d’aquella experiència en va sortir el quadre Baba, baber, barbi, barbituri, avui al fons de la fundació Arranz-Bravo.
L’edat de plata. Cap a principis dels anys vuitanta, amb tots dos creadors franquejant els quaranta anys, les trajectòries d’Arranz-Bravo i Parcerisas coincideixen en experimentar una evolució de maduresa. El pintor emprèn la seva carrera en solitari, instal· lat a Cadaqués, i obrint la seva obra als corrents internacionals propers a l’entorn de la galeria Bombelli. Parcerisas, per la seva banda, publica un llibre que marcarà un canvi rotund de moment poètic: L’edat d’or, una de les obres més respectades de la seva trajectòria. Tots dos creadors desplacen la centralitat creativa cap a una obra més introspectiva, metafòrica i substancial. No acantonen el zel experimental dels setanta –principi que en el cas d’Arranz-Bravo seguirà essent notable a Cadaqués–, però aquest exerceix ara un paper complementari, menys decisiu. Moments, de 1985, és un llibre dolç i delicat, de set textos i aiguaforts que ens apropen a la vivència psicològica, eròtica o nostàlgica dels diferents espais de la llar: el jardí, la banyera, la bibioteca, el saló, les golfes, la tribuna i el bany. Talment com a l’Edat d’or, els escrits de Parcerisas són ara més endreçats i profunds: no centrifuga o fragmenta com en els setanta –recordem el treball textual a través de collages escrits i meta-textos amb pensaments i traduccions– sinó que es concentra en una obra ben agençada, en un temps, un concepte i un espais concrets. La paraula és més precisa i emocional ara, sense renunciar al lliureassociacionisme ni a la fabulació d’antany. Quelcom de semblant s’experimenta en l’obra d’Arranz-Bravo, que es torna més profun-
da i sensible en el treball dels rostres humans, en l’anhel de relacions humanes (recordem la sèrie Abraçades) i també en el treball introspectiu. El pas del temps,“els arpegis de la infància i de l’adolescència”, o “els somnis heroics d’infant”, reviuen en l’obra poètica de Francesc Parcerisas, de la mateix manera que en l’obra d’Eduard Arranz ressurgeixen els cavalls i tatanos de la infància. On éreu?, és la darrera col·laboració entre Parcerisas i Arranz-Bravo, del 2009. En perspectiva aquest llibre d’artista, de gran qualitat plàstica i literària (que comptà amb la col·laboració de Natàlia Arranz), apareix com una gran interrogació sobre l’esdevenir de la generació que el poeta i el pintor representen. En cadascun dels set poemes es posa de relleu alguna qüestió o inquietud irresolta del passat: és compatible la vindicació presentista i existencial del ser amb la mirada assedegada cap el futur? Van reaccionar amb suficient contundència davant la barbàrie? Què pesa més la joia dels anys viscuts o la vellesa? La vivència del record pot ser, també, càndida i eròtica? S’ha realitzat la societat lliure que clamaven a les festes del primer de maig? La fama, els projectes, les accions i condecoracions: què queda de sòlid de tots aquells assoliments? I la darrera, a manera de desenllaç: ¿Com érem? Som com volíem ser? Som com pensàvem que seríem en un futur?
Una amistat Francesc Parcerisas
Arranz Bravo i Francesc Parcerisas a Vallvidrera, 1972
Dos homes grans seuen en una biblioteca. Dues cadires, l’una al costat de l’altra, en una sala enorme, gòtica, de sostres alts, enteixinats; els dos homes aïllats sota els focus que fan que la taula de treball sigui una petita illa de claror en aquest arxipèlag imposant de silenci, de papers, de coneixement. Tenen al davant un arxivador de cartró i en treuen carpetes plenes de papers, de làmines, de dibuixos, de vegades de petits retalls entaforats dintre d’algun sobre que el pas del temps ha començat a esgrogueir. Examinen tot aquest gavadal de records com qui busseja en un temps distant i descolorit: moments que, tot d’una, gràcies a una data, un nom, una al·lusió, a una caricatura humorística, fan reviure fugaçment, com les pampallugues grogoses dels dies massa llunyans, el mig segle llarg de la seva amistat. Cap dels dos no sap molt bé què busquen. Allò amb un valor documental?, allò més divertit?, alguna revelació extraordinària?, el fet insòlit i oblidat? En realitat, només volen constatar allò que se’ls manifesta com una evidència corprenedora, inevitable: que tots aquests papers són un petit tresor que testimonia molts anys de companyia, d’intercanvi, d’avinença, de confiança i afecte. El cert és que obrir l’arxivador col·locat damunt la taula ha estat ben bé com obrir un antic cofre del tresor perquè, quan n’han aixecat la tapa a poc a poc, amb delicadesa, el que ha aparegut a dins són l’or i les joies que aquests dos homes mai no es podran endur. Perquè aquest tresor també és, com a les escenes de les novel·les de pirates, massa exuberant, excessiu i enlluernador i els caldrà triar, separar, elegir allò que poden entaforar-se a les butxaques, allò que podran fer lluir en una sala d’exposicions, o en aquest catàleg. Eduard Arranz i jo ens vam conèixer el gener del 1965, a les “ratlles” que organitzaven els germans Gonçal i Josep Miquel Sobrer al seu pis del carrer Llull, al Poblenou. Allí s’hi aplegaven