Comunicació: revista de recerca i d'anàlisi by Institut d'Estudis Catalans

Articles La pluralitat dels informatius en les televisions públiques i la responsabilitat social corporativa (RSC), amb atenció al cas de RTVV Carlos López-Olano Les narracions esportives per ràdio i la seva contribució al procés de normalització lingüística del català Xavier Ginesta Portet i Eva Tresserras Casals Points, badges, and news. A study of the introduction of gamification into journalism practice Raul Ferrer Conill Repercusión de los resultados electorales europeos de 2014 en la cobertura mediática de Podemos Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros L’aprenentatge d’un líder: Lluís Companys, periodisme i política (1908-1925) Josep Maria Ortiz-Arilla La conversación sobre big data en Twitter. Una primera aproximación al análisis del discurso dominante Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

OMUNICACIO

REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

33 (2)

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Coberta_Novembre_2016_33-2.indd 1

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 33 (2) (NOVEMBRE 2016) · ISSN (ed. impresa): 2014-0304 · ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

23/11/16 8:45

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 152

12/12/16 9:27

OMUNICACIO

REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 33 (2) (NOVEMBRE 2016) · ISSN (ed. impresa): 2014-0304 · ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 1

12/12/16 9:27

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és una revista científica editada per la Societat Catalana de Comunicació que publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ciència social. La revista té una periodicitat semestral i es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i externs. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és el resultat de la renovació de la revista Treballs de Comunicació, editada per la Societat Catalana de Comunicació des de l’any 1991 fins al desembre de 2009. La revista està referenciada en les bases de dades següents: Emerging Sources Citation Index (Thomson Reuters - Web of Science), Latindex (acomplerts tots els criteris), MIAR, DICE, RESH, ISOC-CSIC, RACO, Dialnet, CCUC, DOAJ i e-revist@s. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi ocupa el lloc 321 al rànquing EC3 de revistes de comunicació i figura com a Treballs de Comunicació a Carhus Plus 2010 i IN-RECS. La revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través de l’URL http://revistes. iec.cat/index.php/TC, abans que siguin publicats en paper. La revista està disponible en línia des dels webs: http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi Societat Catalana de Comunicació. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 580 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://scc.iec.cat • Adreça electrònica: revistacomunicacio@iec.cat

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Fotocomposició: Fotoletra, SA Impressió: Open Print, SL ISSN: 2014-0444 (edició electrònica) ISSN: 2014-0304 (edició impresa) Dipòsit Legal: B. 46328-2010 ISSN: 1131-5687 (Treballs de Comunicació) Els continguts de COMUNICACIÓ estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il· lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 2

12/12/16 9:27

Direcció: Sergi Cortiñas Rovira, Universitat Pompeu Fabra Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra

Consell de Redacció: Jordi Bèrrio i Serrano, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra Maria Corominas Piulats, Universitat Autònoma de Barcelona Rosa Franquet Calvet, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Gifreu Pinsach, Universitat Pompeu Fabra Jaume Guillamet Lloveras, Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Martí Martí, Universitat Autònoma de Barcelona Miquel de Moragas i Spà, Universitat Autònoma de Barcelona

Secretari de Redacció: Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra

Comitè Científic: Elisenda Ardèvol, Universitat Oberta de Catalunya Dulcília Buitoni, Universitat Cásper Líbero (Brasil) Enrique Bustamante, Universitat Complutense de Madrid Marta Civil, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Lluís Gómez, Universitat de València Margarita Ledo, Universitat de Santiago de Compostel·la Javier Marzal, Universitat Jaume I Pere Masip, Universitat Ramon Llull Manuel Palacio, Universitat Carlos III de Madrid Nel·lo Pellicer, Universitat de València Jordi Pericot, Universitat Pompeu Fabra Carles Pont, Universitat Pompeu Fabra Emili Prado, Universitat Autònoma de Barcelona Giuseppe Richeri, Universitat de la Suïssa Italiana (Suïssa) Magdalena Sellés, Universitat Ramon Llull Begoña Zalbidea, Universitat del País Basc

Revisió lingüística: Mònica Montserrat Grau

Disseny: Pepa Badell

Maquetació: Fotoletra, SA

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 3

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 4

12/12/16 9:27

Sumari

Articles La pluralitat dels informatius en les televisions públiques i la responsabilitat social corporativa (RSC), amb atenció al cas de RTVV Carlos López-Olano

Les narracions esportives per ràdio i la seva contribució al procés de normalització lingüística del català Xavier Ginesta Portet i Eva Tresserras Casals

Points, badges, and news. A study of the introduction of gamification into journalism practice Raul Ferrer Conill

Repercusión de los resultados electorales europeos de 2014 en la cobertura mediática de Podemos Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros

L’aprenentatge d’un líder: Lluís Companys, periodisme i política (1908-1925) Josep Maria Ortiz-Arilla

La conversación sobre big data en Twitter. Una primera aproximación al análisis del discurso dominante Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé

113

Novetats bibliogràfiques Reinald Besalú 133

Normes de presentació dels articles 141 Publicacions de la Societat Catalana de Comunicació 147

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 5

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 6

12/12/16 9:27

ARTICLES

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 7

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 8

12/12/16 9:27

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (2) (novembre 2016), p. 9-27 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.146 Data recepció: 16/11/15 Data acceptació: 26/12/15

Carlos López-Olano1 Professor del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació de la Universitat de València clolano@uv.es

C 9

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 9

12/12/16 9:27

Carlos López-Olano

La pluralitat dels informatius en les televisions públiques i la responsabilitat social corporativa (RSC), amb atenció al cas de RTVV The plurality of the news programs on public television and corporate social responsibility (CSR), with a look at the case of RTVV RESUM: En l’article abordem les teories de la responsabilitat social corporativa (RSC) i altres de similars, comunes en el camp econòmic, i analitzem l’efectivitat del seu ús respecte a la pluralitat dels serveis informatius en els mitjans audiovisuals, especialment els públics. Concretament, comprovem l’efectivitat dels seus postulats en l’última etapa agònica de Canal 9 RTVV, sota la direcció de Rosa Vidal, i com poden afectar el futur de la televisió autonòmica en aquesta fase de tabula rasa en què ens trobem avui. El futur de les televisions públiques no és només qüestió de proteccions jurídiques i organismes reguladors. La RSC pot esdevenir un factor determinant en el disseny del nou model audiovisual que s’aborda políticament.

PARAULES CLAU: pluralitat, informatius, televisió pública, responsabilitat social corporativa, RSC, RTVV.

C The plurality of the news programs on public television and corporate social responsibility (CSR), with a look at the case of RTVV La pluralitat dels informatius en les televisions públiques i la responsabilitat social corporativa (RSC), amb atenció al cas de RTVV ABSTRACT: In this article we deal with the theories of corporate social responsibility (CSR) and similar ones, which are common in the economic field, and we analyze their efficacy on the plurality of TV news programs, especially the public ones. We check the usefulness of their postulates in what was the final stage of RTVV Canal 9, under the direction of Rosa Vidal, and consider how they can affect the future of the regional television in Valencia in the tabula rasa phase we are in today. The future of the public television is not only a matter of legal protections and regulatory bodies. CSR can become a decisive element in the design of the new audiovisual model which politicians are now addressing.

KEYWORDS: plurality, news programs, public television, corporate social responsibility, CSR, RTVV.

C 10

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 10

12/12/16 9:27

LA PLURALITAT DELS INFORMATIUS EN LES TELEVISIONS PÚBLIQUES I LA RSC

1. Introducció. El marc en la RTVV Analitzem en aquest article teories econòmiques actuals que pensem que poden tenir aplicació pràctica i que poden ser eines adequades en el camp de la pluralitat de les televisions públiques. La televisió a Espanya no va poder passar del «dirigismo democratizante a la síntesis propia del Servicio Público independiente» (Álvarez Monzoncillo i Menor, 2013: 21), i es va convertir en l’exemple paradigmàtic de l’anomenat model governamental descrit per Hallin i Mancini (2008). A més, segons els mestres Miquel de Moragas i Emilio Prado, la pluralitat és una de les qualitats exigibles a tots els mitjans, però amb més motiu als públics: «definir la missió del servei públic és la clau del debat sobre la legitimitat de la televisió pública» (2000: 91). Una televisió pública que, a més, està en perill per tot Europa: «there are strong pressures to downsize Public Service Media (PSM) organizations, limit investments options, restrict online and digital operations» (Lowe i Steemers, 2012: 10). Pensem que més enllà dels models, de les estructures o de les legislacions, hi ha uns elements fonamentals en el compliment d’eixa missió de servei públic de les televisions, amb la pluralitat dels informatius com a tret més destacat. Parlem de la predisposició, de la bona voluntat, de l’orgull per la feina ben feta, de l’ètica. Eixa serà la columna vertebral del nostre discurs. Són qualitats, sens dubte, de difícil concreció, és cert, però que podem trobar en les premisses fundacionals del paradigma modèlic de la televisió pública europea, la BBC (BBC, 1927), o en alguna de les garanties que encara hui formen part dels fonaments d’aquesta emissora, com l’accountability —així anomenen l’obligació per part dels periodistes d’explicar els criteris i motius per a construir un relat o un altre— o el Public Value Test, una de les ferramentes relacionades amb les teories del valor públic (Lowe i Martin, 2014; Moore, 1995). Aquesta última, que obliga a fer un detallat informe de cada nou producte que trau l’emissora, amb una especificació de la seua utilitat en la societat, es va incorporar a l’encara vigent llei fonamental de la cadena, la Royal Charter, a punt de caducar, per cert (BBC, 2006b). La trajectòria, l’evolució d’un mitjà de comunicació públic, Canal 9 RTVV, convertit durant els últims vint anys en un model de tot el que no s’ha de fer en una empresa pública, és el camp de treball que hem escollit. Un lloc on la corrupció, la mala administració, el balafiament dels recursos públics o la manipulació més grollera han sigut una constant, denunciada repetidament per diversos autors (Álvaro, 2015; Peris Planes, 2015; Ballester, 2014; Xambó, 2013; Boira Maiques, 2012; Mollà, 2007; Esteve, 2000). Més enllà de la corrupció endèmica, la importància del bon govern o la implicació de tots els responsables d’un producte —en el nostre cas, el televisiu—, la podem apreciar palesament revisant la història de Canal 9 RTVV. Des dels inicis, les relacions laborals van ser pèssimes i la identificació dels empleats amb la labor d’una empresa pública, que havia d’estar al servei del ciutadà, va ser nul·la. Una falta d’implicació per part de la plantilla, probablement encoratjada per una mala

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 11

12/12/16 9:27

Carlos López-Olano

gestió posterior que es va convertir en endèmica, però que existia pràcticament des de l’origen de l’emissora. Una part d’un altre grup d’interès bàsic, el de l’audiència potencial, tenia una actitud de rebuig al producte molt similar a la de part de la plantilla. Recordem l’anècdota que explica que en la redacció se sintonitzaven ostensiblement els informatius de TV3 en comptes dels propis, i que una part de la intel·lectualitat valenciana es va manifestar durant anys per demanar la reemissió de la televisió dels veïns del nord i, en canvi, no emprava aquesta energia a exigir una televisió pròpia pública, de qualitat i plural. A més, la raquítica vertebració geogràfica de la Comunitat Valenciana provocava un rebuig a Alacant cap a un producte que no consideraven propi.2 El que va ser delegat de Canal 9 a la província, Ramón Cánovas, ho recorda així: «En Alicante los trabajadores de RTVV hemos tenido que sufrir, durante años y en las fiestas de Hogueras, Santa Faz o en las retransmisiones del Hércules, cánticos insultantes del estilo “Canal 9, hijos de puta”, lo que denota la escasa identificación de la televisión autonómica con amplias capas de la población alicantina» (González Esteban, González Mesa i García Avilés, 2015: 227). La caiguda imparable i continuada de les xifres de share (López-Olano, 2015) mostra el desenganxament, no tan sols qualitatiu sinó també quantitatiu, del públic al qual anava destinat el que havia d’haver sigut servei públic. Pensem que circumstàncies com aquestes poden trobar empara teòrica en idees procedents del camp econòmic.

2. Les teories de la responsabilitat social corporativa Ètica dels negocis o de l’empresa, responsabilitat social corporativa (RSC), responsabilitat social de l’empresa (RSE), contracte moral o governança, són només alguns dels noms dels diferents conceptes o corrents ideològics que comparteixen objectius, confiant que el bon govern de les empreses es faça no tan sols en honor de l’ànsia d’enriquiment pròpia dels sistemes capitalistes purs, sinó tenint en compte altres factors que afavoreixen el bé comú. Segons Adela Cortina, els orígens se situen en els anys setanta del segle passat als Estats Units, amb els teòrics de la business ethics, que concebien l’empresa «no sólo como un negocio, sino como un grupo humano que lleva adelante una tarea valiosa para la sociedad, la de producir bienes y servicios, a través de la obtención del beneficio» (2003: 17). Autors com Francisco Marín Calahorro afirmen que la responsabilitat social corporativa sorgeix en els seixanta, «cuando aparecen los primeros planteamientos sobre las implicaciones sociales de las actividades de la empresa y cuales debían de ser las relaciones entre ésta y la sociedad» (2008: 13), i uns altres es remunten encara una mica més enrere, i pensen que naix amb les teories de Howard Bowen el 1953 (Maira Vidal i Gil Sánchez, 2011: 111).

C 12

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 12

12/12/16 9:27

LA PLURALITAT DELS INFORMATIUS EN LES TELEVISIONS PÚBLIQUES I LA RSC

En qualsevol cas, és a partir de 1990 quan la RSE es constitueix en sistema alternatiu al neoliberalisme globalitzador, com a resposta als escàndols que van protagonitzar importants empreses transnacionals: Lo escandaloso no es sólo la reprobable gestión económica, sino la dificultad de identificar a los sujetos responsables, y, por ende, la exigencia de sus responsabilidades ante los tribunales, es decir, la difuminación de la responsabilidad entre los intersticios de la complejidad organizativa de la empresa. (Aparicio Tovar i Valdés de la Vega, 2011: 22)

Es constitueix, a més, des de baix, amb l’actuació d’agents de base, alguns d’ells nous, de l’acció política i social: sindicats, ONG, grups d’interès o fins i tot accionistes sense capacitat de control de la societat fins a aquest moment. Sol assenyalar-se que la RSE va prendre força en països i moments dominats pel neoliberalisme propugnat per Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Cal relacionar amb aquesta etapa la ràpida desregulació que a partir dels anys setanta va afectar tot el sector públic per tot Europa, també el sector audiovisual. L’anomenat Informe McBride (UNESCO, 1980) denunciava precisament la falta de regulació dels mitjans de comunicació i la predominança del mercat en l’audio visual com a origen de bona part dels mals del sector, que calia corregir amb la filosofia del servei públic. És un document qualificat de cabdal en la història de la comunicació moderna (Gavaldà Roca, 2014: 81). A la base de la RSE hi ha el concepte que Edward Freeman crea en els anys vuitanta i que es converteix en nodal per a la teoria: és el concepte grups d’interès (stakeholders). Recomana als gestors que tinguen en compte les seues expectatives atenent demandes socials i preocupacions. Entre aquests grups d’interès hi ha els empleats, els clients, els proveïdors i la comunitat en la qual l’empresa actua: We make no apologies for being capitalists at heart. We celebrate it, even though we are quite critical of the current shared understanding of capitalism as only creating value for stockholders. By the simple act of changing two letters —turning «stockholders» into «stakeholders»— we believe we can revise our understanding of capitalism to build a more robust idea of business and management. (Freeman, Harrison i Wicks, 2007: 8)

Freeman no demana perdó per ser capitalista, en un tret comú als teòrics de l’ètica empresarial: els nous models s’insereixen en el sistema per a modificar-lo des de dins. Les creences, les conviccions i els hàbits ètics són indispensables per al bon funcionament del món empresarial, però la responsabilitat de tot això no recau tan sols en els empresaris, sinó en tots aquests grups d’interès que han d’estar convençuts perquè realment el sistema funcione. També en l’Informe McBride de la UNESCO es deia que l’ètica periodística no residia tan sols en els periodistes, sinó que depenia de la forma en què s’administrés la institució, dels recursos financers i de la política editorial, entre altres coses.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 13

12/12/16 9:27

Carlos López-Olano

Per a la nostra anàlisi, preferim agafar esta perspectiva des de la teoria de la RSC, aplicada usualment al món empresarial, més que altres relacionades amb l’ètica del govern i de l’administració, que van començar a desenvolupar-se als Estats Units a partir de l’escàndol del Watergate o al final de la Guerra Freda (García Mexía, 2008: 50). S’ha de tindre en compte que «en el ámbito de la administración pública el alcance del buen gobierno, con la profusión con la que es regulado en la actualidad, arrolla a la propia Responsabilidad Corporativa» (Álvarez Civantos, 2010: 14-15). Altres autors diferencien entre responsabilitat social corporativa i responsabilitat social empresarial, i consideren que la primera, RSC, es refereix també a les corporacions públiques (Galindo i Fernández, 2007: 81). En qualsevol cas, tot i l’indiscutible valor públic de mitjans de comunicació com RTVV o RTVE, també és cert que han compartit amb empreses clarament privades, i fins i tot cotitzades en borsa, espai comunicatiu, clients potencials i sistema de finançament. També, a més, les empreses televisives privades tenen una obligació de servei públic, definida clarament en la legislació, tant espanyola com continental (Boix Palop, 2014). El concepte d’hàbit que introdueix Adela Cortina, sens dubte condicionat per l’habitus de Pierre Bourdieu,3 també és important: Las organizaciones acaban convirtiendo en costumbre comportarse de una forma u otra. Y esto supone un ahorro de energía, porque sería agotador tener que partir de cero en cada toma de decisión, es esencial estar ya predispuesto a actuar en un sentido determinado. (2003: 19)

La governança ha sigut desenvolupada per la Unió Europea, que la va identificar com a objectiu estratègic a principis del 2000 i va cristal·litzar en el Libro blanco sobre la gobernanza.4 El 2012, el Comitè de Ministres va redactar una declaració sobre la governança aplicada als mitjans de servei públic. A través de la transparència, la responsabilitat i la participació, l’objectiu és donar importància als ciutadans en les institucions europees perquè en siguen conscients: El Libro Blanco propone abrir el proceso de elaboración de las políticas de la UE con el fin de asociar a un mayor número de personas y organizaciones en su formulación y aplicación, lo que se traducirá en una mayor transparencia y en una mayor responsabilización de todos los participantes. (Comissió Europea, 2001)

Això sí, els mals del sistema capitalista no se solucionen només amb bons desitjos. Tomás Perdiguero pensa que «la pretensió de fer descansar el futur en la bona voluntat de les empreses ens conduiria a un veritable desastre social» (2003: 117). Diversos autors coincideixen que cal el control per part d’organismes independents i la rendició de comptes de les empreses que exercisquen la RSC.

C 14

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 14

12/12/16 9:27

LA PLURALITAT DELS INFORMATIUS EN LES TELEVISIONS PÚBLIQUES I LA RSC

3. L’economia del bé comú L’economia del bé comú s’insereix en la tradició de l’ètica dels negocis i la RSC que acabem de veure, però si anem un pas més enllà, no vol ser tan sols una teoria, sinó un pla d’acció que es defineix com a obert, vinculat als moviments ciutadans antiglobalització, i que exerceix proselitisme i denúncies actives a través de les xarxes socials. Té associada fins i tot una plataforma web, ATTAC,5 amb implantació en molts països, i un «banc democràtic» que segueix les orientacions de la teoria. El creador del moviment és Christian Felber, un professor d’universitat austríac, amb formació en filologia, ciències polítiques, sociologia i psicologia, ballarí i conferenciant internacional. Les seues idees s’han popularitzat a través de la xarxa, per exemple en vídeos explicatius que s’han convertit en virals.6 També ha publicat diversos llibres sobre la qüestió, entre els quals destaca L’economia del bé comú (2012), en què explica els principis i valors que vol que les empreses apliquen i la manera de mesurar aquests comportaments per a afavorir-los. El bé comú de Felber es basa en els grans valors de les relacions humanes: — la confiança — la cooperació — l’estima — la codeterminació — la solidaritat — la voluntat de compartir Valors que ens fan millors i feliços. L’avarícia egoista es transforma en altruisme generós, i el benefici financer, en la contribució al bé comú. Proposa, entre altres mesures concretes, que la desigualtat proporcional entre els sous dels executius més ben pagats i els operaris no siga més gran de 20. El 2011, als Estats Units la diferència entre retribucions arribava a multiplicar-se per 321 (Felber, 2012: 11). La doctrina del bé comú inclou un canvi en els paràmetres per a valorar la bona salut d’una societat. Enfront del PIB i els beneficis empresarials, planteja el producte i el balanç del bé comú. La teoria és ambiciosa i benintencionada, sens dubte. Ells mateixos es defensen de les crítiques que els qualifiquen d’utòpics, i el mateix Felber remarca les agres respostes que han rebut les seues consideracions, i les qualifica de pròpies d’un sistema poc realista, ple d’innocència i amb escasses possibilitats d’implantació en el món empresarial. Més enllà de les teories, la veritat és que al nostre país i en altres del voltant s’han començat a veure trets en la política inspirats en l’economia del bé comú o en els corrents més generals associats a la RSC. La transparència, la desprofessionalització de la política o la limitació voluntària en les retribucions de càrrecs públics a tres vegades el salari mínim interprofessional són exemples de mesures inspirades en aquests corrents econòmics, encara que aplicades al camp del govern i les empreses públiques. Podemos, al cap i a la fi, és una opció política amb les mateixes arrels que aquests moviments (Occupy, Més Democràcia o el

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 15

12/12/16 9:27

Carlos López-Olano

moviment 15-M), i alguns dels seus dirigents fins i tot participen en ATTAC, una plataforma que dóna suport a l’economia del bé comú.

4. Les propostes de la RSC i els mitjans En realitat, tal com ells mateixos reconeixen, els teòrics del bé comú no han inventat res. Totes les seues idees són anteriors, i el que fan és organitzar-les i promoure-les en un món globalitzat i amb una forta crisi de valors. Algunes de les seues propostes i consideracions, així com les de la RSC i les dels teòrics de l’ètica de l’empresa, van ser aplicades en certs moments a les circumstàncies estructurals de les televisions espanyoles i fins i tot a la RTVV. Això sí, amb un balanç final bastant negatiu. Per exemple, Antena 3 TV va aprovar el 1997 el primer codi ètic d’una empresa de comunicació espanyola.7 En la seua introducció, queda clara l’adscripció del document als postulats de la RSC: El Código de Conducta forma parte de las políticas de buen gobierno y de responsabilidad corporativa del Grupo Antena 3, cuya determinación y tutela final corresponden, en exclusiva, al Consejo de Administración de Antena 3 de Televisión, S. A.

En el punt 8.9 d’aquest codi, relatiu a la imatge i reputació corporativa, es declara: «El Grupo Antena 3 considera la confianza social y la reputación uno de sus activos más valiosos», i en el 7.4.3: «asume como principio de comportamiento la transparencia informativa, entendida como el compromiso de transmitir información fiable a los mercados y a la sociedad, que les permita formarse una imagen fiel de las actividades, estrategia y desempeño económico, social y ambiental del Grupo». Totes aquestes bones intencions i desitjos cal analitzar-los amb un enfocament historicoestructural. Dins de l’atzarosa història d’Antena 3 TV, aquest codi de conducta va ser aprovat després d’un canvi profund (un de tants) en el seu accionariat i en l’equip directiu de la cadena. El grup Zeta del desaparegut Antonio Asensio acabava de ser desplaçat pel poderós i influent grup de Telefónica, sota la presidència de Juan Villalonga —el company de pupitre de José María Aznar—, i aquest va situar al capdavant del Consell d’Administració d’Antena 3 TV el seu home de confiança vinculat a l’Opus Dei, el valencià José María Mas Millet. Va ser més tard president de Bancaixa i president i conseller delegat de 13TV, la televisió de la Conferència Episcopal. En aquest context i amb aquests fonaments, no calia esperar gaire de tantes bones intencions: aunque los compromisos recogidos en este código resultaron muy prometedores, la mayoría fueron quedando incumplidos y con los cambios posteriores en la dirección y el accionariado de la empresa parecen haber quedado definitivamente abandonados. (Aznar Gómez, 2005: 121)

C 16

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 16

12/12/16 9:27

LA PLURALITAT DELS INFORMATIUS EN LES TELEVISIONS PÚBLIQUES I LA RSC

Els encarregats de la defenestració i la retirada d’aquest bell codi ètic van ser els actuals gestors del grup Atresmedia que van arribar de la mà del grup Planeta. Pensem que és un exemple de referència de com una laxa aplicació d’un codi ètic, igual que ocorre amb una llei, pot invalidar-lo totalment. En qualsevol cas, Atresmedia no ha prescindit de la florida literatura moralitzadora. Els seus comptes anuals de resultats, de publicació obligatòria perquè es tracta d’una empresa cotitzada en borsa, porten el nom d’Informe anual y de responsabilidad corporativa (Atresmedia, 2014, 2015). En l’última edició accessible, es recorda la tradició de l’empresa de seguir la RSC, però només des de l’any 2004. Sembla que els actuals gestors consideren que aquest codi de conducta, aprovat de forma pionera pels seus predecessors el 1997, no és reivindicable actualment. El flamant president del grup, José Creuheras, apel·la en qualsevol cas al seu compromís ètic: Pero Atresmedia no es referencia únicamente por sus éxitos empresariales, también lo es por su compromiso con la sociedad. Hace años que la Responsabilidad Corporativa adquirió un carácter estratégico y transversal en Atresmedia y desde entonces no ha dejado de aportarnos valor. (Atresmedia, 2015: 7)

Ja advertia el mestre Jürgen Habermas que les empreses podien camuflar els objectius purament comercials amb discursos del bé comú (Perdiguero, 2003). Es poden considerar també dins de les eines de RSC mecanismes teòricament garants del pluralisme informatiu, com el Consell i l’Estatut de Redacció de RTVV (Comitè de Redacció d’Informatius RTVV, 2000), que es va engegar després de la victòria electoral del Partit Popular a la Comunitat Valenciana, i reconegut com el primer d’una televisió, tant pública com privada, a Espanya. En el text de l’Estatut, hi apareixen suposades garanties com la clàusula de consciència, o que el nomenament dels directors i editors d’informatius ha de ser votat per la redacció, encara que els resultats de les votacions no fossen vinculants. El fracàs, igual que a Antena 3, va ser també estrepitós, tal com van reconèixer els mateixos promotors. Algun d’aquests promotors segueix insistint en la bondat de l’eina, quinze anys després de l’experiència fallida (Álvaro, 2015). Això sí, ampliant les seues competències, amb votacions vinculants de la redacció als càrrecs principals i amb una defensa a ultrança de l’organització assembleària, aplicada fins i tot a la confecció de les escaletes dels informatius. Com a Antena 3, el que va faltar va ser voluntat d’aplicar aquests codis ètics. Voluntat, sobretot, dels que havien acceptat o fins i tot promogut la seua creació, els gestors nomenats pel Partit Popular. L’Estatut i el seu Comitè associat van des aparèixer en no aconseguir una de les premisses que eren previstes en el mateix text, la votació d’almenys el 50 % de la redacció. Des de l’inici havia sorgit viciat: perquè funcione la RSC és necessària la voluntat de tots els seus grups d’interès vinculats. És un dels conceptes bàsics més estesos per totes les diverses versions teòriques de l’ètica empresarial: tots els stakeholders, patrons, empleats, subministradors, acci-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 17

12/12/16 9:27

Carlos López-Olano

onistes, han de compartir la responsabilitat. Per part dels caps, dels directius, la mala voluntat era evident. Per part dels treballadors, que formen la base del sistema productiu, pràcticament des de l’inici de les emissions va haver-hi tensió i negativitat (Esteve, 2000). D’una part d’aquesta negativitat, segurament, no eren responsables els mateixos empleats, però existia. A partir de l’arribada de Jesús Sánchez Carrascosa a la direcció de Canal 9, es va produir a més una traumàtica substitució de redactors veterans per altres de nous. Aquest cisma provocat entre dues faccions de la redacció, que es va mantenir fins al final de RTVV, va ser un altre element de tensió que va dificultar el funcionament del Comitè de Redacció. Respecte a l’stakeholder destinatari del producte, cal recordar la desafecció que els mateixos empleats detectaven al carrer, quan Canal 9 era encara una jove empresa, molt abans que arribaren les polítiques de programació i informatius del PP: El que sí que sentim és l’ofensa que representa eixir al carrer i veure com, en només cinc anys, ens hem guanyat l’animadversió i el recel de la ciutadania, que ha passat de considerar-nos la seua televisió a crispar-se amb la nostra presència.8

El concepte d’hàbit d’Adela Cortina també és aplicable a la gestió de RTVV. Els gairebé vint anys de gestió popular es van convertir en una espiral de degradació, en què es van traspassar tots els límits, no ja de la moralitat i l’ètica, sinó de la legalitat (en el moment de redactar aquest article, hi ha disset exdirectius imputats pendents de judici), de manera constant i habitual. Recordem l’absoluta falta de transparència: els contractes amb productores a RTVV s’ocultaven sistemàticament, i només se subministraven les dades a la Sindicatura de Comptes, per imperatiu legal. El cas paradigmàtic va ser el de Vicente Sanz, el cap de personal i número dos de RTVV, que recentment es va declarar culpable d’assetjament i abús sexual a tres empleades després de sis anys esperant el juí. En admetre els fets va evitar la presó, encara que segueix pendent d’un altre procés.9 Coincidim amb l’afirmació de Cortina: «es más importante reformar los hábitos que las leyes» (2003: 36). La BBC és, des de la seua fundació, exemplar en aquests temes i molts altres. Més enllà de les lleis, la televisió pública britànica compta amb una llarga llista de Guidelines (BBC, 2006a), de recomanacions, de codis interns, que basen la seua efectivitat en la voluntarietat ètica tant dels seus directors i gerents com dels seus empleats. Destaquen especialment mecanismes de control com el que hem citat a l’inici de l’article: l’accountability, que obliga els responsables de redacció a donar explicacions sobre les decisions relatives a l’agenda setting. Normalment es fa a través d’un blog en el qual responen les preguntes de l’audiència. Aquest mecanisme entra de ple en la bateria d’eines associades a la responsabilitat. La BBC i altres televisions públiques europees com les dels Länder a Alemanya estan aplicant, a més, els ja comentats tests o proves de valor com a instrument de mesurament del servei públic. El BBC Trust, per exemple, analitza amb el denominat Public Value

C 18

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 18

12/12/16 9:27

LA PLURALITAT DELS INFORMATIUS EN LES TELEVISIONS PÚBLIQUES I LA RSC

Assessment la validesa de cada nou servei o programa. També la televisió britànica és paradigmàtica en el compliment del concepte dels stakeholders. Hi ha un orgull de pertinença a la que tant empleats com espectadors consideren la millor televisió pública del món. Aquesta actitud configura un costum, un «hàbit» d’actuar amb rectitud, intentant complir els paràmetres ètics de la televisió. Per descomptat, això no salvaguarda la BBC de tot dubte i crítica. Però, en termes generals, la imparcialitat i el pluralisme són molt més habituals del que estem acostumats a Espanya. Més enllà de la legislació i els organismes, hi ha també les persones, les idees preconcebudes, les ideologies, el comportament previ, la predisposició. Tots aquests són conceptes sobre els quals se superposa el text legal: Tota llei és, per definició, un text. En conseqüència, l’anàlisi del text exigeix l’anàlisi del context que l’ha fet possible. Aquesta afirmació ens permet de contextualitzar els textos legals en els seus contextos socials. Això ens permet, d’una banda, de relativitzar el valor de la legislació en un determinat moment històric, i, de l’altra, situar el control legal dins del marc del que els sociòlegs anomenen el control social. No cal dir que el control legal és imprescindible en contextos com el nostre. Ara bé: la legislació per se no és el motor de cap procés social. (Mollà i Orts, 2007: 250)

5. Les recomanacions de RSC després del tancament de RTVV En aquesta època de crisi de les televisions públiques, especialment després del tancament de Canal 9, s’han multiplicat les recomanacions editades com a recopilació d’articles o informes accessibles per Internet, d’exempleats de RTVV, associacions professionals, col·lectius de professors universitaris o combinacions de tots els elements anteriors (Rodríguez Santonja, 2015; Marzal Felici, 2015; Marzal Felici, Izquierdo Castillo i Casero Ripollés, 2015; Unió de Periodistes Valencians, 2015; Boix Palop i Vidal Beltrán, 2014; Col·lectiu Ricard Blasco, 2014; Flors i Climent, 2013), que aconsellen sobre com hauria de ser la nova televisió i desenvolupen decàlegs que suposadament caldria complir per a evitar els errors del passat. Entre aquestes recomanacions, destaquen les que provenen de l’àmbit de la RSC. Per exemple, el col·lectiu Teledetodos.es ha redactat una proposta per a les televisions públiques centrada més enllà de l’àmbit de RTVV (Teledetodos, 2015). En aquest espai d’estudi i anàlisi per Internet, patrocinat pel catedràtic Enrique Bustamante, amb experiència indubtable en comitès d’assessorament, es recomanen mesures especialment oportunes després del canvi de tendència electoral produït l’any 2015. És un text basat en la recuperació de l’esperit de les lleis audio visuals de Rodríguez Zapatero, inspirades en l’informe de l’anomenat «comitè de savis», i altres propostes noves com l’elecció per concurs públic del director execu-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 19

12/12/16 9:27

Carlos López-Olano

tiu de RTVE, o la més radical d’un referèndum intern vinculant per a l’elecció del responsable d’informatius i de TVE. Igualment, el document reivindica el desenvolupament efectiu del dret d’accés o la creació d’un gabinet de relació amb la ciutadania, en alguna cosa similar a l’accountability de la BBC. També amb la participació ciutadana situada en un lloc destacat del nou horitzó comunicatiu, trobem el monogràfic amb l’edició a càrrec de Javier Marzal, Jessica Izquierdo i Andreu Casero (2015). La crisis de la televisión pública. El caso de RTVV y los retos de una nueva gobernanza reuneix textos interessants sobre les aplicacions de la RSE als mitjans de comunicació, amb la «responsabilitat comunicativa» (Bernardo Paniagua i Pellisser Rosell, 2014; Bernardo Paniagua, Pellisser Rosell i Vicent López, 2011), considerada una alternativa a la tendència de desregulació neoliberal que hem viscut en els últims anys. Aquests autors constaten que «los productos mediáticos son considerados principalmente mercancías que necesariamente han de generar beneficio, plusvalía, en el mercado global y local de la comunicación» (2014: 193). Separen dues dimensions, una teòrica i una altra d’empírica o experimental, i proposen en aquesta última crear un protocol d’avaluació que traga de l’autocontrol la comprovació de la coresponsabilitat, que és obvi que no funciona en els mitjans audiovisuals. Consideren que l’encarnació més crua de la falta de compliment de la responsabilitat comunicativa ha estat precisament el tancament de RTVV (2015: 221). Més enllà de l’autocontrol, situen els centres d’atenció en: 1) els agents de producció 2) el procés de producció 3) els destinataris Per a Domingo García-Marzá, el sistema democràtic és molt més que el sistema de partits, la representació política i la regla de majories, i és constatable que les corporacions televisives més avançades del nostre país no han pogut independitzar-se dels objectius partidistes: «Para conseguir objetivos como la pluralidad, hay que potenciar la participación, la deliberación y la toma de posición de todos los actores» (2015: 178). Relaciona això amb l’ètica empresarial o amb la moralitat dels qui han d’assumir la seua responsabilitat. La «societat civil» de Jürgen Habermas està formada per totes les esferes d’acció no governamentals: Los oyentes y los espectadores de las audiencias de radio y de televisión no son sólo consumidores, esto es, participantes en el mercado, sino que al mismo tiempo son ciudadanos con un derecho a participar en la cultura, a observar los acontecimientos políticos y a tomar parte en la formación política de la opinión. Sobre la base de esta pretensión jurídica, a los programas que le aseguran a la población el correspondiente suministro básico no se les puede hacer depender de su eficacia publicitaria ni del apoyo de los patrocinadores. (Habermas, 2009: 132)

Tant García Marzá en el text citat com Campos Freire fan referència al concepte de governança, que Freire defineix com un «sistema multinivel de coordinación

C 20

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 20

12/12/16 9:27

LA PLURALITAT DELS INFORMATIUS EN LES TELEVISIONS PÚBLIQUES I LA RSC

de actores, grupos sociales e instituciones para una mejor gestión del gobierno» (2015: 191). Campos Freire parla també de la RSC, que sorgeix en la matriu de l’empresa privada, i que s’incorpora a les organitzacions públiques per a millorar la seua reputació i augmentar la seua credibilitat. Es tracta d’un compromís voluntari de conducta responsable i avaluable d’una empresa, que ja han adoptat televisions autonòmiques com CRTVG o EITB, encara que el mateix autor alerta de no confondre el «aparentar, con el ser» (2015: 213). La implicació de la ciutadania per una banda i dels empleats per una altra esdevé fonamental, ja que RTVV mai va ser capaç en la seua llarga història de transmetre un projecte il·lusionant.

6. La RSC en l’època de Rosa Vidal Durant l’època de RTVV en què fou directora Rosa Vidal, d’abril a novembre del 2013, pensem que es va intentar fer una gestió totalment diferent de la que s’havia dut a terme en els últims anys. El canvi de direcció en la pluralitat dels informatius d’aquesta etapa ha sigut apreciat per diversos autors (Gil Puértolas, 2015; Zallo, 2015). Una aproximació qualitativa basada en entrevistes personals a un panell d’experts relacionats amb aquesta etapa fa un recorregut per les circumstàncies rellevants al respecte de l’augment de la pluralitat, i arriba també a la conclusió que hi ha una confluència d’opinions al voltant del fet que es va produir un augment en la transparència i una obertura en els informatius respecte a l’etapa anterior (López-Olano, 2015a). Rosa Vidal va voler trencar amb els «hàbits» nocius de què parla Cortina i que són la base de la perpetuació de comportaments poc ètics. El moment era difícil, però la nova directora i el seu equip buscaven implicar els treballadors en l’èxit de l’empresa. El nou marc legal i la nova empresa, amb regles del joc recentment estrenades, donaven un aire nou que possibilitava la regeneració, si hi havia realment voluntat de fer-la. La transparència és una de les característiques principals en la qual insisteixen els teòrics del bé comú i similars. La gestió de Vidal també va marcar un abans i un després en això. En la Comissió de Control de les Corts la directora general de RTVV va estar disposada a donar tota la informació sobre els contractes de Triskel i el de Víctor Seara, el presentador de la Fórmula 1, en temes que anteriors gestors havien considerat protegits per la confidencialitat. A més, es va negar a acceptar compromisos abusius de directius previs, i fins i tot va denunciar en els jutjats Seara perquè tornara les quantitats cobrades indegudament. Fins i tot els consellers de l’oposició se sorprenien de la facilitat amb la qual se’ls proporcionava informació que abans els estava vetada absolutament.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 21

12/12/16 9:27

Carlos López-Olano

Rosa Vidal fa una argumentació de la labor duta a terme i que s’insereix perfectament dins de les premisses de la RSC, malgrat no haver-n’hi un esment explícit. Complir amb les obligacions de servei públic era la prioritat: Yo quería que fuera una televisión para los ciudadanos, y no sólo en el modelo informativo: yo quería que fuera una televisión como yo creo que quieren la mayoría de los valencianos. Es decir, una televisión de servicio público, fundamentalmente en valenciano, porque creo que además es una forma a través de la cual la lengua hace que continúe, entonces fundamentalmente en valenciano, donde los programas de producción propia tuvieran que ser en valenciano, y con unos informativos evidentemente plurales, y sobre todo sin ningún tipo de manipulación informativa. (López-Olano, 2015a: 11)

Els principis editorials són una eina bàsica de la comunicació responsable. A pesar que al nostre país no hi ha una tradició estable del seu ús, són un primer exercici d’autoregulació, ja que comporten un contracte informal amb el públic. Segons Hugo Aznar, ens falta una cultura pública d’exigència habitual de principis editorials en els mitjans (1996: 127). Per encàrrec de la nova subdirectora d’informatius nomenada per Vidal, Esmeralda Velasco, es va realitzar un programa especial amb motiu de l’estrena de la nova imatge corporativa el 9 d’octubre de 2013, amb moltes similituds amb aquests principis editorials que categoritza Aznar. Recordem les paraules de la presentadora de l’espai, Amàlia Sebastián: Ens agradaria que confiessen en nosaltres i que continuen convidant-nos a sa casa. I que si tenien dubtes, tornen a fer-ho. Al cap i a la fi, és el que toca. Vostés són els autèntics propietaris d’esta televisió. És l’única tele on realment manen, així que prenguen consciència i siguen exigents.

