Her / Story. Women behind the camera

Her / Story Women behind the camera Cristina Nu単ez, Lotte Konow Lund & others

Š Design H2O, 2014

Her/Story.

Women behind the camera 03.07.14 - 31.07.14 HISTORY OF A PROJECT

by Carolina Lio

Were it not for the risk to make it too long, a more correct title would be: “Women behind and in front of the camera”. Indeed, Her/Story is basically a weave of women investigating on themselves and on other women, a crossing of human contacts - not always lucky - and a set of ideas, conflicts, crisis and solutions that never move womanliness to the background. This project obtained one of the EEA Grants of the Norwegian Embassy in Madrid and was, therefore, accomplished through the funds of the richest country in Europe, and perhaps in the world, in order to promote a cultural and social exchange. Why did they chose the project Her/Story?

Being the curator, it would be difficult to objectively evaluate it if the circumstances hadn’t arranged my arrival in the board of Her/Story only half-way through. I will explain why and I will tell you the human as well as the professional plots that have actually built a path of almost one year of work. Meanwhile, having made it clear that the project was not started by me, I can take the liberty of a consideration, which I think is quite objective, on the value of the project.

Why did Her/Story win the EEA grants? Discarding the hypothesis that there were no other competing proposals, my viewpoint is that this exchange, as conceived by Spanish artist Cristina Nuñez and as amplified by the case and by circumstances, it is interesting because of its various extremes connected together. The basic extreme is obviously the political, social and economic duality between Spain and Norway. Mediterranean country, suffering a strong economic crisis with its consequent social repercussions, Spain has recently experienced very difficult years, becoming one of the poorest countries of the EU. The crisis of Spanish property market has made ​​headlines around the world for its almost sci-fi devaluation, and as unemployment rises and welfarism decreases, social discontent is growing, sharpening the desire for independence of territories such as Catalunya. On the contrary, Norway has never been so supportive to itself, solid, proud and prosperous. After the yearned independence from Sweden, the pledge to be paid was high. A great poverty had bent the country, that has been almost magically taken up thanks to the discovery of petroleum in the ‘60s, quickly becoming not only the richest country in Europe, but also the one with the best sharing of wealth. So the Norwegians, proud of being such, are well-off and self-confident people in a country under renewal. © Design H2O, 2014

Cristina Nuñez, in the wake of her autobiographical and self-therapeutic researches, decided to analyze the deep and antithetical differences between the two countries from the point of view of the “weaker sex”. In Mediterranean countries, the woman is still “the second sex” as expressed by a great intellectual, Simone de Beauvoir. The culture of southern Europe has basically remained anchored to the idea of the womanmother, a pivotal figure of the society only if taken in the family context. The woman, in short, fulfills her own life when she becomes bride - better if devoted - and then mother.

Career and projectuality are seen as youthful values for a single woman, almost passing fancies destined to extinction and to meet something more stable and serious, which is the classic figure of the woman very close to her man and her children. They are countries where the word “spinster”, notwithstanding it is used less and less in favor of more politically correct terms, still makes sense. And even more sense does it have the word “sacrifice,” which for a woman is supposed to be spontaneous and natural. The female independence is of course conceived and ever craved, but vulgarly identified with sexual boldness and awareness, jumping from the frying pan into the fire. The woman, with the illusion of winning a position in the world, seeks her own value in the beauty and in the power of seduction, voluntarily becoming a sex object in order to grasp the privileges that are offered in exchange by a power that is still sexist.

To explain how in the Norwegian society – and, I guess, in Nordic culture in general - the idea about women is rather different, a short anecdote is enough. I was with Cristina Nuñez in Oslo on the occasion of her workshop at the Oslo Fotokunstskole (among other things, directed by woman and artist Yamile Calderon). My part of the job was pretty quick and easy. I had to explain to the students who had joined the workshop, what was expected from them as artistic contribution in the project Her/ Story. I explained to them that what the project had to pull out was an analysis of how women felt themselves placed in their own society and in their own daily lives. I explained the domestic role that is expected from women in Mediterranean cultures, and seeing them rather bewildered, in order to solicit an interaction, I asked if this is the way of understanding femininity in Norway too. From their blankly looks, I realized that they had no idea what I was talking about and, perhaps, they were clinging to some literary or cinematic heritage in order to imagine the situation. At my next, more precise question “what is important for a woman in Norway?”, the answer of one of the girls was “career”, followed by the endorsement of her classmates.

Of course life is not - or rather, it is no longer - made up ​​ of stereotypes and categorizations that exclude any other way. However I found my brief exchange of views with the students quite revealing. Even more revealing Cristina Nuñez found her exchange of ideas with the first Norwegian artist involved in the project, Lotte Konow Lund.

Lotte Konow Lund is a well known artist in Norway and in its capital city. Her work has immediately had good recognition, allowing her to obtain a lifelong grant for life in the form of a monthly stipend offered by her government. This makes Norway a farsighted country, caring for its own talents, welfarist towards artists that in other © Design H2O, 2014

countries, including Spain, are a weak social class in the grip of economic uncertainties.

And this makes Lotte a successful and recognized artist who can continue her research without the anxiety of having a return from the market, allowing her to be intellectually free and independent. Thus, her research has been free to change over time, becoming more and more conceptual, without the fear that this could compromise the laws of the market to which many artists from other countries are instead constrained. Therefore, following what was probably also her personal evolution, Lotte has gone from an early period in which the work on her own body was deeply felt, almost violent and full of protest, to a mature phase more static, meditative, quiet, that observes the world in a rational inquiry. While at first the protagonist of her work was the body, then gradually the subject moved outward, toward the inanimate object.

The direction, as she openly declares, is to draw the boundary between her private and professional life as an artist. A boundary that she sees as inescapable and that she often mentions in the work that has prepared for Her/Story: an editing of about twenty minutes from the six-hour conversation held with Cristina Nuñez in Barcelona during the winter of 2013. On that occasion, the two artists met and filmed their structured dialogue on various topics: existence in general, contemporary art, market and research, their own childhood and life, their relationship with the body, with feelings, with femininity, with the outside world.

It is precisely here that another extreme comes out very powerful, so powerful that a few weeks after Lotte Konow Lund chose to abandon the project and limited her presence (which was originally meant to be larger) to the video-editing of the conversation. Indeed, they came out deep differences between the two artists and two women; ultimately, between the two cultures. Deep faults, dissimilarities that could not coexist and adapt to each other.

Cristina Nuñez, indeed, has always worked on the pain making it the protagonist of her life and of her art, which in no case sees as disjointed parts. Art is her own therapy, a therapy that does not aim to defeat pain, but to keep it, discovering its beauty. In her video-trilogy prepared for Her/Story, entitled “La vie en rose”, Cristina talks to a hypothetical future lover to whom asks to fall in love with her ​​through her ​​artwork.

