Post1 febrer 2017

post revista de l’infanta isabel d’aragó

il·lustració de Carla Gómiz (B1P)

índex

editorial 0 notícies infanta premis viatges entrevistes

josep maria pérez

rosa ardid teatre dossier TEI aula d’acollida creació

agraïments

Encetem revista i volem donar les gràcies als que han col.laborat amb nosaltres sense ni tan sols tenir una referència del que anava a ser el resultat final. Gràcies especialment als nostres dos primers entrevistats, els dos exprofessors Josep Ma Pérez i Rosa Ardid, i als alumnes que han fet els articles de la revista i la portada, al Departament de Visual i Plàstica i al Departament de Llengua catalana.

editorial 0 PLANS DE FUTUR

Actualment, la situació econòmica a Espanya ens deixa clar als joves els nostres plans de futur. A diferència dels nostres avis, els nostres objectius es basen en emigrar a altres països per trobar una feina estable per tenir una vida digna. Però aquestes només són les nostres expectatives, i no tothom té aquesta oportunitat.

La majoria dels joves volen continuar la seva formació professional en països de parla anglesa. Les destinacions més desitjades són Gran Bretanya i els Estats Units, ja que són països amb un gran desenvolupament i ofereixen bons llocs de treball, però principalment per la seva llengua, l’anglès, la més parlada internacionalment. Les noves generacions, ens interessem per aprendre noves llengües i conèixer noves cultures.

El nostre futur és incert, cap de nosaltres sabem si complirem els nostres objectius de la vida, si podrem tenir els recursos econòmics necessaris per estudiar el que realment ens apassiona, si podrem tenir la nostra feina desitjada... però això es l’interessant, anar-ho descobrint poc a poc.

Alba Gràcia, Manuela Iglesias, Alba Manzano, Ari Sierra i Monica Sun (E3B)

il·lustració de Xavi Edo (B1P)

premis PREMI ESADE Enhorabona a la Míriam, pel seu magnífic treball i a la Clara per la seva nominació!

PREMI JOVE DE CÒMIC

L’alumna Míriam Pajares Fernández ha estat la guanyadora del premi Dialoga ESADE, corresponent a la convocatòria de l’any 2016 en la seva tercera edició, en la modalitat individual. L’alumna Clara Zabala Aguilar, també de 2n de batxillerat, ha resultat finalista en aquest concurs.

El premi l’atorga la Facultat de Dret d’ESADE, mitjançant el Grup de Recerca en Conflict Management, i el Col•legi de Notaris de Catalunya, en el marc de les seves activitats de difusió i promoció de la resolució alternativa de conflictes, i està destinat als alumnes de batxillerat dels col•legis i instituts de tot Catalunya. A més, compta amb el suport dels Departaments d’Ensenyament i Justícia de la Generalitat de Catalunya.

Extracte breu de text de la Míriam: «Aristòtil descrivia l’ésser humà com un “zoón politikón”, que vol dir animal polític, i en el seu sentit originari significa que s’organitza en societats, que no pot viure aïllat per naturalesa. Personalment opino que la base perquè una societat funcioni correctament és el respecte, perquè quan no n’hi ha és quan es creen els conflictes.»

Enguany molts alumnes del nostre institut participaran al Premi Jove de Còmic Sant Martí.

La convocatòria pretén sensibilitzar els nostres joves en un tema tan delicats com és la violència masclista.

Alumnes de 2n d’ESO i de Cultura Audiovisual de 1r de batxillerat artístic han rebut dues sessions de treball en què s’han atansat al problema i han rebut orientacions per a la creació d’un còmic.

Encara no sabem qui s’endurà el premi, però de moment tots ells ja han guanyat un temps valuós per a utilitzar el dibuix com a eina de canvi de la nostra societat.

viatges

BROADSTAIRS

Del 4 al 18 de setembre, 32 alumnes de 4t d’ESO i primer de batxillerat vam estar-nos a Broadstairs, un poble de la costa anglesa. En aquest viatge ens vam allotjar amb les nostres “host families”, fèiem classe a la Kent School of English i vam visitar algunes de les principals ciutats d’Anglaterra.

