Contes saludables

Contes saludables Recull de contes que fomenten valors i hĂ bits per a una vida sana

Contes saludables Recull de contes que fomenten valors i hĂ bits per a una vida sana Per a tots els nens que vulguin aprendre divertint-se

1

Més contes a www.faros.hsjdbcn.org

Amb la col·laboració de:

Col·lecció Contes saludables © Hospital Sant Joan de Déu 2014 Il·lustració portada: Estudi Nimau. Il·lustració Infantil i Juvenil Coordinació: Arian Tarbal Disseny i maquetació: Lourdes Campuzano i Jordi Fàbrega

2

El nen que només menjava espaguetis Text: Lourdes Campuzano Il·lustració: Estudi Nimau. Il·lustració Infantil i Juvenil

Hàbits: alimentació saludable.

3

A en Pau li encantaven els espaguetis. Li agradaven tant que en menjava a totes hores: espaguetis per dinar, espaguetis per sopar... Espaguetis amb tomàquet, amb formatge, a la carbonara, amb oli… Si la mare li preparava un altre plat que no fos espaguetis, no en menjava. Si per ell fos, hauria pres espaguetis sucats en llet per esmorzar i entrepà d’espaguetis per berenar!

En menjaven tants, d’espaguetis, que un dia se’n va cansar. Quan la mare el va cridar per parar la taula, el Pau es va amagar. La seva germana, la Júlia, que era a la cuina preparant el dinar, s’hi va estar una bona estona buscant-lo fins que el va descobrir sota el llit. “Perquè t’amagues? La mare t’ha preparat un plat d’espaguetis que et lleparàs els dits.” Però el Pau no en movia ni un, de dit. Aquell dia el van haver de portar a taula gairebé arrossegant.

A l’hora de sopar, la cosa no va anar millor. El Pau es va tornar a amagar... La seva germana el va trobar aquest cop enfilat a la llum de l’habitació! “Però què fas allà dalt? La mare t’ha fet uns espaguetis boníssims!”

En Pau no semblava gaire disposat a baixar.

–– No vull menjar mai més. És molt avorrit −va confessar.

–– És clar que és avorrit. Si sempre menges el mateix… El menjar no és un joc però pot ser divertit. Baixa i t’ho demostraré −li va assegurar la Júlia−.

Ens anem a explorar.

4

5

El Pau va obrir els ulls com plats i la boca tan llarga com un espagueti quan la Júlia li va col·locar un enciam per barret −“és el casc dels exploradors d’aliments”, li va aclarir− i li va posar entre les mans un api ben llarg −“el bastó d’explorador”. “Ja estem preparats −va prosseguir la noia−. Segueix-me”.

Els dos germans van enfilar el passadís i van travessar sigil·losament la cuina en direcció al rebost. “Un explorador ha de tenir prou energia per complir la seva missió”, li va dir la Júlia. “El primer que hem d’aconseguir per fer el nostre plat saludable i divertit són hidrats de carboni.”

–– Hidrats de què?

–– Hidrats de carboni. Els espaguetis, per exemple.

–– Espaguetiiiiiiis???? −va preguntar el Pau mentre engegava a córrer. La Júlia va arribar a temps d’agafar-lo del jersei per què no fugís.

–– Si no vols espaguetis, pots agafar arròs, patates, cereals, pa integral, macarrons... També són hidrats de carboni.

–– Aaaaaah! −va respirar alleujat el Pau− I ara què?

–– Ara li donarem color al nostre plat.

–– Color? Què vols que el pintem?

–– No, tanoca. Els exploradors necessitem també tenir bona memòria i concentració. Les verdures i les fruites ens ajuden a tenir-ne i n’hi ha de gairebé tots els colors: verd com l’enciam i les bledes, vermell com el tomàquet

6

i la poma, groc com el blat de moro… És divertit perquè un dia pots triar un, l’altre dia un altre... fas combinacions diferents i mai t’avorreixes” La boca del Pau seguia ben oberta però ja no semblava un espagueti. S’havia tornat rodona com una síndria ben vermella. Estava content.

–– Puc triar?

–– És clar que sí. I afanya’t perquè encara ens queda un element essencial: les proteïnes. Les proteïnes ajuden al nostre organisme a funcionar millor i a estar forts. N’hi ha als llegums, al peix, als ous, a la carn...

–– Em demano tonyina!

–– Bona elecció! Jo prefereixo ous. Ja estem preparats per enllestir la nostra missió.

Els dos germans van ficar tots els aliments dins la seva motxilla d’explorador, van reprendre l’api-bastó i se’n van anar directes cap a la cuina.

–– M’ho he passat molt bé fent d’explorador d’aliments però no crec que sigui divertit menjar tot el que hem triat −va dir el Pau a la seva germana.

–– Si hi poses imaginació, sí. A veure què has triat?

En Pau va regirar uns instants la seva motxilla.

–– Patates, tomàquet, blat de moro, tonyina i enciam.

–– Amb aquests aliments podem fer un ratolí de patata que tingui un nas tan vermell com un tomàquet i que estigui menjant blat de moro i tonyina en un

7

camp d’enciam. O, si ho prefereixes, pots convertir la patata en un vaixell amb un tros de tomàquet com a vela, i el pots fer navegar dins d’un mar d’enciam on hi viuen tot de peixos grocs de blat de moro... Tot depèn de la teva imaginació...

