Issuu on Google+

333

Juny 2010 • revista mensual Any 30è • PVP 3,00 € edita Fundació Roca i Galès

Desitjos Cooperatius Les nostres cooperatives: Creant, Sccl Entrevista: David Cos, president de l’Escola St. Gervasi


Missatge de l’Aliança Cooperativa Internacional 88è Dia Internacional de les Cooperatives de l’ACI 15è Dia Internacional de les Cooperatives de les Nacions Unides 3 de juliol de 2010

Les empreses cooperatives donen poder a les dones A tot el món, les dones estan triant el model d’empresa cooperativa com a resposta a les seves necessitats econòmiques i socials. Les dones estan descobrint que les cooperatives representen opcions atractives, ja sigui per arribar a les seves aspiracions empresarials, per accedir a productes i serveis que volen i necessiten, o bé per participar en una empresa que es basa en valors i principis ètics i que els hi proporciona oportunitats de generació d’ingressos. Les cooperatives són empreses de propietat conjunta i gestió democràtica guiades pels valors de l’ajuda mútua, la responsabilitat, la democràcia, la igualtat, l’equitat i la solidaritat. Situen a les persones en el centre de les seves activitats i permeten als seus membres, a través de la presa democràtica de decisions, triar la manera d’assolir les seves aspiracions econòmiques, socials i culturals. Per a les dones, les cooperatives duen a terme un paper clau, perquè són capaces de respondre a les seves necessitats pràctiques i estratègiques. Les cooperatives ofereixen mitjans organitzatius eficaços a les dones sòcies i a les treballadores per millorar el seu nivell de vida en poder accedir a oportunitats de treball digne, facilitats d’estalvi i de crèdit, salut, habitatge i serveis socials així com a l’educació i la formació; ja sigui a través de cooperatives constituïdes exclusivament per dones o cooperatives constituïdes per dones i homes. Les cooperatives també oferixen a les dones oportunitats per participar en activitats econòmiques i exercir la seva influència sobre les mateixes. Les dones guanyen autonomia i autoestima gràcies a aquesta participació. Les cooperatives contribueixen, a més a més, a millorar la situació econòmica, social i cultural de les dones per altres mitjans, inclosa la igualtat i la lluita contra els prejudicis institucionals. Per a les dones empresàries, les cooperatives constituïxen un model d’empresa particularment atractiu. En posar en comú el seu capital, les dones tenen la capacitat d’involucrar-se en activitats generadores d’ingressos i organitzar el seu treball d’una manera flexible que respecti els múltiples rols que poden arribar a assumir en la societat. Ja siguin originàries de Burkina Faso, l’Índia, el Japó, Hondures o els Estats Units, les dones comparteixen experiències cooperatives similars. Les cooperatives exclusivament

formades per dones els ha permès guanyar confiança en si mateixes, tenir responsabilitats professionals, desenvolupar les seves competències i millorar els seus mitjans de vida en obtenir ingressos del seu treball i accedir a un ampli ventall de serveis. De la mateixa manera, les dones també estan trobant satisfacció en cooperatives en les quals participen alhora dones i homes. En la seva condició de sòcies o de treballadores, les dones estan descobrint empreses que s’esforcen per fomentar el respecte mutu i la igualtat d’oportunitats. Tanmateix, cal assenyalar que es necessita molt més per assolir la igualtat de gènere. Les cooperatives són un reflex dels seus membres i de la societat en la qual operen i, per tant, continuen reflectint els prejudicis socials i culturals predominants. Malgrat això, assumeixen el repte de fer canvis en la cultura organitzativa, en els mètodes de treball, i en les oportunitats d’educació i de formació perquè la presa de poder de les dones es converteixi en una realitat. La presa de poder de les dones té cinc components: el sentiment d’autoestima de les dones; el dret a elegir; el dret a tenir accés a oportunitats i recursos; el dret a tenir el poder de controlar les seves pròpies vides, tant dins com fora de l’àmbit de la llar; i la seva capacitat per influir sobre la direcció del canvi en la societat per crear un ordre social i econòmic més just, nacional i internacionalment. El model cooperatiu empresarial aborda cadascun d’aquests components i està proporcionant veritables oportunitats de presa de poder a les dones en totes les regions del món. La senyora Kumari, empresària d’èxit i membre d’una cooperativa a l’Índia, ho va resumir quan va exposar la seva experiència cooperativa. Va dir: “M’agradaria donar les gràcies al Banc Cooperatiu de les Dones per fer de mi una dona independent i permetre’m fer els meus somnis realitat.” En aquest Dia Internacional de les Cooperatives, l’ACI fa una crida als cooperadors perquè reconeguin la contribució fonamental de les dones al desenvolupament econòmic, social i cultural en tot el món, enforteixin el compromís cooperatiu per permetre la presa de poder de les dones en les seves empreses cooperatives i insta a la participació de les dones en el moviment cooperatiu.


333

Juny 2010 • revista mesual • Any 30è edita Fundació Roca i Galès

sumari

4 / TORNAVEU

13 / SCEA

Xavier Bordera i Salvat, director de l’Escola Pràctica Cooperativa

La Societat Catalana d’Educació Ambiental compleix 25 anys Aitana Vidal

5 / EDITORIAL

13

Desitjos cooperatius 6 / EL NOSTRE MÓN 9/ COOPERATIVES DE CATALUNYA

Les persones, eix de l’evolució i l’empresa cooperativa Confederació de Cooperatives de Catalunya El nou programa de TV3 Sota Terra transmet el missatge que la societat ha evolucionat mitjançant la cooperació i que l’empresa cooperativa,amb els seus valors i principis, és reconeguda i identificada en el procés evolutiu de l’ésser humà i de la societat. 10 / LES NOSTRES COOPERATIVES

Creant SCCL: auscultant el futur, diagnosticant cooperativisme David Fernàndez Reportatge sobre la cooperativa de treball associat sense ànim de lucre dedicada a la consultoria social especialitzada, amb seu al barri del Raval de Barcelona.

22 / PREMIS FRG 2009 – 2N BENESTAR SOCIAL

Les urbanitzacions: benestar o malestar social? Gemma Vilà L’autora guanyadora del Premi d’articles sobre benestar social de l’any passat analitza el fenòmen de les urbanitzacions com paradigma de l’urbanisme dispers i les seves cares ocultes, els seus costos personals i la dimensión social i col·lectiva del que cualifica com malestar social.

22

15 / EL SERIAL

Les trifulgues de la Mertxe. Capítol IV. Santos Hernández 19 / ENTREVISTA

David Cos, president de l’Escola Sant Gervasi, de Mollet del Vallès Montse Pallarès Li demanem els objectius de l’escola cooperativa que presideix, els trets diferencials respecte d’una escola no cooperativa i les aportacions del cooperativisme a la societat, entre d’altres.

19 10

27 / RESSENYA

Advocats combatius i obrers rebels. El Col·lectiu Ronda i els conflictes laborals durant el franquisme i la transició. Montse Pallarès 29 / PENSEM-HI

Periodisme-ficció Santos Hernández 30 / OPINIÓ

Els residus nuclears Esteve Puigferrat i Aguilar 31/ BIBLIOTECA

Retalls Elisenda Dunyó

crèdits

Editora Fundació Roca i Galès Redacció i Administració Aragó, 281, 1r 1a 08009 Barcelona Tel. 93 215 48 70 - Fax 93 487 32 83 - cc@rocagales.org - www.rocagales.org Coordinació Agnès Giner Consell de Redacció Miquel Corna, Núria Esteve, Raimon Gassiot, Agnès Giner, Joan Josep Gonzàlez, Santos Hernández, Esteve Puigferrat i M. Lluïsa Navarro. Els autors són responsables dels articles signats. Ni la direcció de la revista ni els editors comparteixen per força les opinions que puguin reflectir els textos aquí inscrits. Foto portada: © 25 anys més de desitjos. Elena Forcada - Scea. Disseny, maquetació i impressió El Tinter, SAL (empresa certificada EMAS) Dipòsit legal B-22.283/80 I.S.S.N. 1133-8415. Amb el suport de la Confederació de Cooperatives de Catalunya i del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Aquesta revista ha estat impresa sobre paper certificat FSC i amb tintes provinents d’olis vegetals núm 333 - Juny 2010 n

cooperació catalana n

3n


Tornaveu

Un parell de preguntes (que són tres) a Xavier Bordera i Salvat (Barcelona, 1965), director de l’Escola Pràctica Cooperativa “ EpcCooP”

1 2 3 ¿Què li sembla atractiu del cooperativisme? El caire participatiu que possibilita en les decisions d’empresa és un dels atractius principals, si no el més important, a banda d’altres que faciliten la participació democràtica de les persones.

n4

cooperació catalana n

núm 333 - Juny 2010 n

¿Què no el convenç del cooperativisme? Que molts cops està mal entès per tots nosaltres. Molts cops la filosofia d’empresa i la del mateix cooperativista no coincideixen, i llavors es produeix un estat de manteniment latent en les cooperatives que no beneficia ningú. Això és com jugar en una lliga amb l’únic objectiu de mantenir-se al final. Molts cops acabes baixant, ja que els objectius que t’has posat són petits, personalistes i no de grup. S’ha de gestionar, innovar i formar continuadament el grup per ser cooperatius.

¿Què pensa de la intercooperació? Si em refereixo al terme en concret és ben clar. Cal relacionar-se per cooperar. Això és el que hem de fomentar des de les estructures més altes, les federacions i estaments locals. S’han de generar projectes d’intercooperació per tal que es generi treball i força empresarial. Qui pretengui d’ara endavant anar sol amb el seu cotxe per l’autovia, millor que pensi abans que no arribarà gaire lluny. Tindrà molts més peatges que qui coopera i viatja amb bus juntament amb seixanta persones més.


editorial

Desitjos cooperatius

La nostra gent de la Societat Catalana d’Educació Ambiental en una festa recent posaven a surar, en un estany, unes capsetes petites, cadascuna amb un desig a acomplir. Tanmateix, la SCEA no té desitjos petits, sinó objectius molt grans: educar-nos a tots en la defensa del medi ambient. I enguany arriben als seus primers vint-i-cinc anys d’activitat. Al Tornaveu, Xavier Bordera ens exhorta a no posar-nos mai objectius petits. Així ho ha intentat sempre el món de l’economia social. Mireu-vos el missatge de l’Aliança

Cooperativa Internacional, dedicat aquesta vegada al suport que el cooperativisme proporciona a les dones. Fixeu-vos en la cooperativa del mes, Creant SCCL, que, més que a créixer, ens invita a la creació de xarxa, a la col·laboració, a la solidaritat, a compartir. I, sobretot, fixeu-vos en el punt en el qual David Cos ens subratlla que la Escola Sant Gervasi té com a una de les seves facetes més atractives el fet de ser un lloc on, si tens voluntat de fer coses, les pots fer.

LA COBERTA/ Els grans objectius s’aconsegueixen a poc a poquet. Com els petits desitjos de les capsetes-nenúfar surant a les clares aigües de la Scea. / Foto: 25 anys més de desitjos. © Elena Forcada – Scea.

núm 333 - Juny 2010 n

cooperació catalana n

5n


el nostre món

Invertir en comerç just La Xarxa de Consum Solidari de Catalunya ha iniciat l’emissió de seixanta títols participatius de 1.000 euros, a un termini de 24 mesos i un interès fix anual del 2,75%, per a finançar la xarxa de distribució social de productes de comerç just a l’Equador. El període d’emissió és des del dia 7 de juny fins el 15 de juliol, i serà coordinat i gestionat per la cooperativa de serveis financers ètics i solidaris Coop57. La Xarxa de Consum Solidari (XCS) va néixer l’any 1996 a Catalunya i és una xarxa social que treballa el consum just i l’economia social des de diferents àmbits: la cooperació al desenvolupament, la sensibilització i l’acció crítica, la comercialització de productes o la promoció de botigues i cooperatives ecològiques i de comerç just. Amb l’emissió de títols es pretén consolidar la viabilitat financera de la importació i comercialització de productes d’alimentació del sud, amb criteris de comerç just, fets per petits productors en condicions socialment justes, laboralment dignes. Qualsevol persona física o jurídica pot adquirir aquests títol participatius, en els que operen com a garantia els avals mancomunats de socis i entitats vinculades a la XCS. L’aportació de capital es retornarà en un sol pagament el 15 de juliol de 2012. Pel que fa a la devolució anticipada dels títols emesos, es podrà sol·licitar en qualsevol moment pel valor nominal de l’aportació i seran retornats en un termini inferior als deu dies. Més informació i formularis a les respectives pàgines: www.coop57.coop i www.xarxaconsum.net, i als telèfons 93 268 49 49 / 93 432 61 82, respectivament. n

n6

cooperació catalana n

núm 333 - Juny 2010 n

Constituït el primer Grup Cooperatiu amb seu a les comarques gironines La cooperativa d’iniciativa social Sersa ha constituït el primer grup cooperatiu amb seu a la província de Girona, essent el quart de tot Catalunya, i compta amb més de 400 treballadors/es. La cooperativa Sersa, va ser creada el 1987 a Girona per a la prestació de serveis socials, especialitzant-se en l’atenció domiciliària. Actualment compta amb una infraestructura d’espais i professorat, Sersa Formació, que es dedica a la formació dels professionals del sector. També disposa d’un equip dedicat a la mediació, Sersa Mediació, amb més de 15 anys d’experiència. El Grup Cooperatiu Sersa té delegacions a Figueres, Palafrugell, Santa Coloma de Farners, Blanes, Premià de Mar i Badalona i la seva seu central es troba a Girona. El grup està format per Sersa Sccl, Farners Formació i la Cooperativa Nova Gent de treballadors/es familiars de Badalona. Sersa es basa en la realitat territorial dels membres del grup, la diversificació de serveis i l’assessorament cooperatiu. La seva intenció és ampliar el nombre de comarques a treballar, i properament crear un viver d’empreses dins l’àmbit cooperatiu. n