El viatge va començar el diumenge 4 de setembre a la T2 de l’Aeroport del Prat. El nostre vol va sortir a les 9:30 i vam aterrar a París a les 11:00. Allà un autobús ens va conduir pels principals monuments de París com el Louvre, Notre Dame i la Torre Eiffel, mentre la nostra professora, Rosa Maria Melià, ens feia de guia turística. A les cinc de la tarda, ens van portar al mateix aeroport on havíem aterrat hores abans i entre cues i controls de seguretat per poc perdem l’avió. Vam sortir de París a les set hora local i vam aterrar a Londres a les nou de la nit, també hora local. Ens van fer passar més controls i més cues i, després d’una llarga espera, vam agafar un altre bus que ens va portar fins a Broadsairs, on per fi vam poder descansar.

Potser aquell va ser un dels dies més emocionants del viatge, perquè els altres dies van ser d’allò més rutinaris. El dilluns començàvem l’escola i amb ella, les nostres primeres classes després de les estimades vacances. El primer dia ens van explicar la facilitat amb la que t’atropellen els cotxes anglesos, perquè com que tot ho fan a l’inrevés i en els cotxes no podien ser menys, la prioritat és pel vehicle i no pas pel vianant. També ens van explicar on menjar i totes aquestes coses necessàries per poder sobreviure. Després d’aquesta explicació ens van donar un examen que determinaria a quin nivell (de l’1 al 5, sent el nivell 1 el més baix i el 5 impossible) faríem nosaltres les classes. Així vam acabar les classes i venia l’hora de menjar. Per menjar ens donaven uns tickets que podíem gastar en unes determinades tendes del poble (de menjar ràpid, la majoria) i teníem una hora i mitja per emplenar l’estómac.

Cada tarda fèiem alguna activitat com un passeig per la platja, jocs a elegir, jugar a les bitlles o visitar alguna ciutat. A la nit fèiem activitats nocturnes com ballar amb uns simpàtics alemanys, escoltar l’artista del 4B Noelia Serrano cantar Justin Bieber al karaoke o veure una pel•lícula d’animació que crec que només em va agradar a mi. Com he dit abans, que de tant en tant visitàvem alguna ciutat, el dimecres vam visitar Canterbury, una ciutat plena d’estudiants com nosaltres, amb una botiga de «tot a un pound» (que es va agrair) i potser el més important però no tan útil com la botiga de «tot a un pound», la gegantina catedral de Canterbury.

Aquesta catedral, segons el que ens van explicar, va ser la més important d’Anglaterra en temps passats (si és que no ho és encara). És d’aquestes catedrals que és tan alta que et fa sentir petit. I almenys està acabada, que la Sagrada Família no pot dir el mateix. A dins no vam fer res més que caminar com aquells zombies que surten a la tele, ja que no es podia parlar (i, per tant, no teníem la Rosa que ens fes de guia) i tampoc ens podíem parar a veure moltes coses, perquè el temps era justet. Així va acabar el dimecres.

El dijous i el divendres no van ser gaire interessants, classe i poc més. El dissabte ja va estar millor i vam visitar Cambridge, però per primer cop ens va tocar buscar aixopluc als nostres paraigües.

A Cambridge, ens va fer de guia un monitor que tenia més braços que no pas cames, d’aquests que van al gimnàs i s’obliden que tenim quatre extremitats, però que va agradar a totes les noies i un home més grassonet al que alguns alumnes deien “Mugrons de ferro”, suposo que ja us imagineu per què. Dita aquesta anècdota, explicaré l’important de Cambridge.

Aquesta ciutat és travessada pel riu Cam i compta amb una de les universitats més importants i antigues del món: The University of Cambridge. També vam veure el King’s College i alguna altre universitat. Vam arribar a casa a les 8 de la nit (que allà és molt tard, tenint en compte que sopàvem a les 6:15) i ens haver d’anar a dormir per matinar l’endemà.

Ja era diumenge, ja feia una setmana que havíem deixat enrere Barcelona i les nostres famílies i com el diumenge passat, em van fer matinar. A un quart de vuit havíem de ser a l’estació de tren, que ens va portar, en un llarg trajecte de quasi 2h 30min, fins a la capital. A Londres ja no ens acompanyava ni Mugrons de ferro ni l’home dels braços forts, de fet no ens va acompanyar ningú del Kent School of English ja que el viatge a Londres va ser iniciativa dels nostres professors. Aquell dia vam veure el London Tower Bridge, un castell que no recordo el nom (tranquils, que no em refereixo al Buckingham Palace), vam observar (només per fora, perquè van considerar més important la façana que no pas l’interior) el museu de ciència i vam passejar pel Hyde park. Ens van donar temps lliure a l’Oxford Street per menjar, comprar i fer tot el que volguéssim, vam veure l’andana 9 i tres quarts de Harry Potter, el London Eye i el Big Ben. Tot això ho vam fer amb l’ajut del metro londinenc i les nostres cames, que van caminar uns 18km aproximadament durant tot el dia.

