Blanca Tomás
Llegaba el otoño, empezaban a caer las hojas al suelo, los árboles se volvían de color marrón, amarillo, naranja, rojo... Un gato paseaba por las calles del pueblo cuando empezaba a hacer fresco. Estaba solo y triste, tenía hambre y frío. Buscaba un sitio para resguardarse cuando se quedó dormido debajo de un castaño lleno de castañas. Por la mañana una viejecita que pasaba por allí iba vestida con un delantal y un pañuelo en la cabeza y llevaba un cesto para cosechar castañas de aquel castaño. De repente, vio una cosita peluda entre las hojas de tierra debajo del árbol. Cuando vio que era un pequeño animalito muerto de hambre y de frío, lo cogió y lo envolvió con su pañuelo para darle calor. Pensó que le haría compañía en los ratos de cocer las pocas castañas que podía vender todos los días en su puesto. La anciana estaba triste porque cada año que pasaba veía que los niños se olvidaban de sus castañas tostadas y preferían disfrazarse de fantasmas, brujas y monstruos y comer caramelos y golosinas.
Desde ese momento el gato y la anciana se hicieron inseparables. Los niños, cuando pasaban por delante del tenderete de la anciana, al ver a ese gato tan simpático, se aprueban con curiosidad a tocarlo ya decirle cosas y él les contestaba paseando entre sus piernas. Los niños muy emocionados animaban a sus padres a comprar las castañas de esa anciana y el gato. Desde entonces, cada año todos los niños y niñas de ese pueblo esperan contentos la llegada del otoño y el olor de las castañas tostadas al fuego. Y el gato y la anciana preparan entusiasmados su tenderete.
Blanca Tomás Vendrell,Hace mucho tiempo en un pequeño pueblo del Segrià vivían dos hermanos que estaban muy unidos. Se llamaban Anna y Joel. A ellos les gustaban mucho las tradiciones de Cataluña: las navidades, la Semana Santa, el Carnaval y finalmente la Castañada, su fiesta favorita. Les encantaba porque hacían panellets y cocinaban castañas con su abuela. Poco a poco fueron pasando los años y los dos hermanos se iban haciendo mayores. Iban olvidando su fiesta favorita, la castañada porque una nueva fiesta predominaba: era el halloween, ahora ya no les interesaba comer castañas y panellets lo que querían era disfrazarse e ir a buscar caramelos. Cada año la Castañada iba quedando más olvidada en el pasado. El día de la Castañada y Halloween los dos hermanos estaban muy contentos. En cambio la vieja Castanyera no estaba tan contenta, hacía años que observaba a Anna y Joel y pensó: - ¡Esto no se puede tolerar! Una fiesta tan tradicional de aquí no puede perderse tan fácilmente. Debo hacer algo. Y pensando pensando finalmente se le ocurrió una idea:Con mis poderes haré que Anna y Joel viajen al pasado cuando todavía aquí no se celebraba el Halloween, entonces recordarán la esencia de la Castañada. Y así lo hizo aquella noche les echó un hechizo. Cuando los dos hermanos se despertaron vieron, sorprendidos que su casa era diferente: había una estufa en lugar de radiadores, no encontraban sus móviles en ningún lugar y lo más importante no encontraban por ningún lado a sus padres. Entonces Joel entendió que estaban en el pasado. Por la tarde los niños salieron a la calle, pero no había casas decoradas ni gente disfrazada. No tuvieron otra opción que comprarse unas castañas y comérselas. Fue entonces cuando la Castañera que los observaba decidió devolverlos al presente. Y así termina la historia, los dos hermanos por fin entendieron el significado de esta tradición: Comer castañas y panellets con la familia y amigos.
Emma Gilart Modroño, 1r A
Hi havia una vegada a l'època de la castanyada tres nens i dues nenes van anar a buscar gominoles per les cases del poble com diu la tradició. Van començar per una punta del poble fins a l'altra punta al final ja es va fer de nit de tanta estona recollint gominoles.
Ja només quedava la darrera casa del poble, però aquella casa no era una casa qualsevol sinó una casa que portava tota la vida abandonada però feia menys de dues setmanes es veien uns llums per dins de la casa com si vingués algú. Ningú d'aquell poble sap qui hi viu. Després d'una bona estona que els nens estaven pensant si entrar-hi o no al final van decidir entrar-hi. Cap dels nens volia trucar fins que van decidir tocar la porta tots junts, però de sobte quant tots estaven a punt de tocar la porta es va obrir la porta molt lentament, els nens molt espantats van passar dins de la casa i pam! Es va tancar la porta de cop. Aleshores va aparèixer una senyora molt gran amb un mocador al cap que era igual que la castanyera, tots els nens van saber que era ella Una nena molt espantada va dir hola venim a buscar gominoles però si no vol donar nos no passa res La senyora de sobte va dir amb una veu molt greu passar passeu acomodeu vos a la meva sofà. Un dels nens va dir molt ràpidament miri senyora millor marxem d'aquí per no molestar més. La senyora molt enfadada va dir no aniràs aquí mai!! els nens es van posar a córrer en sentir aquelles paraules, llavors aquella senyora va dir tranquils nens ho estaré perseguint tota la vida. I així va ser aquests nens van quedar trastornats per aquesta dona per sempre. I mai més van anar a buscar gominoles a cap casa. Conte contat conte acabat.
