El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment –incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic–i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec publics.

© 2001 Manuel Llanas i Pont

© 2001 per la present edició Gremi d’Editors de Catalunya València, 279 - 08017 Barcelona

Creació portada i maquetació interior: Carmen Olivares

Coordinació, realització i producció: KOSMOS S.L.

ISBN: 84-932300-0-6

D.L.: B-41331-2001

Primera edició: Novembre 2001

Presentació

La història del llibre i de l’edició constitueixen un capítol imprescindible de la història de la cultura. Aquesta realitat ha estat i és en general desatesa des de l’àmbit acadèmic nostre, que, per començar, no ha determinat una àrea de coneixement que se n’ocupi de forma específica. De fet, tant les filologies com diferents disciplines històriques han contribuït a fer visibles algunes fites d’un panorama encara per descobrir. Temps enrere hi contribuïen també els estudis de bibliologia i les memòries de final de carrera de l’antiga Escola de Bibliotecàries; avui però, les diplomatures en Biblioteconomia i Documentació que l’han substituïda compten amb uns plans d’estudis que, reflex de les tendències actuals de la professió, disten molt d’estar presidits pels principis culturalistes inspiradors dels inicis de la titulació. Tot plegat desemboca en una manca crònica de monografies sobre el teixit editorial, que, per tant, rep un tractament subaltern i desigual dins les grans obres de síntesi o de referència.

La importància i la urgència d’aquest tema d’estudi se m’han anat imposant en el curs dels darrers tres o quatre anys, al compàs de l’activitat d’un grup de recerca de la Universitat de Vic que coordino i que treballa, a grans trets, al voltant de les relacions entre traducció i edició a la Catalunya contemporània. Les visites

a la biblioteca Bergnes de las Casas, avui integrada dins la Biblioteca de Catalunya, m’han anat familiaritzant amb uns fons documentals (majoritàriament, catàlegs editorials) molt poc explotats. Un bon dia vaig saber que la idea de reunir aquells catàlegs havia partit d’August Matons, secretari d’un parell d’organismes oficials vinculats amb el llibre. Doncs bé: les vegades que he beneït la memòria del senyor Matons no tenen ni fi ni compte. Sense aquella iniciativa, avui amb prou feines sabríem per on abordar l’estudi del fenomen editorial. Perquè del magre coneixement que en tenim bona part de culpa recau en les editorials mateixes. Fa ben pocs mesos, saltava als diaris la notícia que una part dels papers de la Montaner y Simón (autògrafs d’escriptors inclosos) l’havia rescatada de cal drapaire un ciutadà benemèrit. Era un ciutadà proveït de la sensibilitat cultural que no havia tingut ningú dels que van liquidar l’editorial. I si fets tan deplorables com aquest es constaten quan girem els ulls al passat, què ens reserva el present, tan receptiu en aparença a la conservació del patrimoni cultural? Quantes de les editorials avui actives disposen d’un arxiu mitjanament nodrit i consultable? Quantes s’han preocupat d’escriure la pròpia història o de preservar documents perquè algú algun dia pugui escriure-la? Les vegades que he tingut ocasió de fer preguntes com aquestes a responsables d’editorials les respostes han resultat gairebé sempre descoratjadores. Ateses totes aquestes circumstàncies, era fatal que a la proposta del Gremi d’Editors de Catalunya no li costés gens de seduir-me. Es tracta d’elaborar, a tres anys vista, una aproximació històrica a l’edició catalana, una mise au point del que se’n sap, enriquida amb tot allò que una recerca tan limitada en el temps pugui aportarhi. Per al projecte, que ha d’estar enllestit per part meva a mitjan

2004, compto amb l’auxili d’uns quants col·laboradors. I necessitaria disposar de la informació que em pugui facilitar sobre editorials actuals o desaparegudes tothom qui en conservi o en conegui. Ens trobem amb la paradoxa que tenim més notícies de l’edició antiga, començant per la incunable, que no pas de la del segle XX, per estudiar la qual cal recórrer a documentació particular –si n’hi ha– i a la memòria de testimonis que han fundat o dirigit editorials o hi han treballat. Són aquestes informacions, escrites i orals, les que goso reclamar des d’aquí, alhora que aprofito l’avinentesa per agrair per escrit les ja rebudes.

Dins aquest context, la present aportació no aspira a res més que a oferir un tast del projecte tot just descrit a través de vint-i-vuit aproximacions. El lector trobarà que hi alternen, sempre descabdellats de forma més aviat esquemàtica, temes amplis i substantius al costat d’altres més concrets i adjectius. Més que a una tria feta segons criteris o preferències personals, la presència d’uns temes o l’omissió d’uns altres ha obeït sovint a les informacions obtingudes de la bibliografia consultada. Una bibliografia, per cert, que, després de donar-hi moltes voltes, he decidit de no consignar. I de reservar-la, doncs, per a l’obra més extensa i ambiciosa en què ja he començat a treballar. Vull fer constar finalment l’ajuda que m’han brindat aquests darrers mesos, buidant el contingut textual i gràfic de llibres i publicacions periòdiques, Mariana Benito i Elisenda Berge, no fa gaire estudiantes i a hores d’ara ja titulades.

Manuel Llanas Juliol de 2001

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Pròleg

Com més anys hom arrossega rere seu, més sovint se sent requerit a col·laborar en diferents, i diverses, empreses editorials.

El centenari del Centre de la Propietat Intel·lectual, creat a Barcelona l’any 1900, fou l’ocasió que l’any passat se’m demanés el discurs commemoratiu de la Cambra del Llibre de Catalunya, que n’és l’hereu més que fiduciari.

Ara, no és la inclusió, el 1801, dels cartaires i naipers en el Gremi de Llibreters, al qual donà una integració més completa, el que ha mogut el Gremi d’Editors de Catalunya –l’un dels components de l’esmentada Cambra– a preparar una llaminera i completa Història de l’edició a Catalunya, talment com el Gremi de Llibreters, abans del 1953, demanà al cap de l’Arxiu de Protocols, Josep M. Madurell i Marimon, i a l’historiador més preclar de la nostra literatura i de la nostra cultura, Jordi Rubió i Balaguer, de preparar un volum commemoratiu de la creació definitiva i estatutària del Gremi de Llibreters per Carles V el 1553.

Aquest fou l’origen del tofut volum Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553), dels dos autors suara esmentats, amb documents pacientment percaçats pel primer i sàviament comentats pel segon. El pare Dom Anselm M. Albareda,

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

aleshores prefecte de la Biblioteca Apostòlica Vaticana, i també jo, radicat igualment a Roma, en rebérem dos dels primers exemplars. I recordo que el pare Albareda el tingué, durant algunes setmanes, damunt la seva taula de treball a la Vaticana, i comentava amb els seus visitants plurinacionals que ben poques altres ciutats europees posseïen un corpus documental de parions interès i importància.

A remarcar que el títol d’aquella obra no incloïa explícitament les edicions, ans tan solament l’estampació i el comerç del llibre.

Però és a través d’aquells documents, i sobretot dels seus doctes comentaris, que hom s’adonava tot d’una que també les edicions hi eren incloses. Només que, de moment, i durant molt de temps, els editors solien ésser els mateixos llibreters, o els mateixos impressors, juntament, de tant en tant, amb alguns veritables editors, que arriscaven llurs petits capitals en la confecció i en la venda dels llibres. Algunes vegades eren els mateixos autors dels llibres, però més sovint eren gent de la menestralia, de la mitjana noblesa, del baix clergat, els qui s’arriscaven a la indústria, o preindústria, del llibre.

Si un pròleg pogués dur un subtítol explicatiu, el d’aquest hauria de dir: Pròleg a un llibre-programa per a una obra programada. Car n’hi ha prou de resseguir-ne l’índex per a capir que es tracta de la programació d’un llibre col·lectiu, força ampli, de temàtica variada, no tota ben sistematitzada encara, i que abraçarà tres volums.

No se’ns diu per què se n’ha fixat la data d’aparició el 2004. Però fóra certament molt escaient que vingués a coincidir amb el Fòrum internacional de les Cultures, a celebrar-se a Barcelona dintre un trienni exacte.

No és que els llibres ens donin tota la cultura d’un poble, però sí una part molt essencial, en la qual, a més a més, les restants facetes de tota la cultura es reflecteixen, es propaguen, es divulguen, i hi troben suport.

És ben possible, i àdhuc molt probable, que personalment no arribi a veure el llibre ací tan acuradament programat ni a gaudir-ne. Però ja la sola seva programació és un goig present, i ho serà ja des d’ara, per a tots els seus lectors.

Crec, doncs, que ja podem felicitar-nos-en, i felicitar igualment, i més encara, l’autor d’aquest bell i arrodonit llibre-programa, i tots els seus futurs col·laboradors.

A tots ells, grans mercès a l’avançada.

Miquel Batllori

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

L’època incunable

ins al 1500 s’instal·len impremtes a Barcelona (1475), a Tortosa (1477),a Lleida (1479), a Girona (1483), a Tarragona (1484) i a Montserrat (1499). Si del territori del Principat passem al dels actuals Països Catalans, hem d’afegir a la nòmina València (1474 i, doncs, la ciutat pionera), Valldemossa (1485) i Perpinyà (1500), i Saragossa (1475) si ampliem la perspectiva a l’antiga Corona d’Aragó.

En els nou indrets de llengua catalana s’hi imprimeix un total estimat de 258 obres, de les quals 135 en llatí (un 51%), 117 en català i 6 en castellà. Dins el conjunt d’Europa són xifres molt modestes, amb percentatges, a més, esbiaixats, perquè en la mateixa època la impremta europea difon un 77% dels llibres en llatí, un 22% en llengües vulgars i un 1% en grec i en hebreu, magnituds que revelen una producció molt decantada a les obres en la llengua sàvia, les úniques sense fronteres lingüístiques i, doncs, les úniques exportables. Se sap, per citar un cas potser extrem,

Caplletra de pàgina de Flos Sanctorum romançat. Barcelona, Joan Rosembach, 1492

Phocas. De principalibus orationis pantibus. Barcelona, Pere Posa, 1488

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Francesc Eiximenis. Llibre de les dones. Barcelona, Joan Rosembach, 1495 i detall

que la impremta veneciana exportava les 4/5 parts del que produïa. Per contrast, a casa nostra es tendeix al consum interior. Segons el doctor Jordi Rubió, els nostres impressors de l’etapa incunable no s’arrisquen a muntar grans empreses d’edició i s’acontenten amb el guany fàcil del llibre importat en llatí (religiós, jurídic i escolar) i del local en català (popular, literari i també jurídic). Van ser uns bons comerciants, però uns industrials porucs. Per torna, la impremta barcelonina no disposa d’institucions culturals que l’emparin o li facin costat. L’Estudi General de Barcelona, per exemple, gelós dels seus privilegis i a diferència, posem per cas, de la universitat de Salamanca, s’hi va girar sempre d’esquena. Val a afegir, però, que a escala peninsular el panorama no és pas més falaguer. Així, a la resta de la península Ibèrica hi treballen 46 impremtes en 21 localitats, amb una producció aproximada de 650 obres. Res a veure, ni de bon tros, amb les 500 impremtes italianes, les 200 alemanyes o les 160 de França.

Sí que ens assemblem a Europa, en canvi, en els tiratges (entre 400 i 500 de mitjana, amb uns mínims de 100 i uns màxims de 2.000), i en l’origen dels impressors, la gran majoria alemanys, fins al punt que a Barcelona al segle XV només hi trobem tres impressors catalans: Pere Posa, Pere Miquel i Gabriel Pou. Al costat seu sovintegen els noms d’Enric Botel, Joan Planck, Joan Rosembach, Jordi von Holtz i Nicolau Spindeler, professionals nòmades que retrobem en una colla de ciutats, en solitari o associats amb altres col·legues. Tots ells fan d’impressors i d’editors i algun fins i tot regenta

una llibreria, per bé que l’ofici de llibreter, amb llarga tradició prèvia, no arriba mai a confondre’s com els dos primers.

Si el primer llibre imprès conegut en català són les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria, aparegut a València el 1474, el primer imprès en català a Catalunya és una traducció (el Regiment de prínceps, d’Egidio Colonna). De manera semblant, la Suma d’art d’aritmètica, impresa a Barcelona el 1482, és el primer llibre de matemàtiques publicat a la península Ibèrica. Per bé que el llibre imprès va rebaixar el preu del manuscrit entre una cinquena i una vuitena part, continuava sent en general un producte car. L’element més costós en l’elaboració del llibre era el paper, superior a la impressió mateixa. I el preu de venda era

Pàgina de la Suma d’art d’aritmètica (Barcelona, Pere Posa, 1482), de Francesc de Santcliment, la primera obra de matemàtiques impresa a la península Ibèrica

A l’esquerra, detall d’una altra pàgina

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Tipus de Flos Sanctorum romançat. Barcelona, Joan Rosembach, 1492

el doble, o s’hi acostava, del de la impressió. Un preu que, és clar, no ens diu res si no el comparem amb altres d’altres àmbits de la vida quotidiana. Els missals eren els llibres més cars: un Breviari de Vic de 1498 es venia a dues lliures (una lliura, igual a 24 sous). A l’altre extrem, un llibre d’hores popular es venia a un sou. Un any abans, el 1497, el lloguer d’una botiga a la barcelonina plaça de sant Jaume valia mitja lliura al mes; i el jornal d’un caixista venecià (que vol dir un operari qualificat) era, el mateix any, de dues lliures i mitja mensuals, més una altra lliura en concepte de casa i menjar. Un darrer aspecte a destacar és el grau de difusió del nostre llibre incunable, que el 1490 veu aparèixer el primer best seller en català, Tirant lo Blanc. Aquesta primera edició, en efecte, feta a València, va constar de 715 exemplars, equivalents, atenent la demografia catalanòfona d’aleshores i ara, a un tiratge actual d’uns 8.500. Tot un èxit, corroborat pel fet que el 1497, exhaurida la primera edició, va caldre fer-ne la segona, a Barcelona i de 300 exemplars.

Un primer incunable hispànic fals

El Libellus pro efficiendis orationibus, una gramàtica de Bartomeu Mates impresa per l’alemany Joan Gherlinc a Barcelona, porta al colofó la data de 1468. Durant molt temps va passar per

ser el primer incunable hispànic, fins que el doctor Jordi Rubió va demostrar que la data era errònia i que aquella gramàtica en realitat s’havia publicat vint anys després, el 1488.

