La Rosa de Paper - XV Edición

La Rosa de Paper

XV

Edita:

Edicions Rei en Jaume I, núm. 2 46470 Catarroja València Tel: 96 122 03 90 Fax: 96 126 99 33 e-mail: info.edicions@florida-uni.es web: http://rosadepaper.florida-uni.es

ISBN: 978-84-935335-1-9 Dipòsit Legal: V-1793-2012 Disseny: Florida Assessorament lingüistic: Òscar Pérez Silvestre Patrocina:

Andana Editorial C/ València 56 B 46680 Algemesí / València andana@andana.net www.andana.net

Índex

Índex ............................................................................................ 5 Acta del jurat................................................................................. 7 La casa de tanques blanques, Júlia Ribes Botella .......................... 13 Poemes, Alba Navarro Vidal .......................................................... 17 Cyber love i altres històries, Belén Català Estrada ........................... 27 El Olimpo de los dioses, Álvaro Álamo Marcos ............................... 37 Tan sols, una cosa més per recordar, Míriam Ferrero Gramage ...... 45 Sombras en la oscuridad, Jordi Alfonso Martínez ........................... 49 Amor de vidre, Mercé Climent i Payà ............................................. 55 Innocentment immòbils, Isidro March Martínez ............................. 63 Lola y Mercedes, Paquita Rams i Lebria ........................................ 73 El riu encara baixa net, Josep Micó Conejero ................................. 83

La Rosa

ACTA

ACTA DE LA XV EDICIÓ DELS PREMIS LITERARIS «LA ROSA DE PAPER» Reunit el jurat de la XV edició dels Premis Literaris «La Rosa de Paper», convocats per Florida Centre de Formació i la CAM, integrat per les persones següents: Pilar Zamora, professora de llengua i literatura de Florida Secundària, Abraham Cerveró, professor de llengua i literatura de Florida Secundària, Amparo Hidalgo, directora de la cooperativa Escuela 2, Rosa Monzó, directora de la Biblioteca Gabriel Miró de la CAM, Patrícia Moraga, bibliotecària de Florida Secundaria, Enrique García, professor de Florida Universitària, Jaime Jordà, veterinari, Sales Campillo, secretària de Direcció de Florida, Yolanda Santos, professora de llengua i literatura de l’IES El Saler, Paco Rodrigo Segura, professor universitari i poeta, Yolanda Camacho, escriptora, Ignasi Moreno, escriptor i Premi Octubre de Teatre, Susana Díaz, bibliotecària de Florida, i Manoli Pozo, de Departament de Recursos Humans d’Intercoop.

Actua com a secretària del jurat Merce Albors Orengo, i com a membre i president del jurat Paco Rodrigo, professor de Florida Secundària. Després de les deliberacions, decideixen atorgar els premis següents: CATEGORIA A (1r cicle d’ESO) MODALITAT DE POESIA Enguany s’hi han presentat un total de 4 treballs. El jurat declara finalista el treball «Poemes», d’ALBA NAVARRO VIDAL, que estudia 1r d’ESO a l’Escola La Gavina de Picanya.

Així mateix, el jurat decideix declarar desert el 1r premi.

de Paper XV

7

PREMIS 2011

MODALITAT DE NARRATIVA Enguany s’hi han presentat un total de 26 treballs. El jurat ha declarat dos relats finalistes: el primer és «Una manera de passar l’hivern», de CLARA FERRÁNDEZ VIZUETE, que estudia 1r d’ESO a l’Escola La Gavina de Picanya. El segon relat finalista és «Tot era un somni, un punyeter somni», d’ÁLEX CARMONA SÁIZ, que estudia 1r d’ESO a l’Escola La Gavina de Picanya.

El relat guanyador de la modalitat de narrativa en la categoria A és «La casa de tanques blanques», de JÚLIA RIBES BOTELLA, que estudia 1r d’ESO a l’Escola La Gavina de Picanya.

CATEGORIA B (2n cicle d’ESO) MODALITAT DE POESIA Enguany s’hi han presentat un total de 7 treballs. El jurat declara finalistes els dos poemaris següents: el recull «Reflexiones espontáneas», de BÀRBERA ALCAIDE FERRER, que estudia 4t l’ESO a l’Escola La Gavina de Picanya; i el poemari «Mis poemas», de LAURA LEIVA TEN, que estudia 3r d’ESO al col·legi Sant Josep de la Muntanya d’Oliva.

El guanyador de la modalitat de poesia en la categoria B és el poemari «El Olimpo de los dioses», d’ÁLVARO ÁLAMO MARCOS, que estudia 3r d’ESO al col·legi La Puríssima del Grau de València.

MODALITAT DE NARRATIVA Enguany s’hi han presentat un total de 22 treballs. El jurat declara finalista el relat «Ericnina A», d’ANDRÉS NAVARRO SAIDANI, que estudia 3r d’ESO en la Secció IES Federica Montseny de Burjassot.

El relat guanyador de la modalitat de narrativa en la categoria B és «Cyber love i altres històries...», de BELÉN CATALÀ ESTADA, que estudia 3r d’ESO en la Secció IES Clot del Moro de Sagunt.

8

La Rosa

PREMIS 2011

CATEGORIA C (batxillerats i cicles formatius de grau mitjà) MODALITAT DE POESIA Enguany s’hi han presentat un total de 6 treballs. Es declara finalista el poemari «El mar de la teua memòria», d’ENRIC PELLICER NAVARRO, que estudia 1r de batxillerat a l’IES Joan Fuster de Bellreguard.

Així mateix, es declara guanyador de la modalitat de poesia en la categoria C el poemari «Sombras en la oscuridad», de JORDI ALFONSO MARTÍNEZ, que estudia 2n de batxillerat a Florida Secundària de Catarroja.

MODALITAT DE NARRATIVA Enguany s’hi han presentat un total de 22 treballs. Resulta finalista el relat «Over now», de BEATRIZ PEÑALVER MIRANDA, que estudia 2n de batxillerat a l’IES Les Alfàbegues de Bétera.

El guanyador de la modalitat de narrativa en la categoria C és el relat «Tan sols, una cosa més per recordar», de MÍRIAM FERRERO GRAMAGE, que estudia 1r de batxillerat a l’IES L’Estació d’Ontinyent.

CATEGORIA D (estudiants d’universitat i cicles formatius de grau superior) MODALITAT DE POESIA Enguany s’hi han presentat un total de 3 treballs. El jurat declara finalista el poemari «Cau de lletres fondes», de MIQUEL HERRERO CORTELL, que estudia 3r d’Història de l’Art a la Universitat de València.

El guanyador de la modalitat de poesia en la categoria D és el poemari «Innocentment immòbils», d’ISIDRO MARCH MARTÍNEZ, que estudia 1r del Grau d’Educació Primària a Florida Universitària de Catarroja.

MODALITAT DE NARRATIVA Enguany s’hi han presentat un total d’11 treballs. Resulta finalista el relat «Prohibido pensar en alto», de MARÍA FORNER PALANCA, que estudia 1r del Grau de Filologia Anglesa a la Universitat de València.

de Paper XV

9

PREMIS 2011

El guanyador de la modalitat de narrativa en la categoria D és el relat «Amor de vidre», original de MERCÉ CLIMENT I PAYÀ, que estudia 5é del Grau de Filologia Hispànica a la UNED-València.

CATEGORIA E (universitats dels majors, universitats populars i escoles d’adults) MODALITAT DE POESIA Enguany hi optaven 4 treballs. El jurat declara finalista el poemari «Gotes entre els dits», d’AMPARO GRAFIÀ HERNÁNDEZ, que estudia Teatre al Centre Públic d’FPA de Godella.

El guanyador de la modalitat de poesia en la categoria E és el recull «El riu encara baixa net», de JOSEP MICÓ CONEJERO, que estudia el Programa Formatiu Club de Lectura a l’Escola de Persones Adultes Vicent Ventura de València.

MODALITAT DE NARRATIVA Enguany s’hi han presentat un total de 10 treballs. Resulta finalista el relat «Pasión por la lectura», de MIGUEL ALBERT CASTELLÓ, que estudia al Centre Públic FPA Miguel Hernández del Port de Sagunt.

El guanyador de la modalitat de narrativa en la categoria E és el relat «Lola y Mercedes», de PAQUITA RAMS I LEBRIA, que estudia al CPFPA Alts del Mercat de Llíria.

Merce Albors i Orengo Secretària dels premis

Catarroja, 1 de juny de 2011

10

Paco Rodrigo President del jurat

La Rosa de Paper

XV

La Rosa

CATEGORIA Narrativa

A

La casa de tanques blanques Júlia Ribes Botella Primer premi de la categoria A narrativa

Jo estava allí tombat a l’herba del prat, al costat del llac. Tocava l’herba mullada per la pluja del matí. A aquestes hores no hi havia ningú. Només se sentia el cant dels pardals. Un vent suau m’acaronava les galtes. De sobte, tic-tac, tic-tac, vaig mirar el meu rellotge: eren les dotze en punt, havia de tornar a casa o la mare es preocuparia. Vaig agafar la meua jaqueta i vaig tornar corrents. En apropar-me a la casa vaig veure el fum blanc que eixia del fumeral. Vaig cridar: «Mare! Mare!». Em vaig acostar més i vaig observar que la porta estava oberta. Era estrany, la mare no deixava la porta oberta des que van assassinar el pare. Hi vaig entrar, se sentien uns crits, venien de dalt. Les escales cruixien en xafar-les, així que vaig optar per eixir i pegar un colp amb la porta per veure si algú apareixia. Ningú va eixir. Aní al magatzem i vaig agafar l’escala, la vaig recolzar en una de les parets de la casa i pugí. Vaig entrar per la finestra de la meua habitació, tot estava ordenat; al bany tampoc hi havia ningú. Els crits eixien de la cambra de la mare... La vaig veure nugada de peus i mans i asseguda en una de les cadires del menjador. Al seu costat, dues persones grans vestides de negre repetien constantment la mateixa pregunta amb un to amenaçador: –On és el líquid? On és?

Cansats de no obtindre la resposta que volien, s’acostaren a la finestra i encengueren una cigarreta. Aprofitant l’ocasió, em vaig acostar un poc més i vaig adonarme que havien colpejat la mare; se li veia un ull morat. Vaig xiular imitant el refilet de la cadernera i ella es girà una miqueta, em mirà i va fer un gest indicant-me que me n’anara, que corria perill. Vaig fer que no amb el cap, però ella va insistir que m’amagara al bosc i que allí ens reuniríem. Vaig moure el cap en senyal d’assentiment. Vaig guardar l’escala i vaig començar a córrer. Em coneixia molt bé el camí. Vaig creuar el prat i vaig parar al llac per beure aigua i per asserenar-me un poc. Vaig continuar corrent i, després d’anar a través dels camps de blat, em vaig endinsar en el bosc. Vaig sentir unes passes; ja hi estaven. Em devien haver vist quan fugia. L’única cosa que podia fer era amagar-me entre els matolls i esperar que no em veieren. Allí, ajupit, vaig posar-me la mà a la butxaca per comprovar que el fràgil i menut pot de vidre hi continuava. Aquest pot contenia un líquid d’un color blau molt clar, un líquid capaç de transformar qualsevol metall en or. L’havia trobat

de Paper XV

13

PREMIS 2011

amagat dins d’un dels cotxets de joguina que el pare em va regalar el dia que vaig fer 10 anys. Un dia vaig obrir el potet i van caure unes gotes damunt d’un soldat de plom. A l’instant, es va convertir en or. No li ho vaig dir a ningú; tanmateix, ara havia comprés que era per això que ens perseguien.

Per això també mataren el pare. Pensaren que els donaria el que volien aconseguir, però s’equivocaren ja que no ho tenia ell. És més, no en sabia res.

Vaig passar la nit darrere d’aquells arbusts. I allí, al bosc, em vaig quedar uns quatre dies. M’alimentava dels fruits i de les plantes que hi havia. Jo estava esperant que la mare es reunira amb mi, tal com em va dir, però ella no vingué. Jo no podia esperar molt més; aviat tornarien aquells homes. Vaig esperar dues hores més, però no va aparéixer, així que vaig haver de marxar.

Les llàgrimes em queien galtes avall, unes petites gotes que lluïen amb la llum del sol. Havia de ser valent i no mirar enrere. Després de tres o quatre hores de camí vaig arribar a un petit poble; era molt silenciós. Pensant que la gent que hi vivia m’ajudaria, truquí al timbre de la primera casa, però ningú no respongué.

Aní al de la segona, i tampoc; i així en totes. No hi havia ningú en tot el poble, era molt estrany. Entrí en una de les cases i vaig tombar un llit per reposar una mica; era molt tou i estava fet com si saberen que jo anava a vindre a refugiar-me allí.

Després vaig beure un got d’aigua i vaig menjar alguna cosa.

Al cap d’una estona se’m va ocórrer comprovar que el líquid continuava funcionant. En vaig posar una gota en una destral que hi havia al terra de la casa. La fulla de la destral es transformà en or.

Aquest líquid era fantàstic. Vaig pensar a convertir tot el que poguera en or i així no ens faltarien diners mai més, però no ho vaig fer, no haguera estat bé. No havia d’oblidar les desgràcies que havia dut el pot de líquid a la meua família.

Arribà la nit, tot es tornà fosc, i el fred passava a través de les clivelles de les parets. Em vaig gitar i vaig passar la nit en un son intranquil. Em vaig despertar i vaig buscar aigua i alguna cosa de menjar per continuar el camí. Semblava que no em perseguia ningú i vaig continuar fins a la frontera. Sabia que si la travessava estaria fora de perill. Això és el que volia la mare, però jo no podia deixar-la allí tota sola amb aquells homes que ara em buscaven i que podien tornar a la casa en qualsevol moment. Ja li havien fet molt de mal. No sabia si també l’havien mort.

