Page 1

|

30 Cultura i Espectacles

|

EL PUNT AVUI DIMARTS, 25 DE SETEMBRE DEL 2012

La Fundació Arranz-Bravo llueix obra inèdita de l’enigmàtic artista i reivindica la seva capacitat d’influència en creadors de diverses generacions, també actuals

Atracció de Sucre

Al mig, un De Sucre de principis dels anys seixanta. El custodien obres de Martí Cormand i d’Antoni Llena, que ha rescatat un retrat del 2003, quan va morir el seu pare ■ F. ARRANZ-BRAVO

Maria Palau L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

Poc temps després de la seva mort, un arbre que malvivia al jardí –ple de trastos vells, runa i bardisses– va caure sobre la seva torre tronada del carrer Sant Salvador, a Gràcia, signe definitiu que aquell món decadent s’havia ensorrat. Josep Maria de Sucre (Vila de Gràcia, 1886Barcelona, 1969), pintor, poeta i activista cultural de llinatge aristocràtic –per partida doble: de segon cognom es deia De Grau–, era més pobre que les rates. Els últims anys menjava gràcies als quatre calés que recollia amb un plateret després de fer conferències i, sobretot, a la pensió que li enviaven cada mes una colla d’artistes i intel·lectuals devots del seu ferm compromís amb la modernitat. “La joventut –predicava en uns temps tan poc propicis per sembrar la llavor de l’avantguarda perduda– ha de trencar amb la superficialitat de l’art de

la immediatesa. Cal deixar aflorar tot allò inèdit i vital”. Un d’aquests joves artistes que va quedar magnetitzat per De Sucre i per tot allò que representava va ser Eduard Arranz-Bravo, que ara ha promogut un tribut sincer i honest a la seva fundació, a l’Hospitalet de Llobregat. Una exposició de dimensions petites però d’una càrrega simbòlica potent que deixa en evidència el menyspreu amb què el país tracta els seus artistes. De Sucre ha perdurat com un personatge fosc i enigmàtic, no cal dir que tràgic, i ha quedat reduït a un actor marginal en el relat oficial de l’art català del segle XX. Com molts altres valors de l’art de la postguerra, s’ha parat ben poca atenció a la seva aportació en la recuperació de les avantguardes després de la guerra. Obra personal a part, De Sucre va ser també un agitador de l’escena artística abans i després de la guerra. Abans, i només per posar un exemple vinculat a l’Hospitalet, des

Un Arranz-Bravo que homenatja de cor a De Sucre ■ F.A-B

de l’Ateneillo de Rafael Barradas, imant de Lorca i Dalí. Després, i també per posar només un exemple, com a director del Cercle Maillol, l’òrgan de l’Institut Francès de Barcelona dedicat a les belles arts, des d’on va gestionar beques a alguns dels artistes més prometedors, entre els quals, Tàpies. És aquest De Sucre que va fer d’enllaç amb les noves generacions de creadors el que reivindica amb força l’exposició de la Fun-

Artista de culte a la Barcelona de la postguerra, avui perdura la imatge d’un personatge fosc

dació Arranz-Bravo, que s’erigeix sobre onze minúsculs dibuixos seus inèdits, tots procedents de

col·leccions d’artistes, entre ells el mateix ArranzBravo, Jaume Mercadé i també del crític d’art Àlex Mitrani, que ha brodat un text per al catàleg: “De Sucre fou un home d’ètica insubornable, que creia en el sentit de l’art i en l’art amb sentit”. Bell repertori de ceres dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, de tall primitivista, amb rostres espectrals, plens d’angoixa i de patiment, que incomoden. De Sucre els va crear en la seva torre ruïnosa de Gràcia, envoltat de gats i de moltes penúries. Rostres que ell mateix va explicar que havia vist de jove quan treballava d’oficial criminalista als jutjats, “veient tothora la misèria moral, que és molt pitjor que la misèria física i material. Aquells rostres deformats pel dolor dels que eren condemnats m’han perseguit sempre més des d’aleshores”. Al costat d’aquests dibuixos, llueixen cinc projectes artístics, o millor dit cinc homenatges artístics

que la fundació ha encarregat a dos artistes de la generació dels setanta (Arranz-Bravo i Antoni Llena) i a tres de la generació més emergent (Martí Cormand, Miquel Gelabert i Diego Tampanelli), amb el repte de reforçar el missatge que De Sucre va ser, i malgrat tot continua sent, un terreny d’inspiració molt fèrtil per als creadors contemporanis. La mostra es completa amb la projecció d’un film de Joan Francesc de Lasa del 1964, cinc anys abans de la mort de De Sucre. Interessant peça documental que explora i evoca el món crepuscular de l’artista i que ajuda a entendre perquè la seva torre es va convertir en un lloc de pelegrinatge de la comunitat artística. És on custodiava tots els misteris de la seva obra. ■ ✱

Josep Maria de Sucre, a la memòria. FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO. L’HOSPITALET DE LLOBREGAT. FINS AL 18 DE NOVEMBRE.

Atracció de Sucre. El PUNT AVUI  

25/09/2012 Article de Maria Palau al diari PUNT AVUI 25/09/2012 Artículo de Maria Palau en el periódico el PUNT AVUI

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you