VIII Certamen literari - juny 2019

VIII

CERTAMEN LITERARI juny’19

Institut Escola de Castellterçol 1

ÍNDEX

2

3

Sumari

4

El volcà terrorífic i el dinosaure

1er primària

1er premi

6

El coco i el Tedi

1er primària

2on premi

7

L’arracada perduda

2on primària

1er premi

8

El nen i la prehistòria de l’aventura

2on primària

2on premi

9

El Ximbu i l’Alba

3er primària

1er premi

10

Refugiats

3er primària

2on premi

11

El mag Pan i el seu viatge

4rt A primària

1er premi

14

No encuentro mi armario, ¿qué está pasando aquí?

4rt A primària

2on premi

15

Embolics a París

4rt B primària

1er premi

16

Aniversari

4rt B primària

2on premi

17

Àfrica des de mart

5è primària

1er premi

18

En diferents dimensions

5è primària

2on premi

19

Tot es pot solucionar

6è primària

1er premi

21

Un somni fet realitat

6è primària

2on premi

23

Talla els fils

1er A ESO

1er premi

27

M’estimo molt la meva gerrmana encara que...

1er A ESO

2on premi

25

No et rendeixis mai, no deixis de somiar

1er B ESO

1er premi

29

El llibre

1er B ESO

2on premi

32

Les tres noies i el riu màgic

2on ESO

1er premi

34

La separació

2on ESO

2on premi

35

Buscant la inspiració

3er ESO

1er premi

37

Interminable comme le ciel

3er ESO

2on premi

40

Santa Bárbara bendita

4rt A ESO

1er premi

44

Champagne rose gold

4rt A ESO

2on premi

47

La masia, un dia qualsevol

4rt B ESO

1er premi

48

Todos somos dilema

4rt B ESO

2on premi

49

Un matí qualsevol

adults

1er premi prosa

54

La música, el meu refugi plàcid

adults

1er premi poesia

56

Fotografia de grup dels guanyadors

SUMARI

Dimarts 23 d’Abril va tenir lloc l’entrega de premis del VIII Certamen Literari de Sant Jordi convocat per l’AMPA de l’Institut Escola de Castellterçol.

Aquest acte, que pretén estimular la creació literària i fomentar l’esperit de participació en la vida escolar, va ser un èxit en l’edició d’enguany, sobretot a nivell literari, ja que les obres presentades són d’una gran qualitat.

El jurat d’aquesta edició, ha treballat de valent en la selecció de les obres guanyadores i en l’elecció dels fragments més rellevants de les mateixes per a ser llegits durant l’acte.

Un Certamen conduït per les veus dels membres del jurat que va emocionar els assistents i va posar de manifest la competència literària de l’alumnat, sobretot, a nivell d’actitud i valors.

Enhorabona a tots els participants! Fins a la propera edició!

3

1er primĂ ria

4

1er Premi

1er primària

1er Premi

Pseudònim: Goku Nom: Guim Rodríguez

55

1er primària

2on Premi

Pseudònim: Mariposa dorada Nom: Èlia Morell

6

2on primària

1er Premi

L’ ARRACADA PERDUDA Una tarda la Carla i el seu pare Lluís se’n van anar al bosc a collir bolets i mores, s’hi van passar un bon estona i un cop van tenir el cistell ple se’n van anar cap a casa.

El camí era ple de bardisses i branques, ben decidits hi van passar.

A mig camí la Carla va perdre l'arracada, no es va donar compte i va seguir caminant.

Quan va arribar a casa va anar a sopar i es va rentar les dents, es va mirar al mirall i va veure que no portava l’arracada. Va pensar que l’havia perdut al bosc.

L’endemà, amb el seu pare, van anar al bosc a veure si la trobaven. Després d’una hora buscant no van trobar res només un esquirol bonic. Li van preguntar si ell havia vist una arracada, i va dir que si n’havia vist una de molt maca. La porta posada un dels meus fills, va dir l’esquirol. Els va acompanyar al seu cau, allà hi havia els seus dos fills. Quan la Carla els va veure tan bonics va decidir donar l’altra arracada al fill que no en portava. Els esquirolets van estar tan contents que li van fer un collaret de pinyes, fulles, glans i troncs per donar-li les gràcies a la Carla.

El dia següent van fer una gran festa amb patates, pastís, gominoles, crispetes i sobretot pinyes per celebrar la nova amistat.

La Carla va seguir portant aquell collaret tan bonic que li havien fet aquells esquirolets. I els fills segueixen portant les arracades que els havia regalat la Carla.

Van ser tots feliços des d’aquell dia tan emocionant.

Pseudònim: L’estrella de nit Nom: Ona Mas

7

2on primària

2on Premi

EL NEN I LA PREHISTÒRIA DE L ' AVENTURA Fa molts i molts anys, a la prehistòria un nen vivia sol al bosc. S'havia d’alimentar sol . Un bon matí el nen va sortir a veure el temps i es va trobar un bassal ple de sang. El nen es va acostar per mirar com era i va veure una ombra reflexada d’un home. Es va fer de nit i se’n va anar a dormir amb molta por. L’endemà va sortir a veure com estava el bassal i el nen es va espantat i va dir: - NO HI ÉS L’OMBRA! HA DESAPAREGUT! però hi ha l’home estirat! l’home de la sang d’ahir la nit!

Però molt més lluny entre la boira se sentia “ tap” . Aquesta vegada el nen es va espantar de veritat era l’home. El nen va anar corrent a casa i va tancar la porta de cop i va posar el baldó. L’home no parava de picar a la porta el nen es va posar nerviós, tan que es va vomitar sobre del pantaló i es va amagar sota el llit. Més tard, l’home, va tirar la porta al terra va començar a buscar i no el va trobar el nen i se’n va anar a un altre lloc. El nen va sortir de sota el llit i ja no estava nerviós i es va estirar al llit. Es va posar malalt i es va adormir com un tronc. L’endemà estava molt millor però encara estava malalt, va intentar caminar i va sortir a fora. Hi havia una noia molt bonica, el nen li va preguntar: - Pots ser la meva mare? I li va contestar: No en tens?.D’acord. Li va dir la noia i va ser la seva mare. Només faltava el seu pare i va anar-se’n a dormir. Però la història no s'acaba aquí. Va arribar setembre, va ser l'aniversari del nen i els regals eren anar a l’escola i tenir pare.El nen va anar a l'escola i també va tenir pare. A més li van posar el nom de Marc . A l'escola en Marc va fer molts amics i van anar al parc, van anar amb avió a Itàlia, Argentina, la Xina, Portugal i van anar a Parc d’aventura i a la piscina i tots eren amics. I qui no ho vulgui creure que ho vagi a veure. Aquí la història sí que s’ha acabat. FI. Pseudònim: TOMBA Nom: Surí Garousi

8

3er primària

1er Premi

EL XIMBU I L’ALBA Hi havia una vegada un Ximbu que era un persona pintada d’esquelet que vivia a Papua Nova Guinea i una nena que es deia Alba que vivia a Castellterçol. Un dia l’Alba va decidir anar a Papua nova guinea i va veure a un XIMBU!!!.

L’ALba es va preguntar: - què és això? i el ximbu va dir: -sí, jo sóc un Ximbu.

L’Alba va dir: - que sàpigues que sóc millor que tu i el Ximbu va dir: - No, jo sóc millor que tu!

L’Alba va dir: - Doncs a veure què saps fer? i el Ximbu va dir: - Sé saltar, córrer, caçar animals... i tu que saps fer? va dir el Ximbu - Jo sé saltar, escalar, córrer, llegir, escriure...

Després se’n van adonar de que encara que fossin de diferents llocs, eren més semblants del que es pensaven i van jugar junts i, conte contat aquest conte s’ha acabat.

Pseudònim: Lala Nom: Abril Carreras Rosell

9

3er primària

2on Premi

REFUGIATS Hi havia una vegada el meu pare, el meu germà i jo que estàvem a un poble anomenat Líban. La meva mare es va morir en una guerra. Tenim poques coses, però hi va haver una guerra i ara vivim a Israel. No tenim res però igualment ens divertim molt.

Llavors vam anar al mar amb barques inflables i alguns es van ofegar i ens hi vam passar dies i dies però a la nit quan estàvem dormint, ens vam llevar i estàvem en un vaixell perquè ens havien rescatat i tots ens pensàvem que estàvem salvats.

Vam començar a caminar i a caminar i demanàvem a la gent del poble si ens podien acollir durant uns dies i tots deien que no i vam viure tots al carrer durant un temps. De cop i volta, va venir un noi i va preguntar: - Qui es diu Amed?

L’Amed va rebre una carta d’en Nil que va portar un carter.

La va llegir en veu alta i deia: “Hola Amed sóc jo el Nil, no sé si te’n recordes de mi. Et vull dir que tinguis molta molta sort. Ara visc a França. M’agradaria saber a on vius i com estàs. Si us plau contesta. Et deixo la meva adreça: carrer sant Pedro, casa número 28”.

L’Ahmed va contestar la carta i li va dir que estava a Itàlia perquè el vaixell ens havia portat fins allà i que li agradaria viure amb en Nil. En Nil estava molt content i van viure junts per sempre.

Pseudònim: IFROS Nom: Arnau Grifell Brun

10

4rt A primària

1er Premi

EL MAG PAN I EL SEU VIATGE Ara fa més de 100 anys, en un poblet petit, hi havia un nen que somiava que de gran seria el millor mag del món. Tenia 9 anys i es deia Pan. Un dia a la biblioteca del seu poble hi va trobar un llibre de trucs de màgia. El llibre tenia 637 pàgines. Llavors, li va preguntar a la bibliotecària -em puc emportar aquest llibre?- Li va dir, i la bibliotecària, molt amable, li va respondre -sí, sempre que el tornis d’aquí 3 setmanes- I se'n va anar. Quan va arribar a casa seva, va anar directe a la seva habitació i va agafar la seva vareta i va començar a llegir. El primer truc que va llegir va ser un que explicava com es feia que aparegués alguna cosa de dintre del barret.

Anava assajant i llegint fins que va arribar l’hora d’anar a dormir.

L’endemà, va esmorzar, va agafar la motxilla, i se’n va anar cap a la escola. Quan va arribar, a l’entrada de l’escola, hi havien uns brètols que volien fer-li la punyeta i quan va intentar esquivar-los li van barrar el pas. Es feien dir “Els Escurçons”.

Cada dia molestaven alguna persona i aquesta vegada li havia tocat a ell.

Els “Escurçons”van començar a vacil·lar-lo i el pobre, estava indefens fins que va recordar un truc que va llegir al llibre d’encanteris.

Va regirar la seva motxilla fins que va trobar la vareta (l’havia portada, per si de cas). El truc de màgia consisteix en que creguessin que s’havia tornat invisible.

Les paraules màgiques són:”Ara invisible em tornaré i no em veureu fins la setmana que bé!”

(Si les dieu malament, pot ser que us torneu invisibles per sempre, però, si les dieu bé, això no passarà). (Lo de “no em veureu fins la setmana que bé” és mentida).

De cop i volta, el Pan, es va tornar invisible. Els “Escurçons”es van sorprendre, van donar cops al seu voltant però no notaven res.

11

4rt A primària

1er Premi

Quan va sonar el timbre van entrar a la classe. Era la primera vegada que els deixaven en ridícul. Llavors, el Pan, va tornar a aparèixer. A l’escola primer de tot van fer tutoria, després català, pati, anglès, castellà, migdia, matemàtiques, ed. física, i per últim informàtica.

