Recull de textos del concurs literari

Concurs literari Textos guanyadors i participants

1.

Presentació

2.

Bases de la convocatòria

3.

Acta del jurat

4.

Primer premi categoria infantil  Sense títol

5.

Primer premi categoria adulta  Call me Angie

6.

Accèssit categoria adulta  Con orgullo y rojo carmín

7.

Altres textos participants  La decisió  Records  Sense Títol  Mujeres del Raval

1. Presentació

La Fundació SURT fa enguany 25 anys. Vint-i-cinc anys d’acció social i empoderament de les dones. Són 25 anys de compromís amb la lluita per l’equitat de gènere, la inclusió, la solidaritat i la transformació social. Molts d’aquests anys de vida, el Raval ha estat el barri que ens ha acollit, és per això que volem centrar-nos en el barri per visibilitzar l’acció i els drets de les dones.

En la celebració d’aquests 25 anys hem volgut oferir un ventall d’activitats, la primera de les quals és aquest concurs literari obert a totes les persones que hi vulguin participar, especialment del barri del Raval.

Ha estat una experiència diferent i meravellosa poder obrir un espai de creació literària que ens ha permès fer xarxa i interactuar des de llocs on no solem fer-ho en la nostra quotidianitat però, alhora, fent-ho des del dia a dia de les nostres realitats diverses.

Volem agrair especialment el suport a Edicions del Bullent pel lot de llibres, Pack Màgic pels DVD, Time Out pels llibres i entrades al teatre. També a les autores Bel Olid, Jenn Diaz, Cinta Arasa, Cati Pallàs, Ricard Desola i Sònia Moll per la donació dels seus llibres per als premis i, de forma especial agraïm el suport a les membres del jurat pel temps dedicat i les aportacions que ens han fet.

2. Bases de la convocatòria

Participants i categories La participació és oberta a veïnes, veïns, treballadors i treballadores del Barri del Raval.

Modalitats Existirà una única modalitat, que abastarà els següents gèneres literaris: Narració breu o micro relat Poesia Requisits Els treballs han de ser originals i inèdits, escrits en llengua catalana o castellana.

Cada participant només pot presentar un únic treball.

Categories A1categoria infantil – 6 a 8 anys A2 categoria infantil – 9 a 11 anys B categoria juvenil – 12 a 17 anys C categoria adulta – a partir de 18 anys Tema i característiques El tema és “Les dones al barri del raval”.

El text tindrà una extensió màxima de 2 fulls A4 escrits per una cara.

Presentació, lloc i dates de lliurament Del 16 de març al 14 d’abril, es poden entregar els treballs per via electrònica o presencial.

Per via electrònica S’haurà d’enviar un e-mail a comunicació@surt.org indicant que es vol participar en el concurs.

Caldrà que adjunteu un document amb l’obra que haurà d’incloure el pseudònim i la categoria en la que es participa.

En un document a banda es posarà el pseudònim, el nom, l’edat, el títol de l’obra, la categoria, el correu electrònic i un telèfon de contacte.

Entrega presencial S’entregarà a la recepció de Fundació SURT, c/ Guàrdia, 14, baixos. Barcelona Els treballs aniran signats amb pseudònim i es presentaran dins d’un sobre on constarà la categoria i el pseudònim. A l’interior del sobre n’hi haurà un altre de tancat, també amb la categoria i el pseudònim a l’exterior, que contindrà les dades següents: pseudònim, nom i cognoms de l’autor/a, categoria, edat, telèfon i correu electrònic.

Premis S’estableix 1 premi per categoria, amb el ben entès que el jurat podrà atorgar accèssits si ho creu convenient.

El premi per a les categories A1 i A2 tindran un lot de llibres, un lot de pel·lícules en DVD i 2 entrades per a un espectacle teatral.

La Categoria B tindrà un lot de llibres, 2 entrades per a un espectacle teatral i un taller de cuina.

La Categoria C tindrà un lot de llibres, 2 entrades per a un espectacle teatral i un sopar per a dues persones.

