Ramón berenguer i

Page 1

Ramón Berenguer I: Linajes hereditarios en la hueste de “El Vell”. Inclusión de la Iglesia de Menorca en el obispado de Barcelona. (1035-1076) Lola Carbonell Beviá 1. La regencia de Ermesenda, condesa de Barcelona: 1035-1041. La condesa de Barcelona, Gerona y Osona, Ermesenda ejerció, como regente de su nieto Ramón Berenguer I, durante los años comprendidos entre 1035 y 1041 (1). Tuvo una larga vida llena de actividad (2). El 25 de septiembre del año 1057 realizó su testamento, con motivo de un viaje a Roma (3). En dicho documento notarial nombró albaceas a su nieto el conde, Ramón Berenguer; Guillem, obispo de Osona; Udalguer, su hombre de confianza; Humberto Otón; Amat Eldric; y Joan, clérigo de “Santa María”. Legó ciertas cantidades de dinero a los canónigos de “San Pere”, de Marsella; “Sant Antoni” de Fredelesc; “Sant Saturnino”, de Tolosa; “San Pere”, de Roma; a los obispos Berengario de Gerona; Guilabert, obispo de Barcelona; Guillem, obispo de Osona; Arnall, obispo de Marsella; Y a sus albaceas, Guillem, obispo de Osona; Udalguer; Amat; Umbert; y Joan. Firmaron como testigos de su testamento: Guillem Berenguer; Ramón Gaufred; Gaufred Ponç; Ramón Arnust; Joan, levita; Berenguer, levita; y Sunyer, monje y presbítero. La condesa falleció el domingo 1 de marzo de 1058, en el término de “Sant Quirze de Besora” (4), siendo enterrada en la iglesia de “Santa María”, de Gerona (5). 2. Los hombres de la hueste de Ermesenda, condesa de Barcelona. Durante el periodo de regencia de Ermesenda, condesa de Barcelona, Gerona y Osona, comprendido entre 1035 y 1041, los hombres que pertenecieron a su hueste fueron los siguientes. En 1035 (6): Guillem Miró de Aignó; Guillem Guiera; Señor de Taiada; Ardenc de Ripoll; Guadmir Morato de Ceguñolas; Elemar, presbítero y escribano; Ermemir, levita; Ramón Joan, levita; Trasoaro, levita; Bonfil Joan; Hememir, sacristán; Johan; Guifré; Ramón Borrell; Bonnucio Johan; Company Haelide; Gauzfred Sendred; Ramón Seniofred; Geribert, presbítero; Bonhome, presbítero; Lope, presbítero; Miró Queruc; Durand; Guillem presbítero; Hermemir, sacristán; Sunyer Borrell; Ermengol Oro; Geribert; Bonfil Henrici; Ramón Trasueri; Guillem Sinuarii; Olibà Miró; Bonfil Marco, juez. 1


En 1038 (7): Folc, vizconde de Cardona; Eribau, obispo de Urgell; Olibà, obispo de Vic; Guadall, obispo de Barcelona; Gombaldo, obispo; Heribaldo, vizconde; Bernardo Guifré; Olibà Miró; Bonfil Sallani; Adalbert Planarii; Bernardo Orsatoni; Bonfil Henrici; Ramón Trasueri; Heribaldo Richarii; Ermemir, levita y sacristán; Company Elies; Bonipar, presbítero; Geribert, presbítero; Lope, presbítero; Bonhome, presbítero; Gaucefred, presbítero; Durando, presbítero; Bonnuç Johan; Ramón, presbítero; Miró, levita; Ramón, clérigo; Ermemir, presbítero; S. Palciano, presbítero; Ermengol; Guillem; Geribert; Ramón, levita; Sunyer; Bernardo; Ponç Bonfil, clérigo, juez y escribano; Ermengol III, conde de Urgell; Guerau Ponç; Rambón Gombal; Ramón Guillem; Mir Guirreta; y Pere Bertran. En 1039 (8): Olibà, obispo de Vic; Eribau, prelado de Urgell; Ponç caput scole; Arnau, arcipreste; Ramón, archilevita; Udalguer; Seniofred; Guillem de Montanyola; Ramón, archidiácono de Vic; Adelaida. En 1040 (9): Eribau, obispo de Urgell -fallecido el 22 de octubre de 1040-. En 1044 (10): Ramón, archidiácono de Barcelona; Bonfil de Fals; Guitard, juez. 3. Linajes que formaron parte de la hueste, durante la regencia de Ermesenda, condesa de Barcelona. Los linajes que formaron parte de la hueste durante la regencia de la condesa de Barcelona, Ermesenda, fueron: Los condes de Cerdaña; y Guislabert, y obispo de Barcelona. 3.1. Linaje de los condes de Cerdaña. Guifré, perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de vizconde de Cerdaña. Fue hijo de Ledgarda. En el año 1035, Guifré y Ledgarda, como albaceas de Eldemar, efectuaron la donación al monasterio de “Santa María”, de Caserres de un alodio denominado “Tiurana”, unicado en el término de Caserres, y condado de Berga (11). Guifré ya estaba casado con Elisabet, cuando en el año 1038, los esposos donaron al monasterio de “Santa María”, de Serrateix los pueblos de “Soriguera” y la iglesia de “Sant Miquel” (12). 3.2. Linaje de Guislabert, obispo de Barcelona. Guislabert, perteneció al estamento eclesiástico desempeñando el cargo de obispo de Barcelona. En el año 1036, con el acuerdo del conde de Barcelona Ramón, Berenguer I, de su madre -ya difunta-, y de las condesas Ermesenda y Guisla, donó la iglesia de “Santa Eulia”, de Egara a la 2


canónica de Barcelona; así como concedió el derecho de sepultura en la catedral de Barcelona (13). En 1037, el obispo Guislabert donó a la canónica de la “Santa Creu”, la sexta parte de todos sus bienes personales, así como de los que podría tener en el futuro. En el mismo documento notarial, la condesa regente de Barcelona, Ermesenda, donó un solar también a la canónica de “Santa Cruz”, de un solar ubicado en Avinyò del Penedés (14). 4. La venta de los derechos condales de Ermesén a Ramón Berenguer I, sobre los condados y obispados de Gerona, Barcelona, Osona, y Manrresa. Presagiando el final de su vida, la condesa de Gerona, Ermesén, gestionó la venta de sus derechos sobre el condado y obispado de Gerona; el condado y obispado de Barcelona; el condado de Osona y Manresa; y obispado de Osona, a su nieto el conde de Barcelona, Ramón Berenguer I y su esposa Almodís. La venta fue realizada el 4 de junio de 1057, unos meses antes de que la condesa realizara su testamento (15). Derechos, que como especificaba el documento notarial, pertenecieron al conde Ramón Borrell I, su esposo, y abuelo de Ramón Berenguer I. 4.1. El paso de la Iglesia de Gerona a Barcelona. La condesa de Gerona, Ermesenda, especificó en el documento de venta del condado de Gerona, que igualmente procedió a la venta del obispado de la diócesis de Gerona, -cuya sede fue la iglesia de “Santa María”-, “con todos sus términos, límites y pertenencias”. Sobre el condado de Gerona, el texto ratifica que se incluían las dominicaturas condales, con todos sus términos y pertenencias (16). 4.2. La inclusión de la Iglesia de Menorca en la diócesis de Barcelona. El primer paso de la inclusión de la Iglesia de Menorca en la diócesis de Barcelona lo dio la condesa Ermengarda, al vender la titularidad del condado de Gerona a su nieto, Ramón Berenguer I. Antes del año 1045, el duque sarraceno Muiehid dejó ordenado en su testamento que las islas Baleares fuesen entregadas a la diócesis de Barcelona (17). Muiehid falleció en el año 1045 (18), y su testamento no se había hecho efectivo. Por lo que, tras la venta de los derechos sobre la diócesis de Gerona de Ermesenda, a su nieto Ramón Berenguer I, fue el obispo de Barcelona, Guislabert, quién se ocupó de dicha gestión con el duque sarraceno Aly ben Muiehid (19), entre el periodo comprendido entre junio de 1047 (20) y noviembre de 1058 (21). 3


La gestión fue llevada a cabo antes de diciembre de 1058, hecho que consta en el documento notarial de consagración de la catedral de Barcelona, que fue emitido el 18 de noviembre del año 1058, y no como señaló Barceló y Camarís, el 25 de diciembre de 1058 (22). Tanto Riudavets y Tudury, como Martí Camps referenciaron correctamente que la isla de Menorca no tenía obispado propio en el momento de su inclusión en el obispado de Barcelona (23). En el documento del acta de dotación de la Iglesia de Barcelona, firmada el 18 de noviembre de 1058, estuvieron presentes los obispos: Guifred de Narbona; Rayemball, (Arelatensis); Guillem de Urgell; Guillem de Osona; Berenguer de Gerona; Arnaldo de Elna; Paterno de Tortosa; y Guilabert de Barcelona. Además del conde de Barcelona, Ramón Berenguer I, y su esposa, la condesa Almodís (24). En dicho documento no se hizo ninguna mención a que la isla de Menorca tuviera obispado propio, tan sólo se generalizó sobre iglesias, clérigos y obispados, porque el documento incluía los obispados de Denia y Orihuela, los cuales pasaron a incluirse en el de Barcelona (25). Incluso en el documento fechado el 26 de diciembre de 1058, por el cual, el duque sarraceno Aly ben Muiehid confirmó el privilegio emitido por su padre antes de su muerte, en el que las iglesias de Menorca, -así como las de Mallorca, y los obispados de Denia y Orihuela- pasaban a pertenecer a la diócesis de Barcelona, no existe constancia de que Menorca tuviese obispado propio. El error radica en la breve explicación que Baucells et alii., introducen en el documento 977, puesto que el documento simplemente dice que el obispo Guislaber de Barcelona, intercedió para que las iglesias de las islas de Mallorca y Menorca no perteneciesen a la ciudad de Denia, sino al obispado de Barcelona (26). El documento 973 cita otro dato interesante, con respecto a la herencia carolingia de la casa condal de Barcelona. Se trata de la lucha contra el paganismo iniciada por los emperadores carolingios, antecesores de los condes de Barcelona, especialmente Luís el Piadoso (27). 5. Ramón Berenguer I. El conde de Barcelona, Ramón Berenguer I, heredó los hombres de su hueste, así como los linajes descendientes históricos que apoyaron a la casa condal de Barcelona desde época carolingia-catalana. Al comienzo de su gobierno tuvo que ganarse a los linajes que formaron parte de la hueste de su abuela Ermesenda, condesa de Gerona, Osona y Barcelona. Fueron años duros para el conde de Barcelona, puesto que la nobleza en principio se opuso a otorgar su fidelidad al joven conde, mientras viviese su abuela Ermesenda. Como ejemplo, fueron los casos de Guisla, vizcondesa de Cardona; Mir Geribert; Seniofred; Guisad; Ermesén, vizcondesa de 4


Gerona. (28). Otros, en cambio, como Guillem, hijo de Ermengarda, o Bernat Sunifred, apoyaron a Ramón Berenguer I, desde su inicio gubernativo (29). De modo que la estrategia utilizada por el conde de Barcelona para tener de su parte a los los linajes hereditarios fue utilizar la guerra contra los musulmanes (30). Y llegar a acuerdos con la Iglesia, protegiéndola, como ya había hecho su abuela Ermesenda (31). Ramón Berenguer I contrajo matrimonio en tres ocasiones. Su primera esposa fue Elisabet. La segunda fue Blanca ¿De Narbona o de Ampurias? Y la tercera fue Almodís de la Marca, madre de los condes herederos Ramón Berenguer II y Berenguer Ramón II (32). 6. Los hombres de Ramón Berenguer I (1041-1076). Los “fideles” del conde de Barcelona, Ramón Berenguer I, fueron los siguientes. Entre los años 1039-1050 (33): Adelaida -hija de Senegunda-. Entre los años 1038-1065 (34): Ermengol III, conde de Urgell; Guerau Ponç; Rambón Gombal; Ramón Guillem; Mir Guirreta; y Pere Bertrand. En el año 1045 (35): Adalbert, preboste; Berenguer, familiar de Guifred; Bonfil; Vetul; Berenguer, escribano. En el año 1046 (36): Olibà Miró; Bernardo Guifré; Bernardo; Bernardo, familiar de Amat de Claro Monte; Ramón, familiar de Guillem de Montcada; Gisbert, familiar de Miró; Fulch, familiar de Ermengol; Ramón Olibà; e Ysarno. En el año 1053 (37): Berenguer, obispo de Gerona; Guislabert, obispo de Barcelona; y Miró, presbítero. En el año 1054 (38): Guislabert, obispo de Barcelona; Guillem, obispo de Osona; Berenguer, obispo de Gerona; Ramón Guillem; Guifré, obispo de Narbona; Raimbaldo, arzobispo; Mirí, presbítero y escribano. En el año 1055 (39): Guifré, obispo de Narbona; Guislabert, obispo de Barcelona; Udalard, vizconde; Berenguer Ramón; Miró; Arnal Guitard; Guidad Sendred; Bernardo Amat; y Miró, presbítero y escribano; Bernardo, subdiácono; Adalbert Sendred; Bernardo Adalbert; Berenguer, archidiácono; Miró, sacerdote; Ermemir, presbítero; Miró, presbítero; Arlovino, sacerdote y escribano. En el año 1056 (40): Ponç Gerald; Ramón Fulcó; Berenguer, abad; Bernardo; Bernardo, levita; Guislabert, obispo de Barcelona; Guerall; Guillem, levita; Umbert; Guillem, obispo de Osona; Berenguer, obispo de Gerona; Viván, levita y escribano. En el año 1057 (41): Guillem, obispo de Osona; Andres, abad; Amat Eldrici; Udalard, vizconde; Berenguer, abad; Gerall, levita y sacristán; 5


Ramón Guifré; Miró, presbítero; Guillem, levita; Pere Geral; Gaucelm Arnall; Joan, levita; Guanalgaudi de Albars; Udalgar; Pere, abad; Berenguer, levita; Miró, sacerdote; Ponç, caput-scole; Mellemar, sacerdote; Ermemir, presbítero; Adalbert Guitard; Guillem Borrell; Bonfil Sanle; Ramón, levita; Guillem Bernard de Odena; Miró Foget; Guillem Belarot; Guillem Miró de Narbona; Rodgar Ponç de Narbona; Guillem Lobatón; Ramón Lobeti; Guitard Miró; Guillem Guillem de Taradel; Arnall Bernardo; Ramón Ermemir; Guillem Bonfil; Bernardo Guanalgaudi; Miró Amalrici; Geribert Guitard; Folcrandus, levita; Bernardo Guifré; Ramón, abad; Arnall, archilevita; Girbert Mir; Guitard, levita y juez; Guillem, juez; Pere, presbítero y capellán del conde Ramón Berenguer I; Guillem, obispo de Vic; Udalguer; Umbert Odó; Joan de Santa María, clérigo; Berenguer, obispo de Gerona; Guislabert, obispo de Barcelona; Guillem, obispo de Osona; Arnall, obispo de Marsella; Guillem Ponç; Guiller Berenguer; Ramón Guifré; Gaucefred Ponç; Ramón Arnust; Joan, levita; Berenguer, levita; Sunyer, monje, presbítero, y escribano. En el año 1058 (42): Guifré, arzobispo de Narbona; Rayemball, arzobispo (Arelatensis); Guillem, obispo de Urgell; Guillem, obispo de Osona; Berenguer, obispo de Gerona; Arnald, obispo de Elna; Paterno, obispo de Tortosa; Guislabert, obispo de Barcelona; Miró, presbítero; Ramón de Orts, presbítero; Bernardo, presbítero; Guillem, presbítero; Guillem, presbítero; Arnald, presbítero; Ramón de San Jacobo, presbítero; Pere de Palomera, presbítero; y Pere de Bages, notario público de Barcelona; Froterio, obispo; Arloví, sacerdote y escribano. En el año 1063 (43): Geribert; Bonhome; Ramón; Guillem Llobató, baile del monasterio de “Sant Pol”, de Mar; Ermengol, preboste; Umbert Od; Guillem Sendred; Bernardo Asolf; Geral Carbonell; Bernardo Berenguer; Guitard Marcuç; Umbert; Guillem; Ponç; Guilabert; Guitard, juez; Ermengol, presbítero; Guitard, levita y juez; Guillem, monje y escribano. En el año 1066 (44): Bernat,-hijo de Ermesenda-; Guillem, vizconde de Rocabertí; Guillem II, conde de Besalú; Bernat Tallaferro, -hermano de Guillem II, conde de Besalú-. En el año 1067 (45): el obispo de Urgell; abad de Ripoll; Ramón de Cervera; Guillem de Anglesola; Ramón de Guardia; Amat de Claramunt; Pedro Ramón de Galcerán de Pinós; Ermengol IV, conde de Urgell, -llamado el de Gerp-; vizconde de Cardona; Pere Alamany; Aubert de Castellauli; Galcerán de Rosanes; Baró; Miró de Vallmanya; Ramón de Boixadors; Guillem de Anglesola; Pere de Mortitillden. Entre los años 1069 y 1071 (46): Bernat Odó de Aniorte, padre de Beltrán. Entre los años 1066-1076 (47): Ermengol IV, conde de Urgell.

6


En el año 1076 (48): Renart Amat; Sexeti; Guillem Bernard de Odena; Deusdedit; Renard Guillem; Bernard Ramón de Camarasa; Gerall; Combald Miró; Arnal Miró; y Miró Donuç, escribano. 7. Linajes que formaron parte de la hueste del conde de Barcelona. Los personajes que formaron parte de la hueste de Ramón Berenguer I, conde de Barcelona, fueron los siguientes: Los condes de Berga; condes de Urgell; conde Servusdei; vizcondes de Gerona; príncipe de Olérdola; condes de Cerdaña; condes de Pallars-Subirats; vizcondes de Ager; condes de Besalú; condes de Carcasona; señores de Peralada; vizcondes de Barcelona; vizcondes de Cardona; Guillem, obispo de Urgell; Oliba, obispo de Vic, abad de Ripoll y de Cuixá; Guillem, obispo de Vic; Suñer, obispo de Osona; Guillem de Cerdaña, obispo de Urgell; Pedro Ansúrez, señor de Valladolid; Alemany de Cervelló; Ramiro I, rey de Aragón; Ponç Ermemir, sacristán de la catedral de Barcelona; Guislabert, obispo de Barcelona; Oleguer, obispo de Barcelona; Geribert Sunyer; Queralt; Gombau; Vives, obispo de Barcelona; Berenguer, obispo de Barcelona; Guera Alemany; Guardia; Cervera; Altavilla o Guiscardo; Pere Roger, obispo de Gerona. 7.1. Linaje de los condes de Berga. Bernat Guifré perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de conde de Berga. En el año 1048 donó al monasterio de “Santa María”, de Serrateix, de una masía ubicada en “Rialp”, perteneciente al término e “Vallcebre”, y condado de Berga (49). En el año 1050, vendió a Hug, unos terrenos de su propiedad, junto a la masía denominada “Barrals”; y la iglesia de “Sant Andreu”, excepto las masías de “Rodalet” y “Batrusques”, todos ubicados en “Villamarí” (50). El conde de Berga, Bernat, tuvo un hermano llamado Berenguer, que desempeñó el cargo de obispo de Gerona. Ambos pactaron en el año 1050 una conveniencia con Guillem, obispo de Urgell, comprometiéndose a guerrear contra el conde Guifré I de Cerdaña (51). Bernat Guifré había fallecido antes del 19 de junio de 1052, fecha en que sus albaceas testamentarios -Berenguer, hermano de Bernat Guifré y obispo de Gerona; Dalmau, vizconde; Hug Bernat; Ramón renard; Bernat Ricolf; Ecard Ramón; y Mir, abad-, donaron en su nombre a la sacristía del monasterio de “Santa María”, de Serrateix varios alodios ubicados en el lugar de “Rialb”, perteneciente al término de “Vallcebre”, y condado de Berga; además de una masía habitada, ubicada en “Fals”; otra masía ubicada en “Caserres”, habitada por Sunyer Oleguer (52).

7


7.3. Linaje de los condes de Urgell. Los personajes que formaron parte de la casa condal de Urgell fueron: Ermengol III; y Ermengol IV. 7.3.1. Linaje de Ermengol III, conde de Urgell. Ermengol III, pertenció al estamento nobiliario, detentando el título de conde de Urgell. Fue hijo de la condesa Constancia y del conde Ermengol II, de Urgell. Entre los años 1039 y 1065 juró fidelidad a Berenguer Ramón I, conde de Barcelona (53). Ermengol III, pagó en el año 1048, una serie de impuestos a la iglesia de “Santa María” de Urgell, el día de Pascua, acompañado de su madre Constancia, del obispo Guillem, y del vizconde Mir (54). En el año 1064, el conde Ermengol III, fue nombrado gobernador de Barbastro, junto a Guillem de Montreuil (55). Y ese mismo año juró fidelidad a Ramón Berenguer I (56). 7.3.2. Linaje de Ermengol IV, conde de Urgell. Ermengol IV, perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de conde de Urgell. Fue hijo de Ermengol III y la condesa Adelaida de Besalú. Ermengol IV tuvo una hermana llamada Elisabet, que contrajo matrimonio con Guillem Ramón I, conde de Cerdaña. Por lo tanto el conde e Urgell, Ermengol IV fue cuñado del conde de Cerdaña, Guillem Ramón I (57). 7.4. Linaje de Eribau, obispo de Urgell y vizconde de Osona. Eribau, perteneció al estamento nobiliario y eclesiástico, detentando el título de conde vizconde de Osona, y desempeñando el cargo de obispo de Urgell. El 22 de octubre del año 1040 realizó su testamento, siendo sus albaceas la condesa de Barcelona, Ermesenda; Ramón, archidiácono de Gerona; Guillem, abad de “Sant Vicenç”, de Cardona; Adalbert Seniulf; Bonfil de Falcs; Arnau Miró; Erimany Miró; Sunifred, sacristán; y Oriol, clérigo. Tuvo una hermana que se llamó Armaltrudis, madre de un varón. Firmaron como testigos de su testamento: Senfred de Cardona; Arnald Miró; Onfred Dac; Bonfil de Falcs; Guillem, abad de “Sant Vicenç”; Borrell Guibert, “scolaticus” (58).

8


7.5. Linaje de Guillem, obispo de Urgell. Guillem perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de obispo de Urgell, en el año 1049. Su nombre aparece en el testamento de Suñer, archidiácono realizado el 21 de mayo de 1049, a quién legó un mulo de color negro (59). 7.6. Linaje de Servusdei, conde. Servusdei perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de conde. Había fallecido en el año 1041, puesto que el 28 de abril de 1041, sus albaceas vendieron a Guillem, -hijo de Guanalgaud-, un terreno denominado Antunyà”, ubicado en la parroquia de “Sant Pere”, de Roda (60). 7.7. Linaje de Oliba, obispo de Vic, y abad de Ripoll y de Cuixá. Olibà perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando los cargos de obispo de Vic, abad del monasterio de “Santa María”, de Ripoll; y del monasterio de Cuixà. Falleció en el año 1046, y su muerte se dio a conocer mediante una encíclica mortuoria (61). 7.8. Linaje de Ponç, vizconde de Gerona. Ponç perteneció al estamento nobiliario, desempeñando el cargo de vizconde de Gerona. Fue hijo de Guerau y de Ermesén. Juró fidelidad a los condes de Barcelona entre 1050 y 1058 (62). 7.9. Linaje de Guillem, obispo de Vic. Guillem perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de obispo de Vic en el año 1049. Su nombre aparece en un documento testamentario fechado el 21 de mayo de 1049, por el que el testador, Suñer, archidiácono le dejó ciertos bienes (63). 7.10. Linaje de Mir Geribert, príncipe de Olérdola. Mir Geribert, perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de príncipe de Olérdola y se enfrentó en reiteradas ocasiones a los condes de Barcelona (64).

9


7.11. Linaje de Sunyer, obispo de Osona. Suñer perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de obispo de Osona, en el año 1049. Tuvo una relación directa con el archidiácono Suñer, quién le dejó encargado en su testamento, fechado el 21 de mayo de 1049, de la administración de los bienes de su mujer, y de sus hijos (65). 7.12. Linaje de los condes de Cerdaña. Los personajes que formaron parte de la casa condal de Cerdaña fueron: Ramón; Guifré I, Guifré de Cerdaña; Guillem Ramón I, y Guillem de Cerdaña. 7.12.1. Linaje de Ramón, conde de Cerdaña. Ramón perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de conde de Cerdaña. Estuvo casado con Adala. En el año 1046, los esposos donaron al monasterio de “Santa María”, de Serrateix, un alodio denominado “Poble de Corts”, ubicado en la parroquia de “Santa María” de Talló (66). 7.12.2. Linaje de Guifré I, conde de Cerdaña. Guifré I, perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de conde de Cerdaña, en el año 1050. Tuvo como opositores a Bernat I, conde de Berga, y a su hermano Berenguer, quienes firmaron un pacto con Guillem, obispo de Urgell, para hacer guerra contra Guifré (67). 7.12.3. Linaje de Guifré de Cerdaña, monje del “Canigó”. Guifré de Cerdaña murió antes del 31 de julio del año 1050, siendo monje en el monasterio del “Canigó”. Su muerte fue comunicada mediante una encíclica mortuoria (68). 7.12.4. Linaje de Guillem Ramón I, conde de Cerdaña. En el año 1069, el conde Guillem Ramón I, fue dispensado de prestar homenaje de fidelidad vasallática a Guillem de Cerdaña, obispo de Urgell (69). En el año 1070 contrajo matrimonio con Elisabet de Urgell, hermana del conde de Urgell, Ermengol IV (70).

10


7.12.5. Linaje de Guillem de Cerdaña, obispo de Urgell. Guillem de Cerdaña perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de obispo de Urgell. Entre el periodo cronológico de 1060 a 1075, el obispo de Urgell prestó juramento de fidelidad al conde Guillem Ramón I, de Cerdaña. Guillem de Cerdaña fue hijo de la condesa Guisla (71). 7.13. Linaje de los condes de Pallars-Subirats. Los personajes que formaron parte de la casa condal de PallarsSubirats fueron: Artau I; y Ramón IV. 7.13.1. Linaje de Artau I, conde de Pallars-Subirats. Artau I, perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de conde de Pallars en el año 1058. Antes del 27 de enero de 1058, el conde de Pallars-Subirats, Artau I, pactó el acuerdo matrimonial entre él y Llúcia, hermana de Almodís, condesa de Barcelona, y esposa de Ramón Berenguer I. Por lo tanto, Artau I fue cuñado de Ramón Berenguer I (72). El matrimonio formado por Artau y Llúcia, tuvieron un hijo llamado Ot, que fue santificado (73). Artau falleció en el año 1076 tras haber invadido y saqueado Isona (74). 7.13.2. Linaje de Ramón IV, conde de Pallars-Subirats. Ramón IV, perteneció al estamento nobiliario detentando el título de conde de Pallars-Subirats en el año 1060. Estuvo casado con Valença (75). En el año 1075, los esposos enfeudaron el castillo de “Mur”, ubicado en “Guardia de Noguera”, a Ramón Pere, además de encomendarle los castillos que ya tenía (76). 7.14. Linaje del vizcondado de Ager. Arnau Mir de Tost perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de vizconde de Ager, señor de las dominicaturas de: “Àger”, “Agulló”, “Aspremont”, “Torres de Cas”, “Claramunt”, “Corçà”, “Espadilla” o “Quermanço”, “Sant Llorenç de l´Espinalt”, “Fontdepou”, “Mallabecs”, “Millà”, “Montclús”, “Montesquiu” o “Puig de Ludel”, “Nascomú”, “Montlleó”, “Oroners”, “Pedra”, “La Régola”, “L´Ametlla” i “Colobó” (77).

11


Arnau Mir de Tost consiguió que la abadía de “Sant Pere” de Ager, dependiese directamente de Roma, por bula otorgada el 15 de abril del año 1060 (78). Arnau Mir de Tost fue cuñado del vizconde de Castellbó (79). Estuvo a las órdenes de su señor Ermengol III, participando junto a él, en la batalla de Barbastro, en el año 1064 (80). Fue padre de una hija llamada Letgarda, que contrajo matrimonio con Guerau Ponç de Cabrera, que a su vez fueron padres de un varon llamado Guerau Ponç (81). Fueron hombres de confianza de Arnau Mir de Tost: Galceràn Erimany, Bernat Transvar, Bernat d´Àger, Berenguer Isarn, Bertran Borrell, Dalmau Bernat, Seniofred Agamir, Miró Borrell, Dalmau Bernat, Seniofred Agamir, Miró Borrell, Ramon Guillem de Joval, Arnau Ermomir, Renyer Gramàtic, Berenguer Atinard, Pere Bernat, Bernat Atinard, Ramon i Guillem de Cabodeyz, Bertrán Sunyer, Bernat Lulla, Erall Bernat i Bernat Gauzbert (82). Y al final de su vida, Arnau Mir de Tost fue propietario de los siguientes castillos (83): “Mamagastre” o “Malagastre”, “Marcobau”, “Claramunt”, “Comiols”, “Sant Jaume de Cas”, “Pedra”, “Peramola”, “Vall-llebrera”, “Cubells”, “Camarasa”, “Montanyana”, “Benavent de Pallars”, “Llimiana”, “Mur”, “Areny”, “Lasguarres”, “Alasquarre”, “Capella”, “Falces”, “Viacamp”, “Locars”, “Pilçà”, “Purroi”, “Santa Linya”, y “Queralt”. 7.15. Linaje del señorío de Valladolid. Pero Ansúrez perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de señor de Valladolid. Fue abuelo del conde de Urgel, Ermengol VI (84). 7.16. Linaje de los condes de Besalú. Los personajes que formaron parte de la casa condal de Besalú fueron: Guillem I; y Bernat II. 7.16.1. Linaje de Guillem I, conde de Besalú. Guillem I, perteneció al estamento nobiliario, detentando eltítulo de conde de Besalú. Fue hijo de Bernat “Tallaferro”. El 25 de febrero de 1058 Guillem I, donó unas masías en “Ossinyà” y en “Pidra”, a favor del altar de “Sant Bertomei”, ubicado en la capilla del castillo de Besalú (85).

12


7.16.2. Linaje de Bernat, conde de Besalú. Bernat II, perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de conde de Besalú. Estuvo casado con Sancha. Durante el periodo comprendido entre 1066 y 1069, el conde de Besalú, Bernat II, juró fidelidad a su esposa la condesa Sancha, a cambio de mantener el honor que le donó, sin tomar nada del mismo (86). 7.17. Linaje de Guerau Alemany. Guerau Alemany estaba casado con Ermengarda. En septiembre del año 1068, los esposos vendieron un terreno yermo, ubicado en el término de “Vinyals”, y condado de Barcelona, que poseían por herencia, a Ramón Domnuç (87). En 1073, los esposos, Guerau Alemany y Ermengarda compraron al matrimonio formado por Bonfill Miró y Guisla, dos terrenos ubicados en el lugar de “Matases”, perteneciente al término de Desvern, y condado de Barcelona (88). 7.18. Linaje de Cervelló. Alemay de Cervelló fue hijo de Hugo de Cervelló, difunto en el año 1045, y de Eliarda de Gelida. Alemany de Cervelló estuvo casado con Sicarda, -hija del difunto vizconde Guerau de Cabrera-. Los esposos Alemany de Cervelló y Sicarda vendieron en agosto del año 1045, a Bonpar, un terreno yermo ubicado en “Mont Pedrós”, perteneciente al término del castillo de Cervelló, y condado de Marcelona (89). Durante el perido comprendido entre 1046 y 1062, Alemany de Cervelló juró fidelidad vasallática al obispo de Vic, Guillem Balsareny (90), al igual que su esposa Sicarda, vizcondesa de Cabrera (91). 7.19. Linaje de Ramiro I, rey de Aragón. Ramiro I, perteneció a la realeza. Fue rey de Aragón, descendiente directo de Sancho III, rey de Pamplona. El 24 de febrero de 1049, donó el castillo de “La Jilguera” con todos sus habitantes y términos, a Senyer Jozfred, con motivo de su bautismo, en agradecimiento por su servicio (92). 7.20. Linaje de los condes de Carcasona. Ramgarda de la Marca perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de condesa de Carcasona. Fue hija de la condesa Amelia. Alrededor 13


del año 1067, la condesa Ramgarda de la Marca, juró fidelidad vasallática al conde de Cerdaña, Guillem Ramón I (93). 7. 21. Linaje de Ponç Ermemir, sacristán de la catedral de Barcelona. Ponç Ermemir, perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de sacristán de la catedral de Barcelona. En julio del año 1075, Ponç Ermemir fue propietario de una parte de un viñedo ubicado en “Padols”, que donó a cambio de setenta mancusos, a la familia de Bernat Ramón (94). 7.22. Linaje de Guislabert, obispo de Barcelona. Guislabert perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de obispo de Barcelona, durante un amplio periodo de años, que abarcaron desde la regencia de la condesa de Barcelona, Ermesenda, en el año 1036, hasta 1062. El 8 de enero de 1041, el obispo de Barcelona, junto a los abades de “Sant Cugat del Vallés” y “Sant Llorenç del Munt”, llevando a cabo el testamento de Sendred Adalbert, donaron a Doda, unos alodios ubicados en las parroquias de “Santa María”, de Caldes; y “Sant Feliu”, d´Arraona, pertenecientes al condado de Barcelona (95). A finales de enero del mismo año, el obispo Guislaber donó a la canónica de Barcelona, de “Santa Creu i Santa Eulàlia”, las parroquias de “Santa María de Llinars”; “Sant Sadurní de Collsabadell”, “Sant Joan de Sanata”; y “Santa María de Vulpelleres”, todas ellas ubicadas en la comarca del Vallés, y condado de Barcelona (96). En noviembre del mismo año 1041, Guislabert donó a los esposos Miró Geribert y Guisla, -padres de dos hijos que desempeñaron el oficio de clérigos en la catedral de Barcelona-, el castillo de “Ribes”, situado en el término de Olérdola, y condado de Barcelona; a cambio Guislabert retuvo el castillo de “Sitges”, y la mitad de las viñas del castillo de “Ribes” (97). En el año 1043, el obispo Guislabert, solicitó de Guifré, de Cerdaña, arzobispo de Narbona, su apoyo personal y el del concilio de Narbona, en la querella contra Umbert Odó, para que Odó retornase las cuatro iglesias que retenía indebidamente (98). En 1046, el obispo, empeñó al preboste Ramón, unos terrenos -en feudo-, a cambio de unas viñas, ubicadas en “Montjüic” (99). Igualmente, el obispo donó al sacerdote Sunifred, un molino con casas, tierras, eras de trillar y arbolado, situado en el lugar de “Merdàs”, parroquia de “Sant Esteve de Vilanova”, comarca del Vallés, y condado de Barcelona (100). En 1048, el obispo donó a la catedral de Barcelona un tercio de un alodio consistente en tierras, viñedos, fuentes, casas y arbolado, ubicados 14


en el lugar denominado “Enforcats”, y otro de ellos junto a la iglesia de “Sant Pau”, bajo el “Montjüic”, en Barcelona (101). En 1052, Guislabert donó a Guifré Joan, un terreno ubicado en “Torturola”, perteneciente al condado de Barcelona, para que plantase en él viñas, durante un periodo de siete años (102). En el año 1054, el obispo de Barcelona donó de por vida, al matrimonio formado por Geribert y Estregad, unas casas ubicadas en el término de “Premià”, perteneciente a la comarca del “Maresme”, y condado de Barcelona (103). Ese mismo año, el obispo realizó otra donación a Sunifred Bonfil, de oficio sacerdote, consistente en un terreno yermo, ubicado muy cerca de la iglesia de “Santa Cecilia”, perteneciente al término de “Pedralbes”, y condado de Barcelona (104). En 1055, Guislabert donó -a censo-, el castillo de “Banyeres”, ubicado en la comarca del “Baix Penedés”, a Mir Sunifred y su esposa Quixol, y sus descendientes (105). Guislabert fue propietario de la iglesia de “San Salvador”, ubicada en el lugar de “Polinyà”, comarca del Vallés, y condado de Barcelona, con sus alodios, tierras y viñedos, que donó a la catedral de Barcelona (106). En el año 1057, el obispo junto a los esposos Mir Geribert -príncipe de Olérdola-, y Guisla, -padres de un hijo llamado Bernard-, la torre de “Miralpeix”, -que en aquel momento se hallaba inhabitable-, ubicada en el término del castillo de “Rives”, cercana al mar. La donación fue realizada mitad en alodio y mitad en feudo, a Arnau Arloví (107). Un año después, en 1058, Bernat Ramón donó en permuta al obispo Guislabert, un terreno ubicado en el suburbio de la ciudad de Barcelona, en un lugar denominado “Vilanova”, cercano a la iglesia de “Sant Cugat” (108). Guisla, -viuda del príncipe de Olérdola, Mir Gieribert, e hija del también difunto Gombau de Besora; y madre, de Gombau, Arnau y Ramón-, recibió por donación de Guislabert, obispo de Barcelona el feudo que tenían su padre y marido sobre el castillo de Ribes, y las parróquias de “Sant Boi”, “Madrona”, “Sant Jaume de Barcelona”, “Sant Joan D´Espí y Sant Boi”, “Santa Perpètua de Mogoda”, “Sant Sadurní de Palau Dalmanla” (Montornés), “Sant Genís de L´Ametlla”, “Sant Andreu de Samalús”, “Vilanova (de la Roca), y “Sant Feliu de Codines”, además de un feudo en el condado de Osona y la parroquia de “Santa Eulalia de Roncana”, a cambio de la fidelidad vasallática de ella y sus descendientes, y de que establecieran un clérigo en la iglesia de la “Santa Creu i Santa Eulalia” (109). El 3 de junio del año 1062, el obispo de Barcelona Guislabert ya había fallecido, siendo leído su testamento, ante el altar de “Sant Climent”, de la iglesia de “Santa María del Pí”, de Barcelona, en el que legó además de bienes muebles, las iglesias de “Sant Miquel de Monteserrat”, 15


“Monelelles”, “Collbató”, los castillos de “Cabrera”, “Castellet”, a la catedral de Barcelona y a “Sant Cugat del Camí”, entre familiares y allegados (110). 7. 23. Linaje del señorío de Peralada. Ponç I perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de señor de “Peralada”. Tuvo un hijo segundogénito, llamado Berenguer, que fue quien heredó la villa de Peralada. Fue abuelo de Ponç Hug (111). 7.24. Linaje de los vizcondes de Barcelona. Guisla perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de vizcondesa de Barcelona. En el año 1041 Guisla acordó con los canónigos de la iglesia de la “Santa Creu i Santa Eulalia” de la catedral de Barcelona, tener en feudo las iglesias de “Santa María de Llinars”, “Sant Joan de Sanata”, “Sant Sadurní de Collsabadell” y “Santa María de Vullpelleres”, a cambio del pago anual de una medida de cereales, que debía abonar para la festividad de “Todos los Santos” (112). Guisla estuvo casada con Udalard, vizconde de Barcelona. Los esposos compraron en el año 1053 a Bernat Bonfill y su esposa Adalgarda, un terreno plantado de viña, ubicado en la parroquia de “San Genís d´Aguadells”, perteneciente al condado de Barcelona (113). Y a finales del mismo año 1053, efectuaron una nueva compra de terreno, con palomar, en el lugar de “Agudells”, del condado de Barcelona (114). En el año 1056, los esposos vizcondes de Barcelona, vendieron a Bremón, un terreno de viñedo, ubicado en la parroquia de “Sant Genís d´Agudells”, del condado de Barcelona (115). A principios de 1057, los esposos Udalard y Guisla vendieron a Bremón un terreno y la mitad de un palomar en el término de “Agudells”, perteneciente al condado de Barcelona (116). Un més después, los vizcondes compraron un alodio consistente en una masía, con casas, huertos, tierras, viñedos, arbolado, prado y pastizales, ubicado en el término de “Sant Genís de Agudells”, perteneciente al condado de Barcelona (117). Ese mismo año de 1057, vendieron en dicha ocasión dos masías, ubicadas en el término de “Sant Genís d´Agudells”, y condado de Barcelona (118). Diez años después, en septiembre de 1067, los vizcondes de Barcelona vendieron un terreno situado en la parroquia de “Sant Vicenç” de Sarriá, en el condado de Barcelona, a Berenguer Adroer, que pagó por ello 21 mancusos de oro puro (119).

16


7. 25. Linaje de Geribert Sunyer. Geribert Sunyer perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de sacerdote. En el año 1051, compró un terreno plantado de viñedos en el lugar denominado “Fornells”, perteneciente a la parroquia de “Sant Andreu de Palomar”, en el condado de Barcelona (120). En 1057, el sacerdote adquirió de nuevo en el mismo lugar de “Fornells”, otro terreno plantado de viña, al matrimonio compuesto por Vives Bonhome y Bonadona (121). 7. 26. Linaje de Queralt. Guillem Bernat de Queralt, estuvo casado con Ermesenda. En el año 1056, el matrimonio donó al sacerdote Bernat Bonfill, representante de la catedral de Barcelona, un terreno ubicado intramuros de la ciudad de Barcelona, muy cercano a la iglesia de “Sant Just i Sant Jaume, apóstol”, a cambio de la remisión de sus pecados, así como los de sus parientes (122). En el año 1058, las tierras que habían sido propiedad del matrimonio formado por Guillem Bernat de Queralt y su esposa Ermesenda, fueron de nuevo vendidas al preboste Ermemir (123). 7. 27. Linaje de Gombau. Ramón Gombau estuvo casado con Guisla. Los esposos vendieron el 29 de junio de 1061 un solar heredado de sus padres, situado en el burgo de Barcelona (124). 7. 28. Linaje de Dalmau. Ramón Dalmau perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de clérigo de Barcelona. En el año 1076 compró a los vizcondes de barcelona, -Udalard y Guisla-, un alodio consistente en unas torres, casas, huertos y arbolado ubicado intramuros de la ciudad de Barcelona (125). 7. 29. Linaje de Vives, obispo. Vives perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de obispo en el año 1062. Posiblemente sustituyera al obispo de Barcelona Guislabert que había fallecido en 1062 (126).

17


7. 30. Linaje de Berenguer, obispo de Barcelona. Berenguer perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de obispo de Barcelona entre 1063 y 1069. En 1064, el obispo Berenguer donó a Mir Ervigi y a su esposa Estefanía un terreno con bosque, ubicado en el lugar de la “Rovira”, perteneciente al término de “San Esteve de Vilanova”, y condado de Barcelona (127). En el año 1067, donó al levita, Company Tudiscle, un solar con sus casas, ubicado en el lugar de “Mont Raber”, intramuros de la ciudad de Barcelona, con la condición de que construyese viviendas para habitarlas (128). En el año 1069, el obispo Berenguer permutó con los esposos Sunifred y Ermengarda, ciertos alodios propiedad de la catedral, ubicados en las parroquias de “Santa Agnès de Malanyanes”, “Sant Sadurní de la Roca” y “Sant Pere de Rubí”, ubicados en la parroquia de Santa Eulalia del rio Merdàs; en el condado de Urgell; en Solsona; y en “Olius” (129). Y durante el periodo comprendido entre 1063 y 1069, el obispo Berenguer donóa a la catedral de Barcelona, unas casas ubicadas intramuros de la ciudad de Barcelona, junto a la iglesia de “Sant Miquel” (130). 7. 31. Linaje de Umbert, obispo de Barcelona. Umbert perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de obispo de Barcelona durante los años 1072 a 1075. Desde el momento de su incorporación, el obispo desarrolló una intensa actividad de compraventa y, donaciones a lo largo del ejercicio del año 1072. En el año 1072, el obispo Umbert donó a los esposos Sunifred Baruç y Beleca, un terreno ubicado en el lugar de “Trull comtal”, ubicada en la parroquia de “Sant Viceç de Sarriá”, perteneciente a la iglesia de “Sant Miquel”, de Barcelona (131). Ese mismo año, el obispo Umbert, donó a Domnuç Miró y a sus descendientes un terreno ubicado en el burgo de Barcelona, cercano a la iglesia de “Sant Cugat” (132). En febrero de 1072, el obispo Umbert, junto a Vivà, -preboste de la canónica de la “Santa Creu”-, donaron a Salomó Miró un terreno yermo ubicado en el lugar de “Montjuïc”, para que lo plante de viñedos durante un periodo de siete años (133). En mayo Umbert, donó a Ramón Sendred un alodio ubicado en “Santa María de Cornellá”, y perteneciente a la parroquia de “Sant Joan” y condado de Barcelona (134). En junio de 1072, el obispo vendió a Adroer un terreno situado en el lugar de “Trullols”, perteneciente de condado de Barcelona, por 160 mancusos de oro puro (135). En 1074, el obispo y el colegio de curas de Barcelona, conjuntamente, realizaron varias donaciones. El 6 de marzo donaron al 18


matrimonio formado por Adalbert y Livol un viñedo ubicado en el término de “Samalús”, comarca del Vallés y condado de Barcelona (136). Con fecha de 8 de marzo, efectuaron la donación de un terreno para que fuese plantado de viñedos, a Guillem Guifré. El terreno se hallaba situado en el lugar de “Bederrida”, perteneciente a la parroquia de “Sant Vicenç” y condado de Barcelona (137). El 17 de marzo de 1074, el obispo Umber, conjuntamente con los curas de “Santa Creu i Santa Eulalia” de Barcelona, y el abad Andreu, en representación delmonasterio de “Sant Cugat”, vendieron a Arnau Geribert unos terrenos mixtos, -cultivados y yermos-, con sus eras de trillar, arbolado, cepos, y huertos ubicados en el lugar denominado “Llerona”, perteneciente a los términos del “Pí”, “La Riera” y “El Mural”, en la comarca del Vallés y condado de Barcelona (138). El 14 de abril de 1074, el obispo de Barcelona, conjuntamente con Ponç, -sacristán de la catedral de Barcelona-, donaron al preboste Martí y a Guisball varios terrenos mixtos -de cultivo y yermos-, para labor, ubicados en el término de “Banyols”, cercano a la “Torre d´Emma”, en el condado de Barcelona (139). En febrero del año 1075, el obispo de Barcelona donó -durante un periodo de siete años-, a Pere Gotmar y su esposa Aissulina, y a sus descendientes, un terreno para plantar de viñedos, ubicado en el lugar de “Bederrida”, en elcondado de Barcelona (140). Ese mismo año, el obispo Umbert donó a Geribert Guitard varios alodios consistentes en casas, terrenos, viñedos, arbolado y un molino, ubicados en los lugares de “Granollers”, “Canovelles”, “Banyols”, y “Cornellá”, todos pertenecientes al condado de Barcelona (141). 7.32. Linaje de Guardia. Ramón Bernat de Guardia intervino el 6 de julio de 1048 como albacea de la ejecución testamentaria de Reinald Bonfill, juntro con otros albaceas, quienes entregaron al monasterio de “Sant Joan de les Abadeses” una masía denominada “Puigmal”, habitado por Vidal; así como la masía “Rovira”, habitada, igualmente, por Sunyer. Ambas masías ubicadas en la parroquia de “Sant Martí de Puigmal”, condado de Ripoll (142). 7. 33. Linaje de Cervera. Hugo Dalmau de Cervera fue uno de los magnates que vivieron durante en el gobierno del conde de Barcelona, Ramón Brenguer I (143).

