De dalt a baix, i d’esquerra a dreta: fotografia de la revista Vida Deportiva (14 de novembre del 1950), en un moment de la votació; dibuix al·legòric de Castanys a la portada d’El Once (14 de novembre del 1950); fotografia de Campañà en iniciar-se els moviments de terres, i el president Agustí Montal Galobart al bell mig del camp de Les Corts, el 1949.
una especial significació que una junta directiva proposés un referèndum (plebiscito, en deien els diaris) entre els associats. Per primer cop des de la Guerra Civil es convocava tots els socis per prendre una decisió, i alhora la junta es comprometia a ser “el mero ejecutor de lo que acuerden los socios barcelonistas”. El modus operandi era el següent: tots els socis van ser convocats per anar a votar a les oficines del passatge Méndez Vigo els dies 8, 9, 10, 11 i 12 de novembre, en horaris de matí i tarda-vespre. Es volia donar les màximes facilitats, amb possibilitat de votar des de dimecres fins a diumenge. Òbviament, hi havia opinions per a tots els gustos, que s’expressaven en algun article a la premsa, però no es pot dir que hi hagués una campanya intensa, que no s’ajustava a aquells temps. El Club havia pres una decisió valenta, però no podia ser agosarat, i per això les crides a la participació eren discretes, com els petits anuncis que reproduïm en aquest article. També és curiós que no es va esperar a fer el recompte fins a l’últim dia, sinó que
F Fotos Mateo
F Campañà
F Vida Deportiva
quina nit !
cada dia es donava a conèixer el resultat parcial de la jornada, per la qual cosa sabem que no hi va haver gaire variació en l’afluència de
votants entre els dies feiners i el diumenge. En definitiva, van passar per les urnes 8.967 persones, una mica més d’un terç dels socis. Els vots favorables van ser 7.835 i els contraris, 1.132. D’aquesta manera, la proposta impulsada per la junta aconseguia un suport molt important. Era impossible que una majoria tan aclaparadora fos posada en qüestió per l’assemblea de compromissaris que se celebrà dos dies després, que va ratificar el
resultat de les urnes i va aprovar formalment la compra dels terrenys. En una època sense urnes, la junta havia posat per davant el vot del conjunt dels socis, i deixat en segon lloc una assemblea de compromissaris molt restringida que era qui formalment podia prendre la decisió. No era una opció innocent. Contràriament, algú especulava que no havia votat més gent “por ser muchos los que lo han conceptuado como un elemento meramente informativo por cuanto estatutariamente ha de ser la Asamblea de Compromisarios la que, en definitiva, puede y ha de resolver”. Naturalment, qui feia aquesta interpretació no entenia el perquè d’aquell referèndum i el seu enorme significat. La directiva havia estat molt conscient del que feia, de la mateixa manera que un any abans havia recuperat les quatre barres a l’escut, i que poc temps després –el 1953-, aprofitant un buit legal, el Club organitzaria unes eleccions presidencials obertes al conjunt dels socis. Tot i el context clarament contrari, el Club va buscar sempre aproximar-se a la seva tradició democràtica. Revista Barça 43