Un segle de l’Església Nova de Ribes (1910-2010) El dia 4 de setembre de 2010 es compliran els cent anys justos de l’església parroquial dedicada a Sant Pere. L’Església Nova representa una fita en el desenvolupament religiós, social i urbanístic del Ribes de principis del segle XX. Aquest edifici substituïa l’antiga Església Vella situada a redós del Castell i allunyada de la població. Els diners d’un acabalat propietari de terres van permetre l’edificació d’un gran temple en el que era un extrem del poble i ara és el centre de la població.
Vista de Ribes des de Can Puig, vers 1900, quan encara no havia començat l’edificació de la nova església (Foto: Joan Milà i Giralt, cedida per la família Miret Milà).
Un poble que havia crescut Ribes havia estat durant segles un municipi rural format per masies i els veïnats de les Parellades, les Planes, les Roques (actual carrer del Pi), el Palou, la Coma, Vilanoveta i les Torres. Al segle XVIII la població del municipi havia crescut i al XIX s’estabilitzà en els dos mil habitants. A partir de 1881 es començaren a construir cases en l’anomenat “Eixample”: carrer Nou, carrer de Jaume Balmes, plaça de la Constitució (ara plaça Marcer). L’Església Vella estava al centre de l’antic terme però quedava massa allunyada de la població que s’havia format, resultava petita en les grans celebracions i quan passava la riera quedava aïllada. Aquest darrer problema es va solucionar amb la construcció del pont de la Palanca, però en la ment d’alguns ribetans d’aquell temps hi havia la idea de construir una església nova al centre de la població. La primera notícia que coneixem d’un projecte de construir una església al poble data de 1880. L’Ajuntament es proposava fer un plànol de Ribes amb els seus carrers, el que ara anomenaríem un Pla d’Urbanisme. A proposta de l’alcalde Cristòfol Montaner i dels regidors Francisco Cuadras, Josep
Grup d’obrers davant el pilar sud del pont de Can Coll. El que porta un perpal llarg i pantaló fosc és Magí Milà i Nicolau, picapedrer, que vivia a Can Guillem de les Parellades. Els dos nens són Joan i Pere Vidal de Can Joanet Paleta i a l’extrem dret hi ha el seu pare Joan Vidal i Cuadras (Foto cedida per Jaume Milà i Pascual).
1. Arxiu Municipal de Sant Pere de Ribes, Llibres d’actes del Ple de l’Ajuntament, capsa AC-2787. 2. Arxiu Municipal de Sant Pere de Ribes, Llibres d’actes del Ple de l’Ajuntament, sessió del 16 d’octubre de 1884, capsa AC-2788. 3. Miret i Mestre, X. “De la Casa de Terme a l’Ajuntament actual”. Programa de la Festa Major de Sant Pere. Ribes, 1993. 4. La notícia la recull Joan Milà i Giralt (de Can Janet d’en Zidro) en el seu Dietario el 14 de desembre de 1897. També hi ha una crònica detallada feta per Josep Bertran al setmanari catòlic vilanoví La Defensa, núm. 51, 19 de desembre de 1897.
Ferret i Josep Comas i Milà es va aprovar el 29 de juliol de 1880 un pla que urbanitzava nous terrenys i feia reserva d’uns solars per a ús municipal: nou ajuntament, escoles i nova església1. El projecte, però, va quedar mig endormiscat fins que el 1884 es creava una comissió encarregada de buscar el lloc idoni per a una església nova. Sembla que la comissió proposava uns terrenys a banda i banda de l’actual plaça Marcer: un solar prop del Centre Recreatiu per edificar una església i uns altres a la zona on avui hi ha l’actual rectoria per edificar un nou ajuntament, escoles i una rectoria.2 El projecte va quedar aturat per falta de finançament, el nou ajuntament i les escoles s’acabaren fent al lloc que coneixem avui3 i en la conjuntura d’indecisió de l’Ajuntament alguns particulars van edificar les seves cases al voltant de la plaça (Can Panxo, Ca la Senyora Rafel). La consulta d’alguns dietaris escrits per ribetans d’aquells temps, que actualment es troben a mans dels seus descendents, permet intuir que el projecte d’edificar una església al poble continuava present.
Així, en un discurs fet per Pere Miret i Cerdà (de Can Miret de les Parellades) el 14 de desembre de 1897 ja explicava el desig de construir una església dins del poble4. Sembla que també el farmacèutic Josep Bertran i Miret es plantejava fer una església al poble, si fem cas d’un escrit posterior a la seva mort5. I, quan va arribar el bisbe Josep Morgades el 5 de desembre de 1900 per fer la confirmació d’un bon grapat de nens de Ribes i d’Olivella, alguna cosa li devien haver explicat perquè mossèn Ramon Puig, de Can Puig, després de descriure tal com va anar la visita, escrivia en el seu dietari: “Lo Sr. Bisbe entusiasmat en fer l’Iglésia al poble. Vindrà a posar la primera pedra, diu, y de tot en resulten bones impressions”6 . El bisbe Morgades no va arribar a complir el seu desig, ja que va morir l’any següent. Es pot donar per cert, doncs, que als darrers anys del segle XIX alguns ribetans ja tenien al cap construir una nova església.
Dissidències amb el rector Però de moment la cosa va quedar aturada, perquè el desembre de 1897 prenia possessió del càrrec de rector de la parròquia mossèn Pere Fernández. Aquest rector es va enfrontar a gairebé totes les
5. El corresponsal de La Vanguardia explicarà més tard que l’església parroquial “es debida a la loable munificiencia del señor Marcer y al concurso de los señores doctor Rota, de nuestro malogrado amigo Bertran y otros” (“Desde San Pedro de Ribas”, La Vanguardia, 22 de desembre de 1904, p. 2). <http://www.lavanguardia.es/hemeroteca/>. 6. Puig i Miret, Ramon. Dietari que contindrà preferentment aquells datos y notas que particularment poden interesarme... Any 1900, 5 de desembre de 1900.