Vaig decidir tornar a buscar la mare i intentar fugir junts. Vaig desfer el camí fins a tornar a veure el llac, un llac d’aigües tan netes que se’n podia veure el fons.

Entrí a la casa sigil·losament; no se sentia cap soroll. Vaig pujar a l’habitació dels

14

La Rosa

LA CASA DE TANQUES BLANQUES

pares. La mare continuava asseguda i nugada a la cadira. Li vaig llevar les cordes i, mentre menjava i bevia alguna cosa, li vaig explicar les raons per les quals aquells homes l’havien maltractada i havien assassinat el pare. La mare es posà a plorar, però no podíem continuar allí. Isquérem de la casa i ens dirigírem al llac per desfernos del maleït líquid.

Agafàrem la barca que el pare i jo havíem construït per anar a pescar i remàrem cap a dins del llac. Traguí el pot de la butxaca i el vaig obrir. A poc a poc, vaig llançar el líquid, que se n’anava cap avall, i desaparegué al fons de l’aigua. En aquell moment, vaig veure una mena de llamps a l’interior del bosc; eren ells, els homes que ens perseguien i que ara ens disparaven. Havíem de continuar en l’embarcació cap a l’altra banda del llac si volíem tindre alguna possibilitat d’escapar. Bang!

Bang! Els trets foradaren la barca, que començà a omplir-se d’aigua. Ens enfonsàvem sense remei. Només hi havia temps per arribar a la vora i allí posar-nos davant d’ells perquè ens mataren.

No, no triaríem això; preferíem enfonsar-nos amb la barca. Ens vam agafar de les mans, la por em feia tremolar violentament. Els homes s’acostaven, no quedava temps...

Mai havíem sigut rics, ni tan sols havíem tingut prou diners per a les coses més necessàries. Però ara el nostre somni de viure en una casa gran de tanques blanques amb un jardí ple de flors de colors tots junts es faria realitat.

Vaig prémer fort la mà de la mare i vaig tancar els ulls. El meu últim pensament va ser la imatge de la casa de tanques blanques amb la mare a la porta, mentre el pare i jo jugàvem al jardí.

de Paper XV

15

La Rosa

CATEGORIA Poesia

A

Poemes Alba Navarro Vidal Finalista de la categoria A poesia

SOLS TU No hi haurà ningú semblant a tu.

Sols hi haurà gent que estarà amb tu.

Aquesta gent tindrà el gust de voler-te fins que tu la vulgues com et vol a tu.

Un dia et preguntaràs que per què a tu, que per què a mi, que per què em vols.

Un dia diràs que jo no sóc ningú, que per què no sóc un ocell que fuig.

Jo sóc així, perquè així sóc.

No sóc un ocell que fuig.

Bé estaria que em cresqueren ales i poder volar ben alt.

Un dia ho faré, però no sé si podré perquè et vull massa, i no podré estar-me’n sense tu.

de Paper XV

17

PREMIS 2011

PER AQUELLA GENT QUE EM FARÀ SOMIAR

Estaré tan lluny de la meua llar que trobaré a faltar tot el meu estat.

Tots els meus amics, tots els meus companys, totes les rialles que em faran plorar.

La meua família em farà saltar, em farà jugar, em farà ballar, per aquells moments, per aquells instants, per aquella gent que em farà somiar.

18

La Rosa

POEMES

ESTELS Sense terra i sense mar, sols ens resta el Sol, amb un mar d’estels que ens il·luminen els ulls.

Ulls per als que cada nit el cel brillarà, com llampecs diamantins.

Quin miratge de cel, tan bonic, tan fugaç.

Quin record de les nits en què els estels, ens feren vibrar.

de Paper XV

19

PREMIS 2011

LA TORRE Estava ací, estava allà, en aquella torre d’aquell campanar.

I us preguntareu: que hi feia allà?

Estava esperant que un príncep molt blau estigués allí, allí ben plantat, en aquella torre d’aquell campanar.

20

La Rosa

POEMES

EL MEU CAP Cap cap és igual que el meu cap.

Amb ell puc pensar, amb ell puc cantar, amb ell puc ballar, amb ell viuré, amb ell seré allò que podrà ser un dels millors caps, molt ben valorat, com el millor cap, el cap més brillant.

de Paper XV

21

PREMIS 2011

SABUT I ASTUT Ell és ben sabut, jo sóc molt astut.

Ell també tindrà una idea brillant, la qual jo sabré, i canviaré a una idea millor, la qual guanyarà.

Per això sabem tu i jo que ser ben sabut no és molt millor que ser ben astut.

22

La Rosa

POEMES

L’OCELL DE L’AMOR L’ocell dalt la teulada cantava sense parar, perquè l’amor entre nosaltres mai més es poguera aturar.

Fins que va arribar un dia assolellat, en què l’ocell deixà de cantar.

La raó era senzilla: la vida havia acabat.

de Paper XV

23

PREMIS 2011

SABER Sé i no vull saber, i sense voler, sé.

He sabut sense saber, i sense voler saber, sabré.

Si perquè tu em digues que vols que sàpiga més.

Sé més que el que tu et penses.

Saps res més?

O no saps res?

24

La Rosa

POEMES

LA FORMA DE VOLER La meua forma de voler ĂŠs diferent de la teua.

Jo, de tota pedra faig paret, i tu, de tota paret en fas pedra.

de Paper XV

25

PREMIS 2011

DOLOR Ell no sap com dol mirar-lo. És com un dolor ben fred, com l’Antàrtida a l’hivern. És com un dolor ben àrid, com el desert del Sàhara. És com un dolor intens, que em recorda a l’encens. És un dolor molt estrany, que em reté en un parany.

26

La Rosa

CATEGORIA Narrativa

B

Cyber love i altres històries Belén Català Estrada Primer premi de la categoria B narrativa

Escric perquè és l’única manera d’expressar els meus sentiments. Escric el que em passa pel cap, cada minut, cada segon, i de vegades pot sortir alguna cosa de profit. Sé que esta vegada no ho serà, tinc un pressentiment, així que personalment et recomane que deixes de llegir. Que no pots? Doncs, he de dir-te, estimat lector, que has estat capturat per la lectura. Alguns afirmen que és un do, altres una maledicció. Al meu parer, és un do limitat que poques persones tenen el plaer d’experimentar. I per aquesta raó, m’agradaria que m’acceptares un consell: gaudeix de cada paraula, de cada línia escrita sobre el paper, de l’aroma de les pàgines d’un llibre vell, deixa que la lectura entre al teu cor i aprén a estimar-la, i sigues conscient que ser mereixedor d’aquest do no és fàcil, i que si has estat elegit per ella de segur que ha sigut per una bona raó. Pots sentir-te especial, ho eres.

Benvingut a aquest món, deixa la ment en blanc, relaxa’t i gaudeix

Nadal de 2009 Estava a la meua habitació quan, de sobte, van trucar a la porta. Des de fora ja podia escoltar les seues rialles. Quina emoció, per fi havien tornat! Quant les havia trobat a faltar! De qui parle, voldreu saber. Doncs, de les meues tres millors amigues de la infància: Carla, Teresa i Elvira. Tota la vida hem estat juntes i sempre hem sigut inseparables. Però la vida fa girs inesperats i va voler que ens separàrem.

Carla té quatre fills i viu a Granada. El seu marit és d’allí i ella ho va deixar tot per amor. Fou la primera que va marxar. La segona que ens abandonà fou Teresa. Va anar durant tres mesos a Londres per fer un màster de restauració d’edificis antics.

Allí conegué Peter, i es va quedar amb ell. A l’abril es casaran allà a Anglaterra.

Totes hem promés anar-hi. L’última que em va deixar fou Elvira. Pensava que no abandonaria el poble per res del món. Ella sempre ha sigut molt casolana, i per això em va estranyar moltíssim que d’un dia per a l’altre decidira que volia anar a veure món. Des d’aleshores no ha parat, ha estat en mil llocs diferents. Sempre ens envia una postal a cada una dels diferents llocs que va visitant. L’última, la vaig rebre feia dues setmanes; venia del Perú. I després estic jo, Inés, que sempre he tingut

de Paper XV

27

PREMIS 2011

molt clar com i on volia viure la meua vida, tranquil·lament i sense presses, gaudint de cada moment que et regala la vida, i sens dubte, al meu poble, Sagunt. No el deixaria ni per tot l’or del món. La seua gent, els seus costums, la seua llengua, fan que cada metre quadrat d’aquest poble siga únic.

Tot l’any mantenim el contacte per telèfon o mitjançant Internet. Però totes quatre sabem que la cita per Nadal és obligada. Elles sempre tornen al poble en aquestes dates per veure la família, i encara que estiguem separades durant tot l’any, sabem que al Nadal ens ajuntarem de nou. En eixe moment, les tenia a uns metres, esperant escoltar les seues històries i desitjant abraçar-les, perquè era el nostre moment, i el temps ens pertanyia.

Vaig obrir la porta i les vaig veure. Estàvem allí, les quatre, juntes per fi de nou.

Totes vam cridar emocionades. Havíem esperat tant eixe moment... Un any, 365 dies. Van entrar, i juntes vam preparar el sopar. Mentre el féiem, nosaltres continuàvem abraçant-nos i contant-nos les històries, les anècdotes més divertides, i recordant vells temps. Feia temps que no ho passava tan bé; tindre-les al meu costat era un privilegi.

Vam sopar un plat que va cuinar Teresa, típic d’Anglaterra. Ara no en recorde del nom, però estava boníssim. El que sí que recorde van ser les tres botelles de vi que ens beguérem, un reserva del 96. Després començàrem amb el cava. Brindàrem cada una de nosaltres per la família, per la vida… i després de tants brindis, el riure i la bogeria es van apoderar de nosaltres.

Carla va narrar la història d’una companya de treball que havia trobat l’amor per Internet. Jo estava completament en contra d’eixes coses. Una cosa és el progrés, però que una màquina a l’atzar et concerte cites amb homes que molt probablement estiguen mentint... No. Per això ja no passe. Elvira, que amb l’últim glop acabà la botella de cava, va proposar la idea més desgavellada de la nit: –Com que Inés està tan a favor de les cites per la xarxa, per què no li creem un perfil a la pàgina per a trobar parella?

–Sí, per què no? –va dir Carla–. Inés, fa 7 anys que et vas divorciar. Tu que ets tan oberta i tan liberal, per què no vols donar una nova oportunitat a l’amor?

–Va, per favor, que ja tenim una edat… –em vaig veure obligada a dir.

–Els 40 són la millor part de la vida. Un brindis pels 40! –digué Teresa.

–No en queda més; Elvira se l’ha begut tot… –vaig dir, però en eixe moment, elles ja no m’escoltaven i estaven engegant l’ordinador.

28

La Rosa

CYBER LOVE I ALTRES HISTÒRIES

Reconec que allò era una bogeria, però ens ho vam passar pipa creant el perfil…

Crec que l’únic que hi vam posar autèntic va ser el nom i els cognoms.

–Edat… posem 40? –va dir Elvira, que havia pres el control de l’ordinador.

–37, que per molt que 3 anys no canvien les persones, la gent descarta de seguida quan veu un 4… –va dir Teresa.

–Pes… Quant peses, Inés?

–Doncs… ara dec pesar uns 72 quilos –que conste que ahí ja me’n havia llevat 4 o 5.

–Uff..., això és molt! Què us sembla si en posem 65? Sí? Doncs, ja està posat.

Alçada?

–Mmm… L’última vegada que em vaig mesurar feia 1,63 –vaig dir un poc avergonyida.

–He sentit 1,74? –totes vam riure.

–Tu què creus?

–Crec que estem boges, però això ho pregunta el perfil?

–No! Quina religió practiques? Creus en Déu, Al·là, Buda?

–Crec en la vida, en la natura i en la connexió entre les persones.

–Ei, Greenpeace, para el carro! –va dir Carla–, que estàs ací per a buscar parella, no la pau interior.

–Ocupació? Professora –va dir Teresa.

–Què t’agrada fer en el teu temps lliure?

–Passejar, anar al cine, quedar amb els amics…

–Típic, massa típic. Això ho pot dir tot el món.

–Aleshores, què dic? –vaig protestar.

–No digues res, que ja n’has dit prou. Deixa que siguem nosaltres les que ho posem per tu. Ha de ser alguna cosa original, que cride l’atenció.

de Paper XV

29

PREMIS 2011

–Por em feu… –totes van riure, però jo no li veia la gràcia.

–I, per últim… home ideal?

–En això sí que us deixaré a vosaltres, que em coneixeu millor que jo a mi mateixa.

Finalment, amb uns retocs i sense que jo hi veiés res, van prémer «acceptar».

Aquest fou el perfil que va quedar: Nom: Inés

Cognoms: Blasco Balaguer

Edat: 37

Pes: 65

Alçada: 1,74 m

Religió: Atea

Estat: Divorciada

Fills: Cap

Ocupació: Professora Aficions: “Fondre” la targeta un dia de compres, tastar totes les tapes d’un bar, saltar en tots els tolls un dia de pluja, escalar l’Everest.

Home ideal: Tu, segur que no.

Quan vaig veure el que havien escrit, no hi donava crèdit.

–Tastar totes les tapes d’un bar? Tu, segur que no? –vaig dir enfadada.

–Podem assegurar-te, amiga, que serà el perfil més original de tota la xarxa.

–I ara què?

–Ara hauràs de connectar-te cada dia i veure les persones que han mirat el teu perfil. Si algú s’ha interessat per tu, t’enviarà un missatge per a quedar o es posarà en contacte amb tu d’alguna manera.

–Algun embolic més on voleu deixar-me ficada abans que ens separem? –vaig preguntar sarcàsticament.

–Doncs, ara que ho dius… –va dir Elvira–, podries crear-te un blog a Internet i escriure tot allò sobre les cites que vas tenint. Seria una bona manera de mantenirnos informades sobre la teua vida amorosa, i estic segura que llegint el blog passarem una bona estona. Què et sembla?