Montserrat, el segell editorial en actiu més antic del món

A desgrat d’un sensible buit de més de dos segles (entre el XVII i el XIX), l’Abadia de Montserrat, en efecte, pot exhibir aquest títol amb orgull. Així, el 1999 celebrava el cinquè centenari del primer llibre que s’hi va imprimir, el 1499. Montserrat pertanyia aleshores a la congregació benedictina de Valladolid, que el 1497 va encarregar a l’abat Garcia Jiménez de Cisneros l’edició dels llibres litúrgics

De instructione novitiorum. Montserrat, Joan Luschner, 1499, i detall a dalt

Pàgina del Missale Benedictinum, amb gravats i vinyetes. Montserrat, Joan Rosembach, 1518

Diurnale secundum consuetudinem observantie monachorum congregationis sancti Benedicti de Valleoleti (Montserrat, Joan Rosembach, 1518)

propis de la congregació. Cisneros va buscar tot seguit un impressor amb experiència en el ram i disposat a traslladar el taller tipogràfic al monestir, i va trobar-lo en la figura de l’alemany Joan Luschner, que el 16 d’abril de 1499 acabava d’estampar el primer llibre montserratí, un pseudoBonaventura: el Liber meditationum vitae Domini nostri Iesu Christi, de 392 pàgines i amb lletra gòtica de tres formats. Era tot just el principi d’una intensa col·laboració. Perquè l’abat, aprofitant l’avinentesa, va programar simultàniament l’edició d’obres fonamentals de la devotio moderna –per la qual estava molt interessat– i d’un ampli repertori de butlles, que en conjunt van assolir tiratges pròxims als 200.000 exemplars. D’aquesta manera, de l’obrador montserratí de Luschner en van sortir probablement, només el 1499 i deixant ara de banda les butlles, un total de vuit llibres. Els de caire litúrgic amb tiratges entre 100 i 400 exemplars, i els de caire espiritual, entre 800 i 1.000. D’aquests darrers destaquen dos pseudoBonaventura més, Liber meditationum vitae Domini nostri Iesu Christi i De instructione novitiorum, i el codi espiritual dels monjos, Regula eximii patris nostri beatissimi Benedicti.

A partir de llavors i fins al segle XX, Montserrat va treballar sobretot amb impressors barcelonins, en una activitat sotmesa, com és natural, als vaivens d’una història sovint agitada. El 1918, l’abat Marcet va fer instal·lar un altre cop una impremta al monestir. Era la represa d’una tradició, avui feliçment continuada amb el nom de Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Els primers bibliòfils

Sens dubte, el més significatiu i rellevant és l’humanista barceloní Pere Miquel Carbonell (1434-1517), arxiver reial, historiador i cosí de Jeroni Pau (el primer hel·lenista català). Carbonell va viure de ple la transició del llibre manuscrit a l’imprès, i així ho reflecteix la seva nodrida biblioteca privada, integrada tant per compres personals com per exemplars que, lluny del seu abast, es veia forçat a copiar, val a dir que –ho explica el doctor Jordi Rubió– amb una magnífica cal·ligrafia i en esplèndids pergamins. De vegades, igualment, omplia de notes marginals les obres que llegia. La passió per la cultura hi comptava, és clar, però també un desig de disciplinarse “ne mulierosus persisterem” (per no persistir a ser inclinat a les dones, a ser femeller). I Carbonell encara aclaria: “I això no ho dic sense raó, perquè la meva natura és molt libidinosa, i sé del cert que si no m’hagués donat a copiar i a compondre llibres, m’hauria embolicat en molts pecats. Per això els dies de festa em dedico a l’escriptura o a l’estudi, refugiant-me a casa meva en la vida solitària, perquè el meu cor no sigui pertorbat per les vanitats, i així no ofengui la majestat de Déu” (la traducció del llatí és del doctor Rubió mateix). Pocs testimonis són tan explícits com aquest del paper dels llibres com a mitjà de redempció de la conducta.

Aquest sintètic perfil de Carbonell pot completar-se amb un divertit episodi de la primeria del segle XX, quan un lot d’incunables llatins procedent de la biblioteca del nostre arxiver va aparèixer a Caldes de Montbui. Amb l’esquer d’aquesta notícia, Antoni Palau

A dalt, caplletra de De principalibus orationis pantibus. Barcelona, Pere Posa, 1488

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Caplletra de La vida e trànsit del gloriós Sant Jerònim. Barcelona, Pere Posa, 1492

A la dreta, les Metamorfosis d’Ovidi. Barcelona, Pere Miquel, 1494

i Dulcet (que, satisfet, detalla l’enganyifa a les Memòries d’un llibreter català) va publicar el 1908 un catàleg que anunciava, per al 28 de desembre, la venda en subhasta pública de 29 incunables catalans de la biblioteca de Pere Miquel Carbonell, entre ells un exemplar de la segona edició (1497) del Tirant lo Blanc. Segons el testimoniatge de Palau mateix, no van ser pocs els llibreters i bibliòfils víctimes de la innocentada.

Problemes familiars de Pere Miquel Carbonell

Coneixem aspectes íntims de la personalitat de Pere Miquel Carbonell gràcies als comentaris i anotacions sobre la pròpia vida que escrivia regularment i que Jordi Rubió ha exhumat. Sembla que no va tenir sort en el matrimoni, i així en un moment determinat exclama: “nemo libris et uxori deservire potest” (“ningú no pot servir la muller i els llibres”). Altres preocupacions familiars, com ara les dificultats

per casar tres filles, li perjudicaven l’activitat intel·lectual. Tot i això, el doctor Rubió afegeix que “a tot se sobreposava, i encara que fos “re uxoria captus” (“presoner del matrimoni”), dia i nit no desitjava altra cosa que adquirir la doctrina dels homes il·lustres “et nihilominus scribere semper et legere, quae mihi solatia sunt ingentia” (“i malgrat tot, llegir i escriure sempre, que em són grans consolacions”)”.

Pervivència del llibre incunable.

La Inquisició

Els censos d’incunables no poden ser sinó aproximats. Per començar, cal tenir present que quan parlem d’obres impreses ens referim tant a llibres com a opuscles i a fulls solts, molts dels quals s’han perdut, com ho testimonien els inventaris de biblioteques i llibreries que coneixem. En segon lloc, també s’han perdut edicions senceres de llibres importants, com ho exemplifica la traducció catalana de la Bíblia publicada a València el 1478 (m’hi refereixo al paràgraf següent). Aquesta desaparició massiva d’exemplars d’una edició la il·lustra un fenomen paral·lel: el fet que es conservin tan pocs exemplars de certes obres. Dels dos mil que se’n tiraren a Girona, el 1495, del Psaltiri laudatori, de Francesc Eiximenis, només ens n’ha arribat un; dels 715 del Tirant lo Blanc de 1490, tres; o dels 300 del Tirant lo Blanc de 1497, un de sol. En tercer lloc, obres comercialitzades als Països Catalans en català de vegades s’imprimien fora; és el cas del Llunari, de Bernat de Granollachs, imprès el 1491 a Sevilla; o de tretze butlles de croada impreses a Toledo (l’arquebisbat d’aquesta ciutat en tenia el privilegi exclusiu); o d’un Tractat de pronosticació, aparegut a Tolosa de Llenguadoc el 1485; o del Liber elegantiarum, de Joan Esteve, i del Psaltiri traduït per Joan Roís de Corella, obres impreses a Venècia el 1489 i el 1490 respectivament.

En la conservació de certs incunables hi ha pesat també la intervenció inquisitorial, que al llarg dels segles va fiscalitzar i destruir amb eficàcia els llibres

Portada i detall de Llunari e repertori del temps, de Bernat de Granollachs

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

reputats d’heterodoxos. Un aspecte no gens desdenyable de la condemna per part de la Inquisició era la llengua dels llibres, sobretot dels religiosos i bíblics, que només podien circular en llatí. El propòsit era allunyar la major part del públic lector dels textos sagrats, a fi d’evitar-ne interpretacions discrepants del dogma. En aquest context, les prohibicions de les traduccions de la Bíblia a les llengües vulgars van ser taxatives, i constitueixen, per si soles, tot un capítol revelador dels efectes de l’activitat inquisitorial. Des d’inicis del segle XIII, quan les Corts de Tarragona de 1234 van prohibir la possessió de “llibres de Vell o Novell Testament en romanç”, abunden les notícies sobre l’existència de versions catalanes de les Sagrades Escriptures. A principis del segle XV, dues reines, Violant de Bar i Maria de Castella, expressen

el desig de disposar d’una “Bíblia en romanç molt bona”, i consta que el 1427 el rei Alfons el Magnànim en va comprar una. A la fi del mateix segle, però, a les suspicàcies tradicionals de la jerarquia catòlica sobre les versions bíbliques s’hi va afegir la greu sospita d’estar vinculades al judaisme, que així podria perviure entre els conversos. No eren pas sospites infonamentades; consta l’existència, a mitjan segle XV, de nombroses bíblies en hebreu, al marge de les versions catalanes. I, en el segle XVI, es va escampar el temor pel luteranisme. Tot plegat desencadena un zel extremat en la persecució de les traduccions bíbliques. Es tracta d’un procés amb unes fites cronològiques molt precises. El 1447, per exemple, davant la catedral de Barcelona es van cremar vint bíblies, per força traduïdes. Amb l’establiment de la Inquisició castellana la persecució es va fer obsessiva. El 1498, altra vegada a Barcelona, “foren cremades, en la plaça del Rei de la present ciutat, les bíblies en pla [és a dir, en romanç, traduïdes del llatí] e altres

A la pàgina anterior, obra d’Erasme de Rotterdam, mutilada, en una biblioteca de la Companyia de Jesús

A dalt, colofó de la Bíblia valenciana de 1478. A dalt, detall

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

A dalt, Històries e conquestes del rey d’Aragó. Barcelona, Carles Amorós, 1534. A la dreta, detall

A la pàgina següent, un vocabulari catalàalemany i alemanycatalà imprès per Joan Rosembach a Perpinyà el 1502 i un clàssic de la nostra cuina: Robert de Nola. Llibre de doctrina per a ben servir, de tallar i de l’art de coc. Barcelona, Carles Amorós, 1520

llibres descendents de la Bíblia, los quals llibres foren en grandíssim nombre”. Res no il·lustra tan bé aquesta història com la peripècia de la primera traducció catalana impresa de la Bíblia, estampada a València el 1478 i suposadament traduïda per Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent mort el 1417. La bibliofòbia inquisitorial va arribar a tal punt que, d’aquesta Bíblia, només en conservem un exemplar del llibre dels Salms (París, Biblioteca Mazarina) i el full final amb el colofó. Les vicissituds d’aquest llibre van ser tantes, al llarg del segle XV i posteriorment, que van donar origen a una novel·la policíaca de Rafael Tasis (La Bíblia valenciana).

El segle XVI

Segons el cèlebre inventari de Norton (A descriptive catalogue of printing in Spain and Portugal [15011520]), a principis del segle XVI Venècia comptava amb 150 obradors tipogràfics, i tota la península Ibèrica amb només 30. És per dir que la impremta i l’edició catalana no surten de la situació precària i subalterna, a escala europea, en què neixen. Sí que varia, i molt, la llengua de les edicions. Per tenir-ne una idea, transcric uns percentatges referits a la ciutat de Barcelona. En la primera meitat del segle eren els següents: 46% en català, 40% en llatí i 14% en castellà. I en la segona meitat el castellà puja molt,

guanyant terreny al llatí i, sobretot, al català: 18% en català, 27% en llatí i 55% en castellà. Si en el segle anterior la majoria d’impressors eren alemanys, en el XVI seran francesos i provençals. Ho són, posem per cas, Carles Amorós, Pere Montpesat i Claudi Bornat, actius a Barcelona, i Arnau Guillem de Montpesat, parent del segon i editor, a Tortosa i el 1539, del famós Llibre de les costums generals escrites de la insigne ciutat de Tortosa. Dins aquesta centúria, a Tarragona l’impressor de més relleu és Felip Mei, fill del flamenc Joan Mei, establert a València. A Barcelona, mentre Carles Amorós dóna a l’estampa, entre altres obres notables, el Llibre de doctrina per a ben servir, de tallar i de l’art del coc

Il·lustració del Consolat de mar. Barcelona, Joan Rosembach, 1518

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

A sota, a l’esquerra, Las obras de Boscán y algunas de Garcilasso de la Vega. Barcelona, Carles Amorós, 1543

A dalt i a la pàgina següent, detalls

A sota, a la dreta, portada de Ramon Muntaner. Crònica. Barcelona, Jaume Cortey, 1562

(1520), del cuiner Robert de Nola, Les obres de mossèn Ausiàs March ab una declaració en los marges d’alguns vocables escurs (1543) i Las obras de Boscán y algunas de Garcilasso de la Vega (1543), el també llibreter Jaume Cortey publica la segona edició de la Crònica de Ramon Muntaner (1562; la primera edició, de 1558, es publica a València) i Claudi Bornat introdueix la cursiva i els tipus grecs i hebreus. Tot fa pensar que la consideració social dels impressors, o si més no de la majoria, era molt menor que la dispensada als llibreters, que el 1553 i a Barcelona funden el primer gremi professional, la Confraria de Sant Jeroni dels Llibreters, que només accepta els impressors ben entrat el segle XVIII (regnat de Carles III) tot i les reiterades peticions d’aquests darrers.

Joan Guardiola, editor i llibreter del Renaixement

Joan Guardiola, nascut a Tàrrega, instal·lat a l’actual carrer barceloní de la Llibreteria i mort el 1561, és un exemple de l’empenta i de la puixança econòmica d’editors i llibreters, que, dedicats a la importació de llibres i a la defensa gremial dels interessos propis, giren l’esquena als impressors locals. De fet, Guardiola, membre fundador de la Confraria de Sant Jeroni dels Llibreters, comptava ja, en el moment d’ingressar en l’ofici, amb un nodrit patrimoni personal, obtingut per via hereditària i matrimonial. Com a editor, destaca pels llibres litúrgics (sovint encarregats pel bisbat d’Urgell), els jurídics (moltes obres de Jaume Callís) i els d’instrucció, tots de sortida fàcil o segura. El 95% són en llatí, i Guardiola els porta a imprimir, sobretot, a Lió (el 38%), a París (el 18,5%) i a Venècia (el 6%). Com a llibreter, el gros de la clientela procedia de medis jurídics (36,5%), eclesiàstics (33%) i d’altres llibreries (8,5%). L’inventari dels fons de la llibreria de Guardiola, fet a la seva mort per llibreters experts seguint instruccions seves, distribueix els llibres en cinc grups: 1) teologia; 2) lleis; 3) humanitats, poesia i filosofia; 4) istrologia (sic; comprèn matemàtiques, cosmografia i astrologia) i medicina, i 5) música. El nombre més elevat d’exemplars correspon, amb molta diferència, al tercer grup (llibres destinats en especial als estudiants), seguit pel primer, el segon, el quart i el cinquè. Per contrast, els llibres més cars eren els del segon i el primer grups (juristes i eclesiàstics, els clients amb més poder adquisitiu), i els més barats, els del tercer.

