Calpúrnia

Calpúrnia Tate L'evolució de la Calpúrnia Tate. Jacqueline Kelly La meva tasca següent consistia a vigilar les dues dotzenes d'infants que jugaven al pati situat entre la casa i la cuina exterior mentre les mares treballaven als camps, i assegurar-me que no els piquessin les aqueferades i diligent gallines, ofeses davant d'aquella invasió del seu hàbitat natura. Tampoc m'agradava aquesta obligació no retribuïda, sobretot veient com en Sam Houston i en Lamar anaven fent saltirons a l'esborradora i tornaven a casa amb diners. Al cap d'un dia sencer renyant els infants i covant pensaments contrariats sobre aquells penics, vaig llançar una nova campanya aquella nit a l'hora de sopar. −Per què m'he d'ocupar dels nens? −vaig preguntar al pare. −Perquè tu ets la noia −va dir bruscament en Lamar. No li vaig fer cas. −Per què he de vigilar jo els nens? Per què no puc portar missatges? Per què no puc guanyar diners? −Perquè tu ets la noia −va repetir en Lamar, alarmat en ensumar-se un possible perill. −I què se suposa que vol dir això? −A les noies no els paguen −es va burlar en Lamar−. Les noies no poden votar i, per tant no els paguen. Es queden a casa. −Doncs vés a dir-ho a l'escola de Fentress −vaig fer, orgullosa de la meva rèplica.− Bé paguen a la senyoreta Harbottle, oi? −Això és diferent −va respondre ell, emmurriat. −En què és diferent? −Ho és i prou. −En què exactament, Lamar?

Vaig insistir tant i tan alt que el meu esgotat pare, desesperat per tenir una mica de pau va dir: −Molt bé Callie. Et pagaré cinc centaus.

Vaig guardar un silenci triomfant.