30

La Rosa

CYBER LOVE I ALTRES HISTÒRIES

–M’agradaria moltíssim. Sempre he volgut fer alguna cosa d’aquestes, però mai no m’hi he decidit perquè tampoc tenia res a contar. Però la idea em sembla genial.

–Ja està decidit. Però, com l’anomenaràs? Tot blog ha de tindre un nom que s’identifique amb allò que escriuràs... –esmentà Teresa.

–Encara no ho he pensat. Però ja us escriuré quan tinga un nom perquè el busqueu a la xarxa.

–Genial!

–D’acord!

–Perfecte!

Vam continuar parlant i gaudint les unes de les altres fins a ben entrada la matinada. Les meues amigues havien de marxar i no les tornaria a veure més fins a l’abril, en el casament de Teresa. Era molt dur dir-los adéu, ja que només havíem estat unes hores juntes.

–Adéu, amigues! Ens veiem prompte. Us estime!

Vaig mirar per la finestra com eixien de casa i les vaig saludar amb la mà. Finalment es perderen en la negror de la nit. Ja les trobava a faltar...

Gener de 2010 Xiques, ja he pensat el nom del meu blog: «Cyber love i altres històries». Em pareix ideal per a tot el que us vull contar. Només us puc avançar que aquesta nit he quedat…

Una abraçada enorme. Us estime.

Inés www.cyberloveialtreshistories.com Aquest fou l’e-mail que vaig enviar a les meues amigues. Aquella nit havia quedat per primera vegada per la xarxa i recorde que em sentia com una adolescent en la seua primera cita: emocionada, nerviosa i insegura. Amb el que jo havia sigut… Sí, ja ho deien els meues pares: en compte d’avançar, anava cap arrere...

de Paper XV

31

PREMIS 2011

Cyber love i altres històries…

Entrada del dia 12/01/2010 Ahir vaig quedar amb un xic, com ja us havia avançat. El seu nom és Carles, i és absolutament perfecte: alt, atractiu, ulls verds, simpàtic, amable… Ho té tot. M’ho vaig passar de meravella: feia temps que no em divertia tant. Em trobe tan a gust quan estem junts... Ho sé. Només hem quedat una vegada, però sent que tenim una connexió especial. Mira si és això, que estic tornant a creure en l’amor. Puc imaginar la vostra opinió: que encara és molt prompte..., però, de veres xiques, l’heu de veure. A més és del poble, advocat i tampoc no té fills; diu que no està capacitat per a ser pare. Fins i tot en eixes coses coincidim! Açò sí que és tindre sort; no et trobes així gent tots el dies. De moment, li he donat el meu telèfon i m’ha promés tornar a cridar-me. Bé, ja us aniré avançant més capítols, que he de corregir uns exàmens i encara em queda una bona estona. Desitjaria que estiguéreu totes ací, però sé que d’alguna manera ho esteu. Fins prompte.

Entrada del dia 13/01/2010 Hui dos alumnes s’han barallat a l’hora de l’esbarjo. He hagut de cridar els seus pares perquè vingueren a parlar amb mi… I, a qui no sabeu a qui he vist? Ho podeu imaginar, clar: el xic d’ahir a la nit, pare d’un alumne de la meua tutoria! No ho podia creure! Damunt ha aparegut amb la dona. És increïble, que ximple que he sigut. No existeixen els homes perfectes, i no hauria d’haver caigut en la trampa. A ell, aquella situació pareixia divertir-lo. Jo, amb una cara de pàmfila que no me la llevava ningú, i la dona preguntant que si em passava alguna cosa.

–Doncs, clar que em passa! –li he dit–. Vigile el seu marit, perquè no sé si això d’apuntar-se estant casat a pàgines web per a trobar parella li ve de patologia familiar o per alguna altra cosa.

Crec que he provocat un divorci. Però amb mi no es juga, i si pensava que anava a quedar-me callada per ser la professora del seu fill, estava molt equivocat.

Bé, ara que ja he aprés a no confiar cegament en les persones, intentaré fixar-me un poc més en la gent que vaig coneixent. De moment, no m’han buscat per a cap altra cita, però no us preocupeu, que si passa alguna cosa, sereu les primeres a assabentar-vos-en. Fins a la pròxima cita, amigues meues.

32

La Rosa

CYBER LOVE I ALTRES HISTÒRIES

Entrada del dia 29/01/2010 Hui he quedat amb un xic en una cafeteria a València. Hem pres un café i hem estat parlant i coneixent-nos,i, finalment, m’ha dit si volia anar a sopar. Jo he respost que sí, i no podeu imaginar on m’ha dut… A casa dels seus pares! M’han fet tota la nit un interrogatori de tercer grau! Que on treballava, que si volia una relació seriosa, que el seu fill els havia demanat consell per quedar amb mi i ells havien donat el seu consentiment... Jo, sincerament, m’he esglaiat. Però el millor ha sigut al final de la nit, quan hem acabat de sopar. La mare ha començat a dir-me: –Doncs, ara ja podem organitzar un sopar els 6, no creus?

–Els 6? –he dit confosa–. Sí, nosaltres quatre i els teus pares. Si voleu anar seriosament, hem de fer-ho bé, que ja teniu una edat. El meu Vicent sempre ha sigut un poquet tímid per a les dones, però és hora que assente el cap, no?

I mentrestant, ell no parava d’agafar-me la mà, de jugar amb els dits… Fins i tot, em va paréixer escoltar un comentari dels seus pares entre ells. El veus enamorat, tat?

Amb l’excusa que havia d’anar-me’n prompte perquè treballava, he fugit d’aquella casa. He sentit molta por. Aquella dona pareixia no estar bé, i per què enganyar-vos, el fill tampoc. Li he dit que el cridaria prompte, però ja he perdut el seu telèfon.

Xiques, no sé si m’enteneu. No vull un Paul Newman, però, demane tant quan dic que en vull un de normal? Açò no va bé, i segurament és pel perfil. Encara no sé com vau posar allò de les tapes del bar… En fi, amigues, què us puc contar què no sapieu vosaltres? Un bes molt fort.

Entrada del dia 18/02/2010 Aquesta cita no ha estat malament. Era prou simpàtic, però sé que és una persona amb qui no m’entendré bé. No ha nascut un bon tema de conversació, i en diversos moments m’he sentit incòmoda. Però, la veritat és que, quan no hi ha feeling, no funciona. I pense que ell i jo ho hem notat des d’un primer moment.

Puc dir que d’aquestes tres cites, és la millor. Perquè les altres dues, ja sabeu com van acabar. M’ha proposat anar a sopar, però jo li he posat una excusa ràpida. Li he dit que tenia un sopar de treball que no podia eludir. Pense que en el fons ell ha entés que jo no volia res, simplement perquè no connectàvem, així que no ens hem donat ni els telèfons.

de Paper XV

33

PREMIS 2011

No em pot anar pitjor. Una més, i si no funciona, ho deixe. Estic farta de buscar coses que no existeixen, de fer-me il·lusions perquè després acaben per terra, i a la fi, l’experiència et dóna la raó. En el fons sempre he sabut que açò no podia eixir bé, però sempre he estat disposada a intentar-ho, i això m’agrada. Perquè sempre pots ser tu l’excepció que confirma la regla, no?

Us trobe a faltar, però ja queda menys per a veure’ns. Comença el compte enrere…

Entrada del dia 3/03/2010 Recordeu la cita del xic dels seus pares? Doncs, per fer-vos-en una idea, aquesta d’ara tres vegades pitjor! M’ha dut al McDonalds, i m’ha demanat un menú infantil.

Ens hem hagut de seure en unes taules incomodíssimes que ens venien menudes.

Hem estat rodejats de dos aniversaris i de preadolescents amb una fam voraç. N’hi havia alguns que es menjaven fins a 6 hamburgueses! No sabeu la vergonya que he pogut passar... Però el pitjor moment ha sigut quan dos joves m’han demanat que els fera una fotografia. M’han dit «senyora»! Senyora! Però com pot ser això? Jo encara sóc senyoreta… veritat? Pel que fa al xic, un desastre total! Un porc al qual feia fàstic veure’l menjar. Ja no vull parlar més d’açò, només desitge que el meu cervell siga intel·ligent i acabe esborrant totes les imatges.

Xiques, ho deixe. Acabe d’esborrar el meu perfil. No ho aguante més. Estic feta per a la vida solitària. Aquesta cita ha sigut la gota que ha fet vessar el got. Però heu de saber que m’he divertit molt escrivint-ho i espere que vosaltres hàgeu passat una bona estona. Amb una forta abraçada m’acomiade de vosaltres, i us recorde que queda menys d’un mes per a veure’ns.

Fins aleshores. Inés.

Nadal de 2010 Aquell blog va servir-me moltíssim. Gràcies a ell em vaig adonar que la vida està per a cometre errades i penedir-nos d’elles. I que no has d’anar a la recerca de l’amor, perquè si ho veu convenient, serà ell qui et trobe. Que m’ho diguen a mi, que aquell abril de 2010 vaig anar al casament d’una de les persones més importants de la meua vida sense res a perdre, però amb molt per guanyar. I mira si ho

34

La Rosa

CYBER LOVE I ALTRES HISTÒRIES

vaig fer, que em vaig emportar l’amor de la meua vida, Robert, amb qui actualment estic casada des de fa quatre mesos i espere una filla als meus 41 anys d’edat. De moment, millor no em pot anar. Qui havia de dir-me que açò passaria?

La vida és capritxosa i impredictible, però, com diuen, ens posa a tots on hem d’estar.

Fi

Una persona sàvia em va dir: la literatura és sofrir. I si escrius, estaràs destinada a patir. Jo no comprenia per què deia això, ja que jo gaudia escrivint, i m’encantava.

Ara, que ja sóc un poc més gran, m’he adonat que, efectivament, la literatura és sofrir. Pots quedar-te una nit sencera sense dormir perquè una part de la història no encaixa o simplement no t’agrada, o no parar de donar-li voltes mentre el que has de fer queda en un segon pla. Però ningú m’havia assegurat que el camí fóra fàcil; és més, molts m’ho van advertir. Però és el que m’agrada, i si he de sofrir, ho faré, perquè sé que després tota aquesta angoixa quedarà recompensada en tindre davant dels meus ulls un bon treball, una bona història per a compartir amb els meus, i amb tots vosaltres.

de Paper XV

35

La Rosa

CATEGORIA Poesia

B

El Olimpo de los dioses Álvaro Álamo Marcos Primer premi de la categoria B poesia TRIDENTES ANTE EL ESPEJO Entre soñolientas olas de mar susurraba sus sueños, ya olvidados en el olvido junto nereidas y genios marinos.

Ahora malditos.

Su esposa esposada al amor a la fuerza, pues éste eligió su oceánida más bella, la que fluye alrededor, Anfitrite.

Vigoroso diamante azul, zafiro de la nobleza, amante de la gorgona por excelencia violador de la peor musa, Medusa.

Pertenecer al mar era sucumbir a su poder, por haber sido y ser lo que era y lo que es, hermano de rey.

Inestable elemento.

Almas inmortales, Neptuno y Poseidón, dos fuerzas en una mirada y un solo aroma, Grecia y Roma.

de Paper XV

37

PREMIS 2011

DE VIRGO A TAURO Escalofrío inminente, su cabello vuelve a volar, Venus resucita en mi mente, quiero sentirla otra vez.

Sentir a la reina del placer, sus manos gélidas acariciar mi cuerpo más ardiente, fundiéndose en un gemido.

Que Crono se presente, que por un segundo suyo me ofrezca su poder, y que el tiempo se detenga.

Lenguas reptantes, el sudor de los amantes cae entre las nubes, la lluvia se desata.

38

La Rosa

EL OLIMPO DE LOS DIOSES

APOLO AMANSA A LAS FIERAS Una luz empieza a molestar, mis pupilas se convierten, dos cadenas no son suficientes para ahogarme en la oscuridad.

Ahora soy parte de ella, hijo de la noche más oscura, enemigo del Sol, competencia del viento.

Es verdad y no miento cuando narro mi vivir, de un grito a un rugir, ése es mi tormento.

Mis oídos palpitan, mi sangre brota junto al miedo, el fulgor toma forma, y una melodía suena con estruendo.

Mi ser explota en un destello, su manto acaricia el suelo, mi cuerpo se queda petrificado, y en una partitura de lira me deshago.

de Paper XV

39

PREMIS 2011

MISOGINIA Desprestigiar su nombre, ser castigada con su mirada y echar a correr.

El latir de un corazón, antes locamente amado, ahora lunáticamente angustiado.

Sentir su aliento, antes tener su ayuda, ahora tenerle miedo.

Atrapada, últimos segundos de vida, única esperanza.

Frágil y segura, figura confesora, su diosa protectora.

Tranquila a su vera, pero Athenea sabe que todo es y será como Hera.

40

La Rosa

EL OLIMPO DE LOS DIOSES

REGALO DE ARTEMISA Deseo de querer, deseo de amar, poder de dar, ruegos al infinito.

Arco y flecha en mano, diosa y hermana, esclava de Urano, simple humana.

Querer quiero a ella me parecer: fuerza, valor y poder, todo lo que hay que tener.

Cazar quiero su vivir, de un salto agarrarlo, una caĂ­da y un desmayo.

El despertar de dos latidos, las caricias de cuatro manos, el soĂąar de lo que me hace mal en un ser sobrenatural.

de Paper XV

41

PREMIS 2011

MORFEO ENTRE NOCHES Como un vistazo entre luceros del que no puede ver, batir de alas revelan su ser.

Es humo y no es fuego, es nervio y no altera, es el fin de la espera.

Caída de estrellas, vivencia de palabras, revelar sus secretos, ignorar su adicción, mi verdadero dios.

Adormecer mi cuerpo, revivir mis sentimientos, verle llegar, alto y esbelto, más que un pensamiento.