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Detall de Delicias del Parnaso, de Luís de Góngora. Barcelona, Pere Lacavalleria, 1634

Jeroni Pujades. Crònica universal del Principat de Catalunya. Barcelona: Jeroni Margarit, 1609

El factor preu és indestriable del format. Els llibres més econòmics abandonen el foli en benefici del vuitè, format que, a banda de ser més manejable, redueix sensiblement els costos. No cal explicar, doncs, per què el 74% dels llibres del tercer grup eren en vuitè. Una darrera dada: de mitjana i de manera aproximada, un exemplar del segon grup costava el doble que un altre del primer, cinc vegades més que un del quart o del cinquè i multiplicava per deu el preu d’un del tercer.

El segle XVII

En la mateixa línia de modèstia tipogràfica i editora dels segles anteriors i amb una producció també destinada al consum interior, el 40% dels llibres són obres de devoció, sermons i tractats teològics, seguides per la literatura i per la filosofia política. Justament, als Països Catalans s’hi imprimeix una part no gens desdenyable de la literatura espanyola del segle d’or.

Es consolida, doncs, l’hegemonia bibliogràfica del castellà, que relega el català al terreny de les publicacions populars: llibres de lectura escolar, plecs i fulls solts o opuscles de poca entitat. Un miler mal comptat de registres de llibres impresos en aquesta centúria a Barcelona projecta el resultat següent: 672 en castellà, 222 en llatí i 112 en català. A la mateixa capital de Catalunya sobresurten els noms de Sebastià Cormelles, Sebastià i Jaume Matevad, Esteve Lliberós, Pere i Antoni Lacavalleria i Jeroni Margarit. Aquest darrer, per exemple, publicava el 1609 la Crònica universal del Principat de Catalunya,

de Jeroni Pujades; i el 1634 Pere Lacavalleria estampava Delicias del Parnaso, de Luis de Góngora, un recull de poemes amb el text depurat. Això no obstant, el fenomen nou i emergent de l’edició en aquest segle són els fulls de notícies impresos, una forma embrionària de premsa que pren una gran volada arran de la guerra dels Segadors. Un historiador britànic, Henry Ettinghausen, ha estudiat aquestes publicacions i n’ha reproduïdes moltes en facsímil. Mig informatives i mig propagandístiques, les confeccionaven molts impressors del temps, eren d’aparició irregular i constaven de 4 o, a tot estirar, 8 pàgines. Valgui com a mostra aquest títol, estampat a Barcelona per Jaume Matevad el 1641: Relació molt verdadera de la victòria que han tingut les armes franceses i catalanes contra lo exèrcit dels castellans junt a Tarragona. Doncs bé: en aquest context se situa la figura de Jaume Romeu.

Portada de dos fulls de notícies, de 1641 i 1645, sortits de l’obrador barceloní de Gabriel Nogués

Espedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos. Barcelona, Llorenç Deu, 1623. A dalt, detall

llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Portada del primer número de la gaseta de Jaume Romeu. A la dreta, detall

Jaume Romeu: un record

Dedicat sobretot als fulls de notícies, Romeu es converteix, a Barcelona, en l’editor i promotor del primer setmanari aparegut a la península Ibèrica: Gaseta vinguda a esta ciutat de Barcelona, per l’ordinari de París, vui a 28 de maig, any 1641. Traduïda del francès en nostra llengua catalana.

“Gaseta” era la denominació que, a Europa, s’havia generalitzat per designar els setmanaris. El nom i el model els havia fixat, a París, Théophraste Renaudot, un protegit del cardenal Richelieu que el 1631 comença a publicar la Gazette de France, aviat molt imitada. Romeu, doncs, s’apunta a la moda tot aprofitant els esdeveniments bèl·lics i, per tant, el delit de notícies per part del públic lector. I encapçala el primer número del setmanari amb una presentació que demostra, alhora, intuïció mercantil i sensibilitat cultural: la seva Gaseta serà útil tant al lector en general com a l’historiador, del present i del futur. Com que és curta i de gran interès, val la pena reproduir-la sencera, aquesta presentació: “La curiositat dels impressors de França m’ha donat ocasió de que els imite, perquè lo que és bo sempre és imitable. Estes cartes, noves verdaderes per tants títols, estan foliades i notades ab lletra de quadern, perquè los curiosos puguen juntar tots los successos que succeeixen en Europa, en particular en cada any, perquè així los historiadors vagen segurs i advertits. Així prosseguiré, i qui voldrà tenir esta curiositat de voler-ho juntar i enquadernar podrà, i qui no sabrà los successos assegurats, i impresos ja, enviats cada setmana de París”.

llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

A la pàgina següent, Partinobles. Barcelona. Joan Jolis, 1729

Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del principado de Cataluña. Girona, Gabriel Bro, 1714

El segle XVIII

El fet determinant de la producció impresa és el desenllaç de la guerra de Successió, amb la derrota, a primers de segle, de Mallorca, el País Valencià i el Principat de Catalunya a mans dels exèrcits borbònics de Felip V. L’edició als Països Catalans se’n ressent molt, perquè aquesta derrota provoca, entre altres coses, la implantació de la legislació castellana del llibre (molt més restrictiva i farcida de monopolis), el desplaçament de la manufactura del paper i el nomenament d’un impressor reial. Per acabar-ho d’adobar, a Catalunya la situació s’agreuja perquè es concedeix a la impremta de la universitat de Cervera (creada el 1717) el privilegi d’imprimir els llibres de tots els nivells d’ensenyament (privilegi que, cal dir-ho tot, sovint es va vulnerar). En aquestes condicions, l’activitat dels impressors està en funció de les simpaties que desvetllen entre els vencedors. Un d’ells, Rafael Figueró, barceloní, austriacista i, doncs, partidari dels vençuts, desapareix del mapa; per contra, un altre, Josep Teixidor, botifler notori, és designat impressor reial (títol, val a dir, més honorífic que substanciós).

Cap a l’últim quart de segle, una colla de factors (entre ells, una certa reducció de l’analfabetisme, l’enfortiment del teixit urbà i l’increment del comerç amb Espanya i Amèrica) permet que la producció editora barcelonina pugui remuntar una mica. Al llarg del segle, la impremta arriba per primera vegada a una colla de ciutats catalanes, com ara Cervera, Figueres, Manresa, Mataró, Olot, Reus,

la Seu d’Urgell, Tremp, Vic i Vilafranca del Penedès. Disposem d’algunes xifres, per desgràcia molt parcials i massa locals, sobre la llengua de totes aquestes edicions. A Barcelona, durant la primera meitat del segle XVIII només s’imprimeix en català el 5% de la producció. I a Girona, al llarg de tot el segle, els tallers dels Bros i Oliva imprimeixen en les proporcions següents: 21% en català, 23% en llatí i 56% en castellà.

llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Felip V i el llibre

El mur d’incomprensió amb què topa la sol·licitud de Carles Gibert és fill del monopoli del Consejo de Castilla en la concessió de llicències d’impressió. Un monopoli que, fixat a Castella per una pragmàtica de 1558, s’estén també als regnes vençuts en virtut del decret de Nova Planta. En aquest context, una cèdula de Felip V datada el 17 de desembre de 1716 detalla el procediment d’imposició de la legislació castellana sobre el llibre “en los reynos de Aragón, Valencia y Cathaluña”, tot adduint “la abolición de los fueros y [les] nuevas reglas establecidas para el mejor govierno de cada uno de los expresados Reynos”. Dels pretesos abusos que la cèdula denuncia i tracta de corregir n’hi ha que resulten penosament recurrents, com ara les “perjudiciales conseqüencias [del llibre] contra la pureza de nuestra sagrada religión, buenas costumbres, derechos y regalías de la Corona”. Per contrast, altres propòsits, com la preservació dels drets de les edicions legals, eren objectivament defensables.

Carles Gibert i les traves legals del set-cents contra el llibre

De totes les figures vinculades al llibre al llarg del segle XVIII, la del llibreter, editor i impressor barceloní Carles Gibert i Tutó és la més significativa de la manera com els impediments legals i, doncs, externs, escanyen l’esperit d’iniciativa. Com a llibreter, Gibert subministrava a la clientela tota mena de llibres, estrangers inclosos, als preus més baixos. I oferia catàlegs de les existències, precedits de pròlegs plens d’interès. Com a editor li coneixem, entre altres, una col·lecció de comèdies representades aleshores a Barcelona, i no pas clàssiques, sinó traduïdes del francès i de l’italià. I com a impressor, el 1775 disposava, segons ell, de l’obrador més ben equipat de Barcelona: quatre premses i un nodrit repertori tipogràfic. A més, i amb el desig d’ampliar la producció i completar el cicle d’elaboració del llibre, s’havia fet construir, a Gelida, un molí paperer. Amb l’aval de tot aquest utillatge i trajectòria, el 1788 Gibert envia un memorial al Consejo de Castilla, que, d’ençà del decret de Nova Planta, era l’únic organisme que podia concedir llicències d’impressió. Un memorial que sol·licitava “la competente facultad para reimprimir todas y cualquiera de las obras que ya anteriormente se hubiesen dado a la prensa con licencia del Consejo, exceptuando aquellas que disfruten

privilegio privativo y prohibitivo”. El pla editorial, Gibert el fonamentava en la reimpressió d’obres de molta requesta i el defensava esgrimint arguments de caire divers, sobretot culturals (elevació del nivell de la instrucció pública) i econòmics (encariment dels llibres vinguts de Madrid per culpa del transport i necessitat de mantenir-hi un agent per tramitar contínuament les llicències d’impressió). Afegia encara que l’obertura del port barceloní al comerç americà permetia exportar a aquell continent llibres més barats que els publicats a Madrid. No hi va valdre res. L’agost del mateix 1788 el Consejo de Castilla li denegava la sol·licitud. En qualsevol cas, Gibert va viure sovint assetjat per problemes econòmics, per deutes i per creditors. El 1807, quan tenia uns setanta anys, el seu nom figura al cadastre de llibreters i impressors com a pobre de solemnitat. Com es pregunta Jaume Moll (l’estudiós a qui dec aquestes notícies), es tractava d’un ardit fiscal o de la trista fi d’un home d’empresa?

La casa Piferrer: llibreters, impressors i editors

A Barcelona, l’única casa impressora d’empenta al llarg del segle XVIII, a molta distància de les altres i equiparable a les madrilenyes d’Ibarra o de Sancha, és la de la dinastia dels Piferrer, instal·lada a la plaça de l’Àngel des de 1702 fins a 1868, any en què tanca per sempre. La trajectòria d’aquesta empresa, per fortuna estudiada, dóna a conèixer moltes informacions reveladores del món del llibre a la Catalunya de l’època. Els Piferrer comencen amb

Teatro de los niños o Colección de composiciones dramáticas para uso de las escuelas y casas de educación, una obra escolar publicada el 1828 per la casa Piferrer. A dalt, detall

llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

La Gramàtica i apologia de la llengua catalana, de Josep

Pau Ballot, la publica a Barcelona el 1814

Joan Francesc Piferrer. Detall de signes de puntuació

un negoci de llibreria, i a mesura que prosperen s’embarquen en la impressió (a partir de 1715, l’endemà de la derrota) i obren diverses botigues. La seva ideologia ens la dibuixa una dada: un membre de la nissaga, Tomàs Piferrer, va ostentar els títols d’impressor reial i d’impressor del Sant Ofici de la Inquisició. La política d’edició de la casa es dirigia a cinc tipus de clientela: les institucions polítiques i administratives, els organismes religiosos i educatius, els professionals lliures (sobretot juristes), el lector popular (literatura de consum: auques, romanços, goigs) i el professional del llibre (distribució i comercialització de llibres destinats a altres llibreries). De la magnitud de l’empresa dels Piferrer, que té relacions comercials sobretot amb Espanya, en donen fe les xifres de llibres que, el 1794, albergaven a l’edifici central de la plaça de l’Àngel: 250.000 exemplars, corresponents a més de mil títols.

L’edició romàntica

Està integrada per una sèrie de noms que, al llarg de la primera meitat del segle XIX, viuen la transició de l’Antic al Nou Règim, motivada ideològicament per l’impacte de la Revolució Francesa i del Romanticisme. Coneixen algunes de les grans novetats tècniques que en el món del llibre aporta la Revolució Industrial, però, ja sigui per falta de recursos econòmics o de coratge, les apliquen amb timidesa. Al capdavall, treballen encara de forma semiartesanal, subjectes a un concepte tradicional de l’ofici que, posem per cas, considerava indestriables

Al costat i a dalt, coberta, caplletra i pàgina de Recuerdos y bellezas de España, obra romàntica per excel·lència publicada per Joaquim Verdaguer

Los trobadors moderns, obra publicada a Barcelona per Salvador Manero el 1859, és una de les antologies de la poesia romàntica catalana

les figures del llibreter, de l’impressor i de l’editor. (Tot sigui dit de passada, a casa nostra el perfil que avui té la professió d’editor és d’implantació i consolidació molt tardanes). Això sí: de noms n’hi ha per triar i remenar, perquè entre 1800 i 1850 a Catalunya tenim registrats uns 150 impressors-editors, alguns d’ells mitjans i la gran majoria petits. Per il·lustrar aquest panorama n’he escollit tres dels primers.

La casa Brusi, de molta anomenada gràcies al Diario de Barcelona, entra al segle XIX de la mà d’Antoni Brusi i Mirabent (1779-1821), que tenia instal·lada la impremta al carrer de la Llibreteria i treballava sovint

per encàrrec de la Junta de Comerç. El 1819 crea una acreditada foneria de tipus i l’any següent, assessorat pel deixeble principal de Senefelder, introdueix a Espanya la litografia. El seu successor, Josep Antoni Brusi i Ferrer (1815-1878), format a Europa, porta la casa al seu punt més alt: multiplica la difusió del diari, que sota la direcció de Joan Mañé i Flaquer viu l’època daurada, i edita obres de renom (entre altres, les de Jaume Balmes) i revistes il·lustrades que, com El álbum de las familias (1859-1861), eren suplements del Diario. Brusi i Ferrer ens va llegar unes memòries, escrites pels volts de 1865, plenes de notícies

Tommaso Grossi. La noya fugitiva. Trad. de Joan Cortada. Barcelona, Joaquim Verdaguer, 1834

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Aquesta història d’Espanya de Romey va ser traduïda i publicada per Antoni Bergnes. A dalt, detall de tipus

A la pàgina següent, detall del gravat de la portada

interessants. Amb la tercera generació, representada per Antoni Maria Brusi i Mataró (1846-1887), s’inicia la decadència de la casa tot i la publicació d’una extensa col·lecció de novel·les, associada al diari.

