On són les abelles/Where are the bees?

On sรณn les abelles?

Where are the bees?

On sรณn les abelles?

Where are the bees?

Ă?ndex

Index

4

Una abella damunt l’a pavement [p. 6]. Beeha la ciutat / From the mus beehaveBCN [p. 54]. Viu tes sobre deu intervenci the brink (notes on ten [p. 78]

asfalt / A bee on the ave [p. 14]. Del museu a seum to the city [p. 32]. ure amb l’imminent (noions urbanes) / Living on urban art interventions)

Una abella damunt l’asfalt

Martina Millà Comissària del projecte / Project Curator

A bee on the pavement

Barcelona, 25 —03 — 2018

Una abella damunt l’asfalt

Ahir va començar la primavera enmig d’una nova onada de fred polar.

Euronews al matí explicava que a l’Àrtic ha fet més calor que a la franja en diagonal que va de Rússia fins a la Península Ibèrica. Malgrat els embats freqüents del fred del Nord aquest hivern, el pixallits o dent de lleó floreix amb confiança per llocs poc accessibles de la ciutat. N’hi ha un que ha aparegut a la cornisa d’una porta de l’Església de Betlem, a la Rambla. Els murs dels edificis antics del Clot en van plens, també. El trobem allà on pot créixer tranquil, lluny de l’embat dels herbicides. I a Barcelona, com que ara es fomenta el let it grow, és un bon any per als pixallits.

L’ametller de la Fundació Joan Miró també va florir, però d’una manera una mica més entrebancada pels canvis freqüents de temperatura d’aquest febrer. Amb la mimosa, l’ametller és l’arbre més valent, el que floreix primer i desafia el fred tot anunciant amb el seu esclat de flors l’arribada de l’escalfor. També és l’arbre que desperta les abelles i les fa produir la primera mel.

Ahir, primer dia de primavera, caminava pel carrer de la Marina i davant meu hi havia un turista que portava una motxilla amb una abella gegant, brodada en colors i fils brillants, com si fos un retorn postkitsch de la broderie. No em vaig poder estar de preguntar-li per què portava una abella a la motxilla i em va dir que era la nova línia de Gucci. Vaig googlejar «Gucci bees» al mòbil i efectivament, hi vaig veure tota mena d’accessoris amb abelles que recordaven la capa de Napoleó, el baldaquí que Bernini va dissenyar quan encara era l’artista protegit dels Barberini... un símbol d’estatus repescat per donar nova importància i atractiu a un fulard o una gorra que aviat passaran de moda. I just quan travessava el carrer, darrere encara d’aquest turista guccià, va aparèixer una abella de veritat voleiant amb dificultat sobre l’asfalt. M’hi vaig apropar i la vaig veure aterrar sobre la superfície negrosa i greixosa del carrer. La vaig voler agafar per treure-la d’allà però la pressa per creuar m’ho va impedir, i la imatge d’aquella abella sobre l’asfalt em va quedar gravada.

Com explicar l’abisme que hi ha entre la delicadesa d’un ésser extraordinari com l’abella de la mel, amb tot el seu sofisticadíssim univers sensorial, feta per entrar en contacte amb flors de tota mena, i aquella substància artificial i pudenta que cobreix els nostres carrers? L’abella viu amb nosaltres a la ciutat com hi vivim nosaltres, com podem, negociant constantment el món d’artificis que hem creat i heretat els humans amb la nostra reprimida naturalesa biològica. Sortosament, la consciència que tenim de la tensió entre artifici i biologia es fa més aguda cada dia que passa. L’artifici ens fa mal, i així i tot, no ens en podem estar. La ciutat té avantatges i inconvenients, per als humans i per a altres éssers vius. És en aquest territori

8

A bee on the pavement

Yesterday spring began, in the middle of another polar cold wave. In the morning, Euronews reported that it was warmer in the Arctic than in the diagonal band spanning down from Russia all the way to the Iberian Peninsula. Despite all the Northern cold fronts that have hit us this winter, dandelions are blooming confidently in the least accessible corners of the city. One has appeared over a door of the Church of Betlem, on the Rambla. The walls of the old buildings in El Clot are also covered with them. We find them wherever they can grow in peace, safe from the threat of herbicides. And in Barcelona, where a let-it-grow spirit seems to be on the rise, it’s a good year for dandelions.