42

La Rosa

EL OLIMPO DE LOS DIOSES

BAILE DE ESCLAVOS Soplido en los ojos, abrir de mares, cogidas de manos, bailes en el aire.

Donde no sean alcanzados los rayos al lanzar, fruto del enfado les obliga a emigrar.

Mirada imponente, ansias de matar, revelar la ira que les hace atacar.

Disimulos que no ve, secretos al volar, desconocer su plan disfrutando de ĂŠl. Ă ngeles se revelan, llenos de placer, espadas son alzadas en un baile del ayer.

de Paper XV

43

PREMIS 2011

GUERRA DE DIOSES Lo sé, sé que los astros no se alinearon contra mí; sé que Diana fue tu aliada y Ares es tu rey; que el odio de hoy, es el de ayer.

Lo sé.

Tu mirada desgarra mi alma homicida, sacias mi sangre blanca y marchita; déjame marca.

Muérdeme el cuello, acaricia mis entrañas, apaga el color de mis pupilas.

Lo único que me queda, mis musas.

Ya me da igual, no me importa, lo que una vez evitaba ahora lo deseo, y así poder olvidarme, evadirme, acostumbrarme al presente recordando el pasado.

Me odias, te odio, te odio, me odias.

Los ángeles gritan, pues el cielo encarnó mi existencia haciéndome a la vez tu presa.

Traición celestial: los tobillos alados de Mercurio intentaban escapar; Afrodita ardía de pasión.

Dos mundos se chocan, ahí nazco yo.

44

La Rosa

CATEGORIA Narrativa

C

Tan sols, una cosa més per recordar Míriam Ferrero Gramage Primer premi de la categoria C narrativa Tot va ocórrer una vesprada de juny. El Sol brillava ben fort, la calor estava en l’ambient, la suor em queia pel front… Va sonar el despertador i em vaig despertar d’una llarga migdiada. Aquella cançó em feia començar el dia amb un somriure d’orella a orella, però aquella vesprada no va ser així. Pel meu cap tan sols passava la paraula «problemes». Havia de desfer-me d’un munt de problemes que duia al damunt; problemes insignificants, potser, però que les persones que em voltaven feien cada vegada més insuportables.

Tanmateix, no podia desfer-me’n per complet; tan sols podia fer-los desaparéixer per unes hores. En realitat, sols hi havia una persona capaç de fer tot això possible.

Així que em vaig vestir amb la primera cosa que vaig veure: una camiseta, els meus vaquers bruts, les meues botes de muntanya… I vaig sortir al carrer.

Hi havia un sol radiant d’estiu que m’encegava, que feia difícil mirar avant; els meus ulls demanaven la protecció d’unes ulleres, però a mi no em feien falta.

M’agradava aquella sensació encegadora de no poder distingir la gent, no veure aquelles persones que em resultaven absolutament indiferents. Igualment, m’agradava pensar que la gent no s’adonava de la meua presència.

La munió de persones del carrer semblava que es movien atrafegats, de banda a banda, amb una aparença inexpressiva. Per què ningú somreia? Per què anaven tan de pressa? Doncs bé, no els podia entendre. Almenys no en aquell moment.

Jo tan sols sabia que aquell moment era el moment precís per oblidar-se de tota aquella gent desconeguda i pensar què era allò que jo volia.

I això vaig fer: em vaig presentar al seu pis amb l’excusa de fumar alguna cosa que em fera sentir millor. Era estrany, perquè no m’agradava fumar massa. Tan sols era una barata i simple excusa per poder sentir-me bé. Ens fumàrem un cigarret de la felicitat. Mentre fumava, m’adonava que cada vegada m’agradaven més els seus cabells, la seua brillantor; m’agradaven els seus ulls, la manera com em miraven; m’agradaven els seus llavis carnosos; m’agradaven les seues mans... M’agradava tot allò que em feia sentir i estava disposta a descobrir encara més coses…

Vam beure, vam fumar i vam parlar durant unes hores. El temps passava massa de pressa. Veia com els problemes anaven desapareixent a poc a poc... El meu

de Paper XV

45

PREMIS 2011

cap ja no raonava massa bé; jo sols reia i em deixava portar. Em deixà un moment sola, i tornà amb un espill. Eren unes tres o quatre ratlles de cocaïna; ja no puc recordar-ho massa bé. Sempre m’havia negat a tastar-ho, però en aquell moment no vaig saber dir no, i realment no sé si va ser per ell, per mi o pel maleït alcohol.

Em vaig fer la primera ratlla, i vaig notar una sensació molt estranya. Aquella substància em muntava pel nas i una amargor molt forta em baixava fins a la boca.

Què havia fet? Què era allò que havia esnifat? La veritat és que no em va importar massa, no en aquell moment.

Continuàrem bevent i col·locant-nos, fins que uns instants més tard vaig fer l’única cosa que faltava en aquell moment. I vaig matar la curiositat, la vaig deixar de costat. Aquella que m’acompanyava des que tan sols era una xiqueta. Vaig fer allò que vaig sentir, em vaig deixar portar per aquell sentiment… aquell sentiment tan estrany, però tan vertader com qualsevol altre.

Eixes ànsies de fer-ho. Eixes ànsies de saber quan i com seria aquell moment.

Quan imaginava tot açò de menuda, no sabia que anava a bategar-me així el cor: se me n’eixia del pit. I ja era el moment de saber-ho, em feia igual la situació. Aquell era el moment. Va ser increïble.

Se’m va arrimar, em va dir que sempre havia tingut ganes de besar-me. Crec que eixe va ser el millor moment i hi vaig començar a respirar cada vegada més ràpid. Van començar a suar-me les mans i notava com la meua cara es ruboritzava, les meues galtes cremaven. Vaig intentar apartar-me del seu costat, em vaig alçar d’aquell sofà i com una bova vaig entropessar i vaig caure.

L’intent d’escapar d’allò només va quedar en un simple intent, ja era massa tard per a evitar-ho... Se’m va atansar i va seure sobre el meu cos, que estava estés a terra. Es quedà mirant-me fixament i em preguntà si m’havia fet mal. No vaig poder contestar-li; els ulls li brillaven com mai abans ho havien fet, no podia endevinar què és el que ell pensava ni el que succeiria uns instants més tard, però em bastava observar aquella forma en què em mirava. Poques vegades l’havia vist mirar-me així, però mai durant tant de temps ni tan prop.

S’anava acostant cada vegada més. Jo sé que ell sentia el mateix que jo en eixe instant, sentia la mateixa necessitat de fer més curt l’espai que ens separava, notava el seu alé fregant-me els llavis, un alé càlid que feia que se’m posara la pell de gallina. Els meus ulls no podien veure més enllà d’aquell somriure que em feia sentir especial. I va ocórrer... ens vam besar.

Serà veritat que les coses bones es fan esperar? Aquell bes va ser especial: càlid, dolç, apassionat… Feia temps que no em besava ningú amb eixes ganes d’oblidar-

46

La Rosa

TAN SOLS, UNA COSA MÉS PER RECORDAR

me de la realitat. Per un moment vaig pensar que res del que estava ocorrent era real. Vam deixar de costat les nostres diferències i ens vam adonar que havíem botat a un precipici amb els ulls tancats.

Havia de creure en mi i jo en ell, havíem d’entendre que, a pesar de tot, teníem mil coses en comú, estàvem fets l’un per a l’altre a pesar dels mil defectes que teníem. Però a pesar de tot allò, no era ell, no pertanyia al meu futur.

Em va besar el front, i molt lentament va anant baixant per les meues galtes amb delicats besos, fins a trobar-se amb els meus llavis, que esperaven els seus amb ànsia. Les nostres llengües van tornar a entrellaçar-se mentre que les seues mans van començar a lliscar sobre el meu cos. Estaven fredes i em provocaven pessigolles, però això era una cosa que m’agradava. Intentà escolar les seues mans per davall de la camiseta i llevar-me els sostenidors, però ho vaig impedir. I sí, va ser absurd, ja que uns segons més tard ho va tornar a intentar i no m’hi vaig poder resistir.

Així que em vaig deixar portar. Les seues mans fredes van acariciar els meus pits. Estava excitada per la situació. No tinc paraules per a descriure com va ser el moment. M’acariciava els cabells al mateix temps que em murmurava paraules a l’oïda, paraules que mai abans podria haver imaginat que sortiren d’aquells llavis.

Amb un poc de por, o tal vegada vergonya, vaig posar les meues mans sobre la seua pell i van passar per tot el seu cos gravant-ho en la meua memòria. Li vaig llevar la camiseta i vaig deixar al descobert el seu cos. M’encantava la seua olor i esfondrar-me en el seu coll. M’agradava l’arracada que tenia a l’orella.

Ell em va alçar la camisa molt lentament i em va abaixar els tirants dels sostenidors; em besà la part de la pell que ocupaven els tirants, que ara ja no hi eren. Em besà els muscles i baixà les seues mans lentament per la meua esquena, fins a arribar a l’enganxall del subjectador. Me’l va descordar amb molta cura i els meus pits van quedar al descobert, notant com el fred s’apoderava d’ells. Els va acariciar amb les dues mans i recorde que es va decidir per l’esquerre, va acostar la seua boca i va començar a jugar amb el meu piercing. Jo estava fora de control; em vaig donar a ell, a les seues mans, a la seua olor, al plaer que em produïen les carícies…

Amb la punta del meu dit índex vaig acariciar els seus llavis. No podia fer res, estava atrapada entre ell i el terra. Vaig abaixar les mans com vaig poder i em vaig desfer del cinturó del seu pantaló i li’l vaig abaixar feixugament… I pensar que jo mateixa havia detingut les seues carícies uns segons abans… Ell va decidir fer el mateix, i baixà els meus pantalons. Només ens quedava una simple peça de roba.

Ens en vam desfer ràpidament. Després em va estrènyer contra el seu cos, eixe cos

de Paper XV

47

PREMIS 2011

que tant em posava. Feia fred, però ja no ho notava. Només podia notar el batec del seu cor i observar com baixaven unes poques gotes de suor pel seu front.

Vaig atrapar el seu membre entre les meues cames. Vam deixar de respirar per uns segons, vaig notar com deixàvem de ser dues persones i ens en tornàvem tan sols una. Ell va preferir fer-ho lent, a poc a poc, gaudint de cada mil·límetre del meu interior. Vaig anar notant com entrava, fins que va a tocar els fons i els testicles van xocar contra mi...

Ens abandonàrem al plaer.

La nostra respiració s’accelerava a poc a poc. Em moria de plaer, no podia parar de gemegar. En uns moments arribàrem a un orgasme intens i durador. Estava en el paradís. Em deixà de bategar el cor per un instant. Tenia la ment en blanc. Tot allò era indescriptible.

Vam estar mirant-nos fixament durant uns segons; em va fer una besada en el front i m’abraçà. Em murmurà a l’oïda un «t’estime» i jo li’l vaig tornar. Sabia que no era un «t’estime» vertader, però en aquell moment em valia; en eixe moment res ni ningú importaven. Només ell i jo.

Dormírem junts, i a l’endemà em vaig despertar amb un mal de cap impressionant. No hi havia ni un sol mil·límetre del meu cos que no em fera mal. Ell era al meu costat. El vaig intentar despertar, però tan sols es va quedar en un simple intent. En veure que no es despertava, vaig agafar les meues coses, em vaig vestir i vaig tornar a eixir al carrer.

Començava a assimilar les coses que havia fet aquella passada nit… Ara podia comprendre totes aquelles persones del dia d’abans. Ara jo era una persona més.

Una persona amb un moviment ràpid, atrafegada, inexpressiva, sense cap gest perceptible a la cara. Jo tampoc podia somriure. Ara podia entendre-ho tot.

Em vaig adonar que no era jo l’única persona que tenia problemes. Tots els del meu voltant en tenien. Tots ens hem sentit en algun moment ofegats dins d’aquesta societat. Però el cas és que jo sé que la vida és per gaudir-la malgrat tot.

Va ser una nit de sensacions contradictòries, van ocórrer coses que no havien d’haver ocorregut. Però ara ja era massa tard per tornar enrere. Ara tan sols em quedava el futur i intentar ser feliç. Ben mirat, cap dels meus problemes no tenia gaire importància.

48

La Rosa

CATEGORIA Poesia

C

Sombras en la oscuridad Jordi Alfonso Martínez Primer premi de la cartegoria C poesia

Los libros lloran, están tristes, cae de sus hojas la negrura, lágrimas de tinta recorren cortos viajes, se cierne sobre los escritos la dama Luna; puros y vacíos de toda historia, retozan junto a la plateada pluma, les divierte la musa Rima y les hace gracia el danzar sobre su piel, palabra a palabra se tumban en sus plumas; besan lágrimas de amor su verso, se queman las entrañas en su vacío, se escribe en su portada un nombre con sangre.

Lágrimas y llantos en los ojos del poeta, escritos de los gritos apagados en la mente, resisten el dolor y la rabia permanente, y un frío corazón es descrito por la negra tinta, libre y encarcelado en el papel perenne, eternamente ligado al más puro de los desastres, se queman las plumas olvidadas del recuerdo en las llamas encendidas por el cuerdo necio.

Saber incendiado en el brebaje, noches en vilo ahogadas en el vicio, días supurantes de soledad y odio, muere el versador por dentro; palabras impregnan las plumas, la tinta caída de los ojos mancha ahora la historia, degradando el papel con cada palabra y en cada estrofa escribiendo un pensamiento bastardo; el blanco segado por estupideces,

de Paper XV

49

PREMIS 2011

roto por manos impasibles, relata la cordura de un loco y el desprecio por sí mismo. ¿Sabe qué?

No sabe nada, no lucha por nadie ni por nada lucha, es un cobarde, huye del desastre, cambia de esencia como el árbol de follaje, teme el dolor y no se arriesga por temor, no teme a la muerte, no se esconde de la Luna mas el Sol no disfruta, la vida es muerte en el cantil de su duda.

