Godot bcn num2 nov17 by Godot

Tristan und Isolde

28 NOV

WA G N E R

PA S S I O N S QUE ET MARQUEN

Direcció musical Josep Pons Direcció d’escena Àlex Ollé (La Fura dels Baus) Escenografia Alfons Flores Vídeo Creació Franc Aleu Producció Opéra De Lyon ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL LICEU

15 DEC

LA TRANSGRESSIÓ IRÉNE THEORIN STEFAN VINKE ÀLEX OLLÉ (LA FURA DELS BAUS)

Direcció del Cor Conxita Garcia Intèrprets Stefan Vinke (Tristan) Albert Dohmen (Marke) Iréne Theorin (Isolde) Greer Grimsley (Kurwenal) Sarah Connolly (Brangäne)

2 01 7 | 2 0 18 A partir de

12€

liceubarcelona.cat | 902 787 397

editorial

La cultura és revolucionària Godot torna de nou, per segon cop, aquesta tardor convulsa i complexa. En un moment on les llibertats individuals i col·lectives sembla que estan essent qüestionades, en un entorn de tensió i ofec, des de la nostra humil tarima reivindiquem la cultura com a eina social transformadora. La cultura revolucionària com a eina democràtica pels canvis. Demanem que no deixeu d’anar als teatres, que no deixeu de llegir i comprar llibres, i que la festa del cinema sigui, cada dia, a qualsevol sala on, asseguts a la butaca, la llum s’apagui i ens transporti a un nou món de cel·luloide. Perquè, com deia Montserrat Roig, “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”. Per això, perquè la cultura ens desperta l’enginy (a vegades més que la gana), perquè ens permet construir la consciència crítica i no veure-ho tot en blanc i negre, creiem que és important reivindicar-la, i més encara després de saber que el consum cultural està minvant a Catalunya com a conseqüència de la situació políticosocial actual. La cultura ens permet observar el gris, qüestionar i construir, no assentir a la primera davant qualsevol indicació o veritat absoluta que ens llencen els poders fàctics. En deﬁnitiva, deixar que els dubtes sans ens envaeixin perquè ningú, mai, pensi per nosaltres. Omplim els teatres, omplim els cinemes, omplim els museus, llegim llibres! Som Cultura, fem Cultura!

p.14

sumari no ho trobaràs enlloc.4 la música de na Joana.6 pablo derqui.8 univers Llàtzer.10 gelabert i l’aire.12 dansa i cinema.14 pels menuts.16 medusa i l’horror.18 circ i fang.20 a floresta.22 art. warhol avui. 23 teatre inclusiu.24 estrenes.26 desig sota els oms.32 t. wilder i el llarg dinar.33 tristan und isolde .34 duras, yes.36 dones i violències.37 johansen i la cúmbia.38 marc rosich.40 circ i murs. 41 dones prenen la parula.42 himmelweg. 48 joves i RBLS.49 foto portada: David Ruano. Imatge de Calígula Teatre Romea. Pág 8

@GodotBCN

www.facebook.com/RevistaGodotBarcelona

EDICIÓ GDT Ediciones S. L. c/ Petxina, 4, 1º 1ª 08001 Barcelona. COORDINADOR PUBLICACIONS David Hinarejos davidhl@revistagodot.com / Sergio Díaz DIRECTOR GODOT Álvaro Vicente alvarovicente@revistagodot.com COORDINACIÓ BARCELONA Neus Molina neus.molina@revistagodot.cat REDACCIÓ BARCELONA Aída Pallarès /Rubén Garcia / Albert Martí CORRECCIÓ Aina Pérez DIRECCIÓ COMERCIAL Marisa Navajo marisanavajo@revistagodot.com MAQUETACIÓ I DISSENY GDT Ediciones COL·LABOREN Clàudia Brufau, Joana Gomila, Teresa Iglesias, Manuel Pérez i Muñoz, Judit Pont, Carla Rovira, Mercè Rubià i Jordi Sora IMPRESSIÓ Exce Consulting Group DEPÒSIT LEGAL M-26913-2017 La propietat intel·lectual prohibeix la reproducció total o parcial de textos i imatges sense el consentiment de l’autor.

opinió per Aída Pallarès

Propostes que no veuràs enlloc més Unes quantes reposicions, uns quants quilos de teatre comercial, tres o quatre grans noms televisius, una mica de dramatúrgia catalana i un polsim de noves tendències. O l’etiqueta que correspongui. Aquests serien, més o menys, els ingredients de la cartellera barcelonina. Però no tota la Gàl·lia està ocupada pels romans. Ni molt menys. Al bell mig del Poble Sec hi ha, per exemple, una aldea que encara resisteix, un teatre que trenca prejudicis, que aposta per l’experimentació, que ens apropa a una escena i uns noms que (malauradament) només veiem pels cicles i festivals: la Sala Hiroshima. Tres raons per anar-hi (i tornar) Una introducción: Què és ser intèrpret? Com evoluciona una obra dins de la seva pròpia història? Són algunes de les preguntes que Olga de Soto es fa a Una introducción, un treball d’investigació al voltant de l’obra del coreògraf alemany Kurt Jooss. Jooss és el responsable de La Mesa Verde, estrenada pocs mesos abans de l’ascens de Hitler al poder i considerada una de les peces políticament més compromeses del segle XX.

Erotic Dance: Un duo entre el ballarí Luke George i l’artista de so Nick Roux, una experiència d’art sensual i visceral, íntima i hipnòtica. George, per cert, és un dels grans representats de la nova escena australiana. S’ha de descobrir. A Mary Wigman Dance Evening: La història de la dansa contemporània a través de nou solos. A partir de les performances que Mary Wigman va presentar durant el seu primer tour a Amèrica, Fabián Barba crea un valuós document coreogràfic sobre la història personal i col·lectiva. Imprescindible pels amants de la dansa.

Visites exclusives gratuïtes Sempre amb reserva prèvia! Per participar en qualsevol visita, és imprescindible fer-ne la reserva prèviament, des del dilluns 20 de novembre fins al divendres 1 de desembre, al web barcelona.cat/inmuseu o presencialment a les oficines de Tiquet Rambles.

barcelona.cat/inmuseu #InMuseu17

opinió per Joana Gomila

Untar les frontisses Som filla de fuster. De petita m’agradava anar a la fusteria amb mon pare i jugar a construir estructures impossibles amb les restes de material que trobava. Estructures impossibles i sense cap altra utilitat que ocupar-me mentre les feia. Talment les feia, les desfeia. Com deia en Guillem d’Efak, la vida és així, teixir i desteixir. Malauradament, no anava per fustera. Quan mon pare se jubili ja no quedarà ningú de la família que doni ales a l’ofici de la fusta i, encara que això sempre m’ha sabut greu, amb el temps he anat descobrint certs paral·lelismes entre l’ofici de fuster i el meu ofici de músic. Les frontisses són aquestes pecetes en forma de papallona que uneixen les portes al marc que les enrevolta. Serveixen perquè es puguin obrir i tancar. En certa manera, són una peça clau que ocupa part del buit existent entre la porta i el marc i que crea una unió fràgil i sòlida: teixeixen punts d’unió dins l’abisme i permeten obrir i tancar portes i finestres. M’agrada pensar en les frontisses que existeixen en les arts. Són aquests espais intangibles en els quals se’ns desdibuixen els conceptes. Dansa o teatre físic? Circ o poesia en moviment? Música contemporània o lliure improvisació? Escultura o intervenció de l’espai

públic? Dramatúrgia o pensament? Fa dos anys vaig tenir l’oportunitat de treballar amb n’Andrés Lima en una Medea que formava part del projecte Teatro de la Ciudad. Me vaig enamorar del procés de creació, justament perquè era un procés obert i amb voluntat d’untar aquestes frontisses: a partir d’una sèrie de tallers amb convidats especíﬁcs s’anaven desgranant els conceptes als quals interessava endinsar-se: el cor grec, la veu de Medea, les llums, la música... i se transitava per aquests espais abismals amb voluntat de recerca i amb un públic sempre present durant el procés, que l’alimentava amb feedback constant i necessari. Actualment estic treballant amb el projecte Sibil·les, un embrió que neix nedant per aquests avencs fronterers entre la música, la cultura popular, l’antropologia, el moviment i l’espai escènic i amb el qual, a partir d’una sèrie de laboratoris de creació, exploram les sinergies i frontisses entre diferents llenguatges. Les frontisses són habitables. Poden ser fràgils però són necessàries. Reivindiquem aquests espais d’investigació. Siguem frontissa. Des de la música, des de la dansa, el circ, la pintura, la poesia... siguem frontissa que cruix.

l’absurd del poder per Neus Molina

Pablo Derqui

“Calígula és un personatge que no s’esgota mai” “Calígula és un text singular i torbador. No es tracta ja de la descripció d’un tirà i de les conseqüències que les seves accions provoquen en els seus súbdits. Hi ha més. Molt més. Un text existencialment i políticament incorrecte que segueix arrossegant les seves preguntes ﬁns ara mateix, a la vora de l’actualitat” Mario Gas

Calígula és una de les grans peces dramàtiques d’Albert Camus. Basada en la història de l’emperador romà descrit per Suetoni, Calígula és en realitat una sèrie d’obres dins d’una única peça. El protagonista es troba cara a cara amb el buit després de la mort de la seva germana/amant i sotmet als seus súbdits a una sèrie de terribles demostracions d’allò que ell considera la veritat absurda: que els homes moren i són infeliços. Mario Gas dirigeix un muntatge que tracta temes recurrents en l’obra de l’autor francès com l’absurd existencial, l’alienació metafísi-

ca, el sofriment i la lògica del poder. Pablo Derqui es torna posar a la pell del temible emperador, sens dubte un dels grans personatges de la seva carrera. Torna Calígula després de Mèrida i del GREC. No és esgotador interpretar un personatge tan complex? És clar que és cansat. I després de cada funció, el desgast es nota, clar. Però un no es pot esgotar davant d’un personatge com aquest. El mateix personatge, de fet, no s’esgota mai. És un d’aquests comptats referents del teatre modern que copsen parts essencials de l’ànima

FOTOS: David Ruano

humana. I, així, cada nit és un intent diferent. No s’esgota. I, per tant, no esgota. Calígula, com Hamlet, és un gran repte actoral? I tant! Un repte. I un regal. Un es va coneixent com actor, sobretot, gràcies als personatges que intenta defensar. I aquest és un salt gran en aquest sentit. Fa por, és clar. Però, sobretot, motiva. Com es prepara un per empatitzar amb un personatge tan destructiu? Bàsicament, seguint la partitura amb què l’autor l’ha construït. No es tracta d’inventar res. Interpretar és intentar entendre. I, sobretot, fer entendre. Aquesta ha sigut la guia, de la mà del Mario: intentar fer arribar el més clarament possible la potencia del text. Amb Mario Gas sí, sempre, oi? Ja hi havies treballat? Quan fa que parlàveu del projecte? Amb Mario Gas sempre, és clar. És un mestre. Ja m’havia dirigit fa uns anys a La mort d’un viatjant; i també hem compartit feina com a actors. Sempre ens hem entès i, de tant en tant, ens perseguim. Aquest text feia molt temps que li rondava. Guerres, deportacions, refugiats, injustícies, dolor... Creus que Calígula pot tenir certa vigència en un moment actual on sembla que estiguem abocats a l’absurd de l’existència, que deia Camus? És evident que sí. Vivim una època molt complicada. Tant pels problemes que ens afecten,

com per la seva particularitat. Però Camus ja va voler tractar aspectes molt vigents avui dia. Si bé el context de les guerres mundials era molt diferent, el pes de l’existir, la condició de l’home davant del col·lectiu, els límits del poder i de la llibertat, el paper cada cop més relatiu de la moral... tot això avui encara cou. Coneixies els altres actors del muntatge? Tot i que Calígula és gairebé un monòleg, el seu contrapunt és bàsic. Els coneixia, sí. Tot i que no havia tingut la sort d’haver treballat amb tots. És un immens luxe tenir-los a prop. No puc imaginar aquest muntatge sense Anabel Moreno, Ricardo Moya, Pep Ferrer, Pep Molina, Borja Espinosa, Bernat Quintana, Mónica López i David Vert. A Nit i Dia també ets el malèvol marit de la protagonista. Quan faràs de bo? Trobem a faltar al jove Dr. Comelles de Ventdelplà. Jajaja... algun dia...