Després d’aquella emocionant expedició, en Pau va tornar a menjar espaguetis, encara que no tants. Havia après que podia gaudir menjant moltes altres coses perquè menjar no és un joc però pot ser ben divertit.

8

El secret de la Rita Text: Mireia Vidal Il·lustració: Carles Salas

Hàbits: gestió de les emocions.

9

La Rita tenia un secret que tothom volia saber. Passés el que passés, ella sempre estava contenta. No s’enfadava mai.

Si un dia plovia i havia d’estar-se tancada a classe tota l’estona del pati, ella no rondinava ni es queixava a ningú. Si es posava malalta just quan tocava excursió, no perdia el somriure; i si els pares havien de treballar la mateixa tarda que li havien promès portar-la al cine, ella ho entomava amb bon humor. Però, com s’ho feia la Rita per estar sempre tan contenta?

Aquell misteri portava tota la gent del barri de corcó. Potser és una extraterrestre, pensaven uns. Potser si s’enfada li explota el cap, deien els altres. Però el cas és que ni uns ni altres, sabien avenir-se de quin podia ser el seu secret.

Just davant de casa la Rita hi havia una altra casa on hi vivia una nena que sempre estava de mal humor. Aquella nena malcarada s’enrabiava per tot, i cridava i rondinava cada cop que alguna cosa la molestava. Tot el veïnat estava acostumat a sentir els seus esgarips, i des del forn de pa fins a la peixateria del senyor Ramon, tothom sabia quan el gos li havia esquitxat el vestit de fang, o si s’havien acabat les galetes.

Cada dia les dues nenes es miraven a través de les finestres de les seves habitacions. Però per més que estudiaven i observaven els seus moviments, cap de les dues s’atrevia a fer el pas i anar a parlar amb l’altra. Gairebé sempre estaven soles i just quan la Rita gosava somriure a aquella noia per animar-la a aproparse, la nena malcarada feia una ganyota i s’esmunyia de pressa rere les cortines.

10

11

Per què no havia estat capaç de tornar-li el somriure?, es lamentava. I acte seguit rondinava i gemegava talment com si fos un gat remullat. Com s’ho feia per ser tan bona i amable la Rita? Quin devia ser el seu secret?, es preguntava.

Un dia, la nena malcarada va decidir que ja en tenia prou. Volia esbrinar aquell misteri i estava convençuda que només hi havia una manera d’aconseguir-ho: faria enfadar la Rita. Aleshores la seguiria i observaria com s’ho feia per contenir el garbuix de llamps i trons que a ella se li ficaven a l’estómac quan alguna cosa li feia mal o l’enfadava.

La nena malcarada va pensar molt. Què podia fer per molestar a la seva veïna?

I en aquell moment va sentir que li hauria agradat tenir algú amb qui compartir aquell dubte. Però la nena malcarada gairebé no tenia amigues, així que va deixar anar un grapat de renecs, va llençar una sabata al vol i tot d’una li va venir una idea al cap. Ja ho tenia: li escriuria una carta. Una carta horrible on li expliqués totes les coses odioses que sentia.

La nena malcarada va posar fil a l’agulla i en un tres i no res ja estava redactant paraules com enveja, ràbia, odi, frustració i vergonya. Tot allò que sentia cap a la nena de l’altre costat de la finestra ho va anar escrivint en un paper, que un cop llest, va doblegar i va ficar dins un sobre, per després sortir corrent, travessar el jardí i ficar la carta per sota la porta de casa la Rita.

Ja està. Estava fet. D’una revolada va tornar immediatament a la seva habitació i encara esbufegant, va semblar-li que se sentia una mica millor. Què estrany. Tot

12

d’una li va saber greu haver escrit aquella carta tan lletja, però just quan estava a punt de posar-se altre cop la jaqueta per sortir a recuperar-la, va veure com la Rita l’agafava. La nena malcarada es va apropar a la finestra i va observar com la Rita obria el sobre i llegia tot allò tan horrible que hi havia escrit. Segur que d’un moment a l’altre es posarà a plorar o a cridar, va pensar, però enlloc de fer-ho, va passar una altra cosa ben estranya.

Es pot saber què fa?, es va dir la nena malcarada. I a partir d’aquell moment, no va treure l’ull de sobre la Rita i amb la mirada va seguir-la mentre corria cap al seu jardí. Un cop allí, va veure com la Rita s’agenollava a terra i també ella va baixar per acabar de resoldre aquell misteri. A l’altre costat dels rosers, la noia va veure com la Rita continuava agenollada, i amb les mans feia un petit forat a terra. Després s’hi va abocar i tot xiuxiuejant va començar a dir tot allò que sentia.

Tot el dolor i el mal que li havia causat la lectura de la carta.

La noia malcarada no s’ho podia creure i encara li va sobtar més veure que quan acabava, la Rita tapava de nou el forat amb molta cura.

–– Què fas? −va preguntar la nena que ja no podia contenir tanta curiositat.

–– Quan alguna cosa em fa mal, l’explico i l’enterro, i al cap de poc en surt una flor. Com que sé que d’allò dolent en sortirà una cosa bonica, no he de patir més −va dir la Rita.

La nena malcarada no se’n sabia avenir. Per fi havia descobert el seu secret!

I tot d’una es va sentir molt malament al veure la bondat de la Rita, que no

13

l’escridassava per les paraules tan lletges que li havia escrit. De sobte una escalfor va començar a pujar-li per les galtes i morta de vergonya va córrer cap a casa a amagar-se. Allí va cridar i rondinar. Fins i tot va donar una bona puntada de peu al seu gos que va fugir corrent. Estava rabiosa i empipada. Però per més que cridés i remugués no aconseguia sentir-se millor.

