Page 1

Butlletí número 23 - 2n semestre 2013

Croàcia. Rumb a Europa ................................... 2 Joan Pedragosa i Domènech (1930-2005). Alliberament a través de la geometria............................................. 6 El llarg camí que portà a la creació del primer aeròdrom a Barcelona .......................................... 8 La nena del 36...................................11 Savieses femenines: Deesses, bruixes i científiques ........................................12 La firma convidada: Crónica de la Jornada de Fent Història ......................................13 Gran Bretanya: La Llei de Pobres de 1834 i les Workhouses com a mesura contra la pobresa .............................16 Entrevista a Andreu Jaume ..........19 La medicina en la época victoriana............................................20 Victoria y Alberto. Una película y un ensayo ..............24 Mujeres en marcha. Viajeras victorianas .........................26 Què hem fet.......................................30

Editorial L’Informe d’UNICEF Infancia en España 2012-2013 denuncia que ens els dos darrers anys més de 200.000 nens han passat a viure en situació de pobresa, i que la pobresa crònica infantil ha crescut un 53%. Els infants són, després dels aturats i els immigrants, el col·lectiu més exposat a la crisi. També en el passat: quan Charles Dickens retratava la situació dels nens en les creixents ciutats industrials a Oliver Twist sabia de què parlava, perquè ell mateix –quan el seu pare va estar empresonat per un deute amb un flequer– va haver d’emplear-se en una fàbrica de betum. L’any en que aquesta novel·la va començar a publicar-se, 1837, s’iniciava el regnat al que dediquem el dossier d’aquest butlletí. Enguany en fa 130 que Victòria condecorava la imfermera Florence Nightingale amb la Reial Creu Roja pels seus serveis en l’exercici de la imfermeria militar, i per això en aquestes pàgines apareixen, a més de dones viatgeres i homes pobres, alguns dels metges que van treballar al servei de la seva societat en temps difícils, tal i com està fent el nostre personal sanitari malgrat les retallades. També dediquem espai a una dona que va estar testimoni -amb ulls de nena- dels primers bombardejos sobre població civil durant la Guerra Civil, de les llargues cues de refugiats pel camí de França, del sinistre allotjament que els van prestar allà, de l’ocupació del país veí per part dels nazis, de la solitud de l’exili durant la postguerra europea, i del difícil retorn a l’Espanya nacionalcatòlica. I és

que l’agost passat es produïa el traspàs de la Josefina Piquet, una veritable lluitadora per la memòria. Volem recordar aquella «Nena de la guerra», com li deien les seves companyes del col·lectiu Dones del 36, perquè la trobem a faltar i ha estat sòcia, però també perquè va demostrar un compromís amb la veritat del passat que constitueix un veritable exemple per a nosaltres. Trobareu també en aquest exemplar la crònica de la multitudinària jornada sobre saviesa femenina organitzada pel nostre Grup d’Història de les Dones; un article que culmina el nostre apropament a Croàcia després de la seva adhesió a la Unió Europea el juliol passat; i un tastet de l’exposició que, sobre l’obra del dissenyador gràfic i escultor Joan Pedragosa, comissaria la nostra companya Beta Aibuixec des de febrer al Monestir de Sant Joan de les Abadesses. A tots ells i a tots els qui ens regalen el seu temps i el seu talent, mil gràcies! El voluntariat està tirant endavant projectes molt més importants que el nostre, i s’està convertint en un veritable exèrcit contra la crisi. La generositat dels voluntaris salva vides cada dia, i fa possible que el món sigui una mica menys hostil. Tant de bo s’alcin molts més compromisos per ajudar els més desvalguts i tant de bo –com aquell personatge de Cançó de Nadal, de Dickens, el Senyor Scrooge, en veure el negre futur que li anunciaven els esperits–, els responsables d’aquesta crisi canviïn a temps... la cobdícia per la solidaritat!

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Sumari

1


Articles Octavi Mallorquí Historiador

Croàcia rumb a Europa El passat mes de juliol de 2013 un nou país, i ja van 28, es va integrar a la Unió Europea. Es tracta de la República de Croàcia, geogràficament enclavada en els Balcans però amb una gran vocació occidental. Amb aquest article proposem fer un repàs a la història d’una nació mil·lenària que sembla finalment haver trobat el seu lloc en el continent europeu.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

El que avui coneixem per Croàcia fou durant l’Imperi Romà part de la regió d’Il·líria. Els il·liris, com per exemple els íbers, foren un poble romanitzat i un dels seus més insignes habitants fou l’emperador Dioclecià, que havent nascut en aquesta regió va fer construir un espectacular palau a Spalato (actual Split) que constitueix encara avui en dia un dels millors conjunts arqueològics de la Mediterrània.

2

Doncs bé, en el segle VI i amb l’Imperi Romà fet pedaços, un poble bàrbar, vingut d’Àsia, els àvars, es dedicaren a saquejar bona part de la regió d’Il·líria. Poc després, l’emperador bizantí Heracli, disposat a acabar amb els excessos dels àvars, decidí contractar els croats, que eren una de les tribus eslaves establertes al nord dels Balcans. Un esplèndid quadre del pintor romàntic, Ot Ivekovic, il·lustra la llegendària arribada del poble croat a les costes de l’Adriàtic, como si es tractés ben bé dels israelites entrant a la Terra Promesa. Els croats realitzaren amb èxit la missió que els hi havien encomanat: vèncer els àvars i tornar la regió al domini bizantí. Heracli els hi oferí la possibilitat de quedar-s’hi allà, però amb una condició: que es convertissin al cristianisme. Així ho van fer. D’aquesta manera els croats es van establir de forma

permanent en el que avui és el seu país fa uns 14 segles. En el segle IX es produí un fet transcendental en la història de Croàcia: trencaren els lligams amb Bizanci i s’aproparen a Roma, és a dir, a Occident. La raó d’aquest moviment fou que els croats no es sentien representats ni protegits per un imperi convuls que tenia la capital a un miler de quilòmetres. Així, a canvi d’abraçar la fe cristiana catòlica i d’adoptar l’alfabet llatí, reberen el reconeixement papal. El primer dux croatorum «independent» del que tenim coneixement fou Trpimir (845864). El territori es va anar omplint d’esglésies romàniques que tan bon punt eren focus de cultura i oració com símbol de l’arrelament de Croàcia a la òrbita romana. Un segle més tard Croàcia esdevé regne. Aquesta és una de les èpoques més brillants de la història d’aquest país, i sempre punt de referència per al patriotisme local. Monarques com Tomislav, que comptava segons les cròniques amb un poderós exèrcit de cent mil soldats, seixanta mil cavallers i 180 vaixells, o Pere Kresimir I, anomenat «el gran» pels seus èxits militars, assoliren eixamplar els límits territorials fins allò que segles més tard s’ha conegut com a «la gran Croàcia»,

és a dir, i a grans trets: Croàcia i Bòsnia. És en aquest període històric quan apareix per primera vegada l’escut heràldic nacional: el damer vermell i blanc, i encara més important, es constitueix el Sabor o parlament, càmera de representació i negociació entre el rei i els nobles. Aquesta cultura del pacte era un dels trets que més els omplia de satisfacció. El 1089 va morir sense descendència el rei Zvonimir, i pel pacte de Convènia (1102) Croàcia es va integrar a Hongria, important potència regional del moment, que acceptà governar el territori amb un ban (virrei) i respectant les lleis aprovades pel Sabor. Tot i les bones intencions, aviat van aparèixer alguns problemes per l’actitud de la noblesa hongaresa i per la intervenció estrangera. Si per un costat el 1242 els mongols havien arrasat el regne d’Hongria i entre d’altres ciutats la mateixa Zagreb fou totalment destruïda, per altre els venecians portaven a terme des de feia temps una política expansiva per l’Adriàtic, assimilant territoris de la costa de Dalmàcia que havien format part de Croàcia des de feia segles. El cas més excepcional pel seu esdevenir històric havia de ser el de Ragusa (actual Dubrovnik), que un cop alliberada de la tutela veneciana es va convertir


Malgrat tot, el gran mal pels croats, però essencialment pels hongaresos, es va produir arran de la batalla de Mohacs el 1526, quan els otomans derrotaren als magiars i ocuparen la pràctica totalitat del regne. El Sabor croat reaccionà amb rapidesa i tractant de salvar una petita franja de territori encara lliure de la invasió turca, demanà protecció a l’emperador Ferran I Habsburg. D’aquesta forma Croàcia feia un altre pas en la seva integració a Occident, fugint un cop més de les imposicions que venien d’orient. La situació, però, no pintava gaire bé. Croàcia, per la seva situació geogràfica encarada a la Sublim Porta, fou anomenada la «Vojna krajina» (la frontera militar) o directament la «muralla del cristianisme». Es produïren episodis èpics que encara es recorden com el setge de Siget, el 1566, quan el ban Nikola Subic Zrinski es va fer fort en aquesta població davant l’atac de cent mil otomans. Subic i els seus homes foren finalment derrotats, però el cost fou tan gran pels turcs que desistiren en atacar Viena, llur vertader objectiu. Segells, monedes, una plaça de Zagreb i, fins i tot, una òpera commemoren aquest episodi. Durant la recent guerra d’independència de Croàcia, es comparà l’heroisme dels habitants de Siget amb els de Vukovar, tot i que d’això ja en farem esment més endavant. Comentàvem abans que existiren tensions entre la noblesa hongaresa terratinent i els camperols croats, com quan el 1573 esclatà una revolta liderada per Matija Gubec contra els abusos dels nobles. El moviment fou esclafat a sang i foc però en l’imaginari col·lectiu quedà el desig de justícia social; a la Iugoslàvia socialista de Tito es rememorava habitualment aquest dramàtic episodi.

El 1593 es va produir un incident bèl·lic de primer orde: la batalla de Sisak, en la que els croats, liderats pel ban Tomás Erdody, causaren als otomans la seva primera derrota terrestre. La primera derrota dels turcs havia estat la batalla naval de Lepant el 1571, per això aquest triomf cristià sobre terra va tenir un gran ressò internacional. Les conseqüències foren molt importants: es va recuperar bona part del territori croat ocupat des de feia dècades per la Sublim Porta, entre d’altres la regió de l’Eslavònia que acollí a centenars de famílies sèrbies que, fugint dels turcs, s’establiren allà; i restà oberta la qüestió de Bòsnia, que encara seguia en mans otomanes, convertint-se en l’obscur objecte del desig dels croats, doncs hi sobrevivia una important comunitat catòlica. Es desvetllava la voluntat de recuperar aquella gran Croàcia medieval. Per cert que, encara avui en dia, cada tarda, a les dues sona la campana petita de la Catedral de Zagreb rememorant la victòria a Sisak. Hem dit abans que els croats volgueren llavors ampliar els seus límits territorials, així com també els hongaresos, i davant de la negativa de l’emperador Leopold I Habsburg d’iniciar una nova campanya contra l’Imperi Otomà, esclatà el 1671 una conspiració anomenada de Zrinski-Frankopan, pel nom dels seus caps visibles. Leopold, que estava més ocupat en assumptes de palau que en noves guerres contra els turcs, no dubtà en executar als líders de la revolta. Alguns han volgut veure en aquell moviment un primer sentiment nacional. El cert és que no gaire després els croats van saber aprofitar-se de la Guerra de Successió Austríaca (1740-1748) i del suport que donaren a la futura emperadriu Maria Teresa per guanyar-se una sèrie de privilegis, tals com una reducció d’impostos, una millora administrativa i també de les condicions de vida dels

camperols. Unes dècades més tard, les guerres napoleòniques havien de canviar el paisatge de la zona per sempre. Les idees revolucionàries serien una llavor que amb el temps fructificaria, però centrem-nos en el que ens ocupa. Després de la batalla de Wagram (1809) es va firmar en el palau de Schönbrunn el Tractat de Viena que il·lustrava la supremacia de Napoleó sobre Àustria. Referent a Croàcia, la part més oriental del territori seguia sent domini dels Habsburg, però la occidental, que es corresponia amb la Dalmàcia, s’integrava en una nova entitat política anomenada Províncies Il·líries, satèl·lit de l’Imperi francès, on el governador August de Marmont portà a terme una sèrie de reformes tals com l’abolició dels mals usos dels nobles, l’aplicació del Codi Civil revolucionari i la cooficialitat per primera vegada de la llengua croata amb el francès i l’alemany. Es digne de mencionar que per batejar al nou territori s’hagués cercat en el passat fins arribar als il·liris, i ja veurem que, més enllà de les vicissituds militars, el nom va fer fortuna. Per cert que Ragusa va perdre el seu estatus de república independent i no el va recuperar mai més. Napoleó acabà sent vençut, i en el Congrés de Viena de 1815 es dibuixaren de nou les fronteres d’Europa. Àustria, com una de las potències guanyadores, va fer seves les Províncies Il·líries, però no unificà Croàcia en una sola regió dins del seu Imperi, sinó que la va mantenir separada en dos: Dalmàcia i Eslavònia. Es tractava del clàssic divide et impera, però la «Primavera de les Nacions» no va trigar a fer la seva aparició. Per tot el continent al llarg del segle XIX sorgiren sentiments nacionals de pobles integrats amb major o menor fortuna dins de grans reialmes. Així també els croats, o millor dit els eslaus de l’imperi austríac que buscaren un nom que pogués satisfer-los a tots

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

en una pròspera república que durant quatre segles i mig va fer d’intermediari comercial entre Occident i Orient.

3


Articles

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

denominaren a llur moviment com «Il·liri», encara que era directament eslavista. El 1832 el comte Janko Draskovic publicà les Disertacions en defensa de la llengua croata i el 1848 va ser el ban Josip Jelacic qui presentà davant del Sabor les Reivindicacions del poble. Uns anys més tard, concretament el 1871, es produí la «Revolta de Rakovica» liderada per Eugen Kvaternika, de caràcter netament secessionista, però que un cop més fou esclafada a sang i foc per les autoritats imperials. Kvaternika i els seus lluïren la bandera croata, de recent creació, i combinada a partir dels colors paneslaus: vermell, blanc i blau. En el camp cultural noms insignes es feren un espai en l’imaginari cultural croata: Ljudevit Gaj, gramàtic de la llengua croata i fundador del primer periòdic en aquesta llengua el 1835, el Novine Horvatske; Vatroslav Lisinski, membre del moviment il·liri, compositor de la primera òpera croata Ljubav i zloba; el ja citat pintor Ot Ivekovic, especialitzat en temes històrics i religiosos; i el genial Vlaho Bukovac, considerat per alguns com el millor pintor croat de tots els temps.

4

El 1878 en el Congrés de Berlín el mapa dels Balcans visqué seriosos canvis. Els otomans perderen en favor dels austríacs la regió de Bòsnia. L’objectiu era convertir aquest territori en una espècie de tap en cas de guerra amb els turcs, però a mig termini es va veure els odis que comportà aquesta annexió. De totes maneres, pels croats significà la primera vegada des de feia mil anys que croats de Croàcia i de Bòsnia estaven del mateix costat de la frontera. Per altre banda, és en aquesta època quan sorgeix el fenomen del turisme. Recomanat pels metges de la cort austríaca i amb el suport de pintors com Rudolf Van Alt, que realitzà una excel·lent col·lecció de paisatges, un bon grapat de nobles vienesos es van animar a passar les vacances a

la privilegiada costa dàlmata. Es construïren viles estivals, es realitzaren creuers per l’Adriàtic, i la pròpia família imperial donà exemple passant l’estiu a Croàcia. A Lord Byron se li atribueix l’expressió referida a Dubrovnik de «la perla de l’Adriàtic », i és precisament allà on es construí el Gran Hotel Imperial (avui en dia Hotel Hilton). Però aquesta idíl·lica, tot i que artificial, situació es va veure trencada quan el 1914 fou assassinat a Sarajevo l’emperador Francesc Ferran d’Àustria a mans del jove Gavrilo Princip, que volia reivindicar que Bòsnia havia d’integrar-se en el regne de Sèrbia. Aquest magnicidi fou el detonant de l’inici de la primera Guerra Mundial. Els eslaus del sud d’Europa es van veure enfrontats en un conflicte entre imperis que provocaria que el 1917 es reunissin els seus representants a l’illa de Corfú per traçar un pla de ruta per tal de crear un estat unitari d’eslovens, croats i serbis. Així és com el 1918, acabat el conflicte bèl·lic i amb la desintegració del derrotat Imperi Austríac, es va crear un nou país que poc després rebria el nom de Iugoslàvia (la terra dels eslaus del sud). L’estat va néixer marcat per la precipitació: reivindicacions dels irredentistes italians, imposició del model centralista serbi, autoritarisme. Stefan Radic, líder del Partit Camperol (nacionalistes croats), fou assassinat el 1928. Els croats reclamaven una autonomia i la mort del seu líder provocà l’aparició d’un moviment armat anomenat Ustacha. La reacció del rei Alexandre I va ser la de portar a terme una nova distribució territorial basada en les banovines que cercava la desaparició de les regions històriques. En el cas de Croàcia es dividia el territori en dos (un cop més, com en temps dels Habsburg) i a més s’entregava a Montenegro la històrica ciutat de Dubrovnik. El rei, estant de

visita oficial a Marsella el 1934, fou assassinat per una trama d’opositors al règim. Després d’aquest dramàtic succés, i malgrat uns tímids intents per trobar la reconciliació nacional, el cert és que el 1941, quan les tropes alemanyes envaïren Iugoslàvia, foren rebudes com alliberadores pels carrers dels pobles i ciutats de Croàcia. Es va crear l’Estat Independent de Croàcia, satèl·lit de Berlín, liderat pel cap ustacha Ante Pavelic, i que durant quatre llargs anys realitzà una autèntica neteja ètnica de serbis en el seu territori. Val la pena recordar que no tots els croats donaren suport als nazis, ja que els partisans iugoslaus eren liderats per un croat, Josif Broz “Tito”, qui en poc temps i gràcies als seus èxits militars va fer-se amb el poder, sent designat el 1945, després de la derrota de l’Eix, president del govern de la proclamada República Popular de Iugoslàvia. La nova Iugoslàvia va néixer amb l’objectiu de ser la casa comuna de tots els pobles eslaus del sud i, encara més, també dels albanesos, hongaresos, gitanos i jueus que havien sobreviscut a la guerra. Amb una eficaç política d’autogestió econòmica i un brillant model de política internacional basat en països no alineats, és a dir aquells que escapaven de l’àrea d’influència de nord-americans i soviètics, la Iugoslàvia de Tito va guanyar-se el reconeixement internacional; i allà on no arribava el geni iugoslau ho feia el crèdit mundial. Pel que respecta en concret al cas croat, Tito va saber tractar als seus amb mà de ferro en guant de seda. No hi va haver repressió a gran escala ni estigmatització de tot un poble, fins i tot geogràficament podem considerar que Croàcia va sortir guanyant, doncs se li adjudicà la recentment conquerida península d’Ístria, així com s’eliminà el concepte de les Banovines per tal d’unificar tot


