Llibret Foguera Sant Antoni de Dalt 2021

seixantaanys anysseixanta

En aquest llibre s’utilitza l’ús genèric del masculí basant-se en la seua condició de terme no marcat en l’oposició masculí/femení, aixó implica que no hi ha cap denotació de discriminació sexista.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2021 1

Seixanta anys=Anys seixanta 04

Sant Antoni de Dalt 2021 Edita: Foguera Sant Antoni de Dalt Direcció: Rafael Bordes i Alonso Rosana Jurado i Coloma

158

Fotografíes Protocolo: Tony Díez Autor: Christian Martínez i Rodríguez Traducció: Jesús Ruiz i Garrigues Maria Josep Mira i Roig Oficina Municipal de l'Ajuntament d'Alacant Dipòsit Legal: A 317-2016 Maquetació, preimpressió, impressió i enquadernació: Gráfiques Ofibook Carrer Illa de Cuba 66 - 03009 Alacant clientes@ofibook.com

2

Guia Comercial 212

3

Com és habitual des de fa ja diversos anys, en les pàgines del llibret anual contem retalls de la història de la nostra ciutat, la seua festa, els seus costums, la seua cultura i la resta de temes que, pretenent-ho, servisquen d’interés per a l’àvid lector d’una part essencial de la nostra festa de Fogueres, com bé és aquest exemplar.

En aquesta ocasió s’ha volgut reflectir mitjançant un complet monogràfic cultural una dècada que resultaria essencial per al desenvolupament del nostre país, igual que la nostra ciutat; els anys seixanta.

I és que fa seixanta anys que van començar els anys seixanta, com bé ha volgut plasmar el títol proposat per a aquesta publicació, en la qual es mantenen els esquemes d’anteriors ocasions.

Com tot començament, i posant-nos en situació, es globalitza la situació en el primer tema, el qual ens explica la política general vigent en aquell moment, servint aquests deu anys per a una obertura comercial i social que, vista des de l’actualitat, no ho seria tant.

La part central està referida, com no podia ser d’una altra manera, als canvis socials, urbanístics, laborals i culturals que podríem observar en aquelles alacantines i alacantins de llavors; el desenvolupament urbanístic, l’emigració, la creació del CEU alacantí o l’aeroport són alguns dels temes tractats, igual que l’apartat artístic mitjançant un dossier amb obres destacades del gran pintor i escultor Manuel Baeza.

Per a concloure, i com no podia ser d’una altra manera, es fa un breu repàs al que oferiria la festa en les deu edicions que comprenen la dècada.

En conclusió, podries advertir mitjançant aquesta publicació la importància d’aquest apartat anual cultural, el qual es va completant en el temps per a oferir a l’interessat una crònica sobre tot allò nostre, sobre les nostres arrels, sobre la nostra història.

El final de l’autarquia econòmica i el començament del desenvolupisme dels 60

Entre la tecnocràcia, la monarquia i altres assumptes d’Estat.

A l’hora d’endinsar-nos novament en la història més recent del nostre passat, en aquest cas centrada en l’Espanya dels anys seixanta, és ineludible referir-nos als esdeveniments immediatament anteriors. Si bé en els anys 2016 i 2017 el nostre llibret es va referir a aquests mateixos fets una vegada finalitzada la Guerra Civil (ja hem parlat dels anys 40 i 50), resulta apassionant el recorregut històric fet a través dels anys. Per tant, si reprenem aquestes lectures, podrem fer un perfecte fil conductor del relat exposat.

Així, entre els decennis de 1940 i 1960 la renda al nostre país es duplicaria, i la producció industrial es multiplicaria per tres.

Ens trobem davant d’unes xifres que podrien pensar-se com a positives en un primer moment, però les dades reals mostren que el nostre país estava entre els més pobres del continent europeu, junt amb Grècia, Portugal i Irlanda. Dins del règim autàrquic imperant (sense exportació ni importació quasi), la industrialització es trobaria amb grans i seriosos problemes quant a l’abastiment de les necessàries matèries primeres i la resta de ferramentes i eines de treball. A tot això s’ajuntaven els seriosos problemes d’un ús de combustibles d’ínfima qualitat, la nul·la inversió estrangera, la intervenció del mateix Estat en totes les matèries relacionades amb les empreses i una política de preus baixos imposada pel govern del dictador.

A finals dels anys cinquanta, el Govern patiria diversos canvis; ministres serien cessats davant de la incapacitat de poder afrontar seriosos problemes que afectaven el pensament únic franquista, gents no “adoctrinades” davall aquest paraigua, sinó els nascuts en aquesta etapa es qüestionaven la viabilitat de la forma de governació. Així, el nou govern el conformarien tècnics

6

7

002

i professionals (deixant a part el clientelisme i amiguisme més imperants recent acabada la contesa), els quals s’encarregarien dels assumptes econòmics i de l’administració de l’Estat.

Provindrien dels sectors relacionats amb l’Opus Dei, encara que també altres ho feien des de la Falange (en concret quatre ministres), mentre els militars constituirien un altre grup de pressió degut a diferents revoltes estudiantils precedents.

Els significatius canvis en la imatge d’aquest Govern no van suposar en cap cas un major grau de llibertat; el Govern mantindria l’autoritarisme i, per descomptat, la censura. Així ho manifestaria el mateix Franco davant del país, on es reafirmava en la necessitat de tindre governs forts com ho eren els comunistes del nord. S’enfrontaria, a més, a l’oposició monàrquica; donantse la situació que el país era de tarannà monàrquic, però sense rei, existien diferents solucions per a designar un successor reial. Un corrent estava a favor de designar un successor reial més o menys pròxim al moviment, mentre que un altre sector, fermament contraris al franquisme, serien detinguts pels seus ideals contraris. Bé és cert que es pretenia, en primera instància, una continuïtat del règim, encara que amb el pas dels anys, el designat al càrrec no estaria d’acord amb aquests ideals totalitaris.

Fins i tot amb moltes dades en contra del Govern, la població augmentaria en el període comprés entre la fi de la guerra i aquesta dècada en 5 milions d’habitants; la població activa pujaria 4 punts (destacant la caiguda del sector agrari i el significatiu augment de l’industrial), i s’arribaria a l’anomenat èxode urbà tan característic produït en el país; gents d’Andalusia, Extremadura o Castella-la Manxa, eminentment agràries, emigraven cap a capitals de província com Madrid o Barcelona.

001

Com a apunt, durant els anys 50 la política econòmica tindria un color semiautàrquic, és a dir, l’Estat es mantindria com a motor econòmic principal i la seua inversió suposaria el 15% del total, inversió que anava destinada a les denominades “indústries clau” (com el sector elèctric, siderúrgic, bancari i les obres públiques).

Unit a això, les empreses que consumiren els béns nacionals tindrien importants incentius fiscals, per la qual cosa la política econòmica, en resum, es basaria a augmentar la producció i reduir les importacions.

003

004

005

001 Religiositat i franquisme, binomi latent en la dictadura.

002 Construcció d’una fàbrica de manufactures metàl·liques.

003 López Bravo, membre de l’Opus Dei, s’incorpora al govern de Franco, primer com a ministre d’Indústria i posteriorment s’encarregaria de la cartera d’Assumptes Exteriors.

004 Interior d’una fàbrica. L’oberturisme es va imposant a poc a poc al país.

005 Inauguració de l’INIA per Franco l’any 1954.

8

9

Aquest model, amb el pas del temps, es demostraria com poc convenient, però en aquella dècada el creixement del producte nacional brut seria espectacular. Les traves trobades per a no poder continuar prosperant tindrien molt a veure amb el sector agrari, agonitzant, i la falta de comunicacions i de transport en l’industrial clamarien per la importació de matèries primeres i tecnologia estrangera.

006

La inflació es dispararia de forma alarmant en un punt donat, arribant al 40% entre els anys 1956 i 1957, la qual cosa comportaria nombroses i significatives vagues laborals en les principals capitals. Davant d’això, el Govern, conscient que en aquell moment s’estava forjant una important crisi econòmica, hi prendria mesures, entre elles l’augment dels salaris. Es crearia, el 1958, la Llei de Convenis Col·lectius, sent aquest un primer pas per a la llibertat de contractació laboral, encara que això no suposaria una millora de la situació.

Amb el Govern tocant la fallida, els principals dirigents econòmics arribarien a la conclusió de canviar la direcció d’aquest i donar cabuda una sèrie de persones més conscients de la situació i els canvis del moment.

008

009

Amb aquests arguments esgrimits, el 1959, es desenvoluparia un Pla d’Estabilització amb l’objectiu d’alliberar i racionalitzar l’economia espanyola, anomenat de manera oficial “Pla d’Estabilització Interna i Externa de l’Economia”. Posat en marxa, el primer objectiu fixat seria sanejar la moneda i contindre la inflació. Després d’això, es va bloquejar la despesa pública i es va afavorir la inversió estrangera (obrint un poc més el país a l’economia europea i mundial). Els resultats van ser quasi immediats i molt positius, ja que unit al descens de la inflació i la devaluació de la moneda, es veuria molt afavorit el sector turístic, base essencial de la transformació del país en la dècada dels 60.

Però no totes les dades van ser positives, ja que el món laboral es veuria molt perjudicat: paralització de l’activitat econòmica, disminució del consum, congelació salarial, augment de la desocupació, etc.

Si amb anterioritat s’especificava l’emigració del camp a la ciutat, amb aquesta problemàtica l’emigració es duria a terme des de les capitals de província cap a altres països europeus, com França o Alemanya; més d’un milió de persones abandonarien el país, encara que cal mencionar que la conflictivitat laboral baixaria de manera exponent i el capital estranger dels emigrants seria molt substanciós i beneficiós per a l’economia espanyola.

007

010

008 Campanya propagandística posada en marxa pel Ministeri d’Informació i Turisme el 1964, commemorant els 25 anys de “Pau” a Espanya, presentada com un gran triomf del franquisme.

10

006 Vista d’una fàbrica en els anys del desenvolupisme.

009 Caseta d’informació turística en una platja. Amb la millora econòmica, el turisme era una molt bona font d’ingressos per al país.

007 Fira Nacional del Camp, promocionada per la Delegació Nacional de Sindicats.

010 Visita del dictador a TVE el 1966

11

013

011

Els plans de desenvolupament i el creixement econòmic.

012

Essencial és per a comprendre el desenvolupament econòmic espanyol la continuació del Pla d’Estabilització de 1959 en la dècada posterior, la que ens afecta, la dels 60, ja que a partir d’un nou Pla de Desenvolupament que es va anunciar el 1963, i entraria en vigor al següent any, es prolongaria fins a finalitzar la dècada. El Govern, en aquesta ocasió, advocaria pel desenvolupament com a base de la política, deixant arrere l’etapa autàrquica (o semiautàrquica, com s’ha pogut veure anteriorment).

A l’hora de parlar de la profunda transformació que es va produir en la societat espanyola durant la dècada dels seixanta i setanta és necessari abans de fer menció de la política econòmica (en els seus aspectes agrari i industrial) referir-se a aquells aspectes derivats de la renda de la situació espanyola.

La política seguida pel Govern no pot considerar-se aliena a com va resultar de positiva aquesta renda de situació, però d’aquesta van derivar els tres grans motors del desenvolupament que van constituir el substrat sobre el qual s’assentaria el creixement industrial i la modernització social: el turisme, les inversions estrangeres i l’emigració de mà d’obra principalment a Europa, com ja s’ha avançat.

A causa de la importància objectiva, cal parlar primer del paper del turisme, convertit, per tant, en primera indústria nacional. De 1966 a 1970, el nombre de turistes va créixer des d’un poc més de 17 a 24 milions, quan l’any 1961 era només un poc superior als 7 milions. D’ells, en l’última data indicada, només 1,5 milions eren americans, principalment dels Estats Units, mentre que un poc més de la mitat procedien del Mercat Comú: quasi 9 milions de francesos i 2 milions d’alemanys. A més, en aquesta mateixa dècada, el nombre de visitants britànics ascendia a 2,5 milions.

El paper del turisme resultava fonamental per a la balança de pagaments espanyola, ja que això era el que aconseguia principalment equilibrar aquesta balança netament deficitària. El 1970 les exportacions espanyoles suposaven menys de la mitat de les importacions i la diferència entre unes i altres va haver de ser coberta principalment pel turisme. Ben entrats els anys setanta va començar a disminuir el paper relatiu del turisme en l’economia espanyola, al contrari que en la seua fase inicial, que seria molt més decisiu en triplicar-se el saldo turístic entre els anys 1960 i 1966.

El turisme va ser (i continua sent a hores d’ara) principalment estival, de classe mitjana (cosa que no garanteix qualitat), dirigit a zones concretes que eren i són regions desenvolupades causant, més que una industrialització, una terciarització de la societat espanyola. Entre els aspectes negatius cal destacar la

011 i 012 Alacant estrenava nou aeroport durant els anys del boom turístic.

013 Emigrants espanyols rumb a països com Alemanya o França en busca de millores laborals.

12

13

destrucció de bona part dels paisatges naturals de la nostra zona mediterrània, com bé es pot comprovar en l’actualitat; paratges paradisíacs i amb gran valor ecològic pràcticament destruïts per l’edificació massiva de vivendes o grups de vivendes sense orde concret, ni planificació, influenciat tot per l’especulació i la ‘pilotada’ urbanística.

En segon lloc, i respecte a les inversions estrangeres, la política governamental va jugar un paper molt més decisiu que pel que fa al tema del turisme. Entre 1956 i 1958, les inversions estrangeres només van suposar uns 3 milions de dòlars. A partir de l’any 1959, les inversions inferiors al 50 per 100 del capital es van veure liberalitzades, podent-se fer, a més, en immobles, en cartera o directament. Per a les inversions superiors al 50 per 100, era necessària l’aprovació governamental, llevat que es tractara de béns d’equips no produïts en el país, encara que en qualsevol dels casos mencionats anteriorment era possible la repatriació de les rendes del capital.

014

El període que comprén els anys 1959 i 1974, Espanya va rebre inversions de capital estranger per un import aproximat de 6.000 milions de dòlars, sent la procedència d’aquests capitals principalment nord-americana (40 per 100), suïssa (20 per 100), alemanya (11 per 100), francesa (6 per 100) i britànica (5 per 100). La inversió es dirigiria sobretot a la indústria química (el 25 per 100), al comerç i també a l’alimentació. El que va atraure aquest capital europeu va ser l’existència d’una mà d’obra barata i un mercat en expansió, encara que en aquella època es va acusar el capitalisme forà de dur a terme fins i tot una autèntica colonització del nostre país, bé si és cert que no haguera sigut del tot possible la industrialització espanyola sense aquest suport, a més de proporcionar tecnologies noves.

015

Ja en el tercer lloc, un altre motor de l’economia espanyola va ser derivat de la renda de situació: l’exportació de mà d’obra a Europa.

El començament de l’emigració va ser una conseqüència del Pla d’Estabilització de 1959 que, a diferència del que va succeir en altres països, l’Estat no sols no va descoratjar l’emigració, sinó que va seguir una política consistent a canalitzar-la. El nombre anual d’emigrants durant la dècada dels seixanta (amb l’excepció de 1967-1968) va ser sempre superior a les 100.000 persones, i alguns anys es van fregar els 200.000, com el 1964.

En general, els emigrants espanyols procedien de regions més subdesenvolupades del país i es van instal·lar als països més desenvolupats, com Alemanya, Suïssa o França. Des del punt de vista econòmic (en el seu més estricte significat), l’emigració va tindre unes conseqüències que poden ser descrites com a positives, en propiciar no sols una capitalització, sinó també una millora de la formació professional i fins i tot va provocar de manera indirecta un increment dels salaris en el medi rural, per primera vegada sense mà d’obra suficient.

016 015 Corporació executiva de Franco el 1967.

014 Entre 1961 i 1970 es va produir un èxode massiu del camp a la ciutat, i el cine del moment reflectia també la situació.

14

016 Carrero Blanco jura el seu càrrec com a vicepresident el 1967.

15

017 Aquest creixement econòmic experimentat per Espanya va ser un esdeveniment protagonitzat per la indústria, però durant aquest va tindre lloc una profunda transformació de l’agricultura que entraria en una profunda crisi.

Quant a les disposicions governamentals, pocs canvis serien els originats, però, al contrari, pot dir-se que les mateixes circumstàncies van induir una transformació que va fer entrar en crisi l’agricultura tradicional. La major transcendència que qualsevol altra disposició per al camp espanyol seria la ja mencionada emigració que en part el Govern va recolzar. La pèrdua d’un milió de persones actives en el medi agrari que es van dirigir a la ciutat o a l’estranger, va tindre unes conseqüències immediates sobre els salaris agrícoles, calculant-se que van augmentar del 424 al 5.030, tenint, a més en compte, que aquest ascens va afectar no sols els jornalers, sinó també els xicotets propietaris, molts dels quals tenien uns ingressos inferiors als dels jornalers. Com a conseqüència, les propietats més xicotetes i menys rendibles des del punt de vista econòmic van tendir a la seua completa desaparició. A partir dels anys cinquanta ho van fer les propietats inferiors a les 6 hectàrees, i en els anys seixanta, les inferiors a les 50. Segons càlculs estadístics de l’època, entre els anys 1962 i 1972, van desaparéixer mig milió de finques.

Aquest va ser un dels factors que, per tant, va impulsar la modernització de l’agricultura del país, on imperava el latifundisme, però no ho era la seua presentació com un fenomen d’explotació irracional, ja que, al contrari, la carestia de la mà d’obra havia introduït una mentalitat rentabilista i modernitzadora que va caracteritzar per un altre costat l’agricultura espanyola des d’anteriors èpoques.

018

En els anys setanta el paper de l’agricultura respecte al total de l’economia havia anat disminuint, també en les exportacions, ja que, si el 1958 eren en un 58 per 100 agrícoles, el 1970 eren només un 36 per 100. Els problemes de l’agricultura, per tant, en aquesta dècada que ens afecta eren sobretot d’adaptació

dels estímuls a la producció de noves necessitats, d’ací, la creació l’any 1968 d’un Fons Regulador de Preus i Productes Agraris (FORPPA). Ja l’any 1973, l’agricultura va començar a respondre a les verdaderes demandes del mercat intern i a finals del franquisme (encara que el país estiguera per davall en comparació amb altres països europeus quant a l’ocupació de maquinària agrícola i abonaments) havia aconseguit duplicar el rendiment per hectàrea de dacsa, mentre que el d’ordi i blat havien augmentat en un 60 per 100, al mateix temps que es va quadruplicar la producció de carn per habitant.

Per primera vegada, i durant els anys setanta, tota una generació desconeixia l’existència habitual de la fam, tan present en dècades anteriors.

Conclòs, per tant, el tema agrari, el creixement econòmic real d’Espanya durant els anys seixanta i setanta va ser a conseqüència del creixement industrial. En relació a això, cal destacar la política econòmica seguida pels responsables d’aquesta. Al llarg dels anys seixanta, la denominada “planificació indicativa” va ser presentada com la causant del desenvolupament espanyol, donant-se la imatge d’una solució miraculosa, encara que la realitat és que el paper de la planificació va ser menor en el desenvolupament econòmic del que llavors es va dir, i en l’actualitat els historiadors d’economia espanyola assenyalen que el paper dels plans va ser xicotet en aquest procés.

D’acord amb aquesta interpretació, el paper de la política econòmica va ser gran en el període de l’estabilització, i en aquest moment els rectors de la vida econòmica van estar assessorats per un eficient nombre d’economistes entre els quals figuraven Sardá o Fuentes Quintana. Les mesures de 1959 van ser acceptades perquè eren inevitables i perquè van obtindre èxit en molt curt termini, però el 1962 l’informe del Banc Mundial va despertar resistències en un sistema polític en què l’intervencionisme havia sigut la característica destacable durant molt de temps.

017 El ministre Silva jurant el càrrec el 1965.

018 Franco inaugurant un forn d’Ensidesa el 1966. En aquesta època s’inauguraven fàbriques, pantans i una infinitat d’infraestructures.

16

17

019 Al voltant de la mitat dels anys seixanta, el programa liberalitzador hauria entrat en crisi, al mateix temps que els especialistes econòmics anteriorment mencionats ja havien sigut apartats.

Lluny de ser una salvació màgica, els plans van ser una simple fórmula de previsió bastant imperfecta, que va ser potenciada, al seu torn, per la realització al nostre país d’un fenomen que es va donar també en altres parts d’Europa, com va ser el cas d’Itàlia.

Aquests plans no van ser obra de cap economista, sinó que van estar inspirats per un administratiu com López Rodó, el qual, d’aquesta manera, va potenciar el seu paper polític, encara que aquest depenia essencialment de Carrero Blanco i la mateixa creació d’un Ministeri per al Pla de Desenvolupament va coincidir amb la disminució relativa del seu poder polític.

Els propòsits liberalitzadors que havien caracteritzat la política empresa a partir de 1959 van distar molt de complir-se, ja que els elements de continuïtat respecte al passat intervencionista van ser molt més patents que els del canvi. L’intervencionisme estatal va romandre en molts altres terrenys imposant en la pràctica la necessitat de tindre en compte l’actitud oficial en qualsevol tipus d’empresa, referint-nos en aquest sentit a l’anomenada “acció concertada” gràcies a la qual podia arribar a finançar-se fins al 70% d’una fàbrica o la seua ampliació, tot això per mitjà de baixos interessos. Davant d’aquesta situació, no és gens estrany que el principal responsable de la política industrial, Gregorio

020 López Bravo, fóra descrit més com a empresari de la indústria nacional que com el creador d’unes condicions en les quals poguera desenvolupar-se de manera espontània.

Una altra manera d’intervenció per part de l’Estat en el sector industrial consistiria en la promoció d’una certa política regional, desenvolupant-se l’any 1964 cinc pols de desenvolupament (Vigo, Sevilla, Saragossa, Valladolid i Corunya) i altres dos de promoció industrial (Huelva i Burgos), passant en els anys setanta a establir-se’n altres cinc més (Oviedo, Logronyo, Còrdova, Granada i Vilagarcía de Arousa).

Lligat a tot això, l’Estat tenia l’obligació de proporcionar una infraestructura i beneficis fiscals, a més d’ajudes directes, sumant els anomenats “pols de descongestió industrial”, els quals no sempre van obeir a criteris amb una mínima racionalitat, ja que sovint van ser creats per motius polítics, a més, que no sempre l’Estat compliria amb les obligacions que ell mateix havia assenyalat.

El 1959, l’Institut Nacional d’Indústria (INI) va ser obligat a finançar-se a través de les Caixes d’Estalvi, excloent-lo així dels pressupostos, romanent fins a 1963 al capdavant Suances, que va ser succeït des d’aquesta data fins a 1969 per José Sirvent, persona dòcil a les noves tendències polítiques predominants (que

021

ja no eren autàrquiques), però que mantenien l’intervencionisme, depenent des de 1968 del Ministeri d’Indústria. Per a López Bravo, l’INI havia de jugar un paper subsidiari respecte a l’empresa privada, llançant-se, doncs, en terrenys on no arribara aquesta, encara que al mateix temps servint com a hospital d’empreses privades amb problemes. L’INI, seguint aquests criteris, continuaria adquirint nous compromisos, recaient a més sobre ell empreses de difícil solvència. A partir de 1970, amb la presidència de Claudio Boada va començar l’INI a guiar-se per uns criteris que tingueren més en compte la rendibilitat, almenys en parcel·les en què hi havia competència amb l’empresa privada.

A pesar de tot açò, va ser espectacular el creixement del producte industrial durant les ja mencionades dècades dels seixanta i setanta, a pesar que Espanya havia sigut un dels països d’industrialització tardana respecte a altres, i amb tot això, l’equiparació es feia més palpable. El creixement del producte industrial durant el període 1963-1972 va ser del 160 per 100, encara que va tendir a decréixer a mesura que passava el temps; a raó d’això, mentre el 1961-1964 va ser de tan sols un 12,5%, el 1965-1963 va ser d’un 7,8%.

Inconvenients al mateix temps que el creixement industrial es disparava, ja que es va concretar la localització industrial en una molt reduïda porció d’Espanya, i veient dades, a mitjan dels anys setanta, el 49% de la indústria espanyola estava situada al País Basc, Catalunya o Madrid, a excepció de la siderúrgia, sent la segona comunitat mencionada la que tenia un clar predomini en les diferents branques industrials.

En finalitzar el règim franquista, el paper del turisme i de les remeses d’emigrants continuava sent fonamental per a equilibrar la difícil balança comercial, encara que també s’havia trencat la imatge habitual d’Espanya com a país exportador de cítrics, ja que també exportava, a manera d’exemple, vaixells (sent l’any 1971 el quart productor mundial), i màquines i ferramentes.

Malgrat això, els especialistes en la matèria han descrit l’obertura comercial espanyola com a limitada i contradictòria, en paral·lel amb el que va succeir en altres terrenys.

Concloent, podríem sintetitzar dient que el nostre país va créixer en matèria econòmica de manera espectacular a partir de 1959, figurant en les les dècades posteriors com un dels cinc països amb millors resultats del món, i aconseguint una taxa anual de les més altes d’Europa i del món, darrere del Japó i Iran.

019 Publicitat del SEAT 600, el cotxe més popular d’Espanya en els anys 60.

020 El SEAT 600 directe per a la seua exportació.

18

021 En primer terme, Laureano López Rodó, comissari del Pla de Desenvolupament Econòmic i Social. Amb posterioritat tindria el rang de ministre.

19

Oberturisme i divisió interna al si del règim.

L’oberturisme no va ser un fet exclusiu d’un sector dins del mateix règim, sinó que la major part d’una generació de dirigents estava per això, i tampoc la congelació d’aquesta va ser obra d’un sector, sinó d’un sentiment de perill que amenaçaria a tots.

Realment, en el franquisme sempre va haver-hi persones que arribaven als alts càrrecs en funció de la seua preparació tècnica i capacitat de gestió, encara que en l’última fase del règim els tècnics es van fer cada vegada més freqüents, mentre que les “famílies” (com ocorria antany de manera generalitzada) eren bastant semblants a clienteles, unides per una vaga identificació propagandística, encara que va haver-hi, a més, interessos de promoció d’índole personal. Els tecnòcrates van ser la clientela reunida entorn de Carrero Blanco, la influència del qual es feia cada vegada més creixent, i a qui els seus detractors van identificar amb l’Opus Dei. El 1965 arribaria al Govern Laureano López Rodó, després d’haver sigut tècnic de Presidència el 1956 i subsecretari del Pla de Desenvolupament des de 1962. De personalitat grisenca i ordenada, va obtindre, no obstant això, un suport popular, i la tecnocràcia que ell representava s’assemblava a aquells sectors que durant el regnat de Ferran VII es van fer representants d’una certa tendència moderada, insatisfactòria alhora enfront de liberals i ultres.