Calígula L’absurd existencial, el patiment i la lògica del poder són alguns dels temes que toca aquest muntatge, que posa en escena una de les grans peces dramàtiques del novel·lista i dramaturg francès nascut a Algèria. Teatre Romea Del 10 de novembre al 10 de desembre

familia i religió per Aída Pallarès

Llàtzer García

“Sempre serem infeliços! Però s’ha de viure amb això” pedra amb un petit prat tot ple de caravanes. Això jo ho sé per un nano que anava amb mi a classe, molt “rarillo” tot ell, que no venia mai a les excursions, ni el deixaven relacionar-se més enllà de les hores de classe... Quan vam acabar l’EGB va desaparèixer del mapa, però temps després me’l vaig trobar a l’Inèdit [un bar de Girona], bastant perdut i borratxo. Vam anar parlant i em va anar explicant la història de casa seva. I a partir d’això jo vaig fer la meva història.

Ens trobem al bar de la Laie. El mateix lloc on vam quedar fa dos anys per parlar sobre La Pols, aquella petita meravella a mig camí entre Sonata de Otoño, Al este del Edén i les obres de Claudio Tolcachir. Un cafè, una camamilla (perquè sí, perquè és bona) i comencem a parlar. De la família, de Bergman i Tarkovski (perquè sí, perquè som així de pedants), d’Els nens desagraïts -l’obra que estrenarà a la Sala Beckett- i de Led Zeppelin. Benvinguts a l’univers de Llàtzer Garcia. Quan vas descobrir la història de Natzaret? Fa gairebé quinze anys. A Sant Gregori, un poble a la vora de Girona, hi havia una casa de

Per què vas optar per la religió per parlar de la impossibilitat de fugir dels orígens? Em lligava molt bé amb la història: una secta dins d’una família, i com aquesta família es trencava per crear una ﬁctícia Parla de la religió. Però podria parlar de qualsevol cosa a què et puguis aferrar per donar un sentit a un tipus de vida.

La terra oblidada i La Pols estaven escrites des del punt de vista dels fills. Aquí, en certa manera, inclous els pares, t’hi intentes apropar. Per què? Perquè d’alguna manera no es pot explicar els fills sense entendre el passat dels pares. És veritat que em centro en els fills, però el que els passa al final explica els pares. La veritat és que els pares m’interessen per entendre els fills, que poden arribar a explicar perquè els pares són com són. Potser, com que no soc pare, m’interessa poc el seu punt de vista…

Hi ha un moment que l’Àlex no para de dir ‘necessito creure’. Necessitem creure en alguna cosa per ser més feliços? És una necessitat biològica, psicològica i social, com diuen els creients? Jo soc una persona molt descreguda i la part ﬁnal em costa molt per això… A vegades em puc sentir terriblement buit, i quan llegeixo coses que eleven l’ànima… Ara, aquest any, per exemple, vaig tenir un accident i vaig veure moltes pel·lis de Tarkovsky i aquestes pel·lis t’eleven... Suposo que tenim la necessitat de trobar un sentit més elevat a tot plegat. Entenc que la religió ha intentat trobar resposta a això. M’he volgut posar molt en la pell d’aquest noi, perquè ell va voler trencar amb tot però, alhora, amb els anys, va tornar a sentir una certa enyorança per tot això i li agradaria molt tornar-ho a experimentar. Era una sensació que no ha notat enlloc més, perquè de petit sentia que era l’escollit! O és perquè ja no hi ha realitats sòlides i, com diu Bauman, vivim en la modernitat líquida? També. Tots els lligams que tenim són d’una poca consistència… tot s’evapora. Els matrimonis d’abans ni es divorciaven ni res… En canvi, aquí la ﬁlla està separada… tot desestructurat… No defenso l’opció d’abans, però alhora hi ha una mancança… Sempre serem infeliços! Però s’ha de viure amb això. A l’entrevista que et vaig fer per La Pols, em vas dir que havies agafat la fórmula Cassavettes, que els actors havien improvisat molt. Ara també? Sí, però menys que a La Pols, que generava més aquest ambient. Aquí hem assajat dos mesos ben bons.

Els nens desagraïts Aquesta obra tanca la trilogia sobre la família que parla de les arrels o la impossibilitat de tallar amb elles. Sala Beckett Del 15 de novembre al 10 de desembre

dansa per Jordi Sora

Vine a la dansa, que hi fan teatre! Es fa difícil, molt sovint, el trasbals de públic des del teatre de text cap a la dansa. L’origen del problema té diverses causes, però sens dubte l’escissió entre sentit i significat és la més insidiosa. Un tema que no es pot analitzar si no és en relació amb una constant: l’allunyament de l’experiència estètica, en benefici de la comprensió de l’obra. És aquella acostumada afirmació “jo de dansa, no hi entenc” amb la qual comencen algunes converses. No es tracta d’altra cosa que d’una qüestió d’apoderament de l’espectador: o de debò a Tot esperant Godot és possible comprendre res a primera vista? El món de la poesia ha patit també històricament de similar estigma. I cap cura més efectiva que la famosa escena inicial d’El Club dels Poetes Morts, on l’enyorat Robin Williams demana estripar la introducció del llibre per a l’alumnat del curs de literatura que afirma que la grandesa del poema es pot calcular amb una fórmula matemàtica. “Aquí aprendran a assaborir les paraules i el llenguatge”, els diu el professor Keating. Escrit en l’aire (Gelabert dansa Novarina) és una magnífica oportunitat per assajar una manera

diferent de mirar aquesta disciplina artística: al Teatre Lliure del 7 a l’11 de novembre. És l’hora de deixar-se endur per la cadència del mots; la sonoritat del moviment; els traços del gest; l’arquitectura efímera. Tres artistes de diversa procedència al servei de la capacitat de cadascú per construir significants: el ballarí i coreògraf Cesc Gelabert, mutat en magnífic actor declamant versos; l’escriptor, pintor i director Valère Novarina, accelerador de partícules del pensament; i Moisès Maicas, qui va firmar aquí una de les seves darreres produccions d’excel·lència creativa. Sense oblidar altres magnífiques aportacions: el vestuari de Lydia Azzopardi; la música original de Borja Ramos; i les escultures de Toni Giró, només per assenyalar-ne unes quantes. Recomano un atansament amb els ulls oberts i amb zero expectatives. Amb una innocència més pròpia de neòfit que no pas de públic professional. Amatents al conjunt d’emotivitats on us arrosseguin. Perquè totes elles seran tan veritables i úniques, com que la poesia i la dansa no són mesurables amb paràmetres a l’ús.

FOTO: Ros Ribas

Escrit en l’aire (Gelabert Dansa Novarina) Gelabert presenta l’essència d’una de les figures més lúcides de l’escena francesa dels últims anys: l’escriptor, pintor i director Valère Novarina. Un espai d’acció i de pensament. Teatre Lliure Del 7 al 12 de novembre

dansa i cinema per Clàudia Brufau

Choreoscope: 5 dies de pantalles en dansa Càmeres per tafanejar entre bambolines, històries de dansa per aprendre a observar el món, diàlegs sense paraules. La cinquena edició de Choreoscope, el festival de cinema de dansa de Barcelona, torna a brotar en un calendari de tardor atapeït de festivals i mostres fílmiques. Del 8 al 12 de novembre la Filmoteca i Arts Santa Mònica acullen l’edició més carregada de propostes i diversitat: un certamen de curtmetratges de ficció i documental procedents de vint-i-un països diferents, dos llargmetratges, i fins i tot la primera exposició de videojocs de dansa del planeta. D’una mostra al Maldà el 2013, Choreoscope s’ha convertit en un festival de referència del seu gènere a la Mediterrània. La clau de l’èxit són els companys de viatge que Loránd Janós i l’equip que han sumat al projecte, però sobretot la complicitat que han forjat amb el públic. Amb el lema ‘curant la corofòbia’, enguany Choreoscope es proposa aconseguir que la gent balli amb el cos i la ment. Una de les estratègies és atraure el públic a partir d’altres activitats, com ara l’exposició de videojocs de dansa, a cura de la quebequesa Jo DeeAllen, que es podrà veure a Arts Santa Mònica. En Loránd Janós explica amb preocupació i entusiasme alhora que, encara que sigui per uns dies, l’objectiu és conscienciar la societat: “cal difondre la dansa perquè s’ha de trencar amb el sedentarisme”. La mirada sobre la realitat a través de la pràctica de la dansa és un dels grans al·licients d’enguany. “Som molt fans dels documentals i sabem que hi ha molta demanda i que funciona molt bé”, comenta en Loránd Janós, que s’alegra de poder projectar curts de països com Iraq i Iran. “És una meravella rebre propostes de països que tenen un accés tan difícil als festivals”. I no només als festivals de cinema: són indrets on també et jugues la vida si obres una escola de ballet, com es demostra a Sama, del realitzador Mazin M. Sherabayani. La dansa pot ser el denominador comú de la secció

de documentals, però cada pel·lícula del programa obre la porta a mons on la dansa hi interpreta rols totalment diferents. Quin efecte té la càmera sobre la coreografia? El certamen de ficció planteja aquesta pregunta, però sobretot reflecteix la diversitat d’estils, cosa

Imatge de Ma.

que Janós vetlla per oferir junt amb un ventall de formats ampli que inclou l’animació. Choreoscope també ret homenatge a creadors que han contribuït substancialment al cinema de dansa com Carlos Saura o Lloyd Newson, per difondre a les noves generacions el treball realitzat pels mestres. Enguany atorguen el premi honorífic a Clara van Gool, la realitzadora de la mítica Enter Archilles de DV8. La teoria o la història del cinema de dansa són poc estudiades o conegudes. Per això Janós creu que un dels objectius que tenen entre mans és “definir o redefinir el cinema de dansa”. Per fomentar aquest debat programen MA, òpera prima de Celia Rowlson Hall –coreògrafa que, entre d’altres, col·labora amb Lena Dunham–, que trenca esquemes. Sense diàlegs parlats, la pel·lícula apel·la a tots els sentits per peregrinar amb la seva protagonista, una deconstrucció de la Verge Maria. Ja sigui ficció o documental, és difícil dir què no et pots perdre, però segur que descobriràs nous mons a través de la dansa i el cinema.

