Page 1


“Hàbits i pràctiques de joc de les persones joves a Catalunya”

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques

Amb el suport de: Direcció General del Joc i d’Espectacles Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Generalitat de Catalunya

Autors: Sílvia Luque i Albert Pons Direcció de la recerca: Joan Francesc Pont

© Tots els drets reservats Barcelona, maig 2011


L‟estudi “Hàbits i pràctiques de joc de les persones joves a Catalunya” representa la primera recerca al nostre territori que, amb una aproximació qualitativa, intenta analitzar i comprendre el fenomen del joc d‟atzar entre la població jove. Si bé les recerques més recents sobre el joc a Catalunya s‟han centrat en les relacions entre el joc social i el gènere, en la prevalença del joc patològic en la població general, i en la pràctica, percepció i opinió del joc, continua existint un buit de coneixement pel què fa a les experiències de joc dels i les joves, així com en relació a les conductes, motivacions i trajectòries que contribueixen a configurar els seus hàbits i pràctiques. Per altra banda, el plantejament d‟abordar aquesta realitat des d‟una metodologia qualitativa a través dels discursos de diversos actors clau, permet analitzar el fenomen del joc des d‟una perspectiva més holística, amb una mirada interdisciplinar, que vagi més enllà de centrar l‟anàlisi sobre els aspectes patològics en què pot derivar el joc. Si revisem la literatura i la recerca en relació al joc d‟atzar a nivell espanyol, existeix una diversitat d‟estudis els més freqüents dels quals, o bé pretenen quantificar el sector del joc oferint xifres, series històriques i dades d‟interès relacionades amb els jocs d‟atzar gestionats per empreses públiques i privades, com en el cas de les memòries que anualment publica el Ministeri de l‟Interior, o bé centren la recerca en els aspectes patològics del joc d‟atzar, tant en la seva comprensió des d‟una perspectiva clínica, com en l‟estudi de la prevalença del joc patològic en la població general. Per altra banda, pel que fa als estudis relacionats amb els i les joves, a l‟igual que els realitzats en població general, resulta difícil trobar recerques que intentin aproximar-se al joc d‟atzar des de la seva vessant social. La majoria de recerques sobre el joc relacionades amb la joventut parteixen d‟un enfocament clínic per tractar de prevenir, avaluar i tractar a persones amb problemes de joc, i en comprendre les distorsions cognitives associades al joc patològic. En aquest sentit, destaca l‟estudi pilot de C.Villoria (1999) que va més enllà de la vessant patològica associada al joc, i dels factors psicològics i biològics, per indagar sobre els factors ambientals i la percepció social de joves universitaris en relació als jocs d‟atzar. A nivell internacional, existeix una gran diversitat d‟estudis en relació al joc d‟atzar, especialment pel que fa a estudis epidemiològics de prevalença en població general, perfils psicològics dels jugadors, factors associats al joc d‟atzar, tractament i avaluació, etc. Pel que fa als estudis en població jove, destaquen el centre de recerca “Youth Gambling Research and Treatment Clinic”, dirigits pel doctor Jeffrey L. Derevensky i la doctora Rina Gupta, de la universitat McGill University del Quebec, i els experts Randy Stinchfield de la “University of Minnesota Medical School” i Joël Tremblay de “UbaldVilleneuve Rehabilitation Centre and ALTO, Quebec”. Aquests centres són pioners i referents internacionals en matèria de jocs d‟atzar en població jove, els quals es dediquen a la conceptualització, la correlació de variables, i l‟elaboració d‟instruments teòrics i pràctics per a la comprensió i medició del fenomen del joc. Així, l‟estudi que presentem abordarà des d‟una nova perspectiva la relació entre els joves i el joc. Com dèiem a l‟inici, aquesta recerca explora aspectes com les conductes, el perfils, les motivacions i les trajectòries que configuren els hàbits i pràctiques dels i les joves.


L‟objectiu general del projecte és analitzar els hàbits i les pràctiques del joc de les persones joves a Catalunya, des d‟una perspectiva interdisciplinària, per tal de contribuir al buit de coneixement existent sobre aquest àmbit i donar eines per al foment del joc responsable. Els objectius específics són: Analitzar els hàbits i les pràctiques de joc dels i les joves, identificant el tipus de conductes que es desenvolupen, quina trajectòria segueixen des de la seva iniciació i quines diferències poden existir segons perfils i àrea territorial. Observar els factors i motivacions que condueixen als i les joves a practicar jocs d‟atzar. Identificar la tipologia de joc que més èxit té entre els i les joves, analitzant l‟ús i la repercussió d‟Internet en les pràctiques d‟aquests jocs. Identificar les tendències de futur en el joc i elaborar recomanacions sobre les actuacions que es poden dur a terme, des de diferents àmbits i per part dels diferents actors implicats (educadors/es, entitats juvenils, empreses de jocs d‟atzar, administracions públiques, legisladors, etc.).


La recerca parteix d‟una metodologia qualitativa que permeti aproximar-se a les subjectivitats i vivències de les persones joves i dels actors claus, i conseqüentment, aprofundir en el tema d‟estudi. La investigació qualitativa és un procés obert que permet una aproximació successiva en l‟exploració d‟un fenomen des de distintes mirades. Així, durant el transcurs de la recerca poden modificar-se alguns plantejament inicials del disseny de l‟estudi per obrir noves perspectives d‟anàlisi i per a la comprensió d‟una realitat complexa. En primer lloc, la investigació s‟inicia amb una anàlisi de documents i bibliografia procedents de fonts secundàries que permeten aportar informació complementària a la temàtica investigada. Així mateix, el tractament estadístic de fonts quantitatives secundàries com les de l“Estudi sobre la pràctica, percepció i opinió del joc a Catalunya” i d‟alguns baròmetres del CIS, que incorporen dades desagregades sobre participació i freqüència de joc en loteries, ens permetrà assenyalar perfils de jugadors segons característiques sociodemogràfiques, així com, en la majoria dels casos, comparar els comportaments dels i les joves amb els comportaments adults. També a la diagnosi que realitzem des de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia sobre les entitats del Moviment Laic i Progressista hem inclós algunes preguntes als qüestionaris de les entitats sobre la Grossa de Nadal i els sortejos com a mecanisme d‟obtenció d‟ingressos per a les associacions. Aquest fet constituirà una prova pilot en l‟anàlisi de l‟ús de loteries per part de les associacions com a font d‟ingressos i permetrà aproximar-nos a aquest mecanisme de normalització i socialització de l‟ús de les loteries. A l‟hora de treballar amb fonts primàries, per tal de contrastar resultats a través de dues tècniques diferents, s‟ha escollit la tècnica dels grups de discussió i de les entrevistes. Pel que fa a les entrevistes, s‟entrevistarà als següents 4 perfils a l‟inici del projecte: Joves d‟entre 15 i 29 anys que practiquen jocs d‟atzar. Persones que treballin amb joves (en entitats o administració pública). Experts/es en joventut i/o joc que puguin aportar una perspectiva global del fenomen, incloent representants/es d‟associacions de jugadors/es, etc. En total s‟han dut a terme 8 entrevistes en profunditat, quatre entrevistes a experts i quatre entrevistes a joves. Aquesta primera entrevista ens ha permès ampliar els coneixements abans de la definició definitiva dels guions dels grups de discussió. Un cop finalitzades les entrevistes, s‟han realitzat 9 grups de discussió amb joves entre 15 i 29 anys sota criteris de representativitat segons sexe i edat, a municipis de l‟àrea metropolitana de Barcelona que presenten àmplies diferències en tant al nombre d‟habitants i les característiques dels municipis (Palau-solità i Plegamans, Vacarisses, El Prat de Llobregat i Sant Joan Despí). Encara que el joc d‟atzar sigui legal a partir dels 18 anys, l‟estudi ha volgut recollir els discursos dels i les joves a partir dels 15 anys doncs les recerques de referència indiquen que els i les joves s‟introdueixen al joc en edats més primerenques. Donada la impossibilitat de conèixer l‟univers total de joves que practiquen el joc, per tal de seleccionar les persones participants com a entrevistats/des o en els grups de discussió, s‟ha fet servir la tècnica de bola de neu a través d‟informants clau (experts/es, tècnics/ques, entitats i associacions, centres d‟educació formal i no formal, etc.) que condueixin a altres i així successivament. Aquesta


tècnica permet acumular informació enriquidora per construir marcs teòrics i elaborar estudis sociològics i/o psicopedagògics.


4.1 INTRODUCCIÓ Segons autors com Huizinga (Homo Ludens, 1968) el joc és la base de la cultura humana, és prèvia i constitutiva d‟aquesta, “la cultura humana brota del juego – como juego – y en él se desarrolla”. Huizinga sosté “el juego es una acción u ocupación libre, que se desarrolla dentro de unos límites temporales y espaciales determinados, según reglas absolutamente obligatorias aunque libremente aceptadas, acción que tiene su fin en sí misma y va acompanyada de tensión y alegría y de la conciencia de „ser de otro modo‟ que en la vida corriente”. El joc és una característica de l‟ésser humà tan pròpia de la seva natura, com el fet de fabricar (homo faber) o la seva racionalitat (homo sapiens). El joc en si és una activitat habitual en la vida de qualsevol nen o adult. Permet el desenvolupament físic, psicològic i social del nen, facilitant que descobreixi i aprengui sobre el món en els seus primers anys. Tanmateix, la vesant lúdica del joc és una de les més freqüents entre les persones, de manera que qui la realitza considera que està duent a terme activitats que li causen plaer. El joc, es diferencia d‟allò “seriós”, d‟allò que ocupa el centre de la vida social (el treball). Fa molt temps que existeixen els jocs. Hi ha proves documentades que els homes ja jugaven a l'atzar fa cinc mil anys. I, probablement, el joc ja existia molt abans. Per altra banda, quan s‟inclou una aposta, que implica guanyar o perdre, i existeix una dimensió objectiva d‟aleatorietat, es parla de “joc d‟atzar amb aposta”. Hi ha múltiples tipus de jocs, com els de competició, d'atzar, de risc i de regles. En la nostra societat, els podem englobar en dos tipus diferents de conductes de joc en funció de la presència o no d'in1 centius econòmics directes per a la seva realització : joc com a passatemps en si mateix, i joc com a procediment per a poder arriscar algun bé (aconseguir o perdre diners o béns). Tot i que ambdós tipus de joc poden ser utilitzats de manera lúdica i servir d‟entreteniment a les persones, també poden portar al desenvolupament de conductes estereotipades i desadaptades. De fet, el segon tipus de joc, el que implica assumir riscos econòmics amb possibilitats de guanys immediats, és el que ha facilitat l'aparició de conductes problemàtiques que han causat una important alarma social: el que es coneix comunament com a ludopatia o joc patològic. En aquest sentit, el què determina l'existència d'una ludopatia és, precisament, l'ús de diners. Sinó, es tracta d'una addicció al joc. Psicològicament, el joc d'atzar és un repte a la sort, mitjançant el qual una persona projecta les seves esperances de canviar “màgicament” el futur a favor seu, o almenys d'experimentar el plaer del triomf contra el risc del fracàs malgrat el patiment que comporta la incertesa, un desig de fugida de la monotonia quotidiana. Per tant, l'ús de l'atzar en el joc és considerat una diversió quan hi ha un

1

URDÁNIZ, G. et alt. (1997). Estudio cualitativo de la ludopatía en Navarra. Pamplona: Fundación Bartolomé de Carranza


control i un goig a l'acte en si mentre que deixa de ser-ho quan implica sofriment i descontrol, de manera que la persona perd la seva llibertat de decisió.

4.2 EL JOC COM ACTIVITAT SOCIAL Com s‟ha comentat anteriorment, el joc com activitat lúdica és una de les activitats més freqüents entre les persones, realitzant un important i variat paper. En general, el joc i les conductes lúdiques comporten un seguit d‟aspectes interessants per a les persones: per un costat, serveixen de procediment que permet i facilita l‟aprenentatge de certes conductes; per l‟altre, serveix com activitat per entretenir o gaudir de determinats períodes de temps, en les que el subjecte considera que està duent a terme conductes plaents. En aquest sentit, en edats més adultes s‟acostuma a distingir entre temps de treball i temps lúdic, on aquest últim té una rellevància progressiva en el marc de la societat de consum i la cultura de l‟oci. El joc d‟atzar amb aposta pot ser utilitzat de forma lúdica i servir com una alternativa interessant per a l‟entreteniment de les persones en la nostra societat. Alhora, pot esdevenir un espai de sociabilitat i d‟interacció social. Tot i així, cal tenir en compte que l‟activitat normalitzada del joc d‟atzar amb aposta -que implica assumir certs riscos econòmics amb la possibilitat de guanys immediats- consisteix en una pràctica responsable i controlada per part de la persona jugadora.

4.2.1 El joc social o responsable Per la majoria de persones jugar a jocs d‟atzar és una activitat d‟entreteniment que proporciona moments de diversió, espais de socialització i la generació d‟il·lusió per la possibilitat de guanyar premis. En aquest sentit, el joc social o responsable és un concepte relativament recent que, tot i el seu caràcter polisèmic, caracteritza “aquelles persones que juguen per divertir-se o com a forma de socialització, fan ús del joc com un recurs més del seu oci i controlen el temps de joc i els diners que utilitzen per jugar”2. Així, el joc social o responsable constitueix la forma majoritària de joc, distingint-se d‟altres formes de joc de risc, problemàtiques o patològiques.

4.3 CONCEPTE DE JOVENTUT La paraula “joventut” és un terme que es fa servir amb molta freqüència, malgrat no existeixi una definició consensuada sobre el seu significat i tingui un sentit àmpliament polisèmic. Què és la joventut? Què significa ser jove? Quins serien els trets definitoris d‟aquesta “categoria”? Sobre aquesta

2

El Programa de Joc Responsable de Catalunya” Informe 2007-2010.


qüestió, aparentment tan simple, no hi ha una resposta clara. D‟aquí es deriva la complexitat d‟analitzar la “joventut” des d‟una perspectiva científica, ja que això ens obliga a construir un “objecte d‟estudi” sense ambigüitats i fàcilment operacional, és a dir, que es pugui mesurar de forma clara, amb variables i indicadors contrastables i contrastats. I això, en el cas de la joventut, és força complicat. Quan deixa una persona de ser jove? És una qüestió d‟edat, de situació socioprofessional, de capacitat física, d‟estat anímic? I no només això; podem dir, per exemple, que tots els joves són iguals? Òbviament no. Llavors, per què parlem de la “joventut” com si fos una cosa homogènia? Des del punt de vista analític, dues persones que comparteixin, per exemple, una mateixa edat, poden ser significativament diferents. Això ens porta a preferir, si més no, parlar abans dels i les “joves” (amb la seva diversitat) que no pas de la “joventut” (com una categoria tancada). Ara bé, per podernos aproximar al coneixement d‟una realitat social que és complexa i diversa, sovint ens veiem forçats a portar a terme alguns reduccionismes, a cercar models i pautes de comportament compartides. Això fa que puguem parlar de grups, de persones que comparteixen algunes característiques i que agrupem entorn de categories. Per exemple, podem separar les persones segons la seva edat, segons el seu sexe, segons la seva activitat, segons el seu nivell d‟estudis, segons el lloc on viuen, l‟estructura familiar o el lloc on han nascut. Edat, sexe, activitat, estudis o origen geogràfic són variables típiques que ens ajuden a classificar les persones segons situacions que, en general, defineixen una certa tendència en el comportament i en les oportunitats de vida. Podem suposar, per exemple, que una persona amb estudis universitaris tindrà més possibilitats d‟inserció socioprofessional que una persona sense estudis. Podem suposar també que una persona que ha viscut un procés migratori pot experimentar una major dificultat d‟integració social o que una persona que estigui aturada tindrà unes pautes de consum diferents a una persona que estigui ocupada. Tot i que, com sabem, no sempre és així. Si entrem en la casuística, podríem trobar una persona que estigués aturada de forma voluntària temporalment per desenvolupar alguna altra activitat i una persona ocupada que té moltes dificultats per arribar a final de mes. Veurem, per exemple, que no és el mateix ser immigrant ric que immigrant pobre. Per tant, malgrat que la categorització ens ajudi a comprendre una determinada realitat social, no hem d‟oblidar que, en el fons, dins de cada categoria ens podem trobar persones amb situacions objectives molt diferents. Quan parlem de “joventut” o de “joves” podem trobar diferents definicions, sovint complementàries, que se centren en un aspecte o una característica concreta. Cap d‟aquestes definicions és satisfactòria per ella mateixa, tot i que, en el seu conjunt, ens poden ajudar a centrar molt més acuradament l‟objecte del nostre estudi. Potser la definició més clàssica i més utilitzada és la que entén la joventut com un període de temps biogràfic que es mesura per l‟edat. L‟edat marca, per exemple, coses molt significatives com l‟accés a l‟escolarització o el moment en el qual oficialment ens podem fer responsables penals dels nostres actes. La majoria d‟edat, als 18 anys, és un punt de referència en la vida de les persones a partir del qual canvia la nostra posició pel que fa a la comunitat i se‟ns reconeixen uns nous drets i deures. Moltes administracions públiques, per exemple, han partit de l‟edat a l‟hora de definir els criteris a partir dels quals una persona pot accedir a determinats serveis adreçats als “joves”. Aquest criteri, no obstant això, no és homogeni o invariable. Ens podem trobar, per exemple, que el “carnet jove” s‟expedeix a persones amb diferents intervals d‟edat en països diferents (alguns fins als 24 anys, altres fins als 26, altres fins als 30) o que, dins d‟un mateix país, una persona “deixi” de ser considerada jove als 25 anys per tal de beneficiar-se dels descomptes en el transport públic però que pugui presentar-se a una promoció d‟habitatge protegit per a joves amb 33 anys d‟edat. Des d‟un punt de vista demogràfic, i seguint el criteri d‟edat, podríem dir que existeix una mena de convenció estadística de considerar com a “joves” les persones entre 15 i 29 anys. Per què aquest interval? ¿Es donen als 15 i als 29 anys condicions específiques que ens portin a considerar-les “edats d‟entrada i de sortida” de la joventut? Probablement no. Ara bé, estadísticament és útil aques-


ta classificació perquè ens permet mantenir els intervals quinquennals clàssics en l‟anàlisi demogràfica i separar, per tant, els joves en tres categories. Òbviament, la diferència entre una persona de 15 anys i una de 29 és tan gran que sembla raonable establir, com a mínim, tres grups d‟edat diferenciats. Des d‟un punt de vista sociològic, centrat més en el comportament social, diríem que en els darrers anys el període clàssic per definir la “joventut” s‟ha dilatat: la joventut es comença abans i s‟acaba més tard. Es comença abans a causa d‟un canvi de tipus administratiu. La reforma de la llei d‟ensenyament i l‟aplicació de la LOGSE ha comportat un canvi en la distribució dels alumnes segons etapes. Ara, als 12 anys (si no han repetit curs abans) tots els adolescents estan obligats a començar l‟ESO. El canvi entre primària i secundària es produeix, per tant, als 12 anys. Què comporta això? Doncs que el ritual de pas de la infància a l‟adolescència amb la LODE es produïa als 14 anys, mentre que amb la LOGSE aquesta transició es dóna als 12. Les persones de 12 anys tenen accés a models de conducta dels que ja en tenen 18 i, naturalment, els imiten. Com a conseqüència veiem com s‟avança, per exemple, l‟edat d‟inici del consum de tabac, els primers contactes sexuals, la importància que s‟atorga a la moda i l‟estètica, etc. Per l‟altra banda, l‟edat de “sortida” de la joventut s‟ha retardat. L‟indicador clàssic en aquest sentit ha estat el moment de l‟emancipació familiar, considerat com a ritual de pas entre la joventut (marcada per la dependència familiar) i l‟edat adulta (caracteritzada per l‟autonomia, l‟estabilitat laboral i, en molts casos, la creació de nous nuclis familiars). Doncs bé, l‟edat mitjana d‟emancipació familiar a Catalunya se situa actualment al voltant dels 30 anys (una mica menys per a les dones i una mica més per als homes). A més, l‟emancipació ja no és un indicador fiable de l‟estabilitat professional o la inserció social. Actualment, els itineraris d‟inserció socioprofessional s‟han tornat molt més diversos, complexos i, en la majoria de les vegades, inestables. Alguns autors es refereixen a itineraris “io-io” o a itineraris d‟ “aproximació successiva” per descriure els processos relativament precaris d‟inserció social dels joves. Fins i tot un contracte indefinit (el paradigma de l‟estabilitat laboral en els anys 80-90) ha deixat de tenir el mateix sentit per als actuals joves. De fet, sembla ser que la precarietat laboral ha passat de ser un fenomen associat a l‟edat “jove” a esdevenir un element que acompanyarà les persones que ara són joves durant tota la seva vida. Deixa de ser, per tant, un “efecte edat” per esdevenir un “efecte generació”. Tot plegat, però, s‟ha d‟entendre en el context dels canvis experimentats pel mercat de treball en els darrers anys. La paraula clau en aquest sentit seria “flexibilitat”. Als joves se‟ls exigeix que tinguin capacitats d‟adaptació a un mercat de treball molt flexible, en un context en el qual la formació és permanent i en el qual els joves, probablement, canviaran diverses vegades de feina. Aquesta “flexibilitat” es tradueix en inestabilitat, precarietat i incerteses. Des d‟un punt de vista psicològic o psicosocial, podem dir que l‟allargament de la joventut ha anat acompanyat d‟un retard més o menys generalitzat en l‟assumpció de responsabilitats per part de les persones joves i, a més, es produeix una crisi d‟una certa idea tradicional de “futur”. Molts joves, amb la perspectiva de l‟emancipació retardada, a causa d‟un context advers, es preocupen únicament per gaudir del present, ja que el futur és massa incert i no disposen d‟oportunitats suficients per a elaborar el seu projecte de vida. Finalment, una darrera forma de definir la joventut, des d‟una perspectiva més associada a l'antropologia, és la que posa l‟accent en el comportament cultural o, específicament, en la idea dels “consums juvenils”. Així, podríem dir que una persona és “jove” en la mesura que es comporti com se suposa que han de comportar-se els “joves”. Existeix, per tant, una definició social i cultural de la joventut. Què fa que la joventut pugui ser considerada una categoria diferent a l‟edat adulta? Que els joves vesteixen de forma diferent, escolten diferent música, tenen models d‟oci diferents, el seu llenguatge és també diferent, la seva forma de relacionar-se és diferent. Aquesta podria ser una definició del que comunament s‟entén per joventut. Però si ens fixem, es dóna una representació de la jo-


ventut massa idealitzada i centrada, bàsicament, en el consum, sense tenir en compte altres dimensions socials que condicionen la vida dels joves. Una persona, per poder demostrar que és jove (o per mostrar-se socialment com a jove) cal que vesteixi d‟una determinada manera, escolti un determinat tipus de música o vagi a un determinat tipus de bars. S‟ha creat tot un mercat de béns de consum adreçats als “joves” o a les persones que vulguin ser considerades com a tal independentment, per exemple, de la seva edat. Al final, per poder ser reconegut com a jove has de disposar d‟una capacitat adquisitiva que sovint els joves no tenen (sobretot els de classe treballadora). Com a conseqüència de tot plegat, tal com s‟ha construït socialment el concepte de joventut, fins i tot els mateixos joves poden sentir-se frustrats per no identificar-se amb el que suposadament són. De fet, la joventut ha esdevingut un model social (en una societat que, com ens recordaven Estruch i Cardús, no té models que oferir als joves3). Això genera tot un seguit d‟interessants paradoxes. La joventut esdevé un model social però, al mateix temps, la societat (és a dir, els adults) no s‟ocupen per resoldre els problemes dels joves. Els joves han de viure la paradoxa de sentir que estan “en la millor etapa de la vida” i, alhora, haver de patir la precarietat laboral o enormes dificultats per a l‟emancipació. Nosaltres, tanmateix, pensem que moltes de les manifestacions culturals juvenils d‟adscripció a un grup tenen la seva arrel en condicions estructurals i en diferències de classe. Malgrat sembli que l‟accés al consum cultural ha homogeneïtzat les diferències d‟origen entre els joves, aquestes es mantenen i es posen de manifest mitjançant mecanismes molt més subtils de distinció. Així, la recerca d‟espais d‟autonomia en l‟àmbit del consum o del lleure (tan freqüent entre els joves) és probablement l‟expressió de la incapacitat de poder-la exercir en àmbits centrals de la vida, com el treball o l‟emancipació.

4.3.1 Cultura, oci i identitat juvenil Per cultura sovint s‟entenen coses molt diverses, sent un concepte polisèmic que pot referir-se a nivells molt diferents. Així, ens podem referir a la cultura d‟un país, a partir de la seva llengua, la seva història, les seves maneres de fer, etc. Tanmateix, en un sentit diferent pot parlar-se de cultura com a quelcom que es distingeix per la seva excel·lència, abraçant aquelles pràctiques com l‟alta cultura i les arts. Si entenem la cultura en un sentit ampli, partint del punt de vista de que totes les maneres de passar el temps lliure són “cultura”, en tant que formes de vida, podem entendre els jocs d‟atzar com una forma de consum cultural, definit com el “conjunt de pràctiques dels joves en el seu temps lliure, és a dir, en aquell temps que no està ocupat per les responsabilitats escolars, laboral i familiars” (Martínez, R; et al. 2005). En aquest sentit, aquesta aproximació antropològica als conceptes de cultura i consum cultural permet anar més enllà de valoracions sobre si la cultura és bona o dolenta, per centrar-nos en el conjunt de significats, materials i pràctiques culturals que ajuden a donar sentit i a viure en el nostre entorn social i natural. En aquesta recerca restringirem el concepte de cultural en relació a les pràctiques de joc de les persones joves en el seu temps lliure, és a dir, en aquell temps fora de les esferes de l‟obligació. Així, equiparem el consum cultural amb les pràctiques d‟oci, entenent aquest últim en el marc de la “soci-

3 Estruch J., Cardús, S., Les enquestes a la joventut de Catalunya. Bells deliris fascinen la raó, Herder, Barcelona, 1985


etat de consum”, on l‟oci no només esdevé un complement positiu al treball sinó també es converteix en una activitat dinàmica, capaç de donar sentit a la nostra vida. En aquest context, un element important a tenir en compte és la disponibilitat de temps lliure de les persones joves a Catalunya. Segons l‟anàlisi de l‟Enquesta de consum i pràctiques culturals que realitzen Serracant i Soler (2009), la disponibilitat de temps lliure ha augmentat com a conseqüència de l‟allargament de les transicions. Així, l‟allargament de l‟etapa educativa i la formació cada cop més tardana de les noves famílies són elements que donen rellevància al temps d‟oci. Tanmateix, la centralitat de l‟oci no només es deu a la disponibilitat de temps lliure sinó també pel fet de que la realitat laboral de la joventut tendeix a ser cada cop més incerta i volàtil i, com apunten els autors esmentats, “l‟estructura productiva fa que cada vegada més les feines i les trajectòries laborals tinguin un component més gran d‟individualitat. Tot plegat fa que el treball hagi perdut la força estructuradora de les identitats que tenia unes dècades enrere”. En aquest sentit, alguns autors apunten a que actualment les identitats, especialment la dels i les joves, s‟estructuren a través de l‟oci. Així doncs, “l‟oci, el temps lliure i les activitats que s‟hi desenvolupen són cada cop més fonamentals en la vida de la joventut i contribueixen a estructurar les seves identitats subjectives”. L‟ampliació de les transicions té implicacions en la formació de la identitat de les persones joves, podent valorar-se en diferents sentits. Per un costat, es pot considerar que proporciona un espai peldesenvolupament dels individus i per a l‟experimentació de diferents estils de vida. Per l‟altre, podem veure els impactes negatius d‟aquests canvis en la formació de la identitat. En aquest sentit, Furlong i Cartmel (2001) apunten com “la dilatació del període entre la maduresa física i l‟arribada a l‟edat adulta pot crear dificultats a l‟hora de construir d‟una identitat estable en una fase que es caracteritza per la marginació econòmica i social. La joventut és un període d‟incertesa en què els joves no tenen una visió clara del futur, i aquesta confusió pot tenir un paper determinant en la construcció de la identitat”.

