Salvador Dalí, per la seva banda, llueix per a l’ocasió una màscara de paper maixé que és considerada per Fabrizio Clerici21 una autèntica obra d’art. En un manuscrit de 1989, l’italià es refereix a la trobada amb l’artista en el transcurs de la festa i explica la seva sorpresa davant de la senzillesa de l’abillament de Dalí —desproveït ja de la capa superior—, que percep com una bella provocació, en el context de luxe i ostentació que envolta l’esdeveniment. Segons Clerici, només un element redimeix l’artista d’aquell ascetisme tan desconcertant en ell: la lleugera màscara de colors cendrosos i clars que li cobreix el rostre
18 Antoni Pitxot, Montse Aguer, TeatreMuseu Dalí. Figueres, Fundació Gala-Salvador Dalí, Triangle Postals, Figueres, 2016, p. 125. Molt probablement es reprenen elements del vestuari d’inspiració goyesca creat per Dalí per al ballet El sombrero de tres picos que s’estrena al Ziegfeld Theater de Nova York el 24 d’abril de 1949. Alguns d’aquests dissenys es reprodueixen a Dalí il·lustrador: Salvador Dalí, 1904-1989, Govern d’Andorra, Ministeri de Turisme i Cultura, Andorra, 2001, p. 210-215 i Dalí Monumental, Museu de Arte de São Paulo Assis Chateaubriand, São Paulo, 1998, p. 255-265. 19 Aquesta part del vestit, en el cas dels gegants, s’aguanta sobre una estructura interna que els proporciona una alçada de gairebé tres metres. 20 Barbara Jeauffroy-Mairet, «L’Entrée des géants», a Dior, le bal des artistes, op. cit., p. 46-47.
EL BALL DEL SEGLE
58
enllaçada, tenen connotacions d’escenografia d’inspiració espanyola.18 Darrere de la seva aparent simplicitat, els vestits amaguen una doble funció: mentre que la capa superior permet als implicats fer una entrada espectacular al ball [CAT. 27, CAT. 32, CAT. 39],19 la inferior, que consisteix en una túnica platejada de teixit acanalat, amb grans vores voltejades i solapes blanques, proporciona un abillament més pràctic per gaudir còmodament de la festa.20 Aquesta segona capa, més senzilla, es complementa amb adornaments personalitzats com ara fulards, tricornis, perruques, flors i màscares de diferents formats. Dior i Bousquet, per exemple, aposten per una màscara que remet als faraons de l’antic Egipte [CAT. 36, CAT. 37], mentre que Gala es decanta per un elegant antifaç de plomes amb puntes de color negre a les vores [CAT. 38].
FIG. 2
Vestit Salvador Dalí, col•lecció d’alta costura primavera-estiu 2018. Christian Dior per Maria Grazia Chiuri. Collection Dior Héritage, París
[CAT. 35].22 Segons algunes fonts, la tarda anterior a la vetllada, Dalí, en adonarse que la seva aparença no era del tot extravagant, s’havia dedicat a recórrer Venècia a la recerca de grans formigues que volia enganxar sobre la careta per fer-la més animada.23 Finalment, però, les formigues formen part d’un altre
21 Fabrizio Clerici, pintor, escenògraf i arquitecte italià. Col·labora amb Dalí en el projecte de l’escenografia per a Rosalinda o Come vi piace, que s’estrena al Teatro Eliseo de Roma, el 1948, sota la direcció de Luchino Visconti. Se li atribueix el disseny del vestit de Missatgera de la Lluna que duu la comtessa Marina Cicogna. 22 Fabrizio Clerici, manuscrit Tre incontri con Salvador Dalí, 1989, Roma, Archivio Fabrizio Clerici. 23 «Au bal du siècle Beistegui a été sifflé», Paris-Presse, 05/09/1951, París.
complement dalinià del qual tenim constància gràcies al testimoni de Pierre Cardin. Després de treballar durant gairebé un any en la confecció de diverses disfresses destinades al ball de Beistegui, el dissenyador encara havia de rebre l’encàrrec més delirant: «El meu amic Salvador Dalí em va dir: “Pierre, necessito un grapat de formigues.” [...] No era fàcil trobar aquestes bestioletes al centre de Venècia, i per tant me’n vaig anar al camp. Quan vaig tornar amb una caixa plena, Dalí les va ficar en unes ulleres amb vidre doble i es va passar la nit amb els animalons recorrent, inquiets, la seva mirada.»24 No queda clar si Salvador Dalí va en persona a buscar les formigues; el que és segur, perquè moltes fotografies així ho confirmen [CAT. 28, CAT. 29, CAT. 30, CAT. 31, CAT. 33], és que la tarda que precedeix el ball l’artista, juntament amb Gala, Dior i la resta de la comitiva, protagonitzen una divertida cercavila pels carrers de la ciutat. Seguint una tradició de la cultura popular catalana,25 els gegants concebuts per Dalí i Dior s’apropien de l’espai públic i desfilen entre els venecians, participant així de l’ambient festiu que acompanya la celebració del ball. També Carlos de Beistegui, per indicació de l’alcalde de Venècia, es preocupa de fer partícips les classes populars del seu somni de poeta i organitza una festa ben proveïda de beguda, queviures, música i divertiments a la plaça Campo San Geremia, annexa al Palazzo Labia. Però, amb tot,
24 Traduït de: Vera Bercovitz, «Yo quería sacar mis creaciones a la calle, celebrities y princesas me daban igual», Vanity fair, 06/12/2015. Disponible a: https:// www.revistavanityfair.es/la-revista/articulos/ entrevista-pierre-cardin-biografia/21617 [data consulta: 27/11/2019] 25 Carme Ruiz, «L’empremta de l’Empordà i la cultura catalana en l’obra de Salvador Dalí». Comunicació presentada al Teatre-Museu Dalí, Figueres, 27/11/2014. L’autora analitza diferents elements tradicionals i populars encabits dins de l’obra daliniana i explica com l’artista se’n serveix en una sèrie d’actes festius protagonitzats per ell.