festivals per Neus Molina

Per petits ballarins Com mira un infant? Com experimenten amb el cos i els moviments aquells que encara no han crescut ni han amuntegat mals d’esquena, dolors cervicals i mal als tendons? Com balla un nadó? El Mercat de les Flors acull un any més el festival El Més Petit de Tots, un espai per donar resposta a aquestes qüestions i desenvolupar des de les arts escèniques l’esperit crític i el sentit comú, en un àmbit de llibertat de pensament, per poder formar part d’una societat cada cop més generosa i solidària. Es tracta d’un festival ben singular adreçat a tots els públics que es proposa fer partícips els nens i els nadons d’allò que passa a l’escenari però també d’allò que passa i experimenta el seu cos quan sona la música, quan utilitzen el sentit del tacte o activen el moviment. El Mercat es converteix en un bressol per als infants inquiets i per als mestres, mares i pares que els acompanyen en els nous descobriments. Aquest festival es fa en xarxa amb altres ciutats de Catalunya i presenta

una programació plena de llum on, per exemple, trobareu ballarins que donen forma a la bromera del sabó: a Le Petit Bain (El petit bany), la companyia Johanny Bert-Théâtre de Romette (França) (1) esculpeix núvols d’escuma tot creant paisatges en els quals desaparèixer. Gaudireu també del despertar de l’imaginari emocional que proposa Montse Roig a Blink Flash Duncan (Catalunya) (2), amb música d’Aída Oset; de les mirades i les percepcions dels infants que inspiren Opus 1, de la companyia d’À Coté (França); i del món meravellós que crea la companyia De Stilte (Holanda): a HiHa Huttenbouwers (Constructors de cabanes) (3), un home i una dona inventen per a nosaltres un petit però evocador univers ple de sol, vent, pluja i neu on les fronteres entre públic i ballarins s’aniran esfumant a poc a poc. L’objectiu, en deﬁnitiva, és facilitar un espai on els petits espectadors se sentin lliures per experimentar amb l’art i el cos. Un viatge, una descoberta. Per fer-nos una mica més grans.

El Més Petit de Tots Un festival internacional contemporani que apropa les arts escèniques i la dansa als nens i nenes i a les seves famílies Mercat de les Flors De l’11 al 19 de novembre

EXPOSICIÓ AL 25.10.2017 – 29.4.2018

horrors del segle XX per Mercè Rubià

Aleix Fauró

“És impossible que un artista no es posicioni” Aleix Fauró és director, actor i dramaturg, cofundador de La Virgueria amb Isis Martín. Estrena Medusa al Teatre Nacional de Catalunya, basada en la novel·la homònima de Méndez Salmón sobre el cineasta, fotògraf i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska. Un projecte ambiciós que fa més de quatre anys que treballen i que mostra a l’espectador els horrors de la Primera i la Segona Guerra Mundial, l’ascens nazi, la postguerra espanyola, les dictadures llatinoamericanes dels anys 50 i les conseqüències dels bombardejos d’Hiroshima. Fa més de quatre anys que treballeu en el projecte, però és tan vigent que sembla triat avui. Com més ens endinsem en la història, sobretot en l’ascens nazi de l’Alemanya dels anys 20 i 30, més similituds veiem amb l’Europa actual. Fa esgarrifar. La història hauria de servir per no tornar a caure en certs errors, però sembla que no n’aprenem gaire. I podem parlar a nivell local, amb tot el que està passant entre Catalunya i l’estat, però també a nivell europeu, amb unes fronteres que no deixen entrar immigrants i on la policia té una presència que la nostra generació no havia vist mai. Medusa, que explica la part més macabra de la història del món occidental, té una vigència que voldríem que no tingués. L’ascens de l’extrema dreta a Europa està a l’ordre del dia. Sí, i la nostra intenció, sense cap mena de dubte, és provocar el debat i una reflexió. Quan fas un espectacle que parla de fets històrics que queden enrere en el temps és important trobar

les reverberacions en el present, perquè si no és fàcil caure en classes d’història, que no és el que ens toca fer a nosaltres. El protagonista és un artista que assegura que no té ideologia. La figura de qualsevol artista davant de qualsevol catàstrofe sempre és controvertida. Hem de ser reflex d’allò que passa sense modificarho o hem de ser un element del canvi? En un moment de l’obra Prohaska diu: “si la meva Alemanya hagués estat comunista jo hauria estat el seu fotògraf, però la meva Alemanya era nacionalsocialista”. La pregunta és: es pot viure sense ideologia? Un artista s’ha de posicionar, doncs? Nosaltres estem posicionats a cada acte que fem i dubtem que sigui possible que algú no es posicioni. De fet, creiem que, quan tu no et posiciones, t’estàs posant al costat de l’opressor. Com és l’adaptació de Pablo Ley? Ha fet una poesia a quatre veus, seguint l’estil del Paisaje sin casas que vam fer amb ell. Ha fet una obra en vers no rimat inspirat en les Odas elementales de Neruda. Cada frase del vers acaba convertint-se en una imatge. És un salt en el vostre llenguatge respecte altres obres? A cada obra ens plantegem quin és el llenguatge que volem experimentar. Això és el que ens fa créixer a nivell artístic perquè cada cop ens hem de reinventar i és molt exigent. Aquí no hi ha un diàleg explícit. Volem que l’arc emocional sigui diferent i treballem com si fos una

gran partitura on triem en cada moment si el llenguatge és la paraula, la paraula amb el cos, la música... Busquem generar imatges que després s’uneixin amb la memòria i el coneixement de l’espectador. El temps de creació ha de ser inevitablement llarg, doncs. Sí. De fet el mes de maig vam fer quinze sessions d’assaig i investigació pura i dura. Després ens vam aturar per pensar i reflexionar sobre totes les proves que havíem fet i ara hi hem tornat. En total són unes deu setmanes d’assaig. Encara en necessitaríem més, però malauradament a Catalunya tenim un mal endèmic, i és que cada cop escurcem més els temps d’assaig. És molt difícil

competir amb la creativitat de la resta d’Europa en aquestes condicions. És el vostre primer muntatge de mitjà format. És un camí que voleu seguir? Quan vam crear La Virgueria amb l’Isis teníem clar que el nostre referent era la companyia Complicité. Potser queda pedant o massa ambiciós dir-ho, però nosaltres algun dia volem estar programats a la Sala Fabià Puigserver del Lliure. Sabem que els directors artístics d’aquests teatres tenen la pressió d’omplir perquè no els retallin les subvencions, però tot i així creiem que haurien d’arriscar més i programar companyies d’aquí amb un llenguatge diferent a les sales grans.

Medusa Dels camps d’extermini nazi fins a Hiroshima passant per les dictadures dels anys 50 a l’Amèrica del Sud. Un recorregut pels horrors del segle XX a partir de la vida del cineasta, fotògraf i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska. Premi Quim Masó 2016 Temporada Alta. 1 de desembre TNC. del 20 al 23 de desembre

circ contemporani per Neus Molina FOTO: Marta García

El fang primigeni Malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre Pare; nosaltres som el fang, i tu el terrissaire. Tots som obra de la teva mà. Isaïes 64:8 El fang com a origen, els ﬁlls del llim d’Octavio Paz, fang, fang i més fang. La barreja de terra i aigua, els elements essencials de la vida i de la construcció. Per parlar del fet tel·lúric, l’acròbata Quim Girón s’arrebossa literalment amb fang. Transformació, arrels, Gaia. Tot creix o emergeix de les construccions amb aquest element primigeni: totxanes per fer cases, atuells per emmagatzemar aliments, oli o llard. En els inicis de la civilització els habitatges eren de fang, cases de tova, escultures i Deus modelats amb fang submergits dins la terra. Vida que partia de la terra. El fang transforma el cos, el fang

transforma el circ. L’acrobàcia transforma el fang. En un espai net hi ha un quadrat enorme de fang al mig, un record d’infantesa, un món d’imatges, construccions i possibilitats. Quim Giron, alma mater de la companyia de circ Animal Religion, presenta un espectacle inspirat en els estranys cossos del circ burlesc, on s’ensenyaven les coses més curioses, més bizarres. L’artista treballa el fang a partir del contacte de la pell, formant textures i deformacions a través de l’acrobàcia. El cos i el fang esdevenen mal·leables o estàtics, un pilar ferm o una plastilina dubtosa. La terra és com un mitjà de transport on neixen i desapareixen coses i FANG ens porta a una mutació constant, des de l’espai buit ﬁns a un món amb criatures estranyes on l’home i el fang són una sola cosa.

FANG Circ i moviment. La transformació del cos a través del fang en un espectacle d’Animal Religion T emporada AltaTeatre Municipal de Girona 25 de novembre

15, 19, 22, 26 i 29 de novembre i 3 de desembre

RAÚL ALCARAZ LA N GEMINADA Un monòleg que ens farà passar pel riure, la reflexió i el bon rotllo

3 de desembre

MAGO SUN MAGIC SPECTACULAR El Premio Nacional de Magia protagonitza un espectacle que posarà al límit la teva imaginació

A partir del 7 de desembre

EL PETIT PRÍNCEP Aquest Nadal torna per 4a temporada després de 300 funcions i més de 150.000 espectadors el millor musical familiar dels últims temps

A partir del 20 de desembre

BERTO ROMERO El còmic català de referència torna als escenaris amb un nou espectacle

Horari taquilles. De dimecres a divendres de 17 a 20 hores i 2 hores abans de cada espectacle. T. 93 324 84 92

realitat o ficció per Aída Pallarès

Christiane Jatahy, entre cinema i teatre El cinema sempre ha estat (i sempre estarà?) en permanent diàleg amb el teatre. Per citar un exemple: la falta de paraula dels primers anys, es compensava amb l’exageració de la mímica i la gestualitat que procedien, principalment, del melodrama i la pantomima. Més endavant, durant la postguerra, sorgeix als Estats Units una mena de “cinema teatralitzat” a mig camí entre el cinema narratiu i el poètic: profunditat de camp, plans seqüència… I així fins a l’actualitat. De la mateixa manera, el teatre fa anys que teixeix vincles amb el cinema amb l’objectiu d’ampliar la mirada de l’espectador. Un bon exemple d’això és l’obra de Christiane Jatahy. L’any 2004 la creadora brasilera va començar a experimentar amb la frontera entre realitat i ficció per esbrinar com podia treballar la mirada de l’espectador a partir de la idea del cinema.

Ara, després d’adaptar Les Tres Germanes i La senyoreta Júlia, Jatahy s’endinsa en el bosc de Birman i convida al públic a una performance en un espai que ha deixat de ser un escenari per convertir-se en una galeria d’art. Un espectacle en què realitat i ficció estan entrelligades en un joc de miralls infinit. I, alhora, un pas més en la renovació de l’escena-escenari i el llenguatge híbrid de Jatahy. Si Júlia obligava a l’espectador a triar entre diferents esdeveniments simultanis i E se elas fossem para Moscou? es fragmentava entre un espectacle teatral i una pel·lícula que qüestionava la pròpia mirada del públic, A floresta que anda serà una immersió en la instal·lació cinematogràfica on els actors es barrejaran entre els espectadors. Què és la realitat? Fins on arriba la ficció que creem? Macbeth ens espera.