4.3.2 Els contextos de la joventut Per tal d‟entendre aquesta preeminència del món de l‟oci sobre el món laboral en les persones joves, plantegem l‟anàlisi conjunta de les esferes cultural i material que configuren les motivacions i condicionants dels i les joves en cadascun dels àmbits en què es desenvolupen les seves vides. En aquest sentit, més enllà de les explicacions culturalistes sobre l‟expansió de la societat de consum i de la importància de l‟oci per a la formació de la identitat juvenil, plantegem una anàlisi combinada que incorpori l‟anàlisi del context socioeconòmic per tal d‟explicar els comportaments i actituds juvenils. Des d‟un perspectiva culturalista, com ja hem apuntat, l‟emergència de la societat de consum ha dotat a l‟oci d‟una centralitat en les societats contemporànies. En aquest sentit, els joves s‟han convertit en un dels principals perfils que ha trobat la indústria de l‟oci per estimular el consum, apel·lant a les seves necessitats relacionals i d‟afirmació. A través del mecanisme de l‟individualització, es satisfan les necessitats d‟autoexpressió identitària i de diferenciació entre els individus, adscrivint-se així a determinats col·lectius alhora que marquen els seus trets “personals i intransferibles”. Des de la perspectiva socioeconòmica, en les darreres dècades s‟ha produït un procés de liberalització de les economies occidentals orientat a superar les crisis econòmiques i d‟ocupació, i a adaptar els processos productius a les potencialitats de les noves tecnologies. En aquest context econòmic, marcat per la incertesa, s‟han donat certes estratègies de flexibilització que han afectat especialment als joves. En primer lloc, la disminució de la despesa pública ha afeblit la cobertura i el suport de l‟estat del benestar en la prestació de serveis, reduint les despeses que recolzaven el procés de


transició a la “vida adulta” de les persones joves, és a dir, el procés d‟adquisició de l‟autonomia personal. En segon lloc, la desregulació del mercat de treball ha tingut un fort impacte en la posició dels i les joves, provocant una precarització laboral que no només afecta a la temporalitat sinó també a l‟escassetat d‟ingressos, les condicions de treball i la protecció social. Tanmateix, l‟atur i la sobrequalificació esdevenen dues de les principals problemàtiques que caracteritzen l‟entorn laboral juvenil. Com ja apuntava Serracant (2004), “la conseqüència d‟aquests processos ha estat l‟afebliment de la posició social del jove, que ha perdut instruments per controlar i planificar el seu projecte vital. És en aquest context de dificultats generalitzades respecte a l‟emancipació econòmica i domiciliar, on s‟estan produint una sèrie de canvis en les pràctiques culturals dels joves”. En el context actual, la precarietat juvenil esdevé una situació que accentua la vulnerabilitat social d‟aquest col·lectiu. Per vulnerabilitat social entenem aquella zona intermèdia entre la integració social i la marginació. Les situacions de precarietat laboral, juntament amb les relacions socials inestables, i les conviccions fràgils porten a l‟individu a situar-se en aquesta zona de vulnerabilitat. En aquest sentit, la vulnerabilitat social dels joves no representaria que aquests estan exclosos de la societat, sinó més aviat en risc de situar-se en procés d‟exclusió. Lluny d‟aquest escenari, la integració social dels i les joves, com a concepte contrari a l‟exclusió i com a objectiu desitjable, representaria l‟assoliment d‟una feina estable, unes relacions socials sòlides i un sentit vital ple de significat. La integració aportaria la sensació de seguretat en l‟existència (material i temporal), una acceptació i un reconeixement social, i un cert grau de participació en la vida col·lectiva. No obstant, per assolir-la caldria com a requisit previ un model social que permeti a les persones joves una autonomia personal financera, educativa, ocupacional, etc., i l‟adquisició d‟uns determinats rols socials. Davant aquest escenari, no podem deixar de preguntar-nos: com encaren les persones joves els riscos i la incertesa per la situació social que travessen i les perspectives de futur que se‟ls presenta? En aquest sentit, Furlong i Cartmel (2001) apunten com “aquest èmfasi que actualment se situa en les percepcions subjectives del risc i la incertesa, representa un trencament important amb la tradició anterior. Abans d‟aquesta dècada, la idea predominant es basava en el fet que si se seguien camins o trajectòries ben definits i previsibles des del món familiar, a través de l‟escola i cap al mercat de treball, la transició definitiva al món laboral es desenvolupava sense incomoditats ni malestars subjectius”. En altres paraules, en el context actual sentir-se al marge de la col·lectivitat implica que els individus es vegin obligats a vèncer una sèries de riscos que afecten tots els aspectes de la vida diària, on la intensificació de l‟individualisme té com a conseqüència que les crisis es percebin com a fracassos individuals més que com el resultat de processos que escapen al control dels individus. Les precàries expectatives que es presenten als i les joves en el món modern per a la satisfacció d‟un projecte vital propi –i la planificació i control d‟aquest projecte-, pot afavorir que alguns joves intentin superar les dificultats a través de formes d‟oci més o menys responsables. En aquest sentit, els jocs d‟atzar amb aposta poden esdevenir la il·lusió de control des d‟una perspectiva individual a una situació social d‟incertesa i malestar social.


4.4 TIPUS DE JOCS Els jocs poden classificar-se de molt diverses maneres. Algunes de les més freqüents s‟estableixen 4 en funció de la presència d‟incentius econòmics, així com per la intervenció del subjecte en el joc . En relació al tipus de jocs en funció de la presència d‟incentius econòmics, com s‟ha anotat anteriorment, podem distingir els jocs entre: Joc (play), entenent el joc com a passatemps o entreteniment en sí mateix; i Joc amb aposta (gambling), en el qual el joc introdueix la possibilitat d‟arriscar i obtenir o perdre algun benefici. Per altra banda, pel que fa al tipus de jocs en funció de la intervenció del subjecte podem distingir entre quatre categories bàsiques de joc: Jocs d’atzar: El resultat només depèn de la sort o de la casualitat. No hi ha possibilitat de control sobre el resultat per part del qui juga. Aquest només realitza l‟acció i el resultat és imprevisible i independent de la conducta personal (loteries, màquines escurabutxaques, bingo, etc.) Jocs de tècnica: Són jocs en els que l‟èxit depèn de la destresa de quin juga. Requereixen un aprenentatge i un entrenament que permet anar assolint nivells més alts d‟execució (dames, escacs, videojocs, etc.) Jocs combinats de tècnica i d’atzar: Un exemple d‟aquest tipus de jocs el trobem en els jocs de cartes, els quals depenen de l‟atzar en el repartiment i de certa habilitat posterior per jugar (pòquer, parxís, oca, travesses, etc.) Jocs de competició: Es tracta de jocs organitzats com a divertiment en què les persones competeixen partint amb una igualtat de possibilitats (competicions esportives, etc.) Aquesta recerca es centra en els jocs d‟atzar amb aposta, incloent en aquesta categoria els jocs combinats de tècnica i atzar. En aquest sentit, quan s‟utilitza el concepte de joc d‟atzar se sobreentén que ens referim exclusivament a aquells jocs d‟atzar que inclouen la presència d‟incentius econòmics i alguna forma d‟atzar en el resultat del joc.

4

GOBIERNO VASCO (2009). “Estudio Sociológico sobre el Juego y sus Patologías y Conductas Adictivas en la Comunidad Autónoma de Euskadi”. Dirección de Juego y Espectáculos del Departamento de Interior del Gobierno Vasco.


4.4.1 Descripció dels tipus de jocs A continuació s‟exposen els jocs d‟atzar disponibles més habituals al nostre país: Jocs de casino: Aquests jocs es defineixen més pel lloc on es juga que per les seves característiques. El casino està considerat el lloc més noble destinat al joc. La diversitat de jocs que s‟hi troba i les elevades quantitats que es poden apostar, i dels premis que es poden obtenir, és un dels seus atractius. Tanmateix, una de les principals característiques dels casinos és la seva escassetat, degut a la legislació vigent que en limita el nombre en funció de criteris demogràfics i geogràfics. Així, al tenir major dificultat d‟accés i disponibilitat, els jocs de casino constitueixen una part relativament petita del total de jocs disponibles. El bingo: És un dels jocs més importants des del punt de vista de les quantitats jugades. Es practica en llocs especialment destinats a jugar-hi, els quals acostumen a comptar amb serveis addicionals de bar i cafeteria. Per altra banda, el bingo es pot considerar bàsicament un joc de loteria, en el qual es reparteixen cartrons de 15 números diferents sobre un total de 90, on els premis es paguen en efectiu i al moment posterior de finalitzar el sorteig. Les apostes esportives: Les apostes esportives més populars i conegudes són les quinieles futbolístiques. Es tracta d‟un joc en què certes habilitats poden facilitar el pronòstic del resultat dels partits. Aquest fet a provocat que s‟hagin estudiat combinacions dirigides a optimitzar probabilísticament les apostes, fins el punt de crear-se associacions, penyes i empreses. Les principals són: La Quiniela Apostes Hípiques (Lototurf i Quintupleplus) El Quinigol Les loteries: La loteria és el joc legal més antic a Espanya, tenint un lloc preferent dins els jocs d‟atzar. Les loteries constitueixen el segon joc d‟atzar més seguit per la població en quan a despeses, per darrera de les màquines recreatives. Existeix un gran diversitat de loteries que depenen de l‟administració central (LAE, Loterías y Apuestas del Estado) o de les comunitats autònomes (en el cas de Catalunya depenen de l‟EAJA, Entitat Autònoma de Jocs i Apostes). Les principals són: La Grossa de Nadal Loteria Nacional Loteria primitiva o el Gordo de la Primitiva Cupons de l‟ONCE Bonoloto Lotto 6/49 Euromillones Loto Ràpid (la de rascar) Trio Els rasques de l‟ONCE 7/39 Super 10 Loto Express Les màquines recreatives (escurabutxaques): Les màquines recreatives, popularment conegudes com màquines escurabutxaques, estan caracteritzades principalment per la seva accessibilitat, ubicades en una amplitud de bars i establiments dedicats a la restauració. Constitueixen una forma fàcil d‟iniciar-se al joc, especialment per la seva ubicació i la baixa quantitat de diners de


les apostes, que poden oscil·lar en funció del tipus de màquines 5. A més, el fet de permetre un joc continu sembla ajudar al desenvolupament d‟una afició que pot constituir-se en problemàtica. És precisament el baix preu de la partida, juntament amb els altres factors assenyalats, el què facilita que persones amb baixos recursos econòmics, entre els que destaquen els adolescents, tinguin en aquest tipus de joc un dels més pròxims a les seves possibilitats i aficions. Els concursos: Aquest tipus de jocs han anat sorgint progressivament, especialment a través de nous concursos pels mitjans de comunicació, i particularment per la televisió, en els que s‟ofereix la possibilitat d‟obtenir fàcilment diners o objectes. Algunes dels principals són: Sortejos de promoció d‟un producte / Concursos televisius Rifes, quines o tómboles Jocs de cartes i daus: Els jocs de cartes tenen una llarga tradició en el nostre país. El número de jocs és molt divers: des de jocs com el mus, la brisca, el pòquer, etc. També tenen una llarga tradició els jocs de daus, el domino i altres jcos similars. Aquest tipus de jocs, especialment els de cartes, solen practicar-se en diversos llocs (des de bars, centres culturals o socials, domicilis, etc.) inclouen multitud de possibilitats de joc amb o sense aposta econòmica. Joc per Internet: Internet permet jugar de manera virtual a una gran diversitat de jocs d‟atzar, ja sigui a jocs tradicionals adaptats a aquest mitjà o la possibilitat d‟incorporar nous jocs d‟atzar. La principal característica és la seva accessibilitat des de qualsevol ordinador amb connexió a Internet, i la diversitat de formules que prenen aquests jocs: des de la possibilitat d‟apostar amb diners ficticis a l‟aposta amb diners reals mitjançant la compra de fitxes o bons. Alguns dels jocs d‟atzar més populars per Internet són: el pòquer, les apostes esportives i els casinos online.

4.4.2 Modalitats de jocs d‟atzar En relació als jocs d‟atzar, en la literatura científica existeix una diversitat de classificacions en funció 6 del criteri que s‟utilitzi. En aquest sentit, a continuació s‟exposa les principals modalitats de joc d‟atzar segons el criteri classificatori. En primer lloc, segons la seva legalitat podem trobar els jocs regulats o legals, aquells inclusos formalment al “Catálogo de Juegos y Apuestas”, el qual inclou el concepte, les regles bàsiques, modalitats i límits de cada un dels jocs autoritzats (Loteries; les Butlletes; jocs exclusius del Casino; Jocs col·lectius de diners i atzar; els desenvolupats mitjançant màquines recreatives i de joc; les Rifes, Tómboles i Combinacions Aleatòries; i les Apostes sobre esdeveniments esportius). Per altra banda, els jocs no regulats o il·legals són aquells no inclosos al “Catálogo de Juegos y Apuestas”, tenint la consideració legal de prohibits, a més d‟aquells inclosos en el catàleg però que no compleixen les condicions i requisits exigits per la llei. En segon lloc, podem establir una segona modalitat de jocs d‟atzar segons l‟organisme operador que els gestiona. En aquest sentit, actualment a Catalunya s‟organitza en tres grans blocs en funció del tipus de gestió. Els jocs de gestió pública són aquells l‟administració dels quals pertany a l‟Estat,

5

Són màquines tipus B, o recreatives amb premi, aquelles que, a canvi del preu de la partida ofereixen a la persona usuària un temps d'utilització i, eventualment, d'acord amb el programa de joc, un premi en metàl·lic. Són màquines tipus C, o d‟atzar, les que només es poden instal·lar en casinos, que concedeixen al jugador un temps d‟ús o de joc i, eventualment, un premi en metàl·lic que dependrà sempre de l‟atzar. 6

VILLORIA, C. (2005). Modelo de componentes Motivacionales del Juego de Azar con Apuesta. Tesis Doctoral. Universidad Complutense de Madrid.


mitjançant l‟entitat pública empresarial Loterías y Apuestas del Estado (LAE), organisme que gestiona les loteries públiques d‟àmbit estatal com, per exemple, les travesses, la Loteria Nacional, la Primitiva o l‟Euromillones. A més, la Generalitat de Catalunya, a través de l‟Entitat Autònoma de Jocs i Apostes (EAJA), gestiona les loteries catalanes que, entre altres modalitats, comercialitza jocs com el Trio, la Loto Ràpid o la Lotto 6/49. Per altra banda, els jocs de gestió privada amb autorització administrativa prèvia, es desenvolupen en els establiments i en les condicions que estableix la normativa, prèvia autorització administrativa, i estan sotmesos a inspecció i control administratiu, havent-hi tres tipus diferents d‟establiments que tenen el joc com a activitat principal: Casinos, Bingos i Salons de Joc. Per últim, els jocs de l’ONCE són jocs gestionats mitjançant autorització administrativa especial per part de l‟Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE). Finalment, cal tenir en compte que també existeixen altres jocs autoritzats de tipus privat, els quals són de caràcter més residual: rifes, quines, tómboles i combinacions aleatòries (sortejos amb finalitats de promoció comercial o publicitàries). En tercer lloc, si tenim en compte la presència del “mecanisme”, els jocs d‟atzar poden ser classificats com a manuals, electrònics, mecànics o virtuals. Aquesta última modalitat aconsegueix simular qualsevol dels tipus de jocs existents, podent jugar des de qualsevol lloc amb ajuda d‟un ordinador 7 connectat a la xarxa, tenint un alt component addictiu. Alguns autors (Smeaton i Griffiths, 2004) han assenyalat la probabilitat de que el joc virtual substitueixi en un futur proper a altres tipus de jocs, resultant difícil aventurar la seva repercussió, per la seva gran accessibilitat, manca de control i legalitat. Els estudis recents amb menors, ja alerten sobre aquestes conseqüències, constituint el major 8 grup de risc (Johansson i Gunnar, 2004) . En quart lloc, si ens centrem en l’acció necessària per influir en el resultat, podem establir la classificació dels jocs d‟atzar com a joc actiu, aquell joc que requereix uns coneixements, habilitats o perícia -real o imaginària- per part del jugador que aposta, recollint també aquells jocs que afavoreixen la creença de “posseir un sistema” o que, almenys, els jugadors “pensin” que tinguin un “sistema o estratègia” mitjançant el qual puguin aconseguir el premi. Aquest tipus de joc “involucra molt més” al jugador, de manera que li exigeix més implicació, fent-lo així més addictiu. En aquest sentit, alguns exemples de jocs actius són: les cartes, daus i dòmino amb apostes de diners, carreres de cavalls, Quinieles, Primitiva, Bono-Loto, jocs de casino, apostes esportives, etc. En contrast, el joc passiu és aquell que només depèn de la sort, i que requereix d‟una mínima acció, coneixements o habilitats del jugador -més que la mateixa sort- per accedir al premi (Loteries, Cupó de l'ONCE, bingo i màquines escurabutxaques serien exemples de jocs passius). En cinquè lloc, segons el rang temporal entre l‟aposta i el resultat podem establir una classificació que ens permet distingir entre joc discontinu, on les sèries de les apostes, joc i resultat, estan espaiades durant hores o dies; i joc continu, on el rang temporal es redueix a segons (màquines escurabutxaques) o a pocs minuts (bingo), sent una dinàmica amb major component additiu i de pèrdua del control. Per últim, si el criteri classificatori és en funció de la presència o el grau de contribució d’altres persones en el transcurs del joc, podem parlar de jocs individuals i de jocs col·lectius.

7

Citat per VILLORIA, C. (2005)

8

Íbid.


4.5 EL MERCAT DEL JOC

4.5.1 Dimensió del mercat del joc a Catalunya La dimensió del mercat del joc al nostre país mesura, per un costat, el nombre d‟establiments, modalitats i dispositius de joc i, per l‟altre, el volum econòmic que generen. Segons el programa de joc responsable de Catalunya (Informe 2007-2010), actualment a Catalunya operen 3 casinos, 50 bingos i 125 sales de joc, i hi ha instal·lades 38.726 màquines recreatives amb premi (tipus B) i 447 màquines d‟atzar (tipus C). D‟altra banda, cal destacar que el mercat de joc a Catalunya no pot créixer més enllà de determinades magnituds establertes pel govern, on la Generalitat ha establert el nombre màxim d‟establiments autoritzats en 4 casinos, 75 bingos i 125 salons de joc. Tanmateix, en relació al parc de màquines, les màquines de tipus B que suposen un 94% del parc existent, s‟estableix que només s‟emeten nous permisos en el cas de substituir-se per d‟altres ja existents. Respecte el volum econòmic de l‟oferta de joc a Catalunya, segons l‟informe anterior, l‟any 2008 la quantitat total jugada va ser de 5.328 milions d‟euros, significant més del 16% de la quantitat jugada a l‟Estat espanyol. Segons el tipus de jocs en funció de l‟organisme operador de gestió, als jocs de gestió privada s‟hi va jugar el 62% del total de la quantitat jugada, mentre que els de gestió pública i autorització especial s‟hi va destinar el 38% restant. Per altra banda, les màquines recreatives amb premi, o de tipus B, són la modalitat de joc que recapta bona part de les quantitats jugades, amb un 42% del total, mentre que els altres jocs privats, casinos i bingos, suposen l‟11 i el 9% del total, respectivament. Per últim, respecte els jocs de gestió pública, destaquen les quantitats jugades en les modalitats de joc de la LAE, amb un 28% de la quantitat total jugada, en contrast amb els jocs de l‟EAJA i l‟ONCE amb un 4% i un 6% respectivament. 9

En relació a la recaptació fiscal , la Generalitat de Catalunya encapçala el rànquing de recaptació fiscal procedent del joc entre totes les CCAA amb uns ingressos de 302.270.000 d'euros l‟any. En aquest sentit, el sector del joc privat té una presència destacada en l'economia catalana, ja que genera el 0,2% del VAB (Valor Afegit Brut) de Catalunya, està format per un teixit empresarial d'aproximadament 1.500 empreses i ocupa al voltant de 15.000 persones. Finalment, pel que fa a les dimensions de la indústria del joc i apostes per Internet, no semblen existir estudis concrets a Catalunya. Es tracta d‟un sector difícil de quantificar per diversos motius. En primer lloc, cal destacar que el sector del joc d‟atzar amb aposta on-line és un mercat encara no re10 gulat, en el qual existeix un buit legal a nivell europeu . A més, és un sector en constant creixement, al mateix temps que és un servei de naturalesa transfronterera. No obstant, existeixen un seguit d‟estudis que intenten aproximar-se a la realitat d‟aquest sector a nivell europeu i espanyol. A nivell europeu, segons el Global Entertainment and Media Outlook (2008-12) s‟espera que el mercat dels jocs d‟atzar en línia creixi d‟una taxa mínima del 8,4% anual (Àustria i Hongria) a un màxim

9

EUROPER, Asociación Independiente de Empresas Operadoras de Máquinas <http://www.europer.net/index.php?option=com_content&view=article&id=1025:nueva-junta-directiva-depatrojoc&catid=46:noticias-del-sector&Itemid=60> [Consulta: 31 de maig de 2010] 10

Recreativas

Recentment, a Catalunya s‟ha aprovat el “Projecte de Llei de Jocs i Apostes de Catalunya”, pioner a l‟Estat espanyol, per regular per primer cop el joc online, que té com a objectius principals eliminar el buit legal existent sobre l‟organització, comercialització i explotació de jocs i apostes per mitjans informàtics, telemàtics i de comunicació a distància (joc on line), a més de l‟actualització de la normativa vigent en matèria de jocs i apostes <http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2010/08/31/17/01/014a270e-e6bd-43c4-b1f3-9d6d0abf8fb8.pdf> [consulta: 16 de setembre de 2010]


del 17,6% (Itàlia). En el cas d‟Espanya es considera que Internet, videojocs i la televisió de pagament lideraran el creixement del sector del joc en els pròxims 5 anys (es preveu una mitja anual del 3,8% fins el 2013). 11

Respecte l‟Estat espanyol, segons alguns estudis , la despesa en jocs d'atzar a Internet el 2008 es va multiplicar per cinc respecte l‟any anterior. A la Xarxa es calcula que hi ha més de 3.000 cases d'apostes i entre 300 i 500 casinos. Aquest negoci genera al voltant de dotze mil milions de dòlars anuals en el món i més de divuit milions el 2.008, produint-se a Espanya un creixement espectacular, per sobre del 100% anual, estimant-se en uns dos-cents mil jugadors habituals i unes recaptacions al voltant de mil dos-cents milions d'euros. Per altra banda, els jocs preferits són les apostes esportives i el pòquer. Aquest joc de cartes està prenent protagonisme a la Xarxa . A més, segons indiquen alguns experts, les apostes a través del mòbil seran la forma predominant de joc en un termini de quatre o cinc anys, ja que es van superant les barreres, i gairebé es pot utilitzar des de qualsevol part del món i la velocitat d'accés és cada vegada més gran.

4.6 DEL JOC SOCIAL AL PROBLEMÀTIC

4.6.1 Tipus de jugadors En l‟aproximació a l‟estudi dels diversos tipus de jugadors s‟han posat de manifest els aspectes diferencials com els trets de la personalitat, la freqüència de la conducta de joc, les motivacions i les conseqüències, etc. Les diferents tipologies posen de relleu alguns d‟aquests aspectes en major o menor mesura. És important recordar que segons el criteri classificatori s‟estableixen diferents tipologies de juga12 dors. En aquest sentit, descartem les classificacions dicotòmiques que alguns models mèdics han emprat, donat que considerem que la conducta és un continu que va des de conductes responsables i no problemàtiques, passant per etapes intermèdies que poden contribuir a cristal·litzar en conductes patològiques. Tot i així, el model mèdic continua sent el més referit atenent als aspectes del diagnòstic diferencial de l'Associació Americana de Psiquiatria i de l'Organització Mundial de la Salut, que distingeixen entre jugador sense problemes (social i professional) i jugador patològic. 13

Una de les classificacions que major suport empíric ha obtingut és la proposta de González (1989) . Aquesta autora, després d'haver analitzat diferents classificacions, diferencia tres tipus de jugadors segons les motivacions peljoc i les seves conseqüències: 1. Jugador social. Juga per entreteniment o en el marc d‟una relació social. Té control sobre el joc podent abandonar-lo quan vulgui perquè té altres activitats que predominen en la seva vida i li donen sentit.

11

Memoria 2008, apuestas ante las nuevas tecnologías. Asociación Vida alicante.org/5MEMOdatosinternetestudio.pdf> [consulta: 16 de setembre de 2010] 12

Libre

<http://www.vidalibre-

El model mèdic continua sent el més referit atenent als aspectes del diagnòstic diferencial de l'Associació Americana de Psiquiatria i de l'Organització Mundial de la Salut, que distingeixen entre jugador sense problemes (social i professional) i jugador patològic. 13

GONZÁLEZ, A. (1989). Juego patológico: una nueva addicción. Madrid: Tibidabo


2. Jugadors professionals: son jugadors que solen viure del joc, és a dir, el joc és una professió, una forma de vida. Solen participar en aquells en els que és important alguna habilitat, coneixements, o el domini d‟estratègies (dintre de les normes del joc o fora d‟elles) per poder guanyar. Aquestes persones no aposten deixant-se portar per la passió, sinó que ho fan després de realitzar un càlcul ponderat. 3. Jugador patològic. Es caracteritza fonamentalment per la pèrdua de control sobre el joc així com per un deteriorament notable de les relacions personals i socials. Aquest tipus de jugador també és anomenat com a addicte o ludòpata. 14

Posteriorment, Ochoa y Labrador (1994) afegeixen una quarta categoria a la classificació anterior, considerant que hi ha un tipus de jugadors que per la seva conducta es troben en una fase intermèdia entre els jugadors socials i els patològics: 4. Jugador problema. Juga de forma habitual, té menys control sobre el joc, respecte el jugador social, el qual li crea problemes ocasionals, trobant-se en risc de convertir-se en un jugador patològic. 15

Tanmateix, des d‟una perspectiva més clínica, la classificació que ens ofereix el qüestionari SOGS inclou tres de les tipologies de jugador de la classificació anterior, i permet reconèixer-les en funció 16 de la seva relació amb el joc : jugador social, jugador problema i jugador patològic. Les persones que experimenten joc patològic o compulsiu se‟ls coneix també com a ludòpates i s'ha 17 conceptualitzat com a malaltia psicològica . Fins 1975 no es comença a estudiar la Ludopatia com a malaltia, i el 1979, Morán la defineix com Joc Patològic. El seu reconeixement oficial es produeix el 1980, quan l'Associació de Psiquiatria Americana, en el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) l'inclou en una de les categories (APA, 1980). L‟avaluació de quan es pateix un problema de joc patològic es basa en una sèrie de criteris psiquiàtrics diagnòstics, que han evolucionat amb el temps, començant amb els del DSM-III (APA 1984). Aquest problema es situa en l'apartat de trastorns del control d'impulsos no classificats en altres apartats, juntament amb problemes com la cleptomania, el trastorn explosiu intermitent, la piromania, i la tricotilomanía, esdevenint una classificació diagnòstica residual, una mena de calaix de sastre, per a una diversitat de trastorns de control dels impulsos.

14

OCHOA, E. y LABRADOR, F.J. (1994). El juego patológico. Barcelona: Plaza & Janés.