Quan va tornar a casa, es va ficar al llit i sense pensar-s'ho, va començar a llegir.

Van passar els dies i cada dia aprenia més trucs de màgia i els practicava.

Era diumenge i només tenia un dia per tornar el llibre. Ara tenia tot el temps lliure, però tenia que fer els deures. Els deures eren de mates i tenia que fer multiplicacions. Llavors es va enrecordar d’un truc de màgia que feia que tot se li fes sol. I va dir:”Ara apareixes, i les meves ordres obeeixes!” En un tres i no res el llapis va prendre vida i va començar a escriure al full. Quan va acabar no hi havia cap falta i llavors el llapis va tornar a la seva forma normal. Després va anar a la seva habitació i va començar a llegir. Només li quedava un truc, que era el més difícil.

Anava de fer que alguna cosa es convertís en un nino. Les paraules que havia de pronunciar eren”Cataplis, cataplas, en nino et convertiràs!”.

Primer ho va provar amb una joguina trencada, i no li va funcionar. Va provar molts cops fins que li va sortir. Tenia tanta son que quan va aconseguir fer l'últim truc se'n va anar a dormir. L'endemà, va anar a la biblioteca i va tornar el llibre.

A l’escola, a l’hora del pati, es va trobar un altre cop amb els “escurçons” que encara estaven una mica espantats de l’altre dia. Llavors, el Pan, va pensar:”estic fart d’aquests brètols, provaré el nou truc de màgia” i dit això, va dir les paraules màgiques:

12

4rt A primària

1er Premi

“Cataplis, cataplas, en un nino et convertiras”i en uns segons es van convertir en ninos.

Se'ls va emportar a casa i els va deixar a la tauleta de nit. Al cap d’una estona va reflexionar sobre el que havia fet als “Escurçons”. Potser s’havia passat, potser els seus pares es preocuparien, potser… Llavors va decidir que els tornaria a fer de carn i ossos (al llibre també surt com desfer els encanteris). Llavors va dir “Ara, encanteri et desfaràs, i en carn i ossos et tornaràs” i dit i fet els ninos van cobrar vida. Llavors els “Escurçons” li van demanar perdó i van dir que mai tornaran a fer mal a ningú. Van marxar corrents a casa seva. Llavors van anar passant els anys fins que el Pan es va fer famós i es va convertir en el millor mag del món.

I conte encantat, llegit ha estat i també acabat.

Pseudònim: Tete Nom: Tell Madriles Bejarano

13

4rt A primària

2on Premi

NO ENCUENTRO MI ARMARIO, ARMARIO , ¿QUE ESTÁ PASANDO AQUÍ?

AQUÍ?

Había un vez dos hermanos, el niño se llamaba Dani y la niña Arlen, esa soy yo, una niña que le encanta explorarlo todo. Mi hermano y yo nos llevamos genialisimo!!! me encanta pasar rato con él, es el MEJOR. Un día intentamos ir a casa de los abuelos, nadie abría la puerta, y no estaban nuestros papas, en ese momento empezó a llover y a tronar, no había ni un pequeño rayo de luz, me empecé a asustar muchísimo. No había nadie en la calle solo mi hermano y yo abrazados, temblando de miedo. Al final conseguimos abrir la puerta y entramos, no había absolutamente nadie, todas las puertas estaban cerradas y solo había un armario.

A mi hermano y a mi se nos ocurrió jugar al escondite y yo me escondí dentro del armario que estaba vacío y de golpe mi

hermano también entró y nos encontramos en

otra dimensión, en esta dimensión teníamos más hermanos con superpoderes. Nora que tenía el superpoder de ver a los muertos y a las personas vivas, Amaia que tenía el superpoder de la invisibilidad, Tell el de volar, Martí el de fuego y por último Gisela el superpoder de cantar.

Al final Dani y yo tambien tuvimos superpoderes, los de todos nuestros hermanos.

Entramos todos en el armario y resulta que lo de las puertas cerradas, la otra dimensión y todo ese rollo era mi imaginacion, mejor dicho, era un sueño!! Lo se, porque hoy todos mis amigos, amigas, familiares… han venido a despertarme porque era mi CUMPLEAÑOS!!!!!! y teníamos que irnos corriendo no, lo siguiente antes de que cerraran el restaurante porque allí queríamos celebrar mi cumpleaños espero que te haya gustado!

Pseudònim: Nelra Nom: Arlen Autonell Mendoza

14

4rt B primària

1er Premi

EMBOLICS A PARÍS Hi havia una vegada una nena que es deia Ariadna, que des de ben petita li agradava molt ballar i viatjar. Els primers llocs on va anar van ser a Itàlia, Roma, Los Angeles, New York i Canadà.

Cada dia anava a l’acadèmia de dansa a Barcelona, on viva. Un dia, pel seu aniversari, els seus pares li van dir que havien d’anar a viure a Paris. El primer que va pensar va ser: “Que? Per què hem d’anar a viure a Paris? Jo vull estar aquí amb els meus amics. ” Però pensant-ho bé anar a Paris va veure que era un dels seus somnis.

Al final hi van anar i quan ja van arribar l’Ariadna es va quedar mirant amb ulls com taronges l’escola de ballet a Paris. Cada dia entrenava amb tots els seus esforços. Fins que un dia van dir que farien una actuació i just quan hi estaven anant amb la seva mare, van tenir un accident. Quan es va despertar es va adonar de que estava a l’hospital i es va quedar parada fent preguntes: -“Què ha passat? On estic? Què hi faig aquí?” Quan li van respondre va dir: “Què? I l'actuació?”- li van respondre que no hi podia anar perquè tenia un os de la cama trencat i una ferida greu, però per sort era elàstica i forta i van dir que es recuperaria aviat, però necessitava uns estiraments cada dia. L’Ariadna pensava en negatiu però hi havia la seva amiga que li va dir: “Ets genial i ser que pots ser el què vulguis, si et trobes la porta del davant tancada entra per la del darrere.” -“I si no hi ha porta del darrere?” “Doncs entra per la finestra! Sempre hi ha una solució per a tot.” “Gràcies” va dir l’Ariadna.

L’Ariadna va seguir fent rehabilitació i després de vuit mesos per sorpresa va entrar a l'acadèmia de dansa. -“Hola Ariadna, com estàs?” “Millor” va respondre ella, i la mestra va picar de mans, totes es van quedar callades i va dir: “Cada dia eliminaré a una persona i la que quedi ballarà amb l’Eva, la millor ballarina de França.” Va eliminar a la Laura, la Maria, l’Anna i la Míriam, només va quedar l’Ariadna i la Raquel, la seva enemiga, que per cert era molt bona però ella l’únic que li feia falta era la confiança i l’orgull de fer-ho perquè li agradava. Al final, l’Ariadna va ser la que va ballar amb l’Eva. Pseudònim: Zoe Nom: Sara López Picañol

15

4rt B primària

2on Premi

ANIVERSARI Quan tens son te'n vas a dormir i tens molts somnis bonics.

A l'endemà al despertar un got de llet et vas a preparar i te'n vas a l’escola a estudiar, i matemàtiques aprendràs coses interessants i un bon cor tindràs.

Tornant cap a casa cap a dinar un bon menjar tindràs, a les dues te'n vas amb un adéu i un somriure marxaràs.

A l’escola arribaràs i una gran sorpresa després tindràs et felicitaran i un regal esperaràs.

A les sis marxaràs i la sorpresa arribarà et vindran a buscar i cap a casa aniràs veuràs a la família i els convidats et diran felicitats i un gran pastís tindràs després els regals i el que més m’ha agradat és un gat.

Pseudònim: Isis Nom: Irati Carvajal Ybargüengoiti

16

5è primària

1er Premi

ÀFRICA DES DE MART Quan jo era petit, em van explicar que el món està compost per molts països, diferents ètnies i diverses cultures.

A mi m’agradava molt Àfrica i vaig començar a interessar-me per saber i aprendre sobre aquest continent.

Els africans, sobre tot els dels pobles petits, a diferència de nosaltres, tenen una concepció del temps més connectada amb la naturalesa. No estan sempre pendents del rellotge, i es guien per la natura, el seu dia comença amb la sortida del sol i acaba amb la seva posta.

Són supersticiosos i creuen amb una infinitat de déus. Es refien dels seus metges que ells en diuen xamans, són una mena de bruixots i es passen oralment els seus coneixements d’una generació a una altra.

Tenen els seus arbres sagrats, com per exemple el Baobab, que segons ells diuen està plantat al revés, i les seves branques planes són les arrels que s’enfilen al cel.

Ara ja fa un temps que llegeixo llibres sobre Àfrica, me’ls vaig endur en el meu últim viatge a l’espai. La NASA ja fa temps que fa proves amb naus que viatgen a la velocitat de la llum, a mi sempre m’ha agradat fer proves amb aquestes coses, i per això quan em van oferir aquest viatge no m’ho vaig pensar dues vegades.

Però crec que no hi podré anar a l’Àfrica perquè he tingut una avaria a la nau que em penso que no podré pas arreglar. Si algun dia puc tornar a la Terra, hauran passat uns almenys 150 anys, vés a saber si encara hi serà!

I ara estic aquí al mig de Mart, l’únic que em queda són uns llibres molt bonics que parlen de l’Àfrica, el meu continent preferit.

Pseudònim: Conan Nom: Isolda Sosa Brugarolas

17

5è primària

2on Premi

EN DIFERENTS DIMENSIONS Hi havia en unes quantes vegades, en diferents dimensions, un planeta on no existien: els cotxes, els edificis i tampoc la contaminació. Tot era natura, estava ple de: roures, flors, llacs, alzines, cirerers, prats, rius, salts d’aigua i molts animals. Tot un paradís. Els humans que hi vivien, bé si se’n pot dir així perquè... eren fades!

Ah i que no se'm’ oblidi, aquell lloc es deia: Roure Encantat.

En canvi, en un altra dimensió era tot el contrari: cotxes, contaminació, edificis...

Una ciutat. Allà tot era més normal i hi vivien humans, entre ells un nen que es deia Joan. ,La seva mare era astronauta.

Un dia, la mare d’en Joan li va dir “vols venir amb mi a l’espai ?”. En Joan no s’ho va pensar dues vegades, és clar, “quants cops et diuen si vols anar a l’espai?”. Va dir que sí.

L'endemà, abans de l'enlairament, la seva mare li va dir: “Corda’t bé que anirem a la velocitat de la llum!”

Ell, la veritat es va espantar un mica per què la Teoria dels Bessons diu que quan es va a la velocitat de la llum, quan tornes els demés son més vells i ell no volia trobar-se els seus amics més vells. La seva mare va anar a la cabina del copilot, va tornar de seguida i li va dir que hi havia un problema tècnic i van haver detenir que parar a un planeta que hi havia per allà. Tots es van sorprendre molt, perquè hi havien arbres, rius, boscos…... Sí, sí, ho heu endevinat: era el poble del Roure Encantat. Mentrestant, en Joan va anar cap a dins del poble del Roure Encantat. Allà va veure una cosa molt petita, però molt estranya, si més estranya encara. Allò era una fada. Ell li va demanar com es deia, ella es va espantar una mica, però li va dir: “Lluna, i sé fer màgia”., En el Joan li va dir: “Si us plau Lluna, podries fer que la gent d’un planeta que es diu Terra fós un any més jove?” Ella li va dir que sí, i cap problema. Va tornar a la nau, a diferència que molta gent del planeta Terra, tothom de la nau el va creure. En tornar a la Terra va veure que tothom era igual de jove de com era abans. Cada cop que la seva mare li deia si volia anar de viatge amb coet amb ella, ell li deia que sí, i anava a veure la Lluna.