022

023

025

024

Un altre ministre significatiu del Govern de 1965 va ser Silva Muñoz, titular d’Obres Públiques, que en els seus trets personals i en la seua actuació va ser caracteritzat com un representant de la transformació de la família catòlica del règim, molt menys interessada en un programa polític i més capaç en l’exercici de responsabilitats en carteres econòmiques.

La major part dels nous ministres s’alineaven darrere de Carrero que, al setembre de 1967 es va convertir en vicepresident del Govern, substituint Muñoz Grandes. Aquest últim representa va el sector falangista o “movimentista” que des de l’any 1962 estava mantenint una postura diferent, especialment sobre els problemes d’institucionalització del règim enfront del sector encapçalat per Carrero. El cessament de Muñoz Grandes, que conservaria la direcció de l’Estat Major, va ser degut probablement a les seues diferències amb Franco, principalment per la qüestió de la monarquia, a la qual, com a falangista, era refractari. En qualssevol dels casos, la influència de Carrero naixia de la seua condició com a persona d’intimitat subalterna del dictador (destacant d’ell la seua poca ambició i menys encara desig de publicitat) augmentant el seu estima gràcies a la seua condició de secretari que adquiriria, per tant, una identificació absoluta amb ell, a pesar que el seu integrisme fóra major i tendira a distar de la Falange i els seus hòmens.

022 Castiella, ministre d’Exteriors entre 1957-1969 amb Kennedy, president dels Estats Units.

023 El ministre d’Obres Públiques, Silva, en una visita a la localitat d’Onda.

024 Govern de 1965, qualificat de tecnòcrates.

025 Al centre de la imatge, Muñoz Grandes, vicepresident des de 1962 fins a 1967.

20

21

026

027

El Govern de 1965 duria a terme la institucionalització del règim en un període (relativament) curt, concloent amb un immediat reflux d’actituds oberturistes i en l’aparició de postures en contraposició sobre la política interna. D’entre les diferents normes legals i iniciatives, una va resultar molt important per a canviar pautes mentals i culturals de la societat: la Llei de Premsa, mentre altres es van referir a la classe política del règim, com seria la Llei Orgànica i Reforma Sindical, mentre que l’elecció de l’hereu i successor resultaria d’importància decisiva per al futur del país.

La primera norma institucionalitzada, la Llei de Premsa de 1966, va ser primordial per a la societat, ja que fins llavors el règim de premsa havia sigut d’enorme duresa, nascut per a una etapa bèl·lica. La presentació d’aquesta per part de Fraga com un mitjà per a “mantener limpia España, no para mancharla y menos destruirla”, disposava de rigoroses cauteles per a evitar que amb ella es causara perill al règim, reservant-se l’Estat el dret d’inspeccionar la inscripció dels diaris, i a través de l’agència EFE controlava les notícies de l’estranger, podent recórrer a un segrest preventiu d’una publicació i també sancionar-la per la via administrativa.

Tot i això, l’efecte de la Llei de Premsa va ser positiu, produintse en primer lloc la multiplicació de les publicacions, unes 129 noves de les quals huit eren diaris i tres es publicaven a Madrid.

En segon lloc, la premsa va poder trencar amb el que havia sigut el seu comportament habitual fins llavors: unflar notícies que no succeïen i tallar les que sí que passaven. Finalment, la premsa, d’aquesta manera, va poder contribuir de manera primordial a difondre els principis i normes en què es basa la democràcia i fins i tot arribar a convertir aquesta no sols en un element conegut, sinó habitual per als espanyols.

Quant a la Llei Orgànica, els antecedents més remots han de remetre’s als projectes d’Arrese i al conjunt de projectes redactats com a alternativa durant el govern de 1962. La seua fórmula final estava redactada a l’estiu de 1966, sotmesa a referèndum a finals d’aquest any i promulgada al gener de 1967, referèndum en què no van faltar tensions entre els diversos sectors del règim a l’hora de determinar-ne els continguts. En l’últim moment, Carrero va aconseguir fer desaparéixer la menció al Movimiento en tractar del Consell Nacional, així com el requisit que el secretari general fóra triat per aquest Consell, tal com s’havia previst amb anterioritat.

El president del Govern apareixia, com anteriorment ja ho havia fet el 1957, però no va ser nomenat, i per tant, no es podria considerar en tot cas una innovació. El Consell Nacional va continuar sent un reducte “movimentista” reservat per a personalitats que tingueren llarga solera en el règim o amb la pretensió d’actuar periòdicament com si fóra una espècie de tribunal de garanties constitucionals o suprem guardià de les essències i valors del règim. La novetat estava, per tant, en l’aparició d’un sector de les Corts, procuradors anomenats “familiars”, uns subjectes a tipus d’elecció directa que, encara que estiguera a tot tipus de cauteles, exigia prendre en consideració l’opinió del poble. Els procuradors familiars eren 108, representant un nombre de vots molt variable, ja que n’hi havia dos per província.

Malgrat tot, les eleccions en què es va estrenar la nova composició de les Corts van ser animades. La primera etapa de la legislatura iniciada l’any 1967 va tindre fort protagonisme la figura dels procuradors “familiars” que es van reunir en diferents localitats del país. A l’agost de 1968, una reunió a Melilla va ser impedida pel Ministeri de la Governació sense tindre en compte la mateixa Presidència de les Corts i, a partir d’aquest moment, l’acció dels procuradors va tendir a diluir-se i a perdre aquesta significació reivindicativa. Al seu torn, la Llei Orgànica en si no determinava completament els perfils del sistema polític institucionalitzat en el dictador, és a dir, eren necessàries disposicions complementàries en la discussió de les quals es van enterbolir les relacions de les distintes famílies del sistema i dels ministres, resultant en la major part dels casos una interpretació restrictiva del que podia haver-se convertit en una versió un poc més àmplia de l’obertura.

També la Llei Orgànica imposava una transformació del sindicalisme oficial que havia anat transformant-se lentament amb el transcurs del temps però que en aqueix moment havia d’adaptar-se al nou marc constitucional. Les majors dificultats dels institucionalitzats del sindicat van residir en l’Església, la qual no va dubtar a afirmar que la legislació espanyola sobre la llibertat sindical i la vaga tenia poc a veure amb les ensenyances pontifícies, quedant d’aquesta manera el debat intens sobre el sindicalisme qüestió declarada com a secret oficial.

Però la decisió institucionalitzada més carregada de conseqüències per al futur era el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco. La decisió del dictador quant a la seua pròpia successió es va forjar en els primers mesos de l’any 1968, moment en què el primer havia complit els trenta anys i havia declarat acceptar la legalitat vigent.

026 Consell de Ministres al ‘Pazo de Meirás’.

027 L’edifici del diari Madrid era enderrocat el 1971 per la seua línia crítica amb el règim.

22

23

En la primavera de 1969 Carrero va pressionar en favor de la monarquia i també ho faria Alonso Vega, dur ministre de Governació, company d’acadèmia de Franco. Finalment es va produir la decisió, i don Juan únicament va rebre una notificació després de la tardana decisió, encara que el títol de Príncep d’Espanya seria suggerit per López Rodó per a evitar directament l’enfrontament amb aquest últim.

A la seua elecció com a successor es va arribar per voluntat del mateix Franco, encara que també amb l’acceptació del conjunt de forces que formaven el seu règim. La posició representada per l’almirall Carrero s’assenyalava per una orientació pronordamericana en política exterior més que per identitat de postures, sinó per creença en el seu caràcter imprescindible, a més que, segons el seu criteri, la descolonització havia de ser substituïda per la transformació en províncies dels territoris ultramarins, destacant com a arma potencial el desenvolupament econòmic i la gestió tècnica de les carteres relacionades amb ell.

028 030

031

032

033

Amb tot això, a l’octubre de 1969, el Govern va ser qualificat d’homogeni i de ser en realitat un desenvolupament de la comissaria del pla. Si el Govern responia ara exclusivament a la influència de Carrero, les institucions sovint actuaven en un altre registre.

Molts dels que serien ministres a partir de 1973, després de desaparegut Carrero Blanco, van exercir un paper important en el Tribunal Suprem, les Corts o el Consell Nacional a l’hora de pretendre substanciar les suposades o reals responsabilitats.

029

030 Fraga jura el càrrec com a ministre d’Informació i Turisme.

031 Adolfo Suárez durant la seua etapa de director de TVE.

028 Llei de premsa de 1966.

029 Mítica portada de La Codorniz, que celebra la nova llei de premsa coneguda com a “Llei Fraga”, amb la primera caricatura d’un polític en exercici després de la Guerra Civil.

24

032 Juliol de 1964. TVE construeix en Prado del Rey uns estudis on s’unifiquen la televisió i ràdio públiques.

033 Interior dels estudis de TVE acabats d’inaugurar.

25

Els temps d’oposició en els anys 70.

Els anys 1971 i 1972 van ser els últims de calma relativa, encara que durant aquest moment la protesta cultural, a través de la música, la premsa i les universitats va continuar en augment.

La dècada de 1970 suposaria també el ressorgir cultural amb noves iniciatives editorials, teatres nous, llibreries independents i d’altres.

Entre la intel·lectualitat i les classes més acomodades va aparéixer un nou corrent polític que es va denominar “joancarlisme”, que veia en la figura del jove príncep l’única possibilitat de dur a terme un canvi polític sense cap trauma social. La situació, no obstant això, va tornar a complicar-se quan la neta del dictador va contraure matrimoni amb un cosí germà de don Juan Carlos, fill de Jaime de Borbó, el sordmut. Els “estratagemes” de Carmen Polo (esposa de Franco) per donar reconeixement en les Corts a aquest matrimoni com si es tractara de la família reial van alterar la situació, ja que pareixia que el tema de successió es tornava a obrir amb això. A pesar de la influència d’aquesta sobre el seu espòs, Franco es va mantindre ferm en la seua posició. La boda va provocar també la dimissió del jove director de TVE, Adolfo Suárez, per negar-se a reajustar la programació per a donar una cobertura àmplia a l’esdeveniment.

En aquesta època també el PSOE i sobretot el PCE es configurarien com els partits més importants de la clandestinitat.

D’altra banda, l’extrema dreta, al marge del règim, es va reorganitzar i van convocar mítings i manifestacions públiques on exigien la fi de la permissivitat del govern. Entre ells, el grup més radical, Fuerza Nueva, la violència del qual només es detenia davant de l’assassinat, sent habitual entre els seus seguidors les tortures i les palisses.

034

037

038

039

040

041

042

035

Aquesta violència va suposar la immobilitat del Govern davant de qualsevol grau de llibertat i la radicalització de Carmen Polo, qui es queixava directament de Carrero Blanco per la debilitat que mostrava el Govern davant dels últims esdeveniments, acusant alguns ministres també de ser deslleials.

Conscient el dictador que tal vegada no podia dirigir ja la situació degut a la seua avançada edat, va realitzar els primers moviments per a nomenar un president del Govern per primera vegada en la dictadura. Es van enviar al Consell del Regne tres candidats: Carrero Blanco, Fraga i un tercer candidat falangista sense possibilitats. Al juny de 1973, any que narra el nostre llibret, Carrero Blanco va ser triat.

036 037 Legalització del Partit Comunista Espanyol en els 70.

034 En aquesta època també el PSOE, i sobretot el PCE, es configurarien com els partits polítics més importants en la clandestinitat.

035 Franco i Carrero el 1973.

036 Vilá Reyes, principal acusat del Cas Matesa.

26

038 Visita a Espanya del president Nixon, en companyia del ministre d’Assumptes Exteriors Gregorio López Bravo, el 1970.

039 Carrero i López Rodó pretenien que quan s’acabara la dictadura s’erigira novament una monarquia.

040 i 041 Dues imatges pertanyents al nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco, el qual es va produir amb gran majoria.

042 Manifestants en contra de la violència de les FRAP.

27

El Govern de Carrero Blanco.

044

L’any 1969, un escàndol produït en l’empresa estatal Maquinaria Textil S.A. (MATESA), en el qual, a més del director, pareixien estar involucrats alguns alts càrrecs del Govern, entre ells els tecnòcrates de l’Opus Dei, portaria a Franco a realitzar la major remodelació de tots els seus governs. En aquesta dura decisió, va pesar molt l’opinió de l’almirall Carrero Blanco, que per a aqueixes dates ja havia obtingut la total confiança del cabdill, i que ostentava des de l’any 1967 el càrrec de vicepresident del Govern.

Entre els caiguts en desgràcia, destaca Manuel Fraga Iribarne, les reformes del qual en el Ministeri d’Informació i Turisme havien permés que entraren a Espanya el marxisme i la pornografia.

Junt amb aquest, Fernando María Castiella, també substituït, qui havia ocupat la cartera del Ministeri d’Assumptes Exteriors quasi dues dècades.

043

045

Carrero Blanco, ja ascendit a almirall, havia sigut des del començament de la dictadura un dels més fidels col·laboradors del dictador. Qualificat com antioberturista, el 1968, afirmava que Espanya ja era una democràcia i que els partits polítics mai tornarien.

Els canvis impulsats per Carrero Blanco van portar a la constitució del que s’ha conegut com el “govern monocolor” (entre 1969 i 1973), en el qual per primera vegada des de l’establiment de la dictadura no s’havien respectat els equilibris tradicionals amb què Franco havia sabut estabilitzar el seu règim. Pretenia, per tant, continuar amb “l’evolució” de la dictadura sense que es realitzaren grans canvis que transformaren la seua estructura bàsica, encara que a pesar d’això va instar el cabdill, el 1971, a nomenar un president del Govern, amb la idea de preservar i enfortir la figura del cap de l’Estat davant de l’opinió pública, dels avatars i conflictivitat política, per la qual cosa va establir un programa de deu punts per al que fóra primer cap de govern diferent de Franco.

Durant aquest govern, el vicepresident va constituir un gabinet homogeni per a tornar a l’executiu l’autoritat sobre totes les institucions, i les seues metes eren les de reforma educativa, nova llei sindical, impuls econòmic, ingrés d’Espanya en la CEE i revisió de les relacions Església-Estat. Aquest programa es duria a terme en part, ja que l’economia espanyola va créixer

046

notablement en el període 1971-1973 a pesar de l’elevada taxa d’inflació, i la política exterior es va renovar a través del ministre López Bravo.

El nou govern representava de manera clara i evident l’ideal polític de la figura principal del règim, un personatge fosc, immobilista i que pareixia continuar caminant en la postguerra: Carrero era anticomunista, antisocialista i antimaçó.

A pesar de les intencions, el govern no va ser tan uniforme com s’havia pretés i prompte van sorgir desavinences entre oberturistes i partidaris de la mà dura, partida que van guanyar aquests últims.

Entre les mesures més destacades d’aquest gabinet, destaca la publicació d’un decret que atorgava per primera vegada al príncep d’Espanya el dret com a hereu d’assumir les funcions interines de cap de l’estat quan Franco es trobara incapacitat.

El govern de Carrero es trobava dividit i en crisi, ja que aquest era feroçment atacat per les postures oberturistes, des de l’oposició democràtica i des de la ultradreta, que considerava que l’enduriment del règim davall el mandatari era tebi. A partir de 1971 es van fer freqüents els assalts ultradretans a llibreries i galeries d’art suposadament d’esquerres. Mentrestant, en les Corts els enfrontaments entre oberturistes i immobilistes eren cada vegada més violents, i als carrers i les institucions regnava el desencant.

Al maig de 1973, el FRAP (sigles de Frente Revolucionario Antifascista y Patriota, grup armat antifeixista que va ser creat el 1973) va assassinar un policia a Madrid, i va esclatar la polèmica quan el cardenal Tarancón va vetar l’entrada a la ciutat d’un pelegrinatge de tints polítics que passejava per tot el país una imatge de la Mare de Déu de Fàtima, la qual cosa va irritar considerablement tota l’extrema dreta. Carrero va resoldre la crisi com va poder, i al cap d’uns mesos assumia personalment la presidència del govern que fins llavors estava en mans de Franco.

El nou govern de Carrero va donar un important gir a la dreta per a evitar les ires dels ultres, però el seu programa no arribaria a aplicar-se, ja que va ser assassinat per ETA (sigles d’Euskadi Ta Askatasuna, organització terrorista nacionalista basca que va aparéixer el 1958) amb un atemptat perpetrat a Madrid el 20 de desembre de 1973.

043 Carrero Blanco, en el seu jurament com a president del Govern, l’11 de juny de 1973.

044 Govern de 1973, amb Carrero Blanco al capdavant.

045 El ministre de Vivenda, Utrera Molina, el 1973.

046 Imatge captada moments després de l’atemptat a Carrillo.

28

29

047

Arias Navarro i l’últim Govern de la dictadura.

Dur colp l’assassinat de Carrero Blanco per al règim que amb això veia en perill la seua continuïtat, igual que els opositors, els quals en van témer la repercussió, ja que açò podia portar els més intransigents a agafar novament les regnes i el país.

El responsable de manejar aquesta crisi va ser Fernández Miranda, a qui com a vicepresident va recaure el càrrec de manera transitòria fins al moment de nomenar un nou cap de govern. Aquesta recent crisi va ser sortejada amb habilitat, ja que no va haver-hi repressions, l’Exèrcit no va intervindre-hi i les ordes repressives donades pel responsable de la Guàrdia Civil van ser anul·lades.

Lluita interna de nou per a nomenar un substitut, i mentrestant, Carmen Polo i els seus més pròxims van dur a terme un pla perquè el seu candidat fóra el triat, i aquesta vegada el dictador hi va sucumbir.

Franco va deixar de costat Fernández Miranda i va nomenar per a la direcció del Govern Carlos Arias Navarro, ministre fins llavors de la Governació, responsable de seguretat d’un Estat que havia fallat en la prevenció de l’atemptat de l’almirall Carrero. No hi havia dubte quant a la seua lleialtat, i el que resultaria del tot definitiu per a la seua causa seria pertànyer al grup més personal i íntim de la família Franco.

048

Arias Navarro formaria Govern el 1974 i conservaria huit ministres anteriors, cessant els tecnòcrates i incorporant gent de la seua confiança i falangistes.

Mentrestant, al juliol d’aquest mateix any, i davant de la possibilitat d’una imminent mort del dictador, a París es va constituir una Junta Democràtica heterogènia, formada pel Partit Comunista, polítics vinculats a Juan de Borbó, els socialistes Tierno Galván, els carlins de Carlos Hugo, CCOO, el Partido del Trabajo i algunes formacions menors.

En un manifest demandaven la formació d’un govern de transició i concentració, la ruptura del règim i la instauració de la democràcia, el restabliment de totes les llibertats i drets, la legalització dels partits polítics i la implantació de les autonomies, a més, d’un referèndum per a decidir la forma de l’Estat.

050

En paral·lel a aquesta Junta, es va formar la Plataforma de Convergencia Democrática, constituïda pel PSOE, UGT, partits nacionalistes, l’esquerra cristiana de Ruiz Jiménez, grups d’extrema esquerra i carlins, compartint les exigències de la Junta Democrática, i en aquest mateix sentit es va manifestar el XIII Congrés del PSOE celebrat a París l’any 1974, en el qual van assumir el lideratge Felipe González i Alfonso Guerra.

Molta més història vindria després d’aquests esdeveniments, acabant la dècada dels setanta amb la mort de Franco, un rei nomenat com a cap de l’Estat, la Transició Democràtica, les primeres eleccions o la Constitució Espanyola…

049

051

048 Fernández Miranda estrenyent la mà de Joan Carles de Borbó. Va exercir de forma interina la presidència del Govern al desembre de 1973, després de l’assassinat de Luis Carrero Blanco.

049 Arias Navarro, president després de la mort de Carrero.

050 Govern d’Arias Navarro.

047 Fernández Miranda a les Corts.

30

051 Setembre de 1975.

31

053

058

Canvis en la societat: la modernització.

Alhora que es produïa el creixement econòmic, tenia lloc una profunda transformació en la societat espanyola que amb el transcurs del temps tindria sense més remei una indubtable repercussió política.

054

052

055

Aquesta transformació no es pot separar del canvi produït per l’economia, ja que ambdós van caminar pel sentit de la modernització. En els anys cinquanta, les característiques del nostre país en el seu conjunt s’assemblaven a les dels països hispanoamericans, estant fins i tot molt per darrere d’ells quant a desenvolupament econòmic i social, passant a ser en l’última etapa franquista un país europeu a la saga dels nostres veïns del continent vell, mantenint, això sí, divergències pel que fa a les Institucions polítiques.

El cens va créixer en més de tres milions durant el període 19601970, factor aquest que venia a demostrar-nos la modernització que s’experimentava, demografia en ascens rotund. El canvi de la mortalitat es va produir durant la dècada dels cinquanta, assimilant així el cas d’Espanya respecte a altres països, com bé podien ser França i Itàlia. D’altra banda, la disminució de la natalitat va ser posterior, ja que en la fase final de l’era franquista va descendir d’un 21 a un 18 per 1.000. Els factors que van induir aquest canvi van ser, a manera d’exemple, el matrimoni tardà i la restricció de la natalitat, cosa que havia començat a desenvolupar-se arran de la guerra civil, però que només es generalitzaria fins a arribar a un punt d’equivalència respecte a altres països europeus després de la Transició.

També es van produir canvis importants en la distribució de la població espanyola per les migracions internes, ja que en la dècada dels seixanta aproximadament uns quatre milions de

056

057

059

060

persones van canviar la seua residència. La població era atreta per aquells llocs on hi havia recursos econòmics i possibilitats de desenvolupament, com és lògic, i que va consistir en el trasllat de llauradors o jornalers als nuclis urbans en què hi havia més oportunitats laborals, sobretot de caràcter durador i també una diferent forma de vida, amb majors possibilitats de promoció personal. A conseqüència de tot això, el primer resultat dels canvis migratoris va consistir en la “urbanització” de la població espanyola.

Des de començament del segle XX, la diferència en el lloc de residència no implicava únicament una qüestió de dimensió, sinó de forma de vida. Amb tot això, un canvi en el sentit d’una major urbanització va redistribuir de manera important la població, que va tendir a anar cap a la perifèria en compte de cap al centre i a incorporar-se a nous horitzons demogràfics, encara que al començament del segle el pes demogràfic del centre era molt superior al de la resta del país, canviant radicalment aquesta tendència el 1970.

Els canvis succeïts en la societat no eren només demogràfics, sinó també ocupacionals, si bé ens ho demostren les dades del període 1960-1970, en el qual la població rural va passar del 42% al 25%. Més avant, en portes del final del franquisme, la població activa oferia un perfil modern que ocupava el 40% en el sector serveis, el 38% en el sector industrial i el 22% del sector agrícola.

El canvi experimentat per la societat espanyola s’aprecia també en el consum derivat d’aquest procés de creixement econòmic, produint-se el gran augment entre 1962 i 1966, que es generalitzaria en la segona mitat dels seixanta i començament de la dècada posterior. En la primera etapa, es va multiplicar per dos el nombre d’automòbils, va créixer també un 50 per 100 el de telèfons i els kg de carn consumida per habitant.

052 El Riscal en plena època del boom urbanístic 053 L’aventura del turisme en carretera 054 En les dècades dels 60 i 70 es va produir un gran augment de la població que es va qualificar com a “Baby Boom”

32

055 Empleades en una fàbrica.

058 Espanyols en una fàbrica alemanya.

056 Imatge de la Cibeles de Madrid el 1955, en plena època desenvolupista.

059 Fàbrica de ceràmica alacantina.

057 L’Espanya agrícola que gradualment anava desapareixent.

060 Indústria i complex residencial ocupant quasi el mateix espai a causa del boom urbanístic.

33

Els exiliats davall terra tornen a les seues llars.

Per a finalitzar aquest apassionant recorregut per una societat en potència de canvis substanciosos, cal ressaltar un fet molt important produït en l’últim any de la dècada objecte d’estudi; 1969. I és que per a molts espanyols la Guerra Civil no acabaria fins al 29 de març d’aquest mateix any, quan el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, anuncia per la ràdio una amnistia per delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939.

I és que, segons el franquisme, els suposats delinqüents per pensar de manera distinta, els republicans, romandrien en l’exili en diferents països o, com en aquest cas, amagats davall terra, literalment, durant més de 30 anys.

No seria la primera vegada que es feia una amnistia d’aquestes característiques, perquè en diferents aniversaris o dates assenyalades van sumar fins a 11 ocasions anteriors, encara que no de la mateixa manera que l’assenyalada, ja que aquest tipus d’absolució es faria per decret llei.

Així, el mateix dictador s’hi referiria amb les paraules següents: “La convivencia pacífica de los españoles durante los últimos 30 años ha consolidado la legitimidad de nuestro Movimiento, que ha sabido dar a nuestra generación seis lustros de paz, de desarrollo y de libertad jurídica como difícilmente se han alcanzado en otras épocas históricas (…) Por ello, y con ocasión de cumplirse 30 años desde la fecha inicial de la Guerra de la Liberación (…) es oportuno convertir en jurídicamente inoperante cualquier consecuencia penal de lo que en su día fue una lucha entre hermanos, unidos hoy en una España común más representativa y, como nunca, más dispuesta a trabajar por los caminos de su grandeza futura”.

Els alliberats de forma definitiva són quasi obligats a contar la seua història, les seues penúries, la seua pacient estada amagats dels dictats franquistes per por de perdre les seues pròpies vides. Es mostren desconfiats, amb expressivitat parca, símbol i mostra de ser unes persones deshabituades al contacte amb el món exterior, aliens al desenvolupament i als canvis produïts durant la seua etapa de captivitat imposada.

A més de presentar una por terrible per ser capturats per l’aparell franquista, el temor i la preocupació provindrien del seu entorn; veïns, amics, coneguts i fins i tot familiars que antany han sigut els xivatos i delators per a ajustar comptes personals i venjances.

Segons es van coneixent detalls sobre la supervivència (en pèssimes condicions) d’aquests exiliats, l’opinió pública es mostra estupefacta i sorpresa, encara que hi reclamen molta més informació, ja que es tracta d’un tema que arribaria a representar un dels majors interessos d’aquells temps. Però no oblidem que el franquisme seguia impertorbable i inquisidor, la censura més laxa no deixaria de condicionar la vida i el transcurs natural dels esdeveniments, i no seria fins a la desaparició del dictador quan els detalls més precisos i fins i tot escabrosos isqueren a la llum pública.