Bunker. Wikimedia Commons

el territori croat i recuperar el control de Dubrovnik. A més se li concedí una important capacitat de desenvolupament econòmic i una certa autonomia. Les platges croates poc a poc es varen anar omplint de turistes vinguts de diferents parts del continent, sent una de les principals fonts de finançament de tot el país. Però també hi van haver moments de gran tensió, com en el cas del cardenal Aloizij Stepinac, acusat pel titoisme de col·laboració amb el règim ustacha durant la guerra i que després d’uns estira i arronsa amb el Vaticà acabà amb la mort del cardenal, hom diu que emmetzinat. Stepinac fou beatificat pel papa Joan Pau II el 1998. També la «primavera croata», coneguda como MasPok (mosovni pokret, moviment de masses), va posar en un mal pas al sistema. El moviment era encapçalat per intel·lectuals i membres del Partit Comunista de Croàcia, que demanaven una major descentralització de l’estat. La repressió policial fou dura, causant nombroses detencions i depuracions, entre elles la de la pròpia líder dels comunistes croats, Savka Daboevic-Kucar. De totes maneres, poc després, el 1974, es redactà una nova constitució en la que en part es reconeixien les aspiracions del MasPok i obria les portes a que Iugoslàvia pogués ser en un futur un estat confederal. El 1980 tingué lloc la mort del mariscal Tito, entre grans

Molt s’ha escrit sobre les causes que motivaren la desintegració de Iugoslàvia, i aquí només apuntarem algunes d’elles focalitzades en Croàcia. Els croats rebutjaven l’hegemonia que els serbis, per raons demogràfiques e històriques, sempre havien exercit. Hi havia a més comptes pendents com els tràgics fets ocorreguts durant la segona Guerra Mundial amb els seus antecedents de la primera Iugoslàvia, a més d’importants desequilibris econòmics entre nord i sud, i una mal dissimulada tensió religiosa, doncs els croats com ja hem explicat són catòlics mentre que els serbis són ortodoxes. Tampoc els dirigents territorials feren gaire per apaivagar els ànims, més aviat tot el contrari, doncs la majoria, abans que deixar pas a nous líders que encapçalessin la transició democràtica, preferiren encendre el rancor ètnic.

El juny de 1991 l’Estat Iugoslau es va trencar quan Sèrbia, dirigida per Slobodan Milosevic, decidí no reconèixer al president de torn, el croat Stipe Mesic, i rebutjà el projecte de convertir Iugoslàvia en un estat confederal que hauria pogut evitar la desintegració. Els fets es precipitaren. Croàcia proclamà la independència el 25 de juny de 1991 després de celebrar un referèndum que va ser boicotejat per la minoria sèrbia amb la denominada «Revolució dels troncs». L’encarregat de liderar el procés sobiranista fou Franjo Tudjman, un home que comptava amb un gran prestigi, doncs a la seva joventut havia estat el general partisà més jove, lluitant colze a colze amb Tito, i ja durant el règim comunista fou una de les cares visibles del MasPok, i va ser precisament aquesta amistat amb Tito allò que el va salvar, sent simplement castigat amb l’ostracisme fins que les circumstàncies el tornaren a primera línia convertint-lo en president de Croàcia. Com hem dit anteriorment els serbo-croats boicotejaren el referèndum per la independència allà on eren majoria, concretament a les regions de l’Eslavònia oriental i occidental i a la Krajina. No es tractava d’una població de recent arribada, sinó de gent que en alguns casos feia segles que estava instal·lada en aquests territoris, que havia fugit dels otomans, resistit i lluitat, i que en temps més propers havia hagut de patir la persecució ustacha. Potser la seva oposició a una Croàcia independent s’hauria pogut minimitzar amb una àmplia autonomia, però el pacte no fou possible i la guerra es va fer inevitable. La guerra d’independència de Croàcia, que és així com podem anomenar-la, tingué dues fases molt definides: un primer període a partir de 1991

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Racó de la costa croata.

mostres de condol. La tribuna de personalitats en el seu enterrament va ser una de les poques mostres d’unitat internacional durant la guerra freda, i a nivell intern fou immens el dolor de la majoria dels iugoslaus que consideraven a Tito com el pare de la pàtria. En realitat, però, des del mateix moment de la seva mort, els presagis negatius sobre l’esdevenir dels eslaus del sud es feren evidents. Malgrat el projecte constitucional que entre d’altres aspectes implantava una presidència anual rotativa amb la clara intenció d’evitar una supremacia sèrbia, aviat es passà del debat polític al rancor ètnic, afegint-hi una catastròfica situació econòmica que no es va poder o saber remuntar. I diem saber perquè, tot i rebre l’ajuda d’organismes internacionals, sembla que el remeï va ser pitjor que la malaltia. Els experts del FMI fracassaren en les seves receptes neoliberals.

Continúa a la pàgina 15...

5


Articles Daniel Giralt-Miracle Crític i historiador de l’art. Text publicat al catàleg Espai sense límits, Badalona, 2006.

Joan Pedragosa i Domènech (1930-2005)

Alliberament a través de la geometria L’exposició PERFECTIO FORMAE romandrà els mesos de febrer i març de 2014 a l’Espai Art de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses. La seva comissària, la nostra companya Beta Albuixech, ens la presenta cedint-nos un text de l’historiador Daniel Giralt-Miracle que descrivia l’obra del dissenyador gràfic i escultor Joan Pedragosa.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

http://www.joanpedragosa.com/

6

Per poder entendre en tot el seu sentit l’obra de Joan Pedragosa (1930-2005) cal invertir el procés normal d’interpretació d’una trajectòria artística. És a dir, cal començar pel final, examinant les seves darreres obres, particularment les que va fer els últims quatre o cinc anys de la seva vida, i buscant la seva raó de ser, el que ell deia «la destil·lació de les formes», per a descobrir així els processos que el van portar a ser escultor amb totes les de la llei. Aquesta anàlisi, però, acabarà revelant-nos un substrat més profund perquè finalment Pedragosa no tan sols va ser un depurat delineant, un exigent dissenyador gràfic o un escultor primmirat –que ho va ser, i molt– , ja que el comú denominador de tota aquesta trajectòria és la geometria: la teoria, la pràctica i la poètica de la geometria. Com Gaudí, Pedragosa podia haver afirmat «Sóc geòmetra, és a dir, sintètic», «jo ho calculo tot» o «la geometria en l’execució de les superfícies no complica, sinó

que simplifica la construcció» i un simple recorregut per la seva obra ens ho constata. Entre el 1947 i el 1950 a Badalona, i de la mà del tecnòleg Pere Casajoana, es va introduir en el dibuix lineal i l’estètica industrial, en unes classes que van potenciar la seva inclinació natural per la geometria, és a dir, per la part de la matemàtica basada en la intuïció de l’espai, i van orientar definitivament la seva professió-vocació; encara que, abans d’arribar a l’escultura pura, va seguir un llarg procés de creació plàstica, en el rerafons del qual sempre hi havia la geometria. A partir del 1955 col·laborà amb diferents estudis gràfics de Barcelona, en els quals va fer el seu aprenentatge com a dissenyador. El 1961 contribuí a la fundació de Grafistes Agrupació FAD i el 1962 establí el seu propi estudi al carrer Tuset, el que va concentrar més agències de publicitat i el que va provocar una renovació de la imatge gràfica de la nostra cultura.

Abans, però, havia passat per Suïssa, concretament pel Conseil de Publicité Ralph M. Chavannes de Lausana, on dirigí el departament de Creació Gràfica. I és que no va ser per atzar que Pedragosa va triar aquell país, on aleshores hi havia l’escola més radical en la utilització dels paràmetres geomètrics aplicats a la gràfica. Les tipografies, les il·lustracions, la fotografia, les marques, els cartells... tot era sotmès a un procés de diagramació rigorós, encara més estricte que el proposat per la mateixa Bauhaus. De fet, la divisa d’aquella escola –que lideraven Max Bill, Josef Müller Brockmann, Richard Paul Lohse i Emil Ruder– era la que defensava «l’art concret», que segons Camille Graeser representava «construir i desenvolupar ritmes sobre fonaments geomètrics» i fer una «creació i configuració estrictament lògica de les obres d’art», perquè per a ells concret era sinònim de «puresa, norma i ordre». És a dir, que a Suïssa


Però poc a poc, a la dècada dels setanta, començà a abandonar

Joan Pedragosa (2004) la geometria aplicada al disseny i la comunicació per a iniciar uns experiments de construcció espaial amb nous materials o diferents tipus de paper o cartró. De fet, la seva obra dels primers anys de la década dels vuitanta ja posa de manifest una clara interacció entre volum i espai, buscant sempre la tridimensionalitat, que donà pas a partir del 1986 a les seves «escultures de sobretaula», amb les que abordà la recta final que l’hauria de portar a practicar l’escultura total, perquè aquelles peces de petit format articulables, transformables o basculants, denominades rotarys i mòbils, d’inspiració constructivista que feia amb cartró, PVC o fibra de vidre, i la sèrie denominada Geometria opcional que va emprendre als noranta són la gènesi d’un treball escultòric que trobà la seva culminació en les obres que van conformar les exposicions La geometria com a seducció que presentà al Centro Cultural Cajastur d’Oviedo el gener del 2002 i Llum a les Arestes que inaugurà al Centre Cultural de la Fundació Caixa de Terrassa l’abril del 2004, una selecció de les quals configura aquesta exposició de Badalona. Per a mi, la dècada dels vuitanta és la de la desclosa del Joan Pedragosa més genuí, la de l’artista que aconseguí inserir en l’espai les seves formes abstractes, desenvolupant una poètica pròpia i esdevenint «l’artista de la geometria» –com el va denominar M. Lluïsa Borràs–, que no buscava representar, sinó plasmar pràcticament uns sentiments, unes idees, una visió de l’espai, cosa que només es pot portar a terme si s’és un geòmetra integral, si s’entén la geometria

com a experimentació, com a recerca, com una opció per a definir unes formes, uns espais i uns volums. No endebades Pedragosa portà la geometria reglada a les últimes conseqüències i amb les formes gerxades delimità espais interiors i exteriors i va extreure la màxima vibració de les superfícies planes flexionantles, corbant-les, entrecreuantles, en una nova versió del «dibuixar en l’espai» de Juli Gonzàlez. En les seves mans la geometria es transformà en una plàstica pura que, ajudada pels títols que donava a les seves obres en llatí, ens permet entreveure la càrrega metafísica subjacent, perquè Pedragosa malgrat ser un racionalista empíric era també un home de reflexions metafísiques, no mancades de sentit de l’humor i de sornegueria. No necessitava el volum i la massa dels figuratius per a expressar tridimensionalment els seus sentiments perquè a partir d’unes superfícies planes, que retallava, interseccionava i torsionava, aconseguí bastir un món inconfusiblement propi, que té les seves arrels en el constructivisme rus, el neoplasticisme, el gestaltisme, el neoconcretisme, el cinetisme i un cert minimalisme, tendències amb les que coincidí només morfològicament, perquè la de Pedragosa sempre va ser una geometria pròpia, que es remuntava a Euclides i a Pitàgores i transitava per Luca Pacioli, Johannes Kepler i els renaixentistes fins arribar a L. Euler i que buscava desaforadament una expressió contemporània que aconseguí en la maduresa de la seva vida. Per això entenc el seu camí com un alliberament del seu ésser més profund a través de la geometria.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Pedragosa trobà unes ànimes bessones, que tenien les seves mateixes inquietuds i que treballaven com ell. El resultat va ser que la seva predisposició innata per posar la lletra i la imatge ordenadament sobre les superfícies planes es va veure implementada fins al punt que, de retorn a Barcelona, desenvolupà el seu món gràfic a través d’aquelles pautes. I va ser precisament aquesta capacitat de geometritzar l’espai la que va fer que Joan Perucho, el 1966, el definís com un grafista «rigorós i científic», probablement el que més ho va ser de la seva generació. Instal·lat, doncs, al seu estudi del carrer Tuset, va viure uns anys de gran activitat professional i d’una enorme projecció pública: col·laborà en l’organització d’exposicions, en la creació d’anuaris, impulsà revistes, donà suport i s’implicà en l’ensenyament del disseny, potencià els contactes amb associacions internacionals i tot això sense deixar de dissenyar: marques, etiquetes, anuncis, fullets, llibres, portades de revistes, cartells, embalatges, etc. que han quedat per sempre més en el nostre subconscient i en els que encara avui podem descobrir l’empremta suïssa. Només hem de recordar els seus logos (els de l’insecticida Fogo o el de la Costa Brava, el de la pega Uhu o el vigent de la galeria Rosa Bisbe), els seus cartells (el de la Fira de Mostres de Barcelona del 1960, el Saló Nàutic de Barcelona del 1964, el IV premi de dibuix Joan Miró del 1965 o el contundent de Viva Agi del 1971), les seves il·lustracions (particularment les relacionades amb la sèrie Tempore fugit), els seus alfabets (el Galaxy, el més emblemàtic) o la compaginació que va fer de llibres (com la Col·lecció d’Art Hispànic de La Polígrafa).

Comprendre l’harmonia i l’ànima de la forma m’ha suposat un considerable espai de temps.

7


Articles Lluís Corominas

El llarg camí que portà a la creació del primer aeròdrom a Barcelona Com que en el Màster d’Història Comparada, segles XVI-XX, s’ha de fer un treball de recerca, vaig creure que era el moment de plantejar-me sobre què el volia fer. El tema de la tesi ja el tenia decidit i era «Demostrar el pes dels aeroports de Barcelona de 1933 a 1936». Com que no m’agrada treballar dues vegades un mateix tema, vaig creure que era el moment de respondre a unes preguntes: ¿Que fa que a Barcelona es comencin a interessar pel vol? ¿Quan, com i perquè? El treball va titular-se: El llarg camí fins a la creació del primer aeròdrom de Barcelona 1784-1916.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

He de dir que el resultat del treball va ser diferent de tal com em creia que hauria succeït, però també em va mostrar que el camí seguit per la recerca era correcte, doncs em permeté arribar al final i treure’n conclusions. Feta aquesta introducció passo a resumir el que va ser aquest interessant treball.

8

A Barcelona hi ha un llarg camí o procés que comença amb el vol dels primers globus el 1784 i s’acaba amb la creació del primer aeròdrom el 1916. És un camí que, fins el 1910, sembla que sigui continuat, però mirantho amb detall es veu que no és així. Per aquesta raó crec que cal parlar de diferents etapes que podem agrupar en dos grans blocs: Aerostació i Aviació.

Aerostació Podem dividir aquesta etapa en quatre etapes amb característiques pròpies: La primera etapa Va del primer vol d’un globus el 1784 fins el vol de l’italià Lunardi el 1802. Els diferents vols en globus del XVIII són vols amb

un caràcter científic (recordem que per aquests dies la ciència estava estudiant la composició de l’aire) i també, espectacle. Però actuaven els dos factors junts. Cal recordar que el primer vol en globus del món fou a França, realitzat pels germans Montgolfier, el 1783. Els vols de Lunardi foren al mateix temps els primers vols tripulats a Barcelona i es feren amb un globus de gas. La segona etapa Després de la Guerra de la Independència, correspon a un intent de vol amb tripulant, anul·lat pel vent, realitzant-se però finalment el 1825 i el 1844 vols de globus amb gas, sense tripulants, que els podríem anomenar institucionals. El primer es va fer en celebració de la coronació del rei francès, en els anys de l’invasió d’Espanya dels 100.000 fills de Sant Lluís, l’abril de 1823 i el 1825; i el segon en honor de la Reina Maria Cristina de Borbó, durant els cinc dies de festes que es van celebrar a la ciutat quan la mare d’Isabel II va tornar de l’exili.

La tercera etapa La més fructífera. Va de 1847 a 1888 i té unes característiques pròpies. En aquests anys es produeixen nou ascensions de globus tripulats, tant de gas com d’aire calent, entre 1847 i 1866. O sigui, amb poca diferencia de temps entre uns vols i altres, i es veuen pràcticament des de tota la ciutat. Al 1847 i 1849, Arban vola de la plaça de braus fins a Sant Andreu. En el següent vol el vent l’impulsa mar endins, desapareixent. El 1850, el 27 de gener, Grellón s’envola amb un globus d’aire calent, fent exercicis en un trapezi, fins caure suaument al mar davant de Montjuïc. Repeteix el 18 de febrer i aquest cop aterra a la Ciutadella. El 27 d’octubre s’envola de la plaça de braus Francesc Orlandi. El globus va pujant, arriba sobre Vallvidrera i obre la vàlvula per lliurar gas. El globus va perdent gas, direcció al mar on cau a dues milles de la costa. Es manté agafat a la cistella i en quatre hores les corrents el porten fins les platges de Badalona. El 1855, el 6 de gener, Buisley s’envola dels Camps Elisis i va pujant fins arribar sobre Sant Pere Màrtir. El globus seguia pujant i en voler obrir la vàlvula per lliurar el gas, aquesta no funcionà. El pilot s’enfilà per les cordes que voltaven el globus i amb un ganivet obrí un forat, gràcies al qual el globus anà perdent alçada fins arribar al mar, on fou rescatat pel vaixell Remolcador. Aquests vols fan que pels barcelonins veure volar un globus no esdevingui un fet excepcional. El 1862, el 27 d’abril, s’envolà amb un globus d’aire calent el jove Joan Menis Iriarte, en un trapezi penjat del globus, al que realitza exercicis gimnàstics. Un cop a l’aire, el globus derivà cap a la mar i, davant l’estupefacció dels barcelonins que seguien amb la mirada el globus, l’aeronau s’encengué i el jove acabà


Josep Gaspar i Serra. Institut Cartogràfic de Catalunya

penjant d’una corda sota la campana. Anava de nou cap al centre de la ciutat, fins que va quedar frenat al terrat de la casa del número 8 del carrer Petrixol. Mentres, el noi penjant de la corda s’estava cremant les mans. Estava a l’alçada d’un quart pis i es deixà anar i caigué al pati de la casa on fou atès i enviat a l’hospital, on es recuperà de les ferides1.