Totes les categories tindran un diploma acreditatiu.

Totes les obres presentades es publicaran electrònicament per tal de recollir l’experiència de les dones en la vida al raval.

Jurat El jurat estarà format per: Jenn Diaz (escriptora), Begoña García Carterón (Periodista i escriptora), Soledad Bengoechea (historiadora), Mireia Aranda (Fundació tot Raval) i Carme Porta (Fundació Surt).

El Jurat es reserva el dret de decidir sobre qualsevol qüestió que pugui sorgir relacionada amb les bases del concurs.

El jurat determinarà el seu propi sistema d’avaluació i votació.

El veredicte serà inapel·lable.

L’acta del jurat podrà ser consultada posteriorment per qui la sol·liciti.

Lliurament de premis La comunicació del veredicte del Jurat i el lliurament de premis es duran a terme el 23 d’abril.

Altres consideracions Les persones participants es responsabilitzen que no hi hagi drets de tercers sobre l’obra presentada i són responsables de qualsevol reclamació per autoria.

El fet de participar implica l’acceptació d’aquestes bases.

Les persones participants autoritzen l’organització perquè pugui difondre les obres presentades a concurs per qualsevol mitjà que consideri oportú.

Qualsevol consulta dels participants sobre aquestes bases es pot plantejar a l’organització a comunicacio@surt.org

través

de

l’adreça

electrònica

3. Acta del jurat

El jurat de concurs literari en commemoració dels 25 de fundació Surt, composat per: Jenn Diaz, Begoña García Carterón, Mireia Aranda, Soledad Bengoechea i Carme Porta, reunit el 20 d’abril del 2018 emet el següent veredicte.

En la categoria A proclama guanyador el text Sense títol signat amb el pseudònim Hijo de Beatriz: David Alonso Rivas Yañez Queda deserta la categoria B En la categoria C proclama guanyador el text Call me Angie signat amb el pseudònim Estraperlo: Laura de Andrés Creus.

I atorga un accèssit al text Con orgullo y rojo carmín signat amb el pseudònim Lyra: Ann Desola Rivera.

4. Primer premi categoria infantil

Sense títol David Alonso Rivas Yañez Categoria infantil Sobre un sitio os voy a hablar y una Fundación explicar donde no juzgan sin pensar y hablan con respeto y amabilidad donde hay gente con principios que juntos forman un municipio y si, està en el Raval que cuando lo vi supe que había algo especial pero cuando entre en la fundación sentí algo en el corazón y al mismo tiempo sabia que había buena gente y creo que los que han estado allí ya saben que se siente que enseñan hasta en los momentos restantes y así me despido, de forma especial dejando una huella en esta Fundación sin igual

5. Primer premi categoria adulta Call me Angie Laura de Andrés Creus Si el Kentucky no hagués obert els llums tan sobtadament, res d'això no hagués passat. Però algú va prémer l'interruptor i en aquell moment prematur d'aquella nit lenta tot va precipitar-se com l'espurna que encén un llumí. Les làmpades, els botons daurats, els galons, el teu somriure infinit, el meu cor tristament esquinçat. What's your name? El foc que em crema les galtes i la teva colla que desapareix sense rastre de pas marcial després d'hores de gresca. Angelines, et responc juganera a cau d'orella. I tu que intentes repetir el meu nom en un embarbussament de resultat impredictible que em fa esclafir de riure una vegada rere una altra, mentre omplim les copes i ens bevem la nit. Angelines. I més riures. Saps què et dic? Better call me Angie.

La primera claror del dia s'escola per l'escletxa de la porta entreoberta, difuminada pel fum de la picadura del caldo de gallina dels parroquians. M'atanses una d'aquelles cigarretes rosses americanes que vosaltres fumeu amb aire de llibertat.