A floresta que anda (El bosc que camina) La creadora brasilera Christiane Jatahy proposa un híbrid entre teatre i cinema amb Macbeth com a referent. Temporada Alta 25 i 26 de novembre

art per Neus Molina

Andy warhol seria instagramer Andy Warhol seria instagramer. Trenta anys després de la seva mort, l’artista de Pittsburgh continua sent per a tots el pare del pop, i no hi ha res més pop que construir-se una realitat a base de ﬁltres, colors i textures. Com més capes per enganyar més resplendeix la veritat. Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces. Com tot artista visionari com Picasso o Dali, Warhol va deixar grans frases per la posteritat: “En el futur tothom serà famós durant quinze minuts”. Així, anticipant-se a l’era de les xarxes socials, l’excèntric artista va predir un futur on les famoses no són les actrius de Hollywood com Marlene Dietrich sinó les instragramers com Dulceida. El success democratitzat. Tothom pot tenir el seu minut de glòria o els seus 300 retuits. A més a més, Warhol va entendre que l’art (i la imatge) era un negoci i va fer de la seva frivolitat i falta de compromís social senya d’identitat.

Pel pintor el triomf era sinònim de guanys, i per aconseguir inﬂar el compte corrent s’havien de complir les normes de la publicitat i no de l’art. L’artista, seguint la consigna dels creatius de màrqueting, es va convertir en creador d’obres que van entrar a formar part de la història oﬁcial de l’art alhora que van arrelar en l’imaginari popular contemporani. La mostra que es pot veure a CaixaForum de Barcelona subratlla la manera amb què Andy Warhol capta el culte a la mercaderia sorgit de les invencions industrials del segle XIX. Aquest art mecànic fabril, aparentment impersonal, nega cínicament tota càrrega espiritual. La cultura de la productivitat i la productivitat cultural. El silenci nihilista de Warhol és, de fet, un dels factors que donen altura poètica al seu treball. Encara que sembli una gran contradicció, com el voyeurisme que provoquen les celebrities digitals.

WARHOL. L’ART MECÀNIC. CaixaForum Barcelona Fins al 31 de desembre

diferència i diversitat per Neus Molina

Posa’t les meves sabates En un moment polític i social on sembla que torna el color gris als uniformes i el blanc i negre a la televisió, reivindicar la democràcia és gairebé un deure, i més des del món de la cultura i les arts. Així, pel Fesival FITI (Festival Internacional de Teatre Integratiu) la democràcia té a veure amb la reivindicació de l’empatia, del respecte i el coneixement de l’altre, i també amb visibilitzar els invisibles o els ocults. Ja fa vint anys, el 1998, que va néixer FITI, que aleshores tenia per objectiu la normalització del col·lectiu amb discapacitat dins el sector cultural i la lluita contra els prejudicis. En definitiva, tal i com apunten les directores de la trobada, Verónica Ramírez i Francia Gajardo, es plantejava com “una iniciativa per la democratització de l’art”. En un entorn on la integració de la discapacitat encara generava molts dubtes i era plena d’obstacles, FITI va voler contribuir a la sensibilització social acostant propostes on dirigien o actuaven persones amb capacitats diferents. Ara bé, després de dues dècades, el festival es proposa seguir donant resposta a aquesta necessitat -encara no plenament assolida- però també contribuir a mostrar propostes escèniques fetes per grups de persones amb discapacitat que veuen l’art com un ofici i un projecte de vida, i que volen donar més visibilitat a les seves creacions. És per això que, més enllà d’afavorir la sensibilització social, el festival també vol involucrar i fer partícip el sector professional de les arts escèniques a Catalunya. El FITI reivindica la diferència i la diversitat com a element enriquidor i, en conseqüència, la mirada pròpia del col·lectiu de les persones amb discapacitat a l’àmbit artístic.

Durant quatre dies (del 9 al 12) el festival ubicat a Santa Coloma ens convida a posar-nos les sabates i anar al teatre, i fins i tot més: a fer-nos partícips d’un món on, malgrat els aparents avenços, encara es veu amb cert ostracisme als adults amb altres capacitats. La proposta d’enguany inclou vuit companyies de teatre provinents de l’àmbit nacional, estatal i internacional. Una programació que engloba dansa integrada, teatre per infants, teatre per adults i música, on destaquen la companyia anglesa Anjali, que ve a presentar la peça de dansa Genius (6), així com la proposta teatral Nadie (5), de la companyia segoviana Teatro Paladio. Del territori català, la companyia de Granollers Lian la Troca continua oferint espectacles de dansa integrada de gran qualitat, en aquest cas amb SIN-CON-TACTO (4). Des de Tarragona arriba Camins forçats, una peça de teatre que reflexiona sobre el drama dels refugiats. Pels més petits, la companyia POT Teatre ofereix Els músics de Bremen (3). També hi seran l’obra autobiogràfica Cristian (2), de la companyia barcelonina T de Tullido, o Donde manda el amor no manda capitán (1), d’Alquimistes Teatre, una peça de producció pròpia per a tots els públics. A més, durant els dies del festival s’organitzaran activitats obertes de debat i reflexió, així com tardes de cine-fòrum amb pel·lícules que aborden la temàtica de la inclusió social de les persones amb discapacitat amb títols com Yo también (Álvaro Pastor i Antonio Naharro) o el documental Vides diverses (ECOM). Intercanviem sabates, mirades i complicitats, amb tu, amb mi. Tu al meu món i jo al teu. El de tots.

2 3

FITI Festival Internacional de Teatre Integratiu El FITI ĂŠs un desafiament que reivindica la diferĂ¨ncia per trencar barreres i estigmes creats per la nostra societat. 6

Teatre Josep Maria de Sagarra. Del 9 al 12 de novembre

estrenes

El VIII Cicle de Companyies en Xarxa aposta per la reconciliació, pels diferents punts de vista, per la riquesa de temes i matisos que hi ha a l’estat espanyol. Per la diferència com a arma d’entesa i no de conflicte. El Cicle acosta companyies independents de la península ibèrica, oferint una mostra de les diferents tendències i maneres d’entendre l’experimentació en les arts escèniques i un ampli ventall de llenguatges i tècniques. El teatre com a espai de reflexió, des de l’humor, des del record, des de l’emoció, per tal de comprendre millor la nostra realitat. També, d’escoltar llengües properes i alhora llunyanes i pensar la nostra història recent conjuntament. Per tal d’entendre’ns millor i continuar creixent. Set obres que plantegen preguntes i ens ofereixen punts de vista probablement diferents al nostre. Una aposta clara per la reconciliació. Neus Molina

LA PELL ESCRITA Sala Atrium Del 2 al 19 de novembre

FOTO: Kiku Piñol

Reconciliar-se amb el món

CICLE DE COMPANYIES EN XARXA Tantarantana Fins el 12 de novembre

Des dels marges, un personatge transgènere evoca les pors i els dubtes del seu propi cos, de la seva vida i eleccions. Un ésser fronterer, entre l’home i la dona però també entre la vida i la mort, entre la llum i la foscor, entre la joventut i la maduresa, entre la plenitud i la pèrdua. En la seva lluita, la dona transgènere reviu sensacions i recorda els moments i les persones que l’han iniciat, l’han ensenyat a riure o estimar i que, contra tots els obstacles, li han permès construir-se com la persona que sempre ha somniat ser. Però fins i tot en aquest racó allunyat de tot el seu cos és perseguit pels qui no l’accepten. Els amics del seu jove amant han vingut decidits a despullar el seu últim secret, “si és o no és una dona”. Neus Molina

La fàbrica del circ

EP (EXTENDED PERFOMANCE) La Central del Circ 17 i 18 de novembre

La Central del Circ torna a acollir per cinquena vegada les trobades EP (Extended Perfomance), peces de circ en construcció de to proper i intimista per entendre com es cuina un espectacle. EP és també l’acrònim de l’Extended Play provinent de la música: una peça a mig camí entre un single i un long play, una maqueta de vint minuts. Amb la voluntat de mostrar els work in progress que es duen a terme en aquest centre de creació, la Central ha seleccionat quatre artistes en residència per a visibilitzar la seva feina i la seva investigació. L’Extended Performance és una porta oberta a espectacles nous que, sobretot, alteren els principis fundadors del mateix circ. La Central com a fàbrica de creació vol ser un aparador de les darreres tendències del circ contemporani i una oportunitat perquè el públic experimenti davant la peça inacabada. Davant el que hi ha abans. Neus Molina

El festival de les llums Benvinguts a Lluèrnia, el festival del foc i la llum. El proper 11 de novembre, el certamen tornarà a la capital de la Garrotxa amb un total de cinquanta instal·lacions que es podran veure a diferents punts de la ciutat. Des de la posta de sol ﬁns a la mitjanit. Entre les d’instal·lacions d’aquesta sisena edició destaca l’Hort de la Llum, ubicat a la plaça de les Rodes, Big Dancers, de la companyia gaditana El Carromato, o the silence after, de l’escultor Tom Carr. Un itinerari lumínic de 400 metres per ressaltar l’entorn natural vora el riu i el passeig basàltic. A més, el Lluèrnia arribarà ﬁns a Sant Joan les Fonts amb una proposta del col·lectiu Refugis, cabanes i altres construccions efímeres i la sessió de Contes a la vora del Foc, de la companyia Besllum de Balears, que es faran al Molí Fondo. Aída Pallarès

LLUÈRNIA Olot 11 de novembre

5 curiositats sobre una comèdia romàntica 1. L’obra és un adaptació de Same Year, Next Time, de Bernard Slade, espectacle estrenat el 1975 a Broadway. Ellen Burstyn i Charles Grodin interpreten per primer cop als protagonistes de la història: dos amants que passen una nit d’hotel junts i decideixen continuar la seva aventura en secret. Només es veuran un cop l’any durant vint-i-cinc anys, el mateix dia i al mateix lloc. 2. El 1978, Same Year, Next Time es va estrenar també al cinema, i Ellen Burstyn va guanyar el Globus d’Or com a Millor Actriu. Paul McCartney va escriure una cançó homònima que havia de ser el tema principal de la banda sonora, però ﬁnalment va ser substituïda per una altra cançó: “The Last Time I Felt Like

This”. L’ex-Beatle va relegar-la a la cara B d’un senzill editat l’any 90. 3. El 1975 l’obra es va estrenar al Teatro Eslava de Madrid amb el títol Una vez al año i Carlos Estrada i Irene Gutiérrez Cava com a protagonistes. (Curiosament, la seva germana, la també actriu Julia Gutiérrez Cava, va protagonitzar la temporada passada Cartas de amor, al mateix Poliorama: una emotiva història de dos amants per correspondència durant cinquanta anys). 4. El 1995 es va estrenar a Califòrnia Same Time, Another Year, una seqüela de l’obra escrita pel mateix Bernard Slade que, en canvi, va passar inadvertida. Si la primera part transcorria des del 1951