La setmana del 12 al 18 de setembre no va ser tant interessant ni emocionant com la primera, suposo que perquè ja ens havíem acostumat a tot això de veure anglesos per tot arreu (més que a les Rambles i tot!). Aquesta setmana vam agafar un bus el dimecres i ens vam apropar una mica més al continent. Vam visitar Dover, la ciutat més propera d’Anglaterra a França. En aquesta ciutat hi ha el famós tren que porta cotxes d’un costat a l’altre, però també hi ha un castell que va ser utilitzat com a punt estratègic a la segona guerra mundial. Ens van explicar molt poc d’aquest castell (per no dir res) i ens van donar temps lliure. La nostra pròxima i última visita va ser novament la capital del Regne Unit. Aquest dia sí que anàvem acompanyats per l’escola.

Vam travessar el Tàmesi, vam veure el Buckingham Palace, vam entrar (aquest cop de veritat) al British Museum, vam observar novament el Big Ben i vam repetir, també, el London Eye.

Amb totes aquestes vivències vam arribar al final de la història, on els bons guanyen i els dolents moren, on es mengen perdius i algun príncep troba l’amor de la seva vida.

Aquest final, però, no va ser del tot així. Ens vam acomiadar de les “Host Families”, alguns amb més tristor que d’altres.

Vam arribar a l’aeroport i com una garrafa d’aigua freda ens van dir que el nostre vol s’havia retardat dues hores. Eren les onze i ja havíem facturat les maletes, però el nostre vol no sortia fins passades les quatre. Al final vam perdre allà cinc hores, i per poc tornem a perdre l’avió. Tot això el vam agafar i vam arribar a Barcelona a les set de la tarda. S’havia acabat, ja érem a Barcelona i ja ens havíem de preparar per l’endemà, que tocava anar a l’Infanta.

Victor Fonoll E4A

Valoro aquesta experiència positivament ja que gràcies a això puc parlar un anglès una mica més fluid i tinc més LA MEVA EXPERIÈNCIA A confiança en mi mateixa.

BROADSTAIRS

El 4 de setembre , els estudiants de l’Infanta Isabel d’Aragó vam anar a l’aeroport de Barcelona per emprendre el nostre viatge de dues setmanes a Broadstairs, a Kent.

Abans d’arribar a de London, Luton, vam fer escala a París, on vam agafar un autocar per veure la ciutat i vam tenir l’oportunitat de menjar crepes i fernos fotos en alguns dels monuments més importants, com la Torre Eiffel i la catedral de Notre Dame.

Vam sortir cap a l’aeroport de Londres on vam arribar cap a les 22:00 (hora espanyola) i ens va venir a buscar un autocar per portar-nos a Broadstairs, el qual ens va deixar en un descampat en què hi havia un home que ens va recollir per portar-nos a la nostra casa d’acollida. Quan vam arribar-hi la Sarah, la Tsehay i jo el primer que vam veure va ser una dona d’uns trenta-cinc anys anomenada Sara, molt riallera, rossa, amb la pell blanqueta i els ulls d’un verd molt intens.

L’endemà, vam veure el Jude i el seu fill de cinc anys, molt semblant a ella: ros, d’ulls verds i molt tímid.

El primer dia de classe a la KSE vam fer un examen perquè ens assignessin el nostre nivell. Allà ens vam trobar amb altra gent procedent d’Itàlia, Granada i fins i tot Alemanya.

La primera setmana vam fer moltes activitats com el karaoke, cantar cançons populars, vam veure una pel•lícula en anglès anomenada Kubo i també ens van deixar escollir opcions per fer un dia a la setmana: com voleibol, tenis, tenis de taula, caminar pel poble, bàsquet...

Per mi, la millor part del viatge, sens dubte, van ser les visites a les ciutats i els monuments; sobretot anar dos dies a Londres. Vam anar a veure el Greenwich Park, on vam dinar, i més tard vam anar a fer-nos fotos al Big Ben. Després ens van deixar temps lliure per anar a comprar i veure una mica la ciutat.