M'apropes l'encenedor i en faig una pipada curta. Els teus dits es perden en els meus cabell negres. Sortim al carrer. De la mà et condueixo pels vestigis d'una ciutat sumida en una postguerra que no s'acaba mai. Aquí i allà ensopeguem amb les runes d'edificis esfondrats pels bombardejos de l'aviació italiana. Ni tan sols ens permeten passar pàgina, si és que algú es veu amb cor de fer-ho.

Suposo que vosaltres, els americans, en sabeu molt, de guanyar guerres. Però aquí ens ha tocat perdre-la. I dubto que mai arribeu a entendre per quantes parts es pot esquarterar una derrota. Com de vençuts poden ser els vençuts de la nostra guerra. “Ja són aquí els de la Navy! Ha arribat la cinquena flota!”, bramen les autoritats. Atraqueu els vostres bucs i desembarqueu les vostres vides esplèndides, enlluernant a tort i a dret la nostra misèria amb els vostres uniformes blancs. Quan us canseu de ser bons jans els dipositeu en uns armariets que algú té a bé llogar-vos i us vestiu de civil, travesseu les Rambles i esbargiu els vostres instints primaris. Alcohol, noies, i la potestat que un grapat de dòlars us donen en aquesta ciutat devastada.

Juny cueja i les cuques surten a trenc d'alba, abans no comenci la xafogor. Les noies fan ofertes d'última hora a un preu raonable abans d'anar a dormir. D'altres se situen a les voltes del mercat oferint el seu cos magre per poder guanyar els quatre rals que li permetin omplir el cabàs buit i alimentar la seva família. I aquelles de més enllà, les que carretegen abrics massa sospitosos per l'època de l'any, podrien oferir-te sotamà qualsevol producte dels que ja fa temps que no es troben en els circuits convencionals. A primera hora, els carrers del Distrito Quinto ultimen un esfereïdor elenc. A això ens han reduït. A meuques, a dones del cabàs, a estraperlistes de baixa estofa. A dones desesperades que fa massa temps que no tenim cap lloc on tornar.

L'amic de la Tere ens ha retratat en aquell pis llòbrec del carrer de la Cera. Tot just començava la nit i ha estat una bona pensada. En algunes sortim tots quatre, la Tere i el seu marine, i nosaltres dos. En una altra, tots dos sols mirem a càmera. Riem,

però el meu és un somriure apagat. Amb la primera llum del dia, l'Angelines que m'observa des de la fotografia que duc a la butxaca no ha recuperat la guspira. Dubto que la retrobi mai.

Però fem patxoca. Ens besem de nou. Hem arribat massa d'hora i els primers escrivents encara munten la seva paradeta de fusta aixoplugats pel palau de la virreina. No trigaran gaire estona en oferir els seus serveis a aquells que no sabem ni llegir ni escriure. De feina no els en falta, en aquest període infame on la màxima aspiració és sobreviure.

Em cedeixes l’espai i m’acomodo sobre el coixí molsut.

L’escrivent de torn em reconeix i em dedica un somriure. Avui has triomfat, Angelines. M’abraces sense entendre res, però feliç. “Mare, espero que quan rebi aquesta carta es trobi bé de salut. A ciutat les coses em van molt bé. He entrat a treballar en una casa bona. Em tracten bé. Com pot comprovar, estic aprenent a llegir i escriure. Em donen de menjar i tinc una habitació gran i polida. La senyora m’estima com si fos una filla. He començat a festejar amb el fill d’uns amics dels amos, també de bona família. Un noi eixerit i ben plantat, com pot comprovar, i amb bones intencions. Em guanyo bé la vida, no cal que es preocupi per res. Li adjunto alguns diners que espero puguin ajudar-la a suplir l’absència del pare. Seguiré fent-ho puntualment, cada setmana. Estic fent un raconet per poder tornar a casa tan bon punt em sigui possible. Rebi una abraçada enorme. Angelines”.

Quan acaba de reproduir les meves paraules, l’escrivent gira el full i jo estampo la meva rúbrica. Tot i que evita l’encreuament de mirades, noto un lleu fregament de la seva mà sobre la meva quan li retorno el paper. Un escalf improvisat, genuí, fraternal.

