuen totes tres amb hólem en l’escriptura sense vocals: ‫חוֹדש‬, ‫ חוֹדשים‬i ‫שיים‬ ַ ‫)חוֹד‬. Aquesta desviació de la puntuació «gramatical» ens ha d’interessar, perquè conté latent un punt de vista lingüístic bàsic: la consideració de la situació fonològica de les vocals en l’hebreu viu. El sistema de puntuació que intento proposar es basa en el reconeixement que aquest punt de vista lingüístic, que és concebut com un pedaç secundari respecte a la part important del vestit, és en realitat la part important. La bretxa que s’ha obert en la puntuació auxiliar a partir de la llicèn-

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 159

cia del hólem en substitució del qàmets qatan i del hatef qàmets, convé que sigui la gran pauta i la norma bàsica per a l’ordenació de la puntuació.

En realitat, tota l’essència de la puntuació és auxiliar: va destinada a completar allò que les consonants no indiquen. I, per tant, essent com és la puntuació auxiliar, és necessari poder-la utilitzar en tota l’extensió que convingui: d’una forma «accidental», per a decidir entre homògrafs o per a guiar el lector en la lectura d’un mot rar i per a funcions similars; «pigallada», a fi que el lector es mogui sense entrebancs pel text, o o «plena», per a expressar totes les realitats fonètiques que calen per a una correcta lectura del text i per a l’anàlisi morfològica. Tot plegat, no cal dir-ho, basat en un esquelet consonàntic únic.

Segons aquesta puntuació, en la seva versió «plena», es podrà redactar un manual de gramàtica que obtingui la sanció de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea i l’aprovació del Ministeri d’Educació, a partir del qual s’ensenyi en les escoles la morfologia de la llengua hebrea.

Aquest sistema de puntuació, com l’anomenarem?

La resposta a aquesta pregunta és unívoca: «puntuació sefardita».

Ara bé, per tal de no induir a error, val la pena afegir a la denominació «sefardita» un nom complementari que orienti sobre l’especificitat del sistema: aquest és un sistema de puntuació basat en la tradició sefardita i no pas en la seva puresa sinó tal com els qui ens han llegat la nostra llengua hebrea van tenir intenció de transmetre-la. Quina diferència hi ha, doncs, entre la tradició genuïnament sefardita i la tradició sefardita «tal com els qui ens han llegat la nostra llengua hebrea van tenir intenció de transmetre-la»?

De fet, no gran cosa. La diferència pot resumir-se en una sola qüestió: el qàmets davant gutural que porti hatef qàmets o qàmets qatan, que segons la tradició sefardita en ella mateixa es pronuncia sempre com el pàtah, mentre que en l’hebreu que els qui ens han llegat la llengua ens han transmès es pronuncia com el hólem, excepte quan el qàmets és una vocal d’article definit, com ara ‫( ָה ֳאנִיּ ָה‬una puntuació de l’estil de ‫ ָבּ ֳאנִיּ ָה‬és equívoca). Segons la pronúncia sefardita «pura», tot qàmets que es trobi en aquesta situació s’ha de pronunciar com el pàtah, com ara ‫נָ ֳעמִי‬, ‫ ָצה ֳַרי ִם‬, ‫ ָמח ֳָרת‬, ‫ ָה ֳעבַר‬, ‫ ָה ָעבְרוּ‬, ‫תָּ אֳרוֹ‬, ‫אָרכֶם‬ ְ ָ‫תּ‬, ‫ ָבּ ֳאנִיּ ָתוֹ‬i similars. Per una raó o per una altra, aquesta pronúncia no se la va fer seva tota la comunitat jueva que es va establir a Israel en els segles xix-xx, potser perquè els asquenazites i els iemenites, per als quals, si es pot dir així, tot qàmets és com si fos «qatan», és a dir que es pronuncia [o], van fer que aquest qàmets fos qatan també en la tradició sefardita, en la qual equival a un segol o a un pàtah

160 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

en una situació com en: ‫נֶע ֱַרם‬, ‫נֶע ְֶרמוּ‬, ‫נַעֲלוֹ‬, ‫נַ ַע ְלכֶם‬. La veritat sigui dita, l’Acadèmia va donar suport a aquesta pronunciació, que s’aparta de la tradició sefardita «autèntica», amb l’argument que és més «correcta», és a dir, que té més lògica gramatical i s’ajusta més a l’hebreu dels nostres antics avantpassats.6 Aquesta és la pronúncia que vol l’Acadèmia de la Llengua Hebrea, aquesta és la pronúncia normativa.

Així, doncs, el sistema de puntuació proposat, que és essencialment però no absolutament sefardita, suggeriria anomenar-lo «puntuació sefardita normativa».

Arrels El sistema de puntuació de cinc signes vocàlics (a més del signe del xevà) va ser usat pels escriptors de l’edat mitjana. És així com es va puntuar el manuscrit Erfurt de la Tosseftà a Alemanya i així s’havien puntuat ja abans a l’Orient els poemes de rabí Nehemyà ha-Nassí. Aquest sistema continua una tradició ininterrompuda que té l’origen a Palestina; només que, en el procés d’expansió, els signes especials de la puntuació palestinenca van ser substituïts pels signes tiberiencs paraŀlels.7 Un dels resultats de la consolidació dels signes tiberiencs en les comunitats la tradició lingüística de les quals només reconeixia cinc vocals va ser la utilització de tots els signes de la puntuació tiberienca amb intercanvi lliure entre els signes que indicaven la mateixa vocal o amb l’esforç d’imitar tal qual el sistema de puntuació tiberienca. Per descomptat, el sistema que s’adapta sense cap dubte a la tradició de la pronúncia sefardita és el que només té cinc signes vocàlics (a més del signe del xevà).

Promovent la puntuació sefardita —que circula avui dia sota la disfressa tiberienca— al rang de sistema independent, ordenat i recolzat en un sistema gramatical propi, aquest sistema de puntuació experimentaria una rehabilita-

6. Aquesta qüestió es va debatre en la sessió plenària 83 (24 de gener del 1968); vegeu els Ziḵronot ha-Aqademya la-Lašon ha-ʿIvrit [«Annals de l’Acadèmia de la Llengua Hebrea»], 15 (5728 = 1968), p. 40-45.

7. Vegeu M. Mishor, «ʿAl šorše ha-niqqud šel k”y Erfurt šel ha-Tosefṭa» [«Sobre les arrels de la puntuació del ms. Erfurt de la Tosseftà»], Lešonenu, 67 (5765 = 2005), p. 161165.

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 161

ció, un retorn a la seva primera glòria, després d’haver estat usurpat i exiliat per la puntuació tiberienca.

Fem memòria que l’any 1980 va sortir publicada una edició del Talmud de Babilònia tota ella puntuada dins la puresa de la tradició de pronúncia dels iemenites, obra d’un iemenita, exceŀlent coneixedor de la seva pròpia tradició lingüística, rabí Yosef Amar. En coherència amb aquesta tradició, al puntuador no li cal, per exemple, la vocal segol i no s’absté d’incorporar en la seva puntuació formes de llengua que, si algú en fes servir avui de semblants en un examen de puntuació, s’exposaria a rebre la qualificació de «suspès», amb s majúscula. I ningú no es va queixar que l’edició no fos suficientment caixer o científica.

«Les lleis siŀlàbiques» Sembla que sigui impossible debatre sobre la supressió de dos signes de puntuació com qui diu d’un sol cop sense preguntar: I de les lleis siŀlàbiques, que són la base de tota la normativa de la nostra puntuació, què en farem?

Les lleis siŀlàbiques s’aprenen per ajudar, en mans del puntuador, a decidir en la tria entre segol i tseré, entre pàtah i qàmets, i entre qàmets qatan i hólem. Si estem convençuts que en realitat aquestes distincions no existeixen, no hi ha cap necessitat de lleis siŀlàbiques, essent així que quan una cosa depèn d’un objectiu, eliminar l’objectiu és eliminar la cosa.

Qui hagi de triar entre pàtah i qàmets, com ara en la puntuació dels mots ‫ דָּ בָר‬i ‫דַּ וָּאר‬, farà un exercici de síŀlabes i accents i prendrà una decisió; però qui només té a mà el pàtah resta alliberat de fer un exercici així. En canvi, és important reconèixer la diferència formal essencial entre les dues paraules esmentades: que hi hagi o no hi hagi dagueix fort en la seva segona consonant. Primer, perquè la pronúncia correcta ha de geminar la vau de ‫ דַּ וָּאר‬però no ha de geminar la bet de ‫דָּ בָר‬. I segon, perquè aquesta diferència determina la forma de la flexió: en un cas es dirà ‫דְּ ב ִָרים‬, amb xevà, i en l’altre serà ‫ָארים‬ ִ ‫דַּ וּ‬, amb pàtah. I és que en un exercici de puntuació abans que res s’han de distribuir els dagueixos forts pel text que s’ha de puntuar.

Però no és perquè sí que he dit que les lleis siŀlàbiques s’ensenyen per ajudar: és que no tenen cap altre objectiu. Les lleis siŀlàbiques no ensenyen, per exemple, que ‫ תָּ ם‬s’escriu amb qàmets i ‫ עַם‬s’escriu amb pàtah, que ‫ הַהוּא‬va amb pàtah mentre que ‫ ָההֵם‬va amb qàmets, que ‫שש‬ ָ ‫ ֲח‬i ‫שד‬ ָ ‫ ֲח‬porten hatef (els locutors que miren de ser curosos en la pronunciació diuen ‫שש‬ ָ ‫ ֶה ֲח‬i ‫שד‬ ָ ‫ ֶה ֲח‬, com si la het portés qàmets) i la llista és llarga a més no poder.

162 Tamid, 8 (2012), p. 141-163

Mordechay Mishor

N’hi haurà que argumentaran que les lleis siŀlàbiques distingeixen entre xevà mòbil i xevà quiescent. La qüestió essencial de fet rau només en la regla tercera d’Eliyahu Bahur:8 darrere de vocal llarga àtona. Però aquesta regla no existeix en la tradició sefardita. Els sefardites llegeixen ‫אוֹמ ְִרים‬, ‫אָמְרוּ‬, ‫ תּוֹלְדוֹתָ ם‬i similars amb xevà quiescent (davant síŀlaba final, en mot pla). I encara direm, de passada, que aquesta regla ni tan sols reflecteix amb precisió la pronúncia tiberienca original: d’acord amb les regles de pronúncia tiberienca, «n’hi havia que pronunciaven amb xevà mòbil el xevà de començament de mot o després d’un altre xevà o en lletra amb dagueix, i no pas el xevà de després de vocal llarga»;9 «un xevà mòbil que vagi darrere de síŀlaba oberta és rar i només es troba en els casos que s’han tractat en la nota 3 [“i també, en determinades condicions, en la consonant radical central del verb de les expressions de benedicció, àpat i altres, i el xevà que va en la primera de dues consonants iguals”]; com ara ‫ְמב ְָרכֶיָך‬ (Gn 12,3), ‫( בְּתוֹ ְככֶם‬Lv 26,12), ‫( ְו ַהמְשׁ ְֹר ִרים‬1Cr 15,19)».10

És possible redactar una gramàtica seguint aquest sistema?

No és aquest el lloc per a presentar ràpidament tota la nostra gramàtica redactada amb el sistema de puntuació proposat. De tota manera, convé assenyalar que les regles gramaticals que fixa l’Acadèmia donant-los una expressió en conceptes tiberiencs segons la interpretació sefardita, com ara la distinció entre qàmets i qàmets qatan, poden redactar-se també segons el sistema de puntuació proposat, i no tan sols això, sinó que d’una manera més senzilla i econòmica. Per tal d’iŀlustrar-ho, aporto a continuació una versió reelaborada, que serveixi de model, de les «Kelale neṭiyyat ha-šem ʿal pi haḥlaṭot ha-Aqademya» [«Regles de flexió del nom d’acord amb les decisions de l’Acadèmia»]. Aquí s’han adaptat els capítols «Kelali» [«Regles generals»] i també «Ha-pataḥ» [«El pàtah»], que combina els capítols originals «Ha-qameṣ» [«El qàmets»] i «Hapataḥ» [«El pàtah»].11 A fi de constatar l’especificitat del nostre sistema, convé llegir-los en paraŀlel amb la publicació de Lešonenu la-ʿAm. 08. Eliyahu ben Aixer ha-Leví Aixkenazí, conegut també com a Elies Levita. (N. dels t.)

09. Vegeu rabí M. Breuer, «Le-“hithawwut” maʿareḵet ha-ṭeʿamim» [«Sobre la “formació” del sistema dels accents»], Lešonenu, 53 (5749 = 1989), p. 204, i la nota 3.

10. Ibídem, p. 209, nota 15.

11. En la redacció final de les Regles, m’han estat útils les notes de Yosef Ofer, de la redacció de Lešonenu la-ʿAm.

La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva

Tamid, 8 (2012), p. 141-163 163

En apèndix es publica un text relativament llarg com a mostra del sistema.

He triat la Declaració d’Independència, perquè ja és tradició de l’Acadèmia per tal d’iŀlustrar sistemes d’escriptura. De fet, un fragment d’aquesta Declaració, puntuat segons el mateix sistema, s’ofereix al final del meu article sobre la puntuació del manuscrit Erfurt de la Tosseftà, esmentat més amunt (nota 1), sota la forma de la simulació de la manera com es comportaria actualment l’escriptor-puntuador del manuscrit Erfurt.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 8 (2012), p. 165-206 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Recensions

Joshua Blau. Phonology and morphology of Biblical Hebrew: An introduction. Winona Lake, Ind.: Eisenbrauns, 2010. XIV, 369 p.; 23,5 cm. ISBN: 9781-57506-129-0 (hardback). (Linguistic Studies in Ancient West Semitic; 2) Although not strictly a reference grammar, it is difficult to imagine anyone with a serious interest in Biblical Hebrew morphophonology not having constant recourse to this volume as a supplement to the standard reference grammars. The linguistic detail is set within an often discursive and easily-assimilable style, which will facilitate use of the volume as, for example, a textbook for graduate courses in Biblical Hebrew grammar.

The work is an updated and revised English version of Torat ha-hege ve-haṣurot (Tel Aviv: Universiṭat Tel Aviv, 1965), translated, in collaboration with the author, by Michael O’Connor and (after his death in 2007) Cynthia Miller. The major sections of the two main chapters (3: Phonology; 4: Morphology) are as follows: Hebrew and the Proto-Semitic consonants (pages 72-76); Consonants (76-95); Semi-consonants (96-105); Vowels (105-55); Pronouns (158-86); Verbs (187-260); Nouns (260-279). Other sections include: linguistic introduction (1-62); brief introduction to the basic concepts of morphology (156-58); phonetics (63-71); short remarks on the numerals, prepositions, and waw conversive (279-86); verb paradigms; bibliography; indices of authors, biblical passages, and topics. Unfortunately, there is no index of Hebrew forms cited.1

1. The review up to this point also appears in Journal of Semitic Studies, 58 (2013), followed by various examples of Blau’s use and helpful illustration of concepts and princi-

166 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

The first chapter is an introduction to theoretical linguistic principles, especially from the field of historical linguistics, focusing on Semitic, although ples derived from historical linguistics, to which may be added the following statements: (1) Biblical Hebrew … [is] a ‘differential’ dialect, one that preserves a in positions in which i/u are omitted (§ 4.2.2.3.2, on ‫ ַא ְתּ‬and ‫;)א ָתּה‬ ַ (2) [O]ne of the fundamental weaknesses inherent to historical linguistics; logically built theories, ingeniously conjectured and reflecting profound knowledge of the subject, very often remain beautiful hypotheses, without any possibility of verification (§ 4.5.1.1, introducing a presentation of three different explanations of the apparent gender discord found in numerals); (3) It may be possible to explain in some way the preservation of the y in ‫‘ ָמ ַתי‬when?’ … from *mātáya (with the final adverbial accusative ending -a). In Arabic, matā [with final ya] has to be derived from *mataya as well, since *matay would not have changed. The Hebrew pausal form was ‫מ ָתי‬, ָ with preservation of the y following long ā, lengthened owing to its pausal position. The contextual form was *mātā, reflecting the shift aya > ā. … Since ‫ ָמ ַתי‬was frequent in pausal position and in exclamation, it was pausal ‫ ָמ ָתי‬that prevailed and the new contextual form ‫ ָמ ַתי‬was derived from it. (§ 3.4.5.7); (4) [In] ‫* < ִה ְצ ַט ֵדּק‬hiṣtaddeq ‘he justified himself ’ … the assimilation is apparently grammatically conditioned, since it is limited to the hiṯpaʿʿel only. Through the impact of the directly preceding emphatic ṣ, t became emphatic as well, i.e., it shifted to ṭ. In this case too, the assimilation is continuous, but it is only partial (the t has not become ṣ) and progressive, because it was the preceding sound that assimilated to the following one. … This account depends on the assumption that this assimilation is later than the metathesis of the first-radical sibilant and the t of the hiṯpaʿʿel. If it is so, then *hitṣaddeq first became *hiṣtaddeq and only then did the t become ṭ. If the assimilation occurred earlier than the metathesis, the assimilation is regressive: *hitṣaddeq became *hiṭṣaddeq and then by metathesis ‫ה ְצ ַט ֵדּק‬. ִ This, however, is less likely, since then one would have expected the t of the hiṯpaʿʿel to be assimilated to a following q as well, which is not the case (cf. ‫‘ ִה ְת ַק ֵדּשׁ‬he was hallowed’). (§ 1.19.3); (5) Since in the 1s, 1p and 2ms of the suffix-tense the final vowel has been preserved …, they are stressed on their penult, in accordance with the general penultimate stress that once prevailed. The final stress in the 2fs …, 3ms …, and the 2p … attests to the elision of the final vowels. (§ 4.3.5.2.2.4); (6) According to the medieval Arabic grammarians …, patterns are, so to speak, ‘weighed,’ and the more additional letters a pattern has, the ‘heavier’ it is. In the 3ms of the qal suffix-tense, the verbal theme is characterized by the absence of additional letters (affixes); therefore it was regarded as ‘light’, qal. (§ 4.3.5.2.1.1); (7) In considering the forms ‫רֹאשׁ‬ and ‫את‬ ָ ‫מ ָ֫צ‬, ָ note the different development of the a preceding the aleph in these two words: ‫את‬ ָ ‫ ָמ ָ֫צ‬reflects only the shift aʾ > ā, whereas in ‫ רֹאשׁ‬this ā has shifted to ō (according to the Canaanite shift …). This means that the Canaanite shift was still operating at this period, because only this can explain the ō of ‫רֹאשׁ‬. The form ‫את‬ ָ ‫ ָמ ָ֫צ‬maṣā́ ṯā, rather than *maṣōṯā, seems to be due to the paradigmatic pressure of third-person forms that did not have theʾ in syllable-final position and therefore preserved it: *maṣaʾat, *maṣaʾū. The elision of the ʾ in ‫אתם‬ ֶ ‫מ ָצ‬, ְ where the vowel preceding the aleph was not stressed, is due to the influence of ‫את‬ ָ ‫מ ָ֫צ‬, ָ etc. (§ 3.3.4.2.3n); (8) The preservation of the n preceding laryngeals/

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 167

with examples often drawn from the linguistic study of other languages as well. Reflecting on the ‘family-tree’ and ‘wave’ models of how languages emerge, Blau concludes (§ 1.7.16): a realistic model for … Semitic languages has to allow not only for their splitting off from a common stock, but also for mutual contact and parallel development.