forces vives de la població, a causa del seu caràcter autoritari i sobretot de les seves indiscrecions. De fet, alguns feligresos percebien que es trobava en una situació crítica fins a l’extrem de comptar els assistents a les misses i a les altres activitats, per a retreure’n la disminució7. Mossèn Pere Fernández es va barallar amb la Junta del Redós de Sant Josep i Sant Pere, amb l’Ajuntament, amb la Junta d’Obra, amb els administradors dels altars, amb les Filles de Maria, amb l’Apostolat de l’Oració... Finalment es van unir tots els seus opositors i van presentar un escrit al bisbat demanant la seva substitució, signat per més de dues-centes persones8. El bisbe va enviar el degà de Vilafranca del Penedès a Ribes per parlar amb les parts en conflicte i finalment el maig de 1901 mossèn Fernández va ser substituït per mossèn Anton Rota i Casals, que havia arribat a Ribes uns mesos abans com a vicari. El primer que va fer el nou rector va ser reconstruir totes les juntes i administracions que havien quedat bloquejades. En veure’s recolzades pel nou rector, les juntes es van posar a realitzar tots aquells
projectes que havien quedat aturats. Tan sols un mes més tard, el 30 de juny de 1901, la junta del Redós col·locava la primera pedra del nou hospital9. De manera semblant, l’Apostolat de l’Oració, que era un grup format per fidels ribetans vinculats a la parròquia i que tenia per finalitat estendre el culte al Sagrat Cor de Jesús, organitzava alguns actes com una solemne processó que se celebrava el mes d’agost amb assistència no tan sols dels feligresos de Ribes, sinó també dels fidels de poblacions veïnes i dels grans propietaris de terres de Ribes, que vivien a Barcelona, a Sitges o a Vilanova i la Geltrú i venien a passar la temporada de vacances a Ribes. L’estendard del Sagrat Cor el portava un pendonista amb recursos que pagava la cera dels fidels que assistien a la processó. Aquell diumenge 11 d’agost de 1901 a les sis de la tarda es va fer una processó notable com no s’havia vist mai en aquesta parròquia, “celebrada ab un reculliment y fervor que deixà edificats a quants la presenciaren”10. Segons les cròniques hi van assistir unes cinc o sis-centes persones amb atxa, brandó o ciri. Tot el poble es va omplir de carruatges que portaven gent forastera que havia vingut a participar
7. En les cròniques i dietaris de l’època es nota un interès notable en comptabilitzar el nombre persones que assistien a una comunió, a una processó, etc. N’hi ha nombrosos exemples als dietaris de Josep Bertran o de Pere Miret. 8. Puig i Miret, Ramon. Dietari, 13 de juliol de 1900. 9. Coll Milà, Gerard i Miret i Massó, Carles. “100 anys del Redós. Una història en la història”. Programa de la Festa Major de Sant Pere. Ribes, 2006. 10. Miret i Cerdà, Pere. Dietari, 11 d’agost de 1901.
Al vespre hi va haver un concert públic a càrrec de la banda de música de la Casa de la Caritat de Barcelona, en el qual sabem que Francisco Marcer va dir a mossèn Anton Rota i Casals, regent de la parròquia, i a Pere Miret i Cerdà, president de l’Apostolat de l’Oració i alcalde de Ribes, que “reiteraba sos propòsits de contribuhir eficasment á la edificació de la iglésia parroquial en un punt cèntrich de la població”11. Així, doncs, la conservació dels dietaris d’alguns prohoms ribetans ens ha permès aclarir quan el senyor Francisco Marcer va prendre la determinació de construir l’Església Nova. En aquell temps Ribes era un poble petit i no va trigar gaire a córrer la notícia. L’1 de setembre de 1901 l’Eco de Sitges ja dóna en una breu nota la notícia de la propera construcció d’una església nova a Ribes12. I una setmana més tard en Francesc Montaner, cronista del Baluart de Sitges, també donava la notícia: “promte van córrer rumors de que alguns acomodats devots [...] pendrian per son
11. Miret i Cerdà, P. (ja citat). 12. Eco de Sitges, núm. 804, 1 setembre 1901, p. 3.
Senyora desconeguda passant pel carrer Nou, quan encara no hi havia construïda cap casa, amb la capçalera de l’església en construcció (Foto cedida per la família Mestre Raventós).
a la processó o a veure-la. Francisco Marcer i Oliver, propietari de can Coll, va ser convidat a portar el pendó de l’Apostolat.
compte la construcció d’una iglésia en el centre de la població”13.
Joan Vidal, contractista, i la seva empresa El contractista escollit per Francisco Marcer fou Joan Vidal i Cuadras, més conegut com a “Joanet Paleta” o “Joanet de l’Esperança”. Joan Vidal, nascut a Ribes l’any 1862, era fill de Josep Vidal i Engràcia Cuadras. Estava casat amb Francisca Marcer Mestre, amb qui tingué cinc fills vius. Amb 19 anys va fer el servei militar on va declarar que era “llaurador”14, però tot fa pensar que ja tenia ofici com a paleta ja que un cop llicenciat va iniciar una destacada trajectòria com a mestre d’obres que el va portar a participar en les principals obres que es van portar a terme al poble durant dècades. Al voltant de 1911 va fixar la seva residència al carrer doctor Puig, 5, on visqué fins l’any 1935, en què va morir15. Fou l’iniciador d’una empresa familiar de construcció que encara perdura16. Vidal va participar, almenys, en les obres següents: el Redós de Sant Josep i Sant Pere (1901-1906), l’Església Nova (1903-1910), el Pont de Can
Coll (1905-...)17, Can Punxes (1911), Can Joanet Paleta (1911), la rectoria (1912-1914)18, el Centre d’Agricultors Obrers “El Local” (1920-1921)19 i Can Salvador Miret (1924-1925). D’altra banda, l’empresa de Joan Vidal va ser l’encarregada de portar a terme les obres de manteniment de l’Església durant bona part del segle XX. En període revolucionari, quan l’empresa fou col·lectivitzada (1936), els seus treballadors reberen l’encàrrec de realitzar-hi diversos treballs destinats al seu nou ús i a retirar les campanes, destinades a la fosa per a usos militars. Durant la postguerra, l’empresa de Joan Vidal, administrada pel seu fill Joan Vidal i Marcer portà a terme diversos treballs de restauració i reconstrucció, habilità la bastida i donà suport tècnic als treballs de creació de les pintures zenitals situades sobre l’altar major, portà a terme les complexes tasques de bridatge i consolidació de la cúpula així com una primera restauració de la tiara ceràmica que la corona, molt malmesa pels trets que hi van disparar en temps de guerra des del balcó del Casino (confiscat per la CNT-FAI) i per l’acció de la intempèrie.
13. X. “Desde Sant Pere de Ribas”. Baluart de Sitges, núm. 6, 8 setembre 1901, p. 3. 14. Cèdula de llicència militar. 15. Assentament en el títol de propietat del nínxol familiar. 16. Construccions Giralt. 17. Segons la memòria oral, la mateixa colla d’obrers que treballava a l’església a l’estiu, a l’hivern feien el pont de Can Coll. De fet, constatem que gairebé totes les cartes que s’han conservat del senyor Marcer referents a la construcció de l’església van datades al bon temps (de març a novembre). El pont és d’un sol arc de mig punt de grans dimensions. Segons la veu popular, a causa de la gran alçada, les bastides i la construcció sencera bellugaven fins que es va tancar l’únic arc, circumstància que va donar gran espectacularitat a l’obra. Amb posterioritat s’hi van afegir uns grans contraforts buits de l’interior.
En els darrers anys, gestionada pel besnét del constructor, Joan Giralt, la mateixa empresa vetllà pel manteniment general de l’edifici i encara hi instal·là els grans vidres protectors dels vitralls l’any 1978.
La construcció de l’església L’any 1902, Marcer va adquirir uns terrenys a tocar de la plaça Major o dels Arbres, actualment anomenada plaça Marcer, que junt amb uns solars cedits pels amos de Can Puig permetien edificar l’església (i posteriorment la rectoria i el Centre Parroquial). La primera pedra es va posar el diumenge 5 de juliol de 1903, en un acte que el senyor Marcer va voler que no fos massa ostentós, i que va consistir en una processó que va sortir del Col·legi de la Divina Pastora, uns parlaments del rector i de l’alcalde i la col·locació d’un tub amb documents i monedes al fonament de la columna més propera a l’altar major del costat de l’evangeli (mirant l’altar major a la dreta)20. L’endemà, dilluns 6 de juliol de 1903, començaven les obres de l’església. A més del contractista, Joan Vidal i dels seus paletes, l’ajudaven una bona colla El mestre d’obres Joan Vidal i la seva esposa Francisca Marcer en una fotografia acolorida que es data als anys mil nou-cents vint (Foto cedida per Joan Giralt i Vidal).