Fill de Vicenç Verdaguer i Vila (nascut el 1752 i regent de la impremta Herederos de la Viuda Pla), Joaquim Verdaguer i Bollich (1803-1864) funda la impremta i l’editorial que porten el nom familiar el 1828 a Barcelona, on utilitza, per primera vegada a Espanya, una premsa de ferro Stanhope i obre a la Rambla del Mig la llibreria Verdaguer, la primera de tenir un fons d’obres en francès. Joaquim Verdaguer, que havia après l’ofici de caixista a la casa Didot

de París, publica moltes de les primeres obres de la Renaixença i Recuerdos y bellezas de España (1839-1865), una de les obres més prestigioses de l’edició romàntica hispànica. Un seu fill, Àlvar Verdaguer i Coromina (1839-1915), continua el negoci patern, amplia la llibreria (que congregava una tertúlia a la qual assistien personalitats com Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Josep Balari i Jovany, Víctor Balaguer i Valentí Almirall i que no tanca fins a 1959) i, desdoblat d’escriptor, col·labora en publicacions com Lo Gai Saber o La Renaixensa. Àlvar Verdaguer és l’impressor, per exemple, d’alguns volums de la col·lecció Biblioteca Catalana, dirigida per Marià Aguiló, i d’obres diverses d’aquest darrer.

Tres membres més de la família tenen relació amb el mateix ram. Una germana de Verdaguer i Bollich, Francesca (nascuda el 1790), treballa de caixista a la casa Brusi, durant la guerra del francès tragina una premsa portàtil i, com el seu pare, dóna continuïtat a la casa Herederos de la Viuda Pla. Els altres dos eren germans d’Àlvar: Dionís (1829-1858), que treballa a la llibreria Reinvald de París i després

A dalt, majúscula inicial utilitzada per Tomàs Gorchs en la seva edició del Quixot de 1858

llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

amb el seu pare, i Celestí, que, instal·lat a Barcelona per compte propi, guanya fama amb la impressió de cartells cromolitogràfics de grans dimensions. La raó social Imprenta de A. Bergnes y Cía, activa entre 1830 i 1843, la promou i sosté Antoni Bergnes de las Casas (1801-1879), catedràtic de grec i rector de la Universitat de Barcelona, pare del nostre hel·lenisme modern i renovador de l’ensenyament de llengües. Es tracta d’una llibreria, impremta i editorial molt important per a la difusió de la literatura romàntica i, a desgrat de la curta vida, d’una gran activitat. Posa en circulació una colla de col·leccions en format petit (com ara la “Biblioteca selecta, portátil y económica”), destinades a difondre obres literàries, científiques i de divulgació que Bergnes mateix sovint tradueix i revisa. També publica títols de més extensió (com les obres completes de Buffon, en 58 volums) i és pionera en l’edició de bibliòfil. I, alhora, impulsa dues revistes: El vapor. Periódico mercantil, político y literario (18331835), una capçalera mítica de les nostres lletres que acaba sent diari, i El museo de familias (18381841), amb gairebé tres mil subscriptors. Justament a la redacció d’El vapor, Bergnes hi obre un gabinet de lectura, novetat del moment que es reserva als subscriptors. Caracteritzada per un esperit de selecció, l’empresa naufraga econòmicament i el 1843 se’n fa càrrec un altre editor, Joan Oliveres i Monmany. Avui dia, Bergnes de las Casas dóna nom a la secció de la Biblioteca de Catalunya que conserva el fons documental i bibliogràfic de les cambres catalanes del llibre.

Portada de la revista Museo de familias, publicada per Antoni Bergnes

Primers editors industrials

Sota aquest epígraf aplego tres de les principals cases editores que, entrada ja la segona meitat del segle XIX, apliquen les grans transformacions que en les arts gràfiques produeix la Revolució Industrial a l’edició, que esdevé així una indústria més. Per a això els calia, d’una banda, una forta capitalització inicial i, de l’altra, un extens mercat consumidor que els permetés treure rendiment de grans inversions. D’aquí que, en general, la indústria catalana del llibre en aquest període treballés per al públic espanyol i llatinoamericà.

Agricultura general, una publicació de la casa Salvat de primers del segle XX

A dalt, tipus de la portada

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

El fundador de la casa Espasa, Josep Espasa Anguera (1840-1911), havia emigrat a Barcelona procedent de la Pobla de Cérvoles (les Garrigues) i va entrar en el món de l’edició obrint un centre de subscripcions. Entre 1860 i 1877, l’editorial, amb el nom d’Espasa Germans, publica de tant en tant en català; el 1881, Espasa s’associa amb Manuel Salvat, cunyat seu, i la raó social passa a dir-se Espasa y Compañía, que dura fins al 1897; el 1886 es trasllada des del carrer Aribau a un edifici nou de la Gran Via. En aquests anys l’editorial alternava les novel·les per entregues, les publicacions periòdiques, les edicions monumentals i les obres de medicina. Amb Manuel

Salvat ja fora de l’empresa, de 1897 a 1908 pren el nom de José Espasa, i de 1908 a 1911, José Espasa e Hijos, any en què se’n fan càrrec els fills: Josep (1873-1949), Joan (1875-1930) i Lluís (1876-1923) Espasa Escayola. Aleshores ja s’havia iniciat la publicació (1908) de la celebèrrima enciclopèdia homònima, que exigia molts col·laboradors intel·lectuals (van treballar-hi en total 33 redactors fixos i 616 d’eventuals), un taller d’arts gràfiques molt ben equipat i una gran dotació de personal. Així ho explica la mateixa enciclopèdia el 1924: “Para la impresión y tiraje [el taller] cuenta con varias máquinas de componer del tipo más moderno y perfeccionado, y, en lugar de la modesta máquina de imprimir movida a

Algunes innovacions tècniques

La industrialització del procés editorial va exigir, no cal ni dir-ho, incorporar les darreres novetats en el camp de les arts gràfiques, tant de maquinària (procedent de França i d’Alemanya), com de tipus d’impremta (que, malgrat les aportacions locals, s’importen sobretot d’Alemanya), de reproducció

d’il·lustracions (que alterna la rehabilitació de la xilografia amb la cromolitografia i el fotogravat) o de la fabricació de tintes i de paper. A destacar, en aquest darrer aspecte, que la indústria paperera catalana es converteix, a partir de 1850, en la principal proveïdora de la península Ibèrica i d’Amèrica del Sud.

La linotip va ser inventada als Estats Units el 1886

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

La casa Espasa publica el 1892 aquest títol d’Apel·les Mestres, il·lustrat per ell mateix

A la pàgina del costat, coberta d’una obra de Montaner y Simón de 1898 i full informatiu i publicitari de la casa de 1901

brazo con que comenzó la casa, existen hoy ocho accionadas por electromotor, estando al servicio de las dos secciones 150 operarios. Hay que mencionar, además, la sección de plegado en la que se dispone de los medios mecánicos más completos”. El 1926, quan ja n’havien sortit 50 volums, José Espasa e Hijos es fusiona amb l’editorial Calpe (Compañía Anónima de Librería y Publicaciones Españolas), propietat de Nicolás M. de Urgoiti, i l’empresa resultant, EspasaCalpe S. A., s’hostatja a Madrid. Montaner y Simón, l’editorial més important de l’Estat espanyol en el tombant dels segles XIX a XX, la funden el 1868 Ramon de Montaner i Vila (1832-1921) i Francesc Simon i Font (1843-1923), i tot seguit difon obres de gran format, sovint de luxe, molt il·lustrades (per mitjà de la nova tècnica de la cromolitografia) i en diversos volums, com ara històries d’Espanya, històries universals, històries de l’art o històries naturals, al costat d’una enciclopèdia en 26 volums (Diccionario enciclopédico hispanoamericano de literatura, ciencias y artes, aparegut entre 1887 i 1910), tipus de publicació monumental que d’aleshores ençà distingeix les editorials de més empenta i gruix econòmic. Al costat d’això, cal destacar col·leccions com la “Biblioteca universal ilustrada” i dues revistes, de presentació fastuosa i de gran difusió, La ilustración artística (1882-1915) i El salón de la moda (1884-1913), que incorporen el fotogravat i que entre altres coses contribuïen a fidelitzar la clientela, repartida entre Espanya i Amèrica. En conjunt, l’editorial aconsegueix una convivència feliç entre les innovacions tècniques de l’edició industrial i la preservació del llibre com a objecte

artístic. El 1879 es trasllada al carrer Aragó, a un edifici propi que, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (parent del primer dels propietaris fundadors), actualment és la seu de la Fundació Antoni Tàpies.

Manuel Salvat i Xivixell (1842-1901) va formar-se en les impremtes de Magriñà i Subirana, de Narcís Ramírez, de Jaume Jepús i de Josep Espasa. Casat amb una germana d’aquest darrer, entre 1881 i 1897 va associar-se amb el seu cunyat, l’editorial del qual va prendre aleshores el nom d’Espasa y Compañía. El 1897 Manuel Salvat va separar-se’n i va fundar l’any següent la casa editora Salvat e Hijo, que va establir

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Aquesta obra de Josep Pijoan, en tres volums, la va publicar la casa Salvat entre 1914 i 1916

al carrer Mallorca i que va dirigir fins a la mort. Nét del fundador, Joan Salvat Dalmau (1931) va aconseguir, amb el seu germà Manuel, que l’editorial fos la de més magnitud del món hispanòfon (eren les dècades de 1960 i 1970, quan la casa va arribar a tenir 4.000 empleats). El creixement van fonamentar-lo en enciclopèdies i col·leccions per fascicles (com “Monitor” o “Fauna”), gènere en el qual van ser pioners, o en col·leccions d’amplíssima divulgació, com ara la “Biblioteca básica RTV”, que a principis de la dècada de 1970 inundava el mercat amb exemplars a 25 pessetes. Avui el segell editorial Salvat encara perdura, però des de 1992 es troba totalment en mans de la multinacional Hachette.

L’edició religiosa en el segle XIX

És, i de bon tros, la més difosa d’aquell segle. Del Camí dret i segur per arribar al cel, d’Antoni Maria Claret, sens dubte el best seller vuitcentista en català, se’n van publicar en total 400.000 exemplars, tiratge que es troba a una distància sideral dels altres coneguts. En aquesta aproximació descric tres de les iniciatives més reeixides en aquest terreny.

Jaume Subirana i Canut (1817-1862) crea a Barcelona, pels volts de 1845, la llibreria i editorial del seu nom, que estableix primer a la plaça de Sant Jaume i el 1860 trasllada al carrer de la Portaferrissa i que dedica sobretot a la venda i publicació d’obres religioses. Mort el fundador, la casa adopta el nom de Viuda e Hijos de Jaime Subirana (de 1862 a 1890) i, sota la direcció de Jacint Calsina, és assessorada per destacats clergues que, com Josep Morgades o Tomàs Sivilla, temps a venir esdevindrien bisbes. En mans dels fills, Joaquim (1851-1906) i Eugeni (1855-1934) Subirana i Fajol, a partir de 1890 passa a denominar-se Subirana Hermanos i obté el títol d’editorial i llibreria pontifícia; és aleshores que emprèn la publicació de l’Anuario eclesiástico i que edita obres de gran format i difusió, com ara els principals llibres de text dels seminaris catòlics d’Espanya i Amèrica. Durant molts anys va obsequiar els clients amb una revista bibliogràfica, Orthodoxon biblion, de títol prou significatiu. Altrament, és famosa la tertúlia que Eugeni Subirana congregava a la llibreria: hi assistien bisbes i altres eclesiàstics de nota al costat de rellevants intel·lectuals i polemistes catòlics laics, com Joan Mañé i Flaquer i Josep M. Quadrado.

Aquesta traducció catalana del beat Alfonso Maria de Liguori la publica Pau Roca a Manresa el 1852

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

A la pàgina següent, a l’esquerra: pàgina de l’edició octolingüe i il·lustrada d’El liberalismo es pecado, de Fèlix Sardà i Salvany, publicada a Barcelona per La Hormiga de Oro el 1891

A la dreta: volum del pare Claret publicat per la Librería Religiosa el 1863

La Librería Religiosa, radicada al carrer d’Avinyó de Barcelona, era més activa com a impremta i editorial que no pas com a llibreria pròpiament dita. La prova és que les seves publicacions les distribuïa, a Barcelona, una altra llibreria, la catòlica de Pau Riera. Això era habitual a l’època, per més que en aquest cas la llibreria religiosa albergués una altra influent tertúlia de clergues i seglars. La funda el 1848 un canonge de la seu de Tarragona, Josep Caixal i Estradé (1803-1879, bisbe d’Urgell des de 1853), i tot seguit rep la protecció i el suport del pare Claret. Les xifres de tiratges de la Librería Religiosa de què disposem són exorbitants i, això no obstant, del tot documentades: entre 1849 i 1859, 1.711.500 llibres, 1.055.500 opuscles i 1.447.000 fulls volants. Durant els anys posteriors a 1851, en què el pare Claret va ser arquebisbe de Cuba, se sap que es van noliejar velers per transportar-hi publicacions de l’editorial. Unes publicacions que en general eren catecismes, devocionaris i obres apologètiques, sovint traduïdes del francès i de vegades en doble versió castellà-català.

El factòtum i maître à penser fundacional de totes les iniciatives aixoplugades sota la denominació singular de La Hormiga de Oro és un carlí de nom espaterrant, Lluís Maria de Llauder i de Dalmases (1837-1902), que el 1876 havia posat en circulació El Correo Catalán, el diari més destacat del tradicionalisme català al llarg de molts anys. Vuit després, el 1884, Llauder comença a publicar la revista La Hormiga de Oro, que tirava 20.000 exemplars repartits entre Espanya i Amèrica i que perdura fins al juliol de 1936. I amb el mateix nom,

el 1885 inaugurava, al carrer Ciutat, una llibreria, i el 1887, a la Rambla Santa Mònica, una impremta i editorial, on treballava Sebastià Carner, pare de Josep Carner, que també hi va col·laborar. No caldria afegir que les publicacions s’especialitzen en obres de pietat: catecismes, hagiografies, sermonaris o clàssics de la literatura religiosa. A la seu actual, al Portal de l’Àngel, la casa s’hi instal·la el 1941.

