“requereix el rescat dels desitjos col·lectius, emesos pels somnis socials, abans que s’enfonsin en l’inconscient com a oblidats”4. Així, l’abandó de la idea de futur, o utopia, no ha de confondre’s amb la pèrdua, o l’oblit, de les situacions i les circumstàncies que exigiren una vegada que es dugués a terme. Harmonitzar amb l’esgotament pressuposa que acceptam el fracàs i tot el que queda del succeït. Conté una adreça tant cap al ja no i l’encara no del temps. És precisament des de la precarietat i el sofriment que, en aquest moment, no hi ha espai per a promeses noves que hagin de ser pensades sobre l’illa o, més ben dit, de les illes; totes les utopies passades que varen romandre ou (sense) topos (lloc) i que varen perdre els seus ideals en el vast horitzó. Per això, de regreso a la isla, suposa pensar el present de manera crítica davant si mateix i, després, un intent de comprendre la utopia contemporània, rescatant el passat per a poder vèncer les categories que tenim actualment a la nostra disposició. És un intent que, més que renovar utopies per a pensar el futur, obliga a rendir-nos davant un present i actuar des d’aquest. És en aquest enteniment de la utopia en el qual no hi ha futur, perquè no es necessita un futur. Qualsevol demanda troba la seva correcta realització en el present. Navegar en un món sense utopia significa no trobar-se en una eterna cerca de l’illa, sinó teixir rutes on les possibilitats puguin aconseguir la seva realització ara. CECI N’EST PAS UNE UTOPIE GUILLERMO ROZ Está demostrado que las cosas no pueden ser de otro modo; porque todo está hecho para un fin y todo es necesariamente bueno hasta llegar a ese fin. […] aquellos que dijeron que todo está bien se equivocaron; debían decir que todo es perfecto. Voltaire1
Ha passat prou temps des que utopia s’encunya com a terme per a definir una idea que ha estat concebuda tantes vegades com la imaginació fa possible, amb les petites variacions que suposa cada condició espaciotemporal, cada procés intel· lectiu, cada aspiració ja col·lectiva o individual. Dos mil·lennis han transcorregut, doncs, del seu fracàs i, malgrat tot, això no ha impedit, en cap concepte, continuar alimentant la ficció d’una fantasia en la qual l’idil·li adquireix noms, llocs, identitats, llenguatges, cultures, sensacions i tradicions; romanços que es perden en la costa d’una illa indefugible a la distància. És fàcil extraviar-se en la seductora natura de les possibilitats, prescindir dels antecedents que avui sostenen el terra d’un present que no pot fer res més que deixar insatisfet el desig d’una altra cosa, qualsevol, però millor que aquesta; Perfectible? Tal vegada, però el lloc que deixa per als ideals sembla inexistent, com la mateixa illa d’utopia. Escenaris utòpics, a la seva manera, han estat formulats, defensats i perseguits per il·lustres personatges en la història de les civilitzacions, antigues i modernes, de manera que cadascun d’aquests ha encarat presents discordants i imperfectes que 68
han servit de primera matèria per al plantejament d’una societat universalment satisfactòria. Aquests casos poden rastrejar-se des del començament del temps, identificant-ne al seu pas els denominadors comuns que configuren la imatge generalitzada del que és considerat en major o menor mesurada l’ideari de perfecció. És el cas de Plató, el qual en la seva cerca de la ciutat perfecta en els compendis de la República va acabar per defensar una idea avui castigada per la seva tendència de rampant aristocràtica. És el cas d’aquesta civilització occidental, que s’enfronta als obstacles del que al seu moment semblava la idea més ben assolida del raonament il·lustrat —el mateix que va encendre la metxa de la Revolució Francesa— i va instaurar amb si l’època moderna del poder de la gent, durament criticat pel filòsof socràtic. Avui, la utopia de la democràcia ha fracassat. Durant el segle xviii, segle de les llums i de la raó, el projecte emprès pels enciclopedistes va trobar un agafador en el paradigma de la conservació juntament amb la divulgació de coneixement. El poder unificat de la informació projectava una societat en la qual les simples opinions de la majoria —simples impressions sense fonament ni valor transcendental, en paraules de Plató— posseïen el potencial de convertir-se en fonaments per a la construcció d’un futur pròsper on imperava la saviesa. En l’actualitat, la massificació del coneixement ha conduït a la histèria col·lectiva, on els diminuts cops d’ull d’una possible veritat adquireixen tants matisos, tants enfocaments, que objectivament és impossible distingir el que és autèntic del que no ho és, i es crea un monstre inaprehensible que es desplaça entre el món real i el món virtual deixant al seu pas un rastre de res, llevat de confusió. La utopia del coneixement ha fracassat. Donar crèdit que el món, entès com a producte de l’ésser humà, és un ens revestit de contradiccions sembla una realització senzilla. Això no obstant, resulta impossible en el sentit que la imbatible necessitat d’explicar el que esdevé, d’aspirar a una altra cosa, s’apodera absolutament de la psique per a produir escenaris imaginaris que redueixen, per bé i per mal, la realitat a un pla simulacre, una perpètua distopia llançant infinits ‘hauria’ i ‘si no fos’. Quan el fictici professor de metafísica teologocosmolonigologia Pangloss ensenyava al jove i innocent Candido que aquest era el millor dels mons possibles, el pupil no podia fer altra cosa que reaccionar-hi amb sorpresa i felicitat, fins i tot quan l’adversitat no deixava espai per a constatar que, de fet, així era. Però, a què es referia el mestre? Què és el que intentava explicar des d’aquell alturó determinista? En poques paraules, atès que aquest és l’únic món que es té, es coneix i es construeix —l’únic intent d’un exercici sense pràctica—, només així es com pot ser i res més. I com Candido, demanam amb inconforme curiositat quan no podem explicar el caos en el qual ens trobam: Què és el que en diria el mestre Pangloss? Potser seria diferent? Ha passat prou temps des que Utopia i, això no obstant, és tan vigent com qualsevol idea contemporània. Tornar a