061

062

Una altra forma d’escapar a la persecució va ser crear-se una identitat falsa, i moltes persones també en farien ús. S’ha donat el cas que, en poblacions xicotetes, amb falta de recursos bàsics i condicions de vida adverses, el franquisme va voler oferir recompenses a possibles delators de republicans buscats, veïns principalment d’aquestes localitzacions. Davant d’aquesta situació, a part dels que van fugir a l’estranger, els que es van ocultar davall terra literalment i els que van ser empresonats, uns altres van poder canviar d’identitat; canviar de vida radicalment per a poder sobreviure.

Moltes històries s’hi han arreplegat en infinitat d’articles periodístics (internacionals també), i als que es creien morts o desapareguts, els han posat cara i han donat veu a les seues vides passades, a les seues verdaderes històries, els seus noms, tornant d’entre els morts, com ho arribarien a qualificar.

Encara que ja res tornaria a ser igual per a ells des de llavors.

061 Moltes persones passarien dècades davall terra per les seues idees contràries al franquisme.

062 La major part dels detractors al règim franquista optarien per fugir del país.

34

35

Dossier gràfic d’Alacant en els anys 60

Desenvolupament de la ciutat moderna.

Els anys seixanta van ser molt importants en matèria de desenvolupament per a la ciutat d’Alacant, encara que això no significa que l’evolució pròpia d’una capital de província que va creixent en nombre i espai siga del tot positiva. I és que amb el temps s’ha pogut comprovar com l’especulació urbanística ha arrasat amb molt patrimoni immoble, cultural, arquitectònic i singular. A això caldria sumar la desaforada i poc precisa construcció d’edificis, barris sencers i la resta d’edificacions que no van atendre a llei ni a cap orde.

El primer gratacel es va deixar veure just en aquests anys de turisme, sol i platja, indústria i emigració, sent el primer a construir-se l’ubicat a la Rambla de Méndez Núñez, la Torre Provincial, finalitzat l’any 1960 i que seria la seu de la Caja de Ahorros Provincial.

Darrere d’aquest edifici en vindrien altres que, no exempts de polèmiques quant a la legalitat de les altures màximes, deixarien dibuixat un skyline un poc estrany dins de la panoràmica a què la ciutat estava acostumada. I és que ens referim a l’edifici Riscal, Estudiotel Alicante, el més alt d’aquesta particular panoràmica amb els seus 115 metres, l’execució del qual començaria l’any 1962 i acabaria de construir-se diversos anys després.

Amb la mateixa sort quant a la paralització de les obres, aquesta vegada per altres motius, trobaríem la coneguda com “La Colmena”, la cooperativa de vivendes Felipe Arche, que, si bé l’any 1966 començaria a prendre altura, la seua finalització no vindria fins ben entrada la dècada següent.

Una altra construcció destacada aquesta vegada pel seu simbolisme artístic seria l’Hotel Gran Sol, situat al final de la Rambla, el qual posseeix en dos dels seus laterals importants aportacions artístiques en forma de mosaics al·legòrics a la ciutat de l’artista Manuel Baeza, datats el 1968.

36

37

En un altre orde de coses, l’embelliment de la Terreta seria una assignatura clau per a donar la imatge desitjada als turistes que provindrien de diferents països estrangers gràcies a l’obertura del nou aeroport internacional, i per això, la primera línia de platja seria del tot restaurada.

L’esplanada lluiria amb el seu característic passeig, es guanyarien metres al mar per a la construcció d’un edifici hoteler, es construiria una font lluminosa a la plaça del Mar, s’enderrocarien els antics balnearis del Postiguet, el Passeig de Gomis seria totalment alçat per a eliminar el tramvia contigu, es construiria una passarel·la de connexió entre platja i castell i fins i tot es construiria un ascens per a poder pujar al castell de Santa Bàrbara des de primera línia de costa i un llarg etcètera que es veurà explicat a continuació mitjançant imatges de l’època, on s’intenta trencar amb l’antic per a donar forma a un model de ciutat que si bé amb un poc de desencert no va saber del tot esprémer el millor de si mateixa.

063

063 Vista de l’Albufera

38

063

063

063

063

064

064 Vista parcial del barri de Sant Blai

39

065

066

071

072

067

068

073

074

065 Carrer de Sant Agustí 066 Detall del Monumental-Salón Moderno 067 Carrer del Metge Pascual Pérez 068 La Casa Alberola, el 1967, exponent màxim de l’especulació urbanística en la primera línia de costa.

069 Casino d’Alacant 070 Carrer de Sant Rafael, al barri de Santa Creu 071 Construcció desaforada a l’Albufereta 072 i 073 Dues vistes parcials de l’Esplanada el 1968

069 40

070 41

075

076

081

082

077

078

083

084

074 i 075 Construcció de l’Hotel Gran Sol 076 Esplanada des de Canalejas, el 1965 077 a 079 Competicions esportives al port 080 i 081 La font lluminosa de la plaça del Mar acabada d’inaugurar 082 Accident d’una grua al port 083 a 087 Vistes generals de la ciutat

079 42

080 43

085

086

091

092

087

088

093

094

088 La flamant Torre Provincial presideix la Rambla en la seua part més alta 089 i 090 Competició de natació al port, espectacle desaparegut des de fa dècades 091 Fotògraf ambulant 092 a 094 Diferents vistes panoràmiques de la façana marítima

089 44

090 45

095

096

101

102

097

098

103

104

095 a 097 Imatges de banyistes al Postiguet 098 Façana del Mercat Central 099 Parades de fruites i verdures al Mercat Central 100 a 102 Diversos establiments comercials alacantins de l’època 103 Primera pedra del Col·legi Calasancio 104 a 107 Imatges típiques en el fervor popular alacantí; la Santa Faç

099 46

100 47

105

106

111

112

107

108

113

114

108 L’edifici Riscal 109 Panoràmica de la ciutat amb la plaça dels Estels en primer terme 110 Platja d’Aiguamarga 111 Vista de la plaça de Bous i la plaça d’Espanya 112 Plaça de Calvo Sotelo 113 El Raval Roig

109 48

110

114 i 115 Acció de publicitat de diverses pel·lícules a la nostra ciutat

49

115

116

121

122

117

118

123

124

116 Guàrdia municipal amb regals nadalencs 117 La Rambla vista des de l’Esplanada 118 i 119 Dues imatges del derrocament dels balnearis del Postiguet dut a terme el 1969 120 i 121 El Passeig de Gómiz lluiria aquest aspecte després de les obres dutes a terme en el seu entorn 122 Desfilada de Bellees el 1963 123 Palmera que donaria inici a la cremà el 1963

119 50

120

124 Cremà del monument de la plaça del 18 de Juliol de 1968

51

Expansió territorial d’Alacant derivada per l’emigració

Naixement de la Zona Nord de la ciutat: Mare de Déu del Remei.

En consonància al que s’ha explicat amb anterioritat, el desenvolupament de les capitals de província i grans urbs durant la dècada que ens afecta seria espectacular, no quedant al marge la nostra ciutat que, com que era eminentment portuària, amb vocació comercial i amb un creixement del turisme de manera espectacular, hauria d’expandir-se molt més encara per a donar recer als emigrants provinents de províncies pròximes com Albacete i Múrcia principalment, a més d’altres comarques un poc més empobrides de l’interior (a causa de la baixada de nivell en matèria agrícola) que buscaven noves oportunitats de vida.

Tots ells, hòmens i dones, trobarien perfecta la nostra Terreta per a començar una vida nova, tirar arrels i establir-s’hi de manera còmoda i permanent.

Com bé ens ha ensenyat la nostra pròpia història, començant el segle XX la ciutat apareixia tota disposada al voltant del seu castell, si bé amb els anys es van anar enderrocant les muralles que hi havia al seu voltant, acollint barris com el de Sant Antoni, que quedava més desprotegit. L’alta burgesia s’acomodaria a la zona privilegiada de l’Esplanada, antic enderroc que va ser completament restaurada per a donar més presència a aquests nobles burgesos. Amb el pas dels anys, es crearia el conegut com a Eixamplame, a exemple de ciutats tan importants com Barcelona, caracteritzats els barris d’aquest tipus per la seua perfecta simetria quant a la disposició de les vivendes, a més de comptar amb tots els serveis públics nous del moment.

En l’altre costat, la gent amb menys recursos que va haver d’anar-se’n a les perifèries existents en el primer trienni del segle XX: els barris de La Florida, el Pla del Bon Repòs, les Carolines o Sant Blai, sempre construïts prop de les vies de comunicació més importants.

52

53

Les diferents fases de construcció del barri Mare de Déu del Remei.

Entre els anys 1961 i 1978, la promotora COBENSA seria l’encarregada de dur a terme la construcció de gran part de les vivendes del barri Mare de Déu del Remei, l’eix central de la qual seria l’antiga carretera del Palamó, la qual constituïa l’artèria principal de comunicació amb la zona centre de la ciutat.

La mateixa orografia del terreny i les construccions futures de zones verdes i enjardinades, com el Parc Lo Morant (el primer projecte del qual es portaria endavant els anys setanta) unides a una construcció desaforada i fora de lloc en dur-se a terme de vegades en sòl no propici per a fer-ho, donaria com a resultat un barri heterogeni, ja que les cinc fases de què consta no tindrien similitud entre si.

125 Durant els anys posteriors a la Guerra Civil, el creixement de la població es va mantindre més o menys sostingut, però amb tot allò succeït durant els últims anys de la dècada dels cinquanta i principis dels seixanta, les coses haurien de canviar de manera dràstica a la ciutat, la qual cosa derivaria a un creixement de diferents barris que en un principi es creia que seria sostingut.

El dia 12 de maig de l’any 1956 s’aprovaria la Llei sobre el Règim del Sòl i Ordenació Urbana, la qual, des del primer moment, pretenia marcar un model de creixement (urbà) basat en la continuació de l’espai ja consolidat de la ciutat, encara que, com els anys demostrarien, el gran creixement demogràfic truncaria tan bona voluntat. Ens trobaríem, per tant, amb un important dèficit quant a sòl urbanitzable, afavorint la construcció en altura dins del centre de la ciutat i l’execució de vivendes en terrenys classificats com a rústics o no urbanitzables. En aquest últim cas, d’acord amb revelar la conseqüència última, la perifèria quedaria quasi per complet allunyada i inconnexa de la zona centre o més important de la capital alacantina.

En la major part dels casos, la iniciativa pública seria la principal promotora de la construcció d’aquest tipus de vivendes, les adaptades a la Llei de 1956 anteriorment mencionada, encara que la promoció privada va ser la que molt a poc a poc es faria amb la construcció d’aquestes, les quals es beneficiarien d’avantatges fiscals i creditícies.

La coneguda com a Zona Nord de la ciutat començaria a forjarse a partir del barri de la Mare de Déu del Remei, el qual, com es veurà més avant, seria conclòs en diverses fases. En la

126

127

construcció primera del seu nucli entraria en joc la promotora i constructora de les diferents fases; COBENSA (Construcciones del Benacantil Sociedad Anónima), la qual percebia 30.000 pessetes a fons perdut a través de l’Institut Nacional de la Vivenda per cada pis. El benefici de tot això seria que la quantitat esgrimida repercutiria en una rebaixa del preu últim de la vivenda, unint, a més, el baix valor del sòl, la qual cosa equivaldria a una sèrie de vivendes amb un preu més que assequible per als qui anaven destinades; els emigrants.

La primera fase construïda entre els anys 1961 i 1963 tindria una disposició més o menys simètrica; illes connectades entre si i en el nucli central de la qual es troba una xicoteta zona verda amb dotació comercial. Ens referim a la plaça d’Orà, i al nord limitaria amb l’actual barri de Colònia Requena; al sud, amb el futur barri de les Mil Vivendes; a l’est, amb Joan XXIII; i a l’oest, es trobava la carretera del Palamó, actual avinguda de Gastón Castelló.

Els edificis es presenten iguals entre si, sent base de les futures promocions. En total, són unes mil vivendes les construïdes en diferents edificis de cinc i sis plantes, sense ascensor, amb una superfície habitable mitja entorn dels 45 m2.

De la mateixa manera, la mateixa Llei obligaria que aquestes vivendes foren construïdes com a domicili permanent de cada propietari, sense poder ser, a més, venudes, encara que temps més tard es demostraria mitjançant dades estadístiques que unes 6.000 persones en la dècada dels setanta les havien adquirit per a estiuejar.

128

Amb la primera fase conclosa, es comença el 1963 la construcció de la segona, que acabaria de concloure’s l’any 1966, a manera d’ampliació de la primera. Es desenvoluparia amb forma de L, just davant de la ja executada, però a l’altre costat de la carretera del Palamó (el que es coneixeria com la zona oest). La seua forma es veuria forçada pel fort desnivell del relleu, que no seria anivellat, fet que produiria en el futur la total inconnexió amb la fase tres.

La disposició en forma de L comptaria amb dues illes per a ús comercial i es completa aquesta amb una altra que es destinaria a diferents dotacions. Quant a les vivendes, la zona comptaria amb un total de vint-i-cinc illes rectangulars de diferent longitud i orientació. Totes les construccions s’orienten cap a un viari central amb vint metres d’ample, en paral·lel a la carretera central.

Dins dels beneficis a l’hora d’adquirir una de les vivendes era que els propietaris gaudirien d’una bonificació del 90% de la base imposable de la Contribució Urbana durant vint anys, el que hui seria l’equivalent a l’Impost de Béns Immobles. El que en un primer moment pareix tota una ganga no ho seria quant al manteniment de les zones comunes, ja que en tractar-se d’una empresa privada, la constructora es desentenia de la neteja del barri, a més de carregar a cada propietari una sèrie de despeses mensuals per conceptes diversos, la qual cosa derivaria en el fet que els mateixos veïns constituïren comunitats per a recaptar diners i sufragar tota aquesta sèrie de despeses imprevistes.

A trets generals, guardaria una certa similitud respecte a la primera fase, si bé en les façanes hi ha en aquesta ocasió balcons correguts tancats en els seus laterals i vivendes dúplex.

En total, són 1.800 les vivendes construïdes en edificis de sis altures, novament sense ascensor, amb una superfície habitable que rondaria els 70m2.

129

127 Treballs de construcció de la primera fase de l’obra

54

125 Tanca publicitària de les vivendes de la Colònia Mare de Déu del Remei

128 Inauguració el 1963 de la primera fase del barri (notícia de premsa).

126 Publicitat en premsa de les vivendes que es construirien a la Zona Nord de la ciutat.

129 Vista aèria de la segona fase.

55

Al poc de temps d’estar ja executada la segona fase de construcció, es comença amb la tercera, la qual es començaria a edificar l’any 1966, concloent el 1971, duració un poc més elevada que les precedents.

En aquesta ocasió, s’ubica en la zona més alta del barri actual, entorn del que hui coneixem com la plaça d’Alger, sent les seues artèries principals els carrers de Valle Inclán i de l’Economista Germán Bernácer.

La disposició de les vivendes tindrà simetria dins de l’entorn del carrer de Vall Inclán, si bé els contigus a l’est amb el barri de Ciudad Jardín canvien per complet la seua orientació.

Veient el disseny d’aquesta parcel·la de la tercera fase, no es guarda cap simetria respecte al barri contigu de Ciudad Jardín ni amb la trama de la fase dos, si bé, com anteriorment s’ha exposat, el fort desnivell impossibilitaria la necessària connexió entre ambdós.

130

132

Es poden veure també altres canvis respecte al trànsit rodat, ja que es construirien certs carrers per a vianants, destinats majoritàriament en aquesta ocasió a jardins comunitaris, si bé amb el temps s’ha pogut comprovar que d’això poc o res s’ha conservat.

Destaca la gran la gran plaça central just al mig d’aquesta tercera promoció de vivendes, la plaça d’Alger, en el lateral esquerre de la qual s’alça un edifici comunitari i comercial amb forma de L, el qual serveix com a eix central de la vida diària dels seus veïns.

En total, són 24 els blocs de vivendes construïts en aquesta ocasió, els quals posseeixen sis altures, sense ascensor. El total de vivendes construïdes ascendeix a les 2.700, el nombre més gran fins a la data, i cada una d’elles disposa d’una superfície útil que oscil·la entre els 65 i els 87 m2.

La construcció de la fase número quatre comprén els anys 1971-1973, culminant d’aquesta manera la part nord del barri (el que hui es coneix popularment com la Creu), amb connexions directes respecte a la segona i tercera.

133

La particular diferència d’aquesta fase respecte a les anteriors és la major altura dels pisos, la disposició d’entrada als blocs de vivendes i l’execució d’una gran plaça central, amb jardins i font, a més de diversos serveis municipals i un camp de futbol.

Amb l’acabament d’execució d’aquesta gran parcel·la, es crearia el límit nord de la ciutat, si bé amb posterioritat s’implantarien uns quants centres educatius entorn d’una gran avinguda en el que abans era el límit natural.

134 131

130 Vivendes de la segona fase. A la dreta es pot observar un dels edificis més alts, amb huit plantes.

131 El 1964, s’inauguraria la segona fase del barri (notícia de premsa).

56

132 Una altra imatge de la segona fase del barri.

133 Pla de vivendes de la tercera fase.

134 Vivendes de la tercera fase.

57

136

140

135

137

Són menys les vivendes construïdes en aquesta ocasió, i l’orientació estaria per complet canviada respecte a l’entorn, si bé la majoria dels blocs estarien connectats de forma paral·lela.

enjardinades privades i aparcaments per als veïns dels blocs en una quantitat molt elevada, cosa que no es va pensar amb les anteriors.

L’última fase, la número cinc, es començaria a construir l’any 1975, deixant un marge de dos anys respecte a la finalització de l’anterior, concloent aquesta el 1978. Seria molt característic que s’executara la mateixa obra en dues parcel·les completament distintes, o el que és el mateix, no juntes entre si.

La major part dels blocs comptaria amb ascensor aquesta vegada, i les altures superarien les deu plantes.

Estem parlant dels blocs de vivendes que s’alçarien al voltant de la plaça del Mediterrani per un costat i per l’altre, el situat al sud de la fase tres, al nord de la gran parcel·la que posteriorment seria el parc de Lo Morant.

138

139

Les vivendes construïdes no tindrien res a veure morfològicament amb les anteriors, encara que serien semblants, per no dir idèntiques, entre si. A l’hora de dur a terme el projecte, la situada al nord serviria com a contenció per a salvar el gran desnivell en què s’havia construït la tercera, i ambdós comptarien amb zones

La situada més a l’est estaria en paral·lel amb l’avinguda que connectaria amb la localitat de Sant Vicent del Raspeig, si bé molt de temps després s’alçarien una sèrie de vivendes pertanyents al barri de Tómbola, annex a les cases disseminades existents de Ciudad Jardín.

Amb la finalització d’aquestes dues fases, el parc de Lo Morant quedaria pràcticament flanquejat per tres dels seus extrems.

El total de vivendes construïdes estaria al voltant de les 10.000, si bé, com s’ha mencionat abans, no totes elles servirien com a primeres residències per a emigrants d’altres províncies, ja que la picaresca faria que moltes altres persones les adquiriren com a residències estivals.

135, 136 i 137. Tres imatges de la vida diària del barri.

138 Empresa constructora promotora Cobensa. Seu en Mare de Déu del Remei.

139 Pla de vivenda de la quarta fase.

58

140 Vivendes de la quarta fase.

59

144

146

145

141

142

143

147 144 Vivendes de la cinquena fase, corresponents a la zona de la plaça del Mediterrani.

141 Vista general del barri Mare de Déu del Remei. Al fons es pot observar Vistahermosa, mentre que a la part inferior dreta es distingeixen les cases de Ciudad Jardín.

142 Col·legi Nuestra Señora de la Paz, obert l’any 1969 dins de la primera fase.

143 Barracons del col·legi que suplien la falta d’aules.

60

145 Plaça d’Alger en els anys 60-70.

146 Carrer de Valle Inclán.

147 Església del barri, ubicada al carrer de Valle Inclán.

61

Barris contigus.

L’entramat de la Zona Nord no estaria al complet amb la construcció de les cinc fases de Mare de Déu del Remei, si bé, al seu torn, es van anar alçant edificacions que completaven tot l’entramat urbanístic.

L’any 1961, mes d’octubre, el governador civil que complia també les funcions de president del Patronat de la Vivenda, sol·licitava a l’executiu de l’Ajuntament una col·laboració econòmica per a poder construir les anomenades “Mil Vivendes” que el mateix ministre del ram hauria encomanat a l’Obra Sindical de la Llar per a la nostra ciutat.

Es consultarien les Comissions d’Intervenció Municipal i les d’Hisenda i Foment, les quals van acordar oferir al governador el seu suport per a la construcció de les cases en els dos polígons que serien urbanitzats pel Ministeri d’Habitatge i la Gerència d’Urbanisme.

El marc concret triat estaria just en la part sud de la primera fase de vivendes de Mare de Déu del Remei, en la qual es van ubicar diversos blocs de vivendes rodejats de jardins amb un preu assequible. En total en serien mil; d’ací, el seu popular nom, encara que el barri es diria de manera oficial com la Barriada de Francisco Franco.

Resulta del tot sorprenent com en tan poc espai de temps, només uns vint anys, la degradació d’aquesta zona es faria molt patent, a diferència de les contigües, i a finals dels anys 80 la situació es mostraria del tot impossible.

Així, començats els anys 90, es va firmar un conveni amb el Ministeri de Foment, la Conselleria d’Obres Públiques i el mateix Ajuntament de la ciutat en el qual es pretenia rehabilitar el barri.

L’obra portada a terme no va consistir a reformar les vivendes, sinó a derruir-les totes, alçar uns moderns blocs, canviar el nom del barri que passaria a ser el de Mare de Déu del Carme i retolar els carrers amb noms de diputats alacantins de la Transició, en detriment dels carrers amb connotació franquista (tots ells al·ludien a diferents batalles).

Amb això es canviaria per complet la fisonomia, encara que continuarien sent vivendes per a persones amb pocs recursos.

Un altre dels barris que es construiria el 1965 a la Zona Nord seria el de Colònia Requena, el qual tenia el seu límit nord a la carretera del Palamó i el sud amb una part de la fase primera de Mare de Déu del Remei.

L’empresa “Requena e Hijos S.A.” va ser l’encarregada d’alçar un total de 844 vivendes en l’antiga avinguda de la Batalla de Terol, si bé també serien edificats els blocs de vivenda salvaguardant

148

148 Vista general del barri. En primer terme, a l’esquerra, el conegut com a barri de Ciutat de Francisco Franco.

62

63

l’orografia del terreny, és a dir, que no s’aplanaria la zona per a conservar-ne el nivell. Amb això, els carrers quedaven en pendent i els blocs molt irregulars en altura entre si.

A més, la mateixa empresa sol·licitaria a l’Ajuntament d’Alacant la realització dels serveis de clavegueram i desaigüe de les vivendes, sol·licitud que estudiarien en un futur.

L’empresa CALPISA (Compañía Alicantina de Promociones Inmobiliarias S.A.) presentaria els documents necessaris perquè l’Ajuntament, en sessió de 25 de maig de 1968, aprovara el projecte de construcció de l’anomenada “Ciudad Elegida Juan XXIII”. Les obres començarien durant aquesta mateixa dècada, si bé gran part dels miradors, els nous mòduls i la gran torre, que són la part més visible i coneguda del barri, farien el mateix en la següent dècada, fins a aconseguir un total de 1.800 vivendes.

149

La zona es coneixeria com el barri de Joan XXIII 1r Sector, i tindria en la seua zona sud les llomes del Garbinet. El segon sector d’aquest barri es faria en la dècada dels setanta també, si bé estaria en una de les zones més altes de la ciutat amb forts pendents, distribuint els seus blocs de vivendes de manera semblant als anteriors barris mencionats.

També ens queda una xicoteta illa coneguda com a Sant Nicolau de Bari; diversos blocs de vivendes construïts de forma paral·lela i una urbanització tancada que van anar desenvolupant-se al voltant de la finca Benissaudet, quedant amb una disposició molt inconnexa des de la seua construcció en els anys setanta fins ben entrat el segle XXI, quan es va començar a edificar a l’entorn del Via Parc. Les conegudes anteriorment com 400 vivendes, o l’Obra Social de la Llar i que en l’actualitat es denomina barri Mare de Déu del Carme tindrien el seu germen de manera molt pareguda a les anteriors. Cobririen part d’un terreny sobrant entre la fase primera del barri Mare de Déu del Remei, annex també a les antigues mil vivendes. 400 cases per a gent humil que tindrien una edificació distinta, ja que les constructores i els temps distints faran que barris tan junts tinguen morfologies totalment oposades, com aquest cas, on els blocs de vivendes de gran altura apareixen paral·lels entre si i rodejats de belles jardineres al seu voltant, a més de grans places d’aparcament en a les vores i una zona escolar.

150

149 Construcció de la Ciutat Elegida.

150 Una altra vista total del barri, en el primer terme de la qual s’observen les 400 Vivendes.

64

65

La festa de Fogueres a la Zona Nord.

Com en tots els barris de nova creació de la ciutat en els anys de consolidació de la festa, quan aquests van començar a habitarse, els seus veïns decidirien portar als seus carrers i places el que havien vist en altres zones d’Alacant, a fi de no haver de desplaçar-se per a gaudir de les Fogueres, amb ferms desitjos d’oferir a la resta de barriades la millor festa possible.

D’aquesta manera, començarien a sorgir les diferents comissions de foguera segons s’anaven construint les diferents fases de la Zona Nord, cosa que no va tardar molt a succeir, encara que destaca molt la gran quantitat d’entitats festeres que en poc més de 20 anys es va crear i el seu futur en el nou segle.

La primera comissió apareguda en el sector nord de la ciutat seria la de Ciutat de Francisco Franco, desapareguda fa ja 31 anys, i dins de la seua dilatada trajectòria destacaria per plantar diverses vegades en la categoria especial, un fet molt meritori tenint en compte l’origen humil dels seus veïns.

L’any 1961, aquesta comissió presidida per Gabriel Bohigues Catalá la ubicació de la qual era el barri del mateix nom, posteriorment les Mil Vivendes, plantaria el seu primer monument de la mà de Juan Capella amb el lema “Casos y cosas del barrio”, l’import del qual ascendiria a les 30.000 pessetes i obtindria el segon premi de la segona categoria.

151

En els anys posteriors, mantindrien uns nivells elevats de pressupost, la qual cosa els permetria pujar el cost dels seus monuments, a pesar d’estar inactiva diversos anys.

El 1969 plantarien per primera vegada en categoria especial de la mà de Mauricio Gómez, encara que no obtindria premi l’obra valorada en 300.000 pessetes.

El mateix artista seria qui fera el monument de l’any següent, ja en primera categoria i sense premi.

153 El final de la seua trajectòria es feia cada vegada més patent, sent l’any 1989 l’últim exercici en actiu, plantant una foguera valorada en 350.000 pessetes, l’importa més baix, construïda per l’artesà Julio Esplá.

