4.6.2 Fases del joc: del Joc Social al Joc Patològic Són diversos els autors que han intentat descriure quin és el procés, l'evolució que porta a una persona fins al joc patològic. Sol tractar-se d'un procés llarg que, en moltes ocasions, s'inicia en l'ado18 lescència. Segons Custer , el desenvolupament i progressió del joc patològic segueix un patró uniforme. El joc acostuma a començar durant l‟adolescència, tot i que pot fer-ho en qualsevol edat, transcorrent des de les primeres apostes fins la pèrdua total del control un promig de cinc anys. Així, segons aquest autor, el jugador passa per tres fases: I. Fase de guany: El jugador s'inicia invertint petites quantitats en el joc i aconsegueix guanyar alguns premis, i fins i tot en alguns casos aquests premis poden arribar a ser significatius en relació als diners invertits en l'aposta. L'obtenció d'aquests premis pot fer creure al jugador que té certes habilitats i capacitats per controlar el seu joc, el que incrementa la seva imatge i creença de ser un jugador hàbil. En aquesta etapa es comencen a generar fortes esperances irracionals d'obtenir més guanys. Tot això pot generar que s'incrementi la suma, temps i freqüència de les apostes i el joc vagi augmentant progressivament. En la idea d'obtenir més premis, s'aposta més i les pèrdues poden començar a ser grans. En aquesta fase el jugador comença a considerar que l'única solució que té per recuperar els diners és seguir jugant. Tanmateix, la quantitat de diners invertida encara no és molt gran i el jugador tampoc s'aïlla per seguir amb el joc. II. Fase de pèrdua: En aquesta fase el jugador utilitza el propi joc per recuperar les pèrdues ocasionades pel seu propi joc. Aquesta acció es coneix amb el nom de "caça”. Per continuar jugant li fa falta més diners i passa a demanar diners a les persones properes al seu entorn, a demanar préstecs als bancs, demanar préstecs a usurers, maneig de targetes de crèdit, afany de joies, etc. que pensa podrà retornar-los amb els guanys obtinguts en el joc. En aquesta fase ja no hi ha un joc social, d'entreteniment, i comencen a aparèixer els problemes familiars i laborals que guarden relació amb el joc. Els deutes acumulats pel jugador són bastant més grans que els guanys i a causa de la pressió de les mateixes el jugador confessa la seva situació, promet que deixarà de jugar, encara que probablement no ho faci del tot convençut ni amb la consciència necessària per iniciar un tractament. Algunes de les persones afectades acudiran a un tractament tot i que una vegada que aconsegueixin els diners, suposadament per pagar els seus deutes, tornaran a jugar. III. Fase de desesperació: Aquesta fase es caracteritza perquè el jugador incrementa la seva activitat de joc, convertint aquest en la seva màxima necessitat i preocupació. Així mateix, segueixen en augment la quantitat de temps i diners dedicats al joc, augmenten els deutes, i comença a haver-hi una gran càrrega emocional. També comença a esvairse la confiança que fins aquell moment tenia, a causa de l'acumulació dels deutes, i la importància dels problemes familiars i laborals que van augmentant. Mostra nerviosisme i irritabilitat, trastorns de son, d'alimentació, depressió, ansietat, etc. El jugador entra en un estat de desesperació, on poden aparèixer idees de suïcidi i fins i tot en alguns casos es produeixen intents suïcides. Posteriorment, Lesieur i Rosenthal gador patològic:
18 19
Citat per Urdániz, G. 1997. Citat per Urdániz, G. 1997.
19
afegeixen una quarta fase en l‟evolució del jugador social al ju-