The almond tree at the Fundació Joan Miró also bloomed, but somewhat less evenly due to the frequent changes in temperature during this month of February. Along with the mimosa, the almond is the bravest tree, the first one to bloom and challenge the cold while announcing the arrival of warmer weather with its outburst of flowers. It is also the tree that awakens the bees and allows them to produce their first honey.

Yesterday, the first day of spring, I was walking down Carrer Marina when I saw a tourist ahead of me carrying a backpack with a giant bee embroidered in bright colours and threads, as in a post-kitsch comeback of broderie. I couldn’t resist asking why she had a bee on her backpack; she told me it was the new Gucci line. I googled ‘Gucci bees’ on my cell phone and, sure enough, saw all sorts of accessories with bees that reminded me of Napoleon’s cape, the baldachin that Bernini designed when the Barberinis were still his patrons... a status symbol recast to give added importance and appeal to a scarf or a hat that will soon be out of fashion. And just when I was about to cross the street, still behind the Guccian tourist, a real-life bee appeared before me, hovering clumsily over the pavement. I leaned down and watched it land on the sticky dark surface. I tried to catch it so I could get it out of there, but in the rush to get across, I didn’t manage to, and the image of the bee on the pavement has stayed with me since.

How can one explain the abyss between the delicacy of an extraordinary creature like a honey bee, with its highly sophisticated sensory world, developed for coming into contact with all sorts of flowers, and that artificial, stinky substance that covers our streets? Bees live with us in the city just as we live—as best we can, constantly juggling our repressed biological nature and the world of artifice that we humans have created and inherited. Fortunately, our awareness of the tension between biology and artifice becomes more acute every single day. Artifice harms us, yet we can’t live without it. The city has advantages and disadvantages, for humans and for other living things as well. This complex territory is what urban dwellers of all species

complex on els urbanites de tota espècie hem d’anar transitant per disminuir-ne els inconvenients, perquè no ens domini l’asfalt i més recentment el wifi, una altra capa que cobreix la ciutat.

Beehave és un projecte que indaga sobre la convivència d’una desitjada i necessària biodiversitat a la ciutat amb els elements artificials del paisatge urbà, del dret dels éssers vius no humans a habitar els espais urbans. Les abelles de la mel haurien de poder viure a la ciutat i pol·linitzar-la amb tranquil·litat, sense ser foragitades, però actualment només estan tolerades al Castell dels Tres Dragons, al Parc de la Ciutadella. Beehave va néixer ara fa dos anys amb un desig d’apropar el món de les abelles de la mel al públic general i de ferho de la mà d’artistes d’arreu. Hem volgut donar a conèixer la greu crisi de supervivència que estan patint aquests insectes, el seu paper importantíssim per a l’equilibri ecològic i diluir algunes fòbies relacionades amb aquests insectes mítics. La por a les abelles neix d’un desconeixement generalitzat que perviu a la base de la nostra vida urbana. Amb una exposició i deu intervencions a la ciutat de la mà d’una vintena d’artistes, hem volgut pol·linitzar Barcelona, posar-nos una mica dins la pell d’aquests insectes que tant ens nodreixen i contribuir a perdre’ls aquesta por tan poc justificada.

Alguns pensaran que potser no és un tema que pertoqui tractar des de l’art contemporani, que per a això ja hi ha els museus de ciència, però crec que els artistes seleccionats han demostrat que podien endinsar-se en el món de les abelles, connectar amb elles, i sortir-ne amb grans idees i projectes punyents, d’una gran bellesa i vigència.

De retruc potser també hi hem reivindicat un art més còsmic, tot recuperant algunes línies d’investigació de les primeres avantguardes que han estat diluïdes en nom d’un formalisme del qual s’han esborrat les implicacions simbòliques? Què hauria sigut del jove i profundament deprimit Joseph Beuys sense la seva lectura de les conferències sobre abelles de Rudolf Steiner?