19


7. 34. Linaje de Altavilla o Guiscardo. Robert de Altavilla o Guiscardo (1015-1095), procedía de origen normando. Perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de duque de Apulia, que le fue concedido por el papa Nicolau II (144). 7.35. Linaje de los vizcondes de Cardona. Ramón Folc, perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de vizconde de Cardona desde el año 1040. Fue hijo de Guisla. Formó parte del grupo de “fideles” de la condesa de Gerona, Ermesenda, en todas las posesiones del condado de Gerona, que había recibido de la condesa (145). Estuvo casado con Ermesenda, cuando el matrimonio donó en el año 1061 a Otó, una propiedad denominada “d´en Brui” (146). Entre los años 1065 y 1066, Ramón Folc, vizconde de Cardona permutó con Ramón Sunifred y su esposa Ermengarda, un terreno de su propiedad ubicado en el lugar de “Enfesta”, perteneciente al término de “Calonge”, por el alodio de la “Torre de Vidal Triter”, ubicada en el castillo de Mirambell (147). En 1071, Ramón Folc, permutó otra de sus propiedades. Se trataba de un alodio ubicado en “Sant Andreu del Palomar”, perteneciente al condado de Barcelona, que intercambió con Isar, por dos masías denominadas “Fussimanya” y “Garriga”, ambas situadas en la parroquia de “Savassona” (148). En 1074, el vizconde de Cardona, Folc, donó a Arnau Guifré unos terrenos -con su diezmo-, ubicados en el castillo de “Tagamanent” (149). 7. 36. Linaje de Pere Roger, obispo de Gerona. Pere Roger, perteneció al estamento nobiliario y eclesiástico, detentando el título de conde de Carcasona, y desempeñando el cargo de obispo de Gerona en el año 1051. Fue hermano de la condesa de Barcelona, Gerona y Osona, Ermesén (150). 8. Conclusiones. En este trabajo se han querido demostrar dos líneas de investigación. En primer lugar, que la Iglesia de Menorca pertenecía desde el periodo carolingio-catalán a la diócesis de Gerona, por tanto, el primer paso para su inclusión en la diócesis de Barcelona, fue llevado a cabo por la condesa de Gerona, Ermesén, abuela del conde de Barcelona, Ramón Berenguer I, al vender la titularidad de sus derechos sobre el condado de Gerona, y sobre la diócesis de Gerona, el 4 de junio de 1057, a los condes 20


de Barcelona, Ramón Berenguer I y si esposa Almodís. Antes del año 1045, el duque sarraceno Muiehid dejó ordenado en su testamento que las islas Baleares fuesen entregadas a la diócesis de Barcelona. Muiehid falleció en el año 1045, y su testamento no se había hecho efectivo. Por lo que, tras la venta de los derechos sobre la diócesis de Gerona de Ermesenda, a su nieto Ramón Berenguer I, fue el obispo de Barcelona, Guislabert, quién se ocupó de dicha gestión con el duque sarraceno Aly ben Muiehid, entre el periodo comprendido entre junio de 1047 y noviembre de 1058. La gestión fue llevada a cabo antes de diciembre de 1058, hecho que consta en el documento notarial de consagración de la catedral de Barcelona, que fue emitido el 18 de noviembre del año 1058. En segundo lugar, que los hombres que conformaron la hueste, al igual que los linajes que integraron la misma, tanto durante la regencia de la condesa de Barcelona, Ermesén (1035-1041), como durante el gobierno de Ramón Berenguer I, conde de Barcelona (1041-1076) fueron hereditarios de los linajes históricos carolingio-catalanes. Durante el periodo de regencia de Ermesenda, condesa de Barcelona, Gerona y Osona, comprendido entre 1035 y 1041, los hombres que pertenecieron a su hueste fueron los siguientes. En 1035: Guillem Miró de Aignó; Guillem Guiera; Señor de Taiada; Ardenc de Ripoll; Guadmir Morato de Ceguñolas; Elemar, presbítero y escribano; Ermemir, levita; Ramón Joan, levita; Trasoaro, levita; Bonfil Joan; Hememir, sacristán; Johan; Guifré; Ramón Borrell; Bonnucio Johan; Company Haelide; Gauzfred Sendred; Ramón Seniofred; Geribert, presbítero; Bonhome, presbítero; Lope, presbítero; Miró Queruc; Durand; Guillem presbítero; Hermemir, sacristán; Sunyer Borrell; Ermengol Oro; Geribert; Bonfil Henrici; Ramón Trasueri; Guillem Sinuarii; Olibà Miró; Bonfil Marco, juez. En 1038: Folc, vizconde de Cardona; Eribau, obispo de Urgell; Olibà, obispo de Vic; Guadall, obispo de Barcelona; Gombaldo, obispo; Heribaldo, vizconde; Bernardo Guifré; Olibà Miró; Bonfil Sallani; Adalbert Planarii; Bernardo Orsatoni; Bonfil Henrici; Ramón Trasueri; Heribaldo Richarii; Ermemir, levita y sacristán; Company Elies; Bonipar, presbítero; Geribert, presbítero; Lope, presbítero; Bonhome, presbítero; Gaucefred, presbítero; Durando, presbítero; Bonnuç Johan; Ramón, presbítero; Miró, levita; Ramón, clérigo; Ermemir, presbítero; S. Palciano, presbítero; Ermengol; Guillem; Geribert; Ramón, levita; Sunyer; Bernardo; Ponç Bonfil, clérigo, juez y escribano; Ermengol III, conde de Urgell; Guerau Ponç; Rambón Gombal; Ramón Guillem; Mir Guirreta; y Pere Bertran. En 1039: Olibà, obispo de Vic; Eribau, prelado de Urgell; Ponç caput scole; Arnau, arcipreste; Ramón, archilevita; Udalguer; Seniofred; Guillem de Montanyola; Ramón, archidiácono de Vic; Adelaida.

21


En 1040: Eribau, obispo de Urgell -fallecido el 22 de octubre de 1040-. En 1044: Ramón, archidiácono de Barcelona; Bonfil de Fals; Guitard, juez. Los linajes que formaron parte de la hueste de la condesa de Barcelona, Gerona y Osona, Ermesén, fueron: Los condes de Cerdaña; y Guislabert, y obispo de Barcelona. Los “fideles” del conde de Barcelona, Ramón Berenguer I, fueron los siguientes. Entre los años 1039-1050: Adelaida -hija de Senegunda-. Entre los años 1038-1065: Ermengol III, conde de Urgell; Guerau Ponç; Rambón Gombal; Ramón Guillem; Mir Guirreta; y Pere Bertrand. En el año 1045: Adalbert, preboste; Berenguer, familiar de Guifred; Bonfil; Vetul; Berenguer, escribano. En el año 1046: Olibà Miró; Bernardo Guifré; Bernardo; Bernardo, familiar de Amat de Claro Monte; Ramón, familiar de Guillem de Montcada; Gisbert, familiar de Miró; Fulch, familiar de Ermengol; Ramón Olibà; e Ysarno. En el año 1050: Berenguer, obispo de Gerona; Guislabert, obispo de Barcelona; y Miró, presbítero. En el año 1054: Guislabert, obispo de Barcelona; Guillem, obispo de Osona; Berenguer, obispo de Gerona; Ramón Guillem; Guifré, obispo de Narbona; Raimbaldo, arzobispo; Mirí, presbítero y escribano. En el año 1055: Guifré, obispo de Narbona; Guislabert, obispo de Barcelona; Udalard, vizconde; Berenguer Ramón; Miró; Arnal Guitard; Guidad Sendred; Bernardo Amat; y Miró, presbítero y escribano; Bernardo, subdiácono; Adalbert Sendred; Bernardo Adalbert; Berenguer, archidiácono; Miró, sacerdote; Ermemir, presbítero; Miró, presbítero; Arlovino, sacerdote y escribano. En el año 1056: Ponç Gerald; Ramón Fulcó; Berenguer, abad; Bernardo; Bernardo, levita; Guislabert, obispo de Barcelona; Guerall; Guillem, levita; Umbert; Guillem, obispo de Osona; Berenguer, obispo de Gerona; Viván, levita y escribano. En el año 1057: Guillem, obispo de Osona; Andres, abad; Amat Eldrici; Udalard, vizconde; Berenguer, abad; Gerall, levita y sacristán; Ramón Guifré; Miró, presbítero; Guillem, levita; Pere Geral; Gaucelm Arnall; Joan, levita; Guanalgaudi de Albars; Udalgar; Pere, abad; Berenguer, levita; Miró, sacerdote; Ponç, caput-scole; Mellemar, sacerdote; Ermemir, presbítero; Adalbert Guitard; Guillem Borrell; Bonfil Sanle; Ramón, levita; Guillem Bernard de Odena; Miró Foget; Guillem Belarot; Guillem Miró de Narbona; Rodgar Ponç de Narbona; Guillem Lobatón; Ramón Lobeti; Guitard Miró; Guillem Guillem de Taradel; Arnall Bernardo; Ramón Ermemir; Guillem Bonfil; Bernardo Guanalgaudi; Miró 22


Amalrici; Geribert Guitard; Folcrandus, levita; Bernardo Guifré; Ramón, abad; Arnall, archilevita; Girbert Mir; Guitard, levita y juez; Guillem, juez; Pere, presbítero y capellán del conde Ramón Berenguer I; Guillem, obispo de Vic; Udalguer; Umbert Odó; Joan de Santa María, clérigo; Berenguer, obispo de Gerona; Guislabert, obispo de Barcelona; Guillem, obispo de Osona; Arnall, obispo de Marsella; Guillem Ponç; Guiller Berenguer; Ramón Guifré; Gaucefred Ponç; Ramón Arnust; Joan, levita; Berenguer, levita; Sunyer, monje, presbítero, y escribano. En el año 1058: Guifré, arzobispo de Narbona; Rayemball, arzobispo (Arelatensis); Guillem, obispo de Urgell; Guillem, obispo de Osona; Berenguer, obispo de Gerona; Arnald, obispo de Elna; Paterno, obispo de Tortosa; Guislabert, obispo de Barcelona; Miró, presbítero; Ramón de Orts, presbítero; Bernardo, presbítero; Guillem, presbítero; Guillem, presbítero; Arnald, presbítero; Ramón de San Jacobo, presbítero; Pere de Palomera, presbítero; y Pere de Bages, notario público de Barcelona; Froterio, obispo; Arloví, sacerdote y escribano. En el año 1063: Geribert; Bonhome; Ramón; Guillem Llobató, baile del monasterio de “Sant Pol”, de Mar; Ermengol, preboste; Umbert Od; Guillem Sendred; Bernardo Asolf; Geral Carbonell; Bernardo Berenguer; Guitard Marcuç; Umbert; Guillem; Ponç; Guilabert; Guitard, juez; Ermengol, presbítero; Guitard, levita y juez; Guillem, monje y escribano. En el año 1066: Bernat,-hijo de Ermesenda-; Guillem, vizconde de Rocabertí; Guillem II, conde de Besalú; Bernat Tallaferro, -hermano de Guillem II, conde de Besalú-. En el año 1067: el obispo de Urgell; abad de Ripoll; Ramón de Cervera; Guillem de Anglesola; Ramón de Guardia; Amat de Claramunt; Pedro Ramón de Galcerán de Pinós; Ermengol IV, conde de Urgell, -llamado el de Gerp-; vizconde de Cardona; Pere Alamany; Aubert de Castellauli; Galcerán de Rosanes; Baró; Miró de Vallmanya; Ramón de Boixadors; Guillem de Anglesola; Pere de Mortitillden. Entre los años 1069 y 1071: Bernat Odó de Aniorte, padre de Beltrán. Entre los años 1066-1076: Ermengol IV, conde de Urgell. En el año 1076: Renart Amat; Sexeti; Guillem Bernard de Odena; Deusdedit; Renard Guillem; Bernard Ramón de Camarasa; Gerall; Combald Miró; Arnal Miró; y Miró Donuç, escribano. Los linajes que formaron parte de la hueste del conde de Barcelona, Ramón Berenguer I, fueron: Los condes de Berga; condes de Urgell; conde Servusdei; vizcondes de Gerona; príncipe de Olérdola; condes de Cerdaña; condes de Pallars-Subirats; vizcondes de Ager; condes de Besalú; condes de Carcasona; señores de Peralada; vizcondes de Barcelona; vizcondes de Cardona; Guillem, obispo de Urgell; Oliba, obispo de Vic, abad de Ripoll y de Cuixá; Guillem, obispo de Vic; Suñer, obispo de Osona; Guillem de 23


Cerdaña, obispo de Urgell; Pedro Ansúrez, señor de Valladolid; Alemany de Cervelló; Ramiro I, rey de Aragón; Ponç Ermemir, sacristán de la catedral de Barcelona; Guislabert, obispo de Barcelona; Geribert Sunyer; Queralt; Gombau; Vives, obispo de Barcelona; Berenguer, obispo de Barcelona; Guera Alemany; Guardia; Cervera; Altavilla o Guiscardo; y Pere Roger, obispo de Gerona.

En Villajoyosa (Alicante). A 9 de abril, 2012.

24


Citas Bibliográficas

(1). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 25. “(…) Idéntico trato recibe nuestra protagonista en la Historia de España del ilustre Menéndez Pidal. En su volumen segundo dedicado a los reinos cristianos de los siglos XI y XII, sus colaboradores se limitan a recordar el vacío de poder al que se vio sometido el condado de Barcelona tras la muerte de los condes Ramón [Borrell] [+ c. 1017] y Berenguer [Ramón I] [+ c. 1035]. La responsabilidad de gobernar recayó por dos veces en la condesa viuda Ermesèn; minorías de edad de su hijo [c.1017-c. 1023] y nieto [c. 1035- c. 1041]. En esos dos periodos, los condados de Barcelona, Gerona y Vic padecieron una carencia de autoridad lo que derivó en una revuelta aristocrática que cuestionaba la tutela condal. “[…] la incapacidad para el mando de Berenguer Ramón I disgustaba especialmente a la nobleza porque ésta veía frenada la entrada de oro musulmán y con ello restringido su enriquecimiento. Luego vino la minoridad de Ramón Berenguer I, durante la cual, y en los comienzos de su gobierno, Cataluña conoció turbaciones de notable consideración. Durante más de un cuarto de siglo, y a pesar de que la condesa Ermesenda asumió el mando, directa o indirectamente, en Barcelona, Gerona y Vic (sin conseguir, sin embargo, la unanimidad a su alrededor), Cataluña pasó por una general carencia de autoridad. Especialmente, Ermesenda no pudo asumir el papel de jefe de la guerra propio del conde. El resultado fue que los magnates tomaron la costumbre de actuar por propia iniciativa en la defensa de la frontera. Así, Guillermo de Mediona en el condado de Ausona, Arnau Mir de Tost en el de Urgel y Mir Geribert en el de Barcelona. La aristocracia aprendió entonces una peligrosa lección: que podía prescindir de la tutela condal […]” (103)”. Página 25. Cita (103). “(…) GRASSOTTI, Hilda- SUÁREZ FERHÁHDEZ, Luís- MARTÍH DUQUE, Ángel J.- RAMÍREZ VAQUERO, Eloísa – ALTISEHT, Agustín. “Los reinos cristianos en los siglos XI y XII” en Historia de España de MEHÉHDEZPIDAL, Ramón. Vol. II. Ed. Espasa Calpe, Madrid, 1922, pp. 454 y 47-473 (…)”. (2). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 151. Consagración de la catedral de Gerona. “(…) El 21 de septiembre también de 1038 Ermesèn presidió la ceremonia de consagración de la catedral de Girona (576) (…)”. Página 151. Cita (576). “(…) Doc.136 del apéndice documental (…)”. “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 154. Fornells. “(…) El 31 de mayo de 1054 25


Ermesèn asistió al acto en el que el clérigo Guitard entregaba a la seo de Girona un alodio sito entre la parroquia de Fornells y las villas de Campdorà, Mata y Viladesens (…) (589) (…)”. Página 154. Cita (589). “(…) Doc. 175 del apéndice documental (…)”.MATAS, Jaume & GALOFRE, Jordi. “Historia de Catalunya”. Barcelona, Ediciones Primera Plana.1992. Página 32. Ermessenda de Carcasona. “(…) (972-1058). Condesa de Barcelona por su matrimonio con el conde Ramón Borrell. De carácter enérgico, ayudó a su marido en las tareas de gobierno y, a su muerte, asumió el gobierno hasta la mayoría de edad de su hijo Berenguer Ramón I. Huevamente gobernó a la muerte de éste, durante la minoría de edad de su nieto Ramón Berenguer I. Se opuso frontalmente a que contrajera matrimonio con Almodís de la Marca, pero finalmente llegó a un acuerdo con su nieto (…)”.MATAS, Jaume & GALOFRE, Jordi. “Historia de Catalunya”. Barcelona, Ediciones Primera Plana.1992. Página 32. Ramón Berenguer I de Barcelona el Vell. “(…) (1023-1076). Conde de Barcelona (1035-1076). Accedió al poder siendo menor de edad y el gobierno fue ejercido por su madre Ermessenda de Carcassona. En 1041 se inició su gobierno efectivo. Su matrimonio con Almodís de la Marca le valió la excomunión del papa y la enemistad con su abuela. Acabó con la rebelión de Mir Geribert, recuperó los territorios que gobernaban sus hermanos desde la muerte de su padre y luchó contra los musulmanes de los que consiguió cobrar parias. Adquirió los condados de Carcasona y Rasés. En su tiempo se inició la redacción de los Usatges (…)”. (3). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 217. Linaje de Ermesenda, condesa de Barcelona. Testamento. Documento 197. “(…) 1057, setembre, 25. Testament. Ermessenda, comtesa de Barcelona, dicta testament amb motiu d´un viatge a Roma. Homena marmessors el seu nebot, el comte Ramon Berenguer, Guillem, bisbe de Vic, Udalguer, Umbert Odó i Amat Eldric, i Joan de Santa Maria, clergue. Fa nombroses donacions a monestirs i cases religioses de Catalunya. Llega 30 mancusos al monestir de Sant Pere de Casserres. (…) Quam debitae condictionis nullus iu carne positus mortem evadere potest. Quapropter in Dei nomine ego Ermesindis, gratia / (Página 218) Dei comitissa, cupio pergere in servitium Dei et Sancti Jacobi eius Apostoli, vel aliorum Apostolorum Petri et Pauli et timeo ne repentinae mortis subripiat me casus. Ideoque eligo manumissores amicos meos domnum Raymundum Berengarii, comitem nepotem meum, et Guillermum, Sancte Sedis Ausonensis Episcopum, et Udalgarium fidelem meum, et Umbertum Otonem, et Amatum Eldrici, et Joanem Sancte Mariae clericum ut sint mei elemosinarii, et habeant potestatem distribuendi omnes facultates 26


meas, sicut suberius inincxero in sanctis Dei Ecclesiis, in sacerdotibus, et clericis ac pauperibus, vel aliia hominibus si mors michi advenerit antequam alium testamentum faciam. In primis dimito Domino Deo, et canonice Sanctae Mariae Sedis Gerundae XXX untias auri de mancusos adalis, ex quibus sit cooperta Domus, qua debet esse dormitorium quam ego fecit et aedificata avulsura. Et dimitto presbyteris Sanctae Mariae praedicta sedis mancusos centum, et aliis canonicis Sancti Felicis Martiria Gerundae dimitto mancusos LXXV ad presbyteros per missas, et XXV ad alios canonicos. Et cenobio Sancti Petri cenobii Gallicancii dimitto LXX mancusos; ex istis LXX, sint XXX ad vestimenta monacorum, et XXXX ad victum eorum, supplico et rogo ut orent Deum prome. Et ad cenobio Sanctae Mariae Ameriencis similiter. Et cenobio Sancti Feligissalis [sic] similiter, et faciant fieri tabulam argenteam cum ipso argento quod eis dedi. Et cenobio Sancti Michaerlis de Crudilias dimitto mancusos XXX. Et cenobio Sancte Marie de Cerviano similiter. Et cenobio Sancti Stephani de Balneolis similiter. Et cenobio Sancti Petri de Besulluno similiter. Et cenobio Sancti Laurentii de Monte similiter. Et cenobio Sancti Salvatore de Brea similiter. Et cenobo Sancti Pauli de Maritima similiter. Et canonice Sancte Eulalie, et Sancte Crucis Barchinonensis sedis dimitto mancusos centum, et rogo et supplico ut rogent Deum prome. Et cenobio Sancti Petri Puerrarum dimitto mancusos quinquaginta. Et cenobio Sancti Cucuphatis martiris similiter. Et cenobio sancti Laurentii similiter. Et cenobio Sancta Cecilia de Monteserrato XXV mancusos. Et cenobio Sancti Michaelis de Faio similiter. Et cenobio Sancti Benedicti de baies similiter. Et cenobio Sancti Sebastiani de Penedes similiter. Et canonice Sancti Petri de Vico centum mancusos de auro, et precor et supplico et rogent Deum prome. Et cenobio Sancti Petri de Catserras mancusos XXX. Et cenobio Sancte Marie Rivipollensis dimitto mancusos quinquaginta. Et cenobio Sancti Michaelis de Cuxano / (Pรกgina 219) similiter. Et cenobio Sancti Petri de Rodas similiter. Et Sancte Marie de Armendrodas XX mancusos. Et cenobio Sancti Cirici de Colera mancusos XX. Et cenobio Sancte Marie de Arlas mancusos XX. Et cenobio Sancti Petri de Camporotundo mancusos XX. Et ad sedem Sancte Eulalie de Russilione dimitto mancusos centum quinquaginta ad ipsa opera, et quinquaginta ad ipsos canonicos, Et canonicis sedis Sancti Pauli similiter. Et cenobio Sancti Salvatoris de Aniana dimitto mancusos centum, et precor et supplico domnum abbatem et eiusdem monacos ut rogent Deum prome. Et cenobio Sancte Marie Crasse similiter. Et canonicos Sancti Petri de Magalona dimitto mancusos centum. Et ad canonicos Sancti Antonii de Fredelesc dimitto mancusos XXX. Et canonicos Sancti Saturnini de Tholosa similiter. Et ad canonicos sancti Petri Rome dimitto mancusos centum, et ad ipsas fenestras vitreas mancusos CC. Et domnum apostolicum mancusos centum pro absolutione anime mee. Et ad Sancti 27


Michaelis de Monte Gargano dimitto mancusos XXX. Et ad cenobio Sancti Egidii similiter. Et cenobio Sancti Guillermi similiter. Domno Berengario Gerundensis episcopo dimitto mancusos LXX pro absolutione anime mee. Domno Guilaberto Barchinonensi episcopo dimitto similiter LXX mancusos, Domno Guillermo Ausonensi episcopo dimitto mancusos LXX. Domno Arnallo Magalonensi episcopo dimitto mancusos LXX. Et domno Guillermo episcopo meo elemosinario dimitto quinaquaginta mancusos. Et Udalgario similiter. At Amato similiter. Et Umberto similiter. Et Ioannisi similiter. Arnallo elenensis episcopo dimitto mancusos quinquaginta pro absolutione anime mee. Berengario Gaufredi similiter dimitto quinquaginta mancusos. Et ipsas quinquaginta untias, quas Amatus Eldrici mihi debet, et Udalgarius et accomodavit et recepit cartam propignore mea vice et suo nomine dimitto eas Udalgario predicto, ut donet illas prosua anima quemadmodum melius viderit. Et cenobio Sancti Danielis dimitto XX untias auri, quas Pontius vicecomes mihi debet et habeo pro pignore suum alodium de Petriniano, et si non eas dederit predicto cenobio Sancti Danielis, et eius abbatisse infra XXX dies quibus mortua fuero sit iustum alodium de Petriniano quos habeo pro pignore propium et liberum predicto cenobio Sancti Danielis. Et Sancto Sepulcro quod est in Hierusalem dimitto centum mancusos. Alia / (Página 220) mea omnia, qui remanent, rogo et precor ut donare faciatis propter Deum et remedium anime mee in pauperibus, in viduis, in orphanis, et presbyteris, et clericisper missas. Iterum rogo enim vos, et precor domnum Raymundum comitem nepotem meum simul cum domna Almodis, comitissa coniuge vestra per Deum, et Sancta Maria matris eius, et per Sanctum Petrum apostolorum, et per omnes sanctos, et moneo ut magna curam habeatis de mea anima, et ista causa velelemosina adducatis ad perfectionem, et adducere faciatis, quia Deus scit quod plus vos dislexi, et amavi quam alium de vestra gente, et in hoc potestis cognoscere quod per vos feci. istud etiam testamentum tamdiu obtineat firmitatem, donec alium faciam. Facto isto testamento VII kalendas octobris, anno XXVII regni henrici regis. Sig+num Ermesindis comitissa,qui istum testamentum fieri iussi feci, firmavi et testes firmare rogavi. Sig+num Guillermus Poncius. Sig+num Guillermus Berengarius. Sig+num Raimundus Gaucefredus. Sig+num Gaucefredus Poncius. Sig+num Raymundus Arnust. S+ Ioannes levita. Berengarius levita. SSS. Suniarius monachus et presbyter, qui istum testamentum scripsit, cum litteras superpositas,die et anno quosupra (...)”. (4). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 148. Muerte de Ermesèn. “(…) Como sucedió en los años que gobernó al lado de su marido y los transcurridos junto a su hijo, Ermesèn realizó desde 1035 hasta la fecha de su muerte, el 1 de marzo de 1058, todo tipo 28


de actividad pública o privada en solitario o acompañada por terceras personas (…)”. (5). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 167. Fecha de la muerte de Ermesèn. “(…) La fecha de la muerte de Ermesèn ya ha sido tratada en nuestro trabajo: el domingo 1 de marzo de 1058, en el término de Sant Quize de Besora (640). Recordemos que la condesa ordenó el traslado de sus restos a Girona como queda reflejado en el codicilo a su testamento: “(…) et uxori eius duos copas de argento et unam pelliciam de alfanec et omnem frumentum etuuinum quod habebat Gerunde; et cuncta que pertinebant ad conductum dimissit kanonice Sancta Maria Gerunde, ita ut ipsi, qui eam illuc deferrent, inde uiuerent usquequo sepelitur, cetera remanerent predicte kanonice (…)” (641) (…)”. Página 167. Cita (640). “(…) PLADEVALL, Antoni. Ermessenda de carcassona…, p. 78 (…)”. Página 167. Cita (641). “(…) ROSELL, Miquel. Liber feudorum Mayor. Vol I.doc.491 (…)”. (6). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 949. Los hombres de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona, casado con Almodis. Documento 525. “(…) [1035] agost, 25. Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i la seva muller Almodis fan establiment a Ferriol, la seva muller Bonadona i els seus descendents, de la cuadra de l´Arboçar, situada alcomtat de Barcelona, al terme del castell d´Olèrdola (Alt Penedés), al lloc anomenat l´Arboçar, a canvi dún cens anual. (…) / (Página 950) Sub Christi nomine. Ego Raimundus Berengarii comes et uxor mea Adalmus, nos insimul, donatores sumus tibi Ferriol et comguigi tue Bonadona cuncteque vestre prieniei. (…) / (Página 951) Sig+num @Raimundi Berengarii comitis, @ @signum. Adalmus comitissae, @nos qui istam carta donacionis scribere iussimus, manibus nostris corroboravimus et testibus firmare mandavimus. Sig+num Gilelmi Mironis de Aigno, baiuli comitis. Sig+num Gilelmi Guiera. Sig+num Segnol de ipsam Taiada. Sig+num Ardenc de Ripis. Sig+num Guadmir Morato de Cegunnolas. S+ Ellemari presbiter scripsit (…)”. (7). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 116. Fobleza y clero de Ramón Berenguer I. “(…) Si volvemos la mirada sobre el sacramental ya citado al testamento del conde Berenguer [Ramón I], con fecha de 23 de julio de 1035, podremos comprobar que en ningún momento la condesa madre es citada. Veámoslo: “condiciones 29


sacramentorum ad quórum ordinationem residebant sacerdotes Ermemirus et Remundus Iohannes et Trasoarius leuite quoque Bonifilii Iohannes et Hememiri sacristae et Iohannis et Gifredi et Remundo Borrelli et Bonucii Iohannis et Compagni Haelide et Gauzfredi Sendredi et Remundi Seniofredi et Geriberti presbiteri et Bonihominis presbiteri et Lobeti presbiteri et Mironis Cherucii et Durandi et Guilelmi presbitero et Hermemiri sacristi, Suniarii Borrelli et Ermengaudi Aurici et Geriberti et Bonifilii Henrici et Remundi Trasueri et Gulelmi Sinuarii et aliorum multorum quórum nomina longum fuit texere testificati sunt testes Olibanus Mironis et Bonifilius Marchi iudex, quos ad testimonium protulerit Guadallus gratia Dei episcopi Barchinonensis aduocatus helemosinarius domni Berengarii comitis (…) / (Página 117) Guadallus gratia Dei episcopus barchinonensis et Gondballus Bisorensis et Heriballus uicecomes et Bernardus Guifredi (…) / (Página 118) Late conditionis X kalendas augusti, anno V regni Henrici regis. S+ Olibani Mironis. S. Poncí cognomento Bonifilii et iudicis. Hos qui hoc testamentum dedimus et firmari rogauimus et iure iurando confirmamos.+ Wadaldus casi indignus gratia Dei episcopus sss qui supradictum testamentum firmaui manu propia et iure iurando confirmaui. S+ Gondballus Bisorensis.S+Bernardus Guifredi. Hos helemosinarii sumus. S+ Bonifilii Sallani. S+ Adalberto Plan[arii]. S+ Bernardi Orsatoni. S+ Bonifilii henrici. S+ Remundi Trasueri. S+ Heriballi Richarii. S+ Ermemirus, leuita et sacriste. S+ Compan Elies. S+ Boniparus, presbiter. S+ Geribertus, presbiter. S+ Lobetus, presbiter. S+ Bonushomo, presbiter. S+ Gaucefredus, presbiter. S+ Durandus, presbiter. S+ Bonucii Iohannes. S+ Raimundus, presbiter. S+ Mirone, leuita. S+ Remundi, clerico. Ermemirus, presbiter. S.palcianus, presbiter. S+ Ermengaudus+. Vuilelmus ss. Simnum [sic] Geribertus. S+ Remundus, leuita. Suniario. Bernardus. Signum Poncí cognomento Bonifilii, clerici et iudicis, qui haec scripsi et subscripsi die et anno quo supra ss. (…)”.“Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 149. Vizconde Folc de Cardona. “(…) El 21 de agosto de 1038 tuvo lugar el pleito que enfrentó a la casa vizcondal de Cardona con la mitra de Vic por la posesión del castillo de Calaf. Se presentó ante la condesa Ermesèn el vizconde Fol, quién habló en nombre de su madre Engùncia, acompañado de su hermano Eribau, obispo de Urgell. Denunciaba que el castillo de Calaf, así como sus términos, le pertenecían porque contaba con un documento de donación / (Página 150) realizado por los condes de Barcelona, Ramón [Borrell] y Ermesèn, donde éstos entregaban dicha propiedad a su padre, el vizconde Ramón, donación que el obispo antecesor en el cargo a Oliba, Borrell, no había respetado apropiándose del mismo (…)”.BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & 30


PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 200. Los hombres de Ramon Berenguer I: Ermengol III conde de Urgell. Documento 39. “(…) [1038-1065]. Convinença. Ermengol III, comte d´Urgell, empenyora a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, el castell de Toló per mil mancusos d´or de València. (…) Hoc est scripcio et rememorantia que est facta de illo kastro de Tolone, que misit Ermengaudus comes inpeniora ad Raimundo comite illo castro cum ipso dominico que ibi abet et abere debet, illo castro cum su[i]s terminis et pertinenciis. Et Raimundus comes prestat ad Ermengaudo comite mille mancosos de auro in tale convenientia que non abeat Ermengaudus comes potestate deillo castro de Toloet non faciat ibi statica nec abeat ibi nulla dominicatura donec redderit ad raimundo comite istos mille mancosos; et insuper abeat Raimundus comes illo castro et illo dominico que abet ini Ermengaudus comes usque illo aureo reddat. Et istos mille mancosos sunt de auro de Valentia sine engan (…) / (página 201) Si+gnum Ermengaudus comes. Signum Guerallus Ponci, Signum Rambon Gomballi. Signum Ramon Guillelmi. Signum Mir Guirreta. Signum Petro Bertrandi (...)”. (8). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 152. Bernad seniofred, hermano de Guillem de Montcada. “(…) El 12 de septiembre de 1039, la viuda de Ramón [Borrell] junto a Oliba, obispo de Vic, Eribau, prelado de Urgell, Ponç caput scole, Arnau, arcipreste, Ramón, archilevita y Uldaguer, actuaron como ejecutores testamentarios del desaparecido Bernat Seniofred, hijo de Seniofred y hermano de Guillem de Montanyola y de Ramón, archidiacono de Vic. Los albaceas donaron a la canonjía de Vic, según lo dispuesto por el fallecido, un alodio situado en Boadella (580) (…)”. Página 152. Cita (580). “(…) Doc. 139 del apéndice documental (…)”.“Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 117. Fobles de Ramón Berenguer I. “(…) Tampoco lo es en el traslado o copia de [9 de febrero de 1038], al margen de ser citada como autoridad presente en el acontecimiento.Lo narrado en este documento coincide con lo descrito en el sacramental ya citado: “Hec est translacio ultimi testamenti Berengarii, gratia Dei comitis et marchionis, fideliter translata ab Olibano, episcopo, et cuncta katerua kanonikorum sedis Sancti Petri, in presencia Ermesindis, comitisse, et nobilium terre; scilicet Eriballi, episcopi, Aenee Mironis, Berengarii adonis, Ermengaudi Bernardi, Amati Eldrici, Guillelmi, archidiaconi, adalberto,prepositi, aliorumque multorum, in presencia testium subterius 31


roboratorum, ordinantibus iudicibus Guifredo Ausonense et Guifredo Gerundense atque Geraldo (…) Guadallus, gratia Dei episcopus barchinonensis et Gondballus Bisorensis et Eriballus, uicecomes et Bernardus Guifredi. (…) / (Página 119) (Cruz) Berengarius, comes, (cruz). Wadaldus, casi indignus gratia Dei episcopus, sss. Sig+num Olibani Mironis. Sig+num Remundi Guifredi. Sig+num Mironis Guifredi. Sig+num Ermegaudi Geriberti (...) Eriballus, episcopus, (cruz). Wuilielmus, archidiachonus, (cruz). Adalbertus, leuita, qui et prepositus, sss. Geraldus, ypodiaconus atque iudex, cuius hactu hec translatio fideliter perfecta est qui et sub sss. Remundus Guifredi, sss. Ermemirus, sacerdos, sub sss. Ermengaudus, leuita, sss. Bernardus, subdiaconus et canonichus prefate Sedis, sss. Benedictus, subdiaconus, sss. Guilelmus, subdiaconus, sig+num, notarius uero predicti testamenti tali modo firmauit eum. S+ Poncii, cognomento Bonifilii, clerici, et iudicis, qui haec scripsit et sss, cum ipsa rasura ubi dicit III kalendas, sub die et anno prefixo sss” (486) (...)”. Página 119. Cita (486). “(…) Doc. 133 del apéndice documental (...)”. BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 183 y 184. Linaje de Ramon Berenguer I casado con Elisabet, condes de Barcelona. Documento 23. “(…) [1039-1050]. Jurament de fidelitat. Adelaida, filla de Senegunda, jura fidelitat a Ramon Berenguer I i a Elisabet, comtes de Barcelona. (…) / (Página 184) Iuro ego Adalais femina, filia que fui de Senecundis femina, quod de ista hora in antea, dum viva fuero, fidelis ero a te Reimundo comite et a te Helisabeth comitissa sine fraude et malo ingenio et sine ulla deceptione vel sine vestro engan (…)”. (9). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 153. Testamento de Eribau de Urgell. Fornells condado de Girona. “(…) El 22 de octubre de 1040 Eribau, obispo de Urgell, temiendo próxima su muerte, dictó sus últimas voluntades (…)”. (10). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 153. “(…) 30 de diciembre de 1044, la condesa junto al archidiácono Ramón y Bonfill de Fals, ejecutaron una nueva cláusula del testamenmto de Eribau, obispo de Urgell. En esta ocasión vendieron el alodio de Fornells a la iglesia de Sant Vicenç de Cardona. La suma recibida por la venta, confirmada por el juez Guitard, fue treinta onzas de oro in rem valentem (583). Como podemos observar, se trata de la venta de una 32


propiedad que tres años antes, 1041, había sido donada almismo monasterio que ahora compra. ¿Cómo esposible? La respuesta la encontraríamos en el hecho de lo que donaron los albaceas a Sant Vicenç de Cardona en 1041 fue el derecho útil de ese alodio de Fornells, es decir el poder explotar el mismo de manera perpétua: “(…) haec omnia suprascripta donamos ad Sancto Vincentio suprascripto ad ipsa canónica, ut in perpetuum liceat possidere iam dicta omnia sine ulla inquietudine et diminucione clericis et sacerdotibus ibidem Deo seruientibus et sancto Vincentio. Quem uero predicta clericis et sacerdotibus ibidem Deo seruientibus et Sancto Vincentio. Quem uero predicta omnia quaem nos ad suprascripto loco damus de nostro dominio in sue tradimus dominio et potestate, ut faciant exinde ibidem Deo seruientibus sicut de aliis munificencias suis, simul cum exiis et regressiis earum ad integrum (…)” (584). En 1044 lo que se vendió a ese mismo monasterio fue la potestas que el obispo tuvo en su día sobre esa propiedad.Al parecer, ese alodio debió ser empeñado por Eribau, contrayendo una deuda con Bernat Rovira y Guifred, juez. Para poder cubrir la misma, sus ejecutores testamentarios vendieron ahora el dominio pleno de la propiedad a cambio del equivalente a treinta onzas: “(…) uindimus ecclessie Sancti Vincentii de cardona ipsum alodem de Fornells, totuma b integrum, quod Heriballus dimisit per ipsum debitum de Bernardo Rovira et de Guisfred, iudice (...) Quantum infra estas totes affrontaciones includunt, sic uindimus nos ipsum alodem de Forneletos, totuma b integrum, cum exiis et regresiis, propter Premium unciatas XXX in precio ualentem. Et est manifestum. Que muero predictum alodem superius scriptum de nostro iure in potestate Sancti Vincentii tradimus ad suum propium (…)”. Página 153. Cita (581). “(…) Doc. 142 del apéndice documental (…)”. Página 153. Cita (582). “(…) Doc. 153 del apéndice documental (…)”. Página 153. Cita (583). “(…) Doc. 158 del apéndice documental (…)”. Página 153. Cita (584). “(…) Doc. 153 del apéndice documental (…)”. (11). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 165. Guifré, vizconde. Hijo de Ledgarda. Documento 87. “(…) 1035, gener, 31 Donació testamentària al monestir. Ledgarda i el seu fill el vescomte Guifré, com a marmessors d’Eldemar, donen al monestir de Santa Maria de Serrateix un alou situat al comtat de Berga, al terme de Casserres, al lloc anomenat “Tiurana” [actualment Ca n’Eloi]. [A]. Original perdut. B.* ADS. Pergamins de Santa Maria de Serrateix. Còpia de l’any 1265 (7,5 × 28 cm). Pergamí en bon estat de conservació. C. BC, PASQUAL, vol. IV, 71 (fol. 36r). Còpia molt abreujada de B. Hoc est translatum ab originali fideliter sumptum presentibus fratre D. Loret et fratre Guillelmo de Ripa et Bernardo de Cura, presbiteris, in 33


anno Domini MºCCºLXV, XV kalendas octobris. Quod sic incipit: In nomine Domini. Ego Ledgardis, femina, et filio meo, Guifret, viscomes, qui sumus manumisores de condam Ollomar. Donatores sumus domino Deo et Sancta Maria cenobio, qui est in comitatum Berchitano, in Seratex. Per hanc scriptura donamus nos alode qui habebat Elomar, in terminos de Castro Seras, in locum qui dicunt Tiurana, qui ad ille advenit de genitori suo. Sic donamus nos propter Deum et remedium anima Elomar suprascriptum. Hobis advenit per manumessoria de condam Elemar, per sum testamentum, et pro suo iudicio quia habemus obligato a serie condicione ordinante iudice. Sic donamus istum alode suprascripto totum ab integrum, cum illorum afrontationes ubicumque invenire poturunt servis Sancta Maria iam dicta cenobii pro anima Ollomari iam dicto. Et est manifestum ut in Dei nomine firmam abeat potestatem. Quod si nos manumissores vel donatores au aliquis ullus homo masculus vel femina disrumpere voluerit non hoc valeat vindicare set conponat in duplo, cum sua melioratione et postea ira Dei incurrat et omnibus sanctis contrarios abeat et in infernum cum Iuda eredes fiat. Facta karta II kalendas februarii, anno IIII rennante Enrici, regi. Sig+num Leggardis, femina, sig+num Guifredus, qui donavimus et firmavimus. Sig+num Geribert. Sig+num Arnal. Sig+num Semol. / (Página 166) Martinus, presbiter, qui escripsit, cum literis suprapositis in verso primo et sub sss. die et + anno quod supra. Arnaldus, sacrista Serrataxensis et monachus, qui hoc translatavit ut dictum est primo versu, die et anno quod + supra (...)”. (12). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 166. Elisabet, condesa de Cerdaña, esposa de Guifré, hijo de Ermengarda. Documento 88. “(…) 1038, febrer, 13. Donació comtal al monestir. La comtessa Elisabet de Cerdanya, d’acord amb el seu marit, el comte Guifré, dóna al monestir de Santa Maria de Serrateix els pobles de Soriguera, juntament amb l’església de Sant Miquel. S’esmenten les afrontacions. A.* ADS. Pergamins de Santa Maria de Serrateix. Original (13,5 × 46,5 cm). Pergamí en bon estat de conservació, amb algun plec i algun forat. Al verso: “CCCCLXXXVI”, “Hº 41. Donació de Soriguera y iglésia de St. Miquel” i “Hº 1. Dotalia de Soriguera y Soriguerola”. B. ADS. Pergamins de Santa Maria de Serrateix. Trasllat fet per Petrus l’any 1203 (15 × 37 cm). Pergamí en bon estat. Al verso: “CCCCLXXXXI”. C. BC, PASQUAL, vol. IV, 67 (fol. 34r). D. ADS. Documents de Santa Maria de Serrateix. Plec 35. Còpia del segle XVIII. E. Regest: BC, PASQUAL, vol. IV, 88 (fol. 44v), F. Regest: BC, PASQUAL, vol. IV, 88 (fol. 44v). Ex A. In Dei et sempiterni regis nomine. Ego Helisabet, gratia Dei chomitissa, cum consensu hac volumptate viri mei Guifredi, chomiti, 34


dono atque concedo domino Deo sancteque Virginis Marie matris eius, cuius domum et cenobium est in comitatum Bergitanensium, locum nuncupatum Taxum. Per hoc pactum, scripture dono ei alaudem meum proprium quod habeo in comitatu Ceritaniense, qui mihi advenit per donacionem viri mei chomiti suprascripti locis, sciliter villas Surigarias, simul cum ecclesia Sancti Michaelis, cum decimis et primiciis et defunccionibus et oblacionibus fidelium. Id sunt: casas, casalibus, cum solis et superpositos, ortis, ortalibus, terris et vineis, cultis et ermis, columbariis et torculariis, pratis, pascuis, simul cum tota ipsa ribera, silvis et garricis, simul cum ipso bosch et arboribus cuiusque ieneris, petris, petrarum, mulinis, mulendariis, cum eorum decursis et caput aquis, aquarum, vieductis et reductis, cum exiis et regresiis earum, quantum ibi abeo per ullasque voces. Et abet affrontaciones hec omnia superius nominata a parte orientis in ipsa villa de Taltorta, de meridie in villa de Urg et sic vadit in villa Estol, de occiduo in villa Sanavastre / (Página 167) et sic transiit usque in villa Ger, de septemtrionis in villa Saga sive in ipsa villa de Bolvirr. Quantum inter istas affrontaciones includunt et ambiunt sic dono et trado in dominio et potestate Sancte Marie cenobii Serratexensi, cum exiis et regressiis suis, ut militantibus ibidem Deo teneant et possideant, cum censis et serviciis, simul cum ipsa iova et ipso tragi, sine aliqua diminucione quam ego inde non faciam. Sed pocius his qui facere voluer[int resistenciam] et Deo eiusque matri vel servis eius in quantum p[otuer]o auxilium prebeam quatenus predicta ecclesia hec omnia suprascripta securo teneat et in perpetuum possideat ut Deus omnipotens veniam tribuat delictis meis et viri mei et posteri mei et mihi adhuc presente vita degente prosperitatem temporis et animam meam suam misericordiam concedat. Et sic, de meo iure trado in dominio et potestate Sancte Marie eisque ibidem servientibus ad proprium alaudium sine servicio et sine ulla inquietacione homini vel femine ad facere illorum voluntate. Et est manifestum. Si quis vero contra hanc istam cartam elemosinariam vel donacionem venerit ad inrumpendum aut ullusque homo vel femina inquietare aut disrumpere voluerit in quadruplum conponat predicte Sancte Dei ecclesie. Et in antea ista mea donacio firma permaneat omnique tempore et non sit disrupta. Facta ista carta donacione vel elemosinaria idus februarii, anno VII regnante Heienricho, rege. Sig+num Helisabeth, comitissa, qui istam cartam donacionis vel elemosinaria mandavi scribere et testes firmare rogavi et manibus meis firmavi. + Wifredi comitis.* Sig+num Adalbertus.* Sig+num Duran.* Sig+num Eliseo. Sig+num Raimundi Mironi. Sig+num Ebrini Raimundi. Sig+num Gilaberti. MIRO, sacer, qui hanc cartam rogitus scripsi sss. sub die et anno quod supra (…)”. (13). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & 35


DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 959. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Los hombres de Ramon, conde de Barcelona, hijo de Sança. Linaje de las condesas Ermessenda y Guisla. Documento 533. “(…) 1036, abril, 26. Guislabert, bisbe de Barcelona, d´acord amb el comte Ramon i la comtessa difunta Sança, i les comtesses Ermessenda i Guisla, fa donació a la Canònica de la Santa Creu de l´església de Santa Eulàlia d´Ègara, i dóna el dret de sepultura a la Seu. (…) XXVIII annis postquam supra dicta scriptura fuit facta, VI kalendas maii, anno V regni Henrici regis, sic dedit Guilabertus, barchininensis episcopus, prefate Canonice cumiussione et voluntate domni Remundi comitis, filii Sancie quondam comitisse, et Ermesindis comitisse et Guilie comitisse ecclesiam Sancte Eulalie, que est sita in Egara, cum omnibus alodiis que sunt in Egara et in Terracia (…)”. (14). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 974. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 546. “(…) 1037, març, 13. Guislabert, bisbe de Barcelona, fa donació a la Canònica de la Santa Creu de la sisena part de tots els béns que ell té en aquell moment i dels que tindrà en el futur, i la comtessa Ermessenda fa ofrena a la mateixa canònica d´un solar a Avinyò del Penedès. (…) Anno XXIX, postquam supra dicta scriptura fuit facta, III idus marcii, anno VI regni Henrici regis, sic dedit Guilabertud, episcopus barchinonensis, prefate Cannonice sextam partem omnium acquisitionum suarum mobilium rerum et immobilium, que deincebs acquisierit de terris et parrochiis et decimis et placitis et dedicationibus / (Página 975) tocius sui episcopatus. Et domna Ermessindis comitissa, solarium unum cum terris et vineis, suum proprium, que fuerunt Geriberti de ipsa Petra, que sunt in Penitente, in termino de Avinnono, cum vasculis maioribus et minoribus, que sunt in predictosolario, et cum arboribus diversi generis (…)”. (15). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 120. Ermesèn vende sus derechos condales a su hijo Ramón Berenguer I y su nuera Almodis, en 1057. “(…) la venta que Ermesèn realizó de sus derechos condales el 4 de junio de 1057 al matrimonio condal de Barcelona, es decir, a Ramón [Berenguer I] y Almodis (…) Hotissimum atque manifestissimum est ombibus hominibus ueritatem rei infra 36


scribendae scientibus quia comitatus Gerundensis et episcopatus Gerundensis, cum ómnibus eorum terminis, finibus et pertinentiis et comitatus Barchinonensis et episcopatus Barchinonensis, cum eorum terminis, finibus et pertinentiis ómnibus et comitatus Ausonensis et Minorisensis et episcopatus Ausonensis, cum eorum terminis, finibus et peertinentiis ómnibus, fuerunt propria aui tui domni Raymundi, comitis, uiri mei, qui dimissit michi moriens preadictos comitatus et episcopatus per scripturam testamenti uiuolario tenore donec uiuerem (…)”. (16). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 121. Ermesèn vende sus derechos condales a su hijo Ramón Berenguer I y su nuera Almodis, en 1057. Venta de Ermesèn del condado y obispado de Gerona, a la que pertenecía la isla de Menorca. “(…) propterea uendo et diffineo et euacuo uobis praedictis domno Raymundo comiti et domne Almodi comitissae preadictos comitatus et episcopatus, cum ómnibus eorum terminis, finibus et pertinentiis, id est, uendo uobis praedictum comitatum Gerundensem et episcopatum Sancte Marie sedis Gerundae, cum ómnibus eorum terminis, finibus et pertinentiis, sicilicet, ipsam ciuitatem Gerundam uendo cum castro Gerundele et ómnibus seuis muris et turribus et hedifitiis cum ómnibus castris et castellis comitalibus et pertinentiis ómnibus et terminis quae in predicto comitatu Gerundensi sunt, et cum ómnibus dominicaturis comitalibus quae in preadicto comitatu sunt, cum ómnibus earum terminis et pertinentiis et cum ómnibus alodis quae in predicto comitatu et episcopatu sunt, et cum aliis rebus ómnibus et cum ómnibus earum pertinentiis et cum ómnibus pugis et rocas, condirectis et hermis, quae in preadicto comitatu sunt, et cum aliis rebus ómnibus quae pertinent ad ius comitale (…)”. (17). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1544 y 1545. Los hombres de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona, casado con Almodis. Entrega de las islas Baleares, Dénia y Orihuela a la diócesis de Barcelona. Documento 973. “(…) 1058, novembre, 18. Dotalia de l´Església de Barcelona “(...), sicut illa scriptura testatur quam inde Muiehid et filius eius Aly, / (Página 1548) hismaelite quondam, fecerunt et Guilaberto episcopo barchinonensi dederunt et tradiderunt.(…)”. (18). RIUDAVETS I TUDURY, Pedro. “Historia de la Isla de Menorca” (Capitán de navío honorario. Tomo III. Mahón. Imprenta de B. Fábregues.1888. Reeditado: Mahón. Editorial Al Thor. 1988. Colección: Clàssics de la Nostra Història. Página 824. “(…) Era por aquellos años que 37


los sarracenos imperaban casi por completo en España y sus correrías les llevaron en 1005 hasta apoderarse de Pisa, volviendo a devastarle en 1012, lo que obligó al Papa Benedicto VIII a predicar una cruzada contra los piratas musulmanes baleares, pues que aquellos devastadores procedían de las Baleares, con su rey Mugehid a la cabeza; y si bien la escuadra italiana que se reunió en Ostia, pudo rechazarlos, renovaron sus ataques contra las costas itálicas en 1020. Era Mugehid, llamado por algunos historiadores Muzeit, un esforzado príncipe sarraceno, cuyo origen se ignora, pero que a principios del siglo XI era dueño de Denia y de las Islas Baleares, que le reconocían como a rey y señor, y al que titulaban / (Página 825) también duque de Denia, el cual tuvo por yerno a un hijo del poderoso emir de Sevilla, Abril Cassim, con quién sostenía buenas relaciones el conde de Barcelona Ramón Berenguer I. Muerto Mugehud en Denia en 1045, reemplázole en el trono su hijo Alí-benMugehid, que sostuvo iguales relaciones amistosas con el conde, y a esta circunstancia debese, sin duda, el decreto del emir Alí, que en 1058 expidió disponiendo, que todas las iglesias de su reino se sometieran a la jurisdicción episcopal de Barcelona, incluidas las de Mallorca, Menorca a Ibíza, conminando bajo rigurosas penas a los eclesiásticos de todas denominaciones del obispado, que en adelante se negarán a obedecer aquella su disposición. Por lo que acabamos de manifestar, podemos colegir que en Menorca habría iglesias católicas servidas por sacerdotes, siéndonos imposible fijar su número y situación, si bien hay probabilidades para creer que en Mahón, la habría dedicado a San Blas, como dijimos ya, y quizá fuera la que los judíos convertidos a principios del siglo V levantaron; que también las había en Jamma servida por ermitaños agustinos, y que había probablemente algunas ermitas cuidadas por cenobitas cristianos, ya fuese que radicaran en la cumbre del monte Tor, o en el llamado de Agaiz (…)”. (19). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1544 y 1545. Los hombres de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona, casado con Almodis. Entrega de las islas Baleares, Dénia y Orihuela a la diócesis de Barcelona. Documento 973. “(…) 1058, novembre, 18. Dotalia de l´Església de Barcelona. “(…) confirmamus Mayorcas et Minorcas insulas Baleares et episcopatum civitatis Denie et episcopatum civitatis Oriole et earum ecclesias omnes et quantum pertinet ad clericus ordines, ut omnes episcopi, presbiteri et diachoni aliique clerici, in prelibatis insulis et in prefatis locis commorantes, a minimo usque ad maximum et a puero usque ad senem, ab 38


hodierno die et deinceps minime conentur deposcere ab alio aliquo pontificum ullius ordinationem clericatos neque crismatis sacre confessionem neque aliquem cultum ullius clericatos nisi ab episcopo barchinonensi, aut ab illo cui ipse preceperit sive permiserit, sicut illa scriptura testatur quam inde Muiehid et filius eius Aly, / (Página 1548) hismaelite quondam, fecerunt et Guilaberto episcopo barchinonensi dederunt et tradiderunt.(…)”. (20). LAGARDA MATA, Ferrán. “Basílicas y mezquitas de Menorca”. Zaragoza. Ferrán Lagarda Mata Editor. 2007. Página 11. Cronología. “(…) Y, encima, cuando la ocupación o control musulmán resulta ya del todo evidente, a principios del siglo XI, vemos como los árabes se muestran respetuosos hacia los cristianos y, en el 1057, Áli b. Mujâid de Dènia otorga al obispo de Barcelona facultades episcopales sobre las Baleares, lo cual implica una no persecución religiosa y, por tanto, una difícil destrucción de edificios cristianos. Cierto es, sin embargo, que por aquella época la comunidad cristiana menorquina (y balear en general) probablemente había desaparecido (por ello no tenían obispo propio), posiblemente absorbida por el Islam, como ella había absorbido a los judíos el 418 sin grandes dificultades (…)”. (21). MATAS, Jaume & GALOFRE, Jordi. “Historia de Catalunya”. Barcelona, Ediciones Primera Plana.1992. Página 142 y 143. Menorca pertenecía a la diócesis de Barcelona durante el reinado de Ramón Berenguer I. Consagración de la catedral de Barcelona. “(...) La concepció historiogràfica que expressen els dos textos, que és, hem de deduir, la de l’abat Oliba, és extremadament coherent, tot i algunes diferències importants, amb l’expressada, un segle i mig més tard, per les Gesta comitum Barchinonensium, tant per la funció determinant del paper del comte com a defensor de la terra de l’enemic musulmà, com de fundador de monestirs, i com, fi nalment, d’una història que és eminentment familiar i que comença, sense interrogar-se des de quan i / (Página 143) perquè, en el moment en què el domini és tingut de manera hereditària pels membres de la mateixa família. Saldament fixat en la idealització de la realitat, no admet llegendes o orígens remots del llinatge ni de la terra. Per Oliba la legitimitat vé de la transmissió hereditària del poder a l‘interior d’una mateixa família i del compliment solidari de les tasques del bon governant, com a protector de l’Església i administrador de la justícia (19). La cerimònia de dedicació de la nova catedral de Barcelona havia de subratllar tota la importància de l’esdeveniment, com a senyal de la pau recuperada i restauració –o defi nitiva imposició– de l’autoritat comtal, tal com mostra la presència dels arquebisbes Guifré de Harbona i Raimbau d’Arles, els bisbes Guillem d’Urgell, Guillem de Vic, Berenguer de Girona, Arnau d’Elna, Patern de Tortosa i, evidentment, Guislabert de Barcelona, a més d’un «infinitus diverse etatis ac sexus 39


populus, permixtis clericorum et laicorum ordinibus, ut magni gaudii et festivitatis esset celebris conventus, et anniversaria memoria diei huius in futuris non cesarte temporibus» (20). Per tal de permetre la vinguda de nombrosa població, a l’acta són recordades les mesures preses pel comte a favor de la seguretat del viatge de tots aquells que hi havien d’acudir. La cerimònia serveix, també, per a tornar a definir els límits de la diòcesi de Barcelona, (21) i recordar l’adscripció a la mateixa de les esglésies de les Balears, de Dénia i d’Oriola que poc abans li havia entregat Muğāhid, rei de la taifa de Dénia (22) (...)”. Página 143. Cita (19). “(...) Aquestes valoracions concorden força amb el retrat, no tant idealitzat, de l’abat Oliba com a pacifi cador estretament vincolat als interessos personals, com a abat, i familiars, expressió d’una foro solidaritat del llinatge, tal com ho presenta Adam J. Kosto, «Oliba, Peacemaker», Actes del Congrès Internacional Gerbert d’Orlhac i el seu temps: Catalunya i Europa a la fi del 1r mil·lenni, Vic-Ripoll 10-13 XI 1999, Vic 1999, pp. 135-148 (…)”. Página 143. Cita (20). “(...) ORDEIG, Les dotalies, cit., doc. 205, Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI, Edició i estudi a cura de Josep BAUCELL I REIG, Àngel FÀBREGA I GRAU, Manuel RIU I RIU, Josep HERHAHDO I DELGADO, Carme BATLLE I GALLART, Barcelona 2006, doc. 973; i José Enrique RUIZ DOMÈHEC, Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII, Barcelona 2006, doc. 107, del qual cito (…)”. Página 143. Cita (21). “(...) «Terminos quoque episcopatus sancte sedis Barchinonensis ita volumus esse distinctos et ab Ausonensi et Gerundensi episcopatu esse discretos, sicut per anticos novimus populos et sicut debite constituti sunt contra orientalem et septentrionalem plagam sive per plana seu per colles devexos atque montes excelsos, et contra meridiem longe per gurgites maritimos, et contra occidentem versus Dertosam annotatos Balagarii locos, ut quicquid intra et extra predicta sedes adquisivit vel adquisierit per iuste largitionis modos habeat confirmatum per nos predictos episcopos et manu nostra roboratum sive per alios atque per me Remundum comitem et per me comitissam Almodem et sucesores nostros filios et nepotes et pronepotes et deinceps alios. Ham et providencia nostra illud solerter providere curavit, ut si Tarrago, que diu elanguit, adhuc per nos principes aut per successores nostros, largiente Deo, vires convalescendi habuerit et in pristini honoris statum Deus reduxerit, per nos et successores nostros non perdat quod iuste habuit et habere debebit et debite recuperare poterit» (…)”.Página 143. Cita (22). “(...) Diplomatari de l’Arxiu Capitular, cit., doc. 977 i RUIZ DOMÈHEC, Quan els vescomtes, cit., doc. 106 (…)”. (22). BARCELÓ Y CAMARYS, Francisco. “Historia de Menorca. Manuscrito inédito: 1837”. Revista de Menorca. Publicación del Ateneo Científico, Literario y Artístico de Mahón. Y de las Sociedades Afines 40


Domiciliadas en el mismo. Año XVIII. Quinta Época. Tomo IX. Mahón. 1914. www.RevistadeMenorca1914.pdf Página 199. Año 1058. Donación de las Iglesias de Menorca a la de Barcelona por Halí Duque de Dénia. “(…) Después de sesenta y un años de paz, que los Menorquines enlazados con las familias catalanas gozaban en esta Isla, los Moros, que / (Página 200) este tiempo se habían señoreado de casi todas las principales ciudades de España, reconquistaron a Menorca, sin que por esto se entrometieran en asuntos religiosos; pues Halí Duque que era entonces de Denia, hizo formal donación de esta Isla y demás Baleares, en cuanto a lo eclesiástico, a la Iglesia de Barcelona, mediante documento de veinte y cinco Diciembre del expresado año mil cincuenta y ocho (A) (…)”. Página 200. Cita (A). “(…) Marca en su Apéndice columna 1116 (…)”. (23). MARTÍ CAMPS, Fernando. “Estudio de la antigua religiosidad menorquina”. Revista de Menorca. Fundada en 1888. Publicación del Ateneo Científico, Literario y Artístico. Año LXIII. Séptima Época. Primer Semestre. Mahón. 1972. www.RevistadeMenorca1972.pdf Página 11. Mozárabes en Menorca. “(…) Mozárabes en Menorca.- Ocupada definitivamente la isla por los árabes a principios del siglo X, la situación de los cristianos en ella fue más o menos desahogada según el mayor o menor grado de cultura y tolerancia de los dominadores islamitas. Un siglo después ocupó las Baleares el reyezuelo de Denia, quien cedió al obispo Gislaberto de Barcelona la jurisdicción de todos los cristianos residentes en su territorio. Consta en el acta de consagración de la Catedral de Barcelona (año 1058) que a la sazón existían en Menorca mozárabes con sus presbíteros, diáconos y otros clérigos. Mo había, pues, obispado en la isla. Tal es el único dato plenamente cierto acerca de la existencia de una cristiandad menorquina sujeta a los musulmanes (…)”.RIUDAVETS I TUDURY, Pedro. “Historia de la Isla de Menorca” (Capitán de navío honorario. Tomo III. Mahón. Imprenta de B. Fábregues.1888. Reeditado: Mahón. Editorial Al Thor. 1988. Colección: Clàssics de la Nostra Història. Página 824. “(…) Era por aquellos años que los sarracenos imperaban casi por completo en España y sus correrías les llevaron en 1005 hasta apoderarse de Pisa, volviendo a devastarle en 1012, lo que obligó al Papa Benedicto VIII a predicar una cruzada contra los piratas musulmanes Baleares, pues que aquellos devastadores procedían de las Baleares, con su rey Mugehid a la cabeza; y si bien la escuadra italiana que se reunió en Ostia, pudo rechazarlos, renovaron sus ataques contra las costas itálicas en 1020. Era Mugehid, llamado por algunos historiadores Muzeit, un esforzado príncipe sarraceno, cuyo origen se ignora, pero que a principios del siglo XI era dueño de Denia y de las Islas Baleares, que le reconocían como a rey y señor, y al que titulaban / (Página 825) también duque de Denia, el cual tuvo por yerno a un hijo del poderoso emir de Sevilla, Abril Cassim, con quién sostenía 41


buenas relaciones el conde de Barcelona Ramón Berenguer I. Muerto Mugehud en Denia en 1045, reemplázole en el trono su hijo Alí-benMugehid, que sostuvo iguales relaciones amistosas con el conde, y a esta circunstancia débese, sin duda, el decreto del emir Alí, que en 1058 expidió disponiendo, que todas las iglesias de su reino se sometieran a la jurisdicción episcopal de Barcelona, incluidas las de Mallorca, Menorca a Ibíza, conminando bajo rigurosas penas a los eclesiásticos de todas denominaciones del obispado, que en adelante se negarán a obedecer aquella su disposición. Por lo que acabamos de manifestar, podemos colegir que en Menorca habría iglesias católicas servidas por sacerdotes, siéndonos imposible fijar su número y situación, si bien hay probabilidades para creer que en Mahón, la habría dedicado a San Blas, como dijimos ya, y quizá fuera la que los judíos convertidos a principios del siglo V levantaron; que también las había en Jamma servida por ermitaños agustinos, y que había probablemente algunas ermitas cuidadas por cenobitas cristianos, ya fuese que radicaran en la cumbre del monte Tor, o en el llamado de Agaiz (…)”. (24). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1544 y 1545. Los hombres de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona, casado con Almodis. Obispados de las islas Baleares y de Dénia. Documento 973. “(…) 1058, novembre, 18. Dotalia de l´Església de Barcelona. “(…) Ego Guifredus, archiepiscopus narbonensis, et ego Rayemballus, archiepiscopus arelatensis, et ego Guilelmus, episcopus urgellensis, et ego alius Guilelmus, episcopus ausonensis, et ego Berengarius, episcopus gerundensis, et ego Arnaldus, episcopus elnensis, et ego Paternus, episcopus civitatis tortonensis, et ego Guilabertus, episcopus barchinonensis, una cum consensu ac iussi dompni Raimundi, principis barchinonensis et comitis gerundensis et marchionis ausonensis, et cum assensu sue coniugis, nomine Almodis, comitisse nobilis, (…)”. (25). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1544 y 1545. Los hombres de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona, casado con Almodis. Obispados de las islas Baleares y de Dénia. Documento 973. “(…) 1058, novembre, 18. Dotalia de l´Església de Barcelona. “(…) Preterea nos supra dicti omnes, 42


excomunicando sub anathematis interdictione, confirmamus Mayorcas et Minorcas insulas Baleares et episcopatum civitatis Denie et episcopatum civitatis Oriole et earum ecclesias omnes et quantum pertinet ad clericus ordines, ut omnes episcopi, presbiteri et diachoni aliique clerici, in prelibatis insulis et in prefatis locis commorantes, a minimo usque ad maximum et a puero usque ad senem, ab hodierno die et deinceps minime conentur deposcere ab alio aliquo pontificum ullius ordinationem clericatos neque crismatis sacre confessionem neque aliquem cultum ullius clericatos nisi ab episcopo barchinonensi, aut ab illo cui ipse preceperit sive permiserit, sicut illa scriptura testatur quam inde Muiehid et filius eius Aly, / (Página 1548) hismaelite quondam, fecerunt et Guilaberto episcopo barchinonensi dederunt et tradiderunt. Insuper etiam admonemus atque mandamus ut barchinonensis Sedis ecclesia omnino sit libera et semper gaudeat franchitate seccura, et chanonici simul cum ipsa canonica cum rebus ad eandem canonicam pertinentibus. Terminos quoque episcopatus sancte sedis barchinonensis ita volumus esse distinctos et ab ausonensi et gerundensi episcopatu esse discretos, sicut per anticos novimus populos et sicut debite constituti sunt contra orientalem et septemtrionalem plagam, sive per plana seu per colles devexos atque montes excelsos, et contra meridiem longe per gurgites maritimos, et contra occidentem versus Dertosam annotatos Balagarii locos, ut quicquid intra et extra predicta sedes adquisisivit vel adquisierit, per iuste largitionis modos habeat confirmatum per nos predictos episcopos et manu nostra roboratum sive per alios, atque per me Remundum comitem et per me comitissam Almodem et successores nostros, filios et nepotes et pronepotes et deinceps alios.(…)”. (26). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1554 y 1555. Obispados de Menorca, Mallorca y Denia. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 977. “(…) 1058, desembre, 26. Alí, rei de Dénia, fill de Mugehid, confirma a Guislabert, bisbe de Barcelona, el privilegi que li havia atorgat el seu pare, en el sentit / (Página 1555) que els bisbats de Dénia, Mallorca i Menorca, amb les seves possessions i el seu clergat, s´han de sotmetre al bisbe esmentat i s´inclouen dins el bisbat de Barcelona. (…) Hoc est translatum sumptum fideliter a quodam instrumento cuius series talis est: Hoticie plurimorum, tam instantium quam posterorum, tradere satagimus qualiter, superno optitulante numine, Sedes Sancte Crucis Sancteque Eulalie barchinonensis anno Dominice Incarnationis LVIII post 43


millesimum, insistentibus gloriosissimi presulis eiusdem sedis Gislaberti intercessibus, insularum Balearum clericatus atque ordinum necnon urbis Denie adepta est donum. Dux quoque predicte urbis Denie, dum viveret, nomine Mugehid, interventu iam dicti pontificis revocavit atque subsisit insulas prelibatas Baleares, quas nunc vulgo Mayoretas et Minoretas vocant, sub iure / (Pรกgina 1556) et diocesi sancte prefate Sedis barchinonensis, statuens ac iubens ut omnis clericolum gradus,in predictis degens insulis, a nullo pontificum auderet expetere ordinem aliculus clericatus, neque sacri crismatis unctionem vel electionem, neque ecclesie dedicationem, neque ullius clericatus cultum aliquem, excepto antistite barchinonensi. Huius itaque largitionis filius predicti ducis Mugehid, astructor atque imitator, nomine Ali, dedit ac subdidit omnes ecclesias et episcopatum prefatarum insularum et predicte urbis Denie iuri et diocesi sancte sedis barchinonensis, eodem videlicet modo quo genitor suus Mugehid precatu prenominati pontificis impertivit universa hec sedi prelocute. Inpertitionis autem predictarum ecclesiarum et episcopatus earumdem istoria digna cognitu ita se habet: In Dei omnipotentis nomine. Ego Ali, dux urbis Denie et insularum Balearum, Mugehid iam dicte urbis olim ducis proles, assensu filiorum meorum et ceterorum ismaelitarum in meo palatio maiorum, contrado atque largior Sedi Sancte Crudis Sancteque Eulalie barchinonensi et predicto presuli omnes ecclesias et episcopatum regni mei, que sunt in insulis Balearibus et in urbe Denia, in perpetim abinceps maneant sub diocesi predicte urbis barchinonensis et ut omnes clerici, presbiteri et diachoni, in locis prefatis comorantes, a minimo usque ad maximum, a puero usque ad senem, ab odierno die et tempore minime conentur deposcere ab aliquo pontificum ullius ordinationem clericatus, neque crismatis sacri confectionem, neque cultum aliquem ullius clericatus nisi ab episcopo barchinonensi aut ab ipso cui ille preceperit. Si aliquis, quos absit, hoc largitionis donum improbo nisu anullare vel disrumpere conatus fuerit, clestis regis iram incurrat et ab omni lege penitus exors fiat. Et postmodum hoc maneat indiscussum atque firmum omne per evum. facta carta donationis VII kalendas ianuarii, anno prescripto apud urbem Deniam, iussu Ali et assensu filiorum suorum maiorumque suorum inferius corroboratorum (...) / (Pรกgina 1557). Raimbaldus, archiepiscopus Sedis aralatensis +. Arnaldus, episcopus magdalonensis. Guifredus, sancte prime Sedis narbonensis ecclesie archiepiscopus ss. + Froterius episcopus.+ Guilelmus, gratia Dei urgellensis episcopus +. S+ Arlovinus sacer, qui hoc scripsit die et anno quo supra. Signum Raimundi de Ortis, presbiteri +. S + ignum Bernardi presbiteri. Sig+num Guilelmi presbiteri. + Guilelmi presbiteri. Sig+num 44


Arnaldi quod et presbiteri. Sig+num Raimundi de Sancto Iacobo, presbiteri. Sig+num Petri de Palomera, presbiteri. Sig+num Petri de Bages, notarii publici Barchinone, qui hoc translatum sumptum ab originali scribi fecit et clausit nonas iulii, anno Domini millesimo CC tricesimo (...)”. (27). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1544 y 1545. Los hombres de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona, casado con Almodis. Obispados de las islas Baleares y de Dénia. Documento 973. “(…) 1058, novembre, 18. Dotalia de l´Església de Barcelona. Relata que la ciutat de Barcelona fou recuperada de mans sarraïnes per Lluís el Petós i que més tard es tornà a perdre, i com foren destruïdes moltes esglésies i llocs sagrats, dels quals es reparaven les destroces. Després de la restauració de la seu per obra del bisbe Guislabert i el comte Ramon Berenguer I i la seva muller, la comtessa Almodis, decidiren realitzar l´acte de consagració en aquesta data. Amb l´anuència de l´arquebisbe de Marbona i la presència de molts més bisbes i primats, es confirmen les possessions i límits del bisbat de Barcelona, incloent-hi els bisbats de les illes Balears, de Dénia i d´Oriola, segons constava en un privilegi donat per Alí, i el seu difunt pare Muheid, reis sarraïns de Dénia. (…) Hoc est translatum sumptum fideliter a quadam dodalia ecclesie barchinonensis, tenor cuius talis est: Postquam imperator caeli ac terre, devicto mortis principe, ut aperiret moratlibus ianuam vite, glorificata per resurrectionem sui corporis carne, quam ex nobis pronobis assumpsit de matre semper virgine, ascendit ad palacium caeleste cum Patre et Spiritu Sancto victurus et regnaturus sine fine, adimpleta sancti Spiritus promissione, sonus apostolorum exivit in universum orbem terre et christiani nominis vocabulum primum apud anthiochenam ecclesiam coepit esse, et sic deinde per omnem mundum in diversis locis facte sunt ecclesie, ut a solis ortu usque ad occasum nomen Domini esset laudabile. Hoc videns invidus humani generis inimicus suasit suis ministris paganis ac gentilibus ut persequerentur et occiderent fideles Christi Gladis et multis cruciatibus et destruerent ecclesias tam in urbibus qin aliis mundi partibus, quod et factum est in barchinonense civitate antiquis temporibus a barbaris hispaniam intrantibus, peccatis christianorum exigentibus. Set Christus, quamvis peccatricem miseratus christianam / (Página 1546) plebem, excitavit Ludovicum Pio regem, qui expulit hismaeliticam gentem et liberavit barchinonensem urbem, et christianis populus sic reparavit destructam urbem, et christianis populus sic 45


reparavit destructam barchinonensis ecclesie Sedem. Cumque idem rex mortis persolvisset debita et volvente mundi rota veternosa temporum pertransissent secula, iterum propter hominum percata gens invaluit pagana et capta est Barchinona, et interfecti sunt habitatores eius, et destructa sumaria, et cum sacri ordinis ministris eversa sunt altaria. Set etiam Christus, misereri paratus, predictam urbem postea recuperavit fidelibus, expulsis pestiferis gentilibus, et per successionem hereditatis tradidit christianis comitibus. De quorum linea vel genealogia naturali venit gloriosus comes ac marchio Reimundus Berengarii, factus est propugnator et murus christiani populi et per eius victoriam cum auiutorio Christi facti sunt ei tributarii pagani christianorum adversarii, quos, plusquam omnes antecessores sui comprimens et faciens profugios, multos victorie fecit triumphos et christianorum amplificavit terminos. Iam vero divina gracia cumipse comes ac marchio ampli honoris principatum optinuisset in terra, largitoris omnium bonorum recognovit benefitia et pro tanto honore, rependens ei multa servicia,iuste et pie consederavit de Ecclesia, que Christi est sponsa et mater est nostra.Unde in principali trono sui honoris intra moenia barchinonensis civitatis, cum vidisset aulam episcopali Sedis iam deficere vetustate operis et ex parte destructam a barbaris,indoluit causa divini amoris et eam renovari et restaurari fecit et annuit a fundamentis ad honorem Christi et nomen Sancte Crucis Sancteque Eulalie, indigene martyris et virginis, et in renovatione et restauratione predicte Sedis habuit consortem cooperatorem et factorem pium atque benignum Guilabertum, prefate presulem urbis. Postquam autem magnificus comes ac marchio Raimundus atque nobilis eius uxor dompna Almodis et idem pontifex barchinonensis, intergecta evolutione annosi tempus, vidissent desideratam perfectionem coepti operis propremiis eterne retributionis, coeperunt cogitare de die consecrationis, ut perfectius potuissent Deo placere de perfectione laboris et de comuni voto dedicationis. Igitur tantus princeps et tam nobilis comitissa tamque pius et benignus episcopus constituerunt consecrationis insigne opus, et quartus decimus dies kalendarum decembrium est constitutus, et facta est ipso die dedicatio ad millesimi quinquagesimi octavi ab Incarnatione Domini tempus, secundum eram nonagesimam sextam, inditionem vero undecimam, propriis notam temporibus. / (Pรกgina 1547) Et in ope et in opere dedicationis huius invitatus est ab eis reverentissimus narbonencium archiepiscopus urbis metropolitane Guifredus et religiosissimus primas arelatensis ecclesie Rayenbaldus archiepiscopus aliique episcopi, quorum numerus subscriptis declarabitur nominibus. Et congregatus est infinitus diverse etatis ac sexus populus, permixtis clericorum et laicorum ordinibus, ut magni gaudii et festivitatis esset celebris conventus et anniversaria memoria diei huius in futuris non 46


cessaret temporibus, publicata etiam per seriem dotis huius factam et confirmatam ab ipsis archiepiscopis atque pontificibus et ab ipso comite et comitissa aliisque principibus, clericis videlicet ac laicis, videntibus, que modo verbis sic incipit talibus: In nomine sancte et individue Trinitatis. Ego Guifredus, archiepiscopus narbonensis, et ego Rayemballus, archiepiscopus arelatensis, et ego Guilelmus, episcopus urgellensis, et ego alius Guilelmus, episcopus ausonensis, et ego Berengarius, episcopus gerundensis, et ego Arnaldus, episcopus elnensis, et ego Paternus, episcopus civitatis tortonensis, et ego Guilabertus, episcopus barchinonensis, una cum consensu ac iussi dompni Raimundi, principis barchinonensis et comitis gerundensis et marchionis ausonensis, et cum assensu sue coniugis, nomine Almodis, comitisse nobilis, subarrantes anulo divine legis celesti regi sponsam ecclesiam barchinonensis Sedis, donamus et confirmamus predicte sedi omnes ecclesias et universa sua predia, et omne deditum sibi iuste debitum, et omnem censum et redditum, quantumcumque et quandocumque et ubicumque iuste adquisitum et adquirendum, ut secure et libere habeat et possideat in perpetuum, et nulla potestas hoc habeat velaliquis homo per virtutem vel per ingenium preter episcopi ipsius sedis vel clericorum assensu. Preterea nos supra dicti omnes, excomunicando sub anathematis interdictione, confirmamus Mayorcas et Minorcas insulas Baleares et episcopatum civitatis Denie et episcopatum civitatis Oriole et earum ecclesias omnes et quantum pertinet ad clericus ordines, ut omnes episcopi, presbiteri et diachoni aliique clerici, in prelibatis insulis et in prefatis locis commorantes, a minimo usque ad maximum et a puero usque ad senem, ab hodierno die et deinceps minime conentur deposcere ab alio aliquo pontificum ullius ordinationem clericatos neque crismatis sacre confessionem neque aliquem cultum ullius clericatos nisi ab episcopo barchinonensi, aut ab illo cui ipse preceperit sive permiserit, sicut illa scriptura testatur quam inde Muiehid et filius eius Aly, / (Pรกgina 1548) hismaelite quondam, fecerunt et Guilaberto episcopo barchinonensi dederunt et tradiderunt. Insuper etiam admonemus atque mandamus ut barchinonensis Sedis ecclesia omnino sit libera et semper gaudeat franchitate seccura, et chanonici simul cum ipsa canonica cum rebus ad eandem canonicam pertinentibus. Terminos quoque episcopatus sancte sedis barchinonensis ita volumus esse distinctos et ab ausonensi et gerundensi episcopatu esse discretos, sicut per anticos novimus populos et sicut debite constituti sunt contra orientalem et septemtrionalem plagam, sive per plana seu per colles devexos atque montes excelsos, et contra meridiem longe per gurgites maritimos, et contra occidentem versus Dertosam annotatos Balagarii locos, ut quicquid intra et extra predicta sedes adquisisivit vel adquisierit, per iuste largitionis modos habeat confirmatum per nos predictos episcopos et manu 47


nostra roboratum sive per alios, atque per me Remundum comitem et per me comitissam Almodem et successores nostros, filios et nepotes et pronepotes et deinceps alios. Ham et providencianostra illud solerter providere curavit ut, si Terrago, que diu elanguit, adhuc per nos principes aut per successores nostros, largiente Deo, vires convalescendi habuerit et in pristini honoris statum Deus reduxerit, per nos et successores nostros non perdat quod iuste habuit et habere debebit et debite recuperare poterit. Set et propter honorem Christi et sancte Crucis gloriam, ut sicut regi Costantino sic nobis de barbaris per crucis triumphum det victoriam, constituimus huius diei aniversariam de securitate et tranchillitate gaudere memoriam, in qua nemo per VIII dies aniversarie memorie huius consecracionis quatuor quidem qui precedent et quatuor qui subsequentur, interpositum nonum diem festive rememorationis istius sancte dedicationis, audeat tollere vel faciat tolli rem alicuius quocumque modo malignitatis, vel toloneum accipiat vel accipi faciat cuiuscumque hominis per hos dies convienientis sive revertentis neque in ipso eodem die future rememoracionis istius consacracionis. De ipsa quoque terra vel universos ecclesiis aut parrocheis vel qualibuscumque prediis, que ad Canonicam Sancte Crucis Sancteque Eulalie pertinent, videlicet que hodie iuste possidet vel ab hinc per universa tempora iuste possederit vel adquisierit, per auctoritatem beati Petri, apostolorum principis, et per ordinem nostrum excomunicamus et interdicimus ut nullus homo cuiuslibet potestatis aut sexus aut ordinis aliquid inde audebat tollere aut alienare vel ad dampnum / (Pรกgina 1549) predicte canonice quolibet modo transferre vel commutare, nemo predia ipsius ecclesie ubicumque debita illi noverit celare audeat, set mox ubi cognoverit, ad profectum illius confestim manifestare non pigeat. Interdicimus quoque iuxta statuta sanctorum canonum et auctoritatem sanctorum antiquorum patrum ut nullus quorumlibet pontificum infra fines ipsius episcopatus ecclesiam consecrare vel penitentes eiusdem episcopi i suscipere nec eius clericos ordinare presumat, nisi forte presul prenominate sedis assensum spontanee prebeat. Igitur hanc universam nostre constitutionis dotem superius promulgatam prehenni lege valituram censemus; omnemque hominem, illam observantem et ut stabilis permaneat adiuvantem proposse, benedicimus; et ut diuturnitatem vice presentis et perpetuitatem semper manentis obtineat, preoptamus. Statuimus autem sub divini iudicii obstentatione et anatematis interdictione ut, si quislibet homo cuiuscumque aut ordinis hanc disrumpere velviolare nisus fuerit aut disrumperit aut violaverit, hic de parte Dei omnipotentis et beati Petri apostoli omniumque sanctorum et nostra excommunicatus permaneat, et a conventu sancte ecclesie et omnium christianorum alienus existat, tartareisqie vinculis innodatus inferorum poenas aternaliter senciat. Quod si ab incepto desistat et digna penitudine simulet emenfatione satisfaciat, ab hac 48


excomunicatione solvantur. Et haec nostra constitutio inrefragabilis et inconvulsa perpetualiter habeatur. Raimbaldus archiepiscopus ss. + Guislibertus, gratia Dei episcopus +. + Berengarius, Dei gratia gerundensis episcopus +. Patronus, gratia Dei tostuensis episcopus. S+ Miro presbitero, qui haec scripsit cum litteras rasas et emendatas et supra positas in linea XXI et in XXVII et in XXXII et in XLI,die et anno quo supra. Signum Raimundi de Ortis presbiteri +. S+ ignum Bernnardi presbiteri. Sig+num Guilelmi presbiteri. + Guilelmi presbiteri. Sig+num Arnaldi quod et presbiteri. Sig+num Raimundi de Sancto Iacobo presbiteri. Sig+num Petri de Palomera presbiteri. Sig+num Petri de Bages, notarii publici Barchinone, qui hoc translatum sumptum ab originali scribi fecit et clausit (...)”. CINGOLANI, Stefano María. “Estratègies de legitimació del poder costal: l´abat Oliba, Ramón Berenguer I, La Seu de Barcelona i les Gesta Comitum Barchinonensium”. www.262451.pdf Página 144, 145 y 146. Explicación del linaje del conde de Barcelona Ramón Berenguer I. “(…) Això que destaca, de l’acta de dedicació de la Seu, és el llarg pròleg que planteja una visió historiogràfi ca diferent i molt més complexa respecte a la dibuixada per l’abat Oliba, i que em sembla no ha atret mai l’atenció dels historiadors tal i com mereix. Val la pena examinar-la amb atenció: Postcuam Imperator caeli ac terre devicto mortis principe ut aperiret mortalibus ianuam vite, glorifi cata per resurrectionem sui corporis carne quam ex nobis pro nobis assumpsit de matre semper virgine, ascendit ad palacium caeleste cum Patre et Spiritu Sancto victurus et regnaturus sine fi ne, adimpleta Sancti Spiritus promissione, sonus apostolorum exivit in universum orbem terre et christiani nominis vocabulum primum apud Anthiochenam ecclesiam cepit esse, et sic deinde per omnem mundum in diversis locis facte sunt ecclesie ut a ssolis ortu usque ad occasum nomen Domini esset laudabile. Hoc videns invidus humani generis inimicus, suasit suis ministris paganis ac gentilibus ut persequerentur et occiderent fi deles Christi gladiis et multis cruciatibus, et destruerent ecclesias tam in urbibus quam in aliis mundi partibus, quod et factum est in Barchinonensi civitate antiquis temporibus a barbaris Hispaniam intrantibus peccatis christianorum exigentibus. Set Christus, quamvis peccatricem miseratus christianam plebem, excitavit Ludovicum pium regem, qui expulit hismaeliticam gentem et liberavit Barchinonensem urbem et christianis populus sic reparavit destructam Barchinonensis ecclesie sedem. Cumque idem rex mortis persolvisset debita, et volvente mundi rota veternosa temporum pertransissent secula, iterum propter hominum peccata gens invaluit pagana et capta est Barchinona et interfecti sunt habitatores eius et destructa sanctuaria et cum sacri ordinis ministris eversa sunt altaria. 49


Set etiam Christus misereri paratus, predictam urbem postea recuperavit fi delibus expulsis pestiferis gentilibus, et per successionem hereditatis tradidit christianis comitibus de quorum linea vel genealogía naturali venit gloriosus comes ac marchio Reimundus Berengarii factus est propugnator et murus christiani populi, et per eius victoriam cum adiutorio Christi facti sunt ei tributarii pagani christianorum adversarii. Quos plus quam omnes antecesores sui comprimens et faciens profugios, multos victorie fecit triumphos et christianorum amplifi cavit terminos. Iam vero divina gracia, cum ipse comes ac marchius ampli honoris principatum optinuisset in terra, largitoris omnium bonorum recognovit benefi cia et pro tanto honore rependens ei multa servicia, iuste et pie consideravit de ecclesia que Christi est sponsa et mater est nostra. Unde in principali trono sui honoris, intra moenia Barchinone civitatis cum vidisset aulam episcopalis sedis iam defi cere vetustate operis et ex parte destructam a barbaris, indoluit causa divini amoris et eam renovari et restaurari fecit et annuit a fundamentis ad honorem Christi et nomen sancte Crucis sancteque Eulalie indigene martiris et virginis, et in renovatione et restauratione predicte sedis habuit consortem cooperatorem et factorem pium atque benignum Guilabertum prefate presulem urbis. La nova dedicació és vista com a un moment de la història de la salvació de la cristiandat, ara castigada pels seus pecats, ara misericordiosament restaurada per les seves virtuts. En aquesta història destaquen alguns moments que marquen unes pautes històriques: la destrucció operada per la invasió musulmana, deguda als / (Página 145) pecats dels habitants, a la qual segueix una primera restauració per obra del piadós rei Lluís, el fill de Carlemany, que va alliberar la ciutat dels musulmans. Però, els temps successius a la mort del rei varen causar una nova situació de pecat i una nova destrucció. Aquesta vegada, gràcies a la intervenció de Jesucrist, es va poder tornar a recuperar la ciutat, i «per successionem hereditatis tradidit christianis comitibus de quorum linea vel genealogia naturali venit gloriosus comes ac marchio Reimundus Berengarii factus est propugnator et murus christiani populi, et per eius victoriam cum adiutorio Christi facti sunt ei tributarii pagani christianorum adversarii». En aquest resum històric destaquen tres moments principals: la cristianització del món, gràcies al sacrifici de Jesús, i dos actes de pèrdua/recuperació. Les dues pèrdues a mans dels musulmans, a instigació del diable i amb el consentiment de Déu per tal de castigar els pecats dels cristians. Les dues recuperacions, però, presenten unes característiques prou diferents: la ‘reconquesta’ és atribuïda al piadós rei dels Francs, amb una idealització del domini dels primers monarques carolingis, restauradors del cristianisme i, diríem, creadors de la Marca Hispanica, per utilitzar aquesta terminologia imprecisa però còmoda; la segona restauració, però, és obra del mateix Jesús, el qual deixa la recuperada ciutat i, entenem, les terres que en depenen, als 50


avantpassats del present comte, i, d’aquesta manera, s’atribueix, tot i no nomenar-lo, un paper simbòlic al comte Borrell II. És el cas de cridar l’atenció sobre la manera en què el pròleg defineix aquest moment: no es diu mot dels comtes entre Guifré I i Borrell II, com si, fins al 985, Barcelona fos territori Franc, mentre, és a partir d’aquest moment que comença el govern dels comtes, però no com a successors dels reis Francs, sinó directament de la mà de Jesús. És possible que aquesta idea vingués de molts documents en què no es reconeixia la legitimitat dels reis Francs que no eren d’estirp carolíngia, a la datació dels quals es declarava Christo (o Deo) reinante (23). Tanmateix, té també un altre important significat: el de no reconèixer la dependència de l’autoritat dels comtes de Barcelona de l’originari poder reial carolingi, sinó directament de la divinitat i, doncs, totalment autònom (24) / (Página 146) nota Zimmermann, en la canviant formulació de la titulació comtal, com a senyal de qualificació del poder i de la seva legitimació, és justament amb Borrell II que comença a aparèixer la fòrmula gratia Dei comes (25) (…)”. Página 145. Cita (23). “(...) Com fa notar Zimmermann aquest tipus de formulació és típica de l’època dels reis no carolingis Eudes i Raul, mentre de fet, Hug Capet va ser acceptat prou aviat, tot i que, de vegades, s’expressaven dubtes sobre la seva legitimitat, Michel ZIMMERMAHH, «La datació dels documents catalans del segle IX al XII: un itinerari polític», En els orígens de Catalunya. Emancipació política i afirmació cultural, Barcelona 1989, ps. 39-69, especialment ps. 49-50 i 54-56; vg. Jean DUFOUR, «Obédiance respective des Carolingiens et des Capétiens (fi n Xe siècle-début XIe siècle)», Catalunya i França meridional, cit., ps. 21-44; d’altra banda, no sempre és fàcil interpretar correctament el pensament dels notaris, en pot ser prova un document pallarès del 27 de febrer de 995 que presenta la següent fórmula de datació: «anno .VIIII. Regnante Ugo Magno rege et Karllo expectante, qui est in vinculo» (Ramon d’ABADAL, Catalunya Carolíngia, III. Els comtats de Pallars i Ribagorça, 2 vols., IEC, Barcelona 1955, doc. 297) (…)”. Página 145. Cita (24). “(...) Vg. SALRACH, «La legitimación del poder condal», cit (…)”. Página 146. Cita (25). “(…) ZIMMERMAHH, «Catalogne et Regnum Francorum», cit., p. 222 i vg. SALRACH, Catalunya a la fi del primer mil·lenni, cit., ps. 137-149; entre les titolacions de Borrell II es pot també citar com a interessant, ja que no la reporta Zimmermann, la que apareix a la carta de població de Cardona, del 23 d’abril de 986: «Deo auxiliante et sacro diuino eloquio nobis confortante et sub iusione magno imperio nostro Ludouico rege obediente», Diplomatari de la vila de Cardona (anys 966-1276), Estudi i edició a cura de Andreu GALERA I PEDROSA, Barcelona 1998, doc. 7 (…)”. (28). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 51


135. Los hombres de Ramón Berenguer I y su esposa Elisabet, condes de Barcelona. “(…) A ese periodo [entre 1041-1043 y 1050] también pertenece la decisión de Guisla, vizcondesa de Cardona, quien juró fidelidad a Ramón [Berenguer I] y a Elisabet, condes de Barcelona, en todas sus posesiones. Pero como sucede en el caso de Mir Geribert, quedaran fuera del acuerdo todas / (Página 136) aquellas propiedades que pertenecían a la condesa Ermesèn, localizadas en tierras de Barcelona y Osona, junto al derecho de poder residir en el castillo de Tagamanent: “(…) exceptus quanta Ermesendis comitissa odie tenet in comiatum Barchinonensem et in comitatum Ausonensem et ipsa satatica de castro de tagamanente (…)” (525). O el de Seniofred y Guisad quienes juraron fidelidad a los condes de Barcelona en todos sus condados reconociendo, eso sí, la autoridad de la condesa Ermesén, a la que prometen respetar hasta el día de su muerte en la ciudad y condado de Girona: “neque de ipsa ciuitate que dicunt Gironda, neque de ipso commitato que dicunt Girondense, post morte Hermesindis commitissa (…)” (526). Humbert de cervelló, hijo de El.liarda, hizo lo propio en todos los dominios de los condes de barcelonasalvo en lo que a Girona se refiere junto a Clerà, Apierola y Ribatallada, lugares donde continuaría siendo fiel a Ermesèn mientras la condesa viviese: “(…) et ipso auditorio suprascripto, sine engan,lo fare et non los enganare, saluam fidelitatem Ermesindem, comitissa, de ierunnes et de Clera, et de Apierola et de suas compres et de ribatallada, in uita, exceptus Alaman, fratri meo, de sua honore quod de hodie habuid (…)” (527). Del mismo modo actuó Ermesèn, vizcondesa de Girona, quién prestó juramento de fidelidad a Ramón [Berenguer I] y a Elisabet, condes de Barcelona. Juró ser fiel en todas sus posesiones menos en aquellas que pertenecían a la condesa Ermesèn y que estaban situadas en el condado y ciudad de Girona. Una fidelidad que mantendría hasta la muerte de su señora. A partir de ese momento la vizcondesa se comprometía a hacer extensivo su juramento a los condes también a esas propiedades: “(…) excepto hoc quod Ermesindis, comitissa, retinuit in ciuitate Gerunda uel in comitatu Gerundensi ad ipsum diem quando finuit omnes suas querelas cum te supradicto Remundo comité, unde fidelitatem diem debeo illi portare in sua uita. Et postquam illa mortua fuerit, similiter auditor ero ad te de ista omnia a tener et ad ayer; sicut de omnem tuum onorem suprascriptum, per fifdem, sine engan (…)” (528). Poco podía sospechar la vizcondesa que fallecería mucho antes que la condesa abuela de Ramón [Berenguer I], circa 1044. (…) la vizcondesa Ermesèn no es otra que la hija de Amat y Sança, vizcondes de Girona. Amat traspasó circa 1035 por lo que Ermesèn se vio en la obligación de hacerse cargo del gobierno del vizcondado el cual ejerció hasta circa 1044 fecha en la que es datado su exitus siendo enterrada en el monasterio de Sant Salvador de Breda (529). Sus 52


enemigos también se movieron. Es el caso de Guillem quién juró fidelidad a los condes de Barcelona. En él Guillem no reconocía los derechos condales de Ermesèn al comprometerse a no mantener ningún tipo de relación con la abuela de Ramón [Berenguer I] que pudiese perjudicar los intereses del conde y de su esposa (530) (…)”. (29). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 137. “(…) Guillem, hijo de Ermengarda, juró no mantener ningún tipo de asociación con la condesa Ermesèn que pudiesen ir contra Ramón [Berenguer I] y Elisabet (531) (…) Bernat Sunifred todavía se muestra más conciso a la hora de mostrarse fiel a los condes de Barcelona. Se compromete a partir de ese instante a no mantener tregua alguna con la condesa Ermesèn cuando el conde se encuentra en tierras del condado de Girona. A su vez hace extensiva su voluntad a cualquier tipo de sociedad o amistad que en el pasado hubiera podido mantener con la anciana condesa (…) (532). Podría tratarse del importante magnate Bernat Sunifred, hermano de Guillem de Muntanyola o de Montcada e hijo por lo tanto de Sunifred I, vizconde de Girona. Es decir, un elemento de enorme peso en la vida política delpaís que ahora se opone también a Ermesèn (…)”. Página 136. Cita (525). “(…) Doc. 144 del apéndice documental (…)”. Página 136. Cita (526). “(…) Doc. 145 del apéndice documental (…)”. Página 136. Cita (527). “(…) Doc. 146 del apéndice documental (…)”. Página 136. Cita (528). “(…) Doc. 124 del apéndice documental (…)”. Página 136. Cita (529). “(…) FLUVIÀ, Armand de. “Els primitius comtats i vescomtats…” p. 146 (…)”. Página 137. Cita (530). “(…) Doc. 147 del apéndice documental (…)”.Página 137. Cita (531). “(…) Doc. 148 del apéndice documental (…)”. Página 137. Cita (532). “(…) Doc. 149 del apéndice documental (…)”. (30). ABE, Toshihiro. “La reforma gregoriana y Catalunya. Las relaciones entre la Iglesia y el poder secular, siglos XI y XII. De ramón Berenguer I a Ramón Berenguer III”. www.262402.pdf Página 22. Ramón Berenguer I hizo donaciones a las parroquias de Barcelona. “(…) hizo donaciones de parroquias y de otros bienes a la Iglesia. El máximo beneficiario de estos actos fue la iglesia de Barcelona. El conde puso bajo la jurisdicción eclesiástica de la canónica de Barcelona parroquias y bienes eclesiásticos, al menos cuatro veces, entre los años 1046 y 1056 (67). En 1036, justo después del comienzo de su reinado, el obispo de Barcelona concedió el derecho de sepultura a la canónica de la sede de Barcelona con el consejo del conde (68). En Barcelona, el conde no sólo hizo donaciones a la canónica, sino también al hospital y al obispado (69). En Girona también el conde hizo una donación de tierras a la canónica de Girona en 1064 (70). Además, el conde intentó determinar el ámbito del obispado y proteger a la Iglesia. En 1054, ordenó la protección de la canónica de 53