In the videos she talks about her loneliness, her pain, the feeling of being unsuitable and unacceptable, ugly, about the fear of rejection, the desire to die. She alternates her extreme character traits without hiding or soften them. She wants his imaginary observer to see her exactly as she is, arriving prepared and aware of her more black and more difficult sides that he will have to accept, to love, to share. For this reason Cristina takes herself both in simple everyday gestures (having breakfast) and in moments of deep despair in which she is filming herself naked and in tears, disclosing her own darkest and deepest thoughts.

Precisely the trilogy “La vie en rose” was one of the causes of estrangement from the project by the first invited artist, Lotte Konow Lund, which was followed by a second one who withdrew after few weeks as well, and by the two initial curators - Ita© Design H2O, 2014

lian like me - that I replaced after a misunderstanding of both practical and artistic nature. Of course, it is not appropriate to talk about practical issues, while it is interesting for the correct interpretation of the project, to talk about the creative differences that, personally, I understand in both cases.

It is necessary to understand that Norwegian and Spanish societies are very different from each other. But first of all, it is even more important to understand that the contemporary global society, which unites the whole world in a forced and distorted vision of reality, is based on ​​too commercial values, related with advertising and media.

Contemporary philosophy - what remains of it - is difficult to distinguish from a slogan to sell a packet of crisps. The diktat is that of living in a positive way, of being the architects of our lives through the formulation of our thoughts, the imposition of a standard formula in order to be accepted, which consists in demonstrating success, flaunting joy and escaping from negativity. All this infects social and private lives of a form of glossy unreality in which we are clearly told to persuade ourselves that everything is going well.

It is a vision somewhat more fashionable of the optimism stated by Voltaire’s Candide: “all is for the best in the best of all possible worlds”. Indoctrinated according to this direction, the reaction that spontaneously arises in front of the open demonstration of pain, is a kind of superstition. Of fear. And of discomfort. For this reason, at the level of audience, it is not uncommon that video-screenings by Cristina Nuñez’s works could embarrass or create rejection, because they bring into play that what we have been taught is wrong to accept and to show: the intimate pain. A dragon to keep at bay, locked up in a distant room, trying to pretend in the most natural way possible not to hear it screaming.

That said, even assuming that this first hurdle had been passed by, the differences between the approach of Cristina Nuñez and Lotte Konow Lund are undeniable.

The second artist disapproves in the first one the merger between private life and art, the therapeutic function and the close autobiographical connection that Cristina sees as inescapable in her work. This position was supported by the initial two curators that subsequently withdrew from the project. On the other hand, also Cristina does not agree on Lotte’s position to keep a rational and analytical distance between the oneselfperson and the oneself-artist and to conceive artworks as something detached from personal experiences and from one’s own emotional components. Personally, I am fascinated by the very intimate vision of Cristina and my curatorial suggestions have always encouraged her extreme approach. By the way, being the curator of this project in its entirety, and having to adopt a professional glance and a neutral and somehow external perspective, I do see in this controversy which at first appears to be purely intellectual, the expression of a profound social dichotomy.

Lotte Konow Lund before being an artist, whether he likes it or not, she’s a woman. A Norwegian woman. Her work is one of her priorities in the sense that she is interested in the new languages of contemporary art, tries to keep up with the times, to push her research in the direction that seems more interesting and appropriate in the context of the system to which belongs. Cristina Nuñez is a Spanish woman. In her re© Design H2O, 2014

cent work, there is the pressing need to find a love and a man who, as she herself admits, could protect and save her. She feels inadequate because is not canonically beautiful. She needs to rely on somebody, so she is dependent, and art is a means of therapy that she uses as a tool to be known by the world and to seek comfort in the beauty. She does not see art as an intellectual product in itself or as a purely professional practise. She does not belong to any pre-established system.

Of course, each of the two artists considers her own way more valid. Actually the two positions are both acceptable. The fact is, we’ve had extremely rational great artists as extremely emotional great artists. But within Her/Story is it interesting that the two positions have clashed as representatives not only of artistic approaches, but most of all of the two societies.

Now is the time to put this experience in parallel with the result that has occurred in the workshops held by Cristina Nuñez in Oslo. Two at the women’s prison Bredtveit and one at the Oslo Fotokunstskole already mentioned a few paragraphs ago.

On one side, women in prison with a unruly and painful life, many of them coming not from Norway but from South America, so Hispanic; on the other side, young students by the promising future that represent a privileged class within the Norwegian society. To both of the two groups the same exercise has been proposed, consisting of standing in front of a camera and take a self-portrait. Thus said, it would seem simple.

In practice, Nuñez’s method is to let every single person communicate with the camera (therefore with an eye that peers into them) while they work on their deeper and more uncomfortable, emotions, such as fear, rage and pain. When they feel ready, each single person shoots three self-portraits, the results of which are usually pretty striking, the subject is almost unrecognizable and the real people, once the exercise is finished, often in tears.

This result is obtained both with young students, free and emanticipated within a society that offers them a great future, or with women with shattered lives, abandoned by all, even by themselves. Moreover, I have seen the results of many other photographic workshops held by the same method in a wide variety of countries and with people of the most different social conditions. And, surprisingly, the outcome is always the same emotional – and beautiful – power. Shocking and overwhelming.

My personal deduction is that the social differences related to nationality, culture and social class, are like a skin that is easy to wear when it comes to intellectual matters, or to politics or economics. Or to art, as in the case of the conversation between Cristina Nuñez and Lotte Konow Lund. But at a deeper level there is a humanity that, if it finds an escape valve, erupts like a volcano a lava of repressed emotions that doesn’t concern our “education” and our awareness of social norms and expectations. This part, which Cristina calls “higher self ”, indeed flies higher, flies over practical factors and talks about a naked humanity. We could even say, about a mother of humanity, wise enough to not have to cling to the external conventions to be herself. © Design H2O, 2014

Her/Story, in summary, is interesting because it compares extremes. The extreme of Spanish society and of the Norwegian one, two opposite countries within Europe. The extreme, in contemporary art, of two positions equally strong, but diametrically opposite to each other. The extreme among the promising female students and the women imprisoned in the Bredtveit jail. The extreme between the self-control to which we all submit ourselves in order to be socially acceptable according to the rules imposed by our class, nationality and historical period and the extreme of our deepest emotions. Thus, both a personal and social research, both emotional and intellectual, is configured. The dualities that are compared are different and they create clashes that do not always have the maturity to become constructive. However, they make clear certain critical points and aspects of our world that, although they might not attain a fruitful integration, they will probably reach true acceptance.

After all, this is where history is taking humanity (the title “Her/story” was chosen because of its similarity with the word “history”). Indeed, while it unfortunately seems to be going towards a globalization that means flattening, leveling of habits, ideas and canons, on the other side history is struggling to build, day after day, a broader definition of “respect”.