A l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1888, un globus captiu de gas, amb capacitat per unes 20 persones, fa molts vols. La quarta etapa Ja al segle XX, va de 1906 a 1908. Aquests anys, els globus eren de gas, tripulats i feien viatges. Els vols es portaren a terme per part de pilots privats i militars, sobretot, el 1906. El 1906, els germans Palacio van intentar crear un Aeri Club català, però no van passar de crear la comissió gestora. El 1907 i el 1908, l’Ajuntament de Barcelona organitzà unes curses de globus, que va fer gestionar al R.A.C.E.2 En aquestes ocasions van participar 10 i 8 globus respectivament, que surten en cada ocasió un rere l’altre. Veure la sortida esdevingué un autèntic espectacle de masses (uns 15.000 espectadors), per la vistositat i espectacularitat de veure un grapat de globus inflats, junts i sortint un rere l’altre. Les distancies recorregudes entre les dues ocasions foren d’uns 12,5 km, incloent un BarcelonaBiscaia. A la volada de 1908 participaren pilots espanyols i estrangers. El fet que les curses de globus fossin organitzades pel R.A.C.E., feu sorgir la qüestió de perquè Ibid, 26,28 i 29 d’abril de 1862. Real Aeroclub de España. 3 Sociedad Anónima Nacional de Aviación. 4 Asociación de Locomoción Aérea. 1 2

Aeròdrom militar de Barcelona. 1929.

ho havia d’organitzar un club de Madrid i perquè no hi havia un club català. Aquest fet portà a la creació del primer club aeronàutic. És a dir, la creació del primer club aeronàutic es fa com a reacció i no per impuls propi i interessat de catalans. Eren molt pocs els sportmen interessats a casa amb el vol amb globus. A Espanya les fites són: el 1884 es crea a l’exèrcit el Servicio de Aerostación, enquadrat dins del cos d’Enginyers amb base a Guadalajara. El seu cap fou el coronel Pere Vives Vich. A nivell internacional, entre 1890 i 1896, l’alemany Otto Lilienthal fa centenars de vols planejant i recull les seves experiències. El francès Clement Ader intenta volar amb el seu Eole i Avió III, un avió amb motor de vapor. L’octubre i desembre de 1903, el nordamericà Samuel P. Langley intenta fer volar el seu avió de motor de combustió Aerodrome. Pocs dies més tard, el 17 de desembre del mateix any, els germans Wright, a la platja de Kitty Hawk, Carolina del Nord, fan quatre vols amb el seu avió, inaugurant el vol amb motor. El setembre i octubre de 1906, el brasiler Alberto Santos Dumont fa el primer vol amb motor a Europa, a prop de París, amb el seu avió 14bis. El 1908, el francès Henry Farman aconsegueix volar un kilòmetre en circuit tancat a Issy-les-Moulineaux.

Aviació Per tant, a conseqüència de les curses de globus de 1907 i 1908, surt la intenció de crear un club aeronàutic, fet que es produeix el 24 de desembre del mateix any en fundar-se la Asociación de Locomoción Aérea. Mig any més tard, al juny, es crea la Juventud Aviadora i al juliol l’Aero Club de Cataluña. Dels tres clubs, el segon tenia una implicació més popular, el primer estava format bàsicament per persones de professions lliberals, tècniques i militars; i a l’Aero Club hi tenien pes membres de la noblesa, tal com es veu en els membres de les seves juntes. El gener de 1909, a Espanya, l’Ajuntament de Vitoria acorda una subvenció per crear un camp de vol. A València, el 5 de setembre, l’aparell construït i dissenyat per Brunet, amb Olivert als comandaments, fa un salt i no aconsegueix fer un vol. Els fets més importants a nivell internacional són el creuament del canal de la Mànega per Louis Bleriot el 25 de juliol i la setmana d’aviació de Reims del 22 al 29 d’agost, en la qual es baten tots els records. 1910 esdevé l’any de l’inici de l’aviació en realitzar-se el primer vol, l’11 de febrer, a l’hipòdrom de Can Tunis, repetint-se els dies 17 i 20. I el 15 de març s’inaugura la primera exposició aeronàutica de tot l’Estat a Barcelona.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

El 1866, el 12 de gener, la vídua de l’aeronauta Poitevin s’envolà en un globus muntada en un ase. El 19 tornà a envolar-se, aquest cop dins d’una espècie de torre.

9


Articles A començaments de març es crea la primera empresa aeronàutica S.A.N.A., la qual organitza un vol a l’hipòdrom que en envolar-se sofreix un accident. El 27 i 28 de març, al Camp de la Bota, Goudart fa diversos vols organitzats per l’Aero Club de Cataluña. De l’1 al 8 de maig es realitza una setmana d’aviació organitzada per l’ajuntament amb la participació de mitja dotzena de destacats pilots, però l’organització d’aquest esdeveniment esportiu, porta a un enfrontament molt fort entre el Consistori i l’ALA i l’Aero Club, que tindrà resultats funestos. A Espanya, després de febrer, comencen els vols de divulgació a ciutats com Madrid, Sevilla, Saragossa, València i Santander; vols que s’aniran fent cada cop a mes ciutats i poblacions fins a mitjans de 1914. Per altra banda, l’exèrcit espanyol signa un contracte amb Henry Farman per a que formi la primera promoció de pilots militars.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

A nivell internacional l’evolució de l’aviació està en un camí sense aturador, caient els records cada cop més ràpid i s’instauren les setmanes d’aviació com a proves habituals per tot arreu a partir de 1909. Mentres, a casa, nomes s’han fet els primers vols.

10

De 1911 a 1914 Les conseqüències de l’enfrontament Ajuntament versus clubs fa que aquest deixin de rebre ajuts per a fer activitats i acabin morint per manca d’activitat per manca de pressupost. El 1915, l’Aero Club es dona de baixa i ALA, simplement va desapareixent. Cap dels dos clubs te presència en cap mitjà. Per altra banda, el 1911 comença la divulgació dels vols per les ciutats i poblacions que durarà fins el començament de la Guerra Mundial. Excepte casos comptats, tots els pilots que volen fent demostracions són pilots estrangers. Catalunya només té un pilot, Lluís Foye que ha

après a volar a França i només pot volar allà. A més a més, a Espanya s’han format un total 20 pilots civils, algun dels quals, com Pombo i Hedilla, fan vols significatius, però en són l’excepció. No s’ha aconseguit crear cap escola de pilots i molt menys hi ha cap indústria aeronàutica en tot l’Estat, doncs no hi ha interès en volar per part dels sportmen i menys per part del capital per invertir en el naixent sector aeronàutic, en no tenir una visió de futur. El 1911 són designats la primera promoció d’oficials d’enginyers pilots de globus per fer el curs de pilot d’avió i es crea, cuita corrents, el primer aeròdrom, Cuatro Vientos, realitzant durant aquest any 720 vols, emprant 96,06 hores. Durant aquests anys es formen més pilots, es compren aparells a diferents països europeus i l’aviació militar fa les seves primeres accions de guerra, al Marroc, amb atacs a terra. Tots aquests fets fan que l’exèrcit necessiti anar renovant i ampliant el seu parc aeronàutic. El començament de la Primera Guerra Mundial, l’agost de 1914, fa que a Catalunya es paralitzi del tot la poca activitat aeronàutica que hi havia. El conflicte fa que l’exèrcit necessiti més material i en no poder-ne obtenir fora, busca empreses que puguin produir avions, creantse un mercat d’avions militars. Així el taller de manteniment de Cuatro Vientos comença a produir algun dels models que tenen en vol, copiant-los amb algunes modificacions pròpies. Hi produí unes curtes series d’avions. Fan el mateix Carde y Escoriaza de Saragossa, la Compañía Española de Construcciones Aeronáuticas de Santander i la catalana Pujol Comabella i Companyia. El 1914 Pujol Comabella i Cia. va construir una petita sèrie d’avions Taube, però un cop havia construït els fuselatges, la Guerra Mundial ja havia

començat i no li arribaren els motors. Els fuselatges quedaren arrambats. El gener de 1916 arribava a Barcelona el pilot Salvador Hedilla per incorporar-se a la firma de Barcelona com a director de l’escola de pilots i posar-se al front del taller de construccions. Hedilla també portava un model de disseny propi per a produir en sèrie. La firma amb un mercat militar, el projecte propi d’avió i de l’escola donava peu a pensar que es podria vendre i tenir mercat per a l’exèrcit i els pilots civils que es formessin. Per altra banda, amb la creació de nou de l’Aero Club de Cataluña, es tenien les tres potes: l’empresa constructora, l’escola per formar pilots i l’associació de pilots. Elements que junt amb una bona predisposició de l’administració afavoria entrar en el mercat. Aviat es veié la necessitat de disposar d’un aeròdrom per a l’escola i per provar els avions construïts. L’aeròdrom es crea el setembre de 1916. També ajudaren el fet que Canudas i Feliu, els primers alumnes també eren periodistes i publicaven al Diluvio i a La Publicidad. Per altra banda, hi havia el director de la revista Stadium. Mentres aquí es parlava de crear un Aero Club, ell arribà de Madrid amb l’encàrrec del R.A.C.E. de crear una delegació del mateix a Catalunya. Així doncs és fàcil entendre el recolzament també de la premsa. Havia per tant arribat el moment adient amb mercat, escola i club, que permetia finalment posar en funcionament el sector aeronàutic. Tal com he anat exposant, no és sinó fins la Primera Guerra Mundial que a Espanya i Catalunya apareix un mercat, el militar, que dóna peu a iniciar la indústria i engegar un sector nou com l’aeronàutic, però cal tenir clar que és factible per circumstàncies produïdes per factors exteriors i no per interessos de l’interior del país.


El dia que el meu pare em va telefonar per anunciar-me el traspàs de la Josefina Piquet vaig quedar molt afectada. L’havia entrevistat ara fa dos anys, i la veritat és que m’havia impressionat la seva lluita contra l’oblit, que l’havia convertit en una veritable representant de la memòria del nostre país. La Josefina Piquet va néixer l’any 1934 a Barcelona. Sempre deia que havia tingut una infància molt feliç, perquè era la primera filla, neboda, i néta: tots l’estimaven molt. Els pares treballaven per a la família d’Eduardo Conde, propietària del Palau Vil·la Cecília, que avui allotja el Centre Cívic de Sarrià. El pare, paleta, afiliat a la CNT, va lluitar amb els republicans durant la Guerra Civil Espanyola. Quan va esclatar la guerra, la família propietària de la casa on la Josefina vivia amb els seus pares va fugir de la ciutat, i ells van anar a viure a casa dels seus avis materns. Va ser aleshores quan van començar els bombardejos de la ciutat. De quan se sentien les sirenes, i tothom corria a refugiar-se, ella recordava el pànic que sentia. L’embolicaven en un matalàs i no podia respirar, explicava. Després es van instal·lar a les andanes dels ferrocarrils de Sant Gervasi, perquè la seva àvia estava atemorida i cansada. Allà veien baixar una allau de gent cada cop que hi havia bombardeig. Amb l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, els pares de la Josefina van decidir anar-se’n del país. L’àvia no la volia deixar marxar, i la van haver d’arrencar dels braços d’ella. D’aquesta manera, paquet i manta, com li agradava dir a la Josefina, se’n van anar cap a l’exili, i un cop a Figueres el pare va tornar al front per a compartir la darrera resistència. A Figueres es va quedar sola amb la mare, en una zona atacada pels nacionals, on patien molts bombardejos: en un d’ells no van aconseguir arribar al refugi i van entrar en una casa. De sobte, el soroll esgarrifós de les bombes xiulava damunt d’elles.

La casa on s’amagaven es va esfondrar, i la Josefina va perdre la seva mare i va quedar sota una porta que la va protegir de no morir aixafada. Es va espantar molt: es trobava en un forat molt petit, sense llum, on gairebé no podia respirar de tanta pols com hi havia, pensant que s’havia quedat sola perquè no veia la mare al seu costat. Sentia els gemecs de la gent i va començar a cridar... Per sort, la van ajudar a sortir d’allà i buscar la mare: la petita de cinc anys va presenciar aleshores dramàtiques imatges de gent morta, ferida i mutilada.

seixanta anys no va parlar amb ningú de tot això. Va romandre 60 anys en silenci. Segons la Josefina, es considerava una dona feliç, casada, amb fills, néts i amics que l’estimaven i que estimava, però hi havia una cosa dins seu que no la deixava descansar, i reaccionava a algunes situacions amb molt malestar, amb molta tristor o ansietat. Va ser valenta i va buscar entendre què li passava, fins que li van dir que havia de recuperar la seva infància, i la seva nena interior. Un cop va començar aquest camí, ja no hi va parar.

L’experiència havia estat molt dura: a partir d’aquest moment va patir el que es coneix com estrès post-traumàtic, i va deixar de parlar. Era una nena, no entenia de bàndols, no entenia res del que passava. Va arribar a la conclusió que era millor no parlar, negar els fets com si d’aquesta manera es poguessin esborrar de la memòria. Des d’aquell moment va considerar tot el que li va succeir com si fos culpa seva, com a càstig per haver fet alguna cosa dolenta. Més tard, la mare li va explicar que solament parlava quan tenia gana, fred, por, o quan estava esgotada. Un cop van continuar el camí de l’exili cap a La Jonquera, un soldat les acompanyava: quan ella va dir que tenia gana, ell es va oferir per buscar alguna cosa per menjar. El soldat no va tornar, i després es van assabentar que havia mort. Mai més es va queixar si tenia gana.

Aleshores va conèixer l’Associació Dones del 36: explicaven la seva lluita contra el feixisme i la dictadura a joves estudiants, mitjançant xerrades i conferències. Ella afegia la mirada d’una nena que havia viscut els horrors de la guerra. Semblava una dona forta, però al mateix temps molt dolça, amb una veu suau que hipnotitzava a tothom qui la sentia. Tenia una manera d’explicar els fets que et transportava a la seva història, fins que veies a la nena fràgil i innocent que havia estat.

Finalment, el 9 de febrer de 1939 la Josefina travessava la frontera amb la seva mare. Van romandre les dues soles fins que van trobar el seu pare pres al camp de concentració de Saint Cyprien: era el 1941 i ja s’havia produït l’ocupació nazi de França. Després d’onze anys de dur exili, de ser tractada com estranya a França, el 1950 van tornar a Barcelona. La Josefina va estudiar al Liceu Francès i va trobar feina de secretària de direcció amb 16 anys. Es va casar el 1958 i ha tingut dos fills. El que més em va impressionar de la seva història és que fins als

Quan l’Associació de Dones del 36 es va dissoldre perquè no podien aguantar el ritme dels actes, ella va continuar. Va ser membre del Consell de Savis del Museu d’Història de Catalunya (MHCat) i va rebre diversos premis, però a ella el que més satisfacció li donava era arribar a la gent, ajudar a les persones a explicar la seva història, a acceptar el passat, a plorar en públic per les tragèdies que havien superat, a deixar de tenir por. La seva actitud és un exemple de lluita contra l’oblit i de recuperació de la veu dels vençuts. Encara recordo una de les darreres coses que em va explicar: la seva preocupació per mantenir la memòria viva i la necessitat de tenir un relleu generacional. El record de la Josefina ha de servir per desvetllar la vida de diverses generacions que semblaven condemnades al silenci més profund; també ens ha de recordar que cap guerra no pot justificar el dolor d’una sola víctima innocent.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

La nena del 36

Sofia Yanischevsky

11


Articles Isabel Gascón

Savieses femenines: Deesses, bruixes i científiques 17 d’octubre de 2013. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

Hem volgut evidenciar i reivindicar l’ancestral saviesa femenina, a través de tres tipologies de dones: les deesses civilitzadores mitològiques; les bruixes, com a representants de la saviesa popular transmesa oralment de mares a filles al llarg de generacions; i el saber oficial, científic, que ens porta des de Maria l’Hebrea fins a la magnífica generació de dones científiques actuals.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Fent Història ha treballat en diverses ocasions per afavorir la difusió dels coneixements científics entre la ciutadania, celebrant Jornades que permetin l’intercanvi d’idees i el debat entre figures de reconegut prestigi acadèmic i les persones interessades en els temes proposats. Fidels als objectius de l’associació, aquestes jornades permeten contactar amb la societat i «portar la història al carrer».

12

En aquesta ocasió, des del Grup d’Història de les Dones, hem dedicat la Jornada a rescatar les sàvies contribucions femenines al desenvolupament de les societats. Unes contribucions que han estat habitualment ignorades, quan no menyspreades o usurpades, pels homes, que han presentat com a seus assoliments que no els corresponien, o bé que, simplement, han silenciat els coneixements i els descobriments de «l’altre sexe».

