Page 1

post revista de l’infanta isabel d’aragó

n.1

il·lustració de Leixin Wang (E3E)


índex

editorial 1 periodisme infanta article crònica columna d’opinió ressenya entrevistes enigma dossier TEI aula d’acollida passatemps concurs de fotografia creació


editorial 1

ESPRINT FINAL

Si us demanessin que expliquéssiu com és un curs escolar, com ho faríeu per evitar la pèrdua de matisos? Per què tothom entengués el començament suau, tranquil, que pren velocitat i a mesura que avança topa amb més i més sots... La referència més precisa que he pogut trobar es una cursa d’obstacles. Els estudiants són tots competidors i comencen a córrer pretenent ser els primers en arribar a la meta, és a dir, assolir el fi de curs amb notes elevades. Si et quedes massa ressagat calen mans i mànigues per tornar al nivell que et pertoca en la competició. En canvi, si acceleres massa al principi, intentant fer tota mena de deures, treballs extra, estudiar un tema per endavant i aquesta mena de coses, tot i que has agafat avantatge, el cervell actuarà com unes cames enrampades i et demanarà l’alto. Aquells que han preparat els obstacles i arbitren en tot moment són els professors (tot i que mai no falten per prendre el rol d’entrenador, coach o preparador físic), que tal i com passa en els events esportius són aclamats pels vencedors i maleïts pels perdedors. Els obstacles? Exàmens, deures i treballs de síntesi o recerca preparats amb cura pels organitzadors, àrbitres i entrenadors. Els dies festius són aquelles paradetes que hi ha al llarg del recorregut de les maratons (heu de tenir en compte que aquesta cursa d’obstacles dura un total de nou mesos, o sigui que em prenc la llibertat de comparar-ho amb una cursa mixta de marató i obstacles) on, gairebé sense aturar-te, et refresques abans de continuar.

Ah! I no podem oblidar aquell moment del curs i la cursa, quan està a les acaballes, en que per alguna raó està decidit que s’hi col·locaran tots els obstacles possibles, ben junts, atacant les esperances dels pobres concursants, que s’esforcen en un esprint final de caire desesperat, veient més enllà de la meta un món paradisíac de gelats i piscines... Just abans de la pròxima cursa.

Joan Muñoz Gol (E3B)


periodisme infanta


article YOMO: UNA OPORTUNITAT MALGASTADA

Cada any se celebra el Mobile World Congress, on es presenten les novetats més importants del sector del mòbil. Juntament amb el MWC, se celebren el YoMo (Youth Mobile Festival), més adreçat a joves d’entre 4t d’ESO i 2n de batxillerat. Mentre que el MWC cerca exposar novetats, mostrar els nous avenços tecnològics i l’expansió ràpida del smartphone arreu del món, el YoMo té una finalitat bastant diferent a la del MWC: “YoMo vol inspirar a milers de joves i ajudar-los a conèixer millor les carreres professionals dels sectors STEAM en un món cada vegada més mòbil.” A l’hora de la veritat, a YoMo no hi havia cap novetat del món del mòbil i menys de tecnologia. Hi podíem trobar algun estand de videojocs en realitat virtual, un de programar robots per guanyar una batalla de sumo, un d’altre per veure l’efecte que tenen les drogues al nostre cervell i enquestes, entre d’altres. La majoria eren de ciències i no eren gaire inspiradores, la veritat. Celebrant-se a una ciutat de referència com Barcelona, la ciutat del mòbil, el YoMo ens hauria d’haver portat novetat, i no avorriment amb coses que ja hem anant veient els darrers anys i enquestes. Encara que no ha estat gaire entretinguda la visita al YoMo, hi ha hagut un parell de parades originals, com la de fer sonar notes tocant objectes i una muntanya russa amb realitat virtual. En conclusió, el YoMo tenia potencial de portar novetats als joves juntament amb ciència, però al final ens ha deixat només amb videojocs en realitat virtual i menys ganes d’anar l’any vinent. Potser aquell va ser un dels dies més emocionants del viatge, perquè els altres dies van ser d’allò més rutinaris. El dilluns començàvem l’escola i amb ella, les nostres primeres classes després de les estimades vacances. Santi Cardozo (E4B)