Eblaite is excluded from the study because of uncertainty about its classification (§ 1.6.3n). In two places, in connection with Hamito-Semitic, the concept of ergativity is discussed (§§ 1.8.3, 4.4.4.2n). In the second chapter Blau provides a brief survey of the linguistic principles of articulatory phonetics, stress, and syllabification, with, of course, special reference to the various traditions of Hebrew, discussing, for example (§ 2.7), the relationship of the Ashkenazi affricate realization of ṣade to a supposed emphatic (later glottalized or velarized) original.

The first chapter has a richly-exemplified introduction to “Sound Shifts and Relative Chronology” (§ 1.9) and “Etymology and Sound Shifts” (§ 1.10).

Here (and elsewhere) Blau makes frequent reference to Ugaritic, comparing, e.g., ‫‘ ְשׂ ִכיָּ ה‬ship’ with ṯkt (noting that the sin, rather than shin, in the Hebrew form might suggest that both words were derived from Egyptian), ‫‘ ֻשׁ ְל ָחן‬table’ with ṯlḥn, and ‫‘ זֶ ַרע‬seed’ with drʿ/ḏrʿ and ‫‘ זָ ַרע‬sow’ with drʿ, rather than the expected *ḏrʿ; Blau suggests that drʿ might have arisen from “contamination” by, or “blending” with, “the related agricultural term” ḏrw/y (‫‘ )זָ ָרה‬winnow’.

With regard to ‫ ִסבּ ֶֹלת‬at Judg 12:6, Blau (§ 1.10.3.21) defends the idea that the Ephraimites did not have shin, despite the fact that “no known Northwest Semitic language lacks th[is] phoneme” and against the proposal that the first consonant of ‫ ִשׁבּ ֶֹלת‬actually represents a ṯ (cf. TgPsJon at Gen 41:5: ‫)תובלי‬.

In the first of the two main chapters, ch. 3 on phonology, Blau provides a helpful presentation of the issues surrounding the origins and use of a single letter for sin and shin (and the relationship of sin to samekh) (§ 3.2-3; see also § 3.3.1.5, on ‫ ָצ ַחק‬and ‫‘ ָש ֹ ַחק‬laugh’), and discusses the correspondence of ḥet to

pharyngeals [in I-n verbs] does not establish the existence of the weakening [of the laryngeals/pharyngeals] at an early period …. The inclination toward refraining from doubling laryngeals/pharyngeals … is widespread even in languages in which [such] doubling … has been preserved. Thus, in the official reading of the Qurʾān, the tajwīd, there is a tendency to assimilate a final n to the first consonant of the following word [unless] it begins with a laryngeal/pharyngeal (§ 4.3.8.3.1n).

168 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

the Arabic voiceless pharyngeal and postvelar fricatives and of ʿayin to Arabic ʿain and ghain.

After listing the assumed original consonant inventory of pre-exilic Hebrew and classifying it by point of articulation, etc., and providing other helpful notes (e.g., § 3.3.1.9, on the various conditions in which nun is, or is not, assimilated), Blau goes on to discuss at some length the bgdkpt consonants and “Stop-Spirant Contrast” (§ 3.3.2), explaining, for example, why spirantization sometimes occurs after resh and why it sometimes does not happen when word-initial kaf or bet is preceded by a vowel but followed by another kaf or bet. He then moves on to the problems raised by shewa medium, the disappearance of automatic stop-spirant alternation, and the “tendency to reduce double consonants followed by mobile šwa to simple consonants followed by quiescent šwa”, except in the case of bgdkpt. Blau, accordingly, rejects Kahle’s theory that “the double pronunciation [of bgdkpt] was a Masoretic creation” and Kahle’s claim that the LXX transcriptions support a uniquely spirant pronunciation.

In connection with the laryngeals and pharyngeals (§ 3.3.3) and their lack of gemination, Blau cites E. Qimron’s Dead Sea Scrolls grammar on the omission of resh; he also suggests (§ 3.3.3.2.1n) that “[t]he term pataḥ furtivum ‘stolen pataḥ’ may be a mistranslation of pataḥ gənūḇā, which may have meant ‘the pataḥ of the stolen (i.e., inserted letter)’, as if ‫ ַא‬were introduced before the laryngeal or pharyngeal”. Particular attention is paid to the development of he as a vowel letter (§ 3.3.5.2), its elision (including in I-h verbs) and assimilation; semi-consonants, diphthongs, triphthongs, and monophthongization.

Occasionally, Blau accepts that the complexity or irregularity of the material defies the type of clear solution based on phonological developments over time (sound shifts) that elsewhere he is able to defend. For example, noting that in Hebrew “*mawit does not become *mōṯ but ‫‘ ֵמת‬he died’”, Blau concludes that II-w/y (hollow) verbs are: a blend of (a) original biradical roots with a short vowel …, (b) original biradical roots with a long vowel …, and (c) triradical roots with w, y as second radical.

Since sound shifts affecting w/y gave rise to forms that were identical to forms derived from biradical roots, by proportional analogy original biradical roots became II-w/y roots (with consonantal w, y) and vice versa. (§ 3.4.7.2-3)

Blau’s comments on the Masoretic pronunciation of shewa will come as a surprise to some: According to the Masoretes … [it] was, as a rule, pronounced as a very short ă, in principle not different from ḥaṭaf pataḥ. When preceding a laryngeal-pharyngeal, it is pronounced in accordance with the vowel of the laryngeal-pharyngeal.

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 169

Thus ‫וּב ְק ָﬠה‬ ָ ‘and it will hatch’ Isa 34:15 is pronounced … uḇɔqɔ̆ʿ ɔ; ‫‘ ְתּ ַב ְקּ ֵﬠם‬it will tear them’ Hos 13:8, … tăḇaqqĕʿem. When preceding y, it is pronounced ī, e.g. ‫‘ ְת ַד ְמּי֫ וּנִ י‬you will liken me’ Isa 40:25, is pronounced … ṯăḏammĭyuni. (§§ 3.5.1.2, 3)

These rules of pronunciation help explain variant forms (and readings in mss) of the type ‫ֹאכ ֫ ֶלנָּ ה‬ ֲ ‫( תּ‬Gen 3:17; Ezek 4:12), ‫ֹאכ ֫ ֶלנָּ ה‬ ְ ‫‘ תּ‬you will eat it’, ‫א ְֹר ֶ ֫ריָך‬, ‫‘ א ֲֹר ֶ ֫ריָך‬those who curse you’ (Num 24:9), and ‫וָ ֶא ְשׁ ְמ ָﬠה‬, ‫( וָ ֶא ְשׁ ֳמ ָﬠה‬Dan 8:13) (§ 3.5.1.4).

Blau discusses (§§ 3.5.2, 4) the Tiberian vowels, their (inadvertent) representation of length, and their relationship to the matres lectionis. On length, Blau comments: The Tiberian vocalization is a rather exact one, in some cases marking sub-phonemic variations, like … the alternation of qamaṣ (qaṭan) and qibbuṣ in closed unstressed syllables. Is it conceivable that the Tiberian Masoretes would have used the same sign for long qamaṣ … and short qamaṣ …, had they wanted to mark quantitative differences? The only possible explanation … is that they did not attempt to mark quantitative differences …, because they had ceased being phonemic [and] … were [instead] automatic consequences of stress and syllable structure … [that is to say] vowels in stressed or open syllables were automatically pronounced long. (§ 3.5.4.1-3)

Blau goes on to discuss (§ 3.5.6) the “phonemic structure of the Tiberian vowel system” (arguing, for example, that seghol often has allophonic rather than phonemic value), with special attention to the shewa (see also the comments on two consecutive mobile shewaʾ im, at § 3.5.7.6.4-9), and from there proceeds to “The History of the Vowels” (§ 3.4.7), starting with “short vowels in closed syllables” and arguing that: the vowel of [‫ ַאף‬and of similar nouns derived from geminate roots] was always in a closed syllable, even before the loss of case endings. … Other monosyllabic nouns would have, at an earlier stage, had an open syllable preceding the case ending (*yadu). In *yadu, as compensation for the dropping of the final vowel, the preceding vowel was lengthened: ‫[ … יָ ד‬S]ince the a in *ʾappu was in a closed syllable, it remained short even after the dropping of the final short vowels. (§ 3.5.7.1.4)

Blau suggests that final vowels were dropped first from construct nouns “because the main stress … is borne by the [following] absolute noun.” For verbs, “[on] the face of it, the simplest proposal seems to be that the final short vowels … were redundant and, accordingly, more prone to drop.” (§ 3.5.7.1.5)

170 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

“[T]he occurrence of qamaṣ in absolute nouns versus pataḥ in construct and finite verbal forms is due to the fact that”: in the absolute the qamaṣ is due to compensatory lengthening (for the omission of the final case vowel), a process that occurred in open syllables only; construct and final verbal forms had already lost their final short vowels earlier, so that at the time of the compensatory lengthening the pataḥ already occurred in closed syllable [sic]. (§ 3.5.7.1.9)

After presenting more cases of compensatory lengthening of a, Blau goes on to examine “The Problem of Pretonic Lengthening” in absolute nouns (§§ 3.5.7.4-5; 3.5.7.6.12), noting that “Pretonic gemination” is a parallel phenomenon, with the same end, “preservation of the pretonic syllable”. Blau argues (§ 3.5.7.5.12-15) that in the Second Temple period, “when Hebrew was still a living tongue, yet had already undergone decisive Aramaic influence”, “speakers of Hebrew were anxious to preserve (originally short) vowels in open pretonic syllables and thus maintain a contrast with Aramaic. Later on, after pretonic lengthening had ceased operating, Aramaic influence had become so strong that newly emerging pretonic syllables containing a were reduced.” (See also § 3.5.12.2.9.) Blau also discusses attenuation (of a to i or shewa in some closed unstressed syllables [§§ 3.5.7.6.4, 13]) and Philippi’s Law (shift of i to a in some closed stressed syllables [§ 3.5.8.5-10]), and “the so-called Canaanite vowel shift” (of stressed ā to stressed ō).

The origins of each of the Tiberian vowels in Proto-Semitic are discussed (§ 3.5.10) as are the linguistic functions of daghesh (also mappiq, metheg, and maqqef ) (§ 3.5.11). With regard to dagesh forte, Blau claims that in a consonant with shewa the dagesh will often merely indicate the vocalic character of the shewa (rather than lengthening or doubling of the consonant, e.g., ‫(‘“ ַה ְשּׁ ֵמנָ ה‬is it) fat?’

Num 13:20”), or, on some occasions, stress on the preceding syllable (e.g. ‫)א ֶלּה‬. ֵ֫ In § 3.5.12, there is a helpful survey of the Biblical Hebrew stress system (albeit omitting detailed discussion of the ṭeʿamim). Starting from the premise that forms such as “‫‘ ָ֫ה ְל ָאה‬out there’, ‫א ֱה ָלה‬ ֹ ֫ ‫‘ ָה‬into the tent’” do not reflect antepenultimate stress, Blau argues on the basis of words like ‫לשׁוֹן‬,ָ ‫קיטוֹר‬, ִ and ‫שׁוֹמר‬, ֵ in which the “ō … arose from stressed ā́ ”, that “words containing long vowels were originally stressed on the long vowel nearest to the ultima [*lašā́ nu, *qīṭā́ ru, *šā́ miru]” (here Blau also invokes the evidence of western Arabic dialects) but that later: since words with ultimate stress have lost their final vowel …, penultimate stress was once all-embracing … [and at that] stage … could not have been phonemic, since its place was automatically fixed. … [At a later] stage final short vowels

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 171

dropped … [and in such] words … the stress, though not moving, came to stand on the ultima. … At this point we encounter phonemic oppositions of stress, e.g. ‫‘ ָק ָ֫מה‬standing up (f participle); standing grain’, from original *qāmátu, and ‫ק ָמה‬, ָ֫ ‘she stood (suffix-tense)’, from basic qāmat. … The evidence of contextual forms [with ultimate stress as against the penultimate stress of the corresponding pausal forms, which retain the earlier vocalic shapes of the words in question] leads us to posit another stage …: originally paroxytone words in context with stressed short vowels in open syllables shifted their stress to the ultima … [due to the fact that by then] words with ultimate stress, which arose by the omission of [final] short vowels, far outnumbered those with penultimate stress.

Blau goes on to show how these changes relate to the development of the “short prefix-tense” (§ 3.5.12.2.14-15). When there was general penultimate stress, the opposition between the regular prefix-tense (*yišmóru …) and the short one (*yíšmor) was redundantly marked, not only by the presence or absence of the -u ending, but also by the difference in stress position. … [W]ith [the] dropping of the final short vowels, the difference in stress position remained (in most cases) the only mark of the opposition, and thus stress became phonemic … Later, the stress in the short prefix-tense also shifted to the closed ultima …, and both prefix-tense forms converged upon ‫יִ ְשׁמֹר‬. Nevertheless, the penultimate stress of the prefix-tense after “conversive” waw has been preserved in many of its occurrences where the penultimate syllable was open: ‫‘ וַ יֵּ ָ֫א ֶסף‬and he was gathered’ (alternating with ‫אמר ;)וַ יֵּ ָא ֵ֫סף‬ ֶ ֹ ‫וַ ָ֫יּ ָשׁב ;… וַ ֫יּ‬.

A significant result of this understanding of the development is that: There was no “recession” of the stress in the prefix-tense after “conversive” waw; instead, the original stress was retained … [at least] in open syllables (§ 3.5.12.2.15).

The assumption of general penultimate stress allows us to explain the vocalization of the “conversive” waw preceding the prefix-tense [as pataḥ] … [which, p]receding a stressed syllable … was … preserved … [by] pretonic gemination (§ 3.5.12.2.16; see also § 4.3.2.2.1n).

Although in general “[Pausal forms] often maintain a more archaic stress pattern and preserve syllables dropped in context” (§ 3.5.13.2; see also § 3.5.12.2.11, on pausal ‫ ָא ֫נ ֹ ִכי‬and contextual ‫)אנ ִֹ֫כי‬, ָ Archaic stress is sometimes preserved in the contextual form … [and] the pausal form with ultimate stress is later. The stress of contextual ‫אמר‬ ֶ ֹ ‫ … וַ ֫יּ‬is original, since penultimate stress is primary in words that have not lost final short vowels,

172 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

including the short prefix-tense form; from the beginning they terminated in a consonant. The stress in the pausal form ‫ֹאמר‬ ַ֫ ‫ וַ יּ‬is later. (§ 3.5.13.4)

(See also § 4.3.8.7.4.2, on ultimate and penultimate stress in forms of I-y verbs in the Hif ‘ il and in II-w/y and mediae geminatae verbs in other binyanim.)

At § 4.4.6.4, Blau shows how the differences between LXX transcriptions, e.g. Γαθερ for ‫גֶּ ֶתר‬, and those of Origen, e.g. Χεσλ for ‫כּ ֶסל‬, ֵ relate to: the opening of the [final consonant] cluster … simultaneously with the omisssion of final short vowels; however, the syllable formed by the anatyptic vowel [seghol] did not count phonemically, and so these nouns remained phonemically monosyllabic. The Septuagint reflects a phonetic transcription …, whereas Origen provides a phonemic [one].

(Similar comments apply to the pataḥ furtivum; see § 4.4.6.4n.)

In the second of the two major sections of the book, ch. 4 on morphology, Blau mentions in his introductory comments the possibility of analysing many Hebrew forms in terms of interacting discontinuous morphemes: a consonantal ‘root’ and a vowel ‘pattern’.

With regard to the personal pronouns, Blau argues (in part against Bauer’s ‘mixed language’ thesis) that the original form of the first person singular pronoun was *ʾanā, to which the suffix *-kū was attached; in the case of the 2fs pronoun, Blau points out (§ 4.2.2.3.1) that “in the early books of Judges and Kings” the ketiv ‫“ ַא ִתּי‬has to be interpreted as preserving the early form *ʾanti attested in other Semitic languages” whereas “in later books (Jeremiah and Ezekiel), in all likelihood [it] mirrors Aramaic influence.”

Blau reviews theories relating to the use of š- or h- at the beginning of 3ms and 3fs pronouns, concluding that the š- and the h- are simply “different pronominal elements …, such variation [being] characteristic of pronouns in general” (§ 4.2.2.4.2; see also § 4.3.5.7.3 on Hif ‘ il and Shaf ʿel).

The short section on “Dual Independent Pronouns” (§ 4.2.2.5) discusses the origins of the dual and its use in Hebrew, drawing attention to “pseudoduals” or “ex-duals” of the type ‫שׁשׁ ְכּנָ ַפיִ ם‬, ֵ and the absence of dual pronouns in Hebrew as against their presence in Classical Arabic and Ugaritic.

The earliest form of the first person plural pronoun in Hebrew was ‫נַ ְחנוּ‬ (< *niḥnū) (§ 4.2.2.6.1; Blau does not mention that this rare biblical form was ‘revived’ in some mediaeval genres). With regard to the genuineness of the 2ms possessive ending in -əḵā rather than -āḵ, Blau (§ 4.2.3.3.5) adduces the evidence of the Dead Sea Scrolls ‫כה‬- ending as well as ‫( בּ ֲֹא ָכה‬Gen 10:19) against

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 173

the various arguments of Kahle to the contrary. The development of the various 3ms suffixes is well explained: The third-person masculine singular suffix derives from the same base as the independent personal pronoun ‫הוּא‬. Its original form, -hū, has been preserved after long vowels, as attested in ‫( ֫ ִפּיהוּ‬alongside ‫)פּיו‬ ִ …, ‫… ְשׁ ַמ ְר ִ֫תּיהוּ‬, ‫שׁ ַמ ְרנ֫ וּהוּ‬, ְ ‫… ָשׂ ֵ ֫דהוּ‬, ‫… ָר ָ֫אהוּ‬, ‫ … יִ ְר ֵ֫אהוּ‬Since the 3ms of the suffix-tense originally terminated in a …, which in pause became lengthened, ‫הוּ‬- was preserved in pause after long ā (e.g. ‫)שׁ ָמ ָ ֫רהוּ‬. ְ But after short a the h was elided and the emerging diphthong aw was monophthongized to ‫וֹ‬-: *šamarahū > *šamaraw > ‫שׁ ַמרוֹ‬. ְ It is this ‫וֹ‬- that serves as the usual pronominal suffix of the 3ms after singular nouns … After the dual/ plural -ay ending … the h was elided and -āw arose: *šīrayhū > šīrayw > ‫שׁ ָיר יו‬, ִ pronounced širɔw. If the suffix is directly preceded by a consonant, the h is progressively assimilated to this consonant … [as in] the case … [of] the so-called nun energeticum (… ‫* < יִ ְשׁ ְמ ֶ ֫רנּוּ‬yišmərænhū; ‫’* < ֵא ֶ֫יננּוּ‬ēnǽnhū), or … -at, the 3fs form of the suffix-tense (as ‫‘ גְּ נָ ַ֫בתּוּ‬she stole it’). (§ 4.2.3.4.1-2)

Drawing attention to forms like ‫היּוֹם‬, ַ ‫ה ַלּיְ ָלה‬, ַ and ‫ה ַלּז‬, ַ Blau argues that the definite article “originated in a demonstrative pronoun” (§ 4.2.4.1.3; cf. §§ 4.2.1.2, 4.2.4.2.3, § 4.2.5.3-4, where Lihyanite ha- [han before laryngeals/ pharyngeals] and Ugaritic hn are referred to). The demonstrative pronoun ‫ז ֹאת‬ “consists of three demonstrative elements ḏ + aleph + t”, the last of which was later reinterpreted as a feminine marker. “This interpretation is corroborated by, e.g., Arab. ḏāta yawmin ‘one day’, where ḏāta certainly cannot be interpreted as feminine, because yawmin is masculine.” (§ 4.2.4.5.2) With regard to ‫ ֶשׁ‬and ‫א ֶשׁר‬, ֲ Blau thinks that the former: reflects the vernacular of Northern Palestine, which was, as a rule, avoided … because it was not considered standard by the Judean scribes and redactors. …

[T]here is no etymological connection between these two relative pronouns, since a sound etymological basis may be established for each of them. ‫ … ֶשׁ‬is a wellknown demonstrative element. ‫ ֲא ֶשׁר‬may be related to … Aram. ‫‘ ֲא ַתר‬place’ … [and] originally introduced local clauses denoting ‘where …’ (attested in Ugaritic and Akkadian), and the semantic shift from ‘where’ to relative pronoun, though marginal, is well founded. (§ 4.2.6.2.1-2)

Somewhat similarly, the demonstrative pronouns ‫זֶ ה‬/‫זֹה‬/‫ זוּ‬also came to be used as relatives. Blau compares as well the Arabic ʾalladī, a relative pronoun, with its Hebrew cognate ‫ה ָלּזֶ ה‬, ַ a demonstrative (§§ 4.2.6.2.3, 4); he also notes that in English as well as the effective use in Hebrew of interrogative pronouns as relatives (‘who?’/‘the one who’; ‘what?’/‘that which’, i.e. ‫מי‬/‫ה‬ ִ ‫ ָמ‬for ‫ ִמי ֲא ֶשׁר‬/ ‫)מה ֲא ֶשׁר‬ ָ (§§ 4.2.6.3; 4.2.7.3).