18. Montgrós, Periódich setmanal, any III núm. 40, 3 d’octubre de 1912. Miret i Cerdà, P. Dietari, 11 de juny de 1914. 19. Molero, Eugeni. “Conversa a mitja veu amb Mingo Pascual”. Montgròs, Revista mensual de Sant Pere de Ribes, núm. 1, gener 1984, p. 4. 20. L’acta de la primera pedra va ser copiada a l’acta municipal del 7 de juliol de 1903 (Arxiu Municipal de Sant Pere de Ribes, Llibres d’actes del Ple de l’Ajuntament).
de pagesos que hi anaven a fer hores, ja que tot el material de construcció s’havia de moure a força de braços. Entre les cartes que va enviar el senyor Marcer a Joan Vidal s’ha conservat el compte del pagament d’una setmanada amb el nom dels treballadors21. Per aquest compte sabem que a l’església hi va treballar en Joan Vidal com a mestre d’obres, com a paletes Joan Rossell “Quirico”22, “Malura”, Anton Carbonell “Xaconet”23 i Gabaldà. Els manobres eren Magí “de la Gralla”, Magí “de
l’Esperança”, “Marià Gran”24, “Noi del Castell”25, “Perico”, Feliu i “Xum”. També hi consta un tal Parés que segurament era traginer. A més d’aquests, sabem que hi van participar altres paletes com Anton Ferret Noé, gendre de Joan Vidal, Pau Soler i Rossell “Pau Muntanyès”, el picapedrer Magí Milà i Nicolau i un fuster de can Mata26. L’església és de planta rectangular amb una llargada de 47 metres i una amplada de 26 metres27, amb
Gentada observant la col·locació de la primera pedra de l’Església Nova el 5 de juliol de 1903 (Foto cedida per Marc Riba i Bosch).
Grup de paletes i manobres que van construir l’Església Nova. Joan Vidal i Cuadras és el de la dreta que porta l’escaire. Assegut al seu davant hi ha el seu gendre Anton Ferret Noé i a la dreta el seu fill Joan Vidal i Marcer. El senyor més alt que porta una serra és el fuster de Can Mata (Foto cedida per Joan Giralt i Vidal).
21. Compte adjunt a la carta 19. No porta data, però pel context es podria datar cap al 1906. Vegeu més endavant una explicació sobre aquestes cartes. 22. En Joan Rossell era germà del músic Josep Rossell. 23. L’Anton Carbonell va néixer a les Parellades, a Can Xaconet. Més tard va anar a viure a Sitges. 24. O potser vol dir algú de ca la Maria Gran, nom documentat a les darreries del segle XIX. 25. És possible que fos en Jaume Raventós i Lloses, més conegut per “Met del Castell”. En “Met” vivia al castell de Ribes, feia de campaner i tenia una habitació al campanar de llevant, que encara existeix, per dormir-hi les nits de tempesta quan calia “trencar la pedra”. Antigament, quan s’acostava una tempesta que amenaçava calamarsa, es tocaven les campanes amb un toc especial i es deia que el so desfeia la pedra. 26. Alguns d’ells figuren a les fotografies que il·lustren aquest treball. 27. Montgrós, Periódich setmanal, any I núm 1, 18 agost 1910, p. 2 i Puig i Roig, Pere. Regalims d’història de Sant Pere de Ribes. Edició de l’autor, 1972,
tres naus. L’alçada dels campanars és pròxima als 46,5 metres. Com altres obres del seu temps es va edificar en estil eclèctic, principalment neogòtic (algun autor afirma que inspirat en Santa Maria del Mar28) però amb inclusió d’elements de procedència renaixentista com la cúpula. No hi ha gaires esglésies amb dos campanars al país. Si de gòtiques trobem la mencionada església de Santa Maria del Mar, entre les neogòtiques només sabem veure la de Sant Esteve Sesrovires. Tanmateix, en el cas de l’Església Nova de Ribes, aquest és segurament el seu aspecte més singular. No tan sols això: els campanars i la cúpula conformen l’element més característic i identificador del skyline del poble. Les obres de l’església van durar set anys, des de 1903 a 1910. Per seguir el procés de construcció ens hem basat principalment en les cartes que Francisco Marcer adreçà a Joan Vidal29. Les obres van avançar a bon ritme: primer es van començar els fonaments, es van fer unes rases molt fondes que es van omplir i a sobre s’hi va posar tres pisos de maons de pla per aguantar el gruixut sòcol de pedra picada del temple. La pedra s’extreia d’una pedrera de prop de
Planta i seccions de l’església, amb indicació de les advocacions dels altars.
Vilafranca i els blocs es picaven i polien a la plaça del davant de l’església, on es van construir unes barraques per als obrers30. Quan les parets ja tenien un o dos metres d’alçada, començaren els fonaments de les columnes. L’any 1904 es construïen les columnes i pel que es dedueix de les cartes, almenys algunes arribaven ja a la seva alçada màxima (carta 231). Al novembre, la façana
p. 102. Però Pere Miret i Cerdà. Dietari, 6 juliol 1903, parla de 45 x 25,50 m. 28. Puig i Roig, P. Regalims (ja citat) p. 102. 29. Col·lecció de 19 cartes autògrafes signades per Francisco Marcer i Oliver, escrites en català i adreçades al constructor Joan Vidal i Cuadras directament o bé mitjançant la intermediació d’una persona del seu servei denominada Maria i resident a Can Coll. La col·lecció també inclou un compte de setmanada. Aquesta documentació ha estat amablement prestada per Joan Giralt i Vidal, besnét del constructor. 30. Puig i Roig, P. Regalims (ja citat) p. 102. 31. Vegeu la relació entre el número de carta i la data en què fou escrita en l’annex final. Aquesta font ja va ser tinguda en compte en un antecedent del treball actual: Ferret i Baig, A. i Miret i Mestre, X. “L’Església Nova de Ribes”. Montgròs, Revista mensual de Sant Pere de Ribes, 18, juliol-agost 1985, p. 12-13.
arribava a l’altura de la rosassa de sobre del portal principal (carta 3, il·lustració i fotografia). L’abril de 1905 es parla dels capitells de les columnes (carta 4) i el juny de 1905 s’acaben alguns finestrals (carta 5). Els capitells de les columnes es van fer de ciment amb uns motlles de fusta i guix que es retiraven quan s’havien assecat (carta 6). El març de 1906 es treballava en els arcs de les voltes (carta 7) i el maig de 1907 en la cúpula (carta 9), que va suposar algunes dificultats tècniques fins a l’extrem d’haver de tirar enrere elements ja construïts. Situacions similars es repeteixen en abordar les bases del campanar (cartes 9 i 10). En arribar a aquest punt de les obres, les indicacions de Francisco Marcer revelen un interès fins al moment desconegut per la percepció estètica de l’obra. En
L’Església Nova a mig construir, en una imatge que es pot datar a inicis de 1904 (Foto cedida per la família Mestre Raventós).