L’apropament de qui es converteix en un còmplice necessari de les mentides pietoses que han de viatjar centenars de quilòmetres cap als meus orígens, on sé del cert que no hi tornaré mai més, amb un pare a la presó i un germà fugit.

L’únic bri d’esperança per a una mare –una més- abatuda per la melangia. Vam perdre la guerra allà, mare, i faig tots els possibles perquè mai no sàpiga que també l’hem perduda aquí.

6. Accèssit categoria adulta

Con orgullo y rojo carmín Ann Desola Rivera La anciana se asomó de nuevo a la ventana y escrutó con la mirada cada palmo de la calle. La persiana del supermercado sobre el que vivía estrelló con fuerza contra el suelo y la sacó de sus pensamientos: si estaban cerrando, ya debían ser las nueve y ellas estarían a punto de llegar.

A través de la pared del comedor, los gritos de su vecina Nadia la acompañaban en la espera. Probablemente, los mellizos Amid y Jaul estaban dando guerra antes de irse a la cama, peleándose por el último trozo de chocolate o por el control del mando del televisor. Esa idea, lejanamente familiar, la hizo sonreír.

Había llegado a Barcelona hacía ya más de sesenta años junto a su marido, Manuel. El frenesí de la ciudad, en contraposición con el ambiente pasivo de su pueblo a las afueras de Córdoba, la atormentaría hasta muchos meses después de su llegada y la haría sentir pequeña e insignificante durante los primeros días. Sin embargo, vivir en la metrópolis significaba una oportunidad, un billete para alejarse de aquella villa andaluza donde la perseguían el hambre; la mala fama y el fantasma de su padre, fusilado por el bando nacional durante la Guerra Civil.

A su llegada, Manuel y ella se instalaron en un pisito pequeño y modesto situado en el barrio del Raval. En aquel rincón del mundo, tan suyo, había dado a luz a su primera y única hija, María del Mar, que se convertiría con los años en su

compañera de vida y confidente. Meses después del nacimiento de la pequeña y tras una fuerte discusión sobre el futuro de la niña, Manuel se marchó dando un portazo para no volver jamás, pero ella no le lloró ni dos semanas.

La Dolores, como la llamaban las vecinas catalanoparlantes de la escalera, no tenía tiempo para lamentarse por un marido abandonahogares y, con María del Mar siempre jugueteando bajo la mesa de costura, se había empleado a fondo para sacar a delante a su familia. Y lo consiguió.

Por las mañanas, cosía y arreglaba pantalones, camisas, vestidos o cualquier trozo de tela que necesitara un par de puntadas. Sin retirar los ojos de la prenda que tenía entre manos en aquel momento, escuchaba con orgullo como su hija le recitaba poesías y le leía artículos sobre animales. Por las tardes, se encargaba de cuidar la casa, de hacer la compra y la comida y de que María del Mar hiciese sus deberes. Un segundo trabajo, casi más agotador que el primero, por el que nunca cobró una peseta. Y una vez caía el sol, la Dolores se pintaba con carmín rojo intenso los labios y, aferrando la mano de su hija, salían a dar largos paseos por las calles del Raval.

Con la cabeza sumida en el recuerdo de aquellas noches de conversación y tranquilidad, la Dolores tardó unos segundos en divisar las dos siluetas que, agarradas del brazo, acababan de doblar la esquina de su calle. Cuando las vio, el corazón le dio un brinco. Como cada viernes por la noche, María del Mar se acercaba a la casa que la había visto nacer junto a su hija para pasar un rato con su madre. Y la Dolores, con una sonrisa inmensa, corrió a abrirles la puerta y el corazón.

7. Altres textos participants

La decisió Alina Mohammad Categoria Adulta - ‘‘I si només és una infatuació ?’’