© Design H2O, 2014

Her/Story.

Mujeres detras de la cámara 03.07.14 - 31.07.14 HISTORIA DE UN PROYECTO por Carolina Lio

Si no fuera por el riesgo de que sea demasiado largo, un título más correcto sería:. “Las mujeres detrás y delante de la cámara”. De hecho, Her/Story es básicamente una malla de mujeres investigándose a ellas mismas y a otras mujeres, un cruce de los contactos humanos - no siempre afortunados - y un conjunto de ideas, conflictos, crisis y soluciones que nunca dejan la feminidad en segundo plano. Este proyecto obtuvo una subvención del EEA de la Embajada de Noruega en Madrid y por lo tanto, se ha podido realizar y llevar a cabo a través de los fondos del país más rico de Europa, y tal vez del mundo, con el fin de promover un intercambio cultural y social. ¿Por qué se eligió el proyecto Her/Story?

Siendo yo la comisaria, podría creerse que es difícil de evaluarlo objetivamente si las circunstancias no hubiesen dispuesto mi incorporación al equipo de Her/Story al final del mismo. Explicaré los por qués y relataré con mirada externa los instersticios humanos además de profesionales por donde realmente se ha construido un camino de casi un año de trabajo. Mientras tanto, después de aclarar que no estaba en el inicio del proyecto, puedo tomarme la libertad de hacer una consideración, que creo bastante objetiva, sobre el valor del mismo.

¿Por qué Her/Story ganó la subvención del EEA? Descartando la hipótesis de que no hubo otras propuestas mejores de la competencia, mi punto de vista es que este intercambio, tal como lo concibió la artista española Cristina Nuñez siendo posteriormente ampliado en el caso y por las circunstancias, es interesante porque conecta diversos extremos entre sí. El extremo básico es, obviamente, la dualidad política, social y económica entre España y Noruega. País mediterráneo, que sufre una fuerte crisis económica, con sus consiguientes repercusiones sociales, España ha experimentado recientemente años muy difíciles, convirtiéndose en uno de los países más pobres de la UE. La crisis del mercado inmobiliario español ha sido noticia en todo el mundo por su casi devaluación de ciencia-ficción, y por el aumento del desempleo que hace disminuir el asistencialismo, el descontento social está creciendo, afilando el deseo de independencia de territorios como Catalunya. Por el contrario, Noruega nunca antes se había sentido tan sólida y segura de sí misma, sólida, orgullosa y próspera. Después de la independencia anhelada de Suecia, pagó un alto precio. Una gran pobreza se apoderó del país, © Design H2O, 2014

que casi mágicamente se recuperó gracias al descubrimiento del petróleo en los años 60, convirtiéndose rápidamente no sólo el país más rico de Europa, sino también en el que tiene el mejor reparto de la riqueza. Así que los noruegos, orgullosos de serlo, son gente acomodada y segura de sí misma, gente en un país con capacidad de renovación.

Cristina Nuñez, a raíz de sus investigaciones autobiográficos y de la autoterapia, decidió analizar las diferencias profundas y antitéticas entre los dos países desde el punto de vista del “sexo débil”. En los países mediterráneos, la mujer sigue siendo “el segundo sexo”, como lo calificó la gran intelectual, Simone de Beauvoir. La cultura del sur de Europa, básicamente se ha mantenido anclada en la idea de la mujer-madre, una figura central de la sociedad sólo si se toma en el contexto familiar. La mujer, en definitiva, cumple con su propia vida cuando se convierte en la esposa, - mejor si es fiel - y luego en madre. Carrera y proyección son vistos como valores juveniles para una mujer sola, casi fantasías pasajeras destinadas a la extinción que están ahí hasta que llega el momento de cumplir con algo más estable y serio, que es la clásica figura de la mujer muy cerca de su hombre y sus hijos. Son países en los que la palabra “solterona”, a pesar de que se utiliza cada vez menos, en favor de términos políticamente más correctos, todavía tiene sentido. Y aún más sentido tiene la palabra “sacrificio”, que para una mujer se supone que es espontáneo y natural. La independencia femenina es, por supuesto, concebida y siempre anhelada, pero vulgarmente se identifica con la audacia y la conciencia sexual, salir de la sartén para caer en el fuego. La mujer, con la ilusión de ganar una posición en el mundo, busca su propio valor en la belleza y en el poder de seducción, convirtiéndose voluntariamente en un objeto sexual con el fin de captar los privilegios que se le ofrecen a cambio de un poder que sigue siendo sexista.

Para explicar cómo en la sociedad noruega - y, supongo, en la cultura nórdica en general - la idea de las mujeres es bastante diferente, es suficiente una breve anécdota.

Yo estaba con Cristina Nuñez en Oslo con motivo de su taller en el Oslo Fotokunstskole (entre otras cosas, dirigida por la mujer y artista Yamile Calderón ). Mi parte del trabajo era rápido y fácil. Tuve que explicar a las estudiantes que se habían unido al taller, lo que se esperaba de ellas como contribución artística en el proyecto Her/Story. Les expliqué que lo que el proyecto quería era abordar un análisis de cómo las mujeres se sentían colocadas en su propia sociedad y en sus propias vidas cotidianas. Les expliqué el papel doméstico que se espera de las mujeres en las culturas mediterráneas, y viendo que miraban desconcertadas, para conseguir una interacción más activa, les pregunté si esta era la forma de entender la feminidad también en Noruega. Desde sus miradas inexpresivas, me di cuenta de que no tenían ni idea de lo que estaba hablando y, tal vez, que se aferraban a alguna herencia literaria o cinematográfica para imaginar la situación. En mi siguiente pregunta, más precisa “¿Que es importante para una mujer en Noruega?”, la respuesta de una de las chicas fue “hacer una carrera”, seguido de la aprobación de sus compañeras de clase.

Por supuesto, la vida no es - o más bien, ya no está - compuesta de los estereotipos y categorizaciones que excluyen otras formas de encarar la vida. Sin embargo, me encontré en mi breve intercambio de opiniones con las estudiantes reflexiones bastante © Design H2O, 2014

reveladoras. Aún más revelador fue lo que encontró Cristina Nuñez en su intercambio de ideas con la primera artista noruega implicada en el proyecto, Lotte Konow Lund.