32. Montgrós, Periódich setmanal, any I núm. 2, 25 d’agost de 1910, p. 3. 33. X.X.X. “Desde San Pere de Ribas”, Eco de Sitges, 1235, 9 de gener de 1910.
aquest sentit són especialment rellevants les indicacions relatives a l’alçada i als acabats dels campanarets, és a dir, de la part petita que remata cadascun dels campanars (cartes 15 i 16). Aquesta és una qüestió que no devia quedar prou ben resolta ja que al cap d’uns anys el mateix Francisco Marcer va fer canviar les solucions escollides en un primer moment. El 17 d’abril de 1909 s’acabava el campanar de llevant32. El gener de 1910 es posaven ja els artístics vitralls de colors que representen, per parelles, àngels, sants i motius diversos33. A la primavera de 1910 es procedia a enllestir els acabats interiors, amb detalls com l’escala de la sagristia o l’emplenat dels desnivells interiors del sòl de l’església, que per indicació de Francisco Marcer es fa amb materials del “pedregar de Can Puig” (carta 17).
Carta de Francisco Marcer al constructor Joan Vidal, datada el 18 de novembre de 1904, que conté un petit croquis de la façana de l’església (carta 3, cedida per Joan Giralt i Vidal).
Carta de Francisco Marcer a Joan Vidal, datada el 3 d’abril de 1906, on dóna indicacions de com s’ha de fer la cúpula (carta 8, cedida per Joan Giralt i Vidal).
Per tradició oral ens ha arribat que l’església va costar 1.200.000 pessetes de l’època. No hem pogut contrastar aquesta dada, malgrat que podria ser que fos més o menys real. Finalment el 4 de setembre de 1910 es va fer la inauguració amb una gran festa que fou presidida pel bisbe de Barcelona Joan Josep Laguarda. La crònica de la inauguració es pot trobar a la major part dels periòdics de l’època, com La Vanguardia, Diario de Barcelona, El Correo Catalán i La Veu de Catalunya, de Barcelona, el Diario de Villanueva i La Defensa de Vilanova i la Geltrú i l’Eco i el Baluart de Sitges. A Ribes va néixer el periòdic setmanal Montgrós tot just tres setmanes abans de la inauguració. Els fastos de la inauguració van durar tres dies i, com sol passar en les celebracions locals a Ribes, no hi van faltar àpats, les desfilades al carrer ni la pirotècnia. Dies abans es van enramar els carrers amb arcs florals i de fullatge34 com se solia fer per Corpus i d’altres solemnitats. El dia 3 de setembre, va arribar el bisbe de Barcelona, Joan Laguarda, que va ser
Façana de l’església quan tot just es començava a fer la rosassa, datada a les darreries de l’any 1904 (Foto cedida per la família Mestre Raventós).
Inauguració
Vista general de Ribes amb l’església en construcció cap a l’any 1905 i el pont de la Palanca al davant (Postal editada per Àngel Toldrà Viazo).
rebut pel Ple de la Corporació i pel poble, que l’ovacionà35. Es van desplaçar a l’Església per fer-hi una primera inspecció, acompanyats d’una banda de música i de les forces vives del poble, entre els quals hi havia l’erudit i humanista mossèn Andreu Malgà i Bonastre, que era el titular de la Parròquia. També hi havia un diputat provincial, els arxiprestos del Penedès i Vilanova, els rectors de les poblacions
34. Puig i Roig, Pere. Regalims (ja citat), p. 104 i La Vanguadia, 6 de setembre de 1910: “Notas regionales – San Pedro de Ribas”. 35. Puig i Roig, Pere. Regalims (ja citat), p. 103. Puig en fou testimoni directe segons afirma en el mateix llibre.
del voltant i de la parròquia de Betlem de Barcelona i els capellans fills del poble, Anton Miret i Ramon Puig entre d’altres. El prelat s’allotjà a Can Coll. L’endemà, 4 de setembre, de bon matí, va oficiar una missa a la mateixa masia. A continuació el seguici es va desplaçar al poble on a les 9 h va tenir lloc el primer acte solemne, que va ser la benedicció de l’església “según las rúbricas del Pontifical Romano”36. Els
padrins van ser el mateix Francisco Marcer i la seva jove, Amanda Sagristà. L’acte de cessió de l’església el va fer, en nom de Francisco, el seu fill Josep. A continuació va començar la missa “de medio pontifical”37 és a dir, amb capa pluvial, mitra i bàcul, dos diaques i un prevere i la resta de capellans amb sobrepellís, uns paraments excepcionals adients a aquella celebració extraordinària. En aquell temps les misses eren cantades. Com que es tractava d’una ocasió especial va actuar-hi una capella de música que fou la de Santa Maria del Pi de Barcelona, que va interpretar la missa coneguda com a Ave Maris Stella38, composta pel mateix director de la capella, J. Masvidal. El sermó va anar a càrrec d’un predicador prestigiós, P. Recolons S.I39. La missa es va acabar amb un Te Deum, que és un himne d’alegria i agraïment reservat per a moments molt especials. A la sortida el poble va aclamar el bisbe i la canalla s’amuntegava al seu voltant per besarli l’anell. Després, en una caravana de cotxes, van anar fins a Can Coll on va tenir lloc un dinar per a 60 persones servit per l’Hotel Subur de Sitges. La part més popular de la celebració va ser la processó que va tenir lloc a la tarda entre l’Església
Església en construcció des de la plaça Marcer, llavors anomenada plaça dels Arbres, amb les gàbies que es van utilitzar per arrebossar les parets. La fotografia es pot datar vers 1908 (Foto: Ròmul Bertran i Robert, publicada a la Geografia general de Catalunya, vol. 3, província de Barcelona, de Cels Gomis).
36. Document Testimonio del Acta levantada con motivo de la bendición de la nueva Iglesia parroquial de S. Pedro de Ribas (1941), conservat a l’Arxiu Parroquial, que reprodueix literalment la còpia conservada a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. L’original, conservat a la rectoria, va ser cremat l’any 1936. Hem d’agrair a mossèn Jesús Mañé les facilitats donades per la consulta de l’arxiu parroquial. 37. Document Testimonio del acta... (ja citat). 38. Denominació llatina d’una salve marinera: “Salut, Estel del Mar”. 39. La Vanguardia (ja citat), Puig i Roig, P., (ja citat), p. 104 i Document Testimonio... (ja citat).
Vella i l’Església Nova. Hi havia una gentada considerable i s’hi va afegir públic de Sitges i Vilanova. Va començar a dos quarts de cinc. L’obrien una doble filera de feligresos, alumnes dels col·legis, les Filles de Maria i la germandat de Sant Sebastià40 amb la seva bandera i la bandera de l’Apostolat de l’Oració, portada per Josep Marcer acompanyat de dos cordonistes. Segons Puig i Roig, que en fou testimoni directe, “tot el poble lluïen lluminàries i espetegaven petards i tronades per tot arreu. A l’entrar la custòdia al temple, s’encengueren uns atronadors i multicolors castells de foc i esclatà la banda a tocar la Marxa reial i a aplaudir tothom com més fort podia”41. Els lectors se’n faran al càrrec. L’endemà es va fer una missa de germanor i el bisbe se’n va tornar a Barcelona. Pocs dies abans de la inauguració, l’Ajuntament en Ple havia acordat nomenar Fill predilecte de Sant Pere de Ribes a Francisco Marcer i Oliver, i donar el nom de Plaça Marcer a la plaça que fins aleshores es coneixia com a plaça Major o dels Arbres. L’Ajuntament entregà un pergamí artístic obra del cal·lígraf Francisco Flos i Calcat, en el qual sortia en
lloc preferent l’Església Nova, i a l’angle esquerre un escut de Ribes, al qual seguien els de Catalunya i de Sant Jordi, que fou entregat al senyor Marcer el 27 de juliol de 191142. El maig de 1911 es va posar al costat del dosser del Sant Crist una làpida de marbre blanc, que encara es conserva al seu lloc original, amb una inscripció en llatí que commemora la inauguració de l’església43. El senyor Marcer i la seva esposa Maria van passar a ser els patrons de la parròquia. Això vol dir que tenien potestat per nomenar o destituir rectors44. El dissabte de Glòria de 1911 foren beneïdes amb la solemnitat pròpia les noves fonts baptismals45. El primer bateig que es va fer a l’Església Nova va ser d’una nena anomenada Dolors Briansó Ventura, el 16 d’abril de 1911, dia de Pasqua46. Un cop inaugurada l’església es van acabar altres elements complementaris, com les campanes (portades de l’Església Vella el 191047 i dues de noves pagades per l’americano Manel Bertran i Miret i la seva esposa Genoveva Martínez l’any
40. Vegeu més endavant el paper que va tenir Francisco Marcer en la creació d’aquesta corporació benèfica. 41. Puig i Roig, P. (ja citat) p. 105. 42. Montgrós, Periódich setmanal, any II núm. 30, 27 de juliol de 1911, p. 1. 43. Montgrós, Periódich setmanal, any II núm. 18, 4 de maig de 1911, p. 1. 44. Aquest sistema va ser suprimit pel Concili Vaticà II entre els anys 1962-1965. A més els Marcer hi van renunciar abans de morir. 45. Montgrós, Periódich setmanal, any II núm. 16, 20 d’abril de 1911, p. 3. 46. Miret i Cerdà, Pere. Dietari, 16 d’abril de 1911. 47. Montgrós, Periódich setmanal, any I, núm. 9, 13 d’octubre de 1910. Idem, any I, núm. 10, 20 d’octubre de 1910. Idem, any I, núm. 11, 27 d’octubre de 1910.
L’església amb els campanarets piramidals de rajola, en una fotografia d’abans de la seva reforma l’any 1916.
192248), els cancells (maig i octubre de 1911), les reixes del baptisteri (octubre de 1911) o la rectoria (començada l’any 1912). A més, al principi de 1916 s’acabava la reforma dels campanarets de l’església, que primer eren acabats en punxa amb la mateixa rajola de la cúpula i de la teulada de la creu i que el senyor Marcer va voler rectificar49. Paral·lelament l’Ajuntament va intentar urbanitzar els terrenys del davant de l’església per formar una plaça i un passeig que anava en direcció a Can Coll. Aquestes obres d’urbanització van topar amb l’oposició d’alguns veïns propietaris de terres que no estaven d’acord amb les expropiacions i van oposars’hi enèrgicament durant molts anys50.
Els arquitectes A pesar que la tradició oral afirmava que Marcer va dirigir totalment l’obra i només en una ocasió consultà un arquitecte51, trobem prou indicis per
deduir que en realitat, a banda de l’inequívoc paper de Marcer en la direcció dels treballs i en la presa de decisions, hi participaren també dos arquitectes ben prestigiosos de Barcelona, Joaquim Codina i Matalí i Enric Sagnier i Villavecchia. Ambdós, com veurem, compartien amb Marcer una profunda religiositat. Així, les cartes de Francisco Marcer citen Joaquim Codina en tres ocasions52 i ho fan en moments distants, cosa que permet deduir una continuïtat de la seva participació en l’obra. A més, la crònica de la inauguració a La Vanguardia53 presenta a Codina com un dels autors de l’obra quan recorda que no va poder-la veure acabada: “puesto que al señor Codina no pudo caberle la satisfacción de ver terminado su proyecto”. La mateixa crònica cita a Sagnier com a autor del sagrari i d’altres detalls del temple i presenta la intervenció d’aquest arquitecte com a continuïtat de la de Codina. Joaquim Codina i Matalí va estudiar a l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona, precursora de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB)54. Codina va col·laborar amb l’arquitecte Elies Rogent en la construcció de l’edifici de la Universitat de Barcelona (1863-1893)55 i va
48. Castell de Ribas, 148, 16 de novembre de 1922. La Vanguardia, 15 de novembre de 1922, p. 9. 49. Castell de Ribas, 1, 27 d’abril de 1916, p. 4. 50. Montgrós, Periódich setmanal, any II núm. 21, 25 de maig de 1911, p. 3; any II núm. 43, 26 d’octubre de 1911, p. 3; any II núm. 48, 30 de novembre de 1911, p. 3; any III núm. 33, 15 d’agost de 1912, p. 3; any III núm. 34, 22 d’agost de 1912, p. 3, etc. 51. Així ho afirmen, entre d’altres, Puig i Roig, Pere (ja citat) p. 103. 52. Cartes 2, 9 i 11. 53. La Vanguadia, 6 de setembre de 1910: “Notas regionales – San Pedro de Ribas”. 54. A l’arxiu gràfic de la Biblioteca de l’ETSAB es conserva un projecte datat el 1863 i signat per ell, que segurament correspon a un projecte presentat a l’Escola de Mestres d’Obres. Inventari accessible a <http://cd-lab06.upc.es/> 55. Bassegoda Nonell, Joan. “Memoria para la incoación de expediente de declaración de Monumento Histórico Artístico a favor del edificio de la Universidad Literaria de Barcelona (1863-1893)”, Anuario del curso 1969-1970, Universidad de Barcelona, p. 9-38. Entre els col·laboradors Bassegoda esmenta un tal Jorge Codina Malalí, mestre d’obres, que creiem que ha de ser el mateix.
iniciar la construcció del col·legi de les Teresianes, obra que després continuaria Antoni Gaudí (1889). Entre altres obres va fer la capella del convent de Santa Isabel, a Sarrià56, la casa de l’Art Cristià, a Olot (iniciada el 1890, actual Museu dels Sants), la casa Malagrida del passeig de Gràcia de Barcelona i consta com un dels arquitectes que van col·laborar en la construcció de la Sagrada Família57. Així mateix, també coincidí amb Antoni Gaudí en el rosari monumental de Montserrat. Gaudí construí el primer misteri de Glòria i Codina, el primer de Dolor. Enric Sagnier i Villavecchia també va col·laborar en la construcció de la Sagrada Família i en nombroses cases a Barcelona i en d’altres poblacions com a Castelldefels, on va fer l’església parroquial de Santa Maria (1903-1909), i a Sitges, on va fer la casa d’Isabel Ferret Martorell, al número 29 del passeig de la Ribera i la casa Francesc Ferrer al número 24 del carrer de Sant Francesc58. A Ribes, l’any 1918, Eduard Maristany, director de la companyia ferroviària MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante) li va encarregar construir el palauet de Solers59. Com Codina i Gaudí també construí un misteri per al rosari monumental de Montserrat. En concret, el segon de Goig.