Pseudònim: Vainilla Nom: Dolça Lluc Puig

18

6è primària

1er Premi

TOT ES POT SOLUCIONAR Tot és fosc, n o hi ha color.

L’únic que sento és una punxa de dolor.

El professor em va demanar si hi volia anar, i jo , pensant en l’examen de català, em vaig deixar tocar.

Cada dia a l matí, havia de dir que sí.

Sempre havia d’aguantar, el dolor de deixar-me violar.

I quan li deia de parar, jo m’ha via de callar.

Em posava a plorar i només havia d’esperar.

Els meus pares estaven contents, quan jo treia excel·lents.

I quan me n’anava a dormir, només pensava en l’endemà al matí.

I un bon dia la salvació va arribar, aquella pregunta em va salvar.

19

6è primària

1er Premi

Si algun problema tens, ho hauries d’explicar, la boca i les dents, serveixen per parlar.

Llavors m’ho vaig pensar, i vaig començar a cantar.

Al final vam denunciar, i la cosa es va acabar.

I ara tots escolteu bé, que una cosa us diré: Si algun problema tens, ho hauries d’explicar, la boca i les dents, serveixen per parlar.

Perquè vull que quedi clar, que tot es pot solucionar.

Pseudònim: Bakuman Nom: Olau MadrilesBejarano

20

6è primària

2on Premi

UN SOMNI FET REALITAT - Mama, em pots comprar un joc de la Nintendo Switch?

- NOOO!!

- Mamaaa, doncs em pot comprar un ordinador nou que aquest va molt lent??

- Nooo!! Que et penses que els diners surten dels arbres? Diga-li al teu pare.

- Papa, em pots comprar un mòbil? Que ja sóc gran i ja passen fibra pel poble?

- Un mòbil encara no però et dono un trosset d’hort al costat dels meus tomàquets i planta el que tu vulguis.

Doncs quin pla més bo, em trobo sense mòbil perquè segons ells encara sóc petit...amb l'ordinador que fa parades quan vol perquè té més anys que jo… i només puc jugar al “Fortnite” quan puc esquivar les seves mirades, ja que encara no entenen que també em mereixo un temps per mi...

M'estiro al sofà i em poso a jugar amb la Nintendo que el meu germà gran, l'únic que m'entén, em va regalar. I quan ja sento a la meva mare cridar una mica histèrica li dic que tranquil·la, que me’n vaig a l’hort per no sentir-la. M'assec en aquell trosset de terra al costat dels tomàquets, herbes i gallines ponedores.

Què puc plantar en aquella terra seca? Que avorrit! I em fico la mà a la meva butxaca i trobo aquell dòlar que el meu germà em va deixar del seu viatge a Amèrica. El colgo ben fondo i a sobre hi poso terra, hi afegeixo aquell fóssil que vam recollir amb la tieta Dolors quan passejàvem la Nuka. Aquella pasta de dents que la meva mare va dir que havia caducat. Aquell caramelet que el meu avi em va donar, aquella “chuche” que la cartera em va donar pel meu gos, aquella entrada de cinema que em porta bons records, aquell trosset de poma que ja no em podia acabar i finalment regada per l'aigua de la font del Prat del pou .

Cada dia quan no em deixaven engegar la Nintendo me n’anava a seure a aquell raconet i de sobte vaig veure que una branca verda creixia ben amunt, cada dia més ràpidament, fins arribar a ser un gran arbre.

21

6è primària

2on Premi

La sorpresa va ser que no eren fulles el que naixia de les branques, eren dòlars !! estava ple! ja podia comprar tot el que volia, el que vaig sembrar va tenir fruit.

- Mama! Papa! Veniu!! Ja podem recollir diners! Porteu el cistell de buscar bolets, podem comprar el que vulguem.

- Què dius Josep? Fes el favor de despertar i no dir més tonteries, que arribaràs tard al cole.

A l’obrir els ulls em vaig adonar que l'únic arbre que hi havia era la noguera del meu pare plena de nous i l'únic que ara podia recollir eren els ous de les gallines ponedores.

Pseudònim: DUSTIN Nom: Dani Fargas Cabanillas

22

1er A ESO

1er Premi TALLA ELS FILS

Són les 10 de la nit, estic destrossada. El fet de no poder explicar res a ningú m’angoixa. És culpa meva, per voler amagar-ho tot. No t’ho puc explicar ni a tu, que estàs llegint aquest relat. L’únic que busco en escriure això és ajuda. Necessito algú a qui explicar-li la meva situació actual; però no puc. Fins ara, tots els meus secrets havien estat problemes de criatura; però al que m’enfronto ara no és una ximpleria de nens; és més aviat endinsar -me en un món fosc, completament diferent del que coneixia fins ara. Els darrers mesos han canviat la meva manera de pensar, de percebre les coses. La veritat és que estic espantada. No sé si això és normal i, si ho és, no em puc creure que la societat sigui així.

Ara veig que és diferent el que es veu des de dins al que es veu des de fora. Al principi es veu tot de color rosa i es genera una idea esbiaixada del que ens envolta. Gairebé tot el que has vist fins ara són mentides o secrets, dels quals ara en descobreixes la veritat. Què faig? És una pregunta que ronda constantment pel meu cap. Per mala sort, la resposta mai apareix. M’agradaria demanar-la a algú, però no puc. La meva única opció és escriure, deixar anar el que sento en un món de paraules infinites...

Aquesta mateixa nit, abans d’anar a dormir, he escrit unes línies al meu diari personal.

Em sento millor perquè, de fet, ell és l’únic que no em trairà. I ho sap tot sobre mi.

Dic aquesta nit perquè són les set del matí. I la veritat és que no sé on sóc. És tot fosc i el llum és apagat. Només noto el tacte del llit. He intentat tornar a dormir; però no ho aconsegueixo. Curosament, baixo les escales per anar cap a la cuina amb la intenció de no despertar a ningú. La mare és aquí, d’esquena, fregant els plats.

- Què hi fas tan d’hora aquí, Tina? - M’ha preguntat - Això és el que t’hauria de demanar jo. Són les set del matí. No hauries d’estar fregant els plats - Vaja, això és el quel li he intentat dir.

Però no puc emetre paraules. No sé perquè. Em dirigeixo a la sala d’estar, i passo per la prestatgeria en què hi ha una fotografia de la Xènia i meva d’ara fa uns dos anys. Llavors encara érem amigues. En arribar a l’institut, va canviar radicalment la seva manera de ser, els companys en què estava també havien evolucionat. Va començar a sortir amb un grupet d’un curs més alt que el nostre, i, lògicament no hi estava inclosa.

23

1er A ESO

1er Premi

Ara som blanc i negre, gat i gos, i m’ignora. Sento com si algú hagués esborrat la meva identitat del full dels amics; però, ja és massa tard. Segueixo la ruta, i veig el meu pare que planxa la roba interior.

- Bon dia. Em sap greu; ahir vaig arribar tard i no t’he vist fins ara. Com va? La Xènia fa molts dies que no passa per aquí - Ell no sap que no veurà més ni a la Xènia, ni al Guillem, ni a la Sandra. Després de fer del tuit fals mai... He parlat massa, no ho hauria d’haver escrit. Em dirigeixo a l’habitació del meu germà.

- Ei Tina! Has vist? Què divertida que ets! - Ha cridat en Jan, mentre mirava la pantalla de l’ordinador. Li intento demanar què contempla, però no puc. Segueixo sense poder parlar. Ara sí que estic cansada. Em dirigeixo a l’habitació per estirar-me i descansar d’aquesta cosa tan estranya. Em llevo, no tinc temps de mirar l’hora però, en sentir la mama cridar que vaig tard, he sortit esperitada de casa cap a l’institut. M’apropo al meu armari rovellat, com li dic sovint, i agafo les biografies històriques de Cristòfol Colom per al projecte de socials. M’ha semblat veure’ls .

Millor amagar-me, però no hi ha lloc. Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, he desaparegut. Semblo idiota. Em giro per contemplar els personatges de la meva novel·la de terror, quan he topat amb el director. -On vas tan esperitada? Algun problema?- M’ha dit breument. Li intento dir que no, però segueixo sense poder dir res... És de tarda. No he pogut parlar en tot el matí; però és que no puc. -Ei, Tina!- El professor d’història em reclama- Es pot saber que et passa? Tina? M’agradaria obtenir una resposta!A mi també Sr. Roca, però no puc. No sé perquè.

Estic caminant pels passadissos, gairebé com si m’arrossegués, i ja comença... Aquest és el pitjor moment del dia. Sona la campana i, com de costum, sóc el centre d’atenció sense demanar-ho, sense el meu consentiment. Les paraules cada dia fan més mal...

24

1er A ESO

1er Premi

Al final, sempre acabo al lavabo, plorant, com si fos un núvol de pluja que expulsa tot el que s’ha guardat. Aixeco el cap, juntament amb la poca autoestima que em queda.

Alço la mirada, encara emboirada de llàgrimes, per contemplar en què m’he convertit.

I és llavors quan ho entenc tot...

Són les deu de la nit, estic destrossada. El fet de contenir tanta pressió dins meu és insuportable. És culpa meva, per esperar tant. No ho he fet bé... I, a causa d’això, m’he posat en perill. He fet que els remordiments creixessin dins meu, que la tristesa em tapés els ulls i que no veies cap sortida. Si us plau, això va per tu, que estàs llegint aquest relat.

L’únic que busco en 'escriure’l és ajudar-te. Necessito poder saber que no cometràs el mateix error que jo. Necessito assegurar-me que recordaràs el que et vaig aconsellar: si no tens la sortida al conflicte, ho veus tot fosc, si no tens valor per oposar-t'hi... Demana ajuda. Demanar ajuda no és de covards, és de valents que ha estat vençuts per covards.

Així que, agafa les tisores i talla els fils que no t’han deixat parlar! Els fils de la por que t’han fet feble; aquells que sembla que t’envoltin la boca i no et deixen parlar. Aquells fils que no vaig tallar a temps...

Pseudònim: Tina Nom: Núria Palazón Blaya

25

1er A ESO

2on Premi

M’ESTIMO MOLT LA MEVA GERMANA ENCARA QUE...

La meva germana es diu Mila, té tres anys menys que jo; és la nena més afectuosa que conec. Un dia, quan encara era a la panxona de la meva mare; aquesta va caure; i des de llavors, va començar una nova vida; tot i ser diferent dels altres.

Quan la Mila va néixer, els pares em van explicar que era una nena especial. Jo no ho vaig entendre molt bé; però vaig assentir perquè era la meva germana i, per això, era fenomenal. Els meus progenitors reberen la meva afirmació amb un somriure.

Quan vaig ser adolescent em van fer entendre que el fetus no s’havia acabat de formar; i a conseqüència d’això, no seria mai com els altres nens. Des d’aquell dia la meva vida va canviar per complet; els dies eren grisos i tristos, no tenia ganes de fer res; però, de cop i volta, un dia la Mila es va acostar a mi, em va fer un gran petó i una forta abraçada; en aquell moment vaig ser la noia més feliç del món; i seguidament, la vaig abraçar jo també.