L’assemblea general de les cooperatives agràries renova el consell rector La Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) va renovar el seu Consell Rector en el marc de la XXVII Assemblea General celebrada a Palafolls el dia 10 de juny. Concretament elegiren la meitat dels catorze càrrecs de la junta rectora i que representen la totalitat dels sectors productius amb presència a Catalunya junt amb tres grups específics. L’Assemblea va aprovar el relleu en la titularitat de les branques d’arròs i de subministraments. Així, s’incorporen Josep Miquel Fábregas -en representació de la cooperativa Càmara Arrossera del Montsià, d’Ampostai Josep Lluís Escuer -per Actel, de Lleida. En la resta de sectors productius va imperar la continuïtat: Josep Pere Colat, president de la FCAC, va ser reelegit titular de la branca de vi en representació de la cooperativa Agrícola de Corbera d’Ebre. Donat que la branca del president de la FCAC, Josep Pere Colat, va anar a elecció, la seva presidència de la Federació es va ratificar posteriorment i per unanimitat en el Consell Rector del dia 15 de juny. En la resta de branques, Joan Segura (Camp Foment Maialenc, de Maials) continua al capdavant de l’oli d’oliva; Ramon Sarroca (Almenar Fruits, d’Almenar) es manté com a titular de fruita i horta; Ferran Sabater (Corma, de Premià de Dalt), a flor i planta; i Lluís Roig (Agrícola de Sant Jaume dels Domenys), a les seccions de crèdit. L’Assemblea de la cooperatives agràries va comptar amb l’assistència d’uns 300 representants de cooperatives agràries d’arreu del territori, així com de nombrosos representants del Govern català, el Parlament i organitzacions sectorials. L’acte de cloenda, va ser presidit pel El secretari d’Estat de Medi Rural i Aigua, Josep Puxeu, i el secretari general de la Conselleria d’Agricultura, Xavier Castella. n

Jornada sobre la participació del soci consumidor Els dies 17 i 18 de juny a l’Auditori - Consorci El Far (carrer l’Escar, 6-8) tindrà lloc la jornada “Participació del soci consumidor”, organitzada per Hispacoop amb la col·laboració la Federació de Cooperatives de Consumidors i Usuaris de Catalunya. Les cooperatives de consum competeixen actualment en mercats oberts i competitius, aconseguint créixer, tant des del punt de vista econòmic com en l’aspecte social. Tot això els confereix dimensions de gran empresa i els porta a ocupar posicions de lideratge dins dels seus respectius sectors. La dimensió assolida pel que fa a nombre de socis consumidors, malgrat aporti millores per als socis, fa que al mateix temps les relacions entre aquests i la cooperativa es dintanciïn, debilitant en certa manera la vinculació amb l’activitat de la cooperativa. Amb l’objectiu d’analitzar la millor manera de tornar a implicar al soci consumidor en la vida de la cooperativa, potenciant i motivant una major cooperació d’aquest en els diferents àmbits d’activitat, la celebració d’aquesta jornada vol possibilitar l’intercanvi d’experiències amb alguns dels principals grups cooperatius europeus. Per això comptarà amb representants de: The Co-operative Group (Regne Unit), HOK-Elanto SOK (Finlàndia), ANCC-Coop (Itàlia), Erosky (Euskadi), Consum (País Valencià), Abacus (Catalunya), Scias (Catalunya), així com d’Hispacoop, de la Federació de Cooperatives de Consumidors i Usuaris de Catalunya i d’Euro Coop. Més informació: www.hispacoop.es, tel. 915 930 935 - 933 012 020. n

núm 333 - Juny 2010 n

cooperació catalana n

7n


el nostre món

Empresa social, la nova marca de les cooperatives d’iniciativa social Les empreses que integren la Sectorial de cooperatives d’Iniciativa Social a la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya han creat un nou distintiu que identifica les més de 90 cooperatives que en formen part. El logotip empresa social, cooperatives d’atenció a les persones és a partir del mes de maig la nova marca “paraigües” que representa i identifica les cooperatives membres de la Sectorial en els diferents òrgans de representació, decisió i debat en els quals participa. A més, la marca hauria de permetre incidir positivament en el sentit de pertinença de les cooperatives membres a la Sectorial. La nova imatge consta de dos elements: – El logotip Empresa Social – Cooperatives d’atenció a les persones, que serà la imatge pública de la Sectorial, com a conjunt, en les seves comunicacions i presentacions. – El distintiu Empresa Social, pastilla amb fons negre que servirà per reforçar la identitat de grup mitjançant l’aplicació de la marca a la seva comunicació per part de cada cooperativa. La nova proposta de comunicació corporativa de la Sectorial neix després d’un llarg procés de reflexió a la Comissió de Gestió a partir d’algunes de les propostes de l’Estudi qualitatiu de cooperatives d’iniciativa social, que va ser presentat durant l’Assemblea General del 14 de maig. L’estudi aporta interessants reflexions sobre el present i el futur de les cooperatives d’iniciativa social i reconeix l’existència de tres grans grups de cooperatives segons la facturació i nombre de treballadors, així com una dinàmica de creixement fins l’any 2009. L’estudi apunta que el repte de les cooperatives d’iniciativa social es planteja en termes de sostenibilitat a curt i a mig termini més que creixement. n n8

cooperació catalana n

núm 333 - Juny 2010 n

Francesc Ramos president de Servicoop El dia 26 de maig, l’Assemblea General de la Federació de Cooperatives de Serveis i de Cooperatives de Transportistes de Catalunya (Serviccop) va ratificar com president a Francesc Ramos Planelles, fins llavors vicepresident de transports en funcions de presidència. L’assemblea també va aprovar els comptes anuals i la memòria del 2009, així com el pla d’activitats pel 2010. La Federació de Cooperatives de Serveis i Transportistes de Catalunya (Servicoop) és una entitat associativa i representativa del sector, i té la voluntat de servir al petit i mitjà empresari per tal d’orientar la seva activitat en direcció a un cooperativisme modern que el faci capaç d’afrontar el futur amb un esperit social i progressista. Les cooperatives de serveis aglutinen petits i mitjans empresaris, professionals, comerciants, treballadors autònoms i artesans per potenciar conjuntament un servei que ajudi a millorar la seva gestió empresarial o professional. Actualment a Catalunya hi ha 390 cooperatives de serveis, 243 de les quals estan federades. Els 19.600 socis d’aquestes cooperatives, donen feina a unes 50.000 persones i tenen un volum de facturació superior a 500.000 milions de pessetes ( 3.000 milions d’euros). En l’ampli ventall d’empreses que configuren Servicoop, hi tenen presència molts dels sectors que conformen els diferents àmbits de l’economia del país. Així, hi trobem cooperatives de serveis, entre d’altres, en els sectors de comerç, col·legis professionals, construcció, assessorament, transport, electricitat, hoteleria, pesca, etc. n


cooperatives de catalunya

Les persones, eix de l’evolució i l’empresa cooperativa Confederació de Cooperatives de Catalunya

Amb el lema “L’evolució és una empresa cooperativa” el programa d’arqueologia, SOTA TERRA, que s’emet els dilluns a TV3 en horari de màxima audiència, enceta una aventura de 13 capítols en què el fet cooperatiu esdevé el fil conductor. El primer capítol, estrenat el passat 7 de juny, ha tingut una audiència de 678.000 espectadors i ha aconseguit un 21,4% de share, essent el programa amb més audiència d’aquest dia a TV3, darrera de Crackòvia. Sota terra és un programa d’arqueologia presentat en un format innovador que incorpora tocs d’humor, aventura i rigor en el transcurs de la trama. El programa consta de 13 capítols rodats en 13 jaciments arqueològics diferents de Catalunya -Àger, Corbera d’Ebre, Cabrera de Mar, La Boella, Vilanova de Sau, Talamanca, Barcelona, Caldes de Malavella, Empúries, Puig-reig, Capellades, Vilars d’Arbeca i Vacarisses-. En cada capítol, un equip d’arqueòlegs professionals disposa de tres dies per aconseguir alguna troballa que ens permeti comprendre millor qui som i d’on venim, però també plantejar-nos cap on anem. El programa està presentat per l’actor Fermí Fernández, que fa de guia

de l’espectador en cada jaciment i incorpora un toc d’humor i entreteniment. Fermí interactua constantment amb Eudald Carbonell, conductor del programa, per mostrar el rigor científic en el decurs del capítol. Carbonell és arqueòleg de gran prestigi internacional, actualment codirector del jaciment d’Atapuerca i autor de diversos llibres de divulgació arqueològica. El programa vol contribuir a fer visible la cooperativa com una fórmula de fer empresa i transmetre el missatge que la societat ha anat evolucionant mitjançant la cooperació entre els seus membres. Amb el lema “L’evolució és una empresa cooperativa”, el programa vol divulgar que la manera de funcionar d’una empresa cooperativa, que aporta

Foto: Careta del programa de TV3 dedicat a la divulgació arqueològica

núm 333 - Juny 2010 n

uns valors i principis cooperatius, és reconeguda i identificada en el procés evolutiu de l’ésser humà i la societat. Sota terra està produït per Batabat, SCCL, empresa cooperativa que forma part del Grup Cultura 03, amb un llarg i enriquidor recorregut en la producció audiovisual. Compten amb nombroses produccions de qualitat amb vocació de màxima audiència i amb un essencial compromís ètic. Per donar coherència a l’expressió “com la història, l’empresa cooperativa la fem les persones”, varies entitats representatives del sector cooperatiu i algunes empreses cooperatives patrocinen aquest programa divulgatiu i formatiu que permetrà conèixer Catalunya des de sota terra.n cooperació catalana n

9n


Les Nostres Cooperatives

Nascuda el gener de 2006, Creant SCCL és una cooperativa de treball associat sense ànim de lucre dedicada, en cos i ànima, a la consultoria social especialitzada. Serveis integrals multidisciplinaris que abasten des de la gestió de projectes al disseny d’itineraris d’autoocupació i microcrèdits, tot passant per la formació, la recerca o el foment de la participació fins arribar als plans estratègics. De tot plegat, cridant-los a consultes, hem xerrat amb la Núria Isanda i en Sebastià Jódar, socis fundadors de Creant SCCL, a la seu social del carrer Joaquim Costa que els acull i els projecta al Raval.