Els anys posteriors es desenvoluparien de la mateixa manera, mantenint molt bons nivells quant als seus monuments i oferint unes molt bones festes al barri, ja que les diverses activitats gratuïtes que cada dia es desenvolupaven la feien una comissió molt integrada en l’entorn. En aquests anys canviaria de nom en diverses ocasions, passant a denominar-se primerament Ciudad de Francisco Franco-La Paz i més tard, Francisco Franco-La Paz, nomenclatura vigent fins a la seua desaparició.

El populós antany barri de Mare de Déu del Remei tindria la seua segona incursió en el món de la festa amb la comissió de Colonia Virgen del Remedio, posteriorment denominada Colonia Virgen del Remedio-Grupo La Paz i en l’actualitat coneguda per Virgen del Remedio-La Paz.

Els anys 80 vindrien carregats de més humilitat que mai; el cens de comissions a la zona havia crescut exponencialment mentre que el barri s’havia degradat molt ràpidament, la qual cosa va portar amb si una forta baixada d’ingressos per a la comissió.

La primera incursió en el món de la festa comportaria un monument de l’artista Mauricio Gómez Martínez, en el qual la comissió invertiria 45.000 pessetes, sent de primera categoria.

Apareixeria, per tant, la primitiva comissió l’any 1963 sota la direcció de Ramón Aragonés, primer president.

Al següent exercici, serien 60.000 les pessetes invertides en el monument creat pel mestre Ramón Marco, qui els donaria per fi el triomf en la primera categoria.

En successives edicions, i sempre militant en aquestes seccions, es deixarien veure els artistes José Abad, Agustín Pantoja o Ángel Azpeitia, canviant a finals d’aquesta dècada el seu nom.

Entrant en els anys setanta, l’artista José Abad seria el més prolífic en la comissió, estant quasi la totalitat de la dècada Amb menys pretensions encararien els anys 80, i García Parra seria l’artista més prolífic en la comissió, confeccionant monuments de categories intermèdies o baixes que alguna vegada obtenien guardó.

152

151 Ciutat de Francisco Franco 1971.

152 Mare de Déu del Remei-La Pau 1991

66

153 Mare de Déu del Remei-Oest 1997

67

La degradació a finals de la dècada es faria patent també en aquesta zona, i algunes comissions van desaparéixer, encara que no per això els districtes absorbits farien que la col·laboració augmentara.

Entrant en els anys 90, la comissió tindria en el seu barri unes quantes barraques que ambientarien molt els carrers els dies grans, encara que ells intentarien mantindre’s a mitat de la taula.

Després d’algun parèntesi molt puntual, a poc a poc es recompondrien per a seguir en la festa, però ja en nivells molt inferiors, contractant les expertes mans de Paco Granja, que faria les últimes fogueres de la comissió, fins que finalitzant l’exercici de 2012 desapareguera definitivament.

Molts anys després, el 2016, aconseguirien reunir un nombrós grup de festers del barri que es van enrolar novament en l’aventura de rescatar una de les comissions més antigues de la zona.

Quasi enfront de la comissió de Colonia Virgen del Remedio (posteriorment La Paz), feia la seua aparició, el 1969, la qual representava la part oest: Virgen del Remedio-Oeste El seu primer president va ser Rafael Carrasco Torres, qui contractaria l’artista Ángel Martín el seu monument fundacional, que portava per lema “El arte de…”, que, amb un cost de 100.000 pessetes s’alçaria amb el triomf de la segona categoria.

Poc després, decidirien pujar en pretensions donats els bons resultats, plantant la foguera de 1970 en primera categoria, augmentant en quasi el doble el pressupost, encara que sense aconseguir cap premi en aquesta ocasió.

Decidirien, per tant, agafar un respir i en poc de temps un gran impuls, ja que, el 1973, plantarien en la categoria especial de la mà del famós artista Agustín Pantoja, que va idear una obra que portava per lema “Hágase la luz” i que va costar en aquell moment 400.000 pessetes, obtenint únicament el premi de la Comissió Municipal de Festes.

155

L’any següent repetirien experiència, mateix artista i mateix pressupost, però no arribarien a figurar entre les favorites.

D’aquesta manera, i amb el pas dels anys, la comissió decidiria apostar per categories d’inferior nivell, situant-se enmig de la taula sense obtindre grans reconeixements.

154

Artistes com Francisco Granja Velázquez o Mauricio Gómez serien els encarregats de portar a terme els seus monuments, encara que viurien amb especial il·lusió les innovacions que va comportar Francisco Vázquez, el qual, tot i que que no era nou en l’ofici, encara no havia deixat veure la seua personal empremta, que començaria a destacar en la demarcació.

156

155 Joan XXIII 2006 154 Plaça d’Alger 2013

68

156 Colònia Requena 1991

69

El valencià Santiago Ferrer seria el nou artista que va portar el segle XXI a la comissió, qui, a base de refregits valencians disposats de tal manera per a conformar una altra composició diferent de l’originària, obtinguera gran reconeixement en els premis.

Un dels majors mals que afligia aquesta comissió seria la falta de comissionats i d’ajuda per part del veïnat i després d’una magnífica trajectòria i un comiat més que digne del món de la festa, l’any 2004 s’acomiadarien, amb notables intents de recuperar-la, però sense arribar a bon port aquesta iniciativa.

L’any 1971, i per iniciativa de Tomás Valcárcel, es crearia una nova comissió en la zona alta del barri, el qual convenceria un amic seu resident en el districte per a portar el foc cap a una nova destinació.

Amb el primer nom de Virgen del Remedio-Plaza de Argel es donarien a conéixer en la festa, la qual era molt atractiva i nombrosa en el barri de la Mare de Déu del Remei.

El primer monument plantat seria encarregat a Juan Capella, en segona categoria, encara que amb el pas dels anys es mouria molt millor en categories inferiors.

I així quedaria demostrat per la quantitat de premis obtinguts en els anys 80, amb artistes com Arsenio Carrasco o Sarabia, encara que seria 1997 l’any més important per a la seua història.

En aquest moment, la contractació del valencià Manuel Algarra els portaria a triomfar en la cinquena categoria, suposant la renovació segura de l’artista per al següent exercici. A més, serien designats com a Comissió Exemplar en el segon any en què els presidents de les diferents comissions votaven per a triar el guanyador del títol.

La capacitat del genial artista Algarra faria que, després de 20 anys de treball amb el districte, quasi la totalitat dels seus monuments s’emportaren premi, i a més, el primer en molt comptades ocasions, sent aquesta una de les relacions més longeves en el món de la festa.

El districte tindria un ampli racó obert al públic, en el qual arribarien a llogar fins a un total de 150 taules, però amb la crisi econòmica es veuria reduït el seu nombre a menys de la mitat.

Sense cap deute, aquesta comissió familiar quedaria quasi al descobert després de finalitzar la festa el 2017, ja que la fuga de comissionats va provocar un futur incert que acabaria per desferse com a entitat, fins i tot tenint una seu social en el mercat de la plaça en propietat i cap compte pendent.

La zona de Joan XXIII comptaria amb tres comissions al llarg de la seua història, i la primera d’elles a aparéixer, tristament, també deixaria de fer-ho, però l’última de totes.

Amb la denominació de Juan XXIII 2n Sector, arribava al món fester l’any 1973, de la mà d’un nombrós grup de gent amb ganes de tindre la seua foguera al barri, capitanejats per Manuel Baeza Cortés.

La primera foguera plantada la duria a terme Mauricio Gómez davall el lema “Museos”, amb un import de 130.000 pessetes i no obtindria premi.

Francisco Almiñana seria l’encarregat de construir els següents monuments, i el succeirien amb el pas dels anys artistes com Javier Capella, Arsenio Carrasco o Pascual Domínguez, artista amb què viurien una meravellosa etapa des de 1992, ja que els monuments plantats pel llavors president del Gremi d’Artistes obtindrien grans resultats en categories que van de la cinquena fins a la tercera, una fita que es produiria el 1997, sent, per tant, visita obligada l’obra.

Amb l’arribada del nou segle la contractació de Juan Carlos Asensi portaria aquesta comissió a cotes més baixes, ja que la progressiva degradació del barri faria que la participació i col·laboració amb aquesta comissió disminuïra dràsticament.

157

159

158

160

Sempre posant tot l’esforç a realçar els seus monuments, serien els últims anys els dels canvis més importants, ja que per la seua demarcació passarien artistes de la talla de Jesús Grao, Carlos Albaladejo, Pablo González i per última vegada, el valencià José Luis Platero, amb qui plantarien l’últim monument l’any 2015.

Diverses són les comissions que van ingressar en el món de la festa l’any 1973, i la zona coneguda com a Colònia Requena començaria a gaudir de la festa com els seus barris veïns, gràcies a la creació d’aquesta entitat que estaria activa quasi trenta anys.

A pesar de ser ara una zona relativament conflictiva, aquesta comissió ha gaudit de molt bona salut i ha plantat monuments que, des de la carestia de recursos en els seus primers anys, ha remuntat fins a arribar a tindre monuments de segona categoria, gràcies també a l’artista valencià Santiago Ferrer, qui n’ha fet molts i amb premis quasi anuals. Els carrers adornats sempre han sigut un punt fort dins del seu quefer anual, i sempre n’han sigut diversos els que s’han adornat amb molta sort en els premis, ja que quasi amb assiduïtat se n’emportaven algun.

En els anys 90 van plantar en tercera categoria i quarta, sobretot amb l’artista Pedro Espadero, qui els donaria més d’un premi, passant després per Juan Carlos Asensi, el qual seria constructor dels últims monuments, en quarta categoria i sisena.

157 Obra Social de la Llar 1995 158 Mare de Déu del Remei-La Creu 1993 159 Joan XXIII 1r Sector 1991 160 Joan XXIII 3a Fase

70

71

Amb dificultats per a continuar a causa de l’escassa col·laboració i els pocs comissionats que feien poc sostenible tindre la festa a les portes de sa casa, plantar l’any 2001 seria tot un èxit que posaria el punt final a la seua història.

La iniciativa del foguerer José Ángel Guirao, junt amb Francisco Compañ, va ser decisiva per a poder crear, el 1974, la comissió d’Obra Sindical del Hogar, primer nom que va tindre la hui coneguda com a Obra Social de la Llar.

El segon anteriorment anomenat, compliria les funcions de president fundador, i el primer monument va ser contractat a l’artista Julio Esplá.

La humilitat sempre ha sigut una característica essencial en la seua forma d’actuar i de seguir en la festa, i és que en un xicotet districte, el de les 400 vivendes, rodejats per moltes altres comissions, els resultaria molt costós poder costejar-se la festa cada mes de juny, encara que a base de loteries i rifes van poder celebrar en gran el seu 25 aniversari l’any 1999, en el qual els germans Gómez Fonseca els construirien un monument en tercera categoria, a més d’inaugurar un racó, encara que l’actual es troba en les dependències de l’antic col·legi Puig Campana.

En els anys 90, després d’aconseguir premis en categories inferiors, contracten l’artista Juan Carlos Asensi, el qual estaria amb ells diversos anys, arribant fins i tot a plantar en quarta categoria. Encara que en algun moment van sentir que havien d’abandonar per la falta de comissionats i suport, el fet d’haver obtingut una Dama del Foc adulta els espentaria a seguir endavant.

Una de les anècdotes més comentades i més estimades d’aquesta comissió és la d’haver inventat la “banyà”, ja que antigament, quan els jóvens que presenciaven l’acte van començar a tirar objectes als bombers per a cridar la seua atenció, els segons van respondre banyant-los amb les mànigues, instaurant-se des de llavors aquesta tradició tan nostra.

1976 seria l’any fundacional de la comissió Virgen del RemedioLa Cruz, situada en la part més alta del barri.

El president fundacional recauria en la figura de Juan Antonio Samper Asensi, i en la seua junta directiva figurarien Francisco Javier García Borrell, Juan Giménez Conejo i Antonio Pardillo.

El primer monument el plantaria José Abad Martínez, davall el lema “La dona es bona, si la bolsa sona”.

El pressupost anual amb què compten és d’unes 650.000 pessetes, si bé únicament aconsegueixen 260 cartilles de les 800 vivendes amb les quals compta el districte.

L’any 1979 deixarien de plantar monument, i la festa romandria adormida fins a 1988, any aquest en què un grup de veïns van reprendre l’activitat, sent Antonio Vicedo el president. La major part de la comissió que va entrar en aquest moment es troba en l’actual en el districte.

El primer any en què van tornar a la festa, comptaven amb més de 90 comissionats adults i altres tants infantils. El racó l’instal·laven a la plaça del Doctor Gascuñana, i es convertiria en un dels més grans en donar cabuda a unes 3.000 persones en els millors moments, la qual cosa corresponia a més de 200 taules disseminades per aquest espai. També van tindre durant any vaquetes en les seues instal·lacions, on les mesures de seguretat precàries donarien algun esglai.

Quant als seus monuments, van gaudir de grans moments gràcies a artistes com Asensi o Santiago Leal, els quals van plantar monuments en segona categoria i van tindre alguna incursió en la primera, amb notable èxit. Fins i tot havien de contractar diverses bandes de música perquè l’extensa comissió desfilara pel centre d’Alacant, cosa que hui en dia anhelen repetir, ja que la fuga de comissionats i els canvis produïts al barri han fet descendir la col·laboració veïnal i el descens de la qualitat dels monuments.

La segona comissió que hi hauria al barri de Joan XXIII naixeria l’any 1979, barri on les classes mitjanes van fer la seua aparició dins dels blocs de la Ciudad Elegida, autèntiques parcel·les de luxe venudes anys abans com el “Balcó d’Alacant”, amb el cognom de 1r Sector.

El seu primer monument “Fin del mundo” seria obra de José María Blasco, i el president de la comissió recauria en la figura d’Antonio Tercera Cortés. Costaria un total de 850.000 pessetes, sent el més car de la primera categoria, encara que no obtindria premi.

Els seus monuments han figurat la major part de les vegades en les categories inferiors, molts anys executats per López Sarabia, fins que en els anys 90 Juan Carlos Coronado, artista faller, li donaria més importància al seu treball i amb el transcurs dels anys obtindria diversos premis.

Renunciarien en aquesta etapa al seu nom, canviarien la ubicació i presentarien al món la foguera de Ciutat Triada, encara que amb el pas dels anys patiria diverses crisis que farien que no plantaren durant anys.

El 2006 seria quan la comissió va plantar foguera per última vegada, encara que el districte seria absorbit anys més tard per la coneguda hui com a Via Parc-Vistahermosa, que planta a escassos metres de la demarcació primera.

161 Plaça del Mediterrani 2016

72

73

L’última comissió de foguera a aparéixer dins del barri de Joan XXIII seria la corresponent a la tercera fase, però també per desgràcia desapareixeria la primera.

En el seu primer any de funcionament, el president de la comissió seria Francisco Luis Amorós Torres, i la seua bellea, la senyoreta María José Serrano Palazón, plantant el monument fundacional l’artista Francisco Granja amb el lema “Aún estamos a tiempo” i que obtindria premi. A més, junt amb aquesta entitat, també apareixeria adscrita a ells la barraca “Zoo-Loco”.

A pesar de les dificultats per a prosseguir amb la festa en aquesta zona tan apartada de la ciutat, el segon any aconseguirien el primer premi de la tercera categoria, i en passar l’edició es plantejarien molt seriosament no prosseguir, perquè de les 728 vivendes que componen el districte només col·laboren 220, fent impossible les despeses anuals fins i tot venent loteries.

Amb José Antonio Espadas Gómez com a president es van presentar l’any 1982, mentre l’artista Granja els continuava construint el monument que tindria premi durant quasi totes les edicions en què van concórrer, tenint la seua última incursió en el món festiu l’any 1984 sense que es produïren més intents de continuar o de reflotar la comissió.

La comissió de Plaza del Mediterráneo començaria el seu camí en el món de la festa l’any 1983, plantant el seu monument a l’antiga Plaça de l’Alegria, nomenclatura que vindria canviada temps després fins a portar el nom de la foguera.

El primer president que van tindre va ser Bernardo Samaniego, i la seua primera foguera la realitzaria el veterà Antonio Asensi en tercera categoria. Quant a la infantil, apareixeria alhora l’adulta, un fet estrany en aquells temps, perquè primer es conformava la dels majors i al temps apareixia la dels més xicotets.

Prompte aconseguirien figurar com a visita obligada, ja que, el 1986, i de mans de la germana del president, Ascensión Samaniego, tindrien el seu primer càrrec de foc, i quina millor manera que amb el títol de Bellea del Foc de la ciutat, alegria que de moment se’ls resisteix repetir.

Com a nota molt curiosa dins dels seus primers anys, la de la visita que van efectuar al llavors president del govern Felipe González a la Moncloa, al qual van designar president d’Honor de la foguera.

Quant als seus monuments plantats, sempre han apostat per la modèstia, i en els seus carrers s’han pogut veure en una primera etapa les obres de Francisco Granja, Julio Esplá o Pere Baenas, fins que el 1992 tindrien una parada que els portaria a descompondre’s com a comissió fins a l’any 1995, quan van tornar a la festa de manera molt accidentada, perquè l’artista els va deixar sense plantar el monument a temps.

162

162 Sant Nicolau de Bari-Benissaudet 2014

74

75

Els següents anys també van estar infestats d’incerteses, encara que trobarien una certa estabilitat dins de les seues limitacions.

Després de més de 35 anys en la festa, segueixen en la lluita de permanència amb poc més de 100 cartilles veïnals, encara que els seus ingressos superiors vénen donats per les quotes dels comissionats que participen molt activament en diferents esdeveniments durant tot l’any.

La fundació de la comissió de San Nicolás de Bari-Benisaudet es produiria l’any 1983, dins de la barriada amb les característiques anteriorment mencionades, a manera de completar el teixit fester de la zona, ja que els districtes que quedaven lliures s’anaven ocupant molt lentament.

Dins dels escassos recursos de què disposaven, el seu camí en el món de la festa vindria donat per una sèrie de monuments de poca prestància, els artistes en la primera etapa van ser Vicente Giménez o Arsenio Carrasco, entre d’altres.

La major popularitat l’aconseguirien en els anys 90, quan l’artista Francisco García Parra es va encarregar de les labors de construcció de les seues fogueres que, encara en categories inferiors, aconseguirien molt bons guardons.

Una vegada acabada aquesta etapa, contactarien amb l’artista de Saragossa José María Gago, el qual dissenyaria els seus monuments durant bastants anys, arribant a concursar fins i tot en la categoria tercera, amb una sèrie de premis un poc irregular però prolífica.

Els primers anys del nou segle han sigut per a ells un poc irregulars, ja que el nombre de comissionats creixia i decreixia per temporades, la qual cosa explica que passaren de sisena categoria a tercera i viceversa. N’és un exemple el seu monument del 25 aniversari, pel qual van pagar una gran quantitat que no es corresponia després amb el que es va plantar, ja que aquest anava caient a trossos a mesura que passaven els dies.

En l’actualitat, viuen un moment dolç i còmode, l’aportació per part dels veïns no és la desitjada, encara que la població del districte s’haja vist quasi duplicada.

L’any 1988, un grup de veïns residents en la Plaça Lo Morant, les vivendes del qual donaven al parc del mateix nom, veurien molt de prop la festivitat de les fogueres, però s’hi trobarien un poc alienes. Les comissions de Vigen del Remedio-Oeste, Plaza del Mediterráneo o Plaza de Argel confrontaven amb les seues cases, per la qual cosa van decidir crear una comissió el districte de la qual comprenia un total de 14 porteries.

El primer president que va haver-hi en aquesta acabada de crear entitat festiva va ser Luis Segura Sáez, i el primer monument plantat seria obra de Mauricio Gómez Martínez davall el lema “Alicante actual”, que amb un cost de 500.000 pessetes concorreria en la cinquena categoria sense obtindre premi.

Les fogueres infantils, en el seu començament, eren confeccionades pels mateixos comissionats fins ben entrats els anys noranta, i fins i tot alguna adulta la van construir ells. Un moment molt dolç es va produir el 1993, quan gràcies a l’artista Juan Carlos Asensi van aconseguir per primera vegada un primer premi en la foguera adulta. Aquest artista seria l’encarregat durant molts anys de confeccionar les seues fogueres, amb major o menor sort en premis, fins que va deixar d’estar activa diversos anys per problemes econòmics.

Van ressorgir l’any del 70 aniversari de la festa amb la humilitat que sempre han tingut, quasi sempre militant en les categories inferiors, contractant artistes com el mencionat Asensi, José Gómez Zaragoza o al valencià Sergio Edo (qui també els donaria bons premis), Vicente Albert, Alejandro Cano o Federico Molinero.

En les proximitats del parc Lo Morant apareixeria, el 1995, una nova comissió de foguera, fet aquest que no es repetia des de feia quasi deu anys, sent a més l’última a crear-se dins de la zona.

En el carrer Escriptor Dámaso Alonso va nàixer l’entitat festera que portaria aquest mateix nom, i a qui al·legòricament plasmarien en els seus banderins, els quals representen una nóvia alacantina llegint un llibre.

Gràcies a la construcció de noves cases dutes a terme per la Cooperativa de Vivendes de l’Hèrcules, els seus primers habitants, pertanyents o coneixedors de la festa del foc, van decidir embarcar-se en el projecte, encara que la primera i més dificultat seria la de la falta de suport veïnal, ja que no totes les cases estaven encara habitades.

163

25 van ser els primers integrants de la comissió que van aconseguir reunir un import que ascendia als tres milions de pessetes (uns 18.000 euros en l’actualitat) i el seu primer monument seria obra del valencià Ignacio Ferrando, enclavat en les últimes categories.

Una gestió posada en dubte pels mateixos comissionats els primers anys de camí els portaria a una profunda crisi interna, havent d’assumir dèficits quan acabaven l’exercici fester. Malgrat això, no han faltat cap any de la festa, han plantat amb modèstia quasi tots els seus anys d’existència i ara mateix el nombre de comissionats va creixent incessantment.

Aquest xicotet racó de la ciutat no coneixia l’acte de presentació de les seues bellees al barri, ja que normalment l’organitzaven en un local tancat, fins que han pogut disposar d’una sèrie d’elements de què abans mancaven, donant a conéixer en l’actualitat les seues bellees i dames a tot el barri.

164

En allò referit als seus monuments, com bé s’ha dit, els primers anys van ser molt modestos, ja que les xicotetes obres de Mauricio Vázquez en l’última categoria els donava bona ambientació festiva però no premis. Posteriorment, Francisco Granja, Manuel Ángel Capella o els germans Gómez Fonseca plantarien per al districte en categories intermèdies, però amb els mateixos resultats, i és que aquesta comissió és una de les menys agraciades quant a premis en el monument adult.

En l’actualitat, de les comissions mencionades, només en queden un total de sis, una xifra que vint anys arrere es duplicava, a més de comptar cada comissió amb unes quantes barraques que eren de les més actives de la ciutat.

Els seixanta anys que té la Zona Nord no han servit per a refermar la festa, ja que el seu progressiu deteriorament ha fet fins i tot impossible la convivència en alguns casos. Arrere queden els anys daurats quan tot era treball, festa i alegria entre alacantins i forans que van saber veure en aquest racó una llar a què estimar.

163 Plaça de Lo Morant 2001 164 Escriptor Dámaso Alonso 2001

76

77

L’educació en l’etapa franquista

Catolicisme i formació professional.

Gràcies al coneixement transmés als xiquets i xiquetes que, des de curta edat, han estat escolaritzats fins a aconseguir una sèrie d’estudis que arriben en els nostres temps als superiors o universitaris, la modernització en tots els àmbits de la vida ha sigut possible.

Però no sempre el tema educatiu ha sigut primordial o destacat per a les diferents classes socials, o, depenent de l’època en què ens trobem, les lliçons i els temaris a estudiar han sigut molt distints. N’hi ha prou amb imaginar la classe d’estudis impartits durant la II República, postguerra, dictadura, transició i democràcia… diverses generacions d’una mateixa família no coincidirien en pràcticament res quant a allò aprés, sent l’etapa franquista en matèria educativa molt estricta, catòlica i de pensament únic, on xiquets i xiquetes no tindrien les mateixes oportunitats fins pràcticament la dècada que ens afecta, on apareixerien les formacions professionals i els estudis superiors oberts a les dones, les quals, fins llavors, no tenien les mateixes oportunitats laborals que els homes.

D’aquesta manera, el catolicisme com a forma de cultura va aconseguir un paper dominant de manera extraordinària a la fi de la Guerra Civil, ja que des dels anys 40 la societat espanyola va viure un continuat procés de sacralització que afectaria tots els aspectes de la vida, com les institucions públiques, l’educació i el comportament social. L’assistència a missa va augmentar, per tant, considerablement, per a la qual cosa es van reconstruir els temples destruïts per la guerra i es va dur a terme la construcció d’uns altres de nous, aquesta vegada a gran escala. Es van posar en marxa les “missions populars” per a dur a terme una campanya d’evangelització general (sobretot en grans nuclis industrials) on es considerava que havien perdut la fe. Va ser obvi que l’episcopat espanyol es va identificar molt prompte amb la causa franquista, encara que va haver-hi veus discordants.

78

79

Així, l’església es va alçar amb el monopoli de l’educació de tot el país, ja que, per exemple, la llei de 1943 posava la universitat al servei del catolicisme, en establir l’obligatorietat de l’ensenyança de religió en les facultats. D’aquesta manera, moltes càtedres universitàries van ser ocupades per sacerdots i membres d’organitzacions catòliques com l’Opus Dei, i l’Asociación Católica de Propagandísticas. Fins als anys seixanta, no es va trencar el monopoli estatal en reconéixer-se dues universitats de l’església, la Universitat de Navarra, de l’Opus Dei, i la Universitat de Deusto, dels jesuïtes.

La Junta de Ampliación de Estudios, creada el 1907, símbol de l’educació científica i moderna espanyola, va ser substituïda pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas, que, encara que va nàixer amb el propòsit d’impulsar el desenvolupament de la investigació, es va convertir en un òrgan dominat per l’Opus Dei, amb un projecte que pretenia unir investigació científica i principis catòlics.

Molt sovint, l’església va exercir una censura sobre publicacions i espectacles, més fort que la censura del règim, i va aconseguir mantindre les seues emissores de ràdio, el seu periòdic, la seua escola de periodisme i els seus editorials. Els llibres referits a les vides de sants, devocionaris i missals van aconseguir grans tirades d’exemplars. A més, la filosofia catòlica va substituir la filosofia de tradició europea i es va convertir en la filosofia oficial.

200

201

Durant els primers anys de postguerra, es va produir un rebuig de la política educativa de la República, caracteritzant-se el sistema escolar posterior per una sèrie de característiques:

203

-Establiment de l’ensenyança confessional i catòlica.