ﬁns al 1975, a la segona el relat l’allarga ﬁns el 1993. A l’adaptació que dirigeix Llàcer la història se situa a Espanya, entre l’any 1975 i principis dels 2000. 5. La producció actual és de Minoria Absoluta, responsable de programes d’èxit com Polònia o La segona hora i del musical La família irreal però també d’altres projectes com el documental La Guerra Civil en colors o la publicació El Món d’Ahir. A Un cop l’any, la productora fundada per Toni Soler uneix dos de les seves grans passions: humor i història. Rubén Garcia

UN COP L’ANY Teatre Poliorama A partir del 12 de novembre

Ella tiene poder, Barcelona es poderosa... El somni era una ciutat que mirés al mar, una ciutat olímpica, capital d’un país inexistent. Una urbs que deixés enrere el gris de la postguerra que va durar quaranta anys. El 1984, el periodista Xavier Febrés iniciava la col·lecció Diàlegs a Barcelona convidant Maria Aurèlia Capmany, aleshores Regidora de Cultura, i Pasqual Maragall, el jove alcalde socialista que el 1992 pujaria a l’escenari del Palau Sant Jordi per cridar “Visca Catalunya!” durant aquelles olimpíades, les del “amigos para siempre” dels Manolos, les de Fredy Mercury i la Caballé. En uns moments en els quals la capital catalana reﬂexiona sobre el model de ciutat, sobre què és i què vol ser; en uns moments on la ressaca d’aquells jocs -un somni, una maragallada delirant- ens retorna especulació immobiliària i crisis i on el lema “Barcelona posa’t guapa”

ha passat a ser “no tindràs una casa en la puta vida”; en aquest context d’introspecció, Jordi Coca fa pujar a l’escenari del TNC als dos polítics per copsar la seva indiscutible capacitat d’anticipació als esdeveniments que vivim ara i aquí. Trenta anys després. En aquesta versió lliure de Coca els dos intèrprets reﬂexionen sobre els seus lligams afectius amb Barcelona, sobre la burgesia catalana o sobre la importància de les perifèries, en una conversa “preciosa, intel·lectualment estimulant, alhora tafanera i erudita, i ideològicament reveladora”. “Ho devia ser al seu moment, el 1984, i ho és encara més avui, quan ja ha cobrat dimensió històrica”, explica Ignasi Aragay al prefaci del llibre Diàlegs a Barcelona reeditat de nou l’any 2016. Un text, una obra, una conversa per entendre els fonaments, d’on venim i perquè Barcelona, encara i amb tot, “tiene poder”. Neus Molina

PARLÀVEM D’UN SOMNI TNC Del 16 al 26 de novembre

Divertida revisió del clàssic de Shakespeare Ja sé què esteu pensant: “un altre Hamlet, però no n’hi ha hagut suficients, ja?”. És possible que sí... però no, perquè aquest no és com cap altre que hàgiu vist abans. És un Hamlet que manté l’essència de l’original, la seva estructura. A més, és interessant, intrigant i sobretot molt divertit. Podríem dir que és un spin-off de Hamlet, en el qual el protagonisme en escena recau en Claudi -l’oncle del príncep de Dinamarca i actual reio en Yorick. Podria haver-se anomenat Les raons de Claudi o Claudi, per què ho vas fer? o Yorick és mister consciència, però bé, mantenir el nom de Hamlet al títol de l’obra és més mainstream. I al final es tracta de conèixer una mica més al fill orfe de pare. Tragèdia amb humor negre Gorka Martín dirigeix aquest espectacle interpretat per Eva Bedmar, Ricardo Cristóbal, Laura García-Marín i Antonio Nieves i produït per Tarambana Espectacles, una companyia que dota a cadascun dels seus treballs d’una posada en escena de qualitat i d’un llenguatge escènic reconeixible. L’autor d’aquesta versió és Ozkar Galán, a qui preguntem per les raons que el van fer embarcar en aquesta aventura. “Haig de confessar que sempre he volgut muntar aquesta versió de Hamlet que John McTiernan esbossa a L’últim gran heroi amb Arnold Schwarzenegger com a Hamlet, un enorme cavall negre amb crespons vermells, metralladores, calaveres de Yorick explosives... Quan des de Tarambana van proposar Hamlet vaig pensar que es pot explicar la història sempre des de costats oposats. I així és clar que anem a veure Hamlet, però des de les bambolines i amb molt humor negre. Anem a donar rellevància a la perspectiva de Claudi, un tipus que, sense cap dubte, té més enteniment que el fill de puta de Hamlet. Claudi té un motiu real per a cadascun dels seus actes”. Gràcies a donar-li veu a Claudi, escoltem els seus motius i podem entendre millor la peça més llarga que va escriure Shakespeare i resoldre preguntes com: la legitimitat del poder està per sobre del dret a la vida? Algú va preguntar a Yorick què opinava de tot això? És Hamlet idiota? És Gertrudis Lady Mcbeth? Va fer Claudi el canelo? Hamlet és nom o cognom?

¿HAMLET... ES NOMBRE O APELLIDO? Teatre Guadiana 17 i 18 de novembre

La màquina que no calla mai Parlar, parla ﬁns que no puguis més! La Màquina de Parlar no calla. I no és una obvietat sinó un avís. Perquè és inequívoc: la paraula, en aquest text de Victoria Szpunberg, és Acció-Moviment. La Màquina de Parlar és la història d’un individu que sotmet dos éssers en l’espai domèstic, privat, sense aparent escapatòria. Un propietari (Marc Rosich) i els seus servents, una dona argentina que treballa com a màquina de parlar (Sandra Monclús) i un gos que dóna plaer (Jordi Andújar). Tres puntes d’un mateix triangle, on la paraula esdevé l’arma llancívola, la carícia buscada, la mirada defugida, la sortida anhelada. La Màquina de Parlar és una història d’exilis, de condemnes personals, d’intents reiterats de dominar l’altre. “Hoy en día las letras no son garantía de bondad”, diu la Màquina; “Parole, parole, parole” sona al pis de dalt; Kafka i el professor Levi ressonen a la “Cabecita loquita” de Valèria… “Blowjob?”, crida excitat el Sr. Bruno. Res sembla tenir sentit i, en canvi, tot habita en delicada harmonia. La Màquina de Parlar es va estrenar fa deu anys a la Sala Beckett i, malgrat la dècada transcorreguda, el text no ha sofert erosió. Es manté bell, violent, suavitzat per l’humor punxant de la dramaturga Victoria Szpunberg (Boys don’t cry, L’onzena plaga). Entreu-hi, es fa necessari. Judit Porta

LA MÀQUINA DE PARLAR El Maldà Del 27 d’octubre al 25 de novembre.

Qui té por de Thornton Wilder? Busqueu-lo, googlegeu, pregunteu-ho a les enciclopèdies teatrals amb potes. El seu nom està quasi oblidat a Europa. Als Estats Units és una mica més present però evidentment no es tracta, ni molt menys, d’un autor de repertori. No obstant això, Thornton Wilder va ser un dels dramaturgs més inﬂuents de la seva època. Un autor que volia mostrar la vida “tal com era”, que volia enfrontar l’home modern davant la seva pròpia condició. Un autor que va trencar amb l’estructura formal realista. I no només això. És el guionista de L’ombra d’un dubte: La pel·lícula de Hitchcock, sí. La que protagonitza un dels millors dolents de la història del cinema: l’entrenyable tiet Charlie. Novel·lista d’èxit: Entre d’altres novel·les -la majoria

de força èxit-, Wilder va escriure El puente de San Luis Rey, amb què va guanyar el premi Pullitzer. La història ha estat adaptada a la gran pantalla en unes quantes ocasions: 1929, 1944 i 2004. Li devem Hello Dolly! Com ho llegiu. The Matchmaker (1938), una de les obres més populars de Wilder, va ser adaptada al cinema trenta anys després i va esdevenir un dels musicals més populars de Broadway i, poc després, de Hollywood: Hello Dolly! La pel·lícula, dirigida per Gene Kelly i protagonitzada per Barbra Streisand, Walter Matthau i el gran Louis Armstrong, ens va deixar cançons impossibles d’oblidar. Com a curiositat: a WALL-E -l’obra mestra de Pixar-, el robot mira parts de la pel·lícula i grava les cançons per escoltar-les quan treballa. Aída Pallarès

EL LLARG DINAR DE NADAL El Maldà A partir del 30 de novembre

teatre nord-americà per Aída Pallarès

Els orígens del desig

Desig sota els Oms Un gran clàssic del teatre nord-americà, en el qual l’amor s’enfronta a l’ambició TNC ﬁns el 26 de novembre FOTO: David Ruano

Segle XIX. Els Estats Units queden unificats geogràficament i políticament i emergeixen gèneres artístics amb una veu pròpiament americana. Una veu que, en el camp del teatre, es personalitza en les figures d’Eugene O’Neill, Arthur Miller i Tennessee Williams. Gràcies a aquests autors es desenvolupa un subgènere marcadament americà que, segons el professor de literatura Miquel Berga, es defineix com a “realisme domèstic tocat de melodrama amb ressonàncies psicològiques, socials i polítiques”. Subgènere que arriba a la seva plenitud entre 1945 i els anys 60 del segle XX. El segle, ja podem dir-ho, de la cultura nord-americana.

Les ambicions i el desig

El pare del teatre nord-americà modern és Eugene O’Neill i la seva tragèdia fundacional és, precisament, Desig sota els oms, escrita poc abans de l’inici de la Gran Depressió i que es

pot veure actualment al Teatre Nacional. Una de les grans obres d’O’Neill i, segons Jeffrey D. Hoeper, James H. Pickering i Deborah K. Chappel, la peça teatral que més s’acosta a deﬁnir la recerca de les ambicions i la història nordamericana. El més proper, en certa manera, a la Gran Novel·la Americana.

La dona i l’univers O’Neill

A l’obra, i a l’univers d’O’Neill en general, els personatges busquen desesperadament (i sovint sense èxit) fugir de la marginalitat en la qual viuen. De fet, la vida dels protagonistes de Desig sota els oms canviarà per culpa del desig frenètic de posseir la terra i… la dona. Com apunta León Mirlas, la dona -una mena de Fedra- és “un surco más para el hombre de campo” i la possessió és, de fet, la causa ﬁnal, l’autèntic motor del drama. Un buf huracanat de passió que arrasa l’escena...

èxtasi estrany per Álvaro Vicente FOTOS: Stoﬂeth

La Furòpera dels Baus En els últims cinc mesos, el món ha vist en diferents llocs diverses i nombroses representacions d’òpera que porten el segell de La Fura dels Baus. Jeanne d’Arc au bûcher, de Honneger i Claudel, a Frankfurt; Aída, de Verdi, a l’Arena de Verona; Carmina Burana, de Carl Off, a Ljubljana; Li Siège de Corinthe, de Rossini, a Pesaro; Die Walküre, de Wagner, a Taiwan; El amor brujo, de Falla, a València; i, ﬁnalment, Tristan und Isolde, també de Wagner, al Liceu de la nostra ciutat. En els vint anys que han passat des que La Fura es va llançar a muntar òperes (la primera va ser L’Atlàntida de Manuel de Falla, l’any 1996, i La condemna de Faust, que van muntar a Salzburg el 1999 i que els va obrir tots

els teatres d’òpera del món), gairebé han arribat a la cinquantena d’espectacles operístics. Es podria dir que l’Àlex Ollé i el Carlus Padrissa -que són, bàsicament, els dos únics integrants de la Fura que dirigeixen òperes- les fan com xurros, però el cas és que els temples lírics i els festivals se’ls rifen perquè una òpera furera mai deixa indiferent.

