Eduard Arranz-Bravo / Francesc Parcerisas. La pintura, com la poesia d'Albert Mercadé

Eduard Arranz-Bravo / Francesc Parcerisas.

Del real imaginari

La pintura, com la poesia.

“Entre negrors veig mil camins oberts” J. V. Foix

Albert Mercadé

“Et moi aussi je suis paintre”

Guillaume Apollinaire

“El llenguatge i la pintura mantenen una relació gairebé infinita”

Michel Foucault

Ja des d’Horaci sabem del grau de relació preferent cultivat, en l’ordre de les arts, entre la pintura i la poesia. Els encreuaments fèrtils entre totes dues disciplines s’han resolt, històricament, en parelles de ball memorables: Rilke i Rodin, Picasso i Apollinaire, Miró i Jacques Dupin, donant sortida a alguns dels volums d’artista més celebrats. També a casa nostra s’han donat inspirats maridatges (Fenosa i Espriu, Tàpies i Brossa), si bé en poques ocasions l’enllaç ha sigut tan prolífic, persistent en el temps i il·lustratiu d’una època com el sorgit de l’amistat entre el pintor Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) i el poeta Francesc Parcerisas (Begues, 1944). Aquesta afinitat electiva nascuda a mitjans dels anys seixanta a Barcelona està segellada per més d’una vintena de col·laboracions, principalment en format de llibre d’artista, encara que també en for-

ma de poemes il·lustrats, catàlegs d’exposició, i sobretot, un flux constant d’intercanvi epistolar, testimoni d’un temps fugit i efervescent: el de la Catalunya artística dels anys seixanta i setanta que, en les seves ànsies d’experimentació i llibertat desfermades, comptà amb un pròleg grisaci i una llarga continuïtat durant la democràcia, que la relació de l’Eduard Arranz i el Francesc Parcerisas han sabut tan cabalosament il·luminar. Una vivència fraternal, poètica i iniciàtica d’almenys tres edats artístiques que, malgrat les diferències de caràcter, s’han sabut aliar en l’evocació d’inquietuds representatives del seu temps: el realisme, el vitalisme, el compromís social, l’eròtica, la mediterraneïtat i, en totes les èpoques, la creença en la cultura com a espai de revolta, alliberament i coneixement.

A la fotografia: Eduard Arranz-Bravo, Rafael Bartolozzi, Josep-Miquel Sobrer i Francesc Parcerisas. Aquesta foto surt al llibre Escultures de mar, Vallvidrera. 1969. Foto: Jordi Gómez Fons Francesc Parcerisas. Biblioteca de Catalunya

1 Carta d’Eduard Arranz-Bravo a Francesc Parcerisas. s/d . Fons Parcerisas. Biblioteca de Catalunya

Eduard Arranz-Bravo i Francesc Parcerisas traven amistat a mitjan dels anys seixanta, al barri del Poble Nou, a través del germans Sobrer: Josep Miquel (Barcelona, 1944-Bloomington, Estats Units, 2015), filòleg i escriptor, company de Parcerisas a la facultat de Filosofia i Lletres; i Gonçal (Barcelona, 1932), pintor i col·lega de la facultat de Belles Arts d’Arranz-Bravo, Rafael Bartolozzi, Robert Llimós i Gerard Sala. L’amistat entre pintor i poeta va fluir de seguida. Eduard Arranz admirava –n’admira– el posat de savi greco-llatí de Francesc Parcerisas, que tan bé plasma en un dels primers retrats que li dedica (Francesc Parcerisas gana su cielo, 1965, col. Fundació Arranz-Bravo): “Un home de dolça intel·ligència i sensibilitat”, “de mirada pristina” i de “poemes enlluernadors i frases dites a temps i perfums i sorolls d’ocells i de l’aigua del mar de les illes gregues”, li reconeixerà el pintor en una carta per animar-lo durant el servei militar a Jaca1. Francesc Parcerisas, per contra, apreciava –n’aprecia– el caràcter saturní i vital del pintor, però també la solidesa d’un jove ja emancipat, amb fills i llar pròpia, a Vallvidrera.