Aviat es va fer de nit, però dins el llit, no aconseguia agafar el son. Donava voltes i més voltes entre els llençols, rebregant-se com una serp refredada, conscient que el seu mal humor no la deixaria dormir. Tot d’una va mirar per la finestra i veient el jardí il·luminat per la claror de la lluna, va pensar que potser podia provar-ho...

Era massa tard i estava massa cansada com per continuar perdent el temps agitant-se dins el llit, així que va saltar al terra, es va posar l’anorac sobre el pijama i va baixar al jardí. Amb molt de compte es va agenollar tal com li havia vist fer a la Rita i va fer un forat entre les margarides de la mare. Després hi va apropar el cap i va xiuxiuejar tot el que sentia. Va dir coses com que estava cansada d’enfadar-se. Que li sabia greu haver escrit aquella carta. Que en el fons l’únic que volia era tenir una amiga. Que necessitava que algú l’escoltés. Que cridar la feia sentir pitjor i no li servia de res...Va dir aquestes i moltes altres coses, i quan va haver acabat va tornar a sentir-se millor. Exactament igual com quan havia acabat d’escriure la carta. Aleshores va tornar a tapar el forat i un enorme badall li va fer saber que per fi s’apropava la son.

14

Aquella nit la nena malcarada va dormir com un soc. Ja no hi havia cap neguit pertorbant-la, i va descansar més profundament que mai. L’endemà, en obrir els ulls, va veure que s’havia despertat massa tard i això volia dir que arribaria tard a l’escola. Immediatament se li van encendre les galtes i va començar a enfurismar-se. No li agradava gens que el mestre la renyés. Però abans de començar a escridassar tothom, va recordar el que havia fet la nit anterior i vestint-se de pressa, encara va tenir temps de baixar al jardí i explicar de nou al seu forat, que li sabia greu no haver sentit el despertador.

Aquell matí la nena malcarada va marxar de casa sense haver renegat, escridassat, colpejat ni enfurismat a ningú. I per la tarda, quan el seu germà petit va arribar una mil·lèsima de segon abans que ella al comandament del televisor, tampoc va protestar per no poder veure el seu programa preferit. Ara cada cop que alguna cosa l’empipava, corria al jardí, feia un forat i ho explicava. Havia descobert que explicant allò que sentia, es trobava millor. Ja no li calia cridar ni rondinar, tant sols havia de parlar amb al seu forat i després tapar-lo confiada en que tard o d’hora en sortiria una flor. Però...quan triga a sortir una flor? La nena malcarada va mirar el jardí del costat i tot d’una hi va veure la Rita que també havia baixat a enterrar alguna cosa.

Les dues noies es van mirar un instant. La Rita va somriure com sempre, i la nena malcarada, que ja no tenia aquell garbuix de llamps i trons ficat al ventre, es va atrevir a riure amable. Les dues es van continuar mirant i la nena malcarada va comprendre que precisament aquella era la seva flor. De les coses dolentes,

15

també en pot sortir alguna de bona. Com per exemple que a partir d’aquell moment, la Rita i la nena malcarada van convertir-se en unes grans amigues. I ja no caldria que tornessin a explicar els seus problemes a un trist forat del terra, ara es tenien una a l’altra i havien après com n’és d’important treure fora allò que ens amoïna o que ens fa mal. Així aquell sentiment tan lleig no se’ns fa agre. I qui sap si tot explicant-lo, descobrim que tenim un amic al costat.

16

El Dr. Ferran Text: Mireia Vidal Il·lustració: Guillem Escriche

Hàbits: prevenció i promoció de la salut, primers auxilis.

17

El Ferran volia ser metge. Quan algú li preguntava què seria de gran, ell ho tenia claríssim: seria metge com l’àvia Tere.

Volia arreglar braços trencats, curar mals d’orella, preparar tisanes pel mal de coll i receptar xarops per guarir des d’un refredat fins a un atac de tos. Al Ferran li semblava que no hi havia res millor al món que ser metge i per això, des que un matí de reis va trobar sota l’arbre de nadal un maletí de doctor, que es passejava amunt i avall curant a tot aquell que es feia mal.

Cada cop que la seva germana Cèlia s’esgarrinxava tot jugant al parc, el Ferran corria amb el seu maletí i es plantava al seu costat.

–– De pressa hem de desinfectar la ferida amb aigua i sabó −explicava el Ferran tot traient una ampolleta. Després hi posava una tireta per protegir-la o una miqueta de iode que ho acabava de desinfectar.

Quan el seu amic Martí es donava un cop al cap, corria a buscar un glaçó embolicat amb un mocador i li fregava per la zona adolorida.

–– Ai, està molt fred! −protestava el Martí.

–– Aguanta una mica −explicava el Ferran−. Ja veuràs com així no et surt una banya.

Fins i tot un dia que passava el cap de setmana amb els seus tiets, va veure com la seva cosina Carme es cremava al tocar una planxa calenta, i el Ferran va córrer a posar-li la ferida sota l’aigua freda de la pica.

18

19

–– Ja no em fa mal −va dir la Carme agraïda tot notant la gelor de l’aigua. I el Ferran se sentia feliç al saber que podia ajudar la gent.