A partir d’aquell moment, els dies foren plens de color; tenia ganes de presentar- la a tothom … Volia transmetre'ls que era molt afectuosa.

Vàrem créixer i el vincle que ens unia anava fent-se més i més estret: sortíem juntes cap a l’escola; compartíem moments màgics. Era la persona més feliç de l’univers!

Vaig anar creixent i fou impossible compartir tantes emocions; a la Mila se li feien els dies grisos i jo no me n’adonava. Em trobava a faltar, es passava el dia a casa i no comptava amb ningú per a jugar.

Un dia, em vaig adonar que em necessitava més del que jo pensava ; així que, vaig decidir que quan volgués podria venir amb les meves amigues i amb mi.

Va ser així com vaig entendre que: MAI POTS JUTJAR UNA PERSONA PEL SEU ASPECTE Pseudònim: Filoomena Nom: Lola Oliete Pérez

26

1er B ESO

1er Premi

NO ET RENDEIXIS MAI. NO DEIXIS DE SOMIAR El meu nom és Andrea, sóc una noia i he viscut una història que demostra que mai ens hem de rendir.

Des que tenia dos anys, volia ser ballarina professional; tant és així, que em vestia de princesa i ballava per la meva habitació. Quan ja en tenia vuit, els meus pares em varen apuntar a una escola de ball, hi anava les tardes alternes. Aquesta distribució m’anava bé; fins que a secundària es van complicar els fets; no gaudia del temps per estudiar. A finals de primer, vaig haver de decidir si anar a Nova York, a una escola de ball o a l’escola en què estudiava. Vaig triar la primera opció; vaig estar-hi molt de temps. En acabar el batxillerat, vaig començar a competir amb l’escola de ball, érem bons; sempre quedàvem dels primers, fins que participàrem en els campionats del món! Anar en aquests esdeveniments és una oportunitat, en aquests llocs només hi ha els millors ballarins del planeta. Quan em van comunicar la notícia, vaig experimentar un gran felicitat; vàrem treballar molt de valent per aconseguir una coreografia extraordinària. Viatjàrem a Miami.

En els assajos comprovàrem que els altres grups eren molts bons, no confiàvem guanyar.

El capvespre, que era quan teníem el campionat, sortirem en desena posició. Quan per primer cop ens varen presentar, ens dirigírem cap a l’escenari per adoptar la posició principal. Jo havia de començar, en fer el primer pas, es va sentir un “crec” i vaig caure a terra. El genoll em va fallar, no podia ni aixecar-me; tots els meus companys varen abandonar la seva posició i em varen venir a ajudar. De sobte, la música va parar i aparegueren els metges amb una llitera; em portaren al vestuari per observar el genoll, i seguidament, em traslladaren a l'hospital. Immediatament em començaren a fer proves.

Finalment, van veure que tenia una fractura al genoll i que era convenient operar.

En aquell moment no vaig saber com reaccionar; una operació m’obligava a deixar el ball.

Em vaig sentir buida per dins. No sabia què fer; mai hauria imaginat una vida sense ball.

Vaig escriure un missatge per a la meva millor amiga, que deia: - Tot l’esforç dedicat al ball... S’ha perdut en un instant!

27

1er B ESO

1er Premi

Vaig estar una estona parlant amb ella, fins que em varen haver d’operar. En acabar l’operació,ja no em feia gaire mal el genoll; per un moment, em vaig sentir malament perquè vaig deixar el meu equip abandonat. Tenia esperances de poder tornar a ballar; però ningú m’ho assegurava… En venir un metge li vaig preguntar si podria tornar a ballar, i em va respondre que sí; però que durant un temps no podria dedicar-m’hi; com a mínim, hauria d’esperar dos mesos, en haver acabat la rehabilitació.

Aquests van passar lentament; se'm va fer molt dur no poder ballar. Tenia por que en tornar em diguessin que no arribava al nivell desitjat; però aquesta por es va esvair el primer dia d’assaig. Tots m’acceptaren molt bé; em varen explicar que van classificar-se en setè lloc i, que al cap de tres mesos participarien en el campionat del món.

Arribat el dia, temia per les hipotètiques lesions; però en pujar a l'escenari i executar el ball... Tot va sortir a la perfecció. Vàrem quedar primers del món!

Mai no hauria imaginat que fóssim els primers; i tot per un simple somni.

Des d’Amèrica vaig escriure un llibre titulat: Mai deixis de somiar.

I des d’aquell dia, guardo gelosament al cor dues frases: 1 No et rendeixis mai.

2 No deixis de somiar.

Pseudònim: Andrea Nom: Mariona Vilà Collado Marta Tuneu

28

1er B ESO

2on Premi EL LLIBRE

El meu nom és Lins. Us explicaré un fet que vaig viure fa quatre anys.

Era dilluns, el primer dia d’institut i estava una mica nerviosa perquè no sóc igual que els altres. Quan dic que sóc diferent em refereixo al fet que tinc un ull de cada color, un de blau i un de verd, la cara plena de pigues i els cabells pèl-rojos. Sóc una mica baixeta, no gaire prima i porto ferros a les dents.

El primer dia va ser una mica estrany; em vaig adonar que no connectava gaire amb els companys de classe i, que les seves converses no eren interessants per a mi.

De camí a casa, em vaig posar els auriculars i la música, i de cop alguna cosa em va tocar el braç, però quan em vaig girar, no vaig veure res. Em vaig sorprendre molt i vaig cridar, però quan vaig fer l'impuls de córrer, no vaig poder; estava clavada a terra sense poder fer res; una suor freda em va recórrer el cos i em va venir un calfred espectacular, després, les cames em van reaccionar i vaig arrencar a córrer. Aquella nit no vaig poder dormir, i no pel fet de tenir el meu gat just a sobre meu, sinó perquè el que havia passat havia estat molt estrany, igual que el dia en general. El que era curiós és que no em solia passar tant el fet de contactar amb els altres de primària; tenia uns quants amics i totes aquestes coses eren molt estranyes.

L'endemà vaig tenir un dia semblant al primer, una mica extravagant; a part, també estava submergida en els pensaments del que m’havia passat el dia anterior. De camí cap a casa em vaig tornar a posar els auriculars, i la música amb el volum al màxim; cosa que feia que no sentís res més que la música. De cop i volta, però, vaig trepitjar alguna cosa, vaig abaixar la mirada i vaig veure un llibre a terra; un llibre que em sonava molt, em vaig ajupir i el vaig agafar. Contemplant la portada em vaig adonar que me l'havia llegit; aleshores el vaig deixar a terra, però es va posar a ploure, vaig treure el paraigües i em va saber greu deixar el llibre mullant-se, així que el vaig agafar.

Aquella nit vaig tenir un somni molt enigmàtic: estava tot fosc, una senyora gran sortia de la foscor i amb un gran somriure em saludava amb un llibre a la mà; no, no es veia, el títol; així que vaig fixar la mirada en la senyora gran que em semblava molt familiar però no sabia qui era.

El despertador del mòbil em va desvetllar. Tenia la meva gat a sobre, una mica suada

29

1er B ESO

2on Premi

i molt cansada; aquella nit gairebé no havia dormit per culpa d'aquell somni.

A l’institut no em vaig concentrar en tot el dia, així que, a l’hora de dinar vaig haver de preguntar pel grup de Whatsapp de 1r d’ESO quins deures teníem. Aquella tarda tenia gimnàstica rítmica de les quatre a les vuit, igual com quatre dies més de la setmana; en tornar a casa, vaig sopar de pressa i me'n vaig anar a dutxar i quan vaig estar ben neta i amb el pijama posat, em vaig ficar al llit i vaig caure en un son molt profund.

Aquella nit el somni va ser diferent: em trobava davant d'una porta que vaig suposar que era del meu poble, amb una clau a la mà i amb el meu pare i la meva mare al meu costat, un a cada cantó, contents.

- Ring! Ring! - Em vaig despertar sobtadament; estava tan adormida que vaig fer un bot que quasi caic del llit per culpa de l’alarma.

Aquell dia sí que vaig escoltar a classe, però igualment el somni em va fer pensar si els meus pares sabien res d'aquell tema, ja que havien aparegut en el somni i se'ls veia la mar de contents; així que aquella tarda, mentre feia dansa, vaig començar a plantejar si els ho preguntava o no, i finalment, quan vaig decidir que sí, vaig pensar com entrar el tema en una conversa, però no vaig trobar la manera; no sabia com fer-ho, no sabia per on començava; els deia que pressentit un “fantasma”?, O el del llibre? No sabia per on començar.

Quan vaig tornar de dansa me’n vaig anar a sopar i vaig sentir com els meus pares deien alguna cosa, però en veu molt baixa, per això vaig intentar esbrinar-ho; però no ho vaig saber.

A l’hora de sopar, els meus pares estaven molt desconcertants, no paraven de dir coses en veu baixa; ara reien, ara feien cara de repensar alguna cosa, i per últim, el meu pare va dir: - Linsi…

- Què? - Vaig demanar jo.

- Té - I em va donar una capseta que vaig obrir encuriosida.

- Una clau? - Vaig preguntar, jo; - per què em donaven una clau?

Els meus pares es van aixecar i em van fer un gest perquè els seguís, i jo, amb la clau a la mà, els vaig seguir. En sortir al carrer, vam caminar una estona fins a arribar a... - Què! Era amb el portal que havia

30

1er B ESO

2on Premi

tingut aquella trobada amb el fantasma i al qual els meus peus m’havien portat cada vegada que em posava la música i desconnectava del món.

- Linsi a què esperes? Obre - Va dir la meva mare.

Vaig sortir dels meus pensaments, vaig introduir la clau al pany de la porta: - Clic!, La porta es va obrir i els meus pares van encendre el llum. Era una caseta molt acollidora, només entrar, hi havia un armari per col·locar les jaquetes, després es passava a la sala d’estar, petita però afable, i ja connectats a la sala hi havia una petita cuina i una taula.

Els meus pares, però, no van donar importància a aquestes sales i em van conduir fins a unes escales que menaven fins al pis de dalt; just pujar les escales hi havia una porta; però allà no vam parar, vam seguir una mica més endavant on em vam trobar una altra .

Els meus pares la van obrir i el que hi havia després de travessar-la era una biblioteca majestuosa, plena de llibres, al mig de la qual hi havia una tauleta amb uns quants llibres.

Els meus pares em van fer un gest perquè passés; vaig passar, vaig començar a avançar cap a la taula i; quan vam ser allà, em vaig començar a mirar els llibres. Tots eren de la mateixa autora.

- Linsi - Va dir la meva mare.

- Què? - Vaig dir jo, que ja estava cansada que em deixessin amb aquell neguit.

- L’autora de tots els llibres que t’has llegit és...

- Qui? - Vaig preguntar?

- Són de la teva àvia.

- Què?

- -Doncs que tots els llibres que has llegit i tots els d'aquesta biblioteca han estat escrits per la teva àvia.

- De veritat?

- Sí.

Vaig començar a mirar tots aquells prestatges i llibres; era impressionat que la meva àvia hagués escrit tots allò!

Els meus pares em van regalar la clau.

A partir d'aquell dia, sempre que estic estressada, tinc ganes de llegir o estudiar, vaig a casa de la meva estimada àvia.