174 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

In marking determination in demonstrative pronouns Blau argues (§ 4.2.4.3.3) that four historical stages may be distinguished: (1) “no definite article is atttached to either the head or the … pronoun: ‫[ ִאישׁ זֶ ה‬, a] construction [that] is … the rule in Rabbinic Hebrew[; a]s is sometimes the case with late dialects, they may preserve archaic features … lacking in early dialects”; (2) “the definite article is added to the substantival head only: ‫[*ה ִאישׁ זֶ ה‬,] ָ … exceptional in Biblical Hebrew … [but] the rule … when the pronoun serves as an attribute to nouns determined by pronominal suffixes …: ‫את ַֹתי ֵא ֶלּה‬ ֹ ‘these signs of mine’ Exod 10:1”; (3) “the definite article is added to both the substantival head and the demonstrative pronoun …[,] the usual Biblical Hebrew construction”; (4) “[i]n the last stage of development, occurring only sporadically in Biblical Hebrew, the definite article is attached to the adjective only: ‫יוֹם ַה ִשּׁ ִשּׁי‬.”

In the interrogative pronoun, Ugaritic mh, Arabic mahmā ‘whatever’, and the gemination of consonants following ‫ ַמה‬in Biblical Hebrew all suggest that the he was once consonantal, although “[f]orms like ‫כּמוֹ‬, ְ … ‫למוֹ‬,ְ … ‫ … ְבּמוֹ‬reflect prepositions followed by original mā, which by the Canaanite shift developed into mō ” (§ 4.2.7.2).

With regard to the possible original biradical nature of Semitic forms, Blau notes “the archaic formation of the plural by doubling” (§ 4.3.1.3) in ‫יפיּוֹת‬ ִ ‫ִפּ‬ and ‫ימי‬ ֵ ‫( ֵמ‬see also § 4.4.5.6). On the other hand, “[While a]t first sight … one might claim that both pṣy ‘to open’ and pṣṣ ‘to break’ derive from the same biradical root pṣ … it is possible to prove with the help of other Semitic languages that pṣy reflects pṣ1y, but pṣṣ reflects pṣ3ṣ3.” (§ 4.3.1.6) Blau sets out his position that “the Hebrew verbal system indicates tense, and [not] aspect” (§ 4.3.2.1): “verbal forms in biblical narrative prose do refer to tenses in a very consistent manner in the vast majority of cases. The only complicating factor … involves a double set of tenses, because of … the tenses … opening with the so-called conversive waw” (§ 4.3.2.2.1), which, Blau notes (§ 4.3.2.2.1n), “from the historical point of view … should have been called “preserving waw,” since after waw the archaic usage of the tenses has been preserved.” “[I]n … narrative … the forms with “conversive” waw are used in a syntactic environment in which it is possible to apply connective waw. Otherwise, the simple forms occur” (§ 4.3.2.2.2): The number of deviations in which waw … is followed by the simple-tense is comparatively small [in the Bible, as also in the Arad inscriptions]. It stands to reason that such an extreme application of waw-tenses whenever it is possible to use ‘and’ has to be considered a literary feature. (§ 4.3.2.2.3)

In a limited way, however, aspect also finds a place in Blau’s system:

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 175

the simple prefix-tense (and, when the use of ‘and’ is possible, waw + suffix-tense) may not only be used for marking present/future but also iterative or continuous past, thus reflecting a combination of tense and (the imperfective) aspect, which describes the situation as still continuing: e.g., ‫‘ וְ ִה ָכּה … ָכּ ָכה יַ ֲﬠשׂוּ‬and (every time) he thrust … so they were (always) doing’ 1 Sam 2:14. (§ 4.3.2.2.4)

Moreover: the verbal system is not only temporal and partly aspectual … but also modal …

To the modal system belongs the volitive, which consists of three heterogenous elements: the first person is expressed by the lengthened prefix-tense (the so-called cohortative), the second by the imperative and short prefix-tense (functioning as jussive), and the third by the short prefix-tense. … The modal structure becomes even more intricate because of the optional use of (“conversive”) waw + suffixtense in modal sense: ‫‘ ְלָך וְ נִ ְק ְר ָבה … וְ ֫ ַלנּוּ‬come and let us draw near … and let us lodge (/ to lodge)’ Judg 19:13. Even more important is the fact that the ordinary prefix-tense (often preceded by the connective waw) … may be used in a modal sense, frequently paralleling lengthened/short prefix-tense …: ‫ָ֫ה ָבה־נָּ א ָאבוֹא ֵא ֫ ַליִ ְך‬ ‘come now, let me come in unto you’ Gen 38:16 (§ 4.3.2.2.6).

As Blau notes (§ 4.3.2.2.7) there are many cases in which one cannot on the basis of form alone distinguish modal and non-modal usage. With regard to the cohortative, Blau suggests that: the preservation of the final -a … was also due to the fact that the cohortative frequently precedes ‫‘ נָ א‬pray’, as in ‫וּצה נָּ א‬ ָ ‫‘ ָא ֫ר‬let me run’ 2 Sam 18:19 … [perhaps] influenced by the energic prefix-tense *ʾārūṣānā, which was decomposed into two words: ʾārūṣā nā (§ 4.3.2.2.6n).

After noting that “the use of the waw-tenses … fell into desuetude after the destruction of the First Temple … [and] in the late books of the Bible … ‘conversive’ waw with the lengthened [my emphasis] prefix-tense … became more frequent” (§ 4.3.2.2.8), Blau goes on to discuss (§§ 4.3.2.2.10-17) the overall development of the tenses in Biblical Hebrew, starting with the question “How has it happened that the same form marks both jussive and past?”. Blau suggests the following background: Perhaps one could assume that in the earliest stage of Proto-Semitic, besides the imperative and timeless nominal clauses (as a rule referring to the present), the short prefix-tense (derived from the imperative) emerged to serve as the marked term in the opposition short prefix-tense : nominal clause … This opposition was twofold …[,] the short prefix-tense [coming] to mark the past (the tense opposition), and contrary to nominal clauses that, as a rule, expressed statements, …

176 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

serv[ing] as a jussive (the modal opposition). Later, the indicative present/future yaqt.ulu was derived from the short prefix-tense yaqṭul …

The suffix-tense was originally outside the tense system proper, since it represented conjugated adjectives, as is the case with the Akkadian stative and also with … stative verbs in Biblical Hebrew referring to the present … In the West Semitic languages the ordinary suffix-tense was derived from this stative to mark … a state in the present resulting from an action in the past. So, two tenses referred to past, the short prefix-tense yaqṭul and the suffix-tense. Because of the similarity of yaqṭul to the ordinary prefix-tense yaqṭulu (especially in languages in which the final short vowels were dropped), its function as a past tense disappeared, and only residues of it survived in Biblical Hebrew, especially after waw. The suffix-tense, in somewhat rare cases, referred to the future, e.g., in wishes, which were described as if the thing wished for had already been fulfilled … [, and] in prophecies … This was, it seems, one of the sources of the use of waw with the suffix-tense in the sense of the prefixtense …

In this regard, Blau notes “[t]he use of the waw + suffix-tense was later than that of waw + prefix-tense. An even later feature occurring in the waw + suffixtense was the final stress of ‫וְ ָשׁ ַמ ְר ִ֫תּי‬, ‫וְ ָשׁ ַמ ְר ָ֫תּ‬. Were the stress original, the qamaṣ of the first syllable would have been reduced.”

As for “the tense system in poetry”, Blau emphasises an “extreme alternation of verbal forms” reflecting, he believes, “some sort of licentia poetica not to pay attention to time differences”.

Blau briefly examines (§ 4.3.2.3) the “elegant, straightforward, and logical” theory of H. Bauer, which, however, cannot be accepted, especially for the following two reasons: (a) … in both Akkadian iparras and Gʿez yɔqattɔl the doubling of the second radical is an essential part of the forms[, which], of course prevents the identification of iparras with West Semitic qatal(a)[;] (b) … the Akkadian stative, in both form and meaning, is identical to the suffix-tense of Biblical Hebrew …, which was derived from the stative verb[; a]ny theory of the West Semitic tenses has to take this feature into consideration.

Blau claims (§ 4.3.2.4) that an aspectual approach “assumes … that the employment of the verbal forms depends completely on the speaker’s subjective viewpoint … Accordingly, we do not possess any objective criteria for verifying the theory …”. Moreover, “one can[not] discard the use of the “conversive” waw and regard forms with and without waw as identical.” Although this dismissal of what might well be the dominant approach in Hebrew scholarship

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 177

is perhaps too cursory, we have seen that in fact Blau does concede that apect is reflected to some extent in the Hebrew verbal system.

Blau starts his presentation of specific forms of the verb with imperatives, which: [t]hrough the influence of the (ordinary) prefix-tense … behave as if they had [once] terminated with a vocalic ending [instead of with the last radical]: they are stressed on their last syllable, as if they had omitted a final vowel (according to the assumption of a general penultimate stress) (§ 4.3.3.3.1.1).

With regard to the fem. pl. imperative ending in -nā, Blau points out both that “very rarely … the vocalization attests to [its] omission …: ‫‘ ְשׁ ַ֫מ ַﬠן‬hear’ Gen 4.23” and that there are also traces of an -a ending (attested in other Semitic languages): ‫( ְר ֫ ָגזָ ה בּ ְֹטחוֹת ְפּ ֫שׁ ֹ ָטה וְ ֫עֹ ָרה וַ ֲח ֫ג ָוֹרה‬Isa 32:11). Blau’s detailed discussion of this feature (§ 4.3.3.1.2n; cf. § 4.3.3.4.10) may be compared with the cursory note in GKC, § 48i that these imperatives “are to be explained as aramaizing forms of the 2nd plur. fem.”

Whereas most person markers in the prefix-tense seem to have a background in the corresponding pronouns or the feminine noun ending -(a)t, “the etymon of the y- of the 3ms is opaque” (§ 4.3.3.2.2). Blau does not discuss the loss of the initial consonant (or, better, the replacement, at a phonological level, of yod by aleph) in some traditions of pronunciation of the yi- of the prefix-tense 3ms (and in proper nouns formed from this) or why, for example (and relatedly), the Qal 1cs prefix-tense is ʾeqṭol rather than *ʾ iqṭol (see GKC, § 24b[n], 47b; Bergsträsser, Hebr. Gramm., § I.17s-t; I.28o; II.17f ).

In the third fem. pl., the earlier form in y- (rather than t-) has sometimes been retained (e.g. in ‫ וַ יֵּ ַ֫ח ְמנָ ה‬at Gen 30:38) or reflects influence from Aramaic, “where the y prefix has been preserved” (‫מ ְדנָ ה‬ ֹ ֫ ‫מ ְדנָ ה … יַ ֲﬠ‬ ֹ ֫ ‫[ וַ ַ ֽתּ ֲﬠ‬Dan. 8:22]). The origins of the plural suffixes in -īn (second fem.) and -ūn (second masc.) are also discussed (§ 4.3.3.2.2, 4).

Cohortatives in -a are compared with the yaqṭula form in the Amarna letters, which “corresponds to a quite surprising degree to that of the biblical cohortative (though it is not restricted to the first person)”, and with the Arabic subjunctive yaqṭula. “Originally, it seems, this form in West Semitic had a modal sense and occcurred in all persons”, as also suggested by lengthened imperatives (e.g. ‫)שׁ ְמ ָרה‬ ָ (§ 4.3.3.3.4).

In § 4.3.3.4, Blau presents and discusses the endings of the suffix-tense in the light of the assumed Proto-Semitic forms of the personal pronouns, Akkadian, Gʿez, Arabic, and Aramaic, paying particular attention to the origins

178 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

of the vowel preceding the affixes, the loss of final -t in the 3fs., the tendency of feminine plural forms to disappear, and their sporadic retention (1 Sam 4:15: ‫ ;וְ ֵﬠינָ יו ָ ֫ק ָמה‬Deut 21:7[Kt]: ‫ §[ יָ ֵ ֫דינוּ ל ֹא שפכה‬4.3.3.4.10]).

In the prefix-tense, Blau notes that: Preceding pronominal suffixes, the characteristic a was lengthened (in the preTiberian period) to ā by pretonic lengthening, whereas pretonic characteristic e/o were reduced …: ‫ יִ ְשׁ ָמ ֫ ֵﬠנִ י‬in contrast to ‫יִ ְתּ ֵ֫ננִ י‬/‫ §( יִ ְשׁ ְמ ֵ ֫רנִ י‬4.3.5.2.3.5).

Although the infinitive construct can have a clearly verbal usage (Blau cites Num 35:6: ‫ §[ ָלנֻ ס ָ֫שׁ ָמּה ָהר ֵֹצ ַח‬4.3.4.2.3]), its originally substantival character is reflected by the presence of a lengthened final vowel both in “the comparatively frequent plene spelling … even in early books, such as ‫ … ֶל ֱאסוֹר‬Judg 15.10” and in III-laryngeal/pharyngeal verbs (‫ֹלח‬ ַ ‫שׁ‬, ְ ‫)ה ָשּׁ ֵב ַע‬, ִ where the second vowel is preserved “instead of changing it into pataḥ, which is usual outside pause in genuine verbal forms, illustrated by the imperatives ‫ ְשׁ ַלח‬, ‫”ה ָשּׁ ַבע‬ ִ (§ 4.3.4.2.1).

“The infinitives ‫… ְשׁ ַכב‬, ‫[…שׁ ַפל‬, ְ which] contain (short) pataḥ … reflect the influence of Rabbinic Hebrew, in which the (construct) infinitive was restructured by analogy with the prefix-tense” (§ 4.3.4.2.1). (See also § 4.3.5.2.6.1n, where “‫‘ ִל ַקּח‬to take’” is also cited, “in the wake of the prefixtense ‫”יִ ַקּח‬. The influence of Rabbinic Hebrew might also lie behind a form like ‫לנְ פֹּל‬,ִ as against ‫בּנְ פֹל‬, ִ ‫כּנְ פֹל‬, ִ where “the ‫[ ל‬has] bec[o]me integrated into the infinitive … [and the resulting form] correspond[s] to the vocalization of the prefix-tense” [§ 4.3.4.2.2].) “[F]eminine forms [of the infinitive construct] … have been preserved mainly in the weak verbs (‫… ָל ֵתת‬, ‫… ָל ֶ ֫ר ֶדת‬, ‫)… ַל ֲﬠשׂוֹת‬, where they were favoured because they gave sufficient “body” to the shortened form of these verbs” (§ 4.3.5.2.6.2).

Blau prefers to compare the intensifying function of the infinitive absolute with a similar Ugaritic structure, marked by an adverbial ending, rather than with the Arabic internal-object structure, in which the infinitive follows the finite verb (in contrast to Hebrew). He notes that “absolute infinitives may develop into veritable adverbs, as in ‫‘ ַמ ֵהר‬quickly’, ‫‘ ַה ְר ֵבּה‬much’” (§§ 4.3.4.3.2, 3).

Blau discusses “vestiges of the internal passive of qal”, noting that “[t]he qal passive was recognized already by medieval Spanish Jewish grammmarians”, presenting his evidence and arguments in a particularly clear manner: Generally speaking, whenever a verb used in qal has an apparent puʿʿal passive form in the suffix-tense [e.g. Gen 37:33: ‫]ט ַֹרף‬, without a corresponding active

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 179

form in piʿʿel and without a corresponding yəfuʿʿal in the prefix-tense, it has to be considered the passive of qal. … Similarly, if an apparent hof ‘al form in the prefixtense [e.g. Isa 28:27: ‫]יוּד שׁ‬ ַ is derived from a verb having an active qal, but there is no corresponding active form in the hif ʿīl and no corresponding hof ʿal in the suffix-tense, it has to be analyzed as an original passive of qal … If ‫יוּד שׁ‬ ַ were a strong verb, it would no doubt have been vocalized according to the nif ʿal pattern. Nevertheless, the consonantal text did not enable this vocalization. (§§ 4.3.5.1.2, 3)

After examining the “special participial formation” of the Qal passive (Judg 13:8: ‫;יוּלּד‬ ָ 2 Kgs 2:10: ‫)ל ָקּח‬, ֻ Blau notes t-forms of the Qal, “preserved in the Tiberian vocalization [only] in the root pqd” (Judg 20:17: ‫;ה ְת ֫ ָפּ ְקדוּ‬ ִ 21:9: ‫ )וַ יִּ ְת ָפּ ֵקד‬and of the Hif ʿ il (2 Sam 22:27: ‫;תּ ָתּ ָבר‬ ִ Exod 2:4: ‫§§( )וַ ֵתּ ַת ַצּב‬ 4.3.5.1.5-8).

In the prefix-tense (as in the suffix-tense) Blau notes (§ 4.3.5.2.3.1) vestiges of an a : i/u opposition, with a “characteristic of verbs of state, i/u of verbs of action” (in contrast to the situation in the suffix-tense): [C]lear residues of the original opposition yif ʿal : yaf ʿul/yaf ʿ il have survived in Biblical Hebrew in some verbal classes … [e.g.] *yaḥšub > ‫‘ יַ ְחשׁ ֹב‬he will think’ in contrast to *yiḥdal > ‫‘ יֶ ְח ַדּ ל‬he will cease’…; … *yasubb > ‫‘ יָ סֹב‬he will turn’ … in contrast to *yiḥam > ‫‘ יֵ ַחם‬it will be warm’ …; and in … ‫‘ יָ קוּם‬he will rise’ / ‫יָ ִשׁיר‬ ‘he will sing’, reflecting yaf ʿul/yaf ʿ il in opposition to yif ʿal *yibāš, which, by the Canaanite shift ā to ō … shifted to ‫‘ יֵ בוֹשׁ‬he will be ashamed’. …

The yaf ʿ il pattern has disappeared … to a large extent … and has been preserved in weak verbs only: ‫‘ יֵ ֵרד‬he will go down’ (with assimilation of the prefix vowel to the characteristic vowel, instead of the expected *yāreḏ ), ‫‘ יִ ֵתּן‬he will give’ (§ 4.3.5.2.3.2).