Lotte Konow Lund es una artista muy conocida en Noruega y en su capital. Su trabajo ha tenido un buen reconocimiento inmediato, lo que le ha permitido obtener una beca de por vida en forma de estipendio mensual ofrecido por su gobierno. Esto hace de Noruega un país con visión de futuro, el cuidado de sus propios talentos, ser asistencialista hacia los artistas, que en otros países, entre ellos España, son una débil clase social en las garras de las incertidumbres económicas. Y esto hace de Lotte una artista exitosa y reconocida pueda continuar con su investigación sin la ansiedad de tener o no rendimiento en el mercado, lo que permite que sea intelectualmente libre e independiente. Por ello, su investigación ha tenido la libertad de cambiar con el tiempo, cada vez más conceptual, sin el temor de que esto podría poner en peligro las leyes del mercado al que están obligados en cambio a muchos artistas de otros países. Por lo tanto, a raíz de lo que probablemente fue también su evolución personal, Lotte ha pasado de un período temprano en el que el trabajo sobre su propio cuerpo se siente profundamente, casi violento y lleno de protesta, a una fase de madurez más estática, meditativa, tranquila, desde donde observa el mundo haciendo una investigación racional. Si primero el protagonista de su obra fue el cuerpo, luego, gradualmente, el sujeto se movió hacia fuera, hacia el objeto inanimado.

La dirección, como declara abiertamente, es trazar el límite entre su vida privada y profesional como artista. Un límite que ella ve como inevitable y que a menudo se menciona en el trabajo que ha preparado para Her/Story: la edición de unos veinte minutos de la conversación de seis horas celebrada con Cristina Nuñez en Barcelona durante el invierno de 2013. En esa ocasión, las dos artistas se reunieron y grabaron su diálogo estructurado sobre diversos temas: la existencia en general, el arte contemporáneo, el mercado y la investigación, su propia infancia y de la vida, su relación con el cuerpo, con los sentimientos, con la feminidad, con el mundo exterior.

Es precisamente aquí que aparece otro extremo muy poderoso, tan poderoso que unas semanas después Lotte Konow Lund optó por abandonar el proyecto y limitó su presencia (que fue originalmente concebida para ser más amplia) para la edición de vídeo de la conversación. De hecho, surgieron profundas diferencias entre las dos artistas ambas mujeres; en última instancia, entre las dos culturas. Fallas profundas, diferencias que no podían coexistir y adaptarse la una a la otro.

Cristina Nuñez, de hecho, siempre ha trabajado con el dolor por cuanto es el protagonista de su vida y de su arte, que en ningún caso ve como partes inconexas. El arte es su propia terapia, una terapia que no pretende derrotar al dolor, sino mantenerlo, descubriendo su belleza. En su video - trilogía preparada para Her/Story, titulada “ La vie en rose “, Cristina le habla a un amante hipotético futuro a quien pide que se enamore de ella a través de su obra de arte. En los vídeos ella habla de su soledad, su dolor, la sensación de ser inadecuada e inaceptable, fea, sobre el miedo al rechazo, el deseo de morir. Ella alterna sus rasgos de carácter extremos sin ocultarlos ni suavizarlos. Ella quie© Design H2O, 2014

re que su observador imaginario la vea tal cual es, que llegue preparado y consciente de su lado más negro y más difícil que tendrá que aceptar, amar, compartir. Por esta razón Cristina se filma a sí misma tanto en los gestos cotidianos simples (desayunando) y en momentos de profunda desesperación en la que se está filmando desnuda y llorando, revelando su propia oscuridad y pensamientos más profundos.

Precisamente la trilogía de “La vie en rose”, fue una de las causas del alejamiento del proyecto por parte de la primera artista invitada, Lotte Konow Lund, al que siguieron una segunda que se retiró después de unas semanas, y dos comisarias iniciales - italianas como yo - que surgieron de un malentendido sobre la naturaleza del proyecto desde el punto de vista práctico y artístico. Por supuesto, no es apropiado hablar de cuestiones prácticas, si bien es interesante para la correcta interpretación del proyecto, hablar de las diferencias creativas que, personalmente, comprendo en ambos casos.

Es necesario entender que las sociedades noruegas y españolas son muy diferentes la una de la otra. Pero ante todo, es aún más importante entender que la sociedad global contemporánea, que une a todo el mundo en una visión forzada y distorsionada de la realidad, se basa en valores demasiado comerciales, relacionados con la publicidad y los medios de comunicación. La filosofía contemporánea - lo que queda de ella - es difícil de distinguir de un eslogan para vender un paquete de patatas fritas. El diktat es vivir de una manera positiva, ser los arquitectos de nuestras vidas a través de la formulación de nuestros pensamientos, la imposición de una fórmula estándar con el fin de ser aceptado, que consiste en demostrar el éxito, hacer alarde de alegría y escapar de la negatividad. Todo esto infecta vida social y privada dándole una pátina brillante de irrealidad en la que se nos dice claramente que vienen para persuadirnos de que todo va bien. Es una visión un poco más de moda del optimismo manifestado por el Cándido de Voltaire : “Todo es para mejor en el mejor de los mundos posibles”. Adoctrinados en esta dirección, la reacción que surge espontáneamente en frente de la manifestación abierta de dolor, es una especie de superstición, de miedo. Por esta razón, en algunos niveles de audiencia, no es raro que las video-proyecciones de las obras de Cristina Nuñez puedan avergonzar o crear rechazo, ya que pone en juego todo aquello en lo que hemos sido educados diciéndonos que está mal para aceptar y mostrar : el dolor íntimo. Un dragón que hay que mantener a raya, encerrado en una habitación distante, tratando de fingir de la forma más natural posible que no se escuchan sus gritos.

Dicho esto, aun suponiendo que este primer obstáculo había sido aprobado, las diferencias entre el enfoque de Cristina Nuñez y Lotte Konow Lund son innegables.

La segunda artista desaprueba en la primera la fusión entre la vida privada y el arte, la función terapéutica y la conexión autobiográfica que Cristina ve como ineludible en su trabajo. Esta posición fue apoyada por las dos comisarias iniciales que posteriormente se retiraron del proyecto. Por otro lado, tampoco Cristina está de acuerdo sobre la posición de Lotte para mantener una distancia racional y analítica entre el uno mismo - persona y el uno mismo - artista y de concebir obras de arte como algo separado de las experiencias personales y de uno de los componentes emocionales propios. Personalmente, estoy fascinada por la visión íntima de Cristina y mis sugerencias curatoriales siempre © Design H2O, 2014

ha alentado su enfoque extremo. Por cierto, ser la comisaria de este proyecto en su totalidad, y tener que adoptar una mirada profesional y una perspectiva neutral y de alguna manera externa, podría haber creado controversia, que al principio pareció ser puramente intelectual, pero que lo que pone de relieve es la expresión de una profunda sociales dicotomía.

Lotte Konow Lund antes de ser artista, le guste o no, es una mujer. Una mujer noruega. Su obra es una de sus prioridades en el sentido de que está interesada en los nuevos lenguajes del arte contemporáneo, trata de mantenerse al día con los tiempos, para impulsar su investigación en el setido de que parece más interesante y apropiada en el contexto del sistema de que pertenece. Cristina Nuñez es una mujer española. En su trabajo reciente, existe la necesidad urgente de encontrar un amor y un hombre que, como ella misma admite, podrían protegerla y salvarla. Ella se siente inadecuada, porque no es canónicamente hermosa. Ella necesita vincularse a alguien, así que es dependiente, y el arte es una forma de terapia que utiliza como una herramienta para ser conocida por el mundo y buscar consuelo en la belleza. Ella no ve el arte como un producto intelectual en sí mismo o como una práctica puramente profesional. Ella no pertenece a ningún sistema preestablecido.