Creant SCCL: auscultant el futur, diagnosticant cooperativisme David Fernàndez

Abans dels després, sempre hi ha una idea embrionària. Allà on va començar tot. Un esbós en el temps de l’espai que es volia pel demà. I un full de ruta provisional. Després, després de l’abans, hi ha la història tal com va ser. I aquesta arrenca amb tres persones que durant un any sospesen amb paciència quina cooperativa volen. Conviden altres persones a sumar-s’hi reflexionant, a debatre discutint, a imaginar repensant. On som, com són i què volen. Abans, prèviament, hi havia hagut també, com a desencadenant, un espai compartit de trobada comuna i una confluència coincident. Perquè tots tres –la Núria, el Sebastià i la Clàudia- havien aterrat com a consultors externs de la Fundació Un Sol Món (FUSM) de la Caixa Catalunya per desenvolupar la gestió dels microcrèdits socials. Però per fer-ho per separat, millor plegats. Units. Juntes. En una coctelera polivalent on els itineraris plurals de cadascun enriquien, encara més i d’entrada, el projecte cooperatiu que albiraven. Si cooperativisme és, abans que res, persones i capital humà, aquí tenim la Núria (1951), avesada al treball en equip, amb 40 anys acumulats d’experiència n 10

cooperació catalana n

cooperativa en l’àmbit de la inserció de dones i persones discapacitades; en Sebastià (1957), 14 anys anteriors treballant com consultor autònom, en l’àmbit del medi ambient i la participació però també fomentant el cooperativisme al Marroc ; i la Clàudia (1975), la jove universitària que, des de la vessant de l’economia aplicada, es va sumar de seguida al projecte. Som al 2005 i la incontestable decisió inapel·lable és constituir una cooperativa de treball associat sense ànim de lucre. Per quan comença 2006, Creant SCCL ja és una realitat per aportar idees, recursos, experiència i projectes a l’economia social i solidària catalana, amb el valor afegit transversal de la sostenibilitat, un equip plural i molta experiència acumulada. Consultoria especialitzada, arrelada conscientment al Raval –on la Núria hi és implicada fa dècades, perquè “si vols treballar sobre el terreny, has de ser-hi”–, que ha fet de la paciència, els valors i la previsió els seus signes d’identitat. núm 333 - Juny 2010 n

La virtut de la cultura de la previsió D’aleshores ençà, Creant SCCL no ha parat. Amb el factor temps contra el factor pressa, s’han anat proposant allò que volien i amb la cultura de la previsió per senyera han fet camí. Consultors com són, el primer que van auscultar va ser a ells mateixos. I van traçar una línia mestra que parlava d’una aposta decidida per la diversificació, de no tenir tots els ous en un únic cistell i de superar la monoetapa del ‘client únic’ i la dependència exclusiva de l’àrea de microfinances i microcrèdits de la FUSM. Fitant el Catàleg de Serveis 2010, on aquesta dependència ja ha estat reduïda a bastament, l’objectiu de la diversificació de la cartera de clients ha estat més que assolit: serveis de consultoria en l’àmbit de l’emprenedoria i la creació d’empreses, totes les vessants de la formació especialitzada, l’obertura al tercer sector i les administracions públiques, les línies de participació ciutadana o la recerca socioeconòmica. I encara un engrescador àmbit més i ben


predilecte: el dels projectes propis. Consultoria que tant realitza anàlisis de viabilitat, de reorientació productiva, de plans estratègics, com propostes de reestructuració i d’optimització de recursos. Que fomenta l’autoocupació amb l’especificitat d’atendre els emprenedors nouvinguts i la qualitativa particularitat d’acompanyar-los en tot moment: 120 persones migrants ateses el 2008, en processos tutorials d’acollida, seguiment i combat, també, a la síndrome d’Ulisses. Consultoria que esbossa també un nou ‘coaching’ social per acompanyar canvis sempre necessaris: escoltar, ensenyar a saber que cal i donar les majors facilitats. Abastar tota la informació per acurar la diagnosi. Dotar d’eines, proveir d’estris, per a que persones i cooperatives decideixen per elles mateixes autònomament. En Sebastià afegeix un particular tret zapatista a l’estil de la consultoria: “el nostre objectiu es fer-nos prescindibles”. Sovint és més senzill i cal començar potser per provar que els crits no acaparin un consell rector d’una entitat client. Perquè una consultoria d’aquesta mena deixa mil i una anècdotes. La línia oberta d’implicar-se en la participació ciutadana, en primera línia de conflicte sovint, per exemple: com quan van gestionar la crisi de sequera al riu Segre i a les primeres reunions, empipat del tot, un ciutadà feia el diagnòstic: “el problema és que tot és una merda”. “Concretament, què?” va respondre en Sebastià per establir tot seguit el criteri fonamental: el respecte. I un únic acord previ abans de començar: “estem d’acord en que podem no estar d’acord”. I a partir d’aquí sumar ‘sis’ i agregar ‘nos’ i cercar solucions. Altres anècdotes parlen també el llenguatge de l’estrabisme públic respecte l’economia social en alguns àmbits públics concrets: com quan alguns tècnics recomanen a les cooperatives deixar de ser-ho i afavoreixen obertament el foment de les SL. Assessorant i treballant per tot tipus d’administracions públiques –Generalitat, Diputacions, Consells Comarcals o Ajuntaments–i entitats del Tercer Sector, hi ha encara un darrer espai que és el que projecta la vocació de transformació social de la cooperativa: la passió pels

COOPERACIÓ CATALANA

Foto: L’equip de Creant.

projectes propis. Covats amb cura, avui disposen de dues experiències pioneres. “De l’oli al biodesel” és un programa educatiu, mediambiental, social i energètic d’àmbit nacional, desenvolupat conjuntament amb la Fundació Llisach i on les escoles són les protagonistes. Vigent al Penedès i al Bages, els i les alumnes duen l’oli utilitzat al centre educatiu i un Centre Especial de Treball de persones discapacitades el recicla i reprocessa amb un triple impacte positiu: social, ambiental i educatiu. L’altre, encara en fase de proves, és la concessió de microcrèdits personals sense aval de 1.000 euros –per crear ocupació o per cobrir necessitats bàsiques– a través d’una recerca de finançament via donacions d’empresaris que volen projectes sòlids, ètica i transparència. Ens posen un exemple paradigmàtic: el d’un immigrant que no trobava qui li prestés 120 euros per traduir el seu certificat de penals i poder seguir a la feina. Creant li va concedir: avui és l’encarregat d’una secció de la fàbrica on va començar a treballar amb documentació falsa. Les claus de la holística cooperativa No aturar-se és sempre seguir i l’equip multidisciplinar de Creant, una cooperativa atrevida quan cal, es va ampliar l’any passat i va incorporar dos socis nous de treball: els sociòlegs Jon Casado i Helena Simon. “Dos de cop?!” els va etzibar el coordinador de Coop57, Ramon Pascual. I encara va haver espai per núm 333 - Juny 2010 n

a que es sumés l’Ernest Pons com a treballador, després d’haver treballat a Creant tot gestionant la Xarxa d’Habitatge Social. Apassionats del teixit social i la cooperació, quan parlem de creixement només el preveuen en xarxa. “Personalment no m’agrada créixer; pels serveis que desenvolupem, la qualitat i l’atenció és podrien malmetre. I hem aprés a treballar en xarxa, a delegar, a derivar” explica la Núria. I el mateix diu en Sebastià: “créixer com un eixam, sense reines ni rei, per poder treballar bé: quan l’eixam es fa massa gran, fer-ne un altre”. Moderació doncs, i previsió i autonomia en xarxa. Quan el temps –i la fusió i crisi de les caixes que ha anat dissolent i concentrant les àrees socials– els ha donat la raó anticipadament. La fórmula, com assenyala insistentment la Núria, rau en una previsió permanent: “ens va costar un any decidir i definir el projecte; amb les tasques de consultors autònoms vam fer la transició del naixement i l’habitualment difícil primer any de qualsevol cooperativa, però en paral·lel començarem a diversificar. Sort en vam tenir de la cultura de la previsió: analitzar els comptes, fer un estricte control de les despeses fixes de la casa, ser molt prudents amb els sous”. Perquè ara, al mig de la crisi, la previsió torna a ser bandera: han notat de forma indirecta la davallada de la demanda i la falta de liquiditat de les entitats. I és ben previsibles que segueixen sent previsors: a la darrera reunió –“som una coopecooperació catalana n

11 n


Les Nostres Cooperatives

El cooperativisme aporta més solidaritat i sortides conjuntes, més creativitat, més sinergia i més xarxa. rativa molt assembleària” raona en Sebastià– han decidit reduir-se un 10% el sou. Per generar una bossa d’estalvi. Per pura previsió d’un 2010 on pensen navegar les aigües tèrboles de la crisi resistint, per acabar de consolidar-se. Arribats a aquest punt, no podem estar-nos-en d’interrogar-los per la crisi, el model socioeconòmic vigent i el paper del cooperativisme. Arrenca el Sebastià amb claredat expositiva: “Avui no hi ha visió estratègica: ens exigeixen planificacions a nosaltres que ells són incapaços de fer. Hi ha massa superficialitat política i a la mínima cau tot. Posem per cas: multipliquem 400 euros per 20 milions de contribuents: 8.000 milions. No caldrien retallades per eixugar dèficits: mira que és fàcil establir criteris i donar a qui més li cal”. La Núria postil·la que “el mercat financer ha tancat aixetes al sector social i la banca no ha estat honesta: se’ls hi va donar una sèrie de diners que no han arribat”. Alhora constata que les entitats s’han refiat massa de les bones èpoques i ara creixen els problemes de finançament davant l’era de les restriccions. Endinsant-nos en allò que aporta el cooperativisme, la Núria i el Sebastià són diàfans: aporta més solidaritat (“tothom es prem el cinturó i tothom comparteix per mantenir els llocs de feina”), aporta sortides conjuntes (“mai ningú se salva sol”), aporta més creativitat n 12

cooperació catalana n

núm 333 - Juny 2010 n

(“compartint idees per saber per on tirar”). Aporta més sinergia i més xarxa. Perquè “en moments de crisi és quan la gent s’ha d’ajuntar i ajudar més: sols no podem, mai” rebla la Núria, que apunta que cal combatre “l’individualisme salvatge que ens volen inculcar de tu sol, que ets el millor, guanya i arrasa”. En aquest punt estem quan arriba Confuci, citat per en Sebastià, per fer-ne la síntesi global holística de la cooperació social: “tots junts som millor que cap de nosaltres”. La potència d’un cervell col·lectiu que és diu cooperativa i que té un tret diferencial antagònic: “és la diferència entre generar riquesa i compartir-la o que només s’enriqueixin un quants”. I ara toca, consultors de futur, “consolidar les cooperatives, especialitzar-les, enxarxar-les”. Amb lectura personal però transferible d’un cooperativisme viscut a fons, la Núria diu: “jo vull treballar amb un sou digne, en una feina que m’agrada i que puc ajudar a l’altra gent; i ho faig, a més, a gust, perquè comparteixo moltíssim i això és bàsic i fonamental; sense que impliqui renunciar a la viabilitat econòmica”. Encaix i conciliació amb la vida personal quan la saba del cooperativisme és concreta: “el que més m’ha aportat el cooperativisme és solidaritat, però també saber que tenim la nostra vida; treballar i fer rendir el temps per tenir vida a per tu també, per formar-te, per descansar-te: això, en termes econòmics, multiplica també la productivitat”. Ho diu precisament la Núria, que el darrer any ha hagut d’estar de baixa per motius de salut i ara està plenament reincorporada i ho destaca en Sebastià: “Creant és sobretot el clima. Clima de solidaritat de sinceritat, de democràcia, d’escoltar-se, de complicitat, de llibertat, de compartir, de dir i fer. Així jo m’atreveixo a construir el que sigui i tot allò que ens proposem”. Perspectives de futur Socis de Coop57, actius en el projecte FIARE, membres de la FCTC i del nou Consell Rector escollit el passat abril i que dóna representació també a la veu de les cooperatives petites, són integrants també de la Fundació Tot Raval,

on dinamitzen la Xarxa Laboral del Raval –amb 21 entitats– i són entitat col·laboradora de la Xarxa Inicia del Departament de Treball. Anem acabant i la Núria, des dels seus 59 anys, ratifica que té clar que té esperança. Crescuda en l’òrbita dels Cristians pel Socialisme, afirma que “la gent jove està prenent consciència; hi ha coses a les que s’ha de dir prou, i crec que ho estan fet”. Es refereix a un cert auge del cooperativisme alternatiu, que tragina per mercats de troc, bancs de temps i COOPERACIÓ CATALANA cooperatives de consum: “s’estan coent moltes coses que al final ens duran a un altre model: el model de la solidaritat”. Un procés de trànsit, forja de canvi en temps de crisi, que encara es desdibuixa, però que alena alternatives: “finalment, s’ha acabat el consumisme: uns hi arriben a la conclusió per necessitat, altres per principi: mil experiències que algun dia convergiran en xarxa”. En Sebastià hi posa cullerada: “és que finalment es tracta de tornar-nos a reinventar, tants cops com calgui”. L’entrevista es va quedant curta a totes llums, però rebla el clau el torn de Xesco Boix, amb aquella vella cançó que condensa sintèticament l’ànima social del cooperativisme: “aquesta és l’última oportunitat per aprendre a compartir”. Que sempre hi temps per una nova última oportunitat resta clar. I mentrestant, que el boca-orella de que és pot avançar creant solidaritat s’escampi arreu, arreli fort i faci tota la resta. / n Més info: www.creant.org www.doliabio.net


SCEA

La Societat Catalana d’Educació Ambiental compleix vint-i-cinc anys Aitana Vidal SCEA

SCEA

El dia 24 d’abril, es va celebrar al Palau Maricel de Sitges un dels primers actes d’aquest aniversari, amb una jornada de treball per a reflexionar i debatre sobre els camins per a l’educació i el canvi social, i amb un seguit d’actes emotius per a rememorar i festejar el recorregut fet per la SCEA en aquests vint-i-cinc anys. Els orígens de la SCEA Des de la mort del dictador, bullien totes les olles, una de les quals era l’ambiental: la preocupació per la natura, pel paisatge, per la contaminació, per un entorn malmès a manca del mínim control democràtic. Van haver-hi tres fites destacables: a) La publicació (1976) de Natura, ús