Pseudònim: El cel estrellat Nom: Norah Selena Clapers Matarin

31

2on ESO

1er Premi

LES TRES NOIES I EL RIU MÀGIC En un bosc d’unes contrades llunyanes, hi havia un rierol d’aigües pures i cristal·lines. Les persones més ancianes del poble pensaven que, si s’hi parava atenció, l’aigua parlava. Des de temps remots havien intentat descobrir d’on venia aquella veu; però mai ningú havia sentit res.

Un dia de primavera, tres amigues: l’Elvira, la Yolanda i l’Alba, havien quedat per anar de picnic al costat del riu. Mentre ho estaven preparant tot, l’Alba va recordar i explicar a les seves amigues la llegenda del rierol. Les tres reien, pensant que les dones velles del poble gaudien d’una gran imaginació. Quan van parar, l’Elvira va dir: -Qui està rient?

L’Alba i la Yolanda feien broma perquè pensaven que el so del riu realment semblava un riure, i que la seva amiga havia cregut la història que envaïa el poble. Però... Era cert....

Algú altre estava rient, i no era cap de les tres. Preses del pànic, van estar a punt de sortir corrent; quan de sobte, sentiren una veu molt dolça entre aquelles rialles: -Si us plau, si us plau, no marxeu...

Les tres van parar esglaiades de por, i es van girar; però no van veure a ningú...

La Yolanda va pensar que la història que corria pel poble podria ser veritat... Es van apropar al riu, i com més a prop hi estaven, més clara escoltaven la veu.

- Qui ets?- Van preguntar elles - On ets? Però no es veia a ningú; fins que van poder apreciar una finíssima silueta envoltada d’una llum daurada . Gairebé no es podia distingir perquè fluïa amb el corrent. Aquesta va dir: - Heu sentit a parlar de les dones d’aigua?

-No – Van dir sorpreses.

- I tampoc heu sentit explicar la llegenda d’aquest rierol?

- Sí, això sí. Però... és una llegenda. Beneitures que expliquen les velles del poble!

- Ah sí? I si us digués que aquesta llegenda sóc jo?

32

2on ESO

1er Premi

L’Alba va exclamar: -No pot ser! No m’ho puc creure!- Totes restaren sorpreses i meravellades.

- Doncs sí. Ja us ho podeu ben creure. He estat callada molt de temps... I vosaltres sou les primeres persones amb les quals he pogut parlar sense que marxeu corrent.

En sentir això, les noies s’acostaren i seieren a la vora del riu. Li feien tantes preguntes a la dona d’aigua! Ella els explicava tot el que sabia, que era molt i molt profund...

L’Elvira li va preguntar: - Com és que rius sempre?

- Aquest és un dels meus grans secrets, el de l’alegria de les dones.

- Si us plau explica’ns-el.

- La dona d’aigua va riure encara més, i digué: Ui! No us el puc explicar, és impossible...

Però sí que us el puc transmetre si beveu de les meves aigües.

Les tres noies van beure de les aigües pures i cristal·lines.

A l’instant,es van adonar d’allò que els volia transmetre. No calia que es diguessin res.

Amb la mirada eren còmplices d’aquell secret. La dona va somriure i els va dir: - Ja ens hem entès. Sempre que ho necessiteu podeu venir a beure de les meves aigües o portar una ampolleta a qui ho necessiti.

Les tres noies, van voler agrair el regal que la dona d’aigua els havia fet, i van collir un bon feix de flors dels voltants. A continuació , les van escampar per sobre de l’aigua; per un moment, aquelles flors van dibuixar la forma de la silueta de la dona. Lentament van desaparèixer riu avall, juntament amb la dona. Però el secret de l’alegria, quedaria per sempre en el seu interior.

Pseudònim: Dona d’aigua Nom: Esperanza Mayol Vila

33

2on ESO

2on Premi LA SEPARACIÓ

Em dic Maria, en honor a les meves besàvies; tant per part de pare com de mare.

Segur que en el seu moment, aquesta circumstància va contribuir que s’unissin més els pares; però a qui li importa? Sabeu que mai no hauria imaginat que els meus progenitors arribessin a aquest punt?

Els pares s’estimaven, o així m’ho feien creure; potser tot era teatre... El cas és que per a mi érem una família convencional que planejava les vacances, triava els regals d'aniversari, organitzava sopars amb la colla d’amics...

Ahir, el meu món es va enfonsar després de parlar amb la mare.

Em va comunicar que res no canviaria, que els continuaria veient com fins ara; però que ara viuríem en cases separades. Gaudirien per separat les vacances, els regals, les trobades amb els amics ...

Però això no ho he demanat en cap moment! Ara res no serà igual.

A la mare se li van escapar quatre llàgrimes mentre parlava amb mi. Quina ràbia! Per què no va lluitar en el seu moment? Ara, a mi no em serveixen de res, aquestes llàgrimes.

El pare també va venir a l’habitació a parlar amb mi; intentava convèncer-me que a partir d’ara tot seria millor. Millor? Millor per a qui? Millor per a ell, que em podria perdre de vista uns quants dies i sortir amb els seus amics quan li vingués de gust. O millor per a la mare: ella podria anar de viatge amb les seves amigues sense haver de donar tantes explicacions.

Però... Un moment! No poden separar-se! Estan bojos?!

Si d’aquí a un mes és el meu aniversari!

Els vaig demanar de passar el dia junts en aquell parc d’atraccions.

Pff!, què bleda que sóc! Com si el meu aniversari fos tan important. Segur que ara només estan pensant en la seva nova llibertat.

De fet, no sé per què hi estic pensant perquè després tot el que ha passat, no tinc ganes de celebrar res. No hi ha res a celebrar.

I els avis, ho deuen saber, ja? I jo, ho he d’explicar? A partir d’ara, formaré part d’algun grup de “nens estranys“ amb pares separats? Quin desastre!

Mai no m’hauria imaginat que la meva família acabaria sent així.

Pseudònim: Cotorra Nom: Queralt Roger Jové

34

3er ESO

1er Premi

BUSCANT LA INSPIRACIÓ Em dic Peter Akerman. Sóc anglès, d’un petit poble al sud de l’estat de Northampton, a uns 200 quilòmetres de Londres. Des de fa dos anys, sóc un escriptor famós, gràcies a les meves novel·les, que han entrat al top 10 dels llibres més venuts de tots els temps.

Actualment, però, estic passant per uns moments de crisi d’inspiració.

Tot va començar el setembre de l’any passat, quan ja feia força temps que havia escrit la meva última i exitosa novel·la. L'editorial amb qui tinc un contracte em va demanar que escrivís una nova història, i no només ells, també tots els meus seguidors m’ho exigien.

M’hi vaig posar, amb ganes de veritat, però no em venia la inspiració. Ho vaig intentar tot: anar a la platja, a la muntanya, a diferents cafeteries, fins i tot a un lloc on treballava un amic meu on feien budisme. Dia i nit buscant alguna solució, una sortida o passadís on finalment trobés la inspiració per escriure un bon text. Però no me'n vaig sortir fins que vaig anar a dinar a casa de la meva mare. Li vaig explicar com n'estava, d’estressat. Ella em va dir: “fa molt que no viatges, per què no agafes un vol cap algun lloc que et vingui de gust? Potser allà hi trobaràs allò que tant anheles”. Corrents, li vaig fer un petó a la galta i me'n vaig anar com un coet cap a casa a comprar un vol cap a una de les ciutats més famoses del món, en la qual van artistes de tota mena, almenys un cop a la vida: París.

L’endemà, a les 7 del matí sortia de Londres, i a les 10 aterrava a París. Vaig demanar un taxi que em portés fins al meu allotjament: un pis bonic, petit i silenciós, amb uns veïns molt simpàtics que em van donar la benvinguda. Des d’aquell moment, vaig estar segur que trobaria la inspiració en algun racó de París. Aquella mateixa tarda vaig pujar a la torre Eiffel. Des de dalt, tot era preciós, però no hi havia res que m'activés la inspiració.

Vaig anar a tots els llocs famosos que hi ha a la ciutat: Montmartre, el Moulin Rouge, l’Arc de Triomf, el Louvre; fins i tot vaig ser a la llibreria Shakespeare, l’única llibreria anglesa de tot París, però tampoc em va ajudar a inspirar-me. Desesperat, l'últim dia de viatge, vaig anar a esmorzar a una pastisseria dels Camps Elisis, la Ladureé. Em vaig demanar un caputxino ben calent. El cafè anava acompanyat d’una petita pasta rodona i verda. La vaig tastar, era deliciosa. Vaig demanar al cambrer com es deia aquell dolç, quina era la seva recepta. Em va dir que era un Macaró, una pasta tradicional de París.

35

3er ESO

1er Premi

No em podia donar la recepta, però la podria trobar fàcilment a internet. De cop, em va arribar una tendra i relaxant, però a l’hora energètica, sensació; la coneixia, era una bella amiga, l’havia estat buscant com boig aquell últim més. La inspiració havia tornat a mi perquè em van venir unes ganes boges d’escriure, amb tot detall, aquell macaró.

Corrents, vaig pagar i me'n vaig anar sota un arbre dels Camps Elisis. Vaig treure la meva llibreta d’apunts i allà el vaig començar a descriure: un to viu, una circumferència perfecta, un farcit suau i un gust estrepitosament dolç...

A partir d’aquell moment, sense esperar-m’ho, la meva admiració va passar a ser una obsessió. Necessitava saber més, volia conèixer tots els secrets d’aquella galeta de colors.

Vaig anar a provar els macarons de totes les pastisseries, petits locals i restaurants de París, tant els més famosos com els menys coneguts. Tots eren molt bons, però jo no acabava de trobar el pastisset perfecte. Així que vaig decidir fer-lo jo. Em vaig gastar molts diners en una botiga de productes delicatessen, els millors ingredients per aconseguir el millor macaró. Vaig deixar tota la cuina del pis empantanegada, plena de farines, sucres, colorants i polsims de tot tipus. I al final, després de quatre o cinc fornades, el vaig aconseguir. Era deliciós, cruixent, aromàtic. Tenia la textura, el gust, la temperatura perfectes. Me’l vaig menjar a poc a poc, gaudint del moment. I tot em va començar a donar voltes. De cop i volta, se'm van apagar els sentits.

Avui m’enterren.

Ha costat uns dies traslladar el meu cadàver des de París fins Anglaterra, però la mateixa editorial se n’ha fet càrrec. La premsa dirà als titulars que era un famós escriptor, que estava passant per un moment de crisi, que vaig morir per una sobredosi de polsims...

No us els creieu. Vaig morir de pura felicitat.

Pseudònim: La inspiració Nom: Jan Bach Guiteras

36

3er ESO

2on Premi

INTERMINABLE COMME LE CIEL Aquesta és la història d’un poble i dos nens, aquests es miren de manera nostàlgica i, al final, uneixen els seus petits dits; mentre la noia de cabells castanys com la terra li diu amb un somriure i llàgrimes als ulls -És una promesa, t’esperaré-; el noi assenteix, mentre les paraules de la noia segueixen ressonant contínuament fins a tornar-se el molest so d’un despertador. Tot ha estat un somni, el noi acaba despertant. Té els cabells platejats i els seus ulls pateixen heterocromia parcial que fa que siguin de color blau marí i blau cel.

S’aixeca i comença a arreglar-se, un cop acaba se'n va a l’institut.

