Page 1

*Nova contrareforma laboral encoberta

p3

*Sobre la *Xarxa de Solidaritat Obrera sanitat pĂşblica dels PaĂŻsos Catalans

butlletĂ­ informatiu de la Coordinadora Obrera Sindical

p11

p26

#18 Tardor 2011

Aturem les retallades


2

HOSTES VINGUEREN

nota editorial

Edita: COORDINADORA OBRERA SINDICAL (COS)

4a Època / Núm. 18 / Tardor 2011 Consell de Redacció: Josep Arisa, Gonçal Bravo, Pep Giner, Josep Enric Peres, Agustí Domènech, Santi Martínez Disseny i maquetació: http://fotlifoc.blogspot.com Han col·laborat en aquest número: Josep Arisa, Gonçal Bravo, Pep Giner, Josep Enric Peres, Agustí Domènech, Santi Martínez, Roc Moltó, Maria Gonzàlez, Andreu Terol, Adrià Pet, Marc Galí, Jordi Aldeguer, Teresa Jordan, Antonio CAS-PV, Pako, Marc Gomar, SEPC, Vicent Moreno – Escola Valenciana, 9 de Palma, Joan Inglada Roig (president Associació Amics Museu de l’Esperanto de Subirats), COS Osona, COS - Gironès, COS - Safor, COS – Horta, COS – Alacantí, COS – Barcelonès, COS – Terres de l’Ebre, secció sindical COS Espectacles Empordà, secció sindical COS ARCO Bonrepòs, Àrea de Seguretat i Salut, Àrea de Polítiques de Gènere, Àrea d’Acció Sindical, Àrea de Persones Migrants, Àrea de Formació, Àrea de Relacions Internacionals, Xarxa de Solidaritat Obrera dels Països Catalans, Sindicat En Construcció Imprempta: Grafiques Ister, Moià (el Moianès) Redacció: Coordinadora Obrera Sindical - COS (Casal Obrer i Popular Francesc Santacatalina) C/ Salvador Ferrandis Luna, 42, baix, esq. 46008 València (l’Horta) Administració: Coordinadora Obrera Sindical - COS Avinguda Martí Genís, 4, 08500 Vic (Osona) Línia directa amb la COS: Tel. 622 901 212 (de dilluns a divendres, de 9.00 a 21.00 h) Per a subscripcions o informació sobre publicacions: cos_premsa@yahoo.ca

www.sindicatcos.cat info@sindicatcos.cat

Sumari Hostes vingueren........2-4 La fera ferotge.............5-7 Cau de llunes..................8 L’estaca.....................9-12 No hem oblidat.......14-17 Setze jutges............18-20 Els crits de la terra..21-25 Parlem clar.............26-32 Visions del món......33-34 Sense terra...................35

*Arriba una tardor calenta de retallades i privatitzacions

L’única resposta possible? més mobilització i lluita Avancem cap a una nova vaga general... Una vaga general nacional El curs 2010-2011, ha estat un dels més calents i moguts que recordem en molt de temps... i sobre tot, des de la primavera, amb el sorgiment de les assemblees populars locals i de barri sota la cobertura del moviment del 15M, els nostres barris, places i carrers s’han plenat per fi de persones treballadores fartes de tanta misèria i injustícia. I a més, hem de parlar de l’augment importantíssim de vots i càrrecs electes obtinguts per les candidatures alternatives d’esquerres, sobre tot i molt especialment les de la CUP, que ens han posat al davant un petit bri d’esperança i confiança amb la feina ben feta, humilment, des de la base i de forma constant i continuada. Però tota aquesta indignació, i tota aquesta esperança, estan lluny encara de ser suficients, ja que les retallades a la “grega”, i les privatitzacions a la “britànica”, no faran res més que esclavitzar-nos més, i als Països Catalans, al sud de l’Albera, no només ens faran més esclaus a nivell social, sinó també a nivell nacional. Som molts i moltes els que portem més de 300 anys indignats... i aquesta indignació l’hem de fer extensiva i coordinar-la amb totes les persones treballadores del nostre país, que independentistes o no, desitgen viure en una terra més justa, més lliure, més solidària... en definitiva, més nostra, del Poble Treballador. Per tot plegat, des de la COS creiem fermament que cal estar al 100% en totes les mobilitzacions i lluites que tenim per davant... i amb elles, colze a colze amb totes les companyes i companys possibles, avançar cap a una nova Vaga General per frenar totes les retallades i privatitzacions que tenim davant... i que amb aquesta nova Vaga General, puguem per fi bastir les bases per una primera Vaga General d’àmbit nacional complet a casa nostra, una Vaga General que tregui al carrer al conjunt de la classe treballadora d’arreu del nostre país per recuperar tot el que ens han llevat, per recuperar la nostra llibertat i els nostres drets fonamentals com a classe i com a poble!

Per això, la COS participarem a casa nostra de les dinàmiques que ajuden a sumar esforços en aquest camí mobilitzador. Ara amb els i les companyes de la CGT, de la CNT-AIT, de CoBas, de la Coordinadora Sindical de Classe i de Solidaritat Obrera que ja han començat a caminar per aquesta nova Vaga General, però també amb els companys i companyes de les diferents Intersindicals que tenim arreu del nostre país, i també a totes les seccions sindicals de CCOO o UGT on encara hi ha companys i companyes honestes... per tal de sumar a tota l’esquerra sindical dels Països Catalans per defensar el que és nostre, de tot el Poble Treballador. I tot açò ho hem de fer des de ja mateix, als nostres centres de treball, a qualsevol mobilització, acte i/o acció, a les assemblees populars de barri o locals, als ajuntaments (amb el suport de la CUP i de la resta de forces d’esquerra realment conseqüent i que s’estimen la terra)... dient ben alt que volem, que necessitem ja una nova Vaga General!! I no només a casa nostra. La COS creiem fermament que només a casa nostra no podrem fer prou força per aturar aquesta onada de destrucció de drets socials, que ens està fustigant a totes les persones treballadores arreu del món. Per això, des de la COS, als Països Catalans, ens hem sumat a la convocatòria llençada per la Federació Sindical Mundial – FSM, per tal de participar a la Jornada Internacional de Lluita convocada per aquesta organització sindical internacional, de classe i combativa, pel proper 3 d’Octubre. En aquest sentit, demanem sis plau, a tota l’esquerra sindical d’arreu del país, que puguem trobar-nos i treballar plegats per tal de poder convocar el màxim possible d’accions per aquest dia arreu del país, i fer-nos així ben visibles arreu del món.


HOSTES VINGUEREN

3

*Reforma de la constitució espanyola:

Colp d’Estat

Nova contrareforma laboral encoberta: El PpPsoE legalitza la precarietat permanent Tot just mentre ens trobàvem tancant l’edició d’aquest nou número del Solidaritat (amb nova imatge, més continguts, millor imatge, etc.), el Consell de Redacció de la revista, i el Secretariat Nacional de la COS ens vam trobar amb la notícia de la intenció per part del PpPsoE governant, no només de “reformar” la constitució espanyola, sinó també d’aprovar una nova contrareforma laboral exprés, per tal de permetre la concatenació dels contractes temporals de forma indefinida... és a dir, que amb aquesta nova llei legalitzaran la precarietat laboral permanent, pel jovent, per les dones treballadores i per les persones migrants... i en uns pocs mesos, a tota la classe treballadora. Temps al temps. La “reforma” de la constitució espanyola, òbviament no es fa per reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles oprimits per l’estat espanyol (com el nostre), per reconèixer unes garanties i drets socials com a drets fonamentals reals i inalienables (treball digne i indefinit, cobertura i salari social universal, vivenda digna, ensenyament i sanitat públics, de qualitat i gratuïts per totes les persones treballadores, etc.), o per avançar cap a una societat més justa, solidària i democràtica... NO, han aprovat aquesta “reforma”, com a braços polítics del poder real governant, el de les grans corporacions, la gran patronal i el gran capital,

que són, per poder legalitzar i fer que siguen “impossibles” de fer recular totes les retallades socials i privatitzacions de serveis públics, que ja tenen programades. No debades fa uns pocs mesos, van modificar la llei electoral per dificultar per tots els mitjans que llistes anticapitalistes (amb independentistes, socialistes, etc.), puguen obtenir representació a les eleccions estatals espanyoles del 20N. A més, amb la nova contrareforma laboral que venen d’aprovar (que ve a sumar-se a la de l’estiu de 2010, a la contrareforma de les pensions, i a algunes quantes lleis i reglaments d’aplicació de la darrera contrareforma, que han passat prou desapercebudes, com l’ampliació del camp d’intervenció de les ETTs), el que aconsegueixen realment és legalitzar d’una vegada per totes un dels grans somnis de la gran patronal espanyola (representada pel PP, PsoE, CiU, PNB, etc.), la de poder fer contractes a la carta. De moment diuen que la suspensió de l’article 15.5 de l’Estatut dels Treballadors només serà “temporal”, durant els propers dos anys... però qui diu que després no ho aprovaran per eliminar aquest article, i deixar-nos precaris per sempre?

Així, van tancant el cercle perfecte de la legalització i constitucionalització de les retallades socials, laborals i nacionals; i dotar-se així de la “legimitat” social que ja no tenen, per poder fer i desfer com vulguen. Els deixarem fer-ho? Els deixarem que facen i desfacen com els vinga en gana? No sé vosaltres... però jo ja no veig, ni trobe més excuses, per fer tot el possible, per no deixar els carrers. Per dir que ja està bé, que ja n’hi ha prou!! Ara més que mai cal que ens organitzem, que reforcem les organitzacions de classe i combatives. Hem de lluitar i resistir aquesta tardor. Ara mateix la clau és resistir, no deixar de lluitar, ja que si la tardor serà duríssima, l’hivern encara ho serà més.

Pel nostre futur i els dels nostres fills i filles! Per la terra i pel treball... A la Vaga General!! Ni un pas enrere Gonçal Bravo, portaveu nacional de la COS


4

HOSTES VINGUEREN

*Eleccions generals estatals: estafa i farsa Aquest títol pot semblar per a alguns clarament demagògic, però la veritat és que ens quedem curts en definir el sistema electoral a l’espanyola. En primer lloc, ens trobem una de les lleis electorals més injustes de l’Europa occidental, on obtenir diputat és molt barat per al PSOE i per al PP, mentre que és més car per a la resta. Màxim si comptem amb l’absolutament antidemocràtica reforma de la llei electoral, mitjançant la qual, les forces extraparlamentàries, noves coalicions, etc., hauran d’obtenir milers de signatures (en menys d’un mes), per poder-s’hi presentar. Així mateix, els vots (o el no vot) representat pel vot en blanc, nul i abstenció es regalen majoritàriament al guanyador. Per la qual cosa, el resultat de les eleccions és sempre un parlament surrealista que res té a veure amb la composició política de la societat actual. A la comunitat autònoma del País Valencià, per exemple, les majories absolutes del PP no representen en absolut el sentir de la societat. En segon lloc, els mitjans de comunicació en lloc d’informar, manipulen la informació, en funció del millor postor. És per això que el concepte existent de llibertat d’expressió és radicalment surrealista. Lògicament, en una democràcia justa s’hauria d’informar de totes les opcions que concorren a les eleccions al mateix i just nivell, ni més ni menys. En l’actualitat, però, moltes opcions no existeixen per a la majoria de mitjans de comunicació. Des de Las Provincias o AVUI fins a Canal 9, passant per Levante, IB3 o l’Indépendant. I en tercer lloc, parlem dels milions d’euros que costaran i es dilapidaran durant la campanya electoral, malgrat les crides a l’austeritat d’alguns partits polítics “principals”. Aquestes tres aspectes converteixen les eleccions en estafa i farsa. I la democràcia i constitució espanyola en paper mullat. En els propers mesos, res fa pensar que la situació millorarà, les eleccions tampoc no canviaran res. El més lògic és que el PP guanyarà les eleccions estatals, amb un repartiment de poders que no canviarà res, tot i que les retallades seran més dures, a la grega (ja que en part les eleccions s’han avançat per poder tenir temps per aprova els nous pressupostos generals de l’estat i els autonòmics). Les retallades aniran a més, tant en sanitat com en ensenyament públic, com en inversió en matèria de transports, i s’allargarà el període

de cotització per tenir dret a la jubilació (que una jove treballadora de 20 a 35 anys vagi fent números), retallades en matèria de dependència, etc. La “picaresca” política anirà a més, malgrat les indignacions populars dels darrers mesos, els polítics continuaran apujant-se els sous, mentre seguirà baixant el dels treballadors. Un apunt en el tema de la dilapidació de diner públic, els assessors i consellers personals d’Alberto Fabra (flamant nou president de la Generalitat Valenciana, que es presentava per a alguns amb pell de “corder” davant la intransigència de Rita Barberà o Camps), costen 4,4 milions d’euros a l’any. Tot plegat farà suposar que la indignació de la gent anirà a més, i la mobilització popular també. Més enllà dels èxits de convocatòria dels grups que donen suport al 15-M (i més enllà dels interessos “poc clars” que hi ha al seu darrere), l’es-

purna de tot plegat està directament relacionada amb la gestió política nefasta, que recau sobre les costelles del poble treballador, i molt especialment sobre les colònies interiors de l’estat espanyol, molt especialment, sobre els Països Catalans. És aquí on veiem que la indignació anirà a més. No és debades que els assessors de Rajoy ja han apuntat que esperen un primer any de legislatura amb vagues generals constants, sectorials, estatals, i fins i tot nacionals. Vivim en un moment molt crític i és que la factura de la crisi, dels excessos d’aquests darrers anys, dels Aznar, Camps, Barberà, Montilla, Zapatero, Mas, Fabra, Millet, etc., ajuntaments del PsoE i del PP, la caldrà pagar. Hem viscut moments en què molts ajuntaments a l’hora de dilapidar diner públic, sempre gastaven més del que tenien, amb el conseqüent deute milionari actual de molts ajuntaments. I ailàs, això ho cal pagar fins al darrer euro. I no estem parlant de diner públic gastat en formació o en sanitat, sinó estem parlant de diner públic dilapidat en obres faraòniques, que ni ens van ni ens vénen (fórmula 1, visites papals, o campionats de vela), o en “salaris” milionaris d’assessors, presidents o alcaldes, que superen totes les senyals d’alarma.

Qui ho pagarà tot plegat?

Evidentment, no ho pagaran ni els Rajoy ni els Rubalcaba. Vénen temps durs per al poble treballador, i el que hem viscut fins ara només ha estat el principi. Per tant, ens espera una tardor i un hivern calents de mobilitzacions i vagues. I és en aquestes mobilitzacions que hi haurà al llarg i ample del nostre país, que l’Esquerra Independentista no es pot quedar com a simple espectadora, sinó que ha de ser part actora i principal, ha de ser motor de moltes iniciatives. Per altra banda, des de la burgesia catalana, disfressada d’”independentista i transversal”, (la mateixa burgesia que pacta amb el PP a Badalona o a Reus, la mateixa que pacta els pressupostos de la Generalitat catalana amb el PP i la mateixa que molt probablement pactarà amb Rajoy), que ens dirà que no caiguem en la provocació de grups espanyolistes, vinguin dels anomenats “indignats” o vinguin de mobilitzacions sindicals. Per acabar, hem centrat aquesta anàlisi en el supòsit segur que les eleccions generals les “guanyarà” el PP. Entenem que amb les actuals regles del joc i un electorat del PSOE que fuig a la desbandada, però que en bona part no cerca altres opcions, no queden alternatives. Ara bé, també és cert que el PSOE ha “triat” en Rubalcaba (personatge “fosc” gestor de les clavegueres de l’estat de l’època González), l’únic “líder” que gaudeix del vist-i-plau fins i tot de la monarquia espanyola, i del suport de bona part de la cúpula de les forces repressives de l’estat, per poder fer front al PP, i des del PSOE, intentar mantenir el paper històric de la “socialdemocràcia”, frenant les mobilitzacions populars a cop de talonari i/o de porra. Guanyi qui guanyi, però, res canviarà. Les promeses electorals de Rubalcaba són també paper mullat, perquè amb tants anys d’estar a l’ombra del poder, ha fet precisament el contrari del que predica ara. Un darrer apunt, amb la data de les eleccions, el 20-N, una altra vegada el PSOE ens vol avisar que el feixisme controlarà totes les nostres llars i vides. El PSOE no entén ni entendrà mai que el seu missatge ja no és creïble per a molta gent i precisament, el que és pitjor per a ells, per al seu propi electorat.

A la tardor, no ens quedem a casa, perquè vénen temps durs, i podem plantar la llavor del canvi.


LA FERA FEROTGE

*7é Congrés de la COS

Els passats 26 i 27 de febrer de 2011, tenien lloc a Alcanar, a la comarca del Sénia, el VIIé Congrés de la COS.

Una seixantena de companys i companyes provinents del Comtat, la Marina, el Baix Vinalopó, la Safor, la Ribera, l’Horta, el Camp de Morvedre, la Plana, el Sénia, les Terres de l’Ebre, el Priorat, el Garraf, l’Anoia, el Berguedà, Osona, el Barcelonès, el Vallès Oriental o l’Alt Empordà, es van reunir durant aquests dos dies a les instal·lacions de la Cambra Agrària d’Alcanar, gràcies a la gentilesa de l’ajuntament d’aquesta localitat del Sénia, per debatre, definir i aprovar les línies de treball que seguirà el sindicat durant els propers 3 anys fins al següent congrés. Les principals línies aprovades en aquest VIIé Congrés, foren les següents: 1. Modificació i adequació interna, a nivell organitzatiu, per millorar l’estructura del sindicat, i fer-la més àgil i dinàmica. Així doncs, es va passar de l’antiga Coordinadora Executiva Nacional, a un Secretariat Nacional, format pels i les diferents responsables de la Coordinadora General, nou càrrec que desglossa les tasques desenvolupades abans pel Coordinador General, entre el nou Portaveu Nacional (Gonçal Bravo, l’Horta), la Secretaria d’Organització (Jordi Aldeguer, el Barcelonès), i la Secretaria Tècnica. A més, es comptaria amb les següents àrees de treball: economia (Laurean Pérez, Osona), acció sindical (Agustí Domènech, el Gironès), internacional (Josep Enric Peres, l’Horta), polítiques de gènere (Alícia Moragues, la Marina; Pilar, Terres de l’Ebre), propaganda (Roger Sabà, l’Empordà; i Anna Melguizo, el Vallès Oriental), relacions polítiques (Adrià Pet, el Garraf), premsa (Santi Martínez, el Baix Camp; i Pep Giner, Terres de l’Ebre), assessorament i legal (Jordi Juan, el Barcelonès; i Noemí Leon, el Sénia), seguretat i salut laboral (Andreu Terol, l’Alacantí), formació (Xavier Sànchez, l’Horta), i jovent (Ignasi Font, el Barcelonés) 2. Aposta i reforç de les relacions internacionals del sindicat, i una major visibilització de la realitat nacional completa dels Països Catalans arreu del món, mitjançant la col·laboració i entrada de la COS a la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat, i la col·laboració amb la Federació Sindical Mundial. 3. Aposta i reforç de tota l’activitat i feina unitària de base a nivell sindical arreu del país. Aquesta feina unitària es portarà endavant a tots els nivells, no només al nivell de mobilitzacions i convocatòries conjuntes, sinó també a l’acció sindical, mitjançant l’impuls de llistes

unitàries als llocs de treball on sigui possible, etc. S’entén aquesta dinàmica de treball, com l’única realment viable per avançar en la Unitat Sindical als Països Catalans. La COS treballarem de valent en aquesta dinàmica de sumar forces i esforços per fer avançar el sindicalisme de classe i combatiu, i en clau nacional. 4. Al mateix temps, es va aprovar continuar la feina unitària a nivell sociopolític, i sobre tot, reforçant els lligams i relacions amb les organitzacions juvenils, molt especialment amb el SEPC, com a principal organització estudiantil del nostre país. Tot plegat, i de forma molt especial, mitjançant l’impuls de la campanya nacional de llarga durada: “Organitza’t, afilia’t i lluita!!” 5. Es farà a més, un gran esforç en consolidar les noves estructures de la COS, sobre tot, les noves seccions sindicals i assemblees locals i comarcals, de cara a poder organitzar assemblees de la COS als 3 principals territoris del país al sud de l’Albera. 6. Així mateix, es va aprovar l’edició d’una nova publicació del sindicat, el Coordinació, com a òrgan específic de l’àrea d’Acció Sindical del sindicat, per tal de reforçar la comunicació interna de les seccions sindicals, la seva formació, etc. 7. Així mateix es van aprovar dos documents de treball bàsics pel sindicat: a. El decàleg d’actuació pels i les delegades i representants de la COS. b. I la Plataforma Obrera Bàsica per un Marc Sociolaboral Nacional dels Països Catalans. Si desitgeu més informació, us preguem que us poseu en contacte amb nosaltres a: info@sindicatcos.cat Àrea i secretaria d’Organització de la COS

Situació laboral a l’Aeroport d’Alacant Els treballadors i treballadores de l’Aeroport d’Alacant fem possible cada dia que els passatgers i usuaris siguen atesos i informats, que facturen o recuperen els seus equipatges, que puguen menjar, beure o que els avions puguen sortir i aterrar; però, sobre tot, que AENA i les empreses externes puguen omplir més i més les seues arques. I a canvi, què rebem? La privatització dels aeroports i la navegació aèria està deteriorant les condicions laborals de tots i totes les treballadores, siguen d’AENA o subcontractades. El personal d’AENA ha vist retallats els seus drets al deixar de ser treballadors públics. La privatització ha obert la porta als acomiadaments, EROs, retalls salarials, augment d’hores de treball… Pel que fa a les persones subcontractades, que representem vora el 90% del personal de l’Aeroport, i que ja érem precàries abans de la privatització, la situació s’ha endurit encara més. La majoria del personal subcontractat no és subrogable, el sou que rebem va dels 700 als 1000 euros, amb pagues incloses, per 40 hores setmanals i no conec ningú que no tinga un contracte d’obra i servei; a més, hem de pagar gairebé 40 euros mensuals per poder aparcar a l’Aeroport; i a tot això, hi puc afegir les amenaces dels nostres superiors, argumentant que “la situació al carrer està molt mal”. Aquesta és la situació laboral al nou Aeroport d’Alacant, una infraestructura que ha costat més de 629 milions d’euros i que la classe treballadora, com és “normal” dins d’un sistema capitalista, acabarem pagant.

Andreu Terol COS l’Alacantí

La Universitat Comunista dels PPCC torna a la càrrega Les companyes i companys del Grup Promotor de la Universitat Comunista dels Països Catalans ens fan saber que ja estan preparant el curs 2011/12 d’Introducció al Marxisme i d’Economia Política amb noves idees i amb ganes de seguir formant-se entre totes les persones assistents. Ja estan tancant el calendari i les sessions, però tenen la intenció d’afegir temàtiques com les següents: Crisi, Guerra imperialista i la Revolució, la Cooperació Internacional, la Productivitat i el Decreixement, les Cooperatives, o la creació d’un Estat Socialista als Països Catalans.Podreu seguir i tenir més informacions mitjançant la seua plana web, per saber la distribució final del calendari i les sessions que s’hi podran realitzar: http://www.universitat.cat/ucpc/ Cal que el projecte segueixi creixent aquest curs vinent amb les vostres aportacions als debats i les vostres crítiques al funcionament i contingut dels cursos.

5


6

LA FERA FEROTGE

*1r de Maig de 2011 Crònica dels actes arreu dels Països Catalans Les mobilitzacions del Primer de maig, centrades en la lluita contra les retallades socials, en les que participava l’Esquerra Independentista encapçalada per la COS, s’han saldat sense incidents a excepció de la manifestació de Barcelona, on la manifestació va acabar amb vàries persones detingudes i importants càrregues per part dels Mossos d’Esquadra, dirigits pel dubtosament honorable nou conseller d’interior de CiU, Felip Puig (responsable també de les brutals càrregues policials contra les persones acampades a la Plaça Catalunya, entre altres). La manifestació convocada per diversos col·lectius i organitzacions, entre elles l’Esquerra Independentista de la ciutat de Barcelona, va concentrar els incidents de les mobilitzacions del Primer de Maig. Amb més d’una dotzena de persones detingudes, desenes de persones identificades, etc.

Al mateix temps, cal destacar la denúncia que des d’Interior, ens va arribar a les organitzacions convocants del 1r de Maig alternatiu a Barcelona (CoBas, COS, IAC i Papers i Drets per Tothom) el passat mes de juny, segons la qual se’ns imposava una multa de fins a 20.000 d’euros, acusant-nos de ser els responsables dels aldarulls ocorreguts. De moment, tant la COS, com la resta d’organitzacions germanes, hem iniciat les passes legals a seguir per tal d’anar al judici, i defensar la nostra innocència, mentre denunciem que tot plegat no és res més que un nou muntatge d’Interior per criminalitzar a les organitzacions que estem donant la cara per defensar els drets de totes les persones treballadores. A partir de setembre suposem que tindrem més notícies de tot plegat, per la qual cosa, continuarem informant.

Barcelona

*Cròniques de la resta d’actes arreu del país: Aquest 1r de Maig ha comptat amb la presència directa o indirecta de la COS en un nombre creixent de localitat i actes arreu dels Països Catalans. A Berga, el 6 de maig tingué lloc una xerrada i debat, “La crisi capitalista, conjuntura nacional i internacional” amb Joan Junyent membre del col. lectiu d’Economia Crítica Taifa; organitzada pels companys i companyes de la COS del Berguedà, de Maulets i del Casal Panxo. A Vilafranca del Penedès, unes 400 persones es van manifestar el 30 d’abril en contra de les retallades socials imposades pels governs de Mas i Zapatero. La manifestació fou convocada per la CGT, la Intersindical-CSC i la COS, junt a Endavant, les CUP de l’Alt Penedès, les Assemblees de Joves de Sant Sadurní i Vilafranca, i pels col·lectius socials Ampert, Ginesta, Assemblea pels Drets Socials de Vilafranca, Associació de Donants de Sang de l’Alt Penedès, La Fornal, Col·lectiu Nou Assessoria Jurídico-Laboral, Ateneu X, Daltabaix (Els Monjos) i Som Penedès. La manifestació va sortir de la plaça de la vila a les set de la tarda i va seguir pels carrers més cèntrics encapçalada per una gran pancarta amb la proclama ‘El Penedès diu prou a les retallades!’. Dies, després, els actes seguiren el 5 de maig a l’associació cultural La Fornal, amb la projecció del film: ‘Rieles de rebeldía’, i el 7 de maig amb una jornada de xerrades-debat a l’Escorxador, amb ponències presentades pels sindicats CGT, COS i Intersindical-CSC.