Blau goes on to cite a number of verbs in which this Qal structure has eventually been analysed as Hif ʿ il (‫יָ גֵ ן‬, ‫ )יָ ִבין‬or in which a particular meaning is shared by Qal and Hif ʿ il (‫יִ זְ כֹּר‬/‫‘ יַ זְ ִכּיר‬mention’; here Blau cites Jer 20:9, ‫ל ֹא־‬ ‫ֹא־א ַד ֵבּר עוֹד ִבּ ְשׁמוֹ‬ ֲ ‫אזְ ְכּ ֶרנּוּ וְ ל‬, ֶ and Ps 77:4). Mixing of conjugations is also mentioned in connection with the Qal participle ‫ ָבּרוְּך‬as against the Piʿel ‫בּ ַרְך‬, ֵ found elsewhere in this verb (§ 4.3.5.2.5.3).

The Qal imperative, Blau says (§ 4.3.5.2.4.1), was probably “originally disyllabic as in Akkadian and Ugaritic …, the same vowel being repeated after the first and second radicals …[,] only later … [being] restructured according to the prefix-tense” (which “also influenced the stress of the imperative”, which otherwise would have been *kútub [§ 4.3.5.2.4.2]), although he notes that the “identifi[cation of] imperative qal with the short prefix-tense without the prefix … is only correct synchronically”:

180 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

Historically, because of its archaic character, the imperative could not have been derived from the (short) prefix-tense. On the contrary, it appears that the prefixtense stems from the imperative.

In stative verbs, the 3ms suffix-tense forms predate their non-stative counterparts, in which no compensatory lengthening (of the pataḥ) took place when final vowels were elided. (§ 4.3.2.5.2.3.3.4). The stative participle, although apparently identical to the suffix-tense 3ms, had, in the pre-Tiberian period, a long vowel in the second syllable (as against a short one in the suffix-tense): [I]n strong verbs … these … participles were being superseded by the ‫פּוֹﬠל‬ ֵ of action verbs (just as the stative suffix-tense was being replaced by pāʿal). In some cases pāʿel and pōʿel coexist: ‫שׁ ֵכ ַח‬/ַ ָ ‫שׁוֹכח‬ ֵ … ‫זָ ֵﬠף‬/‫זוֹﬠף‬ ֵ … In other cases pōʿēl alone serves as a veritable participle, pāʿēl being clearly relegated to nominal function: ‫שׁוֹכן‬ ֵ ‘inhabiting’ in contrast to ‫‘ ָשׁ ֵכן‬inhabitant’. Sometimes, however, pāʿēl has totally disappeared: from ‫‘ ָשׂנֵ א‬he hated’, only the participle ‫ שׂנֵ א‬survived. (§ 4.3.5.2.5.1)

(Here Blau makes no mention of the difficulties in interpreting ‫ ָשׂנֵ א‬at Mal 2:16; see my article in JNSL 37 [2011] 95-111.)

Blau notes (§ 4.3.5.2.5.3) that the passive participle is: sometimes … derived from intransitive verbs with neuter stative meaning and is thus more or less identical to the active participle. … This stative use of ‫פּעוּל‬/‫יל‬ ָ ‫ָפּ ִﬠ‬ is, it seems, even more archaic than their passive application, since it is characteristic of the Akkadian stative, from which the passive usage developed later in West Semitic. In Rabbinic Hebrew ‫ ָפּעוּל‬has developed into a sort of present perfect … (as ‫דּוֹלק‬ ֵ ‫ נֵ ר‬ordinary present participle ‘a burning lamp’, ‫‘ נֵ ר ָדּ לוּק‬a lamp that has been lit’).

In connection with the Nif ʿal, Blau notes, e.g., “original” forms, “not to be derived from any other verbal theme: ‫‘ נִ ְר ַדּם‬he slept’, ‫‘ נִ ְשׁ ַאר‬he remained’”; compares the “alternation of n followed by a (short) vowel … [in] the … suffixtense and participle and vowelless n- (as exhibited by Arab. ʾ inqatala and the [Hebrew] prefix-tense and imperative…)” with the alternation of Hebrew ‫בּן‬, ֵ ‫ ֵשׁם‬and Arabic ʾ ibn, ʾ ism (see also § 4.3.5.6.3); and notes that: “The h of the imperative/infinitive is somewhat surprising (as in the case of the hiṯpaʿʿel as well), since one would have expected prosthetic aleph. Is it due to the impact of the hif ʿīl?” (§ 4.3.5.3.1, 2n, 3) With regard to the Piʿel, Blau trys to distinguish between ‘qualitative’ (the “intensity” of an action: ‫“ ִשׁ ֵבּר‬he broke entirely”) and ‘quantitive’ (‫“ ִר ֵקּד‬he leaped again and again”, ‫“ ִק ֵבּר‬he buried [several persons]”), citing Gen 15:10:

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 181

‫ת־ה ִצפֹּר ל ֹא ָב ָ ֽתר‬ ַ ‫וַ יְ ַב ֵתּר א ָֹתם … וְ ֶא‬, and between “factitive” Piʿel, “i.e. causing someone to have a certain quality” (e.g. ‫“ ִא ַבּד‬make … extinct, … destroy”, ‫“ ִח ֵדּ שׁ‬renew”) and causative Hif ʿ il, i.e. “to cause someone to do something”; Blau also notes the privative use of the Piʿel in such forms as ‫“ ִח ֵטּא‬remove … sin” and ‫“ ֵשׁ ֵר שׁ‬remove the … root” (§ 4.3.5.4.1). The variation between pataḥ and ṣere after the second radical reflects “two basic forms from which the suffix-tense of the active D-stem must be derived, one with a – a, as preserved in Arabic and Gʿez, and one with i – i, corresponding to the u – u stative in Akkadian.” (§ 4.3.5.4.2; see also § 4.3.5.7.4, for related phenomena affecting the Hitpaʿel and Hif ʿ il).

“In the prefix-tense [of the Piʿel]”: The Proto-Semitic vocalization of the prefix is u, as demonstrated by Akkadian and Classical Arabic on the opposite edges of Semitic. Since, however, after the emergence of the internal passive, u was felt to mark the passive, in Biblical Hebrew and Ugaritic u was eliminated and a substituted for it, as demonstrated by BHeb ‫( ֲא ַב ֵקּשׁ‬rather than ‫)*א ַב ֵקּשׁ‬ ֳ and Ugaritic ʾabqṯ ‘I will ask’). (§ 4.3.5.4.4)

The passive Puʿal “arose, it seems, from *yup-a“al(u) … [but] the u in the prefix was reduced in open unstressed syllables and … [the pattern] was restructured to ‫ יְ ֻפ ַﬠל‬with u … as the mark of the passive. … ‫‘ ֻﬠנּוֹתוֹ‬his being afflicted’ Ps 132:1 perhaps reflects a construct infinitive.” (§ 4.3.5.5.2).

In the Hitpaʿel, “ṣere has penetrated the whole paradigm …; however …, vestiges of the original pataḥ are well attested (‫ … ִה ְת ַאנַּ ף‬Deut 1:37; ‫… וְ נִ ְת ַחזַּ ק‬ 2 Sam 10:12; ‫ … וְ ִה ְת ַﬠנַּ ג‬Ps 37:4) … [and] qamaṣ prevailed in Tiberian vocalization in pause” (§ 4.3.5.6.4).

In the Hif ʿ il, Blau notes (§ 4.3.5.7.1) a rare privative usage, e.g. ‫הוֹרישׁ‬ ִ ‘disinherit’. In connection with morphophonology, he notes the omission of the prefix h- after the prefix-tense and participial prefixes but does not note its elision after the lamed of the infinitive in later forms of Hebrew.

The long ī after the second radical is very surprising indeed, since it appears in syllables that were open in Proto-Hebrew in contradistinction to all the other Semitic languages. … Since [it] can only be accounted for in II-w/y verbs (‫ה ִקים‬, ֵ ‫)יָ ִקים‬, its occurrence in strong verbs can only be explained by the assumption of analogy with II-w/y verbs. (§ 4.3.5.7.5)

In the Hof ʿal, “the evidence from Classical Arabic … [suggests] that the original form of the suffix-tense was *ʾuʿ ila with i in the second syllable. The Hebrew a … (‫)ה ְכ ַבּד‬ ֻ is, it seems, partly due to the analogical pressure of the prefix-tense and partly to the influence of Philippi’s Law.” (§ 4.3.5.8.2)

182 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

In connection with “Rare Verbal Themes” (§ 4.3.6.1), Blau claims that: ‫‘ ִה ְשׁ ַתּ ֲחוָ ה‬he bowed down’ … reflect[s], at least synchronically, the repetition of the last radical w (the root is ‫ ;שׁחו‬one w is represented by ‫ו‬, the second by the final ‫ה‬-ָ …). On the other hand, the same verb in Ugaritic synchronically reflects the hištaf ʿel of ḥwy. Historically, however, the related Biblical Hebrew verb šḥḥ ‘to be bowed down’ attests that the š was radical rather than afformative.

Among the rules underlying the vocalization of I-laryngeal/pharyngeal verbs, Blau notes (§ 4.3.7.1.2) that (in the Nif ʿal and Hif ʿ il): The vowel preceding the laryngeal/pharyngeal with ḥaṭaf is not lengthened, although it now stands in an open syllable. It seems that this opening belongs to a late period in which short vowels could stand in open syllables, presumably because no quantitative differences between vowels obtained and all classes of vowels were able to stand in every kind of syllable [although i]t is also possible that the preservation of the short vowel is due to some extent to the impact of forms … with quiescent šwa, which alternated with the ḥaṭaf forms. Forms with lengthening of the preceding vowel are attested rarely, as in … ‫ ֵה ֲﬠ ַ֫ב ְר ָתּ‬Josh 7:7; ‫ … וַ ֵתּ ֲﬠלוּ‬Ezek 36:3; ‫ … ה ֲֹﬠ ָלה‬Judg 6:28.

In II-laryngeal/pharyngeal verbs, “i is sometimes preserved even when preceding aleph: ‫ ;… נִ ֵאץ‬with a, pataḥ and qamaṣ alternate: ‫מנַ ֲא ַצי‬/‫י‬ ְ ‫”… ְמנָ ֲא ַצ‬. Due to regressive and progressive assimilation respectively, “[t]he characteristic vowel of the prefix-tense … is … a” as is the vowel preceding the laryngeal/ pharyngeal, “rather than … i as usual: ‫( … ַשׁ ֲחטוּ ;… ַשׁ ֲא ִלי‬in contrast to ‫;כּ ְת ִבי‬ ִ ‫ §( ”)… ִה ְרגוּ‬4.3.7.2.1-4).

III-laryngeal/pharyngeal verbs: are vocalized with ḥaṭaf only preceding pronominal suffixes, perhaps because of the shift of the stress …: ‫ … ִבּ ַלּ ֲﬠנ֫ וּהוּ‬Ps 35:25, … ‫ … ֶא ְשׁ ָל ֲחָך‬1 Sam 16:1; ‫וְ י ַֹשׁ ֲﬠ ֶכם‬ … Isa 35:4. … In the 2fs of the suffix-tense an anaptyctic vowel a develops, which does not, however, turn the following t into a spirant …: ‫;שׁ ֫ ַל ַח ְתּ‬ ָ ‫נִ ְשׁ ֫ ַל ַח ְתּ ;… ָל ַ ֫ק ַח ְתּ‬ … Through the influence of the laryngeal/pharyngeal, a preceding ṣere, when it represents an originally short vowel (in the pre-Tiberian period), has a propensity to shift to a … On the other hand, the ṣere, whenever originally long, tends to be preserved …[:] ‫[ יִ ָשּׁ ֵמ ַע‬pausal] in contrast to ‫ יִ ָשּׁ ַמע‬in context … and the infinitive ‫ ִה ָשּׁ ֵמ ַע‬in contrast to the imperative ‫… ִה ָשּׁ ַמע‬. Nevertheless, exceptions frequently occur in the construct infinitive, such as ‫ ְל ַשׁ ַלּח‬alongside ‫ל ַשׁ ֵלּ ַח‬,ְ and ‫הוֹכ ַיח‬ ִ … [as well as] ‫הוֹכח‬ ַ ‫ §( ַה ְל‬4.3.7.3.2, 3, 4).

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 183

I-aleph verbs sometimes occur in both regular forms (as I-laryngeal/pharyngeal) and weak forms in the prefix-tense: “‫תּ ֶחז‬ ֹ ֫ ַ‫ … ו‬alongside ‫וַ יֶּ ֱאחֹז‬, ‫ … תּ ֵֹסף‬in contrast to ‫תּ ֱאסֹף‬.” ֶ (§ 4.3.8.2.3) In I-n verbs there is occasional assimilation of nun and ḥet (‫ וַ ִתּנְ ַחת‬alongside ‫;תּ ַחת‬ ֵ ‫)נִ ַחם‬: This fact provides an additional indication that ḥ lost the ability to be doubled comparatively late (a conclusion also supported by the rarity of compensatory lengthening of the vowel preceding a ḥ that should have been doubled). (§ 4.3.8.3.1n)

Forms in which the nun has not been assimilated, such as ‫( יִ נְ ֫צֹרוּ‬Deut 33:9), probably reflect no more than a general tendency to increase length in pause (§ 4.3.8.2). In the infinitive construct the loss of the nun is compensated for by the use of feminine forms: ‫גּ ֶשׁת‬,ֶ ֫ ‫ §( ֵתּת‬4.3.8.2; see also §§ 4.3.8.4.13, 4.3.8.6.4.1, on a similar feature in I-y/w and III-y verbs). The verb ‫ נָ ַתן‬is: the only [one] in which the n as the third radical is assimilated to an immediately following consonant: ‫נָ ַ֫ת ָתּ‬, ‫נָ ַ֫ת ִתּי‬. These forms conform to the general sound shift according to which n was assimilated to an immediately following consonant in every position … As a rule, however, in III-n verbs the n was restored when it immediately preceded a consonant: ‫שׁ ַ֫כנְ ָתּ‬, ָ ‫ ֶה ֱא ַ֫מנְ ִתּי‬by analogy to forms in which n was not immediately followed by a consonant and therefore survived (‫שׁ ְכנָ ה‬/‫ן‬ ָ ‫… ָשׁ ַכ‬, ‫ה ֱא ִ֫מינָ ה‬/‫ין‬ ֶ ‫)… ֶה ֱא ִמ‬. (Verbs were especially liable to be affected by analogy because of their uniformity and regularity [in contrast to nouns, e.g. ‫א ֶמת‬, ֱ ‫]בּת‬.) ַ (§ 4.3.8.3.4)

Blau discusses (§§ 4.3.8.3.6, 7) possible reasons for “the elision of the n in the qal imperative and construct infinitive” but its preservation in the imperative, and suggests that elision of the lamed of ‫ לקח‬is a vestige of the same assimilation in all I-lamed verbs (and, as Blau notes, in the Arabic article ʾal-), where, however, the lamed has been restored by analogy with other forms in which such assimilation cannot take place.

After discussing the evidence for the possible biradical origin of I-y and I-w verbs, Blau presents reasons for the tendency of y to replace w in the various forms of these verbs (see also on III-y verbs [§§ 4.3.8.6.1, 3]), exceptions being Hitpaʿel forms such as ‫ה ְתוַ ַכּח‬, ִ ‫ה ְתוַ ָדּה‬, ִ and, strikingly, ‫( ִה ְתוַ ַדּע‬even though the verb here is originally I-y) and a number of Hif ʿ il, Hof ʿal, and Nif ʿal forms.

Blau notes (§ 4.3.8.4.6) that “[o]nly one verb has y in the [Nif ʿal] prefix-tense: ‫ יִ יָּ ֶרה‬Exod 19:13”.

In connection with I-y/w verbs that “elide their first radical in the prefixtense, the imperative, and the construct infinitive”, Blau notes that “the second radical … is followed by historical i ”, except in II/III-laryngeal/pharyn-

184 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

geal verbs, where this “original i … [has] shifted to a by assimilation to the following or preceding pharyngeal/laryngeal”, and draws attention to the variants ‫ ֵדּ ָﬠה‬and ‫ §( ַ ֫דּ ַﬠת‬4.3.8.4.11); he then briefly discusses the preservation of the prefix-tense prefix vowel ṣere “even when the stress is remote: ‫ יֵ ָד ֫ ֶﬠנּוּ‬Jer 17:9” (§ 4.3.8.4.12). Blau notes (§§ 4.3.8.4.18, 19) that “[s]ome verbs vacillate between [I-y/w-eliding and -preserving] classes: ‫… יִ ַיר שׁ‬, but imperative ‫ר שׁ‬,ֵ in pause ‫ר שׁ‬,ָ construct infinitive ‫”ר ֶשׁת‬. ֶ֫ Five III-aleph verbs (‫ט ֵמא‬, ָ ‫יָ ֵרא‬, ‫מ ֵלא‬, ָ ‫צ ֵמא‬, ָ ‫)שׂנֵ א‬, ָ notes Blau (§ 4.3.8.5.3), “preserv[e] the e before prefixes beginning with a consonant, because the aleph was elided before Philippi’s Law started acting”.

Blau outlines the phonological changes that resulted in the Tiberian forms of III-y (lamed-he) verbs, noting (§§ 4.3.8.6.4.1, 2) that: The 3fs form *hoglayat > ‫ … ָהגְ ָלת‬reflects the archaic form of the feminine ending, still preserving its t (which, it seems was elided only after short a …) …, [t]he usual ending … ‫תה‬-ְָ … [being] due to the analogical adaptation of the structurally exceptional forms galāṯ, gillāṯ, hoḡlāṯ to the structure of the strong verb.

In “[t]he short prefix-tense (as well as the imperative of piʿʿel, hiṯpaʿʿel, and hif ʿīl)”: the elision of the final ‫ה‬-ֶ makes the shortened forms terminate in a consonantal cluster …, which as a rule is opened: the resulting forms are similar to the segolate nouns …, as in, e.g., … ‫… וַ ִ֫יּ ֶפן‬, ‫ … וַ ַ֫יּ ַﬠשׂ ;וַ ֵ֫נּ ֶפן‬Because the final vowel derived from a triradical III-y root should have been long and accordingly preserved, the omission of the final syllable in the apocopated forms, prima facie, hints at the biradical origin of these forms. (§ 4.3.8.6.7) [F]orms … such as ‫( … יִ ְשׁ ֫ ָליוּ‬rather than ‫[ … )*יִ ְשׁלוּ‬a]pparently … represent ancient pausal structures in which the y, owing to pausal lengthening, was preceded by a long vowel and accordingly preserved. Since the differences between these pausal and contextual forms were too big …, however, these pausal forms with y were superseded by the contextual forms, … used in the pause as well. (§ 4.3.8.6.10)

With regard to II-w/y verbs, Blau suggests (§ 4.3.8.7.2.5) that “ō for expected ū in ‫ … יָ בוֹא‬reflects an original jussive, which was especially frequent in this verb … and … prevailed over the ordinary prefix-tense.” In contrast, the imperatives ‫ קוּם‬and ‫ ִש ֹים‬for *qom, *śem, reflect the influence of the prefixtense (ibid.). Moreover: Since the prefix-tense forms of … II-y verbs are identical to the hif ʿīl, they are apt to be transferred to the hif ʿīl of II-w verbs, and thus they diminish more and

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 185

more (cf., e.g., … qal ‫בּנְ ָתּה‬, ַ֫ ‫יָ ִבין‬, alongside hif ʿīl ‫[ ֵה ִבין‬although here it is possible that the hif ʿīl is original and the qal is secondary]). (§ 4.3.8.7.2.8)

In the Nif ʿal of II-w/y verbs, Blau notes (§ 4.3.8.7.3.2) the alternation of ō and ū in the participle (‫נְ ֻב ִכים‬, ‫ )נְ בוֹנִ ים‬and elsewhere (‫מתוֹק‬, ָ ‫תוּקה‬ ָ ‫;מ‬ ְ ‫מנוֹס‬, ָ ‫נוּסה‬ ָ ‫)מ‬, ְ and also observes (§ 4.3.8.7.3.3) that: In the first and second persons of the suffix-tense of nif ʿal and hif ʿīl … the “connective” vowel ō [was retained, as its] omission … and the resulting closing of the preceding syllable would have caused extensive shortening of the verbal forms (as is, indeed, attested in the hif ʿīl, e.g., ‫ ֵה ַ֫נ ְפ ָתּ‬in contrast to ‫)… ֲהנִ י ֫ ֹפ ִתי‬.