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

A dalt, i a la pàgina següent, inicials d’Eudald Canivell, de 1901

A la pàgina següent, una mostra de 1906 de les col·leccions econòmiques de la casa Maucci

Edifici de l’editorial Maucci, inaugurat cap a 1901 al carrer Mallorca de Barcelona

El llibre de consum i l’editorial Maucci

En el darrer quart del segle XIX, la publicació d’obres, especialment literàries, destinades a un públic massiu es trobava en punt mort. Fluixejava, diu un testimoni coetani, la venda de llibres per entregues, de tanta difusió trenta o quaranta anys enrere. Només editors com Tasso, Gili, López Bernagossi, Saurí i alguns de tema religiós assajaven, amb graus variables de convicció, de satisfer les creixents demandes dels sectors socials majoritaris amb ànsies lectores. A la vista de l’èxit obtingut, només l’editor Manuel Maucci va endevinar de ple les necessitats culturals d’una gran massa de públic. En això tothom hi coincideix: la Maucci és la primera editorial que ofereix llibres econòmics en grans tiratges, que inunden el mercat i enfonsen la competència. Nascut a Itàlia, on feia de llibreter, Manuel Maucci passa deu anys a Buenos Aires venent llibres primer i després editant-los. S’instal·la a Barcelona el 1892 i tot seguit estableix una sucursal a Madrid i cases distribuïdores a Buenos Aires i a Mèxic. El 1901, any en què l’editorial es trasllada al número 166 del carrer Mallorca, Maucci havia publicat 300 títols en 400 volums i cada any distribuïa un milió d’exemplars de llibres d’una pesseta, dels quals un terç els venia a Espanya i els dos terços restants a Amèrica i a Filipines. Un catàleg de 1908 ofereix centenars de títols repartits en vint-icinc col·leccions, la gran majoria literàries, amb alternança de literatura culta (narrativa europea d’autors de primera fila) i de popular o fulletonesca (Ponson du Terrail o Carolina Invernizzio) i amb preus

que, oscil·lant sobretot entre els trenta cèntims i la pesseta, devien resultar imbatibles. Aquesta és la cara. La creu la denunciaven ja escriptors que, com Josep Pous i Pagès, van conèixer de ben a prop l’emergència del fenomen Maucci. L’editorial, en efecte, no tenia cap escrúpol a mutilar els originals perquè s’ajustessin al patró de les 250 pàgines, i les traduccions, majoritàries en el catàleg i encarregades a traductors ignominiosament retribuïts, feien plorar de tan pèssimes. Era el resultat del que Pous anomenava “mercantilisme insaciable” de l’editor.

A sota, full informatiu i publicitari de 1901

llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

A dalt, i a la pàgina següent, detalls de la portada del segon volum de Bibliofilia, publicació de Ramon Miquel i Planas (a la pàgina següent)

L’edició de bibliòfil i la bibliofília en el Modernisme

Sota la influència, o no, de models forans, com ara la Kelmscott Press, de William Morris (que dóna a conèixer 52 obres entre 1891 i 1898), arran del Modernisme el llibre es revalora artísticament. En rigor, no es tracta sinó d’una vessant més de l’enorme capacitat creativa del moviment, que genera, en el terreny de l’edició, autèntics models de refinada bibliofília. Tipus fosos expressament i paper de fil de gran qualitat, verjurat o setinat, es posen al servei de la dignificació del llibre com a objecte artístic, val a dir que també per reacció contra la vulgaritat, despersonalització i adotzenament de l’edició industrialitzada.

Dins aquest procés, destaquen per començar dues iniciatives de col·leccionistes i erudits lligades a una línia històrica o arcaïtzant. Totes dues invocaven com a precedent, de forma explícita o implícita, la figura de Marià Aguiló, que el 1873 havia començat a publicar en plecs solts el Cançoner de les obretes més divulgades en nostra llengua materna, amb caràcters gòtics i amb gravats i vinyetes d’inspiració antiga. Es tracta de la Societat Catalana de Bibliòfils, que comptava amb integrants com Antoni Rubió i Lluch, Santiago Rusiñol, Eduard Toda, Isidre Bonsoms o Pau Font de Rubinat (president) i que entre 1905 i 1912 publica deu volums de textos medievals impresos als tallers d’Oliva de Vilanova; i del Recull de Textes Catalans Antics, col·lecció impulsada per quatre reputats bibliòfils (el general Lluís Faraudo de SaintGermain, Ignasi de Janer –aviat substituït per Ramon

Miquel i Planas– i Ernest Moliné i Brasés), que entre 1906 i 1917 publiquen 18 fascicles amb il·lustracions de regust arcaic que imprimeix la tipografia La Académica, de Serra germans i Russell.

Aquestes dues iniciatives col·lectives són flanquejades i continuades per altres d’individuals, degudes a personalitats que sovint es mouen a cavall del món de les arts gràfiques i d’impulsos intel·lectuals. Aquest és el cas, en primer lloc, d’Eudald Canivell, operari d’impremta en la joventut, cofundador de l’Institut Català de les Arts del Llibre, primer bibliotecari de la Biblioteca Arús (la primera biblioteca pública de Barcelona), editor de l’Anuario de Artes Gráficas Neufville (fabricants dels tipus més innovadors de les impremtes modernistes), autor de Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones

Segon número de Bibliofília, revista promoguda per Ramon Miquel i Planas

Aquest volum d’Eudald Canivell és un clàssic de la nostra bibliofília

llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

de bibliófilo (1904) i, en fi, actiu participant en bona part de les publicacions bibliofíliques del seu temps. Al costat seu s’arrenglera Joan Oliva, de Vilanova i la Geltrú, que després d’aprendre l’ofici tipogràfic a París i a Londres, el 1899 instal·la una impremta a la població natal que el 1915, ja en mans dels seus fills (Víctor i Demetri), es trasllada a Barcelona, on Víctor Oliva tindrà un paper protagonista. Cal mencionar també la figura d’Octavi Viader, de Sant Feliu de Guíxols, responsable, entre altres publicacions audaces, de dues edicions limitadíssimes del Quixot (1905 i 1907) sobre fulls de suro i d’una altra, en paper de fil i amb orles d’Eudald Canivell, de Tirant lo Blanc (1920-1921). Sens dubte, però, la figura més rellevant de la bibliofília catalana en el primer quart de segle XX és Ramon Miquel i Planas, acadèmic, erudit, traductor, president honorari de l’Institut Català de les Arts del Llibre i promotor infatigable d’edicions de textos catalans antics i de multitud d’iniciatives, des de revistes com la Revista Ibérica de Exlibris (19031906) o Bibliofília (1911-1920) fins a col·leccions com “Biblioteca catalana” (16 volums entre 1908 i 1917), “Bibliofília”, (4 volums entre 1918 i 1920) o “Pequeña colección del bibliófilo” (24 volums entre 1921 i 1928).

En conjunt, i a desgrat del caire elitista i minoritari que li és inherent, aquest moviment bibliofílic exerceix una benèfica influència sobre les arts gràfiques, que havien anat despreocupant-se dels aspectes materials i estètics del llibre. Així, reforça l’ús del paper de fil, fa que es revalori la qualitat de la impressió i la selecció de tipus, revifa les tècniques d’enquadernació, impulsa l’exlibrisme i permet la incorporació d’artistes i il·lustradors, com ara Apel·les Mestres, un dels més destacats en el període que considerem.

Volum d’una col·lecció de regust arcaïtzant activa entre 1906 i 1917

La fira del llibre de Leipzig de 1914

Les fires anuals de Frankfurt i Leipzig, celebrades des del segle XIII, s’especialitzen en el llibre al llarg dels segles XV i XVI. I competeixen fins que, cap a 1760, la primera decau i permet així el protagonisme exclusiu de la segona. Des d’aleshores i fins a l’inici de la Segona Guerra Mundial, la fira de Leipzig va convertir-se en l’aparador internacional del llibre. De fet, Leipzig comptava, entre altres institucions, amb una prestigiosa escola d’arts gràfiques, on cap a 1930 estudiava, per citar un exemple pròxim, Gustau Gili i Esteve. Després de 1945, enquadrada la ciutat dins l’Alemanya de l’Est i, doncs, dins l’òrbita soviètica, aquella fira és substituïda per la de Frankfurt, que des de 1949 no ha fet sinó guanyar relleu en cada edició. A Leipzig, doncs, hi tenia lloc anualment una fira del llibre i de les arts gràfiques que reflectia la puixança cultural i editora de la ciutat. No hi va haver cap pavelló d’Espanya fins a l’edició de 1914 (la fira tenia lloc entre el juny i el juliol), gràcies a la iniciativa de l’Institut Català de les Arts del Llibre. Així ho confessa un reportatge sobre la fira de Leipzig aparegut a la revista

Estands de Montaner y Simón i de Hijos de Paluzíe a la fira de Leipzig de 1914

Leipzig, 1914. A l’esquerra, presència de J. Thomas, BaillyBallière, Ramón

Sopena i Juan Vidal, tots ells de Barcelona; a la dreta, estand de l’Institut Català de les Arts del Llibre

il·lustrada madrilenya La esfera el mateix 1914, que fa un balanç triomfalista de l’aportació espanyola. Un balanç ricament acompanyat de fotografies, que immortalitzen els aparadors d’impressors i d’editors com J. Thomàs, Bailly-Ballière, Montaner y Simón, Ramón Sopena, Paluzíe i Joan Vidal i Mateu, i que permet adonar-se que l’Institut Català de les Arts del Llibre va concórrer a la fira amb un estand exclusiu, que agrupava una altra sèrie d’impressors i editors, un dels quals, el guixolenc Octavi Viader, va ser guardonat per l’organització del certamen. Enmig de la fullaraca retòrica del reportatge destaca amb llum pròpia una observació, que tot passant constata la competència que, per al mercat americà de l’edició en espanyol, representaven Nova York i certes ciutats del nord d’Europa: “No se tenía idea en Europa de nuestro progreso en las industrias gráficas. Los editores que en París, en Heidelberg, en Londres, en Nueva York, en Lieja, en Berna, imprimiendo libros en español explotan los mercados crecientes de la América latina, no se han dado cuenta hasta ahora de que la supremacía de sus negocios sobre el de los editores españoles proviene de causas ajenas a la máquina de imprimir; tienen en sus países facilidades de transporte y organizaciones bancarias de que España carece”.

El llibre escolar

Al llarg del segle XIX, i a desgrat de diverses disposicions legals restrictives, el nombre de llibres autoritzats per a l’ensenyament no va fer sinó créixer (entre 1848 i 1883, 1.218 títols reconeguts oficialment a Espanya per a l’ensenyament elemental!). L’anomenat llibre de text va ser, des del principi, un bon negoci: per als editors, per als llibreters i per als docents, que solien ser-ne autors. Aquests darrers, en especial, hi trobaven una font d’ingressos suplementària que compensava uns salaris magríssims.

Dins aquella centúria, probablement la primera editorial de gruix comercial que es consagra al llibre escolar és Paluzíe Editores, fundada per l’olotí Esteve Paluzie Cantalozella (1806-1873). Paluzie, mestre, es va refugiar a València perseguit pels absolutistes i el 1840, instal·lat a Barcelona,

Dos llibres escolars de la casa Paluzíe, de 1898 i de 1900

A dalt, detall de la coberta de Flora

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

A dalt, catàleg il·lustrat de llibre escolar de la casa Bastinos el 1897 amb fotografies de les autores dels llibres.

La llibreria Bastinos el 1886

va fundar un col·legi i va associar-hi una editorial de llibres escolars, de tant d’èxit i difusió que part del fons encara l’oferia el 1935 el catàleg de la Imprenta Elzeviriana y Librería Camí. Molts d’aquests llibres, il·lustrats amb litografies, s’imprimien amb tipus de lletra manuscrita dibuixats pel mateix editor, que també era molt aficionat als mapes i als atles. Un fill d’Esteve, Faustí, va donar encara més impuls a l’activitat comercial de la casa, que va introduir-se en el camp de l’estamperia infantil (teatrins, retallables, etc.) i que el 1892, després de costoses inversions en les darreres novetats tècniques del moment, s’havia convertit en una gran empresa editora i d’arts gràfiques. Mort Faustí Paluzie (1901), els fills van continuar el negoci fins que, en la dècada de 1920, el van traspassar a la Imprenta Elzeviriana.

Cronològicament el segueix Joan Bastinos i Coll (1816-1893), que el 1852 planta una llibreria al barceloní carrer de la Boqueria, embrió de la Librería y Casa Editorial Bastinos, que comença a publicar cap a 1865. El crèdit i la confiança obtinguts per la casa entre els mestres és indestriable de la publicació, entre 1859 i 1900, d’El Monitor de Primera Enseñanza,

una de les revistes pedagògiques catalanes de més durada. Quan es dóna a conèixer el catàleg de 1877, amb un centenar de títols, ja s’havia incorporat a l’empresa el fill de Joan, Antoni Bastinos i Estivill (1838-1928). El 1886 traslladen la llibreria al carrer Pelai, seu especialment indicada pel veïnatge amb la universitat. Antoni Bastinos manté l’activitat editorial fins a 1917, i la llibreria passa, el 1927, a mans d’un altre llibreter, Josep Bosch Oliveró.

Josep Dalmau i Carles (1857-1928), mestre i pedagog, funda a Girona el 1904 l’editorial Dalmau Carles, que, amb l’entrada el 1915 d’un gendre, Joaquim Pla i Cargol, esdevé Dalmau Carles, Pla, S.A. i durant més de mig segle difon llibres d’ensenyament a Espanya i a Amèrica. L’editorial va comptar sempre amb impremta pròpia, taller d’enquadernació i llibreria. I els seus fundadors i propietaris eren alhora autors de moltes de les obres publicades. El 1928 la casa tenia oberta a Madrid i per als docents una exposició permanent de llibres i de material escolar.

Cent cinquanta edicions fins a 1936 avalen aquest llibre d’aritmètica de la casa Dalmau, Carles, Pla, S. A.

A sota, logotip de l’editorial

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Originada en dues empreses d’arts gràfiques, Seix Barral, creada el 1911, en un principi se centra en el llibre escolar i és assessorada per pedagogs tan notoris com Joan Palau i Vera, Pau Vila i Artur Martorell, cosa que li permet publicar obres i material pedagògic innovadors i de qualitat.

Seix Barral i altres editores de llibre escolar van col·laborar en graus diversos amb l’Associació protectora de l’ensenyança catalana, entitat privada que, fundada el 1889, rep un fort impuls a partir de 1914 i el 1933 tenia 7.800 socis. El 1936, arran del seu Primer Congrés Nacional, va organitzar una exposició sobre el llibre escolar català que constitueix un dels conjunts didàcticament més renovadors de l’època. Publicava gramàtiques (una d’elles, deguda a Pompeu Fabra), llibres de lectura, d’aritmètica, de geografia, de ciències naturals, d’història de Catalunya (feta per Ferran Soldevila i Ferran Valls i Taberner) i d’història general (obra d’Enric Bagué i Jaume Vicens).