Tothom se sentia més segur tenint al Ferran a la vora. Sempre sabia què havia de fer i per fer-ho escoltava els consells de l’àvia Tere que li explicava què no havia de menjar quan tenia mal de panxa o què era el millor per aturar unes cagarrines.

Però un dia li va donar un consell encara més important.

–– Un bon metge no és només aquell qui cura, sinó el que aconsegueix que els seus pacients no es posin mai malalts −va dir-li l’àvia Tere.

–– I com es fa això? −va preguntar el Ferran mort de curiositat.

–– Ensenyant a la gent a cuidar-se. Que aprenguin a reforçar les defenses quan ve l’època dels refredats, a hidratar-se quan fa sol, a protegir-se la pell amb protector solar quan a l’estiu van a la platja, que mengin força fruita fresca i verdures que els cuidaran el cos, que dormin el suficient, i que de tant en tant respirin l’aire pur de la muntanya, sense oblidar-se de fer una miqueta d’esport.

–– I amb tot això ja n’hi ha prou? −va preguntar el Ferran.

–– Això i intentar ser sempre feliç −va respondre l’àvia Tere somrient.

El Ferran va decidir no oblidar mai aquelles paraules. De fet les repetia a tort i a dret.

20

–– Pren una mica de suc de taronja que aviat vindrà el fred i la vitamina C va molt bé per les defenses −li deia al seu amic Joan.

–– Posa’t la gorra amb visera i emporta’t una cantimplora −li deia a la Cèlia quan aquesta sortia a jugar amb les seves amigues a la platja.

–– Pare, tanca el llum i dorm. Que si no descanses, demà no tindràs energia per treballar.

–– Sortim a fer una excursió pel Montseny? Va, que fa molt que no anem a caminar.

I així cada dia. Sempre insistint i sempre recordant a tothom què era el que havien de fer per estar sans. Però tant va insistir i tant els ho va recordar que la gent a poc a poc se’n van anar cansant.

Estaven farts de sentir que havien de cordar-se els anoracs. Que si volien agafar la bicicleta havien de posar-se el casc. Que no podien menjar tantes llaminadures perquè tindrien mal de panxa. Que era millor una mica de fruita que un xiclet mossegat. I tantes i tantes coses, que al final ningú volia fer-li cas.

–– Deixa’ns en pau −li deien els amics que ja no l’avisaven mai quan quedaven per jugar.

I el pobre Ferran no entenia per què la gent no volia que els cuidés. Ell creia que ser metge era el millor ofici del món, però ara ja no ho tenia tan clar. A poc a poc es va anar quedant sol. Ni tan sols la seva germana volia que l’acompanyés al parc perquè l’avergonyia cada cop que insistia a netejar-li les mans abans de 21

berenar. Ningú li feia cas i cada dia estava més i més trist.

–– Ja no vull ser metge −va dir-li un dia a l’àvia Tere tot oferint-li el maletí de doctor−. Ja no m’agrada curar.

I dit això el Ferran va fugir corrent i es va tancar a l’habitació a menjar totes les porqueries que va trobar amb les mans ben brutes. Ell tampoc volia fer cas dels seus consells i per això va dormir amb la finestra oberta deixant que entrés el fred de l’hivern, i quan es va despertar a mitja nit, va encendre la tele i no va voler tornar a descansar.

L’endemà amb prou feines podia aguantar-se dret. Li suava el cap i tenia tan mal de panxa que només volia vomitar. Amb prou feines podia parlar perquè un mal de coll terrible l’havia deixat afònic i sentia que estava ben malalt.

A mig matí, l’àvia Tere el va visitar i li va portar un caldo calent d’aquells que anaven tan bé per recuperar-se, i un xarop que l’ajudaria amb el mal de coll.

Però el Ferran no en volia saber res. A l’altre costat de la finestra veia com els seus amics jugaven sense fer cas dels seus consells i cap d’ells estava malalt.

–– Són joves i forts −va dir-li l’àvia Tere− però si no aprenen a cuidar-se, el seu cos s’anirà espatllant.

–– Doncs ja es cuidaran quan s’espatllin. De què serveix fer-ho abans?

–– Mai sabem si algun cop necessitarem totes les nostres forces per fer front a alguna malaltia greu. Els nostres cossos són forts i poden suportar moltes coses, però si no els cuidem bé, s’acabaran espatllant.

22

Però el Ferran no en volia saber res dels consells de l’àvia Tere. Li feia mal la panxa i volia dormir, així que es va rebregar entre els llençols del llit i l’àvia va comprendre que el millor que podia fer era deixar-lo sol. El Ferran intentava no fer cas del mal de panxa que li recargolava els budells. Continuava enfadat i volia dormir per oblidar-se de tot quan tot d’una va sentir un crit.

–– Què ha estat això? −es va preguntar.

I traient el cap per la porta va sentir com la seva mare xisclava mentre demanava a la Cèlia que truqués al 112 per demanar una ambulància.

–– Què ha passat? −va preguntar el Ferran que va sortir al menjador mig marejat.

–– L’àvia Tere! L’àvia Tere! −repetia la mare amb el rostre desencaixat.

Aleshores el Ferran va veure la seva àvia estesa a terra sense respirar.

–– És morta?, va preguntar espantada la Cèlia.

–– No −va dir el Ferran. I llençant-se sobre la seva àvia va fer una de les coses que ella li havia explicat.

“Quan algú caigui a terra inconscient has de mirar si respira. Posa el palmell de la mà davant la seva boca i notaràs el seu alè. Si respira posa’l de costat perquè si vomita no es pugui ofegar.”