A Burjassot, es va realitzar una acció repartint una octaveta de denúncia durant els actes del 1r de Maig organitzats pel PsoE i la UGT en aquesta localitat de l’Horta Nord, de les polítiques i contrareformes dictades i/o pactades per aquestes organitzacions. A Girona, l’acte convocat per la COS, la IAC i la ICSC, va tenir lloc davant de la seu de la Generalitat de Catalunya a Girona, sota el lema “Lluitem contra les retallades dels drets socials i laborals”. A més d’un homenatge als 140 anys de la Comuna de París, s’hi va mostrar el suport i solidaritat amb els companys i companyes en tancada indefinida a l’hospital Josep Trueta de Girona. A Granollers, el 30 d’abril s’organitzà una jornada reivindicativa a la plaça de l’Esglèsia de la ciutat. Aquesta iniciativa, portada a terme pels sindicats COS i CGT, per la Coordinadora de l’Esquerra Independentista del Vallès Oriental i el Baix Montseny, i l’Assemblea per la Unitat Popular, comptà amb la participació de la companyia de teatre de l’oprimit Teatrera GTO i posterior debat entorn les problemàtiques del treball o l’accés a l’habitatge i possibles accions individuals i col·lectives que podem portar a terme per fer-hi front. Després diferents delegats sindicals d’empreses en lluita de la comarca com Derbi, Correus i un representant de l’ensenyament públic exposaren la situació de conflicte laboral en que es troben en l’actualitat, així com també exposaren les seves reivindicacions l’Assemblea d’aturats de Mollets del Vallès. Finalment el cantautor Albert Hirujo va

amenitzar un vermut popular per a les desenes de persones assistents a la jornada. A Barcelona, com hem explicat abans milers de persones van prendre part en la manifestació alternativa convocada a la tarda per les organitzacions i col·lectius anticapitalistes, l’Esquerra Independentista, llibertaris, moviments socials i sindicats combatius com la COS, IAC, CNT, etc. La manifestació va sortir dels Jardinets de Gràcia per passar per la zona alta de la ciutat, fins acabar davant l’Hospital Clínic, on s’hi van denunciar les retallades socials. En passar prop dels domicilis d’Artur Mas i Fèlix Millet es van produir enfrontaments i càrregues entre grups de manifestants i la policia, amb el resultat de 14 detinguts. A Vilanova i la Geltrú, es va convocar una any més, la manifestació unitària del 1r de Maig, enguany sota el lema: Per un 1 de maig digne i combatiu!. Sota el lema Aturem les retallades socials i laborals començaren la marxa les prop de 200 persones que s’hi van sumar. Durant el seu recorregut les manifestants van cridar consignes contra la reforma laboral, els acomiadaments i l’atur, o contra el rescat dels bancs amb diners públics. Arribats a la plaça de la Vila, membres de les entitats convocants, la CGT i l’Assemblea pels Drets Socials, van llegir els seus respectius comunicats, seguits per una nota de recordatori dels diversos casos de sindicalistes represaliats o assassinats a tot el món, a càrrec de la COS, i un parlament de Diego Rejón, responsable de la secció del metall de la CGT de Catalunya.


LA FERA FEROTGE

Castelló de la Plana

A Vinaròs enguany, els actes del 1r de Maig tornaren a estar promoguts directament per la COS, fent-se per primera vegada en molts anys, una cercavila pels carrers més cèntrics de la capital del Sénia, que va combregar una vintena de persones, fins la Plaça del 1r de Maig on es feren els parlaments. Allà, al voltant ja d’un centenar de companyes i companys de la COS, de la CGT i altres entitats de Vinaròs, es feren els parlaments. En acabant, es va fer un vermut i dinar de pa-iporta a la mateixa plaça. A Castelló de la Plana, enguany la manifestació fou convocada i organitzada per la CRTR - Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, de la qual forma part la COS, amb l’EIP, la CGT i altres organitzacions. Va sortir al voltant de les 11:30 des de la plaça de la Independència, amb la mirada estupefacta dels sindicats grocs que veien com la quantitat dels nostres no diferia molt de la dels d’ells. Al voltant de 250 persones van recórrer els carrers cèntrics de Castelló amb crits contra les diverses reformes que estem patint i contra el polítics – empresaris - banquers que ens governen, acompanyats en tot moment per la música de la dolçaina i el tabal. La manifestació va finalitzar a la plaça de les Illes Columbretes on es van llegir els diversos manifestos i per suposat el de recolzament als companys represaliats. A València, enguany en la manifestació del migdia, per primera vegada la COS convocava un bloc unitari de l’esquerra independentista juntament amb les companyes i companys del SEPC. Previ a l’inici de la manifestació, companys i companyes de la COS, repartiren milers d’exemplars del nostre manifest nacional, així com unes octavetes de denúncia del paper traïdor dels líders i burocràcies de CCOO i UGT, en forma de bitllet de 500 d’euros amb les cares de Toxo i Méndez, als propis blocs oficials de CCOO i UGT. Així doncs, el bloc de la COS i l’EI, on s’hi sumaren més de 150

Alacant

persones, tot i no haver pogut assolir la convocatòria d’un bloc unitari anticapitalista ample, va eixir entre els de la Intersindical Valenciana i la CGT. Durant el recorregut s’hi va col·laborar i aplaudir accions de les companyes i companys del Bloc Autònom i Anticapitalista, i es va col·laborar amb els lemes que es llençaven des del bloc de la Campanya pel Tancament dels CIEs, companys i companyes que en acabar la manifestació volgueren sumar-s’hi al parlament de solidaritat amb els i les sindicalistes repressaliades arreu del món emès per la COS, i que va llegir el company Josep Villarroya, acabant l’acte polític amb la lectura del Manifest Nacional de la COS per part del company Gonçal Bravo.

Es crea la secció sindical de la COS a Válvulas ARCO, de Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord), malgrat totes les pressions patides Fa uns dies tingueren lloc les eleccions sindicals a la planta que l’empresa del metall Válvulas ARCO té a la localitat de Bonrepòs i Mirambell a l’Horta Nord, on els companys de la secció sindical de la COS allà s’hi presentaren per primera vegada. Dissortadament, ens hi vam quedar a només 1 vot de treure el delegat, i poder entrar al comitè d’empresa, que torna a quedar en mans de CCOO i UGT. Amb tot, i malgrat la mala notícia, i tota la pressió rebuda, finalment hem aconseguit el reconeixement per la nostra secció sindical, que ara començarà a organitzar als companys que simpatitzen amb nosaltres a l’empresa, i a preparars’hi per fer front al que puga vindre.

A Alacant, un miler de persones van participar en el 1r de Maig anticapitalista i unitari convocat a Alacant per la Plataforma de Lluita Contra les Retallades. Després de mesos de treball conjunt, per primera vegada en molt de temps les organitzacions de classe de la ciutat van poder convocar conjuntament aquest 1r de Maig, mantenint la dinàmica de mobilitzacions i combativitat protagonitzades per la Plataforma de Lluita des de la seua creació després de la Vaga General del 29-S. Darrere de la pancarta unitària que obria la marxa unitària amb el lema Contra el “pensionazo” i les retallades, la mobilització continua, s’han situat els blocs de les diferents organitzacions que treballen a la Plataforma de Lluita Contra les Retallades: Assemblea de Treballadores per la Vaga General, PCPE-CJC, l’Esquerra Independentista (Endavant i Maulets, amb el suport de la COS), CGT i Esquerra Anticapitalista. Esquerra Unida es va desmarcar de la Plataforma i va decidir secundar la manifestació convocada per CCOO, que precedia la marxa anticapitalista i que ha aplegat unes 5000 persones.

Pel que fa a les pressions rebudes... realment hi hagué de tot: · Primer, gent de CCOO va intentar impugnar la nostra candidatura; · Segon, gent de la UGT es va dedicar a pressionar un dels membres de la nostra llista; · Tercer, un dels encarregats de l’empresa, va tenir una “xerrada” amb un company, membre fins llavors de la nostra llista, que finalment se’n va eixir per por a les represàlies; · Quart, més pressions i “comentaris” entre diferents companys de l’empresa, per part de gent de la UGT, els dies previs a les eleccions; · Per últim, l’intent per part de RRHH de l’empresa de no reconèixer la nostra secció sindical... amb excuses referides al “conveni”, etc., tot absolutament fals, un parany per veure si realment podien traure-se’ns del damunt... que finalment, i gràcies a l’ajuda de les nostres companyes de l’Àrea d’Assessorament i Legal del sindicat, vam poder tombar. Ara el que ens queda és treballar de valent per defensar tots els llocs de treball al nostre centre de treball, tocat després d’un fort ERO que vam patir fa un parell d’anys.

València

7


8

CAU DE LLUNES

El Suprem avala l’acomiadament de dones embarassades dins del període de prova El Suprem trenca amb la norma que impedeix acomiadar les dones embarassades Núria va signar un contracte de sis mesos amb una empresa de gas per exercir labors de comercial. Es trobava embarassada de 10 setmanes però no s’ha pogut acreditar que l’empresa conegués la seva situació. El contracte incloïa un període de prova de dos mesos durant els quals, Núria havia de facturar un mínim de vendes que no va aconseguir. Per això, diu l’empresa, va ser acomiadada al costat d’un altre company que tampoc va aconseguir l’objectiu. Ni el jutge de primera instància, ni el Tribunal de Justícia de Madrid van recolzar a Núria. Tampoc ho fa el Suprem. El ple de la sala social (onze magistrats han votat a favor i sis en contra), consideren que durant el període de prova d’un contracte queda interrompuda la llei que empara a les embarassades per les pròpies característiques legals del període de prova, que és “una institució que permet a qualsevol de les parts que intervenen en el contracte de treball rescindir unilateralment el mateix per la seva sola i exclusiva voluntat”. Diuen els magistrats que la regla general estableix que “durant el període de prova la treballadora embarassada no pot veure extingit el seu contracte perquè tal extinció suposaria una discriminació per raó de sexe”. Encara que afegeixen que “no tota resolució de contracte d’una treballadora embarassada dins del seu període de prova ha de ser nul. És necessari que hi hagi indicis de discriminació o que l’empresa no acrediti que el cessament es va produir per causes raonables i objectives”. Sis magistrats signen un vot particular discrepant. Consideren que la protecció legal de les embarassades sí ha d’estendre’s al període de prova encara que tal situació no fos coneguda per l’empresari. Argumenten que el Tribunal Constitucional ha assenyalat que “aquesta qüestió pertany a l’esfera més íntima de la persona i que el treballador pot desitjar mantenir preservat del coneixement aliè”. Pedro Jiménez i Sara Martin Article publicat a Kaos en la Red

*Les persones treballadores de la llar, no tindran dret a prestació per atur Cotitzaran a la seguretat social, però no tindran dret a percebre cap prestació per atur

Als Països Catalans, al voltant de 200.000 persones, majoritàriament dones, que es dediquen al treball domèstic, es beneficiaran des del proper 1 de gener de 2012, de les prestacions de la Seguretat Social, excepte de la de desocupació. Aquest és l’únic aspecte “positiu” de la reforma de la Llei de la Seguretat Social, ja que arreplega una vella aspiració sindical que va ser aprovada fa uns dies per l’Organització Internacional del Treball (OIT), que té capacitat teòrica de mandat de compliment sobre els estats membres de l’OIT. El Conveni1 i la Recomanació2 aprovats, recullen normes laborals internacionals que els Estats membres han de debatre, i ratificar o no, en un any. Per tal que l’Estat espanyol puga aplicar aquest nou Conveni, s’hauran de portar endavant els següents canvis legals: · Reconeixement del dret de les treballadores de la llar a ser informades de forma clara sobre les tasques a realitzar, el nombre d’hores de treball efectiu, i els descansos setmanals i mensuals, així com l’especificació de la retribució en espècie (allotjament i manutenció) i el seu valor pecuniari. · Comptabilització com a hores de treball dels períodes en els que hauran de romandre sense cap tasca concreta, però a disposició de la persona que contracta. · Garantia d’unes condicions “no menys favorables” que les de la resta de les persones treballadores en la protecció de la Seguretat Social, i · L’adopció de mesures eficaces per garantir el compliment de la legislació. La Recomanació no és d’obligat compliment, i és aquí on s’introdueixen drets com les compensaci-

ons econòmiques per nocturnitat, el registre d’hores extraordinàries, la protecció del salari per insolvència de la persona contractadora, la formació i implementació de polítiques per millorar la seguretat i salut laborals, la recopilació censal exhaustiva dels i les treballadores de la llar, o mesures per protegir les treballadores nouvingudes, majoria en aquest treball tan desregulat i submergit. Amb tot, el mateix Conveni, matisa que les mesures es podran aplicar progressivament, amb consulta amb les organitzacions més representatives dels patrons i les treballadores. Des de la COS, tot i felicitar a les companyes de les organitzacions i col·lectius de treballadores de la llar, la mobilització de les quals ha permès aquests acords, denunciem que sospitem de l’aplicació real, i continuem exigint la integració de les persones treballadores de la llar al Règim General de la Seguretat Social, sense matisos, des de la primera hora treballada, així com l’aprovació d’un conveni col·lectiu específic que el regule, on es reconega: el treball nocturn, la interinitat, els períodes de disposició i cura de persones dependents i que la Inspecció de Treball perseguisca aquesta forma d’explotació i economia submergida. Per a la COS, on un pilar bàsic és l’alliberament de gènere, entenem que cal seguir lluitant pel ple reconeixement i organització de les cures, com un assumpte públic i col·lectiu, per trencar amb el paper patriarcal de la divisió del treball al sistema capitalista, i visibilitzar el treball reproductiu que fan les dones. Per cert, en quina situació legal es troba la dona que neteja ta casa, cuida les persones grans i dependents de la teua família...? A les nostres mans està dignificar el seu treball. Teresa Jordan, COS Horta Nord Àrea de Polítiques de Gènere

1 > Text del Conveni sobre el Treball decent per les Treballadores i Treballadors domèstics.

http://www.ilo.org/ilc/ILCSessions/100thSession/reports/provisional-records/WCMS_157833/lang--es/index.htm

2 > Text de la Recomanació sobre el Treball decent per les Treballadores i Treballadors domèstics. http://www.ilo.org/ilc/ILCSessions/100thSession/reports/provisional-records/WCMS_157834/lang--es/index.htm


LA FERA FEROTGE

*Bons resultats de la COS al Gironès i a Osona Victòria de la COS a les eleccions sindicals d’AEtech La COS, vam guanyar les eleccions del passat 28 d’abril a l’empresa AEtech, a la població de Salt (el Gironès). Els fantàstics resultats de confiança cap a la COS, es veuen reflectits veient com la nostra llista ha tret 6 dels 9 delegats/des que formen el conjunt del comitè d’empresa. Els altres 3 delegats, han sortit per la UGT. Des de la COS, volem agrair a tots i totes les companyes que ens han donat suport i l’evident confiança a la candidatura del nostre sindicat. Només cal veure els resultat i observar que tots els vots emesos a la mesa de tècnics, (tot i que la COS, va ser l’única llista que va poder-se votar degut a la falta de candidats a la llista d’UGT) han estat per la COS. Sense haver-hi cap vot nul o en blanc. Per la mesa d’especialistes, tot i veure els resultats clarament destinats a la candidatura d’UGT, volem destacar i posar especial atenció en els vots que han fet possible obtenir un dels delegats en aquesta mesa. Una cosa però queda clara. Està molt bé poder guanyar unes eleccions sindicals, però el més important, és l’organització dels treballadors i treballadores als centres de treball.

Bons resultats de la COS a Osona Durant el passat abril van tenir lloc diferents processos electorals a la comarca d’Osona (a 2 comitès d’empresa de Tona i un de Vic), en els quals els companys i companyes de la Unió Comarcal de la COS a Osona, van obtenir uns resultats molt bons. En el cas de Tona, les eleccions sindicals es desenvoluparen a l’empresa del metall P Roquet i en l’ajuntament de la localitat. En ambdós casos, la llista guanyadora ha estat la de la COS, aconseguint majoria en l’ajuntament (3 delegats de la COS per 2 de la UGT), i essent la primera força a P Roquet, empresa osonenca del sector del metall amb més de 170 treballadors, i on la COS hem tingut representació tradicionalment. Així, en aquesta empresa, presidirem el Comitè d’empresa, a més de ser la llista més votada i comptar amb 4 delegats de la COS, per 4 de la UGT i 1 d’independent. En el cas de l’empresa Tekor, de Vic, la COS ha obtingut 1 representant de 5 al comitè. Els altres 4 els ha obtingut la UGT. La llarga trajectòria d’honest treball sindical continua donant fruits positius a la comarca d’Osona, en un moment de creixement i augment de la presència del sindicat arreu del país.

9

Noves seccions sindicals arreu dels Països Catalans, i victòries en nous centres de treball En els darrers mesos, companys i companyes de la COS, arreu dels Països Catalans, estan fent grandíssims esforços per tal de bastir noves seccions sindicals en diferents comarques del país. Així, a més de les que us presentem a sota, s’està començant a desenvolupar feina al sector paperer a l’Anoia, a una empresa de missatgeria i correus del Garraf, així com en diversos sectors nous per nosaltres a comarques com l’Horta, el Baix Vinalopó, la Plana, etc., on estem dedicant molts esforços, per tal d’estendre el sindicat arreu del nostre país.

Victòria de la COS a les eleccions sindicals a l’empresa Espectacles Empordà, a Figueres El passat 18 de juny tingueren lloc les eleccions sindicals a l’empresa Espectacles Empordà SL, que gestiona els cinemes de la ciutat de Figueres, a l’Alt Empordà. En aquesta ocasió, la COS ens hi presentàvem per primer cop, i gràcies al company Lluís, cap de la nostra secció sindical en aquesta empresa, vam obtenir una més que ampla victòria de 10 vots contra 2, davant de CCOO.De mica en mica, amb humilitat, molt de treball i honestedat, anem sumant i avançant.

*Índex històric d’atur al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre (TE) Dades principals Aquestes són algunes de les dades més sagnants que aporta l’anàlisi de l’economia al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre (març de 2011) un informe elaborat pel Grup de Recerca d’Indústria i Territori de la Universitat Rovira i Virgili. El document assenyala que malgrat haver un increment d’ocupació d’un 2’5% durant el 2010, s’hi ha produït un augment del nombre de desocupats. I també cal destacar que a la demarcació de Tarragona la falta d’ocupació afecta principalment les persones poc qualificades del sector de la construcció que no acaben de trobar altres ocupacions i les persones que busquen la seua primera feina, sobretot joves amb un alt nivell de formació. Aquest estudi també apunta que des de l’agost de 2007, aquest territori ha passat dels 28.000 als 82.000 ocupats. La situació econòmica ha passat factura a la majoria de sectors, però es-

pecialment al de la construcció. A més a més durant el 2010 al Camp de Tarragona van tancar 497 centres de cotització a la Seguretat Social, i 180 a les Terres de l’Ebre. Més dades de l’Informe Terres de l’Ebre perd un 2’55% d’afiliats a la Seguretat Social La davallada interanual del nombre d’afiliats a la SS a les TE va ser del 2’55%. La dada, de gran significació en l’ocupació, ha estat el resultat de la caiguda en tots els grups de l’activitat, a excepció de serveis (1’04%). Les comarques amb els descensos més forts van ser el Montsià (-4’06%) i la Ribera d’Ebre (-3’15%) Tarragonès i Baix Ebre concentren l’activitat Les comarques del Tarragonès i el Baix Camp concentren el gruix de l’activitat empresarial amb 8.5093 i 6.022 centres de treball. En tots dos casos, el sector serveis és el que té més centres que cotitzen a la SS: 7061 al Tarragonès i 4567 al Baix Camp

Evolució del teixit empresarial a les comarques del Camp i del Baix Ebre L’estudi marca una tendència cap al tancament d’empreses de la construcció (391 al Camp i 119 a les TE). En altres sectors, les dades tampoc són gaire positives: al Camp i a les TE tancaren cinc empreses en l’agricultura; 88 ho feren en la indústria i 74 centres de cotització del sector de serveis. La comarca més afectada de la demarcació de Tarragona, pel que fa a la totalitat de sectors, ha estat el Baix Camp, amb 190 centres menys en un any. Pep Giner, COS Amposta


10

L’ESTACA

*Un cop més

Situació a Telefónica arran de l’ERO aprovat entre l’empresa i les cúpules de CCOO i UGT Un cop més, els sindicats majoritaris a Telefónica han donat el vist-i-plau a les mesures neoliberals de l’empresa i aproven un ERO de 6500 persones (prejubilacions i baixes incentivades) i un conveni que contempla la congelació salarial real, la introducció de la productivitat com a barem per a mesurar l’augment salarial i la multifunció de les categories laborals. Com hem arribat aquí? El context de crisi capitalista mundial ha donat a Telefónica l’excusa perfecta per atacar les cada cop més rares condicions laborals del col·lectiu que treballa a l’antiga empresa matriu del Grup, i ara “filial de telefònica fixa”. Els beneficis del grup són astronòmics, rècord històric, més de 10.000 milions nets. En canvi, una lleu baixada dels beneficis a la “filial nacional de telefonia fixa” ha estat aprofitada per Alierta i el seu equip per a plantejar la “necessitat ineludible” de reduir la plantilla a Telefónica, per substituir-la, això sí, per treball precari i mal pagat. La negociació del conveni va començar molt abans de les eleccions sindicals d’aquest any. L’empresa va acomiadar una treballadora de Madrid (Mari Cruz) i un de Barcelona (Marcos) per baixes mèdiques justificades, a l’empara de la nova Reforma Laboral. L’estratègia de fer sentir vulnerable a la plantilla davant un acomiadament arbitrari donava els seus fruits. Malgrat haver començat donant una bona resposta a aquests acomiadaments, de se-

guida els moviments electoralistes van aconseguir trencar la unitat sindical per defensar aquestes persones i van esquerdar les mobilitzacions. Davant la por com a motor, el missatge nítid des de la majoria sindical que no hi ha res a fer sinó negociar el desmantellament total de la plantilla, empeny la gent a desitjar les prejubilacions com a mal menor i sortida individual a l’incert futur que se’ns planteja. Darrera l’ERO, hi ha un conveni associat que retalla notablement els nostres drets laborals (congelació de facto dels salaris, reducció de plantilla i multifuncionalitat de la que queda, a l’espera de nous atacs en els propers anys) i que prepara el camí per a noves reduccions dintre de pocs anys, fins a la total desaparició de les antigues condicions de treball. La gent que quedarem al cap de deu anys, ja no tindríem cap diferència a nivell salarial ni de garanties de feina amb les subcontractes. Aquesta és la nostra anàlisi. Què fem ara? Doncs ens queda agrupar les forces “alternatives” que no hem aconseguit arribar a la gent amb prou convicció com per plantejar una lluita dura des de la plantilla contra l’ERO, compensant l’ambient que es viu d’ “això s’enfonsa”. Hem de fer molta pedagogia, assajar noves formes de protesta i lluita (els flash-mobs de treballadores i treballadors de Telefónica són un bon inici), connectar-nos amb la realitat que es viu a fora de

Telefónica, com el moviment dels indignats, i mirar d’estar atentes a totes les coses que estan passant al nostre entorn per tenir una visió més àmplia i traduir-les en possibilitats de mobilització, fer una aposta decidida per connectar el sindicalisme de dintre de Telefónica amb el què existeix i promovem des d’algunes organitzacions sindicals, al món precari de les contractes i subcontractes... són els eixos bàsics que entenem hauríem de potenciar i treballar amb més intensitat. No hi ha una recepta màgica. Però la resistència existeix dintre i fora de Telefónica i és bo per a totes i tots que seguim lluitant i enfortint els llaços entre la gent que lluita, ja que la realitat empitjora a diari i és una qüestió de su pervivència i ne cessitat el fet de conti nuar plante jant alternatives. En aquest camí, esperem trobar-nos-hi moltes persones. Salutacions fraternals, doncs, des d’En Construcció als companys i companyes de la COS.

*Seguint un riu de peres d’aigua “fosca”...

El costat fosc de “L’Alqueria Blanca” A l’any 2008 vaig començar a treballar com a lingüista a la famosa sèrie de Canal Nou l’Alqueria Blanca. No tot, però, és tan bonic com pareix a la tele. D’una banda la pròpia tasca que havia de fer no era més que una pantomima de la productora, per tal que Canal Nou estaguera content amb les seues exigències per a vetllar per la correcció lingüística. Com sap tothom la correcció lingüística és una de les coses que fa perdre el son als directius de la imparcial cadena, almenys fins que arribà el moment de cavil·lar com donar la notícia de la dimissió del No Tant Honorable fent-lo quedar per un senyor. Així doncs la meua actuació estava prou limitada, el que deia al guió era sagrat i no es podia tocar. Finalment l’ultima paraula la tenia algú sense coneixements de valencià, o, a voltes, que ni tan sols era valencianoparlant. Perquè vos en

feu una idea un dia em preguntaren com es deia “botiquín”, i a l’ajudant de direcció li va semblar que “farmaciola” sonava “massa català”, per sort la meua cabuderia ve fer que la solució “botiquí” passara a ser “les pastilles estan a on sempre”. Em resultava graciós escoltar a algú dels guionistes dir que Canal Nou no els havia censurat mai. Clar, no els feia falta. Quan al mateix guió no apareixien mai paraules com “aleshores”, “doncs”, “llavors”... No cal que ningú et censure (és molt divertit escoltar com les substitueixen per “ei”, “au”, “xe”). Per suposat res d’un llibre d’estil o alguna indicació per part de la mateixa cadena que obligava la productora a contractar algú com a lingüista. Alguns dels arguments esgrimits per a l’ús de castellanismes i barbarismes als guions de la sèrie, eren la versemblança

i la necessitat que la varietat lingüística s’aproximara a la realitat, com si fóra incompatible la correcció lingüística amb la representació d’un parlar popular. Tot sense tenir en compte en cap moment l’aspecte pedagògic i de normalització lingüística que ofereix la televisió. En fi, com deia la meua besàvia, fa més qui vol que qui pot. Resulta curiós, però, que aquesta dèria pel realisme només els afectara en la vessant lingüística, ja que el seu retrat d’un poble valencià dels anys 50, tot i els seus encerts, està prou allunyat de la realitat en molts aspectes, com ara el poder de l’església, la violència policial o la repressió política. Perquè eixe producte edulcorat anomenat L’Alqueria Blanca, en teoria, té lloc al mateix moment històric que una de les dictadures més sanguinolentes i llargues del continent europeu, tot i que parega que allà viuen a una bombolla.