15

South Oaks Gambling Screen (SOGS). Uns dels instruments més fiables dels que es disposa en l‟actualitat per avaluar el joc patològic. Consta d‟un qüestionari de 20 ítem que mesuren la dependència del joc tant en subjectes que comencen a tenir problemas amb el joc, com en addictes pacients en centres de rehabilitació. 16

LÓPEZ JIMÉNEZ, M.A. Los juegos de azar: juego social y ludopatía : Proyecto de investigación, las ludopatías en Aragón. 17

Consejo General de Colegios de Oficiales de Psicólogos. “El juego patológico. Definición y criterios diagnósticos”. <http://www.cop.es/colegiados/T-00932/JUEGO.html> [Consulta: 7 de setembre de 2010]


4.6.2 Fases del joc: del Joc Social al Joc Patològic Són diversos els autors que han intentat descriure quin és el procés, l'evolució que porta a una persona fins al joc patològic. Sol tractar-se d'un procés llarg que, en moltes ocasions, s'inicia en l'ado18 lescència. Segons Custer , el desenvolupament i progressió del joc patològic segueix un patró uniforme. El joc acostuma a començar durant l‟adolescència, tot i que pot fer-ho en qualsevol edat, transcorrent des de les primeres apostes fins la pèrdua total del control un promig de cinc anys. Així, segons aquest autor, el jugador passa per tres fases: I. Fase de guany: El jugador s'inicia invertint petites quantitats en el joc i aconsegueix guanyar alguns premis, i fins i tot en alguns casos aquests premis poden arribar a ser significatius en relació als diners invertits en l'aposta. L'obtenció d'aquests premis pot fer creure al jugador que té certes habilitats i capacitats per controlar el seu joc, el que incrementa la seva imatge i creença de ser un jugador hàbil. En aquesta etapa es comencen a generar fortes esperances irracionals d'obtenir més guanys. Tot això pot generar que s'incrementi la suma, temps i freqüència de les apostes i el joc vagi augmentant progressivament. En la idea d'obtenir més premis, s'aposta més i les pèrdues poden començar a ser grans. En aquesta fase el jugador comença a considerar que l'única solució que té per recuperar els diners és seguir jugant. Tanmateix, la quantitat de diners invertida encara no és molt gran i el jugador tampoc s'aïlla per seguir amb el joc. II. Fase de pèrdua: En aquesta fase el jugador utilitza el propi joc per recuperar les pèrdues ocasionades pel seu propi joc. Aquesta acció es coneix amb el nom de "caça”. Per continuar jugant li fa falta més diners i passa a demanar diners a les persones properes al seu entorn, a demanar préstecs als bancs, demanar préstecs a usurers, maneig de targetes de crèdit, afany de joies, etc. que pensa podrà retornar-los amb els guanys obtinguts en el joc. En aquesta fase ja no hi ha un joc social, d'entreteniment, i comencen a aparèixer els problemes familiars i laborals que guarden relació amb el joc. Els deutes acumulats pel jugador són bastant més grans que els guanys i a causa de la pressió de les mateixes el jugador confessa la seva situació, promet que deixarà de jugar, encara que probablement no ho faci del tot convençut ni amb la consciència necessària per iniciar un tractament. Algunes de les persones afectades acudiran a un tractament tot i que una vegada que aconsegueixin els diners, suposadament per pagar els seus deutes, tornaran a jugar. III. Fase de desesperació: Aquesta fase es caracteritza perquè el jugador incrementa la seva activitat de joc, convertint aquest en la seva màxima necessitat i preocupació. Així mateix, segueixen en augment la quantitat de temps i diners dedicats al joc, augmenten els deutes, i comença a haver-hi una gran càrrega emocional. També comença a esvairse la confiança que fins aquell moment tenia, a causa de l'acumulació dels deutes, i la importància dels problemes familiars i laborals que van augmentant. Mostra nerviosisme i irritabilitat, trastorns de son, d'alimentació, depressió, ansietat, etc. El jugador entra en un estat de desesperació, on poden aparèixer idees de suïcidi i fins i tot en alguns casos es produeixen intents suïcides. Posteriorment, Lesieur i Rosenthal gador patològic:

18 19

Citat per Urdániz, G. 1997. Citat per Urdániz, G. 1997.

19

afegeixen una quarta fase en l‟evolució del jugador social al ju-


IV. Fase de desesperança o abandó: En aquesta fase el jugador es planteja que no podrà deixar mai de jugar i que sempre perdrà si ho fan. Li sembla impossible deixar de jugar perquè busca l'acció de jugar o l'excitació que li produeix fer-ho com un objectiu en si mateix. El jugador es convenç que és inútil fer res per intentar deixar de jugar.

4.6.3 Factors implicats en el joc patològic En l‟inici i desenvolupament del joc patològic, igual que qualsevol addicció, no podem parlar d'una relació causal lineal, sinó que les causes són multifactorials. Així, caldria parlar d'una multicausalitat de factors, biològics, psicològics i socials, que influencien i interactuen en aquesta complexa patolo20 gia. En aquest sentit, alguns autors distingeixen els factors implicats en el joc patològic com a factors predisponents o de risc, factors mantenidors i factors de protecció.

4.6.3.1 Factors predisponents o de risc Els factors predisponents o de risc són factors generadors o reforçadors de la conducta de joc i que al seu torn poden ser predictors de la mateixa. Aquests es troben en l‟inici de la conducta del joc i es divideixen en factors personals, familiars i socioambientals. En primer lloc, els factors personals es corresponen amb les característiques de la persona que la predisposen a utilitzar el joc com a via d‟escapament dels seus problemes, ja siguin d‟estat d‟ànim, d‟ansietat, com de cerca de sensacions i ocupació del temps, etc. Els factors personals més destacats que incideixen en la conducta del jugadors són: a) característiques de la personalitat, tot i que no es pot parlar d‟un tipus específic de personalitat, sinó més aviat d‟alguns factors i variables de personalitat com la “cerca de sensacions”, un “locus de control” extern, un estil cognitiu caracteritzat per un pensament supersticiós, un estil atribucional intern, global i estable referit a successos negatius, una baixa autoestima, i unes habilitats d‟afrontament molt limitades; b) factors biològics, segons les teories biològiques, un nivell d‟activació anormal, a nivell psicològic o psicofisiològic, és el responsable del manteniment de la conducta de joc, corrent major risc d‟adquirir una dependència i buscant l‟alleujament d‟aquesta situació d‟estrès crònic; c) factors d‟aprenentatge, on l‟exposició al joc, així com l'aprenentatge de la conducta de joc mitjançant el modelatge per part dels pares o persones properes a la persona es corresponen amb un dels factors predisposants; d) variables cognitives, com els pensaments irracionals, distorsionats i erronis que porten a assumir més riscos, desenvolupant una certa il·lusió o percepció de control sobre el resultat del joc. En segon lloc, els factors familiars que semblen ser de risc o predisponents a les conductes de joc patològic són una disciplina familiar inadequada, inconsistent o excessivament permissiva, l'exposició al joc durant l'adolescència, la ruptura de la llar, uns valors familiars recolzats sobre símbols materials i financers, la manca de planificació i el malbaratament familiar, etc. Tanmateix, existeixen altres factors de risc familiar com les males relacions entre pares i fills, les males relacions entre la parella (pares), l‟abús d‟alcohol, de drogues o de joc en els pares, i la mala situació econòmica. Per al21 tra banda, diverses investigacions han posat de manifest que existeix una relació important entre

20

DOMÍNGUEZ ÁLVAREZ, A. Mª. (2009). “Epidemiologia y factores implicados en el juego patológico”, En Apuntes de Psicología. Colegio Oficial de Psicología de Andalucia Occidental y Universidad de Sevilla. 21

Ibid.


el desenvolupament del joc patològic o l‟abús del joc entre els joves i el joc patològic en un dels progenitors, sobretot en el cas dels pares. En aquest sentit, un percentatge important de joves jugadors patològics reconeix que les primeres experiències de joc van succeir amb membres de la pròpia família a la llar. Tanmateix, estudis retrospectius indiquen que entre un 25% i un 40% dels pares dels jugadors patològics han tingut problemes d‟aquest tipus i havien desenvolupat altres addiccions i havien estat relacionats amb activitats il·legals, així com els fills de jugadors patològics desenvolupaven sentiments d‟inseguretat i augment de la necessitat d‟acceptació. Per últim, entre els factors socioambientals destaquen la gran oferta de jocs disponibles, la gran difusió d'aquests en els mitjans de comunicació (en què es transmet la possibilitat de fer-nos rics en poc temps, amb pocs diners i escàs esforç) i la fàcil accessibilitat als mateixos, així com l‟acceptació social, que incrementen la prevalença del joc patològic en la població. Alguns exemples de factors de risc socioambientals serien: grup d'iguals jugadors, conducta de joc en llocs de diversió, facilitat de accés al joc, no participació social, mala situació contractual o atur, treball a preu fet o alt rendiment, jornades de treball prolongades i cansament intens o estrès en el treball. 22

Tanmateix, en relació als factors socials, alguns estudis han intentat posar de manifest com algunes de les principals variables sociodemogràfiques tenen relació amb el comportament del jugador depenent i, per tant, poden considerar-se com a factors condicionants en les conductes de joc. Les variables sociodemogràfiques que han estat més estudiades i sobre les que es disposa de dades més consistents són l‟edat, el gènere, la classe social, l‟hàbitat i l‟estat civil. En relació a l‟edat, les trajectòries de dependència del joc s‟emprenen en edats joves, tant per disposicions personals però sobretot per la influència del medi social i als hàbits que cristal·litzen en determinats contextos culturals. En edats més adultes, generalment al completar el cicle familiar, els jugadors acostumen a prendre una major consciència de la problemàtica associada a determinades conductes de joc i recorren a ajuda clínica o associativa. Així, l‟edat és un factor que, si bé no explica la prevalença del joc com a problema en un grup d‟edat concret, pot explicar la trajectòria del jugador i el procés de presa de consciència a partir del qual es prenen determinacions sobre els comportaments assumits en relació al joc. Pel que fa al gènere, la majoria d‟estudis epidemiològics coincideixen en advertir una major prevalença del joc problemàtic entre homes jugadors, amb un percentatge aproximat de dos homes jugadors per cada dona jugadora. Tanmateix, existeix una important diferència de gènere entre els jugadors en funció del tipus de joc practicat: els homes juguen majoritàriament a màquines escurabutxaques mentre que les dones ho fan amb més intensitat a les loteries diàries. A més, degut presumiblement als prejudicis socials, els homes acostumen a acudir amb més freqüència a tractament mèdic, amb una relació de 9 a 1 en relació a les dones. En relació a la classe social, tradicionalment el joc d‟atzar s‟associava al nivell adquisitiu i a les classes altes, però amb la irrupció del consum de masses l‟accés al joc d‟atzar s‟ha estès a totes les capes socials. En aquest sentit, el joc pot constituir una falsa il·lusió de mobilitat social davant les barreres per a la promoció de l‟estatus d‟alguns grups i col·lectius. Així doncs, ja sigui com a expressió d‟estatus, com una modalitat de consum, o com una forma de projectar les contradiccions del món, per la seva diversa funcionalitat, el joc d‟atzar és una activitat que pot incorporar un fort component de classe. Respecte l‟hàbitat, com senyala l‟ecologia humana, les condicions de l‟hàbitat i de la densitat social que envolta una experiència biogràfica és un factor clau per explicar el comportament social. En la mesura que la pràctica del joc pot ser estimada en funció de la diversitat de models socials de refe-

22

BARROSO, C. (2003). Las bases sociales de la ludopatía. Tesis doctoral. Universidad de Granada.


rència que permeten un espai social, així com per les contradiccions que poden presentar la disponibilitat o no d‟opcions en la vida quotidiana, el mitjà de vida urbà és més propici per encarar un projecte de vida aleatori on el joc representi una alternativa possible. Tanmateix, donat que les principals concentracions de riquesa així com la desigualtat en les concentracions de renda és donen generalment en els grans centres urbans, les frustracions que generen les expectatives socials no sa23 tisfetes són un vehicle que por conduir a conductes de joc problemàtiques. Alguns estudis han mostrat associacions entre l‟increment de la població i les tendències a les tensions i al “seguidisme”, així com a increment de sobrecàrregues psicològiques que tenen en el joc problemàtic i patològic un fort aliat. Finalment, pel que fa a l‟estat civil, alguns estudis comparatius posen de manifest una major rellevància del joc problemàtic entre persones que viuen soles, estan solteres, separades o divorciades, és a dir, amb major incidència entre persones que no tenen uns vincles estables de convivència. No obstant, mentre que la proporció de jugadors dependents en general és superior entre els solters que entre els casats, la concurrència als serveis d‟atenció terapèutica és major per part dels casats. La manca d‟una xarxa social pot esdevenir un factor predisponent o de risc per dos motius principalment, la xarxa pot proporcionar experiències d‟oci alternatives i segurament la més important, exerceix una funció de control davant conductes no acceptades socialment.

4.6.3.2 Factors mantenidors Els factors mantenidors estan relacionats amb l'explicació que una persona segueixi jugant i arribi a desenvolupar una dependència, malgrat totes les conseqüències negatives i el deteriorament que li ocasionen en totes les àrees de la seva vida. Aquest factors poden agrupar quatre categories: reforços positius i negatius, estímuls discriminadors, biaixos cognitius o creences i pensaments irracionals, i manca d‟habilitats per fer front a l‟impuls de jugar. En primer lloc, els reforços positius de la conducta de joc poden ser diversos en funció de la persona. Entre ells trobem els diners que es pot guanyar, les il·lusions de riquesa, èxit, grandesa, poder, etc. Aquests reforços són de naturalesa intermitent i de raó variable, al mateix temps que produeixen una major activació i agitació, convertint-se en poderosos mantenidors d‟una conducta, en aquest cas la del joc. Per altra banda, els reforços negatius els trobem quan una persona realitza una o més conductes per alliberar-se de quelcom que li és desagradable o molest. En el cas dels jugadors, el joc els ajuda a disminuir o eliminar sensacions o emocions desagradables com podrien ser la tristesa, avorriment, nerviosisme, malestar amb un mateix, etc., ja que l‟utilitzen per a evadir-se de tots els seus problemes. En segon lloc, existeixen una sèrie d‟estímuls discriminadors que estan presents quan es juga, com són els sons, les llums, la música, etc. Amb el temps, el jugador aprèn a associar aquests estímuls amb les sensacions agradables que el joc li proporciona o amb l'alleujament de les desagradables. Es tracta d'estímuls que atrauen l'atenció del jugador i afavoreixen que es produeixi la resposta de jugar. En tercer lloc, certs biaixos cognitius/creences i pensaments irracionals contribueixen també a mantenir el joc patològic. La regularitat de participació en el joc facilita l'establiment de pensaments irracionals i porta a assumir més conductes de risc. Quan els jugadors duen a terme la conducta de jugar, processen la informació que reben d'una manera que dóna lloc a pensaments erronis que en

23

(D. Riesman, 1981; E. Canneti, 1994), citat per BARROSO, C. (2003)


aquest moment donen per vàlids, donant lloc als biaixos cognitius, així com a creences i pensaments irracionals. Entre aquests errors ens trobem amb la relació causa - efecte, el formular hipòtesis sobre el joc, la confirmació o predicció d'una hipòtesi, així la com sorpresa quan aquesta no es confirma, la personificació de la màquina, el situar el mèrit o l'error en un mateix, percepció d'habilitat personal i / o control, referència a habilitats personals, etc. En aquest sentit, els biaixos cognitius més importants que afecten la percepció del joc són: la il·lusió de control (atribuir a l‟habilitat i la “pròpia sort” en el resultat del joc), les atribucions diferencials en funció del resultat (atribució dels èxits a factors personals i dels fracassos a factors externs),i el biaix confirmatori (atenció selectiva cap aquella informació que recolza el nostre punt de vista). Per últim, la manca d’habilitats per fer front a l’impuls de jugar influeixen sobre l'augment dels problemes i de la conducta de joc, i es troben en persones amb dèficit d'habilitats i d'autocontrol, de maneig dels diners, de resolució de problemes, d'afrontament de l'estrès, etc.

4.6.3.3 Factors de protecció Els factors de protecció són aquells atributs o característiques individuals, condició situacional i/o context ambiental que inhibeix o redueix la probabilitat de dur a terme conductes de joc problemàtic o patològic. Per exemple, existeixen una sèrie de factors que protegeixen als menors i els fan menys vulnerables a patir aquest tipus de conductes com són: estabilitat emocional, estil educatiu apropiat, harmonia familiar, bon ajust escolar i correcte procés de socialització. En aquest sentit, podem trobar factors de protecció personals, familiars, escolars, comunitaris, de valors, de relació social, grupals, laborals, etc. 24

Segons alguns estudis , els factors de protecció poden agrupar-se en quatre blocs: a) valors alternatius, com mantenir-se al marge de la conducta de joc, renunciar a satisfaccions immediates per obtenir beneficis futurs, tenir objectius clars del què es vol i col·laborar amb els altres; b) activitats alternatives, com la participació en activitats socials, humanitàries, i practicar esports; c) integració familiar, com el manteniment de diàlegs entre parella, pares i fills, relacions familiars satisfactòries, explicar els problemes a casa i parlar sobre els riscos de les addiccions; d) entorn i prevenció, com la prevenció d‟addiccions en general, a l‟escola, a la feina, i la integració en el barri i l‟entorn immediat. Per altra banda, els factors de protecció de la pròpia salut mental poden contribuir a prevenir conductes addictives. Moltes d'aquestes característiques tenen a veure amb el procés d'aprenentatge, on els pares, l'escola, els mitjans de comunicació i el conjunt de la societat han de compartir l'objectiu de l'educació dels nens i joves. Aquests factors són: tenir suficient autoestima; capacitat de comunicar-se i parlar dels propis sentiments; habilitats per enfrontar les pròpies emocions amb la realitat; basar els criteris i les decisions en valors ètics; tenir opinions pròpies; tenir el control sobre la pròpia vida, les pròpies decisions; contenir els impulsos destructius; encarar els propis patiments; rebel·lar-se contra el patiment injust o crònic; disposar d'una xarxa de relacions afectives i de suport; un nivell alt d'instrucció; recursos socioeconòmics. 25

Finalment, des d‟una perspectiva institucional preventiva, alguns autors emfatitzen la importància dels factors de protecció de l‟entorn, entre els quals destaquen: l'avaluació de l'impacte de la difusió

24 25

(EDIS, 2003), citat per DOMÍNGUEZ ÁLVAREZ, A.Mª (2009)

PALUMBERI, E. y MANNINO, G. (2008). “Ludopatía. Un estudio comparativo realizado en Italia y España”. Humanismo y Trabajo social, vol. 7, pp. 155-196. Universidad de León.


del joc i de les diferents formes que el joc mateix assumeix; la relació entre els costos i els beneficis que el joc té sobre la comunitat; la definició i reglamentació; el control i la separació dels ambients i dels moments de joc; l'augment del suport mutu i del suport social; el desenvolupament de competències i habilitats personals, a través de les agències de formació, d'escoles, de la família i de les associacions; l'orientació dels serveis socio-sanitaris cap a la consulta, l'assistència i la teràpia.


4.6.4 Efectes del joc patològic Els jugadors patològics tendeixen a tenir una sèrie de problemes en diferents àrees de la seva vida a 26 causa del joc . Aquestes conseqüències són les següents: I. Problemes psicopatològics: En l'àmbit personal la persona presenta tristesa, ansietat, depressió, irritabilitat. II. Problemes físics: El continu estrès que suposa mantenir i amagar el joc produeix una sèrie d‟alteracions físiques, sent les més freqüents els marejos, mals de cap, dolors musculars, fatiga, insomni, alteracions gastrointestinals i sensació de debilitat. III. Problemes familiars: En l'entorn familiar i de parella comença a haver-hi una desatenció familiar, falta de comunicació, alteracions en la sexualitat, etc. Els familiars són els més perjudicats per la falta de control sobre el joc, produint-se aïllament, mentires, desaparició de diners i venta d‟objectes personals. IV. Problemes laborals / acadèmics: En la situació laboral o acadèmica disminueix el seu rendiment en el treball, desmotivació, faltes injustificades, el que pot propiciar l'abandonament del treball o estudis, acomiadaments, etc. Tanmateix, existeix una falta de concentració en el desenvolupament d‟aquestes activitats. V. Problemes socials: A l'entorn social hi ha desatenció de les amistats, disminució de les activitats d'oci, pèrdua de relacions significatives, etc. En general, es produeix un empobriment de les relacions socials i de les activitats realitzades amb anterioritat al joc compulsiu. VI. Consum de substàncies: En alguns casos ús i abús de tabac, alcohol, cocaïna entre d'altres substàncies psicoactives. Les taxes d‟incidència de l‟alcoholisme entre els jugadors patològics són superiors a les existents pel total de la població. VII. Problemes legals: En les relacions amb la justícia, sovint existeixen problemes per motius d'estafes, robatoris i altres activitats delictives. La tendència a la transgressió de normes és una de les conseqüències del joc patològic. Els furs dins i fora de casa responen a la necessitats d‟obtenir béns i diners per seguir jugant. VIII. Problemes econòmics: En el pla econòmic hi ha deutes i problemes de diners relacionats amb el joc.

26

Ibid.


4.6.5 Epidemiologia i prevalença del joc patològic La majoria de les característiques sociodemogràfiques i psicològiques trobades entre els diferents tipus de jugador han estat conegudes arran dels estudis epidemiològics. Aquestes tenen com a principal objectiu esbrinar la prevalença d'aquest trastorn entre la població general o en determinats sectors de la mateixa, segons la ubicació, l'edat o entre sectors de població segons la seva ocupació laboral. 27

Els primers estudis epidemiològics van ser realitzats als Estats Units aportants xifres alarmants properes al 3,5% de la població general, esdevenint decisius per considerar el joc d‟atzar com un problema de salut pública de creixents dimensions. Tot i així, estudis nord-americans posteriors coincideixen en establir la prevalença entre el 1,0 i el 2,5% dels adults estudiats. Des de llavors fins a l'actualitat, prop d‟un 70% dels estudis de prevalença del joc patològic han estat realitzats al Canadà, Estats Units i Austràlia. En contrast, Europa ha tingut una baixa participació, destacant princi28 palment Suècia, Noruega, Anglaterra, Suïssa i Espanya . 29

En el cas d‟Espanya, s'han realitzat diversos estudis de prevalença del joc patològic en adults , els quals semblen indicar una alta incidència d'aquest problema, igual que en joves i adolescents. De la mateixa manera, a nivell mundial, els estudis duts a terme sobre poblacions de joves han mostrat xifres alarmants de prevalença de joc patològic, properes al 5%, resultats similars als obtinguts amb la població universitària. D'altra banda, nombroses investigacions han posat de manifest que els jugadors patològics adults s'inicien en el joc d'atzar durant l'adolescència o joventut, així com també s'ha observat un increment en els últims anys del nombre de jugadors joves que podrien ser diag30 nosticats com a jugadors patològics . Els estudis realitzats en altres països demostren una alta prevalença del trastorn del joc patològic en joves. Segons alguns estudis parcials realitzats en l‟àmbit espanyol realitzats en adolescents, les prevalences de joc patològic es situaven per sobre del 2%, és a dir per sobre de la dels adults, i només en un d'ells es va igualar aproximadament la prevalença (1'7%), un fet destacable per donar-se en menors 31 d'edat, que en principi ni podien jugar legalment . En aquest sentit, l'adolescència és una etapa del desenvolupament durant la qual el subjecte pot resultar especialment vulnerable, i es resoldrà de manera més o menys adequada depenent de diversos factors. Sembla ser que les ànsies per trobar diners ràpids estan disparant els casos de joves addictes a les escurabutxaques. L'escassetat econòmica dels adolescents està provocant la recerca d'altres fonts d'ingrés per divertir-se o comprar els seus capricis i proven sort en les màquines escurabutxaques fins que cauen en la ludopatia. Tanmateix, el retard en l'emancipació dels joves pot ser un fet que influeixi, ja que significa tenir disponibilitat econòmica sense cap tipus de responsabilitat, pel fet de no haver d'afrontar els costos d'una casa, destinant tots els diners en activitats de oci. A més, cal tenir present que la majoria de les persones amb un problema de ludopatia deixa els estudis per posar-se a treballar, el que significa que disposen de diners sent molt joves.

27

(Culleton, 1989; Sommers, 1988) citat per VILLORIA, C. (2005)

28

(Muñoz-Molina,2008) citat per DOMÍNGUEZ ÁLVAREZ, A.Mª (2009)

29

(Rodríguez i Àvila, 2008) citat per DOMÍNGUEZ ÁLVAREZ, A.Mª (2009)

30

(Jacobs, 2000) i (Hardoon, Gupta and Derevnsky,2004) citats per DOMÍNGUEZ ÁLVAREZ, A.Mª (2009)

31

(Bécon 1999) citat per DOMÍNGUEZ ÁLVAREZ, A.Mª (2009)


Finalment, les dades més actuals a Catalunya són les que ens ofereix l‟estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic en població adulta de Catalunya (2009). Segons aquest estudi, els jugadors problemàtics i patològics són més joves (18-34 anys) que els jugadors ocasionals (+ de 35 anys). D‟altra banda, en relació a l‟‟inici del joc, l‟estudi anterior indica que els jugadors de risc, problemàtics i patològics comencen a jugar abans que els jugadors ocasionals, situant-se l‟edat d‟inici en el joc abans dels 18 anys.

4.7 EL CONTEXT SOCIAL DE LA PRÀCTICA DEL JOC Per abordar la qüestió dels jocs d‟atzar i la prevenció dels possibles danys derivats de la seva pràctica, en primer lloc hem d‟entendre el context social dels jocs d‟atzar i el comportament dels problemes que se‟n deriven. Per tant, ens centrem en l‟entorn social més ampli, que s‟allunya dels models més individualistes que tradicionalment s‟han basat en la rígida distinció entre jugadors amb problemes enfront de jugadors recreatius, cap a models que es centrin en conductes més fluides i socialment diverses. Això suposa un canvi de perspectiva respecte la investigació anterior que es va desenvolupar a partir de la psicologia clínica i que es basava en la suposició de que el problema del joc és una malaltia crònica i progressiva que afecta a una minoria d‟individus. Recentment, però, algunes investigacions s‟han anat allunyant d‟aquesta perspectiva dels jugadors amb problemes com un petit grup, estàtic, cap a una visió dels comportaments més fluida que es caracteritza per les unes repercussions o danys més amplis en els individus i les comunitats – i que afecten a un major nombre de persones en diferents moments de les seves vides. Aquesta perspectiva32 sorgeix de models longitudinals basats en els “itineraris” i les “carreres”, els quals suggereixen que el comportament problemàtic no és una condició estàtica sinó quelcom que fluctua al llarg de la vida dels individus, passant per diversos estats de major o menor gravetat i de risc, on a vegades les persones poden apostar més i a vegades menys, a vegades tenir problemes i d‟altres no. Tanmateix, es caracteritza pel moviment i els cicles de comportament –indica que es mouen dins i fora del temps, amb factors de disponibilitat de xarxes socials que influeixen en aquests canvis. Per tant, enlloc de models individualistes sobre la base d‟una distinció clara entre dos tipus d‟individus (jugadors contra jugadors amb problemes) algunes recerques s‟estan movent cap a models on els límits són més difusos, basats en patrons de comportament més o menys nocius que són fluids i caracteritzats pel moviment. Aquesta perspectiva més amplia posa de relleu els factors socials que influeixen en aquests comportaments, reconeixent que la intersecció entre la tecnologia, la indústria i la política han produït una situació on el joc està cada vegada més estès i tolerat, en el qual hi participa un major nombre de la població. Tot i així, aquest model no sempre és senzill i cal tenir en compte els què apunten alguns estudis longitudinals: els processos d‟adaptació podrien estar-hi involucrats, és a dir, la capacitat de les comunitats i dels individus d‟adaptar-se a la presència dels jocs d‟atzar que els envolten i la possibilitat d‟aquests de desenvolupar controls socials que els protegeixin contra possibles danys. Per tant, les característiques del medi ambient estan clarament associades amb els danys, tot i que els factors de protecció semblen també estar-hi involucrats.

32

REITH, G. (2008) Social context of gambling behaviour: patterns of harm and protection. In: International Transformations: Preventing UK Gambling Harm, 29 – 30 Oct 2007, London.