L’última jornada escolar ha finalitzat, i com totes les altres, ha estat molt avorrida; ara es dirigeix a la sala de música per començar la seva única hora extraescolar del dia, El club

de música. En entrar, tots els integrants el miren i li somriuen com a benvinguda, menys una noia que se li acosta i crida davant seu: -Ciel! Has tardat molt en arribar, pensa que hem de practicar la cançó!

- calla, que m’has destrossat un timpà! -La resta de membres se’l mira i comença a riure en veure el seu comportament.

Un cop deixen de discutir, comencen l'assaig, durant el temps que dura, en Ciel mira el sostre i recorda el seu somni; la promesa que va fer anys enrere amb la persona més important per a ell. Mentre recorda tot això; se n’adona de la data i deixa de tocar a l’instant; la resta del grup el mira encuriosit; i fins i tot li pregunta què passa, ell aixeca la mà per demanar que callin. Després d’uns minuts de silenci, guarda la seva guitarra en la carcassa i se’n va corrent del club. Els altres no comprenen el que passa; però només queda un minut per acabar la classe; així que no li concedeixen cap tipus d’importància; tots menys una persona que ho vol descobrir i, aquesta és la Mer. En Ciel guarda la seva funda, arriba a casa, entra directament i es posa a buscar a la seva habitació com un boig.

La Mer el segueix tranquil·lament i també hi entra. Què busca, és el que es pregunta la Mer mentre l’observa. En Ciel, després de molta estona, no troba res i es desanima. En una acció voluntària per girar-se, acaba veient que ella és al seu darrere. El saluda amb la mà, resten callats mirant-se per un moment i ,llavors ell li diu amb tranquil·litat: - Ets una assetjadora, sabies?- Ella li respon amb una mirada fulminant. Un cop acabada una segona discussió, en Ciel li explica què passa.

37

3er ESO

2on Premi

- Quan era més petit vaig fer una promesa amb una persona molt important per a mi, vam decidir veure’ns enguany, d'aquí a dos dies, al poble on ens vam conèixer, i he de donar-li un objecte que vam prometre tornar-nos aquell dia- I on és?- va interrompre la Mer. - Al poble, però no sé on són les claus de la casa - En dir això, la seva mirada es dirigeix a terra amb un to de tristesa, reflectit en el blau dels seus ulls; ella ho percep immediatament i l’abraça, amb la qual cosa se sent reconfortat. En un cop de sort, la Mer troba les claus i les hi dona amb la condició d’acompanyar-lo. Aquella nit, en Ciel torna a tenir el mateix somni que el dia anterior; un cop i un altre es repeteix l’escena de quan eren nens i, es feien la promesa. Feia anys que no es trobaven; i tan sols s’havien comunicat per telèfon.

Just en aquell moment, un aparell comença a sonar, desperta en Ciel qui respon sense veure el nom.

- Digui...? - La seva veu s’escolta molt apagada, ja que s’acaba d’aixecar.

- Oh perdona... T’he despertat? - Es tracta d’una veu femenina molt dolça i que ell coneix bé.

- Sí, però és igual, val la pena si és per parlar amb tu . - L’altra persona riu tendrament.

- Demà passat ens tornarem a veure... - La seva veu sona nostàlgica; però al mateix temps alegre.

- Sí, no puc esperar per veure’t un altre cop, encara que me n’hagi oblidat de la data. Ella en escoltar això, no pot evitar riure del seu comentari.

- Definitivament no canvies, i això em fa feliç perquè significa que segueixes sent el mateix noi de qui em vaig enamorar. -En escoltar el que diu ,en Ciel es posa vermell i ella ho sap bé perquè el seu pla era aquest. Després d’una estona parlant entre ells com a típics enamorats d’una història romàntica, s’acomiaden i se’n van a dormir.

38

3er ESO

2on Premi

Avui és el dia en què aniran al poble, l'espera no es pot dir que hagi estat llarga; tot i que en Ciel quasi se n’oblida, fins i tot d’ això; però no importa. Ell i la Mer viatgen en un bus durant unes dues hores, fins que arriben al poble. Un cop allà, es dirigeixen immediatament a la casa, la clau fa el seu paper i permet que entrin sense cap problema.

Ara són dins la casa; en Ciel va corrent a la seva habitació, obre l’armari i treu un clauer amb forma de conill, amb la meitat d’un cor. De moment el col·loca amb les seves claus i el guarda a la butxaca. La Mer mira què passa i escriu una frase al mòbil; llavors somriu i li diu a en Ciel: - Hauries d’anar al parc, així prens una mica l’aire; ja m'encarrego jo de les maletes.- Decideix acceptar la seva proposta i marxa.

Passejar pel poble li recorda com la va conèixer; En Ciel caminava pel poble ben igual que ara; de sobte, veu una noia de cabells castanys amb els ulls foscos. Després de recordar-ho, succeeix el mateix, albira una jove que passa pel seu costat; es gira immediatament i la crida pel seu nom; ella es gira instintivament i el saluda amb un somriure; s’abracen i experimenten una tendra escena d’amor. Al mòbil es podia veure un missatge de la Mer en què explicava a la Terre que en Ciel aniria a la cita.

Pseudònim: Ciel Nom: Yanick García Moran

39

4rt A ESO

1er Premi

SANTA BÁRBARA BENDITA Camino, l’alè em salta dels llavis i es congela davant meu, s’escampa i es confon amb la boira. La platja s'estén al meu voltant, freda, amb el mar gris estavellant-se contra les roques violentament. El fred cala al meu cos, el vent em colpeja. Estic cansat, fa anys que ho estic. Enfilo les roques grises, el cel gris. Un cop a dalt del penya-segat, el vent m’esgarrapa amb més ràbia de la que pugui semblar possible; em costa mantenir-me dret, em xiulen les orelles. Malgrat l’altura, noto la humitat gèlida a les galtes que prové de l’agitat mar asturià que tant conec. Finalment, m’assec. Em costa, m’he fet vell i les petites coses em costen molt, estic esgotat. Tanco els ulls i palpo amb fermesa els papers que tinc entre els dits: paper gruixut, car; Sembla que se'm vulguin escapar. Sé molt bé quants n’hi ha: dotze. És la xifra en què s’ha reduït la meva vida. Dotze recordatoris.

Recordo el fred extrem, els guants de llana amb molts nusos perquè abriguin més, i les tasses de llet vora el foc del bar, o més ben dit, on dinàvem. I la calor extrema, a l’estiu, en què la suor es barrejava amb el carbó de les mines fins a calar en la nostra pell; les mans queden negres i fem pudor de terra i de cremat. El fluorescent pampallugueja. L’Antonio del bar ens convida a una cervesa; sap que ha sigut un dia dur, que hem treballat molt i que no hem obtingut gairebé res; molts dies són així: normalment passa quan la mina on treballem està massa explotada i el carbó deixa d’aparèixer. Haurem de canviar aviat.

- Jo no puc més, el mes que ve n’hem de tenir com a mínim 2000 quilos, i les mines no donen per tant... - va cridar el José. Tenia raó.

- Ni les mines ni nosaltres; som tretze vells; si volen carbó que en busquin ells, imbècils!

I això va desembocar a les queixes i discursos de cada nit, que si no podem treballar més, que si falten pics, que som grans i els ossos ja no ho aguanten; infinites malediccions que no desembocaven en res.

- Al cap i a la fi tots tenim la vida en aquest poble i una família a la qual alimentar; el carbó ens mata a poc a poc, i ens dóna per fer créixer els nostres fills.

40

4rt A ESO

1er Premi

Després, la rutina de sempre: dutxa i fregar molt fort la pudor estesa per tota la casa, un petó als nens, que dormen, i un a la Dolores.

Cada dia el mateix: renecs entre pols, terra, suor i, sobretot, foscor, foscor en ple dia, trencada per un petit llum d’oli que dona per poc més que per reconèixer amb qui parles.

—Aquí, aquí, aquí! — diu el Juan, mentre em carrega més i més sacs.

Comencen les cremades del sol a les espatlles cap a les quatre de la tarda, quan sortim a menjar un entrepà per dinar i ens rentem una mica les mans per agafar-lo.

I un altre dia sense trobar una font pròspera de carbó. La mina no aguanta el ritme, nosaltres tampoc, i el govern pesa i ens aixafa més que el sol de les cinc davant de la mina. Els impostos també ens collen, sembla que l’ambient de treball i molta broma s’ha convertit en preocupació i, cosa que encara és més trista, en crispació.

L’únic moment en què deixo de prémer la mandíbula i em para la tremolor dels dits és a la nit, submergit a la foscor, amb la mà de la Dolores en la meva, i la seva respiració calmada que imito per intentar dormir; però l’insomni em consum, sento un brunzit d’un mosquit que ha entrat per la finestra, oberta que em brinda una suau brisa d’estiu.

M’aixeco. Em poso un jersei i surto de casa. Els carrers estan coberts del taronja dels fanals; infinites pedres col·locades i ordenades m’envolten: els carrers del meu poble, on he jugat, crescut i on ara camino empès per l’ansietat i la ceguesa de la pressió dels últims dies; la mina es dibuixa, negra, a mesura que m’allunyo del poble; començo a sentir el cruixit sota les sabates del carbó que s’esclafa, carbó inert que ens embruta les sabates, i que deixa una altra cicatriu a la nostra feina i vida. Cada vegada corro més, la respiració agitada es barreja amb l’aire carbonitzat que ofega. Entro a la mina, a cegues, i les llàgrimes salten dels meus ulls sense demanar permís. Inútilment i sense pensar en res, rasco amb els dits les parets de la mina: pedra. No em triguen a sagnar les puntes dels dits, els talls s’eixamplen, i la sang es mescla amb terra i carbó fet pols. Rius negres. Crido i em toco la cara; tinc por; només penso en una cosa: 2000 quilos. 2000 quilos si no ens volem quedar sense res, sense res de res. Ens ho prendran tot. Rasco més.

41

4rt A ESO

1er Premi

Ploro. Sagno. Pico la paret amb el puny moll. M’estiro dels cabells i no veig res; només negre i pinzellades de sang, també negra, que es desdibuixen i es barregen amb el poble davant meu. S’acaba.

Em desperto. Tinc fred, només sento veus, però la reconec, reconec perfectament la cançó. Dotze veus d’homes trencades i greus.

“Santa Bárbara bendita,

tranlaralará, tranlará, tranlará.

Patrona de los mineiros.

Mirad, mirad Maruxina mirad, mira como vengo yo.

Patrona de los mineiros.

Mirad, mira Maruxina mira, mira como vengo yo”.

Els meus dotze companys i amics, tots a la meva habitació, quasi no hi caben, però hi són, i canten l’himne que cantem al final de cada jornada: Santa Bárbara bendita, patrona de los mineriros.

- S’ha despertat! - diu el José.

La Dolores sembla endevinar què ha passat i entra a la petita habitació pintada de color groc; mai no li ha agradat, aquest color.

- Per déu, Jorge! Com estàs? - crec que diu, perquè plora i li costa acabar les paraules.

Veig que tots els meus companys intercanvien mirades i paraules i hi ha rebombori.

La Dolores m’acaricia, impacient, la cara i em fa petons, als llavis, al front, a les galtes.

- Què és tot això? Què passa? - no entenc res.

- Estimat, has estat dormint tres setmanes, des del dia de la mina...

- La mina? — Això sí que ho recordo, malauradament.