SCEA

o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, un llibre d’un alt contingut científic que alhora era una denúncia sense pal·liatius; b) L’eclosió del que després hem anomenat ecologisme, amb grups combatius, sovint radicals, compromesos en la defensa de la natura i el medi; i c) la celebració del Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), un dels ingredients més reeixits del qual va ser la Campanya per a la Salvaguarda del Patrimoni Natural. En aquest marc va arrencar la preocupació “pedagògica” per la natura, i es van establir contactes entre gent que treballava o volia treballar en aquest camp, aleshores molt centrat en els anomenats itineraris

Foto esquerra: El primer acte de l’aniversari es va celebrar a Sitges. Foto dreta: Sessió de treball el passat 24 d’abril a Sitges.

núm 333 - Juny 2010 n

de natura i en les primeres escoles de natura. La Fundació Roca Galès, que havia fet d’hereva de la feina de la Campanya del Congrés, va aixoplugar aquestes persones i va organitzarne les trobades. Se’n van celebrar vuit entre el 1980 i el 1984, dues l’any de mitjana, i sempre es van fer en algun lloc on hi hagués un equipament o activitat en funcionament. Reunien entre quinze i quarantacinc persones. Ara bé, la mateixa dinàmica del grup, els contactes amb la gent de Mallorca, i les I Jornades d’Educació Ambiental de l’Estat espanyol fetes a Sitges el 1983, van posar en qüestió el model de trobada, que cooperació catalana n

13 n


SCEA

SCEA

Foto: Foto de grup en el primer acte de celebració del 25è aniversari de la Scea, al Palau Maricel de Sitges.

pecava d’un cert voluntarisme, i s’optà per una organització més definida, fins i tot més “professional”. Dues reunions que van tenir lloc a finals del 1984 i a començaments del 1985 van donar origen, amb un elevadíssim grau de consens, a la Societat Catalana d’Educació Ambiental. Una mica de balanç Actualment, l’entitat té uns dos-cents associats, amb grups o àmbits de treball consolidats, com ara el Consell de Centres d’EA, el servei de documentació d’EA en conveni amb l’Ajuntament de Barcelona, la publicació de la col·lecció de monografies, o la Federació d’Entitats d’Educació Ambiental (FEEA), d’àmbit estatal. També té projectes propis o de suport, com ara el projecte “De font en font, aprenem de l’aigua”, els estudis sobre “La participació i l’EA als espais naturals protegits”, el projecte “Fem campanya, a Barcelona, per la recollida de la fracció orgànica”, la guia de criteris per a activitats i programes d’EA, l’assessorament al programa d’escoles verdes, etc. Ens fa molta il·lusió ser presents a tots els espais de debat i, sobretot, afrontar els reptes que els ciutadans ens plantegem sobre l’educació per a la sostenibilitat.

n 14

cooperació catalana n

núm 333 - Juny 2010 n

Com va anar la celebració La jornada va ser una oportunitat per a l’intercanvi d’opinions, sinergies, discussió i reflexió entre un centenar de persones procedents de diversos àmbits i amb un ampli ventall de coneixements vinculats a la cultura de la sostenibilitat. El doctor Joandomènec Ros va fer la ponència marc, sobre “Els reptes de la sostenibilitat”, punt de partida del treball en grup posterior. El resultat: The Globe.cat, un diari de l’any 2035 on es perfilen les notícies que ens agradaria llegir si es duen a terme les accions necessàries per a fer front als reptes destacats. Se’n pot veure més informació a la pàgina del Fòrum 2000+10. La sessió de treball va comptar amb la col·laboració del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) de la Generalitat de Catalunya. Després del dinar, que va tenir lloc a la terrassa del Palau, es van desenvolupar els actes de celebració dels 25è aniversari de la SCEA, amb un cafè, un concurs de records, una representació teatral que ens situava entre la realitat i la il·lusió i, finalment, com a cloenda, cada participant va deixar a l’estany un paper en forma de nenúfar amb els desitjos individuals i compartits escrits. La celebració també va ser un espai compartit amb els companys d’al-

tres associacions de les comunitats de la resta d’Espanya. Una trobada de treball i de celebració amb la Federació d’Entitats d’EA va col· laborar d’una manera molt significativa a l’èxit de la jornada. Moltes gràcies a tots els qui vau assistir a l’aniversari i vau fer d’aquesta jornada un dia inoblidable. ¡Seguirem treballant per aconseguir celebrar vint-i-cinc anys més! Continuem amb els vint-i-cinc La SCEA continua la celebració amb la nova proposta de Fòrum d’Educació Ambiental 2000+10, prenent com a marc principal la comunicació. Aquest Fòrum es va iniciar amb la primera Jornada de treball, que coincideix amb la celebració del 25è aniversari i vol anar de l’abril al novembre. El Fòrum seguirà amb un treball de debat i participació virtual obert a tothom i una trobada final. El debat virtual tindrà lloc en un espai web específic en què hi han les conclusions de la jornada del 24 d’abril i s’aniran afegint les intervencions d’experts en educació ambiental entorn de l’eix educaciócomunicació-acció. L’espai per al debat romandrà obert des de finals de juny fins a l’octubre. El tercer trimestre del 2010, es preveu portar a terme les sessions finals del Fòrum 2000+10. n


El serial

Les trifulgues de la Mertxe

capítol V

Santos Hernández

Durant tot el vespre, la Núria havia anat convocant tothom, per telèfon, a la reunió de l’endemà a les nou del matí. No va ser difícil, perquè, d’una manera o d’una altra, tot el personal estava a l’espera d’alguna notícia d’aquest tipus -prou que n’havien anat parlant els dies precedents- i, no cal dir-ho, perquè l’assumpte era molt important per a tothom. Confesso que a mi m’hauria agradat moltíssim quedarm’hi, a aquella reunió. Prou que vaig fer un suggeriment -jo diria que lleu i discret- en aquest sentit, però la Núria em va dirigir una mirada sorneguera i va dir-me: - Neboda, no pretenguis fer-me creure que això és interès periodístic, perquè es tracta de tafaneria pura. En aquesta reunió, només podem ser-hi la gent que compartim el problema, i som només nosaltres qui hem d’analitzar-lo i intentar de buscar-ne la solució. No pateixis, però –va afegir-hi, en veure la cara de desil·lusió que, em penso, jo hi vaig posar–, que ja te’n faré cinc cèntims. A més a més, no oblidis que t’has ofert a buscar-nos un tècnic en cooperativisme que ens assessori, i per força alguna cosa més hauràs de saber-ne, de tot plegat. Així que vaig haver de conformar-me, i, a tall de consolació, em vaig afegir al grupet que se n’anava a esmorzar. La Carmen s’hi havia presentat a dos quarts de nou amb un carregament de croissants, convençuda que, ja que la tancada nocturna s’havia fet a Can Puig, el més natural era de fer allà mateix cafè per a tothom. El meu pare, però, va tallar en sec l’assenyada iniciativa. “Ni parlar-ne. Aquesta gent té feina a fer, i nosaltres no hi podem fer nosa. I, quant a això de consumir coses de la casa, ni encara que paguéssim. Primer de tot, han de decidir ells què és el que en volen -i poden- fer.” De manera que vam deixar allí els croissants, que els membres de l’equip que havia de reunir-se semblaven molt ben disposats a menjar-se durant la reunió. Nosaltres, fent gala d’una discreció que ens honora, mai

no vam arribar a preguntar si, finalment, ells sí que es van fer cafès o no: que consti en acta. I, és clar, ens en vam anar a buscar un bar on ens donessin a nosaltres cafè amb llet i croissant, i on poguéssim explicar amb calma la jugada a la Carmen, perquè ella no en sabia pràcticament res, de tot aquell mullader. I perquè, tot s’ha de dir, la pobre havia quedat una mica moixa amb l’assumpte del rebuig dels seus croissants. - Jolín, qué desaboríos. Con la ilusión con que os había comprado yo los cruassanets, de mañanita, en la tahona del Paco. Y, vaya, es que ni las gracias. - Que no, Carmen, que sí que t’ho agraïm –li deia el pare, agafant-la per les espatlles–. I aquella trepa que se’ls cruspirà, encara més, ja pots estar-ne ben segura. I la Nati, que ella sí que s’hi ha pogut quedar perquè tothom ha trobat molt natural que es quedés amb el seu home a la reunió del personal –i que, doncs, menjarà croissant–, t’ho agrairà més encara, ja t’hi pots posar de peus. núm 333 - Juny 2010 n

cooperació catalana n

15 n


El serial

La Carmen reia ja, amb tota la brillantor dels seus immensos ulls negres. Cent metres més enllà va quedar demostrat que tampoc no era difícil de solucionar l’importantíssim problema de trobar un bar obert un dissabte abans de les nou del matí. I, ja consolada i tranquil·litzada, la Carmen va tornar a la seva habitual actitud constructiva i riallera davant la vida, i va encetar alegrement el primer croissant. I mentre el seu marit i el meu pare -amb curtes i assenyades postil·les complementàries del Juli- li anaven explicant tot el que nosaltres sabíem del sidral de Can Puig, jo vaig recordar aquella divertida anècdota que, feia quatre o cinc anys, me n’havia explicat en Lluís. En Lluís és el meu germà, i té dos anys més que jo. Viu a Barcelona, sol –que jo sàpiga–, i treballa en una empresa que es dedica a l’anàlisi informàtica i a coses així. En sap un niu, ell, d’ordinadors, però és una llauna demanar-li ajuda per res en aquest camp, òndia, perquè t’aclapara amb el seu menyspreu (“Això tampoc no ho saps fer?”) i amb els seus coneixements. Acaba arreglant-t’ho tot, això sí, però t’ho fa gruar, oi tant. La veritat és que és una mica bocamoll, però també és una gran persona. Per exemple: quin germà és capaç de posar-se a ensenyar la seva germana petita a esquiar? Doncs el meu germà Lluís ho va fer, i amb veritable dedicació, quan ell tenia quinze anys i jo, doncs, tretze escassos. Suposo que, és clar, també influïa el fet que les meves amigues se’l menjaven amb els ulls quan el veien esquiar, perquè ell ja aleshores ho feia esplèndidament bé i, a més a més -ja aleshores, també això- , estava com un tren. Cal que us digui, també, que ell sempre ha presumit de ser alguna cosa així com dur i insensible, i aquesta anècdota de la Carmen que ara us explicaré, ell me la va confiar fent-ne força conya, com en fotent-se. Però prou que jo sé que li feia vergonya de confessar com li havia emocionat la reacció –gosem dir-ne catalanista?– d’aquesta esplèndida i expressiva andalusa. La Carmen, i tota la seva família, van venir, em penso que d’algun poble d’Almeria, allà pels anys setanta, quan ella en tenia sis o set. S’hi van integrat bé, però la veritat és que els seus mai no han arribat a sentir-se de debò catalans. Ella, però, i a la seva manera, jo diria que sí. I continua indignant-la l’actitud de molta de la seva gent davant la realitat de les diferències amb què es troben quan arriben a Catalunya. Bé, doncs es veu que un dia que el meu germà havia vingut a ca els pares, n 16

cooperació catalana n

núm 333 - Juny 2010 n

a fer-los una visita, la Carmen hi va arribar amb clares mostres d’estar de debò emprenyada. - Joé, Gabi, ¡es que no hay quien las aguante, de burras que son! ¡Las he dejado plantadas con una excusa tonta, porque no podía más! Parece que no hayan salido nunca del pueblo. Bueno, la verdad es que, de verdad, nunca han salido del pueblo. Por lo menos, mentalmente. Va explicar que dues germanes de la seva mare havien vingut a passar uns dies amb la família d’aquí, i estaven escandalitzades que la gent parlés català. I que quan parlaven català no se’ls entengués ni una paraula. “¡Hija, caray con el catalán! ¡Es que ni una palabra! ¡Mira que son raros, estos catalanes!” La Carmen s’havia emprenyat. “¡Ah, a ellos no se les entiende! Y a nosotros, sí, ¿verdad?” Les seves ties no comprenien res. És clar que a elles se les entenia tot, i ara! La Carmen va continuar: “Y aquello de la panúa, ¿qué? Eso se entiende en todas partes, ¿verdad que sí?, incluídas Madrid y San Sebastián ¿no es eso?” Resulta que al seu poblet d’origen hi ha una expressió, molt popular i emprada amb tota naturalitat per tothom, que és “da ma’ mie’o qu’una panúa”. Significa “da más miedo que una espada desnuda”. Doncs dòmino. No hi ha dubte que la Carmen tenia raó. Tanmateix, filla, caram amb la gent del teu poble: Fer més por que una espasa nua! Quina expressió tan literària, tan preciosa! Per cert que una vegada, fa temps, vaig preguntar a la Carmen com era que ella, que comprenia amb seguretat absoluta el català parlat i escrit, mai no s’havia decidit a parlar, ella també, en català. - Mira, niña, a mí, a mi edad, no me metas en líos. A mí me encanta el catalán que me habla mi Antòniu –ho va pronunciar així, com ho fem tots nosaltres– pero yo le contesto siempre en castellano, y aquí paz y después gloria. El catalán, ya lo hablan mis hijos por mí. Doncs molt bé. La Carmen és així. I, tot menjant croissants: - Y oye, Oriol: eso de no dejar que el amo se lleve las cosas del negocio, ¿puede hacerse? ¿No será ilegal, o algo así? - Dona, jo no sé ben bé què diran les lleis sobre l’actitud d’ahir a la nit de la meva germana i de la gent que la va ajudar. Però em sembla que si un tipus té


Les trifulguesde la Mertxe / 5

Però em sembla que si un tipus té una empresa, i no paga a una sèrie de proveïdors i als seus treballadors, doncs no se li pot permetre que faci aixecar el vol una part dels actius de l’empresa, així, per les bones. A més a més, el deute amb els treballadors té prioritat sobre qualsevol altre.