crònica CRÒNICA DE L’EBRE

Calor, aigua, crema solar i mosquits. Després de tres dies al Delta de l’Ebre no he estat capaç de trobar una manera de referir-m’hi d’una manera més concisa i clara. Us podria parlar de les rutes amb bici, de la travessia amb golondrines, el passeig amb caiacs, explicar la bellesa de la fauna i els misteris de la flora, narrar el gust d’uns plats esplèndids (millorats, això sí, per una gana voraç) , però tot i que seria una explicació sincera, no seria gaire més que mitja veritat. La veritat plena, completa, és que al Delta hi fa una calor d’espant, terrible. Tant, que en un dia us dutxareu quatre vegades i només l’última serà amb aigua. Les tres primeres, per desgràcia, seran amb crema solar, suor i repel·lent de mosquits. Un consell desinteressat: porteu aigua. Molta aigua, o us en penedireu. No vulgueu formar part d’aquells il·lusos que creuen que una única ampolla o cantimplora serà suficient per un dia al Delta.


Suposo que ja us imaginàveu que una experiència escolar no podia ser tot flors i violes. Us ho passareu bé, sens dubte, però els mosquits, perepunyetes de mena, us atacaran sense compassió com un micro exèrcit alat armat amb agulles i gula de sang. Ni tan sols el repel·lent més eficient dissuadirà tots els soldats d’aquesta petita milícia, ja que tot i que sempre hi ha dissidents, mai no falten aquells valents herois de batalla que maleireu cada matí per nit passada al Delta. La crema solar és un bé necessari si no es que sou increïblement morenos. Si no, patireu unes cremades que us guanyaran el sobrenom de Gamba Humana, Indi/a Pell Roja o fins i tot, si es dóna el cas que un dels burletes té un tarannà poètic, Posta de Sol. A més, la picor i cert dolor us acompanyaran la resta de camí. Anar al Delta val la pena, però no oblideu un equipament adequat! Joan Muñoz Gol (E3B)


columna d’opinió

il·lustració de Marina Garcia (B1)

Retallades, aquella paraula que ha definit el nostre sistema educatiu. El que ha provocat l’augment de la mitjana d’alumnes per classe, que també despatxat uns 30.000 professors. Però aquestes retallades no ens afecten a tots… Per què no apliquem aquestes retallades als polítics? Per què s’han d’acomiadar persones que formen els futurs habitants d’aquest món, i no es despatxa un home que cobra una quantitat indecent de diners l’any per seure a una cadira a la Zarzuela, sense fer una feina important per a l’Estat? Aquestes retallades han afectat de ple el nostre sector: l’educatiu. En els últims 4 anys, la mitjana d’alumnes per clase ha pujat en uns 5 alumnes, de 25 a uns 30. També s’han despatxat uns 30.000 docents, com ja he mencionat anteriorment.

El que no s’entén és per què hem de sofrir l’aplicació d’aquestes mesures mentre que hi ha personatges defraudant 17 milions d’euros com qui no fa la cosa. Indignant. Però el més indignant d’aquestes retallades és a on van a parar aquests calers. Quan vèiem per la televisió el discurs del nostre “president”, orgullós d’anunciar aquestes retallades, nosaltres estàvem més pendents del Barça i ‘La Roja’ que no pas del nostre país. Donàvem més importància a Manolo tocant el seu bombo que no pas a com la borsa queia a mínims històrics. Mira que érem innocents. Sincerament, ens van prendre el pèl, però tampoc ens vam queixar. Tothom deia “que bona la reforma del govern, que bé aniran les retallades per l’economia”. Repeteixo: que INNOCENTS que érem. Què més es pot fer per treure de la Moncloa els que ens han robat més que Bonnie i Clyde. Què més podem fer per deixar de pensar un dia en CORRUPCIÓ. Què més es pot fer… El govern actual ens promet i ens promet la recuperació econòmica. Que innocents que som… Erik Luszczak i Bernat Jané (E3B)


reportatge ITINERARI PER SANT MARTÍ DE PROVENÇALS

El barri de Sant Martí de Provençals és un barri obrer situat a Barcelona, al districte homòleg. Es troba als aforesd’aquesta ciutat, a prop del riu Besòs.

1. Començarem el nostre recorregut al Parc de Sant Martí, en concret a l’Església del barri. A finals del segle XV, aquesta església va sofrir una reedificació. Hem escollit aquest indret com a inici del nostre itinerari ja que creiem que és un lloc adequat: aquí va ser on es va concentrar el primer nucli de població del barri.

2. Continuarem el nostre itinerari baixant pel carrer Agricultura, on girarem cap a la Rambla Guipúscoa per tal d’enfilar el carrer Puigcerdà, que ens portarà al següent indret de la ruta: el Parc de la Palmera. En aquest emplaçament s’hi va localitzar una fàbrica, signe de la arribada de la Revolució Industrial al barri i de la qual encara es conserva una xemeneia. Aquest parc també és característic per una palmera que hi va romandre durant més de 100 anys, però que va ser tallada l’any 2016. 3. La següent parada del nostre viatge serà el recentment inaugurat Auditori de Sant Martí. Per arribar-hi, continuarem tot recte pel carrer Concili de Trento fins arribar a la plaça Angeleta Ferrer. La seva localització és peculiar, ja que està


situat entre dos instituts que tenen més de cinc dècades a les seves espatlles. En aquest recinte s’hi representen una gran varietat d’obres, des d’òpera fins a festivals de ball. 4. Prosseguirem dirigint-nos al pont de Felip II. Per fer-ho, agafarem la Rambla Guipúscoa de nou i girarem al carrer Bac de Roda. Aquest pont va ser construït per Santiago Calatrava amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, motiu pel qual també és anomenat Pont de Calatrava.

5. Ara ens dirigirem a la plaça Islàndia. Per fer-ho, girarem a l’esquerra pel carrer Huelva, i a la dreta per Espronceda fins arribar al carrer Palència, on trobarem la plaça. Aquí podem trobar unes fonts que representen els gèisers islandesos. Una curiositat d’aquest punt és que va ser inaugurada per la presidenta d’Islàndia mateixa, Vigdís Finnbogadóttir.

6. El nostre següent punt de la ruta serà els Encants, situat a la plaça de Glòries, i per arribar-hi continuarem per Palència i baixarem Meridiana tot seguit. Aquest lloc va ser remodelat fa poc, i ara el seu edifici és un dels més característics del 22@. Aquí, molts comerciants es troben per intercanviar una gran gamma de productes a preus molt baixos. 7. Ara anirem al TNC o Teatre Nacional de Catalunya. Per arribar-hi només haurem de baixar per la Meridiana. Aquest edifici, obra de l’arquitecte Ricard Bofill, ofereix una oferta teatral reconeguda a nivell nacional i internacional. Va ser inaugurat el 1996.


8. Ja estem a punt de finalitzar. Ara tornarem als indrets del barri per dirigir-nos al Parc del Clot. Per fer-ho, pujarem per Meridiana, girarem per Gran Via i pujarem pel carrer dels Escultors Claperós. Aquí hi va haver una important zona industrial de RENFE a finals del segle XIX. 9. El penúltim punt serà l’Institut Juan Manuel Zafra. Per ferho, agafarem el carrer Aragó i pujarem per Rogent. És un edifici modernista situat al carrer Rogent, en el barri del Clot. És un edifici emblemàtic per al barri, ja que és un exponent d’aquesta tendència artística reconegut a nivell nacional. 10. L’últim punt del nostre itinerari serà l’emblemàtic Hospital de Sant Pau, recentment reedificat. Per dirigir-nos-hi, girarem per Provença i després per Independència, on continuarem recte. L’Hospital de Sant Pau és el més significatiu de Barcelona, sobretot per la seva antiguitat, ja que va ser inaugurat l’any 1902.

La nostra ruta dura unes dues hores, fent un recorregut, tal i com es mostra a la imatge, de 8.84 km. Bernat Jané, Víctor González, Erik Luszczak, Joan Muñoz i Carlos de la Vega (E3B)


r e s s e n y a


ESPECTACULAR VISITA DE MARIA SEVILLA A L’INFANTA La majoria de persones que estàvem assegudes en aquella sala de segur que no la coneixíem d’abans o bé no havíem sentit a parlar gaire d’ella. Sigui com sigui ningú va poder discutir l’elegància que envoltava la Maria Sevilla quan recitava els seus poemes i després explicava el seu significat el passat divendres 9 de juny a l’institut Infanta Isabel d’Aragó. Vam tenir el plaer d’acollir i escoltar una noia que s’ha fet un lloc dins la poesia catalana. Aquesta jove promesa ha rebut el Premi Bernat Vidal i Tomàs 2015 amb el seu primer llibre, Dents de Polpa. El grup d’oients format per alumnes de 4t i 1r de Batxillerat vam gaudir d’aquesta veu tan intensa, arriscada i revolucionària. Aquesta veu que recitava els seus poemes orgullosament com si d’una melodia es tractés. Aquesta veu que relatava mil i una històries amb una ardor tan intensa que la concurrència va quedar atònita, sense alè. La màgia que transmetia era palpable a l’ambient que es respirava a la sala. La seva obra, on hi podem veure característiques avantguardistes, va transmetre molt a totes les persones que érem allà. La monotonia de les minúscules i el canvi de lloc de les paraules fou esplèndid. I encara ho fou més el motiu pel qual ella escriu poesia: per la por al buit, al silenci. Per evitar sentir aquella impotència a l’hora d’escriure quan les paraules es converteixen en forats. Esplèndida tota ella.


En un moment donat va anar més enllà i amb molta destresa ens va fer un paral·lelisme entre les xarxes socials i la discriminació xenòfoba, homòfoba i masclista, a la que milers de milions de persones estan sotmeses cada dia. El seu rugit de lleona contra la repressió fou inspirador. Qui no seria capaç d’entendre-ho quan ella ho compara amb elements quotidians, com són els emoji? Potser no tothom ha estat capaç de veure el que Maria Sevilla volia transmetre. No tothom va entendre com d’especial era la seva veu quan parlava de la seva obra. No tothom va quedar bocabadat amb El Mar, i no tothom va veure tot el que aquell poema podia aportar. Potser no tothom va entendre-ho, però el primer error és pensar que s’ha d’entendre, que tot té una explicació, quan la poesia només s’ha de sentir i no buscar racionalitat. Per tot això i molt més, gràcies Maria Sevilla. Isabel Iruela (E4B)

Fotografies d’Alex Barreiros (E4B)


tampoc en tinc fills. Tens algun tipus de mascota? Sí, i de fet en tinc més d’una. Tinc un gat, una gossa i set peixos! On vius i quin transport utilitzes per arribar a l’institut? Com ja he dit visc a la ciutat de Barcelona, i cada dia vaig a peu per anar a l’institut. Sempre vas voler ser mestre/a? Sí, sempre he sabut que volia ser mestre/a de física i química. Què és el que més t’agrada fer en el teu temps lliure?

Avui hem realitzat una entrevista a un professor/a perquè vosaltres esbrineu qui és.

M’agrada molt nedar, escoltar música, anar a concerts i al teatre. També m’agrada assistir a exposicions i aprendre llengües. Gaudeixo molt jugant a tennis, fent submarinisme, esquiant i sobre tot viatjant! A L’INSTITUT:

Quina edat tens?

Quants anys portes a l’infanta?

Tinc 62 anys.

Porto aproximadament uns 8 anys.

On vas néixer?

De quin departament formes part?

Vaig néixer a la ciutat de Tarragona, tot i que actualment visc a Barcelona.

Formo part del departament de Física i Química.

Tens germans o germanes?

A quins cursos acostumes a fer classes?

En total érem cinc germans contant-me a mi, però desgraciadament ara mateix només hi quedem tres. Quin és el teu estat civil? Solter/a i doncs com podreu esbrinar

Gairebé faig classe a tots els cursos excepte els alumnes de 1r d’ESO que encara no cursen la meva assignatura.


Què és el que més t’agrada de la teva professió?

estan molt interessats en el que explico.

Sincerament, el que més m’agrada de la meva professió és fer pràctiques al laboratori amb els alumnes. Ho gaudeixo molt.

Normalment utilitzes portàtil, projectes imatges, etc.?

Comptes amb estudis universitaris? Quins?

Depèn, la veritat és que això em va a èpoques, hi ha dies que l’utilitzo i d’altres que no, encara que últimament no gaire.

Compto i vaig cursar la carrera de Química, tot i que també vaig estudiar la carrera de Medicina.

Et consideres un/a professor/a estricte/a a l’hora de corregir els exàmens?

Abans de treballar com a professor/a mai has treballat d’altres coses?

Diguem-ne que jo tinc els meus propis criteris i , dons sí, acostumo a seguir-los d’una manera estricte.

La veritat és que no, vaig començar ben jovenet/a a fer classes i fins avui que encara continuo fent-les. EN LES TEVES CLASSES: Ets un/a mestre/a puntual o més bé ets dels que arribar tard i acaba tard? Doncs com vosaltres ja sabeu és veritat que acostumo a trigar una mica en arribar a classe i també és veritat que encara que toqui el timbre jo continuo explicant. Tens la lletra clara o els alumnes acostumen a preguntar-te pel que has escrit? He de ser sincer/a, la meva lletra és difícil d’entendre i els alumnes constantment em pregunten pel que hi ha escrit a la pissarra. Els teus alumnes solen participar en les classes? Crec que els meus alumnes sí que participen molt a les meves classes i

Ets dels típics que pot arribar a trigar setmanes en corregir-los? Sí, ho reconec. Hi ha vegades que tardo molt poc però hi ha d’altres que puc tardar moltíssim. Sols avaluar les llibretes dels teus alumnes o te’n refies del contingut d’aquestes? Acostumo a recollir les llibretes per evaluar-les de tant en tant, però no les recullo diàriament. Podries explicar qualsevol anècdota o experiència viscuda amb alumnes, mestres o potser a l’institut? Puc explicar que als viatges que faig amb els alumnes, els conec molt més. Alumnes que els veig una mica tímids, descobreixo que molt d’ells són totalment diferents a com actuen en classe i com jo pensava. Entrevista realitzada per dues alumnes de


quart d’ESO: Laia Robles i Dèlia Seriol.


DOSSIER TEI

DISS

GIMCANA entre padrins i apadrinats 1r i 3r ESO

Ccurs 2016-2017


Flors de la identitat (E1C)

T R E N Q U E M LA BARRERA DEL SILENCI


aula d’acollida

ELS ALUMNES DE L’AULA D’ACOLLIDA ENS PROPOSEN QUE VIATGEM ALS SEUS PAÏSOS D’ORIGEN! Viatge a la República Dominicana

Per anar de viatge a la República Dominicana utilitzarem un avió que ens portarà de Barcelona a Punta Cana. El viatge té més de 7000 km. S’ha de travessar tot l’oceà Atlàntic. Les ciutats més importants de la República són Santiago i Santo Domingo i alguns dels llocs naturals que recomanaria visitar són el Salto del Limón, la província de Santa Cruz (Barahona) o la Montaña Redonda. Quant als monuments, destaquen el Faro de Colón, Las Murallas, el Panteón Nacional o el Monumento de Santiago. Si mai teniu l’oportunitat de visitar la República, podreu menjarhi sancocho (un brou fet amb set carns diferents, plàtan, iuca i moniatos) o Mangú (un plat típic fet amb llonganissa, ous, formatge, puré i formatge). Pamela Michelle Thomas (E3D)


Viatge al Pakistan Per viatjar al Pakistan des de Barcelona haurem d’utilitzar l’avió, que ens durà fins a Islamabad, la capital. A Islamabad, hi trobarem alguns dels monuments més importants del país. Pakistan també té grans paratges naturals: moltes muntanyes, rius i prats. Muhammad Umar (E2C) Viatge al Marroc Per anar al Marroc, al Nord d’Àfrica, només tardarem dues o tres hores si agafem un avió des de Barcelona. El país té diferents ciutats importants, com Casablanca o Tànger (al nord). També hi ha pobles preciosos amb medines (mercats) on podrem comprar-hi tot tipus de productes. Un dels menjars típics del Marroc és el cuscús, un plat fet amb la sèmola del blat, carn, verdura i brou.

Houssam Ejja (E3E)


Viatge a Xina

Per anar a la Xina utilitzarem un avió, que ens portarà de Barcelona a Beijing. Al sud de Beijing, lluny de la ciutat, hi ha Shidu: un dels paisatges naturals més importants situats al sud de la capital. La Gran Muralla xinesa és el monument més conegut del país. Es tracta d’un antic conjunt de fortificacions i muralles de pedra i terra construïdes per tal de protegir el país dels atacs de les tribus mongoles i turques. Els dos plats típics de la Xina són: l’ànec fet a l’estil pequinès i el hot pot (diferents aliments cuits al wok).

Leixin Wang (E3E) i Qinpei Ye (E4D)

Viatge a Costa Rica

La ruta per anar a Costa Rica és llarga i en avió. Haurem de travessar l’oceà Atlàntic. Una vegada arribats a l’illa, podrem visitar-hi llocs preciosos com el volcà Poás, la platja del Conchal o el bosc ennuvolat. Els plats que podem tastar a Costa Rica són el Chicharrón de Cerdo o diferents tipus d’empanades.

Jazmin Rodríguez (E3D)


Viatge a Geòrgia El viatge serà amb avió des de l’aeroport de Barcelona fins a l’aeroport de Tbilisi. Farem una escala (parada a Istambul). Geòrgia és un país situat entre Europa i Àsia. Té molta naturalesa: platges precioses i muntanyes molt altes. També té pobles antics, amb molta història i castells. Un dels menjars més coneguts del nostre país és el Khachapuri o Jachapuri (un pa farcit de formatge i a vegades altres ingredients).

Lizi Tukhashvili i Tornike Psuturi (E3E)

Viatge a Bolívia El viatge a Bolívia és llarg perquè haurem de canviar de continent (d’Europa a Amèrica). La capital del país és La Paz, una ciutat situada a 3600 metres d’altitud. El paratge natural més impressionant que podrem veure a Bolívia és El Salazar de Uyuni. Es tracta d’un desert de sal impactant. Els plats típics del país són l’assortit de picants (plat amb peix i carns de pollastre, xai i conill acompanyats d’un arrebossat) i el Pito (una pasta feta amb blat mòlt i torrat). Alejandro Alanes (E3D)


passatemps


tira còmica


Name:

Mots Encreuats: Professors Complet a els mot s encreuat s següent s, que t enen com a t ema principal els nost res est imat z professors 1

2 3

4 5 6

7

8

9

10

Created with TheTeac hers Co rner.net Cro s s wo rd Puz z le Generato r

Ho rizo nt al

Vert ical

3. Amb la Rosa Mª Melià, o escoltes a clase, o ho tens fotut per...

1. Tot junt. Font del Word que el Joaquím Parellada no pot veure ni en pintura.

4 . Carrera que estudià el Xavi Barrón, de la qual se sent molt orgullós.

2. Paraula anglesa. Secció favorita de les revistes d'adolescents de la Mireia Queraltó.

6. El que et posarà la Vicky si t'agafa amb el móvil als passadissos, llevat que estigui de portes obertes.

5. Nom del professor substitut del curs 2016-17 que fou agafat per Biologia i més tard el van repescar per Tecno.

8. Esport al qual recorren els professors de educació física quan plou i els toca camp.

7. Instrument que el Joan Ranea utilitza per 'sedar els alumnes'

9. Expressió típica del Javier Gonzalez 10. Arrel comestible que li importa ben poc a la Roser


CONCURS DE FOTOGRAFIA A L’INFANTA Enguany s’inicia la primera edició del concurs de fotografia de l’Institut Infanta Isabel d’Aragó. Aquest concurs que encetem es farà trimestralment i els seus guanyadors es publicaran a la revista del centre. Si hi voleu participar, cal que envieu les vostres fotografies a l’adreça de correu següent: fotosinfanta@gmail.com Convé que sapigueu, també, que aquest trimestre encara no s’ha escollit cap temàtica concreta però es preveu que, en futures edicions del concurs, hi hagi directrius específiques que ajudin a deliberar-ne el guanyador. Bases del 2n concurs (previst per al 1r trimestre del curs 2017-18): Us proposem que feu una fotografia de llarga exposició! En aquest enllaç, hi trobareu un vídeo sobre què és i com fer-la: https://www.youtube.com/watch?v=g6DIaFnnCiI Atenció: com a condicionant, les fotografies no podran ser captures de cotxes al carrer. Haureu de ser enginyosos! Busquem imatges originals!

Quant al repartiment de premis del 1r concurs de fotografia de l’Infanta...


EN TERCER LLOC... • L’alumne Victor Fonoll del 4tA ens presenta aquesta esplèndida i obscura representació d’una butaca convencional que ell ha convertit en una obra d’art.


EN SEGON LLOC... • L’Ana Sánchez -en representació de la seva germana Alba- ens fa arribar la imatge d’un fanal apagat que sembla encès a causa de l’entrada de la llum natural del sol.


EN PRIMER LLOC... • El guanyador d’aquesta primera edició del concurs és l’alumne Daniel Lahiguera de 1r B, que ens envia una imatge que evoca l’anhelat estiu! Tant la il·luminació com la composició han estat ben trobades i són mereixedores del guardó.


FINS A LA PROPERA! • Per a acabar, volem donar les gràcies a tots els participants que ens heu fet arribar les vostres fotografies! Així mateix, us animem a col·laborar en la propera edició del concurs. No us oblideu de les indicacions que s’hi refereixen, ni de l’adreça de correu on haureu d’enviar les futures imatges. Bon estiu!


creació Premiats als Jocs Florals de Sant Martí

JOAN MUÑOZ de 3rB 2n premi de poesia Més enllà de la mètrica MARTA NIETO de 3rB 2n premi de narrativa La gran confusió ISABEL IRUELA de 4tB 3r premi de narrativa El vent de tramuntana


Més enllà de la mètrica

Més enllà de la mètrica, més enllà de les cançons, trencant amb la poètica, trencant amb els acords.

Sóc el llibre que no han llegit, la paraula que no han dit, l’aventura per escriure, i un món sencer per viure.

El teu somriure radiant, joia d’argent i diamant; la veu dolça com el cant d’un ocell refilant.

Sóc l’espai desconegut, un fragment de l’absolut, sóc el gel mancat de fred, sóc un ésser incomplet.

Buscant sols la veritat, del cor enrevessat, per dir-te a cau d’orella, per mi ets l’única estrella.

Un estel al fons dels ulls, de llum i foc van curulls; ulls clars de fusta nova, ulls profunds d’ambre jove.

Sota la nit estrellada la pell suau, de llum jaspiada, oculta un valor que s’encomana. Sense tu, la nit és més fosca, la vida és més trista, la llum és més grisa, la mort és més forta.

Sóc el mar sense horitzó, el silenci sense so; un humà sense destí, un viatger sense camí.

I tu, que m’has llegit, m’has dit, m’has viscut: m’has escrit. Tu, que mai has existit.

Joan Muñoz (E3B)


La gran confusió

Qui m’havia de dir a mi que acabaria així, jo, un drac bo, que no fa por, que tenia la gran responsabilitat de continuar l’espècie dels dracs ara ja en extinció. Sí, sóc un drac, però no sóc un drac qualsevol, la meva passió són les verdures i les fruites, bé, en general, tot allò que porta vitamina C. És per això què sempre he estat un incomprès i casa meva sempre ha sigut una cova allunyada del regne més proper. Trobo a faltar els meus companys dracs que van ser morts pel rei del regne per protegir el seu poble i la princesa, la seva estimada i única filla.

Ara que ja coneixeu la meva situació us vull explicar un secret, sé que us sonarà estrany però la princesa em té el cor robat. Tenia per costum acostar-me al poblat i espiar la princesa, però us haig de confessar que no sóc gaire espavilat i sempre m’enxampaven els guàrdies de la torre de control del castell del rei. Es pensaven que els volien atacar, per això m’atrapaven i em donaven tot tipus de carn: ovelles, porcs, gallines, vaques i fins més d’un ocell i tot. Aquell menjar me’l guardava a la cova perquè mai he sigut malgastador, jo només desitjava contemplar la bellesa de la princesa, no tenia cap intenció de fer mal a ningú. Va arribar un dia que tenia més menjar en conserva a la cova que el rei als seus banquets. Ja no sabien què donar-me perquè marxés de la seva zona. Se’ls havien acabat totes les provisions per fer-me fora.Tant de bo sabés parlar aquell idioma per dir-los que sóc vegetarià i que no calia que matessin animals per mi. El que no em podia esperar és que em sortís tan bé la jugada, ja que, obsessionats en què era carnívor, em van oferir la princesa per sopar. Per fi podia estar a soles amb ella! Però la meva sort va acabar quan van enviar a un cavaller (realment molt guapo), a rescatar-la de mi, ai, un indefens drac que l’únic que volia era conèixer-la.


A diferència de mi, el cavaller tenia una espasa: se’m va acostar i me la va clavar just al mig d’aquell cor que estava desitjant tocar la princesa. Un cop a terra moribund, em va caure de la butxaca una rosa vermella que havia collit del meu camp particular per donar la benvinguda a la princesa a la meva cova, on tenia menjar per alimentar-la, com a mínim, durant deu anys a venir. Aquell cavaller em va agafar la rosa del terra i la va donar a la princesa en senyal del seu amor: poc s’ho pensa, la princesa, que aquell detall era meu i que, ara mort, m’he quedat amb aquelles ganes de veure-la, abraçar-la i demostra-li per fi el meu amor. Potser, amb una mica de sort, algun dia, arriba a llegir aquesta confessió d’amor que teniu a les mans. Firmat, El drac.

Marta Nieto (E3B)


El vent de tramuntana

El dia que el jove Grau es va tallar el dit, el vent bufava especialment fort. Colpejava furiós les finestres, sacsejant els porticons de fusta. Clonc, clonc. El jove Grau, des de la taula de la cuina, podia sentir-lo perfectament. Encara que intentava no fer-ho. Ho intentava amb totes les seves forces. Però clonc, clonc, no podia concentrar-se en les muntanyes de papers apilats sobre la taula. A la llum d’una bombeta fastiguejada, el jove Grau va intentar (per setanta-cinquena vegada en un quart d’hora) llegir aquells documents plens de lletres. Clonc, clonc. El jove Grau es va rendir i va donar la volta al foli, que va lliscar rígid i orgullós per la pell del seu polze. La coïssor no va ser immediata, però la molèstia sí que ho va ser. El jove Grau va observar fixament la prima línia escarlata sobre la seva pell. Va resoldre no donar més importància a aquest fet i prosseguir amb la seva feina, però no havia llegit ni dues línies de Bécquer quan va haver de parar. Totes les terminacions nervioses de la punta del seu dit enviaven al seu cervell senyals de dolor, de dolor agut, de dolor punxant. El jove Grau es va endur el polze a la boca, fastiguejat, esperant que la saliva aplaqués el seu malestar. Però tan aviat com la seva llengua va entrar en contacte amb el sabor metàl·lic de la sang, el jove Grau va obrir desmesuradament els ulls i va escopir a terra.

Clonc, clonc. Havia recordat aquella història d’una nena que es va tallar amb una tanca rovellada i van haver d’hospitalitzar-la immediatament, i allà es va debatre entre terribles agonies durant diverses nits abans que la mort la vingués a recollir. Tot perquè no estava vacunada del tètanus. Estava ell vacunat del tètanus? Va recollir amb dos dits el full de paper, aquella assassina en potència, i el va examinar meticulosament. Amb els ulls entretancats i el cor bategant com un colibrí, el jove Grau no podia veure res especial en aquest full. Potser era d’un color més groguenc que els altres fulls. Un calfred va recórrer l’espina del jove Grau i el gust a sang contaminada li va tornar a omplir la boca.


Va escopir de nou, aquesta vegada sobre els papers de la taula.

I si el full tenia aquest color cerós perquè procedia d’un arbre malalt? Potser un arbre mig marcit, enverinat i esquelètic per la plaga de la processionària. Va aparèixer en la seva ment la imatge microscòpica d’una eruga recoberta de centenars de pèls verinosos i imperceptibles. El jove Grau es va mirar el dit, imaginant-se que sota la seva pell la sang ja s’havia barrejat amb el verí de l’arbre intoxicat gràcies a aquest tall superficial. Clonc, clonc. Va sacsejar el cap, intentant treure’s aquesta absurda idea del cap. El vent, més furiós que mai, va envestir contra la finestra de la cuina. El jove Grau va tractar de reprendre la lectura i asserenar el seu ritme cardíac, però la coïssor del tall s’assegurava de ser el protagonista dels seus pensaments.

Va desistir immediatament. Tenia la mirada plena de boires i el cap a vessar de preocupacions. Era la seva imaginació, o la línia del seu polze s'havia enfosquit? Ja no era escarlata sinó porpra. Això havia de ser indefectiblement un mal senyal. Com hauria estat la ferida de la nena del tètanus? També morada, com la seva? Va mirar el seu entorn, marejat. Els taulells semblaven de boira i en la paret el rellotge es fonia. El jove Grau sentia les sorolloses palpitacions del seu cor, enviant sang enverinada a tot el seu cos. Clonc, clonc.


Es va aixecar, cec de ràbia i desesperació. Què fer? On acudir? Al metge, impossible. No l’entendrien. Què li dirien, que tot eren imaginacions seves? Impossible! La mà del jove Grau va començar a tremolar. Potser això era un signe d’incipient tetraplegia. ¿No va començar així Stephen Hawkins? Va propinar una puntada de peu a la taula, que va caure sobre les fredes rajoles amb un so sord i sec. Els papers es van escampar sobre el terra fosc, com ho fa la sang quan cau sobre la neu. Clonc, clonc. La tramuntana ululava. Moriràs, semblava dir. Moriràs.

El jove Grau va sentir que li faltava l’aire, que els seus pensaments l’asfixiaven. Tot d’una va ser molt conscient de tots els òrgans del seu cos: el polze que coïa, els pulmons que l’ofegaven, el cor que li pesava. Sentintse tan turmentat com Hamlet i tan desgraciat com Otel·lo, el jove Grau va sortir de casa. No va tancar amb clau, ni tan sols va tancar la porta. Va caminar amb passos tremolosos fins a deixar els llums de Cadaqués enrere. Va empassar saliva. Pujat a un penya-segat d’afilades roques, el tall del dit cremava més que mai. Va aixecar la vista i no va veure núvols, només llengües de foc ceruli que s’embullaven al cel. Pertorbat per un cop del mateix vent que va fer embogir Dalí, el jove Grau va fer un pas endavant i es va deixar caure sobre el precipici de roques sota els seus peus.

Isabel Iruela (E4B)


bon estiu!

Profile for INSInfanta

Post Núm. 1  

Post Núm. 1  

Advertisement