Els altars L’altar major de l’església era dedicat a Sant Pere. La imatge era de l’escultor Joan Flotats60, l’altar de Magí Vilardell61, i el daurador era Pere Champané. Va ser el primer altar que es va acabar i va ser l’únic que es va beneir amb l’església. La imatge va arribar el dissabte 27 d’agost de 191062. Al costat esquerre hi havia l’altar del Santíssim Sagrament, inaugurat el 27 d’octubre de 1912, obra dels mateixos artistes Flotats, Vilardell i Champané, i el formava un grup representant a Crist crucificat amb la Mare de Déu i Sant Joan63. A la banda dreta hi havia l’altar de Sant Felip Neri, sant al qual tenia molta devoció la senyora Amanda Sagristà. Per la banda de ponent tenim els altars de la Mare de Déu del Carme, que va ser beneït l’octubre de 1921, de la Puríssima, fet pel constructor senyor Massaguer i daurat també pel Sr. Champané, beneït el 15 d’agost de 1913, i el de Sant Josep, inaugurat l’any 1915. L’altar de Sant Isidre, fet per subscripció popular, no es va acabar de daurar fins l’any 1924. Era fet també pel Sr. Massaguer64.
56. La Vanguardia, 15 setembre 1886, p. 3. Paulí Meléndez, Antonio. El real monasterio de Santa Isabel de Barcelona: 1564-1964. Barcelona, 1968, p. 45. 58. Coll, I. Arquitectura de Sitges, 1800-1930. Sitges: Ajuntament de Sitges, 2001. 59. Informació extreta de <http://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Sagnier_i_Villavecchia>. 60. Joan Flotats i Llucià (1847-1917) apareix al diccionari de J. F. Ràfols. Diccionario biográfico de artistas de Cataluña desde la época romana hasta nuestros días. Barcelona: Ed. Millà, 1951-1954, 3 vols. En aquest diccionari es diu que “fou un vertader impulsor de l’art de l’imatgeria religiosa, que cultivà amb vertadera fe i constant estudi”. També podria ser el seu fill Carles Flotats i Galtés (1880-1949), que va seguir el negoci del pare. Tots dos apareixen a la Viquipèdia. 61. En el diccionari Ràfols (ja citat) apareix un Magí Vilardell com a mestre de ribera a la Barceloneta. No sabem si es tracta del mateix personatge. 62. Montgrós, Periódich setmanal, any I núm. 3, 3 de setembre de 1910, p. 4. 63. Montgrós, Periódich setmanal, any III núm. 35, 29 d’agost de 1912, p. 3; any III núm. 42, 17 d’octubre de 1912, p. 3; any III núm.44, 31 d’octubre de 1912, p. 3. 64. Castell de Ribas, any I núm. 5, 25 de maig de 1916, p. 3.
Per la banda de llevant tenim els altars del Roser65 i del Sagrat Cor, inaugurats el 2 d’octubre de 191566, i més enllà el de la Mare de Déu de Montserrat. En data no determinada es va portar l’altar de Sant Jaume de l’Església Vella a la Nova. D’altra banda, l’any 1926 es va muntar l’altar de Sant Ignasi, pagat per la família Marcer67. Desconeixem quin lloc ocupaven aquests altars. Entre 1922 i 1924 el lampista Jaume Font va instal·lar enllumenat elèctric als altars de l’església. En 1930 es van posar canelobres dissenyats per l’artista barceloní J. Messeguer als altars de Sant Isidre i de Sant Ignasi. El mateix artista va restaurar la capella del Sant Crist. Els altars de l’església varen ésser destruïts el 21 de juliol de 1936 per grups de gent armada. Les campanes es van retirar i es van fondre per utilitzarles en la indústria d’armament. Els capellans que hi havia a Ribes (mossèn Josep Mª Vázquez González, mossèn Anton Miret i el vicari Eduard Castelltort) es van haver d’amagar i l’església es va convertir, un cop cremats i retirats tots els elements religiosos, en un centre d’instrucció militar. Abans, però, Lluís Gómez i Puig, president local de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, va salvar el Santíssim Sagrament68.
Angle lateral dret de l’església. D’esquerra a dreta es veuen els antics altars de Sant Josep, de la Puríssima, del Carme, del Santíssim i major. Aquests altars van ser destruïts el juliol de 1936 (postal d’autor desconegut datada cap al 1915).
Als anys quaranta, com que s’havien destruït els altars, se’n van fer alguns de pintats a la paret, com el del Santíssim o el de Sant Josep. Sabem que l’any 1942 el pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino va realitzar les pintures murals de l’altar del Santíssim Sagrament on apareixia el Sant Sopar i uns àngels. Fins a mitjan dels anys cinquanta l’altar major va consistir en un simple Sant Crist posat damunt d’unes pedres. Mica en mica es van anar fent els altars actuals, a l’estil dels antics, pagats pel fill i la jove de Francisco Marcer: Josep Marcer i Amanda Sagristà. El 20 de setembre de 1953 es portava l’actual imatge de Sant Pere, però l’altar major encara va trigar a venir. En temps recents s’han fet algunes reformes importants: la substitució dels vidres protectors externs als anys setanta, el terra de l’església
65. L’octubre de 1911 es va traslladar provisionalment l’altar del Roser de l’Església Vella a la Nova (Montgrós, Periódich setmanal, any II núm. 43, 26 d’octubre de 1911, p. 3), fins que fou substituït pel nou l’any 1915. Llavors es va traslladar l’antic altar del Roser a la parròquia de Santa Madrona de Barcelona, on s’hi estigué fins que fou cremat en la revolució de 1936 (Coll, J. Mª. “Notas históricas referentes a los mejores altares de la iglesia ‘Vella’ de San Pedro de Ribas”, Programa de la Festa Major de Sant Pere. Ribes, 1971). 66. Miret i Cerdà, Pere. Dietari, 2 d’octubre de 1915. 67. Miret i Cerdà, Pere. Dietari, 1 d’abril de 1926. 68 Segons diversos testimonis. 69. Segons el certificat de defunció de Francisco Marcer que ens va lliurar el registre civil.
(vers l’any 1981), la reparació del campanar de ponent malmès per un llamp el 16 de setembre de 1985, les campanes noves (beneïdes el diumenge 20 de juny de 1993 i pujades al campanar de llevant el dia següent amb l’ajut d’una gran grua) i la restauració dels vitralls (beneïts el 20 de setembre de 2009).