Barcelona (71). En 1058, confirmó las posesiones los derechos, y el ámbito del obispado de Barcelona en / (Página 23) presencia del arzobispo de Harbona y otros obispos (72). Poco después, en un acuerdo entre el conde y el rey de la Taifa de Denia, el rey de Denia confirmó el derecho del obispado de Barcelona (73). En estos actos del conde, podemos observar su interés en la mejora de la situación de la Iglesia a lo largo de su mandato, especialmente en tiempo de revueltas. Además de estas actividades reformadoras, podemos encontrar en los documentos un elemento propio de Catalunya. El conde utilizaba la guerra contra el Islam, la reconquista, como un instrumento para justificar su posición y tener a los magnates bajo su dominio. El conde utilizó los concilios para obtener este objetivo. En los protocolos de los concilios, el conde aparece como líder de la guerra contra el Islam: “...Sed etiam Christus misereri paratus, praedictam urbem postea recuperavit fi delibus, expulsis pelliferis gentilibus, & per successionem hereditatis tradidit Christianis Comitibus, de quorum linea vel genealogia naturali venit gloriosus Comes ac Marchio Raimundus Berengarii, factus est propugnator & murus Christiani populi, & per eius victoriam cum adjutorio Christi facti sunt ei tributarii pagani Christianorum adversarii, quos plus quam omnes antecessores sui comprimens & faciens profugos, multos victoriae fecit triumphos, & Christianorum amplifi cavit terminos...” (74). En el decreto de la asamblea de Paz en 1064, aparece una frase que confirma que el conflicto contra el Islam era un recurso para evitar las guerras privadas entre los magnates, “...ut ab omnibus secum in superventuram expedicionem euntibus, aut hic intra terram manentibus firmiter custodiatur atque observetur in omni spacio ipsius expedicionis usque ad XXX dierum terminum illorum regressionem...” (75). Por consiguiente, una de las razones para la revuelta de los magnates era la ausencia de guerra contra el Islam. Para recuperar la confianza de los magnates, obtener la riqueza de los territorios islámicos y para que se reconociera su autoridad como líder de los cristianos de la región, el conde dirigió las expediciones contra Zaragoza entre 1049 y 1058, y pidió la participación de los magnates. Al principio, hubo una participación escasa. Pero en 1058, dado el éxito militar del conde, gran parte de los fieles de Mir Geribert abandonaron sus tierras y participaron en la expedición contra Zaragoza bajo la dirección del conde (76). En los años posteriores, en los Usatges aparece uno en el cual el conde de Barcelona obliga a la obediencia hacía su persona en la guerra contra el Islam (77). También en las conveniencias con los / (Página 24) magnates encontramos las frases que mencionan al Islam. En algunos documentos, el conde obligó o exigió la participación en la guerra contra el Islam. Por ejemplo, en una conveniencia de 1058, entre el conde de Barcelona y el conde de Urgell, los condes confirmaron su colaboración mutua contra el rey de Zaragoza 54


(78). En 1062, en otra conveniencia con el conde de Urgell aparece un acuerdo sobre la tierra que obtuvieron como consecuencia de una victoria sobre el Islam (79). A través de expediciones, el conde podía reunir sus súbditos y podía comprar los derechos de castillos con las parias, el dinero que venía de Islam como contribución. En esta época, la guerra contra el Islam fue un elemento político fundamental para el conde: Así, para reunir a sus súbditos, para alcanzar riqueza y para justificar su dominio, era indispensable configurarse como el líder en la guerra contra el Islam. Por lo tanto, las decisiones tomadas en los concilios de cooperación con la Iglesia tuvieron verdadera importancia para recuperar su autoridad. La guerra contra el Islam era uno de los objetivos del Papado. La política del Papado y la del conde coincidían en este punto. Por consiguiente, el conde podía disponer de la cooperación de la Iglesia contra el Islam. En el caso de Catalunya, en el reinado de Ramón Berenguer I, la Reforma Gregoriana favoreció, pues, la cooperación entre el poder secular y la Iglesia. Es decir, para recuperar la relación con la Iglesia y para establecerse como cabeza de los cristianos en la cooperación con la Iglesia, la Reforma Gregoriana ofrecía una gran oportunidad al conde y los documentos presentan su participación y su colaboración en la Reforma Gregoriana (…)”. Página 22. Cita (67). “(…) Sobre esta acción del conde, el año 1046, véase Diplomatari de la catedral de Barcelona. Pergamins del segle XI, cit., doc. 701. Sobre las del año 1055, véase doc. 886 y doc. 1682. Sobre la del año 1056, véase doc. 914 (…)”. Página 22. Cita (68). “(…) Véase Diplomatari de la catedral de Barcelona. Pergamins del segle XI, cit., doc. 533 (…)”. Página 22. Cita (69). “(…) Sobre la donación al hospital, del año 1041, véase Diplomatari de la catedral de Barcelona. Pergamins del segle XI, cit., doc. 683. Sobre la donación al obispado, del año1055, véase Mensa Episcopal de Barcelona, cit., doc. 9 (…)”. Página 22. Cita (70). “(…) Col.lecció diplomàtica de la seu de Girona, cit., doc. 312. Véase también Cartoral dit de Carlemany del bisbe de Girona, cit., doc. 130 (…)”. Página 22. Cita (71). “(…) Hos, divina providente clemencia barchinonensium principes, Remundus comes et Adalmodis comitissa, hoc decretum pariter sanccimus, ut nemo hominum, quod iuris ess cernitur chanonicorum sedis Sancte Crucis Sancteque Eulalie, violare amplius audeat, qui sunt numero XL, neque aliene peccunie invasor domos eorum ab hodierno die et deincebs amplius audeat ingredi et aliquid illorum subditum potestati seu vi seu clam secum auferre hoc videlicet modo: ut nemo forum adquirendarum peccuniarum gratia alterius vinum vel possessionem aliquam suam dicat esse...”, Diplomatari de la catedral de Barcelona. Pergamins del segle XI, cit., doc. 873 (...)”. Página 23. Cita (72). “(...) Diplomatari de la catedral de Barcelona. Pergamins del segle XI, cit., doc. 973 (…)”. Página 23. Cita (73). “(...) Diplomatari de la catedral de Barcelona. Pergamins del segle 55


XI, cit., doc. 977 (…)”. Página 23. Cita (74). “(...) Sacrorum Conciliorum Hova et Amplissima Collectio, vol.19, cit., columna. 880 (…)”. Página 23. Cita (75). “(...) Les Constitucions de Pau i Treva de Catalunya, cit., doc. 7, p. 16 (…)”. Página 23. Cita (76). “(...) P. BOHHASSIE, La Catalogne du milieu du Xe à la fin du XIe siècle, cit., pp. 662-665 (...)”. Página 23. Cita (77). “(...)Th. BISSOH, “The Problem of Feudal Monarchy: Aragon, Catalonia and France”, Speculum 53 (1978), pp.460-478. Véase especialmente pp. 467-468 (…)”. Página 24. Cita (78). “(...) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 528. Véase también Liber Feudorum Maior, cit., doc. 148 (…)”. Página 24. Cita (79). “(...) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 588, doc. 589. Véase también Liber Feudorum Maior, cit., doc. 149 (…)”.MITRE, Emilio. “La España medieval. Sociedades, Estados, Culturas”. Serie: Ciclos y temas de la historia de España. Colección Fundamentos 63. Madrid. Ediciones Istmo. 1979. Página 173. Los estados Orientales Hispano-cristianos: De los reductos del Pirineo a la conciencia mediterránea. “(…) Ramón Berenguer I de Barcelona ejercerá su “protectorado” sobre los reyezuelos moros del bajo valle del Ebro (…). La gran preocupación de los soberanos pirenaicos, hasta muy entrado el siglo XI, es sin embargo, otra: la aglutinación de toda la serie de núcleos de resistencia que permite una mayor potencia militar. Así, Aragón absorberá los condados de SobrarbeRibagorza y el capiti disminuido reino de Havarra. Por su lado, los condes de Barcelona acentuarán su preeminencia política en el rincón H-E de la Península (…)”. MARTÍN, José Luís. “La Península en la Edad Media”. Barcelona. Editorial Teide. 1984. (Tercera edición). Página 275. Ramón Berenguer I. “(…) La organización del grupo militar catalán se completa con la unión de los próceres al conde en tiempos de Ramón Berenguer I (1035-1076); éste se beneficia de los ingresos proporcionados por las parias, la mayor parte de los cuales se destinan a la compra de castillos y derechos y a la contratación de vasallos militares a los que se paga no en tierras sino en dinero; ello permite al conde disponer de un número de vasallos, de una fuerza superior a los nobles, que tras intentar resistir militarmente terminarán por firmar pactos con el conde, aceptar su condición de vasallos y comprometerse a poner la disposición del conde de Barcelona sus propias fortalezas, con lo que éste se convierte en el primer personaje de Cataluña y une a su título condal el de Príncipe para indicar su autoridad sobre los demás condes y señores (…)”. (31). Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 130. Segundo gobierno de Ermesèn: minoría de edad de su nieto Ramón Berenguer I (c.1035-c.1039). “(…) 31 de agosto de 1038 abuela y nieto presiden, como condes de Barcelona, la ceremonia de consagración de la catedral de Vic. Un documento donde vuelve a ser subrayada la 56


figura de Ermesèn como protectora de la ley divina y en el que es resaltada su autoridad condal al ser utilizado el término potentatus (505), una prueba que certifica su / (Página 131) segunda regencia (…)”. Página 130. Cita (505). “(…) Potentatus-us m: poder político, soberano, soberanía// primacía// hegemonía de un pueblo (…)”. “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 132. Asistentes a la consagración de la iglesia de Santa María de Ripoll. “(…) Tal acontecimiento tuvo también una nutrida representación de ilustres dignatarios laicos entre otros el noble Gombáu de Besora, el vizconde Folc de Cardona, hermano del Obispo Eribau de Urgell, el noble Bernat Sendred de Gurb, etc. La construcción y finalización de tan importante obra, que ahora se veía culminada con tan solemne ceremonia, había sido posible gracias a la implicación directa del obispo y abad Oliba. La dedicación de la catedral corrió a cargo del arzobispo de Harbona quien puso punto final al ritual de la consagración con una misa pontifical (…)”.FERRER I GODOY, Joan. “Diplomatari del Monestir de Sant Joan de les Abadesses (9951273)”. Diplomataris, 43. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.DIPLOMATARISTJOAN.pdf Página 61. Linaje de Ramón Berenguer I, conde de Barcelona. Documento 25. “(…) [1041/1042]. Restitució de béns. Ramon Berenguer I i Elisabet, comtes de Barcelona, restituyesen uns alous situats als comtat de Girona, Barcelona, Osona i Urgell, que el comte Berenguer Ramon I havia donat al monestir de Sant Joan de les Abadesses. (…) In Dei aeterni nomine et salvatoriis domini nostri Ihesu Christi. Ego Raimundus, gracia Dei, comes et marchio, atque uxor mea nomine Helisabeht, reminisco ego supradictus comes omnium peccatorum meorum crimina et contristor, sed confidens / (Página 62) de Dei misericordia cupio pervenire ad premia paradisi, timeo ne subitanea mors mochi veniat. Et ideo recognosco peccatum quod fecit genitor meus Berengarius comes de alodibus Sancti Iohannis cuius ecclesia sita est in vall Riopullo, supra flumine Tezer, que donaverunt parentes nostri a supradicto loco propter remedium. (…) procureverit in duplo componat cum sua immelioratio[ne et] in super iram Dei incurrat et ab omni coetu christianrum et a liminibius sanctae Dei ecclesiae catholicae excomunicatus fiat et cum Iuda Sacarioth, qui Dominum tradidit, poenas inferni possideat et in antea ista scriptura firma permaneat. facta scriptura reddicionis anni XI regni Haenrici regis.(…)”. BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum III. Diplomataris 39. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIII-2006.pdf Página 1175 y 1176. Los hombres de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona, 57


casado con Elisabet. Documento 701. “(…) 1046, agost, 12. El comte de Barcelona Ramon Berenguer II la seva muller, la comtessa Elisabet, fan donació a la Seu de Barcelona de les parròquies de Sant Miquel de Barcelona i de Sant Vicenç de Sarriá, amb totes les possessions que aquestes tinguin o puguin tenir, perla salvació de les seves ànimes i les dels seus parents, tant els precedents com els venidors. (…) / (Página 1186) + Largitatis Premium divina auctoritate cernimos per universas mundi crevisse ecclesias, quas in honore Christi fundatas videntur fore in orbe et a fidelibus culturam christianae religiones sublimari, non ambigimus talia immutare, sed modis omnibus matrem Ecclesiam adhornare et congregationem sanctam celeberrime ad dignitatem et honorem loci fulciri ayque ad gloriam sublimitatis, Deo favente, proveeré sancimus. Cum beata et gloriosa sedes barchinonensis diversis afflictionibus diutissime crassaretur et omne clerum a canonicali auctoritate privaretur, interviniente Domini clementia, qui servos suos consolare dignatur, tunc piissimus et serenissimus augustus noster domnus Reimundus, gratia Dei comes et marchio, necnon et clarísima coniux eius, Dei protegerte gracia, domna Elisabeth comitissa, inito consilio, ob amorem Dei comes et animarum suarum remedium et consanguinitatis prosapiam, et ut memoriale nomen illorum ad hedificationem huius venerande sedis sit in secula seculorum, decreverunt de rebus suis et de munificencias publice rei,quibus olim nostrae ditioni subiecti erant, redditis nostram ditari et sublimari canonicam, sicuti et fecerunt. Igitur, sub trinitatis sancte nomine divo, ego Reimundus gracia Dei princeps, comes pariter et marchio, et Elisabeth, coniux mea, Deo propiciante comitissa (…) / (Página 1188) Reimundus comes,+ Elisebet comitisse, qui hoc largitionis pactum voluntarie Deo ob venerationem et reverentiam canonice instituciones scribere iussimus, et manibus nostris nomina nostra hic prenotavimus, et omnino sponte propria sancte congregationi hoc sine aliqua differentia tradidimus, et nomina virorum illustrium subsequentium in hoc largitionis titulo ad roborationem subscribere rogavimus. Sig+num Olibae Mironis. Sig+num Bernardi Guifredi. + Bernard. Sig+num Bernardi, proles Amati de Claro Monte. Sig+num Reimundus, proles Guilelmi de Montecatani. + Gerbertus, proles Mironis. Sig+num Fulchonis, Ermengaudi proles. Sig+num Reimundi Olibae. Scripsit et hoc posuit signum sss qui dictus Ysarnus (…)”.BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1324. Los hombres de Ermessend, condesa de Barcelona, y de su hijo Ramon Berenguer I. Linaje de 58


Berenguer, obispo de Gerona. Documento 818. “(…) 1053, gener, 29. La comtessa Ermessenda, amb el consentiment del comte Ramon Berenguer I, el bisbe Berenguer de Girona i tots els monjos del monestir de Sant Pol de Mar, ven a Bernat Ramon un hort petit situat a la ciutat de Barcelona, pel preu de 25 mancusos d´or de Barcelona. La comtessa destina el producte de la venda per apaivagar la fam i la penúria dels monjos del monestir. (…) In nomine Domine. Ego Ermesindis, divino permissu comitissa, una cum assensu et consilio domni Remundi Berengeri chomitis et / (Página 1325) Berengeri, gerundensis episcopi, et omnium monachorum Sancti Pauli Maritime cenobii, venditrix sum tibi Bernardo Remundi. (…) Guislibertus, gratia Dei episcopus +. Ermesindis, gratia Dei comitissa +, que hanc venditionem fieri iussit et firmavit et testes firmari rogavit. Reimundus comes, qui ut hec vendicio fieret assentivi et volui et iussi. S+ Miro presbitero, qui haec scripsit (...)”. (32). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 144. Ramón Berenguer I se casa con su segunda esposa Blanca de Farbona, a la que repudia para casarse con su tercera esposa llamada Almodis de la Marca. “(…) A partir de 1050 Elisabet, condesa de Barcelona y primera esposa de Ramón [Berenguer I], deja de ser citada en la documentación junto a su marido el conde o en solitario. Debemos suponer entonces que esa es la fecha en la que debió fallecer la misma, Poco tardó el conde en encontrar una segunda consorte. Su nombre Blanca, el origen de la cual algunos historiadores sitúan en la casa de Empuries (551). (…) Blanca se mantendría como nueva señora de la casa de Barcelona durante poco tiempo dado que a finales de 1053 Ramón [Berenguer I] se une a su tercera mujer, Almodis de la Marca (…)”. Página 144. Cita (551). “(…) SALRACH, J. Mª & FELIU, Gaspar. Els pergamins de l´Arxiu Costal de Barcelona. Vol. II, doc. 401 (…)”.ALBERT i CORP, Esteve. “Sant Ot, bisbe d´Urgell, i la seva època”.Colección Episodis de la Història nº 41. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1987 (2ª edición). Página 10. Almodís, tercera esposa de Ramón Berenguer I. “(...) En això, Ramon Berenguer I enviduà de la seva primera muller, de nom Elisabet, es casà amb una tal Blanca, amb qui no congenià, i sense saber com ni què ens apareix amb dos fills bessons d´una tal Almodis, pel febrer de 1053. Aquesta Almodis és una de les tres filles dels comtes Bernat i Amèlia, de la Marca del Llemosí. Aquesta dona impulsiva y abassegadora havia estat repudiada pel comte Pons de Tolosa, a qui havia donat quatre fills i abans havia estat maridada amb el senyor feudal Hug de Lesignan i alguns autors diuen que també amb el comte Guillem III d´Arles. Les seves germanes eren Ramgarda, casada amb el vescomte de Besiers i de Carcassona, Pere Ramon, i Llúcia, madrina. Llúcia, que devia ésser molt joveneta, acompanyava la germana gran, i els 59


comtes de Barcelona la van prometre que aquest es considerés infeudar als comtes barcelonins. / (Página 11) Es signà el conveni corresponent, però, el Trunnus es repensà i es féu endarrera. Els quatre primers anys de l´estada a les terres d´ençà del Prineu d´Almodis i Llúciaforen dún neguiteig constant que posaren a prova la notable habilitat i perfidia de la germana gran (que no cessà de forcejar fins a guanyar-se la voluntad de la seva sogra, fer-se aixecar quatre excomunions que li havia valgut el seu concubinatge i maridar la seva germaneta amb un comte, a base d´infeudar-li els dominis a la casa barcelonina). L´any 1057 tot això s´assolia i el dia 27 de febrer es concertava el matrimoni del que seria pare de sant Ot, Artau I, comte de Pallars, amb Llúcia, constituint com a dot esponsalici a favor d´aquesta, els castells de Santa Engracia, Toralles, Salàs, Peranea, Rivert i bellver, dos delquals eren posats directament sota la potestat dels comtes de Barcelona i els restants en mans dels barcelonins, als quals haurien de retre homenatge. Artau I havia quedat, llavors, vidu d´una primera muller, Constanza, amb qui s´havia casat l´any 1049, quan per la mort (segurament en la lluita contra la incursió dels alarbs a Tremp en la tardor de 1047) del seu germà Bernat, va succeir-lo com a comte pallarés al costat del seu cosí Ramon IV, amb qui contínuament es barallaven. (…) Almodís, que no volia tampoc sacrificar la seva dócil germana, amb ànim de relligar bé el conveni, tractà d´assegurar-se la fidelitat i el respecte d´Artau, i en l´escriptura corresponent es comprometé sine engan (el mot és ja un catalanisme generalitzat en els documents/ (Página 12) de l´època) “mentre fos viu a tenir la dita Llúcia així com hom ha de tenir la muller que ha pres legítimament i a no deixar-la mentre fos viva, per cap motiu, llevat que fos llebrosa”. Es comprometé igualment a no inflingir-li capmaltractament ni cap injùria pels quals ella fos obligada abandonar-lo. I en el cas que el comte Artau premorís, llúcia hauria de gaudir dels mateixos honors que el seu marit, tot el temps que no en prengué d´altre (…)”. (33). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 183 y 184. Linaje de Ramon Berenguer I casado con Elisabet, condes de Barcelona. Documento 23. “(…) [1039-1050]. Jurament de fidelitat. Adelaida, filla de Senegunda, jura fidelitat a Ramon Berenguer I i a Elisabet, comtes de Barcelona. (…) / (Página 184) Iuro ego Adalais femina, filia que fui de Senecundis femina, quod de ista hora in antea, dum viva fuero, fidelis ero a te Reimundo comite et a te Helisabeth comitissa

60


sine fraude et malo ingenio et sine ulla deceptione vel sine vestro engan (…)”. (34). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 200. Los hombres de Ramon Berenguer I: Ermengol III conde de Urgell. Documento 39. “(…) [1038-1065]. Convinença. Ermengol III, comte d´ Urgell, empenyora a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, el castell de Toló permil mancusos d´or de València. (…) Hoc est scripcio et rememorantia que est facta de illo kastro de Tolone, que misit Ermengaudus comes inpeniora ad Raimundo comite illo castro cum ipso dominico que ibi abet et abere debet, illo castro cum su[i]s terminis et pertinenciis. Et Raimundus comes prestat ad Ermengaudo comite mille mancosos de auro in tale convenientia que non abeat Ermengaudus comes potestate deillo castro de Toloet non faciat ibi statica nec abeat ibi nulla dominicatura donec redderit ad raimundo comite istos mille mancosos; et insuper abeat Raimundus comes illo castro et illo dominico que abet ini Ermengaudus comes usque illo aureo reddat. Et istos mille mancosos sunt de auro de Valentia sine engan (…) / (página 201) Si+gnum Ermengaudus comes. Signum Guerallus Ponci, Signum Rambon Gomballi. Signum Ramon Guillelmi. Signum Mir Guirreta. Signum Petro Bertrandi (...)”. (35). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum III. Diplomataris 39. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIII-2006.pdf Página 1160. Los hombres de Ramon Berenguer I, casado con Elisabet. Documento 683. “(…) 1045, maig, 28. El comte de Barcelona Ramon Berenguer I i la seva muller, la comtessa Elisabet, fan donació a l´hospital de pobres d´en Guitard, mig en reïnes, de la dècima de tota la mòlta dels seus molins des del riu Besòs fina a Barcelona i de tota l´almoina del seu palau,i confien que algú s´ocuparà de l´hospital. (…) In eterni Regis nomina celsa et una qui continet ultra a principio dierum usque ad temporis terminum sua sapiencia disponens cuncta. Ego Raimundus, gratia Dei barchinonensis gloriose civitatis comes et marchio, una cum coniuge mea Helisabeth, nutu Dei clarissima comitissa (...) / (Página 1162) Raimundus comes.+ Elisabet comitissa, qui hoc scribere iussimus et hanc donationem fecimus et propriis manibus firmavimus et robore rogavimus. Adalbertus prepositus ss. Berengarius, 61


proles Guifredi s +. Sig+num Bonefilii, suboles Guilelmi de opido qui dicitur Vetulus. Berengarius scripsit et hoc posuit signim + qui dictus Isarnus (...)”. (36). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum III. Diplomataris 39. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIII-2006.pdf Página 1175 y 1176. Los hombres de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona, casado con Elisabet. Documento 701. “(…) 1046, agost, 12. El comte de Barcelona Ramon Berenguer II la seva muller, la comtessa Elisabet, fan donació a la Seu de Barcelona de les parròquies de Sant Miquel de Barcelona i de Sant Vicenç de Sarriá, amb totes les possessions que aquestes tinguin o puguin tenir, perla salvació de les seves ànimes i les dels seus parents, tant els precedents com els venidors. (…) / (Página 1186) + Largitatis Premium divina auctoritate cernimos per universas mundi crevisse ecclesias, quas in honore Christi fundatas videntur fore in orbe et a fidelibus culturam christianae religiones sublimari, non ambigimus talia immutare, sed modis omnibus matrem Ecclesiam adhornare et congregationem sanctam celeberrime ad dignitatem et honorem loci fulciri ayque ad gloriam sublimitatis, Deo favente, proveeré sancimus. Cum beata et gloriosa sedes barchinonensis diversis afflictionibus diutissime crassaretur et omne clerum a canonicali auctoritate privaretur, interviniente Domini clementia, qui servos suos consolare dignatur, tunc piissimus et serenissimus augustus noster domnus Reimundus, gratia Dei comes et marchio, necnon et clarísima coniux eius, Dei protegerte gracia, domna Elisabeth comitissa, inito consilio, ob amorem Dei comes et animarum suarum remedium et consanguinitatis prosapiam, et ut memoriale nomen illorum ad hedificationem huius venerande sedis sit in secula seculorum, decreverunt de rebus suis et de munificencias publice rei,quibus olim nostrae ditioni subiecti erant, redditis nostram ditari et sublimari canonicam, sicuti et fecerunt. Igitur, sub trinitatis sancte nomine divo, ego Reimundus gracia Dei princeps, comes pariter et marchio, et Elisabeth, coniux mea, Deo propiciante comitissa (…) / (Página 1188) Reimundus comes,+ Elisebet comitisse, qui hoc largitionis pactum voluntarie Deo ob venerationem et reverentiam canonice instituciones scribere iussimus, et manibus nostris nomina nostra hic prenotavimus, et omnino sponte propria sancte congregationi hoc sine aliqua differentia tradidimus, et nomina virorum illustrium subsequentium in hoc largitionis titulo ad roborationem subscribere rogavimus. Sig+num Olibae Mironis. Sig+num Bernardi Guifredi. + Bernard. Sig+num Bernardi, proles Amati de Claro Monte. 62


Sig+num Reimundus, proles Guilelmi de Montecatani. + Gerbertus, proles Mironis. Sig+num Fulchonis, Ermengaudi proles. Sig+num Reimundi Olibae. Scripsit et hoc posuit signum sss qui dictus Ysarnus (…)”. (37). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1324. Los hombres de Ermessend, condesa de Barcelona, y de su hijo Ramon Berenguer I. Linaje de Berenguer, obispo de Gerona. Documento 818. “(…) 1053, gener, 29. La comtessa Ermessenda, amb el consentiment del comte Ramon Berenguer I, el bisbe Berenguer de Girona i tots els monjos del monestir de Sant Pol de Mar, ven a Bernat Ramon un hort petit situat a la ciutat de Barcelona, pel preu de 25 mancusos d´or de Barcelona. La comtessa destina el producte de la venda per apaivagar la fam i la penúria dels monjos del monestir. (…) In nomine Domine. Ego Ermesindis, divino permissu comitissa, una cum assensu et consilio domni Remundi Berengeri chomitis et / (Página 1325) Berengeri, gerundensis episcopi, et omnium monachorum Sancti Pauli Maritime cenobii, venditrix sum tibi Bernardo Remundi. (…) Guislibertus, gratia Dei episcopus +. Ermesindis, gratia Dei comitissa +, que hanc venditionem fieri iussit et firmavit et testes firmari rogavit. Reimundus comes, qui ut hec vendicio fieret assentivi et volui et iussi. S+ Miro presbitero, qui haec scripsit (...)”. (38). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1404. Los hombres de Ramon Berenguer I, casado con Almodís, condes de Barcelona. Documento 873. “(…) 1054, novembre, 20. Ramon [Berenguer I] i la seva muller Almodis, comtes de Barcelona, decreten la inviolabilitat de tots els drets, béns i possessions dels canonges de la Seu de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona. (…) / (Página 1405) In nomine divino summo et trino. Mos, divina providente clemencia barchinonensium principes, Remundus comes et Almodis comitissa, hoc decretum pariter sanccimus, ut nemo hominum, quod iuris esse cernitur channonicorum Sedis Sancte Crucis Sancteque Eulalie (…) + Reimundus comes.+ Guislibertus, gratia Dei episcopus. Wilelmus, gratia Dei episcopus Ausonensis ecclesie.+ S+ Almodis, Dei gratia comitissa. + Berengarius, Dei gratia Gerundensis episcopus.+ S+ Remundi Guilelmi. S+ Raimundi comes. Guifredus, 63


sancte prime ecclesie sedis narbonensis episcopus ss +.+ Raimbaldus archiepiscopus ss. S + Miro presbitero, qui hec scripsit (...)”. (39). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1422 y 1423. Los hombres de Ramon Berenguer I, casado con Almodis, condes de Barcelona. Documento 886. “(…) 1055, abril, 17. El comte de Barcelona Ramon Berenguer I, la seva muller, la comtessa Almodis, i el bisbe Guislabert de Barcelona fan donació a la Seu / (Página 1423) de les parròquies de Sant Miquel de Barcelona i de Sant Vicenç de Sarriá, amb totes les possessions que aquestes tinguin o puguin tenir, perla salvació de les seves ànimes iles dels seus parents, tant els antecessors com els successors. (…) In Dei omnicreatoris ac omnitenentis nomine divo.Hos [celeste prerrogativa barchinonensium principes Reimun]dus, comes [et marchio, et] Almodis [comitissa] necnon et Guislibertus, [divinali] numine eiusdem sancte sedis barchinonensis antistes (…) / (Página 1424) Guifredus, sancte prime sedis Marbonensis ecclesie episcopus, ss +. (…) Raimundus comes. + Guislibertus, gratia Dei episcopus +. Almodis comitisa. Udalardus vicecomes. Sig+num Berengarii Remundi.+ Mirone. Sig+num Arnalli Guitardi. Sig+num Guisadi Senfredi. Sig+num Bernardi Amati. S+ Miro presbitero, qui haec scripsit (...)”.BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1426 y 1427. Los hombres de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona. Término de Fornells. Documento 888. “(…) 1055, juny, 25. Adelaida dóna a la canònica de la Santa Creu i de Santa Eulàlia de Barcelona diversos béns procedents del comte Ramon de Barcelona, situats a la parròquia de Sant Andreu ial terme de Fornells, i un llibre Charoli, és a dir, la vida de Carlemany. (…) Pro superni Regis amore et celestes patrie desiderio atque adeptione fideles, sicut in voluminum paginis sacrorum a patribus sanctissimis dudum editorum plenius ac uberius reperitur insertum, sanctam sancto tacti flamine voluerunt Ecclesiam propriis facultatibus locu pletem reddere, opinantes felicia admodum esse talia comercia cum pro transsitoriis manencia et pro terrenis adquiruntur celestia (…). / (Página 1427) Advenerunt namque mihi hec omnia per comparaciones quam feci de dono et largicione quam mihi domnus Reimundus, barchinonensium princeps, imperatitus est. Sunt autem hec cuncta in territorio 64


barchinonensi, in parrochia Sancti Andree apostoli, que sita est a sinistro latere predicte urbis secus ipsam ecclesiam, et loco cui nomen Fornels. Habent quoque terminum prefata omnia de parte circii in cacumine moncium, ab aquilonari veroparte habent terminum in flumine Bisocii, de meridie in via que est sub ipsa ecclesia vel qua itur ad urbem, de occidentali autem parte in ipsis arenis que tendunt a villula Orta usque ad ipsum mare que discurrunt tempore pluviarum. (...) / (Página 1427) S+ Adalidis femina, qui hanc donationem prompto animo bonaque voluntate feci et firmavi et testibus firmare rogavi. + Bernardus subdiaconus. S+ Adalbertus Sendredi. S+ Bernardus Adalberti. + Berengarius archidiachonus. S+ Mironis sacer. S+ Ermemirus presbiter. S+ Miro presbiter. S+ Arluvinus sacer, qui hoc scripsit (...)”. (40). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1467 y 1468. Los hombres de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona, casado con Almodis. Documento 914. “(…) 1056, desembre, 2. El comte de Barcelona Ramon Berenguer I, la seva muller, la comtessa Almodis, i el bisbe Guislabert de Barcelona fan donació a la seu de Barcelona de les parròquies de Santa Maria de Badalona i de Santa Coloma de Gramanet, amb totes les possessions que aquestes tinguin o puguin tenir. (…) / (Página 1468) In Dei omni creatoris ac omnitenentis nomine divo. Hos, celeste prerogativa barchinonensium principes, Reimundus, comes et marchio, et Almodis comitissa, necnon Guislibertus, divali numine eiusdem Sancte Sedis barchinonensis antistes (…) Reimundus comes, Almodis comitissa. S+ Pontio Geraldi. S+ Reimundi Fulconi.+ Berengarius aba. Bernard. S+ Bernardi levite. + Guislibertus, gratia Dei episcopus, qui hec voluntarius firmo +. Guerallus. S+ Guilielmus levita. Umbert. + Wilielmus, gratia Dei episcopus ausonensis ecclesie +. Berengarius, Dei gratia gerundensis episcopus. / (Página 1469) S+ Vivani levite, qui hec scripsit (...)”. (41). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 122. Los hombres de Ramón Berenguer I, que firmaron en la venta de las propiedades que Ermesén vendió a su hijo Ramón Berenguer I y a su nuera Almodis. “(…) Acta est haec uenditio et definitio et euacuatio II. Honas ionii, anno XXVI regni henrici regis. Signum Ermessindis, uenditricis et euacuatricis, quae hanc uenditionem et euacuationem atque diffinitionem, per presentem scrpturam mea propria manu firmatam, feci et tstes firmare rogaui. Wilielmus, gratia Dei episcopus Ausonensis ecclesiae (cruz). Andrea, abba (cruz).Sig+num Amati Eldrici. Udalardus, uicecomes 65


(cruz). (Cruz) Berengarius, abba. Sig+num Geralli, leuite et sacristae. Raymundus Guifredi (Cruz). Sig+num Miro, presbyter. (Cruz) Guillermus, leuita. Sig+num Petri Geralli. Sig+num Gaucelmi Arnalli. (Cruz) Ioannes, leuita. Sig+num Guanalgaudi de Albars. Sig+num Udalgarii. Petrus, abba (cruz). Berengarius, leuita (cruz). Sig+num Mironis, sacer. Sig+num Poncii, caput scole. Sig+num Mellemar, sacer. Sig+num Ermemirus, presbyter. Sig+num Adalberti Guitardi. Sig+num Guillelmi Borrelli. Sig+num Bonifilii Sanle. Sig+num Raymundi,leuite. Sig+num Guillermi Bernardi de Odena. Sig+num Miro Foget. Sig+num Guillermi Belaroti. Sig+num Guillermi Mironis de Harbona. Sig+num Rodgari Poncii Harbonensi. Sig+num Guillermi Lobatoni. Sig+num Raymundi Lobeti. Sig+num Guitardi Mironis. Sig+num Guillermi Guillermi de Taradel. Sig+num Arnalli Bernardi. Sig+num Raymundi Ermemiri. Sig+num Guillermi Bonifilii. Sig+num Bernardi Guanalgaudi. Sig+num Miro Amalrici. Sig+num Geriberti Guitardi. Folcrandus, leuita (cruz). Sig+num Bernardi Guifredi. Raymundus, abba (cruz). Arnallus, archileuita. Girbert Mir. (cruz) Guitardus, leuita et iudex. (Cruz) Guilelmus, iudex. / (Página 123) (Cruz) Petrus, presbyter, capellanus domni Raymundi, comitis, qui hanc scripturam uenditionis et euacuationis et deffenitionis scripsi et subscripsi, cum litteris rasis in uersu. VI. et VIII. et adittis in uersu XI, die et anno quo supra” (488) (...)”. Página 123. Cita (488). “(...) Doc. 183 del apéndice documental (...)”.LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 217. Linaje de Ermesenda, condesa de Barcelona. Testamento. Documento 197. “(…) 1057, setembre, 25. Testament. Ermessenda, comtesa de Barcelona, dicta testament amb motiu d´un viatge a Roma. Homena marmessors el seu nebot, el comte Ramon Berenguer, Guillem, bisbe de Vic, Udalguer, Umbert Odó i Amat Eldric, i Joan de Santa Maria, clergue. Fa nombroses donacions a monestirs i cases religioses de Catalunya. Llega 30 mancusos al monestir de Sant Pere de Casserres. (…) Quam debitae condictionis nullus iu carne positus mortem evadere potest. Quapropter in Dei nomine ego Ermesindis, gratia / (Página 218) Dei comitissa, cupio pergere in servitium Dei et sancti Jacobi eius Apostoli, vel aliorum Apostolorum Petri et pauli et timeo ne repentinae mortis subripiat me casus. Ideoque eligo manumissores amicos meos domnum Raymundum Berengarii, comitem nepotem meum, et Guillermum, sancte Sedis Ausonensis Episcopum, et udalgarium fidelem meum, et Umbertum Otonem, et Amatum Eldrici, et Joanem sancte Mariae clericum ut sint mei elemosinarii, et habeant potestatem distribuendi omnes facultates meas, sicut suberius inincxero in sanctis Dei Ecclesiis, in sacerdotibus, et clericis ac pauperibus, vel aliia hominibus si mors michi advenerit antequam alium testamentum faciam. 66


In primis dimito Domino Deo, et canonice Sanctae Mariae Sedis Gerundae XXX untias auri de mancusos adalis, ex quibus sit cooperta Domus, qua debet esse dormitorium quam ego fecit et aedificata avulsura. Et dimitto presbyteris Sanctae Mariae praedicta sedis mancusos centum, et aliis canonicis Sancti Felicis Martiria Gerundae dimitto mancusos LXXV ad presbyteros per missas, et XXV ad alios canonicos. Et cenobio Sancti Petri cenobii Gallicancii dimitto LXX mancusos; ex istis LXX, sint XXX ad vestimenta monacorum, et XXXX ad victum eorum, supplico et rogo ut orent Deum prome. Et ad cenobio Sanctae Mariae Ameriencis similiter. Et cenobio Sancti Feligissalis [sic] similiter, et faciant fieri tabulam argenteam cum ipso argento quod eis dedi. Et cenobio Sancti Michaerlis de Crudilias dimitto mancusos XXX. Et cenobio Sancte Marie de Cerviano similiter. Et cenobio Sancti Stephani de Balneolis similiter. Et cenobio Sancti Petri de Besulluno similiter. Et cenobio Sancti Laurentii de Monte similiter. Et cenobio Sancti Salvatore de Brea similiter. Et cenobo Sancti Pauli de Maritima similiter. Et canonice Sancte Eulalie, et Sancte Crucis Barchinonensis sedis dimitto mancusos centum, et rogo et supplico ut rogent Deum prome. Et cenobio Sancti Petri Puerrarum dimitto mancusos quinquaginta. Et cenobio sancti Cucuphatis martiris similiter. Et cenobio sancti Laurentii similiter. Et cenobio sancta Cecilia de Monteserrato XXV mancusos.Et cenobio Sancti Michaelis de Faio similiter. Et cenobio sancti Benedicti de baies similiter. Et cenobio Sancti sebastiani de Penedes similiter. Et canonice sancti Petri de Vico centum mancusos de auro, et precor et supplico et rogent Deum prome. Et cenobio sancti Petri de Catserras mancusos XXX. Et cenobio Sancte Marie Rivipollensis dimitto mancusos quinquaginta. Et cenobio Sancti Michaelis de Cuxano / (Pรกgina 219) similiter. Et cenobio Sancti Petri de Rodas similiter. Et Sancte Marie de Armendrodas XX mancusos. Et cenobio sancti Cirici de Colera mancusos XX. Et cenobio Sancte Marie de Arlas mancusos XX. Et cenobio sanctiPetri de camporotundo mancusos XX. Et ad sedem Sancte Eulalie de Russilione dimitto mancusos centum quinquaginta ad ipsa opera, et quinquaginta ad ipsos canonicos, Et canonicis sedis Sancti Pauli similiter. Et cenobio Sancti Salvatoris de Aniana dimitto mancusos centum, et precor et supplico domnum abbatem et eiusdem monacos ut rogent Deum prome. Et cenobio Sancte Marie Crasse similiter. Et canonicos Sancti Petri de Magalona dimitto mancusos centum. Et ad canonicos sancti Antonii de Fredelesc dimitto mancusos XXX. Et canonicos Sancti Saturnini de Tholosa similiter. Et ad canonicos sancti Petri Rome dimitto mancusos centum, et ad ipsas fenestras vitreas mancusos CC. Et domnum apostolicum mancusos centum pro absolutione anime mee. Et ad sancti Michaelis de Monte Gargano dimitto mancusos XXX. Et ad cenobio Sancti Egidii similiter. Et cenobio Sancti Guillermi similiter. Domno Berengario Gerundensis episcopo dimitto mancusos LXX pro absolutione anime 67


mme. Domno Guilaberto Barchinonensi episcopo dimitto similiter LXX mancusos, Domno Guillermo Ausonensi episcopo dimitto mancusos LXX. Domno Arnallo Magalonensi episcopo dimitto mancusos LXX. Et domno Guillermo episcopo meo elemosinario dimitto quinaquaginta mancusos. Et udalgario similiter. At Amato similiter. Et Umberto similiter. Et Ioannisi similiter. Arnallo elenensis episcopo dimitto mancusos quinquaginta pro absolutione anime mee. Berengario Gaufredi similiter dimitto quinquaginta mancusos. Et ipsas quinquaginta untias, quas Amatus Eldrici mihi debet, et Udalgarius et accomodavit et recepit cartam propignore mea vice et suo nomine dimitto eas Udalgario predicto,ut donet illas prosua anima quemadmodum melius viderit. Et cenobio Sancti Danielis dimitto XX untias auri, quas Pontius vicecomes mihi debet et habeo pro pignore suum alodium de Petriniano, et si non eas dederit predicto cenobio Sancti Danielis, et eius abbatisse infra XXX dies quibus mortua fuero sit iustum alodium de Petriniano quos habeo pro pignore propium et liberum predicto cenobio sancti Danielis. Et Sancto Sepulcro quod est in Hierusalem dimitto centum mancusos. Alia / (Página 220) mea omnia, qui remanent,rogo et precor ut donare faciatis propter Deum et remedium anime mee in pauperibus,in viduis,in orphanis, et presbyteris, et clericisper missas.Iterum rogo enim vos, et precor domnum Raymundum comitem nepotem meum simul cum domna Almodis, comitissa coniuge vestra per Deum, et sancta Maria matris eius, et per sanctum Petrum apostolorum, et per omnes sanctos, et moneo ut magna curam habeatis de mea anima, et ista causa velelemosina adducatis ad perfectionem, et adducere faciatis, quia Deus scit quod plus vos dislexi, et amavi quam alium de vestra gente, et in hoc potestis cognoscere quod per vos feci. istud etiam testamentum tamdiu obtineat firmitatem, donec alium faciam. Facto isto testamento VII kalendas octobris, anno XXVII regni henrici regis. Sig+num Ermesindis comitissa, qui istum testamentum fieri iussi feci, firmavi et testes firmare rogavi. Sig+num Guillermus Poncius. Sig+num Guillermus Berengarius. Sig+num Raimundus Gaucefredus. Sig+num Gaucefredus Poncius. Sig+num Raymundus Arnust. S+ Ioannes levita. Berengarius levita. SSS. Suniarius monachus et presbyter, qui istum testamentum scripsit, cum litteras superpositas,die et anno quosupra (...)”. (42). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1544 y 1545. Los hombres de Ramon 68