Pensem que l’augment ja esmentat de pluralitat en els informatius es deu precisament a aquesta «responsabilitat» dels dirigents, a la bona voluntat relacionada amb l’ètica i amb la governança. Considerem que el període de Vidal i Velasco pot comparar-se, salvant totes les distàncies, amb el temps en què Fernando Castedo va assumir el càrrec màxim a RTVE,10 coincidint amb l’aprovació de l’Estatut en els inicis de la dècada dels vuitanta, o amb l’etapa en què Fran Llorente va ser director d’informatius a TVE, amb Carmen Caffarel com a directora general.11 Amb Vidal, les proteccions jurídiques a la pluralitat, que podien considerar-se noves en el període, anaven poc més enllà de tenir un mandat superior a la legislatura i un Consell d’Administració més professionalitzat. El període de Caffarel i Llorente, el més llarg i estable dels tres, es va iniciar bastant abans de les noves lleis que va engegar el president Zapatero. I en el més antic d’aquests casos, el de Castedo, els més de vint-i-cinc anys que va estar en vigor l’Estatut de RTVE de 1980 van demostrar perfectament que la llei en si mateixa i els organismes amb els quals dotava l’emissora pública no eren capaços d’assegurar la pluralitat. Vegem en la taula 1 aquests tres períodes per a poder comparar-los:

C 22

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 22

12/12/16 9:27

LA PLURALITAT DELS INFORMATIUS EN LES TELEVISIONS PÚBLIQUES I LA RSC Responsable màxim del mitjà

Director/a d’informatius

Data d’incorporació

Llei audiovisual i data d’entrada en vigor

Data d’eixida

R. Vidal en RTVV

Esmeralda Velasco

9/4/2013

3/2012, de 20 de juliol

6/11/2013

F. Castedo en RTVE

Iñaki Gabilondo

9/1/1981

4/1980, de 6 de gener

25/9/1981

C. Caffarel en RTVE

Fran Llorente

23/4/2004

17/2006, de 5 de juny

1/1/2007 (Caffarel) 29/5/2012 (Llorente)

Taula 1. Comparativa Vidal, Castedo i Caffarel

Tant en el cas de Castedo com en el de Vidal, els períodes van ser molt curts: el primer hi va ser menys de nou mesos, la segona no va arribar a set. Els avatars polítics, tan diferents en els dos casos, van marcar la seua brevetat. El mandat de Caffarel va ser més llarg, però per al cas el que interessa no és el seu temps de permanència,12 sinó el del seu director d’Informatius, Fran Llorente, que va superar tot un rècord: més de vuit anys en el càrrec. El prestigi d’aquesta etapa queda fora de tot dubte, a pesar que també va rebre crítiques polítiques per part del PP. Respecte a la simultaneïtat dels períodes amb les noves lleis que servien de marc a la labor en informatius, en el cas de Castedo, la 4/1980 es va aprovar amb antelació al seu nomenament, gairebé un any abans. La dificultat per a aconseguir el consens en el Congrés explica aquest retard. També amb Vidal, el seu nomenament es va fer dins del marc legal de la nova llei de RTVV, la 3/2012 de la CV. En canvi, amb Caffarel i Llorente, nomenats gairebé simultàniament, es va utilitzar la normativa anterior, ja que la 17/2006 trigaria dos anys llargs a arribar. Pensem que les raons que van convertir en singulars aquests tres moments de la nostra història audiovisual cal buscar-los més en la bona intenció i disposició personal dels gestors i dels que els van nomenar, en la seua responsabilitat i ètica, que en les diferents lleis i organismes de protecció. No és necessària, a més, una adscripció explícita a les teories econòmiques que sustenten l’ètica empresarial; ja hem vist que el coneixement i l’aplicació textual dels principis d’aquests moviments no assegura el seu compliment, com en el paradigmàtic cas del codi ètic d’Antena 3 TV. En les tres situacions hi ha, a més, una altra coincidència: la nova gestió coincidia amb la creació de nous marcs legals, fets amb la il·lusió d’assegurar uns lloables objectius de televisió pública independent i de qualitat. L’impuls del nou, del recentment estrenat, més enllà que ja estiga en vigor la nova legislació, va poder també afavorir que les coses es feren bé.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 23

12/12/16 9:27

Carlos López-Olano

7. La RSC i el futur de RTVV Com a reflexió de cara al futur, amb una reobertura de RTVV i la recuperació del servei públic que es va arrabassar als valencians en l’horitzó, cal pensar que aquest impuls propi de la novetat podria també tenir una influència positiva en els inicis de l’audiovisual del futur que es viu a la Comunitat Valenciana a hores d’ara. Considerem que és impossible parlar de tabula rasa després de vint-i-cinc anys d’història audiovisual valenciana mediatitzada per Canal 9, però sí que és cert que la desaparició de RTVV planteja un escenari de començament, amb un desig de fer bé les coses des del principi, perquè no torne a passar el desastre, perquè no tornen a cometre’s els mateixos errors. Urgeix regular, fer noves lleis que siguen la base del futur. També la Llei de l’audiovisual valenciana es va quedar pendent d’actualitzar abans de les eleccions, i està entre les nombroses obligacions del nou executiu. A més, previsiblement, s’engegarà per fi el mandat estatutari de crear el Consell Audiovisual de la Comunitat Valenciana, ara que el PP ja no pot bloquejar-lo. Molt de treball queda per fer, i poc pressupost, amb una comunitat endeutada i amb un finançament autonòmic que segueix sent injust. És temps de noves lleis, però també de reformar els «hàbits», d’oblidar les formes de gestionar del passat. D’aprofitar el buit per a omplir-lo de responsabilitat. En data recent, Enrique Bustamante ha recordat que en el ja clàssic Informe per a la reforma dels mitjans de titularitat de l’Estat s’incidia en la voluntat política com a condició sine qua non per a la renovació: Esas estructuras [de governança i finançament] no garantizaban por sí solas el éxito, en ausencia de una toma de conciencia de los agentes políticos y, sobre todo, de la socie dad civil, y concluíamos que la falta de estructuras adecuadas condenaba al servicio público a la crisis permanente, a su degradación, y finalmente, a su marginación o extinción. (Bustamante, 2015: 24)

Pensem que l’actual situació, en la qual ha de nàixer la nova RTVV, té a priori molts punts de contacte amb els tres períodes de la història audiovisual espanyola comentats, en què es va produir un increment de la pluralitat, però en una versió augmentada. L’estat d’opinió de la ciutadania està disposat a exigir la regeneració.

C 24

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 24

12/12/16 9:27

LA PLURALITAT DELS INFORMATIUS EN LES TELEVISIONS PÚBLIQUES I LA RSC

Notes [1 Adreça de correspondència: Carlos López. Carrer Major. E-46210, Picanya, UE. [2 L’anomenat alacantinisme, que rebutja València com a capital de la Comunitat Valenciana, i fins i tot l’ús del valencià, és un vell fenomen conegut i que va més enllà del seu efecte obvi en RTVV o altres mitjans de comunicació. Fou documentat per Joan Fuster en el clàssic Nosaltres, els valencians (1977: 104-107).

[3 És un dels conceptes clau de la teoria sociològica del francès. Per habitus, Pierre Bourdieu entén el conjunt d’esquemes generatius a partir dels quals els subjectes perceben el món i hi actuen.

[4 <http://bit.ly/1OcrBVj> [Consulta: 12 juliol 2015]. [5 < http://bit.ly/1n6x89y> [Consulta: 14 setembre 2015]. [6 <http://bit.ly/1NbOm9Z> [Consulta: 14 setembre 2015]. [7 < http://bit.ly/1J7gxfu> [Consulta: 14 setembre 2015]. [8 Fragment extret del manifest que van redactar alguns periodistes crítics amb la direcció de la cadena, i que van presentar en el registre d’entrada de RTVV el 7/12/94.

[9 <http://bit.ly/1UViA77> [Consulta: 8 novembre 2015]. [10 El temps que Castedo va estar al capdavant de la televisió pública es coneix en alguns fòrums com «la primavera de TVE».

[11 En aquest cas, l’obertura informativa va ser molt més clara i evident. [12 Caffarel va ser l’última directora general de l’antic ens; després de l’aprovació de la Llei 17/2006, el president de la nova corporació fou el periodista Luis Fernández.

Bibliografia Álvarez Civantos, Ó. (2010). Las claves del buen gobierno en la administración pública. Granada: Comares. Álvarez Monzoncillo, J. M.; Menor, J. (2013). «La estructura del audiovisual en la Transición». A: Palacio, M.; Cuvalo, A. (ed.). Las imágenes del cambio: Medios audiovisuales en las transiciones a la democracia. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 15-34. Álvaro, J. (2015). «Discutirlo todo no es un problema, es la solución». A: Rodríguez Santonja, J. (ed.). Pasado, presente y futuro de RTVV. València: Uno y Cero, p. 48-66. Aparicio Tovar, J.; Valdés de la Vega, B. (2011). La responsabilidad social de las empresas en España: Concepto, actores e instrumentos. Albacete: Bomarzo. Atresmedia (2014). Informe anual y de responsabilidad corporativa 2013 [en línia]. <http://www.atresmediacorpora cion.com/informe-anual/2013/> [Consulta: 5 octubre 2015]. — (2015). Informe anual y de responsabilidad corporativa 2014 [en línia]. <http://www.atresmediacorporacion. com/informe-anual/2014/a3m_IARC14_esp.pdf> [Consulta: 1 octubre 2015]. Aznar Gómez, H. (1996). «El compromiso ético de las empresas de comunicación: la función de los principios edito riales». Comunicación y Estudios Universitarios [Moncada: Universidad Cardenal Herrera-CEU], vol. 6, p. 119-128. — (2005). Comunicación responsable: La autorregulación de los medios. 2a ed. Barcelona: Ariel. Ballester, L. (2014). Lluitant contra l’oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València. Carcaixent: Sembra. BBC (1927). The BBC 1st Royal Charter [en línia]. <http://bbc.in/204N1eA> [Consulta: 10 gener 2016]. — (2006a). The BBC’s Editorial Guidelines [en línia]. <http://bbc.in/1ZB0ZI5> [Consulta: 10 gener 2016]. — (2006b). The BBC Royal Charter & Agreement [en línia]. <http://bbc.in/1n6cAOo> [Consulta: 10 gener 2016]. Bernardo Paniagua, J. M.; Pellisser Rosell, N. (2014). «Responsabilidad comunicativa y producción televisiva». A: Boix Palop, A.; Vidal Beltrán, J. M. (ed.). La nueva regulación del audiovisual: Medios, derechos y libertades. Navarra: Thomson Reuters Aranzadi, p. 193-212.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 25

12/12/16 9:27

Carlos López-Olano Bernardo Paniagua, J. M.; Pellisser Rosell, N.; Vicent López, C. (2011). «De la autorregulación a la Responsabilidad Comunicativa». A: Belando Garín, B.; Montiel Roig, G. (ed.). Contenidos y mercado en la regulación de la comunicación audiovisual. València: Tirant lo Blanch, p. 83-102. Boix Palop, A.; Vidal Beltrán, J. M. (2014). La nueva regulación del audiovisual: Medios, derechos y libertades. Navarra: Thomson Reuters Aranzadi. Bustamante, E. (2015). «El servicio público en España: manual de las malas prácticas». A: Marzal Felici, J.; Izquierdo Castillo, J.; Casero Ripollés, A. (ed.). La crisis de la televisión pública. El caso de RTVV y los retos de una nueva gobernanza. Barcelona: UAB; Castelló: UJI; Barcelona: UPF; València: UV. (Colección Aldea Global), p. 189-216. Campos Freire, F. (2015). «Financiación e indicadores de gobernanza de la radiotelevisión pública en Europa». A: Marzal Felici, J.; Izquierdo Castillo, J.; Casero Ripollés, A. (ed.). La crisis de la televisión pública. El caso de RTVV y los retos de una nueva gobernanza. Barcelona: UAB; Castelló: UJI; Barcelona: UPF; València: UV. (Colección Aldea Global), p. 189-216. Col·lectiu Ricard Blasco (2014). Reset RTVV. Benicarló: Onada. Comissió Europea (2001). Libro blanco sobre la gobernanza [en línia]. <http://bit.ly/1OvuHUD > [Consulta: 15 juny 2015]. Comitè de Redacció d’Informatius RTVV (2000). Estatut de Redacció RTVV [en línia]. <http://bit.ly/1U0A165> [Consulta: 22 juliol 2015]. Cortina, A. (2003). Construir confianza: Ética de la empresa en la sociedad de la información y las comunicaciones. Madrid: Trotta. Esteve, J.; Álvaro, J.; Alcañiz, J. M.; López, J.; Blay, J. A. (2000). La televisió (im)possible: [10 anys d’informatius a Canal 9]. València: 3 i 4. Felber, C. (2014). L’economia del bé comú. Barcelona: Miret. Flors, B.; Climent, V. (2013). Adéu, RTVV: Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana. València: Universitat de València. Freeman, R. E.; Harrison, J. S.; Wicks, A. C. (2007). Managing for stakeholders. New Haven: Yale University Press. Fuster, J. (1977). Nosaltres, els valencians. 3a ed. Barcelona: Edicions 62. Galindo, Á.; Fernández Olit, B. (2007). Responsabilidad social corporativa y medios de comunicación social. Salamanca: Universidad Pontificia. García-Marzá, D. (2015). «Ética y gobernanza en las televisiones públicas: la aportación de la ética empresarial». A: Marzal Felici, J.; Izquierdo Castillo J.; Casero Ripollés, A. (ed.). La crisis de la televisión pública. El caso de RTVV y los retos de una nueva gobernanza. Barcelona: UAB; Castelló: UJI; Barcelona: UPF; València: UV. (Colección Aldea Global), p. 173-188. García Mexía, P. (2008). Ética y gobernanza: Estado y sociedad ante el abuso de poder. València: Tirant lo Blanch. Gavaldà Roca, J. (2014). «La política de la comunicación de la crisis». A: Francés, M.; Gavaldà Roca, J.; Llorca Abad, G.; Peris Planes, A. (ed.). La televisión de la crisis ante el abismo digital. Barcelona: Gedisa, p. 81-121. Gil Puértolas, L. (2015). «El caso de la delegación territorial de RTVV en Castelló». A: Marzal Felici, J. (ed.). Las televi siones públicas autonómicas del siglo xxi. Barcelona: UAB; Castelló: UJI; Barcelona: UPF; València: UV. (Colección Aldea Global), p. 235-257. González Esteban, J. L.; González Mesa, I.; García Avilés, J. A. (2015). «Periodismo televisivo de proximidad en Elche: la cohabitación entre RTVV y TeleElx». A: Marzal Felici, J. (ed.). Las televisiones públicas autonómicas del siglo xxi. Barcelona: UAB; Castelló: UJI; Barcelona: UPF; València: UV. (Colección Aldea Global), p. 217-234. Habermas, J. (2009). ¡Ay, Europa!: Pequeños escritos políticos XI. Madrid: Trotta. Hallin, D.; Mancini, P. (2008). Sistemas mediáticos comparados: Tres modelos de relación entre los medios de comunicación y la política. Barcelona: Hacer. López-Olano, C. (2015a). «Historia de un fracaso anunciado: la evolución de la audiencia en Canal 9». A: La pantalla insomne. Santa Cruz de Tenerife: Congreso de la Revista Latina de Comunicación Social. — (2015b). «Estudio sobre pluralidad y apertura en los informativos de la última etapa de Canal 9 RTVV. Una aproximación cualitativa» [en línia]. Navarra: Actas de CICOM. < http://bit.ly/1PfpoI5> [Consulta: 15 gener 2016]. Lowe, G. F.; Martin, F. (2014). The value of public service media. Göteborg: Nordicom. Lowe, G. F.; Steemers, J. (2012). Regaining the iniciative for public service media. Göteborg: Nordicom.

C 26

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 26

12/12/16 9:27

LA PLURALITAT DELS INFORMATIUS EN LES TELEVISIONS PÚBLIQUES I LA RSC Maira Vidal, M. M.; Gil Sánchez, G. (2011). «Los actores sociales ante la responsabilidad social de las empresas transnacionales con sede central en España: posiciones discursivas y prácticas implementadas». A: Aparicio Tovar, J.; Valdés de la Vega, B. (ed.). La responsabilidad social de las empresas en España: Concepto, actores e instrumentos. Albacete: Bomarzo, p. 111-138. Marín Calahorro, F. (2008). Responsabilidad social corporativa y comunicación. Madrid: Fragua. Martínez Gallego, F. (2010). «Medios, política y sociedad: historia de una década. 2000-2010». A: López García, G. (ed.). El ecosistema comunicativo valenciano. Valencia: Tirant lo Blanch, p. 17-34. Marzal Felici, J. (2015). Las televisiones públicas autonómicas del siglo xxi. Barcelona: UAB; Castelló: UJI; Barcelona: UPF; València: UV. (Colección Aldea Global) Marzal Felici, J.; Izquierdo Castillo, J.; Casero Ripollés, A. (2015). La crisis de la televisión pública: El caso de RTVV y los retos de una nueva gobernanza. Barcelona: UAB; Castelló: UJI; Barcelona: UPF; València: UV. (Colección Aldea Global) Mollà i Orts, A. (2007). La televisió valenciana del segle xxi: Nous factors i noves funcions, autodiagnòstic i anàlisi de prospectiva. València: Universitat de València. Moore, M. H. (1995). Creating public value: Strategic management in government. Boston: Harvard University Press. Moragas, M. de; Prado, E. (2000). La televisió pública a l’era digital. Barcelona: Pòrtic. Perdiguero, T. G. (2003). La responsabilidad social de las empresas en un mundo global. Barcelona: Anagrama. Peris Planes, À. (2015). «Canal 9 y el sector audiovisual valenciano: una relación traumática». A: Rodríguez Santonja, J. (ed.). Pasado, presente y futuro de RTVV. València: Uno y Cero, p. 67-104. Rodríguez Santonja, J. (2015). Pasado, presente y futuro de RTVV. València: Uno y Cero. Teletodos (2015). Un nuevo modelo para un tiempo nuevo [en línia]. <http://bit.ly/1Ovw3hZ> [Consulta: 4 novembre 2015]. UNESCO (1980). Un solo mundo, voces múltiples (Informe Mc Bride) [en línia]. <http://bit.ly/1khDkaZ> [Consulta: 4 novembre 2015]. Unió de Periodistes Valencians (2015). Un model per a la comunicació audiovisual valenciana [en línia]. <http://bit. ly/1AVBpwt> [Consulta: 25 setembre 2015]. Xambó, R. (2013). «RTVV: de l’esperança a la manipulació i el saqueig». L’Espill, 43, p. 88-97. Zallo, R. (2015). «Razones e implicaciones del cierre de Radiotelevisió Valenciana: pensar en el futuro». A: Marzal Felici, J.; Izquierdo Castillo, J.; Casero Ripollés, A. (ed.). La crisis de la televisión pública: El caso de RTVV y los retos de una nueva gobernanza. Barcelona: UAB; Castelló: UJI; Barcelona: UPF; València: UV (Colección Aldea Global), p. 23-38.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 27

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 28

12/12/16 9:27

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (2) (novembre 2016), p. 29-44 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.147 Data recepció: 06/05/16 Data acceptació: 07/06/16

Xavier Ginesta Portet1 Vicedegà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, Vic xavier.ginesta@uvic.cat

Eva Tresserras Casals Professora del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de Barcelona i professora de la Facultat d’Educació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, Barcelona eva.tresserras@ub.edu

C 29

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 29

12/12/16 9:27

Xavier Ginesta Portet i Eva Tresserras Casals

Les narracions esportives per ràdio i la seva contribució al procés de normalització lingüística del català Sport radio live broadcasts and their contribution to the Catalan linguistic standardization process RESUM: El 1976, el locutor radiofònic Joaquim Maria Puyal va retransmetre per Ràdio Barcelona la primera narració de futbol en directe i en català des de la mort de Franco. Aquest esdeveniment va marcar l’inici d’un model genuí de narració esportiva en català, que van seguir altres periodistes radiofònics. L’objectiu d’aquest article és analitzar l’aportació d’aquests locutors al procés de normalització lingüística del català, sobre la base de nou relats de vida de periodistes que han estat pioners en aquest camp. De l’anàlisi se’n desprèn l’esforç dels locutors per recuperar hàbits lingüístics i estructures propis de la llengua, amb l’objectiu de prescindir de paral·lelismes simètrics exactes amb el castellà a l’hora de solucionar els reptes de la locució esportiva.

PARAULES CLAU: història oral, retransmissió esportiva, català, esport, normalització lingüística, hàbits lingüístics.

C Sport radio live broadcasts and their contribution to the Catalan linguistic standardization process Les narracions esportives per ràdio i la seva contribució al procés de normalització lingüística del català ABSTRACT: On September 5, 1976, the journalist Joaquim Maria Puyal did the first live football radio broadcast in Catalan (on Radio Barcelona) after 40 years of the Franco dictatorship. That event was the beginning of a new model of live sports radio broadcasts in Catalan, which was followed by broadcasts by other Catalan sports journalists. The aim of this paper is to analyze the contribution of those pioneers to the process of the Catalan linguistic standardization. We approach the use of narrative writing as a method, considering nine experiences of those journalists. On the basis of this research, it may be understood that these journalists made a big effort to recover genuine Catalan linguistic structures and habits, in order not to follow symmetric parallelisms with the Spanish language structures when they narrated a sports event.

KEYWORDS: oral history, live radio broadcast, Catalan, sport, linguistic normalization, linguistic habits.

C 30

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 30

12/12/16 9:27

NARRACIONS ESPORTIVES PER RÀDIO I NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

1. Introducció La història de les narracions esportives a la Catalunya postfranquista té dos noms clau: Joaquim Maria Puyal i Josep Fèlix Pons. Tots dos han estat pioners en les narracions futbolístiques en català, a la ràdio i a la televisió. El primer de tots dos, el 5 de setembre de 1976 va retransmetre un FC Barcelona - UD Las Palmas (4-0) en català a través de Ràdio Barcelona (Cadena SER), després d’anys obscurs de franquisme i prohibició sistemàtica de parlar en aquesta llengua en els mitjans de comunicació, seguint el procés de nation-building (‘construcció de nació’) que el règim de Franco va voler consolidar (1939-1975). Josep Fèlix Pons va ser pioner a la televisió: el 3 de març de 1982 va retransmetre per TVE 1 un Lokomotive de Leipzig FC Barcelona (0-3) corresponent a l’anada dels quarts de final de la Recopa d’Europa. Per tant, a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta, l’ecosistema mediàtic de Catalunya va recuperar una pràctica que només es recordava de l’època de la II República: les narracions esportives en català. En aquest cas, i aprofitant la rellevància social del futbol (González, 2000b: 117), popularment anomenat l’«esport rei», es va consolidar un model molt genuí de locució que va buscar recursos propis per no copiar simètricament el model que s’havia fet servir en les narracions en castellà. La importància d’aquestes narracions en el procés de normalització lingüística i cultural de Catalunya es pot entendre tenint en compte que, amb les seves seleccions lèxiques i fraseològiques, «el discurs del futbol influeix directament en l’estructura conceptual que després projectem sobre el món i l’univers simbòlic» (Bassols, 2007: 16). Tal com afirma Joan Martí i Castell (2007: 10): «La vigència plena d’un idioma té com a condició indispensable que es pugui emprar i que s’empri en tots els aspectes de la vida individual i social de les persones, des dels que afecten les activitats de la cultura més elevada, fins als més quotidians, generals, col·loquials i, fins i tot, vulgars». Si bé Joaquim Maria Puyal i Josep Fèlix Pons han estat referents en l’àmbit autonòmic, una anàlisi més profunda del sistema mediàtic de la Catalunya de finals dels anys setanta i vuitanta ens permet descobrir altres locutors radiofònics i/o locutors que, seguint el camí iniciat pel mestre Puyal, van començar a fer servir el català en les seves locucions de ràdio, tant de caire autonòmic com comarcal i/o local. Aquest és l’objecte d’estudi d’aquest article.

2. L’esport i els mitjans de comunicació. Una aliança estratègica L’eclosió de l’esport modern (Elias i Dunning, 1986) i la seva relació amb el sistema de mitjans de comunicació i el periodisme esportiu han estat analitzats àmpliament (Whannel, 1992; Rowe, 2004; Boyle i Haynes, 2004 i 2009; Pinheiro, 2006; Tecca,

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 31

12/12/16 9:27

Xavier Ginesta Portet i Eva Tresserras Casals

2009). En una anàlisi històrica d’una relació que ja va néixer essent «sistèmicament intensa» (Rowe, 2004: 4), els britànics Boyle i Haynes (2009) se centren en el Regne Unit i expliquen que, inicialment, la premsa esportiva va ser essencial per socialitzar l’afició per les apostes a les curses de cavalls entre la classe obrera britànica del segle xix, a més de divulgar l’esport com a espai de creixement espiritual i de culte a les virtuts corporals entre la classe mitjana i la petita burgesia. En aquest sentit, «gràcies al mecenatge de la premsa esportiva, l’esport tradi cional i modern va viure un boom sense precedents» (Boyle i Hanes, 2009: 23). A més, apunten que el fet de celebrar competicions de manera regular i d’organitzar grans esdeveniments esportius de forma periòdica va ajudar a crear un flux d’històries continu per a aquesta premsa (Boyle i Hanes, 2009: 24). Centrant-se en la relació actual entre l’esport i els mitjans de comunicació, aquests mateixos investigadors han estudiat en profunditat com ha evolucionat concretament el negoci del futbol en el nou entorn digital, que redefineix novament les rutines de producció del periodisme tradicional (Boyle i Hanes, 2004). A Catalunya també hi ha hagut una rica producció científica en aquest àmbit, com mostren els treballs de Cadena (1992), Jones (1996), Berasategui (2000), Faura (2007), Pernau (2008) i Pujadas i Santacana (2012). El periodista Gabriel Pernau ens explica com els esports moderns i la premsa esportiva van aparèixer pràcticament al mateix temps a Catalunya, en la transició del segle xix al xx. Els mitjans de comunicació es van convertir en instruments de propaganda ideals per atreure la població cap a la seva causa (Pernau, 2008). La primera publicació esportiva que va existir a Catalunya va ser El Ciclista (1891). Pujadas i Santacana (2012: 144) afirmen que es tractava de publicacions periodístiques properes al que podríem denominar «adoctrinament» esportiu, en un context de difusió inicial de les pràctiques en què era imprescindible informar regularment els associats sobre activitats esportives i, alhora, difondre els codis fonamentals de la cultura de l’esport modern. Els pioners del ciclisme, la gimnàstica o l’atletisme van importar de França o Anglaterra unes pràctiques que els seus coetanis van titllar d’excèntriques. En canvi, el poder captivador del futbol es va fer palès al tombant del segle (Pernau, 2008; Pujadas i Santacana, 2012). La professora Neus Faura (2007: 25) explica com l’aliança entre el futbol i els mitjans de comunicació va ser òbvia des que aquest esport va aterrar a terres catalanes. A Catalunya, el futbol es va introduir cap a finals del segle xix gràcies a alguns membres de colònies estrangeres, principalment angleses. El 1898 es va fundar el primer club de futbol català, el Palamós CF, mentre que el 1899 es van fundar el Català Futbol Club i el FC Barcelona. Paral·lelament a la introducció d’aquest esport, Catalunya va veure néixer una munió de publicacions esportives, també en català, que van fer evident la importància de l’esport en la societat del moment. En castellà es va iniciar la publicació de Los Deportes (1899) —primera publicació amb la crònica d’un partit de futbol—, Col&Flor (1904) o El Mundo Deportivo (1906). Pel que explica la professora Neus Faura (2007: 26), Sports va ser la primera publicació d’esports íntegrament en

C 32

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 32

12/12/16 9:27

NARRACIONS ESPORTIVES PER RÀDIO I NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

llengua catalana, el 1908, seguida de Catalunya Sportiva (1916), Barcelona Sport (1922), La Nau dels Esports (1929) i La Rambla (1930). Aquestes dues últimes publicacions van ser impulsades per Josep Sunyol i Garriga, diputat a les Corts per ERC i president del FC Barcelona quan va esclatar la Guerra Civil, que va ser afusellat a la serra de Guadarrama el 6 d’agost de 1936 (Badia, 2011). De totes, la revista humorística Xut! (1922) va ser, segons Faura (2007: 26): «El primer mitjà de comunicació esportiu escrit en català que es converteix en un veritable fenomen de masses. Va saber construir un llenguatge humorístic propi i va contribuir a difondre l’ús del català escrit en l’àmbit del periodisme esportiu, tot i que el castellà era dominant en la premsa esportiva de l’època». El periodista Josep M. Cadena (1992) també considera que aquesta publicació és la precursora d’un lèxic popular esportiu en català, mentre que Pujadas i Santacana (2012: 153) exposen que «gran part de l’èxit del setmanari va ser la capacitat d’arribar, a través del dibuix i del comentari satíric i crític, al vessant humà i més prosaic de l’esportista». Per tant, la premsa esportiva en català «va ser determinant per a la creació i la divulgació d’una terminologia pròpia per a aquest nou esport que era el futbol» (Faura, 2007: 25). La tradició de la premsa esportiva en català es va trencar amb l’inici de la Guerra Civil (1936). De fet, en la premsa diària no hi va tornar a haver cap projecte consolidat i longeu en català fins a l’aparició, l’any 2003, d’El 9 Esportiu de Catalunya, des de l’abril de 2014, L’Esportiu. Amb el desenvolupament dels mitjans audiovisuals —Radio Ibérica va començar les seves emissions el 1923 i Radio España i Ràdio Barcelona, l’any 1924—, l’esport (sobretot el futbol) ha tingut sempre un lloc destacat en la programació de la ràdio i, més tard, també de la televisió (Julià, 2000; Faura, 2007). Els índexs d’audiència dels principals partits de futbol de la temporada, sobretot la final de la Lliga de Campions o, pel que fa als campionats de selecció, la final de l’Eurocopa o el Mundial, reflecteixen la importància social del futbol i de l’esport, en general, com a contingut bàsic per als mitjans de comunicació. Amb relació al futbol, la professora Margarida Bassols (2007: 15) sintetitza: «De ser un esport de tribu, el futbol ha passat a ser un espectacle mediàtic que, gràcies a l’acció amplificadora i espectacularitzadora dels mitjans de comunicació, s’ha filtrat en la consciència col·lectiva i n’ha modelat la ideologia». De fet, avui no podríem analitzar correctament la munió de ràdios i televisions del país sense entendre que el futbol —o l’esport, segons s’escaigui— actua com a producte driver, és a dir, com a vector per establir l’estratègia de negoci de moltes cadenes, fidelitzar audiència i obrir nous mercats (Ginesta, 2009). Per exemple, la consolidació del mercat de la televisió per satèl·lit a Espanya, des que es va liberalitzar el 1995, va tenir el futbol com a base del negoci de Canal Satélite Digital primer i, poc després, de Vía Digital. Amb l’apagada analògica, Mediapro també va emprar l’esport rei com a estratègia de posicionament del seu canal de TDT de pagament, GolTV. A la ràdio, des de l’època en què Puyal va iniciar les seves locucions a Catalunya Ràdio el 1985, aquest programa no ha desaparegut mai de la

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 33

12/12/16 9:27

Xavier Ginesta Portet i Eva Tresserras Casals

programació d’aquesta emissora pública, i s’ha adaptat cada temporada a les novetats i a les noves demandes del mercat i a l’audiència (interacció per xarxes socials, creació de continguts web). Recentment, la consolidació de RAC1, una emissora del Grup Godó, com a líder d’audiència a Catalunya (823.000 oients, segons l’EGM d’abril de 2016) també se sustenta en dos programes estrella: El món a RAC1, un magazín matinal d’informació general conduït per Jordi Basté (607.000 oients), i El Barça juga a RAC1, una retransmissió liderada per Joan Maria Pou, tot i que aquest programa no es computa individualment en l’EGM. Això no obstant, la resta de programes esportius de l’emissora també són líders d’audiència en la seva franja horària.2 Tot i que l’esport es configura com a actiu essencial en el negoci dels mitjans de comunicació, si analitzem les possibles interaccions verbals i gestuals que es desenvolupen en un partit de futbol —Bassols (2007: 17) n’identifica onze—, la ràdio, la televisió i la premsa tenen un paper fonamental en gairebé totes, «ja que participen com a testimoni i, fins i tot, moltes vegades com un participant més del ritual futbolístic». Per aquest motiu, la correcció i l’adequació lingüística dels periodistes i dels narradors esportius es presenta com a fonamental en el desenvolupament del seu ofici (Julià, 2004). En qualitat de pioner de la recuperació del català a les retransmissions radio fòniques, Joaquim Maria Puyal ha demostrat, tal com ho resumeix Martí i Castell (2007: 12): «Que és possible situar-se al registre lingüístic que requereix l’esport, que no cal recórrer a solucions que facin estranya la transmissió, que el registre ha d’afectar transversalment l’ús lingüístic (entonació, fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic), que els elements suprasegmentals tenen una importància funcional de primer ordre, que cal aprofitar en la mesura justa les ocasions per fer reflexions metalingüístiques i, finalment, que des dels mitjans de comunicació s’ha de consolidar el lèxic genuí». El mateix autor comenta que «cal insistir que el concepte de correcció lingüística ha d’estar matisat i complementat pel d’adequació. Per tant, no és idoni recórrer a solucions poc o gens apropiades per a un context concret, encara que aquestes solucions siguin previstes gramaticalment i lèxica. Però adequació no vol dir deserció lingüística, sinó només utilitzar els recursos que siguin idonis per a la funció del missatge» (Martí i Castell, 2007: 10-11).

3. La recuperació de la identitat lingüística a la Catalunya postfranquista Parlar de llengua no és parlar d’identitat, sinó d’identitats. Les llengües, igual que els processos d’identitat, són dinàmiques i canviants, són el reflex d’una societat i d’una època determinades. Com a vehicle de comunicació, el llenguatge permet expressar pensaments i accions, però aglutina moltes altres coses. La llengua és el

C 34

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 34

12/12/16 9:27

NARRACIONS ESPORTIVES PER RÀDIO I NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

símbol d’un imaginari cultural compartit i, a més, és un instrument integrador potent i insubstituïble. És ben sabut que l’inici de la dictadura franquista, al juliol de 1939, va marcar un període de dures repressions i represàlies. El castellà es va imposar oficialment a tot el territori de Catalunya i va fer que el català, una llengua també pròpia de la gran majoria de ciutadans del Principat en aquell moment, només fos transmesa oralment en segons quin ambient familiar i social (Julià, 2000: 20-21). Aquest procés de castellanització de la vida pública a Catalunya també va tenir la seva repercussió en l’esport. Per exemple, Santacana (2005 i 2014) ens explica com el FC Barcelona va haver de diluir la seva catalanitat castellanitzant el seu nom (Club de Futbol Barcelona) i el seu escut, d’on van desaparèixer les quatre franges roges de la senyera entre 1941 i 1949. El FC Barcelona no va recuperar gradualment els símbols més associats a la seva catalanitat fins a la presidència d’Agustí Montal i Costa (1969-1978), malgrat que aquest procés «no provenia només de l’entitat, sinó que el més significatiu va ser la implicació d’un nombrós grup d’intel·lectuals d’esquerres, entre els quals destacaven l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán i l’historiador Josep Termes, que van construir un discurs que convertia el Barça [...] a una representació de la Catalunya real» (Santacana, 2014: 165-166). Així les coses, amb la debilitació de la dictadura i la consegüent mort del general Franco a finals de 1975, Catalunya va consolidar la recuperació de la llengua i la cultura catalanes, un procés que ja s’havia iniciat a finals del franquisme amb la publicació del primer número de Serra d’Or o els inicis del moviment cultural conegut com la Nova Cançó, tots dos l’any 1959 (Espinet et al., 1993; Ferré Pavia, 2000). Ja en un context de normalització democràtica, el 1976 va començar a emetre la primera emissora autoritzada íntegrament en llengua catalana, Ràdio 4, una cadena de Ràdio Nacional d’Espanya (RNE) (González, 2000a: 35). Finalment, la Llei 7/1983 de normalització lingüística de Catalunya va promoure amb fervor el restabliment del català com a llengua pròpia de Catalunya. Aquest document, elaborat per la Generalitat i aprovat pel Parlament de Catalunya, tenia com a objectiu «superar la desigualtat lingüística actual impulsant la normalització de l’ús de la llengua catalana a tot el territori de Catalunya» (Catalunya, 1983: 5). Els polítics i la societat civil en general creien en el canvi i avançaven en la mateixa direcció. La normalització d’aquesta llengua també implica la consideració de les seves varietats dialectals. La variació dialectal del català, proposada per Milà i Fontanals l’any 1861, divideix la llengua en dos blocs: l’oriental i l’occidental. Seguint Veny i Massanell (2012), la dialectologia sincrònica analitza les característiques dels parlants en un moment evolutiu concret. Diuen aquests autors que els dialectes són una font de malnoms genuïns populars per expressar significats que, en la major part del domini lingüístic, es designen amb un barbarisme. L’estudi dels dialectes té molt d’interès pel fet de ser un codi lingüístic no imposat des de fora sinó que evoluciona lliurement al llarg del temps i que, per tant, permet comprendre quina és la vida real de les llengües.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 35

12/12/16 9:27

Xavier Ginesta Portet i Eva Tresserras Casals

Malgrat que l’objectiu d’aquesta investigació no és proporcionar un estudi dialectològic, sí que és primordial comprendre la importància de la llengua oral espontània, lliure, natural i absent de normes gramaticals. Aquest és el motiu pel qual ens basem en periodistes de diferents zones geogràfiques de Catalunya per justificar la nostra mostra. En tot procés d’aprenentatge de llengües hi ha dos àmbits clau que cal tenir en compte: l’ensenyament i els mitjans de comunicació social. Pel que fa a l’ensenyament, el projecte d’immersió lingüística (PIL), experimentat per Lambert (1965) al Canadà,3 va entrar amb força en el sistema educatiu català. Es va crear l’oportunitat d’apropar els nens al bilingüisme, a la possibilitat de ser competents en més d’una llengua. Pel que fa als mitjans de comunicació social, als anys setanta del segle passat, la ràdio i sobretot la premsa impresa (la televisió era un monopoli de l’Estat des que va aparèixer el 1956, i no hi havia Internet) eren el vehicle principal de transmissió d’informació. L’espectacle radiofònic, i les retransmissions esportives com a motor imperant, transmetien llengua, cultura i societat. Ja hem dit que el 1976 va tenir lloc la primera retransmissió esportiva en català de la mà de Joaquim Maria Puyal. A partir d’aquell moment, i en un context polític i social particular, era imprescindible dominar la llengua per poder-la transmetre amb correcció. Els ciutadans escoltaven, interioritzaven i reproduïen el llenguatge dels locutors, carregat d’interferències del castellà, inevitables en els primers temps. Mentre que en l’àmbit educatiu la figura de l’auxiliar de conversa i l’especialista de català ajudava el docent en el propi procés d’aprenentatge de la llengua minoritària, els lingüistes i correctors penetraven lentament en l’àmbit social i professional. Joaquim M. Puyal (2013: 18) recorda els seus inicis a Ràdio Barcelona en el seu llibre Llengua i esport: Entre la creativitat i l’adequació, on explica: «Jo no havia estudiat català. Per això va ser tan important, més que la col·laboració, el compromís de Jordi Mir amb el projecte [...]. Sense la seva ajuda generosa, incondicional i permanent fins al dia d’avui, jo no m’hauria pogut projectar professionalment com ho he fet, en català». Calia, per tant, sotmetre l’argot periodístic, entre tants d’altres, a un procés de recuperació. El professor Martí i Castell (2007: 10) afirma: «En el procés de recuperació de la llengua catalana que s’inicia amb el reconeixement de la seva oficialitat, s’ha observat, i encara s’observa, que els mitjans de comunicació presenten dos extrems molt marcats pel que fa a l’ús, i un buit molt important entre l’un i l’altre: de l’expressió més formal i acurada passa a la no formal i diluïda».

4. Objectius i metodologia A partir d’aquest plantejament inicial, ens proposem analitzar i interpretar les aportacions que han fet els primers locutors radiofònics catalans, pioners en les retrans-

C 36

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 36

12/12/16 9:27

NARRACIONS ESPORTIVES PER RÀDIO I NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

missions esportives en català després de la dictadura franquista, a favor de la normalització lingüística de Catalunya. Per fer-ho, i des d’una perspectiva qualitativa, s’analitzen nou relats de vida de protagonistes que van començar a retransmetre l’esport en català durant la segona meitat dels anys setanta i els anys vuitanta. Han estat seleccionats a partir d’una mostra tipològica: Estanis Alcover (Badalona), Enric Algueró (Tortosa), Aurelio Bautista (Lleida), Joan Carles Codolà (Girona), Vicenç Comas (Manresa), Lluís de Planell (Vic), Xavier Prunés (Manresa), Joaquim Maria Puyal (Barcelona) i Enric Tricaz (Barcelona).4

Nom

Ciutat d’origen

Inicis professionals

Estanis Alcover

Badalona

Ràdio Joventut

Enric Algueró

Tortosa

Ràdio Nacional d’Espanya (Tortosa)

Aurelio Bautista

Lleida

Ràdio Lleida (Cadena SER)

Joan Carles Codolà

Girona

Radiocadena Girona

Vicenç Comas

Manresa

EAJ 51 Ràdio Manresa

Lluís de Planell

Vic

Ràdio Vic

Xavier Prunés

Manresa

Ona 7 Ràdio

Joaquim Maria Puyal

Barcelona

Ràdio Barcelona (Cadena SER)

Enric Tricaz

Barcelona

Ràdio Reus

Taula 1. Mostra de periodistes que han enviat els seus relats de vida

Malgrat que alguns treballs qualitatius recents han estudiat les aportacions dels locutors i les locutores de la ràdio a Espanya a través de la història de vida o life history 5 (Espinosa, 2010 i 2011), nosaltres vam optar pel relat de vida. Bertaux (1997) defineix récit de vie com un relat centrat en l’anàlisi personal de la pròpia experiència creat a petició d’un altre, en aquest cas, l’investigador. L’elaboració dels relats de vida que han servit de base per a aquesta investigació s’emmarca en els estudis que el grup de recerca de la Universitat de Barcelona (UB) Plurilingüisme i Aprenentatge de Llengües (PLURAL) porta a terme des de fa anys. L’escriptura del «jo» permet narrar la història viscuda, que és analitzada i interpretada atenent a allò que es diu i a com es diu (Fons i Palou, 2011). Per tal de dur a terme l’anàlisi, es va demanar als participants que elaboressin un relat de vida en el qual reflectissin, de forma lliure i personal, la seva visió i experiència al voltant de les retransmissions esportives, a més del canvi que han viscut des d’una esfera individual, professional i social pel que fa a la llengua. Aquests relats de vida, d’un màxim de tres pàgines, es van demanar durant el curs acadèmic 2014-2015. Després de fer una consulta al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC),6 vam triar nou periodistes catalans nascuts entre 1929 i 1964, pioners en les retransmis-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 37

12/12/16 9:27

Xavier Ginesta Portet i Eva Tresserras Casals

sions esportives en català durant la Transició en les seves àrees d’influència. Aquesta varietat podia oferir-nos una visió més àmplia de com l’edat i el context social modifiquen el sistema de creences i les actuacions en una època d’incertesa i canvi constant. La mostra tipològica ha respectat les varietats dialectals del català7 i per aquest motiu n’ha buscat representants de cadascuna. Aquestes varietats dialectals coincideixen, sobretot, amb les cinc delegacions administratives del col·legi professional, que ens ha ajudat a seleccionar la mostra: Terres de l’Ebre, Lleida, Girona, Tarragona, Barcelona i la Catalunya Central. L’anàlisi del discurs ens ha permès apropar-nos al tractament de les dades. Fem especial atenció a les aportacions de Kerbrat-Orecchioni (2005) sobre interacció oral. La nostra intenció és analitzar el rastre que deixa el subjecte en allò que diu i, per aquest motiu, extraiem qüestions recurrents, els diferents punts de vista que en tenen i de quina manera aquests punts de vista es modifiquen o es reforcen en passar de la teoria a la pràctica professional.

5. Resultats. Locutors radiofònics, esport i normalització lingüística Analitzem i interpretem percepcions, creences i experiències dels participants, i busquem qüestions recurrents que es repeteixen en les diferents narracions. Creiem que per arribar als grans temes estructurals ens hem de fixar en els trets individuals, en el què i el com de cada història, que es narra de manera minuciosa des de l’òptica personal. La data de naixement dels participants oscil·la entre els anys trenta i els anys seixanta del segle passat. Malgrat que moltes vegades observem creences i pensaments similars, la diferència d’edat deixa entreveure divergències en la narració de la pròpia experiència i en la forma de percebre l’esfera lingüística i cultural.

5.1. Caràcter autodidacte i l’ús de la llengua El fet d’haver estat autodidactes és clau en el discurs dels participants i pren connotacions diverses en funció de l’edat. Qui neix el 1929 aprèn l’ofici sense escoles ni universitats. Vicenç Comas, periodista de Manresa, diu: «Pensem que parlo del 1950. No hi havia universitat ni escola de periodisme i, com va dir el mestre Joaquín Soler Serrano, apreníem ràdio al mateix temps que la fèiem per antena». Aurelio Bautista afegeix: «Vaig néixer a Vigo i vaig aprendre català al carrer, a més a més, amb el dialecte occidental de Lleida, que també és diferent a la resta de Catalunya. Quan vaig haver de retransmetre futbol per primera vegada, el 19758 per Ràdio Lleida, vaig adaptar la llengua a la narració com vaig poder». Estanis Alcover també diu: «Vàrem rebre classes de català d’amagat [...] ensenyàvem a posar sobre paper la llengua que només parlàvem».