L’ESTACA

11

*El PP tanca sense cap mirament GandiaTV GandiaTV encetava les seues emissions el 2 de març de 1998 i el passat 4 de juliol el Consell d’Administració d’Iniciatives per la Comunicació, una empresa pública de l’Ajuntament de Gandia, les tallava abans d’informar els treballadors de la decisió adoptada. El Partido Popular feia ús de la seua majoria absoluta per esborrar del mapa un mitjà que molestava. GandiaTV estava en una situació al·legal en no haver-se integrat l’ajuntament de Tavernes de la Valldigna en el consorci per a la concessió de la llicència pública de TDT. La llei obliga a què els tres municipis més grans de cada demarcació, que en la Safor coincideix amb la comarca, s’hi integren, però la passada legislatura el PP va pressionar alcalde, del mateix partit, perquè no ho fera. El nou govern municipal de Gandia assegura que la suspensió és temporal fins que siga legal el que ells, des del principi, van impedir. També ha donat xifres unflades per justificar el cost de manteniment de la televisió pública de la Safor. La realitat és que GandiaTV costa 10 euros a l’any a cada veí de Gandia. Molt lluny dels 260 que costa Canal 9. Sense GandiaTV, les dues televisions privades, que tothom sap que no es poden mantenir sense publicitat institucional, eliminen la principal competència. Segons la darrera enquesta, la televisió No acabava ací la part fosca de la sèrie, les condicions del personal laboral tampoc no tenien res a veure amb el glamour i els lluentons que envolten el món de la televisió. Molts del qui treballàvem allà no cobràvem el que, segons el conveni, havíem de cobrar. El més sagnant, però, eren els horaris, segons el meu contracte jo havia de treballar 35 hores setmanals, realment en feia 45. Les 10 hores de més que feia cada setmana les havia de regalar a la productora. De res, Trivision. O hauria de dir Era Visual? Com que va canviar el nom de l’empresa quan, diuen les males llengües, ja ens havien renovat el contracte suficients voltes com per a haver de canviar-lo per un menys precari... I quan dic regalar vull dir regalar, no només no cotitzava les hores treballades de més, tampoc no les cobrava. I aquest era el funcionament per sistema, almenys per al personal tècnic que no era cap d’equip. A més dels 5 minuts de l’esmorzar que ens arrapaven tots els dies, a més de donar-nos per a signar els finiments en blanc... Així i tot jo no era dels qui pitjor estaven, les companyes i companys d’attrezzo o de producció moltes voltes

pública de la Safor comptava amb el 70% de l’audiència de les televisions locals. Una de les dues televisions privades, per cert, està relacionada de manera indirecta amb l’actual alcalde, Arturo Torró, curiosament, va començar a emetre el mateix dia que es silenciava GandiaTV definitivament. GandiaTV ha mort als 13 anys, però és hereva directe dels anteriors projectes televisius a la Safor, pioners al País Valencià. De fet, van ser els primers en televisar una partida de pilota valenciana. En octubre de 1986, amb motiu de la Fira i Festes, es van oferir en directe els principals actes. La televisió passaria per diferents mans i denominacions fins que l’Ajuntament de Gandia va assumir la gestió. De la seua plantilla van eixir els primers presentadors de Canal 9, els pocs que aleshores parlaven amb correcció el valencià. GandiaTV, però, molesta en tant que demostra que una altra televisió pública és possible, sobretot quan el cas de Canal 9 està tan a prop. Una televisió que, més enllà de la línia editorial marcada pel partit polític que la controlara, ha fet bandera de l’ús correcte del valencià. Una televisió que ha obert les portes a tots els ciutadans perquè pogueren contar els seus aconseguiments, projectes i preocupacions. Una televisió que iniciava les emissions en digital amb l’actuació de Carles Pastor –després de tres dies d’interferir-li les emissions des del repetidor que compartien Canal 9 i la televisió amiga de Torró- i on els darrer que van actuar va ser Sénior i el Cor Brutal. Una televisió pública premiada per programes com “Coses d’escola” on els mestres proposaven la temàtica setmanal i una periodista els assestreballaven encara més hores, jornades de més de 12 hores per uns 900 euros, això sí, en la tele. El problema és que per a la resta denunciar és molt més complicat, s’han preparat per a treballar en aquest món i ací gairebé no hi ha indústria. I si a més la productora on treballes està associada en eixe projecte a un altra productora (Nadir Televisión), que forma part d’un dels majors grups mundials de producció audiovisual (Endemol), l’amenaça de no tornar a xafar un plató de rodatge si denuncies o protestes, està sempre present al cap del personal laboral. En eixe sentit jo he tingut sort, com que aquesta amenaça no em preocupava, em vaig decidir a denunciar-los l’any passat, tant per les hores extraordinàries com per la diferència salarial amb el conveni. Encara que vaig treballar-hi també a l’any 2008 aquestes hores ja no les puc reclamar, la llei, sempre del nostre costat, només et permet reclamar les hores de l’any anterior al moment que denuncies. Com que no van vindre a l’acte de conciliació, vam continuar endavant amb la denuncia i el proper 20 de setembre es realitzarà el judici.

sorava per traslladar a la pantalla les seues propostes. Una televisió on gent gran i gent jove es barrejava i compartia experiències en “Som com som”. Una televisió on els grups de música que no ixen en la resta de mitjans trobaven el seu espai en “Mercat de músiques” o el magazine setmanal. On el teatre faller tenia presència. I els escriptors. I els artistes. I els esportistes i club locals: des del Gandia Bàsquet al Club de Rugbi Safor, passant del CF Gandia, sense oblidar les promeses. Una televisió que va contribuir de manera decisiva a crear un marc comunicatiu propi a la Safor i que, potser, no interessava. Almenys als que han decidit tancar-la. Perquè GandiaTV també va enregistrar les imatges que mostraven que els 13 de Gandia no havien estat agressors sinó víctimes. Que va captar el moment en què una regidora del Bloc rebia una pedrada durant el Correllengua. Que va destapar i denunciar la inclusió de la presidenta del GAV de Gandia en les llistes municipals del PP i va obligar l’actual alcalde a condemnar el terrorisme per això. Una televisió pública que l’ajuntament ha tancat després de prometre als treballadors que durant mes i mig que canviarien els càrrecs de confiança, però tot seguiria igual, un ajuntament que es nega a fer-se càrrec de les indemnitzacions dels 30 indefinits que hi treballaven perquè diu que no té res a veure amb l’empresa instrumental creada per la seua contractació. El conflicte laboral es resoldrà als jutjats però, més enllà de la situació creada en 30 famílies, s’han carregat una escola de professionals i la televisió pública més digna del País Valencià. Marc Gomar, treballador de GandiaTV Si guanyem no només serà un alegria a nivell personal, sinó una satisfacció per una xicoteta victòria de la classe treballadora, i serà gràcies a la COS, sobretot als companys Salvador i Gonçal. I si açò em serveix d’alguna cosa és, sobretot, per a reafirmar la idea que, bé siga en sindicats de classe com el nostre o bé en assemblees de treballadores, la nostra principal eina de lluita, la clau per a seguir endavant és organització, organització i organització. Maria González i Llinares, COS l’Alacantí


12

L’ESTACA

*Companys i empresaris

(o quan el capital passa per sobre la ideologia) Sóc conscient que aquets article pot ferir algunes sensibilitats, però crec i tinc la ferma convicció que com a militant de l’Esquerra Independentista, i en el seu defecte militant revolucionari, és el meu deure denunciar qualsevol tipus d’injustícia de sensibilitat capitalista, que ens afecti com a treballadores, en aquets cas a mi en primera persona, per molt que vingui de suposats companys o persones els quals sembla que compartim un objectius tàctics, deixant de banda que com a marxistes ens fa creure en la crítica un dels fonaments per avançar com a moviment. El fet d’aquest article, la raó, és una autocrítica i una crítica. Molts poden pensar com va ser que acceptés tots els atropellaments com a treballador, i l’únic que puc dir és que si ho vaig aguantar va ser perquè jo confiava plenament, totalment amb la directora d’aquesta empresa, pel fet de ser, o almenys en aparença, companys de lluita, companys de moviment, amb uns mateixos objectius i una mateixa ideologia. El fet de confiar amb els companys, la solidaritat, és bàsic pel nostre alliberament de classe i de poble, però en el cas de la “companya” em vaig equivocar, i ho assumeixo, tot hi que encara ara, des de el Març, espero una trucada, un missatge o un correu de la “companya”, encara que sigui per explicar-me les seves raons. La empresa la qual em vull referir es dedicava als estudis d’opinió i de mercat, i era força coneguda, no només pel fet de ser una de les més importants del sector, sinó perquè en els seus anys d’existència hi havia treballat molts treballadors, i on jo feia de supervisor de camp, és a dir, era de la part inferior de l’estructura. El fet és que a partir de l’any 2008, a causa d’una molt mala gestió de l’empresa per part dels seus directors, socis principals i gestors, l’empresa

va passar d’un temps de bonança econòmica on s’allargava més el braç que la màniga (ja se sap, augments de sous,més contractes i acomiadaments, viatges de negocis d’alt standing, etc...) a una situació precària on hi havia un forat de deute de molts, molts euros, tants euros que era inassolible tapar-lo, però això ho vaig saber després. En aquesta situació, i de molt bones maneres i semblant que es podia salvar els nostre lloc de treball, els “quadres” de l’empresa van anar proposant alternatives per poder fer com a estructura d’empresa, i així van entrar en un període de mesos i mesos de precarització del treball i de les seves condicions que com sempre afectaven als sectors inferiors de l’estructura de l’empresa. A tall d’exemple, vam patir: · Jo personalment, en el meu temps com a supervisor, vaig treballar 72 dies 12 hores seguides, quant el meu horari laboral era de set hores, i com vos podeu imaginar, sense cobrar ni un minut extra. · Vam patir una situació d’impagament de mesos, o en el millor dels casos cobrar al cap de molt temps. Si ve és cert que tota l’estructura de l’empresa ho va patir, no és el mateix quant el teu sou és de 900 euros al mes que quan és de prop dels 4000, doncs el raconet te’l pots fer amb més tranquil·litat. · Vam passar un ERE on se’ns reduïa els dies laborables la a la meitat, però que a efectes pràctics treballàvem gairebé el mateix i cobrant la meitat del sou, tornant al mateix: no és lo mateix cobrar quatre-cents i poc que mil. · Finalment es va fer un concurs de creditors, doncs com he dit anteriorment, el forat era inassolible. Així, tot el que devia la empresa passaria a no deure-ho.

Que va passar aleshores?

L’empresa va tancar, i pel que semblava, ens quedàvem tots al carrer. Però com que els empresaris són sempre empresaris, el que va passar es que van obrir una altre empresa just al cap d’un mes. El fet és que no és gens sorprenent, i aquesta forma de fer les coses no va ser un invent seu, sinó que el fet de “tinc un deute, tanco l’empresa, no el pago i en munto un altre sense el deute amb un altre nom, si pot ser similar, i nom d’un altre soci” és intrínsec en l’empresa i en l’ADN de l’empresari capitalista. El fet, el que tenim, és que jo no tinc feina, tot hi que no treballaria mai a la nova empresa; serem pobres,a l’atur, precaris, però tenim la dignitat de la classe treballadora. El fet és que se’m deuen gairebé 8000 euros que em pagarà l’estat en un any, i amb aquets diners que es van estalviar, entre tants altres, han pogut muntar una nova empresa. El fet és que només cal mirar la pagina web de la nova empresa per veure qui són els artífex d’això, i que casualment concorda perfectament amb quadres importants de l’anterior empresa. El fet és que van agafar l’altre supervisor que treballava amb jo i li proposen treballar en negre, cobrant la meitat, aprofitant-se així de la seva situació precària. O també es podria apuntar la baixada desou dels enquestadors respecte l’anterior empresa però mantenint els propis.


L’ESTACA

13

*Xarxa de Solidaritat Obrera dels Països Catalans A mode de conclusió

Les conclusions personals que en trec d’aquesta experiència les podria reduir en 4, i com a punt i final d’aquets article, m’agradaria compartir-les amb vosaltres: · No s’ha de confiar mai amb l’empresariat, per molt que ens creguem que són companys o afins al nostre moviment, l’empresari sempre vetlla per l’empresa i pels seus propis interessos. Em d’estar sempre atentes, preparades i a punt per denunciar i compatir qualsevol injustícia o vulneració dels nostres drets com a treballadores davant de qui sigui. I a tall d’anècdota, m’he sentit molt més a prop, més recolzat, més “solidaritzat”, i perquè no, més estimat en els temps difícils, per companys de feina gens sospitosos de ser independentistes o socialistes que dels “jefes” que sí que s’ho fan dir. · No deixar ni una escletxa per on ens puguin collar. No per quedar bé, no perquè ens creiem que hi ha confiança entre treballador i empresari, no per mantenir d’estatus dins l’empresa, ens hem de deixar maltractar: ni una sola hora de feina extra sense cobrar-la; ni un sol document firmat sense llegir-lo, ni un sol abaixar el cap, ni un sol sacrifici personal en pro de l’empresa, per que és aquí per on és més fàcil explotar-nos. Un somriure o bona cara de l’empresari és més efectiu vers als treballadors que no pas una amenaça, però en tot cas, la finalitat és la mateixa. · Sindiquem-nos! La conclusió més positiva que vos puc dir; és necessari sindicar-nos a la COS. Així, com més siguem, com més feina fem, més possibilitats tindrem de fer entendre al poble treballador català que la COS és una eina útil, vàlida i eficaç pel nostre alliberament de classe, nacional i de gènere. Ara, més que mai, ens hem d’enfortir i treballar per aconseguir que els nostre sindicat sigui el sindicat de referència de la classe treballadora dels Països Catalans, i tot hi que serà temps i feina, parafrejant un clàssic de Martí i Pol “Tot està per fer, i tot és possible”. Marc Galí, COS Barcelonès, Militant de l’Esquerra Independentista de la Vila de Gràcia

Tornem a posar en marxa la XSO, per tal de poder garantir el màxim de suport mutu, i ajuda en situacions de manca de feina, repressió sindical, etc.

Durant el passat mes d’agost, i al llarg de setembre, des de la COS hem estat, i estem reorganitzant i tornant a posar en marxa, al major nombre possible de comarques del país, de la Xarxa de Solidaritat Obrera – XSO dels Països Catalans. Aquest projecte de solidaritat de classe, constarà de les següents eines per fer front a la situació actual de manca generalitzada de feina, greus problemes personals i repressió sindical:

· Borsa de treball. · Serveis d’assessorament gratuïts (o parcialment gratuïts, en funció de l’assessorament i/o feina legal a desenvolupar).

· Xarxa de suport mutu. · Caixa de resistència. Si vols més informació, et farem arribar el document explicatiu, sobre què és i com funciona la Xarxa de Solidaritat Obrera, si ens envies un correu electrònic a l’adreça: xarxasolidaritatobrera@sindicatcos.cat Així mateix, si vols col·laborar, necessites ajuda, pots compartir alguna oferta de feina, etc., per favor, escriu-nos a la mateixa adreça. Però aquest projecte només serà possible si es dona la màxima col·laboració i ajuda possible. Aquesta Xarxa no va a ser cap servei “assistencial”, ni cap mena d’ONG. Aquesta Xarxa pretén ser una eina de solidaritat de classe, és a dir, que caldrà parti-

cipar activament d’ella. I la millor forma per participar-hi serà el cercar llocs de treball i ofertes de feina, i enviar-les a la Xarxa, per poder-les compartir. Així mateix, també s’hi podrà col·laborar i participar organitzant xerrades, tallers i presentacions, cercant mitjans econòmics per organitzar les Caixes de Resistència comarcals, etc.

Els principis bàsics a seguir a la XSO seran: 1. Combativitat en la defensa dels llocs de treball: Si es perd un lloc de treball, el perdem totes i tots. 2. Solidaritat i generositat: Si jo no puc aconseguir un lloc de treball, que l’aprofite un altre company/ companya. 3. Suport mutu: Si un cau, caiem totes i tots. Si ens ataquen a un, ens ataquen a totes i a tots. 4. Participació activa: Si hi ha mobilitzacions i tasques a desenvolupar, cal fer-les entre totes i tots. O cooperem solidàriament, o estarem acabats. Tot plegat no va a ser gens fàcil... però si ens esforcem, podrem aconseguir moltíssimes més coses que si cadascú va a la seva. I donada la situació actual, i la que ens caurà a sobre al llarg dels propers mesos, o estem units i unides o estarem ben fotudes.


14

NO HEM OBLIDAT

Llistat d’adhesions al comunicat de suport amb els dos companys denunciats a Burjassot Organitzacions: · Secretariat Nacional de la Coordinadora Obrera Sindical – COS · Unions territorials de la COS arreu dels Països Catalans (l’Horta, la Ribera, Baix Llobregat, el Maresme, etc.) · LAB sindikatua · Federació Sindical Mundial – FSM · Sindicat CAT Col·lectiu Autònom de Treballadors del PV · Confederació General del Treball – CGT – PV · Intersindical Valenciana · Sindicat de Comissions de Base – CoBas · Sindicat Obrer Aragonès – SOA-STA · Secretariat Nacional de la Intersindical-CSC · Intersindical Alternativa de Catalunya – IAC · Secció sindical de la CGT a TMB (autobusos de Barcelona) · ERPV · Endavant – OSAN · PCPE · MDT · Alerta Solidària · Maulets – l’Horta · Candidatures d’Unitat Popular – CUP · Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans – SEPC · Associació Cultural Ca Bassot · Ateneu Popular l’Arboç, Arbúcies · Candidatura Unitària i Popular d’Arbúcies, CUPA · PSAN · Assemblea 15M de Burjassot · Ca Revolta · Esquerra Unida del País Valencià - EUPV · Societat Coral el Micalet · el Militant · Esquerra Anticapitalista · ASKAPENA – organització basca de solidaritat internacionalista · Estat Valencià · Associació Cultural Republicana Utopia XXI

· Solidaritat per la Independència · Espai Alternatiu · Assemblea de Joves del Camp de Morvedre · Centre Social Autogestionat Terra · Hipàtia - Col·lectiu de dones republicanes d’esquerra · València Antifeixista · Maulets – Assemblea de l’Alcoià · Assemblea Ciutadana “Benimaclet al carrer” · Andoainako Gaztetxea · Sindicat d’Estudiants PV · Associació de Veïns i Veïnes del Barri OrriolsRascanya (i la seua Junta Directiva) · Asociación valenciana de amistad con CubaJose Martí · Cercle Obert de Benicalap · Ateneo libertario “Al Margen” · Folgança antitaurina pels drets dels animals d’Algemesí · Associació Cultural – Coordinadora de Inmigrantes · Independentistes de la Safor · Associació d’Amics i Amigues d’Euskal Herria · FESMAL – Festes Alternatives d’Alboraia · Plataforma Valenciana de Suport a SORTU · Maulets – Assemblea de Palma · Nación Andaluza · Centre Social Autogestionat el Montó (Alcàsser – Horta Sud) · Verd Cel, grup musical d’Alcoi · Los chikos del Maiz (grup valencià) · Aspencat (grup valencià) · Atzembla (grup valencià) · Estrela Roja de Benimaclet (colla de dolçaines i tabals) · Kolico (grup valencià) · 33 d’envit (grup valencià)

*Més repressió contra els que lluiten Els casos dels 2 de Burjassot, i el dels 9 de Palma

Durant l’inici d’aquest estiu, hem estat testimonis de dos nous casos repressius d’importància a casa nostra. D’una banda, la denúncia patida per dos companys i militants de la COS a l’Horta Nord, i per l’altra, el judici contra 9 joves companys militants de Maulets a Palma. En el cas dels dos companys de l’Horta Nord, foren denunciats per organitzar i participar d’una concentració en suport al procès de pau a Euskal Herria i per la legalització de la coalició Bildu. Així, després de rebre una petició de multa que en conjunt suma més de 12.000 d’euros, el passat 19 de juliol, va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània - Octubre de València, una roda de premsa per mostrar el rebuig a la denúncia que la Delegació del Govern espanyol a València va interposar als nostres companys de l’Horta Nord. Des de la COS volem agrair sincerament l’assistència a les prop de 50 persones que van mostrar el seu suport i la seu solidaritat amb els companys denunciats, així com a totes les persones i organitzacions que han donat suport als nostres companys.

Al llarg de l’acte van intervenir el company Gonçal Bravo, com a portaveu nacional de la COS, destacant-hi les nombroses mostres de solidaritat que han arribat des de tots els racons dels Països Catalans i també a nivell internacional (veure llistat a sota). També van prendre la paraula els companys denunciats, Toni I. i Santi G., que van voler mostrar el seu agraïment per la solidaritat rebuda i van remarcar que aquesta repressió no és puntual, sinó que al País Valencià, els diferents aparells de l’Estat -policia, judicial i institucional- actuen de manera semblant: impunitat i connivència amb els grupuscles dretans, i repressió desmesurada i persecució envers tots els moviments d’esquerra i independentistes. Finalment, també va intervenir un company representat Alerta Solidària, que va explicar que aquest és el primer acte de la campanya fins aconseguir que es retiren les denúncies. Els companys i companyes del Comitè de Suport continuen recollint adhesions, les podeu fer arribar a: horta@sindicatcos.cat


NO HEM OBLIDAT

15

*Els 9 de Palma esperen sentència davant les acusacions de l’espanyolista Círculo Balear El passat 29 de juliol va tenir lloc la vista contra els nou militants de Maulets que van participar en una manifestació contra la corrupció política i que van acabar denunciats per l’entitat espanyolista Círculo Balear. Aquest grup representa les veus més ràncies dins la dreta conservadora de l’illa que aposta per combatre tot senyal de catalanitat i està al darrera de les noves mesures del nou Govern en contra la llengua catalana. L’acusació particular del Círculo Balear va concretar per a tres dels Maulets una petició de 400 d’euros per cap, per insults, una altra de 400 d’euros més per amenaces i associat a aquestes, va demanar la imposició de l’allunyament de més de 500 metres dels acusats respecte la seu del Círculo Balear, situada al vell mig de Palma. Per a la resta d’acusades va exigir la imposició de 400 d’euros per cap, per una falta d’insults. Les acusacions, com la pròpia denúncia iniciadora de tot el procés judicial, va sorprendre als acusats, a Maulets i a l’organització de la mani-

festació, la Plataforma Anticorrupció de Mallorca que destinà un advocat, Rafael Sedano, d’aquest col·lectiu a la defensa de les independentistes. Com va quedar acreditat durant la vista, la manifestació va comptar, especialment al seu pas pel centre de la ciutat, d’un nombrós dispositiu del Cuerpo Nacional de Policia, com ve sent habitual en qualsevol manifestació en contra del Partit Popular. Aquest fet va ser remarcat per contradir les versions de l’acusació en tant que la policia no va actuar ni va aixecar cap acta en referència als suposats insults i amenaces. Com ha succeït en el cas dels dos militants d’Endavant detinguts per la manifestació de la Diada, o com ha quedat demostrat en altres processos, la policia aprofita qualsevol mobilització per a la redacció d’informes de seguiment polític i no deixa passar ni una per imputar qualsevol falta o delicte a la militància independentista. Tanmateix, dos simpatitzants del Círculo Balear, i una desconeguda periodista, van assenyalar tres

dels independentistes acusant-los de proferir insults i amenaces. Van explicar que es trobaven a la seu de l’entitat espanyolista d’on van haver de sortir, temorosos de l’ira popular, després de trucar a la policia perquè protegís el seu local. La policia en tot moment va ser present, davant del pas dels Maulets i de la resta de la manifestació. A les portes del judici, un centenar de persones es van concentrar a primera hora del matí, esperant l’entrada de les encausades. Entre elles, representants de diversos partits i organitzacions polítiques d’esquerres i de l’Esquerra Independentista. Tot esperant la sentència, que segurament no arribarà fins al setembre, el grup de 9 independentistes represaliades va voler agrair a tothom el suport rebut així com a les nombroses organitzacions que es van adherir al manifest penjat al blog del grup de suport: http://noudepalma.blogspot.com/ Des de Maulets Mallorca i Alerta Solidària remarquem la importància d’aquesta solidaritat antirepressiva ja que en el combat actual, amb un PP desbocat que vol eliminar l’obligatorietat de conèixer el català per part del cos funcionarial, entre retallades, privatitzacions, supressió del carril bici, etc. és més necessària que mai la consciència militant i el convenciment de que el que toca és lluitar sense aturador, malgrat la repressió.

