30
18/07/12
30 LA VANGUARDIA
Kiosko y Más - El País - 18 jul 2012 - Page #29
OPINIÓN
MIÉRCOLES, 24 OCTUBRE 2012
Andreu Bassols
Túnez: señales para una transición
S
e ha cumplido un año de las primeras elecciones democráticas en Túnez y probablemente del mundo árabe. El 23 de octubre de 2011, el país celebró elecciones para la asamblea constituyente después del triunfo de la revolución que derrocó al presidente Ben Ali el 14 de enero de ese año. Túnez representa hoy la apuesta más firme para la consolidación de un sistema de libertades en el mundo árabe. Egipto no tiene hoja de ruta y la situación es tan caótica que algunos dudan de que se trate de una verdadera transición hacia la democracia. Libia, después de una corta pero violenta guerra, no ha conseguido disolver sus milicias y formar un ejército regular. Siria está en guerra. Una guerra sin cuarteles ni frentes, sin vencedores ni vencidos, desde que el régimen de Bashar el Asad reprimiera con la temida violencia las primeras manifestaciones. Túnez, en cambio, aparece como la esperanzadora excepción. Abierto y cordial, el país nunca ha sido una tierra de extremos o extremismos. Sin embargo, el camino desde un sistema autoritario –que en tiempos de Burguiba era un despotismo ilustrado y que con Ben Ali se convirtió en un despotismo ignorante– a una democracia representativa, está lleno de señales que los tunecinos no deberán ignorar. La primera es la señal de stop; la necesidad inaplazable de parar la emergencia de un actor político inesperado: los salafistas. Significativamente inactivos en tiempos de la dictadura laica, han abandonado su quietismo de estricta observancia de la religión para perturbar el juego político y presentarse a las elecciones con la generosa financiación de algunos países del Golfo. Exigen la implantación de la ley islámica y propugnan un utópico retorno a la pureza de los tiempos del profeta. Salafismo y democracia son A. BASSOLS, director general del Instituto Europeo del Mediterráneo (IEMed)
incompatibles. Ennahda, el partido islamista moderado ganador de las elecciones, lo sabe. Pero también creen saber que los salafistas les son útiles porque les permiten posicionarse en el centro del espectro político, a igual distancia de los laicos y de los extremistas religiosos. El problema es que, desde el ataque de la embajada americana en Túnez, el pasado 14 de septiembre, Ennahda ya no puede ignorar esa amenaza por más tiempo. La segunda señal es la de la dirección
prohibida. Túnez está en plena elaboración de su Constitución. Desde 1956, con la aprobación de la ley sobre el Estatuto Personal, la mujer tunecina goza de igualdad de derechos en todos los ámbitos excepto en lo referente a la herencia, muy codificado en el Corán, y por consiguiente, muy difícil de modificar. La mujer tunecina no está dispuesta a perder estos de-
rechos y van a impedir que se tome un camino de limitación o de desigualdad. Nadie cree que los islamistas se atrevan a tomar esa calle sin salida, esa vuelta atrás en los derechos de la mujer. La tercera señal es la prohibición de detenerse. El proceso constitucional está siendo más largo de lo previsto. El Gobierno provisional y la asamblea constituyente fueron elegidos por un año. Desde la oposición se pone en duda la legitimidad del Gobierno a partir del 24 de octubre, un año después de las elecciones. El proceso político no puede pararse y las elecciones anunciadas para junio del 2013 deben celebrarse si el país no quiere poner en entredicho la legitimidad de sus instituciones. Una última señal importante es la señal de peligro. El peligro de un estancamiento económico. El paro juvenil, sobre todo entre los licenciados universitarios, es elevadísimo. Cada año deberían crearse 80.000 nuevos puestos de trabajo. Con la caída del turismo, el estancamiento de las exportaciones y la reducción de las inversiones europeas, las perspectivas de recuperación económica no son buenas. Túnez necesita crecer y crear empleo y a