ARTS
perfil Eduardo Arranz-Bravo
18
Cultura|s La Vanguardia
Dissabte, 7 febrer 2015
El pintor barceloní presenta una antològica de la seva última producció, obres que creixen en mides com un intercanvi amb l’espai on neixen
L’art que és primitiu i actual SÒNIA HERNÁNDEZ
Mentre el fotògraf es prepara per prendre una imatge que il·lustri aquestes pàgines, Eduardo Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) s’impacienta perquè vol que el seu retrat capti el dibuix de les ombres dels arbres que projecta l’últim sol d’una tarda de gener en un dels murs exteriors del seu estudi imponent de Vallvidrera. Per espectacles com aquest, l’artista diu que no podria treballar en cap altre lloc que no sigui allà, mantenint un estira-i-arronsa continu amb la naturalesa i la llum mediterrània: si elles creen la realitat i les seves aparences, ell també crea paral·lelament la seva. Assegura que no hi ha res tan primitiu com la naturalesa, per la qual cosa és allà on s’ha de buscar l’essència de qualsevol realitat que es vulgui crear. I per aquesta mateixa raó, l’art ha de ser primitiu i
les claus LA NATURALESA Inspiració per crear la seva pròpia realitat personal. LES ETIQUETES Els mots figuració i abstracte li “repugnen”, en els seus quadres l’invisible adquireix les formes més insospitades per compondre una cosa nova. actual. Precisament el regust primitivista de la seva obra ha estat un dels elements més celebrats per la crítica i el públic internacionals, on se’l sol situar en una línia successòria on Picasso, Miró o Dalí ocupen els primers llocs. Ha estat i és aclamat en importants galeries i centres d’art de Munic,
A dalt, Eduardo Arranz-Bravo fotografiat al seu estudi de Vallvidrera FOTO: DAVID AIROB
A baix a l’esquerra, ‘El Valent’, 2014. A la dreta, ‘Coral reality’, 2014
Berlín, Roma, Moscou, Xangai, Nova York o San Francisco. De fet, com ja va succeir amb altres d’aquests artistes amb els quals se’l sol emparentar, lamenta que la seva obra sigui molt més valorada a l’estranger que en aquest país seu on no el sorprèn que els artistes i intel·lectuals tor-
nin els premis Nacionals. De la mateixa manera, també li afligeix que ni les institucions ni els museus ni les galeries catalanes o espanyoles no es decideixin a crear un ambient efervescent similar al format als seixanta per sales com la barcelonina Gaspar o la de Fernando Vijande a Madrid, a qui agraeix l’ini-