També vam tenir l’oportunitat de visitar Canterbury, una ciutat molt bonica, amb una llarga història i una catedral colossal.

Un altre lloc on vam anar la primera setmana va ser Cambridge, on ens van fer una visita guiada i ens van explicar un munt de coses.

La segona setmana, vam fer activitats més divertides després de classe, com anar a jugar a bitlles, jugar a voleibol, cantar al karaoke, ballar Barn Dance, anar a la discoteca. Va ser interessant fer teatre en anglès. Es tractava de sortir a l’escenari a representar l’obra que teníem assajada, i una altra activitat va ser una caminada per tota la platja de Broadstairs fins arribar al poble del costat, on vam anar a comprar per la High Street.

L’última setmana vam anar al Castell de Dover; vam poder entrar-hi i veure com la gent de l’antiguitat vivia a la seva època.

Abans d’anar-nos-en, el darrer lloc que vam visitar va ser Londres un altre cop.

Vam agafar un vaixell al riu Tàmesis on vam fer un viatge d’una hora i veure alguns

dels monuments des de lluny com el Tower Bridge, el London Eye i de nou el Big Ben. La resta del dia la vam dedicar a Harry Potter: vam anar a l’andana 9 ¾ a l’estació de King’s Cross, on es va rodar una escena de la pel•lícula i després vam entrar a la botiga oficial que estava a dins del metro.

L’últim dia ens vam acomiadar de la Sara i en Jude i ens van portar amb cotxe a l’aparcament per agafar l’autocar que ens traslladaria a l’aeroport de Gatwik. Quan vam anar a agafar l’avió ens vam trobar amb els alumnes de Granada i Itàlia i vam estar parlant amb ells una estona.

El temps ens va acompanyar molt, menys el dia de la bolera, que va ploure a bots i barrals; però va estar divertit.

L’activitat amb la que m’ho vaig passar millor va ser el voleibol perquè vam estar amb els granadins i els italians, i la ciutat que més em va agradar va ser Londres, és molt bonica i tenia moltes ganes de veure-la.

La casa on estàvem era molt acollidora. La dona ens va tractar molt bé i ens va cuinar de meravella, cada dia un menjar diferent.

Vera Nieto E4A

LA NOSTRA AVENTURA A les 9.10 h del matí, sortia el nostre vol del Prat cap a París. Vam acomiadarnos de les nostres famílies amb petons, abraçades i algunes llàgrimes...

Malgrat que només serien dues setmanes, semblava que ens n’anéssim una eternitat. De fet, marxàvem fora de casa nostra, deixàvem la nostra llengua i una família desconeguda ens esperava. Quan va enlairar-se l’avió va ser quan ens vam adonar que allò anava de veritat; deixàvem enrere Barcelona.

Primer de tot, vam visitar París en autobús, fent parades per fer fotografies a tot el que veiem. Érem quasi com els japonesos amb tanta foto de grup, sols o amb els amics. Quan vam arribar a l’aeroport per anar-nosen a Anglaterra, just després de passar el primer control, quan ja estàvem a punt de passar el segon, ens vam trobar una cua llarguíssima. Cada minut que passàvem es feia més lent i quasi vam arribar a pensar que no arribaríem a agafar el nostre vol. Després de passar la cua, vam haver de fer una cursa pels passadissos de l’aeroport buscant la nostra porta, amb els professors assenyalant-nos per a on anar, cridant que anéssim més ràpid... i al final ho vam aconseguir! L’avió sortia amb un pèl de retard.

A la nit, ja érem a Broadstairs. Teníem por de saber com serien les nostres famílies i encara ens angoixava més saber com seria el nostre examen inicial.

La major part del període de l’estada el vam passar rient, parlant i coneixent els nostres companys, italians, alemanys, granadins i fins i tot un hongarès.

Durant l’estada allà vam fer varies excursions i sortides, les mes importants de les quals van ser a Cambridge, Canterbury, Dover i Londres. En aquest llocs vam poder passejar per els carrers, fer moltes fotografies i, sobretot, moltes compres per a les famílies, roba per a nosaltres, menjar, etc.

Va ser una experiència impressionant i ara parlem amb una major fluïdesa i amb més rigor l’anglès. Recomano aquest viatge a tothom que pugui tenir l’oportunitat de fer-lo.

Tsehay Lara, E4A

e n t r e v i s t e s

Avui tenim el plaer d’entrevistar a un home que, a les portes de la seva jubilació, va acceptar un càrrec semi polític al Departament d’Ensenyament per continuar fent el que li agradava.