*Equivocació o agressió? Un dilluns 30 de maig, un conseller d’Educació en funcions que havia demanat no repetir, va anunciar que li pegava la volta al sistema educatiu valencià i que s’implantaria un model lingüístic improvisat i mai avaluat, amb la pretensió de formar alumnes trilingües en base al desgavell de partir l’horari en porcions lingüístiques com si fóra un formatge. Era la cirereta a la gestió més nefasta que un conseller d’Educació ha pogut fer mai al nostre país. S’ha intentat socavar el model valencià d’educació pública per totes les vies possibles. Durant els últims anys s’ha volgut desfer un dels últims focus díscols que queden al País Valencià: el sector educatiu, autèntica obsessió del partit governant, enutjat per la manca de control que hi exerceix. Amb aquests antecedents podem contextualitzar l’ocurrència del decret antivalencià. Podem pensar que certament és benintencionat i persegueix realment augmentar la capacitat

trilingüe dels xiquets i xiquetes. Si és així, cal preguntar-se per què no s’han escoltat els experts, per què no s’ha tingut en compte l’experiència de 27 anys de models bilingües d’èxit al País Valencià, i per què no s’ha pres exemple d’altres realitats de llengües en contacte com Finlàndia o Canadà. Si el Consell vol alumnes plurilingües com diu, Escola Valenciana ofereix la seua experiència i l’opinió dels experts que marquen les nostres línies en la matèria. Posem-nos a treballar immediatament. Un quart de segle de treball plurilingüe ens avala. En aquest cas, el decret seria una greu equivocació i caldria retirar-lo i refer-lo de nou. Ara bé, podem pensar que, realment, el decret contra el valencià és un producte ideològic que persegueix dinamitar una forma de fer, una forma d’educar les noves generacions que no els agrada. Igualment com no els agrada que el valencià avance a l’ensenyament, pas a pas,

tot i els pals a les rodes. Així, amb el decret, ataquen un nou front de l’educació pública. Retallen recursos i personal, cedeixen sòl públic a entitats privades, beneficien l’educació religiosa i ara van contra el valencià. Per terra, mar i aire. Si aquest és el cas, no queda una altra que una oposició frontal i sense concessions. El nostre model d’educació pública mereix un futur millor. De fet, mereix un futur, no una mort per inanició. Així doncs, tant si és una equivocació benintencionada com si és un atac planificat, cal exigir la retirada immediata del decret. I després, parlem de si volem un plurilingüisme real o quines són les intencions del Consell. Vicent Moreno, President d’Escola Valenciana, Federació d’Associacions per la Llengua


16

NO HEM OBLIDAT

*Les grans mentides dels partits i personatges xenòfobs

Dissortadament massa gent ja s’ha habituat a determinat discurs xenòfob, que per poder ser de “baixa intensitat”, no deixa de ser extremadament perillós, i que de mica en mica va obrint escletxa entre determinats sectors de la població, més colpits per la crisi i les seves conseqüències. Davant d’aquest fet, hem de saber com poder aturar aquests missatges, i com poder contrarestar-los. Escoltem barbaritats com que xiquets “moros” acaparen ajudes i trien escola “mentre a nosaltres ens assignen places lluny de casa”; com que els “immigrants” tenen “medicaments gratis”. Que comerciants pakistanesos o xinesos “no paguen impostos ni se’ls obliga a complir les normes”. Que si als “estrangers” se’ls hi contracta “abans que als autòctons”. Totes aquestes falsedats són les que habitualment escoltem en centres de salut, portes d’escoles, parcs o supermercats... i aquest missatge de la por, que les grans institucions, els grans partits i les patronals, van deixant que s’escampe com taca d’oli, és aprofitat per organitzacions xenòfobes i violentes, de caire feixista i ultraespanyolista, com Espana2000, Plataforma x Catalunya o l’MSR, per convocar manifestacions o presentar-se a les eleccions. Davant de tot aquest seguit de mentides, les xifres reals canten... però com sol passar mas-

sa sovint, la informació que realment interessa, queda amagada per un interès molt clar en uns temps com aquests: Mantenir dividida a la classe treballadora. Posem per exemple el cas de Sant Adrià de Besòs, localitat del Barcelonès Nord amb poc més de 35.000 habitants i un 10% de població migrant aproximadament, on després de les darreres eleccions municipals el partit xenòfob PxC ha aconseguit una regidora. En aquesta localitat, aquesta organització va distribuir un pamflet emprant aquests arguments per convocar una concentració de 80 persones contra la suposada construcció d’una mesquita... D’aquestes 80 persones, 60 eren de fora de la localitat i havien estat portades allà per PxC. Així, malgrat totes les mentides llençades, les dades diuen, en canvi, que a Sant Adrià es van concedir el curs passat 684 beques, de les quals solament 37 (el 5,4%) anaren a parar a alumnes d’origen estranger. De les 80 places d’escola bressol que ofereix el municipi, nou (11%) les ocupen nens immigrants. Per altra banda, quan s’utilitza l’argument de les ajudes per al lloguer d’habitatges que reben els “estrangers”, la pròpia Agència Catalana de l’Habitatge assenyala que les subvencions no es concedeixen en funció de la nacionalitat o religió, sinó per renda.

Un estudi elaborat per la Fundació La Caixa (poc sospitosa de tendències “esquerranoses”) i publicat al maig assenyala, a més, que en l’actualitat els immigrants aporten més del que reben: són el 12,2% de la població total de l’estat espanyol, però únicament absorbeixen el 6,8% dels serveis socials, el 6,1% de les despeses educatives i el 5,1% de la sanitat. Sobre aquest últim punt, la Generalitat de Catalunya afegeix que les persones migrants van al metge la meitat, i que tenen un consum farmacèutic el 41% inferior, que els autòctons. Pel que fa a allò de que els “estrangers no paguen impostos”, segons la legislació vigent, els i les treballadores estrangeres han d’estar al corrent de les cotitzacions a la Seguretat Social i dels pagaments a Hisenda per renovar els seus permisos de treball, sinó, són expulsats i/o tancats a un CIE (presons encobertes per persones migrants) fins a 60 dies, immediatament. Les dades també revelen que no és cert que els immigrants els llevin el treball als autòctons. Segons les Oficines de Treball de la Generalitat de Catalunya, en el període 2006-2010 a la ciutat de Barcelona l’atur es va incrementar el 71% entre els autòctons i el 236% entre els i les immigrants. I aquestes dades es poden comprovar arreu dels Països Catalans al sud de l’Albera. Ja n’hi ha prou de feixisme i xenofòbia... Ara més que mai, tota la classe treballadora arreu de les nostres comarques, hem d’estar units com un puny per poder fer front a l’onada de retallades que ens afectarà a totes i a tots... i molt especialment als més febles: el jovent, les dones i les persones migrants. Autòctona o estrangera, la mateixa classe obrera!! Per la terra i pel treball... a la Vaga General! Roc Moltó, Militant de la COS i d’Endavant-OSAN


NO HEM OBLIDAT

17

*4t aniversari de la mort de Lluís Maria Xirinacs Fa quatre anys, va deixar-nos Lluís Maria Xirinacs. El seu cos sense vida va ser trobat al paratge de la Tuta del Pla de Can Pegot a Ogassa (Ripollès). Cinc dies abans havia deixat escrit un text on l’ ex-senador mostrava la seva disposició a passar els darrers dies ‘en la soledat i el silenci’ i on, en un poema (Acte de sobirania) signat el dia 6 d’agost, recordava que havia viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya i per França des fa segles. Des de la COS, ens hi sumem al record d’aquest company i lluitador inesgotable, que ho va donar tot per la causa màxima de la llibertat, i publiquem l’article següent que considerem de gran interès: Xirinacs: un home del poble En els dies posteriors a la mort de Lluís Maria Xirinacs va donar la impressió, gràcies a la mà confusionària dels mitjans de comunicació, que va existir un Xirinacs mític, lluitador pacifista pels drets i llibertats del poble català que s’enfrontava al franquisme amb les seves protestes individuals; i un Xirinacs posterior, deslegitimat per la premsa i la classe política i condemnat a l’ostracisme a la vegada que era titllat d’”il·luminat” o “senil” pel fet de denunciar la tirallonga de renúncies que va comportar la Restauració borbònica o oferir mostres de solidaritat amb les causes dels pobles oprimits. Però de Xirinacs només n’hi va haver un, un home que en tota la seva trajectòria sempre va denunciar les injustícies i el terror que s’exercien durant el franquisme i que s’havien perpetuat fins als nostres dies. I fins en la seva mort així va ser, coherent amb el seu pensament i en els seus actes. El tractament de la figura de Lluís Maria Xirinacs després de la seva mort ha tendit a la simplificació, en la major part dels casos de manera maliciosa. El seu darrer i breu pas per la presó, arran d’unes declaracions realitzades a un acte públic, va eclipsar tota una vida dedicada a la lluita per les llibertats individuals i col·lectives. Primerament, a través de les vagues de fam reclamant la separació entre l’Estat i l’Església, i en solidaritat amb els militants d’ETA jutjats al Procés de Burgos, el 1970. Més endavant amb la seva participació activa a l’Assemblea de Catalunya. Un compromís que exercia públicament com a capellà (sacerdoci que va abandonar el 1990) i des dels postulats gandhians de la no-violència, que el van portar

en diverses ocasions davant el Tribunal de Orden Público (TOP), i que li van comportar diversos períodes de presó durant els anys 1972 i 1974-75. Xirinacs conegué de prop l’aparell repressiu del franquisme. Convisqué amb nombrosos presos polítics durant els seus captiveris i durant les llargues vagues de fam i assegudes davant la presó Model. Va viure de prop les execucions de Salvador Puig Antich i dels afusellaments de 1975. S’enfrontà com ningú, sobretot en les campanyes per l’amnistia, contra un règim que tothom augurava que moriria amb el dictador. Coneixia perfectament l’entrellat criminal dels qui exercien i continuen fent ús del monopoli de la violència. Des de sempre va manifestar que el terror sempre ve infringit per part dels poderosos, per tal de perpetuar un sistema d’explotació social i de dominació nacional. I contra la perpetuació d’aquestes injustícies imposades a sang i foc ell va anar forjant la seva resistència particular a través d’actes de desobediència i de denúncia. Molt sovint s’hi deixava part de la salut a les vagues de fam, però el seu activisme va dinamitzar el poble català d’una manera com ningú altre havia fet. La mort física de Franco, però, no va comportar una ruptura amb l’aparell de dominació que durant anys havia doblegat les voluntats i els interessos del poble treballador català. I les grans esperances d’obrir un nou marc democràtic pel qual es lluitava des de l’Assemblea de Catalunya es van esvair, malbaratades en els tripijocs dels responsables i dels partits que van vendre aquestes esperances per un plat de llenties. Les reivindicacions socials i l’Autodeterminació van restar als calaixos de l’oblit. Així mateix, la llei d’amnistia es va aplicar de manera que des de la mort física de Franco (...), no passés ni un sol dia sense independentistes catalans a les presons. Tot això ho denuncià Xirinacs als tres volums de La traïció dels líders. La contribució de Xirinacs també el va fer passar per la política parlamentària. Fou senador durant els anys 1977-1979, el quart polític més votat a Catalunya. Posició des de la qual va presentar una forta oposició a la confecció de la Constitució Espanyola, un marc jurídic que nega encara d’entrada l’exercici democràtic dels catalans i catalanes a la seva lliure determinació col·lectiva. Posteriorment va encapçalar la plataforma electoral del BEAN, una experiència no reeixida.

La participació de Xirinacs en moviments reivindicatius el portà a ser un dels impulsors de l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació, esdevinguda Assemblea d’Unitat Popular a principis dels anys noranta. Aquesta experiència recuperava l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, amb la reivindicació del dret a l’Autodeterminació com eix central, però que recollia tota una tradició de lluites populars (feminisme, antimilitarisme, ecologisme, etc.) relligades des de l’organització assembleària. En aquest marc Xirinacs va participar a l’acte de Ripollet el 25 de juliol de 1992, que culminava les Marxes per la Independència en plena febre olímpica. En aquest sentit, Xirinacs va reprendre la tasca de solidaritat amb els empresonats que ja havia exercit durant anys. Fou portaveu dels presos independentistes detinguts durant l’Operació Garzón d’aquell 1992. Treballà per la llibertat dels empresonats i prengué un paper actiu en la denúncia de la tortura en uns anys en què els dirigents d’ERC pretenien doblegar la dignitat i els principis polítics dels presos independentistes. Encara l’any 2000 Xirinacs va iniciar una campanya de protesta reclamant el dret a la independència dels Països Catalans a través d’unes plantades a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Fou l’inici de la campanya Jo també em planto, que va dinamitzar tot un teixit reivindicatiu. Però no fou fins la Diada del 2002 que de nou va saltar a la palestra arran d’unes declaracions a un acte al Fossar de les Moreres, motiu pel qual fou condemnat a dos anys de presó i detingut i empresonat breument l’any 2005. La causa, haver-se mostrat amic de la lluita dels independentistes bascos i denunciar que qui exerceix la vertadera violència és l’Estat: Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya. El 6 d’agost va decidir posar fi a la seva vida amb un gest que servís per contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble. L’últim adéu a Xirinacs al Fossar de les Moreres, tot i la pluja, va reunir moltes catalanes i catalans. Però encara vam ser pocs. No ja per retre un darrer homenatge a la seva tenacitat, una lluita d’una vida, coherent en la seva trajectòria, sinó per a donar-nos a nosaltres mateixos mostres que encara som un poble digne, amb voluntat de continuar existint com a poble.

Extret d’un article publicat per primer cop a la revista La Soca dels moviments socials del Vallès núm.2


18

SETZE JUTGES

*Sinistralitat laboral als Països Catalans

Dades “oficials” del 1r quadrimestre de 2011 al sud de l’Albera Des de principi d’any, calculem que prop de 100 companyes i companys han perdut la vida treballant als Països Catalans. De moment, només tenim dades oficials del primer quadrimestre de 2011 (gener - abril) i sols fan referència a tres territoris (Illes Balears, Principat de Catalunya i País Valencià).

les xifres, podrem observar que l’any 2011, a pesar de la pujada de l’atur i la conseqüent reducció dels sinistres, el total de morts publicades són les mateixes que al primer quadrimestre de 2010, 56 companyes. A l’espera de les dades oficials de maig, juny i juliol, calculem més de 100 morts al Països Catalans.

Segons aquestes dades, publicades pel Ministeri Espanyol de Treball i Immigració, en aquests quatre mesos es produïren un total de 53.095 sinistres amb baixa i 56 persones moriren. Hem de deixar clar que parlem de dades oficials dins de les quals moltes persones no hi entren (economia submergida, sinistres que no acaben causant baixa…)

Aquesta massacre permanent contra la classe treballadora no s’atura, però tampoc afecta la indiferència d’Autoritats, empresaris, mútues, Inspectors de treball, per als quals només representem xifres en una estadística més. I jo em pregunte, quantes persones més haurem de pagar amb la vida el “pecat” de ser obreres?

Si mirem els quadres estadístics i comparem

Andreu Terol, Àrea de Seguretat i Salut Laboral

Morts

gener/abril 2010

Accidents laborals

Illes

Total morts

En jornada

In itinere

5.112

1

0

1

Principat

35.665

25

5

32

País Valencià

17.750

18

7

23

Total (3 territoris)

58.527

44

12

56

gener/abril 2011

Accidents laborals

Illes

Morts Total morts

En jornada

In itinere

4.881

2

1

3

Principat

31.685

25

10

35

País Valencià

17.750

14

4

18

Total (3 territoris)

16.529

41

15

56

*Acomiadament objectiu per acumular faltes d’assistència al treball Amb data 31 de maig de 2011, la sala social del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, confirma la Sentència dictada pel Jutjat social núm. 3 de Gasteiz per la qual es declara improcedent l’acomiadament d’un treballador que havia acumulat una sèrie de faltes d’assistència (justificades) al treball. Totes elles, derivades d’Incapacitats Temporals – IT, derivades de malaltia comuna i per períodes inferiors als 20 dies consecutius. Efectivament, cal tenir molt present que l’article 52d de l’Estatut dels Treballadors – ET, estableix que el contracte de treball podrà extingir-se “per faltes d’assistència al treball, encara justificades però intermitents, que afectin el 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius, o el 25% en quatre mesos discontinus dins d’un període de dotze mesos, sempre que l’índex d’absentisme total de la plantilla del centre de treball superi el 5% en els mateixos períodes de temps”. No obstant això, el que l’empresa obviava en acomiadar al treballador és precisament el que es disposa pel paràgraf segon d’aquest precepte, que és la part fonamental per l’estudi jurídic d’aquest cas (cada vegada més “comuna”):

“No es computaran com a faltes d’assistència, a l’efecte del paràgraf anterior, les absències degudes a vaga legal pel temps de durada de la mateixa, l’exercici d’activitats de representació legal dels treballadors, accident de treball, maternitat, risc durant l’embaràs, malalties causades per embaràs, part o lactància, llicències i vacances, malaltia o accident no laboral, quan la baixa hagi estat acordada pels serveis sanitaris oficials i tingui una durada de més de vint dies consecutius, ni les motivades per la situació física o psicològica derivada de violència de gènere, acreditada pels serveis socials d’atenció o serveis de salut, segons com pertocarà”. La discussió jurídica se centrava a determinar si, pel còmput de l’absentisme global el 2,5% d’absentisme de tota la plantilla també computaven o no computaven les excepcions que acabem de citar. Així doncs, l’empresa va tenir en compte absències degudes entre altres, a hores sindicals, IT derivades d’accident de treball, alguna IT de més 180 dies, vagues, etc., per fer el còmput d’absentisme. Tot això en un període de 9 mesos quan el mandat de l’art. 52d resulta clar en parlar d’un període de dotze mesos. Malgrat tot i per sort, el Jutjat de Gasteiz, va en-

tendre que aquestes excepcions també operen a l’hora de calcular l’absentisme que ha d’existir en l’empresa per poder acomiadar a un treballador/a per la via del 52d de l’ET i per tant va declarar l’acomiadament com a improcedent, i així ho va ratificar el TSJPV. La doctrina de Sala Social del Tribunal Suprem (sentències de 23 de gener i de 18 de setembre 2007–RJ 2007/1590) resulta molt clara pel que fa a la seva conclusió, reconeixent que és encertat excloure les referides absències també a l’efecte de fixar l’índex d’absentisme computable, sent aquest el criteri mantingut per la Sentència del Tribunal Superior de Justícia, i d’acord a les següents consideracions: 1. El paràgraf primer del precepte examinat parla per un costat de “les faltes d’assistència al treball” del treballador a qui s’acomiada i d’altra banda de l’”índex d’absentisme total de la plantilla”, i encara que és obvi que es tracta de dos conceptes que no són iguals, no obstant això guarden entre si una indiscutible proximitat i paral·lelisme doncs els dos es basen en les absències laborals dels treballadors. Per això, quan el paràgraf segon de l’art. 52d prescriu que “no es computen com a faltes d’assistència, a


SETZE JUTGES

19

*Vas pactar una indemnització amb el teu cap, i finalment se l’ha quedada ell? Resulta massa habitual pactar un acomiadament amb el patró, i que el o la treballadora que l’ha pactat, no cobre la indemnització però sí que signe la carta d’acomiadament on figura l’import de la indemnització. En aquests casos, el que el o la treballadora no sap és que l’empresari, segurament, s’acabe quedant aquests diners de la indemnització, però a la caixa B (en negre). Els empresaris que promouen aquests “pactes” sí que ho saben, però normalment “obliden” dir-li-ho al treballador. L’explicació és molt senzilla: · El o la treballadora signa una carta en la que l’empresa li comunica l’acomiadament, reconeixent-lo com a improcedent, i se li “paga” una quantitat X, com a indemnització. · Llavors l’empresa té una carta (document legal i provatori del pagament en cas de judici) on s’hi justifica el pagament de la indemnització a la treballadora acomiadada. Així, aquests diners els poden comptabilitzar com una despesa. · A l’haver-los entrat a la comptabil·litat de l’efecte del paràgraf anterior” les absències que a continuació relaciona, allò lògic és entendre que aquest mandat es refereix tant al còmput de les faltes d’assistència de l’empleat acomiadat, com al càlcul de l’índex d’absentisme laboral, doncs el nucli essencial d’aquests dos conceptes ho constitueixen i conformen les faltes d’assistència al treball. 2. Aquesta conclusió resulta confirmada pel fet que el paràgraf segon es remeti de forma genèrica “a l’efecte del paràgraf anterior”, sense fer cap tipus de diferenciació. Cal tenir present que són faltes d’assistència tant aquelles en què va incórrer el treballador acomiadat, com també els supòsits concrets que serveixen de base per determinar l’índex d’absentisme, i ambdues situacions es troben esmentades en el paràgraf primer, per la qual cosa al no efectuar-se cap distinció ni advertiment en la remissió que a aquest paràgraf es fa al començament del segon, ha d’entendre’s que les exclusions que aquest imposa s’apliquen a tots dos conceptes. 3. A aquest fet cal afegir que si aquest art. 52d exigeix, per a l’existència de la causa justificativa de l’acomiadament objectiu que el mateix regula, la concurrència dels dos requisits esmentats, els més elementals criteris de raó obliguen a considerar que el càlcul per determinar la concurrència d’aquests requisits s’hagi d’efectuar d’igual forma i aplicant regles iguals, doncs així ho imposen els principis d’equivalència i proporcionalitat. No és raonable fer el còmput d’un d’aquests conceptes conformement a certes regles i crite-

l’empresa, el patró pot anar al banc i treure els diners del compte de l’empresa, ja que té el document que justifica aquesta “despesa” (la carta signada).. És a dir, aquests diners esdevenen “negres”, i se’ls queda l’empresari. A més, Hisenda ni se n’assabenta, ja que la indemnització per acomiadament improcedent està exempta de l’IRPF (si no passa del màxim legal dels 45 dies per any treballat), però només estan exempts de contribuir a hisenda si els cobra el treballador, no el patró... per això els converteix en negre, per poder-se-los quedar.

d’atur. A més, si se’ls queda el patró, aquests diners apareixeran com a “despesa” de l’empresa, podent “col·laborar” així a les suposades “pèrdues” que puga tenir, i per tant, acabar promovent els acomiadaments objectius dels teus excompanys de feina... o fins i tot un “tancament de l’empresa per raons econòmiques”, que gràcies a la darrera contrareforma laboral, podria acabar provocant que els i les teues excompanyes de feina no cobraren ni indemnitzacions, ni salaris, ni res, ni tan sols els proveïdors (per tant afectaries els i les treballadores d’altres empreses)... I per acabar-ho d’arredonir, com llavors hauria de pagar el FOGASA, acabaríem pagant-ho totes i tots.

És a dir, pactar l’acomiadament i no cobrar la indemnització és regalar-li’ls al patró... perquè, encara que la immensa majoria de la població no ho sap, els diners de l’empresa no són de l‘empresari.

Cal tenir-ho clar... Pactar els acomiadaments només beneficia als patrons. Ens perjudica a nosaltres, als nostres companys i companyes, i a totes les persones treballadores.

Si signes la carta d’acomiadament, sense rebre el xec (i comproves immediatament que el xec té fons, sinó denuncia), pots arribar a deixar de rebre la teua indemnització; i aquests diners podrien ajudar-te a no gastar inútilment la prestació

No signes res. Consulta al sindicat. Organitza’t i defensa el teu lloc de treball. Només units i unides podrem aturar tot el que se’ns ve damunt. Les solucions “personals”, acaben sent molt més dolentes del que ens pensem.

ris, i en canvi aplicar, pel que fa a l’altre, regles i criteris manifestament diferents; “máxime” quan, com venim insistint, els dos es basen sobre un mateix principi: les absències al treball.

6. La finalitat essencial d’aquesta norma és la lluita contra l’absentisme laboral, doncs aquesta particular figura d’acomiadament objectiu que preveu l’art. 52 d) *ET no és una altra cosa que un arma o instrument establert pel legislador en contra del mateix, per aconseguir la seva reducció. Tanmateix aquesta finalitat està pensada sobretot en relació amb aquella classe d’absentisme que d’alguna manera és imputable a la voluntat del treballador o treballadors, normalment format per absències al treball d’escassa durada i intermitents. Per aquest motiu la postura que aquesta sentència manté, no s’oposa, en absolut, a la finalitat essencial de la norma comentada tal com planteja la recurrent.

4. Les exclusions que per al còmput de les faltes d’assistència al treball estableix el paràgraf segon de la norma que tractem, són nombroses i dispars; i algunes d’elles són clarament incompatibles amb la idea d’absentisme laboral, com puguin ser els dies de vacances gaudits, o les llicències concedides, o el temps dedicat a activitats de representació sindical o a l’exercici del dret de vaga; podent fins i tot estendre’s aquesta incompatibilitat a altres diverses més de les exclusions enumerades en aquest segon paràgraf. Són molt pocs els supòsits enumerats en aquest paràgraf segon, la compatibilitat del qual amb el concepte d’absentisme laboral pot defensar-se amb un mínim de certesa. Per això, sembla raonable aplicar una mateixa solució unitària a tots els supòsits que enumera el tan citat paràgraf segona; i aquesta solució no pot ser una altra que la d’excloure tals suposats del càlcul de l’índex d’absentisme. 5. No constitueix obstacle per al manteniment de la tesi que aquí es propugna, el fet que el paràgraf primer del precepte comentat faci referència al «índex d’absentisme total de la plantilla», doncs el terme «total» aquí emprat no es refereix a totes les absències laborals que s’hagin produït, sinó a tots els treballadors del centre de treball, ja que el còmput d’aquest índex s’ha d’efectuar en relació amb tots ells.