Aquest plantejament, com s‟ha comentat, ens porta a una diversitat social que va més enllà d‟una classificació entre els jugadors recreatius i els jugadors problemàtics, com a grups diferents, i intenta veure els patrons de comportament que a vegades són més o menys problemàtics, els límits dels quals poden ser borrosos. En aquest sentit, és important recordar que la majoria dels jocs d‟atzar, la majoria de les vegades, no es caracteritzen per danys sinó pels beneficis que tenen pels jugadors. Així, els jugadors recreatius podrien indicar-nos aquelles situacions o processos que actuen com una forma de protecció. Tot i així, malauradament no es coneix gaire sobre aquestes formes de protecció, ja que la majoria de la investigació tendeix a concentrar-se en aquells processos i situacions problemàtiques del joc. Tot i les limitacions, és interessant posar de manifest la diversitat social dels jocs d‟atzar. En primer lloc, la diversitat del joc recreatiu es caracteritza per ser una activitat heterogènia, amb una gran varietat de termes, comportaments i motivacions. En aquest sentit, seria útil deixar de parlar dels “jocs” i dels “jugadors” en general, per pensar en els diferents tipus de jocs, amb activitats molt diferents, realitzades per diferents grups, per diferents raons, que van des de l‟entusiasme i la sociabilitat fins a l‟evasió i la recerca del benefici econòmic. Fonamentalment, aquesta diversitat és de naturalesa social i cultural i, si ens fixem en els factors sociodemogràfics com la classe social, el gènere, l‟origen i l‟edat, podem observar patrons emergents. Per exemple, les motivacions i els tipus de joc varien segons el gènere; així, mentre que les dones jugadores acostumen a jugar més a loteries, bingos i les màquines, conductes que afavoreixen l‟alliberament d‟estrès i l‟evasió dels problemes, els homes se senten més atrets per l‟emoció i l‟acció en jocs com les apostes esportives i el casino. Els patrons de joc també estan relacionats amb el que és socialment acceptable, que al seu torn varia segons la cultura. Les diferències en les motivacions també existeixen entre diferents grups ètnics. Per exemple, als Estats Units, els hispans són més propensos a dir que aposten per socialitzar-se, mentre que els negres són més propensos a dir que juguen per guanyar diners. A la Gran Bretanya, els jugadors xinesos tendeixen a jugar als casinos, que ofereixen llocs per socialitzar-se després del treball, on els jocs els permeten aprofitar les idees culturalment específiques sobre la sort i l'atzar. Finalment, en termes de classe social, els grups socioeconòmics més baixos tendeixen a gastar relativament més en joc que els millor posicionats, i malgrat que molts juguin per guanyar diners, tenen altres motivacions. Segons el context sociocultural, com en el cas de la Gran Bretanya, el joc forma part de patrons d‟oci i de lleure que poden anar associats a una major disponibilitat de certs jocs per als diferents grups, per exemple concentrant-se en alguns barris una major oferta de jocs d‟atzar. Tanmateix, el joc també pot vincular-se amb les xarxes socials, on els valors i els comportaments passen a través de la família de generació en generació, on a través de jocs específics es configuren distincions socials on es demostra la pertinença a les diferents comunitats locals. En segon lloc, la diversitat social no només es dóna en el joc recreatiu sinó que també pot observarse en el joc quan aquest comporta problemes. Tot i així, la recerca ha documentat patrons de distribució dels danys entre els grups sociodemogràfics que tendeixen a acumular-se entorn dels grups socioeconòmics més baixos, a les minories ètniques, i al voltant dels joves jugadors solters. Tanmateix, estan associats amb altres índexs de privació tals com: la desocupació, la mala salut, els nivells baixos d‟educació, les drogues i els problemes d‟alcohol. Per altra banda, també hi ha una diversitat de l‟experiència del dany en sí. És a dir, aquesta pot variar en quant a severitat o duració, pot esdevenir un problema arrelat i recorrent o un problema transitori que se solucioni ràpidament. No tots els danys són iguals, però degut a que algunes enquestes epidemiològiques de prevalença del joc problemàtic tendeixen només a quantificar els danys d‟una manera molt uniforme, no acostumen a recollir aquestes distincions. Tanmateix, també hi ha variacions culturals de l‟experiència dels danys. Per exemple, per algunes minories ètniques, els problemes associats al joc poden definir-se en termes de l‟impacte negatiu


que provoquen en la seva família o la comunitat en el seu conjunt, i no tant en termes més “occidentals” quantificables segons mesures de temps i de diners. A més, els conceptes tradicionals d‟”honor” i de “vergonya” també poden influir en el comportament, especialment en relació a la recerca d‟ajuda per part de les persones amb problemes de joc. Respecte els joves, especialment els nois joves, perdre diners en el joc pot ser vist com un signe d‟estatus, de masclisme, enlloc d‟un problema, mentre que les responsabilitats domèstiques assignades social i tradicionalment a les dones poden significar que el seu comportament sigui ràpidament estigmatitzat ràpidament. Finalment, cal recordar que aquesta distinció és en certa mesura artificial; és a dir, els individus d‟aquests grups no necessàriament poder separar-se dels jugadors recreatius, però si pot succeir que inclogui alguna persona d‟aquests grups en diferents moments en el temps. Així doncs, els límits es difuminen, i el comportament pot canviar a mesura que el canvi de les mateixes persones entre el comportament recreatiu i el perjudicial es mogui a través de diversos tipus d‟itineraris i trajectòries de joc. En aquest sentit, es posa de manifest que les característiques estructurals per sí mateixes no poden explicar tota la història dels jugadors, i que cal una anàlisi més profunda no necessariament centrada en l‟individu –en la seva psicologia o biologia -, sinó en les connexions entre els factors socials, ambientals i individuals, el què requereix d‟anàlisi més sofisticades. Tanmateix, segons aquest model, per cercar aquelles situacions que puguin protegir contra els danys seria necessari observar amb major detall els processos que es donen en el joc social i lúdic, per tenir una idea més clara de quins mecanismes operen com a factors de protecció en aquestes situacions i comprendre millor què succeeix quan les coses van malament.

4.8 ELS JOC ENTRE LES PERSONES JOVES

4.8.1 Patrons de conducta i transmissió de pautes L‟aportació de la recerca internacional al coneixement entorn als patrons de conducta i la transmissió de pautes de joc entre els i les joves pot contribuir a centrar l‟atenció en alguns dels principals aspectes vinculats amb els jocs d‟atzar, a més de permetre una major comprensió de les peculiaritats observades entorn les dinàmiques que configuren la realitat juvenil en relació als jocs d‟atzar. En aquest sentit, a continuació es resumeixen alguns dels aspectes més significatius i consistents que la literatura internacional33 ha aportat a la investigació d‟aquest fenomen. En relació als patrons de conducta de joc dels i les joves, la recerca ens indica que les persones joves poden tenir problemes per diferenciar entre els conceptes de sort, atzar i probabilitat. Sovint s‟utilitzen aquests termes indistintament, mentre que els adults són més conscients de les diferències entre aquestes termes. Per altra banda, sembla ser que els joves estan motivats per diverses raons diferents, entre les que destaquen: l‟entreteniment; la possibilitat de guanyar diners; la sensació de guanyar; l‟emoció del joc, o l‟evasió de l‟estrès i de problemes. Tot i així, es desconeix l‟explicació de per què alguns indi-

33

VALENTINE, Gill (2008): “Literature review of children and young people‟s gambling”, Gambling Commission, Birmingham.


vidus es converteixen en jugadors problemàtics mentre que per d‟altres els jocs d‟atzar segueix sent una activitat sense conseqüències nocives. Un altre aspecte a destacar és el fet que els nois joves tenen major probabilitat d‟estar involucrats en el joc, i són més propensos a experimentar problemes amb el joc, que les noies joves. No obstant, es contempla la possibilitat que aquestes pautes puguin modificar-se degut a canvis socials com la moral i la desaparició de les limitacions econòmiques de les dones. En el cas dels joves que desenvolupen problemes amb el joc també experimenten una seria de trastorns de salut com: trastorns mentals; depressió; trastorns d‟ansietat; pensaments i intents suïcides. Tanmateix, són més propensos a: patir absentisme escolar o a un mal rendiment acadèmic; consum abusiu d‟alcohol i de drogues; exhibició de comportaments antisocials com per exemple robar; i la interrupció de relacions familiars i amb els companys. Tot o l‟evidència de la investigació no sempre està clar, en quina mesura, aquests factors estaven presents abans de l‟addicció al joc, o si estan causats pels problemes amb els jocs d‟atzar. Pel què fa a la transmissió de pautes dels jocs d‟atzar, existeix un ampli cos d‟evidencia internacional que demostra el paper dels pares en la introducció dels nens al joc i la normalització d‟aquesta activitat. A més, hi ha alguns indicis de que els models tradicionals jeràrquics d‟educació dels fills/es estan sent reemplaçats per una perspectiva més lliberal en la que els pares estan buscant relacions més íntimes amb els seus fills/es. Aquesta àmplia cultura d‟educació dels fills pot estar contribuint en la voluntat dels adults a introduir als nens, i en la seva participació en activitats de joc no recomanades a menors d‟edat. Tanmateix, alguns estudis han suggerit que existeix una relació entre els problemes de joc amb adults, i el posterior desenvolupament de problemes de joc entre els seus fills. Així, es contempla que l‟impacte dels problemes del joc pot produir-se per la transmissió intergeneracional dels patrons d‟addicció al joc. Per altra banda, una pauta a tenir en compte és el component contagiós del comportament antisocial entre les persones joves. En aquest sentit, els amics influents poden legitimar aquestes activitats, i altres poden inscriure‟s en processos de coacció i competitivitat. Finalment, cal destacar que els possibles jugadors problemàtics joves no són necessàriament visibles, perquè sovint no busquen ajuda a través dels organismes formals ja sigui degut a la vergonya, a la por de que se‟ls hi negui l‟ajuda, o per la voluntat pròpia o de la família d‟ocultar els problemes amb el joc.

4.8.2 Buits en la investigació A partir de la investigació realitzada es detecten un seguit de buits de coneixement en matèria de jocs d‟atzar entre les persones joves que caldria tenir en compte per a futures investigacions. En aquest sentit, a continuació es resumeixen els aspectes que, a la llum de les investigacions realitzades, es consideren fonamentals per a explorar. En primer lloc, cal una major comprensió referent a les actituds dels pares cap al joc entre els menors d'edat, i el context en què els pares donen suport als menors en relació als jocs d‟atzar. Tanmateix, seria necessari observar la relació entre l'aprovació dels pares i el desenvolupament del joc responsable, incloent l‟impacte que poden tenir en els nens actuals i futurs les oportunitats de joc cada vegada més grans entre la població adulta. En segon lloc, els problemes de joc entre les dones joves, els diferents significats de gènere, les motivacions per als jocs d‟atzar, i el grau d‟addicció al joc dins les comunitats de minories ètniques.


En tercer lloc, en quina mesura la publicitat i la promoció dels jocs d‟atzar té un efecte directe sobre la participació en els jocs d‟atzar. Aquest tipus d‟investigacions resulten especialment rellevant en contextos on hi ha hagut canvis recents en la regulació de la promoció dels jocs d‟atzar. En quart lloc, davant l‟evidència de que la pràctica del joc d‟atzar disminueix amb l‟edat, es detecta la necessitat d‟utilitzar la investigació longitudinal per explicar aquest patró. En aquest sentit, existeixen molts pocs estudis que hagin seguit als i les joves en el temps i, per tant, sabem poc sobre els resultats a llarg termini i les possibles vies dins i fora del joc. En cinquè lloc, els possibles impactes dels avenços tecnològics en el joc (per exemple, Internet, dispositiu de jocs per televisió i mòbil) sobre la prevalença i els patrons de jocs d'atzar dels i les joves. En sisè lloc, els efectes de la política de regulació en els joves: abordar la qüestió de si, i com, els joves són capaços de subvertir les normes vigents; com les regulacions d'edat podrien ser aplicades de manera més efectiva (tant en espais presencials com virtuals). Això inclou la necessitat de comprendre fins a quin punt els nens participen en activitats de joc il·legal directament (és a dir, fent-se passar per adults) i indirectament (per exemple, aconseguint que un adult, que té legalment dret a jugar, faci una aposta per a ells) i la diversitat de mitjans pels quals ho aconsegueixen. Per últim, avaluar l'eficàcia de les estratègies preventives destinades a les conductes de joc entre les persones joves, com desenvolupar entre els jugadors joves problemàtics una major comprensió de les estratègies de recerca d'ajuda, així com les barreres que impedeixen millorar el suport a alguns joves que busquen ajuda.

4.8.3 Possibles problemes i factors de risc En diversos països, la recerca ha posat de manifest el fet de que el problema del joc d‟atzar és inversament proporcional a l‟edat, amb una major prevalença de problemes amb els jocs d‟atzar entre les persones més joves. En aquest sentit, mentre que alguns autors han suggerit que no ha de ser considerat un motiu d‟excessiva preocupació degut a que els nivells problemàtics de joc disminueixen quan els joves entre es fan grans encara que és important tenir en compte que poden experimentar-se a llarg termini conseqüències de la seva conducta de joc, per exemple, com a resultat de l‟abandonament escolar), altres sostenen que aquest patró es pot interpretar d'una altra manera. Així, contemplen que l‟exposició a les oportunitat de joc poden variar en les noves generacions, de tal manera que els joves estan exposats a noves oportunitats de joc en comparació amb generacions anteriors i, per tant, aquestes poder materialitzar-se en majors taxes de prevalença futures en adults, o l'inici primerenc de problemes amb el joc pot estar conduint a un tractament que podria explicar la disminució del nombre de jugadors amb problemes de joc en edats més adultes. Les primeres experiències de joc tendeixen a produir-se on les oportunitats per apostar diners són de fàcil accés, on el clima social a casa o en general és favorable, o l‟acceptació dels jocs d‟atzar i les regles del joc estan dins les capacitats dels i les joves per entendre-les. Alguns estudis posen de manifest que els joves que juguen en la infància tenen més possibilitat de jugar en l‟edat adulta, i que els nens més joves que comencen a jugar amb risc tendeixen en major mesura a desenvolupar problemes de joc més endavant. Per altra banda, la majoria d‟estudis han trobat que els nens comencen a jugar abans que les nenes, que juguen més sovint i, per tant, tenen un major risc de convertir-se en jugadors problemàtics que les noies. Quan les noies joves es converteixen en problemes, hi han indicis que suggereixen que aquest comportament està motivat peldesig d‟escapar de problemes personals, mentre que els nois és més probable explicar el seu comportament en termes de desig de guanyar, de competència, o de recuperació de pèrdues. Tanmateix, les investigacions amb adults suggereixen que les jugadores


patològiques són més propenses a tenir problemes emocionals com a resultat de relacions difícils, soledat, depressió o antecedents d‟abús físic, mentre que els homes tenen més probabilitats de tenir problemes al voltant de les sensacions, del control dels impulsos, per problemes amb l‟alcohol, i a recórrer a comportaments il·lícits per a finançar els seus deutes. Diversos autors, en diversos contextos internacionals, han intentat resumir els factors de risc associats amb els problemes de joc. Les característiques que han identificat són àmpliament similars, enumerant les principals34 com: 

Ser una persona jove.

Tenir una gran victòria al principi de la iniciació als jocs d‟atzar.

Iniciar-se al joc en una edat primerenca.

Tenir pares que juguin o participin d‟altres conductes addictives.

Tenir baixa autoestima.

Aconseguir baixes qualificacions a l‟escola.

Voler recuperar les pèrdues.

Jugar sol.

Estar deprimit abans d‟una sessió de joc.

Utilitzar el joc per cultivar estatus entre els companys.

Tenir percepcions errònies sobre el joc.

Participar en altres conductes addictives com el tabac, l‟alcohol o les drogues.

Tenir un historial delictiu.

Robar diners per a finançar el joc.

Faltar a l‟escola per anar a jugar.

A més d‟aquests factors, podrien incloure‟s un seguit d‟altres factors tals com: tenir una actitud positiva cap als jocs d‟atzar; ser una persona que en general li agradi el risc; no comprendre adequadament el risc que implica el joc.

34

Griffiths (2002), citat per VALENTINE, Gill (2008)


Reflexions a mode d‟hipòtesis per orientar l‟anàlisi: La vulnerabilitat social de les persones joves en el context actual dominat per la incertesa i les poques perspectives de futur poden afavorir buscar "sortides màgiques" en els jocs d'atzar, per tal de superar situacions de precarietat marcades per les dificultats d‟emprendre el procés d‟emancipació i per una vinculació precària al mercat de treball, el que comporta situacions d‟escassetat de recursos i la intermitència dels mateixos La moratòria en les responsabilitats i obligacions socials (feina i família) dels i les joves, endarrereix la percepció del risc associat al joc (a la inversa, la percepció augmenta amb el trànsit a la vida adulta). La combinació d'una introducció primerenca en el joc amb un trànsit llarg a la vida adulta pot constituir un factor de risc (l‟habituació i la cristal·lització de conductes de risc o problemàtiques) El perfil sociodemogràfic configura diverses representacions, discursos i motivacions pel que fa a les pràctiques i hàbits de joc (edat, gènere, estat civil, nivell d‟estudis, perfil sociolaboral, etc). La família i el grup d'amics són referents fonamentals en la introducció a la pràctica del joc (contribueixen a normalitzar i reforçar conductes en la que els joves en desconeixen encara els límits i possibles perills associats) L‟ús habitual de les noves tecnologies entre els i les joves en les diferents esferes de la seva vida (a l‟educació formal, com a mitjà relacional, com a mitjà d‟entreteniment, etc.) pot comportar una major prevalença per part dels i les joves del joc online en comparació amb altres grups d‟edat i que aquest tipus de joc tendeixi a créixer en els propers anys El tipus d‟estudi realitzat ens permet avançar en el contrast de les tres darreres hipòtesis i especialment de les dues darreres. Les dues primeres hipòtesis si bé tenen l‟interès d‟incorporar una perspectiva contextual no es poden contrastar en la seva totalitat sense aprofundir en aspectes quantitatius com la constatació de si s‟ha incrementat o no la pràctica dels jocs d‟atzar per part de la població jove i si això es correlaciona efectivament amb els canvis en el context actual o amb altres factors (com una major accessibilitat, major difusió, etc.). Tot i això, també es recolliran els discursos que facin al·lusió a aquestes dues hipòtesis.


Aquest apartat constitueix el cos de la nostra aportació a l‟anàlisi dels hàbits i pràctiques de joc de la població jove a Catalunya. En primer lloc, hem volgut contextualitzar el fenomen del joc d‟atzar amb aposta entre la població jove a partir de les recerques que recullen dades quantitatives sobre la prevalença del joc entre la població jove a Catalunya. L‟abast d‟aquesta recerca no permetia generar dades primàries. Elaborar una enquesta amb població jove amb criteris de significativitat i representativitat és molt costós i difícilment ens hauria proporcionat informació sobre el sentit i les motivacions que la població jove dóna a les seves pràctiques de joc; per aquest motiu i davant la limitació de recursos disponibles, tal i com hem explicitat a la metodologia, per a la nostra anàlisi hem desenvolupat eines qualitatives principalment. Ni en l‟àmbit català, ni en el conjunt de l‟Estat existeix cap enquesta o estudi de caràcter quantitatiu que reculli dades exclusivament en relació a la gent jove i al joc d‟atzar amb aposta. Tot i això sí que existeixen estudis per al conjunt de la població, a partir dels quals podem fer comparacions entre el comportament dels adults i els comportaments de la població jove. A partir de l‟establiment de comparacions estadístiques que han donat certa significativitat, hem elaborat un resum amb els principals resultats de dos estudis, un realitzat en l‟àmbit català i un altre en l‟àmbit estatal, concretament l‟”Estudi sobre la pràctica, percepció i opinió del joc a Catalunya” (Direcció General del Joc, 2010) i el Baròmetre del CIS de desembre de 2009 (CIS 2824). Per contextualitzar quina és l‟orientació de les pràctiques de joc de la població jove en comparació amb la població adulta. En el segon dels apartats es durà a terme l‟explotació dels resultats de l‟aplicació de les tècniques qualitatives que hem desenvolupat: les entrevistes a experts i joves, i els grups de discussió amb joves duts a terme en diversos municipis de l‟àrea metropolitana. Com especificàvem a la introducció hem realitzat 9 grups de discussió amb joves, partint d‟un criteri bàsic de segmentació segons edat. Així, hem realitzat grups de discussió amb joves entre 15 i 19 anys, entre 20 i 24 anys i amb joves més grans de 25 anys. Hem intentat garantir la presència de nois i noies als grups de discussió en una proporció de 60%-40% (nois i noies respectivament) atès que segons els resultats quantitatius no existeix paritat en relació a la pràctica dels jocs d‟atzar amb aposta. Tot i això cal aclarir, que els grups de discussió per definició de la tècnica, no poden ser representatius tan sols pretenen recollir diversitat de discursos i opinions. Així com en el cas de les entrevistes hem buscat a joves que practiquessin jocs d‟atzar amb aposta per tal d‟aprofundir en la seva visió i en la seva trajectòria, en el cas dels grups de discussió l‟objectiu era recollir les pràctiques, percepcions i valoracions de joves “en general” per tal de copsar el grau de vinculació als jocs d‟atzar dels i les joves sense preseleccionar.


6.1 ANÀLISI QUANTITATIVA – RESUM DE RESULTATS

6.1.1 Comparació resultats Joves vs. Adults “Estudi sobre la pràctica, percepció i opinió del Joc a Catalunya” Els resultats que presentem a continuació són l‟explotació de les dades de l‟Estudi sobre la pràctica, percepció i opinió del Joc a Catalunya, realitzat per la Direcció General del Joc i d‟Espectacles el 2010 Per a la realització d‟aquest resum s‟han analitzat les variables categòriques (qualitatives). Els resultats que es presenten són aquells sobre els que s‟ha determinat que existeix una associació entre dues variables i que aquesta és significativa estadísticament. La significativitat de l‟associació ha estat determinada a partir de l‟aplicació del test de la Txi-quadrat. L‟objectiu d‟aquesta anàlisi és observar si existeixen diferències entre la població jove (16-29 anys) i la resta de població de la mostra pel que fa a les principals variables en relació a les pràctiques i percepció del joc d‟atzar. Els aspectes analitzats són els següents: 

La pràctica i coneixement dels jocs

Anàlisi sociodemogràfica

Iniciació al joc

Coneixement dels recursos de suport

Percepció i opinió sobre el joc

PRÀCTICA I CONEIXEMENT GENERAL Els joves tenen un grau de coneixement dels tipus de jocs d’atzar similar al que tenen els adults (aprox. 15 jocs de mitjana) Els adults juguen de mitjana a més jocs d’atzar que les persones joves. Les diferències són petites (2,91 adults / 2,38 joves) Les persones joves declaren jugar menys a jocs d’atzar (juguen alguna vegada: joves 51% / adults 74%) Hi ha una major proporció de persones joves que juguen a jocs de cartes o altres jocs amb aposta de diners amb els seus amics, familiars o coneguts. La diferència de proporcions amb els adults és significativa: 1 de cada 5 joves afirma haver-hi jugat en el darrer any, per tan sols 1 de cada 20 adults.

MOTIVACIONS Dins les motivacions per no jugar, el fet de considerar el joc com irracional té un menor pes en les persones joves respecte les majors de 30 anys. (joves 3,7% / adults 9,1%). Tanmateix, hi ha un major percentatge de joves que declaren que el principal motiu per no jugar és el fet de no divertir-se o no sentir-se atrets pels jocs d’atzar.


PRÀCTICA DELS JOCS Els joves juguen menys a la grossa de Nadal en comparació amb les persones majors de 30 anys. En general, les loteries de gestió pública tenen un major seguiment per part de les persones adultes, excepte en els casos de la Quiniela i el Quinigol. Les loteries practicades per més joves són la Grossa de Nadal, els cupons de l’ONCE i la Quiniela En general, els jocs de gestió privada tenen una major implantació en la població jove (màquines 12.5%, bingo 13.1% i casino 6.4%). Els jocs d’atzar per Internet tenen una implantació baixa en el conjunt de la població, amb percentatges de freqüència de joc més elevats en el cas de les persones joves (3.8%)

COM ES JUGA Els i les joves que van al Bingo majoritàriament acostumen a anar-hi amb amics, a diferència de les persones majors de 30 anys que, tot i que majoritàriament també acostumen a anar-hi amb amics, en alguns molts declaren anar-hi soles o amb familiars. La pràctica del joc amb les màquines recreatives entre les persones joves acostuma ferse majoritàriament amb amics, i en casos més reduïts es juga sol o amb familiars. En contrast, les persones majors de 30 anys majoritàriament juguen soles a les màquines recreatives, i en alguns casos també amb amics o familiars.

 ANÀLISI SOCIODEMOGRÀFIC El conjunt de la població s’inicia de mitjana als jocs d’atzar amb 24 anys. Si ens fixem en la població jove entre 16 i 29 anys, aquesta acostuma a iniciar-se al joc d’atzar entre els 18 i 19 anys.

SITUACIÓ LABORAL o Els aturats joves tenen majors percentatges en els jocs continus -on el rang temporal es redueix a segons (màquines escurabutxaques) o a pocs minuts (bingo). En aquest cas, presenten majors percentatge de joc en: màquines, rasques de l’ONCE i Loto Ràpid. o Els estudiants joves acostumen a presentar menors percentatges de joc en la majoria de jocs de la mostra o Els ocupats/des joves són els que més juguen a la Grossa de Nadal. En la resta de jocs acostumen a situar-se entre els percentatges de joc dels aturats i el dels estudiants.

INGRESSOS PERSONALS o Els i les joves amb ingressos més precaris (menys de 450€ al mes; ingressos irregulars o no mensuals), juguen de mitjana a més jocs d’atzar.


o En l’anàlisi global, pel conjunt de la mostra presenta diferències respecte la relació apuntada anteriorment entre els ingressos personals i la mitjana de jocs jugats. Així, pel conjunt sembla ser que la població amb ingressos entre 900 i 1200 euros són el sector amb una mitjana més alta de jocs jugats. Tot i així, els ingressos menors de 450 euros i els irregulars o no mensuals continuen tenint mitjanes altes per sobre de la mitjana global.

NIVELL D‟INSTRUCCIÓ o L’anàlisi global sembla indicar-nos la tendència de que a major nivell d’estudis, menor mitjana de jocs jugats. Així, les persones amb estudis primaris incomplets són les que presenten major mitjana de jocs jugats.

GÈNERE o Tant sols en els jocs de la Quiniela, les màquines escurabutxaques i els jocs de casino s’observen diferències en la proporció de jugadors i jugadores joves en funció del gènere. Així, aquests tres jocs acostumen a tenir una major implantació i presència en els homes joves, amb proporcions que en alguns casos dupliquen o tripliquen les observades en les dones. o En relació al fet d’haver jugat alguna vegada a jocs d’atzar, més de la meitat dels homes joves afirmen haver-hi jugat, per una menor proporció de dones. o Si ens fixem en la comparació de les mitjanes entre homes i dones joves, observem com la mitjana de jocs jugats els darrers 12 mesos i del número de jocs que es coneixen és superior en els homes.

 INICIACIÓ AL JOC Els jocs que han introduït a un major volum de població en els jocs d’atzar amb aposta són: la Grossa de Nadal, la Quiniela i els cupons de l’ONCE. La Grossa de Nadal és la que té una major implantació, sobretot en la població major de 30 anys, seguit de la Quiniela on sembla que els joves s’hi inicien en major proporció. Els jocs d’atzar amb menor pes que els anteriors pel que fa a la introducció de la població als jocs d’atzar, però amb certa implantació, són: la Loteria Nacional, la Primitiva, les màquines escurabutxaques i el bingo. La Loteria Nacional ha iniciat clarament a un major volum de persones majors de 30 anys, mentre que els percentatges per la Primitiva que tan joves com adults s’hi introdueixen en iguals proporcions. En canvi, pel que fa a les màquines escurabutxaques i el bingo, s’hi introdueixen en major mesura les persones joves, amb prop d’1 de cada deu joves que afirmen haver-se introduït en aquest tipus de jocs.

 CONEIXEMENT DELS RECURSOS DE SUPORT El coneixement del registre d’autoprohibits és menor entre els i les joves que entre les persones adultes (joves 29,6% / adults 48,8%)


 PERCEPCIÓ I OPINIÓ En relació al grau d’acord en considerar que el joc no afavoreix el valor de l’esforç, observem diferències en les respostes de la població en funció de l’edat: el fet d’estar poc o bastant d’acord és més intens en el cas dels joves respecte els adults, mentre que aquests últims declaren amb més freqüència el fet d’estar molt d’acord en considerar que el joc no afavoreix el valor de l’esforç. Pel que fa a la qüestió de considerar el joc com una forma d’entreteniment que, realitzada amb moderació, no és ni millor ni pitjor que altres activitats, les proporcions de resposta per edats són semblants, declarant-se majoritàriament bastant d’acord amb aquesta afirmació. No obstant, les diferències es troben en el fet de no estar gens d’acord amb l’afirmació anterior, sent menys intens entre la població jove, amb una proporció de gairebé la meitat en comparació amb la població adulta. Respecte la qüestió de si l’administració ha de treballar per reduir la possibilitat de patir una addicció, encara que això limiti les possibilitats de jugar, les respostes majoritàries se situen en el fet d’estar bastant o molt d’acord. Les diferències per edat es troben en la intensitat de la resposta, on la majoria dels majors de 30 anys declaren estar-hi molt d’acord, mentre que entre les persones joves la resposta majoritària es situa en estar bastant d’acord amb l’anterior afirmació. Com en la pregunta anterior, el conjunt de la població afirma estar bastant o molt d’acord en considerar el joc com una font per recaptar impostos per a les administracions públiques. Tot i així, els percentatges de resposta entre la població jove que no està d’acord amb aquesta afirmació són significativament superiors comparats amb els de les persones adultes. Així, gairebé 1 de cada 4 joves hi estan poc o gens d’acord, per només 1 de cada 10 adults. Pel que fa a la percepció dels efectes del joc en la societat, més del 50% de la població major de 30 anys considera que el joc té efectes negatius per a la societat. En canvi, aquesta percepció disminueix significativament en la població jove, sent més freqüent entre els i les joves considerar que el joc té efectes tant positius com negatius en la societat. Relacionada amb la pregunta anterior, la percepció de que els jocs d’atzar poden ocasionar problemes en la gent que els practica sembla confirmar que en la població jove la percepció de riscos o de problemes associats als jocs d’atzar és lleugerament menor que en la població adulta. Tot i així, la majoria considera que els jocs d’atzar poden ocasionar problemes a la gent.