Que a gusto descansar, eterna e inmutablemente, entre los brazos de la dama Luna.

Con cada suspiro, un nuevo hálito de alma muere en el vacío de la luz marchita.

El viento, voz y clamor del tiempo, trae consigo la tormenta y la lluvia se cierne de nuevo.

Y el vestigio del hombre, el cuerpo inmundo, el ser despreciable e impuro, merece que la muerte le lleve.

Cae la lluvia sobre la infértil tierra, transcurre el tiempo en un día sin brillo, busca calor entre las suaves hojas, recuerda con anhelo olvidables momentos; cae la lluvia bañando cabellos de plata, recorre el rostro por lágrimas ya coronado, desliza el dolor que ocultan las viejas ropas, acompaña la salada esencia de los llantos; cae la lluvia empapando la acera,

50

La Rosa

SOMBRAS EN LA OSCURIDAD

limpia las rojas manchas esparcidas por el suelo, lava de la tierra las lágrimas despachadas, y como la lluvia, cae sobre la tierra la oscura Luna.

El imperturbable tiempo, el llamar del pasado y el cantar del presente, que por mucho que pase, no tiene cura para los errores.

Más duele el alma, más sufre el existir, más dolorido el pecho, si aquello por lo que lucha estampa el frío acero en la coraza del corazón maltrecho.

Del poeta es la culpa, mío, el error imperdonable, y a mí me toca la quema en el castigo del detestable, en una vida de desgracia, no merece ninguna confianza, y bajo las lunas que cubren las entrañas el odio aviva y la tormenta estalla.

Demasiadas lágrimas derramadas, llantos que no debería escuchar el viento, un dolor que desgarra la calma, un vacío que oprime el alma; gritos se escuchan al alba, las saladas gotas viajan por la piel blanca, recorren la ternura hasta los blandos labios, mojan de amargura la voz del aliento y encarnan el dolor en el rostro.

La coraza se ha roto, mil pedazos forma ahora aquello que hace tiempo ha tenido en su cabida el alma; la armadura que antaño mil guerreros han llevado, en oro y luz bañada, ha caído frente a la fiera palabra;

de Paper XV

51

PREMIS 2011

la muralla construida por el hombre, cuyas piedras se han agrietado por el paso del imperdonable tiempo, es ahora testigo de éste.

Las entrañas al descubierto, el cerco oprime los pulmones, la dolorida garganta sin voz, yace erguido el cuerpo inerte, batallas descritas en las ropas, sangre y lágrimas recorren la frente, verdaderos engaños han hallado los ojos, pena e ira pertenecen ahora al propio pecho.

Y como el viento, vestigio de la voz del poeta, yace en la cuna de la noche, inmóvil y perfecta, el seno plateado que rompe la oscuridad; nada oculta el paso del tiempo, mil luciérnagas tiñen el cielo, un sendo camino coronado por los que en su día contemplaron el nacer del verso.

Como la luz tenue, blanquecina y austera palideciendo, mientras un escriba deja el hálito, el correr del lujurioso palpitante cesa en un estrepitoso silencio, y el cuerpo maltrecho, desecho del que un día fue hombre, es comido por los gusanos a la luz de la luna.

Ebrio dolor, sufrimiento oculto en lo más profundo del alma, en el frío corazón, en la oscura mente, un rayo negro recorriendo los versos,

52

La Rosa

SOMBRAS EN LA OSCURIDAD

un fugaz resplandor en la negrura de la mente, y el joven poeta, borracho de sueños y pesadillas efímeras, sienta el pesado cuerpo en un trono de espinas, mientras susurros del viento llaman la pluma en llamas; muere el hijo de la soledad, deja la vida, llama a la muerte con su último aliento, tendido en la cama junto a la cristalina vacía, deja al alma soñadora marchar con la Luna.

de Paper XV

53

La Rosa

CATEGORIA Narrativa

D

Amor de vidre Mercé Climent i Payà Primer premi de la categoria D narrativa

Sempre hi ha un desig no acomplit, uns llavis, com parpelles de l’aire, que mai no besarem, una història o altra que de llarg ens passarà.

RAMON GUILLEM

Avui la troba especialment bonica. S’ha recollit els cabells en una espècie de monyo; aparentment de qualsevol manera, però ell que la coneix bé sap que deu haver passat una estona llarga interrogant l’espill fins que els manyocs de pèls hagen quedat al lloc exacte. L’aparença és un aspecte important per a ella; de fet, no recorda haver-la vista dos dies seguits amb la mateixa roba. Fa poc que s’ha tallat el serrell: recte, per damunt de les celles. Se’l pentina constantment amb una carícia dels dits perquè no perda la forma cleopàtrica que la perruquera li ha donat.

Vesteix una bateta florejada que deixa al descobert un bon tros de braços i de cuixes i de coll i de pits. Amb un cinturó masculí, que deu haver rescatat de qualsevol armari, cenyeix la delicada tela a la cintura. Amb el cuiro sobrer, que pràcticament li abraça de nou el cos, ha fet una mena de nus de corbata que li dóna un aire casual. Duu uns botins amb poc de taló, conscient que ahir es precipità quan va decidir calçar els peus amb sandàlies. Les cames llueixen amb el contacte de la licra més fina, que ha substituït les calces gruixudes i els leggings amb què té el costum de cobrir eixa pell, de segur tan ferma i suau.

Sempre camina abraçada a un llibre. Però ho té comprovat: només llegeix quan té la sort de trobar un seient lliure. Si es queda plantada esperant el comboi prefereix delectar-se amb la gent que passa. No n’és conscient, però sol parar més atenció a les dones atractives i ben vestides, amb un sentiment d’enveja que disfressa d’admiració, ignorant que ella és qui destaca entre totes. D’altra manera, ell no l’hauria trobada. És estrany. Avui està asseguda, però no es decideix a obrir el llibre; sembla distreta després de la telefonada que acaba de rebre. El toqueteja, quasi es diria que l’acaricia; després el fulleja i a l’atzar l’obri per qualsevol pàgina, i allà es queda

de Paper XV

55

PREMIS 2011

abocada una estona; mira i remira la informació escrita a les solapes i també a la contraportada... Ell que la coneix bé sap que sempre segueix aquest ritual quan comença un nou llibre i ha d’endinsar-se en una nova història; tanmateix, quan ja és a dins, res no pot destorbar-la. Sempre que estiga asseguda, és clar. No sap per què, se la imagina de petita, a la vora de la piscina, assajant la posa per fer el seu primer salt de cap acaronada pels «no tingues por» dels pares, amb les cames rectes i juntes, tot el que li permet la tremolor que les empresona, amb el cosset encorbat cap a davant i els braços estiregassats, primer avant i després darrere, fent a la fi un petit impuls després de pensar-ho molt... per capbussar-se a l’aigua, d’on acabarà sortint amb renecs i arrugada com una panseta dolça i remullada.

Les seues ninetes grises, per un instant, han traspassat l’ull de vidre i ha tingut l’estranya sensació que el mirava. Prem el botó del símbol matemàtic «MÉS» i la pantalla s’emplena d’ella: de la tristor dels ulls que intenta amagar sota ombres i ratlles de llapis negre; del nas perfecte que profana amb una petita pedra en forma de lluna; dels llavis que estreny amb força per amagar la imperfecció d’una dent que sobresurt més que les altres. Agafa el mòbil i l’encara al petit televisor. Té la memòria plena de fotos seues. El flash rebota en el vidre i el cercle de llum li roba mitja cara. Repeteix l’acció unes quantes vegades fins que queda satisfet. Ara prem el botó del símbol «MENYS» i el rostre s’allunya del cristall, també el cos, però ell no pot deixar de mirar-la, encara que siga una ombra perduda entre altres tantes.

Cada matí, de dilluns a divendres, la troba a l’estació que vigila. Ho té comprovat: dilluns, dimarts i dijous acudeix entre les set i les set i quart; dimecres i divendres, en canvi, triga una hora més a aparéixer. Ja fa temps que determinà que havia de ser professora i que dos dies per setmana tenia un buit a primera hora. Sí, té cara de dedicar-se a la docència. Pensa en la sort que tenen els seus alumnes de poder veure-la tots els dies sense una làmina de vidre impossible de travessar. Mai no l’ha vista tornar, però ella cada matí apareix a l’andana del metro direcció a Vilanova de Castelló. Potser torna amb alguna companya –de cap de les maneres pensa en un possible company; eixe pensament és massa dolorós– que té cotxe i fa el mateix horari. El que és segur és que no puja al metro per tornar a casa. Ho sap perquè, quan la conegué, no apartava la vista de la pantalla i sacrificà la vigilància de les escenes matinals per revisar les cintes que havien estat enregistrant imatges durant la vesprada. I mai no hi apareixia.

Mira el rellotge: set minuts perquè el metro, un dia més, li l’arrabasse. Quasi es diria que desitja que les agulles dels rellotges avancen per poder recordar l’encontre d’avui. Es passa la major part del temps pensant en ella, en el moment de veure-la, però quan la té prop només anhela que el moment passe per esperarla de bell nou. En això s’ha convertit la rutina dels últims mesos.

56

La Rosa

AMOR DE VIDRE

Darrerament havia estat maquinant l’opció de demanar un dia lliure i fer-se el trobadís amb ella. Des que treballava de vigilant de metro, feia quasi cinc anys, no havia faltat ni un sol dia, i el fet de trencar eixa norma ja li ocasionava neguit. El contracte incloïa un nombre de dies d’assumptes propis, només calia emplenar un formulari amb les dades personals i el dia en concret; tanmateix, enlloc preguntava pel motiu de l’absència. Però què podrien pensar d’ell: una persona que mai no havia faltat a treballar i de sobte un bon dia es demanava un dia lliure. De segur que començarien a fixar-se en ell, a vigilar-lo per veure quina cosa amagava.

Qualsevol company podria rebre ordres de dalt i estar implicat. Només de pensar en eixa opció, se sentia defallir. De vegades havia cregut escoltar converses en què se’l titlava de boig per passar l’hora del desdejuni i algunes hores de més revisant cintes de vídeos passades o d’un torn diferent del seu. A banda d’això, sempre l’havien deixat tranquil i no era moment que les coses canviaren.

Però la solució a l’aporia vingué de la mà d’un col·lega del torn de la vesprada que havia deixat un cartellet en què demanava si algú del matí li podia canviar el torn el dia 17 de maig. Només veure’l, el doblegà i l’amagà a la butxaca interior de l’americana; tot seguit comprovà el calendari. Quedaven tretze dies i el dia assenyalat era concretament dimarts. Li caldria matinar, però això no era cap entrebanc. Era tal l’obsessió que fins i tot li sabé greu el fet que eixe dimarts no la veuria darrere de la pantalla. Pagava la pena la penyora. A més a més, a la vesprada podria veure-hi l’encontre tan desitjat.

Tenia només uns dies per planificar la trobada. La primera impressió –ell ho sabia bé– era important, quasi diria que vital. Així que el primer que resolgué fou anar a comprar-se alguna cosa de roba; últimament alternava l’uniforme de treball amb la roba d’anar per casa, no tenia necessitat de molt més. Però les coses anaven a canviar, n’estava segur.

Però, de quina manera havia de vestir-se perquè ella quedara captivada només veure’l? Tingué un primer impuls de telefonar a la germana, que vivia a la mateixa ciutat amb l’excusa de fer-se un cafè i xerrar; després podrien passejar per les tendes del carrer Botigues i ella aconsellar-lo, com sempre feia, en la tria. Però, de seguida, rebutjà la idea; ella sospitaria que amagava alguna cosa, que hi havia algú, faria milers de preguntes i ell acabaria contant-li tota la veritat. La Montse era així, no sabia ben bé com, però sempre aconseguia que li ho explicara tot.

Agafà el cotxe i es dirigí a aquell centre comercial dels afores on hi havia aparcament gratuït durant unes hores sempre que hagueres fet una despesa de vint euros. Zara, Pull&Bear, Springfield, Massimo Dutti, H&M, Benetton... Les alternatives eren moltes, i això el fastiguejava. Ell volia entrar a una tenda i sortir al poc

de Paper XV

57

PREMIS 2011

de temps amb un parell de bosses amb tot allò que hi venia buscant. Però, sabia què buscava? L’empipava fer cua als emprovadors. No recordava haver vist mai un home comprant roba a soles; tampoc no tenia ganes que la dependenta l’increpara amb «com li paren els pantalons?» o «necessita una altra talla?» Els pantalons, els deixà per a una altra ocasió; amb un vaquer –qui no té un vaquer a l’armari?– hi aniria bé per al gran dia. A més, ella vestia moltes vegades amb vaquers; el vaquer, segons amb què el combinares, podia quedar modern, elegant, casual. Un «senyor, puc ajudar-lo en alguna cosa?» li destorbà el fil dels pensaments, de caire poc important, tot s’ha de dir. Incòmode per la pregunta i pel senyor, s’apressà a contestar-li «moltes gràcies, només estic mirant» perquè el deixara tranquil el més aviat possible. Es trobava bastant perdut, mirava i remirava per les perxes, per les lleixes i per les bancades, però no es decidia per res.

Quan ja estava a punt d’abandonar la botiga per provar sort en una altra, fixà la mirada en una dona d’uns trenta anys, que anava escollint peces de roba per a l’home que l’acompanyava. Des de la distància es deixà aconsellar, i seguint un trajecte idèntic al d’ells, anà agafant les mateixes, amb la precaució de deixar una peça de roba de diferència perquè no l’enxamparen: una camisa de fil bordeus, un jersei negre amb detalls també del color del vi, una jaqueta fosca d’una tela que li recordava la funda nòrdica que cobria el llit... Fins i tot, quan s’adonà que s’havien fet amb l’últim fulard que quedava a la secció de complements, sentí una mena de frustració. Potser si li haguera preguntat a la dependenta... No, millor que no, si arribava a veure que dos clients havien escollit justament els mateixos articles tindria servida en font de plata l’anècdota per contar a l’hora de sopar. Es negava a ser el riota de ningú. La parella ja feia una estona que havia pagat i marxat de la tenda, però ell, pacientment, esperà que uns quants clients anònims passaren per caixa abans que ell, per evitar que la xica que cobrava poguera pensar que no tenia personalitat.