Por supuesto, cada una de las dos artistas pretende que su manera de hacer es más válida que la de la otra. En realidad, las dos posiciones son aceptables. El hecho es que tenemos grandes artistas extremadamente racionales así como grandes artistas extremadamente emocionales. Pero dentro de Her/Story es interesante que las dos posiciones se han enfrentado como representantes no sólo de planteamientos artísticos, sino sobre todo de las dos sociedades.

Ahora es el momento de poner esta experiencia en paralelo con el resultado que se ha producido en los talleres realizados por Cristina Nuñez en Oslo. Dos en la cárcel de mujeres Bredtveit y uno en el Oslo Fotokunstskole ya mencionado hace unos párrafos. Por un lado, las mujeres en la cárcel con una vida desordenada y dolorosa, muchas de ellas procedentes de fuera de Noruega, de América del Sur, con cultura hispana; en el otro lado, las jóvenes estudiantes con prometedor futuro que representan una clase privilegiada dentro de la sociedad noruega. Para ambos grupos se propuso el mismo ejercicio, que consta en ponerse de pie delante de una cámara y tomar un autoretrato con temporizador. Dicho así, parece simple. Concretamente el método de Nuñez es dejar que cada persona se comunique con la cámara (por lo tanto con un ojo escrutador) mientras trabajan en sus emociones más profundas e incómodas, como el miedo, la rabia y el dolor. Cuando se sienten listas, cada una de las personas dispara tres autorretratos, cuyos resultados suelen ser bastante sorprendentes, el sujeto casi irreconocible y las personas reales, una vez terminado el ejercicio, a menudo llorando.

Este resultado se obtiene sea con estudiantes jóvenes, libres y emancipadas dentro de una sociedad que les ofrece un gran futuro, o con mujeres de vidas destruidas, abandonadas por todos, incluso por ellas mismas. Además, he visto los resultados de muchos otros talleres de Cristina con el mismo método en una amplia variedad de © Design H2O, 2014

países y con personas de las más diversas condiciones sociales. Y, sorprendentemente, el resultado es siempre el mismo: el surgimiento del poder de lo emocional - y la belleza.

Impactante y abrumador.

Mi deducción personal es que las diferencias sociales relacionadas con la nacionalidad, la cultura y la clase social, son como una piel que es fácil de llevar cuando se trata de asuntos intelectuales, o con la política o la economía. O en el arte, como en el caso de la conversación entre Cristina Nuñez y Lotte Konow Lund. Pero a un nivel más profundo hay una humanidad que, si encuentra una válvula de escape, como un volcán entra en erupción y emerge la lava de las emociones reprimidas de nuestra “educación” sobre la conciencia de las normas sociales y las expectativas. Esta parte, llamada por Cristina “ yo superior”, de hecho, vuela más alto, vuela por encima de factores prácticos y habla de una humanidad desnuda. Podemos decir, alrededor de una madre de la humanidad, lo suficientemente sabia como para no tener que aferrarse a las convenciones externas para poder ser ella misma.

Her/Story, en resumen, es interesante porque compara los extremos. El extremo de la sociedad española y de la noruega, dos situaciones opuestas dentro de Europa. El extremo, en el arte contemporáneo, de dos posiciones igualmente fuertes, pero diametralmente opuestas entre sí. El extremo entre las prometedoras estudiantes y de las mujeres presas en la cárcel de Bredtveit. El extremo entre el dominio de sí mismo a la que todos nos sometemos a fin de ser socialmente aceptables de acuerdo a las reglas impuestas por nuestra clase, la nacionalidad y el período histórico y el extremo de nuestras emociones más profundas. De este modo, se configura una investigación personal y social; tanto emocional como intelectual. Las dualidades que se comparan son diferentes y crean enfrentamientos que no siempre tienen la madurez suficiente para convertirse en constructivos. Sin embargo, ciertos puntos críticos claros sobre aspectos de nuestro mundo que, si no podemos ya esperar que lleguen a una integración fructífera, se espera que lleguen pronto, al menos, a una aceptación real.

Después de todo, por ahí es donde la historia nos está llevando (el título de “Her/Story” fue elegido debido a su similitud con la palabra “historia”). En efecto, mientras que lamentablemente parece ir hacia una globalización que significa aplanamiento, nivelación de hábitos, ideas y cánones, por otro lado la historia empuja a construir día a día una definición más amplia del “respeto”.

© Design H2O, 2014

Her/Story.

Dones darrera de la càmera 03.07.14 - 31.07.14 HISTÒRIA D’UN PROJECTE per Carolina Lio

Si no fos pel risc que fos massa llarg, un millor títol seria: “Les dones darrere i davant la càmara”. De fet, Her/Story (La seva història) és bàsicament una malla de dones investigant sobre si mateixes i sobre altres dones, un encreuament dels contactes humans - no sempre afortunats - i un conjunt de idees, conflictes, crisi i solucions que mai no deixen mai en segon pla “l’ésser dona”. Aquest projecte va obtenir una subvenció de l’EEA de l’Ambaixada de Noruega a Madrid i es va poder relaitzar gràcies als fons del país més ric d’Europa, i potser del món, per tal de promoure un intercanvi cultural i social. Per què es va triar el projecte Her/Story ?

Sent-ne la comissària, em seria difícil avalua-ho objectivament si no fós per la circumstància que no em vaig incorporar a l’equip de Her/Story fins a la meitat del projecte. Puc explicar amb mirada externa els instersticis humans i professionals que realment han construït un camí de gairebé d’un any de treball. Mentrestant, després d’haver deixat clar que el projecte ja s’havia iniciat quan vaig incroporar-m’hi, em sento lliure per fer un seguit de consideracions que crec són bastant objectives, sobre el valor del mateix.