Dades biogràfiques de Francisco Marcer Francisco Marcer i Oliver va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1836. Corrien temps de la primera guerra carlina i els seus pares es van traslladar a viure a Vilafranca, que era una vila fortificada, per evitar que els fessin pagar impostos els d’un i altre bàndol. Els seus pares eren Pere Marcer Albornà, fill de Ribes, i Eulàlia Oliver, natural de Sant Quintí de Mediona69. La família es composava d’almenys quatre fills: en Francisco, en Pere, l’Heribert i una germana de la qual no hem pogut trobar el nom. En Pere va estudiar per capellà i va acabar essent catedràtic de física del Seminari Conciliar de Barcelona70. Els senyors Marcer vivien a Barcelona en una casa molt gran al passeig de Gràcia. A més de la finca de Can Coll tenien les masies de Can Vidal de la Serra
i Can Dos Diners a Ribes i una altra finca a Parets del Vallès71. Segons hem sentit a dir, la seva gran fortuna la devien sobretot a tenir terres a l’Eixample de Barcelona, en zones que es van urbanitzar. Marcer era assidu lector de El Correo Catalán, diari d’idees tradicionalistes de Barcelona, fins al punt que quan aquest diari va decidir de renovar la impremta va obrir una subscripció entre els lectors i qui va contribuir amb la quantitat més alta de diners va ser ell mateix. També sabem que va col·laborar amb la Joventut Catòlica de Barcelona72. Francisco Marcer va mantenir sempre el contacte amb Ribes, ja que malgrat haver fixat la seva residència a Barcelona sempre venia a passar temporades a Can Coll. Va ser el primer director de la Germandat de Sant Sebastià, mútua dels pagesos existent a Ribes a principis del segle XX. Els germans pagaven una mòdica quantitat i tenien dret a assistència mèdica i que els altres pagesos els ajudessin en les feines en cas de malaltia73. El senyor Marcer va regalar a la parròquia una preciosa custòdia de plata daurada que va ser estrenada la
70. A més Pere Marcer va ser president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona entre 1914 i 1916 <http://racab.es/presidents/presidents. html>. 71. Jordi Planas i Maresma, Cooperativisme i associacionisme agrari a Catalunya: Els propietaris rurals i l’organització dels interessos agraris al primer terç del segle XX <http://tesisenxarxa.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-0207105-164608/>. Mercè Alcayna. “Can Butjosa o Can Cot de la Serra”. Parets al dia, núm. 15, 2 de desembre de 2005, p. 11 <http://www.parets.org/fitxer/784/pad015.pdf>. 72. Segons la necrològica publicada al Correo Catalán el 24 de setembre de 1919, p. 2 73. Montgrós, Periódich setmanal, any II núm. 17, 27 d’abril de 1911, p. 3. Nogensmenys, l’interès per la beneficència en matèria de salut, es mantingué en la darrera generació dels Marcer. Justament la seva jove, Amanda Sagristà, cedí els terrenys i els fons per a la construcció de l’Hospital Sant Camil.
processó de Corpus de 189074. Aquest regal ens demostra que la relació de Francisco Marcer amb la parròquia de Ribes sempre havia estat bona. D’altra banda, l’any 1893 es va fer una col·lecta per ajudar a pagar el rellotge de l’ajuntament, que va ser finançat sobretot pels americanos de l’illa de Cuba, però també per alguns propietaris de terres de Ribes. Sembla que els de Can Coll també hi van col·laborar75. El senyor Marcer era un home de profundes conviccions religioses i d’una generositat provada. Encara avui hem parlat amb gent gran que recorda haver sentit que, de tant en tant, Marcer feia fer una pasterada de pa a Can Coll i en donava als pobres que el passaven a recollir. També pagava el lloguer d’algunes viudes del poble. La generositat dels Marcer fou objecte de severes crítiques al cap d’uns anys a causa de l’actitud de Josep Marcer, fill de Francisco, segons diversos testimonis molt diferent al seu pare, i a la conflictivitat social i política creixent que es vivia al municipi76. Francisco Marcer va morir a Can Coll el 23 de setembre de 1919 als 83 anys d’edat, segons consta
en les esqueles i notes necrològiques de El Correo Catalán, de La Vanguardia i de l’Eco de Sitges77. Les seves restes van ser dipositades a la cripta construïda expressament per a ell i la seva esposa Maria Carbonell Huguer a la part central de l’Església Nova. Els primers dies de la guerra civil de 1936-1939 grups de gent armada van assaltar i cremar l’església. Segons afirmen diversos testimonis, van obrir la cripta on hi havia enterrat Francisco Marcer i la seva esposa, van fer servir el crani de Marcer per jugar a pilota i van posar les restes dins d’un sac i les van passejar per tot el poble. Al final van llençar els ossos a l’ossera del cementiri. Després de la guerra es va recuperar el sac de dins l’ossera i les restes que hi van trobar es van tornar a enterrar a l’església.
La construcció de l’Església Nova i la seva interpretació històrica Les lectures de qualsevol fet històric van canviant al llarg del temps. Així, l’actual percepció del que va suposar la construcció de l’Església Nova ha vingut marcada per diversos punts de vista, tots ells de llarga trajectòria i sovint trenats amb les ideologies polítiques i els corrents culturals que s’han confrontat i alternat al llarg del segle XX.
74. Bertran i Miret, Josep. Dietario, 5 de juny de 1890. 75. Bertran i Miret, Josep. Dietario, 14 de setembre de 1893. 76. És simptomàtic l’article signat per qui l’any 1922 va esdevenir el primer alcalde d’esquerres del municipi, Josep Ricart i Rovira, titulat “Alrededor del movimiento actual agrario” i publicat al periòdic Democracia de Vilanova i la Geltrú, el 29 d’agost de 1920. 77. El Correo Catalán, 24 de setembre de 1919, p. 2; La Vanguardia, 26 de setembre de 1919, p. 2; Eco de Sitges, 28 de setembre de 1919, p. 3. 78. Vegeu les referències que hem donat en el relat de la inauguració. 79. Puig i Roig (op. cit.) i testimonis orals diversos.
En contrast amb aquesta visió, també ens ha arribat la perspectiva crítica que entenia l’obra com a inconvenient o lletja, segons el cas. De fet, la construcció de l’Església Nova va ser objecte de conflictes des del seu inici i hi va haver persones que, per motius diversos, es van sentir agreujades o van considerar que l’obra era lesiva per als seus interessos80. A més, des de posicions ideològiques d’esquerres i anticlericals, puixants al municipi en els anys posteriors a la inauguració, l’erecció de l’església i l’actitud benèfica dels Marcer en general
Francisco Marcer i Oliver (18361919) (Fotografia cedida per Miqui Coll i Gil).
D’una banda, existeix una tradició pietosa que lloava la figura de Francisco Marcer com a mecenes i benefactor, autor d’una Església Nova estèticament imponent, símbol del progrés del poble. Aquesta tradició, que arrenca del mateix moment de la construcció i que ja es manifestava en els nombrosos elogis que es van fer a l’obra i al seu impulsor en la premsa local i nacional78, presentava Marcer com una mena de figura extraordinària i autosuficient, que ni arquitectes necessitava. Aquesta és la visió que perviu en relats com el que trobem en l’obra de Pere Puig i Roig79.
fou ben aviat objecte de crítica81. De l’edifici, també se n’ha fet un judici crític per motius estètics. Així, pocs anys després de la inauguració, en la premsa local ja es qüestionava el valor artístic de l’Església Nova82. Aquesta crítica ha tingut un renovat predicament en els darrers anys coincidint amb la revaloració social del modernisme que ha caracteritzat el tombant del segle XX al XXI. És un discurs que retreu a Marcer que no hagués optat per contractar a algun arquitecte de prestigi, en part a causa de la creença popular que afirmava que havia dirigit l’obra sense pràcticament assessorar-se.