La primera col·laboració entre ArranzBravo i Parcerisas és un recull de poemes il·lustrat, autoeditat el 1965. Els versos, que més endavant apareixeran recollits en el guardonat Vint poemes civils (Premi Joan Salvat Papasseit, 1966), palesen l’atmosfera d’aquella Barcelona en blanc i negre, somorta, adoctrinada i reprimida; copsada, tanmateix, des d’una nova actitud realista (en consonància amb el realisme social difós, entre altres cercles literaris, per Josep Maria Castellet i Joaquim Molas). El pintor i el poeta es delecten plasmant amb tot detall escenes humils dels

carrers, de les estances, amb obrers, prostitutes i amants. Una realitat que Arranz-Bravo il·lustra amb una habilitat representativa insòlita i molt distant –volgudament distant– de l’avantguarda informalista hegemònica. “Estic dominant –escriu el pintor al seu amic adjuntant un esbós del quadre Costa Brava (col. Fundació Arranz-Bravo)–, un estil realment notable, palpable i molt realista. Les coses tal com són i no aquestes bestieses dels pintors d’ara que no entens ni que pinten, ni que volen”2.

Calia presentar, en efecte, la realitat en tota la seva cruesa, amb les seves llums i arestes, com a acció de denúncia; però alhora calia combatre-la, escapar-ne. Per aquest motiu, el realisme practicat pel poeta i el pintor en aquells anys estarà tenyit també per un vel de fantasia i fabulació. Ho advertim en els homes i dones de la pintura d’Arranz-Bravo, amb posats cavallerescos i de muses del Renaixament, i en els escrits de Parcerisas, com Complanta en honor a la dama veneciana Signora Bo, que fou raptada pel pintor Arranz-Bravo, el de sabates vermelles, publicada al catàleg de l’exposició a la sala Ariel de Palma de Mallorca el 1968.

Una inclinació vers el fantàstic, fins i tot vers allò oníric –tan propi de les avantguardes en els moments d’ofec totalitari– que agafarà, en els anys 1967, 1968 i 1969, una dimensió central, fins i tot motora i activista, en la pràctica artística. Era una dinàmica que ajudaren a propiciar el grup de pintors i literats coneguts al Poble Nou, amb qui endegaren tot un seguit d‘iniciatives culturals rellevants a l’època –encara avui singulars i poc estudiades. La primera d’elles fou l’edició de Més Plec (1967), una publicació sorgida en el marc de la gran exposició de Arranz-Bravo, Llimós, Bartolozzi i Gerard Sala a la galeria Gaspar.

Una mostra determinant per a les carreres dels

Acció de Els Joglars i Francesc Parcerisas, a l'exposició d’Arranz-Bravo, Bartolozzi, Robert Llimós i Gerard Sala a la Sala Gaspar, Barcelona 1967

2 Carta d’Eduard Arranz-Bravo a Francesc Parcerisas. 23 de novembre del 1968. Fons Parcerisas. Biblioteca de Catalunya.

3 Carta de Francesc Parcerisas a Eduard Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi.

Novembre del 1969. Arxiu Eduard Arranz-Bravo.

quatre pintors que respirava per tot un esperit festiu i de creativitat col·lectiva, en una inauguració que comptà amb un espectacle performàtic del grup amb els Joglars. El mateix esperit jovial i comunitari és el que regna a l’edició de Més Plec, que inclou un desplegable eròtic i animalístic realitzat pels quatre artistes i un text experimental de Francesc Parcerisas (un assaig semiòtic sobre l’artefacte de l’ascensor: que dissecciona analíticament, i alhora transforma en una metàfora ascensional llibertària). Un any més tard, la sala Gaspar tornarà a promoure una nova edició d’artista amb els quatre pintors i el poeta. A Dibuix dibuix Parcerisas inserirà un text en format de definició de diccionari descrivint un animal de set potes (el sectúpede), el qual només pot ser desxifrat essent reflectit en un mirall. Per la seva banda, Arranz-Bravo il·lustra la bèstia expressivament, talment com si estigués representant un animal del bestiari romànic català.