menudo se menciona nuestra experiencia de transición de los pactos de la Moncloa para recuperar confianza y estabilidad. El 23 de octubre del 2011 los tunecinos abrieron el camino de la democracia en el mundo árabe. Nadie sabe todavía adónde nos llevarán los procesos de cambio de la, quizás mal llamada, primavera árabe. Se dice que, en 1967, preguntado por un AVALLONE líder occidental lo que opinaba sobre la Revolución Francesa, Mao respondió que era todavía demasiado pronto para juzgarla. Túnez, pequeño país laborioso y sin petróleo, cercano y amigo, merece que le prestemos atención. Si no se consolida como una democracia estable, no necesitaremos esperar 200 años para saber cuál será el destino de las revoluciones árabes.c
Jordi Llavina
La pérdida
C
reo que fue en mi segundo año en párvulos cuando perdí (o acaso me la robó un alumno más aventajado que yo en las artes del hurto) una pequeña caja de lápices de colores Alpino. Durante muchas semanas lamenté la primera desaparición del color en mi vida. ¡La de cosas que he perdido desde entonces! Recuerdo un jersey blanco que le sentaba bien a mi cara. Esa prenda se extravió en un viaje a Austria, ya que la última vez que se nos ve juntos, en foto, es ante el vienés palacio de Schönbrunn. Perdí una pipa de mi abuelo, que solía llevarme a la boca, de adolescente, para percibir el antiguo perfume del tabaco y recuperar algo del alma de quien la disfrutaba. Objetos, cachivaches… He perdido muchas cosas, en especial las que se relacionan con la escritura: dos o tres plumas, un
elpais.kioskoymas.com/epaper/services/OnlinePrintHandler.ashx?issue=2317201207180000000000…
12
internacional
DIVENDRES, 5 D’OCTUBRE DEL 2012
ara
Turquia va aprovar ahir una moció que li permetrà atacar Síria. L’acord, aprovat al Parlament amb 320 diputats a favor i 129 en contra, va ser la resposta al llançament d’obusos des de Síria, abans-d’ahir a la tarda, que van impactar a la localitat d’Akçakale, província de Sanliurfa. La temperatura del conflicte va augmentar alhora que el mateix govern turc es va afanyar a explicar que no es tracta d’una declaració de guerra. Els esdeveniments es van precipitar durant dimecres a la tarda. A la caiguda de tres obusos llançats des de la regió de Tal Abyad, al nord de Síria, i que van matar cinc persones, Turquia va respondre amb artilleria pesant que va caure a la zona d’on procedien les bombes. L’Observatori Sirià pels Drets Humans va confirmar la mort d’un nombre indefinit de soldats de Baixar al-Assad. L’OTAN es va reunir d’urgència dimecres mateix a la nit i va aprovar un text en què donava suport a Turquia i exigia a Damasc el fi de les agressions contra un “estat aliat”. Minuts més tard, i després de reunir-se amb el cap de l’estat major, l’oficina del primer ministre turc confirmava: “En resposta a l’atac i després de determinar per radar l’origen dels obusos, Turquia ha bombardejat objectius específics a Síria”. “Turquia no té cap intenció d’iniciar una guerra amb Síria. El que hem aprovat és una mesura dissuasòria”, va declarar Erdogan ahir a la nit a la premsa. No ho va veure així, durant la votació al Parlament, el principal partit de la oposició, que va votar-hi en contra: “Aquesta moció no té límits –va denunciar el diputat del CHP Muharrem Ince–. Així podeu fins i tot declarar una guerra mundial”. Erdogan va invocar l’article 92 de la Constitució turca. És el que regu-