- Benvolgut, Josep Mª Pérez, ex professor i ex director d’aquest institut i antic CAP dels Serveis Territorials del Baix Llobregat.

Comencem amb els seus inicis: A quin any es va llicenciar?

-Em tocava llicenciar-me l’any 75, però els militars m’ho van fer allargar un any i em vaig llicenciar al 76.

-A quin any va iniciar la seva carrera docent?

-Al curs 79/80.

-Per començar, ens agradaria parlar dels seus inicis i de com va escollir aquesta carrera. Per què va escollir aquesta carrera i no una altra? El va impulsar algú?

-Jo volia ser professor de secundària, però no sabia ben bé de quina matèria. En principi, m’agradava de llengua espanyola o fins i tot d’alemany. Però, quan tens un professor que és molt bo i t’agrada, tens una certa tendència de escollir aquesta matèria.

Jo baix tenir dos bons professors de Ciències Socials, per això ho vaig escollir.

-Després d’això, vostè va arribar a l’Infanta, l’institut on va treballar més temps en la seva vida. Quina va ser la seva primera impressió de l’Infanta?

-La meva primera impressió... Doncs jo vaig trobar un professorat molt envellit. Però, pel contrari, l’equip directiu era molt jove, no passaven dels 30 anys.

-Quan ja portava uns anys a l’Infanta, vostè va ser escollit director per la inspectora. Com va afron-tar aquesta decisió?

-Ningú volia ser director i la inspectora em va escollir a mi. Jo em vaig trobar que el director no volia continuar i la inspectora em va triar a mi. Vaig estar 3 anys, i vaig sortir. Després, l’any 86, vaig tornar a ser director, quan es va fer la reforma educativa. Per últim, l’any 2005 em vaig presentar voluntàriament amb un projecte recolzat per alguns professors.

-Com creu que el veien els alumnes com a director?

-Em veien com una persona seriosa. Perquè tu quan veus al director, el veus en la seva etapa de màxima autoritat del centre.

-Després d’uns anys com a director, va ser la seva hora de jubilar-se, però això no va ser així. Des del Departament d’Ensenyament, li va arribar una oferta per a ser CAP dels Serveis Territorials del Baix Llobregat. Què va sentir amb aquesta proposta? Li va costar acceptar-la?

-D’entrada vaig dir que no. Quan em va trucar la consellera, vam estar parlant i al final vaig acceptar, però per continuar fent el que m’agradava.

-És difícil estar al càrrec de més de 20 instituts?

-Sí i sobretot en una època de retallades. Allò era un càrrec polític, però jo no deixava de ser un funcionari de l’Estat.

No era una persona que estava dins d’un partit o res semblant.

El més difícil que m’he trobat era la negociació amb els ajuntaments i veure com no es posava sobre la taula el sentit comú, sinó les raons polítiques.

-Fa poc temps, va deixar el seu càrrec al Departament d’Ensenyament per jubilar-se.

Li va costar abandonar el treball que havia exercit durant tota la seva vida?

-No, en absolut. Quan em van nomenar CAP Territorial sabia que era el futur ex CAP Territorial. És més difícil passar de l’activitat de professor a jubilat que de l’activitat política a jubilat. De tota manera, és un procés natural.

-Doncs moltes gràcies per atendre’ns i ara passarem al qüestionari ràpid.

Hola, avui entrevistarem a una exprofessora de l’Institut Infanta Isabel D’Aragó, on va treballar molt de temps i va arribar a ser secretària d’aquest institut. Començarem amb les preguntes del qüestionari llarg:

Com va ser la teva primera classe com a professora?

-Vaig estar una mica tímida. Va ser en una acadèmia i els alumnes van entrar en un pla molt divertit. Llavors m’havia d’imposar, no va ser molt fàcil, però ho vaig fer.

Quin va ser el conflicte més gran que vas tenir tant amb alumnes com professors?

-Jo mai vaig tenir problemes amb ningú. Perquè als alumnes sempre se’ls ha de tenir respecte. Jo sempre em basava amb el respecte mutu. A veure, alguna vegada sí que he tret algú fora de classe per ser irrespectuós, però en acabar parlava amb ell.

El teu treball va afectar a la teva vida privada?