Amb tot, cal considerar que l’acumulació de faltes d’assistència, fins i tot justificades, tenen prevista, per a l’empresa, la possibilitat de motivar un acomiadament objectiu dels de l’article 52d de l’Estatut dels Treballadors. Per això, haurem d’ estar atents/es a les Incapacitats Temporals - ITs de curta durada que puguin acumular-se en períodes propers de temps, entre altres contingències. No obstant això, també cal tenir present que només computin aquelles faltes d’assistència que no s’enquadrin dins de les excepcions que acabem de detallar, com ja han ratificat diferents Jutjats i Tribunals. Informació extreta d’un article d’Imanol Saenz Mendizaba per a la revista Arian del sindicat basc ESK


20

SETZE JUTGES

*Nova via per tombar “l’acomiadament objectiu” Recentment, el Tribunal Suprem espanyol ha deixat oberta una nova via per aconseguir que els jutges puguen declarar improcedents els acomiadaments objectius. Mitjançant una altra sentència, ja es va disposar que és obligatori que l’empresa done una còpia de la carta d’acomiadament al comitè d’empresa, no un simple avís de que s’ha acomiadat a un company o companya, sinó una còpia completa de la carta d’acomiadament. Amb la nova sentència del TS indirectament el que es fa és que un acomiadament objectiu també siga improcedent si l’empresa no dona una còpia de la carta d’acomiadament als delegats de les seccions sindicals legalment constituïdes a l’empresa (encara que no hagen estat elegits a les darreres eleccions sindicals) És a dir, que aquesta sentència no és tant sobre l’acomiadament, sinó sobre el dret fonamental a rebre tota la informació, per part dels i de les delegades de les seccions sindicals. La sentència diu que el dret a “tenir accés a la mateixa informació i documentació que l’empresa posa a disposició del comitè d’empresa”, (segons l’article 10.3 de la LOLS), “es tracta d’un dret autònom vinculat a l’exercici de l’acció sindical”. En resum. Que l’empresa ha de donar una còpia als i les delegades de la secció sindical de qualsevol informació que tinga obligació de donar al comitè d’empresa o als delegats de personal (entre aquesta informació, òbviament, les cartes d’acomiadament, i molt especialment, les dels acomiadaments “objectius”). Si alguna vegada t’acomiaden de forma “objectiva”, pots impugnar-ho davant el jutge de lo social per tal que el declaren improcedent, si l’empresa no va donar còpia de la teua carta d’acomiadament als representants dels i les treballadores, i a les seccions sindicals (independentment de si hi ha o no, raons objectives per l’acomiadament) És a dir, que l’acomiadament serà improcedent per la forma, sense haver d’entrar a valorar el seu fons. Recorda dues coses importantíssimes arran d’aquesta informació: 1. La indemnització per acomiadament improcedent és de 45 dies per any treballat, i per l’objectiu només de 20 dies per any treballat; a banda que també t’haurien de pagar i cotitzar els salaris de tramitació. 2. Si no hi ha secció sindical de la COS a la teua empresa, mira de crear-la... segur que podràs defensar-te moltíssim millor (tu i tots els teus companys i companyes), si esteu organitzats. Informació extreta en part del web: http://laboro-spain.blogspot.com/ Àrea d’assessorament de la COS

*L’ensenyament: enclavament estratègic No vivim bons temps per a les classes populars hui en dia. La crisi econòmica generada pel capitalisme ha servit de pretext als governs neoliberals per a dur a terme un brutal atac cap als drets de les treballadores i cap als serveis bàsics per a la població. En definitiva cap a tot allò públic, cap a tot allò que és de totes. És en aquest context d’agressions i retallades on cal emmarcar les reformes polítiques en els sistemes educatius d’arreu del món. No obstant l’interés del capitalisme en apoderar-se d’un servei bàsic com és l’ensenyament és molt anterior a l’actual procés de retallades, ja en l’Acord General de Comerç i Serveis de l’OMC l’any 1996 quedaven ben clares les intencions del capitalisme mundial que veia en l’educació un suculent mercat “desaprofitat” on especular i fer grans negocis. A casa nostra estes polítiques globals es plasmaven a nivell d’ensenyament superior en tres processos: la promulgació de la Ley Orgànica de Universidades(LOU), l’anomenat procés de Bolonya i l’aplicació per part del govern espanyol de l’anomenada Estratègia 2015. Tots ells no responen a reformes aïllades, sinó que estan interrelacionats seguint els dictàmens dels organismes supranacionals del capitalisme global. Així doncs la LOU no és un altra cosa que la base legal necessària per transformar el sistema universitari de l’Estat Espanyol que permet la reforma estructural de les titulacions en favor de les demandes del mercat en allò que anomenem “procés de Bolonya” i finalment l’Estratègia 2015 no serà res més que la posada en pràctica definitiva de les polítiques neoliberals i de la lògica del lliure mercat a l’ensenyament. El moviment estudiantil de l’ensenyament superior i la comunitat educativa en conjunt, en el cas de l’ensenyament secundari, hem donat els últims anys una resposta valenta i hem sostingut una lluita social i de carrer per defensar i reclamar els nostres drets davant de totes aquestes envestides dels poder fàctics. Ara bé és evident que les nostres mobilitzacions no han donat els fruits que ens haguera agradat i que la correlació de forces ens és encara veritablement desfavorable. Llavors, que podem aprendre dels darrers anys de mobilitzacions i sobretot com poden les noves generacions del moviment encarar les lluites futures? Sempre s’ha dit que el moviment estudiantil presenta un comportament cíclic on hi ha una alternança de períodes de grans mobilitzacions amb llargs períodes d’una tranquil·litat relativa i una apatia aparent. Aquesta afirmació és totalment certa però també podem observar una

tendència ascendent en la magnitud i en la combativitat de les mobilitzacions fruit del manteniment d’estructures i del treball constant de les organitzacions estudiantils durant aquestos anys. Així doncs no és massa agosarat preveure en un futur relativament pròxim un nou i major cicle de mobilitzacions. Així doncs el treball resideix en recuperar, crear i dotar d’arguments i estratègies nous fronts de masses amplis i plurals, com tants bons resultats va donar el seu dia en la lluita contra el procés de Bolonya. D’altra banda el discurs estudiantil ha passat de poder ser reabsorbit per sectors socialdemòcrates (com va fer el PSOE amb la LOU) fins a ser un discurs netament anticapitalista com passava a les mobilitzacions de Bolonya. Aquest fet ens demostra al conjunt de l’esquerra alternativa que sí és possible crear majories socials suficientment àmplies al marge del discurs del poder. I és que la lluita per un ensenyament públic i popular s’ha de transformar en un pilar estratègic de la lluita de l’esquerra independentista. En primer lloc per la importància que té en si mateixa com a dret social en la formació dels ciutadans dels Països Catalans, i en segon lloc perquè ara mateix és espai idoni per introduir i normalitzar el discurs anticapitalista i de classe a la societat. Tant com per la feina feta com per la sensibilitat social que hi ha al voltant d’aquest tema. Per últim també ens cal avançar en discurs i començar a pensar en l’estratègia que ens faça avançar. Allò que més es repetia a les mobilitzacions contra Bolonya era que volíem participar i no ens deixaven. Amb el temps crec que en podem extreure almenys dues lliçons: en primer lloc ha quedat clar que no tenen cap intenció de deixar-nos participar (recordem les càrregues a Barcelona) i en segon lloc cal tindre ben clar que participar només ens servirà si és per a guanyar. No és suficient en fer grans mobilitzacions on evidenciar que no tenen el nostre suport en les seues reformes; ha aplegat el moment de plantejar un model propi alternatiu i trobar la estratègia adient per a guanyar la partida i posar-lo en marxa, responent a les necessitats socials del nostre poble. És ací on resideix la veritable batalla, no en mostrar el nostre rebuig sinó en plantejar una veritable alternativa i avançar fins a la victòria. Sense oblidar que, com deia Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible. SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans


ELS CRITS DE LA TERRA

*Per què CAS-PV? Es tracta d’una associació lliure, sense ànim de lucre i sense subvencions (tampoc les volem), que lluita contra les privatitzacions de la Sanitat Pública (i les seues conseqüències per a la població sense recursos), i que vol atacar d’arrel el problema.

· Explotació dels recursos humans, tant pel que fa als sanitaris com als salaris (20%) i més hores de treball. Contractació de borses de treball discriminatòries pel que fa a l’edat i a la preparació. El treballador ha d’estar disponible 24 hores al dia.

Des de sempre aquest problema, s’ha basat en la concepció de l’atenció sanitària com a negoci que ha anat en augment des de la globalització capitalista, les seues eines de comunicació i models socials dels quals no podem escapar. Recordem que fa deu anys el 80% del treball desenvolupat a nivell mundial no tenia cap garantia social (segons l’ OIT).

I pel que fa al copagament cal dir que no es tracta d’una qüestió nova ja que el tenim amb el pagament dels medicaments de la classe treballadora (recepta verda). A més a més en prestacions ortopèdiques passa la mateixa cosa. Si a tot açò li afegim el copagament en tota aquella situació en la que necessitem atenció sanitària, provocarem:

Des de fa dècades la realitat sanitària al País Valencià s’ha basat en polítiques privatitzadores del sector serveis (neteja, manteniment, cuina, bugaderia, etc) emparades en la legislació de l’esmentada universalització de la sanitat. Cal recordar, doncs, lleis com ara la Llei General de Sanitat reforçada tant per normatives estatals com per normatives autonòmiques. I totes elles inspirades en l’informe “Abril Martorell” (filosofia de la privatització i el copagament). Mentrestant és força evident la falta d’aprofitament dels centres sanitaris en torns de vesprada mentre en la xarxa sanitària privada se signaven peonades quirúrgiques per alleugerir les llistes d’espera dels centres públics. Llei 15/97: Promulgada per Aznar i amb el suport del PSOE, s’obria la porta a la privatització de l’assistència sanitària pública. Al País Valencià, com a conseqüència d’aquest fet, s’estableix el “model Alzira” de concessió durant un nombre indeterminat d’anys a empreses privades, a canvi d’una quota econòmica basada en el nombre d’habitants. I aquest és el model que s’està generalitzant a casa nostra, on les conseqüències són de gran importància, com ara: · Manca de transparència en la gestió. Estan més pendents dels beneficis que de la salut de la població. Estableixen un clientelisme sociopolític basat en l’interès mutu entre l’empresa privada i el govern estatal. · Retall pressupostari en personal i material de qualitat, amb garanties per a l’estalvi, però posant en perill la població. · Priorització de costos assistencials per patologies deixant el casos crònics per a una sanitat pública residual que no és rendible. · Dependència d’empreses farmacèutiques on decideixen la formació del personal sanitari, materials i medicaments que han d’utilitzar sense cap garantia i control que qualitat independent.

· Una clara discriminació de la classe treballadora. · Cronificació de malalties per no atendre-les en fase aguda. · Extensió de problemes de la salut pública amb malalties infecto-contagioses. · Augment de l’índex de mortalitat en població vulnerable. Des de la crua realitat que ens envolta i després dels esdeveniments del 15-M, ens veiem en l’obligació de reivindicar, ara més que mai, una sanitat pública de gestió pública integral, gestionada des de la base, sense cap tipus d’amo i/o intermediari. Només així veuríem com la sanitat no és tan cara com ens volen fer creure, ja que per al capital és un gran negoci a escala mundial. Reivindicar la derogació de la Llei 15/97, on existeix una iniciativa popular al Congrés amb la recollida de signatures (CAS-Madrid), i que el mateix congrés a través del PSOE-PP va retardant fins a la fi de la legislatura. Reivindiquem revertir tots els processos privatitzadors ja instaurats i també els planificats. Reivindiquem que a la indústria farmacèutica se la reconega com a actor principal en la privatització de la sanitat i se li retallen beneficis fiscalitzant-li el seu comportament de forma oberta i transparent. Per tot això des de CASPV fem una crida a la classe treballadora per a que participe en la nostra associació tant pel que fa a la mobilització com pel que fa a la informació / formació, així com mitjançant propostes a les assemblees del CASPV, lluitar per la nostra dignitat. La sanitat no es negocia, és un dret inqüestionable i un deure de la humanitat garantir el seu lliure accés sense cap tipus de barrera econòmica i social.

Ànims, apunteu-vos i participeu de forma activa.

Company Antonio; membre del CAS-PV

.1r

aniversari de la pèrdua del company Francesc Santacatalina

Aquest mes d’agost ha fet un any que ens va deixar el nostre benvolgut company de l’assemblea de l’Horta del sindicat, i històric militant valencianista, Francesc Santacatalina. En Paco sempre fou un treballador i un company honest, digne i fidel a les seues concepcions, que sempre va mostrar, defensar i exposar amb un gran respecte per les idees i opinions de la resta de companys; igualment el recordem preocupat per la formació dels i de les joves militants, i sempre estava disposat a xerrar i compartir idees i pensaments amb qualsevol que se li arrimés. Militant trotsquista, primer a la Germania Socialista i després al POSI, Paco militaria després en l’antiga UPV, per acabar sent un dels impulsors i màxims defensors de la recuperació de l’experiència de l’històric partit valencianista i republicà, Esquerra Valenciana, sense deixar de banda les seves simpaties pels principis històrics de la Quarta Internacional. A nivell sindical, després d’uns quants anys a la federació del metall de la UGT, i després d’un temps d’inactivitat sindical, Paco donà el pas d’afiliar-se i militar a la COS, aportant sempre les seus opinions, propostes humils i crítiques constructives. En aquest primer aniversari de la seua pèrdua, des de la Unió Intercomarcal de l’Horta i la Ribera del Xúquer de la COS, com a primer acte d’homenatge vam decidir proposar posar-li el seu nom al nou Casal que estem impulsant a València, i el proper 7 d’octubre, enmig de les jornades d’inauguració del nou Casal Obrer i Popular – Francesc Santacatalina, i de cara a la celebració de la Diada del 9 d’Octubre, li farem un homenatge com cal. Per mantenir sempre la seua memòria, consolidarem aquest nou projecte de centre social, que ell sempre va considerar de gran importància.

21


22

ELS CRITS DE LA TERRA

Lluita sí... Relax també Amb aquest apartat, volem obrir un petit espai a la publicació nacional del sindicat, per al relax i el descans. Un espai on poder parlar de la nostra gastronomia, de llibres, música, còmics, museus, passejades i rutes per les nostres muntanyes i comarques. Un espai en definitiva per poder carregar les piles de forma sana i positiva, per encarar la lluita amb més ganes i il·lusió encara. En aquest número, comencem amb una recepta de cuina ben senzilla i humil, però ben saborora i econòmica; la borreta contestana. La borra, o borreta, és una mena d’olla molt típica de diferents localitats de les comarques centrals del País Valencià com Cocentaina, Agres, Alcoi, Muro, etc., feta amb tres ingredients bàsics, verdura de fulla verda d’hivern (normalment bledes o espinacs), peix sec i/o salat (normalment bacallà, però que també es podria fer amb capellans o altres peixos semblants), i la borra pròpiament dita. La borra en realitat serien totes les verdures que a l’estiu s’assequen al sol, i que al Comtat serien per exemple les bajoques roges (dialectalisme típic contestà per referir-se a la pebrera, pebrot, pebràs o pimentó), les tomaques i els alls (també s’assequen d’altres com les cebes, la dacsa, etc., però per aquest guisat emprarem aquestes tres) Si no disposem d’hort, o no podem accedir a verdures ecològiques prop de casa, llavors, caldrà acudir al supermercat. Així, els ingredients per preparar una borreta per 4 persones podrien ser: 1 bossa d’espinacs d’un kg, 1 fonteta de bacallà dessalat (si el comprem salat, l’haurem de mantenir amb aigua al refrigerador durant unes 12 hores, canviant-lo d’aigua unes 3 vegades), 2 creïlles, 1 o 2 bajoques roges seques (no han de ser picants), mitja cabeça d’alls, i un ou per persona; sal i oli d’oliva.

Per preparar-ho, agafem una olla, i la posem al foc amb aigua. A l’aigua freda encara, hi afegim els espinacs i el bacallà. Quan comence a bullir, posar un rajolí d’oli i els alls, i baixar el foc al mínim, tapant-ho. Quan vejam que el bacallà comença a estar tou i una mica cuit, afegim la bajoca roja seca i les creïlles trencades a trossets. Quan torne a arrencar el bull, es tasta de sal (normalment amb la que porta el bacallà, per molt dessalat que estiga, ja es suficient) Quan es veja que les creïlles comencen a estar fetes, afegir un ou per persona, quedant-se al final entre dur i passat per aigua. Aquest és un plat molt senzill, dels masovers de la plana contestana, però molt saborós i que guanya adeptes cada dia. Pot aguantar perfectament d’un dia per l’altre (sol estar més bo encara) ... Proveu-lo i ja direu. Gonçal Bravo

*Nous centres socials arreu dels Països Catalans Tot i que els moments que ens està tocant viure són d’una duresa cada vegada major, una data per no deixar de ser lleugerament optimista, és la dinàmica de creació de nous centres socials, casals i ateneus, en diversos indrets dels Països Catalans. Així, durant les darreres setmanes, i de cara a aquesta tardor, ja tindrem funcionant, o en procés de posar-s’hi a funcionar, nous espais a l’Horta (barri de l’Olivereta de València i Montcada a l’Horta Nord), a l’Alacantí (Alacant) o al Barcelonès (Sant Andreu de Palomar). A Sant Andreu de Palomar (Barcelona. el Barcelonès), gràcies al treball d’un seguit de companys i companyes a títol individual, que treballen per la llibertat dels Països Catalans, han començat a impulsar una assemblea per tal de tirar endavant un Casal Independentista a Sant Andreu. El projecte encara és a les beceroles, però si en voleu saber més, podeu escriure a: casal.independentista.stap@gmail.com A la ciutat de València, un nou espai social i assembleari començarà a funcionar aquest mes de setembre. Així, al local d’un antic casal faller, situat al cor del barri obrer de l’Olivereta, es posa en marxa el Casal Obrer i Popular Francesc Santacatalina, en homenatge a l’històric valencianista, sindicalista del metall, i company de la COS, que ens va deixar prematurament l’estiu de l’any passat. La COS i diferents companyes i companys han impulsat aquest nou local, que a més compta ja entre altres organitzacions al Fòrum per la Memòria del País Valencià o a la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià – CAS-PV. A més, el Casal comptarà amb una cafeteria, la biblioteca obrera i popular, un arxiu de documentació, un punt d’informació laboral (PIL) i també una aula-taller des d’on oferir, entre

altres propostes, classes de valencià. Si vols més informació, ajudar-nos, associar-t’hi, etc., escriu un mail a: casaloipvlc@gmail.com O passantte pel Casal, que es troba al C/ Salvador Ferrandis Luna, 42 baix esquerra, de València. Per altre costat, a la ciutat d’Alacant, està a punt d’obrir les seues portes el Casal Popular Tio Cuc, projecte que s’ha vingut desenvolupant durant l’últim any i que pretén esdevenir un punt per promocionar la llengua, la cultura i el País. El Casal pretén ser un espai obert i divers, que actue com a punt de trobada per a tota la gent que treballa per la promoció del valencià a Alacant i a les comarques que l’envolten, i ha estat concebut des d’un inici com un espai obert a la participació de tota la gent interessada en la promoció de la llengua i la cultura, així com en fer de la nostra una societat més justa i participativa. El lloc on s’emplaçarà el Casal Popular Tio Cuc serà el carrer Sant Leandre, en ple centre d’Alacant i a escassos dos minuts de la plaça de bous. Com que el Casal és un espai autogestionat, la incorporació de socis i sòcies és clau, per la qual cosa, cal crear una base de gent que done suport al projecte. Si vols associar-t’hi, rebre informació, etc., posa’t en contacte amb el Casal, escrivint-los a: casalpopularalacant@gmail.com I per acabar, a Montcada de l’Horta, a l’Horta Nord, està a punt d’obrir, després de més d’un any de feina, l’Ateneu Popular de Montcada, a partir de l’esforç de les companyes i companys del Col·lectiu Somnis, de l’Assemblea de Valencians i Valencianes de Montcada, de la Plataforma d’Aturats de Montcada, així com del comitè de l’Horta Nord d’Endavant-OSAN o de la COS. Si voleu més informació, contacteu amb ells escrivint-los a: ateneupopular.montcada@hotmail.com

Si dius que ets d'esquerres i estàs fart que el teu cap faça amb tu el que vulga Si no tens feina i no saps què fer Si te trobes sol o sola davant els abusos dels teus superiors Si vols ajudar a començar a canviar les coses

Sols i soles no podrem res, junts i juntes, com els dits d'un puny tancat, podem fer molt

Organitza't i afilia't a la COS Sols i soles no podrem res, junts i juntes, com els dits d'un puny tancat, podem fer molt


ELS CRITS DE LA TERRA

23

*Des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ens expliquen

Com aturar un desnonament Des de l’any 2007, s’han iniciat a l’estat espanyol més de 300.000 execucions hipotecàries. Davant aquesta gran problemàtica social que vulnera un dels drets fonamentals de qualsevol ésser humà, gaudir d’un habitatge digne, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca - PAH es va proposar com a objectiu paralitzar els desnonaments “posant fi a la violència que suposa deixar al carrer a milers de famílies, al mateix temps que les entitats financeres, en bona part responsables de l’actual crisi, acumulen milers de pisos buits a l’espera de tornar a especular amb ells”. El fet és que, a data d’avui, la Plataforma ja ha aconseguit detenir 63 desnonaments i ocupar centenars de pàgines en la premsa de tot l’estat espanyol. I aquesta setmana una de les seves responsables, Ada Colau, ha publicat un escrit informant dels matisos: · Com s’organitza l’acció? · Què passa després? · Quant de temps passa fins que les autoritats tornen a donar ordre de desallotjament? · En quins casos la PAH acudeix a ajudar la persona que ha estat embargada? A continuació us fem cinc cèntims de les dades i passes més rellevants a seguir. Requisits perquè la PAH intervingui en un desnonament: · Ha de tractar-se de l’habitatge habitual i únic d’una persona o família. · La causa de l’impagament de la hipoteca ha de ser sobrevinguda o involuntària. · Abans d’actuar, se sol·licita informació a l’afectat mitjançant un formulari i s’estudia bé el cas. · En resum, la PAH no es mobilitza per qualsevol desnonament sinó solament per aquells que amenacen el dret a l’habitatge. · Finalment, es tindrà en compte que la persona s’hagi mobilitzat amb anterioritat, acudint a serveis socials, jutjat, la sucursal del seu banc, etc.

Passos que se segueixen per parar un desnonament En una primera fase: · Es convoca la concentració ciutadana enfront de l’habitatge almenys mitjà hora abans de l’hora fixada pel jutjat per al desallotjament. · Sol acudir un secretari judicial o un procurador del banc. · El més habitual és que, davant la concentració, la comissió judicial decideixi suspendre el desnonament i li comuniqui al jutge allò ocorregut. · El jutge fixa una nova data que serà notificada als afectats. · L’afectat ha de tenir la confirmació de la suspensió del desnonament i per a això pot: > baixar al carrer per ser informat per la pròpia comissió judicial, > dirigir-se al jutjat en persona o, > la que seria la millor opció, preguntar-li al seu advocat d’ofici, en cas d’existir. · Mentre no existeixi certesa de la suspensió, la comissió podria interpretar de forma extensiva l’ordre judicial i no cenyir-se a l’hora fixada per al desnonament i fer-ho hores més tard, per la qual cosa es recomana mantenir la concentració almenys fins a les 15:00 hores, hora de tancament del jutjat. Però Ada Colau avisa que “la tècnica de la concentració sol funcionar en una 1a convocatòria de desnonament” però no així en les següents, quan l’ordre de desallotjament ja sol incloure “la petició d’actuació de les forces de l’ordre per garantir que es dugui a terme”. Llavors: · Si malgrat la concentració ciutadana la comitiva judicial (que a hores d’ara pot tractar-se d’una patrulla policial) decideix procedir amb el desnonament, els presents es concentren en la porta i de forma pacífica els bloquegen el pas.

· En aquesta situació, el més probable és que la policia decideixi treure’ls per la força. · L’estratègia sempre és resistir de forma activa però pacífica, sense respondre a provocacions. La PAH assegura tenir molt comprovat que actuar d’una altra manera perjudica directament a l’afectat al que s’intenta ajudar. Abans del desallotjament Existeixen altres canals legals disponibles per detenir un desnonament: · Posar en coneixement del jutge que existeix una possibilitat raonable que aquesta persona o família pugui tenir una opció de reallotjament a curt o mig termini. Per exemple, un pis de lloguer social que els concediran en 3 mesos. ·Denunciar davant els mitjans de comunicació o davant la seu de l’entitat bancària. Des de la plataforma asseguren que una de les poques coses a les quals els bancs es mostren sensibles és al fet que es danyi la seva imatge pública. Després del desallotjament ·L’ajornament del desnonament pot anar de 2 setmanes a 4 mesos, aproximadament. ·S’aprofita la concentració de gent convocada per realitzar una manifestació davant l’ajuntament de la localitat per fer visible el cas. Colau assegura que des de l’ajuntament poden “intervenir davant l’entitat financera perquè reconsiderin la possibilitat del lloguer social o, quan no és possible, no solament poden sinó que han de posar els mitjans necessaris per garantir un reallotjament digne, ja que una autoritat municipal no pot desentendre’s que ciutadans vulnerables quedin desprotegits i vegin els seus drets fonamentals vulnerats.“ A més, donats els resultats obtinguts, la PAH ha ampliat el camp de desnonaments a frenar també a l’àmbit del lloguer.


24

ELS CRITS DE LA TERRA

*Els temples del futur L’any vinent en farà 125 que un jove de 28 anys, el doctor Zamenhof (1859-1917), un poliglot oftalmòleg polonès, lliurava al món la gramàtica d’un idioma neutral amb el nom de Llengua Internacional (Esperanto), per a la comunicació democràtica mundial. Ja havia passat més de mig segle quan el farmacèutic barceloní Lluís M. Hernàndez Yzal (1917-2002) es va fer càrrec de la farmàcia de Sant Pau d’Ordal, nucli de població del municipi Subirats. D’aquesta població a les veïnes hi anava en bicicleta. Era col·leccionista de postals i segells i aficionat a la comunicació; escoltava la ràdio en ona curta, una de les poques finestres al món d’aquell temps, i era soci d’un club internacional d’intercanvi de correspondència en què usaven un codi de comunicació rudimentari. Un veterà esperantista que havia conegut Zamenhof el 1909 en el 5è Congrés Internacional d’Esperanto a Barcelona, el vilafranquí Ricard Sans, tenia un taller de reparació de bicicletes on acudia Lluís Hernández quan el seu vehicle ho requeria. Sans sovint intentava persuadir-lo dels beneficis que li reportaria aprendre la llengua internacional Esperanto, per al desenvolupament de les seves aficions. Ja que Hernández no s’hi decidia, Sans el subscrigué a algunes revistes a mitjan decenni dels cinquanta i publicà una petició de correspondència per a Hernández. Uns quants anys abans un altre col· leccionista, l’esperantista Ramon Molera (1922-1983) de Moià, li havia suggerit fer un curs d’esperanto per correspondència. No el va fer per manca d’interès i per la feina a la farmàcia. Tanmateix començà a guardar les revistes d’esperanto que li arribaven i de mica en mica anà entrant en contacte amb la llengua.

*100 anys d’Enric Valor

El passat 22 d’agost es va celebrar el centenari del naixement d’Enric Valor, un dels escriptors i personatges valencians més il·lustres i que més van fer per defensar la llengua i cultura catalanes.