Berenguer I, conde de Barcelona, casado con Almodis. Obispados de las islas Baleares y de Dénia. Documento 973. “(…) 1058, novembre, 18. Dotalia de l´Església de Barcelona. Relata que la ciutat de Barcelona fou recuperada de mans sarraïnes per Lluís el Petós i que més tard es tornà a perdre, i com foren destruïdes moltes esglésies i llocs sagrats, dels quals es reparaven les destroces. Després de la restauració de la seu per obra del bisbe Guislabert i el comte Ramon Berenguer I i la seva muller, la comtessa Almodis, decidiren realitzar l´acte de consagració en aquesta data. Amb l´anuència de l´arquebisbe de Marbona i la presència de molts més bisbes i primats, es confirmen les possessions i límits del bisbat de Barcelona, incloent-hi els bisbats de les illes Balears, de Dénia i d´Oriola, segons constava en un privilegi donat per Alí, i el seu difunt pare Muheid, reis sarraïns de Dénia. (…) Hoc est translatum sumptum fideliter a quadam dodalia ecclesie barchinonensis, tenor cuius talis est: Postquam imperator caeli ac terre, devicto mortis principe, ut aperiret moratlibus ianuam vite, glorificata per resurrectionem sui corporis carne, quam ex nobis pronobis assumpsit de matre semper virgine, ascendit ad palacium caeleste cum Patre et Spiritu Sancto victurus et regnaturus sine fine, adimpleta sancti Spiritus promissione, sonus apostolorum exivit in universum orbem terre et christiani nominis vocabulum primum apud anthiochenam ecclesiam coepit esse, et sic deinde per omnem mundum in diversis locis facte sunt ecclesie, ut a solis ortu usque ad occasum nomen Domini esset laudabile. Hoc videns invidus humani generis inimicus suasit suis ministris paganis ac gentilibus ut persequerentur et occiderent fideles Christi Gladis et multis cruciatibus et destruerent ecclesias tam in urbibus qin aliis mundi partibus, quod et factum est in barchinonense civitate antiquis temporibus a barbaris hispaniam intrantibus, peccatis christianorum exigentibus. Set Christus, quamvis peccatricem miseratus christianam / (Página 1546) plebem, excitavit Ludovicum Pius regem, qui expulit hismaeliticam gentem et liberavit barchinonensem urbem, et christianis populus sic reparavit destructam urbem, et christianis populus sic reparavit destructam barchinonensis ecclesie Sedem. Cumque idem rex mortis persolvisset debita et volvente mundi rota veternosa temporum pertransissent secula, iterum propter hominum percata gens invaluit pagana et capta est barchinona, et interfecti sunt habitatores eius, et destructa sumaria, et cum sacri ordinis ministris eversa sunt altaria. Set etiam Christus, misereri paratus, predictam urbem postea recuperavit fidelibus, expulsis pestiferis gentilibus, et per successionem hereditatis tradidit christianis comitibus. De quorum linea vel genealogia naturali venit gloriosus comes ac marchio Reimundus Berengarii, factus est propugnator et murus christiani populi et per eius victoriam cum auiutorio Christi facti sunt ei tributarii pagani christianorum adversarii, quos, plusquam omnes 69


antecessores sui comprimens et faciens profugios, multos victorie fecit triumphos et christianorum amplificavit terminos. Iam vero divina gracia cumipse comes ac marchio ampli honoris principatum optinuisset in terra, largitoris omnium bonorum recognovit benefitia et pro tanto honore, rependens ei multa servicia,iuste et pie consederavit de Ecclesia, que Christi est sponsa et mater est nostra.Unde in principali trono sui honoris intra moenia barchinonensis civitatis, cum vidisset aulam episcopali Sedis iam deficere vetustate operis et ex parte destructam a barbaris,indoluit causa divini amoris et eam renovari et restaurari fecit et annuit a fundamentis ad honorem Christi et nomen Sancte Crucis Sancteque Eulalie, indigene martyris et virginis, et in renovatione et restauratione predicte Sedis habuit consortem cooperatorem et factorem pium atque benignum Guilabertum,prefate presulem urbis. Postquam autem magnificus comes ac marchio Raimundus atque nobilis eius uxor dompna Almodis et idem pontifex barchinonensis, intergecta evolutione annosi tempus, vidissent desideratam perfectionem coepti operis propremiis eterne retributionis, coeperunt cogitare de die consecrationis, ut perfectius potuissent Deo placere de perfectione laboris et de comuni voto dedicationis. Igitur tantus princeps et tam nobilis comitissa tamque pius et benignus episcopus constituerunt consecrationis insigne opus, et quartus decimus dies kalendarum decembrium est constitutus, et facta est ipso die dedicatio ad millesimi quinquagesimi octavi ab Incarnatione Domini tempus, secundum eram nonagesimam sextam, inditionem vero undecimam, propriis notam temporibus. / (Pรกgina 1547) Et in ope et in opere dedicationis huius invitatus est ab eis reverentissimus narbonencium archiepiscopus urbis metropolitane Guifredus et religiosissimus primas arelatensis ecclesie Rayenbaldus archiepiscopus aliique episcopi, quorum numerus subscriptis declarabitur nominibus. Et congregatus est infinitus diverse etatis ac sexus populus, permixtis clericorum et laicorum ordinibus, ut magni gaudii et festivitatis esset celebris conventus et anniversaria memoria diei huius in futuris non cessaret temporibus, publicata etiam per seriem dotis huius factam et confirmatam ab ipsis archiepiscopis atque pontificibus et ab ipso comite et comitissa aliisque principibus, clericis videlicet ac laicis, videntibus, que modo verbis sic incipit talibus: In nomine sancte et individue Trinitatis. Ego Guifredus, archiepiscopus narbonensis, et ego Rayemballus, archiepiscopus arelatensis, et ego Guilelmus, episcopus urgellensis, et ego alius Guilelmus, episcopus ausonensis, et ego Berengarius, episcopus gerundensis, et ego Arnaldus, episcopus elnensis, et ego Paternus, episcopus civitatis tortonensis, et ego Guilabertus, episcopus barchinonensis, una cum consensu ac iussi dompni Raimundi, principis 70


barchinonensis et comitis gerundensis et marchionis ausonensis, et cum assensu sue coniugis, nomine Almodis, comitisse nobilis, subarrantes anulo divine legis celesti regi sponsam ecclesiam barchinonensis Sedis, donamus et confirmamus predicte sedi omnes ecclesias et universa sua predia, et omne deditum sibi iuste debitum, et omnem censum et redditum, quantumcumque et quandocumque et ubicumque iuste adquisitum et adquirendum, ut secure et libere habeat et possideat in perpetuum, et nulla potestas hoc habeat velaliquis homo per virtutem vel per ingenium preter episcopi ipsius sedis vel clericorum assensu. Preterea nos supra dicti omnes, excomunicando sub anathematis interdictione, confirmamus Mayorcas et Minorcas insulas Baleares et episcopatum civitatis Denie et episcopatum civitatis Oriole et earum ecclesias omnes et quantum pertinet ad clericus ordines, ut omnes episcopi, presbiteri et diachoni aliique clerici, in prelibatis insulis et in prefatis locis commorantes, a minimo usque ad maximum et a puero usque ad senem, ab hodierno die et deinceps minime conentur deposcere ab alio aliquo pontificum ullius ordinationem clericatos neque crismatis sacre confessionem neque aliquem cultum ullius clericatos nisi ab episcopo barchinonensi, aut ab illo cui ipse preceperit sive permiserit, sicut illa scriptura testatur quam inde Muiehid et filius eius Aly, / (Pรกgina 1548) hismaelite quondam, fecerunt et Guilaberto episcopo barchinonensi dederunt et tradiderunt. Insuper etiam admonemus atque mandamus ut barchinonensis Sedis ecclesia omnino sit libera et semper gaudeat franchitate seccura, et chanonici simul cum ipsa canonica cum rebus ad eandem canonicam pertinentibus. Terminos quoque episcopatus sancte sedis barchinonensis ita volumus esse distinctos et ab ausonensi et gerundensi episcopatu esse discretos, sicut per anticos novimus populos et sicut debite constituti sunt contra orientalem et septemtrionalem plagam, sive per plana seu per colles devexos atque montes excelsos, et contra meridiem longe per gurgites maritimos, et contra occidentem versus Dertosam annotatos balagarii locos, ut quicquid intra et extra predicta sedes adquisisivit vel adquisierit, per iuste largitionis modos habeat confirmatum per nos predictos episcopos et manu nostra roboratum sive per alios, atque per me Remundum comitem et per me comitissam Almodem et successores nostros, filios et nepotes et pronepotes et deinceps alios. Ham et providencianostra illud solerter providere curavit ut, si Terrago,que diu elanguit, ad huc per nos principes aut per successores nostros, largiente Deo, vires convalescendi habuerit et in pristini honoris statum Deus reduxerit,pernos et successores nostros non perdat quod iuste habuit et habere debebit et debite recuperare poterit. Set et propter honorem Christi et Sancte Crucis gloriam, ut sicut regi Costantino sic nobis de barbaris per crucis triumphum det victoriam, constituimus huius diei aniversariam de securitate et tranchillitate gaudere memoriam, in qua nemo per VIII dies aniversarie memorie huius 71


consecracionis quatuor quidem qui precedent et quatuor qui subsequentur, interpositum nonum diem festive rememorationis istius sancte dedicationis, audeat tollere vel faciat tolli rem alicuius quocumque modo malignitatis, vel toloneum accipiat vel accipi faciat cuiuscumque hominis per hos dies convienientis sive revertentis neque in ipso eodem die future rememoracionis istius consacracionis. De ipsa quoque terra vel universos ecclesiis aut parrocheis vel qualibuscumque prediis, que ad Canonicam Sancte Crucis Sancteque Eulalie pertinent, videlicet que hodie iuste possidet vel ab hinc per universa tempora iuste possederit vel adquisierit, per auctoritatem beati Petri, apostolorum principis, et per ordinem nostrum excomunicamus et interdicimus ut nullus homo cuiuslibet potestatis aut sexus aut ordinis aliquid inde audebat tollere aut alienare vel ad dampnum / (Pรกgina 1549) predicte canonice quolibet modo transferre vel commutare, nemo predia ipsius ecclesie ubicumque debita illi noverit celare audeat, set mox ubi cognoverit, ad profectum illius confestim manifestare non pigeat. Interdicimus quoque iuxta statuta sanctorum canonum et auctoritatem sanctorum antiquorum patrum ut nullus quorumlibet pontificum infra fines ipsius episcopatus ecclesiam consecrare velpenitentes eiusdem episcopi i suscipere nec eius clericos ordinare presumat, nisi forte presul prenominate sedis assensum spontanee prebeat. Igitur hanc universam nostre constitutionis dotem superius promulgatam prehenni lege valituram censemus; omnemque hominem, illam observantem et ut stabilis permaneat adiuvantem proposse, benedicimus; et ut diuturnitatem vice presentis et perpetuitatem semper manentis obtineat, preoptamus. Statuimus autem sub divini iudicii obstentatione et anatematis interdictione ut, si quislibet homo cuiuscumque aut ordinis hanc disrumpere velviolare nisus fuerit aut disrumperit aut violaverit, hic de parte Dei omnipotentis et beati Petri apostoli omniumque sanctorum et nostra excommunicatus permaneat, et a conventu sancte ecclesie et omnium christianorum alienus existat, tartareisqie vinculis innodatus inferorum poenas aternaliter senciat. Quod si ab incepto desistat et digna penitudine simulet emenfatione satisfaciat, ab hac excomunicatione solvantur. Et haec nostra constitutio inrefragabilis et inconvulsa perpetualiter habeatur. Raimbaldus archiepiscopus ss. + Guislibertus, gratia Dei episcopus +. + Berengarius, Dei gratia gerundensis episcopus +. Patronus, gratia Dei tostuensis episcopus. S+ Miro presbitero, qui haec scripsit cum litteras rasas et emendatas et supra positas in linea XXI et in XXVII et in XXXII et in XLI,die et anno quo supra. Signum Raimundi de Ortis presbiteri +. S+ ignum Bernnardi presbiteri. Sig+num Guilelmi presbiteri. + Guilelmi presbiteri. Sig+num

72


Arnaldi quod et presbiteri. Sig+num Raimundi de Sancto Iacobo presbiteri. Sig+num Petri de Palomera presbiteri. Sig+num Petri de Bages, notarii publici Barchinone, qui hoc translatum sumptum ab originali scribi fecit et clausit (...)”.BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1554 y 1555. Obispados de Menorca, Mallorca y Denia. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 977. “(…) 1058, desembre, 26. Alí, rei de Dénia, fill de Mugehid, confirma a Guislabert, bisbe de Barcelona, el privilegi que li havia atorgat el seu pare, en el sentit / (Página 1555) que els bisbats de Dénia, Mallorca i Menorca, amb les seves possessions i el seu clergat, s´han de sotmetre al bisbe esmentat i s´inclouen dins el bisbat de Barcelona. (…) Hoc est translatum sumptum fideliter a quodam instrumento cuius series talis est: Hoticie plurimorum, tam instantium quam posterorum, tradere satagimus qualiter, superno optitulante numine, Sedes Sancte Crucis Sancteque Eulalie barchinonensis anno Dominice Incarnationis LVIII post millesimum, insistentibus gloriosissimi presulis eiusdem sedis Gislaberti intercessibus, insularum Balearum clericatus atque ordinum necnon urbis Denie adepta est donum. Dux quoque predicte urbis Denie, dum viveret, nomine Mugehid, interventu iam dicti pontificis revocavit atque subsisit insulas prelibatas Baleares, quas nunc vulgo Mayoretas et Minoretas vocant, sub iure / (Página 1556) et diocesi sancte prefate Sedis barchinonensis, statuens ac iubens ut omnis clericolum gradus,in predictis degens insulis, a nullo pontificum auderet expetere ordinem aliculus clericatus, neque sacri crismatis unctionem vel electionem, neque ecclesie dedicationem, neque ullius clericatus cultum aliquem, excepto antistite barchinonensi. Huius itaque largitionis filius predicti ducis Mugehid, astructor atque imitator, nomine Ali, dedit ac subdidit omnes ecclesias et episcopatum prefatarum insularum et predicte urbis Denie iuri et diocesi sancte sedis barchinonensis, eodem videlicet modo quo genitor suus Mugehid precatu prenominati pontificis impertivit universa hec sedi prelocute.Inpertitionis autem predictarum ecclesiarum et episcopatus earumdem istoria digna cognitu ita se habet: In Dei omnipotentis nomine. Ego Ali, dux urbis Denie et insularum Balearum, Mugehid iam dicte urbis olim ducis proles, assensu filiorum meorum et ceterorum ismaelitarum in meo palatio maiorum, contrado atque largior Sedi Sancte Crudis Sancteque Eulalie barchinonensi et predicto presuli omnes ecclesias et episcopatum regni mei, que sunt in insulis Balearibus et in urbe Denia, in perpetim abinceps maneant sub 73


diocesi predicte urbis barchinonensis et ut omnes clerici, presbiteri et diachoni, in locis prefatis comorantes, a minimo usque ad maximum, a puero usque ad senem, ab odierno die et tempore minime conentur deposcere ab aliquo pontificum ullius ordinationem clericatus, neque crismatis sacri confectionem, neque cultum aliquem ullius clericatus nisi ab episcopo barchinonensi aut ab ipso cui ille preceperit. Si aliquis, quos absit, hoc largitionis donum improbo nisu anullare vel disrumpere conatus fuerit, clestis regis iram incurrat et ab omni lege penitus exors fiat. Et postmodum hoc maneat indiscussum atque firmum omne per evum. Facta carta donationis VII kalendas ianuarii, anno prescripto apud urbem Deniam, iussu Ali et assensu filiorum suorum maiorumque suorum inferius corroboratorum (...) / (Página 1557). Raimbaldus, archiepiscopus Sedis aralatensis +. Arnaldus, episcopus magdalonensis. Guifredus, sancte prime Sedis narbonensis ecclesie archiepiscopus ss. + Froterius episcopus.+ Guilelmus, gratia Dei urgellensis episcopus +. S+ Arlovinus sacer, qui hoc scripsit die et anno quo supra. Signum Raimundi de Ortis, presbiteri +. S + ignum Bernardi presbiteri. Sig+num Guilelmi presbiteri. + Guilelmi presbiteri. Sig+num Arnaldi quod et presbiteri. Sig+num Raimundi de Sancto Iacobo, presbiteri. Sig+num Petri de Palomera, presbiteri. Sig+num Petri de Bages, notarii publici Barchinone, qui hoc translatum sumptum ab originali scribi fecit et clausit nonas iulii, anno Domini millesimo CC tricesimo (...)”. (43). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1649 y 1650. Los hombres de Ramon Berenguer I de Barcelona. Documento 1046. “(…) 1063, abril, 1. Geribert, Bonhom i Ramon juren sobre l´altar de Sant Miquel de l´església del monestir de Sant Pol de Mar haver estat testimonis de com els difunts comtes Ramon [Borrell] i Ermessenda posseïren durant més de trenta anys uns boscos, situats a la parròquia de Sant Martí d´Arenys, al comtat de Girona, que són objecte de litigi entre Guillem Llobató, Batlle delmonestir i del comte Ramon Berenguer I de Barcelona, i el prevere Ermengol. (…) Hos testes, his nominibus: Guilabertus et Bonushomo et Raimundus, iuramus super altare, quod est consecratum in honorem Sancti Mikaelis archangeli, quod est situm in aecclesia Sancti Pauli apostoli de maritimis, cuius ecclesia et cenobium sitas in comitatu gerundensi, iuxta mare, ubi videlicet in iam dicto altari as condiciones iurando tangimus, quia nos 74


vidimus et audivimus presentes inter Reimundum, comitem barchinonensem, et uxorem eius Ermesindam comitissam, qui fuerunt condam (…) / (página 1651) sig+num Guilaberti, sig+num Bonushomo, sig+num Reimundus, testium qui supra dicta iuravimus. Sig+num Umbert Od. Sig+num Sicards, uxoris eius. Sig+num Guilelm Sendred. Sig+num Iozbert pedres. Sig+num Guilelm Lobato. Sig+num Bernard Asolf. Sig+num Geral Carbonel. Bernardus Berengarius. Sig+num Guitard Marcuç. Sig+num Umbert. Sig+num Guilelm. Sig+num Ponç. Sig+num Guilabert. Ego igitur, prescriptus Guitardus iudex, Ermengaudo presbitero subtraente se de meo iudicio sine meo consultu, tunc temporis quando debui recipere hoc testimonium predictorum testium, hoc testes suscepi et illas res, quas presenti testimonio suo firmaverunt, predicto Sancto Paulo et eius basilice (...) / (Página 1652) Guitardus, levita et iudex. Guillelmus monachus, qui hanc scripturam consignacionis et sacramentalium condicionum scripsi (...)”. (44). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 203 y 204. Linaje de Berenguer Ramon, hijo de la condesa de Barcelona Ermessend, también llamada Doda. Linaje de Guillem vizconde de Rocabertí. Documento 42. “(…) [Abans de 1066]. Jurament de fidelitat. Bernat, fill d´Ermessenda, jura fidelitat a Guillem, vescomte de Rocabertí, així com defensar-lo contra tothom excepte contra Guillem II de Besalú i el seu germà Bernat [Tallaferro]. (…) / (Página 204) De ista hora in antea ego Bernardus, filius qui sum Ermesen[dis], fidelis ero ad Vilelmum vicecomitem, filius qui est Doda, si[ne] fraude et malo ingenio et sine sua decepcione et sine suo engan, sicut homo debet esserad sio seniore cui manibus comendatus est, me [s]ciente. De ista ora in antea ego Bernardus suprascriptus un dezebrei Wilelmum suprascriptum de su avita neque de suis membris qui in suum corpus se tenent; neque de ipsum castrum que dicunt Rocabertin, neque de ipsum castrum que dicunt beuda, neque de suos castros aud castellos, neque de suas rocas ad pugos, condirectos vel eremos, neque de suos fevos aud alodes, neque de suas baiolias que Wilelmus suprascriptus odie abet aud in antea cum eoconsilio adquissierit. (…)”. (45). FRANQUESA GASOL, Juan. “Anales de Cervera”. Cervera. 1891. www.anales_de_cervera3.pdf Página 43 y 44. Ramón Berenguer el Viejo sitia la villa de Cervera. “(…) Dícenos Monfar, que por estos tiempos, el Caid muerto que debía satisfacer al conde de Barcelona un fuerte tributo, se negó a pagarlo; por lo que determinó Ramón Berenguer el Viejo poner 75


sitio a la villa, que se dice era muy fuerte y poblada, circuida de buenos y estratégicos muros, con un soberbio castillo al extremo de ella. En tan gloriosa empresa le ayudaron según las crónicas, además del obispo de Urgel y del Abat de Ripoll, los / (Página 44) caballeros catalanes Ramón de Cervera (a), Guillen o Guillermo de Anglesola, Ramón de Guardia, Amat de Claramunt, Pedro Ramón de Galcerán de Pinós y el conde de Urgel Armengol IV, llamado el de Gerp, acompañado de muchos de sus vasallos (1). Habiendo precisado graves motivos al conde D. Ramón Berenguer a retirarse de en medio de los valerosos sitiadores, encomendó el campo al valeroso caballero y noble de la villa, Ramón de Cervera, quién llevó a feliz término la misión confiada. Obstinada y grande fue la resistencia que los árabes opusieron a los sitiadores, si bien todo fue en vano. Después de algunos días de sitio y de lucha, logró nuestro Ramón con ayuda de los otros caballeros ver realizada la recuperación de su patria, y la expulsión del agareno (año 1067) (…)”. Página 44. Cita (a). “(…) Este Ramón era, según Capmany, hijo de aquel Guillermo que en el año 1000 expulsó de Cervera a los sarracenos (…)”. Página 44. Cita (1). “(…) Así lo manifiesta D. Diego de Monfar en su renombrada Historia de los Condes de Urgel, tomo I, página 334. Creyendo complacer a nuestros lectores, transcribimos a continuación el siguiente pasaje que tomamos de las HISTORIAS E COHQUESTAS DELS EXCELLEHTISSIMS E CATOLICS REYS DE ARAGÓ E DE LURS AHTECESORS, LOS COMTES DE BARCELOHA. COPILADAS PER MOSSEH PERE TOMICH, CAUALLER, cap. XXXII, págs. 114 y 115. Dice así: “En cara aquest virtuós Baró (Ramón Berenguer I) recobra dels moros la mes part de Cathaluña la nova, ab la ajuda dels Barons, nobles e cauallers e altres militars de la terra, Car ell, ab ajuda del Vescomte de Cardona, e den Amat de Claramunt, den Pere Alamany, e den Aubert de Castellauli, e den Galcerán de Rosanes, del noble Baro en Pere Ramón Galcerán de Pinós, e den Miro de Vallmanya, e den Ramón e Boixadors, e de altres cavallers e homes de paratge de la terra, quieran ab ell, recobra lo castell de la Manresana e los Prats, qui vuy son dits los Prats del Rey, Calaf, e molts altres Castells de la terra, appellada Segarra. E apres de açó recobra Cervera e los Castells, ab ajuda den Guillem Danglola, e don Amat de Claramunt, e den Ramón de Cervera, e den Pere de Mortitillden Ramón de Cervera; e torna la dita vila de Cervera al dit Ramón e volgue que en Guillen Danglesola hagues la un castell e certa sensoria en la dita vila. E apres recobra Tarrega e Verdu, ab ajuda dels nobles des sus dits., etc (…)”. (46). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 76


48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 210. Linaje de Ramón Berenguer II, hijo de la condesa Almodis, conde de Barcelona. Documento 50. “(…) [1069-1071]. Jurament de fidelitat. Ramon Berenguer II, fill de la comtessa Almodis, promet a Bernat Odó de Hiort i al seu fill Bertran que no els prendrà els castells de Hiort ni de Porro. (…) Iuro ego Raimundus Berengarii, filius Adalmodis comitisse, vobis Bernardo Otonis de Aniorto et filio tuo Bertrando quod no tulero vobis ipsum castrum de Aniorto nec ipsum castrum de Porro nec ipsas fortedas que modo sunt infra terminos de predictos castros vel in antea que modo sunt infra terminos de predictos castros velin antea erunt. Et si est ullus hommo vel femina qui faciat hoc, adiutor ero vobis de illo per directam fidem sine ullo enganno (…)”. (47). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 234 y 235. Linaje de Ramon Berenguer I, conde de Barcelona. Linaje de Ermengol IV, conde de Urgell. Documento 66. “(…) [10661076].Convinença. Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i Ermengol IV, comte d´ Urgell, pacten el repartiment dels drets sobre els castells d´Alòs, Artesa, Montmagastre, Malagastre, Pilzà, Casserres i Pirroi. (…) Hec est convenientia que est facta inter domnum Raimundum, Barchinon[en]nse [comitem, filius san]cie comitisse, et Erm[e]ngaudum, / (Página 235) Urgellensem comitem,filium Adalaidis comitisse. Convenit namque iamdictus [E]rmengaudus, Urgellensis comes, ad predictum raimundum, Barchinonensem comitem, ut aprehendat et habeas per eum ad fevum ipsum castrum de Alos cum omnibus suis terminis atque aiacenciis, de ipsa gisa quam avus et pater eius habuerunt predictum castrum de Alos perpatrem eius berengarium comitem et per iamdictum domnum raimundum, Barchinonensem comitem. Et convenit et ut si potest habere qualicumque modo ipsum castrum de Mamagastre et de Malagastre et de Artesa, aprehendat iamdictos istos tres castros ad fevum cum illorum pertinenciisper eum aud quantum potuerit habere de predictis castris, de ipsa gisa quam avus eius Ermengaudus et pater eius habuerunt predictos castros ad fevum per eius patrem berengarium comitem et per se ipsum. Et iamdictus Er[mengaudus], Urgellensis comes, diffinit et evacuat ad predictum Barchinonensem comitem ipsum castrum de cas[serras et] ipsum castrum de Pinzan et ipsum de Pugrog, cum omnibus illorum terminis atque pertinenciis. [Et conv]enit predictus Ermengaudus comes ad predictum comitem Barchinonensem ut sit auditor a tenere [ed ad] habere 77


et ad defendere et ad guerregare, sine engan, hoc totum quod iamdictus Raimundus comes tenet, vel homo vel homines, femine vel feminas per eum et omnem suum et totum honorem et totas ipsas parias quas hodie habet vel tenet qualicumque modo velsunt ei conventas ad dare vel deincebs adquisierit cum eius consilio, de ipsa gisa quam habet et iuratum in ipso saramento quod habet ei factum contra cunctos homines vel feminas qui tollant aud voleant ei tollere predicta omnia aud aliquid depredictus omnibus. Et convenit iamdictus Urgellensis comes Ermengaudus ad predictum comitem Barchinonemsem et [fac]iat ad eum talem diffinicionem et evacuationem et iachidonem de istos tres predic[osc]astro, Castserraset Pinzan et Pugrog, et de omnibus illorum pertinenciis et adiacenciis [infra] quindecim dies quod ipse mandaverit hoc ad eum su esum non habet; et transacto eso, faciat ei infra quinde[im dies] usque ad venientem mediam quadragesimam prim[am que] venit,per se ipsum aud per suum nuntium vel nuntium qualem meliorem iudices iudicaverint legaliter et sinceriter per directum, [si]ne ullo enganno predicti raimundi comitis. Et convenit iamdictus Urgellensis comes ad predictum barchinonensem comitem ut modo aprehendat per eum hoc quod Urgellensis comes habet vel debet habere in predicto castro de Mamagastre et de Artesa et de Malagastre et in eorum / (pรกgina 236) terminis atque aiacenciis.Item convenit ad eum ut vadat cum e[oin ip]sa prima hoste quam mandaverit ad eum super Hispana, excepto super Alfagib et Almudafar, sine ullo lucro de suo avere, si ipse per suam bonam volumptatem non vult ei dare. Et convenit ei ut sit ei auditor de omnibus hominibus, exceptus illis qui plus sunt vel erunt sui quam de nullo alio homine. Et si est potestas tam de christianis quam de sarracenis aud filius potestatis qui tollat aud voleat ei tollere suam honorem aud aliquid de sua honore, iamdictus Barchinonensis comes valeat ei de hoc unde ipse comonuerit illum. Et iamdictus Barchinonensis comes valeat ei de hoc unde ipse comonuerit illum. Et iamdictus Barchinonensis comes aprehendit in suo causimento ipsum donum quod debet ei facere per unum quemque annum per ipsum servicium quod iamdictus Urgellensis comes fecerit ad eum. Et ut iamdictus Ermengaudus, Urgellensis comes, bene teneat et attendat hoc totum quod suprascriptum est ad iamdictum Raimundum, Barchinonensem comitem, mitit et in pignora hoc totum quod habet vel debet habere vel in antea habuerint in ipsum castrum de Ivorra, quod tenet Bernardus Odegarii et Raimundus Mironis per eum, et ipsum castrum de Aquda de Toram cum omnibus suis pertinenciis, et ipsum castrum quod iamdictus Raimundus Mironis tenet in comitatu Urgellensi per alodium vel homo vel homines tenent qualicumque modoper eum, de tali gisa quam habet ei iurantum sub tali conventu ut sit ei adiutor a tenere et ad habere et ad defendere et ad guerregare predicta omnia, sine engan, per quantas vices predictus raimundus comes mandaverit hoc ad iamdictum Urgellensem comitem per 78


se ipsum aud per suum nuncium vel nuntios, et no se vetet inde commonir. Et ipse nuncius vel nuncii qui commonuerit illum de hoc non habeat ibi ullum reguardum, nec de se nec de suis,per suum consilium aud ingenium. Et si iamdictus Ermengaudus, Urgellensis comes, passat aud fregit istam supradictam convenientiam aud aliquid de predictis convenienciis ad iamdictum Raimundum, Barchinonensem comitem, emendet hoc illi infra primos sexaginta dies quod iamdictus barchinonensis comes mandaverit hoc illi per se ipsum aud per suos nuntios vel nuncium, ad iudicium de quatuor homines quos iamdictus comes Barchinonensis eligat et de alios quatuor quos iamdictus Urgellensis comes eligat. Et si non concordant ipsi homines ex utraque parte de ipso iudicio,sit factum et creditum ipsum iudicium quod fuerit factum et ereptum per bataliam inter eos per duos caballarios qui siant de illorum terra de Clusa ad / (pรกgina 237) enca et qui umquam non fecissent bataliam iuratam. Et qualiscumque se extracxerit de hoc aud fuerit ivictus,sit factum et crediyum ipsum iudicium quod homines de alia parte habuerint iudicatum. Et si iamdictus comes urgellensis non volebat facere supradictum adiutorium nec volebat hoc emendare nec volebat facere ipsum iudicium quod erit iudicatum de hoc inter eos per hoc, veniant et incurrant predictas pignoras solide et libere in potestate iamdicti Barchinonensis comitis, hoc totum quod Urgellensis comes habet vel debet habere vel in antea habuerit in predictas pignoras. Et si iamdictum Raimundum, Barchinonensem comitem, nec volebat abscultare iudicium de hoc, deipsa gisa quam debuisset facere et dicebat quod per hoc non erant incorrugudas predictas suas pignoras in potestate iamdicti comitis Raimundi, predictus Barchinonensis comes mitat in verum per sacramentum et bataliam per unum caballarium qui sit de sua terra et qui unquam non fecisset bataliam iuratam,quod predictas pignoras sunt incorrugudas in eius potestate. Et iamdictus comes Ermengaudus si vult distornet ipsum caballarium per sacramentum et bataliam per alium suum caballarium qui sit de sua terra et qui umquam amplius non combatesset bataliam iuratam. Et si caballarius iamdicti comitis Ermengaudi est victus, veniant iamdictas pignoras in potestate iamdicti comiti barchinonensis ad faciendum totum quod voluerat facere de eas; aud si extraxerit se iamdictus Ermengaudus comes de predicta batalia, similiter veniant predictas pignoras in potestate predicti comiti Barchinoinensis. Et si est victus vaballarius iamdicti barchinonensis comiti,emendet ad iamdictum comitem Urgellensem totum ipsum malum quod suus caballarius fecerit ad suum batalier et hoc totum quod dispenderit per ipsam bataliam, et in antea stent istas supradictas pignoras quando ambo comes vivi fuerint in [...]. Et sint factas istas supradictas batalias in potestate de duos hominis qui sint homines de iamdictis duobus comiotibus quos [...]nes eligant et qui voleant bene et pacem de hoc et utraque parte. Et in qualicumqie remansiset ex istos predictos comites quod non voluiset eligere ipsos duos 79


homines que fecissent facere ipsas batalias, similiter fuissent incorrugadas predictas pignoras. Et dicant ipsos duos homines illorum dictum et fidem quod faciant facere ipsas batalias ut melis potuerint per directum ex utraque parte. Et si surrexerit placitum de istas supradictas convenientias inter predictos comites et de istas / (Página 238) supradictas batalias, fui ipsum placitum infra terminos predictorum comitum in convenienti locoad laudamentum de illorum bonos homines qui voleant bene et pacem de hoc inter eos sine engan, et sint tanti de una parte adplacitum vel ad placitos quanta de alia (…)”. (48). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 2012. Los hombres de Ramon Berenguer I, y Berenguer Ramon, condes de Barcelona. Documnto 1296. “(…) 1076, maig, 5. El comte Ramon Berenguer I de Barcelona i els seus fills Ramon Berenguer i Berenguer Ramon empenyoren a la Canònica de Barcelona la meitat de l´església i de la parròquia de Sant Andreu de Palomar amb els seus drets, pel deute que tenen amb la canònica per raó de la donació de l´església i la parròquia de Santa Maria d´Olesa, amb els seus drets, que el comte en va rebre i que ell va donar a Albert Ramon a canvi de Castellví de la Marca, fins que ho tornin tots als canonges. (…) In Dei nomine, Ego Raimundus Berengarii, gratia Dei barchinonensiscomes, una cum filiis meis, scilicet, Raimundo Berengarii atque Berengario Raimundi, impignoratores summus Domino Deo et sedis Sancte Crucis Sancteque Eulalie kanonice. (…) / (Página 2013) + Raimundi Berengarii comes, Reimundus + s+num Berengarii Raimudi, nos qui hanc impignoracionem fieri iussimus et puncéis et litteris firmavimus et testibus eam roborari fecimus. S+num Bernardi Raimundi. S+ num Renardi Amati. S+num Sexeti. S+num Guilelmi Bernardi de Odena. S+num Deusdedit. S+num Renardi Guilelmi. S+num Bernardi Raimundi de Camarasa. S+ Gerallus. S+num Comballi Mironis. S+num Arnalli Mironis. S+ Mironis Donucii, qui hoc scripsit (...)”. (49). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 171 y 172. Bernat Guifré, conde de Berga y obispo de Gerona. Documento 93. “(…) 1048, desembre, 26. Donació comtal al monestir. El comte Bernat Guifré de Cerdanya dóna al monestir de Santa Maria de Serrateix el mas de Rialb amb totes les seves pertinences, situat al comtat de Berga, al terme de Vallcebre, al lloc de Rialb. Aquesta donació ha d’ésser tinguda per la sagristia de l’església monàstica. [A]. Original perdut. Al verso: “Balcebre”. B.* BC, PASQUAL, vol. IV, 70-71 (fols. 35v-36). Ex A. 80


Quicumque vult eternum evadere incendium celorumque vult adipisci regnum dum in hic fragili matheria degit viam salutis / (Página 172) preparet et quantum pro Christo dederit illic centupliciter remunerari se sciat ubi cum Christo regnare se sperat. Igitur ego Bernardus Guifredi, superna protegente clemencia comes, hunc suplicium formido et tacite in corde meo volvo quod hii qui pro Domino luxu perituri seculi hac lenocinia vite mortalis mentis despectu calcaverit suaque omnia ob amorem eius dederit ab illo ditari meruerit hoc cernens et illud cordis limphatico ruminans quod per quedam prudentem audivi: quod elemosina mentem a viciis purgat et animam a morte liberat et qui eam bono animo facit premium magnum sibi adquirit. Et ego Bernardus, comes, dono ad Sancta Maria cenobii Bergitanensis, qui est situs in Serra de Taxo, ipsum mansum de Rialb, cum suis totis pertinenciis et serviciis et terris et vineis, silvis, garricis, pratis, pascuis, molendinis cum illorum instrumentis, aquis, fontibus, arboribus diversis generis, culto et ermo, petras magnas et parvas, valles et torrentes, cum introitu et exitu eorum, cum affrontacionibus, sine ulla retinencia qui ibi non facio. Et est predicta donacio in comitatu Bergitano, infra termineis de Balcebre, in loco que nuncupant Rialb. Iam dicta donacio dono et trado Sancte Marie ut teneat et habeat atque possideat sagristia Sancte Marie et eius sacricustus, cum eorum serviciis et expletos et omnia sibi adquirencia sine aliquo casu, ad lumen et ad quodque servicium predicte ecclesie. Et ipse sacristanes Sancte Marie ardeat unam lucernam lampade olei pro animabus fidelibus defunctorum, in XLº die noctuque usque in diem Pasche, per omnes annos pro anima mea genitores genitricisque mee. Exorare Deum non pigeant ut veniam et remedium a domino Ihesu Christo adipisci mereamur. Amen. Sane si quis fieri minime credimus esse venturum de parentibus nostris vel eredibus evenerit aut de ulla aposita persona qui contra ista donacione presumcio se ad inrumpendum erexerit, in primis iram Dei omnipotentis incurrat et cum Simone Mago et Iuda proditore in infernum particebs fiat et omnibus peccatis et offensionibus meis seu parentorum meorum super eius = =, et in antea ista donacione firma et stabilis iam semper in perpetuum maneat. Facta ista scriptura donacionis VII kalendas ianuarii, anno XVIII regnante Heienrico rege. + Berengarius, gratia Dei episcopus Gerundensis et comes Bergitanensis. Miro, Dei gracia abbas. Sig+num B[...]. Sig+num Dalmacii, vicecomitis +. Sig+num Ugonis, Dei gracia ab[...]. Sig+num Raimundi Riculfi / (Página 173) Sig+num Ramundi, clerici, qui hoc scripsit die et anno quo supra (…)”. (50). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 175. Bernat, conde de Berga y obispo de Gerona. Documento 96. “(…) 1050, agost, 20. Venda comtal. El comte Bernat ven a Hug unes propietats situades a 81


Vilamarí, llevat dels masos de “Rodalet” i de “Batrusques”, i també un mas situat a “Barrals”, amb el seu alou, i amb l’església de Sant Andreu. [A]. Original perdut. B.* BC, PASQUAL, vol. IV, 64 (fol. 32v). Còpia força abreujada. Ex A. C. Regest: BC, PASQUAL, vol. IV, 76 (fol. 38v). Ex A. In Dei nomine. Ego Bernardus, gracia Dei comite, tibi autem Ugo vindo aliquid de meo alode quem abeo in Villa Meredi, totum ab integrum, exceptus ipso manso de Rodalet et ipso de Batrusches, et vindo tibi alio maso qui est in Barrals, cum ipso alode qui ad ipsum mansum pertinet, et ipsa aecclesiam Sancti Andree, qui sedit in iam dicto alode. Et advenit mihi iam dictus alodis de genitori meo. Et est ipso alode in comitatum Bergitano, in apendicio de Aviza, in loco ubi nuncupant Villa Meredi vel in suas agacencias, etc. Facta carta XIII kalendas septembris, anno XX regnante rege Heianricco. Bernardus, gracia Dei comes, qui ista carta, etc. Sig+num Ugo Dalmaz. Sig+num Echard. Sig+num Petro Blidger. Sig+num Raimundo Archimbal. Miro, sacer, qui ista carta scripsit (...)”. (51). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 185. Linaje de Bernat I, conde de Berga, hermano de Berenguer. Linaje de Guillem, obispo de Urgell. Linaje de Ramón Guifré I de Cerdaña. Documento 25. “(…) [c. 1050]. Convinença. Bernat I, comte de Berga, i el seu germà Berenguer pacten amb Guillem, bisbe d´Urgell, i es comprometen mútuament a fer guerra contra el comte Ramon Guifré I de Cerdanya. (...) Gulielmum, episcopum Urgellensem. Hec est convenencia qui est facta inter Bernardum, comitem Bergedanensis, et Berengarium, fratrem eius, et Guilielmum, episcopum Urgellensem. Convenit namque Bernardum comitem iamdictum et Berengarium fratrem eius suprascriptum ad iamdictum / (Pági na 186) Guilielmum episcopum [ut] de ista festa Pentecoste prima adveniente in antea faciant guerram ad Reimundum,comitem Cerdaniensem, qualem meliorem potuerint facere, sine engan. Et iamdictam guerram faciant predictum episcopum et dine predictum episcopum qualem meliorem facere potuerint, sine engan. Et prescriptum Bernardum et iamdictum Berengarium non faciant finem de predicta guerra nec habeant treguam neque [te]nenciam sine consilio et sine solvimento de iamdicto Guilielmo episcopo (...)”. (52). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 177 y 178. Berenguer, conde de Berga y obispo de Gerona. Documento 99. “(…) 1052, juny, 19. Donació testamentària a la sagristia. Berenguer, bisbe de 82


Girona i comte de Berga, el vescomte Dalmau, Hug Bernat, Ramon Renard, Bernat Ricolf, Ecard Ramon i l’abat Mir, marmessors del difunt Bernat Guifré, comte de Berga, donen, tal com estableix el testament, al monestir de Santa Maria de Serrateix, concretament a la sagristia, uns alous situats al comtat de Berga, al terme de Vallcebre, al lloc de Rialb (o Riaub), un mas habitat per Fels. També donen un altre mas, situat a Casserres, habitat per Sunyer Oleguer. Finalment, lliuren al cenobi el domenge situat en aquest comtat de Berga, al lloc de Vallmanya, amb totes les seves pertinences. A. Arxiu Parroquial de Sant Miquel i Sant Vicenç de Cardona (APSMV), Fons de Sant Vicenç, ACC, núm. 1652. Original (15 × 51 cm). B. BC, PASQUAL, vol. IV, 199b-200b (fols. 149v-150r). a. * A. GALERA, Diplomatari de la vila..., doc. 37, pàgs. 113-114. In nomine Domini. Ego Berengarius, episcopus, et Dalmacius, vicecomes, et Ugo Bernardi et Reimundus Reinardi et Bernardus Riculfi et Echardus Reimundi et Miro, abba, donatores sumus pariter cenobio Sancte Marie de Seratex. Certum quidem condam Bernardi Guifredi, comes Bergitanensis, moriens instituit nos manumissores et distributores suarum rerum post suam mortem per scripturam testamenti sue voluntatis extreme suscriptam propria manu, in qua precepit nobis ut scriptura donacione faceramus dicto cenobio de quibusdam suis alodiis que sunt in comitatu Bergitano, intra termino de Balzebre, in loco qui vocatur Rialb. Propterea nos predicti donatores, per hanc scripturam donaciones nostre, donamus ad luminaria vel sagristia predicto cenobio / (Página 178) mansum, ubi abitat Fels, cum omnibus suis pertinenciis et serviciis, terris et vineis, silvis, garicis, pratis, pascuis, molendinis, aquis, fontibus, arboribus diversi generis, culto et ermo, cum introitum et exitum eorum. Et in Castro Seres donamus unum mansum predicto cenobio, ubi abitat Suniarius Olegarii, cum omnibus suis pertinenciis, terris et vineis, pratis, pascuis, silvis, garicis, culto et ermo, molendinis, cum suis aquis, et arboribus diversi generis, cum introitum et exitum predictarum rerum, et cum serviciis huius mansi. Preterea nos predicti donatores donamus predicto cenobio illa dominicatura quam predictus Bernardus comes abebat in predicto comitatu, in Valde1 Magna, cum omnibus suis pertinenciis, terris et vineis, mansis, hedificiis, pratis, pascuis, silvis, gariciis, molendinis cum suis aquis et instrumentis, aquis fontibus, cum introitu et exitu eorum, et cum omnibus que pertinet ad predicta dominicatura et cum omnibus serviciis, sicut concluduntur et continentur predicta omnia cum omnibus suis pertinenciis, inter quatuor suas affrontaciones, orientalem et meridianam et occidentalem et circialem, et terminos suos omnes. Hos predicti donatores sic donamus ea omnia predicto cenobio per votivum et potenciale preceptum predicti Bernardi comitis, ut ab odierno die et tempore firma et quieta maneat predicta omnia in iure Sancte Marie predicti cenobii et luminaria sancta 83


inrevocabili modo legis eterne, in tali videlicet racione, ut non sit licitum ulli abbati predicti cenobii iam dicta alodia vendere vel donare, quod si fecerit, potestas que tenuerit predictum comitatum abeat licitum apreendere predicta alodia ad suum proprium. Quod si nos predicti donatores venerimus contra hoc donum, sicut sacrilegi in quadruplum predicta omnia componamus predicto cenobio, cum predictorum melioracione, et postea sexcentos solidos argenti examinati predicto cenobio componamus. Et postea firmis maneat donacio omni tempore. Quod si alius homo utriusque sexus venerit contra hoc donum, similiter componat predicta omnia. Facta est scriptura donacionis XIII kalendas iulii, anno XXI regni Henrici regis. + Berengarius, gratia Dei episcopus Gerundensis et comes Bergitanensis + anatemando omnes illos qui abstulerit predictas res a iure predicte ecclesie. Miro, <gratia> Dei abbas sss. Sig+num Dalmacii, vicecomitis. Sig+num Ugonis Bernardi. Sig+num Raimundi Reinardi. Sig+num Bernardi Riculfi. Signum+ Ecardi Reimundi, qui hanc escriptura donacionis fieri iussimus et donacionem / (Página 179) fecimus per eandem scripturam et propriis signis et subscripcionibus roboravimus eam et testes eandem firmare rogavimus. Unifredus, presbiter, sss. Sig+num Raimundi Mironis. Sig+num Reinardi Ermemir. Guitardus, levita et iudex. Sig+num Companii Ermemiri. Sig+num Reimundi Gilaberti, diaconi. Sig+num Arnaldi Mironis, presbiter. Miro, sacerdos et monachus, qui hanc scriptura scripsit + die et anno quod supra (...)”. (53). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 201. Linaje de Ermengol III, conde de Urgel, hijo de la condesa Constancia. Linaje de Ramon Berenguer I, hijo de la condesa Sancha. Documento 40. “(...) [1039-1065]. Jurament de fidelitat. Ermengol III, comte d´Urgell, jura fidelitat a Berenguer Ramon I, comte de Barcelona. (…) Iuro ego Ermengaudus, comes Urgellitanensis, filius qui sum Balaschite comitisse, que alio nomine vocatur Con[stanc]ia, ad te Reimundum, comitem Barchinonensem, filius qui fuiste Sancie comitisse, quia de ista hora in antea fidelis ero ad te iamdictum Reimundum sine fraude vel malo ingenio (…)”. (54). BATLLE i GALLART, Carme. “Els orígens medievals de la Seu d´Urgell”. Colección Episodis de la Història nº 235. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 2010. (2ª edición julio 2010). Página 17. Ermengol II, conde de Urgell. “(…) Fou el comte Ermengol II qui donà a l´església de Santa Maria i a la canonja un terç del teloneu del mercat (13-III-1029), 84


potser confirmar el precepte, alludit abans, de l´emperador Carles, mentre el seu fill Ermengol III, de quinze anys, acompanyat per la mare Constança, el bisbe Guillem i el vescomte Mir, féu donació dels teloneus i lleudes pagats pels homes que acudirien a la fira de Santa Maria d´agost i al retorn celebrat després de Sant Miquel de setembre. Ermengol III efectuà la donació el dia de Pasqua de l´any 1048 (…)”. (55). ALBERT i CORP, Esteve. “Sant Ot, bisbe d´Urgell, i la seva època”.Colección Episodis de la Història nº 41. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1987 (2ª edición). Página 14. Guillem de Montruil, gonfalonero papal en 1064. “(…) ja que l´exèrcit cristià estava compost de cavallers de tot l´occident sota el comandament del gamfaroner papal, Guillem de Montruil. A darrers de maig del 1064 síniciava el setge de Barbastre, plaça forta d´un gran valor, que queia a mans dels cristians a primers de juliol. Guillem de Montruil i el comte Ermengol III d´Urgell en foren nomenats governadors. Després de repartir-se el botí, que fou fabulós, els cavallers normands i aquitans i els que havien arribar de terres mes llunyanes tornaren als seus castells, ço que facilità l´acció del rei Al Moctadir, que ajudat del rei de Sevilla Al Motàmid, reconquerí Barbastre la primavera del 1065. Ermengol III d´Aragó que s´havia casat amb Sança, filla del rei Ramir, morí en la defensa de la famosa ciutat (…)”. (56). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 196. Linaje de Ermengol III, conde de Urgel, e hijo de la condesa Constanza. Documento 34. “(…) [c. 1063, juliol, 15]. Jurament de fidelitat. Ermengol III, comte d´Urgell, jura fidelitat a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona. (…) Iuro ego Ermengaudus, comes de Urgello, filius Constancie comitisse, quia d[e ista] ora in antea fidelis ero [tibi Raimundum, comitem] Barchinonensem […] per directam fidem […]bo in suo homina[tico..] et non eum disfidare o [...]. Et sicut est suporascriptum,si o tenré [et o aten]dré ad raimundum comitem iamdictum dum ipse mihi tenuerit et fecerit illam conv[e]nienciamque inter nos fuit script[am...]rasa.Per Deum et istius sanctorum [reliquias] (...)”. (57). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 211. Linaje de Ermengol IV, conde de Urgell, hijo de la condesa Adelaida 85


de Besalú y cuñado de Guillem Ramon I, conde de Cerdaña, casado con la hermana de Ermengol IV llamada Elisabet. Documento 51. “(…) [c. 1069-1071]. Jurament de fidelitat. Ermengol IV, comte d´Urgell, fill de la comtessa Adelaida de Besalú, jura fidelitat alcomte Guillem Ramon I de Cerdanya. El jurament inclou la promesa que si Ermengol morís sense fills el seu comtat passaria a la seva germana Elisabet, esposa del comte de Cerdanya. (…) Iuro ego Ermengaudus comes Urgelli, filius qui sum comitisse Adalaidis, quia de ista hora in antea no dezebré te Guilelmum comitem Cerdanie, filius qui es comitisse Adale, [de] tu avita neque de tuis membris tenentibus se in corpore tuo (…)”. (58). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 180. Linaje de Eribau, obispo de Urgell. Los hombres del obispo de Urgell. Documento 160. “(…) 1040, octubre, 22. Testament. Eribau, bisbe d´Urgell i vescomte d´Osona, ordena testament. Homena marmessors en els comtats de Girona, Osona, Urgell, Manresa, Cardona i Barcelona, entre ells la comtessa Ermessenda, Ramon, ardiaca de Girona, Guillem, abat de Sant Vicenç de Cardona, Adalbert Seniulf i Bonfill de Falcs; i al comtat d´Urgell Arnau Miró, Erimany Miró, Sunifred, sagristà, i Oriol, clergue. Fa diverses deixes a la Seu d´Urgell, a la Seu de Girona, a Sant Vicenç de Cardona, Sant Benet de Bages, Santa Maria de Ripoll, Sant Vicenç del castell de Falcs, Sant Pere de Vic, a diverses persones i familiars. Deixa 5 anells per als bisbes d´Osona, Girona, Barcelona, Ribagorça i per alseu successor a Urgell. Deixa a Sant Pere de Casserres l´església de Santa Maria de Vilanova i l´alou de Prat narbonès,i 5 modis de blat que té al castell de Rupit (...) / (Página 181) In dei Omnipotentis Patris et Filii et Spiritus sancti nomine. Ego Heribaldus, gratia Dei episcopus licet indignus,timens me mortis mihi contingat eventus, ordino de meis rebus. Idcirco precor amicos meos suscriptos et si mors mihi contigerit antequam / (Página 182) aliud faciam testamentum,sint mei advocati elemosinarii in comitatibus Gerundae, Ausonae,Minorisae seu Cardonae atque Urgelli necnon Barchinonae, Ermessindis comitissa et Raimundus, archidiaonus Gerundensis, et Guilelmus, abbas sancti Vincentii Cardonensis, et Adalbertus Seniulfi et Bonifilius de falchs; et de comitatu Urgellensi domnus Arnaldus Mirosnis et Erimannus Mironis et Senfredus sacrista et Aureolus clericus. isti supradicti sint elemosinarii atque distributores facultatum ac rerum mearum, sicut ordino et eis per istud testamentum iniungo. In primis dimitto sedi Urgellensis ecclesiae beatae et gloriosae Virginis mariae seu eius canonicae alodium de Tenes cum fisco et parrochia ipsa et cum omnibus sibi pertinentibus. Et si quis de proximis meis voluerit tollere aut tulerit aut tolli mandaverit aut quocumque modo 86


contradixerit, per quod faciat perdere,emendet in duplum predictae sedi et canonicae de mea hereditate. deinde dimitto sedi Gerundensis ecclesiae sacrae et perpetuae Virginis Mariae eiusque canonicae alodium de Pera, quod fuit quondam Bremundi, proanima eiusdem. Ipsius eclesiae quoque Sancti Vincentii quae est apud castrum Cardonae dimitto alodium de Fornels ab integro, atque alodium quod est in Colonico, quos fuit Raustanni clerici, post mortem iudicis Guifredi, atque alodium de palatio ab integro, id est, terras et vine as cum llllº milinis quae sunt ad ipsum collum et omnes vine as et terras quas emi intra terminos castri Cardonensis et intra terminos castelli Mulsosae primitias et decimas alodii sui de Pratis. Et monasterio sancti Petri Castro Serris ecclesiam Sanctae Mariae Villae Hovae, cum primitiis et decimis et oferendis caeterisque oblationibus et alodium prati Harbonensis, quod erit Amalrici de post mortem Eralli. Et monasterio sancti benedicti apud Baias alodium de Calcina post mortem Eralli. cenobio etiam Sanctae Mariae Rivipollentis vineas quas Bremundus, frater meus, reliquit ei per suum testamentum. Et ecclesiae Sancti Vincentii de castro Falcs duas modiatas vinearum ad ipsum gradum. Et Erallo Guadalli alodium de Villari et alodium quod in Samaluz comparavi; post mortem vero eius remaneat ecclesiae de castro tagamanent ad victum clericorum eius. meum autem mobile quod habeo apud gerundam presbiteris eiusdem sedis Sanctae Mariae, et intercedant ad Dominium prome, et annonam quam habeo in Fournellis cum porcis et volatilibus canonicae sedis predictae Sanctae Mariae. Et de blato quod habeo in castro Rupeti modios V canonicae sancti Petri Sedis Vici et alios V monasterio Sancti Petri de Castro Serris, et presbiteris qui / (Página 183) sunt intra terminos iamdicti castri quartas singulas. Et annonam quam habeo apud castrum Tagamanent ecclesiae eiusdem clericis, et de annona quam habeo in Cardona C modios canonicae sancti Vincentii et Lª in elemisinis pauperum. Et annonam quam habeo in marchia Segarrae clericis qui sunt in mea terra in eadem marchia quartas singulas. Et annonam quam apud Sanuiam habeo et Iessonam atque Celsonam singulos modios as eorumdem locorum clericos, Aliud autem quod remanet, simul cum ipso vino et tonnis et cubis atque ovibus et cum omnibus quaeque inventa fuerint, tam in predictis locis quam in omni episcopatu Sanctae Mariae, excepto hoc quod nominatim aliud precepero, totum distribui iubeo canonicae sanctae Mariae sedis Vici episcopatus mei. Et calderae quas habeo in Sanauia seu predicta Sede, cum urceolis et concis et eramento, remaneant ipsius Sedis canonicae. Superpellitium quoque meum cum pellitia remaneat Aureolo, iam dictae Sedis clerico. Presbiteris vero eiusdem Sedis distribuantur alii meipanni atque indumentum quatinus pro me quotidie precentur Deum. Anulum quidem qui fuit comitis Ermengaudi iubeo dari episcopo meo successori, ut remuneret oratione sui animam meam comitisque Ermengaudi. Anulum autem qui fuit 87