6.1.2 Baròmetre del CIS de desembre 2009 – Estudi 2824 Els resultats d‟aquesta anàlisi fan al·lusió al conjunt de l‟Estat espanyol i si bé només recullen tres aspectes molt concrets en relació al joc d‟atzar amb aposta, creiem convenient recollir la comparació d‟aquests resultats segons edat.

Els aspectes analitzats són els següents: 

Intenció de jugar a la Grossa de Nadal

Despesa en euros en la Grossa de Nadal

Pràctica en diverses loteries

 INTENCIÓ DE JUGAR A LA GROSSA La intenció de jugar a la Grossa de Nadal és menor en les persones joves respecte els adults. Els menors de 30 anys juguen de mitjana un 20% menys a la grossa que els majors de 30 anys. Així, 3 de cada 5 joves de la mostra declaren que pensen jugar a la Grossa de Nadal, per 4 de cada 5 adults que té intenció de jugar-hi.

 DESPESA EN € EN LA GROSSA En relació a les quantitats jugades a la grossa de Nadal, s’observa una associació significativa entre les quantitats jugades i l’edat. Així, les persones menors de 30 anys declaren una intenció de destinar menys diners a aquesta loteria, habitualment entre 6 i 30 euros. En contrast, les persones majors de 30 anys declaren una major despesa en la grossa de Nadal, amb percentatges de despesa més elevats en quantitats més elevades de 60 euros.

 PRÀCTICA EN DIVERSES LOTERIES Els i les joves tenen major seguiment respecte els adults en les loteries esportives (Quiniela) i en els jocs continus (rasques, bingos, màquines i casinos). En canvi, la població major de 30 anys juga en major proporció a les loteries (primitiva, bonoloto, euromillon, cupons de l’ONCE)


6.2 ANÀLISI QUALITATIVA En aquest apartat recull els resultats de l‟aplicació de les tècniques qualitatives, entrevistes a persones expertes en matèria de joc i joventut, entrevistes a persones joves que practiquen jocs d‟atzar i grups de discussió amb persones joves. Concretament hem realitzat 4 entrevistes a experts/es, 4 entrevistes a joves, i 9 grups de discussió. En els grups de discussió han participat un total de 50 persones (Error! No s'ha trobat l'origen de la referència.). La relació de persones entrevistades és la següent; tant pel que fa als joves entrevistats com a les persones joves participants dels grups de discussió, mantenim el seu anonimat.

Experts/es en matèria de Joc i/o Joventut: -

Mercè Soms Casals: IAS/Unitat de Ludopaties de la Xarxa de Salut Mental. Hospital Santa Caterina – Parc Hospitalari

-

Francesc Perendreu – President d‟ACENCAS

-

Laura Masferrer Boix – Psicóloga d‟AGAL

-

Roger Martínez Santmartí – UOC grup de recerca GRECS

Joves entrevistats: -

D.L., noi. 24 anys Estudis universitaris (en curs)

-

J.N., noi. 27 anys. Estudis universitaris

-

D.C., noi. 27 anys. Estudis universitaris

-

N.F., noi. 19 anys. CFGM

Grups de discussió: -

Grup 1. Joves entre 16 i 23 anys. Vacarisses

-

Grup 2. Joves entre 18 i 22 anys. Vacarisses

-

Grup 3. Joves de més de 25 anys. Vacarisses

-

Grup 4. Joves entre 15 i 16 anys. Palau-solità i Plegamans

-

Grup 5. Joves entre 22 i 26 anys. Palau-solità i Plegamans

-

Grup 6. Joves entre 17 i 18 anys. El Prat de Llobregat

-

Grup 7. Joves entre 20 i 22 anys. El Prat de Llobregat

-

Grup 8. Joves de més de 25 anys. El Prat de Llobregat

-

Grup 9. Joves entre 25 i 29 anys. Sant Joan Despí


6.2.1 El joc d‟atzar amb aposta Preguntats els joves sobre què entenen per joc d‟atzar amb aposta les respostes que han estat majoritàries són aquelles que incorporaven el factor diners, el factor sort. “Apostar diners i no guanyar-los per la teva qualitat sinó per la sort” Grup 1 Palau-solità i Plegamans. 15-16 anys

En molts casos, en les primeres aproximacions a les definicions de joc d‟atzar amb aposta s‟han vinculat aquest tipus de joc amb la pèrdua de diners; han sorgit conceptes com “derroche”, “desengany”, i fins i tot “addicció”. Es podria dir que d‟inici, la visió que tenen els i les joves dels jocs d‟atzar no és gaire positiva, tot i que al llarg de l‟informe veurem que la visió social que es té dels jocs d‟atzar amb aposta en realitat no és homogènia i varia molt en funció del tipus de joc i de l‟ús que se‟n faci. Molt d‟ells han insistit en el fet que per que un joc es consideri joc d’atzar amb aposta, hauria de no d‟haver-hi cap intervenció de la persona en el propi joc. En aquest sentit en la majoria de grups de discussió que hem dut a terme s‟han reproduït debats entre els participants en torn si el pòquer es podia considerar un joc d‟atzar amb aposta atès que hi intervenen tant l‟estratègia com una sèrie de coneixements i habilitats. Degut al nostre interès en recollir aspectes sobre aquesta modalitat de joc i a partir del consens que en el pòquer també hi intervé l‟atzar, el joc de pòquer també ha estat considerat com a joc d‟atzar amb aposta. Més endavant veurem també com el fet de que el joc sigui d‟atzar pur o hi intervingui l‟estratègia també influeix en la visió social que es té de cada joc i de la seva acceptació social. Podem avançar que les visions més negatives, que recollíem al paràgraf anterior (malbaratament, pèrdues, etc.), s‟associen principalment als jocs d‟atzar pur i molt especialment als jocs continus (màquines escurabutxaques, ruleta, etc.) que són els primers que els i les joves associaven als jocs d‟atzar amb aposta, juntament amb el bingo, les apostes esportives i les loteries.

6.2.2 Tipus de Joc i formes de joc Segons l‟enquesta realitzada per l‟Observatori del Joc per a la realització de l‟”Estudi sobre la pràctica, percepció i opinió del joc a Catalunya”, les màquines escurabutxaques, la Quiniela i el Bingo són els jocs d‟atzar als que juguen els menors de 34 anys en proporcions superiors. Els resultats indiquen que, en general, les loteries de gestió pública tenen un major seguiment per part de les persones adultes, excepte en els casos de la Quiniela i el Quinigol. Les loteries practicades per més joves són la Grossa de Nadal (42,1%), els cupons de l‟ONCE (25‟9%) i la Quiniela (33%). En canvi, en general sembla que els jocs de gestió privada tenen una major implantació en la població jove (màquines 12,5%, bingo 13,1% i casino 6,4%), en comparació amb les persones adultes35. Tanmateix, la percepció dels i les joves quan se‟ls pregunta sobre els jocs que coneixen i els més populars, les modes, etc., identifiquen com un dels principals no només les màquines, el casino, el bingo i les loteries, sinó també el pòquer. Aquest últim probablement queda recollit en els jocs no regulats, en el primer apartat del resum de dades quantitatives a l‟apartat 6.1.1, on s‟indica com hi ha una major proporció de persones joves que juguen a jocs de cartes o altres jocs amb aposta de di-

35

“Estudi sobre la pràctica, percepció i opinió del joc a Catalunya”. Barcelona, 18 de juny de 2010. Presentació.


ners amb els seus amics, familiars o coneguts. La diferència de proporcions amb els adults és significativa: 1 de cada 5 joves afirma haver-hi jugat en el darrer any, per tan sols 1 de cada 20 adults. En primer lloc, cal dir que s‟han recollit una gran pluralitat de discursos en torn els diferents jocs d‟atzar amb aposta i que si bé els que hem nomenat anteriorment són els que han estat citats en major mesura, no tots els i les joves que juguen, practiquen tots aquests jocs. De fet, és com si cada joc funcionés com a compartiment estanc, és a dir, els joves que juguen a un tipus de joc d‟atzar amb aposta difícilment juguen a altres jocs d‟atzar d‟altres tipologies (tot i que a l‟anàlisi quantitativa vèiem que la mitjana de joc és de 2,38 jocs). Això es vincula amb la percepció que es té sobre els jocs d‟atzar amb aposta (en funció de si es tracta d‟atzar pur o d‟atzar amb estratègia), amb les motivacions per jugar, amb les formes de jugar, etc. A mode d‟exemple, el jove que juga a un joc d‟atzar pur continu de forma habitual, com les màquines escurabutxaques, difícilment juga també a jocs d‟atzar amb estratègia de manera online, com el pòquer. Així, la pluralitat de jocs recollida es relaciona amb contextos àmpliament diferenciats (com dèiem tant a nivell de motivació, d‟expectatives, de mecanisme, de lloc de joc, etc.) i acostumen a vincular-se a perfils sociodemogràfics també diferents, però d‟aquest aspecte en parlarem més endavant. Cal aclarir que el pòquer és el joc d‟atzar amb aposta que ha estat identificat per un nombre superior de joves com el més practicat. A diferència d‟altres jocs d‟atzar aquest pot adoptar formules de joc molt diferenciades, pot ser presencial o online, pot desenvolupar-se sota el marc d‟una empresa de joc (específica de pòquer o genèrica de jocs d‟atzar: cases de pòquer o casinos), o bé desenvoluparse en l‟àmbit domèstic. Aquesta darrera ha estat la modalitat més recollida, aquella que es duu a terme de forma col·lectiva, entre amics, amb regles clares i amb apostes estipulades des de l‟inici; en els discursos recollits la quantia de les apostes oscil·laven entre els 5€ i els 10€ aproximadament per la totalitat de la jornada de joc. Es tractaria per tant, d‟una forma de joc no regulat. Tot i ser aquesta la fórmula de joc d‟atzar amb aposta més esmentada, també s‟han recollit discursos en torn al joc al pòquer en les altres modalitats: online o presencial al casino, principalment. Pel que fa a les tipologies de joc que practiquen les persones joves, si ens fixem en la dicotomia presencial o online, trobem que totes dues modalitats han quedat ben recollides als discursos. I cadascuna d‟elles s‟associa a uns tipus de jocs i de la mateixa manera, a uns tipus de motivacions i expectatives davant el joc d‟atzar amb aposta. El joc online acostuma a estar vinculat a la pràctica del pòquer o de les apostes esportives. Només en un cas s‟ha vinculat el joc online amb les loteries públiques, tot i que cada cop més es facilita aquesta opció de joc i es tractava d‟una persona en aquest cas de més 30 anys. Hi hauria una tercera modalitat, entre el joc online i el presencial, que anomenaríem, telemàtica; ens referim al joc per telèfon i que en algun grup de discussió s‟ha esmentat per explicar la manera de participar a concursos televisius. La modalitat presencial seria la que es fa servir per a la resta de jocs (pòquer presencial, màquines escurabutxaques, jocs de casino, loteries públiques, etc.). Més enllà del tipus de joc al que s‟acostuma a jugar a través de cadascun d‟aquests mecanismes (presencial o online), com dèiem, a cada mitjà s‟associen també altres característiques sobre la forma de jugar. El joc online acostuma a realitzar-se en solitari. En algun cas s‟ha comentat que es feia joc online de manera col·lectiva (entre amics), es tractava en aquest cas de joc de pòquer online gratuït a través d‟una xarxa social molt popular. En la resta de casos, el joc online es fa de forma individual i si bé en alguns casos es juga amb altres persones (o contra altres persones) aquestes són desconegudes i només es comparteix el moment puntual de joc (en el cas del pòquer online, per exemple). En altre tipus de joc (com les apostes esportives online) el joc és totalment individual. En canvi, el joc presencial acostuma a ser col·lectiu, tot i que tampoc en tots els casos. Exemples de joc presencial col·lectiu seria el que es produeix quan el grup d‟amics va al casino, el que es dóna quan el grup queda per jugar al pòquer en l‟àmbit domèstic o fins i tot, en alguns casos el joc a la màquina escurabutxaques es fa també de forma col·lectiva. Tanmateix, els joves que han afirmat


que juguen a les màquines escurabutxaques, si bé en ocasions juguen de forma col·lectiva, majoritàriament i habitualment ho fan de forma individual. Pel que fa a la titularitat de les empreses gestores dels jocs, l”‟Estudi sobre pràctica, percepció i opinió del joc a Catalunya” recull que és majoritari el joc públic, però que la despesa és superior en el joc privat. A partir dels discursos dels i les joves, inclús excloent el joc no regulat (pòquer en l‟àmbit domèstic) es fa difícil poder contrastar aquesta dada. Alguns pocs joves afirmen jugar a jocs públics molt puntualment, a la Primitiva, a l‟Euromillón i a la Grossa de Nadal, principalment. Pels discursos, dóna la sensació que no només la despesa, sinó també la freqüència de joc és superior en l‟àmbit privat respecte el públic. Tanmateix, el tipus d‟estudi realitzat no permet donar resultats concloents en aquest sentit. Tot i això, en un dels grups de discussió vam tenir la presència d‟un responsable d‟una administració de loteries que afirmava que la despesa dels joves es centrava en jocs de guany immediat (rasques), primitives amb una despesa molt baixa. “E: Y de gente joven que va a la administración ¿poquita? R3: Echan primitivas, juegos rápidos y de poco dinero. Si tenemos que definir un tipo de usuario de ventas serian las personas mayores que llevan 20-30-40 años jugando al mismo número. Es algo cotidiano para ellos. La juventud no tiene esa vocación, abonar sus números fijos cada semana. Sólo juego rápido, quiero dinero rápido, que cueste poco y ya está.” Grup 8. Joves de més de 25 anys. El Prat de Llobregat

6.2.2.1 Diferències en la pràctica de joc segons perfils sociodemogràfics Una de les nostres hipòtesis de partida era que el perfil sociodemogràfic configura diverses representacions, discursos i motivacions pel que fa a les pràctiques i hàbits de joc (edat, gènere, estat civil, nivell d‟estudis, perfil sociolaboral, etc). No totes la variables sociodemogràfiques han pogut ser contrastades en profunditat; l‟estudi de caràcter qualitatiu no ho permet. Tanmateix, a partir dels discursos i les percepcions dels i les joves sí que es poden copsar certes diferències segons perfils sociodemogràfics. El primer dels elements que es constata és l‟enorme diferència que hi a la pràctica dels jocs d‟atzar amb aposta segons gènere. Sense cap mena de dubte són principalment els nois els que practiquen més jocs d‟atzar amb aposta. En aquest sentit, tant els joves que han assistit als grups de discussió com, les persones de les que ens parlaven en els grups, eren eminentment nois. La freqüència de joc seria superior tant pel que fa a l‟assistència al casino a practicar el joc de la ruleta, o pòquer, pel joc de pòquer no regulat, en el cas de les apostes esportives i per les màquines escurabutxaques. Si bé, també hi ha noies que han manifestat haver anat al casino, o comprar loteries públiques (Primitiva i Euromillón). Alhora, la percepció de les persones que havien anat en alguna ocasió al casino o al bingo, és que en el primer els jugadors eren majoritàriament homes, mentre que en el bingo les persones que hi assisteixen són majoritàriament dones. Les diferències de gènere en la pràctica del joc d‟atzar amb aposta pot estar relacionada tant amb la construcció social del sentit del joc d‟atzar amb aposta, com amb la construcció social d‟ambdós generes. El joc d‟atzar s‟associa amb el risc (de guanyar i perdre) i amb la transgressió de la norma socialment compartida (que en aquest cas es podria interpretar com guanyar els diners mitjançant el propi esforç, a partir del propi treball i evitar el seu malbaratament). En la conversa amb el sociòleg Roger Martínez, expert en cultures juvenils, es va fer palesa aquesta dicotomia: de quina manera en la construcció social de la virilitat saber afrontar el risc és un signe de masculinitat; la masculinitat arquetípica està molt més basada en la fortalesa i en la capacitat d‟afrontar el risc. En canvi, en el cas de la dona no és necessari afrontar el risc per mantenir “intacta” la seva feminitat, ans al contra-


ri, la transgressió de la norma és més penalitzada en la dona, doncs la conformació de la feminitat es basa en la respectabilitat. Aquest fet no només té conseqüències en les pràctiques de joc sinó també en el tipus de tracte que té la persona si passa a una fase de joc problemàtic. En el cas dels homes que tenen parella, és habitual que sigui la dona la qui anima al company a iniciar un tractament, l‟acompanya, busca recursos. Mentre que en els casos en que les dones tenen problemes amb el joc, els companys tendeixen a avergonyir-se, a culpabilitzar la seva parella i no acostumen a ser ells els que busquin ajuda per la seva companya. Sembla ser habitual que la dona que té un problema amb el joc acudeix sola i per voluntat pròpia als serveis d‟atenció. Diferents estudis estableixen que la prevalença de joc patològic en dones és inferior a la que és dóna entre els homes (al territori espanyol les diferències oscil·len entre 2 homes per cada dona, a Galícia, i entre 9 homes per cada dona, a Andalusia) tot i que l‟assistència a serveis d‟atenció és dóna amb una freqüència encara inferior, en una relació de 10 a 1 a favor dels homes.36 El factor edat també és un factor important a l‟hora de determinar les pràctiques de joc; segons l‟Estudi sobre la pràctica, percepció i opinió del joc a Catalunya realitzat per l‟Observatori del Joc, el conjunt de la població s‟inicia de mitjana als jocs d‟atzar amb 24 anys, però si només ens fixem en la població jove entre 16 i 29 anys, aquesta acostuma a iniciar-se al joc d‟atzar entre els 18 i 19 anys, val a dir que els 18 anys són l‟edat legal a partir de la qual es pot jugar a jocs d‟atzar amb aposta. Tot i això alguns dels joves participants als grups de discussió afirmaven haver-se iniciat abans de tenir l‟edat legal mínima. Tot i això, la pràctica de joc entre els menors d‟edat no ha estat detectada com un fet majoritari en els grups de discussió. Ans al contrari, la percepció, coneixement i pràctica dels jocs d‟atzar amb aposta diferia molt en funció de l‟edat. En els grup més joves (el que hem realitzat amb joves d‟entre 15 i 16 anys) els jocs d‟atzar amb aposta els eren desconeguts en general, nomenaven les loteries, les màquines escurabutxaques, el casino, el pòquer però en tots els casos les persones més properes que hi jugaven o bé eren familiars directes (l‟avia en el cas de la loteria i la Quiniela) o bé els familiars d‟amics (que jugaven al pòquer però sense apostar). Ni ells/es mateixos, ni el seu grup d‟amics havien jugat mai a jocs d‟atzar amb aposta. La percepció que manifestaven és que els jocs d‟atzar amb aposta són coses de gent gran i que tendeixen a disminuir (màquines escurabutxaques, principalment). Aquests joves consideraven que disposen de pocs diners i no es plantegen dedicar-los a jocs d‟atzar. Els joves participants dels grups de discussió d‟aquestes edats es caracteritzen per ser uns usuaris molt intensius d‟internet i especialment de les xarxes socials (facebook, missatges, xat, twenty) i segons deien la utilitat que donaven actualment a aquest mitjà era “per lligar”, si bé abans utilitzaven internet per jugar tot i que a jocs de rol gratuïts. Els resultats pel que fa a la percepció dels i les joves d‟aquestes edats que hem entrevistat sobre els jocs d‟atzar coincideixen amb l‟avaluació que es va fer del programa “Jugar i Gaudir” a partir de vàries proves pilot amb joves de quart d‟ESO en la que es valorava que el “Els alumnes troben molt llunyà el joc amb apostes, troben més propera l’addicció a Internet, per exemple. Coneixen més el joc per internet sense apostes.”, i es finalitzava la valoració del programa adreçat a joves de 4t. d‟ESO afirmant que “la temàtica els és molt llunyana”37. De la mateixa manera que en les proves pilot del programa Jugar i Gaudir, el professorat havia obtingut resultats molt diferents amb els joves de batxillerat, igualment en els grups de discussió que hem realitzat amb joves un o dos anys més grans els resultats han estat molt diferents, si més no, pel que fa al seu grau de coneixement i a la seva percepció sobre els jocs d‟atzar amb aposta; es

36 37

BECOÑA, E. (1999) Epidemiología del juego patológico en España. Anuario de Psicología.Vol 30, nº4, p.7-19. Informe d‟avaluació del projecte “Jugar i Gaudir”. 26 de novembre de 2008


tractava igualment de joves menors d‟edat i que per tant no podien practicar jocs d‟atzar amb aposta. Aquests joves d‟entre 16 i 17 anys sí que tenien amics que jugaven a pòquer no regulat, que havien anat al casino i tenien un coneixement més ample dels diferents jocs d‟atzar amb aposta i no els consideraven una cosa llunyana. A partir dels 18 i 19 anys el coneixement i la pràctica sobre els jocs d‟atzar amb aposta s‟incrementa i a partir d‟aquestes edats hem trobat a joves en els grups de discussió que ja han anat al casino, o ja han practicat joc online (pòquer o apostes esportives). En la franja entre els 20 i els 29 anys, si més no entre els joves que hem entrevistat no hem trobat grans diferències a nivell de coneixement i pràctica. Novament hem de fer incís en que no es tracta d‟un estudi quantitatiu, per tant hi ha elements sobre els que no hem pogut establir associacions o relacions directes entre variables; així en relació al nivell d’estudis no podem fer grans afirmacions. En l’Estudi sobre la pràctica, percepció i opinió del joc a Catalunya, l‟anàlisi global sembla indicar la tendència de que a major nivell d‟estudis, menor mitjana de jocs jugats. Així, les persones amb estudis primaris incomplets són les que presenten major mitjana de jocs jugats. L‟anàlisi que hem realitzat no ens permet fer afirmacions en aquest sentit tot i que sembla haver-hi algun tipus d‟associació entre certs jocs i certs nivells d‟estudis. Els joves que hem entrevistat jugadors de pòquer online de forma quasi professional eren joves amb llicenciatures en Telecomunicacions i en Enginyeria Informàtica i tots dos compartien la percepció que les persones amb estudis en les seves disciplines (juntament amb els matemàtics) disposaven de competències i habilitats que els permetien tenir una avantatge comparativa respecte a altres jugadors i que també per aquest motiu n‟hi havia un nombre considerable de joves d‟aquestes disciplines que s‟hi dedicaven com ells a jugar a pòquer online. De la mateixa manera podríem dir que han estat les persones amb un menor nivell d‟estudis assolit els que han manifestat fer un ús més intensiu de les màquines escurabutxaques, tot i que, insistim en que el tipus d‟estudi que hem realitzat no ens permet fer afirmacions concloents en aquest sentit.

6.2.3 Motivacions i expectatives davant el joc Les motivacions i les expectatives per a la pràctica dels jocs d‟atzar són molt diverses i es percep una certa associació entre aquestes i els diferents tipus de joc. Entre les diferents motivacions que hem identificat per a la pràctica del joc d‟atzar amb aposta podem distingir entre les següents: entreteniment i evasió, entreteniment i diversió, entreteniment i econòmica, triomf amb component econòmic, aprenentatge i desenvolupament d’habilitats. Aquesta tipologia de motivacions no es troben totalment segmentades però sí que es poden identificar com a tendència destacada en els discursos dels jugadors o sobre els jugadors. Aquesta tipologia de motivacions són les que hem identificat vinculades al joc social, per tant, no es corresponen exactament amb altres tipologies de joc o de jugadors elaborades a partir de l‟anàlisi de les conductes patològiques. Aquesta categorització és una proposta que hem elaborat a partir dels discursos elaborats pels joves ja sigui per la seva experiència en primera persona o per les seves percepcions, i de la informació proporcionada pels experts. Entreteniment i diversió Iniciem la descripció de les diferents motivacions que porten als joves a la pràctica dels jocs d‟atzar amb la que hem nomenat entreteniment i diversió perquè entenem que aquesta és la que més es correspon amb la descripció d‟allò que entenem per joc social o responsable “aquelles persones que


juguen per divertir-se o com a forma de socialització, fan ús del joc com un recurs més del seu oci i controlen el temps de joc i els diners que utilitzen per jugar”38. Algunes de les persones participants dels grups de discussió han afirmat que havien jugat a jocs d‟atzar amb aposta (assistència al casino o al bingo) com una activitat més d‟una jornada de festa. Com a activitat dintre d‟una celebració amb altres activitats. “Al bingo va ser que vam anar a sopar i després vam anar al bingo i després ja vam anar a prendre una copa. I a València vam fer exactament lo mateix vam anar a sopar, després al bingo i després al casino.” Grup 8. Joves de més de 25 anys. El Prat de Llobregat

Aquest seria també el principal mòbil del joc de pòquer no regulat que es duu a terme en l‟àmbit domèstic. Els joves (principalment nois) es troben per passar una estona entre amics, conèixer-se millor entre ells, posar a prova les seves habilitats, socialitzar-se, etc. Habitualment, es fa a partir d‟una quantitat de diners pactada des de l‟inici (5 o 10€ per a tota la jornada). Com dèiem, aquest tipus de joc, s‟organitza a casa d‟algú en general entre grups d‟amics que ja es coneixen prèviament. “O sigui, 6-8 persones, 5 euros cadascun, i un premi dividit potser en tres parts. O sigui, el tercer recuperava els 5 euros, el segons guanyava 10 i primer doncs 25 o el què fos el cas. De vegades es podia fer doncs que després de 2-3 hores de començar la partida es podia fer una recompra de 5 euros i ja està, no més. Per si alguna persona acabava molt ràpid i no volia marxar cap a casa, perquè al cap i a la fi era una forma de passar el temps, una forma de passar la nit amb els amics, t‟estàs gastant 5 euros que és el què et deixes de gastar en un cubata, per exemple, i és una bona estona. No ho veiem com un joc de pòquer sinó com una estona compartint, que estimulem un altre tipus de llenguatge, gestual, visual, i sempre es passa una bona estona.” D.L. 24 anys. Estudis universitaris (en curs)

Aquesta, com hem recollit anteriorment és una de les fórmules de joc que han estat recollides de manera més majoritària al llarg de tots els grups de discussió.

Entreteniment i evasió Un dels elements en els que s‟ha fet més èmfasi en les entrevistes fetes amb experts que treballen en l‟àmbit de l‟atenció a la ludopatia és el fet que l‟excés de temps lliure pot ser un factor predisponent per al joc i en alguns casos, la manca d‟alternatives d‟entreteniment condiciona que es passi d‟una situació de joc social a joc patològic. Moltes persones juguen per “omplir” el seu temps lliure, per una manca d‟alternatives d‟entreteniment. Es tracta d‟un tipus de motivació que també ha estat recollida en una de les entrevistes a joves jugadors. A les entrevistes el cas en primera persona més significatiu que hem recollit en relació a aquesta motivació és el d‟un jove que jugava a la feina perquè disposava de moltes hores “lliures” durant les que no havia de desenvolupar cap activitat. “També dir-te que jo em vaig enganxar al joc online aquest precisament quan estava treballant de nits; tenia allà un munt d‟hores i un ordinador al davant, llavors doncs allà anava fent.”

38

El Programa de Joc Responsable de Catalunya” Informe 2007-2010.