80. D’una banda, les complicacions derivades de l’obertura de l’avinguda actualment denominada Onze de Setembre, que hem abordat més amunt. De l’altra, casuístiques més anecdòtiques com les reticències als talls de camins que va suposar la inauguració de l’edifici i les mesures de seguretat provocades per la visita episcopal. 81. Article de Josep Ricart, ja citat. 82. Així es desprèn d’un irònic article de Josep Giralt a la premsa local, que transcrivim parcialment: “Moltes voltes havia estat temptat d’agafar la ploma i dir al meu entendre i amb tota lleialtat el concepte que em mereix la nova església sota el punt de vista arquitectònic, però sempre que instintivament se’m presentava al meu davant la seva gran tossa amb posat autoritari, veia com deixava escrites amb lletres del negre més sinistre (...) la cèlebre frase Noli me tangere!”. Citat a: Albà, A., Miret, X. “Josep Giralt i Puig (1874-1926). Pintor i escriptor al Ribes de principis de segle”. Programa de la Festa Major de Sant Pau. Ribes, 1987. També és molt interessant l’article de M.R.F. “Una catedral tota de ciment a Ribas”. Themis, 8 (20/10/1915), p. 10 <http://ves. cat/aela>.
Entrada d’una processó amb tàlem, estendard i pendons per la porta lateral de l’església, vers 1915. La plaça Marcer encara no està enjardinada, no hi ha el Centre Parroquial (construït el 1924) i a l’esquerra s’observa la tanca de l’hort de ca la Juana (Foto cedida per Miquel Bertran i Cuadras).
Més enllà de valorar l’encert o el desencert d’aquestes lectures, l’estudi de la documentació disponible permet fer-ne de noves. Així, malgrat el que ha afirmat la tradició pietosa i la veu popular, Marcer no va fer l’església ell sol com qui fa bricolatge: tal com hem vist, va comptar de manera constant amb el suport de dos arquitectes de prestigi reconegut i pertanyents a l’elit arquitectònica catalana del moment: Codina i Sagnier. D’altra banda, Marcer no era un amateur, ja que tenia coneixements notables de l’ofici de mestre d’obres. El llenguatge que utilitza en les seves cartes és ric i precís quant a la denominació i descripció de tècniques i instruments83. A més s’hi observa que Marcer adoptava decisions sobre aspectes i detalls ben concrets tant de la construcció com
de logística. Així, per exemple, decidia qui havia de traginar els materials, vetllava per la seguretat dels objectes emmagatzemats a l’estació de Sitges o prenia precaucions sobre les mides i la ubicació concreta de les desenes de taulons que van caldre per a la construcció84. Les cartes ens mostren també un Marcer que estava al cas de les innovacions tècniques pioneres en l’arquitectura catalana del moment85 amb l’ús d’encofrats i prefabricats comuns en les obres modernistes. En aquest sentit són especialment rellevants les decisions que va adoptar personalment en relació amb l’ús de ciment86. Per a Marcer, l’obra de l’església era un assumpte ben personal, que va seguir de prop en tot moment. D’altra banda, les cartes revelen també que Marcer tenia un acusat interès social que es reflecteix tant en l’afecte envers les persones al seu servei com la Marieta de Can Coll; el mateix constructor, Joan Vidal, amb qui tenia un tracte d’amic i, també, els treballadors. Un exemple d’aquest interès “social” el trobem en la descripció de les gestions efectuades davant els tribunals per intentar que un dels paletes (Anton Carbonell, “Xaconet”) no hagués de fer el
83. Totes les cartes ho revelen, però assenyalem, especialment les cartes 2, 5, 6, 7, 8 o 12. 84. Cartes 3 4, 7, 10, 14 i 17. 85. Cartes 6, 9, 10 i 12. 86. El ciment Pòrtland, patentat a Anglaterra el 1824, era d’ús habitual en la construcció de l’època. En canvi, el ciment Asland, era produït a la fàbrica de Castellar de N’Hug propietat d’Eusebi Güell, mentor d’Antoni Gaudí, inaugurada tot just el 1904. El ciment usat ordinàriament en l’església era, segons el cas, Pòrtland o ràpid (natural), però tal com reflecteix la carta 6, Marcer tenia emmagatzemat ciment Asland a la seva finca de Can Coll i, coneixedor de les propietats que se li atribuïen, establia els usos que calia fer-ne, en concret llocs com els baixos de l’església o alguns punts propers al cor, pròxims al pes dels campanars. 87. Aquest era un cas bastant complex ja que l’esmentat Xaconet havia estat cridat a files de manera sobrevinguda perquè una altra persona del poble estava pendent de judici a causa d’una baralla; de fet a aquesta persona aliena, se li atribuïa un “crimen” (carta 1).
servei militar87. Tot i que la prova més concloent d’aquest interès social fou, segurament, la decisió que tots els obrers fossin de Ribes88, en un moment en què es vivia una gravíssima crisi al poble a causa de la culminació de la propagació de la fil·loxera89; cal tenir en compte que la gran majoria de la població es dedicava a l’agricultura. Les cartes adreçades al contractista també reflecteixen que Marcer era una persona preocupada per la recepció estètica de la seva obra, és a dir, per la manera com seria percebuda i valorada tant per la gent del poble com per altres persones i per les generacions futures. Així, quan l’Església Nova arribava a la seva fase final, prenia nombroses precaucions estètiques90 i en el cas dels campanars anys després de finalitzar l’obra encara va decidir suprimir-ne l’acabat, que s’havia fet a joc amb la cúpula91. Finalment, les cartes mostren un Marcer d’una intensa espiritualitat, abocat a exercicis ascètics i atent a la celebració de les festivitats de significació religiosa92. De fet, allò que més caracteritza Marcer és la seva religiositat, que no era pas gens moderna, ans al contrari, ben pròxima al tradicionalisme93.
Tot plegat permet entendre la construcció de l’Església Nova com un projecte personalíssim del seu impulsor però amb múltiples derivacions: Marcer projectà una església de grans dimensions quan la religiositat es trobava més qüestionada, finançà una obra que donava feina a nombroses persones en un moment de màxima necessitat social i, en ple modernisme, bastí un edifici que mirava enrere: eclèctic però marcat pel gòtic revival, amb tecnologies ultramodernes i la participació dos grans arquitectes del moment. Marcer, a més, portà sempre les regnes del seu projecte a tots els nivells: tècnics, logístics, socials, etc. La seva implicació fou màxima des del primer dia fins a l’últim i, encara, anys després de la finalització de l’obra en corregia els acabats. Que fou un projecte personal ens ho revela també la decisió de fer-s’hi enterrar. Marcer s’havia enriquit a Barcelona i podia haver reposat en un gran panteó als cementiris de ciutat, com corresponia al seu estatus, però va preferir reposar en l’Església Nova que havia construït en un poble que no arribava als dos mil habitants, però on havia obrat un personal i insòlit gest espiritual.
Josep Miret i Mestre Anton Ferret i Baig Xavier Miret i Mestre
88. La Vanguardia, 6 de setembre de 1910: “Notas regionales – San Pedro de Ribas” 89. Colomer Ferrer, J. (coord.). “De l’aiguardent al cava. El procés d’especialització vitívinícola a les comarques del Penedès-Garraf”, Vilafranca de Penedès: El 3 de vuit i Ramon Nadal editor, 2003. Giralt, E. “L’agricultura”, dins Nadal, J. i altres (dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. II, p. 121-305.
90. Cartes 14, 15, 16 i 18. 91. Vegeu-ne la referència a l’apartat dedicat a la construcció. 92. Carta 7 i, també, 1 i 4. 93. Recordem el seu suport a El Correo Catalán, un periòdic netament tradicionalista.