La UE paga casi 10.000 euros mensuales al comisario maltés al que Barroso obligó a dimitir maltés para cobrar 60 millones de euros de la tabaquera sueca Swedish Match, a cambio de introducir modificaciones en la reforma de la directiva sobre el tabaco que se ultimaba. Deberá ser la justicia de Malta la que dictamine sobre la culpabilidad o inocencia de Dalli, pero la investigación de la Oficina le acusa de no hacer nada para detener el intento de compra de favores, ni de informar sobre ello. Al excomisario le ampara la presunción de inocencia, aunque su honestidad ha quedado seriamente cuestionada por su actuación irregular. Sin embargo, la Comisión Europea no sabe cómo justificar que alguien que ha sido despedido de su cargo siga cobrando una indemnización del 45% de su salario, que se acercaría a los 10.000 euros mensuales, durante los próximos tres años. Después seguirá cobrando una pensión vitalicia del 11,4,% de su sueldo. A las penas, cataplasmas. Este generoso subsidio contrasta con las exigencias de la Comisión, a fin de abaratar el despido de los trabajadores para rebajar las cargas a las empresas. Las críticas por la doble vara de medir de la Comisión cuando se trata de sus altos funcionarios o cuando afecta a los empleados del sector privado ha levantado una oleada de críticas. La normativa comunitaria protege a su personal mucho más que a aquellos sobre los que la UE legisla. El ex comisario podrá seguir cobrando un salario privilegiado mientras no sea condenado por los tribunales. Pero, a pesar de la polvareda levantada por tal situación, Barroso no va a modificar nada. En eso se parece también a Noël Coward, que, cuando cayó una bomba alemana sobre el hotel Savoy, la orquesta huyó del comedor pero el comediógrafo, en mitad de la humareda, se puso a tocar el piano para decirles a los comensales que no pasaba nada.c
15
DIRECTORA DEL PROGRAMA EUROPA AL MÓN DE L’EUROPEAN POLICY CENTER
Fronteres “En una Europa amb problemes per mantenir l’estat del benestar, obrir una mica la porta als immigrants beneficiaria els sistemes de pensions”
“La UE no supera la mentalitat colonial amb el nord d’Àfrica” CRISTINA MAS
Rosa Balfour és especialista en política exterior europea als Balcans i al nord d’Àfrica. Responsable del prestigiós think tank European Policy Center, ha participat a Barcelona a la conferència de la xarxa Euromesco, que reuneix investigadors de les dues ribes del Mediterrani.
la l’enviament de tropes a l’exterior. Amb el permís del Parlament, Ankara podrà ara dirigir incursions militars a Síria durant un període d’un any. Aquesta autorització recorda la que ha aprovat Turquia cada any des del 2007, que precisament es va renovar ahir, i que permet bombardejar territori iraquià, on es refugien membres del grup kurd del PKK. Pacifistes a Turquia
Mentre el Parlament debatia la moció, un grup de manifestants es van concentrar als afores de la seu, a Ankara. La policia va desallotjar els manifestants amb gas pebre. A la tarda més de cinc mil persones a Istanbul van exigir al govern que no ataqués Síria. “Erdogan i el seu partit tenen majoria absoluta. Hi ha més suport a les polítiques del govern que no pas oposició”, va opinar l’analista polític Ali Baker. Damasc va demanar disculpes per l’atac, segons va confirmar el govern turc. Abans havia enviat el condol als familiars dels morts a Akçakale. En una intervenció televisiva, el ministre d’Informació, Umran al Zoubi, va anunciar que investigaria l’atac. “El tarannà de Síria és respectar la sobirania territorial dels estats veïns, i el que espera com a resposta és el respecte dels altres països a la seva sobirania”, va afegir. Al Zoubi es referia a l’arribada d’armament procedent principalment dels països del golf Pèrsic i que fonts vinculades a l’Exèrcit Lliure de Síria han confirmat al diari ARA. Tant el cap visible dels milicians revoltats, Riad al-Asaad, com un altre notable de les files opositores, Mustafa Shahij, fa mesos que estan establerts en territori turc. Viuen en campaments a la província de Hatay, al sud del país. Ni Turquia ni Síria semblen decidides de moment a fer el pas que precipitaria els esdeveniments. “És un pas més, però no el definitiu”, va aclarir a l’ARA Huge Pope, el director a Turquia del Grup Internacional de Crisis. La tensió entre els països no era tan greu des que, l’any 1998, Ankara va amenaçar amb una invasió llevat que Damasc entregués el líder dels kurds del PKK, Abdullah Ocalan.e