(See also 4.3.8.8.6n, on “connective ō in the suffix-tense first and second persons” in mediae geminatae verbs).

Blau considers: [r]ather remarkable … the ṣere of the prefix h in the suffix-tense [and participle] of the hif ʿīl: ‫[ … ֵה ִקים‬, which] must not be interpreted as being due to the impact of I-y verbs (such as ‫ימין‬ ִ ‫)… ֵה‬, because in I-y verbs the ē does not change, whereas in ‫ה ִקים‬, ֵ etc., it is reduced by the shift of stress (‫וֹתי‬ ִ ‫ימ‬ ֫ ‫)ה ִק‬. ֲ It appears that this e attests to an original i, which corresponds to Akkadian u” (§ 4.3.8.7.4.1).

In the Hof ʿal: [The] ū preceding the first radical … has to be attributed to the analogy of I-w verbs: in II-w/y and mediae geminatae verbs, short u, the characteristic vowel of the hof ʿal, stood in an open syllable and, being unstressed, would have been elided, leaving hof ʿal without distinct marking. (§ 4.3.8.7.4.3)

Blau notes (§ 4.3.8.7.5.1) three ways of forming the Piʿel (and Puʿal, Hitpaʿel) of II-w/y verbs: (1): as strong verbs, e.g. ‫קיַּ ם‬, ִ “exceptional and … characteristic of late Biblical … and … Rabbinic Hebrew”; (2) “doubling [of] the first and third radicals: ‫ … וַ ִתּ ְת ַח ְל ַחל‬Esth 4:4”; (3) “As a rule, however, these verbal themes are built with ō after the first radical and the repetition of the third radical, as in: ‫קוֹמם‬, ֵ ‫קוֹמם‬, ַ ‫קוֹמם‬ ֵ ‫ה ְת‬.” ִ The diachronic morphophonological relationship of mediae geminatae verbs to II-w verbs is discusssed at some length in § 4.3.8.7.5.3 (where Blau concludes: “it may be surmised that … these patterns have multiple origins, partly stemming from pālel, etc., partly from pawlel, etc.”). These two classes of verbs are developed in similar ways, although: it is possible that the higher frequency of … “normal” forms [(1) above] has its roots in defective spelling, which did not mark the ō, and so originally the percen-

186 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

tage of ō-formations [(3) above] was higher than is reflected in biblical vocalization. … It is possible that, e.g., ‫‘ ִכּ ַתּת‬he crushed’ was originally *kōtat. (§ 4.3.8.7.5.2)

In II-w/y verbs that are also III-y (lamed-he) “the second radical regularly behaves as a ‘strong’ consonant: ‫… ָלוָ ה‬, ‫… ִצוָּ ה‬, ‫… ִקוָּ ה‬, ‫… ָהיָ ה‬, ‫”חיָ ה‬, ָ but apart from these very few II-w/y verbs fall into category 1, above (‫גַּ וַ ע‬, ‫צוָ ה‬, ָ ‫)איַ ב‬ ָ and Blau thinks they are probably late (§ 4.3.8.7.5.4).

“At least some” mediae geminatae verbs (§ 4.3.8.8.1) “have to be derived from biradical roots. This is especially conspicuous in the qal of stative verbs …[,] such as ‫‘ ַקל‬to be light’, [which] in the suffix-tense ‫ק ָלּה‬, ֫ ַ ‫ ַ ֫ק ָלּוּ‬clearly behave as conjugated adjectives and have not yet been adapted to the triradical scheme (… ‫*ק ְל ׇלה‬, ָ ּ‫;*ק ְללו‬ ָ in contradistinction to action verbs such as ‫ס ְב ׇבה‬, ָ ‫”)ס ְבבוּ‬. ָ A biradical origin is also indicated, Blau claims, by “[t]he fact that four different kinds of formation are attested in these verbs”: duplication of second radical (‫וֹתי‬ ִ ‫ס ֫בּ‬, ַ ‫תּ ֫סֹבּוּ‬, ָ ‫וֹתי‬ ִ ‫;)ה ִס ֫בּ‬ ֲ duplication of first radical (“the so-called “Aramaic” formation”: ‫וַ יִּ קֹּד‬, ‫וַ יִּ ְקּדוּ‬, ‫ ;)יִ ַדּל‬absence of duplication (‫[ יָ זְ מוּ‬for ‫]יָ זֹמּוּ‬, ‫[ נָ ְב ָלה‬for ‫ ;)]נָ ֫בֹ ָלּה‬duplication of first and second radical (‫יֻ ַ֫כּתּוּ‬, ‫)וַ יַּ ֵ֫סּבּוּ‬. Blau notes (§ 4.3.8.8.4) that: [The form] ‫‘ יָ גֵ ן‬he defends’ must be interpreted historically as the i(e)-prefixtense of the qal, which was synchronically understood as hif ʿīl … Thus, the prefix-tense of the qal conforms to Barth’s Law [presented and discussed in some detail in § 4.4.1, in connection with the morphological relationship between verbs and nouns]: yif ‘al (‫ )יֵ ַקל‬as against yaf ʿul/yaf ʿ il (‫יָ סֹב‬, ‫)יָ גֵ ן‬.

The absence of doubling of the second radical when not followed by a vowel (‫)תּ ֵ֫ס ְבנָ ה‬ ָ “is difficult to interpret … historically. It may be … due to the effect of II-w/y verbs (‫)תּ ֵ ֫ק ְמנָ ה‬, ָ or a result of the intention to avoid a deviant form (*tāsebbənā does not conform to any pattern)[; or] it may be original, reflecting an archaic biradical formation.” (§ 4.3.8.8.5) Blau’s treatment of nouns is fairly brief. He notes (§ 4.4.6.2), for example, that: In a synchronic classification of noun patterns, it seems appropriate not to classify nouns according to the absolute only … [but also according to] the form of the singular preceding “heavy” suffixes … [e.g. ‫דּ ָבר‬,ָ -‫ ְ]דּ ַבר‬because it reflects the most far-reaching changes and is often identical to the construct.

Stress or lack of it in construct nouns, with and without maqqef, is discussed at § 4.4.3.1n. The stress on the -ḵā suffix with a singular noun is second-

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 187

ary, whereas “[t]he original penultimate stress has … been preserved in pause (‫ )יָ ֶ ֫דָך‬and in plural nouns (‫)יָ ֶ ֫דיָך‬.” (§ 4.4.3.2n) The accusative -a is reflected in the ‘connective’ vowel in forms like ‫ ָלנוּ‬and ‫ §( ִﬠ ָ֫מּנוּ‬4.4.4.7).

In adverbs such as ‫ ִהנָּ ם‬or ‫יוֹמם‬ ָ the final consonant does not represent mimation as a purely phonetic phenomenon but an adverbial ending -mi, with elision of the final vowel (cf. El-Amarna riqami) (§ 4.4.4.12). The same adverbial ending is reflected in the apparent duals ‫צ ֳה ַריִ ם‬, ָ ‫רוּשׁ ַלִים‬ ָ ְ‫י‬, and ‫חוֹר ֹנַ יִ ם‬ (§ 4.4.5.6, where ‫ ַמיִ ם‬and ‫ ָשׁ ַמיִ ם‬are also discussed). Although “the use of the dual is not always productive even for paired body parts …; cf., e.g., ‫וַ ְתּ ַא ֵמּץ‬ ‫יה‬ ָ ‫ֹעוֹת‬ ֶ֫ ‫ … זְ ר‬Prov 31:17”, it “was so frequent” with parts of the body that “it was used even when it referred to more than ‘two’, as in ‫ … ֵשׁשׁ ְכּנָ ֫ ַפיִ ם‬Isa 6:2” (§ 4.4.5.2), and the dual endings actually took over from plural ones in the masculine plural construct: “‫סוּסי־‬ ֵ < *sūsay- … instead of the expected *sūsī, and ‫יכם‬ ֶ ‫סוּס‬ ֵ instead of the expected *sūsīḵæm. … [T]he -ay [ending] … is preserved only with the 1s pronominal suffix, because originally the y was doubled: **sūsay-ya > ‫”סוּסי‬ ַ (§ 4.4.5.7.1).

The unstressed ‫ה‬-ָ in he-locale and other forms represents an originally consonantal he, as indicated by Ugaritic (§ 4.4.4.13). The origin of the construct -i and -o endings (‫בּנִ י ֲאתֹנוֹ‬, ְ ‫בּנוֹ ְבעֹר‬, ְ etc.) is uncertain (§ 4.4.4.14) as is an explanation for the alternation of the suffixes -ān and -ōn, in nouns like ‫כּ ְב ָשׁן‬, ִ ‫ §( ָק ְר ָבּן‬4.4.6.6).

In discussing the correlation of substantival and adjectival forms and gender Blau notes that “[a]djectives that apply to feminine only may exceptionally not exhibit feminine gender, such as ‫(‘ דּ ֹב ַשׁכּוּל‬female) bear robbed of offspring’ 2 Sam 17:8” (§ 4.4.1), and that “[m]asculine nouns with the feminine ending are exceptional” (§ 4.4.2.5); here Blau draws attention to ‫ָא ְמ ָרה ק ֶֹ֫ה ֶלת‬ (Eccl 7:27), “where the grammatical ending has prevailed over the sense”, and ‫מוֹרה ל ֹא־יַ ֲﬠ ֶלה‬ ָ at 1 Sam 1:11. “The fact that masculine-plural and feminineplural suffixes on adjectives always denote masculine and feminine gender … is no doubt a late analogical feature, since the addition of plural endings to adjectives is itself a late feature, which arose by attraction to the substantive that the adjective modifies.” (§ 4.4.5.7.3n) In structures with the -ī ending, which “forms the relative adjective (also called by the Arabic term nisba) … the feminine ending is omitted”, as, e.g., in ‫הוּדי‬ ִ ְ‫ §( י‬4.4.6.8).

Also noted is the suggestion that the ‘feminine’ -at ending originally marked nomina unitatis as against ‘masculine’ zero-ending forms, which represented collectives (§ 4.4.2.1; see also § 4.4.5.7.3, on ‫יוֹנָ ה‬, ‫ח ָטּה ;יוֹנִ ים‬, ִ ‫ח ִטּים‬, ִ etc.)

188 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

and the tendency to use -t (rather than -at or -ā) in the construct (‫< ַמ ְמ ֫ ֶל ֶכת‬ *mamlakt) and with suffixes (‫)מ ְמ ַל ְכ ִתּי‬ ַ (§ 4.4.2.5).

“The beginnings of some broken plurals can be discerned …: e.g., ‫יֵ ָר ֶאה ָכּל־‬ ‫כוּרָך‬ ְ ְ‫ … ז‬Exod 23:17 …, though verbs preceding plurals may occur in the singular. … [T]he comparatively late date of broken plurals is proven by their invariably triradical (or quadri-radical) forms, whereas the plurals formed by the addition of suffixes sometimes preserved biradical formations.” (§ 4.4.5.9) The endings -ūt and -īt consist of the feminine marker “added to nouns from III-w roots terminating in -ū ” and to verbal nouns from III-y roots, but were reinterpreted as feminine endings, which were “added to other roots as well (such as ‫‘ ַמ ְלכוּת‬kingdom’).” (§ 4.4.6.9). III-y roots also led to other ‘metaanalytic’ formations, such as ‫עֹשׂוֹ‬, instead of ‫ע ָֹשׂיו‬, from ‫ע ִֹשׂים‬ (§ 4.4.6.10).

With regard to the numerals (§ 4.5), Blau notes, inter alia, that “the geminated š of ‫‘ ֲח ִמ ָשּׁה‬five’ is not original, since it is absent from the other Semitic languages[, but] arose by analogy to the following number, viz., ‫”שׁ ָשּׁה‬, ִ the ordinal form of which, ‫שׁ ִשׁי‬, ֵ “has been newly derived from ‫ … ֵשׁשׁ‬because historical *šədīšī was too different from the cardinal ‫”שׁשׁ‬ ֵ (in contrast to sitt and sādis in Arabic). One would have predicted the number two to have been in the feminine *šin > *šintáyim > *šittáyim, as in the Samaritan tradition (note also the ordinal, ‫;)שׁנִ י‬ ֵ “[i]n the Tiberian tradition …, however, it was restructured according to [the masculine] ‫”שׁנַ יִ ם‬, ְ giving rise to “the only case of initial [consonant] cluster in Biblical Hebrew” (‫)שׁ ַתּיִ ם‬. ְ Somewhat similarly, ‫ִשׁ ְב ִﬠים‬ and ‫תּ ְשׁ ִﬠים‬, ִ for the expected ‫*שׁ ָב ִﬠים‬ ְ and ‫*תּ ָשׁ ִﬠים‬, ְ might be “formed according to the pattern of ‫”ﬠ ְשׂ ִרים‬, ֶ itself perhaps changed from a dual, ‫*ﬠ ְשׂ ַריִ ם‬, ֶ by “attraction to the following multiples of 10s” (§ 4.5.1.11).

Blau also argues (§ 4.5.2.2) that: [T]he notion ‘first’ was introduced into the various Semitic languages separately, as proven by the use of different words in them … In Proto-Semitic, as still preserved in Ugaritic, the concept … was expressed by the counted noun, e.g., lk ym w ṯn ṯlṯ rbʿ ym … Vestiges of this usage persist in Biblical Hebrew: ‫וַ ֲח ֵמשׁ ֶﬠ ְשׂ ֵרה‬ ‫ ַא ָמּה ְק ָל ִﬠים ַל ָכּ ֵתף … וְ ַל ָכּ ֵתף ַה ֵשּׁנִ ית ְח ֵמשׁ ֶﬠ ְשׂ ֵרה ְק ָל ִﬠים‬Exod 27:14-15. A later development is the … use of the cardinal ‫ ֶא ָחד‬instead of the ordinal …, as in Genesis 1 ‫יוֹם ֶא ָחד … יוֹם ֵשׁנִ י‬, etc.

Blau notes (§ 4.5.2.2n) that at Exod 28:17, ‫א ֶדם ִפּ ְט ָדה‬ ֹ ֫ ‫טוּרים ָ ֑א ֶבן טוּר‬ ִ ‫ַא ְר ָבּ ָﬠה‬ ‫וּב ֶ ֫ר ֶקת ַהטּוּר ָה ֶא ָחד‬, ָ “[t]he wording … is remarkable, [because] ‫ טוּר‬and ‫טוּר‬ ‫ … ֶא ָחד‬alternate, i.e., the more archaic usage alternates with the less archaic usage.”

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 189

With regard to prepositions, Blau notes (§ 4.4.4.1): Historically, most prepositions were nouns in construct in adverbial function …

Therefore, prepositions themselves originally stood in the adverbial accusative, the nouns governed by them (being originally nouns governed by the construct) in the genitive. This construct function of the prepositions is reflected even in their vocalization; cf., e.g., ‫ל ֻﬠ ַמּת‬. ְ

(see also § 5.1.1, where this topic is developed and parallels drawn with Arabic usage).

In his discussion of specific prepositions, Blau notes (§ 5.1.2) that -‫ ְכּ‬is: [t]he only preposition … that does not originate in a noun … [but] seems to be related to the deictic element *ka, which occurs in ‫כֹּה‬, ‫‘ ָ֫כּ ָכה‬thus’ … and perhaps Rabbinic Hebrew ‫‘ ָכּאן‬here’. This different origin is perhaps reflected by the fact that it does not govern pronominal suffixes; forms such as ‫כּ ֵ֫ה ָמּה‬, ָ ‫כּ ֵ֫הנָּ ה‬, ָ ‫כּ ֵהם‬, ָ on the face of it, reflect k + independent pronoun.

The ‫מוֹ‬-, which sometimes follows -‫כּ‬, ְ especially before other pronominal suffixes, has parallels in Arabic and Ugaritic.

“The origins of -‫ … ְל‬and -‫ … ְבּ‬are opaque … [and t]he connection … with ‫‘ ֶאל‬to’ is not clear, nor is that … with -‫‘ ַ֫בּיִ ת‬house, inside’.” (§ 5.1.3) Earlier forms of the prepositions ‫ ֶאל‬and ‫ﬠל‬: ַ have been preserved in (archaic) poetry: ‫ﬠ ֵל י‬/‫י‬ ַ ‫* < ֱא ֵל‬ʿalay(a)/*ʿ ilay(a) [sic] …, originally terminating in radical y, rather than in the plural suffix … As usual in III-y nouns …, the forms preceding pronominal suffixes are externally identical to plural forms: ‫ﬠ ֫ ֶל יָך‬, ָ ‫א ֫ ֶל יָך‬. ֵ By back formation, through proportional analogy, the forms ‫ﬠל‬, ַ ‫ ֶאל‬were derived from them (‫ יׇ ֶ ֫ד יָך‬: ‫ ָﬠ ֫ ֶל יָך = יַ ד‬: x; x = ‫ﬠל‬, ַ etc.) and thus ‫ﬠ ֫ ֶל יָך‬, ָ ‫א ֫ ֶל יָך‬, ֵ etc., became plural forms of ‫ﬠל‬, ַ ‫ ֶאל‬synchronically. The plural suffixes of ‫ ַתּ ְח ֶ֫תיָך‬arose through contrastive analogy with its antonym ‫ﬠל‬. ַ (§ 5.1.4)

Blau claims that at Gen 26:28 the feminine form is inclusive in contrast to the masculine, which conveys exclusion: ‫וּב ֶ֫ינָך‬ ֵ ‫ינוֹתינוּ ֵבּ ֵ֫ינינוּ‬ ֵ֫ ‫“ ְתּ ִהי נָ א ָא ָלה ֵבּ‬a covenant will be between us (including both parties, inclusive), between us (one party, exclusive) and you”. “This plural formation of ‫[ … ֵבּין‬was] triggered by the quite frequent repetition of this preposition (e.g. ‫וּבין ַהח ֶֹשְׁך‬ ֵ ‫… ֵבּין ָהאוֹר‬ Gen 1:4)” (§ 5.1.4n).

The quality and readability of the English of this largely technical volume is generally excellent, despite a few ‘foreignisms’ and other stylistic lapses, e.g.: “actual” for ‘present-day’ (§ 3.5.1.4n [twice]; § 3.5.7.6.11); “told” for ‘mentio-

190 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

ned’ or ‘stated’ (§ 4.3.2.2.2); “to be at loss” (§ 4.3.8.7.5.3); “pretension”, for ‘pretence’ (§ 4.3.5.6.1); “such as” for ‘just like’ (§ 4.3.8.7.2.3); “big” for ‘large’ or ‘great’ (§ 4.3.8.6.10); “even new forms were coined” for ‘new forms were even coined’ (§ 4.3.8.6.10); “a result of the intention to avoid” for ‘a result of trying to avoid’ (§ 4.3.8.8.5); “they [pronouns] have not been transferred to triradicalism” (§ 4.2.1.1; contrast § 4.3.1.8, where “adapted” is, more appropriately, employed).