C 38

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 38

12/12/16 9:27

NARRACIONS ESPORTIVES PER RÀDIO I NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

Tots els participants fan referència a les retransmissions esportives dels grans clubs, que havien escoltat tantes vegades amb molt d’interès, alguns quan encara eren nens. Evidentment, en plena dictadura sempre eren transmeses en castellà. Xavier Prunés, també de Manresa, en dóna un exemple: «A nivell radiofònic, recordo les retransmissions del Barça de locutors com Miguel Ángel Valdivieso (la veu de Woody Allen en la primera etapa de doblatge al castellà) i José Luis Fernández Abajo, ambdós en castellà. Eren uns mestres de la locució i de la narració, et retrataven el partit de forma meravellosa». De part d’Enric Tricaz també podem llegir: «Vull recordar dos mestres ja desapareguts que, tot i fer-ho en castellà, vaig escoltar molt quan encara quedava lluny fer-me càrrec de la informació esportiva. Eren Miguel Ángel Valdivieso i José Félix Pons, de Ràdio Joventut de Barcelona, dels quals vaig aprendre a situar l’oïdor, que, naturalment, no podia veure el terreny de joc». En tots els discursos, els mitjans de comunicació (sobretot els radiofònics) adquireixen un paper rellevant. L’afany de canvi es percep en un intent d’apropar-se a l’entorn més proper, al ciutadà i a l’esportista anònim, en català. Vegem-ne alguns exemples. Joan Carles Codolà diu: «Anar a buscar la informació més propera, la dels pobles, la dels petits equips»; «arribar més al costat del ciutadà», i «convertir l’emissora La Voz de Gerona en l’autèntica portaveu de la nova societat gironina». Estanis Alcover complementa així la informació: «Era la primera vegada després de la invasió de Franco que una emissora que no fos stricto sensu Radio Nacional de España (i, per tant, en espanyol) donava informació oberta i lliure. Ho vam celebrar, naturalment». Xavier Prunés conclou: «Pel que fa a Manresa, amb un diari local en castellà —Gazeta de Manresa—, era a la ràdio on es podia escoltar la nostra llengua». Finalment, tant el més jove de tots, Xavier Prunés, com Enric Tricaz, jubilat, fan al·lusió als seus referents catalans: Joaquim Maria Puyal a la ràdio i Josep Fèlix Pons a la televisió. Prunés també recorda Vicenç Comas, «presentador de molts actes socials a la ciutat i amb fama per ser qui oferia els resums diaris de la Vuelta Ciclista d’Espanya, en castellà i a nivell estatal».

5.2. Acció, reflexió i reconceptualització Des d’un punt de vista lingüístic, es pot entreveure la juxtaposició de dos conceptes clau: acció i reflexió sobre l’acció. L’eufòria inicial davant la possibilitat d’emprar la pròpia llengua no implica reflexionar sobre l’ús que se’n fa. Fins aquell moment, explica Vicenç Comas, «incursions al català, poques i molt suaus, perquè els encarregats de vetllar per “una, grande y libre” eren molt suspicaços i gelosos del seu tros de poder». A partir dels setanta es percep «l’esforç d’integrar l’emissora a la societat», segons exposa Joan Carles Codolà. Es fa èmfasi en la immediatesa, en l’afany per fer que el català sigui la llengua habitual. És cabdal parlar-ne: de quina manera vindrà després. La incorrecció lingüística, la manca de norma, les interferències i els barbarismes són el resultat d’un català familiar, quotidià i transmès oralment, que les noves generacions intenten recuperar. Evidentment, «el català

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 39

12/12/16 9:27

Xavier Ginesta Portet i Eva Tresserras Casals

que parlàvem era el que utilitzàvem en l’ambient col·loquial o familiar», diu Enric Algueró. Joan Carles Codolà complementa aquesta situació gràficament: «A cops d’anarho fent vam entendre que no podíem dir embrague sinó que havíem de dir embragatge, que les curves eren millors si en dèiem revolts..., i que els pilots francesos o italians ens entenien millor si els parlàvem català». Finalment, el vigatà Lluís de Planell conclou: «A les primeres retransmissions no hi havia àrbitres sinó arbits, que no portaven un xiulet sinó un pito, i no xiulen fores de joc sinó orsais; els jugadors no portaven samarretes, sinó camisetas; un delanter feia un remat; els jugadors es lesionaven al tobillo o al junoll o la munyeca, els presidents veien els partits des del palco i els jugadors eren deportistas». Les noves generacions (en les quals s’inscriuen quatre participants) comencen l’ofici amb una base sòlida en català. A més, hi ha consciència col·lectiva de la bastida emissora-societat. En el seu afany de retrobar-se nacionalment, Catalunya buscava un canvi i la ràdio era indiscutiblement un model que calia seguir. Vicenç Comas, que per motius d’edat no forma part d’aquestes noves generacions, explica: «Calia reciclar-se i superar el català domèstic de la nostra mare, saturat de desdeluegos i sinembargos». En mirar cap al passat, recorden l’aposta de diferents ràdios locals per les retransmissions en català i ens ofereixen un recorregut inèdit de l’ampliació progressiva de l’idioma en les emissores més importants. Parlen de l’aposta pel canvi democràtic i catalanista, la integració de l’emissora a la societat, el paper de la ràdio local com a portaveu d’una nova realitat i la seva experiència particular en la immersió. Tot i que era imprescindible emprar un registre proper al receptor, havien de respectar el principi normatiu i, tal com apunta Joaquim M. Puyal, ser modèlics. Xavier Prunés diu: «La llengua que fèiem servir intentàvem que fos molt entenedora per als oients, cada vegada el castellà ens influenciava menys [...]. Penso que aquells anys intensos van revitalitzar el periodisme a la ciutat». Enric Algueró puntualitza: «Els inicis van ser una mica complicats. Vam tenir molta cura amb els comentaris, de vegades amb frases del nostre català col·loquial, encara que a poc a poc vam anar polint defectes». En paraules dels mateixos participants, els setanta van suposar la invenció d’un nou llenguatge radiofònic. Tot era esporàdic, produït de manera natural. Calia revisar el discurs oral, reconstruir un argot esportiu i recuperar formes populars encara vives a les graderies, hereves de la II República, narra Puyal. A més, Puyal comenta: «Hi havia una manera de parlar als camps de futbol, per part dels afeccionats, que no havia arribat als mitjans des de feia quaranta anys, per culpa de la situació política». Joan Carles Codolà recorda: «La veritat és que no pensàvem gaire en com dèiem les coses i el nostre llenguatge era el del carrer; a mesura que anàvem parlant anàvem improvisant». I Enric Tricaz afegeix: «Els afeccionats, quan volien imitar alguna locució, ho feien en castellà i als estadis els barbarismes eren molt corrents».

C 40

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 40

12/12/16 9:27

NARRACIONS ESPORTIVES PER RÀDIO I NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

Quan reflexionen des de la distància transmeten les impressions següents. Estanis Alcover explica: «Avui, certament, es pren consciència que s’estava fent història i es posava un gra de sorra bastant gran a la normalització lingüística del país». Lluís de Planell conclou: «No n’érem conscients, però ens escoltàvem els uns als altres amb un desig col·lectiu de millora». De forma explícita, Joaquim M. Puyal afirma: «Aquesta és una característica exigible als que ens dediquem professionalment a l’oralitat: escoltar-nos al mateix temps que parlem». I en aquell temps, més que en cap altre moment de la història, «havíem de buscar, a més, solucions alternatives pròpies, manllevades o adaptades», reflexiona Puyal, que, com ja hem dit, va tenir l’ajuda imprescindible del lingüista Jordi Mir per poder adequar el seu català a l’objectiu del seu programa. Avui, La TdP de Catalunya Ràdio es considera el gran referent de les narracions esportives a Catalunya.

6. Conclusions L’anàlisi dels relats de vida dels nou locutors que formen part de la mostra tipològica ens presenta la manera com han viscut el procés de normalització lingüística de Catalunya des dels seus mitjans de comunicació respectius (locals o autonòmics) i, sobretot, la contribució que creuen que han fet en aquest procés. En tots els casos, denoten que la possibilitat de començar a narrar esport en català, després de quaranta anys de dictadura, se’ls presenta com un pas ferm en el renaixement de la seva llengua, i afronten el moment com un repte per assentar un model genuí de narració esportiva, al marge de la que havien tingut com a referència durant el franquisme: una narració conduïda per un únic locutor, sòbria en les formes, on «manava la distància narrativa al servei d’una estètica pulcra» (Puyal, 2013: 17). Fins i tot, com apunta un dels relats —el del locutor radiofònic lleidatà Aurelio Bautista—, és l’oportunitat per assentar un ús de la llengua que respecti els aspectes més genuïns de les seves varietats dialectals (oriental i occidental). Aquest model propi de narració en català, que sobretot ha encarnat Joaquim M. Puyal i el seu programa La TdP —i que, de fet, consideren un referent la resta de periodistes de la mostra—, presenta una doble característica: implica l’actualització de la «manera de parlar en els camps de futbol» amb la recerca d’un registre que respecti el principi normatiu de la llengua. D’aquesta manera, alguns periodistes —com el mateix Puyal— han ressaltat la tasca dels lingüistes que van treballar amb ells (per exemple, Jordi Mir) a l’hora de buscar el nou model de narració esportiva que es va instaurar, a partir de la Transició, a la ràdio i a la televisió en català. D’una forma o d’una altra, els participants d’aquesta investigació s’atribueixen una actitud militant en el procés de normalització lingüística del català a través de les ones. És a dir, una actitud —com explica Puyal en el seu relat de vida— «permanentment desperta i vigilant per la influència potentíssima del castellà i l’amenaça

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 41

12/12/16 9:27

Xavier Ginesta Portet i Eva Tresserras Casals

de la substitució». Tanmateix, no es pot definir una voluntat de dirigisme lingüístic, sinó més aviat de promoció d’un model genuí de narració en català que permeti a l’audiència disposar d’un nou referent lingüístic, normatiu i simbòlic al marge del que s’havia consolidat històricament durant el franquisme. Puyal conclou: «Vam decidir que, des de la ràdio, miraríem de posar a l’abast de la gent l’accés al coneixement d’aquestes terminologies especialitzades. I, a partir d’aquí, que cadascú pogués decidir com volia parlar». En ple segle xxi, des de la sobrietat i la distància, podem prendre consciència del que va suposar el treball col·lectiu d’uns acadèmics, filòlegs, lingüistes, periodistes, polítics i de la societat civil en general, que van apostar per un nou model lingüístic que recuperés la llengua pròpia de Catalunya. Sabem que el conflicte lingüístic es pot resoldre per dues vies: l’assimilació a la cultura majoritària o el pluralisme. Llavors es va apostar per la normalització i vam aconseguir la llengua (el català) de què avui gaudim i que alternem harmònicament amb el castellà, que també és llengua oficial. Aquesta bastida lingüística, social, política i ideològica ha de donar-nos força per avançar en el que ens demana el món avui: una educació plurilingüe i intercultural que respongui a la barreja de llengües i cultures que ens enriqueix i ens obre les portes cap a un món global.

C 42

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 42

12/12/16 9:27

NARRACIONS ESPORTIVES PER RÀDIO I NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

Notes [1Adreça de correspondència: Xavier Ginesta. Campus Miramarges de la UVic-UCC. Sagrada Família, 7. E-08500, Vic, UE.

[2 Ràdio Associació de Catalunya (2016). «RAC1 continua sent la ràdio líder». El Bloc de RAC1 [en línia] (14 abril 2016). <http://www.rac1.org/blog/noticies/rac1/superliders/> [Consulta: 6 juny 2016].

[3 Projecte d’immersió lingüística en francès dut a terme amb nens canadencs que tenien com a llengua materna l’anglès. Van obtenir millors resultats en les dues llengües que els nens que les aprenien per separat. Per primera vegada, un estudi contradeia la idea que el bilingüisme proporcionava resultats negatius.

[4 Tot i que el periodista Enric Tricaz és oriünd de Barcelona, va desenvolupar gran part de la seva carrera a Reus (Tarragona), on va ser una de les principals veus radiofòniques durant la Transició.

[5 La professora Sílvia Espinosa (2010: 161) explica que la història de vida implica «no només gravar la història de vida d’aquella persona que es vol estudiar, sinó també buscar i reunir tota la informació que se’n pugui aconseguir: cartes, publicacions, autobiografies, biografies, relats de testimonis, premsa, etc.».

[6 El Col·legi de Periodistes de Catalunya és l’associació professional que agrupa els professionals de la informació i la comunicació en aquesta comunitat autònoma. El Col·legi va ser creat el 1985, com a culminació del procés de democratització de la premsa catalana després de quaranta anys de dictadura. Per a més informació, visiteu www. periodistes.org.

[7 Per tal de respectar al màxim el relat de vida dels participants en aquesta investigació, en la transcripció i l’anàlisi dels resultats hem optat per oferir la citació original.

[8 El primer esdeveniment esportiu complet que va retransmetre Ràdio Lleida va ser la final del torneig de pretemporada Nostra Catalunya, organitzat pel RCD Espanyol de Barcelona des de 1974. En la segona edició, Ràdio Lleida va oferir la final entre el Lleida i el Nàstic de Tarragona (2-1).

Bibliografia Badia, J. (2011). Josep Suñol i Garriga: Viure i morir per Catalunya. Lleida: Pagès Editors. Bassols, M. (2007). «Futbol, comunicació i identitat». A: Casals, D.; Faura, N.; Torrent, A. M. (ed.). Futbol i llengua. Be llaterra: UAB, p. 15-24. Berasategui, M. L. (2000). «Datos para la historia de la prensa deportiva en Cataluña». Revista General de Información y Documentación [Madrid], vol. 10, núm. 1, p. 153-169. Bertaux, D. (1997). Les récits de vie. París: Nathan. Boyle, R.; Haynes, R. (2004). Football in the New Media Age. Londres: Routledge. — (2009). Power play: Sport, the media and popular culture. Edimburg: Edinburgh University Press. Cadena, J. M. (1992). «Xut i El Once, dos títols bàsics de la premsa esportiva d’humor». Annals del Periodisme Català [Barcelona], núm. 20, p. 45. Casasús, J. M. (1993). Periodística catalana comparada. Barcelona: Pòrtic. (Mèdia). Elias, N.; Dunning, E. (1986). Deporte y ocio en el proceso de la civilización. Madrid: Fondo de Cultura Económica. Espinet, F. [et. al.] (1993). «Evolució dels estudis d’història de la premsa a Catalunya: 1939-1993». Anàlisi, núm. 15, p. 129-148. Espinosa, S. (2010). «La història de vida per investigar i inventariar la història de la ràdio a Catalunya: una metodologia per a la recuperació de patrimoni». Trípodos [Barcelona], núm. 27, p. 159-174. — (2011). «Las primeras locutoras y la historia de la radio. El caso de Cataluña, 1924-1939». ZER [Bilbao], vol. 16, núm. 31, p. 109-127. Faura, N. (2007). «Tradició i innovació en la formació de la terminologia futbolística dels mitjans de comunicació». A: Casals, D.; Faura, N.; Torrent, A. M. (ed.). Futbol i llengua. Bellaterra: UAB, p. 25-32.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 43

12/12/16 9:27

Xavier Ginesta Portet i Eva Tresserras Casals Ferré Pavia, C. (2000). Intel·lectualitat i cultura resistents: ‘Serra d’Or’ 1959-1977. Cabrera de Mar: Galerada. Fons, M.; Palou, J. (2011). «El yo y el nosotros en la configuración de las experiencias: espacio y personajes en los relatos de vida lingüística». II Jornadas de Historias de Vida en Educación. Màlaga (juny 2011). Fraser, R. (2007). Recuérdalo tú y recuérdalo a otros: Historia oral de la Guerra Civil Española. Barcelona: Crítica. Ginesta, X. (2009). Les TIC i l’esport. Una anàlisi de la primera divisió espanyola de futbol (2006-2008). Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació. González, R. (2000a). «Lleis lingüístiques i realitat a la ràdio». A: Julià, J. (ed.). Llengua i ràdio. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 35-38. — (2000b). «Les retransmissions esportives». A: Julià, J. (ed.). Llengua i ràdio. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 117-124. Jones, D. (1996). Esport i mitjans de comunicació a Catalunya. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport. Julià, J. (2000). «L’estudi de la radiodifusió catalana». A: Julià, J. (ed.). Llengua i ràdio. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 19-34. — (2004). El llenguatge de la ràdio i la televisió. Alzira: Bromera. Kerbrat-Orecchioni, C. (2005). Le discours en interaction. París: Armand Colin. Marinas, J. M. (2007). La escucha en la historia oral: Palabra dada. Madrid: Síntesis. Martí i Castell, J. (2007). «Trenta anys de transmissió de futbol en català. Una empenta decisiva per a la normalització lingüística». A: Casals, D.; Faura, N.; Torrent, A. M. (ed.). Futbol i llengua. Bellaterra: UAB, p. 9-14. Pernau, G. (2008). Sportman: Les millors imatges dels pioners de l’esport català. Barcelona: La Magrana. Pinheiro, F. (2006). A Europa e Portugal na imprensa desportiva (1893-1945). Coïmbra: MinervaCoimbra. Pujadas, X.; Santacana, C. [s. a.]. «Deporte y modernización en el ámbito mediterráneo. Reflexiones para una historia comparada (1870-1945)» [en línia]. <http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/15908/1/555518.pdf> [Consulta: 29 abril 2014]. — (2012). «Prensa, deporte y cultura de masas. El papel del periodismo especializado en la expansión social del deporte en Cataluña hasta la guerra civil (1890-1936)». Historia y Comunicación Social [Madrid], vol. 17, p. 141-157. Puyal, J. M. (2007). «La visió lingüística de trenta anys de transmissions». A: Casals, D.; Faura, N.; Torrent, A. M. (ed.). Futbol i llengua. Bellaterra: UAB, p. 109-124. — (2013). Llengua i esport: Entre la creativitat i l’adequació. Lleida: Universitat de Lleida. Rowe, D. (2004). Sport, culture and the media. Maidenhead: Open University Press. Santacana, C. (2005). El Barça i el franquisme. Barcelona: Mina. — (2014). «Esport, societat i identitat col·lectiva a la Catalunya contemporània». Catalan Historical Review, vol. 7, p. 159-168. Tecca, M. (2009). Il giornalismo sportivo in TV. Roma: Gremese. Veny, J.; Massanell, M. (2012). Dialectologia catalana. Barcelona: FUOC. Whannel, G. (1992). Fields in vision: Television sport and cultural transformation. Londres: Routledge.

C 44

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 44

12/12/16 9:27

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (2) (novembre 2016), p. 45-63 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.148 Data recepció: 04/07/15 Data acceptació: 28/07/15

Raul Ferrer Conill1 Doctorand del Departament de Mitjans i Estudis de Comunicació de la Universitat de Karlstad (Suècia) raul.ferrer@kau.se

C 45

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 45

12/12/16 9:27

Raul Ferrer Conill

Points, badges, and news. A study of the introduction of gamification into journalism practice Punts, xapes i notícies. Un estudi sobre la introducció de la ludificació a la pràctica periodística ABSTRACT: Several news media have started to introduce gamification techniques into their digital platforms as a new storytelling format for news consumption. Since habit strength is the most powerful predictor of news consumption, the goal is to not only engage news consumers, but also to provide a personalized news experience and to persuade users to foster the habit of consuming news regularly. However, there is a large research gap in the intersection of journalism and gamification. This article aims to discern how digital news media have introduced game mechanics into their online platforms, and the logic which it serves. This assessment is primarily based on four case studies of gamified news: The Guardian, The Times of India, Bleacher Report, and Al Jazeera. The results are ambivalent since the driving forces of the implementation process combine an attempt to engage users and a set of commercial motivations.

KEYWORDS: journalism practice, gamification, commercialization, digital journalism, storytelling, news.

C Punts, xapes i notícies. Un estudi sobre la introducció de la ludificació a la pràctica periodística Points, badges, and news. A study of the introduction of gamification into journalism practice RESUM: Diversos mitjans de comunicació han començat a introduir tècniques de ludificació a les seves plataformes digitals com a nou format narratiu per al consum de notícies. Partint que l’hàbit és el predictor més rellevant de consum de notícies, l’objectiu és no només atraure els consumidors de notícies, sino també proveir una experiència de notícies personalitzades i crear un hàbit de consum regular de notícies. No obstant això, hi ha una gran manca de investigació sobre la intersecció del periodisme i la ludificació. Aquest article té com a objectiu investigar com les mecàniques de joc s’han introduït als mitjans de comunicació i a quina lògica responen. Aquesta avaluació es porta a terme principalment a través de quatre casos de notícies ludificades: The Guardian, The Times of India, Bleacher Report i Al-Jazeera. Els resultats apunten a aplicacions ambivalents, on les forces impulsores del procés d’implementació són una barreja d’un intent d’atraure els usuaris i una motivació comercial.

PARAULES CLAU: periodisme, ludificació, comercialització, periodisme digital, storytelling, notícies.

C 46

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 46

12/12/16 9:27

A STUDY OF THE INTRODUCTION OF GAMIFICATION INTO JOURNALISM PRACTICE

1. Introduction A multiplicity of multimodal communication channels are converging into single media that are changing social practices and, in some cases, substituting traditional situations and behaviors (Green, 2002; Carey and Elton, 2010), sparking new ritual forms, reliance on co-present understandings, and sometimes erosion of social cohesion (Ling, 2008). Traditional news organizations and other communitybased information providers are trying to respond to audiences’ interest with pervasive, portable, real-time local information (Purcell et al., 2011), but competition for users’ attention is fiercer than ever. The growth of media choices leads to a wider variety of content from which users may choose, according to their preferences (Hartmann, 2009). This suggests that the role of individual motivations becomes more important when deciding the media type to consume (Strömbäck, Djerf-Pierre and Shehata, 2012). As new technological advances such as mobile phones spread through society, video games have become a pervasive type of media consumption that has attracted the great majority of youth, sometimes displacing news consumption (Westlund, 2011). For this reason, several news platforms have started to gamify their web-based systems or mobile apps, with the aim of not only engaging news consumers but also of providing a personalized news experience and a sense of relatedness, while persuading users to create the habit of using the service regularly, translating it into a daily habit (Zichermann and Linder, 2013; Hamari, Koivisto and Pakkanen, 2014). Traditional newspapers have a long history of incorporating games, among which quizzes and puzzles are the most popular (Foxman, 2015). The introduction of digital technologies has derived into two formats: newsgames (Bogost, Ferrari and Schweizer, 2010; Gómez García and Navarro Sierra, 2013) and gamified news (Ferrer Conill and Karlsson, 2015). The difference, as Sicart (2008) explains, is that newsgames are computer games used to participate in the public sphere with the intention of explaining or commenting on current news, while gamification does not attempt to create a full-fledged game but simply to apply game elements to digital interfaces that endeavor to merge both news and games in new storytelling formats using game mechanics as a defining feature. Since gamification has been successfully used in several fields (Deterding et al., 2011b) with the aim to enhance engagement, grant choices, reaffirm progression, and provoke social habit (Werbach and Hunter, 2012), news media, in the attempt to appease the commercial urges of the industry, have started to experiment by introducing game mechanics into their digital services with the goal of attracting new users. However, applying game mechanics to journalism could also affect the professional logic of news media, as it could lead to a tabloidization of content, in favor of users’ thoughts about and expectations of journalistic quality. After all, games carry the cultural traits of the context in which they are situated in order to transfer meaning to its players (Pérez Latorre, 2011).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 47

12/12/16 9:27

Raul Ferrer Conill

And while examples of gamified news have started to be seen in the industry, there is a large research gap in the intersection of journalism and gamification. On the basis of this fact, this article aims to investigate how game mechanics is being incorporated into the digital editions of legacy newsmedia and the logic to which such game mechanics responds. In order to do so, this paper begins by discussing the tensions and frictions that arise from the process of gamifying news and journalistic content. The academic consensus is that the purpose of gamifying a service is contingent on the meaningful and playful approach that is given to such gamified initiative. Accordingly, this article goes on to analyze four case studies, focusing on the gears that move them while attempting to connect their meaning to the possible conflicting logics that drive gamification and journalism. Lastly, this study introduces a typology of gamified news that seeks to make sense of the disparate implementation of gamification within journalism.

2. The tensions of gamifying journalism The communicative ethos of journalism is immersed in a constantly evolving process that is similarly affected by technological innovations, institutional and organizational dispositions, professional practices, and societal contexts (Schudson, 1997; Scannell, 1989; Ekström and Djerf-Pierre, 2013), shaping a common idea of what journalism is and of what it is supposed to be (Conboy, 2010). The democratization of news production, and the possibility of curating news, of contesting power with more sources and of reaching wider audiences give a glimpse of the re-inventing potential of digital journalism (Goode, 2009). However, the ideal values of journalism in terms of public service, objectivity, autonomy, immediacy and ethics (Kovach and Rosenstiel, 2001) are problematic and contestable (Deuze, 2005). The ideal of public service, while still problematic, surfaces in the output of journalistic practice as a reminder of the value of journalism. There are several accounts of the civic and democratic properties of journalism (Bennett, 2012; Strömbäck, 2005; McNair, 2009; Merrill, 2011) as a facilitator to keep the public informed while engaging it in civic activities. As Costera Meijer (cited in Deuze, 2005) puts it, journalists should “inform citizens in a way that enables them to act as citizens”. However, the dynamics of the industry can only be understood through the current tensions between the professional logic and the commercial logic of journalism. The new wave of commercial dispositions and technological advances, based on computing, convergence, and digitalization, is an exponentially amplified account of similar historical instances based on printing culture, audiovisual culture, and broadcasting media, such as the telegraph, radio, or television (Schudson, 1978; Briggs and Burke, 2002; Bondebjerg, 2002). What Schudson calls the “democratic functionalism” of journalism (1997: 472), which is the idea that jour-

C 48

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 48

12/12/16 9:27

A STUDY OF THE INTRODUCTION OF GAMIFICATION INTO JOURNALISM PRACTICE

nalism exists simply because it serves and focuses exclusively on citizens’ democratic needs, has been clearly contested since the beginning of commercial journalism. News media have the dual goal to serve and satisfy both citizens and the entrepreneurs owning the media. The economic constraints to which the news industry is subjected inevitably shape the output of news media as they react to pressures from stakeholders, advertisers, popular taste (Hartley, 2009), technological imperatives, and the fluctuating social expectations of what journalism is supposed to be (McManus, 1994). These two logics are often diametrically opposed, as the professional aspects of journalism conflict with the commercial logic of the news media. In such an ecosystem, the introduction of new approaches, practices, or technologies, such as gamification, will be contingent on the tensions under which journalism operates (Ferrer Conill and Karlsson, 2015). This becomes particularly relevant when the new addition also functions with similar conflicts, and in this case gamification can only be understood by acknowledging the clash of logics that explain its existence. Gamification, defined as the use of game elements and game design techniques in non-gaming contexts (Deterding et al., 2011a), is also defined by a dual set of conflicting logics (Ferrer Conill, 2015). On the one hand, gamification has the underlying optimistic effect of redefining an activity by turning it into a playful and meaningful experience. This is what the proponents and champions of gamification advocate and what I call “the playful logic of gamification”. On the other hand, gamification’s ultimate allegiance is to the organization that gamifies the interface. It is that organization which is expected to gain from enhanced user engagement, client loyalty, or worker productivity. This would be the business logic of gamification. While it is acknowledged that the logics of gamification do not necessarily have to be opposing at all times, the advocacy and celebratory rhetoric of gamification (see McGonigal, 2011; Zichermann and Linder, 2013; Paharia, 2013; Herger, 2014) usually omits or downplays gamification’s problematic approaches. However, several voices have started to offer a more critical look into gamification in terms of surveillance, playbor and control (Bogost, 2011; Rey, 2012; Whitson, 2013; Poltronieri, 2014; DeWinter and Kocurek, 2014). The underpinning proposal of this critical perspective is that the objectives of the creators of a gamified system do not always align with the needs of users. When applied to news consumption, the use of gamification is also permeated by similar tensions as those between the commercial logic and the professional logic of journalism (Fuchs, 2014). The business logic of gamification is concerned about the economic outcome of gamification, and the goals that are embedded in the interests of the organization incorporating gamification. In journalistic terms, the business logic attempts to offer an attractive storytelling format that draws younger audiences, creating new habits and patterns of consumption while tracking and learning about the users’ behaviors within the system. The playful logic focuses on the meaning and goals of the interface and system from the perspective

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 49

12/12/16 9:27

Raul Ferrer Conill

of the user, and on how the gamified layer affects human-computer interaction. When translated into the journalistic realm, the playful layer attempts to create a narrative that empowers and informs audiences by creating a user experience that engages users with news and expands their knowledge. Consequently, it is within this framework that the gamification of journalism has to be understood. On the one hand, it attempts to serve business logic, both from journalism and gamification perspectives, seeking to increase the number of users, potentiate their news consumption, create a habit of news consumption, and drive new and stable forms of revenue. From this perspective it is the organization that benefits from gamifying the news, as it is the business processes that are reinforced, often with a lack of transparency as to how these objectives are transferred from the organization to the interface (Raftopoulos, 2014). On the other hand, the gamification of news attempts to engage users to read more news, to inform them, and, most importantly, to create an intrinsic motivation to consume news, making the act of reading the news a playful and enjoyable activity (Przybylski, Rigby and Ryan, 2010). In this case, journalism addresses the users as citizens focusing on their democratic needs and not on their desires, while at the same time catering to their motivational needs. In this sense, it is the users who benefit from gamification. It is ultimately an analysis of the design and meaning of the gamified system that can bring to the fore the intentions and goals of gamification. A system without proper meaning, which only attempts to capture quick temporary engagement, usually envisions gamification from the business perspective, aiming for profit and not user experience enhancement (Nicholson, 2015). Furthermore, such an approach has a higher expectancy to fail than meaningful approaches (Deterding, 2014). However, a system that aims to playfully transform how news is consumed, could manage to satisfy both the business and professional logics. In the following section, four case studies are investigated in order to discern what the driving logics behind their design and implementation are. This is primarily done by analyzing the intended reach of the gamified system, the strategies used to create the narrative, the drivers that push the actual choice of game mechanics, the motivators that are to be triggered, and the outcomes of desired news use (Ferrer Conill, 2014). This approach intends to show whether the commercial or professional logic is more prominent in the gamified approach. With this in mind, this article aims to provide an answer to the following research questions: RQ1: How are digital news media incorporating gamification into their online platforms? RQ2: To which logic of journalism and gamification do they respond? By responding to these questions, this paper also aims to provide a framework to study the introduction of gamification into journalism by providing a case typology, as well as to help to fill the gap in a highly under-researched field.

C 50

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 50

12/12/16 9:27

A STUDY OF THE INTRODUCTION OF GAMIFICATION INTO JOURNALISM PRACTICE

3. Method and case profiles There are several accounts of services that have been successfully gamified. Success here is a tricky concept. In the context of the industry, success ranges from user engagement metrics, brand loyalty, and market exposure to producing storytelling techniques that gather attention and brand building. However, gamification has an even more nuanced notion of success when applied to journalism practice since the conflicting logics of gamified journalism make for a difficult assessment of what success looks like. Alternatively, the meaning behind a gamified system can usually pinpoint the guiding logic behind a system (Nicholson, 2015). It could be argued that a purely business logic could lead to a shallow gamification (Lieberoth, 2015) that does not conform to the professional logics of journalism and, therefore, it could be deemed unsuccessful according to the democratic aspirations of journalism. For the purposes of this study, success is conceptualized as a gamified news story or news website that has been deployed and published. Following a similar approach as Aitamurto’s (2015) study on crowdsourcing journalism, this study’s empirical data collection is based upon a multiple case study methodology, drawing its data from content and feature analyses of four case studies. In order to assess the guiding logic behind each initiative, an in-depth analysis of journalism is required. The following four case studies are analyzed within a framework that takes into consideration the reach, strategies, drivers, motivators, and outcomes of each case (Ferrer Conill, 2014). The measurements and criteria used to drive the analysis can be found in Table 1 and are identified by conducting a critical qualitative content analysis of each gamified interface. As has been mentioned, the use of gamification in journalistic practice has steadily gained momentum. Due to a larger need for resources combined with a mostly experimental approach, the most prominent gamified examples are

Reach

Strategies

Drivers

Motivators

Outcomes

Article-specific

Dynamics

Empowerment

Relatedness

Civic engagement

System-wide

Mechanics

Accomplishment

Autonomy

Participation

Consumption

Components

Meaning

Competence

Knowledge

Ownership

Belonging

News habit

Scarcity

Recognition

Readership

Avoidance

Power

Traffic

Production

Unpredictability Social influence

Table 1. Analysis criteria for gamified journalism

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 51

12/12/16 9:27

Raul Ferrer Conill

conducted by large actors in the global panorama of digital journalism. This is not to say that local digital outlets have not experimented with gamification but their impact has been admittedly smaller. The following cases have been chosen due to their particular characteristics. In first place, these are all internationally renowned outlets. Secondly, each case provides a different approach as regards implementation, from system-wide to single-article, as well as from a production perspective and on the basis of the storytelling format. Lastly, these cases have become some of the most important and renowned examples of gamified news. The scope remains international due to the uneven adoption of gamification. As an experimental approach, gamification has been incorporated by larger actors in digital journalism as an attempt to test game mechanics. In the context of Spain and Catalonia in particular, the attempt to incorporate game mechanics into news has been quite significant but it has remained confined to stand-alone newsgames or to the use of quizzes and other game-based functionalities aimed to attract users, such as the Catalan dialect test run by the newspaper Ara (Rodríguez Mariné, n.d.). These approaches, while playful, are not entirely within the gamification framework as understood in this article. Ultimately, the four cases discussed in this study represent the four different implementation types that are currently present in digital journalism, globally.

3.1. The Guardian One of the first gamified ventures within journalistic boundaries is The Guardian’s investigative participatory journalism feature. In 2009, The Daily Telegraph acquired and published a set of leaked documents that would trigger a major political scandal anchored in the UK’s parliamentary expenses and the misuse of allowances by Members of Parliament (MPs). The Telegraph’s approach was that of a traditional news organization, devoting a team of professional journalists over the span of a month to analyze and uncover a series of explosive stories. The Guardian took a different approach. It created a specific page where all the documents could be openly accessed by its readers. Each user had the possibility to flag each document as “Not interesting”, “Interesting but known”, “Interesting”, and “Investigate this!”. Additionally, a progress bar showing the amount of data covered was implemented, as well as a leaderboard that showed the top users and the number of items reviewed. The gamified crowdsourcing campaign had 20,000 readers review 170,000 items in the first 80 hours. The engagement of the users was driven by a combination of a community-shared goal, a clear sensation of progress, and a sense of status as they were mentioned in the leaderboards. Simon Willison, one of the developers who set up the system, acknowledges that in order to engage users who would be doing the work for free, they created a game-like experience that was intended to be fun (Andersen, 2009; Daniel and Flew, 2010). In further iterations of the system, they allowed users to focus on the documents that tackled their own MPs in order to make the experience more relevant to their personal context (McAlister, 2011). Needless to

C 52

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 52

12/12/16 9:27

A STUDY OF THE INTRODUCTION OF GAMIFICATION INTO JOURNALISM PRACTICE

say, this campaign did not require an extreme effort from The Guardian team and it did not use a wide array of game elements, but it succeeded brilliantly in harnessing the willpower of the users to carry out a joint investigative initiative that otherwise would not have been possible. The gamified layer had a clear goal, a simple set of instructions, and it involved all readers by showing the progress bar in the home page of the news website. It has become the poster child of how to successfully apply gamification to journalism, engaging the users and providing benefits for all involved.

3.2. The Times of India The media conglomerate Times Internet Limited is India’s largest Internet network as well as its largest media and entertainment group. In June 2012 one of the main news sites of the media group, The Times of India, launched a digital loyalty program called MyTimes Rewards that used a gamified layer. The program slowly grew in range and was eventually renamed to TimesPoints as it transcended The Times of India’s scope. This is a gamified system which is integrated across 12 different media sites that offer a wide and eclectic range of content, including traditional news, real estate, music streaming, female entertainment, male entertainment, and car deals. Times Internet offers both a site-specific leaderboard and a comprehensive leaderboard that combines all users across websites. The users get points for engaging in activities within the website, such as reading and sharing articles, writing comments, connecting their social media profiles, sharing photos, taking polls, and visiting the sites frequently. The ubiquitous badges are also present in the Times Points program and, not surprisingly, there are different sets of badges for each site. The badges awarded by this system can be upgraded, however, and the level of each badge can be lost, too, if the frequency of visits by users drops. The cumulative points earned for each activity are divided into five different thresholds, starting at bronze and ending in diamond. The points earned by each user, which expire in a 12-month period, can be redeemed for physical gifts. Similarly, a user can earn prizes by winning contests embedded in the social layer of Times Points. This social layer is cross-group too, and collects all the profiles of the group’s users. On each user profile appear the global points accumulated, as well as all the badges that have been awarded on each website owned by the group. Finally, each website presents on its front page a rather intrusive Times Points widget that shows both site-specific and global leaderboards with the option to sieve through today’s leaders, or the weekly, monthly, and yearly leaders.

3.3. Al Jazeera One of the most impressive gamified features is Al Jazeera’s Pirate Fishing: An Interactive Investigation, which was released in its digital edition in the fall of 2014. In this gamified news story the users are turned into players who create a storytelling interface in which the reader is prompted to consume multifarious types of

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 53

12/12/16 9:27

Raul Ferrer Conill

content, from text, video, and photos to different maps, documents, and audio clips. The content is connected in a way that the story requires several clues and user interaction in order to go farther into it. The users are required to watch the clips and to read stories in order to file them in the “reporter’s notebook” and thus gain investigative points. An “Evidence” section allows the reader to collect proof of illegal activities; there is also a “Notes” section for all information relevant to the investigation, and a “Background” section provides context for the story. As users advance in the story, the cumulative points lead to the successive stages, where they are promoted, increasing their level from junior reporter to senior editor by interacting with the report on illegal fishing in Sierra Leone. Additionally, there is a map that unlocks other investigative content which will reward users with specialist badges such as “Activist” or “City explorer”. Thus, the interface here becomes a crucial node of interactivity where the news story is turned into a highly playful narrative, capturing the nuances of a hard news story without needing to reduce the quality of the reporting at any moment. The immersion is based on levels and progression, and also on content unlocking, all with the purpose of informing readers in a more engaging way. As with the case of The Guardian, this is a self-contained story that is not connected to a websitewide gamified system. The main difference lies in the fact that in Al Jazeera’s case, gamification becomes a central storytelling technique in which the users are prompted to continue consuming a story that requires approximately two hours to complete. The game mechanics become part of the story and cannot be consumed if the user does not complete previous steps.

3.4. Bleacher Report Bleacher Report (hereafter B/R) is an all-sports news website with a large pool of contributors ranging from professional sports journalists to passionate fans with a penchant for writing. In order to track their career progress relative to their peers, B/R set up the Writer Program based on gamified news production. The writers of the website are rewarded with various types of digital tokens: medals, achievements, badges, and points. Medals are awarded for one-time achievements according to the performance of single articles. On a seven-level scale from bronze to diamond, a writer can receive a medal for his number of reads (bronze means 1,000 reads, diamond means 100,000 reads), number of comments (25 comments for bronze, 500 for diamond), and number of lead stories (1 for bronze, 500 for diamond). On top of the medals, writers can earn badges for their performance in monthly top-writer competitions. Points attempt to reward a long-term engagement with the website. Different interactions with the system award different numbers of points, which are cumulative. The amount of points each author has defines the author’s reputation level. There are a total of 18 reputation levels: from Contributor I at the bottom, to Chief Writer III at the top. A separate hierarchy is set for Featured Columnists. The authors are then placed in the Power Grid, which

C 54

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 54

12/12/16 9:27

A STUDY OF THE INTRODUCTION OF GAMIFICATION INTO JOURNALISM PRACTICE

is a leaderboard based on several different metrics, such as number of contributions, fans or reads. B/R’s gamified layer is rather simple and straightforward. It aims to tap into the authors’ need for writing status, connecting it to the basic metrics that drive a news site. The visual tokens allow for easy comparison and evaluation of each contributor’s progress and status within the organization. Furthermore, with this tool journalists can measure the real impact of their work. In an industry where freelance and commissioned work is extremely important, increasing status and harvesting a reputation can be particularly valuable. In short, B/R turns journalists into users by awarding them points according to their writing career statistics based on their contribution to the site.