D.L. Noi, 24 anys. Estudis universitaris (en curs)

“Per exemple, allà al treball, a l‟Hospital de xxx, hi havia una persona [...] i treballava al mateix servei que jo, i ho va descobrir a partir de mi, i aquesta persona es van enganxar” D.L. Noi, 24 anys. Estudis universitaris (en curs)

En les entrevistes amb les expertes en joc han sorgit altres professions que també es caracteritzen per tenir moltes estones “mortes” i són col·lectius amb major probabilitat de jugar a jocs d‟atzar amb aposta si aquests els són accessibles. Concretament els comercials seria el prototip d‟aquest tipus de col·lectius. “L‟exemple del comercial, que de tres a cinc no pot anar a vendre a la botiga perquè està tancat, què fan? Doncs van de menú, dinen a fora perquè estan fent ruta, han de fer temps, què fan? Estan al bar i al bar hi ha la màquina, doncs ja han començat. Comences així i després treuen algun premi, guanyen i segueixen...” Persona Experta 2 “El jugador de màquines juga per comprar temps, és un jugador solitari, el premi és relativament petit però juga per comprar temps” Persona Experta 1

Aquest tipus de motivació per jugar, en ocasions es troba associada a situacions problemàtiques, per aquest motiu hem volgut recollir que aquesta motivació no està vinculada a l‟entreteniment pur, sinó també a l‟evasió, ja sigui en la seva forma més lleugera com plantejàvem fins ara “per passar el temps”, ja sigui com a forma d‟evasió d‟altres situacions que són incòmodes o problemàtiques per a les persones. Potser aquest tipus de motivació per al joc, és la que té un major risc de que el joc d‟atzar amb aposta acabi esdevenint un problema. No vol dir tampoc, que totes les persones que juguin amb aquesta motivació acabin tenint un problema amb el joc, però podria tractar-se d‟un dels tipus de motivació amb més risc per a la persona.

Entreteniment i econòmica Aquest tipus de motivació l‟hem volgut diferenciar de l‟anterior perquè incorpora la intenció de guanyar diners; en el cas anterior el guanyar o perdre diners és un factor que estimula el joc, però no n‟és un dels principals objectius; en canvi en aquesta “modalitat de joc” el que es busca és principalment passar-s‟ho bé i aconseguir diners per “allargar la festa”, per “allargar la setmanada”. Les pràctiques de joc que s‟associarien a aquesta modalitat és la que exemplifica el grup d‟amics que estan de festa i quan veuen que els queden pocs diners entren al casino, defineixen una estratègia de joc a la ruleta (apostar de forma conjunta a diferents números per incrementar el nombre de probabilitats de guany) i juguen per obtenir diners per continuar la festa. Quan guanyen diners els reparteixen a parts iguals i continuen de festa en algun altre local (discoteca). En aquest cas, l‟accessibilitat al lloc de joc des del lloc de festa és clau per a que es doni aquesta situació. Hem recollit el testimoni de joves que practicaven joc d‟atzar sota aquesta modalitat i un dels elements bàsics era el fet de que el Casino es trobés en el mateix recinte que el lloc per on sortien. “R: Estamos medio de borrachera y decimos de ir al Bingo para sacarnos un dinero, porque nos quedan 10€, vamos al bingo y nos sacamos 40€, ostia mira que bien. E: Teneis lo que teneis, apostais lo que os queda, y si sale bien... R: Sí, como somos 4 y tenemos 10€ cada uno y apostamos a 4 apuestas diferentes, las probabilidades de ganar son muchas más y la probabilidad de ganar son más de 40€. Entoces ganamos 60 o


70€ lo repartimos entre los cuatro y ya son más de 40€ que era lo que teníamos entre los cuatro. [...] E: Claro, y entonces ¿seguís la noche o para la semana siguiente? R: [risas] Continuamos la noche.” Grup 1. Joves entre 16 i 23 anys. Vacarisses

També hem recollit aquest tipus de discurs en relació al joc a la màquina escurabutxaques: “E: I hi jugues més o menys tots els dies, encara que sigui 1€ o no? R: No. Sobretot a vegades el cap de setmana potser més. A vegades vas de festa o algo, abans de sortir de festa dius: va, veiem si...O jo què sé, abans...si tinc 5€ a la cartera i has d‟anar al banc o algo, poder diré: va, tiro un parell d‟euros a veure si no he d‟anar al banc” N.F. Noi, 19 anys. CFGM.

Es tractaria per tant d‟una forma de joc que busca l‟obtenció de benefici econòmic però que es fa de forma puntual, dedicant pocs diners per evitar pèrdues importants i per tant els ingressos que s‟esperen no són molt quantiosos sinó petits extres. Com s‟acostuma a donar emmarcat en un entorn festiu l‟hem diferenciat de la motivació estrictament econòmica i també pel fet que no hi ha l‟expectativa de que el joc solucioni totes les necessitats econòmiques de la persona. “...mira, si et toca algo pues...per acabar de passar el mes o...o per algun extra, si et toca algo i dius: bueno, va...m‟han tocat 100 euros doncs anem a sopar avui, o anem al balneari, o...o anem a Barcelona, o a fer algo, o de festa o...no sé” N.F., noi. 19 anys. CFGM

Triomf amb component econòmic Aquest tipus de mòbil per a jugar als jocs d‟atzar és el que considerem que es dóna quan la persona que juga el que persegueix principalment és obtenir ingressos econòmics amb quanties que permetrien no haver de desenvolupar altra activitat que li aporti diners per cobrir les seves necessitats, sent aquest un indicador de la seva destresa per guanyar en el joc. Pot donar-se el cas que la persona s‟hi dediqui de manera exclusiva o bé que tot i que no s‟hi dediqui, la seva expectativa sigui la de ser prou bo per tenir guanys suficients en el futur. No es tracta d‟una motivació estrictament econòmica, doncs la persona el que persegueix en realitat és experimentar el fet de guanyar, de ser el millor; obtenir quanties importants de diners és un indicador d‟aquesta capacitat. “P: Així el pòquer (online) era una font d‟ingressos? R: Sí, era, era. Sí, guanyava...bueno, clar no es guanya sempre ni molt menys, però sí, al final es podia dir que guanyava mensualment [...]. Vivia a casa i evidentment això em permetia...no tenia unes despeses grans.” J.N. Noi, 27 anys. Estudis Universitaris.

En diversos moments de la conversa han manifestat que els seus ingressos es trobaven entre els 1.000 i els 2.000€ mensuals. Algun d‟aquests jugadors interpreta aquest tipus de joc d‟atzar com a inversió. “R: Vaig veure el filó, vaig veure la diferència que hi ha entre el que és...no sé com es diu en català, gambling, apostar o jugar en el mal sentit, i l‟altre que és invertir. I quan em vaig adonar de la diferència doncs em va agradar i em vaig posar a estudiar-lo. [...] In-


vertir vull dir que és que tu fiques una quantitat de diners inicial i saps que a la llarga, si fas les coses bé la quantitat de diners haurà crescut” D.C. Noi, 26 anys. Estudis universitaris.

Es tracta de jugadors de jocs d‟atzar que s‟hi dediquen de manera quasi professional, dedicant hores de forma sistemàtica com si es tractés d‟una jornada laboral. “P: [...] Quant de temps acostumaves a jugar als jocs d‟atzar, entre tres i sis hores m‟has dit? R: Més de mitja jornada laboral, sí.” J.N. Noi, 27 anys. Estudis Universitaris.

Els jugadors que hem trobat que s‟inclourien en aquesta categoria són joves que juguen a pòquer online. Es tracta de joves amb nivells d‟estudis elevats vinculats a la branca de telecomunicacions i d‟informàtica (Enginyeria superior en Telecomunicacions, Enginyeria Informàtica). La seva forma de joc és molt sistemàtica, està molt documentada i fan servir programes informàtics que els ajuden a la presa de decisions sobre les jugades a realitzar. Habitualment juguen a vàries taules de joc online alhora. “R: Ara no recordo exactament com, el primer cop que vaig arribar a aquelles webs, però recordo perfectament anar a buscar articles, com es juga, perquè jo...intueixes que hi ha una part que es pot jugar millor o pitjor; pues busques informació, doncs després ja veus llibres, que estan en anglès, després ja comences amb gent que està com tu, en els foros: que aquesta jugada perquè està bé, que aquesta jugada tal, que m’ha passat això, tu què fas? I llavors ja comences amb software de pòquer, simular i...bueno, ja entres en la roda.” J.N. Noi, 27 anys. Estudis Universitaris. “ [...] Pots contractar i pagues per un software que et “craqueja” les mans i t‟ajuda a analitzar la tendència i tot això. O sigui tu pagues per llicència i tinc la llicència al meu portàtil. P: O sigui, pel teu tipus de joc no et serveix qualsevol ordinador, diguéssim? R: Podria jugar però perdent...A part que perdria moltes mans que no tindria guardades al meu ordinador, i a part que estic acostumat a jugar ja amb allò. Diguéssim que et facilita prendre decisions. P: T‟ajuda a estudiar les regularitats aquestes que deies? R: Molt. Sobretot, t‟ajuda a millorar el joc i veure les teves pèrdues, on perds diners” D.C. Noi, 26 anys. Estudis universitaris.

Amb el fet de ser online i global, el joc que els resulta més profitós és el que es fa en l‟horari en el que juguen els usuaris nordamericans; així, acostumen a jugar a les nits o de matinada que és quan coincideixen amb jugadors d‟Estats Units. Tot i això, pel que comenta un dels joves, un canvi en la regulació estadounidenca va produir un descens en la ràtio de jugadors d‟aquest país. Els joves que hem entrevistat són conscients de que el del pòquer online és un àmbit encara poc regulat i que això el converteix en molt inestable i variable. Un canvi en la regulació pot produir que deixi de suposar una font d‟ingressos.


“Això és molt volàtil, ves a saber. Ara diuen que ho regulen, i que ara els impostos i que comences a pagar i tal; o ara imagina‟t que prohibeixen el joc, que les cases d‟apostes estan prohibides i comencen a fer històries perquè ningú pugui jugar, i encara que tu puguis sempre buscar una alternativa per jugar, tota aquella gent que és la que et dóna pasta esporàdica ja no la trobarà aquesta alternativa, perquè no ho tindrà tan fàcil, no tindrà tants punts,... i això és lo que va passar una mica amb Estats Units al principi, que van fer una llei...És molt volàtil...” J.N. Noi, 27 anys. Estudis Universitaris.

Tot i que hem definit aquesta motivació com a eminentment econòmica, hi ha altres elements que es combinen amb aquesta motivació i que fan que es concretin en el pòquer online i no en qualsevol altra activitat a partir de la que es podrien obtenir ingressos. Ens referim per una banda, a la possibilitat de guanyar diners de manera fàcil i relativament ràpida i la valoració social positiva que se‟n fa d‟aquest tipus de comportaments. “R: Quins efectes?...Clar, els positius si són efectes econòmics evident; també l‟autoestima que dius: osti, estic guanyant i sobretot quan ets molt jove: òstia, què fot la penya aquí currant com micos i jo em passo tres hores jugant a pòquer i guanyo el què guanya una persona normal de mitja. Clar, home et sents bé, i com que ests jove, perquè molta gent és jove quan comença a jugar, perquè és quan tens temps i facilitats i tal, clar jo entenc,...joder, 1.000€ al mes per una xaval, i això motiva, motiva molt. I pots passar a ser l‟admirat pel teu entorn: mira el capullo aquest, està aquí rascantse la fava i té tots els capritxos que vol” J.N. Noi, 27 anys. Estudis Universitaris.

D‟altra banda hi ha un altre factor motivant: el desplegament d‟habilitats que s‟han de posar en joc per a ser un bon jugador i la imatge social que s‟ha construït al voltant dels jugadors de pòquer. La imatge social construïda es troba vinculada alhora amb aquests dos factors: guany de diners i habilitats demostrades. Tot i que de la imatge social del joc entre els i les joves en parlarem més endavant. Pel que fa a les habilitats vinculades als jocs d‟atzar amb aposta es destaquen la disciplina, la paciència, ser metòdic, etc. “R: Hi ha dos qualitats bàsiques que són la disciplina i la paciència. I les dues em faltaven a mi moltíssim al principi, i entre altres coses per això també vaig començar, perquè volia educar-me en tema de disciplina i en tema de paciència, i crec que ho he aconseguit. El pòquer m‟ha fet una persona més pacient, i més disciplinat diguéssim en prendre decisions. Abans m‟adonava que prenia decisions de nen petit, i ara pues es podria dir que he madurat en la presa de decisions.” D.C. Noi, 26 anys. Estudis universitaris.

Alguns experts en ludopatia són molt crítics i prudents amb aquestes percepcions d‟habilitat i control. “[...] En el pòquer succeeix el que nosaltres anomenem fantasia de la professionalitat. És a dir, jo sóc professional, jo domino, jo controlo, jo decideixo, això fa que el joc sigui molt més addictiu perquè és la teva suposada intel·ligència la que pren les decisions. Un segon component molt perillós en el pòquer, excepte en el presencial és que tu no jugues amb cèntims físics, jugues amb cèntims de


plàstic. La sensació de pèrdua no és la mateixa. Aquest és un component a tenir molt en compte, on la sensació de pèrdua normalment queda disminuïda en un 50%.” Francesc Perendreu – President d‟ACENCAS

De fet, els aprenentatges i les habilitats els hem definit com una possible motivació per si sola.

Desenvolupament i demostració d’habilitats Aquesta motivació està vinculada a alguns dels jocs d‟atzar, principalment aquells que impliquen una certa estratègia com ara el pòquer presencial o el pòquer online, tot i que les estratègies i coneixements que es posen en joc són diferents en cada cas. Tanmateix, en alguns dels jocs d‟atzar purs com les màquines escurabutxaques, també es parla d‟estratègies per conèixer quin és l‟estat de la màquina. “J: El bingo puede ayudarte a desarrollar las capacidades cognitivas de estar más atento a según qué cosas. Por ejemplo tener que fijarte en un número, en los cartones. Hay gente que lleva cinco cartones a la vez. A lo mejor alguien con uno no se aclara. [...] En su cabeza hay algo que le permite estar atneto con cinco cartones con no sé cuántos número en la mesa. I: ¿Y en la màquina? R: En la màquina la gente normalmente no lo sabe y es algo más intuitivo, pero también tienen su mecànica. Mi padre llevó muchos años un bar y él conoce las máquinas, en cierto momento si tienes cirta jugada es cuando te toca el bote. Las máquinas tienen un punto en el que cuando han jugado más personas, está en un punto que se llama que la màquina está caliente y es cuando tienes más posibilidades de que te toque. Todo es cuestión de verlo en qué tónica la coges, si en la mala o en la buena.” Grup 6. Joves entre 17 i 18 anys. El Prat de Llobregat

En relació amb el pòquer online, algunes de les habilitats ja les hem descrit anteriorment, disciplina, paciència, ser metòdic, constant,...Si bé, algunes d‟aquestes qualitats coincideixen també amb les que es posen de manifest en el joc presencial, n‟hi ha d‟altres que tenen a veure amb el coneixement i amb la interpretació dels comportaments de l‟altre. “[...] sí que el joc té tot una component lògica que és el que nosaltres intentem indagar, conèixer o tenir, no? O sigui, és com un joc mental al què juguem, és un teatre, no? El què hi ha en aquella taula. Ens fiquem seriosos quan ens estem partint la caixa per dins, d‟aquella ma, d‟aquell farol, d‟aquell puro, d‟aquell whisky, saps? No sé, és divertit en tots els sentits. I quan algú suposo que guanya doncs sempre queda aquest component de: mira ha sabut ser més llest que els altres. Saps? Al final el que estàs demostrant és intel·ligència, no una altra cosa. Constància, intel·ligència competitivitat, que no patines, que aconsegueixes si has de ser en aquell moment conservador doncs conservador, si has d‟aprofitar i manipular, doncs manipular, si has de jugar amb psicologia inversa, doncs psicologia inversa. Són moltes coses que estan entren en joc que... E: Més que guanyar els diners és aquest tipus de competitivitat, no? R: Totalment. Demostrar i desenvolupar [...]”


D.L. Noi, 24 anys. Estudis universitaris (en curs)

Algunes d‟aquestes habilitats i qualitats que es fan visibles a través dels jocs d‟atzar, es troben vinculades a la visió social d‟allò que es consideren signes de virilitat i masculinitat; no és estrany per tant que siguin principalment nois els que han afirmat posar en joc aquests tipus d‟habilitats i ser els que desenvolupen aquestes pràctiques. Així, més enllà dels guanys econòmics, que com hem vist queden en un segon pla, les principals motivacions es relacionen amb el guany, el triomf, la competitivitat davant els altres, i davant un mateix (millora de les habilitats, aprenentatge); els diners són un fort estímul i un indicador d‟èxit, però com es desprèn dels discursos no és el principal mòbil.

6.2.4 Iniciació als jocs d‟atzar amb aposta La teoria clínica sobre el joc identifica diferents elements predisponents que expliquen la vinculació de les persones amb el joc d‟atzar amb aposta. Entre els diferents factors es diferencien els factors personals, els familiars i els socioambientals. Els primers tenen a veure amb qualitats del caràcter i la personalitat de la persona jugadora (factors biològics, de personalitat, cognitius o d‟aprenentatge); els factors familiars tenen a veure amb les pautes i normes traslladades des de l‟entorn familiar i amb les relacions amb el nucli familiar, i el darrer dels factors es relaciona eminentment amb l‟accessibilitat al joc, amb la seva valoració i percepció social, amb la relació del grup d‟iguals amb el joc d‟atzar amb aposta i amb el context socioeconòmic i de vinculació social de la persona jugadora. Si bé, la teoria clínica vincula aquests factors amb el joc patològic, també són presents en la iniciació al joc d‟atzar amb aposta social o responsable tot i que no és gens fàcil delimitar quin és el paper que juga cadascun dels factors i quin té un pes superior respecte els altres. En aquest apartat, a partir dels discursos dels i les joves intentarem reconstruir quin ha estat el mecanisme o la forma d‟accés o vinculació primerenca amb els jocs d‟atzar amb aposta. Hem identificat diferents eixos d‟anàlisi que ens serviran per identificar com s‟ha donat la iniciació, si aquesta ha estat individual o col·lectiva, si es tracta d‟una iniciació col·lectiva, si s‟ha produït amb familiars o amb amics. Un altre dels elements que s‟han identificat en la forma d‟iniciació al joc és si aquesta ha estat amb despesa o gratuïta. En termes generals, la iniciació a jocs d‟atzar amb aposta es dóna de forma col·lectiva i a partir dels discursos recollits a les entrevistes i en algun dels grups de discussió, es porta a terme amb amics. Un dels jugadors entrevistats que durant molt de temps va jugar a pòquer online, afirmava que es va iniciar al pòquer a través de timbes presencials amb amics. “Vaig començar potser als 16 anys, em penso que quan vaig començar el batxillerat nocturn. Bueno, jo anava de matins, i va arribar un moment que els meus amics eren una mica més grans i anaven casi tots de tarda o ja no estaven estudiant, i allò de llevarme d‟hora doncs fa molt de temps que m‟estava cremant. Al final em vaig passar a nocturn i lo típic que a les nits, comences a tenir entre setmana una mica més de temps i hi havia gent que es reunia i feia alguna “timbilla”, per mi tot allò era nou. Eren les partides aquestes que tens totes les cartes a la mà, abans del pòquer Holdem, aquest que s‟ha posat tant de moda amb el pòquer online. Però el què t‟he dit, un cop cada tres mesos, uns 5 euros per persona; algo molt simbòlic sempre.” D.L. Noi, 24 anys. Estudis universitaris (en curs)


En aquest cas les timbes amb amics van donar a conèixer la dinàmica del joc de pòquer, tanmateix per al coneixement del funcionament del pòquer online el pòquer gratuït de certes aplicacions de xarxes socials van tenir un paper clau. Aquesta ha estat un tipus d‟experiència que s‟ha repetit en diversos casos. “Jo vaig conèixer el pòquer online pel facebook, amb diner fictici. Jo vaig dir: què és això de jugar per Internet, no? Es va ficar de moda durant una temporada, on tenies allà a tots els amics i era un “pique” de capital simbòlic, no? E: Ho vas conèixer doncs a través dels amics també, però en aquest cas a través del facebook, potser amb aplicacions que t‟enviaven del tipus “me gusta”? P: Segur. Aplicacions d‟aquestes i també relacionat amb estar allà al treball i dir: va què faig, doncs vaig a clicar-li aquí a la tecla. I bueno, a partir d‟aquí vaig conèixer el pòquer online una mica, i em vaig registrar perquè et donaven algun bonus o algo, i vaig provar. E: I aquí va ser on vas començar amb aposta online? P: Si. E: Primer vas començar fictici, o vas provar primer una mica pel facebook fictici... P: És clar, pel facebook fictici i després a una casa de casino d‟aquestes ja directament amb diners. Amb diners i partides de...és clar, vaig començar amb partides d‟aquestes en tornejos que tu pagaves 2-4 cèntims i pots optar a guanyar 2 euros o 5 euros[...]” D.L. Noi, 24 anys. Estudis universitaris (en curs)

“Sí, sí, vaig estar amb el facebook. Sí, sí, tota la universitat estàvem liats. Des del facebook va ser bàsic per veure com funcionava online” D.C., noi. 27 anys. Estudis universitaris

Les primeres experiències acostumen a ser col·lectives, principalment amb amics. Ja sigui com dèiem en el pòquer presencial, en el pòquer online, en l‟assistència al casino o fins i tot en l‟inici al joc amb màquines escurabutxaques. Pel que fa al pòquer, es recull una certa progressió en relació a la despesa de diners que es dedica al joc, l‟evolució seria la de passar del joc entre amics i amb una despesa escassa i pactada de diners, al joc online amb aposta fictícia i gratuïta, com a pas anterior al joc apostant diners reals. Pel que fa a la iniciació al joc en l‟àmbit familiar, són molt pocs els casos en que s‟ha recollit una relació molt directa entre el tipus de joc desenvolupat pels joves i la pràctica del joc per part dels pares, tot i que hi ha testimonis que també afirmen que han experimentat aquest tipus de relació. “E: Com penseu que els joves coneixen el joc d‟atzar, com s‟inicien per primer cop? R: Por los padres. Yo me acuredo que estaba a los 5 años en un bar viendo a mi padre jugando a las máquinas. [...] A lo mejor el padre te decía venga, dale al botoncito. Y le dabas y ya decías: ostia que guay. Yo creo que es eso, a lo mejor también por otra gente pero yo creo que más que nada los padres, la influencia que has tenido” Grup 5. Joves entre 22 i 26 anys. Palau-solità i Plegamans


Cal destacar que en certs jocs online la seva novetat i la seva vesant tecnològica comporta que difícilment les famílies hagin pogut iniciar els seus fills/es, per això té una certa lògica que aquesta es produeixi amb jocs d‟atzar tradicionals com les màquines escurabutxaques. Tanmateix, no tots els joves que hem entrevistat que juguen a aquest joc han estat iniciats en l‟àmbit familiar, de fet en algun cas s‟explicita un gran rebuig per part dels pares dels jocs que practiquen els fills. “[...] Però jo com que el meu pare sempre m‟havia dit: en aquestes màquines no hi tiris pas mai, que això no...Algun cop que entres al bar i ets petit i això i dius: què collons és aquesta màquina, saps? Tantes llumenetes i tantes coses? Ah no, això és pels tontos...lo típic dels pares, que això ni t‟ho miris perquè no serveix per res. I clar, jo tenia molt la idea aquesta, saps?” N.F., noi. 19 anys. CFGM

En resum es pot concloure que en general la iniciació es produeix de forma col·lectiva i principalment entre el grup d‟iguals, persones amb un coneixement previ del joc inicien a les altres i més endavant, la trajectòria de cadascuna pot variar. Com veurem en el proper punt hi ha joves que tan sols han experimentat la fase de tanteig i d‟altres que s‟han endinsat en la pràctica del joc d‟atzar amb aposta desenvolupant trajectòries diverses, com veurem, entre els joves entrevistats n‟hi ha que juguen, que han deixat de jugar, n‟hi ha que tan sols ho han provat i d‟altres que mai s‟hi ha aproximat. Pel que fa a l‟edat mitjana d‟iniciació al joc, no podem establir una edat mitjana d‟iniciació a partir dels discursos; segons l‟anàlisi comparativa entre joves i adults realitzada a partir de l‟”Estudi sobre la pràctica, percepció i opinió del joc a Catalunya”, la població jove entre 16 i 29 anys acostuma a iniciar-se al joc d‟atzar entre els 18 i 19 anys; aquesta dada sembla coherent amb els discursos recollits entre els i les joves tot i que alguns joves afirmaven haver entrat a locals de joc abans de tenir la majoria d‟edat i també haver practicat jocs d‟atzar abans també de tenir la majoria d‟edat. “R (noi de 19 anys): Sí, jo hi he jugat algun cop, a la ruleta. E: Anant presencialment a un lloc a jugar o online? R: Anant al casino, al Golden Park de Terrassa, al de Barcelona, al de Sant Andreu... [...] E: En principi en aquests llocs es pot entrar a partir dels 18 anys, i en aquest any has anat a tots aquests llocs? R: Sí, i l‟any passat també em van deixar entrar.” Grup 1. Joves entre 16 i 23 anys. Vacarisses

6.2.5 Trajectòria de joc Si ens fixem en la literatura clínica sobre les fases de joc que es donen entre el joc social i el patològic s‟identifiquen la fase de guany, la fase de pèrdua i la fase de desesperació. A grans trets, la primera fase fa al·lusió a les primeres experiències de joc en la que al donar-se certs guanys es configura una gran motivació per jugar i percepció d‟habilitat i control, la següent fase, la de pèrdua, es caracteritza principalment per utilitzar el joc com a mecanisme per recuperar les pèrdues del propi joc, de manera que s‟entra en un cercle viciós. La tercera fase es caracteritza per iniciar una fase de desesperació que es dóna principalment pel fet de mantenir la necessitat de joc, no poder eludir-la i desenvolupar alhora altres problemàtiques personals (ja siguin psicològiques o emocionals, o de caràcter econòmic).


En les entrevistes amb els experts que treballen en l‟àmbit de la ludopatia hem recollit testimonis de persones que han experimentat aquestes trajectòries. Sortosament, ni en les entrevistes amb els joves, ni en els grups de discussió hem recollit que s‟hagin produït trajectòries de joc social a joc patològic per part dels joves tot i que alguns sí que han experimentat algun moment de joc problemàtic. En aquest apartat intentarem descriure algunes de les trajectòries experimentades pels joves i quins han estat els elements que han condicionat que la seva relació amb el joc s‟aturi en un punt o altre. No serà possible fer generalitzacions, atès que les situacions són molt diverses i els casos en els que hem pogut aprofundir (majoritàriament els que hem recollit a través de les entrevistes) són escassos. Això sí, podem diferenciar els casos en que els joves entrevistats són jugadors actius, dels casos en que els jugadors han deixat ja de practicar els jocs d‟atzar amb aposta sobre els que ens han parlat. Entre els jugadors que denominem actius també es poden identificar etapes en la seva trajectòria de joc; per una banda poden diferenciar una etapa de tanteig i iniciació, en la que la persona entra en contacte amb el joc i n‟aprèn les tècniques i habilitats bàsiques, com descrivíem en l‟apartat anterior aquesta iniciació s‟acostuma a fer de forma col·lectiva i en molts casos amb una despesa mínima de diners. En segon lloc, (i com també s‟identifica en les fases del joc social al patològic), identifiquem un moment de guany; aquest en ocasions es dóna perquè es juga a un nivell elemental, si més no així succeeix en alguns dels testimonis que ens parlen sobre el joc de pòquer online. Un cop dominat aquest nivell de guany, el jugador passa a un altre nivell de joc en el que ja no li és tan fàcil continuar guanyant i inicia un període de pèrdua; la pèrdua pot ser econòmica (dels beneficis acumulats) però també de caràcter psicològic o emocional (afectació a l‟estat d‟ànim, molta dedicació d‟hores, etc.). Si bé aquestes fases es repeteixen en diversos casos, davant aquesta situació hem trobat respostes diferents segons els diversos joves entrevistats. Per una banda trobaríem joves que han arribat a una situació de control de la situació i de disminució de la intensitat de joc o d‟abandó. Hem identificat altres casos en que la resposta ha estat, disminuir la intensitat de joc i ampliar la formació sobre el domini de la tècnica de joc per reprendre‟l de nou. “[...] No sé si per A per B perquè no eren meus els diners o pel que sigui, però en un mes els havia palmat. I va ser súper frustrant tornar, perquè teòricament no pots, però com no eren els meus diners vaig dir: vale, he tingut l‟experiència, ara en serio jugaré de veritat, sabent lo que m‟arrisco a perdre i sabent com va la cosa. Vaig ficar els meus diners, 50 euros, i vaig començar. I diguéssim, que amb moltíssim més compte, vaig començar a jugar una estratègia que et dóna molt pocs beneficis però que és molt senzilla. [...] I al final em vaig avorrir, i vaig decidir canviar. Ja tenia un banc bastant més gros, però molt desganat del joc vaig pensar de jugar una altra estratègia que és molt més divertida, molt més agressiva, i diguéssim que et dóna molt més joc, i has de pensar molt més; i clar, també has d‟aprendre molt més i la gent en sap molt més. [...] I vaig pujar i allà la gent sabia moltíssim, i clar jo aquell nivell el vaig superar sense estudi, diguéssim per sort. I en aquell nivell em van pencar de mala manera, i vaig perdre moltíssim, casi tot, casi casi tot. [...] E: I en aquesta època que dius que vas perdre tot el que vas acumular, i que et vas dedicar a llegir, allà potser t‟hi vas dedicar una miqueta més... P: Em vaig dedicar més a llegir que al joc.”