-No, en cap moment va afectar a la meva vida privada. Perquè una cosa és el treball i l’altra cosa és la vida privada. Llavors separava molt una cosa de l’altre.

Vas tindre favoritisme cap algun alumne?

-No he tingut mai favoritisme cap a algun alumne, això sí, hi ha alumnes que tenen més comunicació i empatia llavors, els tractes més respectuosament i amb més amabilitat, i en classes més grans hi hauran alumnes on no tindràs tanta de confiança, ja perquè no

estiguin segurs de comunicar-se o el que sigui.

Li va agradar jubilar-se?

-Sempre escoltava als meus companys com parlaven de la jubilació quan encara em quedaven tres o quatre anys perquè em toques a mi i quan passava això agafava les meves coses i m’anava.

Fins que un any vaig començar a saber que ja em tocava i quan vaig escoltar als meus companys sobre el tema, i vaig pensar que era el que em tocava i així ho vaig fer. Des d’ aquell moment he continuat fent coses que m’agraden.

Quins propòsits de la seva jubilació li queden per completar?

-No he tingut cap propòsit. Per mi és deixar de treballar, perquè ja era hora de plegar. Fins a l’últim moment vaig estar molt contenta de fer classe en aquest institut. Una vegada vaig sortir, em vaig dedicar a fer coses que ja feia en aquest moment, com ara, participar en alguns concursos literaris, corregir alguns textos que em demanen que corregís i fins i tot he participat en alguns homenatges de persones importants, així que es podia dir que no em queda cap propòsit.

Això ha sigut el qüestionari llarg a l’ex-professora Rosa Ardid.

qüestionari ràpid

1. Ja ha complert els seus somnis?

-Majoritàriament sí.

2. Un llibre que li hagi canviat la seva manera de pensar?

-Cap llibre, jo crec. Sí que recordo un que em va impressionar molt que es diu “Res de nou a l’oest” 3. Quin títol li posaria a la seva vida?

-Un tomb per la vida.

4. Quin és el seu menjar preferit?

-El rap amb carxofes.

5. El seu lema?

-Les coses es canvien fent i no parlant.

6. Un geni del segle XXI? -Valen els futbolistes? -Sí.

-Doncs Messi.

1.Solia estudiar a última hora o amb temps?

-Amb temps.

2.Quina assignatura detestava de petita?

-M’agradava molt estudiar, no detestava cap.

3.Que li ha agradat més ser professora o secretària?

-Professora.

4.Quin creu que va ser el seu millor alumne?

-No n’hi ha un de sol, perquè realment he tingut molt bons alumnes.

5.Quan era professora què creu que va ser el millor que va fer?

-Doncs, ajudar els alumnes.

6.Té “hobbis” a la jubilació?

-És clar, per exemple: anar al teatre, passejar a prop del mar, sortir i fer trobades.

7. Una foto històrica?

-L’arribada del primer home a la lluna.

Doncs moltes gràcies per haver-nos atès.

-Gràcies a vosaltres per haver-me escollit.

Entrevista a Josep M Pérez Alumnes d’E3B: Víctor González, Erik Luszczak, Joan Muñoz, Naiara González, María García, Mireia Meseguer, Carlos de la Vega, Ariadna Sierra, Manuela Iglesias.

Entrevista a Rosa Ardid Alumnes d’E3B: Marc Robles, Alejandro Curiel, Mayte Zambrano, José Rodríguez, Marta Nieto, Núria Tort.

7.Tornaria a escollir la mateixa carrera?

-Sí.

8.Canviaria alguna cosa del seu passat?

-Sempre pots canviar alguna cosa i estic convençuda que hi ha moments

El Banc del Temps és l’obra teatral que ha estat representada per alumnes de les optatives de teatre de 1r i 2n d’ESO, i altres alumnes col·laboradors del mateix nivell, a l’Institut, per Nadal.

teatre

Fitxa artística repartiment LÍDER MANIFESTACIÓ I CAMBRERA · Selena Andres

PERIODISTA · Laura González MARE AMB BEBÈ · Lauta Taulero ESTUDIANT 1 · Judith Samitier PINTOR PARETS · Judith Moreno AMERICANA · Silvana Rodríguez MOSSO D’ESQUADRA · Pol Nogués MOSSA D’ESQUADRA · Ainhoa Pastor SR. RETIRAT · Eloy García VERDULERA · Laia Aguilar ESTUDIANT 2 · Yolanda Romero JARDINER · Víctor Torrente

Tothom, actors i espectadors, en vam gaudir molt!