La intenció no ha sigut fer un recorregut per la història de la ciència, sinó un recorregut pels coneixements de tot tipus que ens porti a recuperar, o a reconèixer, a «la dona sàvia» que encara roman dins de cadascuna de les dones del segle XXI. Amb la divisió en els tres blocs temàtics exposats, hem debanat un fil conductor que ens ha permès salvar la divisió cronològica i arribar des del saber femení de l’Antiguitat fins al coneixement de les dones del món actual. Per dur-ho a terme, amb la qualitat de les ponències i l’èxit d’assistents obtingut, hem contret molts deutes de gratitud que no podem deixar de reconèixer. Començant per l’hospitalitat de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona que ens ha acollit per segona vegada en aquest marc incomparable en el qual la saviesa té un paper protagonista. Gracies al seu president el Dr. Pere Molas per la seva acollida, gracies també a la professionalitat i amabilitat del secretari de l’Acadèmia Albert Corbeto i la dels bibliotecaris Joan

Amorós i María José Orobitg que ens han ajudat moltísim fent que tot sigui més fàcil. També volem agrair la generositat, la participació i la implicació de la Dra. Lourdes Cirlot, Vicerectora de Relacions Institucionals i Cultura de la Universitat de Barcelona que ens va fer l’honor de clausurar la Jornada i sense la qual no hauríem pogut portar a terme aquesta jornada amb la mateixa riquesa material. Hem d’agrair també el suport, tant institucional com personal, que ens han proporcionat la regidora de Dones i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona Sra. Francina Vila, i la Sra. Montserrat Gatell, presidenta de l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya que van tenir l’amabilitat d’inaugurar la Jornada. Gràcies també a les autèntiques protagonistes de la tarda les doctores: Dolors Molas, Josefina Roma, Carme Valls-Llobet i Teresa Vinyoles. Sense la seva generositat, entusiasme i complicitat no hauríem pogut gaudir de la seva saviesa i enriquir els nostres coneixements. Gràcies a l’equip que ha treballat durant mesos per poder arribar fins a aquí: Elisabeth Albuixech, Pilar García, Eva López, Montserrat Riquelme i Mª Ángeles Torrente i a les persones voluntàries que ens han assistit i acompanyat avui: Oleguer Biete, Josefina Escartín, Manel Martínez, Elena Mendlewicz i M. Soledad Reyes i a Marisa Ferrer de 39 y MÁS, autora del detallat resum que us oferim a continuació.


Crónica de la Jornada de Fent Història

La firma convidada Marisa Ferrer 39 y MAS (39ymas.com)

En el marco gótico del Palau Requesens, sede de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, tuvo lugar el pasado 17 de octubre un acto organizado por Fent Història, una asociación creada con el objeto de agrupar a quienes se han licenciado en Historia, para intercambiar experiencias y buscar soluciones a problemas comunes.

Después de la bienvenida dada por el presidente de la Academia, el Dr. Pere Molas, intervino la Sra. María Isabel Gascón, presidenta a su vez de la mencionada asociación, quien presentó la jornada, inaugurada por la Sra. Francina Vila, concejal de Dones i Drets Civils del Ayuntamiento de Barcelona, y la Sra. Montserrat Gatell, presidenta del Institut Català de les Dones. La primera en tomar la palabra fue la Dra. Maria Dolors Molas, profesora titular de Historia Antigua de la Universidad de Barcelona, que pronunció una resumida pero esclarecedora conferencia bajo el título de Àrtemis, deessa de la natura i dels animals salvatges, protectora de les dones i de les amazones. La Dra. Molas habló de esta diosa, una de las seis más grandes del panteón olímpico griego del primer mileno a.C., la Diana de los romanos, y de su papel entre las deidades que servían como ejemplo de comportamiento, con lo que se pretendía educar a la población. Artemisa era la diosa protectora de los cachorros y de los cazadores y se

la representaba con su arco, su carcaj y la permanente compañía de sus perros. En ésta, su faceta de diosa de la naturaleza y de la caza, se muestra independiente, valiente, enérgica y competitiva, pudiendo llegar a ser violenta y cruel, capaz de provocar incluso la muerte tanto de hombres como de mujeres, cuando se trataba de proteger el cuerpo femenino contra el acoso sexual masculino o la transgresión de la virginidad en el caso de ellas, las doncellas que formaban su cortejo. Puso como ejemplo la muerte de Orión a manos de Artemisa, motivada según la leyenda, por varias razones, entre las que se hallan el intento de seducirla y de violar a una de sus discípulas.

Siguió la Dra. Molas con la descripción de las particularidades del mito de la hermana gemela de Apolo que, aun cuando permaneció virgen toda su vida, devino protectora del ciclo vital femenino y de los partos. Símbolo y modelo de la femineidad, presidía las Brauronias, ceremonias de iniciación de las niñas, cuyas ofrendas de juguetes y muñecas eran un acto de abandono de la infancia de la que pasaban, prácticamente sin gozar de la adolescencia, a ser mujeres adultas, después de un periodo de preparación en el que permanecían bajo la custodia de la diosa en santuarios alejados de las ciudades y muchas veces en territorios fronterizos. Allí recibían instrucción para

PROGRAMA DE LA JORNADA:

15:30 h.

Acreditació d’assistents

16:00 h.

Benvinguda: Dr. Pere Molas Ribalta. President de la Reial Acadèmia de Bones Lletres Presentació de la Jornada: Sra. Mª Isabel Gascón Uceda. Presidenta de Fent Història Inauguració: Sra. Montserrat Gatell i Pérez. Presidenta de l’Institut Català de les Dones Sra. Francina Vila i Valls Regidora de Dones y Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona

16:15 h.

Dra. Maria Dolors Molas Font (UB) Àrtemis, deessa de la natura i dels animals salvatges, protectora de les dones i de les amazones

17:00 h.

Dra. Josefina Roma Riu (UB) Bruixes i Fades, una saviesa en els marges de la societat

17:45 h.

Pausa

18:00 h.

Dra. Carme Valls Llobet, (DSQ-CAPS). El discurs de les dones dins les ciències

18:45 h.

Taula rodona i col·loqui obert a les persones participants. Moderadora: Dra. Teresa M. Vinyoles i Vidal (UB)

20:00 h.

Clausura: Dra. Lourdes Cirlot Valenzuela, Vicerectora de Relacions Institucionals i Cultura, UB

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

En concreto, y dentro del grupo de trabajo de Historia de las Mujeres, esta jornada estuvo dedicada a rescatar las sabias contribuciones femeninas en el desarrollo de la sociedad, a través de tres tipos de mujer: las diosas civilizadoras; las hadas o brujas, portadoras y transmisoras de la sabiduría popular y, finalmente, el saber oficial que ha llevado a la magnífica generación actual de mujeres científicas.

13


Articles

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

llegar a ser sumisas esposas y madres perfectas. Artemisa, aun siendo virgen y cazadora, independiente y enérgica, era el modelo a seguir por las mujeres casadas, aunque, de tener marido, no hubiera podido ser independiente ni enérgica.

14

Seguidamente pasó a tomar la palabra la Dra. Josefina Roma, profesora titular jubilada de Antropología de la Universidad de Barcelona. Su charla versó sobre Bruixes i Fades, una saviesa en els marges de la societat. En su interesante disertación sobre esos personajes explicó que el uso de la magia y de la hechicería es tan antiguo como las sociedades y, dentro de éstas, quienes manipulaban o eran cercanos a lo sagrado disponían de medios para hacer el bien a su grupo, pero también eran capaces de hacer el mal. Era esta última capacidad la que se cernía siempre sobre ellos en forma de la sospecha que albergaban aquellos que podían convertirla en certeza, con objeto de usarla en su favor y en contra de los considerados enemigos, permitiéndoles deshacerse de ellos. Añadió otra visión de este fenómeno que no se puede obviar. Para ella, las brujas y las hadas son las dos caras del mismo personaje y que, lejos de ser fruto de la imaginación popular, si bien protagonistas de leyendas y canciones

populares, se trataba de seres bien humanos, componentes de pueblos cazadores recolectores que, víctimas de invasiones de otros pueblos, pasaban a quedar confinados en los bosques por los vencedores. Su mejor conocimiento del entorno por ser el propio, y por tanto su habilidad en el aprovechamiento de los recursos disponibles, propiciaba el recelo de los forasteros, que atribuían su saber a la magia y a los poderes ocultos. La mayor visibilidad de las mujeres, cuya presencia era más permanente que la de los hombres, ausentes durante largos periodos de cacería, hacía que fueran ellas las receptoras de las simpatías o antipatías de las gentes, aun cuando las dificultades de comunicación perjudicaban las más de las veces el entendimiento. Los estudios de leyendas y canciones de la Dra. Roma le han permitido recoger características comunes dentro de la variedad, como vestimentas, poderes o incapacidades, así como constatar el olvido al que los vencedores relegaron esos pueblos y su sabiduría que fue, en tiempos de fechorías y malhechores, fuente de persecuciones y masacres; nada que ver con las perversas brujas y las rutilantes hadas a que nos tienen acostumbrados los cuentos y las películas.

Después de una corta pausa, fue el turno de la Dra. Carme Valls, doctora en medicina y especialista en endocrinología, que dirige el programa «Mujer, salud y calidad de vida del CAPS (Centro de Análisis y Programas Sanitarios)», dedicado a la investigación y docencia sobre temas de salud, mujeres y género desde una perspectiva integral e interdisciplinaria con el objetivo de investigar y evidenciar las diferencias de género en la salud y en los servicios sanitarios. Bajo el título Les dones en el discurs de la ciència. Dones Sàvies, comenzó retrotrayendo su exposición a los tiempos en que la sabiduría de las mujeres en el campo de la ciencia permanecía invisible en un mundo masculino. Y estaba ligada a los cuidados necesarios para la reproducción de la especie y, por tanto, también a la conservación de los alimentos y a la cura de enfermedades, quedando las más de las veces encerrados estos conocimientos dentro de las paredes de los conventos. Citó ejemplos de mujeres sabias que, o bien habían dejado sus escritos, como Hildegarda de Bingen, o bien, como Madame Curie, demostraron con sus investigaciones que ellas podían formar parte del mundo académico y científico. Continuó con sus reflexiones sobre cómo la diferente mirada femenina en algunos aspectos de la vida


y de la ciencia hacía que sus aportaciones fueran desechadas al no atenerse a los cánones oficiales. La Dra. Valls siguió con su disertación abogando por una nueva ciencia que, en el caso de la medicina, hiciera más visible la sabiduría femenina al abordar los problemas de salud desde una perspectiva integral, teniendo en cuenta las condiciones de vida y de trabajo; una nueva ciencia que supere la exclusión de las mujeres en nombre del rigor científico. Según dice, hemos de hacer Ciencia para luchar contra los estereotipos de la Ciencia. Hemos de hacer Ciencia cambiando los métodos de hacer Ciencia, cambiando el cómo y sin resignarnos a adaptarnos a las reglas de juego «preestablecidas» en las que no hemos tenido ninguna posibilidad de colaboración. La Dra. Teresa M. Vinyoles, profesora jubilada del Departamento de Historia Medieval, Paleografía y

Diplomática de la Universidad de Barcelona, moderó la mesa redonda que tuvo lugar después de los parlamentos, bajo el título Manos que curan. Médicas y curanderas medievales en la Corona de Aragón, en el transcurso de la cual se habló de unos conocimientos antiguos, transmitidos por vía oral y mediante la práctica, que van más allá de lo que hoy denominamos «científico». Se dialogó sobre el saber médico de las mujeres del pasado: conocimientos sobre el cuerpo, la salud y el amor; sobre el mundo visible e invisible; sobre la vida y la muerte. Se conocen los nombres de antiguas «mujeres sabias»: comadronas, herbolarias, cirujanas, curanderas, herederas de unos conocimientos ancestrales paralelos a los conocimientos médicos clásicos impartidos en las aulas, vetadas a las mujeres, pero cuyos escritos, sin embargo, como por ejemplo los de la antes citada Hildegarda de Bingen, fueron utilizados por los médicos del siglo XV.

La Dra. Vinyoles siguió exponiendo casos documentados de mujeres que obtuvieron licencia real para ejercer, a pesar de las prohibiciones establecidas a finales del siglo XIII. Nombres que sirven de ejemplo de las muchas mujeres que en tiempos pretéritos y utilizando los medios que tenían a su alcance, se dedicaban a cuidar de la salud de sus contemporáneos. Curanderas, comadronas, hechiceras, magas, adivinas,... así se las conocía hasta que en el siglo XV empezaron a «volar»; y se las empezó a llamar brujas. Finalizadas todas las intervenciones, clausuró la jornada la Dra. Lourdes Cirlot, vicerrectora de Relaciones Institucionales y Cultura de la Universidad de Barcelona. Así se cerró una más de las muchas actividades que forman parte del programa de esta asociación catalana de estudios históricos, www.fenthistoria.org, con sede en Hotel d’Entitats de Gràcia, en Barcelona.

d’ofensiva federal iugoslava amb el suport paramilitar de serbis i montenegrins, que produí escenes dantesques com els setges de Vukovar i Dubrovnik, i en la que només gràcies a la tenacitat croata va poder evitarse l’ocupació total del país; i un segon període el 1995 en la que els croats, gràcies a les operacions «Flash» i «Tempesta», que contaren amb el vist i plau dels Estats Units, pogueren recuperar les regions perdudes quatre anys abans. Així arribem a la data del 14 de desembre de 1995 en la que es firmaren a París els Acords de Dayton que fins avui en dia són la pedra angular sobre la que es sosté la pau als Balcans. Per part de Croàcia, el president Tudjman aconseguí el reconeixement de les fronteres del seu país en relació als límits interns existents

a l’antiga Iugoslàvia, tot i que havia de renunciar a la Gran Croàcia amb la que la majoria dels nacionalistes somniaven, és a dir, unificar sota un mateix estat a croats de Croàcia i de Bòsnia. Des de 1995 el camí de Croàcia ha estat nítid: pau, reconstrucció i integració a Europa. Si bé és cert que fins a la mort del president Tudjman, el 1999, la comunitat internacional tingué certes reticències a com es desenvoluparien els esdeveniments. Els següents líders croats, amb reforma constitucional inclosa, han treballat activament per mostrar la cara més amable de Croàcia al món. Es va facilitar el retorn de refugiats, es va col·laborar amb el Tribunal Penal Internacional per a la detenció de presumptes criminals de guerra, i es va

accelerar l’ingrés croat a tot tipus d’institucions internacionals que avalessin la seva legitimitat democràtica. La crisi econòmica també ha afectat durament a Croàcia, tot i que el país confia especialment en el seu potencial turístic, locomotora econòmica del país. Després d’unes dures negociacions amb Eslovènia, que exercia el seu dret a veto per a l’entrada de Croàcia a la Unió Europea per una qüestió d’accés a aigües internacionals, finalment durant el govern de Jadranska Kosor es va poder arribar a un acord per tal que l’ingrés de Croàcia es fes efectiu a partir de l’1 de juliol de 2013. Sense cap mena de dubte, la vocació europeista i la recent evolució democràtica de Croàcia ha de ser un exemple a seguir per a la resta dels països de l’antiga Iugoslàvia.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Croàcia: Rumb a Europa Continuació...

15


Dossier Jonathan Jové

Gran Bretanya (1834-1871)

La Llei de Pobres de 1834 i les Workhouses com a mesura contra la pobresa

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

El 1845 fou un any ple d’esdeveniments que captaren l’atenció de la opinió pública dels britànics. Coincidint amb tot això, el debat ja existent sobre la adequació, sentit i eficàcia de les Poor Laws emeses el 1834, s’intensificà a la llum d’un nou escàndol; el detonant: Els fets de la Workhouse d’Andover.

16

El 1845, Benjamin Disraeli, polític de primera línia i escriptor publicava la seva novel·la Sybil or The Two Nations. Aquell mateix any, Friedrich Engels trèia The condition of the Working Class in England. A mitjans de març es patentava la goma elàstica. Feargus O’Connor, director del Northern Star i destacat líder cartista, radicalitzava els seus plantejaments, oferint als participants de la Carta en pro de l’ampliació del vot, la possibilitat d’esdevenir pagesos enlloc de treballadors fabrils. D’altra banda, l’influent cardenal anglicà John Newman, destacat membre del Moviment Oxford, es passava al catolicisme. El 1845 feia acte de presència la primera gran onada de fam associada a la malaltia de la patata (potato blight) a Irlanda, causada per un fong i que, a través de successives entregues, va acabar causant la desaparició de prop d’un milió i mig de persones, sobre un total de 8 milions. El govern estava en mans des de 1839 d’un gabinet conservador encapçalat per Robert Peel i seguiria estant-ho fins 1846. El 1845 es donà a conèixer l’escàndol d’Andover, a Hampshire, al sud d’Anglaterra. Aquesta workhouse, o casa de treball, estava administrada

per un antic militar, Colin McDougal i la seva esposa, Mary Ann. McDougal governava el centre amb mà de ferro. Al igual que en altres centres per a pobres i indigents, a la workhouse d’Andover els interns s’havien de guanyar l’aliment i el refugi a través de tasques degradants com la producció de fertilitzant mitjançant el procediment d’aixafar óssos de bestiar utilitzant barres de ferro. Aquests óssos provenien d’escorxadors dels voltants. En el cas d’Andover, el interns, sotmesos a una alimentació insuficient, es barallaven per menjar-se el moll d’aquells óssos en procés de descomposició. Tal i com es va donar a conèixer, el gestor de la workhouse retenia per al seu propi consum una part de l’aliment que estava assignada als interns, ja de per sí reduïda. Els testimonis sovint havien assistit a violents enfrontaments entre el principal responsable de la workhouse, en estat d’embriaguesa, i la seva dona. Tant ell com el seu fill, de disset anys, fóren acusats d’intentar seduir i fins i tot d’atacar sexualment algunes de les noies que es refugiaven a la workhouse. Alguns dels informadors asseguraven que, en el cas de la mort d’alguns dels seus hostes, la direcció els havia

negat una sepultura digna. Es coneix el cas d’un nadó que fou enterrat en un mateix taüt amb un ancià, per tal d’estalviar el cost de l’enterrament. Resulta xocant per a una societat tant declaradament religiosa com la victoriana que la direcció negués el baptisme als nounats nascuts a les seves dependències, ja que el bateig costava un xiling. Els McDougal no van dubtar en acusar una mare soltera, Hannah Joyce, d’infanticidi i d’obligar-la a transportar el taüt del seu propi fill fins el cementiri més proper, a més d’un quilòmetre i mig de distància, on es va practicar un enterrament sense cap tipus de cerimònia. Els rumors sobre les condicions de la workhouse aviat es van extendre per la població i un membre de la pròpia comunitat, Hugh Mundy, va informar-ne al parlamentari Thomas Wakley. Wakley, en resposta aquesta denúncia, l’1 d’agost de 1845 dirigí una pregunta al Parlament sobre els pobres d’Andover els quals «tenien el costum de barallar-se entre ells pels óssos, d’extreure el moll de l’ós... i de rossegar-ne la carn». El Ministre d’Interior, Sir James Graham, es mostrà incrèdul sobre les acusacions, però va assegurar que els fets denunciats serien objecte d’investigació. L’endemà, l’inspector responsable de la union d’Andover, Henry Parker, va iniciar una investigació sobre el cas. La inspecció, a la qual fou sotmesa la workhouse, va confirmar la principal acusació que Wakley havia divulgat. Com


Wikimedia Commons

Wikimedia Commons

Hora de dinar a la workhouse St Pancras, Londres, circa 1911.