D.C., noi. 27 anys. Estudis universitaris


En la trajectòria d‟algun dels joves jugadors s‟afirma que els moments més intensos de joc (de més dedicació d‟hores) han estat associats a moments en que la persona passava per altres situacions problemàtiques. “R: [...] Perquè va haver-hi un moment, una temporada de 3 mesos o així que realment estava enganxat en termes de temps, o sigui no perdia molts diners però sí que passava moltes hores. [...] P: I a què atribueixes aquest fet? [...] R: [...] Jo crec que estrés i sentir-me malament, sobretot jo tenia molts mals rotllos amb la novia, saps? P: Buscaves evadir-te en aquell moment amb el joc? R: Potser sí, una identitat perforada, no? Fracturada, que només tenia...no sé, pensava en el treball i intentava oblidar aquestes coses potser. Va ser una temporada de tancament mental meu també. [...] Realment ara tinc molt més temps lliure i no jugo. I he estat treballant durrant moltes èpoques després i no m‟he tornat a enganxar. No sé, vaig superar aquesta etapa que jo em sentia més destrossat, o sigui em vaig retrobar a mi mateix.” D.L., noi. 24 anys Estudis universitaris (en curs)

Com es recull en el testimoni anterior i com hem recollit en altres entrevistes, per a alguns d‟aquests jugadors en algun punt de la seva trajectòria podrien haver estat catalogats com a Jugador problema, segons la definició que desenvolupàvem al marc teòric: juga de forma habitual, té menys control sobre el joc, respecte el jugador social, el qual li crea problemes ocasionals, trobant-se en risc de convertir-se en un jugador patològic. Una gran dedicació de temps o canvis molt bruscs en l‟estat d‟ànim han estat indicadors d‟aquestes situacions de risc. Pel que afirmen els propis joves el paper dels amics o de la família ha estat clau en la seva presa de consciència sobre la seva situació i en la modificació de les seves pautes de conducta. “[...] però estàs a casa tancat, com un puto robot allà, i a mi m‟afectava el caràcter. A mi quan em venia una mala ratxa, jo, els meus amics, els meus pares i tothom ho notava. I llavors vaig dir: no val la pena” J.N., noi. 27 anys. Estudis universitaris

També en situacions de continuades pèrdues econòmiques el paper de control de la família ha estat determinant en la transformació de la conducta. “R: El primer mes vio como me gastaba todo el dinero, el segundo igual, el tercero igual, hasta que se cansó y me dijo: como no me pagues te vas de casa. Entonces ya le dije: toma, toma.” Grup 5. Joves entre 22 i 26 anys. Palau-solità i Plegamans

El moment en que la família o els amics intervenen per donar el toc d‟atenció ens dóna la pauta d‟allò que és acceptat socialment i de quina és la conducta que sobrepassa allò que és acceptat comunament. Aquesta “norma” no és homogènia per a tothom, els llindars del que és o no acceptable depenen de moltes coses del nivell d‟estudis, del gènere, també del tipus de joc del que estiguem parlant. En el proper apartat explorarem quina és la percepció social dels jocs d‟atzar amb aposta segons els i les joves.


6.2.6 Imatge social del joc d‟atzar amb aposta. La imatge dels jocs d‟atzar amb aposta no és homogènia, varia entre d‟altres coses, en funció del tipus de joc i de la forma o intensitat de joc. Veurem com existeixen diferències importants entre la imatge dels jocs en funció dels proveïdors, si aquests són públics o privats. És interessant veure com la rapidesa en la pèrdua de diners o la quantitat de temps dedicat són mesures que s‟utilitzen per establir l‟”acceptabilitat” social dels jocs d‟atzar amb aposta segons els joves. Un element que també condiciona la visió social dels diferents jocs és l‟habilitat desenvolupada, en general els jocs que tenen una pitjor imatge social són aquells que requereixen un desplegament d‟habilitats menor. Tot i que hem entrevistat a joves jugadors a màquines escurabutxaques, aquest potser és el joc d‟atzar amb aposta que té una visió social més estigmatitzada. És un tipus de joc que molts joves associen a gent gran, tot i que també hem vist que hi ha joves que hi juguen. El de les màquines escurabutxaques és el joc que en els discursos es vincula més amb situacions de ludopatia; alhora es considera que és un dels jocs més addictius. En la seva valoració hi intervenen tots els elements que hem recollit a la introducció de l‟apartat, es tracta d‟un joc en el que les habilitats que es posen en joc són escasses i en el que es pot perdre els diners molt ràpidament. La percepció, en aquest cas sobre el jugador, també varia en funció del temps dedicat al joc i de la quantia de la despesa de diners. S‟accepta socialment que la gent destini a les màquines escurabutxaques allò que li ha quedat del canvi de la consumició que han fet al bar, en canvi quan les persones fan una despesa superior (canvien bitllets per jugar, per exemple) o passen molt de temps jugant, es considera que s‟està fent un ús abusiu del joc. “R: Yo creo que está mal visto. Vas a un café, alguien jugando pasándose la noche con el niño pequeño...creo que está mal visto. Cuando estás todo el rato que insistes e insistes, esto es un problema” Grup 6. Joves entre 17 i 18 anys. El Prat de Llobregat

Alguns joves expressen que respecte la visió social del joc a les màquines escurabutxaques consideren que hi ha hagut una transformació, que abans es considerava una cosa molt més normalitzada que no pas ara. Com dèiem actualment la imatge d‟aquest tipus de joc estaria molt més estigmatitzada. “R: La cosa ha cambiado mucho, antes no estaba mal visto jugar a las tragaperras, y no era siempre el mismo, todo el que pasaba por el bar, sus veinte centimillos iban a la màquina. Ahora no está tan mal visto jugar al póquer, quizás dentro de unos años lo será para gente que está acostumbrada, depende de la generación” Grup 6. Joves entre 17 i 18 anys. El Prat de Llobregat

El jove del testimoni anterior apunta un tema molt interessant que és el canvi en la percepció social del joc; en aquest sentit la seva aportació coincideix amb la valoració que feia la doctora Mercè Soms en relació a que cada cop els usuaris venen més aviat a la consulta perquè els és més fàcil identificar la seva simptomatologia perquè tenen més informació i se n‟ha fet difusió dels problemes que comporten certes pràctiques de joc. Els casos dels que s‟han fet més ressò els mitjans de comunicació han estat relacionats amb les màquines escurabutxaques, potser per aquest motiu hi ha aquesta visió més criminalitzadora. En relació a les sales de joc com ara el casino o el bingo, especialment pel que fa als casinos la imatge prèvia que tenen els joves s‟associa a la imatge que recullen les pel·lícules que venen dels Estats Units, a on es destaca l‟elegància i el glamour. Tot i això, els i les joves que hi han anat, també han manifestat la distància que han trobat entre allò esperat i el que han trobat. Alguns d‟ells manifestaven un cert desencís tot i que d‟altres afirmaven que en els casinos les persones que hi van (especialment les dones) mantenen la posada en escena i que es vesteixen de manera especial.


La imatge dels bingos està associada a persones d‟edat avançada i ha estat recurrent el comentari de que als bingos hi ha una proporció més elevada de dones grans i en moltes ocasions soles. Així, hi ha una certa imatge feminitzada del bingo i masculinitzada pel que fa als casinos. “R11: Sí que cuando fuimos al casino las mujeres iban como más arregladas y los hombres iban en bambas. Que a mí se me cayó un mito ahí, porque pensaba ¡bueno, ya verás tu! y.. E: George Clooney, Brad Pit R11: Yo me esperaba…Claro! […] Claro todo el mundo en pajarita y entrabas ahí y cantidad de gente asiática pero mogollón, mogollón. Y luego… R: Chinos hombres. R: Es verdad chinas tampoco… R11: Muchos, muchos hombres. Más hombres que mujeres.” Grup 9. Joves entre 25 i 29 anys. Sant Joan Despí

El joc de moda és sense cap mena de dubte el pòquer, ja sigui aquest presencial o online. Com ja hem dit, molts joves han jugat en alguna de les seves versions (online de forma gratuïta, presencial entre amics, etc.) tot i que algunes d‟aquestes fórmules de joc no impliquen una despesa regulada i per tant no es troben en el mercat del joc d‟atzar amb aposta, són formes de joc que contribueixen a la seva normalització. De la mateixa manera els programes televisius dedicats a aquest joc també estan servint per a la seva popularització. Els joves dels grups de discussió també ens van informar sobre la proliferació de les escoles en internet de pòquer en els darrers temps; aquest és un indicador més de la rellevància actual d‟aquest joc. “R4: Sí, des de fa 8-10 mesos la moda aquesta que s‟han obert, per exemple, un futimé d‟escoles de pòquer, a Barcelona físicament se n‟han obert quatre i on-line més de 150. Escoles de pòquer només a la província de Barcelona. Per això dic una moda, perquè és que... R2: Igualmente por la tele a las 12 de la noche echan juegos de estos... R4: Clar, ara com que s‟han donat compte, per la nit fan el pòquer...” Grup 5. Joves entre 22 i 26 anys. Palau-solità i Plegamans

El món del pòquer està generant icones, persones que triomfen amb el joc de pòquer que són reforçats o popularitzats a través dels mitjans de comunicació, que són reconeguts pels propis jugadors i que serveixen com a referents a seguir o a imitar. “[...] clar, és que hi ha casos com els famosos això com el que abans treballava a l‟obra i ara guanya 30.000€ o algo així al mes. Clar, tens aquests ídols, com pots tenir un Ronaldinho que ve de les faveles i guanya deu milions” “[...] i la tele fa molt també ara; ara hi ha bastants, hi ha programes i tal. Però clar, la tele realça molt la popularitat aquesta de Las Vegas, el juego, el casino, les ulleres de sol, que me tapo, les cares de pòquer, aquestes parides...I bueno, tu penses que això té algo a veure, i no té res a veure. I d‟espectacular el joc online té poc.” J.N., noi. 27 anys. Estudis universitaris “R: Hi ha diversos factors que tenen a veure amb la iniciació i la repercusió del joc d‟atzar en la població. Un és la televisió, evidentment. I d‟aquí surt un fet curiós: el pòquer s‟intenta vendre com


un esport. Si el jove el considera com un esport, és saludable. O sigui, la publicitat, en televisió en aquests moments s‟està venent la idea que un jove de 20 anys és campió del món i ha guanyat un milió d‟euros en un torneig de pòquer. Tots volen ser com ell. Les taules on-line estan plenes, juguen 5 o 10€; són partides que no perdràs molts cèntims però que hi dediques moltes hores. Llavors hi ha una cultura d‟aprenentatge, la gent es compra llibres, veu vídeos, etc.” Francesc Perendreu – President d‟ACENCAS

El desplegament d‟habilitats del que hem parlat en diverses ocasions, que es considera que es posa en joc quan es juga a pòquer, és un altre dels elements que contribueix a la bona imatge social de que disposa aquest joc actualment. Tot i això, aquesta imatge tampoc no és compartida per tots. Aquesta visió té molta incidència en el públic jove, però hem recollit testimonis en que els joves manifesten que els seus pares (majoritàriament les mares, de fet) no veuen amb bons ulls les pràctiques de joc dels seus fills. Entenem per tant, que els missatges televisius estan sent adreçats principalment a gent jove i que efectivament és entre aquests entre els que està tenint una forta incidència. “El meu pare havia jugat al pòquer i sap de què va, però a la meva mare és impossible fer-li entendre, és impossible, de veritat ho he intentat, fer-li entendre que és un joc de no suma 0 que es diu. Bueno... P: Per què ella què veu? Què pensa? R: Ella veu perdre diners, un dia perd, un dia guanya, un dia perd, un dia guanya...doncs segur que no va bé. A mi em sap greu això. I també moltíssima gent té una imatge negativa que realment podries...a mi una de les coses que em sap greu és, com si diguéssim, no poder-ho posar al currículum. O sigui, com tu posis al currículum, “aficiones”: fotografia, escalada...ni se t‟ocurreixi posar pòquer, quedes molt malament quan no hauries, si un tio fica: escacs, quedarà com un intel·lectual, i si un tio posa pòquer...evidentment el 5% dels jugadors, només el 5% guanyen.” D.C., noi. 27 anys. Estudis universitaris

En una entrevista informal amb una tècnica de serveis socials d‟un dels municipis en els que hem portat a terme grups de discussió, la persona coneixia un cas en que des d‟una financera havien posat en dubte concedir crèdit a una persona perquè en el seu compte corrent apareixien despeses contínues tot i que no molt quantioses, a una casa de joc on-line i això convertia a la persona en poc fiable com a prenedora d‟un crèdit. Fins el moment ens hem centrat en jocs de caràcter privat, si ens fixem en el joc públic observem que el grau d‟acceptació social és molt elevat, però que alhora no acostuma a ser la gent jove la que hi juga i consegüentment la imatge que tenen és que es tracta d‟una cosa pròpia de persones grans. La bona imatge de les loteries públiques estaria associada a que es dóna per suposat que la despesa no és molt elevada, que la despesa de temps també és escassa, que al no ser un joc continu (en la majoria de casos cal esperar un cert temps, dies habitualment, per saber si s‟ha guanyat) no genera tanta addicció i s‟afegiria també la idea de que es tracta d‟un bé públic. En relació amb la bona imatge de les loteries tot i que pertany amb l‟àmbit privat, en algun grup de discussió s‟ha destacat la loteria de l‟ONCE pel fet que genera certa confiança de que s‟està fent un bé social en comprar-la. “R: Quizás se pueden ver peor los tipos de juego de azar como un casino o juegos on-line y no por ejemplo echar la lotería porqué tú echas la lotería en cinco minutos. Cuando tú estás en un casino inviertes no solamente dinero sino un montón de tu tiempo. Y eso quizás también pues se ve peor porqué a parte de que te gastas dinero también te pasas allí un montón de horas, te quita sueño, te crea problemas. Por eso quizás está más mal visto. Quizás hay


mucha gente en nuestra sociedad que echa la lotería o compra su cupón de la once y quizás eso no se ve, no creen que estén enganchados ni la sociedad cree que eso es un enganche. Pero depende de la cantidad que te gastes porque esto es un poco como todo.” Grup 9. Joves entre 25 i 29 anys. Sant Joan Despí “R3: Otros que están bien vistos son los que no es una pérdida immediata. Yo creo que una tragaperras pierdes en seguida, vas a un casino, pierdes en seguida. En cambio, por ejemplo, haces una quiniela es una semana. Es el tiempo, lo que varía que sea adictivo o no es el tiempo”

Grup 8. Joves de més de 25 anys. El Prat de Llobregat

Tot i la bona imatge del joc de gestió pública, es critica la doble moral del govern en tant que beneficiària dels impostos que genera el joc privat. Aquest fet provoca una certa desconfiança davant els interessos del govern en relació la regulació del joc privat.

6.2.6.1 Accessibilitat També en aquest apartat volem recollir si es considera que en general els jocs d‟atzar amb aposta són molt o poc accessibles doncs això ens dóna una pauta sobre quina és la percepció que es té sobre el joc i sobre quin ha de ser el seu espai i el seu paper. En general la valoració que es fa és que els jocs d‟atzar amb aposta són molt accessibles, es parla en genèric, però quan analitzem joc per joc la conclusió continua sent la mateixa. Tant les màquines escurabutxaques, com els jocs online es valoren com a molt accessibles. Pel que fa a les primeres, el fet que les màquines es puguin trobar en els bars es considera com un grau elevat d‟accessibilitat però quan es pregunta a la gent si consideren que haurien de ser més o menys accessibles les respostes d‟unes persones i d‟altres es contraposen. Hi ha els qui defensen que tot i que són molt accessibles, jugar o no és una decisió individual i que per tant no cal transformar res. En canvi hi ha qui opina que les màquines escurabutxaques són massa accessibles i que el seu lloc hauria de ser les sales recreatives o de joc. Es critica que no hi ha un control de l‟edat de les persones que juguen a les màquines escurabutxaques. Les persones participants dels grups de discussió en general tenen coneixement de que les màquines aporten beneficis tant als propietaris dels locals on es poden trobar, com a les empreses propietàries de les màquines, com als governs a partir dels impostos que es recapten, tot i que el discurs no és homogeni i uns incideixen en els beneficis que reben uns i altres, en els que reben altres. La regulació dels casinos i dels bingos, en general es valora de forma positiva: la regulació en l‟edat d‟accés, o la possibilitat d‟inscriure‟s en les llistes d‟autoprohibició de joc. Tot i això hem de destacar el que hem recollit en algun apartat i és el fet que hi ha joves que afirmen haver entrat en les sales de joc abans de tenir l‟edat legal. El joc online es valora com a molt accessible i es destaca la manca de regulació del sector. Els joves coneixen casos en que altres joves han fet servir les targetes de crèdit dels seus familiars per jugar a fer apostes online. En molts casos es critica aquesta possibilitat i es posa de manifest la manca de regulació i de limitació a l‟accés. En relació a aquest tipus de joc els experts destacaven, entre d‟altres, dos elements novedosos respecte el joc presencial, per una banda que la percepció de pèrdua és menor perquè els diners en aquest mitjà també són virtuals i de l‟altra, que la facilitat de


l‟accés pel que fa a horaris, a lloc (des de l‟àmbit domèstic, des de la feina, etc.) podia arribar a comportar que les transicions del joc social al patològic fossin molt més ràpides. “E: [...] És clar, per arribar al joc patològic es necessiten anys. P: Com a mínim 5 anys. Però en canvi amb apostes per Internet sí que l‟evolució és molt més ràpida. Els que he tingut (es refereix a usuaris en tractament per patologia) d‟apostes esportives per Internet amb 2-3 anys ja han fet disbarats. I en canvi, el jugador de màquines és molt més lent” Persona Experta 2

A més, la facilitat d‟accés a crèdits també de forma online encara pot agreujar més el problema.

6.2.6.2 Percepció de riscos

És compartida la visió de que els jocs d‟atzar amb aposta tenen un component addictiu, que és viciós. L‟experiència de guany, la sensació de triomf, la impressió de control, els incentius dels diners són elements que els joves han experimentat i que valoren com a addictius. Tot i això, quan se‟ls demana per quins són els elements que condicionen que una persona “s‟enganxi”, es fa al·lusió a elements de la personalitat (debilitat), o bé del context i la conjuntura de la persona (tenir altres problemes, soledat, no tenir alternatives d‟entreteniment - avorriment). Aquests darrers elements vinculats al context de la persona, expressats pels joves, també han coincidit parcialment, amb la interpretació que ens han donat els experts. Entre els desavantatges que pot comportar el joc, en primer lloc es destaquen les pèrdues econòmiques i el risc que suposa voler recuperar allò perdut. Aquesta estratègia és la que pot portar a situacions de joc problema. “Hi ha moltíssima gent que el seu problema és voler recuperar. Juguen per recuperar el que han perdut, i llavors encara en fiques més i...buah, és anar a morir.” D.C., noi. 27 anys. Estudis universitaris

Alhora es destaquen canvis en l‟estat d‟ànim associats a les pèrdues; entre els joves aquest ha estat l‟element que ha servit als amics i familiars per identificar que s‟estaven donant conductes de joc problemàtic. “A mi quan em venia una mala ratxa, jo, els meus amics, els meus pares i tothom ho notava. I llavors vaig dir: no, no val la pena”. J.N., noi. 27 anys. Estudis universitaris

A diferència d‟altre tipus d‟addiccions, habitualment s‟insisteix molt en les components personals per identificar els elements de risc. En altres addiccions en les que intervenen substàncies externes (drogues per exemple) es desresponsabilitza més a la persona, no en aquest cas, doncs l‟individu és el que es considera el darrer responsable d‟allò que li està passant i és en funció de la pròpia capacitat de control que es considera que la persona pot acabar tenint un problema amb el joc o no tenint-lo. Aquest és un element més de risc, doncs difícilment la persona per sí mateixa té autopercepció de vulnerabilitat fins que com en el cas anterior, no identifica que hi ha hagut algun trastorn en la seva conducta.


Les persones expertes que treballen en l‟àmbit de la ludopatia són molt crítiques amb aquesta percepció sobre els problemes de joc i la ludopatia. “[...] A més, a mesura que vas jugant i van tenint problemes, per oblidar els problemes que t‟ocasiona el joc necessites més joc. És com el tabac. Jo quan em fumo un cigarro el que busco és tenir una sensació de plaer; va arribar un moment que en necessitava 40 per tenir aquesta sensació de plaer i em vaig donar compte que era una burrada, que jo no obtenia plaer sinó que era el meu cervell que m‟estava reclamant. Amb el joc no introdueixes una substància al teu cos, però el teu cervell sí que allibera la serotonina i cada vegada necessites més component dopaminèrgic per obtenir la mateixa sensació de plaer que tenies al principi. I això és algo que no pots...aquesta és la part biològica.” Francesc Perendreu – President d‟ACENCAS

6.2.7 Joc responsable definició i propostes Preguntats pel joc responsable, molts joves si bé no havien sentit a parlar tenen alguna intuïció de què pot voler dir. Entre els més joves hem recollit alguna definició sobre “Joc responsable” pueril i molt intervencionista. “E1: Heu sentit mai a parlar del joc responsable? R: Sí. Ho he vist a les màquines, ho fica allà. He sentit que quan fiques molts diners la màquina es para automàticament o no sé què i ja no et deixa ficar més diners, no se si és veritat.” Grup 4. Joves entre 15 i 16 anys. Palau-solità i Plegamans

Però en general, les definicions que s‟han recollit incorporen el fet que el joc es mantingui en l‟àmbit de l‟entreteniment i que els diners que es destinen siguin proporcionals i ajustats a la capacitat de despesa de la persona. Com es recull en el següent testimoni, aquesta quantia pot ser variable, però sobre tot ha d‟estar estipulada. “Doncs així d‟entrada em suggereix que ha de ser una forma de passar el temps, d‟estimular l‟oci, sense que hi hagi cap component econòmic en principi. O sigui, un joc responsable ha de crear diversió a partir del no res, a partir de la interacció pura entre individus. Però segueix sent per mi un joc responsable si entra el component econòmic amb racionalitat. No sé, al nivell de cada classe social, el nivell econòmic serà un determinat, no? Però joc responsable doncs és un joc que trobi els seus límits, que sàpiga on estan, i la marca d‟això és el què t‟he dit que als meus amics em diran si promoc una timba de 5 euros potser tinc 10-15 persones per jugar, si dic 10 euros doncs la meitat em diran: ah, no, no sé què...Això és joc responsable.” D.L., noi. 24 anys Estudis universitaris (en curs) “P: Doncs vigilar en no passar-te o...tenir un límit, o...jo què sé, si vas al Casino o a algun lloc, doncs no anar allà...anar allà amb lo mínim, amb lo que saps que et pots gastar. Si dius: òstia, doncs avui vaig al Casino i vull...jugar una mica, doncs perquè no em passi doncs ja deixaràs la targeta o el què sigui i te‟n enduràs 50 euros, jo què sé, per dir, eh? 50 o 100. I mira, m‟ho jugaré tot; si en guanyo més pues marxaré...


N.F., noi. 19 anys. CFGM

També es recull la idea associada al Joc Responsable de control dels impulsos, evitar que les conseqüències del joc afectin a la personalitat o no deixar-se dur pels impulsos. “P: Mmm no sé, no n‟havia sentit a parlar, però suposo que és com tot, del consum responsable de l‟alcohol i del...Bueno, doncs jugar d‟una manera que no t‟afecti. M‟imagino que deu anar per aquí els tiros. Que no t‟afecti la teva personalitat, que també lo que comentàvem, no? Que no t‟acabi influint negativament en la teva persona. Però és que això és molt relatiu, és molt abstracte això, joc responsable, economia sostenible, són aquestes paraules tan maques, no? Però...” J.N., noi. 27 anys. Estudis universitaris

“B – No gastis més del que... no picar-te. C – De no calentarse.” Grup 7. Joves entre 20 i 22 anys. El Prat de Llobregat

Les propostes per al foment del joc responsable definides pels i les joves tenen diverses orientacions i no totes les respostes són homogènies. Trobem des de discursos que promouen la reducció de l‟accessibilitat i el confinament de certs jocs d‟atzar a llocs específics per al joc (sales recreatives), mesures vinculades a la informació i la formació. Pel que fa a la formació, les opcions que s‟obren també són molt àmplies, per una banda hi hauria formació relacionada amb la realitat del propi joc, per tal de desmuntar alguns mites que s‟estan construint a l‟entorn del joc. “P: Podries fer una contrainformació com aquesta que t‟he dit, amb dades reals dels jugadors, lo que guanyen i lo que perden, no? I segurament això tiraria molt enrere i destruiria mites de que el pòquer és un joc d‟atzar, o de que tothom et pot guanyar...No, no, mira: tothom no pot guanyar perquè només guanya un 3% de la gent que juga a pòquer...” J.N., noi. 27 anys. Estudis universitaris

També hi ha joves que plantegen la necessitat de formació en habilitats personals per tal que sigui el propi individu qui prengui les seves decisions. “R4: Educar en la participació responsable, perquè si ho prohibeixes és com les drogues, guanyes la motivació de que és lo prohibit. Lo prohibit sempre atrau molt. I posar-ho més a l‟abast és difícil.” Grup 5. Joves entre 22 i 26 anys. Palau-solità i Plegamans

I en darrer terme hi hauria la proposta de donar a conèixer quines poden ser les conseqüències de jugar a jocs d‟atzar amb aposta si s‟arriba a situacions problemàtiques, en la línia del que durant un temps va ser habitual fer en relació a altres addiccions com ara les vinculades a substàncies. “R: Yo creo que falta información. Por ejemplo cuando te compras un paquete de tabaco y te pone que el tabaco te puede matar, tu entras al bingo y no te pone el bingo puede enganchar. Yo creo que sí que hace falta concienciar a la gente del peligro que tiene.” Grup 9. Joves entre 25 i 29 anys. Sant Joan Despí

Les propostes de caràcter regulatori tenen a veure amb la limitació de l‟accés als jocs d‟atzar amb aposta ja sigui, com dèiem anteriorment pel confinament a espais específics de joc d‟alguns dels


jocs més accessibles (màquines escurabutxaques), per la regulació del joc online o per la regulació de la publicitat dels jocs d‟atzar amb aposta. També hi ha aquells joves que consideren existeix prou informació sobre els jocs, que la regulació existent ja és la correcta i que per tant no calen mesures de joc responsable perquè la responsabilitat recau en la pròpia persona i és aquesta la que ha d‟establir els seus propis límits. Des de la perspectiva dels experts hi ha diferents elements de coincidència, per una banda, la necessitat d‟informació i divulgació per tal que els i les joves puguin anticipar les possibles conseqüències que pot comportar certes pràctiques de joc. En aquest sentit els avenços que s‟han fet a donar a conèixer les problemàtiques amb el joc, han tingut com a conseqüència que l‟assistència als centres de suport es doni abans, atès que la gent aconsegueix identificar la simptomatologia i també saben a on adreçar-se. En l‟àmbit de la informació també s‟ha recollit la necessitat de fer treball amb les famílies per tal de poder fer tasques preventives amb els adolescents. També s‟ha fet palesa la necessitat de formació i de desenvolupament d‟habilitats que permetin a la persona fer front a situacions personals problemàtiques. “I que davant d‟algun inconvenient o d‟algun imprevist, o d‟un problema que tinguin eines, instruments i recursos per poder afrontar els problemes” Persona Experta 2

“ I l‟altre, és que quan et passa una cosa negativa: bueno, no passa res, t‟aixeques i assumeixes la responsabilitat” Persona Experta 3

Com hem vist al llarg de les entrevistes i dels grups de discussió, els diners no són el principal mòbil per jugar a jocs d‟atzar amb aposta però sí que és un dels elements que actua com a incentiu i, més enllà de la pèrdua de temps o l‟obsessió pel joc, la pèrdua de diners és dels elements que més pot desestabilitzar i trastornar la normalitat les persones jugadores. Els experts que hem entrevistat han destacat la dificultat de moltes persones jugadores per tenir un control dels diners que disposen i de saber gestionar-los, i entenen que aquesta dificultat d‟autogestió és un dels motius pels quals la seva relació amb el joc acaba sent un problema. En relació amb els i les joves, es destaca com a elements de risc el fet que els joves no portin una gestió pròpia, acurada i restrictiva dels seus diners. Tal i com hem recollit en els discursos, molts joves que no disposen d‟ingressos propis, els obtenen de les seves famílies i els donen els diners quan ells/es els demanen. Segons la perspectiva dels experts, aquesta seria una mala pràctica; ells i elles (i en això hi ha coincidència entre tots els experts que treballen en l‟àmbit de la ludopatia) consideren que els joves han d‟aprendre a gestionar-se els diners i que aquests són limitats. “Un altre tema seria, sí que és cert, el tema del control econòmic, ensenyar-los des de petits a les escoles com gestionar-se econòmicament, no? No només pel tema del joc, eh! Sinó a nivell de despeses econòmiques, això seria molt important” Persona Experta 3 “Els joves no saben administrar-se els diners, perquè no han tingut mai necessitat de fer-ho. Com els hi dic jo: heu obert l‟aixeta, hi ha hagut aigua, i per tant no us heu pres la molèstia de pensar que allà darrera de l‟aigua de l‟aixeta, hi ha un dipòsit de 50 litres i que s‟està emplenant. Jo sempre els hi poso l‟exemple de l‟ampolla o


l‟aixeta. Si jo tinc la botella i veig que en queda la meitat, ja m‟espavilaré, m‟haig de dosificar. Però si obro l‟aixeta i va sortint, no tinc la precaució d‟haver de...i és el que passa amb els diners amb els joves” Persona Experta 2

I en darrer terme, però potser l‟element més important és la necessitat de comptar amb alternatives saludables d‟oci i d‟ús del temps lliure i comptar amb persones al voltant amb les que la comunicació és fluïda. L‟avorriment, la manca d‟alternatives per al temps lliure han estat dels elements més destacats pels experts i expertes entre les causes que condicionen el joc patològic, per aquest motiu, aquest és un dels elements a tenir més en compte: promoure alternatives d‟oci saludables, que impliquin satisfacció personal i també compromís, doncs això pot augmentar l‟autoestima i pot ajudar a la persona a anar més enllà dels propis problemes i atendre les necessitats d‟altres. De la mateixa manera, comptar amb una xarxa social estable i amb la que existeixi una bona comunicació permet comptar amb mecanismes de control quan es donen situacions de risc. Com hem recollit en els testimonis, els joves han rebut “tocs d‟atenció” per part dels amics i dels familiars quan han iniciat situacions de joc problemàtic; el que no disposa d‟una xarxa tindrà més dificultats per identificar aquestes situacions.