D’altra banda, hem intentat que les perspectives que podien oferir aquests artistes vinguessin d’una diversitat de contextos, de disset països diferents representant cinc continents. Volíem assenyalar així l’abast d’aquesta crisi, tot i que, al mateix temps, Beehave és un projecte local que vol sumar-se als intents de diverses plataformes per flexibilitzar la normativa vigent en matèria d’apicultura urbana.

L’experiència d’haver pogut tenir una arna al terrat de la Fundació Joan Miró ha estat més important del que pot semblar, ja que és un fet inèdit en el món dels museus a l’Estat espanyol i molt freqüent en altres contextos. La peça d’Àlex Muñoz i Xavi Manzanares parteix d’aquesta arna, que el mateix Muñoz va portar fins a la Fundació des del Montseny. Al cap i a la fi, som un museu dins d’un parc i convivim quotidianament amb tota mena d’espècies. A altres ciutats fa temps que els museus cuiden les seves pròpies arnes. També ha estat important i simbòlic poder transformar la gespa al davant de la Fundació —feia quaranta anys que no es tocava— o experimentar amb flors i abelles als Jardins de Petra Kelly gràcies al projecte de Vadim de Grainville i Marcos Lutyens. Per no parlar de la possibilitat de tenir una experiència íntima de contacte amb flors (amb

10

must navigate in order to minimize its drawbacks, so that we don’t get swallowed up by asphalt and, more recently, by Wi-Fi, a whole new layer covering the city.

Beehave is a project that explores the coexistence of the city’s desired and necessary biodiversity with the artificial elements of the urban landscape, and the right of non-human living creatures to inhabit urban spaces. Honey bees ought to be able to live in the city and pollinate it peacefully, without being driven out; however, now they are only tolerated at the Castell dels Tres Dragons, in the Parc de la Ciutadella. Beehave was born two years ago with the aim of raising public awareness of the world of honey bees, doing so hand in hand with artists from all over the world. We wanted to provide information about the severe survival crisis that these insects are undergoing, convey the key role they play in environmental balance and dispel some of the fears related to these mythical insects. Fear of bees arises from a general lack of knowledge on the subject which continues to prevail in our urban circles. With an exhibition and ten interventions throughout the city produced by more than twenty artists, our idea was to pollinate Barcelona, trying to somehow put ourselves in the position of these insects that give us so much and thus help us shed our unjustified fears.

Some may believe that the subject is not really fit to be addressed by contemporary art, and that science museums are better suited for doing so. But I believe the selected artists have, in fact, proven to be capable of delving into the world of bees, connecting with them, and coming out of the experience with great ideas and incisive projects of great beauty and relevance. In doing so, might we also have advocated a more cosmic art, picking up on a few lines of research from the early avant-garde period that have since been overshadowed by a certain formalism stripped of symbolic implications? What would have become of the young, deeply depressed Joseph Beuys had he not read Rudolf’s Steiner’s lectures on bees?

In addition, we have tried to have these artists’ perspectives come from a variety of contexts, spanning seventeen different countries across five continents. That is how we wished to convey the scope of this crisis, even though Beehave is also a local project that strives to contribute to the attempts of several platforms to loosen up current regulations regarding urban beekeeping.

The experience of having been able to keep a beehive on the roof of the Fundació Joan Miró has been more important than it may seem, as it is unprecedented in Spanish museum circles, though fairly common in other contexts. The piece by Àlex Muñoz and Xavi Manzanares is based on this hive, which Muñoz himself brought to the Fundació from the Montseny. After all, we are a museum located in a park and live alongside all sorts of species every day. In other cities, museums have been keeping their own hives for a long time. It has also been important and symbolic to be able to transform the Fundació’s front lawn, which had remained unchanged for the past forty years, and to experiment with flowers and bees in the Petra Kelly Gardens thanks to the project by Vadim de Grainville and Marcos Lutyens. We have

Relaciones mutualistas de Jerónimo Hagerman), entrar en un rusc que ens recordava tot el que han intentat aprendre els humans de les abelles, des de filòsofs, polítics, arquitectes i sociòlegs (a Entre totes de l’estudi Goig i Max Celar). O creuar el fi vel de l’escepticisme i abraçar la dimensió espiritual i mítica que les abelles tenen en altres cultures i que havien tingut en el passat occidental. Això darrer ens ho ha aportat En el camino de las abejas, la pel·lícula de Toni Serra (Abu Ali) filmada al Marroc, i també els fragments literaris seleccionats per Ulla Taipale per a L’altre costat, al Cementiri del Poblenou.