-Politització de l’educació.

-Separació per sexes per prohibir-se la coeducació.

-Creació d’un sistema escolar elitista i discriminatori en establirse un sistema educatiu de doble via: una per a les elits i una altra per a la resta de població que estudiava en els centres públics d’ensenyança primària.

A penes es van realitzar inversions en educació, donada la penúria econòmica de postguerra, i es va aprofitar la infraestructura existent (la creada durant la República i els anys anteriors).

Després de finalitzar la II Guerra Mundial, es va aprovar una llei d’Educació que privilegiava l’Església sobre l’Estat, superada l’etapa més radical de depuració del Magisteri, entrant així en un període de penúries que duraria aproximadament dues dècades, sense materials didàctics, propostes pedagògiques ni infraestructures, com ja s’ha comentat anteriorment.

204 202

200 Centre d’alfabetització d’Albacete, on els treballadors agrícoles analfabets aprenen a llegir i escriure.

201 Xiquetes en col·legi catòlic 202 1940, col·legi religiós amb adoctrinament franquista

80

203 La segregació de xiquets i xiquetes en l’etapa franquista no garantia la mateixa educació.

204 Adoctrinament ideològic habitual després de la Guerra Civil

81

209

210

205

207

Els anys passen amb el Ministeri d’Ibáñez Martín fins a l’any 1951, quan posteriorment arriba Joaquín Ruiz-Giménez (que estaria en el període 1951-1956), i amb ell s’emprén una Llei de Construccions Escolars, limitada molt prompte pels pressupostos tan escassos destinats a aquest fi, fins al punt de ser represa pel seu successor, Jesús Rubio García-Mina, el qual aprovaria un Pla de Construccions Escolars de caràcter quinquennal (1956-1961), mitjançant el qual s’alçarien edificis d’escassa qualitat pedagògica i d’infraestructura. L’adoctrinament en el nacionalcatolicisme és tan evident i palpable que fins i tot en les construccions escolars se’n dóna fe, ja que, per exemple, a l’hora d’inaugurar un centre educatiu es comptava amb alguna figura eclesiàstica per a la benedicció de la primera pedra, cantant-se, a més, el “Cara al sol” en presència d’autoritats d’estil civil.

La subsidiarietat de l’Estat respecte a l’església s’accentua, i a poc a poc el nombre excessiu d’alumnes per classe, la falta de material didàctic adequat, l’exclusiva utilització de les enciclopèdies com a instrument d’aprenentatge i la falta de formació pedagògica per part del professorat de llavors, condueixen el sistema educatiu a una penúria pedagògica que ni el mateix règim franquista podria tolerar, per la qual cosa lentament es va instaurant una nova ideologia, la tecnocràcia, que modificaria de manera pausada el nacionalcatolicisme. Aquesta es basava en l’eficàcia i el tecnicisme, mostrant una voluntat modernitzadora del sistema educatiu, que tracta de mantindre les bases ideològiques, però dotant-se, al seu torn, de materials i tècniques innovadores. Prova de l’eficàcia de tot això, la creació a l’abril de 1958 del Centro de Documentación y Orientación Didáctica de Enseñanza Primaria, que pretén potenciar la innovació educativa en l’Ensenyança Primària, ja que es dedicaria a l’estudi dels problemes didàctics i organitzatius d’aquest grau de la docència i a l’elaboració i difusió de normes tècniques que impulsen l’avanç de l’Educació Primària en benefici de la formació de les futures generacions.

Cal destacar també en matèria educativa la Formació Professional, ja que quan Joaquín Ruiz Jiménez ocupa el Ministeri d’Educació Nacional té una idea molt comuna compartida amb la falange, aproximar l’estudi al treball, i també la necessitat d’adequar aquesta mà d’obra (qualificada) a les empreses que les van demandant. És per això que es promulga la Llei Orgànica de F.P. Industrial de 1955, que substituiria la de l’any 1928.

Aquesta Llei declara en el seu primer capítol que la Formació Professional Industrial és la branca de l’educació que té com a fi essencial l’ordenada preparació del treballador qualificat en les diverses activitats laborals de la indústria.

206

211

208

205 1940, efectes de la postguerra en la comunitat infantil.

206 1949, escola d’educació primària 207 Adoctrinament a les aules dels xiquets en la postguerra 208 Dins de la supressió de l’educació mixta, les xiquetes eren obligades a aprendre totes les tasques domèstiques per a ser bones mares i esposes.

82

209 Enciclopedia Álvarez, l’estudiada per la major part dels xiquets en l’etapa franquista 210 Escola femenina durant l’etapa franquista on la classe de labors domèstiques era una assignatura més.

211 1944, lectures infantils del franquisme

83

217

213

Basant-se en aquestes i altres motivacions més, el Decret de l’any 1958 establiria el següent: las enseñanzas correspondientes al Oficial Industrial serían de tres años, y otros dos para los que aspirasen al título de Maestro Industrial”. La OM de 1957 determinaria les diverses branques industrials, que per al grau d’Aprenentatge serien les següents:

212

-Metall: ajust – matriceria, fresa, torn, forja – xapa i fosa.

215

-Electricitat: instal·lador - muntador, bobinador i ràdio.

-Fusta: fuster, torner - modelista i ribera.

-Química: químic -Tèxtil: filador, teixidor i tintorer -Construcció: obrer i canterer -marbrista -Delineació: delineant industrial, edificis i obres.

Amb posterioritat es van introduir altres branques, com Arts Gràfiques, Automobilisme, Pell i Calçat.

214

218

Però abans d’arribar a convertir-se en el que es coneixeria com la Formació Professional, els antecedents més remots d’aquesta passarien per les agrupacions de professionals vinculats a una determinada activitat o ofici. Tenia, llavors, l’educació de tipus gremial un caràcter professional, començant l’alumne com a aprenent amb un mestre de la professió en qüestió. Amb aquest mestre en qüestió estava l’alumne fins als quinze o setze anys, aprenent mitjançant el treball l’ofici i la instrucció. Ja acabada aquesta primera educació, adquiriria la jerarquia “d’oficial”, amb la qual podia exercir el seu treball per a aconseguir el seu jornal.

Al seu torn, en algunes professions hi havia el grau de mestria a què es passava en superar un examen i que capacitava el treballador a establir-se per compte d’altri o ser el director del treball en una empresa.

L’any 1750 hi havia organitzades de manera legal unes vint agrupacions gremials a la ciutat d’Alacant i, segons Reial Decret per les Corts de Cadis de 8 de juny de 1813 se suprimeixen els antics gremis, rebent la Formació Professional el seu colp de mort.

216

212 Il·lustració propagandística de caràcter catòlic dirigida als xiquets en l’etapa franquista 213 1962, lectura patriòtica 214 L’home en l’etapa franquista era l’eix familiar. Des de molt xicotets, xiquets i xiquetes eren educats per a tindre “el seu lloc” dins de l’àmbit familiar.

217 Escola de Treball el 1929

215 Professors de l’institut Jorge Juan en els anys cinquanta

218 1929, vista del pati de l’Escola de Treball

216 1962, Col·legi Marista a Alacant

84

85

222 219

220 Amb aquest decret, es perdrien el rigor i el mètode de les ensenyances professionals, encara que seria més greu si és possible la supressió de l’examen de competència als futurs especialistes, privant-se d’aquesta manera als oficis la seua dignitat per a ser posteriorment confosos amb la massa anònima de treballadors no qualificats.

Amb anterioritat, hem pogut veure com la Llei Moyano entraria en vigor l’any 1857, estant vigent fins a 1970, la qual, dins del liberalisme moderat isabelí instauraria la universitat burgesa i donaria importància, a més, als estudis de Formació Professional.

Uns anys abans que s’implantara aquesta llei, per orde del Ministeri de Treball i Comerç es posaven en funcionament, el 1844, les Juntas Provinciales y Locales de Enseñanza Industrial, la missió principal de les quals era la creació d’Escoles Elementals de Treball en capitals i localitats superiors als 20.000 habitants.

Amb un ampliat marc legal en aquest assumpte, i dins ja del segle XX, es crea a Alacant l’Escola Elemental de Treball. Al maig de 1926, després de reunió prèvia amb el governador civil Cristino Bermúdez, quedaria constituïda la Junta Provincial de Enseñanza Industrial. Se sol·licita, en primer lloc a través del president de l’entitat, la seua creació a la nostra ciutat una

vegada complits els requisits oportuns. Acceptada la petició, en data 20 de gener de 1927 es crea l’Escola Elemental de Treball a Alacant Els oficis que podrien cursar-se en el centre serien els d’ajustador-mecànic, ferrer, forjador, electricista, fuster, obrer i llanterner, afegint-s’hi amb posterioritat els estudis referents a la delineació, tall i confecció. Es van matricular en el primer curs un total de 108 alumnes, dels quals, 27 formarien part del primer curs d’aprenentatge i la resta de cursos complementaris professionals.

Com que no tenien un lloc propi, durant aquest primer curs les classes haurien de dur-se a terme en un pis del número 1 del carrer de Cavallers, realitzant-se les necessàries pràctiques en tallers particulars, els quals serien remunerats.

Amb el pas dels anys, i després de la contesa nacional, l’Escola de Treball d’Alacant reprén les seues classes, i els estudis autoritzats són els següents; mecànica, electricitat, fusteria i delineació, quedant suprimits els de tall i confecció. Es nonomenaria com a director Rafael Alberola Herrera, exercint fins al 1943 quan seria substituït en el càrrec per Bernardo Pérez Buades, ostentant el càrrec fins a la seua defunció el 1957.

221

219 Llibre sobre l’Escola de Treball a Alacant 220 Memòria de l’Escola de Treball d’Alacant 221 Notes d’un alumne de l’Escola de Treball

86

222 1950, taller de fusteria a l’Escola de Treball

87

Amb un bot en el temps important, i ja en els últims anys del franquisme, l’any 1974 es publicaria un Reial Decret en data 18 d’abril impugnat pel Col·legi Nacional de Pèrits Industrials i Associació Nacional de Mestres Industrials, derogat per sentència del Tribunal Suprem en data 2 d’octubre de 1975, resultant un intent fallit d’ordenació de la Formació Professional, substituint-lo el del 5 de març de 1976, que es referia en aquests termes; “Artículo 11 El plan de estudios de Formación Profesional de Primer Grado se articula en tres áreas de conocimientos: Área de Formativa Común, Área de Ciencias Aplicadas y Área de Conocimientos Técnicos y Prácticos.

223

225

226

Artículo 16 El Plan de estudios de Formación Profesional de Segundo Grado se articula en tres áreas de Conocimientos: Área de Organización de la Empresa, Área de Conocimientos Tecnológicos y Prácticas y Área de Formativa Común.

Artículo 24 Los alumnos que superen los estudios de Formación Profesional de Primer Grado recibirán el título de Técnico Auxiliar Los alumnos que hayan cursado los estudios de Formación Profesional de Primer Grado sin alcanzar una evaluación positiva obtendrán al término de los mismos un certificado de los estudios cursados, que les permitirá una incorporación a la actividad laboral.

Los alumnos que superen los estudios de Formación Profesional de Segundo Grado, obtendrán el título de Técnico Especialista”.

Quan l’any 1970 es va promulgar la Llei d’Educació, a Alacant els centres estatals i no estatals que impartien la Formació Professional eren l’Escola de Mestria Industrial i l’Escola Nauticopesquera. Les diferents Escoles de Mestria Industrial d’Alacant, Alcoi i Elda es convertirien en Centres de Formació Professional de Grau I i II, canviant més tard el terme “Centre” per “Institut”. Així, per Orde Ministerial de 22 de setembre de 1975, l’Escola de Mestria de la nostra ciutat passaria a denominar-se “Institut Politècnic Nacional de Formació Professional d’Alacant”.

224

227

223 Imatge de la facultat de medicina de Madrid l’any 1964, on quasi la totalitat dels alumnes eren homes.

225 1968, Escola de Mestria

224 1965, inauguració de l’Escola de Mestria

226 L’Institut Politècnic en una imatge dels anys seixanta 227 1976, ampliació de l’Institut Politècnic

88

89

El Centre d’Estudis Universitaris s’instal·la a la capital

Naixement de la futura Universitat d’Alacant.

En l’actualitat, gaudim d’unes modernes instal·lacions que conformen en el seu conjunt la Universitat d’Alacant, ubicada a Sant Vicent del Raspeig, situada a les antigues instal·lacions (o en bona part d’elles) de l’aeròdrom de la Rabassa.

Fins i tot sent una de les més pròsperes províncies del país en els anys seixanta, la frustració de la ciutat era no poder disposar d’un centre on s’impartiren estudis superiors; estudis aquests suspesos a la ciutat des de l’any 1834. Així, els alacantins que volien cursar aquesta classe de nivells acadèmics, recorden com en un vell autobús que tenia com a punt de partida el carrer d’Altamira els transportava fins a la localitat veïna de Múrcia, on verdaderament podien aprendre el que anhelaven.

Per aquells dies, situats en la dècada dels seixanta novament, un grup d’amics es reuneix cada vesprada a les oficines del consignatari de vaixells “Fernando Flores”, situat a l’Esplanada d’Espanya, on debaten sobre l’estratègia que s’ha de seguir perquè la ciutat d’Alacant dispose d’un centre d’estudis superiors. Entre les personalitats que va haver-hi preocupant-se del tema, destaquen Fernando Flores, el fill del consignatari de vaixells i alcalde la ciutat, Rafael Martínez Morella, president de la Caja de Ahorros del Sureste de España, Ascensio Navarro i Bernardo López, entre d’altres, a qui caldria sumar la presència de Luis Romero, secretari general del Govern Civil que en el futur seria determinant en l’èxit de la marxa cap a la creació de la Universitat. Prenent precaucions en cadascun dels seus debats, perquè els pareixia que podria resultar sospitós que es reuniren tan alts càrrecs durant llargues sessions, ja que tenien temor que arribaren a l’orella del governador o al president de la Diputació les seues conversacions, a més que, en aquells temps, si s’haguera sabut el que “tramaven”, les Universitats de València i Múrcia s’hagueren tirat damunt la proposta, contràries a la creació d’aquest centre, ja que les dos es disputaven els estudiants alacantins.

90

91

Fernando Flores, per la seua banda, viatjaria fins a Barcelona per a veure com funcionava el centre d’estudis que es pretenia implantar, entrevistant-se posteriorment quan va haver demanat les dades amb el rector i algun prefecte del col·legi La Inmaculada Jesuitas, amb el fi únic de convéncer-los que es creara en uns terrenys pròxims a aquest centre docent una escola de característiques semblants a la de la capital catalana. En un principi, els responsables de Jesuïtes es van mostrar contraris a la idea, però el tossut i convincent de Flores va deixar caure que, si ells no acceptaven la seua proposta, li oferiria el mateix a l’Opus Dei, i que, si ells es negaven també, faria la mateixa proposta a l’escola metodista de Nova York, la qual tenia una escola model de formació al carrer de Calderón de la Barca, en ple centre de la ciutat.

228

Al final, els jesuïtes van acceptar el repte, i així veuria la llum el CESA, Centre d’Estudis Superiors d’Alacant, sota la direcció acadèmica de la Companyia de Jesús. Al poc d’instal·lar-se aquest centre, el CESA ampliaria el seu cercle d’estudis amb altres activitats d’extensió no universitària, com les Escoles de Comandaments Intermedis (orientades a la formació d’administratius i tècnics) amb seus a la capital i les localitats d’Elx i Elda, a més de l’Institut d’Idiomes Moderns, el qual impartia ensenyances de francés, anglés i espanyol per als estudiants estrangers.

229

231

230

232

233

231 L’arquitecte Solera amb el governador civil, president de la Diputació, el director del CEU i Luis Romero

92

228 i 229 Terrenys del Quarter de Rabassa sobre els quals s’assentaria el CEU

232 Un pavelló habilitat per a la posada en funcionament del CEU

230 Avinguda central del Campus

233 Maqueta de la Facultat de Medicina, que no arribaria a executar-se

93

Poc de temps passaria perquè les persones que “van conspirar” per a la creació del CESA s’adonaren que no s’omplien les aspiracions que els alacantins necessitaven quant al seu desenvolupament acadèmic, de tal manera que en successives reunions a l’Esplanada van crear un renovat pla de contactes amb autoritats i persones influents a fi de dotar d’instruments eficaços en el procés de la creació de l’encara naixent universitat.

D’aquesta manera, aprofitarien l’oportunitat de manifestarse davant de la presència del ministre José Luis Palasí, que va viatjar fins a Alacant i els contactes mantinguts amb les persones influents de Madrid, alacantins residents a la capital majoritàriament, com el notari Eduardo Amorós.

236

Els que més van intervindre en l’estratègia van ser Luis Romero i Fernando Flores. El primer s’encarregaria d’influir en el governador Civil, Felipe Arche, qui es va espantar quan va sentir parlar del finançament necessari per a portar a terme el projecte plantejat. Aquest desconfiava de la reacció del dictador quan haguera d’informar-lo sobre el pla.

234

Per a emparar el projecte de l’autodefinida “Institución Benéfica Docente”, es va constituir en una notaria el Patronato Alicantino de la Enseñanza Superior, integrat en els seus inicis pel governador civil, Felipe Arche; l’alcalde d’Alacant, Fernando Flores; el president de la Diputació i el secretari del Govern Civil, Luis Romero. Aquest organisme es convertiria en el principal impulsor de la vida i labors universitàries de la província, sent principal gestor de CEU (Centre d’Estudis Universitaris) que es posaria en marxa en finalitzar 1968.

Les gestions ja realitzades des del Govern Civil i el suport de PAES (Pla d’Estudis Superiors d’Alacant) a més de l’impuls empresarial a través de la Cambra de Comerç i destacant sobretot l’Associació d’Amics de la Universitat, es van veure refrenades per les sessions plenàries de les corporacions local i provincial, que es van reunir amb urgència el 31 de maig de 1968 amb el CEU com a únic punt en l’orde del dia. Els diputats provincials responien de manera unànime a l’aspiració dels estudiants alacantins, posant a disposició del projecte tots els mitjans necessaris la Diputació Provincial. Per la part local, el ple municipal de la ciutat resoldria en cinc minuts de manera també unànime l’acord en la cessió dels terrenys necessaris.

237

238

El nomenament, el 1968, de José Luis Villar com a ministre d’Educació seria decisiva, ja que les ambigüitats dels seus predecessors en el càrrec sobre el tema desapareixien, a més de tindre vinculacions afectives amb la província, ja que l’impulsaria un profund canvi del concepte universitari vigent a Espanya, considerant-lo llavors un oberturista per les seues tendències democratacristianes.

239 235 236 Salutacions entre les principals figures institucionals 237 Mariano Aguilar i Justo Oliva acompanyen el director general d’Ensenyament Superior

94

234 Panoràmica de Campus del CEU ja remodelat

238 El Nobel Severo Ochoa va visitar els laboratoris del CEU

235 L’avinguda central del CEU el dia de la seua inauguració

239 Mariano Aguilar en un dinar amb alguns professors del centre educatiu

95

240

L’evolució del pensament de les elits econòmiques cap a projectes més ambiciosos justificarien la desviació del PAES de la línia de col·laboració amb els jesuïtes, que pretenia acomodar l’estructura física i docent del CESA i la resta de centres als nous plans oficials que ja en el seu moment despuntaven. Per als religiosos, els estudis oficials a impartir per les noves facultats suposarien la llarga la mort del CESA, equivocant-se com bé es veuria al llarg del temps. Davant del fet inevitable, els jesuïtes reaccionarien buscant un enteniment, la qual cosa passava per proposar la integració del seu centre de manera física i acadèmica dins dels Nous Estudis Universitaris a implantar en un futur pròxim, no aconseguint el que es proposava a pesar de la validesa d’alguns dels arguments exposats. Així, en data de 8 d’octubre de 1968, José Luis Villar com a ministre d’Educació subscriuria el reconeixement oficial del Centre d’Estudis Universitaris d’Alacant, el qual estaria adscrit a la Universitat de València i el PAES s’erigiria com a valedor absolut de la nova institució.

El PAES estava integrat per un president (nomenat pel ministre d’Educació i Ciència) i un màxim de 20 vocals, entre els quals figurarien de manera incontestable el president de la Diputació Provincial, l’alcalde d’Alacant i altres designats en representació

242

243

244

245

241

d’institucions polítiques; personalitats socioeconòmiques de la província, degans de les facultats, delegats d’estudiants i fins a un màxim de quatre persones la presència de les quals s’estimara, segons criteri, eficaç, tot això conformant un perfecte exemple, un fet paradigmàtic de la democràcia orgànica en plena etapa franquista.

El paper dels governadors civils seria del tot rellevant en la història del PAES, decisiu en els primers anys de camí, determinant, en certa manera, dels èxits i fracassos en els primers anys de camí.

A pesar de moltes objeccions per part de certs catedràtics i la resta d’estaments de l’ensenyança superior d’altres poblacions veïnes, s’aconseguiria el suport oficial als estudis superiors a Alacant amb l’Orde Ministerial d’octubre de 1968, citada amb anterioritat. Els tècnics ministerials van decidir llavors sol·licitar al Ministeri de l’Aire una part de la finca ocupada per l’antic aeròdrom del barri de la Rabassa per a ubicar-hi les noves instal·lacions universitàries, a més de preveure sobre els terrenys un futur pla de desenvolupament i l’ampliació. D’aquesta manera, l’activitat universitària començaria amb les divisions de Ciències i Filosofia i lletres, les aprovades inicialment.

246 242 Alumnes del CEU en una conferència 243 Mariano Aguilar, director del CEU 240 Mariano Aguilar i el ministre d’Educació Villar Palasí 241 Mariano Aguilar i el ministre Palasí en una visita als laboratoris

96

244 Luis Romero, secretari general del Govern Civil, entre Mariano Aguilar i Justo Oliva 245 Assegut l’alcalde d’Alacant, Ramón Malluguiza, al costat del president de la Diputació, Manuel Monzón 246 Aspecte de l’oficina del CEU

97

Després de la decisió ministerial, el PAES i els degans de les facultats de la Universitat de València (a les quals estaven adscrits els estudis en el CEU), feien públic l’inici de la matriculació oficial, la formalització de la qual es realitzava en les dependències del Govern Civil.

A la fi de 1968, s’alçaven ja 19 edificis de singular arquitectura, alguns d’ells utilitzats anteriorment com a militars, transformantse en aules que, com es va descriure l’any 1970 en un fullet editat per les divisions de Ciències i Filosofia i Lletres, tractant d’aprofundir en els aspectes populars i literaris del paisatge, conformaven el següent aspecte; 247

248

249

252

“Nuestro CEU (…) forma un vasto complejo, un auténtico campus universitario dotado de jardines y espacios verdes, sus calles, sus campos abiertos, apropiada respuesta a una política de distribución y adecuación diferente a la que podríamos llamar “tradicional”. Cuando el arquitecto (…) Juan Antonio García Solera se enfrentó con el Centro de Estudios Universitarios, ya en este campus existía una realidad arquitectónica, realidad, además, alineada en gran parte a tipos populares constructivos de Alicante: el “Riu-Rau”, las paredes encaladas, casas bajas, de una sola planta (…)”.

Així, les primeres instal·lacions del Centre d’Estudis Universitaris d’Alacant ubicades en els terrenys de l’antiga base militar de la Rabassa estarien situades geogràficament entre les poblacions d’Alacant i Sant Vicent del Raspeig, amb 1.373.968,42 metres quadrats d’extensió propietat de Vicente Laporta Albors, el qual la va donar al Ministeri de l’Aire l’any 1942. Mitjançant acta de mutació demanial, el Ministeri de l’Aire cediria al d’Educació una part d’aquests terrenys, en total 199.713 metres quadrats, firmant-se l’acta el 1975 en la delegació d’Hisenda, sis anys després que començara el primer curs acadèmic.

251

253

254

255

El 4 de novembre de 1968 es compliria el somni en inaugurar el CEU d’Alacant. Mil convidats acudirien a l’acte, presidint-lo el ministre d’Educació i Ciència José Luis Villar, el governador civil provincial Luis Nozal i la resta d’invitats il·lustres a la cita, com el rector de la Universitat de València Barcia Goyanes, el president de l´Audiència Provincial Botella Taza, el governador militar García Rebull, el president de la Diputació Provincial Pedro Zaragoza, l’alcalde d’Alacant José Abad i un elenc d’autoritats civils, militars, acadèmiques i representacions de tots els sectors econòmics i socials de la ciutat i província.

Però els verdaders i autèntics protagonistes del dia serien els primers alumnes, 230 en total ocupant el Pavelló de Govern, xifra que tindria com a curiositat el ser més baixa respecte a les expectatives i que el nombre de dones fóra molt superior al d’hòmens, fet aquest que seria recalcat en gran manera

250 247 L’escriptor Dámaso Alonso va ser una de les visites il·lustres a l’entitat 248 Visita del ministre Fraga al CEU 249 Als pocs anys de vida, el CEU comptava amb un total de 12 laboratoris 250 Reunió amb el ministre Martínez Esteruelas

98

251 Cruz Martínez Esteruelas, ministre d’Educació en el CEU 252 Professors del CEU en una conferència 253 Manifestació d’estudiants demanant la dimissió de Mariano Aguilar 254 Eliseo Quintanilla prenent possessió del càrrec de president del Patronat del Col·legi Universitari 255 Congrés en el CEU de la Societat de Física i Química

99

256

258

259 per la premsa del moment. També durant aquell dia es faria pública la composició del Claustre de Professors i l’horari de les classes, en torns de matí i vesprada. En la Facultat de Lletres, Manuel Moragón assumiria les responsabilitats de la secció d’humanitats, en el departament d’arts, faria el mateix Adrián Espí, Ángel Casado, en llengua i literatura llatina, José Beviá, en llengua i literatura grega, María del Carmen García, en història universal i Amelia Bono, en fonaments de la filosofia. En la divisió de Ciències, ho farien Justo Oliva, en la secció física, i Enrique Abad seria nomenat com el seu adjunt, Juan Antonio Viezna s’encarregaria de matemàtiques, Juan Antonio Mira i Manuel Mediero, en química, comptant com a adjunts amb Santiago Bernal i Blanca Gómez, Vicente Sánchez s’encarregaria de geologia i Francisco Luis Barraquero, de biologia, sent un total de 22 els professors, les edats dels quals oscil·laven entre els 25 i 45 anys, la procedència dels quals, en major part, tenia a veure amb l’ensenyança mitjana en diferents centres.

