cooperativismE | bústia
b ú stia
26 |
Ajuda a la integració dels discapacitats Cal dedicar més temps als discapacitats, a la gent gran, als immigrants i als refugiats. Saber escoltar, escoltant. Donar exemple de solidaritat. Si no tenim viva la font de la problemàtica d’aquestes persones, com donarem alegria i pau? Encenguem els camins de la Terra amb el foc del cor… Dur el somriure a la gent que està trista. La felicitat, la tranquil·litat, tenen molt a veure amb la convivència, l’educació, la bona voluntat. S’imposa una necessitat d’optimisme, d’il·lusions. Si tothom fos més obert i ens ajudéssim una mica! Quants absents d’afecte, de rehabilitació, de bondat! Entitats i associacions cooperen per a la integració dels discapacitats, persones grans, immigrants i refugiats, i sensibilitzen la població d’aquest dolor quotidià. Què són els defectes d’aquestes persones al costat de les seves virtuts? Marginació que aquests col·lectius han patit al llarg de la història i que encara pateixen; les cròniques amargues i negres que suporten i els disgustos
que motiven en la societat, fan que el variat engranatge de les seves vides posseeixi moltes realitats, reivindicacions que s’acumulen i surten al pas en institucions que ajuden aquests amics entranyables. Hem aconseguit respectar-los i comprendre’ls? Són moltes les localitzacions d’aventures i dolor on s’han vist embolicats i en les quals molts, encara, segueixen embarcats. H o a c a b a d ’e s c r i u re To r re s Queiruga: «Comparteix, perquè així emergeixes d’allò purament animal i instintiu, per entrar en el regne de la llibertat i en la comunitat dels que han descobert que l’amor, la justícia i la fraternitat constitueixen l’únic futur de l’home». Llum verda per bandejar la marginació del discapacitat; l’oblit de les persones grans; la mala disposició per a immigrants i refugiats. Mirem de solucionar els problemes que envaeixen el món d’aquests col·lectius. Hi ha una frase de la mare Teresa de Calcuta que diu: «la solitud i el sentir-se abandonat i indesitjat constitueixen la més terrible de les pobreses».
Dialoguem per resoldre amb enteniment i bona voluntat tot el que està podrit al nostre al voltant. Si la marginació existeix, no podem seguir parlant dels incapacitats, de la gent gran, dels immigrants i els refugiats. Comprendre’ls és començar a bandejar la seva marginació en totes les esferes del nostre caminar diari. Saint-Pierre escrivia: «Només assolim la nostra felicitat ocupant-nos de la dels altres». Ells ens esperen. Sempre esperen, amb l’ànima brillant-los pels porus encesos de la seva pell. Salvador Jiménez va dir: «La barca que es queda sense pescador, la rosa que oblida el jardiner, no tenen la culpa del seu abandonament, només la tristesa del desamor…» Tinguem els braços oberts per a una ajuda comuna presidida de sentiments nobles. Junts, llevarem la tristesa del desamor. Francisco Ruiz de la Cuesta Metge d’ASISA a Sevilla (de l’Associació de Metges Escriptors d’Espanya)