At § 4.3.8.6.10 (quoted above), the second occurrence of “these pausal forms” would be better as ‘the pausal forms’ and “in the pause” should dispense with the article. At § 4.3.5.2.5.3, “a Proto-Semitic form together with its pendant”, ‘pendant’ presumably means ‘minor variant’ or ‘by-form’. ‘Which’ and ‘that’ could have been more profitably distinguished; note, e.g., § 3.1.3: “the shortest elements which differentiate meaning”.

A few declamatory statements appear (in English at least) to have been lifted directly from the lecture medium: “Such is our inclination” (§ 3.4.8.5); “So why should it mark such a difference in this case?” (§ 3.5.11.7n); “In Hebrew pay attention to …” (§ 4.2.2.7.4n; similarly at § 4.3.8.4.18n); “The -niya form is tricky” (§ 4.2.3.2.1n).

I noticed very few typographic errors: “book”, for ‘books’ (§ 3.5.12.1.4), and “froms”, for ‘forms’ (§ 3.5.12.2.11); the word ‫ ֲא ֶשׁר‬appears to be missing from the sentence beginning “This gap is bridged …” (§ 4.2.6.3.2), and a comma is needed between the second and third Hebrew forms at § 4.3.3.2.3.

At § 4.3.8.2.3, “2 Sam 20:7” should be “2 Sam 20:9”, and at § 4.2.3.4.2n, “Job 21:16” should be “Job 21:18”. § 4.4.1.1n is effectively a slightly shorter variant of what is stated at greater length in § 4.4.1.7, so the note could have simply referred to that section.

I was unable to find in BHS the following forms cited by Blau (although in some cases at least ms. variants are probably correctly represented): ‫ֹאכ ֫ ֶלנָּ ה‬ ְ ‫ §( תּ‬3.5.1.4), ‫ §( ְמנָ ֲא ַצי‬4.3.7.2.1), ‫ §( ִכּ ְת ִבי‬4.3.7.2.4), ‫ֶה ֱא ִ֫מינָ ה‬ (§ 4.3.8.3.4), ‫בוּכים‬ ִ ְ‫( נ‬with shuruq) (§ 4.3.8.7.3.2); ‫ §( ֲהנִ י ֫ ֹפ ִתי‬4.3.8.7.3.3; Job 31:21 has holem-waw).

J. F. Elwolde Facultat de Teologia de Catalunya jfelwolde@gmail.com

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 191

Sílvia Planas; Manuel Forcano. Història de la Catalunya jueva: Vida i mort de les comunitats jueves de la Catalunya medieval. Fotografies de Josep M. Oliveras. Girona: Ajuntament de Girona; Barcelona: Àmbit Serveis Editorials, 2009. 233 p.; 26 cm. ISBN 978-84-96645-04-2.

Els dos autors, Sílvia Planas i Manuel Forcano, són dos prestigiosos estudiosos del judaisme de casa nostra. Les seves nombroses aportacions en diversos llibres i articles científics, així com la seva presència al capdavant d’institucions culturals del nostre país, vinculades al món dels estudis hebraics i de la història del judaisme, els fan prou coneguts i són garantia plena d’un treball sòlid tot i que es vol amb voluntat d’arribar a un públic ampli i no especialitzat. El llibre que han redactat conjuntament, amb l’ajut de Josep M. Oliveras, com a fotògraf, revalora encara més el paper de la ciutat de Girona com a capdavantera en els estudis i la presència de la població jueva en la Catalunya medieval, i en aquest cas, amb la voluntat de posar a l’abast d’un ampli sector de lectors, no necessàriament especialitzats, les línies i els aspectes essencials per a conèixer amb rigor els trets bàsics del que fou i com fou aquesta presència dels jueus entre nosaltres.

L’obra no es limita a l’espai estricte català, tot i que el pren com a referència constant i bàsica. El lector hi trobarà sovint aŀlusions als territoris i regnes propers, que configuraren en el seu moment el que coneixem com a Corona catalanoaragonesa.

El text s’ha estructurat en dos grans parts o blocs, cadascun dels quals està confiat a un dels dos autors. La primera part, redactada por Sílvia Planas, sota el títol «Ço que ha perdut», vol presentar i posar en consideració de l’estudiós, de l’erudit o del simple curiós la realitat de la presència jueva que desaparegué amb les persecucions i sobretot amb l’expulsió de 1492, o la conversió d’alguns dels membres de la comunitat jueva que habitaven terres de la confederació catalanoaragonesa. No n’han quedat ni sinagogues ni edificis que puguin qualificar-se estrictament d’origen jueu, però sí que se n’ha conservat la memòria i el testimoni en documentació diversa i en objectes de tota mena, i fins i tot objectes d’ús litúrgic; tot i així, l’autora reclama que els expulsats i perseguits també varen fer aquest país, i varen contribuir a forjar el seu entramat social, econòmic i cultural al llarg, pel cap baix, de mil anys.

Com toca, se situa en primer lloc el marc espacial i temporal de la història dels nostres jueus, a partir dels orígens més allunyats, que coincideixen amb la presència i el domini de Roma, i per això se’ns parla de «molts segles de presència», de manera que es fa inimaginable una història de Catalunya sense tenir en compte l’existència de la població jueva al llarg dels segles medievals, presència que es féu més rellevant encara en moments clau i tràgics de la història

192 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

catalana com l’assalt d’Almansor del 985, o en altres de canvis importants, com les conquestes comtals, especialment les de Lleida i Tortosa, en què els jueus esdevingueren un element més en la construcció del país.

Com no podia ser d’altra manera, es dedica una atenció especial a l’aljama, tant com a forma d’organització de la comunitat, de relació amb el poder reial, com també com a institució que sistematitza la fiscalitat de les diverses comunitats jueves. La distribució demogràfica de les diverses comunitats, l’espai físic que ocupaven dins de les ciutats i viles catalanes, les morfologies dels barris jueus, el seu condicionament per imposició del poder reial, municipal i eclesiàstic, així com els elements bàsics de la vida comunitària, com la sinagoga o sinagogues, el micvé, les escoles de dones, etc., s’estudien amb deteniment i se n’ofereixen les diverses realitats observables en el nostre àmbit històric. El pes de la Torà i del Talmud, també el dels rabins i altres càrrecs de la comunitat, i la necessitat de conviure sota dues lleis, la d’Israel i la del regne, marcaren l’evolució de cada comunitat i la seva vida quotidiana, com s’observa en nombrosos exemples i casos a diferents indrets del Principat. Tanmateix cal destacar com és d’erroni el tòpic sobre la diferència física entre cristians i jueus i fins i tot sobre algunes divergències en formes de vida, tot i les normes alimentàries, festivitats religioses i calendari, així com pràctiques culturals, que els diferenciaven, malgrat que compartien uns mateixos espais de coexistència. És d’agrair que els autors hagin posat un cert èmfasi en el paper de la dona dins de la comunitat jueva, tant dins el marc de la família com en el de la transmissió de la cultura i en l’àmbit econòmic, comercial i públic. El matrimoni i la mort, dos moments transcendentals tant per a l’individu com per a la comunitat, apareixen fidelment i específicament analitzats i ambientats, amb explícita referència a la riquesa del testimoniatge arqueològic gironí, el més ric en esteles funeràries de tota l’Europa occidental. Les festes més significatives del calendari jueu, amb l’òbvia referència al dissabte, hi són detalladament especificades i illustrades amb textos de casos concrets que mostren a bastament la importància i la incidència personal i coŀlectiva de cadascuna d’aquestes celebracions.

Com no podia ser menys, s’hi destaca també el rol dels jueus al servei de la Corona, ja sigui en l’activitat diplomàtica, l’exercici de la medicina o la gestió i administració del tresor públic, com a experts financers, exercint de batlles reials i àdhuc de batlles generals, i de torsimanys, donada la seva habilitat en el domini de diverses llengües. És especialment en els regnats dels dos Peres, el Gran i el Cerimoniós, que s’identifiquen les èpoques daurades de la presència jueva en terres catalanes. La resta d’oficis, diversos i rellevants, des de manobres fins a mercaders, de llibreters, a sabaters, o de dides a perleres, denoten l’àmplia gamma de les feines exercides pels diversos membres de la comunitat;

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 193

feines que sovint han quedat eclipsades per la pràctica de la usura, exercida per diversos membres de diferents classes socials i de múltiples indrets, també a favor de gent molt diversa, del rei als nobles, de camperols a burgesos.

Les violències reiterades, però sobretot les del segle xiv, les acusacions, sovint malèvoles, contra membres de les aljames, vinculades amb la violació de les hòsties consagrades o crims mai provats, caracteritzaren i marcaren l’etapa final del judaisme al nostre país, en la qual no manquen la reclusió dins dels calls i els baptismes forçats o els assassinats massius, com els esgarrifosos i generals de 1391. L’exili interior o la fugida cap a altres terres es compten entre les diferents solucions finals sofertes per aquells que també feren el nostre país i hi deixaren la seva petjada.

La segona part de l’obra, encomanada a Manuel Forcano, analitza la continuïtat «espiritual» de la presència jueva, l’herència de la cultura hebraicocatalana, acumulada i consolidada entre els segles x i xv, malgrat discriminacions i marginacions; la força de la càbala, la transmissió de la cultura clàssica, el mestratge dels àrabs, la intensa activitat traductora de l’hebreu i a l’hebreu; la rellevància de figures influents com Maimònides i la seva àmplia obra, amb la polèmica annexa que trasbalsà les comunitats de Catalunya i la Provença. El paper exercit per Nahmànides o Ramban, figura clau de la polèmica, i els seus intents de cercar la unitat i la liquidació de les hostilitats, és un dels aspectes més destacats en aquesta obra, com també la importància de Salomó ben Adret de Barcelona, un dels savis jueus més brillants del seu temps i més influents per tot l’Occident, per la seva autoritat jurídica i moral. Hom hi trobarà ben travada l’exposició de la vida inteŀlectual dels segles xiv i xv, enmig de les grans calamitats que enfonsaren i desferen les velles comunitats. Les grans figures de sòlids polemistes i brillants inteŀlectuals hi són exposades en el seu just context, assenyalant les aportacions de cadascun d’ells al prestigi i la rellevància del judaisme català baixmedieval.

El plany final per la desfeta de 1492, la liquidació de segles de convivència i d’aportacions literàries, científiques, filosòfiques i humanes, tanca una obra sòlida, que no solament es pot tenir com a treball de referència sobre la presència jueva a casa nostra, sinó que també és un llibre que —ho he dit a l’inici— té el valor afegit de l’alta qualitat de la selecta tria de reproduccions de retaules, textos arxivístics i documents, reproduïts i traduïts. Per tot això, tenim la seguretat que serà una obra de referència, de síntesi, i una bona aproximació al coneixement precís de cinc segles de vida comuna, amb tots els seus problemes, tensions i enteses, que al llarg dels segles s’han anat produint entre les dues cultures, cristiana i jueva, que, a més de la musulmana, han marcat i condicionat la història del nostre país.

194 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

Notem finalment alguns detalls que convindria corregir en futures edicions. El peu de la iŀlustració que reprodueix la làpida del carrer de Marlet de Barcelona (p. 147) ofereix l’antiga traducció, certament errònia, que es va fer al segle xix del text hebreu que conté; convindria posar-hi la traducció acceptada avui dia, proposada per primera vegada per Josep M. Millàs i Vallicrosa: «Fundació pia del rabí Samuel ha-Sardí; el seu llum crema permanentment». El nom de la ciutat occitana de Narbona convindria escriure’l d’aquesta manera i no pas fent servir la forma adaptada al francès Narbonne (peu de la iŀlustració de la p. 189). En la transcripció dels antropònims hebreus convindria aplicar amb més rigor la norma de fer servir l’accentuació gràfica catalana, p. ex. Pinhàs i no Pinhas (p. 185), Jedaià o Yedayà ha-Peniní i no Jedaia ha-Penini (p. 188, peu d’iŀlustració). També hi trobem a faltar alguns índexs, almenys un índex de patronímics i un de topònims.

Prim Bertran Universitat de Barcelona primbertran@ub.edu

André Gagné; Jean-François Racine (ed.). En marge du canon: Études sur les écrits apocryphes juifs et chrétiens. París: Cerf, 2012. 289 p.; 23,5 cm.

ISBN 978-2-204-09609-6. (L’Écriture de la Bible; 2) Aquest volum recull els treballs presentats en el 65è congrés anual de l’Association Catholique des Études Bibliques au Canada (ACÉBAC) que es va celebrar l’any 2008. El llibre s’inscriu en una coŀlecció que es presenta d’una manera francament atractiva: Sous la plume de biblistes, philologues, épigraphistes et historiens des religions, cette collection nous invite à un voyage au Proche-Orient antique, à cette époque énigmatique et fascinante où le scribe est aussi rédacteur, où le texte est encore fluide, et le canon, indéterminé (p. 4).

El conjunt de treballs, nou en total, presenta excursions dins el que J.-C. Picard anomenava, en un llibre del 1999, «le continent aprocryphe».

L’estudi de Jean-François Racine (Jesuit School of Theology of Santa Clara University, Califòrnia) «Écrits canoniques et écrits apocryphes: un couple bien assorti» és un estudi programàtic que es desplega en tres parts: a) definició de cànon: per al judaisme i per al cristianisme; b) el concepte d’apòcrif cristià i el problema i definir-lo: la coŀlecció d’apòcrifs varia en funció dels límits establerts (de manera més o menys arbitrària): gènere literari, cronologia, pertinen-

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 195

ça a altres coŀleccions i associació amb algun personatge conegut dels orígens del cristianisme, i c) models relacionals entre els escrits canònics i els apòcrifs cristians. L’autor entén «le canon fermé comme source de frustrations» (p. 25), de manera que proposa un model entre els dos corpus d’escrits basat en una allegoria de Gn 2,7.21-23 —els apòcrifs subordinats i posteriors (suplementaris) als llibres canònics— i Gn 1,27 —els apòcrifs simultanis i complementaris amb els escrits del cànon.

La veritat és que el treball no ha agradat a qui signa aquest escrit. L’autor, que certament està ben informat, se situa en una mena de nostàlgia diguem-ne esotèrica (fins i tot cita Dan Brown en una nota) que no em sembla pas l’actitud científica que esperaríem en un llibre com el que ressenyem.

«Jésus de l’histoire et écrits apocryphes chrétiens», de Jean-Paul Michaud (professor emèrit de la Université Saint-Paul d’Ottawa), fa un balanç de cinc textos apòcrifs: l’Evangeli segons Tomàs, el papir Egerton 2, l’Evangeli de Pere, l’Evangeli secret de Marc i l’«Evangeli Q», i de l’impacte que han tingut en l’obra d’alguns estudiosos recents. Michaud fa una ressenya crítica de les obres més importants dels darrers temps sobre l’Evangeli de Tomàs: S. J. Patterson, A. D. DeConick, N. Perrin, C. Gianotto, J.-M. Sevrin, i valora també les reflexions de J.-D. Kaestli i de J. D. G. Dunn. El treball és de gran interès per la ponderació que presenta i les nombroses fonts d’informació que aporta. Crec que és important la conclusió de l’autor a propòsit de la valoració de l’evangeli segons Tomàs, que és l’obra més important de les que es tenen en compte en la discussió sobre les hipotètiques aportacions dels textos no canònics al coneixement del Jesús de la història: Il semble qu’on peut conclure avec Jens Schröter que cet évangile est à situer dans le paysage théologique du iie siècle et qu’avant de fournir un témoignage sur le Jésus historique, il a quelque chose à dire de la réception au iie siècle des paroles de/sur Jésus émanant notamment de la tradition synoptique. L’Évangile selon Thomas constitue une alternative à la christologie narrative des évangiles reconnus ― ou en passe de l’être ― comme canoniques, une représentation de Jésus dans laquelle sa mort et sa résurrection cèdent la place à une « interprétation ‘ philosophique ’ de la tradition sur Jésus ». L’Évangile selon Thomas nous ferait voir un christianisme engagé dans un processus de réception de la pensée platonicienne.

C’est là que réside d’abord son intérêt et non « dans le fait qu’il constituerait une autre voie d’accès au Jésus historique » (p. 56).

En conjunt, l’estudi de Michaud dóna la raó a John Meier, que va ser cruelment criticat perquè: «Pour le meilleur ou pour le pire, notre recherche du Jésus historique trouve globalement ses limites dans les évangiles canoniques»

196 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

(p. 34 i nota 3). Cal celebrar que les coses es diguin clares i que l’estudi crític i ponderat de la bibliografia mostri que la qualitat de les propostes de J. D. Crossan i del Jesus Seminar són molt poc consistents.

«Vers une redéfinition du champ apocryphe. Aperçus de la recherche récente consacrée aux apocryphes chrétiens», de Paul-Hubert Poirier (professor de la Université Laval, del Quebec), és una valoració crítica de la bibliografia sobre aquest camp, que constitueix un terreny molt relliscós. Poirier analitza els continguts de la coŀlecció «Neutestamentliche Apokryphen» d’E. Hennecke i W. Schneemelcher en les diverses edicions des de 1904 fins a 1997. El repàs bibliogràfic té en compte també les valuoses edicions italianes de L. Moraldi (Apocrifi del Nuovo Testamento, 2 v., 1971) i de M. Erbeta (Gli apocrifi del Nuovo Testamento, 4 v., 1975-1981). La redefinició del camp d’estudi «apòcrifs cristians» es troba magníficament formulada per F. Bovon l’any 1981: Les textes appartenant à la littérature apocryphe chrétienne présentent chacun l’une o l’autre des caractéristiques suivantes: ils peuvent être anonymes ou pseudonymes; être consacrés à des personnages du Nouveau Testament, voire de l’Ancien Testament; être comparables à des écrits inclus dans le canon; avoir été composés en référence à des écrits canoniques. Ils ont été tenus à l’écart du canon ou formellement rejetés.

Ces textes dépassent le cadre chronologique des trois premiers siècles et le cadre linguistique du grec et du latin.

Par littérature apocryphe chrétienne, il faut ainsi entendre — les textes les plus anciens réunis sous l’appellation traditionnelle d’Apocryphes du Nouveau Testament, c’est-à-dire les Évangiles (par ex. Évangile de Pierre, Epistula apostolorum), les Actes des apôtres (par ex. Actes de Jean, Actes d’André), les Apocalypses ( par ex. Apocalypse de Pierre, Apocalypse de Paul ) et les soi-disant Lettres ( par ex. Épître de Ps-Tite ) ; — des textes pseudépigraphes ou anonymes issus de divers courants chrétiens ou judéo-chrétiens ; donc certains, rattachés à un personnage de l’Ancien Testament, ne sont pas à compter parmi les pseudépigraphes de l’Ancien Testament en raison des transformations chrétiennes dont ils sont marqués ( par ex. V et VI Esdras, Ascension d’Ésaïe, Oracles Sibyllins, Apocalypse de Sedrach, etc. ) ; — des textes rédigés ou transmis en grec, latin ou d’autres langues, composés après la fixation du canon ( iiie s. ), pouvant être des remaniements ou des versions d’écrits antérieurs aussi bien que des créations originales ( par ex. les écrits du «cycle égyptien», les Virtutes apostolorum du Pseudo-Abdias, les remaniements, compilations ou paraphrases du moine Épiphane, de Nicétas de Thessalonique ou du Métaphraste; les collections coptes des Actes apocryphes des Apô-

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 197

tres, l’Histoire syriaque de Jean ; les vies, les récits de voyage ou de reconnaissances, etc. ) (p. 97-98).