Durant la Dictadura de Primo de Rivera va sorgir la iniciativa del llibre de text únic. El dictador mateix va defensar-la en el discurs de clausura de la Conferencia Nacional del Libro, el 1927. I va defensar-la com solia fer-ho, sense circumloquis ni mitges tintes. Així, va dir, calia controlar al màxim el llibre de text perquè “el pensamiento virgen de los hijos que las familias entregan a las aulas [...] sea encauzado por ideas de orden y de tradiciones verdaderamente españolas” De fet, continuava, en aquesta mena de llibres hi havia trobat, amb alarma, “ataques a la disciplina militar, a la moral cristiana, a los sentimientos patrióticos, que fueron reales, y que si no lo fueren deberían mantenerse

en la ilusión del espíritu humano para conservar enhiesto y rígido el principio patriótico”. No hi ha dubte que, al general, calia agrair-li si més no la franquesa. Hi ha indicis que fan pensar que el llibre escolar es comercialitzava molt a Amèrica abans de 1939. Un d’ells és que el 1937, interromput el flux exportador per culpa de la guerra civil, Antoni López-Llausàs i Gaziel van viatjar a Colòmbia amb el propòsit, al capdavall frustrat, de fundar a la capital una editora especialitzada en llibres d’ensenyament que irradiés a tota l’Amèrica hispanòfona.

En l’actualitat continua tenint molt de pes en el mercat global del llibre. Si el 1998 a Espanya es van publicar 60.000 títols, que representen aproximadament 240 milions d’exemplars, només el llibre de text acapara

6.500 títols i, alerta!, uns 55 milions d’exemplars.

Llibres escolars de Seix Barral dels anys vint, trenta i quaranta

A dalt, detall de Lecciones de cosas

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

La Conferencia Nacional del Libro de 1927

El mateix Eduard Aunós que, ministre de Treball, Comerç i Indústria del Directori, aixoplugava oficialment el 1926 la iniciativa de celebrar el dia del llibre, un any després convocava i patrocinava a Madrid una Conferencia Nacional del Libro que va tenir lloc entre el 21 i el 26 d’abril de 1927. S’hi va tractar una colla de temes d’interès: reforma de la llei de propietat intel·lectual, defensa contra les edicions pirata (sobretot a Llatinoamèrica), implantació d’aranzels en la importació i exportació del llibre, polítiques per protegir-lo i fomentar-lo, organització de la indústria editorial llibrera i subvencions i adquisicions de llibres per part de l’Estat, per bé que algun tema no previst, com ara el preu del paper, va animar també els debats. D’editors catalans, que van acollir la conferència amb interès, n’hi van acudir bastants. Hi havia Ramon Miquel i Planas (representant l’Institut Català de les Arts del Llibre), Victorià Seix (representant la Cambra Oficial de la Indústria de Barcelona), Gustau Gili i Roig (representant la Cambra Oficial de Comerç i Navegació de Barcelona), Vicent Clavel, Josep Zendrera, Enric Bailly Ballière, Alesi Boileau i els editors representants de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona: Víctor Casellas, Josep Fornés, Ramon Rialt, J. Fernández de la Reguera, Joaquim Sopena, Joan Seguí, Manuel Pobul, Francesc de P. Feliu i Alfons Vinardell. A desgrat, però, de les aparentment falagueres expectatives, fa tot l’efecte que les conclusions de la conferència van naufragar,

en part per la solemnitat oficialista que les emmarcava (molta presència de càrrecs polítics, subratllada pel discurs de clausura del dictador en persona) i en part també per l’absurdament massiva convocatòria de representants de sectors heterogenis (editors, industrials d’arts gràfiques, escriptors i llibreters al costat de fabricants de paper, la societat d’autors, professorat universitari, militars d’Estat Major i representants d’ateneus, de col·legis de doctors i de centres i entitats de variada condició). La publicació del contingut de les sessions, transcrites taquigràficament, permet adonar-se que els editors catalans van ser els més crítics amb la marxa de la conferència. Clavel, per exemple, es queixava de la poca elevació de les discussions i no s’estava d’afegir que “es triste el espectáculo que estamos dando”; i Gili, sens dubte l’editor amb més protagonisme de la conferència, acabava confessant, en el balanç final, que una assemblea de 80 o 100 persones era inoperant. A destacar, en darrer lloc, que el llibre d’actes i acords de la conferència, publicat el mateix 1927, incorpora com a apèndix una memòria de l’Institut Català de les Arts del Llibre sobre els ensenyaments i la formació professional dels operaris del gremi d’arts gràfiques. Una memòria filla de la preocupació de l’Institut per aquest tema d’ençà de la creació, el 1905, de la seva escola professional.

Eugeni d’Ors i les biblioteques populars el 1927

Un dels discursos d’obertura de la Conferencia Nacional del Libro –i sens dubte el més remarcable– va ser el d’Eugeni d’Ors. Feia set anys que havia canviat de llengua i de cultura, però el record de la seva trajectòria fins a 1920 no el deixava de petja. De fet, no s’estava de justificar la seva presència en l’esdeveniment en virtut d’haver estat “el promotor de un sistema de Bibliotecas populares, por aquellos días extendido únicamente a Cataluña, pero que un obstinado ensueño mío persiste en creer que va a extenderse un día, como un nuevo sistema de circulación espiritual, por todos los pueblos y lugares de España”.

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

A la pàgina següent, a l’esquerra: coberta de Julia Asensi. Las estaciones (Cuentos para niños y niñas), publicat a Barcelona per Antoni Bastinos el 1907

A la dreta: coberta de Lola Anglada per a Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll, publicat a Barcelona per l’editorial Joventut el 1927

El llibre infantil i juvenil

El 1912, Pau Vila publicava un opuscle, reeditat sovint, amb el títol Què els portaran els reis als nostres fills?. Es tracta d’una defensa de la importància educativa de la joguina, amb un últim capítol sobre els “llibres que poden posar-se en mans dels nois”. Dels títols que hi consigna se’n desprenen dues realitats.

Primera: la majoria de volums recomanats són en castellà i procedeixen de les editorials Araluce, Sopena o Seix Barral. I segona: del magre panorama en català només sobresurt una col·lecció (La Rondalla dels Dijous) i alguns títols d’una altra (Biblioteca Popular) de l’editorial L’Avenç. Val a dir que Pau Vila negligia, vés a saber per què, l’editorial Baguñà, promotora d’En Patufet i de les populars seqüeles que se’n van seguir (en especial les de Josep M. Folch i Torres). El fet és que des d’aquell 1912 fins a 1936 el panorama va enriquir-se sensiblement. D’una banda, perquè el llibre infantil i juvenil és acollit per part d’editores prioritàriament consagrades al llibre per a adults (com la col·lecció Grumet de l’editorial Proa); de l’altra, perquè en sorgeixen d’altres que s’hi consagren, si no en exclusiva, de manera preferent. Aquest darrer és el cas de Muntañola i de Joventut (que alternen el castellà i el català), de Mentora, que publica en català, impulsa una revista (Llegiu-me) i està vinculada a Joventut, o de Molino, que publica en castellà i, sembla, és la primera a Espanya a divulgar els productes de la factoria Disney, com ara la revista Mickey, de 1935. Un repàs de la trajectòria del llibre infantil i juvenil, ni que sigui tan succint i esquemàtic com aquest, no pot ometre de cap de les maneres una referència a

l’editorial Bruguera, que, sobretot en les dècades de 1950 i 1960, abassega el mercat amb tot tipus de revistes i de llibres que es distribueixen especialment als quioscos. Bruguera, de fet, havia començat, en la mateixa línia i abans de 1939, amb el nom d’El Gato Negro, però la gran expansió, espanyola i americana, és molt posterior. En els anys daurats, l’editorial arriba a tirar tres milions i mig d’exemplars mensuals de còmics i 540.000 setmanals de novel·les de quiosc, en essència novel·les rosa i de l’oest.

Paral·lelament, de l’edició en català en aquest àmbit convé destacar unes quantes iniciatives (algunes col·leccions de les editorials Ariel, Selecta, Arimany, Aymà o Joaquim Horta), sempre a contracorrent de

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

la dictadura franquista, de les quals la de més continuïtat i èxit és La Galera (apareguda el 1963). La introducció del català a l’escola primària i secundària va suposar, per a aquest gènere, un fort impuls. El 1981, per exemple, mentre a França els llibres infantils i juvenils eren el 16% del total, en català eren el 25%, percentatge excessiu que s’ha anat corregint. El sector es manté vigorós, com ho prova la projecció exterior. Així, el Consell Català del Llibre per a Infants, fundat el 1982, va promoure la creació d’un organisme estatal, la Organización Española para el Libro Infantil (OEPLI), que ha permès la presència del Consell en els fòrums internacionals conservant la pròpia personalitat. Per exemple, el reconeixement per part de l’IBBY (International Board on Books for Young People, un organisme consultor de la Unesco) i la participació a la fira anual de Bolonya, de llibre infantil i juvenil, i durant uns quants anys es va concedir el premi Catalònia.

Un títol de La Galera aparegut el 1992

El dia del llibre, una iniciativa catalana

Ja el 1923, l’escriptor i editor valencià Vicent Clavel i Andrés (establert des de 1920 a Barcelona, on regia l’editorial Cervantes) havia proposat a la Cambra Oficial del Llibre de la ciutat, de la qual era vocal, la necessitat d’instituir un dia dedicat al llibre, que suggeria que fos el 7 d’octubre, data suposada del naixement de Cervantes. Un cop assumida, el 1925 la Cambra feia arribar la proposta de Clavel al ministre de Treball, Comerç i Indústria del Directori de Primo de Rivera, el català Eduard Aunós, l’únic polític que, sigui dit tot passant, va ser ministre en les dues dictadures del segle XX. Aunós va acollir-la bé i va transformar-la, el febrer de 1926, en un reial decret, l’exposició de motius del qual exhibeix impúdicament el caire espanyolista que es volia imprimir a la diada. Així, amb la prosa tan hiperbòlica com ridícula d’aquests casos, comença per dir que “es el libro español sagrario imperecedero que difunde y expresa el pensamiento, la tradición y la vida de los gloriosos pueblos hispanoamericanos y plasma o perpetúa las concepciones del genio de la raza”; i assenyala com a objectius “propulsar la cultura, rendir pleitesía a los genios de la raza, divulgar las concepciones de los escritores españoles y facilitar la expansión de la lengua y del alma hispánicas para enaltecer la Patria y agrandar y fortificar sus prestigios insuperados”. Amb aquests designis sectaris i exclusivistes, el 7 d’octubre de 1926 se celebra el primer dia del llibre. Les primeres edicions posen ja al descobert diferents concepcions de la celebració: a Barcelona, més

Dia del llibre a la llibreria Catalònia, el 1929

Primer cartell del dia del llibre a Barcelona (1926)

popular i comercial; a Madrid, més oficial i acadèmica. Ben aviat, llibreters i editors s’adonen de la inconveniència de la data triada (coincidia amb les vendes del llibre escolar de text i el temps tardoral no solia acompanyar) i aconsegueixen substituir-la pel 23 d’abril, dia cert de la mort de Cervantes que coincideix amb sant Jordi. El primer dia del llibre que se celebra per sant Jordi, a més, és el 1931, ben poc després de l’entusiasta proclamació de la Segona República. Ja aleshores havia arrelat a Catalunya, per part dels editors, el costum de donar a conèixer moltes novetats el dia del llibre i, per part de la Cambra, el de publicar opuscles relacionats amb la festa que, sempre en castellà, s’encarregaven a destacats impressors, editors i escriptors (entre altres, Víctor Oliva, Ramon Miquel i Planas, Carles Soldevila i Joan Estelrich) i es distribuïen gratuïtament. L’èxit de la diada a Catalunya s’ha associat sovint amb el fet que no és festa oficial, cosa que fomenta la presència massiva de gent al carrer. El colofó provisional d’aquesta història presenta una fita brillant: el 15 de novembre de 1995, la conferència general de la Unesco, presidida aleshores pel català Frederic Mayor Zaragoza, va declarar el 23 d’abril de cada any dia mundial del llibre, amb dos objectius: foment de la lectura i provisió de llibres a zones econòmicament depauperades. Aquest acord cristal·litza per primera vegada l’abril de 1996, data en què Barcelona alberga el congrés de la Unió Internacional d’Editors. I en part va reeixir gràcies al fet d’esgrimir que en un 23 d’abril havien mort també dos altres escriptors: Shakespeare (símbol de l’àrea anglòfona) i l’Inca Garcilaso de la Vega (que va permetre convèncer els països llatinoamericans).

Cartell de Cesc anunciant el dia del llibre de 1964

Nissagues d’editors

Per bé que no ens trobem davant la continuïtat d’una mateixa família, Herederos de la viuda Pla és l’establiment de llibreria, impremta i editorial que passa per ser el de més llarga durada a casa nostra. Segons sembla, el funda l’impressor Joan Jolis el 1660 i l’instal·la al barceloní carrer de Cotoners. El succeeix una seva germana, Isabel Jolis, que mor soltera havent deixat hereu un administrador de la casa, Bernat Pla, que canvia el nom en Hereus de Joan Jolis i es casa amb Tecla Boix. A la mort del marit, Tecla Boix esdevé la viuda Pla, els hereus de la qual (de les famílies Verdaguer, Bocabella i Dalmases) continuen el negoci. El 1828 pren el nom Herederos de la Viuda Pla, el 1913 es trasllada al carrer de Fontanella i el 1983 tanca definitivament les portes la llibreria, l’única secció que havia sobreviscut fins aleshores. Des de ben aviat, la casa va centrar-se en l’edició de llibre religiós (vides de sants, opuscles piadosos, obres litúrgiques i de catequesi i goigs), acompanyat subsidiàriament d’obres sobre llengua, com la primera edició del diccionari (1839-1840) de Pere Labèrnia o la gramàtica catalana de Pau Estorch i Siqués (1857). El 1908 va rebre la distinció d’editorial i llibreria pontifícia.

Una altra empresa editora està en condicions de disputar als Herederos de la Viuda Pla el rècord de longevitat. En efecte: al llarg de tres segles, del XVII al XX, diverses branques de la família dels impressors i editors Abadal s’escampen per tres ciutats: Manresa, Mataró i Igualada. Tot i això, l’origen de la dinastia es troba a Moià, on Pere Abadal i Morató (mort el 1684) feia de paraire i alhora era conegut com a xilògraf,

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Un diccionari de la casa Verdaguer

A baix, un títol dels Abadal de Mataró

Joaquim Abadal

i Casamitjana

A la pàgina següent, de dalt a baix:

Josep Abadal

i Casalins, Rosario

Anglà i Abadal i

Heliodor Abadal

i Casalins

en especial d’auques. Un seu fill cabaler, Pau Abadal Fontcuberta, es trasllada el 1718 a Manresa i hi inaugura la impremta, continuada, fins ben entrat el segle XIX, per quatre generacions més: la d’Andreu Abadal Serra (mort el 1778), la d’Ignasi Abadal Gerifau, la d’Ignasi Abadal Bohigas i la d’Andreu Abadal. Un altre fill d’Andreu Abadal Serra, Joan Abadal Gerifau (1754-1830) és qui, el 1779, s’instal·la a Mataró, on el mateix any introdueix la impremta. A la capital del Maresme, Joan Abadal estableix ben aviat les línies futures del negoci, que, amb una llibreria de complement, consistia a treballar per al col·legi dels Escolapis, l’Ajuntament i la indústria local i, alhora, a publicar estampes religioses i fulls i plecs solts de tradició popular: auques, romanços i goigs.