Per què Her/Story va guanyar les subvencions de l’EEA? Descartant la hipòtesi que no hi haguessin altres propostes de la competència, el meu punt de vista és que aquest intercanvi, tal com és concebut per l’artista espanyola Cristina Nuñez i posteriorment ampliades en el cas i per les circumstàncies, és interessant per com connecta els diversos extrems i com estan connectats entre si. L’extrem bàsic és, òbviament, la dualitat política, social i econòmica entre Espanya i Noruega. País mediterrani, que està patint una forta crisi econòmica, amb les consegüents repercussions socials, Espanya ha experimentat recentment anys molt difícils, convertint-se en un dels països més pobres de la UE. La crisi del mercat immobiliari espanyol ha estat notícia a tot el món per la seva gairebé devaluació de ciència-ficció, i com augmenta l’atur i disminueix l’assistencialisme, el descontentament social està creixent, esmolant el desig d’independència de territoris com Catalunya. Per contra, Noruega mai no havia estat tant solidària amb ella mateixa, és un país sòlid, orgullós i pròsper. Després d’assolir la desitjada independència de Suècia, la penyora a pagar va ser alta. El país es va trobar sotmès a una gran pobresa, que per art de màgia es capgirà gràcies al descobriment del petroli en els anys 60, convertint© Design H2O, 2014

se ràpidament no només el país més ric d’Europa, sinó també el que millor reparteix la riquesa. Així que els noruecs, orgullosos de ser-ho, són gent benestant i segura de si mateixa, la gent en un país en plena renovació.

Cristina Nuñez, arran de les seves investigacions autobiogràfiques i d’auto-teràpia, va decidir analitzar les diferències profundes i antitètiques entre els dos països des del punt de vista del “sexe dèbil”. Als països mediterranis, la dona segueix sent “el segon sexe”, com va qualificar-la la gran intel·lectual, Simone de Beauvoir. La cultura del sud d’Europa, bàsicament s’ha mantingut ancorada a la idea de la dona-mare, una figura central de la societat només si es pren en el context familiar. La dona, en definitiva, compleix amb la seva pròpia vida quan ella es converteix en l’esposa – segurament fidel - i després en mare.

Carrera i projecció són vistos com a valors juvenils per a una dona sola, gairebé com fantasies passatgeres destinades a desaparéixer per complir amb un rol més estable i seriós, que és el de la clàssica figura de la dona molt a prop del seu home i els seus fills. Són països en els quals la paraula “conca”, tot i que cada vegada es fa servir menys en favor de termes políticament més correctes, encara té sentit. I encara més sentit té el mot “ sacrifici”, que per a les dones se suposa que ha de ser espontani i natural. La independència femenina és, per descomptat, concebuda i sempre anhelada, però normalment s’identifica amb l’audàcia i la consciència sexual, o sigui que se surt del foc per caure a les brases. La dona, amb la il · lusió de guanyar una posició en el món, busca el seu propi valor en la bellesa i en el poder de seducció, convertint-se voluntàriament en un objecte sexual per tal de captar els privilegis que se li ofereixen a canvi d’un poder que segueix sent masclista.

Per explicar com en la societat noruega - i, suposo que en la cultura nòrdica en general - la visió de les dones és bastant diferent, n’hi ha prou en explicar-vos una breu anècdota. Jo estava amb Cristina Nuñez a Oslo amb motiu del seu taller al Oslo Fotokunstskole (entre altres coses, dirigida per la dona i artista Yamile Calderón). La meva part del treball va ser ràpida i fàcil. Vaig haver d’explicar a les estudiants que s’havien unit al taller, què s’esperava d’elles com a contribució artística en el projecte Her/Story.

Els vaig explicar que el que el projecte volia extreure era una anàlisi de com les dones se sentien col·locades en la seva pròpia societat i en les seves pròpies vides quotidianes. Els vaig explicar el paper domèstic que s’espera de les dones en les cultures mediterrànies, i veient que no hi havia gairebé ningú que es sorprengués, a fi de promoure una interacció, vaig preguntar-los si aquesta també era la forma d’entendre la feminitat a Noruega. Des de les seves mirades sense expressió, em vaig adonar que no tenien ni idea de què els estava parlant i, potser, que s’aferraven a alguna herència literària o cinematogràfica per imaginar la situació. En la seguent pregunta vaig mirar de ser més precisa “què és important per a una dona a Noruega?”, La resposta d’una de les noies fou “fer carrera”, seguit de l’aprovació de les seves companys de classe.

Per descomptat, la vida no està - o més aviat, ja no és - composta pels estereotips i categoritzacions excloents. No obstant això, em vaig trobar amb el breu intercanvi d’opinions amb les estudiants, dades bastant reveladores. Encara més revelador va ser el que Cristina Nuñez va trobar al seu intercanvi d’idees amb la primera artista noruega implicada en el projecte, Lotte Konow Lund. © Design H2O, 2014

Lotte Konow Lund és un artista molt coneguda a Noruega i a la seva ciutat capital. El seu treball ha estat reconegut molt aviat i a quest fet li ha permès d’ obtenir una beca de per vida, consistent en un estipendi mensual ofert pel seu govern. Això fa de Noruega un país amb visió de futur, té cura dels seus propis talents, un país que dóna assistència als artistes que en d’altres països, entre ells Espanya, són una classe social dèbil exposada sempre a les urpes de les incerteses econòmiques. I això fa que Lotte, una artista reeixida i reconeguda pugui continuar amb la seva investigació sense l’ansietat d’obtenir un rendiment del mercat, aquest fet permet que sigui intel·lectualment lliure i independent. És per això que la seva investigació ha tingut la llibertat de canviar amb el temps, convertint-se cada cop en una obra més conceptual, sense patir el temor que això pogués posar-la en perill malgrat les lleis del mercat, lleis del qual estan obligats a tenir en compte molts artistes d’altres països. Per tant, arran del que probablement va ser també la seva evolució personal, Lotte ha passat d’un període jove en el qual el treball amb el seu propi cos tenia molt sentit, se sent profundament, gairebé violent i ple de protesta, a una fase de maduresa més estàtica, meditativa, tranquil·la, observa el món fent una investigació racional. Si primer la protagonista de la seva obra era el cos, després, gradualment, el subjecte s’ha mogut enfora, cap a l’objecte inanimat.

La direcció, com ella mateixa explica, és traçar el límit entre la seva vida privada i professional com a artista. Un límit que ella veu com a imprescindibe i que sovint s’esmenta en el treball que ha preparat per a Her/Story : Un muntatge d’uns vint minuts de la conversa de sis hores celebrada amb Cristina Nuñez a Barcelona durant l’hivern de 2013. En aquella ocasió, les dues artistes es van reunir i van gravar el seu diàleg estructurat sobre diversos temes: l’existència en general, l’art contemporani, el mercat i la investigació, la seva pròpia infància i vida, la seva relació amb el cos, amb els sentiments, amb la feminitat, amb el món exterior.

És precisament aquí que apareix un altre punt extrem molt poderós, tan poderós que unes setmanes després Lotte Konow Lund va optar per abandonar el projecte tot limitant la seva presència (que va ser originalment concebuda com és ampla) a l’edició de vídeo de la conversa. De fet, van sortir profundes diferències entre els dos artistes i dues dones; en última instància, entre les dues cultures. Falles profundes, diferències que no podien coexistir i adaptar l’ una a l’altra.