–– Però no respira! −va cridar la Cèlia.

“Aleshores has de posar el taló de la mà a l’estèrnum, al mig del pit, just per sota dels mugrons. Després hauràs de fer força i prémer el pit cap avall 30 23

vegades, de manera rítmica i sense aturar-te. Quan acabis torna a mirar si respira, i si no ho fa, obre-li la boca amb el cap lleugerament inclinat cap enrere i apropa els teus llavis per donar-li el teu aire.”

El Ferran anava fent tot allò tal com recordava que li havia explicat l’àvia i al cap de poc va sentir la sirena d’una ambulància. De seguida van aparèixer dos homes que van carregar l’àvia en una llitera i se la van emportar.

Quan van desaparèixer, el Ferran encara estava més marejat que abans. No podia ni imaginar-se que podia perdre la seva àvia, i tota l’estona que va esperar amb la seva família a l’hospital, va estar tremolant. Però de sobte, un metge va entrar per la porta i se’ls va apropar amb un somriure tot dient-los que l’àvia Tere estava bé. Algú l’havia salvat.

La família va respirar alleujada però el Ferran es moria de ganes d’entrar a l’habitació de la seva àvia i el doctor el va deixar passar. Quan la va veure es va haver de contenir por no llençar-se als seus braços, però l’àvia també tenia ganes d’abraçar-lo així que va apartar una mica aquells cables que sempre t’enganxen als hospitals, per deixar-lo apropar.

–– Gràcies −va dir-li l’àvia amb els ulls emocionats−. M’has salvat la vida.

–– Jo només he fet el que tu em vas ensenyar −va respondre el Ferran.

–– I ho has fet molt bé −va insistir l’àvia−. Has fet la feina del meu cor quan aquest s’ha aturat. Has estat un gran metge.

24

Aleshores el Ferran va comprendre la importància del que acabava de fer i va tornar a recordar que ser metge era el millor ofici del món. Podia tornar la vida a la gent que estimava, i pensava perseguir-los i aconsellar-los tant com calgués per tal que tots estiguessin ben sans al seu costat. Havia entès l’important que era cuidar el cos i sabia que el de l’àvia es recuperaria ràpid perquè estava fort i sa.

Efectivament l’àvia es va curar de seguida, i va viure prou com per veure que els anys passaven i el Ferran es convertia en un metge de veritat. Tenia molts pacients que el visitaven, però el primer que els explicava era aquell consell de l’àvia Tere.

“Has d’ensenyar a la gent a cuidar-se. Que aprenguin a reforçar les defenses quan ve l’època dels refredats, a hidratar-se quan fa sol, a protegir-se la pell amb protector solar quan a l’estiu van a la platja, que mengin força fruita fresca i verdures que els cuidaran el cos, que dormin el suficient, i que de tant en tant respirin l’aire pur de la muntanya, sense oblidar-se de fer una miqueta d’esport.”

–– I amb tot això ja n’hi ha prou? −Li preguntaven sempre els seus pacients.

–– Això i intentar sempre ser feliç −responia el doctor Ferran−. Aleshores sí que estareu sans.

25

26

El primer dia d’escola Text: Mireia Vidal Il·lustració: Carles Salas

Valors: empatia, amistat i gestió d’emocions.

27

Aquell matí el senyor Capcot es va aixecar neguitós. El sol no brillava tan fort com ho havia fet les últimes setmanes i allò només podia anunciar alguna cosa horrible. Sense pensar-s’ho dues vegades, el senyor Capcot va apressar-se a comprovar les seves sospites i tot saltironejant per tal de no ensopegar amb cap dels tres gats que vivien amb ell i que tenien per costum entortolligar-se a les seves cames, va córrer cap a la cuina i d’una estrebada va arrencar el calendari que penjava a la porta de la nevera. De sobte, una esgarrifança li va sacsejar el cos. Si el calendari no s’equivocava, havia arribat el dia més esgarrifós i horripilant de l’any. El dia en que s’acabaven les vacances i estava a punt de començar l’escola.

El pobre senyor Capcot no s’ho podia creure. Tot d’una, una suor freda va començar a lliscar-li rostre avall mentre un no sé què li rebregava la panxa i li pujava coll amunt no deixant-lo respirar.

–– Però senyor Capcot, com pot ser que altre cop tornem a estar així? −va preguntar la vella Adela mentre entrava per la porta com feia cada matí per portar-li el seu llibret de mots encreuats−. Cada any estem igual.

I és que el senyor Capcot era el professor de l’escola d’aquell poble i cada any, quan estava a punt de començar el curs, li agafaven totes les vergonyes i les pors.

I si no ho feia prou bé? I si no els agradava als nens? I si no recordava les lliçons? I si no sabia explicar? O el que encara era pitjor... i si no feia cap amic?

28

29

La vella Adela, que a part de ser la veïna del pis de dalt era una bona amiga que cada matí el visitava per prendre el te junts, va tornar a repetir-li per mil·lèsima vegada que ell era un bon professor i que estava segura, seguríssima, que aquest any també els agradaria als nens nous. Però per més que cada setembre el senyor Capcot sentia les mateixes paraules, no podia evitar que els nervis li esgarrapessin el pit, li agafés un fort mal de ventre i la febre li acabés pujant al cap.