En el mateix període va conèixer l’etnòleg i folklorista Joan Amades (1890-1959), que també era esperantista. La seva col·lecció particular de revistes esperantistes consistia en el número 1 de cada una. Amades li’n va regalar moltes, que junt amb les que ja tenia van constituir l’origen del fons esperantista de Subirats. També conegué un altre esperantista que estiuejava a Subirats anomenat Miserachs, el qual també l’influí. El salt qualitatiu es va produir uns quants anys més tard, quan el 1963 tingué la curiositat de treure el nas a la celebració del congrés espanyol d’esperanto a Barcelona a què assistiren uns 700 inscrits. Aquest va ser l’acte realment “iniciàtic”, i a partir d’aquest any va estudiar la llengua i es va convertir en un esperantista convençut. Augmentà ràpidament el nombre de corresponsals a 40 i aquí ho aturà per manca de temps i per causa de les excessives despeses de franqueig. Llavors es va preguntar quina altra cosa útil podia emprendre. Essent col·leccionista, va decidir fer la col·lecció de totes les revistes en esperanto pensant-se que només n’hi havia tres o quatre centenars; el 2010 aparegué el recull Bibliografio de periodaĵoj en aŭ pri Esperanto, iniciat per Lluís M. Hernández Yzal, l’hongarès Arpad Máthé i Ana Maria Molera, filla de Ramon Molera, en què es registren 14143 revistes i periòdics en esperanto o sobre l’esperanto. En aquell any 1963 molts esperantistes assabentats de l’inici d’una hemeroteca esperantista van començar a fer donacions. El mateix any li van comunicar que es venia la col·lecció de llibres d’un important esperantista d’abans de la guerra, ja traspassat. Després d’un estira i arronsa, amb perill de subhasta inclòs, afortunadament Lluís Hernández disposava dels diners i comprà la col·lecció. De sobte la col·lecció de 400

Enric Valor (Castalla, l’Alcoià, 22 d’agost del 1911 - València, 13 de gener del 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista, va fer un dels més importants treballs de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou un dels principals promotors de la estandardització i normativització del català al País Valencià. Lingüista i rondallista Valor recopilà 36 rondalles de la tradició oral valenciana i les transformà en literatura escrita en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant expressions. Com a lexicògraf es guanyà un lloc de privilegi entre els fabristes més respectats i tingué un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d’altres. De l’obra narrativa cal situar al capdamunt el “Cicle de Cassana”, integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991). Rebé el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) entre d’altres; i fou investit Doctor

llibres s’amplià amb 800 més a què s’han d’afegir les revistes de dues càrregues completes del cotxe. La col·lecció devia créixer ràpidament perquè l’any 1966 quan va remodelar la farmàcia, hi va destinar una habitació. Jorge Wagensberg Lubinski, director, del 1991 al 2005, del Museu de la Ciència de Barcelona, després Cosmocaixa, va dir: “Un museu és un instrument de canvi social. […] és un espai de creació d’opinió […]. No és tan sols un lloc que es visita, sinó que és un espai de trobada. Per a parlar i per a reflexionar. Els museus seran […] els temples del futur.” No sabem què en pensaria d’això Lluís Hernández, però el 1968, durant la celebració de la 10a trobada esperantista provincial a Sant Pau d’Ordal es va fer la inauguració oficial del Museu d’Esperanto, i Subirats dedicà un carrer al doctor Zamenhof. El mateix any Hernández Yzal comprà un terreny en aquest carrer destinat a ubicar-hi el museu més endavant. El 1974 s’inaugurà l’edifici del museu, una planta d’uns 160 metres quadrats, dedicat íntegrament a recollir les seves col·leccions, amb una habitació per tal que els esperantistes interessats en investigar hi poguessin fer estada. El senyor Hernández va morir el 2002 i el Museu d’Esperanto romangué tancat fins a l’abril de 2010. El 2008 un petit grup de subiratencs va posar-se a treballar amb l’objectiu d’elaborar una proposta: Per una biblioteca pública a Subirats al voltant de l’esperanto. Subirats té poc més de 3000 habitants. El Patronat de Turisme de Subirats assumí la respon-

Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, Politècnica de València, de Castelló i d’Alacant. Dins de la seua obra lingüística destaca el seu impuls en l’ús de les normes fabrianes al setmanari El Tio Cuc d’Alacant. Va ser col·laborador a la realització del Diccionari català-valencià-balear, dirigit per Francesc de Borja Moll, subministrant lèxic del valencià meridional. Amb Carles Salvador, i Sanchis i Guarner, va ser un del grans propulsors de la normativització del català al País Valencià, difonent la gramàtica de Pompeu Fabra i posant ordre en l’ampla dialectalització de la conjugació verbal del País Valencià i que és encara un referent per a la normativa actual dels verbs valencians. La seua obra més coneguda són les Rondalles Valencianes (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes. Altres obres d’estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970). Un Correllengua en homenatge a Valor Enric Valor va morir el 13 de gener de l’any 2000. En el desè aniversari de la seva mort, l’any passat, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) li va


ELS CRITS DE LA TERRA

25

*Per què la comarca del Sénia? sabilitat de reobrir-lo a partir del 10 d’abril del 2010 amb visites guiades els dissabtes i diumenges, i amb horaris convinguts per a escoles i grups. Vegeu horaris i resta d’informació a: http://museuesperanto.org/ Actualment estem treballant el catàleg per situarlo a la xarxa i així poder ésser consultada d’arreu aquesta col·lecció que consisteix en gairebé 9000 llibres i 15000 revistes que corresponen a 4000 capçaleres diferents amb un total d’unes 7000 col· leccions anuals completes. No està catalogada la resta d’objectes, desenes de milers de postals, cartells i fulls informatius, infinitat de cartes de la correspondència de Lluís Hernández amb més de 800 esperantistes de tot el món i altres objectes: adhesius, capses de llumins, cendrers, banderes, pins, una autèntica col·lecció de marxandatge esperantista. Amb independència que l’esperanto esdevingui o no la interllengua del futur, només per la importància que ha tingut tant a nivell històric com literari, en la cultura de la pau, de la diversitat cultural, en la divulgació internacional de les cultures minoritzades, en la internacionalització de fets censurats en un país qualsevol, pel seu esperit de fraternitat i neutralitat, etcètera, el Museu d’Esperanto de Subirats consisteix en un conjunt de valors que cal preservar perquè ens puguin inspirar per a anar millorant els camins d’entesa entre tots els éssers humans. Joan Inglada Roig, president de l’Associació d’Amics del Museu d’Esperanto de Subirats i membre de l’Associació Catalana d’Esperanto

dedicar el Correllengua. “Enric Valor va ser per a tots nosaltres, fins l’últim dia de la seua vida, un exemple ferm de defensa “del nostre valencià, del català de tots”, com tant li agradava dir”. “Un exemple de defensa constant i incansable en tots els àmbits i en tots els moments de la vida”. Valor des d’una “normalitat coartada” L’escriptor Toni Cucarella va explicar sobre Valor: “Enric Valor escriu en català: una llengua perseguida encara a les hores d’ara. A banda de les particularitats que impediren que haguera pogut dedicant-se a l’exercici estricte de la literatura, Valor va haver de posar-se, com tants altres, a “tapar forats”. És la tragèdia dels nostres escriptors, la tragèdia d’una llengua i d’una cultura que ha viscut sempre en un estat d’anormalitat tan greu que ha determinat l’abast restringit dels nostres intel·lectuals més universals. Hauríem de situar, doncs, l’obra d’Enric Valor en el nivell que li correspon, més enllà dels imponderables històrics, del caràcter restrictiu d’escriure en una llengua perseguida -abans i ara- i l’arduïtat de presentar-nos al món des d’una normalitat coartada i, per tant, ben bé impossible”. Informació extreta d’un article publicat a www.llibertat.cat

El Sénia: una comarca per la unitat territorial Les nostres reivindicacions són aspiracions de llibertat no sols contra el fet artificial de la “província”, sense els mínims criteris científics adients, sinó pel que històricament representava de territori conquerit: un territori situat fora de l’espai metropolità, vençut militarment i regit pel dret de conquesta. Aquesta definició tradicional de província (provincere = per als vençuts), que concorda perfectament amb la realitat política actual, fa més evident si cap, el rebuig que té el nostre poble cap a la falsa divisió. La província no tan sols no ens beneficia, sinó que ens perjudica notablement. Per tant, de províncies, ni onze, ni quatre, ni una: cap. La necessitat de reordenació Avui a partir de nous estudis, veiem la necessitat de modificar i adequar a la realitat i les exigències actuals les nostres comarques. Les divisions comarcals sempre han tingut en compte els criteris espanyols de divisió per províncies. Així, doncs, a la zona central del país ens trobem amb la greu contradicció que una mateixa conca hidrogràfica, la del riu Sénia, és dividida en dues comarques de nom i administracions ben diferents. Cal, doncs, no caure en cap parany i fer de la nova ordenació territorial, l’eina d’unificació per damunt d’aquestes divisions artificials imposades. De Coll de Balaguer a la Serra d’Irta En l’àrea compresa entre les poblacions de l’Ametlla de Mar i Peníscola a la zona del litoral, i entre Benifallet i Castell de Cabres per l’interior, ens trobem amb un territori, que tot i tenir característiques força unitàries, es troba avui dividit per les administracions de dues comunitats autònomes, és a dir, per la divisió administrativa existent. Aquest territori constitueix una zona fonamental en el procés d’unificació de la nació i la seva ciutadania. Però no perquè políticament ens interessi dibuixarem noves línies divisòries, no. Nosaltres hem d’adaptar les noves línies al resultat de l’anàlisi geogràfica, econòmica i social, i serà a partir d’aquesta realitat que en farem una reivindicació política. La Sénia La Pobla de Benifassà

Freginals Ulldecona Rossell Sant Rafel Alcanar del Riu Canet lo Sant Jordi Roig Traiguera Vinaròs La Jana Càlig Benicarló Peníscola

Així, doncs, i com a metodologia per a començar a treballar, proposem esborrar totes i cada una de les ratlles i noms avui existents i començar de nou, sense condicionaments previs. En aquesta àrea geogràfica, amb els límits que hem establert, i una superfície de 2.393,79 km2, podem diferenciar tres zones. Dues són les que formen les conques hidrogràfiques del riu Ebre i de la Sénia, diferents si més no l’una de l’altra, però, amb les característiques pròpies que cada conca determina, i la tercera que constitueix el delta de l’Ebre. La nova comarca: El Sénia El Sénia , la nova comarca, neix a partir de la necessitat d’afavorir les relacions humanes, simplificar els intercanvis mercantils i unificar la comuna pertinença a la mateixa unitat geogràfica que restava dividida entre els municipis d’un costat i altre del petit riu. Hem de destacar el fet natural que constitueix la conca hidrogràfica del riu Sènia. Per un costat hi tenim els municipis de la Sénia , Ulldecona, Freginals, Alcanar i les Cases. Per l’altre, la Tinença de Benifassà i Rossell, Sant Rafael, Canet lo Roig, Traiguera, la Jana , Sant Jordi, Càlig, Vinaròs, Benicarló i Peníscola. La llengua és un aspecte totalment unificador en aquestes terres. No hi ha cap diferència entre la forma de parlar el català d’Ulldecona i Benicarló, d’Alcanar o Traiguera. Tres comarques, doncs, en un dels eixos vertebradors de la unitat nacional dels Països Catalans de nord a sud: entre el Coll de Balaguer i la Serra d’Irta, les comarques del Baix Ebre, el Delta i el Sénia. Informació extreta del web de l’Associació Cultural i Juvenil Aplec del Sénia (Vinaròs, el Sénia, Països Catalans), al seu torn extreta d’un document del PSAN de l’any 1986.


26

PARLEM CLAR

Informació bàsica sobre la conciliació familiar: Què és? La conciliació laboral i familiar és un element de qualitat i d’higiene mental per qualsevol treballadora i treballador (i una excel·lent variable per estudiar el grau real de desenvolupament democràtic d’una societat). Si a més, el o la treballadora és mare (o pare), la conciliació esdevé quelcom imprescindible. Moltíssim més encara si parlem de mares soles, ja que en no poder comptar amb el suport d’una parella o un altre adult, s’han de desdoblar per poder arribar-hi. I a casa nostra açò esdevé una mostra de les enormes mancances que encara tenim, ja per no tindre, ni tan sols arribem a poder compaginar aquestes situacions, en no poder comptar amb coses tan bàsiques, com podrien ser escoles bressol públiques i gratuïtes per les famílies monoparentals o aquelles amb baixos recursos... per contra, ens trobem amb casos com els de l’ajuntament de Gandia, que al setembre passarà a privatitzar les seues escoletes municipals. Quins drets compren? En algunes poques empreses, les poques amb un mínim de “sensibilitat” i amb polítiques de motivació del personal, la persona treballadora pot arribar a pactar canvis d’horaris que li permetin conciliar vida privada i familiar, sense perdre salari i productivitat, en teoria.Òbviament, aquesta mena de pactes, només es poden donar en ben poques empreses, i a més, en tasques administratives (absolutament minoritàries al nostre país, on la feina imperant per les dones treballadores, als serveis, en negre, etc., deixa ben poques eixides a la “conciliació”) A més, es tracta majoritàriament de pactes bilaterals i/o solucions individualitzades. Així doncs, el que cal és que des del sindicat, es faça un gran esforç i compromís, per pactar punts a favor de la conciliació a nivell col·lectiu, per tal que tots i totes les treballadores puguen gaudir d’aquest dret bàsic i irrenunciable. Com se sol·licita? Entre las mesures més adoptades es troba el treball a temps parcial, les excedències i la possibilitat de vacances curtes o dies de lliure disposició. L’empresa ha de permetre coincidir les vacances dels i de les treballadores amb les escolars, o les jornades intensives de matí per tal de facilitar la conciliació laboral i familiar. Però tot açò només són que pedaços que en ben poca cosa ens ajuden a nivell col·lectiu. Aquestes mesures han de lluitar-se i guanyar-se a nivell col· lectiu, des de les seccions sindicals, per tal que puguen beneficiar a totes i tots. Per això, posa’t en contacte amb el sindicat, consulta’ns, organitza’t i defensa el que és teu.

*”El sindicat és la primera línia en la batalla contra l’explotació, i en aquesta batalla totes som imprescindibles” Entrevista al company Jordi Aldeguer, nou Secretari d’Organització de la COS

En el darrer congrès de la COS, fores elegit com a nou secretari d’organització. Què li diries, o com et presentaries a tota l’afiliació del sindicat arreu del país? Doncs simplement sóc un militant de l’assemblea del barcelonès, que degut a les meues circumstàncies professionals i personals, crec poder ajudar des d’aquest àrea al sindicat. Seria de vital importància que cada militant meditara des d’on pot ser més útil a la nostra organització i a la nostra lluita.

Desprès, un cop em vaig posar en contacte i vaig rebre informació, vaig estar-ne convençut plenament al comprovar que allò que la COS en deia “un nou model de sindicalisme pel segle XXI” s’ajustava perfectament als problemes que veia a la meua professió per fer sindicalisme, i com al mateix temps, es proposaven altres models de lluita que pogueren facilitar la militància a totes aquelles persones que veuen coartada dins les empreses el seu dret a l’afiliació i treball sindical.

Tu has estat prou temps militant de l’EI, al moviment juvenil… Com vas donar el pas al sindicalisme? I per què la COS? Tot i que vaig començar a treballar des de ben jove, fins els 25 no em vaig parar a pensar que havia d’intentar incidir en els que més a prop tens, els i les companyes de feina. Ja no hi havia prou en aconseguir pels companys el conveni col·lectiu, recolzar-los personalment o fins i tot fent de portaveu davant l’empresa. Calia fer una passa endavant i treballar des d’una estructura que maximitzara el treball que poguera fer. Passar de la protesta a la resistència.

El sindicat ha anat creixent i consolidant-se poc a poc en els darrers temps. Com veus aquest procés? Quins reptes organitzatius tenim pels propers anys? El procés ha estat i és, lent, més del que ens agradaria, però poc a poc veiem com augmenta l’afiliació, com van naixent noves seccions sindicals, com anem guanyant delegats sindicals, etc.

Em vaig afiliar a la COS per la senzilla raó de que com a treballador català, havia de ser-hi en una organització catalana. De la mateixa manera, com a treballador català militant de l’esquerra independentista vaig veure clar que la meua tasca no només havia de ser dins el lloc de treball, si no també posar el meu granet de sorra per a què l’esquerra independentista fora cada vegada més coneguda i reconeguda entre els i les treballadores dels Països Catalans.

Es veu una major disposició de la gent per la lluita sindical, que era el gran repte i la gran mancança de l’esquerra independentista, i mica en mica estem posant els fonaments del que ha de ser el sindicat català d’alliberament. Davant nostre tenim diversos reptes que cal anar solucionant; ser cada vegada més efectius, cobrir més àrees del món laboral, estendre’ns per tots els racons dels Països Catalans, donar més informació i preparació sindical als i les nostres companyes, i el que jo considere que és el nostre major repte intern; més cohesió, més unitat, conèixer-nos totes millors, actuar més coordinadament.


PARLEM CLAR

En definitiva, cal posar uns bons fonaments que puguen sostenir el creixement que tant el sindicat, com la pròpia lluita sindical i social, està experimentant, i que esperem no s’ature. I a nivell de moviment, al conjunt de l’EI, el sindicat comença a tenir un cert reconeixement… Des d’Organització com veieu açò? Sí, és un fet indubtable que cada vegada la veu de la COS és més escoltada també per les diferents organitzacions de l’esquerra independentista. Ho interprete com un signe més de maduresa del moviment, opine que comencem a adonar-nos totes plegades que tot i que el sindicalisme català avança, cal que aprofundim en la lluita sociolaboral si de veritat volem ser un referent clau de l’anticapitalisme als Països Catalans. Però no voldria oblidar-me del que crec és la nostra major força: som un moviment polític i no només un sindicat. En això ha estat molt important la coordinació de la que ens hem dotat amb la Coordinadora Nacional de l’Esquerra Independentista, especialment amb la comissió sociolaboral, des de la que aportem els nostres contactes i recursos al conjunt del moviment. I això, alhora, ens retroalimenta. Pel que fa a les relacions amb altres organitzacions sindicals arreu dels Països Catalans, i arreu del món, sabem que s’estan fent grandíssims esforços. Com van avançant i evolucionant aquestes relacions i dinàmiques unitàries? Jo sempre dic que és un orgull poder dir que la COS pot -i de fet ho fa- treballar amb tots els sindicats que estiguen per la mobilització i la lluita. Les relacions del sindicat amb la resta d’organitzacions sindicals conseqüents als Països Catalans són cordials i ens trobem mútuament cada vegada més còmodes en el treball conjunt. Les reticències a treballar amb nosaltres cada vegada són menors, i crec que es dona, entre d’altres coses, en el fet que molts han deixat de veure’ns com un “sindicat nacionalista” i entenen el que nosaltres anomenem “sindicat d’alliberament”. El moviment sindical cada vegada veu més clar que tot i tindre diferències tàctiques, estratègiques o ideològiques, hem de bastir una unitat d’acció al carrer i a les empreses que recupere l’esperit combatiu del sindicalisme conseqüent davant el sindicalisme pactista i desmobilitzador del sindicalisme vertical. Pel que fa a les relacions exteriors dir que estem fent grans passos per a ser acceptats com a membres de la PSNSE - Plataforma de Sindicats de Nacions sense Estat, cosa que reforçarà davant de moltes altres nacions el caràcter rupturista de l’independentisme català. També en les relacions bilaterals hem avançat, i ara tenim un tracte més fluid amb la STC corsa, la CSI d’Astúries, la CUT galega, LAB d’Euskal Herria, l’SLB de Bretanya o l’CSTS als territoris ocupats de la RASD. Sense oblidar-nos del seguiment del

treball i les pautes que a nivell internacional va marcant la Federació Sindical Mundial – FSM. Malauradament, però, hem de lamentar el poc treball conjunt que realitzem amb l’altre sindicat català, nacional, la I-CSC. Esperem que d’ací poc aconseguim trobar la manera de treballar plegades i superar les velles diferències. Precisament aquesta dinàmica d’unitat d’acció amb altres sindicats, amb l’EI, i amb moviments socials com el 15M, està esdevenint fonamental, més encara en la situació actual de retallades i privatitzacions. Quines perspectives tenim pels mesos més propers? La mobilització i la lluita s’haurà d’intensificar a partir d’aquesta tardor. Els governs autonòmics i central continuaran en la seua dinàmica privatitzadora i haurem d’estar més unides que mai per engegar una resposta ferma als carrers i centres de treball. És innegable que en passar les eleccions estatals del 20N, les retallades a la “grega” seran el pa nostre de cada dia, i cal que estiguem a l’alçada de les circumstàncies.

27

Per mi la resposta és un Sí rotund. Sense anar més lluny, jo participe de la lluita sindical per aquesta estratègia, doncs en el sector de la restauració i l’hostaleria no tan sols el sindicalisme, si no els més elementals drets laborals són sovint violats sense escrúpols, i al marge de la molta o poca feina pròpiament sindical que puc fer al meu lloc de treball, puc treballar des de la meua assemblea local per l’autodefensa dels i les treballadores. Sense ni de bon tros entrar en discursos o pràctiques postmodernistes, és evident que la lluita sindical s’ha d’adaptar al món laboral actual, caracteritzat per la precarietat i la temporalitat. Per nosaltres, aquesta adaptació passa per compaginar la feina sindical dins l’empresa amb el treball fora d’aquest: organitzar seccions sindicals, presentar-se a les eleccions sindicals, organitzar Punts d’Informació Laboral, l’elaboració i difusió de material informatiu, potenciar les coordinadores, plataformes o assemblees unitàries pels drets socials als nostres barris i ciutats, o potenciar assemblees de treballadors -en actiu o a l’atur-, totes aquestes coses es poden fer seguint el que nosaltres en diem “model sindical d’alliberament pel segle XXI”.

El moviment del 15M i totes les acampades i mobilitzacions que hem viscut aquesta primavera reflecteixen que molta gent que fins ara no s’havia atrevit a eixir al carrer, a participar en les plataformes “Cal que aprofununitàries, o, en definitiva a alçar la seua veu, ja s’ha candim en la lluita sat. Molts milers de persones sociolaboral si de comencen a veure que es pot participar activament en políveritat volem ser tica i fer-ho des de posicions que qüestionen el sistema un referent clau de capitalista. Per la propera l’anticapitalisme als tardor, doncs, caldrà aportar tota la nostra experiència i Països Catalans” entusiasme. Comença a parlar-se arreu de la possibilitat (més aviat desig i necessitat) d’una nova Vaga General… Des de la COS què hem de fer? Què estem fent ja? Considere que la COS ha de continuar fent el que ha fet fins ara; treballar sincerament dins els espais unitaris, i des de l’honestedat i la transparència obrir el debat de si cal o no convocar una vaga general als Països Catalans, com i quan. Els contactes que s’estan tenint en aquest aspecte demostren que certs sectors veuen necessària la convocatòria d’una nova vaga, que esperem siga assumida i convocada per tots els sindicats a l’esquerra de CCOO, UGT, i la resta del sindicalisme groc. A la COS portem anys parlant de la necessitat d’un nou model sindical, i sembla que el desenvolupament de la situació sociolaboral i nacional arreu del país, així com les noves dinàmiques de mobilització i organització social, ens van donant la raó... Com veus aquest aspecte? Hem de continuar insistint en aquesta dinàmica?

Per últim. Què li diries a tots aquells companys i companyes, que des de l’EI, des d’experiències poc satisfactòries en altres sindicats, des dels moviments socials, o des de qualsevol lloc de treball, continuen sense organitzar-se al món laboral? Què els podem oferir a la COS? Tan sols els hi puc dir que el primer pas per a defendre el seu lloc de treball, o més genèricament, per evitar la sobreexplotació, és l’afiliació a un sindicat i que només el suport mutu amb els i les companyes poden evitar la repressió empresarial. Hem de fer que la gent recupere la confiança en la solidaritat i en la participació activa, i per això nosaltres hem de ser l’exemple davant els i les companyes de feina. No s’hi val tan sols en la militància política fora del lloc de treball, cal que donem suport i exemple als que tenim al nostre costat tantes hores al dia, i que possiblement hui en dia encara són lluny de les nostres tesis rupturistes. Jo sempre dic que a la COS tan sols podem oferir sinceritat, honestedat i ganes de lluitar plegades. Evidentment donem assessorament i/o cobertura legal als i les afiliades, però el més important és que tothom entenga que el sindicat -i ho dic genèricament- no és una gestoria o que només es un lloc on et calculen el “finiquito”. El sindicat és la primera línia en la batalla contra l’explotació, i en aquesta batalla totes som imprescindibles.