Arnaldi Mironis detur Olivae, episcopo sedis Ausonensis. Anulum mamque cumpetra alba qui fuit comitis Ermengaudi dimitto episcopo Gerundensi. Anulum quoque habens petram rubeam episcopo Barchinonensi. Anulum insuper in quo est caput hominis signatum episcopo Ripacurcensi. Et alodium de Fornelets cum ipso de Villa Rubea sint pro debito quod debeo manumissoribus Bernardi Ruir seu pro aliis debitis, et pro debito Guifredi,iudicis Gerundae. Et castrum de Lanera post mortem Guifredi Ellenari,si legitimum filium non habuerit, sit canonicae sedis sanctae Mariae episcopatus mei. Et ipsum vicecomitatum de Ausona meis aliis castris omnique meo honore, simul cum castris et parrochiis, excepto hoc quod supra testatum est excepto hoc quod subtus hic testamentum est, et excepto episcopatu quod teneo et excepto archidiaconatu sedis gerundae, et excepto castro Colonico cum eius castellania et [terra], dimitto Raimundo, fratris mei, Fulconis filio, quem cum suo honore in potestatem Dei et sanctorum eius et in baiukiam domini Arnaldi Mironis laxo. Alteri autem filio fratris mei Fulconis qui minor est, quem nutrir Bonifilius de Falcs, dimitto castrum de Colonico cum castellania et cum omnibus quae sunt / (Pรกgina 184) intra castellaniam. Sed si quis de istis fratribus mortuus fuerit non relinquens filium legitimum, omnem suum honorem alteri qui superstes fuerit dimittat. Quod si ambo mortui fuerint absque legitimis filiis, omnis eorum honor Heribaldo, Armaltrudis meae sororis filio, remaneat. Et si eudem Heribaldum mori contigerit, dimittat omnem suum honorem alteri suo fratri Guitardo; et si ipse mortuus fuerit, dimittat omnem honorem suum fratri suo qui eum supervixerit. Similiter quisquis ex ipsis moritur absque dubio relinquat omnem suum honorem alteri qui eum supervixerit. Sed quincumque eorum ipsum honorem adquisierit atque habuerit usque ad X IIII aetatis suae annos, sit cum ipso honore in baiulia supradicti Arnaldi Mironis. Pannos autem meos quos habeo apud Cardonam cuiuscumque sint speciei dimitto domui Sancti Vincentii eiusdem castri, et candelabra mea cum conca et urceolo argenteo Sancta Marie meae sedi dimitto.Praeter haec quecumque de meis rebus mobilibus inveniri possint, omnia docentur ecclesiae Sancti Vincentii Cardonensis oppidi, exceptis vestimentis, quae donentur promeis debitis,simul cum predicto alodio quod iam habeo dimissum pro debito sive Bernardi Ruir manumissoribus seu pro illo debito quod Guifredo,iudici Gerundensi, debeo vel aliis quibuslibet quibus debitor sum. Unde precor suprascriptos omnes manumissores quos advocati et contestor eos per omnipotentem Dominum vivorum et mortuorum, ut si mors me occupaverit, non tardent distribuere omnes facultates meas ita sicut institui et per istud testamentum ordinavi. Quod si tardaverint et per aliquam fraudem aut negligentiam infra VI menses sacerdoti vel testibus secundum legem non publicaverint,in hoc presenti seculo et futuro aeterni districti iudicis condemnentur iudicio. Insuper autem quaecumque persona huius testationis meae ordinationem 88


ruperit aut fecerit rumpi, mutaverit aut fecerit mutari, minuerit aut decerit minui, falsaverit aut fecerit falsari, excomunicationis sententia feriatur perenni et anatematizamus sortiatur similem poenam cum luda, proditore Domini,in profundissimo stagno inferni. Actum est autem huius testamenti scriptum XIº kalendas novembris, anno Xº regnante Henrico rege. Sig+num Arnaldi Mironis. Sig+num Senfredi de Cardona. Sig+num Onofredi Dachonis. Sig+num Bonifilii de Falcs. Willielmus, aba Sancti VincenciiSSS. Eriballus episcopus SSS. Borrellus, scolaticus, hoc testamentum scripsit die et anno quod supra SSS. / (Página 185) Qui hec viderunt fuerunt Arnal Mir, Onofre Dac, Bonfil de falcs, Guilelm abbas, Borrellus Guiberti (...)”. (59). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 200 y 201. Linaje de Guillem, obispo de Vic. Linaje de Guillem, obispo de Urgell. Linaje de Sunyer, diácono de Vic. Documento 181. “(…) 1049, maig, 21. Testament. Sunyer, ardiaca, dicta testament. Homena almoiners la seva muller Adalena, els seus germans Odó, Sal.la i Unifred, i Miró Rami. Fa diversos llegats als seus fills i a la seva dona, als bisbes Guillem de Vic i a Guillem d´Urgell, a les canòniques d´ambdues catedrals i a l´església de Havarcles. Deixa per a la salvació de la seva ànima elpa i vi que rep a parts iguals entre la canònica de Vic, el monestir de sant Pere de Casserres i el de San Benet de Bages. Posa la seva esposa i els seus fills sota la batllia i tuïció del bisbe Guillem de Vic i sota la defensa dels seus germans i d´altres personatges. (…) / (Página 201) D[um fragilitas humani generis pertimescit ultima traspositione ventura, oportet ut inveniat unumquemque hominum paratum] ne sine ali[quod boni operis respectu migrare de hoc seculo, ut nisi suo iure et raccione consistat. Ob hoc igitur ego Suniarius, archidiaconus, in Dei nomine] orto ut sint elemosinarii mei atque [tutores mei],id est Adalenna,uxor mea, et Oddo, fra[ter meus, et Salla et Unif]redus, fratres mei, et Miro ramii,ita ut si mors me subr[ipiat antequam alium] testamentum faciam,licitum sit omnem meam facultatem eis distri[buere pro anima mea]. In primis concedo filio meo Bernardo, clerico, ecclesiam [Sancte Marie de] Mavarculas cum decimis et primiciis de teris que sunt [... et] libellos omnes quos confirmo in iure ipsius ecclesie; cetera que […] et patena quem predictus Oddo propigno[rationem iamdicte ec]clesie; et precipio ut sit redemptus et recuperetur ad proprium eiusdem ecclesie et omnes sagrarios qui sunt in circuito istius ecclesie. Cuncta hec omni tempore [... sub] patrocinio predicti Bernardi consistant, si tamen viverit et ad perfectam etatem venturus [sit et fi]lios [gener]averit et demens non fuerit. Et relinquo idem Bernador m[eum] alaudi quod abeo et abere debeo 89


in eodem loco, id est terris et vineis et aquariis et [...]ndariis et pratis, omnia quicquic dici et nominari potest et pred[...] et simul cumipsos molendino et [...] utensilia]. Aliam veromedietatem relinquo [ad filium] meum Guilelmum simili modo sicut de Bernardo comprehensum est; (...) Ad Reimun[dum, filium meum] una pariliata alodii que est ad ipsam Portellam, iuxta ipsam de Gaucefredo; (...) Et Adalen, coniux mea, concedo ipsum solar[ium de Gau]dellis cum ceteris domibus que ibi sunt et cum alodio et vineis (...) / (Página 203) Ad dompnum Guilelmum, episcopum Ausonensem, relinco [II sci]phos argenteos. (...) Et ad Guilelmum, episcopum Urgellensem, mulum unum colore nigoro. Ad canonicam sancte sedis Urgellensis, asinum unum colore nigro. Alium asinum, ad uxore mea predicta. Ad episcopum Ausonensem predictum, unum super[lectum de palle]o. (...) Rogo ego te, dompno Guilelme, episcopo Ausonen[se, in] tua baiolia et tuicione suscipias coniugen meam et filios meos cum omnibus rebus eorum.defensores enim eorum rogo ut sint Bernardi Guifredi et Bernardus Amati et oddo et Salla [et Unif] redus, fratres meos, ut sint auditores contra cuncta adversitate si illis evenerit.(...) / (Página 204) SSS. Suniarius arkilevita, qui hoc testamentum fieri iussi et meum signum inpresi firmando et his testibus firmare rogavi. Sig+num Unifredi manu[misori]. Sig+num Adalenna. Sig+num Oddo. Sig+num Henrici. Sig+num Mironi Martini. Sig+num Bernardi Andaleici. Sig+num Miro[ni...]nii. Riculfus presbiter SSS. Sanlanus. Henricus levita, monachus et iudex, qui hoc scripsit et sub SSS die annoque prefixo (...)”. (60). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 186. El término Servusdei era un símil al de obispo. Documento 163. “(…) 1041, abril, 28. Venda. Miró, Ermemir i Ermel.la, marmessors del difunt Servusdei, venen a Guillem, fill de Guanalgaud, un alou situat a la parròquia de Sant Pere de Roda, al lloc anomenat Antunyà, pel preu de 6 diners. (…) In Dei nomine. Ego Miro et Ermemirus et Ermelle, femina. Manifestum est enim quod condam Servusdei comendavit nobis suam elemosinam per suum verbun et precepit nobis ut scripturam / (Página 187) vendicionis fecissem ag Guilelmo proles condam Gannalgaudi de alico suo alaude quem abebat in comitatu Ausona, in parrochia Sancti Petri Roda, in locum Antoniano. (…) Sig+num Mironi, sig+num Ermemir, sig+num Ermelle, qui ista venditione fecimus et firmavimus et firmari rogavimus. Sig+num Undirdi. Sig+num Guilelmi. Sig+num Guifredi. Gilabert SSS. Henrici levita qui et monachus, qui hoc rogit scripsit et sub SSS sie et anno (...)”. (61). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 196. Linaje de Oliba, obispo de 90


Vic y abad de Ripoll y de Cuixà. Documento 176. “(…) 1046, novembre. Encíclica mortuòria. Resposta del monestir de Sant Pere de Casserres a l´encíclica que anuncia la defunció d´Oliba, bisbe de Vic y abat de Ripoll i de Cuixà. (…) Cum iubar solis diffunderet lumina celis suis radiis medioque horarum penderte libramine cursus sideris, ac devexo summi policardine occasum sue lucis protenderet suprema terrarum orbis, tunc adiit vester limina pediter Sancti cenobii Petri Kastriserre, ferens dolosa pio patri Olive funebria.Mox pro eius anima ceterisque lacrimabiliter ad Dominium fundimos preces, ut sit eius miserucors et propitius. Quod nos pro vestris oramus ne pigritemini solotenus obsecramus precare pro nostris. Quorum fratrum nostrorum nomina Deus prevedit in sui plena memoria. (...)”.BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 169 y 170. Oliba, conde de Cerdaña, hijo de Ermengarda, obispo de Vic y abad de Ripoll i de Cuixà. Documento 91. “(…) 1046, novembre. Encíclica. Encíclica mortuòria que anunciava la defunció d’Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixà. / (Página 170) [A]. Original perdut B. Còpia d’Olzinelles conservada a l’AEV, Sign. 2061. a. E. JUHYEHT, “Le rouleau funéraire d’Oliba, abbé de Hotre-Dame de Ripoll et de Saint-Michel de Cuixà, évêque de Vich”, Annales du Midi, 63, 1951, pàgs. 249-262. b.* E. JUHYEHT, Diplomatari i escrits..., text literari 24, pàgs. 341-355, en concret pàg. 352. Homés copiem el paràgraf 79, relacionat amb Santa Maria de Serrateix. Els paràgrafs precedents fan referència als monestirs de Sant Esteve de Banyoles, Sant Pere de Besalú, un cenobi occità, la comunitat de Sant Pere de Casserres i la catedral de Vic. Després de Serrateix, trobem les abadies de Sant Genís de Fontanes, Sant Quirze de Colera, Santa Maria de Roses, la catedral de Girona, etc. Reverentissimis patribus valdeque dilectissimis fratribus almae Marie Rivipollentis cenobio degentibus, Dei Genitricis Serrataxi cenobiii congregatio umilis, vestris quod scire valemus edocata ac erudita studiis interminabile gaudium aeterne felicitatis. Patronis vestri nostrique pii rectoris plena merore nobis olim delata est schedula VI scilicet nonas mai, feria IIII, ante veneranda Pentecosten dominica; pro eo namque devota mente diligenter eadem die post vespra obsequium celebrare studuimus, et mane superveniente sacras pro eius sancta anima hostias licet indigni offerre curavimus. Memoriam etiam eius et nunc quodam modo recens in nostris manet cordibus et eadem iugis perseverabit in hac nobis vita manentibus. Humiliter namque magnaque cum diligentia petimus, ut nutritori nostro domno Rainardo abbati vestre quoque fraternitatis commiti hec eadem impendere, et ut sanctorum, Christo propitiante, mereatur adcisci collegio pia benignitate exorare dignemini. Ceterorumque defunctorum nostrorum animas Domino comendate, ut ille eis profusa 91


miseratione donet veniam qui proprio redemit merore quicque omnium in se continet memoriam. Prospera vobis cuncta succedant, et commoda bona semper proveniant (...)”. (62). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 147. Ponç, vizconde de Girona. “(…) Idéntico fue el proceso seguido por Ponç, hijo de Guerau y de Ermesèn, vizconde de Girona, quien también juraba fidelidad, entre circa 1050 y 1 de marzo de 1058, a los condes de Barcelona. Incluía en ese juramento la ciudad de Girona pero dejaba al margen del mismo aquellas posesiones que él tenía gracias a la condesa abuela de Ramón [Berenguer I] (561) (…)”. Página 147. Cita (561). “(…) Doc. 165 delapéndice documental: “(…) excepto hoc quod Ermessindis, comitissa, retinuit in civitate Gerunda uel in comitatu Gerundensi ad ipsum diem quando finiuit ovnis suas querelas cunctos supradicto Raimundo, comite, unde fidelitatem debeo illi portare in sua uita. Et postquam illa mortua fuerit, similiter adiutor ero ad te de ista omnia a tener et ad ayer, sicut de omnem tuum honores suprascriptum, per fidem, sine engan (…)”. (63). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 200 y 201. Linaje de Guillem, obispo de Vic. Linaje de Guillem, obispo de Urgell. Linaje de Sunyer, diácono de Vic. Documento 181. “(…) 1049, maig, 21. Testament. Sunyer, ardiaca, dicta testament.Homena almoiners la seva muller Adalena, els seus germans Odó, Sal.la i Unifred, i Miró Rami. Fa diversos llegats als seus fills i a la seva dona, als bisbes Guillem de Vic i a Guillem d´Urgell, a les canòniques d´ambdues catedrals i a l´església de Havarcles. Deixa per a la salvació de la seva ànima elpa i vi que rep a parts iguals entre la canònica de Vic, el monestir de Sant Pere de Casserres i el de San Benet de Bages. Posa la seva esposa i els seus fills sota la batllia i tuïció del bisbe Guillem de Vic i sota la defensa dels seus germans i d´altres personatges. (…) / (Página 201) D[um fragilitas humani generis pertimescit ultima traspositione ventura, oportet ut inveniat unumquemque hominum paratum] ne sine ali[quod boni operis respectu migrare de hoc seculo, ut nisi suo iure et raccione consistat. Ob hoc igitur ego Suniarius, archidiaconus, in Dei nomine] orto ut sint elemosinarii mei atque [tutores mei],id est Adalenna,uxor mea, et Oddo, fra[ter meus, et Salla et Unif]redus, fratres mei, et Miro ramii,ita ut si mors me subr[ipiat antequam alium] testamentum faciam,licitum sit omnem meam facultatem eis distri[buere pro anima mea]. In primis concedo filio meo Bernardo, clerico, ecclesiam [Sancte Marie de] Mavarculas cum decimis et primiciis de teris que sunt [... et] libellos omnes quos confirmo in iure ipsius ecclesie; cetera que […] et patena quem predictus Oddo propigno[rationem iamdicte ec]clesie; et 92


precipio ut sit redemptus et recuperetur ad proprium eiusdem ecclesie et omnes sagrarios qui sunt in circuito istius ecclesie. Cuncta hec omni tempore [... sub] patrocinio predicti Bernardi consistant, si tamen viverit et ad perfectam etatem venturus [sit et fi]lios [gener]averit et demens non fuerit. Et relinquo idem Bernador m[eum] alaudi quod abeo et abere debeo in eodem loco, id est terris et vineis et aquariis et [...]ndariis et pratis, omnia quicquic dici et nominari potest et pred[...] et simul cumipsos molendino et [...] utensilia]. Aliam veromedietatem relinquo [ad filium] meum Guilelmum simili modo sicut de Bernardo comprehensum est; (...) Ad Reimun[dum, filium meum] una pariliata alodii que est ad ipsam Portellam, iuxta ipsam de Gaucefredo; (...) Et Adalen, coniux mea, concedo ipsum solar[ium de Gau]dellis cum ceteris domibus que ibi sunt et cum alodio et vineis (...) / (Página 203) Ad dompnum Guilelmum, episcopum Ausonensem, relinco [II sci]phos argenteos. (...) Et ad Guilelmum, episcopum Urgellensem, mulum unum colore nigoro. Ad canonicam sancte sedis Urgellensis, asinum unum colore nigro. Alium asinum, ad uxore mea predicta. Ad episcopum Ausonensem predictum, unum super[lectum de palle]o. (...) Rogo ego te, dompno Guilelme, episcopo Ausonen[se, in] tua baiolia et tuicione suscipias coniugen meam et filios meos cum omnibus rebus eorum. Defensores enim eorum rogo ut sint Bernardi Guifredi et Bernardus Amati et Oddo et Salla [et Unif] redus, fratres meos, ut sint auditores contra cuncta adversitate si illis evenerit.(...) / (Página 204) SSS. Suniarius arkilevita, qui hoc testamentum fieri iussi et meum signum inpresi firmando et his testibus firmare rogavi. Sig+num Unifredi manu[misori]. Sig+num Adalenna. Sig+num Oddo. Sig+num Henrici. Sig+num Mironi Martini. Sig+num Bernardi Andaleici. Sig+num Miro[ni...]nii. Riculfus presbiter SSS. Sanlanus. Henricus levita, monachus et iudex, qui hoc scripsit et sub SSS die annoque prefixo (...)”. (64). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 126. Mir Geribert, príncipe de Olèrdola. “(…) Mir Geribert príncep d´Olèrdola. Un personaje vinculado a esa serie de rebeliones encabezadas por importantes magnates en la primera mitad del gobierno del ya conde Ramón [Berenguer I]. Recordemos que mucho antes de su desafío a la autoridad del conde de Barcelona en 1039 ya se las había tenido con Ermesèn y Berenguer [Ramón I] en el juicio celebrado el 30 de julio de 1032 a raíz de la disputa que Mir Geribert mantuvo con el monasterio de Sant Cugat del Vallés por el alodio de Calders (495) (…)”. Página 126. Cita (495). “(…) Doc.120 del apéndice documental (…)”. (65). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 200 y 201. Linaje de Guillem, 93


obispo de Vic. Linaje de Guillem, obispo de Urgell. Linaje de Sunyer, diácono de Vic. Documento 181. “(…) 1049, maig, 21. Testament. Sunyer, ardiaca, dicta testament. Homena almoiners la seva muller Adalena, els seus germans Odó, Sal.la i Unifred, i Miró Rami. Fa diversos llegats als seus fills i a la seva dona, als bisbes Guillem de Vic i a Guillem d´Urgell, a les canòniques d´ambdues catedrals i a l´església de Havarcles. Deixa per a la salvació de la seva ànima elpa i vi que rep a parts iguals entre la canònica de Vic, el monestir de Sant Pere de Casserres i el de San Benet de Bages. Posa la seva esposa i els seus fills sota la batllia i tuïció del bisbe Guillem de Vic i sota la defensa dels seus germans i d´altres personatges. (…) / (Página 201) D[um fragilitas humani generis pertimescit ultima traspositione ventura, oportet ut inveniat unumquemque hominum paratum] ne sine ali[quod boni operis respectu migrare de hoc seculo, ut nisi suo iure et raccione consistat. Ob hoc igitur ego Suniarius, archidiaconus, in Dei nomine] orto ut sint elemosinarii mei atque [tutores mei],id est Adalenna,uxor mea, et Oddo, fra[ter meus, et Salla et Unif]redus, fratres mei, et Miro ramii,ita ut si mors me subr[ipiat antequam alium] testamentum faciam,licitum sit omnem meam facultatem eis distri[buere pro anima mea]. In primis concedo filio meo Bernardo, clerico, ecclesiam [Sancte Marie de] Mavarculas cum decimis et primiciis de teris que sunt [... et] libellos omnes quos confirmo in iure ipsius ecclesie; cetera que […] et patena quem predictus Oddo propigno[rationem iamdicte ec]clesie; et precipio ut sit redemptus et recuperetur ad proprium eiusdem ecclesie et omnes sagrarios qui sunt in circuito istius ecclesie. Cuncta hec omni tempore [... sub] patrocinio predicti Bernardi consistant, si tamen viverit et ad perfectam etatem venturus [sit et fi]lios [gener]averit et demens non fuerit. Et relinquo idem Bernador m[eum] alaudi quod abeo et abere debeo in eodem loco, id est terris et vineis et aquariis et [...]ndariis et pratis, omnia quicquic dici et nominari potest et pred[...] et simul cumipsos molendino et [...] utensilia]. Aliam veromedietatem relinquo [ad filium] meum Guilelmum simili modo sicut de Bernardo comprehensum est; (...) Ad Reimun[dum, filium meum] una pariliata alodii que est ad ipsam Portellam, iuxta ipsam de Gaucefredo; (...) Et Adalen, coniux mea, concedo ipsum solar[ium de Gau]dellis cum ceteris domibus que ibi sunt et cum alodio et vineis (...) / (Página 203) Ad dompnum Guilelmum, episcopum Ausonensem, relinco [II sci]phos argenteos. (...) Et ad Guilelmum, episcopum Urgellensem, mulum unum colore nigoro. Ad canonicam sancte sedis Urgellensis, asinum unum colore nigro. Alium asinum, ad uxore mea predicta. Ad episcopum Ausonensem predictum, unum super[lectum de palle]o. (...) Rogo ego te, dompno Guilelme, episcopo Ausonen[se, in] tua baiolia et tuicione suscipias coniugen meam et filios meos cum omnibus rebus eorum. Defensores enim eorum rogo ut 94


sint Bernardi Guifredi et Bernardus Amati et Oddo et Salla [et Unif] redus, fratres meos, ut sint auditores contra cuncta adversitate si illis evenerit.(...) / (Página 204) SSS. Suniarius arkilevita, qui hoc testamentum fieri iussi et meum signum inpresi firmando et his testibus firmare rogavi. Sig+num Unifredi manu[misori]. Sig+num Adalenna. Sig+num Oddo. Sig+num Henrici. Sig+num Mironi Martini. Sig+num Bernardi Andaleici. Sig+num Miro[ni...]nii. Riculfus presbiter SSS. Sanlanus. Henricus levita, monachus et iudex, qui hoc scripsit et sub SSS die annoque prefixo (...)”. (66). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 168 y 169. Ramón, conde de Cerdaña. Esposo de Adala. Documento 90. “(…) 1046, febrer, 2. Donació comtal al monestir. Ramon, comte de Cerdanya, i la seva muller, la comtessa Adala, donen al monestir de Santa Maria de Serrateix un alou situat a la parròquia de Santa Maria de Talló anomenat poble de Corts. S’esmenten les afrontacions i els censos que han de lliurar els seus habitants. [A]. Original perdut. Segurament amb el número CCCCXCVII. [B]. Còpia perduda. Segurament amb el número CCCCLXXXXVII. C.* BC, PASQUAL, vol. IV, 68 (fol. 34r). Ex A. D. Regest: BC, PASQUAL, vol. IV, 88 (fol. 44v). Ex B. Si famulorum meritis iuste compellimur debite compensare lucra mercedis quanto iam copiosius pro remediis animarum divinis cultibus et terrena debemus impendere et impensa legum soliditate servare. Quapropter quecumque res sanctis Dei baselicis aut per principum aut per quorumlibet fidelium donacionis collate / (Página 169) reperiuntur votive hac potencialiter pro certo censemus ut in earum inrevocabili modo legum eternitate firmetur. Et ideo in sempiterni regis nomine, ego Raimundus, gratia Dei comes, et coniux mea Adala, gratia Dei comitissa, donatores sumus domino Ihesu Christo sancteque matris eius Virginis Marie, cuius domum et cenobium est in comitatu Bergitanensium, locum nuncupatum Taxum. Per huius pactum scripture donamus ei alodium quod habemus in comitatum Cerritaniense, qui nobis advenit per parentorum et ad me Adala per meum decimum, locum scilicet vocitatum, in parrochia Sancte Marie Tolonense, ipsa villa que vocatur Corts, id sunt: casas, casalibus, etc. Et habet affrontaciones a parte orientis in riu Duran et pervenit in villa que vocant Havascort, de meridie in ipsa strada sive in ipsa ecclesia Sancti Pauli, de occiduo in villa Cardilis, de septemtrionis in ipso Buxeder. Quantum inter istas affrontaciones, etc. (tot com la passada carta) ad facere eorum voluntatem, exceptus ipsa casa quod tenet Sendredus iudex. Et est manifestum si quis vero, etc. Facta ista carta donacione vel helemosinaria IIII nonas februarii, anno XV regnante Haianricho rege. 95


Sig+num Raimundus, gratia Dei comes, sig+num Adala, gratia Dei comitissa, qui istam cartam, etc. Sig+num Bernardus Sinfre, vicecomite. Sig+num Dalmaz, vicecomite. Sig+num Bernad Radolf. Sig+num Bernad Agela. Sig+num Vidal. + Sendredus iudex +. Ipsum censum de Curtes: ad annum unum exeunt porchs II, valent singuli solidus, et molto I et perna; et in alium annum porch I et moltos II et pernas II et vendunt modio I de vi per VIII modios de annona. Ad ministerialem: perna I et eminas de vi et quartal I de or, fogaças VI. Bernardus sacer qui hanc cartam scripsi et subsc+ripsi sub die et anno quod supra (…)”. (67). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 185. Linaje de Bernat I, conde de Berga, hermano de Berenguer. Linaje de Guillem, obispo de Urgell. Linaje de Ramón Guifré I de Cerdaña. Documento 25. “(…) [c. 1050]. Convinença. Bernat I, comte de Berga, i el seu germà Berenguer pacten amb Guillem, bisbe d´Urgell, i es comprometen mútuament a fer guerra contra el comte Ramon Guifré I de Cerdanya. (...) Gulielmum, episcopum Urgellensem. Hec est convenencia qui est facta inter Bernardum, comitem Bergedanensis, et Berengarium, fratrem eius, et Guilielmum, episcopum Urgellensem. Convenit namque Bernardum comitem iamdictum et Berengarium fratrem eius suprascriptum ad iamdictum / (Pági na 186) Guilielmum episcopum [ut] de ista festa Pentecoste prima adveniente in antea faciant guerram ad Reimundum,comitem Cerdaniensem, qualem meliorem potuerint facere, sine engan. Et iamdictam guerram faciant predictum episcopum et dine predictum episcopum qualem meliorem facere potuerint, sine engan. Et prescriptum Bernardum et iamdictum Berengarium non faciant finem de predicta guerra nec habeant treguam neque [te]nenciam sine consilio et sine solvimento de iamdicto Guilielmo episcopo (...)”. (68). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 206. Linaje de Guifré, conde de Cerdaña, y monje del Canigó. Documento 184. “(…) 1050, juliol, 31. Encíclica mortuòria. Resposta del monestir de Sant Pere de Casserres a l´encíclica mortuòria del comte Guifré de Cerdanya, que morí essent monjo del Canigó.(…) Cum phoebus hora iam petebat suprema martis diei, vester negigerulus XIIII chalendarium aprelii,adiit ad clevigeris summi limina Kastri Serrae cenobii,sub quo domnus abba Bonefilius preesse videtur.Mox ut lacrimosa vidimus vestri patronis ceterorumque fratrum scedula, preces fundendo ad Deum cum nostri inservimos nomina, eu sint 96


collocati in vivorum regione beata. Obnixe precamur quod oramus pro vestis ne pigeatis intercede pro nostris. Annectimus abbatem Eicfredum, necne Amelium, atque Ysarnum. Adiungimus etiam ceterorum fratrum nomina: Salomonem, Olibam, Suniarium, Bonumhominem, Amatum, Sancium, vel aliorum quorum intercapidinem spacii non sunt inserta; set Deus omnium memor scic nomina, qui est benedictus in secula.Interponimus quoque cunctum gregem adhuc menentem memorare precamur, ut in invicem ideo pro vobis precemur. (...)”. (69). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 208 y 209. Linaje de Guillem Ramon I, conde de Cerdaña. Documento 49. “(…) 1069, desembre, 29. Definició. Guillem Ramon I, comte de Cerdanya, dispensa el bisbe d´Urgell Guillem de Cerdanya de fer-li homenatge per la part del / (Página 209) bisbat que pertany al comtat de Cerdanya, amb la condició que aquest fet no sigui al.legat pels seus successors per negar-se a prestar aquest homenatge en el futur. (…) Hotum sit et est omnibus hominibus presentibus et futuris qualiter unusquisque de episcopis qui nunc et in antea erunt sedis Urgellensis debetesse propriis manibus hominem de comite Cerdaniense proepiscopatu Cerdanie, qui est alme Marie sedis predicte. Idcirco Guillemus, gracia Dei comes Cerritaniensis, requisivit Guillelmum, episcopum Urgellensem, ut propredictum episcopatum esset manibus suis homo et per suam manum eum acciperet. Iamdictus vero episcopus recognovit hoc iustum esse et verum, coram magna multitudine hominum, quod iamdictus comes ei requirebat, voluit se manibus ad illum commendare pro iamdicto episcopatu sicut anteriores episcopi qui fuerant de predicta sede fecerunt ad omnes comites qui unquam fuerunt de Ceritania et sicut ipse prefatus episcopus fecit ad patrem iamdicti comitis Guilelmi. (…) / (Página 210) Actum est hoc IIIIº kalendas ianuarii in X anno reinante rege Philippo, in presencia Raimundi, archipresbiteri predicte sedis, et Ysarni, canonici, et Gauuberti Guillelmi de lavancia et Bernardi et Raimundi Guadaldi, et Bernardi Ysarnide Lavancia et Arnalli Riculfi, et Bertrandi Bernardi et Arnalli Olive, et Bernardi Arnalli et Arnalli Udalgarii, et Berengarii raimundi et aliorum nobilium hominum ibi manencium et Miro Guillelmi, vicecomiti Urgelli. Bernardus quos est (senyal) scriptor. Guillelmus, gracia Dei Urgellensis episcopus (senyal) (…)”. (70). ALBERT i CORP, Esteve. “Sant Ot, bisbe d´Urgell, i la seva època”.Colección Episodis de la Història nº 41. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1987 (2ª edición). Página 15. Linaje de sant Ot, hijo de los condes 97


de Pallars: Artau i Llúcia. Folc, vizconde de Cardona. “(…) Aquest pacte del dia 7 d´abril de 1064 diu així: “En nom del Senyor, jo, Artau, comte, i la meva esposa, Llúcia, a vosaltres compradors nostres, Ramon, comte,i la seva esposa València, comtessa, per aquesta escriptura de la nostra venda i commutació nostra us venem i permutem el castell de Rivert i el de Castelló i el d´Adons i el de Viu de Llavata i el d´Aren i el de Vilbà i el monestir de Lavaix i el d´Erill i la de Vallorsera. Aquest castell i aquest monestir i aquestes viles us les venem i permutem jo, Artau, i la sobrescrita muller meva a vós, Ramon, i la susdita esposa vostra, al vostre pleníssim propi alou perquè en feu el que vulgueu i, de vosaltres, en rebem en preu i permuta la vila d´isil, la de Só, la d´Ordaó, la d´Isabarre i tot el que teniu o pogueu tenir a la Vall d´Àneu, amb l´honor que hi teniu o pogueu tenir, amb el monestir de Sant Pere del Burgal i els castells de Rocabruna i de Rehuart. I em pervingué del meu pare i d´altres veus i a Llúcia pels demés o altres veus i tot es troba en el comtat de Pallars i limita per totes parts amb termes / (Página 16) del mateix comtat. I si mai nosaltres els venedors i permutadors oalgú altre volgués medificar-ho, no pugui sinó que això quedi per sempremés…” Signen: Artau, Llúcia, Bertrán Ató, Baró Ató, Guiu Ató, Guillem Arnau Mir de Tost, Huc Mir, Alemany Altimir. Ho escriu Mateu Prevere. (…) Els oncles de l´infant, els comtes de Barcelona, amb el diner que cobraren dels reis sarraïns de Lleida i de Saragossa començaren a adquirir dominis i castells enllà dels Pirineus, amb l´ajuda de l´altre tia, Ramgarda de Carcassona-Rasés que era vídua des de l´any 1061. Es visqueren, doncs, uns grans anys de laboriosa pau, d´afermament i expansió de la casa de Barcelona (grácies sobretot a la iniciativa i habilitat de la coratjosa Almodís) i de construcció d´esglésias i castells. L´any 1070 el bisbe Guillem Guifré consagrava la / (Página 17) Catedral de Solsona amb asistencia del seu germà l´arquebisbe Guifré de Harbona. (…) El mateix any 1070, el bisbe Guillem Guifré era assassinat per uns desconeguts en terres pallareses. Alguns autors suponen que fou una venjança dels sequaços de la casa de Cardona, que el creien inductor de l´assassinat del vescomte Folc, ocorregut vint anys abans, quan encara aquest no era el bisbe. Guillem Guifré havia assolit la mitra d´Urgell l´any 1042 per simonia o sigui per la compra dels drets que n´havia fet a la comtessa vídua, Velasqueta, la mare d´Ermengol III, el de Barbastre. H´havia pagat 100.000 sous, que li havia deixat el seu germà, l´arquebisbe Guifré de Harbona, que havia adquirit la seva pel mateix procediment i preu. Ambdós eres germans del comte Guillem Ramon de Cerdanya, que va morir l´any 1068 i fou tothora esquerp a reconèixer la supremacía de la casa de Barcelona, car pretenia que el llinatge principal era el seu. El comte cerdà, nebot del bisbe urgellenc assassinat, s´havia casat amb una filla de Ramgarda (una cosina, per tant, d´Ot I i la repudià quan hagué cobrat mil mancusos sobre el Carcassès i Rasès, que li compraren els 98


comtes de Barcelona. Guillem Ramon, el Jove comte de Cerdanya, llavors, o sigui el 1070 mateix, es casà amb Elisabet d´Urgell, germana d´Ermengol IV, que era solter i d´un carácter retret i poc sociable. Ho congeniava amb ningú i molt menys amb la seva madrastra Sança (germana del rei d´Aragó, Sanç Ramir). Amb aquest objecte el comte de Cerdanya va fer un conveni amb / (Página 18) Ermengol IV pel qual aquest es comprometia a fer hereus del comtat urgellenc els fills de la seva germana, si no en tenia ell. Elisabet, però, morí abans que acabés aquell fatídic any. Fou enterrada a Sant Miquel de Cuixà. Aquestes combinacions atemoricen els urgellencs, que cuitaren a elegir per aclamació com a bisbe el fill del vescomte Guillem (que havia mort en pelegrinatge a Terra Santa) i de la seva segona esposa Ermengarda (filla petita del comte Sunyer del Pallars, besavi d´Ot), ardiacaa de la Catedral. El nou bisbe Bernat Guillem es dirigí a Roma, per a fer-se consagrar per Alexandre II, l´artífex de la Croada de barbastre. Així evità tota pressió o intromissió de l´Arquebisbe de Harbona, el procedir del qual tenia tostemos preocupada la Cúria Romana (…). L´any 1071 un altre horrores crim havia d´afectar la sensibilitat de l´infant. La seva tia Almodís, la comtessa de Barcelona, moria estrangulada pel seu fillastre Pere Ramon (únic sobrevivent dels tres fills que Ramon Berenguer I havia tingut de la seva primera muller Isabel). Això passà el 16 d´octubre (…)”. (71). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 218. Linaje de Guillem de Cerdaña, obispo de Urgell, hijo de la condesa Guisla. Linaje de Guillem Ramon I de Cerdaña, hijo de la condesa Adale. Documento 57. “(…) [1068-1075]. Jurament de fidelitat. Guillem de Cerdanya, bisbe d´Urgell, jura fidelitat al comte Guillem Ramon I de Cerdanya. (…) [De] ista hora in antea ego Guilielmus episcopus, filius qui fui Guisle comitisse, iuro quod fidelis ero ad te Guilielmum comitem, filius qui es Adale comitisse, sine fraude et ullo malo ingenio et sine ulla decepcione et sine engan, per directam fidem (…)”. (72). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 191. Artau I conde de Pallars, cuñado de Ramon Berenguer I. Documento 30. “(…) [Abans de 1058, gener, 27]. Convinença. Artau I, comte de 99


