Sant Jordi 2021 INSTITUT PIC DEL VENT
Sant Jordi, a l'institut!! Un any més ha arribat el dia de Sant Jordi i a l'institut Pic del Vent, malgrat la pandèmia, hem volgut celebrar-ho al màxim mantenint totes les mesures. Però no podem estar un any més sense celebrar aquesta diada tan especial i bonica. Ni tampoc volem. Tot comença unes setmanes abans, quan els professors demanem un munt d'activitats als alumnes: que si narracions, que si punts de llibres, còmics, pastissos,... Són uns dies de nervis i anar a correcuita per decidir els finalistes i els guanyadors davant la magnitud de treballs que ens arriben. I tot acaba el dia de Sant Jordi amb l'entrega dels premis i amb un munt d'activitats de caràcter literari i lúdic-esportiu. A més, l'alegria, la felicitat i el to festiu adornen sempre la jornada que la fan única. I, dies després, només ens resta mostrar-vos els treballs premiats i un recull de tot el que vam fer aquell dia. Esperem que us agradi i en gaudiu!! Carme Carbonell
NARRATIVA Català
Finalistes Emma Riera 2n C Elsa Wallén de 2n A
T'estimo
Martina Benítez 2n A
Fa tres dies que no en sabem res… És de nit, no escolto res i el cos em tremola, sento soledat. La mare i el pare no estan a casa, segueixen buscant l’avi. Ningú sap on és. Els pares cada dia el busquen amb patrulles i ja no saben com fer-ho, comença a ser desesperant. Miro a la meva habitació, està plena de fotos d’ell i encara em poso més trista i surto. De cop sento la porta: pum, surto corrents. És el pare, com no, borratxo. Això encara ho posa tot més complicat… Porta anys bevent, però no és l’únic que pateix! El meu pare fa anys que és alcohòlic i em sap greu. L’hem portat a varis llocs de recuperació, però res.
Així que no li faig cas i ell marxa a dormir. Torno a sentir la porta: “Mare! on eres? Alguna novetat?”. La mare fa un silenci que a mi em sembla llarguíssim. Ella plora . M’abraça amb un sentiment que em fa posar la pell de gallina, al mateix temps que em fa sentir trista. El meu avi és molt estimat a la família i des de què li van detectar Alzheimer tothom està molt apagat. La mare sap que el pare està borratxo, així que dorm abraçada a mi. Això, sovint, és el que passa. Tanco els ulls, sento que la mare està esgotada. La incertesa de no saber res és desesperant i la mare sembla que està arribant al seu límit. A mi m'és impossible dormir, així que vaig a la cuina. Sopo un parell de torrades amb alvocat i pernil dolç. Mentre sopo penso en l’examen que haig de fer demà. Possiblement sigui el més difícil que hagi fet fins ara, però no puc concentrar-me. Quan passa de mitjanit vaig a dormir, no obstant, no vaig a la meva habitació, sinó que me’n vaig a la de l’avi, així sento que estic més a prop seu. Simplement tanco els ulls i penso en ell. La pau que sempre em porta el meu avi és fonamental per a mi. És el meu pilar! Començo a tararejar la cançoneta que em cantava ell quan jo era ben petita deia: A dormir, a dormir…. De cop i volta és un dia nou. Entra molta llum per la finestra i l’avi m’aixeca del llit! És diumenge! I com cada diumenge esmorzem xurros tots junts i després anem a l’hort, que si tomàquets per aquí, patates per allà…. Ajudo a l’avi, és tot tan bonic, ell ho recorda tot, haig d’aprofitar aquells moments… Després marxem cap a casa. Ja són les dues, això vol dir.. Que dinem tota la família plegats! M’encanten els petits moments del dia on hi ha aquestes pauses per respirar i estar amb els que estimes. Jugo amb les cosines i és que creixen tan ràpid! La meva tieta torna a estar prenyada…. Ja van pel tercer! El pare està sense rastre d'alcohol i l’avi ho recorda tot! Fa una mica de por aquest moment tan idílic. Va passant la tarda, el sol es va amagant i em poso la jaqueta. Juguem a jocs de taula. Això ens encanta.