257

100

260

256 Obrers treballant de nit al Campus

258 i 259 Premsa amb notícies sobre el CEU l’any 1968

257 Nous edificis comencen a construir-se al Campus

260 Un dia normal al CEU durant l’inici del seu camí.

El primer director del centre seria Mariano Aguilar Rico, catedràtic d’Òptica de la Universitat de València, comptant amb un col·laborador d’excepció; Justo Oliva, enginyer òptic, doctor en físiques i amic personal, sent pel seu caràcter reservat i prudent la cara oposada d’Aguilar, professant-se ambdós una admiració mútua.

101

Desenvolupament del transport alacantí a escala internacional

Arribada a la ciutat de l’aeroport de l’Altet.

Important ha sigut des del segle XIX el desenvolupament dels mitjans de locomoció per al desenvolupament també de la nostra ciutat, la capital, i la província; l’obertura de noves oportunitats laborals i econòmiques ha sigut clau per al futur que ara mateix gaudim.

Temps abans, els mitjans de locomoció eren precaris i bastant bàsics, si bé aquests es mantindrien per a complementar l’oferta que més tard proporcionaria el tren, com van ser els transports de mules, els quals feien infinits viatges sobretot dins de la nostra província, oferint els serveis de transport de mercaderies i persones per camins molt rudimentaris.

L’arribada del tren fins a les nostres terres promouria el tràfic de mercaderies, a més del turisme, sent la capital llevantina la primera a estar connectada amb l’interior; la capital del país. Un poc més de mig segle més tard, Alacant donaria suport junt amb les ciutats de Barcelona i Màlaga a la primera línia comercial existent al país, unint les ciutats de Tolosa i Casablanca, germen del posterior enllaç europeu amb el continent africà, sent, per tant, un punt estratègic en el mapa del país.

Des dels terrenys de Rabassa s’establirien connexions aèries de caràcter estratègic dins d’un context internacional, a més de ser el primer lloc del país en què s’establirien els primers serveis postals. Després d’un llarg pelegrinar en allò referit a les autoritzacions per a poder posar en marxa el transport aeri, al començament del segle XX començaria de forma tímida a funcionar aquest sistema, el qual siniciaria de manera “esportiva” o “festiva”; l’aviació a Alacant estava classificada per a la recreació, els denominats “raid” que es duien a terme en dates importants, o per al transport de correspondència.

102

103

El primer trienni del segle mencionat estaria carregat de vicissituds diverses en allò referit a la gestió i l’explotació del servei de transports aeris, però no seria fins a la finalització de la contesa quan es posaria en marxa la nova organització de l’Administració de l’Estat. A l’agost de 1939, es va crear el Ministeri de l’Aire, un òrgan que va assumir les competències en matèria d’aeroports, trànsit aeri i aviació civil. Una de les primeres actuacions del Ministeri de l’Aire seria la creació d’una comissió liquidadora de la companyia republicana LAPE, amb l’objectiu que els seus béns passaren a formar part d’una nova companyia que s’estava gestant.

Després de finalitzar la mencionada contesa, l’Aeròdrom de Rabassa, que ara era de caràcter militar, tenia una forma irregular i després del trasllat del 32 Regiment d’Assalt des de València fins als terrenys de Rabassa el 1940, faria que dos anys més tard s’ampliara l’aeròdrom gràcies a la cessió d’uns terrenys particulars pertanyents a Carmen Doménech Rodríguez. Més avant, el 1944, es va crear el Sector Aeri d’Alacant i es van remodelar els edificis i barracons de l’aeròdrom i, a mitjan juny d’aquest any, la Direcció del Servei d’Obres de la Regió Aèria de Llevant convocaria un concurs per a l’execució de les obres d’urbanització de la zona d’edificacions de l’Aeròdrom de Rabassa per un import de 391.400 pessetes. Finalment, al juliol de 1946 es va obrir al trànsit civil nacional i internacional de turisme i escales tècniques del tràfic comercial l’Aeroport de Rabassa.

A causa dels projectes després de l’obertura al trànsit no regulat del nostre país, el 1948 es constituiria una nova companyia aèria denominada Aviació i Comerç, Aviaco, la qual seria la primera a aparéixer a l’aeroport de Rabassa d’Alacant en els anys cinquanta. A l’estiu de 1950 precisament, la premsa alacantina anunciava entre els seus titulars la realització de distints vols entre Alacant i València, Palma de Mallorca i Madrid, amb enllaços des de la ciutat del Túria fins a Orà, Barcelona i Alger.

Quant a això, les autoritats municipals alacantines, junt amb la Cambra d’Indústria, Comerç i Navegació van aprovar l’aportació de 100.000 pessetes per a la construcció d’un pavelló de serveis a l’Aeròdrom de Rabassa. En el mes de desembre del mateix any, es duria a terme la constitució de la Junta de l’Aeroport, presidida pel coronel Luis Alfonso de Armiño com a enginyer director de les obres i integrada per l’alcalde Francisco Alberola Such, el president de la Diputació provincial i l’alcalde de Sant Vicent del Raspeig, Juan Giner.

261 262

264

265

261 1957, projecte de desenvolupament de l’aeroport de Rabassa amb tres pistes de vol

104

263

262, 263, 264, 265, 266, 267 i 268 Any 1966. Diferents fases de construcció de l’aeroport de l’Altet.

105

266

267 Redactat el projecte, a l’abril de 1951 es reuniria la Junta per a la seua aprovació i ultimar com dur a terme l’aportació dels pressupostos corresponents a les dites obres. Després de reunir-se la Junta, l’alcalde viatjaria a Madrid per a entrevistarse amb el ministeri de l’Aire i buscar el definitiu vistiplau. El ministre González Gallarza en persona realitzaria una inspecció de les obres en Rabassa i, al juny de 1951, es procediria al vol inaugural entre Madrid, Alacant i Orà amb la mencionada empresa d’Aviaco.

Setmanes després de l’esdeveniment, l’aeroport seria classificat com a duaner, i el camp de vol de l’aeroport estava format en aquests moments per terreny natural compactat, disposant de dues direccions d’aterratge de més d’1 quilòmetre en sentit nordest-sud-est i 1,5 quilòmetres aproximadament en sentit nord-estsud-oest.

Les instal·lacions que hi havia estaven formades per un barracó amb modesta saleta per a l’espera de passatgers i control de duanes amb una senzilla barra de bar. Entre els anys 1951 i 1952 es realitzarien una sèrie de millores en la terminal de passatgers, dirigides en aquesta ocasió per l’aparellador municipal Salvador Cuvertoret Lucas. En les mateixes dates, s’incorporaria al trànsit aeri la companyia Air France, que posaria en servei la línia

106

107

Arger-Alacant-Arger ben sovint setmanal. En aquell moment, la direcció de l’Aeroport de Rabassa estava formada per Mario Ureña Giménez com a cap del Sector Aeri d’Alacant i els caps de Trànsit Gabriel Carballo Calero i José María Álvarez González de Suso.

L’any 1957, l’aeroport seria considerat com de tercera categoria als efectes de drets d’aterratge i estacionament, millorant al començament dels anys seixanta després de l’arribada dels primers turistes per aquesta via aèria a iniciativa d’agents de viatges locals, els quals posarien de manifest la creació de la línia Alacant-València-Londres, encara que seria un poc difícil per les deficiències que encara presentaven les instal·lacions.

Es va suggerir llavors la iniciativa de dotar de formigó la pista alacantina.

269

El primer intent d’ampliar les instal·lacions de Rabassa tindria lloc el 1961, quan el director general d’Aeroports va visitar les instal·lacions i es va entrevistar amb el cap del Sector Aeri per a parlar de les possibilitats d’ampliar el camp de vol, decantant-se en un principi per la construcció d’una nova instal·lació, idea que obtindria el beneplàcit de la Diputació Provincial. La modernització del sector després de l’adquisició de nous models d’avions per part de les companyies, el desenvolupament del turisme i la seua conseqüència urbanística a més d’altres factors com la indústria, farien que es rebutjara la idea de millorar les instal·lacions de Rabassa i adquirir nous terrenys per a una terminal més coincident amb la situació del moment. Així, a finals dels anys seixanta, el Ministeri de l’Aire va cedir els terrenys d’aquest antic aeroport que corresponien al Ministeri d’Educació i Ciència, que hi instal·laria la seu del Centre d’Estudis Universitaris la qual, el 1968, començaria el seu camí com a germen de la futura Universitat d’Alacant. En resolució de 1974, la resta dels terrenys que encara pertanyien al Ministeri de l’Aire van ser revertits als seus antics propietaris.

271

El Pla d’Aeroports de 1964-1967 dut a terme per l’Estat vindria a resoldre una sèrie de qüestions de gran vàlua per a l’economia del país, com la creació de noves instal·lacions d’aquest tipus, millora de les existents que tingueren especial rellevància per al sector econòmic i creació de noves i modernes terminals.

270

A causa dels estudis duts a terme quant a la creixent demanda d’aquest tipus de servei, en els anys seixanta es va creure que l’ampliació del mencionat Aeroport de Rabassa no valia la pena, ja que el creixent entramat urbanístic de la zona no feia propici l’existència d’aquest tipus de servei. Així, de les propostes per a la creació d’un nou i modern aeroport es va seleccionar la zona de l’Altet, lloc on anteriorment va estar ubicat el vell aeròdrom de les Lignes Aeriennes Latécoère, el 1919, la ubicació del qual seria aprovada per Orde Ministerial el 29 de maig de 1964.

272

269 1966, obres a la pista del nou aeroport 270 1966, publicitat de les obres de construcció de l’aeroport

108

271, 272 I 273 Any 1967, durant actes d’inauguració de l’aeroport

109

273

274

276

Segons les dades manejades pels estaments oficials que van dur a terme la decisió final de buscar a la zona de l’Altet un lloc idoni, la previsió de passatgers per a l’aeroport alacantí era de 275.000 passatger l’any 1967, aconseguint la xifra del milió de persones el 1971 i acostar-se als dos milions el 1976. El percentatge de trànsit, facilitat pel turisme de la nostra zona, seria d’un 80% estranger i el 20% nacional.

Les actuacions previstes pel Pla per a l’aeroport alacantí van ser les següents: -Pista de vol de 3.200 x 45 metres, construint-se en una primera etapa la quantitat de 2.400 metres, un segon l’any 1967 de 2.700 metres i una tercera de 3.200 metres en anys successius.

-Pista de rodament paral·lel i de la mateixa longitud que la de vol, unida per quatre pistes d’enllaç, dos d’elles d’eixida ràpida.

-Edifici terminal de passatgers amb capacitat per a 1.800.000 personal a l’any, la qual cosa equivaldria a uns 800 a l’hora.

-Plataforma d’estacionament d’aeronaus amb capacitat per a nou avions de grans dimensions, a construir en dues fases dins de l’etapa 1964-1967.

-Edificis i instal·lacions auxiliars de serveis contra incendis, garatge, etc.

-Instal·lacions d’il·luminació i abalisament, subministrament d’energia elèctrica i la resta de.

275

274 1968, aeroport d’Alacant inaugurat l’any anterior 275 1968, inauguració d’un avió amb el nom de la ciutat

110

276 Art alacantí al nou Aeroport de l’Altet, ubicades en l’interior i exterior d’aquest. Destacarien mosaics de Gastón Castelló, Manuel Baeza i escultures d’Eusebi Sempere.

111

L’adquisició dels terrenys, tots ells en mans particulars, es va iniciar al novembre de l’any 1964 i suposaria el desembossament de 44 milions de pessetes sufragats per la Diputació Provincial i l’Ajuntament d’Alacant. Les obres es van iniciar a l’estiu de 1965, després de celebrar-se un concurs amb anterioritat per un import total de 255.429.031,47 pessetes que s’ampliaria amb posterioritat, i s’incloïa la construcció d’una pista de vol de 2.700 metres de longitud, una pista de rodament, carrers d’eixida i la resta de serveis per a poder posar en marxa les instal·lacions.

Amb les obres quasi concloses a l’abril de 1967, el Boletín Oficial del Aire va publicar una orde ministerial que deia el següent;

277

“(…) A partir del día 4 de mayo de 1967, desde las 07:00 horas GMT hasta las SS, se abre al tráfico nacional e internacional para pasajeros y mercancías, el nuevo Aeropuerto de Alicante, de acuerdo con lo previsto en el Decreto 12 de julio de 1946, instalándose en el mismo todos los servicios del actual La Rabasa, que quedará cerrado al tráfico comercial en la misma fecha. Se considerará a los efectos de aplicación de los derechos aeroportuarios como aeropuerto de primera categoría”.

El matí del 5 de maig de 1967 passaria a la història en ser la data en la qual, per primera vegada, aterraria un avió al nou aeroport, a la qual cosa caldria sumar l’expectació d’unes 4.000 persones assistents per a ser partícips de tal esdeveniment.

281

278

El primer avió a aterrar seria un Convair Metropolitan de la companyia Aviaco, la qual cobria la línia Madrid-AlacantBarcelona-Alacant-Madrid. Segons els periòdics del moment, la notícia exacta que es va publicar respecte d’això seria la següent: “(…) Ya está ahí! El Convair Metropolitan acaba de aparecer. Enfila la pista por la parte de tierra y justo a las 12:23 horas entra en contacto su tren de aterrizaje con aquella. El aparato rueda brevemente por la pista y tomando una de las de acceso se dirige a la de aparcamiento, frente al edificio de la terminal. La maniobra ha sido perfecta. Se abre su portezuelaescalera. Va a descender el primer pasajero en el nuevo Aeropuerto de Alicante (…) Cerca de las dos de la tarde, el primer avión que aterrizó en las pistas del aeropuerto internacional de Alicante el día de su entrada en servicio, despegaba rumbo a Barcelona.

El público, hasta ese momento, se mantuvo allí a pie firme. Tres mil, cuatro mil personas, han sido testigos presenciales del hecho sencillo pero trascendental”.

279

280

277 i 278 Edifici i torre de comandament de Rabassa restaurat pel CEU d’Alacant en els anys seixanta 279, 280 i 281 El turisme de masses buscant sol i platja tindria parada a l’aeroport internacional alacantí.

112

282

282 i 283 Entrada principal de l’aeroport inaugurat el 1967, quedant en desús després de diverses reformes en ple segle XXI, quan es va construir la nova terminal.

113

Aquesta mateixa nit aterraria el primer vol xàrter de la història a Alacant, un Bristol 102 de la companyia Brittania Airways amb turistes provinents de Luton, donant inici al turisme a peu de costa per part dels britànics.

La inauguració oficial es duria a terme el 22 de maig d’aqueix any amb la presència de les autoritats pertinents, a més del ministre de l’Aire, José Lacalle, que visitaria amb deteniment totes i cada una de les instal·lacions que s’havien construït.

Amb l’arribada de la primera programació de vols d’hivern el 1967, la companyia British European Airways iniciaria els seus serveis entre la capital llevantina i Londres; el 1968, s’uniria al trànsit internacional amb París i el 1969 es va incorporar al trànsit la companyia Ibèria amb la línia Almeria-Alacant-Madrid, mentre Aviaco continuava amb la seua de manera setmanal unint la capital amb Orà i el servei Madrid-Alacant-Palma.

Posat en marxa el servei amb el nou aeroport alacantí, el creixement del trànsit seria immediat, ja que el flux de turistes amb destinació Alacant i la seua província que fins llavors havia d’aterrar en el valencià ho faria de forma més còmoda a la capital de la Costa Blanca. La terminal provisional construïda a este efecte es veuria ja insuficient l’any 1970, quan els passatgers atesos arribarien al milió. Davant d’aquesta necessitat, unes noves servituds van ser publicades el 1970 i serien adjudicades a l’empresa Dragados y Construcciones, els quals tenien la labor d’alçar un nou edifici terminal per un import de 115.726.510 pessetes.

D’aquests esdeveniments ens separen quasi 60 anys, en els quals s’ha demostrat la capacitat que té la nostra terra per a evolucionar i créixer, ja que tenim els ingredients necessaris per a atraure el turista.

Fins fa relativament pocs anys funcionava aquest aeroport, el qual ha quedat tal com s’ha anat reformant fins que en el segle XXI no ha sigut possible la seua ampliació, sinó la construcció d’un de nou; el d’Alacant-Elx, símbol de modernitat i progrés.

283 114

115

Dossier d’art: Manuel Baeza (1915-1986)

L’artista complet. Biografia sintetitzada i obra.

Molts alacantins insignes, artistes, com en aquest cas Manuel Baeza, han dominat durant la seua vida i en la seua carrera professional diverses arts d’una manera perfecta, sent reconeguts a escala local, nacional i internacional. A més, i en aquest cas es compleix la regla, han fet diverses i memorables aportacions en el món de la festa, sobretot en els seus inicis, quan els més famosos pintors i escultors eren els encarregats de dur a terme aquelles primeres fogueres d’antany; les de l’art decó, amb simetries i ninots vestits amb peces de roba, que a poc a poc van anar plasmant al carrer els corrents artístics del moment. Destaca en la seua biografia la quantitat de PREMIS I MENCIONS honorífiques rebudes durant la dècada dels seixanta, una molt fructífera dècada en la seua trajectòria artística pel que fa a aquests guardons i exposicions nacionals i internacionals.

Però abans de continuar avançant dades sobre Manuel Baeza, començarem pel principi.

Naixeria a Alacant, el 8 de gener de l’any 1915, sent descendent directe d’una generació d’orfebres. Des de ben xicotet se sentiria atret per la pintura i el dibuix, dedicant-se en el període de 19311945 a la il·lustració, els cartells publicitaris i cartells festius, com el de Fogueres de l’edició 1931 que obtindria el primer premi, a més d’aconseguir altres importants distincions a nivell provincial i nacional. A més, realitzaria junt amb l’escultor Daniel Bañuls ceràmica artística, obtenint el títol de Mestre Ceramista d’Art. La seua primera ocasió d’exposar de manera individual vindria donada l’any 1948, a la Sala Pictoria de Barcelona, i un any després faria el mateix a la seua ciutat, Alacant, a les sales de la Diputació Provincial. Aquestes dues exposicions, molt ben valorades per la crítica, farien que s’enfrontara a l’àmbit nacional, exposant de manera individual novament a la Galeria Biosca de

116

117

286 la ciutat de Madrid l’any 1951. És a partir d’aquesta exposició quan l’escriptor, assagista i crític d’art, entre altres oficis, Eugeni D’Ors, el selecciona per al VIII Salón de los Once y Antológica de la Academia Breve de Crítica de Arte, on li dedica una glossa en què l’exalça com un nou valor artístic.

284

És a partir de llavors quan Baeza realitza tres exposicions més; novament a Madrid i a València i Sant Sebastià. A més, durant aquestes dates concorreria a diverses exposicions nacionals més i estrangeres, convidat també a participar en tres exposicions Bienales Hispanoamericanas i en les mostres d’Arte Español que serien celebrades en diferents ciutats hispanoamericanes, culminant finalment en una de les majors aspiracions de tot artista espanyol del moment, com va ser formar part del grup de pintors seleccionats per a representar el nostre país en la XXVII Exposició Biennal Internacional de Venècia, fent-ho junt amb altres artistes de la talla de Dalí o Miró.

287

L’any 1953 obtindria una beca del govern francés i aniria a París, on la seua obra és penjada en el Salón d’Art lliure junt amb altres del famós Picasso. En aquesta ciutat, ampliaria els seus coneixements de ceràmica, al mateix temps que el Ministeri d’Educació Nacional espanyol el convida a participar en els anomenats “Cursos de Problemas Contemporáneos” de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander durant tres anys consecutius.

En les mateixes dates mencionades, obté una plaça de professor per concurs oposició a l’Escola Sindical de Belles Arts de la nostra ciutat, mentre el Govern li adquireix una obra, mitjançant el Museu d’Art Contemporani, per al Ministeri d’Indústria.

285

Prossegueix la seua consolidació artística, aquesta vegada mitjançant l’adquisició de 25 obres, seleccionades per l’arquitecte Luis Martínez-Feduchi Ruiz, per a decorar l’Hotel Castellana Hilton, alçat per aquest últim a la capital espanyola entre els anys 1950-1953. També, i gràcies a la Comissió Gestora de l’empresa Nacional de Turisme, són adquirides 20 de les seues obres per a l’Hostal Reyes Católicos de Santiago de Compostel·la.

288

284 Rebent el títol de Fill Adoptiu de la ciutat d’Alacant a l’ajuntament, any 1981 285 Monument de la comissió de Campoamor de 1933 286 Campoamor 1934

118

287 Campoamor 1935 288 Campoamor 1936

119

Més avant, Baeza prossegueix en la realització de mosaics, pintures murals i vidrieres, on centraria la seua atenció, sense descuidar les seues exposicions de pintura, tornant el 1963 a Madrid, aquesta vegada a la Sala de la Direcció General de Belles Arts on aconsegueix un gran èxit, destacant la crítica madrilenya del moment de manera molt positiva en els mitjans escrits sobre la seua obra, sent en conclusió una de les exposicions considerades com a més important de l’any.

Després de diferents invitacions culturals a nivell nacional i internacional, el 1968 és nomenat com a director de l’Escola Sindical de Belles Arts per la Direcció Nacional de l’Obra, formant posteriorment part del jurat qualificador de la XXV Exposició Nacional d’Art d’Educació i Descans i el X Certamen Juvenil d’Art. Durant el transcurs d’aquests esdeveniments, se li concedeix una medalla al Mèrit Artístic i realitza una altra exposició a la Sala Ateneo de Madrid, obtenint la Tercera Medalla de l’Exposició Nacional de Belles Arts.

Amb aquest incessant nivell de treball, és l’encarregat de realitzar el mosaic de l’Hotel Gran Sol d’Alacant, un dels més grans d’Europa fins al moment.

Participant en una infinitat d’exposicions individuals i col·lectives fins als anys huitanta, se li concediria una multitud de premis a la seua obra i mencions especials, a més de ser-li atorgat el títol de Fill Predilecte de la Ciutat per part de l’Ajuntament d’Alacant, l’any 1981.

Dins del món artístic i festiu, participaria en la construcció d’algunes fogueres durant els anys 30 i 40 del passat segle, si bé en la seua última etapa faria el mateix junt amb l’artista Agustín Pantoja, aconseguint el premi especial de Fogueres en dues ocasions, a més de diversos guardons importants.

Els guardons obtinguts en la seua obra durant la dècada dels seixanta van ser els següents: 1960 Premi “Diputació d’Alacant” en l’Exposició Nacional de Barcelona.

1962 Palma d’Or en l’Exposició de Pintura del Sud-est d’Espanya.

1964

Primera Medalla en l’Exposició Nacional de Múrcia.

1965

Premi “Fundació March” de Pintura, Madrid.

1966

Premi “Diputació de Toledo” en l’Exposició de Belles Arts de Madrid.

1967

Medalla d’Or en l’Exposició Nacional d’Alacant.

1968

Tercera Medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid i Medalla de Plata al Mèrit Artístic O.S. d’Educació i Descans a Madrid.

289

289 Foguera de la plaça de Gabriel Miró de 1942, primer premi.

120

121

293

290

295

291

296

294

292

297 293 Taula de rellotger, 1960-1965 294 Dones assegudes, 1960

122

290 Cistella amb flors, 1960-1965

295 Paisatge, 1960-1965

291 Fruites, 1960-1965

296 Poble, 1960-1965

292 Fruites màgiques, 1960-1965

297 Velòdrom, 1960-1965

123

298

301

302

299

298 Composició, 1960-1965 299 La dona de la flor, 1961 300 La nóvia, 1961

124

303

300

304

301 La cadira, la taula i les flors, 1961 302 Jove, 1965-1970 303 Copa de flors, 1968 304 Flores i fruites, 1968

125

305

306

307

305 Fruites, 1968 306 Maternitat, 1968-1970

126

307 Xiqueta, 1968

127

Fogueres en els anys 60

El desenvolupisme també arriba a la “festa mes fermosa”.

Monumentalitat, risc, més perfecció en els acabats i gran influència valenciana presentarien els monuments en la dècada dels seixanta. Ens trobaríem en una dècada de transició i canvi, ja que en la immediatament anterior encara es conservava gran part del definit estil alacantí que dominaria en els seus inicis, com “l’art decó”, encara que les simetries guanyarien per golejada fins aquests temps, els quals es veuen evolucionats cap a una estètica un poc més barroca i gegant, en detriment de com es continuaria veient l’anterior, però en menys escala. Haurien d’esperar els alacantins quasi deu anys més per a poder veure una evolució pròpia de l’art efímer, propiciada en primer lloc pel gran Remigio Soler o Ángel Martín, Pascual Domínguez i més artistes fins a arribar al geni Pedro Soriano, que marcaria tota una fita en la festa, igual que ho fera Gastón Castelló, en definir un estil propi que serviria d’escola als futurs artistes.

Ficats de ple en matèria, comencem el recorregut l’any 1960, quan s’arriben a plantar un total de 27 fogueres, un nombre ínfim si el comparem amb l’actualitat, encara que en aquells anys seria la tònica habitual. En aquest exercici plantaria per primera vegada la comissió de Sagrada Família, dita “La Milionària”, ja que debutarien en el món de la festa amb una foguera en categoria especial confeccionada per Julio Esplá, a més de comptar amb un pressupost de 87.000 pessetes, el més elevat.

Dins de les vivències esdevingudes durant l’any en qüestió, s’hauria de lamentar la pèrdua de Luis Torregrosa García, el qual fóra l’autor del pasdoble “Les Fogueres de San Chuan”, estrenat el 1929, i de l’escriptor i cronista de la ciutat Francisco Figueras Pacheco.

128

129

La llavors Comissió Gestora estava presidida per Gastón Castelló, i com a dada curiosa, la designació de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor es duia a terme mitjançant designació directa de l’alcalde, recaient el títol en la senyoreta Juana Guardiola, de la comissió d’Hernán Cortés, sent les seues Dames d’Honor les representants dels districtes d’Alfons el Savi, Sagrada Família, Pla-Hospital i Sant Ferran-Llotja. A més, el pregoner de la festa gran seria el mateix Castelló, encara que el finalitzaria, en to humorístic, el gran Paco Hernández, el qual tanta obra teatral amb temàtica festera té en el seu haver com a autor.

Plantats els monuments al matí del 22 de juny, els diferents barris de la ciutat vivien unes intenses jornades de festa, ja que la seua duració era molt més curta que l’actual. La comissió de Ciutat d’Assís, creada l’anterior any i que debutaria amb el segon premi especial, s’emportaria el triomf gràcies a les mans prodigioses el Mestre Ramón Marco, qui plantaria “Intermediarios”, valorada en 75.000 pessetes, quedant en segon lloc Remigio Soler en la comissió de Benalua. S’hauria de conformar sense cap premi la debutant Sagrada Família.