7.1 Principals conclusions de l’estudi

Segons la comparació entre joves i adults partint de les dades de l‟”Estudi sobre la pràctica, percepció i opinió del Joc a Catalunya” la prevalença del joc d‟atzar amb aposta és menor entre les persones joves que entre els adults (coneixen menys jocs i juguen a un nombre inferior de jocs com a mitjana) Partint de la mateixa font, entre les persones joves es detecta una prevalença major de jocs amb aposta no regulats, aquell que es dóna amb amics o amb familiars (1 de cada 5 joves per un de cada 20 adults). Els jocs de gestió privada tenen major implantació entre la població jove que entre la població adulta, segons el mateix estudi. Els jocs per internet tenen implatació baixa en el conjunt de la població però amb una freqüència de joc més elevada entre les persones joves. L‟edat mitjana d‟inici al joc dels joves se situa entre els 18 i els 19 anys. Segons situació laboral, els joves aturats són els que presenten majors percentatges de joc continu. Les persones joves amb ingressos més precaris (menys de 450€ al mes, ingressos irregulars o no mensuals) juguen de mitjana a més jocs d‟atzar. També segons el mateix estudi, a major nivell d‟estudis menor mitjana de jocs jugats. Tant la mitjana de jocs jugats en els darrers 12 mesos, com el nombre de jocs que es coneixen és superior en els homes que en les dones Segons l‟estudi, els joves manifesten amb una intensitat menor que els adults que consideren que “l‟administració ha de treballar per reduir la possibilitat de patir una addicció, encara que això limiti les possibilitats de jugar”. La percepció de risc entre els joves és menor que la que es recull entre la població adulta En els grups i entrevistes es confirma la predilecció dels i les joves pels jocs d‟atzar amb aposta de gestió privada Hi ha una gran multiplicitat de jocs d‟atzar que practiquen els joves que es vinculen amb formes diferents de jugar, amb diferents motivacions, expectatives i perfils; la relació dels i les joves amb els jocs d‟atzar amb aposta, lluny de ser homogènia és molt heterogènia.


Com es recull a l‟anàlisi quantitativa, el pes del joc no regulat és molt significatiu, així com el joc online (ja sigui aquest gratuït, o amb despesa, sent els jocs majoritari el pòquer o les apostes esportives amb operadors privats). Segons perfils sociodemogràfics hem identificat grans diferències en les pràctiques de joc entre nois i noies, sent els primers els que practiquen més jocs d‟atzar amb aposta. També segons edat hem trobat diferències molt significatives. Si bé hi ha joves que han manifestat que s‟han iniciat abans de tenir l‟edat legal mínima, en general els jocs d‟atzar amb aposta és una cosa molt llunyana pels adolescents entre 15 i 16 anys i són més coneguts a mesura que augmenta l‟edat. Aquest fet coincideix amb l‟avaluació del programa “Jugar i Gaudir”. Segons nivell d‟estudi els resultats no són concloents, tanmateix, hem recollit certes tendències a jugar a jocs diferents en funció del nivell d‟estudis. Hem identificat diversos tipus de motivacions per jugar que s‟associen a jocs diferents i primordialment a diferents maneres de jugar. Les diverses motivacions les hem definit com: entreteniment i evasió, entreteniment i diversió, entreteniment i econòmica, triomf amb component econòmic i aprenentatge i desenvolupament d‟habilitats. Si bé els límits entre unes i altres són difícils d‟establir en ocasions sí que responen a tendències diferents. En el primer tipus de motivació, entreteniment i evasió, prima la necessitat d‟omplir el temps; la segona fórmula és la que més es correspon amb el joc social, es realitza per passar-s‟ho bé i entretenir-se, habitualment amb amics. La motivació denominada com Entreteniment i econòmica, si bé es dóna en un entorn de distensió i festa, busca obtenir ingressos, en la majoria dels casos per tal de continuar la festa. Triomf amb component econòmic és com hem designat la motivació de les persones que s‟hi dediquen de manera quasi professional, que obtenen ingressos quantiosos, però recollim que l‟objectiu últim que persegueixen no és només l‟obtenció de diners, sinó que l‟obtenció de diners és l‟indicador del seu èxit, d‟haver aplicat correctament els seus coneixements i habilitats. Les diferents motivacions acostumen a estar vinculades a diversos tipus de joc. El darrer que hem descrit s‟associa principalment al joc de pòquer online. També hem recollit un tipus de motivació per al joc que hem anomenat desenvolupament i demostració d‟habilitats que en certa manera és transversal en els altres tipus de motivacions que hem descrit. En termes generals, la iniciació a jocs d‟atzar amb aposta es dóna de forma col·lectiva i a partir dels discursos recollits a les entrevistes i en algun dels grups de discussió, es porta a terme amb amics. El paper de la família també es visualitza com a important en la normalització o no del joc i en alguns casos també en la iniciació; tanmateix, el paper del grup d‟iguals, si més no a partir dels discursos, sembla clau en el procés d‟iniciació. El joc no regulat (el que es produeix amb amics en l‟àmbit domèstic) i el joc gratuït, són les principals vies de contacte amb certs jocs d‟atzar. En les trajectòries dels jugadors identifiquem l‟etapa d‟iniciació, el moment de guany i també el moment de pèrdua, davant aquesta situació les respostes dels joves han estat diverses, o bé abandonar el joc, o bé redefinir les seves estratègies de joc a partir de més formació sobre els jocs. La imatge del joc social amb aposta és molt heterogènia i varia principalment en funció del tipus de joc i de la forma o intensitat del mateix. Els jocs continus i d‟atzar pur són els que tenen una imatge més estigmatizada (màquines escurabutxaques). Contràriament, el pòquer és el joc que està més de moda entre els joves. És un joc que està sent molt promocionat


des de molts mitjans, del que s‟estan creant ídols (que guanyen molt a partir de poc esforç) i del que s‟han posat en valor les habilitats que són necessàries per ser-ne un jugador d‟èxit. Existeixen diferències en la imatge del joc en funció de si els proveïdors són públics o privats (sent millor la imatge social que tenen els proveïdors públics), tot i que també es critica la “doble moral” del govern en tant que beneficiaris dels impostos que genera el joc privat. Pel que fa a l‟accessibilitat als jocs d‟atzar es considera que en general són molt accessibles. Es recull el risc que planteja l‟escassa regulació que afecta a internet i com això possibilita l‟accés de persones que no tenen l‟edat legal per jugar. Pel que fa la joc presencial (màquines escurabutxaques) no hi ha consens sobre si l‟accés s‟ha de limitar o no; hi ha qui defensa que certs jocs d‟atzar s‟haurien de confinar a espais específics de joc (sales de joc) i d‟altres que consideren que la decisió de jugar és lliure i individual i que no és necessari limitar l‟accés. Les persones expertes en ludopatia són proclius a limitar la publicitat i l‟accés. En l‟anàlisi quantitativa s‟establia que les persones joves tenien una percepció menor dels riscos associats al joc d‟atzar amb aposta. En els discursos es recull una forta tendència a responsabilitzar l‟individu dels problemes amb el joc. Factors de la personalitat com la “debilitat” o contextuals com “estar sol”, “tenir altres problemes”, “no tenir alternatives al temps lliure”, es manifesten com els principals riscos per tenir futurs problemes amb el joc d‟atzar amb aposta.


7.2 Recomanacions i propostes En el darrer apartat del punt anterior (6.2.7 Joc responsable definició i propostes) hem apuntat algunes mesures possibles a partir del que hem recollit tant a través dels grups de discussió com de les entrevistes amb experts i joves. En primer lloc, cal tornar a fer incís en el debat que s‟ha produït sobre la necessitat o no d‟intervenir. Hi ha plantejaments que han defensat la llibertat de l‟individu i que han valorat que tant el nivell de regulació, de formació i d‟informació és suficient i que no cal intervenir-hi i d‟altres que plantegen la necessitat de desenvolupar actuacions a diferents nivells. En aquest apartat ens centrarem en els diferents paquets de mesures que es poden arribar a desenvolupar per promoure un joc més responsable des dels diferents agents. En primer lloc hi hauria aquelles mesures que correspondrien a les administracions competents en joc i que estarien relacionades amb la regulació del joc. En primer lloc, com hem recollit abastament, un dels aspectes que genera més controvèsia és el que es correspon amb l‟accessibilitat als jocs d‟atzar amb aposta, si bé la regulació dels espais específics de joc es considera suficient (casinos, bingos) es planteja la necessitat de confinar alguns jocs d’atzar amb aposta a espais específics per al joc (sales de joc). Aquesta reivindicació es recull principalment pel que fa a les màquines escurabutxaques a les que actualment s‟hi pot accedir tant des de llocs de restauració com ara bars. El joc per internet és un tipus de joc que els joves practiquen de forma habitual i quotidiana, aquest és un mitjà que dominen a la perfecció i en el que la manca de regulació i controls permet que es donin situacions ilegals, com és la pràctica de jocs d‟atzar amb aposta de diners per part de joves que no tenen l‟edat mínima legal o que això es produeixi amb diners que no són propis. En aquest sentit les demandes de regulació s’adrecen a que aquestes possibilitats d’infracció de la legalitat a través d’internet es minimitzin. Des de diferents mitjans de comunicació, s‟està proporcionant extensa cobertura als jocs d‟atzar amb aposta, la publicitat de les apostes online per part dels equips de futbol, la publicitat dels jocs públics, les entrevistes a jugadors des de programes de gran audiència, els programes televisius sobre jocs d‟atzar, etc. són pràctiques que contribueixen a la popularització i normalització dels jocs d‟atzar amb aposta. En alguns casos aquestes pràctiques ajuden a construir mites i ídols per la difusió dels seus èxits en l‟àmbit del joc. Les mesures que es proposen van en la línia de limitar aquests espais de publicitat i difusió, per evitar generar falses expectatives en torn les possibilitats de guany i d‟èxit. Aquesta mesura es combina amb d‟altres que plantegem a continuació i que promouen la informació i la formació, per tal que les persones joves tinguin un més i millors eines per prendre les seves decisions en relació al joc. Des de la perspectectiva d‟enfortiment de les capacitats individuals es plantegen mesures de caràcter formatiu i informatiu. La manca d‟habilitats per donar resposta a situacions problemàtiques o conflictives ha estat un dels motius que es troben al darrere de certes conductes problemàtiques amb el joc. Formació en el desenvolupament d‟aquest tipus d‟habilitats és una de les propostes d‟actuació que es promouen; aquest tipus de formació es relaciona amb les que es poden oferir da-


vant altre tipus de transtorn de la conducta com pot ser el que s‟associa a transtorns alimentaris, o pel consum de substàncies addictives. En aquest sentit, més enllà del desenvolupament d‟habilitats es proposa formació sobre les conseqüències i impactes que poden comportar certes pràctiques de joc. Es considera també que el treball amb les famílies com a activitat preventiva pot ser molt útil. En aquest sentit es podria desenvolupar treball de formació i d‟informació amb les AMPAS per treballar la prevenció entre els adolescents. A més dels impactes que poden comportar certes conductes de joc, és necessari proporcionar informació sobre quins són els serveis disponibles i sobre possibles mesures a prendre. Aquest fet és clau en la identificació precoç de situacions problemàtiques. També hem recollit com han proliferat els mites en torn les possibilitats de guany i d‟èxit a través dels jocs d‟atzar amb aposta. Això genera una imatge distorsionada sobre les possibilitats de guany amb els jocs d‟atzar amb aposta. Una possible mesura a desenvolupar és proporcionar informació veraç sobre què és el que poden aportar els jocs d‟atzar amb aposta i què és el que es pot esperar. Com hem vist abastament, en el joc d‟atzar amb aposta, els diners són un element que actua com a estímul per al joc. Saber gestionar correctament els diners i tenir un accés que no il·limitat als recursos són necessaris per prevenir una relació problemàtica amb els jocs d‟atzar amb aposta. Així, l’educació financera dels joves per tal que puguin tenir una gestió adequada dels diners dels que fan ús és prioritari per mantenir una relació saludable amb els jocs d‟atzar amb aposta. El tercer bloc de propostes són aquelles que tenen a veure amb la promoció d’activitats d’oci alternatives. Per una banda hem constatat la importància de comptar amb xarxes socials tant per l‟aportació d‟alternatives d‟oci, com per la detecció de situacions problemàtiques. Alhora hem vist com alguns dels casos de joc problemàtic es donen per la manca d‟alternatives d‟ús del temps lliure. Les activitats d‟implicació personal i compromís han estat plantejades com a preventives de situacions problemàtiques, així la promoció de l‟associacionisme i la participació, pot esdevenir una de les millors pràctiques per a la promoció de conductes saludables, també en l‟àmbit del joc d‟atzar amb aposta. Cal tenir en compte certs elements de caràcter transversal aplicables a la totalitat de mesures que hem plantejat en aquest apartat. En primer lloc cal tenir en compte l‟hetereogeneïtat de perfils que hem detectat en la nostra recerca i les diferents relacions que estableixen amb els jocs d‟atzar amb aposta; en aquest sentit tant missatges, com les actuacions que es duguin a terme haurien d‟incorporar les diferències que hem detectat segons edat, segons nivell formatiu i segons gènere, doncs en funció d‟aquestes variables estructurals varien tant les percepcions, com les pràctiques, com les expectatives i motivacions.


De les conclusions de l‟estudi se‟n desprenen recomanacions i propostes per a ser desenvolupades en col·laboració amb diferents agents, des de la pròpia administració, el món associatiu, el sector educatiu, etc. Per facilitar el treball d‟aquests agents en la pedagogia del joc responsable als i les joves, proposem la realització de materials de suport; aquests es poden elaborar en diversos formats i per a diferents nivells d‟implicació de l‟educador en la seva transmissió als i les joves. En aquest sentit plantegem l‟opció de crear una exposició divulgativa que desenvolupi conceptes i proporcioni eines als i les joves per mantenir el propi control sobre les seves pràctiques de joc. També amb la intenció de divulgar conceptes i facilitar eines es poden generar “píndoles formatives” per a ser utilitzades a les tutories, o en sessions breus de formació, amb activitats interactives, que incorporin la participació dels i les joves. Un altre format atractiu per al target al que ens dirigim és el “joc de taula”, per al treball amb petits grups, o el “video joc” per al treball individual. Es podria valorar la possibilitat de dissenyar jocs que permetessin l‟objectiu de difondre conceptes i eines per a l‟empoderament dels i les joves. Per tal de difondre els resultats de la recerca entre formadors/es ja sigui de l‟àmbit de l‟educació formal, com de l‟àmbit de l‟educació no formal es poden fer seminaris formatius, que a més de transmetre els resultats de la recerca serveixin per generar propostes d‟intervenció. Dels materials que es generessin se‟n podria fer difusió tant a les plataformes d‟associacionisme educatiu, com als Centres de Recursos Educatius de l‟administració. Des de la vessant de la continuïtat en l‟àmbit de la recerca per tal de contrastar alguns dels elements que han quedat pendents en aquesta recerca es podria aprofundir en l‟anàlisi de les pràctiques de joc de col·lectius concrets de joves. A mode d‟exemple, l‟anàlisi de les pràctiques de joc dels i les joves que participen d‟entitats educatives juvenils ens permetria conèixer quina és la relació efectiva que s‟estableix entre la participació associativa i el joc i si com establim com a hipòtesi, és o no un factor protector. Alhora, caldria analitzar en profunditat i probablement amb eines quantitatives (assolint per tant la despesa que això suposa) la relació entre els perfils sociodemogràfics i les diferents pràctiques de joc, especialment pel que fa al nivell d‟estudis, l‟origen (el col·lectiu asiàtic ha estat esmentat en nombroses ocasions) o la distribució territorial.


BARROSO, C. (2003): Las bases sociales de la ludopatía. Tesis doctoral. Universidad de Granada. <http://hera.ugr.es/tesisugr/15435568.pdf> [Consulta: 1 d‟octubre de 2010] BECOÑA, E. (1996): La Ludopatía. Madrid: Aguilar. BECOÑA, E. (1999) Epidemiología del juego patológico en España. Anuario de Psicología.Vol 30, nº4, p.7-19 CARBONELL, X.; et alt. (2009): “Cuando jugar se convierte en un problema: el juego patológico y la adicción a los juegos de rol online”. Aloma, 25, 201-220. <http://www.raco.cat/index.php/Aloma/article/view/144643/196463> [Consulta: 26 de maig de 2010] CASTAÑO, C. (2009): “Los usos de Internet en las edades más jóvenes: algunos datos y reflexiones sobre hogar, escuela, estudios y juegos” en (del Amo, Mª Cruz; et alt.) La educación factor de igualdad. Revista del Consejo Escolar del Estado, nº 11. Consejo Escolar del Estado: Madrid. <http://www.mepsyd.es/cesces/revista/n11-castano-collado.pdf> [Consulta: 2 de juny de 2010] CORTÉS, E. et alt. (2009): “Informe anual del juego en España”. Ministerio del Interior, Subdirección General de Estudios y Relaciones Institucionales, Área del Juego. <http://www.mir.es/SGACAVT/juegosyespec/juego/memorias_de_juego/INFORME_JUEGO_2008.p df> [Consulta: 28 de maig de 2010] DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2009): Condicions de vida i hàbits de la població jove de la província de Barcelona. Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya 2006. Col·lecció Documents de Treball. Diputació de Barcelona: Barcelona. FEIXA, C. (2001). Generació @. La joventut al segle XXI. Observatori Català de la Joventut: Barcelona. FEIXA, C. (coord.) (1998): Joventut i fi de segle: Del 1968 al segle XXI. Fòrum joves. Departament de Cultura, Secretaria General de Joventut, Generalitat de Catalunya: Barcelona. FERNÁNDEZ-ALBA, A. y LABRADOR, F.J. (2002): Juego patológico. Madrid: Editorial Síntesis. FUNDACC (2010): “Informe General del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura Barcelona”, 2a. Onada: maig de 2010. <http://www.fundacc.org/docroot/fundacc/pdf/resum_public_2a_onada10_barometre_cat.pdf> [Consulta: 24 de maig de 2010] FURLOG, A; CARTMEL, F. (2001): Els contextos canviants de la joventut. Observatori català de la joventut. Col·lecció Aportacions núm.14 <http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/Documents/Arxiu/aporta14a.pdf> [Consulta: 13 d‟octubre de 2010]


HOLLANDS, R. (2001): Jugar treballant, treballar jugant: les identitats juvenils i el debat sobre ocupació i ociositat. <http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/Documents/Arxiu/aporta13.pdf> [Consulta: 15 d‟octubre de 2010] GENERALITAT DE CATALUNYA (2010): Pràctica, percepció i opinió de la població catalana sobre el joc. Departament d‟Interior, Relacions Institucionals i Participació. Direcció General del Joc i d‟Espectacles i Entitat Autònoma de Jocs i Apostes. GENERALITAT DE CATALUNYA (2010): “El Programa de Joc Responsable de Catalunya” Informe 2007-2010. Departament d‟Interior, Relacions Institucionals i Participació. Direcció General del Joc i d‟Espectacles i Entitat Autònoma de Jocs i Apostes. GENERALITAT DE CATALUNYA, Departament de Salut (2009). Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic en població adulta de Catalunya. <http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/premsa/jocpatoepid.pdf> [Consulta: 24 de maig de 2010] GOBIERNO VASCO (2009): Estudio Sociológico sobre el Juego y sus Patologías y Conductas Adictivas en la Comunidad Autónoma de Euskadi. Dirección de Juego y Espectáculos del Departamento de Interior del Gobierno Vasco. GONZÁLEZ, À. (1988): Joc patològic: una nova addicció. Barcelona: Tibidabo Edicions INJUVE (2004): Jóvenes, relaciones y tecnologías de la información y de la comunicación. Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Instituto de la Juventud: Madrid INJUVE (2009): Adolescentes y jóvenes en la red: Factores de oportunidad. Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Instituto de la Juventud: Madrid INJUVE (2009): Informe "Juventud en España 2008". Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Instituto de la Juventud: Madrid JIMÉNEZ MÚRCIA, S.; et alt. (2010): Estudi i anàlisi sobre joc social i gènere a Catalunya. Factors implicats en el manteniment d‟un joc responsable. Hospital Universitari de Bellvitge-IDIBELL I Universitat Autònoma de Barcelona. LÓPEZ JIMÉNEZ, A. (2002): Los juegos de azar. Juego social y ludopatía. Zaragoza: Gobierno de Aragón y Universidad de Zaragoza. <http://portal.aragon.es/portal/page/portal/SALUDPUBLICA/DROGOD/LUD/JUEGO+Y+LUDOPAT% C3%8DA.PDF> [Consulta: 4 d‟octubre de 2010] MARTÍNEZ, R. et alt. (2005): Cultura i joves: Anàlisi de l‟Enquesta de consum i pràctiques culturals de Catalunya. Departament de la Presidència, Secretaria General de Joventut, Col·lecció Estudis núm. 16, Generalitat de Catalunya: Barcelona. MIRET, G. Et alt. (2008): Enquesta a la joventut de Catalunya 2007: Una anàlisi de les transicions educatives, laborals, domiciliars i familiars. Secretaria General de Joventut, Col·lecció Estudis núm. 24, Generalitat de Catalunya: Barcelona.


MÓDENES, J.A I LÓPEZ, J. (2001): Els joves catalans en el 2011: els canvis que vénen. Secretaria General de Joventut, Col·lecció Estudis núm. 4, Generalitat de Catalunya: Barcelona. OCHOA, E. y LABRADOR, F.J. (1994): El juego patológico. Barcelona: Plaza & Janés PRICEWATERHOUSECOOPERS: “Global Entertainment and Media Outlook: 2008-2012”, Resumen ejecutivo. <http://lideraentiemposdecrisis.pwc.es/lcrisis/lcrisis.nsf/down/pubtice5.pdf/$FILE/pubtice5.pdf> [Consulta: 7 de juny de 2010] REITH, G (1999) The Age of Chance: Gambling in Western Culture; London, Routledge. Pp1-207. 0415-26309-3 . REITH, G (Ed) (2003) Gambling: Who Wins? Who Loses? New York: Prometheus Books. Pp 1-358. ISBN 1-59102-073-5 REITH, G. (forthcoming 2011) 'Consumption: Regulation and Excess'. London: Routledge REITH, G. The social context of gambling behaviour : patterns of harm and protection Paper

Conference

RODRÍGUEZ MOLINA, J.M.; ÁVILA MUÑOZ, A.M. (2008): “Distorsiones cognitivas en la percepción del juego patológico por adolescentes: un estudio preliminar.”, a Revista de toxicomanías y Salud Mental (R.E.T). 53:14-20. <http://www.cat-barcelona.com/pdfret/Ret53-2.pdf> [Consulta: 1 d‟octubre de 2010] RUBERT de VENTÓS, X. [et al.] (2006): “El Joc a Catalunya : història i present”. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d'Interior. RUGIO GIL, A. (coord.): Juventud y nuevos medios de comunicación. Injuve, Revista de Estudios de Juventud Nº 88. Marzo 2010. <http://www.injuve.migualdad.es/injuve/contenidos.item.action?id=1180444242> [Consulta: 14 de juny de 2010] SERRACANT, P; SOLER, R; (2009): La joventut catalana al segle XXI. Barcelona: Secretaria de Joventut. SERRACANT, P (2004): “Oci, identitat i precarietat juvenil”. A Senderi, Educació en Valors. Artícle d‟opinió. Butlletí 19. <http://www.senderi.org/index.php?view=article&catid=48%3Aopinio&id=106893%3AOci%2C+identit at+i+precarietat+juvenil&format=pdf&option=com_content&Itemid=128&lang=ca> [Consulta: 18 d‟octubre de 2010] SCHALDEMOSE, Christel (Ponente): “Informe sobre la integridad de los juegos de azar en línea”. Propuesta de resolución del Parlamento Europeo. Comisión de Mercado Interior y Protección del Consumidor, 17 de Febrero de 2009. <http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=//EP//NONSGML+REPORT+A6-2009-0064+0+DOC+PDF+V0//ES> [Consulta: 31 de maig de 2010] SWISS INSTITUTE OF COMPARATIVE LAW (2006): Study of gambling services in the internal market of the european union. <http://ec.europa.eu/internal_market/services/gambling_en.htm> [Consulta: 1 d‟octubre de 2010]


TRESSERRAS, J.M. (2006): “Joc: la cerca del tresor, la il·lusió de la igualtat” a El joc a Catalunya: Història i present. Barcelona : Generalitat de Catalunya, Departament d'Interior. URDÁNIZ, G.; IZCO, A.; MUÑOZ, O.; SALINAS, M. (1997): Estudio cualitativo de la ludopatía en Navarra. Pamplona: Fundación Bartolomé de Carranza. <http://www.cfnavarra.es/salud/anales/textos/vol22/suple3/pdf/18estu.pdf> [Consulta: 6 d‟octubre de 2010] VALENTINE, Gill et al (2008). New forms of participation: problem Internet gambling and the role of the family: Full Research Report, ESRC End of Award Report, RES-164-25-0018. Swindon: ESRC VILLORIA LÓPEZ, C. (1999): Estudio piloto sobre la percepción social de los juegos de azar entre los universitarios: factores ambientales en el juego patológico. Facultad de Psicología. Universidad Complutense de Madrid. <http://www.bibliopsiquis.com/bibliopsiquis/bitstream/10401/1417/1/psicologiacom_1999_3_1_1.pdf> [Consulta: 6 d‟octubre de 2010]


Profile for Fundació Ferrer i Guàrdia

Hàbits i pràctiques de joc de les persones joves a Catalunya - Fundació Ferrer i Guàrdia  

Aquesta recerca, amb una aproximació qualitativa, intenta analitzar i comprendre el fenomen del joc d'atzar entre la població jove. La recer...

Hàbits i pràctiques de joc de les persones joves a Catalunya - Fundació Ferrer i Guàrdia  

Aquesta recerca, amb una aproximació qualitativa, intenta analitzar i comprendre el fenomen del joc d'atzar entre la població jove. La recer...

Advertisement