Aquest segon volum publicat arran del projecte Beehave vol ser un modest testimoni de la implicació de tots els artistes i de l’energia de rusc que s’ha generat durant tot aquest temps que hem treballat junts.

Acabo aquest text un trist diumenge de Rams, amb revolta generalitzada per les injustícies que està vivint aquest país... Que la delicadesa i la llum de les abelles ens acompanyin i que puguem evolucionar tots junts més enllà d’aquest atzucac polític, que també és planetari.

M’agradaria donar les gràcies, en primer lloc, a les abelles de la mel, que ens van cridar i ens van oferir aquesta magnífica idea: treballar plegades en una exposició i a la ciutat de Barcelona, on volen poder tornar a viure. Les abelles són comissàries molt fines. També vull agrair les darreres pluges, que han fet que el projecte arribés a tota la seva esplendor primaveral. I, sobretot, moltes gràcies a tot l’eixam Beehave, en què tantes individualitats extraordinàries han posat el seu granet de sorra, la seva gota de mel. Han estat més de dos anys d’eixamada, la llista és molt llarga. Inclou tots aquells que han vingut a la Fundació Joan Miró a veure l’exposició, els que s’han passejat per la ciutat per veure les intervencions #beehaveBCN, tots els que n’han fet boca-orella, i els periodistes que n’han parlat, sense oblidar totes aquelles persones que han après a estimar una mica més les abelles i que estimant-les, han engrandit una mica més el seu cor i han enfortit la seva connexió amb aquest planeta tan violentat. I continuo donant les gràcies a tots els artistes, arquitectes i programadors participants a l’exposició, aquells que han realitzat les intervencions urbanes i l’exposició de fotos al vestíbul de la Fundació, i també els esplèndids autors dels dos volums que acompanyen aquest projecte.

12

also had the opportunity to engage in an intimate experience with flowers (in Jerónimo Hagerman’s Relaciones mutualistas [Mutual Relationships]) and to crawl into a hive as a reminder of everything humans have tried to learn from bees, from philosophers to politicians, architects and sociologists (in Entre totes [Together] by the Goig architecture firm and Max Celar). Or to step through the thin veil of scepticism and embrace the mythical, spiritual dimension that bees have in other cultures – as they had in the past in the West as well – brought to us by En el camino de las abejas [On the Path of Bees], the film by Toni Serra (Abu Ali) shot in Morocco, and by the literary excerpts that Ulla Taipale selected for L’altre costat [The Other Side], at the Poblenou cemetery.

This second volume published for the Beehave project aims to provide a modest testimony of the engagement of all the artists and the hive-like energy that has been generated throughout the entire time we have worked together.

I am finishing this essay on a sad Easter Sunday, in the midst of a widespread unrest about the injustices this country is experiencing.

May the delicacy and the light of bees be with us and may we all evolve together beyond this political deadlock, which is also planetwide.

First of all, I would like to thank the honeybees, who came and offered us this wonderful idea: working together on an exhibition and in the city of Barcelona, where they want to live again. Bees are refined curators. I also want to thank the recent rains, which have helped the project bloom in full spring splendour. And, above all, many thanks to the entire Beehave swarm, in which so many extraordinary individuals have contributed their efforts, their drops of honey. We have been swarming for over two years now, and the list is long. It includes all of those who have come to the Fundació Joan Miró to visit the exhibition, those who have wandered through the city to see the #beehaveBCN interventions, everyone who has helped spread the word, the journalists who have talked about it—to say nothing of all those people who have learned to love bees a little more, and by loving them, have made their hearts a bit bigger and strengthened their bonds to our ravaged planet. Next, I would like to thank all the artists, architects and programmers who have participated in the exhibition, those who have carried out the urban interventions and the photo exhibition in the foyer at the Fundació, as well as the splendid authors of the two publications that accompany this project.