La citació ha estat llarga, però penso que dóna exactament la tessitura d’aquesta nova concepció científica d’un camp d’estudi poc conegut en els nostres ambients d’estudiosos de la Bíblia i del món jueu i cristià antics. Aquest programa es va desplegant en la Series Apocryphorum de Brepols (Turnhout) i les coŀleccions complementàries («Clavis Apocryphorum, Instrumenta» i «Collection de Poche»). Unes altres iniciatives fonamentals en el camp de la llengua francesa són els dos volums d’Écrits apocryphes chrétiens (editats per F. Bovon, P. Geoltrain i J.-D. Kaestli, 1997-2005), juntament amb La Bible. Écrits intertestamentaires (editats per A. Dupont-Sommer i M. Philonenko, 1987) i els Écrits gnostiques. La bibliothèque de Nag Hammadi (editats per J.-P. Mahé i P.-H. Poirier, 2007). L’estudi de Poirier em sembla fonamental des del punt de vista instrumental com a panoràmica per a accedir a la bibliografia i als conceptes estructurals del món —complexíssim— dels apòcrifs cristians.

«Mémoire et histoire des persécutions dans la littérature apocryphe juive et chrétienne», de Marie-Françoise Baslez (professora d’història grega de la Universitat de París IV – Sorbona), és un estudi preciós que analitza la «memòria dels orígens» que es troba en els gèneres literaris dels actes, de les vides i de les històries. Es tracta d’una tradició que comença en els llibres que tracten la crisi macabea —els dos llibres bíblics dels Macabeus— i que contenen episodis que presenten situacions de persecució i de martiris. L’autora fa notar encertadament que aquests textos, que parteixen del model historiogràfic fornit pels llibres dels Macabeus, contenen una memòria compartida per les comunitats jueves i cristianes i que és continuada en obres pròpies de cada tradició (per exemple, els Actes de Pau per als cristians [de la fi del segle ii] i el Quart llibre dels Macabeus per als jueus). L’autora comença presentant una tipologia dels dos llibres fundadors: es tracta de llibres construïts sobre figures, que sols de manera secundària tracten dels esdeveniments, de manera que les seqüències són artificioses. La memòria històrica que contenen aquestes obres és fragmentària i selectiva.

Baslez mostra que els actes apòcrifs dels apòstols serveixen per a la creació d’un lloc de memòria romà: es tracta de presentar Roma com a centre del món cristià a fi d’anar-hi en pelegrinatge. Les tombes són el lloc de memòria per exceŀlència i les proves materials de l’origen apostòlic de la comunitat.

Les excavacions de la necròpolis de la cripta de Sant Pere del Vaticà mostren que el memorial apostòlic que s’hi ha descobert és de l’any 180. Cap a l’any 90, Climent de Roma havia començat a desplegar el tema del destí excepcional i de la legitimitat particular de l’Església de Roma pel fet que Pere i Pau hi havien

198 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

sofert martiri: es tracta de l’elaboració de la figura del fundador —apòstol i màrtir— que inspirarà els actes apòcrifs. Cal notar, però, que Climent —que és tan pròxim als fets històrics— no aporta cap precisió ni transmet cap relat.

Això vol dir que Climent no coneixia amb precisió ni la data, ni les condicions de l’execució dels apòstols, ni el lloc de la tomba. Aleshores, «les Actes apocryphes vont combler ces lacunes et servir à inventer un pèlerinage en faisant venir Paul, Pierre et Jean à Rome, et, pour les deux premiers, en inscrivant leur captivité, leur exécution et leur inhumation dans le paysage romain» (p. 116).

El treball de la professora Baslez és extraordinàriament interessant atès que demostra que la literatura historiogràfica jueva i cristiana —que és també una literatura de martiri— ha construït una figura de l’heroi fundador associada als llocs que havien d’esdevenir una referència central per a la comunitat religiosa atès que es van convertir en llocs de pelegrinatge. Són obres que han contribuït a la construcció de la identitat coŀlectiva: «les Actes apocryphes des apôtres, en déplaçant et en installant leur héros à Rome, ont participé à la construction de l’Église universelle, puisqu’ils marquent la volonté des communautés locales où ils furent composés en Orient de se placer dans l’horizon romain» (p. 119).

«Le cours du temps selon l’Apocalypse syriaque de Daniel. Essai de compréhension fondé sur la structure du texte», de Pierre Cardinal (doctorand de la Université Laval, del Quebec), presenta amb gran competència una anàlisi estructural de l’Apocalipsi de Daniel, una obra que sembla tardana (segles iv o v), conservada en llengua siríaca i que no ha estat publicada fins fa relativament poc (2001 per M. Henze). Crec que és una aportació realment de gran interès per a conèixer les últimes derivacions del gènere literari de les apocalipsis.

«Le récit de la Passion dans les Oracles sibyllins», de Jean-Michel Roessli (professor de la Université Concordia, de Mont-real). Els oracles sibiŀlins —obra del segle ii o iii, probablement d’un autor jueu completada per un cristià— presenten diverses referències (en els llibres 1, 6 i 8) a la passió de Jesús.

Roessli presenta un estudi sinòptic molt ben elaborat (amb el text grec original seguit d’una traducció francesa) a fi de fer-ne una comparació amb els episodis corresponents del Nou Testament i procedir a avaluar-ne els punts de contacte i de divergència. El treball manifesta una gran erudició.

«L’Évangile de Judas cinq ans après sa (re)découverte», de Serge Cazelais (doctorand de la Université Laval, del Quebec), és un estudi molt oportú. Després del gran foc d’encenalls mediàtic que es produí l’any 2006 quan la National Geographic Society va convocar la premsa per anunciar la publicació d’una versió copta de l’Evangeli de Judes, amb les sospites que hi anaven incloses: potser aquest evangeli deia coses ocultades per l’Església.

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 199

El treball de Cazelais presenta una síntesi del contingut de l’Evangeli de Judes; tot seguit examina tres textos amb metodologia filològica a fi de millorarne la lectura i la comprensió; estudia les relacions intertextuals entre aquest diàleg gnòstic de revelació, que és l’anomenat Evangeli de Judes, i els evangelis canònics i el llibre dels Fets dels Apòstols. El treball és francament interessant perquè demostra que les precipitacions de to sensacionalista no són gens bones companyes de la bona filologia i de l’austera reflexió científica.

«Lire un apocryphe en synchronie. Analyse structurelle et intratextuelle du logion 22 de l’Évangile selon Thomas», d’André Gagné (professor de la Université Concordia, de Mont-real), presenta una anàlisi del text dels petits i l’entrada en el Regne de Déu (logion 22) de l’Evangeli de Tomàs. L’autor fa un estudi filològic i estructural de gran precisió i molt suggeridor que porta a la conclusió que el sentit del text és que cal beure de la boca de Jesús i ser-ne alletat i això vol dir la fusió entre el mestre i el deixeble. El Tomàs d’aquest text representa el qui té set de paraules amagades, com els infants que mamen del logion 22, que són els qui tenen set de les paraula de Jesús. Sols els qui s’alimenten d’aquestes paraules obtenen el coneixement que dóna la salvació (entrada al Regne) i esdevenen com el seu mestre («fer de dos un de sol»).

El darrer treball del volum és de Pierluigi Piovanelli (professor de la Universitat d’Ottawa), porta per títol «L’Enoch Seminar. Quelques considérations rétrospectives et prospectives de la part d’un ‘vétéran’» i és una crònica ben interessant sobre aquest grup d’estudi fundat per G. Boccaccini (U. Michigan) que aplega especialistes nord-americans, europeus i israelians del judaisme del Segon Temple. Piovanelli fa un balanç del complex món de la literatura henòquica en relació amb les llengües de transmissió dels textos d’Henoc (arameu, grec, etiòpic), el començament de la literatura henòquica i els orígens de l’apocalíptica, les relacions entre el moviment henòquic i la comunitat de Qumran i la interpretació del Llibre de les paràboles i la figura del Fill de l’home. És un estudi de balanç històric i bibliogràfic de notable interès, especialment per als estudiosos que treballem en camps no gaire propers al del llibre d’Henoc.

En conjunt, En marge du canon presenta un estat de la qüestió de diversos temes que queden perfectament integrats dins el subtítol del volum «Études sur les écrits apocryphes juifs et chrétiens», que poden ser d’interès per a un espectre ampli d’estudiosos del món de la Bíblia i del judaisme.

Joan Ferrer Universitat de Girona joan.ferrer@udg.edu

200 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

Jorge Maíz Chacón. Los judíos de Baleares en la Baja Edad Media: Economía y política. [Madrid]: UNED; Oleiros; la Corunya: Netbiblo, 2010. XV, 198 p.; 25 cm. ISBN 978-84-362-5922-3; 978-84-9745-446-9.

El llibre que presentem és un exceŀlent treball sobre les activitats econòmiques i polítiques dels jueus balears entre la conquesta cristiana de Jaume I (1229) i l’assalt de 1391, que no tan sols sintetitza els treballs i les fonts publicades, sinó que també revisa els tòpics i amplia temes que han estat poc tractats fins ara de forma clara i rigorosa.

Jorge Maíz Chacón, el seu autor, és doctor en història medieval per la Universitat Nacional d’Eduació a Distància i professor del Centre Associat de les Illes Balears de la UNED des de l’any 2002. Té una àmplia bibliografia sobre història dels jueus mallorquins, història econòmica i historiografia, i s’ha distingit també per treballar en l’àmbit de la història medieval i noves tecnologies. En aquest aspecte, és editor del portal d’història medieval www.medievalismo.org i secretari del Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. La seva activitat investigadora s’ha dirigit a projectes d’investigació sobre hisenda i fiscalitat («Sociedad y organización fiscal de los impuestos indirectos en el reino de Mallorca (siglos xiv-xv)» —BHA 2003-04785— i «El crédito y el sistema financiero en el Reino de Mallorca» —HUM 2006-01329).

El llibre, amb pròleg del catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de les Illes Balears Pau Cateura, està formalment dividit en quatre capítols i un epíleg. És interessant que el llibre comenci amb un estat de la qüestió historiogràfica, ja que aporta una valoració crítica de la historiografia sobre el judaisme medieval balear des del segle xix, que, a banda dels treballs tradicionals, inclou els més recents, amb noves temàtiques i nous espais geogràfics.

El primer capítol analitza l’establiment i la consolidació dels grups jueus en el nou regne cristià, arran de la conquesta i colonització cristiana, tenint en compte la relació entre la monarquia i els jueus, l’establiment d’aquesta minoria a la Ciutat de Mallorca i als nuclis rurals de l’illa, a Menorca i a Eivissa, i les seves activitats i àrea d’influència.

L’organització interna és el tema central del segon capítol. L’escassa informació disponible prové sobretot de documentació cristiana i llatina, ja que la documentació interna es va destruir; els responsa de Ben Sésset —que no apareix a l’índex onomàstic— són una excepció. Aquesta organització, que arriba a la maduresa al segle xiii, permet analitzar el paper i les funcions de diversos càrrecs, conèixer el funcionament judicial (sense una anàlisi detallada de dictàmens jueus) i aproximar-nos a l’estructura de l’organització impositiva, tema conegut i treballat per l’autor.

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 201

El tercer capítol examina les activitats econòmiques i desmenteix el tòpic que la majoria de jueus eren prestamistes o usurers: l’estudi del registre del Monedatge del Call de la Ciutat de Mallorca, de 1350, aporta dades de setcents jueus mallorquins. L’anàlisi d’aquest registre permet conèixer els oficis del quaranta per cent dels habitants i mostra un grup heterogeni d’activitats professionals i econòmiques: transformació del tèxtil (gairebé un terç dels jueus de l’aljama de la ciutat), transformació del cuir i la pell, transport, cultura, administració, transformació de metalls i fusta, i altres. Es tracta, a més, d’una composició professional similar a la d’altres societats de l’entorn.

Aquest capítol també és important pel tractament del comerç jueu balear en el Mediterrani, ja que no solament parteix de rutes comercials ja estudiades, sinó que a més estudia la dinàmica interna i les xarxes d’intercanvi, i el mercat interior.

El quart capítol és el més breu, i s’aproxima al paper de la dona jueva. Malgrat la inferioritat jurídica de les jueves i la seva dependència primer del pare i, després, del marit, ens permet constatar un univers femení molt divers i actiu, no tan sols gestionant béns econòmics i reclamacions en absència del marit, sinó actuant professionalment: com a vídues que dirigeixen el negoci, però també amb activitats independents: documenta artesanes, comerciants, dones dedicades a l’ensenyament, metgesses, pentinadores, bugaderes i prostitutes.

El treball conclou amb un epíleg que reflexiona sobre la conflictivitat i la imatge negativa dels jueus entre l’esclat de la pesta negra el 1348 i l’assalt i destrucció de 1391, sense oblidar que a la decadència econòmica, demogràfica i cultural calia afegir-hi la conflictivitat interna. Maíz, que també esmenta els atacs a cristians i els pillatges entre judeocristians i jueus, analitza les reclamacions de deutes efectuades per jueus i conversos el 1392.

El llibre disposa d’un índex de noms molt complet que recull els noms de jueus (unificant les diverses maneres d’escriure el nom hebreu), cristians, conversos i sarraïns, a vegades amb la indicació de l’ofici i la relació familiar.

Malgrat la naturalesa original del llibre com a tesi doctoral, les abundants dades no resulten excessivament descriptives, el volum està ben resolt i la redacció, acurada i clara, va acompanyada de quadres, gràfics i mapes que són molt útils per a resumir i aclarir la ingent informació recollida per l’autor. Això li permet, com ell mateix afirma, donar una visió més completa del tema, i no una nova visió; cal destacar, però, que l’anàlisi de les activitats mercantils, laborals i fiscals no havia estat gaire desenvolupada fins ara, i que aporta noves fonts, sobretot notarials, per al seu estudi.

Darrere aquest treball, doncs, hi ha un profund coneixement de l’autor sobre el tema, que li ha permès posar a l’abast dels lectors, que no han de ser ne-

202 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

cessàriament especialistes, un material molt interessant. Subscrivim les paraules del pròleg de Pau Cateura: «El libro no es ni puede ser un punto final, sino un punto de referencia brillante a partir del cual Jorge Maíz nos aporte nuevas profundizaciones en el tema; desde aquí le emplazo a que no se demore en esta tarea.»

Irene Llop Jordana Universitat de Vic irene.llop@uvic.cat

Paul Salmona; Laurence Sigal (dir.). L’archéologie du judaïsme en France et en Europe. Prefacis de Fréderic Mitterrand i de Jean-Paul Jacob. París: La Découverte, 2011. 358 p.; 22 cm. ISBN 978-2-7071-6694-4.

La presència dels jueus al vell continent europeu, des de l’antiguitat més primerenca fins a la tardor medieval, ha suscitat en els darrers anys grans trobades pertot arreu. L’aparició de nous cementiris, sinagogues i materials ha creat nova terminologia que abans era pràcticament inexistent i així, a poc a poc, l’arqueologia del món jueu s’ha fet un lloc en els congressos i les trobades científiques. Cal advertir en primer lloc al lector, per evitar confusions i malentesos, de la dificultat dels arqueòlegs i dels historiadors per a desenvolupar i teoritzar sobre l’existència d’una disciplina científica que rebi el nom d’arqueologia jueva, una disciplina encara en procés de configuració. Dit això, podem aplicar tècniques d’estudi arqueològic sobre les restes materials del passat que varen pertànyer d’una manera o d’una altra a aquesta minoria. Malauradament, l’arqueologia feta sobre els jueus té una manca de planificació: la major part de les troballes són fruit de trobades fortuïtes en el decurs d’obres o reformes i no d’una organització capaç de generar estudis acurats per a tots aquells que no toquem —in situ— aquestes restes.

Els grans manuals d’arqueologia o les dissertacions teòriques d’arqueologia medieval desenvolupades no diuen res o quasi res dels jueus. Aquests, en tant que subjectes històrics, encara no han desenvolupat —al nostre entendre— una epistemologia pròpia capaç de donar lloc a un nou paradigma que puguem anomenar aquí, amb majúscules, Arqueologia Jueva. Malgrat això, els elements conservats dels jueus, les restes de les seves construccions, les eines i els elements de la seva vida privada i de la seva vida pública comunitària són objecte de la disciplina arqueològica i, com a tals, molt importants per a millorar i completar la nostra visió i els nostres coneixements sobre els jueus.

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 203

Les publicacions sobre la temàtica, tot i que ara mateix n’hi ha un cert creixement, encara són minoritàries i només a poc a poc es fan presents en els grans congressos d’arqueòlegs.1 Així, els dies 14 i 15 de gener de l’any 2010, el Musée d’Art et d’Histoire du Judaïsme i l’Institut National de Recherches Archéologiques Préventives (INRAP) organitzaren a París un gran congrés amb diversos objectius. Durant les jornades es debateren i es posaren sobre la taula les novetats de les grans troballes arqueològiques fetes en els darrers anys sobre els jueus. Aquesta reunió d’especialistes ha esdevingut un llibre que pretén donar a conèixer la situació de l’arqueologia del món jueu, especialment a França i també a altres indrets, sota la direcció de Paul Salmona i Laurence Sigal, i amb la coŀlaboració de les institucions involucrades en l’organització de les jornades, a més de l’editorial La Découverte, publicat sota el títol L’archéologie du judaïsme en France et en Europe. Aquesta monografia s’inicia amb una interessant introducció de Max Polonovski a l’arqueologia del judaisme feta a partir dels vestigis més considerables d’arreu d’Europa; també amb un estudi de Max Polonovski sobre la situació actual, amb una acurada retrospectiva i la descripció de les seves possibilitats de futur, però que no acaba de concloure epistemològicament el debat entorn de l’arqueologia jueva.2 El contingut de la reunió, que podeu trobar íntegrament a la xarxa,3 ja ha tingut alguns precedents, com Art et archéologie des juifs en France médiévale, dirigit per Bernhard Blumenkranz i editat l’any 1980, que va contribuir a renovar parcialment els estudis artístics i descriptius fets durant les dècades i els segles anteriors.4 Qualsevol interessat en l’estudi dels jueus de l’edat mitjana tracta d’analitzar l’ocupació de l’espai i les restes conservades a les ciutats actuals. El barri 1. Vegeu, per exemple: José Luis Lacave, «Los restos materiales de la cultura judía en España», en El legado de Sefarad, 1992, p. 454-474; David Romano Ventura, «Arqueología judía en Cataluña», en Actas del III Congreso Internacional «Encuentro de las Tres Culturas» (Toledo, 15-17 octubre, 1984), Toledo, 1988, p. 131-136; Jordi Casanovas Miró, «Arqueología judía medieval en la Península Ibérica», Revista de Arqueología, 61 (1986), p. 45-54; Jordi Casanovas Miró, «Notas sobre arqueología funeraria judía en época medieval», Espacio, Tiempo y Forma, Serie I: Prehistoria y Arqueología (Madrid), 6 (1993), p. 293-302.

2. Convé recordar la seva aportació l’any 2002 amb: Le patrimoine juif européen, París i Lovaina, Peeters, 348 p.

3. <http://www.inrap.fr/archeologie-preventive/Ressources-multimedias/Conferenceset-colloques/p-8832-Archeologie-du-judaisme-en-France-et-en-Europe.htm> [Consulta: 2 maig 2012].