Pallars Sobirà, promet a Ramon Berenguer I i Almodis, comtes de Barcelona, que prendrá per esposa Llúcia, germana d´Almodis, i li donarà sis castells amb els seus territoris i drets, dos dels quals, Senterada i Toralla, quedaran sota la potestat dels comtes de Barcelona. (…) Hec est convenientia quam facit Artallus, comes Paliarensis, ad domnum Reimundum, comitem Barchinonensem, et ad domnam Almodem comitissam. Convenit namque predictus Artallus comes ad predictum Reimundum comitem et ad iamdictam Almodem comitissam ut donet sex castros quod sunt in Palars, cun eorum terminis et pertinencias omnibus, Lucie, soror que est iamdicte Almodis comitisse. Et predictum donum faciat iamdictus Artallus ad iamdictam Luciam ad laudamentum de supradictum comitem Remundum et de iamdicta Almodis comitissa,sicut illi melius viderint ad bene et honore de Lucia iamdicte et ad illorum,sine engan.Item convenit predictus Artallus comes ad supradictos comitem Remundum et comitissam ut de supradictis sex castris liberet et tradat duos castros, scilicet Sancta Engracia et Toralas, cum illorum terminis et pertinenciis, in potestate comitis Remundi et comitisse Almodi aut de illis hominibus quibus predictus comes Remundus et comitissa mandaverint recopere eos, tali modo ut predictus comes Remundus et comitissa Almodi habeant licenciam stabilire predictos duos castros secundum illorum voluntatem. Et alios quatuor castros quod remanent de supradictis sex, id sunt / (Página 192) Salas et Petra Media et Revert et Belvidin, convenit predictus Artallus ad predictos comittem Remundum et comitissam Almodem ut faciat potestativam predictam Luciam de predictos quoatuor castros, cum illorum terminis et pertinenciis omnibus, sine engan (…)”. (73). ALBERT i CORP, Esteve. “Sant Ot, bisbe d´Urgell, i la seva època”.Colección Episodis de la Història nº 41. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1987 (2ª edición). Página 13. Linaje de sant Ot, hijo de los condes de Pallars: Artau i Llúcia. “(…) Els comtes del Pallars, Artau i Llúcia, van tenir tres fills: Artau, Guillem i Ot. Tots els autors suponen que el petir va néixer entre l´any 1063 i 1065. Ho podia ésser més tard, ja que l´any 1095 el nominaren bisbe i, per tant, havia de tenir, almenys, els trenta anys, edad mínima establerta per a empunyar el bàcul, en el Concilio de Tolosa de l´any 1056 (Concili que ratificà l´excomunió dels comtes de Barcelona, precisament). (…) El rei Ramir I, creador del regne d´Aragó, aprofitant les rivalitats i lluites entre els reis alarbs de Lleida i Saragossa, que d´altra banda eren germans, es proposà estendre els seus dominis sobre les valls del Cinca i la primavera de 1063 posà setge a Graus (…)”. (74). ALBERT i CORP, Esteve. “Sant Ot, bisbe d´Urgell, i la seva època”.Colección Episodis de la Història nº 41. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1987 (2ª edición). Página 21. Muerte de Artau I de Pallars: año 1076. Pons Guerau, señor del valle de Àger. “(…) l´any 1076, moria 100


excomunicat, el comte Artau I, per haver envaït i saquejar Isona. Anys dolents, anys terribles foren aquells per al / (página 22) Pallars. Després de la mort d´Almodis i de la del cavaller Arnau Mir de Tost (que traspassà a la fi de 1071, en tornar a Compostella), s´inicià una guerra sense treva entre el comte Ermengol IV d´Urgell i els hereus del de Tost, que eren el comte Ramon IV del Pallars (el cosí d´Artau I, doncs) i el vescomte de Girona, Pons Guerau, senyor de la vall d´Àger, que no cessà fins l´any 1074. El 26 de maig de 1076, finava prematurament envellit i atuït per les desgràcies familiars, el comte de Barcelona Ramon Berenguer el Vell (…)”.ALBERT i CORP, Esteve. “Sant Ot, bisbe d´Urgell, i la seva època”.Colección Episodis de la Història nº 41. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1987 (2ª edición). Página 20. Artau I de Pallars. “(…) Com que Artau I del Pallars fou succeït pel comte del mateix nom que era el fill gran i aquest període no ha de estar ben estudiat, la quantitat de documents que existiesen i que li han estat atribuïts han inclinat alguns autors a creure que visqué fins després de l´any 1080. Tots estan d´acord, però, que morí excomunicat, malgrat que la major part dels pergamins són, naturalment, de donacions a monestirs (…)”. (75). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 9. Guerau Ponç de Cabrera, casado con Ledgarda. Ramón IV conde de Pallars-Jusá, casado con Valença. “(…) La pau i la bona avinença d´Arnau Mir i Arsenda no impedí, però, que amb dós esposos no coneguessin les amargors del fracàs, els perills i les calamitats que comportà la lluita constant contra els sarraïns i la desgràcia familiar. Com a fruit del seu matrimoni nasqueren set fills: Arnau, Sança, dues noies de les quals no en sabem el nom (tots quatre moriren en plena infantesa), Guillem-Arnau -una illusió frustrada, car després d´haver-se educat a la cort de Ramón Berenguer I, per a esdevenir un cavaller digne del renom de son pare, morí molt jove, quan encara no havia transcorregut l´any 1060-, Valença, qui maridà amb el comte Ramon IV de Pallars Jussà; i Ledgarda, la pubilla, qui, pel seu enllaç amb Ponç Guerau de Cabrera, donarà peu a la creació del vescomtat d´Àger (…)”.BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 196 y 197. Linaje de Ramón IV o V, conde de Pallars Jussà. Documento 35. “(…) [1035-1063].Jurament de fidelitat. Ramon IV o V, comte de Pallars Jussà, jura fidelitat i Ramir I d´Aragó. (…) [Iuro] ego Remundus comes quod de ista ora in antea non decipiam Rannimirum regem de su avita 101


neque [de suis membris] que in corpus suo se tenent, neque de suos comitat[os] et [episcopatos] quos et quas tenet et in antea cum meum consilium adquisiturus / (Página 197) erit, neque de ipsas parias quas modo accipit de p[a]rt[ibus] ispanie aut ei odie […] in conveniencia ad dare de ipsas potestatem qui odie sunt omnibus pas[ias…] (…)”. (76). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 215 y 216. Linaje de Ramon V, conde de Pallars Jussà, casado con la condesa Valença. Documento 55. “(…) 1075, juliol, 12.Convinença. Ramon V, comte de Pallars Jussà, i la seva esposa, la comtessa Valença, fan una convinença amb Ramon Pere per la qual li infeuden el castell de Mur (Guardia de Hoguera) i li encomanen els castellans que hi tenen. (…) / (Página 216) In dei nomine. Hec est conveniencia que faciunt Raimundus comes et coniux eius Valencia comitissa apud Raimundo Petro. Donant namque iamdictus comes et predicta comitissa ad supradicto Raimundo ipso castro de Muro per fevum et commandant ad illum ipsos castellanos qui tenent modoipso predicto castro. (…) [Sig]+num Raimundus comes, [Sig]+num Valencia comitissa, [Sig]+num Raimundus Petrus, qui hanc convenienciam fecimus et ad testibus firmare fecimus. [Sig]+num Raimundo Gilberto.[Sig]+num Ugo Miro.[Sig]+num Amato Miro (…)”. (77). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 31. Poblaciones que formaban parte del vizcondado de Ager. “(…) En desaparèixer Arnau Mir de Tost del món dels vivents, els pobles dels nou vescomtat, i que apareixen en els socuments signats per ell, eren el següents: Àger, Agulló, Aspremont, Torres de Cas, Claramunt, Corçà, Espadilla o Quermanço, Sant Llorenç de l´Espinalt, Fontdepou, Mallabecs, Millà, Montclús, Montesquiu o Puig de Ludel, Hascomú, Montlleó, Oroners, Pedra, la Régola, l´Ametlla i Colobó. Tots censaven i pagaven del mes i primícies a Sant Pere d´Áger i a les esglésies de la vila, com ara Sant Vicenç i Sant Salvador. De tots aquests llocs, així com d´altres que foren organitzats per Arnau Mir de Tost els dies que tenia a cura el regiment del comtat d´Urgell -tals com Santa Lynya, Malagastre Artesa, Cubells, Rubió / (Página 32) Castellnou, etc.-, partiran, una centuria després, combatents i peoners a repoblar les terres de Lleida i, posteriorment, les de València i Múrcia (…)”. (78). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 38. Fundación de la iglesia de San Pedro de Ager. “(…) I, en tant, l´abat 102


Guillem Ramón, vers el 1066, feia efectives les donacions dels senyors d´ Àger a Sant Pere. I, aquell mateix any, es feren gestions per a integrar l´abadia al monestir de Cluny; gestions que no reeixiren. I Arnau Mir de Tost no havia parat d´impetrar a Roma la declaració de Sant Pere d´Àger com a església exempta a tota autoritat episcopal. També sollicità la protecció pontifícia. Finalment, el papa Hicolau II, per butlla atorgada el 15 d´abril del 1060, havia assentit a la pretensió dels senyor d´ Àger. El Sant Pare sotmetia directament l´abadia a la Santa Seu de Roma. Ordenava que cap bisbe, nunci o qualsevol altra dignitat eclesiàstica o laica no podria intervenir en el govern del monestir, ni exigir serveis, submissió ni / (Página 39) fulminar interdictes contra la comunitat, ni censures, ni condemnes. A més a més, concedia als fundadors el dret de designar abat entre els membres de la canonja, i que aquests haurien d´elegir prèviament sota fórmula canònica. Hicolau II acabava imposant penes d´excomunió i multa de 100 lliures dór als qui contrafessin tals disposicions. Tres anys després, el papa Alexandre II confirmava la butlla anterior, afegint-hi alguns extrems aclaridors del referit diploma de Hicolau II; particularment, en allò que es referia a les excomunions contra els dilapidors dels béns de l´abadia. Una gràcia tan singular concedida a un simple cavaller, només port explicar-se per la fama, assolida pel nostre querer, de campió contra l´Islam, les gestes reconqueridores del qual havien arribat, sense cap mena de dubtes, a oïdes de la Seu romana. L´obsessió dels papes per alçar croades contra els moros de la península hispànica, a mesura que passaran els anys s´anirà accentuant.Arnau Mir de Tost i Arsenda compensaren generosament les gràcies concedides, fent ofrena de 5.000 sous d´or a Hicolau II i de 3.000 a Alexandre II. Efectivament, les concessions pontifícies havien estat extraordinàries. Sant Pere d´Àger assolirà un prestigi excepcional durant tota l´Edat Mitjana, i els seus abats mitrats seran respectants com a autèntics prelats (…)”.LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 41. Otras campañas de Arnau Mir de Tost: Camarasa, Cubells y Ribagorça. “(…) L´interès d´Arnau Mir de Tost per la subsistència d´una abadia exempta i subjecta directament a Roma lliga, com hem insinuat, amb l´anhel feudal de mantenir una extensa senyoria quasi independent, la qual serà la base del segon vescomtat del comtat d´Urgell, com ho fou el d´Àger. Arnau Mir de Tost no farà altre que imitar, bé que amb pretensions més humils, l´ambició dels comtats carolingis, com Besalú, Ribagorça, Pallars, etcétera, d´aconseguir que llurs territoris esdevinguessin bisbats, és a dir, que fruïssein d´independència eclesiàstica respecte als restants poders del país, com a premissa d´una efectiva sobirania que, atesa la mentalitat medieval, tant importava per a un poder espiritual com temporal. Alguns comtats, com Ribagorça, reeixiren; d´altres, com 103


Barcelona i Girona, ja els tenien abans del domini carolingi. En canvi, fracasaren Pallars i Besalú (…)”. (79). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 43. Arnau Mir de Tost, cuñado del vizconde de Castellbó. “(…) Arnau Mir sostenia bones relacions amb el seu cunyat el vescomte de Castellbó, mentre que el seu sobirà, Ermengol d´Urgell no fue mai qüestió de si el novell vescomtat d´Àger pertanyeria del tot vinculat a la seva senyoria (…)”. (80). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 47. “(…) Arnau Mir de Tost, sempre al costat del seu senyor Ermengol III, participà també en la croada contra Barbastre, l´any 1064, organitzada per Sanç Ramírez d´Aragó, cunyat de l´esmentat comte d´Urgell. En aquesta empresa, trobà la mort Ermengol III, raó per la qual és conegut en la història com “el de Barbastre”, així com el seu fill, Ermengol IV, serà anomenat “el de Gerb”, car assetjà aquest castell situat a no gaire distància de Balaguer. En la batalla de Gerb, no pas del tot afortunada, tindran lloc algunes de les darreres accions militars d´Arnau Mir. A Barbastre, en canvi, el senyor d´Àger havia contribuit al triomf. Si bé momentània l´ocupació, Arnau Mir rebé la ciutat en feu. Va ésser precisament en la contraofensiva dels alarbs que sucumbí Ermengol III (1066), lluitant per contrarrestar els aferrisats atacs dels sarraïns. La seva vídua, Sança, filla de Ramir I d´Aragó s´encarregà de la tutela del petit Ermengol IV. I, mentre durarà la minoritat, Arnau Mir de Tost, i el vescomte de Castellbò van regir el comtat d´Urgell (...)”. (81). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 52-53. Arnau Mir de Tost, padre de Letgarda, casada con Guerau Ponç de Cabrera, y a su vez padres de Guerau Ponç. “(…) Letgarda, la seva filla gran, esposa de Guerau Ponç de Cabrera, i el seu nét, Guerau Ponç, heredaren / (Página 53) el castell d´Artesa de Segre. Els altres néts, Dalmau i Ramon, participarien de l´heretat de Letgarda. Quant a la seva filla Valença, comtessa de Pallars Jussà i els seus néts, fills d´aquesta, reberen, entre altres alous, el castell de Bisaura o Besora de Pallars (...)”. (82). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Testamento de Arnau Mir de Tost. Página 55. “(…) Els personatges que allí s´esmenten, porten noms força suggestius, puix els retrobarem en futures conquestes dels comtes de Bacelona i Urgell, i entre els barons als quals aquets encomanaren la colotnizació de tants llocs i viles, camí de Balaguer i devers Lleida. Aquets són: Galceràn Erimany, Bernat Transvar, Bernat d´Àger, Berenguer Isarn, Bertran Borrell, Dalmau Bernat, Seniofred 104


Agamir, Miró Borrell, Dalmau Bernat, Seniofred Agamir, Miró Borrell, Ramon Guillem de Joval, Arnau Ermomir, Renyer Gramàtic, Berenguer Atinard, Pere Bernat, Bernat Atinard, Ramon i Guillem de Cabodeyz, Bertrán Sunyer, Bernat Lulla, Erall Bernat i Bernat Gauzbert (…)”. (83). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 54-55. Testamento de Arnau Mir de Tost. “(…) A continuació desposa dels castells que havia rebut, uns per herència, altres per compra i el més per conquesta: els castells de Mamagastre o Malagastre, Marcobau, Claramunt, Comiols, Sant Jaume de Cas, Pedra, Peramola, Vall-llebrera, Cubells, Camarasa, Montanyana, Benavent de Pallars, Llimiana, Mur, Areny, Lasguarres, Alasquarre, Capella, Falces, Viacamp, Locars, Pilçà, Purroi, Santa Linya, Queralt, etc. I no cal dir que el principal beneficiari seria el monestir de Sant Pere d´ Àger, el qual acumulà, ensems, el patrimoni alodial que hauria correspost al seu difunt hereu Guillem Arnau. Després de confirmar totes les donacions fetes anteriorment a favor de l´abadia de Sant Pere, estableix hereu universal dels castells, honors i territoris cedits amb el beneplàcit del comte d´Urgell, base i origen del naiximent vescomtat d´Àger, el seu net, Guerau Ponç. (…)”. (84). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 48. Pero Ansúrez, señor de Valladolid y abuelo del conde Ermengol VI de Urgell. “(…) Per altra banda, hom ha volgut presentar Arnau Mir de Tost com un cavaller aragonés, només perquè en el testament que signà l´11 d´agost del 1071 anomena el rei Sanç Ramírez seniori meo. L´observació és del conegut i apassionat historiador. A. Giménez Soler. Però, aquest reconeixement de senyoria no te altra explicació que haver estat, el conqueridor d´Ager, senyor feudal dels castells de Caserres, / (Página 49) fet i Finestres, a més de possessions alodials en diversos indrets del comtat de Ribagorça, el qual pertanyia al rei d´Aragó. Per aquests honors, és clar que era senyor seu. Però mai per la senyoria d´Àger. Seria com dir que l´Urgell era castellà, per què, un temps a venir, fou governat per Pero Ansúrez, senyor de Valladolid i avi d´Ermengol VI (...)”. (85). PONS I GURI, Josep M. & PALOU I MIQUEL, Hug. “Un cartoral de la canònica agustiniana de Santa Maria del castell de Besalú (segles XXV)”. Diplomataris Nº 28. Barcelona. Fundació Noguera. 2002. Página 54 y 55. Guillem I, conde de Besalú, hijo de Bernat Tallaferro. Documento 20. “(…) 1038 febrer 25. Donació atorgada pel comte Guillem I, a favor de l´altar de Sant Bartomeu de la capella del castell de Besalú, d´un mas a Ossinyà i un altre a Pidra. Cartoral, fol.17r-17v./ (Página 55) In nomine Domini. Ego, Willelmus, gratia Dei comes,dono ad altare Sancti Bartholomei, qui est situm in castro Bisulduni in mea capella, duos meos mansos que ego habeo in comitatu Bisuldunense, unum in villa que 105


nuncupant Ursiniano et alium in villa que nominant Pidre, qui adveniunt michopro excommunitatione alme Marie cenobii Arulas velero qualinqumque voce. (…) Facta ista carta donatione V kalendas Marcia, anno VII reinante rege Henrico. Wilelmus, comes (en monograma) gratia Dei, qui ista carta donatione fieri iussit. Ermengaudus, sacer, qui ista carta donatione scripsit (...)”. (86). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 208. Linaje de Bernat II, conde de Besalú, casado con la condesa Sancha. Documento 48. “(…) [1066-1068].Jurament de fidelitat. Bernat II, comte de Besalú, jura fidelitat a la seva esposa la comtessa Sança i li promet que no li prendrá res de l´honor que li ha donat. (…) Iuro ego Bernardus, Bisildunensis comes, tibi Santie comitisse quod ab ac ora et deincebs fidelis ero tibi de tu avita et de omnibus tuis membris et de tota illa honore quem odie abes et deincebs adquisieris dante deo qualicumque modo (…)”. (87). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1840. Linaje de Gerard Alemany, casado con Ermengarda. Documento 1175. “(…) 1068, setembre, 26. Gerard Alemany i la seva muller Ermengarda venen a Ramon Domnuç una peça de terra erma situada al territori de Barcelona, al terme dels Vinyals, que tenen pels seus progenitors i per delme conjugal, pel preu de 35 mancusos d´or en moneda de Barcelona. (…) / (Página 1841) In nomine Domini. Ego Gerallus Alamagni et uxori mea Ermenyardis femina venditores summus tibi Reimundo Donnucii, (...) S+ Gerallus, s+ Ermeniardis femina, nos qui ista charta venditione fieri iussimus, firmavimus et testibus firmare rogavimus. S+ Bonucius Ferriolo. S+ Bertran Mir. S+ Bertran Sendra. S+ Ysarn Sunner. + Guilelmus subdiaconus. S+ Richardis femine, que, huic venditioni annuens, manu propria punctis illam roboravit et adquievit atque assensum prebuit et auctoritate sua eam firmavit. S+ Mironis presbiteri, qui haec scripsit (...)”. (88). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1913. Linaje de Guerau 106


Alemany, casado con Ermengarda. Documento 1224. “(…) 1073, gener, 10. Bonfill Miró i la seva muller Guisla venen a Guerau Alemany i a la seva muller Ermengarda dues peces de vinya situades al territori de Barcelona, al terme de Desvern, al lloc de Matases, pel preu de 7 unces d´or de Barcelona. (…) In nomine Domini. Ego Bonefilius Mironi et uxori mea Guilia femina vinditores sumus tibi Gueralli Alamanno et uxori tue Ermengardis femine.(...) / (Página 1914) S+ Bonefilius Mironi. S+ Guilia femina, nos qui hanc vindicione fecerunt et firmaverunt et testibus eam firmari rogaverunt. S+ Guilelm Sendredi. S+ Baroni. S+ Bernard Sendredi. S+ Poncius Guitardi. S+ Adalbertus Bonefilius. S+ Raimundi Gonballi. S+ Guilelmi Poncii. S+ Bernardi Guilelmi. S+ Bernardi Raimundi. S+ Olivarii Guitardi. S+ Guilelmi presbiter, qui os scripsit (...)”. (89). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum III. Diplomataris 39. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIII-2006.pdf Página 1165. Linaje de Alamany de Cervelló, -hijo del difunto Hugo de Cervelló-, casado con Sicarda -hija del difunto conde Guerau de Gerona-. Documento 686. “(…) 1045, agost, 1. Alamany de Cervelló, fill del difunt Hug, i la seva muller Sicarda, filla del difunt vescomte Guerau de (¿Girona?), venen a Bonpar i a la seva muller Raquel una mujada de vinya i mitja quarterada de terra erma, situades al comtat de Barcelona, al terme del castell de Cervelló, al Mont Pedrós, a condició que en donin la dècima a Santa Coloma, pel preu d´una unça d´or. (…) In nomine Domini. Ego domno Alaman, prolique condam Ugoni, et coniuxque sua domna Sicardis, filia condam Gerallus vicecomes, vinditores sumus vobis Bonumparem et uxori sua Ricellis, emptores. (…) / (Página 1166) S + Alamano, s+ domna Sicardis, nos qui ista vindicione fecimus et firmamos cum manus nostras dexteras et firmare rogavimus. S+ Guadallo Donucio. S+ Geribert Lupus. S+ Remun Recosin. S+ Miron Salamon. S + @Rosselus@ presbiter, qui hec scripsit (...)”. (90). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 195. Linaje de Alamany de Cervelló, hijo de Eliarda de Gelida. Documento 32. “(…) [1046-1062]. Jurament de fidelitat. Alemany de Cervelló, fill d´Eliarda de Gelida, jura fidelitat a Guillem de Balsareny, bisbe de Vic. 107


(…) Iuro ego Alaman, filio Elliares, ad te Willelmo, episcopo Ausonensis ecclesie, seniore meo, quod de ista hora in antea fidelis ero ad te, Guillelmo suprascripto, sine fraudo et malo ingenio et sine ulla deceptione. Per Deum et instarum reliquiarum (…)”. (91). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 195 y 196. Linaje de Sicarda de Cabrera, casada con Alemany de Cervelló. Documento 33. “(…) [1046-1062]. Jurament de fidelitat. Sicarda de Cabrera, esposa d´Alemany de Cervelló, jura fidelitat a Guillem de Balsareny, bisbe de Vic. (…) / (Página 196) Iuro ego Sicardis tibi Guillelmo, episcopo Ausonensis ecclesie, quod de ista hora in antea fidelis tibi ero sine fraude et malo ingenio et ulla deceptione et castro Miralias no.l te vedaré nec ad te nec episcopum qui venerit post te (…)”. (92). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 182. Linaje de Ramiro I, rey de Aragón, hijo de Sancho III de Pamplona. Documento 22. “(…) 1049, febrer, 24. Donació. Ramir I, rei d´Aragó, fill del rei Sanç III de Pamplona, dóna a Ramon, fill de Senyer Jozfred, amb motiu del seu baptisme i en agraïment pels serveis i favors que li havia fet el seu pare, el castell de La Milgera amb tots els habitants i termes. (…)(Crismó). Sub nomine Sancte et individue Trinitatis. Ego Ranimirus, Sancioni regius filius, voluntas mici evenit ut babtizabi / (Página 183) Raimundo, filium Soniari Iozfred, et pro hoc vel pro servicium quod fecit mici pater illius et dedit mici C mankusos aureos et uno kaballo, placuit mici,iamdictus rex renimirus, et feci hanc cartam donationis et inienuacionis ad predictum Raimundo de castrum que vocant illa Milgera, cum omnibus ibi populantes et cum terminis et omnibus suis pertinencias ut abeat illo ingenuo, tam ille quomodo qui de illo fuerit aut cui ille eum dimiserit pro secula cuncta. Quod nullus ex progenie mee nec alius omo non eum requirat ei, sed firmis et stabilis permaneat illi et quod volet faciat de illo. Facta carta donationis et inienuacionis VI kalendas marcias, in era MLXXXVII, reinante predictus rex Ranimirus in Aragone et in Super Arbi sibe in Ripa Curza. Frater eius Garbea rex in Pampilona et in Castella Velga. Ferdinandus rex in Leione et in Gallecia. Sancius episcopus in 108


Pampilona, Gurrea episcopus in Aragone et in Super Arbi. Arnolfuss episcopus in Ripa Curza. Senior Scemeno Garceiz in Sos. Senior Sancio Galindiz in Voltania. Senior Sancio Garceiz in Castellone. Don Sonieri Iozfred in Petra Rubea. Don Reimon daco in Lirbi. Gilelmi Servidi et Rodger Servidi de Villa carli testes. Galindo Garceiz et Enneco Garceiz de Bieskasa testes. Arnal Daco de Castellu t[e]ste[s]. Fortunio Garceiz, maiordomo ex palacio prefati regis Ranimiri, Galindo Scemenones, kabalirizo. Et ego Eximinus, qui hanc cartam per iussionem domini mei scribi et ex manu mea hoc signum (senyal) feci (...)”. (93). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 206. Linaje de Ramgarda de la Marca, condesa de Carcassona, hija de la condesa Amelia. Linaje de Guillem Ramon I, conde de Cerdaña, hijo de la condesa Adala. Documento 45. “(…) [c. 1067]. Jurament de fidelitat. Ramgarda de la Marca, comtessa de Carcassona, jura fidelitat a Guillem Ramon I, comte de Cerdanya. (…) De isto hora in antea ego Rengardis femina, filia qui fuit de Amelia comitissa, no desebré Willelmum, filium qui est de Adala comitissa, de su avita neque de suis membris que in corpus suum se tenent neque de suis comitatos aut comitatu ñeque de suas terras neque de suos fevos (…)”. (94). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 214. Los hombres de Ponç Ermemir, sacristán de la catedral de Barcelona. Documento 54. “(…) 1075, juliol, 4. Donació remunerada. Ponç Ermemir, sagristà de la seu de Barcelona, dóna a Bernat Ramon i a la seva dona i fills, entre els quals hi ha el cabiscol Guillem Bernat, les vinyes de Podols, que va complantar Ponç Duran, i els drets sobre una part del vinyar. A canvi rep setenta mancusos. (…) Hec est donatio que Pontius Ermemiri, sacriustos Sancte Crucis Sancteque Eulalie, facit Bernardo Raimundi ac coniugi sue nomine Ermeniardi suisque filiis Guilielmo Bernardi, capiti scole, ac Ermengaudo Bernardi. (…) / (Página 215) Signum+ Donucio levite. Sig+num + Berengarii levite. Signum + Ricardo Guilielmi. Signum + Mironis Donutii, qui hoc scripsit (…)”. 109


(95). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1030 y 1031. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 592. “(…) 1041, gener, 8. El bisbe Guislabert de Barcelona i els abats de Sant Cugat del Vallès i de Sant Llorenç del Munt, amb l´assentiment de llurs congregacions / (Página 1030), seguint el desig del difunt Sendred Adalbert, donen a Doda, dona, uns alous situats al comtat de Barcelona, a les parròquies de Santa Maria de Caldes i de Sant Feliu d´Arraona, que foren de Sendred, mentre visqui, per bé que hauran de tornar a mans dels donadors quan ella mori. (…) In Christi nomine. Guislabertus episcopo et Guitardus abba et Oggarius abba, cum cunctis congregaciones sedis et monasterios nostris cum eorum consenso, donatores sumus tibi Doda femina. (…) + Guislabertus, gratia Dei episcopus. + Guitardus, gratia Dei abbas. Sendredus monachus. Odgarius, gratia Dei abba. Sss Guifredus monachus, Guifredus monachus. S +m Mager Olsendi. S+ Udalcer. / (Página 1031) S + Lobato. S+ Reimundis Sunier. S + Raimundus Geral. S +m Mir Lopard. S+m Bernard Scluva. S+ Vivas presbiter, qui hec scripsit (…). Guilelmus iudex. S+ Miro levita (…)”. (96). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1033,1034, y 1035. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 595. “(…) 1041 gener, 30. Guislabert, bisbe de Barcelona, dóna a Déu i a la Canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia de la Seu de Barcelona diferents parròquies situades al comtat de Barcelona, al Vallès: Santa Maria de Llinars, Sant Sadurní de Collsabadell, Sant Joan de Sanata i Santa Maria de Vulpelleres, amb els delmes i primícies i totes les pertinences. (…) / (Pägina 1034) In Dei nomine. Ego Guislibertus, gratia Dei episcopus barchinonensis, donator sum Domino Deo et Cannonicam Sancte Crucis sancteque Eulalie Sedis barchinone. Pateat cuntis qualiter ob status sancte religionis vellem, si possem, augente Deo, predictam cannonicam ad escellentiam sui perducere culminis. (...) + Guislibertus, gratia Dei episcopus, qui hanc donationem manu mea sponte firmavi et firmare rogavi. + Wifredus presul +. Guifredus, sancte prime sedis narbonensis Ecclesie episcopus, ss. + Berengarius, gerundensis episcopus. S + Dalmacius pater. S+ Poncii levita. Guarinus / (Página 1035) Francigena. S + Guitardi levitae. S + 110


Guitardus levita. S + Guifredilevite. S+ Arnalli, sacerdotis et scribe, qui hec scripsit (...)”. (97). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1052 y 1053. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 607. “(…) 1041, novembre, 24. Guislabert, bisbe de Barcelona, dóna a Miró Geribert, a la seva muller Guisla, al seu fill Bernat, que és clergue de la Seu de la Santa Creu i Santa Eulàlia, i a un altre fill de Miró i Guisla, també clergue de la Seu, el castell de Ribes, situat al comtat de Barcelona, al terme d´Olèrdola, a la mort dels quals tornarà al domini de la seu. El bisbe reté, mentre visqui, el castell de Sitges i la meitat de les vinyes del castell de Ribes, que foren del levita Fulcó, que han depassar quan ell morí a l´esmentat matrimoni i a llurs fills i, en morir aquests, a la Seu. (…) / (Página 1052) In nomine Domini. Ego Guislibertus, gratia Dei sancte Sedis barchinonensis episcopus, cum omni congregacione chanonicorum mihi subdita, sonator sum tibi Mironi Geriberti et uxori tue Guilie et filio vestro Bernardo, qui clericus sit Sancte Crucis Santeque Eulalie, et alteri filio vestro, post mortem predicti Bernardi, qui similiter clericus sit Sancte Crucis Sancteque Eulalie. (…) / (Página 1053) + Guislibertus, gratia Dei episcopus +, s+ Poncii levite, s+ Iohannis levite, + Ermemirus levitei et sacriste, s+ Dalmacius sacer, (s+R) s+ Remundis levita, Ermemirus presbiter, s+ Miro presbiter, s+ Isarni levita, s+ Bernardus levite, s+ Guitardus levita, s+ Gaufredus sacer, s+ Raimundus levita, s+ Reimundis levite. S+ Arluvinus presbiter, qui hos scripsit (…)”. (98). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1086. Los hombres de Guislabert de Barcelona, obispo de Barcelona. Linaje de Guifré de Cerdaña, arzobispo de Farbona. Documento 635. “(…) [1042]. El bisbe Guislabert de Barcelona demana a l´arquebisbe de Harbona, Guifré de Cerdanya el seu suport i el del concili (de la Harbonensa) en la querella contra Umbert Odó, a fi i efecte d´aconseguir que aquest retorni les quatre esglésies pròpies de la Canònica barcelonina, que reté indegudament malgrat les requisicions que li ha fet. (…) Reverentissimo domno suo archiepiscopo Guifredo, infinibili theoretice supereminentia vite precluo,

111


Guislabertus, sancte Sedis Barchinone presul, quicquid unitati duelitas. (...)”. (99). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum III. Diplomataris 39. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIII-2006.pdf Página 1193, 1194 y 1195. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 706. “(…) 1046, novembre, 9. Guislabert, bisbe de Barcelona, i els seus canonges empenyoren a Ramon, prevere, unes terres i feu, i el bisbe rep a canvi unes vinyes situades a Montjuïc, prop del lloc anomenat Enforcats, que havien estat empenyorades per 10 mancusos bons, dos de vells i vuit d´argent. (…) Universis hominibus patefacere volumus ego Guislibertus, gratia Dei, hac si indignus, eclesie barchinonensis presul, cum omnibus canonicis mihi subiectis, qualiter Guadallus, meminite sedi pontifex, una cum consenso clericorum suorum, sub caucionem pigneris deposuit vineas nostre prelibate ecclesie, qui sunt ad radicem / (Página 1194) Montis Iudaici, prope locum vocitatum Inforcads (…) / (Página 1194) + Guislibertus, gratia Dei episcopus+.+ Petrus levita. S+ Remundi, levite et iudicis, huius rei testis sss. S+ Bomparus presbiter. S + Bonifilius levite. S + Miro presbitero. S+ Guitardus levita. S+ Miro, presbiter. S + Stephanus levita. S + Ermemirus presbiter. S + Compan levita. +m Petrus clericus. Donucio levita. S + Guilielmus presbiter. @ + Berengarius archidiaconus. S+ Dalmatius sacer. / (Página 1195) S + Bernardus presbiter, qui hoc scripsit (…)”. (100). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum III. Diplomataris 39. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIII-2006.pdf Página 1123 y 1124. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 732. “(…) El bisbe Guislabert de Barcelona i els seus canonges donen al sacerdot Sunifred un molí amb cases, terres, trilles i arbres de diverses classes situat al comtat de Barcelona, al Vallès, a la parròquia de Sant Esteve de Vilanova, al lloc anomenat Merdàs, per tal que el posseeixi mentre visqui. Quan ell morí, el molí tornarà a ser propietat de la Canònica. (…) (/Página 1124) In nomine Domini. Ego Gislibertu, gratia Dei barchinonensis episcopus, una cum omnibus canonicis meis donatores sumus tibi Seniofredo sacerdote. (...) + Guisibertus, gratia Dei episcopus. + Miro presbiter. S+ Ponci levite. S + Remundei levite et iudicis sss. + Berengarius archidiachonus. S+

112


Reimundus presbiter. S+ Miro levita. S+ Dalmacius sacer. S + Miro presbitero, qui hec scripsit (…)”. (101). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum III. Diplomataris 39. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIII-2006.pdf Página 1231 y 1232. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 740. “(…) 1048, juliol, 25. El bisbe Guislabert de Barcelona fa donació a favor de la Canònica de la seva Seu d´una tercera part d´un alou consistent en terres, vinyes, fonts, cases i arbres de diverses classes, situat al territori de Barcelona, sota Montjuïc, al costat de l´església de Sant Pau, i d´una peça de terra situada al territori de Barcelona, al lloc anomenat Enforcats. (…) / (Página 1232) In nomine Domini. Ego Guislibertus, nutu Dei sancte Sedis barchinonensis Ecclesie presul, donator sum Domino Deo et Canonice predicte sedis. (...) Et iterum dono Domino Deo et predicte Canonice aliam petiam terre, que est in territorio Barchinone, in loco vocitato Inforcads. Advenerunt predicte nostre matri Ecclesie ob collationem genitorim meorum, Udalardi, scilicet, vicecomitis et Richellis vicecomitisse quondam, quorum animabus sit requies perpetua et hic indeficiens. (...) / (Página 1233) + Guislibertus, gratia Dei episcopus + qui hanc donationem feci et firmavi et testes firmare rogavi.Udalardus vicescomes. S + Raimundus.+ Bernardus. S+m Amatus Ratfre. S + m Geribertus Quirici. S+ Bernardus presbiter, qui hoc scripsit (...)”. (102). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum III. Diplomataris 39. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIII-2006.pdf Página 1317 y 1318. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 812. “(…) 1052, novembre, 14. Guislabert, bisbe de Barcelona, amb l´assentiment dels seus canonges, dóna a Guifré Joan una terra situada al territori de Barcelona, al lloc anomenat Torturola perquè hi planti vinya en el termini de set anys, durant els quals les dues parts es repartiran els seus fruits meitat permeitat, llevat d´un en què Guifré Joan se´ls podrà quedar tots. Passats els set anys, la vinya serà repartida entre ambdues parts a Sitges; la Canònica tindrà, però, el dret de primera opció de compra sobre l´altra meitat. (…) / (Página 1318) In Christi nomine. Ego Gislibertus, gratia Dei episcopus sancte sedis Barchinone, una cum assensu et consilio cannonicorum meorum donatores sumus tibi Guifredus Iohannes.(…) + Guislibertus, gratia Dei episcopus + s+ Compannus levita, s+ Bernardi levita, + 113


Berengarius archidiachonus. S+ Dalmatius sacer. S+ Geralli levite. S+ Bernardus levita.+ Guilelmus levita. S+ Remundi, levita et censoris, sss. S+ Miro presbiter. S+ Miro presbitero. S+m Bellihominis, cognomento Geraldus, levita, exarator (...)”. (103). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1397 y 1398. Los hombres de Guislabert, obispo de barcelona. Documento 868. “(…) 1054, agost, 13. Guislabert, bisbe, i els seus canonges donen de per vida a Geribert i a la seva muller Estregad unes cases, situades al comtat de Barcelona, al Maresme, al terme de Premiá, a tocar de la casa de Sant Pere i Sant Tomàs, apòstols, però després de la mort dels seus fills les cases tornaran a la Canònica. (…) / (Página 1398) In nomine eterni Dei et Salvatoris atque pii. Ego Guislabertus, nutu Dei episcopus, una cum omni caterva chanonicorum donatores sumus tibi Heriberto et uxori tua Stregod, susceptores. (…) + Guislibertus, gratia Dei episcopus. + S+ Dalmatius sacer. S+ Mirone levita. S+ Reimundus presbiteri. S+ Geralli levite. S+ Reimundi levite. S+ Vivas levita. S+ Poncio levita. S+ Gaucefredus sacer. / (Página 1399) S+ Guifredus sacer, qui ista precharia scripsit (...)”. (104). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1407 y 1408. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 875. “(…) 1054, desembre, 17. Guislabert, bisbe de Barcelona, amb l´assentiment dels seus canonges, ven al sacerdot Sunifred Bonfill una mujada de terra erma situada al territori de Barcelona, al terme de Pedralbes, prop de l´esglesiola de Santa Cecília, pel preu de 9 sous de Barcelona en moneda Grossa. (…) In nomine Domini. Ego Gislibertus, gratia Dei episcopus sancte Sedis Barchinone, una cum assensu et consilio cannonicorum meorum venditores sumus tibi Seniofredus Bonifilii sacer, emptori. (…) / (Página 1408) + Guislibertus, gratia Dei episcopus, + Berengarius archidiaconus. S Vivas, levit atque prepositus, sss. S+ Miro presbiter. S+ Reimundi levite. S+ Bonucius presbiter. S+ Mironi levite. S+ Guitardus, cognomento Bonefilius, sacer. S+ Reimundi levita. S+ Stephanus presbiteri. S+ Riculphi levite. S+ Gulaberti levite. S+ Ellemar sacer. Guarinus Francigena. S+ Bonuspar Oliba. S+ Miro presbitero. S+ Bernardus presbiter. + Mironus. S+ Vivan levite. S+ Reimundus presbiter. S+ Miro sacer. S+ Poncii levita. S+ 114


Petrus levita. S+ Compan levita. S+ Geralli, levite et sacriste. S+ Gerbertus presbiter.+ Vilielmus levita. S+ m Bellihominis, cognomento Gerallus levita (…)”. (105). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1433 y 1434. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 892. “(…) 1055, octubre, 25. El bisbe Guislabert de Barcelona i els canonges de la seva Seu fan establiment a Mir Sunifred i a Quíxol i als seus descendents del castell de Banyeres (Baix Penedès), a cens, confirmant l´escriptura que va fer el bisbe de Barcelona Guadall a Mir Llopsanç i a l´esmentada Quixol. (…) In Christi nomine. Ego Guislibertus, gratia Dei pontifex, una cum assensu channonicorum Sancte Crucis sancteque Eulalie volumus ut notum fiat cuntis, presentibus atque futuris, et nobis succedentibus, ut tibi Mironi Seniofredi et Chixol firmitatem vobis obtineat ipsam scripturam, quod Guadallus pontifex fecit Mironi Lupisanctii et predicta Chixol, uxor sua, de ipsum chastrum de bagnariis cumomnibus pertinentiis suis, (…) / (Página 1434) + Guilibertus, gratia Dei episcopus +. Berengarius archilevita. S+ Geralli, levite et sacriste.+ Mironi subdiaconi. S+ Mironi levite. + Guilemmus levita. S+ Gaucefredus sacer. S+ Riculphi levite. S+ Bernardi diaconus. S+ Reimundi levite. S+ Ermemirus presbiter. S+ Poncii levita. S+ Guilelmus Reimundus. S+ Poncius caputcole. S+ Stephanus presbiteri. S+ Guilielmus presbiter. S+ Dalmacius sacer. S+ Guifredi levite. S+ Bomparus presbiter. Bernade levite. Ermengaudus X. Sig+num Guiilielmus iudex. S+ Miro presbitero, qui haec scripsit (...)”. (106). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1446, 1147 y 1148. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 902. “(…) El bisbe Guislabert fa donació a favor de la Canònica de la Santa Creu de la Seu de Barcelona de l´església de Sant Salvador, situada al comtat de Barcelona, al Vallès, al lloc que anomenen Polinyà, amb els seus alous, terres, vinyes, delmes i primícies, i d´un camp, situat al burg de la ciutat de Barcelona, al costat de l´església de Santa Maria, voramar. (…) Sub Trinitatis nomine sacro. Ego Guislibertus, nutu divino sancte Sedis barchinonensis ecclesie presul (…) / (Página 1147) + Guilibertus, gratia Dei episcopus, qui hanc cartam largitionis firmo + sub anathemate vinculo, ut nullus sit ausus que 115


supra dicta sunt disrumpere. + Bernardus, barchinonensis episcopus, qui hanc largitionem confirmo et in vinculo anathematis stabilio. / (Página 1448) + Guilelmus levita. Mantfredus ss archidiachonus. Udalardus vicecomes.+ Berengarii archilevita. Ss Guarnerii. S+ Dabnatius sacer. S+ Guifredi levite. Reimundus. S+ Miro presbiter. S+ Poncii levita. S+ Poncii capitiscole. S+ Gaucefredus sacer. S+ Guitardi levite. Umbertus. S+ Raimundus levita (…)”. (107). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1493, 1494 y 1495. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 933. “(…) 1057, abril, 22. Guislabert, bisbe de Barcelona, els canonges de la Seu, i Mir Geribert, la seva muller Guisla i el seu fill Bernard Mir donen a Arnau Arluví la torre que anomenen Miralpeix, que està inhabitable, una meitat com a alou propi i l´altra meitat com a feu, situada al comtat de Barcelona, dins del terme del castell de Ribes, a la vora de la mar. (…) / (Página 1494) In nomine Domini. Ego Guislibertus, gratia Dei episcopus,una cum cuncta congregatione canonicorum meorum Sedis Sancte Crucis Sancteque Eulalie et Mironis Geriberti et coniux mea Guilia et Bernardus Mironi, filio nostro, nos simul in unum, donatores sumus tibi Arnallo Arluvini.(…) / (Página 1495) Guislibertus episcopus, Mironi Geriberti, Bernardi levite, Guilia femina, qui hanc largitionem fecerunt et firmaverunt et testes firmari rogaverunt. Miro subdiachoni, Gomballi Mironi. Andreas abba, Mironus sacer, Guielmus levita, Mironis iudicis, Geriberti Quirici. Berengarii Onofredi. Guitardi Guilelmi. Oliver Mir. Bernardi Durandi. Amati Guitardi. Guilelmi Raimundi. Otoni Guifredi. Mironi Bonushomo. Odgarii Arluvini. Gomballi Mironi. Arnalli Olibani. Raimundi Seniofredi, levite et scriptoris. Sig+num Poncii presbiterii, qui hanc exemplar scripture scripsit (...)”. (108). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1531 y 1532. Los hombres de Guislabert de Barcelona. Documento 962. “(…) 1058, juny, 26. Bernat Ramon dóna en permuta al bisbe Guislabert de Barcelona i als seus canonges una peça de terra situada al suburbi de / (Página 1532) la ciutat de Barcelona, no gaire lluny de l´església de Sant Cugat, al lloc anomenat Vilanova, però no s´especifica a canvi de què. (…) In nomine Domini. Ego 116