Tanta por li feia enfrontar-se a tots aquells nens desconeguts segurament cridaners i antipàtics que mai voldrien jugar amb ell, que l’endemà, quan la senyora Adela va entrar a casa amb el seu llibret de mots encreuats i una bosseta de galetes de cacauet sota el braç, va decidir que ja n’hi havia prou. El professor Capcot feia tan mala cara que havia arribat el moment d’anar a visitar el metge.

A veure si d’una vegada algú trobava una solució a tots aquells mals.

Però al senyor Capcot tampoc li agradava anar a cal metge, i si no fos perquè la vella Adela era tan vella com tossuda i cada arruga del seu cos l’havia aconseguit a força de guanyar una bona discussió, potser se n’hauria sortit, però amb aquella dona era impossible, així que no li va quedar més remei que vestir-se amb la seva millor roba i sortir al carrer.

Encara no havia arribat a la porta del doctor Ramon que va veure una nena petita d’ulls vius que s’hi esperava. També feia mala cara. Tenia els ulls vermells de no dormir, les galtes blanques pel mal de ventre i un tic a la cama dreta que doblegava de tant en tant, segurament a causa dels nervis.

30

–– Que ets l’última? −va preguntar el senyor Capcot quan va arribar al seu costat. Però la nena no va dir res i se’l va mirar estranyada−. Vull dir que si també vens a veure al metge? −va insistir el professor.

–– Crec que sí −va respondre la nena amb un fil de veu−. La mare m’hi ha portat.

I dit això va fer un esternut que li va deixar un petit moc penjant.

–– Potser necessitaràs això −va fer el professor tot oferint-li el seu mocador−.

Té, no cal que me’l tornis, en tinc un munt.

La nena el va agafar poc convençuda però amb pressa per mocar-se.

–– M’he refredat −va dir−. I també tinc mal de ventre. I suor al cap.

–– Ai, caram −va fer el senyor Capcot−. Exactament igual que jo. No tindràs pas un neguit aquí dins −va fer tot assenyalant-se la panxa- que et puja amunt i no et deixa respirar?

–– I tant que el tinc! −va respondre la nena contenta de trobar algú amb qui compartir el que li passava−. La mare diu que són nervis. Com que aviat començarà l’escola...

Tot d’una, el professor Capcot es va quedar mut. Aquella nena tenia ben bé els mateixos mals. Però no podia ser. Ella era una nena, i els nens sempre s’ho passen bé a l’escola. Fan amics, juguen, aprenen... Era ell el que estava espantat.

Tan estranyat estava, que tot agafant una mica d’aire, es va atrevir a preguntar.

–– I com és que t’amoïna anar a l’escola?

31

La nena se’l va mirar curiosa i va tornar a esternudar. Després es va eixugar el nas i tot guardant-se el mocador a la butxaca va dir.

–– Em fa por el professor.

–– El professor? −va fer el senyor Capcot tot estranyat.

–– Sí −va fer la nena− diuen que a vegades els professors són terribles. Es veu que expliquen coses que no s’entenen, que et pregunten quan no saps la resposta. Que t’agafen mania i no els agrades, i que per més que t’hi esforcis, mai volen ser els teus amics.

Oh, allò si que era inconcebible. El Senyor Capcot no s’ho podia creure. Aquella nena tenia por d’ell i tot d’una es va adonar que ell també n’havia tingut d’ella. De sobte el mal de ventre, el del pit, el del cap i el del coll van desaparèixer, però li va quedar un petit mal al cor. Com s’ho faria per explicar a aquella nena que no havia de tenir-li por?

A punt estava de parlar quan una infermera va aparèixer per fer passar el primer pacient.

–– Adéu −va dir la nena− i gràcies −va fer tot assenyalant la butxaca on havia desat el mocador.

I el pobre senyor Capcot no va tenir temps de dir res més.

Al cap de poc, el calendari que penjava a la porta de la nevera del senyor Capcot indicava que el primer dia d’escola havia arribat. Una filera de nens neguitosos i impacients s’esperaven davant la porta del vell edifici. Alguns se saludaven

32

contents de tornar a veure’s després de les vacances, mentre d’altres es miraven i s’observaven per primer cop. Tots portaven una bona motxilla a l’esquena, havien esmorzat fort i havien anat a dormir d’hora per tenir les neurones ben despertes. Però entre tots ells hi havia la nena d’ulls vermells que no havia dormit gaire, que encara tenia les galtes blanques pel mal de panxa i un tic li movia la cama que es doblegava de tant en tant degut als nervis.

El timbre va sonar, la porta es va obrir i tots aquells nens i nenes van entrar esbojarrats a la que seria la seva nova aula. “Ben mirat, tampoc semblava que fossin gaire antipàtics”, va pensar el senyor Capcot mentre els espiava per la finestra.

De fet només feien que riure i als ulls se’ls notaven les ganes d’aprendre. Potser sí que podrien ser amics va pensar, però aleshores va fixar-se en la nena que esternudava al fons i s’hi va apropar.

–– Potser necessitaràs això −va dir el senyor Capcot tot oferint-li el seu mocador. −Té, no cal que me’l tornis, en tinc un munt, va afegir.

La nena se’l va mirar sorpresa i de seguida el va reconèixer.

–– Què hi fas aquí? −va preguntar la petita sense poder-s’ho creure.

–– Sóc el professor, va respondre el senyor Capcot amb un somriure dolç.

Aleshores la nena va obrir els ulls com taronges i tot d’una van deixar de fer-li mal els ulls, la panxa, el nas i el pit.

–– El professor? −va exclamar encara desconcertada.