Disseny de workhouse per a 300 pobres, de Sampson Kempthorne. 1835.

Malauradament, el propi Parker va caure en desgràcia en proposar per a la vacant a un conegut seu, un experimentat gestor d’una workhouse a Oxford que havia estat acomiadat per mala conducta. Enmig de tota la polèmica periodística i política, considerablement desprestigiat, Henry Parker va haver d’abandonar el seu càrrec. Els superiors de Parker a la Poor Law Commission, necessitats d’un cap de turc, van forçar la seva dimissió. Sense donar-se per vençut, Parker va publicar un pamflet en defensa de la seva intervenció en l’afer d’Andover, obtenint així el suport de diverses personalitats (Parlamentaris oposats a les Corn Laws, William Day i Edwin Chadwick). La Poor Law Commission, reconeixent l’exagerada duresa del treball del triturat d’óssos, el va prohibir. Encara a primers de març de 1846, el Parlament creava una Comissió destinada a investigar el cas d’Andover.

Les conseqüències dels fets d’Andover Finalment, després que el cas arribés al Parlament i que situés, tant la comunitat d’Andover com la Poor Law Commission al centre de la polèmica, estava clar que alguna cosa no funcionava. Calia una reforma del sistema de les Poor Laws. El 1847 es va dur a terme una reforma de la

Poor Law Comission, substituintla per la Poor Law Board (que perdurà encara de 1847 a 1871). Més enllà de tot això, el sistema de les workhouses es va seguir mantenint fins 1929.

la creença que el pobre era el culpable de la seva pobresa.

Andover no va ser un cas aïllat sense importància, malgrat les intencions del govern Peel i dels seus predecessors de lluitar contra la pobresa. The Times va publicar el desembre de 1840 la notícia que a la workhouse de Hoo, a Kent, sota la direcció de James Miles, s’hi fuetejava noies joves. Als articles de premsa s’hi insinua de forma prou explícita com el càstig corporal vorejava la vexació sexual. Sembla que Miles, d’igual manera que McDougal, fou rellevat del càrrec, però no se’l va jutjar. Una sèrie d’informes que concernien a la workhouse de Huddersfield, a Yorkshire, van aparèixer el 1848. En aquests s’hi denunciava l’estat de deixadesa dels interns malats, mal alimentats, amuntegats, bruts i plens de polls. Tanmateix, la mala gestió, la brutícia i la deixadesa afectava al conjunt del centre i no tan sols a les dependències dels malalts.

La Llei de Pobres venia a substituir l’anterior llei vigent de l’època isabelina (1601). Aquesta nova llei de pobres forma part d’un conjunt de mesures enfocades a bastir la política liberal dels governs de l’època, un cop encetada la revolució industrial. En aquest sentit, iguala en importància la Reforma Electoral de 1832, que ampliava la representativitat política al parlament o la liberalització de preus que suposà la revocació de les Corn Laws el 1846. Es tractava, tant en les àrees rurals com en les urbanes, de gestionar la pobresa que tant el procés d’industrialització, com les tendències demogràfiques i els processos d’exclusió social estaven generant.

La modesta reforma de les Poor Laws, duta a terme el 1847, no n’alterà l’esperit profund d’aquesta, malgrat l’evidència que els mecanismes de beneficència es veieren, una vegada i una altra, superats per un nombrós contingent de pobres, desplaçats del cultiu de la terra, dels oficis tradicionals, i del treball ocasional. Enlloc d’això, planava sobre aquestes multituds

La llei de pobres i el pensament social al voltant de la pobresa

El 1832 es va nomenar una comissió, la Royal Commission into the Operation of the Poor Laws, a la que Lord Melbourne va encarregar una sèrie d’informes al voltant del problema de la pobresa i sobre les mesures que caldria adoptar. El resultat d’aquests informes prenia la forma de llei el 1834, la Poor Law Amendment Act. En primer lloc, el nou sistema seria avaluat per una comissió central, la Poor Law Commission. Aquesta tenia seu al mateix Londres, a Somerset House, i

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

a conseqüència de tot plegat, McDougal acabà renunciant al càrrec de director del centre.

17


Dossier

Wikimedia Commons

Grup de 23 nois a la workhouse Crumpsall, circa 1895-1897.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

estava controlada per tres alts càrrecs. Una xarxa d’inspectors (Assistant Comissioners), repartida per tot el país, responia davant la comissió. D’acord amb la nova llei, la distribució d’ajut es faria a partir d’una nova unitat administrativa, la unió (union) que havia de substituir les antigues unitats, les parròquies (parishes). Aquestes noves unitats passarien a la gestió d’un òrgan col·legiat, format per representants de diverses parròquies, a més de membres d’ofici. Cada unió hauria de comptar amb una workhouse o casa de treball. S’establia que el centre de distribució d’aquest ajut seria la mateixa workhouse i no a l’exterior d’aquesta. L’ajut exterior (outdoor relief) no es prohibia, tot i que es desaconsellava obertament.

18

Els principis que havien de guiar la distribució de l’ajut requerien que la persona que passava a dependre de la beneficència rebria una remuneració inferior als salaris oferts pels empresaris de la regió (en aquest cas, la union). En principi, els aliments i els serveis necessaris s’adquiririen a la workhouse (i no a l’exterior d’aquesta). D’aquesta manera, les workhouses eren per vocació poc atractives; es fomentava que els candidats busquessin alternatives a la beneficència. Les autoritats consideraven que tan sols els més necessitats havien de poder accedir a l’ajut i que, sempre que fos possible, se l’haurien de guanyar. Així doncs, les categories sobre els candidats a l’ajut, mereixedors i no mereixedors (deserving and non-deserving), aptes per al

treball i no aptes (able-bodied or not), i per a l’ajut distribuït, dins la workhouse i fóra d’aquesta (outdoor and indoor relief); més que proporcionar una bona comptabilitat sobre la gent a qui havia de beneficiar, recollien les preocupacions morals dels seus gestors. La Llei de Pobres i el sistema de les workhouses esdevenien un mecanisme pervers, allunyant la població més necessitada dels paràmetres morals de la independència econòmica i la respectabilitat als quals sembla que va poder accedir la nímia classe mitjana de l’Anglaterra Victoriana dels anys centrals del segle XIX (1851-1873). La nova llei de pobres fou atacada des de diversos fronts, trobant entre els seus opositors més acèrrims a intel·lectuals com Charles Dickens, o el director de The Times, John Walter, qui aviat encetà una campanya de denúncia contra les condicions draconianes a les quals se sotmetia els més necessitats. Més enllà encara, Dickens, a través del seu Oliver Twist o de A walk in a workhouse amb la seva descripció dels més desfavorits, reflectia el malestar i l’ansietat social, sense anar més enllà de la denúncia moral. Escàndols com els d’Andover, Hoo o Hudderfield contribuïren a extendre una imatge de la workhouse com una presó: Geoffrey Best (1979) en el seu estudi sobre els anys centrals de l’Era Victoriana parla de «The Bastille-stereotype» i fa una clara distinció entre les workhouses dels comtats industrials del nord i les de les àrees rurals del sud d’Anglaterra i les Midlands; posant nombrosos exemples de workhouses que compleixen uns requisits mínims d’adequació a County Durham, Haslingden i Liverpool, alhora obviant els lamentables fets esdevinguts a les workhouses gestionades amb el veritable esperit de la llei de 1834. És aquest esperit el que E. P. Thompson denunciava en el següent paràgraf: «La Llei de 1834 i la seva subsegüent administració per

Bibliografia i fonts BEST, G.; Mid Victorian Britain 185175, Fontana Press, 1990 (12ª). CANALES, E.; La Inglaterra Victoriana, Akal, 1999. CROWTHER, M. A.; The Workhouse System. The History of An English Institution, 1834-1929. Routledge, 1983. HUMPHREYS, R.; The Poor, The Very Poor and The Poorest. Responses to destitution after industrialization, Refresh, 24, Primavera 1997. THOMPSON, E. P. The Making of the English Working Class, 1963 (Publicada en castellà, La formación de la clase obrera en Inglaterra, Crítica, 1989). POOR LAW RECORDS: http:// www.national-archives.gov.uk/ records/research-guides/poorlaw-records.htm http://www.workhouses.org.uk/ Andover/ homes com Chadwick i Kay, va ser probablement l’intent més sostingut d’imposar un dogma ideològic en la història d’Anglaterra, tot desafiant l’evidència de la necessitat humana [...]. Des del principi, la doctrina de la disciplina i la moderació va ser més important que la “menor elegibilitat” material. Un estat amb més inventiva s’ho hagués vist difícil per crear institucions que simulessin condicions pitjors que les dels mestres de golfes, els treballadors de Dorset, els teixidors en marc i els fabricants de claus. La política, poc pràctica, de causar la inanició sistemàtica, va ser substituïda per una política de dissuassió psicològica: “treball, disciplina i moderació”. “La nostra intenció”, va dir un inspector, “és fer de les workhouses el més semblant possible a les presons”, i un altre, “el nostre propòsit és establir-hi una disciplina tan severa i repulsiva com per a que produeixi terror als pobres i siguin incapaços d’entrar-hi.”» Thompson, The Making of the English Working Class, p.267, (trad. pròpia).


Entrevista a

L’Entrevista

Andreu Jaume (Palma, 1977) és professor de literatura i editor de Random House Mondadori. Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, ha estat responsable de l’edició de la correspondència de Jaime Gil de Biedma i d’obres d’Oscar Wilde. D’abril a juny impartirà, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, un curs dedicat a la literatura victoriana. Ens hi hem adreçat per saber alguna cosa sobre els llibres més importants del període. En què consistirà el curs sobre literatura victoriana que impartirà a l’Ateneu Barcelonès? En una panoràmica de la literatura victoriana, en novel·la, poesia, assaig i teatre. Com va impactar l’experiència imperial en la literatura? Doncs d’una manera determinant: la literatura va assolir la vocació d’universalitat romana que de fet tenia des de Shakespeare, però al mateix temps va fer que els escriptors fossin conscients dels problemes socials i polítics que l’expansió comportava. Podem dir que hi ha obres que legitimen els valors de l’imperialisme? Hi ha de tot: obres que ho legitimen, que l’impugnen. El període és tan vast que costa molt de reduir a una fórmula. Hi ha Kipling, però també Conrad. I ni l’un ni l’altre es poden reduir a una ximpleria ideològica. Una altra de les experiències que sovintegen la literatura victoriana sembla ser la fam. Per què? Senzillament perquè n’hi havia molta. La vida de milions de persones, des de la revolució industrial, era molt dura i les diferències de classe molt notòries. Com s’ha tractat, durant el recent bicentenari, la figura de Dickens? Sabem què li va inspirar les seves obres?

Bé, tota obra literària és producte de la imaginació, però Dickens s’encara al seu temps i treu material de la seva experiència periodística i de l’ observació. Hi ha algun personatge literari que recordi / representi la reina Victòria? Apareix la reina Victòria en la literatura del seu temps? Com es tracta la seva figura? No em ve al cap cap exemple. Crec que, en general, els millors escriptors parlen de qüestions socials, íntimes i familiars, més que de la figura de la reina, que va ser tractada amb més llibertat pels eduardians i el grup de Bloomsbury. Lytton Stratchey va escriure que va ser «una era en què les línies mestres eren esplèndides i els detalls, sòrdids». La biografia que va escriure de la reina Victòria, era una crítica? Com es pot interpretar Eminentes Victorianos? Stratchey és un gran assagista i fa la primera gran lectura crítica del període, tant de la figura de la reina com de les principals figures intel·lectuals de l’època. Crec que Eminent Victorians és un treball exemplar. És com si algú, avui en dia, s’atrevís a fer un llibre titulat «Eminents personatges de la Transició» i les examinés amb detall. Però ningú no ho ha fet. El regnat de Victòria és molt llarg, i en una cronologia tan llarga hi ha escriptors, obres i estils ben diferents... És una categoria vàlida, doncs, l’etiqueta «victoriana»?

És una manera de simplificar i acotar un terreny d’estudi. Per què hi ha tantes dones escrivint novel·les, des de Jane Austen? Les germanes Brontë, George Eliot... Bé, Jane Austen no pertany pròpiament a l’era victoriana, però es veritat que hi ha moltes dones escrivint i llegint. I no només a Anglaterra. El fet té a veure amb l’extensió i problematització de la lectura, el culte a la lletra impresa i a la sublimació de la represió pròpia de la moral d’aquell temps. Benjamin Disraeli, a més de primer ministre, va ser l’autor de Dues nacions. Quina importància té aquesta obra? És important com a document, més que com a literatura. Disraeli volia mostrar les terribles condicions en què vivia la classe treballadora. Va contribuir la novel·la en la formació del codi de valors que anomenem «moral victoriana»? (deure, treball, moral, virtuts domèstiques…) No, si de cas el que va fer és examinar la moral, explorar-la, expressar-la, confrontar-la, que és el que ha de fer la literatura. Una recomanació raonada per a algú que vulgui començar a gaudir de la literatura victoriana? Hi ha molt per on començar: els Contes de Nadal de Dickens, que donen idea de la caritat, Cims Borrascosos, d’Emily Brontë, la millor expresió de la sexualitat oculta i transgresora del temps. I Kipling i Conrad com a narradors de l’expansió colonial. La seva obra preferida d’aquest període. Per què ho és? Probablement Cims Borrascosos: es una relectura de Shakespeare i la Bíblia.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Andreu Jaume

Realitzada per: Ferran Sánchez

19


Dossier Santos Liñán y Ferran Sánchez

La medicina en la época victoriana

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Las nuevas orientaciones médicas –doctrina anatomoclínica (Bichat), fisiopatológica (Schönlein) y etiopatogénica (Pasteur y Koch)1, toman un papel relevante en el desarrollo de una serie de nuevos saberes médicos que hoy nos parecen normales –Histología, Anatomía Patológica, Bacteriología, Fisiopatología y sobre todo la Cirugía–, pero que en su época constituyeron una verdadera revolución. Fue sobre todo en la segunda mitad del siglo XIX, cuando la medicina inicia su fase auténticamente moderna. Se impone la tesis de que para investigar las manifestaciones vitales de los humanos, sanos o enfermos, deben ser validados los mismos métodos que se utilizan en Física o Química, aceptándose en general que la medicina solamente puede ser ciencia de la Naturaleza.

20

La fisiología se convierte en la ciencia más importante al experimentar con los métodos propios de la Física y de la Química. Se adquieren nuevos y numerosos conocimientos sobre la función de cada órgano por separado, cuyas tareas en estado sano están determinadas y adquieren categoría de norma. Esa concepción permitió considerar los síntomas de enfermedad como desviaciones de la norma, lo que a su vez facilitó su descripción detallada y objetiva, como ha escrito Johana Bleker2: «la medicina se ha vuelto auténtica y objetiva. No importa quién esté al lado del enfermo, sino que entienda, que sepa investigar y reconocer. El médico se enfrenta a un objeto al que debe analizar, percutir, auscultar,

Cuando la reina Victoria accedió al trono, Inglaterra era esencialmente agraria y rural; a su muerte, el país estaba altamente industrializado y conectado por una red de ferrocarril en expansión. Tal éxito económico va parejo al imperialismo y explica el que Gran Bretaña estuviera en guerra todos y cada uno de los años del reinado. El progreso afectó también a la evolución de una medicina que, a la altura de las circunstancias pese a las epidemias de comienzo del reinado, puso en marcha una concepción científica de la enfermedad. Este momento constituye el nacimiento de la medicina objetiva. y explorar. Las relaciones familiares de uno u otro lado no cambian nada y el enfermo se convierte en un objeto». Las sensaciones de intranquilidad, calor y frío entre otras, consideradas como sensaciones subjetivas del paciente, pierden importancia, ocupando su lugar la medición de la temperatura, los análisis químico y microscópico de la sangre y orina, la determinación de la frecuencia del pulso y la exploración de los órganos internos mediante la auscultación, la percusión y la medición de la presión sanguínea.

Dominio de la enfermedad Las enfermedades infecciosas agudas constituyeron el mayor problema de salud durante el período victoriano, convirtiéndose en causa de la mayoría de los fallecimientos. Los médicos victorianos debieron ocuparse también de las enfermedades del recién nacido, de las enfermedades

infantiles clásicas (paperas, disentería, cólera y tifus), y de pandemias crónicas como la tuberculosis y la sífilis. ¿Cómo lo hicieron? a) El rápido crecimiento urbano vino acompañado de medidas de saneamiento (aislamiento de basuras, canalizaciones, reglamentos de edificación, agua corriente, etc.) que mejoraron las condiciones sanitarias de gran parte de la población, disminuyendo sensiblemente la elevada mortalidad3. Al considerarse la enfermedad como un fenómeno social, una nueva corriente de pensamiento, el higienismo, impulsó las medidas que fueron decisivas para el control de las epidemias. b) La identificación de muchas de las bacterias causantes de algunas enfermedades, su aislamiento y cultivo, permitió sentar las bases de la futura inmunología. c) Se unificó la formación universitaria del médico. Los avances en el conocimiento de

1 Fisiopatología: Estudio de los procesos patológicos que tienen lugar en el ser humano durante la realización de sus funciones vitales. Anatomoclínica: Método de observación que reconoce en el ser vivo, y con ayuda de los signos aportados por la exploración física, las lesiones en los órganos profundo . Etiopatogénia: Estudio de causas y mecanismos de la enfermedad. 2 Johana BLEKER: La medicina como ciencia y patología celular. Crónica de la Medicina. Plaza & Janes, Barcelona, 1995. 3 J. P. Frank (1745-1821) está considerado como uno de los pioneros de la medicina social. En su libro La miseria del pueblo, madre de las enfermedades, expone su teoría al respecto.