- Sí, el metge va dir que havies perdut el coneixement; ansietat, potser... - m’explica l’Alfonso, assegut a la cadira de fusta que a vegades utilitzo com a tauleta de nit.

- Tres setmanes, quan falta per l’entrega? - i de cop tornen els maldecaps, l’ansietat.

42

4rt A ESO

1er Premi

- Onze dies, calen uns quants quilos, encara...

Es passen prop d’una hora explicant-me què ha passat durant aquestes setmanes; encara falten uns 250 quilos... A les cinc de la tarda marxen a la mina i a mi m’obliguen a descansar, m’inunda un sentiment de culpabilitat, d’impotència i d’angoixa.

I a partir d’aquí, només el sostre groc. El sostre groc i el mal de cap que va venir després que el poble es tenyís de color gris, de plors i de soroll, sobretot de soroll; un soroll profund i metàl·lic que va ressonar molts anys a orelles dels que el vam sentir i vam entendre, en un moment irònic de lucidesa i negació alhora, que mai no ens prendrien la mina i la vida. La mina ens havia pres la vida.

I ara, assegut al penya-segat veig com els dotze noms escrits al paper s’escapen dels meus dits. El vent revoleja i s’emporta el meu cant, Santa Bárbara bendita...

“Traigo la camisa roja

tranlaralará, tranlará, tranlará. de sangre de un compañero.

Mira, mira Maruxina mira, mira como vengo yo. de sangre de un compañero.

Mira, mira Maruxina mira, mira como vengo yo”.

Mai més no sonarà a dotze veus descoordinades rodejades de carbó. Només queda un home que fins ara no s’ha atrevit a traspassar les parets de la seva habitació: jo; i fins ara no he entès que no puc callar davant de la mort: cantaré l’himne de Santa Bárbara fins que se’m trenqui la veu; explicaré als meus fills i al món que un dia hi va haver dotze homes bruts de carbó que estimaven allò que feien.

Pseudònim: Holden Caulfield Nom: Maria Soler Tourís

43

4rt A ESO

2on Premi

CHAMPAGNE ROSE GOLD La casa era blanca i ostentosa, igual que ella.

Entrava allà cada nit, quan veia la silueta del Charles allunyar-se m’apropava a la porta, sense cap escrúpol, sense remordiments.

Aquell dia, ella seia darrere la taula, alçant la mirada per mirar-me. Encreuava les cames i aguantava entre els dits una copa de xampany; dibuixava, amb els llavis pintats d’un vermell escarlata, les seves intencions. Jo tenia tot el que ella necessitava: cocaïna i joventut. La primera cosa, la vaig deixar sobre la taula, brillant.

- Bona nit - em vaig limitar a dir.

- Això espero.

Es va aixecar; els talons negres ressaltaven la seva figura evelta, camisa blanca i cenyida.

Com de costum, em va besar els llavis i vaig percebre que ja feia hores que bevia. La vaig agafar per la cintura mentre jugava amb la seva boca damunt del meu coll.

- Nell, hem de parlar sobre el teu marit - vaig dir, i va parar en sec.

- Ah, no, no. Ja saps què en penso de tot això!

- No, no és el que et penses. El tema és un altre, és un problema.

- Quin problema? - em va mirar, desafiant, avorrida.

- Es diu Barnett Hyde, ja li ha posat preu al coll d’en Charles - vaig dir fredament. No va semblar immutar-se.

Va girar-se i va caminar fins a brindar més xampany a la seva copa; aquest cop en va omplir una per a mi i me la va oferir; vam brindar.

- I es pot saber què proposes? - em va mirar, arquejant la cella, amb la copa als llavis.

- Només tenim dues opcions: o intentem descobrir qui són en Hyde i els seus sicaris o ens quedem de braços plegats.

- Saps alguna cosa d’ell? - cada vegada semblava més preocupada.

- Crec que és de Los Ángeles.

- I per què el vol matar?

44

4rt A ESO

2on Premi

- Ja saps, gàngsters... el teu marit es va ficar en un món difícil - vaig dir mentre m’encenia un cigarret; era irònic, ja que era amb mi amb qui s’havia endinsat en aquest món de pistoles, drogues i doble vida.

Ella va sospirar, es va plegar de braços i la música de la ràdio va exercir de banda sonora: Don’t cry, de Guns n’Roses.

- Em quedaré de braços plegats, que el disparin fins que els doni la gana.

- I els “encàrrecs” que li quedin per complir?

- Per en Bob, ja ha aconseguit la pasta; se’n va carregar dos l’altre dia.

Jo seia al sofà, ella es va aixecar, va agafar la bossa que havia deixat quan havia arribat, la primera, la de la seva etiqueta. Va asseure’s al meu costat, va obrir la bossa i en va agafar una quantitat exagerada. Ella era així. Va dibuixar la línia perfecta, i en un moment es va posar el turulo al nas fins a consumir-la tota. En acabar, es va posar a sobre meu i es va descordar la camisa deixant al descobert la seva pell blanca. La vaig apartar, jo també necessitava alguna cosa. Vaig imitar el que havia fet ella anteriorment, em vaig inclinar i vaig esnifar les dues ratlles que havia fet. Era deliciosa. La vaig mirar i llavors sí que vaig llançar-me a sobre seu, ja sense cap peça de roba al seu cos i amb els ulls encesos.

Em vaig submergir totalment en ella, en el seu cos, la seva suor i els seus ulls en blanc.

M’hi vaig submergir per escapar del món real, de la mort que trobava a cada cantonada, de l’americana que ara romania a terra i que tants problemes m’havia portat, dels drogoaddictes amb qui tractava, dels diners, de les maletes amb quantitats inacabables de diners en negre, de les vegades que havia premut el gallet. Punt. Aquesta vegada no ho faria.

L’únic que valia la pena en aquesta vida era allò: ella i la cocaïna, cosa a vegades confonia. Em vaig concentrar en el seu tacte, en la manera en què em mirava, en l’excitació que em provocava la droga i, sobretot, en l’èxtasi que vaig experimentar, probablement el major que he viscut mai, o sinó l’últim que vaig viure. L’èxtasi de trobar-la nua davant meu, barrejada amb cocaïna, que havia perdut la conta de tanta que

45

4rt A ESO

2on Premi

n’havia consumit. Tot es distorsionava en una aquarel·la en què només pintava el color de la seva pell i la felicitat extrema; tot semblava no importar, era el punt àlgid d’una vida grisa i mal viscuda.

Aquest, però, va ser l’últim moment en què una mica de llum es va filtrar a la meva vida, amb rock dels anys vuitanta sonant de fons. La sentència estava escrita en blanc; la bossa, etiquetada a la meva lletra amb el nom de “Charles”, descansava, mortífera, a la taula del menjador. Aquella nit vaig dormir al cotxe, davant de la mansió blanca que esperava la mort. A l’alba vaig entrar, tot va passar tal com estava escrit: en Charles, encorbatat, deixava caure un riu de sang encara líquida pel nas, estès al terra del menjador. La ràdio seguia sonant, la bossa estava trencada, el contingut escampat, l’últim testimoni de la mort del vell Charles. La Nell, a l’habitació, ja era freda i se li marcaven les bosses morades sota els ulls.

Vaig agafar l’ampolla de la qual bevia ella la nit anterior: “Champagne Rose Gold”. Me'n vaig servir una copa, vaig passar el dit per la butxaca, vaig tirar una pastilla al xampany i vaig brindar amb un aire que pesava pel pes de la mort. Vaig veure, vaig contemplar l’escena: el meu pare mort davant meu, ensangonat. Se’m va escapar un somriure abans de morir.

Pseudònim: Marie Curie Nom: Maria Soler Tourís

46

4rt B ESO

1er Premi

LA MASIA, UN DIA QUALSEVOL Es fa tard i ho sento tot: la foscor, l’aire, el carrisqueig dels grills, com el temps passa i no s’atura.

Plou, però només quatre gotes; el vedell, nerviós, bramula la seva mare buscant calor, aquesta nit obscura i freda.

Tot és natural, tot és extraordinàriament real, conegut i bonic com mirar els estels d’estiu a la nit.

Tot proper i llunyà alhora; sentir-se viu, observar el color del camp verd i, més enllà, el color del cel, sempre igual i diferent durant el temps en què el sol escalfa l’ambient.

Després d’una temporada plujosa, veure el fruit de cada dia és el que passa un dia qualsevol, a la masia.

Pseudònim: The farmen Nom: Josep Maria Garriga Jutglà

47

4rt B ESO

2on Premi

TODOS SOMOS DILEMA La soledad me acompaña, soy sumisa a ella, cuando las lágrimas caen en el pozo del olvido.

Esperando el día de mañana sin poder dar la cara al pasado, para quitarle la piedra y seguir al agua del río.

Se cierra la ventana dejando al paso el porro helado, y apagando la sonrisa que un día ardió.

Se rompen los pétalos de la estructura desmarcada. Gotean oscuridad congelada, lentamente las manchas permanecen marcadas. La cápsula forzada guarda en su sangre risas rotas convertidas en tragedia, con gotas de fiambre, esas que te quitan hasta el hambre.

La brisa congela mi piel rebelde, que despeina y enloquece mis rizos, me recuerdas a ese atardecer donde teníamos el papel de mellizos.

Melodía, suena en mi cuerpo desnudo, tu arte me arropa con delicadeza,y me dejas en mi mente tu huella de melancolia. Ni la joya más valiosa iguala a tu mirada que me atravesaba sin tregua, y transformaba mis lágrimas amargas en dulces, como la deliciosa y brillante miel.

Pseudònim: RXV Nom: Zineb Guerchi

48

Adults

1er Premi PROSA

UN MATÍ QUALSEVOL Un altre malson. Els intensos batecs del cor li ressonaven encara dins les orelles i el moviment superficial i accelerat del tòrax trigaria uns quants minuts a minvar.

Unes respiracions profundes i diafragmàtiques l’ajudaven a relaxar una mica el cos, però després era la seva ment la que entrava en acció.

Una altra vegada, com cada matí, aquella sensació...

Era com si una aranya anés teixint dins del seu cervell, amb un fil negre i tupit, una gegantina teranyina que impregnava els pensaments, les idees, les emocions... i tot s’enfosquia.

Intentava travessar aquella foscor tan familiar procurant pensar en coses supèrflues: quina camisa es posaria avui per anar a la feina? La blava? O potser millor la de floretes taronges que li havia regalat la mare pel seu aniversari?

Això l’ajudava momentàniament, però de seguida l’aranya continuava teixint dins del seu encèfal... què podria significar allò que havia somniat? Podia tenir relació amb alguna cosa que estava per venir? I si passa de veritat?

El que més la martiritzava, més que el propi malson, eren els pensaments il·lògics i la recerca d’una racionalitat que no sabia trobar.

I aquest turment fins i tot es manifestava en els seus budells que, en rebre senyals del sistema nerviós simpàtic, la feien anar ràpidament al bany.

Superar aquelles primeres hores del dia era el més complicat.

Es va preparar una tassa de llet amb dues cullerades de cacau en pols que deixava caure fins al fons per assaborir-les millor quan s’hagués pres la part líquida i va posar el canal de dibuixos animats a la televisió per ajudar a dissipar aquelles boires matinals.