4. Bernhard Blumenkranz (dir.), Art et archéologie des juifs en France médiévale, Tolosa, Privat, 1980, 392 p.

204 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

jueu és, sens dubte, un dels elements més característics del llegat jueu en la història i l’arqueologia urbana. Les restes documentals i literàries ubiquen i delimiten urbanísticament el seu emplaçament. En el congrés de París i en el mateix llibre que ara es presenta, hi ha diversos estudis sobre aquestes illes urbanes, veritables ciutats dins de les urbs medievals. Així, amb una acurada aportació documental, s’analitza el call de Colònia (Sven Schütte) i també es fa una reconstrucció del call de Toledo (Jean Passini) o l’estudi de les restes històriques, topogràfiques i arqueològiques de Tretz (Robert Thernot), el Comtat Venaissí (François Guyonnet) i Ratisbona, totes elles partint de restes diverses, amb metodologies diferents i conclusions i possibilitats diverses.

El creixement i l’ampliació de l’arqueologia preventiva, per sort, ha permès la consolidació d’una disciplina força especialitzada, associada al creixement de les viles i de les ciutats actuals; també s’han dut a terme estudis urbanístics previs durant aquests darrers anys i hi ha hagut un creixement de la legislació patrimonial i arqueològica. En el si d’aquest context, s’han pogut examinar, modificar i adaptar intervencions urbanístiques de consideració. Hom recorda, per exemple, les discussions i les diferents opcions presentades davant les significatives troballes de la sinagoga de Lorca i la construcció d’un establiment de serveis al mateix lloc. A L’archéologie du judaïsme estan presents els estudis de Marco Milanese sobre les recents troballes de la jueria de l’Alguer, a Sardenya, amb les restes recents de la sinagoga local a la plaça i les restes a l’església de la Santa Creu, i els corresponents debats. El professor de Sàsser també analitza altres espais propis de la vida privada i comunitària d’aquesta minoria, que ell mateix va tractar durant les seves intervencions i estudis de la dècada passada.5 Michaël Iancu tracta de la revaloració del patrimoni amb un estudi sobre la sinagoga de Montpeller. Claude de Mecquenem exposa la seva hipòtesi sobre l’existència d’una possible sinagoga medieval a Lagny-sur-Marne i Etleva Nallbani tracta de l’antiga d’Anchiasmos, a l’actual Albània. També hi ha lloc per a la sinagoga i el micvé de Buda (András Végh) o altres aportacions sobre una escola talmúdica a Orleans (Thierry Massat), els vestigis conservats a l’antic gueto de Metz (Claire Decomps i Lonny Bourada) o la restauració del barri jueu de Saint-Paul-Trois-Châteaux (Mylène Lert). En aquesta misceŀlània, hom pot trobar també unes línies sobre les catacumbes jueves de Roma escrites per Cinzia Vismara.

5. Cal destacar el seu estudi-resum: «L’Alguer. Deu anys d’arqueologia de la ciutat entre recuperació urbana, polítiques culturals i planificació», L’Alguer (L’Alguer), 19/104 (2006), p. 9-16.

Recensions

Tamid, 8 (2012), p. 165-206 205

La minoria jueva també ha generat un bon grapat de pàgines dedicades a descriure els seus cementiris. Malgrat els documents conservats sobre la seva existència i presència, i també malgrat la toponímia que recorda una i més vegades l’existència dels fossars jueus, trobar-los avui dia no és fàcil. Això no ha estat, emperò, un mur o una barrera insuperable, i les troballes han estat significatives; per exemple, el llibre ens aporta noves dades i en recorda d’altres ja publicades sobre les necròpolis i els cementiris jueus de Lucena (Daniel Botella), Tàrrega (Anna Colet Marcé i Oriol Saula), Praga (al carrer Vladislavova; Michaela Selmi Wallisová), Toledo (Arturo Ruiz Taboada), o les recents aportacions sobre el cementiri de Châteauroux (Philippe Blanchard). És evident que en el llibre no es tracten totes les necròpolis jueves del continent europeu (les ja estudiades i publicades de Barcelona, Deza, York o Trèveris), però sí que hi ha una bona aportació de les darreres troballes fetes als indrets esmentats.

Així, aquests estudis aporten de forma resumida el context històric de les restes, la seva trobada, els principals elements i les diferents intervencions arqueològiques fetes, la seva cronologia i fins i tot el debat generat per algunes trobades. Sobre els banys jueus, cal considerar i valorar la seva importància en l’estructura d’aquesta comunitat religiosa. Els banys rituals jueus eren molt diferents arqueològicament i simbòlicament dels banys públics, iguals o molt similars als musulmans o als cristians. El micvé o bany ritual va desenvolupar espais determinats i diferents. Angela Scandaliato ens aporta un petit treball sobre els conservats a Siracusa. Aquest espai exclusivament associat a l’arqueologia jueva ha generat no poques aportacions i també n’ha estat un dels motors generadors.6 No debades, la cultura material llegada pels jueus està molt fortament relacionada amb la conservació dels espais religiosos i públics ja esmentats. Aquests espais, sinagogues, banys rituals, escoles, cementiris i altres, tal vegada cal considerar-los genuïns i força diferents d’altres espais o edificis generats per comunitats no jueves.

No obstant això, en el llibre hi ha certs buits o temes poc desenvolupats; per exemple, tot i que no existeixen espais privats o habitatges amb característiques per a ser considerats jueus, sí que l’arqueologia fa temps que ha desenvolupat línies de recerca i descripció de cases cristianes o musulmanes, amb ressenyes

6. Vegeu, per exemple, José Luis Lacave Riaño, «De cómo se judaízan unos baños: Mallorca», Raíces, 6 (1989), p. 29-31; o l’estudi ja clàssic de Josep M. Millàs Vallicrosa, «Descubrimiento de una miqwah en la población de Besalú», Sefarad, 25 (1965), p. 6769.

206 Tamid, 8 (2012), p. 165-206

Recensions

molt minucioses sobre el seu contingut, que fins i tot ens han aportat dades properes al món de les mentalitats i de la vida quotidiana. Cal dir que aquestes temàtiques han quedat pràcticament relegades a les feines fetes pels historiadors i per les fonts quasi exclusivament documentals; hom troba a faltar estudis sobre ceràmiques, lluminàries, teixits, eines, estris de cuina i altres objectes, que també configurin unes primeres aportacions a la casa jueva. Al nostre parer, al llibre també manquen noves tècniques arqueològiques com la zooarqueologia i d’altres que podrien completar-ne algunes aportacions, o les noves tècniques de dibuix arqueològic, que ens aporten considerables mapes, plànols i idees, elements no gaire presents en aquesta monografia. És evident que l’espai i els usos privats de comunitats religioses poden deixar petjades tan insignificants que alguns ja les han descartat. Nosaltres també considerem que caldrà fer noves reunions i aportacions més específiques, tant temàticament com geogràficament (el llibre deixa de banda moltes aportacions geogràfiques i segurament hauria donat un estudi més ampli), posades en comú sobre sinagogues, barris i altres vestigis arqueològics, per —amb posterioritat— tornar a fer reunions més àmplies. Per finalitzar, L’Archéologie du judaïsme aporta una bibliografia considerable, prop de trenta pàgines sobre l’arqueologia jueva que, sens dubte, poden ajudar a aprofundir en la temàtica i a fer que les nostres recerques siguin cada vegada més completes. També, hi ha un glossari sobre termes hebraics, una ajuda sempre força interessant per als qui s’inicien en el tema.

Jorge Maíz Chacón UNED Illes Balears jmaiz@palma.uned.es

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 8 (2012), p. 207-212 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Instruccions resumides per als autors1

1. Idiomes La llengua de la revista és el català. El Comitè Editorial pot acceptar també articles escrits en castellà, francès, italià, occità o anglès.

2. Tramesa dels manuscrits Els manuscrits s’han d’enviar en forma de fitxer informàtic per mitjà del programa Open Journal System (OJS) amb què funciona el web de l’Hemeroteca Científica Catalana (HCC): http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/. Prèviament us heu d’haver registrat com a lector i autor de la revista fent servir l’enllaç «Registre» de dalt de les pàgines. Inicieu sessió en el menú de la dreta. En la «Pàgina inicial de l’usuari/usuària», feu clic en l’enllaç «Autor».

Cal enviar, juntament amb el manuscrit dels articles, una carta de presentació que inclogui: a) títol del treball; b) nom complet de l’autor (o dels autors), afiliació institucional i adreça electrònica; c) declaració sobre l’adequació del

1. Es pot consultar la versió completa d’aquestes instruccions en l’apartat corresponent de la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/ authors.

208 Tamid, 8 (2012), p. 207-212

Instruccions resumides per als autors

treball presentat a la revista i descripció de les novetats que aporta, i d) si escau, agraïment a algun projecte o institució que hagi donat suport a l’article.

El text d’aquesta carta es pot introduir en el quadre de text «Comentaris per a l’editor/a» del pas 1 de la tramesa («Inici de la tramesa»). També es pot introduir com a fitxer addicional a l’article (pas 4 de la tramesa).

En efectuar el pas 1 de la tramesa amb l’OJS, els autors han de marcar els sis quadres de verificació de l’apartat «Llista de control de la tramesa» i el quadre de verificació del final de l’apartat «Avís de drets d’autoria». D’aquesta manera es confirma que el manuscrit compleix els requisits exigits d’originalitat, autoria, drets d’autor (llicència Creative Commons), etc.

Si l’autor ho desitja, pot suggerir fins a quatre revisors que consideri adequats per a fer l’avaluació del seu treball, així com fins a quatre revisors que preferiria que no hi intervinguessin. Aquests suggeriments s’han de fer al final del pas 1 de la tramesa, mitjançant el quadre de text «Comentaris per a l’editor/a».

3. Estructura dels articles Els articles han de constar dels elements següents: a) Títol de l’article, nom i cognom(s) de l’autor o dels autors, nom de la institució a la qual pertanyen els autors i població. b) Un resum de cent a dues-centes cinquanta paraules. De quatre a deu paraules clau, que ajudin a la indexació de l’article. c) Una nota, que després de la indicació inicial «Correspondència:» inclogui: el nom i cognoms d’un dels autors (o de tots si pertanyen a la mateixa institució), el nom complet de la institució (p. ex., universitat i departament), l’adreça postal completa, preferiblement els números de telèfon i de fax, i l’adreça electrònica. d ) Introducció. e) Cos del treball, convenientment subdividit en apartats i, si convé, subapartats. Les referències bibliogràfiques, preferiblement a peu de pàgina amb el títol abreujat. També s’admeten inserides entre parèntesis dins el text si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/NormesBibliografia.pdf ). f ) Agraïments i conclusions. g) Llista d’abreviatures, si escau. h) Bibliografia, amb la data de publicació després del cognom de l’autor si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bi-

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 8 (2012), p. 207-212 209

bliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/NormesBibliografia.pdf ). i) Possibles apèndixs. Els apèndixs documentals, amb l’estructura següent: I) Número correlatiu de document, en negreta. II) Datació i població, separades per punt i seguit. La data, amb el format «any, mes en lletres, dia» (per exemple: «1338, març, 3. Girona»). III) Regest, en cursiva. IV) Dades de l’arxiu, coŀlecció documental, manuscrit, foli, etc. V) Eventualment, transcripció del document. La transcripció s’ha de fer segons els criteris comunament acceptats (podeu consultar-los al Comitè Editorial). j) Possibles il·lustracions, que poden inserir-se en el text o no; però que, en tot cas, s’han de presentar també en un fitxer informàtic separat. Han de ser preferiblement en un format obert, que es pugui manipular (p. ex., Excel per a gràfics, TIF o JPG per a fotografies). Cal presentar una llista amb els peus de les iŀlustracions.

4. Recensions Les recensions han de començar amb la fitxa bibliogràfica completa del volum que es ressenya, segons el model següent: André Gagné; Jean-François Racine (ed.). En marge du canon: Études sur les écrits apocryphes juifs et chrétiens. París: Cerf, 2012. 289 p.; 23,5 cm. ISBN 978-2-20409609-6. (L’Écriture de la Bible; 2)

Després de la fitxa bibliogràfica, el cos de la recensió ha d’anar distribuït en diversos paràgrafs que presentin el contingut del volum i, preferentment, en facin també una avaluació.

Al final hi han de constar, en tres línies seguides, justificades a la dreta, el nom i cognom(s) de l’autor de la recensió, en versaleta; la institució acadèmica a la qual pertany, en rodona, i l’adreça de correu electrònic, en cursiva.

5. Procés editorial El Comitè Editorial acusarà als autors recepció dels articles quan li arribin.

Seguidament, considerarà la publicació del treball després d’una primera valo-

210 Tamid, 8 (2012), p. 207-212

Instruccions resumides per als autors

ració editorial consistent a comprovar: a) l’adequació a l’àmbit temàtic i l’interès de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, i b) el compliment dels requisits de presentació formal exigits per la revista.

Un cop l’article s’hagi considerat apte perquè sigui publicat, serà enviat a avaluar per dos o més revisors experts, de manera confidencial i anònima (procediment cec). En cas de judicis dispars entre els dos avaluadors, el treball es remetrà a un tercer avaluador.

La selecció dels revisors és competència dels editors de la revista, que tindran en compte els seus mèrits acadèmics, científics i l’experiència professional, i que podran proposar especialistes tant d’origen nacional com internacional.

Entre els revisors hi poden figurar ocasionalment membres del Consell Assessor.

El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o rebutjar els articles a partir dels informes externs, així com d’introduir-hi modificacions d’estil, amb el compromís de respectar-ne el contingut original.

Una vegada finalitzat el procés d’avaluació, s’enviarà a l’autor principal la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del seu treball a la revista.

Cada tres anys s’inclourà al final del volum anual de tamid una llista dels revisors que han intervingut en l’avaluació dels articles publicats al llarg dels tres volums.

6. Difusió Amb l’objectiu d’afavorir la difusió i l’intercanvi global de coneixement, la revista tamid, sense haver d’esperar l’edició en paper, proporciona accés lliure immediat als seus continguts digitals per mitjà de l’URL http://revistes.iec.cat/ index.php/tamid.

7. Sistemes d’indexació La revista està indexada en les bases de dades següents: a) Amb el text complet dels articles: — Hemeroteca Científica Catalana: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid.

— Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans: http:// publicacions.iec.cat/.

— RACO, Revistes Catalanes amb Accés Obert: http://www.raco.cat/.

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 8 (2012), p. 207-212 211

b) Amb cada un dels articles indexats: — RAMBI, The Index of Articles on Jewish Studies: http://jnul.huji. ac.il/rambi/. c) Amb la fitxa bibliogràfica de la revista i avaluació: — CIRC, Clasificación Integrada de Revistas Científicas: http://epuc.cchs. csic.es/circ/. Nivell C. — MIAR, Matriu d’Informació per a l’Avaluació de Revistes: http://miar. ub.es/que.php. d) Només amb la fitxa bibliogràfica de la revista: — DICE, Difusión y Calidad Editorial de las Revistas Españolas de Humanidades y Ciencias Sociales y Jurídicas: http://dice.cindoc.csic.es/.

— ExLibris. The bridge of knowledge (The National Library of Israel): http://web.nli.org.il/sites/NLI/English/infochannels/databases/Pages/a_z.aspx.

— Uhlrich’s. Global Series Directory: http://ulrichsweb.serialssolutions.com/ login.

— Dulcinea, Copyrights and conditions of self-archiving of Spanish scientific journals: http://www.accesoabierto.net/dulcinea/.

— BDDOC-CSIC, bases de datos bibliográficas del CSIC: http://bddoc. csic.es:8080/.

— Union List of Serials, Israel: http://libnet.ac.il/~libnet/uls/ulsinfo.htm.

8. Normes d’estil Si escriviu amb el programa Microsoft Word, convé que feu servir les plantilles que podeu descarregar del web de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics (http://scehb.iec.cat/), apartat «Publicacions», pàgina de la «Revista Tamid», enllaç del final de la pàgina (http://scehb.iec.cat/publicacions/revista-tamid/ plantilles/).

El format de l’arxiu informàtic ha de ser preferentment: Microsoft Word en qualsevol de les seves versions, WordPerfect en qualsevol de les seves versions (solament si no feu servir caràcters de transcripció o d’alfabets diferents del llatí) o bé rich text format per a Windows. Consulteu al Comitè Editorial la possibilitat d’utilitzar qualsevol altre format. Si no feu servir les plantilles indicades, escriviu amb espai interlineal 1,5 i lletra Times New Roman de 12 punts (en una de les últimes versions si necessiteu caràcters especials per a transcripció; si tot i això us falten alguns caràcters especials, poseu-vos en contacte amb els

212 Tamid, 8 (2012), p. 207-212

Instruccions resumides per als autors

editors de la revista: scehb@iec.cat). Per a l’hebreu podeu fer servir la mateixa família de lletra Times New Roman o bé la família SBL Hebrew (la segona és necessària quan hi ha accents o quan la Times New Roman no presenta correctament la vocalització). Desactiveu la partició de mots a final de ratlla.

Fixeu els marges superior i inferior en 2,5 cm i els marges esquerre i dret en 3 cm.

Trobareu la resta de les normes d’estil en la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/authors. Concretament, aquestes normes són: 1. «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http:// revistes.iec.cat/tamid/NormesGralsEstilSCEHB.pdf.

2. «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/NormesBibliografia.pdf.

3. «Abreviacions o símbols dels llibres de la Bíblia i manera d’indicar les referències bíbliques»: http://revistes.iec.cat/tamid/AbreviacionsLlibresBiblics.pdf.

4. «Noms dels ordres i tractats de la Misnà i el Talmud»: http://revistes.iec. cat/tamid/ReferenciesMisnaTalmud.pdf.

5. «Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català»: http:// scehb.iec.cat/publicacions/normes-de-transcripcio-de-lhebreu/.

Volum 8 / 2012 Homenatge a Eduard Feliu i Mabres (1938-2009) / Tribute to Eduard Feliu i Mabres (1938-2009) . . . . . 7 Joel Feliu i Samuel-Lajeunesse: Eduard Feliu i l’estudi del judaisme medieval: persona, família, país . . . 8 Jordi Casanovas Miró: Eduard Feliu i la cultura jueva medieval . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Pere Casanellas: Eduard Feliu, les associacions per a l’estudi del judaisme català (ADEJUC, SCHEB) i les revistes Calls i Tamid . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Danièle Iancu-Agou: L’artisan du renouveau des études juives en Catalogne : Eduard Feliu (1938-2009), in memoriam . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 Josep M. Llobet i Portella: Recordant Eduard Feliu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22 Jaume Clarà: El fons Eduard Feliu de la Biblioteca de Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 Bibliografia d’Eduard Feliu i Mabres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 Joan Ferrer, Francesc Feliu: La traducció del Càntic dels Càntics de Carles Riba / Carles Riba’s translation of the Song of Songs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 Irene Llop Jordana: Els subsidis extraordinaris demanats a les aljames de jueus de la Corona d’Aragó al final del segle xiii (1293-1297) / Extraordinary subsidies requested to the Jewish ‘aljamas’ of the Crown of Aragon in the late thirteenth (1293-1297). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 Josep Xavier Muntané i Santiveri: Aproximació a les causes de l’avalot de Tàrrega de 1348 / The causes of the riot in Tàrrega in 1348 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 Danièle Iancu-Agou: Notes sur quelques travaux récents effectués dans le champ catalanooccitan médiéval (1994-2011) / Notes sobre alguns treballs recents efectuats dins el camp catalanooccità medieval (1994-2011) / Notes on some recent work in the medieval CatalanoOccitan field (1994-2011) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131 Mordechay Mishor: La puntuació hebrea en una cruïlla decisiva / Hebrew punctuation at a crucial crossroads . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165

http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (format paper): 1138-5561 ISSN (format digital): 2013-4029

2012

Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 207

Institut d’Estudis Catalans