Conversa entre Arranz-Bravo i Bernat Daviu [CAT]

PINTURA

ARRANZ-BRAVO 2018 Del 4 d’agost al 16 de setembre de 2018

5

CONVERSA ENTRE ARRANZ-BRAVO I BERNAT DAVIU

Arranz-Bravo – M’agradaria iniciar amb això, després de totes les teves preguntes. Per situar l’assumpte, he fet aquesta valoració peculiar. D’entrada tenim una sèrie de noms de pintors tràgics, que són la majoria, i una altra que en castellà sona més contundent i que explica més, els placenteros, en català els plaents, que no queda amb la contundència de l’expressió castellana placenteros, que és més rodona.

Bernat Daviu – Qui són aquests?

AB – Et diré els noms. Els tràgics començaríem amb Matthias Grünewald, Michelangelo, Ribera, Goya, Van Gogh, Picasso i Pollock. Tots aquests són tremendament tràgics. En canvi els placenteros podrien ser Botticelli, Velázquez, Vermeer i Matisse. Tots aquests m’emprenyen moltíssim, a sobre, d’entrada perquè no els entenc. Aquesta cosa que tenen de domini tranquil del tema.

– I llavors, hi ha els cinquanta per cent, que és on em situo jo. Són més indefinits: Giotto, que pot ser dramàtic i placentero. Un Klee, un Miró, un Barnett Newman. Tots aquests tenen aquest punt que no saps ben bé per on van: fan una pintura una mica indefinida. Jo em situaria en aquest terreny.

BD – El guió que jo havia estructurat era començar amb la selecció d’obres que farem per l’exposició, perquè són obres recents i ens situen en el que estàs fent ara, i a poc a poc anar tirant enrere. El punt de partida seria aquest.

AB – L’espai situa la pintura. No és el mateix la pintura en un espai que en un altre. L’espai també pinta.

BD – Ens pots explicar el títol de l’exposició?

AB – Per aquesta exposició havia pensat un títol ben llarg: “Lluita diària per l’obra més recent d’un obrer”, però queda reduït a Arranz-Bravo 2018.

BD – A moltes de les últimes exposicions el títol ha estat d’algun dels quadres exposats.

AB – En el cas de la meva última exposició, que estava a la Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet, el títol va ser “Contrapunt” perquè recollia tota una sèrie de quadres, papers i escultures que formen part d’aquesta sèrie.

BD – Aquesta exposició inclourà sèries diferents. Si són sèries...

AB – Hi ha la sèrie de la pipa, els que pengen ara a la paret de l’estudi, etc. De fet, per la mandra que em fan els títols, que per cert em semblen una cosa repugnant, acostumo a fer sèries perquè m’estalvia feina. I de fet perquè estan fets en el mateix moment físic-polític, és per això que els títols abracen tota l’obra d’aquell moment. De fet l‘última sèrie que he estat pintant es titula “Run”.

BD – I per què “Run”, córrer en anglès? Té alguna relació amb la paraula? Ja sé que per tu titular els quadres és només una qüestió d’arxiu, i per mantenir un ordre.

10

AB – Sempre m’ha semblat pornogràfic això dels títols. M’ha semblat que posar-los a la pintura és com convertir el sexe en pornografia, la pintura en pornografia. És com donar-li un sentit que la pintura no té. La pintura no pot ser literària, és visual. El recorregut de les paraules és diferent. Malauradament tot l’art actual dels darrers anys es basa en la literatura. Per dir-la clara, el rollo justificatiu. Clar, el rollo justificatiu no salva una pintura. La pintura la salva la seva pintura. La seva bondat o maldat. No la salva el rollo. Ja pots anar parlant si l’obra s’enfonsa. Els gran artistes han estat molt lacònics. Començant per Duchamp, que es prestava a tota la literatura del món però que no deia pràcticament res.

BD – Això suposo que és la influència de l’art conceptual. Dels seixanta-setanta.

AB – Més que res dels crítics. De quan els crítics tenien poder. Quan les Documentas de Kassel i Biennals de Venècia, i les tres o quatre grans Biennals més que hi devien haver. Qui tallava el bacallà era el crític, malauradament. Ara se les han carregat totes. Són cadáveres insepultos. La qual cosa és patètica perquè eren llocs interessantíssims, sobretot la Documenta de Kassel, i la Biennal de Venècia també, on vaig tindre el pavelló d’Espanya l’any 1980. Vaig anar-hi també quan el Richard Hamilton va fer el pavelló d’Anglaterra, quan Estats Units presentava Jasper Johns; aquest tipus de coses molt vigoroses, molt importants. Ara no, tot s’ha esvaït. Tot és política i rollo. Sociològicament pot ser molt interessant, però artísticament no. La qual cosa és un altre tema a parlar. La mort de la pintura, que els crítics han fomentat.

BD – Bé, la pintura s’ha mort ja tants cops...

AB – Va a la baixa allò conceptual, puja la pintura, i viceversa. Y duro y dale. És pendular. I a vegades la fatiga de la cosa conceptual provoca el retorn de la pintura repugnant, emborratxada i avorrida.

BD – El que sí que és veritat és que avui en dia la pintura va molt lligada a l’art conceptual. Això que dius que hi ha un relat, una narrativa. I és en part perquè els títols poden jugar un paper tan determinant.