El llibret Escultures de mar (1969) neix d’una exposició d’objets trouvés que el grup va dur a terme a la residència de Vallvidrera. Arranz-Bravo, Bartolozzi i Llimós exposaren fustes i pedres trobades a la platja de la Mar Bella de Barcelona, que en el llibre són comentades i fabulades per Parcerisas, en una ambientació profusament mediterrània. La vivència i poetització de la mediterraneitat –de la llatinitat li agradarà afegir al pintor– serà una filiació compartida per tots dos creadors, que s’accentuarà arrel de la construcció per part de Francesc Parcerisas i d’un grup d’amics d’un habitatge a la illa d’Eivissa, al Puig d’en Pere Toni. Amb tot, Escultures de mar defuig la mediterraneitat mistificada pròpia de la tradició pictòrica i poètica catalana; el llibre evoca, en canvi, una mediterraneitat tràgica (la tempesta), marginal (l’abandó i la misèria), tel·lúrica (el seu caràcter mineral), alliberadora (la mar

com a escenari d’evasió) i també, fins a cert punt, ditiràmbica: com palesen les festives fotografies en el llibre d’aquell grup de pintors i escriptors famolencs de llibertat.

Visionaris de la visió Les cartes i documents que ens han arribat de principis dels anys setanta –d’un vitalisme contagiós– són testimoni d’un temps viscut, individual i col·lectivament, amb una intensitat i energies inusuals, que palesen l’excepcionalitat cultural del període 1969-75 que va tenir lloc a Catalunya.

Seguint l’esperit llibertari i comunal de l’època, Arranz-Bravo i Bartolozzi comencen a treballar conjuntament, compartint estudi a Vespella de Gaià (Tarragona), laboratori de les accions artístiques en tàndem (pintures murals, exposicions, intervencions, projectes) que els faran reconeguts arreu de l’estat. Les cartes que s’intercanvien entre Vespella i Bristol (on Parcerisas s’hi traslladà tres cursos per a impartir classes a la universitat) són d’una inventiva i humor extraordinaris: il· lustracions, tiretes de comic, escrits sobre paper pop, i recursos textuals lliures i abrandats (emprant recursos tècnics de lliure associació textual com els del seu admirat James Joyce). Les referències culturals i literàries que desfilen per les cartes són un autèntic fris d`època: l’I Ching, la meditació, la censura, l’LSD, Hare Krishna, la nova sexualitat, Easy Rider (d’on Parcerisas n’extreu la frase “Visionaris de la visió” per a adreçar-se al tàndem d’artistes3), Brecht, Gramsci, Cortázar, Kerouac… El motiu principal de gairebé totes les missives són els projectes d’edició de llibres o catàlegs d’exposició, alguns dels quals tingueren sortida –com Latitud dels Cavalls o La Capital (ambdós, de 1975)– i d’altres restaren inè-

dits, com la proposta del llibre La fàbrica de Parets, que havia de comptar amb fotografies de Xavier Miserachs de la fàbrica Tipel, i un assaig de Francesc Parcerisas dialogant amb textos fabrils d’un dramaturg, homònim seu, dels anys trenta4. El llibre no va veure a la llum, però si que n’han sobreviscut dues divertides il·lustracions còmic d’en Francesc Parcerisas que ens arriben com una estampa memorable del seu temps.

En aquests anys se succeixen algunes de les col·laboracions artistiques i literàries més decisives. Cal posar en primer pla Granollers, fulla baixa, de 1973, amb textos de Francesc Parcerisas, il·lustracions d’Arranz-Bravo/Bartolozzi i editat per la galeria Gaspar. El llibre fou motivat per una dita del germà de Francesc, Jordi Parcerisas (a qui està dedicat el volum i a qui Arranz-Bravo retratarà a la sèrie Els Visitants), segons el qual la fulla de maria de la localitat de Granollers era la més bona i preuada de tota Catalunya. Aquella expressió empenyé Parcerisas a un exercici únic d’experimentació textual escrita des d’Eivissa: amb meta-textos, traduccions, retalls, soliloquis, textos de tercers, poesies, lliures associacions, i referències marineres, minerals, orientals o recursos provinents de la literatura beatnick americana (on Parcerisas havia sojornat el 1971 visitant la costa de California). Per la seva banda, Arranz-Bravo i Bartolozzi duen a terme una de les sèries gràfiques més destacades de la seva trajectòria: amb fulles, muntanyes, cossos fragmentats, roques, que se succeixen en una profusió iconogràfica fresca i dinàmica. Plasmen un món en descomposició, que contrasta amb el de l’univers totalitari de les idees rodones, dogmàtiques, sense estries, donant forma a un nou imaginari cromàtic, foll, fragmentat i, de totes totes, veritable.