28

PARLEM CLAR

*Sobre la sanitat pública Sota el capitalisme, la classe treballadora, després d’anys i anys lluitant per una societat cada cop més justa (i malgrat algun intent històric de revolució frustrada a cops de tret i violència ferotge), a la nostra nació, així com a la resta de l’estat i arreu del planeta seguim dominats per l’enemic comú. Enemic que a hores d’ara mostra sense pudor la seua cara més dura i ferotge, la del capitalisme globalitzador i despersonificat, junt a la seua nissaga de “gossos polítics institucionalitzats”, falsos representants dels pobles, i autèntics executors de les polítiques que només interessen al seu únic i veritable amo, ”el capitalisme global”. Com no podia ser menys als nostres PPCC, com a la resta de l’estat, pel que fa als serveis públics, i en especial la sanitat, s’està gestant una dinàmica (sense gaires rebomboris als mitjans de “comunicació”) que vol fer de la nostra salut un altre negoci per les grans multinacionals. Tractaré de fer un resum el més breu possible de com van les coses fins ara. Després de l’intent frustrat d’introduir la liberalització del servei sanitari a la Unió Europea mitjançant l’aprovació de la Directiva Bolkestein, les permanents recomanacions de la Comissió Europea de restricció pressupostària en matèria sanitària i de foment de la participació de la iniciativa privada en la gestió sanitària, com a fórmula per sortir de la crisi, i una legislació estatal permissiva amb la privatització de la sanitat com és la Llei 15/97, configuren un context on es permet i afavoreix que determinats governs autonòmics apliquen línies polítiques que entrebanquen l’exercici del dret a la salut de les persones. No ja sols per un evident deteriorament del sistema sanitari públic, sinó perquè al convertir la salut en objecte de negoci estan supeditant la nostra salut a l’obtenció de beneficis per part de capitals privats. Fins ara als Països Catalans, al sud de l’Albera, hem gaudit d’un patrimoni social d’incalculable valor; ens referim a un sistema sanitari que, construït sota els principis d’universalitat,

solidaritat i equitat, s’ha consolidat com una eina bàsica per a garantir el dret efectiu a la salut i, en definitiva, en un pilar fonamental de l’Estat de Benestar. Un patrimoni social reconegut internacionalment per les seues excel·lents prestacions sanitàries, pels resultats en termes d’estat de salut de la població i per una envejable relació entre el cost i la qualitat del servei. Malauradament, al socaire de les corrents de pensament mercantilista que dominen l’escenari econòmic i polític mundial, es configura un context on es permet i afavoreix que determinats personatges, a l’empara dels resultats a les urnes, s’atorguen la capacitat de qüestionar i amenaçar la continuïtat del model de sanitat pública; del nostre model que tant ha costat de construir. El Govern de la Generalitat Valenciana és un exemple significatiu del que estem dient. La política de privatització de la sanitat al nostre País passa, en primer lloc, per la descapitalització i el desmantellament del sistema sanitari públic amb uns pressupostos públics que ens situen a la cua de les Comunitats Autònomes en despesa destinada a l’atenció sanitària. Un deteriorament del sistema sanitari que després serà utilitzat per justificar de forma perversa la proliferació d’hospitals de gestió privada finançats amb fons públics com els d’Alzira, Manises o Dénia; un model que basa la seua rendibilitat en la reducció de la qualitat assistencial, de les despeses laborals i en parasitar la cartera de serveis dels hospitals de gestió pública. A aquesta destrucció del patrimoni social que suposa la substitució del model de sanitat pública, cal sumar ara el permanent allau d’informacions, provinents en la major part dels casos dels mateixos “responsables” polítics, que qüestionen la viabilitat del sistema sanitari en un intent de preparar el camí per a repercutir, si més no una part, de la despesa sanitària sobre els ciutadans i ciutadanes amb l’aplicació de fórmules de copagament. Una mesura res-

trictiva que, a l’empara d’un suposat excés de freqüentació, es repercutirà sobre les persones més desafavorides, qüestionant els principis d’universalitat, gratuïtat i equitat. Una perspectiva de futur que, tant en un cas com l’altre, suposarà una pèrdua de drets a la població i que justifica amb escreix una mobilització ciutadana per la defensa de la sanitat pública i els drets socials i contra la mercantilització i privatització dels serveis de salut. Aleshores, avui què ens trobem a casa nostra? Doncs que el govern del tripartit (PsoE-Icv-erc) i ara el de Ciu a la CAC, el govern del PP a la CAPV, el govern de les Illes, i el govern estatal del PsoE, amplien i acceleren el procés privatitzador arreu de l’estat espanyol, però molt especialment al nostre país. Amb aquest procés només estan aconseguint encarir el servei, mentre empitjora acceleradament (mireu per exemple l’evolució real de les llistes d’espera al País Valencià, l’increment dels índex de mortalitat infantil i de malalts crònics, etc.). Si açò ho comparem amb la despesa per habitant en la sanitat pública (la més baixa de tot l’estat), es veu perfectament cap on ens volen portar. És a dir, els Països Catalans som el conjunt de territoris on pitjor està el sistema sanitari de tot l’estat espanyol (tot i comptant “l’excel·lent”gestió de la presidenta Aguirre a Madrid). Si al mateix temps, sumem el procés ja engegat de tancament o trasllat dels centres d’atenció diària, centres mèdics de proximitat, etc., que s’està produint a la Catalunya Nord des de fa uns quants anys, veiem com, de nou al nostre país, els i les treballadores (personal sanitari directament, o bé usuaris dels serveis) no fem més que perdre drets, fins a la privatització definitiva del servei sanitari (tot i oblidant els nefastos resultats que s’han donat al Regne Unit, que ja ha provocat que el parlament d’Escòcia comenci el procés per tornar a convertirlos en serveis públics)


PARLEM CLAR

29

*Si volem un sistema sanitari públic, universal i gratuït per tothom, mai de la vida es podrà parlar de “dèficit” Algunes dades a tenir molt en compte: Les dades més significatives a tenir presents quan parlem de la sanitat pública, són les de despesa per habitant i any als diferents territoris autonòmics dels Països Catalans al sud de l’Albera, comparant-los amb les mitjanes espanyola i europea. Així, i segons les darreres dades de que disposem, la situació per territoris quedaria: · A la CA del País Valencià el govern del PP gasta en la sanitat pública 1140,5 d’euros per habitant (la menor despesa en sanitat de tot l’estat); · A la CA de les Illes Balears i Pitiüses, el govern balear gasta als voltants de 1181,8 d’euros per habitant (la segona pitjor); · I a la CA de Catalunya, si el tripartit “d’esquerres i catalanista” se’n gastava 1295,6 d’euros per habitant (la cinquena despesa sanitària per la cua), ara el govern de CiU fa un pas endavant i anuncia que es més que possible que es posen a la venda 7 grans hospitals públics per 300 ó 400 milions d’euros per després llogar-los per ús sanitari (pa per avui i fam pel demà, a costa del poble i pel benefici dels interessos privats). El que CiU i PsoE no diuen és que el passat 27 de Juny per assolir els vots necessaris per ampliar l’edat de jubilació als 67 anys, pactaren que la propietat de més de 600 immobles (hospitals, ambulatoris, etc.) patrimoni de la Seguretat Social seria lliurada a les Comunitats Autònomes que podran vendre’ls o fer-los servir per ús no sanitari. Si comparem aquestes vergonyoses xifres amb la mitjana de l’estat espanyol, on la despesa per habitant i any és de 1329 d’euros, no cal parlar gaire més. I ja no cal parlar si les comparem amb les despeses mitjanes d’alguns dels estats membres de la UE, com Luxemburg on la despesa sanitària per habitant i any és de 2989 d’euros, els Països Baixos, amb 2284 d’euros o l’estat francès, amb 2188. Només Grècia i Portugal se situarien per darrere de l’estat espanyol. Si passem a parlar d’índex de mortalitat, infeccions a centres hospitalaris, etc., ens n’adonem que als Països Catalans, i gràcies a la progressiva privatització dels serveis sanitaris posada en marxa tant pel PP valencià, com pels governs balear o català, la mortalitat no ha fet més que augmentar en els darrers anys. · Estem veient com ha augmentat en més d’un 2% en el cas de les persones adultes i majors. · La mortalitat infantil és gairebé un 10% superior a la de fa uns anys. · L’increment en el cas de persones afectades de malalties renals cròniques (que haurien de rebre transplantaments o tractaments amb hemodiàlisi, etc.) és un 8% superior.

Mentrestant, no deixen d’augmentar els casos d’infeccions hospitalàries (malgrat els intents en tapar-los, i la creixent despesa publicitària per donar una imatge a anys llum de la realitat), coincidint “curiosament” amb la disminució progressiva del personal de neteja i manteniment (una vegada s’han privatitzat aquests serveis). Al mateix temps, el temps real d’atenció als pacients als Centres d’Atenció Primària, no deixa de disminuir. Les estades i convalescències als centres hospitalaris són cada vegada més curtes, veient-se com ja no només són les Mútues Professionals les que es dediquen a donar altes prematures per estalviar grans sumes de diners. Ja comença a veure’s a la pròpia sanitat pública (mancada absolutament dels recursos necessaris). Copagament El copagament consisteix bàsicament en que els i les pacients hagen de pagar dues vegades per l’atenció mèdica. Com? · Mitjançant els impostos, directes i indirectes, que totes les persones treballadores estem forçades a pagar; · Pagant una part de la despesa en medicaments, etc., cada vegada que ens facin una recepta. Així, les persones que es trobin en una situació econòmica més precària (jubilats amb pensions mínimes, famílies monoparentals, persones nouvingudes, joves, etc.), es veuran forçades a deixar d’anar al metge perquè hauran de comptar fins a cada cèntim a final de mes, i no podran permetre’s el “luxe” de pagar-se un tractament. A més, si ens parem a pensar en les persones afectades per malalties estranyes (desenes de milers al nostre país), o no reconegudes per la Seguretat Social (com la fibromiàlgia, la Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple, etc.), els tractaments que necessiten, ja de per si força cars, es veuran encarits encara més, sense cap suport ni ajuda de les institucions (que paguem totes les persones treballadores). Llei 15/97 Aquesta llei és la “mare dels ous”, la llei que ha permès, tot i les falses promeses del PsoE, posar en marxa aquest procés privatitzador del servei públic sanitari a l’estat espanyol. Aquesta llei, que només té un punt, i una sola pàgina (incloent preàmbuls, etc.), és la que ha permès l’entrada d’empreses privades a gestionar cada vegada més espais propis del servei públic de sanitat (serveis de neteja, de manteniment, de menjador, de radiografies i ressonàncies magnètiques, etc.).

Actualment, només derogant aquesta llei es podrà portar a terme una veritable reforma del sistema públic de sanitat a favor de les persones usuàries i treballadores del sector. En definitiva, si volem un sistema sanitari públic, universal i gratuït per tothom, mai de la vida es podrà parlar de “dèficit”... ja que la seva funció no podrà ser mai la de generar “beneficis empresarials”, sinó beneficis per la salut i qualitat de vida de les totes les persones treballadores del nostre país. Per tot això, davant les polítiques de reducció de la despesa pública en la sanitat (mentre se subvencionen empreses privades), de privatització progressiva de serveis, de co i repagaments, etc., només són acceptables les mesures següents: · Un increment real de la despesa pública en sanitat; · Derogació definitiva de la llei 15/97; · Gratuïtat dels serveis, no al co-pagament; · Reabsorció de les plantilles dels serveis privatitzats, per les administracions públiques, amb els mateixos drets que el personal funcionari; · La creació de nous llocs de treball en tots els serveis, per millorar l’atenció al públic, reduir a la mínima expressió possible les llistes d’espera, i eliminar les guàrdies; · La inclusió de totes les patologies, especialment les estranyes, al servei públic sanitari; · La reducció de la despesa sanitària mitjançant l’ús exclusiu, sempre que sigui possible de medicaments genèrics, i produïts als nostre país; · L’eliminació dels criteris de “cost-efectivitat”, per l’aprovació de nous medicaments, per tal d’evitar deixar sense atenció a pacients que requereixin tractaments considerats com no “rendibles”; · La no “homogeneïtzació” dels salaris de les persones treballadores de la sanitat, i avançar cap a uns salaris d’acord al cost real de la vida en cadascun dels territoris del nostre país, per tal de garantir el manteniment del nivell adquisitiu de totes les persones treballadores. · La participació del i les treballadores i el ciutadà en el control de la despesa sanitària. Per tot plegat, des de la COS - SANITAT ens hem plantejat impulsar i recolzar la creació d’un organisme de participació de les treballadores i treballadors en general, que està esdevenint en la “Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià - CAS–PV, que pensem hauria de ser extensible a la resta dels Països Catalans. Des d’ací us encoratgem a repensar-ho i contactar amb el CAS-PV, o posant-vos en contacte amb el sindicat. Pako, militant de la COS - Sanitat


30

PARLEM CLAR

*La cara real de la crisi: l’atur Els resultats de l’Enquesta de Població Activa (EPA), publicada fa unes setmanes per l’Instituto Nacional de Estadística espanyol, pel segon trimestre de 2011 no ens han “defraudat”. Poques vegades les dades d’una enquesta que mesura l’índex d’atur han estat capaces de retratar de forma tan fidel la crisi en la que ens trobem totes les persones treballadores, i especialment al nostre país. Un retrat que ofereix molts punts de reflexió i davant el qual cal estar ben atents per no perdre cap detall; fins i tot de vegades, cal gratar la superfície per poder veure què hi ha a sota. Una de les primeres coses a tenir present és que en tot moment anem a parlar de xifres “oficials”, ja que les xifres “reals” de l’atur (aquelles que haurien d’incloure a totes aquelles persones amb contractes d’unes poques hores al mes, o a aquelles persones que realitzen cursos de formació ocupacional) no apareixen enlloc. Només, a primers de 2010, vam poder tenir accés, per una suposada “errada” d’algun funcionari, d’un informe del propi Ministeri de Treball i Immigració espanyol, on reconeixia aquest fet, i on acceptava que les xifres reals de l’atur, al conjunt de l’estat espanyol, estaven normalment entre un 20% i un 30% per sobre de les xifres “oficials” publicades. És a dir, que si els mitjans de “comunicació” parlen de poc més de 4.100.000 aturats al conjunt de l’estat espanyol, en realitat ja fa temps que es van superar els 5 milions de persones treballadores a l’atur, dels quals, prop de la tercera part (més d’1.600.000), es troben a casa nostra, entre les “comunitats autònomes” de Catalunya, el País Valencià, i les Illes Balears i Pitiüses. A més, hem de tenir ben clar, que malgrat tot, les dades publicades a l’EPA per l’INE, són prou més fidels a la realitat, que les publicades pel Ministeri espanyol de Treball i Immigració, que al cap i a la fi són les que realment acaben apareixent majoritàriament als mitjans de comunicació. I pel que fa a casa nostra al nord de l’Albera, ja sabem que són més de 30.000 persones les que es troben a l’atur (una part substancial d’elles, com no, joves), representant un dels majors percentatges d’atur de tot l’estat francès. I al sud de l’Albera, no estem gens millor. A la CAC només hi ha un percentatge d’atur inferior a la mitjana de l’estat a la demarcació de Lleida, gairebé la mateixa, o lleugerament superior a les de Barcelona i Tarragona, i força superior a la de Girona. A la CAPV, és força superior a l’estatal a les 3 demarcacions, destacant-hi la de Castelló, on l’atur supera el 30% de la població activa. I a la CAIB el percentatge també és superior a la mitja estatal. És a dir, l’atur esdevé un indicatiu clar de com s’està destruint el nostre teixit productiu, i que només amb un marc sobirà, nacional i socialment just, els i les treballadores podrem arribar a viure amb dignitat i llibertat.

Radiografia de l’atur. Els trets més importants del tipus de persones desocupades fins el juliol d’enguany a casa nostra, més de 135.000 a les Illes Balears i Pitiüses, més de 780.000 a Catalunya i més de 650.000 al País Valencià, són els següents: · A les Illes, el 56,5% de les persones aturades són homes i el 43,5% dones. La taxa de desocupació entre els homes és del 25,33% i entre les dones del 22,85%. Ara bé, aquestes diferències no poden ser conclusives, ja que del total de la població activa i donada d’alta de la seguretat social a les Illes, el 46% són dones, per la qual cosa, l’atur està afectant pràcticament per igual tant a dones com a homes... sempre i quan no tinguem presents les dades de l’economia submergida i el treball domèstic, on realment podrem comprovar la continuïtat de la sobreexplotació de la ma d’obra femenina. · A la CAC, el 55,1% de les persones aturades són homes i el 44,9% dones. La taxa de desocupació entre els homes és del 22,8% i entre les dones del 21,2%. Ara bé, aquestes diferències no poden ser conclusives, ja que del total de la població activa i donada d’alta de la seguretat social a Catalunya, el 46,7% són dones, per la qual cosa, l’atur està afectant pràcticament per igual tant a dones com a homes... sempre i quan no tinguem presents les dades de l’economia submergida i el treball domèstic, on realment podrem comprovar la continuïtat de la sobreexplotació de la ma d’obra femenina. · A la CAPV, el 54,3% de les persones aturades són homes i el 45,7% dones. La taxa de desocupació entre els homes és del 30,3% i entre les dones del 31,8%. Si a aquestes xifres li afegim que al País Valencià del total de la població activa i donada d’alta de la seguretat social, només el 44,5% són dones, es veu com l’atur està afectant molt especialment a les dones... tot i sense tenir presents les dades de l’economia submergida i el treball domèstic. · Entre les persones de menys de 25 anys l’atur afecta a més del 60% del total, davant del 45% de mitja estatal (o del menys del 20% a la UE) · Al voltant del 70% de l’ocupació destruïda és de gent que tenia contracte fixe. · Almenys 320.000 persones desocupades, porten més de 2 anys l’atur. · Al voltant de 400.000 llars, més del 8% del total, tenen tots els seus membres a l’atur. · Més de la meitat de les persones aturades porten més d’un any sense feina. Més del 75% porten més de dos anys amb feines més o menys esporàdiques. · A casa nostra l’atur afecta a més d’un 37% de la població estrangera davant el poc més del 20% de la població autòctona. · Només entre un 55 i un 60% de las persones aturades tenen prestacions contributives o subsidi d’atur.

Algunes conclusions La destrucció d’ocupació continua inexorablement a casa nostra. Aquesta destrucció de llocs de treball, tot i anar associada ara mateix en major mesura a la indústria, continua donant-se a sectors com la construcció i els serveis... i no fa més destruir-se ocupació estable. Si comparem les nostres xifres d’atur amb les d’altres territoris de l’estat, com Andalusia (superior al 33%), o al d’Euskadi de poc més del 12%, es pot veure com països com el nostre o Andalusia no són res més que meres colònies de les quals ja s’ha extret bona part del benefici que interessava, però d’on cal continuar extraient tot el benefici possible. A Euskadi per contra, i a banda d’altres connotacions (com la defensa a ultrança d’un model productiu propi i força centrat a la indústria i al treball estable, davant la bombolla immobiliària que hem patit nosaltres), és innegable que la presència d’un moviment sociopolític força potent, i sobre tot d’un sindicalisme propi combatiu i amb gran capacitat organitzadora, mobilitzadora i reivindicativa, ha fet que allà els llocs i les condicions de treball s’hagin defensat amb un èxit indubtable, en comparació al que ens trobem a casa nostra: sindicalisme espanyolista i jacobí, pactista i claudicant imperant, que ens ha deixat sense gairebé res. Deu mesos després de la seva aprovació, la darrera contrareforma laboral no és res més que un nou i total fracàs. Ni ha facilitat ni ha millorat la creació de llocs de treball. No ha impulsat contractes indefinits (només van desaparèixer les subvencions als contractes de foment de l’ocupació indefinida, a finals de 2010, aquesta modalitat contractual va fer caiguda lliure). No s’ha frenat l’escalada de l’atur. No ha millorat els nivells de contractació de joves, dones i persones grans. Exactament igual que amb totes les darreres contrareformes laborals. El que sí s’ha aconseguit amb l’actual contrareforma, és avançar en l’acomiadament gratuït, somni històric de la patronal, fent més barat el fet d’acomiadar les persones treballadores amb contractes indefinits (el FOGASA, mitjançant els nostres impostos, ja ha hagut de carregar a casa nostra, en el que portem de 2011, amb més de 15 milions d’euros en indemnitzacions, ja que ara els empresaris s’estalvien 8 dies dels 20 que han de pagar pels acomiadaments objectius!!) I per últim, i per acabar-ho d’adobar, tot plegat només ha servit per tal que les ETTs a casa nostra hagen incrementat la seva quota de mercat,


PARLEM CLAR

31

*CiU ataca ataca els i les més desafavorides: i cartera de negocis, en més d’un 18%. És a dir, a més retallades, més privatitzacions i menys polítiques socials, més precarietat, més atur, més pobresa i misèria. Només amb polítiques socials que garantiren unes xarxes de protecció basades en rendes de garantia d’ingressos mínimament “decents”, salaris socials i/o una renda universal, la vida de les persones més desprotegides o sense recursos podria veure alleugerida i mínimament dignificada, evitant-se així les bosses de pobresa i l’exclusió. Una solució urgent i necessària: la reducció del temps de treball i la redistribució justa de les rendes més elevades. Durant el propers anys, la sortida “temporal” de la crisi actual, implicarà un seguit de retallades, impulsades per la gran patronal, i executades per les institucions del règim (i garantides per les seves forces de “seguretat”), que institucionalitzarà un model de relacions sociolaborals totalment desregulat, i on la precarietat i la desprotecció seran gairebé absolutes. La contrareforma laboral i la reforma de la negociació col·lectiva, no van a fer res més que maximitzar els beneficio del gran capital. I tot plegat, en un context d’una més que probable desmoralització social provocada per la cronificació de l’atur en capes cada vegada majors de la població treballadora; malgrat que l’actual i presumiblement creixent onada de mobilització, pot arribar a assolir augmentar el nivell d’organització, consciència i lluita de capes creixents d’una part de la classe treballadora del nostre país. En una situació com l’actual, és vital defensar fins a l’últim lloc de treball. Sigui nostre o no, ja que un lloc de treball destruït, a casa nostra, serà difícilment recuperable.... la solidaritat de classe ha de ser el motor d’aquesta lluita contra les retallades i la destrucció de llocs de treball. Cal fer tots els esforços possibles per trencar la propaganda del sistema, i acabar amb el seu criminal “consens social”. Cal posar en dubte, d’una banda el model socioeconòmic que ens imposen al nostre país; i de l’altra, repartir de forma radical el temps de treball. I cal destapar i deixar a la llum els interessos reals de la gran patronal: amagar l’augment creixent de l’explotació de la classe treballadora, mitjançant la intensificació i l’extensió de la precarietat, la flexibilitat, i l’atur, que simplement seran presentats com “danys col·laterals”, com ja van fer els governs del PsoE i del PsF als anys vuitanta del segle XX, quan per vendre i imposar les primeres contrareformes laborals, usaven la famosa expressió “millor un mal treball que no cap”. Àrea de Formació de la COS

Retallada a la Renda Mínima d’Inserció El Govern de la CAC, en mans de CiU, amb l’excusa de suposats “fraus” a les retribucions rebudes per persones en situació de pobresa (que segons la UE, és tenir uns ingressos mensuals inferiors al 70% del SMI, és a dir, viure amb menys d’uns 450 d’euros mensuals), ha posat en marxa una nova retallada en ple mes d’agost, contra la Renda Mínima d’Inserció. “Curiosament”, no ataquen de la mateixa forma el frau fiscal de les gran empreses i de la gran patronal a casa nostra... serà que els pobres costem més cars?! Mirem amb lupa en què consisteixen aquestes retallades a l’RMI. La proposta de “reforma” que vol implantar el Govern de la CAC representa els següents canvis: 1. Es passa d’un mínim d’un any de residència a dos anys per poder accedir al dret a ésser titular de les prestacions de la RMI. Açò pot suposar que persones amb la mateixa necessitat assistencial rebin un tracte diferent per raó del seu origen. 2. Allarga fins a 12 mesos el període de càlcul en la valoració dels ingressos per a accedir a la RMI. Aquest fet pot posar en greu perill de subsistència moltes famílies, obviant que és especialment en aquests moments de dificultat econòmica quan s’hauria de facilitar que les persones i unitats familiars sense ingressos, perquè no tenen una ocupació i han finalitzat la percepció de prestacions o no hi tenen dret, estiguin el menor nombre de mesos possibles sense percebre cap tipus d’ingrés. Així doncs, com a mínim caldria mantenir-se i prorrogar-se la mesura introduïda pel Decret llei 1/2010 que establia en 4 mesos el període a computar per determinar els ingressos per tenir dret a les prestacions.  3. No permet que la RMI pugui actuar com a complement de rendes, en restringir el dret a percebre-la si la persona sol·licitant o membre de la unitat familiar té dret a “altres prestacions públiques, ajuts o subvencions”, sense tenir en compte que la insuficiència d’ingressos per a fer front a les necessitats familiars augmenta el risc a la pobresa. 4. Canvia el sentit del silenci administratiu i el termini de resolució. En cap cas, el silenci administratiu hauria de ser negatiu, és a dir, que l’absència de resposta de l’Administració a la sol·licitud transcorregut aquest temps no

hauria de suposar resolució denegatòria. En primer lloc, perquè genera inseguretat jurídica davant l’Administració i, en segon lloc, i per la situació de necessitat de les persones sol·licitants, és una espera excessiva que finalment pot acabar en denegació tàcita. 5. Restringeix el dret a rebre la prestació a la disponibilitat pressupostària. 6. Limita econòmicament el programa amb una reducció de la prestació en quantia establint que el còmput total mensual de la prestació econòmica de la RMI més els ajuts complementaris no pugui superar el salari mínim interprofessional, suposant uns ingressos insuficients per a moltes famílies. 7. Deixa de fer-se l’actualització anual de la prestació en funció de la variació de l’IPC. 8. Es limita a seixanta mesos el període màxim de percepció de la RMI. Açò deixarà sense protecció a moltes persones que a partir dels 50 anys han perdut la seva feina i no tenen gaire oportunitats de retorn al mercat laboral. En definitiva, un seguit de noves mesures que només faran recaure la crisi sobre les persones més desprotegides. A més, és una qüestió de pura lògica entendre que “l’estalvi” que generen aquesta mena de mesures (com el tancament dels serveis d’urgències, o directamet de tot un Centre d’Assistència Primària sencer) es veurà totalment superat per uns costos socials materialitzats en forma de patiment directe de les persones afectades. Des de la COS ens neguem a acceptar aquesta mena de mesures, i fem una crida a sumar esforços des dels treballadors i treballadores del sector social, per tal que s’ajudi a organitzar-se a les persones afectades, per tal de sortir al carrer, augmentar el grau de mobilització i solidaritat, mitjançant caixes de resistència locals i/o de barri (per exemple), i avançar així, més forts i millor protegits i organitzats fins les properes Vagues Generals. Ens hi juguem massa, com a persones treballadores i com a poble... si no ens movem ja, acabarem amb una de les societats més injustes que pogam imaginar... cada cop més semblant a la de principis del s.XX, que a una societat del s.XXI.


32

PARLEM CLAR

Terrorisme d’estat contra sindicalistes colombians El 30 de març de 2011 dos dirigents sindicalistes de l’Asociación de Trabajadores Campesinos del Tolima – Astracatol (sindicat afiliat a Fensuagro-CUT, el principal sindicat de pagesos de Colòmbia), Héctor Orozco i Gildardo García, foren assassinats presumiblement a mans de paramilitars, però sospitosament prop d’un post de l’exèrcit colombià. Els dies 11 i 12 d’abril tingueren lloc mobilitzacions de camperols en protesta per les violacions dels drets humans. En represàlia per les protestes, el 16 d’abril, un altre dirigent sindical, Jailer González, fou detingut arbitràriament per tropes de l’exèrcit en eixir d’una reunió. No li fou presentada cap ordre de detenció ni se li feren conèixer càrrecs que justifiquessin l’arrest, però malgrat això fou incomunicat i traslladat, caminant durant sis hores, a una base militar que hi ha a Planadas. Les comunitats de la zona organitzaren una delegació per a fer un seguiment del trasllat de Jailer González. En arribar a Planadas, el sindicalista fou conduït al Batalló Contraguerrilla, d’on al cap d’una hora el traslladaren a l’estació de policia per a alliberar-lo finalment a causa de la pressió popular.

CCOO en suport dels escortes privats al País Basc La lluita pacífica del poble basc per posar fi al conflicte armat fa progressos innegables. Una mostra d’això és la incomoditat que es respira entre certs col·lectius que es beneficiaven de la violència. Un d’aquests col·lectius és el dels escortes privats, que veu com se li redueix el nombre de “llocs de treball”; per a aquest mes de setembre n’hi ha prevista una retallada de més de cinc-centes “places”. Sortosament, aquests “treballadors”, que tenen contactes poderosos, poden comptar amb el suport incondicional del sindicalisme del règim. CCOO, CSI-F i l’Associació d’Escortes en Actiu al País Basc van a convocar una sèrie d’aturades parcials cada dijous des del 31 d’agost fins al 29 de setembre per forçar el govern basc a una negociació. CCOO va precisar que ELA s’havia desmarcat d’aquestes mobilitzacions i que no havia rebut resposta ni d’UGT ni d’USO (aquests són els quatre sindicats de l’estat afiliats a la Confederació Sindical Internacional). Un portaveu dels escortes va resumir llurs reivindicacions: « Nosaltres volem que ens tractin com a qualsevol altre treballador, perquè som un subsector com el del metall o la fusta, i volem el mateix tracte. » És a dir que el que demanen és xarop de bastó. La pau és temuda a Espanya, fins i tot pels compañeros “guais” i “progres” del sindicalisme institucional.