L’hereu de Joan Abadal Gerifau, Josep Abadal Casamitjana (1787-1854), continua amb el negoci a Mataró, mentre que un altre fill, Joaquim, el 1835 es trasllada a Igualada i s’hi estableix d’impressor. En aquest ofici, la branca igualadina de la família compta amb dos representants més: Marià (18401901) i Emilià Abadal. A Mataró, en canvi, Josep Abadal Casalins (1817-1878), fill de Josep Abadal Casamitjana, eixampla el negoci familiar publicant una colla de revistes; simultàniament, esdevé cabdill del republicanisme local. Es dóna la circumstància afegida que dos germans seus, desvinculats del negoci, fan, això no obstant, de gravadors de llibres. Són Joan i Heliodor Abadal Casalins, el primer dels quals es guanya, a Barcelona, una notòria reputació de gravador al boix. A la mort de Josep Abadal Casalins es fan càrrec de l’empresa dues filles, Anna (1846-1909) i Paquita (1858-1926) Abadal Anglà, la segona de les quals acaba comprant la part de

la germana. Una filla de Paquita, Elvira París Abadal (1894-1954), és l’última representant de la família, la impremta de la qual s’extingeix definitivament el 1971. El gironí Innocenci López Bernagossi (1829-1895)

aprèn l’ofici d’impressor i editor amb Lluís Tasso i el 1855 planta a la Rambla i al carrer Ample de Barcelona la Llibreria Espanyola, aviat una autèntica plataforma de llançament, tant de revistes (La Rambla, El cañón rayado, Lo noi de la mare o dues de tan llegendàries i de tan llarga vida com La campana de Gràcia i L’esquella de la torratxa, totes tenyides de la ideologia republicana del propietari) com de llibres, en bona part deguts a una colla d’escriptors populars (Serafí Pitarra, Conrad Roure, etc.) que López tenia en exclusiva. Un seu nét, Antoni López-Llausàs, escrivia el 1933: “Jo he vist vendre 30.000 Esquelles o 40.000 exemplars d’un àlbum titulat Barcelona a la vista a la llibreria del meu avi. I els fascicles que hom arribava a despatxar de Gumà és cosa que avui encara ens semblaria fabulosa. Cap escriptor català no ha superat la xifra”. Antoni López Benturas (1861-1931), fill d’Innocenci, va continuar el camí fressat pel pare (incorpora Santiago Rusiñol a la plantilla d’escriptors de la casa), del qual se separa Antoni López-Llausàs (1888-1979), fundador de la Llibreria Catalònia, que agrupava, al marge de la llibreria estricta, una impremta, una editorial i una distribuïdora. La Catalònia aixopluga algunes de les revistes més representatives de la modernitat durant la Segona República (D’ací i d’allà i Imatges) i, entre altres títols de memòria perdurable, publica, el 1932, el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra. A l’exili argentí, López-Llausàs reprèn amb èxit l’ofici d’editor.

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Melcior Millà i Castellnou

A sota, d’esquerra a dreta:

Lluís Millà i Gàcio, Àngel Millà i Navarro i aparador de la llibreria Millà

El nom dels Millà s’arrenglera al costat del d’altres editors que (com Bartomeu Baxarias, Salvador Bonavia, Rossend Ràfols o els dos primers López) incideixen en el terreny de la literatura popular o de consum catalana. Melcior Millà i Castellnou (18301906) és el primer de la dinastia. Prestidigitador professional, comença a vendre llibres als encants i, per fires i mercats, romanços, auques i llibres populars. Un seu fill, Lluís Millà i Gàcio (1865-1946), actor i autor teatral, inicia cap a 1880 la tasca d’editor, tant d’obres teatrals com de revistes, i el 1901 trasllada la llibreria-editorial al barceloní carrer de Sant Pau, on encara continua; el 1926 va publicar un Catàleg d’obres teatrals catalanes, que recull uns cinc mil títols. Un germà, Francesc Millà i Gàcio, per bé que deslligat de l’activitat familiar, va ser impressor i, com a tal, fundador de La Neotipia. Fill de Lluís

és Àngel Millà i Navarro (1890-1975), tercer membre

de la nissaga, també autor teatral i esporàdicament periodista, que el 1931 va inaugurar la cèlebre col·lecció “Catalunya teatral”, de llarga durada. Han continuat i continuen aquesta tradició més que centenària els dos últims brots del tronc familiar: Lluís Millà i Reig (1921) i Lluís Millà i Salinas (1957). L’editorial Sopena va fundar-la a Barcelona, el 1894, un aragonès de la província d’Osca, Ramon Sopena López (1869-1932). A primer cop d’ull, la seva expansió va basar-se en l’exportació a Amèrica, en un gran taller d’arts gràfiques (que durant molts anys va imprimir per contracte les guies telefòniques) i, sobretot, en un amplíssim catàleg, que a grans trets el 1936 es diversificava així: diccionaris i enciclopèdies, narrativa a preus reduïts per a adults (en una línia semblant a l’editorial Maucci), llibre infantil i juvenil (que inclou retallables, una novetat del tombant dels segles XIX a XX) i textos d’ús escolar, matèries totes en què l’editorial és capdavantera en llengua espanyola (divulga, per exemple, novel·les de Buffalo Bill, Nick Carter o Dick Turpin). A destacar la col·lecció “Biblioteca de Grandes Novelas”, que amb centenars de títols, la gran majoria traduïts, tracta de posar a l’abast de tothom des de la gran narrativa europea fins als autors de fulletó més difosos i, així, de fer efectiu el lema de la casa: nulla dies sine linea. En síntesi, l’editorial ha continuat fidel als orígens, tant el fill del fundador, Joaquim Sopena Domper (1894-1964), com el nét, Ramon Sopena Rimblas (1934), que continua regint-ne els destins, ara juntament amb dos fills, Ramon (1958) i Joaquim (1961) Sopena Egusquiza.

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Dos llibres de la casa Sopena

Gustau Gili i Roig, a l’esquerra

A la dreta, Lluís Gili amb la seva família. Joan Gili és el nen amb el cèrcol a la mà

Nascut a Santa Coloma de Queralt, Joan Gili i Montblanch (1850-1905) exerceix a Barcelona la representació d’una editorial litúrgica belga fins que el 1890, amb el nom de Juan Gili Editor, es decideix a imprimir i publicar manuals i breviaris en llatí pel seu compte. A partir de 1905, l’empresa, en mans successives de familiars (Maria Dolors Gili i Roig o Joaquim Gili i Moros), esdevé Herederos de Juan Gili i Editorial Litúrgica Española (1919) i obté l’exclusiva pontifícia de vendre llibres litúrgics en llatí a Espanya i a l’Amèrica hispanòfona. Tanca les portes el 1970, víctima en bona part dels canvis en la litúrgia introduïts pel concili Vaticà II. Dos altres fills del fundador, Gustau (1868-1945) i Lluís (1882-1957) Gili i Roig, inicialment vinculats a l’empresa paterna, aviat se n’emancipen. El segon, Lluís, crea el 1907 l’editorial Luis Gili, en la qual el llibre religiós alterna amb el literari; d’un seu fill, Joan Gili i Serra

(1907-1998), editor a la Gran Bretanya, en parlo en un altre moment. El primer fill, Gustau, és qui dóna continuïtat a la dinastia. El 1902 funda l’editorial Gustavo Gili, de temàtica molt diversificada però amb una gran atenció cap al manual tècnic (electricitat, mecànica, agricultura, etc.) i, en la dècada de 1920, a les col·leccions de bibliofília (“Pantheon” i “La Cometa”). Gustau Gili i Roig, de fet, és tot un personatge: militant de la Lliga Regionalista, impulsor d’organismes gremials i autor, el 1944, d’una obra important sobre el món del llibre. Continuadors seus són Gustau Gili i Esteve (1906-1992), Gustau Gili i Torra (1935) i els fills d’aquest darrer, el qual ha especialitzat l’editorial en els camps de l’arquitectura i el disseny.

L’edició en català després de 1939: un homenatge

Al marge de les clandestines, de 1939 a 1946 s’escolen set anys sense novetats editorials catalanes. El propòsit genocida del franquisme era evident: destruir el públic lector en català, que passa tots aquests anys sense veure cap llibre passablement nou o atractiu en la seva llengua. Els inventaris confeccionats per Albert Manent i Joan Crexell de llibres i opuscles en català en donen fe de forma incontrovertible. Així, i durant els anys més durs, amb autorització se’n publica un el 1939, un altre el 1940, quatre el 1941, cinc el 1942 i set el 1943. Divuit llibres en cinc anys, la gran majoria religiosos i publicats sota el paraigua de la censura eclesiàstica. Josep Pla, que va viure els fets en primera fila, no va dubtar a

Traducció catalana clandestina de Shakespeare, segurament l’única clandestina de la història

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

A la pàgina següent a l’esquerra i detall a dalt: aquest llibre de 1946 és el segon autoritzat en l’”escletxa” d’aquell any

concloure que “el 1946 no hi havia en el mercat cap llibre català que no hagués estat editat com a mínim deu anys abans”. De fet, i com a resultat del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, el 1946 es produeix una lleu obertura censora que passa a anomenar-se l’“escletxa”. Per sant Jordi d’aquell any, per exemple, reapareixen públicament volums en català i un editor, Rafael Dalmau, publica el primer llibre inèdit amb permís (Mosaic, de Víctor Català).

I, al costat de la de Dalmau (aleshores editorial Dalmau i Jover), altres editorials surten a la llum mirant d’aprofitar l’escletxa oberta: Estel (de Maria Montserrat Borrat), Aymà (de Jaume Aymà i Ayala i Jaume Aymà Mayol, pare i fill, que havien publicat només en castellà a partir de 1939) i Torrell de Reus (de Salvador Torrell). Altres editorials, encara, com Baguñà, Millà i Alpha, reprenen l’activitat anterior a 1939. A l’edició en català s’hi apunta igualment, per bé que de forma testimonial i esporàdica, Josep Janés (que, d’ençà del final de la guerra, publicava només en castellà) i el grup de la revista Destino, que des de 1942 impulsava l’editorial Áncora. De totes les iniciatives nascudes el 1946, sens dubte la de més ambició, recursos i planificació va ser la deguda a Josep Maria Cruzet, col·laborador des de 1928 de López-Llausàs a la llibreria i editorial Catalònia i, a partir de 1946, fundador i propietari de l’editorial Selecta. La tenacitat i el sacrifici, personal i econòmic, de Cruzet van ser decisius en la gradual normalització de l’edició en català. Una normalització que, sota la dictadura franquista, va resultar d’una lentitud exasperant: als 865 llibres en català publicats el 1936 no s’hi torna a arribar fins passats quaranta anys (855 llibres el 1976). En el fons, es va tractar d’un procés

de recuperació del públic lector mediatitzat per problemes crònics de distribució. Durant molts anys no hi va haver, en efecte, cap distribuïdora que s’ocupés en exclusiva del llibre en català. Aquest procés, que avui per a alguns està ja tancat o pròxim a tancar-se, ha hagut de superar una infinitat d’obstacles i entrebancs fins fa com aquell qui diu quatre dies. L’edició en català, per exemple, no és present a la fira de Frankfurt amb estand propi fins a l’edició de 1982. Des de 1978 (any de creació de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana) fins a 1982, la representació catalana passava a través de l’INLE, que barrejava els llibres catalans amb els castellans. Els barrejava tant que el 1981 (ho ha explicat l’editor Carles-Jordi Guardiola) van posar la novel·la Benvinguda al consell d’administració, de Peter Handke, dins la secció de ciències empresarials.

Josep M. Cruzet, el 1961, llegint un parlament en l’homenatge que se li va oferir amb motiu de l’edició del número 300 de la col·lecció Biblioteca Selecta

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

La censura franquista

Filla d’una guerra civil, la dictadura franquista no va abaixar ni un sol instant la guàrdia censora, que, al compàs dels temps, va sofrir els naturals alts i baixos. Un editor català actual, Josep Lluís i Monreal, que, de censures, n’ha conegudes unes quantes, sosté que la franquista va ser molt més dura i atrabiliària que, per exemple, la de Pinochet a Xile o la de Videla a Argentina. I, indiscutiblement, va ser molt més llarga. D’aquí, la importància d’estudiar-la, de saber-ne els procediments d’actuació i les repercussions. En el món del llibre disposem per fortuna de la monografia de Maria Josepa Gallofré, farcida de notícies.

Així, el 5 de març de 1939 els editors catalans rebien del Servicio Nacional de Propaganda (adscrit al Ministerio de Gobernación) una “nota de la censura de libros” que, “a fin de someter a la legalidad vigente en la España Nacional cuanto se relacione con el régimen de librerías y editoriales”, els ordenava presentar, en un termini de 48 hores, una llista de les obres publicades des del juliol de 1936 i, alhora, tots els catàlegs disponibles. Quina mena de llibres estaven perseguits? En primer lloc, és clar, els de “tendencia marxista”, però també les “publicaciones pornográficas y cuantas contradigan el espíritu del Movimiento Nacional”. És a dir: tots els llibres que convingués. En aquesta primera etapa de depuració dels fons editorials, la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, en un intent de salvar els prohibits de la destrucció, va proposar a la Jefatura Provincial de Propaganda que s’acceptés saldar les obres prohibides a Amèrica, iniciativa que en principi és rebuda favorablement. Josep Maria de Casacuberta,

La Cambra Oficial del Llibre de Barcelona escriu a Josep M. de Casacuberta el 5 de juliol de 1939

que tenia una llarga llista d’obres de la seva editorial, Barcino, condemnades per la censura, provava d’acollir-s’hi el mes de maig del mateix 1939, però el juliol la Cambra el desenganyava: la Subsecretaría de Prensa y Propaganda havia canviat d’idea i desestimava la, diguem-ne, solució americana. El resultat fou que Casacuberta, el mes de setembre, va haver d’acabar venent 7.845 Kg “de papel de rama y encuadernado, de diversas obras, destinado a su conversión en primera materia para la fabricación de cartón”. Aquest camí el van seguir, no podem dubtarne, moltes més tones de llibres, amb el subsegüent daltabaix econòmic per als editors afectats.

llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Pàgina de les memòries de Maurici Serrahima ratllada per la censura perquè s’hi fa referència a la vaga de tramvies de 1951

Convé afegir que on la censura va rabejar-se amb especial acarnissament va ser en l’edició en català, una peça clau de la política genocida del franquisme contra la nostra llengua i la nostra cultura. Josep M. Cruzet, fundador i propietari de l’editorial Selecta, va ser potser qui va rebre’n més sovint les conseqüències. És conegut, per exemple, que el 1943 la censura va sotmetre’l a la humiliació d’autoritzar-li la publicació de les obres completes de Jacint Verdaguer només en ortografia prenormativa. No ho és tant, probablement, que, pel fet d’haver publicat el 1948 una versió catalana d’El criterio, de Jaume Balmes, comptant tan sols amb el nihil obstat eclesiàstic, la censura retirés l’edició sencera i multés l’editorial Selecta amb 40.000 pessetes, una xifra aleshores astronòmica.