Amb el mateix esperit bulliciós Francesc Parcerisas i el tàndem Arranz-Bravo/Bartolozzi,

Collages sobre la Fàbrica Tipel.

Francesc Parcerisas. c.1971

Procés de creació del llibre La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner. Eduard Arranz-Bravo, Francesc Parcerisas, Rafael Bartolozzi i Robert Llimós, Eivissa, 1974. Foto: Màrius Cucurny

4 Cartes de Francesc Parcerisas a Eduard Arranz-Bravo. 22 abril i 5 de juny del 1971. Arxiu Eduard ArranzBravo.

Francesc Parcerisas, Eduard Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi a la Fàbrica Tipel, 1971

5 Carta d’Eduard Arranz-Bravo a Francesc Parcerisas. s.d. Fons Parcerisas. Biblioteca de Catalunya

acompanyats novament de Robert Llimós, realitzen, una any més tard, a Eivissa, el projecte La Gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner. Hi ha una sèrie fotogràfica preservada a l’arxiu Parcerisas on es veuen els tres artistes dibuixant les il·lustracions a partir del text de Francesc Parcerisas, un dels més solvents, a parer de l’autor, de la seva trajectòria literària. El projecte ens apareix com una evolució d’Escultures de mar: hi regna el mateix esperit col·laboratiu, hil·larant (a l’edició hi apareixen els quatre autors disfressats de Germans Marx), i mediterranitzant, si bé ara amb un to molt més experimental i alliberat: una extraordinària amalgama literària amb riques referències juxtaposades de caràcter mineral, sexual, astral, botànic, que novament els artistes il·lustraran amb solvència i efusivitat.

Latitud dels Cavalls (1974) posa de manifest fins a quin punt l’evolució artística de Parcerisas i Arranz avança en paral·lel. És, sens dubte, un dels volums més experimentals de Parcerisas escrit entre Oregon i Bristol, imbuit de la poesia beatnick i dels nous imaginaris seixantavuitistes. Però, com en la pintura d’Arranz, també hi circula una ambientació dramàtica: la soledat, l’enyorança, la descomposició de la matèria; talment com una gran ressaca d’una vida viscuda al límit. Trobem quelcom de similar en l’art i la bio­ grafia d’Arranz-Bravo d’aquells primers setanta: fugint de la popularitat barcelonina del moment Tipel, i inaugurant un nou moment pictòric més introspectiu i obscur, que contrastava amb l’esclat de color amb que havia inflamat la pintura catalana des anys precedents. Ens en donava indicis de l’obertura aquest període una carta angoixant enviada a Parcerisas, on el pintor li dona una notícia esfereïdora: el suïcidi, per ingestió de barbitúrics, d’un amic proper, Claude Boursignac, director artístic de Publicis5. De resultes

d’aquella experiència en va sortir el quadre Baba, baber, barbi, barbituri, avui al fons de la fundació Arranz-Bravo.

L’edat de plata.

Cap a principis dels anys vuitanta, amb tots dos creadors franquejant els quaranta anys, les trajectòries d’Arranz-Bravo i Parcerisas coincideixen en experimentar una evolució de maduresa. El pintor emprèn la seva carrera en solitari, instal· lat a Cadaqués, i obrint la seva obra als corrents internacionals propers a l’entorn de la galeria Bombelli. Parcerisas, per la seva banda, publica un llibre que marcarà un canvi rotund de moment poètic: L’edat d’or, una de les obres més respectades de la seva trajectòria. Tots dos creadors desplacen la centralitat creativa cap a una obra més introspectiva, metafòrica i substancial. No acantonen el zel experimental dels setanta –principi que en el cas d’Arranz-Bravo seguirà essent notable a Cadaqués–, però aquest exerceix ara un paper complementari, menys decisiu.

Moments, de 1985, és un llibre dolç i delicat, de set textos i aiguaforts que ens apropen a la vivència psicològica, eròtica o nostàlgica dels diferents espais de la llar: el jardí, la banyera, la bibioteca, el saló, les golfes, la tribuna i el bany.