Manuel Reyes

una empresa, i no paga a una sèrie de proveïdors i als seus treballadors, doncs no se li pot permetre que faci aixecar el vol una part dels actius de l’empresa, així, per les bones. A més a més, el deute amb els treballadors té prioritat sobre qualsevol altre. Així que, em sembla a mi, mentre es fan els tràmits legals –que jo no sé quins són–, el personal té tot el dret a evitar que s’evapori res del que hi ha a la casa. Si això es pot aconseguir amb paraules i de forma civilitzada i tranquil·la, millor –va marcar una pausa–. I si no, doncs mira, ja ho veurem. Em va impressionar, en aquest punt, el gest del meu pare en prémer els llavis. No em va semblar degut a cap necessitat de facilitar la deglució del croissant que acabava de mossegar. - Hi ha precedents, a més a més ­–va continuar–. Jo vaig veure una vegada una pel·lícula, que era com un documental –La toma, em sembla que es deia–, i que tractava de l’ocupació d’unes fàbriques a l’Argentina, i també sortia que els patrons havien abandonat l’empresa així, a la brava, i que s’havien malvenut no sé quantes tones d’acer, i que volien vendre també a un preu ridícul tota la maquinària. Tot per tal de poder-se declarar en fallida, i així no haver de pagar a ningú. I que els obrers no ho van permetre, i van ocupar els locals, i que a la fi els tribunals els van donar la raó. - I no cal anar tan lluny –va intervenir, sempre calmós i en veu baixa, en Juli–. Aquí, ben a prop, a Catalunya, tenim el cas de Mol-Matric, una empresa que fabricava matrius per fer motlles, indústria pesada, vaja, i que es van trobar en un cas semblant. Doncs els obrers se’n van fer càrrec de tot, van tirar endavant i se’n van sortir. Ja han passat vint o trenta anys d’aquella ocupació, i continuen funcionant. I com! Anys després van agafar uns locals nous, més grans, núm 333 - Juny 2010 n

cooperació catalana n

17 n


El serial

El cert és que els obrers van ser capaços d’aconseguir allò que els empresaris, propietaris de tota la vida, no van saber fer. a Barberà del Vallès, i allà s’hi estan. Alguna cosa he sentit de què ara estan intentant de fer una nova ampliació d’activitats. - Bé, aquí no estem parlant d’una gran fàbrica, és clar, sinó d’un petit negoci de restaurant –va dir el pare–. - Això ho fa tot més fàcil, no? –m’hi vaig ficar jo– Sembla molt més senzill d’organitzar un restaurantet amb una dotzena d’empleats que no pas un fàbrica plena de màquines enormes i amb centenars d’obrers. - És clar. Mireu que un dels errors dels propietaris d’aquella fàbrica va ser el de no adonar-se, per manca d’organització, que en aquell moment tenien unes enormes possibilitats noves. Increïble. Era la veu de l’Andreu la que, a la meva esquena, havia sonat. Em va fer dos petons a mi i, amb tota tranquil·litat, altres dos a la Carmen –a la que no coneixia de res, que jo sàpiga, però aquests vellots d’abans de la guerra, quan surten “alliberats”, són així–, va agafar suaument pel clatell el pare “Hola, Oriol, fill”, i va allargar la mà als altres dos homes. “Jo sóc l’Andreu. Sóc el director de la revista on treballa la Mertxe, i, en conseqüència, sóc qui està obligat a guiar-la pels camins de la saviesa. Hi pateixo molt, ai las, perquè ella no m’ho agraeix gaire, però la noia s’ho val.” Petant-nos de riure, tots el vam interrogar: “Què feies aquí, escoltantnos, potser espiant-nos?” - Em dedicava, senzillament, a l’honest esport de fer el meu esmorzar de forquilla dels dissabtes al matí. I m’havia enganxat a escoltar-vos, perdoneume, perquè el que dèieu, l’assumpte que tractàveu, era molt interessant. Els propietaris dels Talleres Alá, que em sembla que aquest era el nom del què més tard seria la cooperativa Mol-Matric, es veu que estaven habituats a guanyar molts diners sense treballar gaire. I es van acollonir en veure que se’ls girava moltíssima feina, i van decidir tancar la barraca, quan tenien una cartera de comandes esplèndida, els imbècils. Tot el que havien de fer era negociar el finançament de les primeres matèries i, després, el cobrament de les comandes segons anessin servint material acabat. Bé, jo no vull dir que això sigui gens fàcil, és clar, però el cert és que els obrers van ser capaços d’aconseguir allò que els empresaris, propietaris de tota la vida, no van saber fer. Però, en fi, tot això ara és història i ja no paga la pena de parlar-ne. El que cal dir és que aquells obrers d’aleshores ho van fer d’allò més bé, i que la fàbrica continua funcionant magníficament avui n 18

cooperació catalana n

núm 333 - Juny 2010 n

en dia, cosa de trenta anys més tard. I que pertany totalment als treballadors -beneficis inclosos, com ha de ser. Però, vaja, expliqueu-me, si no resulto indiscret, tot això d’aquest restaurantet que teniu i que es veu que es troba en problemes. - No ets indiscret, Andreu: molt al contrari! En aquest moment, els treballadors d’aquest restaurant estan celebrant una reunió per tal de veure què hi poden fer, perquè el propietari vol tancar. I resulta que jo havia ofert a la Núria, que és una d’ells, que si es decidien per fer-hi una cooperativa de treballadors, tu els en podies assessorar una mica. I, a més a més, mira, resulta que ... - Mertxe estimada, tu sempre ets una caixa de sorpreses. Permeteu-me, abans de res, que vagi a buscar el bistec amb patates que tinc a mig menjar a la taula del costat, i vinc. I m’aneu assabentant, a poc a poquet, de tot. n (Continuarà)


entrevista

Entrevista a David Cos, president de l’escola Sant Gervasi, de Mollet del Vallès Montse Pallarès Ex-libris, SCCL

(Institut Universitari de Ciència i Tecnologia), que ofereix màsters i postgraus. Tot i que la seva activitat majoritària no és la formació, sinó els serveis d’investigació per a empreses, està impulsat per l’escola Sant Gervasi, tot i que té un funcionament autònom. Un fet molt destacable de l’IUCT és que ha creat una gran quantitat de patents, com ara d’anticancerígens o de biocombustibles de darrera generació.

¿Quin és l’objectiu de l’escola Sant Gervasi? A escola Sant Gervasi treballem per oferir a nens, joves i les seves famílies un model educatiu d’alta qualitat i que respongui als requeriments dels ciutadans del segle xxi. Oferim formació des del parvulari fins a la universitat, però el nostre compromís va més enllà d’això. També oferim serveis de formació ocupacional, formació contínua i enfocada a la formació de treballadors.

L’Escola Sant Gervasi també és dins el Grup Clade. ¿Per què? Clade suposa una gran oportunitat per a nosaltres, però també és una gran oportunitat per al mateix Clade. El fet de voler fer coses, d’estar en un moment que suposa una etapa de creixement i de creació, és una oportunitat que cal aprofitar. Però, a més a més, Clade ens dóna l’oportunitat de créixer i, al marge de les circumstàncies de caràcter econòmic que ens envolten, des del Grup Clade està a les nostres mans tot el que puguem fer, i també, implica una oportunitat de fer les coses d’una determinada manera i també de dir-les a la societat, de posicionar-nos i de proposar a aquesta uns determinats models de gestió empresarial, molt més participatius.

Mentre esperava, he vist moviment d’alumnes que preguntaven sobre cursos i anuncis a les parets. ¿En què consisteix això? A l’escola Sant Gervasi, a més a més de tot això, facilitem que el nostre alumnat pugui preparar-se en altres tipus d’estudi; també, des de fa dotze anys funciona IUCT

Des del punt de vista del cooperativisme, ¿què es pot oferir a l’ensenyament? Les coses han canviat molt en els darrers quaranta anys; ¿els motius que hi havien abans per a crear una escola cooperativa són diferents dels que hi han ara? Als anys setanta, les escoles cooperatives tenien una raó de ser.

ESCOLA SANT GERVASI

David Cos és president de l’escola

Sant Gervasi, de Mollet del Vallès. L’escola es va fundar l’any 1970 i des d’aleshores, la tasca duta a terme s’ha enfocat a crear i millorar els recursos didàctics adients, els equipaments i les relacions humanes en el si de l’escola i amb la comunitat. Amb el lema “Des del parvulari a la universitat”, l’escola ha esdevingut un referent de l’ensenyament de qualitat no només a la comarca, sinó a tot Catalunya, amb experiències com ara la formació contínua, des de l’any 1984, i l’IUCT (un centre tecnològic enfocat al sector farmacèutic i al sector químic) des de l’any 1997. L’escola Sant Gervasi també forma part del Grup Clade. David Cos és al món del cooperativisme de l’ensenyament des de l’any 1992, el mateix any que entrà a formar part de l’equip docent de l’escola Sant Gervasi.

Foto: David Cos, president escola Sant Gervasi.

núm 333 - Juny 2010 n

cooperació catalana n

19 n


entrevista

ESCOLA SANT GERVASI

Però una cosa és la raó de ser i una altra és com està el món i com han evolucionat la societat i les famílies. La raó de ser de les escoles cooperatives als anys setanta és la mateixa raó de ser d’ara, quaranta anys després, encara que les circumstàncies i la societat hagin canviat. Les cooperatives que començaven a sorgir en aquells anys solien ser les cooperatives de pares. Era el moment en què començava a haver-hi una implicació en molts moviments socials per part de les famílies, s’estava vivint un moviment de canvi polític i cultural, i la gent s’unien perquè volien crear una escola que seguís un determinat model. Ara les coses han canviat, el món ha canviat, i la implicació social en certa manera ha disminuït. Tot i això, l’escola actual és molt millor que la de fa quaranta anys, o d’en fa divuit. De vegades ens conformem amb veure el present i no veure-hi més enllà, sense tenir en compte que les circumstàncies sempre seran canviants. I, per tant, nosaltres considerem adient agafar les regnes de les nostres pròpies vides i des d’aquí dur a terme projectes compartits, per això continua sent necessari, des del nostre punt de vista, l’existència d’un ensenyament i d’unes escoles cooperatives. Penso que en educació cooperativa hi ha una raó de ser molt important, pern 20

cooperació catalana n

què són projectes —evidentment, cal dir que són projectes empresarials: la gestió empresarial al servei de l’educació, en aquest cas— en què l’objectiu final de l’empresa, de la cooperativa, és l’educació, i en què tots els possibles beneficis de la cooperativa es reinverteixen en la millora del model cooperatiu i de l’educació dels alumnes. El model cooperatiu ho permet, això, gràcies al compromís. L’educació funciona a partir compromís. Amb el compromís d’una comunitat, amb el compromís de les famílies, del professorat; el model cooperatiu requereix i facilita alhora aquest compromís. ¿Quin seria el tret més diferencial de l’escola cooperativa? Nosaltres som vuitanta-dos cooperativistes. I l’objectiu de la cooperativa quan es contracta algú és que aquesta persona arribi a ser cooperativista; i ser cooperativista vol dir mantenir una història en comú amb un grup de persones amb les quals comparteixes valors, objectius, maneres de treballar en un marc que és el de formar persones. El fet de ser cooperativa requereix aquesta cohesió, el suport dels uns en els altres, i aquesta circumstància, per tant, se situa al centre de la nostra tasca. La feina és més exigent en una cooperativa, ja que entre tots ens autoenúm 333 - Juny 2010 n

La raó de ser de les escoles cooperatives als anys setanta és la mateixa raó de ser d’ara, quaranta anys després, encara que les circumstàncies i la societat hagin canviat.

xigim millora i excel·lència, però també és molt més satisfactòria. ¿Com vas arribar al món cooperatiu? Jo venia d’un àmbit familiar de l’escola privada concertada, i en un moment determinat vaig veure la necessitat de sortir d’aquest context i d’assumir altres reptes, i al final vaig tenir contacte amb l’escola Sant Gervasi. I, malgrat que se’m feia molt difícil arribar fins aquí, perquè jo en aquella època vivia molt lluny de Mollet del Vallès, vaig optar per aquest projecte perquè m’il·lusionava. Des del primer dia hi va haver un aspecte de l’escola Sant Gervasi que em va atreure molt, i és que era una escola en la qual, si tenies voluntat de fer coses, les podies fer, i encara se’n poden fer moltes més. Jo arribo al món cooperatiu des de la curiositat. I també per la voluntat de tenir coneixements d’altres mons que no eren el meu.