4. Analysis and discussion: The four approaches to gamified news These case studies provide room for discussion on the potential use of game mechanics within journalism. Gamification of news can potentially re-invent journalism, with an ambivalent set of results. On the one hand, a gamified news service has the potential to engage users to read news, to inform themselves, and, most importantly, to foster an intrinsic motivation to consume news while making a habit of it, as habit strength is the most powerful predictor of news consumption (Diddi and LaRose, 2006). Additionally, introducing game mechanics to news websites could very well become a profitable business model, by drawing in more readers and more often, making it a service much more attractive to advertisers. On the other hand, news outlets could use a gamified experience to exploit their users, either by manipulating their reading choices through game mechanics, or by only monetizing the content and data they generate while they interact with the system. This could become a serious privacy risk involved with tracking the users’ every move and owning such data. It is at least ethically dubious (O’Donnell, 2014). Furthermore, it could turn the game mechanics and the interface into the central aspect, relegating news to a secondary role, or fostering picking of trivial news so that they fit the narratives shaping the gamified system. In a way, it all depends on the way gamification is applied to journalistic practice and what the logic is that ultimately motivates its implementation. In the case of The Guardian, the attempt to invite the user into a crowdsourced investigative journalism initiative that was meant to hold politicians accountable for their expense excesses is a best-practice example of new forms of digital journalism: participatory journalism in design (Domingo et al., 2008; Singer et al., 2011) turned into a reconceptualized watchdog journalism (Hunter and Van Wassenhove, 2010). Thus, the journalistic logic behind this approach is the professional logic, in

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 55

12/12/16 9:27

Raul Ferrer Conill

which journalistic norms and values are dominant against the backdrop of commercial motivations. When it comes to gamification logic, while affordances attempt to empower users to participate, this is not done entirely through game mechanics, which are only limited to a progress bar and a leaderboard, but also through the invitation to users to become watchdogs themselves. The process of investigating content is not totally redefined, as it still is a tedious activity of physically reading digital documents. On the other hand, what was primed in this system was to have as many people as possible sieve through the documents in order to achieve immediacy (Domingo, 2006) at a minimal cost, as the users did the work for free. Thus the beneficiary of the gamified layer was not so much the user but The Guardian itself, which managed to go through a staggering number of documents thanks to the free labor of readers. Thus, when it comes to gamification logic, in this case business logic prevails. The case of The Times of India offers a different picture. This attempt lies not so much in engaging its users with the content of its websites, but rather in engaging them with the platform and habitualizing their visits. A glimpse of this is shown by the fact that from the 10 badges that are specific to The Times of India news website, only one, the News King badge, is linked to the actual activity of reading news. The rest of the badges are connected to sharing content, engaging with other users, and keeping the social layer of the group active. The other website-specific set of badges follows a very similar pattern. The gears and mechanics behind this gamified system do not center their efforts on enhancing or playfully redefining news consumption. On the other hand, the majority of the rewards are centered on other activities that have little to do with news consumption and instead are concerned with increasing user interaction with the system by other means. Timelimited badges use a motivator based on loss aversion, which in this context is quite unnecessary. Thus, the commercial logic of journalism and the business logic of gamification are both predominant in this case. Al Jazeera’s case is probably the example of gamified news that, from the normative perspective, every news media organization should strive for, and the one that probably could become the “Snowfall” of gamified journalism (Dowling and Vogan, 2015). Similarly, from the perspective of gamification, Al Jazeera comple tely redefines the way in which digital news stories are presented, by producing a multimodal storytelling technique in which game-like stimuli are intended to engage the users to read and to get more deeply informed about the story. Interestingly, the logics behind this story shy away from strictly commercial or business logics (other perhaps than brand-building). The intent here is to experiment with a relevant hard news story through the crafting of a complicated and extensive interface that requires a larger pool of resources for a limited return on investment. Similarly, the gamification is all-immersive using an extensive playful repertoire of game design to inform and engage users. The return of users is not the goal but rather the game mechanics seeks to motivate users to complete the story from

C 56

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 56

12/12/16 9:27

A STUDY OF THE INTRODUCTION OF GAMIFICATION INTO JOURNALISM PRACTICE

beginning to end. Thus, this story conforms to both the professional logic of journalism and the playful logic of gamification. Finally, the Bleacher Report case represents the final combination: commercial logic of journalism and playful logic of gamification. The former logic is present in the measures to reach prominent status as a journalist. These measures are output quantity and popularity, which could lead to reinforcing and prioritizing news items that are of popular interest rather than establishing journalistic parameters to filter stories. This approach is rather problematic and potentially dangerous for the values of journalism. The meaning behind B/R’s Writer Program seems to push contributors to produce more and to compete with other contributors in pursuit of personal career status. The latter logic is present in an extensive quantified system that turns user competition and achievement into a writing game or contest. The main goal is status and progress, with several modes of visualization. While badges feel a little bit random, the point threshold mimics in a playful way the normative progression of a journalistic career. Incidentally, a more nuanced exploration of the game mechanics would also allow for a description of the system in the exploitative approaches, in which “winning” is the only state driving journalistic production, and where user empowerment is only moderately visible. Each example discussed here represents a different approach in which the different logics interplay, stressing one or the other in different ways. Figure 1 is the

Professional logic

The Guardian

Journalism

Times of India

Commercial logic

Al Jazeera

Bleacher Report Business logic

Playful logic Gamification

Figure 1. Case placement in the quadrants of conflicting logics between journalism and gamification

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 57

12/12/16 9:27

Raul Ferrer Conill

resulting matrix offering a visual representation of how each case relates to the combination of logics. The x-axis represents the gamification logics, from the business logic to the playful logic. The y-axis represents the conflicting logics of journalism, from the commercial logic to the professional logic. Thus, two quadrants represent corresponding logics (business x commercial and playful x professional) and the other two quadrants represent complementing logics (business x professional and playful x commercial). Each case is then placed in the quadrant corresponding to the logics identified in the analysis of the cases. The first two approaches are those that have corresponding logics. On the one hand, there is The Times of India, with a focus on journalistic commercial logic and business logic of gamification. After analyzing The Times of India’s gamified system, it is clear that the design does not dramatically affect the user experience, and that the playful layer is limited to points, badges, and leaderboards, without an apparent reason beyond the gratuitous addition of game mechanics. Furthermore, the purpose of gamifying the system does not appear to serve any of the norms and values of journalism. Points and badges are awarded for several tasks, of which only one is directly linked to reading news. Hence, the goal seems to be primarily focused on increasing visits for monetization purposes, subjected to the commercial logic of journalism, rather than informing the public or nurturing a habit of reading news. On the other hand, we have the example of Al Jazeera, which resides in the quadrant of journalistic professional logic and playful logic of gamification. In this case, the Al Jazeera feature is immensely playful, with a clear redefinition of new storytelling technique. This requires an elevated degree of resources, with a relatively unclear monetary return. Thus, the goal here is to clearly engage the users in immersing themselves in the story in order to learn and enjoy the activity of consuming news as much as possible. The other two cases are less clear-cut classifications. First, The Guardian’s feature is placed in the quadrant of professional logic of journalism but within the business logic of gamification. The reasoning behind this classification is that the interface has very limited playful affordances, summarized in choice: points, a leaderboard and a progress bar. The journalistic goal, on the other hand, attempts to invite the audience to a crowdsourcing investigative journalism initiative, in which the newspaper, spurred by the citizens, holds accountable Britain’s MPs. Thus, the gamified expression is rather exploitative, as it involves the users in a free-labor endeavor, which frees The Guardian from large time and human resources. However, the motivation behind it resonates with the principles of journalism. Second, the case of the Bleacher Report is situated in the journalistic commercial logic and the playful gamification logic. While the game attempts to mimic the career progression of journalists through an intricate combination of metrics and titles that opts for competition and progress as main motivators, the reality is that it does not uphold the values of journalism, in which quality of content is the main goal, but relies on the quantification of journalism in order to press journalists to be more

C 58

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 58

12/12/16 9:27

A STUDY OF THE INTRODUCTION OF GAMIFICATION INTO JOURNALISM PRACTICE

productive, and it could lead to a focus on improving the metrics, disregarding the democratic aspirations that distinguish journalism from other informational practices.

5. Conclusions While other industries have seen a much faster implementation, the introduction of gamification into news is happening slowly but steadily. The special characteristics of journalism have led to a cautionary approach to this new trend. This is even more apparent in legacy media. Digital-only news media, deprived from the organizational and cultural baggage of traditional newspapers, have been much more explorative and have experimented either with new forms of storytelling or with simple implementation of basic game mechanics. Theoretically, the process of gamifying the news is meant to provide new value to the user, personalizing the news experience with relevant, targeted news, embedded in a social environment while keeping the quality of the news intact and always aiming for a broadening of views, avoiding selective exposure (Knobloch et al., 2003), and emphasizing improvement of the users’ knowledge. Ultimately, the goal is to generate a feeling of competence, autonomy, and relatedness to generate the intrinsic motivation of consuming news in the user through persuasive design and game mechanics (Deci and Ryan, 1985; Fogg, 2002; Przybylski, Rigby and Ryan, 2010). However, as it has been demonstrated during the analysis of the case studies, the current way of implementing gamification within journalism points to ambivalent results, where the driving forces of the implementation process are a mixture of often contradicting logics. The typology presented in this study is not without certain limitations. The last two cases can be nuanced further. One could argue that since The Guardian pursued the gamified system in order to maximize resources and have a competitive edge against its competitors, then the logic behind the implementation is purely commercial. The Guardian’s feature is widely recognized as a success story as it successfully captured both commercial and professional logics of journalism by having a simple, meaningful goal. The aim was to engage the users to participate in investigative journalism while becoming active watchdogs of elected politicians. However, on a much more practical note, the gamified layer did not particularly create a playful arena that would intrinsically motivate users, other than a sense of status and perhaps watchdog reciprocity. Similarly, the B/R example could be contextualized as a business logic of gamification, since the playful system is embedded in working conditions, which makes the need to “play the game” a rather exploitative practice. Thus, some examples will be able to coexist with different logic configurations, depending on which aim is given precedence.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 59

12/12/16 9:27

Raul Ferrer Conill

The cases seen in this article represent the four main approaches usually adopted to incorporate game mechanics in journalism according to the logics that rule both journalistic practice and gamification design. This leads to a rather open typology of gamified news; from systems in which the goals are purely economic or addressed to attracting new users, to creating features that playfully aim to redefine storytelling techniques in which the user interacts with the system to uphold journalistic values. The question remains as to whether gamification can reach the level in which it equally satisfies both the commercial and professional logics of journalism. This apparently contradicting scenario could be represented by a storytelling technique that drives traffic to the news website, creating new sources of revenue while addressing the professional norms and values of journalistic practice. In future research, deeper explorations of a hybrid typology that appeases both commercial and professional logics of journalism, based on goals, affordances and outcomes, should be continued. Additionally, research that studies the effects of gamification on users would be very helpful to learn whether the apparent goals of organizations are translated into the experiences of users, and whether there is a measurable effect on their media use, in order to quantify the impact of gamifying journalism.

C 60

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 60

12/12/16 9:27

A STUDY OF THE INTRODUCTION OF GAMIFICATION INTO JOURNALISM PRACTICE

Notes [1 Correspondence address: Raul Ferrer. Karlstads universitet. 651 88 Karlstad, EU.

References Aitamurto, T. (2015). “Crowdsourcing as a knowledge-search method in digital journalism”. Digital Journalism. DOI: 10.1080/21670811.2015.1034807. Andersen, M. (2009). “Four crowdsourcing lessons from The Guardian’s (spectacular) expenses-scandal experiment”. Nieman Journalism Lab (23 June). Retrieved from: <http://www.niemanlab.org/2009/06/four-crowdsourcing -lessons-from-the-guardians-spectacular-expenses-scandal-experiment/> [Accessed: 14 May 2015]. Bennett, W. L.; Freelon, D. G.; Hussain, M. M.; Wells, C. (2012). “Digital media and youth engagement”. In: Semetko, H. D.; Scammell, M. (eds.). The SAGE handbook of political communication. SAGE. Bogost, I. (2011). “Gamification is bullshit”. Retrieved from: <http://www.bogost.com/blog/gamification_is_bullshit. shtml> [Accessed: 2 May 2015]. Bogost, I.; Ferrari, S.; Schweizer, B. (2010). Newsgames: Journalism at play. Massachusetts Institute of Technology. Bondebjerg, I. (2002). “Scandinavian media histories. A comparative study”. Nordicom Review, 23 (1-2), p. 61-79. Briggs, A.; Burke, P. (2002). A social history of the media: From Gutenberg to the Internet. Cambridge: Polity Press. Carey, J.; Elton, M. C. J. (2010). When media are new: Understanding the dynamics of new media adoption and use. Digital Culture Books. Conboy, M. (2010). “The paradoxes of journalism history”. Historical Journal of Film, Radio and Television, 30 (3), p. 411-420. Daniel, A.; Flew, T. (2010). “The Guardian reportage of the UK MP expenses scandal: a case study of computational journalism”. In: Communications Policy and Research Forum 2010 (Sydney, 15-16 November 2010). Deci, E. L.; Ryan, R. M. (1985). Intrinsic motivation and self-determination in human behavior. New York: Plenum. Deterding, S. (2014). “Eudaimonic design, or: Six invitations to rethink gamification”. In: Fuchs, M. [et al.] (eds.). Rethinking gamification, p. 305-333. Deterding, S.; Dixon, D.; Khaled, R.; Nacke, L. (2011a). “From game design elements to gamefulness: Defining gamification”. In: Proceedings of the 15th International Academic MindTrek Conference: Envisioning Future Media Environments. ACM, p. 9-15. Deterding, S.; Sicart, M.; Nacke, L.; O’Hara, K.; Dixon, D. (2011b). “Gamification, using game-design elements in nongaming contexts”. In: PART 2 - Proceedings of the 2011 Annual Conference Extended Abstracts on Human Factors in Computing Systems. ACM, p. 2425-2428. Deuze, M. (2005). “What is journalism? Professional identity and ideology of journalists considered”. Journalism, 6 (4), p. 442-464. DeWinter, J.; Kocurek, C. A. (2014). “Games, gamification, and labour politics”. Journal of Gaming & Virtual Worlds, 6 (2), p. 143-157. Diddi, A.; LaRose, R. (2006). “Getting hooked on news: Uses and Gratifications and formation of news habits among college students in an internet environment”. Journal of Broadcasting & Electronic Media, 50 (2), p. 193-210. Domingo, D. (2006). “La immediatesa com a valor fonamental del periodisme digital: conseqüències en el treball diari de quatre redaccions digitals”. Treballs de Comunicació, 21, p. 51-61. Domingo, D.; Quandt, T.; Heinonen, A.; Paulussen, S.; Singer, J. B.; Vujnovic, M. (2008). ”Participatory journalism practices in the media and beyond: An international comparative study of initiatives in online newspapers”. Journalism Practice, 2 (3), p. 326-342. Dowling, D.; Vogan, T. (2015). “Can we ‘snowfall’ this? Digital longform and the race for the tablet market”. Digital Journalism, 3 (2), p. 209-224.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 61

12/12/16 9:27

Raul Ferrer Conill Ekström, M.; Djerf-Pierre, M. (2013). ”Approaching broadcast history: An introduction”. In: Ekström, M.; Djerf-Pierre, M. (eds.). A history of Swedish broadcasting. Gothenburg: Nordicom. Ferrer Conill, R. (2014). “The gamification of news: Towards a new framework for researching game mechanics in online newspapers”. Presentation at the 5th European Communication Conference ECREA (Lisbon, Portugal, 12-15 November 2014). — (2015). “Feeding the Red Critter: The gamification of project management software”. In: Dymek, M.; Zackariasson, P. (eds.). The business of gamification. Routledge. [Forthcoming] Ferrer Conill, R.; Karlsson, M. (2015). “The gamification of journalism”. In: Davis, D. Z.; Gangadharbatla, H. (eds.). Handbook of research on trends in gamification. IGI Global, p. 356-383. Fogg, B. J. (2002). “Persuasive technology: Using computers to change what we think and do”. Ubiquity [New York: ACM], art. 5. Foxman, M. (2015). Play the news: Fun and games in digital journalism. Columbia Journalism School. Tow Center for Digital Journalism. Fuchs, M. (2014). “Gamification as twenty-first-century ideology”. Journal of Gaming & Virtual Worlds, 6 (2), p. 143157. Gómez García, S.; Navarro Sierra, N. (2013). “Videogames and information: An approach about Spanish newsgames as new informative perspective”. Icono 14, 11 (2), p. 31-51. Goode, L. (2009). “Social news, citizen journalism and democracy”. New Media & Society, 11 (8), p. 1287-1305. Green, N. (2002). “On the move: Technology, mobility, and the mediation of social time and space”. The Information Society, vol. 18 (4), p. 281-292. Hamari, J.; Koivisto, J.; Pakkanen, T. (2014). “Do persuasive technologies persuade? A review of empirical studies”. In: Spagnolli, A. [et al.] (eds.). Persuasive technology. Switzerland: Springer, (LNCS; 8462), p. 118-136. Hartley, J. (2009). “Journalism and popular culture”. In: Wahl-Jorgensen, K.; Hanitzsch, T. (eds.). The handbook of journalism studies. New York: Routledge, p. 310-324. Hartmann, T. (ed.) (2009). Media choice: A theoretical and empirical overview. Routledge. Herger, M. (2014). Enterprise gamification: Engaging people by letting them have fun. ISBN 1470000644. Hunter, M. L.; Wassenhove, L. N. Van (2010). Disruptive news technologies: Stakeholder media and the future of watchdog journalism business models. INSEAD The Business School. Knobloch, S.; Carpentier, F. D.; Zillmann, D. (2003). “Effects of salience dimensions of informational utility on selective exposure to online news”. Journalism & Mass Communication Quarterly, 80 (1), p. 91-108. Kovach, B.; Rosenstiel, T. (2001). The elements of journalism: What newspeople should know and the public should expect. New York: Crown Publishers. Lieberoth, A. (2015). “Shallow gamification: Testing psychological effects of framing an activity as a game”. Games and Culture, 10 (3), p. 229-248. Ling, R. S. (2008). New tech, new ties. Cambridge, MA: MIT Press. McAlister, M. (2011). Collective work. Presentation at the 5th Annual Logan Symposium. Berkeley, CA: UC Berkeley. Graduate School of Journalism. McGonigal, J. (2011). Reality is broken. New York: Penguin Press. McManus, J. H. (1994). Market-driven journalism: Let the citizen beware? Thousand Oaks: Sage. McNair, B. (2009). “Journalism and democracy”. In: Wahl-Jorgensen, K.; Hanitzsch, T. (eds.). The handbook of journalism studies. Routledge, p. 237-250. Merrill, J. C. (2011). “Journalism and democracy”. In: Lowrey, W.; Gade, P. J. (eds.). Changing the news: The forces shaping journalism in uncertain times, p. 45-62. Nicholson, S. (2015). “A RECIPE for meaningful gamification”. In: Reiners, T.; Wood, L. C. (eds.). Gamification in education and business. Switzerland: Springer, p. 1-20. O’Donnell, C. (2014). “Getting played: Gamification, bullshit, and the rise of algorithmic surveillance”. Surveillance & Society, 12 (3), p. 349-359. Paharia, R. (2013). Loyalty 3.0: How to revolutionize customer and employee engagement with big data and gamification. McGraw-Hill.

C 62

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 62

12/12/16 9:27

A STUDY OF THE INTRODUCTION OF GAMIFICATION INTO JOURNALISM PRACTICE Pérez Latorre, Ó. (2011). “Géneros de juegos y videojuegos. Una aproximación desde diversas perspectivas teóricas”. Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi, 28 (1), p. 127-146. Przybylski, A. K.; Rigby, C. S.; Ryan, R. M. (2010). “A motivational model of video game engagement”. Review of General Psychology, 14 (2), p. 154. Purcell, K.; Rainie, L.; Rosenstiel, T.; Mitchell, A. (2011). “How mobile devices are changing community information environments”. Retrieved from: <http://www.pewinternet.com/~/media/Files/Reports/2011/PIP-Local%20mo bile%20survey.pdf> [Accessed: 15 January 2014]. Raftopoulos, M. (2014). “Towards gamification transparency: A conceptual framework for the development of responsible gamified enterprise systems”. Journal of Gaming & Virtual Worlds, 6 (2), p. 159-178. Rey, P. J. (2012). “Gamification, playbor & exploitation”. Retrieved from: <http://pjrey.wordpress.com/2012/12/27/ gamification-playbor-exploitation/> [Accessed: 3 May 2015]. Rodríguez Mariné, M. (n.d.). “Digue’m com parles i et diré d’on ets. Construeix el teu mapa dialectal responent a les preguntes del joc”. Retrieved from: <http://interactius.ara.cat/testdialectal/> [Accessed: 23 June 2015]. Scannell, P. (1989). “Public service broadcasting and modern public life”. Media, Culture & Society, 11 (2), p. 135-166. Schudson, M. (1978). Discovering the news. New York: Bacis Books. — (1997). “Toward a troubleshooting manual for journalism history”. Journalism and Mass Communication Quarterly, 74 (3), p. 463-476. Sicart, M. (2008). “Newsgames: Theory and design”. In: Proceedings of the 7th International Conference of Entertainment Computing, Pittsburgh, PA, USA, September 25-27, 2008. Springer, p. 27-33. Singer, J. B.; Domingo, D.; Heinonen, A.; Hermida, A.; Paulussen, S.; Quandt, T.; Reich, Z.; Vujnovic, M. (2011). Participatory journalism: Guarding open gates at online newspapers. John Wiley & Sons. Strömbäck, J. (2005). “In search of a standard: Four models of democracy and their normative implications for journalism”. Journalism Studies, 6 (3), p. 331-345. Strömbäck, J.; Djerf-Pierre, M.; Shehata, A. (2012). ”The dynamics of political interest and news media consumption: A longitudinal perspective”. International Journal of Public Opinion Research. DOI: 10.1093/ijpor/eds018. Werbach, K.; Hunter, D. (2012). For the win: How game thinking can revolutionize your business. Wharton Digital Press. Westlund, O.; Färdigh, M. A. (2011). “Displacing and complementing effects of news sites and newspapers 19982009”. International Journal on Media Management, 13 (3), p. 177-194. Whitson, J. R. (2013). “Gaming the quantified self”. Surveillance & Society, 11 (1/2), p. 163-176. Zichermann, G.; Linder, J. (2010). Game-based marketing: Inspire customer loyalty through rewards, challenges, and contests. Wiley & Sons. — (2013). The gamification revolution: How leaders leverage game mechanics to crush the competition. McGrawHill.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 63

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 64

12/12/16 9:27

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (2) (novembre 2016), p. 65-85 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.149 Data recepció: 13/11/15 Data acceptació: 12/01/16

Vicente Fenoll1 Professor de comunicació audiovisual al Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació de la Universitat de València vicente.fenoll@uv.es

Paula Rodríguez-Ballesteros Llicenciada en comunicació audiovisual i periodisme i investigadora en formació a la Universitat de València pauroba@alumni.uv.es

C 65

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 65

12/12/16 9:27

Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros

Repercusión de los resultados electorales europeos de 2014 en la cobertura mediática de Podemos Repercussió dels resultats electorals europeus de 2014 en la cobertura mediàtica de Podemos Impact of the 2014 European election results on the media coverage of Podemos RESUMEN: Los resultados de las elecciones al Parlamento Europeo de 2014 introducen nuevos actores en el tablero político. El objetivo de este trabajo es analizar las noticias publicadas sobre Podemos en los medios digitales españoles, con el fin de establecer la influencia de los resultados electorales en la agenda mediática. Aplicamos una combinación de técnicas cualitativas y cuantitativas para identificar el marco temático, los protagonistas y las caracterizaciones utilizadas en la cobertura informativa. Los resultados del estudio muestran que, generalmente, las diferencias en el tratamiento informativo se deben a motivos ideológicos y revelan coincidencias en las estrategias de viejos y nuevos medios digitales. No obstante, mientras los medios pertenecientes a grupos de comunicación siguen una línea más favorable a los grandes partidos, los medios sin vinculaciones empresariales realizan una cobertura sobre Podemos más numerosa y neutral.

PALABRAS CLAVE: Podemos, Pablo Iglesias, elecciones europeas, agenda-building, medios digitales, pluralismo.

C Repercussió dels resultats electorals europeus de 2014 en la cobertura mediàtica de Podemos Repercusión de los resultados electorales europeos de 2014 en la cobertura mediática de Podemos Impact of the 2014 European election results on the media coverage of Podemos RESUM: Els resultats de les eleccions al Parlament Europeu de 2014 introdueixen nous actors en el tauler polític. L’objectiu d’aquest treball és analitzar les notícies publicades sobre Podemos en els mitjans digitals espanyols, amb el propòsit d’establir la influència dels resultats electorals en l’agenda mediàtica. Apliquem una combinació de tècniques qualitatives i quantitatives per identificar el marc temàtic, els protagonistes i les caracteritzacions utilitzades en la cobertura informativa. Els resultats de l’estudi mostren que, generalment, les diferències en el tractament informatiu es deuen a motius ideològics i revelen coincidències en les estratègies dels vells i nous mitjans digitals. No obstant això, mentre que els mitjans que pertanyen a grups de comunicació

C 66

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 66

12/12/16 9:27

LA COBERTURA MEDIÁTICA DE PODEMOS segueixen una línia més favorable als partits majoritaris, els mitjans sense vinculacions empresarials realitzen una cobertura sobre Podemos més nombrosa i neutral.

PARAULES CLAU: Podemos, Pablo Iglesias, eleccions europees, agenda-building, mitjans digitals, pluralisme.

C Impact of the 2014 European election results on the media coverage of Podemos Repercusión de los resultados electorales europeos de 2014 en la cobertura mediática de Podemos Repercussió dels resultats electorals europeus de 2014 en la cobertura mediàtica de Podemos ABSTRACT: The results of the European elections of 2014 introduced new stakeholders into the political scene. The aim of this paper is to analyze the news published in Spanish digital media about Podemos, in order to establish the influence of the election results on the media agenda. We apply a combination of qualitative and quantitative techniques to identify the thematic framework, the main characters and the characterizations used in news coverage. The study results show that, generally, differences in information management are due to ideological reasons and reveal similarities in the strategies of old and new media. However, while media belonging to media groups follow a line that is more favorable to the major political parties, media without business linkages give the largest and most neutral coverage of Podemos.

KEYWORDS: Podemos, Pablo Iglesias, European elections, agenda-building, digital media, pluralism.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 67

12/12/16 9:27

Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros

1. Introducción La irrupción de Podemos en la escena política añade una dimensión extra al «modelo pluralista polarizado» (Hallin y Mancini, 2004) que prevalece en el sistema mediático español, ya que incorpora al tradicional eje izquierda-derecha una nueva dialéctica entre lo viejo y lo nuevo. El 11 de marzo de 2014 Podemos se inscribe como partido político para presentarse a las elecciones al Parlamento Europeo que se celebran el 25 de mayo de 2014. En las elecciones, Podemos consigue cinco eurodiputados y se convierte, solo dos meses después de su fundación, en la cuarta fuerza más votada en España, con un 7,97 % de los votos. El objeto de la presente investigación es evaluar el impacto que tienen los resultados de las elecciones europeas de 2014 en el tratamiento informativo que se hace de Podemos en los medios digitales. En particular, queremos analizar los cambios en la cobertura mediática de El País.com, El Mundo.es, Libertad Digital y Eldiario.es. Dada la reciente aparición de Podemos, no existen estudios que traten de estas cuestiones en medios digitales. Por ello, el planteamiento de la investigación es fundamentalmente exploratorio. A continuación, vamos a exponer una contextualización de la problemática que abordará los aspectos políticos, comunicativos y mediáticos. En primer lugar, analizamos la coyuntura política en la que se producen las elecciones al Parlamento Europeo de 2014. En segundo lugar, nos centramos en los elementos que condicionan la configuración de la agenda mediática, es decir, el proceso de agendabuilding (Lang y Lang, 1981). Por último, repasamos las características editoriales y empresariales de los nuevos y los viejos medios digitales.

1.1. Elecciones al Parlamento Europeo de 2014 Las elecciones europeas suelen interpretarse en clave nacional y la cobertura de los medios se centra en cuestiones locales, donde predominan los temas de política interna y los enfoques nacionales frente a los comunitarios (Zugasti y Lafuente, 2011). De este modo, pese a ser considerados por los ciudadanos como unos comicios de segundo orden2 (De Vreese, Banducci y Semetko, 2006), las elecciones al Parlamento Europeo del 25 de mayo de 2014 cobran un gran interés para los actores implicados, especialmente para los grandes partidos que tienen posibilidades de gobernar: Partido Popular (PP), que tiene como cabeza de lista al exministro de Agricultura Miguel Arias Cañete, y Partido Socialista Obrero Español (PSOE), que presenta de candidata a Elena Valenciano. El PP afronta las elecciones como un test de su labor de gobierno en plena crisis económica, con el que cuantificar la repercusión en su electorado del incumplimiento del programa electoral. La incapacidad de reducir la tasa de desempleo (por encima del 25 %), la subida de impuestos (IVA e IRPF) y las duras e impopulares medidas de ajuste, con recortes en prácticamente todas las partidas presupuestarias, hacen que la gestión del Gobierno del PP obtenga en el barómetro del CIS de

C 68

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 68

12/12/16 9:27

LA COBERTURA MEDIÁTICA DE PODEMOS

abril de 20143 una valoración principalmente muy mala (39,2 %) y mala (28,7 %), y una estimación de voto del 31,9 %, más de diez puntos por debajo de cómo comenzó la legislatura. Junto al desgaste de la acción del Gobierno, se suman los escándalos de corrupción y los distintos juicios en los que se encuentran involucrados antiguos altos cargos del partido. Por su parte, el PSOE acude a las elecciones europeas sin haberse recuperado de la debacle de las elecciones de 2011. Las decisiones tomadas por el último Gobierno socialista, como la reforma laboral y la reforma de la Constitución, junto con la situación económica del país que dejan al salir del Gobierno, abren una brecha entre el electorado socialista, que sufre una lenta pero continua pérdida de simpatizantes, situados en los diferentes barómetros del CIS por debajo del 30 %, y con una valoración de su actuación política en la oposición mayoritariamente mala (37,0 %) o muy mala (31,9 %). En este contexto de declive de los grandes partidos, aumentan las expectativas electorales para los partidos minoritarios, que tienen la oportunidad de incrementar el número de eurodiputados. Además del posible ascenso en el número de votos, los partidos pequeños se benefician del sistema electoral de circunscripción única utilizado en los comicios europeos, que es más proporcional en el reparto de escaños y no favorece a la fuerza más votada. En esta circunstancia se encuentran varios partidos pequeños que ya cuentan con representación en el Parlamento Europeo, como Coalición por Europa, la Izquierda Plural, UPyD y distintas coaliciones de partidos nacionalistas e independentistas de izquierda; pero también algunos partidos nuevos que aspiran a obtener representación parlamentaria, como Podemos, Ciudadanos, Primavera Europea, Vox, PACMA, Movimiento Red o Partido X. Aunque, finalmente, solo lo consiguen Podemos, con Pablo Iglesias a la cabeza (cinco eurodiputados), Ciudadanos, con Francisco Sosa Wagner (dos eurodiputados), y Primavera Europea, con su candidato Jordi Sebastià (un eurodiputado). Los resultados de las elecciones confirman el desplome de los dos grandes partidos nacionales y ofrece un escenario inaudito en España, ya que, por primera vez, la suma de los votos de PP y PSOE queda por debajo del 50 %. Asimismo, como señalan López García y Boix (2014), en un contexto de crisis no es previsible una recuperación de las expectativas electorales del PP y del PSOE hasta que no se traslade a la mayoría de los ciudadanos una efectiva mejora en sus condiciones de vida. Junto al descenso sin precedentes del porcentaje de votos de los grandes partidos, las elecciones al Parlamento Europeo de 2014 suponen la entrada de nuevos partidos en el tablero político español. Los resultados electorales europeos sitúan a Podemos, tan solo dos meses después de su fundación, como cuarta fuerza política, con más de un millón doscientos mil votos (7,97 %) y cinco eurodiputados. Después de una campaña en clave nacional, los resultados electorales plantean un gran número de incógnitas. Ante este nuevo escenario, la reacción de los medios digitales es dispar y plantea estrategias diferentes a la hora de informar sobre las

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 69

12/12/16 9:27

Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros

repercusiones en el sistema político español de la irrupción de una nueva formación política.

1.2. Configuración de la agenda mediática La mayoría de los temas que interesan a la sociedad están fuera de su experiencia personal. Como señala Walter Lippmann, el entorno real resulta en conjunto excesivamente grande y complejo para que podamos conocerlo de forma directa. El público recurre a los medios de comunicación para acceder a esta información, por lo que tiene un «conocimiento indirecto del entorno» (Lippmann, 2003: 26). Esta «realidad de segunda mano» (Lang y Lang, 1966: 465) está estructurada por las informaciones que los editores de informativos seleccionan diariamente. Por lo tanto, el papel mediador del periodismo resulta clave para la democracia (Radabán y Ripollés, 2012) y tiene una gran repercusión durante los procesos electorales, ya que, como afirma Manuel Castells: «los mensajes, las organizaciones y los líderes que no tienen presencia mediática no existen para el público» (2009: 262). Sin embargo, los medios no determinan en solitario la composición de la agenda pública. Existen distintos actores sociales y políticos que compiten por influir en la configuración de la agenda mediática, en un proceso denominado agenda building (Lang y Lang, 1981). En este sentido, a menudo encontramos que las agendas políticas y las mediáticas mantienen una estrecha relación (Casero-Ripollés, 2008; McCombs, 2006; Sádaba y Rodríguez Virgili, 2007). Según señalan Hallin y Mancini (2004), en el modelo mediático español existe cierta connivencia de intereses entre medios de comunicación y partidos políticos, que se materializa en un apoyo estable de determinados medios a los grandes partidos, lo cual fortalece la tendencia al bipartidismo y a un modelo mediático de «pluralismo polarizado». De este modo, la información política que ofrecen los medios está muy politizada y se sustenta en alineamientos ideológicos supeditados a estrategias partidistas (Humanes, Martínez y Saperas, 2013; Mazzoleni, 2010). Hay distintas razones que explican este comportamiento, aparte de las meramente ideológicas. Por un lado, el sistema político aspira al control de la información periodística de forma habitual y sistemática, con el fin de asegurarse influencia social (Casero-Ripollés, 2009). Por el otro, el apoyo a un determinado partido con responsabilidades en la gestión de los recursos públicos resulta, en términos económicos, ventajoso para los medios: ingresos en publicidad institucional, concesión de licencias audiovisuales y acceso a sus simpatizantes (López García y Gamir, 2011). No obstante, el entorno digital y los medios sociales permiten la aparición de nuevos actores en el proceso de configuración de la agenda mediática, ya que les ofrecen herramientas con las que empoderarse (Jenkins, 2006), intervenir en la contextualización y la discusión de las noticias que publican los medios (Carpentier, 2011; Fenoll, 2014), y participar activamente en la producción y la difusión de información (Feenstra y Casero-Ripollés, 2012). De este modo los ciudadanos pueden llegar a influir en el significado y en el flujo de las noticias, que se producen en

C 70

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 70

12/12/16 9:27

LA COBERTURA MEDIÁTICA DE PODEMOS

un proceso comunicativo híbrido, mucho más fluido y dinámico (Chadwick, 2011). En este sentido, como señalan Williams y Delli Carpini: «The new media environment presents a challenge to mainstream journalists in their gatekeeping role as agenda-setter and issue-framer» (2000: 78). Asimismo, en el ámbito de los medios digitales, la configuración de la agenda puede verse condicionada también por los gustos de la audiencia. Los cibermedios disponen de las estadísticas de número de entradas y usuarios únicos que acceden a la información que publican, por lo que conocen los temas y los protagonistas que mayor interés despiertan. De este modo, pueden adaptar la agenda temática de su cobertura informativa, con el fin de satisfacer las preferencias de los usuarios y asegurarse su fidelización (Álvarez Sánchez, 2012; Anderson, 2011; Salaverría y Negredo, 2008).

1.3. Estructura empresarial de los medios digitales Tras la aparición de Internet, las cabeceras de prensa desembarcaron en el nuevo medio con el fin de establecer un correlato digital. Se trata, por lo tanto, de medios digitales tradicionales o viejos medios digitales, ya que forman parte de grupos de comunicación convencionales que operan también fuera de la red. Junto a estos, han aparecido nuevos medios digitales que poseen una estructura empresarial independiente y se difunden exclusivamente en el ámbito de Internet, por lo que podemos denominarlos medios digitales nativos. Los medios digitales tradicionales que analizamos en nuestro estudio forman parte de grupos de comunicación que poseen posicionamientos políticos y empresariales que condicionan su cobertura informativa: «Los actores de los medios crean plataformas de comunicación y producen mensajes en consonancia con sus intereses profesionales y empresariales específicos» (Castells, 2009: 263). El País pertenece a PRISA, grupo multimedia español que cuenta con cabeceras de prensa escrita, editoriales, emisoras de radio y de televisión, así como diversos cibermedios en Internet. Desde una perspectiva ideológica, se considera al grupo PRISA como simpatizante de las corrientes más conservadoras del PSOE (Reig, 2009). Por su parte, la empresa editora de El Mundo pertenece a Unidad Editorial, grupo de medios de comunicación español con ramificaciones en prensa, revistas, semanarios, radio, televisión e Internet. Como señalan diversos autores, la línea editorial de este grupo de comunicación es afín al PP (Artero y Sánchez-Tabernero, 2015; López García y Gamir, 2011; Reig, 2013), especialmente a las facciones más liberales del partido. A diferencia de los medios digitales tradicionales que acabamos de describir, Libertad Digital y Eldiario.es son medios digitales nativos que no tienen referente impreso. Libertad Digital comienza a publicarse en Internet en el año 2000. Se trata de un medio digital presidido por Federico Jiménez Losantos, que cuenta además con una radio (esRadio) y una televisión (LDTV) que emiten también por la web. La línea editorial de este medio es muy conservadora y se encuentra a menu-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 71

12/12/16 9:27

Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros

do «más a la derecha que el Partido Popular, al que reprenden a menudo por su tibieza» (Almiron, 2006: 25). Por último, Eldiario.es es un nuevo medio digital que nace en el año 2012 y está editado por una sociedad limitada, de la que más del 70 % pertenece a los trabajadores. En este sentido, podemos decir que, desde el punto de vista empresarial, es un medio independiente, ya que no depende de un diario en papel ni de un grupo de comunicación con intereses específicos. Eldiario.es tiene su origen en el blog colectivo Zona Crítica, que en la actualidad sigue integrado en el apartado de opinión junto al blog de su director, Ignacio Escolar. En cuanto a su orientación ideológica, como señalan López García y Valera Ordaz (2013), Eldiario.es se caracteriza por estar volcado a la izquierda y mantener una línea editorial crítica con el PP. En consecuencia, junto al eje ideológico, donde podemos situar a El Mundo y Libertad Digital frente a El País y Eldiario.es, definimos otro eje vinculado con la estructura empresarial del medio y su pertenencia exclusiva al ámbito de Internet. De este modo, diferenciamos a los medios digitales tradicionales, El País y El Mundo, que pertenecen a grupos de comunicación más amplios y con difusión fuera de la red, de los medios digitales nativos, Eldiario.es y Libertad Digital, que poseen una estructura empresarial independiente y se difunden únicamente a través de Internet. Después de contextualizar la irrupción de Podemos en el escenario político español y tras analizar el proceso de configuración de la agenda mediática en los viejos y en los nuevos medios digitales, planteamos las siguientes preguntas de investigación: PI1: ¿Cómo repercute el resultado de las elecciones europeas en la cobertura de Podemos que hacen los cuatro medios digitales? PI2: ¿La configuración de la agenda sobre Podemos y la valoración de los protagonistas depende del posicionamiento ideológico de los medios o de su estructura empresarial?

2. Metodología La respuesta a la PI1 la buscamos implementando una metodología de tipo cuantitativo, que nos permite contabilizar el número de noticias publicadas sobre Podemos en cada medio digital antes y después de los comicios europeos de 2014. Con este tipo de análisis cuantificamos la relevancia que le otorgan los cibermedios a Podemos, medida en términos de frecuencia de publicación, así como la repercusión del resultado electoral. Asimismo, con el fin de responder a la PI2, analizamos la frecuencia de aparición de las categorías que conforman las tres variables que nos dan información sobre las características de la cobertura mediática: tema, protagonista y caracterización. Para la confección de la lista de categorías de las variables tema y protagonista

C 72

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 72

12/12/16 9:27

LA COBERTURA MEDIÁTICA DE PODEMOS

seguimos el modelo de comparación constante de Glaser y Strauss (1968), que nos permite categorizar las noticias de manera inductiva. Con este procedimiento determinamos los ítems recurrentes en la cobertura mediática mediante un análisis de contenido cualitativo previo a la codificación y al análisis de contenido cuantitativo. De esta forma, clasificamos la variable tema en siete categorías, según el tipo de contenido que aporten las noticias sobre Podemos: campaña electoral, revelaciones críticas, resultados/expectativas electorales, ideología/programa, relaciones con otros partidos, anécdotas y otros temas. Por su parte, la variable protagonista clasifica en siete categorías a los actores sociales y políticos en los que se centra la noticia: Pablo Iglesias, Podemos, Partido Popular (PP), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), ETA/Venezuela, otros partidos y otros protagonistas. Pese a contener la categoría otros, la lista de temas y protagonistas pretende ser exhaustiva, ya que forman parte de esta categoría solo el 2,91 % de las noticias en el caso de los temas y el 5,37 % en los protagonistas. Por último, mediante la variable caracterización especificamos si el tono en que aparecen enmarcados los protagonistas de la cobertura informativa de Podemos es positivo, negativo o neutral. El criterio para establecer la valoración de cada noticia sobre el protagonista principal se basa, entre otros, en los siguientes elementos: tono general empleado en la información, valoraciones explícitas sobre el protagonista a través de adjetivos, recursos irónicos o sarcásticos, utilización de argumentos a favor o en contra del protagonista, etc. Para comprobar si existen diferencias entre las categorías de las variables analizadas, realizamos la prueba de ji-cuadrado. A tal fin, construimos tablas cruzadas en las que poder observar la frecuencia de aparición en los medios digitales analizados de temas, protagonistas y valoraciones, para compararla con la frecuencia de aparición esperada de las categorías que conforman las tres variables. El resultado del estadístico de contraste c2 nos indica si las diferencias observadas son significativas y existe una dependencia entre las variables. Asimismo, el análisis de los residuos tipificados corregidos muestra qué categorías contribuyen en mayor grado al valor de ji-cuadrado. Todos los resultados obtenidos son estadísticamente significantes: la posibilidad de que los resultados sean fruto del azar es inferior al 0,1 % (p < 0,001).

2.1. Muestra La muestra la componen las 652 noticias sobre Podemos publicadas en los medios digitales El País.com, El Mundo.es, Libertad Digital y Eldiario.es, durante los dos meses anteriores y los dos meses posteriores a las elecciones europeas de 2014. De este modo, el corpus se divide en dos fases: preelectoral (01/03/14-23/05/14) y postelectoral (25/05/14-30/07/14). La unidad de análisis es la noticia, que se ha codificado accediendo directamente al sitio web de cada medio digital. La información codificada ha sido almacenada para su procesamiento en el programa informático de análisis estadístico SPSS. Todas las tablas son de elaboración propia y están generadas con este programa.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 73

12/12/16 9:27

Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros

En la elección de los medios hemos incluido las dos versiones digitales y los medios digitales nativos de información general de mayor difusión nacional, según los datos de Comscore de enero de 2014.4 Asimismo, los cuatro medios representan un equilibrio entre las líneas editoriales conservadoras y progresistas. Forman parte del corpus todas las noticias publicadas en los cuatro medios digitales que hablan de Podemos o de alguno de sus principales líderes: Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero, Íñigo Errejón, Teresa Rodríguez, Carlos Jiménez Villarejo, Lola Sánchez o Pablo Echenique.

2.2. Fiabilidad interjueces La codificación fue realizada por dos estudiantes de tercer ciclo de la Universitat de València, después de superar satisfactoriamente un pretest sobre una muestra aleatoria compuesta por el 10 % de las noticias analizadas. Para la prueba de fiabilidad utilizamos el coeficiente Pi de Scott, que obtuvo valores que oscilan entre 0,75 y 1, superando ampliamente el requisito mínimo recomendado por diversos autores (Igartua, 2006; Krippendorff, 1990; Neuendorf, 2002).

3. Resultados La tabla 1 muestra la distribución de frecuencias observadas y residuos tipificados corregidos de las noticias que componen la cobertura mediática de Podemos, tabuladas según la fase y el medio digital que las publica. La confrontación del número de informaciones de cada cibermedio durante las dos fases nos permite reconocer el impacto del resultado electoral en la frecuencia de publicación.

Medio

El País Fase

preelectoral

postelectoral

Total

El Mundo

Libertad Digital

Eldiario.es

Total

Recuento

% de medio

5,1 %

3,1 %

1,7 %

15,5 %

8,9 %

Residuos

–1,5

–2,6

–3,1

5,5

Recuento

126

117

257

594 91,1 %

% de medio

94,9 %

96,9 %

98,3 %

84,5 %

Residuos

1,5

2,6

3,1

–5.5

Recuento

130

119

304

652

% de medio

100 %

Tabla 1. Distribución de frecuencias de noticias publicadas según fase y medio5 Fuente: Elaboración propia.

C 74

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 74

12/12/16 9:27

LA COBERTURA MEDIÁTICA DE PODEMOS

Como se observa en la tabla de contingencia, Eldiario.es es el único medio que realiza una cobertura amplia de Podemos durante las dos fases, siendo el medio digital que publica mayor número de informaciones vinculadas a este partido. En cambio, el resto de medios apenas le prestan atención antes de las elecciones europeas, especialmente Libertad Digital, que le dedica solo dos noticias durante este periodo. La prueba ji-cuadrado confirma que las diferencias entre las categorías son estadísticamente significativas [χ2 (3, N = 652) = 31,04, p < 0,001]. Asimismo, el coeficiente de Cramer muestra una correlación baja pero significativa entre las variables (V = 0,22, p < 0,001) y nos permite rechazar la hipótesis de independencia entre el medio digital y la fase en que se publica la noticia. Para determinar qué elementos inciden en esta relación de dependencia, vamos a indagar en la diferencia de las frecuencias observadas y las esperadas de cada categoría. El análisis de los residuos tipificados corregidos confirma que ElMundo.es (Z = 2,6) y Libertad Digital (Z = 3,1) publican un mayor número de noticias sobre Podemos de las esperadas después de las elecciones. En Eldiario.es observamos la tendencia contraria, pese a publicar una gran cantidad de noticas durante las dos fases, encontramos un menor número de informaciones sobre Podemos de lo esperado después de las elecciones (Z = –5,5).