Marta del Val Vela, 2n A
En la noche del 31 de octubre de 2009, Martí, Pol, Laia y Claudia, estaban en la plaza del pueblo. De repente los tres amigos se dan cuenta de que Pol no está y empiezan a gritar su nombre por todo el pueblo. Estaban muy preocupados ya que hacía poco un niño del pueblo también había desaparecido y no lo encontraban por ninguna parte. Seguro que le han secuestrado y se lo han llevado a algún sitio- dice Laia preocupada. Martí y Claudia empezaron a negarse, pero Laia insistió en que pararan e ir a la casa encantada para ver si está allí. Al llegar muertos de miedo, entraron y encontraron en Pol encadenado a una cama rota y sucia.
- ¡Ayuda por favor! - Gritaba Pol. Cuando fuimos a ayudarle, el resto de su grupo, salieron del armario y los asustaron.
- ¡Todo estaba planeado! - Dice Pol riendo. Después de reír un rato, salieron de la casa encantada y fueron a comprar unas castañas en la Castañera del pueblo. Cuando se iban la Castañera con voz temblorosa, dijo: - Vigilen niños como juegan y a donde... puede que vuestros juegos se hagan realidad.
Carla Porta Clemente, 2n A
Era el dia 31 d'octubre en un petit i destrossat poble del Pirineu. La guerra ja havia començat i al poble de "Termotanc", però una bona castanyada volien passar. Era el dia més esperat de l'any, ja que amb la guerra ni un sol dia podien gaudir. La família més rica del poble, era l'única que tenia castanyes per a menjar. Tot i això no va ser la millor castanyada que podia arribar... Eren les 6 de la tarda a la casa de la família Protip. El senyor Protip, va cridar a la seva criatura per a berenar. Ell anava cap a la seva habitació, però va recordar ques'havia d'estendre la roba. Quan l'estava estenent, a una peça de la seva filla va trobar sang. Va anar a veure-la per comprovar que tot era el correcte. -Gabriela, et trobes bé? He trobat sang a la teva camiseta. Gabriela! Gabriela! Passa! Li va dir la nena amb una veu molt greu. El pare va entrar i una bona sorpresa es va trobar: Que t'ha passat a la cara! La tens tota unflada i plena de blaus! -Va exclamar el pare. -Ding, dang, dong, et tornaràs un fastigós! -Va respondre la filla. Immediatament el pare va assolir les característiques de la filla i ella va desaparèixer. Es tractava d'una mena de virus que t'obligava a passar li a algú altre.
El senyor Protip va començar a sentir unes veus. -Per a assolir el poder màxim amb el diable el que hauràs de fer es dir. Ding, dang, dong, et tornaràs un fastigós! Ho hauràs de dir a la teva estimada dona. El pare li vadir a la dona, la dona al veí. I de veí, en veí, al poble li va arribar la seva fi. Es diu que la llegenda va anar circulant arreu la gent i el poble es va enterrar. Tot elque avui passi per allà, al seu cap se li farà de nit i mai més podrà dormir.
Pol Mitjans Vilanova, 3r C
Era la nit de Halloween, i tots els amics van decidir anar a la cabanya de la Raquel. Allí estarien sols i podrien passar s’ho bé van pensar. La cabanya es trobava a dalt de tot d’una muntanya i es distribuïa en un menjador amb una llar de foc i dues habitacions. Tots ells estaven fent una rotllana al voltant del l’estufa i entre rialles la Raquel va començar explica una història que havia llegit a l’antiga biblioteca del seu poble: Segons m’han explicat, va començar narrant la Raquel “ en un tarda d’octubre de fa dècades, en un municipi de Catalunya, la bòria amagava un poble de ser vist . Just a la cantonada de la plaça principal, tota amagada sota una teulada de fusta, es trobava la castanyera caracteritzada per la faldilla de flors i el mocador fosc que duia. Les castanyes estaven a la llar de foc coent se davant seu. El soroll de les castanyes coent-se es podia escoltar des de carrers envoltant la plaça. No venien nens a comprar ne, tot i que es podien sentir les seves rialles llunyanes. Les castanyes s’estaven començant a cremar a poc apoc, i sortia un fum espès que escalfava el petit municipi. Poc a poc però sense pausa queien espurnes al terra fent un soroll eixordador. No venia ningú. La castanyera mirava la boira amb un somriure trastocat mentre escoltava als nens riure. Lentament i sense fer soroll la castanyera va fer una passa endavant allunyant se de la botiga. Estava somrient de galta a galta amb els seus llavis marcats mentre que el rímel s’escorria galtes avall. Just quan la
castanyera nova ser vista per causa de la boira, es va sentir un soroll estrèpit. La Raquel va fer una pausa i va agafar aire per continuar explicant: La paradeta es va incendiar i les castanyes es van convertir en petits volcans escampats arreu del poble. Segons conta la llegenda, la castanyera va caminar i caminar i no va deixar cap mena de rastre. Tots els seus amics van quedar encisats per la història. El silenci entre ells era colpidor. Aquesta història els havia fet agafar por, i ningú es va atrevir ni a moure un dit. De sobte, el silenci entre ells va ser bruscament trencat per un crit estrepitós. Un crit agut que va ser acompanyat per un llarg silenci. Tots ells es van girar per mirar a la finestra.Però per causa de la boira, no van veure res. Els més valents del grup, en Jan i la Marta van decidir sortir a fora. Es van endur una llanterna coberta de pols que hi havia al calaix del vell moble de la cabanya, i es van abrigar força degut a les gèlides temperatures que aquells dies hi havia als Pirineus. El temps transcorria i no es sabien notícies d’ells. La resta d’amics es van començar a amoïnar. No va ser fins al cap d’una estona, quan tots plegats van decidir d’anar los a buscar enmig de la negror de la nit. Segons explica la llegenda, van veure un fum espès que feia olor a castanyes. Es van apropar cuidadosament i van poder observar la silueta d’una senyora gran vestida decastanyera, la mateixa que havia explicat la Raquel.
Els amics es van endinsar en la negra nit i no van saber trobar el camí de retorn a la cabanya. Van voler seguir d’on proveïa el fum espès , però era massa intens i no van poder continuar respirant. Què tenia la castanyera contra la castanyada? Havia estat ferida i volia fer patir el mateix al altres? O és que estava simplement trastocada?
Marc Alllué Arqués, 4rt A
Era una tarda de mitjans de setembre en un petit poble a tocar de Lleida, Alpicat. El Marc, el Joan, el Nil, la Marta i la Cristina estaven jugant a voleibol en un parc que hi ha a prop del cinema i va sorgir la pregunta de sempre: Ei, nois! Què farem per la castanyada? va preguntar la Cristina.
No ho sé, suposo que el que fem cada any Anar a buscar caramels i poca cosa més. li va contestar en Nil.
- I perquè no fem una cosa una mica diferent? – va proposar la Marta
A mi m’agradaria fer un bivac al Tossal de la Corona, i fer nos un sopar a la brasa. – va explicar el Joan. Ostres tu! Seria molt divertit! van cridar el Nil i la Marta a l’uníson.
Però què dieu! No sabeu el que va passar al “zoo”? D’un dia a l’altre van desaparèixer tots els animals. va dir el Marc. - Va Marc, que no passarà res. Això són mites. – li va contestar el Nil.
Va arribar el dia de la castanyada, i el grup d’amics van començar l’ascens al turó del poble cap a les cinc de la tarda. En arribar a dalt es van establir en una petita esplanada, on podien fer foc sense perill. Van penjar les hamaques entre els arbres i els nois van començar a preparar la brasa, mentre la Marta i la Cristina preparaven les castanyes i pelaven els moniatos. Mentre torraven les castanyes va aparèixer un gat negre.
- Mira! És el Marrameu, el gat de la castanyera! – Va dir la Cristina rient. Ui, això no m’agrada. Els gats negres porten mala sort. Va afegir el Marc. Però no va passar res més, van sopar la mar de bé i se’n van anar a dormir. Això fins que va ser ben entrada la matinada, que van començar a sentir sorolls estranys, als quals no els van donar importància De tant en tant se sentia algun crit, però van pensar que eren els nens que jugaven al poble. Quan va sortir el sol, van donar una vista al seu voltant. De seguida van veure unes pedres col locades en cercle, i amb una estrella de cinc puntes dibuixada al mig. Es van espantar, perquè la nit abans no hi era, aquest ritual, així que van decidir tornar al poble com més aviat millor. Mentre baixaven, van veure unes marques que se n’anaven barranc avall, sortint del camí, i van decidir seguir les. Acabaven darrere d’una pedra, on es van trobar tres esquelets estirats a terra. Per si no estaven prou espantats, el Marc va desaparèixer de sobte, i els altres es van ficar a buscar lo de seguida. - Correu! Fugiu d’aquí! Ja és massa tard, escapeu-vos! – Es va sentir des de lluny. Era en Marc! Van decidir que li havien de fer cas. En menys de dos minuts van baixar els dos quilòmetres que hi ha fins a arribar al poble, carregats amb les hamaques, les paelles, i tot el que portaven per passar la nit. I cadascú se’n va anar a casa seva ràpidament
D’en Marc no se’n va saber res més, ni tampoc es va descobrir què havia passat aquella nit. Ara es diu que cada nit de la castanyada volta pel Tossal de la Corona, vigilant lo amb els altres tres esquelets. Jo, per si de cas, no hi aniré, però el que no ho vulgui creure que ho vagi a veureAlbert Tornos Escuer, 4rt B