La resta de premis es concedirien de la manera següent: En primera categoria guanyaria la comissió de La Florida, seguida de Campoamor i Mercat Central, sent obra dos d’elles de Ramón Marco, qui podria proclamar-se com l’artista més guardonat de l’edició.

En segona categoria, triomfaria Sant Antoni de Dalt-Plaça de Bous, per davant de les pròximes comissions Pío XII-Mercadillo i Pla-Hospital.

En tercera categoria, Hernán Cortés s’emportaria el primer premi, seguida per l’obra presentada per la Plaça de Gabriel Miró.

Altres premis concedits, com el de la Cambra de Comerç aniria a parar a Alfons el Savi, i el dels “Amigos 15 de mayo en Madrid” aniria a parar a la comissió de Sagrada Família.

A més, per segon any, i gràcies a la iniciativa de Gastón Castelló, tindria lloc la segona edició de la desfilada d’Alfons X el Savi i Na Violant, augmentant-ne significativament la qualitat, molt elogiat pels alacantins del moment.

L’any 1961 vindria carregat de novetats, algunes d’elles vigents fins als dies finals del franquisme. I és que Tomás Valcárcel Deza, anteriorment delegat artístic de la Gestora, i qui en tantes ocasions hauria organitzat els festivals de l’elecció de la Bellea del Foc i les seues dames d’honor, assumiria la presidència de la festa, presentant la seua nova directiva mesos abans de la celebració de la festa.

En total, 31 comissions serien les que estigueren en actiu durant aquest cicle, incorporant-se a la festa la de Ciudad de Francisco Franco-La Paz (el qual, posteriorment, es dividiria en diversos segments, donant per finalitzada el seu camí a la fi dels anys 80).

La novetat quant a les representants del foc vindria per la designació d’una Bellea del Foc Infantil, recaient el càrrec en la xiqueta Edna Soler Díaz, filla de l’alcalde la ciutat.

Les seues companyes adultes n’eren quatre, sent la Bellea del Foc la senyoreta Marisol Ribelles Mazón, del districte d’Hernán Cortés, i les seues Dames d’Honor Emily Esteve Cremades, de Santa Isabel, María del Carmen Peiró Spiteri, de la Plaça del 18 de Juliol, Celia Rodríguez de Vera i Solá, d’Alfonso el Savi i Conchita Sánchez Selfa, de la Plaça de Ruperto Chapí. En data 11 de juny es procediria a la presentació davant de la ciutat de les noves representants de la festa, i en aquest acte, segons un Ple de Fogueres celebrat al gener d’aqueix any, s’implantaria de manera oficial el vestit de nóvia alacantina, el qual ha sigut l’oficial per a les representants femenines fins a hui, això sí, amb substancials canvis segons les modes o els temps.

Centrats ja en els dies grans de festa, un total de 3 monuments concorrerien en la categoria especial, emportant-se el premi novament la comissió de Ciutat d’Assís, l’artista de la qual seria Ramón Marco, plantant el monument “Guerra y paz”, valorat en 80.000 pessetes, en plena plaça del barri. El segon premi aniria a parar a la comissió de Sagrada Família, mentre l’atorgat per la Cambra de Comerç aniria a parar a la comissió de la Plaça del 18 de Juliol, obra de Manuel Albert, tractant-se d’un monument completament nou dins del món de la festa (recordaria les falles que a València crearia el geni Ricardo Rubert per a la comissió de Mercat Central, quin gran rebombori alçarien en el conservadorisme i barroc art valencià).

310

311

312

313

En la primera categoria, la Comissió de La Florida seria la guanyadora, seguida de les comissions de Rambla de Méndez Núñez i Alfons el Savi. En la segona, General Mola-Renfe seria la que obtinguera el primer premi, segon per a la nova comissió de Ciudad Francisco Franco i Benito Pérez Galdós. En la tercera i última categoria, Primo de Rivera-Camarada Maciá es faria amb el triomf, seguida de Plaça de Gabriel Miró.

Els triomfadors de l’exercici serien els artistes Ramón Marco, amb dos primers premis i Antonio Hernández Gallego i Juan Capella, ambdós amb un total de 3.

Una vegada cremats ja els monuments i amb la vista posada en el nou exercici, 1962 es presenta amb la minva de diverses comissions, plantant únicament en aquesta ocasió 27 monuments, encara que cal destacar la fita històrica marcada per la de Benalua; el seu monument per primera vegada superaria el pressupost de cent mil pessetes, ja que els artistes Jaime

310 Alfons el Savi 1960 311 Benalua 1960 312 Benito Pérez Galdós 1960 313 Ciutat d’Assís 1960

130

131

Giner i José Gutiérrez disposarien en aquesta ocasió de 120.000 pessetes per a aconseguir el triomf. S’incorporaria a la festa, en aquesta ocasió, la comissió de Grup Felipe Bergé, en la primera categoria, sent el primer artista Juan Capella.

Dies abans de juny, i com és habitual des dels inicis de la festa, es donarien a conéixer les diferents representants femenines de la festa. En el cas de les adultes, la senyoreta Genoveva Ribelles Mazón, de la comissió de la Rambla de Méndez Núñez, seria designada com a nova Bellea del Foc, acompanyada de les seues quatre Dames d’Honor, les quals van ser les següents: María Alicia Mateo Pujalte, de Benalua; María Berenguer Franco, de Pius XIII-Mercadillo; Remedios García Santonja, de Carolines Altes; i Maritina Sempere González, de la Plaça del 18 de Juliol.

La Bellea del Foc Infantil seria la xiqueta Belén Ramón-Borja Berenguer, acompanyada de sis xiquetes més.

Durant els dies de la tradicional plantà es podria veure novament l’enginy dels artistes, fer les primeres quinieles i discernir quina seria la triomfadora. Dues clares favorites en la quiniela: Benalua, la més cara i Ciutat d’Assís, la qual aniria novament a la saga, sense quedar-se arrere, perquè les 100.000 pessetes de pressupost i les mans del mestre Ramón Marco farien possible un nou triomf, quedant la primera citada en segon lloc.

314

315

Mala sort patiria el monument de la Rambla, perquè el seu artista, Juan José Aguinaco, entregaria a la comissió un projecte nou i distint, el qual en realitat estaria confeccionat de manera molt tosca. A més, com que representava una font amb aigua verdadera, la fragilitat dels materials faria que l’aigua correguera Rambla avall només plantar-se.

Prosseguint amb els premis de l’edició, Remigio Soler seria l’artista que portaria el triomf a la comissió d’Alfons el Savi, seguida aquesta per Carolines Altes i la Plaça de Ruperto Chapí.

En segona categoria, el primer premi aniria a parar al districte de Mercat Central, el segon per a Ciudad de Francisco Franco i el tercer, Sant Blai. En la categoria tercera, la més modesta, la comissió de Primo de Rivera-Camarada Maciá es faria amb l’anhelat guardó, per davant de la comissió de Sant Antoni de Dalt-Plaça de Bous.

Fins i tot sent uns anys molt bons quant al desenvolupament urbà, natalitat creixent i turisme de sol i platja idoni a la nostra ciutat, la festa no acabaria d’expandir-se i créixer com hauria de fer-ho, ja que un total de 26 comissions, una menys que l’any anterior, serien les que estigueren presents en l’exercici fester de 1963. Com era habitual durant les primeres dècades de la festa, algunes comissions descansaven un o més exercicis per a reaparéixer amb més força, cosa que els estaments oficials permetien, per la qual cosa, després del gran desembossament de l’anterior any, la comissió e Benalua decidiria no plantar monument en aquesta ocasió. Apareixerien per primera vegada

316

317

les comissions de Colonia Virgen del Remedio (posteriorment Virgen del Remedio-La Paz) i Ramiro-Playa, la qual només estaria en funcionament un any.

Destaca en aquest exercici la il·luminació de districtes pels principals carrers i barris de la ciutat, cosa que s’aniria estenent a poc a poc cap a tots els racons on hi haguera una foguera plantada.

El dia 10 de juny, a dues setmanes de la festa gran, triaria l’alcalde les cinc senyoretes que serien les noves representants de la festa gran, recaient el títol de Bellea del Foc en Aurora Martínez García, de Santa Isabel, i el de Dames d’Honor en Rosita Martínez Ferrándiz, de Barri José Antonio, Paquita Rovira Gómez, de Calderón de la Barca, Lolita Reyes Montoya, de Pío XII-Mercadillo i Angelines Rivera Quirós, de Calvo Sotelo.

La Bellea del Foc Infantil seria aquest any la xiqueta Marisa Madrona Badías, acompanyada de quatre dames.

Dotze dies més tard Alacant es trobaria ja amb la bulliciosa festa en carrers i places, i tots els apassionats de la festa esperaven expectants el veredicte del jurat especial. Sense cap sorpresa, el majestuós monument de Ciutat d’Assís, “¡Eh, toro!”, de Ramón Marco, amb un valor de 100.000 pessetes, seria el digne triomfador. Amb la segona posició es conformaria Sagrada Família, mentre que la Rambla de Méndez Núñez, foguera construïda per Ramón Marco també, s’emportaria el premi de la Cambra de Comerç.

En primera categoria aconseguiria el triomf el Grup de Felipe Bergé, quedant en segona posició la comissió de Plaça de Ruperto Chapí i en tercer lloc, Santa Isabel. En segona categoria, el jurat designat proclamaria com a millor foguera la de Sant Blaik, seguida de Pont-Villavella i Barri José Antonio. A més, es dóna la circumstància que aquest jurat atorgaria més premis; les comissions de Mercat Central, Calvo Sotelo i Pius XII-Mercadillo rebrien un premi especial, mentre que el monument plantat per la Plaça del 18 de Juliol rebria, per la seua banda, una Menció Honorífica.

En tercera categoria hi hauria només dos premis, que anirien a parar a les comissions de Primo de Rivera-Camarada Maciá i Hernán Cortés.

Seria en data 1964 quan els estaments oficials de la festa demanaren, per a una major promoció i esplendor de la festa, la declaració d’aquestes com d’Interés Nacional, igual que ja ho feren en els anys quaranta les veïnes Falles de València, qüestió que es dirimiria durant aquest exercici que ens afecta.

Un total de 27 comissions serien les constituïdes oficialment per a plantar monument al juny i, mentre unes descansaven en aquesta ocasió, apareixerien per primera vegada en la festa les de Portuaris-Pla del Bon Repòs i Francisco Albert.

314 La Florida 1960 315 Pius XII-Mercat 1960 316 Pla-Hospital 1960 317 Plaça del 18 de Juliol 1960

132

133

Al mes de maig, les diferents bellees candidates a representar de manera oficial la festa tenen una recepció amb els governants de la ciutat, sent la data del 30 d’aquest mateix mes quan es donen a conéixer, finalment, els noms de les escollides. L’agraciada amb el càrrec seria la senyoreta Paquita Montoya López, de Pius XII-Mercadillo, acompanyada de les seues Dames d’Honor, Julia Martínez Castell, de Calderón de la Barca, Muriel Climent Carreras, de Plaça de Ruperto Chapí, María Teresa García Cayuelas, de Benalua i Virtudes López Valdecillo, de Carolines Altes. El càrrec de foc infantil recauria en la xiqueta María Cristina Arche, filla del governador civil d’Alacant.

Els barris més populars i populosos es jugaven el primer premi dins de la categoria especial de l’edició, resultant guanyadora, novament, la invencible comissió de Ciutat d’Assís, novament confeccionada per Ramón Marco, seguida de Benalua i Carolines Altes, aquesta última obtenint el premi de la Cambra de Comerç.

Ramón Marco també seria l’artífex del monument vencedor en la primera categoria, el de la Colònia Mare de Déu del Remei, mentre que el segon lloc se n’aniria fins al barri de Benito Pérez Galdós, i el tercer per a Rambla de Méndez Núñez.

En la segona categoria, Santa Isabel es faria amb el triomf, mentre que Sant Ferran-Llotja i Sant Antoni de Baix ocuparien la segona i tercera posició, respectivament.

La categoria més modesta, la tercera, tindria dos premis novament, els quals es repartirien les fogueres de Plaça de Ruperto Chapí i Pius XII-Mercadillo.

Destaca, a més, la creació del carrer del “Foguerer” al barri de Carolines, compromís d’una ciutat cap als seus festers i tradicions, promesa complida per part dels governants del moment.

Finalment, l’any 1965, les Fogueres de Sant Joan serien declarades d’Interés Turístic Nacional, nou impuls per a promoció d’una festa que creix molt a poc a poc, però consolida la seua hegemonia a la ciutat. Referent al món fester és, a més, la trista notícia de la defunció de José Ferrándiz Torremocha, autor de la lletra de l’himne oficial de les Fogueres al mes de setembre d’aquest any.

De nou, 27 són les comissions de foguera que participen en la festa, incorporant-s’hi la nova i curiosa comissió de Tabarca, que estaria només durant aquest exercici en el panorama fester.

Hi hauria novetats antigues en el sistema d’elecció de la Bellea del Foc adulta i les seues Dames d’Honor, ja que es tornaria a l’antic sistema de votació per a triar les màximes representants.

D’aquesta manera, la triada seria la representant de la comissió de Calderón de la Barca-Plaça d’Espanya, acompanyada de les

seues Dames d’Honor, Matilde Rocamora Luchoro, d’ÀngelsFelipe Bergé, Vicentina Parodi Rusode, Tabarca; Conchita Costa Torres, d’Hernán Cortés i Nieves Trigueros Estañ, de Santa Isabel. Quant a la infantil, la designació directa seria vigent, i en aquesta ocasió, la xiqueta Cristina Flores Gomis seria la que ostentaria el càrrec, acompanyada d’altres quatre Dames d’Honor.

Es dóna la curiosa situació que l’artista Ramón Marco és l’encarregat de fer tres dels cinc monuments més costosos de l’edició (valorats en el barem de 175.000 i 125.000 pessetes) amb excel·lents resultats quant a la concessió dels premis. Amb Ciutat d’Assís s’emportaria el triomf aconseguint novament el primer premi, mentre amb Mercat Central obtindria el segon.

D’altra banda, la comissió de Carolines Altes s’emportaria el premi Amigos de Alicante en Madrid i Benito Pérez Galdós, el de la Cambra de Comerç.

En primera categoria, Remigio Soler seria l’encarregat de confeccionar la foguera d’Alfons el Savi, primer premi de primera categoria, seguida per Rambla de Méndez Núñez i Calderón de la Barca-Plaça d’Espanya. Colònia Mare de Déu del Remei rebria una Menció Honorífica.

El primer premi de segona categoria aniria a parar al districte de Santa Isabel, el segon seria per a Calvo Sotelo i el tercer, per la seua banda, l’obtindria Sant Antoni de Dalt-Plaça de Bous.

Tabarca, per la seua banda, mereixeria una Menció Honorífica, encara que el jurat no arribara mai a visitar amb vaixell el monument.

318

319

320

321

La tercera categoria tindria en aquesta ocasió la xifra de tres premis, repartits entre les comissions d’Àngels-Felipe Bergé, Carrer de Sant Vicent i Plaça de Ruperto Chapí.

A poc a poc, creix el nombre de comissions, fins a arribar a les 29 l’any 1966. Un fet notable seria el descans de la vigent comissió guanyadora en especial, la de Ciutat d’Assís, alhora que torna la de Benalua amb aires renovats. En aquesta ocasió, es dóna la benvinguda a la festa a les noves fogueres de Florida-Portatge (que contracta el veí artista Ramón Marco), Rabassa i Sant Gabriel, un altre moment curiós dins de la festa.

Tres són les comissions que inverteixen la quantitat rècord de les 250.000 pessetes per a invertir en els seus monuments, sent aquestes Sagrada Família, Mercat Central i Florida-Portatge, encara que, com es veurà un poc més avant, aquell fet no va ser garantia d’èxit.

En un altre orde de coses, amb data aproximada a la celebració de la festa gran (el 19 de juny exactament), es procedia a l’espectacle de presentació de la Bellea del Foc Infantil i les seues Dames d’Honor i a la votació de les respectives adultes. Els vots

318 Primo de Rivera-Camarada Maciá 1960 319 Sagrada Família 1960 320 Sant Ferran-Llotja 1960 321 Barri José Antonio 1961

134

135

322 Benalua 1961 322 Ciutat d’Assís 1961 323 Ciutat d’Assís 1961 324 General Mola-Renfe 1961 325 Mercat Central 1961

136

322

323

326

327

324

325

328

329

326 Pius XII-Mercat 1961 327 Sagrada Família 1961 328 Sant Blai 1961 329 Sèneca Autobusos 1961

137

330 i 331 Benalua 1962 332 Ciutat d’Assís 1962 333 Primo de Rivera-Camarada Maciá 1962

138

330

331

332

333

334

335

336

334 Rambla 1962 335 Santa Isabel 1962 336 Ciutat d’Assís 1963

139

300

337

340

341

338

339

342

343

340 Francisco Albert 1964

140

337 Sagrada Família 1963

341 Sagrada Família 1964

338 Benalua 1964

342 Alfons el Savi 1965

339 Ciutat d’Assís 1964

343 Benito Pérez Galdós 1965

141

344

345

346

347

348

349

344 Carolines Baixes 1965 345 Ciutat d’Assís 1965 346 Colònia Mare de Déu del Remei 1965 347 Plaça de Ruperto Chapí 1965

142

348 Tabarca 349 i 350 Benalua 1966

143

van donar el títol màxim de la festa a la senyoreta María del Carmen Martínez Baños, representant de Calderón de la Barca, acompanyada per les seues dames, María José Ortiz Crespo, de Sant Ferran-Llotja, María del Carmen Santa Poveda, de Sant Blai, Magdalena Payá Más, de Pius XII-Mercadillo i Encarnita Pascual Nicolás, de La Florida.

Pocs dies més tard, la plantà inundaria cada racó d’Alacant, guarnida convenientment per a rebre una nova edició de la festa per antonomàsia.

Ramón Marco s’encarregaria en aquesta ocasió de confeccionar dos monuments de la categoria especial, els de Florida-Portatge i Sagrada Família, rebent el segon premi i el premi de la Comissió Municipal de Festes, respectivament. Dur colp per a qui s’havia acostumat a véncer, però a la saga anava Remigio Soler, qui per al seu barri de Benalua plantaria la foguera “El progreso es todo eso”, flamant vencedora en aquesta ocasió. Mercat Central, obra del gran Agustín Pantoja, es conformaria amb el premi de la Cambra de Comerç.

En primera categoria, el jurat qualificador posicionaria en el primer lloc la comissió de Portuaris-Pla del Bon Repòs, seguida de Rambla de Méndez Núñez i Sant Blai. Menció Honorífica s’emportaria la foguera plantada per Ramón Marco en l’actual ajuntament d’Alacant.

Gil Corchete, de les comissions de Sant Blai, Santa Isabel, Campoamor i Plaça del 18 de Juliol, respectivament. Quant a la seua homòloga infantil, ostentaria el càrrec la xiqueta Ana María Espadas Belda i quatre Dames d’Honor.

Ara sí, entrats en matèria, Ramón Marco tornaria a plantar el monument de la comissió de Ciutat d’Assís, obtenint novament el primer premi especial arrabassat l’anterior any per Benalua, i confeccionaria, a més, el de la veïna comissió de FloridaPortatge també en especial, encara que només s’emportaria el concedit per la Comissió Municipal de Festes.

En aquesta ocasió, Benalua es conformaria amb el segon premi, Mercat Central s’emportaria l’atorgat per la Cambra de Comerç i la Plaça del 18 de Juliol tindria una Menció Honorífica fora de concurs.

Doble seria el triomf per a Marco, perquè la proposta presentada en primera categoria per a la comissió de Sagrada Família s’emportaria el premi en primera, seguida per les comissions de Sant Blai i Colònia Mare de Déu del Remei.

En segona categoria, els resultats van quedar de la manera següent: primer premi, Campoamor; segon premi, Sant FerranLlotja; i tercer premi, Sant Antoni de Dalt. A més, Pou-Díaz Moreu tindria un premi especial a l’humor.

En segona categoria, el triomf va anar a parar fins a SènecaAutobusos, el segon premi va ser per a Calvo Sotelo i el tercer, per a la comissió del Pou-Díaz Moreu.

En la tercera categoria, la vencedora va ser la proposta presentada pel Carrer de Sant Vicent, seguida per Alfons el Savi “C” i Àngels-Felipe Bergé.

En la categoria més modesta, el nou barri de Rabassa seria el triomfador en la tercera categoria, seguida per Pius XII-Mercadillo i Pont-Villavella.

Acabant aquesta dècada, un total de 35 comissions de foguera, nombre rècord en la dècada, serien les constituïdes per a plantar monument al mes de juny de 1968, com a fet més que demostrat que cada barri de la ciutat necessita la festa gran per a sentir-se plenament integrat.

Comença l’exercici corresponent a l’any 1967 amb la declaració per part de l’Ajuntament d’Alacant d’oficialitzar institucionalment el vestit de nóvia alacantina, creat per Tomás Valcárcel anys abans per a vestir a les Bellees i Dames de districte.

Vint-i-nou són les comissions de Foguera que es constitueixen en aquesta ocasió, encara que cal ressaltar que un total de 31 monuments es veurien plantats al juny, ja que la comissió d’Alfons el Savi, com a curiositat (encara que no nova), plantaria al llarg de l’avinguda que li dóna nom un total de tres monuments.

Abans d’entrar en matèria en allò referit als premis que es dispensarien en els dies grans de juny, cal ressaltar que al començament del mateix mes es portaria endavant l’espectacle que donaria nom a la representant màxima de la festa, càrrec recaigut en la figura de Pepita Mira Navarro, de Calderón de la Barca-Plaça d’Espanya, acompanyada de les seues dames, Ana María Sandoval Ferrándiz, Maruja Martínez García, María Asunción Domínguez Guilabert i María Dolores Pérez-

350

351

352

353

Es tornen a batre també fites pel que fa als diners invertits per les comissions d’especial, perquè gran part d’elles es gasten a plantar els seus monuments de cartó pedra unes 300.000 pessetes.

El Festival d’Art, que donarà a conéixer la nova Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor tindrà lloc aquest any al Teatre Principal de la ciutat el dia 2 de juny. Després de les diferents desfilades i representacions artístiques, es procedix al recompte dels vots depositats, els quals farien mereixedora del càrrec la senyoreta María del Carmen Navarro Fernández, representant de la foguera La Florida, acompanyada de les seues dames, María Luisa López Yeste, de Santa Isabel; Vicentina Cantó Torregrosa, de Sant Blai; Juanita Muñoz García, de Sant FerranLlotja, i María Emilia Lozano Llorente, de Campoamor. El càrrec de Bellea del Foc Infantil recau en la xiqueta María Teresa Maestre Ruiz, acompanyada de quatre dames.

351 Calderón de la Barca 1966 352 Florida Portatge 1966 353 Mercat Central 1966

144

145

354 Pius XII-Mercat 1966 355 Pont La Vilavella 1966 356 Sagrada Família 1966 357 Sant Antoni de Baix 1966

146

354

355

358

359

356

357

360

361

358 Sant Gabriel 1966 359 Plaça del 18 de Juliol 1967 360 Benalua 1967 361 Ciutat d’Assís 1967

147

148

362

363

366

367

364

365

368

369

362 Colònia Mare de Déu del Remei 1967

366 Portuaris 1967

363 Florida Portatge 1967

367 Pou-Díaz Moreu 1967

364 Mercat Central 1967

368 Sagrada Família 1967

365 Pius XII-Mercat 1967

369 Sant Antoni de Dalt 1967

149

370

371

374

375

372

373

376

377

370 Sant Antoni de Baix 1967

150

371 Benalua 1968

375 Florida Portatge 1968

372 Calderón de la Barca 1968

376 Mercat Central 1968

373 I 374 Ciutat d’Assís 1968

377 Sagrada Família 1968

151

Com tots els anys, les comissions depositen la seua confiança en artistes de qualitat i prestigi, els quals, amb gran virtuosisme, a vegades aconsegueixen l’impossible. El monument de Ciutat d’Assís, amb el pas dels dies grans de festa, va anar cedint a poc a poc en la seua part central a causa del risc que presentava, ja que l’equilibri virtuós impossible que seria plantat a la plaça del barri quasi acaba al sòl, no sense abans emportar-se el premi especial de Fogueres. En segon lloc, la comissió de Benalua, seguida per Mercat Central, que obtindria el premi de la Comissió Municipal de Festes. Cal ressaltar el preciós monument plantat a la Plaça del 18 de Juliol per Ramón Marco; un preciós cadafal inspirat en línies i formes del gran artista Gastón Castelló.

En primera categoria obtindria la glòria la comissió de CarmeSant Agustí-Santa Creu, obra de grans dimensions que ocuparia quasi la totalitat de la plaça, confeccionada enterament pel jove artista Ángel Martín, seguida per Alfons el Savi i Carolines Altes.

En segona categoria, la classificació quedaria de la manera següent: primer premi, Francisco Albert; segon premi, Sant Antoni de Dalt i tercer premi, Benito Pérez Galdós. A més, la comissió de Santa Isabel s’emportaria un guardó especial atorgat pel Ministeri de Turisme.

En la categoria més modesta, Plaça de Ruperto Chapí seria qualificada com el millor monument, seguida per Pius XIIMercadillo i La Florida.

L’últim any de la dècada dels seixanta, el de 1969, es caracteritzaria per donar una llum especial a comissions dels afores i més o menys modestes en mitjans, ja que dos d’elles, les de Ciutat de Francisco Franco-La Pau i Carme-Sant AgustíSanta Creu, concursarien en l’especial de Fogueres.

En total són constituïdes 33 comissions, dos menys que l’anterior any, i se suma a la festa una altra situada a la zona nord, la coneguda com a Mare de Déu del Remei-Oest.

Es canvia el lloc en què seran conegudes les noves representants de la festa, passant-se del Teatre Principal o la Plaça del 18 de Juliol a la sala de festes El Gallo Rojo, de la veïna localitat del Campello. Allí la senyoreta Trinidad Bueno Navarro, de Sant Blai, sabria que és la nova Bellea del Foc després de l’escrupolós recompte de vots, acompanyada per les seues Dames d’Honor, Ana María Torregrosa Climent, de Mercat Central; Ana María Belda Tomás, de Florida-Portatge; María del Carmen Soler Gil, de General Mola-Renfe; i Mari Sefa Giner Vila, de Rambla de Méndez Núñez.

378

Campoamor, comissió nascuda en els anys trenta, celebrava efemèride en gran, i, com en aquells temps se solia fer, portar el monument a especial era el més idoni. Contractarien l’artista Remigio Soler, qui va plantar una gegantina foguera al passeig que els dóna nom, aconseguint un molt meritori segon premi.