AB – No per mi. Soc d’un tarannà visual, no literari.

BD – I aquesta selecció d’obres, serà diferent del que les precedeix. Serà una cosa nova?

AB – Vulguis o no, tota l’obra recent ve de l’anterior, però és una etapa renovada. Un continuar d’un recorregut sense avorriment. Ja saps que l’avorriment és una de les coses que em produeixen més terror. Avorrir-me de la meva pintura. Sempre estic fent, paral·lelament a la pintura, moltes coses diferents. Per exemple, ara estic pintant un vaixell! O escultures o collages, no em limito al quadre específicament. I faria moltes més coses. Absolutament creatives: com accions, pel·lícules, edicions de llibres de bibliòfil i mil coses més.

BD – A més tu véns d’una època on fèieu happenings, accions, pintures murals, etc.

– Canviant de tema, molts cops quan vinc o altra gent ve a l’estudi, et preguntem coses particulars d’un quadre . Per què aquest color? Aquest forma? O et comentem que veiem tal cosa o tal altra. Tu sempre ets bastant reticent a parlar. Per què?

11

AB – Sóc bastant reticent perquè, ja et dic, el meu sistema de comunicació no és verbal, és visual. Llavors, no és que sigui reticent, és que no ho sé fer bé. Mai m’hi he capficat en voler justificar la meva obra. Per això he tingut grans problemes de connexió. Perquè no he ajudat en un cert sentit. A la gent li encanta la palabrería. Perquè després s’hi poden agafar. Les tonteries que s’han arribat a dir del Miró. La gent es infatigable amb la tonteria. Coses que no tenen res a veure amb el Miró. Picasso parlava poc, Duchamp poc, però Miró no deia absolutament res. Això encara té més mèrit. Jo respecto molt el Miró i la seva actitud.

BD – Ahir llegia que l‘última paraula que en Miró volia dir abans de desaparèixer del mapa era merda.

AB – Veus, imagina’t. Ja veus, si era lacònic.

BD – No sé si enfront a la mort o abans de morir, però la paraula era merda.

AB – Això ja explica el seu tarannà. Què havia de dir? Que la filosofia quàntica i no sé què... Va dir merda i ja està.

Imagina’t si tenia poca verbalitat aquest senyor. En canvi, pictòricament cada vegada m’agrada més, i cada vegada menys Picasso. Cosa que també depèn d’etapes meves.

BD – Per tant, això de no voler parlar dels quadres en si, aquest fet de no voler gastar energia posant títols, és una posició que tu has adoptat.

AB – No és que l’hagi adoptat, és una conseqüència, no puc mentir.

BD – També t’ho podies haver muntat...

AB – ... muntar un rollo. M’enrotllo amb refranys i coses així. Que repeteixo com una cotorra. Tinc quatre refranys que vaig repetint. Sospito que són heretats de mon pare.

BD – Com per exemple?

AB – N’hi ha molts. Si te he visto no me acuerdo, Tu caso es muy triste pero no me interessa.

BD – Aquest últim l’he sentit jo moltes vegades.

AB – I llavors, m’enganxo a aquestes verbalitats, que crec jo, són iròniques. Però no m’he pres seriosament la definició de la meva pintura. D’entrada perquè seria un gran enganyador. Cosa que em produeix fàstic. És com aquell que sap que dirà mentides. Jo no puc dir mentides parlant de mi mateix.

BD – Si algú ha de fer això, en el teu cas, és l’espectador, no?

12

AB – Exactament. Amb visió i amb alegria, la mateixa alegria que tinc jo pintant, l’hauria de tenir l’espectador mirant. I aquest miracle es produeix molt poques vegades. Perquè tothom va de filósofo barato. En canvi l’alegria amb la qual jo pinto, un crític l’hauria de tenir escrivint. Aquesta necessitat de comunicació que jo tinc. De comunicar-me amb la gent, amb el món i el que m’envolta a través del meu treball, de la meva pintura. Aquesta alegria de comunicació. Rarament es troba això.

BD – Jo ara aniré de filósofo barato: per exemple la sèrie de les pipes, és per mi inevitable fer la connexió amb la pipa de Magritte. Aquesta imatge tan icònica.

AB – En el meu cas no té res a veure amb Magritte. En absolut. Sospito que va sorgir d’aquestes coses instintives, estranyes, del record que quan jo tenia 20 anys i fumava la pipa, cosa que vaig deixar automàticament. Però durant una temporada fumava amb pipa. És un símbol una mica idiota. I el fet de fumar en pipa també.

BD – És una cosa molt de dandi.

AB – És una cosa molt poc interessant.

BD – Al final, en totes les teves obres, aquest element autobiogràfic hi és. De fet moltes de les teves obres dius que són autoretrats.

AB – Tot, tot el que faig ho són. Perquè inclouen un element viscut, visceral que no em surt raonadament. Em surt perquè no ho puc evitar. Com deia aquell, jo i les meves circumstàncies. Sóc jo i tot el que m’envolta. Sóc jo pintant, no és el veí. I tota relació amb la meva mà, és una relació física amb el quadre. Això comença amb una història que jo sempre explico. La primera necessitat de l’home prehistòric va ser reflectir la seva mà a la paret. I clar, això es un autoretrat tremendo. L’acció de la mà al damunt de la paret.

13