3.1. Temas La tabla 2 ofrece la distribución de frecuencias observadas y residuos tipificados corregidos de la tabulación cruzada de las variables Tema y Medio. El resultado de la prueba ji-cuadrado nos permite establecer que las diferencias entre las variables son significativas [χ2 (18, N = 652) = 105,44, p < 0,005]. El análisis de los residuos tipificados corregidos de la tabla nos da pistas sobre la temática que cada medio ha privilegiado. En el caso de El País comprobamos que ha publicado más noticias de las esperadas centradas en los resultados de las elecciones (Z = 3,9) y menos de las esperadas sobre revelaciones críticas de Podemos (Z = –2,0). Un ejemplo de la aparición en masa de artículos que tratan sobre los resultados de las elecciones es «El recién nacido Podemos se convierte en la sorpresa del CIS con un escaño» (Kadner López, 9 mayo 2014). Por su parte, El Mundo ha centrado su cobertura de una forma más intensa de lo esperada en la ideología de Podemos (Z = 2,5), mientras que ha prestado menos atención a temas relacionados con los actos de Podemos (Z = –2,5) o a su relación con otros partidos políticos (Z = –2,0). Es ilustrativo el artículo de opinión «Podrá» (Jabois, 28 marzo 2014), en el que el autor expresa su punto de vista de manera negativa sobre la ideología de este partido. En Libertad Digital se observa un número de publicaciones muy superior al previsto sobre revelaciones de críticas de Podemos (Z = 5,8), y sobre anécdotas y aspectos no políticos (Z = 4,0), la mayoría centrados en su relación sentimental con

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 75

12/12/16 9:27

Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros Medio

El País Tema

Actos

Revelaciones

Resultados

Ideología

Relación con partidos

Anécdotas

Otros

Total

El Mundo

Libertad Digital

Eldiario.es

Total

Recuento

% de medio

10,1 %

4,6 %

6,7 %

14,8 %

10,6 %

Residuos

–0,2

–2,5

–1,5

3,3

Recuento

% de medio

6,1 %

11,5 %

27,7 %

8,6 %

12,3 %

Residuos

–2,0

–0,3

5,7

–2,7

Recuento

% de medio

22,2 %

10,8 %

3,4 %

10,5 %

11,0 %

Residuos

3,9

–0,1

–3,0

–0,4

Recuento

122

272

% de medio

40,4 %

50,8 %

37,0 %

40,1 %

41,7 %

Residuos

–0,3

2,3

–1,2

–0,8

Recuento

109

% de medio

12,1 %

10,8 %

10,9 %

23,0 %

16,7 %

Residuos

–1,3

–2,0

–1,9

4,0

Recuento

% de medio

5,1 %

4,6 %

11,8 %

2,0 %

4,8 %

Residuos

0,2

–0,1

4,0

–3,1

Recuento

% de medio

4,0 %

6,9 %

2,5 %

1,0 %

2,9 %

Residuos

0,7

3,0

–0,3

–2,7

Recuento

130

119

304

652

% de medio

100 %

Tabla 2. Distribución de frecuencias de noticias publicadas según tema y medio6 Fuente: Elaboración propia.

Tania Sánchez, como es el caso de «El amor secreto entre Pablo Iglesias y la diputada Tania Sánchez Melero» (Libertad Digital, 5 abril 2014). En cambio, ha publicado un número de noticias menor del esperado sobre los resultados de las elecciones (Z = –3,0) y su relación con otros partidos (Z = –1,9). Por último, Eldiario.es ha realizado una cobertura más amplia de la esperada sobre las relaciones y los posibles pactos con otros partidos políticos (Z = 4,0), y sobre los actos de partido o de campaña de Podemos (Z = 3,3), dejando en segundo término las revelaciones (Z = –2,6) y las anécdotas (Z = –3,1), con las que es extraño encontrarse, siendo el artículo totalmente anecdótico «Nacho Vegas dice

C 76

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 76

12/12/16 9:27

LA COBERTURA MEDIÁTICA DE PODEMOS

de Podemos que “si no sale bien, no importará decir ‘era una mierda’”» (Eldiario.es, 27 mayo 2014) uno de los pocos ejemplos.

3.2. Protagonistas La tabla 3 muestra la distribución de frecuencias observadas y residuos tipificados corregidos de las variables Protagonista y Medio. La prueba ji-cuadrado confirma que las diferencias entre las distintas categorías son estadísticamente significativas [χ2 (18, N = 652) = 84,29, p < 0,001]. En los resultados de los residuos tipificados

Medio

El País Protagonista Pablo Iglesias

Podemos

PSOE

ETA/ Venezuela

Otros partidos

Otros

Total

El Mundo

Libertad Digital

Eldiario.es

Total

Recuento

177

% de medio

27,3 %

30,0 %

31,9 %

24,0 %

27,1 %

Residuos

0,0

0,8

1,3

–1,7

Recuento

131

282

% de medio

55,6 %

50,0 %

26,1 %

43,1 %

43,3 %

Residuos

2,7

1,7

–4,2

–0,1

Recuento

% de medio

9,1 %

4,6 %

6,7 %

11,5 %

8,9 %

Residuos

0,1

–1,9

–,9

2,2

Recuento

% de medio

1,0 %

1,5 %

4,2 %

3,0 %

2,6 %

Residuos

–1,1

–0,9

1,2

0,5

Recuento

% de medio

4,0 %

9,2 %

13,4 %

2,3 %

6,0 %

Residuos

–0,9

1,7

3,8

–3,7

Recuento

% de medio

2,0 %

1,5 %

4,2 %

11,5 %

6,7 %

Residuos

–2,0

–2,6

–1,2

4,5

Recuento

% de medio

1,0 %

3,1 %

13,4 %

4,6 %

5,4 %

Residuos

–2,1

–1,3

4,3

–0,8

Recuento

130

119

304

652

% de medio

100 %

Tabla 3. Distribución de frecuencias de noticias publicadas según protagonista y medio7 Fuente: Elaboración propia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 77

12/12/16 9:27

Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros

corregidos podemos observar las diferencias entre los protagonistas más frecuentes que aparecen en la cobertura de los cuatro medios digitales. En El País encontramos más noticias de las esperadas en las que Podemos es el protagonista (Z = 2,7), mientras que las informaciones con protagonistas de otros partidos políticos son menos numerosas de lo esperado (Z = –2,0). En El Mundo solo cabe destacar que en su cobertura sobre Podemos se mencionan menos de lo esperado a protagonistas de otros partidos políticos (Z = –2,6), especialmente del PP (Z = –1,9), por eso es difícil encontrar artículos como «El bipartidismo se desmorona» (Cruz, 26 mayo 2014), en el que PP, PSOE y Podemos son los protagonistas. En el caso de Libertad Digital encontramos un mayor número del esperado de noticias con protagonistas relacionados con ETA o con Venezuela (Z = 3,8), así como otros protagonistas (Z = 4,3) entre los que destacan periodistas de otros medios de comunicación, sobre los que Libertad Digital introduce habitualmente comentarios valorativos de su posicionamiento. Un ejemplo claro en el que aparece Venezuela como protagonista recurrente es el artículo «La respuesta de Faes a Pablo Iglesias: “En Venezuela no podemos”» (Libertad Digital, 30 mayo 2014). También es remarcable la menor presencia en las publicaciones de este medio del resto de dirigentes de Podemos y de referencias generales sobre la formación política (Z = –4,2). Vemos esto claramente en el artículo «Extrema izquierda y separatistas, crecidos tras la debacle de PP y PSOE en las elecciones europeas» (Libertad Digital, 25 mayo 2014), en el que, pese a que hablan de Podemos como protagonista, ni siquiera se refieren a él de manera directa hasta bien avanzado el texto. Por su parte, Eldiario.es publica más noticias de las esperadas en las que el protagonista está relacionado con el PP (Z = 2,2) o con otros partidos políticos (Z = 4,5), en especial Izquierda Unida, siendo «IU mantiene la puerta abierta en su candidatura al Parlamento Europeo a otros movimientos como Equo o Podemos» (Eldiario.es, 2 marzo 2014) un ejemplo muy representativo de ello. A diferencia de Libertad Digital, donde las informaciones con protagonistas relacionados con ETA y Venezuela son más frecuentes de lo esperado, en Eldiario.es sucede lo contrario y las referencias a este tipo de protagonistas son mucho menor de lo esperado (Z = –3,7).

3.3. Caracterización La tabla 4 muestra la distribución de frecuencias observadas y de residuos tipificados corregidos de las variables Caracterización y Medio. La prueba del estadístico ji-cuadrado confirma que las diferencias entre las distintas categorías son significativas [χ2 (6, N = 652) = 133,46, p < 0,001]. Si nos fijamos en la diferencia entre la frecuencia de noticias esperadas y las observadas con caracterización negativa, neutral y positiva, podemos observar claramente el tratamiento editorial de cada uno de los medios digitales analizados. En este caso, las diferencias en la valoración de los protagonistas se explican desde una perspectiva ideológica. Los dos medios progresistas, El País y Eldiario.es, publican un mayor número de noticias en las que se caracteriza a los protagonistas de manera positiva, como lo

C 78

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 78

12/12/16 9:27

LA COBERTURA MEDIÁTICA DE PODEMOS Medio

Caracterización

Negativa

Neutral

Positiva

Total

El País

El Mundo

Libertad Digital

Eldiario.es

Total

Recuento

% de medio

7,1 %

26,9 %

36,1 %

1,0 %

13,5 %

Residuos

–2,0

5,0

8,0

–8,7

Recuento

245

464

% de medio

69,7 %

56,9 %

63,9 %

80,6 %

71,2 %

Residuos

–0,4

–4,0

–1,9

5,0

Recuento

100

% de medio

23,2 %

16,2 %

0 %

18,4 %

15,3 %

Residuos

2,4

0,3

–5,1

2,0

Recuento

130

119

304

652

% de medio

100 %

Tabla 4. Distribución de frecuencias de noticias publicadas según caracterización y medio8 Fuente: Elaboración propia.

es «Podemos, Pacma y Partido X recaban las firmas necesarias para concurrir a las europeas» (Pais Beiro, 14 abril 2014), donde la frase «Los cuatro superan con creces la cifra mínima exigida y todos coinciden en sentirse sorprendidos por la gran acogida que han tenido» indica mediante la adjetivación «con creces» que se trata de un artículo positivo. Los medios progresistas también coinciden en publicar un menor número de lo esperado de informaciones con caracterización negativa de los protagonistas. Por el contrario, los medios conservadores —El Mundo y Libertad Digital— publican un número mayor de noticias con caracterización negativa y un número menor con caracterización neutral, y son excepcionales casos como «De cuando Pablo Iglesias fundó un partido» (Simón, 20 mayo 2014) y «¿Quiénes son los eurodiputados de Podemos?» (Libertad Digital, 26 mayo 2014), en los que no se utilizan adjetivos negativos ni positivos para referirse a Podemos o a cualquiera de sus miembros. Libertad Digital es el medio digital que publica en términos absolutos y relativos un mayor número de noticias sobre Podemos con una valoración negativa de los protagonistas (Z = 8,0), como vemos en «Algunas “perlas” de Pablo Iglesias» (Libertad Digital, 27 mayo 2014), en el que ya solo el titular se muestra negativo hacia Pablo Iglesias. En cambio, Eldiario.es publica un mayor número de informaciones con una valoración neutral (Z = 5,0), por ejemplo, «Villarejo apuesta por un frente amplio de entre Podemos e IU y el PSOE si hace “cambios profundos”» (Eldiario.es, 27 mayo 2014), en el que no se utilizan adjetivos para valorar al partido o a sus

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 79

12/12/16 9:27

Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros

miembros. Por su parte, El País es el medio digital que publica un mayor número de noticias sobre Podemos con valoración positiva de los protagonistas en términos relativos (Z = 2,4), tal y como vemos en «Podemos se convierte en la sorpresa y logra cinco escaños en Estrasburgo»: Tres meses de existencia le han bastado a Podemos, inscrito en el registro el 11 de marzo pasado, para lograr cinco escaños en el Parlamento Europeo y convertirse este domingo en la gran la sorpresa de la jornada electoral. Varias formaciones emergentes aspiraban a jugar ese papel el 25 de mayo, pero ha sido el partido de Pablo Iglesias el que ha dado la campanada […] (Gálvez, 26 mayo 2014).

4. Conclusiones El objetivo principal de este estudio es averiguar el modo en que el éxito electoral de Podemos en las elecciones europeas influye en su presencia en los medios digitales, tanto en el volumen de noticias publicadas como en las características del tratamiento informativo. Los resultados del estudio revelan distintas tendencias en la cobertura de Podemos de los cuatro medios digitales, vinculadas tanto a aspectos ideológicos como a la estructura empresarial del medio. El análisis cuantitativo de las informaciones publicadas durante las dos fases nos permiten responder a la PI1: los resultados de las elecciones europeas repercuten en la cobertura de Podemos que hacen los cuatro medios digitales de manera diferente según la ideología del medio. Los medios digitales conservadores son los que prestan una atención menor a Podemos antes de las elecciones, con apenas seis publicaciones. Sin embargo, es precisamente en estos medios en los que se produce un mayor incremento en el número de publicaciones que tratan sobre Podemos después de conocerse los resultados electorales. En cambio, los medios progresistas muestran una tendencia diferente, ya que tras las elecciones no se produce un aumento del número de publicaciones que sea estadísticamente significativo. Por el contrario, en Eldiario.es el aumento de noticias después de las elecciones es estadísticamente inferior al esperado, mientras que realiza la cobertura de Podemos más numerosa de los cuatro medios durante la fase preelectoral, ya que pertenecen a esta cabecera el 81 % de las noticias publicadas antes de las elecciones. Estos resultados coinciden con los obtenidos en otras investigaciones sobre el tratamiento informativo de las nuevas formaciones políticas en las elecciones europeas de 2014. Como señala Mar Sanjuán (2015) en un estudio sobre los medios digitales españoles, Eldiario.es es el único cibermedio que ofrece una cobertura de estos partidos minoritarios antes de las elecciones, mientras que en los medios digitales tradicionales las nuevas formaciones políticas apenas aparecen. De este modo, se constata que los cibermedios que forman parte de los grandes grupos de

C 80

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 80

12/12/16 9:27

LA COBERTURA MEDIÁTICA DE PODEMOS

comunicación se ubican en torno al eje ideológico de los dos grandes partidos (López García y Gamir, 2011), lo cual degenera en un escaso pluralismo interno y en la marginación de la información sobre las fuerzas políticas ajenas al sistema bipartidista. En cuanto a la PI2, los resultados del estudio corroboran que la ideología no es el único factor determinante en la configuración de la agenda temática. El análisis de los temas utilizados confirma que las diferencias en la cobertura de los cuatro medios digitales son significativas, incluso entre los que comparten orientación ideológica. El País privilegia las informaciones sobre los resultados de las elecciones y no participa en la campaña de revelaciones críticas de Podemos. Por su parte, El Mundo se centra en la ideología de Podemos, y margina en su cobertura otras informaciones como los actos o las negociaciones que mantiene con otros partidos políticos. En Libertad Digital observamos un predominio de informaciones con revelaciones críticas de Podemos, así como publicaciones sobre anécdotas y aspectos que no tienen relevancia política. En el caso de Eldiario.es encontramos una cobertura amplia sobre las relaciones y los posibles pactos con otros partidos políticos, y sobre los actos de partido o de campaña de Podemos, y se prescinde de las informaciones sobre anécdotas y revelaciones críticas. Los resultados del estudio sobre los protagonistas utilizados en las noticias desvelan coincidencias entre los medios digitales tradicionales, mientras que los nuevos medios digitales siguen patrones diferentes. La cobertura de Podemos que hacen El País y El Mundo se centra exclusivamente en esta fuerza política y deja al margen al resto de protagonistas de otros partidos. Por el contrario, Eldiario.es incluye en su cobertura a protagonistas de otros partidos políticos, entre los que destacan el PP, IU y PSOE. En el caso de Libertad Digital, hallamos un gran número publicaciones sobre Podemos en las que aparecen protagonistas relacionados con el entorno de la banda terrorista ETA o con Venezuela. Cabe destacar que, a diferencia del resto de medios, en Libertad Digital encontramos un alto grado de personalización de las noticias en la figura de Pablo Iglesias. Asimismo, los resultados constatan que la caracterización que hacen los medios digitales de los protagonistas de la cobertura de Podemos durante el periodo pre y postelectoral está determinada por factores ideológicos: los medios progresistas realizan una cobertura con un tono más positivo, mientras que los medios conservadores enmarcan a los protagonistas de una forma más negativa. En concreto, Libertad Digital es el medio que publica un mayor número de noticias con una valoración negativa de los protagonistas. Por su parte, Eldiario.es se caracteriza por publicar un elevado número de informaciones con valoración neutral. En este sentido, se trata del único medio digital analizado que, desde una línea editorial marcadamente progresista, informa de manera amplia y neutral sobre la formación emergente antes y después de las elecciones, por lo que representa una excepción en el modelo mediático español de «pluralismo polarizado» (Hallin y Mancini, 2004), caracterizado por el periodismo de comentario y opinión partidista.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 81

12/12/16 9:27

Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros

En conclusión, podemos afirmar que en el ámbito de los nuevos medios digitales de estructura empresarial independiente encontramos las condiciones para que se abra una brecha en el modelo polarizado que sustentan los medios de comunicación tradicionales. Como se advierte en otros estudios sobre medios digitales, los resultados de la investigación apuntan a que los nuevos cibermedios desarrollados en Internet no se rigen por los mismos preceptos que el resto de medios con vínculos empresariales, de modo que funcionan «como una suerte de “espolón de proa“ de la tendencia general» (López García y Valera Ordaz, 2013: 79). Con el fin de establecer si la tendencia rupturista con el modelo polarizado encontrada en Eldiario.es es extrapolable al resto de medios digitales nativos, sería conveniente realizar un estudio en el que se incluyeran un mayor número de cabeceras. Asimismo, si el estudio estuviera circunscrito en unas elecciones de ámbito nacional, y si en él se examinaran las noticias relacionadas con todas las formaciones políticas, se podrían analizar con mayor profundidad las estrategias seguidas por los distintos medios y observar sus posibles vínculos con los intereses de los partidos políticos analizados. De este modo, podríamos determinar si en los nuevos medios digitales existen elementos de pluralidad interna que los diferencian del resto de medios de comunicación tradicionales, caracterizados por representar un modelo de pluralidad externa polarizada.

C 82

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 82

12/12/16 9:27

LA COBERTURA MEDIÁTICA DE PODEMOS

Notas [1 Dirección de correspondencia: Vicente Fenoll. Blasco Ibáñez, 32. E-46010, València, UE. [2 La participación en los comicios europeos no suele alcanzar el 50 %. En las elecciones europeas del 25 de mayo de 2014 la participación fue del 45,84 %.

[3 http://www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Marginales/3020_3039/3021/es3021mar.html. [4 http://www.comscore.com/. [5 Ninguna casilla (0 %) tiene una frecuencia esperada inferior a 5. La frecuencia mínima esperada es 8,81. [6 Cuatro casillas (14,3 %) tienen una frecuencia esperada inferior a 5. La frecuencia mínima esperada es 2,88. [7 Tres casillas (10,7 %) tienen una frecuencia esperada inferior a 5. La frecuencia mínima esperada es 2,58. [8 Ninguna casilla (0 %) tiene una frecuencia esperada inferior a 5. La frecuencia mínima esperada es 13,36.

Bibliografía «Algunas “perlas” de Pablo Iglesias» (2014). Libertad Digital [en línea] (27 mayo). <http://www.libertaddigital.com/ espana/2014-05-27/algunas-perlas-de-pablo-iglesias-1276519718/> [Consulta: 7 noviembre 2015]. Almiron, N. (2006). «Pluralismo en Internet: el caso de los diarios digitales españoles de información digital sin referente impreso». Ámbitos [en línea]: Revista Internacional de Comunicación, núm. 15, p. 9-31. <http://www. redalyc.org/pdf/168/16801501.pdf> [Consulta: 25 enero 2016]. Álvarez Sánchez, F. (2012). «Internet y las nuevas formas de comunicar». En Llorca, G.; Iglesias, M.; Peris, À. (ed.). La comunicación digital en la Comunidad Valenciana. Valencia: Tirant Humanidades, p. 145-154. Anderson, C. (2011). «Between creative and quantified audiences: Web metrics and changing patterns of newswork in local US newsrooms». Journalism [en línea], vol. 12, núm. 5, p. 550-566. <http://jou.sagepub.com/content/ 12/5/550.abstract> [Consulta: 25 enero 2016]. Artero, J.; Sánchez-Tabernero, A. (2015). «Media and telecommunications concentration in Spain (1984–2012)». European Journal of Communication [en línea], p. 1-18. <http://ejc.sagepub.com/content/early/2015/02/02/ 0267323115577307.abstract> [Consulta: 4 noviembre 2015]. Boix Palop, A.; López García, G. (2014). «El significado de las Elecciones Europeas de 2014 en España: giro a la izquierda y hundimiento del bipartidismo». Revista Aranzadi Unión Europea, núm. 7, p. 69-93. Carpentier, N. (2011). Media and participation: A site of ideological-democratic struggle. Bristol: Intellect. Casero-Ripollés, A. (2008). «Modelos de relación entre periodistas y políticos: La perspectiva de la negociación constante». Estudios sobre el Mensaje Periodístico [en línea], vol. 14, p. 111-128. <http://revistas.ucm.es/index.php/ ESMP/article/viewFile/ESMP0808110111A/11830> [Consulta: 25 enero 2016]. — (2009). «El control político de la información periodística». Revista Latina de Comunicación Social [en línea], núm. 64, p. 354-366. <http://www.revistalatinacs.org/09/art/29_828_47_ULEPICC_08/Andreu_Casero.html> [Consulta: 25 enero 2016]. Castells, M. (2009). Comunicación y poder. Madrid: Alianza. Chadwick, A. (2011). «The political information cycle in a hybrid news system: The british prime minister and the “Bullygate” affair». The International Journal of Press/Politics [en línea], vol. 16, núm. 1, p. 3-29. <http://hij. sagepub.com/content/16/1/3.abstract> [Consulta: 25 enero 2016]. Cruz, M. (2014). «El bipartidismo se desmorona». El Mundo [en línea] (26 mayo). <http://www.elmundo.es/espana/ 2014/05/25/53825a0422601d8c298b456e.html> [Consulta: 5 noviembre 2015]. «El amor secreto entre Pablo Iglesias y la diputada Tania Sánchez Melero» (2014). Libertad Digital [en línea] (5 abril). <http://www.libertaddigital.com/chic/corazon/2014-04-05/el-amor-secreto-entre-tatiana-sanchez-melero-y -pablo-iglesias-1276515121/> [Consulta: 28 enero 2016]. «Extrema izquierda y separatistas, crecidos tras la debacle de PP y PSOE en las elecciones europeas» (2014). Libertad Digital [en línea] (25 mayo). <http://www.libertaddigital.com/espana/politica/2014-05-25/pp-y-psoe-se-hun den-e-irrumpe-con-fuerza-la-extrema-izquierda-1276519593/> [Consulta: 7 noviembre 2015].

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 83

12/12/16 9:27

Vicente Fenoll i Paula Rodríguez-Ballesteros Feenstra, R. A.; Casero-Ripollés, A. (2012). «Nuevas formas de producción de noticias en el entorno digital y cambios en el periodismo: el caso 15-M». Comunicación y Hombre [en línea]: Revista Interdisciplinar de Ciencias de la Comunicación y Humanidades, núm. 8, p. 129-140. <http://www.comunicacionyhombre.com/pdfs/08_i _feenstraycasero.pdf> [Consulta: 28 enero 2016]. Fenoll, V. (2014). «Interactividad en medios digitales. La participación de los usuarios en los medios digitales españoles durante el juicio de Francisco Camps». Revista Faro [en línea], vol. 2, núm. 20, p. 3-26. <http://www.revistafa ro.cl/index.php/Faro/article/view/346> [Consulta: 28 enero 2016]. Gálvez, J. J. (2014). «Podemos se convierte en la sorpresa y logra cinco escaños en Estrasburgo». El País [en línea] (26 mayo). <http://politica.elpais.com/politica/2014/05/25/actualidad/1401009854_060215.html> [Consulta: 7 noviembre 2015]. Glaser, B. G.; Strauss, A. L. (1968). The discovery of grounded theory: Strategies for qualitative research. Londres: Weidenfeld and Nicolson. Hallin, D. C.; Mancini, P. (2004). Comparing media systems: Three models of media and politics. Cambridge: Cambridge University Press. Igartua Perosanz, J. J. (2006). Métodos cuantitativos de investigación en comunicación. Barcelona: Bosch. «IU mantiene la puerta abierta en su candidatura al Parlamento Europeo a otros movimientos como Equo o Podemos» (2014). Eldiario.es [en línea] (2 marzo). <http://www.eldiario.es/politica/IU-Parlamento-Europeo -Equo-Podemos_0_234476717.html> [Consulta: 7 noviembre 2015]. Jabois, M. (2014). «Podrá». El Mundo [en línea] (28 marzo). <http://www.elmundo.es/opinion/2014/03/27/53348c6a 22601d3e208b458c.html> [Consulta: 5 noviembre 2015]. Jenkins, H. (2006). Convergence culture: La cultura de la convergencia de los medios de comunicación. Barcelona: Paidós. Kadner López, M. (2014a). «El movimiento Podemos ondea la bandera de la revolución francesa». El País [en línea] (4 marzo). <http://politica.elpais.com/politica/2014/03/04/actualidad/1393947932_444616.html> [Consulta: 4 noviembre 2015]. — (2014b). «El recién nacido Podemos se convierte en la sorpresa del CIS con un escaño». El País [en línea] (9 mayo). <http://politica.elpais.com/politica/2014/05/08/actualidad/1399569896_077942.html> [Consulta: 4 noviembre 2015]. Krippendorff, K. (1990). Metodología de análisis de contenido. Barcelona: Paidós Ibérica. Lang, G. E.; Lang, K. (1981). «Watergate: An exploration of the agenda-building process». Mass Communication Review Yearbook, núm. 2, p. 447-468. Lang, K.; Lang, G. E. (1966). «The Mass Media and Voting». En: Berelson, B.; Janowitz, M. (ed.). Reader in public opinion and communication. Nueva York: Free Press, p. 463-472. «La respuesta de Faes a Pablo Iglesias: “En Venezuela no podemos”» (2014). Libertad Digital [en línea] (30 mayo). <http://www.libertaddigital.com/espana/2014-05-30/la-respuesta-de-faes-a-pablo-iglesias-en-venezuela-no -podemos-1276520122/> [Consulta: 5 noviembre 2015]. Lippmann, W. (2003). La opinión pública. Madrid: Langre. López García, G. (2012). «Los cibermedios españoles en retrospectiva (1994-2010)». En: Llorca, G.; Iglesias, M.; Peris, À. (ed.). La comunicación digital en la Comunidad Valenciana. Valencia: Tirant Humanidades, p. 31-45. López García, G.; Gamir, J. V. (2011). «Los medios españoles en la campaña de 2008». En: López García, G. (ed.). Política binaria y spam electoral. Elecciones Generales 2008: nuevas herramientas, viejas actitudes. Valencia: Tirant lo Blanch, p. 87-112. López García, G.; Valera Ordaz, L. (2013). «La información sobre la Monarquía española en los nuevos medios digitales: Eldiario.es y Vozpopuli.com». AdComunica [en línea], núm. 6, p. 65-81. <http://www.adcomunicarevista.com/ ojs/index.php/adcomunica/article/view/129> [Consulta: 4 noviembre 2015]. López-Rabadán, P.; Casero-Ripollés, A. (2012). «La evolución de la agenda mediática española (1980-2010). Un análisis longitudinal de la portada de la prensa de referencia». Revista Latina de Comunicación Social, núm. 67, p. 470-493. Mazzoleni, G. (2010). La comunicación política. Madrid: Alianza. McCombs, M. (2006). Estableciendo la agenda: El impacto de los medios en la opinión pública y en el conocimiento. Barcelona: Paidós.

C 84

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 84

12/12/16 9:27

LA COBERTURA MEDIÁTICA DE PODEMOS «Nacho Vegas dice de Podemos que “si no sale bien, no importará decir ‘era una mierda’”» (2014). Eldiario.es [en línea] (27 mayo). <http://www.eldiario.es/cultura/Nacho-Vegas-Podemos-importara-mierda_0_264574420.html> [Consulta: 5 noviembre 2015]. Neuendorf, K. A. (2002). The content analysis guidebook. Thousand Oaks, CA: Sage. «¿Quiénes son los eurodiputados de Podemos?» (2014). Libertad Digital [en línea] (26 mayo). <http://www.libertaddigital.com/espana/politica/2014-05-26/quienes-son-los-eurodiputados-de-podemos -1276519647/> [Consulta: 7 noviembre 2015]. Reig, R. (2009). «Comunicación masiva e industrias culturales». En: Más es más: Sociedad y cultura en la España democrática, 1986-2008. Madrid: Iberoamericana Vervuert, p. 71-92. — (2013). «Condicionantes estructurales del trabajo del periodista. Las causas de una sociedad desinformada». Global Media Journal México [en línea], vol. 7, núm. 14, p. 39-59. <https://journals.tdl.org/gmjei/index.php/GMJ_EI/ article/view/10/10> [Consulta: 20 enero 2016]. Sádaba, T.; Rodríguez Virgili, J. (2007). «La construcción de la agenda de los medios. El debate del estatut en la prensa española». Ámbitos [en línea]: Revista Internacional de Comunicación, núm. 16, p. 187-211. <http://dadun.unav. edu/bitstream/10171/16596/1/10rodriguez.pdf> [Consulta: 20 enero 2016]. Salaverría, R.; Negredo, S. (2008). Periodismo integrado: convergencia de medios y reorganización de redacciones. Barcelona: Sol90. Sanjuán Santonja, M. (2015). «Nuevas formaciones políticas crecidas en Internet y su entrada en las Elecciones Europeas 2014: el caso de Movimiento RED, Podemos, Recortes Cero y Partido X». Revista Dígitos [en línea], núm. 1, p. 71-90. <http://revistadigitos.com/index.php/digitos/article/view/4/4> [Consulta: 4 noviembre 2015]. Simón, P. (2014). «De cuando Pablo Iglesias fundó un partido». El Mundo [en línea] (20 mayo). <http://www.elmundo. es/espana/2014/05/20/537b039a268e3e66298b4572.html> [Consulta: 7 noviembre 2014]. «Villarejo apuesta por un frente amplio de entre Podemos e IU y el PSOE si hace “cambios profundos”» (2014). Eldiario.es [en línea] (27 mayo). <http://www.eldiario.es/politica/Villarejo-Podemos-IU-PSOE-profundos_0_264573702. html> [Consulta: 7 noviembre 2014]. Vreese, C. H. de; Banducci, S. A.; Semetko, H. A.; Boomgaarden, H. G. (2006). «The news coverage of the 2004 European Parliamentary election campaign in 25 countries». European Union Politics, vol. 7, núm. 4, p. 477-504. Williams, B. A.; Delli Carpini, M. X. (2000). «Unchained reaction: The collapse of media gatekeeping and the ClintonLewinsky scandal». Journalism [en línea], vol. 1, núm. 1, p. 61-85. <http://repository.upenn.edu/cgi/viewcontent. cgi?article=1005&context=asc_papers> [Consulta: 25 enero 2016]. Zugasti Azagra, R.; Lafuente Pérez, P. (2011). «Los líderes políticos en la cobertura de las elecciones europeas de 2009». Miguel Hernández Communication Journal [en línea], vol. 1, núm. 2, p. 141-153. <http://rev.innovacio numh.es/index.php?journal=mhcj&page=article&op=view&path%5B%5D=35&path%5B%5D=65> [Consulta: 25 enero 2016].

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 85

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 86

12/12/16 9:27

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (2) (novembre 2016), p. 87-111 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.150 Data recepció: 12/11/15 Data acceptació: 10/12/15

L’aprenentatge d’un líder: Lluís Companys, periodisme i política (1908-1925)1 The making of a leader: Lluís Companys, journalism and politics (1908-1925)

Josep Maria Ortiz-Arilla2 Doctor en història i membre col·laborador del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (GRENPoC) de la Universitat de Barcelona jortizar@ub.edu

C 87

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 87

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla

L’aprenentatge d’un líder: Lluís Companys, periodisme i política (1908-1925) The making of a leader: Lluís Companys, journalism and politics (1908-1925) RESUM: Aquest article vol reflexionar sobre alguns aspectes de la tesi doctoral titulada Lluís Companys: polític i periodista, la qual s’ocupa de la formació del pensament polític de Lluís Companys a partir de l’estudi de la seva trajectòria periodística. Encara que som conscients del pes específic que el període republicà dels anys trenta del segle

representar dins la seva biografia, estem convençuts de la necessitat d’ampliar la perspectiva historiogràfica per tal de fer més precís el nostre coneixement. La investigació històrica, centrada en el període comprès entre els anys 1908 i 1925, ens ha servit per estudiar en profunditat tota una sèrie d’articles i discursos que van ser publicats en diversos mitjans de comunicació. L’obtenció de noves dades interpretatives ens servirà per aclarir un conjunt d’actuacions polítiques que es van caracteritzar per la seva complexitat.

PARAULES CLAU: catalanisme, Lluís Companys, lideratge, obrerisme, periodisme, republicanisme.

C The making of a leader: Lluís Companys, journalism and politics (1908-1925) L’aprenentatge d’un líder: Lluís Companys, periodisme i política (1908-1925) ABSTRACT: This article aims to reflect on some aspects of the doctoral thesis entitled Lluís Companys: politician and journalist, which deals with the formation of the political thought of Lluís Companys on the basis of a study of his journalistic career. While being aware of the importance that the republican period of the 1930s had on his biography, we are convinced of the need to expand the historiographical perspective in order to make our knowledge more accurate. Our historical research, focusing on the period between 1908 and 1925, has helped us to study in depth a series of articles and speeches which were published in different media. The more new interpretative data we obtain, the more we will be able to clarify a series of political actions marked by complexity.

KEYWORDS: Catalanism, Lluís Companys, leadership, working class movement, journalism, republicanism.

C 88

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 88

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925)

1. Introducció L’objectiu d’aquest article és, en primer lloc, abordar l’anàlisi dels aspectes més rellevants de la trajectòria política duta a terme per Lluís Companys durant el període comprès entre els anys 1908 i 1925, per tal de poder establir el vincle entre la seva tasca als mitjans de comunicació escrits, d’una banda, i la seva capacitat de lideratge, de l’altra. Es tracta d’obtenir més elements de reflexió i anàlisi que ens ajudin a respondre el següent interrogant, que coincideix amb el plantejament formulat per l’historiador Josep Maria Figueres (2015: 22): per què [Companys] esdevé un punt de referència per als oprimits i, alhora, tant els nacionalistes d’esquerra com els jornalers o els rabassaires o els obrers el veuen com un líder nat? Per tal de tirar endavant amb els nostres propòsits, hem tingut en compte els resultats de la nostra investigació doctoral3 així com l’estat actual de la qüestió des d’un punt de vista historiogràfic.4 D’aquesta manera, hem estructurat la nostra anàlisi partint de dues hipòtesis de treball bàsiques: la primera és que, al nostre parer, la trajectòria periodística del jove Companys conformà els trets definitoris de la seva futura personalitat política gràcies a les habilitats comunicatives adquirides amb el pas dels anys, és a dir, a causa de la seva capacitat per sintetitzar, precisar i desentrellar els diferents elements que conformaven els contextos històrics que va haver d’afrontar. Com a derivació d’aquesta primera hipòtesi, defensem que les seves qualitats de líder social i polític, demostrades al llarg dels anys vint i trenta del segle xx, es van gestar durant l’etapa periodística que ens ocupa (1908-1925) i en foren deutores. Tanmateix, la seva activitat als mitjans, tot i la transcendència que assolí, tindrà en tot moment un caràcter instrumental i restarà subordinada als seus objectius polítics. Com a segona hipòtesi, defensem que la trajectòria periodística de Companys tindrà unes característiques ben definides, tal com anirem veient, atès que es desenvolupà durant uns anys decisius per a la premsa catalana, la qual farà un gir transcendent i s’inserirà progressivament dins d’un sistema comunicatiu que adoptava elements de modernitat (Costa, 2000: 12); condicionarà d’aquesta manera el marc social i polític del primer terç de la centúria a Catalunya (Espinet, 1989: 5). Pel que fa a la mostra estudiada, la qual ens proveirà d’arguments per tal de defensar les nostres hipòtesis, es pot classificar en tres apartats i en cap cas pretén ser exhaustiva —El Diluvio en resta al marge, per posar-ne un exemple significatiu—, tot i que sí que aspira a ser paradigmàtica en relació amb la trajectòria desenvolupada per Companys durant aquest període: a) Periodisme autonomista, republicà i federal: a) Diari La Publicidad, del número 10361 (6-XI-1907) al número 13533 (20-XI-1916). Es tracta d’un diari d’ideologia republicana, consolidat i de llarg recorregut, fundat al segle xix per Eusebi Pascual Casas. La data del 28 de juliol de 1910 revesteix un caràcter especial atès que aquell dia, davant del notari Josep Torras Sampol, aquest mitjà es va constituir com a nova societat editora anomenada La Publicidad, i inaugurava així una nova etapa en la qual es defensava obertament l’ideal autonomista.5 El diari

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 89

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla

tingué una tirada significativa a la ciutat de Barcelona —30.000 exemplars el 1918 (Gómez Mompart, 1992: 124)— i es trobà immers periòdicament dins dels daltabaixos típics imposats per les dinàmiques capitalistes, que condicionaven el funcionament i l’adscripció ideològica dels mitjans de comunicació de l’època. Aquest diari fou abandonat per Companys poc després que Laureà Miró deixà de ser-ne el propietari i tan bon punt fou adquirit pel navilier Antoni Tayà, el qual n’encarregà la direcció política a l’advocat Amadeu Hurtado.6 b) Setmanari La Forja, del número 1 (1-V-1910) al número 22 (24-IX-1910) i c) Setmanari La Barricada, del número 1 (22-III-1912) al número 5 (19-IV-1912). Es tracta de dos mitjans de comunicació afins a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), moviment polític al qual es trobava vinculat Companys a través de la presidència de la secció política de la Joventut Federal Nacionalista Republicana (JFNR). b) Periodisme revolucionari: d) Diari La Lucha. Sense poder disposar dels primers exemplars, vam començar la nostra recerca a partir del número 333 (25X-1917) fins a arribar al número 842 (5-VI-1919). Es tracta d’un diari de matí que constituí un veritable full de combat, republicà i defensor de l’autonomisme, tot i que fou escrit majoritàriament en llengua castellana, tal com indica Albert Balcells (Casassas, 2002: 21). Fou fundat amb un capital inicial de 30.000 pessetes,7 les quals foren recollides entre diversos simpatitzants i coreligionaris republicans que estaven delerosos de trobar un nou portaveu periodístic. Fou un mitjà fortament ideologitzat i reivindicatiu —amb el pas dels anys adquirí un caràcter mític—, amb múltiples problemes amb l’autoritat governativa i els sectors més conservadors de la societat catalana. Constituí un híbrid a mig camí entre el periodisme comercial i el de partit, amb una tirada modesta però influent de 3.000 exemplars, el 1918, a la ciutat de Barcelona (Gómez Mompart, 1992: 124), que s’encarregà de defensar l’efímer Bloc Republicà Autonomista (BRA), el Partit Republicà Català (PRC) i la tasca municipal de Companys a l’Ajuntament de Barcelona, entre d’altres. c) Periodisme adreçat a un públic no exclusivament barceloní: e) Setmanari L’Avenir, del número 2 (6-XI-1920) al número 270 (28-XI-1925). Es tracta d’un mitjà de comunicació que fou òrgan i portaveu dels republicans i federalistes del districte electoral de Sabadell (Figueres, 2003). f) Revista La Terra, del número 1 (15-X-1922) al número 108 (18-IV-1925) —només vam poder consultar un nombre limitat d’exemplars d’aquest període (Pomés, 2000: 295-296). Tot i que es constituí com una revista dedicada a temes agraris, fou dirigida i editada des de la ciutat de Barcelona, la qual cosa produí més d’una contradicció a causa dels seus principis fundacionals, els quals anaven adreçats al món sindicalista rabassaire per tal de conscienciar-lo, estructurar-lo orgànicament i vincular-lo a les lluites obreres dels nuclis urbans catalans. Fou un mitjà molt efectiu des d’un punt de vista informatiu i propagandístic, defensor d’un projecte econòmic i social de caire cooperativista que es constituí mitjançant una societat anònima editora (Pomés, 2000: 291).

C 90

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 90

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925)

2. Objectius historiogràfics i metodologia 2.1. Context històric Cal tenir en compte tota una sèrie d’aspectes relatius a l’esdevenir de la societat, l’economia i la política catalanes del primer terç del segle xx, com ara l’ascens i la consolidació del periodisme empresarial i de masses, la crisi del règim de la Restauració espanyola, la conformació i gènesi del catalanisme republicà —complex, conflictiu i molt sovint contradictori—, la política municipal barcelonina, el caciquisme a l’interior de Catalunya, el colonialisme al Marroc (Figueres, 2014) i la qüestió dels rabassaires catalans (Pomés, 2000). El nostre propòsit ha estat assenyalar la interacció de Companys amb aquest entorn històric mitjançant l’anàlisi d’una sèrie d’articles i discursos que hem considerat representatius d’aquest període, ja que és necessari interpretar acuradament els fonaments de la seva actuació periodística per poder entendre els diferents moviments polítics en què va participar, una tasca que no és simple atesa la complexitat que caracteritzava totes i cadascuna de les atzaroses conjuntures històriques en què es va trobar immers. Es tracta d’una trajectòria política i periodística que va tenir una incidència fonamental en la fase final d’allò que va ser definit com a procés evolutiu centenari del catalanisme polític (Termes, 2007: 329-330).8 Durant aquesta època de transició periodística, en què la Gran Guerra canvià el periodisme català i va marcar un punt d’inflexió (Gómez Mompart, 1992: 16), la lluita ideològica entre mitjans de signe polític oposat es feia obertament i sense embuts,9 cosa que provocava situacions tenses i conflictives entre periodistes, així com entre aquests, per un costat, i els polítics i activistes, per l’altre.10 Dins d’un context tan envitricollat com el que ens ocupa era molt important saber moure’s amb les eines adequades, ja que el simple corresponsal o el reporter que treballava a peu de carrer es trobaven, sobtadament, ubicats a l’epicentre de tota mena de conjuntures pantanoses i problemàtiques, on els interessos personals, periodístics i polítics molt sovint es confonien. Adaptar-se era senzillament una qüestió de supervivència professional. Companys va tenir prou intel·ligència i habilitat professional per interpretar les necessitats comunicatives de l’incipient catalanisme republicà, així com per utilitzar adequadament les eines periodístiques que tenia a l’abast en benefici del seu ideal. És a dir, va ser prou hàbil per desxifrar adequadament l’esperit del seu temps, el zeitgeist de principis del segle xx, caracteritzat per la irrupció i l’hegemonia dels mitjans de comunicació de masses com a conseqüència del desplegament de la segona fase de la revolució industrial (Espinet, 1989: 2). Gràcies a les seves habilitats socials (Ossorio y Gallardo, 2010: 193194) i al seu coneixement del funcionament dels mitjans, va desenvolupar exitosament l’activitat propagandística, malgrat trobar-se ubicat al bell mig de força situacions extraordinàriament enrevessades i hostils, amb risc personal inclòs.

2.2. Comunicació política Mercès al seu coneixement periodístic, Companys establí un interessant vincle entre la seva activitat política i la seva relació amb els informadors d’altres mitjans, una

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 91

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla

qualitat que li fou reconeguda per diversos col·legues del gremi.11 Tingué, a més a més, la suficient habilitat i una visió de la jugada prou àmplia per compatibilitzar les campanyes propagandístiques més convencionals —mítings, assemblees, conferències— amb una intensa activitat periodística que fou duta a terme des de diversos fronts: corresponsal municipal, redactor, reporter, articulista, fundador de diaris, setmanaris i revistes, i director. És a dir, va fer-hi tots els papers de l’auca, cosa que representà una posició innovadora i fins a cert punt inèdita en el seu temps tractant-se d’un activista novell, el qual, òbviament, no era pas un bregat connaisseur que estigués iniciat en els secrets de l’ofici. Tot plegat va representar un inestimable ajut que reportà en benefici dels objectius estratègics del catalanisme republicà. Els activistes republicans —n’hi havia indicis prou eloqüents— maldaven per trobar el suport organitzatiu d’unes estructures comunicatives sòlides, i en aquest sentit la trajectòria dels germans Carles i Darius Rahola al diari El Autonomista a la ciutat de Girona és modèlica i paradigmàtica (Costa, 2000). Els periodistes afins a l’ideari republicà, liberal i autonomista, amb diferents graus d’implicació política, tal com podria exemplificar perfectament la trajectòria comparada dels germans Rahola i el Companys periodista, maldaven per cohesionar el seu col·lectiu atès que, isoladament i desorganitzada, és a dir, fent la guerra pel seu compte, estaven incapacitats per tirar endavant amb el canvi social que el país requeria d’acord amb els seus postulats. Companys, de la mateixa manera que havien fet els germans Rahola, va adonar-se de seguida —tan bon punt començà els seus estudis universitaris— de la importància que representava disposar del suport decidit i ininterromput d’unes estructures comunicatives serioses i ben organitzades. No obstant això, a llarg termini el seu propòsit no era convertir-se en un periodista professional dedicat a temps complet a aquesta tasca, sinó que, més aviat, la seva vinculació amb el periodisme republicà es va fer efectiva, bàsicament, per motius polítics i idealistes, no pas de tipus econòmic, professional o de prestigi social, tal com assenyalà, encertadament al nostre parer, el periodista Josep Maria Cadena (Barrera, 1990: 104). Un projecte polític de caire innovador, com era el que defensava Companys, necessitava indefectiblement del suport de la premsa si és que es volia arribar a bon port. Quan tot just era un jove estudiant universitari, conspirava al pati de la Facultat de Dret en el marc de l’Associació Escolar Republicana (Solé i Sabaté, dir., 2006, vol. 1: 97-101) i col·laborava amb la revista universitària La Defensa Escolar (Casassas, 2002: 16). Companys va assimilar els preceptes bàsics del catalanisme, s’hi va identificar plenament i ho va fer —i aquí rau el fet substantiu i alhora problemàtic— des d’una òptica inequívocament liberal, republicana i d’esquerres. Per copsar la importància del contingut que es deriva d’aquest plantejament ens hem de retrotreure a la seva etapa d’estudiant de batxillerat al Liceu Poliglota barceloní per tal de prendre nota de la consolidació dels vincles de complicitat ideològica amb un personatge clau dins la seva biografia: el seu amic i mestre Francesc Layret, posseïdor d’una remarcable capacitat intel·lectual i organitzativa (Ferrer, 1999). Gràcies a la relació d’afinitat que ambdós van teixir des de ben joves, la qual es va revelar com a molt productiva,12 Companys va prendre conscièn-

C 92

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 92

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925)

cia dels elements que havien de conformar el nucli central del seu pensament polític. Amb el pas del temps s’hi va adherir amb fermesa, convicció i entusiasme, i hi va abocar tots els esforços necessaris per tal de dur a la pràctica allò que en la seva joventut havia constituït el nucli central dels seus desvetllaments ideològics. El polític nascut al Tarròs fou, en aquest sentit, un periodista plenament compromès amb el funcionament i la trajectòria dels diaris on va col·laborar, i des de ben jove va demostrar als col·legues de professió la seva condició d’activista versàtil i pragmàtic, que era capaç de valorar en la seva justa mesura els paràmetres que configuraven les diverses situacions, algunes certament compromeses, que va haver d’afrontar com a periodista.13 Companys emprava un estil molt característic, amb ploma directa i sovint apassionada, molt efectiu des d’un punt de vista polític.14 Les seves col·laboracions escrites transmetien en bona mesura la mateixa capacitat sintètica i analítica, així com l’absència de retoricismes buits i estèrils, que reflectia quan s’adreçava al públic des de la tribuna d’oradors gràcies a la seva condició de propagandista polític.

2.3. Metodologia Hem abordat l’elaboració d’aquest article sense cap pretensió d’esgotar totes les possibilitats analítiques que ens proporciona el material recollit, en el sentit de fer una anàlisi acurada de les tirades, la difusió i la distribució dels mitjans estudiats, o bé amb la intenció de fer un estudi relatiu al procés de constitució de les societats anònimes propietàries dels diaris on col·laborà, etc., ja que aquesta prospecció i anàlisi desbordaria a bastament els nostres propòsits inicials. Més aviat el nostre objectiu ha estat interpretar i fonamentar el nostre treball en una sèrie determinada d’articles i discursos, paradigmàtics i representatius dels diferents contextos en els quals va estar involucrat Companys al llarg de l’etapa que ens ocupa. Considerem que, en aquest sentit, la tendència de la historiografia catalana dels darrers anys ens indica que és necessari aprofundir en aspectes menys coneguts de la seva biografia, com ara l’anàlisi de la trajectòria periodística desenvolupada durant les tres primeres dècades del segle xx, a fi d’ampliar la nostra perspectiva.15 Per tant, vam orientar el nostre focus d’atenció cap als inicis de la seva trajectòria, de la qual l’article més remot que fou analitzat datava de l’any 1908.16 Es tractava de treballar a fons aquest període per tal de lligar caps i accedir a un coneixement més precís de la seva biografia, encara que una tasca d’aquestes característiques —i encara més en el cas de Companys— sempre vindrà determinada per la seva complexitat.17

3. Ideologia política: catalanisme republicà i obrerista 3.1. Catalanisme Companys es va recolzar en el periodisme i va fer servir la premsa per oposar-se sistemàticament al règim de la Restauració espanyola, i va defensar la seva substitu-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 93

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla

ció per un nou règim republicà.18 Per tal d’aconseguir els seus propòsits es va servir a bastament del periodisme i va defensar la necessitat de constitució d’un auto govern català ben estructurat enfront del centralisme foll imposat per l’Estat espanyol,19 tal com evidencià la seva participació juvenil a la Solidaritat Catalana.20 Ras i curt, segons el seu punt de vista s’havien de revisar les tradicionals relacions de submissió mantingudes per la societat catalana envers l’Estat espanyol. Aquest plantejament estratègic va quedar palès ben aviat, concretament l’any 1908, a través de la seva participació decidida en la campanya periodística a favor del frustrat Pressupost de Cultura i la creació de la Institució de Cultura Popular,21 que promovien l’autonomia municipal de la ciutat de Barcelona i la promoció de l’ensenyament del català a les escoles, iniciativa que fou defensada entre d’altres per Layret, que fou regidor barceloní. Companys era conscient que perquè el seu ideal reeixís calia disposar del suport i la complicitat d’amplis sectors de la societat catalana que s’havien mantingut al marge de qualsevol compromís polític remarcable. La manera d’arribar-hi era mitjançant el periodisme, atès que fins al moment no es disposava dels instruments adequats per superar la divisió del catalanisme republicà.22 Calia en primer lloc trobar les fórmules adequades per dur a terme la constitució d’una formació política que fos prou atractiva per establir vincles sòlids i duradors amb el món de l’obrerisme català. En aquest sentit, hi ha un factor que hem de tenir present, i és que a partir de l’any 1917 el partit rival i hegemònic dins del catalanisme, la Lliga Regionalista, es va veure seriosament sacsejat per la conflictivitat social a la capital catalana. Aquest factor contribuí decisivament al començament d’un procés de decadència política que continuaria al llarg de les dècades següents, ja que el partit conservador i catalanista, commocionat per la desaparició del seu fundador i dirigent, Enric Prat de la Riba, i atemorit per la complicada conjuntura social, la qual posava en risc molts dels seus interessos econòmics, va prioritzar els interessos de classe i va deixar de banda la possibilitat d’establir relacions amb els sectors moderats de l’obrerisme, els quals eren susceptibles de ser atrets vers la causa del catalanisme polític.23 A més a més, la Lliga, com a conseqüència del seu gir reaccionari, no es trobava ben posicionada per atreure bona part de l’electorat provinent de la classe mitjana —menestrals, botiguers, comerciants, petits industrials, etc.—; Companys, Layret i Salvador Seguí, que eren perfectament conscients d’aquesta circums tància, iniciaren converses amb diversos representants polítics i sindicals a través d’un procés de reflexió conjunta. Els tres activistes van planificar una estratègia decidida amb el propòsit de donar forma a un nou corrent polític d’esquerres, liberal, republicà i catalanista. L’anàlisi de la situació social catalana que efectuaren fou correcta i constituí un dels seus grans mèrits (Termes, 1999).

3.2. Obrerisme A mesura que avançava la segona dècada del segle xx la problemàtica social a Catalunya adquirí uns rivets tràgics, circumstància que va contribuir a complicar encara més la inestable situació política. Dins d’aquest context, extraordinàriament

C 94

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 94

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925)

enrevessat i conflictiu —crisi econòmica, vaga de La Canadenca, assassinats de Layret i Seguí, entre molts d’altres—, era important disposar de la suficient fortalesa d’ànim i esperit crític a fi de mantenir la coherència ideològica. Simultàniament s’havia de ser prou versàtil per utilitzar els mitjans de comunicació, amb destresa i sentit de l’oportunitat, per tal de construir els missatges oportuns per poder transmetre al conjunt de la societat catalana les propostes favorables al canvi de règim polític, atès que la Restauració era un règim caduc i rebutjable. Com s’ho havia de fer Companys dins d’aquest context tan complex per poder adquirir una nítida visió de conjunt de la situació política, amb el sentit de l’oportunitat necessari per moure’s en la direcció adient quan el conflicte estava enquistat a les entranyes de la societat catalana? I encara més, li era possible exercir el lideratge quan les seves visites a la presó començaven a ser cada cop més freqüents?24 Per tal d’obtenir una resposta adequada per a ambdós interrogants, en primera instància hem de tenir en compte que, a pesar de les nombroses adversitats que reiteradament havia hagut d’esquivar Companys, la seva audàcia i la seva capacitat analítica li van permetre interpretar el sentit històric del seu temps,25 malgrat la confusió política conjuntural. L’exercici del periodisme, en definitiva, va proporcionar a Companys agilitat i desimboltura per moure’s dins d’un ambient farcit de situacions difícils i imprevisibles. D’aquesta manera, per tal de dur a la pràctica els seus objectius polítics, Companys es va recolzar fermament en el periodisme, atès que ben aviat va adonar-se d’una característica essencial del nou segle: la societat de masses catalana estava cridada a exercir un paper protagonista creixent (Gómez Mompart, 1992: 103-105). Per tant, era necessari utilitzar els pocs ressorts comunicatius de què es disposava per poder consolidar un projecte polític seriós, sòlid i transformador, en consonància amb els plantejaments ideològics de Layret, que havia dit obertament que ell necessitava o bé una acta o, si no, un diari per tal de dur a la pràctica els objectius estratègics del catalanisme republicà.26 La ingent tasca, a vegades fosca i poc visible, que els dos activistes van dur a terme dins la redacció de diversos mitjans serví per impregnar la seva praxi política de versatilitat, pragmatisme i amplitud de mires. El diari, com a escola d’acció política on ambdós van passar moltes hores,27 els permeté estar a l’aguait dels diferents avatars socials i polítics que sacsejaven regularment la societat catalana. A més, la formació jurídica de Companys va contribuir al fet que es convertís en un lector de premsa atent a les novetats de caire jurídic —legislatives, penals, administratives, etc.—, un aspecte que va quedar ben reflectit en diversos articles i discursos en els quals realitzava crítiques sobre tota mena de qüestions, les quals estaven fonamentades des del punt de vista del dret.28 La seva capacitat de lideratge polític està íntimament relacionada amb l’adquisició d’aquesta mena d’aptituds. En qualsevol cas, i tornant a la seva vinculació amb el món de l’obrerisme, no és sobrer indicar que la revolució per se no era l’objectiu final. Companys expressà la seva voluntat de ser conservador i defensor de la llei dins d’un règim republicà i democràtic, ja que al seu parer evolució i revolució eren dos conceptes que es tro-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 95

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla

baven íntimament relacionats.29 Companys s’oposava, com Layret i Seguí, als des ordres de tipus nihilista i apolític practicats per determinats sectors de l’anarquisme català més arrauxat, atès que s’havia d’anar amb molta cura amb aquesta qüestió, molt enverinada des dels processos de Montjuïc i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, fins a arribar a la política repressiva indiscriminada i d’infaust record practicada entre d’altres per personatges com Miguel Arlegui o Severiano Martínez Anido.30 Si es prenia en consideració la gravetat de la situació social, l’obligació de qualsevol persona conscient, honesta i compromesa amb el seu país era la d’oposar-se, aferrissadament si calia, a una conjuntura política caracteritzada per l’arbitrarietat més descarada, la inoperància institucional i la desídia enfront dels interessos i els anhels dels sectors més desafavorits de la societat catalana.31

3.3. Republicanisme Companys va tenir l’oportunitat d’establir relacions amb tota mena de periodistes i polítics d’arreu de l’Estat. La seva incipient popularitat va provocar que s’endu gués alguna sorpresa en aquest sentit, com per exemple el dia que es produí una memorable trobada amb el periodista, polític i escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez. L’any 1935, quan Companys es trobava reclòs a la presó gaditana de El Puerto de Santa María arran dels Fets d’Octubre de 1934, recordà d’aquest episodi: A Blasco, le oí hablar en público una sola vez, en tiempos de la Unión Republicana, situada en la calle Cortes, de Barcelona. La multitud que había acudido a escucharle era enorme y fue necesario que hablase desde el balcón porque el gentío no cabía en el local. Entonces yo era un chiquillo y mi recuerdo es muy confuso; pero no lo es tanto el que voy a relatar: Durante la guerra europea, Blasco Ibáñez, que había puesto sus grandes dotes de escritor y de periodista al servicio de la causa de los aliados, que era tenida por la causa de las izquierdas, visitó Barcelona y un grupo de amigos fuimos al puerto a esperar al barco que le traía. Entonces yo era redactor de La Publicidad y fui a recibirle con algunos compañeros y con el propietario del periódico y diputado a Cortes, Laureano Miró. Los carlistas habían preparado una emboscada a Blasco y, distribuidos por el puerto, situados en lugares estratégicos, ausente la policía, se veían numerosos grupos, al parecer capitaneados por un diputado carlista que allí estaba, en medio de una veintena de los más bravos discípulos de Cucala. Advertidos del peligro, que unos pocos amigos que encontramos también allí nos afirmaron, Laureano Miró cogió una barca de motor y se adelantó para recibir y recoger a Blasco, llegando después con él. Los carlistas se desorientaron con la maniobra, pero al percibir a Blasco, al que habíamos rodeado ya, prorrumpieron en denuestos y mueras. Laureano Miró subió a su auto, colocándose al lado del chófer que habíamos traído, y que le siguiéramos, pues iba a abrir la marcha. El coche salió rápido, mientras nuestros amigos se liaban a garrotazos con los requetés. Un poco más lejos, de otro grupo salieron unos disparos. Blasco sacó su revólver, que mantuvo en la mano hasta llegar a su destino. Nos acompañaban los gritos y las imprecaciones, y algunos mozalbetes corrían a los lados del coche profiriendo amenazas. Yo callaba, pero Blasco no cesaba de gritarles: —¡Cobardes! ¡Canallas! ¡Carcas!

C 96

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 96

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925)

Cuando ya nos adentramos en la ciudad, Blasco se volvió a mí: —¿Cómo se llama usted? —Luis Companys, y soy redactor de La Publicidad. —¡Ah! ¿Es usted Companys? Me sentí lleno de orgullo porque Blasco conocía mi nombre o parecía conocerlo. Pero yo debía estar pálido, porque Blasco me tuteó, protector, al decirme: —No has debido tener miedo, porque son unos mi... Llegamos a una casa del Paseo de San Juan, domicilio de su hermano político, señor Carsi, donde se hospedaba el gran escritor. Blasco repetía aun: —¡Son unos cobardes! ¡Unos canallas! Nos despedimos. Por la noche un grupo de jóvenes políticos y periodistas —Layret, Marsá, Román Gori, Aguirre, Aguilar— y una docena más le ofrecieron una comida.32

Aquest episodi posava en evidència que l’exercici del periodisme va contribuir a incrementar la seva popularitat entre els col·legues republicans de tot l’Estat, i, en aquest sentit, un altre periodista, Francisco Gómez Hidalgo,33 el qual sentia una intensa admiració per Companys i Seguí, en fou un exemple paradigmàtic. Més enllà de la seva incipient popularitat, era prou notori que a la Catalunya de finals de la primera dècada del segle xx el conflicte social estava fora de control. Companys prengué consciència d’aquesta realitat i actuà en conseqüència amb el propòsit d’aconseguir la pau social, particularment després de la profunda impressió que li produí l’assassinat de Layret.34 Per ubicar-nos en la lògica del pensament de Companys cal emmarcar la seva actuació política dins d’unes coordinades estratègiques de llarg recorregut, les quals aspiraven a la realització de la inacabada revolució burgesa a l’Estat espanyol, d’acord amb els plantejaments formulats al segle xix per Francesc Pi i Margall, l’herència del qual era molt valorada per tots els seus coreligionaris (Costa, 2000: 23-33). No obstant això, Companys no pretenia obviar l’adulteració del missatge original de Pi i Margall per part d’alguns polítics que es reclamaven seguidors del pròcer federalista, tal com demostren les seves paraules, pronunciades l’any 1924 al Cercle Republicà Federal de la ciutat de Sabadell: El programa de Pi i Margall és defensat des dels conservadors fins a les esquerres i especialment les extremes esquerres. Les vestidures d’en Pi han servit, més que res, per a tapar totes les misèries.35

En relació amb aquesta qüestió, des del punt de vista de Companys, era necessari innovar, arriscar i trobar noves formes d’actuació en benefici dels seus plantejaments, entre els quals la defensa de l’autogovern català, la realització de la reforma agrària i el combat en contra del caciquisme formaven part de la seva actuació estratègica a les envistes de l’objectiu final: l’enderrocament de la Restauració espanyola mitjançant la proclamació d’un nou règim republicà. Companys estava convençut que aquell context no convidava a endinsar-se en una dinàmica presidi-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 97

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla

da per les elucubracions teòriques i les discussions bizantines. Més aviat, amb l’ajut inestimable del periodisme, calia passar a l’acció sense gaires contemplacions. De manera que a través d’aquest plantejament s’estimà més no convertir-se en un «home de laboratori», tal com li agradava dir quan es referia a l’actitud passiva i autosuficient que havien mantingut determinats rivals polítics, que parlaven bàsicament des d’un punt de vista teòric i poc efectiu, segons el seu punt de vista, per tal d’afavorir l’adveniment d’un nou règim republicà.36

4. Periodisme autonomista i federal 4.1. Lerrouxisme Durant els anys en què Companys tot just s’iniciava en el món del periodisme polític, adquiriren rellevància les seves bregues amb els radicals lerrouxistes. Vam analitzar aquest aspecte de la seva trajectòria mentre investigàvem la seva col· laboració amb el setmanari La Forja, portaveu de la UFNR. L’any 1910 el diari lerrouxista La Rebeldía va promoure una campanya difamatòria en contra de la persona de Companys,37 el qual va respondre immediatament a través de les pàgines del setmanari republicà i catalanista fent servir un to molt agre i desafiant.38 Periodisme de combat en estat pur. Aquest no fou, ni molt menys, l’únic enfrontament amb els radicals lerrouxistes, ja que n’hi va haver d’altres, entre els quals destaca la denúncia periodística del sabotatge lerrouxista a la presentació del Partit Republicà Reformista (PRR) —Companys fou el president de la Joventut Republicana Reformista (JRR)—,39 a la ciutat de Barcelona l’any 1912, una iniciativa política que fou patrocinada pel diari La Publicidad i que va comptar amb la participació del polític asturià Melquíades Álvarez, promotor i cap visible de la formació fallida.40

4.2. Política municipal L’exercici de la corresponsalia municipal barcelonina, duta a terme al diari La Publicidad, representava un camp de proves excel·lent per iniciar-se en el món del perio disme polític. Companys guanyà prestigi gràcies a la seva capacitat de desentrellar els afers que conegué mentre exercia aquesta funció, els quals, en general, eren confusos perquè pel mig hi havia un bon nombre d’interessos en joc, cosa que no facilitava precisament el seu esclariment.41 Cal tenir present que el consistori barceloní es trobava esquitxat per nombroses irregularitats protagonitzades per diversos regidors radicals, monàrquics i de la Lliga. El periodista novell va guanyar mèrits durant aquesta època perquè era meticulós, treballador i amb una gran aptitud per captar els diferents factors que incidien en la seva tasca,42 una circumstància que de ben segur repercutiria favorablement en la seva futura trajectòria com a regidor municipal independent a la capital catalana.

C 98

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 98

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925)

4.3. Caciquisme Companys va decidir emprendre i simultaniejar noves aventures polítiques i periodístiques, circumstància que es veié afavorida per la dinàmica dels fets, els quals el van abocar a estendre el seu radi d’acció propagandística per tot el territori català, on adquirí un compromís ferm en la lluita en contra del caciquisme,43 tal com evidenciava la seva tasca de redactor en cap de l’efímer i combatiu setmanari La Barricada.44 Companys s’havia adonat del desfasament que existia entre alguns sectors de la societat catalana, delerosos de canvis, per un costat, i el món dels partits polítics del règim, anquilosat i inoperant, per l’altre. Per tal que el seu afany renovador arribés a bon port era important, des d’un punt de vista estratègic, fer proselitisme mitjançant el periodisme entre els nuclis rurals catalans, que tradicionalment havien estat aïllats i al marge dels corrents polítics més avançats. El seu objectiu polític, efectivament, consistia a propiciar un acostament entre el món agrari de la Catalunya interior i els sectors més polititzats del nucli urbà barceloní, per tal d’acabar amb la nefasta influència del caciquisme restauracionista.45

4.4. Articulació del catalanisme republicà Les lluites intestines al Cap i Casal46 estaven fent malbé el republicanisme català, cosa que aconsellava fer un cop de timó i buscar noves complicitats polítiques a la resta del país, on existia tot un món republicà, liberal i catalanista ben viu i en plena ebullició, disposat a influir en el conjunt de la política catalana. Aquest corrent polític necessitava nodrir-se de saba nova per poder definir un projecte de país coherent i ben estructurat. En aquest sentit, ens hem de remuntar a l’etapa universitària de Companys, durant la qual va tenir l’oportunitat d’establir amistat amb un bon nombre de simpatitzants republicans d’arreu del país, com ara amb alguns dels futurs membres de la Joventut Republicana de Lleida (JRL), que havien de tenir un paper destacat en el procés constitutiu del PRC el qual fou alhora un dels embrions de la futura Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Considerem que aquesta voluntat d’eixamplar el radi d’acció política per tot el territori català constitueix un factor decisiu a tenir en compte, atès que ens aclareix molts dels seus moviments tàctics d’aquests anys. Companys estava convençut que el republicanisme cometia un error greu en encotillar-se voluntàriament dins d’un context barceloní que es caracteritzava per la seva endogàmia, així com per les seves lluites polítiques descarnades i caïnites.47 Si es continuava persistint en aquesta actitud, en un futur no es podrien establir els fonaments sòlids que requeria una política nacional catalana plena d’ambició. Tenint en compte aquesta circumstància, Companys va esmerçar molts esforços per tal d’eixamplar la seva tasca informativa i propagandística per tot el territori català, i va dirigir la seva atenció envers les zones que patien la xacra del caciquisme, cosa que el va ubicar al bell mig d’una conjuntura incerta i socialment explosiva. Per aconseguir els seus objectius més immediats Companys no va fer servir els recursos que en teoria li podien resultar més fàcils, és a dir, la demagògia política i l’afalagament del poble, sense efectuar una anàlisi rigorosa de la situ-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 99

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla

ació social, sinó que, ans al contrari, es va adreçar a la societat catalana i li va fer una presentació crua i detallada dels problemes existents, amb el convenciment que el poble reaccionaria tan bon punt prengués consciència que la situació de fons era escandalosa i indecent.

5. El periodisme revolucionari 5.1. La crisi de 1917 L’esclat de la Revolució Russa, la Primera Guerra Mundial (Ciurana, 2003: 10-13) i els catorze punts establerts pel president nord-americà Woodrow Wilson van influir notablement sobre les posicions adoptades pel catalanisme republicà durant aquest període. La Revolució Russa representava en aquest sentit un toc d’atenció molt seriós que generava inquietud entre els sectors benestants de la societat catalana, de la mateixa manera que havia succeït a la resta d’Europa. L’any 1917 va representar efectivament un punt d’inflexió polític (Termes, 2000: 535) a causa del context de crisi econòmica, militar i social, així com pels influxos revolucionaris provinents de les llunyanes terres russes, circumstància que proporcionà un bon arsenal d’arguments a Companys —endurí el seu discurs durant aquesta etapa—48 per poder reforçar la seva proposta favorable al canvi de règim al conjunt de l’Estat. És a dir, va fer servir una retòrica encesa mitjançant la qual manifestava que els fets de Rússia contribuirien a afavorir el traspàs de poders, en detriment de la burgesia i en benefici del proletariat, i plantejava als seus seguidors la necessitat d’assajar amb noves fórmules d’organització política i social que havien de ser audaces i atrevides.49 Podem sintetitzar la seva percepció del moment polític indicant que, segons el seu punt de vista, el règim de la Restauració representava una infàmia descomunal, la qual servia de suport a tota mena d’arbitrarietats i injustícies que perjudicaven seriosament els sectors populars catalans. Qualsevol persona coherent, íntegra i que s’estimés el seu país havia de treballar, indefectiblement, en contra d’un estat de coses perniciós. Companys defensà aquestes idees, i va adquirir notorietat i prestigi mentre que, al mateix temps, es complicava la vida seriosament.50 Aquesta etapa constituí, en definitiva, una fita remarcable en la seva trajectòria en considerar que La Lucha inaugurava una etapa dins la qual el catalanisme republicà prenia una deriva cada cop més combativa, ja que existia el convenciment que el règim de la Restauració es trobava a les acaballes i era un moribund mantingut amb vida artificialment. L’episodi de la vaga de La Canadenca, que provocà detencions i censures,51 és prou representatiu en aquest sentit, ja que representà l’exemple més punyent de les conseqüències negatives que es derivaven de la creixent conflictivitat social que es vivia a la capital catalana.

C 100

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 100

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925)

5.2. Defensa de l’autogovern català Tanta convulsió social deixava espai per promoure reivindicacions nacionalistes catalanes? La resposta és afirmativa perquè el diari La Lucha es va fer servir per demanar més capacitat de decisió política per a Catalunya, encara que fos un mitjà escrit majoritàriament en llengua castellana; Companys no va desatendre aquesta qüestió52 i va patrocinar una intensa campanya a favor de l’autogovern català.53 En aquest sentit, els famosos catorze punts de Wilson van provocar un debat ben viu dins del món republicà i catalanista de la ciutat de Barcelona, que es va mostrar molt receptiu a aquesta proposta. A més a més, l’ajuntament de la capital catalana va distingir com a ciutadà honorari el president nord-americà durant el mandat en què Companys exercia com a regidor republicà independent, i promocionava des d’aquest càrrec l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles municipals, una presa de posició política que li va servir per obtenir el reconeixement de la Joventut Nacionalista Republicana (JNR) de Barcelona.54 A banda d’això, mentre estudiàvem La Lucha vam tenir l’ocasió de treballar amb un interessant document periodístic55 que feia referència a una iniciativa política plantejada per Layret, mitjançant la qual va promoure l’exploració de noves vies diplomàtiques a escala internacional amb el propòsit de contribuir a la resolució favorable del plet nacional català. Tot plegat s’inicià l’any 1915 amb un requeriment de Layret adreçat a Prat de la Riba, president de la Mancomunitat Catalana, a través del qual li proposava la constitució d’una delegació internacional que havia d’oferir el seu suport —així com la seva capacitat d’influència i intermediació envers la resta de l’Estat espanyol— al bàndol aliat en nom del poble català. En el cas que els aliats fossin els guanyadors del conflicte bèl·lic, com a contraprestació, haurien de contribuir amb el seu suport a la resolució favorable del contenciós nacional català amb l’Estat espanyol. La inicia tiva no va reeixir, però constituí un episodi significatiu que evidenciava fins a quin punt els sectors afins al món del catalanisme republicà exploraven noves vies polítiques per treure partit d’una conjuntura internacional que es preveia favorable després del triomf aliat a la Gran Guerra.

6. Diputat a Madrid, problemàtica del Marroc i defensa dels rabassaires 6.1. La situació econòmica El triomf aliat a la Primera Guerra Mundial representava en teoria la imposició dels ideals de modernitat i avenç social a bona part d’Europa, Catalunya inclosa. Tot semblava indicar que aquest conflicte no havia de tenir repercussions gaire significatives pel que fa a l’entramat institucional espanyol a causa de la seva neutralitat, però a efectes pràctics la cosa no va anar exactament així atesa la considerable influència que la conflagració exercí dins les economies catalana i espanyola. En rela-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 101

101

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla

ció amb aquest tema Companys va fer públic el seu punt de vista al setmanari sabadellenc L’Avenir, el qual era certament inequívoc: d’una banda, durant els anys que va durar la Primera Guerra Mundial els empresaris catalans van obtenir suculents beneficis sense fer gaires esforços i, d’altra banda, i per acabar-ho d’adobar, aquests mateixos empresaris no van ser suficientment previsors per adonar-se de la importància que representava invertir en innovació, millora i modernització de les infraestructures que conformaven l’entramat productiu català: Però no cal insistir sobre el tema que tantes crítiques ens ha merescut, de l’escandalosa conducta observada pels negociants de guerra. El fet és que ara ens trobem davant de una crissi [sic] econòmica paorosa, i que aquest problema viu i greu necessita una atenció esmeradíssima.56

D’acord amb aquesta descripció, a Catalunya es vivia una situació social lamentable i perillosa que estava directament relacionada amb la manca de visió estratègica de les seves classes dirigents, les quals tenien una responsabilitat doble, d’entrada perquè no havien aprofitat la situació favorable, des d’un punt de vista econòmic, que els oferia la situació de neutralitat de l’Estat espanyol a la Primera Guerra Mundial (Sobrequés, ed., 1997-1998, vol. 1: 522), i en segon lloc perquè assumien acríticament les exigències imposades pels grans trusts i monopolis que operaven al conjunt de l’Estat. Va ser precisament durant aquest període quan el gran rival polític de Companys, Francesc Cambó, aconseguí la seva fortuna com a conseqüència dels seus tractes amb la gran indústria elèctrica alemanya (Burgueño, 2001: 96-101).

6.2. El colonialisme africà Quant a la denúncia i l’oposició al colonialisme espanyol al nord d’Àfrica (Figueres, 2014: 21-38), Companys estava convençut que aquesta qüestió simbolitzava la pèrdua definitiva del seny per part del règim de la Restauració, atès que l’obstinada posició del Govern espanyol, sostinguda en el temps, en relació amb les seves colò nies africanes va provocar una sagnia econòmica immensa per a les migrades arques estatals, les quals amenaçaven amb la bancarrota imminent.57 D’altra banda, la brutalitat del militarisme africanista representava una xacra enorme i un cost desproporcionat en vides humanes, circumstància que ja havia estat denunciada per Companys durant la seva etapa a La Publicidad.58 Més endavant, coincidint amb l’exercici del seu càrrec de diputat a Madrid, la seva posició en relació amb aquesta qüestió va adquirir una rellevància considerable, entre d’altres, a les pàgines de L’Avenir.

6.3. El sindicalisme rabassaire Dins d’aquest apartat cal destacar la importància de la lluita en contra del caciquisme al camp català, una activitat que influí poderosament en l’actuació política

C 102

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 102

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925)

de Companys i que va adquirir una especial rellevància amb la fundació del sindicat agrari Unió de Rabassaires (UR) a principis dels anys vint. La reivindicació rabassaire representava un compromís ineludible a fi d’impulsar la modernització del món agrari català mitjançant la promoció del cooperativisme i la denúncia dels abusos dels propietaris rurals.59 Les terres de l’interior de Catalunya s’havien d’incorporar a la dinàmica d’avenç a la qual era necessari que aspirés tot el país sense excepcions. En aquest sentit, l’any 1922 es va fundar la revista agrària La Terra (Pomés, 2000: 288-299) —hem analitzat la seva col·laboració fins a l’any 1925 tot i que perdurà fins a principis de la dècada següent—, la qual fou defensora infatigable del sindicalisme rabassaire basant-se en una vella idea teoritzada per Pi i Margall que fou duta a la pràctica, entre d’altres, per Companys, el qual es trobava en plena sintonia amb un important sector dels treballadors del camp català. No debades Companys va recórrer infatigablement les terres de l’interior de Catalunya, i hi va protagonitzar tota mena de mítings i conferències, en què es parlava dels problemes que afectaven els pagesos catalans i alhora s’abordaven les qüestions jurídiques que tenien a veure amb el contracte de la rabassa morta. La seva aposta decidida a favor de la regeneració de la vida pública al camp català va constituir l’exemple més evident i paradigmàtic de la profunda dimensió estratègica del seu programa polític, dins del qual l’activitat periodística hi va jugar un paper central, tal com demostren els esforços ingents que va esmerçar per tal de tirar endavant amb el projecte de La Terra, tot i que el seu paper com a articulista hi fou més aviat escàs en relació amb la seva importància en aquest sindicat. Quan el jove Companys es comprometia en el funcionament d’aquesta revista, tal com succeïa, a diferent escala, quan feia d’orador i propagandista rabassaire, treballava per al futur, una tasca ineludible per tal de dotar de coherència el seu projecte polític.

6.4. Diputat al Parlament espanyol La col·laboració de Companys amb el setmanari L’Avenir va començar a fer-se efectiva quan va prendre el relleu de Layret com a diputat al Parlament de Madrid.60 Layret, que n’havia estat el fundador, tal com constava a la capçalera d’aquest mitjà, fou assassinat tot just iniciada la seva trajectòria en aquest mitjà a la porta del seu domicili, ubicat al carrer de Balmes de la capital catalana, on hi ha una placa que rememora aquest fet. Companys, que en aquell moment es trobava reclòs amb altres coreligionaris com ara Seguí a la presó de La Mola, a Maó, va ser escollit diputat a Madrid pel districte de Sabadell,61 circumstància que li va permetre abandonar el presidi, prendre possessió d’aquest càrrec i dirigir el setmanari dels federals de Sabadell (Figueres, 2003). La seva actuació parlamentària, particularment per la rellevància dels seus discursos en contra del colonialisme al Marroc, va ser molt efectiva i va generar adhesions en diversos sectors socials contraris al règim de la Restauració. El punt de vista de la militant anarcosindicalista Balbina Pi és prou eloqüent en aquest sentit:

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 103

103

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla

Companys, el humilde, el bueno y desinteresado, abraza al pueblo que trabaja y sufre, como a sus propios hijos. Companys, sigue el ejemplo de Tolstoy; ha dicho la verdad comprometida, la verdad escueta y amenazada por los tiranos. El distrito de Sabadell puede estar orgulloso de su representante parlamentario. ¿Quién sabe si la honradez incorruptible de Companys en el desempeño de su cargo le llevará a la miseria, y lo que es más doloroso, la muerte… Por esto ahora más que nunca el distrito de Sabadell debe saber velar por el que es fiel representante de sus intereses ultrajados.62

La seva condició de diputat al Parlament de Madrid, en definitiva, farà que els seus articles tinguin un gran interès, ja que Companys narrava en primera persona els inicis de la seva experiència parlamentària a Madrid.63

7. Conclusions El suport dels mitjans periodístics havia de ser necessàriament un element imprescindible per a un projecte polític ambiciós i transformador com era el que defensava Companys, i és per aquest motiu que s’explica l’actitud incisiva, dinàmica i innovadora que va demostrar al llarg del període estudiat. La premsa va representar, en aquest sentit, el mitjà idoni que li va permetre cohesionar i articular políticament el catalanisme republicà, així com per adquirir prestigi i influència entre els seus coreligionaris, circumstància de la qual va servir-se per tal d’establir vincles de complicitat amb tota una sèrie de sectors immobilitzats des d’un punt de vista polític, particularment provinents de l’entorn anarcosindicalista als nuclis urbans, o del món rabassaire a la Catalunya interior. Amb tot, i malgrat la intensitat i la importància que tingué l’activitat periodística al llarg de la seva vida, aquesta activitat revestí un caràcter instrumental i restà en tot moment subordinada als seus interessos polítics, els quals foren el veritable motor de les seves actuacions públiques, el primum mobile. Tenint en compte la seva dilatada trajectòria, podem dir que Companys fou un polític de llarg recorregut, un estrateg, no pas un tàctic, i fins a cert punt un ideòleg del catalanisme republicà mercès a la seva activitat periodística.

8. Articles estudiats de Lluís Companys (1908-1925) a) Diari La Publicidad: «Alrededor del congreso. Protesta contra unas manifestaciones. Para el Dr. Diego Ruiz», 10529, 25-IV-1908; «El mitin [sic] por la Tolerancia. Por el presupuesto de cultura», 10548, 15-V-1908; «La impunidad del caciquismo», 11534, 14-V-1911; «El caciquismo de Igualada», 11577, 26-VI-1911; «Las declaraciones de D. José Zulueta», 11887, 4-V-1912; «El Ayuntamiento actual», 11906, 23-V-1912; «El fracaso de los partidos políticos de Barcelona. El Reformis-

C 104

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 104

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925)

mo», 12003, 28-VIII-1912; «El partido Reformista en Cataluña», 12020, 14-IX1912; «El discurso del señor Layret», 12024, 18-IX-1912; «Réplica a don Francisco Layret», 12026, 20-IX-1912; «El 11 de febrero. Impresión política», 13251, 11-II1916; «El orden de abajo y el desorden de arriba. La política del mauser», 13282, 13-III-1916; «Por cuenta propia. El señuelo de la unión. Racha de verdades», 13332, 3-V-1916. b) Setmanari La Forja: «La meva contesta», 4, 22-V-1910. c) Diari La Lucha: «Lo que puede el despecho. El hombre que grita», 667, 16-X1918; «Mi réplica. El hombre que grita», 674, 23-X-1918; «La república, los repu blicanos y el momento actual», 696, 14-XI-1918; «Las conclusiones de la Asamblea», 735, 23-XII-1918; «El problema social. Unas cuantas verdades. El gobierno, el gobernador y la burguesía», 797, 24-II-1919; «Los conflictos obreros y la gestión del señor Rothwos», 799, 26-II-1919. d) Setmanari L’Avenir: «De cara als fets es demostren les conviccions, no amb paraules», 2, 6-XI-1920; «Serenitat», 13, 15-I-1921; «Hores decisives per a la vida de Catalunya», 16, 5-II-1921; «Del congrés. Observacions ràpides», 19, 26-II-1921; «Per a la salvació de la nostra indústria», 23, 26-III-1921; «Cap d’any», 60, 29-XI1921; «Desde el congreso», 89, 17-VI-1922; «Comentaris a la destitució de les autoritats de Barcelona», 111, 18-XI-1922; «La resplandor d’en Layret», 113, 2-XII1922; «Desde Madrid», 126, 3-III-1923; «Les ensenyances de la història», 149, 3-VIII-1923; «La tragèdia del Marroc», 151, 25-VIII-1923; «Lo del Marroc», 152, 1-IX-1923; «Anotacions al cop d’Estat», 155, 22-IX-1923; «Layret, el nostre precursor», 165, 30-XI-1923; «Els delators», 173, 26-I-1924; «Carta oberta de Lluís Companys als redactors de L’Avenir», 255, 15-VIII-1925; «Layret i el pervindre», 270, 28-XI-1925. e) Revista La Terra: «Sencilles [sic] advertències als amics rabassaires», 2, 30-X1922; «PACHS (Un com n’hi ha d’altres)», 3, 15-XI-1922; «Parlem-ne de les eleccions», 10, 30-III-1923; «Entre propietaris: conversa en un ferrocarril», 15, 15-VI1923; «Amb el cap i amb el cor», 65, 21-VI-1924; «L’estrena de Terra Nostra (l’obra de l’Aragay)», 108, 18-IV-1925.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 105

105

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla

Notes [1 Article basat en la tesi doctoral de l’autor, titulada Lluís Companys: polític i periodista, llegida a la Universitat de Barcelona el 28 de juny de 2011 i dirigida pel professor Agustí Colomines. L’article s’inclou en els projectes d’investigació del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (GRENPoC). Ref.: 2014 SGR 293, IP: Agustí Colomines.

[2 Adreça de correspondència: Josep Maria Ortiz. Parc de les Humanitats i de les Ciències Socials. Perú, 52. E-08018, Barcelona, UE.

[3 La recerca hemerogràfica en la qual està basada aquest article va ser duta a terme en els següents arxius: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Biblioteca Pública Arús, Biblioteca del Ateneo Mercantil de Valencia, Biblioteca de Catalunya, Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona, Biblioteca de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

[4 L’estudi de la trajectòria de Companys va ser considerat un tema tabú durant la dictadura franquista. Hem d’assenyalar que el seu afusellament simbolitzava descarnadament l’inici de la dictadura franquista. Tanmateix, malgrat els ímprobes esforços realitzats pel franquisme, el mite va poder sobreviure als quaranta anys de dictadura encara que, a escala estatal, no seria fins a les acaballes d’aquest règim i a partir dels primers anys de la Transició —i particularment durant les dècades següents— que l’interès historiogràfic per la figura de Companys s’incrementà de manera exponencial. Si analitzem els treballs historiogràfics diguem-ne «clàssics» podrem constatar que s’han centrat, preferentment, en el període republicà i en concret en la seva etapa com a president de la Generalitat. En podem citar a tall d’exemple alguns dels més coneguts: Bellmunt, 1945; Benet, 2005; Cruells, 1970; Jardí, 1991; Lladó, 1999; Llarch, 1978; Ossorio y Gallardo, 2010; Poblet, 1976, i Viusà, 1977. Aquest període ha estat el més treballat, dins del qual han suscitat un especial interès els Fets d’Octubre de 1934, la seva actuació durant l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936, l’exili a França i la posterior extradició a Espanya amb el corresponent judici sumaríssim que el va condemnar a mort. A partir de la primera dècada d’aquest segle l’enfocament historiogràfic ha fet un gir considerable, i d’aquesta manera podem observar que cada cop són més els historiadors que cerquen un enfocament més ampli així com un coneixement més minuciós de les diferents etapes de la seva vida, com per exemple: Casassas, 2002; Figueres, 2015; González i Vilalta, 2009; Pons, 2006, i Solé i Sabaté, 2006.

[5 «La Publicidad», La Publicidad, 11279, 28-VIII-1910. [6 «Lluís Companys i Jover», La Humanitat, 663, 27-XII-1933. [7 «Lluís Companys, President», L’Opinió, 805, 2-I-1934. [8 La hipòtesi que resumeix les característiques bàsiques d’aquest procés, en paraules de Termes, és la següent: «Un cop aclarit això, i per acabar, voldria resumir dient que sabem com a partir de la pervivència de la llengua i la catalanitat, especialment viva entre el poble, s’articula un catalanisme literari intel·lectual al segle xix, de base menestral i professional de classe mitjana, format per metges, advocats, professors universitaris, farmacèutics, arquitectes, etc., que crea una cultura nacional. Que, en una segona etapa, ja al començament del segle xx, el catalanisme es bifurca en un corrent possibilista, pragmàtic, moderat o conservador, accidentalista en definitiva, i en un altre corrent d’esquerra democràtic i republicà. I com en un tercer moment, sobretot a partir de la Guerra Europea i amb el punt àlgid en la proclamació de la República el 1931, neix un catalanisme radical i proletari que posa els drets de Catalunya al costat o per sobre de les reivindicacions socials, culminant així un procés evolutiu d’un centenar d’anys».

[9 Ll. Companys, «Els delators», L’Avenir, 173, 26-I-1924. [10 Ll. Companys, «Lo que puede el despecho, el hombre que grita», La Lucha, 667, 16-X-1918. [11 Tan bon punt Companys fou elegit president de la Generalitat els col·legues barcelonins del gremi periodístic li brindaren un homenatge a la capital catalana, el gener de 1934, i van posar en relleu la seva condició de periodista: «Els elements directius de l’Associació de Periodistes de Barcelona, aplegats a l’Hostal del Sol en dinar d’homenatge a l’honorable senyor Lluís Companys i Jover, celebren amb aquest acte d’amical intimitat l’enlairament a la primera magistratura de Catalunya del consoci il·lustre i eminent periodista, qui mai no ha oblidat la seva condició de professional de la ploma i ha tingut sempre des dels alts llocs que ha vingut ocupant una especial deferència pels companys seus de classe. L’Associació de Periodistes de Barcelona es complau en remarcar aquest fet i desitja a l’estimat company que el seu pas per la Presidència de la Generalitat sigui ben profitós per la causa de Catalunya». «Un obsequi dels periodistes a l’Honorable president de la Generalitat» (La Humanitat, 676, 11-I-1934, p. 8).

C 106

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 106

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925) [12 Ll. Companys, «Layret, el nostre precursor», L’Avenir, 165, 30-XI-1923. [13 «Sobre una cuestión personal», La Lucha, 546, 17-VI-1918. [14 El diari El Mercantil Valenciano posava en relleu, en primera pàgina, les qualitats periodístiques de Companys: «El ideal político del señor Companys, su ejecutoria republicana y liberal, las apasionadas líneas de su vida dentro del régimen instaurado el 14 de abril del 31, su actual situación personal, dan excepcional interés a sus artículos, escritos en una prosa rápida, certera, vibrante, que caracteriza la literatura de los hombres de acción y que hoy es instrumento necesario del periodismo político» («Lluís Companys ex-presidente de la Generalitat», El Mercantil Valenciano, 23347, 17-IX-1935, p. 1).

[15 Reivindiquem la importància de la primera etapa periodística i política de Companys amb l’objectiu d’adquirir una visió de conjunt de tota la seva trajectòria, tal com va apuntar Jordi Casassas: «S’ha destacat sovint que la vida de Companys només adquireix una veritable significació en els curts anys que van des dels fets d’octubre del 1934 fins al seu tràgic assassinat, l’octubre del 1940 [...], encara ens manca informació d’aspectes com la seva acció en el si del Partit Republicà Català o, per exemple, de la seva llarga trajectòria com a periodista» (Casassas, 2002: 10). Susanna Tavera assenyalava, el mateix sentit: «Tot i que l’atenció historiogràfica que recentment s’ha dedicat al procés i a la immediata execució de Companys és intensa (Figueres, 1997; Benet, 1998), continua mancant-nos una biografia global o, fins i tot, treballs sobre algunes etapes i aspectes de la seva militància política (el seu pas pel Partit Republicà Català [PRC] o la seva significació com a periodista en són dos bons exemples)» (Casassas, 2002: 80).

[16 Ll. Companys, «Alrededor del congreso. Protestas contra unas manifestaciones. Para el Dr. Diego Ruíz», La Publicidad, 10529, 25-IV-1908.

[17 Recomanem llegir amb atenció les qüestions epistemològiques de caire general plantejades per l’historiador John Lukacs (Lukacs, 2003: 15-51), que fa referència a les relacions conflictives, farcides de friccions, que es donen habitualment entre els estudis biogràfics i la història.

[18 Ll. Companys, «El orden de abajo y el desorden de arriba. La política del Mauser», La Publicidad, 13282, 13-III1916.

[19 «El nostre candidat Lluís Companys ha pogut fer arribar a mans del seu germà Ramon una carta de la que copiem les següents ratlles», L’Avenir, 9, 18-XII-1920.

[20 «Banquet d’homenatge a José Salmerón», L’Opinió, 411, 27-IX-1932. [21 «En el Ayuntamiento. El Presupuesto de Cultura», La Publicidad, 10516, 11-IV-1908. [22 Ll. Companys, «El fracaso de los partidos políticos de Barcelona. El reformismo», La Publicidad, 12003, 28-VIII1912.

[23 Ll. Companys, «Las conclusiones de la asamblea», La Lucha, 735, 23-XII-1918. [24 «De la última huelga. La detención de Lluís Companys», La Lucha, 823, 17-V-1919. [25 Ll. Companys, «Les ensenyances de la història», L’Avenir, 149, 3-VIII-1923. [26 Companys ho rememorava en un homenatge al seu amic: «Layret deia sovint que ell necessitava o bé un acta o bé un diari». «En el XII aniversari de l’assassinat de Francesc Layret, discurs de Lluís Companys» (L’Opinió, 468, 2-XII1932, p. 1).

[27 L’any 1935 Companys rememorava la seva experiència a la redacció de La Lucha: «Cuando, hace ya bastantes años, cuidaba yo de “La Lucha” el famoso periódico que fundamos con Marcelino Domingo y Francisco Layret, solía reproducir con mucha frecuencia y tijera en mano los editoriales de EL MERCANTIL VALENCIANO, que ponían un poco de serenidad y tal vez de buen juicio en la literatura desesperada de aquella hoja de la revolución que murió a los tres años, después de gran número de multas, procesos y persecuciones, deportado yo a La Mola y vilmente asesinado Layret, durante el mando de Arlegui y de Martínez Anido, a quien la ley de la República ha reintegrado en su cargo y honores» (Ll. Companys, «Un recuerdo al comienzo de la tarea», El Mercantil Valenciano, 23347, 17-IX-1935, p. 1).

[28 Ll. Companys, «La impunidad del caciquismo», La Publicidad, 11534, 14-V-1911. [29 Anys enrere Companys havia manifestat el seu punt de vista en relació amb aquesta qüestió: «Seguidamente el señor Companys examina las palabras revolución y evolución que son —dice— dos modalidades de un mismo concepto. La evolución es lógica, real; es el progreso que se desenvuelve a desafío de todo obstáculo, por su virtualidad inmanente. Cuando la evolución sigue su curso, ser revolucionario es ser insensato. Pero cuando la evolución se detiene, por barreras cerradas, suicidios y obstáculos temerarios, entonces lógicamente viene la revolución que adquiere caracteres de santa, de necesaria, de humana» («El Partido Reformista en Cataluña. El mitin [sic] en Gracia», La Publicidad, 12230, 14-IV-1913, p. 3).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 107

107

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla [30 «On és la solució? L’actual situació obrera vista des dels seus angles principals», L’Opinió, 595, 30-IV-1933. [31 Ll. Companys, «Comentari a la destitució de les autoritats de Barcelona», L’Avenir, 111, 18-XI-1922. [32 Ll. Companys, «Un recuerdo al comienzo de la tarea», El Mercantil Valenciano, 23347, 17-IX-1935, p. 1. [33 Francisco Gómez Hidalgo fou un periodista i intel·lectual polifacètic que en un futur havia de ser diputat al Congrés de Diputats per la província de Castelló, així com representant de la Generalitat a Madrid. Escriví un llibre dedicat a Companys (Gómez Hidalgo, 1935) i un article (F. Gómez Hidalgo, «Companys diputado», L’Avenir, 14, 22-I1921), en què el periodista castellà hi expressava l’entusiasme per Companys i Seguí en els següents termes: «Va a hacer pronto dos años que me honra Companys con su amistad. Nos presentó Salvador Seguí, su primo, en marzo del 19, cuando la gran urbe catalana ardía víctima de la situación social que aún perdura [...]. En aquellas jornadas de intimidad y de expansión, en el largo dialogar de las noches en vela, en el rápido cambio de mil ideas sugestivas, en el esbozo accidental de cien cuestiones importantes, yo conocí y llegué a querer y a admirar a Seguí y a Companys. No pude sofocar en mi corazón un sentimiento generoso y de artística simpatía hacia unos hombres que con su cultura superior y con su fuerza cerebral no acusaban rasgo de criminalidad degenerada, sino, en todo caso, de iluminismo filantrópico y de mesianismo renovador».

[34 Ll. Companys, «Serenitat», L’Avenir, 13, 15-I-1921. [35 «Commemoració del Centenari de Pi i Margall», L’Avenir, 188, 3-V-1924. [36 Vegeu, a tall d’exemple, les manifestacions següents: «Davant aquestes eleccions històriques, l’Esquerra Republicana us dirigeix la paraula. I ho fem amb l’orgull d’haver estat els homes que hem comprès tot [sic] l’emoció creadora d’aquestes hores. El poble ens acompanya. I en canvi ha bandejat aquells partits carregats de suficiència, i d’homes de laboratori. Nosaltres hem nascut republicans. Des del diari “La Lucha” ja ho dèiem amb Marcel·lí Domingo i amb aquell home màrtir que es deia Francesc Lairet, que Catalunya no seria compresa mentre no s’enderroqués la Monarquia» («El gran miting de l’Esquerra Republicana a la “Monumental”», L’Opinió, 17, 23-VI-1931, p. 6).

[37 «Estacazos y...», La Rebeldía, 155, 13-V-1910. [38 Ll. Companys, «La meva contesta», La Forja, 4, 22-V-1910. [39 «Juventud Reformista», La Publicidad, 12488, 1-I-1914. [40 «El Partido Reformista. Melquíades Álvarez en Barcelona. Los Lerrouxistas haciendo el juego del gobierno», La Publicidad, 11924, 10-VI-1912.

[41 Vegeu a tall d’exemple la dura crítica a l’activitat municipal desenvolupada pel regidor de la Lliga Gaspar Rosés: «Un pequeño paréntesis. La conducta del señor Rosés», La Publicidad, 12904, 28-II-1915.

[42 Ll. Companys, «El ayuntamiento actual», La Publicidad, 11906, 23-V-1912. [43 Ll. Companys, «La impunidad del caciquismo», La Publicidad, 11434, 14-V-1911. [44 Aquest setmanari, de vida curta, va realitzar una intensa campanya en contra del caciquisme al districte d’Igualada. Companys tenia la intenció de fer-lo servir tan sovint com li fos possible i immediatament el posà a disposició dels agreujats pel caciquisme: «El señor Companys recordó su primera intervención, como presidente de la sección política de la Juventud, en esta campaña en contra del caciquismo igualadino, y ofreció a los atropellados las columnas del semanario “La Barricada”» («El caciquismo en Ódena», La Publicidad, 11864, 10-IV-1912, p. 3). La Barricada es va caracteritzar per la seva actitud combativa, tal com evidencia la següent declaració d’intencions que va aparèixer al primer número, en què destaca l’arcaisme del català emprat: «Nostra actuació serà de revolta contínua en tot moment determinat que’s plantehiji a la vida nacional, protesta viva contra les injustícies, la farsa política, la covardia que s’ha apoderat de las multituts y dels directors. Voldriam que les nostras plomas fossin aceradas y talladoras com una espasa. Ens crema l’ánima la vergonya del estat actual de cosas: desorientació e inacció dels politichs de prestigi, continuat cinisme del gobern, conflictes exteriors...Y la desesperant angustia de totes les classes socials, las queixas dolorosas dels obrers, la feconda protesta que germina a las entranyas de Catalunya; ganes de rebelarse, anhels de redempció, sense que ningú sàpiga o gosi o vulga recullir-ho! Si aixó continúa, a tots els ungits pels favors del poble els hi direm covarts, impotents o vividors, quan l’hora sigui arrivada. Salut a la prempsa y una abraçada als germans que lluyten al costat nostre» («La Barricada», La Barricada, 1, 22-III-1912, p. 2).

[45 «La juventud contra el caciquismo», La Publicidad, 11439, 9-II-1911. [46 Ll. Companys, «El fracaso de los partidos políticos de Barcelona. El Reformismo», La Publicidad, 12003, 28-VIII1912.

[47 Ll. Companys, «La república, los republicanos y el momento actual», La Lucha, 696, 14-XI-1918.

C 108

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 108

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925) [48 «Patriotismo-Abnegación-Civilidad. Un discurso de Luís Companys», La Lucha, 378, 9-II-1917. [49 «Abnegación. Voluntad. Capacidad. El grandioso mitin [sic] de las Juventudes de izquierda (Juventudes Izquierdistas de Cataluña) – Teatro Goya», La Lucha, 716, 4-XII-1918.

[50 Hem de tenir en compte que la vida d’aquest diari fou curta i accidentada ja que els membres de la seva redacció, com ara Marcel·lí Domingo i el mateix Companys, van patir detencions, persecucions i censures. Les conseqüències que es derivaren de la vaga de La Canadenca van agreujar la situació i van significar de facto el punt i final en la vida del diari.

[51 Els articles següents, entre d’altres, van patir els efectes de la censura: «La autonomía a Cataluña [sic]. La voluntad de Cataluña debe ser acatada. Una información pública», La Lucha, 770, 28-I-1919 (censurat parcialment); Ll. Companys, «El problema social. Unas cuantas verdades, el gobierno, el gobernador y la burguesía», La Lucha, 797, 24-II-1919 (censurat íntegrament); L. Companys, «Los conflictos obreros y la gestión del señor González Rothwos», La Lucha, 799, 26-II-1919 (censurat parcialment); «L’acte de Martorell. Parla el senyor Companys», La Terra, 49, 1-III1924 (censurat parcialment); «En Lluís Companys», L’Avenir, 195, 21-VI-1924 (censurat parcialment); «Carta oberta de Lluís Companys als redactors de l’Avenir», L’Avenir, 255, 15-VIII-1925 (censurat íntegrament). El setmanari sabadellenc va expressar la seva indignació amb la censura que patia des que es va instaurar la dictadura de Primo de Rivera mitjançant un article que va aparèixer sense signatura i que es trobava en plena consonància amb el punt de vista de Lluís Companys. No descartem que ell mateix en fos l’autor, bàsicament perquè l’estil és idèntic: «Evidentment és una època difícil pels que tenim l’obligació d’escriure en els periòdics. Es presenten assumptes d’actualitat i d’interès i no podem comentar-los tal com voldríem si volem evitar l’acció implacable del censor. Hi ha qui creu que honren a un periòdic d’esquerres les planes censurades, però a nosaltres ens fa molt poca gràcia trobar-nos amb grans espais blancs, com en el nombre passat, per haver tingut la gosadia d’emetre judicis sobre la guerra del Marroc. ¿Fins quan ha de durar el règim de la prèvia censura i la suspensió de garanties constitucionals? ¿No és prou gran la sotmissió [sic] del poble espanyol que fa temps que ha abandonat per complert [sic] la facultat de manifestar-se i fins creiem la de pensar? ¿No veuen els governants que una tan perllongada privació de llibertat destrueix l’escassa vitalitat espiritual que encara hi ha a Espanya? No tenim la pretensió de què nostra veu sigui escoltada pels que regeixen els destins del país, però si que ens creiem autoritzats per dirigir-nos als nostres llegidors que perteneixen [sic] al poble, per demanar-los que els obstacles que s’interposen a nostra obra no siguin causa de què defalleixi la seva fe, abans al contrari sigui això motiu d’aixecar-la fins esperar temps millor. Mantinguem doncs, amics, per sobre de tot i de tots, nostra fe en l’ideal. No som d’aquells que sols poden viure per les intrigues i per l’odi a l’adversari, tenim ideal propi i per tant, encara que se’ns impedeix fer la crítica política o social —que no és per nosaltres el més important— ens queda un ample marge d’acció en el camp doctrinal, que és a on abastament ens manifestem. Per això nostra tasca no és de cap manera estèril, i malgrat tots els obstacles seguirem nostre camí, que estem convençuts és el que pot salvar a Espanya de l’abim a que [sic] està abocada» («De què tractarem?», L’Avenir, 205, 30-VIII-1924, p. 1).

[52 L’episodi narrat a continuació ho constata fefaentment: «Un grupo formado por unos 70 individuos, la mayoría de ellos subordinados de la autoridad, de paisano y a los cuales daban guardia de honor, parejas de seguridad, profirieron anoche en las Ramblas gritos de ¡Viva España! Mezclados alguna que otra vez con vivas a la monarquía. Ciudadanos que paseaban tranquilamente por las Ramblas eran obligados a sumarse a ellos y los que no hacían causa común, eran apalizados con el beneplácito de un oficial de autoridad que permitió hacer uso de revólvers para amenazar a pacíficos ciudadanos como ocurrió con el joven Juan Roura Guardiola y otros que vinieron a nuestra Redacción a protestar del cobarde hecho. El grupito en cuestión hizo disparos sin ser molestados por la policía en plena Rambla. Hubo colisiones entre varios bandos con reparto de puñetazos, palos y sablazos. Frente a nuestra Redacción hacia las nueve y cuarto de la noche, se presentaron dos numerosas manifestaciones de las que destacaron dos comisiones que se avistaron con nuestro compañero, el concejal Luis Companys para protestar por los hechos reseñados. Uno de ellos, iba con la cabeza vendada a consecuencia de un sablazo de un valiente (?) que le obligó a proferir determinados gritos. Companys salió al balcón lanzando un potente ¡Visca Catalunya! que fue coreado por la multitud que llenaba por completo la calle» («Manifestación separatista», La Lucha, 731, 19-XII-1918, p. 2).

[53 Vegeu a tall d’exemple la primera pàgina, la qual fou una entre d’altres (Figueres, 2015: 25), del número 763, 21-1-1919, en què apareix la proclama, amb lletres ben grosses i a dues columnes, «VISCA CATALUNYA».

[54 «Felicitación a Luis Companys», La Lucha, 677, 26-X-1918. [55 «Palabras de un vidente», La Lucha, 698, 16-XI-1918. [56 Ll. Companys, «Per la salvació de la nostra indústria», L’Avenir, 23, 26-III-1921, p. 1. [57 «La aventura de Marruecos. Una conferencia de Luis Companys», L’Avenir, 106, 14-X-1922.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 109

109

12/12/16 9:27

Josep Maria Ortiz-Arilla [58 «La aventura de Marruecos. El mitin [sic] de la juventud republicana reformista», La Publicidad, 12333, 28-VII1913.

[59 «Senzilles advertències als amics rabassaires», La Terra, 2, 30-X-1922. [60 En el marge inferior de la pàgina 3 apareixia l’anotació següent: «El digne diputat per aquest districte En Lluís Companys ens ha honrat acceptant la direcció d’aquest setmanari», L’Avenir, 13, 15-1-1921.

[61 Companys es va enfrontar en aquestes eleccions al candidat de la Lliga Manuel Folguera i al maurista Enric Turull, com assenyala el professor Albert Balcells: «Al districte de Sabadell, Companys va ser elegit el 19 de desembre de 1920 amb el 45 % dels vots enfront del candidat de la Lliga Regionalista, Folguera i Duran, que va tenir el 38,9 % del sufragi, i del candidat dinàstic maurista, el fabricant Enric Turull, que obtingué el 13,5 % dels vots» (Casassas, 2002: 28).

[62 B. Pi, «Tolstoy y Companys». L’Avenir, 63, 17-XII-1921, p. 3-4. [63 Ll. Companys, «Desde Madrid», L’Avenir, 126, 3-III-1923.

Bibliografia Albareda, J. [et al.] (2005). Catalunya en la configuració política d’Espanya. Reus: Centre de Lectura de Reus. Barrera, H. [et al.] (1990). Lluís Companys: Trajectòria d’un president. Barcelona: L’Avenç. Bellmunt, D. (1945). Lluís Companys: La seva vida, la seva obra, la seva mort gloriosa. Tolosa del Llenguadoc: Foc Nou. Benet, J. (2005). El president Companys afusellat. Barcelona: Edicions 62. Burgueño, J. [et al.] (2001). El món de Cambó: Permanència i canvi en el seu 125è aniversari. Barcelona: Institut Cambó: Alpha. Casassas, J. (coord.) [et al.] (2002). Lluís Companys i la seva època. Barcelona: Pòrtic. Casassas, J. (dir.) [et al.] (1995). L’època dels nous moviments socials, 1900-1930. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Ciurana, J. (ed.) (2003). Des de França, carta del senyor Macià: Les cròniques de Francesc Macià com a corresponsal a la Primera Guerra Mundial. Barcelona: Símbol. Costa, L. (2000). ‘El Autonomista’: el diari dels Rahola: Els orígens del periodisme modern a Girona, 1898-1939. Girona: Col·legi de Periodistes de Catalunya. Demarcació de Girona. Cruells, M. (1972). El 6 d’octubre a Catalunya. Barcelona: Pòrtic. Espinet, F. [et al.] (1989). Premsa, comunicació i cultura a Catalunya durant el primer terç del segle xx. Bellaterra: Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ferrer, J. (1999). Francesc Layret. 1880-1920. Catarroja; Barcelona: Afers. Figueres, J. M. (2003). Lluís Companys: Diputat per Sabadell: periodisme, política i conflicte social, 1920-1925. El Prat de Llobregat: Rúbrica. — (2015). Lluís Companys: De la revolució social al nacionalisme. Barcelona: Base. Figueres, J. M. (ed.) (2014). Lluís Companys: contra la guerra: Escrits i intervencions contra el conflicte al Marroc (1921-1923). Barcelona: Angle: Institut Català Internacional per la Pau. Gómez Hidalgo, F. (1935). Cataluña-Companys. Madrid: Enrique Prieto. Gómez Mompart, J. L. (1992). La gènesi de la premsa de masses a Catalunya (1902-1923). Barcelona: Pòrtic. González i Vilalta, A. (2009). Lluís Companys: Un home de govern. Barcelona: Base. Jardí, E. (1991). Lluís Companys: President de la Generalitat. Tàrrega: Consell Comarcal de l’Urgell. Lladó, J. M. (1991). Lluís Companys: Una vida heroica. Tàrrega: Consell Comarcal de l’Urgell. Llarch, J. (1978). La trágica muerte de Companys. Barcelona: Plaza-Janés. Lukacs, J. (2003). El Hitler de la Historia: Juicio a los biógrafos de Hitler. Madrid: Turner. [1a ed. anglesa, 1997] Ossorio y Gallardo, A. (2010). Vida y sacrificio de Companys. Barcelona: Memorial Democràtic. [1a ed., 1943] Poblet, J. M. (1976). Vida i mort de Lluís Companys. Barcelona: Pòrtic.

C 110

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 110

12/12/16 9:27

L’APRENENTATGE D’UN LÍDER: LLUÍS COMPANYS, PERIODISME I POLÍTICA (1908-1925) Pomés, J. (2000). La Unió de Rabassaires: Lluís Companys i el republicanisme, el cooperativisme i el sindicalisme pagès a la Catalunya dels anys vint. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pons, J. M. (2005). Lluís Companys, els orígens d’un símbol. Tàrrega: Consell Comarcal de l’Urgell. Sobrequés, J. (ed.) [et al.] (1997-1998). Història contemporània de Catalunya. Barcelona: Columna. 2 v. Solé i Sabaté, J. M. (dir.) [et al.] (2006). Lluís Companys. President de Catalunya. Biografia humana i política. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya. 2 v. Termes, J. (1999). Les arrels populars del catalanisme. Barcelona: Empúries. — (2000). Història del catalanisme fins al 1923. Barcelona: Pòrtic. — (2007). La catalanitat obrera: La República Catalana, l’Estatut de 1932 i el moviment obrer. Catarroja; Barcelona: Afers. Viusà, M. (1977). Lluís Companys: Biografia popular. Barcelona: La Magrana.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 111

111

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 112

12/12/16 9:27

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (2) (novembre 2016), p. 113-131 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.151 Data recepció: 16/11/15 Data acceptació: 09/12/15

Sara Suárez-Gonzalo1 Estudiant del doctorat en comunicació del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona sarapaz.suarez01@estudiant.upf.edu

Frederic Guerrero-Solé Investigador i professor lector del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona frederic.guerrero@upf.edu

C 1 13

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 113

12/12/16 9:27

Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé

La conversación sobre big data en Twitter. Una primera aproximación al análisis del discurso dominante La conversa sobre big data a Twitter. Una primera aproximació a l’anàlisi del discurs dominant The conversation about big data on Twitter. An approach to the analysis of the dominant discourse RESUMEN: El análisis de grandes cantidades de datos (big data) se vislumbra como el nuevo paradigma de acceso al conocimiento en campos tan diversos de la ciencia como la medicina, la biología, la física o las ciencias sociales. El procesamiento de los datos obtenidos de buscadores y redes sociales se ha convertido en una pieza esencial para la definición de estrategias en política, economía o marketing. Este trabajo analiza la presencia de informaciones sobre big data en una de las principales redes sociales, Twitter. Sus objetivos son la jerarquización de usuarios y mensajes en función de su influencia en la conversación sobre big data, así como la identificación de los temas dominantes en la red, a partir del análisis del contenido de los mensajes analizados. Los resultados indican una clara orientación de la información sobre big data hacia los negocios, la predicción y la toma de decisiones.

PALABRAS CLAVE: big data, predicción, redes sociales, Twitter, influencia, análisis de contenido.

C La conversa sobre big data a Twitter. Una primera aproximació a l’anàlisi del discurs dominant La conversación sobre big data en Twitter. Una primera aproximación al análisis del discurso dominante The conversation about big data on Twitter. An approach to the analysis of the dominant discourse RESUM: L’anàlisi de grans quantitats de dades (big data) s’albira com el nou paradigma d’accés al coneixement en camps tan diversos de la ciència com la medicina, la biologia, la física o les ciències socials. El processament de les dades obtingudes de cercadors i xarxes socials s’ha convertit en una peça essencial per a la definició d’estratègies en política, economia o màrqueting. Aquest treball analitza la presència d’informacions sobre big data en una de les principals xarxes socials, Twitter. Els seus objectius són la jerarquització d’usuaris i missatges en funció de la seva influència en la conversa sobre big data, així com la identificació dels temes dominants a la xarxa, a partir de l’anàlisi del contingut dels missatges analitzats. Els resultats indiquen una clara orientació de la informació sobre big data cap als negocis, la predicció i la presa de decisions.

PARAULES CLAU: big data, predicció, xarxes socials, Twitter, influència, analisi de contingut.

C 114

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 114

12/12/16 9:27

LA CONVERSACIÓN SOBRE BIG DATA EN TWITTER

C The conversation about big data on Twitter. An approach to the analysis of the dominant discourse La conversación sobre big data en Twitter. Una primera aproximación al análisis del discurso dominante La conversa sobre big data a Twitter. Una primera aproximació a l’anàlisi del discurs dominant ABSTRACT: Big data analysis is emerging as the new paradigm of access to knowledge in such diverse fields of science as physics, medicine, genetics, social sciences, economy and communication. The analysis of data collected from social networks or search engines has become essential to know how humans communicate, as well as to define strategies in politics, economics or marketing. This paper analyses the presence of information about big data in one of today’s major social networks, the microblogging site Twitter. The main objective of this paper is the classification of users and posts in terms of their influence on the conversation about big data, and the identification of the dominant discourse in Twitter by analyzing the content of the messages posted. Our results point out a clear orientation of the information about big data towards business, prediction and decision making.

KEYWORDS: big data, prediction, social networks, Twitter, influence, content analysis.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 115

115

12/12/16 9:27

Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé

1. Introducción Big data se ha convertido en uno de los principales focos de análisis en el entorno académico e investigador, y en uno de los principales sectores de inversión de muchas compañías y administraciones que ven en el tratamiento de grandes cantidades de datos (conjuntos de más de 1 terabyte) una forma de mejorar rendimientos y tomas de decisión o de realizar predicciones de futuro. Las razones de la aparición de este fenómeno son, sin duda, variadas y complejas, y se vinculan a un fuerte cambio en el contexto sociotecnológico que tiene su origen a principios del siglo xxi. Minelli, Chambers y Dhiraj (2013) aluden a la concurrencia de lo que llaman «tres tormentas perfectas»: la de la computación, la de los datos y la de la convergencia, que han tenido una enorme repercusión en la economía global. El actual desarrollo e implementación de herramientas diseñadas para la recolección, agregación, análisis, gestión y visualización de grandes cantidades de datos es creciente. Estas se diseñan con el objetivo de extraer de masas informes de datos información sobre cuestiones concretas, comprender las relaciones existentes entre los datos y vislumbrar patrones de comportamientos que hasta ahora permanecían ocultos (Boyd y Crawford, 2012; Shroek, Shockley, Smart, Romero-Morales y Tufano, 2012). Se espera que la analítica predictiva contribuya a anticipar algunas de estas conductas y también actuaciones y respuestas específicas de las personas, en función de probabilidades basadas en datos de situaciones similares anteriores, lo que podría tener una enorme repercusión en la producción, la logística o la estrategia de ventas de las empresas (Mayer Schönberger y Cukier, 2013: 151).

2. Big data, un término ubicuo de significado difuso Nuestro estudio parte de una cuestión crítica: el término big data carece de una definición clara, única y consistente. Para comprender esta problemática y su importancia la contextualizaremos brevemente a continuación. El término big data sienta sus bases en el año 1997 a manos de dos investigadores de la NASA para hacer referencia a un nuevo problema de magnitud. En este momento, big data da nombre a aquellas cantidades de datos lo bastante grandes como para no poder ser almacenadas en la memoria principal, el disco local o cualquier otro disco remoto de los ordenadores del momento (Cox y Ellsworth, 1997: 1). En 2001, Laney (2001: 1) propone las tres V que definirán esta nueva forma de generación de datos (velocidad, volumen y variedad), a la que posteriormente y desde el sector empresarial se añade una cuarta, la veracidad. Más de una década después de su aparición, en 2011, el término comienza a popularizarse y su interés va en aumento de forma exponencial en el sector público y mediático. A partir de entonces, diferentes actores individuales o colectivos afectados por este nuevo

C 116

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 116

12/12/16 9:27

LA CONVERSACIÓN SOBRE BIG DATA EN TWITTER

contexto o con intereses de diferentes índoles sobre él, plantean diversas definiciones del término. A esto se suma su naturaleza compleja, en la que se entrelazan una gran diversidad de aspectos técnicos y sociotecnológicos, así como aportaciones desde campos de conocimiento muy dispares. Por otra parte, el epíteto big conlleva una complicación añadida: connota importancia, complejidad y desafío, pero también se refiere a una cuestión de magnitud (que, como hemos visto, es esencial en su origen) (Ward y Barker, 2013). Desde el nacimiento del término big data y su posterior popularización, se ha avanzado enormemente en el desarrollo e implementación de las tecnologías necesarias para el almacenamiento y el análisis de datos, y se ha superado así el problema de magnitud al que entonces hacía referencia. De este modo, el significado inicial del término pierde parte de su sentido. Dichos avances tecnológicos tienen una gran repercusión en diversos sectores de actividad, lo que aumenta las potencialidades de big data y lo vincula con diferentes realidades. Encontramos ejemplos de referencia en los sectores del transporte (UPS), infraestructuras (General Electric), venta por Internet (Amazon), seguros de salud (United HealthCare) o servicios financieros (Citigroup) (Davenport, 2014). Esto problematiza todavía más la existencia de una definición única. En este sentido, autoras como Boyd y Crawford (2011: 1) o Galdón (2014) han hablado de la pobreza del término big data (precisamente por esta alusión tan fuerte a una cuestión de magnitud) y sostienen que debería reinventarse para hacer eco de su complejidad real. En la actualidad, unos autores conciben big data como un nuevo data ecosystem, cuya principal característica es la alta conectividad entre los datos, independientemente de su formato, su contenido y su fuente de procedencia, y que permite la obtención de información tan valiosa como el reconocimiento de patrones (Boyd y Crawford, 2011; Galdón, 2014; Minelli et al., 2013). Otros lo entienden como una mecánica de recolección y almacenamiento de datos (Baruh y Popescu, 2015: 3), de la que extraer nuevas formas de valor para los mercados, las empresas e instituciones públicas como los gobiernos (Mayer-Schönberger y Cukier, 2013: 6), y donde la usabilidad de los mismos adquiere una importancia central (Minelli et. al., 2013: 5). Hay incluso quien lo define como «a process to deliver decision-making insights» (Kalyvas y Oberly, 2014: 1). Además, estos vinculan a big data diferentes tecnologías, como la inteligencia artificial o el Machine Learning, y técnicas como la analítica de datos masivos. Esta visión, más utilitarista, se ha plasmado en algunas de las definiciones de mayor relevancia, provenientes de organizaciones como Gartner, Intel, Microsoft u Oracle (Ward y Barker, 2013). Por otra parte, hay que señalar que el debate sobre las posibilidades del análisis de grandes cantidades de datos está polarizado entre dos grupos. Uno, el de aquellos que consideran big data como la nueva revolución que permitirá la mejora de muchos aspectos de nuestras vidas (entre ellos, la posibilidad de curar enfermedades o de proponer tratamientos a medida, e identificar factores y hábitos de riesgo) y lo ven como el final definitivo de la teoría y el inicio de una nueva era gobernada

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 117

117

12/12/16 9:27

Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé

por los datos (Mayer-Schönberger y Cukier, 2013; Davenport, 2014). Otro, el de aquellos que se muestran escépticos respecto a las cuestiones que puede resolver (Boyd y Crawford, 2012; Etlinger, 2014), y también el de los que ven en él un futuro distópico controlado por los datos, en el que se impondrá una nueva lógica de la vigilancia (Baruh y Popescu, 2015). Generalmente, estos enfocan su visión desde la perspectiva de las limitaciones y las posibles implicaciones (generalmente sociales) del análisis de datos masivos. Según ellos, big data ha abierto una nueva brecha en el acceso al conocimiento, que divide territorios en función de su riqueza de infraestructuras. Dudan de la ética del uso de datos públicos e incluso de la verdadera publicidad de ciertos datos, y consideran que no se garantizan la privacidad y la confidencialidad de los individuos, cada vez más sometidos al control de dispositivos que se extienden en todas las facetas de sus vidas, en la llamada Internet de las cosas. Además, consideran que provocará nuevas desigualdades fruto del uso de equipos informáticos capaces de procesar datos a una escala hasta ahora sin precedentes (Lazer et al., 2009). Aclaran que este problema ético vinculado al uso de datos personales se manifiesta y se agrava especialmente en el ámbito de los datos personales. Debido a una falta de información y de mecanismos de defensa los ciudadanos pueden perder el control sobre sus datos, encontrarse incapacitados para conocer cómo y quién puede acceder a ellos y de qué modo puede utilizarlos, o simplemente para actuar en pro de la defensa de su privacidad (Baruh y Popescu, 2015; Fairfield y Sthein, 2014; Kalyvas y Oberly, 2014: 33). En esta línea, Mayer-Schönberger y Cukier (2013: 16) señalan una falta de experiencia en la com prensión y la supervisión de los mecanismos de análisis big data que puede conllevar perjuicios para los ciudadanos. Un intento por reducir la ambigüedad que rodea al término se presenta con el trabajo de Ward y Barker (2013). Estos autores presentan un diagnóstico de la problemática en torno al término big data, que antes hemos citado. Su estudio analiza un corpus de términos o tendencias vinculados a big data del que extraen tres factores comunes (magnitud, complejidad y tecnologías), que posteriormente integran en una nueva propuesta de definición del término. Dichos términos y tendencias se obtienen del estudio de una serie de definiciones de impacto en los últimos años, todas ellas procedentes del sector empresarial. Una de estas definiciones deriva de un análisis de búsquedas realizadas en Google, a través del cual se muestra un listado de términos relacionados con big data. Paradójicamente, en este caso Ward y Barker (2013) entienden y emplean la analítica big data como una forma de definir el propio término big data. Ellos defienden que estos términos o tendencias vinculados se relacionan de forma intrínseca con la propia definición del término big data. En este planteamiento reside la asunción previa de que los datos de por sí mismos tienen significado («big data is intrinsically related to data analytics and the discovery of meaning from data» (Ward y Barker, 2013: 2)). Sin embargo, esta es una afirmación que algunos autores consideran resbaladiza (Etlinger, 2014). Apuntan que esta visión hace referencia a una ideología neoliberal que envuelve a

C 118

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 118

12/12/16 9:27

LA CONVERSACIÓN SOBRE BIG DATA EN TWITTER

big data, al deshumanizar el análisis de datos y desterrar los posibles sesgos relacionados, dotándolo, por tanto, de una falsa apariencia de neutralidad (Baruh y Popescu, 2015). Precisamente, uno de los riesgos que rodean a los datos masivos es el de ligar su análisis a una potencial respuesta ante cualquier cuestión (Galdón, 2014). Etlinger (2014) apunta que, en sí mismos, los datos no tienen significado y que, por el contrario, es su interpretación la que permite darles un significado u otro. Añade que en esta interpretación reside un componente humano y por tanto subjetivo, y recalca que, ante ello, es imprescindible recordar la importancia de las humanidades y de las metodologías cualitativas, que proporcionan el contexto necesario para comprender los datos y permiten conformar un mejor pensamiento crítico. Teniendo en cuenta estas argumentaciones, no parece descabellado señalar una posible asunción errónea de los autores Ward y Barker, al interpretar los términos y tendencias vinculados a big data como conceptos intrínsecamente relacionados con él y, por tanto, como una parte integrada en su definición. Como hemos visto, existen varios motivos por los cuales el desarrollo de una definición única del término big data resulta especialmente complejo. Entre ellos destacan su reciente aparición, la multiplicidad de actores y sectores de actividad involucrados que hablan sobre él, o la disparidad de opiniones acerca de su naturaleza y sus posibilidades. A esto se suma la complejidad de definir un concepto, una tarea digna de un profundo estudio de significado.

3. Twitter y big data Actualmente, una gran parte de las informaciones sobre big data se difunde a través de las redes sociales y, en particular, a través de la red de microblogging Twitter. El objetivo de este trabajo es analizar cómo los mensajes distribuidos a través de Twitter pueden ayudarnos a comprender qué se entiende, de forma general, por big data, y contribuir a una definición más acotada del término. Una de las principales características de las redes sociales son la distribución desigual y altamente jerarquizada de la influencia de los usuarios, que permite su análisis a partir de una pequeña porción de estos, los considerados más influyentes (Guerrero-Solé, Corominas-Murtra y López-González, 2014). Este artículo se apoya en estas características para analizar cómo se distribuye la influencia de los usuarios y sus mensajes en esta conversación, y qué información podemos obtener en cuanto al significado atribuido al concepto big data. Pretendemos de este modo dar respuesta a las preguntas de cuáles son los sectores de actividad que más interés tienen en la difusión de información sobre big data y en qué sentido van sus mensajes. Además, analizamos cuáles son los temas más frecuentes del discurso dominante a los que se vincula big data en Twitter, a través del análisis conjunto de los mensajes y de los términos más empleados entre los tuits analizados.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 119

119

12/12/16 9:27

Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé

4. La influencia en Twitter Twitter, la red de microblogging fundada en 2006 que permite la publicación de posts de hasta 140 caracteres, se ha convertido en los últimos años en una de las redes sociales más populares y en uno de los principales objetos de investigación en comunicación. Los estudios sobre Twitter se han centrado en aspectos como la difusión de la información sobre la gripe (Lampos y Critianini, 2010), la predicción de resultados electorales (Tumasjan, Sprenger, Sandner y Welpe, 2010) o del taquillaje de películas antes y después de su estreno (Asur y Huberman, 2010; Deltell, Osteso y Claes, 2013), la polarización política (Guerrero-Solé, 2016) o el análisis de las dinámicas de los índices bursátiles (Bollen, Mao y Zeng, 2011). La influencia de usuarios y mensajes en Twitter ha sido también una de las propiedades más analizadas de la red. Diferentes autores han propuesto algoritmos para la determinación de la influencia tomando en consideración el número de retuits recibidos, las menciones o los seguidores del usuario, entre otras variables (Weng, Lim, Jiang y He, 2010). En este sentido, el número de retuits es el parámetro que se considera más determinante para calcular el impacto de los usuarios en la red. Pero, con independencia del algoritmo utilizado, lo que se observa tanto en Twitter como en el resto de las redes sociales (electrónicas o reales) es la distribución de la influencia siguiendo una ley de potencia (Corominas-Murtra y Solé, 2010) o distribución de Pareto. Eso significa que una pequeña parte de los usuarios poseen la mayor parte de la influencia (y lo mismo pasa con el número de seguidores, el de retuits y menciones recibidos o el de impresiones, los lectores potenciales de un determinado mensaje). Apoyándonos en esta característica, podemos concluir que analizando solo una fracción de los usuarios de una conversación (los más influyentes) y de los mensajes podemos obtener la mayor parte de la información (o, al menos, la más relevante) sobre esta.

5. Objeto de estudio y método Considerando las grandes inversiones que se están realizando en el campo de big data, así como la creciente importancia de este fenómeno en los diferentes sectores sociales y la popularización de Twitter como red de difusión de información en gran parte del mundo, este trabajo se ha propuesto, en primer lugar, analizar cuáles son los usuarios y los mensajes más influyentes en la conversación sobre big data en Twitter, para identificar cuáles son los sectores de actividad más interesados en la difusión de información sobre él, y, en segundo lugar, conocer el discurso dominante y los temas de mayor relevancia. Para ello, se ha recogido una muestra de posts de Twitter que contienen el concepto big data o bien la etiqueta #bigdata, utilizando la API Search de Twitter.

C 120

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 120

12/12/16 9:27

LA CONVERSACIÓN SOBRE BIG DATA EN TWITTER NP

Número de posts

162.007

Número de tuits originales

102.908

NRT

Número de retuits

59.099

Usuarios únicos

68.195

Tabla 1. Descripción de la muestra de posts sobre #bigdata recogidos entre el 23 de noviembre y el 22 de diciembre de 2013 Fuente: Elaboración propia.

La elección de la etiqueta y la palabra clave viene justificada por la popularidad y universalidad del término en inglés (sirva de ejemplo la traducción al castellano de la obra de Mayer Schönberger y Cukier (2013), en la que no se traduce el término), y por su brevedad, ya que se compone de solo ocho caracteres, lo que resulta importante debido a la limitación de 140 en la publicación de tuits. La muestra fue recogida entre el 23 de noviembre y el 22 de diciembre de 2013, con un total de 162.007 tuits, a razón de 6.000 tuits diarios. Al tratarse de un trabajo exploratorio, consideramos que una ventana de un mes es suficiente para abordar las cuestiones planteadas. Como se observa en la tabla 1, el número total de usuarios únicos que participaron en la conversación fue de 68.195. Para cada uno de los mensajes se recogió el identificador único del tuit, el usuario y el nombre completo del autor, el texto del mensaje (que contiene a los usuarios retuiteados, los mencionados, los enlaces externos y las etiquetas), la hora y la fecha de publicación y los datos de geolocalización. Los registros obtenidos fueron importados a una base de datos y procesados para obtener los resultados que se proponía la investigación. Entre los datos calculados estaban el número de veces que un mensaje fue retuiteado y los usuarios que lo retuitearon. A continuación, creamos un registro para cada uno de los usuarios que participaron en la conversación y en el que se recogieron: el número total de tuits y retuits publicados, el número de retuits y menciones totales recibidos, así como los usuarios que lo mencionaron o retuitearon, el número de seguidores y amigos (followers y friends), el lenguaje de configuración del cliente de Twitter y la descripción y la localización del usuario.

6. Los usuarios y los mensajes más influyentes en la conversación sobre big data A partir de estos datos, aplicamos un algoritmo que tenía en consideración la actividad, los retuits y menciones recibidos y el número de seguidores (Guerrero-Solé y Fernández-Cavia, 2014) para realizar un ranking de los usuarios más influyentes en la discusión. En la tabla 2 se muestran los quince usuarios más influyentes según

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 121

121

12/12/16 9:27

Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé Usuario

Tipología

Localización

Rank

ACT

Forbes

Medios de comunicación de negocio

NYC

54,609

292

864

2.437.300

HarvardBiz

Medios de comunicación de negocio

Boston

23,792

1.278

684

1.310.227

TechCrunch

Medios de comunicación de tecnología

Silicon Valley

9,984

122

3.138.530

Guardian

Medios de comunicación general

Londres

4,499

102

1.688.149

Intel

Tecnología

California

2,859

2.375.215

WIRED

Medios de comunicación de tecnología

NYC

1,995

141

2.442.460

SAI

Medios de comunicación de negocio

NYC

1,483

1.287.104

FastCompany

Medios de comunicación de negocio

NYC

1,48

920.319

ForbesTech

Medios de comunicación de tecnología

NYC

1,432

274

1.027.956

VentureBeat

Medios de comunicación de negocio y tecnología

Silicon Valley

1,411

244

217.026

Medios de comunicación de negocio

Londres

1,283

995.083

Detikcom

Medios de comunicación general

Indonesia

0,926

6.337.315

Gigaom

Medios de comunicación de tecnología

California

0,76

141

194.354

EntMagazine

Medios de comunicación de negocio

California, NYC

0,754

501.166

NYC

0,724

349

255.818

asocialmedia2day Noticias de medios de comunicación sociales

Tabla 2. Lista de los quince usuarios más influyentes en la conversación sobre big data en Twitter, en la que constan su tipología, localización, ranking, posts (ACT), retuits recibidos (RT), menciones recibidas (M) y seguidores (F) Fuente: Elaboración propia.

C 122

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 122

12/12/16 9:27

LA CONVERSACIÓN SOBRE BIG DATA EN TWITTER A. Distribución de los retuits recibidos 10.000

B. Distribución de las menciones recibidas 1.000

1.000

100

100 10

1 1

100

1.000

10.000

C. Distribución del número de seguidores

1.000

10.000

D. Distribución de las impresiones

10.000.000

1.000.000

100.000

10.000

1.000

100

1 1

100

1.000

10.000

100

1.000

10.000

Figura 1. Distribución en escala logarítmica de los retuits recibidos, menciones recibidas, número de seguidores e impresiones de los mensajes

esta jerarquización. Tal y como hemos apuntado antes, la influencia (Rank), el número de retuits y menciones recibidos y el número de followers siguen una distribución del tipo ley de potencia (figura 1). Para cada uno de los cuatro casos, los exponentes de la ley de potencia son: impresiones (–1,46), RT (–0,91), menciones recibidas (–0,88) y followers (–1,76). La aproximación a la ley de potencia es mejor cuanto mayor sea el exponente en valor absoluto, siendo los valores entre 2 y 3 los óptimos. A su vez, también comprobamos cuáles fueron los mensajes más influyentes (tabla 3), teniendo en cuenta en este caso un único factor, el número de veces que el mensaje fue retuiteado, y descartando aquellos mensajes de usuarios con relativamente pocos seguidores, pero que fueron retuiteados automáticamente y de forma simultánea por su red de seguidores. Consideramos este tipo de mensajes como correo basura. Además de clasificar los usuarios y los mensajes, calculamos la distribución de los idiomas del cliente de Twitter utilizado (figura 2), así como el número de tuits con enlaces externos y los posts geolocalizados. En el primer caso, comprobamos que de los 102.908 tuits, 91.731 contenían enlace (89 % del total). La utilización de etiquetas y enlaces es una estrategia que se ha observado útil para obtener una mayor redifusión de los mensajes de Twitter (Suh, Hong, Pirolli y Chi, 2010). En el segundo, que solo 1.225 mensajes habían sido publicados por usuarios geolocali-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 123

123

12/12/16 9:27

Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé Usuario

Fecha

Mensaje

HarvardBiz

27/11/2013

140

«Don’t invest in big data -- use the data you already have» http://t.co/yDNCt4eUjK

Forbes

07/12/2013

139

«Shazam uses big data to predict which music artists will break big in 2014» http://t.co/8f6dKPqfM8

HarvardBiz

08/12/2013

128

«How big data will help small businesses» http://t.co/JI7EHML10p

HarvardBiz

09/12/2013

«Algorithms have their own biases. So what happens when we let them make hiring decision»

HarvardBiz

09/12/2013

«Big Data’s Biggest Challenge? Convincing People NOT to Trust Their Judgment» http://t.co/dSZR2Z9RBn

FastCoExist (Fast Company)

06/12/2013

«In The Hospital Of The Future, Big Data Is One Of Your Doctors» http://t.co/SkyV63MGfp

HarvardBiz

30/11/2013

«To get the most out of your analytics, focus on your top customers» http://t.co/cyGOOx2

WIRED

18/12/2013

«Big data offers a new tool to help fight human trafficking» http://t.co/ds4eR5RJKj

Forbes

04/12/2013

«5 reasons why Big Data will crush Big Research» http://t.co/6llQJBTADz

HarvardBiz

25/11/2013

«How is Big Data Transforming Your 80/20 Analytics?» http://t.co/NmBjKMMxfj

Tabla 3. Lista de los diez mensajes más retuiteados en la conversación sobre big data Fuente: Elaboración propia.

Otros 5,29 % Francés 6,06 % Español 6,21 %

Italiano 6,75 %

Inglés 75,69 %

Figura 2. Porcentaje de mensajes por idioma del cliente de Twitter

C 124

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 124

12/12/16 9:27

LA CONVERSACIÓN SOBRE BIG DATA EN TWITTER

zados, por lo que obviamos analizar su procedencia ya que los consideramos poco significativos.

7. Análisis del tema dominante en la conversación sobre big data La última fase del análisis consistió en la identificación de las palabras más repetidas en la conversación, considerando únicamente los tuits y dejando aparte los retuits. En este caso no consideramos la ponderación de las palabras en función del ranking de los usuarios. El propósito de este análisis iba más allá del simple recuento y pretendía completar el análisis de los mensajes más influyentes para identificar el discurso dominante sobre big data en Twitter, a partir del análisis de los términos que eran más utilizados por los usuarios. En la tabla 4 podemos ver cuáles fueron los veinte términos más utilizados.

Término

Frecuencia

Analytics/Analysis

13.782

You/Your

9.624

How

7.695

Marketing/Market

5.935

Cloud

5.724

Business

4.567

Will

4.466

Use

4.357

Can

4.135

Predict

3.373

What

3.363

Hadoop

3.134

IBM

2.439

Help

2.306

Why

1.051

Company

1.955

Future

1.862

1.759

Social

1.660

World

1.645

Tabla 4. Lista de los veinte términos más utilizados en la conversación sobre big data Fuente: Elaboración propia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 125

125

12/12/16 9:27

Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé

8. Conclusiones de la investigación 8.1. Los usuarios más influyentes El método de análisis de los tuits aplicado en este estudio nos ha permitido detectar cuáles son los usuarios más influyentes en la conversación analizada en este estudio sobre #bigdata en Twitter. Los resultados muestran que la mayoría de estos usuarios corresponden a empresas norteamericanas (con excepción de dos británicas y una indonesia) ubicadas en Nueva York y California, y excepto el fabricante de tecnología Intel, prácticamente todos son medios de comunicación sobre tecnología y negocios. Precisamente los medios de comunicación, junto con las celebridades, son considerados desde los inicios de Twitter como los usuarios con mayor influencia (Kwak, Lee, Park y Moon, 2010). Así, pues, podemos constatar que los medios financieros son uno de los sectores más influyentes en la conversación sobre big data. El hecho de que sea este sector y no otro el que domine la conversación repercute en el tipo de información más influyente, centrada en las estrategias de análisis de datos para obtener rendimientos económicos, ventajas competitivas y toma de decisiones. Otra de las características de la red de usuarios es que las informaciones de los más influyentes son, por definición, las más redifundidas por el resto de la red. En cambio, estos no redifunden prácticamente ningún otro contenido que no sea el propio. Es decir, los más influyentes no establecen una relación de reciprocidad con ninguno de los usuarios que retuitean su información, por lo que no contribuyen a que estos sean también influyentes. Se reproduce, de este modo, el esquema tradicional de medios unidireccionales, en el que solo los mensajes de unos pocos son redifundidos. Si los usuarios más influyentes retuitean algún mensaje, normalmente es de usuarios que forman parte de su misma organización (es el caso de Forbes, que retuitea a ForbesTech, o de FastCompany, que lo hace de FastCoExist). Podemos ver en la figura 3b, en la que se muestra la red formada por los usuarios que se retuitean entre sí, que esta es muy fragmentada y presenta clústers con muy pocos usuarios. No aparecen en ella ninguno de los cincuenta usuarios más influyentes. En cambio, la figura 3a nos muestra la red de los usuarios que retuitean a los más influyentes. Podemos observar cómo estos son retuiteados por un gran número de usuarios de la red.

8.2. Los mensajes más influyentes En cuanto a los mensajes analizados, hemos comprobado, por un lado, que aquellos identificados como más influyentes provienen también de algunos de los usuarios más influyentes, como son HarvardBiz, Forbes, Fast Company y Wired. Además, hemos podido comprobar que la mayoría de los mensajes más influyentes se centran en los mismos aspectos y dibujan un escenario similar al identificado mediante el listado de los veinte términos más recurrentes. Esto nos ha permitido hacer una reconstrucción de cuál es el tema dominante en la conversación analizada: el uso del análisis de grandes datos como una nueva herramienta capaz de ayudar

C 126

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 126

12/12/16 9:27

LA CONVERSACIÓN SOBRE BIG DATA EN TWITTER a)

dia2day

detikcom

Wired Forbes Tech FT

Forbes

Gigaom Guardian SAI

TechCrunch

EntMagazine Intel HarvardBiz

FastCompany VentureBeat

Figura 3. Red de retuiteadores de los quince usuarios más influyentes (a) y red de usuarios que se retuitean mutuamente (b) en la conversación sobre big data

a las empresas a tomar decisiones, predecir el futuro y, por lo tanto, poder mejorar su producción, su logística o sus estrategias de comunicación y venta de productos y servicios. Esta lista de términos también nos ha servido para identificar, de forma independiente al análisis de usuarios, a dos de los principales actores tecnológicos en el campo de #bigdata, cuyos nombres se han repetido con una frecuencia de 3.134 y 2.439 veces respectivamente: por un lado, Hadoop, la principal plataforma de análisis de grandes cantidades de datos, y por el otro, el fabricante de equipos y servicios informáticos IBM, el líder indiscutible en este campo. En el sentido contrario, la presencia de mensajes y de términos relacionados con posturas críticas frente a #bigdata es menor. Dos de los conceptos más utilizados desde la perspectiva crítica son los de privacidad y vigilancia, que aparecen con una frecuencia de 950 y 163 veces respectivamente en el corpus de mensajes analizados. A pesar de ello, hay que destacar que los mensajes de uno de los usuarios más influyentes (HarvardBiz), autor de la mitad de los mensajes más retuiteados, tiene un discurso que no está completamente alineado con el dominante, y está también dirigido a animar a las empresas a fijarse en activos que ya poseen (como sus propios datos), o a poner en evidencia los sesgos de los algoritmos y sus implicaciones en la toma de decisiones tan sensibles como la contratación de personal.

9. Discusión El método aplicado nos ha permitido elaborar una lista de los usuarios y otra de los mensajes más influyentes e identificar los términos más empleados en esta conversación. Esto nos ha servido a su vez para identificar al sector de los medios finan-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 127

127

12/12/16 9:27

Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé

cieros y las empresas tecnológicas como los principales sectores interesados en la difusión de información sobre big data y para determinar una clara repercusión de este hecho en el tipo de información más influyente, vinculada a la implementación de mejoras estratégicas y logísticas y, por lo tanto, a la obtención de beneficio en el ámbito empresarial. Por un lado, estos resultados hacen patente que existe una fuerte disparidad de los discursos y las visiones acerca del fenómeno big data. Por otro, demuestran la existencia de un fuerte discurso mayoritario, que se vincula con la visión más utilitarista de las que contextualizábamos al inicio: hemos encontrado que los usuarios más influyentes vinculan al desarrollo de big data una modificación de las lógicas empresariales, enfatizan la usabilidad de los datos como una nueva forma de obtención de valor y acentúan la predicción y la toma de decisiones basadas en datos como dos nuevas grandes oportunidades para el sector empresarial, la seguridad y el progreso. De forma contraria, como hemos dicho, el usuario más destacado de la lista de más influyentes (HarvardBiz) apela a una visión más escéptica que los demás, especialmente sobre las posibilidades que se proyectan. En su discurso acentúa algunos de los desafíos ligados a big data, se muestra contrario a la inversión en él y propone recursos alternativos de mayor efectividad. Sin embargo, entre los mensajes y usuarios más influyentes no se refleja la visión crítica, que, como decíamos en la introducción, es otra de las visiones más defendidas acerca de este fenómeno y resulta contraria a la del discurso mayoritario. En cualquier caso, sí se han encontrado términos repetidos con una frecuencia suficiente, que acreditan la existencia de esta otra visión. De entre lo expuesto en este trabajo cabe resaltar, por una parte, que big data tiene una gran potencialidad para mejorar ciertos aspectos de la sociedad. La predicción y la elaboración de diagnósticos precisos puede aportar grandes avances, pero parece necesario contemplar el uso de datos desde una perspectiva responsable con la privacidad de las personas, y tener en cuenta las limitaciones propias de los datos y también del posterior procesamiento e interpretación de los mismos. Otra cuestión relevante atañe a las posibilidades de la analítica predictiva. Mayer Schönberger y Cukier (2013) señalan que, si bien la cantidad de información recogida sobre las personas es cada vez mayor, la idea de predecir sus conductas o comportamientos en base a ella guarda relación con concepciones de la naturaleza humana vinculadas a paradigmas como el conductista, el determinista o el mecanicista, según los cuales el ciudadano es visto de forma despersonalizada y facultades como el libre albedrío se ven perturbadas.

10. Limitaciones Una de las principales limitaciones de este trabajo es que la muestra de mensajes sobre #bigdata no es completa, ya que se recogieron un número de alrededor de

C 128

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 128

12/12/16 9:27

LA CONVERSACIÓN SOBRE BIG DATA EN TWITTER

6.000 tuits por día. Esta muestra está, además, sujeta a los posibles sesgos de la API Search de Twitter, empleada para la recolección de datos. En este sentido, y a pesar de que podemos considerar que 160.000 mensajes es una muestra suficiente para obtener conclusiones válidas respecto al debate sobre #bigdata, estamos trabajando en la obtención de una muestra mucho mayor y más completa, que nos permita obtener conclusiones más definitivas, así como observar cuál es la evolución del discurso y la dinámica de la influencia de los usuarios a lo largo del tiempo. Otro de los aspectos que deben mejorarse de cara al interés de este estudio, y en coherencia con la crítica realizada en el estudio de Ward y Barker (2013), es el del análisis del discurso de los mensajes con herramientas que nos permitan afirmar con mayor precisión cuál es el sentido de cada uno de ellos. Finalmente, también debemos tener en cuenta la desigual distribución de la penetración de Twitter en el mundo. Una de las posibles consecuencias de este hecho es que puede eclipsar las contribuciones de los usuarios y mensajes procedentes de países como la India, China o Rusia, que pueden estar desarrollando estrategias de análisis de grandes cantidades de datos, y cuyas informaciones fluyen en otro tipo de plataformas como Facebook o la red social china Sina Weibo. Además, se ha de contemplar también el problema del desigual acceso al conocimiento e infraestructuras, conocido como brecha digital, que mencionábamos al inicio de este trabajo y que favorece hechos como el demostrado en este artículo, relativo a los lugares de procedencia tanto de las informaciones como de los usuarios más influyentes (América del Norte). Así, a pesar de estas limitaciones, lo que sí que podemos afirmar es que, gracias a sus potencialidades, big data es y será una apuesta de futuro, no solo para las empresas, sino también para las instituciones públicas y los gobiernos. Sirva de ejemplo la reciente creación del Alan Turing Institute en el Reino Unido. El gobierno británico invertirá 42 millones de libras en cinco años en un proyecto sobre big data que, en palabras de George Osborne, su rector, va a permitir a las empresas mejorar sus procesos de producción, orientar mejor sus estrategias de venta y proveer servicios más eficientes (BBC News, 2014), en clara sintonía con el mensaje que he mos extraído del análisis en Twitter.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 129

129

12/12/16 9:27

Sara Suárez-Gonzalo i Frederic Guerrero-Solé

Notas [1 Dirección de correspondencia: Sara Suárez. Roc Boronat, 138. E-08018, Barcelona, UE.

Bibliografía Asur, S.; Huberman, B. A. (2010). «Predicting the future with social media». IEEE/WIC/ACM International Conference on Web Intelligence and Intelligent Agent Technology, p. 492-499. DOI: 10.1109/WI-IAT.2010.63. Baruh, L.; Popescu, M. (2015). «Big data analytics and the limits of privacy self-management». New Media & Society, p. 1-18. DOI: 10.1177/1461444815614001. BBC News (2014). «Alan Turing Institute to be set up to research big data». <http://www.bbc.com/news/technolo gy-26651179>. Bollen, J.; Mao, H.; Zeng, X. (2011). «Twitter mood predicts the stock market». Journal of Computational Science, 2, p. 1-8. DOI: 10.1016/j.jocs.2010.12.007. Boyd, D.; Crawford, K. (2012). «Critical questions for big data». Information, Communication & Society, 15, p. 662-679. DOI: 10.1080/1369118X.2012.678878. Cox, M.; Ellsworth, D. (1997). Application controlled demand paging for out of core visualization. Report NAS-97010, julio 1997. Moffet Field: NASA Ames Research Center. Davenport, T. H. (2014). Big data at work: Dispelling the myths, uncovering the opportunities. EUA: Harvard Business Review Press. Deltell, L.; Osteso, J.-M.; Claes, F. (2013). «Twitter en las campañas comunicativas de películas cinematográficas». El Profesional de la Información, 22, p. 128-134. DOI: 10.3145/epi.2013.mar.05. Durán Segura, M.; Mejías Peligro, J. F. (2014). «Conocimientos y comportamientos de los usuarios de la red social Facebook relacionados con la privacidad». Ámbitos: Revista Internacional de Comunicación, 26: Infoxicación. ISSN digital: 1988-5733. Etlinger, S. Susan Etlinger: What do we do with all this big data? Videoconferencia TED (septiembre 2014). Recuperado el 20 de marzo de 2015 de: <http://www.ted.com/talks/susan_etlinger_what_do_we_do_with_all_this _big_data?#t-575588>. Fairfield, J.; Shtein, H. (2014). «Big data, big problems: Emerging issues in the ethics of data science and journalism». Journal of Mass Media Ethics: Exploring Questions of Media Morality, 29:1, p. 38-51. DOI: 10.1080/08900523. 2014.863126. Galdón, G. Entrevista a Gemma Galdón, experta en privacidad en la red. Vídeo de Youtube (10 diciembre 2014). Recuperado el 20 de marzo de 2015 de: <https://www.youtube.com/watch?v=YHfopI714hg>. Guerrero-Solé, F. (2016). «Community detection in political discussions on Twitter. An application of the Retweet Overlap Network method to the Catalan process towards independence». Social Science Computer Review. DOI: 10.1177/0894439315617254. Guerrero-Solé, F.; Corominas-Murtra, B.; Lopez-Gonzalez, H. (2014). «Pacts with Twitter. Predicting voters indecision and preferences for coalitions in multiparty systems». Information, Communication & Society, 17 (10), p. 12801297. DOI: 10.1080/1369118X.2014.920040. Guerrero-Solé, F.; Fernández-Cavia, J. (2014). «Activity and influence of destination brands on Twitter: A comparative study of nine spanish destinations». Information and Communication Technologies in Tourism 2014. Springer International Publishing, p. 227-236. Hoy, M. G.; Milne, G. (2013). «Gender differences in privacy-related measures for young adult Facebook users». Journal of Interactive Advertising, 10 (2), p. 28-45. DOI: 10.1080/15252019.2010.10722168. Kalyvas, J. R.; Overly, M. R. (2014). Big Data: A business and legal guide. Nueva York: Taylor & Francis Group, LLC. Kwak, H.; Lee, C.; Park, H.; Moon, S. (2010). «What is Twitter, a social network or a news media?». The International World Wide Web Conference Committee (IW3C2), p. 1-10. DOI: 10.1145/1772690.1772751.

C 130

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 130

12/12/16 9:27

LA CONVERSACIÓN SOBRE BIG DATA EN TWITTER Lampos, V.; Cristianini, N. (2010). «Tracking the flu pandemic by monitoring the social web». 2010 2nd International Workshop on Cognitive Information Processing, CIP2010, p. 411-416. DOI: 10.1109/CIP.2010.5604088. Laney, D. (2001). «File 949. 3D Data Management: Controlling Data, Volume, Velocity and Variety». Application Delivery Strategies [Stamford: META Group Inc] (6 febrero). <http://blogs.gartner.com/doug-laney/files/2012/01/ ad949-3D-Data-Management-Controlling-Data-Volume-Velocity-and-Variety.pdf> [Consulta: 15 diciembre 2014]. Lazer, D.; Pentland, A.; Adamic, L.; Aral, S.; Barabási, A.; Brewer, D.; Christakis, N.; Contractor, N.; Fowler, J.; Gutmann, M.; Jebara, T.; King, G.; Macy, M.; Roy, D.; Van Alstyne, M. (2009). «Computational social science». Science, 323, p. 721-723. DOI: 10.1126/science.1167742. Manovich, L. «Trending: the promises and the challenges of big social data». En: Gold, M. G. (2012). Debates in the digital humanities. Arizona: University of Minessota Press, p. 460-475. Mayer-Schönberger, V.; Cukier, K. (2013). Big data: A revolution that will transform how we live, work, and think. Boston; Nueva York: Houghton Mifflin Harcourt. Minelli, M.; Chambers, M.; Dhiraj, A. (2013). Big data, big analytics: Emerging business intelligence and analytic trends for today’s businesses. Hoboken, NJ: John Wiley & Sons, Inc. DOI: 10.1002/9781118562260. Shroek, M.; Shockley, R.; Smart, D. J.; Romero-Morales, D.; Tufano. P. (2012). Analytics: el uso de big data en el mundo real. Cómo las empresas más innovadoras extraen valor de datos inciertos. Informe ejecutivo. IBM Global Business Services Business Analytics and Optimisation. <http://ibm.co/1APKffj> [Consulta: 6 mayo 2015]. Suh, B.; Hong, L.; Pirolli, P.; Chi, E. H. (2010). «Want to be retweeted? Large scale analytics on factors impacting re tweet in Twitter network». Proceedings - SocialCom 2010: 2nd IEEE International Conference on Social Computing, PASSAT 2010: 2nd IEEE International Conference on Privacy, Security, Risk and Trust, p. 177-184. DOI: 10.1109/ SocialCom.2010.33. Tumasjan, A.; Sprenger, T.; Sandner, P.; Welpe, I. (2010). «Predicting elections with Twitter: What 140 characters reveal about political sentiment». ICWSM, p. 178-185. DOI: 10.1074/jbc.M501708200. Ward, J. S.; Barker, A. (2013). «Undefined by data: A survey of big data definitions». arXiv.org, 2. <http://arxiv.org/ abs/1309.5821>. Weng, J.; Lim, E.; Jiang, J. (2010). «TwitterRank: Finding topic-sensitive influential twitterers». New York, Paper 504, p. 261-270. DOI: 10.1145/1718487.1718520.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 131

131

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 132

12/12/16 9:27

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES Reinald Besalú Secretari de Redacció

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 133

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 134

12/12/16 9:27

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987) FITXA: FRANCESC MARTÍNEZ SANCHIS Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona; Castelló de la Plana: Universitat Jaume I; Barcelona: Universitat Pompeu Fabra; València: Universitat de València, 2016.

RESSENYA: En aquest llibre Martínez Sanchis aprofundeix en algunes de les qüestions apuntades en la seva conferència inaugural de la Jornada de presentació de la Societat Catalana de Comunicació a València, l’octubre de 2015. Així, l’autor hi repassa el procés de recuperació de la premsa valencianista a partir dels anys cinquanta del segle passat i fins a finals dels vuitanta, i hi documenta i explica l’aparició de publicacions com Gorg, Saó o El Temps, totes en català i amb una voluntat clara de normalització lingüística i de recuperació identitària i democràtica, en la línia del pensament de Joan Fuster.

C Innovación y desarrollo de los cibermedios en España FITXA: CHARO SÁDABA CHALEZQUER, JOSÉ ALBERTO GARCÍA AVILÉS I MARÍA DEL PILAR MARTÍNEZ-COSTA (COORD.) Barañáin: Eunsa, 2016.

RESSENYA: Elaborat per investigadors del grup de recerca Infotendencias en el marc d’un projecte del Plan Nacional, aquest llibre recull i analitza més de vint iniciatives d’innovació en l’àmbit dels mitjans digitals espanyols, tant de matriu tradicional (La Vanguardia, RTVE, ¡Hola!...) com natius (El Confidencial, Eldiario.es, Jot Down...). Amb un enfocament acadèmic, es defineix teòricament què significa la innovació en l’àmbit dels mitjans i també s’aborda la qüestió de la possible evolució futura de la tecnologia i els reptes que això pot comportar per als mitjans.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 135

135

12/12/16 9:27

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Ciberperiodismo en Iberoamérica FITXA: RAMÓN SALAVERRÍA (COORD.) Madrid: Fundación Telefónica; Barcelona: Ariel, 2016.

RESSENYA: El llibre explica el naixement i l’evolució dels cibermitjans a vint-i-dos països iberoamericans en els darrers vint anys, amb aportacions d’investigadors provinents de tots ells. Una de les principals constatacions del treball rau en el fet que no es pot parlar d’un ciberperiodisme iberoamericà, ja que els mitjans digitals s’han desenvolupat de maneres diferents a cada país i pensant en els mercats nacionals, amb molt poques excepcions. A més, no tots els països estudiats disposen d’informació sistematitzada pel que fa a aquesta qüestió, cosa que en dificulta la comparació. En tot cas, es conclou que per a tots ells encara continua pendent la consolidació d’un model de negoci.

C Millennial fandom. Television audiences in the transmedia age FITXA: LOUISA ELLEN STEIN Iowa City: University of Iowa Press, 2015.

RESSENYA: Molt utilitzat als Estats Units, darrerament el terme millennials també ha fet fortuna aquí per referir-se a la generació dels nascuts durant els anys vuitanta i noranta del segle passat, concebuts com un col·lectiu de joves amb una cultura pròpia, molt més participativa i activa en relació amb els mitjans, i plenament integrats en l’era digital. En aquest llibre Stein s’interroga sobre les pràctiques dels millennials com a fans de productes televisius, i, amb una perspectiva transmèdia, analitza tant productes comercials dirigits a millennials (Kyle XY, Glee o Gossip Girl) com productes creats per ells mateixos i en els quals s’autorepresenten (blogs, vídeos a YouTube, etc.).

C 136

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 136

12/12/16 9:27

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

La cultura de las series FITXA: CONCEPCIÓN CASCAJOSA VIRINO Barcelona: Laertes, 2016.

RESSENYA: Cascajosa estudia l’emergència i la consolidació de les sèries televisives com a productes culturals centrals en un àmbit, el de la televisió, que generalment s’ha situat molt avall en les jerarquies culturals. Així, més enllà de l’anàlisi de sèries concretes, l’autora es proposa desgranar els canvis que hi ha hagut en la manera de produir i consumir sèries, així com en l’entorn socioeconòmic i tecnològic, i com totes aquestes transformacions han impactat en la legitimació social de les sèries, especialment pel que fa a les d’origen nord-americà, però també, progressivament, en les europees i les espanyoles.

C Nuevas perspectivas sobre la transnacionalidad del cine hispánico FITXA: ROBIN LEFERE I NADIA LIE (ED.) Leiden: Brill, 2016.

RESSENYA: Lefere i Lie, investigadors d’universitats belgues especialitzats en literatura i filmografia espanyola i llatinoamericana, presenten un llibre en castellà en el qual diversos acadèmics europeus, llatinoamericans i nord-americans analitzen l’estat actual del cinema espanyol i llatinoamericà i descriuen casos significatius pel seu caràcter transnacional (ja sigui des del punt de vista de producció i distribució, com de directors o de narracions). L’obra se centra també en directors i productors significatius, així com en certs gèneres i personatges recurrents d’aquesta cinematografia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 137

137

12/12/16 9:27

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

La política va al cine FITXA: MANUEL ALCÁNTARA I SANTIAGO MARIANI (COORD.) Madrid: Tecnos, 2016.

RESSENYA: Diversos politòlegs europeus i americans aborden la qüestió de la relació entre el cinema i la política a partir de tres grans temes que són també les tres seccions en què es divideix el llibre: el poder, la construcció d’allò polític i la negació de la democràcia. Així, a través de films de Stanley Kubrick o Lars Von Trier, o de les pel·lícules de Batman, entre d’altres, els autors exposen qüestions tractades al cinema com ara els límits del poder executiu, les campanyes electorals, les dictadures i els autoritarismes o la selecció de candidats polítics.

C Social media and everyday politics FITXA: TIM HIGHFIELD Nova Jersey: Wiley, 2016.

RESSENYA: L’autor examina les aportacions polítiques dels ciutadans a les xarxes socials, a partir de la premissa que les qüestions polítiques estan plenament entrecreuades amb les qüestions personals, i que això es veu reflectit en piulades, posts a Facebook o blogs, entre d’altres, en què els usuaris s’impliquen políticament amb autofotos (selfies), etiquetes (hashtags) o mems (memes). S’aporten exemples de tot el món i relatius a tot tipus d’esdeveniments, com ara la Primavera Àrab, el moviment Occupy, Eurovisió o els atacs terroristes a Charlie Hebdo.

C 138

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 138

12/12/16 9:27

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

La radio universitaria. Gestión de la información, análisis y modelos de organización FITXA: AGUSTÍN VIVAS MORENO, DANIEL MARTÍN PENA I MACARENA PAREJO CUÉLLAR Barcelona: Gedisa, 2016.

RESSENYA: Els autors plantegen una anàlisi de les ràdios universitàries i les conceben com a part integrant del sistema d’informació de les universitats, juntament amb les biblioteques, els arxius o els gabinets de comunicació. El llibre es divideix en tres parts: en la primera s’estudia el naixement i l’evolució de les ràdios universitàries als Estats Units, a Llatinoamèrica, a Europa i a la resta del món, i es mostren els diferents models existents; en la segona es descriu l’evolució i la situació actual de la ràdio universitària espanyola, i en la darrera s’analitzen aquestes ràdios amb informació sobre els seus objectius, les formes de gestió i organització o els continguts.

C E-Reputación - E-Réputation. La construcción de la reputación on line y su vulnerabilidad - La construction de la réputation on line et sa vulnerabilité FITXA: JERÔME FERRET I JOSÉ LUIS PIÑUEL RAIGADA (COORD.) Salamanca i Sevilla: Comunicación Social, 2016.

RESSENYA: Amb la col·laboració d’autors de la Universitat Complutense de Madrid i de la Universitat de Toulouse 1 Capitole, i escrit en castellà i en francès, aquest llibre analitza els riscos que comporta per a les empreses l’exposició als seus públics a través dels mitjans socials, i ho fa a partir del concepte d’e-reputació, vinculat a qüestions com els sistemes de reacció expressiva dels usuaris propiciats pel web 2.0, a la gestió de la identitat digital o al paper dels cercadors. S’hi poden trobar capítols sobre la gestió de la reputació en línia de les televisions franceses, dels museus o del moviment dels indignats, així com altres capítols de caire més teòric sobre el mateix concepte d’e-reputació.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 139

139

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 140

12/12/16 9:27

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

Envieu els originals a:

Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 141

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 142

12/12/16 9:27

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES

PRESENTACIÓ D’ORIGINALS Es publicaran articles inèdits, que no estiguin en procés de publicació en altres revistes, escrits en català, altres llengües romàniques o anglès, la temàtica dels quals analitzi els múltiples aspectes i àmbits de la comunicació com a ciència social. Els originals es presentaran a través del web de la revista (http://revistes.iec.cat/ index/TC), amb el registre previ de l’autor. Els articles han d’anar acompanyats d’una carta de presentació en què l’autor se n’atribueix l’autoria, en certifica l’originalitat i dóna permís a recerca i d ’ anàlisi

comunicació . revista de

per fer-hi els canvis formals oportuns.

Els originals seran examinats per dos experts (peer review), que en faran una revisió cega, i seran acceptats, refusats o acceptats amb revisions. En aquest últim cas, els autors hauran d’atendre les revisions i retornar els originals degudament modificats.

CARACTERÍSTIQUES FORMALS DELS ARTICLES  Títol de l’article en català, en anglès i en l’idioma de l’article al principi.  Nom, càrrec o professió, departament o unitat d’adscripció, ciutat, país i correu electrònic de l’autor al final. En el cas de l’autor de correspondència, també cal proporcionar una adreça de correu postal.  S’ha d’incloure a la primera pàgina un resum en català, en anglès (abstract) i en l’idioma de l’article d’entre 100 i 150 paraules cadascun, i sis paraules clau en català, en anglès (keywords) i en l’idioma de l’article.  Els articles han de tenir un mínim de 6.000 paraules i un màxim de 8.000.  Lletra del cos 12 (de l’estil Arial o Times New Roman).  Interlineat d’1,5.  Pàgines numerades.

CARACTERÍSTIQUES DE LES NOTES, LES CITACIONS I LA BIBLIOGRAFIA Les notes han d’anar al final del document amb numeració contínua al llarg de tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10. Les citacions textuals han d’anar en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la manera següent: (Autor, any: pàgines). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o a l’obra en general, es pot prescindir de la pàgina. La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat ha de seguir els criteris que habitualment s’apliquen a l’Institut d’Estudis Catalans: [1 Totes les dades s’han d’escriure en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials). [2 Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc. [3 La manera de citar un llibre és: Izuzquiza, I. (1990). La sociedad sin hombres. Barcelona: Anthropos.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 143

143

12/12/16 9:27

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES [4 La manera de citar un capítol de llibre és: Díaz Nosty, B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120. I un article d’una revista: Bustamante, E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25. [5 La manera de citar recursos electrònics o parts de recursos electrònics és: Institut d’Estudis Catalans (1997). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona: IEC. <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 28 abril 2010]. Codina, L. (2010). «Diagrama y directorio sobre Ciencia 2.0 / E-Ciencia (v. 2010)» [en línia]. <http://www.mindomo.com/view.htm?m=d4d1f77be0d04af0804c719038144de8> [Consulta: 15 març 2010]. [6 Quan hi hagi més d’una obra o d’un article del mateix autor cal ordenar les referències cronològicament i, a partir de la segona, substituir l’autor per un guió llarg seguit d’un espai: Zallo, R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 3) — (1992). El mercado de la cultura: Estructura económica y política de la comunicación. Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15) [7 Si, a més de l’autor, en les referències coincideix l’any de publicació, s’han d’ordenar alfabèticament pel títol, i afegir una lletra a l’any per poder-les distingir quan s’hi faci referència dins el text: Zallo, R. (1989a). «Evolución en la organización de las industrias culturales». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación) — (1989b). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales». Telos [Madrid], núm. 18, p. 25-55. [8 Si no coincideixen exactament tots els autors, s’ha de fer una nova entrada: Bustamante, E. (1982). Los amos de la información en España. Madrid: Akal. Bustamante, E.; Zallo, R. (coord.) (1988). Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2) Observeu que després de l’editorial hi va el nom de la col·lecció («Akal, Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc.), seguit del número que l’obra hi ocupa (si en té). [9 Tal com es pot observar en els exemples exposats fins aquí, en alguns casos, després del nom de fonts, consta si és l’editor, el coordinador o el compilador de l’obra: Bolòs, O. de [et al.] (comp.) (1998). Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8) [10 Si l’obra que se cita té més d’un volum, es pot indicar després de l’editorial. Si volem citar específicament un dels volums, ho hem de fer després del títol de l’obra, i en el cas que aquest volum tingui algun títol concret, també l’hem d’indicar a continuació: Tasis, R.; Torrent, J. (1966). Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera. 2 v. Martínez Sancho, V. (1991). Fonaments de física. Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9)

C 144

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 144

12/12/16 9:27

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES [11 Després del títol de l’obra cal esmentar quina edició és, en el cas que no sigui la primera. Dickens, Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom. 2a ed. Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154) [12 Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són:  ed. augm.

edició augmentada

 ed. corr.

edició corregida

 ed. rev.

edició revisada

 2a ed. (3a, 4a, etc.)

segona (tercera, quarta, etc.) edició.

Les reimpressions no cal esmentar-les. [13 Altres abreviatures freqüents són:  [s. n.] sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)  [s. ll.] sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)  [s. a.] sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 145

145

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 146

12/12/16 9:27

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 147

12/12/16 9:27

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 148

12/12/16 9:27

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990). Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). Edició de la Fundació Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, d’Edicions 62 i de la SCC (IEC). Actes del Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. Edició de la Direcció General de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la SCC (IEC).

TREBALLS DE COMUNICACIÓ Núm. 1: Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’Informe sobre la informació, de Manuel Vázquez Montalbán. Art/Comunicació i Tecnologies Avançades (1991). Núm. 2: I Conferència Anual de la SCC - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992). Núm. 3: II Conferència Anual de la SCC - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). Ricard Blasco, soci d’honor. Ignacio Ramonet, conferència inaugural del curs (1992). Núm. 4: Régis Debray, conferència inaugural de curs. Joan Fuster, homenatge pòstum. Llengua, comunicació i cultura. Treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles

xvii - xviii

(1993).

Núm. 5: III Conferència Anual de la SCC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell Stephens, conferència inaugural del curs. Treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994). Núm. 6: IV Conferència Anual de la SCC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació). Homenatge en memòria de Joan Crexell i Playà. Maria Antonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas, Informe sobre l’estat de la comunicació 1995. Treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995). Núm. 7: V Conferència Anual de la SCC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). Avel·lí Artís-Gener, Tísner, soci d’honor. Ricard Muñoz Suay, conferència inaugural del curs. Josep Maria Casasús, Informe sobre l’estat de la comunicació 1996. Treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil. Núm. 8: VI i VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1996 (Internet, el quart mitjà) Girona 1997 (Les autoritats de la informació). Informe sobre l’estat de la comunicació 1997. Documentació sobre Josep Serra Estruch. L’editor Innocenci López Bernagossi. El periodista Antoni Brusi Ferrer. Les memòries de Joan Vinyas i Comas. Núm. 9: Algunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. La societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. L’ensenyament del periodisme als Estats Units. Els sistemes interactius on-line: eines potenciadores de comunicació. La ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica. Núm. 10: VIII Conferència Anual de la SCC - Girona 1998. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Secció oberta. Núm. 11: Jornada Anual dels Periodistes Catalans i la Societat Catalana de Comunicació: La ràdio i la televisió públiques al segle

xxi .

La premsa, documentació històrica en

perill. El Punt al País Valencià. Un projecte de premsa. Núm. 12: IX Conferència Anual de la SCC - Girona, 1999. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. Comunicacions. La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic: 75 anys de ràdio. Secció oberta.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 149

149

12/12/16 9:27

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Núm. 13 i 14: Conferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. X Conferència Anual a Girona. Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació. Secció oberta. (Desembre 2000) Núm. 15: Conferència inaugural del curs 2000-2001. Jay Rosenblatt i el cinema independent als Estats Units. Sessions científiques. Secció oberta. (Juny 2001) Núm. 16: XI Conferència Anual de la SCC - Girona, 2001. Xarxes i continguts. Sessió científica. Secció oberta. Tesis. (Desembre 2001) Núm. 17: Conferència inaugural del curs 2001-2002. Un nuevo medio de comunicación: Internet. Secció oberta. (Juny 2002) Núm. 18: XII i XIII Conferència Anual de la SCC. Sessió científica. Secció oberta. VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona. (Desembre 2003) Núm. 19: XIV Conferència Anual de la SCC. Informació, manipulació i poder. Secció oberta. (Setembre 2005) Núm. 20: VII Congrés de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació. (Desembre 2005) Núm. 21: XVI Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2006) Núm. 22: La recerca en comunicació en el País Valencià. (Juny 2007) Núm. 23: XVII Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2007) Núm. 24: Mitjans de comunicació i memòria històrica. (Juny 2008) Núm. 25: XVIII Conferència Anual de la SCC. Poder (polític, econòmic) i comunicació. Secció oberta. (Desembre 2008) Núm. 26: XIX Conferència Anual de la SCC. La comunicació en temps de crisi. Comunicació dels socis. Presentació de tesis doctorals. El paper de la televisió pública al segle

xxi .

(Desembre 2009)

COMUNICACIÓ. REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI Volum 27: Les transformacions de les indústries culturals. (Novembre 2010) Volum 28 (1): Les transformacions en l’exercici de la comunicació: periodisme, publicitat, ficció i entreteniment. (Maig 2011) Volum 28 (2): La comunicació política. (Novembre 2011) Volum 29 (1): Els nous formats audiovisuals en cinema, ràdio, televisió i Internet. (Maig 2012) Volum 29 (2): La redefinició del servei públic dels mitjans audiovisuals. (Novembre 2012) Volum 30 (1): La història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió. (Maig 2013) Volum 30 (2): Ètica i comunicació. (Novembre 2013) Volum 31 (1): Noves línies de recerca en publicitat i relacions públiques. (Maig 2014) Volum 31 (2): (Novembre 2014) Volum 32 (1): (Maig 2015) Volum 32 (2): (Novembre 2015) Volum 33 (1): (Maig 2016)

COMUNICAR EN L’ERA DIGITAL Monogràfic dirigit per Gemma Larrègola i Rosa Franquet. Inclou versió en català, castellà i anglès. (1999) Primer Congrés Internacional: La Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999. La universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.

C 150

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 150

12/12/16 9:27

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ

PERIODÍSTICA Revista acadèmica dirigida per Josep M. Casasús i Guri. Núm. 1: Història i metodologia dels texts periodístics (1989). Núm. 2: Teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990). Núm. 3: La primera tesi doctoral sobre periodisme (Leipzig, 1690), de Tobias Peucer (1991). Núm. 4: Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992). Núm. 5: Noves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992). Núm. 6: Estratègies en la composició dels textos periodístics (1993). Núm. 7: Retòrica i argumentació en el periodisme actual (1994). Núm. 8: Avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995). Núm. 9: Nous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000). Núm. 10: Noves recerques històriques i prospectives (2001). Núm. 11: Aportacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (2008). Núm. 12: L’evolució del disseny periodístic: estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle

(2010).

Núm. 13: Nous reptes de l’ètica i de la deontologia (2011). Núm. 14: Comunicació de risc i crisi: nova recerca (2012).

CINEMATÒGRAF Revista acadèmica dirigida per Joaquim Romaguera i Ramió. Publicada amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-Clubs. Núm. 1: Primeres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: La historiografia cinematogràfica a Catalunya (1992). Núm. 2: Segones Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: Infrastructures industrials del cinema a Catalunya (1995). Núm. 3: Terceres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: El cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra Incivil (1936) (2001).

GAZETA Revista acadèmica dirigida per Josep M. Figueres i Artigues. Núm. 1: Actes de les Primeres Jornades d’Història de la Premsa (1994). Núm. 2: La premsa d’Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-1975 (2010).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (2) (NOVEMBRE 2016)

Comunicacio_33-2_Novembre_2016 (001-152).indd 151

151

12/12/16 9:27

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

OMUNICACIO

REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

33 (2)

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Coberta_Novembre_2016_33-2.indd 1

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 33 (2) (NOVEMBRE 2016) · ISSN (ed. impresa): 2014-0304 · ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

23/11/16 8:45