La vestimenta que ella havia de recordar sempre ja estava resolta; ara només li quedava pensar en una excusa per acostar-se a ella i parlar-li. Demanar-li per algun trajecte, en principi, no tenia molt de sentit perquè l’estació estava plena de mapes i esquemes ben clars; a més, tenia comprovat que quan algú dirigeix la pregunta a una persona concreta, responen d’altres ansioses de conversa que per estar al voltant han escoltat la petició. No, no, havia de pensar alguna cosa original.

L’encontre l’havia de rememorar una i altra vegada quan arribara a casa esgotada d’una rutina que li disputava el temps.

Només li costà un parell de dies bastir un pla perfecte. Què passaria si un matí qualsevol al metro de camí al treball descobrires que la persona asseguda enfront està llegint el mateix llibre que tu? Segurament li oferiries un somriure de complici-

58

La Rosa

AMOR DE VIDRE

tat quasi sense adonar-te’n i faries com que tornes a la lectura, però el llibre quedaria obert per la mateixa pàgina fins al final del trajecte. Inevitablement et posaries a reflexionar sobre l’atzar, la casualitat, el destí, mentre de reüll observes cada moviment de la persona desconeguda que fa massa estona que tampoc no passa cap pàgina. I si, a més a més, guaites que baixeu en la mateixa estació, i si només us separa un esglaó en l’escala mecànica, i si veus que s’apropa a tu, precisament a tu, per preguntar-te quelcom sense importar-te què siga, què passaria? Inevitablement s’establiria un diàleg que aniria més enllà del parell pregunta-resposta, potser alguna cosa com «quina casualitat haver-nos decidit pel mateix llibre? Per cert, què et sembla?», «per què et vas decidir per aquesta obra», «és el primer llibre que llegeixes d’aquest autor»... No li calia pensar cap pregunta concreta, l’ambient idoni ja estava creat; ja improvisaria alguna cosa atenent al lloc on baixaren, o al transcurs dels fets, o a l’actitud d’ella, o vés a saber què.

Cansat ja de veure com els rellotges marcaven totes les hores durant quasi dues setmanes, la vespra del dia assenyalat el sorprengué mirant-la i admirant-la per enèsima vegada a través del vidre de la pantalla.

Sí, avui la troba especialment bonica.

El metro s’acosta lentament a l’andana i ella fa estona que ha abandonat el banquet on seia. Per poc oblida la part més important del pla. Torna a prémer «MÉS» al mateix temps que manipula una espècie de joystick. Aquesta vegada no és el rostre o el cos els que ocupen la televisió, sinó el llibre que abraça contra ella: Balanç de mar. Ho anota al primer paper que troba, el nom de l’autor no li cal, ben bé que el coneix. Intueix que no serà fàcil trobar-lo en la llibreria que hi ha de camí a sa casa. Una altra solució podria ser anar a la biblioteca municipal. No l’ha trepitjada des que era un xicot de disset anys i es preparava per a les proves de selectivitat.

No té carnet de soci i tampoc sap si el catàleg inclourà eixe llibre en concret. El pla perfecte ja no ho sembla tant, i sent com tot es desbarata. El metro s’ha deturat, i ella, educadament, espera que n’isquen els passatgers abans de pujar-hi. Però ell ja no la mira. És la primera vegada des que la coneix que no l’observa pujant al comboi. Ara només pot pensar en el llibre, en si podrà aconseguir-lo o no. Per sort, té a l’abast un ordinador connectat a la xarxa. «Biblioteca Municipal de...» comença a teclejar. Justament el llibre que cerca no està disponible, i la data de devolució encara queda lluny per al venciment. Qui sap si ella és l’usuari que l’ha agafat prestat... Hi ha altres títols del mateix autor, creu que amb això serà suficient. Anota dos o tres codis al mateix paper on acaba d’escriure Balanç de mar i tot seguit busca com fer-se’n soci. Només li cal una fotocòpia del document oficial

de Paper XV

59

PREMIS 2011

d’identitat i un parell de fotografies, cosa ben senzilla. Busca l’horari: de dilluns a divendres, matins de 10.30 a 14 h, i vesprades de 17 a 20.30 h. Té temps de dinar i de fer una migdiada.

Abans de les sis de la vesprada ja és el soci número 71.257 de la biblioteca i va camí de casa amb tres llibres de l’autor de Balanç de mar. Fins a l’hora d’anar-se’n al llit –mai més tard de les onze, a ell li agrada dormir exactament vuit hores– llegeix els pròlegs i les dades biogràfiques de l’autor; també interroga el Google i la Wikipèdia sobre l’obra que ella passejava de matí. És molt probable que la conversa que aviat es produirà tracte sobre aquesta. La dèria és tan gran que fins i tot oblida que a la nevera hi ha dos recipients amb restes de menjar xinés que havia pensat deixar per al sopar. Els miols d’Àgata, única companyia femenina que es passeja pel pis en els últims dos anys, pregant perquè el seu plat s’òmpliga d’alguna llanda amb sabor de salmó, sardina o tonyina que el seu amo compra per Internet, aconsegueixen que es desperte del trànsit en què semblava haver-se abandonat. Ha estat tan neurotitzat aquests dies pensant en ella que ha oblidat fer la compra; així és que no tenen altre remei, gata i amo, que compartir l’àpat oriental. Com que avui Morfeu no es decideix a buscar-lo, torna a endinsar-se per les ones cibernètiques i buscant buscant troba en un blog un poema transcrit de Balanç de mar. De seguida s’enamora del títol: Cançó de la rosa de paper. Després de llegir-lo un parell de vegades s’esforça a memoritzar els primers versos. Ella tenia una rosa, una rosa de paper... Imagina els seus ulls grisos emplenant-se de llum i de felicitat... D’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps... Els llavis dibuixant la curvatura del somriure sense temor de mostrar aquell petit defecte que s’esforça a amagar... Ella volia una rosa, i un dia se la va fer... I les ganes immenses d’agrair-li a l’atzar aquell encontre meravellós... Ella tenia una rosa, una rosa de paper.

El dimarts tan desitjat el sorprén adormit sobre la taula de l’estudi. Per sort, el rellotge intern l’ha despertat amb temps per engalanar-se a consciència: després d’una dutxa, s’afaita –ha estat quatre dies sense fer-ho per obtenir un resultat més apurat–, es vesteix amb la roba que té escollida des de fa dies, s’abilla amb el perfum de les ocasions especials i fins i tot dissimula les bosses del ulls amb un corrector que l’última amant es deixà oblidat. Els nervis se li han instal·lat a la boca de l’estómac i el desdejuni habitual –café amb llet, pa torrat amb mantega i melmelada i una peça de fruita– és substituït per una infusió d’herbes de la Mariola. Fa un repàs mental als versos que algunes hores abans s’havia entestat a aprendre i comprova que els sintagmes romanen intactes en algun compartiment del cervell.

Durant tot el dia els mossegarà entre dents de manera obsessiva. Agafa el llibre finalment escollit. Previsor, la nit anterior l’havia deixat sobre el moble del rebedor per no oblidar-se’n, i davant l’espill assaja tres o quatre postures que el facen interessant. Es pot dir que s’agrada.

60

La Rosa

AMOR DE VIDRE

Quan arriba a l’andana del metro té una estranya sensació. Reconeix moltes de les persones que s’hi passegen i no pot evitar sentir-se observat per elles. Nota que li fan retrets per estar en un lloc que no li pertoca, com si Déu descendira a la terra per conviure per uns instants amb les seues criatures. Les primeres mirades amonestadores desapareixen amb el primer metro que s’atura. Vénen d’altres, però ell ja s’ha acostumat a elles. No pot evitar buscar l’ull de vidre que s’alimenta d’instants plens de rutina. Aviat el localitza, junt al panell electrònic que anuncia les pròximes arribades. Esbossa una ganyota de complicitat perquè sap que molt prompte serà testimoni de l’encontre tan esperat. Per un moment, el desig de veure les imatges que enregistrarà la pròxima mitja hora és més gran que el desig de conéixer-la en persona. Sap que encara no és l’hora, però des que ha arribat la busca amb desesperació.

El metro de les 7.12 hores. Inquietud. El de les 7.27 h. Excitació. El de les 7.42 h. Estranyesa. El de les 7.57 h. Aflicció. El de les 8.12 h. Desesperança...

Fa dues hores que està assegut en un dels banquets de l’estació. Sap que ja no vindrà; tanmateix, continua esperant-la. Mentrestant, l’ull de vidre s’apodera de la seguretat que aquest matí l’envoltava. El primer pensament que li travessa el cervell és que li ha ocorregut alguna cosa dolenta: una urgència, un accident, una malaltia sobtada... Recorda que el dia anterior parlava pel mòbil amb certa actitud de preocupació dibuixada al rostre. O això intenta forçar ell. Potser es tracta d’una notícia dolenta: un familiar ingressat, la mort d’algun conegut... No, segur que és més senzill que això. I si l’han feta fora del treball? Això suposava el final. Ja no la veurà més i no sabrà on trobar-la. Menjuqueja un entrepà que compra en la cafeteria de l’estació i s’incorpora una hora abans al torn de la vesprada. Fa un repàs dels barris i pobles de la línia que ella agafa per si de cas el motiu fóra una baldera festivitat. Però no, tampoc no es tracta d’això.

Quan es queda a soles s’apodera de la cinta amb les imatges del matí. Encara té l’esperança de veure-la, a la mateixa hora de cada dimarts; tanmateix, l’única cosa que aprecia és el desassossec d’un home que sembla esperar algun metro que mai no arriba. El treball de la vesprada se li fa insuportable i l’absència d’ella és més feixuga que mai. Quin sentit té la vida sense els seus ulls grisos mirant-lo, encara que no el miren de veritat?

Quan la realitat comença a vestir-se amb totes les tonalitats del gris, com les imatges que aquell petit televisor li ofereix cinc dies per setmana, el dimecres a les vuit en punt ella apareix esplèndida a l’andana, abraçada encara al Balanç de mar.

Qui sap si escriurà una nota per si algun company de la vesprada li pot canviar el torn, o tal vegada s’atrevirà a demanar un dia per assumptes propis, o potser...

de Paper XV

61

PREMIS 2011

Però això, en tot cas, vindrà més tard; ara només pot assaborir la imatge que la pantalla li regala amb cert temor que el seu només siga un amor de vidre.

62

La Rosa

CATEGORIA Poesia

D

Innocentment immòbils Isidro March Martínez Primer premi de la categoria D poesia A Mila i Ariadna.

En deu minuts deixarà de ploure.

Ha demanat un te.

Els seus cabells tenen eixa olor que em fa recordar-la com si tota la vida haguera estat amb mi.

He demanat un te, i l’espere.

Porte tota una vida ací.

de Paper XV

63

PREMIS 2011

Es trenquen les mans en ferides de fred.

He fet veure que sóc el vent de ponent que esperaves; reposadament vaig caient i en silenci trenque el soroll que em parla de tu.

L’olor de la terra que et cobreix em fa recordar que sóc jo qui ha mort.

El batec del meu cos mou el bosc, i amb ell tornen les fades de tots els temps que es van perdre somiant que series sempre amb mi.

64

La Rosa

INNOCENTMENT IMMÒBILS

M’he delectat amb ta pell salada, hem rebut l’un de l’altre i ens bevem en petits glops.

He passat els primers trenta anys sense tu, i et visc, tot m’acapara, i ara sé que sóc ric de vibrant silenci i de tu.

M’he despertat abans.

M’he assegut al costat de la finestra, i mirar-te és rebre’t tal com ets.

Sovint pense que no sé descriure’t, i em fa por. Lentament et despertes i m’aculls en el teu somriure.

T’acarone el llavis mig oberts i plore, perquè no és possible estimar tant.

Després fem l’amor en innumerables gestos que són nostres.

de Paper XV

65

PREMIS 2011

Incoherències a mitja asta onegen en un clarobscur, donant voltes a un ridícul discurs com si poguéssim conéixer, sense cap dret, ni defensa, les mentides d’un conte de nit d’hivern.

Desheretat en llençols de por hi ha dies que estelles de foc, sense cap vincle, ni propòsit, nien a les genives.

66

La Rosa

INNOCENTMENT IMMÒBILS

Et desitge tímidament des de la més pura inconsciència.

Em confon un senzill petó, la finesa del teu reflex que el mirall atrau amb possessió malaltissa.

de Paper XV

67

PREMIS 2011

Entre la nuesa de la teua mà i la desesperació del meu cos, em mires des de la més tendra indiferència.

Els ulls només fan que absorbir la dolçor que vaig perdre o no vaig saber custodiar al petit racó en què ens vam amagar.

Intentàvem fugir del vertigen animal, seduint aquest dolor que se’ns feia inacabable i ens deixava immòbils, innocentment immòbils.

Jo segueixo ací, tancant la vida dins del cercle, intentant retenir-te uns segons entre la meua tragèdia quotidiana i l’absència de rebre’t en pensaments que em fa por malgastar i es limiten a afligir-me dia a dia.

68

La Rosa

INNOCENTMENT IMMÒBILS

La veritat es passeja arrogant pels meus darrers somnis.

Ja de nit, escolte els insomnis dels poetes que s’aboquen a les baranes abraçant l’aire, per a rebre la temptació del suïcidi.

Mai podré obrir-me per a veure la tremolor en què m’he convertit, i potser les hores que em reptaven a respirar, dormen al llit de les solituds.

de Paper XV

69

PREMIS 2011

M’he desfet de tot i torne arran de mar, on imagine vaixells enfonsats per tempestes d’amants que la sorra acull a l’horabaixa, cansat d’un silenci que em deixava immòbil sempre al mateix graó.