oël Coward, que era un tipo con un sentido del deber casi tan acusado como su sentido del humor, es el autor de una frase cargada de ironía: “Es desconsolador pensar cuánta gente se asombra de la honradez y cuán pocos se escandalizan por el engaño.” Coward era tan honesto como para no defenderse de las acusaciones de frívolo durante la II Guerra Mundial, cuando se valió de su sibaritismo para ocultar que trabajaba para el servicio secreto británico. El presidente de la Comisión Europea, José Manuel Durão Barroso, animado por la concepción de integridad de Coward, le pidió la semana pasada la dimisión al comisario de Salud y Consumo de la UE, el maltés John Dalli, que fue implicado en un caso de corrupción. Dalli tuvo que abandonar inesperadamente su despacho porque el presidente Barroso calificó su continuidad de políticamente insostenible. El motivo era el resultado de las investigaciones llevadas a cabo por la Oficina de la Lucha Antifraude, que tuvo conocimiento de las gestiones que en su nombre había realizado un empresario
enbreu
Rosa Balfour
Ankara pren una “mesura dissuasòria” després d’un atac de les tropes d’Al-Assad
ISTANBUL
N
internacional
ara DISSABTE, 6 D’OCTUBRE DEL 2012
PRIMAVERA ÀRAB
El Parlament turc aprova l’ús de la força contra Síria
LLUÍS MIQUEL HURTADO
nuevas. Es cierto que yo, durante un tiempo, perdí el norte. El día del disco, profeticé: “Pues igual lo he perdido”. Todas las Navidades, me doy cuenta, ante el Belén, de que cada año quedan menos figuritas. Para consolarme, me digo que será la crisis. Perdí, ¿hace cuántos lustros?, el paraíso. Nuestra existencia nos somete a un lento e implacable ejercicio de desposesión. Pero todas esas pérdidas se olvidan. Las que no (como la del paraíso), yo las trato en alguno de mis libros. Y, por lo tanto, se da una suerte de goce melancólico al recrearlas en la página. Lo que no se olvida jamás es la pérdida de un ser amado. Es como una herida en un ojo, que modificara para siempre nuestra mirada. Para ello, ningún consuelo vale. Ninguno en absoluto.c
La honradez y Noël Coward
1/1
TENSIÓ AL PRÒXIM ORIENT
Turquia podrà atacar Síria. Així ho va aprovar ahir el Parlament d’Ankara després de l’atac des de territori sirià contra una població turca. Erdogan va voler aclarir, però, que no és una declaració de guerra.
montón de lápices, algunos muy caros. Me gustaría disponer de un baúl donde –obrando un milagro– hubieran ido a parar todos los efectos perdidos durante mi vida. Con un pincel mojado en pintura azul, rotularía, en la tapa, “Nunca más se supo”. Ahora volvería a tener en mis manos todas esas zarandajas (y hasta algún pequeño tesoro) que no servirían más que para organizar mi propio museo del extravío. Perdí la virginidad bastante tarde. Un poco más adelante, mi compañera y yo nos fuimos a vivir juntos, y perdimos, a una edad bastante temprana, la libertad de disponer del piso a nuestras anchas (ganamos mucho más con las correrías de los niños). Un día, ella me preguntó: ¿Dónde está el disco ese de Llach? Hoy todavía no ha aparecido. Nuestra unión se fue al traste, pero, con la pérdida, obtuvimos cosas
Màrius Carol
LA GUERRA TRASPASSA LA FRONTERA
Familiars d’una de les víctimes del morter llançat pel règim sirià en territori turc dimecres durant la processó funerària a la població d’Akcakale, al sud de la província de Sanliurfa. El Parlament d’Ankara va autoritzar ahir l’ús de la força a Síria. REUTERS
Mensur Akgün ANALISTA TURC
“Erdogan no començarà una guerra contra Síria pel seu compte” CRISTINA MAS
Mensur Akgün és director del Global Political Trends Center d’Istanbul. És a Barcelona per participar en la conferència de la xarxa Euromesco, organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània. ¿Fins a on pot arribar el xoc entre Turquia i Síria? Turquia no anirà a la guerra amb Síria pel seu compte. Es limitarà a represàlies proporcionades. Portarà el tema a l’ONU i al Consell de Seguretat, i no anirà a un conflicte unilateralment. Però si aquests incidents es repeteixen, poden ser el pretext per a una intervenció internacional, en el marc de l’OTAN. I això no es