Per Sant Jordi, més?

primera trobada entre padrins i apadrinats 1r i 3r d’ESO

Han creat un programa de convivència escolar anomenat Tutoria entre iguals (TEI). Aquest programa és per a què posem fi al bulling o l’assetjament escolar. Consisteix en què els nois i les noies de primer tinguin un guia de tercer que li transmeti suport, companyia i respecte. És a dir, un padrí o una padrina de confiança.

El programa s’ha creat principalment perquè els alumnes que acaben d’arribar a l’Institut tinguin un suport o una referència d’ajuda en el cas que tinguin problemes amb un company seu o amb un altre alumne de l’Institut i, així, amb ajuda dels seus padrins ho puguin resoldre.

Paula Brañas - E3C

Ccurs 2016-2017

TESTIMONIS DE 1r

TESTIMONIS DE 3r

TEI

CARTA A LA MEVA APADRINADA

Una setmana abans que comences la primera trobada TEI estava espantada.

El dimarts 4 d’octubre va ser el dia de la veritat. Veia com tots els meus companys estaven amb els seus padrins. Tots excepte jo. Quan va passar una estona va venir cap a mi una noia corrents, esperant que fos jo la seva apadrinada. I era jo.

Ella en adonar-se se’n va alegrar molt.

Vam començar a parlar.

Si us dic la veritat, no va estar gens malament. Va ser bastant interessant. Vaig pensar i segueixo pensant que podríem arribar a ser bones amigues, ja que no té moltes amistats perquè, com que ve de fora de Barcelona, encara coneix poca gent, igual que jo. Així que, vaig pensar, que no estaré sola. I és veritat, ja no ho estic.

Selena Andres - E1C

Hola, Nora, Sóc la Laura Pablos, la teva padrina.

Vaig a 3rC, però això ja ho saps perquè ja ens hem conegut. Tenia moltes ganes d’entrar al programa TEI. Em sembla una molt bona fórmula per aconseguir que els alumnes que comenceu l’institut us sentiu acollits i segurs des del primer dia. I si teniu problemes, que espero que no, podeu buscar i trobar ajuda en un altre alumne més gran que vosaltres i amb més experiència.

Ja saps que pots comunicar-te amb mi sempre que vulguis o enviar-me algun WhatsApp, com ja has fet alguna vegada. M’agrada quan em busques la mirada per saludar-me. Això només vol dir que ens hem entès i que confies en mi.

L’institut no és fàcil. El canvi a 1r d’ESO és fort, però de mica en mica i amb esforç es pot superar tot.

Recorda que tens la meva ajuda quan la necessitis.

Barcelona, 15 d’octubre de 2016 Laura Pablos – E3C

TESTIMONI DE 3r

PROJECTE TEI - 4 d’octubre de 2016

Avui és el dia. El dia en el qual coneixeré el meu apadrinat/da. Hi ha sentiments varis: emoció, decepció… Però jo estic amb els sentiments a flor de pell! A poc a poc baixem les escales fins arribar a l’auditori. Estem reunits totes les classes de tercer.

L’idea cada vegada m’emociona molt més: poder donar la meva confiança i/o amistat al meu/va apadrinat/da em sembla tot un repte. Per què? Perquè arreu del món hi ha moltes personalitats diferents, ja sigui una persona transparent com l’aigua o tancada, és a dir, que li costi expressar-se en funció del seu entorn.

Ens criden per classe en grups de cinc persones. És el meu torn, procedeixo a pujar la rampa que ens porta directament a l’escenari. A continuació, em demanen el meu nom i cognom per donar-me el carnet d’apadrinat. Aleshores em donen un paperet amb la classe i el nom del meu apadrinat. Avanço una mica més i m’entreguen el full que posteriorment hauré d’omplir al pati.

Un cop al pati, em va tocar buscar el meu apadrinat. Això sembla el joc de buscar a Wally!Transcorren els minuts i segueixo sense trobar-lo. Vaig cap a les escales i allà la trobo. Em presento. En aquest moment estic més nerviosa que mai.

Li cauré bé? Li donaré una bona impressió? Podrà confiar en mi? M’envaeixen les preguntes.Intentaré fer-ho el millor possible i espero que tot surti bé.

Lorena Vidal - E3C TESTIMONI DE 1r

TESTIMONI DE 1r Hola!