Nacimiento de la cirugía moderna Hasta mediados de siglo la cirugía fue considerada como un trabajo manual que se solía estudiar fuera de las universidades. A partir de la segunda mitad, gracias a la aparición de la anestesia (éter, cloroformo) se inician las primeras operaciones sin dolor. Pero todavía continúa siendo, salvo para las heridas y fracturas, la ultima ratio de la medicina dado el enorme temor existente en lo referente a las infecciones, el «envenenamiento de la sangre», de cuyo origen no se tenía ni idea. Es a partir del 1865 (J. ListerL. Pasteur) que se inicia el tratamiento antiséptico, al valorar el hecho de que los microorganismos flotan en el aire y llegan a la herida. En la década de 1880, los bacteriólogos consiguen identificar la causa de la infección de las heridas: los gérmenes. Advierten que son transportados por el instrumental, manos y gasas infectados. A partir de ese momento, se lavan las manos, se esteriliza el instrumental con vapor de agua caliente, los quirófanos se limpian con sustancias germicidas, se cubren cabellos y manos, con gorros y guantes de goma. De este modo la cirugía esta ya capacitada para combatir con éxito enfermedades internas,

poniéndose en el primer lugar del progreso médico.

La transformación social La profundidad de los cambios introducidos por la industrialización se vio favorecida por la estabilidad política y la expansión colonial, pero también por trascendentales invenciones: desde la máquina de vapor de Watt a finales del siglo XVIII, a la lámpara eléctrica de Edison cien años más tarde, pasando por el crecimiento de la red ferroviaria. El proceso, sin embargo, tenía otra cara: la construcción de nuevas y grandes fábricas concentró grandes masas de población trabajadora bajo un mismo techo. Sus condiciones de trabajo eran pésimas: trabajo inhumano para adultos y niños, salarios bajos, horarios largos, condiciones sanitarias malas, pocos servicios médicos y elevado riesgo laboral. Charles Dickens e incluso el Papa León XIII denunciaron en sus escritos la miseria moral y la degradación de los pobres. Los barrios obreros se distinguían por las condiciones insalubres en que se vivía, sin drenajes adecuados ni agua corriente. Por eso fue tan importante el tratamiento de las aguas residuales en Londres, diseñado por Joseph Bazalgette en 1858. Propuso crear una red con más de un millón de alcantarillas conectadas. Se encontraron muchos problemas, pero los de las aguas residuales se solucionaron. Después de esto, Bazalgette diseñó el Thames Embankment, que contenía alcantarillas, tuberías de agua y el London Underground4. Durante este mismo período, la red de suministro de agua de Londres se expandió y se mejoró. La reserva de gas para la luz y el calor se introdujo en 1880.

4 J. Bazalgette (1783-1849), Ingeniero de la Comisión Metropolitana de alcantarillado, tuvo visión de futuro y duplicó el tamaño de las alcantarillas en construcción. Esta obra fue inaugurada por el Príncipe de Gales en 1865 y se utiliza aún actualmente.

Trabajo infantil Mi formación como pediatra me obliga a dedicar a este apartado una especial atención. En 1852, el pediatra inglés Charles West crea en Londres el Great Ormond Street Hospital for Sick Children, un hospital para niños con solo diez camas, fruto de la necesidad de proporcionar a la población infantil soporte médico adecuado, hasta ese momento –me atrevo a decir– completamente olvidada. Pese al tiempo transcurrido, dicho hospital funciona en la actualidad, siendo un referente en el cuidado del niño enfermo. La Revolución Industrial acaparó mano de obra infantil para trabajos como la minería o la industria textil, provocando con suma frecuencia accidentes y muertes al hacer trabajar a los niños bajo las máquinas en marcha. Desde los cuatro años de edad eran buscados para ser «entrenados» en las máquinas; trabajaban en las minas, limpiaban las partes más escondidas de las máquinas o se metían bajo ellas tras los hilos rotos en los telares. Algunos llegaban a trabajar trece horas diarias. En Inglaterra los niños desfavorecidos se encontraban a cargo de las iglesias, quienes los vendían a las industrias a través de anuncios en los periódicos cuando ya no querían mantenerlos o cuando tenían demasiados. El comercio muy a menudo se realizaba sin consentimiento de los padres. El promedio de vida de la época era de unos 40 años, la principal causa de muerte entre los adultos provenía de la tuberculosis, mientras que las de los niños eran el sarampión, la viruela y el hambre. Los niños trabajadores de la industria textil podían, además, padecer otras enfermedades «profesionales»: tuberculosis, asma o alergias debidas al polvo, escoliosis o raquitismo. Una encuesta de la Asociación

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

la enfermedad, en la cirugía, en la bacteriología y en la implantación de las medidas higiénicas, permitieron a la comunidad científica enfrentarse con optimismo al siglo XX. Muchos pensaron que se podrían erradicar de una vez todas las enfermedades. La realidad desgraciadamente sería otra, aunque bien es verdad que estas medidas sentarían las bases de la actual medicina social.

21


Dossier

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Británica5 de 1878 demuestra un dato muy curioso: los niños trabajadores tenían una altura media inferior en 12 centímetros a la de los hijos de los padres de los círculos aristocráticos y burgueses. La viruela y el sarampión eran las principales causas de muerte en los niños pobres y la tasa de nacimientos no llegaba a cubrir el número de bajas. Las consecuencias sociales negativas estaban encabezadas por el analfabetismo, las minusvalías físicas y el gran número de niños enfermos.

22

Uno de los pioneros en la investigación del trabajo infantil y sus consecuencias fue el cirujano y farmacéutico Charles Turner Thackrah, quien publicó varios trabajos en los que expuso los riesgos para la salud y proponía medidas preventivas. En The effects of arts, trades and professions, and of civic states and habits of living, on health and longevity demuestra su preocupación por los largos horarios que debían cumplir en las fábricas textiles, en particular los pequeños. Su opinión, entre otras obras, contribuyó a iniciar reformas. El estado inglés tomó medidas en 1833, cuando la Factory Act reguló el trabajo infantil, prohibiendo la inserción laboral de niños menores de 9 años, registrando sus honorarios y obligando a las empresas a brindarles asistencia escolar. El oficio que ejercían les impedía ir al colegio y para 1828 dos de cada catorce británicos habían acudido a la escuela al menos un tiempo. No obstante muchas de estas normas no se cumplían y la explotación infantil se mantenía. Fueron surgiendo leyes, pero no fue hasta 1878 en que se estableció de forma definitiva la edad mínima para trabajar en 10 años y que trabajaran más de media jornada o a días alternos. Oliver Twist, la novela de Charles Dickens, es el mejor reflejo de trabajo infantil en la época victoriana, irrumpe en escena en

1838 y cae como «balde de agua fría» sobre los británicos por su crítica mordaz de la hipocresía social, las instituciones y la justicia debido a los estragos que hacían el hambre, el trabajo y la mortalidad infantil.

malarie), A. E. Jean Yersin (Pasteruella-yersinia –peste) entre muchos otros.

Eventos que marcaron una época

Junto con el desarrollo de la sociedad industrial en este siglo, se producen cambios tanto en la medicina como en el sistema sanitario que orientan de manera diferente el cuidado de los enfermos. Ya Napoleón había recuperado la Orden de las Hermanas de la Caridad, que había sido suprimida durante la Revolución, y daba continuidad a la tradición medieval de cuidar a pobres y enfermos. En 1836 Theodor Fliedner propaga el cuidado de los niños y presos (Asociación Evangélica para el Cuidado Cristiano de los Enfermos), creando una clínica y una casa matriz de diaconisas, inspirada en las hermanas de la Caridad, insistiendo en el cuidado físico de los enfermos, sin olvidar su asistencia espiritual. En lugar de hábito, las mujeres llevan un traje sencillo y tienen un elevado nivel de formación.

El enorme desarrollo de la medicina no sólo estuvo marcado por fenómenos paralelos a la Revolución Industrial, como el éxodo rural, el hacinamiento en las ciudades y la pobre calidad de vida; sino también por el hecho de que el Reino Unido se mantuvo en constantes guerras a lo largo de este período: Guerra de Crimea (1853-1856), Guerra en Nueva Zelanda (1860-1870), Guerra contra los Boers (188091 y 1899-1902), etc., lo que contribuyó de una manera u otra a la mejora de la atención al enfermo y al herido. La medicina por sí misma también sufre una enorme transformación. En el último tercio del siglo XIX, la bacteriología se desarrolla de forma vertiginosa, convirtiéndose en una disciplina privilegiada de la medicina. Se consigue encontrar el origen de muchas enfermedades, de lo que se pudo deducir los tratamientos adecuados a las causas de la enfermedad. Louis Pasteur en la década de 1850 describe los procesos de fermentación como resultado de la actividad de los microorganismos. Demuestra que los microbios sólo surgen a partir de los propios microbios. La lista de patógenos causantes de enfermedades descubiertos en la segunda mitad del siglo XIX es densa: Otto Hugo Franz (Borrelia recurrentis), A. Hansen (Mycobacterium leprae), R. Koch (Bacillus anthracisMycobacterium tuberculosis –Vibrion cholerae), A. Löffler (Corynebacterium diphteria), C. L. A. Laveran (Plasmodium

Nueva dimensión de la imagen profesional de la enfermera

Durante los enfrentamientos bélicos la imagen de la enfermera seglar gana papel para su inclusión dentro del sistema sanitario. En 1883, la reina Victoria otorga a Florence Nigthingale (1820-1910) la Real Cruz Roja, convirtiéndose en la primera mujer en recibir la Orden del Mérito del Reino Unido. Había sentado las bases de la profesionalización de la enfermería. Alcanzó la fama mundial por la labor desarrollada en la Guerra de Crimea, donde con su equipo de 38 enfermeras contribuyó a mejorar las condiciones sanitarias de los soldados en los hospitales, que morían más por enfermedades como el tifus, el cólera, la disentería etc. que por las heridas recibidas en el campo de batalla.

5 Jean Pierre RIOUX: La révolution industrielle 1780-1880. Editions du Seuil, Collection Points Histoire, Parcé sur Sarthe, 1989.


Sus estudios sobre los órganos humanos a través del microscopio, contribuyeron a revolucionar la ciencia médica, sobre todo la cirugía. El estudio del músculo estriado y sobre todo el descubrimiento de la Cápsula de Bowman (unidad renal donde se lleva a cabo el filtrado de las sustancias de excreción) supusieron un avance en el tratamiento de las enfermedades renales. La membrana que lleva su nombre, una de las cinco capas de la córnea, demuestra que su trabajo también benefició a la oftalmología. Fue nombrado Caballero del Imperio Británico por la Reina Victoria.

Benjamin Brodie (1783-1862) Cirujano, cuyas investigaciones se dirigieron al estudio de los huesos y articulaciones y sus posibles tratamientos, con la idea primordial de reducir el número de amputaciones. Trató a los miembros de la familia real, lo que le valió que la reina le nombrara Baronet1. Llegó a ser Presidente del Colegio Médico Británico.

William Morton (1819-1868) Odontólogo americano que anestesió por primera vez (1846) a un paciente con narcosis por inhalación de éter (sulfuro de éter). Tras algunas controversias sobre si se debía utilizar o no, el cirujano Bigelow, en el mismo año, toma partido por Morton y las noticias sobre los éxitos de la narcosis recorren el mundo.

James Young Simpson (1811-1870) Médico ginecólogo escocés que aplicó por primera vez el cloroformo (1848) como anestesia en los partos difíciles. Se cuenta que fue un hallazgo casual al observar que sus compañeros de profesión quedaban inconscientes y que se recuperaban un tiempo más tarde sin problemas. Esta sustancia era más eficaz que el éter, y demostró que la administración por medio de una toalla o esponja era más efectiva que la inhalación simple. Algunos religiosos se opusieron, argumentando que el parto y el nacimiento implicaban dolor y que atenuarlo iba en contra de la voluntad de Dios. Hoy es considerado como uno de los padres de la anestesia.

Joseph Lister (1827-1912) Cirujano inglés que, siguiendo los pasos de su padre en la investigación científica, estudio el alto porcentaje de muertos a causa de las infecciones producidas por heridas tras una intervención quirúrgica. Desarrolló el método de la asepsia y antisepsia, mediante el sometimiento del material al calor como desinfectante.

Obtuvo un gran éxito al probar el fenol como antiséptico (desinfectar material, lavado de manos y aplicación a las heridas). Inventó el pulverizador de gas carbólico como método antiséptico. No solo se dedicó a la asepsia, sino que además utilizo el catgut como hilo de sutura, confeccionado con hilos de la membrana del intestino del gato. Se demostró muy eficaz no solo en la sutura de las heridas, sino también para evitar infecciones ya que al ser un material proteico era reabsorbido por el organismo.

Pierre Fidéle Bretonneau (1778-1862)

Ignaz Philipp Semmelweis (1818-1865)

Charles-Gabriel Pravaz (1791-1853)

Médico húngaro, introduce en el Departamento de Obstetricia del Hospital de Viena la desinfección de manos (1847) con una solución de cloro como medida higiénica contra la fiebre puerperal. Demostró que las fiebres puerperales provenían de infecciones provenientes de los médicos, estudiantes y personal sanitario que trataban a las mujeres: al hacer obligatoria la desinfección de manos redujo a la mitad el índice de mortalidad de las fiebres puerperales.

William Budd (1811-1880) Especialista en epidemiología, estudió la leche y el agua como principales difusores del contagio de enfermedades tan graves como el cólera y el tifus, causantes de enormes epidemias con miles de muertos al año. Ayudó a que las autoridades se concienciaran de las pésimas condiciones higiénicas de las ciudades y del agua en particular, evitando el acceso de las aguas residuales a la red de abastecimiento de agua.

Théophil René Hyacinte Laennec (1781-1826) Médico bretón cuya principal obra sobre la auscultación mediata, inauguró una nueva etapa en la exploración física de los pacientes con problemas respiratorios y cardiológicos. Inventó el estetoscopio fabricado con un cilindro de madera ahuecado que permitía una auscultación ampliada y nítida de los «ruidos del tórax»(corazón y pulmón), aplicando el oído a uno de sus extremos y el otro colocado sobre el tórax. Diagnostica con este método bronquiectasias, bronconeumonía, abscesos pulmonares y carcinoma pulmonar entre otras patologías2. Hoy en día, pese a los cambios técnicos, todavía constituye un instrumento de diagnóstico de gran validez.

1 Clase social británica integrada por la nobleza de tipo media-baja (barones, caballeros) y hombres libres (terratenientes). 2 Los diferentes sonidos a la auscultación (estertores, sibilantes, hipoventilación, etc.) pueden dar una idea de la patología subyacente.

Describe una nueva enfermedad infecciosa desconocida hasta entonces y que se conoce como difteria. Caracterizada por la aparición de seudomembranas en las amígdalas y su extensión hacia la cavidad nasal y faringe que puede provocar disnea e incluso la muerte. En su afán por solucionar el problema que ocasiona la enfermedad trata a sus pacientes mediante una operación de urgencia, la traqueotomía. Utiliza por primera vez un tipo especial de jeringuilla. El instrumento consiste en un cilindro de cristal con un tubo al que se enrosca una cánula. La jeringuilla posee un émbolo de cuero, cuyo eje tiene forma de rosca. Girando la llave se empuja la solución en la cánula, dosificando exactamente la cantidad de líquido inyectado. La novedad de este invento se funda en la aguja hueca pulida con la que se puede hacer una punción directa en las venas.

Rudolf Virchow (1821-1902) Puso en marcha la llamada «medicina social», de la que nació el sistema de Salud Pública y la Medicina Preventiva. En 1858, este patólogo alemán publica La patología celular justificada en su histología fisiológica y patológica. La histología celular es uno de los pilares de la medicina científica moderna. Como histólogo se dedicó a investigar cuadros clínicos como la leucemia y la formación de células. La célula es el elemento constitutivo fundamental del organismo, el centro de todas las formas vivas, punto de partida del proceso de la vida y de la aparición de la enfermedad. «Toda vida está unida a la célula y la célula no es solamente el recipiente de la vida sino que ella misma es la parte viva». El organismo le parece a Virchow un «estado de células», el cuerpo, «una especie de institución social, donde un conjunto de existencias separadas dependen entre sí, pero de manera que cada individuo tiene una tarea específica».

Robert Koch (1843-1910) Pionero de la microbiología. En 1888 en una sesión de la Sociedad Alemana de Fisiología, da a conocer el descubrimiento del bacilo de la tuberculosis, reclamando con todo derecho el mérito de haber demostrado la “naturaleza parasitaria” de una de las enfermedades infecciosas más importantes de la humanidad. Koch, cuyos postulados se convertirán en las bases de la investigación bacteriológica, consiguió aislar el patógeno y cultivarlo fuera del organismo mediante una técnica específica.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

William Bowman (1816-1892)

23


Dossier Ferran Sánchez

Victoria y Alberto Una película y un ensayo

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Sin embargo, lo que para unos es ingenio, para otros es insolencia. Así que, mientras algunos elogian el compromiso del Grupo de Bloomsbury con el placer de la conversación, el goce de los afectos personajes y «el disfrute de la belleza», otros les describen como un «puñado de locas refinadas de lengua venenosa» formando «parejas que eran triángulos y vivían en cuadriláteros». Ciertamente, Lytton, Dora y su esposo, y probablemente Gerald Brenan, que recibió calabazas de la pintora y se vino a las Alpujarras roto de dolor, y muchos otros de los componentes del «Círculo», podrían explicarnos bien la complejidad de los sentimientos. Sólo alguien a quien nada de lo humano es ajeno puede escribir una obra como La Reina Victoria, que deja transcurrir el tiempo con indolencia para que transiten por sus páginas, sucesivamente, la doncella insolente, la joven indecisa y voluble, la mujer enamorada y la viuda estupefacta.

