Fer del món el teu taller per Jordi Garrido

Jordi Garrido

Energy is the only life, and is form the Body; and Reason is the bound or outward circumference of Energy. Energy is Eternal Delight.

William Blake - The Marriage of Heaven and Hell. The Voice of the Devil (1790)

Fer del món el teu taller// Classificar un artista no és una tasca fàcil. Podem establir una taxonomia simplificada de l’art en els termes següents: artistes que a través dels anys i les mutacions segueixen donant forma als desitjos, i artistes a qui els desitjos o bé aconsegueixen esborrar o bé són esborrats pels seus pinzells. Eduard Arranz-Bravo pertany a la primera d’aquestes categories: després de pràcticament sis dècades de feina, el pintor català ha desenvolupat una ontologia pròpia basada en la disciplina i el rigor com a articulacions principals del seu art. No obstant això, és evident que la pintura d’Arranz-Bravo va més enllà d’un simple sistema d’esforç i hores de treball. Sobre els llenços —també a les escultures i a la resta d’obres— l’artista barceloní hi deixa una porció de si mateix, una part de vida. En definitiva, continua donant forma (i color) als seus desitjos.

El període que ens ocupa (2010-2019) és una dècada especial en la trajectòria vital del creador: ha engegat la seva fundació a l’Hospitalet de Llobregat i ha vist com, a més de ser un altaveu per a la seva 4

Exposició Espai Cendrós, Sant Feliu de Guíxols, 2019

pròpia obra, ha esdevingut un centre de referència per a artistes joves de Barcelona. Paral·lelament, ha continuat investigant i experimentant amb el seu llenguatge, heterogeni i canviant, però que conserva unes constants que en salvaguarden l’essència. D’aquesta etapa, però, no en podem obviar un altre fet: l’expansió internacional d’Arranz-Bravo.

Aquests deu anys han suposat el fructífer contacte amb la Franklin Bowles Galleries de Nova York i San Francisco, l’aterratge a la galeria Matthew Liu Fine Arts de Xangai i l’obertura al mercat rus amb exposicions tant a la DEVE Gallery (2014) com a l’Instituto Cervantes de Moscou (2016). Tot plegat s’acaba reflectint —directament o indirectament— en l’obra final. D’aquesta manera, els tractes amb grans galeries el duen a la creació del nou estudi de pintura de Vallvidrera (obra de Jordi Garcés, 2014), que, al seu torn, propicia un augment del format de l’obra (recollit amb encert a l’exposició «Magnus» el 2015), que ha esdevingut ja constant fins al present.

Eduard Arranz-Bravo és, amb tota seguretat, pin5

del pintor sobre la seva obra, sobre la pintura i sobre la vida, posicions que ha anat forjant amb l’experiència d’algú que ha viscut la primera línia de l’art mundial des d’una tribuna privilegiada. Quan l’interlocutor menys ho espera, el mestre ho deixa anar: «Això és atòmic!». Atòmic, un adjectiu poc usual, de connotació enèrgica, expansiva i, en certa manera, violenta. La primera vegada que se sent aquest adjectiu en una conversa, grinyola, resulta dissonant, incòmode; tanmateix, pren sentit en la contemplació del producte final.

Render del projecte per la Terminal Norwegian Cruise Line a Miami, 2019

Fàbrica Tipel, Parets del Vallés, 2019. Restauració dirigida per Arranz-Bravo amb la col·laboració de German Consetti i Bernat Daviu.

tor. Tanmateix, ha experimentat amb els límits de la pintura —i de l’art— durant tota la seva vida: fites com les accions de finals dels anys setanta, les grans escultures públiques a l’Hospitalet de Llobregat o la sonada pintura mural que embolcalla la fàbrica Tipel (obra conjunta amb Rafael Bartolozzi) en són una bona mostra. El 2019, gràcies a la seva presència en galeries i col·leccions als Estats Units, l’artista va ser seleccionat per pintar els tres-cents metres d’eslora de l’Encore, un gran creuer de Norwegian Cruise Line Holdings. Aquesta fita inusual només és una de les que marquen el final d’aquesta dècada, ja que l’artista també ha pintat la que probablement és una de les seves teles més grans —vora deu metres—, que penjarà a la nova terminal que Norwegian ha construït a Miami, i alhora ha retornat a la fàbrica Tipel per restaurar-la mig segle després.

La intenció del present llibre és, a més de fer una anàlisi de l’evolució de l’obra d’Arranz-Bravo entre 2010 i 2019, servir de pedra mil·liar per a properes investigacions, ja que la major part de la producció surt directament de l’estudi de Vallvidrera cap a altres racons del món. Per aquest motiu, aquí s’hi recullen obres diverses, que volen il·lustrar les diferents cares del complex poliedre artístic que és Eduard Arranz-Bravo.

Tot i l’èxit innegable de què gaudeix Arranz-Bravo fronteres enllà, és difícil veure la seva obra a Espanya, tant en galeries com en centres d’art. És un fet: cal una investigació en profunditat sobre la fortuna crítica del pintor al nostre país, que analitzi les circumstàncies que han portat l’artista a aquesta situació. En un moment en què la pintura està re-tornant arreu gràcies a noves generacions d’artistes (Aldo Urbano, Mercedes Mangrané, Marc Badia, etc.), Catalunya té en Arranz-Bravo un capital vivent de gran valor: en aquest artista s’uneixen una carrera d’excel·lència i un present d’èxit incontestable, dos fets difícils d’unir en un artista viu i madur.

