93 El món mercantil i el comerç català a l’edat mitjana
ordes religiosos dels trinitaris i els mercedaris, ben representats a Catalunya i la Provença, s’especialitzaren a rescatar cristians que havien caigut a mans musulmanes. La imatge de la dona jove arrabassada de les costes del sud d’Europa per assaltants sarraïns era un tema recorrent en els romanços medievals, però els catalans estaven perfectament preparats per respondre amb escreix, i imposaven la seva força en les xarxes comercials mediterrànies mitjançant la pirateria, a més de les transaccions honestes. Ceuta, Bejaïa i Tunis eren punts d’un valor comercial enorme per als catalans, però un altre focus de la penetració catalana era Alexandria, al sultanat mameluc d’Egipte. A finals del segle xiii, la presència catalana a Orient estava ben establerta, per bé que mai no arribarien a rivalitzar amb els genovesos, que d’altra banda es van veure eclipsats pels venecians. El 1262 els súbdits de Jaume I van comprar un magatzem a Alexandria, i el rei va confiar en un mercader de Montpeller, súbdit seu, per negociar l’acord amb el sultà d’Egipte. Dos anys més tard, Guillem de Montcada va ser nomenat cònsol català a Alexandria. El col·lapse final de la dominació croada a Terra Santa, el 1291, quan Acre va caure a mans dels mamelucs, no va significar de cap manera el final del comerç oriental per als mercaders europeus. A la dècada de 1290 els Malla cercaven oli de llinosa i pebre a l’Alexandria mameluca. Cada vegada més, els mercaders europeus es van radicar a Famagusta, a l’illa de Xipre, que romania sota el domini d’una dinastia llatinocristiana, els Lusignan; allà, els genovesos, els catalans, els florentins, els provençals i molts altres negociaven entre ells i amb les costes properes de Síria, Egipte i el regne d’Armènia cilícia, un petit regne cristià situat en el que avui és el sud-est de Turquia (hi ha documents que parlen d’un consolat català que abraçava Xipre i Armènia de 1347 en endavant). Al segle xiv, el rei Jaume II va provar de convèncer el sultà d’Egipte perquè li concedís autoritat de protecció sobre alguns dels llocs sagrats cristians a Palestina, i el sultà li va prometre unes relíquies de la Passió de Jesucrist si el rei li enviava «vaixells grans amb mercaderies a dojo». El papat, amb el suport exterior del rei, va provar de prohibir l’animat comerç dels catalans i italians a Egipte; aquells que comerciessin amb l’enemic musulmà serien excomunicats. Però Jaume II es va assegurar de tenir sempre a mà dos abats catalans per absoldre els mercaders que comerciessin amb Egipte, previ pagament d’una multa severa. Aquestes multes van donar pas a un impost sobre el comerç, i van produir bons rèdits: a començaments del segle xiv el valor de les mercaderies enviades a Egipte havia arribat a les 30.000 lliures en un any ordinari, que representaven el