*El paper d’UGT i CCOO en la destrucció de les pensions públiques Les receptes neoliberals que aplica el govern de l’Estat espanyol segueixen trobant-se amb la inestimable col·laboració dels agents socials, tant de l’obvi suport de la patronal com de les cúpules dels sindicats majoritaris. Tot i que aquests últims ho intentin ocultar amb petites declaracions o crides a les mobilitzacions després s’encarreguen de fer-les fracassar amb inacceptables concessions a l’hora de signar acords, per tal de facilitar l’aplicació de lleis o reformes contra la classe treballadora. Una de les últimes traïcions de les cúpules sindicals de CCOO i UGT, i pot ser una de les més greus de les últimes dècades, ha estat en la negociació de la reforma de les pensions recentment aprovada pel senat, on els sindicats majoritaris han acceptat la lògica neoliberal que, per tal d’anar privatitzant les pensions pel sucós tros del pastís econòmic que representa, assegura falsament que el sistema de pensions públic està molt a prop de fer fallida. Discurs que no és nou, ja que aquesta fallida, sempre segons els economistes de les bel·ligerants línies neoliberals, ja s’hauria d’haver produït fa dècades segons anàlisis que han hagut d’anar posposant davant les contradiccions que anava provocant el pas del temps i que destapava la falsedat de tals estudis, o millor dit pamflets. Val a dir que aquestes cúpules en un primer moment, i per intentar fer oblidar la molt feble oposició que van realitzar a l’aprovació de la Reforma Laboral, van fer crides de no fer ni un pas enrere en la reforma de les pensions. Només cal fer un cop d’ull a les hemeroteques per veure com els representants de CCOO i UGT s’omplien la boca entre setembre i novembre assegurant que no posarien en perill un dret que tant havia costat d’assolir per la classe treballadora, per poques setmanes després donar un cop mortal al sistema públic de pensions. Ja hem vist com des de CCOO i UGT s’ha acceptat la lògica neoliberal que argumenta la insostenibilitat del sistema de pensions; ho podem veure en declaracions de les seves cúpules quan consideren el pacte necessari «per afermar el sistema de pensions del país» (1), assumint així les qüestionables teories que argumenten la fallida del sistema públic de pensions. És important entendre que aquestes afirmacions són ràpidament refusades pels números, però que l’aparell propagandístic de la dreta ha fet que aquests hagin estat sistemàticament amagats; de fet la Seguretat Social va tenir l’any passat uns beneficis de 2.380 milions d’euros, amb uns excedents de 74.000 milions d’euros acumulats des de l’any 2004 (2), això sense tenir en compte el deute de l’Estat amb la Seguretat Social que cada any s’incrementa en centenars de milers de milions d’euros. Tot això ha ajudat a veure que no era real el perill de fallida de la Seguretat Social.

Per tant caldrà buscar les veritables raons més enllà. És força clar que la patronal té des de ja fa molt temps en el punt de mira els fons públics de pensions pel suculent mos que representa. Només cal tenir en consideració que els fons de pensions privats a l’Estat espanyol no suposaven més del 8% del PIB al 2010, mentre que suposaven un 77% al Regne Unit, un 130% als Països Baixos o un 14% a Portugal (3). Tenint en consideració aquestes argumentacions és lògic que la patronal vulgui que s’obri la veda sobre els plans de pensions, però i els sindicats majoritaris? Resulta que el Fondo de Pensiones de la Administración del Estado està gestionat per una empresa de la qual CCOO i UGT participen en un 30%, sent la resta participada pel BBVA (Gestión de Previsión y Pensiones, SA), i no és l’única empresa que treballa sobre fons de pensions privats dels quals aquests sindicats són partícips. Això ens apropa a entendre una mica més la qüestió, ja que si la lògica sindical no s’ajusta al suport de CCOO i UGT a la reforma de les pensions pot ser que hagi estat el seu paper de patronal el que els hagi fet decidir-se. I en quina situació queda la classe treballadora a la qual diuen defensar? Doncs des de l’aprovació de la reforma els i les treballadores haurem de treballar fins els 67 anys havent de cotitzar 37 anys com a mínim per poder percebre el 100% de la pensió, smb això a més cal tenir en consideració l’elevada precarietat i la gran part de jovent que es veu abocada a l’economia submergida el que fa molt difícil l’accés a aquest 100%. A més ens trobem que la mitjana de cotització al 2007 era de 35,7 anys (4) i tenint en compte que amb l’esclat de la crisi econòmica aquesta mitjana de cotització no para de minvar és clar que la majoria dels treballadors i les treballadores hauran d’allargar la seva cotització al màxim si volem rebre el 100% de la pensió, aspecte que s’agreuja en el cas dels col·lectius més abocats a la precarietat, és adir, dones i joves. En conclusió, ja fa temps que anem entenent que la lògica d’aquests sindicats dista molt de la defensa dels treballadors i torna a ser palès quin és el paper d’aquests sindicats pel que fa a la negociació i la lluita respecte les polítiques socioeconòmiques: de tap de les veus que demanen més poder per a la classe treballadora i, per tant, d’agents desmobilitzadors d’aquesta. Val a dir que el sistema de pensions de l’Estat espanyol dista molt de ser l’ideal, però aquests passos de desmantellament només ens fan caminar en el sentit contrari el lògic, que és el de la democratització de l’economia i la del govern que defensa els interessos de la classe majoritària, és a dir, un govern de i per a la classe obrera. Adrià Pet, COS Garraf responsable de relacions polítiques de la COS

(1) Web UGT. El principio de acuerdo en pensiones ha reconducido las medidas que el Gobierno quería imponer. UGT y CCOO explican el contenido del principio de acuerdo en pensiones. (2) Diari Gara. 30 de gener 2011. Juanjo Basterra. CCOO – UGT avalan la agresión social. (3) Que pensiones. Que futuro!. VVAA. Editorial Icaria (4) Diari Gara. 30 de gener 2011. Juanjo Basterra. CCOO – UGT avalan la agresión social.


VISIONS DEL MÓN

*LAB, primera força sindical a les administracions públiques de Navarra Espectacular la crescuda en Ensenyament, on el sindicat independentista passa de ser la cinquena força en representació a ser la primera El dijous 19 de maig, prop de 26 mil treballadors i treballadores de les administracions públiques navarreses estaven cridats a elegir 288 delegats. LAB ha crescut, respecte a les eleccions de 2007, tant en nombre de vots com en nombre de delegats. Aquesta victòria a Navarra, que ve precedida per nombrosos èxits en les administracions públiques d’Àlaba, de Biscaia i de Guipuscoa, és la culminació de la bona feina dels militants de LAB en la lluita contra les privatitzacions, la burocràcia i les retallades en els serveis públics. Els treballadors i les treballadores han apostat pel desenvolupament dels serveis públics com a garantia dels drets a l’educació, la sanitat o l’atenció, i han donat una bofetada a la política neoliberal que UPN-PSN, amb el suport de CCOO i UGT, han fet durant aquests darrers anys.

*Repressió contra el sindicalisme de classe gallec Arrestats alguns sindicalistes acusats de tenir relació amb accions violentes adreçades contra oficines d’ocupació i seus dels sindicats institucionals La pressió cada vegada més forta que pateix la classe treballadora i les retallades en matèria social imposades pel gran capital i les seves institucions foren celebrades a Galícia durant el mes de desembre amb uns quants còctels llançats contra diversos locals que simbolitzen l’opressió: oficines dites d’ocupació i seus de sindicats institucionals. Aquestes accions se les va atribuir Resistência Galega, organització armada independentista d’esquerres; tanmateix, els òrgans de repressió de l’estat trobaren més llaminer utilitzar-les com a pretext per a assetjar la Central Unitaria dos Traballadores (CUT), sindicat independentista gallec, que amb la seva tenacitat i coherència s’ha tornat massa incòmode. Telmo Varela i Miguel Nicolás continuen presos

sense cap acusació concreta. El sumari és un compendi de ridiculeses, més aviat sembla un guió de cinema de sèrie B. Miguel fou traslladat a la presó d’Astúries sense avisar l’advocat i en circumstàncies dubtoses. L’única i clara intenció de tot aquest operatiu repressiu és intimidar en previsió de possibles reaccions de la classe treballadora. Els nostre enemics de nació i de classe saben tan bé com nosaltres que ens trobem davant una crisi sistèmica que ens condueix a la misèria i explotació; lògicament per a l’estat espanyol i per al capitalisme això representa un perill potencial i per això apliquen medicina preventiva. El sindicat CUT, encara que modest, és un enemic clar per al sistema; saben que pot créixer en aquestes circumstàncies, i saben també que la CUT manté un discurs i una praxi combatius.

*La CSI vol una reunió d’emergència del G-20 per a “regular els mercats” La burocràcia de la Confederació Sindical Internacional (CSI) reclama una reunió d’urgència del G-20 per frenar els atacs dels especuladors financers. Demanen als suposats dirigents polítics dels vint estats més poderosos que prenguin «la iniciativa a fi de regular els mercats financers i evitar el col·lapse econòmic». La CSI és un club de sindicats groguencs que engloba els següents sindicats que actuen en el nostre país: Confédération Française Démocratique du Travail (CFDT), Confédération Française des Travailleurs Chrétiens (CFTC), Confédération Général du Travail (CGT), Confédération Général du Travail – Force Ouvrière (CGT-FO), Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL), Confederazione Italiana

Sindacati Lavoratori (CISL), Unione Italiana del Lavoro (UIL), Confederación Sindical de Comisiones Obreras (CCOO), Unión General de Trabajadores (UGT) i Unión Sindical Obrera (USO). «Els líders del G-20 van dir fa tres anys que no deixarien mai que els mercats financers tornessin a dictar la política econòmica, però per desgràcia llurs accions van ser lamentablement inadequades, i ara en paguem les conseqüències» va declarar la secretària general de la CSI, Sharan Burrow. «No és pas massa tard: en una cimera d’emergència del G-20 hauran de fer el que varen prometre aleshores i introduir mesures de regulació eficaces garantides per objectius d’ocupació per a llurs polítiques» No és entendridora tanta ingenuïtat?

El sindicalisme de classe de tot el món s’aplega a Atenes A la primeria d’abril es va reunir a la capital grega el XVI Congrés de la Federació Sindical Mundial. L’únic català assistent al congrés, Quim Boix, va pronunciar un discurs coherent en matèria de lluita de classes, en què denunciava la política de PSOE i PCE, de CCOO i UGT. Quim Boix, de Co.Bas, i Igor Urrutikoetxea, de LAB, foren elegits membres del Consell Presidencial de la FSM, màxim òrgan entre congressos. Com a secretari general fou reelegit el grec Iorgos Mavricos, sindicalista del PAME (Front Militant de tots els Treballadors). En el discurs de tancament, Iorgos Mavricos va establir una sèrie d’eixos que defineixen l’estratègia de la FSM: fer sindicalisme de classe promovent la unitat per la base de tots els treballadors contra el capitalisme explotador, promovent l’internacionalisme i l’organització contra les multinacionals; lluitar per millorar la qualitat de treball i vida dels pobles (seguretat laboral, salut, seguretat social i prestacions, lluita contra l’atur, oci, no a les drogues, respecte pel medi ambient, promoció de la dona, dedicació a la joventut, etc.) i per organitzar la capacitat de lluita de la nostra classe, sense encobrir el capitalisme ni maquillar-lo, com fan la Confederació Europea de Sindicats (CES) i la Confederació Sindical Internacional (CSI); lluitar contra els efectes de llur crisi (que pagui la crisi qui l’ha provocada, no els assalariats), essent capaç d’organitzar-se en tot el planeta, disposta a donar prioritat als sectors estratègics, present en totes les lluites, portadora de solidaritat als llocs on es necessiti, crítica i autocrítica en el seu treball col·lectiu. D’altra part, en el marc d’aquest congrés es va anunciar que la Unió Internacional Sindical del Transport havia convocat per al 16 d’octubre de 2011 una gran mobilització del sector en tot el planeta per la revaloració dels salaris, per la formulació de noves lleis que amplien els drets dels treballadors, per la seguretat laboral i contra tota mena de privatitzacions. Caldrà començar a preparar-la.

33


34

VISIONS DEL MÓN

*Sindicalisme d’alliberament en un món globalitzat Després del VII Congrés de la COS, tingut a Alcanar els dies 26 i 27 de febrer, hem anat donant més importància a les relacions amb altres sindicats, organitzacions i persones (tant a nivell nacional, com internacional), conscients que la lluita de classes ha esdevingut més que mai global. Ja sabem que els resultats que puguin aconseguir els esforços d’un sindicat petit d’un país petit que s’encara amb un enemic massa fort són limitats, però també sabem que cooperant amb els nostres semblants podem fer molt més. I aquests nostres semblants els trobarem entre els sindicats de classe, conseqüents i combatius que rebutgen el sindicalisme pactista i desmobilitzador que per desgràcia encara és avui en dia majoritari a casa nostra. En els darrers mesos el treball de l’Àrea de Relacions Internacionals de la COS ha anat dirigit principalment a reforçar els vincles amb dues organitzacions internacionals de sindicats i els sindicats que les integren: la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat (PSNSE) i la Federació Sindical Mundial (FSM). PSNSE La PSNSE (http://www.psnse.com) és una organització formada per sindicats de països colonitzats bàsicament per la República Francesa o pel Regne d’Espanya, nascuda d’un procés constitutiu que començà l’any 2004 a Sant Sebastià (País Basc), en una primera conferència internacional organitzada per LAB, i on la COS hi va participar de forma activa. Aquest procés va culminar l’any 2006 a Aiacciu (Còrsega), en una altra organitzada pel Sindicat dels Treballadors Corsos (STC), i a la qual, per diferents motius, en aquell moment la COS no vam poder ser-hi presents. La PSNSE aglutina sindicats no sols europeus, com ara el Sindicat dels Treballadors Bretons (SLB), la Central Unitaria de Traballadores (CUT) de Galícia o la Confederació Sindical Sarda (CSS), sinó també de les colònies “d’ultramar”, com ara la Intersindical Canària, la Unió dels Treballadors de la Guaiana (UTG), la Unió General de Treballadors de Guadeloupe (UGTG) o la Unió Sindical dels Treballadors Canacs i dels Explotats (USTKE). Els principis que comparteixen tots aquests sindicats es resumeixen en quatre punts: (1) són sindicats de classe, (2) estructuralment són independents de partits polítics, (3) lluiten contra la globalització capitalista, i (4)  lliguen de manera indissoluble l’alliberament social i l’alliberament nacional.

La PSNSE, lentament, però de forma constant, ha anat consolidant-se, i a la seua darrera trobada a la Val d’Aosta (organitzada pel Sindicat Valdostà dels Treballadors – SVT), es va prendre la decisió de convidar a noves organitzacions sindicals a la Plataforma, i a més, que d’un mateix país, pogués haver més d’una organització. La COS té molt d’interès d’integrar-se en aquesta plataforma; la bona relació que tenim tant amb la PSNSE com amb la major part dels diferents sindicats que la formen ens fan ser molt optimistes, i aviat s’hi podrà formalitzar l’ingrés. FSM Una altra agrupació internacional de sindicats amb qui mantenim molt bones relacions és la FSM (http://www.wftucentral.org/). Aquesta federació nasqué l’any 1945 arran de la Conferència Sindical Mundial, tinguda a Londres, i el I Congrés Sindical Mundial, tingut a París. És una organització molt més potent que la PSNSE, ja que hi són afiliats sindicats de més de 120 països, que representen vuitanta milions de treballadors. Afiliats a la FSM són el Front Militant de Tots els Treballadors (PAME) de Grècia, la Central de Trabajadores de Cuba (CTC), LAB (País Basc), la Federació Panxipriota del Treball (PEO) de Xipre, el Sindicato Mexicano de Electricistas, etc. La FSM es defineix com una organització sindical internacional democràtica, de classe, per a la defensa dels interessos de tots els treballadors. A la primeria d’abril va tenir lloc a Atenes el XVI Congrés de la FSM, en què fou reelegit com a secretari general el grec Iorgos Mavricos i fou renovat el Consell Presidencial, la màxima direcció entre congressos. Per a aquest òrgan foren elegits quaranta sindicalistes de trenta països diferents, entre els quals el català Quim Boix (CoBas) i el basc Igor Urrutikoetxea (LAB). La COS vol mantenir i reforçar les relacions amb la FSM i ens adherim a les seves campanyes, però ara com ara sabem que mentre no cresquem en nombre de militants, i per tant en cotitzacions, no ens podem permetre l’afiliació a aquesta federació, amb les despeses en delegacions que això comporta. La FSM recentment ha llançat una campanya internacional de suport al poble palestí perquè l’ONU reconegui l’estat palestí amb les fronteres de 1967 i amb Jerusalem oriental com a capital. La COS, malgrat que sempre ha defensat la solució d’un estat únic i laïc com a única solució veritablement viable pel futur del Poble Treballador de Palestina i de tot l’Orient Mitjà, i tot i que encara no és afiliada a la FSM, s’ha afegit a

aquesta campanya, ja que com a mínim intenta reobrir el procés d’una solució negociada. De la mateixa manera, fa un parell de mesos ens adherírem a la campanya que la FSM havia llançat en solidaritat amb el poble swazi. Activitats Des de la COS s’han organitzat diverses accions en l’àmbit de les relacions internacionals. Vam començar el passat 19 de març, amb unes jornades (organitzades conjuntament entre la COS i l’organització Endavant-OSAN) al Casal Independentista de Sants, on en un dels seus tallers intervingueren la companya Leire Nalda, en representació de l’Àrea de Relacions Internacionals de LAB, el company Saturnino Mercader del comitè de descansos de TMB, i el company Jordi Aldeguer, responsable d’organització de la COS. Especialment remarcables són les que tingueren lloc durant els mesos de maig i juny. En els actes del Primer de Maig, foren exhibides pancartes que reclamaven la llibertat dels sindicalistes presos Miguel Nicolás i Telmo Varela (tots dos de la CUT), i Diego Cañamero (del Sindicato Andaluz de Trabajadores); i al final de les manifestacions es llegí un manifest en solidaritat amb aquests i, de més a més, amb altres sindicalistes de centrals de diferents països: la Confederació Sindical dels Treballadors Sahrauís , la Unió de Treballadors Marroquins, ASTRACATOL (Colòmbia), PAME, el Sindicato Obrero Aragonés, etc. Uns quants dies després, Ricardo Castro, secretari general de la CUT, va visitar València, on donà una xarrada a l’Ateneu Popular i fou entrevistat per Ràdio Klara i per L’Accent. També Jean-Luc Morucci, responsable de relacions internacionals del STC, va visitar el nostre país, i va fer una xarrada al casal Can Capablanca de Sabadell el 3 de juny i una altra al Casal Jaume Compte de Sants el 4 de juny. El mes de maig, en unes jornades organitzades per l’organització juvenil CAJEI, al Barcelonès i al Camp de Túria, des de la COS vam possibilitar la participació d’un company de les joventuts del sindicat asturià de classe i combatiu CSI, i uns companys del sindicat compartiren xerrada a Llíria, al Camp de Túria amb aquest company. A més, un company de l’Àrea de Relacions Polítiques de la COS va participar el mes de juliol en unes jornades a Asturies, organitzades per l’esquerra independentista asturiana. Això quant a les accions més visibles, però la major part de l’activitat de l’àrea de relacions internacionals és feina “d’oficina”. Mostra


SENSE TERRA

d’aquesta activitat són els comunicats, missatges de suport i solidaritat o difusió d’informacions que la COS ha publicat els darrers mesos. A vegades amb motiu de joia, com la salutació al Congrés del SLB de Bretanya; altres voltes amb motiu luctuós, com la condemna de l’atac imperialista contra Líbia; al més sovint en solidaritat amb qui pateix la repressió. I aquest és el camp més extens. La COS ha manifestat el seu suport al qui fou secretari general de LAB durant quasi vint anys, Rafael Díez Usabiaga, i els altres set companys detinguts en la seu d’aquell sindicat i jutjats pel cas Bateragune. També a Diego Cañamero, portaveu nacional del SAT, perseguit per la “justícia” espanyola.

i paramilitars, massa sovint amb resultat de mort, com en el cas d’Héctor Orozco i de Gildardo García, de l’Asociación de Trabajadores Campesinos del Tolima.

No li resta a la saga la “justícia” marroquina, que també ha perseguit i detingut Seddik Kabbouri i Chenou Mahjoub, sindicalistes i defensors dels drets humans de la ciutat de Bouarfa. I no tracta pas més bé els sindicalistes sahrauís: Sidi Ahmed Eddia, president de la CSTS i un dels nostres corresponsals més actius, que fou hospitalitzat a les illes Canàries arran d’una pallissa que li propinà la policia marroquina.

Naturalment, les mostres de solidaritat són recíproques, i per exemple en el cas de les denúncies contra dos companys de la COS per una acte en suport a la legalització de Bildu, hem rebut les adhesions de la FSM, de LAB, de Nación Andaluza, o del Sindicat Obrer Aragonés, entre d’altres, a més de les adhesions personals de diversos responsables d’aquestes organitzacions.

També són víctimes de la repressió els sindicalistes a Colòmbia, on són hostilitzats per militars

La COS també s’ha solidaritzat amb els treballadors de la multinacional Praktiker a Grècia, que pretén empitjorar les condicions laborals dels seus empleats, i ha donat suport a les vagues generals que PAME ha convocat. I ha donat divulgació a les informacions que ens proporciona Resistencia Saharaui sobre les vagues de fam que han emprès diversos joves sahrauís per protestar contra les injustícies i arbitrarietats del govern marroquí.

Si voleu més informació, escriviu-nos a: internacional.cos@gmail.com internacional@sindicatcos.cat

*El 3 d’octubre unides en la gran mobilització dels treballadors i de les treballadores Només amb la força de les nostres accions de lluita podrem defensar els drets actuals i la dignitat de la classe treballadora Cada dia que passa els i les treballadores i els pobles del món constatem que el problema dels deutes públics i privats als Estats Units, la superpotència del Nord, a la Unió Europea i amb repercusió en altres continents està generant la baixa a Wall Street i l’afonament de la borsa de valors en aquests estats; demostra que la crisi del sistema capitalista s’afona i per perllongar la seva agonia els governs servents del gran capital preparen altres mesures per a que aquesta crisi la paguen els treballadors i els pobles exclosos.

Mundial fou sumar tots els esforços i iniciatives per realitzar el 3 d’octubre la gran Mobilització Internacional dels treballadors i de les treballadores per:

Quan es va fundar la Federació Sindical Mundial al primer Congrés Sindical Mundial el 3 d’Octubre de 1945 a la ciutat de París, se li va donar la missió de lluitar sota els principis de classe, de la solidaritat i mantenir en alt les banderes de la unitat en les accions de lluita. En aquest context, una de les decisions del XVI Congrés Sindical

A aquestes exigències, poden agregar-se altres demandes de les respectives organitzacions. La FSM és una organització sindical de lluita, per això hem de participar tots i totes en la gran mobilització del 3 d’Octubre. Secretariat de la FSM Àrea de Relacions Internacionals de la COS

· Respecte a les conquestes de la Seguretat Social. · Convenis Col·lectius – Negociació Col·lectiva. · Respecte a les Convencions Col·lectives i a les Llibertats Sindicals. · 35 hores de treball setmanal, 7 hores diàries, 5 dies setmanals.

35

*Què són els Centres d’Internament per a Estrangers o CIEs? Són centres de caràcter no penitenciari que acullen de manera preventiva (en espera de ser expulsats) als estrangers que no pertanyen a la Unió Europea i que es troben en una situació administrativa irregular dins de l’Estat Espanyol. A casa nostra tenim 2 CIEs, de moment, un a l’antiga comissaria de La Verneda de Barcelona, i l’altre a la de Sapadors a València, ambdues en molt males condicions, i que han rebut constants denúncies per tota mena de maltractaments contra les persones allà empresonades (agressions físiques, psíquiques i verbals, violacions, etc.)

Per què es vulneren els drets humans als CIEs? · Bàsicament perque no hi ha cap regulació que vetlli per les condicions de vida dels interns. Es priva de llibertat a persones que no han comès cap delicte, simplement una falta administrativa (no tenir “papers”) Per tant, la mesura aplicada és del tot desproporcionada. · Les associacions, les ONGs, els sindicats, o els mitjans de comunicació, tenen vedat l’accés als CIEs, de manera que només es pot saber en quina situació es troben les persones allà tancades pels testimonis directes. · Les condicions de vida acostumen a ser deplorables. En el cas concret de la Verneda, per exemple, les persones estan tancades en un soterrani sense llum natural i escassa ventilació. En cada cel·la de 3x2m hi reclouen fins a 6 persones. Hi ha lavabos insuficients i l’assistència al WC no és lliure. · Als i a les internes els retiren els seus objectes personals i en molts casos no es produeix mai el retorn d’aquests objectes. · Separen als adults dels seus fills i no hi ha facilitats per tal que els nens puguin tenir contacte amb els seus pares. · La duració de l’internament pot allargar-se fins a 60 dies! quan en una comissaria el límit són 72 hores. · Només es poden rebre visites un màxim de 5 minuts al dia en una franja horària d’una hora i sempre sota la supervisió de dos policies. · La falta d’intèrprets dificulta la comunicació entre els interns i els funcionaris i advocats. · Quan l’estranger surt del Centre acostuma a estar desinformat sobre els seus drets i la seva situació, així sol perdre el termini de 48 hores per a presentar un recurs contra la seva expulsió. El desconeixement provoca una situació d’enorme indefensió. Quan no es pateix l’expulsió immediata. Per tot això, des de la COS us cridem a participar de la Campanya pel Tancament dels CIEs, i a denunciar per tots els mitjans aquesta situació absolutament antidemocràtica, inhumana i indigna contra persones l’únic “delicte” del qual són culpables, és no tenir uns papers determinats per poder viure al nostre país, ja que no tenen la possibilitat d’una vida als seus països d’origen. Àrea de persones migrants de la COS


· Seguretat Social Pública per a tothom · Negociació col·lectiva - Convenis col·lectius · Llibertats sindicals i democràtiques · Setmana laboral de 35 hores - 7 hores al dia - 5 dies a la setmana - Millors salaris · Solidaritat amb el Poble Palestí · Llibertat pels Cinc Cubans

Solidaritat #18  

Butlleti informatiu de la Coordinadora Obrea Sindical COS

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you