70

La Rosa

INNOCENTMENT IMMÒBILS

Pel rierol esquerdat baixa un fil d’aigua fresca on l’ombra del xop fa de mestre de cerimònies.

Pas a pas, la llum de la tardor va cap a tu i només les paraules adequades et portaran al teu destí.

Puges per un camí retallat pel temps, petjades d’animals marquen la tornada i, si et gires per a desfer-ho, s’esborren per a mantenir en secret l’indret de la pedra del paper en blanc.

de Paper XV

71

PREMIS 2011

Cercles concèntrics, clorofil·la i dansa suau de branques que l’Endrino s’encarrega de musicar a l’ombria d’allò que ens resulta dolorós.

Un silenci et dibuixa carrer amunt.

Obrim l’ànima perquè sembles real, i la memòria de la qual mai eixiràs et rebrà en cendres d’or a la terra dels pares.

72

La Rosa

CATEGORIA Narrativa

E

Lola y Mercedes Primer premi de la categoria E narrativa Paquita Rams i Lebria

Nubes oscuras cubrían el cielo. Ni una estrella, ni un rayo de luz de luna podía filtrarse a través de tan negro manto. Todo el día estuvo amenazando lluvia pero no llegó a caer ni una pequeña llovizna. El viento, que soplaba a veces con ráfagas fuertes, arrastraba las nubes hacia el mar dejando un bochornoso calor en un primer día de agosto.

Mercedes, apoyada en el quicio de la puerta que daba acceso a la terraza situada en la fachada del chalet donde vivía la familia, se esforzaba por ver en la oscuridad una luz que anunciara la llegada de la moto de Javi. Eran las cuatro de la madrugada y esperaba impaciente la llegada de su hermana, a la que Javier se comprometió a traer hasta su casa.

Las dos hermanas, Lola y Mercedes, eran gemelas. Habían estado juntas en una fiesta celebrada en un hotel de la playa de la Arenas de Valencia. Mercedes se sentía un poco responsable de la tardanza de Lola. Ella regresó a las dos de la madrugada en el coche de unos amigos y le dijo a su hermana que, si le apetecía, se quedara un rato más, pues sabía lo enamorada que estaba de Javi, y él de ella.

De este modo, tendrían la oportunidad de estar más tiempo juntos Pero hacía dos horas que Mercedes estaba en casa, y un rato más, como le sugirió su hermana que se quedara, no eran dos horas, lo cual la tenía bastante intranquila.

Los padres de las gemelas estaban de viaje por Europa y tardarían varios días en regresar; era la primera vez que las dejaban solas. Las chicas pronto cumplirían 19 años, pero su madre aún las consideraba sus niñitas, por lo tanto no marchaba tranquila. El padre tuvo que insistir para convencer a su esposa en hacer el viaje.

La abuela tenía que haber llegado esa mañana de Santander, donde vivía, pero tuvo que retrasarse un día por fuerza mayor. Las chicas dieron fiesta a la asistenta hasta el día siguiente, así ellas aprovechaban para moverse todo el día en completa libertad.

Don Joaquín y Doña Mercedes eran un matrimonio de ideas conservadoras. No tenían más hijos que las dos gemelas. Doña Mercedes decía que no tuvieron más familia porque Dios así lo quiso. Su marido, el doctor Joaquín Ríos, sabía que no

de Paper XV

73

PREMIS 2011

tuvieron más porque la mujer tuvo que sufrir una intervención quirúrgica después del parto, y como consecuencia quedó estéril. Pero, de todos modos, su esposa insistía en que todo lo que sucede, para bien o para mal, era la voluntad de Dios.

Lola y Mercedes recibían una educación muy estricta y algo represiva, sobre todo por parte de la madre, profundamente religiosa, de misa diaria y fiel seguidora de los mandatos que la fe católica imponía a través de los arzobispados y por orden de la Iglesia Católica Apostólica Romana.

Las gemelas eran bonitas, educadas y cultas; todas sus amistades se resumían en compañeras y compañeros de la facultad. Así, cuando terminaba el curso, acababa su relación con sus condiscípulas, pues su madre no las dejaba salir solas.

El día 1 de agosto fue un día de liberación para las dos hermanas y querían aprovecharlo al máximo, así que aceptaron asistir a la fiesta de verano que los estudiantes de derecho celebraban como despedida hasta el nuevo curso, donde volverían a encontrarse.

Durante el curso habían estado haciendo actividades artísticas, teatro, conciertos, tómbolas, rifas, etc., para recaudar fondos y poder costear la fiesta. Javier era uno de los responsables que se preocupaban de idear algún acto que les permitiera reunir algún dinero para tal fin.

Javier y Lola eran inseparables. Cuando el muchacho supo que las hermanas Ríos asistirían a la fiesta, supuso para él una gran alegría. Sólo de pensar que podía estar con Lola toda la tarde noche era como un regalo que le brindaba la vida, ya que solamente disfrutaban de estar juntos durante el curso.

En las clases aprovechaban las pausas para dar un corto paseo por los jardines que rodeaban el edificio de la facultad. El muchacho, que era algo mayor que Lola, había empezado a estudiar la carrera a los veinte años. Trabajaba en un bufete de abogados, y fueron éstos los que viendo la buena disposición que tenía en el trabajo sin haber estudiado leyes le animaron para que estudiara Derecho. Así que trabajaba y estudiaba al mismo tiempo. De ese modo, el sueldo que ganaba en el gabinete le ayudaba a pagarse los estudios, además de sus gastos personales, pues sus padres poco podrían contribuir económicamente, ya que tenían dos hijos más en edades escolares y la familia sólo dependía del sueldo del padre, un trabajador de la factoría de coches Ford de Almussafes, en Valencia.

Hacía aproximadamente un año se conocieron Javier y Lola. Inmediatamente conectaron. Tenían el carácter muy parecido. El chico quedó muy prendado del candor de la muchacha, atrapado en su mirada azul, que según la luz del día era

74

La Rosa

LOLA Y MERCEDES

de un azul más intenso o más claro. En ocasiones era como mirar el agua del mar.

Admiraba su carácter tierno y amable con todo el mundo. Siendo idénticas las dos hermanas, jamás las confundía; en cambio, el resto de compañeros tenían que preguntar. ¿Con quién hablo? ¿Eres Lola o Mercedes? En ocasiones, Lola quería gastarle una broma y se paraba delante de él y le preguntaba «¿has visto a Lola?».

Entonces, él le contestaba rápidamente: –Claro que la he visto, la tengo delante de mí.

Este juego hacía reír a la chica, además de producirle gran satisfacción al darse cuenta que era la única persona a parte de sus padres que no la confundían con su hermana.

Lola era de carácter formal y responsable; Mercedes era alegre y atrevida. Desde pequeña era siempre ella la que se mostraba dispuesta para idear travesuras que en más de una ocasión le causaban algún disgusto a su madre.

Antes de salir de viaje, doña Mercedes tuvo una reunión con sus hijas para darles toda clase de consejos. Su marido, para tratar de convencerla, le decía que las niñas ya eran mayores y lo suficientemente responsables como para hacerse cargo unos días de la casa; además, no iban a quedar solas. Al día siguiente llegaría la abuela, y también estaba la asistenta. La madre confiaba más en Lola por su carácter tranquilo y por su sensatez, así que casi todo el tiempo que les estuvo hablando se dirigió principalmente a Mercedes.

–¡No salgáis a ningún sitio si no vais acompañadas de la abuela o de Gertrudis, la asistenta; no faltéis los domingos a misa; mantened el césped del jardín húmedo, que está haciendo mucho calor; a la abuela ya le he dicho que no abráis a ningún desconocido...!

Las gemelas escucharon asintiendo con un movimiento de cabeza pero sin decir palabra. Y no era por falta de ganas. Les irritaba que su madre las tratara como si todavía fueran unas niñas. Menos mal que llegó el padre y las liberó de aquel bombardeo de instrucciones y recomendaciones que las chicas consideraban inútiles.

Cuando Mercedes oyó el motor de una moto corrió hacia la puerta del jardín, al mismo tiempo que Lola saltaba del asiento trasero de la moto y daba un beso rápido a Javi. Entró corriendo a la casa.

Fue abrir la puerta, que cedió apenas empujarla, y se llevó un sobresalto al ver a su hermana plantada en mitad del pasillo como una estatua.

de Paper XV

75

PREMIS 2011

–¡Qué susto me has dado!

–Susto el que tengo yo. ¿Cómo es que has tardado tanto? –le replicó Mercedes.

–Sentémonos y te contaré.

Se sentaron una junto a la otra en el balancín que tenían en la terraza. Mercedes no podía reprimir su preocupación.

–¡Lola, son las quatro de la madrugada! ¡Te has pasado bastante!

–¡Sí, sí, tienes razón! Salimos a dar un paseo por la orilla del mar. No se podía soportar el calor y pensamos que sería agradable refrescarse los pies. El caso es que terminamos bañándonos con la ropa puesta y tuvimos que esperar a que al menos se secara un poco.

–¡Pero, Lola, han pasado dos horas desde que yo me vine!

–¡Se nos pasó el tiempo sin darnos cuenta! –le contesto Lola –¿Y nada más? ¿Ésa es toda la explicación que das a tu hermana?

Lola estaba como sonámbula. Tenía la mirada perdida. Era como si no estuviera allí, o tal vez es que estaba allí sin estar.

–Quisiera contarte algo. Si no te lo contara sería la primera vez que a lo largo de nuestras vidas te ocultara alguna cosa. Mercedes, esto que me ha ocurrido ha sido muy importante para mí.

–Está bien, escucho, –le contestó Mercedes impacientándose–. Me estás alarmando. Pareces como ida.

–¡Y lo estoy! Antes que nada quiero que sepas que Javi y yo estamos muy enamorados, y que esta noche ha sido la más feliz de mi vida. Además, no me arrepiento de nada de lo que he hecho.

–Por favor, abrevia. Me estás asustando. ¿Qué es lo que has hecho?

–¡Lo que he hecho no, lo que hemos hecho!

–¿Pero qué ha sido? –Mercedes estaba cada vez más impaciente.

–Hemos hecho el amor, –dijo Lola con gran naturalidad.

–¡Lola!

76

La Rosa

LOLA Y MERCEDES

La exclamación de Mercedes resonó por todo el jardín. Al mismo tiempo que gritaba el nombre de su hermana, daba un salto y se ponía de pie frente a ella. Los ojos parecía que se le iban a salir de las órbitas, las manos le temblaban.

–Pero, dime, ¿y ahora qué?

–Ahora nada. No es necesario que lo sepa nadie. Yo estoy segura que Javi guardará nuestro secreto.

–Pero criatura, ¿tú no sabes que esto puede traer consecuencias?

La voz de Mercedes temblaba. Lola, al contrario, mantenía una tranquilidad pasmosa.

–¿Consecuencias? ¿Qué consecuencias? ¿Un embarazo? Sólo por una vez no creo que pueda suceder.

Lola se levantó del balancín y cogiendo a su hermana del brazo le dijo: –Vamos a dormir. Está a punto de amanecer y Gertrudis vendrá temprano. Y la abuela llegará a mediodía, así que aún podemos dormir unas horas.

Mercedes no salía de su asombro ¿Cómo podía estar su hermana tan tranquila después de lo que había contado?

A Mercedes, la preocupación no le dejó dormir. Lola durmió como una bendita hasta las 11 de la mañana.

Un día a finales de septiembre, Lola le dijo a su hermana que quería hablar con ella confidencialmente de una cosa muy importante. Se reunieron en la habitación que compartían. Lola indicó a Mercedes que se sentara en la cama junto a ella y cogiéndole una mano le dijo: –Creo que tengo un problema. Debo hacerme la prueba del embarazo.

–¿Qué me dices? ¿Pues no estabas tan segura que eso no podía ocurrir de una sola vez? ¿Y ahora qué hacemos?

El semblante de Lola mostraba preocupación. El de Mercedes, angustia.

–Eso digo yo, ¿qué hacemos? Tengo una falta, pero los síntomas que percibo son de embarazo.

de Paper XV

77

PREMIS 2011

Quedaron en silencio un buen rato, y al fin dijo Mercedes: –Bueno, si esto sigue adelante no se podrá ocultar por mucho tiempo, así que lo mejor es decírselo a mamá.

–¿Con mamá? –exclamó Lola–. ¿No sería más conveniente decírselo primero a papá? Es más comprensivo, y además como es médico podría aconsejarme mejor lo que debo hacer.

–Bien. Nos reuniremos con los dos al mismo tiempo.

–¿Te parece esta noche después de cenar?

–Vale, pero habla tu primero.

Lola ya no se encontraba tan tranquila y recurría a su hermana para que le liberara un poco de la gran responsabilidad que se le venía encima.

Esa misma noche, estando en el salón, fue Mercedes la primera en hablar como habían acordado.

–Tengo que deciros una cosa muy importante.

Lola permanecía callada, con la cabeza bajada y la vista fija en sus pies. Parecía como si acabara de descubrirlos y estuviera vigilante por si sentían tentación de salir corriendo.

–Empezaré por ti, mamá. En el caso de que una hija tuya estuviera embarazada, ¿cómo reaccionarías?

–¿Qué tontería es ésa? Vaya pregunta sin sentido...

Para doña Mercedes, tal pregunta inesperada la cogió por sorpresa y no supo responder.

–Dime, mamá: supón que tu hija está esperando un bebé, ahora, en la actualidad, sin estar casada. Dime: ¿qué actitud tomarías respecto a ella?

Mercedes avanzaba poco a poco, no quería plantear la situación bruscamente, conocía a su madre y tenía miedo de cómo reaccionarían.