El triomf novament se’n van anar fins al barri de Ciutat d’Assís, gràcies a Ramón Marco. La comissió de Plaça del 18 de Juliol obtindria una Menció Honorífica fora de concurs, Mercat Central aconseguiria el premi de la Cambra de Comerç, Carme-Sant Agustí, el de la Comissió Municipal de Festes i Francisco FrancoLa Pau, no obstant això, es quedaria fora.

379

El jove artista Pascual Domínguez, debutant en fogueres l’any anterior, construiria novament amb sort un monument per a la comissió de Florida-Portatgr, a la qual faria guanyadora en la primera categoria, seguida de Portuaris-Pla el Bon Repòs del també incipient artista Pedro Soriano, mentres l’última classificada seria Carolines Altes.

En la segona categoria, els premis es van decidir de la manera següent: primer premi, Mare de Déu del Remei-Oest; segon premi, Carolines Baixes; i tercer premi, Francisco Albert.

Finalitzant el repàs, Plaça de Ruperto Chapí i Plaça de Pius XIIMercadillo van ser guardonades en la tercera categoria.

380

378 Campoamor 1969 379 Carme-Sant Agustí-Santa Creu 1969 380 Ciutat d’Assís 1969

152

153

381

382

383

384

385

386

383 Pla-Hospital 1969 384 Santa Isabel 1969 381 Florida Portatge 1969 382 Mercat Central 1969

154

385 Sèneca Autobusos 1969 386 Mare de Déu del Remei-Oest 1969

155

Bibliografia i Fotografies Arxiu Municipal d´Alacant Arxiu Provincial d’Alacant Ajuntament d’Alacant Fons Totcolecció El Franquisme any a any, 1969, El País, V.V.A.A. “Un lugar en el fuego”, 1996, V.V.A.A. Història de la província d’Alacant, Tom VI, Salvador Forner.

Alacant 1881-1980, Caixa d’Estalvis Provincial d’Alacant, J.M. Borja i I. Mora.

La nostra Història, Espanya en la seua memòria, Rubén Rueda.

Diari Información.

Federació de Fogueres.

Crònica d’Alacant 1949-1976, Enrique Cutillas.

Memòria Gràfica d’Alacant i Comarca, editada pel Diari Informació.

Crònica de 25 anys, 1965-1989. Fotos de Perfecto i Rafael Arjones.

Tot Alacant i la seua Costa Blanca, Editorial Escut d’Or. Història d’Espanya, Biblioteca El Mundo, tom 17. alacantideprofit.blogspot.com Un barri d’immigració en la perifèria d’Alacant, Félix Pillet Capdepón.

Baeza. Retrospectiva 1911-1986, V.V.A.A. Baeza. Institut d’Estudis Alacantins, V.V.A.A. Història dels aeroports d’Alacant, AENA, V.V.A.A. Revista FESTA 2006, Ajuntament d’Alacant, V.V.A.A. Les Fogueres d’Alacant 1928-1994, Francisco Aldeguer Jover.

156

157

2021

158

159

HIMNE OFICIAL DE LA CIUTAT D’ALACANT Som fills del poble, que té les xiques com les palmeres de junt al mar.

Són molt airoses, molt reboniques, i fan quan volen riure i plorar. És la millor terra del món perquè el poeta li ho va dir, i en el passeig del malecó, no (hi) haurà qui li puga competir.

I des del matxo* del castell, mires i dius: qu’encant! no és este ja el poble vell, que és altre Alacant!

Visca Alacant!

Visca Alacant!!

Visca Alacant!!!

Pablo Fayos i Sainz President

Que sensació més estranya, ja són dues els anys que portem sense poder compartir amb el nostre barri i la nostra ciutat la nostra festa dels fogueres.

Any complicat aquell 2019 quan per culpa de la pandèmia, es va haver de prendre la decisió de suspendre les festes de la nostra ciutat. Aquella notícia va arribar a les nostres oïdes i ens va callar com un pitxer d’aigua freda, era una situació complicada i tocava quedar-se a casa i cuidar de les nostres famílies, el primer era el primer.

Moltes persones de la nostra ciutat, del nostre barri, amics i familiars ens van deixar i per això aquestes primeres paraules vull dedicar-li-les a ells, quan les nostres fogueres ressorgisquen i tornem a omplir d’alegria la nostra ciutat, els primers sons i les primeres olors de pólvora aniran per tots vosaltres.

Vull donar les gràcies, veïns i amics de la foguera que fins i tot suspenent la nostra activitat heu secundat sense demanar res a canvi i amb vosaltres tota

160

la nostra comissió. Comissió que quan es va informar de la situació i la cancel·lació vau continuar aportant el vostre granet d’arena des de les vostres cases i sense apagar la flama dels *fogueres vau continuar participant en les activitats i reptes que la foguera us demanava.

Ara només ens queda ressorgir, i començar amb el compte arrere que indica que prompte el nostre barri tornarà a engalanar-se, el nostre monument donarà aqueix polsim de color que fa que la nostra il·lusió i el nostre afecte per aquesta festa aflore any rere any.

Ha arribat el nostre moment comissió, tornem a *fer *foguera, tornem a fer el que més ens agrada, treballar per la festa mes bella. Unim les nostres forces i aconseguim aqueix ressorgir que la nostra ciutat i tots els alacantins esperen ansiosos.

Gràcies de tot cor.

161

Arancha Berenguer i Bas Bellesa

162

Himne regional Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingau.

Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Pas a la Regió que avança en marxa triomfal!

Per a Tu la vega envia la riquesa que atresora, i es la veu de l’aigua càntic d’alegria al compàs i al ritme de guitarra mora…

Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, sultana, tons jardins extenen un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes; penjen les arracades baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada i en potentíssim, vibrant resso, notes de nostra albada canten les glòries de la Regió.

Valencians: en peu alcem-se.

Que nostra veu la llum salude d’un sol novell.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingau.

Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Flamege en l’aire nostra Senyera!

Marina Castejón i Navarro

Glòria a la Pàtria!

Vixca Valencia!

VIXCA! VIXCA!! VIXCA!!!

Dama d’Honor 164

165

Himne de Fogueres de Sant Joan Ja s’alcen les flames, camí del cel i ronquen les trauqes al seu content: com si foren estrelles del firmament esclaten les bombes formant dosel.

En la festa del foc, la més radiant naixcuda del poble, que sap goçar, decidits volen tots, sense dubtar, fer d’Alacant una ciutat triomfant.

En la nit de Sant Joan quan se tiren trons i trons, d’eixos ben grossos i bons, de les dotze en avant, i se pinta el cel de roig, el que ronda una fadrina, te que dur-li, s’es galant, la seua coca amb tonyna.

“Tres pardalets, una moneta, d’eixos que van en bicicleta.

Em sent afortunada de formar part d’aquesta comissió.

Al costat de vosaltres he viscut cinc magnífics anys en què he tingut l’oportunitat de representar-vos en tres exercicis. Ha sigut un plaer i un orgull lluir en el meu pit la banda amb l’escut de Sant Antón Alto.

Sempre us agrairé l’acolliment que em vau donar i l’afecte que he rebut. Heu fet dels meus càrrecs, unes experiències inoblidables.

A vosaltres m’uneix un fort sentiment. Aquesta gran família unida pel foc i per la festa, es reforça any rere any. Si alguna cosa ens caracteritza és el treball, l’esforç i el gust per fer les coses bé. No tinc cap dubte

que continuarem fent foguera. Independentment dels imprevistos o les inconveniències que puguen sorgir.

Som forts.

Després de dos anys sense poder gaudir de la nostra benvolguda festa, estic segura que les nostres Fogueres 2022 seran més especials que mai, perquè malgrat tot, seguirem units. Anhele veure de nou el nostre barri engalanat, cobert per la música i per l’olor de pólvora.

Vull gaudir de les Fogueres de Sant Joan al costat dels veïns, la família i els amics; però sobretot al costat de vosaltres, la meua comissió.

Us desitge bones festes.

María Borredá i Martínez

Xiquets, ploreu, que pardalets tindreu…!”

Veniu, xiquets, i cantem la fermosura d’Alacant, la qu’es ja com tots sabem, “Millor terra de Llevant”.

En la mar mansa i lluentosa qu’abaniquen les palmeres, i a la A la llum de les Fogueres, qu’es la festa més fermosa, i en un singular encant diu al vent: Visca Alacant…!

Visca Alacant!! Visca Alacant!!!

Padrina d’Honor 2019 166

167

Ninot Adult “CAMALEONS” DAVID SÁNCHEZ I LLONGO Amor abandonat en els teus ulls tot el temps si escolte les teues mentides, Diries que soc un home sense conviccions? Que soc un home que no sap com vendre una contradicció? Vens i vas, vens i vas. Karma karma karma karma karma camaleó, vens i vas, vens i vas. Estimar seria fàcil si els teus colors anaren com els meus somnis, roig, daurat i verd, roig, daurat i verd.

No vaig escoltar les teues paraules nècies cada dia, i solies ser tan dolç que et vaig sentir dir que el meu amor era una addicció. Quan romanem junts el nostre amor és fort quan et vas, t’has anat per sempre, deceps, deceps. Karma karma karma karma karma camaleó, vens i vas, vens i vas. Estimar seria fàcil si els teus colors anaren com els meus somnis, roig, daurat i verd, roig, daurat i verd. Cada dia és com sobreviure, eres el meu amant, no el meu rival, cada dia és com sobreviure, eres el meu amant, no el meu rival. Soc un home sense conviccions, soc un home que no sap com vendre una contradicció, vens i vas, vens i vas.

168

169

HIMNE DE LA FOGUERA SANT ANTONI DE DALT SEMPRE FOGUERES Fogueres, sempre fogueres!

Es el barri Sant Antoni El més alegre i fester, El més alegre, el més fester.

En els dies de Fogueres; Tot és sàtira i rebombori Que tot és sàtira i tot rebombori.

Les xiques del barri A l’igual les cigarreres Diuen plenes de goig: Fogueres… Sempre Fogueres, Nostra festa que es hermosa En el barri te esplendor Al sentir-nos d’Alacant Cantarem en il.lusió.

Alacant en estes festes Es guarnix i s’il.lumina Les flames de les Fogueres La fan més Alacantina.

Si et sents d’Alacant Foguerer hauràs de ser; Alacant en estes festes Mostra l’art al mon sanser; Mostra el art al mon senser; VISCA VISCA ALACANT! VISCA VISCA ALACANT! Música de D. José Torregrosa.

Lletra de D. Agustín Segura.

María Dominguez i Burguete Presidenta Infantil

Benvolgudes comissionades i comissionats i amics de la Foguera Sant Antoni de Dalt, M’emociona molt dirigir-vos aquestes paraules com a Presidenta Infantil de la nostra Foguera i he d’agrair a Pablo Fayos, el nostre President, i a tota la junta directiva la confiança depositada en mi per a exercir aquest càrrec.

Espere que siga un any molt especial per a tots com ho està sent per a mi, acompanyant a la nostra Bellesa Infantil Ariadna i la seua Dama d’Honor Mar, xiquetes que encarnen l’entusiasme i l’amor per la Festa dels més petits.

Convivència, art, música, emoció, treball, pólvora, esforç, dansa, germanor, història, alegria,...aquestes són algunes de les coses que aprenem els més joves en les Fogueres i que ens fan créixer com a festers i com a persones. Vos convide a gaudir de totes aquestes vivències amb nosaltres els dies grans de Fogueres i durant tot l’any, perquè a Sant Antoni de Dalt són SEMPRE FOGUERES. Veniu, xiquets, i cantem la fermosura d´Alacant, la qu´es ja com tots sabem, “Millor terra de Llevant”.

170

171

Ariadna Berenguer i Bas Bellesa Infantil

172

Les meues primeres paraules són d’agraïment a tots i cadascun dels components de la comissió. Tots ells m’han acompanyat en aquest meravellós somni. Una aventura que he pogut compartir amb el meu germà com a president infantil en la meua primera etapa de l’any, un privilegi l’haver estat junts en molts moments que s’han convertit en instants impossibles d’oblidar.

En aquest viatge m’ha acompanyat la meua dama Ariadna, la qual sense ella tot hauria sigut diferent, gràcies per no deixar-me caminar sola, tu has sigut el meu pilar, la meua amiga i companya durant un any, amb tu ha sigut tot més divertit, gràcies per tot i m’alegre moltíssim que el teu hages sigut el meu relleu, sort.

Clar que tots aquests moments viscuts no haguera sigut possible si al costat i treballant en l’ombra no hi haguera una gran família com és aquesta foguera, Sant

174

Antón *Alto. Una foguera que es deixa la pell en cada cosa que es proposa, cuidant els detalls i cuidant a tots els que formem aquesta família. Una foguera plena de persones que estimen les festes i que és participativa, que amb molt d’esforç, creativitat i dedicació al final el treball que realitzen és recompensat en nosaltres mateixos. Per això us done les gràcies per tot el que feu, i per com acaroneu a tots els que formem part d’aquesta gran foguera.

Sense més sol em queda dir com a padrina que espere que prompte puguem tornar a gaudir d’aquestes festes que tant ens agraden i que tots junts puguem tornar a veure el nostre monument plantat de nou. Que la música, la calor, la pólvora, els monuments, en definitiva… els Fogueres de Sant Joan tornen prompte.

Visca Alacant i visca la Foguera Sant Antoni de Dalt!!

Mar Sánchez i Cámara

María Loreto Gutierrez i Sirvent

Dama d’Honor Infantil

Padrina d’Honor Infantil 2019 175

Ninot Infantil “UN NINOT MUSICAL” JAVIER RICO En les pròximes fogueres plantarem una *hoguerita molt musical. El seu títol és “My play list” i aquesta sent realitzada per l’artista faller Javier Rico. No et volem revelar com serà aquesta foguera, per a això hauràs d’esperar uns mesos i en la pròxima edició del nostre *llibret en la qual ja estem treballant podràs veure l’esbós del que el nostre artista està preparant perquè gaudim quan estiga plantat en les pròximes fogueres.

Però perquè et vages fent una idea et presentem el ninot que hem portat a l’exposició del ninot i que va ser allí exposat durant els primers dies de juny. Es tracta d’un ninot musical. Sobre una pandereta un trio musical compost per un saxofonista, una dolçaina i un bombo ens delecten amb una simfonia que mesclen sons moderns i tradicionals aconseguint una perfecta fusió en forma de notes musicals que emboliquen l’ambient. Aqueixa serà l’essència de nostra *hoguerita. Aquests tres amics estan d’estrena ja que per primera vegada s’han posat els seus nous uniformes que amb molt d’afecte i il·lusió han confeccionat. I és, que en aquesta foguera tothom fa de tot, el treball en equip i la il·lusió és el més important.

Ara ja saps una miqueta més del que que plantarem al juny de 2022, estem segurs que t’agradarà. Ara només a esperar que són només uns mesos i després, a gaudir.

176

Comissió Adulta President Pablo Fayos i Sainz.

Vicepresidenta Mercedes García i Castro.

Tesorera i delegada de loteries Rosana Jurado i Coloma.

Secretaria i del. de belleses i dames

Maria Jose García i Castro.

Delegat de federació Santiago Ortuño i Boatella.

Delegació d’infantils Esther Pérez i González.

Alejandra Canovas i Llopis.

Delegat de cultura i llibret Rafael Bordes i Alonso.

Delegats de racó Antonio Abad i Javaloyes.

Adrián Fayos i Sainz.

178

Delegació artística Vanesa Munera i Planelles.

Amaya Guijarro i Pastor.

Delegada de relacions públiques Maria Borreda i Martínez.

Vocals: Vicente Enrique Armengol i Ortiz Marina Castejón i Navarro Lara Almarcha i Moreno Rosabel Espinosa i De La Casa Almudena Prieto i Jurado Jose Ivan Otero i Vega Patricia Pastor i Buades Maria Perez i Perez Laura Guerrero i Mateo Jesús Perez i Bautista Arancha Berenguer i Bas Andrea Lapeña i Cantó

Comissió Infantil Raquel Bernal i Sánchez Manuel José Guerra i González Lara Poyatos i Fajardo Alba Caturla i Masanet Juan Navarro i Torres Eliot Garcia i Martín Miriam Garcia i Castro Elena Iakoubova Vicenta Guirao i Carratalá Francisco Calatayud i Díaz Julio Prieto i Muñoz Alberto Guijarro i Pérez Minerva Ruso i Armero Loreto Alarcón i Sirvent Aitor Garcia i Martín Jose Antonio Vives i Tomás Sergio Hernandez i Barber Nerea Valero i Climent

Presidenta: María Domínguez i Burguete Vocals: Elias Caturla i Company Sabrina Herranz i Santamaria Rafael Barragán i Amador Aitana Otero i Espuch Candela Cuartero i Perez Ruben Cuartero i Perez Maria Caturla i Masanet Adriana Sansano i Ruso Ezequiel Sansano i Ruso Soledad Alma Alarcón i Sirvent Miriam Sánchez i Cámara Marina Espinosa i García

Valentina Hernández i Prieto José Barragán i Amador Daniel González i Abad Mar Sánchez i Cámara Mara Camara i Munera Paula Vidal i Villalba Maria Loreto Gutiérrez i Sirvent Rubén Gutiérrez i Sirvent Pablo Espinosa i García Martina Rodríguez i Guirao Samara Fenoll i Navarro Ariadna Berenguer i Bas Martín Fayos i Guijarro

179

Records

180

181

Candidates 2019

Dinar de Germanor 2019

Mercat de Primavera 2019

Excursió Serra Grossa 2019

182

183

184

Exposició del ninot 2019

Visita als tallers 2019

Pasarel·la del Port 2019

Fogueres 2019

185

186

187

188

189

190

191

192

193

194

195

Play-Back 2019

Halloween 2019

Esmorzars 2019

196

197

Nadal 2019

198

Candidates 2020

199

Agermanament

Pedida 2020

Teatre 2020

200

201

Torneig de Bolos 2020

Presentació 2020

202

203

Recepció Ajuntament, Castell de Santa Bárbara 2021

Passarel·la del Port 2021

204

Elecció 2021

Exposició del ninot 2021

205

No Fogueres 2021

206

Preparant el llibret 2020/2021

207

Guardons obtinguts durant l’exercici 2018-2021

Foguera Exemplar

Premi foguera exemplar 2018.

Premi 1 fogueres 5ª categoria, Federació de Fogueres d’Alacant.

Premi a la millor foguera 5ª categoria Junta Central Fallera.

Premi a la millor foguera 5ª categoria El Corte Inglés.

Premi Generalitat a la millor foguera de la secció.

Premi 1 fogueres infantils 4ª categoria, Federació de Fogueres d’Alacant.

Premi a la millor foguera infantil 4ª categoria Junta Central Fallera.

Premi a la millor foguera infantil 4ª categoria El Corte Inglés.

Premi al millor ninot 4ª categoria infantil Federació de Fogueres d’Alacant.

Premi 1 concurs de cançó nadalenca Federació de Fogueres d’Alacant.

Premi 5qe presentació de Belleses i dames modalitat protocolaria i tradicional conjunta local tancat.

Federarió de Fogueres d’Alacant.

6e premi certamen artístic modalitat única Federació de Fogueres d’Alacant.

6e premi cavalcada del ninot Federació de Fogueres d’Alacant.

11e premi de la promoció de l’us del Valencià en llibrets de Fogueres.

Generalitat Valenciana.

15e premi llibrets fogueres Federació Fogueres d’Alacant.

El passat exercici vam obtindre un total de 15 guardons, va ser un dels exercicis amb més premis obtinguts en els últims anys. Estem molt contents i orgullosos de tot l’aconseguit.

Però si hi ha un guardó del qual ens sentim més orgullosos encara, va ser el de Foguera exemplar 2018.

La raó per la qual estem tan orgullosos per aquest premi és pel que comporta. És un premi a a el treball, filosofia i implicació de la foguera en la festa. Per a l’obtenció del premi durant diversos anys hem acreditat el nostre compromís amb la festa participant en les seues activitats i concursos, hem demostrat la nostra filosofia de l’agermanament acudint als actes de les nostres fogueres pròximes i no tan pròximes. Sempre som ací quan ens necessiten i sempre estarem. Som una foguera activa. Participem en el Certamen Artístic, la qual cosa solem dir el «Play back», participem també en el concurs de cançó nadalenca, concurs de pesebre, competicions esportives, concurs de presentacions i en els concursos propis de la setmana de fogueres, tots organitzats per la Federació de Fogueres d’Alacant. Però a més participem en altres concursos organitzats per altres institucions, com el de llibrets organitzat per la Generalitat Valenciana.

Estem germanats amb la Foguera Carrer Nou de Sant Vicent del Raspeig i estem en procés d’agermanament amb la Falla Avinguda de l’Oest de València.

Tot això després d’una votació en el seu moment en assemblea de presidents ens ha portat a obtindre aquest guardó, premi al treball i la perseverança dels components d’aquesta comissió. Però això no queda ací, volem continuar millorant i ser foguera de referència a la ciutat d’Alacant fora d’ella.

Sempre Fogueres!

Gràcies a totes i a tots pel vostre treball, ànim i a seguir avant.

Visca Sant Antoni de Dalt! Foguera Exemplar 2018.

1er premi Ninot de Carrer edició 2021

208

209

Ens hem germanat!!

No cal dir que les fogueres i les falles tenen una essència molt semblant, totes dues festes tenen un centre comú un monument que després de ser gaudit per foguerers, fallers, visitants de tot arreu del món i de totes les edats, són pastura de les flames en una màgica nit, amb un ritual molt ben pensat i seguit.

Al voltant d’aquesta essència un gran nombre d’actes tenen lloc al llarg de l’any uns iguals, altres semblances i altres diferents. Perquè si hi ha alguna cosa que és clar és que les coses es poden fer de moltes formes i molt diferents, i això és el que caracteritza a aquestes dues grans festes, ambdues ens mostren que les coses es poden fer de forma diferents i ambdues són igual de vàlides.

Carlos Vicent i Andrés President Falla Avinguda l’Oest “Els Velluters”

En aquests temps tan difícils que ens toca passar amb l’ajornament de les Fogueres i de les Falles, es fa complicat dir alguna cosa, però sempre cal mirar cap avant i ser positiu.

Quan comencem a tindre les primeres converses per a germanar-nos cap es podia imaginar el que anava a passar, però això l’única cosa que està aconseguint és unir més aqueixos llaços, una epidèmia que ens ha tocat viure junts i de la qual eixirem junts.

Ja vam tindre l’oportunitat de baixar a Alacant a la vostra presentació de la qual només tenim paraules d’agraïment pel tracte rebut i anirem a gaudir amb vo-

210

Per què no estar junts llavors? Per què no compartir, aprendre i gaudir juntes totes dues festes? Això és el que hem pensat en diverses ocasions en Sant Antoni de D’Alt. Ens decidim llavors a iniciar una nova aventura, agermanar-nos amb un falla a València. I així ha sigut, ens hem germanat amb la falla Avinguda de l’Oest a València, una falla que es troba en el centre de la ciutat i que té censats uns 200 fallers. Milita en la secció segona B de les falles de València i estem segurs que durant molts anys serà la nostra germana fallera a València.

saltres de les festes de les Fogueres, si no pot ser al juny, anirem al setembre o quan es puga.

Aquest agermanament sempre és necessari per a unir unes festes tan importants com les Fogueres de Sant Joan i les Falles de València i que millor fer-ho amb una Foguera amb tants anys d’història i tan important com Sant Antón Alto.

Només em queda desitjar a tots els comissionats, a la directiva i sobretot a les Belleses 2020 que gaudisquen el màxim i tot aqueix treball de l’any es veja recompensat amb unes grans festes.

Vam establir el primer contacte el mes de setembre quan el nostre delegat de cultura va contactar amb una comissionada d’aquesta comissió valenciana per a veure si els agradaria ser els nostres germans. Aquesta comissionada ens va posar en contacte amb el seu president Carlos, qui va expressar la seua il·lusió per germanar-se amb nosaltres. La nostra alegria va ser immensa i el mes de desembre vam ser a valència de visita per a conéixer a la nostra futura falla germana. Vam menjar amb ells i ens van convidar a conéixer el seu casal. El casal és com a València criden al racó. Allí ens van contar el que feien i una mica de la seua història. Allí ens van convidar a la seua presentació que tindria lloc el mes següent El mes de gener belleses, dames, presidents i acompanyants van acudir a la presentació de les seues falleres majors 2020 i el mateix van fer ells quan presentem nosaltres a les nostres belleses i dames el mes de març passat. Aqueix mateix mes vam tornar a València per a visitar-los en la seua festa gran, Les Falles. Desfilem en l’ofrena i gaudim amb ells durant dos dies inoblidables, fins a la cremà.

Ara esperem ansiosos la seua visita a les nostres Fogueres de Sant Joan. Estem segurs tots ho passarem genial i que aquest ha sigut el primer exercici d’un gran nombre d’ells junts la Foguera Sant Antoni de D’Alt i la falla Avinguda de l’Oest.

211

AAFF_DAMM_FOGUERES_19_A3.pdf

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

1

14/1/19

10:03

Les desea felices fiestas de Hogueras 677131461 C/ Ingeniero Canales 1, Entresuelo Izda.- 03013 Alicante

PISCINAS

LIMPIEZA - TRATAMIENTO DE AGUAS - MANTENIMIENTOS - REPARACIONES,

MONTAJE - MANTENIMIENTO - RIEGOS - SIEMBRA DE CÉSPED - PODA DE ÁRBOLES - TRATAMIENTO EN GENERAL - PODA Y CEPILLADO DE PALMERAS

JARDINES

TEL 617 127 666

CERVECERÍA-CAFETERÍA SUPERMERCADO MINGOT Av. Novelda 53 – Alicante SUPERMERCADO MINGOT Av. Conde Lumiares 22 – Alicante.

www.suscarnes.com C/Sevilla, 61 Telf. 96 525 10 39 03012 Alicante

Habidrome construye casas con vistas al futuro: ● SIN escalones ● SIN obstáculos para el carro de bebe/ compra, andador o silla de ruedas ● SIN baños incómodos y peligrosos ● SIN balcones pequeños

¿Interesado en saber lo que sí ofrecemos? ¡Contacte con nosotros! www.habidrome.com | habidrome@habidrome.com | T +34 640149373

Avenida de Jijona 28 - 03012 ALICANTE TLF. 965 24 01 79

ESTEBAN PERAL FOTOGRAFÍA. Fotógrafo especialista en fotografía de hogueras

TLF: 617083244

Tel: 965668485 Fax: 965 66 92 75 info@bolleriabjv.com Partida Canastell, I-69.

03690, San Vicente del Raspeig

Renàixer el foc tornarà als nostres carrers

clientes@ofibook.com Tel. 966 28 28 01 / 656 387 441 Carrer Illa de Cuba 66 - 03009 Alacant