Bernardus Reimundi et uxor mea Ermeniardis femina vobis domno Gisliberto, gratia Dei barchinonensi episcopo, et omni Sancte Crucis Sancteque Eulalie canonicorum collegio comutatores sumus. (…) S+ Bernardi Reimundi, s+ Ermeniardis femine, nos hanc comutacionem facimus et firmamos et testes hanc firmare rogamus. S+ Guilelmus presbiter. S+ Amalricus presbiter. S+ Oliba Onofredi. S+ Vivan levite, qui hec scripsit (…)”. (109). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1606, 1607 y 1608. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. Documento 1015. “(…) Guislabert, bisbe de Barcelona, dóna a Guisla i als seus fills Gombau, Arnau i Ramon el feu episcopal que tenien els difunts Gombau de Besora i Mir Geribert, pare i marit respectivament de Guisla, aixó és, el castell de Ribes, i les parròquies de Sant Boi, Madrona, Sant Jaume de Barcelona, Sant Joan Despí i Sant Boi, Santa Perpètua de Mogoda, Sant Sadurní de Palau Dalmanla (Montornés), Sant Genís de l´Atmella, Sant Andreu de Samalús, Vilanova (de la Roca) i Sant Feliu de Codines, axí com un feu que té Orúcia alcomtat d´Osona, i la parròquia de (Santa Eulàlia de) Ronçana, amb la condició que ells i els seus descendents facin / (Página 1607) homenatge, host i cavalcada al bisbe i als seus successors, i que estableixin un clergue a l´església de la Santa Creu i Santa Eulàlia.(…) Sub tali convenientia donat Guislabertus episcopus ipso fevo episcopali, quos tenebat Gondeballus Bisaurenci (...) Et hoc fuit factum in presentia Geriberti Gitardi et Arnallus Arluvini et Gerberto Quirici et Richardo ollomari et Guilaberto Adroarii, Adalberto presbitero,Bernardo Seniofredi, Berengario Udalardi et Guilaberto Geriberti et Ricolfi Odgarii. / (Página 1608) S+num Geriberti Guitardi.+ Guislibertus, gratia Dei episcopus +. S+ Guilaberti levite. S+num Arnalli Arluvini. S+num Geriberto Quirici. S+num Ricolfi Odgarii. S+ Reimundi Seniofrediet levite, qui hec scripsit (...)”. (110). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1637. Los hombres de Guislabert, obispo de Barcelona. (Testamento). Documento 1038. “(…) 1062, juny, 3. Testament sacramental de Guislabert, bisbe de Barcelona, jurat sobre l´altar de Sant Climent de l´església de Santa Maria del Pi de Barcelona, 117


en el qual fa deixes de béns mobles, d´argent, cavalcadures i llibres, i immobles, com les esglésies de Sant Miquel de Montserrat, Monelelles i Collbató, els castells de Cabrera i de Castellet, a la Canònica de Barcelona, a Sant Cugat del Camí, als seus fills i a moltes altres persones. (…) Condiciones sacramentorum ad quarum ex ordinationem residebat iudex Guisadus et sacerdotes sive levite subterius comprehensi. In presentia Gaucefredi Uriales sacerdotis et Guilelmi Ramiri sacerdotis et Remundi levite et aliorum multorum, quorum nomina exparte annotata sunt, testificati sunt testes Reimundus presbiter et Ermemirus sacerdos de Minorisa, quos ad testimonium protulerunt Berengarius archidiachonus et Dalmatius Geriberti et Poncius Erine et Petri sacrista et Remundus Seniofredi et Isovardus Guadalli, manumissores Guilaberti episcopi per suum testamentum editam, qui iurei urando testificati sunt ita dicentes: (…) / (Página 1640) S+ Reimundus presbiter, Ermemiri sacerdoti + qui hoc iureiurando testificati sunt secundum modum superius comprehensum per supra fixum iuramentum. S+ Gaucefredus sacer, s+ Guilelmus presbiter, + Reimundi levite, s+ Reimundi levite, s+ Guilaberti levite, s+ Riculfi levite, s+ Ermengaudi Raimundi clerici, isti sunt huius rei auditores. Guisadus iudex. S+ Poncii subdiaconi, qui hoc scripsit (…)”. (111). SOBREQUÉS, Santiago. “Peralada. El ambiente histórico”. Universidad de Gerona. Biblioteca. www.105836.pdf Página 8. Linaje del conde Ponç Hug. “(…) En 1078 el testamento del conde Ponç I dividió sus dominios dando a su segundo hijo Berenguer la villa de Peralada que ya no volvería jamás a reincorporarse al condado de Ampurias, Más aún: los señores de Peralada serían en adelante los enemigos tradicionales de los condes de Ampurias. La razón de tal antagonismo se apoya en un motivo de carácter económico: la rivalidad comercial entre Peralada y Castelló, la nueva capital del condado emporitano. Hacia finales del siglo X, las piraterías de normandos y sarracenos habían obligado al conde Gaufred a abandonar la ciudad de Ampurias y trasladar su residencia a Castelló, hasta entonces población de escasa importancia. Medio siglo más tarde, en 1064, el citado conde Ponç I pudo ya celebrar la consagración de la iglesia de Castelló, que más tarde otros condes emporitanos pretenderán elevar al rango catedralicio. Pero la capitalidad económica de la región continuaba siendo / (Página 9) Peralada. La misma Castelló se ubicaba en el territorio del pago petralatense. Peor situada que Peralada en relación con las grandes rutas del tráfico, la nueva capital del condado no conseguía superar la competencia de su vecina la antigua Tolón. El mentado testamento de 1078, separando Peralada de Ampurias, acabó de agriar la rivalidad, y este antagonismo acabó por convertirse en un conflicto sangriento medio siglo más tarde cuando el conde Ponç Hug I, nieto de Ponç I, creó un mercado semanal (los sábados) en Castelló y 118


prohibió a sus súbditos concurrir al de Peralada. A la vez, el inquieto y ambicioso Ponç Hug invadió los dominios de su vecino y sobrino Berenguer Renard de Peralada, y confiscó los diezmos y otros derechos que la Iglesia de Gerona percibía sobre la de Castelló. Impulsivo e inexperto, Ponç Hug tuvo la virtud de reñir con todos sus vecinos. Realizó actos hostiles contra su primo del Rosellón y contra las plazas fronterizas del condado de Besalú, vinculado desde poco antes (1111) a los condes de Barcelona. Más aún, bloqueó el litoral de Ampurias a las naves barcelonesas, cerró los caminos a los mercaderes de Besalú y Gerona, e impuso cargas fiscales indebidas a los de Barcelona. Ponç Hug no supo adaptarse a la nueva situación creada por la hegemonía de los condes de Barcelona, ahora ya verdaderos soberanos de Cataluña. Y la reacción de éstos, a la sazón Ramón Berenguer III, fue fulminante. Sus huestes penetraron en el condado hasta Carmançó capturando al propio Ponç Hug quien, conducido a Barcelona, tuvo que firmar una paz humillante. Peralada pudo volver así por sus fueros frente a su rival Castelló, y cuando tres años más tarde murió sin sucesión directa su señor Berenguer Renard, éste legó el señorío (la villa y la batllia de Peralada) a su protector Ramón Berenguer III, quien no pudo disfrutar muchos días de su nuevo dominio pues falleció e! mismo año 1131. Su sucesor Ramón Berenguer IV dio a Peralada en calidad de feudo a los hermanos Ramón y Eimeric de Torroella y Gausbert de Peralada, seguramente sobrinos de Berenguer Renard (1133). Por el casamiento de la hija de alguno de ellos con Adalbert de Havata, Peralada se vinculó a los Havata quienes lo retuvieron por espacio de tres generaciones, hasta que por el matrimonio de la pubilla Ermesenda de Havata con el vizconde Dalmau de Rocaberti (1249) Peralada, convertida en capital del vizcondado, pasó a este último linaje que había de sucederse a través de los siglos hasta una época muy reciente (1899). El malogrado historiador peraladense Miguel Golobardes señaló sobre el plano el perímetro de la muralla de esta Peralada condal del que se conserva aun el lienzo de poniente y una torre rectangular y los arcos de la Costa de les Monges y de la plaza de Sto. Domingo. Hotables monumentos que han resistido los avatares de los siglos nos hablan aun de la importancia de la Peralada de los siglos XI, XII y XIII, verdadera capital del Ampurdán. He aquí la iglesia románica del Sepulcro, cuyos restos pueden verse aún, confundidos con otras construcciones posteriores, y los de la primitiva iglesia del Carmen extra muros (parte del ábside y un fragmento del muro exterior), La Orden del Sepulcro se estableció en Peralada en la primera mitad del siglo XII probablemente coincidiendo con el traspaso del dominio a los condes de Barcelona, y la del Carmen a principios del siglo XI11 durante el señorío de la casa de Havata cuyo representante Arnau de Havata cedió los terrenos para la construcción del templo. Fue probablemente la segunda fundación del Carmelo en los 119


reinos hispanos después de la de Toledo. El Sepulcro y el Carmelo, eco de las Cruzadas, ha escrito / (Página 10) Golobardes: ¡Cuántos secretos no guarda todavía la historia sobre el origen de tales fundaciones peraladenses! Pero el monumento más notable de ésta Peralada condal es el claustro románico que llamamos de Sto. Dominqo por haberse establecido mucho mas tarde allí esta Orden, pero que en realidad es el claustro de la primitiva canónica agustiniana fundada a mediados del siglo XI. También del castro quedan en la costa de les Monges parte de los muros y algún otro elemento, así como de la primitiva iglesia románico de S. Martín de la que han llegado hasta nuestros días algunos paramentos en opus spicatum. Bajo el señorío de los vizcondes de Rocabertí el nombre de Peralada va unido al de las grandes gestas de nuestra historia en relación con las guerras con Francia v muv particularmente con la gran invasión de 1285 del ejército cruzado de Felipe el Atrevido y Carlos de Valois. Peralada fue entonces la gran base de operaciones defensivas de las huestes de nuestro Pere el Gran y sede de su estado mayor. Esta lucha singular nos ha sido narrada con prolijada por un testigo de la máxima calidad: Ramón Muntaner, nacido en Peralada, en una casa que todavía se muestra el visitante, seguramente con más imaginación que realidad. Muntaner, siendo todavía un muchacho, se encontraba en la villa semicercada por el imponente ejército cruzado y fue testigo presencial de los hechos que más tarde referiría con su inconfundible estilo en su célebre Crónica, una de las «cuatro perlas» de la literatura catalana medieval. La villa tuvo que ser evacuada no sin haber sido antes teatro de gestas famosas como la de na Mercadera, la brava fembra que, al decir del entusiasta cronista, capturó por si sola a un caballero francés del que obtuvo un buen rescate. Pero los almogávares, practicando la estrategia d« tierra quemada, incendiaron la población antes de evacuarla. Saivs los murs, no hi romangueren deu alberchs en peu, nos dice el bueno y probablemente exagerado Muntaner. Pocos meses más tarde, junto a estos murs y estas diez casas supervivientes desfiló el ejército francés en retirada, diezmado por la peste y acosado por los almogáveres que acabaron de destrozarlo en el coll de Panissars. El propio monarca galo, enfermo, murió a media legua de Peralada, en un alberch d'en Simó de Vilanova, cavaller, que és al peu de Pujamillot (puia de Millot), siempre según el entusiasta Ramón Muntaner. Según una tradición local, el nombre de camí dels morts que recibe la orilla del río Orlina a partir de Peralada tiene su origen en el gran número de cadáveres que jalonaron el trágico camino hacia los pasos de las Alberes por el maltrecho ejército invasor. Por desgracia no sería la última vez que las aguas del Orlina se teñirían de la sangre de soldados propios y extraños. El incendio de 1285 y la importancia creciente de Castelló, la capital del vecino condado de Ampurías, junto con la aparición de una nueva rival, Figueras, convertida 120


en villa reial en 1267, y que por esta circunstancia y por su mejor situación en relación con la gran ruta del Portús estaba destinada a un brillante porvenir, hicieron perder a Peralada la supremacía del Ampurdán que había ostentarlo durante siglos. Sin embargo durante las últimas centurias medievales la villa continuó siendo uno de los mayores núcleos urbanos de la región. A los recursos agrícolas ele su rica huerta, sumó los de su condición de villa mercantil e industrial. Populosos barrios de artesanos surgieron a levante de sus primitivas murallas y fue necesario construir un nuevo recinto murado encerrando una población tres veces superior a la de la época condal. Es entonces cuando la Plaza Mayor, amollada y prestigiada con nuevos edificios como la Casa de la víla, adquirió su noble fisonomía actual. En el ángulo S. E. del nuevo recinto de murallas, sobre una elevación llamada el puig de la Milicia, construyeron los Rocabertí del siglo XIV su residencia sobre la base de otra anterior. Sabemos que en 1384 se alojaron en ella el rey Pedro III (en Pere del Punyalet) y su última esposa la reina ampurdanesa Sibila de Fortiá con motivo de la guerra que sostenía la Corona contra el conde de Ampurias. Huevamente Peralada fue la base de las operaciones bélicas contra e; vecino condado como dos siglos y medio antes en tiempos del indómito Ponç Hug. Otros testigos de la importancia de esta Peralada gótica son el establecimiento en la villa de lo Orden de Sto. Domingo, ocupando el edificio de la antigua canónica agustiniana, la construcción de la nueva iglesia parroquial de San Martín, y la del nuevo convento del Carmen intramuros, con su iglesia y su grácil y elegante claustro, construido hacia 1400, que recuerda los de Pedralbes y Sta. Ana de Barcelona. En este claustro se aloja boy en día una sección del museo dedicada a sepulcros y lápidas, La lectura de los epitafios es un compendio emocionado de la historia del país (…)”. (112). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1057. Los hombres de Guisla, vizcondesa de Barcelona. Documento 611. “(…) 1041, desembre, 11. Convinença feta entre la vescomtessa Guisla i els canonges de la Santa Creu i Santa Eulàlia de la seu de Barcelona, segons la qual la primera tindrà en feu les esglésies de Santa Maria de Llinars, Sant Joan de Sanata, Sant Sadurní de Collsabadell i Santa Maria de Vullpelleres, a canvi delpagament anual d´un modi de forment segons la mesura del mercat de Granollers, per Tot Sants. (…) Hec est convenientia que facta est inter Guiliam vicecomitissam et canonicos sancte crucis sancteque Eulalie. Convenit namque Guilia predicta et filii sui, quos habuit de Fulcho vicecomite, dare per unumquequemque annum festivitatem Omnium 121


Sanctorum ad predicta canonicam Sancte crucis médium unum frumenti boni ad mensuram legitimam de ipso mercato de Granullariis. (…) / Página 1058) + Guilibert, gratia Dei episcopus. + S + Ermemirus, levita et sacriscrini. + Petrus, levita et caputscole. S + Guilie vicecomitisse. S + Umberti Odonis. S + Guilelmi Mironis. Bernardus. + S+ Geralli Trasveri. S + Mironis Guilelmi. S+ Reimundi, levite et censoris, qui hoc scripsit (…)”. (113). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1333. Linaje de Udalard, vizconde de Barcelona, casado con Guisla. Documento 825. “(…) 1053, abril, 18. Bernat Bonfill i la seva muller Adalgarda venen a Udalard, vescomte de Barcelona, i la seva muller la vescomtessa Guisla cinc mujades de vinya, amb la terra on és plantada, al territori de Barcelona, a la parròquia de Sant Genís d´Aguadells, pel preu de 42 mancusos d´or. (…) In nomine Domini. Ego Bernardus Bonifilii et uxor mea Adalgardis femine venditores sumus tibi Odolardo vicecomite et uxori tue Gila vicecomitissa, emptoribus. (…)”. (114). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1355 y 1356. Linaje de Udalard, vizconde de Barcelona, casado con Guisla. Documento 846. “(…) 1053, desembre, 28. Bernat Ansulf ven a Udalard, vescomte de Barcelona,i a la seva muller, la vescomtessa Guisla, una peça de terra, la meitat d´un colomar i la meitat d´un sagrer, situat tot al territori de Barcelona, al lloc que anomenen Agudells, pel preu de 5 mancusos d´or pur de moneda de Barcelona. (…) In nomine Domini. Ego Bernardus Ansulphi venditor sum tibi Udalardo vicecomitis et uxori tue Guilia, emptores. (…) / (Página 1366) Sig+num Bernardi, qui istam vinditionem feci et istam cartam firmavi et firmare rogavi. Sig+num Seguini Belidi. Sig+num Arnalli Ogeri. Sig+num Guilaberti Marcucii. Sig+num Guilelmi Thinelli. S+ Arnalli, sacer et scriba, qui hec scripsit (...)”. (115). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. 122


www.catedralII-2006.pdf Página 1440. Linaje de Udalard, vizconde de Barcelona, casado con Guisla. Documento 897. “(…) 1056, gener, 21. Udalard, vescomte de Barcelona, i la seva muller, la vescomtessa Guisla, venen a Bremon cinc mujades de vinya, amb la terra on és plantada, al territori de Barcelona, a la parròquia de Sant Genís d´Agudells, pel preu de 42 mancusos d´or. (…) In nomine Domini. Ego Udalardo vicecomes et uxor mea Gilla vicecomitissa vinditores sumus tiubi Bremon. (...) / (Página 1441) Udalardus vicecomes, sig+num Gilla vicecomitissa, qui hanc carta rogavimus scribere et testes firmare et manus nostras firmavimus. Sig+num Berengarius Bonifilii. Sig+num Raimon Guilabert. Sig+num Gilelm Arnal. Arnallus presbiter, qui hanc carta rogatus scripsi (...)”. (116). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1476. Linaje de Udalard, vizconde de Barcelona, casado con Guisla. Documento 919. “(…) 1057, gener, 22. Udalard, vescomte de Barcelona, i la seva muller la vescomtessa Guisla, venen a Bremon una peça de terra, la meitat d´un colomar i la meitat d´un sagrer, situat tot al territori de Barcelona, al lloc que anomenen Agudells, pel preu de 5 auris d´or pur (…). In nomine Domini. Ego Udalardo vicecomitis et uxori mee Gilla vicecomitissa vinditores sumus tibi Bermon. (...) Udalardus vicecomes, sig+num Gilla, qui hanc carta rogavimus scribere et firmare et manus nostras firmavimus. Sig+num Raimon Ollemar. Sig+num Ermengaudi Ollomar. Sig+num Raimun Ysarn. Arnallus presbiter, qui hanc cartam rogatus scripsit (...)”. (117). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1480 y 1481. Linaje de Udalard, vizconde de Barcelona, casado con Guisla. Documento 923. “(…) 1057, febrer, 7. Sengoll i la seva muller Aggio venen al vescomte Udalard i a la seva muller Guisla, vescomtessa, un alou consistent en un mas amb / (Página 1481) cases, casals, horts, terres, vinyes, arbres, prats, pastures i aigües, situat al comtat de Barcelona, dins els termes de Sant Genís, al lloc que anomenen Agudells, pel preu de 100 mancusos d´or de Barcelona. (…) In nomine Domini. Ego Sengollo et uxori mea Aggio femina, nos simul in unum, vinditores sumus vobis Udalardo, vicecomite, et coniux eius Gilla, femina, vicecomitissa, emptores. (…) / (Página 1482) Sig+num Sengollo, 123


sig+m Aggio femina, qui ista carta vinditione fecimus et firmavimus et testes firmare rogavimus. Sig+num Gerallo. Sig+num Seniofredus Bonsomo. Sig+num Guilielmo Borello. Guilelmus sacerdote, qui ista carta vinditione scripsit (...)”. (118). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1474 y 1475. Linaje de Udalard, vizconde, casado con Guisla. Documento 918. “(…) 1057, gener, 21. Udalard, vescomte, i la seva muller Guisla, vescomtessa, venen a Bernat Ramon, fill d´El.liard, dos masos, situats al comtat de Barcelona / (Página 1475) dins els termes de Sant Genís, que anomenen Agudells, pel preu de 100 auris. (...) In nomine Domini. Ego Udalardus vicecomes et Gilla vicecomitissa, coniux mea, vinditores sumus tibi Bernardo Raimon, filio Elliardi, qui tam fuit. (...) Sig+m Udalardus, sig+m Gilla, qui hanc carta rogavimus scribere et testes firmare et manus nostras firmavimus. Udalardus vicecomes. Sig+num Raimon Gilabert, sig+m Berengarius Bonifilii, sig+m Raimon Isarn, nos testes sumus. Raimon Ollomar et Ermengaud Ollomar et Raimon Mir, nos auditores sumus. Arnallus presbiter, qui hanc carta rogamus scripsit (...)”. (119). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1802. Linaje de Udalard, vizconde de Barcelona, casado con Guisla. Documento 1145. “(…) 1067, setembre, 7. El vescomte Udalard de Barcelona i la seva muller Guisla venen a Berenguer Adroer tres mujades de terra situades al territori de Barcelona, a la parròquia de Sant Vicenç de Sarriá, al lloc anomenat Bederrida, pel preu de 21 mancusos d´or pur de moneda de Barcelona pesats un a un al pes corrent d´aquesta moneda (…) In nomine Domini. Ego Udalardus vicecomes et uxori mea Guilia femina venditores sumus tibi Berengarii Adroarii, emptori. (…) Et advenit mihi prescriptam terram ad me Udalardus vicecomes per parentorum meorum et per omnesque voces, et ad me Guilia vicecomitissa per meum decimum et per omnismodis voces. (…) / (Página 1803) Udalardus vicecomes, s+ Guilia vicecomitissa, nos qui ista charta venditione fieri iussimus, firmavimus et testibus firmare rogavimus. + Stefanus. S+ Reimundus Guilelmi. S+ Poncius Recosindi. S+Otonis Francigena. S+ Bonefilius Fredalie. S+

124


Bonefilius sacer. + Semegedeus. S+ Vivani levite. S+ Bernardus levite. S+ Mironis presbiteri, qui hec scripsit (...)”. (120). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum III. Diplomataris 39. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIII-2006.pdf Página 1272. Ubicación geográfica de Fornells en Barcelona, siglo XI. Documento 775. “(…) 1051, abril, 14. María, vídua d´Oliba Miró, ven a Geribert, sacerdot, una mitgera de vinya amb la seva terra, situada al territori de Barcelona, a la parròquia de Sant Andreu de Palomar, al lloc anomenat Fornells, prop de la via que va a Barcelona, a Canyelles, pel preu de 8 mancusos d´or d´Enees. (…) In nomine Domini. Ego Maria femina, uxor qui fui Olibanus Mironi, qui est condam, venditrice sum tibi Heriberto sacer, emptori.Per hanc denique scripturam vendicioni mee sic vendo tibi modiata I vinee pariter cum ipsa terra ubi est ipsa vinea fundata. Et est ipsa vinea in territorio Barchinona, in parrochia Sancti Andree de Palomaro, vel in loco que vociant Fornellos, prope ipsa via qui pergit ad Barchinona sive ad Kannellas.(...)”. (121). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1516. Ubicación del término de Fornells, en Barcelona. Siglo XI. Documento 950. “(…) 1057, novembre, 26. Vives Bonhom i la seva muller Bonadona venen al sacerdot Geribert Sunyer una vinya amb la terra on és plantada, situada al territori de Barcelona, al terme de Fornells, a la parròquia de Sant Andreu, pel preu de 5 sous en moneda Grossa. (…) In nomine Domini. Ego Vives Bonushomo et uxori mea Bonafemina venditores sumus tibi Geribertus Sunner sacer, emptori. Per hanc scripturam venditionis nostre vendimus tibi vinea, simul cum ipsa terra ubi est fundata. Et est ipsa vinea in territorio barchinonense, in terminio de Fornelos, in parrochia Sancti Andree .(...)”. (122). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1471 y 1472. Linaje de Guillem Bernat de Queralt, casado con Ermessenda. Documento 916. “(…) 1056, 125


desembre, 19. Guillem Bernat de Queralt i la seva muller Ermessenda, per la remissió dels seus pecats i els dels seus parents, donen a Bernat Bonfill, sacerdot, la meitat d´una terra situada dins de la ciutat de Barcelona, prop de l´església de Sant Just i Sant Jaume apòstol, davant de la casa dels donadors, que tenen per compra i per delme conjugal; l´altra meitat, situada a la part meridional, la venen pel preu de 6 mancusos d´or. (…) / (Página 1472) Res donate,si in presenti tradite sunt, nullo modo repetantur a donatore. Igitur, in Dei nomine, ego Guilelmus Bernardi de Cheralt simul cum cónyuge mea Ermessindis donatores sumus tibi Bernardus Bonofilio, sacerdote. (...) Guilelm, s+num Ermessindis femina, nos qui hanc donationem et venditionem fieri iussimus et firmavimus et firmare rogavimus. S+ Adalbertus Sendredi, s+ Bernardus Petri, s+ Guitardus Igelani, nos ad presens fuimus et istam cartam firmare vidimus prefato Guilelmo et uxori sua et tradere ad prefato Bernardo sacerdoti. S+num Bellihominis, cognominato Gerallus, levita (...)”. (123). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1522. Linaje de Guillem Bernat de Queralt, casado con Ermessenda. Documento 955. “(…) 1058, febrer, 9. Bernat, prevere, ven a Ermemir, prevere, una terra tancada i un pou, situada sins de la ciutat de Barcelona, prop de l´església de Sant Just i de Sant Jaume apòstol, al davant de les cases de Bernat Guifré, que té pèr donació que li feren Guillem Bernat de Queralt i la seva muller Ermessenda i per compra, pel preu de 18 mancusos dór en moneda de Barcelona. (...) Et advenit mihi predata omnia ad me Bernardus presbiter per chartam donationem, quod mihi fecit Guilelmus Bernardi de Cheralto et eius coniux nomine Ermesindem feminam, et per comparationem et per omnesque voces. (…) / (Página 1523) S+ Bernardus presbiter, qui ista charta venditione fieri iussi, manibus, meis nomen meum scripsi et testes firmare rogavi. S+ Petroni levita. S+ Bernardi subdiachoni. S+ Geralli levite et sacriste. S+ Poncii levita. S+ Reimundi levite. S+ Compan levita. S+ Miro presbitero, qui haec scripsit (...)”. (124). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1620. Linaje de Ramon Gombau. Documento 1026. “(…) 1061, juny, 29. Ramon Gombau i la seva muller Guisla venen a Ponç Cristià un solar situat al burg de Barcelona, prop del 126


fòrum, que tenen per llurs pares i perdonació, pel preu de 17 mancusos d´or de Barcelona. (…) In nomine Domini. Ego Reimundus Gomballi et uxori mea Guila femina venditores sumus tibi Poncius Christiani, emptori. (...) / (Página 1621) S+ Reimundi levite, s+m Gila femina, nos qui hanc vendicionem fecimus et firmamus et testes firmare rogavimus. Sig+num Guifredi levita. S+m Bernardus Guiffredi. S+m Gaucebertus Aventini. S+m Guilelmus Guiffredi. S+ Bernardus levita, qui hec scripsit (...)”. (125). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 2035. Linaje de Udalard, vizconde de Barcelona, casado con Guisla. Documento 1308. “(…) 1076, desembre, 15. El vescomte Udalard i la seva muller Guisla venen a Ramon Dalmau, clergue de Barcelona, un alou, consistent en unes torres i cases amb cort, horts i els arbres que hi ha, situat dins els murs de la ciutat de Barcelona, al costat de les cases i torres de l´ardiaconat de la Santa Creu i Santa Eulàlia, pel preu de 280 mancusos en moneda de Barcelona. (…) In Dei omnipotentis nomine. Ego Udalardus vicecomes et coniux mea Guilla vicecomitissa venditores sumus tibi Raimundo Dalmatii, clerico barchinonensi (…) / (Página 2036) Udalardus comes, s+m Guilla vicecomitissa, nos qui hanc venditionem, fecimus, firmamus et testes firmare rogamus. S+m Guilabertus Udalardus. S+m Berengarii Udalardus. + Bernardus Gaufredi. + S+ Raimundus. + Bernardus archidiachonus. S+m Guilelmus Geriberti. S+m Poncius Guilelmi. S+ Bernardus levite, qui hoc scripsit (...)”. (126). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1635. Los hombres de Vives, obispo de Barcelona. Documento 1036. “(…) 1062, abril, 1. Ermengarda empenyora al bisbe Vives mitja mujada de terra amb la vinya que hi ha plantada, situada al comtat de Barcelona, al Vallès, al terme de Martorelles de Dalt, al lloc que anomenen Terra Alba, i es comprometet a lliurar-li la festa de Sant Feliu vinent cinc aimines, una quartera i un quartà d´ordi. (…) In nomine Domini.Ego Ermengards femina inpinnoratorsum tibi domno Vivane episcopo. (...) Sin+num Ermengards femina, qui ista inpinnoracione fecid et firmavit et testes firmare rogavit. Sin+num Franconi Mironi. Sin+num Ceruz. Sin+num Gelmir. Ierbertus levita (iura) rogitus scripsit (...)”.

127


(127). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 1671. Los hombres de Berenguer, obispo de Barcelona. Documento 1061. “(…) 1064, maig, 22. El bisbe Berenguer i la congregació de canonges de la Santa Creu i Santa Eulàlia de la Seu de Barcelona donen a Mir Ervigi i la seva muller Estefanía una terra amb bosc situada al comtat de Barcelona, al Vallés, al terme de Sant Esteve de Vilanova, a la Rovira, per tal que hi plantin vinyes i donin anualment a la canònica la quarta part de tots els fruits. (…) In Christi nomine. Ego Berengarius, dei gratia episcopus,cum omni congretatione canonicorum Sancte Crucis Sancteque Eulalie Sedis barchinonense (…) / (Página 1672) Berengarius episcopus. S+ Dalmacius sacer. Miro presbiter. S+ Poncii sacriscustus.+ Bernardus archidiachonus. S+ Guilaberti levite. S+ Mironis sacerdotis. S+ Guitardi presbiteri. S+ Mironis presbiteri (...)”. (128). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1786 y 1787. Los hombres de Berenguer, obispo de Barcelona. Documento 1133. “(…) 1067, maig, 17. Berenguer, bisbe de Barcelona, i els canonges de la Seu barcelonina fan donació a Company Tudiscle, levita, d´un solar i els seus casals, situat dins la muralla de la ciutat de Barcelona, al lloc / (Página 1787) anomenat Mont Ràber, a la banda de llevant dins de la porta de la ciutat, amb la condició que faci construir cases per viure-hi, perquè les tingui mentre visqui al servei de la Seu i de la Canònica. Després de la seva mort tornarà tot el que hi hagués edificat a domini de la Canónica. (…) In nomine Domine. Ego Berengarius, barchinonensis Sedis episcopus, et grex cannonicorum eiusdem Sedis universus tibi Compagne Tudiscli levita,pariter in unum, donatores sumus. (...) / (Página 1788) S+ Miro presbiter. Berengarius episcopus. + Bernardus archidiachonus. S Vivas levita adque prepositus ssss. S+ Remundi primiscole. S+ Poncii sacriscuscus. S+ Dalmacius sacer. + Guilelmus subdiacnus. S+ Vivan levite. S+ Poncii levite. S+ Ermengaudus Raimundi iudicis. S+ Reimundi levite, qui et iudicis. S+ Remundi Seniofredi et levite. S+ Guilielmi levite, qui et caputscole. S+ Ermengaudus. S+ Guilaberti levite. S+ Berengarii subdiaconus. S+ Guitardi presbiteri. S+S Stehpanus levite. S+ Mironis sacerdotis. S+ Remundi levite. S+ Dalmacii clerici (...)”. 128


(129). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1827. Los hombres de Berenguer, obispo de Barcelona. Documento 1164. “(…) 1068, març, 9. Berenguer, bisbe de Barcelona, permuta amb Ramon Sunifred i la seva muller Ermengarda els alous que posseïa la Canònica a les parròquies de Santa Agnès de Malanyanes, de Sant Sadurní de la Roca, de Sant Pere de Rubí; al comtat d´Osona, a la parròquia de Santa Eulàlia de riu Merdàs; i al comtat d´Urgell, a Solsona i a Olius. A canvi, rep de Ramon Sunifred i de la seva muller l´alou situat a la parròquia de Sant Vicenç de Sarriá, prop de la vila de Sants, i a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, a Terrers. (…) In nomine Domini. Ego Berengarius, barchinonensis sedis episcopus, et omnis congregatio canonicorum mihi subdita, pariter in unum, comutatores sumus tibi Remundo Seniofredi et uxori tue Ermeniardi femine. (…) / (Página 1828) Berengarius episcopus. + Reimundi, leviteque et iudicis. S+ Poncii sacristanus. S+ Remundi Seniofredi et levite. S+ Dalmacius sacer. + Bernardus levita. + Vivas, levite adque prepositus, sss. S+ Petri presbiteri. + Guilelmus subdiaconus. S+ Oliva levite. S+ Guielmus. S+ Ermengaudi Raimundi iudicis. S+ Poncii levite, qui hoc scripsit (…)”. (130). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1864 y 1865. Los hombres de Berenguer, obispo de Barcelona. Documento 1192. “(…) [1063-1069]. Berenguer, bisbe de Barcelona, amb consentiment dels seus clergues, dóna a la Canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia unes cases situades dins els murs de la ciutat de Barcelona, a tocar de l´església de Sant Miquel, que Guillem Ricard, Jofre, Ramon Bernat, Bonadona o Sança i Ramon tenen per precària, a un cens anual de 10 mancusos, que paguen per Sant Silvestre i Santa Coloma. (…) / (Página 1865) In Dei nomine, ego Berengarius, barchinonensis pontifex (…). + Berengarius, barchinonensis episcopus.S+ Remundi levite (…)”. (131). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 129


2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1890. Los hombres de Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1208. “(…) 1072, gener, 28. Umbert, bisbe de Barcelona, i els seus canonges donen a Sunifred Baruç i a la seva muller Beleca una peça de terra de Sant Miquel de Barcelona, situada a la parròquia de Sant Vicenç de Sarriá, al lloc que anomenen Trull comtal, per tal que hi plantin vinya i a canvi del quart i el delme dels seus fruits. (…) In nomine Domini. Ego Umbertus, gratia Dei episcopus Sedis barchinonensis (…) / (Página 1892) S+ Vivas, levita adque prepositus. Sss Umbertus episcopus +.+ Bernardus archidiaconus. S+ Guitardi presbiteri. S+ Mironis sacerdotis.+ Guilelmus subdiaconus. S+ Ermenardi presbiter. S+ Stephani levite. S+ Bernardus levite. S+m Fulchoni presbiteri, qui hec scripsit (...)”. (132). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1892. Los hombres de Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1209. “(…) 1072, febrer, 8. Umbert, bisbe de Barcelona, dóna a Domnuç Miró i als seus descendents una peça de terra situada al burg de Barcelona, prop de l´església de Sant Cugat, per una entrada de 2 unces d´or i un cens anual de dos porcs de 2 mancusos d´or de preu que s´hauran de pagar per la festivitat de Sant Feliu, el primer dia d´agost. (…) In sempiterni regis nomine. Ego Umbertus, gratia Dei episcopus barchinonensis, una cum omni congregacione clericorum mihi subdita donatores sumus tibi Donucius Mironi. (...) / (Página 1893) Umbertus episcopus +. + Bernardus archidiachonus. S+ Berengarii subdiaconi. Sig+num Bonefilii presbiter. S+ Remundi Seniofredi levita. S+ Remundi Bernardi, primicheriii. S+ Reimundi levite, qui et iudicis. S+ Dalmacius sacer.+ Guilelmus subdiaconus. S+ Guilaberti levite. S+ Stephanus levite. S+ Ermenardi presbiter. S+ Petri presbiteri. S+ Vivas, levita adque presitus, ssss. S+ Reimundi levite. S+ Guilelmus levite. S+ Ermengaudi Raimundi, iudicis. S+ Vivani levite. S+ Miro presbiter. S+ Rimundus presbiter. S+ Guitardi presbiteri. S+ Remundi Dalmatii. S+ Mironi levita. S+ Guilelmi levite, qui et capudcole. S+ Bomparus presbiter. S+ Aluvinus sacer, qui hoc scripsit (...)”. (133). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1893 y 1894. Los hombres de 130


Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1210. “(…) 1072, febrer, 23. Umbert, bisbe de Barcelona, i Vivà, prepòsit de la Canònica de la Santa Creu, i els canonges de la Seu fan donació a favor de Salomó/ (Página 1894) Miró de dues mujades de terra erma situades al territori de Barcelona, al lloc anomenat Montjuïc, prop d´on viu Bonisac, que tenen perla Canònica, per tal que hi planti vinya durant els set anys vinents a canvi del quart i el delme anual de totos els fruits que aquesta produeixi. (…) In Dei nomine. Ego Umbertus, gratia Dei episcopus barchinonensis, et Vivanus, prepositus Chanonice Sancte Crucis (…) / (Página 1895) Umbertus episcopus +. S+ Vivas, levita adque prepositus, S+ Poncii sacriscustus. S+ Mironis sacerdotis. S+ Arluvinus sacer, qui hoc scripsi (...)”. (134). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1903 y 1904. Los hombres de Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1218. “(…) 1072, maig, 25. Umbert, bisbe de Barcelona, dóna a Ramon Sendred un alou al territori de Barcelona, a la parròquia de Sant Joan, a Santa Maria de Cornellà. (…) / (Página 1904). In nomine Domini. Ego Umbertus, gratia Dei barchinonensis episcopus (…) S+ Berengarii subdianconi. S+ Vivas, levita absque prepositus. Ssss Umbertus episcopus +. S+ Dalmacii clerici. S+ Ugonis Guillemi subdiaconi. + Bernardus archidiachonus. S+ Guilelmi, levite, qui / (Página 1905) et capudscole. S+ Vivani, levite. S+ Mironis sacerdotis. S+ Bernardus Ermengaudi. S+ Reimundus Guilelmi subdiaconi.S+ Stefanus levite. S+R Rimundi levite. S+ Guillemus subdiaconus. S+ Reimundi levite. S+ Reimundi levite, qui et iudicis. S+ Dalmacius sacer. S+ Miro presbiter. S+ Stefani levite. S+ Poncii levite. S+ Poncii sacriscustus S+ Guilaberti levite. S+ Ardenchus, clericus, qui hoc scripsit (...)”. (135). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1905 y 1906. Los hombres de Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1219. “(…) 1072, juny, 5. El bisbe Umbert de Barcelona i els seus canonges venen a Berenguer Adroer una terra situada al territori de Barcelona, al lloc anomenat Trullols, pel preu de 160 mancusos d´or puríssim de moneda de Barcelona. (…) Hac igitur ego Umbertus auctoritate fultus, superno favente numine barchinonensis Sedis episcopus, ac si immeritus, et cunctus canonicorum 131


eiusdem Sedis conventus, mihi Deo propicio in eadem sede subditus, pariter in unum, tibi Berengario Atroarii venditores sumus. (…) / (Página 1906) Umbertus episcopus +, s+ Riculfi levite, s+ Ugonis Guilielmi subdiaconi, s+ Dalmatius sacer, s+ Miro presbiter, s+ Renardi clerici, s+ Oliva levite, s+ Reimundus Guilielmi subdiaconi, s+ Bernardus Ermengaudi levite, s+ Miro levita, s+ Stephani levite, s+ Bonefilius sacer, s+ Poncii sacriscustus, s+ Guilaberti levite, + Guilelmus levita, s+ Ermenardi presbiter, s+ Mironis sacedotis, isti omnes hanc venditionem fecerunt et subscripserunt atque signis solitis roborare studuerunt et testibus eam dirmari rogaverunt. S+ Durando Blandrici. S+ Guiribertus Guimenini. S+ Poncii Recusindi. S+ Guielmi Atonis. S+ Mironis Donucii subdiaconi, qui hoc scripsit (…)”. (136). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1952 y 1953. Los hombres de Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1254. “(…) 1074, març, 6. Umbert, bisbe de Barcelona, i el col.legi de canonges donen a Adalbert i la seva muller Livol una vinya situada al comtat de Barcelona, al Vallès, al territori de Samalús, amb el pagament anual d´una quarta part dels fruits. (…) In nomine Domini. Ego Umbertus, gratia Dei barchinonensis Sancte Sedis episcopus, una cum collegio canonicorum meorum donatores sumus vobis Adalbert et uxori tue Livol et posteritati vestre. (...) / (Página 1953) Umbertus episcopus +, s + Ugonis Guilelmi subdiachoni, s+ Remundi Seniofredi levita, s+ Stephanus levite, s+ Vivas levita, s+ num Poncii levite, s+ Dalmacius sacer, s+ num Bonefilius sacer, s+ num Guilelmi levite, qui et capodcole (...)”. (137). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1953 y 1954. Los hombres de Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1255. “(…) 1074, març, 8. Umbert, bisbe de Barcelona, juntament amb Vivà i el col.legi de canonges de la Seu, dòna a Guillem Guifré una terra perquè hi planti vinya, situada al territori de Barcelona, a la parròquia de Sant Vicenç, al lloc de Bederrida. (…) / (Página 1954) In nomine Domini. Ego Umbertus, gratia Dei Barchinonensis episcopus, una cum Vivano prepositus, simili modo cum caterva kanonici eiusdem deis, donatores sumus tibi Guilielmus, Guifredi proles, et posteritati tue vel progenie. (...) Umbertus episcopus.+ Bernardus archidiaconus, S+ Oliva levite, S+ Poncii sacricustus, S+

132


Dalmacius sacer, s+ Guilelmi levite, qui et caputscole. S+ Guilaberti levite. S+ Arluvinus sacer, qui hoc scripsit (...)”. (138). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1955. Los hombres de Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1256. “(…) 1074, març, 17. El bisbe Umbert i els canonges de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona i l´abat Andreu i els monjos del monestir de San Cugat venen a Arnau Geribert unes terres, cultivades i ermes, amb les trilles, els arbres i ceps que hi ha, recs, cap-recs i hortes, situades al comtat de Barcelona, al Vallès, al lloc anomenat Llerona, al terme del Pi, a la Riera, i al de Mugal, pel preu de 35 mancusos de moneda de Barcelona, que havien estat taxades pel jutge Ramon i altres, car eren tingudes pels venedors a causa de la deixa testamentària que els féu Tedball per un deute de deu sesters d´ordi, una mitgera de forment i 10 mancusos d´or en moneda de Barcelona, que havien contret amb ell Pere Amalric, la seva filla Ponça, la seva muller Alba, Tedball Albert i la seva muller Malencia, per raó del qual el donador tenia aquestes terres en penyora. (…) In nomine Domini. Ego Umbertus episcopus cum cuncta congregatione Sancte Crucis, una cum domno Andrea, abbate cenobii beati Cucuphatis, cunctaque monachorum caterva sibi subdita, pariter in unum, (…) / (1957) Umbertus episcopus +. S Vivas, levita atque prepositus. S+ Guilelmi levita. S+ Berengarii subdiachoni. Andreas abba. + Frater Dalmatius. Raimundus monachus. Remundus monachus. Gerbertus monachus. S+ Ugonis Guilelmi, subdiachoni. S+ Remundi Seniofredi, et levite. S+ Guilelmus levite, qui et caput scole. S+ Bonefilius sacer. S+ Reimundi levite. S+ Dalmacius sacer. S+ Oliva levita. S+ Raimundi levite, qui et iudicis. S+ Poncii sacricustos. S+ Poncii levite, qui hoc scripsit (...)”. (139). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1958. Los hombres de Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1258. “(…) 1074, abril, 14. Umbert, bisbe de Barcelona, juntament amb Ponç, sagristà de la Seu, i la resta de canonges, donen en carta precària a Martí, prevere, i a Guisball diverses peces de terra, conreades i ermes, perquè les treballin, situades al territori de Barcelona, a Banyols, no molt lluny de la torre d´Emma, a condició que han donar al sagristà i als seus successors la tasca i el delme dels fruits. (…) in nomine Domini, ego Umbertus, gratia Dei barchinonensis episcopus, una cum Poncius, sacricustus Sancte Sedis prelocute urbis, 133


(…) / (Página 1959) Umbertus episcopus +. s+ Poncii sacriscustus, nos qui hanc donacionem fecimus et firmavimus et testes firmare rogavimus. S+ Ugonis Guilielmi, subdiaconi.S+ Stephanus levite. S+ Reimundi levite, que et iudicis S. S+ Guitardus levita. S+ Bernardus levite. S Reimundi levite. S+ Remundi Seniofredi, levita. S+ Guilaberti levite. S+ Poncii levite. S+ Ermenardi presbiter.+ Vivas, levita adque prepositus, sss. S+Miro presbiter. S+ Guilielmi levite, que et caputscole. + Bernardus archidiaconus. S+ Dalmacius sacer. S+ Stephani levite. S+ Reimundi levite. S+ Bonefilius sacer. S+ Berengarii Reimundi. S+ Arluvinus sacer, qui hoc scripsit (...)”. (140). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1975 y 1976. Los hombres de Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1271. “(…) 1075, febrer, 27. Umbert, bisbe de Barcelona, i els seus canonges fan donació a precària a Pere Gotmar, la seva muller Aissulina i als seus descendents de dues mujades i mitja de terra per plantar-hi vinya, situada al territori de Barcelona, al lloc anomenat Bederrida, al trullar, perquè la tinguin durant set anys, a canvi d´un cens de la quarta part i la dècima. (…) In sempiterni regis nomine. Ego Umbertus, gratia Dei episcopus barchinonensis, una cum caterva Kanonicorum Sedis barchinonensis / (Página 1976) donatores sumus tibi Petro Gundemari et uxori tue Eiculina (...) Umbertus episcopuss. S+ Vivas, levita atque prepositus. S+ Reimundi levite. S+ Poncii sacricustos. S+ Petrus presbiter. S+ Guilaberti levite. Bernardus archidiachonus. S+ Remundi Seniofredi levita. S+ S Arluvinus sacer, qui hoc scripsit (...)”. (141). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum IV. Diplomataris 40. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralIV-2006.pdf Página 1991 y 1992. Los hombres de Umbert, obispo de Barcelona. Documento 1282. “(…) 1075, juliol, 31. El bisbe Umbert i la resta de clergues de la Seu de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona donen a Geribert Guitard uns alous consistents en cases, terres, vinyes, arbres de diverses classes i un molí, situats al comtat de Barcelona, als llocs anomenats Granollers, Canovelles, Banyols i Cornellà, per tal que els posseeixi mentre visqui i a canvi de la tasca anual dels seus fruits. (…) / (Página 1992) In Dei nomine. Ego Umbertus, gratia Dei episcopus barchinonensis pontifex, pariter cum omni caterva clericorum Sancte Crucis Sancteque Eulalie donatores sumus tibi Heriberto Guitardi. (...)”. 134


(142). FERRER I GODOY, Joan. “Diplomatari del Monestir de Sant Joan de les Abadesses (995-1273)”. Diplomataris, 43. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.DIPLOMATARISTJOAN.pdf Página 64. Linaje de Ramon Bernat de Guàrdia. Documento 27. “(…) 1048, juliol, 6. Execució testamentària. Ramon Bernat de Guàrdia,Ponç Ponç, Gerberga, Adalbert Guillem, Oliba Guisad, Eibrí Juscafred, Guillem Armand i Isarn Bernat, marmessors de Reinald Bonfill, lliuren al monestir de San Joan de les Abadesses el mas Puigmal, on vivia Vidal, i el mas Rovira, on vivia Sunyer, ambdós masos situats al comtat de Ripoll i a la parròquia de Sant Martí de Puigmal. (…) In nomini Domini.Hos Raimundus Bernardi de Guardia et Poncius Poncii et Girberga femina et Adalbertus Guillemi et Olibanus Guisadi et Eibrinus Iuschafredi et Guilielmus Ardmandi et Isarnus Bernardi, qui sumus elemosinarii vel manumissores condam Reinardus Bonifilii. (…) / (Página 65) Sig+nunm Reimundus Bernardi. Sig+num Poncius Poncii. Sig+num Girberga femina. Sig+num Adalbertus Guilielm. Sig+num Olibanus Guisadi. Sig+num Eibrinus Iuschafredi. Sig+num Guilielmus Ardmandi. Sig+num Isarnus Bernardi qui hanc scripturam tradiciones vel consignaciones fieri iussimus et testibus firmare rogavimus. Sig+num Guilielmus Senifredi. Sig+num Petri Miri. Sig+num Petri Filioli. Ermengaudus sacer, qui hanc scripturam tradicionis vel consignacionis scripsit die (senyal) et anno quo supra (...)”. (143). FRANQUESA GASOL, Juan. “Anales de Cervera”. Cervera. 1891. www.anales_de_cervera3.pdf Página 46. Hugo Dalmau de Cervera: año 1071. “(…) en las primeras Cortes celebradas en Barcelona (1071) bajo la presidencia del referido Berenguer el Viejo en las que se hicieron los Usatges, entre los vocales seglares y magnates todos de la tierra o estados de Barcelona, vemos figurar a Hugo Dalmao de Cervera (…)”. (144). LAGARDA MATA, Ferrán. “Vikings a Menorca. Les ràtzies dels “homes del Hord” a les Balears”. Zaragoza. Ferrán Lagarda Editor. 2008. Página 12. “(…) El normand Robert d´Hateuville (Altavilla), àlies Robert Guiscardo (és a dir, Robert l´Ardit), recoltzat pel Papa Micolau II (10591061), que l´anomena “per la Gràcia de Déu i de Sant Pere, duc d´Apúlia i de Calabria i, amb l´ajuda dels dos, futur duc de Sicilia”, després d´apoderarse de les ciutats bizantines de Reggio i Squillace (1059) passà a aquesta illa i es fa amb la ciutat de Messina (1061). De tota manera, després de l´èxit inicial la reconquista s´allargaria fins al 1091, quan capitularia fins i tot l´illa de Malta, mort ja Robert el 1085, però prosseguides les operacions pel seu germà Ruggero (c. 1034-1101), el Gram Comte, que va iniciar una campanya decisiva el maig del 1086.(…) Robert Guiscardo havia nascut el 1015 (…)”. (145). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 147. Ramón Folc, vizconde de Cardona. “(…) Entre circa 1053 y el 4 de 135


junio de 1057 el hijo de Guisla, vizcondesa de Cardona, Ramón [Folc], vizconde de Cardona desde 1040, se mantenía fiel a la abuela del conde Ramón [Berenguer I] en todas aquellas posesiones del condado de Girona que él había recibido de Ermesèn: “(…) exceptus ipsum honores quam ego teneo in comitatu Gerundensem per Ermessindem (…)” (559). También situaremos en ese espacio de tiempo el nuevo iuro ego que el mismo protagonista, Ramón [Folc], vizconde de cardona, realizó a favor ahora de Ramón [Berenguer I] y donde vuelve a insistir en exluir del juramento todas aquellas propiedades que él tenía en tierras de Girona gracias a Ermesèn (560) (…)”. Página 147. Cita (560). “(…) Doc. 172 del apéndice documental: “(…) exceptus ipso honore quem teneo in Gerundensi comitatu per Ermessendem, comitissam (…)”. (146). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 228 y 229. Linaje de Ermesenda, casada con Ramon, vizcondes. Documento 207. “(…) 1061, agost.15. Donació. Ramon, vescomte, i la vescomtessa Ermessenda donen a Otó una possessió anomenada d´en Brui. / (Página 229) Donación hecha por Raymundo bisconde y Ermecinda su consorte a favor de Oton de cierta pocession llamana den Bruy, ante Pedro sacerdo, a los 15 agosto del año segundo del reynado de Filipo (...)”. (147). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 258. Linaje de Ramon, vizconde de Cardona. Documento 238. “(…) 1065-1066, abril, 27. “(…) Permuta. Ramon Sunifred i la seva dona Ermengarda permuten un alou al castell de Mirambell, anomenat Torre de Vidal Triter, amb Ramon, vescomte de Cardona, a canvi d´una peça situada al terme de Calonge, al lloc anomenat Enfesta. (…) Als 27 abril 1065. Ramon Saniofredo y sa muller permutaren ab Ramon, visconde de Cardona, un alou en lo castell de Mirambell, dit Torra de Vidal Triter. Que affronta a orient ab lo terme del castell de Calaff y va fins al terme de la Guàrdia Pelosa; a mitgdie ab lo terme de Guàrdia Pelosa y va fins al de Pujalt; a ponent ab lo terme de Cunill y va fins a Pujalt; y a tremuntana ab lo terme de Cunill y va fins al terme de Castellfollit. Y después affronta / (Página 259) separadas varias pessas compresas dins ditas affrontacions. Y dit vizconde donà eb cambi una pessa tenia en lo terme de Calonge y lloch dit Enfesta, y altres cosas que se expresan en dit acte. Se troba també en lo llibre de Mirambell foleo 25 (…)”. (148). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 269. Linaje de Ramon Folc, vizconde de Cardona. Documento 252. “(…) 1071, març, 9. Permuta. 136


Isarn i la seva muller permuten amb Ramon Folc, vescomte, dos masos a la parròquia de Savassona, als llocs anomenats Fussimanya i Garriga, a canvi d´un alou situat a Sant Andreu del Palomar, a Barcelona. “(…) Als 9 mars de 1071. En poder de Arrubisi, sacerdot. Isarno y sa muller permutaren ab Ramon Folco, biscompte. Ab la qual donà a dit biscompte dos masos ab sas terras que tenia en la parròquia de Savasona, en los llochs dit Fussimaña y Garriga. Y lo dit bisconde li donà un alou que tenia en Sant Andreu de Palomar, territori de Barcelona. (…)”. (149). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 280 y 281. Linaje de Ramon, vizconde (¿de Cardona?). Documento 264. “(…) 1074, abril, 21. Donació. Ramon, vescomte, dóna a Arnau Guifré unes terres al castell de Tagamanent i el delme de la parròquia. (…) / (Página 281) Als 21 abril 1074. Ramon, bisconde, donà a Arnau Guifredo unas terras en lo castell de Tagamanent y las decimas que rebia en dita parròquia (…)”. (150). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 151. Muerte de Pere Roger, obispo de Gerona. “(…) Entre el mes de agosto de 1051, fecha del traspaso de Pere Roger, obispo de Girona, y el 1 de marzo de 1058, día en el que falleció la condesa, debe situarse este documento donde Ermesèn restauraba todas las iglesias y feudos que ella poseía en el obispado de Girona a Berenguer, obispo de dicha sede, sucesor del anterior prelado, Pere Roger de Carcasona, hermano de la condesa Ermesèn (577) (…)”. Página 152. Cita (577). “(…) Doc. 167 del apéndice documental (…)”.

137


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.