24

Una vez más, lo que para unos es atrevimiento, para otros es grosería. Y por eso hay quien ignora las afirmaciones de Lytton –doctorado en sentimientos en virtud de ajetreadas convivencias y atrevidas confidencias– sobre el esposo de Victoria: «Alberto daba muestras de una marcada aversión por el sexo opuesto. Con tan sólo cinco años, en un baile infantil, lanzó un grito de asco y enfado cuando le acercaron a una niña para que bailara con él, y si bien con el paso del tiempo aprendió a disimular tales sentimientos, no logró librarse del todo de ellos».

Descubrí a Lytton Strachey, bajo la imagen de Jonathan Pryce, en una película que –de joven– me pareció bellísima: biografiaba a la pintora Dora Carrington y comenzaba con la famosa (y desconozco si verídica) anécdota del tribunal militar que procesaba a Strachey por su pacifismo activo durante la Gran Guerra: cuando le preguntaron qué haría si un soldado alemán intentara violar a su hermana respondió –con voluntad consciente de crear equívocos– que «se interpondría entre ambos», insinuando que su «sacrificio» la protegería del impacto del «bayonetazo». La anécdota es banal, de acuerdo. Pero no es la única. Sólo alguien consciente de la porosidad de nuestra actitud hacia la sexualidad pudo atreverse a recoger afirmaciones nada autorizadas para describir la relación del príncipe Alberto de Sajonia-Coburgo con la Reina Victoria: «no estaba enamorado de ella. Sentía afecto, gratitud, las reacciones naturales ante la evolución de una joven y alegre prima que era también reina, pero no el fervor de una pasión recíproca». Strachey no explica por qué Alberto no era feliz, pese al éxito de su Gran Exposición en 1851, la ampliación de la familia y la adoración de su esposa. Sugiere que se sentía solo porque era la diana de todas las suspicacias: varios ministros vieron necesario «combatir la predisposición de una corte en la que los puntos de vista alemanes y los sentimientos alemanes ocupaban un lugar desproporcionado». También se pregunta con comedida malicia por qué aquel «hombre virtuoso, trabajador, perseverante, inteligente» no se sentía satisfecho. Y lo retrata acongojado: «Pese a todo jamás había alcanzado la felicidad. Su trabajo, que siempre había deseado con un afán casi enfermizo, era un consuelo pero no una cura. El dragón de la insatisfacción devoraba con perversa fruición el creciente

tributo de días y noches de trabajo, pero siempre continuaba hambriento. Las causas de esta melancolía permanecían ocultas, eran misteriosas, tal vez imposibles de analizar; estaban arraigadas demasiado profundamente a los lugares más recónditos de su temperamento para ser descubiertas por la razón». Razones misteriosas pero arraigadas en su temperamento lo convertían en el eterno insatisfecho. Eso es todo. Sin fuentes fiables, no se puede ir más allá de la nostalgia por sus paisajes alemanes, y de la incomprensión de su tierra de acogida: «la terrible tierra de su exilio se extendía ante él como una masa dura e impenetrable». Pero había algo más, porque el historiador británico advierte que Alberto «se sentía solo, y no meramente con la soledad del exilio, sino con la soledad de una superioridad consciente y no reconocida». No cabía duda, dice, de su mérito al encajar sin conflicto su papel de consorte en el sistema político inglés dándole sentido con largas jornadas de compromiso y esfuerzo. El trabajo sería un refugio ante una insatisfacción personal que constituye el centro de una interpretación escondida de la personalidad del Príncipe Alberto, apenas reconocida leyendo entre líneas a Strachey cuando afirma que «había algo que deseaba y no podía obtener»,


y se pregunta si quizá era «algún tipo de apoyo, absoluto e indescriptible». Ni se podía decir más, ni el buen historiador se puede aventurar sin fuentes, por lo que Stratchey se limitó –en tanto renovador de la biografía histórica– a recopilar indicios y a sugerir líneas de estudio futuras. La naturaleza de la soledad del Príncipe Alberto nunca tendrá solución, ni tan sólo será analizada; aunque las sugerencias al respecto puedan resultar para algunos mordaces e interesantes, otros las considerarán sarcásticas y banales. Como dirían los victorianos, de mal gusto. Profundizar en algunos temas hiere muchos corazones y destripa demasiadas banderas. Por eso se prefiere sublimar el pasado, soñarlo con los ojos cerrados. Y hacer películas que descuiden los genocidios coloniales, «el amor que no osa pronunciar su nombre» –como diría otro crítico del victorianismo tardío–, y la miseria de los suburbios industriales. Es cierto que la película asigna al esposo de Victoria ciertas preocupaciones por la situación de los obreros, pero no he podido contrastarlas. La brillantísima y excepcional síntesis sobre la época victoriana publicada por Esteban Canales pone a nuestro alcance las reflexiones historiográficas más importantes sobre el período, pero –más preocupado por analizar con rigor el cartismo, la polémica sobre la mejora de la calidad de vida de los obreros, la carrera colonial y los vaivenes de la política– apenas se detiene en las figuras regias. Su presencia en el paisaje historiográfico español es una suerte, puesto que nuestra industria editorial

apenas traduce unas pocas obras de referencia, pero es insuficiente: un espectador que quiera profundizar en el personaje debe acudir a historiadores británicos. La película sobre la juventud de Victoria me ha parecido un dulce entretenimiento, lo cual no es poca virtud. Leyendo las críticas que la desprecian como si de un folletín se tratara, advierto que el romance de Victoria y Alberto fue un cuento de hadas para aquella Europa que bullía de pasiones desatadas y violentas, encendidas por la imaginación de visionarios tan patéticos como enternecedores. La recuperación fílmica del mito cuenta con una bella fotografía y excelente ambientación, pero las interpretaciones, aunque verosímiles, dejan inescrutables a los personajes: Victoria parece ya de joven, incluso de niña, aquella señora recia e imperiosa que se antojaba inmortal y severa detrás de una marea de enaguas y corpiños. Las fajas que acompañaron la reedición de la deliciosa biografía que Lytton Strachey dedicó a la reina afirmaban que la película se había inspirado en el texto. No parece cierto, porque el más extravagante de ese puñado de geniales esnobs que se agruparon en el barrio londinense de Bloombsbury intentó escrutar más allá de lo permitido –y de lo que hace la película- para construir, con fuentes variadas, un retrato que matizaba la grandeza enlazada en celofán que hemos heredado de la propaganda imperial y las revistas de sociedad. La lengua viperina de Strachey es aquí muy sutil, si la comparamos con los Victorianos eminentes. Aquí no se muestra tan cínico;

Bibliografía: CANALES, Esteban: La Inglaterra victoriana. Akal, Torrejón de Ardoz, 1999. STRACHEY, Lytton: La Reina Victoria. Lumen, Barcelona, 2008.

limit a recordarnos que al se limita comienzo de su reinado, Victoria, prácticamente desconocida para sus súbditos, había tenido una vida privada «como la de una novicia en un convento: casi nadie del mundo exterior había hablado con ella y nadie en absoluto, con la excepción de su madre, había estado a solas con ella en una habitación. Por consiguiente, la sociedad en general no era la única que desconocía todo cuanto tenía que ver con ella; el círculo interno de estadistas, funcionarios y damas de ilustre cuna también estaban a oscuras. Cuando surgió repentinamente de esa profunda oscuridad, la impresión que creó fue honda e inmediata. (...) Y todo lo que se dio a conocer de sus siguientes intervenciones no fue menos prometedor». Pese a la dificultad de encontrar datos sobre el personaje, Strachey va más allá de la versión oficial que imperaba en su tiempo y se atreve a sugerir ciertos «indicios de un temperamento imperioso y autoritario, de un egoísmo marcado y severo» y una «tenacidad imperturbable, impenetrable, irracional (...) peligrosamente cercana a la obstinación». Entre líneas se intuye también cierta caracterización de la joven pareja real como unos reaccionarios con aspiraciones muy poco constitucionales, una sugerencia que no por sutil debió incomodar menos cuando se publicó. Podemos rastrear la fidelidad de los reyes ingleses al viejo legitimismo dinástico en varios episodios conocidos: acogieron a Luis Felipe y al príncipe Guillermo de Prusia cuando la «primavera de los pueblos» fue invierno

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Título original: The Young Victoria (2009). Duración: 100 min. Nacionalidad: Reino Unido Director: Jean-Marc Vallé. Guión: Julian Fellowes. Música: Ilan Eshkeri Fotografía: Hagen Bogdanski Reparto: Emily Blunt, Rupert Friend, Paul Bettany, Miranda Richardson, Jim Broadbent, Mark Strong, Thomas Kretschamnn Productora: Coproducción GB-USA; GK Films / Momentum Pictures Género: Romance. Drama de época.

Continua en la página 29...

25


Dossier Isabel Gascón

Mujeres en marcha Viajeras victorianas

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Isabella Bird con sus bloomers.

26

El siglo XIX es un siglo ambivalente, es represivo y es, a la vez, rupturista. Un siglo en el que se logra romper con algunas de las limitaciones tradicionalmente impuestas a las mujeres. Se sigue queriendo que sean sumisas, pero ya no sirven ignorantes –han de poder conversar con sus maridos y educar a sus hijos– y que permanezcan tan enclaustradas como sea posible, aunque las formas de «encierro» doméstico hayan sido suavizadas con los nuevos conceptos de sociabilidad iniciados en el siglo XVIII. El cambio en las necesidades sociales requiere también un cambio en la forma de los discursos, los nuevos preceptos científicos sustituyen a las antiguas normas morales para conseguir el mismo fin: la sumisión femenina al varón. Lo «natural» en la mujer es que sea una perfecta esposa, una madre solícita y un ama de casa irreprochable. Las que no están completamente satisfechas con el papel asignado y tienen la osadía de pretender algo más, son vistas como una especie de monstruos de la naturaleza. La ciencia del momento considera que la mujer posee en su organismo unas reservas energéticas que están destinadas exclusivamente a la reproducción y que, si las dedica a algún fin que le distraiga de su función natural, ya sea el estudio serio y riguroso de cualquier disciplina, el desarrollo de una actividad

La época victoriana se caracteriza por su moral restrictiva y por los estrechos márgenes de actuación concedidos a las mujeres; sin embargo, no faltaron algunas que, más allá de todos los límites y los convencionalismos que les imponía una sociedad burguesa, doméstica y encerrada, quisieron –y pudieron– romper con las fuertes barreras invisibles que las aprisionaban. artística con un nivel superior al de un simple pasatiempo o a viajar con la libertad de un hombre, las reservas destinadas a la procreación son consumidas y, en consecuencia, la mujer pierde su capacidad de engendrar. Estas mujeres se convierten así en seres incompletos, defectuosos, que no cumplen con la misión principal de sus vidas: ser madres. Pero mientras socialmente se les enclaustra, ellas salen; la educación «de adorno» que se les proporciona para convertirlas en señoritas aptas para el mercado matrimonial, y para que no desentonen en un salón, las lleva más lejos de lo previsto. Lentamente, y a costa de enormes sacrificios, las mujeres del siglo XIX empiezan a conquistar reductos exclusivamente masculinos: acceden a la universidad, al mundo laboral, obtienen el derecho al voto en algunos lugares y despliegan sus alas para volar más allá de sus hogares y viajar como no lo habían hecho antes. Viajar ha sido siempre conocer al otro, descubrir nuevas costumbres y formas de vida, pero viajar no siempre ha sido tan fácil y cómodo como lo es en el siglo XXI, ni su práctica estaba tan extendida. Los viajes entrañaban grandes incomodidades, riesgos y peligros y, además, eran muy caros si se

quería viajar con comodidad. Viajar era un lujo reservado a los privilegiados. El incremento que experimenta la burguesía a lo largo del siglo XIX favorece que los Grand Tours del siglo XVIII, destinados a completar la educación de los varones, vayan dejando paso a viajes de estudios de mujeres jóvenes interesadas en ampliar sus conocimientos de pintura, música, literatura, escultura o de idiomas. Lo que, desde un punto de vista social, era la creación de una dote intangible, que favorecía la posibilidad de contraer un matrimonio ventajoso, era una oportunidad que les abría a las mujeres un nuevo mundo lleno de posibilidades. Si viajar es una aventura, viajar en las condiciones que las aventureras victorianas lo hicieron, es una auténtica proeza1. No todas son iguales, y no todas tienen los mismos intereses, ni viajan por los mismos motivos, pero todas comparten el amor por el conocimiento y la aventura. Entre ellas encontramos orgullo y compasión, excentricidad y racionalidad, planificación y valentía. Algunas como Lady Anne Blunt viajaron acompañando a sus maridos, lo que no hizo que sus viajes fueran más cómodos, otras como Isabella Bird lo hicieron por motivos de salud. Hubo mujeres que viajaron y consumieron

1 Para conocer a estas mujeres, las obras de Cristina Morató nos proporcionan una valiosa y amena información: Viajeras intrépidas y aventureras (2001), Damas de Oriente (2005) o Las reinas de África (2003), editadas por Random House Mondadori.


Tres veces dio la vuelta al mundo Isabella Bird (1831-1904), la primera mujer a quien admitió la Royal Geographical Society en 1892, en reconocimiento al gran trabajo que realizó. Ese mismo año aceptaron en la institución a catorce mujeres más, pero la oposición masculina fue tan feroz que hasta 1913 no volvieron a admitir a ninguna otra. Isabella fue una viajera infatigable que descubrió su amor por la

aventura gracias a una prescripción facultativa. Hija de un pastor anglicano, su educación estuvo de acuerdo con Retrato de Isabella Bird. su posición social y con los principios de la estricta moral del momento. Isabella era una mujer culta e inquieta que hasta los cuarenta años vivió confinada entre los estrechos márgenes de libertad que le concedían su educación, una vida provinciana y una constitución enfermiza. Mientras vivieron sus padres cumplió con sus obligaciones de hija soltera y cuidó de ellos hasta que fallecieron. Cuando murieron su salud empeoró considerablemente y uno de los médicos que le trataron recomendó que emprendiera un largo viaje. Isabella estaba decidida a buscar un remedio para sus males y se dispuso a probarlo. En 1872 zarpó rumbo a Australia, pero la experiencia no fue beneficiosa. En vista de que sus dolencias no mejoraban, decidió partir rumbo a San Francisco buscando tierras cálidas. Ese viaje, a bordo de un destartalado vapor que estuvo a punto de irse a pique en medio de una fuerte tormenta, fue el que le dio las ganas de vivir y le devolvió la salud. Isabella estuvo a punto de perder la vida y, en ese trance, descubrió la felicidad que le proporcionaban el riesgo y la aventura. Su vida cambió para siempre, el miedo y la enfermedad desaparecieron arrastrados por la tormenta. Nació una nueva Isabella. En

2 MORATÓ, C.: (2001) Pág. 195 3 Id. Pág. 183 4 LAPIERRE, Alejandra, MOUCHARD, Cristel: Grandes aventureras 1850-1950. Barcelona: Art Blume S.L. 2008 5 The Hawaiian Archipelago: Six Months Among the Palm Groves, Coral Reefs and Volcanoes of the Sandwich Islands; A Lady’s Life in the Rocky Mountains; Unbeaten Tracks in Japan: An Account of Travels on Horseback in the Interior Including Visits to the Aborigines of Yezo and the Shrines of Nikkó and Isé; The Golden Chersonese and the Way Thither; Journeys in Persia and Kurdistan, including a Summer in the Upper Karun Region and a Visit to the Nestorian Rajahs; Among the Tibetans; The Yangtze Valley and Beyond: An Account of Journeys in China, Chiefly in the Province of SzeChuan and Among the Mant-tze of the Somo Territory; Letters to Henrietta. 6 MORATÓ, C.: Ob. Cit. Pág. 167

1873 llegó a las actuales islas Hawai donde hizo «cosas increíbles, que no hubiese podido hacer en compañía de otros blancos, cosas como galopar sin freno arriba y abajo de las colinas, gritar para excitar a mi caballo [...] o montar sin estribos, y de otras maneras extrañas3». Su siguiente destino es el Lejano Oeste donde recorre parajes desérticos, convive con tramperos y salteadores y conoce el amor por primera vez en su vida. Un amor impropio de su condición del que no dirá nada en sus libros, pero que contará a su hermana Henrietta en las cartas que le escribe. Isabella se enamora de un forajido, un hombre al «que todas las mujeres amarían, pero con el que ninguna mujer razonable se casaría4». Cuando regresa a Inglaterra, Isabella es otra persona distinta, ya no puede seguir viviendo de acuerdo a lo que la sociedad espera de una mujer soltera de su edad y decide seguir viajando. En 1878 llegará hasta Japón y Malasia. En 1880 muere su hermana e Isabella acepta casarse con el doctor Bishop. El matrimonio duró cinco años, en los que la depresión producida por la muerte de su hermana y la monotonía de su nueva vida, volvió a hacer estragos en su salud. La mujer aventurera, fuerte, osada y valiente desapareció. El inesperado fallecimiento de su marido la convirtió en una viuda sin ataduras familiares y gozó nuevamente de libertad para reemprender sus viajes. Isabella dio tres veces la vuelta al mundo y fue una prolífica autora de libros en los que relató sus aventuras5 «[...] No podríais reconocer a vuestra amiga enferma, a horcajadas sobre un espléndido animal, con pantalones y falda azul, con largas espuelas de cobre perteneciente a un generalísimo del ejército marroquí, cabalgando por los lugares más difíciles que puedan imaginarse [...]6». No dejó de viajar hasta el final de sus días, murió en 1904 a los setenta y tres años, sin perder el interés por los viajes y la vida nómada. Como

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

grandes fortunas y hubo quienes lo hicieron sin recursos económicos, pero ¡viajaron! y aportaron importantes descubrimientos geográficos, biológicos, arqueológicos o etnográficos. Las viajeras simpatizaron o despreciaron a los pueblos que conocieron, pero no permanecieron indiferentes. Dos de las características comunes a todas ellas son, según Cristina Morató, la ironía y el sentido del humor que se desprende de sus libros de viajes. No hay duda de que la expansión colonialista del Imperio Británico favoreció las posibilidades de viajar con la relativa seguridad de estar dentro de unos límites «controlados», al menos como punto de partida de sus andanzas. Las «excursiones» cada vez se alejaban más de los puntos conocidos y se adentraban por tierras vírgenes en las que jamás había penetrado un hombre blanco y mucho menos una mujer. A pesar de la pobre opinión que Lord George Curzon, presidente de la Real Sociedad Geográfica de Londres, tenía de ellas: «Su sexo y su entendimiento las hacen ineptas para la exploración y este tipo de trotamundos femeninos es uno de los mayores horrores de este fin de siglo XIX2», las mujeres salieron de sus salones y jardines y dieron la vuelta al mundo.