Art total

La multidisciplinarietat, que avui sona a tòpic, estava a l’adn de la Fura des dels seus inicis a principis dels 80 a l’underground barceloní. Moviment, plàstica, música, arts de carrer, vídeo, tecnologia, actors, ballarins, acròbates...

estava escrit en el seu destí que un dia es trobaria amb Wagner, gairebé com a conseqüència d’una evolució natural. Tothom quedava fascinat amb ells. Amb el temps i els diners suﬁcients, els promotors operístics sabien que la portentosa imaginació de la Fura era or pur per als escenaris.

Coses noves

“Fer coses noves, nens”, va dir Wagner. El compositor de Leipzig hagués ﬂipat amb aquests. El 2007 van començar el seu idil·li amb L’or del Rhin i La Valquíria. Siegfried va arribar un any després per tancar la tetralogia de

l’Anell del Nibelung amb El crepuscle dels déus el 2009. El 2010 va arribar Tannhäuser i es van atrevir amb Tristany i Isolda per vegada primera l’any 2011 amb l’orquestra i cor de l’Òpera de Lió. Parsifal (2013) i L’holandès errant (2014) han estat les últimes temptatives sobre “els cinquanta mons d’èxtasis estranys” (Nietzsche dixit) de l’obra wagneriana, abans de recuperar ara la immortal història d’amor i mort amb una de les més aclamades intèrprets de Wagner del moment: Iréne Theorin. Josep Pons estarà al comandament de l’Orquestra i Cor del Liceu.

Tristan Und Isolde El furer Àlex Ollé s’enfronta amb la culminació de l’ideari artístic de Wagner en una òpera travessada per la filosofia nihilista de Schopenhauer. Gran Teatre del Liceu Del 28 de novembre al 15 de desembre

distòpia surrealista per Neus Molina

Per què Marguerite era una visionària? Les claus de la profètica Yes, Peut-être Perquè es tracta d’una catàstrofe apocalíptica nuclear, una distòpia surrealista escrita abans del maig del 68 on el món deixa de ser tal i com el coneixem. Per la importància de la memòria, de no caure en l’oblit per mantenir-nos alerta, per no repetir allò que la història es cíclica i cometre els mateixos errors perquè n’oblidem les conseqüències. Per l’amor al llenguatge i a la cultura com a eines de transformació social i emocional. Els protagonistes d’aquesta història són A, B i un soldat. Sense noms, ni memòria. Tres supervivents del conflicte nuclear en un gran desert envoltat d’oceans. Ell voldrà recuperar els rituals i els càntics; elles, en canvi, procuraran recuperar el seu llenguatge. Perquè Duras (1914-1996) és una de les escriptores més rellevants del segle XX i va escriure sobre qüestions tan necessàries com les passions, la guerra, la memòria, l’oblit o el dol. Perquè Yes, peut-être és una de les seves dramatúrgies més desconegudes que esdevé, a més d’una crítica a l’imperialisme nord-americà, una mostra de l’estupidesa infinita de l’individu. Perquè després de gairebé cinquanta anys de la seva publicació, aquesta obra es converteix més que mai en una advertència per recuperar la nostra memòria històrica i per resistir en un món on la bel·licositat és directament proporcional a l’ego, al fanatisme i a la megalomania dels qui ostenten el poder. Perquè explora què és ser dona durant la guerra, la presència incòmode de l’home, el fet de qüestionar-se perquè serveix ell, abatut i bel·licós. Pot servir només per procrear?

Yes, Potser Yes, peut-être és una tragicomèdia surrealista que ens confronta amb la més gran de les nostres misèries: la pèrdua de la memòria històrica. Teatre Akadèmia. Fins el 19 de nov.

dones i escena per Mercè Rubià

El teatre contra la violència masclista només pot ser feminista Puta, zorra, histèrica, malfollada, frígida, gorda... Agnés Mateus comença Rebota, rebota y en tu cara explota recitant molts d’aquells insults amb els quals cada dia i gairebé arreu es menysprea a les dones. És només l’inici d’un espectacle intel·ligent i ple d’humor que mostra amb registres ben diferents la violència física, però també verbal o simbòlica que pateix el 51% de la població. Aquella meitat que no existeix en els càrrecs directius (tampoc de cultura); aquella que violen o assetgen als contes clàssics reconvertits en somnis de princeses roses a les pel·lícules Disney; o aquella que malda per trobar referents del seu gènere, ja sigui en el camp artístic o científic. I no s’hi val ja citar Frida Khalo. “Deja espacio de una vez, ¡coño!”. Però també una obra que parla de violència de gènere amb imatges dures i punyents que incomoden els espectadors, com ja feia a Hostiando a M. Perquè Mateus té clar que “cal deixar de parlar amb

eufemismes”: les dones no “perdem” la vida, a les dones ens assassinen. “I que ens diguin histèriques, joder! És que n’hi ha per estar-ne!”. Un crit contra la violència de gènere des del feminisme, igual com el fa contra la violència sexual Aüc (el so de les esquerdes). Amb un llenguatge i un to diferent, però la mateixa contundència, l’espectacle de Les Impuxibles i Carla Rovira barreja els tres llenguatges habituals de la companyia -dansa, música i teatre- per construir diverses imatges de violència que connecten d’una manera directa i sensorial amb el públic. “No podem parlar de violències sexuals des d’un punt de vista que no sigui radicalment feminista”, diu Rovira, que ha creat la dramatúrgia amb l’assessorament d’una psicòloga, activistes feministes i testimonis, i que en l’espectacle vol mostrar que “de violències sexuals n’hi ha moltes i s’exerceixen de maneres diferents”.

música per cumbieres per Neus Molina

Johansen i les motxilles Quan Johansen desfà les maletes no sap “por dónde anda”. Expert en mudances i caixes, va practicar durant dècades el noble art del canvi, l’arrelament dels desarrelats. “En tierra de nadie y en tierra de todos”. Fill d’una mare hippy que cantava a Joan Baez i d’un pare gringo, Johansen és “medio de acá y medio de allá”: mig argentí, mig americà, veí de Nova York i de Buenos Aires, la “ciudad trampa”, que deia el desaparegut actor Federico Luppi. Ironitza sobre les arrels, sobre el fet de pertànyer, tot i que aﬁrma somrient que no són cap llast, només una motxilla més que l’acompanya. I de motxilles i trobades va el concert de Barcelona, que ofereix amb The Nada. De revisar el folklore urbà, del seu renaixement i de repensar el tango, la cúmbia o la música tradicional. Kevin

SALA BARTS. KEVIN JOHANSEN + THE NADA //

Johansen té el talent i el bagatge vital suficient per a formular una completa visió en clau musical de les Amèriques i no fracassar en l’intent. Alguns convidats il·lustres com Chico Trujillo, Miss Bolivia i Arnaldo Antunes l’acompanyen a Mis Américas, el seu setè disc, on rendeix honors a la Barranquilla colombiana, escampa aromes afroperuanes i, fins i tot, s’atreveix amb el country i el bolero. El music argentinoamericà que ens va conquistar a totes les que estudiàvem “una carrera poco conocida, algo que ver con letras y filosofia” a ritme de cúmbia, desplegarà els seus dots (musicals i de seducció intel·lectual) a la Sala Barts de Barcelona. Porteu una maleta, una motxilla o una ronyonera, el que calgui perquè de ben segur que alguna cosa ens n’endurem...

49 VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA // Divendres, 17 de novembre

del 15/11 al 10/12/17

Els nens desagraïts

Muguet Franc Amb el suport de:

Llàtzer Garcia

Guillem Motos

Amb el patrocini de:

Ramon Pujol

Teresa Vallicrosa

Una producció de:

Companyia resident a la Sala Beckett

Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia

Música i dramatúrgia per Neus Molina

“La BSO del procés podria ser una cançó d’Antònia Font” Dramaturg i director d’escena, Marc Rosich ha fet de la ironia i el surrealisme un segell inconfusible. La música tampoc falta als seus muntatges, on fa equilibris entre la bellesa, la dramatúrgia i l’humor intel·ligent. De l’òpera al Pop passant per Núria Feliu. A tots els que heu vingut: gràcies. Li donem al play. Per llevar-te escoltaries: La Casa Azul, Beth o AHA MARC ROSICH Durant molt de temps, vaig fer combinació vitamínica matinal de La Casa Azul (La Polinesia Meridional) i Beth (Segueix-me el fil). Era l’època en què vaig treballar amb ella i el Guille Milkyway, l’ànima de La Casa Azul… Per favor, que tant l’un com l’altra treguin nou disc, que estem necessitats! Per ara, escolto el disc de Renard, el musical per a totes les edats que hem fet amb la Clara Peya. Una tarda de lectura a casa, mòbil desconnectat, laptop apagat, amb o sense música de fons? MR És difícil tenir el mòbil apagat. M’hi porta l’addicció. Però per poder llegir segur que escolliria unes sonates de piano de Beethoven… coses sense lletra. Jo, on sobretot escolto música amb lletra, és al cotxe. Darrerament, al volant, escolto de manera compulsiva Maria Arnal i Marcel Bagés o les obres completes de The New Raemon. La BSO del procés: La Cavalcada de les valquíries, de Wagner, Sobreviviré, de Mónica Na-

ranjo o Himno de la Alegria, de Miguel Ríos MR Vinga, una mica de Mónica Naranjo desfermada no estaria malament… però sobretot, per a mi, una combinació d’Obeses (Verdaguer: Ombres i maduixes) i Antònia Font (sempre, Antònia Font, per volar lluny). Per un sopar romàntic: Amistades peligrosas, Massive Attack o Sonny i Cher MR Cap d’aquests, per a una cita romàntica. Segons el dia i les intencions, Barbra Streisand, Serge Gainsbourg, No encenguis l’espelma, de Núria Feliu, o el segon acte de Tristany i Isolda, de Wagner. Ben variat. Per un dia melancòlic de llagrimeta fàcil: The Smiths, Manos de topo o Edit Piaff MR The Smiths m’encanten. Però per a moments melancòlics, en primer lloc, escolliria Monteverdi. Les seves òperes, els seus madrigals… música crua. Però, bé, una de les coses que em posa més sentimental és Follies d’Stephen Sondheim, tot el musical sencer. Per recuperar les ganes de seguir quan tot trontolla...? MR Un altre cop La Casa Azul. Et dóna aquella mica d’esperança inconscient, sent alhora conscient que, al teu voltant, el món s’acaba.