–– Sí. Però no conec ningú -va afegir el senyor Capcot una mica avergonyit−.

Així que he pensat que potser podríem ser amics.

33

La nena no s’ho podia creure. No semblava pas que aquell fos un professor horrible i espantós com tantes vegades havia sentit. De fet, feia més aviat cara de simpàtic.

Però el senyor Capcot encara la mirava esperant una resposta, així que la nena va obrir un somriure d’orella a orella i va dir: –– Jo em dic Paula. I tu?

Aquell dia el senyor Capcot va aprendre que sovint tenim por del mateix que ens la té a nosaltres i que és ben bé de ximples això d’anar pel món espantat. El professor Capcot va jurar que no ho tornaria a estar més. I des d’aquell moment cada any esperava content el final de les vacances, i marcava amb un senyal ben gros a tots els calendaris el dia de l’inici del curs. Aquell era el dia en que es trobaria amb un munt de nens nous amb moltes ganes de divertir-se i d’aprendre. I si en algun moment li tornava aquella por enganxifosa que se li penjava a l’esquena, ell miraria enrere des de la pissarra i es fixaria en algun petit que tingués tanta por com ell. Aleshores s’hi aproparia i a cau d’orella li preguntaria si volia ser el seu amic. I quan un ja té un amic, no li cal témer per res.

34

La gran aventura de les escoles de Lligafiga Text: Sandra Gómez Rey Il·lustració: Guillem Escriche

Hàbits i valors: activitat física, esforç i treball en equip.

35

A mig camí entre Pilotino i Tambour, a la vora d’unes grans muntanyes nevades, hi havia Lligafiga, un poble prou gran com per haver-hi dues escoles, i alhora prou petit com per encabir-hi no més d’un pati. Així doncs, a Lligafiga només hi havia un pati i els nens de les dues escoles l’havien de compartir. Era un pati estrany, no era quadrat, ni tenia cap forma definida per jugar-hi a pilota. Tampoc no hi havia grades per seure, observar-hi i reposar.

Tot i no ser quadrat, els nens i les nenes de l’escola Lliga feien servir el pati per jugar partits de futbol i de bàsquet, per jugar a policies i lladres, per saltar a la corda, per jugar a la xarranca, o per fer-hi el pi. Els de l’escola Figa sortien al pati amb un altre esperit. Cadascun dels nens i nenes de l’escola agafava la seva cadira de la classe i la treia al pati. S’hi asseien i es posaven a jugar amb les consoles portàtils, els mòbils i les tauletes. Tots junts i arraulits al mig del pati on hi tocava un bri de sol durant els matins de fred glacial, que eren tots els matins de l’any.

Lligafiga era un poble de les muntanyes profundes i nevades de les terres perdudes del Nord Suprem, i mai no hi feia calor.

Un sol pati i dues maneres diferents i oposades de fer-lo servir. Els infants de la Figa, asseguts amb les seves cadires al mig del pati, obstaculitzaven els jocs de pilota i les corredisses dels nens i nenes de l’escola Lliga. Per la seva banda, els nanos de la Lliga xutaven fort, i la pilota queia damunt les consoles portàtils, els mòbils i les tauletes dels de la Figa. Més d’un d’aquells aparells havia caigut a terra i s’havia trencat a bocins.

36

37

Els nens i les nenes de les dues escoles estaven molt mal avinguts. Alguns escridassaven als altres fins a quedar-se afònics i deien coses molt gruixudes. Abans que pactar com fer servir el pati o repartir-se l’espai, tots plegats haurien preferit aixecar una tanca per tot el perímetre del pati i posar-hi un cadenat a la porta, i després llançar la clau a un precipici de neu i gel profundíssim.

–– El pati és per fer-hi esport i jugar a l’aire lliure. Per córrer i esbravar-se, i per acabar-hi rebentats de saltar i cridar —deien els de la Lliga amb paciència, sense aixecar la veu i intentant controlar l’empipament que els provocava la situació.

–– El pati és de tots −els escridassaven els de la Figa, impacients, perquè només pensaven en tornar a fixar els ulls sobre les pantalles i seguir jugant−.

Només al centre del pati hi cau un raig de sol i tenim tot el dret a ser-hi, asseguts a les cadires, i no passar fred.

–– Si us belluguéssiu enlloc d’estar-vos asseguts no tindríeu fred. A més, faríeu esport, estaríeu de bon humor, estaríeu més sans, el cervell us funcionaria amb més agilitat i tindríeu més memòria. Es pot dir que aprendríeu més de pressa estudiant menys temps −van explicar els de la Lliga, amb la serenitat i temprança que havien aprés fent esport.

–– Ens encanta estar asseguts i no pensem sortir del mig del pati. Ha quedat clar? I ara foteu el camp que per culpa vostra ens han matat a tots en la partida multijugadors −van respondre furiosos els de l’escola Figa, amb cara de pomes agres i amargues.

38

Va arribar la crisi econòmica i les retallades, i sobre les dues escoles de Lligafiga va recaure l’amenaça de ser tancades. Tots els nens i nenes haurien d’anar a estudiar a un poble llunyà. Pel matí haurien de llevar-se molt aviat i fer molts quilòmetres cada dia per anar a l’escola.

Alguns nens del poble deien que no era pas tan mala notícia perquè s’hauria acabat el problema del pati. Però aquell poble llunyà estava dalt de tot de les muntanyes i hi feia encara més fred. Tant de fred que potser ni sortirien a jugar al pati. O potser, fins i tot, no existiria cap pati en què jugar o asseure’s ja que estaria ple de neu i no es podria fer servir.