Cristina Nuñez, de fet, sempre treballa amb el dolor constituint-se en protagonista de la seva vida i del seu art, que en cap cas veu com a parts inconnexes. L’art és la seva pròpia teràpia, una teràpia que no pretén derrotar el dolor, sinó mantenir-lo, descobrint la seva bellesa. En el seu vídeo – part de la trilogia preparada per a Her/ Story-, titulat “ La vie en rose”, Cristina parla a un futur amant hipotètic a qui demana que s’enamori d’ella a través de la seva obra d’art. En els vídeos ella parla de la seva solitud, el seu dolor, la sensació de ser inadequada i inacceptable, lletja, sobre la por al rebuig, el desig de morir. Alterna els seus trets de caràcter extrems, sense ni amagar-los ni suavitzar-los.Vol que el seu observador imaginari la vegi tal com és, per arribar preparat i conscient del seu costat més negre i més difícil que haurà d’acceptar, d’estimar i de compartir. Per aquesta raó Cristina es filma a si mateixa en els gestos quotidians simples (tot © Design H2O, 2014

esmorzant) i en moments de profunda desesperació quan es filma nua i plorant, revelant la seva pròpia part fosca i els pensaments més profunds.

Precisament el vídeo “La vie en rose”, va ser una de les causes de l’allunyament del projecte de la primera artista convidada, Lotte Konow Lund, a qui més tard seguí una segona que es va retirar després d’unes setmanes, així com les dues comissàries inicials - italianes com jo - que passaren per un malentès pràctic i artístic. Per descomptat, no cal parlar de qüestions pràctiques, si bé és interessant per a la correcta interpretació del projecte, parlar de les divergències creatives, que personalment, entenc en ambdós casos.

Cal entendre que les societats noruega i espanyola són molt diferents l’una de l’altra. Però abans de res, és encara més important entendre que la societat global contemporània, que uneix a tothom en una visió forçada i distorsionada de la realitat, es basa en valors massa comercials, relacionats amb la publicitat i els mitjans de comunicació. La filosofia contemporània - el que queda d’ella - és difícil de distingir ara entre un pensament o un eslògan per vendre un paquet de patates fregides. El diktat marca que s’ha de viure d’una manera positiva, que cal ser els arquitectes de les nostres vides a través de la formulació dels nostres pensaments, la imposició d’una fórmula estàndard per tal de ser acceptat, que consisteix en demostrar l’èxit, fer ostentació d’alegria i escapar de la negativitat. Tot això infecta la vida social i la privada donant-li una pàtina brillant d’irrealitat a fi de persuadir-nos que tot va bé. És una visió una mica més de moda de l’optimisme manifestat pel Càndid de Voltaire: “Tot és per a millor en el millor dels móns possibles”. Adoctrinat en aquesta direcció, la reacció que sorgeix espontàniament al davant de la manifestació oberta de dolor, és una espècie de superstició. De por. Per això, a nivell d’audiència, no és estrany que les video-projeccions de les obres de Cristina Nuñez puguin avergonyir o crear rebuig, ja que posa en joc el que hem estat ensenyant que està malament d’acceptar i de mostrar: el dolor íntim. Un drac que cal mantenir a ratlla, tancat en una habitació llunyana, mirant de fingir de la forma més natural possible per no sentir-ne els crits.

Dit això, tot suposant que aquest primer obstacle hagués estat superat, les diferències entre l’enfocament de Cristina Nuñez i Lotte Konow Lund són innegables. La segona de les dues artistes desaprova en la primera la fusió entre la vida privada i l’art, la funció terapèutica i la connexió autobiogràfica que Cristina veu com ineludible en el seu treball. Aquesta posició va ser recolzada per les dues comissàries inicials que posteriorment es van retirar del projecte. D’altra banda, tampoc Cristina no està d’ acord en la posició de Lotte de mantenir una distància racional i analítica entre l’un mateix -persona i l’un mateix-artista i de concebre les obres d’art com quelcom separat de les experiències personals i d’un dels components emocionals propis. Personalment, estic fascinada per la visió tant íntima de Cristina i els meus suggeriments curatorials sempre han encoratjat el seu enfocament extrem. Tot i que ser la comissària d’aquest projecte en la seva totalitat, i havent adoptat una mirada professional i una perspectiva neutral i d’alguna manera externa,veig en aquesta controvèrsia, que al principi semblava ser purament intel·lectual, l’expressió d’una profunda dicotomia social. © Design H2O, 2014

Lotte Konow Lund abans de ser artista, li agradi o no, és una dona. Una dona noruega. La seva obra és una de les seves prioritats en el sentit que està interessada en els nous llenguatges de l’art contemporani, tracta de mantenir-se al dia amb els temps, per impulsar la seva investigació en el sentit que sembla més interessant i apropiada al context del sistema al que pertany. Cristina Nuñez és una dona espanyola. En el seu treball recent, hi ha la necessitat urgent de trobar un amor i un home que, com ella mateixa admet, podrien protegir-la i salvar-la. Ella se sent inadequada, perquè no és canònicament bonica. Ha de vincular-se amb algú, així que és dependent, i l’art és una forma de teràpia que fa servir com una eina per ser coneguda pel món tot buscant consol en la bellesa. No veu l’art com un producte intel·lectual en si mateix o com una pràctica purament professional. Ella no pertany a cap sistema preestablert.

Per descomptat, cada una de les dues artistes manté la seva manera com la més vàlida. En realitat, les dues posicions són acceptables. El fet és que tením grans artistes extremadament racionals com grans artistes extremadament emocionals. Però dins de Her/Story la història és interessant per que les dues posicions s’han enfrontat com a representants no només de plantejaments artístics, sinó sobretot de les dues societats.

Ara és el moment de posar aquestes experiències en paral·lel amb el resultat que s’ha produït en els tallers realitzats per Cristina Nuñez a Oslo. Dos a la presó de dones Bredtveit i un al Oslo Fotokunstskole ja esmentat fa uns paràgrafs. D’una banda, les dones a la presó amb una vida desordenada i dolorosa, moltes d’elles procedents de fora de Noruega, d’Amèrica del Sud, per la qual tenen una cultura hispànica; a l’altra banda, les joves estudiants amb un prometedor futur que representen una classe privilegiada dins la societat noruega. A ambdós grups s’els va proposar el mateix exercici, que consta en posar-se dret davant d’una càmera i fer-se fotos amb un auto-temporitzador.

Explica’t així sembla simple. Exactament el mètode de Nuñez és deixar que cada persona es comuniqui amb la càmera (per tant amb un ull que les escruta) mentre treballen en les seves emocions més profundes i incòmodes, com la por, la ràbia o el dolor. Quan es senten llestes, cadascuna de les persones dispara 3 autoretrats, els resultats solen ser bastant sorprenents, el subjecte gairebé irreconeixible i les persones reals, un cop acabat l’exercici, sovint ploren.