Oposició Els rebels sirians no donen garanties de futur
decidirà fins després de les eleccions nord-americanes. Vostè parla del marc de l’OTAN, però s’especulava amb una intervenció de la Lliga Àrab. Es podria organitzar una coalició conjunta, però el que és evident és que ni els països àrabs ni Turquia no tenen cap opció militar contra l’exèrcit sirià, que manté la seva capacitat antiaèria i segurament disposa d’armament químic. A més, els països del Golf han de ser prudents perquè Baixar al-Assad té un ferm aliat en l’Iran. ¿L’acció turca té una lectura en la política interna? Erdogan no pot aspirar a un quart mandat de primer ministre, perquè la Constitució turca l’hi prohibeix. O es retira o es postula per a president. I està intentant canviar la Constitució per avançar cap a una república presidencialista. I l’opció d’armar els rebels? Potser els estan donant algunes armes, però mai els subministraran una capacitat decisiva. L’oposició no dóna garanties de futur.e
Europa va veure les revoltes àrabs primer amb sorpresa i ara amb recel. Vostè assegura que la Primavera Àrab és una oportunitat. No hem d’oblidar mai que aquesta gent vivia sota l’amenaça de règims injustos i opressors, i ara són lliures. Només això ja és un bon motiu perquè Europa treballi per consolidar la llibertat, el pluralisme i –esperem que algun dia– la democràcia a la regió. Entre els responsables europeus hi havia el miratge que donant suport als estats autoritaris del nord d’Àfrica es podia crear una zona de seguretat que ens protegiria dels perills de l’Àfrica subsahariana i el Pròxim Orient. I la Primavera Àrab ha demostrat que això era un fals sentiment de seguretat: que no es poden allunyar els problemes confiant en l’autoritarisme. A Europa, a més, tenim un problema per mantenir l’estat del benestar: si obrim una mica més la porta, les nostres pensions se’n beneficiaran. També ens hem de conèixer millor: hi ha pocs europeus que parlin àrab, per exemple. A les sessions d’aquests dies ha quedat clar que els ciutadans del nord d’Àfrica no esperen diners d’Europa. Més aviat parlen de reconeixement i respecte. Si aquests països s’estan desfent dels vells règims, necessiten canvis en profunditat en la seva governança. Les dictadures funcionaven bàsicament comprant sectors de la població: en cooptaven una part i la resta la reprimien. Ara tot això hauria de canviar. I Europa hi pot ajudar sense fer grans inversions. Els països del Golf tenen molts diners, però el seu model no és tan diferent del dels vells règims que les revoltes van derrocar. Què ha de fer, doncs, Europa per consolidar les transicions? El problema és que Europa continua funcionant amb els paràmetres de sempre: “Feu això i us donarem això”. I el que cal és repensar en profunditat la relació nord-sud. Aques-
Miners en vaga davant de la seu d’Anglo Platinum, a la ciutat de Rustenburg. STEPHANE DE SAKUTIN / AFP
Una multinacional acomiada 12.000 miners a Sud-àfrica El principal productor mundial de platí, Anglo American Platinum, anuncia l’acomiadament de 12.000 miners sud-africans que estan en vaga des de fa tres setmanes per reivindicar millores salarials. Uns 75.000 treballadors (un 15% del total del país) han aturat l’activitat en nou mines. L’assassinat de 34 miners en vaga a Marikana el 16 d’agost va posar el sector en peu de guerra: finalment els vaguistes van obtenir augments salarials superiors a la inflació. Els miners guanyen un salari mitjà d’uns 380 euros i reclamen arribar als 1.500. La protesta s’ha estès ja a set de les nou províncies del país, després que fa un mes anessin a la vaga 15.000 treballadors de la principal mina d’or del país, explotada per un dels quatre grans productors mundials, Gold Fields. Uns 20.000 conductors de camió també estan en vaga, cosa que ha provocat problemes d’abastament, i els estibadors dels principals ports del país han anunciat que també se sumaran a les protestes laborals, que amenacen el govern de Jacob Zuma.