No podia veure les notícies; la negativitat que transmetien la majoria d’elles augmentaven la tensió del nus que ja tenia a l’estómac, especialment a la secció del trànsit. Assabentar-se que hi havia hagut algun accident en alguna carretera que solia freqüentar un dels seus, la inquietava fins a tal punt que havia de localitzar-los a tots per assegurar-se que estaven sans i estalvis. Si no ho aconseguia, no podia evitar utilitzar altres “mètodes” i “recursos” com ara tocar fusta o repetir dins seu tres vegades seguides el número vuit, confiant així en que allò que temia que passés, no succeís de debò.

49

Adults

1er Premi PROSA

Tocant tot el recorregut de la barana de l’escala amb la mà dreta, es va plantar al carrer.

Va inspirar profundament absorbint per tots els porus de la seva pell aquella olor a sorra molla, que la transportava a les tardes de tardor, al bosc, cercant bolets. Era una sensació agradable, com la que sentia quan es dutxava amb el sabó de coco i de sobte es trobava a la platja prenent el sol i escoltant les onades de fons.

Va arribar al seu cotxe procurant no trepitjar cap de les línies que hi ha entre les rajoles de la vorera. En aquest carrer eren força amples i podia dissimular satisfactòriament el seu objectiu. En llocs on no era així i obligatòriament havia de passar-hi per sobre, ho feia creuant els dits índex i del mig dins de les butxaques.

Durant el trajecte la seva ment era, com els moviments hipnotitzadors del parabrises, a estones clara i nítida i d’altres borrosa i espessa.

Algunes imatges li entraven com llamps dins del cap i, en no trobar una sortida immediata, feien sonar les alarmes altre cop. En aquestes ocasions, les gotes, queien de les seves pròpies mans, que començaven a suar d’una manera desproporcionada i anguniosa, i deixaven el volant tan moll com si no hi hagués hagut vidre per parar la pluja.

Per sort no va haver de maniobrar tant com altres vegades per fer encaixar el cotxe a l’estreta plaça de pàrquing que tenia llogada. Era un lloc realment claustrofòbic i l’olor a fongs i a florit li provocava nàusees. No obstant, només havia de travessar el carrer i ja era a la feina.

Va pujar els graons dels tres pisos del nou edifici de dos en dos i va eixugar-se els peus a la catifa de l’entrada on hi deia: “prohibit entrar de mal humor”.

Seguint la mateixa seqüència que cada matí laboral, va obrir totes les persianes de la consulta a mitja altura, va encendre l’ordinador, es va rentar les mans amb aigua molt calenta i es va posar la bata mentre escoltava els missatges del contestador.

Aquell matí només tenia programades tres visites i la primera d’elles arribaria amb uns quinze minuts de retard, segons el darrer missatge.

Va encendre una espelma aromàtica i va estirar-se al divan a esperar.

Tot i que, normalment amb el pas de les hores acostumava a sentir-se més tranquil·la, en les estones que estava sola l’enteranyinat del seu cap

50

Adults

1er Premi PROSA

s’accentuava... així que va agafar una revista amb el propòsit de llegir-ne el seu contingut i distreure’s, però la intensa olor a canyella que emanava de l’espelma la va traslladar a la seva infància, un diumenge a la tarda, a casa de l’àvia, assaborint un deliciós tros de pastís de poma acabat de fer.

La nostàlgia i l’enyorança van aparèixer darrera dels seus ulls fent-los tornar cada vegada més vidriosos i brillants.

El so del timbre va interrompre el seu record.

Va pensar que seria el primer pacient que finalment havia pogut arribar a l’hora, però es tractava d’un repartidor que duia un paquet al seu nom.

Va tornar a seure al divan i va obrir-lo tot intentant recordar si havia demanat quelcom online darrerament. De seguida va descobrir que no era el cas. Dins del plàstic taronja amb el logotip de l’empresa de logística hi havia una bonica capseta amb un elegant llaç vermell. Era una caixa de bombons que venia acompanyada d’un sobre de paper reciclat.

Va desfer el llaç i va posar-se a la boca una de les delicades xocolatines, al mateix temps que obria la carta amb certa intriga i curiositat. Del sobre en va extreure un foli blanc amb un escrit a mà i en va reconèixer la cal·ligrafia al instant. Va somriure i va llegir el contingut amb veu alta.

Molt apreciada doctora, Escric aquestes línies un any després d’acabar el tractament. No ho havia fet fins ara per que volia deixar passar el temps suficient per comprovar si realment havia estat eficaç; i ho faig per donar-li les gràcies per tot el que va fer per mi.

Feia molts anys que no em sentia tan bé com ara, de fet no sé si mai ho havia estat... potser quan era un nen...

Evidentment, com tothom, tinc preocupacions i certs problemes, però ara tot té la seva mida justa, l’apropiada. Sóc conscient que tots a la vida passem per moments que ens fan estar tristos, amoïnats, capficats, però a diferència d’abans, ara, sé relativitzar les coses, veure-les amb perspectiva, donar-les-hi la proporcionalitat que els pertoca. Ara sí que gaudeixo de les petites (i grans) coses de la vida! Em sento molt afortunat i cada dia dono les gràcies per tot allò que sóc i que tinc. De vegades crec que sóc una altra persona.

No puc arribar a entendre com abans no podia veure ni sentir tot el que veig i sento ara. És increïble comprovar com l’actitud davant d’una mateixa situació pot modificar tantíssim la manera de viure-la, com aquella famosa ampolla que podem veure mig buida o mig plena.

51

Adults

1er Premi PROSA

Ara puc dir amb tota certesa que sóc FELIÇ i sé que aquesta felicitat sorgeix de dins meu i no espero que em vingui de fora. De fet, estic en les mateixes condicions que temps enrere: visc en el mateix pis vell que aleshores, treballo al lloc de sempre (del que tant li vaig parlar), continuo sense parella, passejo pels mateixos carrers,... però tanmateix tot allò que era gris, monòton, planer,... tot allò que em feia sentir desgraciat, s’ha tornat de color, de colors vius i intensos i no necessito res més que el que tinc.

I estic convençut que haver vingut a fer teràpia amb vostè va ser la clau del meu gran canvi, de no haver-ho fet, tot continuaria igual dins del meu cap. Volia doncs, donar-li les gràcies, com a professional però també com a persona, ja que considero que la seva empatia va molt més enllà dels límits purament professionals i que la seva capacitat d’escoltar i d’entendre són insuperables. Crec que mai m’havia sentit tan comprès per ningú altre, de fet tinc la sensació que vostè és la persona que més em coneix d’aquest món. I és per tot això que voldria fer-li saber que resto a la seva disposició per a qualsevol cosa que mai pugui menester.

Rebi una cordial salutació i una forta abraçada.

Signat: el pacient del divendres a les 10.

P.D: com diu un vell proverbi...

NO SÓC UN PRODUCTE DE LES MEVES CIRCUMSTÀNCIES, SÓC UN PRODUCTE DE LES MEVES DECISIONS. Un calfred li va recórrer tot el cos. Les paraules que acabava de llegir l’havien emocionat i commogut realment. Adorava la seva professió i la seva implicació personal quasi li era inevitable, havia arribat a patir força per algun dels seus pacients, el del divendres a les 10 n’havia estat un d’ells.

Tot i estar habituada i resignada a conviure amb els seus turbulents pensaments, tot i estar orgullosa i agrair enormement ser la receptora d’aquella carta, va notar, al més profund de les seves entranyes, un punxant sentiment d’anhel, de desig o fins i tot d’enveja de no ser-ne el remitent.

Va desar l’escrit entre dos volums de psicologia cognitiva que hi havia al segon prestatge. La hiperhidrosis va tornar a apoderar-se de les seves mans, va rentar-se-les una altra vegada amb aigua calenta i quan se les estava eixugant amb paper absorbent va tornar a sonar el timbre.

Abans d’obrir la porta va fer un parell d’inspiracions lentes i profundes. Va visualitzar un pinzell de color verd i va imaginar que pintava cadascuna de les parts del seu cos amb ell, amb la finalitat d’aportar-hi calma

52

Adults

1er Premi PROSA

i serenor i estar el màxim de concentrada en la seva feina.

El matí va transcórrer amè i tranquil.

De tornada a casa va encendre la ràdio. La cançó que sonava la convidava a tancar el ulls i a deixar-se anar completament, cosa que per prudència no va fer. En canvi, sense por ni vergonya que algú la jutgés des del carril contrari, va cantar-la amb veu alta i desentonada i va començar a ballar amb la part alta del seu tronc com si es trobés sola, en una pista de ball, sota una brillant i giratòria bola de miralls.

Va desfer el camí que havia fet unes hores abans, evitant de nou trepitjar les línies de la vorera i resseguint tota la barana de fusta de l’escala, aquesta vegada amb la mà contraria. Va tancar la porta i es va assegurar que la clau quedés en una posició vertical perfecte. Va posar-se les sabates d’estar per casa i va anar directe cap a la cuina a preparar -se alguna cosa per menjar.

Com cada dia, després de dinar, va buscar una postura còmode al sofà i, deixant passar la claror a través de les cortines i acompanyada del soroll domèstic de fons, se li va dibuixar un visible somriure al tapar-se fins al coll amb la suau manta d’estrelletes. Era un moment dolç, màgic, probablement en el que millor se sentia de tota la jornada, tot i saber que quan haguessin passat aquells vint o trenta minuts que duraria la migdiada, les sensacions que la envairien serien totalment contraries. Una altra vegada tornaria l’angoixa i la por, els “ai”, els “uix”, els “ i si..”, els “i si algun dia..” . I novament sentiria la imperiosa necessitat de frenar la possible acció d’aquests sentiments i de desfer-se de la culpa que li queia a sobre, com un pes insuportable, pel sol fet de tenir-los.

Just abans de quedar-se dormida, va aparèixer a la seva ment, gran com un titular de premsa, la postdata de la carta rebuda. Després de repetir-se el numero vuit tres vegades, va decidir, en aquell precís moment, que l’endemà demanaria cita a un dels seus col·legues.

Pseudònim: Baldufeta Nom: Laura Cabana

53

Adults

1er Premi POESIA

LA MÚSICA, EL MEU REFUGI PLÀCID La música, el meu refugi plàcid que em treu la pena dolçament, deixo que l'aire benigne em torni els sentiments que el vent em porti la dolça flaire que escampa la primavera novament.

Aquesta primavera que retorna tot el que semblava mort, ella desperta els arbres i les flors fa que em bategui el cor més fort, fent que els meus sentits els senti a flor de pell i els sons dels violins m'arrenquin plors de sentiment.

Els meus sentits com bassiols estancats.

Escoltant les belles melodies, m'adono que encara em queda una guspira per seguir!

Jo que pensava que dins meu tot havia mort... però encara puc emocionar-me amb la bella primavera que radiant esclata com una flama de foc, i puc sentir cantar el rossinyol, sentir que la nostàlgia el cor em lliga,

54

Adults

1er Premi POESIA

fent que retornin glops de vida al veure sortir el sol.

Sentir la dolça escalfor a la cara, mirant els ocells que emprenen els seus vols, fondejant fins els colors de l'albada.

Oh, terra! Oh, cel! Sóc feliç d'estimar de nou!

Deixeu-me que no senti remordiment per pensar que ella ja dorm el son diví, no cal que més la plori, la vull deixar marxar ben lliurament i que descansi i sigui estel, que brilli totes les nits per mi. fi Pseudònim: Núvol Nom: Matilde Vilardell

55

Adults

56

1er Premi POESIA

Adults

1er Premi POESIA

57 57

58