6

Pintura atòmica// La pintura d’Eduard Arranz-Bravo s’ha caracteritzat al llarg dels anys per causar un enèrgic impacte en els espectadors, i d’aquesta manera s’hi han referit crítics i historiadors de l’art:1 parlen de pintura ditiràmbica, colorista, barroca, magnètica, bigarrada… Curiosament, hi ha un adjectiu que no consta en la llista: atòmica.

A més d’un mestre de la pintura i l’escultura, Arranz-Bravo és també un gran conversador.2 Si bé no li agrada parlar de la seva obra —parla per si mateixa—, sí que gaudeix dels debats d’art i cultura. És llegint entre línies que hom descobreix les idees 1 Albert Mercadé ha escrit diversos textos sobre el pintor. En destaca Fundació

Arranz-Bravo. La Col·lecció (Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, 2006), on analitza en detall la trajectòria d’Eduard Arranz-Bravo. Altres crítics que han analitzat l’artista són Bernat Puigdollers, José Corredor-Matheos, Luis Racionero o Francesc Parcerisas, entre d’altres.

2 En aquest sentit, és recomanable recuperar el catàleg de l’exposició al castell de Benedormiens del 2018, on hi ha una conversa propera i interessant amb el també artista Bernat Daviu.

Eduard Arranz-Bravo, a través del seu procés creatiu basat en la disciplina de treball monacal i en el diàleg amb l’obra, supera la gran complicació que ha d’afrontar el pintor del segle xxi : d’una banda, el deute amb una tradició de plenitud absoluta, i, de l’altra, la tensa relació amb la càrrega de cinisme, trivialitat i demagògia de la cultura actual. Tot i que els quadres que planteja el mestre barceloní sovint donen com a resultat una explosió colorista i dinàmica, rere el bastidor que la sustenta s’hi amaga una llarga planificació: un projecte Manhattan per a cada bomba. Arranz-Bravo desgrana cada element pictòric fins a la unitat més petita, fins a l’àtom de la pintura, i encara més enllà: n’extrau electrons, protons i neutrons i encara els torna a dividir, per alliberar així, reordenant-ho tot segons el seu criteri, l’energia atòmica que irradia la dècada que ens ocupa. Per arribar al nucli del procés intel·lectual, la millor manera és referir-se a les obres en paper; d’execució ràpida i a vegades a tall de provatura per a llenços ulteriors, és on s’aprecia que Eduard Arranz-Bravo excel·leix en el dibuix, que concep com un compendi d’idees i imatges mentals que plasma a través de la línia: un instrument per a la interpretació de l’entorn. Com es pot veure a Manus (2010), Imago 2 (2014) o Tururú Picabia (2015), Arranz-Bravo arriba a altes cotes de subtilesa i sofisticació, que contrasten amb la radiació que emanen els llenços, on es fusionen línia i color.

La pintura del creador català, doncs, té punts en comú amb l’imaginari nuclear. D’una banda, trobem peces que irradien la llum pròpia d’una explosió brillant com milers de sols, com Bona llum (2010), Futuro (2014) o Delecto (2016); de l’altra, Arranz-Bravo inclou en alguns llenços un aspec-

te obsessiu, sistemàtic, quasi computacional, que ens remet a la xarxa de pensament que sustenta aquest dispendi energètic. The Pacific (2010), Big Table (2016) i Thought (2018) en són bons exemples. Rere tot plegat, però, s’hi amaga la inquietud que queda un cop s’ha esvaït l’ona expansiva. En aquests deu anys —i durant tota la seva carrera—, el mestre barceloní ha fet obres que resulten discordants respecte de la resta de la seva producció: sovint senzilles compositivament, de paleta restringida i apagada en comparació d’altres, obren finestres vers profunditats metafísiques que revelen el macrocosmos latent dins la ment humana. En aquest sentit, destaquen obres com Sorra (2012), Love (díptic) (2014), Senso (2015), Essential (2016) o The Big Center (2016), entre d’altres també seleccionades en aquest volum.

El caràcter atòmic de l’art del mestre no es limita a la seva pintura: el doll energètic que brolla de llenços i papers es petrifica i esdevé corpori en escultures i objectes d’art. Particularment en els bronzes —Europa, my baby (2014), Foam (2016)—, Arranz-Bravo hi captura formes biomòrfiques, d’ascendència humanoide que, en allunyar-se de la figuració recognoscible, adquireixen una presència ferotge i inquietant que apel·la a allò més atàvic subjacent a les profunditats de l’ésser. La visceralitat dels bronzes es tradueix també en altres materials; des de la humilitat de la fusta i els objets trouvés (com podem veure a Desfilada i a Totem plat, del 2018) fins a la noblesa del marbre (Marbre viu, 2018), l’artista aconsegueix imbuir-hi o bé l’explosió d’energia o bé la calma sòrdida que la segueix. L’escultura d’Arranz-Bravo ens revela com la seva essència resta intacta encara que canviï el llenguatge amb què s’expressa; les escultures del mestre són, també, atòmiques.

Entre cada punt de l’itinerari i cada noció artística esmentada, es pot establir un nexe d’afinitat o de contrast que serveix de crida instantània a l’intel·lecte: l’art d’Arranz-Bravo és atòmic, certament, però, per sobre de tot, és viu. És una presència que participa activament en un intercanvi amb els ulls dels espectadors; viu cada matí quan l’artista entra a l’estudi per iniciar la seva jornada de treball, i viu també cada vegada que algú contempla l’obra final, sigui pintura, escultura o instal·lació.

7