- ‘’Puc assegurar-te que no ho és. Estic més que segur’’ Aquestes són les paraules que van sortir després de que ell expresses els seus sentiments cap a mi. Des de sempre he sigut una noia molt indecisa. De petita, sempre que anàvem fora, mai em decidia si comprar la barra de xocolata amb ametlles o sense. Sempre acabaven comprant-me la de sense ametlles, però mai vaig tenir el valor d’escollir per mi mateixa. Un desig no canvia res, en canvi una decisió si. Sóc una noia molt insegura de les meves pròpies decisions, probablement a causa de les condicions socials, familiars i culturals en les quals he crescut. Sóc del Raval, i en moltes ocasions de la meva vida m’he sentit apartada pel fet de ser dona. Imagino que no és exclusiu d’un país o d’una cultura, sinó que és una inestabilitat que descriu les societats patriarcals és a dir desigualtats entre homes i dones.

Si en algun cas prenc alguna decisió sempre tinc una veu a l’interior que em segueix insistint contínuament que la decisió presa no és la correcte.

Imagino que no seria una exageració el fet d’afirmar que la presa de decisions és un procediment natural i necessari tant com el batec del cor o el fet de respirar. Es diu que la confiança en un mateix pot ser un factor primordial, fonamental i clau per enfrontar-se a problemes i assumptes habituals de la vida

diària. És el primer cop que em sento estimada per algú que no és de la meva família. Ell és un noi excel·lent, un dels millors que he conegut. És inefable, tan increïble que no pot ser expressat en paraules.

No és la seva mirada, és com em mira, perquè la brillantor dels seus ulls al mirar-me m’ho explica tot. Quan el miro, comprenc que els ulls sempre pertanyen a la persona que els fa brillar.

M’agrada quan em respon la mirada amb un somriure.

M’agrada quan m’escriu un bon dia, quan parla del meu somriure i diu que és un somriure sincer, extremadament atractiu, i que mai ha vist un altre igual d’elegant i màgic. Estic segura que existeix una relació directa entre la felicitat del seu cor i el meu somriure. Doncs per què aquesta relació sempre acaba amb tres punts i un no ho sé?

Tots som el secret d’algú. Ell és una d’aquelles oportunitats que la vida no dóna dues vegades. Encara recordo quan li vaig fer un petó per primer cop. Encara recordo quan i on vaig prendre la iniciativa. Va ser exactament davant del gat del Raval, obra del colombià Fernando Botero, actualment a la Rambla del Raval després d'haver estat emplaçada en diferents llocs de Barcelona.

Conversant amb ell, les paraules van deixar de tenir sentit.

Tenia la sensació de que faltava alguna cosa. Alguna cosa especial, que les paraules no expressaven correctament.

Alguna cosa que m’asseguri que les distàncies dels nostres cors no eren tan llunyanes com jo pensava. Pensava que mai arribaria aquell moment, però aquell dia estava ple de sorpreses inesperades. Era un dia qualsevol, que es va

transformar en un dia amb molt de valor i importància a la meva vida.

De cop, sense pensar-ho dos cops vaig donar-li un petó. No sé exactament que és el que va pensar ell, però jo em vaig considerar una noia totalment segura de la meva decisió.

Suposo que aquest petó és l’inici d’un gran canvi en la meva personalitat. Aquella era la primera vegada en que les condicions socials, familiars i culturals en les quals he crescut no van afectar de cap manera a l’hora de prendre una decisió.

Per tant, era la primera vegada quan no hi havia la petita veu dient que la decisió pressa no és correcte.

Records Anna Lladó Alcalá Categoria Adulta L’any 1958 vaig néixer al barri del Raval, encara que en aquells anys se li deia el “Barri Xino”, un barri fosc a on gaire bé no hi entrava el sol, tot i així els balcons estaven atapeïts de roba estesa. Els carrers estrets i humits, no amagaven les misèries i mancances dels que hi vivíem, gent humil sense gaires recursos. Teníem neveres de gel, recordo que la mare em donava una bossa de reixeta quan en manava anar-lo comprar, s’anava fonent de camí cap a casa i anava dibuixant tot el meu recorregut amb gotetes d’aigua.