Foto: Instalacions de l’Escola Sant Gervasi.


ESCOLA SANT GERVASI

Foto: Instalacions Escola Sant Gervasi a Mollet del Vallès.

ESCOLA SANT GERVASI

Abans comentaves que el món havia canviat en els darrers anys però que les raons de ser del cooperativisme són les mateixes. ¿Què més t’agradaria destacar de les aportacions del cooperativisme a la societat? Les escoles cooperatives tenim una sèrie d’assignatures pendents que s’han de reconèixer, ja que aquest és el primer pas per a començar a fer les coses una mica millor. El plantejament societari de les cooperatives, i la gestió com a cooperativa, de vegades no s’ha traslladat a la família i tampoc, sobretot, a l’alumnat. Hi han escoles que traslladen el fet de ser cooperativa a una determinada manera d’educar molt concreta i amb projectes molt clars. En moltes altres escoles cooperatives no ha estat així o ha estat així de manera poc clara. Perquè l’escola, per molt cooperativa que sigui, no és només dels seus vuitanta-dos socis. Una escola no és mai propietat dels titulars plenament, ja que l’escola és tota una comunitat d’alumnes, exalumnes, pares, famílies, veïns; hi ha tota una comunitat al voltant de l’escola, i més en el nostre cas, ja que estem oberts des de les vuit del matí fins més tard de les deu de la nit, dissabtes i diumenges; que tenim clubs esportius, escoles de teatre, activitats extraescolars, biblioteques fora de l’horari lectiu, etc. L’escola

ha estat viscuda històricament per la gent que ha passat per aquí. I els òrgans participatius incideixen molt en el funcionament de l’escola. No només el consell escolar i les associacions de pares, sinó també les diferents comissions que es poden crear; en aquesta línia, es podria parlar dels Premis Manuel Arroyo, que va ser president de la nostra cooperativa i una persona molt important per a nosaltres. Arran de la seva mort vam adquirir el compromís de fundar els uns premis que portessin el seu nom. Hi ha un premi que és més intern, per a exalumnes, i un altre que és d’àmbit de Catalunya, per a joves emprenedors que destaquin en economia cooperativa. L’exemple de la participació és que per a crear aquests premis i organitzar-los no s’ha fet directament des de la cooperativa, sinó que s’ha creat una comissió formada per pares, membres del consell escolar, membres de l’associació d’exalumnes, membres de la cooperativa, etc. L’escola són moltes coses. Hi han persones que s’han enamorat aquí per primera vegada, persones que han decidit aquí el que volien ser, o que han viscut experiències molt diverses, que han passat crisis personals, que han crescut, que s’han fet grans, que han tingut alegries, i per tant és molt més que una escola. L’escola obre al matí, però no tots els núm 333 - Juny 2010 n

alumnes surten a la mateixa hora. L’escola s’ha convertit en un espai on els nens i els joves poden viure el seu temps, en els grups de bàsquet, de teatre, d’escacs, de patinatge o en una de les dues biblioteques. ¿Hi ha alguna cosa més que vulguis destacar sobre la vostra escola o sobre el món de l’educació? D’educació se’n parla tant als escons dels parlaments com a les converses de sobretaula de moltes famílies. En ocasions, massa ocasions, s’ha convertit en una eina d’atac i defensa, i això no ajuda gens als veritables interessos col·lectius, de país. No sé si hem de viure al marge de tot això, però com a mínim ens hem de distanciar del rebombori i treballar cada dia per construir l’educació que volem. Des de Sant Gervasi apostem, per exemple, per un projecte lingüístic ambiciós que facilita l’aprenentatge de llengües estrangeres fonamentat en l’exposició dels nens i joves a la llengua. També apostem per la investigació i el desenvolupament de les TIC a l’aula; amb els nostres alumnes duem a terme programes científics col·laborant amb universitats i altres centres educatius europeus, etc. Darrere de tot això hi ha una gran il·lusió i, com et deia abans, un compromís ferm. n cooperació catalana n

21 n


PREMIS FRG-2n BENESTAR SOCIAL

Les urbanitzacions, ¿benestar social o malestar social? Gemma Vilà Bosqued

GEMMA VILÀ

Recentment, una nova forma de fer

ciutat ha irromput a la regió metropolitana de Barcelona juxtaposantse a la ciutat compacta i diversa pròpia del model mediterrani. Es tracta de les urbanitzacions, paradigma de l’urbanisme dispers. La dinàmica del mercat de l’habitatge, produïda al tombant del segle xxi i identificada com a boom immobiliari, va provocar un seguit de canvis a escala territorial i social que van afectar directament tant l’Estat espanyol i Catalunya en general com la ciutat de Barcelona i la seva rodalia en particular. L’increment desmesurat dels preus, especialment a les ciutats, va suposar l’inici i la consolidació d’una nova dinàmica residencial. Molts col·lectius van valorar la possibilitat de sortir-ne per anar a altres àrees en què els preus fossin més assequibles i els habitatges, més adequats a les seves necessitats. Bona part d’aquest parc es va crear a les anomenades “urbanitzacions”. El

n 22

cooperació catalana n

somni de viure en una casa unifamiliar envoltada d’espai verd, heretat del model nord-americà, arribava a casa nostra i donava sentit a aquesta elecció, que tenia, també, un component important de necessitat. L’imaginari del somni americà va funcionar com a reclam: el d’una família benestant que viu en una casa unifamiliar en un entorn natural envejable i amb un elevat nivell d’harmonia i tranquil·litat. Les urbanitzacions oferien el que en certa manera tothom anhela: espai, pau i tranquil·litat es van convertir en exponents del nivell màxim de qualitat de vida. Però ¿les urbanitzacions responen realment a aquesta imatge? ¿Són les urbanitzacions el paradigma de la qualitat de vida? ¿És aquest un somni fet realitat per a tothom? En aquest article es donen elements per a respondre aquestes preguntes tot considerant que el fenomen de les urbanitzacions oculta una altra cara, una de més fosca, la que representen els núm 333 - Juny 2010 n

Foto: Urbanització del municipi de Begues.

importants costos no només personals, sinó també de dimensió social i col·lectiva i que afecten directament el benestar social. Efectivament, enfront de la tòpica imatge idíl·lica, aviat s’han anat revelant els efectes no desitjats del model. Els més estudiats han estat, sens dubte, els mediambientals: els grans consums de sòl i d’energia, així com la necessitat d’ampliar les infraestructures de comunicació s’han erigit com a grans elements negatius. I cal afegir-hi un conjunt de costos de caire social. A la manca d’infraestructures i serveis a les urbanitzacions, la dependència del cotxe privat i els reptes de la seguretat, entre d’altres, cal sumarhi un impacte no previst sobre les relacions socials, familiars i fins i tot cíviques, ja que aquestes, en molts casos, s’han reduït en intensitat. No tothom ha fet realitat aquell bonic somni; els col·lectius en una situació social més desfavorida han acusat especialment aquestes


GEMMA VILÀ

Foto: Urbanització del municipi de Rubí.

dinàmiques negatives. El somni de l’habitatge unifamiliar allunyat de la ciutat s’ha convertit per a alguns en un veritable malson: les urbanitzacions han suposat en molts casos una nova forma de desigualtat social vinculada al territori, ja que sovint han definit nous grups altament vulnerables. En el present article s’ofereix una mirada sociològica sobre les urbanitzacions. S’exploren les característiques d’aquest fenomen i els seus efectes des d’un punt de vista global, però alhora posant un èmfasi especial en els elements socials, molt menys estudiats. La problemàtica de les urbanitzacions s’ha fet evident en els darrers anys fins al punt que s’ha introduït a l’agenda política. Malauradament, el context actual de crisi econòmica situa aquesta realitat a la primera línia d’actualitat pel perill que representa l’agudització dels processos de desigualtat i de vulnerabilitat dels grups socials més desfavorits. Tot plegat posa de manifest una dimensió clau del benestar social que tradicionalment ha estat poc considerada: l’impacte del territori com a element generador de desigualtat social que reforça els factors clàssics com ara el sexe, l’ètnia o la condició socioeconòmica. L’objectiu d’aquest article és estudiar de quina manera el nou model territorial comporta importants límits per a la construcció d’un model social just, equitatiu, equilibrat i

cohesionat; en definitiva, sostenible socialment. La versió catalana del somni americà: entre el desig i la necessitat Tot i que la construcció d’urbanitzacions comptava amb clars precedents als anys seixanta i setanta amb les urbanitzacions autoconstrucció i les zones de segona residència, el procés es va iniciar clarament a la dècada dels vuitanta. Hi van contribuir, bàsicament, tres factors: la hiperdensitat de les grans ciutats, que repercutia negativament en la qualitat de vida; una tipologia de l’habitatge massa homogènia i poc flexible per a una realitat familiar i social cada vegada més diversificada; i l’arribada a l’edat d’emancipar-se d’una generació que s’enfrontava amb una forta crisi econòmica. Havien aparegut noves preferències, noves necessitats i noves possibilitats. Joves en edat d’emancipar-se i amb pocs recursos per a fer-ho i població de categoria socioeconòmica mitjana-alta van iniciar el procés de migració cap a les urbanitzacions convertint en primera residència el que eren les segones residències familiars. Aquests dos grups van actuar com a grups de referència del que es convertiria poc després en un nou mercat immobiliari. A la dècada dels noranta, molts municipis petits van apostar per aquest model de creixement i van registrar increments sobtats i significatius núm 333 - Juny 2010 n

de població. El nou mercat de les urbanitzacions es va dirigir a les categories socials mitjanes i a parelles relativament joves amb fills petits oferint habitatges considerablement més grans, amb espai exterior i tranquil·litat. Aquest procés es va perllongar al llarg de tota la dècada i va viure el seu moment àlgid amb el darrer boom immobiliari, ja en el tombant de segle. El resultat va ser la proliferació d’un gran nombre urbanitzacions al conjunt de la regió metropolitana de Barcelona i un mapa social heterogeni: col·lectius amb elevats recursos econòmics que hi anaven a viure en cerca de més qualitat de vida; població que buscava una relació òptima entre el que estaven disposats a pagar i el tipus d’habitatge que desitjaven; persones que simplement cercaven un habitatge a un preu barat adaptat a les seves possibilitats; i finalment, la població, majoritàriament de gent gran, establerta a les urbanitzacions primerenques, bona part de les quals eren d’autoconstrucció. El filtre del preu va anar situant aquests col·lectius en urbanitzacions diferenciades quant a qualitat i condicions. Darrerament aquest procés sembla haver retrocedit. El nou context econòmic marcat per la crisi ha tingut, com és sabut, un efecte directe sobre la construcció i el mercat de l’habitatge. Ha caigut la construcció, els preus, i també l’opció dels habitatges unifamiliars a favor de tipologies més compactes. A això, cal afegir-hi una recent presa de consciència sobre els efectes negatius d’aquest model que ha començat a imposar-se a la realitat dels municipis. Caldrà veure si la crisi suposa un nou motiu d’arribada a les urbanitzacions existents en cerca d’habitatge assequible. L’altra cara del somni: els costos socials de les urbanitzacions Com dèiem més amunt, sovint es té una imatge idíl·lica de les urbanitzacions. El somni, però, no es fa realitat per a tothom que hi viu. Són els grups socials amb menys recursos, els més desfavorits, els que pateixen en més gran mesura els efectes negatius del model. Alguns els han patits des del començament, i d’altres ho han fet posteriorment, cooperació catalana n

23 n


PREMIS FRG-2n BENESTAR SOCIAL

quan les seves pròpies circumstàncies han empitjorat. Tot plegat ha acabat afectant negativament la seva qualitat de vida i el seu benestar augmentant les situacions de desigualtat, dependència, vulnerabilitat social i exclusió social. Davant d’això, cal preguntar-se quina és la dimensió social d’aquest procés i quins efectes té per al benestar social. Aquí assenyalem cinc aspectes clau. En primer lloc, la que és probablement la problemàtica principal de les urbanitzacions i que sorgeix arran del dèficit de serveis, equipaments bàsics i infraestructures. La importància atorgada a la residència en detriment d’altres funcions urbanes ha consolidat un dèficit històric en aquestes àrees. Les mancances no són pas iguals a totes les urbanitzacions ni afecten de la mateixa manera tots els seus residents. Les urbanitzacions d’autoconstrucció són les que avui acumulen les condicions més precàries i els dèficits més fonamentals: a una localització aïllada, cal sumarhi la manca d’infraestructures bàsiques i de subministrament, la dificultat dels accessos, les construccions deficitàries i la mala qualitat general de la urbanització. La dinàmica del mercat ha actuat com a filtre provocant que aquestes estiguin ocupades per població amb pocs recursos i en risc d’exclusió social, augmentant encara més la seva segregació i perjudicant el seu benestar i qualitat de vida. La gent gran i les famílies amb fills petits esdevenen col·lectius especialment vulnerables. El dèficit va més enllà de la mateixa urbanització i planteja reptes també a l’ajuntament al qual està adscrita. El ràpid creixement de la població i del nombre d’habitatges ha generat noves necessitats i ha fet insuficients les infraestructures existents als municipis. D’una banda, l’arribada de parelles en edat de constituir la família ha suposat el rejoveniment de les estructures d’edat dels municipis receptors i ha produït un increment de la n 24

cooperació catalana n

GEMMA VILÀ

natalitat. Aquest fet ha implicat un augment de la demanda i el sorgiment de la necessitat d’ampliar els equipaments educatius i de cura, la demanda dels quals, a més, es veu reforçada per la disminució de la solidaritat intergeneracional. D’altra banda, la gent gran representa un col·lectiu nombrós que augmentarà considerablement en els propers anys. És especialment preocupant la situació d’una part d’aquesta població, la que disposa de menys recursos o de menys solidaritat familiar o que té problemes de mobilitat. La manca de serveis de proximitat de tota mena i la impossibilitat de desplaçar-se amb normalitat consoliden la seva situació d’exclusió i erosionen la seva qualitat de vida. Aquest fet està suposant l’augment de les necessitats i la demanda d’equipaments i serveis específics orientats a la qualitat de vida d’aquest col·lectiu (llars de jubilats, CAPs, especialitzacions geriàtriques, etc.) i serà un dels principals reptes del futur immediat dels municipis. El segon problema el constitueixen l’increment de les distàncies i la consegüent dependència del vehicle privat. La manca d’equipaments i serveis a les urbanitzacions provoca que la pràctica totalitat núm 333 - Juny 2010 n

dels residents n’hagin de sortir per poder fer la major part de les activitats quotidianes: des de comprar el pa fins a anar a escola, al metge, al teatre o a treballar. I, alhora, la gran distància fins als nuclis urbans i la comunicació amb aquests únicament per carretera condiciona que aquests desplaçaments poques vegades es puguin fer a peu o amb bicicleta. En la mesura que el transport públic és també gairebé inexistent i, fins i tot, inviable, el vehicle privat es consolida com el mitjà fonamental de mobilitat. A banda dels efectes mediambientals que això suposa, aquest fet provoca, novament, l’establiment de grups dependents en termes de mobilitat i d’accés als recursos bàsics que consolida una nova forma de discriminació i exclusió. Les persones que poden desenvoluparse plenament en aquest entorn són les que tenen lliure accés al vehicle privat, la qual cosa relega a una situació de dependència les que per diverses raons no poden accedir-hi: gent gran amb poca mobilitat o que ja no té condicions per a conduir, famílies amb pocs recursos que no poden disposar de prou vehicles per a tots els membres de la llar, gent jove que encara no té edat per a conduir, i població que no pot

Foto: Urbanització del municipi de Begues.


obtenir la llicència per raons econòmiques o culturals. Tots aquests col·lectius depenen d’altra gent per a portar a terme les seves activitats quotidianes. En el millor dels casos les famílies adopten estratègies per a pal·liar-ho incrementant el cost i el temps de desplaçament i, sovint, limitant les activitats possibles. Aquest fet planteja reptes importants per a la conciliació de la vida personal amb la laboral i suposa una sobrecàrrega del treball familiar domèstic. Novament, els col·lectius amb menys recursos per a subcontractar serveis i amb una menor flexibilitat laboral són els més afectats. En el pitjor dels casos, quan no es poden trobar solucions dins el nucli familiar, aquesta realitat es converteix en un element d’aïllament, exclusió i vulnerabilitat social molt accentuat. En tercer lloc, l’urbanisme dispers contribueix a la disminució i l’afebliment de les relacions socials. Tot i que la freqüència i la intensitat d’aquestes depenen de molts factors, la morfologia urbana també hi té impacte. Hi intervenen clarament dos factors. D’una banda, el disseny d’una ciutat sense espai públic que actuï com a lloc de trobada; els carrers són buits perquè la gent no hi fa vida, només s’hi desplaça fent que les trobades siguin gairebé inexistents. I de l’altra, i això afecta especialment els residents que han arribat recentment a les urbanitzacions, la distància fa disminuir la comunicació amb el lloc d’origen. En la majoria dels casos, el canvi de residència suposa, com demostren alguns estudis, una disminució de la freqüència de les relacions socials amb els amics propers i la família. Això té uns efectes directes sobre els processos de transferència d’ajut i, en definitiva, de solidaritat familiar (cura dels fills per part dels avis, atenció en cas d’emergència, etc.), un aspecte fonamental del sistema de benestar social sobre el qual se sustenten les societats mediterrànies. En quart lloc, les urbanitzacions també tenen efectes sobre la parti-

GEMMA VILÀ

cipació, el civisme i l’exercici de la ciutadania. Si bé les persones que hi resideixen declaren tenir una menor implicació i participació en entitats que les que viuen a les ciutats, això no és atribuïble únicament a la incidència de les urbanitzacions. Sí que ho és, en canvi, la baixa identitat col·lectiva i l’escassa identificació amb el lloc de residència. La manca d’elements simbòlics que actuïn donant identitat i cohesionant la població té com a efecte principal un procés d’identificació dèbil amb el territori, la qual cosa acaba generant demandes polítiques massa localitzades o especialitzades (arranjament d’un carrer, il·luminació d’un tram, etc.) per permetre un acord sobre serveis de qualitat que repercuteixin en el benestar col·lectiu. Finalment, la seguretat, un dret fonamental i un component bàsic del benestar social, no sempre queda garantida a les urbanitzacions. Són prou coneguts els casos de les nombroses onades de robatoris i agressions produïdes a les urbanitzacions. La distància al nucli, la tipologia d’habitatge unifamiliar, els carrers deshabitats per manca de serveis i poca il·luminació fan les urbanitzacions i els seus residents molt vulnerables en termes de seguretat. La gent gran o que viu sola es

troba en una situació especialment desprotegida.

Foto: Urbanització del municipi de Rubí.

En conclusió, ¿a les urbanitzacions hi ha benestar social o malestar social? Malgrat que les urbanitzacions han estat l’expressió d’un somni de qualitat de vida i benestar, això no ha estat una realitat per a tothom. Les urbanitzacions, com s’ha vist, suposen costos importants en l’esfera personal però també col·lectiva, que constituieixen un motiu de malestar social. El model resultant és desequilibrat i poc sostenible: genera uns costos mediambientals inassumibles, té efectes en la gestió de la vida quotidiana dels seus residents que fan necessàries noves polítiques públiques i, sobretot, perjudica els col·lectius més dèbils socialment disminuint la seva qualitat de vida, augmentant les situacions de dependència i de vulnerabilitat i generant noves formes d’exclusió social. En conclusió, el que s’ha plantejat com una ciutat ideal ha esdevingut, a la pràctica, un model que contribueix a consolidar i augmentar les desigualtats allunyant-se definitivament de l’objectiu d’assolir una societat justa, pacífica i equitativa, en definitiva, sostenible socialment. n núm 333 - Juny 2010 n

cooperació catalana n

25 n


XXV Jornades sobre cooperativisme Universitat Catalana d’Estiu Prada de Conflent, 19, 20 i 21 d’agost de 2010

30 anys de la revista Cooperació Catalana Enguany es compleixen trenta anys que, mes a mes, fem sortir al carrer la nostra revista Cooperació Catalana, especialitzada en economia cooperativa i social. I, per celebrar-ho, hem volgut que gent que coneix aquesta feina ens acompanyi per analitzar-la i entre tots aprendre’n una mica més. Dijous, 19 d’agost 10 Lliurament documentació i presentació. 10,30/11,15 Ponència: Un camí de trenta anys, per Santos Hernández, patró de la Fundació Roca i Galès. 11,15/12 Col·loqui. 16/16,45 Ponència: Creació de revistes no especialitzades en cooperativisme, per Núria Iceta de l’Avenç. 16,45/17,15 Col·loqui. 17,15/18 Ponència. Creació de revistes especialitzades en cooperativisme i economia solidària, per Jordi Via, de Nexe. 18/18,30 Col·loqui. Divendres, 20 d’agost 10/10,45 Ponència: Model català de fer revistes, per Àngel Madrià, vicepresident de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). 10,45/11,30 Col·loqui. 11,30/12,15 Ponència: Com fem, cada mes, Cooperació Catalana, per Agnès Giner, coordinadora de la Fundació Roca i Galès, amb la col·laboració de David Fernàndez, periodista. 12,15/13 Col·loqui. 16/17 Taula rodona sobre revistes cooperatives, amb la participació de: Jordi Via, de Punt Coop.; José Juan Cabezuelo, de Noticias del CIDEC; David Fernàndez de Butlletí de Coop 57; Jaume Fallada de Butlletí d’Agrolés; Jordi Vives, d’Agroactivitat. 17/17, 45 Col·loqui. Dissabte 21 d’agost 11/12 A l’Auditori. Presentació del llibre: “30 anys amb les nostres cooperatives. Revista Cooperació Catalana”. a càrrec de Jaume Terribas, primer promotor de Cooperació Catalana. 12 Cloenda de les jornades, a càrrec de Joan Josep González, president de la Fundació Roca i Galès. Preu inscripció amb beca*: 50 euros Informació i incripcions: FUNDACIÓ ROCA I GALÈS c. Aragó 281, 1r. 1a. 08009 Barcelona Tel. 932 154 870 uce@rocagales.org • www.rocagales.org * L’acceptació de la beca comporta l’assistència a totes les sessions de les Jornades.


Ressenya

Advocats combatius i obrers rebels. El Col·lectiu Ronda i els conflictes laborals durant el franquisme i la transició. Montse Pallarés Ex-Libris, sccl

El llibre Advocats combatius i obrers rebels és un recorregut pel naixement, la consolidació i la història del Col· lectiu Ronda, explicat a través dels conflictes que van protagonitzar les seves advocades i advocats a les darreries del franquisme i durant la transició. L’estudi, realitzat per tres historiadors (Jason Garner, Raimon Gassiot i Laura Zenobi) i per l’advocat del Col·lectiu Ronda Jordi Pujol, ha comptat amb la col·laboració de treballadors implicats en els processos analitzats, com l’Eligio Medina, i la d’altres advocats del Col·lectiu. Els textos contextualitzen la història del Col·lectiu i de les persones implicades en els conflictes analitzats des del punt de vista del dret; des del

punt de vista de la situació política a l’Estat i a Catalunya i, també, des de les posicions vitals dels advocats i advocades durant aquesta època. Com posa de manifest Jordi Pujol, fent èmfasi en la implicació d’uns advocats que es posaven al servei de la justícia, defensant causes que fins aleshores havien estat majoritàriament bandejades, aquesta opció “No era solament l’elecció d’una feina, sinó d’una forma de concebre l’ésser humà i els seus drets, i les mínimes condicions que defineixen la llibertat.” El protagonisme d’aquests conflictes, però, no només recau en els advocats, sinó també en els treballadors que van formar part d’aquestes històries i que gràcies a la seva empenta van fer possible la lluita. “La norma actua com un element que fixa les regles del joc a favor dels que la dicten, els que tenen el poder, tant en l’àmbit local com en l’internacional”, diu en Jordi Pujol. La norma, fins aleshores, era que els advocats representessin les empreses i no els treballadors; la norma es perverteix, en certa manera, perquè es posa al servei dels que fins ara havia perjudicat en un sentit o altre. Ens trobem davant d’un estudi acurat, d’una història excepcional, que també resulta exemplificadora fins i tot quan no s’assoleixen els objectius, i els judicis es perden; perque és una història feta d’històries, de conflictes obrers de caire

GARNER, J - GRASSIOT, R PUJOL, J - ZENOBI, L., Advocats combatius i obrers rebels. El Col·lectiu Ronda i els conflictes laborals durant el franquisme i la transició . Barcelona: ECOS, 2010.

assembleari i d’experiències d’autogestió empresarial de treballadors; una història que posa de manifest la necessitat de la revolució i explica, de manera explícita i a través dels casos tractats en el llibre, que la consciència de classe i la lluita de classe no només són possibles sinó imprescindibles. n

núm 333 - Juny 2010 n

cooperació catalana n

27 n


Pensem-hi!

Periodisme-ficció Santos Hernández No sé si alguna persona que hagi llegit el meu últim article s’haurà adonat que era un text que feia apologia del terrorisme basc i propaganda d’ETA. O, espereu: perdoneu, ara no sé si era aquell article o bé el del número anterior. No n’estic segur: en aquestes coses, el temps passa tan de pressa! De tota manera, tant se val. En matèria de terrorisme i d’ETA, el que diguis o escriguis no té cap mena d’importància. L’únic que compta és com s’ho prengui segons qui. N’hi ha prou amb que una entitat, com ara, per exemple, Dignidad y Justicia o bé Asociación de Víctimas del Terrorismo, faci una denúncia, contra una publicació qualsevol, per “pertinença” o “col·laboració amb l’organització terrorista ETA militar”. I que apunti l’acusació que els seus creadors -el conjunt de l’equip de redacció- “fossin designats, estiguessin vinculats, col·laboressin o obeïssin consignes de la banda” o que “ETA va intervenir en la creació, designació de directius i dinamització” de la revista. Si presenta aquesta acusació al jutge Juan del Olmo, de l’Audiencia Nacional, aquest posarà immediatament en fun­ cionament tot el mecanisme que el nostre estat de dret pot posar-hi si a un jutge li sembla bé. En el cas de la nostra revista, si ens enviava els tres-cents guàrdies civils, el primer que em pregunto és com s’ho farien, pobrets, per enquibir-s’hi en la nostra escala de primer pis i en el nostre diminut local. Tanmateix, us invito a no fer-hi bromes: amb espai o sense, haurien detingut uns quants directius i treballadors, haurien embargat tots els nostres béns i haurien clausurat les instal·lacions de la nostra revista, i aquesta mai més no hauria sortit al carrer. I tot això s’hauria fet encara que el tancament temporal d’una publicació periòdica “com a mesura cautelar té un difícil encaix en el nostre ordenament jurídic”, perquè “la suspensió provisional no té cobertura constitucional directa”. El

procés inductiu hauria estat aplicat a l’inrevés. “Primer s’ha decidit quina és la conclusió, que es predica indiscutible, després es busquen els senyals, vestigis o indicis i, finalment, es refusa qualsevol explicació que no apuntali la conclusió”. Però s’hauria aplicat així, ja ho veieu. Sempre m’he preguntat com funciona el curiós mecanisme que regeix l’assignació de fiances a les persones que són detingudes i es troben en espera de judici. Suposem que a Cooperació Catalana ens arribi un dia una actuació com la que estic comentant. Probablement els detinguts seríem jo i els meus admirats amics Agnès, Esteve, Juanjo i Núria. Aquests dies estan sortint als diaris les fiances que han estat exigides, per tal que no estiguin a la presó mentre esperen judici, a diverses persones acusades d’astronòmiques estafades i d’enormes corrupcions diverses. Em penso que la fiança més petita de totes ha estat de 250.000 €. Dons bé: si a mi m’imposen una fiança així no puc ni somniar en pagar-la. Encara que m’hagi d’estar a la presó en espera de sentència -i, doncs, jurídicament encara innocent- durant set anys. A la nostra revista no existeix la figura del conseller delegat, però hem de suposar que Juanjo, el nostre president, seria qui es passaria any i mig a la presó, sempre sense judici, i ell sense fiança. Us subratllo, amics, amigues, que tots els textos que he posat entre cometes són, literalment, els que han sortit aquest mes d’abril als diaris, en transcripció de fragments de la sentència en la qual la sala penal de l’Audiència, presidida pel jutge Javier Gómez Bermúdez -tampoc no vull deixar de citar el seu nom- ha absolt els cinc integrants del diari Euskaldunon Egunkaria, que, sota una acusació d’aquest tipus, va ser tancat el dia 20 de febrer del 2003, en època d’Aznar. Fa set anys, doncs. No eren d’ETA, però han calgut set anys perquè l’administració de justícia ho accepti així. “Les

Haurien embargat tots els nostres béns i haurien clausurat les instal·lacions de la nostra revista, i aquesta mai més no hauria sortit al carrer. acusacions no han provat la més mínima relació dels processats amb ETA. […] Tampoc que Euskaldunon Egunkaria hagi defensat els postulats d’ETA o publicat un sol article a favor del terrorisme o dels terroristes.” Fins i tot, ara resulta que el fiscal en cap ja havia sol·licitat, l’any 2006, l’arxivament del cas: s’ha continuat mantenint, però, en època de Zapatero, fins ara. Us prego que penseu un instant en els efectes, personals i professionals, soferts en la vida d’unes quantes persones que han viscut, durant set anys, sota l’ amenaça judicial d’una condemna per ser declarats terroristes. I observeu que no us he dit ni una paraula sobre economia. No us he parlat dels cinquanta treballadors del diari, dels seus mil cinc-cents accionistes, de les confiscades instal·lacions de la publicació eliminada, desapareguda. I tan sols ara us dic que l’any 2003 Egunkaria era l’únic diari que es publicava en euskera. n núm 333 - Juny 2010 n

cooperació catalana n

29 n


OPINIÓ

Els residus nuclears Esteve Puigferrat i Aguilar, patró de la Fundació Roca i Galès

En un article del número del març

passat de la nostra revista, s’expressava una opinió prou equilibrada sobre on calia emmagatzemar els residus nuclears. Llavors em va venir a la memòria el debat que vàrem fer molts anys enrere sobre si havíem de fer ús de tots els avenços científics que anessin sorgint, entre els quals hi ha la utilització de les diverses fonts energètiques. La meva conclusió era que no ens podíem quedar sense fer servir les tecnologies avançades, ja que, si un altre les feia servir —això sí, amb totes les garanties possibles de seguretat—, el resultat podia ser el mateix que el que aconseguiria un atleta a qui en començar una cursa li lliguessin un peu a l’esquena i així per força fos l’últim d’arribar a la meta. Qualsevol innovació, pel sol fet de ser-ho, té detractors, a qui ja els estan bé les fites aconseguides fins llavors, i defensors, que s’adonen del pas endavant que aquell descobriment pot representar per a la humanitat. Recordo que a un saltador de perxa de la Península no li varen voler reconèixer una marca perquè en aquell moment la normativa era que la perxa fos vegetal i ell n’havia feta servir una de molt més flexible,

n 30

cooperació catalana n

d’un material sintètic, que permetia amb el mateix esforç aconseguir un més bon salt d’altura. Temps després l’evidència va fer canviar la normativa, i les perxes actuals són de fibra sintètica. I les marques per aquest sol fet han millorat molt. Fa quatre o cinc anys, vaig llegir a La Vanguardia que s’havia descobert un dipòsit de tones i tones de material contaminant en un abocador de la química de Flix. Pocs dies després, estant per un altre afer a l’Ajuntament d’aquest poble i parlant amb un dels tècnics municipals, li vaig dir que sortir a La Vanguardia com a notícia tenia una certa força mediàtica, encara que la notícia no fos precisament afalagadora... I ell em va respondre: “Bé, ja que hi hem sortit, ara hem d’estudiar quin rendiment en podem treure per al nostre poble.” Doncs a partir d’aleshores varen aconseguir ajudes de la Comunitat Europea d’uns quants milions d’euros, i actualment s’està preparant un faraònic encofrat per eliminar la contaminació que generen aquests materials. Ara fa no fa gaire, vaig tornar a Flix i hi vaig veure quatre pintades a diferents parets amb el lema següent: “No volem el cementiri”. Però algú n’havia tapat la primera paraula amb pintura blanca. Vaig preguntar núm 333 - Juny 2010 n

als veïns d’on havia sortit aquell eslògan contra el cementiri nuclear, i em varen respondre: “De quatre que no són del poble i que ens han desgraciat la pintura de les façanes de les cases. La pintura blanca és obra nostra.” Al començament de la Generalitat recuperada, el president Tarradellas, quan necessitava l’opinió d’algun científic, es feia assessorar pel professor Antoni Lloret i Orriols, que ho feia molt acuradament. Jo el vaig conèixer anys després a la Universitat Catalana d’Estiu, on feia equip amb el professor Adolf Tobeña. No fa gaire, va sortir en un programa de TV3 i va manifestar la seva opinió sobre l’energia nuclear. El seu punt de vista era que, quan es construeix una central nuclear, es planifica el seu temps de vida i es té en compte què se’n farà dels residus que generi. El que no és gens correcte és voler allargar la vida prevista d’aquesta central, ja que llavors la previsió feta per a tenir dipositades les deixalles en un lloc segur, automàticament queda invalidada per manca d’espai disponible. És de pura lògica que el qui aconsegueix beneficis amb una indústria resta obligat no només a menjar-se’n la carn, sinó també a rossegar-ne els ossos. n


biblioteca/revistes

Elisenda Dunyó

RECMA

COMPARTIR

Revue Internationale de l’Économie Sociale Núm. 316. Maig del 2010. París

Revista del cooperativisme sanitari Núm. 78. Abril-juny del 2010. Barcelona

recma@recma.org www.recma.org

www.fundacionespriu.coop compartir@fundacionespriu.coop

Revista en llengua francesa i de periodicitat trimestral. La secció “Actualitat” la integren cinc articles amb notícies ocorregudes últimament. Cal destacar l’article “Els nous models d’economia social a Veneçuela (Una resposta a la renda capitalista)”, que parla de l’evolució del país i del procés de transformació que està patint actualment, i del fet que això ha portat experimentar nous models de producció, i això fa que les feines dedicades a la cooperació i economia social estiguin en augment; s’hi analitza el boom cooperatiu dels anys 2000 i l’emergència de noves organitzacions socioproductives participatives. La secció següent conté notícies breus. Tot seguit hi ha l’agenda, que ens informa a escala internacional de totes les activitats relacionades amb el cooperativisme i l’economia social. L’article següent es titula “L’empresariat social: Del mercat públic al públic mercat”. I el següent, “La democràcia local alguns bancs cooperatius”, i s’hi fa un estudi de les pràctiques democràtiques que han emprès els bancs cooperatius emmirallant-se en el procés de les assemblees generals de les caixes locals i adaptant-s’hi; s’hi analitzen dos exemples d’aquest procés. Un altre article és “El pas de les empreses pimes sanes a societats cooperatives de producció, en el marc del relleu de la direcció: Un estudi analític de la viabilitat a França”, un estudi que se centra, sobretot, en l’aspecte humà del procés de transformació. L’article següent es titula “Dinàmiques locals de producció col·lectiva de les organitzacions de productors de cotó: Estudi del cas dels turons del departament de Benín”. I l’últim article és “¿Les organitzacions de productors agrícoles són una garantia per a un millor accés dels productors als mercats agrícoles? Aprenentatge d’un estudi portat a terme a Costa Rica. Les darreres pàgines es dediquen a les notes de lectura. n

Revista trimestral en llengua catalana. Hi trobem les seccions habituals de cada número, com ara la dedicada a la salut, en la qual metges i especialistes expliquen de manera entenedora algunes malalties freqüents o comunes. La secció cultura inclou pàgines de poesia, art, viatges i oci. Recomanem especialment el monogràfic, que ocupa les planes centrals de la publicació i que es dedica als infants amb paràlisi cerebral. Ens fa conèixer la seva situació, les fundacions que en tenen cura i les publicacions i literatura existent, per a poder endinsarnos i conèixer millor la vida d’aquests nens i de la gent que els envolta. A la secció dedicada al cooperativisme sanitari, hi trobem un seguit d’articles breus que es fan ressò de l’actualitat reflectint els últims actes, notícies, premis i jornades que han tingut lloc recentment. L’article titulat “SCIAS-Hospital de Barcelona, una experiència cooperativa singular” analitza els orígens i l’evolució de l’entitat i destaca que va ser creada amb la intenció de fer front a una necessitat social, a partir de la iniciativa d’un grup de persones que van voler crear una cooperativa a fi de resoldre la demanada de serveis hospitalaris. S’hi descriu com funciona l’organització interna i la seva coordinació amb Assistència. L’entrevista, amb el títol “Implicar-se en la cooperativa és un dret i un deure”, és el text que tanca la secció i ens reforça encara més aquest apropament cap al món del cooperativisme sanitari. n

núm 333 - Juny 2010 n

cooperació catalana n

31 n



Cooperaciocatalana 333