Sóc la Júlia de 1B. El dimarts 4 d’octubre a les deu, jo com tots els altres nens de primer, vaig conèixer el meu padrí/na.

Al principi em vaig sentir nerviosa ja que no sabia si li cauria bé o si seria simpàtic/a o si seria noi o noia. Al sortir al pati jo encara anava amb crosses i vaig trigar més en sortir, però en sortir una noia em va preguntar si em deia Júlia Ripoll. Jo li vaig dir que sí. En aquell moment vaig conèixer la meva madrina, l’Alicia de 3B. Em cau molt bé.

Júlia Ripoll - E1B

Quan vaig baixar al pati a buscar el meu padrí, al principi estava una mica nerviós perquè hi havia gent molt gran. Però poc a poc tenia més ganes de conèixer-lo. Quan el vaig veure la primera vegada em va donar la sensació que ens assemblaríem bastant en caràcter i gustos. Ens vam anar coneixent a poc a poc i em vaig adonar que era veritat: tenim moltes coses en comú. També em va agradar que no va dir res respecte la meva estatura. Jo crec que ens farem molt amics.

Iker Luna - E1B

il·lustració d’Anaïs González (B1P)

T R E N Q U E M LA BARRERA DEL SILENCI

Aquí la gent és més avorrida que allà

mi país las personas son más

en

trobo a faltar la meva mare , els meus companys de classe , els meus germans, amics des de petits.

Aquí la gent és més lliure

aula d’acollida

m’ha sorprès la Sagrada Família, el menjar i el Tibidabo.

divertidas.

el sol la llengua és dif ícil

El que més m’agrada de viure aquí és la tranquil·litat.

trobo a faltar la meva àvia.

El que

més m’agrada de viure aquí , a Catalunya , és el paisatge .

El que em va sorprendre quan vaig arribar és la calor i el canvi de clima sobtat.

aquí ... és que costa fer amics.

creació Ella i jo

Així com ‘quell qui salta a la piscina, tot mirant-la amb un desig prou afable; ella, quieta, amb una mirada fina sense poder moure’s i essent sensible.

Érem dos joves, ella més jo, tot sols.

Ens miràvem, amb por, amb impaciència.

Consell que us dic: les mirades són gels sense fondre’s. Gaudiu la vostra essència.

Alejandro Moya (B1K)

La meva lluna

Em passa a mi quan miro el cel de nit.

La perla hi és, gran davant la foscor.

Se'n veu la llum durant poc temps. Llavors de cop ho veig: ella no està mai sola.

Encara tinc un fort dolor en el pit.

Recordar és veure-la sempre amb mi.

No sé si ja l'hauré de deixar anar.

Per fi ho veig clar, ja dolça pau l'envolta.

Anna M Bosch (B1K)

Qui sóc?

Es mira i no es reconeix al mirall, amb els ulls tristos i calculadors i uns llavis muts controlats pels altres.

El rostre, ple de dubtes i preguntes.

No sé qui sóc ni qui volen que sigui: no trobo la sortida del laberint.

Seré un titella que trenca tots els seus fils, que vol pensar i actuar per si sol.

Paula Cuadrado (B1K)

el rètol de carnaval de 2017 Com heu pogut veure aquests darrers dies als passadissos del nostre institut, s’ha presentat el Carnaval amb un rètol fet per una alumna del nostre centre. Concretament es tracta de la Carla Gómiz que està fent 1r de batxillerat artístic. L’equip de la revista ha volgut fer-li unes preguntes: Bon dia Carla. Com va ser que vas presentar aquest dibuix per la festa de Carnaval?

Bon dia. Va ser idea de la nostra professora de català que va animar-nos a uns quants a col·laborar fent un rètol. M’agrada molt dibuixar i no em va costar gens participar-hi.

Com és que vas pensar en un dibuix amb ratlles horitzontals negres? Què et va inspirar?

Normalment el carnaval es representa amb molts colors vius. Jo volia fer-ho sense havern’hi de posar massa. Primer se’m va ocórrer una idea i d’aquell esbós en va sorgir el dibuix final.

I una darrera pregunta, t’ha agradat veure la teva obra penjada per les parets de l’institut?

M’ha agradat molt. Et sents molt bé quan veus que el teu esforç i creativitat agrada a l’altra gent.

Carla, agraïm molt la teva aportació a la nostra festa.

il·lustració de Lucas Rodríguez (E3C)

això s'enalira!