Dos editors i la censura franquista

En un assaig de notable interès publicat el 1944, Bosquejo de una política del libro, l’editor Gustau Gili i Roig va dedicar un capítol a la censura. Hi alertava dels riscos d’un rigor excessiu, feia propostes de reforma i, pel que ara interessa, posava al descobert els “peligrosos efectos del régimen actual” (volia dir, és clar!, del règim de censura). Eren els efectes negatius que la censura tenia per als editors que, a Espanya, publicaven en castellà i exportaven a Amèrica. Quines eren, aquestes repercussions? Segons Gili, tres. La primera: beneficiar els editors americans, “nuestros más temibles competidores, quienes aprovecharán nuestra impotencia para reproducir y difundir aquellas obras que en España se retiren o se prohíban”. La segona: quan els contractes d’edició amb autors i editors estrangers estipulin una liquidació de drets d’autor proporcional al nombre d’exemplars venuts i la censura retiri l’edició o prohibeixi l’obra, els editors, a Espanya, “quedarán en postura poco airosa y sujetos a enojosas reclamaciones”. I la tercera: els filtres tan restrictius que la censura aplica als llibres en espanyol importats d’Amèrica provoquen, en el mateix continent, “duras represalias contra nuestro libro”. De manera

Els llibres prohibits el 1939

En una circular datada el 7 de setembre de 1939, la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, acatant les ordres rebudes dels vencedors de la guerra, orientava els llibreters catalans sobre la depuració dels fons de les llibreries. “Los libros prohibidos –resumia–pueden dividirse en dos grandes grupos: 1) Los prohibidos de un modo definitivo y permanente. 2) Los prohibidos temporalmente". I tot seguit entrava en detalls: "A los primeros pertenecen las obras contrarias al Movimiento Nacional, las anticatólicas, teosóficas, ocultistas, masónicas; las que ataquen a los países amigos; las escritas por autores decididamente enemigos del nuevo régimen; las pornográficas y pseudo-científico-pornográficas y las de divulgación de temas sexuales; las antibelicistas, antifascistas, marxistas, anarquistas, separatistas, etc. Al segundo grupo pertenecen los libros de tipo no político o religioso, escritos por autores contrarios al Movimiento o cuya situación respecto al mismo no ha quedado definida aún". Fa la impressió que la Cambra hauria acabat molt abans si s'hagués limitat a consignar els llibres autoritzats.

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Aquest Bosquejo, de 1944, constitueix un balanç i una prospectiva de positiu interès

que “sólo debería prohibirse la importación de obras pornográficas, sectarias, subversivas o marcadamente antidogmáticas”.

Desapareguda ja la dictadura franquista, i també, doncs, la censura que en depenia, un altre editor, Carlos Barral, recapitulava en un volum de les seves memòries (Los años sin excusa) els tractes que hi havia tingut. Així, a banda de descriure oficines i funcionaris freqüentats i de reportar arbitrarietats que havia patit i negociacions en què havia intervingut, subratllava com un dels factors més desesperants el fet que “los criterios de cada censor eran absoluta y salvajemente personales, dictados por las manías y las frustraciones personales de cada uno”. I que, pel que fa a les traduccions, la llengua del llibre original determinava diferents sensibilitats censores. En efecte: si les “lenguas latinas convocaban la intransigencia en cuestiones atinentes a la moral, las buenas costumbres y la ortodoxia religiosa”, les “germánicas suscitaban el dogmatismo político”.

L’expansió americana

Segons la memòria de l’Institut Català de les Arts del Llibre continguda dins el llibre d’actes i acords de la Conferencia Nacional del Libro de 1927, les repúbliques hispanòfones d’Amèrica van ser mercat per al llibre espanyol fins a la segona meitat del segle XIX. “Dejaron de serlo, en favor de otros países, a causa de concederse mayor importancia al doctrinarismo de los partidos políticos que al desarrollo de la instrucción y fuentes de riqueza de la patria española”. Fos quina fos la causa, el fet cert és que algunes de les dades disponibles avalen aquesta realitat. Així, el 1891 només un 3% dels llibres en espanyol que arribaven a Amèrica sortien d’Espanya; el 97% restant procedia, per aquest ordre, dels EUA, de França, d’Alemanya, d’Anglaterra i d’Itàlia. No es fa estrany, doncs, que en la mateixa conferència de 1927 un participant declarés que “los libros de texto de la segunda enseñanza en la América latina son franceses o traducidos al castellano por franceses”. Dins aquest context, els primers editors que van assajar l’aventura americana van haver d’obrir-se pas a contracorrent: Montaner y Simón, Salvat, Sopena, Maucci. Al llarg del segle XX s’hi afegeixen, entre altres, Gustavo Gili, Seix Barral, Labor, Bruguera, Planeta, Marcombo i Océano. Tot i les dificultats, des del principi per a alguns editors el volum d’exportacions a Amèrica equivalia a un percentatge elevat de la facturació global. El 1902, per exemple, Maucci hi exportava dos terços dels llibres que publicava. En un capítol sobre el mercat americà inclòs dins Bosquejo de una política del libro (1944), Gustau Gili i Roig declara que en les dècades de 1920 i 1930 l’exportació a Amèrica representava el 39% dels llibres venuts anualment a Espanya. Més en

Volum d’una de les col·leccions més divulgades de l’editorial Labor. A dalt, detall

llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

concret, el 1921 la seva pròpia editorial exportava a Amèrica el 52% de la producció, i el 1931, “otra importante editorial barcelonesa” (probablement Salvat) n’exportava el 55%. I en la mateixa època, del total de llibres exportats d’Espanya a Amèrica, el 70% corresponia “a la zona de Barcelona”. Gili, però, no s’estava de frenar l’entusiasme que les dimensions del mercat americà podia produir en els editors neòfits. I el frenava aportant dades de 1942, segons les quals entre un 35 i un 40% de la població americana hispanòfona era analfabeta, magnitud a la qual, deia, calia afegir el segment de població no adulta per poder mesurar amb rigor el volum de potencials clients del llibre en espanyol.

Amb la perspectiva actual, es tracta d’una expansió més de distribució que no pas de producció que té lloc sobretot a partir de 1970. I que pateix una crisi fortíssima el 1982, quan la coincidència d’una sèrie de factors, encapçalats per l’enfonsament simultani de la majoria d’economies llatinoamericanes, va repercutir molt negativament en les editorials amb interessos a Amèrica.

Aquesta traducció, deguda al novel·lista vuitcentista Juan Valera, la publica Gustavo Gili el 1940

Editors catalans fora de Catalunya

A Madrid, i al segle XIX, se n’instal·len uns quants de molt de relleu. Ho són, sens dubte, Josep Gaspar i Maristany i Josep Roig i Oliveras, fundadors de la llibreria i impremta Gaspar y Roig (1845-1881), una de les empreses econòmicament més sòlides; assoleix un èxit notable amb la col·lecció “Biblioteca Ilustrada Gaspar y Roig” i és la primera a Madrid que basa el negoci en les publicacions per entregues.

A costat seu, el nom de Manuel Rivadeneyra (1805-1872) és llegendari. Viatger de jove per Espanya i per Europa, el 1829 torna a Barcelona i treballa de tipògraf amb Josep

Altres editors a Madrid

A més a més dels mencionats, una colla d'editors catalans o de l’àrea catalanòfona s'instal·la a Madrid al llarg del segle XIX: Repullés, Ginesta, Fontanet, Duran, Boix, Verges o Ayguals. De

tots aquests el més conegut és Venceslau Ayguals de Izco (18011873), nascut a Vinaròs, impressor, editor i escriptor, cèlebre sobretot per les seves novel·les de fulletó.

També és valencià Manuel Aguilar, que, format

Volum de la “Biblioteca de Autores Españoles”, iniciativa de dos catalans

professionalment a Barcelona, protagonitza una rutilant trajectòria editorial a la capital d'Espanya a partir de 1923; és autor d'unes interessants memòries (Una experiencia editorial).

A l’esquerra, aparador de la llibreria londinenca The Dolphin el 1935

A la dreta, l’editor Joan Gili i la seva dona a Anglaterra el 1938

Torner i amb Bergnes de las Casas. Amb aquest bagatge, el 1837 s’estableix a Xile, país que el considera fundador de la seva indústria editorial. El 1846, i un altre cop a Madrid, inicia la publicació de la cèlebre “Biblioteca de Autores Españoles” (BAE), que, dirigida per un altre català (Bonaventura Carles Aribau), arriba als 71 volums el 1880.

Antoni López-Llausàs (1888-1979), fundador a Barcelona en la dècada de 1920 de la libreria, editorial i distribuïdora Catalònia, ja a l’exili, el 1939, es fa càrrec, a Buenos Aires, de l’editorial Sudamericana, que, entre altres autors, dóna a conèixer Gabriel García Márquez. I, a Mèxic, en la dècada de 1950, funda l’editorial Hermes, que publica llibres d’economia, biografies, història, narrativa, art i dret.

Joan Gili i Serra (1907-1998), fill de l’editor Lluís Gili i Roig, funda a Londres el 1934 l’editorial The Dolphin Book Company i la llibreria The Dolphin Bookshop amb la intenció d’incrementar l’interès per la cultura hispànica a la Gran Bretanya. Soci fundador de l’Anglo-Catalan Society, Gili mateix escriu i publica en la seva editorial, que durant la Segona Guerra Mundial trasllada a Oxford, una Catalan Grammar (1943), volum que alterna amb traduccions d’Unamuno, de García Lorca, de Juan Ramón Jiménez, de Carles Riba, de Josep Carner i de Salvador Espriu o amb una antologia de poesia catalana (preparada per Joan Triadú). Joan Gili i la seva dona, Elisabeth McPherson, són la parella a la qual Carles Riba dedica la tercera de les Elegies de Bierville.

El crític d’art i marxant Joan Merli i Pahissa

(1901-1995) havia impulsat, abans de 1936, una sèrie de revistes artístiques (La mà trencada, Les arts catalanes, Art) i una col·lecció de llibres, “Els poetes d’ara”. Amb aquesta experiència, a l’exili de Buenos Aires va fundar la revista Cabalgata (que va donar a conèixer Julio Cortázar) i dues editorials: Poseidón (1942) i Malinca (1960). La primera, l’editorial de llibres d’art més destacada de l’Argentina durant molts anys, s’especialitza finalment en arquitectura (i publica, per exemple, la traducció a l’espanyol de gairebé tota l’obra de Le Corbusier). I la segona se singularitza per una col·lecció de novel·la negra, que reuneix alguns dels autors més reputats del gènere.

Joan Merli i Rosario Polo, la seva esposa i col·laboradora, el desembre de 1947 a l’editorial Poseidón, a Buenos Aires

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

Joan Merli, en els anys en què publicava la revista Art

Joan Grijalbo i Serres (1911) era, el 1937, delegat del govern de la Generalitat a la Cambra del Llibre de Barcelona, fet que va determinar el seu futur d’editor a Mèxic, on s’exilia el 1939 i on comença a treballar a l’editorial Atlante, finançada per Juan Negrín. El 1949 hi funda l’editorial Grijalbo, que, entre moltes altres col·leccions, difon les “Biografías Gandesa” (en record de la seva població natal), de temes socials, econòmics i de coneixements generals. Amb el temps, l’absorció d’altres editores hispanoamericanes fa que es converteixi en el Grupo Editorial Grijalbo, amb oficines a una colla de països americans i a Barcelona, on Grijalbo torna a la dècada de 1960 i on manté el segell propi i alhora el ramifica en altres editorials: Crítica, Grijalbo/Dargaud o Junior (aquestes dues darreres, amb gran protagonisme en l’àmbit del còmic). Entrada la dècada de 1990, Joan Grijalbo va vendre el negoci al grup italià Mondadori, amb qui havia començat associant-se.

L’editor Joan Grijalbo, el juliol de 2001

Organismes al voltant del llibre en el segle XX

La primera cambra del llibre es constitueix a Barcelona el 6 de juny de 1900 amb el nom de Centro de la Propiedad Intelectual; declarat corporació oficial per una Reial Ordre de 5 de novembre de 1918, pren la denominació de Cámara del Libro y de la Propiedad Intelectual, que per Reial decret de 15 de febrer de 1922 esdevé Cámara Oficial del Libro de Barcelona. La de Barcelona i la de Madrid eren les úniques que hi havia. La primera tenia jurisdicció a Catalunya, a les illes Balears i a les províncies de Castelló i València, i la segona a la resta del territori estatal. Eren corporacions oficials i òrgans consultius del govern i, com a tals, d’afiliació obligatòria per a fabricants de paper, editors, llibreters, impressors, gravadors i enquadernadors. En formaven part també, tot i que de manera voluntària, els periodistes.

Segell de la Cambra Oficial del llibre de Barcelona abans de 1939

El llibre i l’edició a Catalunya: apunts i esbossos

A banda de les quotes dels associats, el pressupost de les Cambres es nodria d’un recàrrec sobre l’exportació de llibres i de dos arbitris que gravaven el paper, tant el de producció estatal com l’importat, concepte, aquest darrer, que es troba en l’origen de moltes palestres gremials. Després de 1939, la Cámara de Barcelona, com la de Madrid, va ser absorbida per l’Instituto Nacional del Libro Español (INLE), creat aleshores de nou, i avui ha esdevingut Cambra del Llibre de Catalunya, organisme que agrupa editors, llibreters, empresaris d’arts gràfiques i distribuïdors.

L’Institut Català de les Arts del Llibre va néixer (1898) amb la intenció d’aglutinar els diversos sectors vinculats a les arts gràfiques. Així, els fundadors eren tipògrafs, impressors i editors: E. Canivell, J. Casas Carbó, J. Cunill, F. Giró, J. Ll. Pellicer, J. Russell i A. Verdaguer. A banda de promoure l’edició de monografies i memòries, publicava la Revista gráfica (1900-1928), de gran interès, creava una escola de formació professional gremial (1905) i intervenia en el sorgiment de la Cambra Oficial del Llibre. Com tants altres organismes, l’Institut va desaparèixer per sempre més el 1939.

Segell de l’Institut Català de les Arts del Llibre