Àries Reservat Una òpera còmica i arriscada que uneix el director Marc Rosich i la soprano Elena Martinell Teatre La Seca-Espai Brossa Del 29 de novembre al 3 de desembre

Circ integratiu per Neus Molina

«Si caminem sols, anem més de pressa; si caminem junts, arribem més lluny». D’aquí parteix Mur, un espectacle de circ que, contràriament al nom que porta, el que vol és esfondrar murs i fronteres. Quan aixequem un mur físic o psíquic podem ser capaços de viure en la plàcida ignorància, en el perjudici permanent sota el clam mental “si no ho veig no existeix”. Així, els murs físics com el de Ceuta no ens deixen veure “l’altre”; els murs mentals no ens hi permeten pensar; els mitjans de comunicació fomenten el jo i el meliquisme; i les xarxes socials alimenten egos i comunitats tancades i no permeten observar més enllà “dels meus”. Què fem doncs quan, presos del pànic, el mur trontolla? I si el derroquem i obrim els ulls? Podem, llavors, construir peça a peça, amb malaptesa i conflicte, una nova realitat. Segurament amb moltes tares, però una realitat nostra que ens mira als ulls. A tots. D’entre les restes del mur, apareixen dotze persones, el grup heterogeni encarregat de construir el nou món. Així, a través de l’arquitectura efímera, els integrants de Mur reflexionen sobre les limitacions físiques i mentals i la capacitat humana de sobreposar-s’hi. Seran capaços de trobar l’estructura perfecta? Podran encarar les seves diferències per assolir l’anhelada harmonia? Mur és una performance circense, amb ritmes del sud en directe i molt d’humor, dirigida per Nacho Flores amb la participació especial de la companyia integrativa Circ Bombeta. Aquesta iniciativa, nascuda l’any 2008, és fruit de la sinergia creada entre Cronopis i l’Associació d’Integració Social Taller d’Idees. A priori, l’objectiu del Circ Bombeta és que persones amb diferents capacitats treballin la motricitat,

FOTOS: Xavier Valls

Circ que trenca murs i desdibuixa fronteres

MUR

Persones amb diversitat funcional demostren que les barreres emocionals i socials estan bàsicament en els nostres prejudicis Teatre Kursaal Manresa 26 de novembre

l’autosuperació, la creativitat i la confiança a través de l’art del circ. Amb el temps, però, la finalitat esdevé més ambiciosa: actuar també damunt dels escenaris. Mur és un exemple clar que demostra que l’art pot erigir-se com una eina d’integració social i de qüestionament de la societat actual. Enderrocar murs per construir una societat nova i diferent lluny de judicis sense fonament, lluny de mirades per damunt l’espatlla, lluny de la negació de la diversitat.

les dones prenen la paraula per Manuel Pérez i Muñoz

FOTOS: Josep Aznar

Claudia, la veritat que allibera Després de colpir-nos amb el testimoni de Nadia, la noia afganesa que es va fer passar per noi per mantenir la seva família durant el règim talibà, la companyia La Conquesta del Pol Sud reprèn la seva trilogia sobre dona i identitat amb Claudia, una ﬁta del teatre documental en què el testimoni individual apuntala la responsabilitat col·lectiva de la justícia i la memòria històrica.

La història dels vençuts

Diu el tòpic que la història l’escriuen els vencedors, i estem a frec d’empassar-nos-ho gràcies a l’hàbil intencionalitat ideològica dels llocs comuns. Buenos Aires, 22 de juny de 2001. Una

dona criada en una família de militars com a Mercedes Landa declara en un judici. El moment de les preguntes rutinàries és el més simbòlic. Quan li demanen qui és ella respon “Claudia Victoria Poblete Hlaczik”, nom i cognom de naixement. Va ser la primera vegada que una noia segrestada durant la dictadura argentina declarava contra els seus apropiadors. La seva història es reescriu amb el seu nom. Las Abuelas de Plaza de Mayo són decisives per a vides com les de Claudia i, en deﬁnitiva, per a tot un país. També van posar en contacte la companyia La Conquesta del Pol Sud (direcció de Carles Fernández Giua i disseny d’espai i vídeo d’Eugenio Szwarcer) amb aquest testimoni

de valor incalculable. Naixia així un espectacle que abassega en el pla emocional gràcies al seu triple valor de narració en primera persona, exemple col·lectiu de memòria històrica i, per extensió, artefacte poètic d’alta volada.

El valor del testimoni

“Tot i que per moments és dur”, ens confessa Claudia Poblete en conversa transatlàntica, “m’alegra haver pres la decisió d’explicarho”. Qüestionar-se la pròpia identitat no és un exercici senzill, menys encara quan es posa en circulació un torrent emocional tan polièdric. “Hi ha dies que acabo esgotada i altres alliberada. No soc actriu, hi ha eines que no tinc i és també la gràcia del muntatge”. Des de la convicció de considerar-se una privilegiada, la idea de justícia es fa present: “S’hi pot travessar, i el que trobes a l’altra banda és una vida amb més color. No hi ha llibertat sense veritat”. Les lectures creuades del debat de la memòria són evidents quan l’obra es representa a un país –el nostre– amb tantes fosses a les cunetes. “A Argentina ens va costar molt de temps. La memòria és molt fràgil. S’ha de sostenir amb molta càrrega d’educació”. La justícia ha deixat clar que va haver-hi terrorisme d’estat i l’estat de dret ha de jutjar: “No es tracta de si a un nen el van tractar bé o malament, si no de si es va cometre delicte. No podem construir un futur saludable sense examinar el passat”.

L’eix de les identitats

Cinc mesos de documentació i sis més de converses amb la protagonista van servir per generar el clima de conﬁança necessari per entrar a la sala d’assajos. Transformar la realitat directa en obra de teatre és

una tasca molt complicada però agraïda. “En una societat on sempre tenim la informació molt ﬁltrada és important que l’espectador tingui accés directe a les fonts”, apunta Carles F. Giua, director de l’obra. És aquí on la veu de la narradora juga un paper clau: “La història generalment l’escriuen i la testimonien homes. Per això volem elevar la veu de la dona a la categoria de subjecte històric protagonista”. Ras i curt, la Conquesta del Pol Sud ha creat una segona ﬁta del teatre documental que connecta individu i col·lectivitat. La futura peça que tancarà la trilogia tractarà la identitat de gènere: “La societat actual”, conclou Guia, “ofega la veu individual. Per això tenen tan valor els testimonis de persones que lluiten molt per trobar la veu pròpia”.

Claudia Una història en primera persona sobre els desapareguts de la dictadura argentina TNC Del 22 de novembre al 10 de desembre

les dones prenen la paraula per Neus Molina

Una eutanàsia dramàtica Als 28 anys Sarah Kane va decidir desaparèixer amb un dels mètodes descrits a Psicosis de les 4.48. Una obra pòstuma on la barreja del caos paranoic de la depressió i el còctel d’ansiolítics dóna pas a un text lúcid i poètic. Un testament, una nota de suïcidi on es combina l’impuls vital i el de mort, un ball entre eros i tànatos on apareix l’amor, la desolació, el desconsol i la intel·ligència. Psicosi de les 4.48 explora la regió de la ment que la majoria d’éssers humans desitjaria no haver de visitar mai, però de la qual moltes persones no poden escapar. Un territori habitat per les veus, una eutanàsia dramàtica. L’obra va ser escrita quan Sarah Kane patia una depressió profunda, un acte

artístic i alhora generós on l’autora es va despullar sense miraments. Mesos després d’escriure l’última línia, la jove Kane, de 28 anys, marxava d’aquest món. Ara torna en el cos d’Anna Alarcón dirigida pel també desaparegut Moises Maicas, un altre testament teatral que acull la Sala Beckett dins el cicle Les condicions del cervell. En aquest muntatge la clarividència que emana de les paraules de Kane s’acompanya amb un entorn gairebé performatiu on Alarcón -una mica Abramovich- construeix un personatge fort i feble, de cos prim i os ferm i mirada emboirada i viva. El suïcidi sempre ens interroga i cerquem respostes escoltant els crits sords dels records.

Psicosi de les 4.48 Les 4.48 és l’hora en què es cometen més suïcidis, ja que acaba l’efecte dels fàrmacs psiquiàtrics presos la nit anterior. Sala Beckett De l’1 al 12 de novembre

les dones prenen la paraula per Carla Rovira

L’altra (es) suïcida Bajo escombros III Cuando iba en busca de agua cayó una casa sobre mí. Sostuvimos la casa el olvidado perro y yo. No me preguntes cómo. No recuerdo. Pregúntenselo al perro. Aquest poema, escrit per Inge Muller, explica una experiència real que l’autora va viure de petita, quan va quedar soterrada per un bombardeig. Ella i el gos van sobreviure tres dies sota la runa. Inge Muller va ser poetessa, escriptora de contes infantils i dramaturga. Va tenir una vida curta: 41 anys. Va néixer el 1925 i va morir el 1966, quan finalment va aconseguir culmi-

nar el seu suïcidi, després de molts intents. Feu el recompte de la quantitat d’experiències històriques traumàtiques que va testimoniar. Desconeguda per una gran majoria, la seva vida i la seva mort ens arriben a través de les paraules del seu reconegudíssim marit: Heiner Muller. Heiner Muller va escriure moltes vegades sobre el suïcidi d’Inge: en veiem referències a Hamlet Machine, a Quartet i sobretot al text Esquela de defunció, on explica com es va trobar el cadàver de la seva esposa en arribar a casa. El text que Heiner firma en primera persona relata amb crueltat tots els episodis autolítics de la seva dona. “Només es volia tirar per la finestra quan jo era a casa”, afirma l’autor. Inge, un ésser re-

conegut només com a “esposa de” va ser co-autora de vàries de les obres del dramaturg. Això no va transcendir a la nostra història dramàtica. Inge va ser tan sols Ofèlia, el malson de Valmont o aquell bulto que reconeix Heiner quan arriba a casa. Material d’escriptura. Inge Muller demanava que li preguntéssim al gos com va sobreviure aquells tres dies… les paraules per relatar les experiències de les dones sempre pertanyien a l’altre. Al gos, al marit. Fins i tot, el relat de la seva pròpia mort, l’últim acte propi que va dur a terme Inge. El suïcidi de Sarah Kane és tan trist com el d’Inge Muller. Més trist és encara que hàgim de celebrar que almenys la primera tingués l’opció de relatar-lo ella mateixa.

les dones prenen la paraula per Aída Pallarès

Maria Estuard, reina de la tele No tot és Joc de Trons. La confrontació entre Maria Estuard, reina d’Escòcia, i la seva cosina Elisabet I d’Anglaterra ha estat i encara és un caramelet pels creadors de ficció, ja sigui teatral -com la meravella que podem veure ara al Teatre Lliure-, cinematogràfica o televisiva: de l’obra de Friedrich von Schiller a les sèries Reign, Elisabeth I o la recent estrenada Reinas, passant pel clàssic de John Ford protagonitzat per la gran Katherine Hepburn.