Aquest resultat s’obté igual amb estudiants joves, lliures i emancipades dins d’una societat que els ofereix un gran futur, com amb dones de vida destruïdes, abandonades per tothom, fins i tot per elles mateixos. A més, he vist el poder dels resultats de molts altres tallers de Cristina seguint el mateix mètode en una àmplia varietat de països i amb persones de les més diverses condicions socials. I, sorprenentment, el resultat és sempre el mateix, la gran força que sorgeix del poder emocional i la bellesa. Impactant i aclaparador.

La meva deducció personal és que les diferències socials relacionades amb la nacionalitat, la cultura i la classe social, són com una pell que és fàcil de portar quan es tracta d’assumptes intel·lectuals, o amb la política o l’economia. O l’art, com en el cas de la conversa entre Cristina Nuñez i Lotte Konow Lund. Però a un nivell més profund © Design H2O, 2014

on hi ha una humanitat que, si troba una vàlvula d’escapament, entra en erupció com la lava d’un volcà i sorgeixen les emocions reprimides que no han estat tingudes en compte per la nostra “educació” i la consciència de les normes socials i les expectatives. Aquesta part, anomenada per Cristina “ jo superior”, de fet, vola més alt, vola per sobre de factors pràctics i parla d’una humanitat nua. Podem dir, al voltant d’una humanitat-mare, prou sàvia com per no haver de aferrar-se a les convencions externes per ser ella mateixa.

Her/Story, en resum, és interessant perquè confronta els extrems. L’extrem de la societat espanyola i de la noruega, dues situació oposades dins d’Europa. L’extrem, en l’art contemporani, de dues posicions igualment fortes, però diametralment oposades entre si. L’extrem entre les prometedores estudiants i de les dones internes a la presó de Bredtveit. L’extrem entre el domini de si mateix al qual tots ens sotmetem a fi de ser socialment acceptables d’acord a les regles imposades per la nostra classe, la nacionalitat i el període històric i l’extrem de les nostres emocions més profundes. D’aquesta manera, es configura una investigació personal i social; tant emocional com intel·lectual. Les dualitats que es comparen són diverses i creen enfrontaments que no sempre tenen la maduresa per ser constructius. No obstant això, fan evident certs punts crítics i aspectes del nostre món que, si encara no podem esperar que arribin a una integració fructífera, esperem que arribin aviat, almenys, a una acceptació real.

Després de tot, el sentit de la història és aquest (el títol de “Her/Story” va ser triat per la seva similitud sonora amb la paraula “història”). En efecte, mentre que lamentablement sembla anar cap a una globalització que vol dir aplanament, anivellació d’hàbits, idees i cànons, d’altra banda la història empeny a construir dia a dia una definició més àmplia de “respecte”.

© Design H2O, 2014

Š Design H2O, 2014

Š Design H2O, 2014

Her / Story Women behind the camera

Š Design H2O, 2014

Cristina NuĂąez

Š Design H2O, 2014

“La vie en rose” Trilogía vídeo, 2013-14, 54’ 00’’

© Design H2O, 2014

Cristina Nuñez & Lotte Konow Lund

LKL - Art world is like made to reject people like you. It’s like... because ART WORLD is made for white, middle age men to buy art. It’s not meant for people to burst out with emotions. Why do you want to do it on their field? I don’t understand it. You consider yourself as Christ. In many ways.

CN - Yes! LKL - And you gonna change people on their own turns... I mean, where they are making the rules you are going coming in and you are going to do a sort to make them see, and you are going doing it by doing self-therapy.

CN - Yes!

© Design H2O, 2014

“Her / Story”

Dos montajes diferentes de la misma conversación.

Cristina Nuñez: vídeo, 2014, 19’ 52’’ Lotte Konow Lund: vídeo, 2014, 22’ 07’’

LKL - And for me that is like... that is close to stupid!

CN - Yes! I am stupid and I am pathetic and I don’t have a university degree... you know... and I am wrong... you know... PATHETIC! I am pathetic. And I want to be a middle age woman, a pathetic middle age woman and... and... manage to change the world just as I am, without trying to be great, sexi and whatever they want me to do, you know, and to be.

© Design H2O, 2014

Cristina NuĂąez

Š Design H2O, 2014

“The Self-Portrait Experience with Oslo FotoKunstSkole students” Fotografía, 2014

© Design H2O, 2014

Oslo FotoKunstSkole students

Ingvild Nordengen Tjessem

Sofie Brønner Š Design H2O, 2014

FotografĂ­a, 2013-14

Oda Sandal

Kristine Glimsdal

Frida Kildal Š Design H2O, 2014

“Bredtveit prison (Oslo)”

Cristina Nuñez

Fotografía, 2013

© Design H2O, 2014

“Es difícil, lo sé, pero hay que intentar superar tus crisis personales para llevar a la pantalla el resultado”

Carta de una comisaria sobre la trilogía “La vie en Rose” © Design H2O, 2014

Her/Story. Women behind the camera Índice de obras

“La vie en rose” Cristina Nuñez Vídeo, 2013, 54’ 00’’

“Bredtveit prison (Oslo)” Cristina Nuñez Fotografía, 2013

“Her/Story” Cristina Nuñez.

Vídeo, 2014, 19’ 52’’ “Her/story” Lotte Konow Lund.

Vídeo, 2014, 22’ 07’’ “The Self-Portrait Experience with Oslo FotoKunstSkole students” Cristina Nuñez Fotografía, 2014 Oslo FotoKuntsSkole students Fotografía, 2013-14 © Design H2O, 2014

Galeria H2O

© Fotografías: Cristina Nuñez, Lotte Konow Lund & Oslo FotoKunstSkole students © Diseño: Pati Nuñez © De la edición: Galeria H2O, junio 2014

Director Joaquim Ruiz Millet

Reservados todos los derechos.

Prohibida la reproducción total o parcial en ninguna forma ni por ningún medio sin permiso expreso de su editor.

Coordinación Àlex Castro Diseño Pati Nuñez Curator Carolina lio Fotografías Cristina Nuñez, Lotte Konow Lund & Oslo FotoKunstSkole students Traducciones Judith Cobeña Guardia

Galeria H2O Verdi 152 Barcelona, 08012 T +34 93 415 18 01 galeria@h2o.es www. h2o.es facebook.com/galeriah2o twitter.com/galeriah2o issuu.com/galeriah2o instagram.com/galeriah2o

© Design H2O, 2014

Edici贸n numerada y firmada por las autoras y el galerista.

Cristina Nu帽ez Fot贸grafa

Carolina Lio Curator

Supported by: Carrer Verdi, 152. 08012 Barcelona Tel. (34) 934 151 801 galeria@h2o.es http://www.h2o.es

漏 Design H2O, 2014

Joaquim Ruiz Millet Galeria H2O