Talment com a l’Edat d’or, els escrits de Parcerisas són ara més endreçats i profunds: no centrifuga o fragmenta com en els setanta –recordem el treball textual a través de collages escrits i meta-textos amb pensaments i traduccions– sinó que es concentra en una obra ben agençada, en un temps, un concepte i un espais concrets. La paraula és més precisa i emocional ara, sense renunciar al lliureassociacionisme ni a la fabulació d’antany. Quelcom de semblant s’experimenta en l’obra d’Arranz-Bravo, que es torna més profun-

da i sensible en el treball dels rostres humans, en l’anhel de relacions humanes (recordem la sèrie Abraçades) i també en el treball introspectiu. El pas del temps,“els arpegis de la infància i de l’adolescència”, o “els somnis heroics d’infant”, reviuen en l’obra poètica de Francesc Parcerisas, de la mateix manera que en l’obra d’Eduard Arranz ressurgeixen els cavalls i tatanos de la infància.

On éreu?, és la darrera col·laboració entre Parcerisas i Arranz-Bravo, del 2009. En perspectiva aquest llibre d’artista, de gran qualitat plàstica i literària (que comptà amb la col·laboració de Natàlia Arranz), apareix com una gran interrogació sobre l’esdevenir de la generació que el poeta i el pintor representen. En cadascun dels set poemes es posa de relleu alguna qüestió o inquietud irresolta del passat: és compatible la vindicació presentista i existencial del ser amb la mirada assedegada cap el futur? Van reaccionar amb suficient contundència davant la barbàrie? Què pesa més la joia dels anys viscuts o la vellesa? La vivència del record pot ser, també, càndida i eròtica? S’ha realitzat la societat lliure que clamaven a les festes del primer de maig? La fama, els projectes, les accions i condecoracions: què queda de sòlid de tots aquells assoliments? I la darrera, a manera de desenllaç: ¿Com érem?

Som com volíem ser? Som com pensàvem que seríem en un futur?

Una amistat Francesc Parcerisas

Arranz Bravo i Francesc Parcerisas a Vallvidrera, 1972

Dos homes grans seuen en una biblioteca. Dues cadires, l’una al costat de l’altra, en una sala enorme, gòtica, de sostres alts, enteixinats; els dos homes aïllats sota els focus que fan que la taula de treball sigui una petita illa de claror en aquest arxipèlag imposant de silenci, de papers, de coneixement. Tenen al davant un arxivador de cartró i en treuen carpetes plenes de papers, de làmines, de dibuixos, de vegades de petits retalls entaforats dintre d’algun sobre que el pas del temps ha començat a esgrogueir. Examinen tot aquest gavadal de records com qui busseja en un temps distant i descolorit: moments que, tot d’una, gràcies a una data, un nom, una al·lusió, a una caricatura humorística, fan reviure fugaçment, com les pampallugues grogoses dels dies massa llunyans, el mig segle llarg de la seva amistat. Cap dels dos no sap molt bé què busquen. Allò amb un valor documental?, allò més divertit?, alguna revelació extraordinària?, el fet insòlit i oblidat? En realitat, només volen constatar allò que se’ls manifesta com una evidència corprenedora, inevitable: que tots aquests papers són un petit tresor que testimonia molts anys de companyia, d’intercanvi, d’avinença, de confiança i afecte. El cert és que obrir l’arxivador col·locat damunt la taula ha estat ben bé com obrir un antic cofre del tresor perquè, quan n’han aixecat la tapa a poc a poc, amb delicadesa, el que ha aparegut a dins són l’or i les joies que aquests dos homes mai no es podran endur. Perquè aquest tresor també és, com a les escenes de les novel·les de pirates, massa exuberant, excessiu i enlluernador i els caldrà triar, separar, elegir allò que poden entaforar-se a les butxaques, allò que podran fer lluir en una sala d’exposicions, o en aquest catàleg.

Eduard Arranz i jo ens vam conèixer el gener del 1965, a les “ratlles” que organitzaven els germans Gonçal i Josep Miquel Sobrer al seu pis del carrer Llull, al Poblenou. Allí s’hi aplegaven