A Lligafiga hi havia molta mala maror per tot aquell assumpte del tancament de les escoles.

–– No ens podem quedar de braços creuats i que ens preguin l’escola sense lluitar −deien les nenes i els nens de la Lliga. Sabien que junts tenien una gran fortalesa per afrontar les dificultats i els problemes. Ho havien aprés en els entrenaments amb els equips de bàsquet i de futbol de l’escola.

–– No hi ha res a fer. Si volen tancar l’escola la tancaran i punt. Fem el que fem, els que manen tiraran pel dret −comentaven resignats els de la Figa. I tornaven a fixar la mirada en les consoles portàtils, els mòbils i les tauletes, cadascú aïllat, tancat en sí mateix, capficat amb la seva partida.

Però el coratge, la perseverança i la confiança en sí mateixos, valors que els de l’escola Lliga havien aprés fent esport, no els permetien quedar-se

39

paralitzats davant les injustícies. Van fer una assemblea i van votar tots a l’una lluitar per salvar les escoles de Lligafiga. No només la seva escola sinó per salvar-les totes dues.

Els de la Lliga van a anar a buscar els de la Figa i els van demanar de dialogar.

–– Tenim un problema molt gros i només si estem junts podrem resoldre-ho i guanyar. Escolteu, tenim un pla −van explicar els de la Lliga als de la Figa.

–– Parleu de pressa, no tenim temps per a lluites de pa sucat amb oli −responien els de la Figa que no confiaven en la força del treball en equip.

–– Volem organitzar la millor lliga de futbol que mai s’hagi celebrat aquí, a les terres del Nord Suprem −van dir els de la Lliga.

–– Voleu jugar a futbol perquè no tanquin les escoles? Quina idea més ridícula!

I contra qui voleu jugar? Contra nosaltres? Els de la Figa no fem esport −van asseverar amb els rostres ben gèlids.

–– Jugar contra vosaltres? No que us matxucaríem! –van respondre els de la Lliga amb sarcasme−. Volem que ens ajudeu a organitzar-ho i que ens deixeu les vostres cadires, perquè la gent que vingui de públic pugui asseure’s i veure els partits còmodament.

–– Si es tracta d’això compteu amb els de la Figa i amb les nostres cadires −van respondre.

Els portaveus de cada escola van signar l’acord amb una encaixada fortíssima de mans, i de seguida es van posar a treballar plegats per organitzar la millor lliga de futbol que mai es veuria a les terres del Nord Suprem.

40

No va ser fàcil convèncer els equips de futbol de totes les escoles de tots els pobles d’aquelles muntanyes nevades, però ho van aconseguir. Durant tres dies, el pati de forma irregular del poble de Lligafiga va ser el camp de futbol més important i famós del Nord Suprem.

Tots els equips escolars van anar-hi a jugar més de trenta partits. I els pares i les mares, i tots els familiars de tots els nens i nenes que jugaven omplien les cadires i celebraven els gols amb passió i entusiasme.

Tota aquella gentada també va signar el manifest que havien redactat els infants de les escoles, que deia: Exigim a les autoritats competents (si no volen ser incompetents) que deixin obertes les dues escoles de Lligafiga perquè totes dues fan falta. I exigim també la construcció d’un altre pati perquè s’acabin les baralles entre els nens i nenes del poble. Tenim dret a conviure en pau i jugar cadascú al que vulgui.

Signat per 3.856 persones que han vingut a veure la lliga que hem organitzat.

Tota aquella gent representava gairebé la totalitat d’habitants dels pobles de les muntanyes. Va ser una demostració d’unió, de força i d’esportivitat tan gran que les escoles no es van tancar. A més, es va construir un altre pati, quadrat i més gran que el primer, perquè els de la Lliga i els de la Figa poguéssim gaudir de l’hora del pati sense enfadar-se.

41

I, a més, va passar una cosa molt més gran i curiosa. Després de celebrar-se la lliga de futbol, els nens i les nenes de l’escola Figa s’havien contagiat de la passió per l’esport en veure tota aquella munió de nens i nenes d’altres pobles participant i jugant els partits. Van començar a interessar-se per l’esport i a practicarlo. Es van convertir en millors estudiants, ràpids i llestos. I sense adonar-se’n, s’havien fet amics amb els alumnes de l’escola Lliga.

Tots plegats jugaven cada dia al pati vell, que tenia forma irregular, i sense pensar ni una mica en el fred que feia. El pati nou, quadrat i modern, va quedar per estrenar durant molt de temps fins que, cada dos anys, es va anar celebrant la lliga de partits de les terres del Nord Suprem.

Es va convertir en la lliga més famosa per la seva capacitat d’integrar les ganes de jugar de tots els infants, amb esportivitat, noblesa, fortalesa i gran treball en equip.

42

Blocs/Webs d'autors ––Mireia Vidal: Diari d’una dona en pràctiques ––Sandra Rey: Contes de Mantega ––Guillem Escriche: Llapisipaper ––Carles Salas: Dibuix.cat ––Estudi Nimau. Il·lustració Infantil i Juvenil

www.faros.hsjdbcn.org

43

Contes saludables és una iniciativa de FAROS, portal de promoció de la salut i del benestar de l’Hospital Sant Joan de Déu que té per objectiu fomentar valors i hàbits saludables en la infància.