Doña Mercedes, ante pregunta tan comprometida y viendo que su hija estaba hablando en serio, se puso nerviosa y se le ensombreció el semblante, y temblándole un poco la voz le preguntó:

78

La Rosa

LOLA Y MERCEDES

–Pero, vamos hija, ¿adónde quieres ir a parar? No me digas que has hecho alguna tontería, porque de ti me lo espero todo menos lo que estas insinuando. ¿Tenéis alguna amiga con problemas?

Lola levantó la cabeza y, dejando de mirarse los pies, tomó la palabra. Muy resuelta y segura de ella misma, con toda la seguridad que le daba el estar profundamente enamorada de Javi.

–No, mamá, no tenemos ninguna amiga con problemas. Soy yo la que espera un bebé.

–¿Qué? ¿Qué es lo que has dicho?

Doña Mercedes se levantó de la butaca de un salto, como si un resorte en el asiento la hubiera empujado hacia arriba. Luego se dejó caer de golpe, sin fuerza.

Con los brazos caídos a ambos lados del asiento parecía una muñeca de trapo. No tenía fuerzas para gobernar su cuerpo y mantenerlo firme. Daba la impresión de que en un segundo se había encogido.

Entonces Lola volvió la mirada hacia su padre, que había permanecido todo el tiempo serio, muy serio y callado.

–Papá, quiero que tú me digas qué debo hacer como médico y, sobre todo, como padre. Siento mucho daros este disgusto, pero no ha sido un instante de locura, sino al contrario, estamos profundamente enamorados.

En lugar de contestar el padre, doña Mercedes interrumpió a la hija y fue ella la que tomó la palabra sin dar lugar a que su marido abriese la boca.

–¿Que sientes mucho darnos este disgusto? La hija dócil, la buena niñita, nos ha estafado. ¿Qué significa que estáis muy enamorados? ¿Tú qué sabes de enamoramientos? ¿Y qué debes hacer? Está muy claro. Te quiero en casa como ha sido hasta ahora: limpia y pura. No quiero que en esta familia haya nada que la manche. Jamás consentiré que por tu culpa nos lleven entre lenguas mis amistades.

Lola siguió dirigiéndose a su padre como si su madre no les hubiese interrumpido en ningún momento.

–Papá, los síntomas que tengo de embarazo son de una falta y quiero que me aconsejes.

Otra vez doña Mercedes abrió la boca para decir algo, pero ahora fue su marido quien le impidió hablar. Sin levantar la voz, pero con energía y autoridad, le dijo:

de Paper XV

79

PREMIS 2011

–Mercedes, ¡cállate!

La mujer, que no estaba acostumbrada a que nadie le hablara así, y menos su marido, quedó con la boca abierta, pero sin articular palabra.

–Vamos a ver, hija. Tú sabes lo difícil que es para un médico, y más para un padre, tomar una decisión en estos casos. Pero creo que lo más prudente será que, como supones que estas embarazada, pero que sólo lo supones, vamos a hacerte un análisis y en caso de que salga positivo ya veremos lo que tú decides. Ahora bien, hemos de meditar detenidamente lo que más te conviene sobre todo a ti, por tu carrera y por lo que implica cualquier solución a la que optes. En estos casos todas las soluciones a tomar son delicadas. Mañana con más serenidad tendremos tú y yo solos una conversación. Quiero preguntarte algunos detalles personales sobre el padre de la criatura, que tu médico y padre deben saber.

Doña Mercedes tomó de nuevo la palabra. Quería dejar bien claro lo que hasta ahora había sido una insinuación.

–Aquí no hay más que una solución. En esta casa no entrará ni un solo bebé. Por culpa de la locura de una niña no se va a arruinar toda una familia.

Don Joaquín se puso de pie y dirigiéndose a su mujer le dijo: –No se puede tomar un caso tan delicado con la ligereza que tú lo estás haciendo. Estás proponiendo un aborto, ¿no?

–Pues sí, no veo otra solución –contestó doña Mercedes.

–No me parece muy correcto que una persona con la responsabilidad que tú has adquirido en la lucha contra el aborto, ahora decida esa solución para su hija.

Acuérdate de Catalina, la asistenta que hace unos años despediste sin más motivo que el de haber abortado. Tu actitud es deplorable –le reprochó don Joaquín.

–Eso fue muy diferente –dijo muy nerviosa Mercedes.

–¡Y tanto como fue muy diferente! –le respondió su marido.

–Ella nos engañó. Nos dijo que iban a operarla de una apendicitis, y si no hubiera sido porque tú te enteraste por medio de tu amigo Carlos, el ginecólogo, nunca hubiésemos sabido la verdad.

–Tienes razón. Fui yo el que metí la pata, y bien que me arrepentí de haberlo dicho cuando vi que estabas resuelta a despedir a la muchacha, aun sabiendo

80

La Rosa

LOLA Y MERCEDES

que el embarazo fue resultado de una violación. Claro que es diferente: nuestra hija tiene todo nuestro apoyo, tanto económico como emocional. Catalina no tenía ningún familiar cercano, económicamente sólo contaba con el salario que ganaba aquí en nuestra casa. No tenía ni vivienda. Solamente la habitación que nosotros le cedimos aquí en nuestra casa, y tú la tiraste a la cochina calle.

–¡Y tú también! –le respondió su esposa.

–Sí, tienes razón. Y yo también. Me fue imposible convencerte, pero quise acallar un poco mi mala conciencia y sin decirte nada le di un sobre con una carta de recomendaciones y alguna dirección para que se presentara a solicitar trabajo, recalcando su buen comportamiento. Además le di una pequeña suma de dinero como agradecimiento a sus trabajos prestados.

Lola quiso decir algo volviendo su mirada hacia su madre. Con un tono suave pero firme le dijo: –Mira, mamá, en tu indignación has dicho algunas palabras muy ciertas: por ejemplo, que os he estafado. Seguramente tienes razón, porque yo no tenía que haberos ocultado mi relación con Javier. Pero como sabía que tú no lo ibas a aprobar, me callé por cobardía. Así que más que la “niñita buena”, como tú me has llamado, el calificativo que merezco es el de la “niñita cobarde”. Te equivocaste cuando reprochaste a Mercedes su conducta diciéndole que de ella te lo esperabas todo. ¿Qué querías decir con eso? ¿Qué era lo que te esperabas de ella? Te habrás dado cuenta de lo poco que nos conoces. Siento mucho haberte dado este disgusto, de verdad te lo digo, porque por encima de todo está mi gran cariño hacia vosotros. Pero estas situaciones sólo se presentan cuando somos adultas, y tendremos que asumir que no somos niñitas sino dos personas adultas. Referente a que mi caso es diferente al de Catalina, es donde has hablado con más razón. Catalina sufrió una traumática violación, se encontró ante tu incomprensión, desamparada, y mi estado es el resultado de una relación llena de amor y además os tengo a todos a mi alrededor. Así que fíjate si es diferente. Tu actitud sólo tiene un nombre: “hipocresía”. Porque aquella muchacha estaba según tú en pecado mortal, ¿y tu hija no? Y si aconsejas que aborte me estás induciendo a que caiga en pecado mortal ¿o yo no? ¿Tanta influencia crees que tienes sobre las decisiones de Dios?

Mamá, esto se llama soberbia, y es otro pecado grave según la religión católica.

Lola respiró hondo y volviéndose hacia su padre le dijo: –Papá, mañana hablaremos tú y yo. Y más tarde volveremos a tener otra reunión, pero esta vez también quiero que esté presente Javier. Él no sabe nada, y por derecho él también tendría algo que decir.

de Paper XV

81

PREMIS 2011

Doña Mercedes dijo sollozando: –¡Dios mío, creo que me voy a morir!

Su marido se aproximó a ella, y cogiéndole las manos trató de sosegarla: –Mercedes, cálmate. Nadie se muere por vivir una situación como ésta. Todos estamos preocupados, pero ahora lo más importante es la salud y el estado emocional de nuestra hija, y te prometo que vamos a solucionar ambas cosas. Así que contrólate y basta de histerismos.

Lola se levantó de su asiento, donde había permanecido todo el tiempo con una mano entre las de su hermana. Abrazó a su padre, visiblemente emocionado pero sin llorar, y le dijo con voz débil: –¡Gracias, papá!

La persona que lea este relato le podrá dar la solución más conveniente, a su entender, a esta situación tan delicada y repetida en la historia de muchas familias.

82

La Rosa

CATEGORIA Poesia

E

El riu encara baixa net Josep Micó Conejero Primer premi de la categoria E poesia

PARÀLISI Temps de silencis públics i familiars que ofegaven l’alé de les veritats feridores.

La por al cos subjectava la necessitat d’explicar l’inexplicable, aquelles preguntes que no tenien resposta i eren coses de persones majors.

Quan els majors parlen, els xiquets callen, ens responien si volies ficar-hi cullerada en les críptiques converses adultes.

Tanmateix, descobríem bàndols i individus, intuïts subtilment en secretes xerrades.

I esdevenien fets que, malgrat totes les cauteles, se sabien i es comentaven.

Vampiresques capes verdes decomissaven el treball honrat a camins i carreteres perquè s’enriquiren d’estraperlo els beneficiaris de la croada.

Han envellit el temps i els fets, però encara hi ha massa respostes que hauran de depurar l’incomprensible i esclatar el silenci perquè es faça la llum.

de Paper XV

83

PREMIS 2011

RESSONS Olors que solquen el vent des de dolls impensats, imatges entelades i fugisseres copsades de sobte sense saber com, palps imperceptibles, sintonies que relaten nodridores coneixences.

Llamps que revifen la vida que crĂŠiem adormida... o morta.

Sacsejats per aquests ressons, allarguem el viure del passat, reculem en el temps, ressuscitem impossibles i tornem a gaudir del que no ens plau haver perdut.

84

La Rosa

EL RIU ENCARA BAIXA NET

BOIRA Examine fil per randa la vida amb vosaltres, i contemple les fotos més estimades.

Els sentiments romanen intactes, com el dia que partireu; tanmateix, però, comprove, desconsolat, que una odiosa boira cobreix com un tel el vostre record més dilecte, i sembla que us allunyeu de mi com en un comiat de tren.

Deu ser un malson.

de Paper XV

85

PREMIS 2011

REIVINDICACIÓ DE CAÏM A qui Fortuna ha adoptat totes li ponen i ja en sabem els mèrits.

On fica la mà, trau merda, qui desventura empaita per les butxaques i no sap com amagar-se’n.

L’esclafit caòtic, insondable, de la natura, força els homes a contestar els seus reptes.

Sembla que és atzar i no balança qui reparteix els talents.

Mes la necessitat, l’afany de tenir, d’excel·lir és idèntica i per a molts els estris es queden curts.

Ací hi brolla l’inconformisme i la rebel·lia.

No es tracta d’occir ningú, però Abel juga amb avantatge, és l’elegit i Caïm, desafavorit, és l’exclòs.

86

La Rosa

EL RIU ENCARA BAIXA NET

FORAT BLANC, FORAT NEGRE Desvetllat l’erm inhòspit de l’aparent agrafia, del parèntesi de llarg silenci, no per pluja que assaonà el paratge, sinó per deu que revifà el temps de tots els mots delerosos d’espargir l’escorregut indret.

Jo, forat negre, que liba el discurs; tu, forat blanc, que m’expulses la lletra.

Digué l’amant a l’amic: Tasta les paraules i explica’t la vida.

Ones i partícules s’autoalimenten i l’amic aprén ara de cavaller de fortuna.

de Paper XV

87

PREMIS 2011

DOLORIDA EXISTÈNCIA Juraria que fa mil anys, i recorde que era ahir, que mirava des de baix, des de la meua petitesa, les persones del voltant.

Eren tan majors, tan grans, que la certesa irrefutable deia que hi arribaria després d’un tempo infinit.

Ensarronat en la idea, avançaria el meu temps cada vegada més lent, i cap meta creuaria.

Ara ja hi sóc a dalt, antic com una glacera, i en girar la vista enrere em torba el penya-segat. Ànimes d’ahir, només són noms esculpits al marbre, biografies que un dia en l’alta mar arrelaren, i s’hi han fos en el gran buit, sens esbrinar grans demandes.

No sé quan visitarà la casa que no l’espera, mes l’eco de les peülles i l’alenada corrompuda del genet inexorable, les pressent a diari ja una mica al darrere.

L’últim a girar plec serà el sol que dóna llum, s’iniciarà l’enigma del no-res més infinit i finirà el gran daltabaix de l’abstrusa i impenetrable existència dolorida.

88

La Rosa

EL RIU ENCARA BAIXA NET

LÍNIA 5: MARÍTIM-AEROPORT Esguarde les tessel·les dispars disfressades d’astúcia, que esmussen el matí quotidià del camí, mirades paralítiques de direcció invertida indaguen l’aventura interior i ignoren les planetes veïnes.

I la solitud inunda l’espai.

Només els ulls dels infants es mouen i aprenen del bestiari apàtic.

La connexió central, però, batega oculta i el silenci corpori s’esmicola per la veu esmolada que apunta una estació.

de Paper XV

89

PREMIS 2011

EL RIU ENCARA BAIXA NET

«Mentre s’acosta la nit, alguns records em fan viure».

«El riu encara baixa net». Raimon, Rellotge d’emocions

El riu encara baixa net, no hi ha bars ni coca-coles i la casa de comportes no és de plàstic.

Em mullen les clarors d’estiu als carreus ardents, de mil·lenàries pedres àrabs.

El borró lliscadís estora l’assut amb les aigües persistents dels nostres jocs, disfressats de peixos simulem enganyar la gran séquia al seu inici.

A l’arbreda, esponerosa d’aires centenaris, bancs de pedra d’ombra i fresca, arbres de soca inabastable, ...i el poble és concebut com tot nostre.

Converses de taula parada, ...de panerot a la fresca, on, atent, escolte els pares, sóc en el moment d’aprendre de la saviesa les pautes.

Cull manolls d’amistats franques, en un món segur d’afectes, entre els jocs i els jocs del dia vaig i isc sovint a casa, ...i m’assadolle de besades.

90

La Rosa

de Paper XV