Reign: La confrontació entre una reina que ha dut una vida personal dominada per la passió, ha fracassat en la seva carrera política i acaba sent executada, i la seva cosina, tot un model de virtut política, demanava a crits una adaptació adolescent. Reign ens explica la història de Maria Estuard amb quinze anys, quan arriba a França per casar-se amb el príncep Francesc. Un cop allà, evidentment, ni rastre de la història original: tot passa a ser un niu d’intrigues i traïcions a la cort francesa. Una barreja entre Pretty Little Liars, Gossip Girl i la Maria Antonieta de Sofia Coppola. Un guilty pleasure. Elisabeth I: No la trobareu a Netflix ni a HBO però val la pena veure-la. Es tracta d’una minisèrie britànica dirigida per Tom Hopper, el responsable de El discurs del rei i Els Miserables, entre d’altres. La sèrie, guanyadora de vuit Emmy, està protagonitzada per Helen Mirren, Hugh Dancy i Jeremy Irons. Només per ells, ja s’ha de veure. Maria Estuard: Ni tot el que dirigia John Ford estava bé ni tot el que protagonitzava Katherine Hepburn era bo. La pel·lícula, una adaptació de l’obra de teatre homònima de Maxwell Anderson escrita tres anys abans, el 1933, no ha envellit massa bé, però els més cinèfils podran identificar algunes de les claus del cinema del director de La diligència i Els raïms de la ira.

Maria Estuard

La memorable batalla de reines de Schiller, el drama històric i polític que obria el romanticisme del segle XIX, segons Sergi Belbel i amb Míriam Alamany i Sílvia Bel de protagonistes. Anglaterra i Escòcia, més que vigent. Un enfrontament entre dues reines, dues religions, dues nacions, però també, i sobretot, entre dues dones amb poder. Teatre Lliure. Del 15 de novembre al 10 de desembre.

#incendiTA #TA17 De l’11 d’octubre al 10 de desembre

Out of context – for Pina 7 lunas Alain Platel - les ballets C de la B (Bèlgica)

Niño de Elche - María Muñoz

Divendres, 10 de novembre a les 20:30 Dissabte, 11 de novembre a les 18:00 Teatre Municipal de Girona

Estrena a Catalunya

Grensgeval (El cas de la frontera) Guy Cassiers (Bèlgica)

Dissabte, 18 de novembre a las 20:30 Teatre Municipal de Girona

Àlex Rigola

Diumenge, 12 de novembre a las 18:00 Teatre de Salt

16, 17, 18 de novembre a les 20:30 Diumenge, 19 de novembre a les 18:00 Teatre de Salt

IUanMI

Guerrilla

Lali Ayguadé

Estrena a l’Estat espanyol

Vania

Divendres, 24 de novembre a las 20:30 El Canal – Salt

Estrena absoluta

El Conde de Torrefiel Estrena absoluta

Dissabte, 25 de novembre a las 20:30 Diumenge, 26 de novembre a las 18:00 Teatre de Salt

Estrena a l’Estat espanyol

Blasted (Rebentats)

Pamišelis (Diari d'un boig) Cyrano / Lluís Homar

Dijous, 07 de desembre a las 20:30 Divendres, 08 de desembre a las 18:00 Teatre de Salt

Divendres, 08 de desembre a las 20:30 Dissabte, 09 de desembre a las 18:00 Sala La Planeta

Alícia Gorina - Sarah Kane

Estrena absoluta

Oskaras Korsunovas (Lituània)

Estrena a l’Estat espanyol

Pau Miró

Divendres 08 i dissabte 09 de desembre a las 20:30 Diumenge, 10 de desembre a las 18:00 Teatre Municipal de Girona

Estrena absoluta

…i fins a prop de 100 espectacles de teatre, música, dansa, creació contemporània, circ i cinema. www.temporada-alta.net Un festival de Amb la col·laboració de

Amb el suport de:

teatre i nazisme per Neus Molina

No es pot faltar a Himmelweg... Per la trista vigència d’una història amb unes lògiques malèvoles que, per desgràcia, no van desaparèixer després de 1945. Tres personatges: un delegat de la Creu Roja a qui s’encarrega inspeccionar un camp de concentració i observa una farsa acceptable, un decorat ideat pel comandant del centre d’extermini amb l’”ajuda” del cap de la comunitat jueva, que no sap si està treballant per a la salvació del seu poble o si està cooperant amb els seus botxins. Com deia Desmond Tutu, “si ets neutral en situacions d’injustícia, has triat el bàndol de l’opressor”.

let” de tres personatges i ha utilitzat titelles amb la intenció d’imitar la tradició japonesa dels ninots “buraco” per a la resta de rols.

Per la ressigniﬁcació de l’obra en els darrers anys: la negació d’auxili o la construcció de murs per tapar realitats i actituds intolerants vers els altres. Només cal obrir el diari d’avui per llegir notícies sobre refugiats sense asil, guerres supremacistes, ascensió del feixisme i l’extrema dreta o alguna pensada de Trump.

Per descobrir -si no ho heu fet ja- la Sala Atrium i la seva companyia, un espai acollidor a l’Eixample. Inaugurat el 2011, assegura una relació íntima i especial amb el públic en permetre una comunicació directa entre artistes i espectadors. La Sala Atrium s’inspira en l’Atrium o Atri, l’espai de trobada que hi havia a les antigues cases romanes. Un lloc per estar junts i dialogar.

Per l’original muntatge de la Sala Atrium dirigit per Raimon Molins. El seu Himmelweg -que vol dir camí del cel- ha mantingut un “esque-

Per què invisibilitza l’horror i el fa encara més present. No hi ha cap escena de violència, malgrat que l’engany, la mentida i la manipulació són constants. Els actors i personatges són manipulats com a titelles en una farsa que s’inspira en fets reals de 1944 però que inevitablement ens transporta al segle XXI. Un joc teatral posant en dubte la percepció de la nostra realitat i dels mitjans que ens la comuniquen.

Per reﬂexionar sobre la mentida i la injustícia gràcies a un text que no perd pistonada.

Himmelweg (Camino al cielo)

L’obra està inspirada en un fet real, quan la propaganda nazi va organitzar una visita per la Creu Roja internacional a un camp de concentració. Sala Atrium Del 22 de novembre al 17 de desembre

festivals per Neus Molina

RBLS, FESTIVAL DE TEATRE JOVE, la vida en 4D Els joves no van al teatre, ens diuen. Les campanyes de sensibilització no els arriben o no els toquen, no consumeixen cultura, miren el mòbil non-stop i es fan fotos de postu per instagram. La realitat passa per la pantalla, però per la pantalla íntima, ni tan sols van al cinema. Les relacions humanes i les converses es tenen per whatsapp, no saben expressar-se oralment, mirar-se i projectar la veu, dir-se paraules sense emoticons.

Jovent RBL

De totes aquestes premisses i falsos mites neix el RBLS Festival Teatre Jove. Rebels, sí. Perquè ser jove i no ser contestatari és com ser James Dean i que no t’agradi Natalie Wood. Del 16 al 19 de novembre, RBLS portarà a Poblenou (Sala Beckett i Centre Cultural Can Felipa) espectacles professionals, tallers i jocs teatrals adreçats especialment a nois i noies d’entre tretze i vint anys. L’objectiu de RBLS és acostar el teatre a aquests joves. Encomanar-los la passió i l’amor per aquest art, descobrir-los muntatges arriscats, engrescadors, que connectin amb els seus interessos i inquietuds. Fer-los sentir protagonistes d’un esde-

veniment fet a la seva mida o, almenys, intentar-ho.

Els Malnascuts

La companyia Els Malnascuts, capitanejats per l’Elena Martín (la directora de Les amigues de l’Àgata) i l’Anna Serrano, seran els encarregats d’encendre l’interruptor crític del jovent amb l’obra LIKE SI LLORAS (o tant de bo els meus somnis es fessin realitat). Un espectacle on, segons els artífexs del projecte, “matem el Doraemon i al lío” enmig de la necessitat d’entendre què vol dir perdre el temps, aproﬁtarlo i esperar. També hi seran la Cia. La Casa Real amb una versió especial d’Assajar és de covards, en col·laboració amb Píndoles Microteatre fora del Teatre; iMe de Dara Teatre; o una comèdia de titelles de Lorca adaptada per L’Excèntrica. Per la seva banda, TRANSlab. / Marta Galán presentarà una creació col·lectiva que ha treballat durant dues setmanes amb joves de catorze a vint anys: En Resistència/2017. I així, en aquesta primera edició, RBLS espera ser el punt de partida perquè l’oci sigui “en viu”, lluny de la pantalla, la vida en tres i quatre D. Rebels sense causa (o no).

RBLS. Sala Beckett i Centre Cultural Can Felipa. Del 16 al 19 de novembre

opinió per Teresa Iglesias

Quin superpoder t’agradaria tenir? És el que ens preguntem moltes vegades (no només de petit@s, sinó també —i sobretot— de grans) i normalment la resposta és que... ens agradaria ser invisibles! Podríem anar on volguéssim, fer el que volguéssim, estar a soles, voltar sense que ningú ens digués res. Doncs no sé si realment és el millor superpoder... El 2010 vaig decidir obrir la meva pròpia empresa —després de tretze anys en el món laboral com a documentalista— i dedicar-me a la distribució i management de companyies professionals de circ, amb una sòcia gestora cultural, per aportar el nostre granet de sorra —coneixements, bagatge professional, experiència, capacitats i habilitats— i millorar (molt pretensiosament) ambdues professions. Doncs això, senyores i senyors, és molt difícil! Qui som els i les distribuïdores d’espectacles? I sobretot... què fem? I com? Estem tot el dia penjades al telèfon parlant sense parar amb els i les programadores de tots els teatres locals, nacionals i internacionals? No parem d’enviar correus electrònics? Som els típics comercials que no desisteixen fins que tenen una venda tancada? No, ho sento, això no funciona així. El management i/o distribució, és bastant més complexa que tot això. Has de tenir la perícia adient per saber tractar amb les companyies —que et reclamen bolos que, tot i tenir un caixet correcte i adient, pot ser que el mercat consideri cars— i amb

un@s programador@s, fires, festivals i espais escènics que no tenen pressupost suficient i que, sovint, et regategen o directament no et contracten. Però tu vas fent, parlant per telèfon amb qui s’hi vol posar, enviant correus a tort i a dret, assistint a fires i festivals tant locals i nacionals com internacionals, preparant dossiers en paper i en format digital de totes les teves propostes, enviant pressupostos a mida, fent contactes sempre que en tens l’oportunitat, assistint a cursos, tallers, xerrades, trobades... per no perdre pistonada d’allò que està passant dins el teu sector però també fora —“per si de cas”—, inventant fórmules d’atracció comunicativa... I tot plegat, sense defallir! Uf. I a tot això, suma-li com costa que surtin bolos, el desànim que provoca que s’anul·lin reserves o et diguin directament que no. I et preguntes... qui veu realment tota la feina que he fet, que estic fent? I ets sents invisible. I per què continuem? Perquè volem ser part d’aquesta Cultura (amb C majúscula) que tenim tan endins i tan a prop, perquè la volem portar a tot arreu i la volem fer conèixer, enfortir, magnificar. I perquè crec sincerament que cadascú de nosaltres té un lloc específic en aquest gran trencaclosques que fa que la màquina rutlli. Per tant, deixem caure la capa que portem posada per tornar a ser visibles i escollim un altre superpoder. Jo trio el de volar. Volar ben alt per anar ben lluny, aprendre i, potser, després tornar.

On la cultura es converteix en experiència

EXPOSICIONS - VISITES COMENTADES I DINAMITZADES - CONFERÈNCIES CONCERTS - ACTIVITATS FAMILIARS I EDUCATIVES www.CaixaForum.es