A la majoria de vivendes no teníem bany, de tant en tant anàvem als banys públics del carrer Santa Margarida a prendre una dutxa, sense haver d’escalfar olles d’aigua ni haver de fer equilibris dins d’un gibrell, aquell dia per mi era una tota una festa.

Tampoc teníem aigua corrent, era de dipòsit i s’acabava molt sovint. Quan hi havia molta roba per rentar la mare anava als safareigs públics, m’encantava acompanyar-la, per mi era un lloc màgic, feia molta olor a net, es sentia el soroll de l’aigua, el de les dones fregant la roba contra les fustes amb aquelles pastilles enormes de sabó “Lagarto”, el ressò de les veus d'algunes dones que cantussejaven o parlaven entre elles. Ho recordo tot molt gran, potser perquè en aquella època jo era molt petita.

Al Raval, a diferència d’altres barris, al carrer no es veien nens i nenes jugant a la pilota o a la xarranca, ens deien que era un

barri perillós i teníem de jugar a dins de casa. Les voreres eren molt estretes i sempre estaven plenes de dones exageradament maquillades i amb vestits molt estrafolaris, els carrers estaven plens d’homes que se les miraven, encara s’omplien mes els dissabtes però, “mira com es nota! ja deuen d’haver cobrat la setmanada!”, murmurava la meva mare amb ràbia, segurament pensant que jo no l’escoltava.

El dia que arribava al port algun vaixell de la marina americana, el barri s’omplia de mariners amb moltes ganes de gresca i de passar-s'ho bé; acostumaven a anar en grups de més de cinc, fent xivarri i parlant en veu alta, amb una llengua que ningú no enteníem, vestien tal com els havíem vist algun cop al NODO, amb els uniformes de color blanc i blau marí, pantalons acampanats i gorra. Aquells dies pel barri no més es veien mariners, perquè a part de pels uniformes també destacaven perquè eren força mes alts que dels homes d’aquí d’aquella època, potser perquè la població encara no s’havia refet de la guerra civil i encara es passava fam.

Quan tornava de l’escola de les monges a l’avenida Garcia Morato, avui dia l’Avinguda de les Drassanes, de vegades algun home em seguia mentre em xiuxiuejava coses, jo accelerava el pas o arrancava a corre, arribava al portal amb el cor a la gola, però sabia que la senyora Adela, la portera, no els deixava passar, normalment es quedava fent-los fora escridassant-los, mentre jo pujava els esglaons de dos en dos.

No hi era ni la senyora Adela ni ningú, quan alguna vegada anant cap a l’escola desprès de dinar, de sobte s’obria la porta d’algun cotxe i un home m’ensenyava el sexe que s’agafava amb

la mà, tot fent-me senyals perquè m’apropes. El primer cop no ho havia vist mai allò, i vaig tenir un bon ensurt, després, tot i que ja m’anava acostumant, encara m’espantava. Aquelles imatges em van quedar gravades per sempre.

Mai ho vaig explicar a casa, tampoc ningú no em va explicar mai quins articles es venien en aquelles botigues sense aparadors i portes tapades, on no més hi havia un rètol que hi posava “GOMAS”, ni qui eren o què hi feien aquelles dones aturades a les voreres o passejant pel carrer.

Quan vaig ser més gran, vaig aprendre a plantar-los cara als poca soltes que em deien marranades, a passar de llarg i no mirar a dins, quan la porta d’un cotxe s’obria de sobte. Vaig entendre què hi feien les dónes a les voreres i perquè els homes les miraven i les seguien fins algun dels portals on el rètol hi deia “PENSIÓN”. Llavors vaig entendre la tristor dels seus ulls i la pena que transmetien les seves mirades, encara que ho intentessin camuflar amb molt de maquillatge, l’anima no admet pintures.