Més tard, l’avi ens porta a mi i a les meves cosines a caminar pel bosc. Escoltem els diferents sons: els ocellets, les fulles del arbres quan es mouen... També és el moment on l’avi ens explica els seus acudits, jo ric. És tard, marxem cap a casa, i com és tradició, aquells dinars acaben en sopars, visca el pa amb tomàquet! A les onze de la nit ja estem a casa i jo estic al llit. L’avi em diu: bona nit reina. Jo li demano que es quedi i que em canti com quan jo era més petita i això és el que fa. Em canta de forma molt dolça, acariciant-me el cabell, sento com acaba, em fa un petó al front i vaig a dormir amb un gran somriure. Em llevo amb el soroll del timbre de casa. El somni m’ha semblat tan real! Només són les vuit i tres minuts del matí! És l’avi! L’han trobat! Estava al cementiri, on van enterrar a l'àvia, l’amor de la seva vida… Abraço l’avi, juntament amb la mare i el pare, que ja està força millor. A l’avi li salta una llàgrima, em mira als ulls i per primera vegada em torna a reconèixer després de dues setmanes. Venen els metges i ens expliquen que s’ha desorientat. Volia estar a prop de l’àvia perquè la trobava a faltar però va fer un gran trajecte per arribar fins allà. També afegeixen que la malaltia ha avançat força i és molt probable que en un parells d’anys ja no sigui entre nosaltres. És una notícia trista i se’m cauen unes llàgrimes, però penso en els bons moments que encara podem passar i que passarem. El temps que quedi faré del meu avi la persona més feliç, el cuidaré com sempre ell ho ha fet amb mi i l’estimaré com si fos aquell l’últim dia que tinguem plegats. Miro l’avi i em somriu, jo també ho faig. És un somriure de: “no pateixis reina, sóc feliç”.
La desaparició de l’Eduard Tania Palomar 3r A
Finalistes Nora Riera 4tA Fatoumata Bathily 4t A
Fa 3 dies que no en sabem res, les hores passaven i no hi havia ni rastre de l’Eduard. Els mossos d'esquadra tampoc trobaven cap pista que ens portés fins a ell, només sabíem que una nit abans de la seva desaparició va estar al bar que hi ha al costat de la plaça del poble amb l’Arnau i la seva germana. Cap d’ells sabia on havia anat, la seva germana ens va dir que estaven tranquil·lament a la barra del bar quan, de cop, va veure l’hora que era i va sortir corrents. No ens va dir el perquè, però per la cara que va posar, semblava que anava tard a algun lloc. L'Eduard era un noi amb un caràcter delicat, a classe era un noi problemàtic, no es relacionava amb gaire gent i desapareixia quan s'atabalava o s’enfadava amb els seus pares, però aquesta vegada era diferent, ell desapareixia un dia o dos, no més. Quan ja no sabíem per on més buscar, vaig pensar que potser estava a un dels llocs on ell anava a reflexionar i tranquil·litzar-se, vam anar a l'estanc de peixos, al mirador de Can Lluç, a l’hotel abandonat… Finalment, vam anar a casa de l’Eduard i vam estar parlant amb els seus pares, ens van dir que ell passava molt temps amb el seu portàtil i que aquests últims dies no se separava d’ell. Vam anar a la seva habitació per veure si estava el seu portàtil i, per sort, el vam trobar. La seva germana sabia la contrasenya per desbloquejar el portàtil i una vegada desbloqueja’t vam accedir a tots els seus arxius, a totes les seves descàrregues i les seves fotos, però no hi havia res que ens portés cap a ell. El seu pare va suggerir mirar l’historial de google, hi vam entrar i ens
vam adonar que últimament havia buscat molts vols cap a França. –Per què voldria ell mirar vols a França? – Va preguntar la mare. –Doncs no ho sé, però aquest ja és major d’edat, és a dir, pot volar sol. – Va dir el pare. Veure l’historial de l’Eduard ens va sorprendre molt, per què voldria anar ell a França? Ell no tenia cap mena de família allà i tampoc hi coneixia ningú. Després de dos dies sense cap novetat de l’Eduard, vaig decidir anar a l’aeroport més proper del poble. Com que no tenia carnet de conduir, vaig trucar a en Pau, un company d’equip de l’Eduard. Vam anar els dos a l’aeroport, durant el camí li vaig preguntar al Pau si sabia alguna cosa d’ell, si aquells últims dies es comportava diferent o si parlava d’alguna mena de viatge. En Pau em va dir que no, al cap i a la fi ell era un noi molt callat i no es relacionava amb gaire gent. Una vegada ja a l'aeroport, vam entrar i el primer que vam fer va ser anar a la cua on es deixen les maletes, per preguntar per l’Eduard. Hi havia molta cua, però no podíem fer una altra cosa, només esperar. – I si no saben res de l’Eduard? – Va preguntar el Pau. –Buff...No sé Pau, però tu creua els dits... – Vaig respondre. Després d’una bona estona d’espera ja ens tocava a nosaltres i li vam preguntar a la dona si havia estat per aquí l’Eduard. Li vam dir el nom complet i vam dir-li com era ell físicament. La dona feia cara de no entendre res, però finalment el Pau va ensenyar-li una foto i aquesta vegada sí que el va reconèixer. –Si, va estar aquí farà una setmana, tenia un vol cap a França. –Va dir la noia. –Recorda si anava sol? O anava amb una altra persona? – Vaig preguntarli. –Doncs ara no ho recordo ben bé... però crec que anava sol, només sé que em va donar una carta, ell em va dir que si ho podia portar a casa seva, però no he tingut temps. – Va dir la noia.
–Ens podria donar aquella carta? Nosaltres som els seus amics i la podem portar als seus pares. – Va dir en Pau. La noia ens va donar la carta, vam anar al cotxe i la vaig obrir, a la carta hi havia unes coordenades i una foto d’una caixa. Havíem d’anar on deien les coordenades, però abans d'això vam anar a casa de l’Eduard, per recollir als seus pares perquè vinguessin amb nosaltres. Vam buscar les coordenades al mòbil i el lloc on ens indicava era una església que hi havia al poble i que s’havia cremat feia molts anys. Una vegada a l'església, vam estar buscant la caixa de la foto i després d’uns minuts en Pau la va trobar. Tots vam anar corrents cap a on era ell per veure què hi havia a la caixa. A dins hi havia el collaret que sempre portava amb un paper lligat, el paper deia: “Si estàs llegint això és perquè t’has preocupat per mi, perquè volies saber on soc o on he anat. Sento que aquí ja he fet molt mal, soc un noi que sempre fa la vida impossible a la gent que té al voltant, em sento una càrrega per als meus pares. He fallat com a fill, com a amic i com a persona. Penso que tot anirà millor si no estic en aquest poble, per això he decidit anar a França, per iniciar una nova vida. Una abraçada molt forta, Eduard” Llegir allò ens va trencar a tots el cor, però ja no podíem fer res, era la decisió de l’Eduard.
Entrega de Premis al pati
Amor incondicional
POESIA
23
Laia Grau i Eric Escusa 3r A Recorrería galaxias para verte a ti, pero no me dejan ni de Toledo a Madrid. Por la distancia temo que el amor desaparezca, pero juntando emociones haremos que crezca. En barco o avión, kilómetros de lejanía, pero te siento a un metro en llamada cada día. Me da igual tu orientación porque te quiero de forma sentimental, estas dentro mi corazón y ni pienso en lo sexual. Te estoy mirando todo el día perdona que te lo diga, y me duele observar como te mueres por tu amiga. Soy homosexual y sé que tú no me quieres igual, pero igualmente voy a luchar para conseguir mi copa mundial.
Me la sudan los años, cinco, diez o veinte, sin ti me siento solo así que vente. Una pareja diferente, como la de Trump, cruzaría el muro por verte sin importarme la edad. En el brillo que tienes tú nacen ganas de tenerte, y viajaría a años luz aunque me pague la muerte.
Finalistes Pol Pérez de 1r A Elsa Wallen de 2n A
NARRATIVA Castellà La verdad del cuento Noa Belzunces de 2n B
Y de golpe, lo vi. Falsas promesas e ilusiones, todo, solo hizo falta un impulso de rabia para perder todo. Allí estaba ella. Seguramente, os sabréis de memoria la historia de Sant Jordi, pero… ¿la habéis escuchado añadiendo una pizca de todo lo que pasa en la realidad diariamente? No lo creo. Probablemente os preguntaréis ¿qué ha pasado? Yo os lo contaré todo. Érase una vez, una princesa joven que vivía muy feliz en su reino. Ella era dulce, astuta, y bastante alegre. Su pueblo la adoraba, ya que cada mañana iba a ver a todos sus bondadosos habitantes los saludaba y ayudaba en todo lo que estaba en su mano. En uno de sus paseos matutinos, se encontró con alguien que ya os podéis imaginar quién és. Si, estamos hablando del dragón, pero su imagen pintaba diferente. Estaba hecho todo un galán, educado, guapo, etc... Se enamoraron y empezaron a salir. El dragón le traía flores, joyas, le llevaba a cenar todos los días, etc... pero, ¿de dónde sacaba tanto dinero si no trabajaba? se preguntaba la princesa. Decidió no darle importancia. Los días pasaban y la princesa notaba como si el dragón no fuese él mismo, pasaba muchas horas en casa sola, ya no la trataba como antes, llegaba bebido a casa… Un día, el dragón llegó a las seis de la mañana, y la princesa, le pidió explicaciones. Entre reproches, la princesa descubrió que no era la única que estaba con él. Y fue allí,
un puñetazo golpeó a la princesa y la dejó en el suelo. Cuando despertó de nuevo, el dragón se disculpó y la princesa aceptó las disculpas, pensando que cambiaría. Aguantó entre palizas hasta que se acordó de lo que le decían los aldeanos; “Si alguna vez necesitas ayuda, avísanos, estaremos dispuestos a ayudarte” y eso hizo. Esperó a que el dragón se marchase de casa para escapar, y como la puerta estaba cerrada con llave, salió por la ventana. Pidió ayuda para esconderse, pero el dragón la encontró y los aldeanos la protegieron. Ella se escondió y de tanto esperar se durmió. Se despertó en un castillo, pero no el del rey y la reina, si no uno diferente, era blanco y bonito. Estaba en una cama y había un chico a su lado, era yo, Jordi. La cuidé durante el tiempo que ella lo necesitó hasta que los reyes finalizaron los juicios y papeleos sobre el dragón. La aldea estaba muy preocupada y enfadada, y hacían visitas constantes a la princesa. La princesa y yo nos enamoramos y nos casamos, y junto a ella, estoy escribiendo esta historia. Gracias a que pidió ayuda, hoy tiene la felicidad que se merece.
Aquella maravillosa melodía Berta Mirón 4t A Y, de golpe, lo vi. Vi a ese maravilloso ser desprendiendo una luz única, parado en medio del salón, mientras entraba un hilo de luz que acompañaba sincronizadamente los suaves y delicados movimientos de sus dedos que chocaban con una extraña tecla de color blanco. Aquel extraordinario sonido que emitía me ponía los pelos de punta. ¿Cómo podía existir algo tan hermoso? Esa armonía tan perfectamente estructurada que conseguía que mis ojos se llenaran de pequeñas lágrimas. Me sentía privilegiada de presenciar algo tan sumamente excepcional, me transmitía muchos sentimientos, pureza, bondad, tranquilidad. Aquel sonido me recordaba a las rosas blancas y al inmenso mar. Era la primera vez que mis oídos eran bendecidos al escuchar algo tan bello: esa maravillosa melodía. “Madre, nunca me habló de ella” pensé. Sin esperarlo, me detengo, y esa criatura me mira con ternura y amabilidad. Muchos sentimientos recorrieron mi cuerpo sintiendo un leve hormigueo que, a medida que me miraba más, más intenso se convertía. Y así nos pasamos minutos mirándonos hasta que se rompió el silencio y me dijo: -¿Te ha gustado?- dijo él. Bajé de la nube en la que estaba flotando y respondí: -¿El qué? Lo dije tremendamente confundida. Él soltó una pequeña risa. Creando un leve movimiento en la comisura de su labio, dejando ver su hermosa sonrisa. -El piano, ¿es bonito verdad?- preguntó él mirando el instrumento, que en ese instante un rayo de sol le estaba iluminando la cola. -¿Piano? - dije maravillada presenciando cómo este brillaba con la luz que le proporcionaba el sol. Él me miró cariñosamente y, de nuevo, sonrió diciendo:
- Sí, el piano es un instrumento musical, ves las teclas, pues si las pulsas, justo en el extremo opuesto hay una palanca llamada martillo que golpea una cuerda que hay detrás. Acercándose al piano y de manera inesperada tocó una tecla e inmediatamente dijo: - A causa de este mecanismo, cuando tú pulsas una tecla suena música. Cuando escuché la palabra “música” me vino a la memoria un recuerdo de cuando era pequeña. Me encontraba tumbada en mi cama, estaba enferma. Una de esas noches vino madre a cantarme una canción muy bonita, no recuerdo bien su nombre, siempre le preguntaba cómo lo hacía, a lo que ella respondía: - Es la música cariño, cuando tú juntas unas notas y las tocas o las cantas seguidas. Hay gente que tiene el placer de escucharla y otra de poseer el don de poder crear o producir música. Sutilmente, el joven interrumpió mi recuerdo diciendo: - Te ves muy bonita cuando piensas.Inmediatamente noté como mis mejillas se empezaron a ruborizar y en eso bajé la cabeza para que no se notara. - Perdón no era mi intención incomodarte ya me voy.- dijo avergonzado. En ese mismo instante cogió su abrigo y se dirigió hasta la puerta, estaba a punto de irse cuando dije: - No, espere, no me ha incomodado. No hace falta que se vaya. y, justo en ese momento, me interrumpió diciendo: - Me encantaría quedarme aquí, pero me tengo que ir, me reclaman en el gran comedor, espero verla en el baile princesa- dijo dando una reverencia- ¡Que le vaya a usted bien!- exclamó cerrando la puerta.
Finalistes Sergi Plama de 3r A Eric Escusa de 3r A
Sara Elias 2n A
The prince of Stars
Còmic en Anglès Finalistes
Terena Fofana 2n A Carla Izquierdo 2n B
NARRATIVA The cursed door Anglès
Pep Galván 3r A
Ella was a 14 year old girl who lived in a small town in the countryside. It hardly had three hundred people living in it, and most of the population worked as farmers, including her father. Her mother died when she was 3 years old in a car accident. Ella’s town didn’t have a school, so she had to take the bus to a nearby town every morning. On the weekends, she liked to help her father feed the animals in the morning. In the evening, after finishing her homework (although she sometimes didn’t), she usually hung out with her friends. They sat in a park, or in their hiding spot in the forest, and they talked about stuff. One of these evenings, while heading to the park with the fountain, the place they decided to meet up, she discovered a house that she could swear she had never seen before. It had a wooden door, which was vandalized with a few graffiti, but when she tried to open it, it wouldn’t budge. Her friend sent her a message asking where she was. The notification sound made her look away from the door and to her phone. She responded by saying that she had to finish some homework and that she would be there soon. After coming back home, she said hello to her father, and they had dinner together. She read her book for a while, and went to sleep afterwards. That night, she dreamed about that strange door. This time, however, she was able to open it with little struggle. But after that door, there was only another door, and then another. She tried to turn around and go back outside, but the same thing happened once again. No matter how many doors she opened, there was always another one behind it. Suddenly, a noise started ringing inside her head, and she couldn’t get it out. She woke up sweating when the alarm clock rang. She turned it off and checked her phone. It was 7:00 AM, but it was sunday? Did she perhaps
forget to turn it off? It didn’t matter now, she was already awake. She got dressed and headed to the kitchen, where her father was reading the newspaper. Hey greeted each other and she grabbed a bowl, milk and some cereal. After finishing her breakfast, she helped her father with the farm chores, and they ate together. But she could not get that door out of her head, it felt like it was calling to her, pulling her. She decided to open it today. She said goodbye to her dad, and headed towards that strange and mysterious house. When she tried to open the door, it was surprisingly easy to open it this time, like it had been oiled in anticipation for her appearance. This only reassured her that she was supposed to be here, this door was built for her. When she went inside, everything was dark, she couldn’t see anything. She heard the door suddenly close behind her, which scared her a little. She was starting to regret coming here at all. She turned around to try and open the door, but there was nothing there, like the wall had disappeared before her. She ran in all directions, but didn’t hit anything. She fell to the floor and started screaming, but no one could hear her. Not even herself.
Finalistes Nora Riera 4t A Júlia Forné 4t B
PUNTS
e r b i L L de
Desirée Hernàndez 1r B
Gina Cirera 4t A
Carla Aranda 1r B
Helena Marès 4t B
Ana Martínez 1r C
Lucía Caravaca 4t B
Dos cubs, un semicercle i
un angle de 180º Clàudia Bonilla 3rB
Simetria sobre el Pla horitzontal Cristina Giné Professora VIP
Segueixo sense trobar l'arrel quadrada Biel Carretero 1r C
Al millor vídeo de com fer un pastís Jaume Germà de 1r B
Al pastís més bonic Emma Parellada i Carla Aranda 1r B
Confecció i venda de roses Alumnes 4t d'ESO
Lectura en veu alta Alumnes 1r i 2n
Videoconferència literària amb la Fundació Santa Susanna
Activitats, Tallers i Esports
Exposicions
Mur Literari Professorat
"A l’Institut Pic del Vent estimem i celebrem la Diada de Sant Jordi i el Dia Internacional del Llibre, però en el nostre institut no tenen cabuda els dracs ferotges que ho destrossen tot, ni les noies i dones som persones febles que necessiten ser salvades, ni els homes som persones sense sentiments que lluiten ferotgement. Som com som i som qui volem ser, lliures d’estereotips i etiquetes sexistes. Ens regalem llibres i roses indistintament del nostre gènere, gaudim i celebrem la nostra diada amb llibertat"
Manifest llegit a l'entrega de premis del dia de Sant Jordi
Maria Cervera
Institut Pic del Vent Agraïments: AFA del Pic del Vent
Fundació Santa Susanna Comissió Sant Jordi