27


Dossier

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

ella dijo «Los viajeros tienen el privilegio de hacer las cosas más impropias7», viajando se sentía libre de las ataduras que le imponía la sociedad «De repente era una Mary Kingsley mujer poco femenina, dispuesta a todo, por fin mis piernas eran libres...8». A esa libertad contribuyó su atuendo, Isabella no pertenece al grupo de viajeras victorianas que se mantienen fieles a su indumentaria europea y se enfrentan a las adversidades, las tórridas temperaturas, las selvas y los desiertos, enfundadas en sus cerrados cuellos altos y largas faldas, acorazadas en sus corsés, enaguas, medías y botines, protegidas por sus sombrillas, como si estuvieran en Londres. Isabella viaja con tres trajes: un vestido de seda, un traje de chaqueta de tweed para el frío y su bloomer, un atuendo que se hizo confeccionar al observar que las mujeres hawaianas vestían unas amplias y largas faldas recogidas en la parte baja, que les proporcionaba total libertad de movimientos y les permitía montar a caballo a horcajadas, sin tener que utilizar los indecentes pantalones masculinos. ¡Ella era una dama!

28

También era una dama Mary Kingsley (1862-1900), su vida refleja el estereotipo de la viajera victoriana. Al contrario que Isabella Bird, Mary no renunció a utilizar su indumentaria, por muy incómoda que pudiera ser. Se negaba a utilizar pantalones, jamás abandonó ni su aire de institutriz, ni su inseparable sombrilla «Me encontraría

ridícula si en mi viaje a África me vistiera de otra forma a como suelo hacerlo en casa. Me parece que lo que resulta correcto para Cambridge y Londres lo será entre los africanos9». A pesar de ello viajaba ligera de equipaje, no utilizaba porteadores si no eran imprescindibles. Hija de George Kingsley, escritor, médico y viajero, y de una inculta criada, Mary fue una hija legítima in extremis, gracias a la decisión de su padre de «hacer lo correcto» en el último momento. Esta decisión le permitió gozar de una refinada educación burguesa, pero, igual que le había sucedido a Isabella Bird, Mary tuvo que cuidar a su madre inválida. Fue una niña inquieta que devoraba los volúmenes de la biblioteca paterna y soñaba con viajar a culturas exóticas, aunque para hacer realidad sus sueños tuvo que esperar hasta que sus padres fallecieron y quedó libre de obligaciones familiares. Según sus palabras, «Lo que me motivó para viajar al África Occidental fue el estudio de la mentalidad de los nativos, sus prácticas religiosas y su organización social. Deseaba completar el libro que mi padre había dejado inacabado10». Cuando Mary escribió Travels in West África sintió que, por fin, había logrado finalizar el trabajo que había iniciado su padre. Recorrió la costa atlántica de África desde Senegal hasta Angola, aunque su labor nunca fue reconocida por la Royal Geographical Society. Recopiló insectos y peces para el British Museum, uno de los ejemplares de peces más raros recibe el nombre de Atestes kingsleyae en su honor. Mary, la auténtica reina de África, en palabras de Cristina Morató, no fue una simple viajera, ni una aventurera en busca de emociones, fue una pionera de los estudios etnológicos que luchó por los derechos de

7 Id. Pág. 187 8 Id. Prólogo de Manu Leguineche. Pág. 15 9 Id. Pág. 23 10 MORATÓ, C. Mary Kingsley. «La auténtica reina de África». Clio, Agosto 2004 11 LAPIERRE, A.: Ob. Cit. Pág. s/n 12 Travels in West Africa (1897) y West African Studies (1899) 13 MORATÓ, C.: Ob. Cit. Pág. 23

los africanos a conservar su propia identidad. Se atrevió a enfrentarse a las autoridades coloniales y a los misioneros, reprochándoles su abandono del enfoque etnológico en favor de una política basada en «las buenas intenciones, la ignorancia y los fusiles11». Considerada por la Colonial Office como «la mujer más peligrosa del bando contrario» es una mujer célebre y una reconocida etnóloga que escribió libros y artículos en los que relata multitud de anécdotas junto a sus descubrimientos12. Mary es una exploradora atípica, decidida a ser considerada una «africana blanca», vivió y comió como los nativos pero, eso sí, sin renunciar a su indumentaria de institutriz, ni a su tirante peinado con raya en medio. Mary atravesó pantanos a nado sin importarle las sanguijuelas, navegó con pericia en canoa, convivió con los caníbales, comerció con los nativos y se defendió de los animales sin armas. Ella nos narra cómo reaccionó ante el peligro de que un hipopótamo volcara su embarcación, mientras navegaba por un río africano: «Con mucha precaución me incliné y le acaricié suavemente detrás de una oreja con la punta de mi paraguas. El animal me miró perplejo y nos separamos en inmejorables condiciones: el monstruo se marchó dando resoplidos. Por fin mi paraguas, después de cargar con él de Cambridge a África, había servido para algo, bien útil por cierto13». A pesar de su fortaleza de carácter, Mary, una mujer que pretendía viajar sola, era consciente de su vulnerabilidad, así que decidió presentarse y actuar como una comerciante que negociaba intercambiando unos productos por otros, o por comida y alojamiento. Su último viaje fue a Ciudad del Cabo para ejercer como enfermera voluntaria en los campos de prisioneros bóers capturados por los ingleses. El 3 de junio de 1900, a los treinta y nueve años murió en Simonstown a causa de una fiebre tifoidea, su único deseo fue que la enterrasen en el mar. El


mismo año se fundó en su honor la African Society con la finalidad de dar a conocer «las leyes y costumbres africanas». El principal aliciente, ¿o más bien la excusa?, que tuvo Marianne North (1830-1890) para viajar fue su pasión por la botánica y la pintura. Nacida en el seno de una familia culta, Marianne había viajado con sus padres por Europa y Oriente Próximo pintando todo aquello que le atraía. Igual que sucede con las viajeras anteriores también Marianne es una hija soltera que debe atender a sus padres. Cuando se queda sola, decide viajar con un caballete y una paleta de pintura, su objetivo será pintar las plantas y flores del natural, en su entorno, sin importar en qué lugar del mundo estén. Eminentes amigos de su familia, como Charles Darwin, Francis Galton y Joseph Hooker, entre otros, le animaron a emprender su tarea. Posiblemente porque el hecho de que pintara flores, estaba de acuerdo con lo que se consideraba adecuado para una mujer de su estado y edad, pero seguramente no sospecharon que su interés científico inicial se transformaría en una pasión que la llevó a viajar durante quince años y a dar dos vueltas al 14 C. Morató, Ob. Cit. Pág. 153

mundo. No fue como Isabella Bird y Mary Kingsley una aventurera, osada y arriesgada, pero realizó un trabajo inmenso, que le valió el que se diera su nombre a cinco especies botánicas: Northea seychellana, Nerpentes northiana, Crinum northianum, Areca northiana, Kniphofia northiae, dos de las cuales había descubierto ella misma. Sus obras causaron tal expectación en Europa que las donó al Jardín Botánico de Kew en Londres. Mandó construir, y financió, La North Gallery con el fin de albergar sus obras, la colección acoge ochocientos treinta y dos cuadros pintados al óleo. Marianne, considerada una de las mejores artistas en su especialidad, falleció en Gloucestershire en 1890, pero su obra le sobrevivió y sus cuadros se utilizaron para el estudio de la botánica. Si nos fijamos en los títulos de los libros que escribió: Recuerdos de una vida feliz y Más recuerdos de una vida feliz, no cabe duda de que Marianne disfrutó plenamente con la vida que eligió vivir. Estas tres mujeres comparten una misma circunstancia: son solteras, una situación muy difícil para una mujer del siglo XIX. La soltería es un estado no deseado por nadie, ni por las familias ni, mucho menos, por las mujeres ya que una soltera es, socialmente, una perpetua menor

Marianne North

de edad. También comparten la obligación de cuidar de sus mayores. Ninguna de ellas pudo disfrutar plenamente de su vida hasta quedar libre de las cargas familiares. Por supuesto no todos los casos de las mujeres que viajaron fueron iguales, como ya hemos visto anteriormente, hubo quienes lo hicieron con sus maridos, otras, como Gertrude Bell, no necesitaron cumplir previamente con ninguna obligación para alcanzar sus sueños. Estas tres vidas son sólo una pequeña muestra de la valentía, la capacidad y la independencia que demostraron algunas «mujeres victorianas» a pesar de las ideas del momento, sintetizadas perfectamente por John Burgor, deán de la Universidad, cuando en 1886 les dijo a las pocas mujeres matriculadas en Oxford: «Dios os hizo inferiores a nosotros y permaneceréis inferiores hasta el final de los tiempos14» parece que, al menos con algunas, se equivocó.

para las coronas continentales, criticaron la unificación que se estaba produciendo en Italia, e intentaron despedir a Palmerston por apoyar las revoluciones de 1848 y aceptar, tres años después, el golpe de estado que convertiría a Luis Napoleón en emperador. El propio Strachey recoge una carta de Victoria en la que opina que «realmente es inmoral, con Irlanda temblando entre nuestras garras y lista para olvidarse en cualquier momento de su lealtad hacia nosotros, que forcemos a Austria a ceder los territorios que, con toda justicia, le pertenecen». Se agradece que, con los tiempos neocón que corren, la película

evite construir una hagiografía con esas actitudes reaccionarias. Un buen puñado de películas vienen queriendo reconciliar a los británicos con la monarquía después de algunos episodios recientes poco edificantes, quizá esta película participa de esa intención. Si es así, el uso de una cándida historia de amor obliga a mentir sobre el personaje: aunque la intimidad que muestra con Alberto, entre gasas vaporosas y besos de tornillo, no es casta, sí esconde que el prestigio alcanzado por Victoria y el consenso ganado en su tiempo se deben a que supo representar –a diferencia de su contemporánea española,

Isabel II, tal y como ha escrito nuestra Isabel Burdiel– los valores morales de la triunfante burguesía a costa de cualquier autenticidad. Aquella doble moral a la que Victoria, por cierto, da nombre, constituye tal ejemplo de hipocresía que ella misma escondería –tras su imagen de eterna viuda– una posible historia de amor con su ayudante de caza, el escocés John Brown, que –pudiendo ser tierna– se convierte en sórdida por la doblez misteriosa del personaje. No es el momento de poner en solfa los trapos sucios de Victoria, sino sólo de recordar que se la ha querido maquillar con violines y trompetas.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Victoria y Alberto... Continuación...

29


Què hem fet? per Ferran Sánchez

Jornada sobre Savieses Femenines El ghD convocava, la tarda del 17 d’octubre passat, la jornada Savieses femenines: deesses, bruixes i científiques a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. L’acte va ocupar tota la tarda i volia reivindicar les sàvies contribucions femenines menyspreades o usurpades pels homes. Va començar amb la benvinguda del Dr. Pere Molas Ribalta, president de l’entitat que va acollir l’acte. La inauguració, a càrrec de la nostra presidenta, Isabel Gascón, va fer constar les autoritats municipals i universitàries que estaven presents i havien donat suport a la Jornada. La vessant científica va estar representada per les doctores de la UB Maria Dolors Molas (UB) –Àrtemis, deesa de la natura i dels animals salvatges– i Josefina Roma i Riu –Bruixes i fades, una saviesa en els marges de la societat–, i la metgesa Carme Valls Llobet. Tot seguit es va poder obrir el debat amb el públic assistent –més d’un centenar de persones–, moderat per la doctora Teresa Vinyoles (UB). El ghD també s’ha dedicat a la recerca, com demostra l’article publicat per Isabel Gascón per a les Edicions electròniques de l’Asociación Española de Historia Moderna. Du per títol Entre el deseo y la realidad. Mujer y matrimonio en la Edad Moderna i està inclòs en el volum coordinat per Pilar Pezzi Cristóbal, Historia(s) de mujeres en homenaje a Mª Teresa López Beltrán.

FH també amb el Tricentenari de 1714 La visita que ens va oficiar la Isabel Juncosa, Directora del Fons antic i patrimonial del Col·legi d’Advocats de Barcelona, a la seu del Carrer Mallorca d’aquesta entitat, el passat 7 de novembre, ens va acostar a la primera de les exposicions que la Biblioteca del Col·legi organitza aquest curs per commemorar el Tricentari dels fets de 1714: Les Constitucions (impreses) de Catalunya des de 1481 fins a 1706. Per si fos poc, el 23 de novembre, l’Oleguer Biete va oferir, a tots els centres culturals on estem presents, la caminada BCN 1714, una passejada pels escenaris del setge que va patir la ciutat.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Finalment, el tercer acte amb què ens hem sumat al Tricentenari va ser la conferència que ens va pronunciar el doctor en Història per la UAB Francesc Serra (Biblioteca Arús, 3 desembre). La xerrada girava entorn d’Els herois del 1714, un llibre que recupera personatges menys coneguts però que també van contribuir a la resistència catalana. L’autor prepara el llançament de Cardona, 1714: el darrer baluard de les llibertats catalanes.

30

Geopolítica de l’aigua Enguany, dins la programació de la Setmana de la Ciència que cada any organitza la Fundació Catalana per a la Recerca, hem inclòs, en col·laboració amb la Casa Elizalde, una conferència de l’investigador en Ciències Socials Iñigo Pedrueza el 15 de novembre. El professor d’Economia i Ciència Política de l’École Préparatoire IPESUP de París partia de que –en tant l’aigua és essencial per a la vida– la seva mercantilització suposa un greu risc per a la supervivència de la civilització, atès que la seva escassetat, com passa amb els aliments, pot provocar un caos polític incontrolable. Aquesta importància ens permet denunciar com el model vigent de creixement econòmic, fonamentat en la creença d’un volum d’aigua inesgotable, fa de l’aigua un producte sofisticat i de luxe mentre milions de persones en tenen un accés dificil. Alhora, les multinacionals que estan substituïnt les empreses públiques en l’abastiment, converteixen en negoci el que hauria de ser un servei garantit.


Més passejades amb l’Oleguer L’Oleguer ens ha acompanyat pels Hotels històrics i amb encant del Front marítim. Aquest itinerari, ofert a la Casa Golferichs i al Fort Pienc el 28 de setembre, ens presentava també alguns dels hostes més il·lustres de la ciutat. El 19 d’octubre li va tocar el torn a l’Art als jardins de Montjuïc: el nostre company ens va acostar al conjunt d’escultures que hi ha repartides per diferents punts de la muntanya, un veritable museu d’art a l’aire lliure accessible a tothom. Però l’Oleguer no solament passeja: com a historiador, també ens ha aprofundit en el patrimoni històric i artístic dels barris de Barcelona a la Casa Golferichs mitjançant el curs Descobrim Barcelona pas a pas. Allà també ha impartit una Introducció a la Història de Catalunya.

Visita virtual a l’Escorial Un altre dels cursos que s’han desenvolupat aquest trimestre ha estat el que jo mateix he impartit a la Casa Elizalde. Està dedicat a la Casa d’Àustria i –de moment– ha cobert la cronologia que va des de l’adveniment dels Reis Catòlics fins el tancament del Concili de Trento. La darrera sessió va ser el 7 de desembre, i va comptar amb la presència de Ramon Dilla, doctorand en Història de l’Art. El nostre company, que ha estat col·laborador de diverses galeries i documentalista al MNAC, ens va fer passejar virtualment pel Monestir de San Lorenzo de El Escorial. Per altra banda, des del començament de la tardor estic impartint el curs El segle XX curt (1917-1991) a l’Escola d’Història de l’Art de Barcelona, ESHAB. L’activitat arribarà fins a finals del mes de juny de 2014, i vol retre –en el títol i objectius– un modest però sentit homenatge a Eric Hobsbawm, un dels més reconeguts historiadors del segle XX, traspassat tot just ara fa un any. Edita Associació Catalana d’Estudis Històrics Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42. 08024 Barcelona A/e: fenthistoria@fenthistoria.org Fax: 93 213 08 90 Pàgina web: www.fenthistoria.org Consell de redacció: Comitè del butlletí de Fent Història Coordinació: Ferran Sánchez i Eva López Maquetació: Eva López Correcció: Vera-Cruz Miranda i Sílvia Carrasquero DL: B-27290-02 ISSN: 1695-3622 Els articles que s’inclouen són opinions particulars i se’n responsabilitzen els mateixos autors. La reproducció total o parcial del seu contingut sols podrà efectuar-se citant la procedència.

Excavant en el temps i l’espai La Victòria Medina ens ha fet seguir les rutes i els dietaris de les Expedicions arqueològiques, entre la descoberta i l’aventura en un interessantíssim curs impartit a la Casa Elizalde, i ens ha dut també A la recerca de les ciutats perdudes, com Persèpolis, Babilònia i el Gran Zimbadwe, en un altre que s’ha ofert a les Cotxeres de Sants. Aquest centre cultural ha acollit també les sessions de l’Arqueologia de les mil i una nits: seleccionant algun dels meravellosos contes inclosos en aquesta esplèndida obra de la literatura universal, ens ha endinsant en l’escenari geogràfic i arqueològic en què se situen els relats, permetent-nos viatjar a Bagdad, Damasc o Samarkanda... Parlant de viatges en el temps i l’espai, cal destacar la conferència del nostre company Rubén González al Museu Egipci: Cleopatra, la reina del séptimo arte (11 de desembre) commemorava el 50è aniversari de la pel·lícula que Joseph L. Manckiewicz va dedicar a la reina d’Egipte.

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Fent Història

31


32

Butlletí Fent Història 23 | 2n semestre 2013

Butlletí fh 23  

Dossier dedicat a l'època victoriana.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you