El que mai no arribaré a entendre es per què a la meva mare li molestaven tant aquelles dones, elles no havien pogut rebre cap formació i no van tenir com ella, la possibilitat de poder treballar a casa fent feines de costura, gràcies a que l’avia havia estat modista i li havia pogut ensenyar, a més es va casar amb un home que, encara que tingués un sou humil, era una bona persona. La meva mare mai va ser conscient de que aquelles persones, un cop acabada la guerra civil, no van tenir cap oportunitat per tirar endavant la seva vida, moltes d’elles amb fills i filles.

Probablement tampoc no va ser conscient de moltes altres

coses, no ho ser, perquè amb mi mai no es parlava de res, potser va ser per això que quan vaig complí 17 anys vaig marxar de casa.

No sé.

Sense Títol Sonia Cabetas Categoria adulta M’ha tocat la primitiva?

Tinc que comprar llet, carn, verdures i galetes.

Quan trigarà aquest home a corres?

No sé si el meu fill estarà bé, és molt tard.

La habitació és massa fosca, fa pudor a suat, vull marxar JA, tinc 1 paio al damunt meu.

Somio. És 1 dia clar, amb 1 sol radiant amb núvols molt blancs, que bonic .

Mira, Mira! Allà a dalt, al cel, els núvols fan formes de esquirols, papallones, àligues .

Quin fàstic .

Ai, Ai, quin mal, no ho vull fer. No m’ha pagat prou.

Que estarà fent el meu fillet.L’estimo tant!

Ja ha acabat gràcies a Deu. Em vaig a rentar.

Ja estic amb 1 altre”santornemi”, les mateixes dèries , les mateixes coses.

Aquets paios tenen dona, família?

Jo si tinc família!

Perquè ho fan?.

Mentre paguin.

No saben res de nosaltres i els hi és igual.

Ai, fillet!

La marona esta guanyant diners!

Estic cansada...

“ Mira 1 papallona on marona, on?.

“Allà al cel, la veus?”

Suo i ell més.

L’habitació és massa petita, no puc respirar, m’ofego.

“Marona?”

Si fillet, sóc la marona ara acabo, de seguida estaré amb tu” No acaba l’hauré d’ajudar.

Ja esta clarejant i he de portar al meu fill a l’escola.

El moviment compassat no em deixa concentrar amb els meus somnis, quin fàstic .

Ai! Ara no me’n recordo si té Cola Cao i galetes per esmorzar.

Me’n van donar a la última visita a la recollida d’aliments?

En tens?

A veure si ja s’acaba.

Si em toca la primitiva compraria 1 pis o 1 casa.

Ja acaba, o no?

Amb jardí, xemeneia....

Que pesat Viuríem la mar de bé, els dos, podríem tindre 1 gos( sempre ho has volgut).

Ui, que bé, ja ha acabat!.

M’HA TOCAT LA PRIMITIVA?

Mujeres del Raval Carlos Cañas Dinarte Categoria Adulta Para Marina y María Jesús, ravaleras sin tiempo.

Todas estábamos aquí cuando las explosiones, aviones de guerra, sonido de fusiles, ruido de botas en la acera.

Todo eso soportamos, pero seguimos y seguimos aquí.

Escondimos a nuestros hijos para enseñarles nuestro idioma, esa lengua hecha entonces de pequeñas palabras y susurros interminables.

La penumbra también fue nuestro hogar. Las calles repletas de sombras

besaron nuestros pies.

Bajo este cielo nuestro, que es el mismo de siempre, oramos con viejas palabras llenas de una fe nueva.

Y ante estos balcones donde se puede ver el mar, vimos crecer en nuestras manos las manos de los padres, y miramos, a travĂŠs de sus ojos, todos los horizontes venideros.

Ahora tenemos la edad de las abuelas, caminamos entre siluetas embrutecidas, pisamos jeringuillas y elevamos banderas rojas, pero no desistimos porque ya no podemos desistir.

Seguimos aquĂ­ y seguiremos hasta que el relevo de nuestras voces sean nuevas y enormes trompetas, que sirvan para derribar otra vez las antiguas murallas, y entonces volvamos a crecer ya no hacia el mar, sino hacia el cielo.

Organitza:

Amb el suport de:

Amb la Col¡laboració de: