sorgiment d'un racisme d'estat d'estil biològic que considera que en la societat hi ha una lluita entre els qui detenen la veritat i la norma i els qui no ho fan, la qual cosa conduïx a la divisió entre comportaments normals i conductes desviades que cal procurar eradicar. Per això, segons Foucault, la societat passa a estar en un procés de purificació permanent contra si mateixa i els seus productes derivats de la dita divisió. Purificació d'elements heterogenis, d'estranys i desviats, de monstres que no són sinó subproductes creats artificialment o políticament per eixa mateixa societat. Monstres que produïxen una espècie d'angoixa estructural l'augment de la qual determinarà paral·lelament una major influència dels sistemes de figuració de la por, de les dinàmiques de conformació de monstruositats que les societats contemporànies utilitzen per a aconseguir un alt grau de cohesió interna. Cohesió interna, “unitat nacional” o, en expressió de Jürgen Habermas, “patriotisme constitucional” com a metes dels estats moderns que, segons Zygmunt Bauman, es valen d'eixes estratègies de la por per a reforçar una homogeneïtat religiosa, lingüística i cultural per mitjà de la promoció d'actituds compartides, exhortant a compartir una missió comuna, un destí comú. Actituds que igualment són intolerants cap a l'ambivalència i la diversitat, perquè l'impuls de la modernització tendix a eliminar la molesta i inquietant ambigüitat, a crear orde, cosa que, no obstant això, no s'adequa a la complexitat de la realitat humana. És l'estat terapèutic i protector de l'angoixa i la por que ell mateix crea i difon. És eixe món que veiem en televisió el que, com afirma gràficament Ray Surette, s'assembla a un món en què “els ciutadans-ovelles són protegits dels delinqüentsllops per policies-gossos pastors”. Per a Bauman, de l'intent de crear unitat es deriven cada vegada més diferències. Sorgix així la anormalitat com l'alteritat de la norma, la desviació com l'alteritat de la llei, la barbàrie com l'alteritat de la civilització, el monstre com l'alteritat de l'home, l'enemic com l'alteritat de l'amic, ells com l'alteritat de nosaltres. Ells són els monstres que encarnen eixa por socialment rellevant que és caricaturitzada i absolutitzada per a, basant-se en la dita caricaturització i absolutització, legitimar la resposta.
° Víctimes monstruoses °
Resposta dirigida a eixos enemics fabricats per les organitzacions humanes en els quals es condensa tot allò que es tem i s'odia socialment. El control social pareix necessitar una definició del monstre com a desenllaç de la desviació, com a depositari de tot el mal. El castic al desviacionista simbolitza el consens moral d'una comunitat sobre els valors conculcats pel sancionat i contribuïx a estimular la solidaritat social.
28