Rosa Balfour ahir en una taula rodona de la xarxa Euromesco organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània. MANU LOZANO
ta ajuda no és suficient, ni tan sols serveix per resoldre els problemes a curt termini. La UE no ha superat la mentalitat colonial amb el nord d’Àfrica. La Primavera Àrab ha arribat en ple hivern europeu. Em sembla molt interessant la idea que la crisi és una (global), amb diferents impactes i respostes. Hi ha elements comuns, com les formes de mobilització al carrer, o els seus missatges, i també les dificultats que aquests moviments tenen per traduir el que volen en la política real. I hi ha hagut grans mobilitzacions a Espanya... però quan després veus els resultats electorals penses: què ha votat tota aquella gent que va sortir al carrer? D’alguna manera, a Tunísia ha passat el mateix, amb el triomf electoral dels islamistes. A Egipte també hi havia una nova fornada de joves activistes que va tenir un pes molt important, i tampoc se’n va sortir a les eleccions. O potser tota aquesta gent no vol entrar a la política tradicional i caldrà esperar que construeixin alguna cosa nova. Trobo fascinant la idea d’un espai mediterrani, però la realitat és que està massa fragmentat.
¿Els països del sud d’Europa haurien de mirar més al Mediterrani? Sóc molt crítica amb la manera com Espanya, Itàlia o França han abordat la Primavera Àrab: haurien de deixar ben clar que donen suport als ciutadans i no només als seus propis interessos a la regió. És cert que és més fàcil donar suport a la democràcia al nord d’Àfrica des de Suècia que des de la línia de front, però no hi ha hagut cap autocrítica del passat. I com que havien estat tan lligats als vells règims, ara ho tenen complicat per fer noves propostes. A Brussel·les notem clarament l’absència d’Espanya o Itàlia en aquests debats. Però també és cert que ningú ha sabut posar sobre la taula cap gran proposta. Aquest setembre Turquia ha donat 2.000 milions de dòlars d’ajuts a Egipte i tota la UE no ha passat dels 300 milions. Hem llegit articles de ministres dient que s’havia de fer un Pla Marshall... i al final no hi ha diners, ni idees, ni cap mena de pla. La resposta europea ha estat molt pobra. No hi ha cap estratègia. I és evident que la Primavera Àrab encara és un procés obert.e
Soldats turcs es despleguen al costat de la frontera amb Síria, al pas d’Akcakale. MURAD SEZER / REUTERS
Turquia torna a respondre a un atac des de Síria L’exèrcit turc va tornar a respondre al llançament d’un obús des de l’altre costat de la frontera amb Síria. L’incident es va produir ahir a la província de Hatay, segons informaven les televisions turques en tancar aquesta edició. No hi havia cap notícia de morts o ferits. Turquia va situar tancs i defenses antiaèries a la frontera, en resposta, segons el govern, a un moviment semblant de les forces lleials al president sirià, Baixar al-Assad. Dijous el Parlament turc va aprovar l’ús de la força militar després que un obús del règim sirià matés cinc ciutadans turcs. Ahir el Consell de Seguretat de l’ONU va vèncer les reticències de Rússia i va aprovar una declaració de condemna “en els termes més ferms” contra l’agressió siriana. El text insta Síria a “respectar la integritat territorial dels seus veïns” i alerta que l’incident “destaca el greu impacte” de la crisi siriana sobre “la seguretat, la pau i l’estabilitat a la regió”. Sobre el terreny, l’oposició va denunciar ahir forts bombardejos a la ciutat de Homs.
Memòria d’activitats 2012